You are on page 1of 13

2

Valoració del Pacte Nacional d’Habitatge
Espai Jove de la Intersindical-CSC
Després d’un llarg estira i arronsa parlamentari, l’octubre passat s’aprovà el Pacte Nacional de l’Habitatge, al Principat de Catalunya, signat pel govern tripartit amb el suport de Ciudadanos i una trentena d’entitats i organitzacions. El Pacte suposa la construcció de més pisos de protecció oficial, d’ajudes a la rehabilitació d’habitatges, la mobilització de nou sòl per a habitatge protegit i la millora de la situació per a diferents col·lectius de risc (gent gran, persones sense sostre, persones amb problemes de mobilitat...). Aquestes mesures, que en total afecten a 835.000 habitatges, estan pressupostades en 8.221 milions d’euros per als propers 10 anys. Certament, parlem de xifres considerables. Des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC entenem que abans de valorar l’acord és necessari fer un seguit de reflexions. Al llarg dels darrers anys, la construcció ha donat pas a una cultura especulativa i una deixadesa de totes les administracions que han permès l’enriquiment d’uns quants a costa dels interessos de la immensa majoria de la població catalana. Aquest fet, que rau en un seguit de despropòsits que han tingut importants conseqüències, entre les quals hi destaca la manca de sòl de titularitat pública, a causa del boom constructor, als problemes de liquiditat de les administracions, a l’especulació i a la normalització de les requalificacions amb finalitats lucratives. Progressivament, els capitals d’inversió en aquest sector, les grans constructores i altres actors interessats en el pastís han anat condicionant l’acció del poder polític. Aquesta realitat ha provocat l’encariment de preus del sòl i del metre quadrat, la devaluació dels pisos de lloguer degut a aquests, la potenciació dels crèdits

El debat de l’habitatge

3
hipotecaris i l’auge de l’existència d’habitatges tancats amb intencionalitat especulativa. Dit d’una altra manera, l’accés a un habitatge en condicions ha anat esdevenint un luxe per a molts i moltes i ha transformat completament les pautes de comportament de la població. Hipoteques de per vida, habitatges massificats, necessitat d’ajudes familiars o l’extensió de la figura del “pis d’estudiants” com una nova espècie d’unitat familiar en són les conseqüències, agreujades per la precarietat laboral i la desprotecció pública. Tot i això, a nivell macro hi ha hagut un creixement desmesurat del sector de la construcció, amb importants efectes sobre el PIB estatal. Aquest efecte ha estat tan important com per condicionar l’economia catalana (suposa un 14% del PIB en el cas principatí, i una xifra superior a la resta dels Països Catalans sota administració espanyola), que tard o d’hora patirà les conseqüències d’una crisi del sector. Tot plegat, conforma el que Europa ha anomenat “Milagro Español”, sense aturar-se a pensar en la corrupció que ha comportat, en la destrucció del territori i en el volum de l’intolerable precarietat que s’hi amaga darrere (subcontractació, sinistralitat, explotació de persones “sense papers”...). La “cultura del totxo”, doncs, ha suposat una aixeta de diners que ha apartat l’administració de la seva responsabilitat de garantir el dret a l’habitatge, en bona part perquè també se n’ha beneficiat a costa de la venda i especulació del sòl. El preu del sòl i l’increment de preus han provocat que l’habitatge protegit esdevingui una fita testimonial, ja que el cost d’aquests habitatges es manté escandalosament elevat per a les famílies, amb un poder adquisitiu real cada vegada menor (una pèrdua d’un 52% estatal segons l’OCDE, al llarg de la darrera dècada). Curiosament, és als darrers temps que s’anuncien indicis de “desacceleració”, amb l’estancament del sector: costa cada vegada més vendre les noves construccions i, per tant, el sector avisa de la seva problemàtica. És en aquest sentit que nosaltres qüestionem la lògica del Pacte, sustentat en uns, per nosaltres, incomprensibles estudis demogràfics que alerten de la necessitat de 400.000 habitatges més per als propers anys, pel qual es justifiquen els 160.000 habitatges de protecció oficial i la voluntat de mobilitzar sòl per a 250.000 habitatges més. Cal afegir que posar al mercat 62.000 habitatges actualment desocupats o bé apujar els increments dels ajuts directes a 140.000 llars completen les grans mesures del pla. Per tant: tal manera que, ja d’entrada, caldrà posar en dubte les possibilitat de disposar d’aquests terrenys. § Considerem que no té sentit impulsar, signar i/o aplaudir un acord que encara no va acompanyat del projecte de llei sobre el Dret a l’Habitatge (es valora més endavant), i que, tant debat, generalment de forma malintencionada, suscità mesos enrere. Ben recentment el Consell Consultiu ha començat a qüestionar aquest projecte. Lluny de la literatura escrita sobre suposades expropiacions de pisos, el cert és que aquesta mesura difícilment tirarà endavant i es complirà, posant en un nou compromís les xifres previstes en aquest pla. § Critiquem l’extensió de la figura dels Pactes Nacionals, en aquest cas negociat a la baixa a darrera hora per tal d’incloure-hi a les constructores i a CiU (sense sort), cosa que suposà la pèrdua de llençols en la darrera bugada. Un dels llençols perduts justament fa referència a les mesures de mobilització del sòl, ja que les promotores privades han aconseguit endurir-ne les condicions, de

4
§ No creiem que l’erari públic hagi de servir per a pagar promocions d’habitatge protegit, tot mantenint a les empreses del sector. Cal recordar que l’Estat espanyol presenta unes esgarrifoses xifres de construcció de nous habitatges al llarg dels darrers anys, pel que entenem que no podem optar per la política de seguir urbanitzant § Considerem que segueix fomentant-se excessivament les actuacions relatives a les ajudes a la compra, quan al nostre entendre caldria aprofitar mesures com aquestes per invertir la tendència i recuperar la figura de l’habitatge de lloguer. Alimentar els crèdits hipotecaris en la societat actual suposa mantenir la mateixa situació. Per tot plegat, considerem que aquesta és una mesura que de ben segur beneficiarà a moltes famílies, però que nosaltres no podem valorar positivament, en tant que seguirà perjudicant-ne a moltes d’altres que no tinguin la sort de veure-s’hi afavorides. La política d’habitatge requereix de mesures encara més decidides per recuperar la titularitat pública del sòl, fomentar el lloguer i perseguir l’especulació. I, evidentment, requereix de mesures transversals que incideixin en el món del treball i les condicions de vida de la classe treballadora. El problema de l’habitatge és només una de les múltiples cares que mostra la precarietat i, al nostre entendre, considerem que aquesta no s’arregla tan sols amb ajudes econòmiques a fons perdut. Des de l’Espai Jove de la intersindical-CSC pensem que l’obligació del sindicalisme nacional i de classe passa per la defensa dels interessos de la classe treballadora, fet que ens porta a buscar mesures resolutives a la situació que provoca que, en ple segle XXI, sigui cada vegada més difícil tenir garantides un seguit de necessitats bàsiques. Cal, doncs, que les administracions reverteixin les desigualtats existents avui per avui, i això difícilment passarà establint acords amb aquells sectors que els provoquen, ni esperant alterar els preus del mercat a força d’invertir-hi diners públics.

Valoració de la Llei pel Dret a l’Habitatge
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El passat 19 de desembre es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei pel Dret a l’Habitatge, amb els vots a favor de PSC, ERC i ICV-EUiA. Aquesta llei s’ha elaborat en base al Pacte Nacional per l’Habitatge (comentat en l’article anterior), amb el suport d’agents socials, organitzacions socials, agents professioals (bàsicament gremis de constructores), administracions públiques i partits polítics. En els tràmits parlamentaris la llei ha sofert alguns canvis, però l’esperit sembla seguir essent el mateix. En principi, la llei pretén transformar el mercat de l’habitatge adaptantse a les noves realitats del mercat. Així, aposta per la creació d’un parc d’habitatges assequibles a les rendes baixes i mitjanes. La llei també pretén donar protecció a les persones consumidores i usuàries d’habitatges de mercat lliure, apostant per mesures administratives, en cas de necessitat. D’altra banda, també es regula la possibilitat d’expropiació de l’úsdefruit d’habitatges buits per part de l’administració, per tal d’incorporar-los al

5
mercat protegit d’habitatge. Regula tot allò referent als habitatges de protecció oficial. Aquestes i moltes d’altres són les mesures que s’inclouen en el preàmbul de la llei, i que queden especificades en els diferents títols. Des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, però, ens permetem posar en dubte l’efectivitat d’aquesta llei, i el grau d’assoliment dels objectius. Per una banda, cal tenir en compte que ens trobem en un marc de desregularització total dels preus de l’habitatge, i que això no es marca en la llei. Per altra banda, cal tenir en compte que, per moltes mesures reguladores que es posin, mai seran suficients per cobrir les necessitats de la població en matèria d’habitatge protegit. Les patronals de la construcció han donat suport a la llei i al previ Pacte Nacional perquè d’ella en treuran benefici. Davant l’actual crisi d’aquest sector, el diner públic injectat per les administracions per tal de construir habitatges nous les beneficiarà substancialment. D’altra banda, els propietaris que tenen pisos buits no es veuran perjudicats per aquesta llei, ja que l’expropiació de l’úsdefruit es donarà beneficiant al propietari en tots els sentits: el lloguer el cobrarà el propietari, i les reformes que calgui fer als pisos buits aniran a compte de l’Administració.

Seguirem observant els passos per l’aplicació de la llei, i els avenços que es puguin fer per garantir l’habitatge digne a tothom. Fins aleshores, creiem que les mesures reguladores no modificaran els preus actuals del parc d’habitatge, que impedeixen cada vegada més l’accés a l’habitatge i el fet d’hipotecar-se de per vida als i les joves, i que no frenaran la creixent especulació i inflació dels preus dels pisos. Des de l’Espai Jove apostem per una Llei de l’Habitatge que reguli de manera real els preus dels habitatges de mercat lliure, assegurant preus assequibles per a tothom, així com la promoció de noves formes de propietat, com poden ser les cooperatives d’habitatge i els habitatges de propietat pública.

Per saber-ne més, no et perdis:

Jornades sobre Habitatge: llei d’habitatge i alternatives lloc: Casal de Joves de les Corts (C/ Dolos Masferrer, 33-35) Dia: dissabte, 16 de febrer
hora: d’11-14h ponents: - representant de la cooperativa d’habitatge Sostre

Cívic - representant de l’Assemblea V de Vivienda organitza: Espai Jove de la Intersindical-CSC

6

Avui comença tot...
Esther Toran*
Aquest és el títol de la pel·lícula on el Daniel, un director d’una escola a França, conviu i ensenya a infants que viuen realitats ben diferents: maltractaments, abandonament, deixadesa de les Administracions o col·lapse dels Serveis Socials l’acompanyen en la seva feina diària. El dia 10 de novembre, dins el marc de l’Escola de Formació Miquel Porter i Moix de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, ens reuníem per veure-la, valorarla i engegar un debat sobre les Polítiques Socials en el nostre país. “Ça commence aujourd’hui” (o “Avui comença tot”) ens mostra la realitat d’una escola del nord de l’Estat francès en la que la realitat exterior condemna la tasca educativa. La pobresa, la saturació dels Serveis Socials i la crisi socio-econòmica de la zona fa front al sistema educatiu rígid i, de vegades, aliè a la realitat social. Per la seva banda, el Daniel, la Valeria i la resta de mestres lluiten cada dia per oferir un altre tipus d’educació, no tancada dins les parets del marc escolar, sinó fent un treball més enllà, mentre la burocràcia de les Administracions i el desbordament dels Serveis Socials desesperen a l’equip, i robatoris a l’escola, infants amb blaus, mares toxicòmanes i pocs recursos fan que es replantegin noves estratègies. Tanmateix, tot i aquestes inclemències, el treball en equip fa que aquella escola sense recursos materials pugui ser una escola rica amb persones i amb idees innovadores, per oferir una educació pública i de qualitat. Aquest és un film de l’any 1999 rodat a l’Estat francès. És una ficció o una realitat actual? Podem trobar escoles com aquestes aquí? És impossible? Després de veure la pel·lícula, iniciàvem el debat amb aquests dubtes, no amb la finalitat de trobar-hi solucions aïllades, sinó per reflexionar-hi i, si calia, obrir més debats formulant-nos més preguntes. Va quedar palès que situacions com aquestes també es donen al nostre país, però queden amagades o poc visibles dins el nostre sistema. Creiem fermament que hi ha una connexió entre els problemes de la societat i els problemes de l’escola, i podríem caure en discursos estèrils sinó ho valoréssim, ja que no podem aïllar-nos

Escola de formació Miquel Porter i Moix

7
del que passa dins del sistema educatiu sense valorar el que passa en la nostra societat. Després del debat, vaig explicar la nova Llei de Serveis Socials, aprovada feia pocs dies dins el Parlament de Catalunya (us la podeu descarregar a: http://www.parlament.cat/activitat/llei/12_2007.doc), juntament amb un petit resum de les Polítiques Socials. Ens estem encaminant cap a una privatizació dels Serveis Socials, sobretot en l’àmbit de la dependència i la gent gran? Quin model de Serveis Socials volem? Per a qui? Per a uns quants o per a tothom? Un dels principis clau de la nova Llei és la configuració del dret a l’accés als serveis socials com un dret subjectiu de caràcter universal, per a tots i totes, basat en la subsidiarietat. Aquest és un gran avenç que no s’ha de quedar en la llei, sinó que ha d’arribar a la ciutadania i, per sobre de tot, als i les professionals que hi treballen. El desbordament i l’exigència política, social i ètica dins els Serveis Socials és una realitat, els treballadors i treballadores ho constaten, i això repercuteix en tots, en la mare que busca un ajut, en el jove que busca una prestació o en la família que no té suficients recursos per pagar una residència als avis. Sorgí un debat interessant: cal que la població es mobilitzi i creï recursos propis per fer front a les necessitats bàsiques, com crear cooperatives d’habitatge o el que cal és fer pressió a les Administracions? Sabem quins són els nostres drets dins el sistema de serveis socials? Significa un canvi de legislació un canvi real? Cal aportar propostes a treballar, sol·licitar al sistema i als partits polítics canvis i pressupostos, mobilitzar-nos i unir-nos per fer-hi front. Amb el debat i la pel·lícula confirmem que ens hem d’apropar a les diferents realitats i fer un treball d’equip basat en la solidaritat i la lluita; no només en l’àmbit escolar, ni dels serveis socials, sinó que també al Sindical, i per suposat, a nivell al més personal, des de casa fins al carrer. *L’Esther Toran és Treballadora Social al CAS de Sants, amb població toxicòmana, i a ABITS, l’Agència per l’Abordatge Integral del Treball Sexual. Ha treballat com a Tècnica d’Immigració, dinamitzadora a Casals de Joves en risc social i en un projecte comunitari d’una entitat juvenil a Anglaterra. Va nèixer en una porteria d’una escala de veïns, i per ella els canvis vénen de la petita escala a la gran, confirma que les petites accions són les que fan els grans canvis.

8

1 de desembre: punt i seguit
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El passat dia 1 de desembre, l’Espai Jove de la Intersindical-CSC va sortir al carrer, juntament amb gran part de la societat catalana a cridar ben fort que volem tenir el dret de decidir. L’Espai Jove marxàvem darrera la pancarta del sindicat nacional i de classe que representa la Intersindical-CSC, amb el lema “Els i les treballadores n’estem farts”, perquè, a l’hora de la veritat, som nosaltres, els fills de les classes populars, els qui sempre acabem rebent, i, en el cas del desgavell en infrastructures que pateix el Principat, avui dia, les perjudicades, les que veiem com un dia més arribàvem tard als nostres llocs de treball, les qui perdíem hores de la nostra vida en estacions de tren i embussos a la carretera, érem les de sempre, els i les treballadores d’aquest país. Per aquests motius, creiem que els veritables protagonistes d’aquella mobilització havien de ser les classes populars d’aquest país, però com ens esperàvem, no han faltat els oportunistes de torn amb la vista posada en les eleccions espanyoles del mes de març, quan, a l’hora de la veritat, aquest desgavell, aquesta venda del país, l’han fet quan han estat al govern, i el segueixen fent els que ara hi són. Sincerament, esperem i creiem en la capacitat de les coordinadores de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) de saber abanderar la gran mobilització celebrada el passat 1 de desembre i no deixar que altres s’enduguin tot el protagonisme. Cas apart ens mereixen les delegacions catalanes de les centrals sindicals espanyoles, que no van voler sumarse a la mobilització i fins i tot es van permetre el luxe de criticar-la. Els seus motius tindran, però amb les seves crítiques semblava que volguessin dir a les treballadores i treballadors catalans: “no teniu dret a queixarvos, ajupiu el cap i seguiu pagant!”. Com a sindicats, la seva obligació era ser al carrer, perquè les directament afectades eren aquelles que diuen defensar. Ja se sap que, en això de principis, aquests sindicats espanyols fa temps que els van perdre, o més ben dit, els van canviar per mantenir el seu status de gestors oficials de la precarietat, això sí, molt ben pagats El temps ha de posar al lloc que li correspon a cada agent social del país i en el cas del sindicalisme, s’està arribant a l’esgotament d’un model sindical concret, el de la gestió de la precarietat, formant part de l’engranatge capitalista al servei dels patrons. Des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC ja fa temps que ho anem dient: l’únic sindicalisme vàlid per a les classes populars és aquell que va més enllà de la mera relació laboral pactista, és aquell que agafa la iniciativa i li disputa quotes de poder al capital, aquell que se solidaritza amb els diferents pobles del món cansats de tanta opressió, aquell que treballa colze a colze amb les organitzacions socials del país per l’autodeterminació dels Països Catalans i la justícia social. 1 de desembre, punt i seguit, ara cal treballar per enfortir estructures nacionals vàlides, per fer passes importants per poder arribar a decidir i pel dia de després d’haver decidit, des d’una òptica nacional i a favor dels interessos de les classes populars dels Països Catalans. La millor eina a esmolar és la del sindicat nacional i de classe, la Intersindical-CSC.

Països Catalans

9

Nou material de l’Espai Jove,
la punta visible de la formació
Espai Jove de la Intersindical-CSC
Fa menys d’un mes que han sortit d’impremta dos nous quaderns de formació de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, amb el títol “Diccionari laboral” un i “Negociació col·lectiva i mobilització” l’altre, que confirmen l’aposta ferma de l’Espai Jove contra el buit formatiu que pateix el jovent en matèria sindical i laboral del nostre país. El “Diccionari laboral” no deixa de ser un recull de paraules i sigles relacionades amb l’àmbit del treball, on podem trobar des de la definició de quitança fins al significat de les sigles INSS. No volem ser agosarats, per això creiem que és una primera edició, que al llarg d’una vuitantena de pàgines va desglossant aquelles paraules que s’han considerat més importants i d’ús més habitual entre els treballadors i les treballadores. Tanmateix, però, malgrat ser força complert, som conscients que en un futur s’haurà d’anar actualitzant i completant. El segon, “Negociació col·lectiva i mobilització”, és una aproximació a la realitat de la negociació col·lectiva, les seves particularitats i les possibles vies de solucions en benefici dels treballadors i les treballadores. Aquest llibret té el valor afegit de ser el complement perfecte al quadern editat anteriorment sobre negociació col·lectiva, on s’apuntaven les línies marc de negociació per a l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, però on hi mancava la possibilitat de desenvolupar-ho en els nostres centres de treball, mancança superada des de l’edició d’aquest nou llibret. L’edició d’aquests llibrets no deixa de ser el reflex del treball que des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC s’està portant a terme en l’àmbit formatiu. Aquest àmbit sempre l’hem considerat puntal per l’opacitat i la manca de coneixements de la normativa que existeix, que no oblidem que és una de les causes més perilloses en l’erosió de la ja delicada situació laboral dels i de les joves. Aquests quaderns són el complement perfecte a les diferents accions de caràcter formatiu que, des de l’Espai Jove, s’estan duent a terme, des d’escoles de formació fins a jornades puntuals, que en la seva suma global volen ser l’eina dels i de les joves per a fer front a les adversitats del dia a dia en el centre de treball, intentant transformar d’aquesta manera les dinàmiques actuals i creant unes altres perspectives pel futur. En resum, cal dir que aquests dos nous llibrets són un petit pas més de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC per a la consolidació d’un sindicalisme nacional i de classe en el nostre país, però també ens mostra que encara hi ha molt treball per endavant i que de ben segur es farà entre tots i totes.

Formació

10

La queixa sobre la Inspecció de Treball passa al “Defensor del Pueblo”
Espai Jove de la Intersindical-CSC
Podem parlar d’història inacabable o sense fi, però el Cas Xauxa i la Inspecció de Treball, desgraciadament, està donant molt de si. Érem conscients que presentar una queixa davant del Síndic de Greuges era més una acció encarada a una solució per a futurs problemes semblants, que no pas pel cas en qüestió. Però tristament, ni per això ha servit anar davant el Síndic. La sorpresa arriba quan, des de la Sindicatura, ens fan arribar una carta on indiquen que ells no tenen potestat per intervenir, ja que el tema a tractar, la Inspecció de Treball, és una qüestió depenent de l’Estat i que, per tant, és el ”Defensor del Pueblo” qui ha d’estudiar la queixa. Afegeixen que, des de la Sindicatura, se’ls hi farà arribar l’expedient. És aquí on ens trobem amb el mur de l’estat: per parlar de l’òrgan que procura i vetlla pels treballadors i les treballadores a Catalunya, s’ha d’anar a Madrid (a la Metròpoli), on, allunyada de la nostra realitat, s’ha de decidir el que ens convé i el que no. Amb el temps, rebem una carta de l’òrgan estatal, en idioma oficial per a tots els espanyols, indicant que han rebut l’expedient i que a partir d’ara començaran a estudiar la queixa feta des de L’Espai Jove de la Intersindical-CSC, en relació a la Inspecció de Treball. Afegeixen que, en un temps, rebrem una resposta a la nostra queixa. No hem d’oblidar que el titular d’aquest òrgan estatal és Enrique Múgica Herzog, que pot ser acusat de moltes coses, però mai de no ser un bon defensor del poble espanyol, amb tot el que això comporta. Tant és així que la resposta que esperem d’aquest organisme estatal no serà molt positiva als interessos de les demandes de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. En aquest moment, encara estem a l’espera que ens donin una resposta, més enllà de la carta estàndard sobre que han rebut l’expedient, tot i que ja han passat uns mesos des de la primera carta. Encara que no n’esperem bones notícies, creiem que ens mereixem una resposta. Tota l’experiència adquirida durant aquest procés ha servit perquè, des de l’Espai Jove de la IntersindicalCSC, reafirmen la nostra denúncia a la desprotecció que pateixen els treballadors i les treballadores, al nostre país, ja que tots els òrgans que teòricament han de vetllar per la seva protecció es desentenen a la més mínima i es renten les mans, tancant l’expedient o enviant-lo a d’altres organismes. També fa que reafirmem que, tot i que puguem tenir una resposta positiva del “Defensor del Pueblo“, no canviarem la nostra convicció de la necessitat, cada com més important, de dotar-nos d’estructures pròpies. Malgrat tot i com bé va apuntar Manuel de Pedrolo, hem après que “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res”. Nota: aquest article segueix l’article “Esperant la Inspecció de Treball”, publicat a l’Enclusa Digital número 0.

Drets laborals

11

87 anys de l’assassinat de

Opinió

Francesc Layret
“Ja estem cansats de fer de comparses perquè damunt les nostres espatlles, i amb l’amor a Catalunya només als llavis, s’enfilin als ministeris i des d’allà dalt ens diguin: Catalans, no és aquesta l’oportunitat del nostre problema. Hem d’ajornar les reivindicacions de la nostra terra.” “El món està dividit en dues classes enemigues: la classe dels que posseeixen i la dels qui no res tenen (...), a l’extrem a què hem arribat, el problema social no es resol amb pal·liatius, suavitats, ni draps calents. No ho resoldrem amb les pensions obreres, assegurances socials, augments de salaris, disminució de la jornada de treball, etcètera. Tot això està molt bé, però no resol el punt fonamental (...). I el punt fonamental és un traspàs del poder.”

Roger Bujons, secretari d’Organització
El passat 30 de novembre es compliren 87 anys de l’assassinat de l’advocat barceloní Francesc Layret, el qual destacà per la seva defensa incondicional de la classe treballadora. És en aquest sentit que, any rere any, la Intersindical-CSC recorda la seva figura cada primer de maig, tot concentrant-se a la barcelonina Plaça Goya, just als límits de l’Esquerra de l’Eixample, on s’hi troba una escultura que recorda la seva figura, a escassos quatre carrers d’on fou assassinat. Al llarg de la seva vida, participà en infinitat d’alternatives, com ara la fundació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el seu paper de diputat dins de l’àmplia Solidaritat Catalana o bé en la fundació del Partit Republicà Català. En la seva faceta de polític, destacà en la seva denúncia de la repressió posterior a la històrica i exitosa vaga de La Canadenca. Respecte la seva tasca d’advocat, aquesta fou ràpidament reconeguda per la CNT i per la Unió de Rabassaires de Catalunya, a qui portà múltiples casos amb uns considerables resultats. Fou precisament en aquest context, en dirigir-se a demanar explicacions per la detenció i deportació d’una trentena de sindicalistes i polítics d’esquerres de renom, a la presó de Maó, quan fou assassinat per pistolers a sou de la patronal, en sortir de casa seva. Mai s’acusà ningú per aquest assassinat, si bé totes les sospites apuntaren ja en el seu moment a una ordre directa del general i governador civil Martínez Anido. Layret fou una de les múltiples vides que s’emportà per davant el terrorisme patronal, representat al llarg

d’aquells anys per l’autoanomenat “Sindicat Lliure”, amb fortes vinculacions amb el poder militar, i organitzat per a donar resposta al creixement del sindicalisme combatiu, representat aleshores per la CNT. A tall d’exemple, tres anys més tard, i també a Barcelona, moriria a mans d’altres pistolers el brillant dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí, “El noi del sucre”. Després d’haver transcorregut tots aquests anys, crec que és important aprofitar aquesta efemèride per recuperar-lo per a les noves fornades de joves, com a persona compromesa amb la nostra terra i amb la defensa del moviment obrer i camperol en uns anys intensos i convulsos que sols s’estroncaren amb la victòria militar feixista. Layret, que necessità crosses des de ben menut per una paràlisi que el deixà sense poder caminar per si sol, és un de tants altres símbols de la tenacitat i el compromís amb les lluites per assolir una societat veritablement justa i democràtica. Cal, doncs, seguir rescatant de l’oblit a Layret, Seguí, el CADCI, Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC) i tantes altres persones i espais anònims que donaren el bo i millor d’ells mateixos, per a prendre consciència que els Països Catalans mai hem estat un poble mesell i que els treballadors i treballadores no ens trobem alienades.

12

Opinió

50
Gerard Rabat, membre de l’Espai Jove

1958-2008:

anys d’història

anys de lluita

Malgrat no estigui a primera línia de la informació dels grans mitjans, aquest 2008 se celebra el 50è aniversari del SOCC, Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya - Solidaritat d’Obrers de Catalunya (a partir de 1961, Solidaritat d’Obrers de Catalunya, SOC), embrió del que actualment és la Intersindical-CSC. Mig segle d’història que no amaga les dificultats de desenvolupar un sindicalisme nacional i de classe en el nostre país, ja sigui en temps de dictadura o en democràcia, però una efemèride que en si mateixa ja és una petita victòria, l’haver pogut aconseguir mantenir una estructura sindical pròpia. Aquesta és una celebració que ha de remoure la consciència social i nacional de molta gent. Tant d’aquella que nega la possibilitat d’un sindicat propi català, com d’aquella que nega la història del sindicalisme nacional i de classe, que no oblidem que ja a principis del segle XX tenia un bon exponent amb el CADCI, però que des de la dictadura franquista va ser desactivat i, amb la democràcia, esborrat. La Solidaritat d’Obrers de Catalunya que neix en la negra nit de la dictadura, davant la necessitat d’organitzar els treballadors i treballadores catalans per a poder fer front a les agressions que patien tant a nivell sociolaboral, com nacional. I 50 anys desprès, aquest cop amb el nom de Intersindical-CSC i en democràcia, ens trobem en les mateixes agressions que el 1958.

Les diverses etapes d’aquest sindicat, entre divisions, fusions i reestructuracions, fa que des dels seus primers passos, de la mà d’entre d’altres en Xavier Casassas, hagi canviat de nom i de forma, però que en el fons segueixi en els principis d’estructurar el sindicalisme nacional i de classe arreu del país, superant d’aquesta manera la supeditació a organitzacions alienes a la nostra realitat. És molta la gent que ha treballat a diferents nivells per desenvolupar el sindicalisme nacional i de classe arreu de la nostra geografia, des de la SOCC fins a la Intersindical-CSC. ja sigui amb la feina feta en els temps de la dictadura o el dur treball de regeneració en els temps crítics de finals dels ‘80 i principis dels ’90. Aquesta feina, però, molts cops no s’ha vist reconeguda o fins i tot, des d’alguns sectors, s’ha menyspreat. Ara, al 2008, toca recordar la història, agafar els bons moments i aprendre dels errors, per a què els propers 50 anys serveixin per aconseguir que el sindicalisme nacional i de classe sigui l’eina dels treballadors i de les treballadores per a poder afrontar les dificultats sociolaborals dels Països Catalans. Que aquest any serveixi per homenatjar a persones com Xavier Casassas, Miquel Porter, etc.. que tant han aportat al sindicalisme nacional i de classe.

13
Noms propis

MariaMercè Marçal
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” Espai Jove de la Intersindical-CSC
(amb l’ajut del web de l’Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC): www.escriptors.cat) De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Tanmateix, influïda pel moviment de la Nova Cançó, comença a escriure els primers versos en català. Durant la dècada dels setanta (una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu) participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen joves escriptors. Promou també la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i dóna suport a empreses de traducció. El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Aquesta immersió la inicia el novembre de 1976, quan s’afilia al PSAN i forma part del seu comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit, el març de 1978. Just en aquesta època, publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN a les eleccions, per la circumscripció de Lleida. Amb la publicació del poemari Bruixa de dol, comença a fer-se coneguda com a feminista i dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores, dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional el 1992. Lluïsa Julià: “I és que la lluita per la presència de les escriptores i de les dones en general en una societat imminentment patriarcal ha estat una constant en la seva trajectòria viatl, fins tal extrem que semblava espolejar-la en la seva lluita contra l’enfermetat.” “Escriptora en lluita”, El Pais, 6 de juliol de 1998

espaijove@intersindical-csc.cat

www.lespaijove.cat