Marina Lozano Jiménez

Diferents models de família

1.-Model autoritari

1.1.-Conceptes

El model autoritari te com a conductes recurrents el càstig i la imposició. No

hi ha diàleg, ja que la imposició prima sobre ell.

El model autoritari es una manera predominant d’afrontar situacions.

1.2.-Característiques

Les característiques del model autoritari són:

-Recursos emocionals escassos.

-Es centra a partir de les coses aversives i els incompliments.

-Seguiment tosc però intens. Segueixen al seu fill amb la finalitat de

detectar algun canvi.

-L’autoritari exigeix no tan sols el compliments de la demanda sinó que a

més aquesta sigui immediata.

-La possibilitat de que hagi pacte o diàleg provoca sensació d’acceleració.

-Els pares autoritaris tenen un perfeccionament assumit, la qual cosa els

dificulta la col·laboració necessària per a generar el sosteniment real.

-El sosteniment es una ocasió per a reclamar de manera que opera com un
càstig, ja que potencia que s’eviti un fracàs malgrat que no el que es doni
una meta.

-Absència de sensibilitat a les necessitats i als moments evolutius del fill. Els
pares decideixen quines necessitats té el seu fill en cada moment.

1.3.-Clima familiar

La millor definició al clima familiar d’aquests tipus de famílies seria la de

“revolució pendent”. Existeix una tensió que es percebuda en les paraules
carregades de violència.

Aquest model de família, comparat amb política seria el “despotisme

il·lustrat”.
1
La infància no genera problemes aparents, però al final arriba la contestació,
la tensió.

Els pares autoritaris estan ansiosos i necessiten imposar la seva voluntat.

En definitiva, el clima familiar es tens i violent, la actitud dels fills oscil·la

entre la passivitat i la indiferència alhora que la agressivitat continguda.

1.4.-Característiques formals del discurs autoritari

El discurs autoritari no té prestigi al nostre país. Cap de les famílies es

reconeixen com a tal, els seus termes d’autodefinició son:

-Pensant el millor pels fills. -Els pares tenim la obligació.

-Sacrificant-me. -Els infants ens angustien.

-Mai penso en mi. -La meva preocupació era...

-No hem prenen el pel. -Mai he deixat de estar a sobre.

Quan es produeix un contingut d’autoposicionament educatiu els termes

emprats no es situen mai en la seva definició clàssica. Un terme molt
utilitzat en aquest model es el de “antic”.

Un altre punt destacat d’aquest discurs es l’esforç i/o el sacrifici. Els termes
que empren referits als seus fills son:

-Treballs -Obligacions

-Esforç -Deures

-Sofriment -Angoixa-por

-Sacrifici -Obsessió

La forma d’expressió verbal del model autoritari s’estructura sobre el deure,

el esforç i la por dels pares. La característica d’aquest model es la seva
necessitat d’aprovació, els pocs recursos verbals degut a l’absència de
recursos que proporcionen la practica dialogant i del escàs nivell de reflexió.
Hi ha abundants termes polisémics e imprecisos ( ...i això..., ...en tot..., etc) i
molts gestos sense expressió verbal.

1.5.-Altres aspectes a tenir en compte

Aquest model no té prestigi social i a més a més no es veu afavorit per tot
un conjunt de situacions que impregnen la societat:

-Els medis de comunicació: difusió de comportaments, costums i actituds.

-Els sistema escolar: basat en les noves correts psicopedagògiques.

-El sistema polític: democràtic i pluralista.

2
-Tendències culturals: diverses i disperses.

-El entorn social: majoria de famílies que no comparteixen model.

1.6.-Repercussions psicològiques amb els fills/es

Es evident que aquest conjunt d’interferències condicionen d’una manera

molt important als que segueixen aquest model.

Difícilment es poden imposar normes que no son d’us comú sinó mes be
exclusives. Es difícil actuar contracorrent no respectant normes d’us extens.

Es evident que avui els fills tenen unes possibilitats de decisió que no poden
frenar els pares a traves d’imposicions, malgrat que ho desitgin.

El fill de l’autoritari es troba rabiós, vol ser escoltat i valorat, no accepta la

imposició sense rebel·lió.

2.-Model “Laissez-faire”

1.1.-Conceptes

És un model de relació on el pare o mare d’aquest model de realitat es una

persona fonamentalment inconseqüent però que ho es unes vegades si i
altres no, la definició teòrica d’indiferent, permissiu i passiu no li quadra
d’una forma estructural.

Es tracta d’un model teòric, d’una interacció pares-fills carent de

sistematització i coherència que respon bàsicament a un estat d’ànim o
causa aliena.

1.2.-Característiques

-Té un caràcter residual.

-Els representants d’aquest model no manifesten abandonament o apatia,

manifesten bàsicament desbordament, incapacitat de conduir segons els
seus desitjos la vida familiar.

-El problema comença en la carència de no saber resoldre un problema dels

pares.

-Hi ha tres absències importants:

-Normes que regeixen la vida familiar.

-Seguiment.

-Sosteniment instrumental.
3
-No hi ha normes, no hi ha fins ni metes.

-No es sap establir seqüències per tal d’aconseguir alguna cosa.

-Tenen un escàs interès per la convivència entre ells i per tant, la

inexistència de sosteniment continuat.

-Hi ha un desig latent de que les coses anessin d’una altra manera. Aquesta
característica d’impotència es la més fàcilment subsanada.

1.3.-Clima familiar

El clima familiar es inhòspit, hi ha una sensació permanent de incomoditat,

de no saber que fer o que passarà. Aquesta situació enllaça amb altre
element que està latent tota la estona, el fracàs, la sensació de que no n’hi
ha res que es pugui fer per a canviar la situació.

Les famílies sembles derrotades, hi ha una incapacitat de identificar les

coses positives, i per tant, les causes de elles.

El desordre conductual en el que es mouen els permet per altra banda

moltes fugues.

1.4.-Característiques formals del discurs Laissez-faire

La característica formal bàsica en aquest model es la imprecisió. Abunden

els termes polisémics i els canvis de tema molt sobtats.

Les referències a fets concrets careixen d’exactitud i en ocasions de

coherència. Hi ha moltes contradiccions.

Existeix un hàbit de confusió, de dispersió.

1.5.-Altres aspectes a tenir en compte

Un element predominant es la escassetat de recursos als que fan referència

les persones immerses en aquest model.

No hi ha una base emocional. Tampoc hi ha sosteniment instrumental als

fills o hi ha molt poc.

El temps es altre recurs basic del que aquestes famílies no disposen. No

dediquen temps a la seva família, o no poden o no saben.

1.6.-Repercussions psicològiques amb els fills/es

Hi ha una dificultat de que es produeixi sensibilitat i habilitat social en els

fills. Son infants desatesos emocionalment, que no tenen límits i que no
poden trobar la felicitat, ja que sempre tenen el desig de” trobar més”.
4
3.-Model inductiu i de suport o democràtic

1.1.-Conceptes

Aquest model conta amb un prestigi social que fa que es consideri el

desitjable.

Per la seva estructura es pot situar simbòlicament en un centre ideal en el

que convergeixen totes les característiques del que en aquesta societat i en
aquest moment es considera la “bona relació familiar”.

1.2.-Característiques

Característiques comuns i determinants:

-Sensibilitat i sensitivitat a les necessitats del fill i la acceptació com a ésser

diferenciat.

-Existència de normes que regeixen la vida familiar.

-Diàleg entre tots els membres de la família sobre les normes que regeixen
la vida familiar.

-Seguiment de la consecució o no de les metes i el compliment de les

normes dels fills.

-El sosteniment instrumental dels pares als fills.

D’aquestes característiques les més determinants son el diàleg i el

sosteniment, ja que fomenten la comunicació entre la família.

Davant de determinades absències de recursos ( emocionals i temporals ) el

model perd coherència. Els recursos culturals per altra banda interfereixen
menys, ja que es veuen compensat o equilibrats per la sensibilitat i la
sensivitat a les necessitats del fill.

La forma recurrent d’afrontar les situacions es el diàleg, la comunicació i

quan s’utilitzen altres tècniques com el càstig es fa amb baixa intensitat i
escassa freqüència o s’utilitzen en ocasions on el diàleg es impossible.

L’eina de sosteniment es el premi, el reforç positiu com a conducta

diferenciadora. Els premis més emprats pels pares son:

-Elogiar -Donar un petit caprici

-Comprar un regal -Donar diners i realitzar una activitat

conjunta

-Donar petons, acariciar

A dins d’aquest model trobem tres tipus de famílies:

5
El model inductiu sever

En aquest model es troben les famílies que mantenen les característiques

bàsiques però incideixen amb més força en l’establiment de normes que
regeixen la vida familiar i el seguiment del seu compliment.

Les normes es van imposant en funció de les possibilitats/moment evolutius

del infant però son estrictes i s’exigeix el seu compliment.

El model inductiu pur

En aquest model es manté l’equilibri de totes les característiques que

integren el model bàsic sense que predomini cap de elles sobre altre.

Aquest equilibri es troba en la riquesa dels recursos que tenen els pares
d’aquest model, en el sentit contrari, pot deduir-se que les desviacions son
producte d’alguna carència.

El sosteniment instrumental que presten els pares es ric i variat abraçant

qualsevol area de la vida del seu fill.

El model inductiu inconscient

Es caracteritza per la carència de recursos per a enfrontar les situacions a

traves del raonament.

Les normes que regeixen la convivència en aquestes famílies son tosques i

poc delimitades, el que fa que incideixi sobre el seguiment que pot ser molt
puntual i precís en l’evolució del fill, però difícilment sobre el compliment de
les normes tan difuses, la interiorització del infant per tant es també
dificultosa.

Els raonament i diàlegs es veuen, en ocasions, obstaculitzats per la carència

dels argument que proporciona el judici exacte i la comprensió dels
problemes o simplement de la realitat.

El sosteniment instrumental que es presta en aquest model incideix

fonamentalment en el terreny de l’afectivitat, ja que altres més elaborats no
estan a la mà dels pares.

1.3.-Clima familiar

Es fonamentalment relaxat. S’ha observat un profund benestar, però en

qualsevol cas i per a les tres tipologies, la interacció familiar es distendida i
harmònica.

Es manifesta un intens plaer en la convivència i l’únic lament repetit es no

tenir temps, la falta de disponibilitat per a la interacció amb els fills
s’expressa amb tristesa.

6
Quan el model de relació es inconscient, el clima es manté similar al descrit,
les verbalitzacions apunten a crisis o conflictes concrets que es superen
sense alterar el benestar general fora del moment en el que es produeixen.

Per al sever també es vàlida la descripció general, la emotivitat es mes

continguda i les verbalitzacions son mes austeres i descriptives però el to
general es de benestar, un benestar al que s’uneix la forma subtil de l’ordre.

1.4.-Característiques formals del discurs democràtic

Les característiques diferenciadores d’aquest model son:

-L’amplia utilització de termes emocionals.

-Profusió d’expressions lúdiques.

-To vital elevat: motivació pel tema a tractar.

-Fluides d’exposició malgrat que no existeixi la verbal.

-Abundància de mititzacions i precisions.

-Utilització de termes positius en la descripció de les accions.

-Precisió en les descripcions de les accions dels fills.

Segons el tipus de discurs es produeixen amb major o menor intensitat però

en tots tres es donen les set característiques.

Els qualificatius emprats per a descriure als fills son positius, en cap dels
discursos d’aquest model es troben valoracions negatives.

1.5.-Altres aspectes a tenir en compte

Les diferències entre rural i urbà apareixen amb major intensitat en aquest
model. Esl pares de les grans ciutats son, aparentment mes estrictes que els
del camp.

Tal i com es percep en la descripció del model inductiu, la percepció dels

pares com a severs o tolerants es una de les variables que amb mes força
incideix.

Els pares mes joves son els que se senten les preocupacions en major
mesura.

1.6.-Repercussions psicològiques amb els fills/es

Es pot afirmar que els fills, en general, es senten mes premiats del que els
pares diuen que ho fan. El elogi, el peto i l’abraçada son molt freqüents i
valorats pels fills.