www.enlluita.org | març 2015 núm.

41 | 1€ Preu ajuda 1,50€

enlluita
anticapitalisme i revolució

El deute:
l’elefant dins
l’habitació

Louise Michel i
les dones
de la Comuna

pàg. 4

pàg. 6

8 de
març

dia
internacional
de les dones
treballadores

Contra
l’austeritat,
ruptura pàg. 4

21M: MARXES
DE LA DIGNITAT
PER LA RUPTURA
DES DELS CARRERS

març 2015 | en lluita

2

La diana
Mobilitzacions | La cita del 21 de març tractarà de
repetir les xifres de l’any passat i marcar nous reptes

21M: Tornen les
Marxes de la
Dignitat
Isaac Salinas
@saccosalavi
El PP parla de “recuperació econòmica”, mentre es destrueix ocupació en
més comunitats autònomes (11) que
en les que es crea (8), segueixen desapareixent empreses i cada vegada
hi ha més gent sense feina i sense cap
prestació. Per no parlar de pobresa
energètica, desnonaments, el fantasma de la deflació, etc., a la vegada que
augmenta el nombre de milionaris i les
seves fortunes. A la misèria econòmica
de la majoria se sumen els atacs a les
nostres llibertats, com la Llei Mordassa o la reforma de la llei de l’avortament. Motius no ens falten per tornar
a inundar els carrers de Madrid en
aquesta segona edició de les Marxes de
la Dignitat, com ja vam fer l’any passat
sota les consignes “No al pagament del
deute; Ni una retallada més; Fora els
governs de la Troica; Pa, treball i sostre per a tothom”.
El 22M va marcar el 2014 una fita
en la mobilització al voltant de demandes comuns, malgrat el silenci mediàtic i la repressió policial.
Jornalers, miners, metal•lúrgics,
aturats ... es van barrejar en els carrers amb treballadors de l’educació,
sanitat, bombers, administració... a
més de joves, dones i immigrants.
Cada col·lectiu amb les seves demandes específiques. En altres
paraules: el conjunt del poble. Un
poble que es construeix a si mateix;
que és subjecte i no objecte; que
participa en un procés de presa de
consciència col•lectiva, amb una
presència reivindicativa amb pancartes i lemes.
No obstant això, conscients de la
magnitud del drama social i la insuficiència d’una sola mobilització
(per massiva que fos), les Marxes
van establir un calendari per continuar la lluita, amb accions contra l’atur a les oficines de l’INEM,
contra les retallades envoltant els
parlaments autonòmics, contra la

monarquia en el lliurament del premi Príncep d’Astúries, o tornant a
exigir “Pa, treball, sostre i dignitat”
al novembre, entre altres.
Ara es compleix un any del 22M,
i volem repetir l’èxit de l’any passat per seguir avançant en la lluita. “Aquest any, a més, afegim dos
nous lemes que tenen a veure amb
els nostres pròxims objectius:” Cap
a la vaga general “, ja que des de la
Marxa de la Dignitat volem impulsar a l’octubre una jornada de lluita
basada en una aturada general a tot
l’Estat , de caràcter laboral, social i de consum; i “Construir poder
popular”, perquè entenem que és
l’única manera perquè es produeixi un canvi real “. Ens ho diu Luis
Blanco, de la Intersindical Alternativa de Catalunya.

Vaga general
És possible una vaga general des del
sindicalisme alternatiu? Blanco admet que “és difícil, perquè fins i tot
el sindicalisme majoritari (a nivell de
representativitat) té dificultats per
convocar-la”. Després d’omplir els
carrers sense els sindicats majoritaris
el 2014, hi ha motius per a l’optimisme. Però anem pas a pas, amb cautela.
Diego Cañamero, del Sindicat Andalús
de Treballadors, assenyala: “Després
de la Marxa a Madrid, analitzarem els
resultats per veure si és possible una
vaga general. Les marxes possibiliten
tots els escenaris de mobilització i
conscienciació “. I remata Blanco: “La
vaga general suposa un pas qualitatiu
que reflecteix la nostra voluntat d’anar
a més en la nostra capacitat d’intervenció política”.
No podem menysprear el sindicalisme de base de CCOO i UGT,
en el qual hem de veure un aliat.
Però les burocràcies d’aquests sindicats formen part del caduc règim
de la Transició; són el símbol d’un
pacte social trencat fa temps. Recordem la imatge de l’any passat,
amb Toxo i Méndez negociant amb

Les Marxes de la Dignitat van reunir a desenes de milers de persones a una protesta que va
govern i patronal durant la mateixa setmana que les columnes de les
marxes arribaven a Madrid. Aquest
abandonament de la classe treballadora i la seva negativa i incapacitat per organitzar una resposta
social contundent a les retallades
estan a l’origen de les Marxes, coincidint amb un cicle, estimulat pel
15M, d’autoorganització popular i
assembleària.

Composició

“La participació a les
institucions, si no
va acompanyada de
mobilitzacions al carrer,
mai arriba a bon port”

L’àmplia composició de les Marxes li
donen l’estatus de “moviment de moviments”. A la plataforma hi participen la
PAH, Marea Pensionista, Marea Blanca, docents per una ILP a Catalunya, assemblees d’aturats, l’esquerra sindical,
etc. A més, les Marxes han participat
en accions de solidaritat amb la lluita
feminista, amb els treballadors de Co-

en lluita | març 2015

3

ca-Cola, amb els estudiants de Ayotzinapa, etc. També lluiten per la llibertat
dels pobles, defensant obertament el
dret d’autodeterminació de Catalunya
des d’una perspectiva de solidaritat de
classe, i tenen un caràcter plurinacional
(incloent organitzacions catalanes, basques i gallegues) i plurilingüístic. Preveuen sumar-se a campanyes com la de
Boicot, Desinversió i Sancions a l’Estat
d’Israel i implicar-se en accions contra
la guerra i l’OTAN. I no han deixat de
fer actes sobre el TTIP, la llei de dependència, etc.
Aquest és l’esperit de les Marxes:
donar suport a totes les convocatòries de protestes descentralitzades
en cada un dels territoris i desenvolupar una major convergència
amb totes les lluites socials, amb la
filosofia de coordinació que des de
l’inici va impregnar l’22M. “Sempre
hem portat la mobilització sectorialment, cadascun amb la seva bandera. El que cal és unificar tot això.
A la esquerra sempre hi ha molta
divisió. Però si estem d’acord amb
defensar la sanitat pública, a prohibir acomiadaments en empreses
amb beneficis, etc., llavors cal buscar la unitat d’aturats, camperols,
petits comerciants, autònoms, estudiants... per colpejar tots junts“,
ens recorda Cañamero.

Partits

ser calificada per alguns mitjans com “la més gran de la democràcia”.

No obstant això, la veritat és que l’escenari polític ha canviat molt en un any.
Avui, bona part d’aquest poble està
dirigint les seves esperances de canvi
cap als nous partits i candidatures que
es presentaran a diferents eleccions
aquest 2015. Hi ha qui fins i tot afirma
que les Marxes del 2014 van marcar la
fi d’un cicle de mobilització social, i que
amb Podem es va obrir un nou cicle de
lluita institucional. L’error aquí és dis-

Canviar des de les urnes i els carrers
Després d’anys de resistència contra l’austeritat aquest 2015 ha vingut acompanyat d’esperances per molta gent, ja que han nascut diversos projectes polítics que pretenen recollir
el testimoni del 15M i les lluites. Sense entrar
en analitzar-los, és evident que la majoria de
gent progressista diposita moltes il·lusions en
el seu triomf electoral.
És per això que la victòria de les esquerres
no neoliberals pot ser molt positiva per al sindicalisme de base, les marees i els moviments
socials que es sentiran institucionalment
protegides per impulsar les seves demandes i
aspiracions.
Donar suport a una sigla electoral no pot
tornar-se un xec en blanc, ja que la història

sociar la lluita institucional de la lluita
als carrers.
Com assenyala Blanco, “En
aquest context polític, les Marxes
tenen més sentit que mai. La simple participació en les institucions,
si no va acompanyada d’una mobilització als carrers de la classe treballadora i les classes populars, no
arriba a bon port “. Cañamero es
mostra vehement: “Necessitem més
carrer, més unitat, menys dogmatisme, menys separació i, sobretot,
més lluita. La lluita obre el camí. És

Un èxit de les Marxes
de la Dignitat a
Madrid serà la millor
manera de reforçar la
lluita social
hora de la mobilització social, que
en definitiva és el que ha obert el
camp als nous partits de ruptura“.

Europa
Un altre repte per a les Marxes, i la lluita social en general, és la coordinació
a nivell europeu. Davant la pèrdua de
sobirania a favor d’institucions financeres supranacionals, les mobilitzacions
locals i fins i tot estatals tenen un limitat impacte en la política institucional.
Aquests dies estem veient com fins i tot
un govern amb un programa antiausteritat, com Syriza a Grècia, s’està veient
totalment bloquejat.
Un èxit de les Marxes de la Dignitat a Madrid serà la millor manera de reforçar la lluita social,
avançar cap a la vaga general i cap
a l’articulació de la resistència a nivell europeu.

Diego Mendoza Podemos La Línea

està plena de traïcions i mitges tintes. Un
exemple proper el trobem en la pròrroga del
memoràndum d’entesa de Grècia acordat per
Syriza després escenificar un pols amb les
“institucions” que governen Europa (Troica).
La retòrica “radical” no és garantia de
capacitat de canvi. Per això, la clau està en
l’autoorganització i lluita des de baix. La
implementació d’un programa de reformes
profundes no pot aconseguir sense unes forces socials capaços de guanyar-li el pols als
carrers a la casta econòmica (grans accionistes, banquers, etc.), ja que en última instància els poders fàctics treballen al servei dels
seus interessos.
I el que és més, encara que no s’aconseguei-

xi arribar al govern, qualsevol mesura antisocial impulsada per la institució es pot revertir
mitjançant mobilitzacions socials de masses i
especialment mitjançant vagues.
Però això no succeirà espontàniament. Perquè hi hagi moviments capaços de prendre la
iniciativa cal que aquests estiguin vius, organitzats, madurs, forts.
La il·lusió electoralista no pot fer-nos oblidar que depèn de persones activistes compromeses amb l’associacionisme i el sindicalisme
de base, que existeixi la capacitat d’articular
lluites i generar idees i propostes que ens
permetin encara més lluny. Per guanyar en
qualsevol context carrers han d’anar davant de
les urnes.

març 2015 | en lluita

4

Fil a l’agulla

Contra
l’austeritat:

ruptura

Grècia | Trencar amb l’austeritat passa per no pagar el deute, trencar
amb la UE i l’euro i aplicar mesures anticapitalistes
Nikos Loudos
@nikosloudos
El xantatge que està en
marxa contra el govern
de Syriza a Grècia ha de
ser una lliçó per a tots i
totes, especialment aquí.
En molt pocs dies, ens
han deixat clar que la
Unió Europea (UE) i la
zona euro no es poden
canviar. No pot existir
una UE benèvola ni una
eurozona bona. Les dues
són institucions del sistema capitalista i funcionen només a favor dels
capitalistes i contra les
treballadores. No es poden reformar. La seva essència és imposar xantatges contra qualsevol que
vulgui sortir de l’ortodòxia de l’austeritat.
Aquests
arguments
són més que necessaris
a l’Estat espanyol perquè
hi ha forces polítiques

d’esquerres que segueixen pensant que el camí
cap al canvi passa per la
transformació de la Unió
Europea. Tant Podem
com Izquierda Unida tenen els seus programes
plens de “propostes” vers
la Unió Europea. Propostes sobre com les coses
podrien ser millor, com
la UE o el Banc Central
Europeu (BCE) podrien
fer política d’una altra
manera. Entre elles, la
reestructuració del deute, el canvi dels pressupostos a favor dels més
febles, el control polític i
ciutadà sobre el BCE, les
polítiques d’inversió pública i l’abandonament
de l’austeritat.
Aquestes
propostes
no són només un error,
són un perill. Reprodueixen la falsa il·lusió que la
Unió Europea és un club
democràtic on pots dir

És una il·lusió
que la Unió
Europea
sigui un club
democràtic

la teva opinió i canviar
les coses. L’única solució, de veritat, és sortir
d’aquestes institucions.
No simplement sortir
amb un “divorci” pacífic,
sinó mitjançant l’enfrontament i la ruptura.

El capitalisme té una
estratègia
Vegem més en concret
l’exemple grec per treure conclusions. Syriza va
guanyar el govern amb

un programa electoral de
reformes progressistes.
No era un programa especialment radical, però
incloïa mesures que, segons la direcció de Syriza, podrien enfrontar-se
a la crisi humanitària que
pateix el país. Per exemple, aturar els desnonaments de famílies amb
un habitatge o no deixar
famílies pobres sense
llum i aigua.
Durant el període electoral, quan es preguntava
a la direcció i als economistes de Syriza, “Com
fareu tot això, si la Troica
no permet aquest tipus
de mesures?”, La resposta era que no hi havia raó
de preocupació, perquè
un govern democràticament acabat d’elegir pot
anar a les institucions
europees i renegociar les
condicions dels acords
que havien signat els go-

Yanis Varufakis intenta negociar amb Jeroen Dijsselbloem, presid

El deute: l’elefant a l’habitació
N.L.
El deute públic és l’elefant a
l’habitació. Fa pocs anys el
deute era suposadament l’arrel
de la crisi, i ara és com si ni tan
sols existís. La veritat és que el
deute segueix sent enorme i un
factor crític que no deixa respirar l’economia. El deute de
l’Estat espanyol ha superat el

bilió d’euros i s’acosta al 100%
del PIB. Itàlia és el pitjor cas
d’Europa, amb un deute que
dobla el de l’Estat espanyol.
Les notícies no parlen gaire
de tot això perquè el cost de
refinançament del deute ha
caigut. És a dir, l’Estat espanyol obté préstecs sense parar, només per pagar antics
deutes, però aquests préstecs

tenen interessos força baixos,
tot i que això no vol dir que
l’economia no es vegi afectada. L’elefant no només és a
l’habitació, sinó que s’ha assegut sobre l’economia real.
Tots aquests préstecs podrien invertir-se en la creació
de feines per tirar endavant
l’economia, però no, han de
reciclar el deute.

Han reaparegut propostes
de reestructuració. El canvi
polític a Grècia ha provocat
que fins al primer ministre
irlandès plantegi realitzar
una conferència europea per
alleujar la càrrega del deute.
L’esquerra no ha de donar
suport a aquest tipus de propostes. Hem de veure com
s’han aplicat les propostes de

“retallada del deute” en els
casos de Grècia i Xipre.
Els fons de pensions, les
universitats i altres organitzacions públiques han estat
les que han patit les pèrdues perquè posseïen bons. Els
capitalistes no han perdut
res.
Un altre tipus de propostes
parlen de prorrogar el deu-

en lluita | març 2015

5

verns anteriors. Si més
no, deien, fins i tot no
estant d’acord amb nosaltres, ens donaran una
mica de temps per respirar. El que es necessitava, segons Syriza, eren
sis mesos de descans
d’aquesta austeritat ininterrompuda.
El resultat és que el
nou govern ha anat a
les institucions, però la
renegociació ni tan sols
ha començat. El que ha
rebut Syriza ha estat un
clar “No”. Cap de les mesures del govern es pot
aplicar, si no té la ratificació de la Troica i si
no s’assegura que no hi
haurà cost sobre el pressupost. Si no, no hi haurà
més finançament per les
“necessitats” de Grècia.

“Irracional”

dent de l’Eurogrup.

te. És a dir, els xantatges de
les institucions europees i la
càrrega del deute no l’aguantarem només nosaltres i els
nostres fills, sinó també els
nostres besnéts.
L’única sortida favorable als
interessos de les classes populars davant el problema del
deute, és no pagar-lo, sense
negociacions, conferències ni
auditories. Simplement dient
als banquers: “Disculpes, heu
perdut”.

El nou ministre de Finances, Yanis Varufakis,
tenia la impressió que no
només la Troika els donaria temps, sinó que a
més els governs europeus
es convencerien amb la
proposta de Syriza. La
seva argumentació deia
que l’estabilitat a Grècia
juga a favor de tots, o
sigui a favor de l’euro, a
favor del capitalisme. Per
què no respectar al nou
govern, si diu que vol salvar el capitalisme? Molts
comentaristes keynesians ja havien acceptat
aquesta anàlisi com si fos
una idea impressionant.
Però, com ens explica
l’economista
marxista
Michael Roberts:
“Hi ha molts comentaristes, fins i tot en l’esquerra keynesiana, que
es queixen perquè els
alemanys són irracionals i estúpids. Donar als
grecs una mica de llibertat d’acció per fer inversions públiques i reduir la
càrrega del deute ajudaria a restaurar l’economia grega i a tirar endavant el projecte europeu
contra el cada vegada
més alt escepticisme de
l’electorat europeu i una
economia de l’Eurozona
que està en estancament
i deflació. Ho veieu?
L’austeritat no funciona.
Així va l’argument.”

L’Estat espanyol
rebrà una
pressió enorme
per imposar
més austeritat

Mesures
anticapitalistes
no es poden
aplicar dins
les institucions
del capital

“Però, els alemanys no
són ‘irracionals’ des del
punt de vista del capital.
Els partidaris de l’austeritat estimen que el capitalisme europeu no es
pot recuperar, llevat que
el sector capitalista recuperi la seva rendibilitat
i es redueixi la càrrega
del deute. Això significa
reformes neoliberals ‘estructurals’, bàsicament,
delmar el poder laboral a
través de lleis antisindicals, augment dels drets
a acomiadar, retallada de
les prestacions d’atur i de
les pensions, i més privatitzacions. Al costat d’això, s’han de fer retallades
en les despeses públiques
i en el deute per tal que
es permetin retallades en
la fiscalitat de les grans
empreses i així augmenti la rendibilitat. Reduir
els costos laborals, estimular la rendibilitat —
aquesta és la sortida de
la depressió. Aquesta és

una estratègia racional
per part del capital.”
Rajoy i de Guindos
han estat a la taula de
negociacions i han jugat
el paper més brut. Han
estat al costat de les forces de la pitjor austeritat
i contra tota discussió
de canvi. El que té clar
la Unió Europea, i Rajoy
també, és que l’Estat espanyol rebrà una pressió enorme al llarg dels
propers mesos, especialment després de les
eleccions generals, per
imposar més austeritat i
moltes més retallades. I
pressionant Syriza volen
deixar clar a Podem que
no hi haurà cap oportunitat de modificacions.

La nostra sortida: la
ruptura
L’única manera a comportar-se amb aquestes
“institucions” xantatgistes és la ruptura. La ruptura amb l’euro és una
arma contra l’austeritat.
Perquè trencar amb l’euro significa la possibilitat de no pagar el deute.
Per imposar una gran
fiscalitat als beneficis de
les grans empreses, per
nacionalitzar els bancs i
aturar la fugida de diners
a l’estranger, cal una ruptura no només amb l’euro sinó també amb la UE
i tots els seus tractats.
En el moment que
s’està escrivint aquest
article, milers de milions
d’euros segueixen sortint
de la banca grega. Syriza
l’únic que fa és intentar
que es calmin els capitalistes perquè no treguin
els seus diners fora. Calmar els capitalistes significa prometre que no hi
haurà nacionalitzacions
ni canvis en la fiscalitat.
Contràriament, implementant mesures anticapitalistes es podrien controlar tots aquests diners
acumulats. Però mesures
anticapitalistes no es
poden aplicar dins les
institucions del capital.
Hem d’obrir més el debat
sobre l’euro i la UE, per
tal de no enfrontar-nos a
sorpreses frustrants com
les que ara pateix el govern de Syriza.

Editorial

El pols es juga
als carrers
L’esquerra arreu d’Europa seguim
amb gran expectació els esdeveniments a Grècia. En joc està no només
el futur del poble grec, sinó de tota la
perifèria.
L’acord signat entre Grècia i l’Eurogrup per als propers quatre mesos no
trenca amb la troica, dóna continuïtat
al pagament del deute i l’austeritat. Suposa un fracàs per Syriza, comprovant
que “No hi ha cap opció democràtica
en contra dels tractats europeus”, com
diu el mateix Juncker.
Syriza ha de canviar d’estratègia,
si no vol renunciar completament al
seu programa. Com afirma l’article
d’aquestes pàgines centrals, ja ha
quedat clar: no hi ha possibilitat de
canvi real dins de la Unió Europea i
l’euro. L’única alternativa passa per
una ruptura amb el neoliberalisme.
En aquesta direcció ha d’empènyer
l’esquerra radical, tant dins (Plataforma d’Esquerra) com fora de Syriza
(Antarsya).
I els carrers. Després de 32 vagues
generals i l’ocupació de les places, Syriza pretén materialitzar les
victòries que aquests moviments no
van poder conquerir per si mateixos.
Sens dubte, l’expressió política de
les lluites suposa un avanç. Però no
és possible un procés de democratització sense lluita social. Per això, és
una bona notícia que la gent a Grècia
es llancés als carrers per defensar
Syriza contra la Troica. I serà una
mala notícia que no es mobilitzi davant la contenció i moderació del seu
govern.
Davant d’aquest 2015 ple d’eleccions
a l’Estat espanyol, prenguem nota:
participar en les eleccions és un pas
necessari, però no suficient. Syriza
ens mostra que si no transformem
a l’Estat, l’Estat ens transformarà a
nosaltres, fins i tot abans d’arribar al
govern.
Aquest és el paper d’organitzacions
com En lluita a diferents candidatures
municipalistes: reforçar un discurs
de ruptura i portar el protagonisme
als carrers. Perquè el pols es juga als
carrers, no a les institucions.
Varoufakis, tot i les passions
despertades, va acabar cedint davant
Merkel. I no podem seguir cedint ni
un sol mil·límetre.
Hem d’avançar pel camí que obren
les Marxes de la Dignitat, que tornen a Madrid el 21 de març. Allà ens
veiem.

març 2015 | en lluita

6

Teló de fons
Tamara Ruiz
@tamyson_rr

L

ouise Michel va
néixer a HauteMame (França)
al 1830. Filla
d’una serventa i d’un terratinent, va rebre una
bona educació basada
en principis liberals.
Volia ser mestra, per
la qual cosa va ingressar en una acadèmia a
Chaumont, en la qual
es va diplomar., Encara
que no va poder arribar
a exercir a l’escola ja
que es va negar a prestar jurament a Napoleó
III.
Va treballar com a
professora en diverses
acadèmies
privades,
sent criticada pels pares
d’alguns alumnes pel
seu mètode alternatiu
d’ensenyament: portava als seus alumnes a
fer classes a l’aire lliure
per gaudir de la natura
i els ensenyava a cantar
la Marsellesa (en una
època en la qual estava
prohibit). Prohibia els
càstigs i insistia en el
sentit de la responsabilitat i en la participació
activa de l’alumnat.
Més tard obre una
altra escola privada a
Millières, on ensenya
durant dos anys, fins
que es trasllada a Paris, al 1856. Una vegada
allí comença a assistir
a reunions polítiques
i s’introdueix en ambients revolucionaris,
on trava amistat amb
Eugène Varlin, Raoul
Rigault i Emile Eudes,
entre d’altres, i comença
a escriure amb freqüència a diaris de l’oposició
com “Le cri du peuple”
(El crit del poble).
Al 1869 és secretària
de la “societat Democràtica de Moralització”, l’objectiu era ajudar a les treballadores
obreres.
Després de la proclamació de la III República, mentre l’exèrcit
prussià marxa cap a Paris, Louise Michel entra
a formar part del Comitè de Vigilància del barri
de Montmartre, una de

LOUISE
MICHEL: DE
MESTRA A
COMUNERA

Història | La revolucionària francesa va participar de
forma destacada a la Comuna de Paris

Michel va ser rebuda per 10.000 personas al tornar del seu desterrament.
les associacions veïnals
que es van crear per organitzar la defensa de la
ciutat.

La Comuna de Paris

Michel va
liderar una
manifestació
que va bloquejar
l’exèrcit

Després de participar en
nombroses manifestacions durant els mesos
previs al començament
de la Comuna, juga un
paper clau en els esdeveniments que marquen
l’inici de la Comuna,
trobant-se a primera
fila, disparant. Quan el
govern de Versalles envia les seves tropes per
apoderar-se dels canons
de la Guàrdia Nacional,
Luoise Michel, que en
aquest moment és pre-

sidenta del Comitè de
Vigilància del districte
XVIII de París, lidera
una manifestació de
dones que va impedir a
l’exèrcit fer-se amb els
canons , i aconseguint
que els soldats confraternicen amb els guàrdies nacionals i el poble
parisenc.
Desenvolupa
una
tasca social i militant
destacada durant els
dos mesos que dura
la Comuna. Anima el
“Club de la Revolució”
de l’església Sant Bernard de la Chapelle, al
districte XVIII, i aconsegueix la creació de
menjadors per als nens

del barri. Organitza un
servei de guarderies infantils a tota la ciutat
i dóna suport a idees
molt novedoses com la
creació d’escoles professionals i d’orfenats
laics.
Combat, fusell en mà,
a les barricades de Clamart, Neuilly i Issy-lesMoulineaux, i també
col·labora com a infermera, recollint i atenent
els ferits, i recluta a dones per conduir les ambulàncies.
Com a guàrdia del batalló 61 de Montmartre,
va liderar un batalló femení, qual coratge destacar especialment durant les últimes batalles
de la Comuna.
Encara que ella va
aconseguir escapar, més
tard es va lliurar a les
autoritats de Versailles
per evitar que afusellessin a la seva mare, que
havia estat arrestada.
Després de ser empresonada durant uns
mesos, és portada davant un Consell de Guerra que la condemna a
deu anys de desterrament a Nova Caledònia. Un cop allà, entra
en contacte amb la població local, als que ensenya a llegir i escriure
i simpatitza amb els nadius que lluiten per la
independència de la colònia francesa, amb qui
col·labora. Encara que
anteriorment simpatitzava amb la corrent socialista del blanquisme,
durant l’exili s’aproxima
a l’anarquisme.
Al cap de nou anys de
desterrament és amnistiada, tornant de nou a
París al 1880, on és rebuda per 10.000 persones.
Després del seu retorn
intervé en nombrosos
mítings a França i a altres països europeus, on
parla sobre la seva lluita
per la revolució social i
sobre l’anarquisme. El
fet de cobrar entrada en
aquests actes a les persones assistents ho veu
com una forma de que
les classes mitjanes contribueixin a donar suport a les treballadores.

Al 1883, després de
participar en una manifestació de desocupats que acaba amb el
saqueig de diverses fleques i en enfrontaments
amb la policia, torna a
ser condemnada a diversos anys de presó i
empresonada, negant
posteriorment a ser
amnistiada, encara que
acaba sortint de la presó
al cap de tres anys.
A l’any següent, al
1887, durant una reunió
de militants un ancià
monjo li dispara ferintli l’orella i quedant una
bala allotjada en el seu
cap, fet que posteriorment li ocasionarà forts
dolors. Tot i això, durant el judici Luoise va
demanar
indulgència
pel seu agressor.
Els últims anys de la
seva vida els passa entre
mítings i a la presó fins
que s’exilia a Londres
per evitar ser ingressada en un psiquiàtric.

Les incendiàries
Luoise no va ser l’única
dona que va tenir un paper destacat durant la
Comuna de París, sinó
que hi va haver centenars d’elles que van
participar activament,
tant en les barricades
com en l’àmbit polític,
creant cooperatives de
treballadores i sindicats
específics per a dones,
participant activament
en clubs polítics i creant
organitzacions revolucionàries pròpies, com
el Comitè de Dones per
a la Vigilància, el Club
de la Revolució Social o
el Club de la Revolució,
entre d’altres.
Moltes
d’aquestes
dones van desafiar el
paper que tenien establert en aquella època,
combatent en primera
línia i reivindicant els
seus drets. Els mitjans
de l’època parlaven
de la seva combativitat i les anomenava les
“Pétroleuses” o incendiàries, estenent el rumor fals que calaven foc
a edificis públics durant
l’última setmana de la
Comuna.

en lluita | març 2015

7

El núvol

No al racisme, el feixisme,
la homofòbia i la islamofòbia
21 de març | Dia de la Eliminació de la Discriminació Racial
Dani Celma
@celmi909
Per segon any consecutiu, des d’Unitat Contra
el Feixisme i el Racisme (UCFR) i aprofitant
el Dia Internacional de
l’Eliminació de la Discriminació Racial, organitzem
una jornada contra el feixisme, el racisme, l’homofòbia
i la islamofòbia.
Aquesta manifestació
internacional es va acordar en assemblea a finals
de l’any 2014, en coordinació amb diferents organitzacions germanes com
KEERFA de Grècia o UAF
de Gran Bretanya.
Els eixos reivindicatius
de la manifestació seran:
#StopIslamofobia. Tot i
que la lluita contra la islamofòbia ja era una de les
vies que contemplàvem des
de fa mesos, amb els assassinats ocorreguts a París i
sobretot amb les reaccions
posteriors, creiem que el
tema ha de ser central en
les nostres reivindicacions.
#TanquemElTramuntana. També volem seguir
amb la demanda del tancament del casal feixista Tramuntana, situat al barri de
la Verneda de Barcelona,

lloc on iniciarem la nostra
marxa.
Després de la fugida
d’aquest del barri del Clot,
ara volem que també es
vegi obligat a anar-se’n, per
no tornar, de qualsevol dels

Organitzacions
feixistes no han
d’aconseguir
espais als
ajuntaments

nostres barris, pobles o ciutats.
#NoVotesFascismo/#N
oVotesRacismo. Aprofitant
que s’acosten 3 eleccions,
també donarem l’inici a la
campanya No Votes feixisme, racisme, homofòbia ni
islamofòbia.
La lluita per evitar que
aconsegueixin representació serà més intensa en
les eleccions municipals.
Organitzacions feixistes i
populistes com PxC, VOX,
MSR, España 2000… no
han d’aconseguir espais en

els nostres ajuntaments ni
han de poder disposar de
diners o equipaments públics per fer proselitisme de
l’odi.
Esperem que el dia 21 de
març aconseguim muntar
una jornada festiva i molt
reivindicativa, que conscienciï a la població de la
perillositat de mirar cap a
un altre costat en relació
a aquests problemes, així
com de la necessitat d’unir
les lluites populars per eliminar les xacres que ens
aguaiten.

El cuirassat
Potemkin
Paco Sánchez
El 1925 el Soviet Suprem
dirigit per Iósif Stalin, per
commemorar el vintè aniversari de les primeres revoltes ciutadanes de 1905,
que més tard desembocarien en la Revolució Bolxevic de 1917, encarrega
al cineasta Serguei Eisenstein una pel·lícula, el títol
de la qual seria Any 1905
i que abastaria el període
des de l’inici de la guerra
amb el Japó, el 1904, fins
l’anomenat Diumenge Negre del 9 de gener de 1905
a la ciutat d’Odessa. Donada la precarietat del temps
el director decideix filmar
només la revolta del Potemkin.
Des de l’inici dels esdeveniments, la càmera
d’Eisenstein adopta totes
les posicions possibles per
expressar allò que més
interessa i provocar dramatisme, urgència, calma,
patetisme…
Els mariners del cuirassat, fondejat davant del
port d’Odessa, que dormen
extenuats amb els seus torsos nus, alertats per Vakulinchuck i Matuchenko
(dos mariners bolxevics)
de la putrefacció de la carn
que els donen per menjar i
les condicions de vida que
suporten, s’amotinen. El
capità Golikov, per sufocar

la revolta ordena afusellar
alguns mariners i aquests
contraataquen llançant a
l’aigua a tots els oficials i
comandaments.
La mort del mariner
Vakulinchuck desencadena els esdeveniments. El
poble a la matinada, al port
d’Odessa, comença a vetllar-lo. Comença la revolta. La dona cobra un espai
transcendental en l’obra,
són les primeres a arribar
al costat del cadàver, les
primeres a alçar la veu,
en dirigir-se als ciutadans
indignats que espontàniament es dirigeixen al port.
En un escenari en què els
fets no van passar (les escalinates d’Odessa) però que
fa referència directament a
la matança del Diumenge
Negre a Sant Petersburg,
el dramatisme ens arriba
mitjamçant les escenes: la
mare morta, el carret amb
el nen abandonat, la dona
amb el seu fill mort en
braços, una altra que mor
d’un tret a l’ull…
Els mariners del Potemkin canonegen la caserna
general dels cosacs per defensar el poble.
Després el Potemkin
escapa per l’arribada de
l’armada russa però tota la
marineria de la flota es solidaritza amb el Potemkin
per la seva gesta. La revolució ha triomfat!

Un nou fòrum de debat a la serra sur de Sevilla
Juan Jesús Álvarez Luna
El passat dia 11 de febrer va tenir lloc el segon Fòrum-Debat de
l’organització En Lluita a la Serra
Sud de Sevilla. Va ser satisfactori
per a tots els assistents afrontar
aquest nou repte ja que s’enyorava
la presència d’una organització crítica amb el sistema capitalista actual en aquesta comarca andalusa
clau en matèria revolucionària des
de la segona meitat del segle XIX.
Aquesta zona va ser el bressol del
bandolerisme andalús, més tard va
ser on l’anarcosindicalisme es va
forjar com a experiència d’esperó

per a les revoltes populars que
lluitaven en contra de la patronal
latifundista i, va ser aquí quan en
l’anomenada “Transició” la gent, a
través de la seva unió, va col.lectivitzar part de la terra per al poble
en un moment a contracorrent, ja
que a la resta del país el capitalisme financer es tornava cada vegada més com una realitat latent
malgrat anar disfressat “d’estat del
benestar”.
Una mica més d’una desena de
persones van assistir a la segona
reunió que es produïa a la comarca, realitzant-se la primera a Estepa dues setmanes abans. Els punts

El govern de
Syriza inicia un
tímid reformisme
encotillat en el si
del capitalismo
del dia a tractar eren diversos, però
ens vam quedar al primer punt a
causa de la intensitat i freqüència
participativa de tots els assistents.
Aquest punt tractava de les eleccions a Grècia i les seves conclusions més immediates del canvi

electoral, generant-se un intens i
fructífer debat.
La primera i més clara noció
que percebem del nou govern de
Syriza a Grècia és la iniciació d’un
tímid reformisme encotillat en el
si del capitalisme a través del qual
no s’arriba a la resolució dels problemes reals de la societat. Caldria
una resposta contundent: la sortida
de la Unió Europea, ja que aquesta
respon només a una unió mercantil. Aquesta sortida ha d’anar seguida d’una futura coalició dels pobles
de la conca sud de la mediterrània
occidental a través del reforç del
nostre mercat interior de la mà de

la conservació del medi ambient.
Va quedar clar que aquesta forta ruptura contra el sistema actual
no es pot abordar directament en
no existir una consciència unitària de la classe treballadora i la
inexistència d’una militància en
comparació amb èpoques no gaire llunyanes, el que dificultaria en
l’actualitat una revolució social.
Però sí hem d’aprofitar l’abast de
la globalització i les connexions
immediates en diferents parts del
món que generen un altre perfil de
revolució, que encara que no sigui
directa si genera una consciència
de lluita.

/Diari En lluita

@DiariEnlluita

Eleccions andaluses | Primera cita electoral en un any ple d’oportunitats

ANTICAPITALISME

TAMBÉ A LES URNES
Jesús M. Castillo
@jeswonehouse
L’any 2015 arriba ple de cites
electorals. La primera és a les
eleccions andaluses (22 de
març), seguides de les eleccions municipals i autonòmiques (25 de maig), les eleccions catalanes (a setembre) i
les eleccions generals (a final
d’any). Des d’En Lluita estem
impulsant Podemos fora de
Catalunya, l’anticapitalista i
independentista Candidatura
d’Unitat Popular (CUP) a Catalunya i candidatures populars i
rupturistes per a les eleccions
municipals.
La nostra participació activa a les eleccions ve d’anys
enrere. Ja a les anteriors
eleccions generals de 2011
ens presentàrem amb la candidatura Anticapitalistes a 13
províncies, defensant “mesures de ruptura amb l’actual model polític i econòmic,
com la nacionalització de la
banca, la millora i la defensa
dels serveis públics, contra les
retallades i la privatització, el
no pagament del deute públic,
la reducció de la jornada laboral sense reducció de salari
per a crear ocupació i repartir
el treball domèstic i de cura,
l’expropiació dels sector estratègics com l’energètic, la
desprofessionalització de la
política, així com el dret a l’autodeterminació i a decidir el
propi destí de tots els pobles”.

Poder popular
Tanmateix, sabem que el poder no es pren a les institucions, que la clau està en construir poder popular i lluitar als
carrers i els centres de treball.
Per això intervenim en les
campanyes electorals per a fer
fora els polítics professionals
corruptes i mafiosos de les
institucions al mateix temps
que construïm poder popular des de baix, impulsant

missatge, al mateix temps que
es construïa la cortina de fum
d’un possible pacte postelectoral amb el PSOE si aquest
“dóna un gir de 180 graus” en
“molts terrenys diferents, començant amb un compromís
absolutament implacable en
la lluita contra la corrupció”.
Hi ha molta gent a Podemos
Andalucía que des de sempre
hem eixit a guanyar Andalusia i diguem clarament que no
volem pactar amb la “casta”
del PSOE sota cap concepte.
No podem pactar amb qui es
plega als interessos de l’1% i
es disfressa de socialista quan
li interessa. Seria un pacte que
trairia l’ADN de Podemos de
transformar el sistema des de
les seues bases.

Des de baix

l’autoorganització i les lluites
dels moviments socials. Per
exemple, en la campanya de
les eleccions andaluses serem
altaveus contra el fracking i el
tractat de lliure comerç amb
els Estats Units; de la lluita
contra el feixisme, el racisme
i la islamofòbia; altaveus de
les Marxes de la Dignitat, de
les lluites dels treballadors de
Delphi de Cadis, d’Extruperil
a Sevilla, del INFOCA en tota
Andalusia, etcètera. Serem
altaveus de les treballadores
que lluiten pels seus llocs de
treball i per una societat més
justa.
Andalusia és un exemple
de les conseqüències d’un govern, ininterromput durant
tres dècades, de la “casta” política (encarnada en el PSOE) i
econòmica (simbolitzada pels

grans terratinents). La desocupació està en xifres superiors
al 34%, la pobresa arriba quasi
al 30% de la població, desenes
de milers de persones han migrat a la recerca de treball, en
els útlims anys es produeixen
més de 2.500 desnonaments
cada trimestre… És a dir, una
gran part de la població treballadora andalusa pateix una
situació d’emergència social.
Andalusia necessita una ruptura democràtica i econòmica
molt profunda.
Les eleccions andaluses
seran una prova de foc per al
projecte electoral de Podemos.
Es mediran tant les seues possibilitats reals d’ocupar poder
a les institucions com la forma de fer-ho, la seua política
de pactes postelectorals (que
ha de decidir-se en votació per

Les eleccions
andaluses seran
una prova de
foc per a
Podemos
internet) i l’impuls que ha de
donar a les lluites dels moviments socials.
La irrupció de Podemos
canviarà el mapa polític del
parlament andalús, com ocorrerà en molts altres parlaments
autonòmics i al congrés dels
diputats. Inicialment, la direcció estatal de Podemos llançà
el missatge que les eleccions
andaluses no eren una prioritat. Després de les protestes
des de les bases, va canviar el

Cada vegada més gent dins de
Podemos a Andalusia s’està
agrupant en “Andalucía desde
abajo” (ANDAMOS). Gent estretament relacionada amb els
moviments socials que s’organitzen en assemblees provincials i andaluses i que impulsa
des de baix un programa polític relament rupturista a nivell
democràtic i econòmic i que
no veu Podemos només com
una màquina electoral, sinó
també com una ferramenta
molt útil per a construir poder
popular i donar impuls a les
lluites socials.
Aquest any 2015 ve carregat d’oportunitats en el plànol
electoral, però també ens servirà per a seguir enfortint les
lluites des de baix, des de les
més locals fins a les coordinades Marxes de la Dignitat.
Perquè, estiguera qui estiguera en els governs, els nostres
drets sempre els hem aconseguit lluitant i seguirem fent-ho
així. Ací, com a Grècia, devem
ser la gent treballadora la que
marque, mitjançant la mobilització, l’agenda política dels
nous governs.