You are on page 1of 7

Introducció

A seminari, la nostra professora ens ha proposat la lectura del llibre “Mi escuela
sabe a naranja”, de Mari Carmen Díez Navarro i a partir d’aquí nosaltres hem triat
un capítol, l’hem comentat i hem reflexionat sobre allò après.
He escollit el capítol: “Restaurante de todos” ja que ha estat el més comentat a la
classe de seminari i la veritat un dels que més m'ha agradat.

Aquesta és la cita del llibre:


DÍEZ NAVARRO, M.C. (2009). Mi escuela sabe a naranja: Estar i ser en la escuela
infantil (3ª edició). Barcelona: Editorial GRAÓ.

“Mi escuela sabe a naranja” és un llibre que parteix de l’experiència personal


d’aquesta dona com a alumna, mestra, mare i persona a una escola d’educació
infantil.
Parla sobre la importància dels nens a l’escola, la importància de que siguin ells
els principals protagonistes de la seva etapa infantil, del seu creixement com a
persones.
El llibre conté diferents capítols que tracten sobre diferents aspectes, relacionats
amb el dia a dia, amb la quotidianitat, anècdotes sorgides i també poesies fetes
per la mateixa autora.

Biografia de l'autora
Mari Carmen Díez Navarro és mestra, especialista en educació infantil, i
psicopedagoga.
És coordinadora pedagògica de l'Escola Infantil Aire Libre, a Alicant, i també és
membre del Consell de Redacció de la revista In-fàn-ci-a, de l'Associació de
Mestres Rosa Sensat.
Autora de llibres pedagògics com: la oreja verde de la escuela, prooyectando otra
escuela, un diario de la clase no del todo pedagógico, col·lecionant moments,
emocions, el piso de abajo de la escuela, poesías por alegrías,i arte en la escuela
infantil.

1
També és autora de llibres de poesia ja que li apassiona llegir i escriure, li diverteix
i creu que és bona manera de promoure interès en els nens i contagiar-los
d'aquesta art tan bonica. Ha escrit llibres com: Versos recién nacidos, Llaços,
Caperucita Roja y los 40 ladrones, Pitiflores y Versos recién cortados.
A més ha col·laborat en altres projectes amb altres autors com: Emociones, La
acción tutorial, Espais i temps per al joc, Esculturas al aire libre i altres textos.
Mari Carmen Diez Navarro actualment i habitualment participa en moltes activitats
de formació del professorat, col·laborant també en publicacions pedagògiques.

Síntesi del contingut


Carles, un alumne de la professora Mari Carmen Díez Navarro, proposa a la seva
classe de P5, un projecte que consisteix en el muntatge d'un restaurant.
L'origen d'aquesta idea va sorgir quan dos alumnes, Joan i Joel, van parlar sobre
els restaurants on treballen els seus respectius pares. A partir d'aquí, Mari
Carmen, va decidir crear aquest projecte degut a ser un tema que va despertar
interès en la resta d'alumnes i que va ser acceptat per tots. A més sabia que a
partir d'aquesta proposta podrien aprendre molt.
El primer pas, després de parlar sobre: què és treballar, per a què serveix, quins
oficis existeixen, classificar tot el material que hi havia a la cuina, aprendre frases
pròpies d'un cambrer...etc. Va ser escollir un nom per a aquest restaurant.
Després d'una votació, va guanyar per majoria el nom: ” Restaurante Al Aire Libre”,

2
tot i que més tard va sorgir la idea de dir-li “El restaurante de todos” però la
professora es va mantenir en la primera decisió.
Sobre la marxa, tots els alumnes proposaven idees per al fantàstic restaurant,
aconseguint així un dels objectius de Mari Carmen: provocar la participació dels
seus alumnes, provocar que s'obrin davant tothom, que no tinguin por de parlar en
públic i exposin el que pensen.
La inauguració es va celebrar el 15 d'octubre de 2002 i gràcies a l'ajuda i
indicacions de les mares (les quals podien participar en el joc) tot es va fer més
familiar i divertit.
En aquest restaurant cada alumne tenia el seu paper, hi havia: cuiners, cambrers,
clients, una telefonista a la caixa registradora...entre molts altres.

Restaurante Al Aire Libre va estar obert durant tres dies, durant els quals s'agraïa,
amb un gran somriure, la participació dels pares, de les cuineres, dels mestres
..sent un joc lliure i amb aportacions diàries per part dels nens.
Però tot allò té un final i per tant va arribar l'hora de desmuntar el restaurant. Els
nens es van posar molt tristos i la professora per tal d'allargar una mica més
aquest projecte, que tant els havia agradat, va voler explicar un altre concepte
destacat en un restaurant: “la propina”. Per a fer-ho, després d'explicar què era,
va proposar-los un problema matemàtic que consistia en calcular quanta propina
haurien de deixar en un restaurant si el preu total, la factura, havia estat de vuit
euros.
Dies després, la mare d'en Joel va portar un “bogavante” viu a la classe, cosa que
va provocar l'estudi de les característiques d'aquest animal, com també fastigs,
tristesa en saber que el matarien i el ficarien en l'arròs caldós del restaurant...etc.
Degut al restaurant van sorgir temes que Mari Carmen Díez Navarro associà amb
el nom “pis de sota”, fent referència als desitjos, pors, impulsos d'aquests nens.
Per veure tots aquests temes l'autora explica algunes de les anècdotes que s'han
anat produint durant aquests dies, com la de “Cuchillos peligrosos” en la que un
nen, a causa de la gelosia que sent pel seu germà, no para de fer-li preguntes a la
professora com: “-¿Y si un bebé toca el cuchillo por el lado que corta, y se hace

3
sangre, y luego se lo clava en la barriga?” (…) -¿Y si le cae un cuchillo de punta
en la cabeza a un bebé y lo mata? (pàg.55).
També l'anècdota de “Equilibrios inestables”, en la que s'està parlant sobre un
tema molt important en l'educació infantil: la lateralitat, i un dels nens molt
il·lusionat diu ser ambidextre. Diu poder fer-ho tot amb qualsevol de les dues
mans.
O l'anècdota de “Pequeñas frutaciones” i “Comportamientos variables”, on els
protagonistes són nens que no accepten les decisions de la majoria i de l'atzar i
que ho mostren amb una mala conducta, molestant a l'altre company, potser per
gelosia, pel simple fet de voler transgredir les normes...
Una altra anècdota anomenada “Ascos”, on els nens mantenen una conversació
sobre el puré de verdures, on diuen que a uns els fa fastig, a altres els agrada i on
la professora resol el problema exposant: “-Decid que no os gusta, pero no que os
da asco, porque a otros les gusta, y además es una buena comida” (pàg.56)
I una última anècdota: “Concomitancias” on un dels alumnes, Marc, creu que totes
les tasques de la casa les ha de fer una nena i que els nens no han de fer res
perquè són coses de nenes.
Per resoldre aquesta equivocació, Mari Carmen decideix parlar del tema a classe i
elaborar una petita enquesta que tots els alumnes van contestar. D'aquesta
manera els nens i nenes van veure que tots han de participar en les tasques de
casa, uns faran unes coses i altres faran unes altres, ja que, si tots col·laboren a
casa les tasques s'acabaran abans.
El capítol “Restaurante de todos” acaba amb una llista elaborada per la professora
on es veuen les tasques fetes i els conceptes apressos, que són molts com:
llenguatge, coneixement del medi, matemàtiques, educació física...etc.

Reflexió personal
A quin nen no li agradaria créixer al costat d'una professora com Mari Carmen
Díez Navarro?
És interessant i agradable aquesta educació que imparteix; una educació on cada

4
nen és el protagonista dels seu creixement, de la seva maduresa. On són els nens
els que proposen projectes, temes a parlar, jocs... i no són obligats a complir
constants ordres de la típica professora que imparteix les classes a la seva
manera, sense pensar gaire en els seus alumnes, proposant-los fer les famoses
“fixetes” i seguint cada dia les mateixes pautes i rutines, caracteritzant-se per ser
persones sense recursos ni imaginació, ja que depenen d'un simple paper.
Amb aquest capítol “Restaurante de todos”, he descobert i après que la bona
educació es troba en aquelles escoles on es deixa al nen experimentar, investigar,
descobrir món... i no en aquelles on les professores estan a sobre dels nens cada
dos per tres, dient-los el que han de fer en cada instant.
Tot això hem fa recordar la meva estada a l'escola Bresol Sol Solet de Barcelona,
una fantàstica llar d'infants on es troben nens de 0 a 3 anys. Aquesta escola es
caracteritza per ser un espai on els nens es relacionen entre ells, experimenten
amb la natura (tenen un pati de 250 m2), investiguen amb tots els objectes que
troben per les classes...etc.
Aquests no es tanquen en una determinada aula i fan “fixetes” o fan exactament
el que els hi diu la professora, sinó que van caminant per tot el passadís, entren a
la classe que volen, juguen amb qui i el que volen.. tot això sota la supervisió de
les professores que vigilen que no es facin mal i no els passi alguna cosa i
sobretot juguen el paper de guiar-los en el seu camí per la descoberta, de donar-
los seguretat i confiança. Aquestes professores no els prohibeixen res que tingui a
veure amb la pròpia autonomia del nen, on és aquest qui decideix que fer en el
seu entorn, dins d'uns límits.
A més en aquesta escola, com a la del llibre, els pares poden quedar-se amb els
nens tota l’estona que vulguin, acompanyant-lo en el seu creixement i maduresa.

Mentre llegia aquest capítol m'he sentit com un nena que es trobava en aquesta
aula dels “Elefants” amb la professora Mari Carmen Díez, com una espectadora.
És interessant veure que existeixen moltes formes d'ensenyar, i crec que la
manera que utilitza aquesta professora és la ideal, l'educació que tot nen hauria de
rebre a l'escola.

5
Gràcies a aquests aprenentatges que Mari Carmen Díez m'ha ensenyat,
m'agradaria, en un futur, poder aplicar-los a la meva escola i que els nens a la
vegada que s'ho passin bé també aprenguin.
He après que una bona manera d'ensenyar és mostrant com som realment,
mostrant els nostres desitjos, dubtes... i que és important tenir sempre en ment
que a l'escola anem a aprendre i a aprendre’ns, que som un exemple per als
petits.
Moltes de les professores actuals creuen que l’única forma d'ensenyar és seguint
unes pautes marcades per un llibre, seguint un ordre...etc, però després de veure
un vídeo d'aquesta autora i professora en el que parla sobre la seva experiència a
l'escola i llegir aquest llibre, encara que no me’l he acabat, he arribat a la conclusió
que els nens jugant i gaudint aprenen molt més.
També he après que és important deixar parlar al nen, deixar que expressi els
seus sentiments més amagats, els seus impulsos... com fa en Joel en l'anècdota
del capítol : “Cuchillos peligrosos” que es troba en el capítol: “Restaurante de
todos” on aquest, a causa de la gelosia que sent pel seu germà petit i degut als
seus impulsos més amagats, diu bogeries com: -¿Y si un bebé toca el cuchillo por
el lado que corta, y se hace sangre, y luego se lo clava en la barriga?” (…) -¿Y si
le cae un cuchillo de punta en la cabeza a un bebé y lo mata? (pàg.55).
Totes aquestes coses en realitat no voldria que passessin però necessita
desfogar-se d'alguna manera, necessita alliberar-se d'aquesta enveja, d'aquesta
ambivalència que sent i necessita també deixar de pensar en la responsabilitat
que haurà de tenir d'aquest germanet.
En aquests diàlegs entre el nen i la professora es reflexa el que Mari Carmen Díez
anomena: “Piso de abajo”. Aquest fa referència als afectes, els quals ens mouen
dia a dia, el motor que ens impulsa a dir coses, al saber, a descobrir.
He après que a l'escola no només aprenen els nens quan els hi fem alguna
correcció o els guiem en el seu camí, sinó que nosaltres també aprenem d'ells.

En definitiva, he après que la bona educació es troba en escoles com la d'aquesta


dona i que si nosaltres, les futures mestres, comencem a aplicar aquestes teories
com: deixar al nen experimentar, investigar...això si, sense deixar-los de costat,

6
obtindran una educació més divertida, bona i saborosa com ho indica molt bé el
propi nom d'aquest llibre “Mi escuela sabe a naranja”