You are on page 1of 13

Patricia Giménez:

ADVERS AL VENT

No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l'allunyat per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.

-Designar: Determinar (algú o alguna cosa) pel nom o per algun tret
distintiu.

-Naufragi: Ruïna completa.

-Advers: Contrari, oposat hostilment, desfavorable.

Intenta recordar el seu passat, però el present és tan trist que li costa molt.
Només pot pensar que està perdut en aquest món perquè té moltes coses
en contra. Podem trobar sentiments de tristesa, soledat, enyorança,
desesperació sobre el món.

Aquest és un poema que tracta la meditació sobre la condició humana. Els


temes més representatius són la visió del món desesperançada, el pas del
temps, la solitud i el cansament del poeta, el record de la infantesa...

El registre que utilitza Espriu en aquest poema és del tipus líric o elegíac, ja
que el centre del tema és la reflexió sobre la mort.

-Com lentament morien / els jardins, les paraules.

En aquests versos es pot veure una personificació entre morien els jardins i
morien les paraules. La personificació consisteix en donar característiques
humanes a elements inanimats.
JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR del sentiment.
Homenatge a José Luis L. N'estic content
Aranguren. i veig el fum
Avui el cel de l'extingit
és ja només ram del neguit
ofec, buidor, de llibertat.
ploguda nit Indiferent
al mar, al camp, al temps, el vent
dolenta mà. de zenc, mesell,
Com que no puc em bat, penell,
mai més dormir, rovell enllà
faig del meu llit del brut llindar
por de presó. d'un moll dolor.
A poc a poc, Negat al plor,
com una flor al plany, al crit,
sense perfum, estès al llit,
sense color, malalt, romput,
creix, de l'arrel venut, vençut,
del pensament, perdut, obsés
l'última mort. de mi, diré
Dalt, al teulat, -asprosa fam
urpes de gat d'un àvid clam-
esqueixen llargs que no podré
drapots del glaç mai més dormir.

-Ofec: Extrema dificultat de respirar.

-Esqueixen: Partir (un cos fibrós) segons la direcció de les seves fibres.

-Mesell: Que no se sent dels cops, d’una insensibilitat absoluta.

-Àvid: Que té un desig immoderat d’alguna cosa.

Sent la mort molt propera. Està al llit estès perquè se sent vençut i perdut
en un món pessimista i sap que el seu moment és molt pròxim. Sentiments
de tristesa, desesperació, soledat...

Aquest és un poema que tracta la meditació sobre la condició humana. Els


temes més representatius són el destí tràgic de l’home, la solitud, el
cansament de la mort, la mort com a alliberament...

El registre que utilitza Espriu en aquest poema és del tipus líric o elegíac, ja
que el centre del tema és la reflexió sobre la mort.

-al temps, el vent / de zenc, mesell, / em bat, penell,


-malalt, romput, / venut, vençut, / perdut, obsés

En aquests versos es pot veure una enumeració o un asíndeton, ja que hi ha


un seguit d’elements units per comes, sense conjuncions.
Setmana Santa

[XXV]
Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.

-Vestigis: Senyal que una cosa destruïda, extingida, etc., ha deixat de la


seva existència.

-Llardosos: Recobert de llard, brut de llard o d’un altre greix.

-Brivall: Noi eixerit o entremaliat.

-Magall: Eina per a cavar la terra, que és una aixada proveïda d’escarpell.

-Parracs: Tros de roba mig separat per un estrip de la resta d’una peça de
vestir.

La veritat és la realitat que veus davant teu, sense més coses de les que hi
ha. Per això, l’home que veus reflectit en un mirall ets tu mateix, t’agradi o
no. Les coses s’accepten tal i com són.

Sentiments d’un món pessimista, trist, desesperançat.

Aquest és un poema que tracta la meditació sobre la condició humana. Els


temes més representatius són el destí tràgic de l’home, la visió d’un món
pessimista i desesperançat.
El registre que utilitza Espriu en aquest poema és del tipus satíric, ja que es
remarca allò de grotesc que hi ha en situacions, tipus i fets de la vida real i
quotidiana.

Núria Mampel i Sandra Villa:

POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI


Bodes d'uns amics, a Sinera
Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven foc que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l'amor venceria la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.

Aquest poema es caracteritza per tenir un to trist, i melancòlic. El


poeta reclama que viu en un país desarbrat, on hi ha incendis, i la
natura mort a causa de l’ésser humà. En canvi el final es caracteritza
per un to més il·lusionista, que reclama la presència de l’amor com a
fugida a la mort.

Aquest es un poema que tracta de la meditació sobre la condició


humana ja que la visió del món es pessimista i desesperançada, amb
un destí tràgic.

El registre que tracta aquest poema és el líric ja que el poeta


expressa l’enyorança del

món perdut a causa de la Guerra Civil.

Vocabulari:

Epitalami: Poema nupcial, en honor dels nuvis.

Garbí: Vent que ve del sud-oest, originat pel gir de la marinada a la


tarda en alguns sectors de la costa catalana.

Migjorn:Vent del sud.


Dolls: Raig d’aigua o d’un altre líquid que brolla amb força d’un orifici
o obertura.

Figures retòriques:

Antítesis: Entre les paraules eixut i dolls, ja que es contradiuen, la


primera significa sec i la segona fa referència a l’aigua.
NOVES PARAULES D'AGUR
Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Aquest poema es caracteritza per tenir com a tema principal la mort.


El poeta ressalta el fet de que a la mort no la pots passar de llarg, ja
que a tothom algun dia li arribarà l’hora. També ressalta el tema del
pas del temps, i per dir això s’ajuda de fets quotidians com la sortida
de la lluna, fet que succeeix dia a dia.

El tema principal del poema es la meditació sobre la condició humana


ja que està centrat en el tema de la mort que provoca una visió del
món pessimista i desesperançat. És una reflexió profunda sobre el
pas del temps i el tràgic destí del home.

Té un registre elegíac aquest poema, ja que el tema principal és la


mort i l’enyorança per la vida.

Vocabulari:

Foll: Boig, rebiós


Albardà: Guarniment de les bèsties de càrrega que consisteix
essencialment en un coixí ple de palla, de borra, etc., que s’adapta al
llom de l’animal i sobre el qual es col·loquen les sàrries, els arganells,
etc., d’una manera diversa segons les contrades.
Lícit: Permès, no prohibit per la llei.
EL MEU POBLE I JO Som indestriables
A la memòria de Pompeu el meu poble i jo.
Fabra, Tenim la raó
Mestre de tots. contra bords i lladres
Bevíem a glops el meu poble i jo.
aspres vins de burla Salvàvem els mots
el meu poble i jo. de la nostra llengua
Escoltàvem forts el meu poble i jo.
arguments del sabre A baixar graons
el meu poble i jo. de dol apreníem
Una tal lliçó el meu poble i jo.
hem hagut d'entendre Davallats al pou,
el meu poble i jo. esguardem enlaire
La mateixa sort el meu poble i jo.
ens uní per sempre: Ens alcem tots dos
el meu poble i jo. en encesa espera,
Senyor, servidor? el meu poble i jo.

Aquest poema es caracteritza per nombrar el poble del protagonista.


Aquest ha viscut en aquella terra milers d’històries que explica
breument en cada vers. Està orgullós del seu poble i unit a ell.

El tema que tracta aquest poeta es la preocupació per Catalunya i el


seu destí. Parla sobre el seu poble i la fidelitat de la pàtria es tradueix
també en la recuperació dels mots.

En aquest poema s’utilitza el registre civil, ja que utilitza un to moral


(son indestriables), ja que si intenten destruir el seu poble, al
protagonista també, per la gran unió i estima que li té a la seva terra.

Vocabulari:

Bords: Persona mal educada.

Indestriables: Que no es pot separar.

Figures retòriques:

Paral·lelisme: Repetició de l’estructura el meu poble i jo al final de


cada estrofa.

Interrogació retòrica: vostè?

Encavalgament: Un vers que no ha finalitzat però baixa a la línia de


sota.

Ens alcem tots dos


en encesa espera,
el meu poble i jo.
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Aquest poema tracta sobre el sentiment que té el poeta del seu


poble. Es nota, que vol la llibertat de les seves terres i el poden dir i
fer el que vulgui lliurament. Ressalta el tema d’una reconciliació entre
el pobles.

El tema del poema es la preocupació per Catalunya i el seu destí, ja


que reflexiona sobre la història i el destí de Sepharad( Espanya) i
proposa la reconciliació entre els pobles i cultures que hi viuen.

El registre que fa servir és civil ja que s’adreça a un col·lectiu ( els


habitants del poble i els governants) i té un to seriós ja que parla de
Sepharad.

Vocabulari:

Esglai: Por causada per la imminència d'un gros perill, d'una


desgràcia sobtada.

Figures retòriques:

Interrogació retòrica: fonamentarem la nostra vida?


Metáfora: Alçar un palau de sorra, l’ésser humà, com a acte de
llibertat, identifica dos termes amb una realitat inexplicable.

Personificació: La veu de tot el poble.


LAURA PLANAS

Selecciona un mínim de dos poemes, copia’ls, busca al


diccionari les paraules que no comprenguis, interpreta’n el
contingut i intenta classificar-los segons els seu contingut, to,

Les roses recordades


Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.

Tedi: Molèstia causada per la continuïtat o la repetició d’una cosa que no


ens interessa.

Aquest poema; no el podem classificar molt clarament segons el seu


contingut, ja que no acaba de fer referència sobre la meditació sobre la
condició humana ni a la preocupació per Catalunya i el seu destí. Parla
d’una festa tradicional a Catalunya, el dia de Sant Jordi, un dia del passat
que viu en el record del poeta.
El podem classificar dins el registre líric o elegíac ja que expressa
l’enyorança d’alguna cosa, en aquest cas del record que té de la diada de
Sant Jordi.

Es veu clarament una personificació, ja que mitifica la llegenda de Sant Jordi


amb un record del passat. Es veu clarament, que l’element personificat és la
rosa, (“Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna...”) i també dóna
a veure que els dies de la rosa del passat eren millors que els que vivim
avui en dia. En el poema podem entendre que va dirigit a algú, segurament
a la persona que li regalaria la rosa.

Versos, enllà del camí


D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d'un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals al rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides Metàfora
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

Aquest poema el podem classificar segons el seu contingut en la meditació


sobre la condició humana, ja que es centra en el tema de la mort i la
llibertat. El tema de la mort es desplega en una infinitat de motius temàtics
més concrets: la visió del món pessimista i desesperançada, el destí tràgic
de l’home, el pas del temps, la solitud (“Trist i lliure, camino”)... En el
poema veiem un exemple, on hi ha una metàfora que fa referència a la
mort: (“cerco amb ells extingides veus del mar...”)
Segons el seu to, veiem que té un registre líric o elegíac, ja que fa una
reflexió sobre la mort.
Cristina:
Poema I: ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva


covarda, vella, tan salvatge terra,
PERSONIFICACIÓ
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
ENUMERACIÓ
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
COMPARACIÓ
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Poema II: SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

He de pagar el meu vell preu, la mort,


i avui els ulls se'm cansen de la llum.
Baixats amb mancament tots els graons,
m'endinsen pel domini de la nit.
METÀFORA
Silenciós, m'alço rei de la nit
i em sé servent dels homes de dolor.
Ai, com guiar aquest immens dolor
al clos de les paraules de la nit?
Passen el vent, el triomf, el repòs,
per rengles d'altes flames i d'arquers.
Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi.
I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
ANTÍTESIS
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
del qui sortí dels palaus de la lluna.
METÀFORA
• Busca al diccionari les paraules que no comprenguis:

Covarda: que té por del perill.

Dissortada: desgraciada.

Rengles: línies rectes (en el cas del poema té un sentit metafòric).

• Classifica’ls segons el seu contingut.

Poema I: Tracta sobre la preocupació per Catalunya i el seu destí. L’autor


avergonyit de la seva pàtria i de la societat que la caracteritza, expressa el
desig de allunyar-se d’aquesta cap a una pàtria millor.

Poema II: Tracta de la meditació sobre la condició humana, que es centra


en els temes de l’amor i la llibertat. Espriu en aquest poema intenta
expressar el seu dolor, el temor a la mort i es mostra presoner del seu nom i
de tots els seus records.

• Classifica’ls segons el seu to.

Poema I: Té un to civil, ja que s’adreça a la col·lectivitat amb un missatge


de to moral molt elevat.

Poema II: Té un to líric o elegíac, ja que parla sobre la reflexió de la mort


com a centre temàtic.

Rate