You are on page 1of 22

Dones artistes

Artistes sempre

El 30 de setembre de 1878, la pintora

Maria Bashkirtseff confessava al seu

diari:

"[...] He escrit a Colignon que desitjaria

d 'ésser home. Sé que podria arribar a

ésser important: amb faldilles, però,

cap on voleu que vagi? [...] Protesto

d'ésser dona perquè de dona només en

tinc la pell."
La figura de l’artista com a individu culte i de l’obra d’art com a expressió d’un
individu únic apareix en el renaixement (Alberti, Della Pittura, 1435). L’escola
moderna d’història de l’art, que comença a finals del s. XVIII, va identificar-se amb
aquesta visió de l’artista com a geni solitari i amb la potenciació de l’autoria, base
de la valoració econòmica de les obres de l’art occidental. En aquest procés s’ha
produït una tendència a catalogar l’art fet per dones com a d’inferior qualitat que el
fet per homes, i consegüentment a donar-li un menor valor econòmic.

Així, fins al segle XVIII les dones que volien ser artistes no podien dibuixar nus al
natural ni ser membres de les naixents i creixentment dominants acadèmies. Sovint
el seu origen artístic es forjava en els tallers dels pares o germans, i es dedicaven
als gèneres menors (retrat, natura morta).

Tanmateix, sabem actualment que va haver-hi nombroses dones artistes molt


conegudes en la seva època. El fet que de moltes d’aquestes artistes es conservin
escasses obres o cap, dóna idea de com és d’aleatòria l’atribució artística, sense
oblidar la deformació en el coneixement que suposa l’anàlisi d’obres realitzades en
tallers gremials des d’una perspectiva d’atribució individual: coacció de la llibertat
artística individual a favor de l’estil del cap del taller, manca de possibilitats
d’independitzar-se –artísticament i personalment- en el cas de dones artistes que
aprenien l’ofici dels seus familiars varons,..
Ende fou una il·lustradora de manuscrits del segle X.
Va treballar a la Península ibèrica i de la seva mà es
conserven algunes de les més belles il·lustracions de
Ende,
l'època medieval. Són il.lustracions del Beatus de
Girona, manuscrit que es conserva a la catedral
d'aquesta ciutat catalana.
l'anonimat
Malgrat que el nom d'Ende figura al final del manuscrit
i que no existeix cap dubte sobre el sexe d'Ende, en un
diccionari biogràfic d'ús molt freqüent a casa nostra,
podem llegir:

"Ende. Il·luminador del segle X, autor de les


excel·lents il·lustracions del còdex del Beatus
(comentaris a l'Apocalipsi i al llibre de Daniel, del beat
de Liebana) que es troba avui al museu de la seu de
Girona. El seu nom ens ha arribat com el del primer
artista conegut de Catalunya. La seva obra és d'una
notabilíssima qualitat pictòrica, amb un estil
d'influències asiàtiques, i una concepció expressiva
tota personal entre els treballs de factura hispànica" .

Com hem dit, per restituir a Ende el seu nom i sexe


només cal remetre's al propi manuscrit:

"El va escriure Senior, presbíter. L'abat Dominic


va manar fer aquest llibre. Ende (o En) pintora i
servidora de Déu; germà Emeteri i presbíter".
Artemisia Gentileschi
Artemisia Gentileschi (1593-1652/53),
pintora famosa en el segle XVII, ha
estat recuperada en els darrers anys
com una de les grans pintores
barroques. L'estiu de 1991, se li va
dedicar a Florència una exposició
retrospectiva i s'han publicat
nombrosos estudis sobre la seva obra.
Ara bé, no sempre es valora
encertadament la seva obra: en el
catàleg d'aquesta exposició es parla,
en referir-se a la qualitat de la seva
obra, de "Mestria vertaderament
excepcional per a un pinzell femení“.

Autorretrat caracteritzada com a màrtir


Aurtorrtrat
Alegoria de la Pintura

Judith i Holofernes (1614-20)


Oli sobre tela 199 x 162 cm
Galleria degli Uffizi, Florencia.
La Roldana
Luisa Ignacia Roldán Villavicencio (Sevilla, 1652 - 1706. És una de
les principals figures de l’escultura del Barroc en la Andalucia de finals
del segle XVII i principis del XVIII.
Filla del prestigiós escultor Pedro Roldán, va aconseguir fama en la seva
època, i llegendes populars suggereixen que va viure una existència
agitada. Es casa en contra de la voluntad paterna amb l’escultor Luis
Antonio de los Arcos en 1671. En 1686 marxa a Càdis per a realitzar
diversos treballs; en 1688-89 viatja a Madrid, on treballarà com a
escultora de càmera per als monarques Carles II y Felip V.
Malgrat la seva fama, el seu treball per a un mecenes madrileny i un
premi de l’Academia Romana de San Luca, Luisa no va gaudir mai de
fortuna econòmica y mor en la pobresa en 1706. Va tenir set fills dels
quals tres van sobreviure; el seu marit, home de negocis, també es
dedicava a pintar les seves talles.
La seva obra, molt abundant i principalment d’imagineria, es distribueix
sobre tot per Andalusia Occidental: Sevilla ,Salteras, Sanlúcar la Mayor,
Càdis (destaquenn les talles dels patrons San Servando y San Germán,
la desaparescuda María Magdalena cremada en 1936), Sanlúcar de
Barrameda, Jerez de la Frontera (Dolorosa de los Remedios),
Puerto Real (Verge de la Soledat), Carmona, Córdoba (Ecce-Homo)...
però també fora d’Andalusia: Sisante (Conca), Madrid y Móstoles.
Verge i nen amb Sant Joan
Baptista
Luisa Ignacia Roldán (Spanish, 1656-
1704)
Signada i datada 1692
Terracota policromada

Àngel Servita
Església parroquial de San Bartolomé-
Santa María de Múrcia
La mort de Maria Magdalena

Esperanza Macarena. Sevilla. Alguns


experts atribueixen la seva autoria a Luisa L’arcàngel
Roldán. Sant Miquel
Louise Vigée-Lebrun
Marie-Louise-Élisabeth Vigée-
Lebrun (1755-1842). Es
considerada la més important
artista del segle XVIII. Va deixar
660 retrats i 200 paisatges. Va ser
acceptada com a membre de la
Académie Royale de Peinture et
de Sculpture como pintora
d’alegoria històrica. Durant la
Revolució francesa va haver de
marxar de França i va viure i
treballar a Itàlia, Àustria i Rússia.
Va tornar a França quan regnava
Napoleó I.
Autoretrat amb la seva filla,1789

Retrat de la reina Maria Antonieta,1783


Berthe Morisot
Va néixer a Bourges, França, el 1841. Amb set anys, es
trasllada a París amb la seva família i comença la seva
educació en música i més tard, en dibuix i pintura. Va ser
alumna del pintor paisatgista Camille Corot, interessant-se
des d’aquells moments pel paisatge realista.
Va fer còpies d’obres al Louvre, allí coneixeria al pintor
Manet, artista considerat com el pare del moviment
impressionista, i en el seu temps, un dels pintors més
revolucionaris. Va ser model de Manet en algunes ocasions,
com a l’obra, El balcó. A través de Manet coneix a la resta
de pintors impressionistes: Degas, Renoir, etc.
Alumna de Manet i associada als impressionistes, dues
condicions negatives en la presentació d'una dona que vol
triomfar en el món de l'art, però ella segueix endavant, va
exercir un paper important en la formació del grup
impressionista i en el seu desenvolupament.

Va participar en la primera exposició del grup en 1874, a


l’estudi de Félix Nadar en el Boulevard des Capucines, va
ser el moment en què l’impressionisme comença i rep
moltes crítiques.
En 1874, es casa amb Eugéne Manet, germà del seu
mestre. Va morir a París l’any 1895, un any desprès
Mallarmé, Degas, Monet i Renoir organitzen una exposició
amb l’obra de Berthe a la Galeria Durand-Ruel.
La Toilette, 1875
Art Institute, Chicago

La seva mare i la seva germana, 1869-70.


Oli sobre tela, 101x82 cm
National Gallery, Washington
Mary Cassat
Filla d’un influent home de negocis de
Pittsburg (EUA), va estudiar art al seu país i
el 1874, després de recórrer Europa, es va
instal·lar a París.

Es va relacionar amb el cercle dels


impressionistes (Manet, Degas, Morissot...) ,
però a partir de 1886 ja no s’identifica amb
el moviment i comença a experimentar
diverses tècniques.

Autoretrat, 1878
Gouache sobre paper,23x27 cm
Metropolitan Museum of Art, NY
El passeig en barca (The Boating Party), pintura
de Mary Cassat, h. 1893-1894, oli sobre tela,
90 x 117 cm, Galeria Nacional d’Arte,
Washington DC

Mare després del bany, 1880


Camille Claudel
Des de la seva infància a Champagne Camille va ser una
apassionada de l'escultura; jugava amb el fang i esculpia
a les persones que l'envoltaven, com al seu germà Paúl i
a la seva serventa Helene. Va arribar a París el 1883 amb
la finalitat de perfeccionar el seu art i ingressà a l'
acadèmia Colarussi. El 1882 és acceptada per
Paul Dubois, director de l'Escola Nacional de Belles Arts.
Té la seva primera trobada amb Auguste Rodin el 1883, i
l'any següent comença a treballar al seu taller. Camille
posa per a ell i col·labora en la realització de les figures
de la monumental Les Portes de l'Infern.
L'obra de l'escultora, a pesar de ser molt propera a la del
seu mestre, té el seu toc personal i femení, sense ser mai
Camille Claudel el 1884.
una còpia: per això, Octave Mirbeau va proclamar el seu
geni. A part de ser una de les seves principals
col·laboradores, va ser també la seva amant i companya
durant alguns anys; es va convertir en el seu model i
musa, inspirant obres com la Danaïde o Fugit Amor. Es
produeix entre ambdós un clima de col·laboració i
enfrontament que enriqueix la labor mútua.
Tot i la passió, la relació entre Rodin i
Camille és complicada, conflictiva i amb
contínues interrupcions i crisis.
Freqüenten junts els ambients artístics i
culturals més importants del París de
l'època i passen junts llargs períodes fora
de la ciutat però Rodin està unit
sentimentalment a altra dona,
Rose Beuret, a qui no té intenció
d'abandonar per a casar-se amb Camille.
Aquesta situació serà la inspiració d'una
de les obres més importants de Camille:
L'Age Mur. En aquesta escultura veiem
representada l'escena: Camille,
agenollada i suplicant, dirigint les seves
mans cap al Rodin, qui li dóna l'esquena
mentre una dona mig àngel mig bruixota
(que representa a Rose Beuret) se
l'enduu.
Una vegada trencada la seva relació amb
l'escultor, entra en la seva vida
Claude Debussy però també ell està unit a
altra dona. Mentres, les seves obres arriben
a cert èxit i apareixen amb freqüència
articles sobre ella en les revistes d'art. En
aquesta època de crisi emocional, Camille es
tanca al seu taller i s'allunya del món.
Al desembre de 1905, Camille realitza la
seva última gran exposició. A partir d'aquí,
sofrirà crisis nervioses que s'aguditzaran
cada vegada més i començarà a destruir les
seves obres. No tindrà suport familiar ja que
la seva mare i la seva germana segueixen
sent hostils a la seva forma de vida i el seu
germà Paúl està lluny. El 3 de març de 1913
mor el seu pare i el 10 de març la internen al
sanatori de Ville-Evrard i al juliol a
Montdevergues, manicomi del com, a pesar
de la seva recuperació i els seus lúcids i
estripats precs al seu germà Paúl, mai
sortirà. Tancada passarà els últims 30 anys
Les banyistes o L’onada de la seva vida
Sonia Delaunay
Sonia Terk Delaunay (Odessa,1885 - París, 1979) va ser
una pintora i dissenyadora francesa d'origen rus, casada
amb el pintor Robert Delaunay.
Inspirada en les formes del cubisme i en els colors de
Paul Gauguin, Vincent van Gogh i els orfistes, va
desenvolupar, a partir de 1910, un estil basat en la
juxtaposició o 'contrast simultani' de colors purs trencats
en prismes. És considerada la reina de l'art Déco.
Va exposar pintures, teles i enquadernacions realitzades
amb aquesta tècnica i també va dissenyar vestuaris per a
teatre. En la dècada de 1920 Delaunay es va dedicar al
disseny de roba i a les seves teles pintades a mà amb
colors brillants que van revolucionar el disseny tèxtil.
Després de 1940 el seu estil es va tornar més delicat i
senzill, sobretot en els gouaches, on els seus experiments
cromàtics van arribar noves cotes de refinamient.
El 1941 coneix el pintor Nicolas de Staël també d'orígen
rus.
El 1964, el Museu Nacional d'Art Modern de París va rebre
una donació de 58 obres seves, que van ser exposades al
Louvre, amb el que es va convertir en la primera dona
que, en vida, va veure els seus quadres exposats en
aquest museu.
Composició de cercles Litografia amb color, 1970
Louise Bourgeois
Louise Caroline Bourgeois (París, 25 de desembre de 1911) és una artista
francesa.
Louise Bourgeois va treballar amb Fernand Léger abans d’instal·lar-se a Nova York.
Allí es va casar amb l’historiador d’art Robert Goldwater en 1938. És una de les
artistes més conegudes del món.

Els seus pares eren restauradors de tapissos cosa que, segons ella, no va ser
determinant en la seva carrera, però des dels deu anys va començar a ajudar els
seus pares amb els dibuixos dels tapissos. Va estudiar matemàtiques i geometria a
la Sorbona.

Va començar estudis d’art. Va tenir professors com Cassandre o el mateix Fernand


Léger.

A Nova York va preparar les seves primeres exposicions, tot impregnant les seves
obres, en especial escultures, d’un caire psícic, procedent dels seus traumes
personals.
Plenament conscient d’aquesta dimensió de la seva obra, està molt allunyada, però
de les representacions literals que carateritzaven el surrealisme, en la seva relació
amb l’inconscient, i en aquest sentit va obrir una via avanguardista en l’art
contemporani. Les seves escultures monumentals d’aranyes, construccions
oníriques, són un dels exemples més coneguts.
En el 2003 li va ser concedit el Premi de la Fundació Wolf de les Arts de
Jerusallem.
Sense títol, 2003
Gravat

Aranya monumental
Set en un llit, 2001