350 ptes.

PUBLICACIÓ SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XXI

N° 43

JULIOL DEL 2000

1

EL MUSEU DE TA VERTET

Any XXI, Núm. 43. JULIOL DEL 2000 Redacció i administració: Pl. de la Diputació, 1. 08511 - TAVERTET tel: 93 856.50.80 tel. i fax: 93 856.52.24 E-mail: redacció@elscingles.org subscripcions@elscingles.org Pagina web: www.elscingles.org Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció: Joan Reixach i Curtó, Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo Col·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer. Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch. Corrector lingüístic: Anna Borbonet i Macià Traduccions: Jordi Gumí Disseny: Albert Majoral. Maquetació i impressió: Impremta Planàs - St. Hipòlit de Vga. Dipòsit legal: B-8.390-79. Preu d’aquest exemplar: 350 ptes. (IVA inclòs). Comandes de números endarrerits a la redacció de la revista. La redacció de la revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. La revista «Els Cingles», editada per l’associació «Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sense cap finalitat de lucre. NORMES DE PUBLICACIÓ DE «ELS CINGLES».
Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: • Els articles cal que siguin escrits correctament en català i mecanografiats a doble espai en fulls DIN A4, deixant uns marges laterals de 2 cm.També s’accepten escrits en disquets d’ordinador PC compatibles. • Els peus de les il·lustracions i el nom dels seus autors aniran escrits en full a part, precedits per un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

Museu: Plaça Major, 4 (baixos de la Rectoria) Hores de visita: Festius i dissabtes: d'11 a 2/4 de 2. També a hores convingudes demanant dia i hora al Sr. Enric Borràs Tel. 93 856 51 66

S

U

M

A

R

I

Editorial ................................................................................................. 3 Collsacabrades inversemblants ....... Ignasi Bofill ............................... 4 Les cases de Tavertet en el seu estat primitiu ( II ) ........................................................... Jordi Sanglas ........................... 6 El dolor .................................................................................................... 8 Oficis i eines ....................................... Jordi Gumí .............................. 11 En Ferriols .......................................... Miquel Banús ......................... 12 Torrents de Tavertet ........................... Jordi Sanglas ......................... 13 De com les cases es mouen ............. Rafael Ginebra ....................... 17 L'artesania tèxtil com a nova forma d'expressió artística ........................................................... Antoni Trujols .......................... 20 Crònica del Collsacabra ...................................................................... 23 Racó del poeta ................................... Jordi Font ............................... 26 Fitxa de flors ....................................... Santi Jàvega .......................... 27

LLOCS DE VENDA DE «ELS CINGLES»: Tavertet: Queviures Can Miquel Cantonigròs: L’Estanc. Esquirol: Llibreria El Detall. Estanc La Baldufa Rupit: Ca l’Ample. Manlleu: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Contijoch Vic: Llibreria La Tralla. Barcelona: Llibreria Quera. Torelló: Llibreria Xicoi. Amer: Llibreria Ca l'Olmo Susqueda: Restaurant Coll de Conreu Roda de Ter: Benzinera Freixas Aulet

Foto portada: La Foradada de Cantonigròs Foto: Ernest Gutiérrez Pagès 2

EDITORIAL
EL Collsacabra és una comarca amb una personalitat pròpia i amb un potencial humà important amb inquietuds i ganes de treballar pel país. Aquest esperit queda ben palès pel fet de poder organitzar cada estiu el Festival de Música de Cantonigròs. A més, sense voler ser exhaustius, els darrers anys s’han dut a terme altres activitats: la recopilació de les capelles de masies del terme de l’Esquirol amb col·laboració amb la Universitat Politècnica de Barcelona i l’existència d’una formació de música de jazz i d’una cobla, també a l’Esquirol, els concerts de música programats per a enguany a Rupit, la publicació de llibres sobre la història i la toponímia d’una part del Collsacabra (Tavertet), la possibilitat de tirar endavant el Centre de Documentació del Collsacabra i la recuperació de la masia de l’Avenc de Tavertet, oberta a la gent interessada a conèixer un dels millors exemplars arquitectònics de la contrada, així com altres treballs que s’estan fent sense transcendir al públic. Tot plegat ens il·lusiona i ens dóna una esperança que, aquí al Collsacabra, estem fent una tasca que a la llarga pot ser important. Els esforços de molts poden portar a bon fi grans iniciatives que individualment són difícils, per no dir impossibles, de dur a terme. Creiem que la unió dels esforços, prescindint de personalismes, de tots els que estem treballant per la cultura del nostre país hauria de ser, en aquest moment, un objectiu important per poder seguir en la línia que, des de fa uns anys porta la nostra petita comarca del Collsacabra. El desenvolupament d’un poble com el nostre, en què qualsevol camí o direcció que vulguem emprendre costa un esforç afegit per les circumstàncies de dependència que com a subcomarca pot tenir d’altres organismes, com tota nació sense estat té d’un poder central, ens ha de portar a tractar el tema amb més profunditat que el simple desenvolupament cultural i presentar aquest juntament amb el manteniment del medi ambient, com a futur per la millora del nostre territori i perquè la població pugui veure, amb la generació de nous esdeveniments culturals i l’increment dels actuals, un possible medi de vida. La consciència del fet cultural i mediambiental pot ajudar sens dubte a una millora de qualitat de vida i a una obertura d’horitzons que superi el clàssic turisme massiu. D’aquesta manera, per als que estem vinculats al Collsacabra, aquest arrelament productiu pot assegurar la continuïtat de les nostres iniciatives. Podem pensar que tenim un bagatge cultural important, però si no som capaços de posar-lo en funcionament i que reverteixi en el bé comú, ens podem trobar defraudats i en mans de l’hegemonia del diner que en molts casos ens porta a actuacions agressives amb el medi natural. Des d’aquestes pàgines volem acollir i esperonar qualsevulla iniciativa que uneixi esforços per aconseguir el desenvolupament cultural i tanmateix, els medis necessaris per dur-lo a bon fi.

FEIXAS AULET
• Estacions de Servei • Distribució de Gas-oils

Tels. 93 850 01 21 - 93 850 00 68

ENERGIA PER A OSONA
3

COLLSACABRADES INVERSEMBLANTS
- MÉS ENIGMES DEL COLLSACABRA “Enmig d’un bosc embrollat i perdedor a sota el collet de Rajols, jauen el somni dels segles tres tombes excavades sobre d’unes enormes roques ajagudes, en la vessant del torrent de l’Abeurador o d’Aigües.” “L’altre indret d’excepció, és un bosc de bedolls… a l’anar a la masia de Roca-Roja. És un bosc gran, tot ell ple d’aquest arbre centreeuropeu, de tronc blanquinós com d’alba i ramatge subtil i aeri, amb certa semblança als desmais. Un arbre poètic, suau i deliciós com una aquarel.la japonesa.”* Hem de dir que l’esplèndid article de Carles Olivella i Viguer “Les estaques de la lleixa de Surroca—un enigma del Collsacabra—” (“Els Cingles” núm. 42) ens ha interessat d’allò més. Quantes vegades, transitant pel camí de l’Avenc a Rajols, havíem albirat les tres misterioses estaques (autèntica via ferrata “avant la lettre”), tot interrogant-nos pel seu origen i funció, alhora que imaginant les teories més esbojarrades ! No podem doncs sinó felicitar de tot cor el senyor Olivella, i sentir-nos estimulats a parlar en el futur (i si els amics de “Els Cingles” ens en donen l’oportunitat) d’altres enigmes històrics del país. A tall d’exemple, podem esmentar el que sembla una tomba olerdolana inacabada a la gran pedra de damunt de Bosques Cabanes, la desconeguda ubicació de l’antic castell de Fàbregues, o bé la raó de ser de l’estranya construcció que des de la Corbera es pot veure a mig aire del cingle del Castell de la Fossa… Tanmateix, ens agradaria en aquesta ocasió parlar d’altres fenòmens misteriosos que estan succeint avui, ara mateix, al Collsacabra, de naturalesa no menys enigmàtica i incomprensible. El catàleg podria ser molt llarg, però sotmetrem a la paciència de l’amable lector només tres casos com cabassos. 1er. L’estranya desaparició de masses boscoses en determinades finques del país, al mateix temps que l’aparició de pistes forestals de traçat més que audaç en llocs inversemblants. Vegi’s sinó la zona de Porxiugues-coll de Pedró- puig Satoies (Falgars), on el bosc ha estat talat i castigat per tot arreu després que s’obrissin pistes d’accés contra tota lògica, pujant per uns pendents esfereïdors. I què dir de la lenta però constant retallada, any rera any, dels boscos de bedolls i faigs entre la Jaça, el Vilar i l’anomenada Bassa de les Granotes ! (Pruit - serra d’Armadans). De tota manera, l’exemple més sorprenent és potser la destrucció de l’extens bosc de roure, alzina, faig i pi (la diversitat botànica del país, en poc espai, és —o era— fantàstica) que embolcallava i protegia les tombes de l’Avenc o Roques Fosses. L’enyorat Quirze Parés no el reconeixeria. De l’original només en queda un trist reducte, mísera clapa, havent-se convertit la resta en un apèndix enorme del prat de coll de Rajols a Rocallarga, i fins i tot s’han arrencat de soca arrel —mai més ben dit— les soques centenàries. Ens preguntem què passarà amb la capa de terra, tan prima al Collsacabra, en uns pocs anys de pluja i amb un desnivell tan marcat com el que presenta el terreny en qüestió. Tot això unit al tancament amb pany i clau dels camins tradicionals de la zona, i l’obertura de nous (per desemboscar, evidentment) amb tanta especial mala traça que al cap de poc temps es desfan en un poti-poti de fang i pedres.

El més gran bedollar del Collsacabra, aclarit, llaurat i regat amb purins Foto: G. Pagès

4

L’enigma és encara més gran si es té en compte que —segons sembla— en els tres casos hi ha hagut denúncies, i fins i tot imposició de multes per part de l’Administració competent (?), ja que és claríssim que no estem davant d’explotacions forestals ajustades a la Llei. Amb sancions o sense, però, la paranormal activitat no ha cessat. Caldrà repetir allò de feta la llei, feta la trampa ? Potser els lectors hi trobaran una explicació. Nosaltres, amb humilitat, reconeixem no entendre res. A no ser que els responsables d’aquestes autèntiques abduccions de bosc no vulguin sinó oferir una major visió del paisatge al caminant, o es dediquin a obrir tanta pista amb la lloable intenció que els excursionistes puguin tenir noves alternatives enfront els ja massa coneguts camins tradicionals… 2on. L’aparició de grans quantitats de purins de procedència desconeguda arreu del país, i no pas només a camps de conreu, sinó també enmig de prats de pastura i de boscos. Amb una sorprenent tendència, per cert, a abocar-los en nits sense lluna. És aquest, en canvi, un fenomen amb explicació plausible. No creiem que al Collsacabra hi hagi tanta granja de porcs com per inundar el país (tot arriba…), ni tampoc que aquestes inundacions cícliques i exagerades facin cap bé a la fertilitat dels camps, ans al contrari. Per tant, hem d’arribar a la conclusió que es tracta d’una admirable solidaritat amb la Plana de Vic, on és sabut que ja no hi ha espai material per escampar aquest diguem-ne subproducte. I això quan la cabana porcina d’Osona ha superat en més de 12.000 porcs els càlculs fets al Pla de purins, que preveien la bonica xifra de 906.646 animals (vegeu “El 9 Nou” de 9-06-00). Per tant, de mal grat hem d’assumir que les famoses plantes de tractament ja estan desbordades (abans de funcionar a ple rendiment !) i que per tant l’escampada de fem seguirà sense remei. El que sí que és innegable és l’excés de nitrats i altres substàncies indesitjables a gairebé totes les fonts i deus subterrànies del Collsacabra, com ja va succeir des de força abans a tota la Plana. Al respecte, vegeu les anàlisis que el farmacèutic de Torelló Fortià Prat va publicar fa aproximadament un any a “El 9 Nou”, concloent que a Osona més

ens val… beure aigua mineral (dades recollides pels nous regidors de Protecció del Medi de l’Ajuntament de l’Esquirol en un full informatiu del gener del 2000, advertint de la no potabilitat de quasi totes les fonts del municipi). 3er. El curiosíssim acabament que s’ha fet de la pista de ciment que condueix de Can Codina a Cantonigròs, i viceversa. Vial del qual no cal ressaltar la importància, per tal com és de fet la comunicació directa Tavertet-Cantonigròs a l’abast dels turismes. Doncs bé, després de poder transitar perfectament durant gairebé tot el trajecte, amb un ferm magnífic, el viatger es troba amb els dos-cents metres finals (abans d’arribar a Cantonigròs) sense capa de pòrtland. Es pot gaudir en canvi d’un emocionant tram de terra i fang com els de sempre, però amb l’afegitó d’unes enormes roderes que el nou volum de trànsit ha originat. L’explicació oficial és que se’ls va acabar el pressupost (d’això se’n diu filar prim, sí senyor!). Però a nosaltres se’ns acut que algú hagi pensat, de cara al creixent turisme d’aventura i als nombrosos posseïdors de 4X4, que més valia deixar un tram que recordés les delícies i encants dels accessos tradicionals del país (deu ser això, el turisme total, la força de la natura, que predica el nou opuscle “Vall de Sau–Collsacabra” de la Diputació ?). Sigui com vulgui, aquest enigma sembla que deixarà de ser-ho, car se’ns assegura que aviat s’acabarà de cimentar la pista en la seva totalitat (escrivim això a mitjan juny). Confiança. Fins aquí arribem, esperant que els lectors de “Els Cingles” hi puguin dir la seva o bé treguin a la llum altres misteris contemporanis. Que d’haver-n’hi, n’hi ha més. Ignasi Bofill

Nota : Confiem que el Carles Olivella vulgui perdonarnos la gosadia d’haver utilitzat el seu article com a excusa per al nostre. En tot cas, volem remarcar de nou la nostra admiració pel seu treball. * Fragments del llibre: “LA DESPOBLACIÓ RURAL I LES MASIES DEL COLLSACABRA”, Quirze Parés i Ganyet,1985. (Els subratllats són nostres).

5

LES CASES DE TAVERTET EN EL SEU ESTAT PRIMITIU ( II )
Can Magre és situada al carrer del Mig, però la façana no dóna al carrer, sinó a un solar de cara a migdia. Tot i ser una casa petita, era formada per tres cossos, amb planta i pis. A l’entrada mateix hi havia la cuina, a la dreta quedava una estança que porc, i al damunt tenia una petita habitació. A la façana s’havia adossat una cort i també hi sobresortien les parets i la teuladeta del forn. Can Pau és una casa pariona a Can Magre, o sigui, que ambdues comparteixen el mateix edifici, separades tan sols per la paret mitgera. Té una estructura molt original, amb la façana de cara a tramuntana. Enfront de la porta forana hi ha l’escala de pedra; a la dreta, al cantó de ponent, es passava al pastador amb el seu forn, on es coïa el pa, i a continuació es trobava la cuina. A mà esquerra de l’entrada, una estança deixava entreveure que havia estat una cuina amb una finestra que donava al carrer del Mig. Els brancals i llindes de portes i finestres són de pedra picada. L’escala donava a una petita sala; al damunt de l’escala mateix i a l’esquerra hi havia una habitació amb la finestra encarada a llevant i a l’altra banda de la sala, a l’oest, estaven situades dues cambres desnivellades una de l’altra. Aquesta casa antigament es coneixia per Can Tonet. Al carrer de Sau, que abans formava part del carrer de Dalt, es troba Cal Sastre Vell —pronunciat “vei”— just a tocar el cingle de la Devesa. Amb l’estructura d’aquesta casa en trobaríem unes quantes més al poble, com Can Pelat, Can Pujolriu, Can Jordi (abans Can Nazari), Cal Correu i algunes altres. Malgrat que gairebé totes tenen algun afegit, no coincideixen a tenir-lo igual o amb la mateixa estructura. Cal Sastre té la façana orientada a llevant, amb la porta i finestres de pedra picada; en una llinda s’hi llegeix la data de 1775. Abans tenia el nom de Cal Sastre de Dalt. En entrar, a la dreta hi havia la botiga amb la seva finestra, i a l’esquerra sortia l’escala que era de pedra amb els darrers escalons de fusta i accedia a la sala, on s’obrien les portes de tres cambres. Al fons de l’entrada unes portes comunicaven amb una cort i amb l’hort, i també al fons, a la dreta, s’accedia a la cuina. En un solar a la banda de migdia es podia veure una cort adossada a la paret de la casa, i a tramuntana una teulada abrigava una altra cort i l’estructura del forn del pa. D’altra banda, a sota

Can Pau Foto: Ernest Gutiérrez

Cal Sastre, al carrer de Sau. Foto: Ernest Gutiérrez

podia haver estat botiga, i una altra s’obria a l’esquerra. Les obertures eren també de pedra picada, menys el portal d’entrada que tenia un marc de fusta. En una llinda hi ha la data de 1722 i antigament es deia Cal Paraire. Enfront de la porta forana, l’escala, tota de fusta, donava a una petita sala amb una cambra a cada costat. Al cantó de ponent s’hi va fer un petit afegit amb una corteta, segurament per tenir-hi gallines o potser el

6

l’escala hi havia una corteta tancada amb una gruixuda paret de vora un metre i mig d’alçada on solien criar conills i a vegades algun porc. Una cort d’aquestes característiques la podríem trobar en altres cases del poble, com per exemple, a Can Baumes. Una de les cases importants és la Coromina, considerada casa de pagès, molt antiga, potser de les més antigues del poble. Cal destacar-ne el portal adovellat i les finestres, totes de pedra picada que tenen, cosa curiosa, els empits acabats amb punt rodó, a cada cap, cosa que no trobem en cap altra casa del poble. En una finestra figura la data de 1738. Entrant pel portal, trobem enfront l’escala de pedra que puja a una gran sala on s’obren les portes de les habitacions i altres dependències. Al fons i a la dreta de la sala era situada la cuina, amb l’anomenada cuina de mig, o sigui que el setial del foc i la xemeneia quedaven al centre de l’estança envoltats de bancs o escons. També tenia golfes, que era el lloc del graner. Cal remarcar la barbacana, tota de llosa del país. El Jofré, com la Coromina, es considera també casa de pagès, ja que tant l’una com l’altra tenen moltes terres de conreu i boscos. Igualment, és documentada d’antic, i des de temps immemorial hi viu i la regenta la mateixa família, que en són els amos i fins fa poc mantenien el mateix cognom. Aquesta casa ha estat molt modificada ja que als segles XVII i XVIII al costat de tramuntana s’hi va aixecar un altre cos, i modernament es va tranformar la casa antiga en residència-casa de pagès. La part antiga tenia el portal de pedra picada al cantó de llevant, just a la vora del cingle de la Tria. Hi havia una gran entrada amb terra de pedra viva pròpia del terreny, des d’on es passava a les corts del

Detall de l'antiga casa de la Coromina. Foto: Ernest Gutiérrez

bestiar. A l’esquerra de l’entrada l’escala, tota de pedra, donava a una sala molt espaiosa, amb les portes de les cambres al seu voltant. La cuina també era de mig, amb l’escó i els escambells, i en un racó tenia el bugader empotrat a la paret. A la façana de ponent s’obrí un bonic balcó que té una llinda del 1625. Hem fet una tria de nou cases del poble de Tavertet, amb una breu descripció de les diferents estructures, per tal de donar una mostra de com eren les cases antigues i l’edificació ancestral del nucli antic, i amb les quals podem comparar tot el poble. Jordi Sanglas

Formatgeries artesanes de Cantonigròs
Ctra. de Vic a Olot, Km 24 08569 Cantonigròs (Osona-Barcelona) Tel. 93 852 50 06

Hostal Collsacabra
Passeig de les gorgues, 6 Tel. 93 856 81 53 08511 SANTA MARIA DE CORCÓ - L'ESQUIROL

BAR-RESTAURANT • HABITACIONS

7

EL DOLOR
Hem refet les intervencions més destacades de Raimon Panikkar en la conversa que va mantenir amb Antoni Bassas el 12 de novembre de 1999 a Catalunya Ràdio. El tema del dolor és molt complex, perquè no estem prou “desenvolupats” en el llenguatge; no distingim entre dolor, sofriment, patiment, pena, aflicció, angoixa i altres nocions paral·leles. D’aquí vénen moltes confusions. No tenim claredat en el llenguatge que no sigui el científic. El nostre llenguatge ha degenerat molt. Quan es parla científicament no és possible confondre sulfurós amb sulfhídric o amb sulfúric; però, en canvi, en les paraules comunes – fer un experiment per tal de conèixer la correlació entre sensibilitat i intel·ligència. El resultat va ésser que com més alt era el coeficient d’intel·ligència de la persona més sensibilitat física tenia. Sensibilitat no vol dir només dolor. Els anglesos anomenen “painkiller” aquelles pastilles que maten el dolor. Potser són una espècie de mort. S’ha d’alleugerir el dolor? Evidentment, però depèn en gran manera dels nostres quirats psíquics, de la nostra resistència mateixa al dolor. Però no defenso una posició estoica que digui que s’ha d’aguantar el dolor per aguantar-lo. La por és una cosa molt humana. Si el dolor es pot remeiar s’ha de fer, però si l’esperit no hi ajuda el que passa és que ens matem la sensibilitat. Això és el que diria sobre el dolor. I com que som tan dependents de les coses externes (medicaments) ni tan sols donem ocasió que el mateix organisme reaccioni. En aquest sentit, l’oblit que hem tingut de la nostra unitat psicosomàtica ens porta a abusar dels remeis contra el dolor. A la persona que pateix molt donem-li tots els calmants que vulgui; però si calmar aquesta persona vol dir també rebaixar-la a una existència vegetativa, no sé fins a quin punt és acceptable. De què es tracta? D’aguantar la vida? Que el cor segueixi bategant? Que les neurones continuïn passant connexions nervioses? O es tracta solament de no patir? Hi ha graus; però el patiment pot ésser un despertador existencial del fet que la vida humana és quelcom més que pura fisiologia. M’agradaria fer alguna distinció lèxica o semàntica sobre el dolor. Per exemple: angoixa, angustia (angina pectoris, angina de pit), és quelcom moral, més que una altra cosa. Angustia vol dir estretor. Curiosament, una de les paraules sànscrites per dir pecat és això: una cosa angosta, estreta, que t’estreny. El pecat t’estreny... El nostre pecat és potser haver perdut el domini, l’autodomini del nostre ésser psíquic, moral i espiritual. No sóc ningú per a proposar una distinció entre les paraules sofriment, dolor, patiment, pena i moltes altres. Hauríem de ser tots una mica més “desenvolupats” en l’ús de la paraula. El gran do que té l’ésser humà

El Dr. Panikkar al jardi de la seva casa a Tavertet, on es celebrà l'entrevista. Foto d'arxiu

dolor, sofriment, patiment, angoixa...– tot ens sembla el mateix, i això porta a aquesta desorientació. El dolor, quan és més aviat físic, jo m’estimaria més anomenar-lo sofriment, encara que ningú no té el monopoli sobre el sentit de les paraules. El sofriment físic és una prova de vida. Els morts no sofreixen. La paraula sofriment vol dir aguantar alguna cosa que és desagradable. Indiscutiblement, no tinc cap dret a dir que no puguem alleugerir el sofriment físic, però també estic convençut que en tenim tanta por que anem afluixant, fins i tot fisiològicament. La sensibilitat és una prova de vitalitat i àdhuc d’intel·ligència. Recordo que, ja fa molts anys, quan era assistent de psicologia experimental a la Universitat de Barcelona, vaig

8

és la paraula, i per això no podem resignarnos a utilitzar la paraula d’una manera pobra i grollera, a diferència de moltes altres llengües de pobles que anomenem menys desenvolupats, que tenen encara sensibilitat per distingir els sentits de les paraules que entre nosaltres gairebé hem perdut. Crec que seria molt bonic, ara que Catalunya vol tenir una personalitat, que aprenguéssim tots, jo el primer, a parlar un català que fes goig per la diferenciació de colors en l’ús de les nostres paraules. L’anomenada “qualitat de vida” és en gran manera qualitat del llenguatge. Un tema relacionat amb el dolor és el del consol humà al malalt terminal que sap que al cap d’uns quants mesos morirà. Deixeume explicar una anècdota d’un famós teòleg coreà, amic meu. El seu pare pertanyia a la primera generació que s’havia convertit al cristianisme; ell tenia deu o dotze anys quan va morir el seu pare, i naturalment tots els “bons” de la comunitat cristiana van anar a consolar la vídua, li van parlar de tot allò de “la vida eterna”, assegurant-li que “Déu el té a la glòria”, “que Déu l’estima”, i van fer totes les consideracions pietoses per a consolar-la. Ell no recorda gaire bé què li deien, però eren coses d’aquest caire. Després hi van anar les veïnes –no cristianes, per cert– i van agafar la mà de la mare, no van dir ni una paraula; tan sols van plorar amb ella. El meu amic recorda que la mare es va consolar en veure el plor d’unes dones que li agafaven la mà i no li deien res. Això és consol. És patir, si ho voleu, juntament amb la persona que sofreix. No és donar-li medecines amb la paraula (“Déu l’estima”, etc.). Potser no és el moment més adient per a dir tot això, perquè tot és molt bonic quan estem bé. Ara pensem que Déu ens estima, però, en els moments de dolor, plorem, agafem la mà, patim nosaltres mateixos. Prou que diem “t’acompanyo en el sentiment”, però si no ho sentim, no hi ha res a fer. Tornem al tema del malalt. Hem de consolar el malalt terminal? Indiscutiblement. Un dels noms de l’Esperit Sant és el Consolador. Però consolar no vol dir ni donar aspirines ni bons consells, sinó participar en el dolor o la por de la persona que sap que li falta poc, que li queda poc, i que no sap què li passa. No li donem solucions teòriques... Participem en la seva mortalitat també no-

saltres, que un dia o altre ens hi trobarem igualment. Han d’adonar-se que no estan sols. Hem d’evitar-los la sensació de soledat que tenen moltes vegades els malalts terminals, perquè ni ells no es poden comunicar massa ni nosaltres podem comunicar-nos massa amb ells. L’únic que comunica és el sentiment, i això es pot fer amb el to de la veu o prenent-los la mà, o acariciant-los el front o fent-los un petó. Hem perdut una mica aquesta participació i volem només remeis objectius. Indiscutiblement hem d’estar al costat dels malalts terminals i ajudar-los tant com puguem. No és qüestió de no tenir sentiments, al contrari, s’han de tenir més sentiments que idees i doctrines –i medecines-. Pel que fa a l’actitud d’amagar la veritat al malalt, jo crec que depèn molt de la seva psicologia. Jo, personalment, diria que la mentida no ajuda. El que passa és que no podem dir les coses cruelment. Si el malalt no ha estat preparat –no tan sols psicològicament sinó espiritualment– per al que en diem l’hora de la veritat, ens trobem perduts. Tots som mortals, i per això, sense treure mai l’esperança, no cal dir-li mentides. De totes maneres, les persones s’adonen també que se’ls enganya, i a vegades són ells mateixos els qui volen ser enganyats, i tots contents. Jo crec que la persona a la qual s’ha diagnosticat alguna malaltia “terminal” –faig servir aquest adjectiu, però sóc conscient que tot és molt relatiu– convé explicarli-ho i no tenir-lo artificialment enganyat. Em sembla que hauríem d’estar preparats per a la nostra mort d’una manera més natural. És preciós saber que t’has de morir i

Un enterrament a l'any 1962 al poble de la Vansa. Alt Urgell. Foto: G. Pagès

9

assumir-ho amb naturalitat, fins i tot amb bon humor o amb paciència. Aprofitem aquests moments que tenim ara, vivint-los amb el sentit d’unicitat. Aquest moment és únic, no es repetirà; visquem-lo bé, doncs. Intentem aprofitar-lo, gaudir-ne. El que ens passa és que ens aclapara l’angoixa del temps, sempre abocats al que hi ha més endavant, al que ha de venir, i ens oblidem del moment actual, del que estem vivint. M’agradaria dir encara una altra cosa. Siguem conscients de la nostra ignorància quan parlem del misteri de l’existència, que és el misteri de la vida, de la mort, del dolor, de la sensibilitat, de l’amor. No parlem ex cathedra. Visquem el més profundament que puguem, gaudint, i patint també a vegades, —però prescindint un xic de les respostes més exactes i de les doctrines que tenen també el seu paper— al servei de la vida. Des d’un punt de vista filosòfic o teològic, no crec que es pugui dir que la vida eterna vingui després de la mort. Si la vida eterna vol dir una vida que dura molt, que no s’acaba mai, aleshores ja no és eterna, senzillament és una vida temporal llarga. Etern

vol dir intemporal, no temporal, que no es deixa mesurar pel temps ni pel rellotge ni per les voltes que dóna la terra al voltant del sol. Està en una altra dimensió. Jo he introduït la parauleta tempiternitat per a dir que l’eternitat i el temps són dues cares d’una mateixa realitat. Al meu entendre, tan equivocat és viure només la pista temporal per anar al cel o a on sigui com viure només fora del temps i amb una visió acòsmica de la realitat, com algunes vegades han defensat certes espiritualitats. Vida eterna no vol dir una vida que duri sempre, sinó plenitud total de la vida. Jo m’imagino que aquesta expressió l’hem presa dels evangelis. Als evangelis no es parla mai del bios relacionat amb la biologia o la biografia, no es parla del bios etern; es parla de la zôê, que és l’altra paraula per a dir vida (zoologia). Quan l’evangeli parla de vida eterna no es refereix mai a la vida individual, biològica, biogràfica, que no s’acaba mai. Parla d’aquesta plenitud. Joan 10:10 diu: “He vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància.” Vida amb plenitud, això seria la vida eterna. Com diuen alguns teòlegs de l’Església, sobretot a l’Església grega: “Qui no viu ara la vida eterna que s’oblidi de viure-la després.” I per això el tema de la vida i el de la mort estan relacionats. Són de tal manera una mateixa cosa que, si no sabem viure, després tampoc no sabrem morir.

BAR - L'ERA - FORN DE PA DE FORNER I DE LLARDONS COQUES
CARQUINYOLIS DE RUPIT RECORDS I EMBOTITS

T&AC SL

ERA NOVA, S.C. - Pl. Era Nova, 1 Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50 RUPIT I PRUIT

RESTAURANT

SAU VELL
CLUB NÀUTIC
VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30
10

OFICIS I EINES
Un bon motiu de reflexió es va fer evident mentre fèiem la visita a la fira de l’Avet d’Espinelves. L’època prenadalenca facilita una certa mobilitat a la gent encuriosida que es distribueix per la nostra geografia i apareix a llocs on es fan trobades, mercats o fires. La convocatòria d’Espinelves sempre és d’agrair per la diversitat d’oferiments i també per la realitat de les seves exposicions, cada any més encertades. Aquí volíem anar a parar. A Espinelves vàrem gaudir d’una mostra molt singular: una exposició d’eines en miniatura confeccionades per Lluís García Lajo, una persona que va treballar a la indústria tèxtil al llarg de 35 anys. Després, les circumstàncies de la vida van portar-lo a dedicar-se a una afecció: elaborar a petita escala instruments i eines que coneixia prou bé mercès a la seva activitat laboral i a la dedicació al pessebrisme. L’entusiasme i la meticulositat de la tasca de miniaturista han fet néixer un veritable personatge artesà especialitzat en el coneixement dels estris i en la realització de conjunts de treball. Domini des materials i perfecció de les eines fan que l’exposició respiri un contingut didàctic important. Heus aquí la reflexió apuntada en començar: és sorprenent pensar que molts visitants (sobre tot infants o joves) podran conèixer uns instruments i unes feines gràcies a les miniatures d’en Lluís García. Hem d’agrair-li la seva dedicació pacient a una recuperació important. En el moment històric que ens ha tocat de viure estem assistint a un canvi accelerat de costums i activitats. Aquesta cursa presenta la paradoxa de veuren’s obligats a visitar un museu o una exposició per copsar el coneixement d’utensilis i oficis que tan sols fa 40 o 50 anys eren d’ús corrent, indiscutible i, aparentment, etern. Una sèrie d’avenços tecnològics han capgirat i esborrat un conjunt d’activitats artesanals i manuals que si no han desaparegut del tot, estan tocades de mort. Un poble ha de conservar la memòria dels seus fets cabdals, però també ha de recordar l’activitat de les generacions passa-

En Lluís García Lajo a la seva exposició de miniatures d’eines a Espinelves (desembre 1999). Foto: Jordi Gumí

des perquè son la base del progrés que tenim ara al davant, nascut i relacionat amb tot allò que s’està acabant i no es tornarà a fer servir. Oficis que es perden? feines que desapareixen? eines arraconades? Creiem ben sincerament que tenim el deure de protegir aquest patrimoni cultural, popular i tradicional, salvant-ne el record i l’existència objectual. Ha de quedar constància d’una forma de treball que en definitiva estava lligada a una manera de viure. El pare o l’avi ho feien així, avui ho fem diferent. Sí, però la base, l’assentament de sistemes, ben segur que en molts casos prové de la seva forma de tradició artesanal, preparatòria d’un camí perquè les noves activitats entressin amb bon peu. Cal deixar constància d’aquesta etapa, tan propera i a la vegada tan llunyana, per enfortir el seu co-

Esclops, un estri quotidià i un ofici (escloper) que ara ja són un record. Foto: Jordi Gumí

11

EN FERRIOLS
Per la comarca del Collsacabra es va fer desgraciadament famós en Ferriols, un lladregot assalta-camins del qual ha quedat un mal record per aquestes terres. Però és ben cert, com diu la dita popular, que “el temps tot ho esborra”, també ha mig esborrat el record i les malifetes d’aquest bandoler. En no haver-hi res o almenys ben poca cosa escrita, encara facilita més el seu oblit. Aquí teniu un petit treball del poc que he trobat escrit i de les dites de gent vella, avui ja morta, que encara recordaven alguns fets de la seva vida. Els llocs preferits d’en Ferriols per fer les seves lluarderies solien ser: el camí ral de Vic a Olot, al seu pas pel grau de Pruit i el de Sant Pere Sacosta, vora el Far, que mena a Amer. Es deia que en Ferriols tenia un conveni amb la masovera del Coll de Pruit, amb la qual estava amistançat i que li feia de “lloca”, això és, que li guardava els objectes robats i li procurava tota classe d’informació que estés al seu abast. Hi havia qui deia que la masovera del Grau de Rupit també era còmplice de les seves malifetes. Aquesta masia, en aquell temps, feia d’hostal. Eren molts els negociants i gent adinerada que hi solien passar la nit. La masovera, quan veia una futura víctima, posava un llençol a la finestra que servia de contrasenya perquè en Ferriols pogués actuar quan el “canari” baixés el grau. En Ferriols, amb un trabuc a les mans, la daga a la faixa, i molt pocs escrúpols, era l’espant dels vianants, pagesos i negociants que havien de passar pel camí ral per anar de Vic a Olot i pel camí de Capsacosta, prop la masia de Masnou, per anar a Amer en dies de mercat i fires. En Ferriols anà un dia a robar als Esqueions, masia situada entre la Devesa i el coll de Condreu, a tocar l’actual carretera general, que llavors no existia, i va matar el masover. Ningú no sabia amb certesa qui era l’autor del crim, però els pagesos de la contrada es malfiaren d’ell. Cansats de tants robatoris, tropells i malifetes, organitzaren el sometent i detingueren en Ferriols i el van lliurar a les autoritats. Fou jutjat a Vic i comdemnat a mort i a ser esquarterat. Els trossos principals del cos foren penjats al peu dels camins de més trànsit per a escarment de bandolers, lladres de camins i tota mena de gent que visqués al marge de la llei. Costum molt usual en aquell temps. “La testa”,(el cap) fou posat dins d’una gàbia de ferro forjat i penjat d’un roure prop de la masia dels Esqueions (masoveria de la Casassa de Pruit), lloc del seu crim. Encara havia conegut algun avi que m’havia explicat que el seu pare es recordava de l’existència d’aquesta gàbia penjada a l’arbre. Dita gàbia anà a parar al Museu Episcopal de Vic com a testimoni d’un temps i d’uns fets passats que Déu vulgui que mai més no tornin. Miquel Banús

OFICIS I EINES (continuació)

Ullera, part del guarniment del cavall de càrrega, actualment poc utilitzat. Foto: Jordi Gumí

12

neixement i comprendre millor què som i d’on venim. D’aquí se’n desprèn la inquietud furgadora que algunes persones (historiadors, antropòlegs, sociòlegs, investigadors) tenen envers aquest passat que encara podem entrellucar i que representa un neguit quan ens plantegem la seva preservació de l’oblit o la destrucció. Les generacions futures agrairan el salvament d’un patrimoni tradicional que encara som a temps de conservar. D’aquí a molts pocs anys, serà impossible mantenirne la constància perquè s’hauran perdut els testimonis vivents. Reflexionem-hi.

TORRENTS DE TAVERTET II - La riera de Balà
Aquesta riera té diferents noms en el seu recorregut. Però hem pensat que potser aquest és el més encertat ja que segurament és el tros més llarg del seu recorregut. Aquest torrent o riera, en el seu recorregut recull les aigües dels verals i camps del Collsesviles, al terme de l’Esquirol, a tocar el de Pruit. Tot seguit s’esmuny cap al sudoest per entre avellaners, faigs i roures, mentre deixa el pla d’Ardura a la seva dreta, i si bé en algun lloc el voregen brucs i ginebres, tot seguit es despenja per un petit salt, deixant una curiosa balma a la seva esquerra (creiem que és la balma dita del Cortalàs), continua avall en direcció sud i ben aviat passa per l’indret de la feixa Fonda on el travesa el camí de la Cau i d’aquí, rossola per una llosarda o pendent al capdavall de la qual es troba un racó o paratge molt idíl·lic i encantador. Continua baixant més aviat cara a sud-oest, amb alguna giragonsa, i tot seguit tomba a migdia mentre passa a tocar la font de la Canal. Aquí, més o menys, comença el sot o sotalada del Gorgàs o Burgars on el torrent pren aquest nom. La vegetació és abundant a tota la fondalada: faigs, roures, avellaners, pins, tells i arbusts de diferents espècies: boixos, brucs, ginebres i fins i tot, hi hem descobert un arbre o arbust poc habitual en aquestes contrades, que es diu gatsaule. El torrent continua el seu recorregut per terreny planer mentre a mitja sotalada deixa les restes de la Casanova del Roc a la seva esquerra, a uns setanta metres, al costat d’una gran roca entre espessa vegetació. Un xic més avall passa per una encantadora roca balmada dita de la Recatera i ben aviat es troba amb el camí carreter de Tavertet a Cantonigròs, just on s’enfila per uns revolts també dits de la Recatera. Aquí el torrent segueix paral·lel al camí carreter i el travessa tres cops en un recorregut d’uns 350 metres. Abans de passar el camí per segon cop, a la dreta, hi ha una roca molt erosionada que forma una cavitat dita balma d’en Pontí. Passada la balma el torrent deixa el camí a la seva dreta però al cap de poca estona el travessa per última vegada.

Torrent del Gorgàs, nom de la part superior de la riera de Balà, al seu pas per la balma del Ponti. Foto: Ernest Gutiérrez

Ben aviat passa per sota de la palanca del camí de l’antiga drecera que va a sortir a la Creu de Managès. Tot seguit el torrent fa un petit salt i més avall troba l’antiga, i avui quasi desapareguda, font del Gorgàs o Burgars, l’aigua de la qual s’ha conduït per a l’abastament del poble sense cuidar de deixar-n’hi un petit raig. En aquest indret acaba la fondalada del Gorgàs i aquí el torrent continua amb la baga de Novelles a la seva dreta i la costa dels Castanyers a l’esquerra, per trobar-se tot

Torrent del Gorgàs o riera de Balà amagat per la vegetació, amb els prats i la masia de Novelles. Foto: Ernest Gutiérrez

13

El torrent de Gorgàs, aqui anomenat riera de Molí-bernat, passat el pont del mateix nom. Foto: Ernest Gutiérrez

Lloc del salt de Moli-bernat i la balma de les Corts, a partir d'on la riera pren el nom de Balà fins al pantà de Sau. Foto: Ernest Gutiérrez

seguit amb el torrent de la Cau i, seguidament, amb el quintà de Novelles a banda i banda. Pel vessant esquerre hi conflueix una colla de torrents que davallen de la muntanya de la Cau, de la font de Vena i dels cims de Novelliques i Monteis que anirem descrivint. Hem deixat endarrere el torrent de la Casanova de Roc que s’escorre de la muntanya de la Cau i altres petits rierols de la mateixa contrada. El torrent de la Cau es forma als verals de la muntanya del mateix nom i de la font de l’Arrel i fa el seu curs entre faigs, roures, avellaners, brucs i boixos; a la costa de Novelles també hi abunden les alzines. En dies

de grans pluges sol baixar tan abundós que fins i tot arriba a interrompre el pas del camí de Tavertet a Cantonigròs. Un poc més avall desaigua al torrent del Gorgàs que continua avall entre camps a dreta i esquerra; tot i que continua amb aquest nom, també podria dirse’n de la baga de Novelles. A la seva riba, la vegetació hi continua abundant: avellaners, teis o tells; aquí ja s’hi comencen a trobar sàlics vimeners, que continuen al llarg del sot de Balà, si bé en alguns verals hi poden ser un xic esporàdics. En aquesta torrentera s’hi troben amb abundor les típiques satalies de Tavertet, no lluny d’un petit pont antic anomenat pont de Novelles. Ens hem oblidat de mencionar les restes d’un típic forn de teules que es troba a la costa dels Castanyers, força ben conservat arran del corrent. A l’indret on es fan les satalies, i a l’esquerra del torrent s’hi troben les restes d’un molí que encara conserva la bassa de recollida d’aigües per fer rutllar el rodet o turbina que feia funcionar les moles; i també força restes de paret. La vegetació comença a fer-se molt densa i ben aviat, a l’indret de la casa de Novelles, trobem la confluència del torrent de la Font de la Vena, de les mateixes característiques del de la Cau, si bé pot ser amb una mica més de cabal que no s’esgota tan aviat. Com bé el nom ho diu, baixa de la font de la Vena i en passar pels verals de Novelles es coneix pel torrent Fosc. Abans de donar les aigües al torrent de Gorgàs, el torrent Fosc recull la de dos petits torrents que davallen de damunt de la casa de Novelliques, o sigui que recullen les aigües dels verals del Ravalí i d’aquelles cingleres; l’un es diu torrent del Cingle Xic i l’altre de l’Estuviada, que s’ajunten prop de la casa de Novelliques. A la confluència amb el torrent del Gorgàs la vegetació comença a ser molt abundosa: roures, tells, aurons, freixes de fulla gran, avellaners, sàlics, i fins i tot, a l’indret sota la Quereda, s’hi troben plàtans, que tal vegada hi han estat plantats. En aquest veral hi desaigua el rec del Pontí que davalla del pla de Monteis per la canal Extremera, i passa a tocar la casa del Pontí, per fer la resta del recorregut per entre esbarzers i matissars. Encara que ningú ens ho ha pogut confirmar, pensem que en aquest indret el torrent deixa de dir-se del Gorgàs i pren el nom de

14

Pla-sa-riera, pla que és situat poc més avall, on la carretera de l’Esquirol a Tavertet creua la riera per un pont d’un sol ull. Seguint el curs d’aigua ben aviat s’entra als verals de la Casanova i la Fàbrega, on pren el nom d’aquestes dues cases. En arribar al pont de Molí-bernat s’anomena riera de Molí-bernat fins al salt del mateix nom. En aquest recorregut s’hi troben els primers gorgs que val la pena mencionar, com són el gorg del Pont, ben prop d’aquest, i ja a tocar el salt de Molí-bernat els gorgs de l’Olla i dels Encantats; abans d’aquests gorgs n’hi ha alguns de petits, ben arrodonits i ben bonics, però no sabem que tinguin nom. Sobre el gorg del Pont hi ha una vivència documentada a finals del segle passat, segons la qual l’alcalde va publicar un ban en què prohibia que el jovent o canalla es banyessin despullats en el gorg, sota la multa de cinc pessetes; aquest ban és transcrit complet a la pàgina 34 del llibre “Tavertet, cent anys d’història”. En aquest tram de la riera des del indret de la Quereda, per la seva banda esquerra, encara recull les aigües del rec de la Boixeda o de la Torre, que baixa de la baga de Monteis. Més avall, prop de la Fàbrega s’hi escorre el de Can Casals que també baixa de la costa de Monteis passant per les Ribes i el sot d’en Crous. També al sot dels Bacs es recullen les aigües dels verals del poble i s’aboquen a la riera poc més amunt del pont de Molí-bernat, molt a prop del la font de Saltadent. En aquest recorregut la vegetació hi és més escassa: més que res s’hi troben roures, alzines, boixos, ginebres i també algun sàlic o saliquera. Tampoc no hem parlat dels desaigües a la banda dreta del torrent on solament hi ha petits rierols, ja que tota la serralada del Cos, Managès, muntanya del Pontí i del Sunyer, és en declivi cap a ponent i la major part de les aigües desguassen cap als torrents de Baumadestral, Molí Vell i del Crous. Com ja hem dit, amb el salt de Molí-bernat la riera canvia de nom i passa a dir-se de Balà, ja que aquí comença el sot o fondalada de Balà. La riera té un bon començament amb la magnífica i espectacular balma de les Corts, situada derrere el salt. En dies de pluges, quan la riera baixa forta, la majestuosa

La riera de Balà al seu pas per sota del morro de l'Abella. Foto: Ernest Gutiérrez

cortina d’aigua es despenja pel seu davant, amb un gran impacte visual contemplada des del fons de la balma. Des d’aquest punt, tot el curs de la riera fins al Ter, actualment embassament de Sau, s’hi troben una colla de gorgs de diferents mides, on s’hi poden pescar barbs. Anys enrere sabia el nom d’alguns gorgs, però m’han marxat de la memòria i no he trobat ningú que me’ls pugui recordar; solament recordo el més gran que es troba una mica més avall del salt de Molíbernat i que es diu gorg de l’Heura, conegut per molta gent ja que és on millor s’hi pesca. En aquesta fondalada l’arbre que més abunda és l’alzina, també hi ha alguns roures; al llit de la riera s’hi veuen sàlics, vimeners i avellaners a les seves vores; també hi ha castanyers. Poc després de començar la sotalada, a l’indret del cingle de la Miradora i força prop de la riera, s’hi troba el que es coneix com castanyer Bord, del qual sols queda el tronc de quatre metres de perímetre i unes poques branques i també uns quants plançons que creixen al seu entorn. Com bé ho diu el nom, és bord, que poques castanyes s’hi troben i encara petites. També en terrenys de la casa del Castell, a tocar la riera, hi ha uns castanyers dits del Castell, on recordo que s’hi collien castanyes. A la part baga del sot de Balà hi viuen
15

Curs final de la riera de Balà prop del pantà de Sau. Foto: Ernest Gutiérrez

altres espècies d’arbres i arbusts, com blades, marfull, grèvol, tortellatge, boixos i els propis de llocs obacs. Al sot de Balà hi trobem les conegudes balmes del Colom o de les Pixerelles obertes al cingle de la Perereda, conegudes per les excavacions que s’hi han dut a terme. També hi ha les balmes de la Cort Llòbrega, Restaurant

on es refugiaven els desertors de la guerra civil, i d’altres de menys importància, com la Tuna Fosca i la cova dels Brunyols o de l’Arç. Les aigües que alimenten la riera en aquests indrets provenen de petits recs i rierols. Per la banda esquerra hi podem comptar el rec de Brunyols, el del sot dels Abeis, el de la canal del Castell i algun del Pla de Baix; per la seva dreta hi ha una colla de rierols, en destaca el rec del sot del Pou de les Baumes, que s’ajunta amb el que ve dels verals de la Perereda i baixa el cingle per la canal dels Escalars i pel cingle vermell; els dies de grans pluges també fa de bon contemplar des del pla del Castell. Però l’afluent que més aigua aporta a la riera de Balà, avui ja pantà de Sau, és la riera de la Corbera o del Noguer que forma el meravellós salt de Tirabous. Creiem que hem fet una ressenya dels variats elements més atractius i productius que ens ofereix el seu recorregut. Com podeu veure, al llarg del corrent hi trobem molts noms, però pensem que el de més llarg recorregut és el tram de Balà, nom amb el qual es coneixia al llarg de tota la sotalada fins a l’aiguabarreig amb el riu Ter, després de deixar enrere el molí d’en Rovira. Avui s’ha escurçat a causa de l’embassament de l’aigua de Sau. Jordi Sanglas

COLL DE CONDREU
Ctra. Vic-Olot Tel i Fax 972 44 43 19 17166 SUSQUEDA (Girona)

HOSTAL ** ESTRELLA
RUPIT Tel. 93 852 20 05

16

DE COM LES CASES ES MOUEN
EL CAS DE RAJOLS
A primera vista podria semblar que difícilment hi pot haver res tan estable i arrelat com les grans cases i casals que trobem arreu del nostre país. En millors o pitjors condicions han suportat el pas dels segles i ens testimonien el pas del temps i dels esdeveniments històrics del paisatge i de la gent, que són els elements que configuren una terra i un país. Tanmateix, res no roman immutable al pas dels segles, i tant el paisatge com la gent han d’acabar adaptant-se sisplau per força a les condicions i circumstàncies canviants. Aquesta adaptació pot requerir, entre molts altres aspectes, modificar les cases, cosa que es concreta normalment en reformes i ampliacions arquitectòniques mantenint la situació habitual de la casa, i en casos extrems es concreta en abandonaments de les cases. Només en casos singulars les condicions i les funcions d’una casa fan convenient el seu desplaçament. Situacions d’aquesta mena es poden donar, per exemple, quan la ubicació inicial és una balma i la necessitat d’engrandiment fa convenient l’edificació d’una casa exempta no molt distant de la balma o espluga original, o quan una ubicació inicial encimbellada o aïllada amb funció defensiva esdevé poc pràctica en desaparèixer aquesta funció defensiva. Sigui com sigui, si els casos en què per una causa o altra hi ha desplaçament són escassos, més ho són encara els casos en què aquest desplaçament es pot documentar. Aquesta és, però, la circumstància de la casa de Rajols, al terme de Tavertet. En efecte, segons testimonia un document de 1719, l’emplaçament actual de la casa de Rajols no és pas el seu emplaçament original sinó que a finals del segle XVII la casa de Rajols en el seu lloc original estava abandonada i derruïda, i entorn al 1691 el seu propietari, el senyor Fructuós de Fontcuberta la féu reedificar, aprofitant els materials de l’antiga, en la seva actual situació. No cal afegir ni treure res al document perquè és prou eloqüent i suggerent. El 27 de juliol de 1719, en una testificació pública extrajudicial en què actuen com a testimonis Pere Anglada, ferrer, i Pau Sunyer, pagès, tots dos de Tavertet, es reuneixen tota una sèrie d’homes de Tavertet, a instància de Joan Puntí, un dels regidors del terme de Tavertet, per deixar constància d’aquest fet singular. Els declarants són: Josep Font, que diu que ara és bracer però que abans era masover del mas Avenc i que diu tenir uns vuitanta anys; Joan Sala, masover del mas Perer de la mateixa parròquia, que diu tenir uns quaranta-quatre anys més o menys; Rafel Monteys, pagès propietari del mas Monteis, d’uns seixanta anys; Josep Subiranas, pagès hereu del mas Sobiranas, d’uns quaranta-sis anys; Josep Novelles de Vall, pagès propietari del mas homònim, d’uns cinquanta-dos anys; Geroni Jofré pagès propietari del mas Jofré, d’uns seixantasis anys, i Francesc Coromina pagès propietari del mas Coromina, d’uns quaranta-quatre anys. Tots ells són de Tavertet, i tots ells, sota jurament, testifiquen les coses següents: 1. Que antigament a Tavertet hi havia una casa anomenada mas Rajols, que estava derruïda i que era situada en la collada dita del Pandís, qui baixa a la casa del Pandís de Sant Joan de Fàbregas. 2. Que aquesta casa era derruïda de feia molts anys, i que amb les seves restes uns 28 anys abans (és a dir, entorn al 1691), Fructuós de Fontcuberta, propietari de l’Avenc, va fer construir una altra casa, que vuy se troba existir y habitada en lo serrat que és

Rajols, en la seva ubicació actual al cim del serrat. Foto: Rafael Ginebra

17

molt cerca del camí que baixa de Tavertet a Rupit y cerca de una font dita la Font del Pujol; a aquesta casa un cop construïda se l’anomena públicament la casa de Rajols, com a l’antiga, i és a la part de tremuntana respecte del puesto haont era cituat lo antich casal del mas Rajols. 3. Que aquesta casa anomenada Rajols es creu que el senyor Fontcuberta la va fer fabricar en el lloc més alt per tenir la vista de tot el territori de Pruit, i per aprofitar la proximitat de la font (que ara el mateix document anomena ja font de Rajols). Aquesta font, segons els testificadors és de las més particulars y fecundas de tot lo Cabrarès per ésser prop y cerca de dita casa, y esta distarà del casal dirruït del mas Rajols dos tirs de fusil ab poca differència. També va triar la nova ubicació, el senyor Fontcuberta, per conrear les terres properes a la nova situació i per guardar els boscos, terres i pastures que abans servien per al bestiar de l’Avenc. 4. Que on s’ha construït la nova casa anomenada Rajols no hi havia cap vestigi d’haver-hi hagut cap casa. Totes aquestes coses les afirmen, diuen, perquè són certes, per haver-ho vist durant tota la vida i per haver-ho sentit a dir a les persones més velles, i, en el cas de Josep Font, perquè quan es construí la nova casa ell era masover de l’Avenc i amb bous i amb altre bestiar i mossos va portar i carretejar la pedra de la casa derruïda cap al lloc on ara és edificada la casa. Evidentment la major part dels topònims són clarament identificables, i el fet de documentar-los resulta interessant. L’aspecte més intrigant, però, és lògicament la identificació de la situació de l’antic casal de Rajols. Tot i que hem de deixar per a les persones que coneixen millor el terreny i la microtoponímia de Tavertet l’establir o confirmar aquesta ubicació, com hem vist el document situa el casal antic derruït en la collada dita del Pandís, qui baixa a la casa del Pandís de Sant Joan de Fàbregas. Aquesta collada pot correspondre amb la descripció que Borbonet i Sanglas donen del Portell de Rajols: “És el nom que es dóna al collet que hi ha seguint la cinglera a continuació del pla Boixer cap a tramuntana, poc
18

abans de trobar els camps de Rajols. En surt el camí que cap al nord-est va a Rupit”1 . Just en aquesta ubicació Quirze Parés hi situa una “ruïna total, amb restes embrollades, de segles anteriors”2 , i seria el pas natural per baixar a la casa del Pendís ja que el mateix Quirze Parés parla del pujant del Faig, “camí dretíssim que des del Pendís grimpa fortament i, per sobre el terminal de la lleixa del pla Boixer, va a trobar el portell de Rajols”, on convergiria també el grau del Pujant del Llop, “antic camí de ferradura de la Palomera al Portell de Rajols”3 . Per acabar i a risc d’espantar algun lector amb els passatges inicial i final que són en llatí, ens sembla interessant publicar la transcripció íntegra del document, per tal d’aportar tots els elements de judici que aquest pugui proporcionar4 . Die viegisa5 septima mensis junii, anno a Nativitate Domini millesimo septingentesimo decimo octavo. Universis et singulis has presentes certioratorias litteras sive hoc presens publicum testimoniale extrajuditiale instrumentum inspecturis visuris lecturis pariter et audituris quoniam iustam rationis consonum est de his quae in veritate consistunt ipsiusmet testimonium veritatis perhibare ut exinde rei veritas cunctis patefiatet manifestetur, idcirco nos Josephus Font brasserius nunc, et olim inquilinus mansi Avench parrochiae Sancti Christofori de Tavertet diocesis Vicensis, aetatis octuaginta annorum parum plus vel minus, Joannes Sala agricola colonus mansi Parer eiusdem parochiae aetatis quadradinta (sic) quatuor annorum parum etc, Raphael Monteys agricola dominus utilis et proprietarius mansi Monteys praelibatae parochiae etatis sexaginta annorum parum etc, Josephum Subiranas agricola heres dominus utilis et proprietarius mansi Subiranas praelibita parochiae aetatis quadraginta sex annorum parum etc, Joseph Novellas de Vall, agricola haeres dominus utilis et proprietarius mansi Novellas de Vall praenerrata parochiae aetatis quinquaginta uorum annorum parum etc, Hieronymus Jofré agricola haeres dominus utilis et proprietarius mansi Jofre prenominatae parochiae aetatis sexaginta sex annorum parum etc, et Franciscus Coromina agricola

haeres dominus utilis et proprietarius mansi Coromina praedictae parochiae aetatis quadraginta quatuor annorum parum etc, medio juramento per nos in animas nostras ad Dominum Deum et eius Sancta Quatuor Evangelia in posse et manu notarii infrascripti prestito attestamur indubiamque fidem facimus de infrascriptis et sequentibus, videlicet: 1. Primo de com antigament en lo terme ho parròquia de Tavertet y havia una casa o casal dita lo mas Rajols que se trobava dirruïda que segons los vestigis estava cituada y fabricada en la collada dita del Pandís qui baixa a la casa del Pandís de Sant Joan de Fàbregas. 2. Que dita casa o casal de molts anys a esta part se troba dirruïda, y de molta part dels vestigis de aquella casa o casal de alguns vint y vuit anys poch més ho menos a esta part lo senyor Fructuós Fontcuberta, amo, senyor y possessor del mas Avench de Tavertet féu fabricar altre altre6 casa que vuy se troba existir y habitada en lo serrat que és molt cerca del camí que baixa de Tavertet a Rupit y cerca de una font dita la Font del Pujol, que després de fabricada la anomen públicament la casa de Rajols, que és a la part de tremuntana respecte del puesto haont era cituat lo Antich casal del mas Rajols. 3. Tercerament que dita casa nova de dit Sr. Fructuós Fontcuberta anomenada Rajols se discorre la féu fabricar dit Sr. Fontcuberta en lo puesto més eminent per tenir la vista de tot lo territori de Pruit y per lo benefici que redunda als moradors de ella de la dita font de Rajols, que és de las més particulars y fecundas de tot lo Cabrarès per ésser prop y cerca de dita casa, y esta distarà del casal dirruït del mas Rajols dos tirs de fusil ab poca differència; com també per la aptitut de poder fer conrreus en las cercanias de aquella y per guarda dels boscos, terras y pastures del seu mas Avench de la parròquia de Tavertet, que antes eren y servian per pasturas dels bestiars del dit mas Avench de dita parròquia. 4. Que lo puesto ho lloc haont està vuy fabricada la casa anomenada de Rajols antes no×i havia vestigi algú ni senyal de haver-i agut casal ho casa.

Y totas y segles cosas sobrereferidas affirman éser aquellas verdaderas per haver-ho vist tot lo temps de nostra vida y recordació respectivament y haver-o oït a dir a las personas més vellas del mateix terme de Tavertet públicament y de tot lo predit és estada y és la pública veu y fama lo que dihem y sabem en la referida conformitat, y ab singularitat jo dit Joseph Font per haver en lo temps que se fabricava la casa que×s mensiona al segon número estat per masover en lo dit mas Avench y ab los bous y altres bestiars y mossos portada y carretejada la pedra respective del casal o casa dirruïda del dit mas Rajols en lo lloch ho puesto haont està de nou fabricada dita casa. Et ne aliquem super his dubitari contingat has presentes certioratritias litteras sive hoc presens publicum testimoniale extrajudiciale instrumentum de praedictis ad instanciam Joannis Pontí alterius ex rectoribus sive regidors termini de Tavertet per notarium insfrascriptum fieri, scribi, tradique iussimus et fecimus in praelibata parrochia de Tavertet die et anno supradictis. Presentibus pro testibus Petrus Anglada faber ferrarius eiusdem parochiae de Tavertet et Paulus Sunyer agricola etiam dictae parochiae ad premissa vocatis adhibitis adque rogatis.

Rafel Ginebra i Molins

1 BORBONET I MACIÀ, Anna - SANGLAS I PUIGFERRER, Jordi: Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc, Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 125. 2 PARÉS I GANYET, Quirze: La despoblació rural i les masies del Collsacabra, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1985, p. 385 i mapa p. 404 (núm. 142.8). 3 PARÉS, La despoblació...; sobre el Pujant del Faig, p. 386 (143.18); sobre el Pujant del Llop, p. 385 (142.9); ambdós són recollits també a p. 494. 4 La referència del document és: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Arxiu Parroquial de Tavertet, T/2 (cota provisional), p. 100 (27 de juny de 1719). (Normalitzem puntuació, accentuació i majúscules). 5 Així, per “vigesima”. 6 Repetit.

19

L’ARTESANIA TÈXTIL COM A NOVA FORMA D’EXPRESSIÓ ARTÍSTICA
Els dies 21, 22, 23 i 24 d’ abril (divendres, dissabte, diumenge i dilluns de Setmana Santa) a Rupit es va obrir una exposició “Rupit entre fils” que em va sorprendre pel seu contingut: fotografies de Rupit originalment tractades, on la base de l’obra és la matèria tèxtil. Fa molt de temps que conec a l’autora, Teresa Mayol, i des de sempre, vull dir, d’abans de començar la seva obra, era fàcil detectar en el seu tracte una especial sensibilitat per l’art. decoració i art; s’ha convertit en un petit museu tèxtil. La Teresa, enamorada del Collsacabra, sovint busca la inspiració en els seus indrets per reflectir-los en moltes de les seves obres. Ella mateixa ens ho explica: Teresa, per què vas escollir aquesta branca de l’art ? Vaig descobrir fa molts anys una forta atracció pels tapissos dels palaus i museus que visitava, per la seva expressió i la seva tècnica. Era quelcom més que agradar-me, era un sentiment molt profund que m’ afectava; vaig decidir, doncs, que seria teixidora i em vaig posar a caminar… Què és el que t’ha mogut a treballar com ho has fet ? Quan vaig començar a teixir professionalment, era un moment en què les peces tèxtils teixides a mà eren totalment desconegudes. Hi havia un gran buit de cultura artesana tèxtil. La gent interessada descobria com a través dels meus telers manuals que recordaven els antics telers, es podien fer peces per a la llar, tovalloles, camins de taula, cortines, catifes, etc. Per a mi, ajudar a recuperar aquest espai de cultura ancestral tèxtil ha estat la meva motivació de teixir i alhora un gran goig de la consciència de fer-ho; enamorada dels fils i dels telers, és el sentit de la meva vida, el compromís del meu temps i el meu esforç. Dins d’aquesta branca artesana i artística, hi ha més gent que com tú hi dediqui la seva professionalitat ? Si, hi ha més creadors tèxtils que lluiten per situar el seu treball i creativitat en el lloc que els correspon. Ho dic així, perquè en aquest moment com a presidenta del Gremi Artesà Tèxtil de Barcelona, conec profundament aquest tema. Parla’m del teu sistema de treball, quins tipus de materials fas servir i quines eines utilitzes ? Depenen del tipus d’ obra: Per a les peces artesanes i populars, els materials emprats són cotó, lli, seda, raió, llanes. Per a les peces creatives, els recursos de materials i tècniques varien segons la peça, cada una em demana una manera de fer-la,

Teresa Mayol treballant al seu taller. Foto: Antoni

Trujols Tapissos reproduint Sant Joan de Fàbregues i l'església de Sant Cristòfol de Tavertet.

Quan la seva inspiració artística l’ empeny, ho fa a través de l’art tèxtil on contínuament està aportant importants innovacions. Val la pena visitar el seu taller a Rupit on a més de veure-hi telers manuals, hi ha peces de tot tipus, per a la llar, indumentària,

Foto: Antoni 20 Trujols

bàsicament utilitzo fibres, sedes, pintures, i serigrafia. Quant a les eines, sempre treballo amb telers de baix i alt llis. En els de baix llis hi treballo les peces de tovalloles, camins de taula, roba, teles, etc. i els d’alt llis són per fer tapissos i altres treballs decoratius. Em sembla que queden moltes coses per dir, però et veig molt enfeinada, i per acabar, m’agradaria parlar de la teva exposició: hi has utilitzat tècniques innovadores, barrejant la imatge fotogràfica amb els fils; què persegueixes amb l’expressió d’aquesta obra ?

Senzillament, només m’agradaria cooperar a donar a conèixer les possibilitats del món tèxtil. Avui en dia encara existeix una desconfiança envers a reconèixer aquest art, no té la categoria que algunes obres mereixen. Amb la transformació dels materials i el nivell actual de composició, es poden obtenir obres de gran valor creatiu. Com a creadora tèxtil lluito i confio que aquesta nova expressió de l’art, a la vegada tan antiga, trobi el reconeixement artístic que es mereix. Moltes gràcies, Teresa. De res i a vosaltres. Antoni Trujols

BAR - RESTAURANT

CAN MIQUEL
c. Les Fonts, 4 Tel. 93 856 50 83 08511 TAVERTET (Barcelona)

Construcció en general Especialitat en pedra Venda de cases i terrenys c. del Mig, 10 — Tel. i Fax 93 856 50 16 08511 TAVERTET

Elaboració pròpia

CARNISSERIA - TOCINERIA Montserrat Colomer - CAN CAREDA

C. Major, 99 - Sta. Maria de Corco - l'Esquirol Tel. 93 856 81 18

La Riba

Hostal Can Nogué
C. del Mig, 2 Tel. 93 856 52 51 TAVERTET

Restaurant Pascual
Des de 1944 AL SEU SERVEI Totalment renovat, menjador per grups, comunions i festes Plaça Verdaguer, 3 Tel. 93 812 21 18 - FOLGUEROLES e-mail: jaume@oem.es

21

CRÒNICA DEL COLLSACABRA
Una de les novetats de Sant Jordi d’enguany (2000) ha estat el llibre “ OSONA" volum 2.3 de la col·lecció “Comarques i Subcomarques de Catalunya”. Subtítol: Delimitació geogràfica, llegendes, relats excursionistes. L’ha escrit, com els volums anteriors, en Ricard Serra i Feu, de l’Agrupació Catalana Colldejou de Promoció Excursionista (A.C.C.P.E.) amb la col·laboració d’altres socis d’aquesta entitat que el 1999 ha celebrat les noces d’argent de la seva fundació. Pel seu contingut el llibre pot interessar a una gran diversitat de lectors: Rutes amb cotxe per conèixer indrets d’aquesta extensa comarca. Itineraris d’excursions a peu o amb bicicleta de muntanya. Anècdotes succeïdes seguint aquests indrets. Llegendes, dites i refranys geogràfics. Fotos i dibuixos de pobles, ermites, cims i racons pintorescos. Història de la divisió comarcal de Catalunya, pel que fa a Osona. Llistes senceres de tots els agregats de cada municipi i dels cims i turons més importants. Aquest llibre es presentà a Vic el divendres 7 d’abril, per part del Patronat d’Estudis Osonencs. TAVERTET Cap a l'any 3000 Si Tavertet és remarcable en molts aspectes, serà per certes causes d’encreuament entre la vivència ancestral, les reaccions tel·lúriques, el tarannà de la seva gent, la dèria dels nouvinguts i algunes coses més, que són difícils de definir. Tot això ve al cas d’analitzar la pensada que va tenir el consistori municipal de celebrar d’una manera singular l’arribada de l’any emblemàtic que va ser el 2000. Posats a deixar constància d’un canvi numèric i analitzades diverses possibilitats, se’ls acudí un acte veritablement simbòlic, ple de simpatia i emotiu: preparar un testimoni actual, de caire familiar, participatiu i popular
22

per fer-lo arribar a una generació futura ben allunyada. Un paquet destinat als habitants de Tavertet de l’any 3000. No va caldre emetre cap comunicat oficial (les emotivitats humanes encara, afortunadament, es transmeten de boca a orella, no per edictes encarcarats); en poc temps el poble sabia, la veu corria, algú havia dit... que calia preparar un paquet petit per “enviar-lo” a la gent de l’any 3000. Sorprenent. Els treballs municipals varen ser laboriosos però senzills: es va fer un gros forat a terra i s’hi disposà un bidó dels apropiats per a productes químics, resistent a la humitat. S’encastà al damunt un gran roc d’un parell o tres de tones, deixant un espai practicable per omplir el bidó. Aquesta pedra seria el testimoni visible de l’acció. Cada família va confeccionar el seu paquet, protegint-lo, la majoria, amb un receptacle de vidre. Els escrits, petits objectes, records, indicacions, de qui va acudir a la crida es convertiren en aportacions vives per a uns humans que mai arribarien a conèixer. Al llindar de 1999-2000, desprès de tocar les dotze campanades a l’església, una

comitiva de quasi tot el poble va anar de la plaça Major cap a la pedra del 3000.
El dipòsit es segellà amb ciment unint-lo a la pedra-

testimoni

Foto: Jordi Gumí.

Una a una es van anar deixant les “ofrenes” lligant una cerimònia de festa, cordial i molt emotiva, en concordància amb la reflexió del significat que tenia l’acte. Més d’una llàgrima es va escapar entre paquet i paquet. Tancat i segellat el bidó, una màquina va abocar prou ciment per constituir un compacte entre pedra i contingut soterrat. Ara, quan aneu a Tavertet, pregunteu per la pedra del 3000. La trobareu prop de l’Ajuntament, amb una placa de ferro que l’identifica. A sota hi ha un simpàtic recull popular de records i història, que seran “descoberts” d’aquí a mil anys. Presentació del catàleg Llauró.12 cites a l'Avenc de Tavertet El dia 23 de juny es va celebrar a l’Avenc de Tavertet un acte doble, d’una banda de presentació del catàleg del projecte de l’artista visual Alícia Casadesús Llauró.12 cites. Art i natura al Collsacabra 1998/99 i, de l’altra, la inauguració de la primera fase de les obres de la casa. L’Avenc de Tavertet s’està restaurant i els seus actuals propietaris volen destinar-lo a usos culturals i educatius. El primer projecte al qual donen suport és a l’edició d’aquest catàleg. Llauró. 12 cites és un projecte que consistí en 12 intervencions en 12 espais naturals del Collsacabra, un dia cada mes durant un any, des del juliol del 1998 fins al juny del 1999, en el qual el Collsacabra hi és concebut com a “llauró”, terra que pot ser cultivada. Alícia Casadesús (l’Esquirol, 1968) creu que l’artista, com el pagès, també espera que de la seva relació amb la natura en puguin sortir fruits, i convidà artistes pertanyents a diferents camps artístics a investigar amb ella aquesta relació. De les arts escèniques: Elisa Crehuet i Elena Castelar; de les arts visuals: Àlex Nogué i Bernd Block; de la dansa: Cesc Casadesús i Guta Hedewig; de l’escriptura: Pep Rosanes, Víctor Sunyol i Pep Vilaregut; i de la música: Josep M. Cols, Salvi Estragués, Pep López i Ramon Vilar. Cada intervenció fou una cita, no només entre Alícia Casadesús, els artistes i l’espai, sinó també amb el públic, el qual va arribar gairebé a les 2.000 persones. El catàleg té 143 pàgines, prop de 100 fotografies en color i més de 100 en blanc i negre. Està dividit en quatre grans apartats. El primer conté textos de Pilar Bonet, professora d’història de l’art a la Universitat de Barcelona; Anna Palomo, crític d’art; Víctor Sunyol, escriptor; Belinda Parris, professora d’anglès; i Antoni Clapés, poeta. El segon apartat té 12 capítols, un per a cada una de les 12 cites, amb una breu descripció, fotografies i textos. El tercer, tres capítols: “El públic”, “Al voltant de les cites” -amb fotografies del taller de l’artista, de la preparació de les cites, dels col·laboradors del projecte, etc.- i “Els artistes”. La quarta, presenta la traducció dels textos al castellà i a l’anglès. Llauró. 12 cites va ser organitzat per H. Associació per a les Arts Contemporànies (HAAC). El catàleg és una edició d’HAAC,
Un moment de la presentació del catàleg. foto: G. Pagès

El fogueró de la nit de Sant Joan amb la casa de fons. Foto: G. Pagès

23

l’Avenc de Tavertet i Eumo Editorial; ha estat patrocinat per l’Avenc de Tavertet; ha rebut el suport de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de l’Esquirol; i ha comptat amb la col·laboració del Consell Comarcal d’Osona, de l’Ajuntament de Rupit i Pruit i de l’Ajuntament de Tavertet. En els parlaments, Alícia Casadesús, a partir de l’explicació que va fer del significat del nom “llauró”, va desitjar als propietaris de l’Avenc, Belinda Parris i Joaquim Abey, que el seu projecte també pugui recollir molts fruits. Belinda Parris va fer un símil entre l’Avenc i un fill. Va dir que d’un fill es diu que és té però que en realitat un fill no és de ningú, és una persona autònoma, un ciutadà del món. Ella i el seu marit es senten, en aquest sentit, cuidadors de l’Avenc i creuen, per tant, que han de cuidar-lo de la millor manera possible, sense esperar-ne res a canvi. Continuant amb el símil, i totalment per sorpresa, Belinda Parris va treure de sota la taula on es feien els parlaments una maqueta de la casa i va demanar a Alícia Casadesús i a Joan Sarsanedas, constructor responsable de les obres de restauració de l’edifici, que “bategessin la criatura”, i al filòsof Raimon

Panikkar, que seia entre el públic, que “oficiés la cerimònia”. En acabar-se l’acte -en el qual també hi van intervenir Anna Crosas, coordinadora de Llauró i del catàleg, Ton Granero, president d’H. Associació per a les Arts Contemporànies, i Santi Canosa, arquitecte responsable de les obres de restauració de l’Avences va celebrar tot plegat: la presentació del catàleg, la inauguració de la fase de consolidació de les obres de restauració de l’Avenc i la revetlla de Sant Joan. La festa, que va durar tota la nit, va ser amenitzada per la Diminuta Jazz Swing Orquestra i no hi van faltar ni el tradicional fogueró ni la coca, en aquest cas feta i cuita davant de tothom qui ho va voler veure a la cuina d’origen medieval de la casa. CANTONIGRÒS Contribució al coneixament dels bolets del Collsacabra L’associació “Amics de la Micologia d’Esplugues”, que porta ja 22 anys de treball en l’estudi de la micologia, va organitzar una vegada més les Jornades Micològiques en l’edició XIII que tingué com a centre d’operacions el santuari de la Mare de Déu del Far. L’assistència de participants fou nombrosa, amb la presència de micòlegs de Biscaia, Castella, Aragó, Itàlia, Suïssa, Àustria i Catalunya, i amb la presència d’autèntiques figures mundials de la micologia com són: el Dr. Reinhold Pöder, professor i director de l’Institut für Mikrobiologie der Universität Innsbruck, Àustria; el Dr. Massimo Candusso, membre de la secretaria del Comitè Científic de l’Associació Micològica Bresadola, Alassio, (Itàlia) i el professor Dr. Gabriel Moreno Orcajada, catedràtic de Biologia Vegetal de la Universitat d’Alcalá de Henares, Madrid Durant els dies del 17 al 24 d’octubre, un nombrós grup de científics i estudiosos dels bolets va ser a les nostres contrades recol·lectant bolets i estudiant-los després a les dependències de la seu provisional al santuari del Far. La finalitat de les Jornades Micològiques és la de fer un recull de bolets d’una zona determinada, en aquesta ocasió del Collsacabra, per tal de saber el màxim d’es-

La Diminuta Jazz Swing Orquetra, que va amenitzar la nit de Sant Joan. Foto: G. Pagès

24

pècies que es troben a cada lloc, paratge, sotabosc, etc. a una determinada època de l’any. Amb freqüència es troben noves espècies que són noves cites locals, nacionals o mundials. L’any 1999 ha estat el cinquè any en què han vingut al Collsacabra, que ha estat escollit per les seves característiques de clima, hàbitat, pluviositat i pels seus boscos amb gran varietat d’espècies arbòries, on és susceptible de trobar moltes espècies diferents de bolets i per tant noves cites. Aquestes noves cites seran publicades posteriorment en llibres científics. Aquestes jornades es repeteixen durant el mes d’octubre de diversos anys consecutius en un mateix lloc per tal que l’estudi sigui el més acurat possible, ja que no cada any es troben els mateixos bolets en una contrada. Per això, coincidint amb les Jornades del Bolet de Cantonigròs, s’han aconseguit al llarg d’aquests cinc anys de treball comú, trobar i classificar gran quantitat d’espècies diferents de bolets. Seria molt llarg i sobrepassa l’àmbit d’aquesta revista la relació exhaustiva de tot el treball fet. De totes formes tenim el llistat de 205 espècies diverses que s’han trobat al Collsacabra durant els últims cinc anys, de les més de 6000 espècies de tot Catalunya, a la disposició dels lectors que hi estiguin interessats. SUSQUEDA XXX Aplec de la restauració del Santuari del Far i del retorn de la imatge de la MAre de Déu El passat dia 14 de maig es van celebrar els trenta anys de la restauració del santuari del Far i del retorn de la imatge de la Mare de Déu al santuari. Les primeres noticies històriques que es tenen del Far daten del 1269, any en què Pere de Sesqueions va deixar testament a favor de la Mare de Déu del Far abans de marxar a les croades. Des d’aquest moment fins avui en dia, la història del Far ha passat per èpoques d’esplendor i de decadència. Potser una de les pitjors èpoques va ser la del anys 1965 –1969. Durant aquest període de temps el Far va restar abandonat i no s’hi celebrava culte, va sofrir actes de vandalis-

Acte d'homenatge a mossèn Josep Isern al santuari del Far. Foto: Ernest Gutiérrez

me i la imatge es va traslladar a Vic per por d’un acte de profanació. Després de moltes queixes i acusacions al bisbat de Vic, aquest es va fer càrrec de la restauració del santuari l’any 1970. La part més important de les obres es va acabar el 23 d’agost d’aquest mateix any, quan es va retornar la imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu del Far al santuari, enmig d’una gran festa. Dins dels actes inclosos en la celebració del dia 14 de maig hi va haver una pujada a peu fins el santuari des de les Planes d’Hostoles i de Sant Martí Sacalm. Els excursionistes, que van arribar cap a les nou, mentre la campana de l’església repicava alegrement, venien assedegats i amb gana i se’ls va oferir un bon esmorzar. A les onze, en la intimitat de l’església, es va fer la presentació del llibre de poesies de Salvador Sunyer, “Els quartets de corda”, a càrrec del senyor Mirambell, cronista oficial de la ciutat de Girona. Es van recitar algunes poesies i, tot seguit, es va fer un homenatge a mossèn Josep Isern, capellà custodi del santuari durant aquests trenta anys. La missa va ser oficiada pel vicari episcopal de Vic, mossèn Josep Maria Riba, i amenitzada per la coral del Cor Artesenc. El sol va acompanyar la festa tot el dia i a la tarda, al voltant de les 5, i després d’un bon dinar, la cobla Bofills de Torelló va fer una bona interpretació de sardanes. De mica en mica, les rotllanes es van anar formant al mig de la plaça fins arribar a l’hora del adéus. La festa es va acomiadar amb una bo-

25

RACÓ DEL POETA

Tavertet Roques, silencis i camins Tavertet sobre la cinglera, com humil viola dels cims, envoltat de paratges sublims on la pedra es fa meravella. Cases i pedres davant l’espai obert com un pessebre bastit per mans d’un gegant, les llindes dels portals, guarden el secret de la història de Tavertet, testimonis d’un temps, que va perdurant. Tavertet: tot bellesa i harmonia de comes i graus tot envoltat. Els seus carrers fan sintonia, d’homes i pedres viscuts dia a dia, en les vivències d’un passat mai oblidat. Al voltant s’escapen masos arreu com d’un mannà del cel donat. Veient-ho, és un bé de Déu, que a tot Collsacabra res no trobareu, com aquest altiplà tan ben travat. Roques i boscos t’acarones en el silenci dels seus munts, entre artigues i conreus et donen els senyals antics que no s’esborren, perquè tu puguis copsar tots els seus perfums. Jordi Font

Dedicat a Jordi Sanglas, a qui tant estimo, com un petit i particular homenatge d’admiració, per la seva gran tasca feta.

SOPA I ENCREUATS per Marc Banús
Busqueu en la sopa els noms de flors (totes elles les podeu trobar en l'ultima pàgina dels cinc números anteriors d'aquesta revista). Amb les lletres sobrants podreu formar el nom i cognoms del corrector/a de la mateixa revista. Poseu-les també a la graella, peró Alerta! N'hi ha una que no hi té lloc, quina és?

S O D A L L E R O S

B E R R U G U E R A

L U F E T G E R A L

A P N A O B N T A I

U A I R A M D R A C

E T N B R O E M C A

T O A I R A M U F R

A R E N O B A S I I

A I P E R I C O A A

SOLUCIÓ SOPA I ENCREUAT on euq mon lE :sé pac ih SO'D ALLERO :smongoc i moN ANNA TENOBROB ÀICAM
F T E U A S M A I R A M L R I I C A R A I R O T A P I A R E N O P E L B R E I D R A C R O U E G T E F U U E R B A S A I P E R I C O A A A R E N O B A S I I T O A I R A M U F R E T N B R O E M C A U A I R A M D R A C A P N A O B N T A I L U F E T G E R A L B E R R U G U E R A S O D A L L E R O S

En impremta: Nova edició del llibre "Tavertet cent anys d'història"

26

ORVAL (Hypericum androsaemum)
Sinonímia: fulles d’orval, fulles de bàlsam, fulles de llaga, tresflorina acanalada, totabona i cura-ho-tot. gutífersa. subarbust glabre que té les tiges novelles amb dues línies prominents. Les fulles són semiamplexicaules. Les flors, grogues, en cimes terminals pauciflores, fan d’1 a 2 cm. vores de boscos humits (pista de Vilanova de Sau al Parador). vulnerària, aperitiva, resolutiva i antihelmíntica. juny i juliol.

Família: Descripció:

Localització: Propietats: Recol·lecció:

PINELL (Coris monspeliensis)
Sinonímia: Família: Descripció: pinzell, farigola borda, farigola mascle i herba flatosa primulàcies. mata ramificada, amb tiges pubescents, fulles patents o reflexes. Les flors són de color rosa, bilabiades i fan de 9 a 18 mm. brolles, timonedes, llocs secs (els Munts). vomitiu, cicatritzant i litotricic. d’agost a novembre.

Localització: Propietats: Recol·lecció:

27

• ORVAL (Hypericum androsaemum)

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR

• PINELL (Coris monspeliensis)

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful