You are on page 1of 18

BIÒGRAF

ARIBAU, BONAVENTURA CARLES (Barcelona, 1789-1862)


Poeta, periodista, economista i polític. De molt jove fundà la Societat
filosòfica i dos anys més tard publicar els seu únic llibre de poemes, Ensayos
poèticos. No va poder acabar els seus estudis per problemes familiars i va
entrà a treballar en diverses empreses comercials ( per tot Europa). Malalt i
desenganyat va tornar a Barcelona per morir-hi en pobresa. La seva obra en
llengua catalana és escassíssima. Cal destacar , però, el poema "La Pàtria"
que publicà a les pàgines de "El Vapor" -periòdic que ell mateix contribuí a
fundar -.

GUIMERÀ I JORGE, ÀNGEL (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona,


1924)

Dramaturg i poeta. Establert a les Canàries es traslladà a Catalunya i del


Vendrell passà a estudiar a Barcelona. Fou un dels fundadors de la
Renaixença. Va escriure poesia desprès de diverses participacions als Jocs
Florals( va aconseguir els tres premis ordinaris), però es va decanta pel
teatre. En el seu teatre si poden establir quatre etapes: la primera constituïda
per l’estrena de tragèdies romàntiques en vers. La segona en que escriu
drames realistes. La tercera estigué plena de vacil·lacions en un moment que
el Modernisme imposava la seva estètica. La seva darrera etapa,
caracteritzada per un retorn a temes de joventut. No hi ha dubte que és un
dels autors més importants de tota la història del teatre català i també un
dels més internacionals.
VERDAGUER, JACINT (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

De família pagesa, ingressà als deu anys al Seminari. Participà en els Jocs
Florals. El 1870 fou ordenat sacerdot i destinat a la parròquia de Vinyoles
d'Orís, on treballà en L'Atlàntida, poema que feia temps que havia començat.
Malalt de gravetat, buscà remei a Barcelona. Quan finalment recuperà la
salut entrà al servei del marquès de Comillas al palau de Portaferrissa, on
visqué divuit anys. El 1898 fou destinat a l'església de Betlem de Barcelona
de la qual fou capellà fins la seva mort.
Les seves obres més importants són les composicions èpiques L'Atlàntida
(1877) i Canigó (1886). Escriví també poesia religiosa. Bona part dels seus
poemes són de caire popular. Alguns són ben coneguts encara, a nivell
popular, com el Virolai o L'emigrant.
Conreà també la prosa en llibres de viatges o en articles com En defensa
pròpia (1895-97). Fou el poeta més destacat i conegut del segle XIX.

VÍCTOR CATALÀ (Pseudònim de ALBERT I PARADÍS, CATERINA)


(L'Escala, 1869 - 1966)

Filla d'una família de propietaris rurals, visqué de la renda familiar al seu


poble natal fins el 1904, que alternà L'Escala amb Barcelona. De formació
autodidacta, fou des de petita una gran lectora. L'any 1902 publicà el primer
recull, Drames rurals, que despertà una viva polèmica motivada per dues
raons: la incògnita sobre l'autor, que suposava la utilització d'un sinònim, i la
reacció de la societat davant d'un tipus de literatura "massa crua". La seva
narrativa es pot dividir en tres etapes. La primera, de 1902 a 1907, en la qual
escriu la novel·la Solitud (1905). De 1907 a 1918, Víctor Català caigué en un
gran desànim i emmudí. Reprengué la seva producció el 1918 amb una
novel·la, Un film (3000 metres) i anà escrivint fins l'any 1928, en què tingué
lloc el segon període de silenci que acabà el 1950 amb la publicació del recull
de narracions Vida mòlta.
La major part de l'obra de Víctor Català correspon a l'anomenat "ruralisme" ,
d'una perspectiva folklòrica i pintoresca . El tret essencial de la seva
narrativa és el caràcter marcadament asocial dels personatges, amb la
presència d'un món rural inhòspit en el qual l'home, generalment dolent o
marginat, pobre i feble, viu radicalment sol i abocat al fatalisme. Les
situacions presentades són sovint casos-límit que desemboquen en morts
violentes. En algunes obres, com en Solitud, els trets naturalistes estan
enfrontats i complementats amb d'altres d'idealistes -elements mítics,
llegendes, poemes en prosa...-. Cal destacar en la seva obra la riquesa de la
llengua, tret comú al de la majoria d'autors de narrativa rural modernista.
OLLER I MORAGAS, NARCÍS. (Valls, 1846 -Barcelona, 1930)
Orfe de pare de molt petit, s'educà a la casa pairal de la seva família materna
en un ambient "il·lustrat" i molt liberal. Estudiant dret a Barcelona
esdevingué un "demòcrata convençut". Una vegada acabada la carrera, anà
compaginant la seva tasca d'advocat amb la d'escriptor. Després d'uns deu
anys de producció escassa es passà a les files dels escriptors realistes i
comença a escriure en català. La seva obra es pot dividir en tres etapes. La
primera comença amb un volumet de quatre contes titulat Croquis del
natural, publicat el 1879 i es clou amb la seva novel·la més extensa i
ambiciosa: La febre d'or editada definitivament l'any 1893, entremig publica
diversos reculls de contes i tres novel·les, La papallona (1882),
L'escanyapobres (1884) i Vilaniu (1885). Fou una època d'èxits, durant la qual
exercici una influència decisiva dins la literatura catalana. La segona etapa
comença amb l'aparició del modernisme literari i acaba el 1906. L'autor va
essent desplaçat per les noves tendències i els nous escriptors i també
l'afecta la mort dels dos crítics i amics seus, el seu cosí Josep Yxart i Joan
Sardà. Es poden destacar en aquesta etapa dues novel·les: La bogeria
(1899), la seva obra més naturalista, i Pilar Prim (1906). Després de Pilar Prim
comença la tercera etapa en què va publicant contes i traduccions, però cap
novel·la. En aquesta darrera etapa prepara les seves Memòries literàries que
es publicaren pòstumament el 1962.
SALVAT-PAPASSEIT, JOAN (Barcelona, 1894 - 1924)
Cap a 1915 començà a col·laborar en castellà a diverses revistes on publicà
una sèrie d'articles d'ideologia llibertària i de temàtica obrera que signà amb
el pseudònim de "Gorkiano", i que després foren recollits en els llibres Humo
de fàbrica i Glosas de un socialista (1918). Un any abans havia iniciat la
publicació de la "fulla de subversió espiritual" Un Enemic del Poble, que sortí
fins 1919. En aquesta revista i a "Proa" (dos números, 1921) anava publicant
les seves proses polítiques i literàries que fluctuaven i anaven evolucionant
de l'anarquisme al socialisme i un catalanisme molt personal. El 1919
aparegué el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes. El 1921
publicà L'irradiador del port i les gavines i Els nens de la meva escala. La
gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923), considerat per
alguns com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea, i Óssa
menor (publicat pòstumament el 1925), completen la seva obra poètica.
Salvat morí el 1924 de tuberculosi.

CRÍTIC LITERARI

Et toca descobrir i analitzar les obres que es van escriure


durant la Renaixença.

1. Quines van ser les obres literàries cabdals de la Renaixença?


Documenta’t i elabora una antologia d’un mínim de 15 textos o
fragments. Cal que hi indiquis quin és l’autor, a quin any va ser
escrit, quin tipus de text és (poema, novel·la, manifest...) i
quina importància va tenir per l’època.
1.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,


oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,


com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort


a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis


que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,


quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat


que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau."La Pàtria". Publicat a:" El Vapor". 1833.

És un poema considerat una de les primeres mostres de la literatura


romàntica en llengua catalana.

2.

Si amb mos cantars senzills, o Pàtria mia,


terra sagrada on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si amb mos cants llemosins jo puc un dia
ta corona refer, que, fulla a fulla,
dispersà per tes planes regalades
dels segles el rigor;

dels antics trobadors la muda lira


jo arrencaré de llurs humits sepulcres;
i el Geni que, plorant, entre llurs lloses
divaga, invocaré.
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
els comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles, cantaré.

Durs seran mos cantars. Sense harmonia


saltaran de mon cor mos ardents versos,
com de l'acer rogent salten, formosos,
trossos de foc brillant.
Mes no se'ls titllarà de bastardia,
puix llemosins seran encara que aspres,
i en records rics i en fets cavallerosos
dels herois laletans

Durs, sí. Mes nobles, com el vol de l'àguila;


mes altius com els monts que llurs nevades
crestes, que roures de mil anys cenyeixen,
aixequen fins al cel.
Ni en sonoroses voltes assentades
en lleugeres columnes d'or i marbre
daran venals llaors als qui mereixen
tansols menyspreu cruel.

I cantaré els amors i la bellesa


de les filles gentils de les muntanyes;
les del cos més airós que una urna grega,
més que un gerro de flors.
Puix no sempre ressona en les altures,
ni sota sostres d'or, ni en castells gòtics;
puix no desdenya les humils cabanyes,
l'harpa dels trobadors.

Joaquim Rubió i Ors,"Lo gaiter del Llobregat": "Mos cantars".Publicat al


"Diario de Barcelona" 1839.

És un poema clarament programàtic.

3.

L'ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que
li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic,
melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a
pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries,
perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d'aquelles; i
en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne
d'alabança, son las úniques causes que han mogut a l'autor d'estes poesies a
dar-les a la llum pública.

J. Rubió i Ors , Pròleg a Lo Gaiter del Llobregat. Poesies. 1841.

És un pròleg en què, a més de constatar la pobresa de la situació literària del


moment, Rubió estimulava els seus contemporanis de l'ús de la llengua
catalana en els seus escrits i feia unes quantes propostes de cara al futur.

4.

Una idea en gran manera trista i desencantadora ha ocupat constantment a


l'autor en la composició de les presents poesies. Cregué al emprendre son
treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals te la satisfacció
de comptar-ne no pocs que podrien cenyir dignament la gorra de vellut amb
l'englantina de plata, lo ajudarien en sa empresa alternant sos cantars
harmoniosos amb sos aspres versos , los tons encantats de llurs arpes amb
los de sa gaita: mes per desgràcia no ha succeït així. Sol emprengué son
camí i sol ha arribat al fi de son viatge: únicament han ressonat en ses orelles
tres veus de les quals sols una li era coneguda, que no ha tornat a oir mes , i
que han servit per fer-li mes sensible i dolorosa la soledat que lo rodejava.

Joaquim Rubió i Ors. Ob. cit.

És un pròleg on explica el desencís i la solitud que sent quan ha vist que


alguns escriptors que semblava que com ell tirarien endavant la recuperació
de la llengua i la poesia han emmudit a mig camí d'aquesta tasca. Això ens
permet reflexionar sobre la dificultat dels inicis de la Renaixença.

5.

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per
no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la
llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem
conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància
de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda (...) ingrats
envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los
sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes
açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d'aquestes poesies, per poc
que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres
compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

J. Rubió i Ors. Ob. cit.

Forma part del pròleg on Rubió posa de manifest el punt de partida a la


literatura medieval, en termes generals la més antiga i centrada
exclusivament en la poesia.
6.

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa


molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo
plat de la balança a mes de sa història, exèrcits de molts mils homes i
esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se
pot estendre la política del equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la
mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo
humiliant paper de deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a
part de la castellana? ¿Perquè no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia
del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, sos cants de
amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per
reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu
permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans
despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant temps
oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se
compromet des de ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale,
encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra
pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles
recolliren i se apropiaren.

Joaquim Rubió i Ors. Ob. cit.

7.

Temps hi ha que molts se planyien del oblit dels Consistoris del Gai saber,
més conegut amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha
demostrat lo feliç i cada dia mes estès cultiu poètic de la llengua catalana i
dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents,
català de cor, que no ha parat fins que no ha vist realitzats sos bons
projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui,
passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària.
(...)
A tots aqueixos causarà un plaer veritable i mes fondo de lo que alguns
imaginarien, lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que be se pot dir
llengua de llurs entranyes... de aquella llengua, per altra part, que no sens
motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms
diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i
celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los cohorts de Boeci (...)
que escoltaren i aplaudiren no sols las corts de Provença i Aragó, sinó les de
Castella, Inglaterra i Itàlia (...) que parlaren (...) lo insigne orador St. Vicenç
Ferrer, Ausiàs March, poeta del cor i del seny, i los demés autors del
Cançoner que guarda París com única joia... llengua, finalment, que de cap
manera nos devem avergonyir que sia la dels nostres avis, la de nostres
mares, la de nostra infantesa.
Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta
llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi.
Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm
que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de
nostres pits, i si en aquest sentiment algú hi volgués veure perills i discòrdies
o una disminució de l'amor a la pàtria comuna, podríem respondre que eren
ben be catalans molts dels que ensangrentaren las aigües de Lepant i dels
que cassaren las àguiles franceses; i podríem repetir un aforisme ja usat al
tractar d'un dels millors catalans i mes ardents espanyols que mai hi ha
hagut: "No pot estimar sa nació, qui no estima sa província."

Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona


l'any de llur restauració, 1859.

8.

Dos grans camins nos mostra la Natura


molt diferents al que per ells camina:
la u pedragós entrant i aprés s'afina,
l'altre és tot pla, finint en greu spessura.

Drida'ns raó, que lo primer procura,


dient que ell sol guia a la part divina.
Sensualitat a l'altra part inclina
tot son intent, vent fàcil la planura.

Los dos seguir és pensa viciosa


que dintre d'u és la segura via,
car bé i mal en res mai no es convenen.

No troba al món ni sent la més fort cosa


que dos extrems combatre nit i dia,
i entre ells jamés pau ni descans no tenen.

És un sonet moral de la raó i sensualitat de Pere Serafí.

9.

Apres que fonch lo savi general


Ab pressa gran tornat en sa galera
Abans d'entrar en la batalla fera,
Cerca favor d'el rey celestial.
Los ulls al cel y juntades les mans,
Agenollat ab molt devota pença,
A Deu etern de majestat immensa,
Ab prechs humils, diu paraules semblants:
Fill de Deu,
Pux per nos clavat en creu
Comportareu mort tan dura,
Mirau, senyor, ab gran cura
Vuyt per aquest poble seu:
Que sis pert
Nostre san y bon concert,
Perilla el cristianisme,
Eia, donchs, fill de l'altisme,
Mirau nos ab ull despert.
Jo, senyor,
Confess que som pecador;
Mes ab tot que axi sia,
Nom negueu la vostre guia
Pux vos prench per defensor.
Y de grat
Sempre estich aparellat
Defenssan vostre creu santa
A dexar la mortal manta
Abque vos m'haveu criat.

Poema de Joan Pujol. "La batalla de Lepant" És una epopeia en tres tres
cants.

10.

Tots quants d’Amor segueixen la carrera,


fújan sa llei cruel, falsa enemiga
que dins l’hivern sentir fa primavera
i enmig l’estiu fredor i greu fatiga.
No esper jamés ningú, per fe sencera
tenir, que a tot perfet amant obliga,
trobar jamai pietat, que per estrena
dóna amargor, torment, dolor i pena.

Així com vol en qualque pas Fortuna,


pereix algú per ferro o mort sobtada,
mas caritat universal comuna
fa dar al cos la terra, i de passada,
los viandants, ab pedres, d’una en una,
de poc en poc fan ssepultura alçada.
I jo morint per la senyora mia,
mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit i jorn camina


spera en l’alberg trobar repòs una hora;
lo navegant, si la gran mar s’inpina,
cessa lo vent i del perill surt fora;
lo fer soldat que en batallar s’inclina
spera campar perquè algun sant honora,
i en mi tostemps creix la dolor superna,
que ingratitud ma trista sort governa.

Premi esperant, treballa tot lo dia


lo llaurador i lo seu cos molesta,
i un capità, que és dels soldats la guia,
per lo semblant, no tem fred ni tempesta,
i un vil pastor d’ovelles fent sa via
treballa, i pren descans per la floresta.
Jo treballant, mai lo meu cos reposa
ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramontana


ab llamps i trons i pluja tempestuosa,
trenca los troncs dels monts i terra plana,
desfà los camps ab l’aigua furiosa.
Fent molt gran so de les campanes, sana
i mostra el sol la faç molt lluminosa.
Mas en mi, trist, per ma desaventura
la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l’infern, ab so de dolça lira,


Orfeu trobà pietat en sa tristura;
del gran Plutó, cantant, placà la ira,
havent d’aquell una ànima segura.
Jo, trist, que nit i jorn mon cor sospira,
blanir no puc un cor, ans més s’endura;
no bàstan precs ni plants ni fe sencera,
ans quant més va creix més cruel i fera.

L’hom desterrat lluny de sa dolça terra


spera ab lo temps tornar al ser que estava,
i u saltejat d’una molt cruda guerra,
per temps ha pau o treva que esperava;
qui està en presó i la cadena el ferra,
llibert se veu per temps, com desitjava.
Jo, perseguit de tanta desventura,
no sé què esper sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aigua clara


per refrescar; tenint mortal ferida,
si troba font o riu, prest se declara
de ben curar i renovar sa vida.
Tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat cumplida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que mai no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primavera,


quan és passat l’hivern que el món despulla:
floreix los prats i els aucellets prospera;
a l’arbre nu fa recobrar la fulla;
dins l’aigua el peix, i al bosc tota altra fera,
tòban descans i amant qui bé els reculla.
I en mi lo temps jamés no fa mudança,
ans sent del tot secar-se l’esperança.

Poema de Pere Serafí. "Càntics d'amor" Sonet amorós.

11.

Un greu, mortal dolor de molt gran força


que d’un estrem desig lo cor inflama,
dama excel·lent, a vós escriure em força.

Per vós Amor ab una encesa flama


me té cremant, fet una brasa viva,
on pietat l’ànima i cos reclama.

Gran temps ha ja, per vós amar, esquiva


mostrant desdeny, que es mor ma trista vida
i del repòs Amor tot jorn me priva.

La mala sort pensí que fos finida


en aquell jorn que fés mostra enganosa
per cativar i aprés ser homicida.

O, qui trobàs ventura venturosa


per fer sentir dins vostre cor de roca
part del que pas ab vida fatigosa!

Creix vostre ergull, la força en mi s’apoca


i és contra mi contrària la Fortuna
i, per sufrir, mos ulls Amor entoca.

No sé què fer, puix mir que és importuna


en contrastar, mostrant vostra cruesa
vent-me forçat d’amar-vos sola i una.

Que el resplandor de vostra gentilesa


me tira com papallonet que vola
entorn de llum i allí cremar se presa.

Continu estic en l’amorosa escola


i de tristor en la més alta cima,
i estic ardent com una infernal gola.

I dir no es pot en prosa, menys en rima,


lo descontent que dins al cor me pena.
Amor ho sap, que és ell qui en fa l’estima.
Sent-me lligat d’una cruel cadena,
sens llibertat posat en presó oscura;
ningú no em val, i crid a qui em defena.

I no só mort ni visc, puix ma ventura


m’ha fet així, i la que és causadora
creix ma dolor, rient de ma tristura.

Las! Ja no em val clamar-me d’hora en hora


ni ser constant, tenint la pensa mia
sempre tan fel, puix ella és burladora.

Però mudar no puc tal fantasia,


ni si pogués, senyora, mai no crega
la deix un punt d’amar mentre viu sia,
que cerc mon ben servir clar se conega.

Poema de Pere Serafí. "Epístola I" Utilitza l'estètica i la temàtica


renaixentistes.

12.

Bella, de vós só enamorós.


Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,


a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,


podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit, que en vós estic


he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe’m burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Al finestruc mire corrent,


sols de passada,
i si no hi sou, reste content
que hi sou estada,
i en aquell punt reste penós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Vós m’haveu fet gran cantorista


i sonador;
vós, ben criat; vós, bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,


que prenc gran ira
si us ataviau i alcú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com jo us mane


vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m’ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Poema de Joan Timoneda. "Bella, de vós só enamorós" 1562. El tema


principal és l'amor, tractat sota el prisma de la lírica popular.

13.

Ai, Déu com no m’ha fet arbre


perquè no sentís dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor!
Guanyara, sent insensible,
lo que perd en sentiment,
perquè sent tan gran turment
que lo viure és impossible;
i així, volguera ser arbre
o alta cosa pitjor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

En edat florida i tendra,


tant lo foc d’amor me crema,
que té per estall i tema
de fer-me tornar en cendra;
molt més valguera ser arbre
per a passar tal dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

Jo me essent desamat,
sens jamés fer-ne mudança,
servixc fora d’esperança
de poder ser remediat:
convertixca’m, doncs, en arbre
sec sens profit ni verdor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

Poema de Joan Timoneda. " Ai, Déu com no m'ha fet arbre" 1562.

14.

Tant lo seny i fantasia


he posat en voler bé,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Los meus ulls me transportaren


sols en veure’ls dins de vós,
tant, que l’esperit dels dos
dins en un ser s’ajustaren;
i el desdeny tan lluny desvia
lo meu grat, voler i bé,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Mon desig que us acompanya


tant lo cor me sol·licita,
que el meu pensament visita
vostra crueltat estranya,
i, seguint-vos nit i dia,
vostre cor no el conegué,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Poema de Joan Timoneda. "Tant lo seny i fantasia" 1562.

15.

Hui és nat lo Redemptor,


hui és nat i hui s’abona
per pagar lo que Adam féu,
i Eva, la primera dona,
i en bon punt i en hora bona.

En Betlem lo trobareu
ab sa mare que l’encona.
Maria és son propi nom,
Maria que al món corona
en bon punt i en hora bona.

Los àngels, si haveu sentit,


han cantat per bona estona:
«Hui la glòria és en los cels,
i en la terra pau se dóna!»
En bon punt i en hora bona.

I en un pesebre, Jesús
està plorant i raona,
a la una part un bou
i una mula a l’altra espona:
en bon punt i en hora bona.

Allí els àngels són baixats,


a aquella divina trona.
Cada u en son estrument
ab veu alta canta i sona
en bon punt i en hora bona.

Allí estan los pastorets;


allí estan, que tot ressona
lo portal en ses cançons,
que a concert cascú s’entona
en bon punt i en hora bona.

La u porta un corderet,
l’altre li porta una fona,
l’altre li porta un xiulet
i una fogassa redona,
en bon punt i en hora bona.

Poema de Joan Timoneda. "Hui és nat lo redemptor" 1562.


2. El text que marca el tret de sortida de la Renaixença és l’oda
La Pàtria. Cerca qui és el seu autor i comenta l’obra fent
referència a la temàtica, a l’estructura, als temes i als recursos
retòrics. Per redactar-lo pots fer servir aquesta pauta.

Entre altres materials i adreces web pots consultar aquests


enllaços:

· Textos de Literatura Catalana (1833 – 1931)

· La Renaixença a l’Enciclopèdia

· La literatura catalana a Internet

· Romanticisme i Renaixença

L'oda La Pàtria
(I)
A Déu siau, turons, per sempre á
Déu siau; O serras desiguals, que
allí en la patria mia Dels nuvols é
del cel de lluny vos distingia Per lo
repos etern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
(II)
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
(III)
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
(IV)
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
(V)
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
(VI)
Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

L'Oda La Pàtria és un poema culte en llengua catalana escrit el 1832 per


Bonaventura Carles Aribau a Madrid. El poema és un cant d'enyorança de
Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833,
en el diari "El Vapor", es considera el punt d'inici de la Renaixença a
Catalunya.
Està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles)
amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins. La rima és consonant,
masculina i femenina. L'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG -
JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la
mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava. Les dues
primeres octaves parlen de l'enyor de la terra. Les tres següents octaves
parlen de la llengua. La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.
Conté molts elements propis del Romanticisme: la lira abandonada, la
identificació del paisatge amb la problemàtica personal, el fat o destí
perseguidor, l'enyor de la pàtria perduda i és de destacar el concepte de
pàtria d'Aribau, que no es correspon amb Espanya sinó amb Catalunya.
Utilitza figures retòriques com ara metàfores(metàfora de Montserrat),
paral·lelismes ("adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern,
per lo color més blau"), al·literacions ("e al mig del mar immens la
mallerquina nau"), comparacions ("així com l'arbre emigrat a terres
llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum"),
hipèrbatons, metonímies, interrogacions retòriques i anàfores.

Rate