3 € / DESEMBRE 2008 / ANY XXIX / NÚM.

60

ELS ARBRES DE TAVERTET NATURA I FOTOGRAFIA MORTS ACCIDENTALS A TAVERTET 1568-1839

S U M A R I
Editorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els arbres del terme de Tavertet / Jordi Sanglas . . . . . . . . . . . . Mossèn Josep / Joan Triadú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Morts accidentals i morts violentes a Tavertet, 1568 - 1830 / Rafel Ginebra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Què es farà a la finca dels Cingles de l’Avenc? / Guillem Mas . . 14 Els forns de calç / M. Dolors Bagué . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Les coques salades / Ignasi Camps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 Natura i fotografia / Jordi Gumí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 Àpats de festa a Rupit / Susanna Peix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 Crònica del Collsacabra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 Racó del poeta / Eduard Miró . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Fitxes d’ocells / Grup de Naturalistes d’Osona . . . . . . . . . . . . . . 33
PORTADA: Sant Pere de Falgars. En primer terme el camí que ha deixat de passar entre boscos i que ara transcorre per pista encimentada.

Distribució De “els cingles”: BaRCElONa: llibreria Quera CaNTONIGRòS: l’Estanc l’ESQuIROl: Estanc la Baldufa llibreria El Detall MaNllEu: llibreria Contijoch El Quiosc de l’assumpta Benzinera Feixas aulet RODa DE TER: llibreria Can Manolito Benzinera Feixas aulet RuPIT: Ca l’ample SaNT FElIu DE PallEROlS: Santuari de la Salut TavERTET: El Rebost de la Isabel Casa agneta vIC: llibreria la Tralla llibreria Pietx llibreria Muntanya de llibres,

1 2 5

normes de publicació

Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: - Els articles cal que estiguin escrits correctament en català i en format informàtic. - Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

EdITORIAL
Any XXIX, núm. 60 desembre 2008 redacció i administració: Pl. Bisbe Guillem. 1 08511 - TavERTET Tel. 93 856 52 24 E-mail:: redaccio@elscingles.org ernest.gpages@gmail.com www.elscingles.org
Director: Xavier viladomat i Gil consell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo, anna Borbonet i Macià, lluís Gonzàlez i ventura, Joan Reixach i Curtó, Tammy abei i Parris col·laboradors habituals: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Gumí i Cardona, Rafel Ginebra i Molins, Miquel Banús i Blanch correcció lingüística: anna Borbonet i Macià Maquetació i impressió: Gràfiques DIAC Rda. Camprodon, 2 - 08500 vIC Publicació a internet: Jordi Mas i Caballé la redacció no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. “Els Cingles” és una publicació de divulgació cultural editada per l’associació “amics dels Cingles de Collsacabra” i es publica sense cap finalitat de lucre. Dipòsit legal: B-8.390-79 Col·laboració: 3 euros

Voldríem tornar a parlar una mica dels camins, que constitueixen un patrimoni rural i excursionista, a Tavertet i a tots els Països Catalans. L’editorial de la revista núm. 51, de juny de 2004, ja era dedicada a aquest tema, als camins en general i a la necessitat de vetllar per la seva supervivència, atesa la seva tradició històrica i perquè esdevenen un ajut per valorar el paisatge. Han passat quatre anys, hem caminat molt sovint amb esforç per vells camins que cada vegada més estan condemnats a desaparèixer definitivament, i no solament perquè s’han perdut per falta de la petja, substituïda per la vegetació incontrolada, sinó que també, en bona part, han estat delimitats i tancats per filats i tanques que si bé controlen la ramaderia, sovint s’obliden del pas de les persones. El terme de Tavertet és, geogràficament parlant, el més complex del Collsacabra, pels desnivells insospitats, la vegetació dels racons, les balmes innombrables, les roques que sorgeixen arreu… Transitar pels camins d’aquests indrets fascinants, que a més han quedat solitaris dins una xarxa de camins abocada a la desaparició, és cada vegada més difícil, també perquè avui és molt escassa la sensibilitat pel paisatge i la curiositat per recórrer un terreny agrest i descobrir uns paratges insòlits que costen de trobar. No ens enganyem, d’aquí a poc temps el terme de Tavertet serà una selva, moltes coses s’hauran perdut definitivament i la recuperació dels vells camins cada dia serà més complicada. Aviat ens veurem obligats a resseguir només les pistes que s’han obert, algunes potser necessàries, però que no tenen res a veure amb els antics camins de bast. D’altra banda, l’entorn humà tampoc no valora aquests senders que havien servit, sobretot, per relligar les masies. Els rètols indicatius han desaparegut. A Monteis, no es pot passar pel camí de l’Esquei, un camí ancestral; el camí que baixa al pont del Molí Bernat des del poble és molt esborrat; al camí vell que puja a la Cau s’ha tapat l’accés al prat del final etc. D’altres es deterioren per falta de manteniment, com el de la Font de la Vena o el camí de Sau pel baixant de les Gotes… Els dos ponts de Tavertet, prou coneguts, de factura medieval: el de Balmadestral, eixamplat sense miraments i el pont del Molí Bernat en perill per la manca d’una barana, no han merescut una rehabilitació adequada. Ja sabem que quan desapareix la vida humana d’un lloc de muntanya, inevitablement les comunicacions tradicionals tenen els dies comptats. Els camins es van perdent esborrats per la vegetació i per l’erosió de l’aigua i finalment són intransitables. Ningú ja no hi torna i cauen en l’oblit. Però també és cert que si tenim un entorn d’una extraordinària i salvatge bellesa, valdria la pena de preocupar-se pels camins que, poc o molt, encara subsisteixen i fer un esforç de recuperació exposant aquest problema als organismes pertinents o també organitzar uns grups de voluntaris entre els que estimem Tavertet.

1

ELS ARBRES dEL TERmE dE TAVERTET
Farem un cop d’ull sobre els arbres del terme de Tavertet, tot i que en alguns casos tales incontrolades en temps recents hagin pogut alterar el conjunt arbori. Començarem pels verals de Sant Bartomeu Sesgorgues i Sant Miquel de Sorerols, a ponent del terme. El que més hi abunda són les alzines, amb alguns roures esporàdics. S’hi troben, a més, algunes clapes de pins, com és la pineda de pi roig de Sobiranes, no lluny de Sant Miquel, al serrat de Can Tafura que queda a sud i sud-est de la casa de les Conques i a la baga de Mierons; aquests, però, són plantats. També hi ha els trèmols, de la família dels pollancres i de fulles bellugadisses, com els de la tremoleda del vilar Sesgorgues, i el pollancre pròpiament dit, present en el sot dels Pollancres, al camí de la Serra a Baumadestral. Els trèmols els podem tornar a trobar als entorns del villaret de Dalt, vora el torrent del villaret i no seria estrany veure’ls escampats al llarg d’aquesta contrada. a la baga de l’esquerra de la riera de la Corbera també hi viuen, per això es coneix com la baga dels Trèmols, on, a més, hi ha la font del Trèbol. És en aquesta zona i pel cantó de llevant que comença a estendre’s la pineda. Noranta o cent anys enrere a Tavertet solament hi havia algun pi solitari a la muntanya de la Serra i a la de l’avenc, al puig del Pi del Sunyer de Dalt i pocs més. Durant aquesta passada centúria, però, el pi va prosperar de manera increïble: la muntanya de l’avenc cap a la Rocallarga n’està poblada, i també alguns verals de Monteis i Novelliques. la pineda, bàsicament de pi roig, destaca, a més, en part a la baga de la Perereda on va crèixer fa uns 60 anys, als entorns del puig del Pi, a la muntanya del Pontí i també a la baga de la Serra, a part dels que trobaríem escampats en diferents llocs. El castanyer, arbre introduït i escàs a Tavertet i que no es fa en terreny calcari, el trobarem esporàdicament al bosc de Sobiranes; també n’hi ha algun de corpulent prop de la roca del Migdia del cingle de Santa Cília i uns quants, ben ufanosos, a tocar les restes de l’ermita d’aquest nom. El castanyer apareix també en indrets puntuals, com alguns que han arrelat a tocar la riera de Balà, a l’indret de sota el morro de l’abella, i el clap que hi ha al peu del cingle Moltorer, gairebé a tocar un rierol on en resta un d’esbrancat, molt gros, amb quatre metres de perímetre, conegut com el Castanyer Bord, que va donar nom a tot aquell entorn ja al terme de vilanova de Sau. En els boscos solells com els de la zona del Castell i sobretot als dels verals del Noguer, la Corbera, el Crous, la Perereda, les Baumes, el Sunyer de Baix i bona part del Sunyer de Dalt, masies totes situades més o menys al centre del terme, hi abunda l’alzina, tot i que en aquesta zona i en alguns llocs hi torna a prosperar força el roure. Recordem que les alzines s’han recuperat molt a tot el terme ja que antigament s’aprofitaven per al carboneig. Escampades, podem trobar alguns exemplars destacats d’aquest arbre, com l’alzina Grossa de les Marrades, al baixant del Raig, a l’inici del camí de Sota-roca, les alzines de la Serra i la del llobet i les grans alzines de sobre la casa de Novelles. a tramuntana del terme de Tavertet, en principi a les bandes solelles, hi ha força roure i a les obagues predomina el faig. als verals de Novelles, Novelliques, Monteis, la

Roure a l’hivern, al camí de l’Avenc. Foto: Anna Borbonet

2

Cau i l’avenc hi ha una mica de tot. Tavertet era país de roures i aquesta zona és lloc de roure martinenc, però les rouredes foren en part tallades en benefici del pi. Ara queden roures esparsos i petits grups que no arriben a formar bosc. Havia existit la roureda del Pontí, a ponent de les feixes de la Torre i del Pontí, que es va tallar, però ara hi han tornat a rebrotar alguns roures, com ha passat en altres indrets. El roure és present en diversos llocs, barrejat sovint amb alzinar o pineda: a la baga de Novelles, a la muntanya de la Cau, al serrat de Sant Corneli, a la costa de Novelliques, també al vessant nord de la Serra i l’aubert amb més roures que alzines, a la solana de l’avenc i cap el sot del Gorgàs, al torrent del mateix nom, on es troben alguns claps de roure acompanyats amb d’altres de faig i pi. Segurament en altres èpoques s’estenia molt, ja que recordem alguns exemplars centenaris carregats de bonys, però en quedaren pocs perquè s’utilitzaren per cremar a la llar de foc de les cases a l’hivern. un d’aquests vells exemplars ha sobreviscut: el roure de l’amorriador, vora el camí de Monteis, i on a l’estiu les ovelles anaven a amorriar-se sota la seva brancada. D’altra banda, als verals de les masies de Surroca i el Campàs, a sota el cingle, hi ha boscos semblants a aquests darrers, si bé al Campàs hi ha un petit clap de pi pinyer. El faig a Tavertet se situa a nord del terme, a les clotades frescals i als vessants obacs, i forma part de la vegetació característica del Collsacabra. les obagues del Perer i de Rajols, orientades a nord-est, mostren la ufana del mantell de fageda que les cobreix. Entremig hi descobriríem també la presència de roures i alguns bedolls. No cal dir que

a les canalades cap a la font de la vena hi abunden els faigs. alguns exemplars de faig són rellevants per la seva alçada, com els que han crescut a la carena de la muntanya del Perer, i també el conegut faig de Cortils, vora la balma d’aquest nom, no lluny de la Rocallarga a la baga de Balà, que ressegueix el famós i màgic sot de Balà, i en verals de muntanya i en indrets fesquívols, com el torrent del villaret, són habituals altres arbres com

Un bedoll o beç a la muntanya del Perer, a la vora del pla del Beç. Foto: Anna Borbonet

3

L’alzina del Llobet, masia situada a ponent del terme, des d’on es veu Sant Pere de Casserres a l’altre costat del Ter. Foto: Anna Borbonet

aurons, blades i moixeres, que posen una nota de color a la tardor. Esmentem també el teix, molt escàs a Tavertet, que donà nom a la canal del Teix situada entre els cingles de l’avenc i els del Pla Boixer, i on hi arrelen alguns exemplars de teix. No cal dir que a les torrenteres hi podem trobar, entre la vegetació de ribera, arbres ben coneguts com l’avellaner, molt habitual i que ens el recorda el torrent de l’avellanosa. El trobem sobretot a la riera de Balà i al torrent de Baumadestral i, amb molta abundància, als torrents de l’entorn de Novelles i del sot del Gorgàs on també es

troba el tell (o til·ler), que creix a Baumadestral on fins i tot hi ha el gorg del Tell, i també al torrent del Molí vell. El vern és un arbre que acompanya les ribes de torrents i rieres però que és rar a Tavertet; és present gairebé només al torrent de Baumadestral. En ambients humits són freqüents els diversos saules: la verga (o sarga), la vimenera de la qual en feien cistells, i el gatsaule, que creix vora el torrent del Gorgàs, arbre propi dels Pirineus i dels Prepirineus. Recordem encara el freixe, esponerós arbre que es fa a les parts altes i a les vores dels camps; el beç (o bedoll), arrelat en un espai de la muntanya del Perer on es troba el pla del Beç i en un altre indret entre el collet de les Graus i el de la Finestrica. les grans nogueres solien estar al costat de les masies; algunes ja velles es van tallar per a fusta. Encara les podem veure, però, a la Quereda, al llobet, al Crous i al Noguer. Jordi Sanglas i Puigferrer

4

mOSSÈn JOSEP
No voldria pas fer una nota necrològica. En primer lloc perquè ja es va fer el que calia sobre la mort de Mn. Josep Cruells al seu enterrament i també perquè allò que cal d'una persona i d'un capellà com ell, és prolongarne el record vivent. El que és jo, si m'hi posés no me'n mouria de tenir-ne records: de rengle, personals, un darrere l'altre, un enfilall que s'estira des del moment de la seva arribada a Cantonigròs fins a una darrera conversa per telèfon, en què es proposava portar-nos la comunió l'endemà dissabte si la nit vinent li era més propícia o almenys no tan dolenta com l'anterior. Però com que la vida li anava per hores, no sols per nits, hagué de sotmetre's a la conveniència inajornable (però obstinadament ajornada per ell) de deixar Cantonigròs. al cap de dos dies i definitivament. D'alpens, on va néixer, jo n'havia sentit a parlar pels metges i es va dir d'enviar-m'hi de convalescent de la tuberculosi, però van decidir-se per Cantonigròs, un altre dels llocs recomanables per als malalts als quals, com a medecina consolidada, convenien els bons aires, aliments segurs i tranquil·litat. Quan Mn. Josep Cruells, procedent de Gurb, a la Plana, fou designat rector de la parròquia, es trobà amb una petita població plena de vida, amb força jovent, una esplèndida Escola Parroquial, tres fondes i una bona estesa de devots estiuejants assentats (uns quants, sobretot, fermament) i alguns casals grans, amb existència antiga i pròpia. Es trobà també amb el Concurs Parroquial de Poesia i Festa literària del Collsacabra. un dia a l'any, dins el programa de la Festa Major, dedicada al patró, Sant Roc, li calgué al nou mossèn presidir aquells actes. l'eminent bisbe de vic, doctor Ramon Masnou, és del tot segur que tingué en compte aquest “detall” en escollir el nou rector i encarregar-li, no encolomar-li la gestió de l'afer. El Concurs ja havia assolit unes característiques que avui anomenaríem nacio-

nals. la tasca era de responsabilitat i de fermesa i per la seva desitjable, però arriscada, transcendència política, era delicada. Calia, això sí, estimar-la. Com li dolgué a Mn. Josep quan, per raons logístiques i de país, fou decidit de plegar, en complir-se els vint-icinc anys de la magnífica festa! Ho havia sentit com una iniciativa pròpia, parroquial i oberta. No com una tapadora. Església, llengua i cultura foren un pas assenyalat en la línia (per a no esmentar sinó la diòcesi de vic) de Morgades, Torras i Bages i Ramon Masnou. Mossèn Josep va arxivar amb tota cura la documentació generada pel Concurs i la va tenir a disposició dels estudiosos, començant pel treball (passat per ordinador) de Teresa Clota. Preguntat sobre el destí d'aquest arxiu, ric d'originals únics, va dir públicament que se'n fes el que jo cregués convenient. M'afa-

Mossèn Josep, el dia del seu homenatge. Foto: Carles Comella

5

nyo a declarar que si és així, proposo que es porti a l'arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del vallès. No sé si des del seu poble d'alpens, on no he estat mai, però sí que des de Gurb s'ha-

Mossèn Josep parlant amb unes nenes després de la cerimònia de la Primera Comunió. Foto: Carles Comella

via mirat a les diverses èpoques de l'any, els serrats inconfusibles que s'eleven al Collsacabra. aleshores, jove encara, no podia saber que se'ls estimaria tant. Han estat el dosser de fons de la seva vida, acabada encara massa d'hora. El santuari de Cabrera va recuperar, amb ell, habitatge, camí de les altures i reverència. Déu li ho pagui.

Tot el poble o en gran part assistí al seu comiat d'aquest món. Fins i tot molts que no l'acompanyaven, de temps, a la missa. Sabien que ell havia assistit als darrers moments de tots els cantoniencs que l'havien demanat. Sense distincions. la seva peculiar modèstia, el seu entendre el ministeri que exercia en una Església postconciliar, es revestia d'una caritat sincera i entenedora. Ho deixà dit: que tot el que tenia d'herència familiar volia que es tornés als seus. volia morir pobre, com Verdaguer i sense flors al taüt. Preparat per a la mort d'aquest món, designà per escrit què volia que es cantés a les seves exèquies, des de les Benaurances a la “Invocació a la verge de l'alzina”, obra senzilla i pura dels seus amics Mas i De Tera, del temps del Concurs. Es féu així, i en un envelat de Festa Major. Sense escarafalls, els quals no haurien escaigut al seu tarannà de sacerdot del nostre temps i a la seva pietat envers les festes humanes i populars, la qual li venia de la seva fe en Crist i de la seva confiança en la bondat que hi ha al fons de tots els éssers humans. Crec que a Cantonigròs i a tot el Collsacabra deuen a Mn. Josep un record veraç i sincer, com ell l'hauria volgut: de tot cor. Joan Triadú

6

mORTS AccIdEnTALS I mORTS VIOLEnTES A TAVERTET, 1568 – 1839
un dels pocs criteris comunament acceptats relacionats amb la mort és la distinció entre una mort natural i una mort accidental o violenta. això, malgrat que no deixen de ser conceptes relatius, perquè no deixa de ser bastant “natural” que algú es mori si rep una escopetada o si cau d'un cingle, i, a la inversa, agafar qualsevol malaltia, epidèmia o qualsevol afectació cardiovascular sovint pot ser perfectament “accidental”. Tots tenim bastant clar quines són en la vida actual les causes de morts accidentals o violentes, però eren semblants els riscos a què estaven sotmeses les persones segles enrere? a manca de registres civils antics sistemàtics, l’única via per detectar quines maneres hi havia de morir de forma “no natural” en els segles passats són els registres parroquials de defuncions. I com sempre, la recerca està condicionada pel fet que els llibres s’hagin conservat o no. En el cas del Collsacabra, pel que fa a llibres de defuncions, la parròquia que disposa d’una sèrie més llarga és la de Tavertet tot i que també té una llacuna molt important. Sant Julià de Cabrera ha conservat defuncions de 1845 endavant, Fàbregues/Rupit de 1575 a 1595 i de 1770 endavant, l’Esquirol i Pruit no n’han conservat d’antigues. l’arxiu parroquial de Tavertet, en la part que es troba a l’arxiu Episcopal de vic conserva defuncions de 1568 a 1595 (llibre aBCDEH/1), 1595 a 1687 (D/1), i de 1799-1839 (D/2), a banda dels que es conserven encara a la parròquia. així, agafem com a exemple el cas de Tavertet, i per limitacions d’extensió posem com a límit de l’estudi, partint de la periodització dels mateixos llibres conservats, l’any 1839 que tanca el tercer llibre. Com sempre, a l’hora d’utilitzar una font històrica cal analitzar-ne i matisar-ne el seu valor. En el cas dels registres de defuncions cal tenir en compte que la informació que s’hi recull està condicionada per aspectes personals, procedimentals y socioculturals. El fet que qui fa les anotacions sigui més o menys explícit, o que reculli més o menys detalls, depèn tant de les directrius que regulin la documentació en qüestió, com també de les ganes i la sensibilitat personal de qui escriu. I qui recull la informació estarà condicionat pel fet que realment tingui la informació correcta i pel fet que cregui convenient o no fer-la constar. actualment el criteri per obviar certes informacions seria la protecció de dades de caràcter personal. abans els criteris eren semblants, però basats en aspectes socials o morals. així, per exemple, molt rarament es fa constar un suïcidi, perquè hagués obligat a enterrar el difunt fora de la terra sagrada i per tant normalment la família, amb complicitat o no del capellà, dissimulava les circumstàncies. un altre exemple és el de la violència domèstica: la falta de referència a circumstàncies d’aquest tipus i la raonable improbabilitat que les circumstàncies no existissin fa sospitar que fets d’aquesta mena sovint eren amagats i no explicitats. Sigui com sigui, en la impossibilitat d’objectivar allò que els documents no diuen ens hem de basar en allò que diuen, sense deixar de ser conscients que no sempre diuen tot el que és. Morts presumptament accidentals Els llibres de defuncions de Tavertet comencen el 1568. les partides més antigues són molt concises i quasi no recullen causes ni circumstàncies de cap mena. la primera defunció en què es recull una circumstància “anormal” és la d’un home a qui tot cavant un marge se li esllavissà i li caigué a sobre la terra del marge i un arbre, resultant mort per ofegament. El fet tingué lloc el 20 de desembre de 1589: “en la masada dels Gronys de la parròchia de Sant Christòfol de Tavertet morí desestradament (y es que cavant en un marge se entrà una glavada de terra juntament ab un hom y cobrí y offegà molt prest), lo senyer en Felip Castell y Correu hereu del mas Castell de dita parròchia, lo qual no tingué temps de rebre los sagraments de la iglésia. (aBCDEH/1, p. 120) No documentem cap més ofegament d’aquesta mena, però sí que documentem,

7

Cingle del Pla Boixer, entre l’Avenc i Rajols. Entre el 1568 i 1839 alguns cingles de Tavertet foren testimonis de morts accidentals, com la de la pastora Maria Teresa Teixidor, el dia 17 de juliol de 1800. Foto: Anna Borbonet

bastants anys més tard, diferents ofegaments “normals”, causats per l’aigua. així, el 23 d’octubre de 1799 fou enterrada, al cementiri de Tavertet, antònia Rovira, “qui en lo dia precedent fou trobada ofegada en la aygua, filla de Francesch Rovira, masover de Managès y de Maria Taresa Dalmau” (D/2, p. 2). la nena tenia nou anys. Quatre anys més tard succeeix una tragèdia semblant: el 19 d’agost de 1803, “després de una forta tempestat, en las Valls fou trobada ofegada Marianna, fàtua [és a dir, amb discapacitats intel·lectuals], de quinse añs de edat, filla de Joan Rodrigo y Taresa Manovens, cònjuges,

masover de aquella caseta vulgo [és a dir, vulgarment anomenada] can Xecó, de la present parròquia de Tavertet” (D/2, p. 23). Dos ofegaments en un període tan llarg no són molts, però és lògic que sigui així en un indret sense cursos fluvials importants. No s’especifica el lloc on van succeir els ofegaments, però versemblantment degueren passar en algun gorg o alguna bassa. Si Tavertet no té cursos fluvials importants on ofegar-se sí que té, notòriament, cingles i estimballs. això fa que hi pugui haver morts accidentals que serien impossibles en altres indrets. Encara que evidentment no cal un cingle per morir d’una caiguda: una altra mena de caiguda, que és l’habitual en d’altres llocs, és la caiguda des d’arbres, i a Tavertet se’n dóna un cas: el 4 d’agost de 1804 “fou enterrat lo cadàver de Joseph Noguer. Morí de una cayguda de un roure sota del qual lo encontraren mort” (D/2, p. 114). En d’altres casos relacionats amb caigudes les partides són absolutament poc explícites sobre la circumstància, sense que es pugui intuir si el silenci és casual, o si és un silenci rellevant. És el cas, per exemple, del masover del Sunyer: el 7 de desembre de 1803 “en la casa del Sunyer morí de una cayguda y havent-se-li administrat lo sagrament de le extrema-unció Miquel Puigderajols, masover de dita casa, viudo dexat de la quondam [que fou] Magdalena Novellas” (D/2, p. 24). En aquest cas l’home no va morir immediatament (va poder ser extremunciat), i semblaria que l’accident va tenir lloc a la mateixa casa. una altra mort per caiguda indeterminada la trobem el 5 de desembre de 1815: “morí repentinament de una cayguda Joan Sallés, brasser fill dels quondams Francisco Sallés y Rosa Puig, […], masovers de la casa més nova del Jofré” (D/2, p. 86). Finalment, pel que fa a caigudes, dues defuncions sí que estan explícitament relacionades amb els cingles. la primera té lloc el 17 de juliol de 1800, que “baix de un

8

despenyadero en la heretat del mas Rajols […] fonch trobada morta Maria-Taresa Texidor, pastora, filla dels quondams Sagimon Texidor, bracer, i de Esperansa Branera, cònjuges, de la parròquia de Sant Julià de Cabrera” (D/2, p. 4). Se l’enterrà a Tavertet i devia tractar-se d’una nena o una noia jove. la segona, el 15 de gener de 1827: “fou enterrat lo cadàver de Joseph Vinyas. Morí de repente de una caiguda del single”(D/2, p. 124). Se li van celebrar els tres oficis funerals (sepultura, novenari i cap d’any), i per tant es tractava d’un adult. No cal dir que en totes aquestes caigudes és on és més difícil establir el grau d’ “accidentalitat”, especialment en els casos en què no es pot saber si hi havia una raó per estar prop del cingle o dalt d’un arbre ni es poden saber els detalls de l’accident. un darrer cas de mort que probablement s’ha de considerar tràgicament accidental, anterior a aquestes morts que hem vist per caiguda, és el d’un nen mort de fred. El 6 de febrer de 1633 “trobàran mort Ysidro Fonollet, minió de adat de vuit anys poch més o manco, y era minió que no tenia ús de rahó, y consideràran que lo fret lo avia mort, y fonch soterrat en lo cementiri, al vas de Novellicas perquè sa mara stava allí” (D/1, p. 65). Cal dir que a banda d’aquesta referència al fred, i de la referència a una “forta tempestat” que hem vist més amunt també tenim, encara que no sigui causa de cap mort, una referència a una nevada el gener de 1639: en la partida de defunció, de 15 de gener de 1639, de Paula Tresserra, que morí en la casa del Pontí, es fa constar que només va poder rebre l’extremunció perquè, segons diu el capellà, “no’m pogueran venir a sercar per respecta de la neu” (D/1, p. 76). I finalment pel que fa a morts presumptament accidentals, recollim quatre casos en

què no queda clar si la causa de la mort va ser natural o no, però que pel capellà que les recollí van ser prou singulars per recollir-ne les circumstàncies. El primer cas va tenir lloc a la Cau (la Calm): el dimecres 16 de desembre de 1615, “en la casa de la Calm de la parroquia de Sant Christòfol de Tavartet de un colp de desgratia anant a veure las eugas en lo corral morí de nits sens ningún sagraments Barthomeu Parareda, fadrí natural de la casa de la Parareda de Tavartet” (D/1, p. 34). l’expressió “un cop de desgràcia” no queda clar si s’ha d’entendre en sentit literal (que es va donar un cop o va rebre un cop), o en sentit figurat. El segon cas es refereix a un pidolaire: el 9 de maig de 1644 enterren al fossar de Tavertet “un pobre mendigo […] \Per relació de altres sabem que dit se deia Salvador Clarà, de dit lloc de Castellterçol/. Trobà’s en lo camí qui puia de Solroca a la isglésia de Tavartet, ja en los últims de sa vida”. El rector el va confessar i extremunciar perquè ja no estava en condicions de res més, “y morí després en la casa del Jofré de dita parròquia, ahont lo recolliren” (D/1, p. 83). la descripció fa pensar més aviat en una mort per causes naturals. El tercer cas es dóna el 4 de juny de 1669, en què a la tomba del mas Balmes hi enterren Ramon Espaulella, fadrí que, segons diu la partida, “no ha rebut ningún sagrament perquè l’an trobat mort a la costa de Rajols” (D/1, p. 117). De nou no és clar si es tractà d’una mort natural o accidental. Finalment també és incerta la causa immediata de la mort en un cas singular, que és el de la bruixa de la Torra, que ja ha estat tractat en altra ocasió en aquesta mateixa publicació1: el 13 de febrer de 1619 a la tomba de la Torra és enterrada Margarida Torra, la qual “va morir en la presó del castell de Savasona sens confesar ni combragar ni ningún sagrament, y lo bisba o son vicari

9

general me envià una carta que la enterràs. Y dita Torra era enculpada de Bruxa, que per aquex effecta stava en dita pressó” (D/1, p. 37). És evident que no va morir executada però no és clar si va morir de resultes del procediment judicial o simplement per l’edat i les condicions del captiveri. Morts violentes Si en les morts accidentals que hem vist fins ara no sempre és clara la accidentalitat, en el cas de les morts violentes sí que en la pràctica totalitat dels casos hi és evident la voluntarietat per part de qui les causa, tant si es tracta de morts relacionades amb conflictes bèl·lics com si es tracta de morts relacionades amb actes de bandolerisme o coses semblants. I és significatiu —i trist—, constatar que els llibres de defuncions de Tavertet ens testimonien moltes més morts violentes que morts accidentals. la primera mort violenta que es recull de manera explícita en els llibres de defuncions de Tavertet és del 21 de gener de 1618, època de bandolers i bandositats. aquest dia fou enterrat Joan Novelles de Munt. Segons la partida de defunció, “fonch mort dit Joan Novellas ab una scopetada i morí sens ningún sacrament” (D/1, p. 36). En el mateix període encara de turbulències i inseguretat trobem també, el 22 de maig de 1625, un cas semblant ja que enterren Gaspar Solroca hereu del mas Solroca, que “morí súbitament sens confessió ni ningún sagrament perquè li tiràran tres scopatades de padranal”

(D/1, p. 48). un pedrenyal era una arma de foc de poca llargada, el precedent arcaic de la pistola. El següent fet violent que ens recullen els llibres és relacionat amb les circumstàncies bèl·liques posteriors a la Guerra dels Segadors i previs al Tractat dels Pirineus (1659) i va afectar tres homes, que foren enterrats en dos dies successius. El 25 de setembre de 1657 és enterrat antoni vinyes, bracer, que “morí a la font del Monjo de una escopetada” (D/1, p. 104). No hem identificat amb certesa el lloc, però Quirze Parés recull “font del Mongil”, com a denominació de la font de la Guàrdia, a l’Equirol2 i per les circumstàncies de les morts següents pot ser que es tracti de la mateixa. Efectivament, l’endemà, 26 de setembre, enterren Pere arau, pagès habitant al mas Correu, el qual “morí al Coll sa Cabra: passant una armada de fransesos lo matàran”, i just a continuació, el mateix dia, enterren també antoni Jofré, fadrí bracer, el qual “morí al Coll sa Cabra de la matexa manera com lo dalt dit” (D/1, p. 105). aquest pas de l’armada francesa pel Collsacabra és testimoniat en el “Diari” que escriu en aquella època Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol. Recull aquest autor que el dia de santa Tecla (23 de setembre), l’armada, procedent de Sant Hipòlit, arribà a la casa pairal de la Guàrdia, a poca distància de l’Esquirol, i hi passaren la nit, i l’endemà al matí n’haurien marxat, versemblantment cap el Coll sa Cabra on hauria tingut lloc la topada en què moriren els esmentats.3

10

uns anys més tard, el 9 de febrer de 1661, i aparentment en un cas no relacionat ja amb esdeveniments polítics o bèllics sinó probablement amb inseguretat genèrica, va morir “de una scopetada”, antoni Joan Parareda, pagès, sense que es recullin més dades sobre les circumstàncies (D/1, p. 107). Del 1677, 30 d’agost, tenim una altra defunció que tot i que no explicita que sigui per causes violentes el cert és que ha d’estar relacionada amb les guerres amb França que encara persistien. així, en el dia esmentat enterren a Tavertet “lo cos de Pere Garcia, cap de esquadra de la companyia de don Joan de Padilla, del troso [terç] de Flandes (D/1, p. 123). Com ja hem dit, els llibres de defuncions de Tavertet tenen una llacuna molt important, de 1687 a 1799, que fa que no tinguem informació d’un període tan important com la Guerra de Successió. Sí que en tenim, en canvi, pels anys de la Guerra del Francès i en aquest cas és interessant constatar que a Tavertet no hi va haver cap mort violenta relacionada amb aquells esdeveniments. Si que hi hagué, com ja vàrem tractar en un altre article4, una dramàtica mortaldat, però no va ser per violència sinó de caràcter epidèmic, encara que afavorida clarament per les circumstàncies violentes o bèl·liques d’aquells anys. la següent mort de la qual es recull el seu caràcter de mort violenta correspon ja al període del Trienni liberal. De nou la partida no dóna detalls, però es tracta d’un soldat i la seva mort degué estar relacionada amb alguna topada entre absolutistes i constitucionalistes ja que és a la primavera del 1822, temporada en què hi ha documentada la presencia a les Guilleries i Collsacabra d’un escamot d’absolutistes5. la partida de defunció és del 7 de juny de 1822, dia en què “fou enterrat un home que lo anomenavan Romana \Jaume Vinyolas àlias Romana/, de la companyia de Dn. Benet Targarona. Morí lo die antes de una escopetada” (D/2, p. 107). I des del Trienni les morts violentes ens porten a la Primera Guerra Carlina, la dels Set anys (1833-1840), que tanca el període que hem posat com a límit. En aquest cas

les conseqüències varen ser més rellevants i tenim morts violentes reiterades en anys successius. les primeres, el 1835, són quatre morts d’homes de fora de Tavertet però que moren violentament i són enterrats a Tavertet en un mes i mig. El primer és de 19 d’abril de 1835. Cal fer notar que el mateix dia i just abans de la partida en què hi consta la mort violenta, n’hi ha unes altres dues en què tot i que no consta que es tracta de morts violentes és clar que responen a circumstàncies estranyes. una és la mort de Tomàs Clarà, de Tavertet de trenta i pocs anys, i l’altre correspon a Pau Pons, bracer també de Tavertet. En ambdós casos i de manera inusual es fa constar que són enterrats “a instància del Sr. Regidor de esta [parròquia], Ramon Jofré, pagès”. a aquestes dues segueix, com hem dit, la primera de les partides consecutives de morts explícitament violentes. És enterrat “lo quondam [difunt] Carrasquet anomenat, que de nom de casa se diu Francisco Ruaix, pagès del terme de Sant Romà de Sau” d’uns 30 anys (D/2, f. 157). Just a continuació consta l’enterrament, el 21 de maig, de Josep Sabater, d’uns 30 anys, “marit que fou de Maria Coma cònjuges de Santa Maria de Corcò, […]. Morí en dit dia de mort violenta, después de rebuts los sants sagraments de penitència y viàtich” (D/2, f. 157). En aquest cas la mort no va ser immediata (va rebre sagraments). També a continuació consta l’enterrament, el 6 de juny, de Jaume Pujol, “casat de Manlleu. Morí en dit dia de mort violenta” (D/2, f. 157v). Finalment i encara a continuació de les precedents hi ha l’enter-

11

rament, el 27 de maig6, de Josep Pous, “soldat, marit que fou de Catarina Freixe”, de Sant Joan de Fàbregues, d’uns 42 anys (D/2, f. 157v). al següent any, 1836, la documentació ens reflecteix que l’estat de guerra segueix afectant Tavertet. El 23 de març s’enterra

Joan Gònima, “fadrí oficial militar”, d’uns 25 anys, fill de Josep Gònima, traginer de Vic. La partida no especifica que morís de mort violenta (D/2, f. 165v), però en tot cas sembla clar que la seva presència a Tavertet era per les circumstàncies de violència. Pocs mesos després segueix la violència: el 7 de juny de 1836 és enterrat, “per ordre de la justícia de esta [parròquia]”, Joan Gall, soldat, de Granollers del vallès, d’uns 22 anys, el qual “morí en dit dia de mort violenta” (D/2, f. 172)7. I el novembre del mateix any en dos dies successius tenim altres dues defuncions de soldats: El 8 de novembre de 1836 és enterrat Joan austrich, fadrí, de Blanes, el qual “morí en dit dia de mort violenta, después de rebuts los Sants Sagraments de penitència y viàtich” (cosa que vol dir que no

morí immediatament) (D/2, f. 170)8, i l’endemà, dia 9 és enterrat Ramon Serra, estudiant de Tavertet d’uns vint anys, fill de Joan Serra i Margarida Subiranas, el qual va morir el dia 7 després de rebre, com el precedent, penitència i extremunció (D/2, f. 170). I entrat l’any 1837 segueix el clima bèllic i tenim un altre episodi que es va saldar amb cinc morts —cinc enterraments—, en un mateix dia. Efectivament, l’1 de febrer de 1837 s’enterren cinc homes morts violentament. El primer és Pere Mascasas, fadrí soldat de Santa Maria de Corcó, d’uns 25 anys, que morí “de mort violenta” i que és enterrat “per ordre de la justícia” (D/2, f. 168v). a continuació, també per ordre de la justícia, s’enterra Francesc Bassols, “fadrí soldat, […] de Santa Maria de Corcó. Morí en dit dia de mort violenta, de edat vint-ydos anys poch més o menos” (D/2, f. 169). Segueix l’enterrament d’anton Homs, “soldat, […] de santa Maria de Corcó. Morí lo dit dia de mort violenta, de edat de trenta set anys poch més o menos” (D/2, f. 169). Encara a continuació, Josep Piguillem, fadrí soldat, “morí en dit dia de mort violenta, de edat de vint y sis a vint-y-vuit anys” (D/2, f. 169). I finalment, encara per ordre de la justícia de la parròquia, es dóna també sepultura eclesiàstica a Joan alou, fadrí soldat, de Corcó, el qual “morí en dit dia de mort violenta, de edat vint-y-dos anys poch més o menos” (D/2, f. 169). I acabem les morts violentes amb una altra mort de la guerra carlina. El 2 de juny de 1838 s’enterra Francesc Sallés, “militar carlista”, el qual “morí de violenta mort en lo dia mateix” (D/2, f. 176). Malauradament no disposem d’estudis prou detallats sobre les guerres carlines al Collsacabra que ens permetin contextualitzar totes aquestes morts relacionades amb

12

aquest conflicte. Aquestes dades que acabem de proporcionar podran ajudar a anar coneixent les afectacions locals d’aquest conflicte. Rafel Ginebra i Molins _______________________
[Santi Fatjó], “Margarida Torra: notícies de bruixeries al terme de Tavertet”, dins Els Cingles, núm. 24 (desembre 1989), p. 9-10. 2 Quirze Parés, La despoblació rural i les masies del Collsacabra, Barcelona: FSvC, 1985, p. 213. 3 antoni PlaDEvall – antoni SIMÓN, Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII: segons el “Diari” de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol, i altres testimonis d’Osona, Barcelona: Curial, 1986, p. 93. Tot i que el relat no especifica de manera explícita cap on va marxar l’armada, pel redactat semblaria que no va retornar a la Plana (on els Guàrdia havien de portar els grans), i per tant hauria passat cap a la Garrotxa. 4 vegeu Rafel GINEBRa, “la Guerra del Francès al Collsacabra: refugiats de guerra i crisi humanitària”, dins Els Cingles, núm. 59 (juliol 2008), p. 7-12. És interessant fer notar que en el cas de Rupit, que també conserva llibres de defuncions per aquests anys, sí que s’hi recullen morts violentes causades pels Francesos el juny de 1812 i el juny i juliol de 1813, a banda de referències a homes de Rupit morts en altres llocs en batalla, com a soldats. 5 vegeu Eduard JuNYENT, La ciutat de Vic i la seva història, Barcelona: Curial, 1976, p. 297-298. 6 Hi ha, efectivament un error en l’ordre, que és convenientment salvat en anotació marginal indicant que la partida ha d’anar abans que la precedent.
1

NOTES

aquesta partida està recollida fora del lloc que li correspondria per cronologia, i aquesta circumstància es fa constar amb indicació al marge que remet a la indicació del f. 168v indicant que per cronologia correspon allà. 8 aquesta partida i la següent, que van juntes, estan també recollides fora del lloc que els correspondria per cronologia, amb indicació marginal que es correspon amb la de f. 168v. 9 En aquest cas no posa mort violenta, però per lloc i dates i la forma com és anotat al llibre sembla que va junt amb la precedent anotació.
7

Il·lustració:

Els dibuixos són de Martí Garriga, publicats al llibre Cançons de bandolers i lladres de camí ral, de Josep Gibert. Edicions Raima. Moià, 1989.

13

QUÈ ES FARÀ A LA FIncA dELS cInGLES dE L’AVEnc?
La finca de Rajols, avui anomenada dels Cingles de l’avenc, amb una superfície de 300 hectàrees, va ser adquirida el desembre de 2007 per l’Obra Social de Caixa de Catalunya (250 ha) i la família abey-Parris (50 ha). En el mateix moment de la compra de la finca, l’Obra Social i la família Abey-Parris van signar un acord de custòdia, amb una vigència de 10 anys prorrogables, on s’establien les condicions per les quals es regulaven les relacions entre les dues parts respecte a la gestió de la finca com un únic espai. un dels punts de l’acord de custòdia obligava a l’Obra Social de Caixa de Catalunya a redactar un pla de gestió, és a dir, un document que té com a objectiu descriure de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), que porta més de 25 anys recopilant dades als cingles de Tavertet. Tot i tenir experiència prèvia en plans de gestió, el Grup de Naturalistes d’Osona tenia un nou repte en el cas dels cingles de l’avenc, ja que s’havia de fer compatible la conservació dels valors naturals amb l’existència d’una explotació de vaques que ha de ser econòmicament sostenible. un pla de gestió es compon de tres parts. a la primera part es descriuen el valors naturals, culturals i paisatgístics de la finca, A la segona se’n fa una diagnosi per determinarne les prioritats i es redacten els objectius a assolir, i a la tercera es proposen accions concretes a dur a terme per assolir els objectius. En el cas dels Cingles de l’avenc tenim que els valors més importants de la finca i la seva diagnosi són: la cinglera i els prats secs de la part culminal. la cinglera no presenta problemes de conservació per la dificultat d’accés, però els prats secs estan molt afectats per la presència de les vaques i es col·locarien en primera posició de prioritats de gestió. la boixeda del Pla boixer. la situació de les menjadores d’hivern per a les vaques durant molts anys en un mateix punt, ha provocat la degradació d’una part important d’aquesta zona emblemàtica. torrents de l’Avellanosa i l’Abeurador. la manca de cabal a l’estiu i l’accés de les vaques a la seva llera fa que els marges d’aquests torrents es trobin erosionats i els gorgs més importants reblerts de fang.

Les tanques malmeses que actualment ressegueixen els cingles de l’Avenc es treuran. Foto: Guillem Mas

quins són els valors naturals de la finca i realitzar unes propostes d’actuació per mantenir o millorar l’estat de conservació d’aquests valors. Per fer un pla de gestió és necessari conèixer bé la zona i per això es va encarregar la seva redacció al Grup de Naturalistes d’Osona (GNO), delegació comarcal

14

Masses forestals diverses. l’elevada diversitat de masses forestals (rouredes, fagedes, alzinars i pinedes) contrasta amb una estructura forestal poc madura i amb la manca d’arbres vells a causa de la gestió productiva que en feia l’antic propietari. Presència de rapinyaires nidificants. Tot i la gran diversitat d’espècies a la finca (aufrany, falcó pelegrí, falcó mostatxut, xoriguer comú, astor, esparver, aligot vesper, gran duc, gamarús…) es durà a terme una gestió enfocada a incrementar-ne el nombre de parelles i potenciar l’arribada de noves espècies. Presència de diversos jaciments arqueològics. El desconeixement de la situació d’aquest patrimoni fa que estigui infravalorat enfront els valors naturals i paisatgístics. Per al GNOICHN els objectius ideals de la finca són, per una banda mantenir i millorar la diversitat d’hàbitats i espècies existents, tot mantenint l’explotació ramadera de vaques, i per l’altra fer que el model de gestió aplicat sigui un referent a nivell comarcal i de Catalunya. Després d’haver decidit quines són les prioritats per a la finca i haver-ne redactat els objectius, es farà un llistat d’actuacions a dur a terme durant els propers cinc anys per tal d’assolir-los. a tall d’exemple, enumerem algun dels projectes més importants que s’elaboraran a la finca de l’Avenc durant el 2009: recuperació de dos gorgs al torrent de l’Abeurador. a principis d’any s’extrauran

els sediments que hi ha acumulats en dos gorgs a causa de l’accés continuat de les vaques a la llera del torrent per abeurar-se. instal·lació de tanques perimetrals a les zones amb hàbitats sensibles d’alt valor. Per tal d’evitar el pas de les vaques a llocs sensibles, com és el cas anterior, es delimitaran aquestes zones amb tanques. Els llocs on no podrà accedir el bestiar (però sí

les persones) són les fonts, les lleres dels torrents, els 40 metres més propers a la cinglera i una part important del Pla Boixer. creació d’una xarxa d’abeuradors per al bestiar. Com que es prohibirà l’accés del bestiar als punts d’aigua habituals fins ara (fonts i torrents), s’instal·laran una sèrie d’abeuradors per la finca connectats a la xarxa d’aigua i que alhora estaran adaptats per afavorir les poblacions d’amfibis. buidatge i naturalització de la bassa dels purins de rajols. Els purins acumulats es repartiran per les pastures de la finca que tinguin un dèficit de nutrients i la resta es transportarà a una planta de tractament de

Font de Rajols. Es restaurarà el seu entorn retirant la terra acumulada i posant-hi lloses de pedra. Foto: Guillem Mas

15

purins. Posteriorment es naturalitzarà el perímetre i l’interior de la bassa per afavorir les poblacions d’amfibis.

Tanques del torrent de l’Abeurador. A la tardor del 2008 es van començar a col·locar les tanques per delimitar les zones sensibles, com és aquest cas. Foto: Guillem Mas

restauració de la font de rajols. Es recuperarà l’aspecte que havia tingut la font fa unes dècades, a base de la retirada de terra acumulada i la col·locació de lloses a terra. També s’habilitaran dues places per estacionar vehicles. creació d’itineraris a peu. Es senyalitzaran tres itineraris circulars per fer-los a peu dins els límits de la finca, en els quals figuraran cartells d’informació i d’interpretació. creació de zones d’estacionament de vehicles. Per tal d’ordenar l’estacionament

de vehicles a la finca es delimitaran unes zones específiques al llarg del camí principal, fora de les quals no es podrà estacionar. Per finalitzar, cal dir que la gestió que s’aplicarà a la finca dels Cingles de l’avenc serà adaptativa, és a dir, que es podrà anar canviant o adaptant en funció dels resultats que s’obtinguin, sense haver d’esperar una valoració al final dels cinc anys de durada del pla de gestió. Per fer possible aquest tipus de gestió es necessiten una sèrie d’indicadors que reflecteixin si s’estan assolint els objectius marcats. A la finca dels Cingles de l’avenc, posat que l’objectiu principal és compatibilitzar la conservació dels valors naturals amb una explotació ramadera, aquests indicadors seran bàsicament biològics (nombre d’ocells nidificants, estat de les pastures, presència d’amfibis…), però també econòmics i socials (balanç econòmic d’explotació, nombre de llocs de treball, nombre de vedelles nascudes…). Guillem Mas Cornet Grup de Naturalistes d’Osona Institució Catalana d’Història Natural

16

ELS FORnS dE cALÇ
a les formacions geològiques sedimentàries d’origen marí es troba un mineral que és abundant a Catalunya, compost de carbonat de calci. Es va formar amb la sedimentació de microorganismes que van quedar al fons del desaparegut Mar de Tetis, que cobria el que ara és terra ferma i que es va anar compactant per l’acció de les pressions internes formant massissos calcaris. al llarg de les serralades litorals i prelitorals catalanes, existeixen diverses construccions que podrien ser d’origen iber, la primera civilització en elaborar calç. Els forns van ser uns dels elements que encara s’han conservat testimonialment fins avui en dia. És una construcció de planta circular i cilíndrica on es converteix la roca calcària en calç viva per mitjà d’un procés químic. Es troben excavats a terra i en alguns casos, si el terreny era pla, es feia un forat al sòl, però la majoria es troben en zones de pendent i a muntanya. El treball es feia en dos nivells, pel forat superior i per una obertura a nivell de terra. les mesures més freqüents eren de tres a quatre metres de diàmetre per cinc d’alçada, amb la part central més ampla i la superior més estreta. la boca del forn estava protegida per una paret per tal de mantenir la temperatura. El procés per la elaboració començava amb la preparació del combustible: el propietari de la muntanya cedia la llenya i les branques seques a canvi de fer-l’hi la neteja del bosc, deixant-lo més productiu i amb menys risc d’incendi. la llenya s’apilava en feixes de 30 quilos anomenades fogots. Cada fornada era d’uns 32.000 kg de roca i es necessitaven 2.000 fogots. El següent pas era el més llarg i dur, s’havia d’arrencar la pedra amb pics, perpalines i malls, i es transportava amb un carro i animals fins al forn. les pedres es posaven a sobre de tres graelles i s’omplia, les més grans a baix i les més petites a dalt, i per la boca inferior es posava la llenya amb una forca coneguda com a gavell. Quan s’encenia el forn es mantenia a una temperatura constant d’entre 800 i 1.200 graus centígrads, moment en que l’anhídrid carbònic passa d’òxid a calci. Durava uns deu dies, però en el cas de mal temps s’allargava el termini. El mestre calcinaire decidia quan estava la pedra ben cuita; es segellava la boca i el curull amb pedres i terra i al cap d’uns tres dies, un cop refredada, ja es podia buidar. S’obtenien uns 16.000 kg per cuita, la qual, en barrejarla amb aigua, s’hidratava i s’obtenia la calç apagada, coneguda també com a calç amarada o bullida. S’utilitzava per ensulfatar els vegetals, desinfectar, pintar parets o com a conglomerant en la construcció. a les Illes, en alguns forns on no hi havia matèria primera a prop, arribava en vaixell. Quan hi havia mala mar i part del material es perdia prop de la costa, havien de submergir-se per recuperar part del producte. amb l’arribada del ciment pòrtland va anar disminuint el seu consum.

Ruïnes del forn de calç de Tavertet, prop de la riera del Gorgàs. Il·lustració: Ma. Dolors Bagué

17

Forn de calç del municipi de Tarrés, comarca de les Garrigues. Il·lustració de Ma. Dolors Bagué

a mitjans del segle passat es van començar a abandonar aquestes construccions. a la comarca de les Garrigues hi ha uns 200 forns de calç catalogats, només al poble de Tarrés se’n troben fins a 30, amb un sender marcat que fa el recorregut per 28 forns amb un total de 12 km. També s’hi pot visitar fins a quatre cabanes de volta de pedra que servien per allotjar els operaris. Quan algun forn s’havia usat molt i l’entorn era rendible, se’n feia un de nou al costat. l’any 2007 se’n van restaurar dos de bessons a Tagamanent (vallès Oriental), situats sobre d’un aflorament de roca calcària, un del segle xviii i l’altre del segle

xix.

Es relacionen amb les etapes de la construcció del casal de Pedralba. al mateix municipi també n’hi ha de conservats de l’edat mitjana. Generalment els forns de calç destacats són declarats Bé Cultural d’Interès Nacional. l’any passat se’n va trobar un d’origen romà en un carrer de la ciutat de Còrdova, datat del segle I o II dC. avui en dia es selecciona la matèria prima, la calcària, amb una riquesa de carbonat càlcic superior al 95% i un contingut d’òxid de magnesi inferior al 5%. Per a la obtenció de calç dolomítica l’òxid de magnesi ha de ser superior al 5%; aquesta calç s’utilitza per

18

a la indústria siderúrgica i per a fer refractaris. les fàbriques actuals generalment treballen el guix, el ciment i la calç, i la calcinació es fa en forns regeneratius de corrent parallela que permet escalfar el forn i recuperar els gasos de la combustió; aquesta tècnica comporta una reducció d’energia i de contaminació. En època romana, Marc Porci Cató (234-149 aC) va escriure el tractat De agricultura en què explica com s’han de fer els forns de calç. aquesta tècnica no ha variat gaire amb el pas del temps; els actuals són quasi idèntics als descrits fa 2200 anys. M. Dolors Bagué Cambra Il·lustradora Fonts: El Patrimoni Miner de Catalunya. Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya. Ruta de la Calç. Tarrés (les Garrigues) Centre d’Interpretació de la Natura, de la Font Roja. alcoi (l’alcoià)

Croquis d’un forn de calç. Il·lustració: Ma. Dolors Bagué

Un veí de

l’Esquirol col·labora
19

anònim que

LES cOQUES SALAdES
Hi havia una època a principis dels anys noranta que a la Plana s’obria una pizzeria cada setmana; l’èxit es mesurava per les cues que es formaven al carrer per aconseguir menjar una pizza, de fet semblava que no tinguéssim més imaginació que la forania per tirar endavant noves tendències al sector de la restauració. la cuina tradicional començava a quedar endarrere, com incapaç de posar-se al dia i semblava que hauria de ser per als turistes. això va esperonar més d’un a fer treballar la imaginació juntament amb la història. Potser els que ens agrada anar contracorrent de modes i gregarismes, a hores d’ara encara patim aquestes influències que alguns en diuen modernitats perquè el que ve de fora és el millor. Creieu que en alguna televisió italiana surt algú fent una coca, una paella, un fricandó? Segur que no, ja que tenim una filla del Collsacabra vivint a Parma (Itàlia) i m’assegurava que res de res, només es fa la cuina del país. aquí anem al revés: si tenim tòfona negra et demanen per la blanca, si fas coques perquè no pizzes i al teu arròs alguns clients de casa et diuen: aquell risotto que fas… així no podem anar gens bé… a mi d’alguna cosa m’havien de servir les influències i aprenentatges més dispars: de Ferran adrià a en Pep Salsetes passant pel Nandu Jubany i Carles Gaig i acabant amb en llorenç Torrado. Tot aquest garbuix mental d’experiències fan que amb els anys les idees et vagin creant un estil molt definit de cuina i les coques és una d’elles. aquest any ja en fa divuit que faig a casa, primer a la fonda i després ja al restaurant, les coques salades i per sort meva, sense posar-me medalles, ara molts bons cuiners ja han incorporat una coca a la seva carta (ja no sento la soledat de quan en feia als començaments, que molts em deien si feia pizzes…), uns les fan més tradicionals i els altres més creatives. vaig començar amb la coca de forner de tota la vida però sense sucre i torrada amb tomàquet. Després se’m va acudir de farcir les coques amb coses molt a mà com el pernil dolç, el bacó, les anxoves, … algunes combinades amb formatge, però les coques catalanes tenien prou recorregut al llarg de l’història, des de la coca de recapte a la plana de lleida i comarques veïnes, on hi havia el blat i l’horta, als cocs de la Terra alta, els cocs de la Catalunya Nord o les coques de ses Illes. així que vaig pensar d’anar un xic més enllà i fer unes coques diferents però tenint clar que tothom pogués fer-les a casa seva; amb ingredients de l’entorn es podien

C. Major, 4 08569 CANTONIGRÒS Tel 93 852 51 24 calignasi@calignasi.com

20

fer tantes coses… Quan fèiem un àpat de lluïment amb els meus companys d’Osona Cuina ja m’encarregaven una coca, era ja clàssic dins l’àpat i encara a hores d’ara segueix també sent un pal de paller dins la meva carta a casa. Però comencem per la base, ja que amb els anys he anat tastant moltes bases diferents per aquestes coques: coca de forner sense sucre, massa de coca de recapte, massa de pizza, pasta de full, pasta philo, pasta brik, fins que vaig trobar una massa diferent. El forner de Rupit (Osona) en feia una per a les seves magnífiques coques de crema i cabell d’àngel molt original, jo en dic full rústec i està precuita en forn de llenya. És una massa lleugera, d’un full i molt fàcil de treballar. li vaig demanar si me’n podia fer i tal dia farà gairebé deu anys… El primer ingredient que lligarem amb les coques és una bona salsa de tomàquet, producte que fa molts i molts anys, potser segles, que vinculem als derivats del pa, bona mostra n’és la “coca de tomacó” que es diu que va ser la precursora de la pizza napolitana. la salsa de tomàquet feta a casa, i sobretot a finals d’estiu i tardor quan el tomàquet està en el seu millor moment, és el temps de cuinar i guardar aquest producte que haurem cuit amb sal, pebre, sucre, alguna herbota i, sobretot, oli verge d’oliva i paciència… No podem també oblidar un ingredient important: el formatge, que en un país amb una riquesa de varietats tan

gran, el repte era posar-n’hi uns quants. Sempre de base faig servir-ne un de llet de vaca molt tendre i neutre fet al poble, i per damunt, segons l’ingredient, hi pot anar des

de un formatge blau de Centelles tot passant pel Tou dels Til·lers de Sort i acabant per un Maó vell, formatge que no és gens fàcil de trobar i que ratllat el trobo realment ple de matisos difícils de trobar en d’altres de similars. a partir d’aquí el gust personal, l’estació de l’any i els productes de l’entorn són els que ens ajudaran a fer combinacions prou atractives a la vista, a l’olfacte i al gust per ser degustades. Estaré content si us en feu alguna a casa, ja ho sé que el fast-food sobre el tema ja és molt ampli, però no us deixeu ensarronar, com el gust que li donareu vosaltres a casa ells no ho aconseguiran mai, ni amb masies, ni àvies ni amb suposats forns de llenya. Ignasi Camps

Coca de carbassó, tomàquet confitat i fruits secs. Foto: Ignasi Camps

J o a n Ve r d a g u e r C a r a l t 676 821 671

c . d e B a i x , 2 2 - Te l . 9 3 8 8 6 3 8 6 0 0 8 5 1 1 Ta v a r t e t ( O s o n a ) casarural@elquinta.com w w w. e l q u i n t a . c o m

21

nAturA i FOtOgrAFiA
Moltes persones estimen la natura. És una dèria que engloba visions, produeix sensacions i predisposa actituds en forma d’una recerca que s’apropa a realitats amb ànim de naturalista furgador o de salvador de tot el que els ulls observen. Pensant en alguns moments de contemplació, més d’una vegada cap a la valoració del seu entorn. Àlbums i llibres, de monuments o de viatges, aplegaren fotografies fent difusió de llocs o situacions diverses, entre les quals la plasmació de paisatges, fauna, flora… hi tenia bona representació. veiem que captar la natura amb un aparell fotogràfic ve de lluny i per tant no inventem res. De totes maneres creiem que val la pena de fixar unes quantes idees, que ens ajudaran a ser més eficaços en la recerca d’aquest món farcit d’imatges admirables i ens animaran a empendre el sender del fotògraf. Podem consultar llibres de fotografia on apareixeran sempre les indicacions per fer una bona captació de la imatge. Els de caire més tècnic posen atenció a l’equip que hom ha de preparar. alguns són molt minuciosos i, a més de recomanar un tipus de màquina, no es descuiden de mencionar accessoris com el trípode i a més suggereixen portar un plànol guia, un bloc de notes, una brúixula, jersei, impermeable, farmaciola i fins i tot calçat apropiat per anar a muntanya. Ens sembla molt bé que s’estableixi una llista-recordatori, veritable descripció d’estris i característiques que, complets, serveix per empendre un safari, tot i que, ben pensat, cada persona pot posar l’equip a mida de les seves necessitats. Cal saber quin tipus de fotografia es vol captar i raonar què és convenient preparar per no quedar curt ni sobrepassar-se.

Una senzilla flor esdevé un tema fotogràfic atractiu. Foto: Jordi Gumí

hom ha exclamat: “això m’ho emportaria”. Doncs en aquest camí estem. afortunadament la fotografia capta l’essència de les vivències naturals, fixant-la i fent-la nostra. Amb la màquina fotogràfica a les mans, us proposem fer una cacera… d’imatges. Els pioners de la càmera primer van interessar-se pel retrat, però ben aviat derivaren

E.Mail: www. fussimanya.cat

22

Si concretem, veurem que és necessari proveir-se d’un aparell fotogràfic tipus rèflex, ja que té facilitat de visionar i captar el subjecte. a les botigues especialitzades es poden trobar models de diverses marques amb diferents objectius (normal, angular, teleobjectiu, zoom) entre els quals cal triar-ne un, anomenat macro, si volem fer fotos de coses i objectes molt propers. Fa uns anys l’equip es disposava així o es simplificava adquirint un cos de càmera amb un, o màxim dos, objectius zoom per substituir així una col·lecció d’objectius sovint carregosa i no pas econòmica. ara les coses han canviat. No fa massa temps es va establir un dilema que ja podem considerar obsolet: calia decidir-se per treballar amb el procediment químic (mal anomenat analògic) o amb el sistema digital. Ben cert que l’equip tradicional és d’eficàcia comprovada però hem de reconèixer que l’activitat fotogràfica digital ha assolit uns perfeccionaments que superen, en qualitat i possibilitats, als de la màquina de tota la vida. És qüestió d’entrar en el nou procés si s’és coneixedor de l’antiga fotografia, i endinsar-se de cap i de nou en les tècniques digitals de càmera i ordinador. No podem desanimar-nos a causa del canvi, perquè les càmeres digitals resolen moltes de les incògnites i limitacions que presenten les de rodet químic i incorporen avantatges que faciliten la captació de la imatge. És aconsellable que seguim l’exemple de molts professionals i d’aficionats exigents, que ja han fet el pas vers la fotografia digital. En definitiva: triarem càmera rèflex d’un o altre sistema, segons preferències personals. Si ens decidim per la fotografia digital, hem de tenir en compte que existeixen màquines compactes, amb objectiu zoom i possibilitat d’actuar com a macro; aquestes màquines poden ser molt apropiades, pràctiques

i econòmiques, sempre que tinguin garantit un objectiu de correcta definició. Equipats amb bons estris, passem a una consideració molt important: el tema. Cal mesurar totes les realitats que ens mouen a fer permanent el moment fugisser font de la nostra inspiració. No ens podem dispersar

fent fotografies a tort i a dret sense metodologia, perquè ens perderem. Hem de concretar quina preferència establirem, buscant una certa especialització, triant un tipus d’imatge, que va des de la panoràmica amb paisatges, boscos, planúries o roques, seguint per arbres, plantes, animals, i en un pla més proper, arribant a detalls minuciosos com la pota d’un escarabat. així concentrarem esforços i seleccionarem, també, quina branca de la fotografia s’adapta millor al propòsit de cada u.

La macrofotografia descobreix formes animals insospitades. Foto: Jordi Gumí

23

L’aigua és un element que aporta fantasies de llum. Foto: Jordi Gumí

Com a norma d’aplicació general, pensem que aquella foto a punt de ser enregistrada ha de partir d’un planteig previ, d’una reflexió. És necessari construir-la d’antuvi en la nostra ment i considerar que la càmera sola no fa les fotografies sinó que apareix com a eina a l’últim moment, ja que actua amb l’única missió de captar una imatge que l’autor prèviament ha elaborat i mesurat en el seu interior. És convenient practicar el mètode d’aquesta pre-foto vegades i vegades, i així adquirir pràctica per ser destre i ràpid en preveure resultats escaients. També, fent un exercici d’humilitat, hem de tenir present que

allò intuït, vist en el nostre interior com una gran foto, a vegades no es correspon amb els resultats després que es dispari la màquina. En un altre aspecte referent a la selecció del tema, necessitem valorar manifestacions presents en la pròpia natura, influents en el resultat fotogràfic, i que, en certs casos, són les generadores de la imatge. Recordem-les. El cicle solar presenta una incidència sobre allò que hom fotografia. Primer hi ha el dia i la nit, però també es provoquen jocs d’ombres, no sempre les mateixes, que estableixen impactes de clar-obscur diferents segons la posició del Sol. És convenient estudiar aquestes mutacions per dirigir el nostre interès cap a la part de natura que volem fotografiar, triant l’hora més convenient per obtenir la millor imatge. un altre factor fonamental és l’època de l’any, que produeix unes diferències característiques sobre la llum i el color transformant la visió de grans àmbits o de realitats més limitades, per tant calcularem i aprofitarem en quin moment estacional convé fer la foto. alguns comentaristes proposen, com a execici, seleccionar un tema (paisatge sobretot) captant les variants de les quatre estacions i observant que els canvis són molt evidents. A la influència del dia i de l’any, hem de sumar-hi els fenòmens meteorològics. Núvols, pluja, llamps, neu, boira i efectes com l’arc de sant Martí o les postes de sol, són enriquidors del paisatge i motius de temes molt característics propis de la seva composició. un altre component natural és l’aigua, que produeix per si sola una munió de situacions aprofitables per ser fotografiades; la trobem en les múltiples visions del mar, i la identifiquem a la muntanya formant part del paisatge com a detall de rius, torrenteres o fonts; l’aigua sempre ofereix arguments encisadors per a qui va amb els ulls ben oberts. aquesta natura que ens fascina, està farcida d’exhibicions de botànica i zoologia que aporten individualitats productores d’imatges. Els arbres, les plantes, les flors o els animals (lliures i domèstics), són tots punts de mira d’una bona fotografia. També, no cal ni dir-ho, trobarem immers en el món natural el complement de la presència de l’ésser humà en forma de persones, d‘edificacions, de pobles, de restes arque-

24

ològiques, i altres manifestacions que, en definitiva, són receptacles d’art, cultura o història, forjadors d’un altre camí fotogràfic. això, però, potser forma part d’un discurs diferent. Hem presentat una visió útil de propòsits per apropar-nos a la natura i captar la seva essència. Evidentment és incompleta, però suposem que pot fer entrar en matèria els esperits creatius i les ànimes investigadores. Esperem que representi una ajuda per als qui decideixin cultivar la imatge fotogràfica. Només ens queda una última recomanació molt important: endinsar-se en el món de la natura ha d’anar sempre acompanyat del respecte pels seus components, de la consideració pels seus habitants i de la conservació dels seus valors ancestrals. Són tresors veritablement transcendents que hem de preservar. No ho oblidem. Jordi Gumí

El paisatge ofereix valors de llum i color dins de la seva serenitat. Foto: Jordi Gumí

Un veí de Tavertet que col·labora
25

ÀPATS dE FESTA A RUPIT
Els avis del casal de Rupit, que tenen un grapat d’anys, en acabar la partida de cartes o de parxís, em diuen que aquí al poble hi havia quatre festes molt importants: Sant antoni, Corpus, Nadal i la Festa Major. Jo em pregunto: “Què seria una festa sense un bon àpat ?” Centrem-nos ara en la Festa Major i el Nadal. En la diada de la Festa Major, festivitat de Sant Miquel arcàngel, les mestresses de casa tenien molta feina. una de les més importants era preparar els àpats d’aquest dia. Pensem que el ritual de l’ànec de la Festa Major passava de generació en generació. Es començava a l’estiu, després d’haver segat el blat. Tothom hi col·laborava anant als camps a buscar cargolins blancs d’aquells tan petitons per engreixar els ànecs. Després, durant dues o tres setmanes, els alimentaven amb blat de moro. Finalment, un cop plomats, es guardaven ben tapats amb un drap i penjats a la finestra perquè no hi havia nevera. En arribar la vigília de Sant Miquel: cap a la cassola! En deien “rostit d’ànec” perquè es cuinava amb les brases del foc a terra i en una cassola de fang, fent la xup-xup durant tres o quatre hores. S’hi posava greix de porc, bitxo i all, i es regava amb vi i es farcia amb una botifarra bona de la matança del porc. a més, s’hi afegien bolets acabats de collir dels boscos de Corriol o de la Casassa: rossinyols, escarlets o peus de rata. En aquest bon àpat no hi faltava el vi de la bóta, el pa de quatre quilos fet al forn de casa de la veïna, l’amanida de tomàquets i bitxos confitats de l’hort, la crema catalana i una caixa de galetes variades acompanyades amb vi ranci o moscatell. aquest dia les mestresses es llevaven molt d’hora. I quan ja tenien tot això llest i tothom havia esmorzat, es pintaven els llavis, s’empolvoraven, es feien la clenxa, es mudaven amb el vestit de Festa Major que s’havien anat fent a casa durant mesos, les sabates de taló i la mantellina o caputxa. Tots anaven a l’església. Primer, la confessió, i després la missa Major. En sortir, a ballar les sardanes i fer el vermut a la plaça. Després les colles d’amics, parents i convidats desfilaven cap a casa a fer aquest bon dinar, una llarga sobretaula i al vespre a ballar amb una altra orquestra, sovint la de Sant Feliu de Pallerols. a la plaça hi havia l’envelat. a les dotze de la nit feien mitja part i la gent se n’anava a casa a fer el ressopó, on menjaven el que havia sobrat del dinar i pa amb tomàquet amb llonganissa reservada per quan venien els convidats, una mica de ratafia i de nou a ballar. Els balls que no hi faltaven mai, eren el de la toia, el del fanalet i el del “puro”. Quan el ball s’acabava, la festa continuava amenitzada amb el “manubrio” a les sales de ball la Bomba (Can Camps), la Bombilla (Can Sallent ) i Can Manel (a la plaça Major). la festa durava fins que sortia el sol, d’aquesta manera la gent de les cases de pagès i pobles veïns podien marxar caminant cap a casa de clar. Era una de les festes majors més multi-

Gegants de Rupit de 1986. Foto: Susanna Peix

Pg. Jaume Balmes 15-17- Tavertet - Tel 629 082 099 www.elscingles.com - info@elscingles.com

Plaça Verdaguer, 4- Tel. 93 812 21 18 - - canpascual.@gmail.com

26

tudinàries de la comarca. En aquell temps Rupit era un dels nuclis més importants del Collsacabra. venien gent de Montdois, Fàbregues, Sant Joan de Fàbregues, Puigde-Rajols, Surroca, Massaleta, el Puig, Paderneres, el Roquer, el Casot, el Pendís, la Donada, el Casal, Querós, el vilar, la Muntada, la Caseta, el Bonegre, vilanova de Sau, Tavertet, Cantonigròs, l’Esquirol, Sant Pere de Falgars i de Sant Feliu de Pallerols. acabada la Festa Major i passats tres mesos, ja era Nadal, commemoració del naixement de Jesús redemptor: Criden per l’ull de les escales / que a cal fuster hi ha novetat, proclama el poeta Foix. Per Nadal, tot es torna familiar. a totes les cases pairals, la reunió al voltant de la llar: avis, pares i néts. És un desembre viscut al camp, al món rural. la vetllada del dia 24 a la nit. Tothom, elegants i mudats, a la missa del Gall, a mitja nit, i les cançons de Nadal: No ploris, no, manyaguet de la mare; no ploris, no, que jo canto d’amor (del poeta verdaguer). Després, el ritual de fer cagar el tió: Caga tió, caga neules i torró d’avellana i de pinyó, i si són dels fins, millor. Coca ensucrada casolana, alguna presa de xocolata, torrons d’avellana i vi dolç. abans d’anar-se’n al llit, calia deixar sempre la porta del portal oberta per acollir la sagrada família. al voltant de la llar de foc deixaven magnífiques robes d’infant perquè aquella nit naixia el nen Jesús. El dia 25, Festa de Nadal. Xocolata desfeta i coca per esmorzar. El dinar era un àpat familiar, solemne i esplèndid: sopa torrada amb mandonguilles; després seguien la carn d’olla, els menuts de pollastre, el gall rostit i la crema catalana. I per sopar: una escudella amb pasta grossa i macarrons en unes plates grans. l’endemà, Sant Esteve: uns canelons clàssics i ben bons. ara comprenc bé el sentit d’aquesta cançó tan popular: Ara ve Nadal,

matarem el gall i a la tia Pepa li’n darem un tall. M’expliquen també que aquest gall del dinar de Nadal era el rei del galliner. li deien “El Cantador”. Quan es feia de dia o havia de canviar els temps, cantava un quiquiriquic que se sentia per tot el poble. Era el de la cresta més vermella, el que fecundava les polles que ponien els ous, que després la lloca covava durant vint dies perquè nasquessin els polls que esdevenien gall o gallina. De la cuina i del galliner, se’n cuidaven les mestresses de casa. us imagineu quina feinada que hi tenien? Per acabar, l’escrit present, que és una passejada pel nostre passat, també vol ser un senzill homenatge a les grans cuineres que hem tingut, grans dones d’aquesta nostra terra, com la iaia Estrella, que a l’hivern passat ens va deixar per anar-se’n al cel. I on de ben segur llueix com una estrella més. Susanna Peix Costa

Aviram al galliner, a Rupit. Foto: Susanna Peix

HOSTal ESTRElla **
Plaça Bisbe Font, 3 Tel. 93 852 21 05 hostalestrella@hostalestrella.com 08569 Rupit (bcn) Fax 93 852 20 17 www.hostalestrella.com

RuPIT

27

cRÒnIcA dE cOLLSAcABRA
7a. Fira del llibre de Muntanya Rupit i Pruit va acollir els passats 4 i 5 d’octubre la setena edició de la Fira del llibre de Muntanya. Com en les edicions anteriors va ser visitada pels fidels seguidors d’aquest esdeveniment i també per nous visitants. El tema escollit per a les conferències i debats ve ser: “la dona i la muntanya”. ritorials. va informar de les investigacions sobre l’estudi de gènere i el paper de la dona a la societat en el marc de l’alta muntanya. Exposà que hi ha hagut una divisió de les feines i el treball segons el gènere; recordem que als anys 60, amb l’abandonament dels pobles de muntanya, les dones sovint es casaven i marxaven. actualment les dones treballen en tasques diverses i els nous coneixements els fa possible el repartiment de les feines. Conferència: Experiència d’una nova vida a la muntanya Eulàlia Torras Elias, pastora i mestre formatgera, va exposar la seva experiència. Nascuda a Barcelona, més tard s’instal·là als Pirineus en un petit poble prop de la Seu d’urgell, amb el seu propi ramat. amb un grup de gent va aconseguir crear-hi un poble d’artesans i de mestres fotmatgers. Taula rodona: Relació de les dones amb la muntanya Moderada pel periodista antoni Bassas, va comptar amb la participació de Ma. José Bilbao, del Consell Català de l’Esport; Montserrat Bellver, metge a l’àmbit d’educació física i d’esport; Núria Balaguer, integrant de l’equip de Dones del Shisha; anna Ibañez, escaladora, i Francesc Sanahuja representant del Club Excursionista de Gràcia, organitzador d’aquesta activitat. En el debat es parlà de temes com la discriminació de la dona per accedir a certs esports i en concret als relacionats amb la muntanya, així com aconseguir els deguts coneixements tècnics. També es van referir a la dificultat de recolzament que tenen les dones per liderar expedicions. Homenatge a Ma. Antònia Simó a la tarda de diumenge es recordà Ma. antònia Simó, gran amant dels esports de muntanya i seguidora incondicional de la nostra fira. L’homenatge va anar a càrrec de Josep M. Sala, expresident del Centre Excursionista de Catalunya i bon amic de la Ma. antònia, que desgraciadament ens va deixar l’estiu passat. Durant el seu discurs, Josep M. Sala va destacar el fet que Simó ha estat un referent en el món de la muntanya i pionera en l’escalada femenina de dificultat. Conjuntament amb el seu marit, Agustí Jolis, va editar nombroses guies de muntanya entre els anys 60 i 80. Conferència: Història de l’escalada femenina a Catalunya a càrrec de Josep Fetjó, va començar amb les primeres dones que practicaven l’escalada com Teresa Mestres, ja a l’any1902 consta com a primer referent. En aquella època era estrany reconèixer la participació femenina, però amb

Moment de la inauguració de la 7a. Fira del Llibre de Muntanya, a Rupit.

l’organització anà a càrrec dels amics dels Cingles de Collsacabra i el Servei de Promoció Econòmica del Collsacabra, amb la col·laboració de Camp Base Organitation, S.l. la presidenta d’Honor va ser la Sra. Marta Ferrussola i lladós i la presència institucional fou a càrrec del Sr. Joan Ganyet, Director General d’arquitectura i Paisatge del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. a la inauguració, l’alcalde de Rupit, Sebastià Juanola, va donar la benvinguda a la nova edició de la Fira. També hi va intervenir el Sr. Joan Ganyet, que va destacar la importància d’aquest esdeveniment en zones de muntanya com el Collsacabra. Finalment, la Presidenta d’Honor, Sra. Marta Ferrussola, va parlar de la seva relació amb la muntanya ja des de la infància. Durant els dos dies van tenir lloc unes conferències, una Taula Rodona i un homenatge. Conferència: Capital social i treballs de les dones als Pirineus. a càrrec de Marta Pallarès Blanch, tècnica en estudis ter-

28

el temps van anar apareixent figures destacades, com Ma. antònia Simó, Carme Romeu, Núria Ferrera, entre d’altres. a la dècada dels anys 60 sorgiren més escaladores, com Cristina Mas Riera, anna Pallejà o Maria Puig, llista que s’ha anat incrementant fins ara. Projecció: Cal destacar la projecció d’imatges que va fer araceli Segarra sobre la seva trajectòria alpinística i les diferents expedicions que ha dut a terme. El 1996 anà a l’Everest per tal de rodar un documental en format IMaX; així fou la primera dona de la Península que hi ascendí. Durant els últims anys ha dut una intensa activitat muntanyenca que ha culminat, el 2007, amb el retorn a l’Everest. El fruit serà un documental que s’estrenerà el 2010.

Cors mixtos fins a 40 cantants: Philippine Normal Univ. Chorale, de Filipines. Grup de danses folklòriques fins a 35 components: Raska Folk dance group, de Sèrbia. Defunció de mossèn Josep cruells i rodellas El dia 12 d’agost va tenir lloc l’enterrament del nostre mossèn al cementiri del poble. El fèretre va ser portat a l’esquena d’uns quants vilatans fins a l’església parroquial, i després a una tenda degut al gran nombre d’assistents. la missa fou oficiada pel Bisbe de Vic, Ramon Casas, acompanyat per quaranta capellans. raid hípic de collsacabra El 23 d’agost, 58 participants van competir en les tres fases del raid, de 20 km cada una. El guanyador va ser David Fernández vilar, amb “Eina”. tallers Des del mes d’octubre es treballa en un taller de teatre per a nens i nenes que preparen la representació de “El follet de la font del Faig” per al dia 6 de desembre, i “Contes de Nadal” durant les festes. Jornades micològiques una altra vegada l’octubre ha estat el mes dels bolets a Cantonigròs. una gran quantitat de bolets recollits va servir per continuar els estudis que els experts micòlegs porten a terme des de fa anys. Com sempre, els bolets van ser exposats al públic. L’ESQUIROL inauguració de les obres de la c-153 El conseller Nadal i la diputada Hernández van inaugurar, d’aquesta carretera, el tram comprès entre els termes de Roda de Ter, les Masies de Roda i Santa Maria de Corcó, actuació que ha abastat prop de quatre quilòmetres, amb una inversió a càrrec de la Diputació de Barcelona. les obres han eixamplat la carretera i han millorat el paviment. També s’hi ha instal·lat barreres de seguretat i s’ha renovat la senyalització. En l’acte d’inauguració va intervenir l’alcalde de l’Esquirol Sr. Josep Mas, el conseller Sr. Joaquim Nadal i la diputada Sra. anna Hernández. S’hi oferí un petit refrigeri i després la diputada visità el poble de l’Esquirol. 25 è. aniversari de la coral lorelei En commemoració dels 25 anys d’activitat de la coral, va tenir lloc la plantada d’un arbre i la col·locació d’una pedra amb la figureta de Lorelei a la plaça de l’Esquirol. l’acte va ésser precedit per un discurs de l’alcalde i de la presidenta de

Presentació del llibre El parlar de Collsacabra de Jordi Dorca.

Contes per a adults de Mercè Rodoreda Foren presentats per l’actriu Pepa lavilla. Els contes curts eren protagonitzats per tres figures femenines en situacions diverses, que van acaparar totalment l’atenció del públic. Ofert per Bibliobus de les Guilleries. la setena edició de la Fira del llibre de Muntanya, amb tots els actes i conferències, ha ofert un homenatge a les dones que han destacat en els esports d’alta muntanya les quals, amb el pas dels anys, han lluitat fins a esdevenir un referent i un model a seguir. cAnTOnIGRÒS XXVi Festival internacional de Música Entre els dies 17 i 20 de juliol es celebrà l’edició d’enguany del Festival de Música, edició que ha tingut com a novetat la possibilitat de seguir-la per Internet. Entre les obres obligatòries hi havia una sardana, fins i tot es va fer una demostració de la dansa a la qual es van afegir força participants. Els guanyadors van ser: Cors mixtos fins a 40 cantants: Coro vocal Leo, de Cuba. Cors infantils de menors de 16 anys, d’un màxim de 40 cantants: Shkolnye Gdy, d’ucraïna. Cors femenins fins a 36 cantants: Skouronki Cirl’s Choir, de Polònia.

29

turn i a torns”, de laura Gaspa, de l’escola Súnion de Barcelona, però vinculada a les Masies de voltregà. l’elecció respon a la importància del tema, a la metodologia emprada i a l’interès que mostra per les persones afectades. Després de diverses intervencions, la regidora de Cultura esmentada i el regidor d’Ensenyament Sr. ventura Bagaria van lliurar els diplomes. RUPIT I PRUIT Aplecs aquest estiu també s’ha fet el tradicional aplec a l’ermita de Santa Magdalena el dia 22 de juliol de 2008. També van tenir lloc els aplecs a Sant llorenç Dosmunts, el dia 10 d’agost de 2008 i la Mare de Déu del Roure, celebrat el dia 8 de setembre de 2008.

Interpretant cançons després de la plantada de l’arbre i de col·locar l’estàtua de Lorelei.

la coral. Seguidament s’obrí l’exposició de fotos i programes que ha generat la coral durant els 25 anys. També es va celebrar una missa cantada per la coral en memòria del companys difunts. Com a cloenda es va fer un dinar de germanor, i tot seguit un concert, la primera part cantada només per la coral, i la segona tots junts amb els excantaires. Per acabar vàrem brindar amb tot el públic, que omplia totalment el local, cantant tots plegats el brindis de Mozart. Èxit del cap de setmana del reciclatge Durant la setmana del 15 al 21 de setembre l’ajuntament de l’Esquirol va programar unes activitats amb dues xerrades, per tal de promoure la recollida de matèria orgànica i la tria dels tipus de residus. També es van fer uns tallers de reciclatge per ensenyar els més menuts. Treballs fets amb material reciclat es posaren a la venda a través de la Comissió d’agermanament amb Sant Joan de limay, destinats a aquesta associació. a la festa del Compost i a la plaça de Quirze Parés es van fer actuacions per als infants, una fira de productes reciclats i una xocolatada popular. trobada de gegants El dia 12 de juliol de 2008 a la tarda, va tenir lloc la trobada de gegants amb el següent programa: a les 6 h, plantada a les Escoles i a les 7 h, sortida de les Escoles fins arribar a la Plaça Nova on es va fer la ballada. En aquesta edició hi van participar els gegants de: Manlleu, Palamós, Tavertet, Roda de Ter, carrer de la Riera de Pont de vilomara, Sant Miquel de Balenyà, Sant Hipòlit de voltregà i Santa Maria de Corcó-l’Esquirol. Acte de lliurament al millor treball de recerca de batxillerat l’acte fou dirigit per la regidora de Cultura de l’ajuntament, Sra. assumpta Rodrigo, amb el representant del jurat, Sr. Jaume Font. Fou guanyador, entre força treballs de qualitat, el treball de recerca: “Cronobiologia aplicada al treball noc-

Festa Major a la plaça de Rupit. Foto: Susanna Peix

Festa Major Per Sant Miquel, la Festa Major va comptar aquest any amb l’envelat cedit per l’organització de la Fira del llibre de Muntanya instal·lat a l’aparcament, cosa que va permetre major fluïdesa pels carrers del poble. TAVERTET recital poeticomusical i audiovisual amb el títol “El vi en la poesia” i com a acte de cloenda de la Festa Major de Tavertet, el dissabte 30 d’agost passat a les 22 hores, el poeta i rapsode Eduard Miró, acompanyat del pianista

30

Salvador Pané, van presentar un recital molt original sobre el vi en la poesia. l’assistència de públic fou considerable. En començar l’acte es va fer un variat tast de vins, i a continuació, amb música en directe, es projectaren un seguit de poemes que cantaven les excellències dels vins, des de l’època egípcia fins avui. També es van poder sentir poemes recitats en castellà i francès, i poesies de diversos autors catalans actuals. Eduard Miró va acabar l’acte cantant a duet amb el pianista Salvador Pané un poema de la seva filla Laura colla gegantera la Colla Gegantera va començar la temporada el mes de juliol amb la tercera Trobada de colles Geganteres a Tavertet. Després van continuar amb la sortida de l’Esquirol, on va ploure; van tornar-hi a l’agost per la Festa Major. També van participar a la cercavila de la Festa Major de Tavertet. les següents sortides van ser als Hostalets de Balenyà, al carrer de la Riera de vic, a la Fira del llibre de Muntanya que enguany va ser a Rupit, al Centenari de la Colla Gegantera de Torelló, i a Roda de Ter. aquest any hem consolidat la colla amb noves incorporacions. aquest hivern la colla ha organitzat un curs de gralla per tal de poder posar música d’acompanyament a les cercaviles.

concurs de Pintura ràpida. El 20 de setembre Tavertet es va veure envaït novament pels 40 participants d’aquest tradicional concurs. Els tres primers premis foren per a: Néstor Sanchiz, premi patrocinat per Bernat Corbera; Josep Plaja, patrocinat per Escann International School i Joan vila arimany, patrocinat per Construccions Tavertet. Presentació de llibre a l’Avenc de tavertet El passat dia set de desembre es va presentar a la sala gòtica de l’avenc de Tavertet el llibre d’aforismes de Carme Tulon, que amb el títol de Introspeccions, obvietats i impertinències ens presenta una sèrie d’observacions i reflexions sobre aspectes més o menys quotidians, sempre amb l’esmolada ironia que acompanya l’escriptura de Carme Tulon. va llegir les notes del llibre Inma Bargalló. l’acte, que va ser molt concorregut, es va cloure amb un piscolabis en un ambient festiu i relaxat. Activitats de la parròquia de sant cristòfol de tavertet Sota el lema “fem rutllar la rectoria”, aquest espai ha quedat obert a les activitats de grups del poble que poden utilitzar la rectoria com a punt de trobada, així com per a tasques diverses, per exemple: l’organització i exposició del concurs anual de Pintura Ràpida de Tavertet, la Colla Gegantera i el grup de grallers, el taller de manualitats i també com a centre d’exposició d’art. un grup de parroquians, amb moltes ganes de continuar les festes patronals de Sant Cristòfol, volen recuperar la festivitat de la Mare de Déu del Cor i tornar a fer l’any vinent el tradicional aplec a l’ermita de Sant Corneli, dia de germanor en plena natura amb la tradicional arrossada i la ballada de sardanes. Justament el dia 21 de setembre al migdia, es va celebrar una missa a l’església de Sant Cristòfol de Tavertet en commemoració de la festa de Sant Corneli. a continuació va tenir lloc la plantada i ballada dels gegants del poble i un refrigeri ofert per la parròquia.

L’exposició de les obres del concurs de Pintura Ràpida a la sala de la rectoria. Foto: Xavier Viladomat

Uns Gegants participants a la trobada ballant durant el cercavila, al carrer de Baix a Tavertet. Foto: Ernest Gutiérrez

90 anys del Dr. raimon Panikkar El diumenge dia 2 de novembre el Dr. Raimon Panikkar i alemany va complir 90 anys. les felicitacions per tan notable aniversari van arribar a la seva llar de Tavertet procedents de molts estaments d’arreu del món. Familiars i amistats feren que la casa romangués curulla de persones, que acudiren a la invitació de portes obertes per “fer una copa”. El mossèn i l’alcalde encapçalaren un grup de més de 30 veïns del poble que es sumaren a l’acte amb molta emotivitat i simpatia, tot lliurant-li una placa commemorativa. la nostra revista es suma a l’efemèride fent palès el desig de comptar força temps amb la seva companyia.

31

RAcÓ dEL POETA

UN NOU LLAC, A VERGES * a l’antoni Bassas Prenc un te amb la tramuntana i esmolo cims que m’encotillen. Ben descalç damunt de l’era ballo nu amb les sirenes. Premo el pit de les congestes i em menjo el glaç de les carenes. una cortina de tenebres pinta el mar de color cendra, mentre ancoro la mirada d’un naufragi de galerna. He embastat un fil de veu des del Montgrí fins a les Medes brodant nom de trobador en el mar de les tempestes. Eduard Miró

EL PEDRAFORCA

LES EMPREMTES a la Gladys, amant de la boira

Seny de queixal mirant al Cel. Regatera nevada i dolça pinzellada de l’artista fidel, que des de Gósol mostra l’anhel per posar-se el barret i convertir-se en l’arlequí. Qui pogués planar la mà per la suavitat perenne de la teva gropa! I saber dibuixar amb l’oli de gira-sol, tota la llum tènue que el sol t’evoca Eduard Miró

Pels racons del blat, les empremtes del temps acaronen el vent amb l’alè del pa. Brodats fils de boira el sol no gosa mirar-lo, mentre el tren pentina tot el xiscle de la via. un esguard serè s’imposa en l`àrid capvespre i la lluna esquinçada pren la trona de la nit. l’espiga s’estilitza per sorprendre vianants, l’ombra dels quals s’arrossega per un mar d’or. Cerquem l’esguard d’infant, que s’enlluerna en les escumes del cingle quan el sol l’encega. Eduard Miró

* Poema fet després de l’entrevista que el periodista antoni Bassas va fer al cantautor lluís llach amb motiu del seu darrer concert a verges.
NOTa:

l’autor és Premi d’Honor –especial en el Certamen Nacional de Poesia Catalana 2007–, convocat pel Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya.

32

FAlcó PelegrÍ
Família:
falcònid

FALCO PEREGRINUS

Descripció: Falcó d’entre 40 i 50 cm de longitud, i aproximadament 100 cm d’envergadura. Gris-blavós fosc a les parts superiors, clar amb barrat fosc per sota; capell fosc amb una àmplia bigotera negra contrastant amb les galtes ben blanques. Potes i cera (base del bec) de color groc. Forma típica de falcó, compacte i robust, amb ales punxegudes i amples a la base. Distribució i hàbitat:
Present a tots els continents menys l’antàrtida, ben distribuït a la Península Ibèrica amb unes 250 parelles reproductores a Catalunya. Nidifica en penya-segats i altres ambients rocosos i puntualment en edificacions humanes des del nivell del mar als 2.600 m d’altitud. Caça en zones obertes i fins i tot dins les ciutats.

Fenologia i moviments: Present tot l’any. a Catalunya una part de la població és
només hivernant, procedent del centre i nord d’Europa.

Alimentació:

Carnívor. S’alimenta bàsicament d’altres ocells de mida petita i mitjana, especialment de colúmbids (coloms, tórtores, xixelles i tudons), que caça en vol.

Pit-rOig
Família: Descripció:

ERITHACUS RUBECULA
túrdid

Petit moixó d’uns 14 cm de longitud. Marró a les parts superiors, clar per sota amb el pit i la cara de color taronja vermellós. Matisos grisos entre el taronja i el marró, i petites taques ocres a les grans cobertores, a les ales, especialment durant el primer any de vida. Bec fi. De distribució bàsicament europea, es reparteix pràcticament per tot Catalunya, on és abundant a quasi qualsevol zona arbrada, també dins de nuclis urbans. Fora de l’època de nidificació es pot trobar a pràcticament tots els ambients, i esdevé abundant també prop de l’home, en jardins i parcs. sedentaris i passen tot l’any al mateix lloc; no obstant això, a l’hivern la població es veu molt incrementada amb individus procedents de zones de més altitud (Pirineus) o latitud (nord d’Europa).

Distribució i hàbitat:

Fenologia i moviments: Present tot l’any. Bona part dels pit-rojos nidificants són

Alimentació:

Durant la nidificació s’alimenta majoritàriament d’invertebrats, tot i que també menja petits fruits i llavors, sobretot la resta de l’any.

33

FAlcó PelegrÍ

FALCO PEREGRINUS PIT-ROIG

ERITHACUS RUBECULA

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful