Opinió

6

Opinió
EL PERIÒDIC D’ANDORRA Director: J.A. Rosell Pujol. Subdirector: Joan Ramon Baiges. Gerent d’AdP: Josep Segura.

DISSABTE 30 DE MAIG DEL 2009

el Periòdic d’Andorra

Cap de redacció: Enric Guinart. Política: Iago Andreu i Marc Rodríguez. Societat: Pepa Gallego, Irene Casasayas i Clara Garnica. Esports: Iván Moure i Rafa Mora. Cultura i espectacles: Roser Porta i Andrés Luengo. Àrea Monogràfics, agenda i televisió: M. Teresa Blanco. Diagramació: Biel Rosell, Josep Capell (Sistemes) i Nerea Moreno. Fotomecànica: Pako Temprado. Fotografia: Tony Lara i Ona Morante. Edició: Marcel Tuyet i Laia Martínez. ANDORRANA DE PUBLICACIONS Director comercial: Adrià Ledo. Publicitat: Pilar Torrentallé, David Aunión, Xavier Farran i Nelly Dedea. Cap Àrea Monogràfics: David Aunión. Administració: Nona Muñoz i Alicia Ruiz. EL PERIÒDIC D’ANDORRA s’entrega inseparablement amb EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

La finestra

oberta
SOL GASCH

Nostàlgies de l’Institut
quest dissabte se celebra a la Seu la culminació dels actes dels 75 anys de l’Institut Joan Brudieu. 75 anys són molts anys de vida de la petita i quotidiana

A

història del nostre institut. Jo estic especialment emocionada, ja que en sóc alhora exalumna i exprofessora; avui parlaré com a exalumna de la promoció 1953-60. La gent del meu curs ho celebrem amb il.lusió. En primer lloc, per donar gràcies a Déu, perquè som tots vius; i en segon, dir que sempre hem estat units i hem trobat algun moment per retrobarnos i sentir la nostàlgia dels bons temps d’adolescència viscuts amb harmonia i estimació. Per a nosaltres, el pas per l’Institut ha estat una fita important i els vincles que ens van unir no s’han trencat mai més, ni entre nosaltres ni entre els professors que vam tenir la sort de tenir. Us explicaré les dues últimes trobades: la penúltima trobada va ser a Barcelona l’any del Fòrum, on vam poder sopar amb Joan Roig, el nos-

tre director preferit, que avui comparteix la festa amb nosaltres. Entre moltes altres coses, Joan Roig ens va ensenyar el plaer d’escoltar Mozart, Bach, Beethoven. També vam compartir taula amb la Tesia Vilanova i l’Emili Duró, dues persones que es van morir al cap de poc temps, i de les quals tenim un record inesborrable. Ara per Sant Joan farà tres anys de la nostra última trobada, que va ser aquí a la Seu, on vam poder sopar amb l’Elvira Farràs, la nostra es-

49 anys després de la sortir de l’Institut, ens hi tornem a trobar; és com una Festa Major
NOE

timada Elvireta. Vam aconseguir les claus del solar on hi havia hagut la Torre Viader, el nostre primer institut. Els records i les emocions ens van fer tornar joves; ¿quantes vegades mossèn Alvinyà ens havia fet copiar el reglament de l’Institut? Vam fer fotos i recordarem els nostres professors i professores, els que viuen i els que ens han deixat per sempre. Després, a la Sala de Plens de l’Ajuntament, per commemorar el nostre examen de Revàlida de quart el juny de 1957 (la primera que se celebrava a la Seu), vam fer un examen de recuperació sobre els amors i desamors d’aquells anys. Avui, 49 anys després de la nostra sortida de l’Institut, ens hi tornem a trobar. Per nosaltres, Festa Major. H
Historiadora. redaccio@andorra.elperiodico.com

Opinió

DIMARTS 5 DE MAIG DEL 2009

el Periòdic d’Andorra 5

LA PREGUNTA DEL DIA

¿La crisi econòmica cremarà als polítics que més han lluitat per vèncer-la?

La tribuna

Els 75 anys de l’institut de la Seu
Navego en la insubstancialitat d’aquest món i procuro passar-m’ho bé i transmetre un cert bon humor
JORDI

Porter

e ben segur que no em mereixo tanta atenció. No puc sinó agrair que em publiquin amb la freqüència que ho fan últimament. El meu jo n’està tot cofoi encara que, sempre insatisfet, busqui la seva dissolució en més elevades esferes. Sovint em rellegeixo i m’espanto. ¡Animal! ¿Com t’atreveixes a dir aquestes coses? ¡Quin poc tacte, quina poca sensibilitat, quina reflexió més absent! Són conseqüències del meu estil d’escriptura automàtic i emocional. No és que no pensi el que dic, que sí, que ho crec, ara, el del turbant d’ara, que ja no serà el del següent article. I deixo reposar els escrits, els medito, els rellegeixo cent vegades, perquè em donen voltes i voltes pel cap, i els modifico i, fins i tot, alguns me’ls reservo. Però navego en la insubstancialitat d’aquest món i procuro passar-m’ho bé i transmetre un cert bon humor i una distància, una perspectiva, un punt de vista, perquè a tots ens va be tenir referències, coordenades, encara que siguin llunyanes, que ens situïn d’alguna manera en l’instant de l’existència, per triangular.

D

l’altre d’Alianza Popular. La Seu, i l’insti per antonomàsia, sempre han sigut llocs de convivència, ho haig de reconèixer i agrair. A l’insti he sigut espectador i actor de les més grans baixeses i les més nobles aspiracions de l’esperit humà; a l’insti, finalment, he passat el més clar de la vida i ara, els fills criats i sense dona, les motivacions de la meva carrera funcionarial han conclòs i recupero la meva llibertat, malalt d’amor. L’empresa silvícola és a Can Pistraus, després d’haver forrat uns quants avortaments que m’han ensenyat que el bosc ideal s’ha de cultivar en el cap de les persones. gent com ara Juan Mingorance, Sol Gasch, Javier Salazar, Pilis Pérez i Marcuello, Anna Martí, la nouvinguda Sara Azamar, la meva tutora en el Certificat d’Aptitud Pedagògica, que em va deixar esverar el seu galliner, i moltes i molts més, professors, alumnes i personal no docent, gràcies a tots ara tinc títols. Si vull puc fer de professor, però em sembla que no vull, em sembla que em quedo amb la modèstia mística de la meva companya de fatigues, Montserrat Camprubí. Ella als matins i jo a les tardes, passàvem els anys fent còpies (¡més de dos milions per curs se’n fan actualment!), repartint claus i somriures (i mocs, de vegades, també), sí senyor, sí senyora, sí senyoreta, sí senyoret, posant oli a tots els rodaments de la gran maquinària. En el fons, conservaré un bon record d’aquests vint anys i escaig, un gran amor i respecte per les persones, pels joves i pel coneixement. H
Historiador i geògraf. redaccio@andorra.elperiodico.com

GRÀCIES A

NOE

toca parlar de l’institut de la Seu, o de la meva relació amb ell, que s’ha mantingut a tranques i barranques durant més de vint anys. Ara prou, ara s’ha acabat, i surto per la porta de servei, que és la que he utilitzat tots aquests anys.

AIXÍ, AVUI

L’any 1986, quan vaig accedir al cos de subalterns de la Generalitat, jo era jornaler del camp. Treballava un parell o tres de dies a la setmana, de sol a sol per tres euros, sense assegurar, més o menys tal com fan ara les dones magribines. Els homes en guanyen sis. Em vaig resignar a fer de funcionari per no fer patir tant la dona i per poder donar una educació convencional als meus fills, perquè ells no en tenien culpa que fos un estrellat amb els ulls plens de flors, tal com diu Pau Riba. El primer any de subaltern el vaig passar a la Zona Franca de Barcelona, va néixer el meu fill segon, i, cobrant 400 euros al mes, vaig guanyar més en un any que en

El funcionariat era una cosa transitòria mentre aconseguia establir l’empresa silvícola dels meus somnis
els tres anteriors junts amb els pagesos baridans i cerdans. Més de diners, perquè, guanyar, guanyar, de guanys intrínsecs, mai he guanyat més que treballant amb ells. Hi va haver un concurs de trasllats, i quan vaig triar la Seu, la gent se’n reia dient: «¡Què! ¿Et vols conservar a la nevera?» Però no era la Seu

la que m’atreia, sinó més amunt, l’escola Ridolaina de Montellà, menada per la gran mestra Rosa Campà, on els nanos van fer bona part de la Primària, i el bosc, la muntanya. A l’insti em va rebre cordialment l’aleshores director Àngel Joval, home de grans capacitats amb el qual he tingut grans enganxades. Per a mi, el funcionariat era una cosa transitòria, d’uns quants anys, mentre aconseguia establir l’empresa silvícola dels meus somnis. Ell, cada curs, em temperava les dèries: «No deixis la porteria, Jordi, no la deixis». Feien una curiosa parella amb Pedro Hernàndez, home bo on n’hi hagi, secretari: un del PSUC i

Related Interests