P. 1
POEMES SALVADOR ESPRIU

POEMES SALVADOR ESPRIU

|Views: 12,128|Likes:
Published by Ireneeneri

More info:

Published by: Ireneeneri on May 14, 2010
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as DOCX, PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

07/09/2015

pdf

text

original

POEMES SALVADOR ESPRIU Mònica ADVERS AL VENT No preguntis si penso encara en els vells dies dels senyors, si recordo

com lentament morien els jardins, les paraules. He perdut. Ai, caiguda de l'allunyat per l'íntim camí que només porta on ja no sóc, designi d'oblidar hores, núvols, el meu nom de naufragi! Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura presa del mar, no vulguis saber si penso encara en la llum dels vells dies. -Aquest poema explica les experiències viscudes a l’estiu a Arenys, però que al final es resolen a causa del casament de dos amics seus. L’estil del poema és simbòlic i al·legòric, ja que parla de la natura i d’una terra que troba a faltar com pot ser Catalunya o Arenys.

FINAL DEL LABERINT Quan aquells dits sensibles toquin músiques fràgils i lentament vacil.lin llums canviant de ciris, surt de la festa. Mira quanta nit, quina extrema solitud se t'emporta, per la rialla, a l'home justificat i lliure que neix del teu silenci. -L’autor explica com el protagonista aprofita al màxim abans de que arribi la seva mort.

Cristina [II] Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre Rials: Curs fluvial de la comarca del Maresme – Argument:

Aquest poema té una única estrofa de 9 versos, on Espriu, l’autor, ens parla d’un paisatge familiar, el qual ell hi té una gran estimació, en aquest cas el mar, la sorra, les vinyes, els rials, i manifesta la seva enyorança d’un temps passat, que s’ha ha caigut en l’oblit. – Classificació: Aquests poema correspon al llibre Cementiri de Sinera, que correspon a un dels temes principals de Salvador Espriu sobre Catalunya, la seva terra. Aquest fragment correspon al registre líric ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Argument:

Aquest poema té una única estrofa de 20 versos els quals expliquen com era la terra de Salvador Espriu, Catalunya, una terra que anomena que és: covarda, vella, salvatge, àrida, pobra, bruta, trista i dissortada ja que en aquella època Catalunya estava patint la Guerra Civil espanyola. I quan diu, en el poema, que ell voldria marxar nord enllà es refereix a França, ja que aquella terra, per a ell, és tot el contrari que Catalunya, per a ell França és noble, culta, rica, lliure... Però no marxa perquè la gent pensaria que abandona la seva terra, que abandona la lluita, que marxaria del seu indret i per això mai marxarà de Catalunya i es quedarà fins a la mort. – Classificació: Aquet poema correspon al llibre de poemes El caminant i el mur, que va ser publicat el 1954. Aquest llibre també correspon al grup que ens parla de la seva pròpia terra, Catalunya, que correspon el registre líric.

Carol ADVERS AL VENT No preguntis si penso encara en els vells dies dels senyors, si recordo com lentament morien els jardins, les paraules. He perdut. Ai, caiguda de l’allunya’t per l'íntim camí que només porta on ja no sóc, designi d'oblidar hores, núvols, el meu nom de naufragi! Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura presa del mar, no vulguis saber si penso encara en la llum dels vells dies. Paraules desconegudes: • Designi: Pla ideat d'alguna cosa a acomplir; propòsit.

Figures retòriques: Personificació (vers 2): vells dies Personificació (vers 4, 5): morien els jardins, les paraules Onomatopeia (vers 6): Ai, Hipèrbole(vers 12): Vençudíssim Enumeració (vers 12, 13,14): Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura presa de mar Tema: En aquest poema del poeta Salvador Espriu, el jo poètic ens expressa un sentiment d’angoixa per el pas del temps, parla de la pèrdua i de l’oblit, del cansament i de tots aquets sentiments negatius que són provocats per la impossibilitat d’aconseguir tot allò que de més jove havia somiat, tot allò que li hagués agradat aconseguir. Registre: Registre elegíac; perquè expressa l’enyorança per un temps passat. • • • • •

[XXXVIII] No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por. Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec, on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble: "Amén." El poema tracta sobre la necessitat de l’home de ser lliure, en especial en el moment en que la repressió es major. En aquest cas la repressió ve pel sistema dictatorial que viu Separhad, nom amb el que Espriu es refereix a Espanya. Parla de una impossibilitat de ser, si no es amb llibertat, peça clau per a viure, encara que impliqui lluitar. La temàtica es la preocupació per Catalunya i el seu destí, i el registre es civil, amb una clara intenció moralitzant.

Irene BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES
Per negocis rivals de cantonada, estrategs de la nit ara combaten. Un inútil fanal il·luminava aquell odi brutal de mans i plagues blanquinoses dels ulls sense mirada. S’escometen tots dos, garrots enlaire: ferocitat atroç de brontosaures. Aguditzen sentits d’oïda i tacte, cautelosos, subtils, per situar-se en el terreny potser més favorable al resultat final de la topada. No falla ni un sol cop l’endevinada de l’ombra contra l’ombra. S’esbotzaven els cranis afaitats —pedra picada— i fins el moll de l’os de l’espinada. Després de llarga estona de baralla, un d’ells cau fent un crit als peus de l’altre i no es belluga més. Tot ple de nafres, el vencedor s’ajup orientant-se per la sang que s’escola del cadàver. La roba va palpant amb molta pausa, davalla vers l’infern de les butxaques i el buida del pecat de la xavalla.

Vocabulari

Estrategs: Persona versada en estratègia.// En l’antiguitat grega, cap de l’exèrcit.

– –

Atroç: Terriblement cruel, inhumà. Violent, fortíssim. Brontosaures: Gènere extingit de dinosaures saurisquis, d’una llargada d’uns 17 metres i una alçada d’uns 3 metres, de cap petit, coll llarg i flexible i cos voluminós, quadrúpedes i herbívors, que visqueren durant el juràssic.

Nafres: Ferida, solució de continuïtat en un teixit orgànic amb pèrdua de substància, produïda per un cop o una causa morbosa.

Palpant: Explorar, examinar, tocant amb les mans.// Pegar, donar una bufetada, Xavalla: Monedes de coure. Moneda fraccionària de poc valor. Esbotzar: Fer que (alguna cosa) s’obri o es rompi cedint a una pressió exterior.

– –

Resum Hi ha uns homes cecs (s’interpreta), que estan lluitant en una cantonada. Un fanal els il·lumina i es percep l’odi dels dos homes. Els dos aixequen les seves armes amb gran violència i van en compte per poder guanyar. Es peguen tota l’estona entre els dos d’una manera devastadora. Després de molta estona un d’ells cau a terra mort, ple de ferides. El vencedor, que també esta malament s’ajup i examina la roba del cadàver i li treu els diners.

Interpretació Dos homes captaires que són cecs s’enfronten a causa de diners, ja que segurament a un li han donat diners i a l’altre no i aquest últim els vol i s’enfronta amb l’altre cec. Ho puc saber perquè l’últim vers cita que les butxaques de l’home són un infern, referint-se a estar buides i sense diners, només els que ha aconseguit. També es pot saber perquè diu que “el buida del pecat de la xavalla”, referint-se a les monedes que tenia a la butxaca. Aquest poema es podria situar en el registre líric o elegíac, que té la mort com a centre temàtic. En aquest cas podem dir que seria una lluita entre dos cecs per a la supervivència perquè la guerra civil va fer molt de mal. Mostra la desesperació per poder viure un dia més. Figures retòriques – – Personificació: “inútil fanal” i “il·luminava aquell odi” Paradoxa: “els ulls sense mirada” (encara que en el text es refereix a cecs) – Metàfora: “S’escometen tots dos, garrots enlaire: ferocitat atroç de brontosaures” “La roba va palpant amb molta pausa, davalla vers l’infern de les butxaques” Mètrica Aquest poema està format per cinc estrofes de versos pentasíl·labs i hexasíl·labs. Versos d’art menor amb una rima consonant. Els versos són lliures, no segueixen una estructura fixa.

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ Cansat de tants de versos que no fan companyia -els admirables versos de savis excel·lents-, i de mirar com passa l'emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l'excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb paraules ben clares, amb crit elemental, lluny d'artifici, que vull només parar-me en el camí, ja decantat amic de l'última injustícia, i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort, damunt la bona terra. Vocabulari
– – – –

Artifici: Obra de l’home feta amb art, amb habilitat, amb enginy. Decantat: Fer passar suaument. Inclinar lleugerament Ajaçar-me: Ajeure’s en un jaç, com en un jaç. Recança: Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver deixat de fer, alguna cosa.

Resum El poeta diu que està cansat dels versos, de la situació en la que està que ningú pot fer res, del dolor i que vol parar-se i morir-se en la seva terra sense que li sàpiga greu de fer-ho. Interpretació El poeta expressa els seus sentiments envers la seva pàtria durant la guerra desitjant que tot s’acabi per poder morir en la seva pròpia terra. Esta cansat i deprimit per la situació d’Espanya i això li provoca ganes de morir.

Figures retòriques – Personificació: - “versos que no fan companyia” - “gran plany del vent” - “crit elemental” – – – – Enumeració: vers 1 fins 5. Anàfora: versos: 3,4,5 i 10 Polisíndeton: versos 3,4 i 5 Asíndeton: en tot el poema hi ha moltes comes innecessàries o que substitueixen a conjuncions. Mètrica Una estrofa d’onze versos lliures, no segueixen una estructura fixa.

You're Reading a Free Preview

Download
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->