You are on page 1of 2

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

Ha cessat el ball
El meu somni lent
de l'altiva monja
de la gran pau blanca
i de l'embriac.
sota el cel clement.
La dansa també
Passo pels camins
del pelut dimoni
encalmats que porten
amb la reina Esther.
la claror dels cims.
Ja no volta l'ós.
És un temps parat
He llegit el llibre
a les vinyes altes,
del Predicador.
per damunt del mar.
Deso a poc a poc
He parat el temps
dintre de la capsa
i records que estimo
tots els meus ninots.
guardo de l'hivern.
Ara he de callar,
Però tu riuràs,
que no tinc prou força
car veus com es tanquen
contra tant de mal.
llavis catalans.
D'un mal tan antic
I es baden al sol
aquesta veu feble
boques de captaires,
no et sabrà guarir.
plagues de leprós.
En un estrany buit,
Ningú no ha comprès
manen el silenci
el que jo volia
i la solitud.
que de mi es salvés.
Sols queden uns noms:
Mai no ha entès ningú
arbre, casa, terra,
per què sempre parlo
gleva, dona, solc.
del meu món perdut.
Només fràgils mots
Les paraules són
de la meva llengua,
forques d'on a trossos
arrel i llavor.
penjo la raó.
La mar, el vell pi,
Branden a ple vent
pressentida barca,
cordes que no poden
La por de morir.
suportar més pes.
Salvador Espriu
El càntic és lluny,
(Les Hores, 1952)
i la greu campana
toca pels difunts.