You are on page 1of 10

Sandra Santamaria Ostos

SABER I ESCOLTAR: ( Francesc Torralba)

TORRALBA, Francesc, Saber i escoltar, 5ª ed. Lleida : Pagès editors, 2007


ISBN: 978-84-9779-415-2

FRANCESC TORRALBA:

Francesc Torralba Roselló (Barcelona, 1967)

És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona(1992) i doctor en teologia


per la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). És professor de la Universitat
Ramon Llull i al llarg de la seva trajectòria ha rebut diferents premis i
reconeixements, entre ells el Premi Extraordinari de Llicenciatura i el Doctorat,
així com diversos premis d’assaig. Ha publicat una quarentena de llibres. Entre
els més celebrats hi ha Rostres de silenci(1996) i Cent valors per viure (2001)
publicats a Pagès Editors.

• CAPÍTOL 1: Escoltar i sentir

- Citació bibliogràfica del capítol:

TORRALBA, Francesc. “Depurar prejudicis”. A: L’art de saber escoltar. 5ª ed.


Lleida: Pagès editors, 2007. p. 13-18
ISBN:978-84-9779-415-2

- Resum:

Escoltar és un acte intencional, que té per objectiu comprendre l'altre. És un


acte lliure.
Escoltar no es sentir, ja que aquest és un acte no intencional. Sentir es
percebre un so.
No decidim sentir, mentre sí que decidim què i qui volem escoltar. L'escolta és
selectiva, mentre que l'acte de sentir va lligat als nostres sentits externs.
L'escolta és la resposta a una recerca. No escoltem per casualitat, sinó perquè
hem desitjat prèviament escoltar. Ve precedida d'un desig que parteix d'una
intuïció. En canvi, sentim per atzar.
Experimentem la frustració quan la intuïció és errònia. L'escolta està
relacionada amb una expectativa i exigeix una preparació de l'ànima, una
predisposició.
L'art d'escoltar és activitat muda, intencionalitat implícita. És un acte lliure.
Hi ha 2 tipus:
-L'escolta profunda: quan intentem entendre les seves raons, el fil conductor
que travessa el seu raonament. És entendre i buscar la veritat de
l'altre.L’escolta superficial.

L’escolta és la condició de possibilitat de la parla. Aprenem a parlar, perquè


escoltem als nostres pares i mestres.
L’escolta requereix la dualitat.

- Conclusions:

És un capítol molt interessant ja que t’informa i et diferència molt bé els


conceptes de escoltar i sentir. Ha quedat prou clar que no és lo mateix.
L’escolta és un acte intencional, és a dir, que tu vols fer aquesta acció, que no
t’obliga ningú, que ho fas per el teu propi interes. En canvi, el sentir, és tot lo
contrari, és un acte no intencional, és percebre un simple so. L’escolta entra
més a profunditzar, en canvi el sentir, és més superficial.
CAPÍTOL 2: Depurar prejudicis

- Citació bibliogràfica del capítol:

TORRALBA, Francesc. “Depurar prejudicis”. A: L’art de saber escoltar. 5ª ed.


Lleida: Pagès editors, 2007. p. 19-22
ISBN:978-84-9779-415-2

-Resum:

Escoltar existeix una prèvia depuració dels prejudicis que enfosqueixen la


imatge de l’altre. Els prejudicis ens allunyen, ens obren una fissura entre les
persones. No ens hem de fiar d’aquestes imatges que no sabem segur si són
certes. Molt sovint la imatge de l’altre és una caricatura, una deformació
conscient o inconscient, volguda o no.
No es fàcil escoltar. Una imatge negativa paralitza l’escolta, la fa impossible. En
canvi, una imatge positiva ens hi predisposa.
Els prejudicis són judicis elaborats anticipadament, i per tant, mal fets, sense
coneixement de causa. Es un mur entre l’altre i jo. Mai ens acabem d’alliberar
d’ells.
Per a poder escoltar correctament, cal superar el prejudici de la imatge.
El antídots al prejudici són el diàleg i la pràctica del viatge.

-Conclusions

En aquest capítol es centra més en els prejudicis, que són imatges que et
venen al cap, judicis creats anteriorment del coneixement de la causa.
Mai t’has de fiar cent per cent dels prejudicis, ja que poden ser erronis.
Aquests ens allunyen i ens poden crear problemes amb altres persones.
EL REGAL DE LA COMUNICACIÓ: ( Sebastià
Serrano)

SERRANO, Sebastià, El regal de la comunicació, 1ª ed. Barcelona :


Ara llibres, 2008

SEBASTIÀ SERRANO:

Sebastià Serrano Farrera (Bellvís, Pla d'Urgell 1944). És


catedràtic de lingüística general a la Universitat de Barcelona. Ha publiat diversos estudis
sobre temes de semiòtica, lingüística, poètica, filosofía, teoria de la ciència, i sobretot, teoria de
la comunicació. De les seves obres cal destacar Elogi de la passió pura (Planeta 1990, Premi
Ramon Llull) o els seus gran èxits L’instint de la seducció (Ara Llibres 2004), i Els secrets de la
felicitat (Ara llibres, 2006).

El poderós lleguatge dels ulls

- Citació bibliogràfica del capítol:

SERRANO, Sebastià. “El poderós llenguatge dels ulls ”. A: El regal de la comunicació.


1ª ed.
Barcelona: Ara llibres, 2008. p. 49-62

-Resum:

El contacte dels ulls forneix experiències simultànies i recíproques de connexió


mútua i ajuda a trencar possibles barreres a la comunicació. Està relacionat
amb aspectes de la intimitat com l’honestedat, l’amor o l’empatia.
Tots som buscadors de mirades. Per un infant o nadó, els ulls li forneixen les
primeres experiències d’unió mútua i recíproca amb altres éssers humans, i la
natura dels primers contactes determinarà el grau de qualitat del seu
desenvolupament emocional.
Els ulls són la part del cos més utilitzades en la comunicació no verbal. Tenen
una funció social i regulen la interacció.
La mirada pot ser i és un mecanisme de poder.
Tacte i mirada als ulls són formes de generar intimitat, ja que els ulls són
capaços de transportar matisos molt subtils de sentiments, i aquesta capacitat
per a l’expressió és d’alta complexitat.
La variable més fàcil d’usar per neutralitzar la situació d’intimitat és la mirada.

.-Conclusions:

En aquest capítol ens informa sobre la importància dels ulls i de la mirada en la


vida quotidiana, en la comunicació.
Ens explica que hi ha diversos tipus de mirades, unes més amenaçadores,
altres més emotives, però totes tenen un missatge i expressen sentiments.
Els ulls i la mirada diuen moltes coses s’una persona: com se sent, com és...
Els ulls i la mirada són la essè ncia de la comunicació d’avui en dia, sobretot
del llenguatge no verbal.
SABER I ESCOLTAR: ( Francesc Torralba)

TORRALBA, Francesc, Saber i escoltar, 5ª ed. Lleida : Pagès editors, 2007


ISBN: 978-84-9779-415-2

FRANCESC TORRALBA:

Francesc Torralba Roselló (Barcelona, 1967)

És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona(1992) i doctor en teologia


per la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). És professor de la Universitat
Ramon Llull i al llarg de la seva trajectòria ha rebut diferents premis i
reconeixements, entre ells el Premi Extraordinari de Llicenciatura i el Doctorat,
així com diversos premis d’assaig. Ha publicat una quarentena de llibres. Entre
els més celebrats hi ha Rostres de silenci(1996) i Cent valors per viure (2001)
publicats a Pagès Editors.

• CAPÍTOL 3: PENDRE’S TEMPS:

- Citació bibliogràfica del capítol:

TORRALBA, Francesc. “Pendre’s temps”. A: L’art de saber escoltar. 5ª ed.


Lleida: Pagès editors, 2007. p. 23-28
ISBN:978-84-9779-415-2

Resum:

La escolta requereix un cert temps, un temps que està disposició de l’altre.


Perquè l’escolta sigui de qualitat, hem de dedicar-li temps al que parla. Només
qui calla dóna de veritat l’oportunitat de parlar, ja que es crea un silenci oportú.
Això exigeix contracció, capacitat de limitació del propi temps personal. Ca’l
pendre’s temps per escoltar.
El temps juga un paper determinant en els processos de comunicació.
Hi ha diferents temps:

- El temps de l’expressió : el que necessitem per exterioritzar els


pensaments que brollen en la interioritat.
- El temps de la comprensió: temps per assimilar el missatge i
comprendre’l en tota la seva totalitat.
- El temps de resposta: el tipus de resposta va lligada al tipus de escolta
que s’hagi produit. Aquest temps es posterior al de comprensió.

Conclusions

En la nostra societat no es bastant freqüent que es produeixi una escolta de


qualitat, perquè es molt difícil que hi hagi un silenci oportú per tal de que
aquesta es realitzi, ja que la gent tampoc hi dedica el temps necessari per
escoltar. Com bé l’autor posa nom a aquest capítol, hem de pendre temps per
escoltar a la gent i així conseguirem una escolta de qualitat.
EL REGAL DE LA COMUNICACIÓ: ( Sebastià
Serrano)

SERRANO, Sebastià, El regal de la comunicació, 1ª ed. Barcelona :


Ara llibres, 2008

SEBASTIÀ SERRANO:

Sebastià Serrano Farrera (Bellvís, Pla d'Urgell, 1944).És


catedràtic de lingüística general a la Universitat de Barcelona. Ha publiat diversos estudis
sobre temes de semiòtica, lingüística, poètica, filosofía, teoria de la ciència, i sobretot, teoria de
la comunicació. De les seves obres cal destacar Elogi de la passió pura (Planeta 1990, Premi
Ramon Llull) o els seus gran èxits L’instint de la seducció (Ara Llibres 2004), i Els secrets de la
felicitat (Ara llibres, 2006).

La fascinació per les cares

- Citació bibliogràfica del capítol:

SERRANO, Sebastià. “La fascinació per les cares ”. A: El regal de la comunicació.


1ª ed.
Barcelona: Ara llibres, 2008. p. 83-90

-Resum

Sebastià Serrano, en aquest capítol (fascinació per les cares) del llibre El regal
de la comunicació ens parla del paper de les cares, de les expressions facials
en la comunicació. Segons l’autor, un rostre ben observat mai no ens deixa
indiferents, ja que els estats de la ment es manifesten en les expressions
facials. La història evolutiva té molt a veure en aquest tema. Diu que la
naturalesa de l’evolució vol fer convergir la major part del potencial informatiu
de l’activitat comunicativa a la cara i relacionar les emergents emocions amb
expressions de signes posibles gràcies al circuit cerebral preparat en els
processos evolutius de la història dels éssers humans. També ens parla sobre
l’acte de mentir, ja que si una persona menteix es pot descubrir amb les seves
expressions facials.

- Conclusions

M’ha agradat molt aquest capítol, ja que en la nostra societat, quan parlem de
comunicació, ho associem al llenguatge verbal, al no verbal (gestos) i inclós amb la
mirada però mai amb la cara i les seves expressions.
Es ben certa la dita que diu: “S’agafa abans a un mentider que a un coix”, ja que una
persona quan menteix se li nota a la cara, però com be diu l’autor, els que nosaltres
detectem a través de les expressions facials, no són les mentides, sinó les traces, els
indicis de les emocions (vergonya, por, culpa…).Gràcies a aquests indicis podem jutjar
a una persona a l’hora de mentir.
L’amígdola té un paper esencial en la relació: expressions facials-desplegament de les
emocions, ja que permet establir una xarxa de relacions en idenificar individus, llegir
estats d’ànim…
Veient la informació que ens aporta l’autor i les seves reflexions m’ha obert els ulls
sobre la importància de les expressions facials en la comunicació.