A Belles

Treball de recerca Les abelles de la mel
÷

Aquest treball està centrat en la vida social de les abelles de la mel i tots
els beneficis que aporten a l¶home.
L¶objectiu d¶aquest treball és conèixer de prop les abelles i tot allò que
les envolta, i especialment la tècnica especialitz ada en la cria d¶abelles reina, la
qual m¶ha captivat degut al total desconeixement que en tenia prèviament.
A mesura que m¶anava endinsant en el tema s¶anaven obrint nous
àmbits d¶estudi, la qual cosa ha fet que l¶estructuració del treball s¶hagués
d¶anar modificant paulatinament d¶acord amb els avenços en la matèria i el gran
volum d¶informació recollida, la qual cosa m¶ha fet difícil la seva síntesi .
Com que el meu interès principal d¶estudi era l¶insecte en si més que no
pas els productes apícoles, m¶ha estat difícil trobar un tema de recerca
pròpiament dit, però parlant amb persones endinsades en aquesta professió
em van orientar a fer la part pràctica sobre la cria d¶abelles reina. Malgrat tot,
degut a l¶alta especialització professional en aquest terr eny, aquesta part
pràctica ha estat bàsicament d¶observació i de seguiment del cicle de la cria
d¶abelles reina al costat de l¶apicultor, la qual cosa ha estat molt enriquidora.
El cos del treball es troba estructurat en quatre parts: les abelles,
l¶apicultura, la cria de reines i la problemàtica actual de les abelles respecte el
medi natural i social. Les dues primeres parts són un recull d¶informació extreta
a partir de diferents fonts, la tercera és l¶explicació de l¶experiència personal i
l¶estudi del procés de cria d¶abelles reina i la quarta i última es basa en articles
periodístics per tractar la qüestió mediambiental actual relacionada amb les
abelles.
El mètode emprat per a la realització d¶aquest treball ha estat l¶extracció
d¶informació a partir de ressenyes bibliogràfiques i l¶observació directa al camp,
amb el suport d¶apicultors professionals de Catalunya i altres persones
afeccionades a les abelles. Per això, se¶m fa indispensable agrair a totes les
persones que m¶han assessorat i que m¶han fac ilitat documents originals,
contactes amb apicultors i la seva saviesa professional tot mostrant -me la seva
dedicació a les abelles i facilitant -me el treball al camp, especialment als
senyors Simeó Parareda i Jaume Roura, de Calldetenes i Cassà de la Selv a
respectivament.
Y -1-
Finalment, cal esmentar que el treball va acompanyat d¶annexos, els quals

contenen imatges i fotografies, esquemes, receptes de cuina, articles
periodístics, un DVD de la Societat Catalana d¶Apicultura i els vídeos gravats al
camp, amb la seva transcripció corresponent.
Y -2-
è

2.1. Les abelles de la mel
L¶abella és un animal que pertany al fílum dels artròpodes dins la classe

dels insectes. En ser un insecte proveït de dos parells d¶ales membranoses
amb nerviacions poc nombroses, la classifiquem en l¶ordre dels himenòpters.
L¶abella pertany a la família dels àpids, i concretament al gènere ñ . L¶abella
estudiada en aquest treball és de l¶espècie ñ , i per això s¶anomena
vulgarment abella de la mel.
Aquest animal és un insecte social: té estructures socials molt
complexes que fan que entre tots els individus de diferents edats i castes portin
a terme els diferents treballs necessaris per al manteniment del rusc i la seva
colònia. Així doncs, hi ha individus destinats a la reproducció, d¶altres destinats
a l¶alimentació de la colònia i emmagatzematge de reserves, i d¶altres al
manteniment del rusc. El rusc és l¶habitatge d¶una colònia d¶abelles, i està
integrat per alces, les quals són pisos que contenen els quadres mò bils:
estructures de fusta on les abelles hi construeixen les bresques 1 de cera, on
s¶allotja la cria i les reserves alimentàries al voltant. És a dir, la cria se situa a la
part central de la bresca, a continuació una franja de cel·les són omplertes de
pol·len (necessari per a l¶alimentació de les larves) i en les cel·les més
allunyades del centre s¶hi emmagatzema la mel. Les cel·les d¶abellots i de
reines estan situades a la part exterior de la bresca. La forma hexagonal de les
cel·les és una manifestació de la perfecció, ja que de totes les formes
geomètriques, l'hexàgon és el que té el menor perímetre en relació al total de
superfície, fet que suposa un importantíssim estalvi de cera. En l'apicultura
moderna s¶utilitzen plantilles estampades de cera d'ab ella. Aquestes plantilles
ja porten marcats el hexàgons a partir dels quals l'abella fabricarà les cel·les.
Aquestes cel·les tindran una certa inclinació vista en secció lateral que facilitarà
l¶emmagatzematge de la mel.
En una colònia d¶abelles distingim entre abelles reina, obreres i abellots.
En un rusc hi ha milers d¶obreres, centenars d¶abellots i una única reina, la qual
YYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYY Y
1
La bresca és el conjunt de cel·les hexagonals que les abelles utilitzen com a magatzem de
tots els seus productes, i també com a bressols per al desenvolupament de les seves cries.
Y -3-
s¶ocupa de perpetuar l¶espècie: durant tota la seva vida pon ous després
d¶haver estat fecundada per abellots. Les obreres desenvolu pen totes les
tasques necessàries al rusc menys l¶esmentada anteriorment, excepte en
alguns casos d¶emergència en què la reina ha eixemenat 2 i el rusc s¶ha quedat
orfe (sense reina).
En l¶apicultura moderna, la professionalitat de l¶apicultor és bàsica per al
bon funcionament dels ruscos i per aconseguir una bona producció dels
productes que elaboren les abelles. La mel és el producte més important,
sense deixar de banda el pol·len, la gelea reial i el pròpoli entre d¶altres. Ara bé,
el major benefici que l es abelles proporcionen al planeta no és l¶elaboració
d¶aquests productes, sinó la indispensable tasca pol·linitzadora de les plantes
amb flor. Es calcula que entre el 70 i el 80% de les plantes amb flor depenen de
les abelles per poder ser pol·linitzades i així millorar la qualitat dels seus fruits.
2.2. Importància de l¶existència d¶abella reina en un rusc
Tal com hem dit anteriorment, un rusc pot quedar orfe. És llavors quan
regna el caos a la colònia, ja que la reina és qui dirigeix tota l¶organitzaci ó
social, ja que tan sols la seva presència fa que hi hagi tranquil·litat i harmonia
dins el rusc.
Un bon apicultor ha de conèixer l¶estat del seu apiari 3 i intervenir-hi quan
calgui. Aquest ha de procurar que els ruscos estiguin ben ventilats i en bon
estat, canviar-los quan siguin massa vells, assegurar-se que la colònia disposi
de reserves alimentàries, canviar la reina quan aquesta sigui massa vella o
posar-ne en ruscos orfes. Com que la base fonamental perquè hi hagi una
bona colònia implica que hi hagi una bona abella reina, l¶apicultor necessita
recórrer a la cria de reines per substituir les velles, per introduir -ne en un rusc
orfe o per crear nous eixams. Com que aquesta feina és molt especialitzada i
implica una gran dedicació, només alguns apicul tors opten per aquesta branca
de l¶apicultura.
2
Eixamenar és marxar del rusc per formar una colònia nova. La reina del rusc marxa amb un
grup d¶abelles quan no hi ha prou espai en el rusc o bé quan està a punt de néixer una nova
reina.
3
Un apiari o abellar és un conjunt de ruscos situats en una zona ben proveïda de plantes
mel·líferes, amb aigua a prop, a recer del vent i cara a sol ixent.
Y -4-
La descripció de la part pràctica està basada en el mètode concret de

cria de reines que empra l¶apicultor Simeó Parareda, amb qui he realitzat les
pràctiques, i per tant no s¶explicaran altres mètodes existe nts avui en dia sobre
aquesta activitat.
Y -5-
D
D ÷
ESPÈCIES D'ABELLES
Cada espècie es distingeix per un qualificatiu que segueix el nom del gènere.
Les quatre espècies del gènere Apis es denominen, segons F. Ruttner, autor
de la més recent classificació d'abelles:
- ñ
o abella grossa de l'Índia
- ñ o abella petita de l'Índia.
- ñ , sobre una bona part de l'est d'Àsia
- ñ , l¶abella de la mel, la qual inclou nombroses races.
(Vegeu annex 1 imatge 1).
RACES D'ABELLES DE L'ESPÈCIE ññ A EUROPA

(Vegeu annex 1 imatge 2).
Encara que un sol nom pot designar una raça, en són necessaris tres per evitar
tota confusió: el primer es refereix al gènere, el segon indica l'espècie i el tercer
indica la raça.
- ñ o abella negra comuna

- ñ
- ñ , caucasiana
- ñ
- ñ , xipriota
- ñ , síria
- ñ , carniola
- ñ , italiana
- ñ
, cretenca
- ñ , siciliana
Y -6-
D ÷ ÷

En una societat d¶abelles hi conviuen individus pertanyents a tres castes

diferents: una sola reina, centenars d¶abellots i milers d¶obreres (vegeu annex 1
imatge 3). Cadascun desenvolupa una funció diferent en el rusc, cada una
d¶elles indispensable per al bon funcionament de la colònia. La seva
metamorfosi té unes característiques diferents en cada individu (vegeu annex 1
imatges 4 i 5).
3.1.1.1. LA REINA
Els autors antics havien observat que al
rusc hi havia una abella més gran que les altres,
la qual la consideraven el Rei de les abelles. El
1609, Butler, un apicultor anglès, va ser el primer
que va fer públic, en la seva obra ³Monarquia
femenina´, que el Rei de les abelles era realment
una reina, perquè ell l¶havia vist pondre ous.
La forma de l¶abella reina difereix
sensiblement de la resta d¶abelles; encara que
no sigui més voluminosa que l¶abellot, el seu cos
és més llarg i molt més prolongat que el de la
resta d¶abelles. Les seves ales són més llargues que les de l¶obrera, però més
curtes que les de l¶abellot. L¶abdomen el té de color daurat i el tòrax és
generalment més fosc que el de les obreres.
La reina és l¶única femella perfecta que existeix en el rusc. Pondre ous
és la seva única funció, i la fa tan bé que no és estrany trobar reines que
ponguin 3.500 ous diaris durant setmanes consecutives durant una bona
estació. El nombre màxim d¶ous que pot pondre una reina en 24 hores és de
5.000. Mentre la reina es desplaça dins del rusc va deixant una secreció
viscosa que inhibeix la construcció de cel·les reials.
Huber va descobrir que les reines joves es fecunden en vol, durant
l¶anomenat vol nupcial: quan fa entre cinc i set dies que han nascut i est an en
zel, els mascles senten el so de les seves ales i perceben la seva olor (gràcies
a les feromones que la produeixen) i les persegueixen. Les reines van volant
Y -7-
fent cercles amunt (poden pujar fins a un quilòmetre d¶alçada) i es deixen

fecundar pel mascle que elles volen, normalment el més valent i més potent,
per perpetuar l¶espècie. Les reines surten del rusc diverses vegades a
fecundar-se, i ho fan amb diferents mascles (sis o set durant dos o tres dies),
llavors es barregen els espermes i no hi ha ta nt perill que hi hagi consanguinitat.
En retornar al rusc, les reines porten adossat a l¶abdomen l¶òrgan reproductor i
genital del mascle: durant la còpula es desprèn i queda enganxat a la reina.
Passat un temps prudent (entre un i tres dies), les obreres desprenen els
òrgans del mascle de la reina. Durant aquests dies, la reina ha estat
emmagatzemant a l¶espermateca tots els espermatozoides del mascle de
manera que de forma voluntària pot anar ovulant i desprenent espermatozoides
segons les necessitats de l¶eixam. Quan la provisió d¶esperma s¶acaba, la reina
només podrà pondre ous sense fecundar i, per tant, donaran origen a abellots.
Una colònia amb la reina sense esperma està perduda si l¶apicultor no hi
intervé. El cas més freqüent és que les obreres, a partir dels últims ous
fecundats per la reina, criïn una o vàries reines per a reemplaçar la vella.
S. Wagner, fundador de l¶American Bee Journal, creia que quan la reina
posava el seu abdomen en una cel·la d¶obrera per a pondre -hi un ou, les
estretes parets de la cel·la l¶oprimien, obligant a alguns espermatozoides a
passar de l¶espermateca a l¶oviducte, els quals es trobaven l¶òvul. Però aquesta
teoria va ser refutada, ja que la reina també és capaç de pondre ous d¶obrera
en cel·les d¶abellot quan totes les cel·les d¶obrera estan ocupades, quan no
disposa del temps suficient per a buscar-ne d¶obrera o quan les cel·les d¶abellot
estan més ben resguardades que les d¶obrera.
Dzierzon deduí que la reina tenia la capacitat d¶escollir el sexe de l¶ou
abans que fós post i que devia tenir el poder de tancar o obrir l¶orifici del sac
seminal a la seva voluntat, i afirmà que quan la reina introdueix l¶abdomen en
una cel·la d¶obrera fa una contracció i afegeix esperma a l¶òvul. Per tant, els
ous no fecundats donen lloc a abellots i els fecundats donen lloc a reines o
obreres, depenent de l¶alimentació que se¶ls proporcioni.
Y -8-
METAMORFOSI DE LA REINA
La reina no es desenvolupa en cel·les semblants a les dels abellots o de les
obreres, sinó en una cel·la especial anom enada reialera o cel·la reial. Aquesta
cel·la anirà essent construïda per les obreres a partir d¶una cel·la d¶obrera i a
mesura que la larva vagi creixent, anirà adquirint una forma cònica, i s¶obrirà
per la part inferior quan la reina hagi de néixer. Quan la reina pon els ous, no se
sap si en sortirà una reina o una obrera. Els tres primers dies l¶ou serà
alimentat únicament amb gelea reial i, a partir de llavors, l¶alimentació que rebi
la larva nascuda de l¶ou determinarà si l¶insecte serà una reina o una obrera. La
larva de reina serà alimentada per les obreres ±fins 25 vegades per hora ±
únicament amb gelea reial fins a l¶operculació de la cel·la. A mesura que aniran
passant els dies, la larva creixerà i mudarà, i completarà el seu
desenvolupament al cap de vuit dies aproximadament després d¶haver sortit de
l¶ou. A partir de llavors la larva esdevé nimfa i, per tant, en haver completat ja el
seu creixement, les obreres operculen l¶entrada a la cel·la i aniran reforçant les
parets de la cel·la reial amb cera fins al naixement de la reina. Passats quatre
dies després de l¶operculació, la nimfa esdevé un insecte perfecte i surt de la
cel·la per la part inferior.
El dia abans del naixement, les obreres roseguen la cera de la part inferior de
la cel·la reial i, pel mateix lloc, la reina ho fa per dins descrivint un cercle. Dèbil i
pàl·lida en els primers moments de vida, la jove reina, quan se sent amb forces
per a fer-ho, comença a recórrer les bresques buscant si hi ha una rival
nascuda o per néixer. Si es troba cel·les reials amb reines adultes a punt de
néixer, les obre pel lateral i hi introdueix l¶abdomen, per així ferir -les mortalment
a cops d¶agulló; si el que troba obrint el lateral són larves o nimfes reina, les
treu de les cel·les i les obreres s¶ocupen de treure-les fora del rusc. Es pot
donar el cas en què les reines ja hagin nascut: és llavors quan les nounades
van a buscar-se i s¶enfronten a un duel a mort en el qual la que venci, serà la
nova reina del rusc.
Y -9-
3.1.1.2. L¶OBRERA
Les obreres són els habitants més petits

del rusc i formen la majoria de la població. Un
bon eixam en conté almenys vint mil, i als grans
ruscos que no eixamenen el seu nombre es
multiplica freqüentment per tres o quatre.
Les obreres són insectes estèrils: el seu
aparell reproductor femení està atrofiat.
Durant la seva vida, les obreres
compleixen al rusc una sèrie de tasques que
varien segons la seva edat. Aquestes tasques
són:
Des del seu naixement fins al tercer dia, l'obrera es dedica a la neteja del
rusc, transportant a l'exterior els cadàvers de les abelles mortes o dels petits
animals que han aconseguit introduir -se en el rusc i que han estat morts per les
guardianes. Cap al final d'aquest primer període, l'obrera es transforma en
ventiladora. Les ventiladores asseguren la renovació de l'aire en l'interior d el
rusc gràcies als moviments de les seves ales, el refrigeren i fan disminuir el
contingut d¶humitat de la mel.
Des del tercer al desè dia, l'obrera fa de dida. En principi, alimenta

únicament a les larves avançades d'obreres o d'abellots a base de mel i pol·len.
Posteriorment, cap al sisè dia, comença a ocupar-se de les larves joves. Les
esmentades larves són incapaces de digerir el pol·len, però l'alimentació es du
a terme gràcies a una substància que rep el nom de gelea reial i que és
segregada per un parell de glàndules que posseeix l'obrera dida. La gelea reial
és subministrada a l¶ou durant els tres primer s dies de la seva existència.
Després del tercer dia, únicament s¶alimenten de gelea reial les larves de les
cel·les reials: aquesta alimentació permet el desenvolupament dels òrgans
genitals femenins. La gelea reial és considerada
, i és
segregada per les obreres a partir del cinquè dia de vida i fins al catorzè a
Y - 10 -
través d¶unes glàndules que tenen al cap anomenades hipofaríngees. Després

d¶aquests dies, aquestes glàndules queden atrofiades.
? Des de l'onzè al dissetè dia, l'obrera és emmagatzemadora i productora de

cera. En aquesta etapa, l'obrera diposita la mel i el pol·len, subministrat per les
recol·lectores, en diverses cel·les que després opercula (només les cel·les amb
mel). La cera és segregada per quatre parells de glàndule s abdominals
situades sota de la membrana articular flexible dels anells 3, 4, 5 i 6. La cera
apareix entre aquests anells en forma de làmines blanques que l'abella recull
amb les pinces de les seves potes posteriors. Aquesta cera, pastada per les
mandíbules, serveix per a la construcció de les bresques. Aquestes bresques
estan formades per dues capes de cel·les hexagonals oposades per les seves
bases i encaixades exactament de forma que s'aconsegueix el màxim nombre
de cel·les amb la mínima quantitat de cera. El resultat d'aquesta labor és
geomètricament perfecte. Als ruscos moderns es facilita el treball de les
constructores subministrant-les-hi unes plaques de cera en les quals hi ha
impreses en relleu les bases de les cel·les. Sobre les esmentades bases, les
abelles edifiquen les parets de les cel·les, que poden ser de tres tipus diferents:
à Un gran nombre de petites cel·les hexagonals en les quals es crien les
larves que originaran obreres, i en les quals s'emmagatzemen la mel i el
pol·len.
à Grans cel·les hexagonals en les quals es crien les larves que originaran
els mascles: els abellots.
à Algunes cel·les de forma cònica i més voluminoses que les anteriors que
reben el nom de cel·les reials. A les cel·les reials o reialeres es dipositen
ous que originaran reines.
Cap al final d'aquest període, l'obrera efectua els seus primers vols fora del
rusc.
Y - 11 -
p Des del divuitè al vintè dia, l¶abella obrera ac tua com a guardiana a l'entrada
del rusc oposant-se a la penetració d'altres insectes àvids de mel, per ev itar-ne
el pillatge 4, o altres abelles alienes a la colònia.
Finalment, a partir del vint -i-unè dia, l¶abella es converteix en recol·lectora i

vola incansablement de flor en flor recollint el nèctar i el pol·len. El nèctar és
emmagatzemat al pap i regurgitat a les altres abelles obreres en tornar al rusc.
Aquestes es van passant el nèctar entre elles, la qual cosa es coneix amb el
nom de trofalaxis. Finalment, l¶emmagatzemen a l¶interior de determinades
cel·les de les bresques. El nèctar és una substànc ia líquida que, sota l'acció de
l'aire calent del rusc i la ventilació produïda per les obreres ventiladores, sofreix
una evaporació transformant -se en mel, de consistència més espessa. La
quantitat de nèctar libat en cada flor és mínima i es calcula que e l nombre de
flors que l'insecte ha de visitar per omplir el seu pap oscil·la entre 1.000 i 1.500.
Totes les abelles que tornen al rusc porten una petita bola groga o vermella feta
de grans de pol·len aglomerats, sostinguda per cada una de les potes
posteriors. El pol·len servirà d'aliment a les abelles, proporcionant -los
principalment els elements proteics i lipídics i els factors vitamínics, mentre que
la mel està constituïda, majoritàriament, per glúcids.
A més de recol·lectar nèctar i pol·len, les obreres recullen aigua, necessària per
fer el
per a les cries i per refrigerar el rusc qua n fa molta calor; i
pròpoli, per a desinfectar el rusc i reparar -lo, entre d¶altres funcions.
METAMORFOSI DE L¶OBRERA
Els ous de les abelles obreres, després de la posta, romanen adherits al fons
de la cel·la untats amb gelea reial i no canvien de forma ni de posició durant
tres dies. Durant aquests dies s¶alimenten de gelea reial. Neixen al cap
d¶aquests tres dies essent larves.
A partir d¶aquest moment, les larves d¶obrera són alimentades amb una barreja
de pol·len, aigua i mel, anomenada
. Totes les cel·les sense
YEl pillatge és l'impuls fort i incontenible de l'abella per robar substàncies
dolces, fonamentalment mel. Les abelles es posen en un estat d'excitació molt
particular amb moviments oscil·lants i frenètics.
Y
Y - 12 -
excepció són alimentades amb aquesta substància, encara que el nombre de

larves excedeixi de 12.000. Durant aquests dies, la larva va creixent fins arribar
al creixement complet al desè dia d¶haver nascut de l¶ou. És llavors quan
l¶entrada a la cel·la és operculada per les altres obreres: aquesta tapa és
lleugerament bombada, que és diferent en els altres tipus d¶opercle, ja que les
tapes de la mel són còncaves per oferir resistència a la pressió i en les cel·les
d¶abellot les tapes són convexes. Aquest opercle, format de cera i pol·len, en
ser permeable, no molesta a la larva en la seva respiració i en ser poc sòlida,
permet a la jove abella rosegar -la fàcilment a l¶hora de néixer.
A partir d¶aquest moment, la larva passa a anomenar -se nimfa o pupa. Des de
llavors s¶inicia una incubació: només necessiten escalfor per néixer, ja no s¶han
d¶alimentar més.
Les obreres acostumen a néixer al cap de vint -i-un dies de ser post l¶ou,
número, però, que pot disminuir o prolongar -se per la temperatura o les
condicions més o menys favorables en què es troba la colònia.
Una obrera recentment nascuda és fàcil de reconèixer, ja que és molt
petita, de color gris pàlid i té una debilitat aparent. Al cap d¶uns dies, ja
crescuda, pren el color brillant de tota abella, però encara no li ha caigut cap
pèl: l¶edat i el treball els farà anar desapareixent.
La vida de l¶obrera varia entre dos i sis mesos. Si l¶obrera neix a inicis
d¶estiu, viu entre 40 i 60 dies. Si neix durant la tardor, viu 6 mesos
aproximadament.
LA COMUNICACIÓ ENTRE LES ABELLES OBRERES

Un rusc consumeix en el transcurs d'un any al voltant de 160 -180 kg de
mel, uns 25 kg de pol·len i gairebé 60 litres d'aigua. Segons un càlcul realitzat
per Zappi Recordati el 1947, per obtenir 1 kg de mel les abelles han de realitzar
40.000 vols i libar en més de 5.000.000 flors. Aquestes sorprenents quantitats
ens permeten comprendre que les abelles serien incapaces de recollir -les si
haguessin de prolongar la seva jornada de treball obtenint per si mateixes les
fonts de nèctar. Per solucionar aquest problema, les abelles han desenvolupat
un llenguatge sofisticat i precís a través de diversos tipus de danses. Aquestes
danses no transmeten únicament la informació d'un aliment abundant, sinó
també la distància i direcció en la qual es troba.
Y - 13 -
L'estudi del llenguatge de les abelles és bastant recent i el devem al

premi Nobel Karl Von Frisch. Ell va ser el primer en revelar el significat de
moltes danses de les abelles i a diferenciar -ne els dos tipus principals: la dansa
circular i la dansa de l¶abdomen (vegeu imatge 6). Amb aquestes danses
aquests laboriosos insectes es comuniquen amb exactitud la ubicació de les
fonts de nèctar. En un primer moment, es creia que la dansa circular es referia
a les fonts de nèctar i la de l¶abdomen a les de pol·len; després, s'ha confirmat
que la primera es refereix a fonts properes (fins a 100 m) i la segona a fonts
llunyanes (més de 100 m).
LA DANSA CIRCULAR
La dansa circular (vegeu annex 1 imatge 7) serveix per indicar una font
propera, fins a 100 metres del rusc. Aquest a dansa és un dels descobriments
de Von Frisch: l'angle format per la diagonal de cueteig de l'abella i l'orientació
de l'entrada del rusc (l'abella i la seva bresca) és igual a l'angle entre la zona
del nèctar i el Sol, amb el vèrtex en l'entrada del rusc (vegeu annex 1 imatge 8).
L'abella no comunica la distància entre aquesta i la font de nèctar, sinó la
quantitat d'energia necessària per assolir -la. Per expressar aquest valor,
executa la dansa a velocitat major o menor i amb una intensitat de cueteig
major o menor. És a dir, l'abella comunica a les altres abelles, no solament la
ubicació de la font del nèctar, sinó també la dificultat que poden trobar per
assolir-la. Si la dansa s'executa de manera vivaç, significa que la font del nèctar
és rica; en cas contrari, la font és pobra.
LA DANSA DE L¶ABDOMEN
La dansa de l'abdomen (vegeu annex 1 imatge 9) serveix per indicar
fonts de nèctar en distàncies variables, a més de 100 metres del rusc. La
distància depèn del nombre de vegades que l'abella recorre en 15 segons la
línia que uneix els dos semicercles. Si l'abella la recorre 10 vegades, la font es
troba a uns 100 m; si la recorre 7 vegades, a uns 550 m; si la recorre 4
vegades, a uns 1000 m; si la recorre només 2 vegades, entre 4.500 i 6.000 m.
Si la font de nèctar es troba en la direcció del Sol, l'abella recorre la línia de
conjunció amb el cap cap amunt; si es troba en direcció oposada al Sol, amb el
cap cap a baix (sobre la bresca). Si el botí es troba a la dreta o a l¶esquerra del
Y - 14 -
Sol respecte a l'entrada de rusc, l'abella descriu un angle format per la direcció
de la dansa respecte la conjunció rusc -Sol.
Existeixen, a més, formes intermèdies entre la dansa circular i la dansa

de l¶abdomen (vegeu annex 1 imatge 10), que es deriva de les diferències de
llenguatge entre les diverses espècies i fins i tot de «dialectes» típics de cada
colònia. La figura següent mostra els diagrames de les danses circulars, de
l'abdomen i d'algunes d¶aquestes formes intermèdies.
Alguns exemples exposats anteriorment són la dansa de la dalla, la qual

serveix per indicar fonts en una distància d'entre 10 i 100 m, com establí
Tschumi; o la dansa en ziga -zaga, que serveix per indicar fonts de nèctar molt
pròximes, fins i tot a pocs metres.
Hi,ha,altres,danses,interessants:
- El trepig i el balanceig, aixecant i abaixant l'abdomen: expressa el desig d'una
abella de ser netejada. Quan una abella netejadora es presta a fer -ho, la dansa
es deté.
- La dansa de la felicitat: consisteix en vibracions dorsals -ventrals-abdominals i
indica que la colònia és perfecta, que ha nascut una reina o que s'ha operculat
una cel·la reial, entre d¶altres casos.
- La dansa del massatge: una abella es dobla de manera que indueix a les
companyes a passar per sobre i per sota seu, rebent així un massa tge.
- La dansa d¶alarma: Schneider ha estudiat com les abelles executen una
frenètica dansa en ziga-zaga quan s'ha recollit aliment contaminat. D'aquesta
manera, posen en guàrdia les guerreres, que detenen i donen mort a les
abelles que van portar al rusc el nèctar o el pol·len contaminats.
A més de Von Frisch, Wilson va demostrar com les danses de les

abelles varien si el rusc es troba en horitzontal o en vertical (vegeu imatges
annex 1 imatges 11 i 12).
Y - 15 -
3.1.1.3 L¶ABELLOT
Els abellots són els mascles del

rusc i són fàcilment recognoscibles, ja que
són els habitants més corpulents: no són
més llargs que la reina, però tenen
l¶abdomen més arrodonit. A diferència de
les abelles femelles, els mascles no tenen
agulló.
Els abellots neixen d¶ous no
fecundats per partenogènesi. Aquests són
posts per les reines en les cel·les
especials per a mascles: són més amples
que les d¶obreres.
Els abellots són físicament incapaços de donar el menor servei al treball

de l¶eixam: la seva única funció és fecundar reines j oves. Aquestes són
fecundades en el transcurs del vol nupcial. Els abellots són guiats pel so
particular produït per les ales de la reina, pel sentit de l'olfacte, el qual tenen
molt desenvolupat, i per la vista, més perfeccionada encara que la de les
obreres. Però no tots els abellots fecundaran l¶abella reina: només ho faran sis
o set mascles durant dos o tres dies, els quals moriran després de la còpula a
causa de la mutilació que hauran sofert. El nombre d'abellots en un rusc és
força gran: pot ascendir a centenars i fins i tot milers d¶individus. En necessitar -
ne menys de deu per fecundar una reina per a tota la vida, sembla que n¶hi
hauria prou amb pocs; però com que l' encontre es verifica sempre a l¶aire, les
joves reines han de sortir necessàriament del rusc, i és molt important per a la
seva seguretat que puguin trobar un abellot sense veure's obligades a fer
freqüents sortides; perquè com que són més gruixudes que les obreres i tenen
un vol menys ràpid, les reines estan més exposades a ser preses p els ocells o
endutes per ràfegues de vent.
La resta d¶abellots que no han copulat amb la reina encara viuen uns
quants dies més a càrrec de la colònia, però com que ara no resulten
necessaris, quan arriba l¶hivern i l¶aliment és escàs, les obreres els tre uen del
Y - 16 -
rusc. Si aquests intenten tornar-hi a entrar són atacats per les obreres. Així,
incapaços d¶alimentar-se tots sols, els abellots moren al cap de pocs dies.
METAMORFOSI DE L¶ABELLOT
En el moment de la posta, els ous s¶adhereixen al fons de la cel·l a untats amb

gelea reial i hi romanen tres dies sense canviar de forma mentre són alimentats
amb gelea reial. Passats aquests dies, de l¶ou en neix la larva, la qual rebrà
una alimentació basada en mel, pol·len i aigua. La larva va creixent fins a
convertir-se en nimfa al catorzè dia, i és llavors quan la cel·la és operculada
per les obreres i romandrà tancada fins al moment de néixer, deu dies després.
En el cas dels abellots, no serà fins al vint-i-unè dia aproximadament que la
nimfa es convertirà en adulta. Passats quatre dies des de llavors, l¶abellot
rosegarà la cel·la i naixerà.
D ÷ è

3.1.2.1. ANATOMIA EXTERNA

Totes les abelles tenen unes característiques comunes quant a
l¶anatomia externa, però hi ha algunes aparells que pertanyen exclusiv ament a
les reines, a les obreres o als abellots.
L¶estructura descrita a continuació pertany a tota abella, i les
característiques exclusives de cada tipus estan descrites a continuació de
l¶estructura comuna de totes tres.
El cos de l¶abella està cobert de pèls quitinosos i és de color bru.
Comprèn tres parts: el cap, el tòrax i l'abdomen (vegeu annex 1 imatge 13).
EL CAP
El cap (vegeu annex 1 imatge 14) té una forma triangular i conté la major
part dels òrgans sensorials: els ulls, les antenes i la boca.
- ULLS
Les abelles tenen cinc ulls, dos de compostos i tres de simples.
Ben visibles, hi ha els dos ulls compostos, formats per milers de facetes
anomenades omatidis (3.000 en les obreres i 6.000 -7.000 en els abellots), els
Y - 17 -
quals tenen sis cares. Situats a cada costat del cap, els ulls compostos poden
veure els dos costats del cos a la vegada: tenen el camp de visió molt més
ampli que els humans. Aquests ulls són sensibles al color ultravioleta, però no
al vermell, que percep com a negre. L¶ull de les abelles capta més que l¶ull
humà: 350 imatges simultàniament, mentre que l¶ull humà les capta en un
segon. Els ulls compostos li serveixen per veure-hi a distància i a fora del rusc;
per a la visió de prop i a dins el rusc, en canvi, té tres ulls simp les: els ocels.
Els ocels són simples i convexos, estan disposats a la part superior del
cap en forma de triangle invertit, i permeten a l¶abella veure -s¶hi en la foscor.
- ANTENES
Al cap hi trobem les dues antenes. Aquestes estructures filamentoses
situades entre els ulls i la boca tenen una gran importància, ja que en elles les
abelles hi tenen els sentits de l¶oïda, el tacte i l¶olfacte. Les antenes, colzades i
bastant curtes, estan formades per dotze seccions en l¶obrera i la reina, i tretze
en els abellots. Aquestes estan cobertes de pèl, els quals s¶eleven per sobre la
superfície general de l¶antena i són els seus òrgans del tacte. El sentit de
l¶olfacte és possible gràcies a uns foradets minúsculs situats entre els pèls que
cobreixen les antenes. Les reines i les obreres disposen d¶uns orificis
lleugerament més grans que els abellots. Es calcula que cada abella disposa
de 37.800 orificis. Les antenes són orientables i possibiliten també la percepció
de la temperatura, les vibracions de l¶aire i el grau d¶humitat. Això és possible
gràcies als sensors, glàndules sensibles als estímuls, el número de les quals
varia segons les castes.
Les antenes són indispensables per a les abelles, ja que actuen també
com a eines d¶interrelació.
- BOCA
La boca està situada a la part inferior del cap i està composta per diferents
parts:
- El llavi superior. És la part menys desenvolupada de l¶aparell bucal, i no
té cap funció destacada, a part de ser la base del llavi inferior, explicat
més endavant.
- Les mandíbules són òrgans quitinosos, durs i resistents, i les trobem a
banda i banda del llavi superior. Com en tots els insectes, les vores són
Y - 18 -
llises i es mouen horitzontalment, i no de dalt a baix. Les abelles les

utilitzen per amassar la cera abans de fer -la servir, per obrir les anteres
de les flors amb l¶objectiu d¶apoderar -se del pol·len, per treure tot allò
que els destorbaria el seu treball o els embrutaria la seva feina, per
arrossegar qualsevol cos indesitjable fora del rusc, etc. Les mandíbules
estan cobertes de pèls sensibles, els quals són els òrgans del tacte.
- Maxil·lars. Són molt llargs i estan constituïts per dues seccions: la secció
basal i la secció terminal. La secció basal és una peça oval dura situada
més properament a l¶aparell bucal, i la secc ió terminal té l'aspecte d'una
làmina allargada acabada en punta, la qual es troba immediatament
després de la secció basal. Cada maxil·lar està proveït d'un curt palp
maxil·lar, el qual el trobem en la unió de les dues seccions.
à La llengua ±també anomenada trompa± o llavi inferior és l¶òrgan que
permet succionar el nèctar de les flors i beure aigua. Està coberta de
pèls regularment col·locats en files transversals, els quals carrega per
capil·laritat. El seu extrem presenta una espècie de cullereta: aques ta
cullera o botó es replega cap endarrere quan l¶abella llepa. La llengua
s¶allarga i s¶escurça movent-se dins el tub que formen els maxil·lars i els
palps labials. Quan les abelles no tenen res per llepar, la llengua
s¶amaga en la part de dins de la barb a, i aquesta, a la vegada, s¶enretira
cap endarrere. La llengua de l¶abella no és un tub, sinó un canal els
costats del qual poden ajuntar -se de manera que formin un tub amb uns
costats perfectament units. La llargada de la llengua té molta importància
per als apicultors, ja que hi ha un gran nombre de flors, com el trèbol roig,
que té corol·les tan profundes que poques abelles són capaces de libar -
ne el nèctar.
à Els palps labials són molt llargs i formen una espècie de beina que
envolta la llengua.
à La barba no forma part de la boca pròpiament dit, però sí que és una
peça que l¶associem a l¶aparell bucal. És mòbil: pot allargar -se i
encongir-se.
Les peces bucals de l'abella estan completament adaptades a la collita del
nèctar i constitueixen un aparell buca l de tipus llepador.
Y - 19 -
EL TÒRAX
Com en els altres insectes, el tòrax està format per tres segments
anomenats anells toràcics: el protòrax, el mesotòrax i el metatòrax (únicament
el segon anell toràcic, el qual està molt desenvolupat, es pot observar
clarament). Cada un d¶aquests anells té a sota un parell de potes locomotrius,
mentre que els dos últims segments tenen a sobre també un parell d¶ales
membranoses cada un. En ser el centre de la locomoció, el tòrax està proveït
de músculs molt sòlids.
- ALES
Les ales de les abelles són primes i transparents i estan creuades per unes
nerviacions ben visibles que delimiten unes zones de forma característica. Les
ales posteriors són més reduïdes que les ales anteriors. Els dos par ells d'ales
estan unides entre elles per uns petits ganxos quitinosos molt nombrosos, que
estan situats sobre la vora anterior del segon parell d'ales. La vora posterior del
primer parell d'ales presenta un solc en el qual s'encaixen els ganxos. Durant el
vol, els dos parells d'ales bat en alhora i funcionen com una sola ala. El batre de
les ales s'efectua a una cadència molt elevada: fins 500 moviments per segon.
Les ales estan accionades per uns poderosos músculs toràcics. Aquests
caràcters, en conjunt, posen de manifest una adaptació a l vol molt
perfeccionada.
- POTES
Les sis potes (vegeu annex 1 imatges 15 i 16) de les abelles presenten les
seccions comunes a tots els insectes: la coxa, el trocànter, el fèmur, la tíbia i el
tars. El tars, alhora, està format per cinc seccions, l¶última de les quals posseeix
dues ungles i una petita ventosa adhesiva que permet a l'abella desplaçar -se
sobre superfícies llises. L'estudi del tercer parell de potes és particularment
interessant; la tíbia presenta a la seva cara externa una petita dep ressió que
rep el nom de cistella, en la qual s¶emmagatzemen els grans de pol·len recollits
i aglomerats entre ells formant una bola fàcilment visible en les obreres que
tornen al rusc. La petita bola és retinguda a la cistella per uns pèls quitinosos
rígids i corbats que constitueixen el rasclet. La primera secció del tars està més
desenvolupada que els altres i presenta a la seva cara interna de vuit a deu
files regulars de pèls rígids, el conjunt dels quals rep el nom de raspall, ja que
Y - 20 -
serveixen per raspallar els estams o el cos de l'abella, a fi de recollir els grans
de pol·len. La pota posterior de l'abella està, doncs, adaptada a la collita i al
transport del pol·len. D'altra banda, la primera secció del tars, en articular -se
amb la tíbia, forma una espècie de pinça que serveix principalment per reforçar
sobre l'abdomen les làmines de cera segregades per l'abella.
ABDOMEN
L'abdomen està format per onze anells, dels quals únicament els set
primers són visibles: els quatre últims estan ocults a la part terminal d¶aquest.
L'abdomen també es coneix amb el nom de peduncle, ja que el seu primer
segment està soldat al tòrax fent cos amb ell i s'aprima en la porció posterior,
on s'articula amb el segon anell abdominal. L'abdomen acaba per la seva part
posterior en un agulló. L'esmentat agulló és la part externa d'un aparell verinós
que només tenen les obreres i la reina (vegeu anatomia interna).
Aquesta és l¶anatomia externa comuna en els tres tipus d¶abella, i a

continuació hi ha exposats aquells trets que n o comparteixen els tres tipus
d¶individus (vegeu annex 1 imatge 17).
LA REINA
Bàsicament, la reina es distingeix de les obreres i dels abellots per tenir
l'abdomen més allargat. Una altra diferència rellevant és que té les ales més
curtes que els abellots. L¶agulló de les reines és més llarg i més corbat que el
de les obreres.
L¶ABELLOT
El mascle o abellot és més pelut i de color més fosc que les abelles
femelles. El seu abdomen és més arrodonit. Els seus dos ulls compostos són
molt voluminosos respecte els de les obreres i les reines i arriben gairebé a
ajuntarse en la línia mitjana del cap. Les antenes estan formades per tretze
seccions, mentre que les de les obreres i les reines estan formades per quinze .
L'abellot manca d'agulló verinós.
Y - 21 -
3.1.2.2. ANATOMIA INTERNA

L¶anatomia interna (vegeu annex 1 imatge 18) està dividida en aparells:
el digestiu, el circulatori, el respiratori, el muscular, el nerviós, el defensiu, el
secretor de cera, el glandular i el reproductor.
YAPARELL,DIGESTIU,(vegeu,annex,1,imatges,19,i,20)
L'aparell digestiu travessa tot el cos. Començant per davant, trobem la
faringe precedida de l'obertura bucal, en la qual desemboquen els conductes
procedents de les diferents glàndules. Després hi ha l'esòfag, que travessa el
tòrax de dalt a baix i penetra a l'abdomen per dilatar -se i formar el pap. El pap
és la part més important de l'aparell digestiu, ja que en ell té lloc la primera
transformació del nèctar en mel. Si l'abella desitja alimentar-se, una vàlvula
anomenada ventricular s'obre i deixa passar el líquid del pap al ventricle, on té
lloc la digestió i l'absorció dels nutrients, que travessen les seves parets per
osmosi i passen a la sang (hemolimfa), la qual circula lliurement pel cos.
Y En l'últim tram de l'aparell digestiu trobem l'intestí prim i el recte. A
l'intestí prim desemboquen els tubs de Malpighi, òrgans secretors amb funció
depuradora comparables als ronyons dels humans. En l'últim tram del recte,
una mica abans de l'orifici anal es troba una dilatació en la qual s'acumulen els
excrements que s'expulsen periòdicament a l'exterior.
APARELL,CIRCULATORI
La sang de les abelles o hemolimfa manca d'hemoglobina. L'hemolimfa
s'encarrega únicament de la distribució dels nutrients i l'eliminació dels
catabòlits o productes de rebuig cap als tubs de Malpighi. L'hemolimfa no
circula a través de conductes sinó directament per les cavitats, impregnant tots
els òrgans. Ara bé, hi ha un òrgan propulsor d'aquest líquid, el cor o vas dorsal,
el qual té forma de tub musculós i situat a la part superior de l'abdomen i dividit
en cinc cavitats. L'hemolimfa és enviada des del cor fins al cap a través de
l'aorta, que passa pel peduncle i el tòrax i desemboca al cap sota el cervell.
Des d'allà, l'hemolimfa es difon i mulla tots els òrgans unidireccionalment .
APARELL,RESPIRATORI,(vegeu,annex,1,imatge,20)
La respiració de les abelles és de tipus directe (la disposició especial de
l'aparell respiratori fa que l'oxigen de l'aire arribi directament als teixits). Aquest
Y - 22 -
aparell consta d'una complexa xarxa de sacs aeris i tràquees que ocupen gran
part de la cavitat corporal de l'abella. Les tràquees es mantenen rígides gràcies
a una fina capa de quitina i es comuniquen amb l'exterior per mitjà dels
estigmes respiratoris o orificis traqueals, en els quals una membra na regula el
flux de l'aire. Al tòrax hi ha sis comunicacions de les tràquees amb l'exterior
mentre que a l'abdomen n'hi ha 14. A l'abdomen es troben els sacs aeris, grans
cambres situades en ambdós costats que quan són plenes d'aire, faciliten el
vol. En el mecanisme de la respiració intervenen uns músculs especials de
l'abdomen, que en contraure's i dilatar -se regulen el flux d'aire.
SISTEMA MUSCULAR
Y Donada l'enorme activitat que realitza l'abella durant la seva curta vida,
aquest aparell està especialment desenvolupat. Consta de grups musculars de
gran potència repartits pel cos, especialment al t òrax, degut al moviment que
han,de,fer,les,ales.
SISTEMA NERVIÓS (vegeu annex 1 imatges 19 i 20)

Com en la resta dels insectes, el sistema nerviós consta d'un sistema
nerviós central i un altre estomatogàstric.
El central està format pel cervell i una cadena nerviosa ventral amb
ganglis, anomenada cadena ganglionar. El cervell consisteix en una
concentració de ganglis nerviosos equivalents als de la cadena ventral, que
formen un anell entorn de la faringe. El cervell de les obreres és molt més gran
que el de la reina i els abellots, els quals no necessiten més d¶un instint del tot
ordinari per dur a terme les seves funcions; mentre que les ocupacions
variades de les obreres, com a mainaderes, proveïdores, netejadores,
guardianes, vigilants i directores de tota l¶economia del rusc, exigeixen un
desenvolupament de facultats molt extraordinari en tant petit insecte. La
cadena ganglionar passa per la part inf erior del tòrax i l'abdomen i consta de
set ganglis, cada uns dels quals inerva una regió del cos.
El sistema estomatogàstric regula les activitats dels òrgans i aparells
interns.
APARELL,DEFENSIU
L'agulló ±dard o estilet, propi de les reines (vegeu annex 1 imatge 21) i
Y - 23 -
obreres i absent als mascles, té una estructura complicada. Consta d'una

glàndula àcida la secreció de la qual s'uneix amb la de la glàndula lubrificant
alcalina, d'un receptacle del verí, d'una beina de l'estilet i de l'estilet.
L'agulló es forma per l'aproximació de dos arpons amb dents dirigides
cap a fora, que amb un moviment rítmic cap endavant i cap enrere fan que el
dard avanci en un sol sentit i no permeten el seu retrocés quan s'ha clavat en
un cos elàstic, com la pell humana. Una vegada arrancat de l'abdomen de
l'abella a causa de l'esforç que fa aquesta per alliberar -se, l'aparell defensiu
continua funcionant automàticament, amb el moviment del s arpons que el
claven cada vegada més. Aquest moviment afavoreix el flux del verí. L'abella
tarda poc a morir després que l¶abdomen hagi estat mutilat.
APARELL,SECRETOR,DE,LA,CERA
La producció de cera és una funció exclusiva de les obreres i es limita a
un període determinat de la seva existència.
L'aparell secretor es troba a la part ventral de l'abdomen i consta de quatre
parells de glàndules cereres (vegeu annex 1 imatge 22), cada una d'elles
protegida per una làmina quitinosa anomenada mirall. Les cèl·lules que formen
les glàndules cereres segreguen una substància fluida de naturalesa lipídica el
precursor de la qual és únicament la mel. La secreció líquida s'acumula als
miralls solidificant i prenent la seva forma. D'aquesta manera es produeixen
escates de cera de mig mil·límetre de gruix i un pes de 0,08 mil·ligrams.
SISTEMA GLANDULAR (vegeu annex 1 imatge 22)

Y La divisió de tasques en les obreres depèn del funcionament, en
determinats moments, de certes glàndules.
Les glàndules que regulen les tasques de l'obrera són sobretot sis: les
hipofaríngees que es troben al cap, les mandibulars de l'interior de la
mandíbula, les postcerebrals, les toràciques, les cereres situades a l'abdomen i
les veleníferes de l'aparell defensiu. Les dues primeres intervenen en la
producció de la gelea reial i funcionen en el primer període de vida de l'abella,
quan aquesta s'encarrega d'alimentar la cria jove. Les glàndules mandibulars
també es troben en la reina, la qual segrega una substància anomenada
feromona reial que assenyala la seva presència i inhibeix la cria d'altres larves
Y - 24 -
reials. Les glàndules labials o salivals comprenen les toràciques i les

postcerebrals i intervenen en la dissolució dels aliments sòlids. Les glàndules
cereres assoleixen el seu desenvolupament màxim entre el desè i el vintè dia
de vida, i després s'atrofien. Les glàndules veleníferes només es desenvolupen
plenament cap al final de la vida de les abelles, quan aquestes són més
agressives i exerceixen el paper de guardianes.
APARELL REPRODUCTOR DE L'ABELLOT (vegeu annex 1 imatge 23)

Consta de dos testicles, dos canals deferents, vesícules seminals o
espermàtiques ±que actuen de reservori de l¶esperma± i glàndules mucoses.
Aquestes parts estan en connexió amb l' òrgan copulador (bulb i endòfal)
mitjançant un canal ejaculador a través del qual els espermatozoides i el mucus
arriben a l'endòfal. Després de l'aparellament, l¶òrgan copulad or ±que té forma
de garfi± es queda dins de la vagina de la femella per la qual cosa el mascle,
mutilat, acaba morint.
APARELL REPRODUCTOR DE LA REINA (vegeu annex 1 imatge 21)

La reina presenta dos grans ovaris formats per tubs ovàrics (entre 160 i
180) en l'interior dels quals es formen i maduren els òvuls. Aquests ovaris estan
connectats cadascun d'ells amb unes trompes o oviductes encarregades del
transport dels òvuls. Aquests dos conductes es fusionen originant una sola
trompa que comunicarà amb dos espais: un és una bossa tancada anomenada
espermateca, on s'emmagatzemen els espermatozoides obtinguts dels abellots,
els quals romanen actius durant molts anys; l'altra és la vagina, que comunica
amb l'exterior i que possibilita les successives còpules i l a fecundació dels ous.
Les obreres disposen d'un aparell genital similar al de l a reina, però mancat de
funcionalitat.
D ÷ D

Les abelles es relacionen amb organismes d¶altres poblacions: aquestes
relacions s¶anomenen relacions interespecífiques. Ara bé, aquestes relacions
poden ser beneficioses o perjudicials per a les abelles.
Y - 25 -
3.1.3.1. RELACIONS BENEFICIOSES: LA POL·LINITZACIÓ
LES ABELLES MEL·LÍFERES I ALTRES INSECTES COM A AGENTS

POL·LINITZADORS DE LES PLANTES
Fa milions d'anys que les plantes amb flors dominen la Terra i des de
llavors es va iniciar un dels fenòmens de coevolució més sorprenents.
Progressivament, les flors van usar les seves formes, els seus colors, les seves
fragàncies i també la seva oferta de pol·len i nèctar per captar, cada vegada
amb major eficàcia, l'atenció de certs insectes. Aquests obtenien la seva ració
d'aliment i s'impregnaven dels grans de pol·len de la flor visitada i, de forma
involuntària, l'anaven dipositant en una altra flor, bé de la ma teixa planta o
d'una altra de la mateixa espècie. Els insectes, amb els seus moviments,
augmentaven la probabilitat que els grans de pol·len assolissin l'estigma de la
flor i provoquessin la seva fecundació, necessària per produir les llavors.
El transport del pol·len, des de les anteres d'una flor fins a l'estigma
d'una altra de diferent, exercit per certs insectes, es denomina pol·linització
creuada. Les plantes amb flors, que es van especialitzar en aquest tipus de
fecundació, van coevolucionar amb els insectes pol·linizadors en una forma de
relació mutualista. Els insectes van desenvolupar mecanismes més eficaços
per recollir el nèctar i el pol·len, mentre que alhora millorava la producció de
llavors i la difusió de les plantes que pol·linitzaven.
Les plantes fan sorgir de les seves flors determinades fragàncies per
atreure determinats insectes. També han generat mecanismes per fer coincidir
la floració i la vida activa dels insectes. Han modelat la forma de les flors per
facilitar l'accés dels insectes als nectaris. També els colors, sobretot en els
pètals, són centre d'atracció i, de vegades, ofereixen senyals perquè els
insectes localitzin ràpidament els nectaris. L'evolució, en aquest sentit, ha
permès que s'arribi a casos sorprenents on la flor imita la forma de l'insecte, o
on imita l'olor de les feromones del seu pol·linitzador específic. Les relacions
entre els insectes i les plantes que pol·linitzen han assolit, en certs casos, un alt
grau d'especialització que alhora implica una dependència extre ma: si
desapareix l'insecte, la planta no és pol·linitzada, no produeix llavors i també
desapareix.
Y - 26 -
Els insectes pol·linitzadors han continuat complint la seva funció vital per
als ecosistemes, però des de l'aparició de l'agricultura, aquesta té una nova
dimensió. La pol·linització entomòfila de les plantes conreades per l'home
permet l'obtenció de llavors i augmenta la qualitat i quantitat dels fruits. Per ser
aquesta funció necessària i insubstituïble en la majoria dels casos, és
convenient protegir-la. Protegir els insectes pol·linitzadors, entre els quals el
més emblemàtic és l'abella mel·lífera, és sinònim de protegir el medi natural i
garanteix la viabilitat de molts dels recursos agraris i ramaders.
Només els insectes relacionats amb les flors o entomòfils poden exercir
la funció pol·linitzadora. Podem trobar membres dins dels grups dels coleòpters
(escarbats), lepidòpters (papallones), dípters (mosques) i himenòpters (abelles i
vespes). Encara que hi pot haver més insectes que visitin accidentalment l es
flors, només els que pertanyen als grups esmentats poden ser denominats
pol·linitzadors, ja que la seva morfologia els imposa una especial eficàcia en el
compliment d'aquesta funció.
L¶abella està dins el grup dels himenòpters, i és el grup més importan t
d'insectes pol·linitzadors i els que mostren adaptacions clares a la seva vida
dependent de les flors. Són els que millor aprofiten els recursos ofertats per les
flors: el pol·len com a font bàsica de principis immediats i el nèctar com a
combustible metabòlic. La seva especialització i en general el seu
comportament en manipular les flors els converteix en pol·linitzadors molt
eficaços. Tenen dues qualitats primordials per aconseguir l'èxit en aquesta
funció: visiten moltes flors per unitat de temps i mostren una gran fidelitat a
l'espècie de planta a què es dirigeixen en cada vol. A les zones de clima
temperat s'ha estimat que el 70-95% dels insectes pol·linitzadors són
himenòpters, bàsicament l¶abella de la mel ( 60-95% de tots els pol·linitzadors ±
vegeu annex 1 imatge 24).
En realitat, la importància de l'abella per a l'alimentació humana, encara
que no és menyspreable donada la gran qualitat dels seus productes, és
mínima comparada amb el seu paper molt més important de cara a l'agricultura
i més en general al medi ambient. Si arribessin a desaparèixer no ho notaríem
tant per la falta de mel o cera, sinó per altres problemes molt més greus: davant
l'estupor general, la nostra taula es veuria privada de moltes hortalisses i fruites,
i dels nostres camps, lenta i inexorablement, anirien desapareixent milers
Y - 27 -
d'espècies vegetals. S'ha calculat que hi ha uns 200.000 vegetals que es

beneficien de l'obra pol·linitzadora dels insectes, i almenys 100 d'ells es
conreen com a font de productes necessaris per a la n ostra comunitat. Durant
molts anys només s'ha vist en la relació entre les flors i les abelles un idíl·lic llaç
el resultat del qual era la mel, però en realitat, en silenci i involuntàriament, té
lloc una de les més grandioses i fascinants relacions de mu tualisme en el si de
la naturalesa.
3.1.3.2. RELACIONS PERJUDICIALS: ELS ADVERSARIS DE LES ABELLES
Si veiem l'abella mel·lífera dins del seu context natural, incloent -la al món
animal en relació amb les altres espècies, ens adonarem de seguida que és
una presa molt cobejada. La depredació es dirigeix abans que res al rusc, a
causa de la seva forta concentració de recursos alimentaris, incloent la mel, la
cera i les abelles. Cada component del rusc té depredadors específics. Després
està l'interès cap a les abelles fora del rusc. També elles són objecte de
persecució amb finalitats alimentàries: una recol·lectora ben carregada
transporta a prop del 30% del seu pes en nèctar. La presència de l'agulló pot
desanimar més d'un depredador, però no sempre és suf icient. Al seu torn, els
seus enemics estan especialitzats i es defensen amb un pelatge espès, la
immunitat, el factor sorpresa o, a falta d'una cosa millor, la selecció de les parts
més desitjables.
El dany que poden causar els depredadors depèn de cada espècie i
cada cas particular. És evident que els pitjors són els que ataquen els ruscos,
ja que espatlllen les caixes i fan malbé les bresques i la cria, a més de robar
gran quantitat de substàncies, alterar la vida de la colònia i transmetre malalties
infeccioses.
En canvi, els animals que es rabegen a les recol·lectores són menys
perjudicials, llevat que es concentrin en quantitats importants. El pitjor que pot
ocórrer és que capturin una o diverses reines durant el període del vol nupcial.
Les abelles tenen adversaris més o menys temibles a cada esglaó de
l'escala biològica, però els realment danyosos no són gaires. La possibilitat que
els altres provoquin danys sensibles dependrà de la seva concentració, de les
condicions d'explotació i, sobretot, de l'estat en el qual es trobin els ruscos.
Y - 28 -
Cal tenir present que certes plantes poden convertir-se també en

enemigues de les abelles, a causa de la toxicitat del seu pol·len. Recordem
ñ , el o algunes varietats d¶eucaliptus. En
cas de detectar baixes degudes a pol·len tòxic, l'únic remei consisteix a
traslladar l'abellar a una zona allunyada.
A continuació es mostra una taula esquemàtica on es recullen els
principals enemics de les abelles, exceptuant els microorganismes.
Y - 29 -
pp

?
Limitat,a Tanques elèctriques, vivendes

Ós Tot el rusc +++
zones properes
Teixó Bresques: mel i cria ++ Rarament Apiaris racionals
Eriçó Abelles + Ocasional -
Fagina Captura
Marta Prevenció:
Fura Mel i abelles +/++ Ocasional - ruscos racionals
Guineu - cavallets alts
Turó - protegir l¶entrada del rusc
Musaranya Abelles +++ Freqüent Protegir l¶entrada del rusc
Liró Abelles +/++ Ocasional Protegir l¶entrada del rusc
Ratolí Bresques-mel-abelles +++ Freqüent Protegir l¶entrada del rusc
Carboner
Ocasional
Rossinyol Abelles +/++ -
o freqüent
Destrucció dels seus nius,

Abellerol Recol·lectores +++ Freqüent
trampes
Falcó abellaire Abelles-larves-rusc +++ Esporàdic -
Orenetes Abelles + /+ + + Freqüent -
Picot Abelles-rusc +/+++ Ocasional -
Aus domèstiques Abelles +/0 Freqüent Tanques, aïllament
Sargantana Abelles +/0 Freqüent -
Llangardaix Abelles +/0 Freqüent -
Gripau Abelles + Ocasional Allunyament, cavallets alts
Aranyes Recol·lectores +/0 Ocasional -
Pregadéus Recol·lectores +/0 Freqüent -
Destrucció dels seus nius,

Vespes Abelles-mel +/++ Freqüent
trampes
Esfinx Mel +/++ Freqüent Protegir l¶entrada del rusc
Prevenció,
Formigues Mel +/+++ Freqüent
destrucció dels seus nius
Y - 30 -
A continuació s¶explica les característiques d¶alguns dels principals

enemics de les abelles.
L'abellerol (vegeu annex 1 imatge 25)

De vol pla i esverat, vola en petites bandades i s'alimenta preferiblement
d'abelles. El seu nom científic, (menjador d'abelles), ho diu tot.
Es tracta d'un ocell de vius colors i vol ràpid. Captura les abelles al vol i, sovint,
amb un cop sec del bec les divideix en dos: engoleix el cap i menysprea l'agulló.
És una au migratòria però, des de fa alguns anys, se li aprecia cert hàbit
sedentari. Si divisem un grup d'abellerols volant a prop del nostre abellar,
podem perdre entre 400 i 500 ab elles per cada hora.
Acariasis,de,la,tràquea,,(Acarapis,woodi)
L'ñ
és un aràcnid que té una mida molt petita (1 -2 dècimes
de mm de longitud), penetra a la tràquea de l'abella i allà posa els ous, que
proliferen ràpidament . Aquest àcar rosega les ales de l'abella per la part interior,
la qual cosa provoca la seva caiguda i, en conseqüència, la mort de l'insecte.
Aquests àcars penetren a la tràquea de l'abella quan encara no ha complert el
desè dia de vida, ja que en aquell moment els pèls de l'entrada de la tràquea
s'endureixen i impedeixen la seva penetració. El cicle reproductor de l'àcar és
d'unes tres setmanes, i si la infecció és de certa entitat la colònia corre un greu
perill
L'acariasis de la tràquea és, en l'actualitat, un problema de menor
envergadura que en el passat, ja que els tractaments antivarroa han aconseguit
combatre aquests àcars.
La varroasis ( ! ) (vegeu annex 1 imatges 26, 27 i 28)

Al costat de la loque americana, explicada més endavant, la varroasis és
la pitjor enemiga de les abelles en l'actualitat, fins al punt q ue és la primera
causa de mortalitat entre les colònies dels nostres apicultors.
Es tracta d'una malaltia parasitària de les abelles adultes provocada per
la ! , un petit àcar de color vermell viu que es veu a simple vista.
La varroa viu enfilada sobre el cos d¶abelles adultes i en succiona
l¶hemolimfa. Quan comença el període reproductor de les abelles, la varroa
Y - 31 -
inicia al seu torn el seu, introduint -se a les cel·les amb larves que estan a punt
de ser operculades. En l'interior de les cel·les operculades es produeix
l'aparellament i, per això, neixen les abelles defor mes i raquítiques, ja que les
varroes les han consumit, i neixen noves varroes.
Els productes realitzats a base de timol, mentol, eucaliptus i càmfora són
els més indicats per combatre la varroa, com per exemple l¶Apivar.
Loque europea
La loque europea és un bacteri ( ) que afecta a la
niuada, a la qual ataca en el seu estat inicial i la podreix en el seu estat final.
Afecta la niuada desoperculada, preferentment a les larves d'entre 3 i 5 dies de
vida. La larva afectada mor gairebé sempre abans de l' operculació, o com a
màxim un parell de dies després d¶aquesta.
El diagnòstic de la malaltia pot realitzar -se de forma segura observant
l'intestí d'algunes larves afectades al microscopi, i localitzant els gèrmens
responsables. Per a un diagnòstic general en el camp, observarem
irregularitats en la niuada, larves mor tes o, en els casos més greus, certa olor
de putrefacció (si les larves afectades han mort).
La,loque,americana
Molt més letal i greu que la loque europea, la loque americana és la
malaltia de la niuada més temuda pels apicultors. Està causada pel bacil larvar
" # , que es caracteritza per disposar d'unes espores molt resistents:
no temen ni el fred ni a la calor, al sol o a la sequera, són resistents als
desinfectants i resisteixen a les bresques durant més de trenta anys en plena
vitalitat i virulència.
La loque americana es transmet per via bucal, quan les larves reben un
aliment que conté espores. La malaltia afecta a les larves molt joves (1 -2 dies),
però mostra els seus efectes en la niuada operculada.
Les colònies afectades per la loque americana han de ser destruïdes, ja
que un cop és afectada la colònia, ja no hi ha solució possible.
Y - 32 -
PERILLS, INFECCIONS I ALTERACIONS
El saqueig
El saqueig es produeix entre colònies d'abelles, i consisteix que la
família més forta s'aprofiti de la família mé s dèbil.
Això pot ocórrer de forma evident, és a dir, amb gran moviment d'abelles i
lluites entre les invasores i les envaïdes, o bé de manera oculta, és a dir, amb
la captura de les reserves per part d'un nombre d'abelles saquejadores i sense
lluita.
El saqueig pot produir-se de forma natural, i així sol ocórrer en el segon
cas, que es deixa a la família saquejada en bon estat, però sense reserves
alimentàries. D'altra banda, el saqueig pot ser el resultat d'una mala
organització de l'apicultor, la qual cosa provoca una autèntica guerra oberta
que pot significar la desaparició de la colònia atacada.
Gana, fred i enverinament

La gana i el fred són dos perills que sovint apareixen relacionats entre si:
de fet, a un hivern llarg i fred sol succeir-lo una primavera en què les abelles
sofreixen la manca de les reserves necessàries per reprendre el seu cicle
«productiu».
Més greus són, en canvi, els enverinaments causats per pesticides: tant
és així que, en cas de produir-se, no hi ha remei per a la colònia
afectada. Únicament podem recórrer al trasllat dels ruscs lluny de la zona on
una agricultura intensiva impliqui l'ús de pesti cides.
Y - 33 -
D è

D è ÷

DEFINICIÓ
L'apicultura o el cultiu d'abelles és una activitat agropecuària orientada a
criar abelles del gènere Apis i tenir -ne cura per tal d'obtenir els productes que
són capaços d'elaborar i recollir a fi de satisfer les necessitats que l'home en té.
El principal producte que obté l'home en aquesta activitat és la mel. Un
benefici indirecte producte de l'activitat de recol·lecció que realitzen les abelles
correspon a la pol·linització que fan aquests insectes.
Vegeu Annex 6: DVD de la Societat Catalana d¶Apicultura.
L¶APICULTURA ABANS
L¶INICI,,,D¶UNA,,,LLARGA,,,CONVIVÈNCIA:,,,L¶APICULTURA
Les arrels de l¶apicultura podríem buscar -les dins de les primeres
cultures urbanes i agrícoles aparegudes en la rodalia de la Mediterrània, un
terreny ben adobat per al naixement de noves tecnologies. No es conserven
vestigis que demostrin aquest fet, però és molt possible que al mateix temps
que s¶incorporaven les arts agrícoles i que s¶introduïa la domesticació de certs
animals, comencés també a practicar-se un tipus d¶apicultura ancestral. L¶art de
mantenir les abelles dins d¶habitacles construïts per l¶home, els ruscos, per
poder recollir periòdicament els seus productes, sembla qu e va anar forjant-se
des d¶aquells temps, uns 8.000 anys abans de Crist.
A les pintures rupestres del mesolític (del 10.000 al 8.000 anys aC)
presents a la Cova de l'Aranya, a Bicorp (València), hi ha escenes de la collita
de la mel (vegeu annex 2 imatge 1).
En aquella època ja es feien objectes de ceràmica i cistelleria i
segurament d¶aquests materials (argila, vímet i canya) es feren els primers
ruscos.
Els primers apicultors farien poc més que caçar els eixams que penjaven
de les mates o de les branques dels arbres i posar-los dins dels ruscos, o bé
esperar que hi feren cap ells mateixos als bucs buits deixats estratègicament a
Y - 34 -
prop de les colònies salvatges. En qualsevol cas, havien fet un pas molt
important. A dins, les abelles hi construïen les bresques i només calia obrir els
ruscos i, amb l¶ajuda del fum i les eines apropiades, tallar-les per poder gaudir
de,la,collita,de,mel.
L¶interès de l¶home per tenir a l¶abast els productes de les abelles devia
ser molt fort. D¶una banda, la mel ja de via estar molt arrelada dins dels costums
culinaris i medicinals, a més de ser un aliment sense problemes de caducitat;
altres productes de l¶arna, com la cera i el pròpoli, també es devien haver
guanyat el seu lloc rellevant com a components de molts prep arats curatius i al
si de les activitats cerimonials i de culte. Les traces més antigues d¶aquests fets
les trobem en la civilització egípcia, on l¶abella de mel formava part de l¶ampli
conjunt de divinitats, i la mel i la cera s¶empraven molt en cuina i m edicina. Amb
els egipcis, l¶apicultura adquireix ja un caràcter d¶autèntica cria, ja que el
costum de matar la colònia per extreure¶n els productes és reemplaçada per les
primeres tècniques racionals. Hi ha papirs que daten de l'any 2400aC on
podem observar la pràctica (vegeu annex 2 imatge 2).
Posteriorment, l¶apicultura es va tornar una pràctica habitual en totes les
cultures de l¶arc mediterrani. Els grecs d¶Efes, a l'Àsia Menor, van venerar
l'apicultura ja que la Deessa Artemisa (després Diana per als r omans) era
representada en les monedes amb l'encuny d'una abella en els anys 480 aC.
Els grecs i els cretencs feien ruscos de ceràmica, a l¶Orient Mitjà i nord d¶Àfrica
sembla que predominaven els bucs trenats amb fibres vegetals, mentre que els
romans usaven diversos materials, incloent-hi la fusta. Aquests últims també
van practicar l'apicultura i en general van heretar le s pràctiques hel·lèniques i
van,fer,de,les,abelles,un,objecte,de,culte.
L¶APICULTURA,..FIXISTA,..TRADICIONAL
Quan es parla de l¶esmentat model d¶apicultura tradicional, l¶anomenem
apicultura fixista. Aquesta denominació es fonamenta en el fet que les bresques
construïdes per les abelles, segons el disseny que els dicta el seu instint
natural, queden fixades unes a altres per ponts de c era i també a les parets del
rusc, de manera que l¶apicultor ha de trencar -les (o tallar-les) per poder treure¶n
la mel. Doncs bé, aquest tipus d¶apicultura és el que prevalgué durant un llarg
període de temps, fins a les acaballes del segle XIX, però sens e oblidar que en
Y - 35 -
molts indrets coexisteix encara amb la pura caça i recol·lecció de mel dels
eixams,salvatges.
A la península Ibèrica també arriba l¶art de criar abelles. És molt possible
que l¶apicultura s¶endinsés en la península Ibèrica des de les cos tes
mediterrànies, donada la intensa activitat comercial que ja hi tenien en aquell
temps. És en aquesta zona, on s¶han trobat ruscos cilíndrics de ceràmica
pertanyents a la civilització ibèrica, però no es pot menysprear la possibilitat
que també els fessin amb altres materials que no han perdurat fins als nostres
temps.
A les terres valencianes, les influències romanes i després la cultura
àrab fan que l¶apicultura i els productes de les abelles gaudeixin d¶un cert
prestigi, el que correspon a un aliment proveït de benedicció divina. Sembla
que varen explotar bé les especials condicions climàtiques i botàniques que
oferien aquestes terres per a l¶aprofitament apícola. Després de la
Reconquesta, els moriscos valencians varen ser l¶eix de transmissi ó dels
coneixements,apícoles.
Però durant els segles posteriors, certs descobriments i innovacions apícoles
tindran una gran influència i, sobretot, prepararan l¶es cenari per a tota una
revolució,de,l¶apicultura.
El primer va ser el descobriment d¶Amèrica. Des de llavors i durant tota
l¶època colonial, ruscos d¶abelles de mel provinents dels països europeus van
viatjar amb els vaixells dels colonitzadors. Aquestes abelles van arribar a
territoris on no havien existit mai, com el continent Americà, Austràlia, Nova
Zelanda i altres illes del Pacífic. Les ³mosques de l¶home blanc´, com van ser
batejades pels nadius nord-americans, ja podien trobar-se per qualsevol part
del món. Després s¶afegiren els descobriments sobre la biologia de les abelles,
sobretot cap als segles XVII i XVIII, dels quals podem destacar la contribució
del llibre [$ , escrit per François Huber i publicat l¶any 1792. Per
completar l¶escenari de què hem parlat abans, també es produeixen avenços
importants en les tècniques apícoles i en e l disseny dels ruscos.
Al segle XIX, encara no s¶ha superat l¶entrebanc d¶haver de trencar les
bresques per poder treure la mel i perdura la vella apicultura fixista. Però dins
d¶aquest segle, s¶aconsegueix superar progressivament el model tradicional i es
produeix el gran salt que ens trasllada a l¶apicultura moderna.
Y - 36 -
DE,,,L¶APICULTURA,,,FIXISTA,,,A,,,LA,,,MOBILISTA
A primers del segle XIX, l¶investigador rus Prokopovitx va ser el primer a
fer un gran pas cap a les bresques mòbils: va construir un rusc de fusta amb
mòduls o cambres. La inferior, per al niu de cria, era de bresques fixes, però la
superior, per a la mel, portava marcs de fusta on les abelles encaixaven les
bresques. Per fi es podien treure les bresques de mel, ajustades als marcs,
sense fer-les malbé, sense vessar la mel i evitant així el caos dins la colònia
d¶abelles,que,era,típic,de,l¶apicultura,fixista.
Però el pas definitiu el va fer L.L. Langstroth, l¶any 1851. S¶havien
introduït ja els marcs mòbils a les cambres de mel, però les ca mbres de cria
continuaven essent problemàtiques. Les abelles encara imposaven el seu
criteri de construcció al niu de cria, però Langstroth va pensar que el ³pas
d¶abella´, l¶espai que les abelles respectaven per a poder passejar entre dues
bresques veïnes, podia governar el disseny d¶un rusc de marcs mòbils. Va fixar
l¶espai en uns 9,5 mil·límetres, i va fer un rusc deixant aquest pas entre els
marcs i també entre aquests i les parets del rusc. L¶èxit va ser complet, les
abelles respectaven aquesta distància i, en general, construïen les bresques
ben encaixades als marcs, de manera que es podien treure fàcilment les
bresques de mel i de cria sense trencar-les, fins i tot es podien voltejar per
observar-les i després tornar-les a deixar al seu lloc; també s¶obria la
possibilitat d¶intercanviar les bresques de diversos ruscos, al capdavall, s¶obrien
los portes a l¶apicultura tal i com la coneixem ara, l¶apicultura mobilista.
El disseny bàsic del rusc de desenvolupament vertical i bresques mòbils
proposat per Langstroth s¶estengué per tot el món durant la segona meitat del
segle XIX. Poc després, la tecnologia apícola també es va afegir al canvi. Al
1857, J. Mehring inventa la primera matriu per a fer làmines de cera que, amb
l¶estampat hexagonal típic, les abelles usaven de veritable fonament per a fer
les bresques. El primer extractor centrífug, inventat per Franz von Hruschka
l¶any 1865, va permetre extreure la mel de les bresques mòbils sense trencar -
les, de manera que podien tornar-se a aprofitar. Això va millorar el rendiment
dels ruscos i a les abelles els permeté estalviar-se l¶energia dels treballs de
reconstrucció. L¶any 1875, Moses Quinby va inventar el fumador de manxa,
pràcticament el mateix que s¶usa actualment, del qual brollava el fum de forma
persistent i mantenia a ratlla la reacció defensiva de les abelles. Cap a finals
Y - 37 -
del segle s¶hi afegiria també una tècnica que permetia la cria artificial de reines
mitjançant,el,transvasament,de,larves.
Podem dir que els elements bàsics de l¶apicultura act ual eren a taula,
només calia difondre¶ls. La transferència fou ràpida, conseqüència lògica i
evident que era un gran avenç per a l¶apicultura mundial. A principis del segle
XX ja hi havia ruscos mobilistes de fusta al País Valencià, que aviat
començarien a substituir els fixistes autòctons d¶espart o suro. Els pioners foren
els ruscos de desenvolupament vertical, el model de Langstroth i un altre
posterior anomenat Dadant. Una mica més tard va aparèixer el model Layens,
d¶origen francès, un rusc mobilista on la colònia d¶abelles només podia crèixer
en sentit horizontal i que es va imposar fins a ser predominant cap a la meitat
del segle. Les raons de la predominança del model Layens són difícils
d¶esbrinar, però té molt a veure amb la senzillesa del seu man eig i la fàcil
predisposició per a la transhumància. El trasllat dels ruscos per a l¶aprofitament
de floracions successives ja es practicava segles enrere, però durant les
dècades de 1940-60, la transhumància dels apicultors valencians s¶accentua
fins a convertir-se en l¶eix bàsic dels professionals d¶aquest especial sector
ramader. Aquest fenomen és el que difon el rusc Layens per tot Espanya i
l¶apicultura prospera fins als anys 70.
L¶últim moment significatiu de glòria en la història de l¶apicultura va s er el
treball realitzat pel biòleg alemany Karl von Frisch sobre el llenguatge de les
abelles, iniciat l¶any 1927 i prolongat durant casi quaranta anys. Aquest estudi
ha suposat un abans i un després en l¶estudi de la biologia de les abelles i la
ciència en general, i li ha valgut el premi Nobel de Biologia l¶any 1973, a més
d¶una immensa gratitud i reconeixement per part dels apicultors per haver situat
l¶abella ±i amb ella l¶apicultura ± en el lloc destacat que li correspon.
L¶APICULTURA EN L¶ACTUALITAT
Avui dia l¶apicultura està molt més tecnificada i especialitzada: ha anat
evolucionant al llarg dels anys i, degut al desenvolupament, està molt més ben
considerada que anys enrera.
La producció de mel i els altres productes de l¶abella han adquirit
importància degut a la tecnificació, però alhora es té molt més present la
importància de la pol·linització creuada que fan les abelles en el camp de
Y - 38 -
l¶agricultura. Actualment molts agricultors necessiten el servei dels ruscos

d¶abelles en els seus camps, sobretot d¶arbres fruiters, ja que la pol·linització
que duen a terme les abelles dóna una millor qualitat al producte. Per a
aconseguir-ho, els apicultors traslladen els ruscos a petició dels agricultors, i
tots dos en surten beneficiats.
El problema de la conservació del medi ambient preocupa especialment
els apicultors, ja que l¶ús de plaguicides en l¶agricultura, la transformació dels
terrenys i altres factors conjunturals (incendis, sequeres prolongades o pèrdues
de terra a causa de pluges torrencials) afect en seriosament al comportament
de les abelles: es desorienten i disminueixen en nombre d¶individus.
L¶especialització d¶alguns apicultors en activitats de cria de reines i
inseminació artificial entre d¶altres ajuden a augmentar la població d¶individus i
a millorar-ne la seva qualitat. L¶aplicació d¶estudis genètics ajuden a que les
abelles siguin més resistents a diverses malalties o a situacions atmosfèriques
adverses.
En conclusió, l¶apicultura ha adquirit una importància rellevant ja que
d¶ella en depen en molts dels productes consumits per l¶ésser humà i la
conservació del medi ambient.
D è è

L'apicultor és un ramader que treu profit de les seves abelles, però
sobretot estima el seu bestiar. Les abelles són uns animals de granja atípics,
uns animals que l'home no pot domesticar i controlar de forma permanent.
L'apicultor els proporciona allotjament, aliment, control sanitari i fins i tot
transport en la transhumància. Tot i això, l'abella continua exercint la seva
llibertat, vivint intensame nt i sota la tutoria dels seus instints, visitant les flors,
deixant-se orientar per les olors i el Sol. L'abella és un animal lliure i treballador,
que ens proporciona de forma il·limitada els millors productes de la Terra.
Amb l'arribada de la primavera, l'apicultor té una cura especial de les
seves abelles. Les accions que dugui a terme poden condicionar en gran part el
rendiment dels ruscos durant la campanya. És, per tant, el moment d'arrencar
el bestiar, o sigui, alimentar amb xarop líquid les abelles , i així despertar el
neguit de posta de la reina. L'alimentació ha de ser contínua fins que el rusc
arribi a ser autosuficient, i les entrades de nèctar satisfacin el volum de cria
Y - 39 -
existent. A la primavera el temps és molt variable, amb dies esplèndids

combinats amb dies més freds; és per això que el seguiment de les caixes ha
de ser meticulós, evitant el refredament de la cria i els retrocessos de la
població provocats pels episodis de fam.
La primavera és també una època on els eixams són freqüents; per tant,
l'apicultor ha de estar a l'aguait i ser un bon observador, tot controlant els seus
ruscos més forts, i si es dóna el cas, caçar-los. L'apicultor utilitzarà aquests
eixams per omplir novament aquelles caixes buides que té en l'abellar. En
d'altres ocasions, es pot evitar el fenomen de l'eixamenada proporcionant més
volum a la caixa, afavorint el treball de les abelles.
Una altra activitat lligada a les abelles i a la feina de l'apicultor és la
pol·linització . En els mesos de floració dels arbres frui ters, el pagès contracta
sense dubtar-ho les arnes de l'apicultor, ja que les abelles li garantiran una
millor fecundació de les seves flors i, per tant, una millor qualitat de la fruita
recollida.
A mesura que les abelles treballen, les bresques de cera es van omplint
de mel. L'apicultor ha de decidir en quin moment vol recollir la mel, seguint
atentament les floracions de les plantes, per així destriar acuradament les
diferents varietats de mels monoflorals. Els ruscos fixos, en canvi,
proporcionaran unes mels multiflorals, o sigui, mels que provenen de la barreja
de tots els nèctars de la temporada floral.
L'apicultor hauria de ser un pedagog de la mel, educant el paladar dels
seus clients, fent-los degustar les diferents classes de mel, i explicant de forma
entenedora les seves propietats nutricionals i preventives. Els abellaires han de
reforçar la cultura de la mel, tot informant la gent del seu procés natural de
cristal·lització, i que, contràriament al que es diu, són les mels que són sempre
líquides les que han estat d'alguna manera manipulades.
L'apicultor professional necessita optimitzar al màxim el rendiment de les
seves abelles; per tant, necessita moure les seves caixes en funció de les
floracions que li interessen. A l'estiu, quan la calor el imina les fonts de nèctar de
les planes, les abelles són transportades a la muntanya. En aquesta zona
s'obté una mel milflors que és molt preuada pel seu intens sabor. La
concentració d'apicultors pot ser molt gran, és per això que cal respectar les
Y - 40 -
distàncies marcades per la llei, així com només desplaçar -hi les caixes
sanejades i registrades a la guia o llibreta sanitària.
L'estiu calorós pot ser problemàtic si les abelles no disposen
d'abeuradors fiables on recollir aigua. Les abelles utilitzen l'aigua p er
termoregular la temperatura interna de la caixa. Cal que l'apicultor sempre en
porti en el seu vehicle, aigua que a més és imprescindible per a complir la
normativa d'utilització de fumadors en el bosc.
A mesura que s'acosta l'estació freda, les caixes seran transportades a
les zones d'hibernació. Cal que l'apicultor alimenti les abelles, per tal de
garantir un descans hivernal adequat. Les abelles aprofitaran aquesta
alimentació artificial i les poques floracions residuals de l'entorn per enfortir el
rebost del cos de cria, i així superar l'hivern sense complicacions. La reducció
de la piquera o entrada de les caixes ajudarà a mantenir l'escalfor interna dels
ruscos, disminuint sensiblement el consum de mel per part de la pinya d'abelles.
Els períodes finals de collita de mel o a l'inici de temporada són els moments
més òptims per tractar sanitàriament les abelles. L'apicultor col·loca el
medicament antiparasitari de les abelles per així controlar les poblacions del
seu pitjor enemic, la varroa.
Els mesos d'hivern són els més tranquils per a l'apicultor, tot i que de
feina sempre n'hi ha. En aquesta època aprofita per pintar caixes, arreglar
quadres, preparar la cera, refer senyalitzacions i tancats, renegociar els
emplaçaments i, sobretot, passar balanç productiu, sanitari i econòmic de la
campanya.
L'apicultura és, doncs, un ofici complex i sacrificat, com totes les feines
lligades al bestiar i al camp, una feina que no respecta els dies festius ni les
vacances i que segons la climatologia i els preus de mercat pot angoixar moltes
famílies. El manteniment d'aquest ofici és prioritari a casa nostra, ja que no
només ens proporciona els millors productes, sinó que a més és respectuós i
beneficiós pel medi ambient, garantint la fecunditat dels nostres prats i boscos.
3.2.2.1..L¶UTILLATGE,DE.L¶APICULTOR
Hem de distingir dos tipus d'estris: els que es necessiten per treballar en
l'abellar, en contacte amb les abelles, i els que s¶utilitzen per a l'extracció de la
mel, la collita dels altres productes i la seva conservació.
Y - 41 -
Ara bé, el rusc és l'element principal, en virtut que és la nova casa on

l¶apicultor confinarà la colònia d'abelles, que pot provenir d'un eixam natural,
d'una colònia o rusc rústic, o d'un nucli o paquet d'abelles que es compren a
altres apicultors. Existeixen diferents tipus de ruscos; els més utilitzats
actualment són els Langstroth i els Jumbo. Un rusc consta d'un pis, alces,
quadres i sostre (vegeu annex 2 imatge 3).
En els quadres s¶hi fixa cera estampada (vegeu annex 2 imatge 4 ):
làmina de cera de 2 o 3 mil·límetres d'espessor en la qual hi ha impresos els
hexàgons a partir dels quals l'abella construirà les cel·les que utilitzarà per a
cria o per a dipòsit de mel i pol·len. Aquesta làmina és fixada en l'interior dels
quadres de fusta on l'abella construeix la bresca a posterior. Es fixa en filferros
horitzontals que creuen el quadre enganxant -la-hi per un procés de fusió, que
es realitza en escalfar els filferros amb un sistema de resistència elèctrica.
Estris que necessitem per a treballar en l¶abellar:
p
Molts apicultors afronten el seu treball a l'abellar amb pocs escrúpols, ja
que amb el temps han desenvolupat certa hiposensibilització al verí de les
abelles; d'altres, al contrari, se'n veuen obligats a protegi r-se meticulosament
perquè han desenvolupat una forta hipersensibilizació al verí. Tant en un com
en l¶altre cas, és precís equipar -se amb una màscara i guants per poder
protegir-se.
Y Hi ha diversos tipus de proteccions, des de les més comunes en forma
de camisa que cobreixen el cap i el tronc fins la cintura, a la qual hi ha una
goma elàstica per tal que les abelles no s¶hi puguin introduir, o les que
cobreixen tot el cos des del cap als peus (vegeu annex 2 imatge 5). El requisit
més important és que la malla que permet veure i respirar sigui resistent, de
color fosc i opac per no reflectir la llum i molestar la visió. Cal tenir en compte
que l'agressivitat de les abelles augmenta davant de tons foscos; per això, la
indumentària utilitzada ha de ser de col or clar, preferiblement blanc, beix o groc.
Y L'experiència ens ensenya que les abelles dirigeixen els seus atacs més
virulents contra cossos en moviment, així que es recomana que les mans i els
Y - 42 -
avantbraços, que s'introdueixen contínuament al rusc, tinguin una major

protecció amb guants.
Una vegada ben equipat, l'apicultor inicia el treball a l'eixam. Per això,
necessita,tres,eines,fonamentals:
-,una,fumera
-,una,espàtula,o,paleta
- un raspall

Es tracta d'un instrument que produeix fum a través d' un cilindre metàl·lic
anomenat fogó que s'alimenta amb una manxa accionada amb una mà (vegeu
annex 2 imatge 6). El fum es dirigeix, a través d'un bec més o menys llarg
segons els models, cap a on necessita l'apicultor mentre treballa amb la seva
colònia. El fum torna més dòcils les abelles i les desorienta, sempre que sigui
en quantitats moderades, ja que d'una altra manera les irrita encara més.
L'explicació més comuna dels efectes del fum és que les abelles associen la
seva presència amb el concepte d'incendi, etern enemic, que ha quedat gravat
en l'instint d'aquests insectes a través de la seva mil·lenària evolució. El fum
seria un senyal d'alarma que desencadenaria un pla d'emergència immediat:
les abelles acudeixen a les reserves i s'atipen de mel. La d ilatació del seu
estómac, per raons de tipus mecànic-anatòmic, obstaculitza el funcionament de
l'aparell defensor. Aquest fet, unit a la confusió que regna a la colònia, provoca
una inhibició de l'agressivitat i desinterès cap a l'apicultor i les seves man iobres.
És molt important elegir el material que cremarem al fogó per produir el fum.
Mentre treballem, les fumarem sempre que es mostrin amenaçadores des de la
part superior de la bresca, per a així empènyer -les cap al fons del rusc. Pel que
respecta al combustible ideal, cal assenyalar que hi ha al mercat retalls o
boletes de jute de gran eficàcia. Alguns vells apicultors utilitzen trossos de
crosta d'arbres, fulles seques i altres materials naturals considerats més
pròxims a la vida de les abelles.

És un estri de ferro de fulla variable que té un extrem pla que serveix per
rascar la cera i el pròpoli de la fusta dels quadres i aixecar la tapa que cobreix
Y - 43 -
els ruscos, una part central que serveix d'empunyadura, i un extrem retorçat
que ens permet aixecar els quadres de separació del rusc, i a més fa de
palanca. Aquest instrument és indispensable i el seu ús és continu mentre es
treballi amb les abelles.

S'utilitza per allunyar les abelles quan es pretén retirar una bresca del
rusc. Sol emprar-se humitejat, per tal d'irritar menys les abelles i de desprendre
les restes de mel que se li adhereixen durant les nostres operacions.
Per a l'extracció de la mel, així com per a la seva collita i conservació, són
indispensables els següents instruments:
- banc per a desopercular

- estris per a desopercular
- extractor
- madurador
- filtres
- premsa de cera
?p ?

Per poder centrifugar les bresques i extreure¶n la mel que contenen hem
de retirar abans la cera que segella les cel·les: els opercles. Aquesta operació
es pot realitzar de manera pràctica i racional sobre un banc per a
desopercular(vegeu annex 2 imatge 7): es tracta d'un banc de dipòsit amb una
aixeta al fons i una reixeta filtrant que reté la cera, deixant relliscar la mel. A la
superfície del banc hi ha un suport inclinat i ferm sobre el qual es recolza la
bresca que ha de ser desoperculada.
p ?

Per realitzar l'operació de desopercular, ens valdrem de dos instruments:
la forquilla i el ganivet. La forquilla és una forquilla autèntica, amb dents d'acer,
que s'utilitza per obrir les cel·les amb un mo viment ràpid del polze. El ganivet, al
contrari, pot ser de dues classes: un ganivet dentat i molt afilat que es passa
sobre la bresca, rasurant el quadre de fusta i eliminant els materials sobrants,
Y - 44 -
inclosos els opercles; o bé una fulla que oposa una resistència elèctrica i que,
d'aquesta manera, s'escalfa i fa la feina més ràpidament.
?
L¶extractor (vegeu annex 2 imatge 8) és una centrifugadora que permet
extreure la mel de les cel·les sense alterar la seva estructura i en un temps molt
breu. Aquestes centrifugadores poden ser manuals, amb una manovella que fa
girar les bresques, o bé proveïdes d'un motor, amb l'obvi estalvi de temps i
esforç. Està formada per un cilindre d'acer amb un fons que, en el centre, té un
pern en el qual s'insereix una reixeta sobre la qual es fixaran les bresques que
anem a desopercular. El nombre de bresques varia en funció de la mida de
l'extractor.
Els extractors poden ser tangencials o radials (vegeu annex 2 imatge 9).
pp
Una vegada extreta la mel, el producte es conserva durant cert temps,
que varia segons el tipus de mel, en els maduradors (vegeu annex 2 imatge 10).
Es tracta de cilindres d'acer amb una aixeta en la part inferior per la qual brolla
la mel. En el madurador, es purifica la mel de les últimes partícules de cera i de
la part més humida i lleugera, que sura formant una escuma blanca que es
retira del producte acabat, però que serà reciclada co m a aliment per a les
abelles.

En el trànsit de l'extractor al madurador, es filtra la mel (vegeu annex 2
imatge 11). Els filtres són de diverses classes i de reixetes més o menys
espesses. Quant més espessa sigui la malla de la reixeta, menor és el perill de
produir escuma en el madurador. Els filtres més comuns són d'acer inoxidable,
de tela o bé teixit.
p ?

És un estri útil, encara que no indispensable. S'emp ra per premsar la cera dels
opercles i extreure tota la mel que hi roman adherida.
Y - 45 -
Altres estris
En aquest grup hi podem incloure altres estris pràctics:
- ? (vegeu annex 2 imatges 12, 13 i 14) el qual està format per
una planxa de metall o plàstic que té foradets de 4.5mm, que en ser travessats
per les obreres recol·lectores, fa que les boletes de pol·len freguin amb els
costats de les perforacions ocasionant la seva caiguda en un calaix situat just a
sota i que forma part del caçapol·len.
- ? : caixes de la mida d'una o dues bresques

mel·líferes que s'utilitzen per transportar -les i conservar-les.
- p : ventiladors d'aire comprimit que emeten un raig d'aire sobre la
bresca i foragita les abelles. Els util itzen els apicultors amb diversos ruscos.
- ?p p (vegeu annex 2 imatges 15, 16 i 17) és un

element que permet separar la cambra de cria on la reina realitza la posta i es
crien les larves, de les alces superiors on les abelles c onstrueixen les bresques
de cera on es diposita la mel. D'aquesta manera, no es barregen quadres de
cria amb quadres de mel, en virtut que la reixeta confina la reina a l'alça inferior
i no li permet el pas a les alces superiors a causa de la mida del seu abdomen,
però sí permet el pas de les obreres que pugen a les alces superiors amb la
finalitat de dipositar mel. També s¶empra per facilitar la recol·lecció de pròpoli:
es posa sobre l¶alça superior i les abelles, creient que són forats ja que deixa
passar el vent, els tapen amb pròpoli.
Complements particulars
Certs complements poden servir per realitzar operacions específiques,
com pot ser la producció de gelea reial o la cria de reines:
- ? (vegeu annex 2 imatge 18): són ruscos dividits en tres parts,
de les quals els dos laterals tenen una mida normal i la central cont é la meitat
de bresques que els altres; les seccions estan comunicades entre si per
reixetes excloents de reines. L¶abella reina es troba a la part central, i no en pot
sortir perquè ha de criar només a la part central, ja que les altres bresques
estan destinades a l¶emmagatzematge de mel.
- ? (vegeu annex 2 imatge 19): simulacres de cel·les reials de plàstic o
Y - 46 -
cera en les quals l'apicultor insereix les larves que, de sprés, les abelles criaran
amb gelea reial.
- p ? (vegeu annex 2 imatges 20 i 21): són petits quadres

proveïts de llistons sobre els quals s'insereixen les cel·les reials.
- p Y (vegeu annex 2 imatge 22): és un ferro corbat amb un

extrem en punta i l'altre que serveix per retirar les larves de la cel·la i inserir -les
en les cúpules. També n¶existeixen fets de fusta i plàstic, els quals funcionen
com un bolígraf: es prem l¶extrem de dalt i en baixa un plàstic transparent que
recollirà la larva.
- ?p ? p? (vegeu annex 2 imatges 23 i 24): són petites colònies
d'abelles on s'introdueix la cel·la reial que està a punt de ser desoperculada, en
espera del naixement.
- p p : es tracta d'un petit aspirador que succiona la gelea
reial de les cel·les.
D è D

Els productes de l¶abella són la mel, el pol·len, la gelea reial, el pròpoli, la
cera i el verí.
L¶apiteràpia és l¶ús curatiu d¶aquests productes, encara que el més estès
és el del verí.
3.2.3.1. LA MEL

La mel (vegeu annex 2 imatges de 25 a 31) és un fluid dolç i viscós
produït per les abelles a partir del nèctar de les flors o de la melada -secrecions
ensucrades d'origen vegetal (tiges i fulles) o animal (insectes paràsits de les
plantes). Aquest nèctar el combinen amb substàncies pròpies i el deixen
madurar en les bresques.
El gust i el color d'aquesta substància vénen determinats pel tipus de
flors de les que se'n recull el nèctar.
Y - 47 -
La mel és una mescla de glúcids que, segons del tipus que és i l¶estació
de recol·lecció, pot presentar variacions en la seva composició. Amb tot, podem
determinar-ne una composició mitjana:
Fructosa: 38%
Glucosa: 32%
Aigua: 19%
Maltosa: 7%
Sacarosa: 2%
Aminoàcids: 1%
Pol·len, enzims i aromes: 1%
A la mel li costa de fer-se malbé. A causa de la seva alta concentració en
sucres, mata bacteris per lisi osmòtica. Els llevats transportats aèriament no hi
creixen perquè el contingut d'humitat és massa baix. El contingut d'humitat de
la mel en el seu estat natural varia des d'un 14% a un 19%. M entre el contingut
d'humitat romangui sota un 18% no hi creixerà res, i a partir d'un 20% es
considera no apta per al consum, ja que pot fermentar.

La mel és una substància que necessiten les abelles en totes les etapes
de la seva vida com a font d'energia.
És la substància dolça que les abelles produeixen després d'un
complicat procés d'elaboració. En aquest procés, les abelles prenen el nèctar
de les flors i els sucs ensucrats d'altres parts de la planta, absorbeixen amb la
seva trompa el nèctar, el dipositen al seu pap i tornen al rusc per donar -lo a les
obreres joves, les quals també el dipositen en el seu propi pap i el regurgiten
repetidament. D'aquesta manera, el nèctar és enriquit amb ferments, àcids,
enzims (la invertina n¶és el més important) i albúmina i, per aquesta raó, la mel
és totalment assimilable per l¶home ja que està predigerida per les abelles. És
un sucre natural ideal per a l'alimentació perquè en la seva composició hi
entren sucres simples (glucosa i fructosa) que no necessiten ésser transformats
per ésser assimilats.
El procediment de transformació del nèctar en mel es pot dividir en dues
fases.
Y - 48 -
La primera fase comença quan l¶abella ha recol·lectat el nèctar i l¶ha

emmagatzemat en el seu pap. Un cop torna al rusc, després d¶una primera
reelaboració degut al sol fet d¶ingerir -lo, l¶abella el traspassa a les altres obreres
que es troben a l¶entrada del rusc i torna a la seva labor recol·lectora. Aquest
pas de l¶aliment de boca en boca s¶anomena trofolàxia. L¶abella q ue ha rebut el
nèctar en el rusc emprèn el vertader procés de transformació: desplega la
trompa y regurgita una goteta del líquid que havia emmagatzemat en el pap,
deixant-la relliscar per la seva llengua flexible. D¶aquesta manera, la superfície
d¶evaporació augmenta i el líquid (que ja no és nèctar però que encara no és
mel) perd part de la seva humitat. Aquesta operació es repeteix amb cada
goteta per part de vàries abelles i dura uns quants minuts. Com més quantitat
d¶aigua contingui el nèctar original, major serà el treball de les abelles per
aconseguir fer mel. En el procés d¶elaboració, el producte resultant serà enriquit
amb enzims segregats per les abelles que incentiven la seva transformació.
La segona fase d¶aquesta cadena consisteix en la transf ormació que
succeeix en les cel·les: el líquid obtingut anteriorment, que ja té tot l¶aspecte de
la mel, encara posseeix massa aigua (entre el 60 i el 80%), per la qual cosa les
abelles ventiladores hauran de procedir a la seva ventilació a les cel·les fin s
que la humitat baixi a un nivell de 17 -19% (cada mel té una humitat pròpia, però
aquesta és la cota mitjana). Quan la cel·la està plena, el percentatge d¶humitat
ha disminuït i la mel ha madurat. És llavors quan les abelles sellen les cel·les
amb una capa de cera, l¶opercle, que aïlla la mel de l¶ambient exterior, impedint
que torni a absorbir humitat amb el consegüent risc de fermentació.

La maduració de la mel
L¶operació d¶extreure la mel de les bresques ±brescar± només es pot
realitzar si la mel emmagatzemada en les alces dels ruscos ha arribat a la
maduresa adequada.
No és possible dir quant temps ha de passar perquè s'arribi a la
maduració en les alces: depèn de factors com les condicions climàtiques
externes (temperatura i humitat), el tipus de mel, la força del rusc o l'espai
disponible en el seu interior.
Y - 49 -
L¶apicultor espera que l¶operculació estigui acabada per poder fer

l¶extracció de la mel. Si ens trobem a principis de temporada, la tendència a
lµoperculació és molt acusada, mentre que en les collites tardanes (juliol/agost)
ja és molt més reduïda i incompleta.
Tenint en compte aquests factors es poden retirar els quadres quan
almenys les tres quartes parts de la seva superfície estan operculades. També
ens pot ser d'ajuda la valoració empírica de la viscositat de la mel, que està
directament relacionada amb el seu contingut d'humitat: si subjectem un quadre
en posició horitzontal i el sacsegem lleugerament de dalt a baix i en surt mel en
forma de gotetes minúscules, vol dir que no està madura; si no en surt és que
ha arribat a la densitat adequada i es pot desopercular ±tallar els opercles de
cera de les bresques.
Com que cada tipus de mel té la seva pròpia viscositat, l¶apicultor ha
d'adquirir experièn cia per conèixer el grau de maduresa de la mel de la seva
zona. La mel que no estigui madura no s'ha de collir. Si en l'origen del procés
productiu partim amb aquest defecte, encara que després respectem totes les
normes d'extracció, envasat i conservació, la mel seguirà sent inservible i aviat
fermentarà o sofrirà altres alteracions que la desqualificaran sense remei.
En les grans explotacions apícoles es calcula la humitat amb un
refractòmetre, un instrument que permet quantificar -la amb precisió.
Retirada dels quadres
Quan tinguem plenes les bresques les hem de retirar d'allí ràpidament i
dur-les a l'obrador. L'operació de retirada dels quadres dels ruscos es pot
realitzar a la primavera, en ple estiu i durant tot el mes de setembre, de
vegades fins i tot més tard. El moment més adequat per a retirar les alces es
tria tenint en compte el risc de pillatge i la presència d'abelles durant l'operació,
la qual no pot durar més de dues hores, ja que passat aquest temps s'altera el
comportament de les abelles i es facilita el pillatge.
Desoperculació, centrifugació, maduració i filtració

Els quadres de les alces, una vegada a l'obrador, s'apilen i es destinen a
la primera fase: la desoperculació.
Y - 50 -
Per a la desoperculació i la centrifugació convé que els quadre s encara

estiguin calents, és a dir, recentment trets dels ruscos. En qualsevol cas, cal
mantenir-los a una temperatura adequada perquè la mel es mantingui fluida i la
cera elàstica, la qual cosa evita trencaments.
Per treure els opercles utilitzem el ban c de desopercular. La
desoperculació es realitza a mà (les màquines automàtiques són per a
produccions industrials) i consisteix en separar la fina capa de cera que segella
les cel·les amb un ganivet ben esmolat i calent de manera que la mel pugui ser
extreta de les cel·les. El tall ha de ser regular, suau i lent.
Una vegada desoperculats, els quadres s'introdueixen a l¶extractor o
centrifugadora. En aquesta segona fase el més important és contraposar els
quadres de forma equilibrada d¶acord amb el seu pes, estimat de forma
aproximada. Si es col·loquen diametralment quadres pesats i lleugers, les
vibracions poden provocar el trencament de la cera. En l'extractor només
s'introdueixen quadres completament desoperculats. Al principi cal centrifugar a
poc a poc; a mesura que es van buidant les bresques es pot anar augmentant
la velocitat. El frenat ha de ser lleuger i progressiu, mai sobtat ni amb
sacsejades. Encara que la centrifugació dels quadres es repeteixi, mai surt tota
la mel. Tant la fusta dels quadres c om les cel·les de les bresques, encara que
estiguin gairebé buides, segueixen impregnades amb una fina capa de mel.
Alguns apicultors guarden les alces amb els seus respectius quadres quan
acaba l¶extracció de la mel d¶aquests, però el millor és retornar -los a les abelles
perquè els arreglin i netegin la mel. Aquesta operació només es pot realitzar a
última hora de la tarda, després de la posada de sol, per a no provocar pillatge.
En la tercera fase, la mel passa de l'extractor als maduradors. Durant
aquest trànsit es realitza un primer filtrat a la sortida de l'extractor, amb un
tamís de malla gruixuda que retingui les impureses més voluminoses. Una
vegada plens els maduradors, la mel es deixa en repòs durant un temps
variable, que pot durar de tres o quatr e dies a dues setmanes. Mentre la mel
roman en repòs es produeix un segon filtrat, la decantació. Segons la seva
naturalesa i el pes específic, es produeix una estratificació de les parts
macroscòpiques. Les fraccions lleugeres, formades sobretot per fragm ents de
cera, abelles, parts d'abelles, pols, pol·len i escuma, pugen a la superfície i
formen una capa blanca. Sota aquesta capa la mel és clara i homogènia. La
Y - 51 -
mel que té major contingut d'humitat tendeix a pujar, mentre que els
components més pesants tendeixen a baixar. Quan ha transcorregut el temps
suficient per a la decantació i la pèrdua d'humitat de la mel, ja es pot envasar.
Envasat
Com que totes les operacions esmentades fins al moment han de
complir amb els requisits legals en matèria d'higiene dels aliments, del personal,
de les instal·lacions, dels instruments i dels recipients, cal dir que els envasos
també han de complir-los. Si la mel es destina al comerç majorista, les formes
més corrents d'envasat són els pots de llauna de 25 kg o els bid ons metàl·lics
de capacitat superior. Per al comerç al detall, s'utilitzen envasos amb capacitat
múltiple o fracció de quilo, fets de vidre o plàstic autoritzat per a aliments. Una
vegada plens els envasos, es deixen reposar i després es tanquen
hermèticament.

La mel és, sense cap dubte, l'aliment energètic per excel·lència i un
magnífic remei per a moltes malalties i dolències. Rica en sucres, la mel és un
aliment natural, un producte dietètic i fins i tot un medicament , però no és un
aliment complet, ja que li falten proteïnes i greixos.
L'espectacular acció positiva que exerceix sobre l'organisme és degut als
seus components, com els sucres, oligoelements orgànics i minerals, hormones
i vitamines (substàncies vives que desenvolupen un paper de poderosos
catalitzadors, capaços d'alliberar l'energia continguda en potència en altres
elements).
La mel és un aliment incomparable per als nadons, infants i ancians i un
bon reconstituent per a esportistes i persones amb símptomes de fatiga. El
simple consum regular de mel té una acció positiva per a cors castigats per
l'estrès o l¶excés de feina. Es considera un magnífic complement per a la llet en
l'alimentació infantil per les seves excel·lents qualitats, fàcil digestió, ràpid a
absorció i agradable sabor. El seu contingut en ferro ajuda a complementar la
seva deficiència en la llet de vaca i en la llet materna i incrementa la gana.
Y - 52 -
Ha estat profusament usada en la medicina pel seu poder germicida, per

la qual cosa va ser utilitzat per babilònics, egipcis, assiris i xinesos entre d'altres,
de manera habitual.
Cada varietat de mel té les seves pròpies propietats terapèutiques. La
qüestió és saber fruir de cada sabor.

?? suau. Color i consistència groguenca com de xarop. Aroma i sabor

delicats. Molt adequada per als nens petits. Recomanada contra la diabetis i el
restrenyiment.
p p ? calmant, tònic del cor.
Transtorns cardíacs. Vertígens. Angoixes. Zum -zum a les oïdes.
contra les angines, la tos, la grip i constipats. Facilita l'expectoració dels
bronquis.

molt adequada per facilitar la circulació sanguínia.
pot ser des d'un color groguenc clar fins a un roig fosc, i de
consistència bastant espessa i viscosa. Aroma i sabor subtils. Saborosa mel de
taula. És una de les mels més riques en principis minerals. Molt útil contra el
reuma i desinfectant de les vies urinàries.
contra les afeccions dels bronquis.
de color palla o vermellen c i consistència granulada. Aroma i sabor
dèbils. Actua sobre el cor.
de color quasi incolora quan està líquida i quasi blanca quan està
granulada. Aroma i sabor poc pronunciats. Mel de taula.
color lleugerament groguenc i consistència fluida. D'aroma i sabor
molt característics. Mel molt fina de taula. Molt rica en ferro. Tònic cardíac.
Antisèptic pulmonar. Molt adequada contra la tos, la grip, les migranyes, la
disenteria i contra les úlceres d'estómac o duodè. Malalties infeccioses
pulmonars. Mal a la gola i bronquitis.
p color groguenc i consistència fluida. Aroma accentuada i sabor
particular.
? contra les afeccions de gola, vies urinàries i pulmons. Bronquitis.
Y - 53 -
color del fosc al rogenc. Consistència de grans fins i regulars. Aroma i

gust característics molt diversament apreciats. S'utliliza en els pans d'espècies.
És molt rica en sals minerals. Reconstituent. Indicada en debilitat dels pulmons,
anèmia i desmineralitzacions de qualsevol classe.
augmenta les forces físiques, antisèptica, contra la tos, febres, grips i
constipats.
p contra reumatismes i asma.
transtorns digestius, falta de to.
una de les millors mels per facilitar l'expectoració dels bronquis.
color groguenc nevat i consistència una mica espessa. Recomanada
com a estimulant del fetge, insuficiència hepàtica, acidesa d'estómac i pirosis
de les úlceres d'estómac o de duodè. És estimulant en casos de fatiga,
convalescència o cansament. És antiespasmòdi ca, indicada contra asma i
irritació de la gola deguda al tabac. Les dones haurien d'utilizar -la en casos
d'absència de menstruació (amenorrea).
p tònic estomacal.
color groc àmbar clar, transparent quan està líquida i blanc
lleugerament tenyit amb grans fins i ungüentosos quan està cristal·litzada.
Aroma i sabor perfumats. Excel·lent mel de taula. Té propietats
antiespasmòdiques i està recomanada com a calmant i en tisanes lleugeres per
a nens petits i per a adults en casos d'insomni. Cò lics. Ansietat. Palpitacions.
color del verd al negre. Consistència molt viscosa. Aroma i sabor
balsàmics. Estómac i intestins. Afavoreix el descans nocturn (insomni).
Diurètica, eficaç en regles difícils (dismenorrea), contra l'arteriosclerosis i en
transtorns nerviosos.
p ? color blanc i consistència fina. Aroma delicada i
sabor neutre. Molt útil en tisanes. Tònic i calmant del cor.

La mel és molt apreciada en el terreny culinari. Cuiners d¶arreu han

integrat aquest producte en les seves receptes.
Vegeu un recull de receptes elaborades amb mel a l¶annex número 3.
Y - 54 -

L¶hidromel és una beguda alcohòlica fermentada a base de mel i aigua.
Aquesta beguda no és pròpiament un producte de l¶abella, sinó una destil·lació
de la mel.
Consumit des de l'antiguitat, la seva fabricació és anterior al vi i
segurament a la cervesa. En la Grècia clàssica s¶anomenava «melikraton» i els
romans la van anomenar «aigua mulsu m». Plini conta que va ser Aristeu qui va
idear la primera fórmula de l¶hidromel. Altres cultures antigues consumidores
d'aquesta beguda van ser els celtes, els saxons i els víkings. També es coneix
el consum d'una beguda similar pels maies. Existia la tra dició que les parelles
joves prenguessin durant un cicle lunar després de les noces aquesta beguda,
per aconseguir un fill varó. D'aquí prové la tradició actual de «Lluna de mel»
(data del segle XVI aproximadament).
3.2.3.2. EL POL·LEN

El pol·len (vegeu annex 2 imatges de 32 a 36) és un element fecundador
de les flors que té l¶aspecte d¶una pols fina de color variable que, segons les
flors de procedència, pot anar del blanc al rosa, del groc al verd, o del vermell
al marró fosc. Observat al microscopi es pot comprovar que cada gra és una
unitat biològica perfecta i completa que conté tot allò necessari per a la vida. El
pol·len és una font rica en proteïnes, vitamines (provitamina A, B1, B2, B3, B4,
B5, B6, C, E), sucres, 21 dels 23 aminoàcids coneguts, lípids, carbohidrats,
enzims, coenzims, hormones del creixement i sals minerals. El pol·len també
conté moltes substàncies essencials: potassi, ferro, manganès, sodi, fòsfor, clor,
níquel, magnesi, plata, sofre, zinc, radi, cobalt, titani, estronc i i substàncies
afins que augmenten la resistència dels vasos capil·lars. Per tant, podríem dir
que el pol·len és una substància completa.

L¶abella es proveeix de pol·len libant de flor en flor. Com que és un
insecte molt pelut, això facilita la recollida del pol·len. L'abella recull el pol·len
dels estams de les flors, accidentalment o no. La relació de mutualisme entre
abelles i vegetals afavoreix a ambdós, de manera que la visita constant a les
Y - 55 -
flors garanteix la dispersió del pol·len i, per tant, l'èxit reproductiu gràcies a la
formació de les llavors; és el que s'anomena pol·linització. Uns raspalls i pintes
localitzats en el seu segon parell d'extremitats li facilitaran molt la feina. L'abella
amassarà el pol·len tot utilitzant el nèctar regurgitat com a pega. El resultat
d'aquesta activitat serà la fabricació d'una boleta de pol·len que serà guardada
en un cistell que té en el tercer parell d'extremitats. La càrrega completa de
cada bossa oscil·la entre 10 i 15 mg. Un cop al rusc, buida la bossa de pol·len
amb un esperó especial i l¶emmagatzema en les cel·les que, a diferència de les
de la mel, no seran operculades. En cada cel·la poden emmagatzemar -se
grans boles que les abelles recol·lecten, podent distingint -ne fins i tot la classe
de les flors. Una vegada emmagatzemat, el pol·len tendirà a agafar un color
més clar.
El pol·len és un aliment plàstic que possibilitarà la formació i
estructuració dels teixits larvals de la cria de les abelles. Per aquest motiu, el
pol·len serà emmagatzemat en les cel·les que envolten el niu de cria, pel tal de
restar a l'abast de les abelles mainaderes.
Per a la recol·lecció de pol·len, es situa a l¶entrada del rusc un a parell
especial anomenat caçapol·len. Així doncs, les obreres entren al rusc sense les
boletes de pol·len.

El pol·len és un integrador alimentari excel·lent i conté propietats
curatives inigualables: dóna vigor i fa recuperar les fo rces ràpidament
(augmenta la voluntat de treball); augmenta la resistència al cansament psíquic
i físic; augmenta les defenses immunitàries; fa disminuir el nivell de colesterol a
la sang; millora l¶estructura dels ossos; incrementa la taxa d¶hemoglobina;
combat la hipertensió; té virtuts antianorèxiques, antianèmiques, euforitzants i
antidepressives; és un excel·lent regulador intestinal; regula el funcionament
del fetge; ajuda a combatre l¶ansietat i la migranya; desintoxica de manera
general el cos; enforteix el cabell; millora la qualitat dels teixits en cicatrius i
n¶accelera la reparació. En definitiva, el pol·len és un important antioxidant del
cos i prevé de moltes malalties.
Y - 56 -
En general, el pol·len és molt ben tolerat per tothom, excepte alguns

casos raríssims d¶al·lèrgia al pol·len, però que no tenen cap relac ió amb
l¶al·lèrgia respiratòria.
La millor manera de consumir el pol·len és al matí i en dejú, combinat
amb mel i gelea reial o diluït en la llet o en suc de taronja. Cal preparar la
solució una estona abans, per afavorir una millor assimilació a nivell intestinal.
Les dosis indicades són uns 10g al dia per als adults i 5g per als nens. La
regularitat i continuïtat en la ingesta de pol·len són factors imprescindibles per
obtenir bons resultats (es recomana prendre¶n en intervals de nou dies
consecutius).
3.2.3.3. LA GELEA REIAL

La gelea reial o gelatina (vegeu annex 2 imatge 37) és un producte de
les glàndules hipofaríngees i mandibulars de les abelles novelles. Es tracta
d¶una secreció blanquinosa, àcida i lleugerament ensucrada. S¶utilitza per
alimentar les larves de totes les castes durant els seus primers tres dies de vida;
a partir del quart dia, únicament la cel·la reial seguirà alimentant -se de gelea
reial, mentre que les altres abelles i els abellots seran alimentats amb una
mescla de mel, pol·len i aigua. La gelea destinada a les cries de reina és més
preuada que la gelea alimentària de les cries d'obreres. La rei na seguirà
alimentant-se de gelea reial tota la seva vida.
La composició aproximada de la gelea reial és la següent:
70% d¶aigua
15% de pròtids
12% de glúcids
3% de lípids
La gelea reial té un alt contingut de vitamines, aminoàcids essencials,
proteïnes, lípids, glúcids, pròtids, carbohidrats i elements colienergètics. A més,
hi podem trobar potassi, ferro, calci, coure, silici, fòsfor i un factor antibiòtic
termoestable i hidrosoluble.
La gelea és un aliment completíssim i encara molt desconegut . Els seus
efectes en les abelles són molt espectaculars, ja que condicionen la longevitat
Y - 57 -
de la reina, la qual pot arribar a viure 5 anys a diferència dels 6 mesos màxims
que ho pot fer una obrera. La gelea, a més, possibilita la capacitat reproductiva
de la futura reina, afavorint el desenvolupament dels seus ovaris, uns ovaris
que restaran atrofiats en el cas de les abelles obreres.

Podem aconseguir gelea reial de dues maneres: la primera,
completament natural però poc recomanad a, consisteix en recol·lectar de
manera natural la gelea reial que contenen les cel·les reials que construeixen
les abelles durant l¶època d¶eixemenada; el segon, molt més racional, implica la
instal·lació d¶alces amb cel·les d¶abelles reines de les mateix es característiques
que les que produeixen les abelles reines naturalment. Quan fa tres dies que
les cel·les preparades per a l¶obtenció de gelea reial s¶han introduït en el rusc,
ja es poden tornar a retirar per poder tallar les cel·les, eliminar -ne les larves i
extreure¶n la gelea reial amb un aspirador.

A la gelea reial se li atribueixen diverses propietats terapèutiques, com
ara la millora del metabolisme i l'enriquiment de la sang. La gelea ajuda a
recuperar les forces i la gana.
Aquesta substància és un gran estimulant de l¶organisme, millora la
capacitat física i intel·lectual, proporciona un estat d¶optimisme i alegria de viure,
millora la memòria, la capacitat intel·lectual i la vista, actua favorablement
contra les úlceres, angines de pit i arterioesclerosi, combat l¶anèmia, estats
depressius i astènia. Afavoreix el creixement dels nens, disminueix el colesterol,
indicada en estats postoperatoris, actua beneficiosament sobre la pell, renova
les cèl·lules i tonifica els teixits.
La gelea s'administra sola o amb una cullereta de mel i en dejú. El
tractament es duu a terme durant 2 -3 setmanes, amb períodes de 2 setmanes
de repòs. Cal conservar la gelea en refrigeració i en envasos opacs que la
protegeixin de la llum.
Y - 58 -
3.2.3.4. EL PRÒPOLI

Els pròpolis (vegeu annex 2 imatges 38, 39 i 40) són resines que les
abelles obtenen de les gemmes i l¶escorça de certes plantes i arbres. La seva
composició mitjana és la següent:
50% de resines i bàlsams
30% de cera
10% d¶olis essencials
5% de pol·len
5% de substàncies diverses (fusta, pols, residus del cos de l¶abella)
El color i l¶olor del pròpoli varia en funció de la planta d¶origen.
Normalment és de color verd o marró i desprèn una aroma molt intensa. A 15ºC
és dur i fred, a 30ºC s¶estova i és enganxós, i es fon a 70ºC.
Els arbres que produeixen resina dels quals les abelles obtenen pròpoli
són, normalment, el pollancre, el bedoll, l¶avet, el vern, el pi, el salze, l¶om,
l¶alzina, el freixe i el castanyer d¶Índies.

Les abelles reconeixen el pròpoli amb les antenes i el recullen amb gran
esforç: l¶extreuen amb les mandíbules i l¶emmagatzemen a la bossa on hi
guarden el pol·len. L¶operació de recol·lecció é s lenta i difícil per la viscositat del
producte, i encara ho és més l¶extracció de les saques: aquest procés ocupa a
les abelles vàries hores. Una colònia recol·lecta pel seu propi ús entre 100 i 300
grams de pròpoli a l¶any.
Les abelles utilitzen el pròp oli per tapar forats, reparar el rusc i per
construir defenses a la seva entrada, però la funció més important és el control
sanitari del rusc: el pròpoli impedeix en gran part el creixement microbià i fúngic
i, per tant, és utilitzat com a desinfectant, escampant-lo per les parets de la
colònia i per l'interior de les cel·les un cop s'ha produït un naixement. Les
abelles propolitzen totes les deixalles orgàniques que no poden extreure a fora,
així com els animals víctimes dels seus atacs defensius. En l'in terior dels ruscs
alguns apicultors han trobat papallones, escarabats, serps i fins i tot ratolins
momificats com si es tractés d'un ritus egipci.
Y - 59 -
Podem obtenir pròpoli de dues maneres. Una consisteix a rascar -lo dels
ruscos i les alces amb una espàtula. L¶altra consisteix a posar reixes a sota la
tapa del rusc, les quals no deixen passar les abelles però sí l¶aire; d¶aquesta
manera les abelles es veuen obligades a tapar els forats de les reixes amb
pròpoli, el qual solidifica i es pot extreure fàcilment (vegeu annex 2 imatges 15,
16 i 17). Un cop recollit, es dilueix amb alcohol i finalment es destil·la.
El pròpoli és un producte que es pot presentar en forma de tintures,
extractes, pomades o ungüents. Els productes elaborats a partir del pròpoli cal
preservar-los de la llum, tot utilitzant envasos opacs.
També s¶utilitza per a elaborar begudes alcohòliques. El pròpoli que no
és apte per a l¶elaboració dels productes esmentats s¶utilitza per fer pintures.

Les propietats desinfectants i curatives d'aquesta substància obren un
gran ventall de possibilitats en la medicina natural i homeopàtica humana.
El pròpoli és antibacterià, molt antioxidant i fungicida. A més a més, és
un excel·lent cicatritzant, té propietats antisèptiques i antii nflamatòries i pot
alleugerir dolors en cas de cremades. En solució i proporcions diverses,
s¶utilitza també com a digestiu i per a combatre infeccions de les vies
respiratòries. El seu ús tòpic és molt recomanat en cas de cremades, fongs,
herpes, berrugues, èczemes... Les gàrgares amb tintures de pròpoli són molt
efectives en les inflamacions de boca i faringe.
3.2.3.5. LA CERA
La cera (vegeu annex 2 imatges 4, 41 i 42) és una barreja de
substàncies grasses (àcids grassos + alcohol) segregada per les glà ndules
cereres de les obreres d¶edats compreses entre els 12 i 18 dies. Les abelles
barregen aquesta substància amb les seves mandíbules amb pol·len i pròpolis
per construir les bresques, reparar les ja existents i, en estat natural, per crear
un refugi resistent i elàstic.
Per produir 1 kg de cera, les abelles consumeixen entre 7 i 10 kg de mel.
L¶apicultor recupera la cera de dues maneres: fonent els quadres vells i
recollint la cera dels opercles.
Y - 60 -
Per netejar i conservar la cera s¶ha de fondre i filtrar . El punt de fusió es

troba en els 62,5ºC, i és per això que es recorre a dos mètodes: bullir-la o
utilitzar les desceradores, generalment solars, les quals separen la cera d¶altres
substàncies.
L¶apicultor pot aprofitar la recuperació de la cera per obte nir fulls de cera
elaborats, o bé per produir cera amb destí a l¶artesania, com la fabricació
d¶espelmes i pintures.
La cera s'utilitza en farmacologia a causa de les seves propietats
antiinflamatòries, cicatritzants i antibiòtiques, formant part de creme s i ungüents.
3.2.3.6. EL VERÍ

El verí o apitoxina és un líquid transparent de sabor amarg. La seva
composició principal és d'origen proteic i enzimàtic: melitina (responsable del
dolor i la picor provocats pel verí d¶abella), apamina, pèptid M CD (produeix els
símptomes d¶inflamació), hialuronidasa, noradrenalina, dopamina i histamina.
Els greixos i els hidrats de carboni s¶hi troben en percentatges baixos.
Les abelles utilitzen el seu verí només en cas de necessitat, és a dir,
quan el domini immediat de la seva colònia es veu d'alguna manera amenaçat.
La part del cos que fa efectiva la pessigada és el fibló. És una estructura
que evolutivament prové dels ovopositors que tenen alguns insectes femenins,
fet que explicaria el per què els mascles no en tenen. Internament està format
per dues glàndules de verí, una productora de verí àcid i l'altra de verí alcalí, en
quantitats que oscil·len entre 0,1 i 0,3 mg. A continuació, una bufeta fa de
reservori fins que la compressió muscular provoca la sort ida del verí que circula
per aquest canal rígid dentat.
Quan pessiguen, les abelles obreres solen morir mutilades, ja que el fibló,
un cop clavat a la pell tova dels animals, difícilment pot ser retirat, ja que té
forma d¶arpó i s¶esquinça irreversiblemen t el seu abdomen. La reina, en canvi,
disposa d'un fibló llis, i només l'utilitza per demostrar el seu llinatge davant les
altres competidores reials.
Per tots és conegut el dolor que causa una pessigada d'abella, un eficaç
sistema de defensa que li ha valgut per sobreviure durant milions d'anys en el
Y - 61 -
nostre planeta. En una sola pessigada, l'abella és capaç de subministrar de

0,1mg a 0,15mg de verí amb el seu fibló.
La pessigada té com a conseqüència un ben conegut i fort dolor. Segons
la quantitat de verí en el cos, pot causar una inflamació local i picor ±
provocades per l¶apamina, que actua a gran escala i pot provocar tremolors,
hemòlisis i convulsions-, augment de la temperatura corporal o, fins i tot, vòmits,
marejos i/o angoixes. En cas de diverses pessigades, pot haver-hi una reacció
tòxica.
S¶ha de tenir molt en compte que no es sigui al·lèrgic al verí de les
abelles (un 5% de la població ho és), ja que les conseqüències podrien ser molt
greus. L¶al·lèrgia a l¶apitoxina pot causar en un individu al ·lèrgic un shock
anafilàctic, coma o fins i tot la mort. Normalment, amb el pas del temps sol
produir-se la desensibilització, ja que des de la primera pessigada es succeirà
una tolerància progressiva, però cal estar previngut per si succeeix el fenomen
contrari.

La recol·lecció del verí per part de l¶apicultor és difícil i arriscada. S¶ha
d¶actuar tenint present que el verí deshidratat cristal·litza i és soluble en alcohol.
Per dur-ho a terme, s¶ha de posar en el fons del rusc una reixa de fe rro amb un
full de paper de seda i una làmina de vidre a sota. A continuació es connecta la
reixa a un transformador elèctric (corrent altern) i s¶apliquen algunes
descàrregues (de baixa intensitat per no matar les abelles) breus i repetides
cada mig minut durant no més de 15 o 20 minuts. Les abelles que estaven
sobre la reixa es veuen obligades a pessigar i deixen el seu fibló clavat al paper
de seda, el qual no els mutila el cos i els permet seguir amb vida. El verí es
diposita en la làmina de vidre, en l a que queda adherit, i s¶asseca. Per
desprendre¶l només haurem de rascar el vidre amb una mica d¶alcohol. Aquesta
labor no s¶hauria de fer més de 4 o 6 vegades l¶any, amb un descans mínim de
15 dies entre una i altra sessió, si no volem reduir el nombre d¶ individus de la
colònia. S¶ha d¶anar amb compte, ja que després de cada sessió els insectes
es tornen més agressius durant uns dies.
Y - 62 -

L¶efecte curatiu i analgèsic del verí d'abella és medicinalment
comprovable des de 1888 gràcies als e studis del Dr. Terc.
Ja en l'edat mitjana s'utilizava l'apitoxina per a la preparació de
medicaments (sobretot contra el dolor reuma).
La indicació es basa en la capacitat de l'apitoxina d'estimular el cos
humà per produir cortisona, la qual pot curar malalties reumàtiques en estat
agut i crònic. També s'utilitza com a tractament de fatiga muscular per activitat
esportiva o altres exercicis corporals forts, com també per tractar neuràlgies,
artrosis, lumbàlgia, ciàtica, lesions per fred o per desensibilitz ar en casos
d¶hipersensibilitat per verí d'abelles o vespes.
El verí també s¶utilitza en farmacologia: és un bon vasodilatador,
anticoagulant, cardiotònic i revulsiu. S¶utilitza també per fabricar productes
contra l¶artrosis, les malalties cardiovasculars , les al·lèrgies, el reumatisme,
l¶artritis, úlceres, edemes, èczemes, asma, migranya, arteriosclerosi,
hipertensió i inflamació de nervis, entre d¶altres.
El verí és el producte de l¶abella més utilitzat en l¶apiteràpia: molts
professionals de la salut estan començant a usar l¶apitoxina per a injeccions
contra el dolor bé amb l'abella viva o en injecció.
Y - 63 -
D D

La cria d¶abelles reina és la producció artificial de reines en un medi

combinat entre natural i artificial que pot dur a terme un apicultor experimentat.
La cria de reines és un món apassionant i totalment a part de la rutina diària de
les feines apícoles, un món on la paraula apicultura ens mostra totes les seves
cares, on la precisió i la disciplina són fonamentals. Amb la cria de reines,
podem posar en pràctica tot el que l'abella ens ha ensenyat.
Vegeu l¶annex 4 per fer el seguiment de la metodologia de la cria de
reines amb imatges pròpies que mostren la pràctica portada a terme.
D D ÷

L' agulla d'empelt ar

Eina que ens permetrà agafar la larva de la cel·la de cria i introduir -la en
una cúpula. Existeixen diferents models d'agulles, però n'hi ha una en concret
que s'està imposant sobre les altres: l¶agulla xinesa. Aquesta agulla està
especialment pensada per agafar la larva juntament amb la gelea reial que es
troba a sota seu. El funcionament d¶aquesta agulla és semblant al d'un bolígraf
de molla, és a dir, pressionant el cap superior de l'agulla fem baixar o pujar una
llengüeta molt fina i flexible situada a la part inferior d'aquesta, aconseguint així
que la llengüeta llisqui per la paret de la cel·la fins a la seva base per tal de no
fer malbé la larva; així, la gelea i la larva ens queden dipositats al damunt de la
llengüeta.
Les cúpules
Recipients de plàstic que imiten la forma que les abelles donen a la cera
quan comencen la construcció de les reialeres. El primer que fan les abelles en
estat natural quan inicien la construcció d'una cel· la reial és ajuntar tres o
quatre cel·les en una, permetent així una major cabuda de gelea reial que en
una cel·la normal.
Aquestes cúpules es fixen amb cola termofusible sobre un llistó per poder ser
col·locades a l¶interior d¶un quadre. Aquests llistons acostumen a ser de plàstic
Y - 64 -
semi-rígid per tal que es puguin tallar fàcilment i tenir les reialeres
separadament.
Quadres de cria
Estructures de fusta que s¶acoblen al rusc sense bresques per tal de
poder acollir els llistons amb les cúpules destinades a la construcció de
reialeres.
Rusc triple
Conjunt de tres caixes disposades de costat amb una alça sobre la caixa
central. En la caixa central se situa la cria, mentre que les laterals i l¶alça
s¶empren per al magatzem de mel. Entre totes les caixes i l¶al ça del rusc hi ha
reixes excloents de reines, les quals confinen la reina a la caixa central però
permeten el pas de les obreres cap a tots els espais del rusc.
Incubadora
Recipient fabricat amb material aïllant que manté unes condicions
òptimes de temperatura i humitat per al bon desenvolupament de les larves i,
posteriorment, nimfes. Una incubadora adequada ha de disposar d¶una font de
calor que garanteixi una irradiació i distribució de calor homogènia en el seu
interior, la qual cosa s¶aconsegueix amb una resistència elèctrica recoberta de
fil de plàstic flexible; d¶un termòstat precís (amb una oscil·lació de temperatura
màxima de +-2ºC); i d¶un recipient per a aigua, la qual ajudarà a r egular la
humitat dins la incubadora.
Babynucli
Petit rusc fabricat amb material aïllant el qual s¶empra per allotjar una
reialera quan la reina està a punt de néixer, i que alhora conté un petit eixam
d¶abelles i petites bresques.
Porta-abelles
Petit contenidor de plàstic (gàbia) de forma cilíndrica d¶uns dos
centímetres de diàmetre i vuit d¶amplada amb orificis a tota la seva superfície
Y - 65 -
que permeten el pas de l¶aire i serveixen per a transportar les abelles reina
nascudes fora del rusc.
Gàbia introductora de reines

Capsa reixada de plàstic per a la introducció d¶una reina en un rusc. Té
dos compartiments: un per a l¶allotjament de l¶abella i l¶altra per a l¶aliment
(candi d¶abella).
D D è

EL PICKING
El picking consisteix a extreure larves de les cel·les de cria d¶una bresca
i dipositar-les una a una en les cúpules de plàstic. S¶ha de fer ràpidament, amb
agilitat i amb molta precisió i, per tant, ens cal tenir tot el material necessari a
punt abans de començar l¶operació. El picking s¶ha d¶evitar fer -lo a les hores de
màxima radiació solar ja que l¶excés de temperatura pot perjudicar les larves. El
picking sempre es realitza el tercer dia després de ser post l¶ou i, per això, és
necessària l¶experiència de l¶apicultor per reconèixer a simple vista quines són
les larves més adequades per fer-ne l¶extracció. Cal tenir en compte que
sempre hem de triar un quadre de cria d¶un rusc fort per fer picking: això
significa que la colònia està sana, que està ben aliment ada i que hi ha molta
cria perquè la reina és bona.
Com que les cel·les naturals tenen una fondària considerable, per poder
realitzar el picking és necessari tallar -ne una part: com que la larva està
enganxada al fons de la cel·la i mesura poc més d¶un mil·límetre, el tall ens
permetrà veure la larva i actuar amb més precisió.
Per tant, en primer lloc vam escalfar la fulla d¶un ganivet sense serra
amb un encenedor, ja que permet fer el tall més net i més fàcilment perquè la
cera de les cel·les es va fonent per l¶escalfor del ganivet. Després vam mullar
amb aigua el llistó amb les cúpules de plàstic adherides per tal d¶aportar -los-hi
humitat, ja que és indispensable en l¶ambient natural de les abelles.
Seguidament vam procedir a fer l¶extracció de larves amb l¶agulla d¶empeltar:
aquesta permet recollir la larva juntament amb una quantitat determinada de
gelea reial de la cel·la de cria per ser introduïda en una cúpula del llistó, tot
Y - 66 -
procurant de no canviar la posició de la larva mentre s¶efectua aquest canvi de

lloc ja que si es canvia d¶orientació, sovint no neixen . A més, hem de tenir en
compte que com més petita és la larva, més vulnerable és. Cada vegada que
s¶efectuava una extracció havíem de cobrir la cúpula que contenia la nova larva
amb un drap humit per tal que no perdés humitat.
INTRODUCCIÓ DE LES CÚPULES DINS UN RUSC

Quan totes les cúpules dels llistons van estar completes, vam introduir
els llistons en els quadres de cria d¶un rusc potent triple per tal que les obreres
construïssin les reialeres a partir de les cúpules introduïdes. Vam deixar
aquests llistons de cria dins el rusc triple durant cinc dies, fins que les cel·les
reials van ser operculades.
Les obreres reconeixen les cúpules com a inici de cel·les reials i és per
això que basteixen les reialeres. Mentre fan aquest procés, també alimenten les
larves amb gelea reial per tal que les abelles esdevinguin reines. És molt
important que durant aquesta part del procés l¶eixam disposi d¶aliment suficient
o en excés, ja que això facilita una total dedicació de les obreres a la
construcció de les cel·les reials. També és important que tinguin aigua per
poder mantenir la humitat necessària dins el rusc.
INTRODUCCIÓ DE LES REIALERES A LA INCUBADORA

Un cop les reialeres ja han estat construïdes i tapa des, l'únic necessari
perquè les reines s'acabin de desenvolupar és temperatura i humitat, dos
factors que ens pot proporcionar una incubadora. Per tant, no cal esperar que
les reines neixin per treure -les del rusc triple.
Dit això, vam treure els llistons amb les cúpules dels quadres de cria del
rusc i els vam traslladar a la incubadora, on s¶hi van estar durant cinc dies.
Aquest trasllat el vam fer amb molt de compte subjectant els llistons amb les
mans de tal manera que les reialeres mantinguessin la sev a posició vertical tal
com havien estat construïdes dins el rusc i de manera que les larves no
perdessin la seva posició natural. Si fos el cas que volguéssim deixar les
reialeres un o dos dies més a la incubadora seria absolutament necessari
engabiar-les amb gàbies porta-abelles, ja que hi hauria més probabilitat que
naixessin dins la incubadora i es podrien matar entre elles.
Y - 67 -
La incubadora cal que tingui un sistema de control de temperatura per tal

de mantenir estables els 35 graus centígrads que necessit em al seu interior.
Els termòstats que ens interessen són els que ens proporcionen precisió (una
oscil·lació de temperatura màxima de +-2ºC). Les reines no responen bé als
augments prolongats de temperatura per damunt dels 35ºC, i tot i que tampoc
són gens recomanables, aguanten millor els descensos per sota d'aquesta
temperatura. L¶altre factor és la humitat, la qual controlarem col·locant un
recipient amb aigua dins la incubadora. Amb la calor, l¶aigua s'evaporarà i ens
proporcionarà humitat (ha de ser de l 60-70% ). És molt important que aquest
recipient no quedi mai buit.
TRASLLAT DE LES REIALERES DES DE LA INCUBADORA ALS NUCLIS DE

FECUNDACIÓ
Un cop passats els dies que les reialeres van estar-se a la incubadora,
vam haver-les de tornar al seu medi nat ural, tot introduint -les en diversos nuclis
de fecundació una a una. Aquests permeten allotjar una futura reina, però com
que tota reina necessita un eixam, també vam haver d¶introduir -hi un petit grup
d¶abelles extret d¶altres ruscos potents amb molta cri a.
Per fer la recollida d¶abelles dels ruscos esmentats v am haver-nos
d¶equipar amb la indumentària d¶apicultor quan vam arribar a prop dels ruscos
d¶on havíem d¶agafar abelles. Seguidament, vam posar un parell de caixes
reixades obertes per l¶extrem inferior a sobre del rusc, al qual li havíem tret la
tapa i hi havíem incorporat una reixa excloent de reines a sobre. Vam
començar a picar un costat del rusc amb una espàtula mentre en fumàvem
l¶entrada amb la fumera: les abelles anaven pujant cap amunt per s ortir del rusc
i s¶anaven posant a dins o a sobre les caixes reixades, ja que eren el primer
que trobaven al seu pas mentre anaven sortint. D¶aquesta manera, a mesura
que anàvem picant i fumant, cada vegada més abelles anaven sortint (excepte
la reina, ja que no podia travessar la reixa). Un cop ja n¶hi havia una quantitat
considerable, vam agafar les caixes reixades i amb un cop sec sense deixar -les
anar vam fer caure a les abelles sobre la tapa del rusc girada de cap per amunt.
Ara ja podíem ficar-les dins les caixes reixades, però per facilitar aquesta
operació i no ferir-les, vam buidar la tapa sobre un plàstic flexible semblant al
Y - 68 -
que s¶utilitza per folrar llibres i vam introduir -les a les caixes reixades per ser
traslladades cap als ruscos o nuclis de fecundació.
Els nuclis de fecundació poden ser , els quals són petits
recipients de material aïllant, o bé caixes de fusta dividides en tres parts, on s¶hi
allotjaran tres reialeres per separat. Els primers estan dividits en dos
compartiments: en un hi vam ubicar dues làmines petites de cera estampada
nova de forma semicircular i una cel·la reial; i l¶altre compartiment feia de
menjadora, on hi vam posar aliment líquid preparat de consitència viscosa que
contenia bàsicament glucosa, fructosa i maltosa i provenia de la hidròlisi del
blat de moro, juntament amb una mica de palla per evitar que, si les abelles hi
cauen a dins, s¶ofeguin. L¶altre tipus de nucli de fecundació són caixes de fusta
dividides en tres parts, les quals no comuniquen, i funci onaran de manera
independent cada una. Per tant, cada part contindrà una reina i un eixam
diferent.
Sense treure¶ns la indumentària, vam arribar de nou al lloc on hi teníem
els nuclis de fecundació. Els treballs que ens corresponia fer en aquell moment
consistien a muntar nous eixams i, per tant, havíem de posar una reialera a
cada nucli de fecundació amb un grup d¶abelles a cada un. En primer lloc, vam
insertar a cada nucli (del qual n¶havíem tapat l¶entrada) diverses bresques on
poder iniciar la colònia. En segon lloc, vam introduir una sola cel·la reial entre
les bresques de cada nucli. En tercer lloc els hi vam posar menjar (xarop en els
babynuclis i bresques de mel en les caixes dividides en tres parts). En quart i
últim lloc, vam introduir abelles a cada nucli. Per fer-ho, vam seguir aquests
passos:
f Vam ficar les caixes reixades amb abelles dins d¶una bossa de plàstic i
les vam ruixar una mica amb gas carbònic per tal d¶adormir -les i fer-los
perdre la memòria durant uns minuts.
f Vam treure les abelles de les caixes i, com que estaven més calmades,
vam poder-les abocar dins un recipient amb tapa, la qual té un forat per
on vam fer passar la mànega que conduiria el gas dins el recipient.
f Vam ruixar-les amb més quantitat de gas perquè quedessin totalment
adormides i immòbils.
f Amb un llaurador, les vam repartir entre els diversos nuclis de
fecundació.
Y - 69 -
Finalment vam tapar els nuclis de fecundació a l¶espera que les reines
naixessin.
Cal dir que en el cas que les abelles reina haguessin nascut dins la
incubadora, abans de treure¶n les reialeres, les podríem introduir en nuclis de
fecundació igualment, però utilitzant una capseta introductora d¶abelles reina o
no; en aquest últim cas, han d¶estar untades amb xarop per tal que no volin
mentre preparem l¶eixam.
La pràctica més habitual de creació d¶eixams és a partir de la introducció
de reialeres en els nuclis de fecundació, ja que és més probable que les abelles
acceptin una reialera que una reina ja nascuda.
D D D

Un cop nascudes les reines en els diferents nuclis de fecundació, les

vam localitzar i les vam marcar amb pintura d¶ungles sobre el tòrax. Aquest
marcatge es fa d¶un color diferent cada any, i serveix perquè les puguem
identificar fàcilment dins el rusc i tinguem controlada la seva longevitat.
Després de marcar-les, vam repartir els nuclis de fecundació per diferents
espais naturals i vam obrir-ne l¶entrada. Aquesta acció permet la sortida de la
reina i les altres abelles a l¶exterior , de tal manera que la reina pugui ser
fecundada en vol per abellots. Vam deixar els nuclis de fecundació uns dies allà
per tal que les reines poguessin ser fecundades i nosaltres poguéssim
comprovar-ne la qualitat segons la quantitat de la seva posta. Un cop feta la
comprovació, els nous eixams ja es van poder comercialitzar o canviar -los a un
rusc de mida estàndard.
DD

!

L¶objectiu de la cria de reines és guanyar temps i poder disposar de

mares fecundades i que ja ponguin, sempre que ens facin falta, ja sigui perquè
un rusc s¶hagi quedat orfe, per substituir reines velles, per solucionar un tema
sanitari del rusc o per ampliar apiaris .
Y - 70 -
Tal com hem dit anteriorment, la presència de l¶abella reina és el que fa

que la vida en un rusc transcorri plàcidament i ordenadament. La reina emet
olors diferents segons el que vol transmetre als individus de la colònia en cada
moment, gràcies a les feromones que segrega. Per tant, si no hi ha reina el
caos pot apoderar-se del rusc i fins i tot es pot arribar a perdre l¶eixam, perquè
les abelles no tenen qui els guiï.
Els apicultors més especialitzats que es dediquen a la cria de reines
ajuden amb la seva feina a que els apicultors que es dediquen a l¶obtenció dels
productes de l¶abella puguin solucionar els problemes de manca de reina dels
seus ruscos en un espai més curt de temps.
Per a la producció de reines cal que l¶apicultor tingui ruscos forts i ben
alimentats d¶on poder extreure larves sabent de ben segur que aquesta co lònia
es recuperarà ràpidament amb contínues postes i naixement de noves larves
que asseguraran la continuïtat de l¶eixam. La utilització d'incubadores en la cria
de reines ens permet que cada cinc dies pugu em retirar una remesa de
reialeres i introduir un a nova sèrie de cúpules.
El millor període per formar nous ruscos és entre l¶abril i el juny, ja que
es produeixen les eixamenades naturals (la reina marxa del rusc amb un grup
reduït d¶obreres), però se¶n poden criar fins a l¶octubre depenent del temps
atmosfèric i sempre que hi hagi prou aliment.
L¶època primaveral també coincideix amb l¶època de més demanda
d¶eixams i reines per part dels apicultors per tal d¶aconseguir una major
producció. Ara bé, cap a l¶inici de tardor la demanda també és gran perquè es
preparen els ruscos de cara la temporada primaveral següent.
Y - 71 -
D "

Les abelles estan desapareixent de forma enigmàtica. Actualment no es

pot considerar un problema massa greu, però d¶aquí uns anys o fins i tot d¶aquí
uns mesos pot tenir conseqüències preocupants. Es tracta d¶un problema real,
greu i que tindrà unes repercussions econòmiques importants.
El problema es va fer evident a la tardor del 2006 als Estats Units, on
milions d¶abelles desapareixien per causes desconegudes. Si aquests insectes
desapareixen no hi ha pol·linització, la qual cosa augmentarà la manca
d¶aliments ±i conseqüentment la fam± fins a nivells insostenibles. Concretament
als EUA, la pol·linització crea un terç dels aliments de la dieta normal d¶un
ciutadà i suposa un guany de 11.500 milions d¶euros l¶any. Per tant, la falta
d¶aquests petits insectes podria suposar unes pèrdues econòmiques molt
importants per al país. Actualment 24 estats dels EUA estan afectats per
aquesta pèrdua d¶abelles tan important (el Departament d¶Agricultura dels
Estats Units afirma la desaparició del 60% dels ruscos existents a la costa Oest
i el 70% dels existents a la costa Est), però la pandèmia agrícola ja s¶ha
començat a detectar també al nostre país, entre d¶altres països europ eus, com
Alemanya, Suïssa, Portugal i Grècia.
Els apicultors americans afectats es trobaven d¶un dia per l¶altre el rusc
molt buit: només en quedaven la reina i un grup molt reduït d¶obreres. Els
quadres estaven plens de mel, fet que nega la possibilitat q ue les abelles hagin
mort de gana, i diversos quadres amb cria. Les altres obreres havien
desaparegut sense deixar rastre: no s¶han trobat els seus cadàvers enlloc, ni
prop del rusc ni a quilòmetres de distància.
S¶ha negat que la causa d¶aquest problema derivi del canvi climàtic
(alguns efectes causats per aquest fenomen han afectat lleugerament a les
abelles). Però hi ha hipòtesis que fan pensar que les abelles hagin pogut perdre
el sentit de l¶orientació i la capacitat de tornar a casa per l¶acció dels pesticides;
o també per l¶estrés a què aquestes estan sotmeses durant llargs períodes per
plagues d¶àcars paràsits, per viatges a través del país que realitzen per ser
utilitzades en la pol·linització industrial, o per l¶enfrontament amb agents
patògens com virus i fongs.
Y - 72 -
Per altra banda, estudiosos alemanys han constatat que aquest canvi en
el comportament de les abelles coincideix amb la presència d¶antenes dels
telèfons mòbils, les quals interfereixen en el sistema de navegació dels insectes
impedint-los seguir amb la rutina incorporada als seus reflexes condicionats
des de fa desenes de milers d¶anys. I és que s¶han dut a terme diversos estudis
que demostren que les radiacions dels mòbils i altres aparells afins redueixen
les cèl·lules cerebrals dels humans, disminueixen la quantitat
d¶espermatozoides de l¶home o produeix una baixada general del sistema
immunològic humà.
Ara bé, hi ha una hipòtesi que sobresurt per damunt de les altres: un
virus podria ser el causant d¶aquest trastorn que està fent desaparèixer les
abelles. Un grup de científics del Servei de Recerca Agrícola (ARS) dels Estats
Units ha descobert una correlació entre el desordre del col·lapse de colònies
d¶abelles (CCD en anglès, sigles que corresponen a ³Colony Collapse Disorder´)
i un virus d¶abelles de mel anomenat vulgarment virus israelià de la paràlisi
aguda (IAPV). Aquest virus va ser identificat per primera vegada en les colònies
d¶abelles de mel a Israel l¶any 2002, on les abelles van adquirir un
comportament inusual, com ara aletejar les seves ales fora del rusc o una
pèrdua important d¶abelles obreres. L¶IAPV és un parent proper del virus
Caixmiriana de les abelles, el qual ha estat trobat anteriorment als Estats Units i
es transmet per l¶àcar varroa. S¶ha pogut arribar a la conclusió que el causan t
del CCD podria ser aquest virus, gràcies a la recerca duta a terme per un equip
d¶investigadors nord -americans els quals analitzaven l¶ADN de manera
detallada de tots els organismes, bacteris, fongs i virus que estan presents en
les abelles: l¶IAPV va ser trobat en el 96,1% de les mostres de les abelles amb
CCD. Tanmateix, aquest descobriment no identifica l¶IAPV com la causa del
CCD: només s¶ha descobert una forta correlació entre ells.
Vegeu Annex 5: Articles Periodístics.
Y - 73 -

Un objectiu important que em vaig plantejar a l¶hora de començar aquest

treball va ser conèixer les abelles i el món que les envolta, la qual cosa he
assolit satisfactòriament i amb gran sorpresa per part meva, ja que no
comptava amb la complexitat de l¶estructura social d¶aquests insectes, la qual
m¶ha captivat. L¶observació i el seguiment continuat han estat molt enriquidors i
també els elements bàsics que m¶han ajudat a comprendre globalment i
específicament el funcionament d¶un rusc i tota la metodologia emprada e n la
cria d¶abelles reina.
Les abelles i la seva organització són una manifestació constant de la
més absoluta perfecció ja sigui en les tasques de construcció i manteniment del
rusc (construcció de bresques, alimentació de larves, utilització del pròpoli com
a element antisèptic i protector, la cura i atenció constant envers la reina ),
l¶acceptació de rols (cadascú desenvolupa les tasques que li són assignades
amb fidelitat), l¶estalvi energètic (danses per descriure on és la font de nèctar,
construcció de les cel·les hexagonals, les quals permeten aprofitar l¶espai i la
cera al màxim).
La conclusió principal a què he arribat és que, com deia Einstein, ³sense
les abelles, el món no duraria ni quatre dies´. És a dir, la importància de la
pol·linització és més gran que els propis productes que s¶obtenen de l¶abella, ja
que sense ella minvaria la producció de fruits i la seva qualitat; aleshores,
l¶economia de mercat es veuria afectada greument i les pèrdues de beneficis
serien molt grans. Així, la pol·linitz ació creuada és un gran benefici per al medi
ambient, ja que assegura la supervivència de les espècies agrícoles i silvestres.
Degut al creixent interès de la població pels productes naturals,
especialment els apícoles, han sorgit noves empreses que han fet créixer
aquesta indústria i alhora l¶economia del país.
5
L¶organització de tallers sobre apicultura per part del departament
d¶educació del Museu de Zoologia de Barcelona em va sorprendre positivament,
ja que apropen aquests insectes a la població infantil i adulta en general, la
qual cosa ajuda a conèixer la problemàtica actual de les abelles i a veure -les

YAssistència al taller
el dia 6 de setembre del 2007 a l¶edifici de Zoologia.
Y - 74 -
com a insectes beneficiosos més que no pas com a perjudicials ±puntualment

en el cas que pessiguin, essent aquesta última la visió que en té la pobl ació.
Una altra mostra de la importància que es dóna actualment a les abelles
queda reflectida en la pel·lícula recentment estrenada als cinemes, "$%,
la qual narra la història d¶una abella i, entre d¶altres aspectes, ressalta la
indispensable acció pol·linitzadora que realitzen les abelles.
Quant a l¶experiència de la cria de reines, no he pogut realitzar estudis
comparatius amb percentatges de producció introduint diverses variables, ja
que no és la quantitat d¶abelles nascudes en una situació o en una altra, sinó la
seva qualitat el que importa realment a l¶apicultor especialitzat: és més
interessant una bona abella reina que dues de mediocres, i alhora és més
interessant una reina dèbil que una de mitjana, perquè d¶aquesta manera la
primera es descarta immediatament mentre que una reina de qualitat mitjana
necessita un temps per ser valorada.
Després d¶aquest estudi profund sobre la vida de les abelles i molts dels
aspectes relacionats amb el seu entorn natural, he arribat a comparar -les amb
la societat humana actual, de tal manera que si prenguéssim model de la seva
organització, ordre, paciència, perseverança i cooperació mútua, sense afany
de lluita per aconseguir un lloc que és impossible d¶aconseguir per part d¶un
altre individu al qui no li pot correspondre mai, la majoria de persones seríem
més felices i no hi hauria enveges que portessin a la destrucció. De fet,
7
existeixen teories que posen en pràctica amb persones l¶organització
d¶aquests insectes socials, com les formigues o els tèrmits, juntament amb les
abelles. D¶aquesta manera, si les accions humanes seguissin les normes de les
abelles, prendrien decisions més intel·ligents .

Y
YY

Y YYYYYYY Y YY YY !! Y
Y - 75 -

RECURSOS IMPRESOS
ARÀNEGA, Susanna; PORTELL, Joan (2000): Les abelles. Editorial La Galera ,

(Descobrim núm. 12), Barcelona. 31 pàgines.
BENEDETTI, Lorenzo; PIERALLI, Lucilla (1990): Apicultura. Ediciones Omega,

S.A., Barcelona. 431 pàgines.
CASTELLÓ, Josep; SANZ, M Cristina (1993): Atlas de Zoologia, Invertebrats.

Editorial Edibook, Barcelona . 95 pàgines.
CHAUDUN-LOMAZZI, E.; BODIN, A. (1989): L¶abella Flora. Editorial Aliorna,

(Col·lecció Diari de ruta, 2), Barcelona. 63 pàgines.
DE LAYENS, Georges; BONNIER, Gaston (1993): Curso completo de

apicultura y cuidado de un colmenar aislado. Edici ones Omega S.A. Barcelona.
321 pàgines.
JEUNESSE, Gallimard; FUHR, Ute; SAUTAI, Raoul (1993): L¶abella. Editorial

Cruïlla (El món per un forat), Barcelona. 40 pàgines.
JULIVERT, Maria Àngels; DE MIGUEL, Carles (1991): Les abelles. Parramón

Ediciones, (El món fascinant de ), Barcelona. 30 pàgines.
LANGSTROTH, Lorenzo Lorrain.; DADANT, Carlos (1924): La abeja y la

colmena. Gustavo Gili, editor, 2ª edició, Barcelona. 639 pàgines.
MAETERLINCK, Maurici (1929): La vida de les abelles. Editorial Catalònia,

(Biblioteca literària), Barcelona. 186 pàgines.
NUBIOLA, Joaquim M (2005): l¶Eixam, Revista dels Apicultors de Catalunya.

Núm 3, Juliol 2005. Barcelona. 24 pàgines.
NUBIOLA, Joaquim M (2007): l¶Eixam, Revista dels Apicultors de Catalunya.

Núm 9, Abril 2007. Barcelona. 28 pàgines.
PRESTI, Manuel; MILLER, Peter; ESSICK, Peter (2007): ³Teoría de los

enjambres´ a Ú & # , Barcelona. Juliol 2007. 90 -111
pàgines.
PROST, P. Jean (1989): Apicultura. Ed. Mundi -Prensa, Madrid. 3ª edició. 726
pàgines.
PUJADE, Juli; SARTO, Víctor (1986): Guia dels insectes dels Països Catalans,
(Conèixer la natura, volum 2), Kapel. 118 pàgines.
Y - 76 -
RAVAZZI, Gianni (2000): Curso de apicultura. Editorial De Vecchi, S.A.,

Barcelona. 126 pàgines.
SABATÉ, Teresa; SOLÀ, Carme (2005): La mel. Editorial Salvatella, (Volem

Saber, sèrie Groga, 3), Barcelona. 31 pàgines.
TORDJMAN, Nathalie (2006): ³Visita guiada al món de les abelles´ a

', núm. 139, Juliol/Agost 2006. Barcelona. Pàgines 45 -52.
VILLENEUVE, F.; DESIRÉ, CH (1982): Zoologia. Editorial Hora, S.A. (Las

ciencias naturales), Barcelona. 334 pàgines.
VON FRISCH, Karl (1984): La vida de las abejas. Editorial Labor, S.A. 4ª edició
(Ediciones de bolsillo), Barcelona. 237 pàgines.
RECURSOS A INTERNET
http://ca.wikipedia.org/wiki/Abella
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mel
http://ca.wikipedia.org/wiki/N%C3%A8ctar
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pol%C2%B7linitzaci%C3%B3
http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
http://ca.wikipedia.org/wiki/Rusc
http://centros3.pntic.mec.es/cp.los.jarales/ABEJAS/curiosidades.htm
http://impevic.ajvic.net/interior11i.asp?id_fira=117
http://members.tripod.com/~ciberbusqui/producte/mel.htm
http://www.apicat.com/
http://www.apicat.com/web/abelles_b.htm
http://www.apicat.com/web/abelles_c.htm
http://www.apicat.com/web/apicultor.htm
http://www.apicat.com/web/productes.htm
http://www.apicat.com/web/productes_f.htm
http://www.apicultura.cl/
http://www.apicultura.cl/abejas_01.php
http://www.apicultura.cl/news.php?newsid=100
http://www.apicultura.entupc.com/
http://www.apiguarda.es
http://www.apiguarda.es/criacao.htm
Y - 77 -
http://www.apiguarda.es/galeria.htm
http://www.apiguarda.es/transumancia.htm
http://www.beekeeping.com/articulos/salamanca/elementos_apicultura_colombi
a.htm
http://www.beemovie.com/
http://www.culturaapicola.com.ar/apuntes/criareinas/criadereinas.htm
http://www.curandote.com/
http://www.curandote.com/pgs/apiterapia/losotrosp roductos.html
http://www.curandote.com/pgs/apiterapia/porquepicarseconabejas.html
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoti
cia_PK=392651&idseccio_PK=1021&h =
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idtipu
srecurs_PK=7&idnoticia_PK=392652
http://www.firesifestes.com/Fires/F-Mel-Crespia.htm
http://www.geocities.com/petsburgh/farm/9603/formacion/ciego.htm
http://www.google.com
http://www.grec.cat/cgibin/heccl2.pgm?USUARI=EDU&SESSIO=0006691392&
NDCHEC=0073630&PGMORI=A
http://www.pageses.info/z1/ind ex.php?name=News&file=article&sid=1119
http://www.pageses.info/z1/index.php?name=News&file=article&sid=581
http://www.recetasgratis.net/Recetas-con-Miel-ingredientes_recetas-402_1.html
http://www.uv.es/metode/numero33/34_33.html
http://www.uv.es/metode/numero33/63_33.html#top
http://www.wikilearning.com/la_vida_de_las_abejas -wkccp-1946-1.htm
http://www.xtec.cat/~fpinol/treball/
Y - 78 -

Language

Welcome to Scribd!

A Belles

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Description:

Copyright:

Available Formats

A Belles

Uploaded by

Description:

Copyright:

Available Formats

Treball de recerca Les abelles de la mel

Finalment, cal esmentar que el treball va acompanyat d¶annexos, els quals

2.1. Les abelles de la mel

L¶abella és un animal que pertany al fílum dels artròpodes dins la classe

2.2. Importància de l¶existència d¶abella reina en un rusc

La descripció de la part pràctica està basada en el mètode concret de

RACES D'ABELLES DE L'ESPÈCIE ññ A EUROPA

- ñ   o abella negra comuna

En una societat d¶abelles hi conviuen individus pertanyents a tres castes

fent cercles amunt (poden pujar fins a un quilòmetre d¶alçada) i es deixen

Les obreres són els habitants més petits

Des del tercer al desè dia, l'obrera fa de dida. En principi, alimenta

través d¶unes glàndules que tenen al cap anomenades hipofaríngees. Després

? Des de l'onzè al dissetè dia, l'obrera és emmagatzemadora i productora de

Finalment, a partir del vint -i-unè dia, l¶abella es converteix en recol·lectora i

excepció són alimentades amb aquesta substància, encara que el nombre de

LA COMUNICACIÓ ENTRE LES ABELLES OBRERES

L'estudi del llenguatge de les abelles és bastant recent i el devem al

Existeixen, a més, formes intermèdies entre la dansa circular i la dansa

Alguns exemples exposats anteriorment són la dansa de la dalla, la qual

A més de Von Frisch, Wilson va demostrar com les danses de les

Els abellots són els mascles del

Els abellots són físicament incapaços de donar el menor servei al treball

En el moment de la posta, els ous s¶adhereixen al fons de la cel·l a untats amb

3.1.2.1. ANATOMIA EXTERNA

llises i es mouen horitzontalment, i no de dalt a baix. Les abelles les

Aquesta és l¶anatomia externa comuna en els tres tipus d¶abella, i a

3.1.2.2. ANATOMIA INTERNA

SISTEMA NERVIÓS (vegeu annex 1 imatges 19 i 20)

obreres i absent als mascles, té una estructura complicada. Consta d'una

SISTEMA GLANDULAR (vegeu annex 1 imatge 22)

reials. Les glàndules labials o salivals comprenen les toràciques i les

APARELL REPRODUCTOR DE L'ABELLOT (vegeu annex 1 imatge 23)

APARELL REPRODUCTOR DE LA REINA (vegeu annex 1 imatge 21)

3.1.3.1. RELACIONS BENEFICIOSES: LA POL·LINITZACIÓ

LES ABELLES MEL·LÍFERES I ALTRES INSECTES COM A AGENTS

d'espècies vegetals. S'ha calculat que hi ha uns 200.000 vegetals que es

3.1.3.2. RELACIONS PERJUDICIALS: ELS ADVERSARIS DE LES ABELLES

Cal tenir present que certes plantes poden convertir-se també en

Limitat,a Tanques elèctriques, vivendes

Teixó Bresques: mel i cria ++ Rarament Apiaris racionals

Eriçó Abelles + Ocasional -

Musaranya Abelles +++ Freqüent Protegir l¶entrada del rusc

Liró Abelles +/++ Ocasional Protegir l¶entrada del rusc

Ratolí Bresques-mel-abelles +++ Freqüent Protegir l¶entrada del rusc

Destrucció dels seus nius,

Falcó abellaire Abelles-larves-rusc +++ Esporàdic -

Orenetes Abelles + /+ + + Freqüent -

Picot Abelles-rusc +/+++ Ocasional -

Aus domèstiques Abelles +/0 Freqüent Tanques, aïllament

Sargantana Abelles +/0 Freqüent -

Llangardaix Abelles +/0 Freqüent -

Gripau Abelles + Ocasional Allunyament, cavallets alts

Aranyes Recol·lectores +/0 Ocasional -

Pregadéus Recol·lectores +/0 Freqüent -

Destrucció dels seus nius,

Esfinx Mel +/++ Freqüent Protegir l¶entrada del rusc

A continuació s¶explica les característiques d¶alguns dels principals

L'abellerol (vegeu annex 1 imatge 25)

La varroasis ( !   ) (vegeu annex 1 imatges 26, 27 i 28)

RACES D'ABELLES DE L'ESPÈCIE ññ A EUROPA

- ñ o abella negra comuna

La varroasis ( ! ) (vegeu annex 1 imatges 26, 27 i 28)

?p ?

p ?

p ?

- ? : caixes de la mida d'una o dues bresques

- ?p p (vegeu annex 2 imatges 15, 16 i 17) és un

- ? (vegeu annex 2 imatge 19): simulacres de cel·les reials de plàstic o

- p ? (vegeu annex 2 imatges 20 i 21): són petits quadres

- p Y (vegeu annex 2 imatge 22): és un ferro corbat amb un

D è D

?? suau. Color i consistència groguenca com de xarop. Aroma i sabor

color del fosc al rogenc. Consistència de grans fins i regulars. Aroma i

TORDJMAN, Nathalie (2006): ³Visita guiada al món de les abelles´ a