EL SINTAGMA VERBAL. ESTRUCTURA.

LA COMPLEMENTACIÓ VERBAL

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

ÍNDEX 1. El sintagma verbal 1.1. El predicat nominal. Estructura. L’atribut 1.2. El predicat verbal. Estructura 2. Classes sintàctiques de verbs 3. Els complements verbals. El complement directe 3.1. Característiques formals 3.2. La pronominalització del CD 3.3. La concordança 4. El complement indirecte 4.1. Característiques formals 4.2. Construccions amb complements inanimats 4.3. La pronominalització del CI 5. El complement de règim verbal 5.1. Característiques formals del CRèg 5.2. La pronominalització del CRèg 6. El complement circumstancial 6.1. Característiques formals del CC 6.2. La pronominalització dels CC 7. El complement predicatiu 7.1. Tipus de CPred 7.2. La pronominalització del CPred 8. L’atribut 8.1. Tipus d’atributs

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica de la llengua catalana, Biblioteca Universitària, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994. FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, Gregal, València, 1986. RAMOS, J. R., Introducció a la sintaxi, Tàndem Edicions, València, 1992. RUAIX, J., El català / 2, Moià, Barcelona, 1992.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

1. El sintagma verbal (SV) Com a constituent oracional bàsic, el SV es caracteritza per realitzar la funció de predicat, ja que aporta alguna informació o predicació sobre el SN subjecte. La naturalesa d’aquesta predicació i, paral·lelament, l’estructura del SV, depenen del tipus de verb que obligatòriament s’hi troba; de manera general podem distingir dos tipus de verbs (els copulatius i els no copulatius) i, conseqüentment, dos tipus de predicació i de SV diferents (el predicat nominal i el predicat verbal). 1.1. El predicat nominal. Estructura El primer tipus de SV que analitzem és l’anomenat predicat nominal, que es forma amb verbs copulatius (ser, estar, semblar) que, mancats de contingut semàntic, es limiten a establir un enllaç o còpula entre el SN subjecte i una determinada qualitat que sobre ell es predica. La meua veïna és professora d’institut. Josep estava molt content. Aquelles xiques són de Sueca. El nucli d’aquest SV no és el verb, ja que aquest posseeix una funció merament nexual, sinó el complement enllaçat al SN subjecte per mitjà d’aquell. L’atribut A causa del caràcter no verbal del nucli d’aquest SV, el denominarem predicat nominal. El predicat expressa una qualitat o estat del subjecte. Designarem atribut el complement que, en lloc d’incidir sobre el verb, assenyala una qualitat o atribució del SN subjecte i es comporta, tot i pertànyer al SV, de manera semblant a com ho fa l’adjacent dins del SN. En aquest sentit, tant l’atribut com l’adjacent es caracteritzen per concordar en gènere i nombre amb el nucli del SN i que tots el complementen assenyalant-ne una qualitat. Si ens fixem en els exemples anteriors comprovarem que la funció d’atribut pot ser realitzada per: - un SN: professora d’institut. - un SAdj. (o un adjectiu tot sol): molt content. Esquemàticament, podem representar l’estructura del predicat nominal com segueix: SN predicat nominal còpula + SAdj. Un complement de les característiques que hem assenyalat per a l’atribut pot aparéixer també amb verbs no copulatius com tornar(-se), quedar(-se), romandre, anar, considerar(-se), trobar(-se)...; es tracta del complement predicatiu (CPred.) que qualifica simultàniament el SN subjecte (o el CD si l’oració és transitiva) i el verb. L’expedició tornà trista a casa. El públic trobà la pel·lícula molt avorrida. Joan ha esdevingut ric. L’àvia s’ha tornat boja.
---------------------------------------------------------------4 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

Fixem-nos que el predicat expressa un procés que recau sobre el subjecte, i no un estat. Pel que fa als verbs ser i estar cal afegir que no sempre es comporten com a copulatius. Significats dels verbs ser i estar (Badia): SER “existir” (accepció avui arcaica): Déu és. “tenir lloc” (en sentit locatiu o temporal): La conferència serà a la sala d’actes. La conferència serà a les vuit. “destinació”: Les flors són per a la meua germana. ESTAR “cessar, acabar de”: Estigues; ja se’n ocuparan ells. Ja estàs? (d’allò que volies acabar). “tardar (cert temps) a fer alguna cosa”: Estaré una hora per a comprar-ho tot. “no renunciar a”, “privar-se de”: No us estàveu de res. No t’estaràs de criticar-lo. “consistir en” (+ prep. en): Tot està en això: que el president no s’enfade. Tot està que el president no s’enfade. “trobar-se a punt de” (+ inf.): Entreu: la funció està per començar. “trobar-se sense” (+ inf.): Tota la feina està per fer. “trobar-se en curs de” (+ ger.): Estàvem estudiant.

SER “relació locativa” “situació” “companyia” Serem a la platja tot el matí. L’església és al barri més antic. Demà seré amb la família.

ESTAR (Ens) estarem a la platja tot el matí. Les fonts estan sota terra. Demà (m’)estaré amb la família.

1.2. El predicat verbal. Estructura El predicat verbal posseeix com a nucli un verb amb una significació concreta que, sovint, pot ser complementada per mitjà d’altres constituents: els complements. És important insistir en aquesta última idea ja que l’estructura del SV, i fins i tot la de tota l’oració, depén del contingut semàntic del verb i de les complementacions que aquest puga exigir o admetre. Seguint Tesnière, en tota oració es desenvolupa una mena de petit drama on hi ha un procés (el verb), uns actors o arguments actancials (el subjecte i els
---------------------------------------------------------------5 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

complements de caràcter nominal) i unes circumstàncies o arguments circumstancials (els complements de caràcter adverbial). Si es té en compte que el procés s’identifica amb el verb i que el nombre d’actors que hi participen (i en algun cas concret el de circumstàncies) depén de la naturalesa d’aquest procés verbal, podem distingir: a) Verbs que descriuen un drama on no participa cap actor, però sí unes circumstàncies de lloc i de temps que, com a mínim, han d’estar implícites en el discurs (verbs meteorològics). b) Verbs que sols exigeixen un actor, el subjecte: L’Enric corre. c) Verbs que a més del subjecte exigeixen un altre actor, el CD, que delimita la significació: La Maria estima en Pere. d) Verbs que exigeixen tres actors, el subjecte, el CD i el CI: En Pere demana un llibre a la Marta. e) Verbs que, a més de ser complementats per actors, ho han de ser també per unes determinades circumstàncies implícites o explícites en l’oració. Venir o anar no tenen cap sentit sense un CC de lloc i de temps: Ara vinc de Morella, demà me’n vaig a Xàtiva. El verb exigeix un nombre determinat d’actors i, en algun cas, de circumstàncies; el parlant, independentment d’aquestes exigències, pot fer servir les complementacions que més s’escaiguen amb les seues necessitats comunicatives. Caldrà tenir en compte tant la naturalesa del verb com les necessitats comunicatives del parlant, ja que totes dues condicionen l’estructura del SV i, en general, de tota l’oració. Estructura del predicat verbal Dins del predicat verbal es troba: un verb, que pertany a l’estructura bàsica, una sèrie de complements, que suposen una expansió d’aquesta estructura bàsica. Aquests complements poden tenir un caràcter nominal o adverbial; els nominals són el CD (SN1), el CI (SN2) i el CRèg. o suplement (SN3); els adverbials (SAdv.) es refereixen a les circumstàncies de temps, lloc, manera, quantitat..., que envolten l’acció verbal. SV
2.

V + (SN1) / (SN3) + (SN2) + (SAdv.)

Classes sintàctiques de verbs

Considerant la relació amb els complements, hi ha verbs: 2.1. Copulatius o atributius: enllacen un atribut al subjecte. 2.2. Predicatius: diuen un procés, una activitat. • Transitius: són aquells verbs que exigeixen un CD per a completar el sentit de l’oració. • Intransitius: no necessiten CD. • Reflexius: denoten una acció de la qual un mateix és agent i pacient alhora. S’ha de fer referència als verbs reflexius de participació, en els quals l’acció, tot i exercitar-se externament sobre un objecte, repercuteix en el subjecte. • Pronominals: es conjuguen adjuntant-se un pronom feble de la mateixa persona que el subjecte.
---------------------------------------------------------------6 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

Recíprocs: expressen una acció donada i rebuda alhora per cadascun dels qui la realitzen.

3. Els complements verbals. El complement directe (CD) Definició tradicional de CD: “El CD és aquell en què recau de manera immediata l’acció verbal, i indica la cosa realitzada per aqueixa acció verbal” (Badia). Deficiència d’aquesta definició: queden sense definir aquells CD que depenen dels verbs estatius. 3.1. Característiques formals Formes que poden actuar com a CD: - El SN. Pot mantenir diferents relacions temàtiques amb el verb, ho demostra el fet de la diversitat de papers temàtics que pot adoptar: - pacient - tema - experimentador - resultat Prova de reconeixement del CD: conversió a la passiva. - El SPrep. L’aparició de la preposició a en els CD: des d’una perspectiva normativa, està sotmesa a uns contextos específics: a) Apareix obligatòriament davant del segon terme d’un CD recíproc. b) Quan ocupa la posició del CD un pronom personal fort (o tònic). c) Té caràcter opcional davant de tots, tothom. d) Sol aconsellar-se en contextos en què és possible l’ambigüitat entre el subjecte i el CD. Aquesta preposició, que no apareix en l’estructura profunda, és una marca d’acusatiu. Per això, la forma de CD és la de SN. - Clàusula subordinada substantiva. a) Amb verb flexionat (en forma personal). b) Amb verb no flexionat. 3.2. La pronominalització del CD La pronominalització és una de les proves més fiables per a reconéixer el CD. Els pronoms que poden desenvolupar la funció de CD: - pronoms de la 1a i 2a persones: em, et, ens, us. - pronoms anafòrics de 3a persona: es, el, ho, en. 3.3. La concordança El fenomen de la concordança del participi passat amb el CD ha quedat circumscrit en l’actualitat als casos en què el CD apareix en forma d’acusatiu. Concretament es dóna amb els pronoms: el, la, els, les, en.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

4. El complement indirecte (CI) Definició tradicional: “Indica la persona o cosa que rep dany o profit de l’acció del verb, o el fi que persegueix una acció, i s’introdueix amb les preposicions a i per a” (Badia). 4.1. Característiques formals Els estudis més recents solen rebutjar la preposició per a com a introductora d’un SPrep. en funció de CI recorrent a proves que demostren que el complement d’aquest sintagma és diferent del que posa de manifest l’autèntic CI precedit per la preposició a. Proves: - L’alternança entre el CI introduït per la preposició a i l’introduït per la preposició per a no sempre es pot dur a terme. - En el cas de ser un CI, hauria de poder coordinar-se amb un CI format per la preposició a + SN. I això no és possible - Dos CI no poden aparéixer en la mateixa frase si no van coordinats. El fet que un amb un SPrep. introduït per la preposició per a la coaparició siga possible demostra que es tracta de complements diferents. - En el cas de tematització, mentre el sintagma introduït per a és représ pel pronom li, el que va precedit per per a no admet tal represa. 4.2. Construccions amb complements inanimats Podem trobar-nos amb elements que compateixen el tret de ser SPrep. introduïts per la preposició a però amb funcions ben diferents: Va dedicar molt de temps al seu fill (Li va dedicar molt de temps). Va dedicar molt de temps al seu negoci (Hi va dedicar molt de temps / Li va dedicar molt de temps). Va dedicar molt de temps a programar els seus projectes (Hi va dedicar molt de temps). 4.3. La pronominalització del CI - Una de les proves d’identificació del CI és el recurs de la pronominalització a través del pronom li (els). - Una altra possibilitat de pronominalitzar el CI és amb el pronom hi. 5. El complement de règim verbal (CRèg.) També anomenat Suplement, Complement Preposicional o Complement d’Objecte Verbal. - Aquests complements no poden elidir-se: Peret aspira a un nou èxit (*Peret aspira). S’oblidaren del treball (*S’oblidaren). - No admeten l’anteposició sense tematització o rematització: *A un nou èxit Peret aspira. 5.1. Característiques formals del CRèg. L’estructura del CRèg.:
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

-

-

Preposició (a, en, de, per, amb) + SN. Preposició + clàusula.

Canvi i caiguda de preposicions: Quan el CRèg. adopta la forma de preposició + clàusula, es produeixen una sèrie de restriccions al contacte entre la preposició regida i la clàusula. 5.2. La pronominalització del CRèg. Pot portar-se a terme a través dels clítics en i hi. - En sols pot pronominalitzar els SPrep. encapçalats per la preposició de. No ens vam adonar de la situació. / No se’n van adonar. - Hi substitueix la resta de possibilitats preposicionals. S’havien acostumat a menjar poc. / S’hi havien acostumat. 6. El complement circumstancial (CC) Element no subcategoritzat. No se sotmet a les restriccions sintàctiques i semàntiques que afecten els altres complements. Així ho evidencia: - La possibilitat d’elisió sense alterar l’estructura sintàctica de l’oració. - La major facilitat de trasllat dins de l’oració. - La viabilitat d’aparició amb verbs predicatius i també amb estructures atributives. 6.1. Característiques formals del CC Poden realitzar la funció de CC tres tipus de categories sintagmàtiques: - SPrep.: Segons quin siga el valor semàntic de la preposició, el SN del SPrep. rebrà un paper temàtic determinat, el qual molt sovint es correspon amb la classificació. Van treballar tota la nit a casa de l’Anna (CC lloc / paper temàtic Locatiu). Obriren el calaix amb una palanca (CC instrument / paper temàtic Instrument). S’hi ha produït aquesta fallida a causa de la mala administració (CC causa / paper temàtic Causa). Van anar al circ amb la Irene (CC companyia / paper temàtic Comitatiu) - SN. En aquest cas, l’aparició d’un CC es limita a sintagmes amb valor temporal. - L’adverbi. És la categoria que tradicionalment més s’ha associat amb la funció del CC. Però tots els SAdv. no tenen el mateix comportament sintàctic, i per aquest motiu es parla de: a) Suplements inherents o pseudocircumstancials. Són adverbis exigits pel significat del verb (complements subcategoritzats). Aniré allí. L’acte va tenir lloc ahir. Es comportaven malament. b) Complements facultatius. Els Pets van cantar una cançò allí. Els meus amics van fer una festa ahir. El diputat va jurar el càrrec malament. 6.2. La pronominalització dels CC Segons quina classe de CC, la pronominalització serà viable o no. En català, admeten pronominalització els tradicionals circumstancials de lloc, de manera,
---------------------------------------------------------------9 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

d’instrument i de companyia, però semblen estar-ne exclosos els de temps, els de causa i els de finalitat. - Els CC de manera, els d’instrument i els de companyia adopten la forma hi independentment del tipus de preposició que tinga el SPrep. (o del caràcter del SAdv. en el cas dels de manera). Ells miraven de reüll i jo també hi mirava (CC de manera). T’ha pegat amb la vara? Sí que m’hi ha pegat (CC d’instrument). Jo vaig fer el treball amb la Marta. I tu, per què no l’hi vas fer? (CC de companyia). - Els CC de lloc, la tradició gramatical sol dir que els encapçalats per la preposició de poden pronominalitzar-se per mitjà del clític en, i que en la resta dels locatius ho poden fer a través de la forma hi. 7. El complement predicatiu (CPred.) Trets del CPred.: - Tot i les similituds amb l’Atribut, el CPred. no representa l’eix de la predicació oracional sinó que forma una predicació secundària que depén de la predicació bàsica exercida pel verb: La guanyadora corria contenta / La guanyadora corria. - Necessita un subjecte al qual referir-se: *Neva silenciós. - El subjecte ha d’actuar com a subjecte o com a CD del verb de l’oració: La guanyadora corria contenta. Vam vendre els quadres barats. 7.1. Tipus de CPred. - CPred. referits al subjecte: La guanyadora corria contenta. - CPred. referits al CD: Vam vendre els quadres barats. 7.2. La pronominalització del CPred. Tant en els CPred. orientats cap al subjecte, com en els orientats cap al CD, la pronominalització es realitza amb el clític hi. 8. L’atribut (Atr.) La distinció entre Atr. i CPred. es fonamenta en vista del caràcter primari o secundari de la predicació que aporten aquests elements. Es parla d’Atr. en els casos en què l’element concordat amb el subjecte gramatical esdevé el suport de la predicació, cosa que implica la impossibilitat d’elidir-lo. Aquesta dona és molt jove / *Aquesta dona és. Ahir vam treballar tranquils / Ahir vam treballar. 8.1. Tipus d’atributs Per distingir els diferents tipus, s’ha de partir de les diferents estructures que posa de manifest el verb ser (verb copulatiu per excel·lència). Dues classes de construccions:
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

El sintagma verbal. Estructura. La complementació verbal

- Construccions equatives. S’utilitzen típicament per a identificar el referent d’una expressió amb el referent d’una altra expressió: El governador és el representant de l’entitat. - Construccions adscriptives. Serveixen per a assignar al referent de l’expressió de subjecte una certa propietat: Aquesta coca és bona.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful