You are on page 1of 8

P.

VERGILI MARÓ
ENEIDA II 1-90

Tots callaren1 i, atents, contenien els semblants;


d‟aquí que el pare Eneas ordís així des d‟un nus remot2:
“Reina, manes de revifar un dolor nefand:
com arrassaren els efectius troians i a un llastimós reialme
5 els Dànaus, i aquelles coses misèrrimes que jo mateix veguí
i de les quals fui part important. Quin soldat, essent dites
tals coses dels Mirmidons o dels Dòlops o bé del sofert Ulises,
s‟abstindria de les llàgrimes3!? I ja la nit humida des del cel
es precipita, i els astres tot caient indueixen als somnis.
10 Però si tant de delit hi ha per conèixer les nostres calamitats
i per escoltar breument la màxima fatiga de Troia,
encara que al recordar-ho l‟ànim s‟horroritza i ho defuig per la pena4,
començaré. Desfets per la guerra i bandejats pels fats5,
els capitosts dels Dànaus aleshores, tot lliscant els anys,
15 un cavall tant gran com una muntanya amb la divina traça de Pal·las

1
Aquí Virgili usa la forma alternativa de tercera persona plural del pretèrit perfet de
conticeo: conticuere (la regular és conticuerunt).
El text està compost en hexàmetres dactílics (vers tradicional de l‟èpica homèrica i
arcaica grega), que consisteixen en sis peus de tres síl·labes cadascun, essent la primera
llarga i les dues següents breus (ˉ˘˘): aquest peu és anomenat dàctil, per com són les
falanges d‟un dit humà; ara bé, això és en teoria, ja que aquesta seqüència d‟una llarga i
dos breus és nomes obligatòria en el penúltim dàctil, ja que els altres poden ser
espondeus, o sia peus de dues llargues ˉˉ: en efecte, un espondeu és igual a un dàctil en
durada, perquè una llarga equival a dos breus. A més, el últim peu és sempre de dues
síl·labes, essent una llarga i una breu o les dues llargues. Cadascun dels temps d‟un peu
s‟anomena „mora‟.
2
Un altre opció és traduir “d’aquí que el pare Eneas relatà així des del reclinatori
principal”, eliminant la relació semàntica de ab alto toro amb el pretèrit perfet del verb
deponent ordior (teixir, narrar) orsus. Vegis acepcions 3 i 4 de l‟entrada ordior, orsus del
Diccionari Llatí-Català de l‟Enciclopèdia Catalana.
3
O bé “essent dites tals coses, quin soldat dels Mirmidons o dels Dòlops o bé del
sofert Ulises s’abstindria de les llàgrimes”, potser per justificar el seu propi plany al
narrar els desastres de Troia, bo i assenyalant que qualsevol soldat s‟horroritzaria.
4
O bé “i es refugia en el dol”, convertint el verb en reflexiu.
5
Els oracles havien sentenciat que Troia no seria presa per la força, sinó mitjaçant
l‟engany.
10 Vergili

construiren, i amb avet tallat ensamblen els costellams.


Simulen un exvot per a la tornada. Aquesta notícia es propaga.
A allí6, havent-los sortejat, els cossos escollits dels homes7 furtivament
introdueixen pel cantó cec, i, fins al fons, les cavitats
20 enormes8 i el ventre amb la milícia armada forneixen.
Tènedos està a la vista, illa de notabilíssima
fama, acabalada de recursos mentre perduraven els dominis de Príam,
ara tan sols un recer i un estatge de mala fiança per a les quilles.
A allí traslladats, s‟amagaren en una platja deserta.
25 Nos creguerem9 que marxaren i que, mercés al vent, singlaren a Micenes,
de manera que tota Teucria es desféu d‟un llarg dolor.
Les portalades s‟obren. Alleuja anar al campament dori i
veure les posicions desertes i la platja abandonada:
aquí el batalló dels Dòlops, aquí atendava el salvatge Aquiles,
30 aquí el lloc per als estols, aquí solien lluitar en formació.
Una part col l‟ofrena funesta de la soltera Atena
i admiren la mole de cavall, tanmateix, Timoetes exorta
el primer a que sigui dut dins dels murs i a que s‟allotji a la ciutadella,
ja sigui per traïció10 ja sigui que els fats de Troia així ho menaven.
35 Capis11, emperò, i el millor parer dels que estan en raó12,
ordenen o bé precipitar al pèlag els emboscats13 dels Dànaus
i els seus sospitosos14 regals o incendiar-los amb flames a les fondalades,
o bé foradar les cavitats del ventre i verificar els entaforalls.
L‟imprevisible vulg es divideix entre enfrontats propòsits.
40 Aleshores, avant tothom15, acompanyant-li una gran munió

6
Se suposa en un lloc indeterminat de la planúria d‟Ilió, entre la costa i la ciutat.
7
El mot uirum és forma arcaica de uirorum, genitiu plural de uir, uiri.
8
El mot ingentis és la forma arcaica del participi acusatiu plural ingentes.
9
S‟ha d‟entendre rati sumus.
10
Timoetes tenia raons per voler la destrucció de Troia. El seu fill fou sacrificat
perquè naixé el mateix dia que Paris el de Príam, dia assenyalat pels fats en tant que
naixeria el baró que havia de provocar la ruïna de Troia. La dona de Timoetes, Cila,
germana de Príam, també fou assassinada.
11
Capis és el pare d‟Anquises i l‟avi, doncs, d‟Eneas (cf. Ilíada XX 239).
12
En aquesta oració quorum és un pronom relatiu, que introdueix una oració
subordinada adjectiva on el verb erat es troba el·líptic, i la qual oració fa de Complement
Nominal del Subjecte melior sententia. El mot menti és un Datiu Possessiu, i es pot
traduir amb l‟expressió „tenien raó‟.
13
O bé „les perfídies‟.
14
O bé „pressumptes‟ (suspecta).
Eneida 11

el primat Laocoon s‟abalança enardit desde l‟alcàsser principal,


i, a distància: «Oh mísers, què gran follia aquesta, ciutadans!
Creieu als enemics16 retirats, o, considereu que uns
presents dels Dànaus manquen d’enganys? Tal és conegut Ulises?:
45 o bé entaforats en aquest fustam s’amaguen els Aqueus,
o contra els nostres murs aquesta màquina ha estat fabricada,
per aguaitar les cases i per presentar-se contra la ciutat des d’amunt,
o bé algun parany hi rau. No us refieu del cavall, Teucres!
Quisvulla cosa que això és temo els Dànaus, fins i tot quan duen regals17!».
50 Així havent-se expressat, amb ferms braons un enorme llançarrot,
contra el costat i el ventrell de la bèstia boterut amb encaixos,
disparà. Aquella s‟entatxonà fimbrejant, i en el ventre sotregat
retrunyiren les cavitats i les escletxes emeteren un gemec.
I si els fats dels déus, en cas que el nostre seny no hagués estat tort,
55 ens haguessin impel·lit a burxar amb el ferro els entaforalls argius,
Troia encara aguantaria i, conspicua ciutadella de Príam!, persistiries.
Heus ací que, mentre, a un jove lligat de mans per rera les esquenes
duien avant el rei amb gran enrenou uns pastors
Dardànides, el qual, a sí mateix, essent un desconegut18, als que venien espontàniament,
60 per tal de maquinar això mateix i obrir Troia als Aqueus,
s‟havia ofert, decidit en son ànim19 per igual a una de les dues empreses:
bé a remoure insídies bé a sucumbir a una mort segura.
I d‟arreu, amb afany d‟anar-hi a veure‟l, la jovenalla troiana
s‟arrua apinyada en torn i porfidiejen per abusar del presoner.
65 Agafa ara les fel·lonies dels Dànaus i per un sol malbastat
assabentat de tots20.
I és que quan en el mig de l‟esguard, trasbalsat, inerme,
s‟aturà i amb els ulls les munions Frígies escodrinyà entorn,
«Ai!, quin soler ara», digué, «quines planúries, em podran
70 acollir? O què ja, míser, em resta en darrer terme a mi,
per a qui ni amb els Dànaus hi ha lloc algun, i per a qui, a sobre, els propis

15
És mol freqüent que Virgili, per un prurit arcaitzant, opti per la forma acabada en
–is per els acusatius plurals dels temes en –i. Així, omnis equival a omnes.
16
Un altre vegada, hostis equival a hostes.
17
Aquí també ferentis equival a ferentes.
18
El participi ignotum és Atribut Predicatiu o Nominal del pronom se.
19
Molts prefereixen la variant textual animo.
20
Aquest és un dels versos inacabats de l‟Eneida, però alguns argumenten que
Vergili els deixà tallats expressament, per donar-lis més força i ressaltar-los.
12 Vergili

Dardànides, amenaçants, exigeixen represàlies amb sang?».


Amb aquest plany són capgirats els ànims; contingut és també l‟ímpetu
de tothom. L‟exhortem a que digui de quina sang ha crescut
75 i què el porta, que recordi quin crèdit hi ha per a un presoner.
(…)
«Sens dubte, rei, a tu, comsevulla que fora, et diré tota
la veritat», digué, «i no negaré que jo sóc de raça Argòlica.
Això primer. I, si bé Fortuna a Sinon míser
80 l’afaiçonà, a més, vanitós i mendaç, essent ímproba, no l’afaiçonarà.
Quan es digui quelcom, si per cas arriba als teus oïdes
el nom de Palamedes Belida i la seva per brama ínclita
glòria ―al qual per una traïció espúria els Pelasgs,
tot i ser innocent, amb una prova infame, perquè rebutjava la guerra,
85 l’entregaren a la mort (ara, esvaït de la llum, el ploren)―,
a aquest, a mi, com a company i essent-li propinc per consanguinitat,
mon pobre pare m’hi envià amb les armes des dels primers anys21.
Mentre perdurava incòlume en el reialme i sobrepujava en les reunions
dels reis, també nos22 un cert renom i distinció
90 ostentarem. (…)»”.

… … … … … … … … …

21
Val a dir que Sinon en realitat era el cosí d‟Ulises, i per això és que mitjançant la
retòrica evita identificar-se clarament.
22
Potser referit a ell i al seu pare, com a responsable de les accions del seu fill.
ENEIDA II 199-247

“En això, altre cosa als mísers, major i molt més


200 tremenda, s‟enfronta i alhora torba ses desprevingudes pitreras.
Laocoon, portat a ser sacerdot de Neptú per la sort,
avant els solemnes altars immolava un enorme brau.
Heus ací però que unes anacondes bessones, des de Tènedos, per la mar
tranquil·la, d‟enormes anells (m‟horroritzo referint-ho),
205 s‟endinsen en el pèlag i, a l‟ensems, cap a la costa s‟adreçen.
Les pitreres d‟aqueixes, capalçades entre el corrent, i ses crineres
sanguinolentes, excel·leixen les ondes; la part restant recòrre
el pontus per rera i entre el romboll ondulen ses esquenes enormes.
Un so sorgeix de la sal escumosa23, i ja atenyien els camps,
210 i impregnant de sang i foc sos ulls ardents,
llepaven ses sibil·lants boques amb les llengues vibràtils 24.
En veure-ho fugirem exsangües. Elles, amb curs decidit,
escomenten Laocont; i, primer, els menuts cossos
dels seus dos fills una i altre serp, cenyint-los,
215 els entortolliga i devora sos mísers membres d‟una bocada.
Després, a ell mateix que en auxili acudia i brandia les llances,
l‟apressen i l‟estrenyen amb ses enormes espires. I ja
cenyint dos cops sa cintura, al coll per dos cops girientorn
llençant ses escatosos lloms, tramunten per sa testa i ses altes espatlles.
220 Ell alhora intenta desfer amb ses mans els nusos,
enxopant ses vetes de baves i de negre verí.
Alhora eleva horrends clamors als astres,
tals com brams25, quan, malferit, defuig l‟ara
un brau i sacsseja de son bescoll una maldestre destral.
225 Però amb una esmunyida, els dragons bessons cap a l‟elevat temple
escapen i escometen l‟alcàsser de la feral Tritònide,
i sota els peus de la dea i sota la volta de son escut s‟amaguen.

23
Es refereix al so dels cossos dels rèptils reptant per la sorra de la platja.
24
O bé, segons altres, “ses sibil·lants boques amb llengues vibràtils palpejaven”,
entenent sibila ora com a Nominatiu subjecte, i no com a Acusatiu Objecte Directe.
25
El verb d‟aquesta oració (Terme Comparatiu de la Oració Coordinada
Comparativa) és el mateix que el verb del Terme Positiu, o sia, mugitus (ad sidera tollit
taurus). En realitat, qualis (tals com) fa de Conjunció Coordinant Comparativa. També
es pot entendre mugitus com a participi, i aleshores traduir “tal com quan, mugint,
malferit, defuig l’ara un brau”.
14 Vergili

Aleshores, del cert, través nos trémuls pitrams a tots una nova
por ens va calant, i com a mereixedor d‟expiar el sacrilegi
230 consideren a Laocont, qui el sacre roure amb la pica26
havia malmés i havia engegat el sacríleg llançarrot en el seu llom.
Que l‟ídol sigui dut27 a la seu i que siguin pregades les potències
de la deessa clamen.
Repartim els talusos28 i eixamplem les llindes29 de la ciutat30.
235 Tothom es prepara per a l‟empresa, i sota els peus col·loquen
una plataforma31 de rodes, i estopenques amarres al coll
tiben32. Puja la fatídica màquina els talusos33,
prenyada d‟armes. Girientorn, els bailets i les noies solteres
canten himnes34 i gaudeixen de tocar amb sa ma el cordam.
240 Aquella ascendeix i, intimidant35, llisca a mitja ciutat36.
Oh pàtria! Oh Ilió, casa de déus i per la guerra ínclits
llindes dels Dardànides! Quatre vegades, en el mateix límit del portal,

26
En concret i en castellà, la „moharra‟.
27
S‟ha d‟entendre una oració d‟infinitiu ducendum esse depenent del verb principal.
28
O sia, que situen a banda i banda de la muralla unes rampes per superar els murs.
Entendre „fendim els murs‟ anularia l‟acció següent de fer pujar l‟ofrena equina per
damunt les muralles (scandit fatalis machina muros…; illa subit…).
29
O bé „travessers‟ o „dintells‟. Es refereix a les pedres o fustes travesseres que
descansen damunt de les portes (cf. ALCOVER-MOLL s.v. llinda). Les eixamplen per tal
que siguin igual d‟amples que llarga era la plataforma de rodes (rotarum lapsus) que
transportava el cavall.
30
Aquests preparatius donen a entendre la grandària del cavall.
31
O bé „planxes‟, „patins‟, „esquís‟ o potser „llançadores‟ (lapsus). També es pot
traduir, més poèticament, “sota els peus col·loquen el lliscament d’unes rodes”, però
aleshores obligaria a entendre que malmeten el roure de l‟ídol perforant les plantes de les
peülles del cavall per entatxonar-hi les rodes.
32
Se suposa que unes amarres afermarien el cavall a la plataforma, mentre que unes
altres servirien per estirar del cavall i la plataforma alhora.
33
Les dues rampes o talusos s‟haurien col·locat a banda i banda del mur, de manera
que la plataforma amb el cavall pugués pujar primer i descendir després per cada una de
les rampes, però per la part del portal de la muralla, a la qual prèviament se li haurien
eixamplat els dintells (moenia pandimus) per tal d‟acomodar-los a les dimensions de la
plataforma del cavall, que ha de passar per damunt. Cal recordar, a més, que les muralles
de Troia estaven inclinades cap endins (cf. Ilíada XVI 702-703: “tres cops corregué per
damunt l’angle de l’alta muralla Patrocles, però tres cops l’empentà Apol·lo”). Aquesta
interpretació possibilita la coherència de tot el passatge, fins i tot quan diu quater ipso in
limine portae substitit.
34
Literalment, „coses sagrades‟ (sacra).
35
O fins i tot „desafiant‟.
36
O, transgredint la sintaxi, “llisca al mig de la ciutat” (mediae inlabitur urbi).
Eneida 15

s‟encallà i quatre vegades, dins el ventre, les armes emeteren un soroll;


malgrat tot insistirem, descurosos i encegats de follia,
245 i aturarem l‟atziac monstre dins el sacre alcàsser.
Aleshores fins i tot obre la boca quant als fats futurs Casandra,
per ordre del déu37 mai creguda pels Teucres”.

37
Se suposa que aquest déu és Apol·lo (cf. ÈSQUIL Agamèmnon 1203-1217).