You are on page 1of 12

2

Dona i treball:
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El 8 de març se celebra, un cop més, el dia de la dona treballadora. És el dia en el que totes i tots recorden que existeixen uns desigualtats socials tan sols per raons de sexe i gènere; unes desigualtats que al llarg dels anys comencen a superar-se, en alguns aspectes, però amb les que encara queda molt camí per arribar a superar completament i assolir així la igualtat real. Les dones han anat guanyant espais i empoderament gràcies a les reivindicacions dels moviments feministes que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. El feminisme com a teoria es diu que apareix amb la Il·lustració. Fins al moment, havien existit algunes manifestacions de diferent tipus, però no és fins la

8 de març de 2008

molt camí per recórrer, encara
Il·lustració que es planteja com a teoria i com a moviment la situació de subordinació de la dona, a causa de la seva condició. Aquest moviment feminista il·lustrat sorgeix com a resposta a la mateixa Il·lustració, que amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà marcava l’existència de dos espais: un de públic i polític, que pertanyia de manera “natural” als homes, i un de privat, destinat a les dones. Així, aquest moviment feminista critica aquesta suposada subordinació natural de les dones, que suposa una exclusió de l’esfera pública, i reclama la igualtat entre homes i dones. Al segle XIX, el feminisme s’internacionalitza, coincidint amb una època de liberalisme i implantació del

3
“Durant el segle XIX, sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista, que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a vot per a les dones i l’accés als poders públics”
capitalisme. Les dones de classe treballadora es veuen obligades a accedir al mercat laboral cobrant sous inferiors als homes i treballant jornades interminables, sense cap mena de condicions. D’altra banda, les dones burgeses es troben tancades a casa i totalment relegades als seus marits. En aquesta època, sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista, que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a vot per a les dones i l’accés als poders públics. Sobretot destaca als Estats Units i a Anglaterra, on els moviments feministes es consoliden tant teòricament com en mobilitzacions. És durant aquesta època que ocorre el fatídic fet que celebrem cada 8 de març, un incendi en una fàbrica tèxtil de Nova York, on moriren 123 dones pel fet que els amos tancaven les portes de les fàbriques per evitar robatoris i no van poder salvar-se, en produir-se l’incendi. Amb l’assoliment del dret a vot i l’espai públic, sembla que el moviment feminista es desinfli. Tanmateix, als anys 60 comença la “segona onada de feminisme”, que té com a eixos centrals la creació del concepte de “patriarcat” i la seva crítica i el lema “allò personal és polític”, que vol visualitzar els problemes que afecten a les dones en l’esfera privada. En aquesta època es desenvolupen diverses corrents feministes, entre les que hi destaquen el feminisme liberal, el feminisme radical i el feminisme socialista. Cada una d’aquestes corrents parteix de posicions polítiques i metodològiques pròpies, però totes tenen un comú denominador: es reclama l’ampliació de drets, la plena igualtat, la reivindicació d’una sexualitat lliure, la denúncia de la invisibilitat del treball domèstic i la denúncia dels estereotips.

“Als anys 60 comença la ‘segona onada de feminisme’, que té com a eixos centrals la creació del concepte de ‘patriarcat’ i la seva crítica”

4
Segueix existint una segregació ocupacional molt marcada i sembla que hi hagi una llei tàcita sobre algunes feines, desenvolupades exclusivament per dones o per homes. En aquest sentit, el sector serveis està ocupat principalment per dones, molt per sobre que els homes, mentre que, dins la indústria, les dones es troben tan sols en el sector tèxtil. Sembla que la societat, en incorporar la dona al mercat de treball, ho ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit domèstic i que, per tant, eren “naturalment” més fàcils per a elles. Així, trobem que les dones ocupen majoritàriament feines destinades a la cura de les persones, la confecció, la neteja, etc. Alguns d’aquests sectors ofereixen feines molt menys estables que d’altres, o sigui que no ens ha d’estranyar quan les dades ens diuen que les dones segueixen patint molt més la temporalitat laboral, els contractes parcials i sous més baixos.

A partir d’aquestes corrents va sorgir la “tercera onada feminista”, que es caracteritza per una multiplicitat d’enfocaments i postures. No explicarem aquí totes les postures existents avui en dia respecte al feminisme, però sí que volem assenyalar que, en el sector laboral, tot i haver avançat en certes reclamacions, encara existeix desigualtat pel que fa als sous, l’abús sexual al treball, taxes d’atur més elevades, etc. Vegem-ne algunes dades. En els darrers anys, tot i que ha augmentat la taxa d’activitat de les dones, aquesta encara es troba bastant per sota dels homes (20 punts de diferència). Pel què fa a la taxa d’ocupació, tot i que en els darrers anys les dones s’han anat incorporant en el mercat laboral, encara representen el 47% de la població ocupada, i, pel que fa a l’atur, encara segueix sent superior l’atur femení que el masculí i, a més, són les dones les qui pateixen més l’atur de llarga durada (més de 12 mesos).

“Sembla que la societat, en incorporar la dona al mercat de treball, ho ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit domèstic”
Podríem seguir enumerant molts altres elements de discriminació, alguns de més visibles que altres a través de les dades, però volem deixar la idea clara que la igualtat real al treball no s’ha assolit. Les dones, tot i estar plenament incorporades al mercat laboral, ho fan en condicions d’inferioritat, tant a nivell de possibilitats, com de condicions. Així doncs, cal seguir treballant perquè les empreses prenguin un compromís real per assolir la igualtat al treball, tant en salaris com en condicions, perquè les polítiques públiques regulin la conciliació laboral i familiar de manera real, així com mesures per evitar l’assetjament laboral i la discriminació, entre d’altres; cal seguir treballant també per acabar amb la segregació ocupacional... En definitiva: queda molt per fer.

“Tot i que ha augmentat la taxa d’activitat de les dones, aquesta encara es troba 20 punts per sota de la dels homes”
Per accedir a llocs de treball, segueix sent més complicat per les dones que pels homes, ja que a les dones se les hi exigeix més nivell de formació per accedir als mateixos llocs de treball. A més, les dones amb formació bàsica tenen moltes més dificultats per accedir a llocs de treball que els homes amb la mateixa formació.

5

Sindicalisme al segle XXI
Marc Faustino, assessor laboral
El passat 26 de gener, l’Espai Jove de la Intersindical-CSC va participar, juntament amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), al Fòrum Social Català, celebrat a Barcelona. Aquesta participació va consistir en la realització d’un seminari, sota el títol de “Sindicalisme al segle XXI. Construint un marc propi de relacions laborals als Països Catalans”. Durant el seminari vam poder abordar la tipologia de sindicats existents, tenint en compte la seva posició davant el capital i l’àmbit territorial. Seguint aquesta tipologia, es va definir el sindicalisme que representa la Intersindical-CSC com a sindicalisme nacional i de classe, un sindicalisme de confrontació en defensa dels interessos de la classe treballadora i nacionalment català, tenint en compte que la Intersindical-CSC associa, en el seu ideari, la lluita per a la defensa de les classes populars i per al dret a l’autodeterminació del poble català, entenent aquest com el que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Al seminari, també es va parlar del desprestigi que, en l’actualitat, tenen les estructures sindicals d’àmbit estatal i, en general, del món occidental, i que el model sindical que representen està arribant al

Fòrum Social Català

Construint un marc propi de relacions laborals als Països Catalans
seu esgotament. Així doncs, el sindicalisme de gestió i del pacte constant cada cop es veu més incapaç de poder influir en les decisions econòmiques que es prenen a nivell mundial i sovint les seves decisions són vistes per les treballadores com a traïcions als interessos dels que diuen defensar. En contraposició a aquest model, s’aposta per un sindicat que sigui capaç d’articular un discurs realista, però al mateix temps valent i que sàpiga conjugar la defensa dels interessos en els llocs de treball amb l’avenç cap a una societat més justa.

“La Intersindical-CSC associa la lluita per a la defensa de les classes populars i per al dret a l’autodeterminació del poble català”
Finalment, al llarg del seminari, també es va defensar la necessitat d’enfortir aquelles estructures que representen i associen la lluita social amb la nacional, per fer front a la globalització que ens proposen les classes dominants i les estructures estatals que els hi donen cobertura.

6

El Comitè de Descansos manté el pols a l’Ajuntament de Barcelona
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El passat 9 de febrer i durant aquesta setmana del 3 al 7 de març, els i les conductores de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han tornat a sortir al carrer, en el marc del conflicte que des d’uns mesos ençà els enfronta amb la direcció d’aquest ens públic i amb el consistori municipal. La polèmica rau en el desacord existent dins d’aquest col·lectiu, amb un conveni aprovat en el seu moment sense el vistiplau dels i les conductores d’autobusos, i especialment en la constant negativa de la direcció de TMB d’escoltar les demandes de la majoria del Comitè d’Empresa, encapçalat per la Confederació General del Treball (CGT), un fet que suposà un enduriment de les postures dels i les treballadores, que saltaren a la llum pública amb les vagues realitzades a tombants d’any i que han tornat a succeir-se a principis de març, tot aprofitant la campanya electoral de les eleccions espanyoles. persones que s’atreveixen a fer posicionaments de força un cop esgoten la via de la negociació. En aquest sentit, la mobilització que estan duent a terme des d’aquest col·lectiu, on destaca la solidaritat i cohesió interna mostrada fins al moment, ha topat amb la cara més amarga dels poders públics, ja que l’Ajuntament de Barcelona ha realitzat una contundent ofensiva mediàtica, policial i repressora contra els i les vaguistes, una vegada han vist com la situació se’ls hi escapava de les mans. La resposta de TMB a aquesta manifestació no ha estat altra que castigar 24 treballadors, gens triats a l’atzar, amb sancions que van dels 15 dies als 6 mesos de suspensió, acusats de faltes “de caràcter molt greu”, en el marc de les jornades de vaga. Després de posar traves a la negociació, de manipular les reivindicacions laborals, de desinformar als mitjans de comunicació, de valdre’s del pactisme dels sindicats UGT i CCOO al marge del Comitè d’Empresa o de donar via lliure als excessos policials, la direcció de TMB opta directament per la persecució d’aquella gent que no ha fet res més que valdre’s de les eines de les que sempre s’ha dotat el sindicalisme. A aquestes alçades, la dignitat de classe és la millor resposta al despotisme patronal, que s’hauria de plantejar la seva negativa a seure a negociar durant tot el 2007.

Vagues i lluites

“L’Ajuntament de Barcelona ha realitzat una contundent ofensiva mediàtica, policial i repressora contra els i les vaguistes”
5.000 persones i un ampli ventall d’organitzacions, sindicats (entre els quals, la Intersindical-CSC) i col·lectius catalans i d’arreu de l’Estat espanyol respongueren a la crida del Comitè de Descansos, el 9 de febrer, en suport a la lluita dels i les treballadores, popularitzada amb l’eslògan dels “2 dies” de descans setmanal, que és un dels pilars de les seves reivindicacions per disposar d’unes millors condicions laborals. Qualsevol persona pot pensar que 5.000 persones no són moltes o, fins i tot, que no tothom disposa de dos dies de descans setmanal, però aquest conflicte, com tants d’altres, pren la seva major envergadura davant de la vulneració de drets que sistemàticament afronten aquelles

@

+ info: http://comitedescansos.blogspot.com/

7

La comunitat educativa rebutja el Document de Bases per a la LEC
“La possibilitat d’una gestió privada dels centres públics, el reforçament de les direccions dels centres, la desregulació de les relacions laborals o l’aposta per l’escola concertada són algunes de les qüestions que han aixecat més polseguera”
De la mateixa manera, els sindicats critiquen a la conselleria per haver obviat el debat amb la comunitat educativa, tot incomplint els compromisos del Pacte Nacional per l’Educació, i fins i tot l’acusen de tenir redactada ja una proposta de llei. L’ambigüitat del document, que omet tota previsió econòmica, ha disparat els senyals d’alarma de la comunitat educativa, que exigeix en primer terme la retirada d’aquest document. Finalment, el conseller Maragall, després de minimitzar la jornada de vaga, fixar uns serveis mínims considerats abusius pels sindicats i insinuar la “desinformació” duta a terme per les organitzacions convocants, ha cedit a la pressions i ha acceptat una ronda de converses. Tot i això, ha fet constar que no té intenció de fer-se enrere amb les línies marc que es dibuixen al llarg de la proposta. Caldrà estar atents i atentes a com evoluciona aquesta qüestió, per tal de defensar i potenciar l’ensenyament públic i de qualitat.

Vagues i lluites

Espai Jove de la Intersindical-CSC
La comunitat educativa ha fet pinya davant el Document de Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), presentat per la Conselleria d’Educació principatina mesos enrere i ha manifestat el seu rebuig en una concorreguda jornada de vaga i mobilitzacions, el passat dijous 14 de febrer, que es feren visibles a ciutats com ara Barcelona (unes 50.000 persones), Tortosa, Lleida, Girona o Reus. Els principals sindicats d’ensenyament, recolzats per diferents organitzacions estudiantils, denuncien que la proposta presentada per Ernest Maragall responsabilitza la tasca docent de la situació del sistema educatiu i opta per mesures que afavoreixen la privatització de l’escola pública i la desprotecció del professorat. La possibilitat d’una gestió privada dels centres públics, el reforçament de les direccions dels centres, la desregulació de les relacions laborals o l’aposta per l’escola concertada són algunes de les qüestions que han aixecat més polseguera.

“Caldrà estar atents i atentes a com evoluciona aquesta qüestió, per tal de defensar i potenciar l’ensenyament públic i de qualitat”

@

+ info: http://www.intersindical-csc.org/joves/ documents/valoracioLEC.pdf

8

Jornades de valoració de les polítiques d’habitatge
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El passat 21 de desembre es va aprovar la Llei pel Dret a l’Habitatge, precedida per un Pacte Nacional per l’Habitatge que havia estat aprovat al mes d’octubre del 2007, amb l’acord de constructores, partits polítics i alguns agents socials. Juntament a això, el 2007 havia estat aprovada una Llei del Sòl i s’havien començat a aplicar altres mesures de regulació de l’habitatge. Aquestes lleis i pactes cal dir que han estat un pas endavant en el sentit de regular quelcom, ja que, fins fa 2 anys, l’Estat espanyol vivia, pel que fa a l’habitatge, en un mar de “tot és urbanitzable”, sense cap regulació, ni llei, ni res. Aquestes lleis i pactes poden ser, doncs, un intent de regular un estat de voràgine constructora, però no canvien el model estructural vigent, ja que, en cap cas, s’intenta capgirar la situació econòmica caracteritzada per un monopoli de la construcció concentrat en poques empreses i una especulació imperant. Per aprendre’n una mica més, el passat 16 de febrer, l’Espai Jove de la Intersindical-CSC vam celebrar unes jornades de formació sobre habitatge. En elles, un dels ponents, membre de l’organització V de Vivienda, va fer l’encertat símil del model de l’habitatge de l’Estat espanyol amb el joc del Monopoli. Igual que en el joc, a l’Estat espanyol el sòl està concentrat en unes poques mans (165 milions de metres quadrats pertanyen tan sols a 15 persones) i existeix l’anomenat G-14, un lobby de la construcció format per 13 immobiliàries, les més importants de l’Estat espanyol. Així doncs, igual que en el joc del Monopoli, les immobiliàries intenten acaparar el màxim de sòl per construir-hi habitatges i, quan ja no els hi queda sòl, comencen a fer hotels. Així, veiem que les ciutats capitals, com poden ser Madrid, Bilbao, València o Barcelona, estan començant a veure’s transformades en ciutats receptores de turisme, amb hotels de cinc estrelles que fan pujar encara més el preu dels habitatges i provoquen l’emigració dels seus habitants a altres ciutats de les corones de les ciutats.

Debat de l’habitatge

9
A Catalunya, veiem una economia totalment lligada a la construcció, fet que es reflecteix en què entre el 15 i el 20% del nostre PIB en depèn. Aquesta dinàmica no es canvia ni amb el Pacte Nacional per l’Habitatge, ni amb la Llei, ja que l’únic que s’aplica en ells són petites receptes per intentar salvar una situació desbocada. Alguna de les receptes que plantegen i que ja s’han vingut realitzant des de fa uns anys és la dels sortejos de pisos de protecció oficial, que en principi han de permetre a la gent amb menys recursos accedir a un habitatge. Però les coses no són tan fàcils, ja que, en aquesta modalitat, les persones més desafavorides en queden excloses, ja que, tant pels pisos de lloguer com de compra, s’ha de pagar una entrada que molta gent no es pot permetre, cosa que els obliga a haver de renunciar al pis. D’altra banda, cal assenyalar també que els preus dels pisos de protecció oficial no són tan “protegits”, ja que en tots els casos han estat uns preus acordats i concertats entre l’Administració i les promotores, per tal que aquestes últimes s’assegurin els beneficis. La Llei i el Pacte Nacional per l’Habitatge proposen algunes mesures que, en principi, podrien solucionar una part del problema, però que, plantejades com es plantegen, no ho faran. És la qüestió dels pisos buits. Els pisos buits podrien solucionar una part importantíssima del problema de l’habitatge, sobretot si fossin gestionats per l’administració o per cooperatives que permetessin als llogaters pagar, en funció del seu sou, un lloguer tou. Però la Llei, quan planteja la possible expropiació de l’usdefruit de la propietat d’un pis buit, se’l planteja en unes condicions que poc probablement es donaran. L’Administració, doncs hauria de seguir els següents passos: 1r: posarà uns inspectors de pisos buits, que esbrinaran l’estat de tots els pisos. Aquesta mesura no s’explica com s’aplicarà i totes sabem que enganyar respecte un pis és molt fàcil, ja que només tenint la llum donada d’alta pots dir que el pis està ocupat. 2n: un cop descobert el pis buit, es donaran dos anys al/la propietari/ària perquè llogui el pis. 3r: també s’oferiran ajudes per part de l’Administració al/la propietari/ària, per tal que rehabiliti el pis amb la condició que després el posi a lloguer. 4t. en el cas que el/la propietari/ària no hagi acceptat cap d’aquestes propostes de foment i tampoc hagi justificat el perquè el pis està buit, aleshores es procedirà a l’expropiació de l’usdefruit del pis, amb el qual l’Administració el posarà a lloguer directament, gestionant, a mode d’immobiliària, el lloguer del pis a un preu de protecció oficial. En tots els casos, podem veure que la persona propietària sempre en sortirà beneficiada.

“ En la modalitat de pisos de protecció oficial, les persones més desafavorides en queden excloses”
Un altre element de la Llei i el Pacte que voldríem destacar és la proposta que, en 20 anys, el 15% dels habitatges siguin de dotació pública. Això, en el cas de pisos de protecció oficial de compra, serà pràcticament impossible, ja que, tenint en compte que, al cap de 30 anys de tenir un pis de protecció oficial, aquest es pot desprotegir, difícilment arribarem mai a tenir el 15% d’habitatges de dotació pública, ja que sempre se n’estaran desprotegint. Aquestes són algunes de les qüestions de les que es parlen a la Llei i al Pacte Nacional, però que, insistim, no solucionen en cap cas el problema estructural. En aquest sentit, pensem que algunes mesures estructurals que s’haurien de començar a aplicar per solucionar, poc a poc, aquesta greu situació, serien:

10
- Que l’Administració impedís vendre sòl públic. - Que el preu del sòl es fixés no pel que tindrà en un futur, sinó pel que té en el moment. - Que es doni més participació social en els consells d’habitatges la creació de cooperatives d’habitatge de cessió d’ús. Aquest model de cooperatives, diferent al de cooperatives d’habitatges ja existents, s’inspira en el model Andel dels països nòrdics, on pràcticament el 30% dels habitatges d’aquests són gestionats per aquest tipus de cooperatives. El model Andel es basa en què el conjunt d’habitatges és propietat de la cooperativa i l’habitant paga, de manera vitalícia, un lloguer tou, que es calcula tenint en compte totes les situacions laborals, familiars, etc., i que pot anar variant al llarg dels anys si varien aquestes condicions. És un model que evita en tots els casos l’especulació, que mira per les persones i les seves situacions personals i que no busca l’enriquiment sinó el benestar col·lectiu. Una alternativa que comença a ser interessant per alguns municipis de Catalunya i que poc a poc esperem que pugui anar-se aplicant arreu del territori. Per saber-ne més, podeu consultar el llibret de formació que des de l’Espai Jove editarem, en un temps breu, sobre el Dret a l’Habitatge.

“El model Andel evita en tots els casos l’especulació, mira per les persones i les seves situacions personals i no busca l’enriquiment, sinó el benestar col·lectiu”
- Que els pisos buits i d’altres que es facin de nous puguin ser gestionats per cooperatives de cessió d’ús, pagant lloguers que signifiquin un 10-20% del sou de la llogatera. En relació a aquest darrer punt, la següent intervenció de la xerrada sobre habitatge va ser a càrrec d’una representant de Sostre Cívic, una associació que promou

11

Expedient 2084-2007, arxivat
Espai Jove de la Intersindical-CSC
S’ha acabat el camí de la queixa presentada al Síndic de Greuges i que va viatjar fins al “Defensor del Pueblo”. I és que, com diu literalment la carta, “...arxivem el present expedient”. El resultat no ens és estrany, ja que és el que esperàvem en aquestes circumstàncies. Per això tampoc ens hem quedat de braços plegats, sinó que hem seguit fent feina, partint del fet que la pitjor resposta, la pitjor lluita, és la que no es fa. Un argumentari tan dubtós com el “...La Dirección Provincial de la citada Inspección de Barcelona intentó en tres ocasiones recabar información de la empresa denunciada...” dóna prou pes al Defensor del Pueblo per arxivar l’expedient. Està vist que, amb només “intentar”, és suficient com per quedar satisfets de l’actuació de l’Administració, en aquest cas de la Inspecció de Treball, davant la vulneració de drets dels i les treballadores.

Drets laborals

“La futura Agència Catalana d’Inspectors parteix d’un fort dèficit de recursos i ens preocupa que sigui només una agència de cartró pedra per al compliment d’una promesa electoral”
Es cert que la nostra activitat, com a branca juvenil de la Intersindical-CSC, no és la d’anar presentant queixes al Síndic de Greuges, però en aquest cas, i davant la flagrant falta de voluntat d’actuar de la Inspecció de Treball en el cas Xauxa, trobàvem necessari l’actuació d’aquest organisme públic, que es defineix com el garant dels drets de la ciutadania davant de l’administració. També es ben cert que els motius que ens van portar a presentar la queixa encara existeixen, malgrat l’existència de l’acord bilateral entre l’Estat i la Generalitat, que estableix un “traspàs parcial”, amb la creació d’una Agència Catalana d’Inspectors de Treball, això sí, cogestionada entre les dues administracions.

El fet que des de la Generalitat es consideri una prioritat el traspàs en aquesta matèria demostra que és conscient de la problemàtica, motiu pel qual vam presentar la queixa davant del Síndic de Greuges. Però trobem que amb l’acció realitzada no acaba de donar amb la solució, ja que podem dir que s’han quedat mirant el dit, enlloc de la lluna. Tampoc ajuda el fet de trobar-nos davant l’estructura centralista del govern espanyol i els seus agents socials, que procuren en tot moment no trencar la unitat de mercat laboral (coneguda també com a “unidad nacional”) i que conseqüentment treballen amb força per tal de diluir qualsevol possible traspàs. No oblidem que el cos d’Inspectors de Treball que actua al nostre país pateix d’una greu mancança de recursos. Això fa que la futura Agència Catalana d’Inspectors parteixi d’aquest dèficit i ens preocupa que sigui només una agència de cartró pedra per al compliment d’una promesa electoral. Nota: aquest article segueix l’article “La queixa sobre la Inspecció de T reball passa al ‘Defensor del Pueblo’ ”, publicat a l’Enclusa Digital número 1.

12

Noms propis

Salvador Seguí,
el “Noi del Sucre”
“Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por” Espai Jove de la Intersindical-CSC
Salvador Seguí (Lleida, 1890 – Barcelona, 1923) ha estat un dels referents més carismàtics de la història del moviment obrer català. Destacà en els camps de la l’oratòria, l’estratègia, l’organització i la propaganda, per sobre de la teòrica, dins d’un ideari anarcosindicalista no dogmàtic i obert. La seva educació fou autodidacta, seguidor de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guardia, i va donar molta importància a la formació de les classes obreres des dels sindicats, ja que entenia la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors i treballadores com a armes revolucionàries. Als 17 anys ja fou empresonat per les seves activitats dins del Sindicat de Pintors de Barcelona (ell era aprenent de pintor) i ben aviat tingué les primeres topades amb els lerrouxistes. Tanmateix, fou a partir del 1910, amb la constitució de la Confederació General del Treball i la CNT, que Seguí s’integrà plenament en la lluita sindical. Ben aviat fou escollit secretari general de la CNT a Catalunya i, des d’allà, defensà un front sindical unitari amb la UGT i participà en nombroses vagues i mobilitzacions, fruit de les quals s’aconseguí la jornada laboral de 8 hores. En alguns casos demostrà el seu esperit pragmàtic en enfrontar-se a companys de sindicat més exaltats, com en el cas de la Canadenca, en què va defensar retornar als llocs de treball, un cop assolides les reivindicacions mínimes. Fou un ferm partidari de la unitat dels treballadors i treballadores de la Península Ibèrica, però això no li impedí mantenir un marcat esperit catalanista i criticà constantment la Lliga Regionalista, a qui acusava d’usar falsament les reivindicacions nacionals en favor dels seus interessos de classe burgesa. De fet, defensà la creació d’un partit obrer d’àmbit català. El 1922 fou nomenat secretari general del Comitè Estatal de la CNT, en una època de pistolerisme i lluita sanguinària del Sindicat Lliure. Ell sempre condemnà l’ús del crim polític i la violència, però el seu carisma entre les classes obreres i la simpatia que despertava entre l’esquerra burgesa el feien un personatge perillós. Per aquest motiu, fou tirotejat i abatut enmig d’un carrer de Barcelona, un assassinat que provocà una condemna gairebé unànime de la societat catalana i espanyola de l’època.

espaijove@intersindical-csc.cat

www.lespaijove.cat