You are on page 1of 21

Histria i crtica de la literatura catalana Historiografia literria

El Noucentisme

Si b hem dit que el Modernisme es dna per acabat lany que va morir Joan Maragalli, el 1911, com a data dinici del Noucentisme sha pres el 1906. Cronolgicament, per tant, el Modernisme i el Noucentisme sn dos moviments que sencavallen. Aquest fet no t res destrany, sobretot perqu lany 1906 el panorama poltic, social i cultural europeu havia canviat notablement, i Catalunya, no ho oblidem, volia, per damunt de tot, seguir els passos dEuropa. En literatura el Noucentisme va defensar el retorn a un classicisme formal. 1. Introducci 1.1. La Lliga Regionalista i la creaci de la Mancomunitat de Catalunya El 1901 es va crear la Lliga Regionalista ii, partit que recollia les aspiracions de la burgesia catalana. Durant les dues primeres dcades del segle XX va ser el mitj amb qu aquesta burgesia va voler dur a terme la seva revoluci com a classe social. va ser qui va donar forma terica al projecte poltic de la Lliga, primer a travs del diari La Veu de Catalunyaiv i desprs amb el llibre La nacionalitat catalana (1906)2: la idea era, primer, dur a terme lacci Catalunya endins per aconseguir el control de les institucions pbliques catalanes i reformar-les i, desprs, lacci Catalunya enfora per reformar lEstat espanyol i establir-hi una hegemonia catalana.
Enric Prat de la Riba
iii

Aquest projecte poltic conservador, defensor de lEsglsia, enfrontat a lobrerisme i en estat dalerta davant dels drets individuals democrtics, va atreure les simpaties duna bona part dels intellectuals, que van col laborar en les diverses empreses que promovia la Lliga. Molts daquests intellectuals es van convertir en professionals de ladministraci, a les institucions pbliques catalanes que controlava la Lliga, i van ser els encarregats de tirar endavant el projecte ideolgic i cultural daquest partit.

1 Daprs CALAF I VICH, E. et alii. Clam 1 Barcelona: Editorial Vicens Vives, 2003, pgs. 184-197. Pel que fa a aquest tema podeu consultar els docs. Literatura\ Historiografia: Resum de literatura catalana contempornia 1; Resum de literatura catalana balear II; HLC - Resum de literatura catalana fins al Romanticisme; HLC Literatura catalana a les Balears; i Literatura\ Historiografia\ Segle XX\Noucentisme: El noucentisme. Un esbs daproximaci, per Narcs Comadira; Noucentisme i literatura, per J. N. Santaeullia; Eugeni dOrs, Xnius, per Josep Murgades; Josep Carner. Un segle de cultura catalana, per Jaume Subirana; Josep Maria de Sagarra, per Marina Gust; Josep Pla, per Cristina Badosa; Les obres mestres de Josep Carner i Carles Riba, per Jordi Carbonell.

Obra dEnric Prat de la Riba, publicada a Barcelona pel maig del 1906. s el seu llibre poltic ms important, on refongu treballs anteriors. Fou molt difs Als pasos de parla catalana; fou publicat en catal a Santiago de Xile (1921) i a Mxic (1947); a Barcelona hom en fu cinc edicions (1906, 1910, 1930 i 1934, i el 1946, clandestina). Lobra fa una descripci de la prostraci i del redreament de Catalunya, explica el sentit del nacionalisme catal i el seu paper en lestructuraci duna forma federativa per a lestat espanyol.

El 1907 Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputaci de Barcelona, des don va anar configurant el programa de reforma de les institucions pbliques catalanes i una frmula autonmica per a Catalunya. El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya v, resultat de la fusi de les quatre diputacions provincials catalanes, i Prat de la Riba en va ser nomenat president. Es va morir lany 1917, per lobra que havia comenat va continuar fins al 1925, en qu la Mancomunitat de Catalunya va ser dissolta, encara que des del 1923 va deixar de ser efectiva, arran del cop dEstat del general Primo de Rivera. 1.2. Una concreci del programa poltic de la Lliga: la lluita per la cultura Amb el poder poltic que va aconseguir la Lliga a la Diputaci de Barcelona, primer, i a la Mancomunitat de Catalunya, desprs, Prat de la Riba va engegar un procs de renovaci cultural basat en tres punts: a) La creaci duna estructura docent, des de leducaci primria fins a lalta investigaci (es van potenciar les escoles de la Mancomunitat, on saplicava la tcnica de lescola activa; es van crear els Estudis Universitaris Catalans, lEscola Industrial, lEscola Catalana dArt Dramtic, lEscola Superior dAgricultura...). b)La fixaci duna llengua literria (el 1906 es va celebrar el Primer Congrs Internacional de la Llengua Catalana; el 1907 es va crear lInstitut dEstudis Catalans, que es va ampliar el 1911; i el 1913 es van promulgar les normes ortogrfiques). c) Lestabliment duna infraestructura cultural: una extensa xarxa de biblioteques (per exemple, el 1914 es va crear la Biblioteca de Catalunya), de museus (dArt Romnic, Arqueolgic...), de publicacions peridiques (Empori, La Revista vi) i dempreses editorials (la Societat Catalana dEdicions, lEditorial Catalana, la Fundaci Bernat Metge...). 1.3. El moviment noucentista Noucentisme s una paraula que va popularitzar lintellectual Eugeni dOrs vii des dels articles que va publicar a La Veu de Catalunya en una secci que va titular Glosari. La va crear a imitaci de la terminologia italiana emprada en histria de lart per anomenar certs segles amb lenumeraci de la centria: Trecento, Quattrocento... En catal, per, Noucentisme s un mot ambivalent: tant es pot referir a la centria del segle XX com a ladjectiu nou contraposat a vell. El Noucentisme s el moviment politicocultural que, entre el 1906 i el 1923, aproximadament, recull les aspiracions dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models de comportament social per fer possible la seva acci reformista.
2

Lany 1906 es considera la data dinici del Noucentisme sobretot per tres fets importants: s lany que la Lliga Regionalista guanya les eleccions, que Eugeni dOrs comena a publicar el seu Glosari a La Veu de Catalunya i que Enric Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana. Tot i que es considera que la data de la fi del Noucentisme s el 1923, desprs del cop dEstat del general Primo de Rivera, es pot dir que a partir del 1917 el moviment ja comena a davallar: desprs de la mort de Prat de la Riba, l1 dagost daquell any, la Lliga comena a decaure i es converteix en un partit cada cop ms de dreta, defensor dels seus interessos de classe; per aix els intellectuals trenquen el pacte que hi havien mantingut. Tanmateix, les noves generacions van continuar la lluita per aconseguir els ideals que shavien proposat tant els modernistes com els noucentistes, per fora dels esquemes rgids que havia marcat el Noucentisme. 1.4. Ideologia i ideari del Noucentisme Des del 1903 uns quants joves intellectuals encapalats per Josep Carner viii van publicar diversos articles dopini a la revista Catalunya on van anar definint les bases ideolgiques del Noucentisme: literriament, partien del rebuig de tot all que tingus a veure amb el Modernisme, per en salvaven l Escola Mallorquina i la prosa de Joaquim Ruyra ix; defensaven lartificiositat davant de lespontaneisme modernista i el ciutadanisme per damunt del ruralisme. Per el veritable ideleg del Noucentisme va ser Eugeni dOrs. A partir del 1906 Ors va comenar a fer una tria seriosa del que havia aportat el Modernisme al Noucentisme: en va potenciar els aspectes que sadeien amb els interessos de la classe social hegemnica, la burgesia, i en va bandejar els que li eren contraris. A partir daqu va establir la ideologia del nou moviment, que es basava, sobretot, a considerar la ra i lintellecte sempre per damunt del sentiment i de linstint, i el principi de la realitat per damunt del principi del plaer; shavien de defugir les postures extremes i es defensava la contenci i la laboriositat ms que el geni creador. Aquests pressupsits es concretaven en lexaltaci del present (conscincia de viure una nova era a causa dels canvis histrics que es produen) i la revisi del passat (entroncament amb la tradici clssica lantiguitat i el Renaixement i rebuig dpoques considerades negatives ledat mitjana i el romanticisme). Aquests postulats ideolgics sn la base de la formulaci de lideari noucentista, que gira entorn duns mots clau que els noucentistes repetien contnuament per arribar a imposar el que significaven.

Intervenci Eugeni dOrs va aplicar aquest mot a lacci que shavia de dur a terme perqu

tots els afers pblics funcionassin correctament. Es tractava, per tant, dintervenir activament per canviar les coses, dactuar, dexercir una funci dirigent sobre la societat. Quan aquesta intervenci la va referir als afers poltics la va anomenar ms concretament imperialisme; quan la va referir als afers esttics i literaris, arbitrarisme.
Imperialisme

Aquest terme, que era una manera cmoda de no haver de fer servir el mot nacionalisme, subratllava el caire antiseparatista del catalanisme burgs i recollia laspiraci de la burgesia denderrocar lEstat oligrquic i reemplaar-lo per un Estat burgs modern. Incloa tamb la justificaci que obligava un sector dintellectuals a construir una estructura institucional per modernitzar Catalunya.
Arbitrarisme Eugeni dOrs va aplicar un mot a una manera de fer, aquesta vegada en lmbit

esttic i literari, que es contraposava directament a lespontaneisme: larbitrarisme, o sigui, el dret i el deure del creador dintervenir en la seva obra per dominar-la i ordenar-la amb voluntat transformadora. No deixa de ser el mirall de lintervencionisme aplicat a la cultura, de manera que des de la poltica fins a la societat i la creaci literria sha de tenir el poder de triar i aplicar les convencions artificioses que calguin.
Classicisme

Tot i que el concepte de classicisme ja lhavia incorporat el moviment modernista, en el Noucentisme es converteix en una consigna dordre, embolcallada amb la preceptiva esttica adient, per crear un sistema regulador de la vida social i poltica. A Catalunya el classicisme substitueix una tradici i un llenguatge propis com a punt de referncia.
Mediterranisme

Si el classicisme comporta el seny i la ra, el mediterranisme hi aporta la claror del paisatge mediterrani, com a contraposici a les boires nrdiques que havia assimilat el Modernisme. I tamb significa el retorn als orgens i el llegat del classicisme pel que fa a lorganitzaci poltica de les ciutats Estat gregues. La ciutat s el centre entorn del qual sestructura la societat burgesa en contra de la influncia que encara exercia el mn rural. La Catalunya-ciutat, identificada amb Barcelona, va ser un dels ideals poltics de la Mancomunitat.
4

Civilitat

La ciutat era el marc ideal per demostrar que lhome, amb lacci conjunta dimperialisme i darbitrarisme, havia de tendir a la civilitat com a model de vida europeu perfecte. Era important anar imposant aquest mot clau davant la conflictivitat social que justament es vivia en aquella poca.
Obra ben feta

I, realment, el que pretenien els noucentistes amb tot aquest ideari era vetllar per la perfecci com a objectiu final. Calia treballar molt per poder acostar Catalunya al model de capitalisme competitiu europeu, que entn que per damunt de tot, fins i tot per damunt de lobrer, hi ha dhaver la satisfacci de la feina ben feta. 1.5. La normalitzaci lingstica Desprs de tres segles en qu el catal havia anat perdent s social per reduir-se a ls familiar, la Renaixena, influda pel naixent Romanticisme, havia fet la identificaci entre llengua i ptria, fins al punt que luna es va convertir en el smbol de laltra. Els modernistes van intentar dur a terme la unificaci de la llengua, per els va faltar unitat i, sobretot, un poder poltic darrere. El Noucentisme va aconseguir aquest objectiu grcies al poder poltic de la Mancomunitat. B que la Mancomunitat no va fer una poltica lingstica prpiament dita, va dur a terme la unificaci del catal com a llengua de cultura per equiparar-la amb les altres llenges europees. Amb aquest objectiu, lany 1906 es va celebrar el Primer Congrs Internacional de la Llengua Catalana, en qu van participar romanistes europeus que van contribuir a la consolidaci cientfica del catal. Ms tard, el 1911, es va crear la Secci Filolgica de lInstitut dEstudis Catalans, i Prat de la Riba va posar al capdavant de les oficines lexicogrfiques daquesta secci un home clau en la normativitzaci de la llengua: Pompeu Fabra x. Per dur a terme la reforma lingstica, Fabra es va basar en cinc criteris, que corresponen a alguns dels preceptes del programa teric del Noucentisme: a) Creaci dun registre supradialectal a partir del dialecte barcelon que incloa les caracterstiques ms rellevants de les altres varietats de la llengua. b) Economia lingstica, que consistia a simplificar les formes per facilitar-ne la mxima difusi. c) Especificitat, que consistia a accentuar aquells trets caracterstics de la llengua que posen ms en relleu la seva identitat. d) Funcionalitzaci, que tenia en compte ladopci de solucions de les formes ms usuals.
5

e) Intellectualitzaci, que comportava ladopci dels recursos necessaris perqu la llengua pogus expressar tant el registre cientfic com lhumanista. Les Normes ortogrfiques van ser publicades lany 1913; lany 1917, el Diccionari ortogrfic, i el 1918, la Gramtica catalana. Lobra de Pompeu Fabra va culminar el 1932 amb la publicaci del Diccionari general de la llengua catalana. 1.6. La literatura noucentista El Noucentisme, per tant, no va ser un moviment estrictament literari. Va crear tota una ideologia sobre com havia de ser la literatura, perqu considerava que la literatura havia destar al servei dunes idees dordre social que reflectissin una doctrina poltica. Com a moviment ciutad, i com a reacci contra el ruralisme, el Noucentisme va bandejar la literatura dambientaci rural en qu les forces tellriques actuen duna manera incontrolada. Per contra, va propiciar el tema urb, on els personatges actuen amb educaci i la natura hi s domesticada. Per tal dimposar els valors que defensava el moviment, la literatura noms podia reflectir la realitat tal com volia que fos, no tal com era. Per aix, el primer aspecte de la literatura noucentista que cal destacar s lartifici, resultat duna recerca tcnica, deliberada i astuta. En un art aix, hi t una importncia fonamental la perfecci formal. Aquest ideal de perfecci noms es podia aplicar a un gnere literari: la poesia. Per aix la literatura noucentista es redueix bsicament a la producci potica.

2. Eugeni dOrs
2.1. Vida Eugeni dOrs va estudiar dret filosofia i lletres. Atret pel periodisme, va

comenar a collaborar al setmanari El Poble Catal amb el pseudnim de Xnius, amb el qual es va consagrar quan va entrar a treballar a La Veu de Catalunya el 1906. El 1911 Enric Prat de la Riba el va nomenar secretari general de lInstitut dEstudis Catalans. Des daquest crrec, Eugeni dOrs va dur a terme la seva tasca com a organitzador de la poltica cultural del Noucentisme. Desprs de la mort dEnric Prat de la Riba va ser elegit president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch xi, amb el qual Eugeni dOrs era incompatible. El 1921 va deixar Catalunya i ja no va tornar a escriure mai ms en catal.
6

2.2. Obra Eugeni dOrs s lautor duna nica obra: el Glosari. Aquesta obra constitueix un

nou gnere literari, inventat per ell: la glosa (Ors mateix en confirma la invenci pel fet que, desprs de la reforma ortogrfica de lany 1913, no en va voler canviar la grafia). Es tracta dun assaig breu, no superior a una pgina, que amb un estil enlluernador mira de persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida collectiva. Per mitj de les gloses Eugeni dOrs va exposar tot el programa del Noucentisme. I com que es tractava duna reforma, per dur-la a terme va crear un llenguatge nou. Ors fa servir un estil molt particular que es caracteritza pel to parablic que t: hi abunden els smils, i lexpressi, especialment la sintaxi, s barroca i fa s de recursos efectistes per atraure latenci del lector. Ors no s solament lideleg del Noucentisme, sin un literat. Va publicar llibres muntats a partir duna colla de gloses referides a un mateix tema. Dentre totes conv destacar La Ben Plantada, en qu sexplica lestiu duna noia, la Ben Plantada, que Xnius converteix en smbol de la Catalunya noucentista i en la personificaci dels valors de la classe burgesa.
Text (1)

Aix, dacostar-se a la Ben Plantada, hom esdev millor. Dsser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot s ordre i acord. Que ella deu sser leternitat mateixa tomada bella aparena i gai instant. Res no hi ha comparable a aquesta influncia, La influncia. lensenyament de la Ben Plantada! Si la pogus contemplar aix, i aprendre della, no una petita colla dhomes. sin tota la meva terra, amb les seves gents! Si vinguessin a lescola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de romanticisme. a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i tots abjuressin davant della dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els arquitectes, els poltics, els negociants, els mestres destudi sabessin, daquest punt endavant, infondre una mica de lesperit de tan escaienta i profunda ensenyana a llur acci i llurs obres!
Eugeni dOrs: La Ben Plantada

Activitats del text 1


1. Cada vegada que Xnius escriu la Ben Plantada posa-hi el Noucentisme. Quina conclusi nextreus? 2. Subratlla tots els mots que es poden reduir als mots clau del Noucentisme. Sn conceptes positius o negatius? 3. A qu es refereix Eugeni dOrs quan parla dels errors passats? 4. Explica com han de ser les accions i les obres dels ciutadans, dels poetes, dels artistes...

3 Guerau de Liost
3.1. Vida Jaume Bofill i Mates xii va utilitzar un pseudnim per donar-se a conixer literriament: Guerau de Liost. Va triar Liost perqu era el nom duna masia

perduda del Montseny, i Guerau perqu li ho va suggerir el seu gran amic i mestre, Josep Carner, pel ress medieval (gtic i catalanesc, segons el mateix Carner) que tenia el nom. Fill duna famlia de propietaris rurals que ja shavia installat a Barcelona abans de nixer el poeta, va estudiar alhora dret i filosofia i lletres, i de seguida va comenar a collaborar com a periodista a La Veu de Catalunya. Va intervenir activament en la vida poltica de lpoca al costat de Prat de la Riba i va escriure algunes obres de reflexi poltica, com ara Una poltica catalanista (1933). En aquest aspecte va destacar com a orador.
3.2. Obra Guerau de Liost va ser lautor que aplic amb ms rigor les normes esttiques

noucentistes a la creaci potica. Aix, en reculls potics com ara Somnis (1913), La ciutat divori (1918), Selvatana amor (1920), Ofrena rural (1926) i Stires (1929), trobem una poesia que es caracteritza, sobretot, per la perfecci formal, fins al punt que en alguns poemes fa pensar que primer establia la rima i desprs hi aplicava el contingut. Influt pels clssics i simbolista alhora, per lluny del simbolisme modernista: rigors, ordenat, clar, perfecte. Per Guerau de Liost s conegut, sobretot, pel seu primer llibre de poemes, sorgit en plena eclosi del Noucentisme: La Muntanya dAmetistes (1908), un cant al Montseny. Agudesa en lobservaci dels objectes, riquesa en la descripci dels paisatges, domini del llenguatge... li permeten recrear uns espais naturals idllics que sn un contrapunt de la natura llbrega dels modernistes.
La Muntanya dAmetistes

Va ser Josep Carner qui va suggerir a Guerau de Liost el ttol per al seu primer llibre de poemes, la segona edici del qual, del 1933, ell mateix va prologar: basantse en la llegenda que antigament els romans havien explotat les ametistes del Montseny i en el color morat fosc de la muntanya, com el de lametista, Guerau va titular aquest llibre, emblemtic dins el marc del Noucentisme, La Muntanya dAmetistes. Dividit en set seccions, que diferencia amb noms de ressons clssics (Gea, Uranos, Flora, Kronos...), Guerau de Liost hi presenta una imatge de la natura sempre idealitzada i simbolitzada pel Montseny, que arriba a convertir en una muntanya sagrada.
8

La imatge perfecta que t Guerau daquesta natura el duu a identificar-shi, i ell ns absolutament conscient, perqu ja ho anuncia al lector noms comenar el llibre: La dolor que hi trobis parlar de tu. / Lamargor que hi hagi parlar de mi. Lestructura del llibre s perfecta, ordenada, metdica, i tots els detalls hi sn molt ben triats, b que a la segona edici ell mateix hi va introduir canvis importantssims, fins al punt que podrem arribar a parlar de dos llibres diferents. Era tan evident que La Muntanya dAmetistes representava una fita del Noucentisme, que la primera edici del 1908 va ser publicada amb un prleg escrit per Eugeni dOrs, un prleg a manera de manifest del Noucentisme, en qu lideleg fa un cant a la perfecci de la paraula, al domini de la natura per part del poeta, al seny i a la contemplaci, a la saviesa, i arriba a afirmar: El miracle est, que aix que semblava obra de mort, hagi esdevingut, de tan perfecta, obra de vida. Perqu la vida no s altra cosa que la perfecci.
Text (2) El pla ms alt ondula com un div desert. El sol a frec de terra es va allunyant i es perd. La nit encaputxava el pic de les Agudes. La lluna plena surt dafraus inconegudes. Safolla la ramada: bracegen els pastors i xiulen de les fones els rocs aturadors que si no camatrenquen, escapcen una banya ja consentida. Borden amb gelosia estranya. de subaltern els gossos datura malcarats. I la ramada salta de Coll Pregon als prats. Rastre no hi ha de sol; sha esblanquet la lluna, que ja no frega res fora del cel, com una donzella que es tomava, a mig cam. prudent, i la corona tot lestol del firmament. En ser a Coll de Joan, tancava la ramada. La joia dels cabrits saluda amb cants dalbada, i pel llindar balder traspua el psit groc que aixequen els tions des de la llar de foc.
Guerau de Liost: Del pla de la calma, La Muntanya dAmetistes.

Activitats del text 2


1. A Del pla de la Calma Guerau de Liost planteja una situaci en una escenografia concreta. Fes-ne la glossa. 2. Al poema de Guerau de Liost hi ha molts encavalcaments. Defineix aquest recurs i mira de trobar-hi una justificaci en funci de la versificaci. 3. Fes el recompte sillbic dels versos de Del pla de la Calma. Com sanomenen els versos daquest poema? I les estrofes?

4 Josep C a r n e r
4.1. Vida Josep Carner va comenar a collabora a dotze anys a la

revista LAureneta, i a tretze comenava alhora les carreres de dret i de filosofia i lletres. El 1899 va guanyar un premi als Jocs Florals de Barcelona. A partir del 1902 ja el trobem com a collaborador assidu a Retrat de Josep Carner. La Veu de Catalunya i de director duna revista literria, Catalunya. El jove Carner aviat es converteix en un punt neurlgic del moviment noucentista i a poc a poc la seva imatge com a poeta es va consolidant. Per quan, lany 1921, va entrar a formar part de la diplomcia, es va allunyar fsicament de Catalunya, tot i que mai no va perdre el contacte amb e mn intellectual i poltic catal. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Mxic, on va viure fins al 1945. En tornar a Europa, es va installar definitiva ment a Blgica.
4.2. Obra

Josep Carner va publicar, el 1904, el seu primer llibre de poesia, el Llibre dels poetes, on es comenava a perfilar una poesia treballada, uns versos entre la ironia i la tendresa. I, com si Carner jugs a fer exercicis retrics, va publicar el 1905 el Primer llibre de sonets i el 1907 el Segon llibre de sonets, que atemptaven contra la moda encara influent del Modernisme. Per va ser la publicaci dEl fruit saborosos el 1906 que va imposar la figura de Carner per damunt de qualsevol altre poeta del seu temps. Van ser els llibres de poesia que va publicar entre 1911 i 1924 els que el van fer el prncep dels poetes. Ja el mateix any 1911 va escriure Verger de les galanies, un exercici formal que recorda els tpics heretats des dantic sobre les dones: la virtut, la bellesa, la vanitat... Dun aire ms romntic s Les monjoies (1912), on el jo lric parteix de nou de la realitat quotidiana per idealitzar-la El 1914, amb la publicaci de La paraula en el vent i Auques i ventalls, Carner assoleix la maduresa literria. El 1918 publica Bella terra, bella gent, amb un fort component patritic. Clou aquesta etapa La intil ofrena (1924), antologia de poemes amorosos. El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935) conformen una nova etapa de la seva poesia que es caracteritza per la reflexi i la introspecci sobre temes que ja havia tractat, sobretot el pas del temps. La Guerra Civil i lesfondrament que aix va suposar del mn que havia conegut van desembocar en la publicaci lany 1941, a lexili, duna de les obres ms ambicioses del poeta: el poema narratiu Nab. Des daquell moment i fins a la seva mort, Carner va dedicar-se a revisar la seva producci anterior per preparat la seva obra completa, encara que introduint-hi alguns poemes indits.
10

Daltra banda, tot i que Carner s conegut fonamentalment com a poeta, va publicar tres volums de proses sobre motius casuals de la vida quotidiana, a mig cam entre la narraci i el periodisme, Les planetes del verdum (1909), La creaci dEva (1922) i Les bonhomies (1925), i diverses obres de teatre, entre les quals destaca El giravolt de maig (1928). Carner va escriure articles sobre teoria potica on explic la gnesi de la seva poesia, la Teoria de lham potic, que es basa en el poder duna sola paraula o dun vers per comenar a escriure un poema, com si la paraula fos un ham de pescar. Pel que fa a la seva aportaci a la llengua, Carner va tenir sempre una clara conscincia de la bellesa que porta implcita lidioma. Hi va incorporar neologismes, va recuperar arcaismes i va utilitzar molts mots populars i dialectals.
Els fruits saborosos

Els fruits saborosos s un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida sn presentades com fruits saborosos que shan de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi s acceptat serenament, duna manera dolament melangiosa, i la visi global que Carner ens ofereix de la vida s innocent, estilitzada, idllica. Cada poema presenta una etapa de la vida (infantesa, maduresa i vellesa) i u n fruit (que sesmenta sempre al ttol del poema) com a smbol daquesta etapa; e l s protagonistes, majoritriament dones i criatures, tenen noms clssics, per no mitolgics (Aglae, Iris, Mirtila, Agav...). La infantesa hi s tractada com una etapa de felicitat incondicional, i les criatures la viuen a travs dels sentits com si hagus de ser eterna. Per si les criatures sacosten a ladolescncia ja pensen ms en el dem, i Carner aprofita per moralitzar: a Els albercocs i les petites collidores, Mirtila, previsora, diu a la seva amiga Iris que ms val deixar albercocs (un fruit de final de primavera) a larbre perqu la mare en faci confitura per a lhivern:
Diu Iris a Mirtila: Amiga, jo no s... Tants dalbercocs li deixes al vell albercoquer?

La maduresa s protagonitzada per dones, i es localitza, sobretot, entre lestiu i la tardor: Carner les acosta al mn quotidi que les envolta (la cuina, la cura dels fills, la maternitat, la sensualitat, la bellesa que sen va...) tamb en un ambient plcid i equilibrat i sempre emmarcat en una vida matrimonial perfecta. Aglae i les taronges, per exemple, presenta Aglae, una dona embarassada que pren una taronja de larbre (s un fruit de tardor), la mossega per extreuren el suc i la deixa caure a terra. Carner, en uns versos magnfics, les identifica:
11

I veu la piadosa taronja que fou bella, i jeu abandonada del rec vora lespill. De la muller la sort li transpareix en ella: fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Carner dedica sis poemes ms a la vellesa, que no s tan idllica com les altres dues etapes perqu, malgrat que en destaca la tranquillitat i la dolor, la solitud i la tristesa hi sn ben presents: Agav i les castanyes (un fruit de plena tardor) presenta una dona vella que viu sola en una casa molt gran, i tot i que el tractament que en fa Carner s de molta tendresa, lacostament de la mort en soledat dna al final del poema un to molt dur:
I les passades hores, com van tornant-se xiques, i en les properes, quina foscor, quin fred mortal! Agav t les mans suaus i fredoliques; planyent-la, sos anells ja sn dun or malalt.

Malgrat la proximitat de la mort, la malaltia, la solitud i la tristesa, ni els personatges ni les paraules de Carner es deixen endur mai per la tragdia, sin que qualsevol etapa de la vida, fins i tot la ms dura, s acceptada, si cal amb dola resignaci. Es el carcter noucentista, en qu tot ha de ser harmnic, equilibrat, ordenat, perfecte, artificis i classicitzant: arbitrari.
El cor quiet

Encara que les tcniques no canvien, a El cor quiet shi observa un canvi. Carner, en general, hi defuig la dispersi i concentra la seva atenci en la reflexi sobre la condici humana i, sovint, en levocaci. El ttol expressa aquesta serenitat (el cor del poeta intenta entendre el mn des de la quietud) amb qu senfronta a la realitat, una realitat que s molt lluny dall que havia imaginat i dall que pot entendre. El cor quiet esdev un llibre central en la seva trajectria: s una sntesi perfecta de tot el seu pensament com a poeta. Lestructura tamb s perfecta, molt ben travada, de manera que la primera secci i lltima concentren el nucli sobre el qual gira tot el llibre. Les nits ens presenta un mbit en el qual tot s possible, fins i tot el misteri, perqu en el fons a la vida tot s misteri, i com ms volem saber, ms limitats ens sentim. Lltim misteri, s clar, s la mort (La Mort ve a passejar-se cada nit / pel meu carrer, com un festejador, / i fa una serenata ms fina que el sentit: / flautes dangoixa i violins de por.). Els dubtes laboquen a lnica explicaci possible: la creena en Du. Tot i aix, desprs dun recorregut molt confiat per ambients i per paisatges diferents, el final del llibre recupera el tema inicial, com un cicle que es tanca, per ara des duna ptica ms madura, ms serena, dacceptaci del dubte, de linconegut i de la mort.
12

Text (3) Aquest cam tan fi, tan fi, qui sap on mena! s a la vila o s al pi de la carena? Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine!Per: -No passis!- diu un vel de teranyina. Ser drecera del gosat, rossola ingrata, o b un cam denamorat. colgat de mata? s un recer per adormir qui passi pena? Aquest cam tan fi, tan fi, qui sap on mena? Qui sap si trist o somrient acull a lhoste? qui sap si mor sobtadament sota la brosta? Qui sabr mai aquest cam a qu em convida! I s cam incert cada mat, ns cada vida!
Josep CARNER: Canoneta incerta, El cor quiet.

Activitats del text 3


1. Fes lestudi mtric del poema. 2. Partint del fet que aquest poema s una allegoria de la vida, cerca totes les expressions metafriques que hi facin referncia. 3. Explica qu s una allegoria.

Nab

Nab s la histria dun home que vol trobar-se ell mateix. El marc bblic i el personatge de Jons van servir de pretext al poeta: Jons s el personatge ms divertit de la Bblia, inslit, amb una histria que admet un cert vessant irnic per poder ser manipulada literriament. En hebreu nab significa intrpret, aquell que parla inspirat per Du, i s justament el paper que du a terme Jons sense saber-ho. Per, qui s Jons? Jons s un home que al llarg de la seva vida ha de superar unes proves, entre les quals hi ha la de sortir del ventre dun peix que se lempassa durant uns dies. El fet destar tancat, allat del mn, en definitiva recls en ell mateix, fa que arribi a entendre el mn que lenvolta, la tasca que li encomana Du, i quan en surt, el que era incomprensi es converteix en comprensi, en saviesa.
Text (4) Ni el plag que sabissa ni el vent ja no em fan nosa. Mon seny en la fosca reneix. Ja s dins una gola ms negra, millor closa; i crec, dins el ventre dun peix. Shan envat, duna botada a lembranzida, ma petitesa, mon esglai. Re no em distreu. dubte no mheu, desig no em crida: Du s el meu nic espai.
13

Vaig, duna empenta, sota la rel de les muntanyes o s llenat, dun cop rabent, a laigua soma: all va dibuixant llivanyes lestel en lescata batent. Du juga. Du ens tira lluny i mai no ens llena. Canto son nom amb veu igual, orb, doblegat, corb esperant una naixena dins la cavorca sepulcral. Al manament de Du negu les meves passes. -Qui et fos -vaig dir-li- inconegut!Perx sc en les ones, car elles, jamai lasses, de fer i refer tenen virtut. Ell en labs de tot sement mon cos embarca perqu hi reneixi per a Ell. I jo hi s refiat com No en la seva Arca i Moiss en el cistell. Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries, no mhaveu dat sin dolors, Sense langoixa ni la crrega dels dies com el nonat sc a reds. I si el meu seny es priva de signes illusoris, dins limpossible visc ardit. I un dia, en llur follia, els savis hiperboris diran que aquest peix no ha existit.
Josep CARNER: Nab (fragment).

Activitats del text 4


1. Fes lestudi mtric daquest fragment de Nab. 2. Llegeix la histria del profeta Jons, que sexplica al llibre homnim de la Bblia, i mira dinterpretar el significat daquest fragment. 3. Per qu el poeta es compara amb No i Moiss?

Comentari dun poema Menja maduixes lvia dabans de Sant Joan; per ms frescor, les vol collides dun infant. Perx la nta ms petita, que s Pandara, sabeu, la que sencanta davant duna claror i va creixent tranquilla i en admiraci i a voltes, cluca dulls, aixeca al cel la cara, ella, que encar no diu paraules ben ardides i que en barreja en una msica els sentits, cull ara les maduixes arrupides, tintat de rosa el capcir dels dits. Cada mat lasseuen, a bell reds del vent, al ja de maduixeres. I mira com belluga lairet ombres lleugeres, i el cossir decanta abans que el pensament. Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, i creu que el cel sacaba darrere del jard. En va la maduixera son b de Du cobria; en treure les maduixes del receret ombriu, Pandara senrojola, treballa, sextasia: si nha trobat ms duna, aixeca els ulls i riu. Pandara sempre ha vist el cel asserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. s fe i s vida della la llum de bat a bat. El mn, en meravelles i jocs atrafegat, s petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep CARNER: Com les maduixes, Els fruits saborosos.


14

Anlisi del poema El primer poema: estructura formal

Com les maduixes s el primer poema del llibre Els fruits saborosos. Es tracta, com ja hem dit abans, dun llibre que cont divuit poemes, tots referits a un fruit com a smbol duna poca de la vida de lhome. Formalment, es tracta dun poema de vint-i-cinc versos alexandrins (amb una cesura perfecta a la sisena sllaba) en una sola estrofa que alternen amb dos versos decasllabs seguits (el nov i el des) i un sol vers hexasllab (el dotz). La rima s molt variada: en dos casos hi ha versos apariats, per la majoria funciona com als quartets, i la rima hi s creuada o encadenada, excepte els cinc ltims versos, que formen un quintet si partim de la rima i, com veurem ms endavant, pel contingut, i rimen daquesta manera: ABAAB.
Les maduixes, la primavera i la infantesa: Pandara

Carner ja posa a prova el lector noms comenar: una hiprbaton desordena la sintaxi del primer vers, i lalliteraci del so nasal [m] ens trasllada de seguida al sentit del gust: Menja maduixes lvia. Per ens adonem de seguida que no s pas lvia la protagonista del poema, sin que, com si es tracts del cicle de la vida, les maduixes les hi cull la nta ms petita. Hauria estat estrany que fos un personatge de la vellesa perqu les maduixes dabans de Sant Joan es cullen a la primavera, i la primavera s lestaci que simbolitza la primera edat de la vida, o sigui, la infantesa. La protagonista s Pandara, amb un nom de ressons clssics (Pandora s, segons la mitologia grega, la primera dona), i des del tercer vers fins al vuit el poeta sentret a descriure com s aquesta criatureta amb un sabeu que, malgrat que el poeta no simplica en cap moment, aqu busca la complicitat del lector: sencanta, sadmira de les coses, encara no sap parlar... I al nov vers es recupera lacci present del poema i trobem Pandara collint maduixes amb un vers en qu Carner uneix forma i contingut en una imatge visual perfecta, perqu ens fa veure els ditets de Pandara: tintat de rosa el capcir dels dits.
Un mn protegit, innocent, perfecte: el cel sacaba darrere del jard

Lacci continua, i Carner passa a descriurens com viu la petita enmig del mn que lenvolta: protegida (a reds del vent, / al ja de maduixeres), noms li deixen veure lairet que belluga ombres lleugeres, que no li fan ni por (amb una metonmia molt ben aconseguida, perqu lairet no belluga les ombres, sin les fulles que fan ombra), i aquest sentit de protecci se sintetitza en un vers meravells que es converteix en el vers clau de tot el poema: i creu que el cel sacaba darrere del jard. Per no solament s el vers clau del poema, sin que resumeix tota una filosofia: Pandara viu en un mn innocent, pur, ordenat, tranquil. El mn de Pandara, per tant, s com larcdia noucentista, la perfecci; en definitiva, la felicitat.
15

Un final cclic: petit i vermell i fresc com les maduixes

Per sobretot la felicitat de Pandara s plena perqu sempre ha vist el cel asserenat. Ens vol dir Carner que la felicitat s la ignorncia i que quan comencem a conixer la gropada i el xiscle de les bruixes (metfora del mn dels adults) ja no podem ser felios? I, finalment, Carner clou el poema amb dos versos que reprenen el pretext de les maduixes (les tres ltimes paraules sn les mateixes paraules del ttol del poema) en una estructura cclica, perqu, desprs de descriure Pandara, ens ha descrit el mn de Pandara, que en el fons era el nucli del poema, i ara ens el sintetitza: tot aquest mn innocent, tranquil, lluny de pors i de problemes, s petit i vermell i fresc com les maduixes.
Text (4)

A Carles Riba
Vindreu encara, alades, oh imatges, oh tonades, vora dun cor transit? Veur mai ms les fades pel caminal guarnit de fulles trepitjades? Passada ma verema, la boira veig muntar. Tant s: fins lhora extrema que e1 mn sesvair, val ms cantar que tmer i tmer que oblidar.

Josep CARNER: En el davallant, Obra completa. Poesia.

Activitats del text 4


1. Explica la mtrica i la rima del poema i digues de quin tipus destrofa es tracta. 2. Quina figura retrica domina a la primera estrofa? A qui es dirigeix el poeta? 3. Quina etapa de la vida del poeta et sembla que representa el caminal guarnit / de fulles trepitjades? Per qu? 4. Explica detalladament la metfora pura que sestableix entre la vida del poeta i el primer vers de la segona estrofa: Passada ma verema 5. La boira de la segona estrofa pot ser, linealment, la boira que sovint hi ha pels paisatges de Blgica, que s on vivia Carner quan va escriure el poema, per metafricament quins sinnims hi podrem aplicar? 6. Reflexiona sobre lexpressi tant s referida a lhora extrema, o sigui, a la mort.

7.

Els dos ltims versos sn una sentncia: qu no ha de tmer el poeta ni ning? Explica la sentncia amb les teves paraules.

16

Notes
Notes
i

Maragall i Gorina, Joan (Barcelona 1860 - 1911)

Escriptor. Desprs danys en contradicci entre les seves aspiracions romntiques i la perspectiva dhaver dadaptar-se a una pacfica vida burgesa, vers el 1890 accept la pertinena a la seva prpia classe, arran tant de lingrs (1890) al Diario de Barcelona com del casament (1891) amb Clara Noble (de qui tingu 13 fills). An consolidant tamb la vocaci literria, mentre creixia la seva cotitzaci entre un grup redut per prestigis dintellectuals (entre els quals, Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette, Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia consistia en el rebuig conscient de la retrica del romanticisme autcton i un retorn a lexpressi senzilla dexperincies afectives reals, feta a travs de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocaci intellectual era ja fermament establerta, i concebia i duia a la prctica lambici desdevenir lagitador de la burgesia empenyent-la cap a una ideologia dinmica, cosmopolita i moderna: la seva campanya periodstica de 1892-93 s un dels factors bsics en laparici del modernisme. En aquest perode rebutj tota tradici, defens laventurisme intellectual i profess un aristocratisme anarquitzant i nietzsche (Poesies, 1895). A Loda infinita (1888), Maragall exposa la seva doctrina potica: el poeta com a visionari i mdium duna realitat transcendent, que noms pot sser copsada en moments de grcia, a travs de les seves manifestacions naturals i mitjanant els sentits; i la identificaci de poesia i vida. Aquesta potica rep plasmaci prctica a Pirinenques, que cont el fams poema La vaca cega. Desprs de les inclinacions decadentistes tpiques de linici del modernisme, torn a defensar un vitalisme optimista a Visions i Cants (1900). Els primers anys del segle XX, Maragall sidentific, no sense una certa resistncia ntima, amb la lnia ideolgica dominant dun nacionalisme conservador, catlic i tradicionalista (Artculos, 1904). A Les disperses (1904) aplega poemes originals i versions de Goethe. A Enll (1906) es concentra en la vena naturalista, bo i sotmetent el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisi. La seva concepci de la poesia, exposada a lElogi de la paraula (1903, ampliada a lElogi de la poesia, 1909), revela una posici militant contra lesteticisme i el cosmopolitisme tant duna certa tendncia modernista (Zann, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingu, aix, el pontfex duna nova onada de modernistes de procedncia rural, visionaris i anarquitzants. Torn a canviar a partir del 1906, i esdevingu obvi arran de la crisi de la Setmana Trgica, davant la qual reaccion insistint en la responsabilitat de la burgesia catalana. La nova actitud s reflectida a Seqncies (1911), sota la forma del retorn als aspectes ms heterodoxos del seu pensament, atenuats en els anys anteriors, i al desig dinquietar i dexcitar el lector; en aquest llibre public lOda nova a Barcelona i el fams Cant espiritual. Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, per, pel que constitu el tema bsic de Nausica (1913) i de la tercera i darrera versi del mite arnaldi: la de la redempci a travs de la renunciaci. Fou membre fundador de la Secci Filolgica de lInstitut dEstudis Catalans, mestre en gai saber, i president de lAteneu Barcelons. Partit poltic fundat a Barcelona, el 25 dabril de 1901, per la fusi de la Uni Regionalista amb el Centre Nacional Catal, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions daquell any. La fusi fou secreta fins desprs de les eleccions, que suposaren un xit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzbal, i dirigit per poltics com Enric Prat de la Riba, Francesc Camb i Ramon dAbadal. En els seus estatuts afirmava el propsit de lluitar per lautonomia catalana dins lestat espanyol. Lxit assolit a les eleccions del 1901 no es repet a les del 1903, i el partit fu crisi; daltra banda, la captaci de sectors dretans empresa per la Lliga li llev les simpaties de lala liberal, que se nescind (1904); la Lliga esdevingu, aix, un partit especficament dret. A les eleccions per a la renovaci de lajuntament de Barcelona (novembre del 1905), la Lliga assol una victria sorollosa, que fou celebrada amb lanomenat Banquet de la Victria, que tingu mplies repercussions (afer del Cu-cut! i promulgaci de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups poltics catalans a excepci dels republicans que seguien Lerroux suniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcci efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup poltic ms ben organitzat. El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, per aviat sinsinuaren les diferncies entre la Lliga i daltres partits ms esquerrans, escissi que es consum amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb lesclat de la Setmana Trgica (juliol del 1909). A les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia la definitiva defunci de la Solidaritat Catalana, fet que li supos una seriosa derrota. Sen refu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any aparegu el decret que autoritzava la creaci de mancomunitats de diputacions provincials, triomf que consolid el prestigi de la Lliga i li don, durant deu anys, la direcci efectiva de la poltica catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la. La nova poltica del partit consistia en la conquesta de lideal iberista basat en la federaci dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determin un canvi en lactuaci de la Lliga: impulsora, primer, de lAssemblea de Parlamentaris, acab acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El mateix any Ramon dAbadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impuls lextensi de lideari federatiu per la resta de lestat espanyol. Tanmateix, les eleccions del 1918 palesaren el poc xit daquests esforos, amb alguna excepci. Una nova crisi de govern (1918) exclogu la Lliga del poder i la torn a loposici, on cooper en el moviment pro-autonomia de Catalunya (novembre del 1918). La Lliga venc, com era
ii

17

habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre dAnnual, es form un nou govern amb participaci de Camb (finances). En aquests mesos sinici lescissi de la Lliga, de la qual se separ (juny del 1922) el sector ms nacionalista, que form Acci Catalana. A les eleccions a diputats provincials (juny del 1923), Acci Catalana li llev contingents nombrosssims de vots. A ms, amb la Triple Aliana li prenia els seus puntals a la resta de lestat espanyol: els bascs i els gallecs. Amb el cop destat de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923) la Lliga hagu de passar a una situaci dillegalitat. Lesfondrament de la dictadura (gener del 1930) li permet de tornar a lescena; la malaltia de Camb li rest, per, efectivitat. La Lliga particip encara, a travs de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. Lesfondrament daquesta arran de les eleccions del 12 dabril de 1931 oblig la Lliga a agrupar entorn seu els sectors conservadors del pas. Fruit daquesta tctica fou la reestructuraci de 1932-33, amb la integraci daltres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
iii

Prat de la Riba i Sarr, Enric (Castellterol 1870 - 1917)

Poltic. Fill dhisendats, estudi lleis a Barcelona (1887-93) i es doctor a Madrid (1894). El 1887 ingress al Centre Escolar Catalanista, del qual fou president (1890-91). El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Uni Catalanista i intervingu en la preparaci i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprov les anomenades Bases de Manresa. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangu en deixar el Centre Escolar, sen separ el 1899, disconforme amb lapoliticisme de la majoria dels seus membres, i impuls la creaci del Centre Nacional Catal, de poca durada, ja que per labril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Home religis i duna ideologia conservadora, expos en les dissertacions, en els escrits periodstics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la naci, en el qual no era aliena la influncia germnica. Entenia la nacionalitat com la determinaci unitria duns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum. Propugn una federaci de Catalunya amb els altres pobles ibrics sota un rgim que tant podia sser monrquic com republic. Fou elegit president de la diputaci el 1907, crrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es propos dassolir el seu objectiu duna unificaci administrativa de les terres de lantic Principat. Desprs de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constituci de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 dabril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de qu disposava com a president de la diputaci i de la mancomunitat dugu a terme una labor formidable. En laspecte material ampli la xarxa de carreteres, estengu la de telfons, modernitz la Casa de Maternitat, recuper el total domini del palau de la Generalitat, i el restaur. En laspecte cultural, establ lInstitut dEstudis Catalans, nadopt oficialment les normes ortogrfiques, cre el Consell dInvestigaci Pedaggica, impuls la formaci de la Biblioteca de Catalunya i la installaci de biblioteques populars per les comarques, estimul lensenyament especialitzat, etc. Valor, per sobre de tot, la continutat (la santa continuaci) i leficcia. EUGENI DORS lanomen seny ordenador de Catalunya, expressi que fu fortuna. Diari en catal (el de ms llarga durada) que sort a Barcelona des de l1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. La Veu, nom amb el qual era conegut popularment, nasqu, per, com a setmanari literari i poltic l11 de gener de 1891, fundat per Narcs Verdaguer i Calls, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es convert en diari, eminentment poltic, defensor del programa de la Lliga Regionalista, i nassum la direcci Enric Prat de la Riba. A causa dun article editorial, signat pel director, el diari fou susps (maig del 1900 - mar del 1901). Sort, per, sota els ttols de La Creu de Catalunya i Diari de Catalunya. Pel mar del 1902, a causa dun article, reprodut a LIndpendant de Perpiny, fou empresonat Prat de la Riba, per fou alliberat pocs dies desprs sota la pressi popular. La nit del 25 de novembre de 1905 militars de la guarnici de Barcelona nassaltaren la redacci, irritats per una caricatura de Junceda (publicada tamb al Cu-Cut!) que fou considerada insultant per a lexrcit. Aquest fet don lloc a la llei de Jurisdiccions i, a ms llarg terme, a la formaci de la Solidaritat Catalana. Amb motiu de la convocatria de lAssemblea de Parlamentaris (1917) fou novament susps perqu els parlamentaris no tinguessin una tribuna pblica escrita. F. Camb prov de fer-lo sortir amb el ttol de La Veu de Barcelona, per el governador li ho prohib. Amb tot, els subscriptors reberen un exemplar d' "El Poble Catal (en realitat era La Veu), la qual cosa provoc una advertncia severa. Tanmateix, aparegu camuflat com a Baluard de Sitges i, davant una nova prohibici, tres dies desprs a Vilanova i la Geltr, amb el nom de Costa de Ponent. Quan reaparegu (juliol del 1917), canvi el format i la presentaci i fou publicat per Editorial Catalana. Al juliol del 1936 foren intervingudes les installacions, tot i que continu essent publicat, per b que amb subttols definidors dels canvis dorientaci poltica: Diari de lautonomia i de la Repblica, Diari antifeixista controlat pel Comit Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT. A ms dEnric Prat de la Riba, el dirigiren Josep Morat i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon dAbadal i de Vinyals. Entre els principals redactors i collaboradors tingu Llus Domnech i Montaner, Narcs Verdaguer i Calls, Llus Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Camb i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu,
iv

18

Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Eugeni dOrs (Xnius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Ferran Agull (Pol), Josep M Junoy, Josep Pla, Modest Sabat, Miquel Capdevila, Farran i Mayoral, etc. Cal destacar la importncia de les planes literries i de pensament, com la collaboraci diria de Xnius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de lhora. Publicava dues edicions diries. La de la nit don lloc a la formaci dun peridic nou, La Veu del Vespre). Entitat poltica catalana constituda el 6 dabril de 1914 per la uni de les quatre diputacions provincials catalanes. El president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la uni de provncies de lestat espanyol per a fins exclusivament administratius, dos decrets de 26 de mar de 1914, que aprovaven lEstatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. Lorganitzaci polticoadministrativa de la Mancomunitat es basava en tres rgans fonamentals: lassemblea general, el consell permanent i la presidncia. Lassemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre provncies. Lassemblea era presidida pel president de la Mancomunitat, per, el 1919, tingu ja president propi. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, amb representaci de les diverses tendncies poltiques, per tal devitar tant el possible centralisme barcelon com el monopoli poltic de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. El finanament de la Mancomunitat hagu de recrrer prcticament als emprstits, car manc de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de lassemblea general hom acord de demanar al govern la delegaci a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a ladministraci central en les provncies catalanes respecte a molts sectors. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcci de carreteres i lEscola Superior dAgricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficncia, instrucci pblica i deute. Enric Prat de la Riba, que torn a sser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de lobra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom ms que un rgan administratiu: la creaci duna entitat poltica que poss les bases duna futura autonomia de ms llarg abast. Per arribar-hi, hom cre i envigor institucions com lInstitut dEstudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, lEscola Superior dAgricultura, les Biblioteques Populars, lEscola del Treball, la de Bibliotecries, i moltes altres, que havien de dur a terme una tasca de conscienciaci catalana fora important, alhora que hom posava les bases duna administraci prpia. La Mancomunitat de Catalunya intervingu directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonoma i redactant sobiranament lEstatut dAutonomia de Catalunya, que fou aprovat per lassemblea general el 25 de gener de 1919.
vi v

Publicaci quinzenal literria (semestral des del 1927), publicada a Barcelona (1915-36) i fundada i dirigida per Josep Maria Lpez-Pic. En foren redactors inicials Carles Riba, Ramon Rucabado, Farran i Mayoral, Manuel Revents i Alexandre Plana. El motor, per, en fou Joaquim Folguera: li don un carcter ms incisiu i hi aport crtica literria i artstica, resum daltres publicacions i un important noticiari. Public dos almanacs (1918 i 1919) i una srie de llibres: Publicacions de La Revista. Ors i Rovira, Eugeni d (Barcelona 1881 - Vilanova i la Geltr 1954)

vii

Escriptor i filsof. Estudi dret a Barcelona i es doctor a Madrid (1905). Abans havia collaborat a diverses revistes dinspiraci catalanista com La Renaixena, La Veu de Catalunya i Pl & Ploma, on public la narraci tenebrista La fi de lIsidre Nonell (1902), i freqent Els Quatre Gats i el Cercle Artstic de Sant Lluc. Utilitz els pseudnims Octavi de Romeu i Xnius, que empr definitivament el 1906 en el Glosari de La Veu de Catalunya, on escrivia comentaris culturals i poltics o dalgun esdeveniment insignificant amb intenci allionadora. Propugn uns ideals cvics que compartia amb el catalanisme ascendent en tant que reiter la teoria de larbitrarisme i elabor la doctrina esttica del que en digu noucentisme, del qual serig en definidor. Particip activament en multitud de cursos i congressos sobre filosofia, psicologia, art, etc. El 1911 public les Gloses de Quaresma per exposar el que anomen la Filosofia de lhome que Treballa i que Juga. Elegit secretari general de lInstitut dEstudis Catalans el 1911, aparegueren les glosses de La Ben Plantada. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriv al Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides als segents anys per Gualba la de mil veus, lOceanografia del tedi i La vall de Josafat. Director dInstrucci Pblica de la Mancomunitat, men, des dels seus crrecs, una constant lluita per la cultura. Negant-se a sotmetres a la disciplina burocrtica i simpatitzant del sindicalisme, dimit del seu crrec oficial, cess com a secretari de lInstitut, i a comenament del 1921 abandon la direcci del seminari de filosofia. Deix de publicar el Glosari a La Veu i continu a El Da Grfico, on accentu el seu entusiasme sindicalista, amb El Nou Prometeu

19

Encadenat. El febrer de 1920 inaugur una collaboraci en castell a Las Noticias, on public el 1922 un dels llibres que ms reputaci li donarien com a crtic dart, Tres horas en el Museo del Prado. Pel gener de 1923 sestabl a Madrid i public un Glosario a ABC, que prosseguiria a daltres publicacions. Membre de lAcademia Espaola (1926), no hi ingress fins el 1938, poca en qu cre lInstituto de Espaa. A Pars public, el 1927, en francs, uns assaigs biogrfics que, augmentats, aparegueren en castell: Epos de los Destinos (1943). Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 gestion el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra. El 1939 aparegu a Buenos Aires Introduccin a la vida anglica. Cartas a una soledad, i el 1947 public a Barcelona El secreto de la Filosofa i el 1954, amb carcter pstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqus, una mena de rectificaci de La Ben Plantada. El 1953 li fou conferida amb carcter excepcional la ctedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid.
viii

Carner i Puig-Oriol, Josep (Barcelona 1884 - Brusselles 1970)

Escriptor. Public els primers escrits a LAureneta (1896). A la universitat milit en el moviment catalanista, i es llicenci en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904). A primeria del segle, dirig revistes (Catalunya, Empori, etc), collabor amb Pompeu Fabra a lInstitut dEstudis Catalans, i fou redactor de La Veu de Catalunya (fidel a Prat de la Riba fins a la mort daquest). Collabor a publicacions molt diverses (La Publicitat, etc), i dirig editorials. El 1921 ingress en la carrera consular, i pass a la diplomtica, la qual cosa lalluny en part de la vida catalana. Durant la guerra civil es pos al costat de la Repblica i romangu a Brusselles. El 1939 sexili a Mxic, on fou professor universitari. De tornada a Brusselles (1945), fou professor a la Universitat Lliure i al Collegi dEuropa de Bruges; i, a Londres (1945-47), membre del Consell Nacional de Catalunya a lexili. Dels primers llibres, el Llibre dels poetes (1904), dinfluncia modernista, mostra ja la ironia que caracteritzar la seva obra. Impos el sonet amb dos llibres (1905 i 1907), i Els fruits saborosos (1906) s considerat una de les fites del Noucentisme. En Verger de les galanies (1911) cre un nou estil de poesia amorosa. I desprs de Les Monjoies (1912), public La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918) i Loreig entre les canyes (1920). Fora de Catalunya, la seva poesia es concentr en el record. La intil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935) sn una creaci constant de llenguatge i una transfiguraci del seu mn, esdevingut clssic. Desprs de la guerra civil, public Nab (1941), i continu la revisi de lobra potica amb Paliers (1950), Llunyania (1952) i Arbres (1953). Les Obres completes. Poesia (1957), totalment revisades, inclouen el recull indit Absncia. En El tomb de lany (1966) insisteix en el paisatge i en lenyorana. Tamb public teatre: Canig (1910), El giravolt de maig (1928), la llegenda mexicana El ben cofat i laltre (1951), i Cop de vent (1966). I en prosa: Lidilli dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jess infant (1904), La malvestat dOriana (1910), etc, i diversos reculls darticles (Les planetes del verdum, 1918; Les bonhomies, 1925; i Tres estels i un rssec, 1927). Carner fou un gran traductor: Dickens, Shakespeare, Twain, Arnold Bennett, Villiers de lIsle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll i lantologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935). El 1985 es publicaren els seus escrits dexili: Prosa de lexili (1939-62).
ix

Ruyra i Oms, Joaquim (Girona 1858 - Barcelona 1939)

Escriptor. Format en la lectura dels clssics Homer, Cervantes, Shakespeare, per la influncia del seu company, el doctor Ramon Turr, escriv unes proses castellanes, per comen aviat a publicar noms texts catalans: premis als Jocs Florals de Girona i de Barcelona i collaboracions a La Renaixena, La Revista, La Illustraci Catalana, El Mat, etc. Format dins el modernisme, Ruyra, per raons morals i esttiques, rebutj els aspectes naturalistes ms srdids i, sense acabar mai cap novella (La gent del Mas Aulet no pass dels primers captols), esdevingu un narrador excellent i lric, amb Girona i Blanes com a escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia. Es revel amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el ttol de Pinya de rosa (1920). Escriv tamb les narracions de La parada (1919) i Entre flames (1928). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en public les Obres completes (1949). Com a poeta fou, a ms dun bon versificador, hereu dun simbolisme nrdic i del popularisme verdagueri. Public El Pas del Pler (1906), Fulles ventisses (1919) i La cobla (1931). No tingu xit en el teatre. Tradu obres dErckmann-Chatrian, Schmidt, Molire i Scribe. Pertangu a lInstitut dEstudis Catalans (1918) i fou un efica collaborador de Fabra en larreplega de mots i en la discussi de problemes filolgics, que, en part, public a la premsa sota el ttol de Qestions de llenguatge. Alhora fou un teric literari: Leducaci de la inventiva (1938). Les generacions noucentistes el consideraren un mestre, per ra de la seva contribuci a la fixaci de la llengua literria.
x

Fabra i Poch, Pompeu (Grcia, Barcelona 1868 Prada, Conflent 1948)

Gramtic i lexicgraf. Estudi la carrera denginyer industrial, i ocup una ctedra de qumica a lescola denginyers de Bilbao, on resid durant deu anys (19 02-11). Amb tot, de molt jove, saferm en ell la decisi de dedicar-se a lestudi del catal i a la difusi de la correcci de la llengua. Form part de LAven, on promogu (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogrfica, amb Jaume Mass i Torrents i Joaquim Casas i Carb, que publicaren el

20

seu Sillabari catal (1904) i un Tractat dortografia catalana (1904), i tingu una participaci destacada en el Primer Congrs Internacional de la Llengua Catalana (1906). La Gramtica de la lengua catalana (1912), s la seva obra ms slida des dun punt de vista lingstic. Cridat per Prat de la Riba, es trasllad a Barcelona, on fou nomenat professor a la ctedra de catal i membre de la secci filolgica (1911) de lInstitut dEstudis Catalans, de la qual ms tard fou president (com ho fou tamb de lInstitut); tingu a crrec seu, encara, la direcci de les oficines lexicogrfiques del mateix Institut. Aquest promulg les Normes ortogrfiques (1913), que, b que sense el seu nom, eren principalment obra dell i contenien la part essencial de lortografia defensada pel grup de LAven i que serviren per a la formaci dun Diccionari ortogrfic redactat sota la seva direcci (1917). La segona etapa de la reforma fou lestrictament gramatical: public, per encrrec de lInstitut, que ladopt com a oficial, la Gramtica catalana (1918). Redact el Curs mitj de gramtica catalana, publicat per lAssociaci Protectora de lEnsenyana Catalana (1918). La tercera etapa de lempresa fou el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Concebut com el canems del futur diccionari de lInstitut, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable. El 1939 sexili, i resid a Pars, Montpeller i Prada (Conflent). Malgrat tot, continu treballant, sobretot en una nova Gramtica catalana (1956), en edici a cura de Joan Coromines.
xi

Puig i Cadafalch, Josep (Matar 1867 - Barcelona 1956)

Arquitecte, historiador de lart i poltic. Estudi arquitectura i cincies exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Fou arquitecte municipal de Matar (1889). Establert a Barcelona, dirig la construcci de la casa Mart Els Quatre Gats (1895). Dibuix la creu de ferro del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirig la casa Coll i Regs de Matar, i a Argentona fu la seva residncia (1897) i la masia dels Gar (1899). A Barcelona fu la Casa Amatller (1900), la casa Macaya (1901), la casa Trinxet (1904, desapareguda), la casa Sastre i Marqus de Sarri (1905), la Casa Serra (1907), la Casa Quadras (1905) i la casa Terrades (1905). Obres ms tardanes sn: la Casa Company (1911), la fbrica Casarramona (1913), els projectes (1915) de lExposici Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Project lenlla de la Via Laietana amb el sector de la capella de Santa gata (1914) i lagenament de la Plaa de Catalunya (1923). Restaur les esglsies de Sant Mart Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impuls les excavacions dEmpries a travs de lInstitut dEstudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president molts anys. Profund coneixedor de lart medieval catal, s autor dobres com Larquitectura romnica a Catalunya (1909-18, amb A. de Falguera i J. Goday), La geografia i els orgens del primer art romnic (1930), Larchitecture gothique civile en Catalogne (1935), Lescultura romnica a Catalunya (1949), etc. Exerc la docncia a Catalunya i a lestranger, i fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), Pars (1930) i Tolosa (1949). Ingress el 1886 al Centre Escolar Catalanista, que presid (1889-90). Particip en la I Assemblea de la Uni Catalanista de Manresa (1892), pertangu a la Lliga de Catalunya i fou un dels fundadors de la La Veu de Catalunya. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comit dAcci Poltica. Del 1902 al 1905 fou regidor de lajuntament de Barcelona, on promogu la poltica de sanejament i la constituci de la Junta Autnoma de Museus (1902). Diputat a corts per Barcelona (1907), fou diputat provincial per Barcelona, i ajud Prat de la Riba en la seva tasca cultural. Fou designat segon president de la Mancomunitat el 1917, i en fou president des de 1919 a 1923. Lajuntament dictatorial de Barcelona tamb el destitu del seu crrec darquitecte de lExposici. La revolta del 1936 loblig a fugir i sestabl a Pars, i desprs al Rossell.
xii

Bofill i Mates, Jaume (Olot 1878 - Barcelona 1933)

Poeta, conegut amb el pseudnim literari de Guerau de Liost, poltic i periodista. Comen la seva actuaci poltica a la Lliga Regionalista, de la qual fou regidor per Barcelona. Fou diputat de la Mancomunitat lany 1919. El 1922 intervingu en la formaci dAcci Catalana, i en fou dirigent fins que sen separ i retorn a la Lliga. Amb poltica es relacionen els seus llibres Discurs a les juventuts catalanes (1919), Laltra concrdia (1930) i Una poltica catalanista (1933), llibre pstum. Com a poeta, el llibre La muntanya dametistes (1908) fou prologat per Eugeni dOrs amb una mena de manifest de les idees noucentistes: agudesa dobservaci, precisi idiomtica, detallisme preciosista i, sobretot, labsorbent fidelitat a un mn i a un paisatge, el Montseny. Altres llibres de poesia sn Somnis (1913), La ciutat divori (1918), Selvatana amor (1920), Ofrena rural (1926) i Stires (1929). Dins el volum Obra potica completa. Proses literries (1948), hom recoll Darreres poesies, que havia deixat indites. Fou un dels puntals de la poesia noucentista.

21