INTRODUCCIÓ (DIAPO. 2) Què observar? A qui observar? Per a què observar? Per què observar? Qui observarà?

Quines classes hi ha d'observació? Quins instruments, si escau, es poden utilitzar per a certes classes d'observació? On observar? Quines limitacions d'eficàcia i d'ètica es donen en l'observació? Observació: (DIAPO. 3) Procés situat més enllà de la percepció, consciencia de les sensacions i les organitza. Ajuda tècnica destinada a fer adquirir una pràctica. Deduir un saber sobre l’acció pedagògica, conèixer els efectes de la pròpia subjectivitat, captar les múltiples dimensions de les situacions pedagògiques i preparar la pròpia acció o per a regular-la. Dimensió reflexiva. Mitjà per examinar i qüestionar les finalitats, per a situar-se en relació amb aquestes amb el propòsit d’actuar més científicament.

• • •


1ª PART: TIPOLOGIA DE LES MODALITATS D’OBSERVACIÓ (DIAPO. 4) • Validesa: només serà vàlida si el que realment s’avalua és el que es volia avaluar. • Avaluació continua: al llarg de l’aprenentatge, és necessari que el docent tingui una idea dels indicis del comportament dels subjectes. o puntual: crea una situació artificial, suport d’activitat, característiques concretes i consignes. • Les característiques de l’observador influeixen la situació: Sexe: factor molt important en els estudis de control social de la conducta. característiques personals: amabilitat, tranquil·litat, entusiasme... característiques ètniques, socials... • Qualsevol persona pot ser observador. Leyens: anomenant les teories de l’atribució recordem que els investigadors intenten conèixer el procés d’inferència de la causa del comportament. causalitat externa: el comportament és degut a factors ambientals i susceptibles als canvis. causalitat interna: quan s’explica per les característiques de les persones. •

1

És possible una observació objectiva? parlem d’una observació objectiva quan diferents observadors i amb el mateix marc contextual i moment defineixen els mateixos resultats.

Funcions de l’observació: (DIAPO. 5) 1. L’observació pot ser: Descriptiva: per descriure els fenòmens o una situació. L’observació etològica, la que millor respon a aquesta funció. Les fases són: observar, seleccionar i representar. → COM ÉS? Formativa: s’observa per retroaccionar i es retroacciona per formar. (retroaccionar: acció per la qual la sortida o el resultat incideix en el conjunt que el precedeix integrant-s’hi o modificant-lo.) Avaluativa: per saber el funcionament d’un treball. S’observa per avaluar, s’avalua per decidir i es decideix per actuar. Heurística: (observació invocada) l’activitat està orientada cap a l’emergència d’hipòtesis pertinents que, ulteriorment, seran sotmeses a activitats de control. De verificació: (observació provocada) es provoca, busca o manipula una situació amb la fi de verificar una hipòtesis. L’autor de l’observació: en funció de l’implicació de l’observador en la situació, diferenciem diferents tipus. (DIAPO. 6) L’observador pot ser: 2. Independent: no s’integra en el grup observat. Participant: s’integra en el grup que observa i en la vida d’aquest. Funcionament d’universitats o escoles obertes. Es tracta d’una investigacióacció, entre els investigadors, els professors i ambdós mitjançant la seva acció conjunta. - O. p. passiu: l’observador participa, entra en el joc, però no toca rés. - O. p. actiu: l’observador desenvolupa rols afectius que poden modificar lleugerament determinants aspectes de la vida en grup. L’objecte de l’observació: (DIAPO. 7) L’observació pot: 3. Versar sobre fets: orienta la seva atenció cap les característiques del comportament o les interaccions interpersonals. Versar sobre les representacions: intenta recollir opinions, diferents maneres de percebre les coses o els comportaments. Donar sentit o atribuir una causa.
4. Ser atributiva: quan intenta centrar la seva atenció:

-

Sobre la presència o absència d’un o varis “objectes”. I/o sobre la presència o absència de determinades característiques en un “objecte”.
2

- I/o sobre la presència o absència d’una acció en un objecte. Ser narrativa: descripció detallada dels fenòmens a observar i explicar processos en curs. Presentació ordenada i coherent d’una sèrie de fets ordenats en el temps. mostra la seva atenció: - Sobre el desenvolupament de les accions. - I/o sobre la successió dels estats (físics,, afectius...) que acompanyen el desenvolupament d’una acció. - I/o sobre els efectes de l’acció. - I/o sobre les conseqüències que segueixen de les accions. →QUÈ VA PASSAR? 5. Ser alospectiva: l’observació d’un subjecte (o situació) és portada per un altre. Ser introspectiva: (autospectiva) l’observació del subjecte (o situació on estigui implicat) l’observa ell mateix.

Els instruments d’observació: (DIAPO. 8) 6. L’observació pot recolzar-se en: a) Tècniques d’observació sistemàtica: els atributs que s’han d’observar s’estableixen davantmà. - Els sistemes de categories: construcció conceptual en la que s’operatitzen les conductes a observar. o Ha de ser codificat i clarificat. o Pocs ítems d’observació. o Conjunt tancat de categories mútuament excloents. o Unitats d’observació estretes i curtes. o La pertinència i la fiabilitat són molt importants. - Els inventaris o sistemes de signes: centrat en l’examen de conductes específiques, que són registrades per l’observador sense emetre valoració de cap d’elles. El que es registra és la presència o absència de certes conductes i, si és necessari, la freqüència d’aportació. o Llistat d’actes o incidents específics susceptibles d’aparèixer. o Poden haver-hi un gran nombre d’ítems. o No cal que sigui codificat. o No es necessària l’experiència per part de l’observador. o Alt grau de fiabilitat. o Problema: polisèmia comportamental dels incidents observats, poden donar problemes de validesa.
3

-

Les escales d’estimació: és un instruments de mesurament que requereix que l’observador assigni l’objecte mesurat a categories o continus als que s’han donat numerals. o Compren un conjunt preestablert de categories o de signes per a cadascun dels judicis. o Enunciats descriptius, nombres, formes gràfiques o una combinació de totes aquestes modalitats. o Possibles errors: per abreviació, per pèrdua del significat del missatge, per simetria (varis significats)...

b) Tècniques d’observació experimental: a partir de l’experiència

d’una situació viscuda per un mateix o per altres persones. - Els diaris: instrument reflexiu d’anàlisis. L’investigador plasma en ell el que recorda i les reflexions sobre el que ha vist i escoltat. o Observació narrativa i retrospectiva, i recull les pròpies activitats o les dels altres. o Penetrar en un món nou i poc familiar.
-

La tècnica dels incidents crítics: recollir informació concreta i específica respecte a una qüestió d’interès. Ha de ser complex i clar. o Tècnica narrativa. o Escriure el més aviat possible després de que hagi passat algun fet concret. No vol recollir res més ni modificar la situació. Les tècniques de registre d’una porció espessim de la vida: recull tota la conducta que es manifesta durant uns fets d’una situació o Dades teòricament neutre i molt detallades. Els Diaris de a bord: o Molt rica, completa i important. o Informació molt variada. o Motor essencial de la formació. o Té els següents apartats:    Descripció contextualitzada. Anàlisi personal del viscut. Una presentació clara dels contractes successivament negociats.
4

-

-

Anàlisi realitzat pels actors implicats.

El grau d’inferència de l’observació: l’observació comporta un grau major o menor d’inferència, segons l’instrumentes que s’utilitzi i les condicions de la seva utilització. (DIAPO. 9) 7. El nivell d’inferència pot ser: Dèbil: l’observador anuncia només el que veu i escolta, sense preocupar-se del que signifiquen aquests fets. Elevat: l’observador atribueix un significat al que observa. L’anotació: L’anotació de l’observació pot ser: 8. Inmediata: quan s’anota directament després d’una observació determinada. Diferida: quan l’observació de l’anotació es separada per un temps més o menys llarg. - Es poden modificar algunes dades. - Es poden oblidar detalls importants. - Pot confondre’s informacions d’altres situacions. 9. Directa: en el moment en que es produeix. Mediatitzada: a partir de diferents instruments (càmera fotogràfica, càmera de vídeo, gravadora...). els seus avantatges: - Redueix l’exigència d’atenció en aquell moment per part de l’observador. - Permet l’emmagatzemament de l’informació bruta i després: codificar-la, tornar enrere, controlar la codificació, tractar de formar noves observacions i codificar-la de formes múltiples.

La situació d’observació: (DIAPO. 10) La situació d’observació pot ser: 10. Creada: quan l’investigador col·loca els subjectes en una situació que es surt del marc “habitual” o “familiar”. Natural: els subjectes es troben en el seu medi de vida “habitual” o “familiar” Natural manipulada: el subjecte es pensa que es troba en una situació habitual o familiar, però ha sigut modificada per l’observador.
11. Manipulada: es pot manipular abans o durant l’observació.

No manipulada: no s’interfereix en la situació. El grau de llibertat permès a l’observador: 12. L’observació pot ser: Sistemàtica: - ús de procediments coherents i repetibles.
5

Definició de les condicions de l’observació. Ús de tècniques rigoroses d’observació, anotació i codificació. No sistemàtica (experiencial): El tractament de l’observació: (DIAPO. 11) El tractament de l’observació pot fundar-se en: 13. Procediments quantitatius: tècniques de simple enumeració. Procediments qualitatius: processos més o menys intuïtius d’investigació de significat.
14. Processos predeterminats:fixat pas a pas durant el procés de recollida.

-

Processos postdetermintants: determinat després de la recollida.

2ª PART: METODOLOGIA DE L’OBSERVACIÓ Anàlisi de tots els components de la situació (DIAPO. 14) • Components cognitius i afectius En comptes d’identificar aptituds, resultats, trets de personalitat a través dels comportaments, també es pretén captar els processos cognitius que els desencadenen i conèixer la seva essència, és a dir, les representacions. S’identifiquen, doncs, les variables que afecten l’aprenentatge d’un alumne, analitzant les condicions de la seva activitat, observant els seus comportaments en una determinada situació d’aprenentatge donada i desvelant les reaccions afectives que poden afavorir o perjudicar el procés d’aprenentatge. • Components verbals i no verbals Per observar i tenir en compte els components no verbals, descuidats pels verbals, es troben diferents aspectes per dur-los a terme: o 1r Kinésics: estudi del moviment. Pràctica (papers a la classe: un està atent, altre pensa cap de 7mana, altre avorrit...) fan referència als significats dels tipus de moviments que realitza cada alumne. Segons les cultures podem trobar diferents significats a cada moviment i això pot portar a terme un malentès. o 2n Proxèmics: estudi dels mitjans d’ocupar l’espai. El llenguatge proxèmic codifica dos missatges, el d’intimitat i el de falta d’intimitat. o 3r Paralingüístics: fan referència a les funcions de les parades en el discurs del professor, formes d’entonació i intencions, desfases, missatges amb significats ambigus. • Components lingüístics

6

S’estudia el llenguatge des del punt de vista funcional, ja que l’elaboració d’un missatge es fa a partir de la intenció de comunicar, després vindrà la idea d’allò que es vol expressar i, finalment, la forma lingüística. De l’anàlisi de les freqüències a l’anàlisi de les seqüències (DIAPO. 15) Una seqüència és un encadenament d’actes pedagògics i d’intercanvis entre el professor i els alumnes amb la finalitat d’arribar a un objectiu. Cada una de les seqüències pretén arribar assolir aquest objectiu, i aquesta també és una etapa dins d’una progressió global cap als objectius de l’activitat pedagògica.  unitat didàctica de programació (objectiu) i les activitats que es realitzaran en aquesta (seqüències). = a activitat pedagògica.  Indicadors de falta de comprensió, a través de signes no verbals de confusió i preguntes que demanen una altra vegada aquella explicació.  Indicadors positius, les preguntes que realitzen els alumnes per tal d’ampliar i aprofundir en el tema. L’OBSERVACIÓ SISTEMÀTICA VS L’OBSERVACIÓ EXPERIENCIAL (DIAPO. 16) L’observació sistemàtica s’usa en un ambient natural. La diferenciació sorgeix a partir de l’extracció de les dades del mètode i de l’experiència. Aquesta observació implica des de l’inici una classificació de dades o, simplement, un procediment descriptiu on s’identifiquen o es classifiquen els fets. S’observa per treure dades i, després, quantificar-les. En canvi, l’experiencial és fa a partir de deduccions de la teva pròpia experiència. Els mètodes d’ensenyança segons Bennett (DIAPO. 19 I 22) Aquest tipus de resultats indiquen diferents dimensions possibles de la conducta de la classe, responent a la realitat. També es poden ressaltar diversos estils d’aprenentatge, referent a la metodologia que s’empra a l’aula (com s’organitza l’aula quin paper tenen els alumnes, quin el docent, com s’avalua, com treballen...). Altres autors es caracteritzen per una observació massa detallada i, com a conseqüència d’això, es provoca una pèrdua de la perspectiva i de la visió en general de l’estil d’aprenentatge de l’aula. Bennett, un cop s’adona de les metodologies emprades, es planteja la seva validesa i, per això, realitza un segon itinerari experimental:  Envia observadors experts però innocents (no estan assabentats dels estils descoberts) a aules que havien destacat per la seva concordança amb els estils. Després de dos dies, aquests redacten una altra vegada un informe a partir dels ítems de l’anàlisi clúster.  Demana als directors de les escoles, on pertanyen els mestres observats, que els observin i proporcionin un informe, sempre amb les bases dels mateixos ítems.
7

Demana als alumnes d’aquestes aules que facin una redacció (què vaig fer ahir a la classe) demanant que fossin el més minuciosos possibles.

Àmbit d’aplicació de metodologia de l’observació (DIAPO. 23) Els instruments d’observació sistemàtica donen molta seguretat a l’investigador, però no sempre aquests instruments són l’elecció més oportuna per a un objecte d’estudi. Mètodes d’obsevació clínica (DIAPO. 24) la psicologia clínica: La pregunta que ens fem nosaltres de: perquè fa això?, aquesta fa referència a la lògica interna, hem d’interpretar-ho. Aspectes metodològics de l’observació experimental (DIAPO. 28) Procediment general Recopilació de fets: Les dades qualificatives es caracteritzen per una naturalesa descriptiva. L’observació es centra en el desenvolupament dels esdeveniments de la vida del grup. Anàlisi dels fets: A partir dels anàlisis es descobreixen els valors, les normes, les funcions dels comportaments, les intencions dels participants i les funcions de la mateixa organització. Les etapes d’aquest tipus d’investigacions es poden establir en: • recollida de dades • codificació de les dades • anàlisis de les dades • elaboració d’una versió definitiva que sigui plausible, coherent i verificada per mitjà de múltiples medis de control. Interpretació: El seu principi és arribar a una visió més global mitjançant la comparació amb anàlisis d’altres situacions i experimentar-les des de diferents perspectives teòriques. Naturalesa dels processos d’investigació Les investigacions són acumulatives perquè tenen uns objectius d’estudi a llarg termini. La seva perspectiva és comparativa, situant-la al camp de les transformacions culturals i socials. També són cooperatives, perquè impliquen a tots els seus participants en la investigació. 3ª PART: CAMPS D’APLICACIÓ DE L’OBSERVACIÓ Problema de les ideologies dels subjectes (DIAPO. 29) - A nivell d’institució escolar: és important l’ètica d’una escola o del clima social i educatiu. Els valors, les actituds i les conductes que caracteritzen les escoles es el que farà que els seus alumnes tinguin èxit o no. - A nivell del professor

8

-

El model que posa en funcionament no pot separar el pensament de l’acció. Aquí es qüestiona el paper del docent pel que fa al producte final de l’educació dels nens. - La imposició d’un estil d’aprenentatge mai aconseguirà els resultats esperats si no es comparteix la teoria implícita conforme el model imposat. Aquest és el problema de la innovació. A nivell d’alumnat - Les investigacions han de tenir en compte les expectatives dels alumnes, la seva percepció del valor i la dificultat de les activitats proposades, el concepte de si mateix, els seus objectius i esquemes personals i les interpretacions que fan dels esdeveniments que han viscut.

-

OBSERVACIÓ DELS CANVIS A EDUCACIÓ (DIAPO. 30) Formes de canvi: agrupa el conjunt dels processos i dels seus resultats. • Renovació obertura a la novetat sense grans revolucions dins del ja existent. • Innovació marca una ruptura amb la forma de funcionament en vigor. L’èxit d’una innovació va lligat a la participació activa dels docents en la seva execució i a la consideració i regulació dels conflictes que s’observen entre els diferents implicats en una reforma, un observació individualitzada. El canvi pedagògic suposa la transformació de les idees i de les activitats i l’adaptació a les necessitats (observació reguladora) FORMAR ALS PROFESSORS (DIAPO. 31-32) • Aprendre observant – És important analitzar l’articulació entre l’acte d’ensenyança (estratègies del mestre i ajustament de la seva acció pedagògica als nens) i l’acte d’aprenentatge de l’alumne (formes de raonament, activitats de l’ensenyament), en situacions molt concretes i delimitades per tal que l’observació no sigui molt global. – Aprendre a observar. – Consciència d’un mateix com a observador. – Tota observació ha d’estar lligada a una reflexió teòrica. La teoria serveix per clarificar la practica i aquesta permet una constant revisió de la teoria. • Observar i actuar – Riscos de l’observació dels models • Evitar la imitació de models no significa privar al principiant de situacions pedagògiques que els facin cometre errors. El que no s’ha d’aconseguir és que l’experiència aliena repercuteixi sobre el treball de cadascú • La formació ha de proporcionar un estat d’experimentació de si mateix per forjar els propis esquemes d’acció  construcció del

9

propi estil personal d’acció pedagògica  en formació continua, pel procés de canvi. A partir de l’observació i l’anàlisi, el nou mestre escull les accions més oportunes entre les aconsellades.
!

Hem d’escollir les accions més oportunes entre les aconsellades.

CONCLUSIÓ (DIAPO. 33) Hem de construir el nostre propi estil personal d’acció pedagògica  tenir present que aquest serà canviant pel procés de canvi. I sobretot, ser crítics d’abans d’altres estils i escollir aquells que més ens convinguin. És molt important que tinguem en compte el punt de vista ecològic, atès que ens hem d’adaptar als infants, hem de conèixer les seves arrels per poder comprendre’ls millor i adaptar-nos millor a ells. Hem de conèixer el context de l’escola i dels infants. Analitzar de manera qualitativa i quantitativa: no només veure la freqüència de les conductes sinó per què tenen aquella conducta (psicologia clínica). Un aspecte molt important de la de definició de l’observació que hem de tenir present és que aquesta implica una interpretació dels fets i no una descripció, com moltes vegades ocorre. Finalment, veiem que: Observació=Percepció+Interpretació

10

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful