You are on page 1of 70

TEMA 15.

LA SOLUCIÓ PACÍFICA DE CONROVÈRSIES INTERNACIONALS

1. Concepte i regulació de les controvèrsies.
En les relacions entre l’Estat i altres subjectes de Dret internacional es poden crear tensions
que posin en perill el manteniment de la pau. Les causes que originen les crisis
internacionals poden ser de diversos tipus. Així, en les crisis internacionals creades per les
accions o omissions dels propis subjectes de internacionals distingim 3 moments principals:
1. Situació: la crisi no s'ha produït encara, però es troba en estat potencial, fins i tot
latent.
2. Conflicte: discrepància entre subjectes de D.I. que pot incloure l’actuació d’un d'ells
contra un altre.
3. Controvèrsia o diferència: quan una de les dues parts fa valdre davant les altres
pretensions oposades, o quan una d’elles pretén aconseguir de l’altra una pretensió a la que
aquesta última no es sotmet.

Però aquests tres moments no es donen sempre de forma necessària, ja que en qualsevol
moment es pot iniciar la pràctica dels mecanismes per arreglar les controvèrsies de manera
pacífica.

En Dret internacional els mecanismes son molt dèbils, tant que no existeixen mecanismes
imperatius de solució de controvèrsies:
• Principi de solució pacífica de controvèrsies: és un mecanisme de comportament, no de
resultat. Els Estats han d’intentar buscar una solució, tot i que no és obligatori [Resolució
2625 (XXV)].
• Principi de llibertat d’elecció dels mitjans: Art. 33 de la Carta N.U.: els Estats podran
acudir lliurement a qualsevol dels mecanismes de solució de controvèrsies previstos a la
Carta. Això es deriva del principi de la sobirania dels estats Els Estats comuniquen si volen
resoldre la controvèrsia i com la volen resoldre.

El Tribunal Permanent de Justícia Internacional va definir el concepte de diferència o
controvèrsia com “un desacord en un punt de dret o de fet, és a dir, una contradicció de
tesis jurídiques o d’interessos entre dos o més subjectes de DI”.
Perquè existeixi una diferència internacional, és necessari que la mateixa hagi estat fixada
per les parts mitjançant converses directes, actes unilaterals o altres medis capaços de
delimitar el seu veritable contingut, i que aquest objectivament sigui identificable.

Tipus de controvèrsies:
1. Diferències jurídiques: aquelles susceptibles de ser solucionades aplicant el dret
vigent.
2. Diferències polítiques: aquelles basades en una pretensió, la solució de la qual
requereix una modificació del dret vigent.

Tradicionalment es distingien dos mitjans de solució de controvèrsies, els pacífics i els no
pacífics. Existeix també una segona distinció entre els mitjans diplomàtics i els jurídics:
• Mitjans diplomàtics: intervenen els òrgans normals de les relacions internacionals
(agents diplomàtics, ministres d’Afers Exteriors, etc). Cal destacar les negociacions
diplomàtiques, els bons oficis i la medicació. També s’inclouen les comissions d’investigació i
de conciliació.
La funció principal d’aquests mitjans no és resoldre directament la controvèrsia, sinó facilitar
la solució mitjançant l’acord entre els Estats interessats.
• Mitjans jurídics: l’arbitratge i la solució judicial les parts es sotmeten voluntàriament
a un òrgan judicial, creat ad hoc en l’arbitratge, o a un òrgan preexistent en la solució
judicial. Té com a funció principal la solució de la diferència sobre la base del D.I.



2. Els mitjans diplomàtics.
Les negociacions són el mitjà més utilitzat pels Estats i el més important a la pràctica. Els
mitjans diplomàtics es caracteritzen per:
• Els Estats part tenen a les seves mans la decisió final.
• La decisió no té perquè basar-se en el Dret internacional.
• En cas d’arribar a una solució, aquesta es plasmarà en un tractat internacional que, en
principi, serà obligatori.

Mecanismes previstos a l’art. 33 de la Carta N.U.:
1. Negociacions: és el mètode més antic i més utilitzat d’arranjament de controvèrsies.
Consisteix en la trobada directa de les parts per tal d’arribar a un acord. Es realitza a través
dels serveis diplomàtics o bé en el si d’una conferència internacional convocada de manera
expressa.
No es tracta només d’un mètode de solució de controvèrsies, sinó també de prevenció. Es
tracta d’un mecanisme ràpid, discrecional, no subjecte a formalismes, bastant informal i, fins
i to, secret, que concedeix un ampli marge de maniobra als Estats, els quals només es
troben limitats per l’obligació de negociar de bona fe.

Les negociacions diplomàtiques directes es duen a terme a través dels mètodes diplomàtics
normals: converses directes, intercanvi de notes diplomàtiques, intercanvi de propostes,
etc., i finalitzen amb unes declaracions comuns o, generalment, per acords entre les parts.

Durant la negociació de la Resolució 2625 (XXV), es va confirmar que els Estats no tenen
l’obligació de negociar.

2. Bons oficis: es caracteritzen per la intervenció d’un tercer subjecte de D.I. en la solució
de la controvèrsia. Aquest tercer es limita a ser un simple intermediari que no formula cap
solució, sinó que actua amistosament per tal de que les parts enfrontades arribin a un acord
mitjançant una intervenció discreta.
3. Mediació: també intervé un tercer, que pot ser una O.I., el president d’un Estat, la Santa
Seu, etc., a més de posar les parts en contacte, intenta persuadir-les perquè arribin a una
solució, a vegades inclús proposant solucions a mode de consell i mai amb caràcter
obligatori, ja que son els Estats els que controlen la decisió final.
4. Conciliació: també intervé un tercer, el qual proposa una solució no obligatòria. La
diferència entre la mediació i la conciliació és que la conciliació es més formal i menys
flexible, mentre que la mediació es més dinàmica i menys informal. La missió de les
Comissions de Conciliació és triple:
• Determinació dels punts de fet.
• Fixació dels punts de dret.
• Informe de la Comissió amb una proposta de solució de la controvèrsia.

5. Comissions d’investigació: tenen per objecte l’establiment de la materialitat dels fets,
l’origen de la diferència. Les Comissions es constituiran per mitjà d’un Conveni especial entre
les parts litigants. Entre les regles de funcionament cal destacar:
• Caràcter contradictori de la investigació.
• La Comissió podrà traslladar-se temporalment als llocs que consideri oportuns per
aconseguir informació.
• La Comissió té el dret de sol·licitar les explicacions i els informes que estimi convenients.
• Les deliberacions seran secretes.
• L’informe limitat a la comprovació dels drets no té caràcter de sentència arbitral.

Els mitjans jurisdiccionals: l’arbitratge, la solució judicial i el T.I.J.

Els mitjans jurisdiccionals es caracteritzen per:
1. La intervenció d’un tercer imparcial.
2. La competència del tercer es basa en la voluntat de les parts.
3. La naturalesa contradictòria del procediment.
4. La solució es basarà en el D.I. Excepcionalment, podran basar-se en criteris d’equitat.
5. La naturalesa obligatòria de la decisió.
6. La solució és proporcionada per juristes.

L’arbitratge dóna més llibertat als Estats, ja que l’òrgan arbitral es creat ad hoc. A més,
normalment les parts poden configurar el procediment, fet bastant apreciat ja que, per
contra, no poden intervenir en la decisió judicial, la qual és obligatòria.

3. L’arbitratge.
Es tracta d’una institució jurídica internacional de gran tradició històrica. El naixement de
l’arbitratge tal i com ara l’entenem s’inicia amb el Tractat de Jay entre Gran Bretanya i
EE.UU. el 1794, pel que s’intenten solucionar els conflictes derivats de la independència
americana.

L’arbitratge en Dret internacional està al mateix nivell que la solució judicial. Constitueix un
mitjà de solució de diferències entre subjectes internacionals en el que intervé un tercer
independent al que les parts, d’acord comú, han investit la facultat d’adoptar, després d’un
procediment contradictori, una decisió basada en el dret i jurídicament obligatòria per les
mateixes.
Així, és essencial el consentiment de les parts en la controvèrsia perquè el Tribunal o
Comissió Arbitral es constitueixi i emeti una sentència obligatòria per les parts. L’arbitratge
ha de ser voluntàriament acceptat, i cap Estat pot ser obligat a sotmetre’s al judici arbitral.
Les parts manifesten la seva voluntat de 3 maneres:

A priori:
1. Clàusula compromissòria: continguda en un tractat. S’estableix l’obligació de recórrer
a l’arbitratge per a la solució de las diferències que puguin sorgir.
2. Tractat d’arbitratge: les parts es comprometen a recórrer a l’arbitratge per a la solució
de totes les diferències que puguin sorgir entre elles, o bé les de determinada naturalesa.

A posteriori:
3. Compromís arbitral: Acord Internacional, únic entre les parts, que, normalment, es
plasmarà en un tractat. És posterior al naixement del litigi i està destinat a resoldre’l.

Procediment: el procediment depèn de la discrecionalitat de les parts, però hi ha d’haver
una fase oral i una altre escrita amb mitjans de prova.

Laude arbitral: la decisió ha de ser obligadament escrita. Constarà d’una part relativa als
fets, una altre relativa al dret, i una dispositiva solució de la controvèrsia. La decisió
s’adopta per majoria, i les opinions contràries s’emeten a mode de vot particular. Aquesta
sentència produeix efecte de cosa jutjada per la qual cosa no cap recurs d’apel·lació, per la
qual cosa aquesta decisió és obligatòria i definitiva.

Però que el laude sigui definitiu no significa que no es puguin interposar altres recursos, tot i
que molt limitats:
• Recurs d’interpretació: es presenta quan alguna part de la sentència resulta ambigua
(art. 82 del Conveni de l’Haia).
• Recurs de revisió: en el cas de que apareguin fets nous després d’emesa la sentència i
que, d’haver-se conegut, podrien haver influït en la decisió. El termini per interposar aquest
recurs es determina en el compromís (art. 83 del Conveni de l’Haia).
• Recurs de nul·litat: art. 35 Regles Models de procediment - Resolució 1262 (XII).

L’òrgan arbitral: La designació dels àrbitres és un dels drets de que gaudeixen les parts en
un arbitratge, tret que hagin convingut una altre cosa al respecte. Per regla general, es
tracta d’un òrgan temporal ad hoc. Respecte dels òrgans arbitrals temporals en distingim 3
tipus:
1. Àrbitre únic format per un Cap d’Estat.
2. Les Comissions Mixtes.
3. El Tribunal Arbitral, format generalment per tres membres: un designat per cada part i el
tercer de comú acord entre ells.

El Tribunal Permanent d’Arbitratge és l’òrgan més important d’arbitratge. Es caracteritza
per:
• Tenir com a objectiu facilitar el recurs immediat a l’arbitratge.
• Té seu a l’Haia.
• Conté una llista d’àrbitres de la qual s’escullen els membres del respectiu Tribunal.

Les parts escullen els àrbitres que creguin oportuns d’entre els continguts a la llista del
Tribunal. Es tracta d’un sentència obligatòria per les parts, contra la qual no cap recurs de
cassació ni de reposició, ja que no existeix òrgan superior. No obstant, caben tres tipus de
recursos contra la mateixa: d’interpretació, de reforma i de revisió.

4. La solució judicial.
L’art. 33 de la Carta de les N.U. inclou entre els mitjans pacífics de solució de controvèrsies
la denominada solució judicial. Es tracta d’un mecanisme de naturalesa jurídica,
caracteritzat per la intervenció d’òrgans composats per jutges plenament independents de
les parts controvertides. Normalment exerceixen les seves competències de forma
permanent a través d’un procediment judicial de caràcter contradictori, i resolen la diferència
mitjançant sentències que tenen sempre caràcter obligatori per a les parts en litigi.

Així doncs, aquest mètode s’assimila bastant al mecanisme bàsic de solució de controvèrsies
empleat en els ordenaments jurídics estatals: el recurs als tribunals de justícia:
1. Introducció del criteri d’objectivació i d’allunyament de les parts en la solució de les
controvèrsies.
2. Paper essencial de la Comunitat Internacional Tribunal Internacional.
3. Afavoreix l’eliminació progressiva de criteris polítics en el procés d’arranjament de la
controvèrsia Principi de l’imperi del Dret en les relacions internacionals.
4. Incrementa la confiança dels subjectes en el sistema jurídic i en els mecanismes de
solució de controvèrsies.
5. Instrument al servei dels Estats Mecanisme ampli que garanteix la correcta aplicació
del Dret internacional en benefici de la Comunitat internacional.

Els tribunals internacionals presenten una gran autonomia entre sí, i no s’insereixen en un
sistema únic i jerarquitzat en termes jurisdiccionals que permeti una relació formalitzada
entre ells. La seva competència no és automàtica, sinó que després de la seva creació
precisen de declaracions expresses de voluntat dels Estats per les que se’ls reconeix la
competència de resoldre litigis en el que tal Estat sigui part.
Les seves sentències són merament declaratives i manquen d’efecte executiu, pel que el
destinatari gaudeix d’un ampli marge de discrecionalitat a l’hora d’escollir la forma en que
dóna compliment a les sentències.

El principal impuls per a la instauració d’una jurisdicció internacional d’abast general es
produeix després de la Primera Guerra Mundial, al contemplar-se en el Pacte de la Societat
de Nacions la creació d’un Tribunal Permanent de Justícia Internacional (1920), després de
que l’A.G.N.U. aprovés el projecte d’Estatut del T.P.J.I.
Després de la Segona Guerra Mundial, la Conferència de San Francisco va incloure a la Carta
de les Nacions Unides els articles 7 i 92:
a. Article 7: les N.U. estableixen com a òrgan principal de l’Organització una Cort
Internacional de Justícia.
b. Article 92: la Cort Internacional de Justícia és l’òrgan judicial principal de les Nacions
Unides, que funciona de conformitat amb l’Estatut annex a la Carta.

Tot això ha tendit a reforçar i garantir l’estabilitat i acceptació internacional del T.I.J., l’òrgan
judicial bàsic de la Comunitat Internacional, i, al mateix temps, poden sotmetre’s a ell
qualsevol tipus de litigis relatius a l’aplicació o interpretació del Dret internacional, estiguin o
no vinculats amb la O.N.U.
Els Tribunals internacionals han reduït el seu àmbit d’aplicació a matèries molt específiques,
en particular la protecció dels drets humans i l’aplicació del Dret específic creat per les
Organitzacions regionals d’integració

En les últimes dècades han aparegut una sèrie d’organismes jurisdiccionals internacionals:
1. Sales ad hoc i Sales especials.
2. Nous tribunals internacionals, tant universals com regionals.
3. Aparició dels tribunals penals internacionals:
• Ad hoc: Iugoslàvia i Ruanda.
• Permanents: Cort Penal Internacional.

Actualment, la jurisdicció internacional ha superat la dimensió interestatal després de la
incorporació dels nous tribunals penals dirigits a garantir que també els individus respectin
les obligacions derivades del Dret internacional.

5. El T.I.J.
El naixement del T.I.J., amb seu a l’Haia, està lligat al de l’Organització de les N.U., de la
qual es l’òrgan judicial principal des del 1945, quan va ser adoptat per la Conferència de San
Francisco. L’Estatut és part integrant de la Carta de les Nacions Unides.

Organització del tribunal.
Es tracta d’un tribunal d’actuació permanent. El componen 15 membres que formen un cos
de magistrats independents, l’elecció dels quals es realitza a l’Assemblea General i al Consell
de Seguretat de les N.U., de manera que cada candidat ha d’obtenir la majoria requerida
dues vegades. La duració del mandat dels jutges és de 9 anys i és renovable. Existeix també
la figura del jutge ad hoc, prevista per als casos en que no hi hagi cap jutge amb la
nacionalitat dels Estats litigants.

El president és escollit cada 3 anys, i és el representant del tribunal: dirigeix els treballs, els
serveis, els debats i les visites. Gaudeix del vot de qualitat en cas d’empat. Podrà ser
substituït pel vicepresident en certs casos.
La secretaria del tribunal està formada per un Secretari, el Secretari adjunt i els funcionaris.

El Tribunal pot funcionar en Ple, en sales especials, o en sales de procediment sumari. El més
normal és que exerceixi les seves funcions en sessió plenària, és a dir, amb l’assistència de
tots els magistrats o, com a mínim, amb un quòrum de 9. La iniciativa pot sorgir del propi
Tribunal o de les parts fins al final del procediment.

La competència del TIJ.
La jurisdicció internacional es voluntària, té una base consensual. El T.I.J. no pot conèixer
d’un assumpte si els Estats part no han acceptat la seva competència.

1. Competència contenciosa: fundada en el consentiment dels Estats:
• Competència ratione personae:
a. Els Estats part en l’Estatut del T.I.J. Dins d’aquests distingim dos grups:
- Els Estats membres de les N.U.
- Els Estats que han complert les condicions que determina l’A.G.N.U.
b. Els Estats que no siguin part en l’Estatut del tribunal.

• Competència ratione materiae: el Tribunal és competent per totes les controvèrsies que li
siguin encomanades pels Estats part en les mateixes.

2. Competència consultiva: facultat per emetre dictàmens sobre qualsevol qüestió
jurídica. Els Estats no estan legitimitats per sol·licitar opinions consultives a la Cort, ja que és
exclusiu de l’A.G.N.U. i del Consell de Seguretat.

3. Competència del Tribunal: els tribunals són amos de la seva pròpia competència, i la
decisió d’aquesta no pot dependre de les parts.

El procediment del TIJ.
1. Inici: mitjançant la presentació d’una demanda o bé la presentació d’un compromís. Un
cop iniciat el procediment es nomena a un agent, que serà el vincle entre les parts i el T.I.J.
Tots els actes es comunicaran a les parts a través dels agents.
2. Fase escrita: el T.I.J. fixa els terminis i l’ordre dels escrits; en el cas del compromís,
seran les parts qui els estableixin. Per tant, en aquesta fase les parts hauran de presentar els
fets, el dret que invoquen i les seves conclusions.
3. Fase oral: escolta dels testimonis, els perits, els advocats, etc. En aquesta fase es
podran demanar precisions i fer preguntes. A més, hi ha una última intervenció dels agents
en la que llegeixen les seves conclusions.
4. Deliberació: és secreta i privada. S’adopta una decisió per majoria i, en cas d’empat,
decidirà el president del T.I.J. Durant el procediment poden sorgir procediments incidentals
que suspenguin el procés.
5. Sentència: ha de ser motivada i adoptada per majoria. En la sentència han de constar:
les parts, els fets, el dret aplicable i la decisió.

La sentencia ha de ser llegida en sessió pública, es obligatòria, i ha de ser definitiva per les
parts. L’únic recurs possible és el recurs de revisió. El termini per presentar aquest recurs
es de 10 anys després d’emetres la sentència, i s’ha d’interposar en els 6 mesos que
segueixen al coneixement d’aquest nou fet.
Els Estats estan obligats a complir aquesta sentencia i si no la compleixen l’altre Estat ha
d’acudir al Consell de Seguretat perquè s’adoptin les mesures necessàries per a l’execució de
la sentència.

6. La solució de controvèrsies a les O.I.
L’aparició de les organitzacions internacionals a l’escena internacional ha introduït nous
mecanismes de solució, matisant els ja existents. Ara bé, aquesta proliferació d’O.I. ha
propiciat també l’aparició de noves diferències internacionals.
En la solució de controvèrsies, però, no només intervenen els interessos dels Estats part de
la mateixa, sinó també els de la institució que gestiona el règim. De fet, l’objectiu de la
solució no és determinar la responsabilitat d’un Estat, sinó assegurar el bon funcionament de
l’organització.
La majoria dels mitjans de solució utilitzats pels Estats estan oberts a les O.I., les quals
n’estan fent un mal ús, tant en les controvèrsies amb d’altres O.I. com amb tercers Estats.

Diferències susceptibles de solució en les O.I.
La continuïtat de l’existència de les organitzacions ha permès abordar, a més de les
diferències en sentit estricte, altres incidències protagonitzades pels Estats: situacions,
problemes o qüestions. S’intenta evitar així que s’arribi a l’estadi en que la pretensió d’un
Estat troba l’oposició d’un altre; en aquest sentit, es pot dir que el tractament de les
diferències per les O.I. cobreix tant la solució com la prevenció. En quant als subjectes de la
diferència, les organitzacions presenten dues particularitats:
• La possibilitat de solució no queda reservada només als Estats membres, sinó també als
no membres expedient d’autorització a l’efecte d’un òrgan de l’organització.
• Tractament de diferències multilaterals, en les que s’oposen les pretensions de tres o
més Estats, intentant acomodar els interessos en el respecte del tractat constitutiu.

En quant a l’objecte de la diferència, la major o menor cobertura del règim de solució
dependrà de l’abast de les funcions i competències de l’organització: clàusules genèriques de
solució de les diferències (Nacions Unides i organitzacions regionals de cooperació general), i
disposicions de solució de les diferències relatives a l’aplicació o interpretació del tractat
constitutiu (organitzacions universals i regionals de cooperació sectorial).

La solució de diferències no té en les organitzacions internacionals un sentit exclusivament
pacificador, sinó que constitueix un mecanisme d’ajust del règim de cooperació que
complementa l’acció dels processos de decisió ordinaris, de manera especial en les
organitzacions sectorials.

L’adaptació dels mitjans de solució tradicionals.
La pràctica de les O.I. ha donat acollida a una sèrie de mitjans tradicionals de solució de
diferències adaptats per potenciar l’acció de l’interès de la pròpia organització. Aquestes
adaptacions es projecten bé sobre els mitjans diplomàtics, bé sobre els mitjans
jurisdiccionals. En els dos supòsits l’organització facilita la solució de la diferència, però no la
dicta.
a. L’adaptació dels mitjans diplomàtics: fòrums de contacte entre les parts en conflicte i
per a la discussió d’aquesta pels Estats membres. Els debats celebrats a la seu de
l’organització poden constituir negociacions. A més, en les negociacions existeixen les
anomenades consultes, les quals tracten problemes abans que cristal·litzin en diferències
stricto sensu. En alguns casos es tendeix a institucionalitzar-les, creant uns mecanismes de
consulta
b. L’adaptació dels mitjans jurisdiccionals: es preveuen mecanismes arbitrals en
tractats internacionals i en textos que inclouen aquest procediment en seu de les O.I.

La solució institucional.
La solució de la diferència s’aconsegueix mitjançant un acte jurídic atribuïble a l’organització
com a tal. En aquet sentit, es parla de solució interna, és a dir, aconseguida per la pròpia
organització sense necessitat de recavar el consentiment dels Estats part en la diferència ni
en la decisió d’un tribunal exterior. Existeixen dues variants, en funció dels òrgans que
operin:
a. Per un òrgan polític: es dóna en certes organitzacions de cooperació econòmica, i es
tracta d’un mitjà eficaç per aconseguir la ràpida solució de les diferències d’aquesta
naturalesa amb base a un ajust d’interessos.
b. Per un òrgan jurisdiccional o quasi-jurisdiccional: per decisió d’un tribunal especial
de l’organització, o bé mitjançant la intervenció d’òrgans quasi-jurisdiccionals per la seva
composició o les seves funcions. Aquesta via de solució es freqüent en les organitzacions
regionals d’integració econòmica.

TEMA 16. LA RESPONSABILIDAD INTERNACIONAL

1. Concepte de responsabilitat internacional (819-825):
Comissió de fets internacionals il·lícits: El fet que un estat generador de responsabilitat
internacional pot representar tant una lesió directa dels drets d’un altre estat com un
perjudici causat a un particular estranger.

Les conseqüències d’un acte il·lícit tradicionalment serien:
1. L’origen de la responsabilitat internacional constitueix el fet internacionalment il·lícit com
a fet que infringeix el D.I
2. La relació nova sorgida amb ocasió de la comissió d’un fet internacionalment il·lícit és una
relació d’estat a estat. No es conceben, doncs tercers estats
3. Relació bilateral, directa, entre l’estat titular d’un dret subjectiu lesionat pel fet il·lícit i
l’estat al que se li atribueix aquest fet. No és possible una acció basada en la titularitat
d’interessos no elevats formalment a drets subjectius.
4. Les conseqüències de tot fet que origina una relació de responsabilitat així configurada, es
tradueix en termes generals en una obligació de reparar a càrrec de l’estat al que el fet és
atribuïble.

Ara bé degut a l’augment de tecnologies, l’aparició de moltes O.I., etc fa que hi hagi noves
tendències que apunten a responsabilitat internacional:
1. L’admissió d’una responsabilitat objectiva o per risc derivades d’accions comeses en un
principi no prohibides, però potencialment generadores de danys a tercers.
2. La irrupció de nous subjectes actius i passius.
3. L’acceptació d’obligacions erga omnes, correlatives a drets subjectius públics o sense
titular determinat, el compliment de les quals podrà ser exigit per qualsevol estat.
4. El reconeixement de diferents règims de responsabilitat en funció precisament de la
diferent naturalesa de l’obligació internacionalment violada. (reparació strictu sensu)

Tot això comporta que s’hagi de dur a terme un procés de codificació. I de fet el si de les N.U
es va emprendre un ambiciós procés de codificació de la responsabilitat dels estats.

2001: text definitiu d’un projecte d’articles sobre “prevenció del dany transfronterer resultant
d’activitats perilloses”

2002: “responsabilitat internacional en cas de pèrdua causada per un dany transfronterer
resultant d’activitats perilloses”

2006: projecte de principis sobre l’assignació de la pèrdua en cas de dany transfronterer
resultant d’aquest tipus d’activitat.

Concepte de fet internacionalment il·lícit: tot fet internacionalment il·lícit genera la seva
responsabilitat internacional. Cap estat pot evadir-se de la responsabilitat que sorgeix d’una
acció il·lícita des del punt de vista dels principis generals del D.I.

2. L'element objectiu: crims i delictes internacionals.

Elements de la violació.
L’element del fet internacionalment il·lícit consisteix en que el comportament atribuïble a
l’estat constitueix una violació d’una obligació internacional al seu càrrec.
a. La violació de l’obligació: violació d’una obligació internacional, entenent per obligació
l’exigibilitat d’una conducta d’acció o omissió imposada per la norma de Dret.
b. El dany: tot i acceptant que el dany, sobretot l’econòmic, pot ser un factor decisiu a l’hora
de mesurar l’abast de la responsabilitat i que en certs casos no fa falta només el
comportament per que hi hagi violació d’una obligació internacional sinó que es requereix un
esdeveniment exterior de caràcter perjudicial, així que el dany es comprèn dins l’element
objectiu del fet internacionalment il·lícit.
c. La qüestió d’abús de dret: exercici desmesurat d’un dret subjectiu per part del seu titular.

El factor temporal.
a. Condició d’estar en vigor l’obligació: la regla bàsica és que la norma estigui en vigent per
l’estat en el moment en que aquest realitza l’acte. Els actes no comportaran una càrrega
retroactiva de responsabilitat. Així que s’aplica el principi intertemporal. En els fets continus,
hi haurà violació de l’obligació en el que es refereix al període, el qual, trobant-se la
obligació en vigor respecte de l’estat, es desenvolupi el fet.
b. Moment i duració de la violació de l’obligació: en els fets estatals que es prolonguen en
el temps hi ha les següents regles:

1. En els fets continus, la violació de l’obligació s’estén durant tot el període en el qual el fet
continua i segueix contraient l’obligació.
2. En els fets que constitueixen una violació de prevenir un esdeveniment determinat,
s’estén durant tot el període en el que aquest continua i es manté la seva falta de
conformitat amb l’obligació.
3. En els fets integrats per una sèrie d’accions o omissions es suficient per constituir el fet
il·lícit, s’estén durant tot el període que comença amb la primera de les accions de la sèrie.

Violacions greus d’obligacions contretes en virtut de normes imperatives de Dret
internacional general (Crims internacionals).
Crim internacional: fet internacionalment il·lícit resultant d’una violació per un estat d’una
obligació internacional tant essencial per la salvaguarda d’interessos fonamentals de la
comunitat internacional que la seva violació està reconeguda com a crim per aquesta
comunitat en el seu conjunt.

3. Les circumstàncies excloents.

Causes d’exoneració i modificació de la responsabilitat internacional.
És possible que en determinades circumstàncies es doni l’exoneració de la responsabilitat
internacional del comportament de l’estat, i es veu exempt d’il·licitud. Un fet d’un estat que
estigui en principi en contradicció amb una obligació internacional contreta per ell respecte
un altre estat, però que hagi estat realitzat en aplicació d’una mesura legítima segons el DI
contra aquest altre estat a conseqüència d’un fet internacionalment il·lícit d’aquest últim,
però, en raó de tal circumstància excepcional la il·licitud, i serà una contramesura.

Poden haver situacions on es doni que no hi ha responsabilitat internacional i tot i així ser un
acte il·lícit (igual que les causes de justificació en dret penal).

Pel que fa al consentiment de l’estat perjudicat, si el consentiment intervingués a posteriori
de la realització del fet, equivaldria a una renuncia de l’estat al seu dret de la reparació o a la
acció conduent a obtenir-la.

La força major seria un altre tipus de causa de exoneració, com també el perill extrem.

Per una altra banda tindríem la legítima defensa, que s’hauria d’admetre però amb
condicionaments estrictes, com ara la resposta a una agressió actual, el caràcter provisional,
la subordinació al control del CS, etc. Com també tenim l’estat de necessitat que també té
uns requisits per a poder-se donar, com per exemple, que el fet sigui l’únic mode de
salvaguardar un interès essencial de l’estat respecte el qual la obligació existeix i que l’estat
autor del fet no hagi contribuït a que sobrevingui l’estat de necessitat.

4. L'obligació de reparar per actes lícits.

El règim particular de la responsabilitat per actes no prohibits pel Dret
internacional.
Pel que fa a la responsabilitat internacional hi ha dos plans, per una banda la responsabilitat
per acte il·lícit, i per un altre la responsabilitat sense fet il·lícit o per risc.

La responsabilitat sense fet il·lícit o per risc, s’admet sobretot en sectors com l’exploració
espacial, la utilització d’energia nuclear o les activitats susceptibles d’afectar el medi
ambient.

Algunes vegades les regles es limiten a estipular una cooperació en el camp de la prevenció
de fets nocius, en altres, aborden específicament la qüestió de reparació de danys.

Per una altra banda, aquestes regles de vegades es refereixen a una responsabilitat
internacional, i d’altres a responsabilitat civil amb arreglo al dret intern.

Risc: aquell que implica una alta probabilitat de produir un dany transfronterer sensible i una
baixa probabilitat de causar un dany transfronterer catastròfic.

Prevenció: els estats hauran d’adoptar totes les mesures necessàries per prevenir o, en tot
cas minimitzar el risc de causar-lo. A més si existís la possibilitat que es pogués produir un
transfronterer, l’estat d’origen té l’obligació d’informar abans de l’inici de l’activitat als estats
que puguin resultat afectats per ella i no podran autoritzar l’activitat de que es tracti abans
de rebre, en un termini no més gran de 6 mesos, la resposta de l’estat que pugui resultar
afectat.

Tot acte il·lícit comportaria l’obligació de reparar, un acte no prohibit només comportaria tal
obligació si causés un perjudici. Així doncs, podríem dir que el dret consuetudinari no ofereix
suficient protecció davant de les conseqüències damnificants de certes activitats

Les regles de prevenció tenen en funció de l’objectiu impedir o minimitzar les pèrdues o
danys resultants de que es tracti o fins i tot reparar.

Finalment cal tenir present que segons la Carta de les Nacions Unides i conforme amb els
dret internacional, els estats tenen el dret sobirà d’explotar els seus propis recursos en
aplicació de la seva pròpia política mediambiental i l’obligació d’assegurar que les activitats
que es portin a terme dins de la seva jurisdicció o sota el seu control no perjudiquin al medi
d’altres estats o zones situades fora de tota jurisdicció nacional. Per una altra banda, s’està
pensant en la creació de fons d’indemnització finançats per la industria o per l’estat per
proporcionar una indemnització suplementària en cas que els recursos financers de
l’explotador no fossin suficients per cobrir les pèrdues patides com a resultat d’un incident.

5. L'element subjectiu: l'Estat.

Elements del fet internacionalment il·lícit.
Al·ludeix a la presència d’una conducta activa o passiva i a la possibilitat d’atribuir aquesta
conducta, en funció de certes circumstàncies, a un determinat subjecte de DI.

1. Comportament dels òrgans estatals. L’acte pel qual cap declarar a l’estat
internacionalment responsable pot consistir, bé en un fet instantani o bé en una cadena de
fets constitutiva d’un procés en el què solen intervenir varis òrgans de l’estat.

L’art 4.1 del projecte d’articles de la C.D.I. considera per això atribuïble a l’estat tot fet d’un
òrgan seu qualsevol que sigui la seva posició en l’organització de l’estat. És indiferent per la
resta, la naturalesa de les funcions exercides per l’òrgan (art. 4.1) o el caràcter internacional
o intern d’aquestes funcions. Se supera així la vella tesi què l’estat només es responsable
pels fets dels òrgans encarregats de les relacions exteriors.

“Un estat és responsable pels fets dels seus dirigents, ja pertanyin a les branques legislativa,
executiva o judicial del govern, sempre que hagin realitzat tals fets en qualitat oficial.”

A més de respondre pels fets dels seus òrgans stricto sensu actuant en el marc de les seves
competències, l’estat respondrà també:

Per la conducta d’entitats públiques territorials o unes altres entitats que estiguin facultades
pel dret intern de l’estat per exercir atribucions del poder públic.

a. Per la conducta d’òrgans posats a disposició de l’estat per un altre estat o per una
organització internacional.

b. Per conducta d’òrgans d’estat o de persones o entitats facultades per exercir atribucions
del poder públic que actuïn excedint-se en la seva competències.

2. Comportament sota la direcció o control de l’estat. Comportament d’una persona o
grup de persones si aquesta persona o grup de persones actua de fet per instruccions o sota
la direcció o el control d’aquest estat a l’observar aquest comportament. S’exigirà un control
efectiu.
3. Fets dels particulars. Els comportaments dels particulars no es consideren com a fets
de l’estat excepte els del punt anterior. Pel que fa al comportament dels particulars en sentit
estricte, la regla general, és la no atribució dels mateixos a l’estat tot i que no significa que
l’estat no pugui resultar responsable per la seva passivitat o falta de diligència en la
prevenció o repressió de tals comportaments: en aquest cas, s’estaria vulnerant una
obligació internacional de vigilància i protecció.
4. Fets realitzats per moviments insurreccionals. Els insurrectes poden incórrer per si
mateixos en responsabilitat internacional. No obstant l’estat no quedaria exempt de
responsabilitat pels fets dels seus propis òrgans consistents en deixar de complir les
obligacions de vigilància prevenció i repressió.

6. Altres supòsits de responsabilitat.

Altres supòsits de responsabilitat.
Responsabilitat internacional de l’individu: hi ha la possibilitat que els individus tinguin
la capacitat per contraure responsabilitat internacional per fets il·lícits i en contret tenen la
possibilitat de la seva incriminalització internacional, ara bé, només a través de l’estat.

Tradicionalment hi havia una sèrie de delictes, comesos pels individus (tràfic d’esclaus,
genocidi, crims de guerra, etc.) que eren delictes que podien ser comesos per individus. Però
els individus, a l’hora de ser sancionats, eren sancionats d’acord amb els tribunals interns i
no pels tribunals internacionals. Molta gent deia que en aquest context. No es podia parlar
clarament d’un cas de responsabilitat internacional, ja que l’individu se sotmetia al dret
intern.

Actualment, s’ha produït un canvi. Al 1993 es creia el tribunal per la ex Iugoslàvia,
Ruanda’94, tribunal internacional al ’98, etc. En aquests casos sí que hi ha clarament uns
tribunals internacionals que coneixen de la responsabilitat dels individus.

Es podran imputar als individus:
1. Els crims de guerra: assassinats, maltractaments, treballs forçosos, mals tractaments als
presoners de guerra, execució de reus…
2. Contra la pau: preparació, desencadenament i prossecució d’una guerra d’agressió o en
violació dels acords internacionals.
3. Contra la humanitat: assassinat, extermini, reducció a l’esclavitud, deportació o qualsevol
altre tracte inhumà comès contra la població civil abans o durant la guerra, persecucions per
motius polítics, religiosos o racials…
4. El genocidi: ja sigui comés en temps de pau o en temps de guerra és un delicte de dret
internacional. Seria genocidi qualsevol acte perpetrat amb la intenció de destruir total o
parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal.
5. El terrorisme internacional: violència que posa en perill o causen la pèrdua de vides
innocents o comprometen la llibertat de les persones. S’estan fent molts treballs per arribar
a una reglamentació satisfactòria.

Responsabilitat de les OI: s’ha de diferenciar la responsabilitat dels dret intern i la
responsabilitat internacional. S’estableix que tot fet internacionalment il·lícit d’una OI genera
la seva responsabilitat internacional. Les conseqüències del fet il·lícit en les OI són dues:
1. La nul·litat: pot plantejar-se sobretot amb els actes normatius de les OI
2. La responsabilitat: sorgeix en diferents supòsits:
a. Trencament per l’OI d’un tractat conclòs amb un estat o una altra OI.
b. Derivat d’activitats operacionals.
c. Responsabilitat per risc.
d. Relacions entre OI i els seus funcionaris i agents.
e. En acords de seu I altres destinats a regir les activitats d’una OI en el territori d’un estat

En quins casos pot haver responsabilitat internacional? Qualsevol OI pot incomplir un tractat,
una norma, etc. Amb això incorre en responsabilitat. Hi ha uns supòsits concrets en què es
pot parlar de responsabilitat de les OI, com és el cas de les activitats de risc (agència
atòmica) o el cas en que les OI efectuen determinades activitats en territoris.

7. Els Tribunals Penals Internacionals.

Els tribunals penals internacionals.
El T.P.I., creat en el 1998, és un instrument de protecció indirecta dels drets humans i
encarregat de la responsabilitat de l’individu. Aquest tribunal s’insereix en el sistema de les
Nacions Unides, ja que va ser creat pel Consell de Seguretat.
Als anys 20, amb el Tractat de Versalles, ja va haver-hi un intent de crear un tribunal penal.
Les Nacions Unides, després de les experiències dels tribunals de Nuremberg i Tòquio, van
requerir de la Comissió de Dret internacional la creació d’un Codi de delictes contra la pau,
creat el 1996. Constitueix la base del tribunal penal internacional.

El T.P.I. és un tribunal creat a través d’un tractat constitutiu, pel que permet les opinions
dels Estats, a diferència de tribunals de l’Ex-Iugoslàvia o el de Ruanda, creats mitjançant
resolució del Consell de Seguretat, del qual són subsidiaris. Tots dos persegueixen delictes
de genocidi, crims de lesa humanitat, comesos en el territori nacional, contra persones
naturals, sense importar-ne el càrrec, l’única diferència és la competència temporal:
Iugoslàvia-1991, Ruanda-1994. Aquests tribunals vinculen a tots els Estats obligació de
col·laborar amb el Tribunal. Són tribunals ad hoc, és a dir, que a la llarga desapareixeran.

La Cort o Tribunal Penal Internacional.
Creat per l’Estatut de Roma. És un organisme especialitzat de les Nacions Unides de
jurisdicció permanent al que, en principi, estan obligats tots els Estats membres. Estructura:
• •• • Presidència: presidents i vicepresidents condició de magistrats.
• •• • Seccions judicials: òrgans deliberants de la Cort decisions judicials. N’hi ha tres: la
secció de qüestions preliminars, la secció de primera instància, i la secció d’apel·lacions.
• •• • La fiscalia: òrgan separat de la Cort rebre informació sobre els fets dins de la
competència del Tribunal. Duu a terme les investigacions necessàries per conduir una
persona al processament penal davant la Cort.
• •• • Assemblea dels estats parts.

En aquest tribunal existeix la paritat entre homes i dones, no hi pot haver més de dos
magistrats de la mateixa nacionalitat representació de tots els sistemes jurídics del món.

Però també presenta una sèrie de problemes:
• •• • La jurisdicció del tribunal és subsidiària a la dels Estats.
• •• • Complementarietat, subsidiarietat y especialitat.
• •• • La Cort es limita a conèixer de les causes especialment greus.

Competències del Tribunal:
• •• • Ratione personae: el tribunal és competent pels crims comesos en territoris, o per
nacionals (independentment del càrrec que ocupés), de qualsevol Estat que hagi ratificat el
tractat constitutiu del Tribunal.
• •• • Ratione temporis: principi d’irretroactivitat Delictes comesos a partir del 2002.
• •• • Ratione loci: crims comesos en el territori dels Estats membres de la Cort. El Consell de
Seguretat, però, és competent per remetre qualsevol assumpte, independentment de que
l’Estat sigui membre o no.
• •• • Ratione materiae: coneix de 4 tipus de crims:
a. Genocidi: extermini d’un determinat grup social.
b. Crims de lesa humanitat: assassinat, extermini, esclavatge, tortura, violació, etc.,
comesos dins d’un atac global.
c. Crims de guerra.
d. Crims d’agressió individual.

Podran iniciar el procediment davant del Tribunal: qualsevol Estat part respecte de qualsevol
nacional; el Consell de Seguretat, tant d’un Estat part com d’un Estat no part; el fiscal d’ofici.
El Consell de Seguretat, en qualsevol moment, i amb el consentiment dels 5 membres
permanents, podrà paralitzar un qualsevol processament en un màxim de 12 mesos.

El procediment acaba en una sentència obligatòria, que establirà una de les quatre
modalitats de pena:
• •• • Reclusió màxima de 4 anys.
• •• • Reclusió o perpetuïtat, quan ho requereixi la gravetat del crim.
• •• • Multa.
• •• • Decomís dels productes.

L’import de les multes i del decomís s’inseriran en un fons fiduciari que servirà per a reparar
els danys soferts per les víctimes. El finançament del Tribunal podrà donar-se a través de les
Nacions Unides per mitjà de les aportacions obligatòries dels Estats o bé per aportacions
voluntàries dels mateixos.

8. Conseqüències del fet internacionalment il·lícit: la reparació.

Conseqüències del fet internacionalment il·lícit: la reparació.

Si analitzem el contingut de la responsabilitat trobem que és respecte subjectes actius com
passius del fet internacionalment il·lícit (estats, organitzacions internacionals i altres ens),
pel que fa a la relació, deixa de ser no només serà bilateral sinó que fins i tot pot trobar-se
una responsabilitat erga omnes. Hi haurà sempre primacia del dret internacional sobre el
dret intern.

En dret internacional ens movem en el cas de la reparació, no de la sanció. El dany causat a
un subjecte de Dret amb la comissió del fet il·lícit és el que en general dona lloc a la
obligació de reparar. L’estat responsable està obligat a fer cessar el fet il·lícit, com també, a
reparar íntegrament el perjudici causat per aquest fet, comprenent per perjudici tot dany
tant material com moral causat. Si el que està en joc és un perjudici patrimonial la reparació
serà d’acord amb els danys patits, si el que està en joc és un perjudici amb caràcter no
patrimonial hi haurà una responsabilitat especial anomenada satisfacció.

Tipus de reparació:
1. Indemnització: no només s’indemnitzen els danys comesos, sinó els dans que en un
futur es produiran. Tendeix a cobrir, en principi, quantitativament, a més del degut per
equivalència, el rescabalament dels danys patits que no hagin estat reparats per el
pagament en efectiu.
2. Restitució: opera especialment en el camp dels danys patrimonials causats pel propi
estat. Esborra totes les conseqüències del fet il·lícit. L’estat responsable estarà obligat a la
restitució, a restablir la situació que existia abans de la comissió del fet il·lícit això sí en la
mesura que això sigui materialment possible. Però com gairebé mai és possible es crea una
restitució imperfecta.
3. Satisfacció: és la forma adequada de reparació dels perjudicis no materials (morals, per
exemple, disminuir el prestigi de l’estat ofès). Aquí s’inclouen una sèrie de prestacions com
la presentació d’excuses, el càstig dels culpables, el pagament d’una suma simbòlica, i fins i
tot la verificació, per una instància imparcial internacional del caràcter il·lícit del fet. Sen
poden donar més d’una alhora.

A tot això cal afegir la determinació del contingut de la reparació. El general la reparació ha
de regir-se per la regla de la proporcionalitat, és a dir, que s’haurà d’ajustar en tot el
possible a la entitat del dany, això és que no sigui inferior ni superior a aquest. La naturalesa
i les circumstàncies de la violació de la obligació, l’origen i el contingut de l’obligació violada,
el caràcter principal del comportament, la índole directa o indirecta de la responsabilitat, la
qualitat de l’òrgan responsable, etc. Seran element que deurien tenir-se en compte alhora de
ponderar en cada cas, la forma i el grau de responsabilitat internacional.

TEMA 17. EL PRINCIPI DE PROHIBICIÓ DE L’ÚS DE LA FORÇA.

1. Evolució històrica del principi de prohibició de l’ús de la força.
La guerra va ser admesa durant segles com a mitjà de solució de conflictes entre Estats, tant
és així que el D.I. va dividir-se entre el Dret de la pau i Dret de guerra.
Durant el s. XIX la guerra es concep com un atribut de l’Estat al que pot recórrer, en una
societat que manca de mecanismes centralitzats que tinguin l’exclusiva d’imposar el respecte
del dret mitjançant la coacció, com a mitjà per assegurar la seva conservació. Es considera
que la guerra és una relació entre “nacions civilitzades”, de manera que entre els
bel·ligerants s’apliquen regles que tracten d’evitar danys innecessaris.
Durant el s. XX es va registrar una evolució en les relacions internacionals en virtut de la
qual es va aconseguir una progressiva limitació de les possibilitats que tenien els Estats de
recórrer a la força armada. D’aquesta manera es va dir que s’havia produït una “abolició de
la competència de guerra” que el D.I. reconeixia als Estats:
- 1907: Conferència de L’Haia.
- 1913-1914: Pactes Bryan.
- 1919: Pacte Societat de Nacions.
- 1928: Pacte Briand-Kellog.
- 1945: Article 2.4 Carta de les N.U.
- 1970: Resolució 2625 (XXV).
- 1988: Resolució 42/22.

La segona convenció adoptada per la Conferència de la Pau de L’Haia de 1907 relativa a
la prohibició de l’ús de la força per cobrar els deutes contractuals constitueix la primera fita
significativa en el desenvolupament de la prohibició de l’ús de la força en les relacions
internacionals. El Conveni estableix el compromís de no recórrer a la força contra un país
deutor, excepte que aquest no accepti la solució del conflicte mitjançant l’arbitratge.
Els Pactes Bryan (1913-1914) són una sèrie d’acords entre els EE.UU. i altres països que
establien la creació d’una Comissió Internacional perquè elaborés un informe sobre la
situació internacional abans de que es produís cap acció.
El Pacte de la Societat de Nacions no prohibia la guerra, sinó que pretenia impedir que
arribés a produir-se o, en tot cas, s’endarrerís al màxim. L’article 12 del Pacte estableix que
els seus Membres es comprometen a resoldre les seves controvèrsies per mitjans pacífics
(arbitratge, examen del Consell) i, a més, convenen “en que en cap cas hauran de recórrer a
la guerra abans de que hagi transcorregut un termini de tres mesos després de la sentència
dels àrbitres o de la decisió judicial o del dictamen del Consell”. De manera que el Pacte, més
que prohibir la guerra, establia una “moratòria de guerra”. D’altra banda, si el Consell
considerava que es tractava d’un assumpte que pertanyia a la competència interna, es
produïa una “fissura” del Pacte o situacions en que els membres podien legalment recórrer a
la guerra.
El Pacte general de renúncia a la guerra firmat a París el 27 d’agost de 1928, el Pacte
Briand-Kellog, és un tractat multilateral que estableix en el seu article 1 que les Parts
“condemnen recórrer a la guerra per arreglar les diferències internacionals i renuncien a ella
com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues”. A més, l’article 2
estableix el compromís de que les Parts resoldran les seves controvèrsies per mitjans
pacífics.
Quedaven, per tant, fora de la prohibició la legítima defensa, les mesures de seguretat
col·lectiva i les represàlies. Quasi tots els Estats que aleshores formaven part de la comunitat
internacional van ratificar o es van adherir al Pacte de París. Tot i això, la carència de
mecanismes institucionals que garantissin el compliment de l’obligació de renúncia a la
guerra, no va poder evitar que acabés esclatant la Segons Guerra Mundial.
La Declaració sobre la millora de l’eficàcia del principi de prohibició de l’ús de la
força, la Resolució 42/22 de 1988, posa èmfasis en la prohibició de certs usos de la força:
- Instigació a l’ús de la força.
- Ajuda per iniciar certs usos de la força.
- Organització i suport d’actes paramilitars.
- Suport d’actes terroristes…

2. L’article 2.4 de la Carta i la Resolució 2625 (XXV).
Després de la Segona Guerra Mundial, al crear-se les N.U., la Carta de l’organització
proclama que aspira “a preservar a les generacions futures del flagel de la guerra”. A més,
’article 2 consagra la prohibició de l’ús de la força. Però la norma té una formulació més
completa que el Pacte Briand-Kellog, per quant no es refereix exclusivament a la guerra sinó
a l’ús de la força i, a més, la prohibició comprèn no sols aquest, sinó també l’amenaça de l’ús
de la força.
El principi de prohibició de l’ús de la força es situa en el marc d’altres principis també
regulats a l’article 2 de la Carta, com són el principi d’arranjament pacífic de les
controvèrsies i el principi de la seguretat col·lectiva.
El Consell de Seguretat té la potestat de decidir mesures coercitives pels Estats que violin el
principi de prohibició de l’ús de la força. Tot i això, donat que es tracta d’una norma
completa i independent, la prohibició subsistirà sempre.

Però existeix un dubte sobre quines modalitats de força es consideren prohibides. Trobem
dues posicions al respecte:
1. “Els membres estan obligats a abstenir-se de l’ús de la força en qualsevol forma”. Es
tracta d’una interpretació excessivament àmplia, per quant en base a ella la Carta prohibiria
també qualsevol mesura coactiva com les mesures de caràcter econòmic, la interrupció de
comunicacions i, inclús, les de caràcter polític com la ruptura de relacions diplomàtiques.
2. S’entén el terme “força” amb la significació de “força armada”. Així, la Carta expressa que
“no s’usarà de la força armada sinó en servei de l’interès comú”. Tant és així que és ratificat
en els treballs preparatoris de la Carta, com ara la Conferència de San Francisco.

Però no s’ha d’entendre que el D.I. admeti en tots els casos els mitjans de pressió econòmica
o política, sinó que en tot cas la seva il·licitud derivarà de la violació del principi que
prohibeix la intervenció, no del principi que prohibeix l’ús de la força.

La Resolució 2625 (XXV) de les N.U. considera algunes modalitats de l’ús de la força que
s’han estès en les últimes dècades:
- Organització de bandes armades.
- Suport a la guerra civil o al terrorisme: Donat que el principi prohibeix als Estats
l’amenaça o l’ús de la força en les seves “relacions internacionals”, però no comprèn els
supòsits d’ús de la força en les guerres civils i conflictes interns.

Segons la Sentència de Nicaragua de 1986, la norma que prohibeix l’ús de la força
constitueix un “principi de dret internacional consuetudinari”, per quant no està sotmesa a
les normes de caràcter institucional que estan convencionalment establertes a la Carta i, en
particular, “a les disposicions relatives a la seguretat col·lectiva o als mitjans i contingents
que hauran de posar-se a disposició en virtut de l’article 43 de la Carta”.
La importància del principi de la prohibició de l’amenaça o l’ús de la força en el D.I.
contemporani fan que es consideri una norma imperativa de D.I. general o norma de ius
cogens, tal i com declara la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides.

Una “violació greu” de la prohibició de l’ús de la força es defineix con un fet
internacionalment il·lícit que es predica de les obligacions emanades de normes imperatives
de D.I. general o de ius cogens i la violació de les quals té conseqüències específiques.
El terrorisme internacional ha adquirit recentment una dimensió mundial i ha donat lloc a
actes que causen danys massius a la població civil, de manera que constitueix una amenaça
a la seguretat dels Estats tant o més greu que la guerra en el passat. El principi de prohibició
de l’ús de la força, tal i com es troba recollit a la Carta de les N.U. no ofereix una resposta
eficaç contra aquesta nova amenaça, per quant ens trobem davant del que alguns autors
han qualificat com “la privatització de la guerra”.

3. L’agressió.
El fonament jurídic de la guerra d’agressió està establert en el Capítol VII de la Carta de les
N.U. L’inici d’una guerra d’agressió és un crim estipulat en el Dret internacional
consuetudinari com qualsevol guerra que no sigui d’autodefensa o sancionada per l’article 51
de la Carta. Serà competència del Consell de Seguretat determinar l’existència de qualsevol
acte d’agressió i “recomanar” o decidir es mesures a prendre per mantenir la pau i la
seguretat internacionals (article 33).
El primer pas de la comunitat internacional per aconseguir la prohibició de la guerra
d’agressió va ser la firma del Pacte Briand-Kellog, que va prohibir la guerra com a mitjà de la
política.
L’article 2.4 de la Carta de les N.U. expressa: “Els Membres de l’Organització, en les seves
relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la
integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o en qualsevol altra forma
incompatible amb les Propòsits de les Nacions Unides”.

El 14 de desembre de 1974, l’Assemblea General de les Nacions Unides va acordar la
Resolució 3314 (XXIX), la qual defineix en el seu article 1 l’agressió entre Estats com a
subjectes de Dret internacional. L’agressió és un ús qualificat de l’ús de la força reconegut
com a crim internacional, per quant implica la violació d’una norma de ius cogens, que viola
els principis fonamentals de la comunitat internacional.
L’article 2 diu: “El primer ús de la força armada per un Estat en contravenció de la Carta
constituirà prova prima facie d’un acte d’agressió, encara que el Consell de Seguretat pot
concloure, de conformitat amb la Carta, que la determinació de que s’ha comés un acte
d’agressió no estaria justificada a la llum d’altres circumstàncies pertinents, inclús el fet de
que els actes de que es tracta o les seves conseqüències no són de suficient gravetat”.
L’article 3 defineix els actes d’agressió com qualsevol dels actes següents, independentment
de que hi hagi o no declaració de guerra:
a. La invasió o l’atac per les forces armades d’un Estat del territori d’un altre Estat, o tota
ocupació militar, encara que temporal, que resulti d’aquesta invasió o atac, o tota annexió,
mitjançant l’ús de la força, del territori d’un altre Estat o de part d’aquest.
b. El bombardeig, per les forces armades d’un Estat, del territori d’un altre Estat, o l’ús de
qualsevol arma per un Estat contra el territori d’un altre Estat.
c. El bloqueig dels ports o de les costes d’un Estat per les forces armades d’un altre Estat.
d. L’atac per les forces armades terrestres, navals o aèries d’un altre Estat, o contra la seva
flota mercant o aèria.
e. La utilització de forces armades d’un Estat, que es troba en el territori d’un altre Estat
amb l’acord de l’Estat receptor, en violació de les condicions establertes en l’acord o tota
prolongació de a seva presència en aquest territori després d’acabat l’acord.
f. L’acció d’un Estat que permet que el seu territori, que ha posat a disposició d’un altre
Estat, sigui utilitzat per aquest altre Estat per perpetrar un acte d’agressió contra un tercer
Estat.
g. L’enviament per un Estat, o en nom seu, de bandes armades, grups irregulars o
mercenaris que duguin a terme actes de força armada contra un altre Estat de tal gravetat
que siguin equiparables als actes abans enumerats, o la seva substancial participació en tals
actes.”

Però aquesta resolució no és vinculant pel Dret internacional. La doctrina de nulla poena sine
lege significa que en absència de lleis vigents sobre agressió, no poden existir penes per
actes que violen els principis.

4. Excepcions al principi de prohibició de l’ús de la força.
Les diferents resolucions adoptades per l’Assemblea General de les Nacions Unides
consoliden el principi de lliure determinació dels pobles com una norma de Dret internacional
consuetudinària. Aquest principi inclou el dret dels pobles colonials a emparar l’ús de la força
per lluitar contra la metròpolis.
El problema que es planteja és en quina mesura un tercer Estat pot ajudar els pobles.
Diferenciem dues postures:
1. La majoria dels Estats eren favorables a aquest tipus d’ajuda mitjançant l’enviament
d’armes, diners i tropes als pobles colonials en conflicte amb la metròpolis.
2. EE.UU. i les grans potències colonials eren contràries a ajudar-los.

Es va arribar a un acord transaccional, intermedi, segons el qual els tercers Estats podien
enviar armes, diners i instructors militars, però no tropes. A la pràctica, però, tot i no ser
reconeguts com a tropes, els Estats han enviat mercenaris.

L’article 51 de la Carta de les Nacions Unides contempla la legítima defensa, distingint entre
legítima defensa individual i col·lectiva. Perquè es pugui donar la legítima defensa s’han de
donar tres requisits:
1. Actual: l’altre Estat ha d’estar atacant en el moment en que es produeixi la resposta.
2. Proporcional: dirigida a neutralitzar l’atac de l’altre Estat. Cessament en que hagi
finalitzat l’ofensiva de l’altre Estat.
3. Posar-ho en coneixement del Consell de Seguretat, que és qui té el consentiment de
l’ús de la força a nivell internacional i podrà obligar en qualsevol moment el cessament de
tals accions.

La doctrina ha intentat harmonitzar el principi de prohibició de l’ús de la força en els casos de
conflictes armats i accions estatals en que s’ha fet ús de la força armada basant-se en
diversos arguments:
1. Concepció àmplia de la legítima defensa en supòsits d’atac armat o de denegació il·legal
de l’exercici legítim dels drets.
2. S’admet l’ús de la força sempre i quan no vagi en contra de la integritat territorial o la
independència política de qualsevol Estat, o en qualsevol altra forma incompatible amb els
Propòsits de les N.U.

El problema de l’existència d’excepcions al principi general de prohibició de l’ús de la força
radica en demostrar que aquestes es basen en normes de Dret internacional públic. Alguns
autors han considerat que les excepcions existeixen en els supòsits:

a. L’ús de la força pels M.A.N.: l’ús de la força per part dels pobles no pot ser considerat
com atemptatori a la prohibició general de recurs a la força si ens trobem davant d’una
resposta a la vulneració d’un dret fonamental, ja que el poble com a tal actua en legítima
defensa.

b. Les intervencions de caràcter humanitari i la responsabilitat de protegir: el
Consell de Seguretat ha considerat l’existència d’un “dret o deure d’ingerència humanitària”
en casos extrems que es considerin “amenaces a la pau”, els quals necessitaran el
recolzament d’una resolució del propi Consell. Condicions:
- Situació de violació greu, massiva i reiterada dels D.D.H.H. fonamentals.
- Reiterats intents del C.S. de posar fi a la situació sense obtenir resultats.
- Demostrat que eren inútils tots els intents de solució diplomàtica.
- L’ús de la força ha de realitzar-lo un conjunt d’Estats.
- No oposició de l’ús de la força per part de la majoria de membres de les N.U.

c. La protecció dels ciutadans i dels interessos nacionals: amb l’entrada en vigor de la
Carta de les N.U., la Cort Internacional de Justícia va declarar que “només es podia
considerar el dret d’intervenció com la manifestació d’una política de força que havia donat
lloc a greus abusos en el passat i que no podria trobar lloc en el dret internacional”.

d. Les represàlies contra usos de la força que no siguin un atac armat: La Cort, en la
Sentència de Nicaragua de 1986, va arribar a la conclusió que “en el dret internacional
actualment vigent, els Estats no tenen cap dret de resposta armada col·lectiva a actes que
no arribin a constituir un atac armat”.
Segons la Resolució 2625 (XXV) “els Estats tenen el deure d’abstenir-se d’actes de represàlia
que impliquin l’ús de la força”, i hauran de recórrer a mesures de caràcter diplomàtic, polític
o econòmic davant dels Estats que infringeixin el principi de prohibició de l’ús de la força
mitjançant accions que no arribin a constituir un atac armat.

5. La legítima defensa.
La noció de legítima defensa s’ha desenvolupat com una excepció al principi de prohibició de
l’ús de la força. Segons el D.I. consuetudinari la legítima defensa de l’Estat agredit ha de ser
una resposta immediata, necessària i proporcional a l’atac. En un famós cas, Daniel Webster
va afirmar que per admetre la legítima defensa s’ha de demostrar “la necessitat immediata i
imperiosa de defensa pròpia, que no permeti una altra elecció ni deixi temps per deliberar”.
Posteriorment, la Cort Internacional de Justícia va declarar que “el sotmetiment de l’exercici
del dret de legítima defensa a les condicions de necessitat i proporcionalitat és una norma de
dret internacional consuetudinari”.
La Carta de les N.U., al consagrar el principi de prohibició de l’ús de la força, paral·lelament
inclou l’excepció de que els Estats poden recórrer a ella en legítima defensa (art. 51). Es
tracta d’un sistema que parteix dels principis generals de conformitat amb els quals h
d’actuar l’Organització de les N.U. i els seus membres, i delega al Consell de Seguretat la
responsabilitat de decidir si en un cas concret existeix una amenaça a la pau, un trencament
de la pau, o un acte d’agressió i quines mesures s’hauran d’adoptar per mantenir o restablir
la pau. S’admet que en situacions crítiques el Consell de Seguretat no pugui adoptar tals
decisions, donat que per ser aprovades requereixen el vot favorable de tots els seus
membres permanents.

La determinació de la noció “atac armat” la trobem a l’article 2 de la Resolució 3314 (XXIX),
que diu: “El primer ús de la força per un Estat contrari a la Carta constituirà prova prima
facie d’un acte d’agressió, encara que el Consell de Seguretat pogués concloure que tal
determinació no estaria justificada per tractar-se de fets de poca gravetat”. Aquesta
disposició admet la legítima defensa anticipada, ja que reconeix que en alguns casos el
primer ús de la força no sigui un acte d’agressió. En aquest supòsit l’ús de la força només es
podria justificar davant d’un atac imminent.
La Sentència de Nicaragua de 1986 fa referència a l’ús indirecte de la força i diu que per atac
armat s’ha d’entendre “no només l’acció de forces armades regulars d’una part o altra d’una
frontera internacional”, sinó també l’enviament de bandes armades, grups irregulars o
mercenaris tal i com recull l’article 3 de la Resolució 3314 (XXIX).

L’article 51 de la Carta estableix dues condicions addicionals a l’exercici del dret de legítima
defensa que obliguen als Estats membres de les N.U.:
1. Deure d’informar: les mesures preses pels Estats membres en exercici del dret de legítima
defensa seran comunicades immediatament al Consell de Seguretat. A la pràctica, però, són
els Estats víctimes de mesures de força que al·leguen estar emparades en aquest dret els
que denuncien la situació.
2. La legítima defensa té un caràcter provisional i subsidiari respecte de l’acció del Consell de
Seguretat: correspon al C.S. decidir si s’han adoptat les mesures necessàries. La
subsidiarietat no exclou que el C.S. adopti mesures que es desenvolupin simultàniament amb
la legítima defensa.

Les referències al dret de legítima defensa contingudes en les resolucions del Consell de
Seguretat i l’aprovació de la reacció armada per part dels països de l’Aliança Atlàntica,
organitzacions internacionals i gran part de la comunitat internacional equivaldria a una
acceptació d’aquesta extensió del dret de legítima defensa reconegut a la Carta de les
Nacions Unides.

La doctrina s’ha plantejat recentment si s’hauria d’estendre la noció d’atac armat a les greus
accions terroristes d’abast massiu conseqüència d’una nova modalitat de terrorisme global,
hiperterrorisme, a les que els Estats podrien respondre en l’exercici d’una nova modalitat del
dret de legítima defensa. De ser així, a més dels requisits exigits per la doctrina tradicional
de la legítima defensa, seria necessària en aquests casos una resposta multilateral i una
àmplia aprovació de la comunitat internacional.

Segons l’article 51 de la Carta, la legítima defensa pot ser individual o col·lectiva. La legítima
defensa col·lectiva no requereix de l’existència prèvia d’un tractat que contempli aquesta
eventualitat i, encara menys, que existeixi un grup constituït d’Estats que actuen
solidàriament. El T.I.J., en la Sentència de Nicaragua de 1986, va considerar que en la
legítima defensa col·lectiva havien de concórrer dues condicions:
1. Que l’Estat en benefici del qual s’exercirà el dret de legítima defensa “declari que ha sigut
víctima d’un atac armat”.
2. Que l’Estat que es consideri víctima d’un atac armat sol·liciti l’ajuda dels altres.

TEMA 18. MECANISMES D’EXIGÈNCIA DEL COMPLIMENT DEL DIP

1. La protecció diplomàtica.
La protecció diplomàtica consisteix en la “invocació per un Estat, mitjançant l’acció
diplomàtica o altres mitjans de solució pacífica, de la responsabilitat d’un altre Estat pel
perjudici causat per un fet internacionalment il·lícit d’aquest últim a una persona, física o
jurídica, del primer, amb la finalitat de fer-la efectiva”. De manera que està directament
relacionada amb la protecció dels drets humans. Es persegueixen diverses finalitats:
a. Prevenir la violació de les normes internacionals relatives als estrangers.
b. Fer cessar una activitat de caràcter il·lícit.
c. Obtenir una reparació.

El particular té com a principal via de reclamació l’ordenament jurídic intern de l’Estat autor
del fet il·lícit. En cas de no ser efectiva, excepcionalment podrà acudir a instàncies
internacionals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans. Però, per norma general, un cop
esgotats els recursos interns, no cap altra via de reclamació, i és aquí on entra en joc la
protecció diplomàtica.

La protecció diplomàtica és un dret propi de l’Estat i és un principi essencial del Dret
internacional. Un cop l’Estat hagi iniciat la protecció, el particular no estarà legitimat per
renunciar-hi o per fer desistir l’Estat, ja que el dret a renunciar pertany a l’Estat, i no pas al
particular. El Conveni de Roma de 1950, però, estableix un sistema propi de protecció per als
seus Estats part, diferent de la protecció diplomàtica.

Però no existeix cap norma de D.I. que obligui l’Estat a exercir el deure de protecció
diplomàtica, ja que, segons el T.I.J., “és el seu propi dret el que l’Estat està fent valdre”, i
“és l’Estat l’únic facultat per decidir si concedirà la seva protecció, en quina mesura ho farà i
quan hi posarà fi.” Es planteja així el problema de la possible indefensió del particular l’Estat
del qual renunciï a exercir la protecció diplomàtica. En aquests casos, el legislador pot
imposar a l’Estat l’obligació de protegir els seus ciutadans a l’estranger.

Normalment es recorrerà a les gestions diplomàtiques oficials presentació d’una
reclamació formal. Si no s’obtingués una resposta satisfactòria d’arranjament directe, es pot
recórrer als diversos mitjans de solució de controvèrsies: negociació, mediació, conciliació,
arbitratge i, fins i tot, l’acció judicial si les parts així ho han estipulat principi de llibertat
d’elecció dels mitjans de solució de controvèrsies. Ara bé, l’ús de la força, prohibit per
l’article 2.4 de la Carta de les N.U., no és un mètode vàlid per fer valer el dret a la protecció
diplomàtica.

Requisits per exercir la protecció diplomàtica:
1. Nacionalitat de la reclamació: només el vincle de nacionalitat entre l’Estat i l’individu
concedeix el dret a la protecció diplomàtica:
a. Quan el perjudicat sigui nacional de l’Estat.
b. No nacionals: acords particulars entre Estats representació internacional.
c. Apàtrides i refugiats amb residència legal i habitual a l’Estat.

Es plantegen problemes en els casos de:
• Doble nacionalitat: un Estat no pot protegir una persona que tingui també la nacionalitat
de l’Estat davant del qual es reclama.
• Continuïtat de la nacionalitat: la persona ha d’estar en possessió de la nacionalitat de
l’Estat reclamant tant en el moment en que es produeix el fet il·lícit, com en el moment de la
presentació de la demanda.
• La nacionalitat de les persones jurídiques: el criteri més acceptat és el del lloc de la
constitució, que coincideix generalment amb el del domicili social. També s’exigeix el principi
de continuïtat de la nacionalitat.

2. Exhauriment dels recursos interns.
3. Conducta correcta de la persona a favor de la qual s’exerceix la protecció: “mans
netes” que la persona protegida no hagi provocat la situació de perill.

Mecanismes de protecció a les inversions estrangeres:
Mitjançant sistemes d’assegurances públics, els Estats asseguren sota certes condicions les
inversions dels seus nacionals a l’estranger per riscos no comercials. A més, els particulars
inversors també poden recórrer a l’arbitratge, i l’Estat nacional del particular només
exercitarà la protecció diplomàtica o formularà una reivindicació en el cas que l’Estat al que
es reclama no compleixi la Sentència arbitral.

2. Les mesures d’autotutela.
A diferència del dret intern, el D.I. no coneix la jurisdicció obligatòria. El nucli originari de la
disciplina de l’aplicació forçosa el trobem en certes regles permissives que autoritzen l’Estat
lesionat a reaccionar davant de l’infractor. El desenvolupament de la Comunitat Internacional
i l’expansió dels àmbits de reglamentació jurídica han contribuït a l’aparició d’una nova gama
de mesures.

Les mesures d’aplicació forçosa:
L’aplicació forçosa comprèn el “conjunt de mesures de pressió previstes pel Dret
internacional en ordre al compliment efectiu de les seves regles”. La noció d’aplicació forçosa
apareix delimitada per tres factors:
1. L’objectiu: assegurar l’observança de regles jurídiques en un sentit ampli, és a dir,
abastant no només regles d’obligat compliment, sinó també totes aquelles regles
incorporades en textos no vinculants, però la producció dels quals apareix contemplada per
regles jurídiques en sentit estricte.
2. Els mitjans utilitzats: són mesures de pressió permet distingir l’aplicació forçosa de
certes activitats de foment de l’aplicació del D.I.
3. La reglamentació jurídica: sol trobar-se en Tractats internacionals o en resolucions
d’organitzacions d’aquest caràcter. En qualsevol cas, l’aplicació forçosa implica l’existència
d’una pressió jurídicament organitzada que impedeix confondre-la amb la influència genèrica
de l’opinió pública o amb les coaccions exercides al marge del Dret mitjançant, per exemple,
el recurs irregular a la força armada.

Es poden distingir diversos grups de mesures atenent a diferents criteris, però el més
important de tots és l’índole de les mesures, que ens ajuda a diferenciar entre:
• •• • Observació: es confia en procediments d’informació que dificulten la transgressió per
inadvertència, operen com a factor de dissuasió, i faciliten la valoració jurídica de les
conductes. Es consideren a vegades com a mesures de garantia.
• •• • Reacció: ofereix dues varietats: les contramesures i la reacció institucional, amb les que
es tracta de donar resposta a la desviació ja consumada, procurant la seva correcció per part
del subjecte que patirà els danys.

Les contramesures
El terme contramesura fa referència a un conjunt de mesures descentralitzades, és a dir, a
un “conjunt de mesures que l’Estat perjudicat per un fet internacionalment il·lícit pot prendre
contra l’Estat que l’ha perpetrat” per tal de restaurar el respecte del Dret i induir a l’Estat
infractor a complir amb les responsabilitat que es deriven del fet il·lícit.
L’Estat lesionat només podrà adoptar mesures contra l’Estat responsable d’un fet
internacionalment il·lícit amb l’objecte d’induir-lo a cessar l’activitat il·lícita i a reparar el
perjudici causat.

Existeixen dues classes de contramesures:
a. Retorsió: ús de mitjans lícits, tot i que perjudicials pel subjecte infractor o, en el cas de
l’Estat, pels seus nacionals.
b. Represàlies: mesures de coerció, derogatòries de les regles ordinàries del Dret de Gens,
preses per un Estat a conseqüència d’actes il·lícits comesos per un altre Estat, amb la
finalitat d’imposar a aquest últim, per mitjà d’un dany, el respecte del Dret.

La facultat per adoptar-les correspon al subjecte lesionat per la infracció, tot i que
excepcionalment també podran reaccionar altres subjectes. Sobre la consideració d’Estat
lesionat per un fet il·lícit, la Comissió de Dret Internacional distingeix entre:
1. Obligacions bilaterals: el lesionat i legitimat per adoptar contramesures és l’Estat
davant del qual es té l’obligació violada.
2. Obligacions davant un grup d’Estats o davant de la Comunitat Internacional: la
violació de la qual afecta especialment a un Estat, que seria el subjecte lesionat legitimat per
adoptar contramesures.
3. Obligacions integrals: la seva violació dóna dret a totes les parts implicades a
suspendre el compliment del tractat, no només respecte de l’Estat lesionat, sinó respecte de
tots els altres Estats. Per tant, es consideren lesionats tots els Estats que són part en el
tractat.

Les represàlies estan sotmeses a una sèrie de condicions d’exercici:
• •• • Han d’estar dirigides exclusivament contra l’Estat autor del fet il·lícit davant del que es
reacciona.
• •• • L’Estat lesionat ha d’haver convidat a l’Estat autor del fet il·lícit a posar fi al seu
comportament o a reparar el dany causat.
• •• • Els efectes d’una contramesura han de ser proporcionats als danys patits, tenint el
compte la gravetat del fet il·lícit i els drets implicats.
• •• • La contramesura ha de tenir la finalitat d’incitar a l’Estat autor del fet il·lícit al compliment
de les obligacions internacionals que li pertoquen.
• •• • La contramesura ha de cessar en el moment en què l’Estat responsable compleixi les
seves obligacions.

Per ser lícites, les represàlies han de respectar certs límits. En general, estan prohibides les
contramesures que violen obligacions de ius cogens, la qual cosa implica la prohibició:
• •• • De les represàlies armades principi de prohibició de l’ús de la força.
• •• • De contramesures que deroguin obligacions de protecció dels drets humans fonamentals.
• •• • De contramesures que deroguin obligacions de caràcter humanitari que prohibeixin
qualsevol mena de represàlia contra les persones per elles protegides.

Però l’adopció de les contramesures no eximeix del compliment de les obligacions
internacionalment imposades.

3. Els procediments institucionalitzats.
La reacció institucional comprèn les mesures de pressió adoptades per una O.I. en el marc
de les seves competències, amb l’objecte de “restaurar el respecte del Dret o incitar al
compliment de regles no obligatòries emanades de la pròpia OI”. La reacció institucional
presenta 3 grans variants:

1. La sanció social: té lloc en els casos en què s’ha produït un fet que desatén una
recomanació de la O.I. expressions de censura que les O.I. dirigeixen contra un o varis
Estats membres. Suposen l’existència d’un grup social capaç de reaccionar davant la
“conducta asocial” dels seus membres.
2. El poder disciplinari: comprèn tant els funcionaris com els Estats membres de la O.I.,
conduint a 3 tipus de mesures previstes als Tractats constitutius de les O.I. que, si bé per un
costat perjudiquen l’Estat que queda marginat, per l’altre poden debilitat la O.I. que les
adopta:
• •• • Revocació d’un manament confiat per la O.I.
• •• • Suspensió de drets total o parcial.
• •• • Exclusió de la Organització retirada forçosa o expulsió.
3. El poder de coerció: adopció de mesures coactives en defensa del Dret que tant poden
ser adoptades per la O.I. com pels seus Estats membres. Trobem tres modalitats:
• •• • Aïllament de l’Estat infractor.
• •• • Imposició de sancions econòmiques.
• •• • Recurs a la força armada.

El Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides faculta a l’O.N.U. a disposar de,
pràcticament, totes les mesures existents. Les mesures d’aquest capítol estan disponibles
per reaccionar en cas d’amenaces contra la pau, trencament de la pau o actes d’agressió, i
no pas davant de qualsevol fet il·lícit. L’únic supòsit d’habilitació expressa del Consell de
Seguretat per tal que intervingui davant la perpetració d’un fet il·lícit de diferent naturalesa
és en el cas de que hagi recaigut sentència condemnatòria del T.I.J. i, tot i així, el Consell
només actuarà “si ho considera necessari”.
La indeterminació del concepte amenaça jurídica ha permès al Consell de Seguretat elaborar
un ampli catàleg de violacions del Dret internacional, com ara el terrorisme internacional o
les violacions de drets humans.

És freqüent que les O.I. de cooperació econòmica sovint estiguin facultades per imposar
sancions d’aquest tipus a l’eventualitat de que un Estat membre incompleixi obligacions
derivades de la seva pertinença a l’Organització. Major, però, és el problema que presenten
les O.I. que han estat autoritzades pels seus Estats membres a utilitzar mesures coercitives
que impliquen el recurs a la força armada només poden ser conformes al D.I.

Mesures del Consell de Seguretat.
La Carta de les Nacions Unides distingeix entre:

A. Diferències que posin en perill la pau i la seguretat internacionals Cap.VI (art. 33-38).
1. Hi ha una controvèrsia i els Estats han de buscar una solució a través de: negociacions,
bons oficis, mediació, comissions d’investigació o de conciliació, arbitratge, etc.
2. Si no s’arriba a una solució intervindrà el Consell de Seguretat. Poden sotmetre la situació
al Consell: l’A.G.N.U., el secretari general, els Estats membres o bé Estats no membres, que
siguin part de la controvèrsia, i que es comprometin a respectar les obligacions sobre solució
pacífica de controvèrsies previstes per la Carta.
3. El Consell de Seguretat procedeix a l’estudi de la controvèrsia.
4. Obertura del debat per plantejar possibles solucions. El C.S. pot investigar els fets.
5. El Consell de Seguretat procedeix a:
• •• • Deixar que les parts escullin un mitjà de solució d’entre els previstos a l’article 33 de la
Carta de les N.U.
• •• • Imposar a les parts una solució concreta.
• •• • Recomanar a les parts alguna solució en particular.

Si res d’això funcionés, es passaria a aplicar el Capítol VII de la Carta, que implica
mesures més dràstiques.

B. Diferències que impliquin una amenaça, un trencament de la pau o un acte d’agressió:
• Capítol VII (arts. 39 a 51).
• Capítol VIII (arts. 52 a 54).

4. Els capítols VII i VIII de la Carta.
L’art. 24 de la Carta de les N.U. estableix al Consell de Seguretat com el responsable del
manteniment de la pau i la seguretat internacionals. A tal fi, el C.S. té potestat per investigar
si una controvèrsia és susceptible de posar en perill aquest manteniment. El C.S. també pot
determinar l’existència de tota amenaça a la pau, trencament de la mateixa o acte
d’agressió, i recomanar o decidir les mesures a adoptar. Segons l’art. 40, el Consell podrà
adoptar mesures provisionals, tot i que no és obligatori. Les mesures podran ser:
1. Article 41: mesures que no impliquin un ús de la força (interrupció de relacions
econòmiques, comunicacions, o ruptura de relacions diplomàtiques).
2. Article 42: mesures que impliquin un ús de la força. En el cas de no arribar a una solució
amb l’article 41, es pot exercir la força necessària per aconseguir la retirada de l’Estat
invasor.

Però, com es duen a la pràctica aquests poders del Consell de Seguretat? Qui aplica aquestes
mesures de força?
• Article 43 : les Nacions Unides els Estats membres de les N.U., mitjançant convenis
especials, posaran a disposició del C.S. les forces armades necessàries per al manteniment
de la pau.
• Article 48: els Estats Membres Aprovació de resolucions del Consell de Seguretat.
• Article 53: les Organitzacions internacionals regionals (p.ex: O.T.A.N.).

Capítol VIII de la Carta: L’acció dels organismes regionals.
El Consell de Seguretat podrà utilitzar aquests organismes per aplicar mesures coercitives
sota la seva autoritat, però no s’aplicaran mesures coercitives en virtut d’acords regionals o
per organismes regionals sense autorització del Consell (art.53).

Mesures autoritzades per les Nacions Unides:
Si el Consell de Seguretat, per falta d’unanimitat entre els seus membres permanents, deixa
de complir amb la seva responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacionals en tot
cas en que resulti haver-hi una amenaça a la pau, un trencament de la pau o un acte
d’agressió, l’Assemblea General examinarà immediatament l’assumpte, amb la finalitat de
dirigir als membres recomanacions apropiades per a l’adopció de mesures col·lectives, inclús
l’ús de forces armades quan fos necessari.

En els darrers anys, les resolucions adoptades pel Consell de Seguretat han passat a
desenvolupar funcions qualificades de “funcions casi governamentals” que, en tot cas,
excedeixen del marc previst als articles de la Carta dedicats a la potestat coercitiva del C.S.
No es pot afirmar, doncs, que en aquests casos el Consell hagi adoptat mesures d’acord amb
les disposicions de la Carta, encara que a la majoria de les resolucions s’ha inclòs una
referència genèrica al Capítol VII. En virtut de l’article 48 de la Carta, qualsevol membre del
Consell de Seguretat podrà exercir l’acció requerida per dur a terme les decisions del mateix.

L’art. 106 disposa que, mentre no entrin en vigor els convenis especials previstos a l’art. 43,
els membres permanents del Consell celebraran consultes entre sí i amb altres membres de
l’Organització, amb la finalitat d’acordar en nom d’aquesta l’acció conjunta que fos
necessària per mantenir la pau i la seguretat internacionals. La Carta, doncs, no exclou
l’adopció de mesures coercitives independents dels mitjans previstos al Capítol VII.

Mentre el C.S. ha ampliat els casos d’autorització de l’ús de la força que s’estenen a la
legítima defensa de les forces participants, la protecció de les operacions de manteniment de
la pau i el subministrament de l’ajuda humanitària són objecte d’un control cada cop més
estricte i impliquen a la pràctica un menor ús de la força armada, que no sempre és
necessària pels fins que es volen obtenir.

5. La pràctica de les N.U.: les forces de manteniment de la pau i altres mecanismes.
A vegades, en els casos de conflictes internacionals importants, les grans potències veten les
decisions del Consell de Seguretat, de manera que aquest queda bloquejat i no pot actuar.

Als anys 50 els països occidentals, encapçalats pels Estats Units, amb la Resolució 377 (V)
Unió Pro Pau van atribuir-se competències. Per aquest motiu la Unió Soviètica es va oposar a
la resolució i sempre ha declarat la seva oposició a finançar els cascos blaus, els quals estan
finançats per un pressupost particular. Es tractava d’una solució pràctica, de manera que
davant de situacions complicades el Consell de Seguretat no pogués actuar.

Però què es pot fer en aquestes situacions per no violar excessivament la Carta de les
Nacions Unides en matèria de manteniment de la pau i la seguretat internacionals. La solució
que es va trobar va ser l’adopció d’aquesta resolució, tot i que ha estat molt criticada
jurídicament, ja que es considera que viola la Carta a favor de l’Assemblea General.

A la pràctica la Unió Pro Pau s’ha implementat amb els “cascos blaus”, O.M.P. (operacions de
manteniment de la pau). Es van començar a enviar als anys 50 al Congo, als anys 60 a
Xipre, al Canal de Suez, etc. En teoria són operacions temporals, tot i que poden ser-hi
durant anys. Però per enviar les O.M.P. és necessari el consentiment de l’Estat, com en el
cas de Croàcia, o el cas de Sudan. El Consell de Seguretat les ha tolerat als llarg dels anys i
mai s’hi ha oposat, ja que es considera que aquestes forces de pacificació no tan sols
intervenien entre les parts, sinó que al ser forces no ofensives tenien l’objectiu de pacificar
els conflictes

Podríem distingir diverses etapes en l’evolució dels cascos blaus, però la més important es va
produir a finals dels anys 80, amb les actuacions properes al Pròxim Orient. S’enviaven
tropes d’interposició que no feien res més, no tenien altra missió. Però a finals dels anys 80,
amb la caiguda pràcticament total de la U.R.S.S, es produeix un canvi quantitatiu, ja que les
O.M.P. es situen per tot el món, així com un canvi qualitatiu, per quant ja no només es
dediquen a pacificar, sinó que se’ls hi encomanen noves tasques:
• Fiscalització dels procediments electorals (Sàhara).
• Preparació i entrenament dels cossos de policia UNMIH.
• Mesures de caràcter humanitari.
• Casos de Somàlia OMOSON.

Els cascos blaus, en general, són forces neocolonialistes que poden actuar a tot el món, tant
en conflictes interns com en conflictes internacionals.

TEMA 19. L’ESTAT I L’ESPAI.

1. L’espai terrestre.
El territori és la base física o espacial en la que un Estat determinat exerceix la seva
autoritat i, per tant, els seus poders i competències. La importància del territori, en tant que
representa un des elements essencials per a l’existència de l’Estat, determina que les
competències territorials resultin d'especial rellevància per a la vida de l’Estat i, per tant, per
al propi joc de les relacions internacionals.

La teoria de la competència considera, en termes generals, el territori estatal com el límit de
les competències estatals i l'àrea geogràfica d’aplicació de les mateixes. Aquesta teoria
exigeix definir les característiques fonamentals de les competències que l'estat exerceix
sobre el seu territori conforme al dret internacional.

Així, el territori estatal comprèn, no només el territori terrestre pròpiament dit, sinó també
les aigües que s'hi troben (rius, llacs, llacunes, aigües subterrànies), així com certs espais
marítims adjacents a les seves costes (aigües interiors i mar territorial) i l'espai aeri
subjacent al territori terrestre. La configuració del territori estatal troba el seu ple
reconeixement en el Dret internacional consuetudinari.

Encara que és el territori de l'Estat el que determina la base de l'exercici de les competències
territorials, hem de recordar que les competències de l'estat poden tenir també una base
extraterritorial. Així, basant-se en els principis de “protecció de l'estat” o “d’universalitat”,
els Estats dicten normes d’abast extraterritorial per protegir alguns dels seus interessos
fonamentals.

Modes d'adquisició de la competència territorial:
1. Originaris: quan el territori sobre el que s'estableix la competència NO està sotmès a la
d'un altre Estat, tractant-se doncs d’una terra nullius. Dos tipus:
a. L’ocupació: adquisició d'un territori nullius basada en la presa de possessió efectiva del
mateix i acompanyada de la intenció d'adquirir sobre ell la competència territorial.
b. L’accessió: títol per estendre la competència a aquelles formacions terrestres que hagin
crescut del propi territori de l’Estat, ja sigui per causes naturals, ja sigui per l’activitat de
l'home. Es considera, generalment, que l’extensió és automàtica.

2. Derivatius: aquells que actuen sobre un territori que està sotmès a la competència d'un
altre territori en el moment en que s'estableix la competència d'un nou territori. Dos tipus:
a. Cessió: acord entre dos o més Estats amb la finalitat de dur a terme una transferència
territorial mitjançant la renúncia per part de l’Estat cedent a favor de l’adquisició per un altre
Estat.
b. Conquista: transferència al guanyador de part del territori de l’Estat vençut a l’acabar una
guerra. Perquè fos considerada vàlida era necessari: que s’hagués acabat el conflicte armat,
que es produís una ocupació efectiva, i que a l’Estat guanyador se li atorgués un animus
possidendi. Actualment és una figura condemnada pel Dret internacional contemporani
principi de prohibició d'amenaça o ús de la força.

Trobem altres modes d’adquisició com:
• •• • Prescripció adquisitiva: quan un Estat ha pres possessió d’un territori que pertany a la
sobirania d’un altre Estat, passa el temps i no es produeixen actes de protesta, l’ocupació
efectiva consolidaria el títol.
• •• • Principi d'efectivitat: aquest principi perd tota significació i rellevància en els casos de
territoris de han estat subjectes a dominació colonial.


Les competències que corresponen a l’Estat sobre el seu territori es caracteritzen per:
• Plenitud: l’Estat pot exercir amb absoluta discrecionalitat el conjunt de funcions
pròpiament estatals de naturalesa, bàsicament, legislativa, executiva i judicial.
• Exclusivitat: l’Estat exerceix les seves competències dins del seu àmbit territorial, amb
exclusió de la intervenció d’altres Estats.

Ara bé, l’exercici de les competències estatals comporta una sèrie d’obligacions i límits
recollits en normes generals de Dret internacional. Es pretén garantir els drets del altres
Estats sobre els seus respectius territoris:
• Principi d'igualtat sobirana: tot Estat ha de respectar la personalitat dels altres Estats,
sent inviolables la integritat territorial i la independència política.
• Evitar causar perjudicis a altres Estats i a la Comunitat Internacional per les activitats
realitzades des del deu propi territori.

2. Límits del territori
El territori estatal es caracteritza per tenir uns límits precisos i fixes, a l’interior dels quals
l’Estat exerceix els seus poders i competències. L’àmbit de l’exercici de les competències
estatals dins del territori de l’Estat requereix, per tant, una delimitació d’aquest mitjançant el
traçat de fronteres. La frontera representa doncs “el límit del territori d’un Estat, la línia
determinant on comença i acaba el territori dels Estats veïns”.

Les fronteres podran ser terrestres, marítimes i aèries. A més, s’ha de precisar que la
frontera no només delimita el territori de dos Estats, sinó també el d’un sol Estat amb altres
espais internacionals. Cal mencionar que la frontera es presenta, no només com la línia de
separació entre sobiranies territorials, sinó també com la línia o zona de contacte entre
territoris i poblacions veïnes.

La frontera i els criteris per a la seva delimitació.
La dimensió que destaca en la figura de la frontera és la de línia de limitació per a l’exercici
de les competències estatals, és a dir, la línia de delimitació dels respectius àmbits
territorials dels Estats. Segons el T.I.J., “definir un territori significa definir les seves
fronteres”.

El traçat de les fronteres estatals es realitza a través d’una operació complexa en la que
s’han de distingir 2 fases principals:
1. Fase de delimitació: de naturalesa política i jurídica, en virtut de la qual els Estats
implicats fixen –a través normalment d’un tractat internacional– l’extensió espacial dels seus
respectius poders estatals conforme a uns determinats criteris.
2. Fase de demarcació: de naturalesa estrictament tècnica i, en virtut de la qual, es
procedeix a executar materialment i sobre el terreny la delimitació anteriorment
formalitzada, intervenint a tal efecte les denominades Comissions de demarcació.

Per al traçat de les fronteres se sol recórrer a una sèrie de criteris, entre els quals cal
destacar:
• •• • Els límits o fronteres naturals, que són aquells basats en un element geogràfic.
• •• • Els límits basats en elements tècnics, com és el consistent en agafar dos punts geogràfics
precisos sobre el mapa i traçar entre ells una línia recta que serveixi de frontera.
• •• • Poden utilitzar-se com a línia per a la frontera límits preexistents.
• •• • A vegades s’utilitzen com a límits les antigues divisions administratives o els tractats
fronterers establerts per les potències colonials.

Ara bé, amb independència dels criteris o procediments que s’hagin seguit per al traçat d’una
frontera, una vegada que aquesta ha estat establerta, regeix, amb caràcter summament
ferm, el principi d’estabilitat de les fronteres. La jurisprudència internacional ha insistit
en repetides ocasions en el caràcter estable i permanent de les fronteres ja establertes.

Les fronteres espanyoles
• •• • La frontera amb França: els límits de la frontera occidental hispano-francesa estan
establerts en el Tractat de Baiona de 1856.
• •• • Les fronteres amb Portugal: estan establertes de manera general pel Conveni de Lisboa
de 1864.
• •• • La frontera amb Gibraltar: està establerta a l’article 10 del Tractat d’Utrecht de 1713.
• •• • La frontera amb Andorra: no sembla possible saber de l’existència d’un tractat de límits.
• •• • Les fronteres amb el Marroc: hem d’acudir al Tractat de Pau i Amistat firmat entre
Espanya i el Marroc el 1860.

3. Règims territorials específics.

Modificacions del contingut de la competència territorial.
En principi, partim de la idea de que l’Estat té sobirania plena. No obstant, la pràctica
internacional ens ofereix certs supòsits particulars de modificacions del contingut de la
competència territorial, en virtut dels quals un Estat consent importants limitacions a les
seves competències sobiranes a favor d’un altre o altres Estats, o d’una o vàries
Organitzacions Internacionals. Això es produeix sempre amb caràcter transitori o provisional,
i no comporta una pèrdua de sobirania de l’Estat territorial. Aquests casos són:
1. Cessions d’ús: el canal de Panamà és un exemple, ja que té limitada la seva sobirania.
Hi ha una cessió d’ús per als EE.UU.
2. Arrendaments.
3. Cessió en administració: Xipre és un exemple.
4. Condomini: es tracta d’un règim pel qual dos o més Estats decideixen exercir les seves
competències sobiranes sobre el mateix territori de manera compartida.
5. Protectorats: l’Estat protector assumia fonamentalment la representació internacional
del protegit.
6. Territoris sota l’administració internacional: territoris on la gestió del poder públic és
exercida transitòriament per una o varies organitzacions internacionals. Ex: Kosovo està sota
l’administració de la U.E.
7. Utilització de bases militars en territori estranger.
8. Territoris neutralitzats: són zones on un Estat no pot establir fortificacions ni realitzar
certes activitats militars.
9. Ambaixades, consolats.
10. Zones internacionals dels aeroports.
11. Zones d’exclusió aèria.

En aquests, doncs, l’Estat veu limitada la seva sobirania.

Relacions de veïnatge i règims fronterers.
Com hem dit anteriorment, la frontera se’ns presenta no només com una línia de separació
entre sobiranies territorials, sinó també com una línia o zona de contacte entre territoris i
poblacions veïnes. L’existència de la frontera com una línia de separació entre les respectives
sobiranies territorials no impedeix que certes activitats exercides en un costat de la línia
fronterera deixin sentir els seus efectes i conseqüències sobre l’Estat veí. Per aquest motiu, i
davant d’una realitat com aquesta, adquireix importància la regla del bon veïnatge, per la
qual un Estat està obligat a impedir en el seu territori l’exercici d’activitats que puguin causar
perjudicis en un Estat veí.

El fenomen del veïnatge suscita relacions de cooperació transfrontereres que es projecten
sobre un espai físic que es concreta en la frontera i en una zona frontera per la que
s’estableix un règim convencional o legal especial, i en la que es determinen els participants
o beneficiaris d’aquest concret règim fronterer.

Àmbits materials de la cooperació transfronterera:
a. Cooperació duanera: es pretén una simplificació de les formalitats duaneres i de la
vigilància en els passos fronterers.
b. Vies de comunicació: creació de ponts internacionals, túnels i carreteres, així com
l’establiment de línies i estacions internacionals de ferrocarrils.
c. Assistència mútua i gestió de serveis públics: orientada a la cooperació en matèria
d’higiene, seguretat d’instal·lacions nuclears i serveis d’aigües.
d. Ús i aprofitament comú dels espais fronterers amb els seus respectius recursos.
e. Protecció del medi ambient.
f. Cooperació en els ordres cultural, educatiu, d’investigació, etc.
g. Desenvolupament regional i ordenació del territori: planificació d’una política global
i comú d’administració dels territoris fronterers.

4. L’espai aeri
Els avenços tècnics en el domini de l’espai aeri i la importància adquirida per l’aviació
comercial han suscitat un creixent interès dels Estats per protegir la seva seguretat nacional i
els seus interessos econòmics, i han motivat la necessitat de regular jurídicament les
diferents activitats que els Estats comencen a desenvolupar a l’espai.
La regulació jurídica internacional de l’espai aeri parteix del reconeixement de la sobirania de
l’Estat sobre l’espai aeri subjacent al seu territori, per damunt dels objectius de llibertat
defensats històricament per certs sectors doctrinals i per alguns Estats en benefici dels seus
interessos comercials i estratègics.

Ni la Convenció de París de 1919 ni la vigent Convenció de Chicago de 1944 contenen una
definició i una delimitació expressa de l’espai aeri. Si bé, d’acord amb les seves disposicions,
es pot arribar a la conclusió que l’espai aeri té la mateixa extensió longitudinal que la suma
del terrestre i del marítim sotmès a la sobirania estatal, abastant la terra, les aigües interiors
i el mar territorial.
Avui en dia encara subsisteix la qüestió de determinar el límit vertical de l’espai aeri, és a
dir, la delimitació entre l’espai aeri i l’espai ultraterrestre, cosa que no ha pogut impedir que
ambdós espais hagin estat perfectament definits pel que fa al seu règim jurídic: l’espai aeri
subjecte a sobirania estatal plena i exclusiva, i l’espai exterior o ultraterrestre dominat pel
principi de no apropiació nacional.

Règim jurídic de l’espai aeri. Sobirania de l’estat i llibertat de l’aire.

a. Sobirania estatal sobre l’espai aeri: dues postures doctrinals contràries:
• •• • Res nullius: l’espai aeri no és susceptible d’apropiació llibertat de navegació.
• •• • L’Estat subjacent és el titular exclusiu de la sobirania sobre l’espai aeri que es troba sobre
el seu territori. Aquesta posició és la que preval en el Dret internacional.

b. Règim de navegació aèria i tràfic comercial: llibertats de l’aire i bilateralisme.
Conforme al principi de sobirania dels Estats sobre l’espai aeri s’articula el règim jurídic de
navegació aèria i de tràfic comercial. Els serveis aeris internacionals no regulars podran
penetrar o sobrevolar el territori d’un Estat i fer-hi escala sense fins comercials no
requereix un permís previ. En canvi, els serveis aeris regulars no podran explotar-se dins o
sobre el territori d’un Estat contractant, excepte amb un permís especial.

En aquest sentit, és destacable la Convenció de Chicago de 1944, com a conseqüència dels
interessos econòmics tan importants que genera l’aviació comercial internacional i, per tant,
de les diferents posicions mantingudes pels diversos grups d’Estats en torn a les 5 llibertats
de l’aire defensades pels Estats Units: les dues primeres representen llibertats de trànsit, i
les altres tres llibertats de trànsit com una dimensió autènticament comercial.

Aquest règim suposa, en definitiva, que la sobirania de l’Estat sobre el seu espai aeri és
exclusiva, en el sentit que l’Estat subjacent podrà negar l’accés d’aeronaus de tercers Estats,
podent només exercir les seves llibertats sobre la base d’un permís previ de l’Estat,
formalitzant així acords bilaterals en els que es puntualitzen les condicions especifiques en
que aquestes llibertats hauran de ser practicades.

c. Sobirania estatal i zones prohibides: cada Estat contractant pot, per raons de
necessitat militar o de seguritat pública, restringir o prohibir uniformement els vols
d’aeronaus d’altres Estats sobre certes zones del seu territori (zones prohibides). Aquestes
zones prohibides hauran de ser d'extensió i situació raonables.

d. Règim de navegació aèria sobre certs espais particulars: exclusivitat amb que
l’Estat pot exercir la seva sobirania sobre l’espai aeri Conveni sobre el Dret del Mar de
1982; si bé per mar territorial els tercers Estats gaudeixen d’un dret de pas innocent, aquest
només regirà pels bucs, i no pas per les aeronaus.

e. Mitjans per facilitar la navegació aèria: la Convenció de Chicago inclou una detallada
regulació sobre les condicions que s’han de complir respecte de les aeronaus: equips de
ràdio, restriccions sobre la càrrega, llicències, etc.

TEMA 20. EL DRET DEL MAR (I).


1.
Evolució del Dret del Mar.
El Dret del Mar clàssic es basava en l’acceptació generalitzada per la Societat Internacional
des de finals del s. XVIII del principi de llibertat dels mars. Conforme a aquest principi es
qualificava el mar com un “res communis omnium” que impedia que fos objecte d’apropiació
i possessió. De manera que l’espai marí no sotmès a la sobirania estatal i denominat
genèricament “alta mar”, tot el que quedava fora de les reduïdes aigües interiors i mar
territorial, gaudia d’un règim de llibertat d’ús pel principi del “mare liberum”, exercint cada
Estat la jurisdicció exclusiva sobre els bucs del seu pavelló.
Les primeres matisacions i revisions del principi de llibertat dels mars van sorgir al s. XIX,
arran de la denúncia de certes pràctiques abusives que es van resoldre per la via
consuetudinària o convencional sense alterar substancialment el contingut i simplicitat
tècnica d’aquest principi.
El 21 de febrer de 1957 es va convocar la 2ª Conferència Internacional (la 1ª va ser el 1930)
per codificar el Dret del Mar. Va tenir lloc a Ginebra del 24 de febrer al 27 d’abril de 1958.

Tot i la falta de culminació del procés codificador que hi havia als anys 60, els 4 convenis de
Ginebra de 1958 van entrar en vigor en un curt espai de temps:
• Conveni sobre l’Alta Mar – 30 de setembre de 1962.
• Conveni de la Plataforma Continental – 10 de juny de 1964.
• Conveni del Mar Territorial i a Zona contigua – 10 de setembre de 1964.
• Conveni sobre la Pesca i conservació dels Recursos Vius de l’Alta Mar – 20 de març de
1966.

Espanya es va adherir a aquests 4 convenis el 25 de febrer de 1971, entrant en vigor el 27
de maç del mateix any.

En aquests 4 convenis, en primer lloc, es destaca la inexistència d’un acord sobre l’extensió
del mar territorial, però va quedar clar el rebuig definitiu del límit de les 3 milles, i la
tendència a l’extensió dels drets de l’Estat riberenc, el reflex del qual va ser el significatiu
recolzament rebut per la proposta d’un límit de 12 milles pel mar territorial.
En segon lloc, es forma un nacionalisme marítim per part dels Estats en desenvolupament i
recentment descolonitzats.

La 3ª Conferència sobre Dret del Mar.
Els Convenis de 1958 tenien llacunes jurídiques molt apreciables i no regulaven
sistemàticament i satisfactòriament certes matèries. De manera que, el 30 d’abril de 1982 es
va aprovar a través d’aquesta 3ª Conferència la “Convenció de les Nacions Unides sobre Dret
del Mar” per majoria de 130 vots a favor, 4 en contra (Estats Units, Israel, Turquia i
Veneçuela) i 17 abstencions, entre les quals es troba Espanya.

Espanya perdia molt amb aquesta Convenció, ja que té una flota marina de pesca molt gran
que li costa molts diners mantenir donat que no pot pescar amb la mateixa llibertat que
abans. A més, es perd la Zona Econòmica Exclusiva, es redueix el nivell estratègic, etc.
Pràcticament l’únic que ha guanyat és l’ampliació de la Plataforma Continental a 200 milles.

Aquesta Convenció va entrar en vigor el 16 de novembre de 1994, després de ser ratificada
per l’Estat que feia 60, xifra necessària per a l’entrada en vigor.

2. Les aigües interiors.
L’autoritat exercida per l’Estat riberenc en el seu espai marítim adjacent ve determinada
essencialment per la noció de sobirania, pel “ius imperium” de l’Estat riberenc sobre aquell
espai amb la finalitat de protegir un conjunt d’interessos de diversa classe. La sobirania de
l’Estat riberenc sobre les seves aigües interiors i territorials es tradueix en l’exercici del seu
poder de coerció en aquelles aigües:

Distinció entre les aigües interiors i les aigües territorials.
Tant el Conveni sobre el Mar Territorial de 1958 com la Convenció de 1982 defineixen les
aigües interiors per exclusió: “s’entén per aigües interiors les aigües marines o no
continentals que tenen el seu límit exterior en el mar territorial i l’interior en terra fema”.
La diferència essencial radicava en que l’Estat riberenc, excepte ús o conveni en contra, pot
rebutjar l’accés a les seves aigües interiors dels bucs estrangers. Es considerava però
situació excepcional la situació de perill, en tant que en el mar territorial els bucs estrangers
gaudeixen d’un dret de “pas innocent” que inclou l’ancoratge si així ho exigeixen un perill o
força major. A més, la doctrina es mostra unànime en recollir la possibilitat d’exercir o no el
dret de pas innocent con la distinció jurídica clau entre ambdós espais.

La raó principal per la que els Estats riberencs han controlat rigorosament l’accés a les seves
aigües interiors és que aquestes aigües es troben en íntima relació amb la terra, i per tant
permeten un ràpid accés a ella, amb els riscos consegüents per a la seva seguretat.
Per tant, l’Estat riberenc exerceix gairebé sense límits les seves competències sobre les
aigües interiors, de la mateixa manera que sobre el seu territori terrestre, i pot reservar-les
exclusivament per a la pesca dels seus nacionals i la navegació de bucs de la seva bandera.

Dins la categoria d’aigües interior també poden quedar compreses “in extenso”, no solament
els ports i les badies les costes de les quals pertanyin a un sol Estat, sinó també els llacs i
rius no internacionals. Es consideren igualment aigües interiors els anomenats “mars
interiors”, sempre i quals les seves vores pertanyin a un sol Estat, i l’amplada de l’Estret o
pas d’accés al mateix no superi el doble de l’amplada del mar territorial.
• Badia: penetració del mar a la costa, que tingui limitada extensió.
• Golf: penetració del mar a la costa de menor extensió. De totes maneres, a la pràctica
s’utilitzen ambdós termes indistintament.
• Rius: la línia de base des d’on es mesuri el mar territorial serà una línia de baixa mar de
les seves vores.
• Ports: les construccions portuàries permanents més allunyades de la costa es
consideraran part d’aquesta als efectes delimitadors.

Respecte del règim jurídic de les aigües interiors, s’haurà de recórrer generalment al dret
intern per conèixer la seva regulació concreta, excepte els punts particulars que hagin sigut
objecte d’un acord internacional.
• Buc de guerra: pertany a les forces armades d’un Estat i porta els seus símbols exteriors
distintius. Es troba sota el comandament d’un oficial designat pel Govern de l’Estat, i la seva
dotació es troba sotmesa a la disciplina militar.
En temps de pau, l’entrada de bucs de guerra estrangers als ports queda sotmesa a certes
condicions, i cada Estat és lliure d’imposar les seves.
En temps de guerra, als ports dels Estats neutrals es requereix sempre una prèvia
autorització, excepte en cas de perill de destrucció del buc. També l’Estat pot negar
l’entrada, si bé com a excepció es permet en els casos d’arribada forçosa per avaria del
vaixell, excepte si la legislació interna disposa una altra cosa.
• Bucs mercants estrangers: per raons sanitàries o d’ordre públic, els Estats no els solen
prohibir l’accés als seus ports. Els bucs mercants tindran l’obligació de respectar les lleis i
reglaments de l’Estat al port del qual arriba durant la seva estància.

3. El mar territorial.
L’Estat riberenc té sobirania sobre el seu mar territorial. En el Conveni del Mar Territorial de
la Conferència de 1982 s’indueix que l’extensió del mar territorial, inclosa la Zona contigua,
no pot sobrepassar les 12 milles. A la 3ª Conferència es va acordar, finalment, una extensió
màxima de 12 milles (una mica més de 22 Km.) per al mar territorial, amb independència de
l’extensió de la Zona contigua.
L’amplada de 12 milles constitueix ja una regla consuetudinària en virtut de la pràctica
estatal concordant, inclús dels Estats més oposats en el seu origen. Així, excepte acord en
contra, els Estats adjacents o amb costes situades cara a cara no podran estendre el seu mar
territorial més enllà d’una línia mitja determinada de tal manera que tots els seus punts
equidistin dels punts del mar territorial de cada Estat; la presència de drets històrics o altres
circumstàncies especials podrà fer inaplicable aquesta disposició i obligar als Estats implicats
a delimitar el seu mar territorial de manera diferent.

Des d’on es mesura exactament aquesta amplada?
La línia de base normal des d’on s’ha mesurat generalment el mar territorial és “la línia de
baixa mar al llarg de la costa”, és a dir, aquella que segueix el traçat actual de la costa en
marea baixa.
Espanya s’inclina per mesurar l’amplada del mar territorial, si no s’estableixen límits de base
rectes, des de la línia de baixa mar escorada, o línia de baixa mar més baixa de totes, que es
produeix en els equinoccis d’hivern i tardor.

Quines són les línies de base o límit interior del mar territorial?
Es regulen les línies de base rectes com a excepció a la línia de baixa mar com a límit interior
normal del mar territorial podrà utilitzar-se excepcionalment aquest nou sistema
consistent en el traçat de línies rectes que uneixen els punts de referència apropiats de la
costa quan aquesta tingui profundes obertures, o hi hagi una franja d’illes al llarg d’ella
situades en la seva proximitat immediata, podent tenir-se en compte només pel traçat de
determinades línies els interessos econòmics de la regió si la seva realitat i importància estan
demostrades per un ús perllongat de les aigües. La validesa jurídica d’aquest traçat depèn de
si es compleix:
• Les línies rectes no poden apartar-se de la direcció general de la costa.
• Les línies rectes no poden traçar-se cap a o des d’elevacions que emergeixin de la baixa
mar, excepte si s’hi han construït fars que es trobin constantment sobre el nivell de l’aigua.
• El traçat no pot aïllar de l’alta mar o Z.E.E. el mar territorial d’un altre Estat.
• La delimitació s’haurà de publicar en cartes marines, i l’Estat riberenc els donarà
l’adequada publicitat.

Com a casos particulars a efectes delimitadors poden citar-se les illes i les elevacions o fons
que emergeixin en baixa mar:
• Illa: extensió natural de terra envoltada d’aigua, que es troba sobre el nivell del mar en
plenamar; no ho són les roques no aptes per viure.
• Elevacions o fons que emergeixen en baixa mar: després queden submergits en
plenamar no tindran mar territorial propi.

La regulació del mar territorial.
Establerta al Conveni de 1958. El règim jurídic del mar territorial ve determinat pel principi
de sobirania de l’Estat riberenc sobre aquelles aigües, matisat per certes restriccions o
excepcions fonamentals en el principi de llibertat de comerç i navegació, sent l’excepció més
important el dret de “pas innocent”.
El dret de pas pel mar territorial comprèn la navegació lateral de pas o trànsit, i
perpendicular d’entrada o sortida pel mateix, havent de ser el pas “ràpid i ininterromput”,
abastant també el dret a “detenir-se i fondejar”, en tant que incidents normals imposats per
la navegació o a causa de força major.
El pas es presumeix “innocent” mentre “no sigui perjudicial per a la pau, el bon ordre o la
seguretat de l’Estat riberenc”; addicionalment, s’exigeix als submarins que naveguin en
superfície i mostrin el seu pavelló perquè el seu pas pugui qualificar-se d’innocent.
Entre les novetats de la nova Convenció de 1982 destaca la llista tancada d’actes no
innocent, que comprés 12 possibilitats a les que haurà d’abstenir-se l’Estat riberenc de
qualificar com a no innocent el pas pel seu mar territorial d’un buc estranger.
A més, l’ordenació del pas també es sotmet a una llista tancada de matèries que poden ser
objecte de les lleis i reglaments dictats a aquest fi, excloent tot allò relacionat amb el
disseny, construcció, dotació o equip de bucs estrangers.

4. La Zona contigua.
L’anomenada Zona contigua està recollida a l’article 24 del Conveni sobre el Mar Territorial
i la Zona contigua, que la defineix com “una zona d’alta mar contigua al mar territorial” on
l’Estat riberenc exerceix la seva vigilància necessària per prevenir o perseguir les violacions
de les seves reglamentacions duanera, fiscal, d’immigració i sanitària que puguin cometre’s o
s’hagin comès en el seu propi territori o en el seu mar territorial.

La Zona contigua es configura així com un nou espai per a la protecció de certs interessos de
l’Estat riberenc en una extensió de mar més àmplia que manté la naturalesa jurídica de les
aigües de la zona com a alta mar evitant que l’Estat riberenc recorri en defensa dels seus
interessos i expansions unilaterals del seu mar territorial.

L’amplada de la zona contigua no es pot estendre més enllà de les 12 milles, comptades des
de la línia de base des d’on es mesura l’amplada del mar territorial. La seva extensió no
podia sobrepassar, sumada a la del mar territorial, les 12 milles, tot i que la Convenció de
1982, que ha mantingut el nucli d’aquesta institució en termes gairebé idèntics, ha modificat,
en canvi, la seva extensió com la naturalesa jurídica de les seves aigües. L’article 33.1 de la
Convenció preveu que “la Zona contigua no podrà estendre’s més enllà de 24 milles marines,
comptades des de les línies de base a partir de les quals es mesura l’amplada del mar
territorial”.

Aquesta ampliació és conseqüència de la nova amplada del mar territorial, fixada en un
màxim de 12 milles, la qual cosa es tradueix en que si els Estats fixen aquest límit màxim, es
quedarien, a la pràctica, sense Zona contigua. D’aquí l’ampliació de l’amplada màxima
permesa a les 24 milles.

Pel que fa a la naturalesa jurídica de la Zona contigua, observen que en el Conveni de 1958,
on l’anomenada Zona es qualificava expressament d’alta mar, el seu règim residual quedava
inspirat pel principi de llibertat dels mars, propi d’aquell espai. Però la Convenció de 1982, a
l’autoritzar l’establiment per l’Estat riberenc d’una zona econòmica exclusiva de fins a 200
milles, mesurades des de les línies de base també utilitzades per fixar l’amplada del mar
territorial, impedeix ja que la Zona contigua formi part de l’alta mar, sent el seu règim
residual el de la zona econòmica exclusiva amb la que es sobreposa.

A Espanya, resultava oportú que s’instaurés una Zona contigua de 12 milles per completar
l’amplada de 24 milles del mar territorial i Zona contigua que avui autoritza el Dret
internacional, amb l’objectiu, sobretot, de contribuir més eficaçment a la repressió del
contrabandisme.

5. Els estrets d’interès internacional.
El T.I.J., en el cas de l’estret de Corfú (fons), considerava que un estret és tot aquell pas que
“posa en comunicació 2 parts de l’alta mar” i que “és utilitzat als fins de la navegació
internacional”. El pas innocent dels bucs estrangers no pot ser suspès en els estrets que
s’utilitzen per a la navegació internacional entre una part de l’alta mar i una altra part de
l’alta mar, o en el mar territorial d’un Estat estranger.

Són 3 els elements rellevants de la noció d’estret internacional:
1. Geogràfic: un estret es defineix com una part del medi marí on es contrau el mar, que
constitueix un pas natural entre 2 àrees de l’anomenat medi i que, al mateix temps, separa 2
àrees terrestres properes. Té rellevància jurídica el fet que es tracti d’un pas natural i no
artificial que connecti 2 àrees que qualifiquen d’alta mar.
2. Funcional: exigeix essencialment que es tracti d’una via de comunicació utilitzada per a
la navegació internacional. Es limita exclusivament a que es donin les condicions
geogràfiques mínimes perquè l’estret pugui utilitzar-se per al tràfic internacional. De manera
que no és precís que la via de pas sigui “indispensable o necessària per a la navegació
marítima pacífica, sinó també, eventualment, una ruta útil o convenient” sense més, i que es
faci servir efectivament com a tal.
3. Jurídic: que les aigües formin part del mar territorial d’un o varis Estats, és a dir, a
efectes jurídics només pot considerar-se com a estret aquell on el mar territorial d’un o més
Estats riberencs no deixa extensió alguna d’alta mar per a la lliure navegació a través de
l’anomenada via. En cas contrari, hi hauria un canal d’alta mar al llarg de l’estret que faria
desaparèixer la peculiaritat d’aquestes aigües.

La Conferència de 1958 va elaborar un llista de 33 estrets internacionals, considerant una
hipotètica amplada màxima uniforme de 12 milles per al mar territorial. També va incloure
aquelles vies de pas que en algun punt del seu recorregut arribaven a una amplada no
superior a les 26 milles.
Pel que fa al règim jurídic, es va permetre a l’Estat riberenc impedir el pas pels estrets
internacionals situats al seu mar territorial de bucs estrangers que contravinguessin les
seves lleis i reglaments dictats a l’efecte, o casessin perjudicis contra la pau, el bon ordre i la
seguretat d’aquest Estat.

Després del fracàs definitiu de la proposta d’un mar territorial de 3 milles, l’any 1958, les
potències marítimes es van disposar a assumir, a partir de 1967, l’extensió de 12 milles per
al mar territorial a canvi de l’acceptació pels Estats riberencs d’un nou concepte desconegut
en el Dret vigent: la lliure navegació o trànsit pels estrets internacionals.

La 3ª Conferència va ser l’escenari d’un enfrontament entre dues posicions clarament
delimitades:
• Els Estats riberencs defensaven la seva sobirania sobre el mar territorial, així com una
política exterior activa en pro de la seva seguretat i integritat territorials. Recolzaven la
“unitat de règim jurídic per al mar territorial i els estrets internacionals inclosos en el
mateix”.
• Les potències marítimes va proposar una “dualitat de règims, segons es tracti del mar
territorial o dels estrets internacionals”: al temps que mantenien la regla del pas innocent
per al mar territorial, la substituïen en els estrets internacionals pel principi de lliure pas en
el trànsit.

La Convenció de 1982 recolzarà la tesi de la dualitat de règims al mar territorial i els estrets
internacionals defensada per les potències marítimes. Es manté excepcionalment el règim del
pas innocent:
1. En els estrets que uneixin l’alta mar o Z.E.E. amb el mar territorial d’un Estat estranger.
2. en els estrets formats per una illa del propi Estat riberenc i el continent, si existís una ruta
alternativa en iguals condicions hidrogràfiques i de navegació pel costat de l’alta mar o Z.E.E.

A la resta d’estrets utilitzats per a la navegació entre part de l’alta mar o d’un Z.E.E. i una
altra part de l’alta mar o Z.E.E., se’ls aplicarà el règim de “pas de trànsit” per a tots els bucs
i aeronaus, definint-se aquest pas com “la llibertat de navegació i sobrevol exclusivament per
als fins del trànsit ràpid i ininterromput per l’estret”, i les rutes i esquemes de separació del
tràfic que fixi a l’estret l’Estat o Estats riberencs hauran de comptar amb l’aprovació de
l’organització internacional competent.

Estrets sotmesos a règims especials:
• Els estrets turcs (Bòsfor i Dardanels).
• L’estret de Magallanes.

6. Les aigües arxipelàgiques.
La postura decidida dels Estats arxipelàgics principals, Filipines i Indonèsia, i l’accés a la
independència a partir de 1960 d’un nombre considerable d’Estats assentats sobre
arxipèlags, va potenciar socialment i va incrementar la possibilitat de donar caràcter de
naturalesa jurídica a aquest fenomen geogràfic.
Molts Estats arxipelàgics han realitzat, mitjançant actes unilaterals, una reivindicació
arxipelàgica, consistent en reclamar la sobirania sobre les terres i aigües tancades
mitjançant un traçat de línies de base rectes o altres sistemes que duguin a qualificar el
conjunt d’aigües i terres de l’arxipèlag com un tot o unitat.

L’Estat arxipelàgic es defineix com el “constituït totalment” per un o varis arxipèlags, i que
pot incloure altres illes. Per “arxipèlag” s’entén “un grup d’illes, incloses parts d’illes, les
aigües que les connecten i altres elements naturals, estretament relacionats entre sí, i que
tals illes, aigües i elements naturals formin una entitat geogràfica, econòmica i política
intrínseca, o que històricament hagin estat considerats com a tal”.

Les conseqüències estratègiques que es deriven de la reivindicació arxipelàgica van portar
les potències marítimes a exigir, com a condició per a la seva acceptació, l’exclusió dels
arxipèlags d’Estat dels seus beneficis, condició que van assumir els Estats arxipelàgics que
desitjaven aconseguir un reconeixement jurídic internacional definitiu de la seva pretensió. El
consens convencional pel que es discrimina els arxipèlags d’Estat perjudica els interessos
espanyols en relació amb l’arxipèlag de Canàries.

En principi, la delimitació de l’Estat arxipelàgic es sotmet a dues condicions objectives o
numèriques que, indirectament, matisen i restringeixen l’anterior definició:
1. L’Estat arxipelàgic podrà traçar les seves línies de base arxipelàgiques rectes, seguint el
contorn més extern de l’arxipèlag, sempre i quan la proporció entre aigua i terra es trobi
entre les relacions 1x1 i 9x1.
2. Els segments o línies de base rectes no podran excedir de 100 milles de longitud, excepte
un 30% del total dels segments, que podran sobrepassar el límit fins a 125 milles.

Les amplades del mar territorial, la Z.E.E., la Zona contigua i la plataforma continental de
l’Estat arxipelàgic es mesuraran des de les línies de base rectes traçades.

Les aigües tancades per les línies de base rectes, no són aigües interiors ni tampoc
territorials, doncs es regulen en un part separada i independent de la dedicada al mar
territorial, ja que és a partir de les línies de base des d’on es mesura el mar territorial.
Sembla, doncs, convenient la creació d’un nou concepte, un “tertium genus”.

Les aigües arxipelàgiques haurien de respondre a un règim jurídic que afirmés la sobirania
de l’Estat arxipelàgic sobre aquestes aigües sense el caràcter absolut que aquesta sobirania
té en el cas de les aigües interiors, fent més estricte el dret de pas innocent i més rigoroses
les regles de pas per a cert tipus de bucs, per exemple.

En principi, també s’afirma la sobirania de l’Estat arxipelàgic sobre les seves aigües
arxipelàgiques, però subjectant-la a 3 classes de restriccions:
1. Obligació per part de l’Estat arxipelàgic de respectar “els acords existents amb altres
Estats, els drets de pesca tradicionals i altres activitats legítimes dels Estats veïns
immediatament adjacents a certes àrees situades en aigües arxipelàgiques”.
2. Les altres dues restriccions es refereixen a:
• El pas innocent.
• El lliure pas en trànsit pels estrets internacionals.

L’Estat arxipelàgic podrà fixar “vies marítimes” i “dispositius de separació del tràfic”, sempre
d’acord amb la organització internacional competent. També pot establir “rutes aèries”.

TEMA 21. EL DRET DEL MAR (II).

1. La zona econòmica exclusiva
La zona econòmica exclusiva és una àrea situada fora del mar territorial, tot i que
adjacent a aquest. Està subjecta a un règim jurídic específic que permet als diversos Estats,
entre ells els riberencs, exercir sobre ella determinats drets i llibertats.
Tot i ser un concepte distingit del mar territorial, la medició de la seva amplada es realitza a
partir de les “línies de base a partir de les quals es mesura l’amplada del mar territorial”. Les
200 milles marítimes, amplada màxima permesa, comprenen ambdues tant la Z.E.E. com el
mar territorial.

A més, la zona econòmica exclusiva, a dia d’avui, no pot ser considerada una parcel·la d’alta
mar amb característiques especials, per quant difereix d’aquesta en el règim jurídic, les
mesures d’aplicació de la llei, així com el règim d’exploració i explotació dels recursos.

Finalment, trobem també certes diferències entre la Z.E.E. i la plataforma continental. Es
tracta de dues institucions que recauen simultàniament sobre un mateix espai físic en el que
els Estats riberencs pretenen exercir la seva sobirania econòmica. Per aquest motiu es poden
distingir dues tendències:
a. Unitat de les institucions: la Z.E.E. absorbeix el concepte de plataforma continental. La
unificació d’ambdues nocions és, de moment, difícilment practicable perquè:
• •• • El concepte de plataforma continental es troba codificat des de la Convenció de 1958.
• •• • L’Estat riberenc té sobre la plataforma uns “drets de sobirania” clarament reconeguts.
• •• • La tendència de la plataforma continental ha estat ampliar-la fins a “la vora exterior del
marge continental”.
• •• • Els drets de l’Estat riberenc sobre la Z.E.E. es refereixen als recursos naturals, tant vius
com no vius, de les aigües suprajacents al llit i del llit, i el subsòl del mar.

b. Dualitat de les institucions: separació dels dos conceptes. És la més viable. A més, la
Z.E.E., ha estat definida com “una institució nova, de nova zona sui generis amb un estatut
internacional propi”.

Els drets de l’Estat riberenc sobre la Z.E.E.
Parlem de “drets de sobirania”, referents als recursos naturals, i de “drets de jurisdicció”, per
a la resta d’àmbits. Hi ha un intent d’exercici de competències sobiranes referides al terme
“exclusivitat” sobre tots els recursos naturals de la Z.E.E.:
• Establiment i utilització d’illes artificials, instal·lacions i estructures.
• Investigació científica marina a la Z.E.E.
• Protecció i preservació del medi marí a la Z.E.E.

Els drets de tercers Estats a la Z.E.E.
Diferenciem bàsicament tres grups:
1. Generalment: llibertat de navegació, sobrevol i estesa de cables i canonades
submarines, tot i que el seu exercici està limitat pels drets reconeguts a l’Estat riberenc. A
més, gaudeixen de la llibertat d’accés a la pesca sota determinades condicions.
2. Estats privats de litoral o amb característiques geogràfiques especials: Estats
riberencs, inclosos els de mars tancats o semitancats. Es preveu la cooperació per permetre
als Estats sense litoral participar de l’explotació dels recursos de les Z.E.E. afectades.
3. Estats desenvolupats sense litoral: dret a participar en l’explotació dels recursos vius
en les Z.E.E. dels Estats riberencs desenvolupats de la mateixa regió o subregió, tenint en
compte determinades circumstàncies.

Reglamentació espanyola sobre la Z.E.E.
La Z.E.E. espanyola s’estén fins a una distància de 200 milles nàutiques, comptades a partir
de les línies de base des de les que es mesura l’amplada del mar territorial.
Espanya ha realitzat una sèrie de reivindicacions sobre la seva Z.E.E.:
• Els drets sobirans sobre els recursos naturals del llit i el subsòl marins.
• La competència de reglamentar la conservació, explotació i exploració dels recursos.
• La jurisdicció exclusiva per fer complir les disposicions pertinents.
• Qualsevol altra competència que el Govern estableixi de conformitat amb el D.I.

A més, la llei espanyola és molt restrictiva pel que fa a la llibertat de pesca i a les llibertats
de navegació, sobrevol i estesa de cables submarins dels bucs i aeronaus de tercers Estats.
Després de l’adhesió d’Espanya a la C.E., la nostra Z.E.E. es troba plenament sotmesa a
l’anomenada “política pesquera comuna”, que regeix entre les 12 i les 200 milles d’aigües
dels Estats membres sota el principi bàsic del lliure accés sense discriminació dels pesquers
de qualsevol Estat membre a les aigües d’un altre Estat membre. La C.E. és també
l’encarregada de la negociació i celebració de tot nou acord pesquer.

2. La Plataforma continental
Convenció de 1982: la Plataforma Continental d’un Estat riberenc comprèn el llit i el
subsòl de les àrees submarines que s’estenen més enllà del seu mar territorial i al llarg de la
prolongació natural del seu territori fins a la vora exterior del marge continental, o bé fins a
una distància de 200 milles marines, comptades des de les línies de base a partir de les
quals es mesura l’amplada del mar territorial, en els casos en que la vora exterior del marge
continental no arribi a aquesta distància.
Donat que l’extensió de la zona econòmica exclusiva és també de 200 milles, és evident que
ambdós espais coincideixen i se sobreposen, excepte en el cas dels Estats riberencs amb
plataforma ampla.

Delimitació de la plataforma.
La regla general de delimitació és l’acord directe entre els Estats afectats, ara bé, “a falta
d’acord, i excepte que circumstàncies especials justifiquessin una altra delimitació, aquesta
es determinarà per la línia, els punts de la qual, siguin tots equidistants dels punts més
propers de les línies de base des d’on es mesura l’extensió del mar territorial de cada Estat”.

Segons el Conveni de 1958, són “circumstàncies especials” l’extensió i configuració de les
costes, la presència de característiques especials en elles, l’estructura física i geològica i el
principi d’equitat, així com els illots, illes i arxipèlags, que poden plantejar greus problemes
en la delimitació de la plataforma entre Estats veïns.
La presència d’illes o arxipèlags més enllà de la línia equidistant imaginària traçada a partir
de la terra ferma de 2 o més Estats oposats o adjacents sembla perjudicar els interessos
econòmics de l’Estat que pateix la presència del territori estranger, així doncs, es tracta
d’una circumstància que mereix la correcció del principi d’equidistància mitjançant la
introducció de principis equitatius a través del Dret internacional.

L’acord entre els Estats és el primer i principal component de la norma delimitadora, seguit
del segon component, la regla de la delimitació equitativa, que a la vegada està dotada dels
següents elements:
1. Principis equitatius: principis fonamentals que orienten el procés delimitador per assolir
un resultat equitatiu.
2. Circumstàncies rellevants: derivades dels principis, i que poden ser:
a. Geogràfiques: les de major pes.
b. Socials: agrupen circumstàncies històriques, polítiques i econòmiques.
c. Mètodes pràctics: determinar el millor mètode o combinació de mètodes aplicable en cada
cas.

S’ha de concloure, així doncs, que la regla d’equidistància, establerta com a prioritària
respecte de les circumstàncies especials en el règim convencional de 1958 ha estat
posteriorment substituïda en les seves funcions per l’ús dels principis equitatius.

Els drets de l’Estat riberenc sobre la Plataforma Continental
L’Estat riberenc exerceix els seus drets de sobirania sobre la Plataforma als efectes de
l’exploració i explotació dels recursos naturals (minerals, recursos no vius i vius “d’espècies
sedentàries”). Aquests drets tenen per a l’Estat un caràcter sobirà, exclusiu i inherent en el
sentit de que “són independents de la seva ocupació real o fictícia”, així com de “tota
declaració expressa”. Per drets exclusius entenem:
• Construir, autoritzar i reglamentar la construcció, operació i utilització d’illes artificials,
instal·lacions i estructures sobre la plataforma continental, així com establir zones de
seguretat entorn a elles.
• Autoritzar i regular les perforacions que, amb qualsevol fi, es realitzin a la plataforma
continental, sense oblidar l’explotació del subsòl mitjançant l’excavació de túnels.

Existeix, però, una superposició dels règims de la plataforma continental i la Z.E.E.,
conseqüència directa de la seva idèntica extensió en la majoria dels casos. Aquesta
coincidència és beneficiosa pels Estats sense plataforma o amb plataforma escassa, ja que
no fa dependre de la circumstància geogràfica l’exercici dels seus drets econòmics sobre els
recursos vius i no vius del llit i el subsòl marins adjacent a les seves costes, al atorgar-los la
Convenció iguals drets.

Limitacions a l’exercici dels drets i obligacions de l’Estat riberenc.
Els drets de l’Estat riberenc tenen una sèrie de limitacions:
a. No afectar al règim de les aigües suprajacents i de l’espai aeri sobre aquestes aigües.
b. No impedir injustificadament la navegació ni altres drets i llibertats dels altres Estats.
c. No impedir l’estesa ni la conservació de cables o canonades submarines a la plataforma,
encara que quedin subjectes “al consentiment de l’Estat riberenc”.

3. L’alta mar.
El Conveni sobre l’Alta Mar va ser el fruit de la Conferència de Ginebra de 1958. S’entén per
alta mar totes aquelles parts del mar que no formen part del mar territorial o de les aigües
interiors. La 3ª Conferència sobre Dret del Mar, a més, en va excloure la Z.E.E. i les aigües
arxipelàgiques. Els fons marins i oceànics fora de la jurisdicció nacional, així com el seu
subsòl i corresponents recursos, són considerats “patrimoni comú de la Humanitat”.

L’alta mar té una sèrie de principis i llibertats:
a. Llibertat dels mars: pel que fa a via de comunicacions és un bé comú o res communis.
b. Igualtat d’ús: ha d’estar obert a tots els Estats, tinguin o no litoral marítim.
c. No interferència: no pot ser objecte d’apropiació exclusiva o sobirania d’un Estat.
d. Submissió al D.I.: el seu ús i gaudi ha d’estar sotmès a una reglamentació jurídica
internacional.

El Conveni de Ginebra de 1958 sobre l’Alta Mar, així com els principis generals de Dret
internacional, recullen una sèrie de llibertats que seran exercides per tots els Estats, havent
considerat abans els interessos dels altres Estats en el seu exercici de la llibertat del mar. La
reglamentació es completa a través de la imposició d’unes limitacions, que van dirigides a
salvaguardar els interessos generals i la possibilitat de que tots els Estats puguin gaudir de
forma igual de les llibertats:
1. Llibertat de navegació: tots els Estats tenen dret a que naveguin en alta mar els bucs
que duguin la seva bandera sotmetiment a la jurisdicció exclusiva de l’Estat. Limitacions a
la llibertat de navegació:
• Es pot retenir el buc o aeronau que estigui en mans de pirates en alta mar, o en qualsevol
altre lloc no sotmès a la jurisdicció de cap Estat.
• La repressió de pràctiques odioses, especialment el tracte d’esclaus, justifica la limitació
del principi de no interferència mitjançant el dret de visita per bucs de guerra. S’inclouen
també el tràfic il·lícit d’estupefaents i substàncies psicotròpiques.
• En el cas de que un buc estranger hagi infringit les lleis i reglaments de l’Estat riberenc,
es pot exercitar el dret de persecució.
2. Llibertat de Pesca: tots els Estats tenen dret a que els seus nacionals es dediquin a la
pesca en alta mar, a reserva de:
• Les seves obligacions convencionals.
• Els interessos i drets de l’Estat riberenc que s’estipulen a la Convenció.
• Les disposicions sobre la conservació dels recursos vius d’alta mar.
3. Llibertat d’Utilització del llit del mar: per estendre cables o canonades submarines:
• No se’n pot impedir l’extensió ni que es procedeixi a la seva conservació.
• L’extensió de nous cables o canonades implica la necessitat de reparar-los.
• Els Estats dictaran la legislació oportuna per perseguir els culpables del deteriorament o
les ruptures causades voluntàriament o per negligència culpable.
• Indemnització de les pèrdues causades. No actua a la plataforma continental.
4. Dret a sobrevolar l’alta mar: per part de les aeronaus de tots els Estats. El Conveni no
desenvolupa aquesta llibertat excepte en allò relatiu al dret de captura en els casos de
pirateria aèria.

Garanties del dret de navegació i obligacions dels Estats.
La competència exclusiva de l’Estat del pavelló en alta mar sobre els seus vaixells té com a
contrapartida una sèrie obligacions:
a. Seguretat dels vaixells: l’Estat ha d’adoptar les mesures necessàries per garantir-ne la
seguretat, especialment respecte:
• •• • La construcció, l’equip i les condicions de navegació.
• •• • Les dotacions dels bucs i condicions de treball.
• •• • La utilització de senyals, manteniment de les comunicacions i prevenció d’abordatges.
b. Assistència al mar: els Estats obligaran als capitans dels bucs que naveguin sota la seva
bandera que, sempre que no impliqui un greu perill per al buc, prestin ajuda a tot buc que ho
requereixi, sobretot en cas d’abordatge.
c. Protecció de cables i canonades submarines: l’Estat, en la seva legislació interna,
penalitzarà els desperfectes que els vaixells dels seu pavelló causin voluntàriament o per
negligència culpable.
d. Persecució del tràfic d’esclaus: castigar els bucs que, sota la seva bandera, es destinin
a tal fi, així com alliberació “ipso facto” de tot esclau refugiat en un buc, sigui quina sigui la
seva bandera.
e. Lluita contra la contaminació dels hidrocarburs, i les transmissions no autoritzades.

4. Els fons marins i els acords posteriors a la Convenció de 1982.
Es consideren fons marins els abismes marins i oceànics i el seu subsòl, fora dels límits de
la jurisdicció nacional, és a dir, fora de les plataformes continentals dels Estats, rocs en
nòduls polimetàl·lics, coure, zinc, plata, or i platí; restes de ferro i manganès dipositats a les
vores dels volcans submarins inactius amb un alt contingut de cobalt; i uns nous microbis
descoberts que, seguint la Convenció de les N.U. sobre Dret del Mar de 1982, és designat
com “la Zona”.

Delimitació de la Zona.
A la Convenció de 1982, la delimitació de la Zona depèn, lògicament, del límit exterior de les
plataformes continentals dels Estats riberencs. Per tant, són els Estats riberencs els que fixen
l’extensió de les seves respectives plataformes en exercici de la seva jurisdicció. L’única
exigència requerida és que el límit exterior s’indiqui en cartes o llistes de coordenades
degudament publicades, i que es dipositin a la Secretaria General de l’O.N.U.
En principi, l’extensió habitual de les plataformes continentals dels Estats serà de 200 milles
comptades des de la línia de base del mar territorial, però la Convenció de 1982 admet una
extensió màxima de 350 milles marines per al cas de plataformes geològiques que superin
les 200 milles.

El règim jurídic internacional de la Zona.
El marc jurídic dels fons marins internacionals venia teòricament establert pels dos principis
bàsics, després de l’acció normativa de les Nacions Unides i la negociació i posterior adopció
de la Convenció de 1982: que la Zona constitueix “Patrimoni comú de la Humanitat”, i que la
seva utilització és “en benefici de la Humanitat”. El valor d’aquestes fórmules generals depèn
del caràcter i assoliment del seu desenvolupament. Per això s’han d’analitzar de forma
consecutiva les resolucions de l’AGNU:
1. Acció normativa de les Nacions Unides: el 1970 es va adoptar per consens la
“Declaració de Principis reguladors dels fons marins i oceànics i el seu subsòl, fora dels límits
de la jurisdicció nacional”. Aquesta Declaració consagrava la Zona i els seus recursos com a
“Patrimoni comú de la Humanitat” sota els següents principis:
• Exclusió de la sobirania i de la seva apropiació.
• Reserva exclusiva per a fins pacífics.
• Establiment d’un règim internacional perquè l’exploració de la Zona i l’explotació dels seus
recursos sigui en benefici de tota la Humanitat, amb la consideració especial dels països en
desenvolupament.

2. Patrimoni comú de la Humanitat i Utilització en benefici de la Humanitat: per
“Patrimoni Comú de la Humanitat” s’ha d’entendre l’exclusió de sobirania o de propietat per
part dels Estats o de particulars, així, la Zona i els seus recursos són Patrimoni Comú de la
Humanitat i “tots els drets sobre els seus recursos es confereixen a la Humanitat en els seu
conjunt, en nom del qual actuarà l’Autoritat”.
Aquest principi suposa també una tendència a la igualtat compensatòria de les desigualtats
dels Estats a través de criteris equitatius. De manera que totes les utilitzacions i utilitats
possibles de que sigui objecte la Zona i els seus recursos hauran de ser en benefici de tota la
Humanitat.

3. Autoritat dels fons marins internacionals: els Estats van acceptar la creació d’una
O.I. com a mitjà mitjançant el qual s’organitzés l’aplicació i eficàcia de la normativa
convencional i dels seus principis inspiradors.

4. Gestió dels recursos minerals de la Zona: aquest àmbit es centra, en primer lloc, en
fixar quin és el sistema d’apropiació dels nòduls polimetàl·lics i, seguidament, discernir de
quina manera els efectes de l’explotació minera poden servir al creixement equilibrat del
comerç internacional d’aquests productes bàsics.

5. El Tribunal Internacional de Dret del Mar.
Es tracta del primer tribunal especialitzat d’àmbit universal. Va ser creat per la Convenció de
les N.U. sobre Dret del Mar de 1981 per resoldre controvèrsies de diferent naturalesa que
poguessin sorgir com a conseqüència de l’aplicació de la Convenció o d’altres normes
internacionals amb els mateixos objectius.
El T.I.D.M. té seu a Hamburg, tot i que pot celebrar sessions en qualsevol altre lloc que
estimi convenient. Per facilitar el desenvolupament de les seves funcions se li ha reconegut
personalitat jurídica internacional, i està protegit per L’Acord sobre privilegis i immunitats del
Tribunal Internacional del dret del Mar, de 23 de maig de 1997, que va entrar en vigor el
desembre de 2001.

El Tribunal està integrat per 24 jutges, escollits pels Estats part de la Convenció. Els
candidats han de ser especialistes en dret del Mar. La composició del Tribunal ha de garantir
la presència dels diferents sistemes jurídics del món i respectar el principi de repartiment
geogràfic equitatiu. Ha de tenir-se en compte que no pot formar part del Tribunal més d’un
nacional del mateix Estat part. L’Estatut del Tribunal contempla igualment la figura del jutge
ad hoc, que podrà ser designat per tot Estat part en una controvèrsia que no compti amb un
jutge electe de la seva nacionalitat al tribunal.

Els jutges són escollits per un període de 9 anys, es renoven per terços cada 3 anys, i són
càrrecs renovables. Els jutges designen al President i el Vicepresident, que exerciran aquest
mandat per períodes de 3 anys. A més, el tribunal pot designar el seu propi Secretari, que ha
de residir a la seu del Tribunal i serà el cap de la secretaria.

En virtut de la Convenció i de l’Estatut del T.I.D.M., podran constituir-se 4 tipus de Sales:
1. Sala de controvèrsies dels Fons Marins: integrada per 11 jutges escollits per la
majoria del tribunal per un període de 3 anys. S’ocupa exclusivament de les qüestions
relatives a la Zona Internacional dels Fons Marins i a les mesures d’explotació de la mateixa.
2. Sales especials: són sales de caràcter permanent, integrades per un mínim de 3 jutges,
que jutgen categories específiques de controvèrsies.
3. Sales Ad Hoc: es constitueixen a instància de les parts interessades en una determinada
controvèrsia. Estan composades per 3 membres del Tribunal, tot i que tindran una important
capacitat decisòria els Estats parts en la controvèrsia.
4. Sala de procediment sumari: de constitució anual, està integrada per 5 jutges, i té com
a finalitat accelerar la resolució de l’assumpte.

Pel que fa al sistema d’atribució de jurisdicció al T.I.D.M., ha de destacar-se que aquest
tribunal no gaudeix de competència automàtica per la simple aplicació de la Convenció de
1982. Coexisteix amb un sistema d’arranjament polític i també amb altres mecanismes
d’arranjament judicial i arbitral. El T.I.D.M. comparteix competència material i jurisdiccional
amb el Tribunal Internacional de Justícia (T.I.J.).
El T.I.D.M. només podrà exercir la seva jurisdicció respecte d’aquelles controvèrsies en les
que siguin part Estats que li hagin atribuït la competència general amb caràcter previ o que
se li reconeguin per al cas concret.

El T.I.D.M. gaudeix de competència contenciosa i de competència consultiva.
Pel que fa a la competència contenciosa, pot conèixer de:
a. Controvèrsies relatives a la interpretació o aplicació de la Convenció o de l’Acord.
b. Controvèrsies relatives a la interpretació o aplicació d’altres acords internacionals
relacionats amb la finalitat de la Convenció.
c. Controvèrsies relatives als fons marins.
d. Controvèrsies relatives a la ràpida alliberació del buc que porta bandera d’un Estat part,
així com de la seva tripulació, que han estat retinguts per una altre Estat part.

La competència contenciosa ha de venir referida a controvèrsies que sorgeixin entre dos
Estats, tot i que en el cas de les controvèrsies relatives a la Zona Internacional dels Fons
Marins, poden donar-se entre dos Estats part, entre un Estat part i l’Autoritat de Fons Marins
o l’Empresa, o entre un particular i l’Autoritat, l’Empresa o un altre Estat part.
Pel que fa a la competència consultiva, la Sala de Fons Marins pot emetre un dictamen
relatiu a aquestes qüestions a petició de l’Assemblea o del Consell de l’Autoritat dels Fons
Marins. El T.I.D.M. podrà exercir també una reduïda competència prejudicial.

TEMA 22. ALTRES ESPAIS D’INTERÈS COL·LECTIU

1. Els cursos d’aigua internacionals.
El concepte de riu internacional neix amb el desig d’assegurar la navegació x aquells rius
les aigües dels quals corren pel territori de 2 o més Estats o són fronterers entre ells. L’Acta
final del Congrés de Viena (1815), estableix que “els Estats de les potències que es troben
separats o travessats x un mateix riu navegable, s’obliguen a regular de mutu acord tot allò
relatiu a la navegació d’aquell riu i anomenaran comissaris q es reuniran com a molt tard 6
mesos després d’haver finalitzat el Congrés i adoptaran com a base dels seus treballs els
principis del Conveni.”
A partir d’aquest article el concepte de riu internacional és tot aquell riu navegable que
travessa o separa els territoris de 2 o més Estats. Els rius internacionals formen una frontera
entre Estats o creuen aquestes fronteres. L’objectiu és establir un règim que reguli la
navegació per aquests rius.

Els principals usos dels cursos d’aigua x fins diferents de la navegació són els usos agrícoles,
els usos econòmics i comercials i els usos domèstics i socials.

La regulació jurídica dels usos dels cursos d’aigua internacionals es duu a terme amb
convencions bilaterals o multilaterals específiques x cada supòsit, i concertades entre els
Estats riberencs interessats. L’única Convenció General adoptada en la matèria és la de
Ginebra, relativa a l’aprofitament de les forces hidràuliques que interessen a varis Estats.

En l’àmbit de les organitzacions regionals interessa destacar la Declaració panamericana de
Montevideo, relativa a la utilització dels rius internacionals amb fins industrials i agrícoles, i
la Carta Europea de l’Aigua, adoptada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa. En
ambdós textos hi ha la idea de la comunitat d’interessos dels Estats riberencs i la necessitat
de cooperació. Els principis bàsics reclamats a Montevideo són els de sobirania territorial i
respecte a la integritat territorial dels Estats, mentre que a la Carta Europea de l’Aigua
s’estableix que l’administració dels recursos hidràulics hauria d’inscriure’s en el marc de la
conca natural, i la resolució de mutu acord entre les Estats dels problemes internacionals que
poden plantejar les utilitzacions de l’aigua per salvaguardar l’aigua tant en qualitat com en
quantitat.

L’Institut de Droit International va reconèixer q els Estats riberencs d’un mateix riu tenen
entre sí una dependència física permanent q excloïa la idea d’una sencera autonomia de cada
un d’ells sobre el tram de la corrent natural que és objecte de la seva sobirania. Aquesta idea
i aquestes regles estan dirigides a prohibir la utilització dels rius internacionals per un Estat
riberenc quan amb això es causés un perjudici greu del seu aprofitament en un altre Estat
riberenc, i a recomanar la creació de comissions comunes permanents entre els Estats
riberencs.

L’Assemblea General, mitjançant Resolució, ha adoptat la Convenció sobre el dret dels usos
dels cursos d’aigua internacionals per fins diferents de la navegació que encara no ha entrat
en vigor.

Els canals internacionals són vies d’aigua, creades artificialment, que posen en
comunicació dos espais marítims i que estan sotmesos a un règim internacional. Queden
exclosos els estrets marítims, formats de manera natural, i els canals construïts per posar en
contacte dos cursos d’aigua o conques hidrogràfiques, que son objecte del Dret dels cursos
d’aigua. L’interès de tercers Estats a la navegació per certes canals, estratègicament situats,
és el motiu bàsic que explica la creació de règims internacionals particulars que tenen en
comú la possibilitat d’exercir en ells la lliure navegació, encara sotmesa a diferents
condicions.

Entre els principals canals poden destacar, El canal de Suez que travessa territori egipci i va
ser construït per iniciativa francesa, el canal de Panamà que connecta l’Oceà Atlàntic i el
Pacífic. El canal de Kiel: comunica el Mar Nord amb el Mar Bàltic i està obert a tots els bucs
de totes les nacions que es trobin en pau amb Alemanya.

2. Les zones polars.
Els territoris polars són espais compresos entre els 2 pols i els 66º i 33’ latitud nord (Zona
Àrtica) i els 60º latitud sud (Zona Antàrtica). Es pot fer una distinció entre les 2 zones:
mentre l’Àrtic és una regió marítima gelada, l’Antàrtic és una terra coberta per una gran
capa de gel. El problema jurídic principal és si són aplicables a aquestes regions els mitjans
relatius a l’adquisició de la sobirania territorial i l’ocupació efectiva.

1. ZONA POLAR ÀRTICA:
La zona polar àrtica és estratègica, és una massa de glaç menys aprofitable que l’Antàrtica, i
està entre les dues superpotències. Hi ha gas i petroli i una gran via de comunicacions. El
sistema de sectors és com es distribueix les zones de l’Àrtic que pertanyen als Estats, però
només hi estan d’acord Canadà i Rússia, ja que la resta de països s’hi oposa.

Per la Regió Àrtica s’ha utilitzat l’anomenat “principi dels sectors”, formulat x primera vegada
x un senador canadenc, i consistent en atribuir a cada Estat amb litoral a l’Oceà Glacial Àrtic,
la sobirania sobre totes les terres compreses en un triangle la base del qual està formada per
les costes dels Estats, el vèrtex és el Pol Nord i els costats els meridians que passen pels dos
extrems del litoral de cada Estat. A partir d’aquesta teoria, es projecta la sobirania dels
riberencs sobre totes les terres i illes situades dins del seu sector, però en cap cas sobre les
aigües i gels del mateix.

Actualment el desenvolupament tècnic i l’interès dels riberencs ha possibilitat que tots els
territoris d’aquesta regió estiguin sotmesos a la sobirania dels diferents Estats àrtics, no
existint conflictes al respecte.

En quant als espais marins i les formacions de gel de l’Àrtic més enllà del mar territorial,
zona contigua, plataforma continental i zona econòmica exclusiva dels riberencs, queden
subjectes al règim propi dels espais comuns o d’interès internacional, formant part
concretament de l’alta mar i de la Zona internacional dels fons marins i oceànics d’acord amb
la Convenció de 1982 sobre el Dret del Mar i la pràctica dels Estats al respecte. Totes les
aigües interiors també estan regulades, a cadascuna de les illes s’aplica la normativa referent
a l’alta mar i la zona econòmica exclusiva, i el principi de sectors és allà però la comunitat no
hi està d’acord.

2. ZONA POLAR ANTÀRTICA:
A l’Antàrtica hi ha minerals i petroli. Un dels problemes és la seva delimitació. Segons l’art.
6 del Tractat Antàrtic, el seu límit és 60º sud. Hi ha altres que volen criteris més amples, el
criteri del front polar o convergència antàrtica, és el límit proposat pels països amb menys
poder. Al “Polar Front” arriba un moment que la temperatura passa del 8º a 0º, és el lloc fins
on arriba el fred, i volen dir que el límit de l’Antàrtica sigui aquest. Les potències pesqueres,
Noruega i Japó, diuen que només volen que sigui la superfície terrestre. Un altre criteri és el
dels 66º 33’, més restrictiu, és el punt intermedi entre els 60º i la superfície terrestre.

Un altre problema que hi ha és l’atribució de sobirania, cadascú defensa criteris diferents:
n’hi ha que defensen la posició geogràfica, altres països que defensen el seu descobriment
(França, Gran Bretanya, Noruega), països que defensen l’ocupació simbòlica i països que
defensen la distribució per sectors. Hi ha diferents teories:
• Teoria del control: exercitat pel poder administratiu sobre zones desèrtiques des d’una
possessió allunyada de dites zones.
• Teoria dels sectors: sobre la base de la qual es pretén el repartiment entre els Estats
que es troben al veïnatge de les terres polars en condicions geogràfiques determinades.
• Teoria dels quadrants: consisteix en una combinació de la noció geogràfica del
quadrant - a l’Antàrtica distingeix el Sud-americà, Pacífic, Australià i Africà, corresponents a
diferents parts del món, amb la noció del sector.

En el Tractat sobre l’Antàrtica s’estableix que “és d’interès de la Humanitat que l’Antàrtica no
arribi a ser escenari o objecte de discòrdia internacional”. Entre els compromisos i objectius
fonamentals que es recullen al Tractat destaquen:
1. Fins pacífics prohibició de tota mesura militar (excepte investigacions).
2. Cooperació internacional intercanvi d’informació, personal científic, observacions i
resultats.
3. Prohibició de les explosions nuclears i l’eliminació de deixalles radioactives.
4. Els Estats part hauran d’estar informats de tota activitat realitzada.
5. Solució pacífica de les controvèrsies en cas contrari es transmetrà al T.I.J.
6. Cap disposició del Tractat s’interpretarà com una renúncia als drets de sobirania territorial
o de reclamacions territorials.

3. L’espai ultraterrestre.

Concepte i delimitació de l’espai ultraterrestre. L’òrbita geostacionària.

Sobre la qüestió de la determinació de les fronteres entre l’espai aeri i l’espai ultraterrestre,
existeixen diverses teories que parteixen de criteris diferents:
• Científics: on acaba l’atmosfera o en el límit del camp gravitatori terrestre.
• Funcionals: l’altura en la que és possible el vol a l’atmosfera d’una aeronau, o bé el punt
més baix de l’òrbita al voltant de la Terra d’un satèl·lit artificial.
• Zones: l’espai aeri posseeix un límit màxim de 90, 100 o 110 km d’altura.

Òrbita geostacionària: es situa a 35.871 km sobre la línia equatorial de la Terra i a ella el
període de rotació d’un satèl·lit artificial és sincrònic, la qual cosa permet a un satèl·lit
artificial aparèixer estacionari en el cel quan és vist des de la Terra. No és un recurs il·limitat,
per això es persegueix articular un règim equitatiu per a la seva utilització.

Els grans principis que regeixen el Dret de l’espai ultraterrestre estan definits en el Tractat
General sobre l’Espai Ultraterrestre de 1967:
1. Llibertat i igualtat d’exploració i utilització de l’espai ultraterrestre dels Estats.
2. No apropiació: no pot ser objecte d’apropiació nacional per reivindicació de sobirania, ús
o ocupació, ni de cap altra mena.
3. Utilització per fins pacífics: es prohibeix la col·locació en òrbita d’armes nuclears i de
qualsevol altre tipus d’arma de destrucció massiva.
4. Imputabilitat de responsabilitat als Estats per les activitats que realitzin a l’espai
ultraterrestre els seus organismes governamentals o no governamentals.
5. Cooperació i assistència mútua a les referides activitats.
6. Subordinació al D.I.: “els Estats parts hauran de realitzar les seves activitats
d’exploració i utilització de conformitat amb el D.I., inclosa la Carta N.U.”.

Les persones i els objectes a l’espai ultraterrestre:
• •• • Jurisdicció i control: d’acord amb el Tractat sobre l’espai ultraterrestre de 1967, l’espai
ultraterrestre, inclús la Lluna i altres cossos celestes, és considerat com a Patrimoni Comú de
la Humanitat, no podent ésser objecte d’apropiació nacional. Els Estats part en el registre
dels quals figuri un objecte llançat a l’espai ultraterrestre retindran la seva jurisdicció i
control sobre aquell objecte, així com sobre tot el personal que vagi en ell i, a més, el dret de
propietat d’aquests no serà alterat mentre romanguin a l’espai, ni al seu retorn a la Terra.
• •• • Registre d’objectes: és necessari identificar els objectes espacials llançats a l’espai i per
tant a l’Estat responsable del llançament per tal de poder exigir la responsabilitat dels Estats
pels danys causats pels seus objectes espacials. Quan no hagi estat possible la identificació
d’algun objecte, l’Estat afectat pel dany podrà demanar assistència als altres Estats perquè
l’ajudin en la identificació.

Cooperació internacional i aplicacions de la tecnologia espacial:
a. Telecomunicació per satèl·lit: establir una xarxa única de telecomunicacions Resolució
1721 (XVI) de l’A.G.N.U. de 1961: “totes les nacions del món haurien de poder comunicar-
se per mitjà de satèl·lits sobre una base mundial i no discriminatòria”.
b. Televisió directa per satèl·lit: es planteja si un Estat té dret a emetre o deixar de fer-ho
en el territori d’un altre Estat sense el consentiment d’aquest últim, o bé si, per contra, és
necessari el consentiment previ de l’Estat receptor.
c. Teleobservació de la Terra: planteja diverses dificultats jurídiques i de sobirania. Les
activitats de teledetecció han de ser realitzades en benefici i en interès de tots els països.

En el Tractat sobre l’espai ultraterrestre de 1967 es disposa que els Estats part seran
responsables internacionalment de les activitats nacionals que realitzen a l’espai
ultraterrestre, incloses la Lluna i altres cossos celestes, els organismes governamentals o les
entitats no governamentals i concretament dels danys causats per objectes llançats a l’espai
ultraterrestre. Aquestes regles generals han trobat un ampli desenvolupament al Conveni
sobre la responsabilitat internacional per danys causats per objectes espacials de 1972, que
estableix tres supòsits de responsabilitat:
a. Responsabilitat absoluta: danys causats per un objecte espacial a la superfície de la
Terra o a les aeronaus en vol.
b. Responsabilitat per culpa: dany fora de la superfície de la Terra i afecti a un objecte
espacial d’un Estat de llançament o a les persones o als béns a bord del mateix, sent causat
per un objecte espacial d’un altre Estat de llançament.
c. Responsabilitat solidària: quan dels danys soferts per un objecte espacial d’un Estat de
llançament, causats per un objecte espacial d’un altre Estat de llançament, es derivin danys
per un 3r Estat, seran responsables els 2 primers Estats.

Un Estat quedarà exempt de responsabilitat absoluta si pot demostrar que els danys són
total o parcialment resultat de negligència greu o d’un acte d’omissió comès amb la intenció
de causar danys per part d’un Estat demandant o de persones físiques o morals a qui aquest
últim Estat representi. L’Estat que hagi patit danys, podrà presentar per via diplomàtica una
reclamació d’indemnització per tals danys a l’Estat de llançament

TEMA 23. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL DEL MEDI AMBIENT I DEL PATRIMONI
CULTURAL.

1. Evolució i desenvolupament.
El medi ambient humà és el resultat de la interacció de la Humanitat amb la naturalesa. El
Medi ambient forma una escala mundial on els seus elements: aigua, aire, terra i fauna es
troben repartits per arreu i tot i així mantenen una estreta relació, proporcionant a la
Biosfera un equilibri necessari per que les diferents formes de vida es mantinguin i es
desenvolupin. L'alteració d'un dels element afecta a l'equilibri global i pot ser molt perjudicial
per qualsevol forma de vida i fins hi tot deteriorar la qualitat de vida dels Humans.

En aquest context s'ha desenvolupat el Dret Internacional del Medi Ambient el qual s'ha de
definir com el sector de les normes del ordenament jurídic internacional que te per objectiu
la protecció del medi ambient.

No existeix una definició universalment acceptada. En l'informe de la CDI, 2004, p.171, s’
estableix que el medi ambient comprèn: recursos naturals (tant abiòtics com biòtics tals com
aigua, aire, terra, fauna, flora...), la interacció entre els recursos naturals i per últim els
aspectes característics del paisatge.

La intenció de les normes internacionals en aquest àmbit, des de un principi, sempre ha sigut
combatre la contaminació mediambiental.

Històricament el Dret Internacional del medi ambient es remunta fins als finals del s. XIX, a
partir d'aleshores es comencen a adoptar tractats internacionals destinats a la protecció de
formes de vida salvatge i molt més tímidament la protecció de rius i àmbits marins.

Després d'alguns avenços en el període de entre guerres el cert es que la carta de les un no
inclou disposicions sobre la protecció medi ambiental, ha de ser al 1949 quan l'ECOSOC
convoca una conferència de les un sobre la conservació i utilització de recursos on s'ho dona
el primer gran impulsa favor del medi ambient. Cada cop s'incrementa mes el nombre de
tractats sobre el tema fins arribar a la Conferència de la Biosfera al 1968 per la UNESCO on
s'obra el camí per la protecció a escala mundial del medi ambient. Aquesta protecció a escala
mundial no es fa realment efectiva fins a la Conferència sobre el Medi Humà celebrada a
Estocolm al 5 de juny fins al 16 de juny del 1972. En aquesta conferencia s'hi aprova la
Declaració sobre el Medi Humà (carta Magna del ecologisme universal) on descriu de forma
àmplia l'entorn ecològic humà i anuncia el principi programàtic mediambiental.

A més en aquesta conferència s'aprova el PNUMA (Pla d'acció per el medi humà) que te les
bases institucionals a la Resolució de l’Assemblea General 2997 (XXVII).

Durant les ultimes dècades la protecció del medi ambient s'ha desenvolupat partint de la
sobirania del estats, de manera que cada territori ha de seguir les seves pròpies mesures
mediambientals. (crítica: Si no es vol protegir, no obligació). I és durant aquestes dècades
quan s'intenta, de forma molt tímida, protegir de forma expressa el dret humà a gaudir d'un
medi ambient sa.

2. Codificació i característiques de les normes del medi ambient:
El Dret Internacional sobre el medi ambient te unes característiques molt especials, una de
les quals és molt rellevant. Es tracta de la importància de la formulació de texts normatius de
valor no estrictament obligatoris (soft law). Hi ha qüestions molt importants que encara no
estan regulades per tractats internacionals específics, son objecte de texts simplement
recomanatoris com la protecció del sòl, la ordenació del medi ambient i la protecció de
regions o de ecosistemes determinats de importància global.

Un altre característica del Dret Internacional és el paper molt rellevant de la acció de les OI
en la seva formulació, aplicació i adaptació. En el desenvolupament del dret internacional
sobre el medi ambient apareix l'acció de la ONU a través del PNUMA i de les seves OI però
també es molt important l'acció de la OMI, la OMS, FAO, UNESCO i la OIT.

A partir del 1972 s'ha incorporat a la política de la CEE una vertadera política comunitària
mediambiental. Per dur a terme totes les accions encaminades a preservar el medi ambient
s'han dut a terme per mitjà de programes d'acció i un elevat nombre d'actes normatius,
especialment Directives relatives a tots els aspectes de la preservació mediambiental.

Després de incloure a l'Acta única Europea dins el tractat de la CEE d'un apartat (el VII)
relatiu al Medi Ambient, el Tractat sobre la UE (Maastricht i Amsterdam) ha reforçat la
constitucionalització de la política mediambiental comunitària a traves de les modificacions
introduïdes en els articles 2 i 3 i el propi títol VII del Tractat de la CEE.

Per el que fa a la resta de reglamentació cal dir que el nucli mes important de normes
internacionals mediambientals es de naturalesa convencional, es a dir, que esta inclosa dins
de tractats específics orientats a la protecció del medi ambient o en qualsevol altre. Aquestes
normes convencionals presenten certs caràcters, com són els basats en informacions
proporcionades per els estat, importants per l'aplicació i el procediments a tenir en compte.

S'ha de destacar també la participació de les ONG en la elaboració de diferents acords
internacionals. El dret internacional relatiu al medi ambient es plenament eficaç en última
instància per mitjà d'un dret intern dels estats. Cal destacar doncs el paper de les ONG en
interioritzar els problemes climàtics.

Es notable el conjunt d'instrument internacional dels que disposa el Dret Internacional, però
per l'estudi del medi ambient cal començar per els principis i normes generals i després s'han
d'estudiar possibles solucions jurídiques tenint en compte els instrument que el Dret
Internacional ens ofereix.

3. Principis rectors de la protecció del medi ambient:
• El principi sic utere tuo tu alienum non laedas, segons el qual els Estats poden actuar de
manera que no es realitzin activitats que causin danys sensibles, de naturalesa
mediambiental o altres, per sobre de les fronteres contra tercers estats, ja sigui per
l'activitat de persones o per ells pròpiament
• El principi general segons el qual no esta admesa cap pràctica que per el mer fet de que
un Estat la realitzi o hagi autoritzat tal acció a tercers, ja sigui sota les seu territori o sota la
seva jurisdicció o control, sigui licites però representin una perillositat per a tercers Estats o
per al medi ambient en general. Si es produís al perjudici seria l'Estat qui hauria de reparar
els danys, mediambientals o altres, que s'originin per tal activitat
• Les negociacions com a mitjà mes adequat per resoldre tota classe de conflictes per
arribar a una solució. Per entendre la dificultat que presenten les relacions internacionals i
les negociacions, aquestes últimes com a reflex clar de la necessitat de quòrum per actuar a
nivell internacional, observem com n'és difícil que un Estat reclami a un altre Estat la
reparació de danys produïts sota una acció emparada per la llei, ja siguin jutjats
internacionals o àrbitres. Fixem-nos també en que només existeix un cas que mitjançant un
tractat multilateral els Estats hagin acceptat un règim de responsabilitat internacional
absoluta, que els imposa la obligació de reparar danys materials al marge de la violació de
una obligació internacional. (Art.2 del Conveni de responsabilitat internacional per danys
causats amb objectius espacials del 29 de març del 1972).
• Quan per accidents produïts en instal·lacions es realitza una contaminació en terrenys
transfronterers i aquestes instal·lacions son propietat de particulars, la responsabilitat es
canalitza cap al explotador deixant al marge l'Estat. A la realitat la tècnica de concloure
convenis internacionals sobre responsabilitat civil per danys causats per hidrocarburs o per
accidents nuclears pateixen de la política de desinternacionalitzar els litigis sobre
responsabilitat per danys mediambientals.
• Els Estats disposen de molt reduïdes possibilitats de recórrer a contramesures en
reciprocitat per fer respectar normes mediambientals, que manquen casi sempre de
naturalesa sinal·lagmàtica.
• El Dret Internacional general ha evolucionat imposa als Estats, en el supòsit d’accidents
que causen o poden causar danys transfronterers importants, dos classes de obligacions:
1. La Obligació, que te l'Estat ( estat que comprèn el territori, jurisdicció i control) en el que
es produeix un accident, de informar immediatament a tots els possibles afectats.
2. La obligació que s'imposa a l'Estat i als tercers de cooperar en les feines de urgència
destinades a minimitzar els danys.
• El Dret Internacional esta incorporat per principis generals que imposen als Estats
obligacions destinades a prevenir la producció de danys mediambientals i a fer plenament
eficaç el seu deure programàtic d'actuar individual i conjuntament per conservar el medi
ambient i d'utilitzar els recursos naturals d'acord amb la cerca del desenvolupament
sostenible.
• Principis de cautela i precaució, segons el qual la absència de certesa científica entorn a la
producció dels danys mediambientals no justifica la no adopció de mesures preventives.
4.La protecció internacional dels espais i recursos:
El principi numero 24 de la Declaració de Río estableix que: “La guerra es, per definició,
enemiga del desenvolupament sostenible. En conseqüència, els estats haurien de respectar
el Dret Internacional proporcionant protecció al medi ambient en èpoques de conflicte armat
i cooperar per intentar provocar el millorament segons sigui necessari”.

Per la seva part la Resolució de l’Assemblea General 47/37 del 25 de novembre de 1992
sobre la protecció del medi ambient en temps de guerra afirma que la consideracions
mediambientals constitueixen un dels elements que tenen que tenir-se en compte alhora de
l’anàlisi del compliment dels principis jurídics aplicables als conflictes armats i que la
destr4ucciodel medi, no pot ser justificada per la necessitat militar i feta sense cap tipus de
fre, es contraria al Dret Internacional en vigor.

Existeixen normes de protecció general del medi ambient, recollides a l'art. 35.3 del Protocol
I de Ginebra segons el qual esta prohibits els atacs contra el medi ambient natural que causi
n danys extensos, greus i permanents. Al article 55.2 s'hi prohibeix les represàlies al medi
ambient natural. La importància d'aquestes regles la trobem en els atacs al medi ambient:
1. Utilització d'armes nuclears, poden causar molts danys al entorn. El tribunal internacional
no prohibeix l’ús d'armes nuclears, però si que diu que s'ha de tenir en compte el factor medi
ambient a l'hora d'emprar aquest tipus d'armament. Al no ser una norma obligada i
imperativa, els estats tenen molta capacitat de maniobra per tal d'emmascarar les seves
activitats.
2. Per la protecció mediambiental son rellevants altres convenis internacionals sobre el
desarmament, control i prohibició de la utilització de armaments no aplicables en principi a
les armes nuclears.

L'art. 23 a del reglament Annex al IV Conveni de la Haia de 18 d'Octubre del 1907, relatiu a
les lleis costums de la guerra terrestre, segons el qual esta especialment prohibit utilitzar
verí o armes verinoses.

Al protocol de Ginebra del 17 de junt del 1925 apareix com al dret consuetudinari sobre els
gasos lacrimògens i herbicides i la seva prohibició.

La protecció del medi ambient contra tècniques militars arriba al seu major grau al Conveni
del 10 de desembre de 1976 relatiu a la prohibició de d’utilització de tècniques de modificació
ambiental amb fins militars o hostils.(art 1.).

La protecció del patrimoni cultural, des de parcs a infraestructures, en temps de conflicte
armat és l'objectiu de la Convenció de la Haia del 1954 i els seus protocols. Persegueixen
també aquest objectiu determinades normes del Dret Humanitari: Conveni IV de L'Haia de
1907 i Conveni IX.

5. L’Atmosfera
A escala global s'ha de destacar la adopció al 22 de març de 1985 a Viena de la convenció
per la protecció de la capa d'ozó, que serà el conveni-marc que obliga a les parts a prendre
totes les mesures possible de cara a protegir la salut humana i el medi ambient contra els
efectes adversos que derivin de les activitats humanes practicades i que modifiquin la capa
d’ozó. També s'hauran de realitzar observacions sistemàtiques intercanviar informacions
sobre els perills que afectin a la capa d’ozó. En un annex de la convenció s'hi determina
quins productes químics i composicions son les que produeixen un efecte advers a la capa
d’ozó.

A aquesta convenció se li afegeix el 16 de setembre de 1987 el protocol anomenat Protocol
de Montreal, relatiu a les substàncies que esgoten la capa d’ozó. S'hi estableixen limitacions i
prohibicions concretes a d’utilització de materials que continguin aquests tipus de substància.

El consum de les industries de cada territori dels materials que contenen substàncies ja
comentades es limitat, encara que en països en via de desenvolupament, al ser especial i
tenir una capacitat determinada, se'ls permet un 10% mes de consum que als països
desenvolupats. El nivell per al 1998 dels països desenvolupats suposa una reducció del 50%
del que es consumeix fins al moment, la qual cosa suposa un esforç gegantí per anys estats i
alhora suposa un allau de discrepàncies i critiques rellevant. Hi han estats membres que no
redueixen el consum als nivells exigits i així ho anuncien.

Cal dir que la CE esta dins, forma part, de l Convenció de Viena i en el Protocol de Montreal.
Amés s'ha de tenir clar que la finançament per reduir el consum d'aquets elements consta
d'una certa despesa, la qual es finançada per el Fons per al Medi Ambient Mundial gestionat
conjuntament amb el BIRD, PNUD i PNUMA.

La protecció del clima global davant el escalfament de l'atmosfera es una exigència
plantejada degut a l'incontrolada emissió de gasos a la atmosfera d'efecte hivernacle. La font
d'aquests gasos son la combustió de industries i de vehicles de motor. Es regula aquesta
emissió amb la Conferència de Rio de Janeiro del 5 de juny de 1992 que te l'objectiu concret
de protegir la capa d’ozó degut que els campis del clima a la Terra son una preocupació de
tota la Humanitat, els estats part (mes de 60) han d'ajudar en pal·liar l'efecte negatiu de les
combustions, reduint-les.

Es realitza el Protocol de Kyoto al 10 de desembre de 1997 segons el qual s'obliga a la
reducció de les emissions de gas individualment o conjuntament, la qual cosa comporta que
es pugui realitzar negociacions entre les parts per reduir en el total les reduccions però un
augment d'unes de les parts amb al contraposició de la part que redueix el seu propi total
d'una forma mes elevada que l’incrementa de l'altre.

6. El Medi Marí.
a. Principis i normes Generals:
Davant la específica característica que posseeixen els mars en relació la seva indefensió als
danys que la contaminació els pot causar, tant a ells com a les especies vives que en
habiten, s'adopten accions internacionals com a mode de protecció d'aquest medi (que
compren des d'alta mar, litoral i platja).
La contaminació del mar pot originar-se a traves d'una gran diversitat d’activitats i fonts. Pot
produir-se des de la terra, des de l'aire i des dels fons marins (per activitats allà dutes a
terme).
Per altra banda les substàncies contaminants poder ser molt diferents encara que el petroli
és un dels majors problemes, degut especialment als accidents periòdics, així com la
contaminació produïda per les substàncies radioactives que s'introdueixen al medi del mar.
La majoria dels Estats han dictat normes internes protectores davant la contaminació
marina; en algun cas inclús s'han creat zones de jurisdicció marina en matèria de lluita
contra la contaminació.
Des d'una perspectiva general , el principi numero 7 de la Declaració d'Estocolm estableix:
Els Estats haurien de prendre totes les mesures possibles per impedir la contaminació dels
mars per substàncies que poden posar en perill la salut de l'home, danyar el recursos vius i
la vida marina, menyscabar les possibilitats de “esbargiment” o entorpir altres utilitzacions
legitimes del mar.
Una primera expressió convencional de obligacions generals dels Estats en aquesta mataria
es troben en els articles 24 i 25 del Conveni de Ginebra sobre l'Alta Mar i en l'art. 5 apartat
7è del Conveni de Ginebra sobre la Plataforma Continental, ambdós del 29 d'abril de 1958.
Ara bé, com a col·limació de tota la evolució del Dret Internacional apareix el Conveni de
Montenegro Bay de 1982. Aquest Conveni, a la seva part XII, estableix la Protecció i
preservació del medi marí i en l’article 193 la següent norma general: Els Estats tenen la
obligació de protegir i preservar el medi marí.
La importància de la lluita contra la contaminació es reflexa en les obligacions dels Estats a
dictar lleis i reglaments, en superació amb les OI competents, per prevenir reduir i controlar
tota forma que afecti a qualsevol espai marí. Amés s'estableix la obligació de fer publiques
les investigacions en el camp sobre els efectes i focus de dany i contaminació.

b. Convencions especials específiques:
El Conveni de Montenegro Bay (art. 37) s'autoconstitueix en marc normatiu de referència
dels demes convens específics en aquesta mataria mediambiental. En efecte, existeixen una
amplia gamma de tractats internacionals relatius a la protecció del medi marí contra la
contaminació, dotats de contingut i àmbits de vigència variables. Tipus:
1. De protecció Global: Engloba tots els espais marins internacionals i protegeixen també
la Alta Mar, o algunes zones d'ella. Subtipus:
• •• • Sobre prevenció de la contaminació.
• •• • Sobre intervenció a l'Alta Mar amb fins d’autotutela.
• •• • Convenis relatius a la responsabilitat civil per danys causats per la contaminació.
2. De protecció Regional: Es refereixen a la protecció de àrees marines limitades.
Importants en lo referent a l'adaptació que es fa de les disposicions a les característiques de
cada mar i permeten la creació d'organismes de cooperació regional. Subtipus:
• •• • El referents a contaminació per certes substàncies o provinents de certes fonts.
• •• • Els que abasteixen tot tipus de contaminació i tota font per a la zona considerada.
• •• • Els convenis-marc regional.

7. Els cursos d'aigua internacionals:
La utilització de les aigües dels rius i llacs internacionals, amb finalitats de qualsevol tipus,
inclòs per el desaigua de refrigeradors de centrals nuclears o tèrmiques i per al vestiment de
desfets industrials o urbans, s'han intensificat enormement en les ultimes dècades, originant-
se així problemes de contaminació transfondre-la inclòs per als mars, a vegades
extremadament greus.

S'han creat mecanismes internacionals d’abast global en aquesta matèria, sent pràcticament
sempre de caràcter recomanatori. Aquests instruments són:
• •• • La Carta Europea de l'Aigua: 6 de maig de 1968 per el Comitè de Ministres del Consell
d'Europa.
• •• • Les Resolucions del IDI adoptades a la sessió de Salzburg al 1962.
• •• • Les Recomanacions del Pla d'Acció d'Estocolm núm. 51 i 52).
• •• • Resolucions de la Conferència del Mar del Plata sobre la gestió dels recursos d'aigua al
1977.

La principal directiu general en aquesta mataria va ser anunciada a la Recomanació numero
51 de la Conferència d'Estocolm:
“Els estats hauran de considerar que l'objectiu fonamental de totes es activitats que utilitzin
o aprofitin recursos hidràulics, des del punt de vista del medi ambient, serà assegurar el
millor aprofitament de l'aigua i evitar la seva contaminació a cada país”.

Es pot considerar que la norma que cal aplicar en aquesta mataria és “el principi sic utere
tuo”, que equival al de la no utilització perjudicial del propi territori. El principi “ sic utere
tuo” significa la obligació d'emprar la diligència deguda per impedir que es causin danys
apreciables o sensibles transfronterers.

Taxant a banda aquest principi, els llocs ,mes importants per conèixer es tendències
principals del Dret Internacional en aquest àmbit son:
1. El Conveni-marc de codificació i desenvolupament progressiu de la mataria, realitzat per
la CDI de les N.U que culmina al 21 de maig de 1997 a la “Convenció sobre el Dret dels usos
dels cursos d’aigües internacionals per fins diferents a la navegació”, està inspirat en tres
principis:
• •• • Utilització i participació equitativa i raonable.
• •• • Prohibició de causar danys sensibles.
• •• • Obligació general de cooperació.

Alhora el conveni-marc imposa unes obligacions procedimentals d'informació, notificació,
consultes, negociació, etc i un sistema de solució de controvèrsies que dona gran rellevància
a la investigació dels fets.
2. La Convenció sobre la protecció i utilització de cursos d’aigües transfronterers i de llacs
internacionals és impulsada a Hèlsinki al 17 de març de 1992, conté els principis mes
avançats en mataria de protecció mediambiental, imposa a les parts obligacions de prevenir,
controlar i reduir qualsevol efecte advers sensible per el medi ambient que sigui resultat de
campis en l'estat de les aigües transfrontereres i que sigui causat per una actuació humana.
Alhora estableix la obligació de que els Estats riberencs han de celebrar acords de cooperació
sobre el tema i crear comissions mixtes per aplicar les mesures pertinents.

8.La diversitat biològica
La Convenció sobre la Diversitat Biològica va ser adoptada a Nairobi el 22 de maig del 1992 i
oberta a la firma a Rio de Janeiro el 5 de juny de 1992 durant la Conferència sobre el medi
ambient i desenvolupament. En aquesta conferència es parteix de la afirmació de que es
interès comú de la humanitat la conservació de la diversitat biològica, es a dir:
“La variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos entre altres coses els
ecosistemes terrestres i marins i altres ecosistemes aquàtics i els complexes ecològics dels
que formen part...”.

El conveni imposa a les parts 'obligació de adoptar mesures per la identificació i el seguiment
dels components de la diversitat biològica, la conservació in situ i ex situ i la avaluació de
l’impacta ambiental dels seus projectes així com per la reducció al mínim de tot impacte
advers. S'introdueixen principis específics de cooperació: el de repartiment just i equitatiu,
en condicions mútuament acordades, dels resultats de les activitats de investigació i
desenvolupament i dels beneficis derivats de la utilització comercial i de altre indole dels
recursos genètics amb la Part que aporta aquests recursos; el de assegurament i facilitació
del accés a les tecnologies pertinents per la conservació i utilització sostenible de la diversitat
biològica, particularment a favor dels països en vies de desenvolupament; el de participació
efectiva de les activitats d0investigació; el de accés prioritari en condicions justes i
equitatives als resultats i beneficis derivats de les biotecnologies basades en recursos
genètics aportats per aquestes Parts; finalment el de aportació de recursos financers als
països en desenvolupament, la qual cosa es realitzarà particularment a través de la FMAN.

La lluita contra la desertització es un problema molt greu, s'ha examinat des d'una
perspectiva global en la Conferencia de les Nacions Unides sobre la desertització del 1977, la
qual elabora al respecte un primer Pla d'Acció. Aquest Pla d'Acció com a instrument parteix
de la afirmació de que la desertització i la sequera son problemes de dimensió global i que
per combatre'ls és necessària l'acció conjunta de la comunitat internacional. Els dos afectes
esmentats, desertització i sequera, afecten al desenvolupament sostenible a través de la
relacions que tenen amb importants problemes socials, tals com la pobresa, la salut, la falta
de seguretat alimentària, les migracions i la malnutrició.

La convenció esmentada al inici de la pregunta te un pronunciat caràcter paradigmàtic i la
seva execució esta sotmès en gran mesura a l'acció futura de la Conferència de les parts,
amb la ajuda del Secretariat permanent i el Comitè sobre ciència i tecnologia. Es dediquen
quatre annexes a particularitzar el règim establert per determinades àrees geogràfiques;
successivament Àfrica, Àsia, Llatino-amèrica i el Carib i Mediterrani del Nord.

La primera conferència de les parts (Dakar, desembre de 1997) ha emfatitzat la necessitat
immediata de finançar internacionalment la lluita contra la desertització, que pot venir del
FMAN.



9. El patrimoni històric i cultural.
La UNESCO va celebrar dos Convenis, un l’any 1954 i un altre el 1976, destinats a la
protecció del patrimoni històric i cultural dels Estats. La qualificació de Patrimoni Comú de
la Humanitat assegura l’augment del turisme, i implica una sèrie d’ingressos. De manera
que els Estats intenten aconseguir el màxim de zones declarades P.C.H.

Un altre avantatge és l’existència, a la UNESCO, d’un fons que serveix d’ajuda econòmica als
països subdesenvolupats per tal de, per exemple, finançar monuments.

• Avantatges:
L’augment de turisme implica més diners per als Estats.
La UNESCO ajuda, amb el seu fons, als països pobres finançant-los.

Comporta obligacions.
• Els Estats part en el Conveni tenen l’obligació de preservar, conservar i protegir el
Patrimoni Comú de la Humanitat de cara a les generacions futures.
• Procurar el màxim de recursos. P.ex: atorgar beneficis fiscals.
• Crear centres nacionals d’investigació i interpretació.
• Promoure estudis, investigacions científiques, etc.

Fons per la protecció del P.C.H. de la UNESCO.
• Aportacions obligatòries.
• Aportacions voluntàries.

Mecanismes de control de la UNESCO.
• Sistema d’informes dels Estats: s’especifiquen les mesures adoptades i són de
presentació anual a la UNESCO.
• Creació de programes UNAB: té l’objectiu de proporcionar coneixement científic i
protegir determinats espais importants per a la humanitat. Es fa per la reserva de la
biosfera.

TEMA 24. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS.

1. Evolució de la regulació internacional dels drets humans.
Des de la segona meitat del s. XX ha aparegut un conjunt de normes dedicades a la
protecció internacional de l’individu: el “Dret Internacional dels Drets Humans”. Aquests
drets consten d’un element essencial: la consideració de l’individu i de la seva dignitat com
un valor autònom de la Societat Internacional que, per tant, es converteix en un bé jurídic
protegible en sí mateix pel Dret internacional.
L’Estat és qui, en primer lloc, ha de protegir els drets dels individus sotmesos a la seva
jurisdicció, competència derivada d’una obligació general que li ve imposada pel Dret
internacional i, conseqüentment, controlada a través de mecanismes internacionals.
Els denominats sistemes internacionals de protecció dels drets humans estan integrats per
certes normes substantives. Distingim dos grans blocs:
• Sistemes universals: àmbit del sistema de les Nacions Unides, especialment la O.N.U.
• Sistemes regionals: vinculats amb el Consell d’Europa, l’Organització d’Estats
Americans i la Unió Africana.

La configuració del sistema judicial com a mecanisme principal i directament aplicable de
protecció dels drets humans és completament excepcional. No existeix en l’àmbit universal
un Tribunal internacional de drets humans, i en els àmbits regionals, tan sols el Tribunal
Europeu de Drets Humans té competència automàtica per resoldre qualsevol demanda
presentada contra un Estat integrat en el sistema. Per contra, és més freqüent el control a
través de Comissions i Comitès, els quals no són òrgans judicials ni tenen capacitat per
adoptar resolucions a les que es pugui qualificar de sentències.

Dins del sistema establert en una mateixa Organització Internacional coexisteixen dos
mètodes:
• Supòsits individualitzats de violació.
• Supòsits d’investigació de situacions massives i sistemàtiques de violació dels drets
humans.

Però el que es persegueix no és la condemna de l’Estat infractor, sinó garantir el gaudi
efectiu dels drets humans mitjançant l'adopció de mesures generals per part de la Comunitat
Internacional i de l'Estat, així com la restitució del dret violat.

La Conferència de San Francisco va incloure a la Carta de l’Organització de les Nacions
Unides, diverses referències als drets humans. D’aquesta manera, trobem dos tipus de
normes referides als drets humans:
1. Normes amb una perspectiva material (vinculada amb els propòsits de les N.U.):
cooperació internacional (art. 1.3), creació de les condicions necessàries per a les relacions
pacífiques i amistoses entre nacions, respecte del principi d’igualtat de drets i de la lliure
determinació dels pobles (art. 55).
2. Normes amb caràcter institucional: defineix els òrgans competents en aquest àmbit.

Sobre aquesta base s’ha desenvolupat un estàndard internacional de drets reconeguts i s’ha
consolidat un complex sistema de control i protecció en matèria de drets humans, que es
completa amb un programa d’assessorament i assistència tècnica en desenvolupament.

2. La Declaració Universal.
La Declaració Universal de Drets Humans va ser adoptada per l’Assemblea General el 10 de
desembre de 1948:
• Es tracta d’una resolució de la A.G.N.U., no d’un tractat internacional.
• Caràcter consuetudinari de l’acte de creació: és un costum internacional i, tot i que no és
vinculant per als Estats, ha anat guanyant força jurídica amb els anys.
• Aprovada per un ampli consens: sense vots en contra i només 8 abstencions (països
socialistes), 45/58 vots positius i 2 absències.

L’exercici dels drets que contempla aquesta declaració tan sols podrà ser limitat per llei, per
protegir els drets de tercers o per satisfer “les justes exigències de la moral, de l’ordre públic
i del benestar general en una societat democràtica” no podran exercir-se en contra dels
propòsits i principis de les Nacions Unides i en cap cas podran interpretar-se com a base per
a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats contemplats en la Declaració.

L’article 29 estableix una clàusula que recull una breu declaració de deures, a l’establir que
“tota persona té deures respecte de la comunitat, ja que només en ella pot desenvolupar
lliure i plenament la seva personalitat”.

La Declaració Universal adopta la forma d’una simple Resolució de l’Assemblea General. No
obstant, la Declaració ha evolucionat permetent una certa imposició de la mateixa als Estats,
especialment per via consuetudinària i en el plànol dels principis que estableix la mateixa.
Tot i això, aquesta imposició és incompleta, i es refereix més als drets proclamats que a la
Declaració en sí.

Aquest text ha complert una funció moralitzadora bàsica, inspirant bona part dels
desenvolupaments normatius ulteriors en matèria de drets humans, tant a nivell
internacional com a nivell intern.

El Pacte de Drets Civils i Polítics s’ocupa dels drets clàssics a la vida, la integritat, la
prohibició de la tortura, la llibertat personal, la tutela judicial efectiva, les llibertats de
pensament, opinió, associació i reunió, el dret a la intimitat i a la vida familiar, a la
personalitat jurídica o els drets específics de les minories.

Per altra banda, el Pacte de Drets Econòmics, Social i Culturals recull el dret al treball i a el
mateix es desenvolupi en condicions dignes, els drets sindicals, el dret a la seguretat social,
a la protecció de la família, el dret a un nivell de vida adequat (alimentació, vestir i vivenda)
i en millora constant, a l’educació i a la cultura. En tot cas, poder gaudir d’ambdues
categories de drets respon a uns principis comuns d’igualtat i no discriminació, de
sotmetiment a la llei i d’interpretació in bonum de tots els drets reconeguts.

Es tracta d’instruments convencionals que imposen obligacions jurídiques directament
vinculants pels Estats part.

Però la Carta Internacional de Drets Humans, a més de la Declaració Universal i els Pactes,
està integrada per una sèrie de normes específiques que van ser defensades per la Comissió
de Drets Humans, per tal d’establir certs mecanismes de control i de supervisió internacional
del comportament dels Estats.

Els Estats assumeixen les obligacions i els deures, en virtut del dret internacional, de
respectar, protegir i realitzar els drets humans:

3. La protecció convencional universal general.
Els mecanismes convencionals s’han establert sobre la base de tractats internacionals ad
hoc, de manera que no obliguen més que a aquells Estats que voluntàriament hagin donat el
seu consentiment respecte de cada tractat en concret. Existeixen tants sistemes de control
com instruments convencionals, i en cadascun d’ells la fiscalització és exercida pel Comitè
corresponent.

El Comitè de Drets Civils i Polítics (art. 28) és l’òrgan amb màxima competència per
interpretar l’abast i el significat del Pacte i dels seus Protocols Facultatius. El componen 18
experts de gran integritat moral i competència en matèria de drets humans. L’elecció
d’aquests es produeix en una Reunió dels Estats part en el Pacte, sobre la base d’una llista
de candidats elaborada pel Secretari General en la que s’inclouen propostes presentades pels
Estats (art. 30). El mandat de cada membre és de quatre anys, i es renova per meitats per
garantir la continuïtat dels seus treballs (art. 32). Sessions 3 cops a l’any a Ginebra. Cada
període de sessions és de 3 setmanes.
La funció interpretativa es realitza, bàsicament, a través dels Comentaris generals, els quals
constitueixen la més depurada doctrina legal del Comitè. Dins de la seva activitat de control i
supervisió, diferenciem tres tipus de procediments:
a. Informes periòdics: en virtut de l’article 40.1 del Pacte, els Estats tenen l’obligació de
“presentar informes sobre les disposicions que hagin adoptat i que donin efecte als drets
reconeguts en el Pacte i sobre el progrés que hagin realitzat en quant al gaudi d’aquests
drets”.
b. Denúncies intergovernamentals: es tracta de denúncies presentades per un Estat part
contra un altre Estat part referides a una presumpta violació per aquest últim de les
obligacions que li imposa el Pacte.
c. Denúncies individuals: sistema de comunicacions individuals establert en el Protocol
Facultatiu Primer. Es tracta del mecanisme de control més perfeccionat, el qual atorga un
major grau de protecció al particular.
Qualsevol individu pot denunciar davant del Comitè de Drets Humans una presumpta violació
d’algun dels drets humans reconeguts en el Pacte.

En quant al Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aquest no crea cap òrgan de
control ad hoc, de manera que s’atribueixen a l’ECOSOC les funcions de supervisió que el
mateix preveu. Consta igualment de 18 experts amb un mandat de quatre anys, tot i que es
tracta d’un òrgan subsidiari de l’ECOSOC i no d’un òrgan convencional en sentit estricte.
El Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals tan sols preveu el control basat en els
informes periòdics presentats pels Estats.

Tots els Comitès, a excepció del Comitè sobre els Dret del Nen, tenen competència potencial
per rebre denúncies individuals, si bé en tots els casos és precís que l’Estat atribueixi
expressament competència al Comitè respectiu mitjançant una declaració facultativa.

4. La protecció no convencional universal general.
Els procediments extraconvencionals, desenvolupats per la Comissió de Drets Humans, es
basen en els poders generals que la Carta de les Nacions Unides atribueix a la Organització
en matèria de drets humans. De manera que l’òrgan bàsic de control és un òrgan
intergovernamental, polític, i no pas un òrgan tècnic.
Aquests mecanismes tenen el seu origen en les comunicacions sobre violacions de drets
humans rebudes a la O.N.U. des de la seva creació. Distingim dues grans categories de
procediments:

1. Procediment confidencial – 1503: s’estructura en tres fases:
a. Grup de Comunicacions de la Subcomissió per a la promoció i protecció dels drets
humans.
b. Grup de situacions de la Comissió de Drets Humans.
c. La pròpia Comissió en ple.

Les comunicacions poden ser presentades per qualsevol persona o grup de persones,
incloses les O.N.G., que en tinguin coneixement, encara que no siguin la víctima. En tot cas,
no serà precís el consentiment de l’Estat afectat per a la presentació i tramitació de la
comunicació. En aquest sentit, la Comissió podrà adoptar diverses mesures:
• •• • Donar per acabat el procediment per no ser possible identificar una situació o haver
desaparegut la mateixa.
• •• • Mantenir l’assumpte “pendent” durant diversos períodes de sessions a l’espera
d’informació complementària.
• •• • Designar a un expert encarregat d’investigar la situació.
• •• • Decidir, en atenció a la gravetat de la situació, donar per acabat el procediment 1503 i
substituir-lo per un dels procediments públics especials per països.

Aquest procediment es caracteritza per la seva confidencialitat, no sent de coneixement
públic més que el nom dels Estats que són estudiats. La Comissió, però, ha anat desplaçant
la seva pràctica progressivament cap als procediments públics especials.

2. Procediments públics especials – 1235: aquests procediments es caracteritzen
essencialment per ser públics i dur-se a terme sense necessitat del consentiment de l’Estat
interessat. Trobem una sèrie de trets comuns a tots ells:
• •• • Indicis de l’existència d’una situació global de violació de drets humans. Aquesta situació
pot estar referida a un territori concret (procediment per països) o bé a escala mundial
respecte d’un tipus de dret o sota una forma de violació (procediments temàtics).
• •• • El control es realitza sobre la base d’una investigació “ad hoc” realitzada pels òrgans
bàsics d’informació (Relators, Representants i Enviats Especials, Experts, Grups de Treball ad
hoc, Grups Especials d’Experts, etc.), la principal característica dels quals és que actuen a
títol d’experts. Tenen com a funció determinar i avaluar els fets que defineixen la situació per
tal d’elaborar un informe en el que es formulen –a més– les oportunes conclusions i
recomanacions dirigides a la Comissió de Drets Humans.

Tot i això, s’han desenvolupat les anomenades accions urgents, un mètode que atorga una
protecció indirecta al particular. Els òrgans bàsics d’informació poden sol·licitar en qualsevol
moment a un Estat que adopti mesures cautelars de naturalesa urgent respecte d’un
particular el dret del qual es troba en imminent perill de ser violat de forma irreparable. Però
les accions urgents segueixen constituint un mètode de treball excepcionals.


El juny del 2006 es va crear el Consell de Drets Humans, que venia a substituir l’antiga
Comissió de Drets Humans, òrgan subsidiari de l’ECOSOC creat l’any 1946. El Consell, per
contra, és un òrgan subsidiari de l’Assemblea General:

Els mecanismes del Consell són, pràcticament, els mateixos que els de l’antiga Comissió:
1. Procediments especials: Conjunt de mecanismes heterogenis que reben un mandat ad
hoc per examinar, investigar, assessorar, vigilar i informar públicament sobre situacions de
drets humans en determinats països o per temes. P.ex: visita al país afectat, no supòsits
individualitzats.
2. Examen Periòdic Universal (E.P.U.).
3. Procediment Confidencial: Informes sobre els països que realitzen violacions massives
dels drets humans.

5. La protecció internacional dels drets humans en àmbits específics.
La O.N.U. ha pres consciència de la necessitat de procedir a un tracte individualitzat de
determinats drets i d’atorgar una protecció especial a determinades categories de persones.
És per això que ha elaborat una sèrie de Declaracions i Convencions “especialitzades” que es
dediquen a protegir a col·lectius la situació dels quals els fa especialment vulnerables davant
de les violacions de drets, com per exemple la Convenció per a la prevenció i sanció social
del Delicte del Genocidi.

Pel que fa a la protecció dels col·lectius, destaquen els estrangers, les dones i els nens, com
la Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migrants i
dels membres de les seves famílies (refugiats), la Convenció sobre els Drets Polítics de la
Dona (dona) i la Convenció sobre els Drets del Nen (menor).
Mereix especial atenció el tracte que es dóna al dret al desenvolupament, proclamat a la
Declaració sobre el dret al desenvolupament (1986), en la qual es defineix com “un dret
humà inalienable en virtut del qual tot ésser humà i tots els pobles estan facultats per
participar en un desenvolupament econòmic, social, cultural i polític en que puguin realitzar-
se plenament tots els drets humans i llibertats fonamentals, a contribuir a aquest
desenvolupament i a gaudir d’ell”.

La protecció de l’individu contra les pràctiques odioses.
Es tracta del Dret internacional convencional dirigit a la prohibició i a la lluita contra
determinades pràctiques odioses o danys contra la llibertat i dignitat humanes i contra la
salut pública. Els Estats són qui, en aquest cas, lluiten en nom de la Comunitat Internacional.
A. Esclavitud: la lluita internacional contra aquesta pràctica s’inicia amb la Declaració del
Congrés de Viena de 1815. De fet, avui en dia l’esclavitud no ha desaparegut del nostre
planeta, i encara es calculen en diversos milions els éssers humans que de fet encara la
pateixen.
B. El tràfic d’éssers humans: “tràfic de persones i explotació de la prostitució d’altres”,
“tracta de blanques”, “de dones” i “de nens”. La lluita contra el tràfic d’éssers humans a
nivell internacional s’inicia amb l’Acord de París de 1904 per la repressió del tràfic de
blanques, i es continua en la Convenció de 1950 –que obliga als signants a condemnar el
tràfic de blanques i a castigar als culpables
C. La lluita contra el tràfic d’estupefaents: tal i com expressa el preàmbul de la
“Convenció única sobre estupefaents” del 1961:
“la toxicomania, nascuda de l’ús incontrolat d’estupefaents, és una plaga per l’individu i un
perill econòmic i social per a la Humanitat”.

L’inici de la reglamentació internacional el trobem en el Conveni de l’Opi, firmat a l’Haia el
1912, i es va continuar per mitjà d’una sèrie d’Acords Internacionals que culminen en el
“Conveni Únic”, que va intentar unificar els diversos textos existents. A aquest darrer s’hi ha
adherit la major part dels Estats del món.


6. La protecció humanitària dels estrangers.

L’Estat podrà exercir algunes competències per ajudar a persones en que la seva vida o
llibertat es troben amenaçades.. Destaquen quatre possibles accions:

1. L’asil territorial: entenem per dret d’asil la protecció que un Estat ofereix a persones
que no són nacionals seus i la vida dels quals o la llibertat estiguin en perill per actes,
amenaces o persecucions de les Autoritats d’un altre Estat o inclús per persones o multituds
que hagin escapat al control d’aquestes Autoritats. L’Assemblea General va aprovar la
Declaració 2312 (XXII), que declara:
• •• • L’asil és un dret de l’Estat derivat de la seva sobirania.
• •• • Poden beneficiar-se d’ell les persones perseguides (art. 14 Declaració de Drets Humans).
• •• • L’asil ha de ser respectat per tots els altres Estats.
• •• • La situació de les persones que es beneficien de l’asil interessa a tota la Comunitat
Internacional.
• •• • Queden exclosos de l’asil els que hagin comés delictes contra la pau, crims de guerra o
delictes contra la Humanitat.
• •• • La qualificació de les causes de l’asil corresponen a l’Estat territorial.
• •• • Les persones compreses entre les citades en l’article 14 de la Declaració Universal de
Drets Humans i les que lluitin contra el colonialisme tenen dret a que no se’ls hi negui
l’entrada en el territori dels Estats i a no ser expulsades o retornades a qualsevol altre Estat
en que puguin ser objecte de persecució.
• •• • S’admeten com excepcions a l’admissió i a la permanència en el territori raons
fonamentals de seguretat nacional o de salvaguarda de la població de l’Estat.
• •• • En el cas de les excepcions de la regla d’Asil, es procurarà un Asil provisional per
permetre a la persona traslladar-se a un altre Estat.
• •• • L’Estat asilant no permetrà que els asilats es dediquin a activitats contràries als propòsits i
principis de les Nacions Unides.

2. El dret d’asil diplomàtic: és una institució típica dels països llatins, tant és així que, per
sobre de tot, s’ha de destacar la Convenció de Caracas de 1954 sobre Asil Diplomàtic.
La Convenció de Caracas recull, en part, les experiències de la guerra civil espanyola, i
designa com a llocs per acollir als asilats:
• Les Legacions, enteses com “tota seu de missió diplomàtica ordinària, la residència dels
Caps de Missió, i els locals habilitats per ells com habitació dels asilats, quan el nombre
d’aquests excedeixi a la capacitat normal dels edificis.”
• Els vaixells de guerra i les aeronaus militars: “si estiguessin provisionalment en les
drassanes, arsenals o tallers per a la seva reparació no poden constituir recinte d’asil”.
• Els campaments militars.

La qualificació del requisit de la urgència.
En el Cas del Dret d’Asil, el T.I.J. va interpretar restrictivament el requisit de la urgència. La
Convenció de Caracas considera que es requereix la urgència perquè es pugui atorgar l’asil:
“S’entén per casos d’urgència, entre altres, aquells en que l’individu sigui perseguit per
persones o multituds que hagin escapat al control de les Autoritats, o per les Autoritats
mateixes, així com quan es trobi en perill de ser privat de la seva vida o de la seva llibertat
per raons de persecució política o no pugui, sense risc, posar-se d’una altra manera en
seguretat”.

La terminació de l’asil diplomàtic.
La Convenció de Caracas reglamenta el terme final de l’asil:
a. Es parteix del supòsit fonamental de que l’asil diplomàtic es concedeix pel temps
estrictament indispensable perquè l’asilat surti del país amb les seguretat atorgades pel
Govern de l’Estat territorial.
b. Es considera una prerrogativa de l’Estat territorial el demanar el fi de l’asil. També pot
demanar la terminació de l’asil l’Estat asilant. Mentre que per l’Estat asilant és una facultat,
per a l’Estat territorial és una obligació concedir-la.
c. Facultat de l’Estat asilant de demanar les garanties per escrit i examinar i jutjar les
condicions de perill que pot oferir la sortida de l’asilat. Es configura també com un dret
territorial la possibilitat d’assenyalar la ruta d’evacuació, sempre i quant no impliqui fixar el
país de destí.
d. “No és imputable a l’Estat asilant la prolongació de l’asil per la necessitat d’obtenir les
informacions indispensables per jutjar la procedència del mateix, o per circumstàncies de fet
que posin en perill la seguretat de l’asilat durant el trajecte a un país estranger”.

TEMA 25. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS A L’ÀMBIT
REGIONAL.

1. Els Sistemes regionals.
El Dret Internacional dels Drets Humans, és un dels sectors del Dret Internacional en el que
el fenomen del regionalisme té una presencia més acusada. Els sistemes regionals sorgeixen
en connexió amb una Organització regional, i operen entre un conjunt d’Estats que
pertanyen a una mateixa àrea geogràfica.

Els sistemes regionals són plenament autònoms dels sistemes universals, respecte dels quals
no s’estableix cap regla de subordinació ni de primacia. Per contra, en el cas de que una
presumpta violació dels DD.HH. fos comesa per un Estat sotmès tant a un sistema de control
universal com a un regional, la protecció internacional podrà realitzar-se a través de
qualsevol d’aquests sistemes, a no ser que el mateix assumpte ja hagi estat sotmès a un
mecanisme de control amb anterioritat.

Pel que fa a la protecció dels col·lectius, trobem diferents instruments de protecció: dels
refugiats, de les dones i dels menors.

a. ÒRGANS COMPETENTS: diferenciem dos tipus d’òrgans:
• Òrgans creats en virtut de la Carta:
1. Assemblea General: coneix de qualsevol qüestió dins dels límits de la Carta i promou
estudis i recomanacions a fi de fomentar la cooperació internacional en el respecte dels drets
i llibertats fonamentals.
2. Consell de seguretat i secretari general: s’ocupa de la problemàtica dels drets
humans en el marc de l’expansió progressiva de la seva competència.
3. Tribunal Internacional de Justícia: es pronunciar-se sobre normes relatives a la
protecció dels drets humans.

La Comissió de Drets Humans va actuar fins el 2006 com el principal òrgan especialitzat de
les Nacions Unides en matèria de drets humans.
El Programa de Drets Humans de les Nacions Unides ha comportat una sèrie de canvis en el
Consell de Seguretat, per quant actualment és l’òrgan encarregat del manteniment de la pau
i de la creació de tribunals penals internacionals.

4. Alt Comissionat de les N.U. pels Drets Humans: promoció i protecció dels drets
humans, coordina les activitats integrades en el Programa, etc. No obstant, no gaudeix
d’autonomia plena, ja que depèn del Secretari General.
5. Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans: té seu a Ginebra. S’encarrega de
donar suport administratiu i tècnic als diferents òrgans creats per l’Organització en el marc
del Programa de DD.HH.
6. Consell de Drets Humans: creat el 2005, és un òrgan de composició
intergovernamental basat en els principis d’universalitat, imparcialitat, objectivitat i no
selectivitat. Funcions:
Promoure l’educació, assistència tècnica i foment de la capacitat dels DD.HH.
Fòrum de diàleg de qüestions a tots els drets humans.
Formular recomanacions a l’Assemblea General.
Examen periòdic: compliment dels Estats de les obligacions i compromisos en matèria de
drets humans.
Contribuir a preveure les violacions de DD.HH. mitjançant la cooperació.
Elaborar un informe anual sobre drets humans.

• Òrgans convencionals: són creats mitjançant un tractat autònom, tot i que són finançats
per l’O.N.U. Estan integrats per experts a títol individual, són òrgans permanents, i
s’encarreguen de controlar i supervisar que els Estats part compleixin les obligacions
convencionals.

b. ELS PROCEDIMENTS DE CONTROL. L’ACTIVITAT PROTECTORA:
• •• • Mecanismes convencionals:
A. Pacte de Drets Civils i Polítics:
1. Sistema d’informes periòdics: obligació genèrica dels Estats de presentar informes
sobre les disposicions adoptades i sobre el progrés realitzat en matèria dels drets reconeguts
en el Pacte.
2. Denúncia presentada per un Estat part contra un altre Estat part: només podrà
iniciar un procediment d’aquest tipus quan els Estats part hagin formulat la declaració
facultativa d’acceptació de la competència del Comitè.
3. Comunicacions individuals: major grau de protecció al particular qualsevol individu
podrà denunciar davant del Comitè una presumpta violació dels drets humans del Pacte, amb
l’única limitació de que ha de presentar-la la víctima de la violació o un representant.

B. Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
• •• • Mecanismes extraconvencionals: basats en els poders generals que la Carta de les
N.U. atribueix a l’Organització en matèria de drets humans:
1. El procediment 1503: es caracteritza per la seva confidencialitat respecte de les
comunicacions presentades, així com dels debats i les decisions. La Comissió podrà adoptar
diverses mesures.
2. Procediments públics especials: es caracteritzen essencialment per ser públics i per
poder establir-se i desenvolupar-se sense necessitat del consentiment de l’Estat interessat.
3. Tribunals penals internacionals: sorgeixen per respondre a greus situacions de
trencament de la pau i la seguretat internacional, i tenen com a objecte garantir el respecte
de les normes de Dret Internacional Humanitari i d’altres instruments internacionals que
tipifiquin crims contra la humanitat.

2. El Sistema del Conveni de Roma de 1950.

La protecció dels drets humans en l’àmbit europeu.
El major grau de desenvolupament i perfeccionament es produeix en el marc dels
mecanismes establerts en el nucli del Consell d’Europa i en l’àmbit de la Unió Europea.
a. La protecció dels drets humans en el Consell d’Europea: l’Estatut del Consell
d’Europa proclama que “cada un dels Membres del Consell d’Europa reconeix el principi de
l’imperi del Dret” per la qual cosa qualsevol persona sota la seva jurisdicció ha de gaudir dels
DD.HH. i les llibertats fonamentals.
b. El mecanisme de protecció del Conveni Europeu de Drets Humans: òrgans i
procediments:
1. Potenciació del model judicial: totes les funcions d’instrucció i enjudiciament li
corresponen al nou Tribunal Europeu de Drets Humans. La competència jurisdiccional del nou
tribunal és automàtica. Es reconeix al particular legitimació activa per presentar una
demanda davant el Tribunal, que es configura com a únic òrgan de control del sistema.
2. El Tribunal Europeu de Drets Humans. **
3. Les denuncies individuals: s’inicien sempre a instancia de part, podent presentar la
demanda qualsevol persona física, ONG o grups de particulars que es consideri víctima d’una
violació o d’un dret reconegut en el Conveni o en un dels seus Protocols addicionals i que
sigui imputable a un Estat part. El T.E.D.H. pot dictar sentencies condemnatòries de l’Estat i
sentencies en les que es reconeix al particular el dret a una reparació equitativa.
c. El mecanisme de protecció de la Carta Social Europea: òrgans i procediments. La
Carta Social Europea es limita a l’estudi d’informes governamentals. Aquests informes han de
ser presentats cada dos anys pels Estats part, amb indicació de les mesures adoptades en
els seus respectius ordenaments interns per donar compliment a les obligacions derivades de
la Carta.

L’Acta Única Europea 1986 en el seu preàmbul fa referència a la protecció dels drets humans
com a base ideològica del sistema d’integració. No obstant, ha sigut el Tractat de la Unió
Europea de 1992 l’instrument que constitucionalitza el respecte dels drets humans.

Tribunal Europeu del Drets Humans. **
El Tribunal Europeu de Drets Humans, va ser creat pel Conveni Europeu de Drets Humans de
1950 amb l’objectiu de jutjar, de forma exclusiva i automàtica, les presumptes violacions
dels drets humans protegits pel Conveni o pels seus Protocols addicionals.

La composició, competències i regles del funcionament del T.E.D.H. estan regulades en el
Conveni Europeu de Drets Humans i en el seu Reglament de Procediment. El Tribunal té seu
a Estrasburg, i en el desenvolupament de les seves funcions és auxiliat pel Consell d’Europa,
que assumeix la finançament de tots les despeses derivades de les seves actuacions.
El T.E.D.H. està integrat tant per jutges com per Estats part en el Conveni. Els jutges són
escollits per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa per un període de 6 anys. Els
jutges exerceixen les seves funcions a títol individual, a temps complet i de forma exclusiva,
garantint la independència i imparcialitat en totes les seves actuacions.

El T.E.D.H. pot exercir la seva jurisdicció tant en via contenciosa com en via consultiva. El
procés s’inicia sempre a instancia de part, i només pot anar dirigit contra un Estat part. La
demanda pot ser introduïda per un Estat (denúncies interestatals) o per una persona física,
organització no governamental o grup de particulars que es consideri víctima de la violació
d’algun dels drets protegits (denuncies individuals
El caràcter obligatori de la sentencia exigeix de l’Estat condemnat que adopti totes les
mesures necessàries en el seu ordenament intern per donar compliment a la sentència i per
procedir a la restitució del dret violat. No obstant, el Conveni contempla igualment el sistema
de la reparació equitativa.

3. La rellevància de les sentències del TEDH en el dret espanyol.
El T.E.D.H. pot obligar als Estats a repetir procediments, canviar la legislació, indemnitzar,
així com, tal i com preveu el Protocol 14, la possibilitat d’alliberar presos.

A Espanya funciona un sistema d’execució imperfecte, doncs no existeix una Llei d’Execució
ja que el Tribunal Constitucional s’oposa a donar carta blanca al T.E.D.H.

La Carta Europea de Drets Humans recull tots els drets civils i polítics, així com alguns de
socials, i s’aplica des de fa anys al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.

Es calcula, aproximadament, que el T.E.D.H. ha dictat unes 50 sentències en les quals era
part l’Estat Espanyol, 2/3 de les quals eren condemnatòries.







TEMA 26. LES RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS.

1. La institucionalització del sistema econòmic internacional.
Les relacions comercials constitueixen, juntament amb les relacions monetàries i la
cooperació al desenvolupament, el món de les RELACIONS ECONOMIQUES INTERNACIONALS
que estan regulades jurídicament segons el Dret Internacional Econòmic.
En aquest tema ens ocuparà estudiar les regles jurídiques destinades a disciplinar les
relacions comercials internacionals.
Es tracta del component mes important de les relacions econòmiques internacionals i forma
part del sector més complex del Dret Internacional Econòmic.
Les regles jurídiques estan estretament vinculades a la cooperació al desenvolupament i a les
relacions monetàries.
En aquest capítol analitzarem les normes jurídiques que disciplinen el comerç internacional.
Son molt heterogènies en funció del seu origen,naturalesa o contingut. Podem trobar des de
disposicions purament juridico-internacionals, passant per disposicions de dret intern que
incideixen en les relacions comercials internacionals i fins hi tot moltes normes que encara
que tenen un origen juridico-internacional el seu objecte de regulació recau sobre aspectes
privats de les transaccions comercials internacionals.
La importància de les disposicions de dret intern son sorprenentment importants u rellevants
en el marc que tractem per la seva quantitat i qualitat i per el pes dels agents econòmics
privats (sobretot multinacionals).

Al Dret Internacional Públic li correspon analitzar normes de naturalesa juridico-política que
regulen les actuacions dels Estrats i de les organitzacions internacionals en el comerç
internacional. Aquest es un camp molt complex i heterogeni, hi ha una quantitat
elevadíssima de reglamentació multilateral amb les que els estats venen establint el marc
generals de relacions comercials desprès de la 2G.M i que avui dia s’expressa en la OMC
(Org. Mundial del Comerç). Amés, per acabar de adobar, em de sumar el fet de que en els
darrers anys hagin sorgit organitzacions internacionals, universals i regionals amb
competències amb la matèria comercial.

Tot aquest teixit de reglamentacions i de orígens de les mateixes compon el sistema jurídic
ja anomenat OMC.

MARC GENERAL DE LA REGULACIÓ DE LES RELACIONS COMERCIALS.
L'origen d'aquest conjunt de normes comercials multilaterals es torba als anys posteriors a la
2GM amb els acords duts a terme a Bretton Woods al 44. En aquests acords es fixen les
relacions econòmiques internacionals i s’hi creen organitzacions internacionals com el Fons
Monetari Internacional i el Banc internacional de reconstrucció i desenvolupament. La creació
d'una organització similar en l'àmbit del comerç internacional va quedar aplaçada fins a la
Conferencia de La Habana al 48. En aquesta conferència s'adopta la Carta de La Habana, un
extens i ambiciós text on es preveia amés la creació de la OIC (Org. Internacional del
Comerç), però el Congres dels Estats Units no la va autoritzar per ratificar. No entra en vigor
la Carta de La Habana i es paralitza la creació de la OIC.
Es produeix un buit jurídic en les relacions internacionals comercials que s'intenta pal·liar
parcialment amb la modificació i completament de la Carta de La Habana, que un cop
modificada rebrà el nom de Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT). Aquest
acord l'adopten 23 estats i entra en vigor provisionalment l'1 de Gener del 48, en l'espera de
una ratificació de la Carta de La Habana que mai ha arribat. D'aquesta manera el GATT es
convertirà amb l'únic instrument jurídic multilateral de regulació de les transaccions
comercials internacionals.
El GATT li falta disposicions institucionals al estar prevista la OIC, tot i que les exigències
funcionals van provocar el naixement d'un apartat orgànic al voltant de la Secretaria del
GATT amb seu a Ginebra, que durant molts anys s'ha encarregat de gestionar la aplicació de
les disposicions del Acord.
El GATT amb aquestes bases de provisionalitat i amb un element orgànic nascut des de lluny
de les construccions formals ha operat fins al naixement de la OMC. La OMC suposa, mes
que una successió a la GATT un metamorfosis.

El GATT tindrà com objectiu principal la no discriminació, la transparència, la supressió
d'obstacles i un comerç no falsejat entorn a les relacions internacionals de comerç. Aquest
objectiu es fruit de la filosofia anglosaxona lliberal que els EUA i el Regne Unit li varen donar.
Aquest principis i normes que apareixen com a l’objectiu del GATT s'han anat completant
amb els acords i negociacions successius a nivell internacional de reduccions aranzelàries,
així com l’adopció de acord complementaris al GATT.
Podem dir que encara que hi ha un cert nivell de precarietat en GATT, va funcionar prou bé i
en cert sentit va ser víctima del seu propi èxit. L'èxit posa de manifest la necessitat de
reforçar el sistema multilateral de normes reguladores del comerç internacional amb
l'objectiu de adaptar-lo a les necessitats actuals que giren en torn la mundialització del
comerç i la globalització de l'economia. Aquesta transformació es realitza a la Ronda Uruguai
i suposa les modificacions de la GATT i la creació de la OMC.

2. La reglamentació de les relacions monetàries internacionals.
La mundialització i la globalització de les relacions econòmiques internacionals, així com les
transformacions del sistema jurídic de les GATT en u ordenament jurídic unificat a arrel de la
creació de la OMC, ha provocat un replantejament del problema de la solució de
controvèrsies. Des de la OMC s'ha establert un sistema integrat per solucionar els litigis que
es pugin plantejar al voltant de les normes de la OMC. Aquest sistema integrat es regula em
l'enteniment relatiu a les normes i procediments per els que es regeix la solució de
controvèrsies. L’aplicació del nou sistema compte amb dos elements:
• La interpretació de les nomes d'aquest ordenament jurídic es farà en funció del apartat 2
de l'art.3 del Enteniment.
• El segon element es la creació d'òrgans específics en aquesta matèria. (aquets òrgans son
òrgan de solució de diferencies, el consell general de l'OMC, Òrgan permanent
d’apel·lació...).

3. El sistema comercial internacional actual.
Les restriccions capaces d'impedir o dificultar les transaccions internacional de mercaderies i
de serveis son molt nombroses i variades, cosa que fa que resulti quasi impossible elaborar
una classificació amb pretensions de exhaustivitat.

Primer veurem una classificació dels obstacles al comerç internacional de mercaderies i
després diferenciarem las particularitats que representen aquests obstacles quan s'apliquen
en les transaccions internacionals de serveis.

Els obstacles de lliure circulació interestatal de mercaderies poden tenir el seu origen en
mesures estatals o en actes de caràcter privat. Les restriccions de naturalesa privada tenen
el seu origen en els comportaments de les empreses dels agents econòmics privats
(persones físiques o jurídiques) o dels poder públics quan s’actuï iure gestionis. A aquesta
darrera categoria s'inclouen les pràctiques restrictives de la competència com l'abús de
posició dominant, acords anticompetitius o la concentració empresarial.

A diferència dels anteriors obstacles, existeixen d'altres de caràcter públic que tenen el seu
origen en la actuació de les autoritats estatals en l'exercici de les seves competències iure
imperi. Dins d'aquesta categoria cal establir la següent subdivisió:

a. Obstacles aranzelaris: Les duanes com expressió econòmica de la frontera estatal
tenen com a funció el control del moviment de mercaderies que entren i surten del territori
estatal. Aquest control permet al Estats tenir un control sobre els fluxos d’importació i
exportació de mercaderies al seu territori mitjançant instrument de protecció comercial
anomenats generalment obstacles aranzelaris.
Aquests obstacles aranzelaris han sigut els mecanismes de protecció clàssics utilitzats per els
estats. Els drets de duana són un impost indirecte destinat a proporcionar ingressos fiscals
als estats, tot i que amb l'evolució de la societat i del concepte actualment els aranzels fan
una funció mes encaminada a la protecció de la producció estatal davant la competència de
les mercaderies importades.

Existeixen, a més dels drets de duana, altres càrregues que son variables en quant a la seva
quantia, denominació i tècnica de recaptació. Es tracta d'unes càrregues situades dins dels
obstacles aranzelaris que a diferencia dels drets de duana no apareixen consignats en
l'aranzel exterior dels estats. (Si ho trobeu difícil d'entendre aneu a la pag. 740).

b. Obstacles no aranzelaris: Es una categoria residual en la que te cabuda tots els
obstacles de naturalesa diferenciada als drets de duana. La única definició dels obstacles no
aranzelaris pot ser de caràcter negatiu: és obstacle no aranzelari tota mesura pública
diferent del dret de duana, generador d'una distorsió en els intercanvis internacionals.

Aquest tipus d'obstacles han anat augmentant en varietat i quantitat paral·lelament a la
pèrdua de capacitat proteccionista dels Estats. Per tant, avui dia, els estats exerceixen el
proteccionisme mundial bàsicament mitjançant obstacle no aranzelaris. Els obstacles
aranzelaris son difícils d'identificar i es molt difícil quantificar amb exactitud l'impacte negatiu
que exerceixen sobre les importacions. Els obstacles aranzelaris més importants són:

1. Restriccions quantitatives: Constitueixen una limitació en la quantitat de productes que
poden ser importats en el territori estatal.
Es habitual que aquestes restriccions es combinin amb llicències d'importació, les quals s'han
de sol·licitar als productors dels països per tal de que puguin exportar a territori estatal.
2. Obstacles tècnics: Són les restriccions al comerç internacional resultants de les
divergències entre les reglamentacions estatals en relació la comercialització i la producció
de les mercaderies. Aquestes normes s’adopten per protegir els interessos socials
fonamentals com la salut pública, la vida dels animals i vegetals, la seguretat dels
consumidors o el medi ambient. El criteris dels estats per adoptar aquests regles normalment
van molt lligats als hàbits de producció estatal, si els altre sestats estableixen criteris
diferents, serà necessari que els agents econòmics adaptin la seva producció per exportar al
esmentat que posseeix una diferència en criteris. Aquesta adaptació comporta un augment
del cost del seu producte i l’avantatge competitiva per les mercaderies del territori estatal a
on es pretén introduir el producte adaptat.
3. Mesures de defensa comercial: Les adopten els Etats per defensar-se contra importacions
deslleials o bé de importacions il·lícites.
Una mesura que destaca es la Clàusula de Salvaguarda, destinada a limitar o prohibir las
importacions en supòsits freus de desorganització de mercats ocasionat per un gran augment
de les importacions. Un estat acorda amb un altre estat, l'importador, una reducció de les
exportacions i la quantia màxima d'aquetes. Les mesures de defensa comercial contra
importacions deslleials comprèn:
• •• • Mesures destinades a pal·liar el perjudici greu sofert per els productors nacionals en
mercats d'altres països que sorgeixen com a resultat de les restriccions comercials de tercers
estats. L es mesures mes conegudes d'aquest tipus són els obstacles comercials i la Secció
301 de la llei de comerç dels Estats Units. (la primera permet conèixer les restriccions
comercials de tercers estats i la segons permet emprendrà mesures unilaterals de retorsió
comercial contra països tercers autors de restriccions comercials.
• •• • Les mesures encaminades a la eliminació d'un perjudici greu que afecta als productors
estatals en el mercat intern com a conseqüència de pràctiques deslleials de exportacions de
tercers països. Aquestes mesures son les anomenades antidúmping, destinades a
neutralitzar practiques de dumping. Es considera el dumping quan una mercaderia s'exporta
a un país tercer a un preu inferior al seu valor normal en el mercat intern del país productor.
(pag. 742). Els drets compensatoris constitueixen carregues pecuniàries imposades per els
estats a mercaderies que es beneficien de subvencions en el país d'origen.
• •• • Les empreses comercials del Estat: Generen obstacles no aranzelaris quan descriminen
les importacions i donen preferència als productes estatals en les activitats de
comercialització que realitzen. Dins de la categoria de empreses comercials de l'estat em de
destacar els monopolis nacionals de caràcter comercial, que suposen una situació en la que
les autoritats nacionals estan en condicions de controlar o dirigir els intercanvis entre Estats
o bé influir sensiblement en aquests intercanvis.
• •• • El tributs interns discriminatoris: Son càrregues pecuniàries de naturalesa fiscal que
graven a les mercaderies importades en una major mesura que als productes nacionals
similars. Altres tipus de tributs son el IVA i els altres impostos indirectes, ja que la
configuració nacional de aquests impostos requereix l'anomenat ajust fiscal de frontera, es a
dir, el desgravament de les mercaderies exportades i el gravament de les importades.
• •• • Formalitats duaneres: Operacions de naturalesa duanera que poden sotmetre’s a las
mercaderies en el moment de la seva importació. Es tracta de requisits i de actuacions
exigides o permeses per els Estats en la seva reglamentació duanera per la aplicació dels
drets de duana o per permetre que la mercaderia importada pugui sotmetre’s a algun dels
denominats règims duaners econòmics. Això possibilita el retràs amb el pagament del drets
de duana o la realització de transformacions de diversos tipus sense pagar aquests drets.
• •• • Els pagaments corrents: Transferències monetàries internacionals vinculades a operacions
comercials subjacents.

A més d'aquests obstacles no aranzelaris mencionats existeixen altres que cada cop son mes
importants:
• Restriccions comercials provocades per la propietat intel·lectual.
• Evitar el comerç de mercaderies falsificades.

L’ ARTICULACIÓ DE LES DISPOSICIONS MATERIALS DEL SISTEMA JURÍDIC DE LA OMC.
El sistema jurídic de la OMC te com a objectiu basic instaurar un règim de comerç
internacional de caràcter multilateral lliure de obstacles i de discriminació i de que derivin
alguns avantatges per a tots els Estats. L’articulació actual del sistema jurídic de la OMC esta
molt vinculada amb la tipologia de obstacles al comerç de mercaderies i serveis. Les normes
jurídiques del sistema de la OMC estan dirigides a fer front als efectes negatius dels
obstacles ja estudiats de forma proteccionista.
La evolució de la GATT fins arribar a la OMC es l’expressió de la necessitat de adequació de
les regles jurídiques internacionals a la pròpia evolució del instruments proteccionistes fets
servir per els estats.
Des de aquestes premisses estudiarem la reglamentació en funció de dos perspectives, la
perspectiva formal i des de la perspectiva d'enfocar els principis, tècniques i excepcions:

a. Estructura Formal: Un cop acabada la ronda de Uruguai, els sistema jurídic de la OMC
queda estructurat de la seguen manera:
1. La norma Bàsica és l'Acord de Marrakech en la que s'estableix la OMC. Aquesta cord conté
les disposicions institucionals referents al funcionament de la OMC. En els annexes de l'Acord
figuren altres normes substantives.
2. L'Annex 1 de l'Acord de Marrakech: Conté el nucli basic de la reglamentació substantiva
del comerç internacional. Aquest annex es divideix en tres subnexes, que són normes
relatives al comerç de mercaderies, el comerç de serveis i aspectes dels drets de propietat
intel·lectual relacionats amb el comerç.
La norma bàsica general que disciplina el comerç de mercaderies es l'Acord General sobre
Aranzels Duaners i Comerç del 94. Serà el GATT renovat, que mantindrà la fórmula de
l'anterior GATT.

El GATT dura un determinat temps com ja hem comentat, però te unes millores, i aquí en
tenim una reflectida).
Els Acords que reuneix el Annex 1, són molt variats (pag.746), i sobretot estenen la
reglamentació al comerç de mercaderies però també a les transaccions internacionals de
serveis i als aspectes comercials dels drets de propietat intel·lectual.

3. L'Annex 4 de L'Acord de Marrakech: Conte quatre acords comercials plurilaterals referents
al comerç d'aeronaus civils, a la contractació publica, als productes làctics i la carn de boví. A
diferencia dels acord multilaterals els estats membres de la OMC no esdevenen ipso facto
parts membres en aquests tractats sinó que han de expressar mitjançant manifest el
consentiment específic per a la seva conclusió.
4. L'Annex 2 y l'annex 3 de l'Acord de Marrakech: Contenen les disposicions destinades a
garantir el compliment de les normes del sistema jurídic de la OMC. L'Annex 2 recull
l'Enteniment relatiu a les normes i als procediments per els que es regeix la solució de
diferencies i l'Annex 3 estableix en denominat Mecanisme de Examen de les Politiques
Comercials.

b. Principis, tècniques i excepcions: A la GATT del 1994 i en els altres acords comercials
multilaterals que conformen el sistema jurídic de la OMC s'hi recullen uns principis jurídics
bàsics, destinats a eliminar o reduir l’impacta dels obstacles al comerç internacional de
mercaderies i serveis. Aquests principis son els següents:
1. Protecció duanera exclusiva: Suposa que els Estats membres de la OMC únicament poden
utilitzar els drets de duana per protegir la seva producció, esta prohibit l’ utilització de
qualsevol obstacle aranzelari. Aquest principi, que s'estableix perquè els drets de duana son
la restricció comercial mes transparent, es dedueix sensu contrari del apartat 1 del article XI
del GATT de 1994., segons el qual cap part contractant imposarà ni mantindrà prohibicions ni
restriccions a la importació d'un producte del territori d'un altre part contractant.

Aquests drets de duana son l’únic obstacle per la GATT, la qual disposa d'un mecanisme per
reduir-los progressivament. Se celebren negocis multilaterals en aquest sentit i es veuen
reflexes en les diferents rondes dutes a terme. En funció de quin tema es tracta en aquestes
rondes i de quin sector afecten, les negociacions son molt me duradores i dures. En matèria
de serveis desprès de l'impuls rebut a través de la Conferencia de Singapur, s'han
desenvolupat les següents negociacions en mataria de serveis:
• •• • Negociacions relatives al moviment de persones físiques.
• •• • Negociacions sobre telecomunicacions bàsiques.
• •• • Negociacions en matèria de serveis financers.
• •• • Negociacions sobre transport marítim.

2. No discriminació: Entre productors i serveis nacionals i els proveïdors de països tercers.
Aquest principi adopta en els sistema jurídic de la OMC dos variants:
2.1.- Clàusula de la nació mas afavorida: Previst a l'art. 1 del GATT de 1994, qualsevol
avantatja, favor, privilegi o immunitat concedida per una part contractant a un producte
originari d'un altre país o destinat a ell, serà concedit immediata i incondicionalment a tot
producte similar originari dels territoris de totes les altres parts contractants o a ells destinat.
2.2.- Principi de tracte Nacional: Pretén assegurar unes condicions de competència
idèntiques en el mercat d'un estat de totes les mercaderies i serveis amb independència del
seu origen. El principi del tracte nacional s'estableix al art. III del GATT del 1994, que diu
que les mercaderies importades no poden sotmetre’s a un tractament menys favorable que
el aplicat als productes similars d'origen nacional. Un estat no podrà adoptar mesures
legislatives, reglamentaries o administratives de caràcter proteccionista, que alteren les
competències en el seu mercat interior amb l'objecte de afavorir la producció nacional.

3. “Least trade-distoting regulation principle”: Pretén que els Estats utilitzin les seves
competències sobiranes en matèria econòmica de forma que afectin lo mínim al comerç
internacional. Aquest principi no es recull al GATT però si al GATS (art VI) i a l'Acord sobre
Obstacles Tècnics del comerç. Els Estats han de utilitzar les seves competències derivades de
la sobirania que posseeixen de manera que en matèria econòmica afectin lo mínim possible
al comerç internacional.
4. Transparència: La obligació de transparència en relació amb les normes internes referents
ala producció i comercialització de mercaderies i de serveis. La obligació de transparència
s'ha estès als diversos àmbits del sistema jurídic de la OMC.

TEMA 27. LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL PER AL DESENVOLUPAMENT.

1. L'acció del sistema de les NNUU en favor del desenvolupament
En aquest tema s’estudia la regulació de les relacions econòmiques internacionals dins del
dret internacional públic. D’una forma o altra és inqüestionable que els problemes
econòmics situats en els seus respectius contextos sempre han exercit una influència en
l’ordre jurídic internacional. Gran part del dret consular, bona part del dret diplomàtic i del
règim dels tractats quedaria mal ambientada d’ometre els suposats econòmics, de la mateixa
forma internacional de construir en cada època del sistema econòmic.

Després de la II GM , es van establir les bases que deurien regir l’economia mundial. Això
troba la seva expressió a la Conferència Econòmica i financera de les UN celebrades en
Breton Woods en 1944 amb la creació del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i
en l’adopció posterior en 1947 de les GATT, així com en la pròpia carta de l’organització de
les Nacions Unides que un dels seus propòsits es refereix a la solució de problemes
internacionals amb caràcter econòmic.

Pel que faria a l’organització multilateral de l’economia:
• BIRD: te per finalitat la reconstrucció i el desenvolupament dels estats membres
mitjançant el foment d’inversions de capital amb fins productius.(ho compleix atorgant
préstecs aprovats prèviament pel BM).
• FMI: estableix les normes del sistema monetari.
• GATT: complementa el quadre de cooperació econòmica i financera establint els mètodes
per la liberalització del comerç internacional.

Els problemes econòmics de caràcter internacional troben avui dia en l’acció de les UN, des
de la formulació de principis i normes que deuen regir les relacions econòmiques
internacionals, a la elaboració de programes a mitjà i llarg termini per la solució o prevenció
dels problemes econòmics internacionals que les mateixes originen.

El sistema de les UN en les esferes econòmiques i socials.
a. Solució de problemes internacionals de caràcter econòmic: art 1 paràgraf 3 Carta
estableix els propòsits de les NU: “realitzar la cooperació internacional en la solució de
problemes internacionals de caràcter econòmic i social.
La coordinació de les activitats amb les UN es duu a terme a través d’un acord de vinculació
concertat entre l’organisme especialitzat i el consell econòmic i social i aprovat per
l’assemblea General.

b. Es preveu el subdesenvolupament com un problema internacional. Les tasques
principals de les NU seran:
• •• • Absència de planificació prèvia del sistema.
• •• • Identificació, a nivell internacional, dels problemes i les causes de subdesenvolupament.
• •• • La institucionalització de la cooperació internacional al desenvolupament mitjançant la
creació d’un complex entramat d’òrgans subsidiaris de les NU.
• •• • La finançament de la cooperació a traves del sistema de les NU es fa mitjançant
contribucions voluntàries dels estats membres.

2. La finançament del desenvolupament
La ideologia del desenvolupament consisteix en promoure el benestar dels pobles el
creixement econòmic i majors quotes de desenvolupament. Apareix doncs un nou valor
que és el del desenvolupament econòmic, i amb ell el dret Internacional del
desenvolupament.

En el preàmbul de la Carta de les UN expressa la voluntat política dels estats “d’utilitzar un
mecanisme internacional per promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles.
Aquest sistema radica en l’Assemblea General. Es una obligació per a tots els Estats
comprometre’s a prendre mesures per cooperar amb l’organització per la solució.

Estratègia internacional del desenvolupament:
L’assemblea general es va plantejar per primer cop la necessitat d’elaborar un pla global on
s’identifiquessin els problemes del subdesenvolupament i s’elaboressin les mesures
adequades per la seva superació.

*Els decennis de les Nacions Unides pel desenvolupament:
• Inicialment: desenvolupament igual a situació de retràs en la que es troben els països
subdesenvolupats i que per sortir-s’hi han d’augmentar el creixement econòmic amb l’ajuda
dels països desenvolupats.
• Amb posterioritat: s’obren altres concepcions. Es fa la Declaració sobre el progrés i el
desenvolupament social.
• Al 1990: no quantifica els objectius de creixement a assolir, ni tampoc preveu un sistema
específic d’avaluació de l’estratègia. Els elements prioritaris pel desenvolupament serien:
a. L’eradicació de la pobresa i la fam
b. Una nova orientació de mesures de promoció del desenvolupament: aquí a més del punt
a. també s’estableix la reducció substancial de la malnutrició i la mortalitat entre els nens, la
reducció considerable de la fam crònica, l’eliminació de les principals malalties relacionades
amb la malnutrició.

*L’establiment d’un nou ordre econòmic mundial:
La seva aplicació mundial s’ha mostrat inaplicable e l’actual conjuntura política i econòmica
internacional. El món està regit per un sistema que es va crear en una època en que la
majoria dels països en desenvolupament no tan sols existien com a estats independents i
que perpetua la desigualtat. L’actual ordre econòmic internacional està en contradicció
directa amb l’evolució de les relacions polítiques i econòmiques internacionals en el món
contemporani. El nou ordre econòmic mundial intenta restaurar el propi marc institucional
existent per poder recolzar millor els països en vies de desenvolupament.

*La formulació d’una estratègia internacional pel desenvolupament a l’inici del mil·lenni:
En aquesta nova fase els treballs de NU sobre el desenvolupament dels països
subdesenvolupats, es centren en dos grans àmbits:
a. La participació dels països subdesenvolupats e el comerç internacional com a mitjà per
promoure el desenvolupament.
b. Necessitat d’adoptar un enfocament integral i interrelacional dels diversos problemes que
conflueixen en la finançament del desenvolupament.

Nova dimensió del desenvolupament en dret internacional públic.
a. Desenvolupament i drets humans: el dret al desenvolupament: vinculació entre drets
humans I desenvolupament. El progrés I el desenvolupament hauran de regir-se per la
dignitat i el valor de la persona humana.

El desenvolupament és un procés global, econòmic, social, cultural i polític que tendeix al
millorament constant del benestar de tota la població i de tots els individus sobre la base de
la participació activa, lliure i significativa en el desenvolupament i en la distribució justa dels
beneficis que d’ell se’n deriven. El dret al desenvolupament es un dret humà inalienable en
virtut del qual tot ésser humà i tots els pobles estan facultats per participar.

b. Desenvolupament i medi ambient: el desenvolupament sostenible: alternativa a la
noció de desenvolupament identificat amb el creixement econòmic. El punt a partir del qual
un recurs no renovable s’esgota o un recurs renovable o un ecosistema perd la seva
capacitat de renovar-se o de complir les seves funcions principals en els processos biofísics.

Una gran funció la fan les conferències mundials convocades per la NU. Aquests conferències
estan marcant com a fil conductor la relació existent entre el desenvolupament, els drets
humans i el medi ambient.

4. Sistema de Preferències Generalitzades (S.P.G.).
El Sistema de Preferències Generalitzades és un instrument comercial clau de la política
comunitària d’ajuda al desenvolupament. El S.P.G. és un acord comercial autònom a través
del qual s’afavoreix les exportacions dels països en vies de desenvolupament cap als mercats
dels països industrialitzats. La seva versió comunitària data de 1971, i ha experimentat grans
modificacions en el curs del temps. Al llarg dels darrers anys s'han plantejat i negociat les
revisions potser més substantives des de la seva introducció.

El S.P.G. respon a una planificació decennal que s’executa en períodes de tres anys articulant
a través de l'aprovació de reglaments d'aplicació trianual. Les últimes línies directrius van ser
adoptades en una Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu i al Comitè
Econòmic i Social Europeu de 7 de juliol de 2004. La finalitat d'aquestes directrius és la de
garantir l'estabilitat i transparència del S.P.G. El nou S.P.G. inclou tres règims, un de general
i dos especials:
• Règim general: per a tots els països i territoris beneficiaris, sempre que el Banc Mundial
no els consideri països amb ingressos elevats i les seves exportacions no siguin prou
diversificades. Aquest règim general redueix els aranzels per a una sèrie de productes no
sensibles, especificats i delimitats. Per als sensibles, també definits amb precisió, practica
una reducció de 3,5 punts.
• Règim especial d'estímul del desenvolupament sostenible i el bon govern (S.P.G.
+): atorga, en certs supòsits, l’exempció completa del pagament d’aranzels per a tota una
sèrie de productes identificats.
• Règim per als països menys avançats E.B.A. (Everything but Arms): concedeix
exempció total d'aranzels a tots els productes, menys les armes, originaris dels països
classificats per les Nacions Unides com a països menys avançats.

Els beneficis que confereix el SPG han de ser sol licitats pels importadors en el moment del
despatx a lliure pràctica d'aquestes mercaderies, i que hauran d'anar acompanyades dels
corresponents certificats d'origen expedits per les autoritats competents del país
d'exportació.

El SPG ha mostrat la seva eficiència, ja que ha promogut les exportacions a la U.E. des de
països en desenvolupament i s'ha incrementat la taxa d'utilització dels tres règims inclosos
en el SPG.

5. El comerç de productes bàsics.
El Nou Ordre Econòmic Internacional, com a contingut específic, les mesures de promoció del
desenvolupament integrades, configuren un ampli panorama de reformes institucionals
reconeixent la necessitat de reformes bàsiques de les regles, els principis i les disposicions
institucionals que regeixen el funcionament dels mercats mundials de productes bàsics i dels
sistemes de comercialització i distribució així com de la distribució mundial de la indústria,
les operacions i activitats de les empreses transnacionals i les corrents comercials,
monetàries, financeres i tecnològiques internacionals.




TEMA 28: LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL PER LA PREVENCIÓ I ATENUACIÓ DE
LES CONSEQÜÈNCIES CATASTRÒFIQUES DELS CONFLICTES ARMATS.

1. El desarmament
El desarmament es presenta , així, com un ingredient de primera magnitud de la seguretat
col·lectiva . El Dret Internacional General de naturalesa consuetudinària , no imposa avui per
avui als Estats cap limitació entorn als seus armaments

La regulació convencional del desarmament afecta de manera directa i intensa als suprems
interessos de poder de les superpotències i d’aquí el seu enfocament essencialment polític
que es dóna a la qüestió i les dificultats existents per a arribar a acords completament
satisfactoris.

El èxits aconseguits de la Societat Internacional en matèria de desarmament nuclear
comencen amb la firma a Moscou , el dia 5 d’agost de 1963, per la Unió soviètica , Estats
Units i el Regne Unit, del Tractat de prohibició de proves amb armes nuclears en l’atmosfera,
en l’espai ultraterrestre, i sota l’aigua , concloent fora de l’àmbit de les Nacions Unides. En el
seu art. 1º, els estats parts es comprometen a prohibir, impedir i no realitzar explosions amb
armes nuclears ni qualsevol altra classe d’explosió nuclear en cap lloc situat sota la seva
jurisdicció i control.

Un altre èxit d’interès és el Tractat sobre no proliferació de les armes nuclears , que té com a
finalitat del tractat és la de mantenir el monopoli aconseguit per les potències nuclears,
tancant així les portes del “club nuclear” a tercer estats, garantit i controlat per l’Agència
Internacional d’Energia atòmica (AIEA).

Altres èxits convencionals en matèria de desarmament tenen una projecció especial en quant
desmilitarització totalment, o almenys desnuclearització de certes zones. En aquest ordre de
coses convé distingir dos grups d’acords: Els dirigits a espais o zones que no estan sota la
sobirania o jurisdicció de cap estat, i els que versen sobre territoris sota sobirania estatal..
En el ple de la Conferència del Comitè de Desarmament elaboren el tractat sobre la
prohibició d’emplaçament d’armes nuclears i altres de destrucció en massa en el fons dels
mars i oceans i en el seu subsòl. En el segon grup,existeix solament el Tractat per a la
proscripció de les armes nuclears en Amèrica llatina , i en el que són parts tots els estats de
la regió menys Argentina i Cuba, si bé Brasil i Xile, que han manifestat el consentiment en
obligar-se, no consideren que el tractat hagi entrat en vigor mentre no l’acceptin tots els
estats, prevalent-se del que disposa l’article 28 . Segons el tractat, els estats parts es
comprometen a prohibir en el seu territori no només l’assaig, fabricació i adquisició d’armes
nuclears, sinó, a més, la seva recepció , emmagatzematge o instal·lació , directa o
indirectament, per mandat de tercers o de qualsevol altre manera, s’institueix , a més, un
òrgan de control , que és la Organització per a la proscripció d’armes nuclears en l’Amèrica
Llatina (OPANAL).

2. El dret dels conflictes armats (1063-1080):
El dret dels conflictes armats es basa en grans distincions duals: Objectius militars i bens
civils, per una banda, i combatents i població civil, per una altra,que formen l’anomenat
Principi discriminació. Aquest principi es complementa amb un altre, no expressament
recollit, però reflectit en moltes disposicions convencionals, anomenat Principi de
proporcionalitat, en virtut del qual estan prohibides les accions militars els danys dels quals,
clarament excedeixin l’avantatge militar específica que pot obtenir-se, és a dir, que els danys
siguin innecessaris pels objectius militars establerts.

En sentit ampli el terme “objectiu” designa tant a les persones, com als bens o localitats que
poden ser objecte d’atac durant les hostilitats. Freqüentment es distingeix entre els objectius
militars i els objectius no militars. La noció d’objectiu militar està en funció de la protecció
que s’atorga a la població civil i als bens civils. No obstant, els Estats tenen la obligació de
respectar la distinció entre objectius militars i objectius no miliars , així com la de les
persones que formen part de les hostilitats i els membres de la població civil, continua essent
un principi fonamental del Dret Internacional en vigor”.

No tota forma de guerra està permesa ja existeixen uns mètodes de guerra que estan
prohibits:
a. La perfídia: Segons, “queda prohibit matar, ferir,o capturar a un adversari valent-se de
mitjans porfidiosos”. S’entén que constitueix perfídia “ els actes que apel·lant a la bona fe
d’un adversari amb intenció de traïcionar-la, donin a entendre a aquests que tenen dret a
protecció,o que està obligat a concedir-la.
b. L’ús indegut d’emblemes reconeguts o signes de nacionalitat: Està prohibit l’ús
indegut del signe distintiu de la Creu Roja, del emblema distintiu de les Nacions Unides, i el
abús deliberat d’altres emblemes ,signes i senyals protectores internacionalment reconeguts.
c. La negació de “cuartel”: d’una manera lapidària , prohibeixi “declarar que no es donarà
cuartel”.
d. Els atacs al enemic fora de combat: Respon al principi de que la violència només està
permesa en la mesura en que sigui indispensable per a debilitar militarment al enemic,
situar-lo fora de combat o mantenir-lo en poder de la part adversa.
e. Els atacs a ocupants d’aeronaus en perill: estan prohibits els atacs, durant el seu
descens,a aquells que es llancin en paracaigudes d’un aeronau en perill i , al arribar a Terra,
hauran de tenir l’oportunitat de rendir-se abans de ser atacats. (art.42). No estan cobertes
per la prohibició d’atacar als ocupants d’aeronaus en perill, establerta en l’art.42 del Protocol
I de 1977 , les tropes aerotransportades (art.42.3).

3. El dret humanitari bèl·lic.
El desenvolupament de les normes internacionals que regulen els conflictes armats, i en
especial el Dret Humanitari Bèl·lic , seria una tasca incomplerta si no fos acompanyada de
mecanismes d’aplicació que garanteixin mínimament la seva efectivitat. L’efectivitat de dites
normes es pretén aconseguir a través de diverses modalitats d’execució:
a. Normes internes d’aplicació: Correspon essencialment a les parts dels conflicte en
qüestió, les quals haurien d’adoptar sense retard les mesures necessàries per complir les
obligacions que els hi incumbeixi i haurien de comunicar-se les lleis i reglaments que adopten
per a garantir la seva aplicació.
b. Difusió de les normes de Dret Internacional Humanitari: Una modalitat específica
d’execució del Dret Internacional Humanitari és l’obligació de contribuir a la seva difusió que
assumeixen les parts contractants dels convenis internacionals incorporant-los als seus
programes d’instrucció militar i fomentant el seu estudi per la població civil.
c. Acció de la Creu Roja: realitza activitats humanitàries i li reconeixen un dret de
iniciativa a prestar la seva col·laboració desinteressada, amb el consentiment de les parts del
conflicte respectiu, que ha sigut la clau del seu dinamisme en aquest terreny. Durant els
conflictes armats actua com a centre internacional d’informació sobre els presoners de
guerra i , quan és necessari , sobre les persones civils i presta la seva assistència a les
víctimes de la guerra mitjançant l’enviament d’auxilis i altres activitats humanitàries.
d. Mecanismes internacionals de control: es va iniciar un sistema específic de control
de l’aplicació de les normes humanitàries en els conflictes armats, que consistia en la
designació de Potències Protectores. Les Potències Protectores són estats que no són parts
en un conflicte armat.

La violació de les normes internacionals que regulen els conflictes armats comporta
conseqüències jurídiques que afecten als estats i als individus:
1. Responsabilitat internacional individual i responsabilitat internacional estatal: La
responsabilitat dels individus coexisteix amb la responsabilitat del estat en el pla de les
relacions interestatals per la violació de les normes internacional que regeixen els conflictes
armats a través dels seus òrgans.
2. La repressió de les infraccions: s’aplica pels tribunals estatals d’acord amb el principi
de jurisdicció universal, segons el qual les persones acusades d’infraccions greus seran
jutjades pels tribunals del lloc en el que hagin sigut detingudes, encara que el crim s’hagi
comès en territori d’un altre estat, o seran entregades per al seu enjudiciament en un altre
estat que ho sol·liciti de conformitat amb el principi aut dedere aut iudicare. La repressió de
les infraccions del Dret Internacional Humanitari per les jurisdiccions estatals no impedeix la
actuació que, d’acord amb les seves respectives normes de funcionament, poden exercir els
tribunals penals internacionals ad hoc o generals.
3. La qüestió de les represàlies durant els conflictes armats: els Estats tenen el deure
d’abstenir-se d’actes de represàlia que impliquin l’ús de la força”. Així, estan prohibides les
represàlies contra els ferits, malalts, nàufrags, unitats i personal sanitari; contra la població
civil i les persones civils; contra els bens culturals i els llocs de culte; contra els bens
indispensables per a la supervivència de la població civil; contra el medi ambient natural, i
contra les obres i instal·lacions que continguin forces perilloses.