1

Les orquídies
de la Garrotxa
2
© Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.
C/ Fontanella, 3 - 17800 Olot (Girona) http://ichngarrotxa.iec.cat/ichngarrotxa/index.php A/e: garrotxa.ichn@iec.cat
Aquest llibre és fruit d’un projecte participatiu desenvolupat l’any 2008, en el que han participat 57 persones que han prospectat
la comarca de la Garrotxa, han aportat gran part de les citacions i de les fotografies, i han compartit sortides i el seu temps.
Coordinadors del projecte i maquetació: XAVIER OLIVER, MIKE LOCKWOOD i XAVIER BÉJAR.
Autors del text: XAVIER BÉJAR, MIKE LOCKWOOD, XAVIER OLIVER, INGA DRAKE i TOBY WILLETT.
Col·laboradors i autors de les citacions: TOMÀS AGÜERA, MAFA BAUÇÀ, XAVIER BÉJAR, SÒNIA BOFARULL, FERRAN BRAVO, ANTONI
CANALS, CARLOS MIGUEL CARBONELL, RAFA CARBONELL, SILVIA CASTRO, ELISABETH COBO, ESTER CODONY, ALBERT COLOM, ISIDRE COS,
RAMON CROS, INGA DRAKE, GEMMA DURAN, MARCEL·LA DURAN, JOSEP ESPÍ, JOAN FONT, DAVID GIMENO, ANNA ROSA GONZÁLEZ, ELISENDA
GUITART, MIKE LOCKWOOD, SÍLVIA MARCH, CHIRAPHAN MARKCHOO, CARLES MARTORELL, JOAN PONTACQ, RAMON POU, LLUÍS RICH, GLÒRIA
ROSSELL, ISABEL ROURA, ANDREU SALVAT, SANDRA SAURA, FRAN TRABALON, DAVID VILASÍS, XAVIER VIÑAS i TOBY WILLETT.
Foto i disseny de la portada: ISABEL ROURA.
Il·lustracions: PAU ORTIZ I SANTAMARIA (CEA Alt Ter), pàgines 1 i 167.
Tractament d’imatges: DAVID VILASÍS, ISABEL ROURA i XAVIER OLIVER.
Autors de les imatges (número de pàgina-ordre de fotografia per columnes):
TOMÀS AGÜERO: 77-2.
MAFA BAUÇA: 37-1; 37-2; 92-1;95-2; 95-3; 130-1.
XAVIER BÉJAR: 9-1; 10-1; 37-4; 40-2; 42-1; 42-2; 42-3; 46-1; 47-1; 50-1; 54-1; 55-1; 56-1; 56-3; 59-1; 59-3; 62-2; 62-3; 65-1; 65-2; 65-3;
68-1; 70-1; 70-2; 70-3; 75-1; 75-4; 76-1; 77-4; 77-5; 79-3; 81-1; 81-4; 87-1; 89-2; 91-1; 91-2; 94-1; 99-3; 103-1; 104-1; 106-4; 109-3; 111-1;
113-4; 115-1; 119-4; 123-1; 123-2; 127-2; 132-1; 132-4; 133-1; 134-2; 142-1; 143-1; 145-1; 146-2; 149-1; 162-1; 163-4; 179-1; 179-2.
FERRAN BRAVO: 13-1; 35-3; 40-1; 40-3; 59-2; 93-1; 93-2; 116-1; 120-1; 121-4; 125-4; 127-3; 134-3; 136-1; 138-1; 141-4.
ANTONI CANALS: 106-1; 166-1.
CARLOS MIGUEL CARBONELL: 46-3; 63-1; 65-4; 67-4; 78-1; 82-1; 83-1; 83-2; 88-1; 89-4; 102-1; 119-1; 132-3; 137-1; 141-1; 152-2; 155-1; 163-5.
MARTA CARBONÉS: 35-4.
ISIDRE COS: 11-1; 16-1, 37-3; 41-1; 57-1; 99-4; 113-3; 115-3; 117-1; 125-2; 154-1; 160-1; 163-2.
RAMON CROS: 36-1; 44-1; 45-1; 46-2; 59-4; 64-1; 74-1; 75-2; 100-1; 146-1; 146-3; 146-4; 157-2.
INGA DRAKE: 20-1; 80-1; 115-2; 138-3.
JOSEP ESPÍ: 106-2; 108-1; 150-1; 163-1.
CARLOS. E. HERMOSILLA: 165-2.
MIKE LOCKWOOD: 8-1; 26-1; 30-1; 34-1; 35-1; 35-2; 38-1; 48-1; 49-1; 51-1; 56-4; 58-1; 61-1; 62-4; 69-1; 73-1; 73-2; 97-1; 99-1; 105-1; 109-4;
110-1; 114-1; 115-4; 128-1; 129-1; 131-1; 134-1; 135-1; 139-1; 140-1; 141-3; 143-3; 144-1; 151-1; 152-1; 158-1; 159-1; 164-1; 166-2;
174-1; 176-1; 180-1.
CHIRAPHAN MARKCHOO: 17-1; 43-1; 99-2; 109-1; 115-3; 117-1; 118-1; 125-2; 141-2; 161-1.
XAVIER OLIVER: 7-1; 15-1; 16 -2; 17-2; 18-1; 27-1; 28-1; 29-1; 39-1; 40-4; 42-4; 60-1; 62-1; 67-1; 67-2; 67-3; 79-1; 79-2; 83-3; 89-1; 89-3;
93-3; 96-1; 101-1; 106-3; 107-1; 109-2; 112-1; 113-1; 113-2; 123-3; 125-1; 138-2; 147-1; 148-1; 156-1; 173-1; 174-2; 175-1; 177-1; 178-1.
JOSEP PALOMÉ: 18-1; 122-1; 157-3.
JOAN PONTACQ: 81-2; 132-2.
LLUÍS RICH: 143-2; 157-1.
ISABEL ROURA: 48-3; 119-2; 121-1; 123-4; 127-1; 163-3.
XAVIER SANJUAN: 84-1; 85-1; 86-1; 86-2; 86-3.
FRAN TRABALON: 48-2; 56-2; 90-1; 153-1.
DAVID VILASÍS: 8-2; 9-2; 10-2; 52-1; 53-1; 66-1; 72-1; 75-3; 77-3; 98-1; 126-1; 127-4; 165-1; 166-3.
JOSEP VIÑOLAS: 106-2; 108-1; 150-1; 163-1.
TOBY WILLETT: 71-1; 77-1; 81-3; 95-1; 119-3; 121-2; 121-3; 125-3.
El nostre agraïment a la revisió científica d’en JOAN FONT, I a l’assessorament en algunes espècies de CARLOS AEDO, del Real
Jardín Botánico de Madrid, JAVIER BENITO, FERRAN J. LLORET i MANUEL LORENZO, de la Asociación Ibérica de Orquidología, i a J.M.
LEWIN, i a MAFA BAUÇA, FERRAN BRAVO, CARLOS MIGUEL CARBONELL, ISIDRE COS, GLÒRIA DE CRUZ, JOAN FONT, JOAN PONTACQ, ISABEL ROURA i
ANDREU SALVAT, que han contribuït a que aquesta monografia sigui millor, i a ANTONI CANALS, JOSEP ESPÍ, XAVIER SANJUAN, DAVID VILASÍS i
JOSEP VIÑOLAS per cedir les fotografies per poder completar la monografia.
També volem fer esment de l’assessorament desinteressat de TRIAS I ASSOCIATS en el disseny de l’obra, i d’Aubert Imprimeix i TEIA
BOADA en la maquetació, i el suport logístic d’ISABEL MUNUJOS.
Agraïm a l’Institut Cartogràfic de Catalunya poder haver reproduït el mapa de la Garrotxa).
El nostre agraïment a les persones que han ajudat als nostres col·laboradors: TOMÀS ADMETLLA, IRENE CAMÓS, INÉS CARRILLO, PERE
CASALS, JAUME COROMINAS, PERE COROMINAS, GLÒRIA DE CRUZ, ESTER FANLO, JOSEP PALOMÉ, HELENA RIVERA, SARA SÀNCHEZ, XEVI TEIXIDOR,
PETER TOEPFER, ANDRÉS VALVERDE, †JOSEP VILALLONGA i MAGDA VILALLONGA.
Llibre editat gràcies al suport econòmic de l’Institut d’Estudis Catalans.
Primera edició: Olot, març de 2009.
Impremta: Aubert Imprimeix.
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita del titular del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment i suport incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
Les orquídies de la Garrotxa.
Col·lecció: Monografies de patrimoni natural, 2
BÈJAR, X.; LOCKWOOD, M.; OLIVER, X.; DRAKE, I. & WILLETT, T. 2008. Les orquídies de la Garrotxa. Monografies de Patrimoni
Natural, 2. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Olot.
ISBN: 978-84-613-0955-9
Dipòsit legal: GI-1686-2007
Presentació 5
Introducció a les orquídies 7
Metodologia 13
Resultats 19
Hàbitats i orquídies 25

Espècies de la Garrotxa 33
Aceras anthropophorum 34
Anacamptis pyramidalis 36
Barlia robertiana 38
Cephalanthera damasonium 41
Cephalanthera longifolia 44
Cephalanthera rubra 47
Coeloglossum viride 50
Corallorhiza trifida 52
Dactylorhiza elata 54
Dactylorhiza fuchsii 57
Dactylorhiza incarnata 60
Dactylorhiza maculata 63
Dactylorhiza majalis 66
Dactylorhiza sambucina 68
Epipactis atrorubens 71
Epipactis helleborine 74
Epipactis kleinii 76
Epipactis microphylla 78
Epipactis muelleri 80
Epipactis palustris 82
Epipactis tremolsii 84
Gymnadenia conopsea 87
Himantoglossum hircinum 90
Limodorum abortivum 92
Listera ovata 94
Neotinea maculata 97
Neottia nidus-avis 100
Nigritella gabasiana 102
Ophrys apifera 104
Ophrys bertolonii subsp. catalaunica 107
Ophrys fusca subsp. fusca 112
Ophrys insectifera subsp. aymoninii 114
Ophrys insectifera subsp. insectifera 117
Ophrys lutea 120
Ophrys scolopax 122
Ophrys sphegodes 124
Orchis conica 128
Orchis coriophora 130
Orchis laxiflora 133
Orchis mascula 136
Orchis militaris 139
Orchis morio 142
Orchis simia 144
Orchis ustulata 148
Plantanthera bifolia 150
Plantanthera chlorantha 153
Serapias lingua 156
Serapias vomeracea 159
Spiranthes spiralis 162
Espècies amb probable
presència a la Garrotxa 165
Glossari 167
Referències 171
La Garrotxa: territori i medi natural 173
Continguts
5
Parlar d’orquídies és parlar d’una de les famílies de plantes amb flors més nombrosa i
diversa però també d’un grup de plantes amb una àmplia acceptació social, molt apreciada
pels seus valors estètics que n’han afavorit la comercialització. Tanmateix, gran part de la
gent les considera un element completament exòtic, tal com correspon a la majoria de les
espècies que es venen a les botigues, propi de les terres tropicals i poc o gens representat
a casa nostra.
Aquest any 2009 es compleix el cent cinquantè aniversari de la publicació de l’Origen de les
espècies, obra cabdal del desenvolupament científic i on apareixen les idees fonamentals
sobre l’evolució biològica. El seu autor, el naturalista anglès Charles Darwin, continuà
publicant llibres amb nombrosos exemples per a demostrar el procés adaptatiu dels
organismes i foren precisament les orquídies en les que primer es fixà. Realitzà nombroses
observacions sobre la fecundació de les orquídies de les onze espècies que creixien al
voltant de la seva residència i que podia observar durant els seus passejos diaris. En
aquella època, es creia que aquestes plantes no podien ser altra cosa que obra de Déu
i era un repte per al naturalista trobar en l’estudi dels seus mecanismes de pol•linització
arguments sòlids i contundents amb que rebatre les idees creacionistes.
L’observació de les orquídies resulta certament atractiva i té la capacitat d’engrescar
a la gent, però també serveix per superar els mites sobre el seu origen i per a valorar
els ambients on viuen. El seu estudi no resulta en cap cas fàcil i existeixen nombroses
dificultats i discrepàncies en la identificació de diverses espècies. La divulgació i la recerca
científica són elements fonamentals per a la conservació, objectiu final de qualsevol recerca
naturalística.
La publicació que ara teniu a les mans, suposa un treball rigorós, exhaustiu i molt ben
il•lustrat de les orquídies de la Garrotxa, útil per als que volen gaudir de la bellesa
d’aquestes plantes, però també pels que volen aprofundir en el seu coneixement i per a
valorar la biodiversitat de la comarca que segueix oferint infinites possibilitats d’estudi. Cal
felicitar tothom que hi ha participat per la feina feta, però també felicitar-nos per disposar
d’aquest guia i del munt d’informació que ens ofereix.
Joan Font i García
Presentació
Les orquídies (Orchidaceae) constitueixen una
gran família de plantes monocotil·ledònies,
amb uns 850 gèneres i al voltant de 20.000
espècies (CASTROVIEJO 2002), distribuïdes
per tot el món. A Europa s’estima que hi ha
unes 450 espècies (DELFORGE, 2002), a la
península Ibèrica unes 100 (AEDO & HERRERO
(eds.) 2005) i al voltant de 70 a Catalunya
(BOLÒS et al. 2005).
A les regions tropicals, on es concentra la
gran majoria d’espècies, les flors són molt
vistoses, acostumen a ser epífites, és a dir,
viure sobre altres plantes, i són perennes. A
les nostres latituds, en canvi, les orquídies
són terrestres i geòfits, és a dir, passen
l’hivern sota el terra en forma de rizoma o
tubercle (òrgans subterranis de reserva).
Gran part de les orquídies són verdes i
sintetitzen els seu propi aliment (autòtrofes)
a partir de la llum del sol (fotosintètiques).
Unes poques obtenen els nutrients, si més
no parcialment, d’altres fonts externes
(heteròtrofes), bé de restes orgàniques
(sapròfites), o bé parasitant, en major o
menor grau, altres organismes vius. En
molts casos, mostren diferents graus de
dependència dels fongs, amb els que
mantenen una relació de simbiosi, sobretot
en el moment de la germinació de la llavor.
En algunes espècies, la simbiosi es manté
durant tota la vida de la planta (Neottia
nidus-avis).
Les fulles, enteres i de nerviació paral·lela,
surten de la part baixa (basals) d’una tija
sense ramificacions, o creixen al llarg
d’aquesta (caulinars). La seva disposició
pot variar: al voltant de la part inferior de la
Introducció a les orquídies
tija (en roseta), alternadament al llarg de
dues línies oposades de la tija (dístiques)
o formant una espiral al llarg de la tija
(helicoïdals). En determinades espècies
on la fotosíntesi és mínima o inexistent,
les fulles han esdevingut esquames
(Corallorhiza trifida).
La flor, amb simetria bilateral (zigomorfa),
és la part més característica de la planta.
Presenta tres sèpals i tres pètals, de
Corallorhiza trifida, orquídia heteròtrofa i sapròfita que
viu en sòls humits rics en humus, amb fulles reduïdes
a 2-4 esquames membranoses embeinadores.
8
vegades anomenats tèpals externs i externs.
És freqüent que els sèpals convergeixin amb
els pètals laterals, tot formant un casc (com
en el gènere Orchis).
Les peces sexuals (estil i estam) estan
soldades i formen una columna (ginostem).
Per a la majoria de les orquídies de
Catalunya, l’estam duu el pol·len en sacs
que, a diferència d’altres plantes, formen
una massa més o menys compacta
(pol·linis). Els estigmes també es troben
soldats i constitueixen la superfície
estigmàtica.
En la majoria d’espècies, entre els pol·linis
i la superfície estigmàtica, apareix un vel
(rostel) que es disposa horitzontalment al
ginostem. El rostel, que sovint acaba en bec,
evita l’autofecundació. Al rostel pot aparèixer
un disc més o menys viscós (retinacle) que
fixa els pol·linis i permet que s’enganxin al
pol·linitzador.
Pedicel i ovari acostumen a girar 180
o

(resupinació) de manera que el pètal
superior (label) acaba per situar-se en la part
inferior de la flor. Aquest gir s’efectua mentre
es desenvolupa la flor i permet que el label
sigui molt més visible pels pol·linitzadors.
Per la seva posició, un cop la flor s’ha
desenvolupat completament, el label és el
pètal central.
El label, que sovint té un esperó, difereix
dels pètals laterals i té un disseny i
forma molt particular que és clau a l’hora
d’identificar els tàxons. Està preparat
per a ser utilitzat com a pista d’aterratge
d’insectes. La pol·linització és entomògama:
són els insectes els que transporten el
pol·len de flor en flor.
Cap altra família de plantes posseeix tantes
estratègies diferents, incloent-hi mecanismes
d’engany i seducció, per atreure els insectes
a les seves flors. En les abelleres (Ophrys),
els mascles d’insectes són enganyats per
la vista i per l’olfacte, ja que el label imita
les femelles i fins i tot emet substàncies
semblants a les feromones, de forma que
l’insecte mascle intentarà copular sense èxit.
En Orchis, a través de la textura, l’engany
és tàctil. En Cephalanthera determinades
coloracions del label simulen pol·len, mentre
que en el gènere Serapias s’ofereix una
cavitat on els visitants poden protegir-se de
les inclemències meteorològiques.
Flor d’Ophrys bertolonii subsp. catalaunica, amb la típica
estructura de tres sèpals (externs) més grans, dos de
laterals apuntant avall i un superior vertical, dos pètals
(interiors) en posició lateral més petits, una mica inclinats
amunt, i el label molt modificat i especialitzat, cap a baix.
Mascle d’himenòpter atret pel label d’Ophrys fusca.
Algunes espècies, però, recompensen
les visites dels pol·linitzadors amb nèctar,
que es localitza a l’esperó (Platanthera) o
bé al mateix label (Listera), o amb altres
secrecions dolces (Dactylorhiza) que en
alguns casos fermenten i semblen provocar
una intoxicació alcohòlica als insectes que
les visiten (Epipactis). Aquestes estratègies
són reforçades pel calendari estacional
perquè moltes espècies floreixen (Ophrys,
Barlia) abans que altres plantes nutrícies.
Els pol·linitzadors, seduïts o enganyats,
acaben amb els pol·linis enganxats al cos i
preparats per a visitar una altra planta, així
afavorint la fecundació creuada.
Si la flor no ha estat visitada per un insecte,
els pol·linis cauen i toquen la superfície
estigmàtica, i es produeix la autofecundació
(autogàmia).
En aquest cas, la planta no depèn
d’un insecte per assegurar-se la seva
reproducció, i d’aquesta manera es
mantenen poblacions locals d’orquídies de
característiques estables que poden ser
l’origen de noves espècies.
Un cop fecundada, la flor madura es marceix
i l’ovari, convertit en fruit, es trenca per
deixar anar les llavors. Aquestes són de
mida extremadament petita, al voltant de
0,5 mm, cosa que fa que siguin fàcilment
disseminades pel vent (anemocòria). Les
llavors conserven el poder germinatiu
durant més de 20 anys, però no disposen
de substàncies de reserva i per tant són
els fongs presents al substrat els que
possibiliten la germinació. Aquest procés
d’infestació de la llavor pel fong pot trigar un
any o més, després del qual germinarà una
nova planta.
Les orquídies ocupen tota mena d’ambients,
des de boscos ombrívols a roquissars de
sòl nu. A la Garrotxa els hàbitats on es fan el
major nombre d’individus i la major diversitat
d’espècies són els prats, des dels secs fins
als més humits. La dependència dels fongs
A dalt el connectiu en forma de cap d’oca; a sota, els
pol·linis d’Ophrys, que han deixat de ser erectes ja que les
caudícules s’han corbat. Això provocarà l’autofecundació
de la planta en caure els grans de pol·len sobre la superfí-
cie estigmàtica.
Marieta amb els pol·linis enganxats al cap
i de pol·linitzadors especialitzats determina
l’èxit en el desenvolupament, la reproducció
i la germinació de les orquídies.
Alguns tàxons són difícils d’identificar, no
només per la seva variabilitat sinó també
perquè sovint es barregen espècies i
gèneres diferents, formant híbrids de
característiques intermèdies (per exemple
Dactylorhiza i Ophrys) de determinació molt
complicada.
Amenaces
Les orquídies són molt sensibles a l’alteració
de l’hàbitat on es fan. A la Garrotxa, atès
que la majoria són pròpies d’hàbitats
oberts, la seva conservació es troba
condicionada per dos tipus d’impactes.
Per una banda la desaparició dels prats
de muntanya com a conseqüència de
l’abandonament dels masos i de l’activitat
rural associada. En aquest sentit es coneix
l’exemple de diverses localitats amb prats
de muntanya amb poca pressió del bestiar
on esplèndides poblacions d’orquídies
amb una gran diversitat d’espècies han
desaparegut perquè en deixar d’accedir
el bestiar ràpidament s’embardissen i
desapareixen. Per contra, la forta pressió
del bestiar, juntament a la fertilització de
pastures, als prats més accessibles i de més
extensió de les planes, impedeixen l’aparició
de les orquídies.
Les zones humides, hàbitats idonis per a
determinades espècies, són cada cop més
rares per la dessecació a la que s’han vist
sotmeses, i les poques que queden sovint
pateixen un intens trepig del bestiar.
L’aplicació de substàncies químiques als
conreus, la desaparició de les tanques
vegetals i en general l’empobriment en
diversitat dels sistemes ecològics han
incidit en les poblacions de pol·linitzadors
potencials.
Altres factors que constitueixen una
amenaça directa són l’eutrofització de les
aigües (Dactylorhiza), l’excés de fertilitzants,
l’abús de purins i en casos puntuals la
recol·lecció (Cypripedium calceolus).
La supervivència d’un bon nombre
d’espècies d’orquídies necessita mesures
de protecció dels seus hàbitats i la
desaparició i el canvi de determinades
pràctiques i comportaments.
Cypripedium calceolus, recol·lectada i pràcticament
desapareguda a Catalunya.
L’abandonament per part de l’home de les pastures
montanes ha reduït dràsticament la qualitat i la super-
fície de l’hàbitat més important.
11
En aquest sentit, alguns dels hàbitats
de major interès per a les orquídies ja
es troben protegits als espais naturals
protegits de la comarca. És el cas dels
prats calcícoles mesòfils i dels prats de
dall, considerats per la Directiva Hàbitats
de la Unió Europea i per tant d’obligada
conservació i millora als diversos espais
inclosos a la Xarxa Natura 2000 (Alta
Garrotxa, zona volcànica, Puigsacalm-
Bellmunt...). El nou Pla Especial de la
zona volcànica de la Garrotxa, pendent
d’aprovació definitiva, protegeix gairebé
tots els hàbitats i comunitats vegetals que
corresponen a prats seminaturals. En els
propers anys, doncs, caldrà fer efectiva la
conservació i millora de tots ells.
Orquídies amenaçades i protegides
En la llista vermella de la flora vascular
de la Garrotxa (OLIVER, 2009) consten
un total de 14 orquídies amenaçades:
Coeloglossum viride (Vulnerable, VU),
Corallorhiza trifida (En Perill Crític,
CR), Dactylorhiza elata (Vulnerable,
VU), D. incarnata (Vulnerable, VU),
D. sambucina (Quasi Amenaçat, NT),
Epipactis atrorubens (Vulnerable, VU),
Himantoglossum hircinum (En Perill Crític),
Neotinea maculata (Vulnerable, VU),
Nigritella gabasiana (Quasi Amenaçat,
NT), Ophrys bertolonii subsp. catalaunica
(Quasi Amenaçat, NT), Orchis conica (En
Perill, EN), Orchis laxiflora (Vulnerable,
VU), O. morio (Vulnerable, VU) i Serapias
vomeracea (En Perill Crític).
Ophrys bertolonii subsp. catalaunica és
freqüent i abundant a la Garrotxa, com
d’altres comarques, però l’incloïm pel fet
que de moment consta a la llista vermella
catalana vigent, encara que actualment,
amb les dades existents, suposem que
deixarà de ser-hi.
Caldria disposar de més informació (No
Prou Estudiat, DD) d’Epipactis tremolsii,
amb només dues localitats conegudes de
moment.
A part de les orquídies més amenaçades (En
Perill Crític i En Perill), la resta d’orquídies
catalogades com a Vulnerables són
espècies pròpies de prats altimontans
humits i/o acidòfils, algunes de les quals
fins i tot presenten poblacions localment
abundants però amb una superfície
d’ocupació reduïda, de manera que amb
la dinàmica negativa de les pastures a la
comarca podrien desaparèixer o arribar a
una situació crítica en poc temps.
Les llistes vermelles de flora vascular
de Catalunya (SÁEZ et al., 1998, i SÁEZ &
SORIANO, 2000) recullen només 4 orquídies:
Cypripedium calceolus, Epipactis viridiflora
(E. purpurata), Epipogium aphyllum i Ophrys
bertolonii subsp. catalaunica, només
aquesta última detectada a la Garrotxa.
Les orquídies són unes plantes molt fràgils i no s’han
de recol·lectar ja que la forma i els colors de les flors
es perden immediatament una vegada collides. És
molt millor fotografiar-les i sempre més les podreu
gaudir.
12
El Libro Rojo de la flora vascular de España
(Moreno, 2008) inclou 11 orquídies, de les
quals només Corallorhiza trifida és present a
la Garrotxa i Cypripedium calceolus a poca
distància dels límits comarcals.
El Decret 172/2008, de 26 d’agost, de
creació del Catàleg de flora amenaçada
de Catalunya, inclou a l’annex 1 (“en perill
d’extinció”) Corallorhiza trifida, Cypripedium
calceolus, Epipogium aphyllum i Orchis
spitzelii, a l’annex 2 (“vulnerables”)
Gymnadenia odoratissima, Orchis palustris
(Orchis laxiflora subsp. palustris) i Spiranthes
aestivalis, i a l’annex 3 (espècies protegides
en espais del Pla d’Espais d’Interès Natural,
també recollides en el Decret 328/1992, de
14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla
d’espais d’interès natural) Ophrys bertolonii
subsp. catalaunica (Ophrys catalaunica) a
l’Alta Garrotxa, que seria, amb Corallorhiza
trifida, les úniques orquídies de la comarca
protegides.
Ophrys bertolonii subsp. catalaunica roduïen les citacions en la base de dades en línia, juntament amb les fotografies.
13
Metodologia
Àmbit geogràfic
L’abast geogràfic de l’estudi correspon a la
comarca administrativa de la Garrotxa, però
també s’ha realitzat prospecció en aquelles
zones de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta
Garrotxa que pertanyen a les comarques veïnes
del Ripollès i l’Alt Empordà. Aquestes zones
coincideixen respectivament en gran part amb
els antics municipis de Beget i Bassegoda, que
fins l’anul·lació de tots dos l’any 1969, s’havien
considerat com a part de la Garrotxa.
Quant a la planificació de la prospecció, i
considerant que un dels objectius era elaborar
l’atles de la comarca amb una bona definició,
es va dividir l’àmbit estudiat en quadrícules de
5 x 5 km, segons el sistema UTM (Universal
Transverse Mercator). Hi ha 53 quadrícules en
total, comptant tant les senceres –amb tot el seu
territori dins la Garrotxa i l’Espai d’Interès Natural
de l’Alta Garrotxa– com les que hi tenen només
una part. De fet, hi ha dues quadrícules més que
cobreixen una part minúscula de l’Espai d’Interès
Natural de l’Alta Garrotxa però que per raons
pràctiques no es van incloure en aquest estudi:
la DG 8085 (que conté 6,2 ha de l’EIN) i la DG
8080 (que en conté 0,3 ha). Totes les quadrícules
estudiades es troben dins el fus 31T, i dins
d’aquest, la zona DG. Les coordenades UTM de
cada quadrícula es poden consultar al mapa de
referència (Fig. 1).
La participació
Quan els membres de la Delegació de la
Garrotxa de la ICHN van triar el tema d’aquesta
monografia, van considerar que les orquídies
constituïen una àrea d’estudi prou atractiva per
al gran públic perquè persones sense lligams
amb la Institució o sense coneixements del tema
poguessin participar en el projecte. Això havia de
permetre engrescar als no iniciats a conèixer de
primera mà les orquídies i altres valors naturals
interessants de la comarca, i iniciar un procés de
participació col·lectiu. També comportava una
major capacitat per desenvolupar un treball de
camp més complet en participar més persones
en la recerca i possibilitar l’elaboració d’una
monografia en clau d’atles.
Els integrants localitzaven les plantes i introduïen les
citacions en la base de dades en línia, juntament amb
les fotografies.
14
Figura 1. Mapa de l’àmbit d’estudi amb la referència de les quadrícules UTM 5 x 5 km prospectades
El primer pas del projecte va ser la convocatòria
d’una reunió oberta a mitjans de febrer del 2008,
a la qual van assistir 34 persones. El treball
de camp va iniciar-se el dia 1 de març i en el
mateix moment es va crear un lloc web (http://
es.groups.yahoo.com/group/orchis_gxa/) on els
col·laboradors anirien entrant les dades de les
seves citacions d’orquídies. El lloc web també
comptava amb una llista de correu perquè
els membres es comuniquessin entre ells, i
cartografia de la comarca, a més d’una sèrie
de documents que facilitaven la identificació de
cada tàxon (informació sobre la seva ecologia i
biologia, i fotografies). A més, periòdicament es
realitzaven sortides conjuntes al camp durant
tota la temporada, que va durar fins a finals
d’octubre.
Per l’extensió de la comarca, l’objecte de l’estudi
i els recursos humans disponibles, es va decidir
que la distribució de cada tàxon quedaria
representada en base a la seva presència/
15
absència a les quadrícules UTM de 5 x 5 km que
cobreixen el territori: 53 quadrícules en total.
Tot i prioritzar les observacions garrotxines,
també es recollien observacions d’orquídies de
les comarques limítrofes efectuades dins les
quadrícules compartides amb la Garrotxa.
Per evitar la duplicació d’esforços en el treball
de camp, els participants es comprometien en
certa mida prospectar determinades quadrícules
al llarg de la campanya, encara que evidentment
també prospectaven en altres zones i així es
podien cobrir aquelles quadrícules que no
comptaven amb un col·laborador fix.
D’aquesta manera s’aconseguia desenvolupar
un projecte de recerca ambiciós, en el qual els
integrants del grup Orchis participaven en la
mesura que volien segons els seus interessos i
disponibilitat.
Recollida de dades
En observar una orquídia –o un grup d’orquídies
d’un mateix tàxon– en les sortides al camp, cada
col·laborador entrava la següent informació en la
base de dades del lloc web: data, tàxon (espècie
o subespècie), localitat, municipi, coordenades
UTM, fenologia (inici de floració, flor, fruit,
etc.), autor de la citació, hàbitat, altitud i altres
observacions (per exemple, si hi havia una sola
planta o moltes, el substrat del lloc, o qualsevol
impacte o amenaça que es pogués detectar).
Les citacions anaven acompanyades
normalment de fotografies digitals, que
cada col·laborador penjava al lloc web. De
bon principi, cada citació havia de comptar
amb dues fotografies –una de tota la planta i
una altra de detall que ajudés a confirmar la
identificació–, encara que les circumstàncies
de vegades dictaven que fossin més de dues,
o només una. L’ús generalitzat de fotografies
de les citacions permetia la confirmació en cas
d’un tàxon dubtós, i a més la seva revisió en
el futur si existeixen canvis taxonòmics, ja que
les fotografies quedaven vinculades a la base
de dades. Per últim, el fons de fotografies s’ha
utilitzat per elaborar aquesta monografia.
Quan les orquídies d’un mateix tàxon apareixien
sobre una gran superfície de terreny, es va
decidir que s’introduiria una nova citació si
les plantes s’estenien fins un topònim diferent
Sortides col·lectives periòdiques a quadrats 5 x 5 km poc prospectats, a part de les sortides individuals.
16
segons la cartografia utilitzada (1:5.000 de
l’Institut Cartogràfic de Catalunya). També
era important prestar atenció als límits de les
quadrícules; si calia, s’introduïen dues citacions
properes per reflectir la presència del tàxon a
cada una de dues quadrícules contigües.
El treball de camp de l’any 2008 ha estat la
font preferent de recollida de dades d’aquesta
monografia, però quan no es detectava un tàxon
concret en una quadrícula determinada durant
la campanya, s’ha inclòs observacions d’anys
anteriors. No obstant, per prudència s’han
descartat observacions anteriors al 1980, atesos
els canvis que han afectat el medi natural durant
les darreres dècades pel que fa a la cobertura
forestal, l’activitat agrària i el creixement urbà.
També s’han incorporat registres d’altres fonts
(bibliografia i herbaris) quan es podien adjudicar
de manera segura a un quadrat 5 x 5 km.
Per tant, el buidatge de publicacions i altres
documents inèdits no ha estat completa ja que
moltes de les citacions publicades només tenien
una concrecció en quadrats UTM 10 x 10 km.
Al llarg de la campanya de vuit mesos els 53
col·laboradors han realitzat 2.432 citacions
vàlides, les quals representen el 68% de tots
els registres utilitzats, i el 73% de totes les
observacions (Fig. 2). Però, el projecte ha
comportat també que moltes citacions inèdites
dels últims anys també s’incorporessin a la base.
La suma de les observacions de tots els anys
(1980-2008) forma la gran majoria (94%) dels
registres utilitzats (Fig. 3).
En el projecte han col·laborat de manera
contínua 25 persones, tot assumint el seguiment
de diferents quadrícules de la comarca i
participant en l’elaboració de la base de dades
Identificació al camp i amb fotografies, georeferenciació
exacta de la planta, i sense recol·lecció d’orquídies.
Prospecció de quadrats UTM 5 x 5 km assignats o sen-
se dades, i prospecció d’hàbitats propicis d’espècies.
17
del grup Orchis: TOMÀS AGÜERA, MAFA BAUÇÀ,
XAVIER BÉJAR, SÒNIA BOFARULL, FERRAN BRAVO,
CARLOS MIGUEL CARBONELL, SILVIA CASTRO, ELISABETH
COBO, ALBERT COLOM, ISIDRE COS, RAMON CROS, INGA
DRAKE, GEMMA DURAN, MARCEL·LA DURAN, ANNA ROSA
GONZÁLEZ, MIKE LOCKWOOD, CHIRAPHAN MARKCHOO,
XAVIER OLIVER, JOAN PONTACQ, RAMON POU, LLUÍS RICH,
ISABEL ROURA, SANDRA SAURA, FRAN TRABALON i TOBY
WILLETT.
Tractament de les dades
Igual que a altres tàxons, les orquidàcies han
estat objecte de diverses revisions al llarg dels
anys, fruït d’un intent per part de la comunitat
científica de reflectir millor les connexions i
diferències entre gèneres, espècies, subespècies
i varietats. En aquest projecte es va decidir
seguir la sistemàtica utilitzada en AEDO & HERRERO
(2005), en el volum XXI de Flora Ibèrica, per
tractar-se de la més actualitzada i sintètica, i on
es poden consultar les raons per la separació i/o
aglutinació de tàxons que altres autors tracten de
forma diferent.
Quan els col·laboradors introduïen les seves
observacions al lloc web, cada citació seguia un
procés de validació per part de l’ICHN. El gruix
d’aquesta tasca va ser realitzada internament
per la Delegació de la Garrotxa, però es va
recórrer a especialistes en la determinació
d’alguns exemplars de gèneres que presenten
certa dificultat (Epipactis, Orchis i Dactylorhiza).
Malgrat tots els esforços, inevitablement algunes
citacions no s’han pogut identificar amb tota
seguretat, i de moment s’han descartat.
En el cas de les citacions bibliogràfiques i plecs
d’herbari consultats, a moltes hi faltava la localitat
geogràfica precisa (normalment donaven només
una referència a escala UTM de 10 x10 km,
quan el nostre estudi requeria una precisió de
5 x 5 km) i per tant no podien ser incorporades;
però quan les coordenades o el topònim tenien
la precisió desitjada, aquestes dades s’incloïen
com a vàlides.
Un altre factor restrictiu ha estat el fet que bona
part de les citacions bibliogràfiques no tinguessin
data, i s’han descartat citacions sospitoses de
ser excessivament antigues.
Algunes citacions potencialment vàlides s’han
exclòs a causa dels canvis taxonòmics. En
aquest sentit, diverses citacions al territori es
fonamentaven en observacions sense plec
d’herbari de referència, i en alguns casos s’havia
detectat una determinació incorrecta. Si no
existia un plec o fotografies per poder comprovar
la correcta determinació, no s’han considerat en
aquesta monografia. És el cas de Dactylorhiza
Barlia robertiana (Sant Feliu de Pallerols).
Les citacions comporten, a més de les dades bàsiques
establertes, fotografies per poder validar-les i revisar-les.
18
maculata (Orchis maculata subsp. maculata) per
la dificultat de diferenciar-la de D. fuchsii (Orchis
maculata subsp. meyeri), Orchis provincialis
(confusió amb Dactylorhiza sambucina),
Epipactis atrorubens (confosa amb E. helleborine
de flors vermelloses) o E. helleborine (utilitzada
freqüentment per designar diverses espècies
d’Epipactis (E. helleborine, E. muelleri o E.
tremolsii).
Quant als herbaris, només es va consultar
l’Herbari de Girona (HGI) i algun altre herbari
particular, i parcialment l’herbari del Centre de
Documentació de Biodiversitat Vegetal (BCN).
Després del procés de validació, les citacions
s’anaven introduint en una base de dades amb
els següents camps: validesa (1 per vàlida, 0
per no vàlida), data, tàxon, localitat, municipi,
comarca, coordenada UTM X, coordenada UTM
Y, quadrícula DG de 5 x 5 km, fenologia, codi
de la fotografia o fotografies, autor de la citació,
hàbitat, altitud, altres observacions i referència (si
prové d’una observació, un plec d’herbari o una
obra bibliogràfica).
A partir de la base de dades es van confeccionar
els mapes amb la distribució i abundància de
cada tàxon que s’han incorporat a les fitxes
d’espècies, així com els apartats de distribució i
hàbitats.
L’abundància de cada tàxon s’ha definit en base
al número de quadrats 5 x 5 en els que s’havia
detectat el tàxon: molt rara (1-5), rara (6-15),
comuna (16-31) i molt comuna (32-47).
I continuarem...
El projecte “Atles d’orquídies de la Garrotxa”
desenvolupat pel grup Orchis no s’acaba amb
l’edició d’aquesta monografia, sinó que continua.
Els integrants del grup detecten noves localitats,
es cerquen espècies noves per a la comarca,
completen les distribucions localitzant exemplars
en quadrats on no s’havien detectat, acaben de
recollir totes les cites bibliogràfiques i d’herbari
que falta comprovar...
Ja finalitzada la campanya i publicat l’Atles,
el lloc web continua obert i els observadors
van actualitzant la base de dades amb noves
citacions. Els membres de la Delegació conviden
als lectors a participar-hi de cares a una
reedició futura actualitzada. Qualsevol persona
interessada en participar-hi es pot dirigir a la
delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana
d’Història Natural (http://ichngarrotxa.iec.cat/
ichngarrotxa/index.php) per formar part del grup
Orchis.
El Grup Orchis d’estudi de les orquídies de la Garrotxa,
continua treballant i és obert a gent interessada.
La temporada comença a finals d’hivern, quan apareixen
les primeres orquídies als prats més mediterranis.
19
El treball realitzat ha comportat per una banda
establir el llistat d’orquídies de la Garrotxa, així
com conèixer la seva distribució, abundància,
hàbitats on apareixen, fenologia...
Per altra banda, les dades recollides han
permès analitzar les diferents comunitats
d’orquídies, la seva composició florística, la
riquesa en espècies i l’abundància de cada
tàxon. Aquests resultats es presenten en el
següent capítol.
També el projecte ha desenvolupat un
procés de formació de tots els participants
i la implicació de persones amb interessos
diversos en un projecte de recerca que
permetia una participació a mida segons la
disponibilitat de temps de les persones.
Com tot procés participatiu, també ha generat
una dinàmica de grup molt enriquidora i la
constitució d’un grup d’estudi de les orquídies
de la Garrotxa que continuarà treballant en
el futur, així com la creació d’altres grups de
treball sobre el patrimoni natural.
Orquídies presents a la Garrotxa
El llistat d’orquídies de la Garrotxa consta de
49 tàxons, tot i que encara s’han de resoldre
dubtes de determinació d’alguns exemplars
que comportarà més endavant una ampliació
de la llista.
1. Aceras anthropophorum (L.) W.T. Aiton
2. Anacamptis pyramidalis (L.) Rich.
3. Barlia robertiana (Loisel.) Greuter
4. Cephalanthera damasonium (Mill.) Druce
5. Cephalanthera longifolia (L.) Fritsch
6. Cephalanthera rubra (L.) Rich.
Resultats
7. Coeloglossum viride (L.) Hartm.
8. Corallorhiza trifida Chatel.
9. Dactylorhiza elata (Poir.) Soó
10. Dactylorhiza fuchsii (Druce) Soó
11. Dactylorhiza incarnata (L.) Soó
12. Dactylorhiza maculata (L.) Soó
13. Dactylorhiza majalis (Rchb.) P.F. Hunt &
Summerh.
14. Dactylorhiza sambucina (L.) Soó
15. Epipactis atrorubens Hoffm. ex Besser
16. Epipactis helleborine (L.) Crantz subsp.
helleborine (L.) Crantz
17. Epipactis kleinii M.B. Crespo, M.R. Lowe &
Piera
18. Epipactis microphylla (Ehrh.) Sw.
19. Epipactis muelleri Godfery
20. Epipactis palustris (L.) Crantz
21. Epipactis tremolsii Pau
22. Gymnadenia conopsea (L.) R. Br.
23. Himantoglossum hircinum (L.) Spreng.
24. Limodorum abortivum (L.) Sw.
25. Listera ovata (L.) R. Br.
26. Neotinea maculata (Desf.) Stearn
27. Neottia nidus-avis (L.) Rich.
28. Nigritella gabasiana Teppner & E. Klein
29. Ophrys apifera Huds.
30. Ophrys bertolonii Moretti subsp.
catalaunica (O. Danesch & E. Danesch) Soca
31. Ophrys fusca Link. subsp. fusca
32. Ophrys insectifera L. subsp. aymoninii Breistr.
33. Ophrys insectifera L. subsp. insectifera L.
34. Ophrys lutea Cav.
35. Ophrys scolopax Cav.
36. Ophrys sphegodes Mill.
37. Orchis conica Willd.
38. Orchis coriophora L.
39. Orchis laxiflora Lam.
40. Orchis mascula L.
41. Orchis militaris L.
42. Orchis morio L.
20
43. Orchis simia Lam.
44. Orchis ustulata L.
45. Platanthera bifolia (L.) Rich.
46. Platanthera chlorantha (Custer) Rchb.
47. Serapias lingua L.
48. Serapias vomeracea (Burm. fil.) Briq.
49. Spiranthes spiralis (L.) Chevall.
El fet que la comarca presenti una gran
diversitat d’ambients, des de mediterranis
de terra baixa fins a centreuropeus d’estatge
altimontà, i una privilegiada situació
geogràfica propera als Pirineus, expliquen
en part aquesta gran riquesa en espècies.
Vuit dels 49 tàxons detectats a la comarca
no s’havien localitzat a la Garrotxa fins
aquest treball: Barlia robertiana, Corallorhiza
trifida, Epipactis muelleri, E. tremolsii,
Himantoglossum hircinum, Ophrys insectifera
subsp. insectifera, Orchis conica i Serapias
vomeracea.
D’aquests cal destacar Corallorhiza trifida,
orquídia amb molt poques localitats a
Catalunya i la península Ibèrica, catalogada
com a amenaçada a nivell d’Espanya i
Catalunya, i protegida a tot el país. Aquesta
és la primera citació al sud dels Pirineus.
En la campanya del 2008 s’ha realizat un
esforç de prospecció en hàbitats propicis
de la Garrotxa que ha confirmat la raresa de
l’espècie a la comarca.
Epipactis muelleri, amb unes poques cites
a Catalunya, s’ha observat en diverses
localitats i sembla que és comuna. La
manca de localitats respon més a una falta
de discriminació del tàxon respecte a E.
helleborine.
Epipactis tremolsii tampoc havia estat
citada de la comarca. Caldrà continuar
estudiant la seva abundància i distribució,
ja que sovint no s’ha diferenciat d’E.
helleborine.
Ophrys insectifera subsp. insectifera és
subespècie nova per a la comarca. Segons
BOLÒS et al. (2005), tots els exemplars de
l’espècie a Catalunya corresponen a la
subespècie aymoninii, i ARNOLD (1981), VIÑAS
(1993) i VILLEGAS (1993) no especifiquen
subespècie. En la campanya del 2008
s’ha detectat nombrosos exemplars de la
subespècie insectifera, que no s’havia citat
a la comarca.
Orchis conica i Serapias vomeracea també
són espècies noves per a la Garrotxa, ja
que no se n’havia citat fins al moment cap
localitat dins la comarca.
I finalment, un altre tàxon força estudiat
des de l’any 2003 per la delegació de la
Garrotxa de la ICHN és Barlia robertiana. En
pocs anys ha experimentat una expansió
espectacular, ha penetrat des de l’Empordà
i ha abastat el Ripollès i Osona. El treball
de camp desenvolupat ha comportat la
detecció de més de seixanta localitats amb
el tàxon repartides per tota la comarca, tot i
que és més abundant al sector est.
Serapias vomeracea, espècie nova per a la comarca.
21
A part de les espècies trobades i que són
novetat per a la Garrotxa, per altra banda
s’han prospectat dues localitats amb
poblacions de Nigritella de la comarca per
poder determinar si corresponien a Nigritella
gabasiana o a N. austriaca subsp. hispanica,
i tots els exemplars determinats pertanyien
al primer, tot i que que caldria estudiar millor
les diferents localitats de la comarca.
El gènere Epipactis, amb alguns grups
de determinació complexe, s’ha treballat
l’any 2008 però no completament. En un
principi s’ha pogut descartar citacions
errònies corresponents a E. atrorubens i a
E. helleborine, i s’observa que la primera
és molt rara. Hi ha poques citacions,
però podria ser més comuna. Per tant,
cal prospectar els ambients propicis,
especialment tarteres, que en alguns sectors
de la comarca presenten grans superfícies.
Per altra banda, cal aprofundir en el
coneixement del gènere Epipactis perquè
sigui més fàcil completar la distribució de les
diferents espècies, i molt especialment d’E.
muelleri, E. tremolsii i altres Epipactis del
grup phyllanthes.
Prospecció i riquesa d’espècies
Quant a l’esforç de prospecció, el mapa de
la figura 4a mostra a cada quadrícula 5 x 5
km les observacions realitzades durant la
campanya del 2008, el mapa de la figura
4b el total de registres (aquestes mateixes
observacions del 2008, més les dels anys
1980-2007 i els registres provinents de plecs
i bibliografia) i el de la figura 4c la riquesa
d’espècies.
Cal destacar la prospecció desigual de la
campanya del 2008, tot i l’intent de cobrir la
zona d’estudi de forma més o menys igual:
inevitablement, per raons de logística, la
localització de les zones preferides d’estudi
d’alguns dels col·laboradors més actius
Figura 4a: Número d’observacions de la campanya de
l’any 2008 per quadrats 5 x 5 km.
Figura 4b: Número d’observacions (1980-2008) per qua-
drats 5 x 5 km.
22
(la vall de Bas, Oix, Sant Feliu de Pallerols
i la vall de Llémena) van pesar molt en la
distribució espacial dels registres.
Tanmateix, la correlació entre les zones
amb més riquesa específica (muntanyes de
Puigsacalm i de Santa Magdalena i zona
occidental de l’Alta Garrotxa) i les zones
amb més registres és complexa. És difícil
saber fins a quin punt la relativa riquesa
d’espècies d’una quadrícula es deu a la seva
millor o pitjor prospecció, sobretot perquè es
va dedicar més esforç a prospectar aquelles
zones que ja se suposava que podien
ser més riques en base als coneixements
adquirits sobre hàbitats potencialment
interessants, i l’experiència d’anys anteriors.
Malgrat tot, creiem que el mapa de la
riquesa específica de les orquídies de la
comarca és una bona aproximació a la
situació real. El baix nombre d’espècies
de les quadrícules centrals pot explicar-
se en part per una més baixa prospecció,
Figura 4c: Número de tàxons registrats per quadrat 5
x 5 km.
però també per la presència de substrats
volcànics on la diversitat i l’abundància
de les orquídies és menor. En canvi, en
el sector septentrional, amb substrats i
ambients idonis per a la majoria de les
espècies, la principal raó és la difícil
accessibilitat i per tant una menor
prospecció en aquesta zona.
Fenologia
Quant a la fenologia de les espècies, el
quadre resultant per l’any 2008 a partir
de totes les citacions recollides, tenint en
compte altres anys únicament quan calia
omplir buits de l’any 2008, és el de la figura
de la pàgina següent, on es poden observar
els intervals amb floracions de les orquídies
de la Garrotxa. El color verd fosc indica
citacions regulars de floracions al llarg de
tot el mes, i el verd clar quan les citacions
de floracions són únicament a finals (en cas
del començament del període floració) o a
començaments del mes (en cas del final del
període de floració). Cal esmentar que les
diferències entre anys en floracions poden
ser importants, i que els resultats que es
presenten corresponen a l’any 2008.
23
24
25
Moltes variables condicionen les comunitats
d’orquídies: el substrat, el clima, la
meteorologia, l’activitat humana...
L’estudi de la distribució d’espècies
d’orquídies per hàbitats ha estat possible
gràcies a les dades recollides el 2008 pel
Grup Orchis, ja que s’anotava l’hàbitat de
les localitats, i per altra banda pels inventaris
fitosociològics de comunitats vegetals amb
orquídies, i els censos/estimacions de les
poblacions presents. D’aquesta manera s’ha
pogut analitzar la composició
florística de diferents hàbitats,
així com l’abundància i la
fenologia de les diferents
espècies als hàbitats estudiats.
Els prats
Els prats ofereixen una gran
superfície i diversitat d’hàbitats
per tota la comarca: prats
sobre subtrats calcaris i sobre
subtrats àcids, prats secs,
humits i higròfils, jonqueres,
vorades i boscos..., i són els
ambients on s’ha observat més
riquesa d’espècies i també
més abundància.
Els prats mediterranis
En els sectors més
mediterranis de la comarca,
amb un desenvolupament
vegetatiu primaveral i una
marcada sequera estival,
trobem prats eminentment
Orquídies i hàbitats
mediterranis dels ordres Brachypodietalia
phoenicoidis i Rosmarinetalia, de vegades
barrejats amb brolles de romaní, on la
meteorologia anual marca molt clarament la
presència i abundància d’orquídies.
Els pradells d’anuals (Al. Thero-
Brachypodion) propis de sòls prims o
codines són formats fonamentalment
per plantes anuals, i sovint són força
ruderalitzats. En aquests ambients s’han
detectat un total de 12 espècies.
26
apareix en prats oberts, amb poblaments
d’anuals entre les espècies perennes. La
segona s’ha localitzat en prats d’anuals
mediterranis, força ruderalitzats, i sobre
substrats alluvials àcids, i només una
localitat força aïllada de la resta de la
població localitzada a l’Empordà.
Els prats secs mediterranis
(Brachypodietum phoenicoidis i
Brachypodio-Aphyllanthetum)
A la comarca els principals prats
mediterranis dominats per espècies
perennes són:
- En els marges de camps i camins, i en
camps abandonats, especialment sobre
sòls una mica argilosos, hi apareixen
fenassars (Brachypodietum phoenicoidis),
prats dominats pel fenàs de marge
(Brachypodium phoenicoides).
Prats mediterranis de jonça (al. Aphyllanthion) a l’Alta Garrotxa
En el diagrama de presència
d’espècies en aquests
ambients destaquen per
sobre de la resta quatre
espècies: Ophrys sphegodes,
Anacamptis pyramidalis,
Orchis coriophora i
Limodorum abortivum.
Ophrys sphegodes i
Orchis coriophora són les
dues espècies amb més
abundància d’individus (67%)
en aquests prats d’anuals,
la primera perquè és molt
freqüent i la segona, més rara,
perquè apareix localment molt
abundant.
Cal destacar que en aquests
ambients s’ha trobat tres
de les quatre localitats de
Serapias vomeracea, i la
única localitat d’Orchis
conica, totes dues espècies
noves per a la comarca.
La primera en general
- En prats rocallosos i talussos hi
dominen els llistonars (prats dominats
pel llistó, Brachypodium retusum) i els
prats d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-
pubescentis), dominats per Hyparrhenia
hirta.
- Sobre sòls un xic menys secs
trobem prats de jonça (Aphyllanthes
monspeliensis) de l’associació
Brachypodio-Aphyllanthetum (al.
Aphyllanthion) on s’incrementa
notablement la diversitat i l’abundància
d’espècies.
Aquests prats destaquen per la diversitat
d’orquídies presents i la seva abundància,
especialment les del gènere Ophrys.
34 tàxons s’han detectat en prats secs
mediterranis. Les espècies més presents
en aquests ambients són Ophrys
sphegodes, Anacamptis pyramidalis,
Cephalanthera longifolia, C. rubra i
Limodorum abortivum.
En canvi, tàxons com Serapias lingua,
Anacamptis pyramidalis, Ophrys
sphegodes, O. bertolonii subsp.
catalaunica i Orchis coriophora són les més
abundants, malgrat que algunes d’elles no
són gaire freqüents i, quan apareixen ho
fan de forma massiva.
Aquestes espècies més abundants són
responsables dels pics de floració en
aquests prats al voltant dels mesos de
maig i juny, amb un pic previ
per les floracions d’Ophrys
sphegodes a la primera
quinzena d’abril.
Algunes espècies interessants
s’han trobat en aquests
ambients: Epipactis muelleri,
Himantoglossum hircinum i
Neotinea maculata.
Els prats montans
En sectors on la sequera
Prats mesòfils de plantatge mitjà i jonça (Plantagini-Aphy-
llanthetum) de l’Alta Garrotxa
estival no és molt marcada, i sobre sòls
més profunds, amb més capacitat de
retenció d’aigua, la composició florística i
la fisiognomia dels prats canvien: espècies
més medioeuropees i aspecte verd durant
més temps al llarg de l’any.
Els prats mesòfils (Plantagini-
Aphyllanthetum i Euphrasio-Plantaginetum)
Els prats sobre sòls més potents retenen
millor la humitat i no pateixen una sequera
tan important o tan llarga com als prats
mediterranis. Els prats mesòfils amb més
superfície a la Garrotxa són:
- Els prats de jonça i
plantatge mitjà (Plantagini-
Aphyllanthetum), amb una
composició florística força
mediterrània encara, amb
algunes mates com argelaga
(Genista scorpius), farigola
(Thymus vulgaris), barballó
(Lavandula latifolia), lleterassa
(Euphorbia nicaeensis).
- Els prats d’eufràsia i
plantatge mitjà (Euphrasio-
Plantaginetum mediae),
més ufanosos i amb una
composició florística dominada per tàxons
eurosiberians, i on ja no apareixen tantes
espècies mediterrànies.
En prats mesòfils s’han detectat 41
espècies, la màxima diversitat dels diferents
ambients estudiats.
Les espècies més freqüents en aquests
prats mesòfils són Ophrys sphegodes,
Anacamptis pyramidalis, Dactylorhiza
fuchsii, Listera ovata, Cephalanthera
longifolia i Orchis simia.
En canvi, les orquídies més abundants són
Serapias lingua (amb relativament poques
localitats però poblacions expectaculars),
Ophrys sphegodes, Dactylorhiza fuchsii,
Anacamptis pyramidalis i Spiranthes spiralis.
Els prats i herbeis higròfils
Sobre sòls molt humits, i fins i tot xops, la
majoria de les espècies canvien, i apareixen
algunes orquídies especials (Dactylorhiza
elata, D. majalis, D. incarnata, Epipactis
palustris, Orchis laxiflora, O. morio) que no
hem trobat en altres hàbitats i que tenen
una àrea de distribució molt reduïda a la
comarca. La majoria es poden considerar
amenaçades per viure en aquests hàbitats
tan vulnerables i afectats per la sequera, la
dessecació per l’home, la contaminació de
l’aigua, el trepig del bestiar que accedeix
als punts d’aigua...
Prats de dall als voltans d’Olot (Odontito-Trifolietum pratesis)
Els principals prats d’aquest tipus a la
Garrotxa són:
- Els prats de cua de gos (al. Cynosurion
cristati) dominats per Cynosurus cristatus,
Medicago lupulina, Trifolium repens, Prunella
vulgaris i Succisa pratensis.
- Els prats de dall (al. Arrhenatherion
elatioris) amb Arrhenatherum elatius,
Trisetum flavescens, Trifolium pratense i
Dactylis glomerata.
- Els feners amb molínia (al. Molinion
coeruleae) sovint ocupen sòls argilosos i
espècies importants són Molinia coerulea,
Succisa pratensis i Mentha longifolia.
- Comunitats fontinals (al. Cardamino-
Montion) amb Lysimachia nemorum,
Epipactis palustris i Chrysosplenium
oppositifolium.
- Les jonqueres (ord. Holoschoenetalia)
amb joncs (Scirpus holoschoenus,
Juncus inflexus), Mentha longifolia i
Eupatorium cannabinum.
Als prats i herbeis higròfils s’han
detectat 26 espècies.
Les espècies més freqüents són
Dactylorhiza fuchsii, Gymnadenia
conopsea, Epipactis palustris,
Nigritella gabasiana, Dactylorhiza
sambucina i Listera ovata.
En canvi, les orquídies més
abundants són Epipactis palustris,
Nigritella gabasiana, Dactylorhiza
fuchsii i D. sambucina, algunes
d’elles amb poques localitats però
localment molt abundants.
Epipactis palustris és una espècie
més freqüent als prats de molínia
(al. Molinion), comunitats fontinals
(al. Cardamino-Montion) i jonqueres
(al. Molinio-Holoschoenion), mentre
Vorada de bosc a la Fageda d’en Jordà (Platanthera bifolia)
que Nigritella gabasiana i Dactylorhiza
sambucina són més pròpies de prats de
cua de gos (al. Cynosurion cristati). Orchis
elata és més característica de jonqueres
(al. Molinio-Holoschoenion) i Orchis
laxiflora de prats de dall (al. Arrhenatherion
elatioris) i puntualment també en jonqueres
(al. Molinio-Holoschoenion). Dactylorhiza
incarnata i D. majalis, amb poques localitats,
en canvi no mostren més afinitat per un tipus
d’ambient sempre que sigui higròfil.
A l’estage altimontà, en prats i landes
mesòfiles i higròfiles, sobre substrats àcids,
apareixen algunes orquídies molt rares a
la comarca. Això succeeix especialment
a la serralada Transversal, però també en
algun punt de l’Alta Garrotxa. Es tracta
en la majoria dels casos d’espècies amb
àrea de distribució reduïda a la comarca,
poblacions aïllades geogràficament i, fins i
tot, amb molt poques localitats a la Garrotxa.
Algunes però, localment poden ser molt
abundants. Aquestes espècies
són Coeloglossum viride,
Dactylorhyza maculata, D.
majalis, D. sambucina, Nigritella
gabasiana i Orchis morio.
Les vorades de bosc
Un altre hàbitat on es pot trobar
una bona diversitat d’orquídies
són les vorades de bosc. Les
espècies presents difereixen
força del tipus de vorada:
- Vorades de boscos
mediterranis i submediterranis
(Geranion sanguinei) com
alzinars i rouredes de roure
martinenc.
- Vorades de boscos higròfils
(al. Trifolion medii) com
fagedes, vernedes i rouredes
humides de roure pènol.
32 orquídies s’han observat a
les vorades de bosc.
Les espècies més freqüents són Dactylorhiza
fuchsii, Listera ovata, Platanthera bifolia,
Cephalanthera longifolia, C. rubra i Epipactis
helleborine, les tres últimes només en
vorades seques del Geranion sanguinei.
Les més abundants són Listera ovata, Orchis
simia, Dactylorhiza fuchsii, Cephalanthera
longifolia i Epipactis helleborine.
Alzinars i fagedes, amb el Comanegra al fons (Alta Garrotxa)
31
Els boscos
Els boscos presenten una
baixa diversitat i abundància
d’orquídies i només prenen
importància quan són aclarits i
adevesats.
Els principals boscos de la
comarca són:
- Els alzinars (al. Quercion
ilicis).
- Les rouredes
submediterrànies de roure
martinenc (Quercion
pubescenti-petraeae).
- Els boscos mixtes i rouredes
de roure pènol humits (Isopyro-
Quercetum roboris).
- Les fagedes (al. Fagion
sylvaticae).
- Els boscos de ribera:
vernedes (al. Alno-Padion) i
boscos de pollancres, àlbers i
salzes (ord. Populetalia albae).
Les espècies més freqüents en boscos
són Cephalanthera rubra (rouredes
submediterrànies), Neottia nidus-avis
(fagedes), Cephalanthera longifolia (alzinars i
rouredes submediterrànies), C. damasonium
i Epipactis helleborine (totes dues en
rouredes submediterrànies i fagedes),
Platanthera bifolia (en general) i Limodorum
abortivum (alzinars).
Les més abundants són Neottia nidus-avis,
Epipactis helleborine, Cephalanthera rubra,
C. longifolia, C. damasonium, Orchis simia,
Platanthera bifolia i Dactylorhiza fuchsii.
L’espècie més singular pròpia de boscos
és Corallorhiza trifida, planta de fagedes
altimontanes i raríssima a la Garrotxa.
32
33
Per a cadascuna de les 49 orquídies detectades
fins al moment a la comarca de la Garrotxa,
ordenades per ordre alfabètic, i aplicant la
taxonomia utilitzada a AEDO & HERRERO (2005)
s’especifica:
Nom científic i autor.
Sinonímia en cas d’existir sinònims habituals
en les referències.
Etimologia: origen de les paraules que formen
el nom científic de l’orquídia.
Noms comuns en català (vermell i negreta), i
a continuació en castellà (cast.), anglès (ang.),
francès (fr.) i alemany (ale.).
Estatus en el cas que el tàxon tingui algun
tipus de protecció legal o s’hagi considerat
amenaçada segons criteris UICN (2001) a
Espanya (Esp: MORENO, 2008), Catalunya (Cat:
SÁEZ & SORIANO, 2000) o Garrotxa (GX: OLIVER,
2009).
Descripció sintètica de la morfologia de la
planta per facilitar una correcta identificació,
i els trets diferencials que ajuden a la seva
identificació i diferenciació d’altres espècies
similars. En el text es marquen en gris els
termes que consten al glossari. A l’hora
d’identificar una orquídia, cal tenir en compte
la possible presència d’exemplars vells
i descolorits i/o exemplars hibridats que
compliquen la determinació correcta, o canvis
de color a causa de la diferent tipologia de
càmeres fotogràfiques utilitzades.
Si és el cas es comenta la variabilitat dintre
de l’espècie, així com la diferenciació en
subespècies i espècies que alguns autors en
fan.
Espècies
Distribució general del tàxon a Catalunya,
i més concretament a la comarca, amb
interval d’altituds on s’ha localitzat i nivell
d’abundància a Catalunya (BOLÒS & VIGO 2001)
i a la Garrotxa (segons el percentatge de
quadrícules 5 x 5 km on s’ha detectat).
Hàbitats on és present l’espècie a la Garrotxa.
Fenologia del tàxon, amb els mesos amb
alguna floració puntual (verd clar) o amb la
majoria de les floracions detectades (verd
fosc).
Fotografies per ajudar a identificar l’espècie.
S’han incorporat fotografies de les diferents
parts de la planta (flor, inflorescència, fulles
basals), a part de la planta sencera i, a més,
s’ha intentat plasmar la variabilitat del tàxon
a la comarca. Cal recordar que en algunes
fotografies, els colors, especialment els
violetes, poden canviar substancialment cap a
rosats quan les fotografies procedeixen d’una
càmera digital compacta.
Mapes amb la presència per quadrats UTM
5 x 5 km: els límits de les comarques es
representen mitjançant línies contínues, mentre
els límits de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta
Garrotxa fora de la comarca són dibuixats com
a línies discontínues. Als mapes, la presència de
l’orquídia en qüestió és representada amb un
cercle al centre de la quadrícula. Quan la citació
procedeix de dins la comarca administrativa
de la Garrotxa, el cercle és sencer; en canvi,
quan les úniques citacions d’una quadrícula
determinada procedeixen de fora de la comarca
administrativa, el cercle és foradat. Els cercles
negres –siguin sencers o foradats– representen
registres amb data (especialment observacions,
però també dades extretes de plecs i
bibliografia), mentre que els cercles grisos
representen registres bibliogràfics sense data.
34
Aceras anthropophorum (L.) W.T. Aiton
Aceras anthropophorum
A (sense), keras (corn): sense esperó.
Àntropos (home), phéro (portador).
Flor de l’home penjat
Cast: flor del hombre ahorcado; ang: man
orchid; fr: orchidée de l’homme pendu; ale:
Ohnsporn.
Descripció
Herba erecta de 10-40 cm d’alt, glabra.
5-12 fulles inferiors oblongues, les fulles
superiors més petites. La inflorescència
llarga i estreta, de 5-20 cm, amb 20-60 flors.
Flors verdoses amb el marge vermellós.
Sèpals (9-13 x 4-6,2 mm) amb 3-4 nervis
generalment d’un verd més fosc i marges
rogencs, i pètals laterals (8-10 x 1-2 mm)
uninerviats i verdosos. Sèpals i pètals
laterals, connivents en forma de casc. Label
(11-12(15) mm) verd groguenc o vermellós,
amb els marges en general més enfosquits.
Label trilobulat amb forma humana: 2 lòbuls
laterals linears de 4-6 mm de llarg, i el lòbul
mitjà més llarg, d’1 mm d’amplada i dividit
en 2 petits lòbuls secundaris de 3-5 mm de
llarg. Sense esperó.
Orchis simia i O. militaris també tenen el
label en forma humana i amb casc, però
presenten una coloració rosada diferent
que A. anthropophorum.
De vegades es pot observar l’híbrid A.
anthropophorum x Orchis militaris (x
Orchiaceras spuria (Rchb. fil.) E.G. Camus,
Bergon & A. Camus.
Distribució
Comuna al sector nordoriental de Catalunya,
es fa molt més rara a la resta del país. A la
Garrotxa molt comuna, citada pràcticament
per tota la comarca, entre 190 i 1356 m.
Hàbitat
Pastures, matollars i boscos clars,
especialment en els dominis d’alzinars i
rouredes submediterrànies, sobre substrats
calcaris.
g m f m a j j a s o n d
35
Aceras anthropophorum
36
Anacamptis pyramidalis (L.) Rich.
Anacamptis pyramidalis
g f m m a j j a s o n d
Orchis pyramidalis L.
Anakampteïn (corbar): els sèpals corbats
enfora; pyramidalis (inflorescència piramidal).
Flor caputxina
Cast: orquídea piramidal; ang: pyramidal
orchid; fr: orchidée pyramidal; ale:
Pyramidenorchis.
Descripció
Herba erecta i glabra de (20)25-60(80) cm
d’alt. Tiges primes amb 4-10 fulles lanceolato-
linears, de 3,3-14(25) x 0,6-2 cm, en general
plegades longitudinalment. Les superiors
progressivament més petites. Inflorescència
ovoide-cònica, de 3,5-6,2(10) cm, densa amb
15-40(60) flors sèssils, amb bràctees linear-
lanceolades tan llargues com l’ovari. Flors
flairoses, de color rosa vermellós, rarament
blanquinoses. Sèpals de (4)5-7 x 2 mm.
Pètals laterals 6-6,5 x 2,5 mm, àmpliament
lanceolats i connivents. Label de 6-8(10,5)
mm, profundament trilobat, amb dos plecs
longitudinals prominents a la base. Part
interna en general blanca, i cap a fora d’un
rosa més intens. Esperó molt prim (11-15
mm), dirigit cap avall.
La inflorescència densa de petites flors i en
forma cònica, el color rosat de les flors més
intens cap en fora que al centre i les dues
protuberàncies blanques i paral·leles del label
per canalitzar els pol·linitzadors la diferencien
clarament d’altres espècies.
Distribució
Per tot Catalunya, només rara en algunes
comarques. Contrades mediterrànies i
submediterrànies. Citada per tota la Garrotxa,
entre 230 i 1340 m. Molt comuna, localment
molt abundant.
Hàbitat
Prats secs i brolles (Rosmarinetalia,
Brachypodietalia phoenicoidis), prats humits
(Mesobromion erecti) i vorades (Geranion
sanguinei). Sobre substrat calcari.
37
Anacamptis pyramidalis
38
Barlia robertiana (Loisel.) Greuter
g f m m a j j a s o n d
Himantoglossum robertianum (Loisel.) P.
Delforge
Dedicada als botànics francesos J.B. Barla i
G.N. Robert.
Mosques grosses
Cast: orquídea gigante; ang: giant orchid;
fr: orchis géant; ale: Roberts Mastorchis.
Descripció
Herba robusta, glabra, erecta de (20)30-
60(100) cm d’alt i una tija de 5-10 mm de
diàmetre. 5-10 fulles, les inferiors de 10-40
x 4-11,5 cm, en roseta, i les caulinars més
petites. La inflorescència, de 7-20(41) cm
més o menys densa, presenta 11-45(70)
flors roses o violàcies que fan olor a lliris
(Iris sp.). Sèpals de 7,8-12 x 5,5-6,3 mm
àmpliament lanceolats, amb 3 nervis i
puntejats a l’interior, reunits en forma de casc
amb els pètals laterals (5-8 x 2-3 mm). Label
de 12-20(24) x 9-11(20) mm, trilobat i amb el
marge ondulat. Color de porpra a rosat, amb
el centre més blanquinós, amb punts o ratlles
petites. El lòbul mitjà 1,5-2 vegades més llarg
que els laterals, bilobat. Esperó de 5-6 mm.
Es tracta d’una orquídia robusta amb una
inflorescència compacta de flors grans i
de floració molt primerenca, que no es pot
confondre amb altres.
Distribució
Més aviat rara a Catalunya. Contrades
mediterrànies del NE de Catalunya amb
alguna localitat més puntual cap al sud i a
l’interior (Bages, Anoia, Garrotxa i Ripollès).
A la Garrotxa cada vegada més comuna,
apareix per tot arreu, però de forma abundant
només a terra baixa, 200-500(750) m.
Hàbitat
Prats secs i brolles (Rosmarinetalia,
Brachypodion phoenicoidis) i especialment
fenassars als marges de carreteres i camins.
Barlia robertiana
39
40
Barlia robertiana
41
Cephalanthera damasonium (Mill.) Druce
Cephalanthera damasonium
g f m m a j j a s o n d
C. alba (Crantz) Simonk.
Kepahlê (cap), antheros (antera): antera
globosa; damasonium (nom d’una estrella
d’aigua).
Curraià pàl·lid
Ang: large white helleborine; fr: céphalanthère
blanche; ale: Bleiches Waldvögelein.
Descripció
Herba erecta de 15-60(75) cm d’alt, glabra.
Fulles (1)2-4(5), més 1-3 reduïdes a beines
caulinars. Les fulles normals de 4-9 x 1,4-3,8
cm, espaiades, ovades o oblongues. La
inflorescència de (4)6-17(21) cm presenta de
(2)5-13 flors sèssils, sense pèls glandulosos.
Les bràctees basals de 4-9,5 x 1,3-2,6 cm.
Les altres bràctees de 1,7-9 cm de longitud,
més llargues que l’ovari. Flors de color blanc
crema, de (2)2,8-4,5 cm de longitud. Sèpals
de 1,5-2,2 x 0,4-0,75 cm, oblongo-lanceolats,
els superiors obtusos. Pètals laterals de
1,4-1,8 x 0,45-0,5 cm. Label de 1,2-1,4 cm,
més curt que els sèpals, glabre. Hipoquil de
0,5-0,6 x 1,2 cm, i epiquil de 0,7-0,8 x 1 cm,
obtús i apiculat, blanquinós amb una taca
groguenca en la part final, amb 3-5 crestes
longitudinals de color groc taronja.
Menys flors i d’un blanc crema, amb un
to lleugerament groguenc, i les bràctees
llargues en la inflorescència són les
principals diferències amb C. longifolia.
Distribució
Considerada més aviat rara a Catalunya,
encara que és present pràcticament a tot
el territori. A la Garrotxa, especialment a la
part septentrional, central i occidental de la
comarca, molt comuna però no abundant,
360-1300 m.
Hàbitat
Boscos i vorades frescals, especialment
en el domini dels caducifolis, amb una
certa preferència per les fagedes (Fagion
sylvaticae, Trifolion medii).
42
Cephalanthera damasonium
43
44
Cephalanthera longifolia (L.) Fritsch
Cephalanthera longifolia
g f m m a j j a s o n d
Cephalanthera ensifolia Murray ex Rich.
Kepahlê (cap), antheros (antera): antera
globosa; longifolius (de fulles llargues).
Curraià blanc
Ang: sword-leaved helleborine; fr:
céphalanthère à longues feuilles; ale:
Schwertblättriges Waldvögelein.
Descripció
Herba erecta de 10-60 cm d’alt, glabra.
Tija una mica estriada a la part superior.
7-9 fulles (més 1-4 poc desenvolupades)
més o menys dístiques de lanceolades a
linears, de 7-20 x 1-4 cm. La inflorescència
de 5-17(28) cm amb 4 a 21(28) flors sèssils
glabres de 2,5-3,5 cm de longitud, de
color blanc. Sèpals (1,5-2 x 0,4-0,55 cm)
lanceolats i aguts. Pètals laterals de 1-1,5 x
0,4 cm obtusos. Label de 0,9-1 cm, més curt
que els sèpals. Hipoquil sacciforme amb
dos lòbuls laterals més o menys triangulars.
Epiquil més ample que llarg en forma de cor
blanc amb una taca groga en la part distal,
amb 5-7 crestes longitudinals de color groc
taronja.
Es diferencia de C. damasonium
especialment per les inflorescències amb
més flors, d’un blanc nítid, no d’un blanc
crema, i per l’absència de bràctees en la
inflorescència.
Distribució
Considerada més aviat rara a Catalunya,
present pràcticament pertot arreu. Ha estat
citada per tota la Garrotxa, és molt comuna,
especialment en ambients mediterranis i
submediterranis, 210-1400 m.
Hàbitat
Boscos, matollars i prats, especialment
abundant en el domini dels alzinars i de
les rouredes de roure martinenc (Quercion
ilicis, Quercion pubescenti-petraeae,
Aphyllanthion, Geranion sanguinei).
45
46
Cephalanthera longifolia
47
Cephalanthera rubra (L.) Rich.
Cephalanthera rubra
Kepahlê (cap), antheros (antera): antera
globosa; rubra (vermell de la flor).
Curraià vermell
Ang: red helleborine; fr: céphalanthère
rouge; ale: Rotes Waldvögelein.
Descripció
Herba robusta, erecta de 20-85 cm d’alt. Tija
estriada. 4-5(7) fulles, amb 2-3 més a la base
poc desenvolupades, de 5-10(13) x 1-2(3)
cm, espaiades, més o menys lanceolades.
La inflorescència, de (3)6-15(24) cm, presenta
de 3 a 18 flors sèssils amb molts pèls amb
glàndules. Flors de 2-4 cm de longitud.
Sèpals laterals de 1,2-2 x 0,4-0,7 cm, i pètals
laterals de (1,1)1,2-2 x (0,3)0,4(0,7) oval-
lanceolats, aguts, d’un rosa més o menys
viu. Label de 1,5-2 cm, més o menys tan
llarg com els sèpals. Hipoquil de 0,5-0,8 x
0,8-1 cm, còncau, amb dos lòbuls laterals
triangulars aguts i dos lòbuls apicals que
tanquen el ginostem, blanc però amb
marges rosats. Epiquil 1-1,2 x 0,6-0,7 cm
(més llarg que ample), oval lanceolat, agut,
de blanquinós a rosat, amb (4)7-9 crestes
longitudinals de color groc taronja.
Planta difícil de confondre, amb flors roses
o purpúries, hipoquil una mica més blanc
al centre i epiquil més llarg que ample amb
crestes groc taronja.
Distribució
Considerada rara a Catalunya. Citada per
tota la Garrotxa, més abundant cap la meitat
occidental, molt comuna, 200-1300 m.
Hàbitat
Clarianes i vorades d’ambients submediterranis,
especialment de rouredes de roure martinenc
amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis,
Geranion sanguinei), però també alzinars.
g f m m a j j a s o n d
48
Cephalanthera rubra
49
50
Coeloglossum viride (L.) Hartm.
Coeloglossum viride
g f m m a j j a s o n d
Koilos (buit), glossa (llengua): en referència
al label; viride (verd, el color de les flors).
Orquis verd
Ang: frog orchid; fr: orchis grenouille; ale:
Hohlzunge.
Estatus
Considerada amenaçada. Vulnerable (VU: GX).
Descripció
Planta prima, erecta de (5)10-30(40) cm
d’alt. 2-5(6) fulles de 3,4-7,8 x 0,9-2,5(3,5)
cm, obtuses, embeinadores, amb 7-16
nervis longitudinals ben marcats, glabres.
Les inferiors obovades, les superiors
lanceolades, progressivament menors i
similars a les bràctees. La inflorescència de
2,8-10,5 cm amb 7-22 flors sèssils. Sèpals
de 5-7 x 2,2-4 mm, ovals, obtusos, glabres,
verds, de vegades amb el marge purpuri.
Pètals laterals de 4-5,5 x 0,6-1,2 mm, linears,
obtusos, glabres i verds. Label de 8-10 mm,
obtriangular acabat en dos lòbuls laterals de
1,4-2,5 mm i amb una minúscula dent entre
ambdós, glabre, verd, de vegades de color
marró o purpuri, amb esperó de 2-3 mm,
obtús.
Orquídia força diferent a la resta, amb
les flors verdoses i el label bilobulat,
normalment amb una dent minúscula al mig.
És baixa i sovint passa desapercebuda als
prats.
Distribució
Considerada comuna als Pirineus i rara a la
resta del país, on només es troba en serralades
muntanyoses. A la Garrotxa rara, només citat
de les muntanyes més altes, 900 i 1350 m.
Hàbitat
Prats i landes altimontanes mesòfiles
(Mesobromion erecti, Cynosurion cristati,
Festucion gautieri, Calluno-Genistion).
51
52
Corallorhiza trifida Châtel.
Corallorhiza trifida
g f m m a j j a s o n d
Korallion (corall), rhiza (arrel): arrels en forma
de corall; tri (tres), findere (dividir): tres
puntes del label.
Coral·lorriza
Ang: coralroot orchid; fr: racine de corail;
ale: Europäische Korallenwurz.
Estatus
Protegida (Generalitat de Catalunya 2008: en
perill d’extinció) i considerada amenaçada.
En Perill Crític (CR: Esp, GX).
Descripció
Planta erecta de 12-25(35) cm d’alt,
amb tiges primes, verdes, fistuloses,
blanquinoses a la base. Fulles reduïdes
a 2-4 esquames embeinadores, obtuses i
glabres. La inflorescència de 3,5-7 cm amb
2-12(18) flors pedicel·lades. Sèpals de 3,5-7
x 0,7-1,5 mm, lanceolats, obtusos, glabres
i verds. Pètals laterals de 3-5,5 x 1-1,5 mm,
lanceolats, obtusos, glabres i verds. Label
de 3-5,5 x 1,5-3 mm, blanc, però amb taques
purpúries a la base, amb dues orelletes a la
zona basal amb l’àpex arrodonit amb dues
crestes longitudinals poc prominents i una
zona central nectarífera, glabra.
Planta saprofítica de mida petita, fràgil, de
tonalitat marronosa-groguenca, que no es
pot confondre amb altres.
Distribució
Molt rara a Catalunya amb mitja dotzena de
localitats al Pirineu, aquesta seria l’única fora
dels Pirineus. A la Garrotxa només citada a
les muntanyes occidentals, amb una sola
localitat (al mapa consta ombrejat el sector 20
x 20 km), 1100 m. A la Garrotxa molt rara, no
havia estat citada fins al moment.
Hàbitat
Fagedes higròfiles amb sòl humífer (Fagion
sylvaticae).
53
54
Orchis elata Poir.; Dactylorhiza elata (Poir.) Soó
subsp. sesquipedalis (Willd.) Soó
Dactulos (dit), rhiza (arrel): arrels digitades, elate
(altiu).
Orquis gros
Ang: robust marsh orchid; fr: orchis élevé; ale:
Hohes Knabenkraut.
Estatus
Considerada amenaçada. Vulnerable (VU: GX).
Descripció
Herba erecta de (18)43-73(110) cm d’alt, tija
fistulosa d’un verd groguenc, violàcia a la part
superior. (3)5-6(8) fulles de (6,5)8-20,5(24,5)
x (1,2)1,7-3,4(4,6) cm, oblong-lanceolades
o lanceolades, verdes no maculades, de
patents a erectes repartides al llarg de la tija.
Inflorescència de (6)12-21(36) x (2,5)3,5-4,5(7)
cm, laxa amb (8)19-40(68) flors. Sèpals laterals
de (7)8,5-10(13,3) x (2)3,2-4(4,3) mm i el central
(6,2)8-9,1(12) x (2)2,8-3,9(4,2) mm, tots els
pètals i sèpals rosats o violacis. Pètals laterals
de (6)7-8,1(11) x (2,4)3-3,8(4,4) mm. Label de
(6,3)8-10(13) x (8,5)10,5-14(15,5) igual o més curt
que l’esperó, trilobat o quasi sencer, de rosat
a violaci intens, blanquinós cap a la base, amb
màcules en forma de línies i de punts. Lòbuls
laterals en general més curts que el central.
La inflorescència, que ocupa entre una tercera
i una quarta part de la tija (de vegades fins a la
meitat), i l’alçada i port de la planta la diferencien
d’altres orquídies amb flors similars.
Alguns autors consideren les plantes més
robustes com a D. elata subsp. sesquipedalis,
però altres no les consideren un tàxon diferent.
Distribució
L’espècie és considerada rara a Catalunya. A la
Garrotxa és rara, 250-1250 m.
Hàbitat
Prats higròfils i jonqueres (Holoschoenetalia,
Molinietalia coeruleae).
Dactylorhiza elata (Poir.) Soó
g f m m a j j a s o n d
Dactylorhiza elata
55
56
Dactylorhiza elata
57
Dactylorhiza fuchsii
Dactylorhiza fuchsii (Druce.) Soó
Orchis maculata L. subsp. meyeri (Rchb. fil.) E.G.
Camus, Bergon & A. Camus
Dactylo (dit), rhiza (arrel): arrels digitades; fuchsii
(dedicada al professor alemany Fuchs).
Orquis maculat
Ang: common spotted orchid; fr: orchis de Fuchs;
ale: Fuchssches Knabenkraut.
Descripció
Herba erecta de (25)39-51(77) cm d’alt, tija
de color verd, amb taques violàcies a la part
superior. (4)6-9(13) fulles verdes amb taques
més o menys allargades transversalment en
l’anvers, més o menys repartides al llarg de
la tija. Les fulles basals de (3)6,7-11,3(16,5)
x (0,95)1,9-3,1(4,2) cm i les altres de
(6,3)10-15(18,6) x 1,5-3,3(4,8) cm. Inflorescència
de (4,5)5,9-10(13) x (2)2,6-3,3(3,6) cm més o
menys densa amb 12-30(45) flors. Sèpals laterals
de (7,3)8,5-9,5(11) x (1,5)2,2-3,1(4,7) mm i el
central (6,1)7-8,3(9,8) x (1,9)2-3 mm. Tots els
pètals i sèpals blanquinosos, rosats o violacis.
Pètals laterals de (5,2)6,6-7,4(8,2) x (2)2,3-3(3,4)
mm. Label de (5)7,7-8,5(9,2) x (4,1)9-11(12,2),
amb tres lòbuls ben marcats. Índex label·lar de
(1,38)1,46-1,69(2), de lòbul central més llarg que
els laterals (pot sobresortir (1)1,6-2,5(3,8) mm
dels laterals), de blanquinós a rosat o violaci,
maculat amb taques en forma de línies d’un rosat
fosc.
D. fuchsii té l’índex label·lar normalment superior
a 1,3 (D. maculata inferior) i el lòbul central queda
molt marcat (label més dividit). Altres Dactylorhiza
no presenten la tija massissa sinó fistulosa, i les
tonalitats de les flors rosades o violàcies són més
intenses (D. majalis o D. incarnata).
Distribució
Considerada comuna al Pirineu i rara al NE de
Catalunya. A la Garrotxa és comuna, 350-1450 m.
Hàbitat
Prats i vorades frescals, especialment en el
domini dels boscos humits (Mesobromion erecti,
Molinietalia coeruleae, Arrhenatheretalia elatioris,
Fagetalia sylvaticae, Origanetalia vulgaris).
g f m m a j j a s o n d
58
59
Dactylorhiza fuchsii
60
Dactylorhiza incarnata
Dactylorhiza incarnata (L.) Soó
Orchis incarnata L.
Dactylo (dit), rhiza (arrel): arrels digitades,
incarnatus (encarnat, de color de carn).
Ang: early marsh orchid; fr: orchis incarnat;
ale: Fleischfarbenes Knabenkraut.
Estatus
Considerada amenaçada. Vulnerable (VU: GX).
Descripció
Herba erecta fistulosa, de (18)23-38(55) cm
d’alt, foliosa d’un verd tacat més o menys
de violaci a la part superior. (4)5-6(7) fulles
de (2,3)5-12,5(15,7) x (0,86)1,1-2,6(5,7) cm,
lanceolades verdes no maculades (les superiors
poden tenir alguna taca violàcia), d’erecte-
patents a erectes repartides al llarg de la tija, les
(0)1(3) superiors bracteïformes. Inflorescència
de (3,5)5,5-10,5(13,5) x (2)2,6-3(4) cm més o
menys densa amb (10)18-26(35) flors. Sèpals
laterals de (5)6,6-7,7(8,3) x (1,9)2,4-3,2(3,6) mm i
el central (4,8)5,3-6,9(7,5) x (1,2)2-2,5(3,2) mm, tots
els sèpals i pètals violacis o roses. Pètals laterals
de (4,2)5,3-6,6(7,2) x (1,9)2,3-3(4) mm. Label de
(4,2)5,1-6,3(7,2) x (4)5,4-8,6(10) mm, igual o
més curt que l’esperó, subsencer o curtament
trilobat, lòbuls laterals més curts o quasi de la
mateixa longitud que el central. Label de color
rosa a violeta, amb màcules més fosques
vermelloses o violàcies en forma de línies
constituïnt un bucle de màcules en forma de
punts. Índex label·lar (1,1)1,15-1,38(1,4).
Planta amb flors de color rosa o violeta intens
i tija fistulosa (D. fuchsii i D. maculata tenen
colors no tan intensos i tija massissa). De fulles
no maculades, cucul·lades que arriben a la
inflorescència. Label poc trilobat (D. majalis el té
més trilobat i les fulles són maculades).
Distribució
L’espècie és considerada molt rara a Catalunya.
A la Garrotxa és molt rara, 670-1470 m.
Hàbitat
Prats higròfils i jonqueres (Holoschoenetalia,
Molinietalia coeruleae).
g f m m a j j a s o n d
61
62
Dactylorhiza incarnata
63
Dactylorhiza maculata (L.) Soó
Dactylorhiza maculata
Orchis maculata L.
Dactylo (dit), rhiza (arrel): arrels digitades;
maculatus (tacat, fulles tacades).
Orquis maculat
Cast: dedos citrinos; ang: heath spotted orchid; fr:
orchidée tâchetée; ale: Geflecktes Knabenkraut.
Descripció
Herba erecta de (11)28-50(84) cm d’alt, de
color verd, amb taques violàcies a la part
superior, foliosa. (3)6-9(11) fulles verdes més o
menys repartides al llarg de la tija, amb taques
a l’anvers, sovint circulars. Fulla basal de
(3,9)6-9(21) x (0,8)1,2-2,3(3,2) cm i la resta de
(6)8-20(29) x (0,6)1,3-2,5(3,5) cm. Inflorescència
de (3)4,7-10(25) x (1,7)2-3,5(5) cm densa
amb (6)17-40(70) flors. Sèpals laterals de
(7)7,3-9,8(13) x (2,3)2,5-3(3,2) mm i el central
6,4-8,6(10) x (2,1)2,5-3(3,1) mm, tots els pètals
i sèpals blanquinosos, roses o violacis. Pètals
laterals de (5,1)5,8-7,8(10,3) x (2,2)2,4-2,8(3) mm.
Label de (6,7)7,5-10(15,9) x (9,1)10-12,5(16),
trilobat. Índex label·lar de 1-1,2(1,3). Lòbul
central més llarg que els laterals (pot sobresortir
0,1-0,7(1) mm dels laterals o aquests poden
superar el central fins a 0,5(1) mm). De color
rosat a violaci intens, blanquinós cap a la base,
amb màcules (línies i punts) d’un rosa purpuri
fosc que formen 2 o 3 bucles.
Es diferencia de D. fuchsii per l’índex label·lar:
per sota de 1,3 en D. maculata (label menys
dividit). Altres Dactylorhiza no presenten la tija
massissa sinó fistulosa i les tonalitats de les
flors rosades o violàcies són normalment més
intenses (D. majalis o D. incarnata).
Alguns autors consideren les plantes més primes
i delicades com a D. maculata subsp. elodes,
però altres no les diferencien taxonòmicament.
Distribució
Comuna als Pirineus, i rara a les muntanyes
meridionals. A la Garrotxa és rara, 670-1450 m.
Hàbitat
Prats mesòfils i vorades (Mesobromion erecti,
Cynosurion cristati, Trifolion medii).
g f m m a j j a s o n d
64
65
Dactylorhiza maculata
66
Dactylorhiza majalis (Rchb.) P.F. Hunt & Summerh.
Dactylorhiza majalis
Orchis majalis Rchb.
Dactylo (dit), rhiza (arrel): arrels digitades, majalis
(del mes de maig).
Orquis magenc
Cast: palma christi; ang: broad-leaved
marsh orchid; fr: orchis à larges feuilles; ale:
Breitblättriges Knabenkraut.
Descripció
Herba erecta de (12)19-34(47) cm d’alt, tija de
color verd groguenc, foliosa, amb taques violàcies
a la part superior. (3)4-5(6) fulles d’àmpliament
lanceolades a el·líptiques, de (3,2)4,4-9,3(12) x
(1,1)1,6-2,7(4) cm, verdes, les superiors sovint
parcial o totalment violàcies, maculades només a
l’anvers i repartides al llarg de la tija. Inflorescència
de (3,7)7-11(20,5) x (2)2,7-3,6(5,5) cm més o
menys densa amb 10-25(37) flors, amb bràctees
lanceolades violàcies a la part superior i les altres
verdes sovint maculades com les fulles. Sèpals i
pètals violacis. Sèpals laterals de (7)8,2-10(11,4) x
(2,1)2,6-3,2(4) mm i el central de (6,5)7,5-8,5(9,6)
x (2)2,4-3 mm. Pètals laterals de (5)6,5-7,4(8,1)
x (2,4)2,9-3,6 mm. Label de (5,6)6,5-9(10,4) x
(7)8,6-10,5(12), amb tres lòbuls ben marcats.
Índex label·lar de (1,06)1,12-1,21(1,22). Lòbul
central més llarg que els laterals, pot sobresortir
0,4-1,1(1,45) mm, o de vegades aquests poden
superar el central en 0,6 mm, de color violaci,
blanquinós cap a la base i amb màcules violàcies
fosques de forma linear, marcant 1 o 2 bucles, i
dins d’aquests, màcules en forma de punts.
Més robusta que altres Dactylorhiza, a excepció de
D. elata, però que normalment no presenta taques
a les fulles, la inflorescència és més laxa i les
bràctees sobrepassen menys les flors.
Distribució
Considerada comuna al Pirineu. A la Garrotxa és
molt rara, 800-1400 m.
Hàbitat
Prats i vorades frescals, especialment en el domini
de fagedes (Mesobromion erecti, Molinietalia
coeruleae, Arrhenatheretalia elatioris, Fagetalia
sylvaticae, Trifolion medii).
g f m m a j j a s o n d
67
Dactylorhiza majalis
68
Dactylorhiza sambucina (L.) Soó
Dactylorhiza sambucina
Orchis sambucina L.
Dactylo (dit), rhiza (arrel): arrels digitades,
sambucinus (saüc, amb olor de flors de saüc).
Orquis sambucí
Cast: palma christi; ang: elder-flowered orchid; fr:
orchidée sureau; ale: Holunder-Knabenkraut.
Estatus
Quasi Amenaçat (NT: GX).
Descripció
Herba erecta de (10)17-26(39) cm d’alt de
color verd i amb taques violàcies cap a dalt.
4-6(7) fulles al llarg de la tija, lanceolades de
(5)6-10(15) x (1)1,5-2,5(3,8) cm, d’un verd clar,
no maculades. Inflorescència curta i ovoide
de (3,7)5-7,5(10,5) x (2,7)3,5-4,5(5) cm, densa
amb (7)10-15(31) flors amb olor a flors de
saüc. Sèpals i pètals en general grocs, però
també vermellosos o violacis. Sèpals laterals de
(8)10-11,5(14) x (3)3,5-4,7(5,4) mm i el central de
(7,5)8,5-9,8(11,5) x (2)3-4,3(4,7) mm. Pètals laterals
de (6,8)7,8-9(10,3) x (3)3,3-4,5(5) mm. Label de
(5,2)8-9,3(12,3) x (5)7,8-11,7(14) mm, feblement
trilobat. Índex label·lar de (1,09)1,12-1,28(1,33).
Lòbul central més llarg que els laterals o quasi
igual (pot sobresortir (0)0,6-1,5(2,9) mm). Label
en general de color groc (alguns exemplars
barrejats amb inflorescències de color vermell o
violaci, això sí, amb la base del label groguenca).
En general moltes màcules cap a la base (punts
i línies) vermelloses o violàcies, que marquen
bucles. Esperó sacciforme o cònic, i descendent.
Inflorescència ovoide i curta, de flors grogues
(si no almenys la base del label és groga)
i esperons descendents i cònics. Orchis
pallens (esperons ascendents) i O. provincialis
(esperons ascendents i inflorescència
laxa) tenen bràctees de la inflorescència
membranàcies i no herbàcies.
Distribució
Comuna al Pirineu, rara en altres muntanyes. Rara
a la Garrotxa, localment abundant, 1060-1470 m.
Hàbitat
Prats altimontans humits (Cynosurion cristati,
Calluno-Genistion, Mesobromion erecti).
g f m m a j j a s o n d
69
70
Dactylorhiza sambucina
71
Epipactis atrorubens Hoffm. ex Besser
Epipactis atrorubens
g f m m a j j a s o n d
Epipactis atropurpurea Raf.
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); ater (fosc), ru-
bens (vermell): color de les flors.
Epipactis vermella
Ang: dark-red helleborine; fr: épipactis pourpre
noirâtre; ale: Braunrote Stendelwurz.
Estatus
Considerada amenaçada. Vulnerable (VU: GX).
Descripció
Herba erecta de 20-60 (80) cm d’alt, glabra a la
base i densament pubescent a la part superior.
5-11 fulles caulinars de 3-12 x 1-5 cm, dístiques,
en general concentrades a la meitat inferior de
la tija, més llargues que els entrenusos, amplexi-
caules, erecto-patents, no arquejades cap a
baix. La inflorescència de 10-25 cm, normalment
unilateral, clarament distanciada de la fulla supe-
rior. 10-40(50) flors pedicel·lades amb una forta
olor de vainilla. Sèpals d’un porpra fosc per les
dues cares, densament pilosos a la cara externa
i glabres a la interna. Els laterals de 6-10 x 2,5-4
mm. Pètals laterals (5,5-9,5 x 2,5-3,5 mm), gla-
bres o poc pilosos a la cara externa i glabres a la
interna. Label de 6-10 x 3-4 mm, amb hipoquil de
4-6 mm, purpuri i sense lòbuls laterals. Epiquil de
2,5-4 x 4-5 mm, quasi pla o lleugerament convex
amb 2-3 protuberàncies rugoses a la base. Ante-
ra de color groc intens enmig de la flor porpra.
Es diferencia per la part superior de la tija densa-
ment pubescent, sèpals i pètals de mida similars,
l’antera central groga enmig de la flor vermellosa,
i especialment les protuberàncies berrugoses de
l’epiquil. Disposem de poques citacions confir-
mades (ha estat confosa amb exemplars d’E.
helleborine de flors purpúries).
Distribució
Planta rara a Catalunya, menys rara als Pirineus.
A la Garrotxa molt rara, encara que caldria bus-
car millor, 450-810 m.
Hàbitat
Pedruscalls i prats rocallosos, vorades seques.
72
73
Epipactis atrorubens
74
Epipactis helleborine (L.) Crantz subsp. helleborine
Epipactis helleborine subsp. helleborine
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); helleborine
(similar a un Helleborus).
Epipactis de fulla ample
Ang: broad-leaved helleborine; fr: épipactis à
larges feuilles; ale: Breitblättrige Stendelwurz.
Descripció
Herba erecta de 20-70(90) cm d’alt, glabra a la
base i densament pubescent a la part superior.
1 tija (de vegades 2-6), sovint amb tons violacis.
4-10 fulles caulinars (4-17 x 2-10 cm) disposades
helicoïdalment i regularment al llarg de la tija.
La basal situada fins a uns 4 cm del terra i més
curta que l’entrenús (al contrari que la resta).
Fulles patents, ovado-lanceolades o ovades molt
poc embeinadores. Inflorescència de 10-25(40)
cm, més o menys unilateral de 10-40(60) flors.
Sèpals glabres groguencs (tons purpuris) a
les dues cares. Pètals laterals (6-15 x 5-9,5
mm) glabres de color porpra o violeta (verd).
Label (6-14 x 4-6,5 mm) amb un hipoquil (3-8
mm) de cara externa verdosa o blanquinosa
(tons violacis) i de cara interna amb els marges
blanquinosos, rosats, verds o bruns. Epiquil
(3-6 x 4-6,5 mm) convex àmpliament cordiforme
(més ample que llarg), blanc, rosa o purpuri, de
base ampla separada de l’hipoquil en un canal
estret (<1 mm) i dos plecs purpuris (groguencs)
prominents poc berrugosos, separats per un solc
i sense cresta central.
Exemplars de flors vermelles recorden E.
atrorubens, però sense els 2 plecs molt
berrugosos. E. tremolsii té les fulles molt
embeinadores. Els exemplars de flors verdoses
recorden E. viridiflora, però en aquesta, les fulles
són més curtes o poc més llargues que els
entrenusos, poc o gens amplexicaules, i sense
cresta central a l’epiquil. E. muelleri té l’epiquil
més llarg que ample i una cresta central.
Distribució
Comuna als Pirineus i Prepirineus, rara a les
muntanyes meridionals catalanes. A la Garrotxa
molt comuna, 200-1320 m.
Hàbitat
Prats i vorades de bosc i boscos clars.
g f m m a j j a s o n d
75
Epipactis helleborine subsp. helleborine
76
Epipactis kleinii M.B. Crespo, M.R. Lowe & Piera
Epipactis kleinii
Epipactis atrorubens subsp. parviflora A. et C.
Nieschalk; E. parviflora (A. et C. Nieschalk) E.
Klein
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); kleinii (dedicat
al botànic austríac E. Klein).
Descripció
Herba erecta de 10-40(50) cm d’alt, glabra
a la base i densament pubescent a la part
superior. 4-10 fulles caulinars de 3-7 x 1-3,5
cm, dístiques, concentrades a la meitat inferior
de la tija, més llargues que els entrenusos,
amplexicaules, erecto-patents, ovals o oval-
lanceolades, agudes. Les fulles superiors
lanceolades més petites, similars a les
bràctees inferiors. La inflorescència (8-25 cm)
normalment unilateral, amb l’eix densament
pilós i sovint purpuri, clarament distanciada de
la fulla superior, amb 10-40 flors pedicel·lades
amb una feble olor de vainilla. Sèpals de color
verd groguenc, cendrós o verd olivaci (tons
violacis a la cara externa). Els laterals (4-6,5 x
2-3 mm) oval-lanceolats, aguts. Pètals laterals
(3,5-6,5 x 2-3 mm) oval-lanceolats, pilosos
a la cara externa, i glabres i de color similar
als sèpals a la interna. Label de 4-5,5 x 3-4
mm, amb hipoquil de 2-3 mm, de blanquinós
a verdós a la cara externa amb alguns tons
violacis, i de color bru a vermellós per la cara
interna. Epiquil de 2-3 x 3-4 mm, quasi pla o
lleugerament convex, àmpliament cordiforme,
i la base amb 2 plecs molt visibles, en general
purpuris o rosats, berrugosos.
Planta fàcil de diferenciar, de tija violàcia i
fulles característiques, flors petites, sèpals i
pètals laterals amb pèls glandulosos a la part
externa, i epiquil petit i rosat.
Distribució
Rara a Catalunya: Pirineus. A la Garrotxa rara,
més o menys present de forma general a les
àrees més muntanyenques, 250-1150 m.
Hàbitat
Prats, vorades i boscos clars, més aviat secs.
g f m m a j j a s o n d
77
Epipactis kleinii
78
Epipactis microphylla (Ehrh.) Sw.
Epipactis microphylla
g f m m a j j a s o n d
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); mikrós (petit),
phýllon (fulla).
Epipactis de fulla petita
Ang: small-leaved helleborine; fr: épipactis à
petites feuilles; ale: Kleinblättrige Stendelwurz.
Descripció
Herba erecta de 20-40(60) cm d’alt, glabra a la
base i densament pubescent a la part superior.
3-6(12) fulles caulinars de 1-5 x 0,5-1,5(2) cm,
poc aparents, dístiques, i espaiades al llarg
de la tija (la primera ben bé tocant el terra) i
més curtes que els entrenusos (les mitjanes
poden arribar a ser una mica més llargues),
lleugerament amplexicaules, erectes o erecte-
patents, de lanceolades a oval-lanceolades. Les
fulles superiors més petites, no amplexicaules i
similars a les bràctees inferiors. La inflorescència
(4-22 cm) unilateral, clarament distanciada de la
fulla superior, amb 4-15(30) flors pedicel·lades
amb un lleuger olor a vainilla. Sèpals densament
pilosos de color verd groguenc, cendrós a verd
bru, i sovint amb tons purpuris (cara externa), i
glabres de verd groguenc a bru (cara interna).
Pètals laterals de 5-8 x 2-5 mm, ovalat-lanceolats,
pilosos per fora i glabres per dintre. Label
(5-7,5 x 3-4 mm) amb hipoquil de 3-4 mm, de
blanquinós a verdós, sovint amb tons violacis a
la cara externa, i de color verd bru a vermell a la
cara interna. Epiquil de 2,5-4 x 3-4 mm, quasi pla
o lleugerament convex, àmpliament cordiforme,
glabre, de color verd, de vegades amb tons
bruns al centre.
Els principals trets diferencial: sèpals i ovari
densament pubescents, fulles lanceolades
estretes i epiquil de color blanc o verdós.
Distribució
Rara a Catalunya: contrades mediterrànies
septentrionals i muntanyes meridionals. A la
Garrotxa és comuna, 270-1260 m.
Hàbitat
Boscos aclarits, vorades i matollars.
79
Epipactis microphylla
80
Epipactis muelleri Godfery
Epipactis muelleri
Epipactis helleborine subsp. muelleri (Godfery)
O. Bolòs, Masalles & Vigo
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); muelleri (dedicat
al científic alemany Müller).
Ang: Mueller’s helleborine; ale: Müllers Stendelwurz.
Descripció
Herba erecta de 20-50(70) cm d’alt, glabra a la
base i densament pubescent a la part superior.
5-10 fulles caulinars (4-10 x (1,5)2-4 cm) dístiques
distribuïdes de forma regular al llarg de la tija.
La basal quasi en contacte amb el terra. Fulles
molt més llargues que l’entrenús, amplexicaules,
erecto-patents, estretament ovado-lanceolades.
Les superiors lanceolades, més petites que les
mitjanes. Inflorescència (5-25 cm) més o menys
unilateral, sovint separada de la fulla superior, de
10-40 flors pedicel·lades amb olor a valeriana.
Sèpals d’un verd groguenc (blanquinós) per les
dues cares. Els laterals (7-12 x 3,5-5 mm) oval-
lanceolats. Pètals laterals (6,5-11 x 3,5-4,5 mm)
oval-lanceolats de color similar als sèpals. Label
(5-10 x 3-5 mm) amb hipoquil de 3,5-4,5 mm, de
blanquinós a verdós, amb els marges rosats o
blanquinosos per la seva cara externa, i d’un verd
groguenc fins a verd vermellós per la cara interna.
Epiquil (4-5 x 3-4 mm) quasi pla o lleugerament
convex, triangular-cordiforme, de color blanc o
verd, amb tonalitats rosades a la base.
La planta presenta un aspecte diferent de les altres
Epipactis a simple vista: les flors groguenques, les
fulles estretament oval-lanceolades sovint erecto-
patents arquejades cap a avall, sense un rostel
prominent, i l’epiquil tan ample com llarg amb una
cresta central acanalada que abasta l’àpex.
Distribució
Poc coneguda, Pirineus i Prepirineus. A la
Garrotxa no havia estat citada, però es considera
comuna en zones muntanyenques, 290-1240 m.
Hàbitat
Vorades de bosc, prats i boscos clars
especialment montans.
g f m m a j j a s o n d
81
Epipactis muelleri
82
Epipactis palustris (L.) Crantz
Epipactis palustris
g f m m a j j a s o n d
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); palustris
(palustre, viu en llocs xops).
Epipactis palustre
Ang: marsh helleborine; fr: épipactis des
marais; ale: Echte Sumpfwurz.
Descripció
Herba erecta de 10-60(70) cm d’alt, glabra
a la base i pilosa a la part superior. 4-10
fulles caulinars (7-18 x 1,5-4 cm) disposades
helicoïdalment i concentrades en la meitat
inferior de la tija. La basal quasi en contacte
amb el terra. Les fulles més llargues que els
entrenusos, subamplexicaules, erecto-patents,
d’oval-lanceolades a estretament lanceolades,
agudes o acuminades. Les superiors sovint
més petites que les mitjanes, molt similars
a les bràctees inferiors. La inflorescència de
6-20 cm, més o menys unilateral, amb (4)7-20
flors pedicel·lades no aromàtiques. Sèpals
d’un verd cendrós a bru purpuri per la cara
externa, i de verd groguenc a purpuri per la
interna. Els laterals (8-13,5 x 3,5-5,5 mm) oval-
lanceolats. Els pètals laterals (8-12,5 x 3,5-5
mm) oval-obtusos, blancs però amb els nervis
i la base purpuris. Label (9,5-13 x 5,5-7,5
mm) amb hipoquil de 5,5-7,5 mm, blanc o
rosat amb nervis purpuris per la cara interna
i crestes grogues, amb dos lòbuls laterals
subtriangulars. Epiquil de 7-8,5 mm, quasi pla
o lleugerament còncau, de color blanc a rosat.
Molt diferent de la resta d’Epipactis, amb un
hipoquil còncau i un epiquil articulat i mòbil,
connectat amb l’hipoquil per una estreta
ungla. Espècie pròpia de llocs molt humits.
Distribució
Nord de Catalunya i algunes localitats
meridionals, considerada força rara. Rara a la
Garrotxa, localment molt abundant en algunes
localitats més muntanyenques, 400-1280 m
Hàbitat
Prats higròfils i jonqueres (Holoschoenetalia,
Molinietalia coeruleae).
83
Epipactis palustris
84
Epipactis tremolsii Pau
Epipactis tremolsii
Epipaktis (nom emprat pels grecs per designar
un Helleborus de forma similar); tremolsii (dedi-
cada al botànic català Trèmols).
Nom comú
Ale: Tremols Stendelwurz.
Estatus
Amenaçat? No Prou Estudiat: (DD: GX).
Descripció
Herba erecta amb 1(2-3) tiges de 20-60(70) cm
d’alt, gruixudes i glabres (o quasi) a la base i
pubescents cap a dalt, d’un verd grisenc o fosc
amb tons violacis. 6-11 fulles caulinars (3-8,5 x 2-8
cm) disposades helicoïdalment. La basal propera
al terra, la resta més llargues que els entrenusos
i densament imbricades en el terç basal de la tija,
amplexicaules i marcadament embeinadores, de
patents a erecto-patents, d’orbiculars a àmpliament
ovades, agudes i acuminades, coriàcies, planes
(les superiors) i carinades (les inferiors). Inflores-
cència (10-25 cm) unilateral. 15-40(60) flors en un
eix purpuri. Sèpals d’un verd groguenc (amb tons
violeta) a la cara externa, glabres i d’un verd més
clar (amb tons porpres) a la cara interna, lleugera-
ment pubescents. Els laterals de 9,5-13 x 4,5-6,5
mm i el central similar. Pètals laterals (9-12,5 x
4,5-6,3 mm) de color similar als sèpals. Label (9-12
x 3-6 mm) amb hipoquil de 3-5 mm, verdós (amb
tons violacis) per la cara externa, amb els marges
blanquinosos o rosats, i d’un bru olivaci o negres
per la cara interna. Epiquil (4,5-6 x 5-6,8 mm) de ro-
sat a verdós, vermell al centre, convex, àmpliament
cordiforme (més ample que llarg) amb l’àpex reflex
(acabat en una breu punta), amb dos plecs més o
menys voluminosos i poc berrugosos, sense canal
central.
Les fulles coriàcies, àmpliament ovades, embeina-
dores i erecto-patents, i imbricades en el terç basal
de la tija, la diferencien d’E. helleborine.
Distribució
Rara a Catalunya: zona central del país, amb loca-
litats disperses cap al nord. A la Garrotxa molt rara,
poques citacions al nord, 350-700 m.
Hàbitat
Vorades i clarianes seques (Quercion ilicis, Quer-
cion pubescenti-petraeae, Geranion sanguinei).
g f m m a j j a s o n d
85
86
Epipactis tremolsii
87
Gymnadenia conopsea (L.) R. Br. in W.T. Aiton
Gymnadenia conopsea
g f m m a j j a s o n d
Gymnós (nu), adên (glàndula): sense glàndula,
pol·linis no envoltats de bursícola; konos
(mosquit) i opsis (semblança a): flor semblant a
mosquit.
Caputxina olorosa
Cast: orquídea olorosa; ang: fragrant
orchid; fr: orchidée moucheron; ale:
Mücken-Händelwurz.
Descripció
Herba erecta de 16-81 cm d’alt, glabra.
4-8 fulles basals (6,4-19 x 0,5-2,5 cm)
lanceolades, agudes, embeinadores,
glabres, no maculades. 1-4 fulles caulinars
superiors bracteïformes. Inflorescència
(3,3-14,9 cm) cilíndrica, més o menys densa
amb 17-82 flors sèssils. Sèpals glabres,
d’un rosa clar, els laterals (3,9-8 x 1,6-2,7
mm) lanceolats i obtusos i el central de
3,6-5,5 x 1,5-2,7 mm. Pètals laterals de
2,6-4,9 x 2-3,1 mm, ovals, obtusos i glabres.
Label de (3,8)4,3-5,2(5,7) x 2,7-5 mm, més
o menys pla, trilobat, glabre rosat, amb
la part central en general blanca. Esperó
de (10,1)11,4-15(18) x 0,5-1,2 mm: relació
llargària de l’esperó/llargaria del label igual a
2,3-3,7.
La inflorescència atapeïda de flors
relativament petites amb esperons tan llargs
és una bona característica per diferenciar-
la d’altres orquídies. Aquests esperons tan
llargs, juntament amb uns labels més grans,
són les principals diferències respecte G.
odoratissima.
Distribució
Comuna als Pirineus, i rara a la resta de
Catalunya. A la meitat sud del país només
apareix a les serralades. A la Garrotxa
comuna, és especialment citada de zones
muntanyoses, 300-1450 m.
Hàbitat
Espais oberts, especialment abundant
en prats humits (Mesobromion erecti,
Cynosurion cristati, Molinion coeruleae).
88
89
Gymnadenia conopsea
90
Himantoglossum hircinum (L.) Spreng.
Himantoglossum hircinum
g f m m a j j a s o n d
Himantos (corretja), glôsa (llengua): en
referència al label; hircinum (amb olor de
boc).
Orquis hircí
Cast: orquídea hedionda; ang: lizard orchid;
fr: orchidée bouc; ale: Bocks-Riemenzunge.
Estatus
Considerada amenaçada a la Garrotxa. En Perill
Crític (CR GX), dues localitats i pocs individus.
Descripció
Herba robusta, erecta de 30-70(80) cm d’alt,
glabra. Tija gruixuda. 7-10 fulles de 14-25 x
2,4-6,2 cm, obtuses, embeinadores, glabres.
Les superiors progressivament més curtes
i en general agudes. La inflorescència de
14-26 cm amb 35-80 flors sèssils. Sèpals
de 9-13 x 4-6,2 mm, àmpliament lanceolats,
obtusos, glabres amb 3-4 nervis. Pètals
laterals de 8-10 x 1-2 mm, estretament
lanceolats, aguts, glabres, verdosos. Label
de 41-60 x 5-8,8 mm, de marge ondulat,
trilobat amb els lòbuls laterals de 4-9 mm,
i el central de 35-55 x 1,5-4 mm, molt més
llarg que els laterals, amb dos petits lòbuls a
l’àpex de 2-4 mm.
La mida de la planta i els allargats, ondulats
i abundants labels de fins a 5,5 cm la fan
inconfusible.
Distribució
Força rara a Catalunya, present als Pirineus
fins a l’Alt Empordà i també a la Terra Alta. A
la Garrotxa molt rara, citada només en dues
localitats, 500 i 1250 m.
Hàbitat
Prats i vorades (Aphyllanthion, Brachypodion
phoenicoidis, Brometalia erecti, Geranion
sanguinei).
91
Himantoglossum hircinum
92
Limodorum abortivum (L.) Sw.
Limodorum abortivum
g f m m a j j a s o n d
Liemôdoron (nom amb el qual es coneixien
els frares, Orobanche) i abortivum (avortat, en
al·lusió a les fulles/flors poc desenvolupades).
Clavell violaci
Cast: limodoro violeta; ang: violet limodore;
fr: limodore à feuilles avortées; ale: Violetter
Dingel.
Descripció
Herba robusta, erecta de 10-47(115) cm
d’alt. Tija de 2-15 mm de diàmetre. 3-9
fulles glabres de 2,3-9,3 cm, de senceres
a dividides en fins a 4 lòbuls, sovint 1-3, no
embeinadores, de 1-6,5 x 0,4-0,7 cm, més
o menys lanceolades, en la part superior de
la tija. La inflorescència de (4)10-45(61) cm,
presenta de (3)4 a 28 flors. Sèpals de 14-25
x 4-11 mm, d’oval-lanceolats a oblongo-
lanceolats, violacis amb pèls glandulosos
curts al revers. Pètals laterals de 14-19 x
20-37 mm, de linears a lanceolats, violacis.
Label de 1,4-2,2 cm, articulat. Hipoquil de
3-7 x 2-22,5 mm còncau amb dos lòbuls
laterals basals, d’interior blanquinós i nervis
violacis. Epiquil de 7-15 x 6-12 mm, d’oval a
cordiforme, morat, d’interior blanquinós amb
nerviació violàcia. Esperó de 10-26 mm.
Planta de tonalitat violàcia i només confusible
amb Limodorum trabutianum, espècie no
trobada a la comarca de moment, que té
el label no articulat i un esperó molt curt de
0,5-3(4) mm, i a més, normalment presenta
les flors molt més obertes.
Distribució
Considerada més aviat rara a Catalunya,
present a tot el territori mediterrani i
submediterrani. A la Garrotxa comuna, citada
especialment en el domini dels alzinars,
180-900 m.
Hàbitat
Prats, brolles i clarianes de boscos
secs (Rosmarinetalia, Quercion ilicis),
especialment present en marges de camins i
clarianes.
93
Limodorum abortivum
94
Listera ovata (L.) R. Br. in W.T. Aiton
Listera ovata
g f m m a j j a s o n d
Listera (dedicat al metge i naturalista anglès
Lister), ovata (oval, la forma de les fulles).
Lístera ovada
Cast: hierba de dos hojas; ang: common
twayblade; fr: listère à feuilles ovales; ale:
Großes Zweiblatt.
Descripció
Herba erecta de (8)10-46 cm d’alt, amb
esquames basals embeinadores. 2 fulles
(2,6-13 x 1,8-9 cm) situades en el terç basal de
la tija, planes, de suborbiculars a el·líptiques,
subamplexicaules, d’agudes a obtuses, amb
nerviació aparent, glabres. La inflorescència
(4,5-28,5 cm) presenta pèls amb glàndules i de
8 a 80 flors. Sèpals de 3-5 x 2-2,5 mm, ovals,
obtusos, verds amb els marges sovint groguencs
o purpuris. Pètals laterals (3-5 x 1 mm) més o
menys linears, obtusos, d’un verd groguenc
o purpuri. Label (4,5-15 x 2-4,5 mm) fortament
flexionat cap al peduncle, d’un verd groguenc,
amb lòbuls laterals poc evidents (0,1-0,35 x
0,5-1,2 mm) i lòbuls secundaris del lòbul central
paral·lels i obtusos, molt rarament divergents.
La disposició oposada de les dues fulles és
molt característica d’aquesta planta (també
del gènere Platanthera, però les flors són
molt diferents). Només Listera cordata, no
trobada de moment a la Garrotxa, té aquestes
característiques i s’hi assembla, però presenta
fulles cordiformes, la inflorescència glabra, el
label perpendicular al peduncle, lòbuls laterals
més evidents i lòbul central amb els lòbuls
secundaris clarament divergents i aguts.
Distribució
Rara a Catalunya, amb una àrea centrada al
nord, amb localitats puntuals més al sud. A
la Garrotxa comuna, citada especialment a la
part occidental amb alguna cita esparsa en
altres zones muntanyoses, 240-1430 m.
Hàbitat
Vorades de boscos i prats, relativament
humits (Fagetalia sylvaticae, Trifolion medii,
Molinietalia coeruleae, Mesobromion erecti,
Arrhenatheretalia elatioris).
95
Listera ovata
96
97
Neotinea maculata (Desf.) Stearn
Neotinea maculata
g f m m a j j a s o n d
N. intacta (Link) Reichenb. f.; Orchis intacta Link
Neos (nou), tinea (dedicat al professor sicilià
Tineo), maculatus (tacat, les fulles).
Caputxina tacada
Ang: dense-flowered orchid; fr: orchis intact;
ale: Keuschorchis.
Estatus
Es considera Vulnerable (VU: GX).
Descripció
Herba fràgil, erecta de (8)10-25(40) cm d’alt.
(2)3-6 fulles, generalment amb petites taques
de color violaci al llarg dels nervis. Les fulles
basals de (3)8-12(13,5) x (0,8)1,2-2(3,2)
cm, àmpliament lanceolades, mucronades,
agrupades en roseta. Les superiors més
petites, erectes, embeinadores excepte la
fulla superior, bracteïforme. Inflorescència
de 2-6(10,5) cm, molt densa i estreta, amb
nombroses flors diminutes, la majoria
orientades cap al mateix costat. Sèpals de
(2,5)3-4,5 x 1,7-2 mm, lanceolats d’un blanc
groguenc a blanc rosat, generalment amb
petites taques purpúries. Pètals laterals (4-4,2
x 1,6-1,9 mm) una mica més curts que els
sèpals, de color blanc groguenc a blanc
rosat amb petites taques purpúries. Label
de 3-5 mm de longitud, rosat o vermellós,
de vegades amb petites taques purpúries,
excepte el marge, que és blanquinós, amb els
lòbuls laterals linears i el lòbul mitjà més llarg,
sovint amb 2-3 dents a l’àpex. Esperó de 0’8-2
mm, àmpliament cònic.
Identificable per la roseta de fulles (tacades al
nervi) arran de terra, i la inflorescència densa
de flors petites de color d’ivori (o rosades).
Distribució
Considerada més aviat rara a Catalunya,
pròpia de contrades mediterrànies marítimes.
A la Garrotxa, molt rara, poc citada, en part
perque passa desapercebuda per la seva
mida i l’hàbitat on apareix, 470-880 m.
Hàbitat
Prats secs, brolles i entre rocams.
98
99
Neotinea maculata
100
Neottia nidus-avis (L.) Rich.
Neottia nidus-avis
g f m m a j j a s o n d
Neottia (niu d’ocell, en referència a la forma
de les arrels); nidus (niu), avis (ocell).
Magraneta borda
Cast: nido de ave; ang: bird’s-nest
orchid; fr: néottia nid d’oiseau; ale: Vogel-
Nestwurz.
Descripció
Herba robusta, erecta de 10-52(80) cm d’alt,
amb pèls. 3-4 fulles reduïdes a esquames,
embeinadores, obtuses i glabres. Les
superiors prolongades en una zona no
embeinadora, laminar, aguda fins a 5 cm
de llarg. Inflorescència (7-22 cm) amb
15-70 flors pedicel·lades, les inferiors
més espaiades. Sèpals (6-7 x 2-2,5 mm)
lanceolats, amples i obtusos, d’un color
marró clar. Pètals de 5-5,5 x 2 mm, més o
menys espatulats, obtusos, glabres, i de
color marró clar. Label (9-11 x 5 mm) d’un
marró clar, més llarg que els sèpals.
No es pot confondre amb cap altra orquídia
pel seu aspecte, color marró ocraci i manca
de verd. Corallorhiza trifida pot coincidir en
l’hàbitat, però és molt més fràgil, verda i amb
label blanquinós. Es pot confondre amb
els frares (Orobanche sp. pl.), però aquests
tenen flors en forma de tub.
Distribució
Considerada rara a Catalunya, present al
nord del país, i muntanyes meridionals. A
la Garrotxa comuna, citada especialment
a totes les zones muntanyoses però amb
alguna cita esparsa per la resta de la
comarca, 450-1500 m.
Hàbitat
Boscos ombrívols i humífers, més freqüent
en fagedes (Fagion sylvaticae).
101
102
Nigritella gabasiana Teppner & E. Klein
Nigritella gabasiana
g f m m a j j a s o n d
Nigritella nigra auct., non (L.) Kirschl.
Nigritia (negre de color fosc de les flors) i
gabasiana (dedicada al Centre d’Écologie
Montagnarde de Gabas, vall d’Ossau).
Nigritel·la
Cast: estrella negra; ang: black vanilla orchid;
fr: nigritelle de Gabas/nigritelle d’Autriche; ale:
Spanisches Kohlröschen.
Estatus
A la Garrotxa Quasi Amenaçat (NT GX).
Descripció
Planta erecta (8-35 cm). Fulles (35-180 x 2,5-10
mm) agudes (les inferiors subobtuses) i linear-
lanceolades. Bràctees amb marge denticulat,
almenys a la part mitjana. Inflorescència (12-38
x 15-32 mm) densa (16-52 flors), subcònica (a
l’antesi) i oval/subcilíndrica (a la fructificació).
Flors poc o gens aromàtiques d’un vermell/
violeta fosc. Sèpals laterals de (6)6,8-8,5 x 1,4-2(3)
mm i central de 6,3-8 x 1,1-2,1(2,5) mm. Pètals
laterals de (4,7)6-8,5 x 0,8-1,5(2,3) mm. Label de
(6,5)7-9,1 x 4-4,5 mm, ovat-lanceolat, poc obert,
de marges clarament revoluts i molt propers, que
es toquen o fins i tot es recobreixen a nivell d’un
estretament molt marcat situat cap al terç inferior.
La inflorescència petita, compacta i vemellosa
només es pot confondre amb N. austriaca,
similar però amb el label clarament obert i amb
l’estretament poc pronunciat en el terç basal,
sense que els marges laterals s’acostin o es
toquin. Flors amb olor de vainilla i bràctees
inferiors no denticulades.
Les citacions de N. nigra anteriors al 2005
semblen referir-se a aquest tàxon segons els
mostratges realitzats el 2008, però caldria
confirmar-ho millor.
Distribució
Més aviat comuna als Pirineus i Prepirineus. A la
Garrotxa molt rara, només a les muntanyes més
altes de la comarca, 1000-1420 m.
Hàbitat
Prats acidòfils altimontans (Mesobromion erecti,
Cynosurion cristati, Calluno-Genistion).
103
104
Ophrys apifera Huds.
Ophrys apifera
g f m m a j j a s o n d
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús
que es feia d’aquestes flors per tenyir-se les
celles; api (abella), fera (portadora).
Abellera (vera)
Cast: abejera; ang: bee orchid; fr: ophrys
abeille; ale: Bienen-Ragwurz.
Descripció
Herba erecta de 15-50(70) cm d’alt, lleugerament
flexuosa. Fulles basals (5,5-10 x 2-4,5 cm)
d’ovades-lanceolades a oblongo-lanceolades,
obtuses o agudes. Inflorescència amb 4-10(15)
flors. Sèpals còncaus, glabres amb el marge
revolut, de rosa purpuri a rosa blanquinós.
Els laterals (10-16 x 5-7 mm) d’ovats a ovats-
lanceolats. El central de 10-16 x 5-8 mm,
oblongs. Pètals laterals de (1)2-2,5(3) x 1-1,7 mm,
subtriangulars, vellutins, verdosos, de vegades
rosats. Label (8-14 x 6-10 mm) suborbicular,
trilobat, molt convex, vellutat de color bru
vermellós, amb dues prominències fosques
brillants o falsos ocels, envoltats per una franja
groga o d’un blanc groguenc. Els lòbuls laterals
(4,5-6 x 3-4,5 mm) formen protuberàncies
còniques. Lòbul del mig (6,5-9,9 x 6-10 mm)
àmpliament obovat, no emarginat, amb apícul
discret sovint amagat.
Com O. scolopax, té els sèpals roses però es
distingeix pels seus pètals laterals normalment
de color verd, el dibuix del label diferent i l’àpex
menys evident.
Descrita de la comarca i amb 9 citacions
conegudes (300-1030 m) a la Garrotxa i l’Alt
Empordà, O. asilifera Vayr. (O. apifera subsp. trollii
(Hegetschw) K. Richter; O. trollii Hegetschw.) ha
estat considerada per diferents autors des d’una
monstruositat fins a una forma, varietat, subespècie
o inclús una espècie diferent (fotografia 3).
Distribució
Rara però present a gran part de Catalunya. A la
Garrotxa molt comuna, 160-1300 m.
Hàbitat
Tot tipus de prats, però amb una certa
preferència pels més frescals (Aphyllanthion,
Brachypodion phoenicoidis, Brometalia erecti).
105
106
Ophrys apifera
107
Ophrys bertolonii Moretti
subsp. catalaunica (O. Danesch & E. Danesch) Soca
Ophrys bertolonii subsp. catalaunica
g f m m a j j a s o n d
O. catalaunica O. Danesch & E. Danesch; O
bertolonii auct., non Moretti
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús que
es feia d’aquestes flors per tenyir-se les celles;
bertolonii (dedicada al botànic italià Bertoloni);
catalaunica (de Catalunya).
Borinot
Ang: Bertoloni’s bee orchid; fr: ophrys de
Catalogne; ale: Katalonische Ragwurz.
Estatus
Protegit a l’espai natural de l’Alta Garrotxa
(Generalitat de Catalunya, 1992, 2008).
Descripció
Herba erecta de 10-30(40) cm d’alt, una mica
flexuosa. 3-5 fulles basals (5,5-10 x 1-4,5
cm) ovades-oblongo-lanceolades, obtuses.
Inflorescència laxa de 2-4(8) flors. Sèpals laterals
(9-15 x 4-7 mm) ovats o oblongs (asimètrics).
Sèpal central (9,5-16 x 5-6,5 mm) oblong,
erecte. Tots còncaus, glabres amb el marge
revolut, rosats, purpuris o blanquinosos (nervi
mig verdós). Pètals laterals (5,5-11 x 2,5-5,5
mm) rosats (vermell violaci) i d’estretament
triangulars a àmpliament lanceolats (marge
ondulat i sencer). Label (9-16 mm) obovat,
indivís o trilobat, una mica gibós i força convex,
d’un negre violaci (bru fosc) i pelut. Màcula
glabra, brillant, en forma d’escut (o dues franges
paral·leles) situada en la part distal del label,
petita, de color violeta gris o bru violaci.
El label amb l’escut o les dues franges és molt
característic. Pot semblar-se a O. sphegodes si la
màcula té franges longitudinals paral·leles, però
la màcula separada de la part basal del label i els
sèpals rosats la diferencien clarament.
Distribució
Rara a Catalunya. Per tota la Garrotxa, comuna i
localment molt abundant, 240-1210 m.
Hàbitat
Prats i matollars (Rosmarinetalia, Brachypodion
phoenicoidis, Brometalia erecti).
108
109
Ophrys bertolonii subsp. catalaunica
110
111
112
Ophrys fusca Link subsp. fusca
g f m m a j j a s o n d
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús
que es feia d’aquestes flors per tenyir-se les
celles; fusca (fosca).
Abellera fosca
Cast: abejera oscura; ang: dark ophrys; fr:
ophrys brun; ale: Braune Ragwurz.
Descripció
Herba erecta de 10-40 cm d’alt. Roseta
de 3-6 fulles basals ovato-lanceolades i
1-2 fulles caulinars agudes. Inflorescència
d’1-9 flors. Sèpals de 9-11 mm, d’un verd
groguenc, els pètals verds i glabrescents
de 6-8 mm, oblongs. Label poc geniculat
o gens, amb un solc basal més o menys
marcat, sense pèls blanquinosos a l’àpex,
amb un estret marge groc. Label (13-23(25)
x 9-21 mm) amb els marges més o menys
recorbats, bru rogenc o purpuri, amb els
lòbuls laterals ovato-oblongs, obtusos, el
mitjà més ample; màcula blava grisenca o
violàcia dividida en 2 parts, vorejada per una
franja clara en forma d’omega o W.
Els trets diferencials a destacar són un label
pla, gens geniculat, la forma del label amb la
màcula en forma de W.
Tots els exemplars observats corresponen a
la subsp. fusca, però alguns trobats al sud
de la comarca presenten els marges del
label una mica menys revoluts i una franja
groga que no arriba a 1 mm d’ample, però
que recorden (fotografia 3) una mica a la
subsp. bilunulata (Risso) Aldasoro & L.
Sáez.
Distribució
L’espècie és més aviat rara a Catalunya. A la
Garrotxa comuna, especialment a les zones
més mediterrànies, entre 140 i 820 m.
Hàbitat
Pastures seques i brolles, més rarament
pastures més frescals (Brachypodietalia
phoenicoides, Aphyllanthion, Rosmarino-
Ericion).
Ophrys fusca subsp. fusca
113
Ophrys fusca subsp. fusca
114
Ophrys insectifera L. subsp. aymoninii Breistr.
Ophrys insectifera subsp. aymoninii
g f m m a j j a s o n d
O. subinsectifera C.E. Hermos. & Sabando; O.
insectifera subsp. subinsectifera (C.E. Hermos. &
Sabando) O. Bolòs & Vigo
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús que
es feia d’aquestes flors per tenyir-se les celles;
insecti (insecte), fera (portadora), aymoninii
(dedicada al botànic francès Aymonin).
Mosquera
Cast: abejita; ang: fly orchid; fr: ophrys mouche;
ale: Fliegen-Ragwurz
Descripció
Herba erecta de 10-60 cm d’alt. Fulles basals
(5-10 x 2,2-4,5 cm) oblongo-lanceolades.
Inflorescència de 2-15 flors, molt laxa.
Sèpals amb el marge revolut, verds (verds
groguencs). Els laterals (5-9 x 2-4 mm) ovats
o ovats-oblongs. El central (4-8,1 x 1,8-4 mm)
oblong erecte. Pètals laterals (3-8 x 0,5-1
mm) sublinears, de marge revolut, sencer,
densament pilosos i d’un verd groguenc (bru
fosc quasi negre), que recorden les antenes
d’un insecte. Label (8,5-14 x 4,5-12 mm) trilobat,
de color bru (violaci o negre) densament pilós.
2 prominències fosques, generalment brillants.
Lòbuls laterals de 4-7 x 2-3 mm, lòbul del mig
(5-11 x 3-9 mm) emarginat. Màcula central
glabra una mica brillant, subquadrangular o
escut gris (blavós a groguenc).
Característica per la forma humana del label
amb cames amples i taca central blava, només
confusible amb a la subsp. insectifera, de pètals
laterals més grans (5-8 mm) de color bru fosc
o quasi negre, i label sense marge groc i lòbuls
laterals de linears a lanceolats. Segons Bolòs et
al. (2005) les plantes catalanes pertanyen a la
subsp. aymoniniii, però nosaltres hem trobat igual
d’abundant a la comarca les 2 subespècies.
Distribució
Rara a Catalunya. A la Garrotxa rara, però
probablement en molts casos s’ha citat a nivell
d’espècie, 200 i 950 m.
Hàbitat
Brolles i prats secs amb poc sòl (Aphyllanthion,
Brachypodion phoenicoidis i Rosmarino-Ericion).
115
Ophrys insectifera subsp. aymoninii
116
117
Ophrys insectifera L. subsp. insectifera
Ophrys insectifera subsp. insectifera
g f m m a j j a s o n d
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús que
es feia d’aquestes flors per tenyir-se les celles;
insecti (insecte), fera (portadora).
Mosquera
Cast: abejita; ang: fly orchid; fr: ophrys mouche;
ale: Fliegen-Ragwurz.
Descripció
Herba erecta de 10-60 cm d’alt. Fulles basals
(5-10 x 2,2-4,5 cm) oblongo-lanceolades.
Inflorescència (2-15 flors) molt laxa. Sèpals
còncaus amb el marge revolut, verds
(groguencs). Els laterals (5-9 x 2-4 mm) ovats
o ovats-oblongs. El central (4-8,1 x 1,8-4 mm)
oblong i erecte. Pètals laterals (5-8 x 0,5-1 mm)
sublinears, de marge revolut, sencer, densament
pilosos d’un color bru fosc o quasi negre.
Label (8,5-14 x 4,5-12 mm) trilobat, de color bru
(violaci) o negre, densament pilós i sense marge
groc). 2 prominències fosques, generalment
brillants. Lòbuls laterals (4-7 x 2-3 mm) de linears
a lanceolats. Lòbul del mig (5-11 x 3-9 mm)
emarginat. Màcula central glabra, una mica
brillant, en forma de franja subquadrangular o
d’escut de color gris (blavós a groguenc).
Característica per la forma humana del label
amb cames amples i la taca central brillant blava,
només es pot confondre amb la subsp. aymoninii,
que presenta pètals laterals més petits de 4-4(5)
mm, de color groc o verd (groguenc o brunenc),
i un label amb marge groc i lòbuls laterals ovats o
subovats. Sovint es troben exemplars intermedis
amb els caràcters no tan marcats. Segons BOLÒS
et al. (2005) les plantes catalanes pertanyen a la
subsp. aymoniniii, que nosaltres hem trobat igual
d’abundant que la subsp. insectifera.
Distribució
L’espècie és rara a Catalunya. A la Garrotxa la
subespècie és comuna, entre 210 i 1220 m.
Hàbitat
Pastures, brolles i vorades, preferentment al
domini dels alzinars i les rouredes de roure
martinenc (Aphyllanthion, Brachypodion
phoenicoidis, Brometalia erecti i Rosmarino-
Ericion).
118
119
Ophrys insectifera subsp. insectifera
120
Ophrys lutea Cav.
Ophrys lutea
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i
l’ús que es feia d’aquestes flors per tenyir-se
les celles; lutea (groga).
Abellera groga, mosques grogues
Cast: abejera amarilla; ang: yellow ophrys; fr:
ophrys jaune; ale: Gelbe Ragwurz.
Descripció
Herba erecta de (3)10-30(50) cm d’alt,
lleugerament flexuosa, glabra. 3-6 fulles
basals (5,5-10 x 2,5-4,5 cm) d’ovades a
ovades-lanceolades, i 1-2 fulles caulinars.
Inflorescència laxa d’(1)2-10(12) flors.
Sèpals còncaus d’un verd groguenc, els
laterals de 7-14(20) x 5-7 mm, el central
de 11-17 x 6-7,5 mm. Els pètals laterals
(4-9 x 2-3 mm) linears. Label (9-18 x 10-15
mm) papil·lós, àmpliament ovat i dividit
en tres lòbuls. El central (5-9 x 6-10 mm)
subdividit lleugerament, amb un ample
marge groguenc de 4-6 mm i la part central
de color marró i gris. Els laterals (3,5-5 x 2-3
mm) ovats i obtusos.
Planta característica i difícil de confondre per
l’ample marge groc del label.

Distribució
Més aviat rara a Catalunya. A la Garrotxa
rara, localment comuna especialment en
zones més mediterrànies, 220 i 1020 m.
Hàbitat
Pastures seques i brolles (Rosmarinetalia).
g f m m a j j a s o n d
121
Ophrys lutea
122
Ophrys scolopax Cav.
Ophrys scolopax
g f m m a j j a s o n d
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús que
es feia d’aquestes flors per tenyir-se les celles;
scolopax (becada, per l’aspecte del ginostem).
Abellera becada
Cast: abejera becada; ang: woodcock orchid; fr:
ophrys bécasse; ale: Schnepfen-Ragwurz.
Descripció
Herba erecta de 10-50(60) cm d’alt. Fulles basals
de 3-10 x 1,5-4,5 cm, oblongo-lanceolades
a lanceolades, agudes. Inflorescència amb
3-15 flors, laxa. Sèpals glabres i còncaus amb
el marge revolut. De color rosa o porpra, de
vegades amb tonalitats blanquinoses o verdes
i amb els nervis verds. Els laterals (7,5)9-15
x 3,5-9 mm i el central de 8-14,5 x 4-8,5 mm.
Pètals laterals de 3,5-5(6) x 1-2,5 mm, triangular
lanceolats, de marge sencer, velutins del mateix
color que els sèpals, però amb tonalitat més
intensa. Label de 8-14 x 9-14 mm amb la part
més ampla cap a la meitat i la part inferior més
atenuada. Trilobat, de bru vermellós a bru porpra,
vellutat. Centre del label pla, d’un bru vermellós,
amb 2 protuberàncies fosques i brillants o falsos
ocels. Lòbuls laterals de 2-5 x 2-3 mm que
formen unes protuberàncies còniques. Àpex
subtriangular, groc o d’un groc verdós. Màcula
central en general poc brillant, en forma de X,
la majoria de les vegades emarginada cap a
la zona distal on presenta un cercle bru en la
zona mitjana o prolongacions laterals (color bru
vermellós a bru porpra, sobre fons groguenc o
blanquinós).
Planta fàcil de reconèixer per disposar d’una
inflorescència llarga i amb més flors que les altres
Ophrys de la comarca, pel disseny de la màcula
del label en forma de X i l’àpex marcat.
Distribució
L’espècie és considerada rara a Catalunya. A la
Garrotxa molt comuna, entre 260 i 1140 m.
Hàbitat
Pastures i brolles (Aphyllanthion, Brometalia
erecti, Rosmarino-Ericion, Lavanduletalia
stoechaidis).
123
Ophrys scolopax
124
Ophrys sphegodes Mill.
Ophrys sphegodes
g f m m a j j a s o n d
Ophrys atrata Lindl.; O. aranifera Hudson;
O. passionis Sennen; O. sphegodes subsp.
garganica E. Nelson ex O. Danesch & E.
Danesch; O. arachnitiformis Gren. & Philippe;
O. sphegodes subsp. arachnitiformis (Gren.
& Philippe) H. Sund.; O. araneola Rchb.; O.
litigiosa E.G. Camus
Ophrus (cella) per la pilositat dels labels i l’ús
que es feia d’aquestes flors per tenyir-se les
celles; spheg (vespa), eides (similar a).
Abellera aranyosa
Cast: flor de araña; ang: early spider orchid; fr:
ophrys araignée; ale: Spinnen-Ragwurz
Descripció
Herba erecta (10-70 cm d’alt) lleugerament
flexuosa, glabre. Fulles basals oblongo-
lanceolades (5,5-11,5 x 1,8-4,5 cm).
Inflorescència laxa amb 3-10(15) flors. Sèpals
còncaus, glabres, amb el marge revolut,
blanquinosos o verdosos (rosats). Els laterals
de 8-15,5 x 4-7,5 mm, verds (verds groguencs).
Els pètals (4,5-9,5 x 2-5,6 mm) lanceolats. Label
(9-14 x 7-15 mm) ovat força violaci i vellutat,
en general amb dues protuberàncies fosques
i brillants, de vegades amb una franja estreta
groga. Màcula basal/central, glabra, brillant en
forma de H, II o X molt variable en forma i color.
Distingible pels sèpals verds (groguencs) i
el label fosc amb una màcula en forma de
H o de II violàcia o grisenca (de color blau).
O. bertolonii subsp. catalaunica presenta la
màcula del label en posició central, no basal.
Alguns autors han dividit el tàxon en diferents
espècies (Delforge, 2002) o subespècies (Bolòs
& Vigo, 2001), però Flora Ibèrica (Aldasoro &
Sáez, 2005) considera molt discutible aquest
tractament taxonòmic, i només reconeix una
espècie sense subespècies diferenciades.
Els caràcters que les distingeixen són molt
variables, varien independentment uns dels
altres i no es mantenen geogràficament. A la
Garrotxa, a part de la subsp. típica han estat
citades altres. La subsp. arachnitiformis (O.
arachnitiformis) amb sèpals de color pàl·lid
(blanc, rosa, violeta o verd) i disposats en un
angle de més de 90º entre ells, label de 9-13 x
10-15 mm, arrodonit, generalment sencer (no
dividit) i amb protuberàncies basals. La subsp.
araneola (Rchb.) M. Laínz (O. sphegodes
subsp. litigiosa (E.G. Camus) Bech.; O.
araneola) de sèpals de color verd o verd-
groguenc (rosa o blanc) i label no dividit de
5-9 x 6-10 mm, sense protuberàncies basals o
poc prominents, bru (groguenc), sovint amb un
marge ampli groguenc. La subsp. garganica
(O. passionis; O. garganica) de cavitat
estigmàtica molt fosca, pètals més amples,
label clarament convexe, de mida mitjana
(9-13 x 12-15 mm) amb protuberàncies poc
marcades i sèpals i pètals en general verds.
Distribució
L’espècie és comuna a Catalunya, i
puntualment molt abundant, especialment en
contrades mediterrànies no gaire àrides. A la
Garrotxa, molt comuna, entre 160 i 1220 m.
Hàbitat
Pastures en general seques i brolles
(Rosmarinetalia, Thero-Brachypodietalia,
Brometalia erecti).
Ophrys sphegodes
126
127
Ophrys sphegodes
128
Orchis tridentata Scop. subsp. conica
(Willd.) O. Bolòs et Vigo
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), conica
(inflorescència cònica).
Abelletes
Ang: conical orchid; fr: orchis conique; ale:
Kegel-Knabenkraut.
Estatus
Considerada amenaçada. En Perill (EN GX) a la
Garrotxa.
Descripció
Herba erecta (5,5-26 cm d’alt) glabra. 3-7
fulles basals (2-7 x 0,9-3,2 cm) lanceolades,
agudes i embeinadores. 0-2 fulles caulinars.
Inflorescència (1,7-6,7 cm) de cònica a ovoide,
densa amb 7-31 flors sèssils que s’obren de
la base a l’àpex. Sèpals lliures, connivents
amb els pètals, glabres, blanquinosos amb
la base verda el marge revolut, blanquinosos
o verdosos (rosats). Els laterals de 5,9-12,3 x
1,5-4,6 mm, i el central 3,4-8,1 x 0,6-2,3 mm
linears. Label de (4,2)5,5-7,2(9,7) x 4,5-11,5 mm
de pla a lleugerament còncau, de contorn oval,
blanquinós-rosat, amb petites taques roses i
dividit en tres lòbuls. Lòbuls laterals (1,7-4,9 x
0,6-3-6 mm) rectangulars. Lòbul central (2,5-6,2
x 1,7-6,2 mm) triangular, més llarg que els
laterals i lleugerament emarginat o dividit en dos
lòbuls secundaris.
Distingible pel label amb el lòbul central
eixamplat cap a l’àpex i pigallat de taques de
color vermell o fúcsia.
Distribució
Rara a Catalunya, només ha estat citada de
l’Empordà i de Ribera d’Ebre. A la Garrotxa,
on no s’havia citat, molt rara, només a l’extrem
est, 140 m.
Hàbitat
Pradells d’anuals ruderalitzats, entre brolles,
sobre terrasses fluvials.
Orchis conica
Orchis conica Willd.
g f m m a j j a s o n d
129
130
Orchis coriophora L. subsp. martrinii (Timb.Lagr.)
Nyman; O. fragans Pollini; O. coriophora L. subsp.
fragans (Pollini) K. Richt.
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), corio (de
xinxes, en referènica a l’olor), phora (portadora).
Abellera olorosa
Cast: olor de chinches; ang: bug orchid; fr: orchis
punaise; ale: Wanzen-Knabenkraut.
Descripció
Herba erecta de 14-37(60) cm d’alt, glabra. 4-11 fu-
lles basals de 5-11,3(15) x 0,5-1,2(4) cm, lanceola-
des o linear-lanceolades i embeinadores. 3-5 fulles
caulinars. Inflorescència (4,7-11,2 cm) densa amb
12-29(100) flors. Sèpals connivents amb els pètals,
glabres. Sèpals laterals de 8,6-12,6 x 2,3-3,4 mm i
el central 6,6-10,7 x 1,2-2,6 mm. Pètals laterals de
(4)4,9-8,1 x 0,7-2,3 mm. Les peces florals de color
blanc-rosat a porpra fosc. Label de (5)6,8-9,6(10)
x (5)5,3-8,9 mm convex, amb els lòbuls laterals i el
central corbats cap al pedicel, dividit en tres lòbuls,
blanquinós (vermellós) amb màcules violàcies en
la zona central, i de blanc rosat a porpra fosc als
lòbuls. Lòbuls laterals subròmbics. Lòbul central de
linear a lanceolat.
Destaca el label, pigetejat de color vermell sobre
blanc, verd o vermell.
Coloració i mida de peces florals molt variable.
Alguns autors diferencien O. fragans (flors de
color més clar, olor a vainilla, label més gran, lòbul
central molt més llarg que els laterals, esperó més
llarg/igual que el label) d’O. coriophora (flors de co-
lor porpra, olor fètida, esperó més llarg que el label
i lòbul central només una mica més llarg que els
laterals) i de la subsp. martrinii (flors fètides/sense
olor, label curt i esperó molt llarg).
Distribució
L’espècie és considerada força rara a Catalunya. A
la Garrotxa és comuna, 180-1250 m.
Hàbitat
Prats, brolles i vorades (Aphyllanthion, Rosmari-
no-Ericion, Brometalia erecti).
Orchis coriophora
Orchis coriophora L.
g f m m a j j a s o n d
131
132
Orchis coriophora
133
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), laxiflora
(inflorescència laxa, amb flors espaiades).
Orquis palustre
Ang: loose-flowered orchid; fr: orchis à fleurs
lâches; ale: Lockerblütiges Knabenkraut.
Estatus
Considerada amenaçada a la Garrotxa.
Vulnerable (VU GX).
Descripció
Herba erecta de 27-67 cm d’alt, glabra. 5-8 fulles
(8,6-19 x 0,9-1,6 cm) distribuïdes al llarg de la tija,
sense roseta basal, ensiformes i embeinadores,
glabres. Inflorescència (7,7-20,5 cm) laxa (9-22
flors). Sèpals glabres i violacis. Els laterals (8,1-13
x 3-4,9 mm) de patents a erectes, i el central
(5,9-10,4 x 2,7-4,5 mm) d’erecte a connivent en
casc amb els pètals. Pètals laterals (6,1-8,9 x
2,4-3,9 mm) glabres amb 3-4 nervis violacis.
Label (7,7-11,2 x 7,5-17 mm) trilobat, geniculat,
zona central papil·losa, blanquinosa amb la base
violàcia, i dos lòbuls laterals violacis, en general
sense taques i corbats cap al pedicel. Lòbuls
laterals (1,4-3,2 x 2,8-6,5 mm) arrodonits, més o
menys crenats; el central nul, o petit, més curt
que els laterals, més o menys truncat. Esperó
(9,9)10,4-13,3 x 1-2,3 mm, cilíndric, obtús o
emarginat, violaci.
Es pot confondre amb O. palustris (no trobada a
la comarca), que té el label amb moltes taques
violàcies, el lòbul central més llarg que els laterals
i un esperó de (6,2)7,1-9(9,7) mm. Exemplars
amb poques flors d’O. mascula s’hi assemblen,
però tenen roseta de fulles basals i label amb
ratlletes i punts violacis. Exemplars amb poques
flors d’O. morio també s’hi assemblen, però tenen
sèpals i pètals connivents en casc.
Distribució
Considerada força rara a Catalunya. Molt rara a la
Garrotxa, 220-820 m.
Hàbitat
Prats de dall i jonqueres, i pot aparèixer en
altres comunitats com prats sobre sòls argilosos
(Arrhenatherion elatioris, Molinietalia coeruleae,
Holoschoenetalia).
Orchis laxiflora
Orchis laxiflora Lam.
g f m m a j j a s o n d
134
Orchis laxiflora
135
136
O. olbiensis Reut. ex Gren.; O. mascula
subsp. olbiensis (Reut. ex Gren) Asch. &
Graebn.
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), mascula
(en referència a la forma dels tubercles i
l’aspecte robust que en general presenta la
planta).
Orquis mascle
Cast: cañamón; ang: early purple orchid; fr:
orchis mâle; ale: Manns-Knabenkraut.
Descripció
Planta erecta de 10-43(60) cm, glabra, amb
tubercles globulosos. (2)4-8 fulles basals
(5-22 x 0,8-3,6 cm) en roseta, lanceolades,
agudes, embeinadores. 1-3 fulles caulinars.
Inflorescència (4,7-22 cm) laxa o densa (6-46
flors). Flors de color variable entre rosa pàl·lid
i violeta purpuri, en general de color fosc.
Sèpals lliures, els laterals (6,3-10,6 x 2,5-5 mm)
de patents a erectes. El central de suberecte
a connivent amb els pètals. Pètals laterals de
4,7-8,5 x 1,7-5,3 mm. Label (6,3-11,8 x 5,8-14,6
mm) no geniculat al centre (de vegades la part
distal presenta una inflexió), trilobat amb lòbuls
laterals corbats cap al pedicel. Zona central
blanquinosa amb un nombre variable de taques
(molt característiques). Lòbul central més llarg
que els laterals. Esperó (6)11-19 mm.
S’han diferenciat diverses subespècies o
espècies: subsp. olbiensis, (5)10-15(20) flors,
esperó (14-19 mm) amb l’extrem corbat cap
amunt i lòbuls laterals inclinats cap avall. Flora
Ibèrica només considera una espècie diferent,
O. langei K. Richt. (subsp. hispanica (A. et
C. Nieschalk) Soó) amb el label clarament
geniculat al centre. Veure espècies similars a O.
laxiflora.
Distribució
Comuna a la meitat nord de Catalunya. Rara a la
Garrotxa, 300 i 1400 m.
Hàbitat
Prats mesòfils, herbassars i vorades humides
(Mesobromion erecti, Cynosurion cristati,
Molinion coeruleae, Calluno-Genistion, Trifolion
medii).
Orchis mascula (L.) L.
Orchis mascula
g f m m a j j a s o n d
137
138
Orchis mascula
139
Orkhis (testicle, forma dels tubercles),
militaris (militar, pel label en forma d’home
amb casc).
Orquis militar
Cast: cañamón; ang: military orchid; fr:
orchis militaire; ale: Helm-Knabenkraut.
Descripció
Herba erecta de (10)20-45 cm d’alt, glabra.
(2)3-6 fulles basals de 5,8-14,1(19) x
2,2-4,2(5) cm, en roseta. 1-2 fulles caulinars,
petites. Inflorescència de 5,2-12,9(14)
cm, de cònica a subcilíndrica, densa amb
(7)14-38(42) flors. Sèpals lliures més o
menys connivents amb els pètals en casc,
glabres (de color blanc o rosa pàl·lid) amb
els nervis d’un porpra fosc a l’interior. Els
laterals de 10-12,6(15) x 3,2-5,1(7) mm.
Pètals laterals de (7)8-9,8(12) x 1-2,1 mm,
linear-laceolats, aguts i glabres amb un nervi
de color rosa pàl·lid. Label de 10-13,2(18)
x 5,6-14 mm més o menys pla, una mica
còncau amb la zona central blanquinosa
amb taques purpúries i l’exterior més rosat.
Trilobat, els lòbuls cap a dalt, amb el lòbul
central més llarg que els laterals, i dividit en
dos lòbuls secundaris ovats i separats per
una dent. Esperó de 6-7 mm.
Planta característica per la inflorescència
laxa i les flors amb casc i label en forma
d’home de cames amples.
Distribució
Sector nordoriental de Catalunya, on és
considerada força rara. A la Garrotxa és
comuna, 250 i 1280 m.
Hàbitat
Pastures i vorades, més freqüent en
ambients més secs com prats de jonça i
vorades d’alzinars i rouredes (Aphyllanthion,
Geranion sanguinei).
Orchis militaris L.
Orchis militaris
g f m m a j j a s o n d
140
141
Orchis militaris
142
Orchis morio L.
Orchis morio
g f m m a j j a s o n d
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), morio (nom
que rebia la planta en el Renaixement).
Pentecosta
Cast: cojón de perro; ang: green-winged orchid;
fr: orchis bouffon; ale: Salep-Knabenkraut.
Estatus
Considerada amenaçada a la Garrotxa.
Vulnerable (VU GX).
Descripció
Herba erecta de 10-30(50) cm d’alt, glabra.
3-9 fulles basals (3-8,8 x 0,6-1,6 cm) en roseta,
no maculades. 1-4 fulles caulinars vaginants.
Inflorescència (2,7-8,5 cm) laxa, amb 4-16 flors.
Sèpals lliures connivents amb els pètals en casc
compacte, d’un rosa clar. Els laterals (5,9-9 x
2,6-4,5 mm) amb 5-7 nervis molt característics.
El central (4,7-6,5 x 2-3,2 mm) amb 3-5 nervis.
Pètals laterals (4,5-6,8 x 1,1-2,6 mm) amb 1-3
nervis, d’un rosa clar. Label (5,4-9,2 x 9,2-17,2
mm) de lleugerament a clarament convex,
trilobat amb els lòbuls laterals corbats cap al
pedicel. Zona central blanquinosa o rosada
amb 0-13 taques violàcies disposades en
diverses línies, i dos lòbuls laterals púrpuris. El
lòbul central de més curt a igual de llarg que
els laterals, emarginat o truncat. Esperó de
(6,4)7,7-9,2(10,7) x 1,5-3,9 mm, de vegades
dilatat a l’àpex o emarginat i una mica arquejat
cap a dalt.
Planta característica per la inflorescència laxa i
les flors de color rosat amb els sèpals i pètals
en casc i amb els nervis marcats de rosa fosc.
A més, el label apunta cap avall, amb el lòbul
central més curt o igual que els laterals.
Distribució
Sector nordoriental de Catalunya, on és
considerada força rara. A la Garrotxa és molt
rara, 400 i 1100 m.
Hàbitat
Pastures i landes mesòfiles (Mesobromion
erecti, Calluno-Genistion).
143
Orchis morio
144
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), simia (el
label sembla un simi).
Flor del simi
Cast: cojón de perro; ang: monkey orchid; fr:
orchis singe; ale: Affen-Knabenkraut.
Descripció
Herba erecta de 15-36(60) cm d’alt i glabra. 3-6
fulles basals de (5)7,3-13,2(20) x (1,5)2-3,7(4,5)
cm, en roseta, àmpliament lanceolades,
embeinadores i no maculades. 1-2(4) fulles
caulinars. Inflorescència (2,6-6,4(12) cm)
subcilíndrica i densa amb 8-22 flors. Sèpals
lliures connivents amb els pètals en casc d’un
rosa clar, amb taques roses o violàcies. Els
laterals (9,9-14,9 x 3,1-5 mm) i el central (9,2-14,1
x 3,2-5 mm) lanceolats amb 3 nervis. Pètals
laterals (6,1-10,8 x 0,7-1,5 mm) linears, aguts
amb 1 nervi d’un rosa pàl·lid, de vegades amb
taques violàcies. Label (8,9-16,2 x 7,3-15,6 mm)
més o menys còncau, amb els lòbuls laterals
i secundaris cap a dalt, trilobat, blanc, amb
grupets de papil·les violàcies en la zona central i
d’un rosa fosc en els lòbuls. Lòbuls laterals (5-9,3
x 0,6-1,5 mm) linears i lòbul central (5,6-13,7 x
3-12,4 mm) més llarg que els laterals, molt dividit,
amb dos lòbuls secundaris (2,6-9,2 x 0,4-1,4
mm), linears, divergents i separats per una dent.
Espècie característica per les inflorescències
denses on destaquen els lòbuls de color rosa
fosc, i els labels amb forma de mico mascle
d’extremitats linears.
De vegades es pot observar l’híbrid Aceras
anthropophorum x Orchis simia (fotografia núm.
4).
Distribució
Sector nordoriental de Catalunya, més aviat rara
però localment molt abundant. A la Garrotxa és
molt comuna, 150-1350 m.
Hàbitat
Pastures més o menys frescals i vorades,
sobre subtrats calcaris (Origanetalia vulgaris,
Aphyllanthion, Brometalia erecti, Molinio-
Arrhenatheretea).
Orchis simia Lam.
Orchis simia
g f m m a j j a s o n d
145
146
Orchis simia
147
148
Orkhis (testicle, forma dels tubercles), ustu-
lata (cremat, en referència al color fosc del
casc).
Orquis socarrat
Cast: orquídea manchada; ang: burnt-tip
orchid; fr: orchis brûle; ale: Brand-Kna-
benkraut.
Descripció
Herba erecta de 14-42(60) cm d’alt i gla-
bra. 4-6(10) fulles basals de 3,7-8,6(15) x
1,1-2(3) cm, més o menys aproximades en
roseta, lanceolades, agudes i no maculades.
1-3 fulles caulinars superiors, cada vega-
da més curtes cap amunt. Inflorescència
(2,2-9,2 cm) multiflora, subcilíndrica i densa
amb 20-55(80) flors sèssils. Sèpals lliures
d’un porpra fosc, de verd a rosa per la cara
interna, connivents amb els pètals en casc.
Pètals laterals linears de color rosa clar, de
vegades violacis. Label de 3,3-5,7 x 3,1-5,7,
més o menys pla, de contorn oval, trilobat,
blanc o una mica rosat amb màcules poc
nombroses i violàcies. Lòbul central trian-
gular, una mica més llarg que els laterals,
dividit en dos lòbuls secundaris.

Orquídia amb label en forma humana però
a diferènica d’orquis militaris i altres, en una
espiga més compacte, amb flors més petites
i el label puntejat sense ratlles.
Distribució
Sector nord de Catalunya, especialment
Pirineus i Prepirineus i serralada litoral, amb
localitats muntanyenques al sud. Consi-
derada força rara. A la Garrotxa comuna,
250-1650 m.
Hàbitat
Pastures en general, encara que és més
habitual en pastures mesòfiles (Thero-Bra-
chypodietalia, Rosmarinetalia, Brometalia
erecti, Arrhenatheretalia elatioris).
Orchis ustulata L.
g f m m a j j a s o n d
Orchis ustulata
149
150
Orchis bifolia L.
Plat- (eixamplada), -anthera (pol·linis):
pol·linis separats (a Platanthera chlorantha),
bifolia (dues fulles).
Platantera bifòlia
Cast: satirion oficinal; ang: lesser butterfly
orchid; fr: Platanthère à deus feuilles; ale:
Zweiblättrige Waldhyazinthe.
Descripció
Herba erecta de 15-50(90) cm d’alt,
glabra. 2(3) fulles basals (5,5-20 x 1,75-8
cm) suberectes o patents, d’àmpliament
el·líptiques a ovals, verds o groguenques.
1-5 fulles caulinars, petites i lanceolades.
Inflorescència (5-18 cm) més o menys
laxa, cilíndrica, amb 12-25(45) flors, sèssils
i molt oloroses. Sèpals blanquinosos
d’estretament ovats a lleugerament
falciformes, patents, el central àmpliament
cordiforme. Pètals laterals estretament
falciformes, blanquinosos. Label de 9-18
x 2-4 mm, estretament lingüiforme, recte i
blanquinós. Esperó (19-31 mm) arquejat,
cilíndric, no comprimit ni eixamplat a l’àpex
i d’un blanc verdós. Pol·linis paral·lels i
contigus, blanquinosos i caudícula més
curta que els pol·linis.

Es pot confondre amb Platanthera
chlorantha, però aquesta presenta els
pol·linis separats a la base i convergents a
l’àpex, iguals o més curts que la caudícula.
Distribució
Sector nord de Catalunya i muntanyes
meridionals, es considera rara. A la Garrotxa
és molt comuna, 270-1550 m.
Hàbitat
Vorades i clarianes de tot tipus de
bosc (Origanetalia vulgaris) i landes i
prats (Brometalia erecti, Aphyllanthion,
Arrhenatheretalia elatioris).
Platanthera bifolia (L.) Rich.
Platanthera bifolia
g f m m a j j a s o n d
151
152
Platanthera bifolia
153
Orchis chlorantha Custer
Plat- (eixamplada), -anthera (pol·linis):
pol·linis separats (a Platanthera chlorantha),
chlor- (verd), -antha (flors).
Platantera de muntanya
Ang: greater butterfly orchid; fr: Platanthère
verdâtre; ale: Grünliche Waldhyazinthe.
Descripció
Herba erecta de 20-40(80) cm d’alt i
glabra. 2(3) fulles basals (5,5-20 x 1,75-8
cm) suberectes o patents, d’àmpliament
el·líptiques a ovals, verdes o groguenques.
1-5 fulles caulinars, petites i lanceolades.
Inflorescència (6,8-14 cm) més o menys
laxa, cilíndrica, amb 8-30 flors sèssils
i molt oloroses. Sèpals blanquinosos,
d’estretament ovats a lleugerament
falciformes i patents, el central àmpliament
cordiforme. Pètals laterals estretament
falciformes i blanquinosos. Label de 9-15
x 2-4 mm, estretament lingüiforme, recte
i blanquinós. Esperó (18-35 mm) una
mica corbat en forma de “S”, claviforme,
obtús i amb la meitat distal més verda i en
general comprimida i eixamplada. Pol·linis
distants en la base i convergents a l’àpex,
blanquinosos i caudícula igual o més llarga
que els pol·linis.
Es pot confondre amb Platanthera bifolia,
però aquesta presenta els pol·linis paral·lels
i contigus, blanquinosos i la caudícula més
curta que els pol·linis.
Distribució
Sector nord de Catalunya i muntanyes
meridionals, es considera rara. A la Garrotxa
és comuna, 350-1420 m.
Hàbitat
Boscos clars, vorades i prats (Origanetalia
vulgaris, Brometalia erecti, Aphyllanthion,
Arrhenatheretalia elatioris).
Platanthera chlorantha (Custer) Rchb.
g f m m a j j a s o n d
Platanthera chlorantha
154
155
156
Serapis (nom de déu egipci de la fertilitat
atorgat a una orquídia afrodisíaca), lingua
(llengua per la forma del label).
Gall llengut
Cast: gallos; ang: tongue orchid; fr: sérapias
à langue; ale: Einschwieliger Zungenstendel.
Descripció
Herba erecta de 8-55 cm d’alt, de tiges
verdes i amb tonalitats vermelloses a la
base. 4-7 fulles (3-9 x 0,4-1,3 cm) linear-
lanceolades. Inflorescència de 2 a 18
cm, més o menys laxa amb 2-6(8) flors, i
bràctees (17-30(60) x 5-11 mm) en general
més curtes que el casc, lanceolades
d’un porpra violaci, glabres amb nervis
d’un porpra intens. Sèpals de 1,1-2,1 x
0,3-0,6(0,8) cm d’un porpra violaci clar.
Pètals laterals (0,9-1,9 x 0,1-0,4 cm) una
mica més curts que els exteriors de color
porpra. Label (1,5-3 cm) oblong, vermellós
o vermellós purpuri, de vegades groc, amb
una sola callositat a la base de 3,2-6,6
mm, oblonga no dividida, d’un porpra
brillant fosc. Hipoquil de (0,3)0,5-1(1,3) x
0,9-1,8 cm de reniforme a obcordiforme,
amb abundants pèls davant de la callositat
entre els dos lòbuls. Epiquil de (0,8)1,3-2,1
x 0,5-1,2 cm, d’ovat-lanceolat a lanceolat,
i amb una relació amplada/longitud
(0,2)0,4-0,6(0,85).

Únicament es por confondre amb Serapias
vomeracea que té dues callositats a la base
del label.
Distribució
Contrades mediterrànies del NE de
Catalunya. Considerada rara. A la Garrotxa
és comuna, localment molt abundant,
150-1280 m.
Hàbitat
Pastures i brolles sobre substrat calcari i
silici (Thero-Brachypodietea, Rosmarinetalia,
Cistion ladaniferi, Brometalia erecti).
Serapias lingua L.
Serapias lingua
g f m m a j j a s o n d
157
Serapias lingua
158
159
Serapis (nom de déu egipci de la fertilitat
atorgat a una orquídia afrodisíaca), vomera-
cea (forma d’arada de l’epiquil).
Gall longipètal
Ang: long-lipped tongue orchid; fr: sérapias
à labelle allongé; ale: Pflugschar-Zungens-
tendel.
Estatus
Es considera amenaçada a la Garrotxa. En
Perill Crític (CR GX).
Descripció
Herba erecta de 15-60 cm d’alt, amb tiges
verdes, amb tonalitats vermelloses a la base.
4-9 fulles (5-15 x 0,5-1,2 cm), linear-lanceo-
lades. Inflorescència de 4 a 10 cm, laxa amb
3-10 flors, i bràctees de 1,5-6 x 0,5-2,5 mm,
en general més llargues que el casc, lan-
ceolades d’un gris purpuri o rosat, glabres
amb nervis d’un porpra intens. Sèpals de
1,7-4 x 0,4-0,8 cm d’un vermell porpra pàl·lid
o violaci. Pètals laterals (0,9-1,8 x 0,1-0,4
cm) una mica més curts que els sèpals, de
color porpra. Label de (1,5)2,1-4,5 cm, amb
2 callositats en la base, de 1,7-4,9 mm de
color vermell clar o porpra fosc, brillants,
amb pilositat més clara. Hipoquil de 0,7-1,8
x 1-2(2,3) cm de reniforme a obcordifor-
me, d’un vermell fosc, amb abundants pèls
davant de la callositat entre els dos lòbuls.
Epiquil de (1,3)1,5-3,2 x 0,7-2,6 cm, de
triangular-lanceolat a lanceolat, i amb una
relació amplada/longitud (0,2)0,3-0,4.

Semblant a Serapias lingua, però amb 2
callositats a la base del label.
Distribució
Contrades litorals del NE de Catalunya amb
poques citacions, considerada com a raríssi-
ma. A la Garrotxa és molt rara, 200 i 520 m,
no havia estat citada fins al moment.
Hàbitat
Prats secs (Thero-Brachypodietalia).
Serapias vomeracea (Burm. fil.) Briq.
Serapias vomeracea
g f m m a j j a s o n d
160
161
162
S. autumnalis L.C.M. Richard.
Spira- (espiral), -anthes (flors): flors en espiral i
spiralis (espiral).
Espirant autumnal
Ang: autumn ladies’ tresses; fr: spiranthe
d’automne; ale: Herbst-Drehwurz.
Descripció
Herba erecta de 6-30(36) cm d’alt, amb pèls
glandulosos. 3-6 fulles basals en roseta de
(1)2-4(5,5) x (0,6)0,8-1,8 cm, glauques, gla-
bres, ovado-el·líptiques i agudes. Les fulles mi-
tjanes de la tija fèrtil (1-2,8 x 0,2-0,5 cm) brac-
teïformes, verdes, acuminades, embeinadores,
amb pèls glandulosos, almenys a la beina. In-
florescència de 2,3-12(15) cm, multiflora amb
(6)10-25(30) flors, disposades helicoïdalment,
sèssils, amb nombrosos pèls glandulosos.
Bràctea de la flor basal molt més llarga que
l’ovari. Les flors inferiors s’obren abans que
les superiors. Sèpals (3-5 x 1-1,6 mm) lliures,
estretament triangulars i blanquinosos. Pètals
laterals (3-4,5 x 0,6-0,9 mm) sense pèls glan-
dulífers, connivents en un casc blanquinós.
Sèpal central amb pèls glandulífers. Label de
(3,3)4-7 x (1,7)2,4-4 mm, finament crenat, una
mica més llarg que els sèpals, sense esperó,
corbat cap a avall, glabre, amb dues petites
protuberàncies en la part proximal. De color
verd groguenc amb la vora blanquinosa.
La disposició de les flors en una espiral és una
característica molt clara del gènere Spiranthes.
L’altre espècie, S. aestivalis, no detectada a
la comarca, presenta fulles linear-lanceolades
que envolten la part inferior de la tija, que a
més és glabra, i floreix al juny i juliol.
Distribució
Pirineus, altres serralades i Catalunya humida.
Considerada rara. A la Garrotxa és molt comu-
na, 130-1500 m.
Hàbitat
Pastures i brolles (Thero-Barchypodietalia, Bro-
metalia erecti, Rosmarinetalia).
Spiranthes spiralis (L.) Chevall.
Spiranthes spiralis
g f m m a j j a s o n d
163
Spiranthes spiralis
164
165
Orquídies de presència
probable a la Garrotxa
A part de les orquídies descrites a les fitxes,
que corresponen a les citades recentment a
la Garrotxa, també hi podrien ser presents
aquestes que enumerem a continuació.
La sabateta de la Mare de Déu
(Cypripedium calceolus L.) ha estat citada
en diferents ocasions però totes les que s’ha
pogut comprovar han estat citacions errònies.
Es tracta d’una orquídia de 20-50(70) cm d’alt,
fulles (6,5-18 x 3,4-9 cm) de lanceolades a
ovals, agudes i embeinadores, amb 7-9 nervis
ben marcats. Inflorescència de 1(2) flors
amb bràctees que les sobrepassen. Sèpals
i pètals d’un porpra fosc que fan destacar
el label (25-30 x 15-20 mm) ovoide, inflat,
còncau i groc. En disposar d’unes flors molt
més grans i atractives que la resta, ha estat
molt recol·lectada i es va arribar a considerar
extingida a Catalunya, fins que en aquestes
últimes dècades s’han localitzat unes poques
poblacions amb molt pocs exemplars. Per això
és un tàxon que es considera amenaçat (Esp,
Cat) i és una espècie protegida (Generalitat
1992, 2008).
Gymnadenia odoratissima (L.) Rich. és
present al Ripollès i al Conflent. Es tracta
d’una espècie molt rara amb poques
localitats a Catalunya, pròpia de prats humits
(Molinietalia coeruleae, Mesobromion) i
boscos clars humits (Vaccinio-Piceetea), entre
700 i i 2000 m.
Molt semblant a G. conopsea, però amb
els esperons i els labels clarament més
curts: esperons de menys de 10,1 mm:
(3,9)4,6-8,5(9,6), i els labels més petits de 3,8
mm: (2,7)3-3,3(3,4).
La lístera cordifòlia (Listera cordata (L.)
R. Br.) és pròpia dels boscos altimontans
i subalpins dels Pirineus, i s’ha detectat a
poca distància de la comarca, al Ripollès.
Com Listera cordata, té dues fulles oposades
però és més petita (4-15 cm), presenta fulles
cordiformes, la inflorescència glabra, el label
perpendicular al peduncle, lòbuls laterals
més evidents i lòbul central amb els lòbuls
secundaris clarament divergents i aguts.
Citada del Vallespir (LEWIN, 1998) i de la Selva
(AEDO & HERRERO, 2005), Orchis langei K.
Richt. (O. mascula subsp. hispanica (A. et
C. Nieschalk) Soó) és una orquídia del grup
O. mascula, amb poques flors (7-21 flors
espaiades) i el label geniculat al centre. És
una planta pròpia d’ambients més secs que
els que ocupa O. mascula.
Orchis provincialis Balb. ex Lam. & DC.
va ser citada per VAYREDA d’Olot, en brolles
silicícoles però no s’ha retrobat. No obstant,
és una espècie força probable de ser present
al territori, tot i que deu ser molt rara i escassa.
167
Les fitxes descriptives i altres apartats presenten termes que poden ser poc familiars per al lector
no especialitzat. A continuació es dóna una breu explicació d’aquestes paraules, marcades en
negreta en aquest text, i en gris a les fitxes descriptives. Per cadascuna d’elles s’esmenta el tipus
de paraula (m: substantiu masculí, f: substantiu femení, adj: adjectiu i adv: adverbi).
Glossari
168
Acuminat -ada adj terminat en una punta
allargada.
Agut -da adj que acaba en punta prima.
Amplexicaule adj dit d’una fulla que envolta
la tija (dibuix).
Antera f part de l’estam que conté el pol·len.
Antesi f floració.
Anvers m cara superior de la fulla.
Àpex m extrem superior.
Apical adj pertanyent o relatiu a l’àpex.
Apiculat -ada adj que acaba bruscament en
una punta petita i ben distinta.
Bàcul m crossa o bastó. En algunes orquídies
(Epipactis) la part final de la inflorescència es
corba com la part superior d’un bastó.
Basal adj relatiu a la base d’un òrgan. Sovint
es diu fulles basals a les que hi ha a la base
de la tija.
Beina f base eixamplada d’algunes fulles, que
envolta totalment o parcialment la tija (dibuix).
Bífid -a adj dividit parcialment en dues parts.
Bràctea f òrgan semblant a una fulla situat
vora les flors, però de forma, mida i coloració
diferents de les fulles normals (dibuix).
Bracteïforme adj semblant a una bràctea.
Bru -bruna adj gris fosc tirant a negre.
Bursícola f bosseta de coberta membranosa
present en el rostel de les flors de moltes
orquídies.
Carenat -ada adj dit dels òrgans que tenen
un cantell més o menys sortint. Les fulles i els
sèpals poden ser carenats, normalment en els
nervis.
Casc m peça de la flor (pètal o sèpal) o
conjunt de peces (pètals i sèpals s’acosten)
que per la seva forma recorden un casc
(dibuix).
Caudícula f peu que uneix la massa de
pol·len a la flor (dibuix).
Caulinar adj pertanyent o relatiu a la tija
(dibuix). Fulles caulinars són les de la tija.
Claviforme adj que té forma de clau.
Còncau -ava adj que presenta una curvatura
en buit, que és més deprimit del mig que de
les vores (dibuix).
Connivent adj dit dels òrgans que es posen
en contacte pel seu extrem superior sense
estar soldats entre ells. Pètals i sèpals
connivents poden formar un casc.
Convex -a adj que presenta una rodonesa
esfèrica en relleu (dibuix).
Cordiforme adj en forma de cor.
Coriaci -àcia adj que té la consistència del
cuir.
Corol·la f verticil intern del periant (sèpals
i pètals) de les flors típiques, constituït per
pètals i envoltat externament pel calze.
Crenat -ada adj dit d’una fulla que presenta
dents poc sortints i arrodonides.
Cresta f parts sortints i estretes de certes
coses que recorden per la seva forma i
posició la cresta d’un gall.
Cucul·lat -ada adj encaputxades. La punta
de les fulles de vegades forma com una
caputxa.
Distal adj allunyat de la base.
Dístic -a adj disposat en dos rengles verticals
oposats.
Divergent adj que divergeix (quan dos
objectes llargs se separen d’un extrem a
l’altre). Pol·linis de Platanthera poden ser
paral·lels o divergents.
El·líptic-a adj que té forma d’una el·lipse.
Emarginat -ada adj dit de la fulla o altre
òrgan vegetal que presenta a l’àpex una osca
poc profunda.
Embeinador -a adj que envolta o abraça la
tija.
Ensiforme adj en forma d’espasa.
169
Entrenús m espais o intervals entre dos
nusos (punts on són inserides les fulles).
Epiquil m - extrem superior o distal del label
d’algunes orquídies, separada de la part basal
(hipoquil) per un estrenyiment (dibuix).
Erecte -a adj dret, en posició vertical.
Escariós -osa adj dit de l’òrgan foliaci
membranós, més o menys translúcid i
generalment sec i rígid.
Escuteliforme adj de forma semblant a un
escut.
Espatulat - ada adj de forma semblant a una
espàtula, amb la part distal més ampla.
Esperó m prolongació tubular tancada que
sol contenir nèctar (dibuix).
Esquama f apèndix o òrgan vegetal (sovint
òrgan foliar) semblant a una escata de peix.
Estigma m part apical del pistil (òrgan
reproductor femení de la flor) que rep el
pol·len en el moment de la pol·linització.
Falciforme adj en forma de falç.
Fistulós -osa adj que presenta un canal
interior; que no és massís.
Flairós -osa adj olorós.
Flexuós -osa adj que presenta curvatures en
diversos sentits.
Foliós -a adj fullós (que té fulles).
Geniculat -ada adj dit de la tija colzada,
primer estesa i després redreçada. Dit d’altres
òrgans amb un punt d’inflexió clar.
Gibós -osa adj dit dels òrgans en forma de
bossa.
Ginostem m part de la flor de les orquídies
constituïda conjuntament pels òrgans
reproductors masculins i femenins, que
romanen soldats i formen una massa única
(dibuix).
Glabre -a adj que no té pèls.
Glabrescent adj gairebé sense pèls.
Glàndula f cèl·lula o conjunt de cèl·lules
aïllades o agrupades en un òrgan determinat,
amb la propietat de produir un o més líquids
que actuen fora d’elles.
Glandulífer -a adj que té glàndula o petita
vesícula que conté essències.
Glauc -a adj de color verd blavenc.
Globulós -osa adj de forma esfèrica.
Helicoïdalment adv en forma d’hèlice.
Higròfil adj dit dels organismes biològics que
es fan en llocs molt humits.
Hipoquil m part basal del label d’algunes
orquídies, separada de l’extrem superior
(epiquil) per un estrenyiment (dibuix).
Índex label·lar m índex obtingut de la
fórmula:
2A
B + C
utilitzat en la determinació de les orquídies del
gènere Dactylorhiza (dibuix).
Indivís -isa adj no dividit en parts, que no es
divideixen.
Inflorescència f conjunt de flors més o menys
agrupades.
Label m pètal de les orquídies, de formes i
colors peculiars, normalment situat a la part
inferior de l’eix floral (dibuix).
Lanceolat -ada adj en forma de llança.
Lax -a adj poc dens, dit per exemple d’una
inflorescència amb flors molt separades.
Linear adj dit d’una fulla o un òrgan laminar
llarg i molt estret amb els marges gairebé
paral·lels.
Lingüiforme adj en forma de llengua.
Lòbul m part més o menys sortint d’un òrgan.
Els labels sovint presenten lòbuls i aquests
poden dividir-se en lòbuls secundaris.
Longitudinalment adv en el sentit de la
longitud o llargària.
170
Màcula f taca.
Membranaci- àcia adj de membrana
(estructura anatòmica formada per una
làmina prima, blana i flexible, destinada
fonamentalment a funcions protectores o
d’unió). De vegades dit de bràctees que
en lloc d’aspecte de fulla (verdes) presenta
aspecte de membrana.
Mucronat -ada adj terminat en una punta
curta, recta i aguda situada a l’extrem superior
d’un òrgan.
Nervi m cadascun dels feixos de teixits
conductors que hi ha en el limbe de les fulles,
que sovint són ben visibles en forma de
ressalts amb aspecte de vena. També es pot
referir als nervis pètals i sèpals.
Obcordiforme adj en forma de cor, però amb
la part ampla al revés.
Oblong -a adj de forma allargada,
generalment amb els extrems arrodonits.
Obovat -da adj de forma oval (d’ou) invertida,
amb la part ampla a l’extrem superior.
Obtriangular adj que té forma de triangle
però amb la part ampla a l’extrem superior.
Obtús -usa adj dit de l’òrgan laminar les vores
del qual formen a l’àpex un angle obtús (més
obert que un angle recte).
Ocel m màcula o taca en forma d’ull.
Orbicular adj de contorn circular.
Ovari m part basal i generalment més grossa
del pistil que conté els primordis seminals
(òrgans que, després de la fecundació, es
transformen en les llavors).
Ovat -da adj de contorn en forma d’ou.
Oval adj en forma d’ou.
Ovoide adj en forma d’ou.
Papil·lós -a adj que poseeix papil·les (petita
protuberància que és un apèndix epidèrmic
de les plantes de forma cònica o dentiforme,
constituït per l’excrescència d’una cèl·lula
epidèrmica).
Patent adj dit de l’òrgan que forma un angle
molt obert amb l’eix que el suporta.
Pedicel m suport prim i allargat d’una flor
d’una inflorescència (conjunt de flors).
Pedicel·lat -ada adj agafat a un pedicel.
Peduncle m suport prim i allargat d’una flor,
d’una inflorescència o d’un tubercle (dibuix).
Pètal m cadascuna de les peces que
coponen la corol·la.
Pilós -a adj pelut.
Pilositat f qualitat de pelut.
Pol·lini m òrgan, en forma de maça, format
pels grans de pol·len units per una substància
cèria i sostingut per un peu anomenat
caudícula (dibuix).
Proximal adj pròxim a la base.
Pubescent adj cobert de pèl curt i fi.
Reniforme adj en forma de ronyó.
Revers m cara inferior o dorsal d’una fulla o
d’un altre òrgan laminar.
Revolut -a adj amb els marges enrotllats vers
la cara inferior.
Roseta f conjunt de fulles disposades
radialment a la base de la tija.
Rostel m estigma mitjà de les orquídies,
estèril i en forma de bec (dibuix).
Sacciforme adj en forma de sac.
Saprofític - a adj relatiu a un sapròfit
(organisme que viu i es nodreix d’altres
organismes morts o restes orgàniques en
descomposició).
Sèssil adj que no té ni pecíol ni peduncle
(peu).
Trilobat -ada adj que presenta tres lòbuls
(dibuix).
Unilateral adj que té solament un costat; que
afecta solament un dels costats o parts.
Vaginat -da adj proveït d’una beina.
171
Flores generals i guies d’identificació
AEDO, C. & HERRERO, A. (eds.) 2005. In: Flora iberica.
Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas
Baleares. Vol. XXI. Smilacaceae-Orchidaceae. Real
Jardín Botánico-CSIC, Madrid.
BOLÒS, O. DE & VIGO, J. 2001. Flora dels Països
Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, Volum IV
(Monocotiledònies).
BOLÒS, O. DE; VIGO, J.; MASALLES, R. M. & NINOT, J.
2005. Flora Manual dels Països Catalans. (3ª edició
revisada i ampliada). Ed. Pòrtic, S.A. Barcelona.
BUTTLER, K. P. 1991. Field Guide to Orchids of Britain
and Europe. Crowood Press Ltd, Swindon.
BUBANI, P. 1897-1901. Flora pyrenaea, 4 vols. Milà.
CADEVALL, J. 1933. Flora de Catalunya. Institut
d’Estudis Catalans. Volum V. Barcelona.
DELFORGE, P. 2002. Guía de las Orquídeas de España
y Europa, Norte de África y Próximo Oriente. Ed.
Lynx, Barcelona.
SANZ, H. & NUET, J. 1995. Guia de camp de les
orquídies de Catalunya. Ed. Montblanc-Martín,
Barcelona.
WILLIAMS, J.G.; WILLIAMS, A.E. & ARLOTT, N. 1978. A
field guide to the Orchids of Britain and Europe.
Collins, London.
Altres referències
ALARCÓN, M. L. & AEDO, C. 2002. Revisión
taxonómica del género Cephalanthera
(Orchidaceae) en la Península Ibérica e Islas
Baleares. Anales del Jardín Botánico de Madrid,
59(2). Madrid.
ARNOLD, J.E. 1981. Notas para una revisión del
género Ophrys L. (Orchidaceae) en Cataluña.
Collectanea Botanica, XII, núm. 1: 45-61.
Barcelona.
ARNOLD, J.E. 1982. Notas sobre la distribución
de algunas orquídeas en Cataluña. Folia
Botanica Miscellanea, 3: 67-71. Barcelona.
ARNOLD, J.E. 2008. Notas sobre la distribución
de algunas orquídeas en Cataluña. Acta
Botanica Barcinonensia, 51: 5-16. Barcelona.
BOU, J. 1984. Flora i paisatge vegetal de la
regió muntanyenca de l’Alt Empordà (massís
de les Salines). Universitat de Barcelona. Tesi
de llicenciatura.
BOLÒS, O. DE, 1991. Notes florístiques, IV.
Butlletí de la Institució Catalana d’Història
Natural, 59 (Sec. Bot., 8): 145-146. Barcelona
BOLÒS, A. DE, & BOLÒS, O. DE, X. 1987. Plantes
vasculars del Quadrat 31T DG 66, Santa Pau.
Institut d’Estudis Catalans. ORCS: catàlegs
florístics locals, 1. Barcelona.
CAMPOS M. & SALVAT, A. 1998. Catàleg de
flora vascular del Parc Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa. Parc Natural de la
Zona Volcànica de la Garrotxa. Inèdit.
CAMPOS, M.; MARCH, S.; OLIVER, X.; SALVAT, A.
& BASSOLS, E. 2001. Catàleg de flora vascular
del Parc Natural de la Zona Volcànica de la
Garrotxa. Dossier de recerca del Parc Natural
de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 1. Olot.
CANOSA, X. (coord.) 2008. Pla Territorial de la
Garrotxa. Departament de Política Territorial
i Obres Públiques de la Generalitat de
Catalunya.
Referències
172
FONT, X. 1993. Estudis geobotànics sobre els
prats xeròfils de l’estatge montà dels Pirineus.
I.E.C. Arxius de la Secció de Ciències, 105.
Barcelona.
FONT, X. 2009. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de
Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat
de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://
biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html
Generalitat de Catalunya, 1992. Decret 328/1992,
de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla
d’Espais Natural. Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya, 1714, 1 de març 1993.
Generalitat de Catalunya, 2008. Decret 172/2008,
de 26 d’agost, de creació del Catàleg de flora
amenaçada de Catalunya, Diari Oficial de la
Generalitat de Catalunya, 5204, 28 d’agost de
2008.
GONZÀLEZ-PRAT, F.; PUIG, D.; GIL, J. & FOLCH, A.;
2002. Distribució i diversitat de les orquídies
(Orchidaceae) al Ripollès (Catalunya, NE
d’Espanya). GEDENA-Ripollès (Grup d’estudi i
defensa de la natura). 57-80.
Grup Orchis 2008. Base de dades d’orquídies de
la Garrotxa. DG ICHN. http://ichngarrotxa.iec.cat/
ichngarrotxa/documents.php.
LEWIN, J.M. 1998. Atlas préliminaire des orchidées
des Pyrénées-Orientales, 1993-1997. Naturalia
Ruscinonensia, 8.
MARCH, S. & SALVAT, A. 1995. Cartografia digital
del Parc Natural de la Zona Volcànica de la
Garrotxa. Dept. de Medi Ambient. Generalitat de
Catalunya.
MORENO, J.C. (Coord) 2008. Lista Roja 2008 de
la flora vascular española. Dirección General del
Medio Natural y Política Forestal, y Medio Rural
y Marino, y Sociedad Española de Biología de
Conservación de las Plantas. Madrid.
OLIVER, X. 2002. El Parc Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa. Guies Llibres de Batet.
OLIVER, X. 2004. Flora i vegetació de la Vall del
Bac. Inèdit.
OLIVER, X. 2008. Aportacions al coneixement de
la flora amenaçada de la Garrotxa. Annals de la
delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana
d’Història Natural, 3: 29-38. Olot.
OLIVER, X. 2009. Llista Vermella de la flora
vascular de la Garrotxa. DG ICHN. Olot. Inèdit.
OLLER, J. 2003. Espai Natural de l’Alta Garrotxa.
Guia del patrimoni històric i cultural. Llibres de
Batet.
PALLÍ, L.; ROQUÈ, C. & BRUSI, D. 1995. Cartografia
temàtica de les Terres Gironines. Universitat de
Girona
ORTA, J. 2002. Espai Natural de l’Alta Garrotxa.
Guia de Natura. Arctos. Barcelona.
SABIRON, B. & SAUER, C. 2001. Atles Comarcal
de la Garrotxa. Diputació de Girona i Institut
Cartogràfic de Catalunya.
SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J.A. & VIGO, J. 1998. Catàleg
de plantes vasculars endèmiques, rares o
amenaçades de Catalunya. I. Tàxons endèmics
en situació de risc. Acta Botanica Barcinonensia,
45: 309-321. Barcelona.
SÁEZ, L. & SORIANO, I. 2000. Catàleg de plantes
vasculars endèmiques, rares o amenaçades de
Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació
de risc. Butlletí de la Institució Catalana d’Història
Natural, 68: 35-50. Barcelona.
VAYREDA, E. 1882. Nuevos apuntes para la Flora
Catalana. Anales de la Sociedad Española de
Historia Natural, tomo XI.
VIDAL, J.M. & HEREU, R., 1992. Notes florístiques
i corològiques de la família Orchidaceae a
l’Empordà i zones adjacents (Catalunya). Folia
Botanica Miscelanea, 8: 125-158. Barcelona
VILLEGAS, N. 1993. Flora i vegetació de les
muntanyes del Puigsacalm-Serra de Milany.
Universitat de Barcelona. Tesi doctoral
VILLEGAS, N. 2002. Plantes vasculars del quadrat
UTM 31T DG 46 i zones contígües. Vidrà. Institut
d’Estudis Catalans. ORCA: catàlegs florístics
locals, 14. Barcelona.
VIÑAS, X. 1993. Flora i vegetació de l’Alta
Garrotxa. Universitat de Girona. Tesi Doctoral
VIÑAS, X.; OLIVER, X.; & VILAR, L., 1993.
Composició i distribució de les Fagedes a
l’Alta Garrotxa; Folia Botanica Miscelanea, 9.
Barcelona.
173
Situada a l’extrem oriental del Pirineu, la
Garrotxa és una comarca eminentment de
muntanya. Es caracteritza per ser un territori
de transició de la plana a la muntanya: a l’est
s’obre cap a la Mediterània mentre que a
l’oest tant el seu clima atlàntic com el relleu
particular li confereixen una verdor ufanosa
amb un gran atractiu, que l’ha valgut el
sobrenom de la “petita Suïssa catalana”.
Les Monografies de Patrimoni Natural tenen
com a àmbit la comarca de la Garrotxa, però
els estudis realitzats sempre consideren a
més dels 21 municipis garrotxins actuals, els
antics de Beget (Camprodon) i Bassegoda
(Albanyà), els quals van ser annexats a les
comarques del Ripollès i l’Alt Empordà,
respectivament, arran de la divisió territorial
de 1988. D’acord amb això l’àmbit d’estudi
té 89.504 hectàrees, de les quals 73.536 ha
corresponen a la comarca administrativa i les
restants a les àrees de l’Espai d’Interès Natural
de l’Alta Garrotxa pertanyents al Ripollès
(5.734 ha) i Alt Empordà (10.234 ha).
Es tracta d’un territori de transició entre la
plana mediterrània i la muntanya mitjana, amb
sostre als dos cims que superen els 1.500
m (Comanegre 1557 m i Puigsacalm 1514)
en el perímetre septentrional i occidental,
respectivament. En canvi hi ha pocs espais
planers fora de les valls del Ser, la Llémena,
el Brugent i del Fluvià. El punt més baix (poc
més de 110 metres) es troba al límit oriental.
Des del punt de vista del relleu, la Garrotxa
consisteix en quatre grans unitats: l’Alta
Garrotxa, el pla de Tortellà-Besalú, la zona
volcànica i la serralada Transversal.
L’Alta Garrotxa amb el pla de Tortellà i
Besalú dominen el terç nord de la comarca
i corresponen respectivament a una zona
d’orografia molt abrupta i a una plana al·luvial.
La Garrotxa:
territori i medi natural
Al sud de la línia formada per la Vall de Bianya
i el Fluvià (encavalcament de Vallfogona)
s’estén la baixa Garrotxa, de relleus més
suaus, d’estructura fallada i esglaonada, que
s’orienten d’oest a est. La zona volcànica
trenca amb el domini dels materials terciaris
al sector central i ofereix un conjunt volcànic
d’origen quaternari de gran interès.
Geologia
L’Alta Garrotxa és per a molts l’espai garrotxí
per excel·lència (literalment “garrotxa” vol
dir “terra aspra i de mala petja”). Es tracta
d’un territori de molta complexitat orogràfica,
vertebrat a l’entorn d’un conjunt de relleus,
dominats per substrats calcaris, on grans
carenes en sentit O-E (fet que origina la
marcada diferència d’humitat ambiental entre
les obagues i els solells) estan separades
per valls profundes i engorjades. Un element
característic de la zona són les cingleres
altives de Gitarriu, Bestracà, Ferran, la Mare
de Déu del Mont o Martanyà, que dominen
congostos estrets i secs. Hi tenen una
gran importància els fenòmens càrstics,
Cingles de Falgars a la Serralada Transversal i Vall d’en Bas
174
que han permès la formació d’una gran
quantitat de balmes, coves i cavitats, i, com a
conseqüència de la dissolució de les roques,
la circulació superficial de l’aigua és molt
intermitent. Una part important de l’aigua de
pluja es filtra i circula de forma subterrània fins
a sorgir de nou al sud del Fluvià a l’estany de
Banyoles
El pla de Tortellà i Besalú correspon al
curs mitjà del Fluvià. Limitat al nord pels
escarpaments de fort desnivell de l’Alta
Garrotxa i al sud per les cotes més suaus de
les muntanyes de les serres de Sant Julià i del
Torn, aquesta zona és formada per sediments
al·luvials, i afloraments de guix, que han estat
molt alterats per l’acció de l’home (guixeres,
vies de comunicació, nuclis de població i
agricultura).
Amb l’excepció de la zona volcànica, a la
resta de la comarca els substrats estan
constituïts fonamentalment per sediments del
terciari: conglomerats, gresos i margues. La
Serralada Transversal està formada per un
sistema de blocs aixecats (pilars) i enfonsats
(fosses tectòniques) separades per falles
d’orientació NO-SE, entre les que destaca la
falla d’Hostoles–Lloret que separa l’altiplà del
Collsacabra del bloc Corb-Finestres i en el que
s’encaixa el riu Brugent. D’oest a est aquestes
subunitats són: l’altiplà del Collsacabra i
Serra de Finestres, amb cingleres i alzinars mediterranis
L’Alta Garrotxa és una estensa zona càrstica on destaquen les cingleres calcàries, els engorjats i els boscos
175
Volcans de Puig Jordà i del Croscat, a la zona volcànica
els blocs de Corb-Finestres (amb la Vall
d’Hostoles i la Vall de Llémena), Sant Julià del
Mont (amb la fossa de Mieres) i Rocacorba.
El resultat són muntanyes de mitja altitud
que se suavitzen cap a llevant (Puigsallança,
1027 m i Sant Julià, 907 m). L’altiplà del
Collsacabra, a més de 1.000 m d’alçada,
s’estén per darrere de les cingleres de
Puigsacalm, la vall d’en Bas i la Costa del Far, i
penetra a les comarques d’Osona i el Ripollès.
Les serres del Corb i de Finestres presenten
als seus vessants nord una cinglera d’una
llargada semblant a la de la vall d’en Bas, però
d’una alçada quelcom menor, i més cap a
l’est es troba una altra zona de cingleres amb
altiplà, el conjunt Pla de Sant Roc-Barroca.
Les valls del Brugent, d’origen tectònic, i del
Ser, així com la plana de Mieres, corresponen
a depressions reomplertes per sediments
quaternaris d’origen fluvial i en alguns casos
per colades de lava procedents de la zona
volcànica.
És dins d’aquest sistema de falles de la
serralada Transersal on s’encaixa la zona
volcànica. Aquí s’hi localitzen uns 40 volcans
i més de 20 colades de lava, producte d’un
vulcanisme quaternari que ha modificat
significativament el relleu. L’emissió de
materials volcànics des de fa 700.000 anys
ha omplert i suavitzat els perfils de les valls,
tot rejovenint la xarxa hídrica i donant com a
resultat planes fèrtils i, exceptuant el Fluvià,
una manca de circulació superficial de l’aigua.
A banda de la zona volcànica, amb un substrat
volcànic format per basalts i piroclastos, a
l’Alta Garrotxa, apareixen puntualment granits
(Montmajor, Hortmoier, Sant Aniol d’Aguja...)
que hi atorguen al sòl característiques àcides.
La Garrotxa es troba en la seva pràctica
totalitat dins la conca del Fluvià, que neix a
Hostalets (la Vall d’en Bas) i circula, recollint
les aigües dels seus principals tributaris
del marge esquerra, el Gurn i les rieres de
Riudaura i Bianya, cap al nord fins Olot i
Sant Joan les Fonts. A partir d’aquí, s’orienta
cap a l’est i segueix pràcticament recte fins
a Fares, ja a prop de l’Alt Empordà. Al nord,
els principal afluents són el rius Llierca i el
Borró, i pel sud el Ser. Al sudest, el Brugent i la
Llémena drenen una petita part de la comarca
que correspon a la conca del Ter, mentre que
el nordest (dins l’Alt Empordà) pertany a la
conca de la Muga.
Clima
El clima de la comarca és complex a causa de
la confluència de les condicions mediterrànies
i eurosiberianes, i la presència d’un relleu
accidentat que influeix molt en la circulació
atmosfèrica. Predomina un clima de muntanya
mitjana humida, que cap a llevant s’accentua
la mediterraneïtat. A Maià de Montcal (220
m) i a les Planes d’Hostoles (360 m), a
l’est i sud de la comarca, respectivament,
les mitjanes anuals es troben a la franja
14-15
o
C, mentre que a Olot (440 m) es
queden a 12-13
o
C, o 9-10
o
C al massís de
Puigsacalm (1.515 m). Aquest patró es
repeteix en la pluviometria: les precipitacions
176
oscil·len entre 800 l/m
2
i 1.300 l/m
2
(SABIRON
& SAUER, 2001) al massís del Puigsacalm
que, juntament amb el relleus del Collsacabra
i l’Alta Garrotxa, atrapen els vents carregats
d’humitat procedents de la Mediterrània
i afavoreixen la formació de tempestes
convectives a l’estiu.
Les pluges, força ben repartides durant
tot l’any, presenten màxims equinoccials o
estivals i mínims hivernals. L’eixut estival,
inexistent en gran part del territori, s’accentua
en direcció a llevant. Hi ha un dèficit hídric
anual de 0-100 mm (Thornthwaite) a gairebé
tota la comarca; aquesta xifra contrasta amb
els 100-200 mm de Maià de Montcal (extrem
est) i inferior a 0 mm a Riudaura i la Vall d’en
Bas.
Pel que fa a les nevades, la freqüència i la
intensitat varien amb l’alçada. Mentre que
els cims de l’oest i el nordoest (Puigsacalm i
Comanegre) resulten afectats periòdicament,
el pic de Bassegoda a l’est de la comarca,
només rep alguna enfarinada testimonial de
tant en tant.
A la cubeta olotina i altres valls tancades,
les inversions tèrmiques, principalment en
situacions anticiclòniques a la tardor i l’hivern,
donen peu a la formació de boires i glaçades
als fons de les valls, i capgiren la variació
altitudinal de temperatures.
Val a dir que l’abundant pluviometria dels
sectors occidentals renta els carbonats
dels substrats sedimentaris i determinen
la presència d’espècies de la flora i de
comunitats vegetals característiques de sòls
neutres i àcids.
Vegetació
La situació de la Garrotxa en els Pirineus
orientals, la diversitat de la topografia i dels
substrats, la diferència altitudinal, la variació
La inversió tèrmica afavoreix un microclima especial medioeuropeu a la cubeta olotina, amb formació de boires
177
climàtica i l’acció de l’home són els principals
responsables de la gran diversitat de la flora i
vegetació.
Les parts altes de la serralada Transversal,
a l’oest de la comarca, i una petita part de
l‘Alta Garrotxa més occidental presenten
una flora i unes comunitats vegetals pròpies
dels estatges montans i altimontans del
Prepirineu i Pirineu, amb boscos frescals de
roure martinenc (Quercus humilis) i fagedes
(boscos de Fagus sylvatica), i prats i landes
mesòfiles (Cynosurion, Mesobromion, Calluno-
Genistion). Fins i tot, en les parts culminants
es trobem elements vestigials d’alta muntanya
com l’arnica (Arnica montana). En canvi,
una bona part del nord, l’est i sudest de la
Garrotxa presenten una flora i vegetació
mediterrània típica del litoral, amb boscos
d’alzines (Quercus ilex) i de pi blanc (Pinus
halepensis) i amb moltes espècies termòfiles.
La cubeta olotina és rica en comunitats
vegetals medioeuropees, força rares a la
Catalunya sudpirinenca, com per exemple els
boscos mixtes higròfils, entre els que domina
sovint el roure pènol (Quercus robur). La resta
de la comarca, de transició entre vegetació
mediterrània litoral i vegetació medioeuropea
o de muntanya, és un mosaic de diferents
comunitats vegetals en les que dominen els
boscos muntanyencs d’alzines (Quercus
ilex) i les rouredes submediterrànies de roure
martinenc (Quercus humilis).
Els alzinars de la comarca dominen a les
zones més mediterrànies amb certa sequera
estival. Els alzinars litorals (Viburno-Quercetum
ilicis) dominen en general cap l’est, tant al
nord com al sud de la comarca, entre 140 i
900 m. A les zones més frescals, normalment
a més altitud, dominen els alzinars
muntanyencs (Asplenio-Quercetum ilicis). Per
damunt de les alzines són presents espècies
més submediterrànies pròpies de les rouredes
de roure martinenc. Existeixen diferents
tipus de boscos higròfils a la comarca: les
avellanoses (Polysticho-Coryletum), els
boscos mixtes amb roure pènol (Isopyro-
Quercetum roboris) i les fagedes. D’aquests
últims destaca per superfície la fageda amb
boix (Buxo-Fagetum) però també en trobem
d’altres com les fagedes amb el·lèbor verd
(Helleboro-Fagetum), amb pèl de boc (Luzulo-
Fagetum) i amb joliu (Scillo-Fagetum). Altres
boscos presents però amb menys importància
respecte a superfície són els boscos de
ribera: les vernedes (Alno-Padion) i bosquines
de sargues (Salix elaeagnos) i saulics (Salix
purpurea). A la zona més mediterrània trobem
més presència de pollancres (Populus nigra i
altres), àlbers (Populus alba), salzes (Salix alba
i altres).
Les brolles, comunitats mediterrànies de
mates i arbustos de port baix, estan formades
sobre substrats calcaris per garrigues
(Quercetum cocciferae) o brolles calcícoles
(Rosmarino-Ericion), normalment de romaní
i bruc d’hivern (Rosmarino-Lithospermetum).
Sobre substrat àcid hi apareixen les brolles
silicícoles (Cistion ladaniferi). Sobre sòls
profunds, normalment camps abandonats, es
constitueixen matollars de ginesta (Spartium
junceum). En situacions més frescals, i en
Fagedes amb joliu (Puigsacalm, Serralada Transversal)
178
general sobre sòls àcids, s’observen les
landes de gódua (Sarothamnus scoparius) o
de bruguerola (Calluna vulgaris) pròpies de
sòls més rocallosos.
Els prats secs mediterranis dels Thero-
Brachypodietalia apareixen en fases de
degradació dels alzinars. Es tracta normalment
de formacions perennes com els llistonars
(Phlomido-Brachypodietum retusi) sobre sòls
pedregosos o de tartera, els prats d’albellatge
(Hyparrhenietum hirto-pubescentis) sobre
talussos pedregosos assolellats i els fenassars
de marge (Brachypodietum phoenicoidis)
sobre sòls argilosos o profunds. En ambients
mediterranis, puntualment en ambients més
humits, o en llocs amb poc sòl, apareixen
comunitats d’anuals (Thero-Brachypodion,
sovint comunitats de crespinells del (Sedetum
micrantho-sediformis).
En el domini dels alzinars i les rouredes de
roure martinenc tenen una gran rellevància
els prats de l’aliança Aphyllanthion, on
les orquídies del gènere Ophrys són
especialmente abundants i diverses.
Els prats de jonça i fenàs (Brachypodio-
Aphyllanthetum) són presents en situacions
més mediterrànies, els de plantage mitjà
(Plantagini-Aphyllanthetum) en ambients més
submediterranis i els poblaments de llucareta
(Thymo-Globularietum cordifoliae) sobre
talussos i zones amb poc sòl.
En el domini de les fagedes i d’altres boscos
humits, damunt sòls profunds són freqüents
els prats de l’Euphrasio-Plantaginetum
(Mesobromion). En situacions altimontanes,
a partir de 1100 m i sobre sòls més humits
també abunden els prats de l’aliança
Cynosurion cristati. Els prats higròfils de
vora des cursos fluvials o indrets entollats
(Molinion coeruleae) i les jonqueres (Molinio-
Holoschoenion) són hàbitat d’orquídies amb
importants requeriments d’humitat al sòl, com
Epipactis palustris o Dactylorhiza elata.
Pastures i fagedes a la primavera, Pla Traver, les muntanyes del Puigsacalm (Serralada Transversal)
179
La ciutat d’Olot amb l’Alta Garrotxa al fons.
Poblament i activitat humana
La Garrotxa és una comarca amb una
població de 51.786 habitants (sense comptar
els petits nuclis de l’Alta Garrotxa ripollesa i
empordanesa) de les quals la gran majoria viu
a l’eix del Fluvià, que articula la comarca de
l’est a sud-oest. Olot amb 27.842 persones és
la capital i el municipi més poblat, cap altre no
supera els 3.000 habitants (SABIRON & SAUER,
2001)
La dinàmica del poblament a partir de la
segona meitat del segle XX ha establert
algunes tendències clares: la concentració
de la població als principals nuclis
urbans, l’estancament a les àrees rurals i
a l’abandonament de zones de muntanya
per damunt dels 600 m, de forma que el
tradicional poblament dispers, malgrat que
encara constitueix un tant per cent important
en municipis com la Vall de Bianya o la Vall
d’en Bas, tendeix a disminuir.
Fa no gaire anys a les zones de muntanya la
població vivia en masos disseminats, amb
famílies dedicades a la ramaderia extensiva,
al carboneig i al conreu de la terra. Aquesta
ocupació intensa va començar a transformar-
se al segle XX amb l’arribada dels vehicles
motoritzats, la maquinària agrícola i el butà. Es
va produir un èxode rural i una desarticulació
del teixit social: masos i petits nuclis rurals van
quedar buits, i moltes explotacions familiars
abandonades. El paisatge secular de pastures
i conreus va entrar en una lenta agonia,
sobretot a l’Alta Garrotxa, on hi ha hagut un
canvi important en la fisiognomia de l’espai:
avui dia conreus i pastures perden superfície
conforme avancen els matolls i, tard o d’hora,
el bosc, amb la conseqüent homogeneïtzació
del territori i pèrdua de biodiversitat.
La Garrotxa és una comarca industrial, amb
una tendència a la disminució de l’activitat
agrària i a la terciarització econòmica. Les valls
han estat omplertes des d’antic per conreus
herbacis de secà, vies de comunicació i
nuclis de població amb incipients activitats
industrial (tèxtils) molt lligades al Fluvià.
Però, des de mitjans del segle XX i, sobretot
a partir de 1990, hi ha hagut una important
ocupació de les planes amb la implantació
de nous creixements residencials i industrials
i les infraestructures associades. L’expansió
urbanística s’ha fet a costa de l’espai agrari,
que a més pateix processos de artificialització
i periurbanització. Tot plegat explica l’alteració i
la destrucció d’hàbitats a valls i planes, espais
escassos a la comarca, però d’elevada fertilitat
i riquesa, especialment d’orquídies.
Fins i tot, en el curt temps des que van
començar els treballs de camp per a
l’elaboració d’aquest atles, s’ha perdut
comunitats notables d’orquídies a la Vall d’en
Bas i es tem per altres indrets de valor natural
significatiu si s’arriba a fer l’autovia Besalú-
Figueres. En canvi, la intervenció humana
vindria a ser molt beneficiosa per a la flora si
Creixements urbanístics i industrials, i infraestructures mala-
ment plantejades van degradant i destruïnt hàbitats i entorn.
180
es destinessin més recursos a la promoció
d’un pasturatge extensiu de muntanya;
d’aquesta manera, es mantindrien oberts
espais que són els dipositaris d’una gran part
de la nostra biodiversitat.
Espais naturals protegits
La Garrotxa és una comarca amb una
superfície protegida important i més de
la meitat es troba dins d’alguna figura de
protecció: espai d’interès natural (EIN), parc
natural o Natura 2000.
La zona volcànica, protegida com a Parc
Natural, territori d’uns 15.309 hectàrees,
destaca pels seus valors geològics.
Va ser el primer espai natural protegit
pel govern català (1982). És gestionat
pel Departament de Medi Ambient i
d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya i
l’òrgan rector és la Junta de Protecció de la
Zona Volcànica de la Garrotxa, formada per
representants de la Generalitat, el Consell
Comarcal i l’Institut d’Estudis Catalans. És
l’únic espai que disposa de Pla especial.
A nivell europeu i en el marc de la xarxa
Natura 2000 està designada com a lloc
d’importància comunitària (LIC)
Gran part de l’Alta Garrotxa és un EIN de
32.864 ha, 16.774 ha dins de la comarca
administrativa de la Garrotxa. Compta
amb les normes especials de protecció
del medi natural i del paisatge, un òrgan
que promou actuacions (el Consorci de
l’Alta Garrotxa) que agrupa 11 municipis,
dos consells comarcals i la Diputació de
Girona. Ha estat proposada com a zona
d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i
lloc d’importància comunitària (LIC) dins la
xarxa Natura 2000.
L’EIN de les Serres de Milany-Santa
Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt ocupa
la meitat nordoest dels municipis de la
Vall d’en Bas i Riudaura (4.131 hectàrees
d’un total de 15.741 ha compartides amb
Osona i el Ripollès). L’EIN del Collsacabra
s’estén al sud de la Vall d’en Bas i les
Muntanyes del Puigsacalm des de la serra de Sant Valentí
181
182