You are on page 1of 20

PLAERDEMAVIDA - 52

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
HIVERN-PRIMAVERA 2016

Ha passat el dos mil quinze.
N’hem tingut de bo i dolent,
la guerra segueix a Síria,
a l’Àfrica en algun indret.
Hi havia d’haver hagut
un “benvinguts” sou germans!
Un vaixell ens portaria
a València els refugiats.
Tot era generós, bo,
tot era fraternal, vida;
ara Europa llança, es tanca.
Europa s’ha fet esquiva.
El terror d’algun grup lleig
portà mort a París, Líbia,
a Mali, Tunísia, a Turquia...
Si triomfen odi i venjança,
vaja un món a la deriva.
Alguna cosa va bé.
Millor que la que hi havia:
els acords de París són
esperança pel bon clima.
Amb el treball de tothom,
farem que el planeta terra,
la nostra casa comuna,
no s’ompliga de porqueria.
Reduir, reutilitzar, reciclar:
tres verbs que practicarem
a casa, al camp, l’oficina.
Per nosaltres que no quede:
solidaris per la pau i per la vida!
Hem fet el Plaerdemavida- 52
Textos: Lluís Antolí, Doménec Hurtado, Patricia Ramos, Alexandre Ros, Santi
Ros i Roser Santolària.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la
col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la
tomata sobre la música i en l’article Vivències.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Opinió
Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies Macarella
Recomanacions
Excursions

“Els temps en què allò vell no acaba de morir
Col·labora

i allò nou encara no ha sorgit
són temps de monstres. ”
Antonio Gramsci

www.macarella.org

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

REPÚBLICA EUROPEA

M’atreviria de qualificar la revista L’Espill
com
d’extraordinària publicació. El seu número cinquanta és una
aproximació força recomanable al tema Europa. No en són
poques les veus que apunten una crisi del projecte europeu
i el que ha passat a estats com l’espanyol, el grec, el portuguès, l’irlandès són clars indicadors de què tot plegat deixa
molt que desitjar.
Quan el nostre estat s’incorporava a la Unió, quan
adoptava l’euro com a moneda, un tenia la sensació que
l’esperança col·lectiva de pertinença a un projecte comú,
amb d’altres pobles europeus, era compartida per tothom i
sentida com oportunitat de millora i superació: què ha quedat d’aquell esperit, d’aquelles il·lusions? Tampoc són pocs
i poques els pensadors i les pensadores que estan situant la situació europea al centre de la
reflexió i el debat.

Com en tota gran empresa cal tindre clars els objectius i les passes per arribar-hi són
plenes de dificultats, assajos, provatures diverses: en això estem. Hem de tornar al com, però
hem de refrescar el què, tot assumint que el qui hem de ser les persones, els ciutadans europeus, ciutadania que sovint amaguem, o s’amaga, o directament s’ignora o s’atemoreix sense
pudor. Una de les principals víctimes de la situació a Europa crec és, precisament, la ciutadania,
autèntica sacrificada en tantes decisions en pro d’un mercat que ho justifica tot.

Les polítiques de salvament de bancs, de desmuntatge dels sistemes de benestar, de
consagració de la desigualtat, de precarització del treball, d’enginyeria financera, de dirigisme
per ens no triats per la ciutadania i els estats, l’afavoriment d’una economia especulativa allunyen la realitat europea dels propòsits fundacionals, aprofundint les esquerdes socials, territorials, econòmiques, camp adobat pels populismes esbojarrats, els nacionalismes excloents i
una preocupant xenofòbia.
El com passa per més democràcia, més participació, representació institucional, vot desllorigador. El com passa per governs i governants europeus responsables davant parlaments
legisladors i controladors triats per sufragi universal. El com passa per l’assumpció veritable de
la gran riquesa de la pluralitat cultural dels pobles europeus.

A la publicació esmentada més amunt es reivindica la necessària superació de la idea
d’uns Estats Units d’Europa i l’aposta per la idea d’una República Europea integrada per xarxes
de regions i ciutats (Europa com a República, article d’Ulrike Guérot), una Europa que és llibertat, emancipació de l’estat nació.

En tot plegat veig l’oportunitat d’articular el futur de les valencianes i els valencians, dels
pobles ibèrics, de les persones d’ací i d’allà. Posant com a fonament els drets universals, posant l’accent en la democràcia com a camí de presa de decisions.
2

www.closquesdefang.blogspot.com.es

MITJANS DE COMUNICACIÓ
La MiCe s’apropa! www.micevalencia.com
La rateta està de lo més contenta perquè en menys d’un mes es celebrarà
a València la MiCe (que significa rateta en anglés), és a dir la Mostra Internacional de Cinema Educatiu. L’organitza l’Associació Cultural “Jordi el mussol”,
que des de fa quatre edicions promociona l’alfabetització audiovisual com a eina
perquè els mateixos xiquets, xiquetes i joves que elaboren les pel·lícules i curtmetratges, siguen capaços d’elaborar una actitud crítica cap als mitjans, així com
conèixer-los per poder aprofitar-los adequadament.
L’edició d’aquest any tindrà lloc del 24 al 28 de febrer simultàniament a València, l’Eliana,
Benetússer i Sagunt, i comptarà amb els 80 millors treballs cinematogràfics fets per xiquets i xiquetes valencianes, però també per xiquetes i joves de països tan llunyans com l’Iran, l’Iraq, Cambodja, Holanda, Portugal, Japó, Israel, EEUU, Eslovàquia, Canadà, etc...
Com que ja s’apropa, vos convide a que visiteu la pàgina web per poder consultar els títols
dels curtmetratges que seran projectats a les diverses seus. I si us pica la curiositat per saber quin
tipus de pel·lícules veurem, només cal que aneu a la secció Curtmetratge by Jordi el Mussol, per
disfrutar dels curts que han estat premiats en vàrios festivals europeus.
Ah, i per als que no estigueu eixos dies per la terreta, teniu la possibilitat de vore’ls també
del 19 al 25 de febrer a Alacant i a Madrid... ja no teniu excusa!!!

Un 2x1 pilotari. Programa “Colp a Colp”, dissabtes a les 14h en Ràdio Godella, a la 98.0 de la FM. Diari digital sobre el món de la pilota valenciana: www.pilotaveu.com
No sé si sabreu la cançò Colp a Colp del grup valencià Orxata Sound System, que va publicar en el seu darrer disc. La lletra d’aquesta cançò ens parlava
del codi obert utilitzat pels hackers informàtics per sublevar-se als mandats dels
de dalt, però ho feia utilitzant molts termes propis de la pilota valenciana.
Potser perquè aquesta cançò va ser un dels hits més coneguts del grup, és el nom que han
triat els lectors del diari digital pilotaveu.com, per identificar el nou programa de ràdio al voltant del
nostre esport.
El programa pilot el van fer el dissabte 30 de gener i sembla que va tindre
una bona audiència. Si tenies ganes d’escoltar programes de ràdio en el vell
transistor que està agafant pols al moble del saló: apunta’t a sintonitzar aquest
nou programa!
Ara bé, si lo teu és el món informàtic i el llenguatge pilotari no se’t resisteix, et recomanem que remenes per la web www.pilotaveu.com, allí podràs
trobar moltes coses: des de les últimes novetats en la classificació dels pilotaris
de totes les categories, fins a unitats didàctiques per treballar la pilota valenciana a l’escola. Hi ha
de tot, i sinó només has de mirar la secció Sabies què? i descobriràs que de Caganchos també hi
va haver un pilotari molt nomenat: a què no sabeu com es deia i de quin poble venia?
@ la rateta digital

19

QUI ÉS QUI

EL PLANETA DELS SIMIS

TUTTO TARANTINO

Vicent ha tocat, entre altres moltes formacions, amb Spira Mirabilis, que es podria traduir
com Espiral Miraculosa. Es tracta d’un conjunt de músics joves de molt alt nivell de formació
acadèmica, que toquen sense director, oferint concerts on interpreten una sola obra en diferents pobles i ciutats d’Europa. Assagen durant una setmana en un lloc concret, estudien les
partitures en profunditat i les desenvolupen al seu estil. En acabar les actuacions fan una mena
de tertúlia amb el públic per parlar de la música interpretada. A Vicent li inspiren molt aquestes
experiències, autèntiques en el món de l’art, i les compara amb les falles de la Barraca, on tots
els xiquets i xiquetes del carrer treballaven plegats per a fer-les possibles. Fèiem coses increïbles
per a una criatura de 8 anys. M’influeix ara quan veig un projecte que és autèntic, un projecte que
realment és de la gent. Té un perquè i una finalitat. És quelcom que recull del passat, com una
llavor d’aqueixa inspiració, per projectar alguna cosa als altres, de crear alhora una emoció.

Vicent ho té clar: si en un moment determinat vols fer la teua música, has de perseguir-ho,
viatjar on siga, i si et crida una altra orquestra per tocar, mescles l’eixida a un altre país i coneixes
gent nova, fent amics nous. Aqueixa és la inspiració que busca, la unió d’allò professional amb
allò personal. És el que mou a la gent creativa, als músics.

Ha hagut d’estudiar força per arribar on es troba ara. Diu que és important també tindre un
bon equilibri personal i un òptim nivell d’estudi. Ajuden molt a què les coses comencen a aparèixer. Cal tindre un objectiu i anar a per ell. Passe el que passe. Tant se val que ploga o trone.

Des què va marxar de casa ha viscut a Sabadell i dos anys i mig a Salzburg. Encara que
tenia una feina fixa a la capital del Vallès, tenia aqueixa inquietud de voler aprendre més coses.
Jo notava que sí, que podia fer un treball bé, que havia agafat certa experiència, però per gaudir
un poc més del treball i per buscar més opcions al món professional, necessitava donar una passa més a nivell tècnic i a nivell personal també.

A partir del febrer serà a Qatar, en una orquestra de primera categoria, durant un any,
per ara. A Sabadell, s’ha trobat molt bé, però no hi ha comparació. Diu Pilar: Vicent està molt
il·lusionat, i per part d’ell estic súper il·lusionada també, però com a mare, veus que és lluny, que
és un altre món, un altre sistema polític, altre sistema de vida, qüestions que em causen preocupació. Però és un xic que s’adapta molt bé. Allò important és que estiga a gust. Vicent està segur
que a nivell professional és una bona oportunitat.

A més d’anar a treballar a Qatar, entre els projectes de futur figura una proposta de concert a Bonrepòs i Mirambell, amb una cantant de Barcelona, tocant fragments de cantates de
J.S. Bach i altres peces del repertori barroc.

Des de Macarella també li desitgem, com els seus pares, que tinga sort i siga feliç, que és
allò més important.

Vicent volia expressar el seu agraïment a la Coral i a Carmina i també a la Banda. Conserva molt bons records de les seues experiències amb el món de la música al poble. Agraeix que
li hagen inspirat aqueixa inquietud per conèixer. El món és molt gran i cal conèixer-ho tot. I la
música és un bon mitjà per poder fer-ho.
18

Patricia Ramos

Mes de gener: hivern, rebaixes, Sant Antoni del
Porquet, Sant Sebastià, Tutto Pavarotti, el TP, el Titi, el Tete,
Pot de Plom, veriueu-ho, 8 mil, 9 mil... Mes de febrer: Carnestoltes moltes voltes, la Crida, el caloret, 10 mil, 11 mil...
Mes de març: Magdalena, Falles, primavera, Pasqua, 12 mil,
2 milions de peles...
Fins ara, Quentin Tarantino, el germà de George Clooney al film From Dusk Till Dawn Obert fins a la matinada
(1996), havia dirigit set pel·lícules:
1. Reservoir Dogs (1992), Gossos del carrer. Un robatori de diamants on el pla no ix com estava previst. Tarantino és el Senyor Marró.
2. Pulp Fiction (1994), Literatura barata. John Travolta protegeix a Uma Thurman (la dona del cap) i, si cal, fa
de parella de ball amb ella al centre de la pista.
3. Jackie Brown (1997). Jackie (Pam Grier, estrella
del blaxploitation) és una xica molt treballadora, té dues ocupacions: hostessa de vol i transportista.
4.
Kill Bill 1 i 2 (2003 i 2004), Matar a Bill. Una treballadora (Uma Thurman, la Mamba
Negra) i el seu cap (David Carradine, Bill) negocien les condicions del finiquito mitjançant les arts
marcials i el western mediterrani.
5.
Death Proof (2007), A prova de mort. El conductor del cotxe (Kurt Russell) és un
assassí masclista sobre un seient a prova d’accidents.
6.
Inglourious Basterds (2009), Bastards sense honor però molt efectius. Un film
bèl·lic on es lluita de valent contra la casta dirigent del partit nazi alemany.
7.
Django Unchained (2012), Django desencadenat. Abans Franco Nero, ara Jamie
Foxx; Django és sempre un gran heroi. Un western antiesclavista que reclama l’alliberament dels
negres nord-americans.
Ara, després d’aconseguir la seua pròpia estrella al Passeig de la Fama de Hollywood,
estat de Califòrnia, Tarantino torna als cinemes amb la seua vuitena pel·lícula, un western anomenat Els odiosos 8 (The Hateful Eight): un caçador de recompenses (Kurt Russell) trasllada la
seua presonera (Jennifer Jason Leigh) al poble de Red Rock perquè siga jutjada i ajusticiada en
la forca, un altre caçador de recompenses (Samuel L. Jackson), un establiment de carretera...
Poesia i violència, confiança i desconfiança, música d’Ennio Morricone, 3 punts sobre 5 segons
la cartellera Túria, metodologia de treball lligada al reciclatge. Consegüentment, Tarantino recicla i fa reviscolar de manera brillant tota una sèrie d’elements anteriors: el western clàssic La
diligència de John Ford (1939), la novel·la de misteri Deu negrets d’Agatha Christi, una carta del
president Abraham Lincoln com a antecedent del correu electrònic i del whatsapp...
En fi, ho reconec, jo també era un yonki del dinero.

Llorenç d’Aràbia

3

QUI ÉS QUI

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA

El dia 9 d’octubre de 2015, mentre es va preparant la paella, fem un xicotet acte de commemoració
de la diada dels valencians i de les valencianes, en forma d’homenatge al rei En Jaume. Consisteix tot plegat en una marxa cívica curteta, del principi al final del
carrer dedicat al monarca valencià, una ofrena floral i
un parlament explicatiu. El rei En Jaume conquistà València als moros i establí un regne que incorporà, juntament amb Catalunya i Mallorca, a la Corona d’Aragó.
Aquesta celebració senzilla l’organitza Macarella des
de l’any 2008, i hem rebut elogis de persones que agraïxen que es mostre de manera justa el
significat del 9 d’octubre, ja que, amb el tràfec de les paelles, més d’un podria oblidar-se’n del
significat d’una data històrica tan important per als valencians.

El dia 13 de novembre férem l’assemblea
anual de l’associació. Allí repassàrem les activitats de l’any 2015 i proposàrem les activitats
de 2016. Aprovàrem els comptes i decidírem el
calendari de 2016.

El dia 15 de novembre férem l’excursió a
les Coves de Sant Josep, de la Vall d’Uixó. Fou
una excursió molt completa perquè, a més de visitar, en barqueta, les coves, admirant les formacions geològiques tan boniques del seu interior, anàrem a Quartell, un poble preciós de les Valls,
on ens ensenyaren un molí d’arròs i de blat, que funcionà fins als anys 70 del segle passat i que
conserva, a més, tota la seua maquinària perfectament. L’ajuntament manté les instal·lacions i un
guia, que ens explica exhaustivament tot el mecanisme que utilitzava com a força motriu l’aigua,
provinent de la Font de Quart. Hi havia també un xicotet museu de eines del camp i d’utensilis
de la vida rural. D’allí anàrem a la Font de Quart a dinar. Dinàrem en un ambient de natura i companyonia. Estigué molt bé l’excursió i agraïm a Tere i Lluís la preparació d’eixides tan interessants.

El dia 29 de novembre la nostra associació participà festivament i gojosa, juntament amb
d’altres associacions i col·lectius del poble, en una fira solidària amb els refugiats dels diferents conflictes que estan arribant massivament a
Europa els darrers mesos. A la paradeta macarellera es van vendre polseres fetes amorosament per
l’ocasió, objectes fabricats amb canya carraixetera
que encisaren els més menuts, carabasses quasi
monumentals que portà en Vicent, així com nombrosos llibres usats que feren les delícies dels lectors més agosarats en el remenar firaire. La recaptació passà dels mil euros i es destinà íntegrament
al comitè d’ajuda al refugiat de les Nacions Unides.
4

VICENT MONTALT I ROS
Músic internacional de Bonrepòs i Mirambell

Per als seus pares, els seus fills, Ezequiel i Vicent, eren
d’allò més “normals”, del poble, vaja, anaven a l’escola, feien
de bon estudiar. Però, ací acaba la “normalitat”. Vicent no ha
soltat l’oboè des dels set anys. Va ser aleshores, casualment,
que al poble es posà en marxa la Banda de música i ha anat
fent camí en el món de la música fins on es troba ara mateix:
rumb a Qatar, a fer de solista de corn anglès i oboè a l’Orquestra
Filharmònica d’aquell país llunyà. Pilar, sa mare, se n’alegra per
ell, perquè ha estat assajant i provant amb orquestres d’arreu
del món i tenia moltes ganes de superar-se: ara li han fet una
bona oferta.

Diuen del Vicent era bastant tranquil, però el músic ens
assegura que era i continua essent molt inquiet. Els pares ho
fonamenten en el temps que l’han vist estudiant l’instrument i el
sacrifici que suposava. L’oboista vol menjar-se el món, conèixer-lo, acostar-se a coses noves que li aporten inspiració. El
seu objectiu era l’oboè i ha orientat la seua activitat en aqueixa
direcció.

A la família sempre li ha agradat la música, com ho testimoniaven les partitures i els instruments musicals sempre presents a la llar, o les improvisades cantades participatives en reunions
familiars, però els pares mai de la vida es van pensar, quan era xiquet, que s’hi dedicaria professionalment.

Vicent es descriu d’infant com un ésser un tant reclòs en el seu món personal, cantant les
seues cançons, fent la seua. Però el cert és que li van influenciar moltes coses del món especial
de la Barraca, el seu carrer, on trobem, en un lloc principal, el seu germà, l’Ezequiel, sis anys
més gran, amb qui compartia la passió musical i que els portaria a muntar un grup de jazz, amb
el que arribarien a gravar un reeixit CD d’estàndards jazzístics. Va ser també cabdal en la seua
formació musical el seu pas per la coral del poble, dirigida aleshores per Carmina Moreno, així
com les experiències que hi va compartir en nombroses actuacions i viatges.

En marxar de casa per exercir la seua professió, els seus pares tenien clar que els fills devien d’estudiar allò que ells desitjaren. De vida només n’hi ha una. Aleshores deuen viure-la amb
el que vulguen fer. El que fos, però que ho feren bé. Els han donat suport sempre. El pare fins i
tot el va acompanyar fins Sabadell a una prova d’oboè. Precisament la que li permeté formar part
de la seua orquestra simfònica. Va ser acabar els estudis d’instrument al maig i aconseguir la
plaça. Va ser molt emocionant per mi veure això diu el seu pare. Tot el dia, vint o trenta candidats
de tot el món, fins i tot un que tenia plaça professional en una altra orquestra. Vicent no hi estava
tan nerviós com jo mateix. Jo ho estava perquè desconeixia tot aquest món. A l’última hora del
dia restaven els 10 finalistes i el Vicent entre ells, i després cinc, i després dos, el professional,
colombià, i ell. Amb només vint-i-tres anys ho va aconseguir. Després va continuar estudiant a
Salzburg, la ciutat d’en Mozart, fent un màster a la seua prestigiosa escola de música, aconseguint finalment el premi extraordinari del seu instrument.
17

NOTÍCIES DE MACARELLA

CLUB DE LECTURA

LECTURES PER A L’ANY 2016

Com en edicions anteriors del Club de Lectura de l’Associació Cultural Macarella,
hem portat a terme un procés participatiu de proposta i votació d’obres literàries per llegir durant el 2016. Hem tornat a comptar amb l’ajut valuós d’en Lluís Antolí Santolària per fer servir
l’aplicació doodle i donar transparència a tot el procés. Tot seguit fem un tast de les obres més
votades.

De l’escriptor valencià, en llengua castellana, nascut a Tavernes de la
Valldigna, en Rafael Chirbes, hem triat la novel·la Crematorio per encetar les
sessions del Club de Lectura 2016 de l’Associació Cultural Macarella. Chirbes ha estat un autor reconegut amb importants premis estatals i que deixa
una obra, en el camp de la narrativa, l’assaig i el periodisme, ben acollida
pels lectors i lectores, tot destacant, amb l’anterior citat, títols com En la orilla
o La larga marcha. Després de la seua mort, l’agost del 2015, a Beniarbeig,
ha aparegut el seu treball pòstum París-Austerlitz.

Córrer sense por de l’escriptor italià Giuseppe Catozzella serà la
segona obra de lectura de les lectores i lectors del Club. La jove editorial valenciana Sembra ha apostat per un títol de molta acceptació juvenil a Itàlia,
que tracta de la vida de l’atleta somali Samia Yusuf Omar.

Aquest any també, per votació dels amics i amigues
dels llibres, portarà una obra de teatre, gènere d’importància
cabdal a la literatura de tots els temps, que encara no havia
arribat a les nostres trobades. Es tracta de la peça atribuïda a Erasme de Rotterdam Juli despatxat de les portes del cel, on es recrea
el diàleg entre sant Pere i el papa Juli II, en l’intent d’aquest darrer d’entrar al
paradís, tot un pols dialèctic per desemmascarar les lluites de poder, tan poc
evangèliques, que amaga sovint la cúria papal. Cal recordar que l’ha publicada,
en una tasca que cal remarcar, una vegada més, Publicacions de la Universitat
de València.

A finals d’any ens hem proposat llegir la novel·la d’un autor que creix
amb cada proposta: Martí Domínguez. Hem votat ara per La sega editada per
Proa on, el també director de la prestigiosa revista Mètode, explora el món de
la postguerra als masos de les comarques de l’interior del nord del país.


Tot esperant consolidar aquesta proposta en les properes sessions,
fent augmentar la seua difusió, volem convidar-vos a participar en la lectura i
diàleg obert, que portem a terme a les magnífiques instal·lacions de la Biblioteca del poble, que disposarà d’exemplars de les obres seleccionades, igual que la Llibreria
Diana, animant-vos a afegir la vostra veu a les dels amics i amigues de les lletres que ho vénen
fent regularment.
16

nostres contents de conèixer-la.

El dia 11 de desembre férem el club de lectura
últim de l’any. La novel·la: Després vénen els anys,
de l’autora castellonera na Maria Folch. Un llibre que,
entre d’altres fets, narra els bombardeigs que va patir
Castelló en la guerra de 1936 i les conseqüències que
patiren els habitants de la Plana en forma de morts,
repressions i fugides. Maria Folch no pogué vindre a
la reunió, però el dia 19 de desembre vam acudir a
la seua ciutat per assistir a una jornada sobre la memòria històrica, en la qual ella era una de les ponents.
Allí la vam saludar i es vam fer una foto. Ella estava
contenta que haguérem llegit i comentat el seu llibre i

El dia 12 de desembre va ser el recital poètic de Nadal. Com sempre va ser bonic
i entranyable. Hi hagué algunes novetats: ens acompanyà a la guitarra Àlex Ros, el nostre
poeta-president; recitàrem poemes del poeta nord-americà Walt Whitman. I quina cloenda tan
bonica amb Patrícia recitant el poeta en versió original (anglés) i Conxin traduint-la estrofa per
estrofa.Una emoció intensa sentim quan contactem amb aquest poeta, alhora íntim i col·lectiu.
Whitman és un poeta de la humanitat, com el nostre Vicent Andrés Estellés.

Els dies 17, 24 i 31 de gener de 2016, 3 diumenges de
cinema per la pau i els drets humans. La primera pel·lícula,
Todos a casa, recrea els temps en que l’estat italià aliat amb
els alemanys en la primera guerra mundial, decideix canviar de
bàndol i s’ajunta amb els aliats. Eixe canvi pilla als soldats italians en el front, on són atacats pels uns i pels altres. La pel·lícula
italiana, protagonitzada per Alberto Sordi, mostra un humanisme tendre i natural. Les guerres sempre les perd el poble
menut. La segona projecció era un documental: Una història
cautiva. Tracta de les vexacions i sofriments dels estrangers
que són capturats sense papers i passen per un CIE, Centre
d’Internament d’Estrangers. Vingué David Marrades, el director
del documental, que alhora era guionista i productor, i després
de vore la pel·lícula hi hagué un col·loqui . Quantes injustícies
pateixen les persones que fugen de la guerra i de la misèria!
El CIE és pitjor que una presó, una presó sense control i sense
garanties. La tercera pel·lícula d’enguany va ser Mandarinas. Deliciosa i trista pel·lícula alhora,
que conta la història d’una guerra de les del Caucas, entre georgians i els seus veïns txetxens i
abkazians. Guerra per la terra que comporta odi i mort. La humanitat d’un vell que viu només
amb allò que necessita i que socorre a tot aquell, ferit o fugitiu, que reclama la seua ajuda, fa
canviar l’odi i la venjança en amistat i solidaritat entre els dos enemics. La campanya un euro
llavor de solidaritat, a la qual està adscrita la Macarella, ha recaptat 106 euros per als refugiats
de guerra.
5

NOTÍCIES DE MACARELLA

HISTÒRIA LOCAL

XIII BAIXADA A PEU PEL CARRAIXET

Sempre és el primer diumenge de febrer.
Enguany el dia 7. Acudim a l’estació de Seminari i agafem el trenet que va a Bétera. Pugen Pau
i Lluís i donen la benvinguda als caminants. Ens
expliquen l’itinerari que comença tot seguit . Hi ha
salutacions i un cert entusiasme. La primera aturada sempre és per contemplar un exemplar de
carrasca enorme. Enguany havien esporgat l’arbre
amb cura i sentit estètic. Estava guapa la carrasca
de vora el barranc.

A partir dels anys seixanta anaren canviant els gustos i començaren a escoltar-se músiques que fins al moment havien segut del tot desconegudes. Alguns grups de joves començaren a practicar nous estils de música provinents del rock i del folc. Els festers de sant Vicent de
l’any 1965 convocaren el I Concurs musico-vocal a la Llar parroquial, esdeveniment que semblà
tota una revolució aleshores, i el guanyador del qual va ser el grup Telstars. Un dels grups locals
que participà va ser Los Caníbales. Eixe any vingué al poble també el cantautor Raimon.

La segona aturada és la visita a unes restes arqueològiques, les runes del complex residencial, amb banys inclosos, de la vila romana de L’Horta Vella. Baixem de nou al llit del Carraixet, on admirem els tamarits que queden, les ginesteres florides, els cactus punxants, que
han envaït la terra. Baixem sense parar fins a la confluència de barrancs. Vénen per la nostra
dreta dos: El de Portaceli i el del Cirerer. Allí tenim el pi monumental que marca aquesta reunió
d’aigües que baixen de la serra Calderona.

Caminem entre pedres i riuets d’aigua un poc bruta, que ens obliga a anar un darrere
l’altre, amb cura de no esvarar i: plof! Arribem a la torre Bufilla, amb molta gana, i allí Pau ens llig
la carta reivindicativa, la XIII carta del Carraixet. Volem un Carraixet, viu, net i nostre . Això ho
proclamem cada any i ho demanem a qui té poder de millorar la natura d’aquest camí d’aigua
que és el Carraixet.

Enguany aquesta reivindicació arribà al Congrés, perquè és l’estat espanyol qui gestiona
la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, entitat que mana en el barranc. Que bé que esmorzem al costat del poblat moro de Bufilla, amb la torre alta, eixerida i restaurada i enfront de la
Calderona! Continuem admirant l’obra d’enginyeria, que està representada per una gran sínia
i una mina o conducte subterrani, que menava l’aigua als hortets successius. El barranc font
d’aliments: vegetals i animals.


Per acabar el clot i les cascadetes d’aigua del paratge del Pont Sec: la part més bucòlica
i bonica del Carraixet. Algunes persones que no havien vingut mai, s’admiraven de la verdor i
frescor de la zona. Acabàrem dinant a Alfara i llegint poemes i textos que ens emocionen i ens
fan dir: Què bonic, fins l’any que ve!

6

RIu Sec actuant a la Llar Parroquial

Als anys setanta aparegueren Los Yacks, que arribaren a enregistrar un disc anomenat La
vaca Lola, on tocava José Ramón Carretero. També un altre grup de folc, Riu Sec, que cantaven
en valencià temes populars valencians, però també del folc americà. Ja en els anys 90, coincidint amb un renaixement de la música rock en valencià, destaca Fil d’Aram format per Vicent
Ros, Ricardo Hurtado, Jesús Pérez, Manel Hurtado i Josep Ros.

A final dels noranta, en desfer-se Fil d’aram, es crea Riu Sec, que prenia el nom d’aquell
grup local dels anys setanta. En diversos moments de la seua carrera varen formar part del
grup: Santi Ros, Dani Nebot, Ezequiel Montalt, Josep Ros, Doménec i Manel Hurtado, Juanma
Gallach i Vicent Ros. Esta formació arribà a enregistrar dos discs: Fent camí (1997) i Espardenyes noves (2001).

L’any 1983 nasqué la Coral de Bonrepòs i Mirambell, més tard, el 1991, la Societat Musical, que enguany celebra el seu vint-i-cinc aniversari, també la Colla de Tabals i Dolçaines La
Brama 1996-97 i la Rondalla La Tornada, que enguany celebra els seus primers 10 anys.

El sorgiment de cadascuna d’estes agrupacions ha anat cobrint buits, abastant gèneres,
estils i músiques diverses. Podem estar ben orgullosos del que tenim hui en dia i de l’esforç
col·lectiu que suposa tirar endavant estos projectes. Les nostres agrupacions musicals han assolit totes la majoria d’edat i estan ben consolidades. Gràcies a elles Bonrepòs i Mirambell mostra una gran cohesió social, una vida cultural riquíssima i, en gran mesura, són la salvaguarda
per a mantindre viva la nostra identitat com a poble. Val la pena, per això, un homenatge sincer
a totes aquelles i aquells que humilment han fet possible la realitat d’este present.

Doménec Hurtado i Juan

15

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Els veïns del Camí Rel o Camí Real (actual carretera de Barcelona) formaven un nucli de població que llavors es trobava apartat del poble. Allí
s’organitzà una comissió, per organitzar la festa dels
Reis Mags (Junta Cabalgata de los Reyes) i dins de
la comissió es creà una murga o xaranga feta amb
instruments simulats com de banda de música que
es fabricaren als tallers del tio Nelo i del tio Hermínio.
Estos instruments tenien un so prou estrident degut
a la làmina vibrant feta de paper de fumar que es
col·locava en l’interior del tub. Curiosament el dia de
la festa no tocaven ells sinó la banda d’Almàssera.
Actuaven també dalt d’un cadafal a la porta de cal
tio Corretger;,anaven vestits amb frac negre, pantaló
blanc i barret, essent el seu director José Maria Bayarri.


A l’esquerra: guió actuació de La Simbomba.
Dalt: Murga de la Junta Cavalgata de los Reyes a la carretera de
Barcelona a l’altura de la casa i gasolinera de Ripoll.

A les darreries dels anys cinquanta, es va crear una rondalla d’instruments de pols
i pua anomenada La Pilarica. Don José Carretero, que era mestre i també tenia coneixements
musicals, va ser el promotor i director d’esta agrupació. Don José, a més d’ensenyar la tècnica
dels instruments, preparava les peces i transcripcions necessàries per a la formació. Cal destacar el fet que algunes obres clàssiques foren escoltades així per primera vegada al nostre
poble. Encara que esta formació es va desfer, alguns dels seus integrants encapçalats pel fill
de don José, José Ramón Carretero, han refet esta agrupació que de manera molt apropiada
han anomenat Rondalla La Tornada.

14

La Pilarica, foto de grup davant de casa Nati i actuant dalt d’un cadafal col·locat a les antigues escoles de
la plaça de la Llar.

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Tristesa per una pèrdua.

Morí el 8 de desembre, el professor de literatura de la Universitat de València, en Josep Lluís
Sirera. La pèrdua és immensa si considerem el
que ha sigut com a dramaturg, com a investigador de teatre, com a persona compromesa amb
la realitat social, cultural i política valenciana i
europea. Un mes i poc abans de faltar, es va representar, al paranimf de la Universitat, Per Sant
Lluch, obra teatral composta per ell, amb textos
del segle XVI, allí estava Josep Lluís presidint la
representació, complagut per la posada en escena que havia dirigit Pep Sanchis. Qui ens havia de dir que poc després, li arribaria la mort amb
tan sols 61 anys. Josep Lluís Sirera, juntament amb el seu germà Rodolf, són els autors dramàtics
més importants del teatre valencià contemporani. Investigadors, innovadors, normalitzadors del
fet teatral valencià. Destacarem La Revista valenciana, obra que revisa i actualitza sainets i peces
còmiques d’autors valencians. Josep Lluís Sirera, partidari d’un teatre que respon als conflictes i
problemes socials i polítics, va ser coautor i coordinador de l’obra Zero responsables, basada en
el fet de l’accident de metro de València, que va ocórrer el 6 de juliol de 2006, i en la miserable actuació del govern valencià del PP. El dia que Bertold Brecht va morir en Finlàndia, representada en
diverses ocasions, és l’obra primera d’una trilogia sobre la segona guerra mundial , que ara el seu
germà Rodolf acabarà d’enllestir per a gaudi de totes les persones que estimem el teatre. Gràcies
Josep Lluís Sirera pel teu treball.

Alegria per la llum del carrer i de la mirada directa.

La bona idea del nou ajuntament de València
de deixar l’últim diumenge de cada mes la plaça de
l’Ajuntament per al poble, per a la gent, ha estat magnífica. El diumenge dia 31 de gener tot l’espai de la plaça
era una gran fira i exposició de l’Horta. Parades amb verdures i fruites acabades de collir, paradetes amb productes elaborats, com orxata, pastissos, melmelades, vins...
Parades amb llibres, una gran carpa per adoptar un arbre
i plantar-lo en la Devesa del Saler, una parada per a Per
l’Horta, una parada per a CERAI, parades d’artesania.
Grups d’animació com el d’emtescola.es que contava histories de l’heroi BUS i l’heroïna BUSINA,
a favor del transport public. Un grup ensenyava pilota valenciana. Hi havia l’associació valenciana
de patinatge que omplia d’infants la pista. Un grup ballava espontàniament IndyHop. Músics de
la Primavera Musical del Conservatori Superior de València feien concert reivindicatiu perquè els
seus estudis siguen considerats universitaris. Un matí de festa i fira per gaudir i per conscienciarnos que ací, al costat, tenim l’horta viva i productiva, la qual ens proporciona aliments sans i ens
dóna els valors culturals i econòmics que ha construït , pel treball dels llauradors, a través de segles i segles. De Bonrepòs i Mirambell s’hi aplegàrem unes 15 persones. Felicitats a l’Ajuntament
de València i al seu tècnic d’agricultura i horta, Josep Pérez, i a totes les entitats que han fet possible aquesta jornada lluminosa i viva.

7

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

HISTÒRIA LOCAL

LA MÚSICA A BONREPÒS I MIRAMBELL

Antecedents musicals a Bonrepòs i Mirambell

Diuen els més majors que Bonrepòs i Mirambell sempre ha estat un poble de cantors.
La pràctica i devoció al Rosari de l’Aurora va ser molt popular arreu de les nostres terres i, encara que s’han anat perdent, els cants de l’Aurora foren molt populars a Bonrepòs i Mirambell.
Es tracta d’un repertori religiós de caràcter tradicional, per tant, de transmissió oral i els intèrprets són persones aficionades. En estos cants només cantaven els homes, generalment a dos
veus i sense cap acompanyament instrumental. Les melodies solien ser estàndards als que
s’adaptaven lletres o versos diferents. Els cants són en castellà perquè la celebració naix en un
moment de castellanització de la pràctica religiosa. A banda de les Aurores, dins del repertori
tradicional religiós, també trobem les Pureses, Dolors i Gojos que encara es canten amb versos
dedicats a les advocacions locals: Mare de Déu del Pilar i Sant Joan Baptista.

El roure gros del barranc dels Horts ens deixa.

El 18 de maig de 2013 vam anar d’excursió amb Macarella a Ares del Maestrat. De camí
vam parar a fer una passejada pel barranc dels Horts i ens vam fer fotos amb el roure gros, una
meravella botànica d’aproximadament 700 anys. Un arbre que ha resistit sequeres, nevades,
malalties i que s’ha lliurat d’haver acabat fet carbó com ho foren el 90% dels roures. Allà el vam
abraçar i ens vam fotografiar als seus peus. Estos dies hem sabut gràcies a Samaruc Digital
que s’està morint de vell. Quina sort tenim els macarellers i macarelleres que hem pogut veure’l
de prop encara vigorós!

Els cantaors de les Aurores
eren: José María Peris (el tio Carmelo), els germans Vicent i Alfredo Ros
(els Sornos), Antonio Muñoz (conegut pel tio Tonet el de gola), el tio
Cosme (que cantava de falset), el tio
Elies i el tio Santiago de la Barraca.

En l’actualitat disposem d’un
material sonor molt valuós dels
cants de l’Aurora de Bonrepòs i Mirambell, en un enregistrament que
es feu el 2003 al tio Alfredo el Sorno, que era l’única persona viva que
quedava que els coneixia.

Tristesa i ràbia per un robatori immens.

Ja ho sabíem: des de 1995, l’any que el senyor Zaplana entrà com a president de la
Generalitat Valenciana, començà la festa de la corrupció i del desficaci, de l’enriquiment ràpid
dels de dalt i l’empobriment del poble valencià. El PP ocupava el poder en totes les institucions valencianes importants. Ara, en el més de gener de 2016, estan passant pels jutjats
tots els dirigents polítics corruptes, lladres i prepotents, de L’Ajuntament de València, de la
Diputació, de la Generalitat. Clar que per aconseguir que els votés tanta gent, durant tan de
temps, havien de crear foscor, fer babau i inculte el personal, per això, abandonant la cultura,
aconseguiren que els valencians estiguem al furgó de cua del tren de la lectura, per exemple.
Quina ràbia estar governats per gent de tan baixa estofa!

Properes activitats de Macarella
25 de febrer: Club de lectura 10 de març: Cine fòrum setmana
de la dona 4 d’abril: Pasqua al barranc
16 al 25 d’abril: Setmana cultural 16 d’abril: Excursió al Saler
amb bici 26 de maig: Club de lectura
8

Caràtula de l’enregistrament del tio Alfredo gravat l’any 2003

De la tradició de cantores a l’església, destaquem pel seu gust i entonació: Carme Rodrigo (l’Escribana, que tenia coneixements musicals), Carmen Lluch (Carmen la dels Arbres),
Remedios Giner (Remediets), Julia (la Serenga) i Mercedes Ferriol.


Per altra banda, durant els anys de la postguerra es va crear una agrupació musical de caràcter
festiu i popular: L’Agrupasio Comico-Musical La Simbomba. Agrupava una colla d’amics amb una instrumentació molt peculiar: flauta, guitarra, acordió i ossos. Es reunien els diumenges de vesprada en una
mena de tertúlies anomenades col·loquis, en les quals
es combinaven les escenificacions comico-teatrals,
més o menys improvisades, amb música. Sarsueles,
cançons de moda i ritmes de ball eren el seu repertori.
Formaven part: Pepet Ros, Vicent el Cansaler, Vicent
Agrupasio Comico-Musical La Simbomba
Piquer, Simeón Lluch, don Juan Ros.
13

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (2)


Hui vaig a contar (entre altres coses) l’any que mon pare fou fester de la Mare de Déu del
Pilar. Aquest any va ser el primer que ficaren una plaça de bous al cantó del forn de Pepe (forn
de sant Josep), doncs era allí on es feia tot, des de les disparades fins les festes en l’aire, les
revetlles... Aquelles festes varen ser molt boniques, fins i tot a l’any següent repetiren la festa i
tornaren a posar la plaça de bous. Aquest va ser l’any en el que entrà la vaca per baix del cadafal
de la plaça i agafà la tia Manya. Ja mai més s’ha tornat a posar una plaça de bous al poble.

En aquell temps hi havia un camp de futbol en el barranc on tots els diumenges hi havia
partit. La gent, després de missa, hi anava passejant i tota la mota s’omplia de gom a gom. En
acabar el partit tot el món se n’anava a dinar a casa. Els xiquets per aquell temps cantaven una
cançó que tal i com es va dir al Plaerdemavida passat deia amb melodia mexicana:
Bonrepòs pueblo de tomates donde se ha hecho famosa esa mercancía...

Els xiquets i xiquetes jugaven molt pels voltants de la Barraca, on hi havia una séquia on
creixien paraigüets i pel seu voltant fèiem misses, processons, altarets. També anàvem a jugar
darrere del magatzem de Guillem, on hi havia una sequieta i dalt unes lloses de rodeno, des d’on
ens tiràvem a la séquia: tots els dies tornàvem amb les braguetes trencades a casa!!!

També recorde quan el tio Minela treia el porc a matar a casa el tio Cansalader, s’armava
tal escàndol que era tota una festa pels xiquets!!!

També hi havia un dia que mataven el bou, eixe dia per la nit en moltes cases hi havia
paella de fetge de bou, cosa molt típica a Bonrepòs.

I fins ací... per ara.

Una bonrepostina guapa i fina.

EL TEMPS DE LA TOMACA A
BONREPÒS I MIRAMBELL (capítol 2)

Introducció.

Com ja veiérem en el capítol I, publicat al Plaerdemavida 51, l’època gran de la collita
de tomaca a Bonrepòs i Mirambell va ser, més o menys, des de 1954 fins a 1969. I si hem seguit
els estudis sobre l’urbanisme i les obres d’eixamplament i de construcció del poble, publicats
en números anteriors de la revista Plaerdemavida, observem que entre 1954 i 1970, coincidint
amb l’alcaldia del senyor Aurelio Rodrigo, és quan es fan les principals obres urbanes del poble.
El carrer Pintor Lluch, que era la Senda Ampla, s’obri com a carrer entre 1954 i 1966. El camí
d’entrada per l’ermita de les Cases de Bàrcena s’eixampla i s’urbanitza entre el 1964 i 1966. El
12 d’octubre de 1965 s’aprova el projecte de la Zona Industrial. L’11 d’agost de 1965 s’inicia
l’expedient d’urbanització de la futura plaça de sant Ferran que haurà d’aprovar l’entitat Gran
València.


En aquesta mateixa dècada, per promoció de l’ajuntament es construeixen dos grups de
vivendes: el barri blanc, Grup Verge del Pilar, i el barri roig, Grup de sant Joan, i per promoció
privada, s’inicia la construcció de quasi totes les finques del carrer Pintor Lluch. Pels mateixos
anys, es fan les obres de clavegueram i de depuració d’aigües residuals, així com les obres de
pavimentació amb llambordes i construcció de voreres dels carrers del poble.


Per tot això, per la quantitat d’obres que es fan a Bonrepòs i Mirambell , per l’abundant
producció de tomaques i de més productes de l’horta, es fa necessari que vinguen persones
d’altres llocs a treballar ací. Vénen de pobles de la Manxa, d’Andalusia i s’instal·len ací amb les
seues famílies. Bonrepòs i Mirambell es fa gran, duplica la seua població.

En aquest capítol ens referirem a dos converses mantingudes amb persones que vingueren de la Recueja, província d’Albacete, a treballar a Bonrepòs i Mirambell i també publicarem la
segona part de la conversa amb Vicent Muñoz i Rosita Laguarda que, per raons de compaginació, va quedar fora de la revista Plaerdemavida 51.


Per altra part hem de dir que estem contents que la revista Plaerdemavida es llig amb
interès, perquè sobre la cançó Bonrepòs pueblo de tomates ha hagut comentaris per a tots els
gustos: sobre la lletra, sobre l’autoria...

Breu referència a una conversa amb el senyor Benito Valero, que vingué des de
La Recueja fa més de 45 anys a treballar a Bonrepòs i Mirambell.

Magatzem de Guillem: façana, sequieta i part de darrere. Aquest magatzem està situat a la Plaça de sant Ferran

12

El senyor Valero és de professió obrer de la construcció. Al seu poble no hi havia marxa
per a ell. Hi havia poca obra i pocs diners per a pagar les poques obres que feia. Així que decidí
vindre a treballar a la creïlla a l’Horta. Ell és germà de la dona del senyor Alvarado, que ja feia algun temps que s’havia instal·lat a Bonrepòs i Mirambell, i que feia de pont entre la gent de La Recueja i els empresaris d’ací, que necessitaven treballadors. Després de fer algunes temporades
de creïlla i tomaca ací, al poble, tornà a La Recueja a per la ferramenta d’obrer de la construcció i
començà a construir cases i finques que promocionaven empresaris del poble, com Juan Guanter i d’altres . Primer visqué al carrer Colom i després es comprà un pis al carrer la Pau, on encara
viu amb la seua dona, tenint cura de les seues nétes. Diu que a Bonrepòs i Mirambell hi ha tantes
persones de La Recueja perquè alguns són família i d’altres amics, que facilitaven la vinguda als
d’allà.

9

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

Resum de la conversa amb Julia Caballero i el seu espòs Clemente Gómez
Julia Caballero i Clemente Gómez vingueren de La Recueja ( Albacete), a Bonrepòs i
Mirambell, a treballar, quan la collita de tomaques encara era important.

Clemente va nàixer a La Recueja. Julia va
nàixer a Fuentealbilla però va ser adoptada per
un matrimoni de La Recueja i a eixe poble va
anar a viure amb els seus pares adoptius als
15 anys. La Recueja és un poble molt bonic a
La Recueja és un poble d’Albacete situat vora
la vora del Xúquer, a 10 quilòmetres d’Alcalà
del riu Xúquer
del Xúquer. Julia i els seus pares, com tota la
gent que allí vivia, vivien de les verdures que
produïen els horts i dels animals domèstics que criaven. Clemente, com altres joves del poble,
havien d’eixir d’allí per buscar-se un futur, treballaven com a jornalers en la sega del blat i de l’ordi
dels camps de la Manxa, però també venien a treballar de collidor a l’Horta, a la creïlla, la xufa,
la tomaca ...

10

Clemente, des què feu 14 anys fins que se n’anà a la mili, vingué a treballar a Poblenou, a
l’Alqueria de Guerra. Quan Julia i Clemente se casaren es posaren a viure a La Recueja. Allí Julia
i els seus primers fills passaven la major part del temps sense Clemente. L’home només passava
amb ells un mes i mig o dos mesos d’hivern, quan no hi havia collites que fer . Fins i tot hi hagué
dos anys que treballà a França. Als 10 anys de casats decidiren vindre tota la família ací, a Mirambell, l’any 1971. El matrimoni tenia 3 fills i també calia comptar amb la mare i el pare de Julia,
que vingueren amb ells. Es posaren de lloguer a casa d’Adelita, una casa vella i xicoteta, sense
aigua corrent, calia pouar-la amb bomba, sense lavabo en condicions, amb un corrent elèctric
de 125 volts... Clemente treballava al magatzem de Vicentico Lluch i, de vegades, feia jornades
de fins a 17 hores. La mare de Julia també anava al magatzem a encaixar tomaques amb altres
dones com: Luisa la de Mirambell, la tia Maria la Ferrera, Petri i Mere. Aquestes dos eren joves i
fortes i, com feia Clemente, carregaven camions. Rosa la de Janín, Maria i Pedro, el seu home,
també anaven al magatzem. Blas, el germà de Clemente, que vivia amb ells, també treballava al
magatzem de Vicentico i alguns dies al magatzem dels germans Laguarda, els Corregudes.


El fet de vindre ací a viure i treballar obeïa a causes diverses. Al magatzem del Xato hi havia un home que es deia Alvarado, que era de La Recueja. Ell era qui anava al seu poble a buscar
joves per a la creïlla, la tomaca, etc. Vicentico i el Xato també passaven per La Recueja quan necessitaven jornalers. Ací vingueren prou homes de La Recueja, com Eugenio, l’home de Josefa
Parra, a la qual va conèixer treballant en la creïlla i es van casar. Clemente treballava , de dia al
camp o al magatzem, de nit a la carnisseria de Ramon i els dies de pluja encara anava a segar
herba, alfals, amb Vicente i Juanillo. Els 3 amics, quan tingueren ocasió, entraren a treballar a
la fàbrica de Pradas. Alguns joves jornalers agafaven camps a mitges i feien diners: Sebastián
Parra i Juan, l’home d’Isabel, el pare de Paqui i Modesto, són alguns dels que agafaven camps
a mitges i els hi anà molt bé.

El 1973 deixaren la casa d’Adela i vingueren a viure on viuen ara, al carrer Pintor Lluch,
número 8: un pis gran, amb quatre habitacions, serveis higiènics i ascensor. Els pares de Julia
els deixaren diners per l’entrada i allí nasqueren els seus dos últims fills: Isabel i Julio. Tenien una
vivenda suficient per a una família gran: 5 xiquets, el pare i la mare, més el iaio i la iaia i Blas,
que visqueren encara uns quants anys amb ells.


Julia diu que a Mirambell van viure dos anys molt a gust, a pesar de les condicions materials de la vivenda. Anava a llavar al llavador, eixia, amb els xiquets, al carrer i convivia amb
les veïnes: els Alberts, la Mª Carmen, la tia Teresa la de Folguerà. Quan arribaren, al febrer del
1971, el seu fill major, Blas, havia de prendre la comunió i totes les veïnes l’ajudaren a preparar
l’exposició de regals, cosa que al seu poble no s’estilava. Se sentí molt ben acollida.

Conversa amb Vicent Muñoz i Rosita Laguarda (continuació)

Quan venia la collita tota la família anava a collir tomaques, n’omplien paneres i paneres i
les portaven al mercat del poble que estava muntat entre l’edifici antic de l’ajuntament i la cafeteria l’Eclipse. Els “pesaors” eren el tio Vicentico i el tio Remigio. En una panera entraven 65 o
70 quilos. Vicent feia encabir 24 paneres en el carro i, cap a les 5 del matí, pillava el carro carregat, animava l’haca i anava a descarregar a València. Primer al carrer Conca, després al mercat
d’Abastos. També explica que anava al port a descarregar tomates o altres productes de l’horta
i a l’estació del Nord.

En aquell temps de tomaques hi havia comerciants que les compraven als productors,
contractaven dones i joves per a encaixar i omplien camions, que anaven pel món a vendre tomaques de Bonrepòs i Mirambell. Fins a 3 camions al dia venien a Bonrepòs i Mirambell.

Hi havia uns quants magatzems: el dels Paletes, el del Xato, el dels Patarres, el de Manolo
el de Jaume, el de Vicentico i de Sabater. Cada comerciant podia contractar fins a 25 persones
així que tot el poble treballava en la tomaca. La temporada durava uns dos mesos.

Ens hem fixat en la tomaca, però també es feien pimentons, melons, cacau, forment i
dacsa. Hi havia pocs tarongers. Quasi tots els camps eren d’horta.

A més d’adobar, també tractaven les plantes amb productes que ara no podrien utilitzar.
Don Àngel, el metge, muntà una adrogueria i venia productes fitosanitaris. Abans de plantar entoldaven la terra i ficaven bromur de metil. Allò es va acabar cap al 1965. Després ja no anaven
les tomaques: seria per haver exhaurit la terra? Seria perquè l’havien contaminada tant que ja no
vivia cap animalet?

Roser Santolària -gener 2016

Agraïments per haver-nos informat amablement: al senyor Vicent Muñoz i a la senyora Rosita
Laguarda. A la senyora Julia Caballero i al senyor Clemente Gómez. Al senyor Benito Valero.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

Resum de la conversa amb Julia Caballero i el seu espòs Clemente Gómez
Julia Caballero i Clemente Gómez vingueren de La Recueja ( Albacete), a Bonrepòs i
Mirambell, a treballar, quan la collita de tomaques encara era important.

Clemente va nàixer a La Recueja. Julia va
nàixer a Fuentealbilla però va ser adoptada per
un matrimoni de La Recueja i a eixe poble va
anar a viure amb els seus pares adoptius als
15 anys. La Recueja és un poble molt bonic a
La Recueja és un poble d’Albacete situat vora
la vora del Xúquer, a 10 quilòmetres d’Alcalà
del riu Xúquer
del Xúquer. Julia i els seus pares, com tota la
gent que allí vivia, vivien de les verdures que
produïen els horts i dels animals domèstics que criaven. Clemente, com altres joves del poble,
havien d’eixir d’allí per buscar-se un futur, treballaven com a jornalers en la sega del blat i de l’ordi
dels camps de la Manxa, però també venien a treballar de collidor a l’Horta, a la creïlla, la xufa,
la tomaca ...

10

Clemente, des què feu 14 anys fins que se n’anà a la mili, vingué a treballar a Poblenou, a
l’Alqueria de Guerra. Quan Julia i Clemente se casaren es posaren a viure a La Recueja. Allí Julia
i els seus primers fills passaven la major part del temps sense Clemente. L’home només passava
amb ells un mes i mig o dos mesos d’hivern, quan no hi havia collites que fer . Fins i tot hi hagué
dos anys que treballà a França. Als 10 anys de casats decidiren vindre tota la família ací, a Mirambell, l’any 1971. El matrimoni tenia 3 fills i també calia comptar amb la mare i el pare de Julia,
que vingueren amb ells. Es posaren de lloguer a casa d’Adelita, una casa vella i xicoteta, sense
aigua corrent, calia pouar-la amb bomba, sense lavabo en condicions, amb un corrent elèctric
de 125 volts... Clemente treballava al magatzem de Vicentico Lluch i, de vegades, feia jornades
de fins a 17 hores. La mare de Julia també anava al magatzem a encaixar tomaques amb altres
dones com: Luisa la de Mirambell, la tia Maria la Ferrera, Petri i Mere. Aquestes dos eren joves i
fortes i, com feia Clemente, carregaven camions. Rosa la de Janín, Maria i Pedro, el seu home,
també anaven al magatzem. Blas, el germà de Clemente, que vivia amb ells, també treballava al
magatzem de Vicentico i alguns dies al magatzem dels germans Laguarda, els Corregudes.


El fet de vindre ací a viure i treballar obeïa a causes diverses. Al magatzem del Xato hi havia un home que es deia Alvarado, que era de La Recueja. Ell era qui anava al seu poble a buscar
joves per a la creïlla, la tomaca, etc. Vicentico i el Xato també passaven per La Recueja quan necessitaven jornalers. Ací vingueren prou homes de La Recueja, com Eugenio, l’home de Josefa
Parra, a la qual va conèixer treballant en la creïlla i es van casar. Clemente treballava , de dia al
camp o al magatzem, de nit a la carnisseria de Ramon i els dies de pluja encara anava a segar
herba, alfals, amb Vicente i Juanillo. Els 3 amics, quan tingueren ocasió, entraren a treballar a
la fàbrica de Pradas. Alguns joves jornalers agafaven camps a mitges i feien diners: Sebastián
Parra i Juan, l’home d’Isabel, el pare de Paqui i Modesto, són alguns dels que agafaven camps
a mitges i els hi anà molt bé.

El 1973 deixaren la casa d’Adela i vingueren a viure on viuen ara, al carrer Pintor Lluch,
número 8: un pis gran, amb quatre habitacions, serveis higiènics i ascensor. Els pares de Julia
els deixaren diners per l’entrada i allí nasqueren els seus dos últims fills: Isabel i Julio. Tenien una
vivenda suficient per a una família gran: 5 xiquets, el pare i la mare, més el iaio i la iaia i Blas,
que visqueren encara uns quants anys amb ells.


Julia diu que a Mirambell van viure dos anys molt a gust, a pesar de les condicions materials de la vivenda. Anava a llavar al llavador, eixia, amb els xiquets, al carrer i convivia amb
les veïnes: els Alberts, la Mª Carmen, la tia Teresa la de Folguerà. Quan arribaren, al febrer del
1971, el seu fill major, Blas, havia de prendre la comunió i totes les veïnes l’ajudaren a preparar
l’exposició de regals, cosa que al seu poble no s’estilava. Se sentí molt ben acollida.

Conversa amb Vicent Muñoz i Rosita Laguarda (continuació)

Quan venia la collita tota la família anava a collir tomaques, n’omplien paneres i paneres i
les portaven al mercat del poble que estava muntat entre l’edifici antic de l’ajuntament i la cafeteria l’Eclipse. Els “pesaors” eren el tio Vicentico i el tio Remigio. En una panera entraven 65 o
70 quilos. Vicent feia encabir 24 paneres en el carro i, cap a les 5 del matí, pillava el carro carregat, animava l’haca i anava a descarregar a València. Primer al carrer Conca, després al mercat
d’Abastos. També explica que anava al port a descarregar tomates o altres productes de l’horta
i a l’estació del Nord.

En aquell temps de tomaques hi havia comerciants que les compraven als productors,
contractaven dones i joves per a encaixar i omplien camions, que anaven pel món a vendre tomaques de Bonrepòs i Mirambell. Fins a 3 camions al dia venien a Bonrepòs i Mirambell.

Hi havia uns quants magatzems: el dels Paletes, el del Xato, el dels Patarres, el de Manolo
el de Jaume, el de Vicentico i de Sabater. Cada comerciant podia contractar fins a 25 persones
així que tot el poble treballava en la tomaca. La temporada durava uns dos mesos.

Ens hem fixat en la tomaca, però també es feien pimentons, melons, cacau, forment i
dacsa. Hi havia pocs tarongers. Quasi tots els camps eren d’horta.

A més d’adobar, també tractaven les plantes amb productes que ara no podrien utilitzar.
Don Àngel, el metge, muntà una adrogueria i venia productes fitosanitaris. Abans de plantar entoldaven la terra i ficaven bromur de metil. Allò es va acabar cap al 1965. Després ja no anaven
les tomaques: seria per haver exhaurit la terra? Seria perquè l’havien contaminada tant que ja no
vivia cap animalet?

Roser Santolària -gener 2016

Agraïments per haver-nos informat amablement: al senyor Vicent Muñoz i a la senyora Rosita
Laguarda. A la senyora Julia Caballero i al senyor Clemente Gómez. Al senyor Benito Valero.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (2)


Hui vaig a contar (entre altres coses) l’any que mon pare fou fester de la Mare de Déu del
Pilar. Aquest any va ser el primer que ficaren una plaça de bous al cantó del forn de Pepe (forn
de sant Josep), doncs era allí on es feia tot, des de les disparades fins les festes en l’aire, les
revetlles... Aquelles festes varen ser molt boniques, fins i tot a l’any següent repetiren la festa i
tornaren a posar la plaça de bous. Aquest va ser l’any en el que entrà la vaca per baix del cadafal
de la plaça i agafà la tia Manya. Ja mai més s’ha tornat a posar una plaça de bous al poble.

En aquell temps hi havia un camp de futbol en el barranc on tots els diumenges hi havia
partit. La gent, després de missa, hi anava passejant i tota la mota s’omplia de gom a gom. En
acabar el partit tot el món se n’anava a dinar a casa. Els xiquets per aquell temps cantaven una
cançó que tal i com es va dir al Plaerdemavida passat deia amb melodia mexicana:
Bonrepòs pueblo de tomates donde se ha hecho famosa esa mercancía...

Els xiquets i xiquetes jugaven molt pels voltants de la Barraca, on hi havia una séquia on
creixien paraigüets i pel seu voltant fèiem misses, processons, altarets. També anàvem a jugar
darrere del magatzem de Guillem, on hi havia una sequieta i dalt unes lloses de rodeno, des d’on
ens tiràvem a la séquia: tots els dies tornàvem amb les braguetes trencades a casa!!!

També recorde quan el tio Minela treia el porc a matar a casa el tio Cansalader, s’armava
tal escàndol que era tota una festa pels xiquets!!!

També hi havia un dia que mataven el bou, eixe dia per la nit en moltes cases hi havia
paella de fetge de bou, cosa molt típica a Bonrepòs.

I fins ací... per ara.

Una bonrepostina guapa i fina.

EL TEMPS DE LA TOMACA A
BONREPÒS I MIRAMBELL (capítol 2)

Introducció.

Com ja veiérem en el capítol I, publicat al Plaerdemavida 51, l’època gran de la collita
de tomaca a Bonrepòs i Mirambell va ser, més o menys, des de 1954 fins a 1969. I si hem seguit
els estudis sobre l’urbanisme i les obres d’eixamplament i de construcció del poble, publicats
en números anteriors de la revista Plaerdemavida, observem que entre 1954 i 1970, coincidint
amb l’alcaldia del senyor Aurelio Rodrigo, és quan es fan les principals obres urbanes del poble.
El carrer Pintor Lluch, que era la Senda Ampla, s’obri com a carrer entre 1954 i 1966. El camí
d’entrada per l’ermita de les Cases de Bàrcena s’eixampla i s’urbanitza entre el 1964 i 1966. El
12 d’octubre de 1965 s’aprova el projecte de la Zona Industrial. L’11 d’agost de 1965 s’inicia
l’expedient d’urbanització de la futura plaça de sant Ferran que haurà d’aprovar l’entitat Gran
València.


En aquesta mateixa dècada, per promoció de l’ajuntament es construeixen dos grups de
vivendes: el barri blanc, Grup Verge del Pilar, i el barri roig, Grup de sant Joan, i per promoció
privada, s’inicia la construcció de quasi totes les finques del carrer Pintor Lluch. Pels mateixos
anys, es fan les obres de clavegueram i de depuració d’aigües residuals, així com les obres de
pavimentació amb llambordes i construcció de voreres dels carrers del poble.


Per tot això, per la quantitat d’obres que es fan a Bonrepòs i Mirambell , per l’abundant
producció de tomaques i de més productes de l’horta, es fa necessari que vinguen persones
d’altres llocs a treballar ací. Vénen de pobles de la Manxa, d’Andalusia i s’instal·len ací amb les
seues famílies. Bonrepòs i Mirambell es fa gran, duplica la seua població.

En aquest capítol ens referirem a dos converses mantingudes amb persones que vingueren de la Recueja, província d’Albacete, a treballar a Bonrepòs i Mirambell i també publicarem la
segona part de la conversa amb Vicent Muñoz i Rosita Laguarda que, per raons de compaginació, va quedar fora de la revista Plaerdemavida 51.


Per altra part hem de dir que estem contents que la revista Plaerdemavida es llig amb
interès, perquè sobre la cançó Bonrepòs pueblo de tomates ha hagut comentaris per a tots els
gustos: sobre la lletra, sobre l’autoria...

Breu referència a una conversa amb el senyor Benito Valero, que vingué des de
La Recueja fa més de 45 anys a treballar a Bonrepòs i Mirambell.

Magatzem de Guillem: façana, sequieta i part de darrere. Aquest magatzem està situat a la Plaça de sant Ferran

12

El senyor Valero és de professió obrer de la construcció. Al seu poble no hi havia marxa
per a ell. Hi havia poca obra i pocs diners per a pagar les poques obres que feia. Així que decidí
vindre a treballar a la creïlla a l’Horta. Ell és germà de la dona del senyor Alvarado, que ja feia algun temps que s’havia instal·lat a Bonrepòs i Mirambell, i que feia de pont entre la gent de La Recueja i els empresaris d’ací, que necessitaven treballadors. Després de fer algunes temporades
de creïlla i tomaca ací, al poble, tornà a La Recueja a per la ferramenta d’obrer de la construcció i
començà a construir cases i finques que promocionaven empresaris del poble, com Juan Guanter i d’altres . Primer visqué al carrer Colom i després es comprà un pis al carrer la Pau, on encara
viu amb la seua dona, tenint cura de les seues nétes. Diu que a Bonrepòs i Mirambell hi ha tantes
persones de La Recueja perquè alguns són família i d’altres amics, que facilitaven la vinguda als
d’allà.

9

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

HISTÒRIA LOCAL

LA MÚSICA A BONREPÒS I MIRAMBELL

Antecedents musicals a Bonrepòs i Mirambell

Diuen els més majors que Bonrepòs i Mirambell sempre ha estat un poble de cantors.
La pràctica i devoció al Rosari de l’Aurora va ser molt popular arreu de les nostres terres i, encara que s’han anat perdent, els cants de l’Aurora foren molt populars a Bonrepòs i Mirambell.
Es tracta d’un repertori religiós de caràcter tradicional, per tant, de transmissió oral i els intèrprets són persones aficionades. En estos cants només cantaven els homes, generalment a dos
veus i sense cap acompanyament instrumental. Les melodies solien ser estàndards als que
s’adaptaven lletres o versos diferents. Els cants són en castellà perquè la celebració naix en un
moment de castellanització de la pràctica religiosa. A banda de les Aurores, dins del repertori
tradicional religiós, també trobem les Pureses, Dolors i Gojos que encara es canten amb versos
dedicats a les advocacions locals: Mare de Déu del Pilar i Sant Joan Baptista.

El roure gros del barranc dels Horts ens deixa.

El 18 de maig de 2013 vam anar d’excursió amb Macarella a Ares del Maestrat. De camí
vam parar a fer una passejada pel barranc dels Horts i ens vam fer fotos amb el roure gros, una
meravella botànica d’aproximadament 700 anys. Un arbre que ha resistit sequeres, nevades,
malalties i que s’ha lliurat d’haver acabat fet carbó com ho foren el 90% dels roures. Allà el vam
abraçar i ens vam fotografiar als seus peus. Estos dies hem sabut gràcies a Samaruc Digital
que s’està morint de vell. Quina sort tenim els macarellers i macarelleres que hem pogut veure’l
de prop encara vigorós!

Els cantaors de les Aurores
eren: José María Peris (el tio Carmelo), els germans Vicent i Alfredo Ros
(els Sornos), Antonio Muñoz (conegut pel tio Tonet el de gola), el tio
Cosme (que cantava de falset), el tio
Elies i el tio Santiago de la Barraca.

En l’actualitat disposem d’un
material sonor molt valuós dels
cants de l’Aurora de Bonrepòs i Mirambell, en un enregistrament que
es feu el 2003 al tio Alfredo el Sorno, que era l’única persona viva que
quedava que els coneixia.

Tristesa i ràbia per un robatori immens.

Ja ho sabíem: des de 1995, l’any que el senyor Zaplana entrà com a president de la
Generalitat Valenciana, començà la festa de la corrupció i del desficaci, de l’enriquiment ràpid
dels de dalt i l’empobriment del poble valencià. El PP ocupava el poder en totes les institucions valencianes importants. Ara, en el més de gener de 2016, estan passant pels jutjats
tots els dirigents polítics corruptes, lladres i prepotents, de L’Ajuntament de València, de la
Diputació, de la Generalitat. Clar que per aconseguir que els votés tanta gent, durant tan de
temps, havien de crear foscor, fer babau i inculte el personal, per això, abandonant la cultura,
aconseguiren que els valencians estiguem al furgó de cua del tren de la lectura, per exemple.
Quina ràbia estar governats per gent de tan baixa estofa!

Properes activitats de Macarella
25 de febrer: Club de lectura 10 de març: Cine fòrum setmana
de la dona 4 d’abril: Pasqua al barranc
16 al 25 d’abril: Setmana cultural 16 d’abril: Excursió al Saler
amb bici 26 de maig: Club de lectura
8

Caràtula de l’enregistrament del tio Alfredo gravat l’any 2003

De la tradició de cantores a l’església, destaquem pel seu gust i entonació: Carme Rodrigo (l’Escribana, que tenia coneixements musicals), Carmen Lluch (Carmen la dels Arbres),
Remedios Giner (Remediets), Julia (la Serenga) i Mercedes Ferriol.


Per altra banda, durant els anys de la postguerra es va crear una agrupació musical de caràcter
festiu i popular: L’Agrupasio Comico-Musical La Simbomba. Agrupava una colla d’amics amb una instrumentació molt peculiar: flauta, guitarra, acordió i ossos. Es reunien els diumenges de vesprada en una
mena de tertúlies anomenades col·loquis, en les quals
es combinaven les escenificacions comico-teatrals,
més o menys improvisades, amb música. Sarsueles,
cançons de moda i ritmes de ball eren el seu repertori.
Formaven part: Pepet Ros, Vicent el Cansaler, Vicent
Agrupasio Comico-Musical La Simbomba
Piquer, Simeón Lluch, don Juan Ros.
13

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Els veïns del Camí Rel o Camí Real (actual carretera de Barcelona) formaven un nucli de població que llavors es trobava apartat del poble. Allí
s’organitzà una comissió, per organitzar la festa dels
Reis Mags (Junta Cabalgata de los Reyes) i dins de
la comissió es creà una murga o xaranga feta amb
instruments simulats com de banda de música que
es fabricaren als tallers del tio Nelo i del tio Hermínio.
Estos instruments tenien un so prou estrident degut
a la làmina vibrant feta de paper de fumar que es
col·locava en l’interior del tub. Curiosament el dia de
la festa no tocaven ells sinó la banda d’Almàssera.
Actuaven també dalt d’un cadafal a la porta de cal
tio Corretger;,anaven vestits amb frac negre, pantaló
blanc i barret, essent el seu director José Maria Bayarri.


A l’esquerra: guió actuació de La Simbomba.
Dalt: Murga de la Junta Cavalgata de los Reyes a la carretera de
Barcelona a l’altura de la casa i gasolinera de Ripoll.

A les darreries dels anys cinquanta, es va crear una rondalla d’instruments de pols
i pua anomenada La Pilarica. Don José Carretero, que era mestre i també tenia coneixements
musicals, va ser el promotor i director d’esta agrupació. Don José, a més d’ensenyar la tècnica
dels instruments, preparava les peces i transcripcions necessàries per a la formació. Cal destacar el fet que algunes obres clàssiques foren escoltades així per primera vegada al nostre
poble. Encara que esta formació es va desfer, alguns dels seus integrants encapçalats pel fill
de don José, José Ramón Carretero, han refet esta agrupació que de manera molt apropiada
han anomenat Rondalla La Tornada.

14

La Pilarica, foto de grup davant de casa Nati i actuant dalt d’un cadafal col·locat a les antigues escoles de
la plaça de la Llar.

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Tristesa per una pèrdua.

Morí el 8 de desembre, el professor de literatura de la Universitat de València, en Josep Lluís
Sirera. La pèrdua és immensa si considerem el
que ha sigut com a dramaturg, com a investigador de teatre, com a persona compromesa amb
la realitat social, cultural i política valenciana i
europea. Un mes i poc abans de faltar, es va representar, al paranimf de la Universitat, Per Sant
Lluch, obra teatral composta per ell, amb textos
del segle XVI, allí estava Josep Lluís presidint la
representació, complagut per la posada en escena que havia dirigit Pep Sanchis. Qui ens havia de dir que poc després, li arribaria la mort amb
tan sols 61 anys. Josep Lluís Sirera, juntament amb el seu germà Rodolf, són els autors dramàtics
més importants del teatre valencià contemporani. Investigadors, innovadors, normalitzadors del
fet teatral valencià. Destacarem La Revista valenciana, obra que revisa i actualitza sainets i peces
còmiques d’autors valencians. Josep Lluís Sirera, partidari d’un teatre que respon als conflictes i
problemes socials i polítics, va ser coautor i coordinador de l’obra Zero responsables, basada en
el fet de l’accident de metro de València, que va ocórrer el 6 de juliol de 2006, i en la miserable actuació del govern valencià del PP. El dia que Bertold Brecht va morir en Finlàndia, representada en
diverses ocasions, és l’obra primera d’una trilogia sobre la segona guerra mundial , que ara el seu
germà Rodolf acabarà d’enllestir per a gaudi de totes les persones que estimem el teatre. Gràcies
Josep Lluís Sirera pel teu treball.

Alegria per la llum del carrer i de la mirada directa.

La bona idea del nou ajuntament de València
de deixar l’últim diumenge de cada mes la plaça de
l’Ajuntament per al poble, per a la gent, ha estat magnífica. El diumenge dia 31 de gener tot l’espai de la plaça
era una gran fira i exposició de l’Horta. Parades amb verdures i fruites acabades de collir, paradetes amb productes elaborats, com orxata, pastissos, melmelades, vins...
Parades amb llibres, una gran carpa per adoptar un arbre
i plantar-lo en la Devesa del Saler, una parada per a Per
l’Horta, una parada per a CERAI, parades d’artesania.
Grups d’animació com el d’emtescola.es que contava histories de l’heroi BUS i l’heroïna BUSINA,
a favor del transport public. Un grup ensenyava pilota valenciana. Hi havia l’associació valenciana
de patinatge que omplia d’infants la pista. Un grup ballava espontàniament IndyHop. Músics de
la Primavera Musical del Conservatori Superior de València feien concert reivindicatiu perquè els
seus estudis siguen considerats universitaris. Un matí de festa i fira per gaudir i per conscienciarnos que ací, al costat, tenim l’horta viva i productiva, la qual ens proporciona aliments sans i ens
dóna els valors culturals i econòmics que ha construït , pel treball dels llauradors, a través de segles i segles. De Bonrepòs i Mirambell s’hi aplegàrem unes 15 persones. Felicitats a l’Ajuntament
de València i al seu tècnic d’agricultura i horta, Josep Pérez, i a totes les entitats que han fet possible aquesta jornada lluminosa i viva.

7

NOTÍCIES DE MACARELLA

HISTÒRIA LOCAL

XIII BAIXADA A PEU PEL CARRAIXET

Sempre és el primer diumenge de febrer.
Enguany el dia 7. Acudim a l’estació de Seminari i agafem el trenet que va a Bétera. Pugen Pau
i Lluís i donen la benvinguda als caminants. Ens
expliquen l’itinerari que comença tot seguit . Hi ha
salutacions i un cert entusiasme. La primera aturada sempre és per contemplar un exemplar de
carrasca enorme. Enguany havien esporgat l’arbre
amb cura i sentit estètic. Estava guapa la carrasca
de vora el barranc.

A partir dels anys seixanta anaren canviant els gustos i començaren a escoltar-se músiques que fins al moment havien segut del tot desconegudes. Alguns grups de joves començaren a practicar nous estils de música provinents del rock i del folc. Els festers de sant Vicent de
l’any 1965 convocaren el I Concurs musico-vocal a la Llar parroquial, esdeveniment que semblà
tota una revolució aleshores, i el guanyador del qual va ser el grup Telstars. Un dels grups locals
que participà va ser Los Caníbales. Eixe any vingué al poble també el cantautor Raimon.

La segona aturada és la visita a unes restes arqueològiques, les runes del complex residencial, amb banys inclosos, de la vila romana de L’Horta Vella. Baixem de nou al llit del Carraixet, on admirem els tamarits que queden, les ginesteres florides, els cactus punxants, que
han envaït la terra. Baixem sense parar fins a la confluència de barrancs. Vénen per la nostra
dreta dos: El de Portaceli i el del Cirerer. Allí tenim el pi monumental que marca aquesta reunió
d’aigües que baixen de la serra Calderona.

Caminem entre pedres i riuets d’aigua un poc bruta, que ens obliga a anar un darrere
l’altre, amb cura de no esvarar i: plof! Arribem a la torre Bufilla, amb molta gana, i allí Pau ens llig
la carta reivindicativa, la XIII carta del Carraixet. Volem un Carraixet, viu, net i nostre . Això ho
proclamem cada any i ho demanem a qui té poder de millorar la natura d’aquest camí d’aigua
que és el Carraixet.

Enguany aquesta reivindicació arribà al Congrés, perquè és l’estat espanyol qui gestiona
la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, entitat que mana en el barranc. Que bé que esmorzem al costat del poblat moro de Bufilla, amb la torre alta, eixerida i restaurada i enfront de la
Calderona! Continuem admirant l’obra d’enginyeria, que està representada per una gran sínia
i una mina o conducte subterrani, que menava l’aigua als hortets successius. El barranc font
d’aliments: vegetals i animals.


Per acabar el clot i les cascadetes d’aigua del paratge del Pont Sec: la part més bucòlica
i bonica del Carraixet. Algunes persones que no havien vingut mai, s’admiraven de la verdor i
frescor de la zona. Acabàrem dinant a Alfara i llegint poemes i textos que ens emocionen i ens
fan dir: Què bonic, fins l’any que ve!

6

RIu Sec actuant a la Llar Parroquial

Als anys setanta aparegueren Los Yacks, que arribaren a enregistrar un disc anomenat La
vaca Lola, on tocava José Ramón Carretero. També un altre grup de folc, Riu Sec, que cantaven
en valencià temes populars valencians, però també del folc americà. Ja en els anys 90, coincidint amb un renaixement de la música rock en valencià, destaca Fil d’Aram format per Vicent
Ros, Ricardo Hurtado, Jesús Pérez, Manel Hurtado i Josep Ros.

A final dels noranta, en desfer-se Fil d’aram, es crea Riu Sec, que prenia el nom d’aquell
grup local dels anys setanta. En diversos moments de la seua carrera varen formar part del
grup: Santi Ros, Dani Nebot, Ezequiel Montalt, Josep Ros, Doménec i Manel Hurtado, Juanma
Gallach i Vicent Ros. Esta formació arribà a enregistrar dos discs: Fent camí (1997) i Espardenyes noves (2001).

L’any 1983 nasqué la Coral de Bonrepòs i Mirambell, més tard, el 1991, la Societat Musical, que enguany celebra el seu vint-i-cinc aniversari, també la Colla de Tabals i Dolçaines La
Brama 1996-97 i la Rondalla La Tornada, que enguany celebra els seus primers 10 anys.

El sorgiment de cadascuna d’estes agrupacions ha anat cobrint buits, abastant gèneres,
estils i músiques diverses. Podem estar ben orgullosos del que tenim hui en dia i de l’esforç
col·lectiu que suposa tirar endavant estos projectes. Les nostres agrupacions musicals han assolit totes la majoria d’edat i estan ben consolidades. Gràcies a elles Bonrepòs i Mirambell mostra una gran cohesió social, una vida cultural riquíssima i, en gran mesura, són la salvaguarda
per a mantindre viva la nostra identitat com a poble. Val la pena, per això, un homenatge sincer
a totes aquelles i aquells que humilment han fet possible la realitat d’este present.

Doménec Hurtado i Juan

15

NOTÍCIES DE MACARELLA

CLUB DE LECTURA

LECTURES PER A L’ANY 2016

Com en edicions anteriors del Club de Lectura de l’Associació Cultural Macarella,
hem portat a terme un procés participatiu de proposta i votació d’obres literàries per llegir durant el 2016. Hem tornat a comptar amb l’ajut valuós d’en Lluís Antolí Santolària per fer servir
l’aplicació doodle i donar transparència a tot el procés. Tot seguit fem un tast de les obres més
votades.

De l’escriptor valencià, en llengua castellana, nascut a Tavernes de la
Valldigna, en Rafael Chirbes, hem triat la novel·la Crematorio per encetar les
sessions del Club de Lectura 2016 de l’Associació Cultural Macarella. Chirbes ha estat un autor reconegut amb importants premis estatals i que deixa
una obra, en el camp de la narrativa, l’assaig i el periodisme, ben acollida
pels lectors i lectores, tot destacant, amb l’anterior citat, títols com En la orilla
o La larga marcha. Després de la seua mort, l’agost del 2015, a Beniarbeig,
ha aparegut el seu treball pòstum París-Austerlitz.

Córrer sense por de l’escriptor italià Giuseppe Catozzella serà la
segona obra de lectura de les lectores i lectors del Club. La jove editorial valenciana Sembra ha apostat per un títol de molta acceptació juvenil a Itàlia,
que tracta de la vida de l’atleta somali Samia Yusuf Omar.

Aquest any també, per votació dels amics i amigues
dels llibres, portarà una obra de teatre, gènere d’importància
cabdal a la literatura de tots els temps, que encara no havia
arribat a les nostres trobades. Es tracta de la peça atribuïda a Erasme de Rotterdam Juli despatxat de les portes del cel, on es recrea
el diàleg entre sant Pere i el papa Juli II, en l’intent d’aquest darrer d’entrar al
paradís, tot un pols dialèctic per desemmascarar les lluites de poder, tan poc
evangèliques, que amaga sovint la cúria papal. Cal recordar que l’ha publicada,
en una tasca que cal remarcar, una vegada més, Publicacions de la Universitat
de València.

A finals d’any ens hem proposat llegir la novel·la d’un autor que creix
amb cada proposta: Martí Domínguez. Hem votat ara per La sega editada per
Proa on, el també director de la prestigiosa revista Mètode, explora el món de
la postguerra als masos de les comarques de l’interior del nord del país.


Tot esperant consolidar aquesta proposta en les properes sessions,
fent augmentar la seua difusió, volem convidar-vos a participar en la lectura i
diàleg obert, que portem a terme a les magnífiques instal·lacions de la Biblioteca del poble, que disposarà d’exemplars de les obres seleccionades, igual que la Llibreria
Diana, animant-vos a afegir la vostra veu a les dels amics i amigues de les lletres que ho vénen
fent regularment.
16

nostres contents de conèixer-la.

El dia 11 de desembre férem el club de lectura
últim de l’any. La novel·la: Després vénen els anys,
de l’autora castellonera na Maria Folch. Un llibre que,
entre d’altres fets, narra els bombardeigs que va patir
Castelló en la guerra de 1936 i les conseqüències que
patiren els habitants de la Plana en forma de morts,
repressions i fugides. Maria Folch no pogué vindre a
la reunió, però el dia 19 de desembre vam acudir a
la seua ciutat per assistir a una jornada sobre la memòria històrica, en la qual ella era una de les ponents.
Allí la vam saludar i es vam fer una foto. Ella estava
contenta que haguérem llegit i comentat el seu llibre i

El dia 12 de desembre va ser el recital poètic de Nadal. Com sempre va ser bonic
i entranyable. Hi hagué algunes novetats: ens acompanyà a la guitarra Àlex Ros, el nostre
poeta-president; recitàrem poemes del poeta nord-americà Walt Whitman. I quina cloenda tan
bonica amb Patrícia recitant el poeta en versió original (anglés) i Conxin traduint-la estrofa per
estrofa.Una emoció intensa sentim quan contactem amb aquest poeta, alhora íntim i col·lectiu.
Whitman és un poeta de la humanitat, com el nostre Vicent Andrés Estellés.

Els dies 17, 24 i 31 de gener de 2016, 3 diumenges de
cinema per la pau i els drets humans. La primera pel·lícula,
Todos a casa, recrea els temps en que l’estat italià aliat amb
els alemanys en la primera guerra mundial, decideix canviar de
bàndol i s’ajunta amb els aliats. Eixe canvi pilla als soldats italians en el front, on són atacats pels uns i pels altres. La pel·lícula
italiana, protagonitzada per Alberto Sordi, mostra un humanisme tendre i natural. Les guerres sempre les perd el poble
menut. La segona projecció era un documental: Una història
cautiva. Tracta de les vexacions i sofriments dels estrangers
que són capturats sense papers i passen per un CIE, Centre
d’Internament d’Estrangers. Vingué David Marrades, el director
del documental, que alhora era guionista i productor, i després
de vore la pel·lícula hi hagué un col·loqui . Quantes injustícies
pateixen les persones que fugen de la guerra i de la misèria!
El CIE és pitjor que una presó, una presó sense control i sense
garanties. La tercera pel·lícula d’enguany va ser Mandarinas. Deliciosa i trista pel·lícula alhora,
que conta la història d’una guerra de les del Caucas, entre georgians i els seus veïns txetxens i
abkazians. Guerra per la terra que comporta odi i mort. La humanitat d’un vell que viu només
amb allò que necessita i que socorre a tot aquell, ferit o fugitiu, que reclama la seua ajuda, fa
canviar l’odi i la venjança en amistat i solidaritat entre els dos enemics. La campanya un euro
llavor de solidaritat, a la qual està adscrita la Macarella, ha recaptat 106 euros per als refugiats
de guerra.
5

QUI ÉS QUI

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA

El dia 9 d’octubre de 2015, mentre es va preparant la paella, fem un xicotet acte de commemoració
de la diada dels valencians i de les valencianes, en forma d’homenatge al rei En Jaume. Consisteix tot plegat en una marxa cívica curteta, del principi al final del
carrer dedicat al monarca valencià, una ofrena floral i
un parlament explicatiu. El rei En Jaume conquistà València als moros i establí un regne que incorporà, juntament amb Catalunya i Mallorca, a la Corona d’Aragó.
Aquesta celebració senzilla l’organitza Macarella des
de l’any 2008, i hem rebut elogis de persones que agraïxen que es mostre de manera justa el
significat del 9 d’octubre, ja que, amb el tràfec de les paelles, més d’un podria oblidar-se’n del
significat d’una data històrica tan important per als valencians.

El dia 13 de novembre férem l’assemblea
anual de l’associació. Allí repassàrem les activitats de l’any 2015 i proposàrem les activitats
de 2016. Aprovàrem els comptes i decidírem el
calendari de 2016.

El dia 15 de novembre férem l’excursió a
les Coves de Sant Josep, de la Vall d’Uixó. Fou
una excursió molt completa perquè, a més de visitar, en barqueta, les coves, admirant les formacions geològiques tan boniques del seu interior, anàrem a Quartell, un poble preciós de les Valls,
on ens ensenyaren un molí d’arròs i de blat, que funcionà fins als anys 70 del segle passat i que
conserva, a més, tota la seua maquinària perfectament. L’ajuntament manté les instal·lacions i un
guia, que ens explica exhaustivament tot el mecanisme que utilitzava com a força motriu l’aigua,
provinent de la Font de Quart. Hi havia també un xicotet museu de eines del camp i d’utensilis
de la vida rural. D’allí anàrem a la Font de Quart a dinar. Dinàrem en un ambient de natura i companyonia. Estigué molt bé l’excursió i agraïm a Tere i Lluís la preparació d’eixides tan interessants.

El dia 29 de novembre la nostra associació participà festivament i gojosa, juntament amb
d’altres associacions i col·lectius del poble, en una fira solidària amb els refugiats dels diferents conflictes que estan arribant massivament a
Europa els darrers mesos. A la paradeta macarellera es van vendre polseres fetes amorosament per
l’ocasió, objectes fabricats amb canya carraixetera
que encisaren els més menuts, carabasses quasi
monumentals que portà en Vicent, així com nombrosos llibres usats que feren les delícies dels lectors més agosarats en el remenar firaire. La recaptació passà dels mil euros i es destinà íntegrament
al comitè d’ajuda al refugiat de les Nacions Unides.
4

VICENT MONTALT I ROS
Músic internacional de Bonrepòs i Mirambell

Per als seus pares, els seus fills, Ezequiel i Vicent, eren
d’allò més “normals”, del poble, vaja, anaven a l’escola, feien
de bon estudiar. Però, ací acaba la “normalitat”. Vicent no ha
soltat l’oboè des dels set anys. Va ser aleshores, casualment,
que al poble es posà en marxa la Banda de música i ha anat
fent camí en el món de la música fins on es troba ara mateix:
rumb a Qatar, a fer de solista de corn anglès i oboè a l’Orquestra
Filharmònica d’aquell país llunyà. Pilar, sa mare, se n’alegra per
ell, perquè ha estat assajant i provant amb orquestres d’arreu
del món i tenia moltes ganes de superar-se: ara li han fet una
bona oferta.

Diuen del Vicent era bastant tranquil, però el músic ens
assegura que era i continua essent molt inquiet. Els pares ho
fonamenten en el temps que l’han vist estudiant l’instrument i el
sacrifici que suposava. L’oboista vol menjar-se el món, conèixer-lo, acostar-se a coses noves que li aporten inspiració. El
seu objectiu era l’oboè i ha orientat la seua activitat en aqueixa
direcció.

A la família sempre li ha agradat la música, com ho testimoniaven les partitures i els instruments musicals sempre presents a la llar, o les improvisades cantades participatives en reunions
familiars, però els pares mai de la vida es van pensar, quan era xiquet, que s’hi dedicaria professionalment.

Vicent es descriu d’infant com un ésser un tant reclòs en el seu món personal, cantant les
seues cançons, fent la seua. Però el cert és que li van influenciar moltes coses del món especial
de la Barraca, el seu carrer, on trobem, en un lloc principal, el seu germà, l’Ezequiel, sis anys
més gran, amb qui compartia la passió musical i que els portaria a muntar un grup de jazz, amb
el que arribarien a gravar un reeixit CD d’estàndards jazzístics. Va ser també cabdal en la seua
formació musical el seu pas per la coral del poble, dirigida aleshores per Carmina Moreno, així
com les experiències que hi va compartir en nombroses actuacions i viatges.

En marxar de casa per exercir la seua professió, els seus pares tenien clar que els fills devien d’estudiar allò que ells desitjaren. De vida només n’hi ha una. Aleshores deuen viure-la amb
el que vulguen fer. El que fos, però que ho feren bé. Els han donat suport sempre. El pare fins i
tot el va acompanyar fins Sabadell a una prova d’oboè. Precisament la que li permeté formar part
de la seua orquestra simfònica. Va ser acabar els estudis d’instrument al maig i aconseguir la
plaça. Va ser molt emocionant per mi veure això diu el seu pare. Tot el dia, vint o trenta candidats
de tot el món, fins i tot un que tenia plaça professional en una altra orquestra. Vicent no hi estava
tan nerviós com jo mateix. Jo ho estava perquè desconeixia tot aquest món. A l’última hora del
dia restaven els 10 finalistes i el Vicent entre ells, i després cinc, i després dos, el professional,
colombià, i ell. Amb només vint-i-tres anys ho va aconseguir. Després va continuar estudiant a
Salzburg, la ciutat d’en Mozart, fent un màster a la seua prestigiosa escola de música, aconseguint finalment el premi extraordinari del seu instrument.
17

QUI ÉS QUI

EL PLANETA DELS SIMIS

TUTTO TARANTINO

Vicent ha tocat, entre altres moltes formacions, amb Spira Mirabilis, que es podria traduir
com Espiral Miraculosa. Es tracta d’un conjunt de músics joves de molt alt nivell de formació
acadèmica, que toquen sense director, oferint concerts on interpreten una sola obra en diferents pobles i ciutats d’Europa. Assagen durant una setmana en un lloc concret, estudien les
partitures en profunditat i les desenvolupen al seu estil. En acabar les actuacions fan una mena
de tertúlia amb el públic per parlar de la música interpretada. A Vicent li inspiren molt aquestes
experiències, autèntiques en el món de l’art, i les compara amb les falles de la Barraca, on tots
els xiquets i xiquetes del carrer treballaven plegats per a fer-les possibles. Fèiem coses increïbles
per a una criatura de 8 anys. M’influeix ara quan veig un projecte que és autèntic, un projecte que
realment és de la gent. Té un perquè i una finalitat. És quelcom que recull del passat, com una
llavor d’aqueixa inspiració, per projectar alguna cosa als altres, de crear alhora una emoció.

Vicent ho té clar: si en un moment determinat vols fer la teua música, has de perseguir-ho,
viatjar on siga, i si et crida una altra orquestra per tocar, mescles l’eixida a un altre país i coneixes
gent nova, fent amics nous. Aqueixa és la inspiració que busca, la unió d’allò professional amb
allò personal. És el que mou a la gent creativa, als músics.

Ha hagut d’estudiar força per arribar on es troba ara. Diu que és important també tindre un
bon equilibri personal i un òptim nivell d’estudi. Ajuden molt a què les coses comencen a aparèixer. Cal tindre un objectiu i anar a per ell. Passe el que passe. Tant se val que ploga o trone.

Des què va marxar de casa ha viscut a Sabadell i dos anys i mig a Salzburg. Encara que
tenia una feina fixa a la capital del Vallès, tenia aqueixa inquietud de voler aprendre més coses.
Jo notava que sí, que podia fer un treball bé, que havia agafat certa experiència, però per gaudir
un poc més del treball i per buscar més opcions al món professional, necessitava donar una passa més a nivell tècnic i a nivell personal també.

A partir del febrer serà a Qatar, en una orquestra de primera categoria, durant un any,
per ara. A Sabadell, s’ha trobat molt bé, però no hi ha comparació. Diu Pilar: Vicent està molt
il·lusionat, i per part d’ell estic súper il·lusionada també, però com a mare, veus que és lluny, que
és un altre món, un altre sistema polític, altre sistema de vida, qüestions que em causen preocupació. Però és un xic que s’adapta molt bé. Allò important és que estiga a gust. Vicent està segur
que a nivell professional és una bona oportunitat.

A més d’anar a treballar a Qatar, entre els projectes de futur figura una proposta de concert a Bonrepòs i Mirambell, amb una cantant de Barcelona, tocant fragments de cantates de
J.S. Bach i altres peces del repertori barroc.

Des de Macarella també li desitgem, com els seus pares, que tinga sort i siga feliç, que és
allò més important.

Vicent volia expressar el seu agraïment a la Coral i a Carmina i també a la Banda. Conserva molt bons records de les seues experiències amb el món de la música al poble. Agraeix que
li hagen inspirat aqueixa inquietud per conèixer. El món és molt gran i cal conèixer-ho tot. I la
música és un bon mitjà per poder fer-ho.
18

Patricia Ramos

Mes de gener: hivern, rebaixes, Sant Antoni del
Porquet, Sant Sebastià, Tutto Pavarotti, el TP, el Titi, el Tete,
Pot de Plom, veriueu-ho, 8 mil, 9 mil... Mes de febrer: Carnestoltes moltes voltes, la Crida, el caloret, 10 mil, 11 mil...
Mes de març: Magdalena, Falles, primavera, Pasqua, 12 mil,
2 milions de peles...
Fins ara, Quentin Tarantino, el germà de George Clooney al film From Dusk Till Dawn Obert fins a la matinada
(1996), havia dirigit set pel·lícules:
1. Reservoir Dogs (1992), Gossos del carrer. Un robatori de diamants on el pla no ix com estava previst. Tarantino és el Senyor Marró.
2. Pulp Fiction (1994), Literatura barata. John Travolta protegeix a Uma Thurman (la dona del cap) i, si cal, fa
de parella de ball amb ella al centre de la pista.
3. Jackie Brown (1997). Jackie (Pam Grier, estrella
del blaxploitation) és una xica molt treballadora, té dues ocupacions: hostessa de vol i transportista.
4.
Kill Bill 1 i 2 (2003 i 2004), Matar a Bill. Una treballadora (Uma Thurman, la Mamba
Negra) i el seu cap (David Carradine, Bill) negocien les condicions del finiquito mitjançant les arts
marcials i el western mediterrani.
5.
Death Proof (2007), A prova de mort. El conductor del cotxe (Kurt Russell) és un
assassí masclista sobre un seient a prova d’accidents.
6.
Inglourious Basterds (2009), Bastards sense honor però molt efectius. Un film
bèl·lic on es lluita de valent contra la casta dirigent del partit nazi alemany.
7.
Django Unchained (2012), Django desencadenat. Abans Franco Nero, ara Jamie
Foxx; Django és sempre un gran heroi. Un western antiesclavista que reclama l’alliberament dels
negres nord-americans.
Ara, després d’aconseguir la seua pròpia estrella al Passeig de la Fama de Hollywood,
estat de Califòrnia, Tarantino torna als cinemes amb la seua vuitena pel·lícula, un western anomenat Els odiosos 8 (The Hateful Eight): un caçador de recompenses (Kurt Russell) trasllada la
seua presonera (Jennifer Jason Leigh) al poble de Red Rock perquè siga jutjada i ajusticiada en
la forca, un altre caçador de recompenses (Samuel L. Jackson), un establiment de carretera...
Poesia i violència, confiança i desconfiança, música d’Ennio Morricone, 3 punts sobre 5 segons
la cartellera Túria, metodologia de treball lligada al reciclatge. Consegüentment, Tarantino recicla i fa reviscolar de manera brillant tota una sèrie d’elements anteriors: el western clàssic La
diligència de John Ford (1939), la novel·la de misteri Deu negrets d’Agatha Christi, una carta del
president Abraham Lincoln com a antecedent del correu electrònic i del whatsapp...
En fi, ho reconec, jo també era un yonki del dinero.

Llorenç d’Aràbia

3

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

REPÚBLICA EUROPEA

M’atreviria de qualificar la revista L’Espill
com
d’extraordinària publicació. El seu número cinquanta és una
aproximació força recomanable al tema Europa. No en són
poques les veus que apunten una crisi del projecte europeu
i el que ha passat a estats com l’espanyol, el grec, el portuguès, l’irlandès són clars indicadors de què tot plegat deixa
molt que desitjar.
Quan el nostre estat s’incorporava a la Unió, quan
adoptava l’euro com a moneda, un tenia la sensació que
l’esperança col·lectiva de pertinença a un projecte comú,
amb d’altres pobles europeus, era compartida per tothom i
sentida com oportunitat de millora i superació: què ha quedat d’aquell esperit, d’aquelles il·lusions? Tampoc són pocs
i poques els pensadors i les pensadores que estan situant la situació europea al centre de la
reflexió i el debat.

Com en tota gran empresa cal tindre clars els objectius i les passes per arribar-hi són
plenes de dificultats, assajos, provatures diverses: en això estem. Hem de tornar al com, però
hem de refrescar el què, tot assumint que el qui hem de ser les persones, els ciutadans europeus, ciutadania que sovint amaguem, o s’amaga, o directament s’ignora o s’atemoreix sense
pudor. Una de les principals víctimes de la situació a Europa crec és, precisament, la ciutadania,
autèntica sacrificada en tantes decisions en pro d’un mercat que ho justifica tot.

Les polítiques de salvament de bancs, de desmuntatge dels sistemes de benestar, de
consagració de la desigualtat, de precarització del treball, d’enginyeria financera, de dirigisme
per ens no triats per la ciutadania i els estats, l’afavoriment d’una economia especulativa allunyen la realitat europea dels propòsits fundacionals, aprofundint les esquerdes socials, territorials, econòmiques, camp adobat pels populismes esbojarrats, els nacionalismes excloents i
una preocupant xenofòbia.
El com passa per més democràcia, més participació, representació institucional, vot desllorigador. El com passa per governs i governants europeus responsables davant parlaments
legisladors i controladors triats per sufragi universal. El com passa per l’assumpció veritable de
la gran riquesa de la pluralitat cultural dels pobles europeus.

A la publicació esmentada més amunt es reivindica la necessària superació de la idea
d’uns Estats Units d’Europa i l’aposta per la idea d’una República Europea integrada per xarxes
de regions i ciutats (Europa com a República, article d’Ulrike Guérot), una Europa que és llibertat, emancipació de l’estat nació.

En tot plegat veig l’oportunitat d’articular el futur de les valencianes i els valencians, dels
pobles ibèrics, de les persones d’ací i d’allà. Posant com a fonament els drets universals, posant l’accent en la democràcia com a camí de presa de decisions.
2

www.closquesdefang.blogspot.com.es

MITJANS DE COMUNICACIÓ
La MiCe s’apropa! www.micevalencia.com
La rateta està de lo més contenta perquè en menys d’un mes es celebrarà
a València la MiCe (que significa rateta en anglés), és a dir la Mostra Internacional de Cinema Educatiu. L’organitza l’Associació Cultural “Jordi el mussol”,
que des de fa quatre edicions promociona l’alfabetització audiovisual com a eina
perquè els mateixos xiquets, xiquetes i joves que elaboren les pel·lícules i curtmetratges, siguen capaços d’elaborar una actitud crítica cap als mitjans, així com
conèixer-los per poder aprofitar-los adequadament.
L’edició d’aquest any tindrà lloc del 24 al 28 de febrer simultàniament a València, l’Eliana,
Benetússer i Sagunt, i comptarà amb els 80 millors treballs cinematogràfics fets per xiquets i xiquetes valencianes, però també per xiquetes i joves de països tan llunyans com l’Iran, l’Iraq, Cambodja, Holanda, Portugal, Japó, Israel, EEUU, Eslovàquia, Canadà, etc...
Com que ja s’apropa, vos convide a que visiteu la pàgina web per poder consultar els títols
dels curtmetratges que seran projectats a les diverses seus. I si us pica la curiositat per saber quin
tipus de pel·lícules veurem, només cal que aneu a la secció Curtmetratge by Jordi el Mussol, per
disfrutar dels curts que han estat premiats en vàrios festivals europeus.
Ah, i per als que no estigueu eixos dies per la terreta, teniu la possibilitat de vore’ls també
del 19 al 25 de febrer a Alacant i a Madrid... ja no teniu excusa!!!

Un 2x1 pilotari. Programa “Colp a Colp”, dissabtes a les 14h en Ràdio Godella, a la 98.0 de la FM. Diari digital sobre el món de la pilota valenciana: www.pilotaveu.com
No sé si sabreu la cançò Colp a Colp del grup valencià Orxata Sound System, que va publicar en el seu darrer disc. La lletra d’aquesta cançò ens parlava
del codi obert utilitzat pels hackers informàtics per sublevar-se als mandats dels
de dalt, però ho feia utilitzant molts termes propis de la pilota valenciana.
Potser perquè aquesta cançò va ser un dels hits més coneguts del grup, és el nom que han
triat els lectors del diari digital pilotaveu.com, per identificar el nou programa de ràdio al voltant del
nostre esport.
El programa pilot el van fer el dissabte 30 de gener i sembla que va tindre
una bona audiència. Si tenies ganes d’escoltar programes de ràdio en el vell
transistor que està agafant pols al moble del saló: apunta’t a sintonitzar aquest
nou programa!
Ara bé, si lo teu és el món informàtic i el llenguatge pilotari no se’t resisteix, et recomanem que remenes per la web www.pilotaveu.com, allí podràs
trobar moltes coses: des de les últimes novetats en la classificació dels pilotaris
de totes les categories, fins a unitats didàctiques per treballar la pilota valenciana a l’escola. Hi ha
de tot, i sinó només has de mirar la secció Sabies què? i descobriràs que de Caganchos també hi
va haver un pilotari molt nomenat: a què no sabeu com es deia i de quin poble venia?
@ la rateta digital

19

PLAERDEMAVIDA - 52
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
HIVERN-PRIMAVERA 2016

Ha passat el dos mil quinze.
N’hem tingut de bo i dolent,
la guerra segueix a Síria,
a l’Àfrica en algun indret.
Hi havia d’haver hagut
un “benvinguts” sou germans!
Un vaixell ens portaria
a València els refugiats.
Tot era generós, bo,
tot era fraternal, vida;
ara Europa llança, es tanca.
Europa s’ha fet esquiva.
El terror d’algun grup lleig
portà mort a París, Líbia,
a Mali, Tunísia, a Turquia...
Si triomfen odi i venjança,
vaja un món a la deriva.
Alguna cosa va bé.
Millor que la que hi havia:
els acords de París són
esperança pel bon clima.
Amb el treball de tothom,
farem que el planeta terra,
la nostra casa comuna,
no s’ompliga de porqueria.
Reduir, reutilitzar, reciclar:
tres verbs que practicarem
a casa, al camp, l’oficina.
Per nosaltres que no quede:
solidaris per la pau i per la vida!
Hem fet el Plaerdemavida- 52
Textos: Lluís Antolí, Doménec Hurtado, Patricia Ramos, Alexandre Ros, Santi
Ros i Roser Santolària.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la
col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la
tomata sobre la música i en l’article Vivències.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Opinió
Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies Macarella
Recomanacions
Excursions

“Els temps en què allò vell no acaba de morir
Col·labora

i allò nou encara no ha sorgit
són temps de monstres. ”
Antonio Gramsci

www.macarella.org