You are on page 1of 29

CÍSTER SUD

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5380091
La ruta BTT és fàcil. Quan comencem a avorrir-nos d’alguns trams, ens sorprèn algun corriol,
algun toll d’aigua, o algun pas de riu divertit. El paisatge general és bastant uniforme, i no
gaire muntanyós. S’hi respira força bé. Al final es pot allargar la ruta al mar i banyar-s’hi. El
monestir de Santes Creus és tot un altre món. En general, els pobles són petits, de menys de
2000 habitants, i tenen una església barroca del segle XVIII amb torre del campanar que
recorda la torre d’una mesquita. Als camps domina la vinya i, a la zona inferior, els
avellaners. Aquesta ruta és la part meridional de la gran ruta BTT “ruta del Císter”. Faltaria
complementar-la amb un cercle de 170 Km més al Nord que passaria almenys per Poblet.

mapa ICGC.cat
CÍSTER SUD. Ruta circular. 76.2 KM. 6 h 24 min en marxa a 11.9 Km/h de mitjana. Parades: 3 h 16 min. Comencem vora les Brises de
Mar (Torredembarra). Cap el Nord trobem el poble de Salomó. Allí hi ha el primer punt d'aigua i l’acollidor bar (i piscina) Eclipsi. Cap el
NW passem després vora Vilabella. Cap el Nord arribem a Bràfim, on hi ha la segona font. Més cap el Nord arribem a Vila-Rodona, amb
una tercera font. A la plana del Molí, seguint cap el N, trobem la quarta font. Seguint al Nord, passen el riu Gaià per tres passarel·les
enmig la famosa albereda. Arribem al monestir de Santes Creus. Allí hi ha el bar Esport i una font. Seguim ara cap a l'Oest fins el Pla de
Santa Maria (font i farmàcia). Després, seguim cap el Sud fins Alió (campanar al costat d'un dipòsit d'aigua municipal enlairat). Seguint
cap el Sud, passem prop de Puigpelat. Seguint cap el SW, trobem una setena font (amb oratori), vora el torrent de Vallmoll. Seguint
encara cap el SE, arribem a Nulles. Més cap el SE encara, trobem Renau, i, després, una font. Cap el Sud passem vora la cua no
inundada del pantà del Gaià. Més cap el S arribem al Catllar. Seguint cap el SE arribem a Ardenya, on hi ha la novena font. Seguint
després cap a l'Est arribem a la Riera de Gaià (amb un campanar que sembla tailandès). Seguint més l'Est arribem al punt de partida.
Varem seguir "pedals del císter (2013)",però aquí apunto (waypoints) dues variants per una propera vegada. La primera variant,
després de Bràfim, al trobar la C-51, consistiria en tirar a la dreta cap a Vilardida,en baixada per la carretera, i allí agafar cap el Nord el
camí (creuant l'AP-2 per sota) cap a Vila-Rodona. I la segona variant consistiria en evitar la carretera molt transitada T-214 E, després
de la Riera de Gaià. Al sortir del poble hauríem d'agafar la carretera a l'esquerra (T202W, T202)i de seguida agafar el ramal de la dreta
amunt (T202)i, després de creuar les vies, agafar el camí a la dreta, cap a l'E, amunt.

SALOMÓ
El terme és a la perifèria i al NE
del Tarragonès. Fins 1957 havia
pertangut al bisbat de Barcelona.
L’església és barroca, però
conserva un pòrtic romànic.
Camp de futbol (foto a
l’esquerra). Piscina. Bar Eclipsi
(al costat de la piscina). Oliveres.
Vinya (set milions de Kg l’any,
de raïm). Abans era famós pels
préssecs de vinya. Escorxador de
conills. Centre gastronòmic dels
calçots. Cova dels Vergerars,
habitada a l’eneolític (3000 a. de
C.), sobre la riba esquerra o de
ponent del Gaià, a uns 3 Km a
ponent del poble. Cova Fonda, ja
al terme de Vespella, al Sud.
Passeig de Joan Creus (avinguda
principal) amb plataners baixos i
voreres amples (foto a l’esquerra).
Al Sud, estació de tren de Salomó
(via Sant Vicenç de Calders Lleida). Cal Cardenal, a ponent
del poble, de la família Nin: casa
senyorial de mitjans del segle
XVII, actual centre cívic d’una
fundació cultural.

VILABELLA
Queda al Nord de la via del tren.
La ruta del Císter no hi passa ben
bé. Museu etnològic. Muralles.
Vinyes.

BRÀFIM
Terme meridional de l’Alt Camp. A la
riba de ponent del riu Gaià. A llevant del
poble queda Montferri, que destaca pel
santuari de la Mare de Déu de Montserrat,
obra de JOSEP MARIA JUJOL I GIBERT,
figura cabdal, amb GAUDÍ, del
modernisme català. Al Sud queda
Vilabella. Bràfim és un poble senzill.
L’església de Sant Jaume, destaca per la
seva façana esgrafiada (foto a l’esquerra).
A Bràfim hi nasqué el 1948 el màgic
ANDREU (il·lusionista actual) i el bisbe de
Puerto Rico i de Caracas, del segle XVIII,
MARIÀ MARTÍ I ESTADELLA. Hi ha molta
vinya, oliveres, garrofers, aviram,
empresa d’autocars. Restes romanes.
Santuari de Loreto, a llevant del poble.

Paisatge al peu de l’església de la
Mare de Déu de Montserrat (a
Montferri), obra modernista de
JUJOL

Vinyes a la vall fèrtil del Gaià, al NE de Bràfim.

VILA-RODONA
Queda entre Bràfim (al SW) i Aiguamúrcia (al N). VilaRodona és a l’Alt Camp, just per sobre la riba llevantina o
esquerra del Gaià. Hi destaquen un pou de neu (foto a
l’esquerra), que recollia la neu de les Muntanyes de Prades; i
un columbari (cementiri de cendres) romà. Vint vil·les
romanes: La Serra, Mas d’en Bosc, etc. Vinya, avellaners,
oliveres, ametllers, gallines, porcs, ovelles. Fira el primer cap
de setmana de novembre. Edat del bronze: Cova Gran.
Paleolític inferior: mamut, cérvols. Hi passà una anys de
metge en Giné i Paratgàs, promotor dels manicomis moderns.

A llevant, i cap el NE, de VilaRodona s’hi pot veure la Serra del
Montmell,
més
enllà
dels
garrofers, les vinyes i les pinedes
de pi blanc.

Recó de la font (Vila-Rodona)

AIGUAMÚRCIA
Tot i ser el municipi més extens de l’Alt Camp, és poc poblat.
Els nuclis, de més a menys poblats són: Santes Creus, Mas
d’en Perers, les Pobles (escola), el Pla de Manlleu (escola), els
Manantials, Aiguamúrcia, L’Albà, les Ordes, la Planeta,
Selma (deshabitat). Queda ala perifèria del NE de l’Alt Camp.
El més conegut del municipi és el Monestir de Santes Creus,
des del segle XII. El conreu principal és la vinya. Hi ha una
empresa embotelladora d’aigua mineral (Santes Creus - Font
del Pla Nova). Uns 9 L es poden comprar a 2,2 euros.
Aiguamúrcia i Santes Creus queden a la riba esquerra o de
llevant del riu Gaià. Múrcia pot derivar de murtra, el nom
d’una planta i un epítet de Venus. Hi ha una mena de reserva
natural o zona protegida: l’albereda de Santes Creus, a les ribes del Gaià al Sud
d’Aiguamúrcia.

L’albereda de Santes Creus:
Populus alba, Arundo donax, Rubus
ulmifolius.

(casa restaurada a Aiguamúrcia).

SANTES CREUS
El recinte del monestir ocupa unes
2 Ha. El 1170 s’hi instal·là amb
permís del Papa Alexandre III una
comunitat del Císter que provenia
de Tolosa. D’aquí les nombroses
flors de lis a l’escut. Això abans de
provar dos emplaçaments que eren
a Collserola (Valldaura) i a la
Llacuna. En l’establiment de la
comunitat hi influïren Ramon
Berenguer IV i Guillem Ramon de
Montcada. Hi descansen les restes
de Pere III, i Jaume II (i la seva
muller Blanca d’Anjou). I també
les de Margarita de Prades, esposa
de Martí l’Humà. Pere IV el
Cerimoniós va decidir traslladar
les oficines reials al monestir de
Poblet, però, per altra banda, va
fer emmurallar bé el recinte de
Santes Creus. El conjunt és un
monument històric. No hi ha
comunitat cistercenca. La primera
plaça és una avinguda amb
edificis barrocs amb esgrafiats. Al
centre hi ha un monument a
Bernard Calbó, abat promotor.
L’avinguda
acaba
en
una
escalinata que dóna a l’entrada
principal. A part el temple, hi ha el
claustre, i les estances dedicades a
reunions, refrigeris, i estudi. L’estil
general és de transició entre el
romànic i el gòtic.

Esgrafiats i llucanes en un edifici de
l’avinguda que dóna a l’església de
Santes Creus.

EL PLA DE SANTA MARIA
És gairebé al centre de l’Alt Camp. Té uns 1600 habitants. Les terres gairebé planes
s’aprofiten per a conrear-hi oliveres, vinya, ordi, avellaners, i criar-hi gallines, vaques i porcs.
Hi ha una mica d’indústria: formigó, estructures metàl·liques, plàstics, mobles, lones; i
cosmètics i mel. Destaca l’església de Sant Ramon de Penyafort (segle XIII) i la de Santa
Maria (segle XVIII). Hi ha unes quantes cases senyorials. Destaquen també les cases
adossades a la muralla. En algun marge de vinya hi ha alguna falsa cabana de pedra,
amuntegament de pedres, com els de Menorca. Allunant-nos una mica del poble darrere les
vinyes podrem veure cap el NW la Serra de Miramar, altrament coneguda coma Serra
Carbonera o Carbonària, i més al Nord, la Serra Jordana. Més a llevant del Coll de Cabra,
encara al Nord, hi ha la Serra de Cabarrà. Aquest arc muntanyós que assoleix la cota 800,
aproximadament, protegeix una mica el poble, que és a uns 400 m snm, dels vents freds de
tramuntana i mestral.
Falsa cabana de pedra

URSA: fàbrica de poliestirè obstruït, llana de
climatització per a la construcció, del grup Uralita.

Al fons, darrere les
vinyes, la Serra de
Miramar o Serra
Carbonera o
Carbonària
(esquerra) i la Serra
del Jordà (dreta)

ALIÓ
Església de Sant Bartomeu, del segle XVIII, amb torre octogonal arrodonida que és imitada
per un dipòsit d’aigua proper. Vinya, oliveres, garrofers, avellaners. Indústria de fusta, metall,
fruits secs. Restes de muralla.

PUIGPELAT
El poble rau on hi havia una antiga
vil·la romana, amb aqüeducte.
Conreu de vinya i avellaners. També
ametllers, olivera i garrofers. Bestiar:
gallines i porcs. Indústria paperera, i
d’additius alimentaris. El santuari de
la Mare de Déu de la Llet (o de
l’Hospitalet) fou enderrocat el 1975.
Només en resta un recordatori
(oratori). El terme ja és més al Sud
que la capital comarcal (Valls).

NULLES
Vinya principalment. Oliveres,
avellaners, ametllers, pocs.
Gallines i porcs. Cooperativa
vitivinícola (Adernats).

Vinya, avellaners i, al fons,
contraforts a llevant de les
Muntanyes de Prades.

RENAU
Ja és al Tarragonès. Al Nord, a l’extrem de la
part central. Poble d’un centenar d’habitants,
alguns estiuejants. Ermita de Loreto (segle
XVI) amb pintures de JOSEP MARIA JUJOL.
Vinya, avellaners, garrofers, ametllers, olivera.

EL CATLLAR
Població del Tarragonès, d’uns 3000 habitants. El nucli principal té uns 1000 habitants. La
resta es distribueixen per les nombroses urbanitzacions creades al voltants de diversos masos:
Mas Blanc, Mas d’en Cosme, Mas d’en Geremí, Mas d’en Panxer, Mas Vilet dels Pins, Mas
d’en Pallarès. O no: Manons, Bonaigua, Bonaire, Cativera, L’Esplai, el Mèdol, els Cocons,
Pinalbert, Santa Tecla, Sant Roc, Coll de Tapioles. Durant
la Guerra dels Segadors vora el poble guerrejà (amb el
bàndol de FELIP IV que en sortí derrotat) PEDRO
CALDERÓN DE LA BARCA. Restes preibèriques al peu del
castell. Església barroca del segle XVIII. Vinya,
avellaners, olivera, ametllers. Gallines i porcs. Càmping.
Cooperativa agrícola. Embassament del Gaià (o del
Catllar), de 60 Hm cúbics de capacitat màxima, per a
regadiu i consum de la petroquímica de Constantí
(Repsol), acabat el 1975.
Alguns camins antics encara tenen les marques de les
roderes dels carros a la roca calcària. Això sí que era una
“carretera”. Del que en diem carreteres l’hauríem de dir
“cotxeres” o “cotxasseres”.

ARDENYA
És un agregat de La Riera de Gaià. Torre defensiva,
molí i església romànica del segle XI-XII.
Avellaners. Font.
(La casa més bonica d’Ardenya,
vora la plaça de l’església).

(Plaça i font d’Ardenya)

LA RIERA DE GAIÀ
Té uns 1200 habitants. A part el
nucli central del poble, hi ha El
Castellot, La Coma, Ardenya, i
Mas Virgili. Església de Santa
Margarida, amb torre d’estil
oriental. Conreus de vinya,
avellaners, olivera, ametllers i
horts. Gallines. Indústria tèxtil.
Tren (baixador).

Església de la Riera de Gaià

Mas Virgili, al turonet sobre l’horta.
Antic ferrocarril Reus - Roda de Barà

CÍSTER NORD (febrer 2016)
http://es.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=12297719

Variant de la ruta clàssica entre Pla de Santa Maria, Montblanc, Poblet, L'Esluga de Francolí, Montblanquet, Vallbona de les Monges,
Rocallaura, Belltall, Forès, Rocafort, Montbrió de la Marca, Coll de Maldà, Cogulló, Tossal de les Comes, Corral Nou. Cabra del Camp,
Pla de Santa Maria. Passat el Cogulló, caldria un corda d’uns 3 m almenys per baixar la bici en un pas pel cingle.

La ruta que vaig fer a mitjans de febrer de 2016 no és ben bé la més clàssica, però només se’n
desvia a l’extrem Sud, per poder veure Miramar; i a l’extrem de llevant, per fer drecera de
Montbrió de la Marca cap al Pla de Santa Maria (inici de la ruta).
La vaig fer en dos dies, per poder aprofitar-me de l’alberg Jaume I, prop de Poblet, tot i
seguint les indicacions d’en Manel Tena-Dávila, organitzador de la ruta. Quedaria encara per
veure la part de més a ponent, ja que alguns itineraris passen per (de Nord a Sud) Senan,
Vimbodí, Riudabella, La Bartra (alberg naturista), Farena, Mas d’en Verd, Mont-Ral, la Riba,
i Lilla. En aquest segon viatge del Císter, surto de casa i condueixo per l’autopista fins la
sortida del Pla de Santa Maria. Em sorprèn que l’asfalt, tot i el pas d’anys i anys del pas de
camions, estigui refet i en perfectes condicions ara. Deixo el cotxe davant el número 15 del
carrer de Joan Maragall. Un home jove està descarregant el cotxe també. L’acompanyen un
parell de nens, fills seus. Em dóna conversa. Ell no agafa mai l’autopista. Se’n va cap a Santa
Coloma de Queralt, per agafar allí l’autovia, que no és de pagament. Ell va en bici de
muntanya també, però prefereix fer la ruta de les cabanes i tot el que sigui apropar-se cap el
mar. També em diu que Miramar és molt bonic, que val la pena. Que ve allí per desconnectar
de Barcelona, els caps de setmana, i que li costaria molts diners agafar sempre l’autopista.
Que li sona el cognom Murtró però res mes. Quan li dic que és al qui li varen tallar una cama,
aleshores ja hi cau. (És un cosí de l’herbolari Ferran). La veritat que ha estat molt agradable
parlar amb ell, que no és d’aquí, però els seus pares sí que ho són. M’indica on eren els
safareigs abans i que per allí trobaré una font, a la plaça.
El Pla de Santa Maria, abans del 1953 s’anomenava Vilalba, Santa Maria del Pla, el Pla de Cabra. Deu haver-hi
uns gairebé 2000 habitants i sorprèn una mica veure lo gran que és. Es troba a uns 380 m snm. A més
d’agricultura té una mica d’indústria. S’hi cultiva ordi, ametllers, vinya, avellaners i oliveres. Antigament s’hi
conreava cànem. S’hi crien gallines, bens i porcs. Hi ha apicultura. Hi ha una fira agropecuària a l’octubre. La

indústria és de plàstics, cosmètics, mobles i paraments metàl·lics. Església romànica del segle XII (Sant Ramon
de Penyafort) a la base de l’actual (del segle XVIII). Teatre, biblioteca, associacions esportives i culturals. Festa
major per la Marededéu d’agost (15). Durant la Guerra dels Segadors (1642) els vilatans, que en principi
animaven el bàndol espanyolista, es refugiaren, per por, a l’església. Quan el marquès d’Hinojosa els reclamà la
rendició immediata, ells es resistiren i això causà que el marquès fes degollar després de l’assalt els 40 homes
que hi havia allí dins. Només perdonà els nenes i les dones.

L’home jove crec que em perdona el ser cosí (per part de mare) del gerent d’Abertis durant
molts anys. Però no m’hagués perdonat ser parent (per part de pare) d’aquell marquès. Passo
pels antics rentadors i trobo després la plaça, que ja coneixia de l’altra vegada. Passen un
parell de cotxes només. Enfilo direcció cap a Figuerola, primer amb dubtes, però després ja
més segur. El camí està cimentat. Darrera el Coll de Cabrera es veu un núvol tenyit dels
colors de l’arc de Sant Martí. Sembla una benvinguda! Per aquí es veuen alguns ametllers
florits amb flors blanques, alguns ja amb poca flor i algunes fulles incipients, i molt pocs de la
varietat maricona, o eufemísticament “marcona”, de flors rosades. Figuerola apareix com un
poble petit però potent. Les cases estan ben cuidades. Vaig a veure al carrer de la Verge de
l’Esperança (nº 50), aquella on va néixer el meu amic i mentor herbolari Josep Ferran Comas.
Té planta baixa i dos pisos, amb tres finestres que donen a aquest carrer i una a l’altre carrer,
que fa baixada (on hi ha un pis més, més avall). Està molt restaurada i les dues façanes són
ben llises. Les finestres tenen vidres dobles, les parets arrebossat nou, de color Siena, i al
capdamunt, al terrat, hi oneja una bandera estelada. La llinda de la porta d’entrada al garatge
és amb biga de fusta vella, molt ben envernissada. L’ampit de la porta principal queda a mitja
altura quasi de la sanefa o arrimader de pedra plana esquistosa que fa de minvell. Però
l’ampit de l’altra porta, a la baixadeta lateral, ja queda al nivell superior de l’ampit, i salven el
desnivell un parell de graons, essent el més baix invasor de la calçada. Hi ha una alarma i
alguna reixa extensible rere alguna de les finestres. El ràfec per sota està folrat de rajoles de
València de colors groc pàl·lid i verd fent els colors triangles en banda. Però aquesta no és la
casa que més recordava l’herbolari, sinó la masia de Miramar, on aniré després. Parlava d’una
font amb aigua molt bona, la font de Miramà. I feia un gest mirant-se la ma amb el dors cap
amunt i el puny una mica tancat. Però la font de Miramà ja no existeix a Figuerola. Vaig cap a
una altra font, que resulta ser la Font dels Enamorats. Ja em va dir ell que hi havia posat un a
petita escultura d’un peixet a l`aixeta de la font. I realment queda molt bonica. També em va
dir que volien posar unes quantes fonts al poble, i en comptaré quatre. Vora aquesta hi ha una
àrea de lleure amb petites atraccions per a la mainada, una barbacoa, bancs, camp de petanca i
alguna altra cosa que se’m deu escapar.
Figuerola del Camp és un petit municipi d’uns 20 Km. quadrats amb uns 300 habitants. Antigament comprenia
també, a més de l’agregat de Miramar (a uns 600 m snm), el de Prenafeta (que ara ha passat a Montblanc). I el
1890 tenia uns 900 habitants. Va ser el primer municipi a establir el conreu dels avellaners a la comarca (Alt
Camp). El nucli de Figuerola es troba a uns 480 m sobre el nivell del mar. L’església queda sota l’advocació de
Sant Jaume (festa major del poble pel dia del sant, el 24 de juliol) i data del segle XVIII. A més d’avellaners, hi
ha ametllers, oliveres, vinya i cereals (blat, ordi). Entre el bestiar, hi ha gallines i porcs. La vegetació natural
ocupa 2/3 del terme. Dominen les alzines, els garrics i el pi blanc. A la Cova del Gat, vora el Mas del Llop, al
uns 3.5 Km al SSW del nucli del poble, s’hi han trobat restes eneolítiques o de principis de l’Edat del Bronze
(200 a. C). Concretament: mòmies, collarets, botons, cordons, estris d’os i de sílex, i ceràmica vermella. El nom
de Figuerola consta ja en un document del 980 del comte Borrell II referit al castell de Cabra. Des de 1271 a
1845 Figuerola va estar pagant tributs al monestir de Poblet. Actualment, al poble hi ha poliesportiu (amb
piscina) i una àrea de lleure vora la Font dels Enamorats (Hort d’en Tona) per a nens i gent gran. A més de les
fonts al nucli del poble (4), disperses pel terme municipal n’hi ha unes quantes de ben indicades: Bou, Carbassa,
Cerbelló, Escanals, Freda (a uns 100 m al SW del nucli de Miramar), Teix, i de la Vila. El poble queda abrigat
del mestral per un arc muntanyós que, de Sud a Nord, passant per ponent, consta de La Cogulla (al Nord del Coll
de l’Illa) i el Tossal de la Somerota, sobre Miramar; la Serra Carbonera (fins el Coll de Prenafeta), el Tossal
Gros, i la Muntanya d’en Jordà de Prenafeta, abans del Coll de Cabra. Hi hagué mines de carbó i de ferro
explotades fins a finals del segle XIX.

No sé a quin torrent anava l’àvia de l’herbolari Ferran a resar a les plantes perquè guarissin les
aftes a la boca de la gent. Es veu que el metge del poble li tenia molta ràbia i se n’enreia
d’ella. Però ja diuen que riu últim riu millor, perquè va acabar tenint aftes i no li varen marxar
fins que va acudir a ella. Crec que va ser l’herbolari qui va dissenyar el peixet de l’aixeta de la

font aquest dels Enamorats. Almenys així m’ho va explicar i fins em va ensenyar el dibuix del
projecte que havia fet.

Font dels Enamorats →

Després de descansar a la Font dels Enamorats (o de la Vila), emprenc el camí pel mig del
poble passant davant de tres fonts més. La pista cap el Sud, direcció a la carretera del Coll de
l’Illa és força planera, amb pujadetes i
baixadetes, enmig de camps amb avellaners.
Penso que seria potser un bon negoci
micorizar aquests avellaners amb miceli de
tòfona. La carretera puja suau, i té un voral
força ample. Els cotxes gairebé no
contaminen. Alguna moto sí. Aviat trobo la
carretereta asfaltada que puja cap a Miramar.
I puja moltíssim. Amb la bici vaig fent esses,
imitant el que vaig veure fer a un noi tot ros
pujant per Can Caralleu. Potser avances a la
mateixa velocitat que si anessis recte però et
canses molt menys. La pujada a Miramar
serà espectacular, més que pel paisatge, que
també, per trobar-hi totes les varietats
d’alzina (Quercus ilex ) que conec. La
carretereta va flanquejat l’espadat calcari i
sorprèn l’alzinar tan esponerós. Abans
d’arribar al nucli de Miramar hi ha Can
Balasch, una torreta aïllada blanca. La
carretera rodeja el nucli de Miramar per
llevant i s’hi arriba pel Nord després de
deixar el trencall que baixaria un altre cop
cap a Figuerola.

El nucli de Miramar ara es veu molt ben arranjat, però una dita local assegura que abans allí
eren molt pobres, perquè “el rector de Miramar, quan té sopes, no té pa”. Després de passar
vora la casa de turisme rural
http://www.latraca.org/mirador.html
i contemplar la panoràmica des del turonet de sobre el poblet, torno a pujar a la bici i agafo la
pista cap el Nord. A la baixada veig un rètol amb lletres vermelles que anuncia que avui la
“carretera” a Figuerola estarà tallada fins a les 3 de la tarda. Entenc que serà el ramal que
baixa. Però quan agafo el ramal que puja cap el Coll de Prenafeta em trobo un caçador i
m’aturo a parlar-hi, i em diu que ja poden posar rètols, ja, que tothom hi passa. Gent en bici,
corrent, de tota manera. Que ell a aquesta hora, més de les dues, ja seria dinant, però que els
companys volen apurar tot el temps. Més endavant trobo un company seu amb cara de prunes
agres. Suposo que perquè no ha caçat cap senglar.
Capella de Miaramar

fotos de Miramar (Figuerola del Camp)

El Tossal Gros, des del turonet de Miramar

Arribat al coll, la cosa es complica al cap de poc de començar la baixada, ja que la pista torna
a enfilar-se cap a la dreta, quan hauria de baixar a l’esquerra. La baixada l’hauré de fer a peu.
Després de recular una mica, seguint els indicadors, baixo per un sender ample però massa
pedregós per fer-lo amb seguretat amb la bici tant carregada. Si no fos tan cara, un altre dia
duria una armilla anti-bales, per si de cas, per passar per aquí. Crec que si volen tancar el pas
haurien de posar cintes amb ratlles vermelles i blanques creuant la pista. I potser si volen
caçar senglars s’haurien de llevar més d’hora per poder anar a dinar a la una. No sé si he
perdut alguna cosa perquè en una parada durant la baixada m’adono que la cremallera d’una
butxaca lateral de les alforges està oberta. Ja que cada cremallera té dos llengüetes per tancar,
potser hauré de posar una
tireta de plàstic amb filferro dins per assegurar que quedin
els dos junts. El mal tràngol s’acaba aviat i a la base del
bosc trobo una pista que agafo cap a l’esquerra. Aviat seré
a les primeres cases de Prenafeta. M’aturo ala font per
trucar el Manel, el qui ha donat la idea d’aquesta volta,
però que no anirà amb mi perquè li sembla que ell anirà
molt més ràpid. Resulta però, que arribarà una hora més
tard, per haver sortit amb dues hores de retard del Pla de
Santa Maria. Ell i els seus tres companys han passat pel
camí curt cap a Prenafeta, que passa més al Nord del
poble.

←Font i panoràmiques↓ de Prenafeta

Prenafeta actualment pertany al municipi de Montblanc, però havia pertangut a Figuerola. El nucli del poblet es
troba a uns 470 m snm, a la baga o al peu del Tossal Gros de la Serra Carbonera o Carbonària. Només té uns 25
habitants. Constava ja el seu nom l’any 1060. La baronia de Prenafeta comprenia a més de Figuerola i Miramar,
el Mas d’Amil i Montornès. Ara els barris segregats de l’Illa i de la Barceloneta hom pot considerar que són al
terme de Prenafeta. Al llogarret hi ha un useu (particular) del vi. La festa major és el segon diumenge d’agost.
Sembla ser que el poble no tingui res a veure amb el conseller de la Generalitat Lluís Prenafeta i Garrusta, que
era d’Ivars d’Urgell, ni amb el músic sardanista barceloní Josep Prenafeta i Gavaldà.

Després de Prenafeta els camins són bons i força planers. Alguns ametllers encara són ben
florits. Sense massa problemes passo pel gran túnel quadrat sota el tren i arribo a un poble. No
m’esperava que fos Montblanc. Valdria la pena endinsar-se pels carrerons i torres medievals
si no tingués una mica de pressa i tanta por (anant sol). Aquests dies que alguns titellaires han
anat a la presó a Madrid per suposadament enaltir a ETA i aquí hi ha algú que em fa molta

més por que els etarres, i gaudeix això no obstant de respectabilitat universitària. Quan m’avio
a fugir de Montblanc recordo que vaig somniar un cop aquesta escena exactament com
succeeix ara, psicològicament i visual. Però també era d’aquí un bon amic d’un amic meu mig
belga que crec que ara para per Mauritània. Crec que els vaig veure per primer cop als dos a la
platja de Calafell un vespre. En una actitud molt poc hostil.
Montblanc. És la capital de la comarca (Conca de Barberà). És a uns 350 m snm vora la confluència
dels rius Francolí i Anguera. Pintures rupestres del paleolític mitjà vora Rojals (masos de Llord i d’en
Bessó). Era un nucli important de comunicacions entre Tarragona i Lleida, des de temps romans. Al
segle XI s’anomenava Dues-Aigües, però ja al XII el rei Alfons el Cast li posà el nom de Muntblanc.
A més del tren de Barcelona a Lleida (des de 1863), hi passa l’autopista AP-2, i les carreteres C-14
(Salou-Tàrrega) i N-240 (Tarragona-Lleida). El clima és mediterrani amb caire continental. A més del
nucli principal (amb barris interns amb noms de sants i Marededéus), al terme hi ha els barris, agregats
o urbanitzacions de:
• Barceloneta
• La Guàrdia de Prats
• Rojals
• Bartra
• Les Arcades
• Sant Maties
• Cogullons
• Lilla
• Vilasaura
• El Pinetell
• Prenafeta
• Horta de Vinyols
• Rojalons
Al segle XIV era la setena població en nombre d’habitants de Catalunya. La democràcia medieval
consistia en debatre tots els caps de família els divendres a la tarda preus d’aliments i altres decisions
que afectaven els habitants. La votació tenia lloc amb faves blanques o negres. I d’aquí ve l’expressió:
“això són faves comptades”. Amb tot, pagaven impostos feudals (als senyors), a l’església, i al rei, si
bé, sumant-los tots, en molta menor proporció que en temps actuals. Algun habitant, com en Bertrand
Masó (1331), es queixava que dos municipis, Montblanc i la Selva del Camp li requerien cobrar
impostos, per duplicat. Els 30 sous que el batlle de la Selva li va fer pagar no els va poder recuperar,
malgrat l’exposició del batlle de Montblanc. La població va minvar molt durant el segle XVII, degut a
la Guerra dels Segadors, a plagues i a sequeres. A finals de segle (1787, cens de Floridablanca) hi
havia 3100 habitants. Durant el segle XIX, la població augmentà (6000 habitants el 1887). Però a
finals del XIX (1893) la fil·loxera delmà les vinyes i això va fer minvar el nombre d’habitants, que no
es va recuperar fins la dècada del 1960. A principis del segle XXI la població és d’uns 6600 habitants.
Tradicionalment al poble s’hi feia carbó, pergamins; s’hi conreava safrà, cànem, lli; i es vivia també
de la ramaderia (ovelles, porcs, gallines). Durant el segle XIII s’edificà part de les muralles, el call i
alguns convents. Durant el XIV s’edificaren els banys públics, la presó, l’hospital, l’església de Santa
Maria i la resta de les muralles i torres. Durant el segle XV s’edificà el raval. Durant el segle XVIII hi
havia pous de glaç que abastien a Valls, Tarragona i Reus. També s’hi feia oli, vi, i aiguardent. Hi
havia molins fariners i forns de pa. Durant el XIX s’hi fabricaven podalls, teixits (sedes), pells,
espardenyes i begudes alcohòliques. També s’edificà el jutjat, el pont i el cementiri nous i les
urbanitzacions vora les fonts. Durant el segle XX es restaurà la part intramurs. S’instal·laren les
fàbriques, destil·leries, l’escorxador i el celler de la cooperativa, les escoles noves i els barris perifèrics
vora la carretera. El 1947 el conjunt emmurallat va ser declarat patrimoni monumental i artístic. Les
muralles fan 1,5 Km de llarg i a vegades arriben a 20 d’alçària. A principis del XXI, la pagesia
representa el 4% de la població i es concentra als nuclis de Lilla, Prenafeta, Rojals, i La Guàrdia. Hi ha
alguns polígons industrials on s’hi fabrica material elèctric, paper i cartró, formigó prefabricat, maletes
i peces de metall. El mercat, des de 1170, se celebra els dimarts i els divendres. La fira, el 14 de maig,
per la diada del patró (Sant Maties). Hi ha escola de batxillerat i d’FP. Hotels, i turisme rural. Festival
de rock, centre d’estudis de la Conca de Barberà, museu comarcal, arxiu municipal, revistes locals,
festa major (14 de maig) amb ball de bastons, gegants, timbalers; i d’altres festivitats religioses
tradicionals. L’actual duquessa de Montblanc és l’infanta Leonor, filla del rei Felip VI.

Carrer típic de Montblanc

Passat Montblanc, el track que tenia arriba un moment que es desvia de la pista que passa
després d’una rampa per entre dos pilars de roca calcària. Jo segueixo per la pista principal i
faig cas dels rètols indicant camí cap a L’Espluga de Francolí. Hi ha roselles en flor per les
vores dels camps.

L’Espluga de Francolí. Ja el mateix nom li ve de les coves. La visita normal (d’1.5 Km) dura cosa
d’una hora. Però es pot concertar una visita esportiva amb immersió a través del sifó. No hi ha gairebé
estalactites. L’entrada principal és per la Font Major (del Francolí), a la zona Nord del nucli urbà. Al
poble s’hi pot arribar en tren, o en cotxe per l’AP-2 o la N-240. Les Masies és un barri perifèric, zona
balneària del segle XIX, actualment adscrit a poblet, on es troba l’alberg Jaume I, de la xarxa Xanascat
de la Generalitat de Catalunya. L’Espluga té a principis del segle XXI uns 3800 habitants. El més ric
ha estat sens dubte Lluís Carulla i Canals, fundador de Gallina Blanca; i també mecenes d’Òmnium
Cultural, editorial Barcino, fundació Jaume I, i Orfeó Català; i, al poble, del museu de la vida rural i

del gran centre d’esbarjo. Un altre personatge, potser no tan famós, nascut a la vila fou Mossèn Ramon
Muntanyola i Llorach (1917-1973). Va estar represaliat durant la guerra com a seminarista que era
aleshores. De la presó de Lleida va passar a Tarragona on foiu alliberat i d’allí marxà a Barcelona,
França i Mallorca (on havia estudiat uns mesos abans). Després, un cop ordenat sacerdot, fiu
represaliat per escriure en català (pel seu cardenal, Arriba y Castro). Obtingué, però, el títol de mestre
en gai saber, per les seves poesies. I publicà en prosa: “Cardenal i Barraquer, el cardenal de la pau”.
Els últimes anys (a partir de 1960), els passà a Salou. Mostra del seu humor poètic podria ser la seva
frase sobre Salou, ja que deia sovint que “Salou abans era un cul de món, i ara és un món de culs”. El
poble de l’Espluga de Francolí es va formar al voltant del Castell templer i dels germans hospitalaris.
Hi ha escoles per a nens, i escola de música, biblioteca, arxiu històric, emissora de ràdio, clubs
esportius i culturals, centre de compostatge i reciclatge. Ermita de la Trinitat. Sota les escales de
l’església de Sant Martí Vell s’hi amagaren les despulles profanades al monestir de Poblet durant la
revolta de 1836. Setmana de la joventut, la tercera de juliol. Fira de Sant Vicenç, des de 1565, el darrer
diumenge de gener. Conreus de vinya, cereals, oliveres i ametllers. Bestiar: gallines, porcs. Mercats
els dilluns i els divendres pel matí. Dolços típics: carquinyolis i vanos (galetes).

Curiosament, el track, enlloc de seguir ja per la carretera cap a Poblet, s’enfila per un coster
que la pista supera amb una mica de dificultat, sense deixar-te veure gaire panoràmica. Però
no trigo gaire i no em costa gens veure l’alberg Jaume I. Aquest matí havia telefonat per dirlos que arribaria cap a las sis o les cinc de la tarda, i encara falta un quart per les cinc quan
arribo. El complex d’edificis recorda molt els “centre de loisirs” francesos. Les teules són del
tipus de Marsella, vermelles. L’entrada té més d’un nivell que cal superar mitjançant uns
quans graons (amb la bici carregada). Hi ha un gran pati central quadrat i al voltant edificis
com ales que el tanquen, amb porxos i espais oberts a sota. Hi ha algunes plantes amb flors o
sense que no es veuen pas descuidades, com seria típic ja dels hospitals barcelonins. En Pere
Antoni Torres, maçó, es veu que s’ho va agafar amb moltes ganes, al segle XIX, això de fer
un complex balneari aquí. Però es queixava que l’estat li fes la competència i a la vegada el
cargolés a impostos. Els metges recomanaven prendre (beure) una temporada aquestes aigües
ferruginoses i magnèsiques. L’estil de les altres cases (hotels) de la vora en aquest barri de
Les Masies (de Poblet) respira un aire francès. L’Albert Riber et rep a recepció amb atencions
insuperables. Aquest home podria ser diplomàtic, diputat, o el que fos atenent a la gent. Té un
accent que em sembla del Vendrell, però diu que és de Valls, o de vora Santes Creus. Es passa
14 hores darrera el taulell. Ha d’omplir uns quants formularis cada cop que registra algun
client. Té dues criatures que n’estan molt d’ell. Queda meravellat del meu minúscul concert
de piano, tot i lo desafinat que està l’instrument a la sala de la televisió. De passada jo em
meravellava que algun acord una mica dissonant sonés bé aquí. Per sort ningú fuma, que jo
sàpiga, i en això crec tenir molta sensibilitat. A l’alberg de la mateixa xarxa Xanascat a Núria
(alber de l’Àliga) sí que fumaven i força, i potser per això no em varen registrar bé i l’Albert
no troba les meves dades. Em dóna la clau, després dels tràmits oportuns — jo he preferit
pagar els 25 euros de la mitja pensió al principi— i me’n vaig a l’habitació del primer pis a
l’ala de ponent. S’hi accedeix per la porta al costat de l’extintor. La 201 queda just davant
mateix dels lavabos. És doble, però hi estaré sol. Em dutxo. L’aigua no és abundant però sí
suficient i ben calenta. L’habitació està impregnada d’aroma de brisa marítima que, per
exemple, els Ventós, de Sant Just Desvern, fabriquen. Quan baixo un altre cop cap a recepció,
arriben les quatre companys que havien tingut la idea de la sortida i havien quedat a través del
Meetup. Se’ls veu força enèrgics, però no donen gaires explicacions de l’itinerari. En Manel,
que és amb qui he parlat, va amb el cap rapat i li destaquen molt les pestanyes, de manera que
sembla que les dugui pintades. En Dani no és tan alt, però té les exageracions dels homes
esportistes a les espatlles i a les cames. Li destaquen també els ulls, molt grans. En Jordi té els
ulls molt blaus, i té el cabell i la barba de color castany clar i ondulats. I l’Ong dur el cabell
curtet i és el més jove i més prim. Li destaquen els dents blanquíssimes quan somriu, que ho
fa sovint. A més, quan sembla que vagi a dir-me alguna cosa, a vegades fa uns gests amb tot
el cos com si estigués fent un ballet asiàtic. Ells de seguida volen anar a veure Poblet. Jo hi
vaig a peu o corrent, per la carretera. Entro un moment a l’església i em sorprèn que sigui
aquella que vaig somniar una nit. Ara la veig amb menys detall, per la foscor ambiental. Però
també havia visitat l’interior amb els meus pares fa molts anys. Se sent una mena d’olor
d’humitat i d’abandonament i darrere, molt enrere, sonen els assaigs dels monjos que han de

resar les vespres a les sis i mitja. Sembla mentida que aquest temple sigui per adorar un déu
celestial, perquè em sembla més per protegir-se’n, de tant fosc com és i de tant gruixudes com
són les parets. Les formigues condueixen els llurs cadàver al costat de la zona de deixies. I
això em sembla avui mancat d’esplendor, i només un abocador de morts. Trobo als companys
a la cantina bevent vi. Abans, han anat a deixar les bicis dins l’hostatgeria. Jo em regalo una
ampolleta d’aigua de Veri que sospito que era reomplerta amb aigua local. Ells sembla que no
paren compte en despeses. Els deixo que vagin a les vespres mentre comença a plovisquejar i
jo arribo corrent, per la carretera, a l’alberg. Al principi trobo un munt de gent caminant pel
marge. Tornem a petar la xerrada amb l’Albert. M’explica que després de la desamortització
de 1835 els nous propietaris varen edificar en aquest nou barri de Les Masies. I que ara,
després de tants anys, l’ajuntament els diu que l’estil dels edificis no és el correcte. Que a la
finca que era dels monjos, ara no hi deixen passar en bici, excepte per les pistes forestals. Que
uns dels amos dels boscos de Poblet és un Gil Móra de Aragón. Jo li pregunto si en Gonzalo
Móra de Aragón es viu, i ell no ho sap. Resultarà que va morir el 2006. Li explico que aquesta
família tenien un casal que varen jugar-se i perdre apostant a les cartes, i que va acabar
albergant el col·legi on vaig estudiar. L’Albert m’explica que, un cop acabades les vocacions
de benedictins, l’estat acabarà quedant-s’ho tot. Ara els monjos són usufructuaris del
monestir. Als habitants del voltants, que molts estan amb l’aigua al coll, els va recar molt que
l’obra social de La Caixa gastés un milió d’euros per pagar el nou orgue, fabricat a Suïssa. Si
fas no fas. Com el de Montserrat, però el de Poblet l’han hagut de deixar reposar un anys
perquè les fustes s’aclimatessin a l’ambient humit d’allí. Ara posaran un orgue petitet al cor,
per als monjos, i el mantindrà, igual que el gran, en Joan Carles Cano, de Sant Just Desvern.
Que l’estat va tenir, després de la desamortització, molt abandonat el monestir. Que les
tombes, gràcies a aquest descuit, varen ser profanades durant una revolució de les del segle
XIX. Però que sembla que no varen matar ningú. Els companys tornen de vespres, i en tornen
sense massa entusiasme. Aviat toca sopar (a dos quarts de nou). Hi ha self service. La cuinera
resultarà que havia estat alumna meva a les classes que donava jo per a Unió de pagesos a
Aiguamúrcia. Però no es dóna a conèixer. Ni jo hi caic, fins que ja no seré a temps de dir-l’hi.
Em retreu que, essent vegetarià jo, mengi ous. La veritat que aquesta decisió de desviar-me
del vegetarianisme em va costar una mica, però al final vaig optar per no ser tant estricte. Ella
sembla molt contenta de veure’m, com l’Albert, a recepció. Però no es donarà a conèixer. Per
sopar hi ha sopa, amanida (amb soja germinada), croquetes d’espinacs, truita de patates,
pèsols amb pastanaga, iogurt, formatge, pernil en dolç, pa, i poma. Els quatre repeteixen unes
quantes vegades. Sembla que mai acabin la gana. I la cuinera, contenta d’acontentar-los. En
acabat de sopar, anem al saló. Allí al recó hi ha una parella essent ell molt fort. Crec que amb
aquells braços podria aixecar més de 190 quilos. Els nois comencen a jugar al domino. L’Ong
no en sap, i jo que m’ho miro potser ja no recordo bé com si juga. Comenten alguna cosa de
Malàisia, el seu país. Hi ha una illa vora la costa de Borneo on s’hi fan immersions com
enlloc del món, i això ho corrobora tant el Dani com el Manu. S’hi poden veure grans balenes
i grans taurons. Potser és la illa de Sipadan. L’Ong és de Malacca. Sembla ser que tots ells
estan habituats a anar a dormir tard, a les dotze, però jo no, i tinc molta son, de manera que
m’acomiado d’ells amb un “see you tomorrow”. L’Albert ens ha presentat el vigilant de nit,
un senyor humil que té un somriure que recorda el del senyor Ferran, l’herbolari de Figuerola.
Però dalt a l’habitació l’olor de brisa marina artificial no em deixarà dormir. El matalàs és
prou còmode. El somier és una làmina metàl·lica rígida foradada. Telefono al G. Em diu que a
Madrid està diluviant, segons el Pepito, amb qui està parlant pel fix. El Pepito és el seu cunyat
i és un molt bon ciclista. Potser el número 50 d’Espanya. Almenys en algunes competicions.
M’entretinc algunes estones més a fer una mica de katsugen, però avui no funciona per fer-me
venir son. M’alço unes quatre vegades per anar a desbeure. A mitja nit puja una lleugera olor
de llomillo fregit, que deu ser de l’àpat del vigilant. Més que vigilant ens l’han presentat com
a ajudant per si necessitem alguna ajuda. Les campanes de Poblet toquen molt suaument
algunes hores. Cap a dos quarts de vuit els tubs de la calefacció espeteguen de les dilatacions
perquè l’han tronada a posar en marxa. Ha plogut força aquesta nit es veu. El dia promet ser
clar i ventós, amb algun plugim un altre cop a mitja tarda.

Poblet. El monestir va ser inaugurat el 1149 pels monjos benedictins que vingueren de Fontfroide
(Aude), pro de Narbona, per desig del rei Ramon Berenguer IV. Mossèn Ramon Muntanyola (nascut
a l’Espluga, ho escriví així: “Entre el camp i la pineda // ¿qui encenia uns ulls tan francs,// que el
cenobi de Fontfreda// ja us enviï els monjos blancs?// ¿No us rondaven cada dia// l’aigua clara i el
ventet?// Us lloem Santa Maria// amb les monjos de Poblet...” Diuen que Gaudí va aprendre a
construir a Poblet al veure quins murs resistien més a l’hora de derribar-los, durant la restauració del
monestir.

Nº 1: Antiga capella de Sant Esteve, funerària, del segle XII. Nº 2:
Infermeria vella del segle XII. Nº 3: Claustret de Sant Esteve o de la
infermeria, segle XIII. Nº 5: Biblioteca del segle XIV. Nº 6: Sala Capitular. Nº
7: Capella primitiva, després sagristia antiga. Nº 8: Pandes del claustre del
segle XIII. Nº 9: Panda de principis del segle XIII, la més antiga. a: Lavabo
en el claustre. Nº 10: Antic dormitori de conversos, després convertit en
cups. Nº 11: Cuina i dependències. Nº 12: Refectori de finals del segle XII.
Nº 13: Calefactori i barberia. Nº 14: Antic refectori de conversos i després
bodegues. Nº 15: Atri del claustre fet construir per l‘abat Copons. Nº 16:
Sagristia nova del segle XVIII. P.R.: Porta Reial que dona accés al conjunt
del monestir.

La construcció del monestir no va començar fins el 1163 i s’anà
fent amb els segles. Era normal que després de triar un
assentament els cistercencs esperessin uns anys per començar a
construir el monestir. El paratge havia de tenir bosc per a
llenya, aigua i pous de neu, vinya i terres de conreu, i estar
allunyat dels altres pobles. A finals del segle XII Poblet tenia 17
granges en explotació. A més, comptava amb infermeria,
hospital de pobres, farmàcia, molí, forn de pa, hort de plantes
medicinals i calabós. Durant el XIV es feu el palau del rei Martí
l’Humà, per l’arquitecte Arnau Bargués (que havia fet el Saló
de Cent a Barcelona). Ara el palau de Poblet es fa servir de
museu. Durant el XVIII es feu la nova sagristia. El 1340 el rei
Pere III el Cerimoniós va tenir la idea de fer servir una part com

a panteó reial de la corona Catalano-Aragonesa. En teoria hi descansen les despulles dels reis Alfons I,
Jaume I, Martí I l’Humà, Alfons IV, Alfons V, Enric de Trastámara, Pere III, Ferran I d’Antequera,
Joan I, Joan II, Joana Enríquez I (i el seu fillastre Carles, príncep de Viana, a qui ella va fer enverinar).
Felip II hi passà la setmana santa del 1564, i de Poblet agafà la idea de construir un panteó reial a
l’Escorial. Entre els nobles que suposadament descansen a Poblet n’hi ha de les nissagues Urgell,
Cardona i Cervera, Segorb, Prades, Còrdova, Sandoval, Folch, Medinaceli, Maqueda, Benavent. En
aquella època de màxim esplendor el monestir cobrava tributs de 60 pobles, 10 viles, 2 castells, de les
salines de Cardona, dels pescadors d’Empúries, i tenia amés un càrrec com a diputat de la Generalitat
o conseller o notari reial. A més de Poblet, la congregació comptava amb altres monestirs: Piedra,
Benifassar, Mallorca, València, Barcelona (Natzaret), El Tallat. El 1531 s’acabà el retaule
extraordinari encarregat per l’abat Pere Caixal a l’escultor Damià Forment. Durant el segle XIX hi
hagueren unes quantes fugides dels monjos, i profanacions de les sepultures per part dels exèrcits
contrincants i dels anarquistes. Durant el Trienni Liberal (1820-23) cremaren l’altar, el cor, l’orgue,
armaris amb vestimentes valuoses, i el palau de l’abat Copons. El 1836 tragueren dels sarcòfags els
cossos dels reis Jaume I, Pere III el Cerimoniós, i Joan I el Caçador i, entre els de prínceps i princeses,
els d’altres 20 nobles. El 1841, Josep Criviller (ajudant del port de Tarragona) rescatà aquells cossos
malmesos que havien quedat esterrossats pel presbiteri i tragué del seu sarcòfag el de Ferran I de
Trastàmara i el d’Alfons I el Cast, per preservar-los. El cos de Jaume I el posà dins un taüt de fusta de
noguera, i els altres, dins de taüts de fusta de pi. Això evità una darrera profanació que es veia venir, la
del 1842, que acabà en espoli general. Els cossos salvats foren duts a València. Al segle XIX, durant
uns anys el bestiar jeia enmig de les mòmies reials dins l’església. Va ser cabdal la influència
d’Eduard Toda i Güell (1855-1841) per a la reconstrucció del monestir, ajudant per en Josep Riber i
Sans. Va ser cònsol a Egipte i a d’altres països orientals (Japó, Xina, Filipines) i es dedicà també a la
reconstrucció del monestir d’Escornalbou. Era amic da la infància de Gaudí, essent els dos de Reus i
havent jugat per dins les ruïnes del monestir ambdós també. El general Franco va fer tornar a Poblet el
1952 les despulles reials, quan Frederic Marés els havia fet nous sarcòfags dignes. El 1940 uns quants
monjos tornaren a habitar el monestir, i fins ara (principis del segle XXI) hi ha hagut comunitat
benedictina del Císter. El 1991 el complex va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Hom pot dividir el conjunt en tres recintes. Al primer hi havia les habitacions dels laics, algunes
capelles i el rebedor per als reis. Al segon, la plaça, l’antiga hostatgeria, els palaus abacials nou i antic
(de les dames), l’hospital dels pobres. I al tercer hi havia la part de clausura i la mansió reial. La
muralla fa uns 600 metres de perímetre, per 2 de gruix i 11 d’alt. L’arxiu monacal es troba en gran part
a Madrid (encara!).

Quan m’aixeco obro la finestra i gairebé és ple dia. Segueix havent-hi un aire francès al
recinte. Havent-me dutxant tant ahir no em cal fer-ho pel matí. Algú s’hi està estona i estona i
el lavabo s’omple de boirina. Les noies que van al del costat em saluden afables. Jo no he
dormit, però en un moment he somniat que una noia que semblava navarresa volia entrar, que

jo li deia que allí hi era jo, però al final l’he deixada entrar, de tant submisa i disposada a estar
amb mi com es mostrava. Els companys se’n fan el càrrec de l’escena. L’Albert està tot
corprès per la notícia de la mort de la Muriel Casals, presidenta de l’Òmnium Cultural. Ell hi
havia parlat feia poc, abans que un ciclista l’atropellés e ella a la cantonada de Provença amb
Comte d’Urgell a Barcelona. Jo mateix m’havia dut algun cop un gran ensurt quan aturat al
carril bici d’Urgell em creuava a molta velocitat un ciclista que gairebé tocava la meva roda
davantera. Els companys esmorzen i van repetint. Sembla que no acabin mai la gana. Hi ha
llet, flocs de cereals, melmelades, pa, tomàquet, magdalenes, mandarines, formatge, sucs de
pinya i taronja, iogurts, mantega, xocolata, i jo què sé més. El noi fort d’ahir avui està més
descansat i una camisa a punt d’esquinçar-se, de quadrets de colors blaus i vermells, cobreix
els seus potents braços. Els noiets de dotze anys que ahir al vespre traspuaven vitalitat avui
estan endormiscats. Havien fet 35 Km en bici. Els meus companys em diuen que vagi passant,
que ja ens trobarem en ruta, perquè ells trigaran a sortir, potser esperant que el vent afluixi.
L’Albert m’acompanya a la sala de calderes on hem deixat totes les bici. I ens acomiadem.
M’ha donat un llibret dels albergs de Xanascat de rutes BTT, força engrescador. La ruta
segueix per la carretera cap a L’Espluga. Quan estic puja t la pujadeta al sortir de l’alberg en
Dani, el veronès, m’avança a tota velocitat fent brunzir l’aire. Ha volgut fer-me una
demostració. Després, arribant al monestir ja recula cap a l’alberg. A l’Espluga torno a veure
els indicadors cap a les coves. Si hi entrés perdria dues hores, i vaig just d’horari. I més
havent anunciat pluja cap a les sis de la tarda. Passada l’autopista uns gossos criden molt. I és
que m’he aturat a veure un Quercus valentina de fulles molt peludetes. Abans del Mas Jover
erro una mica la ruta però torno a baixar i emprenc la pujada correcta, on ells m’atrapen.
Arribant a la carretera encara els veig abans de deixar el Cap del Coll. Comencen a aparèixer
molins blancs de vents de Gamesa. Mouen les aspes amb parsimònia i fan una fressa especial,
com si haguessin engegat un petit aspirador. Més endavant veuré les roderes de les quatre
bicis als llocs fangosos. Excepte en algun tram que deuen haver estalviat perquè no segueixen
ben bé el track que em varen passar a mi. Llàstima que no paro compta d’aturar-me a veure o
a visitar el monestir del Tallat. I potser és que he trobat un munt d’indicacions per anar-hi i no
sé quina era la millor.
El Catllar. El santuari, en ruïnes, és dalt un promontori, a uns 790 m snm, amb vistes cap a les
comarques de l’Urgell, la Segarra i la mateixa Conca de Barberà. L’any 1081 hi havia un castell. El
1354 hi havia una capella. Joan II promocionà una església que a la fi feu construir el seu fill Ferran el
Catòlic el 1509. Hi envià una partida de monjos de Poblet a estar-s’hi. En teoria pertany al terme de
Montblanquet, però està molt vinculat a Rocallaura. Durant el segle XIX l’edifici s’anà espoliant i
quedà en ruïnes. Algunes peces es conserven al museu del Cau Ferrat (Sitges).

M’espanta llegir que vaig cap a Monblanc un altre cop. I serà no Montblanc, sinó
Montblanquet, un petit llogarret.
Montblanquet. És un petit llogarret amb 17 habitants. Església del segle XIII, d’estil cistercenc.
Després de la desamortització de 1835 va passar de Poblet a Vallbona. Hi havia un castell (del segle
XII) i s’hi feien “jocs prohibits”. És a la vora Omells de Na Gaia, a l’Urgell però molt a la vora la
Conca de Barberà.

Abans de Vallbona el sender es fa molt tècnic i baixo de la bici. L’hostatgeria obra per
Setmana Santa, però ara al monestir només hi fan visites guiades. L’Albert em deia que al ser
de monges el monestir no va ser assaltat durant les revolucions del segle XIX.
Vallbona de les Monges. És un poblet d’uns 250 habitants i 34 Km quadrats, a l’Urgell, a la vall del
riu Maldanell, afluent del Corb, a uns 480 m snm. Comprèn a més del nucli principal, famós pel
monestir de monges cistercenques, els termes de Rocallaura (85 habitants), Montblanquet (17) i
Montesquiu (despoblat). La primera capella la fundà Sant Ramon. El 1380 Pere III, el Cerimoniós, va
atorgar el títol de baronessa i les prebendes de jurisdicció civil i criminal a l’abadessa. Això durà en
teoria fins 1812 però a la pràctica s’allargà fins 1872. El 1573 els habitants de Montesquiu passaren a
establir-se vora el monestir per no deixar aïllades a les monges, tot i seguint les directrius del Concili

de Trento (1545-1563). Amb els segles i principalment durant el XII i XIII el monestir va anar
adquirint termes com els de
• El Vilet
• Mas Déu
• Rocafort
• Els Eixaders
• Montesquiu
• Rocallaura
• Llorenç
• Omells de Na Gaia
• Valerna
• Maldanell
• Preixana
El volten tossals que no arriben a la cota 600. La carretera que hi arriba per ponent ve de Belianes i
Maldà i cap a llevant va cap a Rocallaura i la C-14 (Salou-Tàrrega). S’hi cultiva ordi, oliveres,
ametllers, farratge, vinya. La cooperativa ven l’oli amb DO de les Garrigues. S’hi crien porcs i ovelles.
L’aigua és molt diürètica (aigua de Rocallaura), per contenir Liti i Estronci. Al monestir a més de
l’hostatgeria hi ha visites guiades, museu (brodats, antigalles dels segles XIV a XIX) i arxiu històric.
El darrer dilluns de gener se celebra l’eradicació de la verola per la invocació dels sants metges
(Cosme i Damià) al segle XIX. La festa major és el diumenge abans del 27 de setembre. El darrer
diumenge d’abril es fa una romeria o aplec al Tallat. I durant l’estiu la Generalitat organitza concerts
de música clàssica al monestir.

Rocallaura em sembla un poble massa auster com per fer-li cap fotografia.
Rocallaura. És un llogarret a uns 650 m snm que pertany com a entitat descentralitzada a Vallbona de
les Monges. Té uns 10 Km quadrats d’extensió. Està a la zona entre el Tallat i la riera de Maldanell.
S’hi conrea ordi, oliveres, ametllers. Hi ha una església dedicada a Sant Llorenç i del castell no en
queda rastre. Durant el segle XI era dels Cervera. El 1194 els Torroja (militars) varen fer donació del
terme a l’abadessa. El més peculiar del poblet és l’hotel balneari (180 places, tlfn. 973 33 06 32 /
www.balnearioderocallaura.es). L’aigua de Rocallaura s’envasa i es ven des de Valls (oficines al
passeig de l’estació, 33/ tlfn. 977 60 17 34). L’aigua és bicarbonatada càlcica, litínica i estròncica.
Diuen que a més de ser molt diürètica (pedres), va bé contra la urèmia, la gota, el reuma, l’artritis, la
psoriasi, les malalties de fetge i de budells (www.aiguaderocallaura.com). Més info al tlfn. 973 33 02
14.

Abans de Belltall m’aturo a canviar la càmera perquè ja no aguanta més. Uns pagesos em
saluden alegres, mentre treballen un marge del camp. Han aparcat dos cotxe plens de pales i
aixades al cul de sac. Dalt el poble, m’aturo a beure una mica de l’aigua del bidonet, al voral
enjardinat de la carretera.

Belltall. És un poble estirat al llarg de la carretera C-14 (de Salou a Tàrrega). És dalt un coll força
ventós. S’hi conrea ordi i una mena d’all menut de cul pla. Al segle XI s’anomenava Trullol de
Comalatas. Havia pertangut als Cervera i als Torroja fins a principis del XIII. El 1227, Serè de
Montpalau eximí el poble dels mals usos. L’eixorquia obligava a donar la meitat de l’herència del
pagès que no tenia fills al senyor feudal. I la cugucia obligava a donar la meitat dels béns del pagès la
muller del qual havia comès adulteri, al senyor feudal. L’intestia obligava a donar 1/3 de l’herència del
pagès que havia mort sense fer testament, al senyor feudal; i deixava 1/3 per als familiars i un darrer
1/3 a repartir a parts iguals entre els pobres, els clergues i els familiars. També els eximí de donar 1/3
dels béns per transmissió patrimonial per herència. Però no renuncià, sembla ser, als altres mals usos:
àrsia (taxa per incendi), ferma d’espoli forçada (taxa per dot de casament), remença personal (taxa per
emigrar), monopoli de farga, molí i forn; i tragí (obligació de traginar béns del senyor) i jova
(obligació de llaurar uns dies les terres per al senyor). El 1297 els hospitalaris eren els amos del poble
de Belltall. El prior, el vengué però, al segle XIV a Guillem Gener. Aquest, després, el vengué el
1385 a Pere de Benviure (secretari del rei Martí I ‘Humà. I aquest, finalment el revengué als
hospitalaris, que tenien també l’Espluga de Francolí.

Al SE de Belltall m’aturo a fotografiar el rengle de molins de vent (generadors d’electricitat)
de Gamesa. Em faria molta por pujar-hi (amb cordes) com va fer en Pedro Sánchez PérezCastejón (candidat del PSOE al govern), en un show televisiu guiat per Jesús Calleja.

Arribant a Forès, un poble de pedra picada, la gran bassa d’aigua argilosa blanquinosa m’impressiona.
El refugi queda amunt.
Forès. És a la Conca de Barberà. El nucli principal és a uns 870 m snm i totes les cases són de pedra
vista (de color gris clar). Té vistes cap a la Segarra, els Pirineus, Montserrat i el Montseny. La festa
major és el darrer dissabte d’agost i la menor el 7 de desembre (Marededéu de la Salut). És un poble
dp’estiueig. El terme fa uns 16 Km quadrats. Hi ha uns 50 habitants (però a finals del XIX n’hi havia
500). Església romànica de Sant Miquel. Consta que Ramon Berenguer I cedí el poble a Mir Foguet el
1058. El 1068 el comte d’Urgell la cedí a l’església. Durant el segle XIII era vila reial amb
representació a les corts catalanes. A partir de 1285 pertanyé a Santes Creus (fins 1835). Refugi
http://www.fores.altanet.org/turismefores/elrefugi/

Per la ruta sorprèn la ufana dels boixacs (Calendula officinalis), en plena floració, cultivada
vora les barraques dels camps. Arribant a Rocafort, un poble que almenys té castell i no és
tant auster com les d’abans —i resultarà que la meva simpatia pel poble estarà fonamentada
pel fet se pertànyer durant uns segles a avantpassats del meu avi Armengol—.

Rocafort de Queralt. És a l’extrem NW de la Conca de Barberà, a la capçalera del riu Vallverd.
Consta des de 1076 (Guerau de Guitard). El 1370 Dalmau de Queralt en compra els drets a Pere III el
Cerimoniós, constituint-se així en baró. Durant el XIV pertanyé a Rocafort Berenguer de Lorach
(senyor de Solivella). El XV als Biure, i a partir de 1515 als Armengol. Té oficina bancària,
poliesportiu amb camp de futbol i camp de tir, celler de la cooperativa (1918) de vi i cava. S’hi
cultivava safrà (XIII-XX), i s’hi conrea vinya, cereals, i ametllers. A finals del XIX tenia uns 800
habitants però a principis del XXI només en té 250. Hi ha algunes cases d’estil colonial, dels cubanos.
Hi arriben les carreteres C-37 (Montblanc-Igualada), C-441 (a Conesa), TV-2331 (cap a Solivella).

Abans de Montbrió de la Marca estalvio la drecera i segueixo per la carretera.
Montbrió de la Marca. És a uns 4.5 Km al NE de la capital del terme (El Sarral) des de 1972, a la
Conca de Barberà., a uns 610 m snm. Té uns 40 habitants. Hi arriba la TC-2333, des del Sarral. Hi
passa el GR-175 (ruta del Císter entre Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges). El castell
consta des de 1075. El 1269 era dels templers i després passà als hospitalaris. Agregats: Vallverd,
Cogull. Jaciments epipaleolítics vora la Font Voltada, a uns 500 m al SE del poble, a l’altre banda del
Torrent Gran http://www.tonisilex.cat/fontvol.html

Després dubto una mica, perquè el track segueixo més a sota. En un tram el track meu passava
per una pista que anava a parar a un marge de camp, i els indicadors i les roderes dels

companys passaven pel bosc, més amunt. He hagut de parar molt de compte de no aixafar el
cereal recent brotat. En un altre tram la pista estava impracticable per un munt de rames que
havien tallat dels pins. Després de dubtar per on seguir trobo un parell de noies que no volen
que pari d’explicar-los coses del company de Malàisia. Es veu que se n’han enamorat. El
paisatge en general, després del Tallat s’ha fet aspre, gris. Des del Tallat es veien les
muntanyes dels Pirineus nevades. Però després només es veuen marges de pedra seca, feixes
de cereals, pinedes esclarissades sobre el rocam i el vent que mou els molins per fer
electricitat. La pujada al Puig de Comaverd ja m’acaba la paciència. He begut alguns glopets
d’aigua dels pobles. Perquè la de l’alberg té mal gust. Tota l’aigua aquí és clorada i jo no hi
estic acostumat. Ells diran que al posar-hi isostar no han notat cap mal gust. Però em sembla
al final que el mal gust era degut a algun residu a la meva cantimplora. El bidonet (de
Santiveri) que em varen regalar en unes jornades de nutrició esportiva a Torre Ribera no
deixava tant mal gust. Total, que a la vista d’un gran rètol indicant cap a Pont d’Armentera i
Santes Creus , amb el dibuix d’una bicicleta, faig cas del rètol allí al Coll de Maldà i deixo el
track, que em faria pujar una mica més. Els darrer 2 Km els he fet empenyent la bici, perquè
la pista pedregosa pujava massa. Em recordava la de les Salines. Però passat el Cogulló,
primer opto per seguir recte endavant per la pista, que du a un espadat. Després reculo cap el
mirador que queda a llevant després de seguir el trencall indicat pels rètols. Però d’allí la ruta
segueix per un descens de grimpada, que amb la bici carregada es fa massa perillós. Torno
cap a la pista i miro de baixar pels graons de la roca amb cura, però no tanta com calia i caic
avall, amb tanta sort que no em faig mal. No he pogut aguantar la inèrcia del pes de la bici
que m’ha fet pendular allunyant-me de la roca. Però estic content d’haver triat aquesta ruta,
perquè estava avorrit del paisatge aspre i monòton dels darrers quilòmetres. Al Tossal de les
Comes, enlloc de tirar cap al Sarral, tiro cap a Cabra. Després del sender ve una pista
pedregosa que cada cop es fa millor. Després del Corral nou ja és molt bona. Cabra del Camp
se’m fa agradable, perquè sé que he encertat la ruta i falta poc, i de baixada, pel Pla de Santa
Maria. O potser perquè el castell era al segle XIX d’una avantpassada per part del meu pare,
una Alonso-Pimentel (cosa que descobriré després).
Cabra del Camp. És al llindar de la conca del Francolí (Montblanc) i del Gaià (Valls) i entre
muntanyes altes. Cap el SE la Serra Carbonària (776 m snm), i cap el NW la de Comaverd (879) i la
Voltorera (817). Hi passa l’AP-2 i la TP-2311 del Pla de Santa Maria al Sarral. El terme té uns 27 Km
quadrats. El poble és a uns 490 m snm i té uns 1100 habitants. (El 1992 només en tenia 440). El 1599
Felip III perdonà els impostos per tal que poguessin pagar les muralles. Agregats: Fontscaldetes
(ruïnes), Fonollosa (abandonat) i les urbanitzacions de La Voltorera i el Mas de la Plata. El castell
consta des del 980 quan el comte Borrell II el donà en franc alou a Ervigi, la seva muller Almentruda i
el seu fill Guifré. Més endavant, Guifré i la seva muller Guilla el donaren (després de ser destruït per
Almansor el 985) als monjos d’Albenga (prop de Gènova). El castell anà passant per moltes mans. El
1835 era de Maria José Alonso-Pimentel, duquessa de Benavente. S’hi fan olieres (regadiu), ametllers,
vinya, ordi. I s’hi crien porcs i ovelles. Celler cooperatiu, de 1916. Festa major el tercer diumenge
d’agost. Festa de la Santa Creu el primer dissabte de maig. Festa del segar, pel juliol, i del batre, per
l’agost.

El track s’ha desviat en algun moment i, allí al poble del Pla de Santa Maria, que se’m fa llarg
quant a espai, però curt quan a temps, confon els carrers de Pompeu Fabra i de Joan Margall.
Cauen algunes gotes, però no m’he mullat. Tot està al seu lloc, i torno cap a Sarrià per
l’autopista, sense ensurts; només alguns embussos de diumenge a la tarda, que em faran aturar
cosa d’un quart
NOTA: La comarca de la Conca de Barberà, a més de la seva capital, Montblanc, comprèn els
municipis de Barberà de la Conca, Blancafort, Conesa, L’Espluga de Francolí, Forès, Llorac,
Passanant, Les Piles, Pira, Pontils, Rocafort de Queralt, Santa Coloma de Queralt, Sarral, Savallà del
Comtat, Senan, Solivella, Vallclara, Vallfogona de Riucorb, Vilanova de Prades, Vilaverd, i Vimbodí.
I la comarca de l’ Alt Camp, a més de la seva capital, Valls, comprèn els municipis d’Aiguamúrcia,
Alcover, Alió, Bràfim, Cabra del Camp, Figuerola del Camp, Els Garidells, La Masó, El Milà,
Montferri, Mont-ral, Nulles, El Pla de Santa Maria, El Pont d’Armentera, Puigpelat, Querol, La Riba,
Rodonyà, El Rourell, Vallmoll, Vilabella i Vila-rodona.