You are on page 1of 34

TEMA 1. ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LA OCIETAT INTERNACIONAL.

1. Terminologia.
Considerem el Dret en general com un sistema o conjunt de normes reguladores de
determinades reaccions entre els individus o entre grups integrats en una societat. En el
cas de l’ordenament jurídic internacional, la Societat Internacional (S.I.) és la base
sobre la que opera el Dret Internacional, en la que ha nascut i s’ha perfeccionat, creant
així el D.I. Públic o Dret de Gens.
L’expressió D.I. va començar a utilitzar-la Bentham al s. XVIII, terme que ha anat
evolucionant al llarg del temps. A mitjans del s. XIX, pels volts del 1843, es va produir
la separació entre públic i privat: el D.I. Públic estudiava les relacions internacionals
entre els diferents subjectes de D.I., mentre que el D.I. Privat ho feia de les relacions
internacionals restants.

S’ha de distingir entre:
a. Comunitat Internacional: sentir-se vinculat per compartir uns valors comuns (idea
de nació o poble).
b. Societat Internacional: organització, institucionalització (idea d’Estat).
c. Sistema Internacional: es tracta d’un terme més dinàmic.

La sobirania es pot definir com un conjunt de competències o poders de l’Estat, tot i
que, tradicionalment, ha estat estretament vinculada a les concepcions absolutistes del
poder. De manera que, amb el fenomen de la descolonització, les antigues colònies van
decidir ser sobiranes i, en virtut d’aquest poder, ser lliures per decidir a quines normes
internacionals sotmetre’s. Però les grans potències van atorgar-ls’hi la independència,
però no la sobirania, per així poder seguir aplicant les normes colonitzadores.

2. Evolució del sistema internacional fins a 1648. El Sistema Europeu d’Estats.
El D.I. no és una creació europea, mentre que sí ho és el sistema modern d’Estats (D.I.
clàssic). Regles com la de la inviolabilitat dels ambaixadors o la del respecte dels
tractats constitueixen un patrimoni jurídic històric no atribuïble a cap cultura en
particular. De manera que el D.I. s’ha configurat de manera diferent en cada cultura,
sent un sistema propi de normes de cadascuna d’elles.
El requisit material per l’existència d’un ordre jurídic internacional ha sigut i segueix
sent la coexistència d’ens polítics organitzats sobre una base territorial, no subordinats
a cap autoritat superior. Les relacions entre aquests ens han anat assolint una certa
estabilitat en raó del mutu interès i del principi de la reciprocitat de drets i obligacions.

El D.I. clàssic, nascut a l’Europa Occidental del s. XVI, va provocar que al llarg del segle
els Estats sobirans reclamessin el poder i l’autoritat al Papat i a l’Imperi, de tal manera
que es va generalitzar a tot Europa i va cristal·litzar jurídicament en l’anomenada Pau
de Westfàlia al s. XVII (1647-1648).
La Pau de Westfàlia va representar la desintegració de la República Cristiana, així com
la consagració dels principis de llibertat de religió i de l’equilibri polític en les relacions
internacionals, però sobretot el naixement del sistema europeu d’Estats basat en l’Estat
modern. Es va produir un procés de concentració i secularització del poder, i es va
substituir la jerarquia dels ens polítics per una pluralitat d’Estats que no admetrien
l’existència d’un poder superior a ells.
Es tractava d’un dret descentralitzat i inorgànic, desproveït d’una base autoritària i
d’unes institucions estables, que tenia origen en la pràctica estatal fruit de la voluntat
dels Estats manifestada a través d’acords i usos particulars, a través dels quals es
formaven les normes generals.

3. La constitució del sistema d’Estats fins a 1914. El Sistema d’Estats de
civilització europea.
L’ocupació i posterior europeïtzació del Continent americà va provocar, amb el temps, i
després de l’emancipació de les colònies angleses i espanyoles a Amèrica a finals del s.
XVIII i principis del XIX, la transformació en un nou sistema d’Estats basat en una
tradició cultural comuna i en la recepció dels principis fonamentals del Dret de Gens
europeu a les noves Repúbliques Americanes. A més, la Revolució Francesa (1789) va
aportar un nou principi als pobles per disposar de sí mateixos i de l’Estat, així com les
nacionalitats.
El s. XVIII va implicar a més la necessitat d’uns equilibris i concerts donat que, si bé la
majoria d’Estats eren sobirans, també s’admetia, almenys de facto, la desigualtat de fet
entre els mateixos.
Aquesta evolució va intentar ser frenada pel Congrés de Viena de 1814-1815, dominat
per Àustria, Prússia, Gran Bretanya, Rússia i França (1818), que va crear el Concert
Europeu, el primer intent de govern mundial consistent en establir un equilibri de
poders basat en un sistema de congressos per evitar els conflictes i mantenir la pau. Tot
i que l’oposició dels nous Estats americans va provocar, no només que la comunitat
internacional deixés de ser europea, sinó que es qüestionessin els valors legitimadors
del poder dels europeus, fet que assentaria les bases del principi de no intervenció en la
forma d’organització política.

Al llarg del s. XIX van començar a sorgir les primeres Organitzacions
Intergovernamentals (O.I.): durant la primera meitat del segle es van crear les
Comissions Fluvials, de caràcter permanent, per tal de facilitar la navegació per rius
internacionals i mantenir-los navegables; a la segona meitat del segle van crear-se les
Unions Administratives, les quals facilitaven el trànsit de correu internacional (UPU), les
comunicacions telegràfiques (UIC), etc.
La revolució industrial del s. XIX va accelerar l’expansió de la cultura occidental arreu
del món (conquesta asiàtica i del pròxim Orient), culminant en el procés d’ampliació del
sistema d’Estats original amb la concepció de que tota la humanitat girava entorn dels
criteris i pautes de la civilització occidental; l’acceptació d’aquests principis va constituir
la condició imprescindible perquè qualsevol poder extraeuropeu pogués ser reconegut
com a subjecte de D.I., als quals se’ls exigia que demostressin la seva capacitat de
domini sobre els països conquerits. Conseqüentment, es van establir una sèrie de
relacions d’hegemonia i dependència entre la cultura occidental i les altres cultures,
traduïdes en els anomenats tractats desiguals.

La Societat Internacional era un reflex del D.I. liberal, radicalment descentralitzat i
oligocràtic propi dels Estats occidentals que l’integraven, pràcticament tots europeus.
a. Liberal: Normes referides a la distribució de competències entre els Estats i a la
regulació de les relacions entre aquests. Això explicaria que no es prohibís l’ús de la
força ni la guerra.
b. Descentralitzat: Absència d’institucions o organismes que servissin com a
instàncies de moderació del poder dels Estats.
c. Oligocràtic: Ordre destinat a la satisfacció dels interessos d’un grup reduït d’Estats,
tot i que poderosos, per tal de crear qualsevol costum internacional o tractat, i poder
així exercir una mena de govern sobre el conjunt de la S.I.

A finals del s. XIX es va crear el Tribunal Permanent d’Arbitratge, un òrgan encarregat
de frenar l’ús de la guerra.

4. El període entre 1919 i 1939. La mal anomenada “Societat d’Estats
civilitzats”.
La I Guerra Mundial va portar a l’elaboració del Tractat de Versalles, que tenia com a
novetats:
- Creació de la Societat de Nacions: primera organització internacional amb fins
generals, la pau, i de caràcter permanent.
- Creació de la O.I.T. (Organització Internacional del Treball): va elaborar els convenis
sobre condicions laborals, que són invocables directament sobre qualsevol treballador.
- Creació del Tribunal Permanent de Justícia Internacional (1920), precedent del T.I.J.
- Establiment de mecanismes per frenar l’ús de la guerra: Acte General per la Solució
Pacífica de Diferències, Pacte Brian Kellog – 1928 (limitar la guerra per solucionar les
discrepàncies polítiques).

La Societat de Nacions era molt centralitzada, fet que va provocar discrepàncies sobre
el contingut del Tractat de Versalles i va fer esclatar la II Guerra Mundial. La S.N. no va
tenir prou força per evitar-la, ja que era necessària una organització que pogués
mantenir la pau.

TEMA 3. LA SUBJECTIVITAT INTERNACIONAL DE L’ESTAT.

1. Elements de la subjectivitat internacional.
No hem de confondre les situacions de subjecte de les relacions internacionals amb
subjecte de D.I. Aquesta distinció entre el pla sociològic i el jurídic serveix per posar en
evidència el fet de que les empreses transnacionals les organitzacions internacionals no
governamentals, tor i la rellevància que puguin tenir com actors internacionals,
manquen en general de subjectivitat internacional al no dependre en quant al seu estat
jurídic del D.I., sinó del dret d’un o varis Estats.
La diversificació dels objectius i funcions de la comunitat jurídica internacional ha
conduït a la “renovació quantitativa del Dret Internacional”, per quant es produeix una
expansió del camp objectiu, i una proliferació dels subjectes participants. El D.I. no
coneix límits en quant als seus subjectes, ja que les necessitats de la comunitat jurídica
internacional podran aconsellar o exigir que s’investeixi de personalitat internacional a
determinades entitats.

El resultat és que avui en dia podem parlar d’una pluralitat de subjectes de D.I. Inclús
en el D.I. clàssic, es reconeixien, juntament amb els Estats, altres entitats com la Santa
Seu, l’Estat-Ciutat Vaticà, i una sèrie d’entitats amb una certa subjectivitat transitòria:
- Bel·ligerants: grup que s’aixeca contra el poder d’un territori, i que possiblement
acabaran dominant la zona concreta (p.ex: les FARC).
- Insurrectes: grup que s’aixeca contra el poder d’un territori, però amb un vaixell.
- Moviments d’Alliberació Nacional.

La concepció dels Estats com els únics subjectes de D.I. va ser fruit d’una clara
elaboració del concepte de sobirania, això com d’una desvinculació respecte de la noció
multisecular del ius gentium en quant a ordenament regulador a la vegada de relacions
entre comunitats polítiques i entre particulars. Aquesta posició reduccionista va ser
posada en evidència durant el s. XIX, quan van aparèixer una sèrie d’estructures
institucionals (comissions fluvials, unions administratives) que van originar les
organitzacions internacionals actuals.

El D.I. va sorgir durant l’Edat Moderna com un ordre regulador de les relacions entre
Estats com a col·lectivitats polítiques independents. Es tractava d’una mena d’ordre
interestatal.
Ara bé, l’existència en l’actualitat d’entitats no estatals acceptades com a subjectes de
D.I. obliga a reconsiderar els requisits necessaris per ser considerat subjecte d’aquest
ordenament, així com les formes d’atribuir-se la subjectivitat internacional.

Subjecte de D.I. és aquell que és destinatari de les normes jurídiques internacionals, i a
qui aquestes atribueixen la titularitat de drets i obligacions. Es requereix una aptitud per
fer valer el dret davant d’instàncies internacionals o per ser responsable en el pla
internacional en cas de violació de l’obligació.
El contingut de la personalitat jurídica, en termes de capacitat, no és el mateix en tots
els subjectes, ja que els Estats, en la seva qualitat de subjectes originaris del D.I.,
posseeixen capacitat plena, mentre que d’altres entitats tan sols disposen d’una
capacitat restringida. De manera que no seria del tot correcte negar la condició de
subjecte de D.I. a l’individu basant-se només en la seva incapacitat per participar en els
procediments de creació de normes jurídiques internacionals.
La diferent naturalesa dels subjectes de D.I. ens permet diferenciar entre els Estats i
d’altres subjectes de D.I. gràcies al principi d’igualtat sobirana, l’element de
l’organització i l’element territorial. Però existeixen, a més, una sèrie de subjectes
secundaris o derivats posseïdors d’alguna o algunes de les característiques que integren
la capacitat internacional. Aquestes característiques són:
- Treaty Making Power: Capacitat de fer tractats i obligar-se.
- Ius Legationis:
• Actiu: Capacitat d’enviar representants a altres subjectes internacionals.
• Passiu: Capacitat de rebre representants d’altres subjectes internacionals.
- Ius Standi: Si l’ens té dret a comparèixer davant dels tribunals internacionals.
- Responsabilitat: Si l’ens pot demandar a un altre subjecte, o bé si pot ser
demandat.
- Participació en O.I. i conferències internacionals: Si participa en organitzacions
internacionals, si és membre o observador.
- Reconeixement: Es tracta d’un concepte purament polític.
- (O.I.) Presa de decisions: Els òrgans de la O.I. prenen les decisions per
unanimitat en el cas d’òrgans sense personalitat (OTAN), o per majoria simple si es
tracta d’òrgans amb un grau de subjectivitat més elevat.

Alguns autors defensen l’existència d’una norma atributiva de subjectivitat
internacional, tot i que la doctrina majoritària considera que, tenint en compte la
peculiar estructura social internacional i la seva relativa falta d’organització a escala
global, l’ordre jurídic internacional manca de criteris que puguin imposar-se
uniformement en ordre a l’atribució de la qualitat de subjecte del mateix. Un Estat
existeix en quant a subjecte de D.I. des de que reuneix els requisits que el caracteritzen
com a tal, tot i que s’ha admès un altre procediment d’atribució de la subjectivitat
internacional per a les entitats en les que no concorren els elements exigits per la citada
norma: “l’extensió de la personalitat jurídica internacional a les entitats no estatals és
obra dels Estats.”
Alguns d’aquests subjectes poden arribar a assolir, per les seves pròpies
característiques i per la seva acceptació general, una personalitat internacional
objectiva, com pot ser el cas de les organitzacions d’àmbit universal o quasi universal.
Aquest és el cas de les Nacions Unides, sobre les quals el TIJ va decretar que els 50
Estats que el 1945 van subscriure la Carta de les N.U. “representen una gran majoria
dels membres de la comunitat internacional i tenen el poder, conforme al D.I., de crear
una entitat que posseeixi una personalitat internacional objectiva i no, simplement, una
personalitat reconeguda només per ells.”
Qui estigui en possessió de l’estatut de subjecte de D.I. es converteix en destinatari de
les seves normes i queda subjecte a les obligacions que aquestes li imposin, a la vegada
que queda revestit d’una àmplia esfera de llibertat que, no obstant, troba els seus límits
en aquestes pròpies normes, dirigides a respectar l’existència i la llibertat dels altres
subjectes.

2. Concepte i elements constitutius de l’Estat.
L’Estat reuneix en la seva plenitud totes les característiques que es deriven de ser
subjecte de D.I. El poder estatal consisteix en un poder autònom suprem o summa
potestas en la conducció de les seves relacions amb els seus propis subjectes (aspecte
intern), així com en un poder de determinar lliurement la seva conducta respecte dels
altres Estats (aspecte extern). L’Estat està format per tres elements :
1) Població: Conjunt de persones que de manera permanent habiten en el territori de
l’Estat i estan en general unides a aquest pel vincle de la nacionalitat. L’estabilitat de la
població podria veure’s amenaçada com a conseqüència de pràctiques reprovables tals
com el genocidi o la “depuració ètnica”.
El fet de que les competències personals de l’Estat s’exerceixin normalment sobre una
base territorial, no impedeix que a vegades tinguin un abast extra-territorial, perseguint
als nacionals més enllà de les fronteres estatals per regular alguns aspectes del seu
estatut jurídic.
2) Territori: Espai físic dins del qual l’organització estatal exercita en plenitud la pròpia
potestat de Govern, excloent qualsevol pretensió d’exercici d’anàlegs poders per part
d’altres Estats. L’Estat desplega amb el màxim d’intensitat els seus poders sobirans i no
meres competències de tipus funcional. El territori estatal està delimitat per les
fronteres, tot i que en ocasions la situació conflictiva entre Estats de recent aparició com
a resultat del procés de dissolució d’un Estat originari pot dificultar durant algun temps
la delimitació del territori d’Estats ja reconeguts.
L’Estat té el dret exclusiu d’exercir les activitats estatals en la seva tiple vessant;
jurídica, política i econòmica, i està recolzat pel principi que prohibeix atemptar contra
la integritat territorial de l’Estat.
Existeixen alguns territoris que, tot i no pertànyer a la sobirania d’un Estat, són
administrats per aquest. La Carta de les N.U. els anomena territoris no autònoms. Es
tracta de territoris amb una condició jurídica diferent i separada de la del territori de
l’Estat que els administra.
3) Govern: Es tracta de l’expressió de l’organització política de l’Estat, que es
manifesta a través dels òrgans encarregats de dur a terme l’activitat social de l’Estat,
tant en l’interior com en l’exterior, a través de la creació de normes jurídiques que
s’imposen a la població i a la pròpia organització governamental en general dins del
territori de l’Estat, i, en fi, a través de l’existència d’un poder polític autònom respecte
dels altres poders que exerceixen la seva activitat en la societat.
El govern lato sensu ha de ser efectiu, en el sentit d’estar en condicions de
desenvolupar les funcions estatals en l’esfera interna i de fer front als compromisos de
l’Estat amb altres subjectes del D.I. en l’esfera externa.
“Cada Estat posseeix el dret fonamental de decidir i de posar en pràctica com entendre
el seu sistema polític, econòmic i social.”

Tot això abrigat sota la idea global i bàsica de la sobirania, és a dir, la capacitat
d’autogovernar-se (sobirania interna) i la capacitat de dur de manera autònoma les
relacions internacionals (sobirania externa); aquest concepte permet qualificar l’Estat
com una organització de poder independent sobre una base territorial.

3. El principi de la igualtat sobirana.
L’Estat sobirà no depèn de cap altre ordenament jurídic estatal ni de cap altre subjecte
de D.I., dependrà tan sols del D.I. La independència entesa com la no subjecció de
l’Estat a l’autoritat de cap altre Estat o grup d’Estats és la condició normal dels Estats
segons el D.I.
La sobirania se’ns mostra com un principi constitucional del D.I., símbol del fet de que
aquest últim opera sobre la base de coordinació entre els Estats i no de subordinació
entre els mateixos, i la seva essència consisteix en el dret a exercir les funcions d’Estat
en un pla d’independència i igualtat respecte ‘altres Estats. Existeix una estreta relació
entre el dret exclusiu de l’Estat a exercir les activitats estatals i l’obligació de protegir,
dins del propi territori, els drets dels restants Estats i els drets dels seus nacionals en
territori estranger. La sobirania sobre les persones ha de respectar les regles del D.I.
relatives als drets humans i a l’especial protecció deguda a determinades categories de
persones.
Aquest principi es troba recollit a l’article 2, apartat 1 de la Carta com un dels principis
rectors de l’Organització Mundial que ha sigut precisat en el seu contingut per l’A.G.N.U.
en la Declaració de principis incorporada a la seva Resolució 2625 (XXV), on decreta
que tots els Estats “tenen iguals drets i iguals deures i són per igual membres de la
comunitat internacional, malgrat les diferències d’ordre econòmic, social, polític d’altra
tipus.” Es tracta d’una igualtat jurídica, d’una igualtat davant del D.I., que garanteix el
respecte de la integritat territorial i la independència política de cada Estat i, en
particular, del seu dret a escollir i a dur a terme en plena llibertat el seu sistema polític i
socioeconòmic.
Existeixen certes desigualtats funcionals, com les diferències en la posició jurídica dels
diferents Estats membres d’algunes organitzacions internacionals. Aquestes diferències
ha portat als països en vies de desenvolupament a articular estratègies dirigides a
obtenir un estatut jurídic especial en l’àmbit de les relacions comercials internacionals,
dutes a terme mitjançant textos no convencionals adoptats per les N.U. en vista de
l’establiment d’un nou ordre econòmic-internacional.

4. Les immunitats de l’Estat.
Per tal d’harmonitzar els conflictes entre dos Estats independents i sobirans,
l’ordenament jurídic internacional crea el principi general de la immunitat de l’Estat o
immunitat sobirana, en virtut de la qual els Estats, en determinades circumstàncies, no
estan sotmesos als tribunals o òrgans administratius d’un altre Estat.
La immunitat és un dret que té una persona o un Estat davant d’una autoritat o un altre
Estat que “no pot” exercir el seu poder. En l’ordre internacional i en relació amb els
Estats estrangers, la immunitat presenta dues modalitats:
- Immunitat de jurisdicció: l’Estat estranger no pot ser demandat ni sotmès a judici
davant dels tribunals d’altres Estats.
- Immunitat d’execució: l’Estat estranger i els seus béns no poden ser objecte de
mesures d’execució, o d’aplicació de les decisions judicial i administratives, pels òrgans
de l’Estat territorial.

La immunitat de l’Estat no és absoluta, sinó que pot ser objecte de renúncia i té límits
segons la naturalesa de l’assumpte, de manera que existeix únicament respecte de la
jurisdicció dels òrgans judicials i administratius de l’Estat territorial. A més, els Estats
estrangers, en la mesura que estan obligats a observar les seves obligacions
internacionals, no gaudeixen d’immunitat alguna.

Les normes internacionals sobre la immunitat dels Estats són essencialment
consuetudinàries, és a dir, que en la seva elaboració i formulació han participat els
Estats mitjançant l’aprovació de lleis internes sobre la matèria, així com la
jurisprudència dels ses tribunals. No existeix cap conveni multilateral general de
codificació internacional de la immunitat dels Estats, sinó que existeixen diverses
clàusules disperses en convenis de diferents matèries.
L’any 1991 la Comissió de Dret Internacional de les N.U. va aprovar un text definitiu
sobre un possible conveni de codificació d’àmbit universal. El 2 de desembre de 2004, la
A.G.N.U. va aprovar la Convenció de les N.U. sobre les immunitats jurisdiccionals dels
Estats i dels seus béns, que va ser oberta a la firma el 17 de gener de 2005. En l’àmbit
regional existeix la Convenció europea sobre la immunitat dels Estats, del 16 de maig
del 1972, així com un projecte interamericà sobre la immunitat de jurisdicció dels
Estats.

4.1. Fonament de la immunitat de l’Estat.
Comencem a parlar d’immunitat dels Estats com a tals a partir del s. XIX. La immunitat
dels Estats es basa en el principi d’igualtat sobirana i en la màxima par in parem non
habet imperium (els iguals no tenen jurisdicció un sobre l’altre). De manera que la
immunitat de jurisdicció té com a fonaments la conveniència dels Estats i els avantatges
que els hi atorga el tracte recíproc que rebran davant dels tribunals d’altres Estats.
La immunitat és un dret que posseeix qualsevol Estat i una limitació respecte dels altres
Estats a l’hora de dictar les normes que determinen la competència dels seus òrgans
judicials i administratius. Però també pot afirmar-se que la immunitat dels Estats
estrangers pressuposa la immunitat prèvia de l’Estat territorial, de manera que aquest
tindria competència per conèixer d’un determinat assumpte i, en el cas de que una de
les parts fos un Estat estranger, es plantejaria la qüestió de la immunitat d’aquest.
Existeix, però, un tercer argument que planteja que per justificar l’exclusió de la
jurisdicció de l’Estat territorial, en lloc de recórrer a consideracions generals, un sector
de la doctrina considera que s’hauria d’admetre que la naturalesa del litigi pot exigir que
els recursos interns de l’Estat territorial no són els adequats. De fet, aquest argument
és el que adopten la Convenció europea de 1972 i la Convenció de les Nacions Unides
de 2004.

4.2. Abast de la immunitat de jurisdicció.
Existeixen dues posicions doctrinals diferents respectes de l’abast de la immunitat
jurisdiccional:
1. Doctrina de la immunitat absoluta: posició dels tribunals britànics i americans. És
tracta d’una concepció àmplia de la immunitat de l’Estat segons la qual els Estats
estrangers no poden ser demandats ni sotmesos a la jurisdicció dels tribunals d’un
determinat país.
2. Doctrina de la immunitat restringida: posició dels tribunals belgues i italians, que va
ser seguida per França, Suïssa, Àustria, la República Federal d’Alemanya i altres estats.
Al s. XX, en plena època de l’intervencionisme de l’Estat en la vida econòmica, la
jurisprudència va adoptar una posició restrictiva de la immunitat dels Estats estrangers.
El criteri que es segueix consisteix en reconèixer la immunitat als Estats estrangers
quan realitzin actuacions públiques, i en negar-se-la quan actuïn com ho faria un
particular. Això es justifica per dos motius:
- Protecció de l’interès dels nacionals que realitzen operacions comercials o de
naturalesa privada amb Estats o organismes estatals estrangers.
- Els Estats estrangers al realitzar operacions comercials deixaven de banda la seva
sobirania i es situaven en un peu d’igualtat amb els particulars amb els que
contractaven. Al fer-ho, segons la Cour de cassation francesa, perdien la dignitat i la
igualtat d’un sobirà.
L’any 1952, en el context de la guerra freda amb la URSS, la jurisprudència dels EE.UU.,
gràcies a la Tate letter, va fer un gir tornant-se cada cop més favorable a la doctrina de
la immunitat restringida, la qual va ser adoptada plenament en la Llei de 21 d’octubre
de 1976.
L’any 1976, la jurisprudència britànica va fer un gir històric en l’assumpte The Philippine
Admiral, que va afavorir que el 1978 es dictés una Llei al Regne Unit, la State Immunity
Act, que reconeixia la doctrina de la immunitat restringida i suposava el pas previ per a
l’adopció de la Convenció europea sobre la immunitat dels Estats de 1972.

La teoria de la immunitat restringida considera que les activitats de l’Estat es poden
dividir en dos tipus: gaudeixen d’immunitat els actes realitzats per l’Estat en l’exercici
de la seva sobirania (acta jure imperii), i no es poden emparar en la immunitat els actes
propis de les activitats de gestió o administració de béns privats (acta jure gestionis). El
problema és que no existeix cap criteri universalment vàlid que serveixi per determinar
si ens trobem davant d’un tipus o l’altre. Existeixen vàries teories:
- Determinar si l’acte o activitat té una finalitat pública.
- Depenent de la naturalesa de l’acte o activitat: si es tracta d’un acte que només
podia ser realitzat per un Estat en exercici de la seva autoritat suprema, no podrà ser
jutjat pels tribunals d’un altre Estat; si per contra és un acte que podria realitzar un
particular, aquest podrà ser jutjat.

Donat que no tots els països es guien pel mateix criteri, poden sorgir discrepàncies a
l’hora de valorar un acte com a jure imperii o com a jure gestionis, inclús a vegades
poden sorgir discrepàncies entre els òrgans d’un mateix país. Per aquest motiu, la
Convenció de les N.U. sobre les immunitats dels Estats de 2004 adopta una fórmula
transaccional que combina ambdós criteris: considera que per determinar si ens trobem
davant d’un contracte o “transacció mercantil” s’atendrà principalment a la naturalesa
del contracte o transacció, però tenint també en compte la finalitat si així ho acorden les
parts o si és pertinent per determinar el caràcter no mercantil (art. 2.2).

El problema d’Espanya és que quan ha sigut demandada davant de tribunal estrangers,
ha pretès emparar-se en una concepció absoluta de la immunitat de jurisdicció, mentre
que quan ciutadans espanyols han presentat reclamacions contra Estats estrangers, els
tribunals espanyols s’han inspirat en una concepció restringida de la immunitat.
La jurisprudència dels tribunals espanyols és de difícil valoració, ja que en uns casos es
recolzen en règims convencionals particulars, i en altres la qüestió és plantejada de
forma defectuosa davant dels tribunals o la sentència és poc clara.
Existeixen nombroses sentències en matèria laboral que admetem la immunitat en
casos presentats per treballadors contractats per missions diplomàtiques, oficines
comercials, diplomàtics i funcionaris consulars estrangers. Però en molts casos la
demanda es va formular equivocadament i es va concedir la immunitat, que no s’hagués
concedit en cas d’estar ben redactada la demanda.

En la mesura en que la immunitat de jurisdicció impedeix que els tribunals puguin
conèixer de les demandes presentades davant dels tribunals contra un Estat estranger,
s’ha plantejat la qüestió de si els particulars poden presentar un recurs d’empara davant
del Tribunal Constitucional basat en el dret a obtenir la tutela judicial efectiva (art. 24.1
CE). No obstant això, aquests recursos no poden prosperar per quant, en virtut del
principi d’immunitat de l’Estat, el T.C. no té jurisdicció per conèixer d’aquests
assumptes (art. 21.2 L.O.P.J.). La S.T.C. 140/1995 estableix algunes possibilitats
perquè el particular no quedi completament desatès:
- Posar l’assumpte en coneixement del ministeri d’Afers Exteriors perquè exigeixi a
l’Estat estranger el compliment de les seves obligacions o renunciï a la immunitat de
jurisdicció en el nostre país.
- Que el particular sol·liciti, “quan la mateixa sigui procedent”, l’exercici de la protecció
diplomàtica a favor seu.
- Que el particular pugui presentar la seva reclamació davant dels tribunals de l’Estat
estranger.

4.3. Òrgans als quals s’estén la immunitat.
La immunitat de l’Estat fa referència a l’Estat com a persona jurídica, al Govern i a tots
els òrgans superiors de l’Administració estatal. Les immunitats i privilegis de que
gaudeixen el cap d’Estat, el cap de Govern, el ministre d’Afers Exteriors, les missions
diplomàtiques i altres òrgans de representació de l’Estat a l’exterior, així com les
oficines i funcionaris consulars, es regeixen per normes internacionals i internes
específiques que constitueixen uns règims especials respecte dels quals les convencions
sobre immunitats jurisdiccionals dels Estats tenen un caràcter subsidiari.
La pràctica internacional no és molt clara sobre si la immunitat de l’Estat s’estén als
Estats membres d’una federació, regions, Comunitats Autònomes, etc. si es consideren
part de l’Estat, se’ls hi reconeixerà la immunitat de que gaudeix aquest; si, per contra,
s’estima que manquen de poder polític propi i no participen de les funcions sobiranes de
l’Estat, se’ls hi negarà la immunitat. En tot cas, s’atendrà a l’estructura constitucional de
l’Estat i a la naturalesa de l’assumpte.
La Convenció de les N.U. sobre immunitats jurisdiccionals dels Estats de 2004 disposa
que la immunitat s’estén a “els elements constitutius d’un Estat federal o les
subdivisions polítiques de l’Estat, que estiguin facultats per realitzar i realitzen
efectivament actes en exercici de l’autoritat sobirana de l’Estat” (art. 2.1 b) ii). De la
mateixa manera, en l’art. 2.1 b) iii, estén la immunitat de jurisdicció a “els organismes i
institucions de l’Estat i altres entitats”, però també ho fa limitadament “en la mesura en
que estiguin facultats per realitzar i realitzin efectivament actes en exercici de l’autoritat
sobirana de l’Estat.”

4.5. Excepcions a la immunitat de jurisdicció.
Per tal de determinar en quins casos concrets s’ha de concedir o negar la immunitat a
un Estat estranger, les regulacions nacionals o convencionals més recents han procedit
a l’adopció d’un mètode empíric mitjançant una enumeració casuística de supòsits. Si es
parteix de la plenitud de la sobirania de l’Estat territorial, serà més convenient, per ser
més restrictiu, distingir els casos en els que els Estats realitzen funcions públiques. La
visió oposada, en canvi, afirma el principi de la immunitat dels Estats estrangers com a
regla general, i assenyala les excepcions en les que aquesta immunitat no s’admetrà:
1. El consentiment exprés de l’Estat, en virtut del qual admet a l’exercici de la
jurisdicció pels tribunals d’un altre Estat en un determinat assumpte (art. 7 Convenció
de les N.U. de 2004). El consentiment es pot expressar a través d’un acord
internacional, en un contracte o en una declaració davant del tribunal.
2. Si l’Estat participa en un procés davant d’un tribunal d’un altre Estat (art. 8). Un
Estat que presenti una demanda contra una persona privada, contesti a una demanda
presentada per un particular contra ell o presenti una reconvenció, s’entén que es
sotmet voluntàriament a la jurisdicció d’aquest tribunal en relació a l’assumpte.
3. Les transaccions mercantils realitzades per un Estat amb una persona natural o
jurídica estrangera (art. 10). Aquesta excepció no s’aplica a les transaccions mercantils
entre Estats o si les parts han pactat expressament una altra cosa.
4. Els contractes de treball entre un Estat i una persona natural respecte d’un treball
executat o que hagi d’executar-se total o parcialment en el territori d’un altre Estat el
tribunals del qual coneguin l’assumpte (art. 11). Aquesta excepció no s’aplica en el cas
de persones que gaudeixin d’immunitat diplomàtica.
5. En els processos civils relatius a la propietat, possessió o ús de béns situats en l’Estat
del fòrum, en assumptes en matèria de propietat intel·lectual o industrial i en processos
relatius a la participació d’un Estat en societats o altres col·lectivitats (art. 13 a 15).
6. En accions d’indemnització pecuniària en cas de mort o lesions a una persona o
pèrdua de béns causats per un acte o una omissió presumptament atribuïble a l’Estat si
l’acte es va cometre o si l’autor es trobava en territori de l’Estat el tribunal del qual
conegui de l’assumpte (art. 12). Aquesta excepció no s’aplica a les situacions de
conflicte armat.

Actualment es manifesta una tendència en virtut de la qual la immunitat de jurisdicció
de l’Estat no podria prevaler en casos de crims internacionals segons les normes
internacions que protegeixen valors universals que transcendeixen l’interès dels Estats o
de ius cogens, com és el cas de la prohibició de la tortura.

4.6. Immunitat d’execució.
La immunitat de l’Estat s’estén a les mesures d’execució sobre els béns dels Estats
estrangers que es trobin en el territori d’un altre Estat. La pràctica internacional
distingeix la immunitat de jurisdicció, en el sentit de potestat de jutjar dels tribunals, de
la immunitat d’execució, com a exercici del poder de coerció de l’Estat, com a conceptes
diferents. Aquesta distinció és important per quant suposa que la submissió voluntària o
la renúncia a la immunitat de jurisdicció no implica la submissió o renúncia a la
immunitat d’execució. L’Estat podrà al·legar aquesta immunitat en el moment de
l’execució encara que hagués acceptat la jurisdicció dels tribunals de l’Estat territorial.

En l’àmbit de la immunitat d’execució, s’han de distingir les mesures coercitives
anteriors a la resolució, que podran adoptar-se quan l’Estat hagi consentit
expressament o hagi assignat o destinat béns a la satisfacció de la demanda objecte del
procés (art. 18 Convenció de les N.U. de 2004). Les mesures coercitives posteriors tan
sols podran adoptar-se en els anteriors supòsits, més en el supòsit de béns que
s’utilitzen específicament o es destinen a la seva utilització per a fins diferents dels fins
oficials no comercials i que es troben en el territori de l’Estat del fòrum (art. 19).
En la pràctica internacional la immunitat d’execució no està reconeguda en termes
absoluts, i es considera que depèn de si els béns que es pretenen executar es destinen
a l’exercici de funcions públiques. S’ha advertit que “s’hauria de descartar l’execució en
tots els casos en que es tracti de béns indispensables per a l’adequat funcionament dels
serveis públics, tals com els fons públics.”
Recentment la qüestió més delicada presentada als tribunals en relació amb la
immunitat d’execució és si es pot procedir contra els comptes corrents bancaris d’Estats
estrangers quan aquests comptes s’utilitzin per a les seves funcions públiques, o bé per
a la realització d’operacions comercials. La Convenció de les N.U. de 2004 parteix de la
immunitat d’execució d’aquests comptes mixtos, degut a que generalment es destinen a
fins oficials i no comercials (art. 21.1.a).

La jurisprudència espanyola referent a l’execució de sentències espanyoles sobre béns
d’Estats estrangers reitera que la immunitat d’execució s’assenta en una doble distinció:
1. Són absolutament immunes a l’execució els béns de les missions diplomàtiques i
consulars.
2. Són immunes a l’execució els altres béns dels Estats estrangers que estiguin
destinats a activitats iure imperii, però no els destinats a activitats iure gestionis.

Quan el subjecte executat és “un Estat estranger no pot presumir-se la seva insolvència
i, sobretot, que en aquests supòsits, quan sorgeixen dificultats en l’execució de les
resolucions judicials cobra vital importància la col·laboració dels poders públics de l’Estat
del fòrum i, en especial, del seu Ministeri d’Afers Exteriors. Per això, l’òrgan judicial ha
de recaptar aquesta col·laboració, la negativa de la qual pot produir el naixement de les
pertinents responsabilitats.”

La Convenció Europea de 1972 es refereix a l’execució de les sentències en matèria
d’immunitat en el territori d’altres Estats part, excloent l’execució de les decisions
judicials sense el consentiment previ de l’Estat donat per escrit, i només contempla
l’obligació de procedir a l’execució de les decisions dels tribunals d’un altre Estat part en
el conveni en determinades condicions. Aquest règim tan rigorós es complementa amb
un Protocol addicional que contempla la creació d’un Tribunal europeu d’immunitat dels
Estats (Estrasburg, 28 de maig de 1985).

5. El principi de no intervenció.
Es deriva de la noció de sobirania el principi de no intervenció en els assumptes interns
d’altres Estats. Aquest principi, tal com senyala la sentència del T.I.J. de 1986 sobre
Nicaragua, pertany sens dubte al D.I. consuetudinari i és corol·lari del principi d’igualtat
sobirana entre Estats. La Resolució 2625 (XXV) de la A.G.N.U. defineix el principi de no
intervenció de la següent manera: “cap Estat o grup d’Estats té dret a intervenir
directament o indirectament, i fos quin fos el motiu, en els assumptes interns o externs
de qualsevol altre”; queden per tant prohibits, en concret, el recurs a mesures
econòmiques, polítiques o de qualsevol altre tipus per coaccionar a un altre Estat, i l’ús
de la força per privar als pobles de la seva identitat nacional. Tot Estat té el dret
inalienable d’escollir el seu sistema polític, econòmic, social i cultural sense cap mena
d’ingerència per part de cap Estat. És el dret de lliure determinació dels pobles.
La prohibició de la intervenció no opera només davant dels Estats, sinó també davant
de les organitzacions internacionals. L’article 2.7 de la Carta de les N.U. estableix que
“cap disposició d’aquesta Carta autoritzarà a les Nacions Unides a intervenir en els
assumptes que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats, ni obligarà als
Membres a sotmetre aquests assumptes a procediments d’arranjament conforme a la
present Carta”.
La teoria general de la independència desenvolupada per Rousseau, diferencia entre
elements de l’exclusivitat, l’autonomia i la plenitud de la competència estatal:
- Exclusivitat: en un territori determinat només s’exerceix una competència estatal,
de manera que l’autoritat que governa en aquest territori exclou la intervenció de
qualsevol altra autoritat, monopolitzant tots els poders.
- Autonomia: llibertat de decisió en l’esfera de competència pròpia, és a dir, que
l’Estat actua segons el seu propi criteri, sense necessitat de seguir les directrius o
indicacions que pretengui imposar-li un altre Estat.
- Plenitud: serveix per distingir la competència de l’Estat de les competències d’altres
col·lectivitats públiques.

6. El principi de la continuïtat de l’Estat.
Les alteracions que es puguin produir en l’organització política interna d’un Estat no
afecten en principi a la condició internacional d’aquest, excepte en el cas de la
desaparició de tot govern, que provocaria l’extinció de tot l’Estat a falta d’un dels seus
elements bàsics. És a dir que, amb base al principi de la seguretat jurídica que ha de
presidir les relacions internacionals, qualsevol canvi sobrevingut en el règim polític d’un
Estat deixa inalterades les seves obligacions internacionals davant de tercers.
Això, però, no significa que els canvis interns d’un Estat siguin completament
irrellevants en el pla jurídic internacional. En base al principi de lliure determinació dels
pobles establert a la Resolució 2625 (XXV), el T.I.J. ha advertit que “les orientacions
polítiques internes d’un Estat pertanyen a la competència exclusiva del mateix, sempre i
quan no violin una obligació de D.I.” (sentència de Nicaragua de 1986, paràgraf 258).
Però aquests canvis interns poden influir en el sentit de que un nou govern sorgit en un
Estat per vies de fet (cop d’Estat, revolució) en contradicció amb l’ordre constitucional
establert, pot trobar-se amb dificultats per exercir en plenitud les seves funcions en el
pla internacional si no es veu recolzat pel reconeixement dels governs d'altres Estats,
reconeixement que li permetrà desenvolupar relacions diplomàtiques plenes, litigar en
nom de l’Estat que pretén representar davant dels tribunals d'altres Estats (aquells els
governs dels quals l’hagin reconegut), etc.

7. La successió d’Estats.

7.1. Les modificacions territorials i la successió d’Estats.
La causa de que es produeixi una successió d’Estats o substitució d’un Estat per un altre
és sempre una modificació territorial de conformitat amb el D.I. Quan neix un Estat o un
Estat adquireix o perd territori, es planteja què succeeix amb els béns, drets i
obligacions que l’afecten.
La pràctica internacional és molt abundant en supòsits d’aplicació de la institució jurídica
de la successió d’Estats. Són molts els casos al llarg de la Història sobre modificació
territorial:
- Després de la Segona Guerra Mundial
- El fenomen de la descolonització dels anys 50 i 60.
- Després de la caiguda del mur de Berlín i les dictadures comunistes del centre i est
d’Europa.
- Esfondrament dels països comunistes (unificació d’Alemanya i del Iemen).
- Desmembrament o dissolució i separació de parts d’altres Estats (Unió Soviètica,
Iugoslàvia, Etiòpia, etc.).

La Comissió de D.I. (C.D.I.) va iniciar als anys 70 un procés codificador i de
desenvolupament progressiu del règim de la successió d’Estats. Els resultats normatius
han sigut:
1. El Conveni de Viena de 23 d’agost de 1978 sobre successió d’Estats en matèria de
tractats: dóna un tracte singular al peculiar supòsit de la descolonització i, a més,
guarda un clar paral·lelisme tècnic amb el Conveni de Viena de 1969 sobre el Dret dels
Tractats.
2. El Conveni de Viena de 8 d’abril de 1983 sobre successió d’Estats en matèria de
béns, arxius i deutes d’Estat: és nou respecte de les solucions clàssiques en el tracte
dels supòsits de descolonització.

Ambdós convenis han estat molt criticats per centrar-se massa en els denominats
“Estats de recent independència” lligats a la descolonització, sense oferir solucions
pragmàtiques a altres successions com són les que han tingut lloc a Europa a partir de
la caiguda del Mur de Berlín.
La concepció tradicional per la C.D.I. descriu la successió d’Estats com la substitució en
els drets i obligacions d’un Estat per un altre en un territori determinat. Tot i això, es va
acordar finalment en els dos Convenis definir la successió d’Estats com “la substitució
d’un Estat per un altre en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un
territori”.

7.2. La tipologia dels supòsits de successió d’Estats.
Existeixen, però, altres variables que afecten a la pèrdua o a l’adquisició de personalitat
internacional dels Estats afectats, al manteniment de la personalitat d’ambdós, etc. és
el que denominem els supòsits de successió o la tipologia de la successió d’Estats.
Trobem una sèrie de categories específiques de successió regulades pels dos Convenis:
1. La successió respecte d’una part del territori d’un Estat: quan una part del territori
d’un Estat és transferida per aquest a un altre Estat. “Successió parcial”.
2. El supòsit d’un Estat de recent independència, és a dir, un Estat successor el territori
del qual, immediatament abans de la data de la successió d’Estats, era un territori
depenent del qual n’era responsable l’Estat predecessor. “Successió colonial”.
3. La unificació d’Estats: quan dos o més Estats s’uneixen extingint-se la personalitat
d’ambdós i formen, d’aquesta manera, un nou subjecte de D.I., l’Estat successor.
4. La separació de part o de parts del territori d’un Estat dóna lloc a la formació d’un o
varis Estats successors, continuï o no existint l’Estat predecessor.
5. La dissolució: quan un Estat es dissol i deixa d’existir, formant les parts del territori
de l’Estat predecessor dos o més Estats successors (Conveni de Viena de 1983).

7.3. Les modificacions il·lícites del territori i la successió d’Estats.
Una modificació territorial en violació del D.I. no pot donar lloc a l’aplicació de les regles
de la successió d’Estats. En efecte, el D.I. en vigor estableix de forma imperativa
l’obligació dels Estats d’abstenir-se de tot ús o amenaça de força armada (directa o
indirecta) en les relacions internacionals. Aquesta obligació jurídica de caràcter
consuetudinàries s’ha reiterat en l’art 2.4 de la Carta de les N.U.
La A.G.N.U. va aprovar el dia 24 d’octubre de 1970 la Resolució 2625 (XXV), per
consens, relativa a la “Declaració sobre els Principis de D.I. referents a les relacions
d’amistat i a la cooperació entre els Estats de conformitat amb la Carta de les N.U.”, en
la que expressament es declara que “El territori d’un Estat no serà objecte d’adquisició
per un altre Estat derivada de l’amenaça o l’ús de la força. No es reconeixerà com a
legal, cap adquisició territorial derivada de l’amenaça o l’ús de la força” (paràgraf 10).
Anys més tard, la Resolució 3314 (XXIX) de 14 de desembre de 1974, sobre la
“Definició de l’Agressió” va reiterar aquest consens jurídic.

Els Convenis de Viena de 1978 i 1983 (art. 6 i 3) estableixen que “la present Convenció
s’aplica únicament als efectes d’una successió d’Estats que es produeixi de conformitat
amb el D.I. i, en particular, amb els principis de D.I. incorporats a la Carta de les N.U.”.
Inclús un ús legal de força armada, fundat en el dret de legítima defensa davant d’una
agressió, tampoc permet a l’Estat que repel·leix l’agressió apoderar-se de part o de tot
el territori de l’Estat agressor.

No hi ha, doncs, extinció d’un Estat pel fet de l’ocupació ni pel fet de que les seves
institucions i autoritats hagin abandonat el país i no és possible la seva substitució per
l’Estat ocupant en els drets i prerrogatives internacionals i en els drets i interessos de
l’Estat ocupat en l’exterior. Pel D.I. l’Estat ocupat segueix existint, és a dir, exercint tots
els seus drets davant d’altres Estats i subjectes internacionals.
Si la situació d’ocupació es perllongués indefinidament en el temps, s’ha de tenir en
compte que en la dialèctica “legalitat efectiva” el triomf d’una o altra dependrà del
reconeixement o inclús de la tolerància pels tercers Estats dels fets consumats. En
definitiva, tan sols l’exercici inalterat, ininterromput i indiscutit de la sobirania territorial
atorgaria un títol fonamentat en la prescripció adquisitiva. Aleshores, el reconeixement
de l’annexió per prescripció adquisitiva obrirà ineludiblement la qüestió de la successió
d’Estats.

7.4. La successió en matèria de Tractats Internacionals.
La successió d’Estats en matèria de Tractats la regula el Conveni de Viena de 23 d’agost
de 1978, preparat per la C.D.I. Algunes de les disposicions d’aquest Conveni recullen el
dret consuetudinari.
El Conveni no afecta als Tractats sobre règims de frontera i drets territorials, ja que
s’estima que sempre es produeix una transmissió de drets i obligacions; per tant, l’Estat
successor ha d’acceptar els límits territorials i les obligacions, dret o restriccions d’ús
que afecten al seu territori, si bé el Conveni no prejutja les raons jurídiques que puguin
existir per impugnar una frontera o un règim territorial. Igualment, exclou la
transmissió d’obligacions i drets pel sol fet de la declaració unilateral de l’Estat
successor en la que accepta el manteniment en vigor dels Tractats respecte del seu
territori. Els supòsits de successió en matèria d’Estats tenen un règim concret:
a. Successió respecte d’una part del territori: deixen d’estar en vigor els Tractats de
l’Estat predecessor i entren en vigor els de l’Estat successor. És la regla de la mobilitat
de l’àmbit territorial del Tractat. (article 29)
b. Estats de recent independència: segueixen el principi de la taula rasa, és a dir, “cap
Estat de recent independència estarà obligat a mantenir en vigor un Tractat, o a passar
a ser part d’ell, pel sol fet de que en la data de la successió d’Estats el Tractat estigués
en vigor respecte del territori al que es refereix la successió d’Estats”. El principi de la
taula rasa és una conseqüència del principi de la lliure determinació dels pobles: el nou
Estat comença la seva vida internacional lliure de tota obligació convencional que li
impedeixi decidir la seva política. (article 16)

L’Estat de recent independència podrà escollir, en determinades condicions, quins
Tractats continuaran i quin es donaran per acabats. Depenent de si el Tractat és
multilateral o bilateral, es podrà analitzar si l’Estat de recent independència té dret a ser
part dels Tractats dels predecessor:
- Si el Tractat és multilateral, l’Estat successor podrà, mitjançant una notificació de
successió, fer constar la seva qualitat de part en el mateix (art. 22). El Conveni preveu
algunes excepcions importants: quan en raó del nombre reduït de participants l’aplicació
del Tractat respecte de l’Estat de recent independència és incompatible amb l’objecte i fi
del Tractat o canvia radicalment les condicions de la seva execució. En aquests casos, la
notificació haurà de ser acceptada per les altres parts (art. 17 a 19).
- En el cas de Tractats bilaterals entre l’Estat predecessor i un tercer Estat, l’Estat
successor necessitarà el consentiment del tercer Estat per arribar a ser part d’un Tractat
bilateral entre ells (art. 24).
- En el cas d’unificació i separació d’Estats, s’aplica el principi de la continuïtat, és a
dir, la transmissió dels drets i obligacions derivats dels Tractats en vigor de l’Estat
predecessor al successor. Es revela la necessitat de preservar l’estabilitat de les
relacions convencionals.

Pel que fa a la separació d’una part o parts del territori d’un Estat per formar un o varis
Estats successors, el Conveni estableix igualment la regla de la continuïtat, de manera
que el Tractat en vigor respecte de l’Estat predecessor s’aplicarà respecte de l’Estat o
Estats successors. El Conveni, però, permet la seva exclusió si els Estats interessats
acorden una altra cosa o es dedueix del Tractat que la seva aplicació als nous Estats
separats és incompatible amb l’objecte i fi del Tractat o que han canviat radicalment les
condicions de la seva execució.

7.5. Efectes de la successió sobre la qualitat de membre d’una O.I.
no s’ha admès la successió en quant als Tractats constitutius de les O.I L’Estat
successor no substitueix a l’Estat predecessor en les O.I. en línies generals. Cada
organització té un procediment d¡admissió, i els Estats membres de la mateixa són, en
definitiva, els que controlen l’accés dels nous membres.
Les N.U., en els casos de divisió, escissió o fraccionament d’un Estat membre, han
generalitzat una pràctica consistent en que el nou Estat ha de sol·licitar ser admès com
a nou membre de l’organització, continuant amb el seu estatus de membre l’Estat
objecte de l’escissió.
Un cas especial és el de la desintegració de Unió Soviètica, en el que trobem certes
particularitats, entre altres, per ser membre permanent del Consell de Seguretat i gran
potència nuclear. El 24 de desembre de 1991, la Representació Soviètica va comunicar
al Secretari General de les N.U. que la Federació Russa ocuparia el lloc de la U.R.S.S.
com a membre de les N.U., inclòs el Consell de Seguretat i tots els altres òrgans del
sistema de Nacions Unides., així com que assumiria totes les obligacions de la U.R.S.S.,
incloses les obligacions financeres.
La resta de Repúbliques ex soviètiques, excepte Ucrània i Bielorússia que eren membre
originaris de la O.N.U., van haver de sol·licitar l’admissió com a nous membres.

En els casos de fusió d’Estats, s’ha seguit el mateix procediment de considerar al nou
Estat nascut de la fusió com a membre de les N.U. i continuador dels preexistents.

7.6. Efectes en quant a l’àmbit econòmic públic.
A) Respecte als béns de propietat pública.
El Conveni de Viena de 1983 sobre “Successió d’Estats en matèria de béns, arxius i
deutes d’Estat” defineix els béns d’Estat com “els béns, drets i interessos que en la data
de la successió d’Estats i de conformitat amb el dret intern de l’Estat predecessor
pertanyien a aquest”. En l’article 11 estableix que : “el pas dels béns d’Estat de l’Estat
predecessor a l’Estat successor es realitzarà sense compensació”. El repartiment dels
béns i els deutes es regeix pel principi de territorialitat, havent-se d’evitar un
enriquiment injust i arribar a un repartiment equitatiu.
Tot i així, la Convenció estableix un segon criteri, el de l’autonomia de la voluntat de les
parts, i diferencia els supòsits:
a. Si és una successió respecte d’un part del territori d’un Estat, la transmissió es farà
mitjançant acord entre l’Estat predecessor i l’Estat successor i, a falta d’acord, els béns
immobles situats en el territori succeït passaran a l’Estat successor i també els béns
mobles vinculats a l’activitat del territori predecessor en el territori al que es refereix la
successió.
b. Si és un Estat de recent independència, es dóna preferència a l’Estat successor tant
en els béns immobles que radiquin en territori com en aquells situats fora d’aquest però
que s’hagin convertit en béns de l’Estat predecessor en el període de dependència.
c. Si és un supòsit d’unificació, es preveu la transmissió dels béns dels Estats
predecessors a l’Estat successor.
d. Si es tracta de separació de part o parts del territori d’un Estat i de dissolució d’un
Estat, es preveu l’acord entre els Estats afectats, si bé els béns mobles no vinculats
passen als Estats successors en una proporció equitativa.

B) Respecte al deute públic.
La norma tradicional és que no hi ha obligació d’assumir el deute de l’Estat predecessor
per l’Estat successor; “no es pot considerar que existeixi en D.I. un principi segons el
qual un Estat que adquireix una part del territori d’un altre hagi al mateix temps
d’assumir una part corresponent dl deute públic d’aquest últim. Tal obligació no pot
derivar-se més que d’un Tractat, pel qual l’Estat en qüestió assumeix l’obligació, i no es
pot mantenir més que en les condicions i en els límits que en aquest Tractat
s’estipulen”. Aquesta regla s’ha anat suavitzant mitjançant convenis entre l’Estat
successor i el predecessor perquè el primer assumeix una part proporcional del deute
públic o passiu de l’Estat.
El Conveni de Viena de 1983 entén per deute de l’Estat “tota obligació financera d’un
Estat amb un altre Estat, amb una O.I. o amb qualsevol altre subjecte de D.I. nascut
conforme a aquest”. Existeixen diferents supòsits de la successió en matèria de deute
públic:
a. En els casos de successió respecte de part del territori, el deute de l’Estat
predecessor passarà al successor en la mesura acordada per les parts, i a falta d’acord
els deutes passaran “en una proporció equitativa, tenint en compte en particular els
béns, drets i interessos que passin a l’Estat successor en relació amb aquest deute de
l’Estat”.
b. En quant als Estats de recent independència, no passarà cap deute de l’Estat
predecessor al l’Estat successor.
c. En els supòsits de separació de part o parts del territori d’un Estat per formar un
Estat nou, així com en cas de dissolució de l’Estat, s’atendran a l’acord entre el
predecessor i el successor i, a falta d’aquest, a la regla de la proporció equitativa tenint
en compte els béns, drets i interessos que passin a l’Estat successor en relació amb
aquest deute.

C) Respecte a la successió en els arxius d’Estat.
El Conveni de Viena de 1983 entén per arxius d’Estat de l’Estat predecessor “tots els
documents, siguin quines siguin les seves dates i naturalesa, produïts o rebuts per
l’Estat predecessor en exercici de les seves funcions que, en la data de la successió
d¡Estats, pertanyien a l’Estat predecessor de conformitat amb el seu dret intern i eren
conservats per ell directament o sota el seu control en qualitat d’arxius amb qualsevol
fi”. Generalment, es preveu que la successió en els arxius es farà sense compensació,
excepte acord en contra.
a. Tant en la successió d’una part del territori, com en els supòsits de separació i
dissolució, la transmissió dels arxius es farà per acord entre l’Estat predecessor i el
successor i, a falta de tal acord, es transmeten aquells arxius relacionats exclusivament
amb la part de territori a que es refereix la successió, si bé l’Estat predecessor
concedirà, a petició del successor, “la millor prova disponible en els seus arxius
relacionada amb títols territorials de l’Estat successor”.
b. En el cas d’Estats de recent independència, generalment els arxius que “havent
pertangut al territori al que es refereix la successió d’Estats, s’haguessin convertit
durant el període de dependència en arxius d’Estat de l’Estat predecessor, passaran a
l’Estat de recent independència” i també passarà “la part dels arxius de l’Estat
predecessor que, per a una administració normal del territori al que es refereix la
successió d’Estats, s’hagi de trobar en aquest territori”.
c. En el supòsit d’unificació d’Estats els arxius dels Estats predecessors passaran a
l’Estat successor.

8. El reconeixement d’Estats.
L’aparició d’un Estat es pot produir ex novo, sense que altres Estats es vegin afectats, o
bé a partir d’Estats preexistents, ja sigui a resultes d’una modificació (secessió,
integració) o de la seva extinció. Un cop que un Estat creat per una d’aquestes dues
vies reuneix de fet els elements que el caracteritzen com a tal, pot dir-se que existeix
en tant que subjecte de D.I. Des d’aleshores, els altres Estats estan en condicions de
verificar la seva existència real mitjançant el seu reconeixement.
El reconeixement és un acte declaratiu, consisteix en “l’acte lliure pel qual un o varis
Estats constaten l’existència sobre un territori determinat d’una societat humana
políticament organitzada, independent de qualsevol altre Estat existent, capaç
d’observar les prescripcions dels D.I.”
No obstant, si bé el nou Estat és subjecte de D.I. des de que neix, no pot exercitar
plenament certs drets fins que hagi estat reconegut, per la qual cosa s’ha dit que l’acord
d’iniciar relacions oficials amb el nou Estat té ja un caràcter constitutiu, i que per tant el
reconeixement “no és una simple formalitat, sinó que té una gran significació pràctica”,
com ho prova la insistència dels nous Estats en aconseguir el reconeixement del major
nombre possible d’Estats i de les O.I. Tot i que la falta de reconeixement no impedeix
en principi els contactes amb l’Estat no reconegut–, tals contactes, no obstant, tenen un
caràcter aïllat, fragmentari, no oficial.
El reconeixement és un veritable acte jurídic i no un pur gest polític, si bé no deixa
d’estar influït per motivacions polítiques. Però tan sols l’autor del reconeixement en
concret queda vincular per aquest, de manera que pot existir legítimament un fet
respecte d’uns Estats i no respecte d’altres, i pot, en concret, reconèixer-se sols
aspectes parcials de l’existència d’aquest fet, com va passar en el seu dia en les
relacions entre les dues Repúbliques alemanyes abans de la reunificació.
Els Estats solen tenir en compte, a l’hora de reconèixer, l’evolució de la situació en els
processos de creació de nous Estats. Això ha sigut així en els casos d’aparició de nous
Estats a resultes de la dissolució de la U.R.S.S. i de la República Federativa de
Iugoslàvia. En el marc de la Cooperació Política Europea, s’adopta una posició basada en
la “voluntat de reconèixer, de conformitat amb les normes acceptades per la pràctica
internacional i tenint en compte les realitats polítiques en cada cas concret, a aquests
nous Estats que, com a conseqüència de les modificacions històriques de la regió, es
constitueixin sobre una base democràtica, acceptin les obligacions internacionals
pertinents i es comprometin de bona fe en un procés pacífic i negociat”. Aquesta
voluntat de reconèixer està supeditada, entre altres coses, al respecte de la Carta de les
N.U., de l’Acta Final de Hèlsinki i de la Carta de París per una nova Europa, la garantia
dels drets dels grups ètnics i nacionals així com les minories, el respecte de la
inviolabilitat dels límits territorials, l’assumpció de les obligacions en matèria de
desarmament i seguretat i el compromís de solucionar per via d’acord les qüestions
relatives a la successió d’Estats i les controvèrsies regionals.

La doctrina del no reconeixement: deure jurídic de no reconèixer en aquells casos en
que la situació s’estableixi en contradicció amb una regla jurídica com:
a. La que prohibeix l’ús il·lícit de la força.
b. La que expressa el principi de no intervenció assaonat amb la prohibició de posar en
perill la integritat territorial i la independència política d'un Estat.
c. La que proclama el dret d’autodeterminació dels pobles.

El deure de no reconèixer situacions creades mitjançant l’ús il·lícit de la força apareix
sancionat en importants convenis i resolucions internacionals, com ara la Resolució
2625 (XXV) de la A.G.N.U.: “No es reconeixerà com a legal cap adquisició territorial
derivada de l’amenaça o l’ús de la força”.

Les formes i el procés de reconeixement: Podem distingir entre un reconeixement
individual i un reconeixement col·lectiu, entre un reconeixement exprés i un
reconeixement tàcit o implícit, deduït aquest últim de l’intercanvi d’agents diplomàtics,
la celebració d’un tractat amb el nou Estat o l’adhesió d’aquest a un tractat en vigor. La
forma més freqüent és la del reconeixement individual exprés, mitjançant un acte
unilateral, tot i que a vegades pot efectuar-se a través d’un tractat bilateral amb l’Estat
al que es pretén reconèixer o d’un comunicat conjunt ad hoe.
L’admissió d’un nou Estat en una organització internacional s’interpreta, en principi,
com un reconeixement col·lectiu tàcit que implica el reconeixement dels diferents Estats
membres de l’organització, tot i que es considera el reconeixement com un acte lliure i
discrecional no obligatori. De fet, s’han donat diversos supòsits de no reconeixements
entre Estats membres de les N.U.
Des del punt de vista del modus operandi, s’ha distingit entre un reconeixement de
facto o provisional i un reconeixement de iure o definitiu, irrevocable per tant, precedint
aquell a aquest quan l’Estat no pugui considerar-se encara com a plenament consolidat,
d’acord amb la visió del reconeixement com un procés que ve a culminar en un acte
final o definitiu.

9. El reconeixement de governs.
Mitjançant el reconeixement de governs es declara la voluntat de mantenir relacions
amb un govern que ha vingut a substituir a un altre de forma irregular, és a dir,
contrariant la legalitat constitucional vigent (govern de facto en contraposició a govern
legal o de iure). En aquest sentit s’ha pogut conceptuar el reconeixement de governs,
davant del d’Estats, com “un acte pel qual es dóna la conformitat per continuar les
relacions habituals d’intercanvi amb el nou règim, quan aquest nou règim ha sorgit de
manera diferent a la successió pacífica i normal d’autoritats d’un país, de manera
diversa a la successió de governs constitucionalment establerta”. Sense el
reconeixement d’un govern així sorgit, podran donar-se certs tipus de relacions entre
dos Estats, però en cap cas plenes (relacions diplomàtiques), de manera que el
reconeixement apareix com una activitat estatal “que decideix l’existència i l’amplitud
de les relacions internacionals” entre els que es reconeixen mútuament.
D’aquesta caracterització del reconeixement de governs com un acte lliure o voluntari
es desprèn que es procedirà o no a reconèixer en funció del tipus de relacions que es
desitgi mantenir amb l’equip que pretén representar l’Estat, tractant-se en aquest sentit
d’un acte d’elecció política i discrecional. Són, en definitiva, criteris de política exterior i
no normes jurídico-internacionals els que influeixen en la decisió de reconèixer o no.
Tot govern efectiu i estable, és a dir, capaç d’exercir amb caràcter continu les funcions
polítiques de l’Estat, és un govern en el sentit del D.I., sent irrellevant des d’aquest
punt de vista el seu origen polític irregular en la perspectiva del dret intern. És per això
que s’ha pogut considerar com la més adequada des del punt de vista del D.I. la
doctrina de l’efectivitat, segons la qual hi hauria obligació de reconèixer als governs que
exerceixen un control efectiu sobre un territori i la població que hi resideix.

Al continent americà trobem doctrines inspirades en els criteris de la legalitat i de
l’efectivitat. En quant al criteri de la legalitat (doctrina Tobar) “la manera més eficaç de
posar fi als canvis violents de govern inspirats en l’ambició consisteix en que els Estats
es neguin a reconèixer als governs transitoris, nascuts de les revolucions, fins que
demostrin que gaudeixen del recolzament dels seus països”.
Pel que fa al criteri de l’efectivitat (doctrina Estrada), es rebutja l’aplicació arbitrària que
havia vingut fent-se del criteri de la legalitat, el que donaria lloc a “situacions en que la
capacitat legal o l’ascens nacional del govern o autoritats sembla supeditar-se a l’opinió
dels estranys”. Aquesta doctrina, més que inclinar-se cap a la configuració d’un deure
de reconeixement dels governs sorgits per via de fet que es caracteritzin per la seva
efectivitat, s’orienta a substituir en el seu cas el reconeixement exprés pel tàcit, al
referir-se a la possibilitat de mantenir (o retirar) els agents diplomàtics acreditats, el
que no deixa de ser un signe extern de la intenció de reconèixer (o no reconèixer) al
nou govern.
La pràctica espanyola segueix més aviat la doctrina Estrada. L’adhesió d’Espanya a
aquesta doctrina ha pogut ser valorada com “políticament comprensible, ja que amb ella
es tracta de justificar la continuïtat de les relacions diplomàtiques amb la República de
Cuba sense procedir a cap judici de valor sobre el règim polític de la illa, i el mateix
respecte als restants països llatinoamericans, afectats per freqüents cops d’Estat”.


TEMA 4. LES COMPETÈNCIES DE L’ESTAT.

1. Les diferents competències de l’Estat.
Una de les funcions principals, i més bàsiques, del D.I. és delimitar i distribuir les
competències estatals. Les competències que, en virtut del seu caràcter sobirà, exerceix
l’Estat, en un pla d’independència i igualtat respecte dels altres Estats, es troben
reconegudes i reglamentades pel D.I. per tal de permetre els nivells necessaris de
coexistència i cooperació en les relacions internacionals. Aquestes competències seran,
bàsicament, de caràcter territorial i personal:
- Competències territorials: reglamentació de les activitats que es desenvolupen
dins de l’àmbit del territori estatal. Existeixen diferents graus.
- Competències funcionals: en funció d’alguna cosa, com ara la plataforma
continental. No són competències absolutes, igual que les territorials.
- Competències exteriors: serveixen per relacionar-se amb altres subjectes, com
ara organitzacions internacionals.
- Competències personals: incideixen sobre les persones que habiten en el territori
nacional (nacionals i estrangers), i per extensió sobre les persones físiques i certs
objectes que posseeixin la seva nacionalitat, podent l’Estat exercir certes competències
sobre els seus nacionals quan es trobin en territori d’un altre Estat (protecció
diplomàtica, serveis públics prestats a l’estranger per diplomàtics i cònsols a nacionals
de l’Estat acreditant). Es recomana als Estats que evitin l’apatrídia.

Però a l’Estat també li corresponen altres competències de base i abast extraterritorial
en espais internacionals que no pertanyen a la sobirania de cap Estat (alta mar, espai
ultraterrestre, etc.).
L’ordenament jurídic internacional reconeix la capacitat de que disposa l’Estat per
exercir les seves competències sobiranes amb total plenitud, exclusivitat i autonomia,
com a notes expressives de la no subordinació del poder estatal a cap altra autoritat
sense el seu consentiment. La sobirania de l’Estat determina que aquest pugui exercir
totes les competències necessàries per dur a terme les seves funcions (plenitud), amb
exclusió de qualsevol altre Estat (exclusivitat), i amb absoluta discrecionalitat a l’hora
de prendre les decisions (autonomia). Es pot destacar, a més, l’autonomia
constitucional que correspon a l’Estat a l’hora de decidir el model d’organització interna i
la forma de govern; aquesta autonomia està basada en el principi d’igualtat sobirana i el
principi de no intervenció en els assumptes interns, així com el principi de lliure
determinació dels pobles, formulats per la A.G.N.U. en la seva famosa Resolució 2625
(XXV).
Però les competències exclusives dels Estats no resulten tan sols condicionades per un
conjunt d’obligacions generals imposades per l’ordenament jurídic internacional, sinó
que també estan limitades pel propi D.I., restringint-se així el cercle dels assumptes
que pertanyen a la jurisdicció interna (art. 2.7 de la Carta de les N.U.).
Fonamentalment, la necessitat de respectar els respectius àmbits de sobirania i
independència de tots els Estats determina les obligacions i límits que imposa el D.I. a
l’Estat en quant al contingut i exercici de les seves competències i poders; obligacions
que troben també el seu origen en el reconeixement i protecció de certs interessos
fonamentals de la comunitat internacional.
Els creixents nivells d’interdependència i cooperació entre els Estats, motiven una
progressiva reducció o desvinculació dels àmbits que corresponen a la competència
exclusiva de l’Estat, en funció de la reglamentació que en fa el D.I.

2. La competència de l’Estat sobre els seus nacionals.

1. Les competències de l’Estats sobre la seva població i les seves limitacions.
Sobre la població l’Estat desenvolupa una sèrie de competències personals, derivades
de la sobirania, que l’Estat exerceix sobre les persones que es troben sota la seva
jurisdicció.
La població està formada pel conjunt de persones que de manera permanent habiten en
el territori de l’Estat i estan en general unides a aquest pel vincle de la nacionalitat.
Però, tot i que l’exercici normal de les competències personals de l’Estat és el dut a
terme sobre les persones (físiques i jurídiques) que es troben en el seu territori i són
nacionals, aquest exercici de competències es projecta també, amb diferent intensitat,
sobre:
a. Les persones que es troben en el seu territori, encara que no siguin nacionals. P.ex:
turistes.
b. Les persones que es troben sota la seva jurisdicció, encara que es trobin ni en el seu
territori ni siguin nacionals. P.ex: persona en un territori ocupat militarment per l’Estat.
c. Els seus nacionals encara que no es tinguin en el seu territori.
Això planteja diversos problemes:
a. Definició de qui són nacionals d’un Estat i com s’atribueix jurídicament la
nacionalitat. El revers d’aquesta qüestió està constituït per la definició de la condició
d’estranger.
b. Respecte de totes les persones que es troben en el territori de l’Estat o sota la seva
jurisdicció, el problema és si l’Estat exerceix les seves competències sense límits, tot i
que en principi aquestes competències estan sotmeses a dues classes de limitacions:
a ’) Limitacions imposades pel D.I. actual a l’Estat respecte del tracte als individus:
- Protecció internacional dels drets humans.
- Dret d’Asil diplomàtic, respecte de la dignitat humana.

b ‘) Limitacions imposades a l’Estat respecte del tracte als individus pel propi dret intern
de l’Estat en qüestió. Aquestes limitacions són possibles ja que les imposades pel D.I.
representen un nivell mínim de protecció.

c. Respecte dels nacionals que es troben en el territori d’un altre Estat, es presenten,
especialment, dos problemes:
a ‘) Si l’Estat pot exercir determinades competències sobre ells.
b ‘) Si l’Estat del que són nacionals té facultats per fer que l’Estat en el territori del qual
es troben respecti els drets que el D.I. atorga als referits nacionals del primer.
(protecció diplomàtica).

d. Problema de les competències que exerceix l’Estat sobre les persones que no són
nacionals i que es troben, no en el territori de l’Estat, sinó en un territori sobre el qual
l’Estat exerceix exclusivament jurisdicció.

2. La nacionalitat: concepte i règim jurídic.
El concepte de nacionalitat no està lliure de discussió. Per a alguns es tracta d’un
estatus civil atorgat a un individu o persona jurídica per l’ordenament jurídic d’un Estat.
Per altres, es considera com un vincle que lliga a un individu amb una determinada
organització política estatal, determinant la pertinença jurídica d’una persona a la
població d’un Estat.
Al tractar-se d’un vincle entre una persona i un Estat, resulta evident que les O.I. no
tenen nacionals, i el fet de que concedeixin protecció a certes persones –apàtrides,
refugiats i agents de les pròpies organitzacions- no suposa la concessió d’una
nacionalitat o una institució equivalent a ella.

Les normes internacionals sobre nacionalitat són molt escasses, en contrast amb les
contingudes en les legislacions internes, que són molt nombroses. Avui en dia les N.U.
han elaborat el Laws concerning, una recopilació de normes internes sobre nacionalitat.
De manera que en l’estat actual de desenvolupament del D.I., correspon a cada Estat
determinar per mitjà del seu Dret intern quins són els seus nacionals. Així ho assenyala
la Convenció de l’Haia de 12 d’abril de 1930, relativa als conflictes de nacionalitat, en el
seu article 1: “Correspon a cadascun dels Estats determinar per mitjà de la seva
legislació qui són els seus nacionals.”

Sent la regulació de la nacionalitat doncs una competència exclusiva de l’Estat, al D.I. li
correspon exclusivament precisar els límits d’aquesta competència. Sobre la base del
D.I. General, només una limitació està clara: els Estats s’han d’abstenir de determinar
qui són nacionals de tercers Estats, ja que fer-ho seria contrari al principi de
competència exclusiva dels mateixos en la matèria. L’existència d’altres limitacions està
en discussió:
a. Si un Estat pot atorgar la seva nacionalitat en contra de la voluntat de la persona
interessada. La jurisprudència és contrària.
b. Si per atorgar la nacionalitat és necessari que hi hagi un lligam real i estret entre
l’Estat i la persona. Si bé existeix un corrent doctrinal favorable, el T.I.J. s’ha limitat a
una distinció molt subtil.
c. Si els Estats poden privar de la nacionalitat en contra de la voluntat de l’interessat.
La pràctica ens demostra que la privació de la nacionalitat és freqüent, donant lloc a
casos d’apatrídia.

La tendència actual sembla ser contrària, si bé l’article 15 de la Declaració Universal de
Drets Humans de les Nacions Unides de 1948 preveu que “a ningú se’l privarà
arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat”.
Tot i això, avui en dia ha desaparegut del Pacte de Dret Civils i Polítics de les N.U. tota
referència a la nacionalitat.

Existeixen, a més, altres limitacions que apareixen en tractats internacionals de major o
menor amplitud, i que els Estats accepten al participar en tractats multilaterals en
matèria de nacionalitat, o al concertar tractats bilaterals sobre la matèria. Sobre els
primers, en són exemples:
- L’article 1 de la Convenció de l’Haia de 1930 sobre Conflictes de Nacionalitat
- L’article 278 del Tractat de Versalles, que condemnava el sistema de la Llei Delbruck
alemanya de 22 de juliol de 1913.

3. La competència de l’Estat sobre els seus nacionals a l’estranger.
Quan els nacionals d’un Estat es troben a l’estranger, l’Estat no pot exercir sobre
aquests la seva competència d’execució sense el consentiment de l’Estat en que es
troben els seus nacionals. Això no constitueix una negativa del poder de cridar als
nacionals (ius evocandi), tot i que si els nacionals no responen a aquesta crida, els
Estats han procurat que li siguin entregats.
A falta de tractats, els Estats tenen dret a que es garanteixi als seus nacionals un tracte
que no estigui per sota de l’anomenat standard minium. Per assegurar aquests tractes
especials, es solen acordar determinades garanties en els tractats. En el supòsit de que
aquestes garanties no estiguin especialment previstes, l’Estat pot posar en
funcionament el mecanisme de l’exercici de la protecció diplomàtica.

3. Les competències de l’Estat sobre els estrangers.

1. Concepte d’estranger.
Per determinar qui són estrangers per un Estat en concret existeixen dos criteris:
a. Criteri d’exclusió: es considera en principi a tots els no nacionals com a estrangers,
criteri vàlid encara que inclogui els apàtrides o persones sense nacionalitat.
b. Criteri restrictiu: es consideren estrangers les persones físiques o jurídiques que no
són considerades com a nacionals pel país en que estan domiciliades o en el que són
transeünts, però són considerades com a nacionals seus per un tercer Estat o per varis,
en el cas de nacionalitat múltiple. En aquest supòsit no serien considerats estrangers els
apàtrides per no pertànyer a un tercer Estat.

Els estrangers estan protegits per un conjunt de normes que protegeixen els seus drets
i interessos en l’Estat en que es troben. Si el criteri de ciutadà estranger que s’utilitza és
restrictiu, les persones que quedin fora del mateix no es veuran protegides per aquest
conjunt normatiu.

2. Normes aplicables als estrangers.
Com els nacionals, els estrangers i els apàtrides estan en principi sotmesos al Dret
intern de l’Estat en el territori del qual es troben ocasionalment o permanentment, i
molt especialment a les normes d’aplicació territorial, de seguretat pública o, en
general, a totes aquelles cobertes pel concepte de l’ordre públic intern i internacional.
També els obliguen les normes internes que l’Estat promulga per reglamentar el règim
dels estrangers.
Respecte dels estrangers la sobirania de l’Estat no només es veu limitada per les
normes internes, sinó també per normes imposades pel D.I. Aquestes limitacions poden
procedir:
a. Del D.I. General: dirigides a garantir i a fer respectar l’standard minium
internacional.
b. Del D.I. convencional: els Estats pretenen aconseguir que els tractats que celebren
amb altres Estats en el territori dels quals resideixen nacionals dels primers reconeguin
drets en benefici d’aquests.

Pel que fa als drets individuals dels estrangers, la forta emergència del D.I. dels drets
humans ha provocat que s’intenti superar la dicotomia nacional-estranger al considerar-
se que els drets que els emparen tenen base en la condició humana i, per tant, han de
ser iguals.
A Espanya el règim d’estrangeria es troba regulat bàsicament a la Llei Orgànica 4/2000,
d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració
social.

3. L’entrada dels estrangers.
La doctrina ha discutit si els Estats estan obligats per un costum internacional a
admetre a tots els estrangers que desitgin entrar amb fins lícits al seu territori. La
pràctica dels Estats és contrària a l’existència de tal norma, i els elements del costum
no són constatables. En l’estat actual del D.I., l’admissió dels estrangers és una qüestió
que pot ser apreciada en principi discrecionalment per l’Estat receptor. La reglamentació
en concret queda a la competència exclusiva de l’Estat, que la regula generalment
mitjançant disposicions administratives.
1. Està molt generalitzat que es reguli el règim de passaports, o documents d’entrada, i
es faci tornar a la frontera a tots els que hagin entrat al país sense ells.
2. Sovint l’Estat exigeix un visat d’entrada, que es facilita als Consolats del país
receptor a l’estranger.
3. Específicament respecte d’aquells que pretenguin establir-se al país amb ànim de
treballar en ell, no és infreqüent que de iure o de facto s’arribi a la pràctica a distingir
entre els que arriben al país per motius turístics dels que ho fan per altres motius,
exigint determinades autoritzacions prèvies per treballar.

La negativa a admetre súbdits d’un determinat país (excepte mesures especials, com la
no existència de relacions diplomàtiques o consulars, o la impossibilitat de garantir la
seguretat d’aquestes persones) seria contrària no solament a les normals relacions
d’amistat entre els Estats, sinó també als D.I. Contemporani, en el que les
discriminacions en principi són considerades contràries al mateix.
Ara bé, mitjançant tractats bilaterals o instruments multilaterals, es poden establir
règims preferents que s’apliquen a l’entrada i permanència de determinats estrangers,
així com al seu estatut en l’ordenament intern de l’Estat receptor.

4. L’expulsió dels estrangers.
No existeix en D.I. General cap norma que prohibeixi l’expulsió dels estrangers, excepte
si la mateixa els hi produeix un dany injustificat, que només tindria una explicació
satisfactòria si es basés en un fi lícit. Aquesta inexistència ve indirectament confirmada
pel sistema europeu de drets humans, els òrgans de protecció del qual, a l’ocupar-se de
qüestions referents al problema de l’expulsió i l’extradició d’estrangers, ha recorregut,
no a l’existència d’una regla prohibitiva ni tan sols en la Convenció, sinó a precisar,
interpretant l’article 3 de la Convenció de Roma de 1950, que “en determinades
circumstàncies, l’expulsió podria donar origen a un tracte inhumà”.
Però això no significa que l’estranger no tingui cap garantia davant l’expulsió, sinó que
no està protegit, davant d’aquesta, per cap norma de D.I. No obstant, existeixen en la
majoria d’ordenaments interns normes que reglamenten l’expulsió, i l’Estat pot incórrer
en responsabilitat internacional per expulsions arbitràries basades en decisions de les
autoritats internes.

5. Drets dels estrangers que es troben en el territori.
El poder de l’Estat sobre els estrangers que habitin o es trobin en el seu territori es veu
limitat per normes de D.I. general i de D.I. particular o convencional. Aquestes
limitacions serveixen de base dels drets dels estrangers, ja que són la seva garantia,
empleada en el pla internacional no pels individus, que no són subjectes del D.I., sinó
per l’Estat del que són nacionals, que té dret a exigir que es compleixi el D.I. en la
persona dels seus nacionals.

L’Estat està obligat a concedir un tracte determinat als estrangers, l’standard minium, el
qual és reconegut per la doctrina, la jurisprudència i els tractats internacionals.
Actualment, trobem reconeguts dins d’aquest standard els següents drets:
1. Dret de protecció de la seva vida i interessos contra les acciones de violència
col·lectiva organitzada en contra dels estrangers.
2. Dret a no ser detinguts arbitràriament i a que es procedeixi a una investigació en un
temps raonable, amb la possibilitat de ser escoltat.
3. Dret a no ser torturat i a que no se’ls sotmeti a tractes inhumans.
4. Llibertat d’accés als Tribunals i dret a no ser discriminat davant d’ells per raons de
nacionalitat, fet que provocaria la responsabilitat internacional de l’Estat per “denegació
de justícia”.
5. Dret a poder exercir determinats drets civils bàsics, com els relatius a les relacions
paterno-filials, i el dret de família en general.

Per determinar el contingut en concret de l’standard minium s’haurà de recórrer, no
només a les normes del D.I. generals i particulars, sinó també al Dret comparat, per
extreure d’aquest els drets que es consideren com a bàsics per la majoria de les
legislacions internes. Tot i això, hi ha determinats drets dels que tradicionalment
s’exclou als estrangers:
1. Els estrangers no gaudeixen generalment dels drets anomenats polítics –dret de vot i
a ocupar càrrecs públics–.
2. Tampoc gaudeixen del dret a desenvolupar determinades professions.
3. Estan exclosos de determinats drets socials, com l’atur i l’assistència mèdica gratuïta,
excepte si hi tenen dret per la seva condició de treballador o han contribuït en peu
d’igualtat a sufragar-los amb els treballadors nacionals.

Altres tipus de serveis socials, com l’ensenyança gratuïta, no són exigibles a l’Estat
hoste excepte reciprocitat.
Els tractats bilaterals i alguns multilaterals, tractats d’establiment, asseguren els drets
dels estrangers amb garanties d’efectivitat. També contenen clàusules relatives als
drets dels estrangers els tractats de comerç i alguns tractats sobre seguritat social.
Molts d’aquests tractats el que pretenen és aconseguir una equiparació en el tracte de
nacionals i estrangers (clàusula o sistema de tracte nacional). A vegades però, pel joc
de la clàusula de nació més afavorida, els estrangers es poden beneficiar d’un règim
més favorable que els propis nacionals. La cada vegada més freqüents clàusula de
reciprocitat suposa fer dependre el gaudi de determinats drets dels estrangers en un
Estat del fet de que als nacionals del mateix se’ls atorguin els mateixos drets a l’Estat
del que són súbdits els referits estrangers.
En els tractats més moderns no es preveuen ja determinats drets per considerar-se que
avui en dia formen part de l’standard minium, però s’estipulen altres com la llibertat en
l’exercici de les professions liberals, la llibertat d’establiment, el gaudi dels beneficis de
la seguretat social, la protecció contra la doble imposició fiscal, etc.

El tracte de la propietat privada dels estrangers per part del D.I. és conseqüència de
tres grans esdeveniments polítics dels s. XX:
1. El triomf de la Revolució soviètica: àmplies mesures de socialització, estatalització i
col·lectivització, reforma agrària, nacionalització, etc., que van portar a un concepte
individualista i privatista del Dret de propietat.
2. El moviment descolonitzador i d’independència: l’existència d’una forta propietat
estrangera en els països de grans canvis estructurals político-econòmics i en aquells
altres de recent descolonització va comportar la protecció de la propietat privada i les
normes internacionals.
3. L’evolució experimentada pels Estats de l’antic bloc soviètic, la posició dominant del
liberalisme econòmic i l’establiment de la “homogeneïtat” ideològica a gran part del món
(globalització) han impulsat un gir de les idees de les classes dirigents dels antics Estats
de l’Est i dels Estats en vies de desenvolupament.

En els últims anys, però, s’ha donat un fort augment de les garanties dels drets de
contingut econòmic dels estrangers, ara bé, són de caràcter particular i constitueix el
seu fonament la voluntat de cadascun dels Estats de limitar la seva sobirania sobre els
recursos naturals i el seu dret a establir i regular l’organització econòmica que consideri
oportuna. Avui en dia hi ha més mesures protectores i garantistes, però es troben en
normes convencionals o en actes unilaterals i no en un D.I. general aplicable per igual a
tots els Estats.

6. La ciutadania i l’estrangeria en l’àmbit de la Unió Europea.
El Tractat de Maastricht de la Unió Europea va incorporar el concepte de “ciutadania de
la Unió”, un model de relació entre el “ciutadà europeu” i la Unió que, a la vegada, li
atorga un estatut especial en l’àmbit de la Comunitat Europea, a través del
reconeixement d’un conjunt de drets que poden exercir, ja sigui davant d’institucions de
la Unió, ja sigui davant dels Estats membres. Es tracta d’un vincle de segon nivell que
es sobreposa a la nacionalitat, ja que només es reconeix la ciutadania de la Unió a
aquelles persones que prèviament siguin nacionals d’un dels Estats membres.
De manera que al nacional de qualsevol dels Estats membres se li reconeixen els
següents drets específics:
1. Dret a la lliure circulació i residència en el territori de qualsevol dels Estats membres.
2. Dret de sufragi actiu i passiu al Parlament Europeu dins del territori de l’Estat en que
resideix, encara que no sigui nacional d’aquest.
3. Dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals de l’Estat en el que resideix,
encara que no sigui nacional d’aquest.
4. Dret de petició davant del Parlament Europeu.
5. Dret a presentar queixes davant del Defensor del Poble.
6. Dret a que, quan es trobi en el territori d’un tercer Estat, pugui rebre protecció de les
autoritats diplomàtiques i consulars d’un Estat membre de la Unió del que no sigui
nacional en els mateixos termes en que la rebria un nacional d’aquest Estat.
7. Dret a dirigir-se per escrit a les institucions i òrgans de la Unió en una de les llengües
oficials d’aquesta i a rebre contestació en la mateixa llengua.

La Carta de Drets Fonamentals recollida en el Tractat pel que s’estableix una Constitució
per Europa afegeix dos drets complementaris:
8. Dret a una bona administració.
9. Accés als documents.

Pel que fa a l’estrangeria, tot i que la definició de l’estatut dels estrangers és
competència exclusiva estatal, en els Estats membres de la Unió Europea aquesta es
trobarà condicionada per l’aparició d’un incipient Dret d’estrangeria de la Unió amb la
incorporació en el Tractat de la Comunitat Europea del nou Títol IV, dedicat als “visats,
asil i immigració i altres polítiques relacionades amb la lliure circulació de persones”.
La nova política d’immigració inclou tant les qüestions relatives al creuament de
fronteres pels estrangers, com les qüestions referides al règim jurídic que ha d’aplicar-
se als estrangers no comunitaris que resideixen en el territori d’un dels Estats membres
de la Unió. Aquesta política afavoreix la cooperació entre els Estats membres, als que
correspon en última instància la regulació de l’Estrangeria en els seus respectius
territoris.

En tot cas, ha de tenir-se en compte que el règim d’estrangeria es refereix sempre a un
estranger no comunitari, és a dir, a una categoria d’estranger en sentit ampli que es
defineix per oposició a la de ciutadà de la Unió i de la que queden exclosos els nacionals
d’un Estat membre de la Unió Europea.
La pertinença d’un Estat a la Unió li imposa determinades obligacions específiques que
limiten la seva capacitat normativa en matèria d’estrangeria. Així, encara que els règims
d’estrangeria nacionals estarien cridats a aplicar-se amb caràcter general respecte de
qualsevol no nacional, ha de cedir-se necessàriament davant dels denominats
“estrangers comunitaris”, que es beneficiaran d’un tracte especial degut a la necessitar
de garantir la lliure circulació de persones dins la Unió. De manera que gaudeixen d’un
estatut especialíssim, que s’allunya progressivament de l’exigible als nacionals de
tercers Estats i s’aproxima, en virtut del principi de tracte nacional, a l’estatut dels
ciutadans del país en el territori del qual es troben.

TEMA 6. LA REPRESENTACIÓ EXTERIOR DELS SUBJECTES INTERNACIONALS.

1. Els òrgans centrals de l’Estat.
Els subjectes de DI es relacionen entre sí, però, a causa de la seva estructura, els
contactes es produeixen mitjançant òrgans integrats per persones físiques. Aquests
òrgans de representació estan facultats per representar i expressar la voluntat dels
diferents subjectes en les seves relacions.

En el cas dels Estats, els òrgans de representació en els afers internacionals són: el
cap d’Estat, el cap de Govern, el ministre d’Afers Estrangers, els agents diplomàtics, els
agents consulars.

Pel que fa al règim jurídic dels diferents òrgans, aquest és determinat tant pels drets
interns com pel DI.

Els òrgans centrals de l’Estat són aquells òrgans proveïts de capacitat per comprometre
l’Estat en l’àmbit internacional; comprenen el cap d’Estat, el cap de Govern i el ministre
d’Afers Estrangers.
S’ha d’advertir que el DI no distingeix entre el cap d’Estat i el cap de Govern, llevat
d’alguns casos, i en conseqüència cal assimilar-los quant a la seva regulació
internacional, tant pel que fa a la capacitat per comprometre internacionalment l’Estat
com al seu estatus.
- Així, el dret internacional consuetudinari reconeix al cap d’Estat, màxima
autoritat d’un país en matèria de relacions internacionals, un ius representationis
omnimodae.
- L’article 7 de la Convenció de Viena sobre el dret dels tractats, de 23 de maig de
1969, disposa que els caps d’Estat, els caps de Govern i els ministres d’Afers Estrangers
representen el seu Estat per a l’execució de tots els actes relatius a l’elaboració d’un
tractat.
- L’article 13 del Reglament del CDS de l’ONU assenyala que el cap de Govern i el
ministre d’Afers Estrangers de cada membre del Consell tenen dret a ocupar un seient
sense necessitat de presentar les credencials.
- L’article 56.1 de la Constitució Espanyola, després d’afirmar que el rei és el cap
de l’Estat, estableix que “assumeix la representació més alta de l’Estat espanyol en les
relacions internacionals”.

A més a més, l’art 63 CE concreta aquesta disposició a l’establir com a funcions del cap
de l’Estat les següents:
a. Acreditar els ambaixadors i altres representants diplomàtics i rebre els representants
estrangers.
b. Manifestar el consentiment de l’Estat d’obligar-se internacionalment mitjançant
tractats.
c. Declarar la guerra i signar la pau, amb l’autorització prèvia de les Corts Generals.

S’ha de tenir en compte que els òrgans centrals per a les relacions internacional, per
poder desenvolupar millor les seves funcions, tenen reconegut per l’ordenament
internacional un estatus particular.

A més, la rellevància d’aquests òrgans comporta uns deures de protecció a càrrec de
l’Estat en el territori del qual es troben. La Convenció de Nova York de 1975, estableix
que aquests òrgans seran considerats “persones internacionalment protegides”, i
obliga els estats a tipificar i sancionar penalment els actes comesos contra aquestes.

2. Les missions diplomàtiques.
Es desenvolupen bàsicament mitjançant missions diplomàtiques permanents, que
són establertes amb caràcter representatiu per un Estat davant d’un altre Estat o
d’altres estats (en casos d’acreditació múltiple).

Quant a les seves funcions, l’article 3 de la Convenció de Viena de 1961 ens diu que
consisteixen principalment:
- Representar l’Estat acreditant davant de l’Estat receptor.
- Protegir en l’Estat receptor els interessos de l’Estat acreditant i els dels seus
nacionals (protecció diplomàtica).
- Negociar amb el Govern de l’Estat receptor.
- Assabentar-se per tots els mitjans lícits de les condicions i de l’evolució dels
esdeveniments en l’Estat receptor i informar-ne al seu Govern.
- Fomentar les relacions amistoses i desenvolupar les relacions econòmiques, culturals
i científiques amb l’Estat receptor.

D’acord amb l’article 2 de la Convenció de Viena de 1961, l’establiment d’una missió
diplomàtica es durà a terme per acord comú de les parts, i segons l’article 11, el
nombre de membres de la missió també es determinarà per acord mutu.

L’estructura de les missions diplomàtiques comprèn, normalment:
- La cancelleria diplomàtica, que exerceix fonamentalment funcions de naturalesa
política i de representació en l’Estat receptor.
- Seccions o oficines sectorials diverses: consular, comercial, financera, militar,
cultural, de mitjans de comunicació, de migracions, de cooperació, etc. El nombre
d’aquestes oficines dependrà de la importància de la missió.

Quant als membres de la missió, tant pel que fa al seu nomenament com al seu
estatus, cal diferenciar: cap de la missió, agents diplomàtics, personal administratiu i
tècnic, i personal de servei.

Per poder desenvolupar millor les seves funcions, les missions diplomàtiques gaudeixen
d’un estatus especial. Es important destacar que la missió diplomàtica té una identitat
pròpia, clarament diferenciada de la del personal que la integra:
- En quant a la missió en si, són inviolables els locals, els mobles, els arxius i
documents i la correspondència o qualsevol altre tipus de comunicació. A més, la missió
posseeix immunitat de jurisdicció i execució i disposa de nombroses exempcions fiscals i
duaneres.
- Pel que fa al personal, el cap de la missió i els altres agent diplomàtics són els que
tenen un estatus més beneficiós, ja que gaudeixen d’inviolabilitat personal, residència,
béns, documentació i correspondència; també disposen d’immunitat de jurisdicció penal
i, llevat de certes excepcions, civil; així com determinades exempcions fiscals i
duaneres.
- La resta de personal de la missió, així com els familiars i el personal de servei
particular dels agents diplomàtics, gaudeixen d’un estatus menys favorables (articles
37-38 CV 1961).

3. Altres formes de diplomàcia.
A més de les relacions de caràcter permanent, hi ha altres formes de relacions
diplomàtiques.

3.1. La diplomàcia ad hoc.
Regeix les relacions diplomàtiques bilaterals de caràcter especial, desenvolupades
bàsicament mitjançant missions especials, que són aquelles que, amb caràcter
representatiu i temporal, envia un Estat davant d’un altre Estat o d’altres estats per
tractar d’afers determinats o efectuar una activitat concreta.
Tant l’enviament de la missió i el seu nombre de membre com les seves funcions
dependran de l’acord mutu de les parts. També gaudeixen d’un estatus especial.

Dins de la diplomàcia ad hoc, cal mencionar les oficines temporals (o permanents),
que són establertes pels estats a l’estranger amb finalitats molt diverses : comercials,
culturals, turístiques, etc. El seu establiment i el seu estatus dependran de l’acord a que
arribin l’Estat acreditant i l’Estat receptor.

3.2. La diplomàcia multilateral.
Pot manifestar-se mitjançant:
a. Les representacions permanents i les delegacions davant d’organitzacions
internacionals, regulades a la CV del 1975:
- Les representacions permanents són les enviades amb caràcter permanent i
representatiu per un Estat davant d’una OI de la qual sigui membre. Si l’esmentat Estat
no en fos membre, la representació seria d’observació.
- En canvi, les delegacions són enviades per integrar un òrgan d’una OI. També es
pot tractar de delegacions d’observació.

b. Les delegacions davant de conferències internacionals, organitzades per una
OI o sota el seu patronatge, que, en principi, estarien reglamentades per la CV del
1975, que faria possible l’existència de delegacions d’observació.

4. Les relacions consulars.
Si bé els agents consulars també són representants de l’Estat, cal assenyalar que,
mentre els agents diplomàtics el representen en la generalitat de les relacions
internacionals, el agents consulars ho fan més bé en el marc d’unes funcions
específiques, exercides normalment a més a més dintre dels límits d’una part
determinada del territori de l’Estat receptor (circumscripció consular).
Aquestes diferències, però, no impedeixen que hi hagi una coordinació, una
interconnexió o una complementarietat entre ambdues relacions.
De totes maneres, la distinció entre relacions diplomàtiques i consulars cada cop és més
difícil d’establir, ja que la frontera entre les seves funcions és cada vegada menys
aparent. Malgrat tot, segueixen havent-hi diferències quant a les formes de
nomenament, documents d’acreditació, estatus, etc.

L’autèntic protagonista de les relacions consulars és l’oficina consular, un òrgan de
caràcter estable representatiu d’un subjecte del DI que és establert en el territori d’un
altre subjecte, amb el seu consentiment, i que gaudeix d’un estatus particular per tal
de dur a terme un conjunt de funcions consulars.

Igual que en les missions diplomàtiques, d’acord amb la CV sobre relacions
consulars de 1963, tant l’establiment de l0oficina consular com el nomenament del seu
personal es duran a terme per acord mutu de les parts. El cap de l’oficina consular,
després de ser nomenat i proveït de la Carta Patent per al seu Govern, necessitarà
l’exequàtur. La mateixa convenció distingeix dos tipus d’oficines consulars:
- Les dirigides per un funcionari consular de carrera.
- Les encapçalades per un cònsol honorari.

Si bé la CV de 1963 no distingeix entre cònsols de carrera i honoraris, a la pràctica els
ordenaments interns solen limitar les atribucions dels cònsols honoraris.

La classe, la categoria i la grandària de l’oficina consular seran determinades d’acord
amb la importància que tingui el lloc de la seva seu en la vida econòmica, política, etc.
de l’Estat receptor.

Les funcions nombroses i extremament diverses de les oficines consulars estan
recollides tant en els drets interns dels estats acreditants com en el DI, en particular en
el convencional. Es classifiquen en les següents categories:
1. Cura en l’acompliment dels tractats dins de l’àmbit de la circumscripció consular.
2. Protecció dels drets i els interessos de l’Estat acreditant i dels seus nacionals
(protecció consular). Consisteix en l’acció que els funcionaris consulars estan legitimats
per dur a terme davant de les autoritats locals de la circumscripció consular, a favor del
seu Estat o dels seus connacionals que han rebut un tracte contrari al dret intern de
l’Estat receptor o al DI.
3. Assistència consular, que comprèn totes les formes d’ajuda i assistència que el
funcionari consular pot oferir als nacionals del seu Estat: serveis d’interpretació,
assessorament a les empreses i als treballadors, etc.
4. Foment de les relacions internacionals del tipus econòmic-comercial, cultural,
científic, turístic, etc. La importància creixent de l’economia en les relacions
internacionals ha portat que algunes de les funcions tradicionals dels cònsols hagin estat
assumides per les missions diplomàtiques, mitjançant les seves oficines comercials.
D’aquesta manera, les funcions dels consolats en aquest àmbit es desplacen cap a
aspectes més concrets i menors i complementaris de les missions diplomàtiques.
5. Assistència notarial: estendre, autoritzar i legalitzar contractes celebrats entre
nacionals de l’Estat acreditant o entre aquest i nacionals de l’Estat receptor o d’un tercer
Estat; legalitzar, certificar o traduir documents, etc.
6. Assistència administrativa: estendre documents de viatge (passaports, visats,
etc.), del servei militar (reclutament), electorals (elaboració del cens, etc.), de la
seguretat social (obtenció de prestacions, transmissió de rendes, etc.) i d’emigració
(preparació d’acords, assessorament, etc.).
7. Funcions de dret privat: actuar com a funcionaris del registre civil consular,
celebrar matrimonis, vetllar pels interessos dels menor i dels incapacitats, intervenir en
successions mortis causa i en procediments d’adopció, etc.
8. Funcions processals: notificació d’actes judicials, diligenciar comissions rogatòries,
etc.
9. Conciliació i arbitratge.
10. Navegació marítima i aèria: assistència, control i solució de diferències en
aquest àmbit.
Igual que en el cas de les missions diplomàtiques, per poder desenvolupar millor les
seves funcions, les oficines consulars també gaudeixen d’un estatus especial i tenen una
identitat diferenciada de la del seu personal:
- Pel que fa a l’estatus de l’oficina consular, en són inviolables els locals, els
mobles, els arxius i documents i la correspondència o qualsevol altre tipus de
comunicació. Igualment, posseeix immunitat de jurisdicció i execució i disposa de
nombroses exempcions fiscals i duaneres.
- El personal, en general, té un estatus menys beneficiós. Així, el cap de l’oficina i els
altres agents consulars gaudeixen d’inviolabilitat personal, però amb moltes més
limitacions, i disposen d’immunitat de jurisdicció només per als actes efectuats en
l’exercici de les seves funcions. També disposen d’exempcions fiscals i duaneres similars
a les dels agents diplomàtics.
- La resta del personal de l’oficina (empleats consulars i personal de serveis), així com
familiars i personal de servei particular dels agents consulars, estan dotats d’un estatus
menys favorable.

5. la representació internacional de les OI.
Les OI s’han consolidat com a autèntics subjectes de DI, i això fa que duguin a terme
una sèrie de relacions de cooperació. Igual que en el cas dels Estats, les tasques de
representació de les OI són fetes pels seus agents.
Una de les poques disposicions que es refereixen a la representació de les OI és
l’article 7 de la CV de 1986, on s’assenyala que per a l’adopció o l’autentificació del
text d’un tractat es considerarà que una persona representa una OI si:
- Presenta els plens poders adients.
- Es dedueix de la pràctica o d’altres circumstàncies que es considera aquella persona
representant de l’organització per a tals efectes sense la presentació de poders.

Tot i que l’àmbit d’acció exterior de les OI és molt reduït respecte del dels Estats, les
OI podran participar:
a. En altres OI en qualitat de:
- Membres o gairebé membres: com és els cas de la Comunitat Europea en OI
com l’Organització de Pesqueries de l’Atlàntic Nord (NAFO), l’Organització per la
Conservació del Salmó a l’atlàntic Nord (OCSAN), l’Organització Mundial del Comerç
(OMC), etc.
- Observador: com la Comunitat Europea en òrgans de la ONU i dels seus organismes
especialitzats (OIT, OACI, etc.).
- Enviant missions especials a les sessions plenàries.

b. En conferències internacionals, com ara la participació de la Comunitat Europea en la
III Conferència de les Nacions Unides sobre dret del mar.

En quant a les funcions i l’estatus dels representants de les OI, bàsicament depenen
de l’acord que s’estableixi entre l’OI acreditant i l’OI receptora, com també dels acords
entre aquesta i l’Estat on té la seu. Respecte a les seves funcions, és especialment
important l’acte en què es decideix enviar la missió.

TEMA 7. EL SISTEMA DE FONTS

1. Concepte de font.
A través de les fonts es creen, modifiquen o extingeixen les normes jurídiques
internacionals. Les fonts del D.I. es troben recollides a l’article 38 de l’Estatut del T.I.J.
El D.I., però, pot ser creat per altres procediments no mencionats a l’article 38, com
passa amb una part del creat per les Organitzacions internacionals per mitjà de
resolucions, recomanacions, etc. el dret de les O.I. neix, majoritàriament, per
procediments secundaris de producció jurídica, ja que tenen el seu origen i fonament en
el Tractat creador de les Organitzacions de referència o en un Acord posterior entre els
membres de l’Organització.
El costum i els tractats constitueixen sens dubte el nucli de les fonts primàries del D.I.,
així com els principis generals del dret. Són mitjans auxiliars per a la determinació del
D.I. la jurisprudència i la doctrina científica.

2. Les fonts formals de l’article 38 de l’Estatut del TIJ.
No és totalment satisfactòria la idea de que l’article 38 de l’E.T.I.J. és el text positiu més
important i conegut de quants enumeren les fonts del nostre Dret, però vàries són les
raons que ens duen a basar-nos en aquesta enumeració:
a. El T.I.J. està obert, pràcticament, per a tots els Estats del món (art. 93.2 Carta de
les N.U. i art. 35.2 i 35.3 E.T.I.J.), tot i que la participació dels Estats no membres de
les N.U. està sotmesa a que es compleixin les condiciones que determini en cada cas la
A.G.N.U. o el propi Consell de Seguretat.
b. Examen dels debats del “Comitè dels Deu”, redactor de l’Estatut de l’antic Tribunal
Permanent de Justícia Internacional (T.P.J.I.), els quals van tenir la intenció de recollir
les fonts.
c. Modificació introduïda en l’E.T.I.J. respecte al que va estar vigent en l’antic T.P.J.I.:
“El Tribunal, la missió del qual és decidir conforme al dret internacional les controvèrsies
que li siguin sotmeses, […]”. De manera que s’ha arribat a un reconeixement palpable
de que les fonts enumerades a l’article 38 són les fonts de D.I.

L’article 38.1 enumera com a fonts les següents:
- Les Convencions internacionals que estableixin regles expressament reconegudes
pels Estats litigants.
- El Costum internacional, com a prova d’una pràctica generalment acceptada com a
dret.
- Els Principis Generals del Dret reconeguts per les nacions civilitzades.
- Les Decisions judicials i les Doctrines, com a mitjà auxiliar per a la determinació de
les regles de drets.

L’apartat 2 del mateix article estableix que “La present disposició no restringeix la
facultat de la Cort per decidir un litigi ex aequo et bono si les parts així ho
convinguessin”.
Les fonts, en sentit estricte, només són les conegudes per principals o primàries, de
manera que la referència de l’article 38 a la jurisprudència i a la doctrina no està feta en
el sentit de que aquestes siguin capaces de crear, modificar o extingir una norma
jurídica, sinó simplement de complir una funció estrictament auxiliar d’ajudar al Jutge i
a l’intèrpret a determinar l’exacte contingut de les normes jurídiques, principalment el
costum i els principis generals del Dret, o bé a interpretar aquests últims i els tractats
internacionals. És a dir, que la jurisprudència i la doctrina no són veritables fonts de
producció de normes.

Un últim interrogant principal és si l’ordre d’enumeració suposa o no una jerarquia entre
les fonts, és a dir, si el jutge ha de preferir un tractat a un costum o aquest a un principi
general del dret. Els ordenaments interns estableixen una primacia a favor de la llei. En
D.I., per contra, no es pot mantenir l’existència a priori d’una jerarquia entre les fonts.
Són diverses les raons:
a. En el projecte de l’article 38 de l’Estatut del T.P.J.I. figurava que l’aplicació s’havia de
fer per “ordre successiu”. L’Assemblea General de la Societat de Nacions va decidir
suprimir aquest incís per considerar-lo innecessari.
b. En l’article 38 de l’E.T.I.J. no s’utilitza una enumeració ordinal, que suposaria
l’existència d’una jerarquia.
c. La doctrina considera que les diferents fonts tenen entre sí el mateix rang normatiu i
valor derogatori. En els ordenaments interns, en canvi, s’estableix la regla general de la
primacia de la llei o norma escrita.

Per tant, en cas de conflicte entre fonts, els criteris de primacia i derogació seran els
generals. En aquest sentit, existeixen una sèrie de situacions excepcionals en que
existirà jerarquia:
- Quan hi hagi conflictes prevaldrà la Carta de les N.U.
- Les normes de ius cogens, normes de D.I. imperatives, prevaldran sobre la resta de
normes, i qualsevol tractat que les contradigui serà nul (art. 53 CV sobre Dret dels
Tractats).
- Quan existeix un tractat i apareix una nova norma de ius cogens, en cas de ser-li
contrari, el tractat serà nul (art. 64 CV).
- Si no hi ha ius cogens, la llei posterior deroga l’anterior, i la llei específica preval a la
general.

Per últim, la igualtat de rang és d’acord amb la pràctica judicial, amb la pròpia
estructura descentralitzada del D.I., en comparació amb els ordenaments interns, i amb
la seva evident falta de formalisme en la creació i aplicació de les normes.

3. Altres mecanismes coadjuvants de formació de normes.
Els mecanismes coadjuvants es situen entre la lex lata (“hard law” o dret positiu) i la lex
ferenda (dret desitjable). Són mecanismes que intenten donar solució a la dificultat de
crear lex lata.

TEMA 10. ELS ACTES UNILATERALS DELS ESTATS I DE LES O.I.

1. Concepte i classes d’actes unilaterals dels Estats.
Fins a èpoques recents, la doctrina internacionalista ha atorgat un tracte molt precari
als actes unilaterals. Els factors que van donar origen a aquest fet són:
1. Positiva influència del Dret privat entre els estudiosos del D.I. Avui en dia, en canvi,
la recepció al D.I. d’institucions desenvolupades pels teòrics dels Dret intern és cada cop
més freqüent.
2. Superació del positivisme voluntarista, tant en la fonamentació del D.I. com en el
procés de creació i canvi de les normes internacionals. “El procediment de creació de
normes jurídiques, en el seu esglaó superior (el D.I., consuetudinari), no es realitza
exclusivament en el marc de les obligacions recíproques, els acords, sinó també en el
dels compromisos internacionals unilaterals”.
3. Avui en dia sembla insostenible intentar reduir la importància de la funció dels actes
unilaterals en el desenvolupament del D.I., ja que cal recordar la funció dels actes
unilaterals en la formació del costum.

Entenem per acte jurídic unilateral una manifestació de voluntat d’un únic subjecte de
D.I., la validesa de la qual no depèn prima facie d’altres actes jurídics i que tendeix a
produir efectes –creació, modificació, extinció o conservació de drets i obligacions– pel
subjecte que l’emet i per tercers en determinades circumstàncies. Per examinar-ne els
elements s’ha de fer una sèrie de precisions:
1. Manifestació de voluntat que ha de ser presa en consideració en sí per sí mateixa, i
no com a element constitutiu d’un acord. L’acte unilateral es fonamenta en la intenció
de l’Estat de comprometre jurídicament.
2. La manifestació de voluntat ha d’estar feta per un únic subjecte internacional. Això
no impedeix però que les declaracions de voluntat de diversos subjectes, encara que
tinguin un contingut idèntic i sempre i quan siguin independents, es considerin com a
actes unilaterals.
Per altra banda, l’existència d’una sèrie d’actes unilaterals de contingut idèntic de
diversos Estats pot originar la formació d’un costum internacional, si concorre la opinio
iuris necessària per formar-la.
A més convé precisar que una promesa unilateral, que originàriament és un acte
unilateral, si és acceptada per altre o altres Estats, pot dona origen a un acord. En
aquest cas, el que originàriament va ser un acte unilateral, dóna lloc a la formació d’un
acord bilateral o multilateral.
3. La validesa d’un acte unilateral no depèn prima facie d’altres actes jurídics en l’estat
actual del D.I. Però no s’ha d’interpretar que un acte unilateral sigui per se i en tots els
casos lícit, que no pugi ser declarat nul, que sigui sempre eficaç i que la seva invalidesa
no pugui estar contemplada en una norma de D.I. convencional o consuetudinària. “En
tot cas, un reglament de neutralitat no pot prevaler sobre les disposicions d’un Tractat”.
4. Els actes unilaterals tendeixen a produir efectes jurídics per al subjecte autor de la
declaració de voluntat, excepte que a aquests se’ls faci dependre d’una condició i
mentre aquesta no es compleixi.
En l’estat actual del D.I., un Estat o un altre subjecte internacional no pot imposar una
obligació a un tercer mitjançant un acte jurídic unilateral que depén directament del
dret consuetudinari. Un acte jurídic unilateral d’aquesta categoria que imposés
obligacions a tercers seria nul.

En termes generals, l’Estat queda vinculat per les seves pròpies declaracions, cosa que
significa que el contingut d’un acte unilateral és oposable a l’autor del mateix en virtut
del principi de bona fe, declarat per la Resolució 2625 (XXV) de la A.G.N.U. com un dels
principis constitucionals de l’ordenament internacional contemporani. Per tant és
possible, tal i com ha reconegut el T.I.J. en diverses sentències, que declaracions
unilaterals tinguin l’efecte de crear obligacions jurídiques per al seu autor, si aquesta és
la seva intenció.
En el camp dels litigis internacionals existeix una abundant jurisprudència que consagra
la facultat de poder oposar els actes unilaterals al seu autor i que pot ser interpretada
com aplicació de l’Estoppel, una institució processal pròpia del Dret anglès que “no crea,
ni modifica, ni extingeix una situació jurídica”, sinó que només “impossibilita una
determinada al·legació i fa que se la consideri inadmissible”.
Sembla més correcta una concepció restrictiva, que configura l’Estoppel en D.I. amb
elements constitutius més rígids, i un abast i uns efectes delimitats més rigorosament.
De manera que podríem definir l’Estoppel en els següents termes: “quan una Part, per
les seves declaracions, els seus actes o els seus comportaments, ha dut a l’altra Part a
creure en l’existència d’un cert estat de coses en base a la creença del qual l’ha incitat a
actuar o a abstenir-se d’actuar, de tal manera que d’això n’hagi resultat una modificació
de les seves posicions relatives (en perjudici de la segona o en benefici de la primera, o
ambdues coses a la vegada), la primera no podrà, per Estoppel, establir davant de la
segona un estat de coses diferent del que ha representat anteriorment com a existent”.
Ara bé, no sembla que cap concepció del terme, ni tan sols l’àmplia, pugui explicar la
totalitat dels efectes dels actes unilaterals i del comportament dels Estats, ja que tals
efectes no sempre s’esgoten en l’àmbit processal de la inadmissibilitat de proves o
reclamacions. En canvi, si pot explicar i fonamentar tots aquests efectes el principi de
bona fe tal i com es formula en la Resolució 2625 (XXV).

Per definició, els actes unilaterals només atribueixen drets a tercers però no obligacions.
Això no vol dir que un acte unilateral no estigui en l’origen de determinades situacions
internacionals oposables a tercers Estats; però aquesta possibilitat no deriva de l’acte
originari en sí, sinó d’un altre posterior del tercer Estat en que manifesti el seu
consentiment de forma expressa o tàcita, o bé d’una norma internacional que li
atribueixi valor obligatori. En suma, els actes unilaterals poden ser una font de D.I.
quan dones origen a una pràctica consuetudinària que acaba cristal·litzant en una
norma de D.I.; però no s’ha de confondre l’origen i el procediment de creació d’aquesta
norma amb la norma mateixa, ja creada.
Però se’ns presenta el problema de com interpretar la prestació del consentiment. El
consentiment tàcit que presenta majors problemes és aquell que va lligat al silenci, el
qual en general no engendra obligacions internacionals, excepte que pugui ser
interpretat com una presumpció de consentiment donades les circumstàncies del cas
concret (absència de protesta, coneixement de la situació per notificació o bé per
registre de l’acte unilateral a les N.U.).

Algunes de les figures d’actes unilaterals més importants o més freqüents en la pràctica
internacional són:
a. Reconeixement: és l’acte unilateral més utilitzat per la pràctica i el més estudiat
per la doctrina. Es tracta d’una declaració de voluntat unilateral per la qual un subjecte
de D.I. constata l’existència d’un fet, d’una situació o d’una pretensió, i expressa la seva
voluntat de considerar-les com a legítimes.
Abasteix tant la constatació de l’existència dels fets com el naixement d’un Estat o el
canvi d’un Govern, de situacions com pugui ser la de guerra o de pretensions de
tercers, l’ampliació del mar territorial a efectes de pesca o altres situacions.
b. Renúncia: manifestació de voluntat d’un subjecte, dirigida a abandonar un dret o
poder propis amb a finalitat de provocar la seva extinció. És una institució no molt
utilitzada en l’àmbit internacional i, per la gravetat que implica, no es presumeix mai i
s’haurà d’interpretar restrictivament.
c. Desistiment: es tracta d’un subtipus de la renúncia bastant empleat en el camp del
dret processal internacional. En el Reglament del T.I.J. està previst el desistiment d’un
procés internacional iniciat. És molt discutible que es tracti d’un acte purament
unilateral, ja que dels tres casos que es preveuen –art. 88 i 89– només un d’ells pot ser
considerat com a tal, donat que en els altres dos hi ha una intervenció de l’altra Part en
el procediment que desnaturalitza el caràcter d’acte unilateral.
Els efectes del desistiment són diversos, segons es consideri que hi va haver un
desistiment d’acció, que no podrà reintroduir-se en el Tribunal i ens trobarem davant
d’una clara renúncia, i aquells altres casos de simple desistiment d’instància, que es
podrà tornar novament al Tribunal, ja que s’estima que la renúncia només abasteix al
procediment concret que s’hagi emprés i del qual es desisteix.
d. Notificació: és un acte pel que es posa en coneixement d’un tercer un fet, una
situació, una acció o un document, del que es poden derivar efectes jurídics i que serà
en conseqüència considerat com a jurídicament conegut per aquell qui es dirigeix. Es
tracta d’una figura molt utilitzada en el D.I., que pot ser obligatòria, en aquells casos en
que s’ordeni en un tractat, o bé facultativa.
e. Promesa: manifestació de voluntat d’un Estat, destinada a assumir una determinada
conducta de fer o de no fer en les relacions amb altres Estats respecte d’una situació
concreta. Si bé és cert que el seu caràcter d’acte unilateral és discutit, aquest s’ha
d’afirmar per algunes d’elles, si bé una gran majoria de les conegudes són de caràcter
convencional.

2. Els actes unilaterals de les O.I.: la funció normativa interna.
L’existència i proliferació d’Organitzacions internacionals està repercutint de manera
considerable en els procediments de formació del D.I., bé directament, a l’incorporar
noves tècniques centralitzades i institucionalitzades de creació de normes
internacionals, bé indirectament, a l’influir en els procediments tradicionals d’elaboració
del D.I.: el costum i el tractat.
En el moment en que es va redactar l’Estatut del T.I.J., l’activitat normativa de les O.I.
era bastant reduïda, per la qual cosa l’article 38 del mateix no inclou en la seva
enumeració de les fonts del D.I. tals actes. En canvi, una lectura actual del mateix
article permetria incorporar els actes jurídics de les O.I. a les fonts de l’ordenament
jurídic internacional.
L’activitat normativa de les O.I. és el reflex de la capacitat que gaudeixen aquests
subjectes internacionals per elaborar i manifestar una voluntat jurídica pròpia i
independent de la dels seus Estats membres, individual o col·lectivament considerats.
De manera que per poder determinar en cada cas concret l’abast de la competència
normativa d’una O.I., serà precís examinar les “regles de la O.I.” de la que es tracti, és
a dir, el seu instrument constitutiu, les seves decisions i resolucions adoptades de
conformitat amb aquest i la seva pràctica establerta (art. 2.j) del Conveni de Viena
sobre el Dret dels tractats de 21 de març de 1986).
L’ordre jurídic particular d’una O.I. està constituït per un dret originari i un dret derivat.
El dret originari està format per l’instrument constitutiu de la O.I., generalment un
tractat, amb els seus protocols i annexes, i les normes convencionals que,
eventualment, l’han completat i modificat al llarg dels temps. Es tracta de l’eix entorn al
qual es projecta i ordena el poder normatiu de la O.I. de cara als seus Estats membres
i, en determinats supòsits, de cara també als nacionals d'aquests Estats. Aquesta
activitat normativa desenvolupada pels òrgans de la O.I. constitueix el dret derivat que
es caracteritza per ser un dret secundari, homogeni, unilateral, autoritari, escrit,
controlat i variablement autònom. A través d’aquest dret derivat, la O.I. pot contribuir
directament o indirectament a la creació de normes internacionals.

Les O.I. són subjectes de D.I. derivats, creats, generalment, per Estats. Dotats d’una
estructura institucional permanent i independent en que elaboraran una voluntat
jurídica diferent de la dels seus Estats membres, destinades a realitzar les competències
que els han sigut atribuïdes. Aquesta voluntat pot manifestar-se en l’àmbit internacional
a través d’actes unilaterals o per mitjà de la concertació de tractats amb altres
subjectes internacionals, sempre i quan es reculli en les “regles de la O.I.”.
La participació directa de les O.I. com a subjectes internacionals en tractats bilaterals i
multilaterals és una realitat molt important, tant que es va dedicar a aquesta pràctica el
Conveni de Viena sobre el Dret dels tractats entre Estats i Organitzacions internacionals
de 21 de març de 1986.
Qualsevol que sigui l’òrgan que adopti l‘acte jurídic, aquest s’imputa a la O.I. com a
subjecte de D.I. i no als seus Estats membres, encara que hagin pogut contribuir a la
seva adopció a través de l’exercici del vot. Si la resposta a aquesta lectura és positiva,
el poder normatiu exercit pels òrgans de la O.I. podrà adoptar una terminologia molt
variada (excepte en el marc del Dret comunitari europeu): recomanacions, dictàmens,
resolucions, directives, declaracions, vots, estàndards, decisions, reglaments, llei
europea, etc. Amb caràcter general, però, s’utilitza el terme recomanació com a
expressió genèrica referida a tot acte emanat d’un òrgan col·lectiu d’una O.I., el de
decisió per referir-se als actes obligatoris, i recomanació per aquells que, en principi, no
creen dret.
De manera que no totes les resolucions de les O.I. produiran efectes jurídics, sinó que
només aquelles que estableixen una regla de dret en l’ordre jurídic internacional
constituiran una font autònoma del D.I. Tals efectes no dependran de la denominació
que li ha sigut conferida, sinó del seu objecte i contingut en relació amb les definicions
que aporta l’instrument constitutiu de la O.I, inclús pot passar que la pràctica no
s’assimili al que expressa el tractat constitutiu. En determinades O.I. aquest problema
es veurà facilitat per la presència d’òrgans judicials propis encarregats de precisar el
contingut jurídic de les normes d’aquestes Organitzacions.
Dins de l’activitat normativa de les O.I. cal distingir: aquells actes que produiran efectes
en l’interior del seu ordre jurídic, creant normes autoreguladores que el completen i
adapten, i aquells altres actes que s'orienten cap a l'exterior de l’Organització establint
normes que afectaran a altres subjectes internacionals, ja siguin aquests Estats
membres o no de la mateixa o altres Organitzacions.

Les “regles de l’Organització internacional” atribueixen, de manera expressa o implícita,
a la Organització un poder normatiu intern destinat a regular el seu propi funcionalment
i administració i adaptar-lo a l’evolució de les seves activitats i de l’entorn internacional.
Els destinataris d’aquestes normes són la pròpia Organització i els subjectes del seu
Dret intern, és a dir, les seves institucions, els Estats membres, determinats particulars,
com els seus agents i funcionaris, i, en algunes ocasions, també les persones físiques i
jurídiques.
A través d’aquestes normes, la O.I. estableix la competència, composició i funcions dels
seus òrgans, els procediments a seguir en les seves relacions recíproques i indica quins
òrgans són competents per representar-lo en el pla internacional. També són utilitzades
per fixar els drets i obligacions dels seus funcionaris i agents: el règim jurídic de la
posició publica internacional. Per mitjà d’aquestes, la O.I. estableix, igualment, el seu
règim financer o fixa les condicions d’utilització dels seus locals en la ciutat on estigui
radicada la seva seu.

Algunes d’aquestes normes tenen un abast individual o personal i tenen per objecte
atribuir a una persona, Estat, o una altra O.I. un estatut jurídic determinat o investir-lo
d’alguna funció: admissió, suspensió, exclusió, elecció, designació, nominació, invitació,
inscripció en una llista, etc. Altres resolucions tindran un abast general, és el cas dels
reglaments interns dels diferents òrgans, reglaments financers, estatuts dels òrgans
subsidiaris que es creen, etc.
Excepcionalment, algunes O.I. reben el poder de modificar elles mateixes, amb caràcter
obligatori per als seus Estats membres, les normes de base del seu funcionament, tal i
com estan establertes en els seus Actes constitutius; es denominen decisions ad intra, i
són susceptibles de crear normes jurídiques generals. Així mateix, solen tenir caràcter
mixt les resolucions financeres de les O.I., ja que establiran per una banda les despeses
que la Organització pot efectuar, i per altra banda, fixaran les quotes que els Estats
membres han d’aportar o les despeses que han de suportar.

L’activitat normativa interna distingeix entre dos tipus d’actes:
- Actes no jurídicament vinculants: recomanacions i dictàmens dirigits per un
òrgan de la O.I. a un altre òrgan de la mateixa tant per iniciativa pròpia com a
sol·licitud d’aquest últim.
- Actes jurídics obligatoris: resolucions relatives al funcionament dels òrgans de la
O.I. La generalitat dels instruments constitutius d’Organitzacions internacionals
atribueixen, expressament o implícitament, als seus òrgans competència per adoptar els
seus reglaments interns en el que es fixen les seves regles de funcionament.
Jurídicament vinculants seran també les resolucions de les O.I. relatives la creació
d’òrgans secundaris. En algunes O.I. els òrgans principals estaran facultats per crear
òrgans secundaris a través d’actes en els que es fixa l’existència, les competències, la
seu, els mitjans materials i humans d’aquests òrgans.
Existeixen a més dos supòsits de resolucions internes de caràcter obligatori: els
reglaments relatius a la funció pública internacional (Estatuts dels funcionaris i gents de
l’Organització), i els reglaments financers, i més concretament aquells que fixen els
pressupostos de les O.I., tant de les que es nodreixen de les contribucions obligatòries
i/o voluntàries dels seus Estats membres, com de les que gaudeixen dels seus recursos
propis.

3. La funció normativa externa.
Existeix en certes O.I. un poder normatiu que transcendeix l’àmbit intern de la
Organització i afecta a altres subjectes internacionals i, incús en alguns casos als propis
particular. Aquests actes adopten, a vegades, la forma de decisions obligatòries
(Organitzacions regionals d’integració i Organitzacions internacionals de caràcter tècnic)
i altres la de recomanacions que manquen, en principi, d’efectes jurídicament vinculants
(Organitzacions internacionals polítiques d’abast tant universal com regional).

Les recomanacions: la generalitat de les O.I. tenen atribuïda, en virtut dels seus
instruments constitutius, la possibilitat d’adoptar actes de naturalesa recomanatòria
contenint una invitació, dirigida a un o varis destinataris, perquè adoptin un
comportament determinat, ja sigui una acció o una abstenció. Com a tal invitació no
duen en principi aparellada l’obligatorietat del seu compliment (art. 249 CE), si bé en
determinats supòsits poden produir efectes en el camp jurídic.
En relació amb els Estats membres, i eventualment amb els no membres, una
recomanació no es converteix en obligatòria sinó després d’una acceptació expressa o
tàcita. Ara bé, si els Estats són lliures de rebutjar-la, ho faran amb extrema prudència si
l’acte en qüestió ha rebut l’adhesió majoritària dels restants Estats, és a dir, que tot i
que el seu abast sigui limitat jurídicament, pot ser un adequat mitjà de pressió social.
De manera que l’absència de força obligatòria no significa que l’acte manqui de tot
abast ja que el seu impacte polític (pressió psicològica) i el seu valor jurídic (els Estats
estan obligats a examinar les recomanacions de bona fe – art. 2.5, 6 i 56 de la Carta de
les N.U. i art. 10 CE) no són menyspreables.
Existeixen, però, certs casos particulars; així, s’observa com alguns tractats constitutius
d’O.I. imposen als seus Estats membres determinades obligacions respecte de les
recomanacions que els són dirigides com l’obligació de notificar a la O.I. l curs que s’ha
donat a la recomanació o explicar les raons per les que aquesta no s’ha acatat o s’ha
endarrerit el seu compliment. Aquestes recomanacions es diferencien de les decisions
en que els Estat membres no estan obligats a executar el seu contingut, ja que són
obligacions d’ordre procedimental més que relatives al fons de l’assumpte.
Una situació diferent és aquella en que els destinataris es comprometen a complir la
recomanació. En aquest supòsit la recomanació adquireix un caràcter obligatori; en
aquests casos s’estima que la recomanació es transforma en acord quan és acceptada
pels Estats membres. De manera que, en tant que acte de la Organització, seguirà sent
una recomanació, però, en tant que acte dels Estats que donen el seu consentiment,
constituirà un acord en forma simplificada.

Les decisions: el poder normatiu de les Organitzacions adquireix una naturalesa
legislativa o quasi legislativa amb les decisions, sobretot en aquells supòsits en els que
són adoptades segons un sistema de majories (qualificades o absolutes), resultant
obligades per elles, no només els Estats que van votar favorablement, sinó també
aquells que ho van fer en contra o es van abstenir, excepte en els casos en que les
citades decisions siguin adoptades segons el sistema “contracting out”, segons el qual
els membre tenen el dret de rebutjar el caràcter obligatori de la decisió o el de fer
reserves.
Aquests actes jurídics obligatoris no sempre tenen el mateix abast. Així, existeixen
decisions individuals que concerneixen a un determinat destinatari o grup de
destinataris ben definits. És el cas de certes decisions del Fons Monetari Internacional o
del Consell de Seguretat o, en fi, de la Comunitat Europea, la qual elabora decisions que
imposen una sanció a un determinat Estat o concedeixen ajudes a un particular.
Existeixen també decisions d’abast general. Cal referir-se a certes decisions que
estableixen una obligació e resultat, deixant al seu destinatari l’elecció de la forma i els
mitjans per aconseguir-ho.

A més, algunes Organitzacions gaudeixen de la competència per adoptar actes jurídics
unilaterals de caràcter general que imposen obligacions tant de resultat com de
comportament. Els destinataris de tals actes no seran només les institucions i els Estats
membres, sinó que, a més, afectaran els drets i obligacions dels particulars, els quals
podran invocar-los davant dels tribunals.
En el cas de la Unió Europea, exemple més avançat d’O.I. d’integració, es parla
clarament de procés legislatiu, pel que es refereix a l’adopció d’aquestes normes de
Dret privat.
En el cas de les Organitzacions de caràcter tècnic, la O.M.S. pot establir reglaments
sanitaris obligatoris i aplicables, en principi, a tots els seus Estats membres (art. 21);
l’òrgan competent de l’O.M.M. pot adoptar reglaments tècnics; l’O.A.C.I. amb els
estàndards internacionals; i l’Autoritat Internacional dels Fons Marins.
Menció particular mereixen les decisions del Consell de Seguretat de les N.U., tant pel
caràcter universal d’aquesta Organització com per l’abast jurídic de tals actes. L’article
25 de la Carta de les N.U. disposa que “Els Membres de les N.U. convenen en acceptar i
complir les decisions del Consell de Seguretat d’acord amb aquesta Carta”.

Aquest abast universal és reforçat amb l’article 26 de la Carta, a l’afirmar que “La
Organització farà que els Estats que no són Membres de les N.U. es condueixin d’acord
a aquests Principis en la mesura que sigui necessària per mantenir la pau i la seguretat
internacionals”.
En relació amb això, el T.I.J. va afirmar el seu caràcter obligatori i general, al concloure
que les decisions del C.S. eren “obligatòries per tots els Estats membre de les Nacions
Unides, que estan, per tant, obligats a acceptar-les i complir-les”.


4. El valor jurídic de les resolucions de la A.G.N.U.
Per a qualsevol recomanació i qualsevol acte final, existeixen uns codis de bona
conducta que donen més força político-moral.
Hi ha autors que consideren que en certa mesura la A.G.N.U. és un legislatiu universal
que crea normes obligatòries, tot i que no és una postura massa sostenible. De fet, la
proposta de Filipines de considerar aquesta obligatorietat de les resolucions de la
A.G.N.U. va ser rebutjada per 26 vots en contra i un a favor. Finalment, el T.I.J. va
considerar que “les resolucions de la A.G.N.U. són simples recomanacions desproveïdes
d’obligatorietat”.
Per altra banda, la doctrina americana, soviètica, i de les grans potències en general,
estableix que les resolucions de la A.G.N.U. es mouen en l’àmbit de la política i la
retòrica, és a dir, que són declaracions de bones intencions de caràcter moral.
Existeix una categoria intermèdia en D.I., la soft law, ja que la producció normativa
internacional és molt reduïda.

A la pràctica s’ha d’analitzar cas per cas, paràmetre per paràmetre, per determinar-ne
el valor. Els criteris per esbrinar el valor jurídic són:
1. Vocabulari: si la terminologia utilitzada és de tipus imperatiu tindrà major valor.
2. Veure si es preveuen mecanismes de control per complir les disposicions de les
resolucions.
3. Analitzar les votacions: si s’ha votat a favor o en contra, qui ho ha fet, qualitat del
votants (**grans potències**).
4. Òrgan autor de la resolució.
5. Intenció de les parts, dels Estats, de produir efectes jurídics.
6. Títol: si es tracta d’una resolució, d’una declaració (**major transcendència), codi de
bona conducta.
7. Situació: si està integrada en el text principal o en un annex.
8. Circumstàncies de l’adopció.
9. Que les disposicions siguin recollides de forma reiterada en altres resolucions.
10. Segons el lloc en que s’ha aprovat.

A la pràctica s’haurà d’analitzar si els Estats es comporten d’acord amb la resolució. La
majoria d’Estats, però, no compleixen, és a dir, que es demostra que les resolucions de
la A.G.N.U. no són obligatòries, sinó simples recomanacions.

El control es fa a través de dictàmens del T.I.J., que tot i no ser obligatoris ni
vinculants, són seguits per la majoria dels Estats.
L’Organització de les Nacions Unides no gaudeix d’un òrgan propi de control.