You are on page 1of 16

TREBALL SOBRE HANNAH ARENDT I L'ESTAT

BREU BIOGRAFIA D'HANNAH ARENDT

Johanna Arendt va nàixer en 1906 en una família de jueus secularitzats prop de


Hannover. No pertanyia a una comunitat religiosa, però sempre es va entendre com jueva.

Als 14 anys ja havia llegit "Crítica de la raó pura" de Kant i "Psicologia de les
concepcions del món" de Jaspers. Va estudiar a vàries universitats germàniques
doctorant-se sota la tutoria de Karl Jasper, un amic que va mantenir tota la seua vida, amb
la tesi "El concepte de l'amor en Sant Agustí". Malgrat ella estudiès Filosofia li agradava
d'emprar el terme de teoria política quan treballava en aspectes no tan purament
filosòfics. En aquells temps va mantenir una relació sentimental amb el filòsof Martin
Heidegger, professor de 35 anys i pare de família, ella estudiant de 17 anys.
Es va casar el 1929 amb Günter Stern, i a l'exili amb Heinrich Blücher (gener de
1940), també exiliat però a causa de Stalin, doncs amb el seu primer marit va descobrir
que no tenia molt en comú.
Va acostar-se a la causa sionista estudiant la qüestió jueva de l'assimilació, que
considerava advenedissa. Amb el creixement del nazisme va estudiar la persecució jueva
i es va implicar en donar refugi a jueus exiliats. Al juliol de 1933 va ser detinguda durant
8 dies per la Gestapo. La persecució de jueus pel règim nazi s'havia recrudit, ella opina
que cal lluitar actívament contra aquest règim.Es va sentir desil·lusionada amb
Heidegger, que ja en 1933 ingressà en el NSDAP. Arendt repugna la "Gleichschaltung"
(«adaptació» al nou règim) de la majoria dels intel·lectuals, inclús d'alguns d'origen jueu.

Va haver d'exiliar-se. Passant per la República Txeca, Gènova i Ginebra, emigra


a França. En París, sense papers, torna a treballar per a una organització sionista, entre
altres coses, ajudant a joves jueus a fugir cap a Palestina. En 1937 se li va retirar la
nacionalitat alemanya, va ser apàtrida fins 1951, quan va aconseguir la nacionalitat dels
EEUU. En 1939 va aconseguir posar fora de perill a la seua mare que encara estava en
Königsberg.
Al començament de 1940, a través de la premsa, les autoritats franceses criden a
la majoria dels estrangers d'origen alemany per a ser deportats. Arendt, juntament amb
moltes altres dones, va passar una setmana en els terrenys d'un velòdrom de París.
Seguidament va ser traslladada al camp d'internament de Gurs fins a juliol d'aquell
mateix any. Va ser classificada com «estrangera enemiga». Després de cinc setmanes
internada, va aconseguir fugir quan la vigilància francesa va disminuir temporalment a
causa de la presa de París per la Wehrmacht i el seu avanç cap al sud.

Al maig de 1941 Arendt va arribar, amb el seu marit i la seua mare, a Nova York,
passant per Lisboa. La família va viure inicialment en un menut hotel, d'una diminuta
beca que rebia de l'organització de refugiats sionista. Arendt va millorar de seguida els
seus coneixements d'anglès. A partir d'octubre de 1941 va treballar de redactora en la
revista judeo-alemanya Aufbau, a Nova York. Volia despertar la consciència política
jueva en el món i reclamava en molts articles la creació d'un exèrcit jueu propi, que
lluitara braç a braç al costat dels Aliats.
Tot i que Arendt es definia com una sionista (secular), va anar prenent posicions
cada vegada més crítiques sobre la ideologia sionista, que comparava amb unes altres
com el socialisme o el liberalisme, que fan previsions sobre el futur, capficant-se en una
ideologia - ella pensava que els partits d'interessos feien estèril la política-. Considerava
la llibertat i la justícia els principis bàsics de la política, el que no era compatible amb la
visió del poble triat jueva. Aquesta posició va ser majoritàriament rebutjada per l'opinió
pública jueva.

De 1944 a 1946 va ser directora d'investigació de la Conference on Jewish


Relations (Conferència de relacions jueves), seguidament fins a 1949 va ser lectora en
l'editorial jueva Schocken. De 1949 a 1952 va treballar com a gerent de la Jewish
Cultural Reconstruction Corporation (JCR), l'organització per al salvament i la cura de la
cultura jueva. Fins que en 1951 Heinrich BlHYPERLINK "/insbil/index.php?lang=es-
va&palabra=ücher"ücher aconseguira treball en una universitat fent classes de filosofia,
Hannah Arendt guanyava pràcticament sola el sustent de la família.

A partir dels 50 va viatjar periòdicament a Europa i Israel, visitant sempre el seu


amic Jaspers.
En 1951 aconsegueix la nacionalitat d'EUA. Amb l'ajuda de Karl Jaspers, Hannah Arendt
va aconseguir una indemnització del govern alemany l'any 1972 donat que el nazisme
havia trencat la seua carrera acadèmica. El seu cas va ser precedent d'altres.

A la primavera de 1959 va obtenir durant un semestre una càtedra com professora


convidada en la prestigiosa universitat de Princeton. Va ser la primera dona a ensenyar en
la institució. De 1963 a 1967, Hannah Arendt va ser catedràtic en la universitat de
Chicago i de 1967 a 1975 en la Graduate Faculty de la New School for Social Research a
Nova York. Allí es troba la majoria del seu llegat.

En EUA la van honrar amb nombrosos doctorats honoris causa i altres premis.
També en la República Federal Alemanya va aconseguir prestigiosos premis. En 1975, el
govern danès li lliurà el premi Sonnig per les seues aportacions a la cultura europea. Ella
va lloar els esforços del rei i l'opinió pública danesa aconseguint salvar la deportació als
jueus que es trobaven a Dinamarca duran la II Guerra Mundial, cap altre país havia fet
quelcom paregut.

Després d'un primer infart de miocardi en 1974, va reprendre els seus escrits i
l'ensenyament i en 1975 va tenir un segon infart mortal en el seu despatx, en presència
d'amics.
(Font: wikipèdia )
OBRA PRINCIPAL
Afegim una breu ressenya bibliogràfica, no estan tots els llibres i podria ser
possible que s'ens escapès algun dels més interessants.
-1929: "El concepto del amor en San Agustín". Editat per Encuentro Ediciones l'any
2001. Tesi doctoral, dirigida per Karl Jaspers. La versió alemanya original es titula Der
Liebesbegriff bei Augustin. Versuch einer philosophischen Interpretation.
-1951 "Los orígenes del totalitarismo". Editorial Taurus any 1974, i 1997 per Ediciones
Altaya. (The Origins of Totalitarism) on Arendt va investigar els orígens del comunisme i
del feixisme i la seua conexió amb l'antisemitisme i l'imperialisme; llibre controvertit
degut a la comparació de dos models considerats, per alguns, antagònics.
-1958 "Rahel Varnhagen: vida de una mujer judía". Editorial Lumen any 2000 ( Rahel
Varnhagen: Lebensgeschichte einer deutschen Jüdin aus der Romantik). L'escriu entre
1931-1933 i tracta d'una dona jueva que per accedir a l'alta societat alemanya ha d'ocultar
la seua ascendència jueva. Analitza l'assimilació jueva, l'antisemitisme i el concepte de
pària. La protagonista al final del llibre recapacita la seua postura i com seguidora de
Saint-Simó reclamarà igualtat i drets sense consideració de l'origen.
-1958 "La condición humana". (The Human Condition). Ediciones Paidós Ibérica any
2008.
-1961 "Entre el pasado y el futuro. Ocho ejercicios sobre la reflexión política". (Between
Past and Future).Ed Península any 1996.
-1961 "Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal". (Eichmann in
Jerusalén: a Report on the Banality of Evil, en la revista New Yorker). Editorial Lumen,
any 2003.
-1964 "Verdad y política" (Wahrheit und Politik ) On Arendt relaciona filosofia i política,
veritat de la raó i veritat dels fets.
-1963 "Sobre la revolución". (On Revolution). Comparació de la revolució francessa amb
l'americana. Per Alianza Editorial a l'any 2006
-1969 "Crisis de la República". (Crisis of the Republic) Taurus Ediciones 1999.
-1970 "Sobre la violencia". (On Violence.) Alianza Editorial 2008
-Diversa de la seua correspondència mantinguda amb altres autores (Heidegger, Jaspers o
Mary McCarthy) (Vàries publicacions) i ressenyes a revistes. Ente altres : "Ensayos de
comprensión 1930-1954", Caparrós Editores, any 2005.
-2003 "Responsabilidad y juicio". (Responsibility and Judgment) Ediciones Paidós
Ibérica, 2007.
-"Karl Marx y la tradición del pensamiento político occidental". Publicat en castellà l'any
2007 per Ed. Encuentro.
IDEES PRINCIPALS GENERALS DE L'AUTORA.
Hannah Arendt no s'enquadra en cap corrent de pensament. Ella mateixa rebutja
anomenar-se filòsofa, malgrat haja estudiat filosofia, i es sent més còmoda amb el terme
de teòrica política. Amb tot, el seu treball referit a la filosofia és molt extens (ressenyes a
altres autors i obres específiques). Però ací no pararem atenció en aquest aspecte de
l'autora. Destacarem les següents idees:
-POLÍTICA.
Han estat moltes les obres dedicades a tractar aquest tema i altres relacionats per
part de l'autora. Arendt defensava un concepte de «pluralisme» en l'àmbit polític. Gràcies
al pluralisme, es generaria el potencial d'una llibertat i igualtat polítiques entre les
persones. Els termes esquerra o dreta no apareixen en la seua obra. Per a ella el valor de
la llibertat política de les persones era més important que els aspectes de capitalisme o
socialisme. Prefereix entendre la política com l'espai públic on els individus hem d'actuar,
fora dels partits els quals, capficats en ideologies, només defenen interessos corporatius i
propis de la inèrcia del poder. En certa mesura, Arendt també rebutja les ideologies per
tenir aspiracions totalitzadores, d'abastir-ho tot allunyant-se de la realitat de les persones.
En arribar als EEUU va considerar la República com un govern admirable, avançat i
respectuós en aspectes com ara la llibertat dels ciutadans. Açò no obstant, no la va privar
de la seua capacitat crítica contra temes com la "qüestió negra", és a dir, la discriminació
racial contra la població negra, o la condemna de la Guerra de Vietnam i el paper de les
mentides en la política (de l'obra Lying in Politics de 1971, "Mentint en política", sobre
l'anàlisi dels Papers del Pentàgon).
Hannah Arendt va estudiar l'obra de Marx, i malgrat es va relacionar amb moltes
persones dels àmbits comunistes ella mai no es vaconsiderar marxista. També va realitzar
una biografia de Rosa Luxemburg al 1966,( de l'obra "A heroine of Revolution", "Una
heroïna de revolució").Per a Arendt, Luxemburg mai hauria pertangut als «creients en la
religió política» que prenien la política com substitutiu de la religió. Més aviat s'atrevia a
criticar públicament a Lenin. Com opositora radical a la guerra, lluitadora per la llibertat
política i una democràcia sense límits, va atraure sovint crítiques.
Arendt es situava de forma crítica enfront de la democràcia representativa i, prenent com
exemple la Revolució hongaresa de 1956, preferia una república amb formes de
democràcia directa basada en un sistema de consells.
-ANTISEMITISME.
La privació de drets i persecució a Alemanya de persones d'origen jueu a partir de 1933
obliguen a Arendt a emigrar. Aquesta experiència la va motivar pel desenvolupament de
gran part de la seua obra.
Hannah Arendt, d'una manera o altra sempre ha estat treballant amb el poble jueu: en
organitzacions de refugiats jueus durant la Segona Guerra Mundial, en altres de suport a
Palestina, en moments posteriors i sempre al llarg de la seua obra com a teòrica política
analitzant la situació del poble jueu al món o dels moviments antisemítics i racistes de
l'època.
Al llarg de la seua vida va anar prenent posicions cada vegada més crítiques sobre la
ideologia sionista. Arendt entén que el major problema del poble jueu és la falta de pàtria.
Ella mateixa ha estat apàtrida des de 1937 fins 1951, cosa que per a ella era com una
expulsió de la societat humana. La ciutadania significava per Arendt "el dret a tenir
drets". Però, d'altra banda, critica a la majoria dels dirigents jueus, que no han vist els
problemes del poble àrab. La seua visió és una Palestina de dues nacions sobre la base
d'una política no nacionalista, una federació, que possiblement podria incloure altres
estats d'Orient Mitjà. La immigració i l'expulsió per una banda del poble àrab representa
una hipoteca moral per a col·lectius que vulguen basar la seua existència en la igualtat i la
justícia.
Per a ella l'antisemitisme va ser el tret que conferí als feixismes el suport internacional a
tots els països i de totes les classes socials.
-TOTALITARISME.

És el punt que més s'ha destacat de Hannah Arendt com teòrica de la política. El
seu acurat anàlisi del totalitarisme ha estat emprat per autors posteriors. Sobre aquest
aspecte desenvoluparem les seues idees als punts posteriors.
TEXTOS DE L'AUTORA REFERITS AL TEMA DE LA SESSIÓ DE CLASSE

L'ESTAT TOTALITARI
(Del text"Los origenes del totalitarismo" pàgs 486 i 490-491, Ed Taurus 1974).

Encara més inquietant fou el tracte que els règims totalitaris dispensaren a la
qüestió constitucional. Als primers anys del seu poder, els nazis desencadenaren un allau
de lleis i decrets, però mai no es molestaren en abolir oficialment la Constitució de
Weimar; inclús deixaren més o menys intacta lAdministració civil, fet que va induir a
molts observadors nadius i estrangers a esperar que operès com un fre del partit i a que
es produira una ràpida normalització del nou règim. Però quan arribà al seu final
aquesta evolució, amb la promulgació de les lleis de Nuremberg, va resultar que els
mateixos nazis no mostraven cap preocupació per la seua pròpia legislació. (...) En la
pràctica, aquest estat permanent d'il·legalitat trobà expressió en el fet que ja no es feien
públics cert nombre de reglaments vàlids. Teòricament, aquest fet es corresponia amb
l'afirmació de Hitler segons la qual "l'Estat total no ha de conèixer cap diferència entre
la llei i l'ètica"; si es suposava que la llei vàlida és idèntica a l'ètica comuna i procedia
de la seua consciència, no existia cap necessitat de decrets públics.

El que sorpren de l'Estat totalitari no és certament la seua estructura monolítica.


Al contrari, tots els vertaders estudiosos del tema es troben d'acord al menys sobre la
coexistència (o el conflicte) d'una autoritat dual, el partit i l'Estat. (..)la relació entre les
dues fonts d'autoritat (...) és d'obstensible autoritat, de forma tal que la maquinària del
Govern és habitualment descrita com la façana sense poder que oculta i protegeix al
vertader poder del partit. (..) Per altra banda, aquells que havien d'executar ordres de la
caporalia, en interés del moviment, (..) en contradicció amb les mesures governamentals,
dites ordres n'eren confiades a les formacions del partit (...) Fonamentalment, n'eren
intencionalment vagues i formulades amb l'esperança que qui les rebia reconeixeria la
intenció del que expressava l'ordre i actuaria d'acord amb allò (i de la nota al peu del
text) Documents de Nuremberg, PS 3063, al Centre de Documentació Jueva de París (...)
sobre la base d'investigacions realitzades per la Policia i per l'oficina del fiscal superior,
el tribunal aplegà a la conclussió que "tots els caps del partit han d'haver comprés les
instruccions verbals del Reichspropagandaleiter (referides a la manifestació antisemítica
del 9 de novembre de 1938)en el sentit que, per a l'exterior el partit no desitja aparèixer
com instigador de la manifestació, però que en realitat havia d'organitzar-la i realitzar-
la(...) el nacionalsocialista actiu (...) està acostumat a comprendre que una ordre pot
significar quelcom més al seu contingut verbal, ja que s'ha fet més o menys rutinari que
qui dona l'ordre en interés del partit..., no diga tot i sols insinue allò que vol aconseguir
mitjançant l'ordre (...)la llei suprema no era l'ordre sinó la voluntat del Führer."

LA NACIÓ
(De la ressenya d'Hanna Arendt a l'obra de J.-T. Delos "La Nation, 2 vols., Montreal
1944, publicada a The Review of Politics VIII/1, gener de 1946 i recopil·lada al llibre
"Hannah Arendt:Ensayos de comprensión 1930-1954" Caparrós Editores 2005, pàgs 255
i ss).

Un poble es converteix en nació quan "pren consciència de sí mateix d'acord amb


la seua història"; com a tal, es troba unit al sòl, que és producte dels treballs del passat i
on la història ha deixat els seus traços. La nació representa el mig on l'home naix, una
societat tancada a la que pertany per dret de naixement. L'Estat, per l'altra part, és una
societat oberta, que regeix sobre un territori en que el seu poder protegeix la llei i la fa.
Com institució legal, l'Estat sols conèix ciutadans, no importa de quina nacionalitat; el
seu ordre legal es troba obert a tot el que visca al seu territori. Com institució de poder,
l'Estat pot pretendre més territori i tornar-se agressiu- actitud que és prou extranya al
cos de la nació, que, al contrari ha posat fi a les seues migracions-.El vell somni d'un
pacifisme innat de les nacions, que amb sols ésser alliberades garantitzaria una era de
pau i prosperitat, no era del tot una patranya.
Nacionalisme significa en essència la conquesta de l'Estat per la nació(...) El
resultat de la identificació decimonònica entre nació i Estat (...) implicava la
identificació del ciutadà amb el nacional, del que resultava una confussió dels drets de
l'home amb els drets nacionals (...) "Les relacions entre la Nació i l'Estat- o, en els seus
termes més generals i exactes, entre l'ordre polític i el de la nacionalitat- plantegen un
dels problemes essencials que la civilització ha de solventar." L'Estat, lluny de ser
idèntic a la nació, és el protector suprem d'una llei que garanteix a l'home i la dona els
seus drets com a home i dona, els seus drets com a ciutadà i els seus drets com a
nacional."La funció real de l'Estat és l'establiment d'un ordre legal que protegisca tots
els drets", i aquesta funció no es veu afectada en absolut pel nombre de nacionalitats que
troben protecció en el marc de les seues institucions legals. D'aquests drets, sols els
drets del'home i del ciutadà són drets primaris, mentre que els drets dels nacionals s'en
deriven i es troben implicats en aquells(...), ja que, després de tot, "ser francés, espanyol
o anglés no és un mitjà per aplegar a ser home, és un mode de ser home".
Si aquestes distincions entre el ciutadà i el nacional (...) apartaren el vent de les
veles del nacionalisme (...) les necessitats polítiques majors de la nostra civilització, amb
la seua "creixent unitat", d'un costat, i amb la creixent consciència nacional dels pobles,
d'altre, s'afrontarien des d'una idea de federació. A l'interior d'estructures federades, la
nacionalitat es convertiria en un estatut de la persona abans que que en un estatut
territorial. L'Estat, d'altra banda, "sense perdre la seua personalitat legal apareixeria
així cada cop més com un òrgan que té encomanades competències que exercir en un
territori limitat."

RESUM DE LES IDEES DE L'AUTORA REFERIDES A L'ESTAT.

QUÈ ÉS L'AUTORITAT? (Del text "Entre el pasado y el futuro" de Hannah Arendt.


Ed Península, 1996, pàgs 101 i ss.)

És principi fonamental en la teoria política.L'autoritat ens atorga permanència en


les coses i seguretat mundanes. Per Hannah Arendt, actualment es confon l'autoritat
entenent-la des de la seua funció, cosa que per exemple em donaria dret a poder
anomenar "martell" al tacó de la sabata perquè l'utilitce per a clavar punxes a la paret. És
una confussió en els termes (polítics)i una dissolució de la línea diferenciadora de les
coses. Com que l'autoritat demana obediència, -es vincula amb l'acció-, es confon amb
certa forma de poder o violència. Plató ja oposava autoritat a la persuasió i a força. Es
diferencia de la persuasió per arguments, en tant que l'autoritat sempre és jeràrquica i la
persuasió necessita treballar en el plànol de la igualtat. I es diferencia de la força, perque,
de fet, s'utilitza la força quan l'autoritat ha fracasat. Arendt tracta l'autoritat des de la seua
concepció original provinent del món clàssic. Així avisa de no confondre-la amb el poder
o la força.
Pels grecs antics són "autoritat" les idees vertaderes, que persuadeixen per la seua
evidència i no necessiten cap violència per a ser obeïdes. Amb tot, se li afegeix una teoria
de premi i càstig per tal que l'apremi de la raó aplegue a qualsevol. És més que una opinió
i menys que una ordre, però que ningú pot desobeir sense còrrer un perill.Podem distingir
una autoritat prepolítica entre adults i menors, professors i alumnes, etc.
Pels romans, la voluntat i les accions de les persones es troben exposades a
l'errada i, per tant, necessiten l'augment, la confirmació, dels consells dels vells que són
els qui tenen l'autoritat. "Auctoritas" deriva del verb "augere" (augmentar). Els qui tenen
l'autoritat augmenten constantment la fundació, aquell moment primer d'on sorgeix la
idea vertadera que impulsa l'acció. N'eren els avis, el Senat o els patres qui l'havien obtés
de la "traditio" dels avantpassats fundadors de Roma (de la tradició per transmissió). Els
"auctores" n'eren autors (fundadors i inspiradors), mentre que els "artifex" n'eren els
constructors, que fan, artífices.
D'aquesta manera els "auspices" romans, a diferència dels oracles grecs, no veien
el futur, sinó que revelaven l'aprovació o desaprovació divina de les desicions pròpies de
les persones.
En caure l'Imperi romà la nova fundació en base a la qual es crearen les entitats
polítiques va venir de la mà de l'Església cristiana, la qual es convertiria en "romana"
assumint les idees romanes i posant la pedra fonamental d'una nova fundació en la mort i
resurrecció de Crist. L'autoritat de l'Església es remonta als pares fundadors.
A l'Edat Moderna la religió perd el seu element polític i la vida pública perd la
sanció religiosa de l'autoritat. Ara no és tant la por a anar a l'infern o la recompensa del
cel per persuadir la gent a respectar les normes d'una minoria. Es tracta de la pròpia
naturalesa de l'home, dotar-se d'unes estructures que eviten el perill de la guerra entre uns
i altres. Sovint la fundació primigènia s'hi estableix a les revolucions burgeses i la creació
dels Estat-nació.
Autoritat s'ha d'entendre sota les idees polítiques gregues, és a dir, transcendint el
poder, i basada en l'experiència romana de la fundació a la qual s'acudeix per augmentar,
confirmar, la nostra activitat.

LA LLIBERTAT (Del text "Entre el pasado y el futuro" de Hannah Arendt. Ed


Península, 1996, pàgs 155 i ss.)

El seu camp propi és la política, entesa com els assumptes humans en general.
Actualment es treballa en ella com a idea o pensament que s'experimenta en el diàleg
intern del jo, on parlaríem de voluntat i faríem introspecció. Per Arendt aquest concepte
sovint distorsiona en comptes d'aclarir allò que és la llibertat. La llibertat s'experimenta
en l'acció i en la relació amb altres persones.
Aristòtil sabia que per a ser lliure calia prèviament alliberar-se de les necessitats
de la vida. Però a més, calia la companyia d'altres homes igualment lliures en un espai
públic on pogueren tractar-se. Açò és, un món organitzat políticament on cadascú
poguera insertar-se lliure de paraula i obra. Aristòtil parlava del lliure arbitri, deia "faig el
que vull".S'hi identifica llibertat amb alguna mena d'acció.
Montesquieu, acurant, establiria que la llibertat, des de la seua vessant política,
consisteix en que cadascú puga fer el que ha de voler.
La raó de ser de la política és la llibertat, causa perque els homes visquen junts en
una organització política, ja siga un Estat o altra mena de comunitat. La funció bàsica de
l'Estat seria garantir la llibertat.
Modernament la llibertat es dissocia de la política. Així Hobbes entén que la
llibertat són activitats produïdes fora del camp polític. L'objecte de la política seria
garantir la seguretat per fer possible eixa llibertat. Però les experiències dels s XIX i XX
on els governs han dominat totalment allò polític ha mostrat que la llibertat es relaciona
íntimament amb l'esfera política de la persona. Arendt no es troba d'acord amb aquesta
concepció introspectiva de la llibertat; per a ella la llibertat és un concepte propi de l'espai
polític i la relació entre els homes.

ELS ORÍGENS DEL TOTALITARISME ( de l'obra que porta el mateix títol editada
per Taurus el 1976)
Aquesta és una obra principal d'Hannah Arendt. Un estudi respecte els orígens
d'aquest moviment dividit en tres parts: l'antisemitisme, l'imperialisme i el totalitarisme.
A tenor de l'obra podem subratllar alguns aspectes relevants del seu pensament
referit a l'Estat.

L'IMPERIALISME I ELS ESTAT-NACIÓ.


Des de l'emancipació política de la burgesia, la qual s'havia desenvolupat dins de
l'Estat-nació, una volta assolida aquesta emancipació deixava a l'Estat les desicions
polítiques. Sols quan la Nació-Estat es revelà incapaç de ser marc per un ulterior
desenvolupament de l'economia capitalista es tornà una oberta lluita pel poder. Els
burgesos tenien interessos en emprar l'Estat i els seus instruments de violència pels propis
objectius econòmics i aspiraren a expandir el territori administrat per l'Estat. "La política
mundial era per a una nació el que la megalomania és per a un individu" ( cita de Ernst
Hasse a Deutsche Weltpolitik, "Flugschiriften des Alledeutschen Verbandes", num 5,
1987, p 1. A "Los orígenes del totalitarismo" pàg 183 nota 4). Llavors, el patriotisme
s'expressava en guanyar diners.
La idea era l'expansió continua i l'origen d'aquesta política es troba en
l'especulació comercial, significant el permanent augment de la producció industrial i de
les transaccions econòmiques. Però aquestes idees d'expansió i competència ho són de
l'àmbit econòmic, no pas polític. L'Estat havia de realitzar aquest expansionisme
mitjançant institucions polítiques i sobretot policíaques. En aquest sentit s'ha de destacar
que aquestes institucions es troben relacionades en altres que les controlen i tracten
d'evitar els seus abusos, però en l'exportació dels instruments de violència de l'Estat, la
policia i l'exèrcit, quedaren separats d'aquestes i ocuparen la posició de representants
nacionals a les colònies. La violència s'administrava en benefici de l'Administració, del
poder mateix, i no de la llei. Si bé la violència havia estat l'última ratio de l'acció política,
a les colònies l'acumulació de poder i organitzat en benefici del propi poder només podia
degenerar en tiranies i rebel·lions.
Seguint el vessant econòmic, aquestes conquestes varen permetre imposar les lleis
econòmiques del capitalisme a països endarrerits. El poder es va apropiar dels recursos
naturals però sense cap legitimitat més enllà del vell dret de conquesta. Així, a mesura
que el poder es feia il·limitat, amb total menyspreu del Dret nacional o local, es feia
il·limitada l'acumulació de capital. Ara bé, aquest continu expansionisme i aquesta
continua competència, incapaç d'aturar-se i estabilitzar-se per sí mateixa, anava abocada
cap a un conflicte armat de caire mundial, un xoc entre potències imperialistes.
La creació d'Imperis per nacions-Estat no tenien principi unificador per a les
diferents poblacions i això va suposar greus problemes. S'assimilava més que integrar les
poblacions que n'eren sotmeses en la política però no en el Dret, és a dir, sense cap
aspiració de justícia, més enllà dels propis interessos del poder. Així, els francessos
incorporaren Argèlia com una província de la mare pàtria, però els seus habitants no eren
ciutadans francessos. Els britànics deixaren als pobles conquerits els seus propis mitjans
culturals, religiosos inclús legals. En els dos casos, però, no es va evitar despertar les
consciències nacionalistes de les colònies per clamar una soberania i independència.
L'Imperialisme és considerat l'última fase del capitalisme, però per a Arendt és
més exacte observar que és la primera fase de la dominació política de la burgesia.
Per l'autora l'Imperialisme esdevé tirania, i no sols a les colònies, s'extén a la
metròpoli.

DEL RACISME I L'ANTISEMITISME.


Abans de la presa del poder per part del nazisme, el racisme ja era una tendència
influent en l'opinió pública del món occidental des de l'època de l'Imperialisme (s XIX).
El pensament racial havia estat una de les moltes opinions lliures dins del marc general
del liberalisme, i algunes d'aquestes opinions n'eren ideologies completes - basades en
aquesta idea tractaven d'atreure a l'opinió pública i conduir-la a solucions que afirmava
tenir.-
Quan aquestes opinions esdevenen ideologies, el seu aspecte científic sorgeix per
proporcionar arguments contundents, però allò més important per l'ideologia no és
l'analisi científic, sinó la persuassió per atreure gent i l'afirmació de tenir solució als seus
problemes.
Als començaments del pensament racial trobem conexions amb teories sobre la
decadència de les civilitzacions i també com a motivació per desenvolupar la fase
imperialista que els Estats-nació havien començat a les darreries segle XIX. Com
exemple, l'obra que Arthur de Gobineu publica "Essai sur l'inégalité der races humaines"
(1853) on proposa una raça de prínceps aris, aristocràcia natural destinada a governar.
El racisme es relaciona amb l'Estat en tant que pretén arrossegar l'opinió pública
desenvolupant discursos nacionalistes. Però el racisme no és cap gènere exagerat de
nacionalisme. És un fenomen completament diferent, inclús tendent a destruir el cos
polític de la nació.

DEL TOTALITARISME
Per l'autora, fins la seua època, només s'han conegut dos Estats totalitaris:
l'Alemanya nazi i l'URSS. Açò comporta diferències notables respecte els Estats
absolutistes, les tiranies o les dictadures.
Com hem vist, la idea racista no és exclussiva del moviment nazi, si bé serien els
únics en fer-la seua i preparar l'Organització per a conseqüentment posar en pràctica els
seus eslògans.
Hannah Arendt fa un anàlisi dels dos règims totalitaris abans esmentats, nosaltres
per aquest breu resum relacionat amb l'aspecte de l'Estat bàsicament hem emprat
exemples del règim nazi, també observat més extensament per l'autora.

ORGANITZACIÓ TOTALITÀRIA.
Abans de conquerir l'Estat el nazisme desenvolupa una organització totalitària
que, peculiarment, no desapareixerà en arribar al poder. En certa mesura és interessant
observar-la per tal d'entendre la seua evolució una volta assolit el govern de l'Estat.
S'ha de destacar que l'objectiu totalitari no és prendre el poder. Una volta assolit
ha posat en marxa la seua maquinària per fer realitat els seus eslògans propagandístics;
conquerir el món i imposar la supremacia de la raça ària destruint les altres, bàsicament.
Sembla increïble, però és prenent seriosament la seua propaganda com es pot entendre
l'Estat totalitari.
L'organització totalitària ja estava concebuda per a traduir les mentides
propagandístiques del moviment en una realitat programàtica. Alguns dels seus trets més
característics s'expliquen a continuació.
Es destaquen les organitzacions frontals formades per persones radicals
preparades per convertir-se en membres del partit del moviment i diferenciades dels
centenars de mil·lers de simpatitzants, "massa cobards per fer els sacrificis necessaris"
( cita de Hitler referida al llibre "Los orígenes del totalitarismo." d'Hannah Arendt, edició
de Taurus de 1974, pàg. 453). Així de 7 mil·lions d'afiliats a les Joventuts Hitlerianes el
1937 només 50.000 foren acceptats pel seu ingrés al partit nacionalsocialista alemany.
Pels simpatitzants es preveu anar difonent una propaganda en forma més suau i
respectable, fins que l'atmòsfera reste tan enverinada d'elements totalitaris que semblen
ser normals reaccions u opinions polítiques.
En canvi, per a les formacions d'èlit no necessiten demostracions de les veritats
literals dels clixés ideològics. Es tracta d'una acurada sel·lecció dels membres i del seu
adoctrinament per tal de menysprear els fets i les realitats a canvi d'assolir els fins i
objectius.
Els membres del moviment sabien que Hitler mentia en el jurament de legalitat
davant del Tribunal Suprem de la República de Weimar o en la seua declaració de bones
intencions davant la comunitat internacional mentre que, al mateix temps, anava
preparant els seus crims. I precíssament per això confiaven i admiraven el seu líder. La
instrucció de les èlits s'encamina a abolir la capacitat de distingir la veritat de la falsedat.
La lleialtat cap el líder impedeix que hom s'ature a pensar com és realment el món i
comparar les mentides amb la realitat. Si el líder diu que tots els jueus són inferiors, la
massa precissa alguna demostració, les èlits comprenen que cal assassinar els jueus
( "Los orígenes del totalitarismo",pàg 473).
Igualment, per aquesta circumpstància de confiança cega els nazis podien eximir-
se del dogmatisme racial i oferir amistat amb el poble semític àrab o aliar-se amb els
vertaders representants del "perill groc", els japonesos. O per això els boltxevics podien
interrompre la lluita de classes i aliar-se amb el capitalisme sense minar la fiabilitat dels
dirigents o sense trair la fe en la lluita de classes. Aquest cinisme moral on tot està
permés perquè tot és possible té possibilitat si és adequadament organitzat.
Altres característiques de l'organització totalitària és la designació des de dalt dels
seus funcionaris i el principi del Cap. La jerarquia està acuradament graduada formant
una jerarquia. El moviment pot anar, i de fet ho fa, insertant indefinidament nous graus de
militància.- Així el 1922 es funden les Unitat d'Assalt (SA), el 1926 les SS com a
formació d'èlit de les SA, sota la direcció de Himmler. Després s'anaren degranant en
unitats com ara les de la Calavera per a vigilar els camps de concentració o les SS
armades o el Servei d'Informació Ideològica del Partit.
El moviment també va anar creant organitzacions professionals paral·leles a les
estatals i, una vegada pres el poder, varen poder destruir les existents i suplantar-les per
aquelles patrocinades pel Partit.
I per últim, tota l'organització s'impregna de violència i militarisme.

EL TOTALITARISME AL PODER: L'ESTAT TOTALITARI.


Aquest és un Estat patològig i anormal. Si per Hannah Arendt l'Estat sempre
assegura un espai polític i permet el desenvolupament de la llibertat i del Dret, aquest és
una antitesi de l'Estat.
L'Estat totalitari és una estructura inestable permanentment, i açò és un tret
carcaterístic d'ell. El totalitarisme no pot permetre un Estat estable perquè quedaria
subjecte a les seues pròpies institucions, a la seua pròpia llei. És una diferència bàsica
entre un Estat absolutista i altre totalitzador, que pretén controlar tots els aspectes de la
vida i expandir-se més enllà de les fronteres nacionals. Ací tractem de l'Estat d'un
moviment, el qual no preten cristalitzar en la presa del poder i perdurar, sinó assolir altres
fins i objectius, posar en pràctica els seus eslògans i expandir-se continuament. Cal
transcendir doncs tota estructura estatal entesa des d'una concepció decimonònica d'Estat-
nació.
L'Estat totalitari no vol subjectar-se a la llei, ni tan sols a la que ell puga crear.
Així durant els primers anys de nazisme al poder els nazis no es molestaren en abolir la
Constitució de Weimar. A banda de les lleis de Nuremberg mai no varen realitzar una
vertadera reforma legal. L'abast de les Institucions, del Partit, de l'Estat o de la seua
Policia Secreta no es troba coberta per cap llei. Si bé, els reglaments vàlids n'eren
destinats al treball intern del Partit i havien de considerar-se confidencials, és a dir, no
eren publicats ( en base a cinc volums compilats de l'autor nazi Theodor Maunz reunits a
la Biblioteca Hoover amb el títol "Verfügungen, Anordnungen,Bekanntgaben", i citat a
"Los orígenes del totalitarismo" p 485).
Com exemple d'aquesta manca de legalitat es destaca com la Policia Política de
Prússia havia preparat el 1933 un inform destinat a Hitler sobre els excessos de les SA i
sugerint la persecució d'aquells caps. Hitler va matar aquells caps sense cap procediment
legal i va destituir els policies que s'havien oposat a les SA. Així va evitar tota
legalització i estabilització.

-DOS FONTS D'AUTORITAT A L'ESTAT TOTALITARI


A l'Estat totalitari destaquen les institucions amb poder ostensible i altres amb
poder real (teoria presa del Jutge Robert H. Jackson en el discurs d'apertura dels
processos de Nurember citat a "Los orígenes del totalitarismo" p 486). Sovint l'Estat i el
seu govern és façana del vertader poder situat en la directiva del Partit. Així, quan Frick
es va convertir en Ministre d'Interior o Guerthner en Ministre de Justícia al 1933, es
trobaven sota l'autoritat de Himmler, ascendent cap de la Policia -mentre que als Estats
estables és el ministre el cap directe del director de la policia i no a l'inrevés-.
A més, la duplicació dels organismes de l'Administració de l'Estat pel Partit va
servir per diferenciar entre el poder ostensible i el real.
Pels nazis era un principi fonamental que el Partit tinguès tan poder, si no més,
com l'Estat. Igualment a l'URSS la Policia Política depenia del Partit i no de l'Estat.
Altra característica bàsica de l'Estat totalitari és que la caporalia, el líder, desplaça
constantment el centre real del poder. Primer les SA, després les SS, després altres
unitats. N'eren creades unitats que suplantaven les activitats d'altra, però sense suprimir-
ne l'anterior. Sembla ser que aquesta superposició d'organitzacions i aquesta incertesa en
qui tenia el poder real afavoreix el principi de lleialtat al cap i la competència entre
organitzacions, evitant en gran mesura l'oposició o el sabotatge. D'aquesta manera, no es
pot formar cap camarilla que conspire per prendre el poder. Només el líder coneix el
funcionament en cada moment de la transmissió d'ordres i poder i, quan algun altre
aplega a eixe coneixement, de seguida és destituit o la seua unitat es veu reemplaçada per
altra.
Així, entre el Führer i els dominats no n'hi ha autoritat intermitja fiable. La
voluntat del líder pot ser encarnada en totes parts i en tot moment, i el lider no es subjecta
ni tan sols a l'autoritat que hi puga haver creat.
A l'URSS aquest aspecte el podem trobar en les contínues purgues fetes per
membres del Partit i que després, a les purgues posteriors, serien ells mateixos eliminats.
En l'aspecte econòmic el règim nazi no intervé especialment. Les empreses no es
veuen restringides especialment i es troben satisfetes amb l'expansió de les fronteres,
nous mercats i abastiments de matèries primeres i mà d'obra molt barates. Serà ben
entrada la guerra quan començaren divergències donat que el moviment feia activitats
amb total mancança de funcionalitat o rendibilitat econòmica. La "solució final" era molt
costosa, molts recursos s'hi estaven destinant i però no s'aturà o suspengué ni quan
l'exèrcit alemany va perdre al front rus.
El totalitarisme no només és una restricció de la llibertat. Pretén abolir-la, evitar
tota espontaneitat humana en general. L'Estat totalitari tampoc no és un Estat real sinó
una façana del mateix. El seu vertader interés no és cristalitzar en un règim dictatorial
sinó donar impuls a un moviment fins assolir la supremacia d'una raça en el domini de tot
el món.

SIS IDEES DESTACADES DE L'AUTORA.

-L'Estat totalitari és un Estat patològic, on el govern és façana del poder del Partit i la
legalitat no es subjecta a cap Contitució sinó a la voluntat del líder en cada moment.

-La llibertat no és un aspecte introspectiu del jo, sinó una manifestació de l'individu en la
col·lectivitat. L'Estat i la política estan obligats a preservar aquesta condició.

-L'autoritat no és una forma de poder, sovint s'utilitza la força quan fracasa l'autoritat.
L'autoritat és més que una opinió i menys que una ordre.

-Trascendint la democràcia representativa trobem aquella altra formada per consells


lliurement federats que possibilita millor el desenvolupament de la política entesa per
Arendt com participació individual de cara a la col·lectivitat.

-Sols l'individu porta la responsabilitat pels seus propis actes, on és culpable un col·lectiu
no és culpable ningú. Per això hem de castigar els crims, però també les "mentides
polítiques" haurien de comportar un càstig.

-La ciutadania és el dret a tenir drets. (Idea contraposada a la tendència doctrinal


d'estendre els drets fonamentals a totes les persones més enllà dels Estats i la
nacionalitat, però refutada en la pràctica quotidiana actual en l'experiència vital de
Hannah Arendt, per exemple, o de molts immigrants il·legals).

CONTEXTUALITZACIÓ D'UNA DE LES IDEES DE HANNAH ARENDT AMB


L'ACTUALITAT:
-LA INTERNACIONAL FEIXISTA-

A un dels seus assatjos Arendt es posiciona contrària a la idea de la


intel·lectualitat del seu moment quan diu que del feixisme l'única cosa que sobreviuria
seria l'antisemitisme. Precíssament l'antisemitisme va atorgar el lligam internacional al
feixisme perquè quallés tot el món. Inclús allà on no n'hi ha via població jueva (com a
l'Espanya de Franco on es va traduir alguna obra antisemítica). Hannah informava que
l'organització totalitària agafava elements de les organitzacions clandestines però
emprades obertament i que seguia una estructura pròpia de les Internacionals de l'època,
transcendint les organitzacions nacionals i internacionalitzant la ideologia feixista.
En l'època d'Arendt ella es va mostrar molt decebuda per la intel·lectualitat
alemanya, no sols passiva durant l'ascens del nazisme al poder sinó inclús entusiasmada
amb aquella organització. És el cas de Heidegger qui molt tempranament va ingressar al
partit nazi alemany fascinat per la idea del III Reig. En assolir el poder els nazis varen
arranconar a Heidegger i un alt nombre d'intel·lectuals. Clara evidència de la ignorància
real dels intel·lectuals respecte allò de què parlaven. Arendt va avisar que, per molt de
ficció que semblara, calia prendre seriosament la propaganda nazi per tal d'entendre la
seua evolució. Finalment, perquè la seua propaganda fora real el nazisme fabriacaria
aquella realitat. Sis mil·lions de jueus i altres minories ètniques foren arrossegades a la
fam, la missèria i la mort. Quan hui es veuen pel·licules de l'atrocitat el sentit comú es
preguntarà: "Però, no s'asemblen criminals? Què haurien fet per a que els feren això?"
Per a Arendt no era tant important documentar, enumerar i recopilar tot el seguit de crims
i abusos -ella considera més ajustat el terme "assassinat administratiu en massa" que
"genocidi"- com esbrinar les causes i els motius que feren allò possible. De res servia
descriure els fets, perque aquests en són la millor propaganda que el feixisme necessita
per justificar-se.
En aquest mateix sentit, en l'actualitat varis han estat els programes televisius que
han tractat el fenomen nazi a la nostra societat. I seguint el que afirma l'autora en el sentit
de descriure i numerar, però no explicar. Un exemple el trobem al reportatge emès per
l'equip periodístic de Mercedes Milá l'estiu del 2008 sobre els nazis a Madrid i els
enfrontaments amb els antifeixistes. La linea mediàtica compara els dos moviments com
si foren els mateixos, amb allò de "els extrems es toquen". De manera que el fet ideològic
es redueix a enfrontaments entre bandes o tribus urbanes. Però arran l'emissió del dit
documental es publica per internet una carta de la mare de Carlos Javier Palomino,
assassinat l'11 de novembre del 2007 per un ultradretà que es dirigia a una manifestació.
La mare de Carlos va ser entrevistada per Mercedes Milá, però cap de les seues paraules
isqueren en el reportatge. Ella explica en la carta publicada a internet: "¿Por qué no sale
que directamente había pedido al ministerio del interior que el caso de Carlos fuese
juzgado por un acto terrorista, puesto que lo contempla el código 577 de lo penal, y lo
deniegan diciendo que no encuentran indicio de tales hechos, lavándose las manos y
remitiéndote al Supremo, para retrasar el juicio lo más posible cuando el penal lo tiene
reconocido?. ¿Por qué no sale la acusación que hice al Manos Limpias -sindicat
ultradretà- , por pedir la ilegalización de la Coordinadora [Antifascista], cuando su
presidente es el que debería estar fuera de juego, por tener las manos completamente
manchada de sangre?. (...) ¿Por qué siempre buscaban la igualdad entre ambos grupos
cuando la realidad eran las diferencias bien marcadas que existían entre ambos, y la
más principal y que yo pedía, que tuvieran el coraje de callarme la boca presentándome
un listado de los muertos asesinados por el antifascismo y los realizados por los nazis?.
¿Por qué no sale que pido que sean catalogados como terroristas como son las víctimas
de AVT?, ¿qué ocurría, que los policías, guardias civiles, concejales y militares, sus
vidas eran más importantes que la de mi hijo y la de los demás caídos en el movimiento
antifascista? ¿Por qué en la cuna del fascismo están prohibidas todo tipo de
manifestaciones neonazis y aquí que somos tan "tolerantes" las seguimos autorizando? y
denegando todas aquellas de los movimientos antifascistas que luchan por la verdad?.
¿Por qué no sale mi condena personal a la Señora Soledad Mestre, a la que acuso entre
las cámaras de que gracias a su permisividad y autorización a aquella concentración del
11.11.07 a Democracia Nacional, mi hijo está muerto?¿Por qué interés que yo no llego
a alcanzar a comprender, siguen insistiendo en lo de una pelea entre bandas, o en la
reyerta?¿Por qué están retrasando tanto su juicio si está todo clarísimo y el vídeo habla
por si sólo?
(...) Su programa me ha defraudado muchísimo. Ha mostrado a ambos lados, sí, de
acuerdo, pero no ha mostrado la realidad de ambos. Al señor policía que salió hablando
perteneciente al sindicato de los mismos, le digo, ¿ya abandonó usted su ideología
neonazi?. Yo aún le recuerdo por el asesinato de una chiquilla de 17 en el Instituto Tirso
de Molina, ¿lo olvidó?. Revisé su historia señor defensor de Asesinos."
Més enllà del cas concret, podem observar que el totalitarisme, com a ideologia,
com a organització, no ha desaparegut en l'actualitat, sinó que, ben al contrari, creix i es
consolida a societats democràtiques, completament antagòniques. Per què? Potser per
l'element racial, com deia Arendt, l'únic que consolida el mateix, però potser per algun
altre element no analitzat per l'autora com, per exemple, la relació amb l'estructura del
poder o les classes al poder i el totalitarisme, o la relació entre el control, que també a les
societats democràtiques es dona, i el totalitarisme, o millor al contrari, per la relació entre
descontrol, que inclús a les societats democràtiques es pot donar, i el totalitarisme, com a
element neutralitzador del descontrol.

A banda de l'observació anterior, a l'opinió pública l'inquieta la mancança de


garanties positivades per evitar que les institucions sotmeses al dret i equilibrades
democràticament pogueren convertir-se en altres totalitàries. Només la permisivitat
institucional, el no donar crèdit a el que es sap, el no prendre seriosament el que es diu, o
el trobar-se filtrada per individus simpatitzants i els moviments ultradretans, amb
fortíssimes dosi de totalitarisme al seu ideari, s'asomaran, com de fet ja fan, a l'esfera
pública. Alianza Nacional, Democracia Nacional, España 2000, Manos Limpias, etc
aconsegueixen permisos administratius per manifestar-se a Madrid, València i altres
ciutats, sota aparences demòcrates i aprofitant per atemorir com als anys 20 a la població
amb les marxes paramilitars, els cotxes o motos amb militants armats amb bates o
cadenes o ganivets de caça i símbols racistes. I tot amb una connivència institucional que
no saben o no volen saber el que realment passa.
A manera d'exemple, a banda de les nombroses concentracions de caire xenòfob
que ací València s'han "colat" els últims temps,- fins al punt que l'inform Raxen 2008
elaborat pel Mobiment Contra la Intolerància, constata que la nostra és la Comunitat on
més actes de xenofòbia s'han donat l'últim any- destaquem la visita el passat 23 de
novembre de 2007 de David Duke, membre del Ku Kux Klan americà, invitat a un hotel
de la ciutat per Democracia Nacional i Alianza Nacional, per conferenciar sobre la
pressumpta conspiració semítica internacional dels jueus per governar el món i la negació
de l'holocaust nazi. Quan, entre altres coses, la població jueva a València gairebé és molt
reduïda.
L'última intervenció de la ultradreta l'hem observat a Itàlia la setmana passada del
3 al 7 de novembre 2008 on a Roma quan més de 10.000 estudiants protestaven, vigilats
pels carabineri, contra la nova llei educativa de Berlusconi i la ministra d'educació Maria
Stella Gelmini- que suposa destinar el pressupost d'educació al rescat dels bancs per
pal·liar la crisi- un grup d'ultradretans de Lotta Studentesca (secció estudiantil del partit
feixista Forza Nuova) irrumpiren amb bats de béisbol i cadenes, provocant
enfrontaments. Els estudiants han denunciat que l'actuació policial ha estat centrada en
protegir els neonazis i deixar-los fer. Així ho comptava Curzio Maltese, periodista de La
Repubblica i testimoni dels fets: "Arribaren- no estudiants sinó neonazis- en un camió
ple de barres de ferro. Baixaren i començaren a pegar als estudiants al crit de Duce
Duce. La policia els va ignorar(...) Demà es parlarà dels incidents i no dels molts i bons
motius per manifestar-se."
Com la RAI va emetre imatges dels enfrontaments al programa "Chi l'ha visto",
un esquadró de quaranta feixistes va accedir a l'edifici de la RAI per protestar i amenaçar
els treballadors. Ho analitza Giuseppe Giulietti de "Articolo21":"Un fet preocupant de
veritat, al qual succeïren amenaces telefòniques a la redacció, no s'ha de subestimar. (...)
Aquest cas demostra que n'hi ha una indulgència peculiar amb l'esquadrisme de dreta
que es manifesta des de Piazza Navona fins el Parlament, doncs s'ha menyspreat
episodis d'infiltracions. Una indulgència que ja no és tolerable. No voldríem que s'haja
començat a jugar la carta de la provocació com fa molts anys."
Aquesta brevíssima contextualització posa de manifest la completa vigència de
l'estudi de Hannah Arendt al moment actual i de les seues advertències contra el
moviment totalitari al si de les societats actuals.
BIBLIOGRAFIA EMPRADA I FONTS
-Wiquipèdia.
-"Los orígenes del totalitarismo." Ed Taurus 1974 , Hannah Arendt.
-"Ensayos de comprensión: 1930-1941", Caparrós editores 2005. Hannah Arendt.
-"Entre el pasado y el futuro: ocho ejercicios sobre la reflexión política" Ed Península
1996. Hannah Arendt.