You are on page 1of 4

44

PROTAGONISTES IMMINENTS

L’AVENÇ 397 GENER 2014

JORDI CASANOVAS, L’HOME ORQUESTRA DEL NOU TEATRE
PERE ANTONI PONS

U

na família està reunida a la sala d’estar de casa seva. Hi ha el pare i la mare, que seuen en sengles cadires, el fill gran, que no para d’anar amunt i avall, i la filla petita, que seu al sofà al costat del seu xicot, que se suposa que és alemany. La noia acaba de presentar-lo a la família i ara tots cinc parlen animadament, amb la naturalitat entrebancada de qui s’està endinsant en un terreny desconegut i va en compte de no ficar la pota fins al fons. Per mirar de trencar el gel, van contant acudits castellano-germànics: «Com es diu tro en alemany? Nubes crujen !» Ha, ha, ha, ha! «I com es diu follar? Camas crujen!». També ha, ha, ha, però ara una mica més tènue i força més incòmode. La situació, humorística, mostra una quotidianitat més o menys reconeixible per tothom. En realitat, però, no és una situació quotidiana sinó una escena teatral. –Fantàstic, però tornem-hi des del principi i anem afegint-hi cosetes. Qui acaba de parlar és Jordi Casanovas Güell, un dels noms més destacats de la nova dramatúrgia catalana i, ara mateix, quatre i dotze minuts de la tarda del dijous 24 d’octubre del 2013, responsable de la posada en escena de Consell familiar , de Cristina Clemente, un altre dels noms destacats de la jove generació d’autors dramàtics que, en poc menys d’una dècada, han revitalitzat i enriquit el panorama teatral català com feia temps que ningú el revitalitzava i l’enriquia. Només fa dues setmanes que assagen –falta prop d’un mes per a l’estrena– i es nota que l’obra tot just comença a prendre forma. Més enllà del fet que l’espai d’assaig de la Sala Beckett té un cert aire de magatzem –hi ha desenes de capses de cartó plenes de programes de mà i cartells d’obres antigues– i que l’escenografia és tirant a austera, es nota que l’atrezzo –un sofà, una taula rodona, tres cadires, un aparell de televisió– no és complet. A més, els actors –Pere Ventura, Lluïsa Castell, Marc Rius, Georgina Latre, Pep Ambrós–, sobretot els que han de dir més text, encara es perden i s’equivoquen amb freqüència. Porten el mecanoscrit de l’obra entre les mans i de tant en tant hi fan un cop d’ull. Van vestits de carrer i Casanovas els observa assegut rere una taula rectangular, situada allà on s’haurien d’ubicar els espectadors. Sobre la taula, hi ha tres ampolles d’aigua –una de plàstic i dues de vidre–, un parell d’iPads i un altre parell de mòbils, i algunes còpies mecanoscrites de l’obra. Per a una persona aliena al món del teatre, o almenys poc familiaritzada amb tot el que s’esdevé entre bambo-

lines, el més sorprenent d’assistir a un assaig és observar l’efecte tan notable que poden provocar les modificacions dels detalls més aparentment insignificants: un augment en l’entonació d’una frase, un moviment en la disposició dels actors damunt l’escenari, un gest mínim en l’expressió facial o corporal d’una actriu… «Són les onze», diu el personatge del fill gran amb la intenció d’accelerar el comiat entre la seva germana i el nòvio. Casanovas, que tota l’estona va intercanviant comentaris en veu baixa amb Israel Solà, el seu ajudant de direcció, li demana que soni més agressiu, un punt més intimidatori. Seguint el consell, l’actor repeteix la frase de seguida i, en un tres i no res, l’escena s’electritza, adopta un to atmosfèric diferent, i les relacions entre els personatges es perfilen d’una manera més bel·licosa. A l’hora de fer comentaris, suggeriments o aportacions, Jordi Casanovas segueix sempre el mateix procediment: comença fent un elogi i, immediatament després, afegeix una conjunció adversativa que dóna peu a una frase que assenyala allò que s’ha de corregir i canviar. Exemples: «Fantàstic, però fem-ho més de pressa…»; «Està bé, però donem-li més gràcia…»; «D’acord, però provem de destensar l’escena…». Pel parell d’hores que el veig treballar, Casanovas no sembla un director invasiu, però sí força intervencionista. Això sí: quan fa les correccions i els comentaris, ho fa amb naturalitat, sense escarafalls ni floritures. Va directe al gra, com si li fes por desactivar l’eficàcia de l’assaig per culpa dels temps morts provocats per les seves intervencions. Només quan es disposen a assajar l’escena sencera –és la vuitena repetició en quaranta-tres minuts–, ell s’aixeca de la cadira i fa una explicació més prolixa, detallada i intensa del que vol. Casanovas té un físic poderós. Té una panxa voluminosa i, més que corpulent, és un paio gros. Els cabells, negríssims, li cauen davant del front. I porta barba: també molt negra, espessa, pulcrament retallada. Té aspecte d’home gran rejovenit i desprèn un aire exòtic de paio bonhomiós, una mica com aquells secundaris bromistes de les primeres pel·lícules de Robert Rodriguez. Quan parla, gesticula suaument i juraria que projecta la veu, gens emfàtica, molt agradable, gairebé d’actor. Veient-lo qualsevol diria que ha mamat el món del teatre des del bressol, que la seva família porta els escenaris gravats a l’ADN i que, per a ell, escriure obres de teatre i dirigir-les és molt més que una simple vocació: un destí. O un veredicte. La veritat no podria ser més diferent.

L’AVENÇ 397 GENER 2014

PROTAGONISTES IMMINENTS

45

© David Ruano/TNC

ordi Casanovas va néixer a Vilafranca del Penedès el 9 de novembre del 1978 , en una família sense cap vincle amb el món del teatre, de «classe mitjana una mica humil. La mare ha estat sempre mestressa de casa i el pare, fins que es va jubilar, va ser venedor de cotxes. També tinc un germana petita. I diguem que som una família on hi ha molta estima però alhora molt mediterrània i cridanera. Als pares, els estic agraït que, amb tots els canvis que he fet a la vida, sempre m’hagin donat suport». I déu n’hi do si n’ha fet, de canvis, a la vida. De nen, Casanovas ja solia apuntar-se com a actor i «mig director» a les representacions de final de curs que organitzaven a l’escola. «Sense tenir-ne gaire consciència, ja m’agradava posar ordre al que passava sobre l’escenari. I recordo que ma mare sempre em deia que, per com era i em comportava a casa, havia de fer teatre». No va ser, però, fins molt de temps després, als divuit o dinou anys, que el teatre no va començar a interessar-li de veritat. Molt bon estudiant –es defineix com el «clàssic empollón a qui ningú feia gaire cas»–, el que de veritat li agradava al nen Casanovas era jugar a inventar. Arreplegava capses de cartró enormes, per exemple, i feia veure que fabricava ordinadors gegants al pati de casa, com si fos Matthew Broderick a WarGames, un dels clàssics juvenils del cinema dels vuitanta. Com que el veien tan

J

entretingut amb les seves dèries d’inventor imaginari, i com que encara d’adolescent ell insistia que li agradaria ser inventor, un dia uns veïns li aconsellaren que de més gran estudiés enginyeria de telecomunicacions. Dit i fet: arribada l’hora, i com que li agradaven les matemàtiques i les ciències, va aprovar la selectivitat i es va matricular a la Universitat Politècnica de Catalunya per fer telecos. No va trigar ni un semestre a sentir-se decebut. «No vaig saber valorar què seria la carrera i em vaig trobar que era més de memoritzar i adquirir coneixements que no pas d’aplicar el propi enginy a fabricar coses». La decepció aviat va reflectir-se en l’expedient acadèmic. Al final del primer curs, i per primera vegada en tots els seus anys d’estudiant, Casanovas va suspendre unes quantes assignatures. Ja no hi havia dubte que la tria de la carrera havia suposat un pas en fals. Per un d’aquells cops d’efecte paradoxals que la vida sembla que copiï del teatre, aviat es demostraria, però, que era un pas en fals providencial. Havent d’estudiar unes matèries que no l’atreien, per primera vegada a la vida va desviar els esforços que havia dedicat sempre als estudis cap a uns altres interessos. «A mi em van canviar la vida Internet i Radio 3. Era l’any 1996, i aleshores Internet tot just començava, i era interessantíssim cercar-hi el que fos i explorar tot el que trobaves». Pel que fa Radio 3, Casanovas

46

PROTAGONISTES IMMINENTS

L’AVENÇ 397 GENER 2014

no en recorda cap programa en especial perquè l’escol- tot per perdre la por a l’hora de posar-se a escriure. «Els tava a totes hores. «Era una ràdio que et feia venir ganes cursos del Sanchis són molt útils perquè són molt pràcde conèixer a fons allò de què parlaven». En un tres i tics, és a dir, escrius molt a classe i generes molt mateno-res, el ventall de referències culturals i d’interessos rial. Per aprendre’n, el millor és escriure, que t’ho que manejava se li va ampliar. Engegantir. I encara fal- llegeixin i t’ho critiquin, i que t’ho posin en escena. tava el millor. L’Enric Nolla, molt bon pedagog, també t’estimulava Com que la carrera d’enginyeria de telecomunica- molt la creativitat». Perdre la por a escriure va molt cions té una primera fase selectiva, els alumnes que no més enllà del tòpic de perdre el respecte a la pàgina en ho han aprovat tot a primer han de dedicar el semes- blanc. Vol dir, sobretot, assumir que escriure és una tre inicial del segon curs a recuperar les assignatures tasca que, si bé s’ha de prendre molt seriosament, no que els han quedat penjades. Això bàsicament vol dir es pot sacralitzar. I també vol dir ficar-se dins la cerveque Casanovas havia d’anar cada dia a Barcelona per llera que, per arribar a escriure molt bé, primer cal fer una classe (o un parell) i que, després, tenia tot el escriure. Tot plegat sembla una obvietat, però és una dia lliure. El banquet cultural que va empassar-se va lliçó important. En aquest sentit, a Jordi Casanovas li ser dels que fan època: sessions de pel·lícules a la Fil- va ser molt profitós un curs intensiu de tres dies amb moteca, exposicions, lectures… Per si tot això fos poc, el dramaturg francès Yves Lebeau. «Lebeau ens explil’estiu que va seguir el primer curs de carrera va apun- cava que agafava una llibreta, s’instal·lava en un cafè tar-se amb un amic a un curs de teatre que es feia a la i allà, en una tarda, escrivia una obra sencera. Volia seva ciutat. Aquell va ser el punt d’inflexió –més: el gir fer-nos veure que una obra de teatre només necessita argumental decisiu– en la biografia de Casanovas. A quatre o cinc hores reals d’escriptura. Això em va ser partir d’aquell curs, va útil per adonar-me que muntar un grup que porescriure una obra era factaven ell mateix i el seu tible, i que es tractava de Perdre la por a escriure va molt més deixar-se por tar. Si he amic. I, amb més gent, van impulsar una associació escrit tantes obres, trenenllà del tòpic de perdre el respecte teatral a Vilafranca. I van és perquè en a la pàgina en blanc. Vol dir, sobretot, ta-quatre, organitzar un cicle de crerealitat escriure no porta assumir que escriure és una tasca ació escènica. També es va tanta feina. La feina de posar a llegir –i sobretot a veritat és pensar les obres que, si bé s’ha de prendre molt veure– teatre de manera i reescriure-les». seriosament, no es pot sacralitzar. compulsiva. I també vol dir ficar-se dins la En poc més d’un any, a companyia Flyper tant, Casanovas havia Hard, fundada l’any cervellera que, per arribar a escriure passat d’entrar quasi per 2004 (per bé que la molt bé, primer cal escriure. inèrcia a una de les carrel l avo r d e l p r o j e c t e e s Tot plegat sembla una obvietat, res tecnocientífiques per remunta fins aquell curs antonomàsia a sentir com inicial de Vilafranca del però és una lliçó important es perfilava davant dels qual hem parlat abans), seus ulls una vocació artísva ser creada per Jordi tica cada cop més clara i Casanovas (com a autor i urgent. Que fos clara i urgent, en tot cas, no vol dir que director) i pels actors Sergio Matamala, Roser Blanch, li fos fàcil trobar una via a través de la qual canalitzar- Pablo Lammers i Clara Cols. I ha estat, sens dubte, una la. «Al quart any de telecos , ja no podia més i ho vaig de les grans revelacions del panorama teatral català de deixar. El que més m’agradava eren el teatre i el cine- principis del segle xxi. Per començar, feren el que se’n ma, però per qüestions econòmiques no podia anar a diu una entrada de cavall sicilià. Al 2006, arribaren a l’Institut del Teatre i encara menys a l’ESCAC. Així que, un acord amb els responsables d’Àrea Tangent, un com que també tenia facilitat pel dibuix, vaig optar per modest espai situat a Ciutat Vella, per poder-hi trebamatricular-me a Belles Arts». Vista en perspectiva, llar durant tot un any i representar-hi tres obres. Només aquella elecció hauria pogut ser un altre pas en fals, o van tenir temps de representar-n’hi dues, Wolfenstein i si més no un seriós contratemps, en la seva evolució Tetris (que més tard es reconvertiria en Un home amb professional. Però aleshores la passió pel teatre –escriu- ulleres de pasta ), perquè de seguida cridaren l’atenció re, dirigir i produir– ja corria amb força per les venes de Toni Casares, director de la Beckett. Casares els va de Casanovas i no hi havia marxa enrere. brindar l’oportunitat de representar la tercera obra que En paral·lel a Belles Arts, va inscriure’s a l’Obrador tenien programada a la sala alternativa per excel·lènde la Sala Beckett, on va fer diferents cursos al llarg de cia de Barcelona. Era l’any 2007 i City/Simcity va donarquatre o cinc anys. Va tenir de professors homes de tea- los a conèixer entre la crítica i el públic. tre tan valuosos com Enric Nolla i tan emblemàtics com A partir d’aleshores, amb alguns alts i baixos, ja va José Sanchis Sinisterra. L’experiència li va ser útil sobre- ser un no parar. Com que les obres que muntaven havien

L

L’AVENÇ 397 GENER 2014

PROTAGONISTES IMMINENTS

47

estat escrites per Casanovas expressament per als actors a l’Obrador de la Beckett per dominar l’ofici de dramade la companyia, de la seva mateixa edat, estaven ple- turg a haver escrit més d’una trentena d’obres (totes nes de referències contemporànies –la incertesa, la vio- representades), a manejar i gestionar una companyia i lència, els videojocs, la crisi econòmica…– i ressonaven una sala pròpies (fins fa poc), a rebre múltiples premis amb una veritat generacional que les feia –millors o i a representar un obra de gairebé tres hores (Una hispitjors– genuïnes, noves i molt atractives. A la confian- tòria catalana) a la sala gran del TNC no es mereix cap ça que Casares va dipositar en ell, a més, Jordi Casano- altre qualificatiu. Gomila respon: «La primera raó és vas aviat va poder afegir-hi la confiança de dos altres que Casanovas escriu des de la urgència per mostrar noms importants del teatre català actual: l’argentí l’actualitat, i això li permet fer unes dramatúrgies molt Javier Daulte, que després de l’èxit de City/Simcity a la contemporànies que connecten bé amb la realitat i el Beckett va fitxar-lo per la Villarroel perquè hi muntés públic jove». La segona raó és la seva condició d’home La ruïna i La revolució (èxits de crítica però fracassos orquestra. «Que un dramaturg jove amb companyia comercials estrepitosos), i el gironí Salvador Sunyer, pròpia gosés llogar un teatre per fer-hi les seves obres, que amb el Temporada Alta va donar joc als seus pro- això era vist com a heroic», resumeix Gomila. jectes més ambiciosos. Aquesta qualitat d’home orquestra, que en el fons Animats per l’embranzida que havien agafat, el 2010 significa tenir prou capacitat i astúcia per conjugar la la companyia va decidir fer un pas endavant i va mun- creativitat dels escriptors i el sentit del negoci dels empretar la Sala FlyHard, un espai propi on poder treballar saris, és imprescindible per entendre Casanovas. Tot i a pler i on acollir muntatges d’altres dramaturgs. que ell diu que aquest sentit empresarial sorgeix de la L’aparició de la Sala FlyHard va tenir, a més, un caràc- necessitat –«quan veus que és difícil que els directors, ter pioner. Establiren un els productors i els prograpreu lliure per a les entramadors es mostrin intedes, per exemple, cosa que ressats en el que fas, doncs Aquesta qualitat d’home orquestra, aleshores no feia ningú i decideixes fer-t’ho tot tu»–, que ara fan diversos teajo diria que més aviat sorque en el fons significa tenir prou tres. Tot anava, en fi, sobre geix del seu gust pel risc. capacitat i astúcia per conjugar la rodes. O això semblava fins M’explico. L’he tractat poc, creativitat dels escriptors i el sentit al novembre passat, quan n’he llegit una desena Jordi Casanovas va emed’obres i n’he vist repredel negoci dels empresaris, és tre un comunicat anunsentades quatre més (entre imprescindible per entendre ciant que abandonava la les que ha escrit i dirigit o Casanovas. Tot i que ell diu que companyia per «diferènnomés dirigit), però posacies insalvables amb la aquest sentit empresarial sorgeix de ria la mà al foc que, si hi resta de socis». (Parèntesi ha una cosa que no li la necessitat, jo diria que més aviat un pèl llarg però impresresulta gens incòmode, a sorgeix del seu gust pel risc, pels cindible. Agafat a contraen Jordi Casanovas, és peu per la notícia, truco a córrer els riscos que van riscos que van aparellats al selfCasanovas per demanaraparellats als self-mademade-man li que m’expliqui el conmen. Riscos tant creatius f licte més en detall. Em com empresarials, vull dir, replica que s’estima més i que ara t’enfilen a dalt no parlar-ne, que ha estat «una qüestió de relacions de tot i després et fan caure en picat. És per aquesta personals que es desgasten amb els anys» i que, en tot actitud arriscada que la seva trajectòria ha estat la d’un cas, ell no ha deixat la companyia sinó que «s’ha vist meteor ascendent i fulgurant, sí, però un meteor que forçat a deixar-la». És evident que la decisió ha estat ha hagut d’avançar fent ziga-zaga per evitar obstacles molt sobtada. No planificada, vull dir. Quan vaig entre- i que ha rebut alguns impactes de consideració. vistar-lo llargament setmanes abans de la ruptura, res No passa res: tant els fulgors com els impactes són del que va dir-me denotava malestar, ni feia pensar que part de l’ofici. Prendre riscos, i a més prendre’ls amb perillés el seu futur a la companyia. Queda escrit.) normalitat, sense dramatisme, és una rutina per a Casanovas. La seva peripècia acadèmica, erràtica, atrel periodista, poeta i novel·lista Andreu Gomila, vida, n’és un exemple. També ho és haver deixat ara actual director de la revista Time Out, va ser un la seva companyia de tota la vida per seguir treballant dels primers que, des de les pàgines de cultura del pel seu compte. Ell mateix resumeix la seva actitud diari AVUI, va donar una projecció mediàtica a la feina creativa i personal amb una frase senzilla i sintètica: de la companyia FlyHard. Li demano a Gomila quines «M’agrada assumir la responsabilitat de tirar endasón les raons, segons ell, de la carrera meteòrica de Casa- vant un projecte». Tenint en compte els temps que novas –i «meteòrica», aquí, no és un adjectiu hiperbò- corren, la frase és molt més audaç i contundent del lic: un jove autor que en una dècada ha passat d’assistir que sembla.

E