Hume Full: 1/15

Hume Apunts i textos

1. Biografia

David Hume (1711-1766) neix a Edimburg (Esccia) i estudia a la Universitat daquesta ciutat, on ja
sinteressa per Newton. El 1734 es trasllada a Frana i sinstalla a La Flche, on havia estudiat Descartes.
All escriu la seva obra fonamental, Tractat de la naturalesa humana. El 1737 torna a Londres per fer-ne la
publicaci (1739-1740). Lobra va representar un fracs absolut, i ms tard Hume va escriure: J a va nixer
morta quan sortia de les premses i no va aconseguir ni un murmuri entre els fantics. El 1740 en publica
un breu Resum, El desengany va ser tal que Hume repudia aquesta obra (publicada annimament) i la
refon (no en la seva totalitat) en una altra de ms breu titulada Investigaci sobre l'enteniment hum
(1748). J a llavors shavia guanyat el nom de Mr. Hume, l'ateu, la qual cosa el va fer fracassar en intentar
ocupar la ctedra dtica a Edimburg (1745) i de Lgica a Glasgow. Per va aconseguir el crrec de
bibliotecari de la Facultat de Dret dEdimburg (1752). Entre 1763 i 1766 va exercir un crrec a lambaixada
de Pars, on va aconseguir gran renom entre els illustrats francesos; aix, en retornar a Londres, va
acompanyat de Rousseau. El 1769 es retira definitivament a Edimburg. Altres obres importants seves sn:
Investigaci sobre els principis de la moral (1752), Discursos poltics (1752) i lobra pstuma Dilegs sobre
la religi natural (1779, que comen a escriure abans de 1751).
Levoluci del pensament de Hume pot ser descrita aix

1.1. El Tractat
Es considera Hume com el Newton de la cincia moral. El ttol complet de la seva obra principal
ho dona entenent: Tractat de la naturalesa humana. Assaig dintroducci del mtode experimental de
raonament en les qestions morals. Hume pretn, doncs, aplicar el mtode newtoni que ja havia
demostrat la seva validesa en el camp de la cincia de la Naturalesa als afers morals, s a dir, a la
cincia de lhome. Els parallelismes sn molt clars: la mateixa negativa a fingir hiptesis (buscar
explicacions ltimes) i un curis recurs a experiments de carcter psicolgic (Tractat, 11, 2, 2). Hume
concep la ment prcticament com Newton concebia lUnivers: les impressions equivalen als corpuscles
que repelleixen entre si per una espcie de gravitaci lleis dassociaci d'idees. Per Hume va molt ms
enll en la seva intenci quan escriu el Tractat: vol unifica totes les cincies (el mateix intent que
Descartes) basant-les en una cincia fonamental, la cincia de la naturalesa humana. En efecte afirma
totes les cincies es relacionen en major o menor grau amb la naturalesa humana [...]. s per aix que la
missi daquesta nova cincia consisteix, en primer lloc, a examinar lextensi i les forces de lenteniment
hum i explicar la naturalesa de les idees de les quals ens servim i de les operacions que realitzem quan
argumentem. El projecte haur de realitzar-se dins un marc empirista no podem anar ms enll de
lexperincia i mitjanant ls de la metodologia newtoniana. Aquests sn els propsits enunciats per
Hume en la Introducci al Tractat. Linstrument danlisi ms important sn, en aquesta obra, les lleis
dassociaci didees, que expliciten els llaos nics que uneixen entre si les parts de lUnivers, perqu
[...] sn els nics llaos dels nostres pensaments, i per aix sn, per a nosaltres, els fonaments de
lUnivers (Resum, 12).

1.2. La Investigaci
Tot amb tot, la conclusi de la Primera part del Tractat s absolutament pessimista: Hume confessa
sentir-se desesperat i a prop de lescepticisme total. A ms, el Tractat va ser acollit amb absoluta
indiferncia. Per aix, vuit anys ms tard publica la Investigaci sobre lenteniment hum, els objectius
semblen haver canviat radicalment. Hume ha abandonat la idea de crear una cincia de lhome i ja no
pretn aplicar el mtode de Newton. La nova obra s molt ms breu, se centra en lanlisi de lenteniment
hum i mostra un carcter marcadament crtic. El que Hume busca s fixar els lmits de la capacitat del
coneixement hum. I linstrument d'anlisi que empra s prcticament nou: la distinci entre qestions de
fet i relacions didees, Lescepticisme moderat constitueix la tnica de lobra.

1.3. El filsof illustrat
Abandonat el seu primer projecte, Hume es dedica a estudis ms particulars sobre diversos temes
dispars (moral, religi, economia, poltica...), i hi empra un mtode descriptiu i histric (la histria
natural de lpoca). Lesperit de sistema ha desaparegut del tot i Hume es presenta com el tpic filsof
illustrat. En conclusi, Hume, un cop madur, abandona la seva idea primitiva duna fonamentaci positiva
de totes les cincies en la Cincia de lhome (i tamb el projecte de crear un nou sistema de les cincies) i
es dedica a investigacions particulars de carcter crtic sobre els temes ms diversos.
1/15
Hume Full: 2/15


Racionalisme Empirisme
Facultat fonamental Ra Sensibilitat
Primer coneixement Idees innates Impressions
Criteri de discriminaci Evidncia Experincia
Mtode Deductiu Inductiu


2. Lorigen del coneixement

Principis assumits confiadament, conseqncies dedudes defectuosament daquests
principis, falta de coherncia en les parts i de deficincia en el tot: aix s el que es
trobareu en els sistemes dels filsofs ms eminents; aix s, tamb, el que sembla haver
arrossegat cap al descrdit la filosofia mateixa.
s impossible predir quins canvis i progressos podrem fer en les cincies si
conegussim per dintre lextensi i la fora de lenteniment hum, si pogussim explicar
la natura de les idees que fem servir, aix com la de les operacions que fem en argumentar.
HUME, Tractat de la natura humana

Hume analitza i estableix els principis del funcionament de lenteniment hum i posa les bases per
fixar els lmits dintre dels quals pot moures la investigaci de lhome, sobretot en el camp de la filosofia. La
teoria del coneixement de Hume s molt senzilla:
Tots els nostres continguts mentals, percepcions, es redueixen a impressions i idees.
Per saber qu vol dir aix, cal preguntar-se: com coneixem? La resposta ve contestada amb els
passos segents i que constitueixen un plantejament distint i innovador enfront de les teories innatistes..

2.1. Impressions i idees
Els filsofs innatistes defensaven que els homes naixem posseint idees innates. Hume rebutja
lidealisme de Plat i el racionalisme de Descartes i juntament amb altres filsofs, com Aristtil,
constata que el nostre enteniment, al nixer, s com una pissarra sense res escrit- (tamquam tabula
rasa) i que necessita trobar-se en presncia de lobjecte per poder conixer-lo. Per tant, el coneixement
de la realitat no s innat sin adquirit. Tots els coneixements que adquirim daquest mn exterior els
adquirim a travs dels sentits nics mitjans de qu disposem per captar-los.
Les percepcions sn les unitats de coneixement sensible. Segons Hume hi ha dos tipus de
percepcions:

a) Impressions. Sn el fruit immediat de les percepcions. Poden sser:
Sensacions (l'olor a herba fresca);
Passions (l'excitaci d'un pet passional),
Emocions (el que sentim quan comprovem que se'ns estima).
b) Idees.
Es mostren ms febles. Podem constatar que no sn res ms que cpies de les primeres
(impressions) afeblides per la llunyania del temps i per tant amb trets menys especfics i
concrets. Rebutja, per tant, lexistncia en el nostre enteniment d'idees innates.

Les percepcions poden ser simples o complexes (compostes). Per tant, hi ha impressions simples i
complexes, i idees simples i complexes.

a) Simples
Tant si sn impressions com idees, sn les que admeten distinci ni separaci ( per exemple,
un color)
b) Complexes o compostes
Tant les impressions com les idees, sn aquelles que permeten distingir-ne parts (per
exemple, un quadre o una poma)

2/15
Hume Full: 3/15

Les impressions, segons el seu origen, es poden dividir en:

a) Impressions de sensaci. Apareixen en l'nima per causes desconegudes
b) Impressions de reflexi. Sn impressions causades per les nostres idees. (Per exemple,
el sentiment d'alegria quan penso en les vacances)

3. El criteri de discriminaci

La negaci de les idees innates permet a Hume contruir un criteri de discrinaci que utilitza amb
molta frecuencia (sobretot en la critica a la idea de causalitat i a la metafisica). En el Resum explica Hume
la manera com ell mateix ha emprat aquest criteri en el Tractat.

Quan una idea s ambigua, sempre es pot recorrer a la impressi correspondent,
que la pot convertir en clara i precisa. Aix, quan l'autor sospita que un terme filosofic no
est aparellat a cap idea, com s molt comu, es pregunta sempre: de quina impressi deriva
aquesta idea? I si no pot remetre's a cap impressi, conclou que el terme en qusti manca
de significat. D'aquesta manera ha examinat la nostra idea de substncia i d'essncia, i
seria desitjable que aquest mtode rigors es practiqus m sovint en els debats filosfics.
HUME, Tractat de la natura humana.

4. Com es relacionen les percepcions? Lleis dassociaci

Com que totes les idees simples poden sser separades per la imaginaci i unides
novament en la forma en la qual a aquesta li sembli, res fora ms inexplicable que les
operacions d'aquesta faculta s no estigus guiada per alguns principis universals que la fan,
en certa manera, estar conformada amb ella mateixa en qualsevol temps i lloc .
HUME, Tractat de la natura humana.

Ara b, podem observar que el nostre enteniment s un continu fluir dimpressions i idees. Per s
un fluir ordenat, seguint unes lleis comunes a tots els enteniments. Aix com el moviment ordenat de les
estrelles i dels planetes est regit per unes lleis prpies, segons acabava de descobrir-se durant la
Revoluci Cientfica i completades per Newton, a qui Hume admira profundament, tamb hi ha unes lleis
que regulen el nostre coneixement.
Hume renuncia dissertar sobre Ia natura daquestes lleis dassociaci de les idees complexes.
Noms constata el fet (fruit de lobservaci), que les idees s'atreuen entre elles amb una fora suau que
normalment preval i que aquesta fora suau pertanyeria, segons ell, a la natura mateixa de les idees, i
que cal atribuir-ho a una qualitat associativa que posseeixen les idees. Per aix el nostre enteniment va
duna idea a laltra portat per aquest flux dassociacions contnues. Segons Hume, aquestes lleis poden ser:

De semblana: un noi gras i baixet al costat dun dalt i prim ens fan pensar en D. Quijote y en
Sancho Panza.
De contigitat en el temps i en lespai: el cant de nadales si els anuncis de cava ens recorden el
Nadal.
De causa-efecte: uns nvols foscos i uns llampecs amb trons ens anuncien la pluja.

5. Relacin d'idees i relacions de fet

El nostre enteniment no acaba aqu les seves operacions. Estableix agrupacions didees que formen
unitats compactes:

Idees substncies. Formen paquets complexos didees a les quals es dna un nom nic i es
prediquen sempre juntes d'un subjecte que suposem que s una unitat substancial que les sost .
Reben el nom de substncies (a una olor, gust, tacte, forma i color determinats els donem el nom
de poma ho diem duna fruita)
3/15
Hume Full: 4/15

Idees de mode. Unes altres sn "agrupacions d'idees, menys slides, sn referides a situacions,
conceptes, etc. i constitueixen colleccions de caracterstiques o smptomes Exemple: les
caracterstiques dun malalt dasma.

Lenteniment no noms agrupa idees, tamb les analitza i compara:

Si, all que compara s el seu significat estableix relacions que reben el nom de relacions didees
i constitueixen les anomenades veritats de ra. Sn invariables i el seu contrari no s possible.
Sn les relacions que es fan servir en les matemtiques. Exemple: Si sanalitza i compara el
significat de triangle i el dangle es pot establir aquesta relaci: "la suma dels angles dun triangle
fa 180 graus".

Si les anlisis i comparacions les fa d'impressions que copsa a travs de lexperincia reben el
nom de relacions de fet. Com a tals sn variables i el seu contrari s sempre possible. Si
analitzssim luna i laltra sense comptar amb el fet experiencial que les uneix no fora possible
establir entre elles cap mena de relaci. El significat duna delles no ens porta a laltra. Sn
veritats de fet. Les cincies fsiques i les cincies socials es fonamenten en aquestes relacions.
Exemple: "avui fa sol".

6. La crtica

La crtica de Hume s corrosiva: L'home ha fet mal s del seu enteniment. Conseqent amb aquesta
afirmaci inicial, seguir el seu anlisi amb la mateixa coherncia que ha emprat fins ara, amb una segona
afirmaci:
Si la cincia ha estat una operaci de lenteniment i aquest ha estat viciat, caldr posar tamb en
dubte els resultats obtinguts per la cincia. Qu s la realitat que fins ara ens ha descrit la cincia?
Fins a quin grau descriu un mn objectiu i fins a quin grau s pura representaci humana?

Quan lhome mira dins seu, o cap els objectes exteriors o cap les creacions metafsiques noms pot
afirmar l'existncia duna successi destats de conscincia que aporten informaci sobre qualitats
primries i secundries dels objectes per no li s perms extreure ms conclusions. La ra humana est
legitimada a donar categoria dobjectivitat a aquests estats de conscincia? La seva conclusi s
contundent: la realitat queda reduda a les impressions, la resta sn ficcions, tils per a la vida diria,
per al cap i a la fi, simples ficcions.

6.1. Crtica de la idea de " causalitat"
La realitat descrita per la filosofia i gran part de les afirmacions dels cientfics estava fonamentada
sobre el pilar del principi de causalitat. El principi de causalitat que podriem enunciar com tot efecte t una
causa, sempre que hi ha foc, surt fum venia a ser una veritat inqestionable, una espcie daxioma
tan evident que no calia demostrar-se. Per aquest principi, est a les coses o noms s una producci
"ficticia de lenteniment? La crtica de Hume segueix el segent esquema lgic:

a) Si sobserva un fet causal: (dues boles de billar que topen):
Primer apareix una impressi concreta A (Veiem una bola de billar quieta damunt de la
taula, i una altra bola que es mou cap a ella amb rapidesa). A continuaci es fa present una
altra impressi concreta B (Les dues boles topen, i la que abans estava quieta adquireix, al
instant, moviment).
b) I sanalitza el fenomen es constata que:
Ms enll de les tres circumstncies de contigitat en el temps i en lespai, de la prioritat
temporal i de la conjunci constant, no es pot descobrir res en aquesta relaci causal que
pugui sser observat.
c) Es descobreix que:
Com a conseqncia de la conjunci constant d'aquestes relacions, a la nostra ment neix la
idea de connexi necessria: Sempre que es dna A apareix B". De tal manera que amb
la sola presencia de A la imaginaci crea B. Ara b, analitzant detingudament aquest
procs constatem que aquesta idea de connexi necessria no procedeix de cap
impressi.
d) Per tant, es conclou:
La ment se sent impulsada a fer aquesta ficci i a crear la idea de connexi necessria per la
fora de lhbit i del costum. La relaci constant de contigitat espacial i de prioritat
temporal entre els fenmens A i B impulsen lenteniment a establir aquesta connexi
necessria. s una creena, perqu la contigitat i la succesi no sn suficients per a poder
4/15
Hume Full: 5/15

parlar de causalitat. I si totes les cincies experimentals estan construdes sobre la relaci
causal, totes elles estan fonamentades no en la racionalitat sin en un impuls biolgic i
irracional, la creena.

6.2. Critica a la idea de " substncia" (matria o mn)
La idea de substncia com a substrat de les coses s un concepte que forma part de molts
sistemes filosfics. Tant Aristtil com les teories racionalistes, Descartes arriba a admetre l'evidncia de
tres substncies, havien adms que a ms de les qualitats i components materials de les coses, persistia
un element no demostrable amb l'experincia per necessari per entendre les coses. Aquesta idea no
havia estat qestionada en la filosofia fins larribada de Hume: Segons ell, tots tenim impressions de
qualitats que percebem de les coses, per no del substrat o substncia que creiem que les unifica.

a) Si sobserva:
La ment rep colleccions dimpressions idntiques, constants i coherents perfectament
definides i diferenciades: olor, el gust, la forma i el color de la poma.
b) I s'analitza :
Els filsofs ms assenyats confessen que les nostres idees dels cossos noms sn
colleccions, (formades per la ment), didees de diverses qualitats sensibles, de les quals
estan compostos els objectes, i que constatem que tenen una uni constant entre elles.
c) Es descobreix:
Que la idea de substncia s a la nostra ment. Per, tot i que aquestes qualitats poden
sser completament distintes, s ben cert que nosaltres, normalment, considerem el conjunt
que formen com a una cosa i com a quelcom que continua igual sota les ms notables
variacions.
Ara b, de quina impressi prov aquesta idea? Desprs danalitzar-ho detingudament,
ens adonem que, tret de les impressions particulars dolor, color, figura..., no tenim cap
impressi de lentitat que se suposa que roman com a suport daquestes qualitats.
. d) Per tant es conclou:
No trobem cap impressi que correspongui a aix tan fosc i indefinit que anomenem
substncia. Es una altra ficci del nostre enteniment motivada per Ia contigitat, coherncia i
constncia de les esmentades impressions.

6.2.1. Crtica a la idea de " mn"
El filsof escocs, a ms, completa la seva crtica contra la idea tradicional de la continutat de la
substncia preguntant-se de quin tipus dimpressi podria provenir aquesta idea. I s que totes les nostres
impressions sn puntuals i discontnues, duren un moment i desprs desapareixen per donar pas a unes
altres. En canvi, de la substncia en tenim una concepci contnua i estable en el temps. Tanco els ulls i la
impressi que tenia de la rosa que creix al meu jard sesvaeix, els torno a obrir i aqu la trobo...; aix em fa
pensar en lexistncia contnua i estable de la rosa. Per, quina impressi ho fonamenta? Cap
impressi no t la continutat que atribum a la substncia. No ens queda ms remei que suposar que es
tracta duna creaci de la nostra imaginaci que agrupa sota un mateix nom (rosa) diverses impressions
puntuals (lolor, la figura, el color...). Tot i aix, la idea de substncia s una invenci o creena que ens s
extremament til.

6.3. Critica a la idea de " Jo" com a identitat personal
El patrimoni cultural heretat constata la creena en un jo. Per a Descartes El jo era alguna cosa de
la qual en tot moment som ntimament conscients, i de la qual, ms enll de levidncia duna demostraci,
sabem amb certesa la seva perfecta identitat i simplicitat". Plat descobria en lnima com la seva
naturalesa i Aristtil defensava que la forma substancial de lhome era lnima.
Som noms un conjunt delements qumics, de cllules, o dtoms? o, a ms a ms, hi ha un jo
distint a aquests elements, que roman al llarg del temps? Hume es pregunta: Qu s all que ens indueix
amb tanta intensitat a designar una identitat a aquestes percepcions successives del nostre enteniment, i a
creurens en possessi duna existncia invariable i ininterrompuda durant tota la nostra vida?

a) Observa
Que tenim una idea dalguna cosa idntica, constant, invariable que anomenem J o.
b) Analitza
Hi ha d'haver una impressi que doni origen a cada idea real. El jo, per, o la identitat
personal no s cap impressi sin all a que se suposa que les nostres distintes impressions
i idees fan referncia. Si hi ha alguna impressi que origini la idea de jo, aquesta impressi
haur de seguir invariablement idntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el jo
existeix d'aquesta manera. No existeix, per, cap impressi que sigui constant i invariable.
Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions es succeeixen uns rera els altres, i mai
5/15
Hume Full: 6/15

existeixen tots alhora. Per tant la idea del jo no pot derivar-se de cap d'aquestes impressions,
ni tampoc de cap altra. En conseqncia, aquesta idea no existeix.
c) Descobreix:
De quina impressi deriva? De cap. Encara que lnima (jo) sigui el subjecte de les
impressions, no s cap impressi. Daltra banda, de quin tipus dimpressi seria cpia? Les
impressions i idees se succeeixen i canvien: ara sentim fred, desprs imaginem el sopar que
ens cruspirem, immediatament, per, recordem lexamen de dem i el neguit ens envaeix...
Sota totes aquestes percepcions canviants, se suposa que el jo roman estable i idntic, com
a nucli de la nostra personalitat
Som, doncs, davant d'una altra ficci de la nostra imaginaci que de la diversitat
dimpressions, diferents i fins i tot contrries, passa a la idea de la identitat. Aquesta
transici fcil que fa la ment s causada per lhbit dassociar les idees per la seva
semblana, contigitat i per la de causa-efecte.
d) Conclou:
I per tal dexcusar com n's dabsurda aquesta ficci, la nostra ment en crea una altra, la
dun comenament que s present sota totes les impressions i justifica la continutat, la idea
d'nima, de jo com a substncia.

6.4. Crtica a la idea de " Du" com a substncia infinita
La idea que tenim de Du s la duna substncia infinita amb totes les perfeccions: omniscincia,
omnipresncia... Ara b, si apliquem el criteri de validesa de Hume ens hem de preguntar de quina
impressi pot derivar aquesta idea de perfecci infinita. Segons Hume, s evident que, essent les
nostres impressions puntuals i concretes, resulta difcil que puguem tenir una impressi dinfinit, ja que ella
mateixa hauria de ser-ho. Per tant, la idea de substncia infinitament perfecta es queda sense impressi
que la legitimi, i cal concloure que no existeix cap coneixement, ni teolgic ni metafsic, de Du. Certament,
per, Hume reconeix que la religi i la creena en lexistncia de Du sn naturals i necessries entre els
homes, els quals necessiten un consol per als temors i les angoixes que bateguen en el seu cor.

6.5. Conclusions de la crtica
Podria semblar lgic que una persona tan crtica i tan rigorosa com Hume, la nica sortida possible
que li restava seria el nihilisme total o lescepticisme radical. Per no es aix.
Hume era un filsof prctic, inspirador lluny de lescola del sentit com i poc a poc, va moderant la
seva actitud. Ha fet una crtica durssima del racionalisme i ha denunciat els abusos de la ra. Comenava
afirmant que noms ens podem refiar de l'experincia i de lobservaci, per, dissortadament, tampoc
aquestes sn de fiar. Res poc crear seguretat absoluta.
Hume es veu obligat a arribar ms lluny que els seus companys anglesos i empiristes, (Locke
acceptava l'existncia de la matria i Berkeley l'existncia de lesperit). Noms tenim percepcions i delles
no en podem deduir ni l'existncia de la matria ni de lesperit.
Ha portat la seva crtica fins uns lmits arriscats per, ja que som ssers, la prioritat dels quals per
viure, ens caldr trobar la manera dentendrens, encara que ens veiem obligats a instrumentalitzar
lenteniment amb vestiments lgics. Hume pretn substituir la certesa de la ra que crea dogmes i
veritats inqestionables , per la simple creena, la probabilitat o la fe. Hume escriur:

En tots els aconteixements de la nostra vida cal mantindr un clar escepticisme. El
costum de veure una cosa sempre igual ens fa creure que sempre ser aix. Si creiem que el
foc crema o laigua refresca s per la mandra que ens costa intentar pensar duna altra
manera.
HUME, Tractat de la natura humana.

En conclusi, una cosa s la validesa cientfica dels nostres coneixement i una altra es la seva
utilitat prctica: no s la ra la guia de la vida, sin el costum. Seguirem "coneixent, per ara ja sabem
que conixer es una altra cosa. Seguirem parlant de la realitat per, en el fons ja sabem que no parlem de
la realitat autntica sin de quelcom com si fos la realitat.
Els homes poden comportar-se en la vida prctica utilitzant les veritats metafsiques (Du, el jo, la
moral, etc.). La filosofia no est esgotada, pot seguir el seu cam. Aix si, amb menys velletats que en
temps passats.
Els principis empiristes de la seva filosofia porten Hume, en ltim terme, al fenomenisme i a
lescepticisme.
El coneixement hum s un entramat dimpressions i didees que sassocien les unes amb les altres:

6/15
Hume Full: 7/15

1. Pel que fa a les impressions, considerades alladament i en si mateixes, ja hem esmentat que
es tracta de dades primitives, delements ltims, per als quals no ens s possible trobar cap
explicaci ni fonament.

2. Pel que fa a les percepcions que apareixen associades entre si, tampoc no s possible
descobrir connexions reals entre elles, sin solament la seva successi o contigitat. En
efecte, no podem trobar cap fonament real de la connexi de les percepcions, cap principi
dunitat que sigui diferent delles mateixes: no coneixem ni una realitat exterior diferent de les
percepcions que els serveixi de causa, ni tampoc una substncia pensant o jo que els serveixi
de subjecte. La realitat coneguda queda reduda a meres percepcions, a mers fenmens en
el sentit etimolgic del mot. Aquest s el sentit del fenomenisme de Hume, que finalment
conclou en una actitud escptica.

7. L'tica emotivista

L'tica de Hume s de carcter emotivista i sinspira en F. Hutcheson, que va ser objecte de les
seves lectures quan era fora jove. Hume rebutja, doncs els intents de fundar l'tica en la ra. En primer
lloc, la ra s incapa de moure lhome el que el mou s la passi o el sentiment. En segon lloc, el b i el
mal morals, els deures, la virtut i el vici no sn relacions didees ni qestions (racionals) de fets. Han de
tenir el seu origen en un altre lloc. Aix doncs, les distincions morals no es deriven de la ra. I Hume
denuncia una fallcia en tots els filsofs que pretenen construir una tica racional i demostrativa. Denuncia
el que actualment s conegut amb el nom de fallcia naturalista: pretendre derivar del ser (del que
lhome la seva naturalesa s) l'haver de ser (el b i el mal morals, la virtut i el vici). El mateix
Hume afegeix ms endavant: Res no s menys filosfic que aquests sistemes segons els quals la virtut s
una cosa idntica al que s natural, i el vici al que no s natural.

7.1. El fet moral
Si examinem una acci humana qualsevol, no trobarem mai el que s'anomena vici; lexamen
objectiu racional noms troba passions, motius, volicions i sentiments. Pren una acci qualsevol
escriu Hume considerada com a dolenta, un assassinat voluntari, per exemple. Examina'l des de tots els
punts de vista i mira si trobes en el fet en si, alguna cosa dolenta. Mentre dirigeixis la teva atenci al fet en
si, all dolent no apareixer. La cosa canvia si es dirigeix la reflexi sobre un mateix i es troba un
sentiment de desaprovaci vers lacci en si. Ens trobem aqu amb un fet, per es tracta de lobjecte del
sentiment, no de la ra. I es troba en nosaltres mateixos, no pas en lobjecte (pp. 468-469). En
conclusi: la moralitat no es basa en la ra sin en el sentiment; se sent ms que es jutja. El sentiment
que descobreix la virtut o el vici s el daprovaci o desaprovaci, que sn una forma del sentiment bsic
de simpatia. Ara b, el que desperta aquest sentiment s la utilitat de lacci considerada per a la
collectivitat: Tot el que contribueix a la felicitat de la societat mereix la nostra aprovaci. L'tica de Hume
s aix, emotivista no era una novetat llavors i utilitarista, la qual cosa certament s que constitua una
novetat.

7.1.1. Lemotivisme moral
Del conjunt de lobra filosfica de Hume, la part ms coneguda s la seva teoria del coneixement,
que s radicalment empirista. Aquesta teoria, tot i aix noms constitueix una part del seu projecte general
de fundar i desenvolupar una cincia de lhome, com mostra el ttol de la seva obra ms important: Tractat
de la naturalesa humana. Hume pretn portar a terme, en relaci amb lhome, una tasca anloga a la
realitzada per Newton en relaci amb la naturalesa: la constituci duna cincia basada en el mtode
experimental.

7.1.2. Crtica del racionalisme moral
En general, podem dir que un codi moral s un conjunt de judicis a travs dels quals sexpressa
laprovaci o la reprovaci de certes conductes i actituds: aix, aprovem la generositat i la benevolncia re-
provem el crim i lopressi. La majoria dels filsofs que shan ocupat de la moral shan preguntat per
lorigen i el fonament daquests judicis morals: en qu es fonamenten la nostra aprovaci de la
benevolncia, per exemple, i la nostra reprovaci o rebuig del crim i de lopressi?
Una resposta a aquesta pregunta, molt estesa des dels grecs, s que la distinci entre all bo i all
dolent moralment, entre les conductes vicioses i les virtuoses, es basa en la ra: aquesta pot conixer
lordre natural i, a partir daquest coneixement, pot determinar quines conductes i actituds sn adequades a
ell. El coneixement de la concordana o discordana de la conducta humana amb lordre natural s, per
tant, el fonament dels nostres judicis morals.
Hume considera que el coneixement intellectual NO s ni pot ser el fonament dels nostres
judicis morals. El seu principal argument s el segent: la ra no pot determinar ni impedir el nostre
7/15
Hume Full: 8/15

comportament; ara b, els judicis morals determinen i impedeixen el nostre comportament; en conclusi,
els judicis morals no provenen de la ra
Considerem les premisses daquest raonament. La premissa menor (els judicis morals determinen i
impedeixen el nostre comportament) s evident: laprovaci moral de certes conductes ens inclina a
realitzarles, la reprovaci daltres conductes ens impedeix realitzar-les. La premissa major (la ra no pot
determinar ni impedir el nostre comportament), al seu torn, es desprn de la teoria del coneixement de
Hume. En efecte, el nostre coneixement s o b de relacions entre idees, o b de fets, i en cap dels dos
casos el coneixement determina la nostra manera dactuar:

1. El coneixement de les relacions entre idees no ens determina a realitzar cap comportament
prctic. Les matemtiques, per exemple, sn tils per a la vida, per el coneixement que en
tenim no ens impulsa, per si mateix, a aplicar-les: la seva aplicaci es dna quan es
persegueix un fi o objectiu que no procedeix de les matemtiques mateix.
2. El coneixement fctic, per la seva banda, es limita a mostrar-nos fets, i els fets no sn judicis
morals.

Pren una acci qualsevol tinguda per viciosa, un assassinat voluntari, per exemple.
Examina1 des de tots els punts de vista i mira a veure si pots trobar un fet, una existncia real
que correspongui a all que anomenes vici. Sigui com sigui, noms hi trobars certes passions,
motius, volicions i pensaments. No hi ha cap altre fet en aquest cas. Mentre dirigeixis la teva
atenci al subjecte, el vici no apareixer enlloc. No el trobars mai fins que dirigeixis la teva
reflexi envers el teu propi cor i hi trobis un sentiment de reprovaci, que neix en tu mateix,
respecte daquesta acci. Heus aqu un fet, per un fet que s objecte del sentiment, no de la
ra. Est en tu mateix, no pas en lobjecte.

HUME, Tractat de la naturalesa humana

El coneixement dels fets ens mostra com sn les coses no com han de ser. Per tant, qualsevol
pretensi de deduir normes morals a partir de fets cometr una fallcia, consistent a passar illegtimament
de lmbit del ser a lmbit de lhaver de ser.

7.1.3. El sentiment i els judicis morals
Els judicis morals, per tant, no es basen en la ra (ni en el coneixement de les relacions entre
idees ni en el coneixement dels fets). Segons Hume, es basen en el sentiment. La ra s incapa de
determinar la conducta, sn els sentiments, les forces que realment ens impulsen a obrar. El sentiment
moral, per la seva banda, s un sentiment daprovaci o de reprovaci que experimentem en relaci
amb certes accions i maneres de ser dels ssers humans. s natural i desinteressat.


8. La religi

La mateixa utilitat i l'inters justifiquen la creena religiosa. I estudiant la Histria natural de la
religi afirma que el politeisme va precedir el monoteisme i que aquest t el perill de conduir a la
intolerncia. Ser escptic des del punt de vista filosfic representa el primer pas i el ms essencial per
esdevenir un cristi sincer i creient: aquesta s la proposici que jo recomanaria. (Dilegs sobre la religi
natura, final.) Aix, Hume torna novament a la gran constant del seu pensament: un escepticisme moderat
que vol salvar del dogmatisme i la superstici.
La religi no t el seu principi en la ra, no t cap explicaci racional. La religi t el seu origen en
els sentiments de temor, ignorncia i por. T, doncs, una base psicolgica i potser patolgica. Les
creences i els principis religiosos no sn ms que somnis d'homes malalts
Hume considera el fet religis, la religiositat natural dels pobles, com un acte de fe, lorigen del qual
sha de buscar en un sentiment que neix en lhome quan es troba davant la por de la mort davant del rigor
de la vida, davant de la incertesa del futur. Totes les religions tenen en com el mateix esquema. Un du,
o dus, personificats que tenen el poder superior; l'home que, temorenc, estableix un culte per a guanyar-
se el favor i una instituci que canalitza aquest sentiment religis regentada pels sacerdots.

8/15
Hume Full: 9/15

La crtica de Hume resulta corrosiva tamb en aquest punt, perqu comporta la dissoluci daquesta
suposada naturalesa humana racional; un cop negada aquesta naturalesa, Hume nega tant el deisme
com la religi natural, i proposa una actitud nova davant de la qesti sobre Du i ofereix una nova
explicaci del fet religis.

Acabem de veure la importncia fonamental que Hume concedeix a lexperincia en lmbit del
coneixement i com, en la seva teoria, queda negat tot s del coneixement que vagi ms enll de
lexperincia. Per, qu hem de dir sobre la naturalesa humana racional i de la seva pretensi de ser el
fonament i lexplicaci de la religi?
La resposta de Hume a aquesta pregunta s tan taxativa com previsible: simplement, que aquesta
suposada naturalesa humana racional no existeix. El que sha ents per aquesta noci s un complex
dimpulsos, instints i passions, ordenats i fixats de certa manera per uns principis la naturalesa dels quals
s, en definitiva, inexplicable. La ra escriu Hume s en la seva fbrica i estructura internes, quelcom
tan poc conegut per nosaltres com ho s linstint, o la vegetaci; i, potser, fins i tot la paraula vaga i
indeterminada naturalesa amb la qual lhome com tot ho relaciona, no sigui, en el fons, ms inexplicable
(Dilegs sobre la religi natural).
De la mateixa manera que la moral, la religi no t el seu principi en la ra. No s possible
trobar-hi un fonament racional. Sorgeix dels sentiments, i salimenta del temor, de la ignorncia i de la por
envers all desconegut. Per tant, la religi t una base psicolgica i, potser, patolgica. Les creences i els
principis religiosos no sn com escriu en la seva Histria natural de la religi altra cosa que somnis
dhomes malalts (captol xv).
Dacord amb la teoria de Hume, el sentit de la qual ja sexpressa en el ttol de lobra que acabem de
citar, la religi natural no existeix; existeix la histria natural de la religi: la histria o explicaci natural de
la religi, on natural significa el conjunt dinstints i de sentiments, el sediment del qual seria la religi.
En qualsevol cas, segons Hume tampoc no s possible donar una resposta negativa i categrica a
la qesti sobre Du i la religi. El tot constitueix un problema intricat, un enigma, un misteri inexplicable.
Dubte, incertesa i suspensi del judici apareixen com lnic resultat de la nostra investigaci ms acurada
sobre aquest tema.
Aquestes paraules de David Hume constitueixen una nova confessi descepticisme.
Lescepticisme, per la seva banda, constitueix un repte per a la prpia ra, un repte que va ser recollit per
Kant en afirmar que lescepticisme pot esdevenir, per a la ra, un lloc de descans, on es det i on ref
les forces desprs de la dura lluita contra el dogmatisme; per de cap manera pot esdevenir un lloc de
residncia, on la ra pugui restar i habitar definitivament.


9. La poltica

Hume sotmet a la crtica, tamb, les institucions socials, lestat, el contracte social. Creu que lestat
est format per un agregat dindividus units pel costum i el seu origen no s cap acord o contracte. Els
governs que existeixen avui... han estat formats, originriament, per la usurpaci o la conquesta sense
pretendre el consentiment o la submissi voluntria del poble.
Les guerres crearen els primers caps que es consideraren tils tamb en temps de pau. Per tant la
teoria contractualista s una simple quimera especulativa. Actualment el valor que t lorganitzaci social
no s un altre que la seva utilitat. I aquest sentiment s el que sost, normalment, les institucions. Neix aix
la teoria utilitarista recollida posteriorment per Adan Smith.
En la seva teoria hi ha un atac al racionalisme de la Illustraci al negar l'existncia de veritats
eternes o absolutes que regeixen la societat humana i al defensar el costum i l'inters amb els seus
fonaments. I, per suposat, nega tot origen div de lautoritat com era defensat pel cristianisme. I si lorigen i
fonament de la societat s la utilitat, l'obedincia poltica noms obliga si el govern que est en el poder s
til, s a dir, si mant la pau i lordre.
Lnica organitzaci social que, segons Hume, est fonamentada en la naturalesa s la famlia.
Latracci sexual un lhome amb la dona i daquesta uni naixeren els fills. Aix naix la famlia, lnica
associaci fundada en la naturalesa, que es mant estable per la preocupaci com envers els fills.


10. Textos

1. Per aix, ara podem dividir totes les percepcions de la ment en dos tipus o classes,
distingibles per llurs diferents graus de fora i vivor. Hom anomena comunament pensaments o
idees a la menys forta i viva. Laltra espcie necessita un nom en el nostre idioma, i en molts
9/15
Hume Full: 10/15

daltres; suposo perqu no cal per a res sin per als propsits filosfics, a fi de classificar-los sota
un terme o un vocable generals. Deixem-nos, doncs, una mica de llibertat, i qualifiquem-los
dimpressions, emprant aquesta paraula en un sentit un xic diferent a lusual. Amb el terme
impressi, llavors, entenc totes les nostres percepcions ms vives, quan om, o veiem, o sentim, o
estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix les idees de les impressions, en qu
aquelles sn percepcions menys vives entre les que som conscients quan reflexionem sobre
alguna de les sensacions o moviments esmentats ms amunt.
A primera vista, res no pot semblar ms illimitat que el pensament de lhome, el qual no
solament escapa de tota autoritat poder humans, sin que fins i tot no el restringeixen els lmits
de la natura i la realitat. Formar monstres i ajuntar figures i aparences incongruents, no costa a la
imaginaci gaire ms maldecaps que concebre els objectes ms naturals i familiars. I mentre el
cos est confinat a un planeta, pel qual sarrossega amb penes i treballs, el pensament ens pot
transportar tot seguit a les regions ms distants de lunivers, o dhuc ms enll de lunivers, al
caos illimitat, on hom creu que la natura es troba en total confusi. El que encara mai hom no ha
vist o mai no ha sentit pot ser concebut; res no ultrapassa el poder del pensament tret del que
implica una absoluta contradicci.
No obstant aix, malgrat que el nostre pensament sembla posseir aquesta llibertat sense
lmits, trobarem, en un examen ms minucis, que de fet est confinat entre llindars molt estrets i
que tot aquest poder creatiu de la ment no val ms que la facultat de compondre, transposar,
augmentar o fer disminuir els materials que subministren els nostres sentits i experincia. Quan
pensem en una muntanya dor, noms hi apleguem dues idees coherents, or i muntanya, que
coneixem de bon antuvi. Podem concebre un cavall virtus, perqu grcies al nostre propi
sentiment podem concebre la virtut, i podem unir-la a la forma i la figura dun cavall, que ens s
un animal familiar. En poques paraules, tots els materials provenen o de les sensacions exteriors
o de les interiors, llur mescla i combinaci pertanyen a la ment i el desig. O, per tal d'expressar-
me en un llenguatge filosfic, totes les nostres idees o percepcions ms febles sn cpies de les
nostres impressions o percepcions ms vives.
HUME, Investigaci sobre l'enteniment hum. 2
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


2. En la imaginaci, els principis duni o cohesi entre les nostres idees simples fan el
mateix paper que la indestriable connexi amb la qual elles suneixen en la nostra memria. Hi
ha una mena datracci que, segons hom trobar, t tants efectes extraordinaris en el mn mental
com en el natural, i aix es posa de manifest de moltes i ben diverses formes. Els seus efectes sn
pertot arreu prou notables, tot i que les seves causes siguin majorment desconegudes i les hgim
de reduir a les qualitats, originries de la natura humana, que no pretenc pas dexplicar. [...]
Entre els efectes daquesta uni o associaci didees, el ms remarcable s el de les idees
compostes, que sn el tema habitual dels nostres pensaments i raonaments i que, en general,
sorgeixen a partir dun principi duni entre les nostres idees simples.
HUME, Tractat de la natura humana. I, 4
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


3. Magradaria molt preguntar als filsofs que basen tant llurs raonaments en la distinci de
substncia i accident, i que safiguren, que en tenim idees clares, si la idea de substncia deriva
de les impressions de sensaci o de les de reflexi. Si els nostres sentits ens la trameten, pregunto
quin i, a ms a ms, de quina manera. Si els ulls la perceben, cal que sigui un color; si les orelles,
un so; si el paladar, un gust; i aix, amb els altres sentits. Crec, per, que ning no afirmar que la
substncia s o un color o un so o un gust. Cal, doncs, que la idea de substncia derivi duna
impressi de reflexi, si s que existeix realment. Ultra aix, les impressions de reflexi es
resolen en les nostres passions i emocions, cap de les quals no pot representar, segurament, una
substncia. No tenim, per tant, cap idea de substncia distinta de la idea duna srie de qualitats
especials, ni en tenim cap altra noci quan parlem o raonem sobre ella.
10/15
Hume Full: 11/15

La idea duna substncia, com la de mode, no s sin una srie didees simples, unides per
la imaginaci i amb un nom particular assignat, per mitj del qual som capaos de recordar, a
nosaltres mateixos o a altri, aquesta srie. La diferncia, per, entre unes idees com aquestes
consisteix en aix: les qualitats especials que formen una substncia es refereixen a un quelcom
desconegut, del qual hom suposa que sn inherents; o, tot concedint que aquesta ficci no
existeix, hom suposa al menys que estan connectades ben estretament i indestriablement per les
relacions de contigitat i causaci. El resultat de tot plegat s que, tan bon punt descobrim que
una nova qualitat simple t la mateixa connexi amb la resta, la hi incloem encara que no entri en
la concepci inicial de la substncia.
HUME, Tractat de la natura humana. I, 6
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


4. Sobre les idees abstractes o generals, hom ha encetat una qesti molt essencial: si la
ment les concep generals o particulars. Un gran filsof

(Berkeley) nha discutit lopini admesa i
ha afirmat que totes les idees generals sn noms particulars, unides a algun cert terme que els
dna una significaci ms mplia i que fa que en recordin incidentalment daltres de similars. (...)
Tothom admet en filosofia el principi segent que qualsevol cosa de la natura s
individual, i que s completament absurd dafigurar-se com a realment existent un triangle que
no t una proporci exacta de costats i angles. (...) Les idees abstractes sn, doncs, en elles
mateixes individuals, encara que., puguin esdevenir generals en llur representaci. La imatge en
la ment s solament la dun objecte particular, per b. que la seva aplicaci en el nostre
raonament sigui la mateixa que si fos universal.
Aquesta aplicaci de les idees ms enll de llur natura prov que en recollim tots els
possibles, graus de quantitat i qualitat duna manera imperfecta, segons que puguin servir als fins
de la vida. (...) Quan hem trobat una semblana entre diversos objectes, cosa que ens passa ben
sovint, els donem el mateix nom, tant se val les diferncies que hi observem en els graus de
quantitat i qualitat, i siguin com vulguin les altres diferncies que shi posin de manifest. Un cop
ens hi hem acostumat, sentir-ne el nom revifa la idea dun daquells objectes i fa que la
imaginaci se Iafiguri amb tots els seus determinats elements i proporcions. Tanmateix, com que
hom pensa que la mateixa paraula sovint ha estat aplicada a daltres objectes, els quals en molts
aspectes sn diferents de la idea que tenim al cap, en no ser la paraula capa de reviuren la idea
de tots ells, noms toca lnima, si em permeteu lexpressi, i reviscola el costum que havem
adquirit tot examinant-los. Aquests objectes no estan de veritat i de fet presents a Ia ment, sin
nicament en potncia; tampoc no els distingim i clarament a tots ells en la imaginaci, encara
que estiguem en bona disposici per a examinar-ne algun quan ens esperoni un desig o una
necessitat real. La paraula dna motiu a una idea individual, juntament amb un cert costum, i
aquest costum en provoca una altra per a quan puguem tenir-ne lavinentesa.
HUME, Tractat de la natura humana. I, 7
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


5. Tots els objectes de la ra o investigaci humanes poden sser dividits naturalment en
dues classes, a saber, relacions didees i qestions de fet. Pertanyen a la primera classe les
cincies de la geometria, lgebra i aritmtica i, en resum, qualsevol afirmaci que s certa o
intutivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa s igual al quadrat dels dos
catets s una proposici que expressa una relaci entre aquestes figures. Que tres vegades cinc s
igual a la meitat de trenta, expressa una relaci entre aquests nombres. Hom descobreix
proposicions daquesta mena per la mera operaci del pensament, sense dependncia del que
existeix arreu de lunivers. Encara que no hi hagus cap cercle o triangle en la natura, les veritats
demostrades per Euclides conservarien per sempre llur certesa i llur evidncia.
Hom no escateix de la mateixa manera les qestions de fet, els segons objectes de la ra
humana; la nostra evidncia de llur veritat, per molt gran que sigui, no s de la mateixa natura
que la precedent. Sempre s possible el contrari de tota qesti de fet, car mai no pot implicar
11/15
Hume Full: 12/15

una contradicci i la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat que si fos dall ms
ajustada a la realitat. Que el sol no sortir dem no s una proposici menys intelligible ni
implica ms contradicci que lafirmaci que sortir. Debades, doncs, nintentarem demostrar la
falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicci i mai no podria ser
concebuda duna manera prou clara per la ment.
HUME, Investigaci sobre l'enteniment hum. 4
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


7. Quan observem els objectes externs del nostre voltant i considerem lacci de les causes,
no som pas capaos, en un sol cas, de trobar-hi cap poder o connexi necessria, ni cap qualitat
que lligui lefecte amb la causa i faci de lun infallible conseqncia de laltra. Noms ens
adonem que, en realitat, lun segueix laltra. Limpuls duna bola de billar dna embranzida a la
segona. Aix s el que apareix als sentits externs. La ment no t cap sentiment ni cap impressi
interior daquesta successi dobjectes: consegentment, no hi ha, ni en un de sol, cas singulars
de causa i efecte, res que suggereixi la idea de poder o connexi necessria. (...)
Llavors, sembla que aquesta idea duna connexi necessria entre fets sorgeix a partir
dun nombre de casos similars que presenten tal constant conjunci; no pot sser suggerida per
un sol cas, examinat des de tots els punts de vista i posicions possibles. No hi ha, per, en un
seguit de casos res de distint de cada cas particular, que hom suposa exactament iguals, llevat
noms que) a cpia duna repetici dexperincies semblants, en comparixer un fet, el costum
duu a la ment a esperar-ne el seu usual corresponent i a creure que hi ser. Aquesta connexi
doncs, que sentim a la ment, aquest habitual pas de la imaginaci des dun objecte al seu
correlatiu usual, s el sentiment o impressi a partir del qual formem la idea de poder o connexi
necessria. No hi ha res ms. Contemplem el tema des de tots els angles; no trobarem cap altre
origen daquesta idea. Heus aqu lnica diferncia entre un cas, del qual no podem pas rebre la
idea de connexi, i un seguit de casos semblants que la suggereixen.. La primera volta que un
home vei la comunicaci del moviment per impuls, com per exemple, en el xoc de dues boles
de billar, no pogu declarar que un fet estava connectat amb laltre, sin noms que hi estava
conjuntat. Un cop nha observat uns quants del mateix caire, aleshores declara que estan
connectats. Quin canvi ha ocorregut per a fer nixer aquesta nova idea de connexi? Tan sols
que ara sent que aquests fets estan connectats en la seva imaginaci, i pot ja predir-ne
lexistncia de lun arran de laparici de laltre. Per tant, quan diem que un objecte est
connectat amb un altre, noms volem dir que ells han adquirit una connexi en el nostre
pensament i que fan sorgir la inferncia per mitj de la qual, cadascun s prova de lexistncia de
laltre, conclusi que t quelcom dextraordinari, per que sembla ben fonamentada en prou
evidncia. (...)
La meva intenci, doncs, en ensenyar tan acuradament els arguments daquesta
fantasiosa escola, s, tan sols, que el lector sadoni de la veritat de la meva hiptesi: que tots els
raonaments sobre causes i efectes no deriven de res ms que del costum, i que aquesta creena
s ms aviat un acte de la part sensitiva de les nostres natures que no pas de la part cogitativa.
HUME, Tractat de la natura humana. I, IV
Traducci de J . M. Sala-Valldaura



8. El problema de la inducci. La regularitat de la natura.

Com a experincia passada, hom no pot acceptar sin que proporciona informaci directa
i certa noms daquells precisos objectes, i durant aquell precs perode de temps, que sescauen
sota la seva coneixena; per, perqu aquesta experincia sestendr a lavenir i a daltres
objectes que, pel que sabem, poden sser noms en aparena semblants, s la qesti cabdal
sobre la que vull insistir. El pa, que vaig menjar abans, malimentava, s a dir, un cos amb
aquestes qualitats sensibles era; al mateix temps, dotat amb aquests poders ocults. Sen segueix,
12/15
Hume Full: 13/15

per, que un altre pa, en una altra ocasi, ha d
'
alimentar-me tamb i que sempre hi han de
concrrer les mateixes qualitats sensibles amb els mateixos poders ocults? La conseqncia no
sembla de cap de les maneres necessria. Si ms no, hom ha de reconixer que hi ha una
conseqncia treta per la ment, que hom ha fet certs passos, que hi ha un procs del pensament i
una inferncia que requereix una explicaci. Aquestes dues proposicions sn ben lluny d'sser la
mateixa: Mhe adonat que sempre un objecte tal va acompanyat dun afecte tal, i preveig que
d'altres objectes, que son aparentment similars, aniran acompanyats defectes similars.
Admetr, si aix us complau, que una proposici pot inferir-se correctament d'una altra; s, de
fet; que sempre ns linferida. Ara, si hom insisteix que s una cadena de raonaments la que fa
la inferncia, desitjo que hom mostri aquest raonament. La connexi entre aquestes proposicions
no s intutiva. Cal un intermediari que permeti que la ment estableixi una inferncia tal, si
realment shi arriba per mitj del raonament i largumentaci. Haig de reconixer que el que s
aquest intermediari ultrapassa la meva comprensi, i pertoca de mostrar-lo als qui asseguren que
existeix de veritat i que s lorigen de totes les nostres conclusions sobre les qestions de fet.
Podem dividir tots els raonaments en dues classes, sota el nom de raonament demostratiu
el que correspon a les relacions de les idees, i de raonament moral, el que correspon a les
qestions de fet i dexistncia. Que en aquest cas no hi ha arguments demostratius sembla
evident, car aix no implica cap contradicci amb qu el curs de la natura pugui canviar ni amb
qu un objecte, aparentment igual als que hem experimentat, pugui anar acompanyat defectes
diferents. o contraris. No puc concebre, amb prou claredat i distinci, que un cos que cau dels
nvols i que des de tots els punts de vista sassembla a la neu t, aix i tot, el gust a sal o la
sensaci de foc? Hi ha una proposici ms comprensible que la dafirmar que tots els arbres
floriran pel desembre i pel gener i que es marciran pel maig i pel juny? Tot, doncs, el que s
comprensible i que pot sser concebut clarament no implica cap contradicci, i mai no pot sser
provat com a fals per cap argument demostratiu o raonament abstracte a priori.
Per tant, si alguns arguments ens menessin a donar confiana a lexperincia passada i a
convertir-la en el patr dels nostres judicis futurs, aquests arguments haurien de ser noms
probables o relatius a qestions de fet i dexistncia real, dacord amb la divisi esmentada ms
amunt. si, per, hom admet la nostra explicaci daquesta mena de raonaments com a slida i
satisfactria, hom ha dacceptar que no nhi ha cap argument daquesta classe. Hem dit que tots
els arguments sobre lexistncia es basen en la relaci de causa a efecte; que el nostre
coneixement daquesta relaci es deriva enterament de lexperincia; i que totes les nostres
conclusions experimentals provenen del supsit que hom podr conformar lesdevenidor amb el
passat. Intentar doncs, de demostrar aquest darrer supsit per mitj darguments probables o
darguments per esguard de lexistncia, pot dur evidentment a un cercle vicis i que prenguem
com a concedit, all que hom posa molt en dubte.
HUME, Investigaci sobre l'enteniment hum. 5, II
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


9. La dicotomia ra-natura: lexistncia del mn extern

Hi ha una gran diferncia entre les opinions que formem desprs duna reflexi calmada i
profunda, i les que abracem per una mena dinstint o impuls natural, a causa de llur convenincia
i conformitat a la ment. Si aquestes opinions esdevenen contrries, no s gaire difcil de
preveure, quina tindr avantatge. Mentre la nostra atenci estigui ocupada en el tema, el principi
filosfic i aplicat pot prevaler, per en el moment que relaxem els nostres pensaments, la natura
s posar de relleu i tornarem a lopini primera. I no solament aix, perqu ella t a vegades
tanta influncia que pot deturar el nostre procs, fins i tot al bell mig de les nostres reflexions
ms profundes, i evitar que traiem sense entrebancs totes les conseqncies duna opini
filosfica. Per aquesta ra, sempre que notem clarament la dependncia i interrupci de les
nostres percepcions, aturem tot duna el nostre fil, i aix mai no acabem de refusar la noci duna
existncia, independent i contnua. Aquesta, opini ha arrelat tant en la imaginaci, que fins s
impossible darrabassar-la, i ni cap esforada convicci metafsica de la dependncia de les
nostres percepcions bastar per a aquest propsit.
(...) Aquesta s la hiptesi filosfica de la doble existncia de percepcions i objectes,
13/15
Hume Full: 14/15

hiptesi que complau la nostra ra en admetre que les nostres percepcions dependents sn
discontnues i diferents, i al mateix temps conv a la imaginaci en atribuir una existncia
contnua a una altra cosa que anomenem objectes. Aquest sistema filosfic s, doncs, el resultat
monstrus de dos principis que sn mtuament contraris, que la ment accepta alhora i que sn
incapaos de destruir-se lun a laltre. La imaginaci ens diu que les nostres percepcions
semblants tenen una existncia contnua i no interrompuda, i que llur absncia no les anihila. La
reflexi ens diu que fins i tot les nostres percepcions semblants tenen una existncia discontnua i
que totes i cadascuna sn diferents. Eludim la contradicci daquestes opinions mitjanant una
nova ficci, la qual sajusta a les hiptesis de la reflexi i de la fantasia, en assignar aquestes
qualitats contrries a existncies diferents: la discontinutat a les percepcions, i la continutat als
objectes. La natura s obstinada i no abandonar el camp per molt abrandadament que lataqui la
ra; i, ultra aix, la ra s tan clara en aquest punt que no hi ha cap possibilitat desgarriar-la. I
com que no som capaos de reconciliar aquests dos enemics, ens esforcem per fer-nos-ho el ms
fcil possible i, aix, atorguen successivament a cada u tot el que demana i simulem una doble
existncia, en la qual tots dos puguin trobar all que tingui totes les condicions desitjades. (...)
Aquest dubte escptic tant respecte a la ra com als sentits s una malaltia que no podem
pas guarir del tot, sin que cal que hi tornem tostemps, per molt que puguem allunyar-nos-en i,
de vegades, pugui semblar que ens nhem alliberat completament. s impossible que un sistema
defensi ensems el nostre enteniment i els sentits; ans el contrari, ens exposem ms quan mirem
de justificar-lo daquesta manera. Com que el dubte escptic sorgeix naturalment duna reflexi
profunda i intensa sobre aquests temes, va augmentant a mesura que duem ms lluny les nostres
reflexions, b en contra daquest dubte b a favor. Noms la negligncia i la manca datenci
poden proporcionar-nos algun remei. Per aquesta ra, hi confio totalment, i estic convenut,
qualsevol que sigui lopini del lector en aquest moment, que daqu a una hora, estar persuadit
tant de lexistncia dun mn extern com de lexistncia dun dintern.
HUME, Tractat de la natura humana. I, IV, 2
Traducci de J . M. Sala-Valldaura


10. Alguns filsofs safiguren que sempre som conscients dall que anomenem el jo, que ens
adonem de la seva existncia i de la seva perdurabilitat, i que estem segurs, al marge de
levidncia duna demostraci, tant de la seva perfecta identitat com de la seva, simplicitat. La
sensaci ms intensa, la passi ms violenta, diuen, en comptes de destorbar aquest punt de vista,
sols lafermen i fan que tinguem en compte llur influncia en el jo, b pel dolor, be pel plaer que
hi provoquen. (...)
Dissortadament, totes aquestes afirmacions van contra lexperincia mateixa, a la qual
recorren: no tenim pas cap idea del jo, de la manera suara explicada. Perqu, de quina impressi
es podria derivar aquesta idea? Hom no pot contestar aquesta pregunta sense una clara
contradicci i absurditat; i, tanmateix, es tracta duna pregunta que haurem de contestar de totes
passades sempre que vulguem aconseguir que la idea del jo esdevingui clara i intelligible. Cal
que hi hagi alguna impressi que doni origen a tota idea real. Ara, ni el jo ni ning no sn cap
impressi, sin all a qu hom suposa que fan referncia les nostres diverses impressions, i idees.
Si una impressi dna origen a la idea del jo, aquesta impressi ha de seguir sent invariablement
idntica durant tot el curs de la nostra vida, puix que hom suposa que el jo existeix daquesta
manera. No hi ha, per, cap impressi constant i invariable. Dolor i plaer, pena i alegria, passions
i sensacions se succeeixen lun a laltre, i res no existeix alhora. No pot sser, per tant, que la
idea del jo derivi ni dalguna daquestes impressions, ni de cap altra, i, en conseqncia, no
existeix una idea tal. (...)
Pel que fa a mi, quan aprofundeixo ms en el que anomeno jo mateix, vaig ensopegant
amb alguna determinada percepci o altra, de calor o fred, de llum o ombra, d'amor o odi, de
dolor o plaer. Mai no puc atrapar el jo sense una percepci, i mai no puc observar alguna cosa
que no sigui la percepci. Quan elimino una estoneta les meves percepcions, perqu, per
exemple, dormo com una soca, mentre ho faig, poc madono del jo i puc dir ben b que no
existeixo. I si la mort elimins totes les meves percepcions i no pogus pas ni pensar, ni veure, ni
estimar ni odiar desprs de la dissoluci del meu cos, estaria totalment anihilat, i no veig qu ms
cal per a convertir-me en una perfecta no-entitat. Si alg desprs duna reflexi seriosa i sense
14/15
Hume Full: 15/15

prejudicis, pensa que t una noci diferent dell mateix, haig de confessar que no puc anar amb
ell tan lluny. A tot estirar, puc admetre-li que t tant de dret com jo i que en aquest tema, som
essencialment distints. Tal vegada, pot percebre quelcom de simple i continu que anomena jo,
per estic segur que en mi no existeix un principi tal.
Deixant, per, de banda alguns metafsics daquesta classe, puc gosar dafirmar que la
resta de la humanitat no s ms que un feix o un seguit de diverses percepcions, les quals se
succeeixen luna a laltra amb una rapidesa inconcebible i estan en un perpetu flux i moviment.
Els ulls no es poden bellugar sense que canvin les nostres percepcions. El nostre pensament
encara s ms variable que la nostra vista, i tots els sentits i facultats contribueixen a aquest
canvi; no hi ha cap poder de lnima que resti, potser un moment, inalterablement igual.
La ment s com una mena de teatre, on diverses percepcions fan successivament llur
aparici: hi van i vnen, llisquen i es mesclen en una varietat infinita de postures i situacions.
Prpiament, no existeix ni simplicitat en un moment determinat, ni identitat en diferents
moments, tant se val la tendncia natural que puguem tenir a afigurarnos-les. La comparaci del
teatre no ens ha denredar. Noms les successives percepcions constitueixen la ment, i no tenim
la ms remota noci del lloc on es representen aquestes escenes, ni dels materials que les
componen.
HUME, Tractat de la natura humana. I, IV, 6
Traducci de J . M. Sala-Valldaura

15/15