You are on page 1of 1

EL PAíS, dijous 9 d'octubre de 2008 QUADERN / 3

URBÀ LOZANO Escriptor Ningú no és


profeta
“La societat valenciana MANUEL BAIXAULI

actual és molt sectària”


E
ns passa a tots: enaltim
algú perquè n’hem llegit
un llibre o vist una
pel·lícula o una exposició
JULI CAPILLA o sentit una composició musical

U
rbà Lozano (Alginet, que ens ha fascinat. Això ens em-
1967) és un enamorat de peny envers altres obres de l’au-
l’escriptura, un grafò- tor, i penetrem més endins del
man, en podríem dir, en el seu món atractiu. I un dia, per
sentit més amable i actualitzat del casualitat o no, se’ns presenta la
terme. No debades, és un assidu magnífica oportunitat de co-
entusiasta dels blocs —ell mateix néixer l’admirat en persona, de
en té un: http://ginjol.blogspot. tractar-lo, de parlar-ne ni que si-
com— i un dels pocs autors valen- ga uns minuts. I aleshores… Ales-
cians seleccionats en La catosfera hores la fascinació minva, dava-
literària 08. Primera antologia de lla progressivament o sobtada
blogs en català. Com a narrador, ja fins un territori pròxim, i la valo-
es va donar a conéixer ara fa uns ració del personatge assoleix ni-
anys amb una novel·la, La màqui- vells terrestres. Un somni es clavi-
na ronca (Premi Vila de Puçol lla.
2005) i un recull de narracions (Fe- Cap creador destacat no està
mení singular, Premi Vila de Teula- a l’altura de la seua obra. Per
da 2006). Ara acaba de publicar què? Perquè l’obra, confecciona-
Plagis, obra amb la qual va ser da pacientment, reiteradament
guardonat amb el Premi de Narrati- revisada i sotmesa a severa auto-
va Ciutat de València l’any passat. crítica, és una mostra del millor,
En Plagis el tren torna a ser un del més elevat que hi ha en aque-
element substancial de l’imaginari lla persona, una punta d’iceberg
literari d’Urbà Lozano. “El ger- de la seua personalitat i capacitat
men de la novel·la és un viatge de creativa. I, en canvi, quan el trac-
final de curs que vaig fer a Mallor- tem en persona, les paraules, l’as-
ca amb els meus alumnes. I, en pecte, els gestos de qui admi-
concret, naix a partir d’una excur- ràvem tant, desproveïts de la de-
sió en tren que vam fer a Sóller. El puració pacient a què sí que ha
trajecte té un paisatge molt bonic, estat sotmesa l’obra, ens sem-
amb la serra Tramuntana com a blem, si més no, imperfectes.
rerefons. El tren és també molt bo- Urbà Lozano, fotografiat en un carrer de València. / MÓNICA TORRES De prop, sense l’assaig previ i
nic, de fusta, i té una tradició turís- la premeditació, tots som vulne-
tica molt antiga. Jo sempre he tin- n’és conscient. Per damunt de tot, ce... I dins de la nostra tradició ho exempta d’una crítica àcida i, en la rables. I no sols intel·lectual-
gut una fixació pels trens, no sé per però, hi ha la voluntat de fer litera- ha fet Vicent Josep Escartí en mesura dels possibles, imparcial. ment: els símbols de bellesa
què. De fet, la màquina ronca que tura, i de gaudir-ne: “Hi ha dos Naumàquia, per exemple”. “La societat valenciana actual és creats pels media deuen molt als
dóna títol a la meua primera tipus de plagis en la novel·la. Hi ha Plagis és una història en què el molt sectària. Hi ha dos bàndols artistes que hi ha rere la càmera,
novel·la és un tren, i en Femení contrapesos i paral·lelismes in- protagonista, Carles Llorenç, es enfrontats. O eres de dretes o eres als dissenyadors de roba, als ma-
singular és un element fonamental terns. I també n’hi ha d’externs, de veu implicat en un frau literari (és d’esquerres. Si eres d’esquerres, quilladors… De prop, tot es des-
en uns quants contes. I llavors textos manllevats d’altres autors. el guanyador d’un premi al qual això pressuposa tota una sèrie de unfla. La realitat diu que tots
m’entren ganes d’escriure un conte En un moment donat pense: què no s’ha presentat) que té a veure, a característiques: catalanista, ecolo- som imperfectes, tot i que de ve-
en què el paisatge siga el del tren en puc fer, de tot aquest material? més, amb un passat quasi o pràcti- gista, antitaurí, feminista, prosaha- gades maldem per arribar molt
de Sóller”. Aquest va ser, doncs, el Seria possible tindre un discurs cament oblidat que li pot reportar rià, etc., etc.; i a l’inrevés, igual. Jo més enllà del que apunten els nos-
primer motiu inspirador, l’espurna propi a partir d’altres autors? greus problemes, com ara l’acusa- tenia la voluntat de fer una crítica tres límits.
que va engegar el procés de crea- Doncs sí que és possible. Ara bé, ció d’haver assassinat un antic d’algunes actituds intolerables, Per això ningú no és profeta a
ció. Però a aquest leitmotiv inci- els fragments s’hi encabeixen sense amor... Literatura i metaliteratura, com ara la dels sectors més reaccio- la seua terra. La proximitat ho
pient i inspirador li mancava enca- forçar el joc narratiu, s’adiuen a sí. Intriga policíaca i suspens, tam- naris, però també volia que hi ha- rebaixa tot. Potser per això hi ha
ra una altra espenta, algun altre l’argument. No es tractava d’ajun- bé. És, a més, el retrat d’una gene- guera un contrapès. Per això hi he artistes —Pynchon, Salin-
motiu que fes més consistent el tar fragments a la babalà, sinó de ració de valencians que van viure inclòs alguna crítica als progres, o ger…— que eviten fotos, entrevis-
projecte fins a convertir-lo en fer-ne un discurs homogeni. En al- en plena joventut el principi d’una als pseudoprogres. No és tan nociu tes i qualsevol aproximació al pú-
novel·la. “Quan torne de Mallor- gun esborrany, hi vaig comptar 82 decepció política. “Tots tendim a com el fatxa de tota la vida, però blic. Romandre ocult, o morir
ca, tinc la idea de fer el conte, el fragments plagiats. En la lectura pensar, sobretot quan arribem a qui es passa el dia de Salses a Guar- —manera eficaç de romandre
tenia en estat latent, però no em final, però, en vaig comptar una una certa edat, que la nostra joven- damar i de Fraga a Maó no fa cap ocult—, és la millor estratègia
vaig decidir a escriure’l, fins que quarantena. Això en cinema té un tut era millor o molt més sana que favor al redreçament cultural. Això per a esdevenir un mite. Tot con-
un dia, fent classe, m’hi vaig trobar nom específic, és allò que en diuen no la d’ara. La veritat, però, és que tampoc no pot ser, cal eixir al ca- tacte del creador amb el públic
amb un conte de Santiago Rusi- un cameo, un homenatge o reco- rrer i viure la realitat més propera”. devalua. S’equivoca qui afirma
ñol, Ocells de pas, que tenia exacta- neixement als autors o a les Una de les preocupacions més que hauria donat el que fóra per
ment els mateixos elements amb novel·les que he llegit i que m’han “Seria possible tindre un cridaneres i òbvies que trasllueix la fer-se una canya amb Shakespea-
què jo volia escriure el meu conte. agradat especialment”. novel·la d’Urbà Lozano és la que re, Bach o Rembrandt. El millor
I hi ha encara una altra font inspi- Plagis sorprén no tant per la discurs propi a partir al·ludeix a la situació del valencià. que podien haver dit Shakespea-
radora, que es va produir quan història que conta, entretinguda i “No tinc clar que l’estratègia del re, Bach o Rembrandt és a la
vaig rebre el premi de Teulada. Jo àgil, on la cruesa, la frustració i la
d’altres autors? Doncs qui està per la recuperació del va- seua obra, explícitament o entre
estava fent el discurs d’agraïment i bogeria d’alguns personatges són sí que és possible” lencià siga la correcta. El valencià línies.
quan vaig dir allò que se sol dir presentats amb un humor és l’element marcat. Parles castellà, On és, per tant, l’error? No en
estic molt content per estar ací intel·ligent que hi fa de contra- i pots ser de dretes, d’esquerres o els artistes, que, en general, no en
amb vosaltres, no m’esperava punt. Una història encabida en “Tots tendim a pensar de qualsevol cosa. Si uses el valen- tenen la culpa —n’hi ha, però,
aquest premi... pense, com que no una trama ben travada, escrita cià com a llengua vehicular, imme- que anhelen esdevenir mites i evi-
m’ho esperava? Si m’hi he presen- amb ritme i cohesió, amb un estil que la nostra joventut diatament se’t pressuposen un se- ten i falsifiquen la realitat, per
tat, és perquè esperava guanyar. I ben particular que se serveix de lla- guit de trets, com que has de ser manca d’intel·ligència o per infla-
em vaig dir: i si faig una novel·la tinismes, de jocs de paraules, de l’es-
era millor o molt més necessàriament d’esquerres, catala- mació d’ego—, no en ells, dic,
en què el protagonista siga algú til indirecte, col·loquial, de la rique- sana que no la d’ara” nista, ecologista, antitaurí, feminis- sinó en els admiradors, que mal-
que rep un premi per un conte que sa dialectal de tot l’àmbit lingüís- ta, agnòstic, antiimperialista, prosa- interpreten la realitat. La reali-
no ha escrit ell? Per un plagi!”. tic, de les repeticions, de les enume- harià, propalestí i, si molt convé, tat, ben llegida, no enganya. No-
Plagis és això, si més no d’entra- racions... “Això era molt perillós, i totes les èpoques tenen problemes. defensor d’un cràpula com Fidel més cal que observem el mite des
da. Un joc intertextual i metalitera- és una de les coses que més m’he La generació anterior a la nostra Castro. És a dir, un lot de tot o res, del terrat d’un edifici de quinze
ri explícit, ple de plagis, de textos treballat. Perquè si me’n passava, sembla sí que estava més polititza- sense matisos, ben proper al secta- plantes. O, ja que hi som, des
manllevats d’ací d’allà d’autors podia arribar a cansar. Ho he suavi- da, però si comptàrem els qui risme. O sectarisme, pur i dur. És la d’un avió. O simplement que el
més o menys clàssics, per bé que de tzat molt en la versió final. I crec diuen que van anar al Maig del 68, crida al gueto. L’estratègia, però, situem en l’espai i en el temps.
vegades no siga fàcil detectar-los que ha quedat una cosa prou pon- no hi cabrien, a París. A la segona no és recloure’s en el gueto. N’hi ha Quina influència té dins l’uni-
—n’hi ha que són una única frase, derada”. Plagis és també un còctel meitat dels anys vuitanta, nosal- que fan una política cultural de vers? Quin pes té al llarg de la
o unes poques paraules. Lozano de tècniques narratives diferents: hi tres érem una joventut una mica trinxera. Diuen: estic molt mala- història de la humanitat?
n’era conscient, de la dificultat de ha el conte, el monòleg interior, el decebuda, perquè el PSOE ja feia ment, però com pitjor estiga, mi- Després, és clar, ens ho po-
reconéixer-los, i per això ens desco- guió cinematogràfic, el text dialò- temps que havia guanyat, l’any 82, llor, perquè més em podré queixar. dem aplicar a nosaltres mateixos.
breix els escriptors homenatjats al gic, la novel·leta de lladres i sere- i ja s’havia produït el referèndum Jo crec que hem de tendir a la nor- Però que ningú no es desani-
final del llibre, en una nota explíci- nos... “Ara com ara, l’única mane- de l’OTAN, i això, vulgues que no, malitat. De totes les forces políti- me. La vida, val molt la pena
ta: Santiago Rusiñol, Martí Do- ra de ser original passa per trencar ens va marcar. Érem una genera- ques en podem aprofitar elements viure-la. No sols pels incompta-
mínguez Barberà, Jaume Fuster, la linealitat, pel fet de contar la his- ció un punt decebuda”. positius per a la causa del valencià, bles plaers quotidians que l’ame-
Josep Lozano Lerma, Jaume Ca- tòria des de punts de vista dife- En Plagis hi ha elements de crò- fins i tot els pocs que hi puga haver nitzen, sinó també per aquella be-
bré, Quim Monzó, Àlan Greus... rents, de la variació de la focalitza- nica política i històrica, però tam- del PP. Això seria un símptoma de llíssima obsessió per arribar molt
Hi ha, però, d’altres influències, de ció. Això no ho he inventat jo. Ho bé hi ha un retrat de la realitat so- normalitat. Hem de sumar-hi es- més enllà del que apunten els nos-
les quals potser ni l’autor mateix van fer Italo Calvino, James Joy- cial dels valencians d’avui dia, no forços”. tres límits.