You are on page 1of 20

PLAERDEMAVIDA - 53

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
PRIMAVERA-ESTIU 2016

Opinió

Tot poble ha de mirar la seua escola
com joia de futur, la més preuada.
L’escola del nostre poble,
22 d’abril passat
va acollir amb so de festa
vora cinc-cents escolars.
Entre bancals, fent fileres
caminen, admirant l’Horta:
terra solcada, els colors,
els tons del verd... els transporta.
Els i les joves venien
amb un mural fet amb art.
Cada col·legi clamava:
“La nostra horta ens és vital.
L’Horta és present, és futur,
l’hem de voler potenciar
comprant productes d’ací,
que els tenim durant tot l’any”.
Xarxa d’escoles per l’Horta
va organitzar la trobada.
Nostra escola, mestres guais,
va fer de digna amfitriona.
L’ajuntament, tot cal dir-ho,
està bolcat, amb amor
en educació i cultura,
importants per a tothom.

Hem fet el Plaerdemavida- 53
Textos: Xusa Alemany, Lluís Antolí, Ricardo Fernández, Doménec Hurtado,
Manel Hurtado, Teresa Monzó, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i
Rafel Sena.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la
col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la
Guerra Civil i en l’article Vivències.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies de Macarella

Recomanacions
Excursions

“No hi ha desig més natural que el desig de

Col·labora

coneixement. Assagem tots els mitjans
que ens hi poden portar.
Quan la raó ens falta, fem servir l’experiència.”
Michel de Montaigne, Assaigs.
Començament de Sobre l’experiència.
Traducció de Vicent Alonso

www.macarella.org

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

DE PAPERS

Era això: no pagar imposts, i els que
paguen els altres repartir-nos-els nosaltres.
Sense que es note, fent apel·lacions a la moral, sempre amb allò que déu està amb nosaltres i bla, bla, bla...

M’emporte els diners al Panamà,
ben lluny del país que tant m’estime, amb
la bandera del qual m’embolique ara sí, ara
també. Se me’n fot que no funcione la sanitat, l’ensenyament, ¿qui ha dit públic?, si
nosaltres ho tenim tot pagat, pagat amb els diners blanquejats, els diners negres, els de la caixa
B. La banca guanya.

I damunt hem de riure’ls les gràcies, veure’ls a la televisió pública i a la privada, cantar les
seues cançons, ballar-los els acudits, plorar-los les seues breus estades als centres penitenciaris de l’estat.

I els polítics aprofitant-se dels càrrecs per enriquir-se, per repartir riquesa entre els seus,
fent la demagògia més neguitosa, empastifats a tothora d’indignitat, dient mentides arreu per
tapar i amagar, per dissimular. Quina vergonya! Gents de bé i honor, de bona família, de cognoms compostos i amb guionet.

Més de papers. Les autoritats europees, ho hem sabut aquests dies, han decidit deixar
de fabricar el bitllet més gran: el de 500 euros. Bo és saber-ho. Conten que la dona d’en Matas
va intentar pagar una lletuga amb un paper d’aquests, es veu que no tenia solt la senyora, acostumada a gastar-se els doblers en graneretes de luxe per als lavabos del seu palau palmesà.
La gent crítica de l’illa gran mostra les fites del despropòsit guiant als visitants granereta en mà,
com si d’un guia turístic es tractés, en un exercici d’aprofundiment en el coneixement de les
restes de la desfeta.

Per si fos poca cosa, al juny s’ens ha convocat novament a posar la papereta dins la
urna. I deien que el paper s’anava a acabar: paper zero. Sembla patiran novament els boscos... i
els electors i les electores. Quin paper han fet els polítics i les polítiques! Per cert, que l’obra ens
ha costat un ull de la cara i la propera funció la representaran els mateixos actors, les mateixes
actrius.

A hores d’ara no sé si posar-me a repartir mocadors de paper al costat d’un semàfor,
passar-me amb totes les conseqüències a la cultura digital o retornar a l’estricta obediència
analògica, instal·lat entre prestatges farcits de volums bellament enquadernats, totalment resignat a no veure en la vida un bitllet de cinc-cents euros, definitivament descartat qualsevol viatge
a un paradís fiscal o no, esperant algú em faça arribar una rosa de paper.
www.closquesdefang.blogspot.com.es

2

MITJANS DE COMUNICACIÓ
Sabeu la diferència entre un podcast, una emissió per streaming i una ràdio online?
Potser per a molts de vosaltres, lectors i lectores de la revista, totes aquestes paraules us sonen
d’haver-les escoltat últimament, però ben bé no en sabríeu dir en què es diferencien. Doncs bé,
amb les propostes que us faré de ben segur que ho enteneu tot plegat. Us ho dic perquè a mi,
que en teoria em passe tantes hores saltant per internet, també aquestes paraules se’m feien un
embolic al cap.

www.radiomusicaenvalencia.com
La primera de les propostes d’esta edició de la revista és la ràdio
que s’ha muntat en Paco Miguel, un periodista i extreballador de RTVV,
que com molts altres comunicadors i periodistes, ara es troba a l’atur.
S’anomena Ràdio de Música en Valencià i és una ràdio que només emet
per internet, això sí, de forma contínua totes les hores del dia i de la nit, ja
que ho fa gràcies a l’streaming programat a un servidor belga anomenat
Radionomy.
En Paco, que volia fer una ràdio online amb els seus programes i locutors, ha decidit que
vol anar a poc a poc. És per això, que ha pensat oferir música de forma ininterrompuda, de la que
més li agrada: la que fan els grups de música valencians que canten en la nostra llengua.
Així doncs, el que ofereix aquesta web és com una ràdio però sense anuncis, sense locutors ni debats, però amb música dels nostres creadors i creadores de tots els estils, cosa que la
fa interessant perquè podeu escoltar la ràdio mentre fas altres activitats com per exemple: llegir,
escriure correus electrònics i poemes per a la nostra revista, preparar classes o estudiar oposicions... No dubteu a sintonitzar-la!

Ràdio Voluntariat. Entra a www.ivoox.com i busca Ràdio Voluntariat!
Si el que busqueu a internet és escoltar paraules,sintonitzeu la segona
proposta que vos presentem. A més, ens ajudarà per explicar l’altre concepte
que us plantejava a l’inici: el podcast.
El significat d’aquesta paraula anglòfona, que ens dóna la Viquipèdia, és
que un podcast és com una ràdio “a demanda”, és a dir: són programes de
ràdio elaborats i gravats per uns locutors o periodistes que podem trobar a un
servidor online (com una biblioteca a la xarxa), fet que ens permet descarregar-lo
i/o escoltar-lo en el moment en què l’usuari o la usuària vulga.
Este és el cas del Programa de Voluntariat pel Valencià, que s’ha llançat a la piscina i ha
fet un programa de ràdio sobre el paper de les dones a les Falles a la ciutat de València. I ara pensareu: Però si les falles ja han passat! Heus ací la part interessant del podcast, que encara que
faça temps que s’haja enregistrat, podem tornar a escoltar les paraules en valencià de dos sòcies
de Macarella: la vicepresidenta de l’associació, Patricia Ramos, fent de locutora, i Conxin Ros
Muñoz, interpretant un relat sobre la violència de gènere. No us pica la curiositat d’escoltar-les?
@ la rateta digital

19

CLUB DE LECTURA

EL PLANETA DELS SIMIS

LLEGIR ÉS CÓRRER SENSE POR

Llegir és un acte de llibertat —vegeu sinó al llarg de la
història quants governs intolerants han prohibit certes lectures—;
llegir ens fa créixer, intel·lectualment, com a persones, ens fa gaudir, patir, somniar, ens fa entendre, ens fa riure, plorar, ens encongeix el cor, ens fa éssers humans raonables; en definitiva, llegir
ens permet córrer sense por. Precisament aquesta és la darrera
novel·la que hem comentat al Club de Lectura: Córrer sense por
(Sembra Llibres), de l’escriptor italià Giuseppe Catozzella (Milà,
1976). Basada en fets reals, descriu amb gran bellesa i molta sensibilitat la vida de Samia Yusuf
Omar, atleta somali que va arribar a participar a les Olimpíades de Pequín 2008. Les opinions
del Club varen ser molt coincidents: bellesa i sensibilitat en contrast amb una realitat colpidora
que et fa avançar en la lectura amb el cor encongit, amb un nus a la gola, i és la mateixa força
de la protagonista que t’empeny a continuar, que et dóna forces per avançar. Corprèn com es
pot fer de la guerra la quotidianitat més terrible, com l’única possessió de valor de cadascú som
nosaltres mateixos amb les nostres famílies i els nostres amics, on l’amor i l’esperança són el
motor que ens mou. Samia és una lluitadora, una petita rebel. Amb una voluntat de ferro, mai
perd l’esperança per tal d’abastar el seu somni, per ella mateixa, però també per totes les dones
de Somàlia. La realitat, però, de vegades et colpeix amb tanta brutalitat, amb conseqüències tan
devastadores que avançar se’t fa insuportable. Córrer sense por és una d’aquelles lectures que
et deixen petja, que t’arriben al cor i et canvien. Una lectura imprescindible.

Si eres lector habitual no pots deixar d’endinsar-te en les seues pàgines, si no ho eres és
una excusa immillorable per acostar-te a la seua lectura, perquè de segur que no et decebrà.
Només ens resta animar-vos a la lectura i a compartir les vostres experiències al Club, per tal de
posar-les en comú i debatre-les: entre tots exprimirem el suc de cada llibre al màxim. Esteu tots
convidats.

L’OPINIÓ DELS LECTORS I LECTORES DE PLAERDEMAVIDA

18

Notes sobre la vida i el viure

La vida es pot disfrutar de moltes maneres, però hi ha algunes que són més eficaces,
fructíferes i positives: fer-ho de les coses xicotetes i pròximes ens produeix una satisfacció major
que centrar-nos en coses llunyanes o poc conegudes.

Este és, al meu entendre, un aspecte molt positiu i important de Plaerdemavida, que ens
va introduint i fent viure, en cadascun dels seus números, allò que són les nostres arrels més
profundes: les cançons folklòriques, que ja cantava la nostra gent gran, els jocs amb els que ens
vam divertir de xiquets i que ens feien passar-ho bé, els costums de Nadal, Pasqua, sant Antoni,
sant Joan, etc.

També s’ocupa la revista dels personatges destacats de la història que van nàixer i viure
al nostre poble, deixant el rastre del seu viure entre nosaltres, bé amb les seues vivències personals, bé amb les seues obres, bé amb les seues pròpies cases.

No és necessari anar molt lluny per trobar la felicitat, la tenim molt prop, a tocar de la mà.

Allò que ens envolta és el que ens fa feliços, allò pròxim proporciona al nostre esperit el
que necessita a cada moment, sense oblidar que els arbres no ens han d’impedir vore el bosc,
que també existeix, i hi és per poder disfrutar-lo.

Ricardo Fernández

AVANTGUARDA ARTÍSTICA
Un dissabte qualsevol pel matí vaig visitar,
de manera presencial, el MUVIM, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat... Té dues
entrades; o bé accedim pel carrer Quevedo 10 o
bé entrem pel carrer Guillem de Castro 8. A més
a més, els caps de setmana l’entrada és gratuïta.

Els continguts del MUVIM... D’una banda, tenim l’exposició permanent anomenada
L’aventura del saber que ens mostra d’una forma
didàctica, com un passatge del terror sense terror,
els avanços de la raó i de la ciència des de l’edat
mitjana fins avui. D’altra banda, tenim o teníem,
fins al 22 de maig d’aquest any 2016, la il·lustrativa
exposició temporal anomenada La modernitat republicana a València, innovacions i pervivències
en l’art figuratiu (1928-1942): les noves corrents
artístiques s’imposen clarament sense perdre la
relació amb la tradició en un context sociopolític
conflictiu i canviant a Espanya (final de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, breu experiència
democràtica de la Segona República, Guerra Incivil
i començament de la Dictadura de Franco).

Una de les conclusions que presenta l’exposició sobre la modernitat republicana,
és la constatació que l’evolució artística camina en part per vies alternatives a l’evolució/
involució sociopolítica; l’impuls renovador i reformista dels artistes de la Segona República tingué una certa continuïtat posterior malgrat el triomf devastador del bàndol franquista
a partir de l’any 1939. Els artistes republicans o foren exterminats o optaren entre l’exili interior i exterior. Els artistes franquistes lligats al sector falangista continuaren practicant una
certa apertura estètica; constituïen així un cas similar a l’estreta vinculació entre el feixisme
italià i l’avantguarda artística del futurisme.

Exemples de tot açò que estem dient... Al fullet explicatiu de l’exposició es comenten
tres cartells republicans (un de Josep Renau, un d’Artur Ballester i un de Manuel Monleón) i tres cartells franquistes (un de Teodoro Delgado i dos de Juan Cabanas). Un altre
exemple; la cartellera Túria assenyala el cas de Vicent Pallardó, un escultor i humanista
de Torrent que sofrí la repressió franquista i va sobreviure durant la postguerra fent falles
i guanyant, diverses vegades, el primer premi de la secció especial. Un exemple final;
l’estètica republicana arriba fins avui, la imatge identificativa del programa televisiu Al rojo
vivo de la Sexta és la recuperació d’un cartell republicà de l’any 1938, fou realitzat pel cartellista valencià Artur Ballester per a la CEA (Central de Exportación de Agrios).

Llorenç d’Aràbia
3

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ
D’ACÍ

Hem de destacar, com a bones notícies culturals, els premis que han rebut alguns i algunes joves del poble. Els felicitem i
els mostrem com a estímul per a les i pels estudiants de Bonrepòs i Mirambell, que en són molts i moltes.

Detall de la falla infantil de
Na Jordana 2016

Vincenzina La Spina García, nascuda a Itàlia i veïna de
Bonrepòs i Mirambell, on encara viuen els seus pares, va ser durant alguns anys alumna de l’escola Mare de Déu del Pilar, després va estudiar batxillerat a l’Institut La Garrigosa de Meliana.
El dia 26 de gener de 2016 llegim en Actualitat, publicació de la
Universitat Politècnica de València, que la doctora La Spina, actualment professora d’arquitectura a la Universitat Politècnica de
Cartagena, ha rebut el premi a la millor tesi doctoral acabada
de 2015 en el certamen Estudia VLC, impulsat per la Fundació
INNDea València. La tesi, Vestigios de yeso, és un estudi sobre
els revestiments amb algeps de les façanes a les cases antigues
de la ciutat de València .

Cristina Fuertes Ros va guanyar el premi de fotografia per a joves de la Mancomunitat del
Carraixet, en la seua 2a edició, convocada a finals de 2015, amb la fotografia titulada El sol que
se’n va.

Joan S. Blanch, nascut a València però veí durant molts anys de Bonrepòs i Mirambell,
on encara viu sa mare, va estudiar tota l’EGB a l’escola del poble. Artista del dibuix des de ben
xicotet, prompte s’interessà per l’escultura i més concretament per l’art de les falles. Els primers
monuments fallers que plantà van ser dos que feu al que ara és carrer d’Enric Valor , pels anys
1981-1982. Després plantà un altra falla a La Barraca. Avui dia és un dels artistes fallers més
premiats de tots els temps de falles infantils, pels ninots indultats que ha tingut. Des de fa molt
anys fa la falla infantil de Na Jordana i enguany aquesta falla ha rebut el primer premi de la secció especial de falles infantils de València.

Un altre acte que ens agradaria destacar és que el dia 7 d’abril es va celebrar per primera
vegada al poble el lliurament dels premis Sambori locals. En aquest acte es van reconèixer els
contes en valencià que els xiquets i xiquetes de l’escola de Bonrepòs i Mirambell van escriure i
que, inspirats per les muses, van poder passar a la fase comarcal. El premi Sambori, amb molta
tradició al nostre país, és el que més participació rep de tota Europa i cal destacar el conte de
Joana Avelino Amigó, que finalment va ser guardonat al premi comarcal.

4

L’acte de lliurament va ser senzill, però entranyable: els més menuts van deixar que els majors posaren veu al seus contes, els més grans ens els van contar ells mateixos, els guanyadors
comarcals d’altres anys van ser també reconeguts... i així, si fa no fa, tot el públic pogué gaudir
d’una vesprada carregada de nerviosisme, alegria i imaginació. Esperem que actes com aquest
seguisquen realitzant-se al nostre poble per tal d’inspirar l’escriptura i promoure la lectura entre
els més joves, i ¿per què no? entre els majors també.

NOTES SOBRE BONREPÒS I MIRAMBELL

La ciutat de València té un carrer dedicat a Bonrepòs
(1960) enclavat al nucli del que fou municipi de Benifaraig. Curiosament, està més lluny aquest carrer del
centre de València que del veí poble al qual està dedicat, denominat oficialment Bonrepòs i Mirambell, ubicat a un pla de l´Horta Nord a l´esquerra del barranc de
Carraixet i junt a la vella carretera reial de Barcelona.

Quan un dia vaig passejar per aquest carrer em van
cridar l’atenció dos singulars exemplars d’arbres: una esplèndida figuera i una, més que centenària, olivera. Per molts anys !!


La reial sèquia de Montcada li permet els conreus de verdures que el varen fer popular,
ja que, com la majoria d´aquests municipis, els seus productes nodrien València. Però la seua
proximitat al centre urbà de la ciutat, una prolongació unida a Tavernes Blanques, motivaren que
als darrers anys el seu perímetre s’ampliés considerablement per la construcció de nous habitatges, tipus dormitori, amb la conseqüent pèrdua d’horta.

L’origen es remunta a una alqueria islàmica, posteriorment coneguda també amb els noms
de Bell repòs o Bon repòs, on es trobava junt amb una altra més reduïda: Mirambell (de l´àrab
mirab). Dels fets més documentats, després dels temps de la conquesta, coneixem que va pertànyer a la Corona i unes donacions. És a partir de 1472 quan el rei Joan II, l´Obstinat, concedeix
els privilegis civils i criminals de l´indret del seu feu a en Francesc Jardí de Menaguerra, passant
amb el temps als Montoliu, procedents de Tarragona i aquests, amb entroncaments, formaren la
denominada Baronia de Bonrepòs. El cronista Martínez Aloy ens comenta que no va trobar cap
document dels que obtingueren aquesta denominació. Tanmateix ens anota que, a principis del
s XX, es conservava el palau del Senyoriu, junt a l’església, i que a les rodalies el poble tenia 21
sòlides alqueries i moltes barraques, com passava a la popular partida de Macarella.

Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Carpesa fins al 1574, any en què el
Patriarca sant Joan de Ribera la va independitzar sota l’advocació de santa Maria (segles XVIIIXIX), coneguda històricament com la Mare de Déu de Bonrepòs. Uns canvis de denominació, les
raons dels quals desconec, la mudaren per la de Mare de Déu del Pilar, que és, junt a sant Vicent
Ferrer, advocació de les festes patronals. Cal afegir que a la veïna Cases de Bàrcena es troba
una antiga ermita dedicada a la Verge del Pilar. A Mirambell trobem el temple dedicat a sant Joan
Baptista (segle XVII) i fins a l’expulsió morisca (1609) habitaren aquest indret, un poc marginats,
els musulmans que estaven al servei del feu. En temps pretèrits van existir divergències entre els
dos nuclis.

Mirambell junt a Paterna, Quart i Benetússer, per decret (R.O.17-XII-1929), també foren
municipis designats pel poder central per ser inclosos al cens municipal de València i al que
també s’integrarien Mislata i Burjassot. La forta oposició d’alguns municipis, com aquest darrer,
que serien absorbits pel Cap i Casal, motivà que la Real Orden fóra revocada a l’any següent. A
vegades la unió fa força i dóna bons resultats.

Rafel Sena

17

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (3)

L’any 53 tot el meu curs prenguérem la comunió. Teníem 7 anys
i havíem estat tot un any anant a la catequesi. Les catequistes eren Pepeta, Carmen, Pili, Amparín i Julieta, el rector d’aquella època era don
Ramón, que vivia amb la seua germana i un nebot que li deien Paquito.


El capellà tenia dos germanes més, la mare de Paquito i Mari
Carmen, que venien molt sovint al poble. La filla de Mari Carmen era de
la meua edat i ens vam fer molt amigues. Moltes vegades anàvem a jugar
a casa del capellà. Don Ramón era molt campechano, tenia una moto i
per apujar-se a ella s’alçava les faldes de la sotana i... ala... allà que se
n’anava! Com teníem molt de tracte amb ell, per la neboda, de vegades
ens portava al parque dels militars a veure la lluita lliure, com anàvem
amb el capellà els pares ens deixaven anar...

També trobem al diari Levante-El Mercantil Valenciano del dia 20 de març de 2016, un
article que fa una semblança de la personalitat de l’empresari Antonio Ros Ros, El Paisano.
Comença donant la notícia de la seua mort el 29 de gener, al Brasil, i de la missa que es faria
en memòria seua el 6 de febrer, a l’església de Bonrepòs i Mirambell. Explica l’article que el pare
d’Antonio va haver d’emigrar al Brasil, després d’haver hagut de passar per la presó, pel fet
d’haver format part del Comitè republicà, durant la Guerra Civil. Antonio Ros Ros, El Paisano,
fill d’un represaliat de la dictadura franquista, anà a parar, amb la seua família, al Brasil, com la
família d’un altre membre destacat del Comitè republicà: José Traver. L’ambient de postguerra al
poble es feu angoixós i irrespirable per als perdedors. El pare exercí d’agricultor, que era l’ofici
que tenia ací. El fill tenia ànima empresarial i al Brasil dirigí una gran empresa que ara gestionen
els fills. Mai, però, no oblidà els seus orígens, últimament venia a Bonrepòs i Mirambell 2 o 3
vegades a l’any, i era normal vore’l a les festes compartir taula amb els jubilats. Les seues restes
mortals descansen, juntament amb les dels seus pares, al cementeri del poble.

Foto de la comunió

Bé, havíem començat dient que l’any 53
va ser l’any de la meua comunió, me’n recorde que totes les meues ties es
van ajuntar perquè 3 cosins preníem la comunió, ho conte per comparar
com es feia abans i com es fa hui en dia. Com deia totes les meues ties i
ma mare s’ajuntaren i estigueren una setmana fent dolços: coques de sagí,
coques cristines, rotllets, encarats, cocotets d’ametla, corones... El dia de
la meua comunió, quan eixírem de l’església, baix de ma casa, a ca ma tia
Amparito, hi havia tota una taula llarga fins al corral plena d’ensaïmades
i xocolata, que repartien les meues ties amb davantals blancs, després
mon pare feu paelles per dinar. Mon pare era un paeller de molta categoria i el buscaven per a fer la paella quan algú es casava. Era el costum en
l’època. Tornant a la comunió, ens passàrem tot el dia junts i, com que jo
tenia cosins que cantaven molt bé, eixe dia férem molta festa. Per la vesprada els combregants repartíem les estampetes entre els familiars i els
tios ens donaven alguns diners.

Don Ramón durant una
visita del sant Calze

Un dia escolar per l’Horta. Aquesta és una
notícia boníssima: El dia 22 d’abril, 16 centres escolars de la ciutat de València i de
l’Horta, amb una mitjana de 30 persones, entre mestres i alumnes cadascun, s’ajuntaren
a l’escola de Bonrepòs i Mirambell, per celebrar una jornada d’estudi i reflexió sobre
l’Horta i els seus valors. Amb motiu d’aquesta
trobada i per posar fi a les actuacions , uns
escolars del col·legi Mare de Déu del Pilar
van llegir un poema, composat per la mestra
Conxa Gordó que reproduïm ací al costat:

Per aquells anys també hi havia un grup de teatre que tots els diumenges per la vesprada
feia una funcioneta, sempre me’n recordaré de l’obra Cinc roses en un pomell. Estes funcions les
feien al magatzem del Xato, que estava al carrer Major, al costat de casa Pepet, l’alguacil. Este
local feia la funció que ara fa la Llar Parroquial. Els artistes eren: Alfredo, Remediets, Rafelín, Pilar
la Panxa, Pili la Bartola, etc.

En el mateix lloc els xiquest d’escola, en acabar el curs, feien representacions com La Bernardeta i dèiem poesies. Encara me’n recorde de la que jo vaig recitar, es deia Boda de flores, i diu:
Aquella rosita nacida en abril
quería casarse con un alelí.
Va de padrino su tio el jazmín,
e irán a la boda claveles cien mil.
Vestida de blanco, verde y carmesí
la rosa se casa con el alelí.
16

Una bonrepostina guapa i fina

Foto aèria de tots els participants amb el missatge
Horta És Futur!

L’escola de Bonrepòs i Mirambell
Entre paral·leles de geometria
artesania de terra cultivada
es troba l’escola
altes palmeres l’assenyalen
i si em pregunten com és
podria dir:
passadissos grocs
amples finestres
músiques del món
rialles i plors
barracons
claustres, reunions
visites de l’inspector
males olors
és que han femat!!!
Però després vénen
les flors dels tarongers
l’alegria de viure
amb el nostre alumnat
els projectes de treball
les ganes d’aprendre
els cursos compartits
i mentre anem creixent
creix al nostre voltant:
carxofes, faves, cebes...
i l’aigua corre
com des de fa tant
per les mateixes séquies.
5

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

HISTÒRIA LOCAL

MÚSICA I SILENCI

Joves artistes de la comarca de l’Horta, agrupades davall el nom de Nitrato de Chile, una
d’elles és de Bonrepòs i Mirambell, Judith Martínez Mayor, presentaren la seua obra gràfica
amb una sessió dinàmica i participativa amb música, dibuix. La inauguració fou tota una festa de
la cultura amb una performance musical a la mateixa sala a càrrec de Vicent Muñoz i un concert
del grup Wiol a la plaça de la Llar. L’exposició estigué al Centre Cívic fins al 20 de maig. El dia 4
de juny, Judith, ha exposat el seu projecte de final de grau a la mateixa sala.

També ha saltat a la premsa la notícia del 105 aniversari de la senyora Remedios Lluch.
El diari Levante- El Mercantil Valenciano, del diumenge 8 de maig passat, dedica tota la pàgina
40 a reportar-nos un resum de la vida de la nostra veïna. És un prodigi de vida llarga, però més
prodigi és que conserve bona part de la seua gran memòria, que conserve la seua amabilitat,
el seu somriure, que tinga per a totes les persones que anem a vore-la un gest d’agraïment i de
cortesia. La senyora Remedios Lluch i Orts és la més major de l’Horta Nord. Una alegria tindrela entre nosaltres.

Una altra bona notícia és que la revista Plaerdemavida, que edita la nostra associació
Macarella, és coneguda i molt apreciada per moltes persones que estimen la cultura. Mirem si
no: un equip de recerca, que prepara un documental sobre la indústria de la seda a València,
contactà amb la nostra companya Rosella Antolí i llegí la revista nº 44 en què parlàvem de la
seda a Bonrepòs i Mirambell. Doncs, el dia 26 d’abril vingueren a filmar. Gravaren una entrevista
als nostres majors: Braulio i Pepe Esteve i Emilio Albert i feren fotos als canyissos que encara
es conserven a una casa del carrer Major.

La placeta de l’ermita de Mirambell atresora una llarga història: una
ermita del s. XVII edificada on abans hi hagué una mesquita; el carrer de sant
Joan, on antigament es jugava a pilota; allà on acaba este carrer, un llavador
de pedra de rodeno, antic lloc d’encontre i conversa; en la mateixa plaça,
algú recorda que hi havia un pou...

La placeta de l’ermita sol ser un lloc tranquil i silenciós. Diu l’escriptor
Manuel Baixauli al seu últim llibre Ningú ens espera (editorial Periscopi, 2016) que la música sempre ha sigut amiga del silenci i que podríem afirmar que la bona música és un elogi del silenci. El
silenci és fins i tot revolucionari: ajuda a pensar, i qui pensa pot canviar el món... També afirma
que estem assassinant el silenci amb el tropell de cotxes que inunda els carrers, amb les teles i
les ràdios que parlotegen dins les cases, etc.

El músic, per tant, ha de ser molt respectuós amb el silenci. Si trenquem el silenci, hem
de ser capaços de dir alguna cosa que realment siga valuosa. Deia el cantautor Lluís Llach, en
l’últim concert que féu a Verges l’any 2007, que per als que pugen a l’escenari com ell, la música
té eixe punt d’essencial i magnífic que permet tindre la pedanteria de pensar que es té alguna
cosa especial a dir. Deia ell que quan cantava era com si donara una flor i cadascú tria l’olor que
més li agrada o el color que més li sedueix.

Construir la música pacientment, des del silenci, primer l’escolta activa, després el so
concertat... finalment la bellesa. Després, sentir-se satisfets per la faena ben feta. No és poca
cosa si a més es compta amb la gratitud de l’aplaudiment sincer d’un públic atent.

Algunes de les experències més gratificants que he tingut com a músic és compartint la
passió per este art amb els meus companys i companyes de la Societat Musical de Bonrepòs
i Mirambell. Interpretar amb la complicitat de qui s’ajunta per pur plaer i restant temps del seu
temps lliure em causa sempre una admiració extraordinària. El mèrit d’una banda de poble com
el nostre no és tant la seua interpretació precisa i exacta, com l’honestedat d’uns músics que
sense ser professionals ho donen tot perquè troben la necessitat de dir alguna cosa que puga
transcendir: sentiments, emocions, estats d’ànim particulars de cadascú que es conjuminen i es
perceben per tothom, com per art de màgia, de manera harmònica i sublim.

D’ALLÀ

Inauguració exposició Nitrato de Chile

Una notícia que no és nova i és mala notícia: la guerra de Síria no cessa, els bombardejos
a l’Alep, Palmira i d’altres ciutats són freqüents. Destrucció en vides humanes que moren i en
persones que fugen i no aconsegueixen l’acolliment que mereixen com a éssers humans. Llegim: S’havien d’haver reubicat 160.000 refugiats en Europa i em sembla que no arriben a 400, diu
a l’Ara, Catherine De Bruecker. Per acabar de complicar les coses, pel mes de març va haver
uns atemptats a Brussel·les, en els quals van morir 35 persones i 300 van resultar-ne ferides.
Llegim a la premsa que a Barcelona ha hagut una reunió de Síndics de Greuges de tot el món,
que vigilen perquè els estats no instauren la repressió per combatre el terrorisme; diuen que tots
i totes tenim dret a la seguretat i també a la llibertat . Els Drets Humans s’han de respectar sempre.
6

Sabeu que enguany la Societat Musical commemora el seu 25 aniversari. En la perspectiva d’estos anys passats m’adone de la fugacitat del temps i encara li done més valor a tot
plegat. Reconec que en estos anys he donat part del meu temps a la banda; temps i sacrificis,
però també vos reconec que la banda m’ha retornat moltes coses bones: amics, experiències,
coneixements...

A la placeta de l’ermita de Mirambell, la Societat Musical fa tots els anys el concert de sant
Joan, un concert per donar la benvinguda a l’estiu. La placeta és un espai que té una acústica
excepcional que permet estar molt a prop del nostre públic. El nostre públic és el nostre poble.
La música de la nostra banda es per al poble, tal com deia el nostre poeta Vicent Andrés Estellés,
els qui formem la Societat Musical de Bonrepòs i Mirambell, d’alguna manera, estem assumint la
veu d’un poble, la veu del nostre poble, per a que siga per sempre, poble.

Doménec Hurtado

15

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES DE MACARELLA

LA COL·LECTIVITAT AL NOSTRE POBLE

A les eleccions del 36 va guanyar el Front Popular, l’esquerra, i de manera espontània es
van formar les Col·lectivitats a molts pobles i ciutats, també al nostre.

Açò va ser perquè la gent es va quedar sense feina, els amos no donaven jornals i la gent
del poble havia de menjar. Les Col·lectivitats es legalitzen l’any 36 i la de Bonrepòs i Mirambell
és va aprovar per la Delegación Provincial del Trabajo l’octubre del 37.

Contaven a casa, en veu baixa, que al nostre poble es van ajuntar tots, de forma que,
entre tots, la vida continuara. I així va ésser, hi hagueren amos que van posar els seus camps a
disposició de la Col·lectivitat, d’altres es van resistir i el sindicat de la CNT va requisar-ne alguns.
Els camps del poble els treballava la gent del poble, els animals per a la carn i llet també els van
ajuntar tots al magatzem de la plaça sant Ferran (mes tard seria el magatzem de Pardalet), i allí
els cuidaven entre tots. Dones, homes, xiquets, tots treballaven per treure endavant les seues
llars, els seus fills, el seu poble.

El que es treia de tot açò es repartia de manera equitativa entre les famílies que hi participaven, que era també quasi tot el poble.

NOTÍCIES DE MACARELLA

La nostra associació continua amb les activitats
que té programades i que figuren al calendari.

El 28 de febrer vam tindre la primera reunió del
Club de Lectura. Vam comentar la novel·la Crematorio
escrita per Rafael Chirbes. La novel·la va tindre molt
d’èxit i, basant-se en ella, es va fer una sèrie de televisió. A nosaltres ens va semblar una novel·la densa i
molt detallista, escrita en to escèptic i sense intenció
moralitzadora.

El dia 10 de març vam fer la xerrada i la pel·lícula que ja són tradicionals, en la Setmana
de la dona. La xerrada va ser sobre les lluites que les dones de tots els llocs del món mantenen
per defensar els seus drets, com a éssers humans i com a partícips al 50% del desenvolupament
de la història. La pel·lícula va ser La fuente de las mujeres. Una història tendra i contundent alhora, que narra la injustícia que pateixen les dones d’un poble i les estratègies que utilitzen per
a fer que els homes canvien d’actitud. A la sessió d’enguany assistiren prou persones i ens va
semblar tot ben interessant.

Anem pel 4 d’abril i és la Pasqua al barranc. Es van fer els
catxerulos i es va rifar el panquemao . De vesprada va ploure i no es
va poder fer el berenar de Pasqua al barranc de Carraixet. Feia molt
de temps que no plovia i per això no ens va saber mal no baixar al
barranc a empinar el catxerulo, segur que les famílies que van vindre
a fer-lo van trobar altres moments per celebrar la Pasqua.

Els somnis de molta gent es van fer realitat i, a més a més, allò funcionava! Hi haguera
tingut continuïtat si no ho hagueren trencat tot quan va acabar la guerra. Aleshores també es va
trencar la il·lusió de molta gent per altre tipus de vida, tal vegada molt diferent a la nostra d’ara.

Venia un temps negre: la presó i l’exili per als impulsors de la Col·lectivitat, la pena, el silenci i la marginació per a molta gent, bona gent, dels nostres pobles.

Teresa Monzó

El 16 d’abril va ser la passejada en bici a la Malva-rosa. Pel
barranc fins a la mar quasi tot per carril bici. Va estar bé. Lluís preparà,
com sempre, moltes notes històriques sobre el barri de la Malva-rosa
i sobre el barranc de Carraixet. Una excursió agradable, esmorzar en
companyonia, cultura i coneixement del nostre entorn.
Taller de catxerulos

Document de registre de la Col·lectivitat de Bonrepòs i Mirambell 7 octubre 1937

14

Participants excursió en bici a la Malva-rosa

El dia 20 d’abril, dins dels actes de la Setmana cultural, va ser la lectura continuada que ja és tradicional,
per commemorar el Dia del Llibre. Llegírem fragments de
tres llibres: Vita Christi de sor Isabel de Villena, autora
distingida del nostre Segle d’Or; Llibre de les bèsties de
Ramon Llull, un dels més importants autors medievals
de la literatura catalana i universal, del qual es commemora el 700 aniversari de la mort i El Quijote de Miguel de
Cervantes, un dels autors més importants de la literatura
castellana i universal. La lectura va ser gravada i prompte
la tindrem en vídeo.

Lectura continuada a la biblioteca

7

NOTÍCIES DE MACARELLA

HISTÒRIA LOCAL

El dia 26 de maig vam fer la segona sessió del
Club de Lectura: Córrer sense por de Giuseppe
Catozzella.Tots els presents destacàrem els valors
del llibre.
El dia 5 de juny vam fer la 9a Passejada a peu pel
barranc del Palmaret. Ja és la 9ena. marxa pel barranc. Com cada any l’eixida és des de l’estació de
trenet de Massarrojos i en aquesta ocasió teníem
un primer motiu de reflexió. Rosa i Josep Manel, de
l’associació Roll de l’Ametler, ens han explicat que
cal estar atents al projecte d’anell per a bicicletes
que es farà pels pobles de l’Horta Nord, perquè hem d’aconseguir que aquesta xarxa de carrils,
que en principi és beneficiosa, no implique la pèrdua d’horta productiva ni faça dany a sèquies
ni a d’altres elements patrimonials, que s’han de protegir. Tenim imprès un decàleg que han confeccionat diverses associacions que defensen el territori. Per altra part hem de dir que el passeig
ha estat interessant. Hem visitat el Tos Pelat. Hem anat a vore les pedreres, on hem vist amb alegria els massissos de centaura florida i abans d’arribar al Mas del Fondo on ens esperava, com
sempre amablement, el propietari, el senyor Héctor Cortina, hem vist i fotografiat un exemplar
de llentiscle molt guapo. Fins a l’any que ve, si tenim salut.

Breu conversa amb Maruja Traver

M’explica alguns fets en què intervingué son pare, primer com a tinent alcalde i després
com a alcalde, del comitè republicà en temps de guerra: Hi havia, al poble persones religioses
que estaven amagades o camuflades per no alçar sospites entre els membres més violents de les
milícies populars. Mon pare, José Traver Marí i els altres membres del comitè, tractaven d’evitar
morts i tortures i advertien als feixistes o religiosos que s’amagaren de la seua vista. Un dia va
vindre una camioneta a fer una operació de captura, ací al poble. Anaren a casa d’alguns veïns,
els prengueren i els pujaren a la camioneta. Algú avisà a l’alcalde José Traver i aquest es presentà a la plaça i amb una gran autoritat, digué : “Que baixen els que haveu retingut, ara mateix !”
Així salvà uns quants de la repressió incontrolada. Mon pare era molt bona persona. Després el
denunciaren i tingué condemna a mort que , gràcies al treball constant de la família i a la sort, va
ser commutada per 5 anys de presó. Per cert, segons em contà la seua germana Pilar, a la presó
coincidí amb el doctor Joan Baptista Peset Aleixandre. Tots els presos el volien i l’admiraven.
El doctor Peset, que havia sigut Rector de la Universitat, va ser assassinat a Paterna el 24 de
maig de 1941.

Vingueren d’Andalusia una família, pare, mare i cinc xiquets. Eren els Moreno Moreno.
Arribaren a casa nostra i mon pare els buscà una casa que estava buida, a la carretera. L’home
de la família era persona culta, fugia de la repressió franquista en Andalusia, i mon pare el feu
“aguacil”. Les persones del poble criticaren mon pare per haver acollit uns andalusos, veges tu,
i haver-li donat al pare el treball d’ “aguacil”. Mon pare els deia : “Vosaltres teniu casa i treball a
l’horta. Estes persones no tenen res, i són cinc xiquets”. La filla gran, Maria, es casà, més tard,
amb el germà de Patricio, el que feu de barber i carter ací, al poble, durant molt anys. En el judici
a mon pare isqué això, com a acusació, que havia protegit uns andalusos, que fugien de Franco.

Roser Santolària -maig 2016
A l’esquerra, part de la colla amb un exemplar de llestiscle preciós. A la dreta, riurau del Mas del Fondo

8

Properes activitats de Macarella

23 de juny: Foguera de sant Joan 16-17 de setembre: Festa
de la Cultura popular 27 de setembre: Club de
Lectura 9 d’octubre: Homenatge a Jaume I
4 de novembre: Assemblea 5 de novembre: Excursió a Xelva
24 de novembre: Club de Lectura

He tret la major part de la informació sobre la República i la Guerra Civil del llibre Guerra, franquisme i transició . Autors diversos. Coordinació Pelai Pagés i Blanch. Editat per EL
TEMPS Edicions del País Valencià. 2006. Sobre Bonrepòs i Mirambell he consultat les actes municipals. He d’agrair les informacions orals, que continuaran en futures edicions, a Maruja Traver.


Les imatges que il·lustren l’article són fotografies d’obres de l’exposició “La modernitat
republicana a València: innovacions i pervivències en l’art figuratiu (1928-1942)” que estarà al MUVIM fins al dia 26 de juny.

13

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

1936: 80 ANYS DESPRÉS

A Bonrepòs i Mirambell

El 17 d’abril de 1931 es constitueix la corporació Republicana. Vicent Muñoz Sabater era l’alcalde i el 2on. alcalde era José Traver Marí. El caràcter laic de la República
es posa de manifest també al nostre poble quan a l’acta
de 8 de desembre de 1932 diu “es recorda la prohibició de
rifes, plegues i processons. Es permeten el viàtic i els soterraments catòlics”.
Arran de les eleccions de 16 de febrer de 1936, el poble
es governa per una Comissió Gestora que tria com a alcalde
a José Peiró Valero i com a segon alcalde a José Traver
Marí.

El 4 d’agost de 1936, després del colp militar i de l’inici de la guerra es crea a Bonrepòs
i Mirambell el Comité Ejecutivo del FRENTE POPULAR format per José Peiró com a alcalde,
José Traver com a 1er tinent alcalde. Després assenyala l’acta a tres membres del comité com
a membres de sindicats i per fi uns altres 3 membres del partit polític IR: José Mª Bayarri, Vicente Serrano i Alfredo Molina, són membres de la societat d’oficis varis La Unión de la UGT,
i Santiago Ramón, José Ramírez i José Marco són de Izquierda Republicana.

Aquest comité actua immediatament i acorda eixe mateix 4 d’agost la incautació de :

1r L’església parroquial , carrer general Riquelme. 610 metres quadrats més 54 m2 de descobert. Es destinarà a Casa del Pueblo.

2n Església de Mirambell, carrer Blasco Ibáñez. 11.123 m2. Serà la seu de la sociedad de
oficios varios LA UNIÓN .

Ens hem proposat encetar una sèrie d’articles que ens ensenyen un poc d’història del
nostre poble. És historia contemporània; però ja fa 80 anys que ocorregueren els fets i no havíem
revisat aquella època que va de l’any 1936 al 1939, revolució i guerra i que va tindre tan greus
conseqüències per als temps que seguiren, fins als nostres dies.

Introducció

Per començar a explicar-nos què va passar a Bonrepòs i Mirambell fa 80 anys, exactament
des de febrer de 1936, en què els partits i les coalicions d’esquerres, agrupades en l’anomenat
“Front Popular” van guanyar les eleccions al Congrés dels Diputats del govern d’Espanya, hem
de retrocedir al 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la República, la Segona República .

La República va suposar l’inici d’un procés revolucionari, en tots els sentits: políticament es passà de monarquia a república , de governs alternants de conservadors i lliberals, els
dos ancorats en el passat, a governs republicans de dreta i d’esquerra. Socialment es passà
d’eleccions basades en la relació caciquil dels diputats amb el poble a sufragi universal directe
incloent les dones. Dels privilegis de l’església a la laïcitat real de les institucions públiques. Del
poder i privilegis de l’exèrcit a la reducció a allò mínim d’un exèrcit al servei d’un estat que es declarava pacifista. Culturalment es passà de negar l’educació als pobres i a les dones a la creació
d’escoles i a potenciar la formació moderna dels mestres amb la creació de l’Escola Superior
de Magisteri. De l’educació dogmàtica i repressiva a la llibertat de pensament i a la llibertat sexual. Econòmicament es passà de no tocar els terratinents i els empresaris, que esclavitzaven
els treballadors, a procurar la reforma agrària , la llibertat de vaga, els drets sindicals.


També la República permeté, per influència dels partits nacionalistes, que s’encetaren els
estatuts d’autonomia. Catalunya va ser la capdavantera en aquesta qüestió. Allí tingueren govern
de la Generalitat des del principi. A València s’elaborà l’estatut, però no arribà a votar-se perquè
la guerra ho impedí.

3r Casa Abadia. 200m2 més 189 m2 de jardí. Serà escola de pàrvuls i residència de la mestra. Aquesta escola quedà creada el 24 de setembre de 1936 i la mestra va ser Eulàlia Climent ,
mestra interina.
4t Cementeri. 10 àrees de terreny. Serà cementeri municipal.

Aquest comitè governà el poble fins al 28 de juliol de 1937. Entre les accions més destacables tenim la creació, el 5 de novembre de 1936, d’un comitè de refugiats que gestionarien la
CNT i la UGT.

Baix relleu de Ricard Boix

12

Els anys 1931 i 1932 són l’època més activa i
il·lusionant de la República. És el bienni constituent. Es fa
la constitució i les lleis més favorables als treballadors. El
1933, per contra, guanyen les eleccions els partits de dreta.
A València, la CEDA i el PRR. Aquest partit està contra totes
les reformes revolucionaris que es feren en l’anterior bienni.
Davant la manca de contractació els bracers se rebel·laven
i els polítics contestaven : “comed república”. El bienni negre es caracteritza per la forta repressió que fan les forces
policials contra les reivindicacions obreres i camperoles. Per
això les eleccions de febrer de 1936, en les que per primera
vegada voten els anarquistes, donen el triomf a les esquerres. Es demana amnistia, reforma agrària, llei de contractes
de conreus...
9

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

La classe treballadora creu de nou en la justícia i la
llibertat. S’implanten fórmules socioeconòmiques llibertàries:
governs populars, col·lectivitzacions de fàbriques i propietats
agrícoles, incautacions de béns de l’església. Hi ha vagues parcials i generals. Les forces de dretes, l’església, l’exèrcit, que
havien perdut les eleccions no es conformen amb la derrota i
des de la mateixa nit de les eleccions comencen a conspirar.

Cartell d’Artur Ballester

Colp militar del 18 de juliol de 1936

El 18 de juliol de 1936 els generals Franco, Mola i
Queipo de Llano agafen les armes contra la República. El colp
militar no triomfà a les principals ciutats d’Espanya i desencadenà el desastre de la Guerra Civil. El govern de la República
va quedar enfonsat. Es muntà un gabinet de guerra presidit per
Giral. Es formà la Junta de Defensa que intentà pactar amb els
militars colpistes perquè es rendiren. No ho aconseguí.

A València el colp fracassà per la mobilització immediata del moviment obrer, el qual
intensificà la revolució en marxa i s’organitza una societat de guerra amb: les confiscacions i
col·lectivitzacions agràries i industrials, la transformació de les esglésies en espais culturals o
hospitals, la creació de milícies populars. L’òrgan de govern que s’ocuparia de la gestió i administració de la reraguarda , era el Comitè Executiu Popular (CEP). A Castelló hi era el Comitè
Antifeixista de Castelló i a Alacant el Comitè Popular d’Alacant. El CEP havia partit dels sindicats, sobre tot de la CNT, i la seua executòria era 100% revolucionària. Estava constituït per
representants dels sindicats UGT i CNT i dels partits que havien format el Front Popular: Esquerra Valenciana, Unió Republicana, Partit Comunista d’Espanya, Partit Valencianista d’Esquerres,
Federació Socialista Valenciana, Unió Republicana, Partit Sindicalista. També hi formaven part
sense delegació un representant d’Esquerra Republicana i un altre del POUM.
Intensificació de la revolució econòmica. Col·lectivitzacions

10

Durant els primers mesos de govern del Front Popular i, sobre tot després del colp militar,
l’economia industrial valenciana: tallers, fàbriques , terres abandonades o en mans de propietaris considerats feixistes, van caure sota el control dels nous poders revolucionaris. Exemples
que tenim a moltes ciutats i pobles: entre juliol i agost es van socialitzar, a València capital, el
gas, l’aigua, l’electricitat, els transports públics, la indústria química, la fusta o la construcció,
La Unión Naval del Levante, indústries de marbre, pedra, tèxtil . A Alacant la indústria conservera, els forns. A Castelló: el calcer. A Sagunt, Villena, Crevillent, Bocairent, Ontinyent, Xixona, La
Nucia, Alcoi...o bé feien una col·lectivització al 100%, o bé un control obrer de l’activitat empresarial. Hi hagué el “ Decret de bases reguladores de confiscacions, col·lectivitzacions, control i
indústries lliures” aprovat pel CEP de València l’1 de desembre de 1936.

La col·lectivització agrària, al territori valencià, ha estat estudiada per Aurora Bosch. Es
van expropiar poques terres. Es van fer 353 col·lectivitzacions agrícoles, 264 la CNT, 69 la UGT
i 20 els dos sindicats conjuntament. Pedralva, Bugarra, Alfara, Llombai, l’Alcora van establir el
comunisme llibertari. Al setembre de 1936 es fundà la Federació Regional de Camperols de Llevant adscrits a la CNT. Però a l’octubre del mateix any el Partit Comunista , seguint els plans
del ministre Uribe, va fundar La Federació Provincial de Camperols. Els anarcosindicalistes eren
partidaris de l’autogestió revolucionària i els comunistes tenien més interès en el control de la
producció . El dilema era: “ Primer la revolució o primer guanyar la guerra?”

Les exportacions valencianes no es deixaren a banda. CNT i UGT creen la CLUEA ( Consell Llevantí Unificat d’Exportació de Cítrics). A la campanya exportadora del 36-37 va haver
530.000 tones de taronges exportades. Però novament es crea un altre organisme, el CEA, més
centralista i estatalista.

A partir de maig de 1937 les col·lectivitzacions perden força, encara que continuen, amb
dificultats, fins al final de la guerra. Corrien els vals i els bons com a moneda interna de les
col·lectivitats. El 6 de gener de 1938 el govern republicà va fer retirar els bons i els vals.

Progrés social i cultural

Des de febrer de 1936 el Front Popular aporta a la societat millores indiscutibles: potencia la creació de sòl públic,
després de la baixada del lloguer de la vivenda. Crea l’Escola
Nova Unificada, l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona,
hi ha un auge de la cultura i dels ateneus populars i llibertaris.
Es crea la Federacion Estudiantil de Conciencias Libres. Les
dones que van en massa a treballar a la indústria i l’agricultura
perquè els homes van a la guerra, prenen cada vegada
més consciencia dels seus drets i marxen cap a la igualtat i
l’alliberament. Frederica Montseny entra de Ministra de Sanitat
al govern de Largo Caballero de novembre de 1936 a maig de
1937.

La repressió

Pintura de Teodoro Andreu

La cara més negra d’aquest període és la repressió : la persecució a persones sospitoses de conspiració contra la República va ser molt forta durant els primers mesos de guerra.
S’actuava de manera espontània i incontrolada per elements violents de les milícies populars.
Les persones que formaven els comitès eren les més respectades i moderades de les organitzacions del Front Popular. Però, moltes vegades, no podien controlar les accions violentes: assassinats, tortures, passeigs... Fins a setembre de 1936 no es pogué constituir el Tribunal Popular
de Justícia de València, que tractava de separar els casos de persecució “ legal” de les revenges i
matances injustificades que es feien. Van habilitar-se presons en antigues esglésies,reformatoris,
etc. Els tribunals populars estaven constituïts per 3 jutges de carrera i 14 jurats designats pels
partits integrats al Front Popular.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

La classe treballadora creu de nou en la justícia i la
llibertat. S’implanten fórmules socioeconòmiques llibertàries:
governs populars, col·lectivitzacions de fàbriques i propietats
agrícoles, incautacions de béns de l’església. Hi ha vagues parcials i generals. Les forces de dretes, l’església, l’exèrcit, que
havien perdut les eleccions no es conformen amb la derrota i
des de la mateixa nit de les eleccions comencen a conspirar.

Cartell d’Artur Ballester

Colp militar del 18 de juliol de 1936

El 18 de juliol de 1936 els generals Franco, Mola i
Queipo de Llano agafen les armes contra la República. El colp
militar no triomfà a les principals ciutats d’Espanya i desencadenà el desastre de la Guerra Civil. El govern de la República
va quedar enfonsat. Es muntà un gabinet de guerra presidit per
Giral. Es formà la Junta de Defensa que intentà pactar amb els
militars colpistes perquè es rendiren. No ho aconseguí.

A València el colp fracassà per la mobilització immediata del moviment obrer, el qual
intensificà la revolució en marxa i s’organitza una societat de guerra amb: les confiscacions i
col·lectivitzacions agràries i industrials, la transformació de les esglésies en espais culturals o
hospitals, la creació de milícies populars. L’òrgan de govern que s’ocuparia de la gestió i administració de la reraguarda , era el Comitè Executiu Popular (CEP). A Castelló hi era el Comitè
Antifeixista de Castelló i a Alacant el Comitè Popular d’Alacant. El CEP havia partit dels sindicats, sobre tot de la CNT, i la seua executòria era 100% revolucionària. Estava constituït per
representants dels sindicats UGT i CNT i dels partits que havien format el Front Popular: Esquerra Valenciana, Unió Republicana, Partit Comunista d’Espanya, Partit Valencianista d’Esquerres,
Federació Socialista Valenciana, Unió Republicana, Partit Sindicalista. També hi formaven part
sense delegació un representant d’Esquerra Republicana i un altre del POUM.
Intensificació de la revolució econòmica. Col·lectivitzacions

10

Durant els primers mesos de govern del Front Popular i, sobre tot després del colp militar,
l’economia industrial valenciana: tallers, fàbriques , terres abandonades o en mans de propietaris considerats feixistes, van caure sota el control dels nous poders revolucionaris. Exemples
que tenim a moltes ciutats i pobles: entre juliol i agost es van socialitzar, a València capital, el
gas, l’aigua, l’electricitat, els transports públics, la indústria química, la fusta o la construcció,
La Unión Naval del Levante, indústries de marbre, pedra, tèxtil . A Alacant la indústria conservera, els forns. A Castelló: el calcer. A Sagunt, Villena, Crevillent, Bocairent, Ontinyent, Xixona, La
Nucia, Alcoi...o bé feien una col·lectivització al 100%, o bé un control obrer de l’activitat empresarial. Hi hagué el “ Decret de bases reguladores de confiscacions, col·lectivitzacions, control i
indústries lliures” aprovat pel CEP de València l’1 de desembre de 1936.

La col·lectivització agrària, al territori valencià, ha estat estudiada per Aurora Bosch. Es
van expropiar poques terres. Es van fer 353 col·lectivitzacions agrícoles, 264 la CNT, 69 la UGT
i 20 els dos sindicats conjuntament. Pedralva, Bugarra, Alfara, Llombai, l’Alcora van establir el
comunisme llibertari. Al setembre de 1936 es fundà la Federació Regional de Camperols de Llevant adscrits a la CNT. Però a l’octubre del mateix any el Partit Comunista , seguint els plans
del ministre Uribe, va fundar La Federació Provincial de Camperols. Els anarcosindicalistes eren
partidaris de l’autogestió revolucionària i els comunistes tenien més interès en el control de la
producció . El dilema era: “ Primer la revolució o primer guanyar la guerra?”

Les exportacions valencianes no es deixaren a banda. CNT i UGT creen la CLUEA ( Consell Llevantí Unificat d’Exportació de Cítrics). A la campanya exportadora del 36-37 va haver
530.000 tones de taronges exportades. Però novament es crea un altre organisme, el CEA, més
centralista i estatalista.

A partir de maig de 1937 les col·lectivitzacions perden força, encara que continuen, amb
dificultats, fins al final de la guerra. Corrien els vals i els bons com a moneda interna de les
col·lectivitats. El 6 de gener de 1938 el govern republicà va fer retirar els bons i els vals.

Progrés social i cultural

Des de febrer de 1936 el Front Popular aporta a la societat millores indiscutibles: potencia la creació de sòl públic,
després de la baixada del lloguer de la vivenda. Crea l’Escola
Nova Unificada, l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona,
hi ha un auge de la cultura i dels ateneus populars i llibertaris.
Es crea la Federacion Estudiantil de Conciencias Libres. Les
dones que van en massa a treballar a la indústria i l’agricultura
perquè els homes van a la guerra, prenen cada vegada
més consciencia dels seus drets i marxen cap a la igualtat i
l’alliberament. Frederica Montseny entra de Ministra de Sanitat
al govern de Largo Caballero de novembre de 1936 a maig de
1937.

La repressió

Pintura de Teodoro Andreu

La cara més negra d’aquest període és la repressió : la persecució a persones sospitoses de conspiració contra la República va ser molt forta durant els primers mesos de guerra.
S’actuava de manera espontània i incontrolada per elements violents de les milícies populars.
Les persones que formaven els comitès eren les més respectades i moderades de les organitzacions del Front Popular. Però, moltes vegades, no podien controlar les accions violentes: assassinats, tortures, passeigs... Fins a setembre de 1936 no es pogué constituir el Tribunal Popular
de Justícia de València, que tractava de separar els casos de persecució “ legal” de les revenges i
matances injustificades que es feien. Van habilitar-se presons en antigues esglésies,reformatoris,
etc. Els tribunals populars estaven constituïts per 3 jutges de carrera i 14 jurats designats pels
partits integrats al Front Popular.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

1936: 80 ANYS DESPRÉS

A Bonrepòs i Mirambell

El 17 d’abril de 1931 es constitueix la corporació Republicana. Vicent Muñoz Sabater era l’alcalde i el 2on. alcalde era José Traver Marí. El caràcter laic de la República
es posa de manifest també al nostre poble quan a l’acta
de 8 de desembre de 1932 diu “es recorda la prohibició de
rifes, plegues i processons. Es permeten el viàtic i els soterraments catòlics”.
Arran de les eleccions de 16 de febrer de 1936, el poble
es governa per una Comissió Gestora que tria com a alcalde
a José Peiró Valero i com a segon alcalde a José Traver
Marí.

El 4 d’agost de 1936, després del colp militar i de l’inici de la guerra es crea a Bonrepòs
i Mirambell el Comité Ejecutivo del FRENTE POPULAR format per José Peiró com a alcalde,
José Traver com a 1er tinent alcalde. Després assenyala l’acta a tres membres del comité com
a membres de sindicats i per fi uns altres 3 membres del partit polític IR: José Mª Bayarri, Vicente Serrano i Alfredo Molina, són membres de la societat d’oficis varis La Unión de la UGT,
i Santiago Ramón, José Ramírez i José Marco són de Izquierda Republicana.

Aquest comité actua immediatament i acorda eixe mateix 4 d’agost la incautació de :

1r L’església parroquial , carrer general Riquelme. 610 metres quadrats més 54 m2 de descobert. Es destinarà a Casa del Pueblo.

2n Església de Mirambell, carrer Blasco Ibáñez. 11.123 m2. Serà la seu de la sociedad de
oficios varios LA UNIÓN .

Ens hem proposat encetar una sèrie d’articles que ens ensenyen un poc d’història del
nostre poble. És historia contemporània; però ja fa 80 anys que ocorregueren els fets i no havíem
revisat aquella època que va de l’any 1936 al 1939, revolució i guerra i que va tindre tan greus
conseqüències per als temps que seguiren, fins als nostres dies.

Introducció

Per començar a explicar-nos què va passar a Bonrepòs i Mirambell fa 80 anys, exactament
des de febrer de 1936, en què els partits i les coalicions d’esquerres, agrupades en l’anomenat
“Front Popular” van guanyar les eleccions al Congrés dels Diputats del govern d’Espanya, hem
de retrocedir al 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la República, la Segona República .

La República va suposar l’inici d’un procés revolucionari, en tots els sentits: políticament es passà de monarquia a república , de governs alternants de conservadors i lliberals, els
dos ancorats en el passat, a governs republicans de dreta i d’esquerra. Socialment es passà
d’eleccions basades en la relació caciquil dels diputats amb el poble a sufragi universal directe
incloent les dones. Dels privilegis de l’església a la laïcitat real de les institucions públiques. Del
poder i privilegis de l’exèrcit a la reducció a allò mínim d’un exèrcit al servei d’un estat que es declarava pacifista. Culturalment es passà de negar l’educació als pobres i a les dones a la creació
d’escoles i a potenciar la formació moderna dels mestres amb la creació de l’Escola Superior
de Magisteri. De l’educació dogmàtica i repressiva a la llibertat de pensament i a la llibertat sexual. Econòmicament es passà de no tocar els terratinents i els empresaris, que esclavitzaven
els treballadors, a procurar la reforma agrària , la llibertat de vaga, els drets sindicals.


També la República permeté, per influència dels partits nacionalistes, que s’encetaren els
estatuts d’autonomia. Catalunya va ser la capdavantera en aquesta qüestió. Allí tingueren govern
de la Generalitat des del principi. A València s’elaborà l’estatut, però no arribà a votar-se perquè
la guerra ho impedí.

3r Casa Abadia. 200m2 més 189 m2 de jardí. Serà escola de pàrvuls i residència de la mestra. Aquesta escola quedà creada el 24 de setembre de 1936 i la mestra va ser Eulàlia Climent ,
mestra interina.
4t Cementeri. 10 àrees de terreny. Serà cementeri municipal.

Aquest comitè governà el poble fins al 28 de juliol de 1937. Entre les accions més destacables tenim la creació, el 5 de novembre de 1936, d’un comitè de refugiats que gestionarien la
CNT i la UGT.

Baix relleu de Ricard Boix

12

Els anys 1931 i 1932 són l’època més activa i
il·lusionant de la República. És el bienni constituent. Es fa
la constitució i les lleis més favorables als treballadors. El
1933, per contra, guanyen les eleccions els partits de dreta.
A València, la CEDA i el PRR. Aquest partit està contra totes
les reformes revolucionaris que es feren en l’anterior bienni.
Davant la manca de contractació els bracers se rebel·laven
i els polítics contestaven : “comed república”. El bienni negre es caracteritza per la forta repressió que fan les forces
policials contra les reivindicacions obreres i camperoles. Per
això les eleccions de febrer de 1936, en les que per primera
vegada voten els anarquistes, donen el triomf a les esquerres. Es demana amnistia, reforma agrària, llei de contractes
de conreus...
9

NOTÍCIES DE MACARELLA

HISTÒRIA LOCAL

El dia 26 de maig vam fer la segona sessió del
Club de Lectura: Córrer sense por de Giuseppe
Catozzella.Tots els presents destacàrem els valors
del llibre.
El dia 5 de juny vam fer la 9a Passejada a peu pel
barranc del Palmaret. Ja és la 9ena. marxa pel barranc. Com cada any l’eixida és des de l’estació de
trenet de Massarrojos i en aquesta ocasió teníem
un primer motiu de reflexió. Rosa i Josep Manel, de
l’associació Roll de l’Ametler, ens han explicat que
cal estar atents al projecte d’anell per a bicicletes
que es farà pels pobles de l’Horta Nord, perquè hem d’aconseguir que aquesta xarxa de carrils,
que en principi és beneficiosa, no implique la pèrdua d’horta productiva ni faça dany a sèquies
ni a d’altres elements patrimonials, que s’han de protegir. Tenim imprès un decàleg que han confeccionat diverses associacions que defensen el territori. Per altra part hem de dir que el passeig
ha estat interessant. Hem visitat el Tos Pelat. Hem anat a vore les pedreres, on hem vist amb alegria els massissos de centaura florida i abans d’arribar al Mas del Fondo on ens esperava, com
sempre amablement, el propietari, el senyor Héctor Cortina, hem vist i fotografiat un exemplar
de llentiscle molt guapo. Fins a l’any que ve, si tenim salut.

Breu conversa amb Maruja Traver

M’explica alguns fets en què intervingué son pare, primer com a tinent alcalde i després
com a alcalde, del comitè republicà en temps de guerra: Hi havia, al poble persones religioses
que estaven amagades o camuflades per no alçar sospites entre els membres més violents de les
milícies populars. Mon pare, José Traver Marí i els altres membres del comitè, tractaven d’evitar
morts i tortures i advertien als feixistes o religiosos que s’amagaren de la seua vista. Un dia va
vindre una camioneta a fer una operació de captura, ací al poble. Anaren a casa d’alguns veïns,
els prengueren i els pujaren a la camioneta. Algú avisà a l’alcalde José Traver i aquest es presentà a la plaça i amb una gran autoritat, digué : “Que baixen els que haveu retingut, ara mateix !”
Així salvà uns quants de la repressió incontrolada. Mon pare era molt bona persona. Després el
denunciaren i tingué condemna a mort que , gràcies al treball constant de la família i a la sort, va
ser commutada per 5 anys de presó. Per cert, segons em contà la seua germana Pilar, a la presó
coincidí amb el doctor Joan Baptista Peset Aleixandre. Tots els presos el volien i l’admiraven.
El doctor Peset, que havia sigut Rector de la Universitat, va ser assassinat a Paterna el 24 de
maig de 1941.

Vingueren d’Andalusia una família, pare, mare i cinc xiquets. Eren els Moreno Moreno.
Arribaren a casa nostra i mon pare els buscà una casa que estava buida, a la carretera. L’home
de la família era persona culta, fugia de la repressió franquista en Andalusia, i mon pare el feu
“aguacil”. Les persones del poble criticaren mon pare per haver acollit uns andalusos, veges tu,
i haver-li donat al pare el treball d’ “aguacil”. Mon pare els deia : “Vosaltres teniu casa i treball a
l’horta. Estes persones no tenen res, i són cinc xiquets”. La filla gran, Maria, es casà, més tard,
amb el germà de Patricio, el que feu de barber i carter ací, al poble, durant molt anys. En el judici
a mon pare isqué això, com a acusació, que havia protegit uns andalusos, que fugien de Franco.

Roser Santolària -maig 2016
A l’esquerra, part de la colla amb un exemplar de llestiscle preciós. A la dreta, riurau del Mas del Fondo

8

Properes activitats de Macarella

23 de juny: Foguera de sant Joan 16-17 de setembre: Festa
de la Cultura popular 27 de setembre: Club de
Lectura 9 d’octubre: Homenatge a Jaume I
4 de novembre: Assemblea 5 de novembre: Excursió a Xelva
24 de novembre: Club de Lectura

He tret la major part de la informació sobre la República i la Guerra Civil del llibre Guerra, franquisme i transició . Autors diversos. Coordinació Pelai Pagés i Blanch. Editat per EL
TEMPS Edicions del País Valencià. 2006. Sobre Bonrepòs i Mirambell he consultat les actes municipals. He d’agrair les informacions orals, que continuaran en futures edicions, a Maruja Traver.


Les imatges que il·lustren l’article són fotografies d’obres de l’exposició “La modernitat
republicana a València: innovacions i pervivències en l’art figuratiu (1928-1942)” que estarà al MUVIM fins al dia 26 de juny.

13

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES DE MACARELLA

LA COL·LECTIVITAT AL NOSTRE POBLE

A les eleccions del 36 va guanyar el Front Popular, l’esquerra, i de manera espontània es
van formar les Col·lectivitats a molts pobles i ciutats, també al nostre.

Açò va ser perquè la gent es va quedar sense feina, els amos no donaven jornals i la gent
del poble havia de menjar. Les Col·lectivitats es legalitzen l’any 36 i la de Bonrepòs i Mirambell
és va aprovar per la Delegación Provincial del Trabajo l’octubre del 37.

Contaven a casa, en veu baixa, que al nostre poble es van ajuntar tots, de forma que,
entre tots, la vida continuara. I així va ésser, hi hagueren amos que van posar els seus camps a
disposició de la Col·lectivitat, d’altres es van resistir i el sindicat de la CNT va requisar-ne alguns.
Els camps del poble els treballava la gent del poble, els animals per a la carn i llet també els van
ajuntar tots al magatzem de la plaça sant Ferran (mes tard seria el magatzem de Pardalet), i allí
els cuidaven entre tots. Dones, homes, xiquets, tots treballaven per treure endavant les seues
llars, els seus fills, el seu poble.

El que es treia de tot açò es repartia de manera equitativa entre les famílies que hi participaven, que era també quasi tot el poble.

NOTÍCIES DE MACARELLA

La nostra associació continua amb les activitats
que té programades i que figuren al calendari.

El 28 de febrer vam tindre la primera reunió del
Club de Lectura. Vam comentar la novel·la Crematorio
escrita per Rafael Chirbes. La novel·la va tindre molt
d’èxit i, basant-se en ella, es va fer una sèrie de televisió. A nosaltres ens va semblar una novel·la densa i
molt detallista, escrita en to escèptic i sense intenció
moralitzadora.

El dia 10 de març vam fer la xerrada i la pel·lícula que ja són tradicionals, en la Setmana
de la dona. La xerrada va ser sobre les lluites que les dones de tots els llocs del món mantenen
per defensar els seus drets, com a éssers humans i com a partícips al 50% del desenvolupament
de la història. La pel·lícula va ser La fuente de las mujeres. Una història tendra i contundent alhora, que narra la injustícia que pateixen les dones d’un poble i les estratègies que utilitzen per
a fer que els homes canvien d’actitud. A la sessió d’enguany assistiren prou persones i ens va
semblar tot ben interessant.

Anem pel 4 d’abril i és la Pasqua al barranc. Es van fer els
catxerulos i es va rifar el panquemao . De vesprada va ploure i no es
va poder fer el berenar de Pasqua al barranc de Carraixet. Feia molt
de temps que no plovia i per això no ens va saber mal no baixar al
barranc a empinar el catxerulo, segur que les famílies que van vindre
a fer-lo van trobar altres moments per celebrar la Pasqua.

Els somnis de molta gent es van fer realitat i, a més a més, allò funcionava! Hi haguera
tingut continuïtat si no ho hagueren trencat tot quan va acabar la guerra. Aleshores també es va
trencar la il·lusió de molta gent per altre tipus de vida, tal vegada molt diferent a la nostra d’ara.

Venia un temps negre: la presó i l’exili per als impulsors de la Col·lectivitat, la pena, el silenci i la marginació per a molta gent, bona gent, dels nostres pobles.

Teresa Monzó

El 16 d’abril va ser la passejada en bici a la Malva-rosa. Pel
barranc fins a la mar quasi tot per carril bici. Va estar bé. Lluís preparà,
com sempre, moltes notes històriques sobre el barri de la Malva-rosa
i sobre el barranc de Carraixet. Una excursió agradable, esmorzar en
companyonia, cultura i coneixement del nostre entorn.
Taller de catxerulos

Document de registre de la Col·lectivitat de Bonrepòs i Mirambell 7 octubre 1937

14

Participants excursió en bici a la Malva-rosa

El dia 20 d’abril, dins dels actes de la Setmana cultural, va ser la lectura continuada que ja és tradicional,
per commemorar el Dia del Llibre. Llegírem fragments de
tres llibres: Vita Christi de sor Isabel de Villena, autora
distingida del nostre Segle d’Or; Llibre de les bèsties de
Ramon Llull, un dels més importants autors medievals
de la literatura catalana i universal, del qual es commemora el 700 aniversari de la mort i El Quijote de Miguel de
Cervantes, un dels autors més importants de la literatura
castellana i universal. La lectura va ser gravada i prompte
la tindrem en vídeo.

Lectura continuada a la biblioteca

7

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

HISTÒRIA LOCAL

MÚSICA I SILENCI

Joves artistes de la comarca de l’Horta, agrupades davall el nom de Nitrato de Chile, una
d’elles és de Bonrepòs i Mirambell, Judith Martínez Mayor, presentaren la seua obra gràfica
amb una sessió dinàmica i participativa amb música, dibuix. La inauguració fou tota una festa de
la cultura amb una performance musical a la mateixa sala a càrrec de Vicent Muñoz i un concert
del grup Wiol a la plaça de la Llar. L’exposició estigué al Centre Cívic fins al 20 de maig. El dia 4
de juny, Judith, ha exposat el seu projecte de final de grau a la mateixa sala.

També ha saltat a la premsa la notícia del 105 aniversari de la senyora Remedios Lluch.
El diari Levante- El Mercantil Valenciano, del diumenge 8 de maig passat, dedica tota la pàgina
40 a reportar-nos un resum de la vida de la nostra veïna. És un prodigi de vida llarga, però més
prodigi és que conserve bona part de la seua gran memòria, que conserve la seua amabilitat,
el seu somriure, que tinga per a totes les persones que anem a vore-la un gest d’agraïment i de
cortesia. La senyora Remedios Lluch i Orts és la més major de l’Horta Nord. Una alegria tindrela entre nosaltres.

Una altra bona notícia és que la revista Plaerdemavida, que edita la nostra associació
Macarella, és coneguda i molt apreciada per moltes persones que estimen la cultura. Mirem si
no: un equip de recerca, que prepara un documental sobre la indústria de la seda a València,
contactà amb la nostra companya Rosella Antolí i llegí la revista nº 44 en què parlàvem de la
seda a Bonrepòs i Mirambell. Doncs, el dia 26 d’abril vingueren a filmar. Gravaren una entrevista
als nostres majors: Braulio i Pepe Esteve i Emilio Albert i feren fotos als canyissos que encara
es conserven a una casa del carrer Major.

La placeta de l’ermita de Mirambell atresora una llarga història: una
ermita del s. XVII edificada on abans hi hagué una mesquita; el carrer de sant
Joan, on antigament es jugava a pilota; allà on acaba este carrer, un llavador
de pedra de rodeno, antic lloc d’encontre i conversa; en la mateixa plaça,
algú recorda que hi havia un pou...

La placeta de l’ermita sol ser un lloc tranquil i silenciós. Diu l’escriptor
Manuel Baixauli al seu últim llibre Ningú ens espera (editorial Periscopi, 2016) que la música sempre ha sigut amiga del silenci i que podríem afirmar que la bona música és un elogi del silenci. El
silenci és fins i tot revolucionari: ajuda a pensar, i qui pensa pot canviar el món... També afirma
que estem assassinant el silenci amb el tropell de cotxes que inunda els carrers, amb les teles i
les ràdios que parlotegen dins les cases, etc.

El músic, per tant, ha de ser molt respectuós amb el silenci. Si trenquem el silenci, hem
de ser capaços de dir alguna cosa que realment siga valuosa. Deia el cantautor Lluís Llach, en
l’últim concert que féu a Verges l’any 2007, que per als que pugen a l’escenari com ell, la música
té eixe punt d’essencial i magnífic que permet tindre la pedanteria de pensar que es té alguna
cosa especial a dir. Deia ell que quan cantava era com si donara una flor i cadascú tria l’olor que
més li agrada o el color que més li sedueix.

Construir la música pacientment, des del silenci, primer l’escolta activa, després el so
concertat... finalment la bellesa. Després, sentir-se satisfets per la faena ben feta. No és poca
cosa si a més es compta amb la gratitud de l’aplaudiment sincer d’un públic atent.

Algunes de les experències més gratificants que he tingut com a músic és compartint la
passió per este art amb els meus companys i companyes de la Societat Musical de Bonrepòs
i Mirambell. Interpretar amb la complicitat de qui s’ajunta per pur plaer i restant temps del seu
temps lliure em causa sempre una admiració extraordinària. El mèrit d’una banda de poble com
el nostre no és tant la seua interpretació precisa i exacta, com l’honestedat d’uns músics que
sense ser professionals ho donen tot perquè troben la necessitat de dir alguna cosa que puga
transcendir: sentiments, emocions, estats d’ànim particulars de cadascú que es conjuminen i es
perceben per tothom, com per art de màgia, de manera harmònica i sublim.

D’ALLÀ

Inauguració exposició Nitrato de Chile

Una notícia que no és nova i és mala notícia: la guerra de Síria no cessa, els bombardejos
a l’Alep, Palmira i d’altres ciutats són freqüents. Destrucció en vides humanes que moren i en
persones que fugen i no aconsegueixen l’acolliment que mereixen com a éssers humans. Llegim: S’havien d’haver reubicat 160.000 refugiats en Europa i em sembla que no arriben a 400, diu
a l’Ara, Catherine De Bruecker. Per acabar de complicar les coses, pel mes de març va haver
uns atemptats a Brussel·les, en els quals van morir 35 persones i 300 van resultar-ne ferides.
Llegim a la premsa que a Barcelona ha hagut una reunió de Síndics de Greuges de tot el món,
que vigilen perquè els estats no instauren la repressió per combatre el terrorisme; diuen que tots
i totes tenim dret a la seguretat i també a la llibertat . Els Drets Humans s’han de respectar sempre.
6

Sabeu que enguany la Societat Musical commemora el seu 25 aniversari. En la perspectiva d’estos anys passats m’adone de la fugacitat del temps i encara li done més valor a tot
plegat. Reconec que en estos anys he donat part del meu temps a la banda; temps i sacrificis,
però també vos reconec que la banda m’ha retornat moltes coses bones: amics, experiències,
coneixements...

A la placeta de l’ermita de Mirambell, la Societat Musical fa tots els anys el concert de sant
Joan, un concert per donar la benvinguda a l’estiu. La placeta és un espai que té una acústica
excepcional que permet estar molt a prop del nostre públic. El nostre públic és el nostre poble.
La música de la nostra banda es per al poble, tal com deia el nostre poeta Vicent Andrés Estellés,
els qui formem la Societat Musical de Bonrepòs i Mirambell, d’alguna manera, estem assumint la
veu d’un poble, la veu del nostre poble, per a que siga per sempre, poble.

Doménec Hurtado

15

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (3)

L’any 53 tot el meu curs prenguérem la comunió. Teníem 7 anys
i havíem estat tot un any anant a la catequesi. Les catequistes eren Pepeta, Carmen, Pili, Amparín i Julieta, el rector d’aquella època era don
Ramón, que vivia amb la seua germana i un nebot que li deien Paquito.


El capellà tenia dos germanes més, la mare de Paquito i Mari
Carmen, que venien molt sovint al poble. La filla de Mari Carmen era de
la meua edat i ens vam fer molt amigues. Moltes vegades anàvem a jugar
a casa del capellà. Don Ramón era molt campechano, tenia una moto i
per apujar-se a ella s’alçava les faldes de la sotana i... ala... allà que se
n’anava! Com teníem molt de tracte amb ell, per la neboda, de vegades
ens portava al parque dels militars a veure la lluita lliure, com anàvem
amb el capellà els pares ens deixaven anar...

També trobem al diari Levante-El Mercantil Valenciano del dia 20 de març de 2016, un
article que fa una semblança de la personalitat de l’empresari Antonio Ros Ros, El Paisano.
Comença donant la notícia de la seua mort el 29 de gener, al Brasil, i de la missa que es faria
en memòria seua el 6 de febrer, a l’església de Bonrepòs i Mirambell. Explica l’article que el pare
d’Antonio va haver d’emigrar al Brasil, després d’haver hagut de passar per la presó, pel fet
d’haver format part del Comitè republicà, durant la Guerra Civil. Antonio Ros Ros, El Paisano,
fill d’un represaliat de la dictadura franquista, anà a parar, amb la seua família, al Brasil, com la
família d’un altre membre destacat del Comitè republicà: José Traver. L’ambient de postguerra al
poble es feu angoixós i irrespirable per als perdedors. El pare exercí d’agricultor, que era l’ofici
que tenia ací. El fill tenia ànima empresarial i al Brasil dirigí una gran empresa que ara gestionen
els fills. Mai, però, no oblidà els seus orígens, últimament venia a Bonrepòs i Mirambell 2 o 3
vegades a l’any, i era normal vore’l a les festes compartir taula amb els jubilats. Les seues restes
mortals descansen, juntament amb les dels seus pares, al cementeri del poble.

Foto de la comunió

Bé, havíem començat dient que l’any 53
va ser l’any de la meua comunió, me’n recorde que totes les meues ties es
van ajuntar perquè 3 cosins preníem la comunió, ho conte per comparar
com es feia abans i com es fa hui en dia. Com deia totes les meues ties i
ma mare s’ajuntaren i estigueren una setmana fent dolços: coques de sagí,
coques cristines, rotllets, encarats, cocotets d’ametla, corones... El dia de
la meua comunió, quan eixírem de l’església, baix de ma casa, a ca ma tia
Amparito, hi havia tota una taula llarga fins al corral plena d’ensaïmades
i xocolata, que repartien les meues ties amb davantals blancs, després
mon pare feu paelles per dinar. Mon pare era un paeller de molta categoria i el buscaven per a fer la paella quan algú es casava. Era el costum en
l’època. Tornant a la comunió, ens passàrem tot el dia junts i, com que jo
tenia cosins que cantaven molt bé, eixe dia férem molta festa. Per la vesprada els combregants repartíem les estampetes entre els familiars i els
tios ens donaven alguns diners.

Don Ramón durant una
visita del sant Calze

Un dia escolar per l’Horta. Aquesta és una
notícia boníssima: El dia 22 d’abril, 16 centres escolars de la ciutat de València i de
l’Horta, amb una mitjana de 30 persones, entre mestres i alumnes cadascun, s’ajuntaren
a l’escola de Bonrepòs i Mirambell, per celebrar una jornada d’estudi i reflexió sobre
l’Horta i els seus valors. Amb motiu d’aquesta
trobada i per posar fi a les actuacions , uns
escolars del col·legi Mare de Déu del Pilar
van llegir un poema, composat per la mestra
Conxa Gordó que reproduïm ací al costat:

Per aquells anys també hi havia un grup de teatre que tots els diumenges per la vesprada
feia una funcioneta, sempre me’n recordaré de l’obra Cinc roses en un pomell. Estes funcions les
feien al magatzem del Xato, que estava al carrer Major, al costat de casa Pepet, l’alguacil. Este
local feia la funció que ara fa la Llar Parroquial. Els artistes eren: Alfredo, Remediets, Rafelín, Pilar
la Panxa, Pili la Bartola, etc.

En el mateix lloc els xiquest d’escola, en acabar el curs, feien representacions com La Bernardeta i dèiem poesies. Encara me’n recorde de la que jo vaig recitar, es deia Boda de flores, i diu:
Aquella rosita nacida en abril
quería casarse con un alelí.
Va de padrino su tio el jazmín,
e irán a la boda claveles cien mil.
Vestida de blanco, verde y carmesí
la rosa se casa con el alelí.
16

Una bonrepostina guapa i fina

Foto aèria de tots els participants amb el missatge
Horta És Futur!

L’escola de Bonrepòs i Mirambell
Entre paral·leles de geometria
artesania de terra cultivada
es troba l’escola
altes palmeres l’assenyalen
i si em pregunten com és
podria dir:
passadissos grocs
amples finestres
músiques del món
rialles i plors
barracons
claustres, reunions
visites de l’inspector
males olors
és que han femat!!!
Però després vénen
les flors dels tarongers
l’alegria de viure
amb el nostre alumnat
els projectes de treball
les ganes d’aprendre
els cursos compartits
i mentre anem creixent
creix al nostre voltant:
carxofes, faves, cebes...
i l’aigua corre
com des de fa tant
per les mateixes séquies.
5

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ
D’ACÍ

Hem de destacar, com a bones notícies culturals, els premis que han rebut alguns i algunes joves del poble. Els felicitem i
els mostrem com a estímul per a les i pels estudiants de Bonrepòs i Mirambell, que en són molts i moltes.

Detall de la falla infantil de
Na Jordana 2016

Vincenzina La Spina García, nascuda a Itàlia i veïna de
Bonrepòs i Mirambell, on encara viuen els seus pares, va ser durant alguns anys alumna de l’escola Mare de Déu del Pilar, després va estudiar batxillerat a l’Institut La Garrigosa de Meliana.
El dia 26 de gener de 2016 llegim en Actualitat, publicació de la
Universitat Politècnica de València, que la doctora La Spina, actualment professora d’arquitectura a la Universitat Politècnica de
Cartagena, ha rebut el premi a la millor tesi doctoral acabada
de 2015 en el certamen Estudia VLC, impulsat per la Fundació
INNDea València. La tesi, Vestigios de yeso, és un estudi sobre
els revestiments amb algeps de les façanes a les cases antigues
de la ciutat de València .

Cristina Fuertes Ros va guanyar el premi de fotografia per a joves de la Mancomunitat del
Carraixet, en la seua 2a edició, convocada a finals de 2015, amb la fotografia titulada El sol que
se’n va.

Joan S. Blanch, nascut a València però veí durant molts anys de Bonrepòs i Mirambell,
on encara viu sa mare, va estudiar tota l’EGB a l’escola del poble. Artista del dibuix des de ben
xicotet, prompte s’interessà per l’escultura i més concretament per l’art de les falles. Els primers
monuments fallers que plantà van ser dos que feu al que ara és carrer d’Enric Valor , pels anys
1981-1982. Després plantà un altra falla a La Barraca. Avui dia és un dels artistes fallers més
premiats de tots els temps de falles infantils, pels ninots indultats que ha tingut. Des de fa molt
anys fa la falla infantil de Na Jordana i enguany aquesta falla ha rebut el primer premi de la secció especial de falles infantils de València.

Un altre acte que ens agradaria destacar és que el dia 7 d’abril es va celebrar per primera
vegada al poble el lliurament dels premis Sambori locals. En aquest acte es van reconèixer els
contes en valencià que els xiquets i xiquetes de l’escola de Bonrepòs i Mirambell van escriure i
que, inspirats per les muses, van poder passar a la fase comarcal. El premi Sambori, amb molta
tradició al nostre país, és el que més participació rep de tota Europa i cal destacar el conte de
Joana Avelino Amigó, que finalment va ser guardonat al premi comarcal.

4

L’acte de lliurament va ser senzill, però entranyable: els més menuts van deixar que els majors posaren veu al seus contes, els més grans ens els van contar ells mateixos, els guanyadors
comarcals d’altres anys van ser també reconeguts... i així, si fa no fa, tot el públic pogué gaudir
d’una vesprada carregada de nerviosisme, alegria i imaginació. Esperem que actes com aquest
seguisquen realitzant-se al nostre poble per tal d’inspirar l’escriptura i promoure la lectura entre
els més joves, i ¿per què no? entre els majors també.

NOTES SOBRE BONREPÒS I MIRAMBELL

La ciutat de València té un carrer dedicat a Bonrepòs
(1960) enclavat al nucli del que fou municipi de Benifaraig. Curiosament, està més lluny aquest carrer del
centre de València que del veí poble al qual està dedicat, denominat oficialment Bonrepòs i Mirambell, ubicat a un pla de l´Horta Nord a l´esquerra del barranc de
Carraixet i junt a la vella carretera reial de Barcelona.

Quan un dia vaig passejar per aquest carrer em van
cridar l’atenció dos singulars exemplars d’arbres: una esplèndida figuera i una, més que centenària, olivera. Per molts anys !!


La reial sèquia de Montcada li permet els conreus de verdures que el varen fer popular,
ja que, com la majoria d´aquests municipis, els seus productes nodrien València. Però la seua
proximitat al centre urbà de la ciutat, una prolongació unida a Tavernes Blanques, motivaren que
als darrers anys el seu perímetre s’ampliés considerablement per la construcció de nous habitatges, tipus dormitori, amb la conseqüent pèrdua d’horta.

L’origen es remunta a una alqueria islàmica, posteriorment coneguda també amb els noms
de Bell repòs o Bon repòs, on es trobava junt amb una altra més reduïda: Mirambell (de l´àrab
mirab). Dels fets més documentats, després dels temps de la conquesta, coneixem que va pertànyer a la Corona i unes donacions. És a partir de 1472 quan el rei Joan II, l´Obstinat, concedeix
els privilegis civils i criminals de l´indret del seu feu a en Francesc Jardí de Menaguerra, passant
amb el temps als Montoliu, procedents de Tarragona i aquests, amb entroncaments, formaren la
denominada Baronia de Bonrepòs. El cronista Martínez Aloy ens comenta que no va trobar cap
document dels que obtingueren aquesta denominació. Tanmateix ens anota que, a principis del
s XX, es conservava el palau del Senyoriu, junt a l’església, i que a les rodalies el poble tenia 21
sòlides alqueries i moltes barraques, com passava a la popular partida de Macarella.

Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Carpesa fins al 1574, any en què el
Patriarca sant Joan de Ribera la va independitzar sota l’advocació de santa Maria (segles XVIIIXIX), coneguda històricament com la Mare de Déu de Bonrepòs. Uns canvis de denominació, les
raons dels quals desconec, la mudaren per la de Mare de Déu del Pilar, que és, junt a sant Vicent
Ferrer, advocació de les festes patronals. Cal afegir que a la veïna Cases de Bàrcena es troba
una antiga ermita dedicada a la Verge del Pilar. A Mirambell trobem el temple dedicat a sant Joan
Baptista (segle XVII) i fins a l’expulsió morisca (1609) habitaren aquest indret, un poc marginats,
els musulmans que estaven al servei del feu. En temps pretèrits van existir divergències entre els
dos nuclis.

Mirambell junt a Paterna, Quart i Benetússer, per decret (R.O.17-XII-1929), també foren
municipis designats pel poder central per ser inclosos al cens municipal de València i al que
també s’integrarien Mislata i Burjassot. La forta oposició d’alguns municipis, com aquest darrer,
que serien absorbits pel Cap i Casal, motivà que la Real Orden fóra revocada a l’any següent. A
vegades la unió fa força i dóna bons resultats.

Rafel Sena

17

CLUB DE LECTURA

EL PLANETA DELS SIMIS

LLEGIR ÉS CÓRRER SENSE POR

Llegir és un acte de llibertat —vegeu sinó al llarg de la
història quants governs intolerants han prohibit certes lectures—;
llegir ens fa créixer, intel·lectualment, com a persones, ens fa gaudir, patir, somniar, ens fa entendre, ens fa riure, plorar, ens encongeix el cor, ens fa éssers humans raonables; en definitiva, llegir
ens permet córrer sense por. Precisament aquesta és la darrera
novel·la que hem comentat al Club de Lectura: Córrer sense por
(Sembra Llibres), de l’escriptor italià Giuseppe Catozzella (Milà,
1976). Basada en fets reals, descriu amb gran bellesa i molta sensibilitat la vida de Samia Yusuf
Omar, atleta somali que va arribar a participar a les Olimpíades de Pequín 2008. Les opinions
del Club varen ser molt coincidents: bellesa i sensibilitat en contrast amb una realitat colpidora
que et fa avançar en la lectura amb el cor encongit, amb un nus a la gola, i és la mateixa força
de la protagonista que t’empeny a continuar, que et dóna forces per avançar. Corprèn com es
pot fer de la guerra la quotidianitat més terrible, com l’única possessió de valor de cadascú som
nosaltres mateixos amb les nostres famílies i els nostres amics, on l’amor i l’esperança són el
motor que ens mou. Samia és una lluitadora, una petita rebel. Amb una voluntat de ferro, mai
perd l’esperança per tal d’abastar el seu somni, per ella mateixa, però també per totes les dones
de Somàlia. La realitat, però, de vegades et colpeix amb tanta brutalitat, amb conseqüències tan
devastadores que avançar se’t fa insuportable. Córrer sense por és una d’aquelles lectures que
et deixen petja, que t’arriben al cor i et canvien. Una lectura imprescindible.

Si eres lector habitual no pots deixar d’endinsar-te en les seues pàgines, si no ho eres és
una excusa immillorable per acostar-te a la seua lectura, perquè de segur que no et decebrà.
Només ens resta animar-vos a la lectura i a compartir les vostres experiències al Club, per tal de
posar-les en comú i debatre-les: entre tots exprimirem el suc de cada llibre al màxim. Esteu tots
convidats.

L’OPINIÓ DELS LECTORS I LECTORES DE PLAERDEMAVIDA

18

Notes sobre la vida i el viure

La vida es pot disfrutar de moltes maneres, però hi ha algunes que són més eficaces,
fructíferes i positives: fer-ho de les coses xicotetes i pròximes ens produeix una satisfacció major
que centrar-nos en coses llunyanes o poc conegudes.

Este és, al meu entendre, un aspecte molt positiu i important de Plaerdemavida, que ens
va introduint i fent viure, en cadascun dels seus números, allò que són les nostres arrels més
profundes: les cançons folklòriques, que ja cantava la nostra gent gran, els jocs amb els que ens
vam divertir de xiquets i que ens feien passar-ho bé, els costums de Nadal, Pasqua, sant Antoni,
sant Joan, etc.

També s’ocupa la revista dels personatges destacats de la història que van nàixer i viure
al nostre poble, deixant el rastre del seu viure entre nosaltres, bé amb les seues vivències personals, bé amb les seues obres, bé amb les seues pròpies cases.

No és necessari anar molt lluny per trobar la felicitat, la tenim molt prop, a tocar de la mà.

Allò que ens envolta és el que ens fa feliços, allò pròxim proporciona al nostre esperit el
que necessita a cada moment, sense oblidar que els arbres no ens han d’impedir vore el bosc,
que també existeix, i hi és per poder disfrutar-lo.

Ricardo Fernández

AVANTGUARDA ARTÍSTICA
Un dissabte qualsevol pel matí vaig visitar,
de manera presencial, el MUVIM, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat... Té dues
entrades; o bé accedim pel carrer Quevedo 10 o
bé entrem pel carrer Guillem de Castro 8. A més
a més, els caps de setmana l’entrada és gratuïta.

Els continguts del MUVIM... D’una banda, tenim l’exposició permanent anomenada
L’aventura del saber que ens mostra d’una forma
didàctica, com un passatge del terror sense terror,
els avanços de la raó i de la ciència des de l’edat
mitjana fins avui. D’altra banda, tenim o teníem,
fins al 22 de maig d’aquest any 2016, la il·lustrativa
exposició temporal anomenada La modernitat republicana a València, innovacions i pervivències
en l’art figuratiu (1928-1942): les noves corrents
artístiques s’imposen clarament sense perdre la
relació amb la tradició en un context sociopolític
conflictiu i canviant a Espanya (final de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, breu experiència
democràtica de la Segona República, Guerra Incivil
i començament de la Dictadura de Franco).

Una de les conclusions que presenta l’exposició sobre la modernitat republicana,
és la constatació que l’evolució artística camina en part per vies alternatives a l’evolució/
involució sociopolítica; l’impuls renovador i reformista dels artistes de la Segona República tingué una certa continuïtat posterior malgrat el triomf devastador del bàndol franquista
a partir de l’any 1939. Els artistes republicans o foren exterminats o optaren entre l’exili interior i exterior. Els artistes franquistes lligats al sector falangista continuaren practicant una
certa apertura estètica; constituïen així un cas similar a l’estreta vinculació entre el feixisme
italià i l’avantguarda artística del futurisme.

Exemples de tot açò que estem dient... Al fullet explicatiu de l’exposició es comenten
tres cartells republicans (un de Josep Renau, un d’Artur Ballester i un de Manuel Monleón) i tres cartells franquistes (un de Teodoro Delgado i dos de Juan Cabanas). Un altre
exemple; la cartellera Túria assenyala el cas de Vicent Pallardó, un escultor i humanista
de Torrent que sofrí la repressió franquista i va sobreviure durant la postguerra fent falles
i guanyant, diverses vegades, el primer premi de la secció especial. Un exemple final;
l’estètica republicana arriba fins avui, la imatge identificativa del programa televisiu Al rojo
vivo de la Sexta és la recuperació d’un cartell republicà de l’any 1938, fou realitzat pel cartellista valencià Artur Ballester per a la CEA (Central de Exportación de Agrios).

Llorenç d’Aràbia
3

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

DE PAPERS

Era això: no pagar imposts, i els que
paguen els altres repartir-nos-els nosaltres.
Sense que es note, fent apel·lacions a la moral, sempre amb allò que déu està amb nosaltres i bla, bla, bla...

M’emporte els diners al Panamà,
ben lluny del país que tant m’estime, amb
la bandera del qual m’embolique ara sí, ara
també. Se me’n fot que no funcione la sanitat, l’ensenyament, ¿qui ha dit públic?, si
nosaltres ho tenim tot pagat, pagat amb els diners blanquejats, els diners negres, els de la caixa
B. La banca guanya.

I damunt hem de riure’ls les gràcies, veure’ls a la televisió pública i a la privada, cantar les
seues cançons, ballar-los els acudits, plorar-los les seues breus estades als centres penitenciaris de l’estat.

I els polítics aprofitant-se dels càrrecs per enriquir-se, per repartir riquesa entre els seus,
fent la demagògia més neguitosa, empastifats a tothora d’indignitat, dient mentides arreu per
tapar i amagar, per dissimular. Quina vergonya! Gents de bé i honor, de bona família, de cognoms compostos i amb guionet.

Més de papers. Les autoritats europees, ho hem sabut aquests dies, han decidit deixar
de fabricar el bitllet més gran: el de 500 euros. Bo és saber-ho. Conten que la dona d’en Matas
va intentar pagar una lletuga amb un paper d’aquests, es veu que no tenia solt la senyora, acostumada a gastar-se els doblers en graneretes de luxe per als lavabos del seu palau palmesà.
La gent crítica de l’illa gran mostra les fites del despropòsit guiant als visitants granereta en mà,
com si d’un guia turístic es tractés, en un exercici d’aprofundiment en el coneixement de les
restes de la desfeta.

Per si fos poca cosa, al juny s’ens ha convocat novament a posar la papereta dins la
urna. I deien que el paper s’anava a acabar: paper zero. Sembla patiran novament els boscos... i
els electors i les electores. Quin paper han fet els polítics i les polítiques! Per cert, que l’obra ens
ha costat un ull de la cara i la propera funció la representaran els mateixos actors, les mateixes
actrius.

A hores d’ara no sé si posar-me a repartir mocadors de paper al costat d’un semàfor,
passar-me amb totes les conseqüències a la cultura digital o retornar a l’estricta obediència
analògica, instal·lat entre prestatges farcits de volums bellament enquadernats, totalment resignat a no veure en la vida un bitllet de cinc-cents euros, definitivament descartat qualsevol viatge
a un paradís fiscal o no, esperant algú em faça arribar una rosa de paper.
www.closquesdefang.blogspot.com.es

2

MITJANS DE COMUNICACIÓ
Sabeu la diferència entre un podcast, una emissió per streaming i una ràdio online?
Potser per a molts de vosaltres, lectors i lectores de la revista, totes aquestes paraules us sonen
d’haver-les escoltat últimament, però ben bé no en sabríeu dir en què es diferencien. Doncs bé,
amb les propostes que us faré de ben segur que ho enteneu tot plegat. Us ho dic perquè a mi,
que en teoria em passe tantes hores saltant per internet, també aquestes paraules se’m feien un
embolic al cap.

www.radiomusicaenvalencia.com
La primera de les propostes d’esta edició de la revista és la ràdio
que s’ha muntat en Paco Miguel, un periodista i extreballador de RTVV,
que com molts altres comunicadors i periodistes, ara es troba a l’atur.
S’anomena Ràdio de Música en Valencià i és una ràdio que només emet
per internet, això sí, de forma contínua totes les hores del dia i de la nit, ja
que ho fa gràcies a l’streaming programat a un servidor belga anomenat
Radionomy.
En Paco, que volia fer una ràdio online amb els seus programes i locutors, ha decidit que
vol anar a poc a poc. És per això, que ha pensat oferir música de forma ininterrompuda, de la que
més li agrada: la que fan els grups de música valencians que canten en la nostra llengua.
Així doncs, el que ofereix aquesta web és com una ràdio però sense anuncis, sense locutors ni debats, però amb música dels nostres creadors i creadores de tots els estils, cosa que la
fa interessant perquè podeu escoltar la ràdio mentre fas altres activitats com per exemple: llegir,
escriure correus electrònics i poemes per a la nostra revista, preparar classes o estudiar oposicions... No dubteu a sintonitzar-la!

Ràdio Voluntariat. Entra a www.ivoox.com i busca Ràdio Voluntariat!
Si el que busqueu a internet és escoltar paraules,sintonitzeu la segona
proposta que vos presentem. A més, ens ajudarà per explicar l’altre concepte
que us plantejava a l’inici: el podcast.
El significat d’aquesta paraula anglòfona, que ens dóna la Viquipèdia, és
que un podcast és com una ràdio “a demanda”, és a dir: són programes de
ràdio elaborats i gravats per uns locutors o periodistes que podem trobar a un
servidor online (com una biblioteca a la xarxa), fet que ens permet descarregar-lo
i/o escoltar-lo en el moment en què l’usuari o la usuària vulga.
Este és el cas del Programa de Voluntariat pel Valencià, que s’ha llançat a la piscina i ha
fet un programa de ràdio sobre el paper de les dones a les Falles a la ciutat de València. I ara pensareu: Però si les falles ja han passat! Heus ací la part interessant del podcast, que encara que
faça temps que s’haja enregistrat, podem tornar a escoltar les paraules en valencià de dos sòcies
de Macarella: la vicepresidenta de l’associació, Patricia Ramos, fent de locutora, i Conxin Ros
Muñoz, interpretant un relat sobre la violència de gènere. No us pica la curiositat d’escoltar-les?
@ la rateta digital

19

PLAERDEMAVIDA - 53
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
PRIMAVERA-ESTIU 2016

Opinió

Tot poble ha de mirar la seua escola
com joia de futur, la més preuada.
L’escola del nostre poble,
22 d’abril passat
va acollir amb so de festa
vora cinc-cents escolars.
Entre bancals, fent fileres
caminen, admirant l’Horta:
terra solcada, els colors,
els tons del verd... els transporta.
Els i les joves venien
amb un mural fet amb art.
Cada col·legi clamava:
“La nostra horta ens és vital.
L’Horta és present, és futur,
l’hem de voler potenciar
comprant productes d’ací,
que els tenim durant tot l’any”.
Xarxa d’escoles per l’Horta
va organitzar la trobada.
Nostra escola, mestres guais,
va fer de digna amfitriona.
L’ajuntament, tot cal dir-ho,
està bolcat, amb amor
en educació i cultura,
importants per a tothom.

Hem fet el Plaerdemavida- 53
Textos: Xusa Alemany, Lluís Antolí, Ricardo Fernández, Doménec Hurtado,
Manel Hurtado, Teresa Monzó, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i
Rafel Sena.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la
col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la
Guerra Civil i en l’article Vivències.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies de Macarella

Recomanacions
Excursions

“No hi ha desig més natural que el desig de

Col·labora

coneixement. Assagem tots els mitjans
que ens hi poden portar.
Quan la raó ens falta, fem servir l’experiència.”
Michel de Montaigne, Assaigs.
Començament de Sobre l’experiència.
Traducció de Vicent Alonso

www.macarella.org