You are on page 1of 9

Dossier

da logr terminar una meloda y


cuando estuvo a punto de interpretarla ante un gran pblico, entre el cual
se hallaban sus ilusionados padres, se
veng de aquella primera imposicin
de la infancia desafinando a cada nota
y desilusionando a propsito las expectativas de las personas que haban
confiado en l. Tiempo despus, una
soleada maana primaveral, iba caminando por la calle embargado por la
felicidad que le sugera el inicio de la
primavera, cuando de repente, a pocos centmetros de la punta de sus zapatos, cay un piano que intentaban
subir desde un camin de mudanzas
hasta un balcn. El hombre se sinti
aturdido y pens que aquello era una
seal divina y se arrepinti de haber
abandonado de una forma tan grosera
su carrera de compositor. A partir de
entonces intent recordar sin xito
todas las partituras que haba compuesto y que haba destruido despus
de su acto de venganza. Todava hoy,
en su desesperacin, sigue intentando
recordar.
Diana Gonzlez s llicenciada en
Filologia Espanyola (UAB) i cursa
el Doctorat d'Arts Escniques.

- 42 -

Pausa 24

La quimera de la tragdia
Francesc Calafat

I
Tragdia contempornia. La simple
enunciaci de lexpressi espanta
una mica, s com si veis caure al
meu damunt vint-i-cinc segles dhistria. s com si es presents en un
puny, de sobte, tot lembolic de preguntes i problemes registrats en la
pell del teatre al llarg del temps. Per
aquest motiu, i per ordenar una mica
les meues idees, iniciar la divagaci
a partir de lAntgona dEspriu, perqu encarna un fet ben illuminador
per al tema que tractarem: passem en
un mateix text duna versi fidel a la
concepci clssica de la tragdia,
lescrita el 1939 i publicada el 1955,
a una altra ja obertament moderna,
ledici de lany 1969.
En la primera versi Espriu desossa la
faula trgica clssica i la redueix als
elements essencials: la guerra fratrici-

da, el dolor causat per la desaparici


de les persones estimades. Lesclat
trgic es visualitza a travs del xoc
frontal entre dues voluntats: Antgona, que representa el costum de soterrar els familiars, i Creont, representant de la llei i de la ciutat, que es
nega a soterrar Polnices per la seua la
condici de trador. En la versi definitiva Espriu ens regala una sorpresa
final: la incorporaci dun personatge
escptic i irnic, el Lcid Conseller,
que altera la gravetat clssica i aporta
una mirada nova, tot recuperant de
lobra de Sfocles la veu discrepant
del Cor i dHmon. En una paraula,
aquest individu ambigu introdueix
una ambigitat nova a lespai ja de
per si ambigu de la tragdia.
Ara ja hem aplegat al punt on volem. Carles Miralles, reputat hellenista i autor duna edici crtica molt
bona de lAntgona dEspriu, reco-

- 43 -

Pausa 24

neix laportaci daquest personatge


fantstic, per b que considera que
amb ell lobra perd per complet la
noblesa i la cloenda sentenciosa
duna tragdia clssica, perqu el
grotesc t la capacitat de pervertir la
compassi trgica traslladant-la al
mn del ridcul i de la befa.

= (m) _____
m! (n-m)!

n
m

n!

Davallem del mite a la realitat incerta. El Conseller reial pateix en la


prpia pell els efectes del nou autoritarisme de Creont. I des del nivell
de la confusa vida, s a dir, del sofriment, analitzar els fets que passen i descriur els protagonistes com
a personatges pattics, vctimes de
les prpies paraules, de la seua illusi. Les paraules dAntgona i de
Creont no sn cap veritat absoluta,
nica i exclusiva. Tampoc no ho
eren en Sfocles. A fi de comptes, el
Conseller vol dir-nos que la vida s
un gran conflicte irresoluble, un xoc
de morals i interessos, que les relacions humanes vnen solcades de
zones dombra que mostren la impossibilitat de minvar les dificultats
dentendres. Amb les reflexions del
nou protagonista, passem del cercle
de la fatalitat, prpia de lAntgona

clssica, al cercle de la casualitat


que ja va veure Hegel amb clarividncia en lEsttica, un dels trets
ms clarament definidors de la tragdia moderna.
Les tragdies gregues posen sobre la
taula que el valor moral s vulnerable
a la histria i, per tant, tots els valors
sn vulnerables. Daquesta manera,
del parlament del Lcid Conseller
emanen qestions tan medullars com
ara: Fins a quin punt la nostra vida
s independent? Quin paper t la ra
en tot aix? I quina mena dautonomia s la ms adient per dur una vida
raonable? Fins a quin punt es pot
suportar latzar en la nostra vida?
Fins on podem arribar per tal que la
nostra vida siga ptima des del punt
de vista hum?
Amb el Lcid Conseller, la tragdia
ja no forma part del passat immediat
i dels personatges mtics, sin que
de colp i volta abasta tots els ciutadans de Tebes. La tragdia, ara, plana en laire, s imprevisible i pot
aparixer i abocar-se sobre els ciutadans en qualsevol moment. s el terror de la tirania, que no se sap mai

- 45 -

Dossier

quan estrenyer la soga sobre el coll


dels individus. s langoixa i la incertesa que contamina la vida, que
assetja en cada acte que fan, en cada
lloc on van, en cada paraula que
diuen.
Recapitulem. Lescriptura definitiva
dAntgona, on saconsegueix una
harmonia delements clssics i moderns, aporta un conjunt delements
que formen part de la tragdia moderna: la casualitat; la ironia, que,
com mostra Shakespeare, no s incompatible amb la tragdia; lheroi
sacrificat que assumeix el seu dest i
deixa pas a lantiheroi (Lcid Conseller) o a la vctima passiva; i, per
ltim, la defensa que fa el protagonista de la seua independncia i que
porta de ple al tema de la identitat, un
dels fonaments del drama modern.

II
Lobra dEspriu ens pot agradar ms
o menys, pot ser ms o menys original, per pense que no es pot negar
que siga una tragdia. I de tragdies
com la dEspriu, nhi ha un grapat al

segle XX. Per tant, don ve lobsessi de la mort de la tragdia que deia
Nietzsche? El filsof proclam la
mort del gnere perqu el bo
dEurpides introdu una certa racionalitat i sevapor la foguerada dionisaca, que segons ell era lessncia
del gnere. Darrere de la seua boutade hi ha el plantejament dun seguit de qestions suggerents. Per la
versi de lalemany, per molt estimulant que siga i ens fascine, no
deixa de ser una lectura, una versi
parcial.
Lelegia ms recent lha escrita
George Steiner en La mort de la tragdia, un assaig brillant ple de lectures magnfiques i interpretacions
agosarades. En les primeres pgines
escriu que des dels gloriosos temps
de la Grcia clssica la tragdia ha
callat en el teatre, encara que ms
endavant afirma que aquesta forma
de teatre fixa el seu carcter definitiu
en el segle XVII. Totes les temptatives posteriors, per extraordinries
que siguen dramticament, en sn
noms versions parcials, aproximacions. Un reflex pllid del que ha de
ser la tragdia. Al final del llibre,

- 46 -

Pausa 24

desprs daquesta espectacular condemna a mort, Steiner amolla com


aquell qui no vol una frase pertorbadora: tamb s possible que la tragdia shaja limitat a canviar destil i
convencions. Sense comentaris, de
moment. No tot el mn sembla que
opine el mateix. No s estrany trobar-se de tant en tant lexpressi tragdia moderna, noms cal donar una
ullada a la selva dInternet. Siga com
siga, per b que moribunda, la tragdia continua donant guerra.
Aquesta enyorana per la forma de
la tragdia antiga no s cap novetat i
si repassrem la histria podria semblar-nos ms aviat un fenomen cclic. Sorprn que aquesta lamentaci
noms es produesca en lmbit
daquest gnere. No s gens habitual
contemplar lrics contemporanis
doldres perqu no sescriga poesia
com la de Pndar o com la dels trobadors. Tampoc no ho s la reivindicaci de compondre msica com la
de Mozart o Bach.
La fixaci que de vegades sha donat per aquest gnere em fa pensar
si la maledicci que perseguia el ca-

sal dels Labdcides no es deu haver


installat entre les bambolines del teatre; s com si no hi hagus unes altres formes dencarar-shi. O que fos
imprescindible escriure tragdia i
fer-la com ho van fer aquells escriptors fundacionals de la literatura. No
vull dir de cap de les maneres que
siga sobrer preguntar-se si s possible escriure tragdies ara, o per qu
en un temps tan trgic com el nostre
no sescriuen tragdies o no se nescriuen ms. Quin temps no ho ha
sigut?, podrem afegir. Com encendre els escenaris si els mitjans de
comunicaci ens enceguen amb la
bogeria del mn? Per parlar dels
infortunis dels humans cal noms la
tragdia? Es pot activar un sentit
trgic de la vida al marge de la tragdia? Independentment de la resposta concreta que es puga donar, i
que cadasc resoldr segons els
seus interessos, el que importa s
que la perquisici mateixa et du a
repensar si els recursos i les perspectives poden ser adients per explorar determinats efectes i temes.
I et demana escorcollar davant un
problema concret qu i com ho havien fet abans de nosaltres.

- 47 -

Dossier

Al meu modest entendre, quan parlem de tragdia em fa la impressi


que potser parlem massa a la lleugera, ja que segurament sense adonarnos-en en parlem com duna cosa absoluta, com si fos una circumferncia
perfecta i tancada. Qui haja llegit
Hegel, Nietzsche, Jaspers o el mateix
Steiner descobrir que hi ha tantes
concepcions dall que s trgic com
aproximacions sen fan. Peter Szondi
ja va dir que el trgic no existeix com
a essncia. I abans de continuar per
aquest cam caldria deixar ben clar
que el teatre trgic, com qualsevol
gnere, no s un codi tancat, s una
empresa en marxa. Els clssics no seguien cap recepta. Evolucionaven,
acceptaven, rebutjaven i experimentaven coses noves. No tenien una
idea tancada del gnere, tampoc no
hem de caure nosaltres en aquesta
temptaci. Avui cap lector dubta que
Shakespeare va concebre grans tragdies. En el seu temps ho dubt la majoria, si ms no dels entesos. Fins i
tot Samuel Johnson en el prefaci a les
seues obres en deia no sn ni tragdies ni comdies, sin ms aviat
composicions dun altre tipus. El
que nosaltres avui contemplem com

una unitat indiscutible, no sempre ho


era. s comprensible que ho observem com un bloc, per alhora hem
de ser conscients dels vaivens. El
mateix Peter Szondi preferia encarar
la qesti trgica des duna perspectiva ms pragmtica, per dins de
lrbita de Hegel, i la veia com una
modalitat dialctica daniquilament
efectiu. Aix s, el xoc de contraris
en un procs dialctic que dna com
a resultat la fi del que, no havent de
desaparixer, deixa amb la seua absncia una ferida incurable.
George Steiner considera que quan
ens referim al teatre clssic sabem
a qu ens referim; tal volta no amb
tota la precisi, per amb prou claredat per reconixer-lo. Dentrada,
molts hi estarem dacord. Jo tamb,
com tamb puc estar dacord amb la
breu definici que en fa. Aix, entre
altres coses, diu el teatre trgic ha de
tenir com a punt de partida el fet de la
catstrofe. Les tragdies acaben malament. El personatge trgic s destrut
per forces que no poden ser enteses
del tot ni derrotades per la prudncia
racional. Desprs afig que quan les
causes de la desfeta sn temporals,

- 48 -

Pausa 24

quan el dilema pot ser resolt per mitjans tcnics o socials, llavors ens trobem amb el drama, per de cap de les
maneres amb la tragdia. s una
aproximaci encertada, sens dubte. I
en aquestes paraules hi poden haver
algunes idees neurlgiques del gnere. Per tamb s una aproximaci
una mica restrictiva, perqu t com a
model obres que van en la lnia
ddip rei. No totes les tragdies compleixen sempre tots els preceptes trgics. El conflicte i la catstrofe i el
dolor solen ser trets definitoris daquesta mena dobres, per no obliguen que sempre acaben malament.
I aix no ho fan un nombre significatiu de ttols, com per exemple Les
eumnides, Les suplicants dsquil,
o Filoctetes de Sfocles. Aquesta darrera obra, posem per cas, t un final
feli, ja que lheroi sota la protecci
dHrcules torna a Troia: en viatge
feli fes-me anar, sense dany, / all on
em porten el magne Dest / i el consell dels amics i el numen de tot / domador, que ho ha dut a bon terme.
Daltra banda, la inevitabilitat no
sempre s un fet imprescindible.
Noms en posarem un cas. En Els set
contra Tebes, tot i lhecatombe final,

squil estima que la mort ddip


shauria evitat si Laios hagus escoltat loracle que ladvertia que per a
salvar Tebes no havia de tenir descendncia, per sucumbint a un dol
mal consell, no en fa ver cas. Tamb
caldria admetre que algunes tragdies
com I i Alcestis dEurpides tenen
ben poc de trgiques i possiblement
cauen del costat de la tragicomdia.
En I, Apollo, el pare del protagonista, s un violador de jovenetes, comunica oracles falsos i no sap eixir-sen,
dels embolics que crea. No hem de
ser ms trgics que els trgics. De fet,
en la Potica dAristtil, que ns una
anlisi bsicament formal, els sentiments adolorits no hi apareixen.
El dolor i el patiment aterridor sn
decisius en el teatre clssic, que vol
mostrar, com diu Jean-Pierre Vernant,
la lgica illgica que regeix lordre
de les activitats humanes, per aix
no vol dir que aquesta concepci haja
de coincidir necessriament amb el
nostre sentit trgic de la vida, on t
cabuda la idea de la vida com una
cosa absurda, sense sentit... El desenlla dAntgona s destructiu, aterridor, per no entra dins de labsurd,

- 49 -

Dossier

per tal com la protagonista assumeix


amb conscincia la seua actitud.
Lherona compleix amb un deure i
no va trista a la seua mort, sin tot al
contrari: amb pas decidit. Per un altre cant, squil pinta el dolor amb
una fora inesborrable, perqu el
considera part de la vida, per alhora
pense que creu, com observem en
Les eumnides i en Les suplicants,
que el conflicte es pot resoldre per
mitj de la ra i de les institucions de
la ciutat, convertides en garantia de
la justcia i de lordre social per damunt dels interessos particulars. Els
clssics eren de lopini que les desgrcies no shan doblidar. Lhorror
sha de conixer per poder-hi actuar.
Per aix, al costat o per damunt dels
guanys que pot reportar la justcia,
squil esculpeix el crit de Cassandra
en Agammnon, que malgrat els segles segueix esborronant la pell dels
lectors. La tragdia, pel paper cvic
que exercia, tenia un valor positiu
que avui, s clar, ja no t. Lescenari,
illustraci dun univers esquinat i
problemtic, servia per avivar la discussi, la denncia i la comprensi
dels conflictes que afectaven els ciutadans.

Per tancar aquesta relaci dalguns


elements del teatre trgic, napuntar,
expeditivament, dos ms. El primer,
imprescindible per a Steiner: la intolerable crrega de la presncia de
Du. s clar que la presncia de la
divinitat en el mn antic, i no tan antic, s omnipresent. Per lomnipresncia i limpacte directe sobre les
obres no els veig tan clars. s obvi el
tema de la predestinaci, del malefici
sobre determinades famlies com les
dAgammnon i Antgona, per en la
peripcia vital que decideix la seua
vida no s una presncia directa. I si
ens fixem en una obra citada,
Filoctetes, la intervenci dHrcules
s la que evita el desastre de lheroi.
Si passem a Shakespeare, segurament la qesti s ms incerta, sobretot si dirigim la nostra mirada a algunes obres com ara El rei Lear o
Otello. Amb tot, sense desaparixer
del tot, la soga divina cada vegada
estreny amb menys fora el dest dels
personatges. En segon lloc, no haurem de limitar el nucli temtic nicament als motius ms arrelats. Aquest
no hauria de ser mai, ni de bon tros,
un espai clos. De vegades, inclinem
la balana cap a les obres denses amb

- 50 -

Pausa 24

tensions tiques o duna forta crrega


intellectual, per pagaria la pena no
perdre de vista aquelles obres que expressen esquinaments dolorosos en
personatges annims, com podria el
ser cas de Les troianes. En aquest
sentit, Shakespeare era tot un ents
en la varietat de tensions en les relacions humanes.

III
No crec que siga massa exagerat dir
que el llenguatge dramtic modern
ha tingut com a objectiu escenificar
la tragdia de lhome contemporani.
En aquesta aventura, als creadors els
calia un llenguatge ms malleable
que les limitacions temtiques i els
esquematismes de les collisions entre personatges. Al drama li calgu
eixamplar les trames, els conflictes i
experimentar amb llenguatges, registres i ressorts dintensitat dramtica
(simblics, expressionistes, nous espais escnics...). Des de llavors, lexpressi del patiment hum, lobsessi
per la identitat personal i les tensions
interiors, lalienaci, lenfrontament
de lindividu amb lentorn es covaren

sota la trivialitat, ara via introspecci


psicolgica, ads amb la recerca dun
llenguatge no aristotlic que tir endavant la dramatrgia alemanya, amb
Bertolt Brecht al capdavant. En
aquest procs tumultus de creaci
els autors no van perdre mai de vista
la tragdia, fins i tot es podria dir que
amb una intensitat renovada (noms
cal tenir en ment leclosi de les relectures teatrals dels mites clssics),
per una ra ben senzilla: shi troben
les claus gentiques dels grans conflictes humans. Ara b, la seua lectura no sempre anava encaminada a
mobilitzar aquesta frmula teatral,
sin que ms aviat formava part dun
procs ms ampli de recerca dun
llenguatge trgic, el qual sovint integrava en el drama modulacions renovadores, la barreja de registres teatrals (grotesc, humorstic...). Aquesta
combinaci delements dificulta en
lactualitat la delimitaci dels gneres i la identificaci duna obra amb
un gnere determinat.
Aquella inclinaci cap als clssics
grecs s comprensible. Desprs de
leufria pel progrs en el segle XIX,
arribava amb el segle XX el cataclis-

- 51 -

Dossier

me. Amb les dues guerres mundials,


lesclat de lhorror arrib a unes dimensions mai no conegudes. I, per
molt que es digus que eren causa
dun foll o de lexcusa que fos, tot el
mn sabia que aquells desastres eren,
dissortadament, causa i efecte, per
dir-ho aix, de la societat moderna.
Com es representa aquesta follia?
La tragdia s suficientment trgica
per expressar virtualment aquells museus vius del terror? Sc dels que
pensen que no condueix enlloc ofuscar-se a preguntar per qu els dramaturgs no foren capaos de donar forma a aquest horror com ho feren els
grecs, pel fet que preguntes aix esdevenen ms pertorbadores que no productives. Els clssics no van escriure
aquest horror, ells van escriure el seu
horror. s cert que es van fer obres
sobre aquest tema, i algunes de molt
dignes. Per no s aquesta la pregunta
fonamental que ens fem. Seria just
creure que molts autors sho van
plantejar. Com tamb seria raonable
suposar que alguns autors pensaren
que, si no els era possible transcendir
lancdota, potser els resultats serien
ms una pardia que cap altra cosa.
Altres simplement no ho feren per

respecte als morts i vius. En aquest


context la proliferaci de versions
dobres clssiques no s cap signe de
fracs; ans al contrari: per als autors
que les escrigueren era lnica via
possible descenificar els distints rostres del terror, de visualitzar alguns
dels interrogants que intervenen en
conflictes daquesta factura, de passar
de lancdota personal a la reflexi
general.
El que esdev espectacular de lesmentat llibre de Steiner s el fet que
passe, amb excepcions, molt per damunt tota lexploraci de recursos de
la dramatrgia moderna. Ms encara
quan una de les coses que valora del
teatre clssic s que tradua els mites i
el pensament en llenguatge teatral.
Steiner admira aquesta permeabilitat
en el mn antic, per les temptatives
del segle ni les considera. I els homes
de teatre dels primers cinquanta anys
del segle XX feren esforos titnics, si
ms no en alguns moments, per transformar la vida, el pensament i les mitologies del seu temps en pell teatral,
aquest llenguatge trgic en un teatre
de situacions lmit. Unes vegades, a
travs de cerimnies familiars o jocs

- 52 -

Pausa 24

de la veritat, ens mostren la destrucci


de lindividu i una societat esquarterada per les convencions i legoisme
(Eugne ONeill, Arthur Miller,
Edward Albee). Daltres, en els drames de lexistencialisme, ens enfronten amb problemes de conscincia i
situacions desesperades on lindividu
ha dexercir la seua llibertat o la seua
follia. Els crits tamb es manifesten en
les estratgies de distanciament de
Bertolt Brecht, que tot i no voler-ho,
aconsegu moments dalta intensitat
emotiva i trgica en Mare Coratge.
Fins i tot, des de la trinxera de lantiteatre, Tot esperant Godot, considerada
pel mateix Samuel Beckett com una
tragicomdia, no deixa de ser una antitragdia trgica.
En aquest corrent de renovaci del
llenguatge trgic hem de destacar en
el nostre teatre la figura de Josep
Palau i Fabre, un dels pocs autors
que ha reflexionat sobre la modulaci trgica i la seua evoluci i lha
duta a terme en diverses lnies, de les
quals destaquen les obres dedicades,
des duna ptica allunyada del psicologisme, al mite de Don Joan i on la
crrega trgica es basteix sobretot

daquest personatge aptic i desesperat, botx i vctima, que pot fugir de


la imatge de la seua figura i viu condemnat a la seducci compulsiva i la
insatisfacci perptua.
En els darrers anys, en lmbit britnic hi ha gestos que constaten un reviscolament dels registres trgics,
uns fets i uns autors que conec molt
parcialment. Abans de continuar s
dinters assenyalar, encara que segurament t poc a veure amb els llenguatges teatrals, que algunes de les
aportacions al pensament tic en les
darreres dcades shan basat en la relectura del mn grec, en alguns casos
de la tragdia, com les de Martha C.
Nussbaum. Tornem al nostre fil. El
mxim de la defensa nova de la tragdia lha feta Howard Barker, un
creador dobres potents i originals,
obsedit a no deixar-se domesticar per
la cultura dominant, i que ha escrit
una defensa combativa del gnere:
rebutja la tragdia corrent (atur, drogues, agressions) i reclama la connexi amb les pulsacions compulsives i
titniques dels grans trgics. Reivindica explorar els secrets de la tragdia, alguns dels quals estan encara

- 53 -

Dossier

per descobrir, soterrats per la retrica


erudita. Concep el gnere com a desafiament a les idees rebudes. s la
forma ms devastadora de lordre social, la ms fosca i, alhora, la ms
gran afirmaci de vida, perqu pel fet
destar a la vora de labisme pot expressar linexpressable i les emocions ms complexes.
El discurs trgic de Barker es vol
allunyar de la influncia shakespeareana. Part de les seues grans peces
se situen lendem duna catstrofe,
ja siga postrevolucionria o postbllica, caracteritzades per lexcs,
la violncia, les ambientacions onriques, fosques, els jocs didentitats,
les evolucions a salts (del trgic al
grotesc) i situacions extremades per
esbrinar el que els humans tenen de
terrible i de magnfic, de racional i
irracional. Com que s un univers
que vol ser amoral i rebutja la reconciliaci entre les parts enfrontades, la
catarsi t poc paper en les seus obres.
El seu ttol de ms xit s Escenes
duna execuci.
Ara lautora que est despertant ms
inters s la malaguanyada Sarah

Kane, que, pel que conec, posa tota


la seua passi en un teatre de crispacions rotundes, personatges cnics,
ablics, arbitraris, com el protagonista de Lamor de Fedra. Lexcs, la
gratutat, un llenguatge entretallat
per tens, caracteritza aquesta obra
que cau en ocasions en massa esquematismes. Aquesta violenta, passiva i
revulsiva recreaci de lesquelet trgic explora comportaments inquietants. Lobra, llegida a cremadent, em
fa pensar que, tot i que el grau dobertura del seu objectiu literari no s
molt ampli, ofereix una mirada dalta
tensi. Aqueixa s la seua virtut, que
sap inflar duna tremolor morbosa i
de rbia unes situacions que en unes
altres mans serien pur exhibicionisme davorriment i galtades.
Lobra de Sarah Kane sinscriu en
bona part en aquella lnia que vol teatralitzar la incomunicaci i la buidor
dels personatges. El protagonista de
la pea esmentada ms amunt s com
un sonmbul que ni va cap avant ni
cap enrere. Sap que no vol saber.
Rebutja qualsevol lligam afectiu, fins
i tot el joc amors s una simple
transacci carnal, i damunt molesta.

- 54 -

Pausa 24

Fet i fet, s un personatge errant en


lespill buit de la seua ment. Aquesta
renncia total, i ara ja parle en general, tamb es reflecteix en la llengua i
en ocasions pot acabar en un simple
quequeig.
Molts autors actuals opten per aquesta modulaci teatral, per ni de bon
tros s lnica possible per parlar del
nostre present. Hi ha altres alternatives que no volen tancar portes, sin
obrir-les, que no bandegen les interrogacions de la identitat, encara que
no trobem mai cap resposta, com podrem comprovar ms endavant.
Entre els crtics hi ha una certa tirada
a relacionar lesttica violenta i grotesca de Barker i Kane amb Artaud,
pel fet que segurament aquesta agressivitat teatral requereix una expressivitat fsica que defuig les interpretacions ms habituals. s una associaci rpida i til dentrada. Per quan
hi insisteixes ms, tadones que s
molt superficial, perqu per a Artaud
els moviments del cos i altres recursos no eren cap mitj expressiu per
reforar lobra, sin que eren lobjectiu ltim. Artaud anhelava lallibera-

ment dels impulsos, el desvariejament dels sentits. El deliri. Aix es


veu molt b quan es pensa en levoluci de Palau i Fabre, un admirador
de lartista francs, en qui cerca inspiraci. Pel que ell ha contat, les
seues aspiracions teatrals inclinades
en part cap a la tragdia eren incompatibles amb el nucli dur de les idees
dArtaud. El seu ideari, si restes la
vessant ms delirant, pot desembocar
en propostes paregudes a les que fa la
Fura dels Baus, ara com ara molt
allunyades del revulsiu que busquen
els autors anglesos.
El llenguatge trgic pot derivar en objectius contraposats, com podem veure en La mort i la donzella, dAriel
Dorfman, i La cabra o qui s Sylvia,
dEdward Albee. La primera, escrita
durant les primeres passes de la recuperaci de la democrcia argentina,
aspirava a travs de la violncia i de
la catarsi de la histria a somoure les
conscincies dels espectadors per
mitj del terror i la pietat. En canvi, la
segona, subtitulada Notes per a una
redefinici de la tragdia, va dirigida
a remoure el convencionalisme americ. Albee esborra els lmits dels g-

- 55 -

Dossier

neres i juga amb la rialla negra i les


llgrimes, passa de la broma ms desbocada a lestupor per fer un drama
sobre el trencament de les convencions i fer emergir els dimonis ms
secrets i estranys.
En el nostre idioma, Manuel Molins
en Trilogia de lexili elabora tres
aproximacions expressives del llenguatge trgic. A partir de les figures
de Nietzsche, Verlaine, Rimbaud i
Wittgenstein recorrem les distintes
etapes de la modernitat. Els personatges, pura dinamita vital i intellectual,
duen a terme una exploraci personal
fins als lmits de la follia, a la recerca
de la seua veritat. Representen la
crueltat de la revelaci, per b que
siga assoladora. Un viatge a labisme
personal sacsejat per tensions oposades entre la racionalitat i la irracionalitat, el trgic i el grotesc... En lobra
que
protagonitza
Nietzsche,
Dynisos, ens submergim en el mn
dionisac de la tragdia clssica, mentre que en Els viatgers de labsenta
coexisteixen dues catstrofes: una, la
de Rimbaud, que, obsedit per rebentar
les convencions, acaba en urpes dall que ms odiava, estar mort i sote-

rrat cristianament; laltra s la tortura


existencial de Verlaine fins al final de
la seua existncia, on reconeix el secret que el perseguia. En la darrera
obra, dedicada al doctor Wittgenstein,
La mquina del doctor Wittgenstein,
segurament la representaci de la tragdia s ms original i indirecta. Ac,
tres personatges, lassass, el metge i
el filsof, representen, com la mscara que acompanya lobra, les mltiples cares de la personalitat i el complex joc que sestableix entre la realitat i les aparences.
En el darrer nmero de la revista
PAUSA Diana Gonzlez, per explicar
la dimensi dramtica de Sarah
Kane, citava Michael Maffesoli, qui
afirmava que el temps actual, ara no
importen les causes, s trgic. Quin
temps no ho ha sigut? La vida s
trgica o nosaltres la percebem com
a trgica? Noms s pot escenificar
el sentit trgic de la vida trgicament? La realitat t mil cares i podem parlar-ne des de moltes ptiques
diferents i totes seran, o podran ser,
igual de vlides. El que compta al
cap i a la fi s el fet que el resultat
siga penetrant, poders.

- 56 -

Pausa 24

Potser la defensa en aquests moments de la tragdia, per la complexitat que representa, s ja un senyal
positiu, pel simple fet que suposa,
dentrada, una interrogaci pertina
a la realitat i amb voluntat de remoure una mica el panorama teatral,
que segons alguns comentaris viu
una situaci acomodatcia. En qualsevol circumstncia, el ms gratificant, pel que hem vist, s que els autors que es decanten en algun moment pel llenguatge trgic no cerquen una recepta establerta, sin
que ms aviat, com han manifestat
Barker o Albee, la seua prctica va
orientada per la voluntat de replantejar-se el gnere o assajar intensitats amb la integraci de llenguatges
diferents.

BIBLIOGRAFIA
En la redacci daquesta aventura, a banda dels
autors esmentats, mhan acompanyat, i molt
ben acompanyat per cert: Albin Lesky, La tragedia griega; Martha C. Naussbaum, La fragilidad del bien; Eugenio Tras, Drama e identidad; Jean-Pierre Vernant i Pierre Vidal-Naquet,
Mito y tragedia en la Grecia antigua, i, de lltim, El espejo roto.

No s si al nostre temps li convenen


tragdies. Sospite que si es converts
en moneda corrent, el seu efecte seria
paralitzador. El que s s s que si
mai hi ha dhaver cap imperatiu,
aquest ha de sortir de la urgncia creativa de lautor. De ning ms.
Francesc Calafat s ??????
???????????????????

- 57 -

Dossier

neres i juga amb la rialla negra i les


llgrimes, passa de la broma ms desbocada a lestupor per fer un drama
sobre el trencament de les convencions i fer emergir els dimonis ms
secrets i estranys.
En el nostre idioma, Manuel Molins
en Trilogia de lexili elabora tres
aproximacions expressives del llenguatge trgic. A partir de les figures
de Nietzsche, Verlaine, Rimbaud i
Wittgenstein recorrem les distintes
etapes de la modernitat. Els personatges, pura dinamita vital i intellectual,
duen a terme una exploraci personal
fins als lmits de la follia, a la recerca
de la seua veritat. Representen la
crueltat de la revelaci, per b que
siga assoladora. Un viatge a labisme
personal sacsejat per tensions oposades entre la racionalitat i la irracionalitat, el trgic i el grotesc... En lobra
que
protagonitza
Nietzsche,
Dynisos, ens submergim en el mn
dionisac de la tragdia clssica, mentre que en Els viatgers de labsenta
coexisteixen dues catstrofes: una, la
de Rimbaud, que, obsedit per rebentar
les convencions, acaba en urpes dall que ms odiava, estar mort i sote-

rrat cristianament; laltra s la tortura


existencial de Verlaine fins al final de
la seua existncia, on reconeix el secret que el perseguia. En la darrera
obra, dedicada al doctor Wittgenstein,
La mquina del doctor Wittgenstein,
segurament la representaci de la tragdia s ms original i indirecta. Ac,
tres personatges, lassass, el metge i
el filsof, representen, com la mscara que acompanya lobra, les mltiples cares de la personalitat i el complex joc que sestableix entre la realitat i les aparences.
En el darrer nmero de la revista
PAUSA Diana Gonzlez, per explicar
la dimensi dramtica de Sarah
Kane, citava Michael Maffesoli, qui
afirmava que el temps actual, ara no
importen les causes, s trgic. Quin
temps no ho ha sigut? La vida s
trgica o nosaltres la percebem com
a trgica? Noms s pot escenificar
el sentit trgic de la vida trgicament? La realitat t mil cares i podem parlar-ne des de moltes ptiques
diferents i totes seran, o podran ser,
igual de vlides. El que compta al
cap i a la fi s el fet que el resultat
siga penetrant, poders.

- 56 -

Pausa 24

Potser la defensa en aquests moments de la tragdia, per la complexitat que representa, s ja un senyal
positiu, pel simple fet que suposa,
dentrada, una interrogaci pertina
a la realitat i amb voluntat de remoure una mica el panorama teatral,
que segons alguns comentaris viu
una situaci acomodatcia. En qualsevol circumstncia, el ms gratificant, pel que hem vist, s que els autors que es decanten en algun moment pel llenguatge trgic no cerquen una recepta establerta, sin
que ms aviat, com han manifestat
Barker o Albee, la seua prctica va
orientada per la voluntat de replantejar-se el gnere o assajar intensitats amb la integraci de llenguatges
diferents.

BIBLIOGRAFIA
En la redacci daquesta aventura, a banda dels
autors esmentats, mhan acompanyat, i molt
ben acompanyat per cert: Albin Lesky, La tragedia griega; Martha C. Naussbaum, La fragilidad del bien; Eugenio Tras, Drama e identidad; Jean-Pierre Vernant i Pierre Vidal-Naquet,
Mito y tragedia en la Grecia antigua, i, de lltim, El espejo roto.

No s si al nostre temps li convenen


tragdies. Sospite que si es converts
en moneda corrent, el seu efecte seria
paralitzador. El que s s s que si
mai hi ha dhaver cap imperatiu,
aquest ha de sortir de la urgncia creativa de lautor. De ning ms.
Francesc Calafat s ??????
???????????????????

- 57 -