Fa molt de temps hi vivia en una muntanya de Zwiep (suiep està situat en
Holanda, en la provincia de gederlan, on aproximadament viuen 100hab,) un pastor propietari de moltes terres. No tenia fills, nomes una filla a la qual va posar de nom Joana. La noia era de constitució gran i forta. El pare la volia casar amb Enrique, fill d’un camperol ric, però ehh que Joana havia posat l’ull en Albert, fill d’un altre camperol,si...vale... i el pare no ho va acceptar.
Albert, estava trist perquè no podia veure’s amb la Joana.
Una nit, pujant en el seu cavall per la muntanya, encara que la seva mare li va dir que no pugés per les nits per aquelles muntanyes, que hi ha uns forats perillosos i ja que a les witte wiven no els hi agrada ser molestades, ell ho va fer perquè només que pensa en Joana. Per tant va conduir el seu cavall per la muntanya fins que va arribar a un punt que no veia res i no sabia quin camí havia de seguir. Es va perdre! De sobte, va observar unes figures blanques que s’apropaven a ell. Aquestes figures blanques van agafar els cavall i al noi, i el van girar cap a la direcció de on venien. Aleshores Albert es va sorprendre al veure que havia estat a punt de caure en el forat de les wieve viten.
Un cop a casa, va contar el que li va passar a la seva germana Aaltje i li
proposa fer un pastís per agrair-li a les wieve viten la seva ajuda, i portar-li al dia següent.
Enric, el escollit per el pare de Joana, li fa una visita a la noia, però aquesta es mostra rància. El pare de Joana no es deixa desanimar per la seva filla i li proposa que els dos rivals facin una prova i el que la guanyi, es quedarà amb ella.
Ell dona les instruccions i son les següents: els dos pretendents han de pujar als seus cavalls i dirigir-se al forat de les witte wieven i allà llençar una llança de ferro negre i dir “Blanc blanc Wieven, aquí els hi porto la llança”.
La primera persona que torni a casa serà el marit de la Joana.
Els nois van acceptar el repte, encara que Albert no tenia cap possibilitat ja que el cavall de l’Enric era millor que el seu.
Va començar la prova i Enric a pesar de tenir un cavall més veloç, s’espanta en
el bosc i llença la llança a unes herbes i marxa cap a casa. En canvi, Albert, cegat per l’amor, va conduir el seu cavall cap a forat, i llença la llança, al llençar-la crida...”Blanc blanc Wieven, aquí els hi porto la llança”.
De cop i volta, la calma es va trenca i les Wieven de Blanc apareixen cridant
des de lo més profund del forat. Albert va girar el seu cavall, perseguit per la Wieven de blanc. Ell veu els ulls infectats de sang i la maldat en els seus rostres, estaven tant a prop d’ell que fins i tot notava el seu alè al coll.
Milagrosament, ell va arribar a la granja sense ser ferit, i Joana que té
l’esperança de que Albert torni, l’espera darrere de la porta i quan veu que Albert arriba perseguit per la Wieven de blanc, obre la porta i la tanca als ulls de la wieven de blanc. Aquesta, al veure que Albert s’escapa, llença la llança que Albert va llençar i es quedà clavada a la porta.
Albert i Joana es van abraçar i mantenint la promesa del pare, es van casar a la primavera.
Al dia següent de la boda, Albert troba a la porta de la granja una safata, similar a la que havia portat ell el pastís amb sa germana a les wieven de blanc, amb una llança. I al apropar-se, veu que ambdues coses son d’or.
Aquest acte va demostrar que les Wieven de blanc van ser bones persones amb Albert i Joana i van viure feliços per sempre.
