You are on page 1of 1

c 

En Jordi Masdeu va néixer a Esterri d͛Àneu feia 35 anys i mai havia marxat del poble. Havia
après l͛ofici de fuster de son pare i es guanyava les garrofes bàsicament amb la venda de peces
de fusta amb forma de clau gegant i amb les paraules͞Record d͛Esterri͟ gravades a tot el llarg
de la fusta. Molts barcelonins, àvids de peces rústiques autèntiques, en compraven per deixar-
hi les claus penjades a tocar de les portes d͛entrada dels seus pisos.

Si bé el negoci li donava prou per viure còmodament i sense limitacions, en Jordi no era del tot
feliç amb la seva feina. Per això també cultivava una varietat de kiwis que pel que es veu i
curiosament creixien bastant bé a aquells paratges pirenaics. Però els kiwis, estranyament,
tampoc aconseguien silenciar el rau-rau de la seva ànima, necessitada de més i més profundes
emocions i que, era clar, estava mancada d͛alguna cosa.

Cada cop tenia més clar que li calia una dona que li fes companyia en les llargues i fredes nits
de la vall aranesa. De tant en tant, per no dir sovint, anava a cercar l͛escalf d͛una meuca que ja
tenia massa vista, potser perquè també duia les paraules ͞Record d͛Esterri͟ gravades al seu
cos, concretament una paraula a cada natja, aprofitant l͛avinentesa del forat del darrera de la
noia per fer de ͞de͟ apostrofada (bé, això deia ella).

El fet és que això tampoc l͛omplia, més aviat el buidava. Ell suposava que ja es tractava d͛això,
precisament, però el fet és que en Jordi Masdeu maldava per una xicota dolça i virginal i no
sabia com ni on trobar-la. I tampoc sabia si, un cop la trobés, li agradaria parlar de claus de
fusta gegants per penjar-hi claus o de kiwis de raça pirenaica, que eren els dos únics temes
dels quals sabia parlar. Però això ja eren figues d͛un altre paner. Primer calia cercar la noia.

I vet aquí que una vegada va córrer la veu