Suecia: Model alternatiu d’atenció a la discapacitat

Fitxa tècnica: Dia: 30 de maig del 2010 Lloc. Secretaria de Joventut – Departament d’Acció Social i Ciutadania Entrada : 2/ 3 Inici: 19: 15 h Finalització: 20 : 45 h. Exposició teòrica en anglès amb projecció de fotografies centrades a l’activitat quotidiana del fill de la ponent, amb la síndrome de Red. Traducció simultània al català (millorable) Responsable d’aquest resum * : Rubén Cruz (pare del Rubén) * Si algún dels assistents pot completar o debatre aquesta informació, pot fer-me arribar un correu a rcruz@uoc.edu i negociar un resum alternatiu entre els interessats, o directament al Xavier Isach a xavierisach@gmail.com , perquè faci penjar-ne un altre.

La ponent és Kristen Jörgenssen, cap de servei de Vitalkapacitet, i es presenta com a no professional de la discapacitat: malgrat treballar en un hospital, ha estat el seu interés per les possibilitats que ofereix la legislació del seu país que l’ha portat a endegar una petita empresa de serveis. Al segle XIX els discapacitats vivien distribuits per un territori eminentment rural, als estables del bestiar, i com que no rebien cap ajut, la seva qualitat de vida era dolenta i morien joves. El primer centre, a Göteborg, data del 1866. Al 1872 una Associació per a nens malalts mentals organitza el primer centre privat. Més tard, hi ha un canvi de perspectiva envers les persones disminuïdes: no se les ha d’allunyar / protegir del món exterior... i es van reutilitzar casernes militars, castells abandonats i antics palaus com a centres d’atenció integrats a l’entorn més proper. Malgrat la millora, en aquelles institucions sobrevivien no el més capaços sino els més forts físicament per suportar les mancances. Si abans es pretenia extingir els gens dolents per via d’esterilització, avui els discapacitats tenen dret a tenir fills i a relacions sexuals. Al 1952, la FUB, una organització de nens i adults amb discapacitats, va demanar ajuda i serveis a domicili. Aquesta ha tingut un paper clau en l’impuls pel Govern de normes afavoridores, i avui s’ha estés una xarxa de més de 160 centres locals que distribueixen aquests serveis. En 1986 es van tancar institucions del model anterior i obrir pisos compartits i dirigits pels cuidadors, on els habitants disposen d’espais privats i comuns. La FUB ha evitat la professionalització perquè no son escollits professionals per als seus càrrecs. Les famílies porten el pes de l’atenció als discapacitats, i és just que se les tingui en compte. Persones contractades visiten els pisos.

Al 1994 es va fer la Llei especial per als discapacitats, que els classifica en 3 grups - amb dificultats d’aprenentatge / autonomia - amb retard intel·lectual / funcional, per accidents - altres (els casos més greus) El criteri per a distingir-los és si disposen d’autonomia per a dormir i menjar. En cas contrari, el suport és de 24 hores al dia. La Llei proporciona 10 tipus de serveis i ajuts: 1. assessorament / recolçament per experts als afectats i els familiar 2. assistència personal a la vida diària 3. guia / escorta / acompanyament per sortir de casa (a lleure o vida social) 4. persona de contacte (per trucar-lo sempre que vulgui) 5. relleu a familiars (per sortir de casa sense el nen, a càrrec d’un cuidador subvencionat 6. estàncies de curt termini fora de casa per als nens 7. canguratge a escoles i cetnres de dia (des que termina l’horari escolar dels més grans de 12 anys –a migdia—fins que tornen els pares a casa) 8. acolliment temporal a cases particulars (p.e.: els autistes són molt actius, i els pares necessiten delegar ocasionalment la cura) 9. lloguer de vivendes amb serveis adaptats per a aduilts 10. activitats diàries a centres de dia, de treball, ... tot aprofitant / estimulant els seus interessos i recursos de les persones discapacitades Les discapacitats visual i auditiva no estan incloses en la Llei. Els organismes que hi intervenen són - hospitals, per a la diagnosi i la rehabilitació - assistència social - municipis, que ofereixen els ajuts públics o diners per a instal·lacions a casa o medicaments gratuïts a partir d’una despesa de 180 € / any per persona El dret a la escolarització es universal. L’escola és gratuïta, inclusiva i propera a casa, i si la persona no pot caminar també a domicili. La idea es garantir el dret a una vida normal al si d’una familia, i que sigui de qualitat (fins i tot es pot reclamar per via judicial) A l’escola inclusiva, els discapacitats no tenen exàmens. Els professors –uns professionals—volen passar els discapacitats a grups especials perquè reben més diners. Els nens han de viure a prop de l’escola. Tanmateix, la poca densitat de població afavoreix l’escola inclusiva, les escoles locals, i els professors visiten les de la comarca per donar-les instruccions. Només a Estocolm, amb més gran densitat de población, hi ha escoles per a cecs i per a sords. Quan acaba l’escolaritat, cada persona discapacitada troba lloc en alguna activitat del seu interés –a granjes, a jardins...—, fins i tot a l’empresa privada –que rep subvencions--. Fins i tot el casos més greus reben la visita d’equips de psicòleges i pedagogs per tal d’estimular-lo a descobrir els seus camps d’interés. La música forma part del curriculum escolar, i no es considera una forma de terapia (la musicoterapia no està acceptada)

El dret al lleure es facilita mitjançant les ajudes prvistes a la Llei. Els discapacitats paguen l’entrada als espectacles de la seva butxaca, però la de l’acompanyant la paga el govern tot finançant l’empresa que fa el servei Tothom té dret a rebre assistència i fer vida fora de la llar. Una idea complementària és que no s’ha de tenir cap despesa extraordinària pel fet de tenir alguna persona dependent a càrrec. Es rep entre 300 i 600 € / mes, tot depenent si cal la intervenció o no d’un professional. Els impostos que es paguen a Suècia serveixen per a donar feina a assistents personals dels discapacitats, que a la vegada paguen impostos, dels quals la distribució està prevista: - 2% per a la formació del assistent - 2% per a l’entorn de treball de l’assisent La ponent es pregunta si és correcte / adient / oportú que un familiar hagi de prestar tota mena d’ajut al discapacitat, des del fet d’anar al lavabo fins a gaudir del lleure. Són situacions diverses, de la intimitat i de la faceta més pública de la persona, que convé mantenir separades. Per cert que, a la pàgina d’ Inclusion Europe. Respeto, Solidaridad, Inclusión de las personas con discapacidad intelectual, projecte al qual està vinculada la FUB sueca, http://www.inclusion-europe.org , no van més enllà de les declaracions d’intencions al voltant de l’escola inclusiva i de l’empleo de les persones amb discapacitat.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful