You are on page 1of 1

DIVENDRES, 2 DE JULIOL DEL 2010

el 3 de vuit

27

Redacció i Seu social:

   
el3devuit.cat

el3devuit.cat

Papiol, 1 - 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 892 10 35 Fax 93 818 02 36

Impressió:

Impressions

Delegació Sant Sadurní:

Sant Antoni, 9

Intercomarcals, S.A.

el3devuit@el3devuit.cat

08770

Sant Sadurní

Dipòsit Legal:

d’Anoia Tel. 93 818 35 01

B-43447-1982

Publicitat Alt Penedès:

http://www.el3devuit.cat

Tel. 93 892 10 35

publicitat@el3devuit.cat

Publicitat Baix Penedès:

Delegació El Vendrell:

La Rambla, 16, 1r 4a

43700

El Vendrell

Difusió controlada per Membre de

Difusió controlada per Membre de Donem suport a:

Donem suport a:

Difusió controlada per Membre de Donem suport a:

el3devuit@el3devuit.cat

esports@el3devuit.cat

publicitat@el3devuit.cat

Tel. 977 66 28 93

Tel. 977 66 41 61

Tel. 977 66 28 93 Tel. 977 66 41 61 La cultura del no manteniment L’accident

La cultura del no manteniment

L’accident a l’estació de rodali- es de Castelldefels ha fet parlar molt aquests dies. Tothom ha volgut prendre part per una de les causes de l’atropellament mortal de 12 persones la nit de Sant Joan. Però com en moltes ocasions, no hi ha una causa única sinó una suma de circum- stàncies que en major o menor grau contribueixen a un trist desenllaç. És cert que està pro- hibit creuar les vies però també és cert que cal dimensionar ade-

quadamentelsespaisperantici-

par-sealsproblemes.D’entrada, les andanes del baixador són de les més estretes que pots trobar

a la xarxa de trens de Rodalies,

però a més a més, aquí entra en joc l’eterna manca d’inversions

i manteniment la qual hauria

de ser la primera prioritat en transport públic. És molt difícil que al metro de Barcelona veiem algú creuar les vies. És cert que les andanes són més altes i que la freqüència de trens és molt més important però també hi ha un detall im- portant. A pràcticament totes les parades hi ha sortida a tots dos extrems de l’andana. Per què a les estacions de rodalies no passa això? De fet encara n’hi ha moltes que no tenen ni un pas soterrat. La resposta habitual és que s’està pendent d’un pla integral de reforma, el qual s’aplica en paquets d’esta- cions per fer-ho més econòmic. Així doncs, hi ha usuaris que te- nen la sort que la seva estació va ser una de les afortunades i

tot està lluent i polit, que fins

i tot les papereres brillen. En

canvi, d’altres han d’utilitzar estacions pràcticament aban- donades. Al Penedès en tenim una bona mostra d’aquests contrastos, per exemple amb les estacions de Gelida i els Monjos. Dues poblacions amb

Penso

que

de Gelida i els Monjos. Dues poblacions amb Penso que Daniel Garcia Peris www.danielgarciaperis.cat A

Daniel Garcia Peris

www.danielgarciaperis.cat

A pràcticament totes les parades hi ha sortida a tots dos extrems de l’andana. Per què a les estacions de rodalies no passa això? De fet encara n’hi

ha moltes que no tenen ni un pas soterrat

un número d’habitants simi- lars però amb un servei molt diferent. Ja no parlem del cas de l’estació del Vendrell que ‘malgrat les contínues reivin- dicacions’ en molt aspectes no està a l’alçada d’estacions de vi- les molt més petites.

És la cultura del no manteni- ment. És prefereix fer reformes a fons, costoses i moltes vega- des innecessàries, que efectu- ar un manteniment adequat, rigorós i sense esperar que la ciutadania mitjançant els mit- jans de comunicació ho recla- mi. Sempre hi ha excepcions dignes de lloar, però al nostre país el manteniment públic és força deficitari i ara, amb la re- modelació ‘forçosa’ de carrers gràcies als plans E i similars, ho patirem de ple els propers anys. Darrerament hem tingut un bon exemple d’aquesta si- tuació i que demostra l’exten- sió d’aquesta falta de previsió en el bon funcionament dels espais públics a totes les admi- nistracions. Gràcies a la recla- mació veïnal a Ràdio Gelida, de la qual també es va fer res- sò El 3 de vuit, s’ha aconseguit que el camí del poble a l’estació s’arrangés mínimament.Conti- nua sent un camí de terra però ara no és ple de bardissa i les palades de grava han tapat de moment els esvorancs. Ara bé, no sabem si ha estat només la pressió dels mitjans de comuni- cació o la vergonya de comparar l’estat d’aquest pas natural que molts gelidencs fan servir per anar i tornar de la feina amb la instal·lació d’unes escales me- càniques que costen 700.000 euros a un poble de 7.000 ha- bitants per pujar 15 metres. I ja veurem quan arribi el moment de fer el manteniment. Els pre- cedents no són encoratjadors

veritat. Em reafirmo una vegada més que sense avís previ, sense invitació i saltant-se el pro- tocol, el 21 de setembre de 1979, Pere Esteve Llopart (un dels membres més signi- ficats del Comitè de Milícies Antifeixistes sadurninenc que va participar en els trà- gics esdeveniments del juli- ol i agost de 1936 i que havia retornat de l’exili després de l’amnistia de 1977) i la seva esposa, Laieta Catasús, es van presentar a l’ajun-

tament, van pujar al saló de sessions i van saludar el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que aquell dia estava de visita oficial a Sant Sadurní. Un cop superada la sorpresa inicial, vaig demanar cor- dialment a Pere Esteve i a la seva esposa que sortissin immediatament del saló i esperessin en el replà de l’escala que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Em van fer cas a l’instant (jo era l’al-

calde aleshores), com poden confirmar els regidors de bona fe assistents a l’acte (els de mala fe diran el que vulguin). Aquest incident és interpre- tat per Gramona com una recepció del consistori so- cialista, no al president de la Generalitat, sinó a Pere Esteve. I no hi haurà qui el tregui d’aquí. Tant li fa que l’alcalde de l’època li doni tota mena d’explicacions de paraula i per escrit, que li asseguri que no vaig invitar

El TC salva l’amor propi i la pau federalitzant

Em sento més a prop de les reaccions de la vicepresidenta (mig vilanovina), per bé que prou aplaudeixo la serena in- dignació del president Montilla. Fins i tot, en la seva institucional proclama “Ara és el mo-

ment de treballar amb intel·ligència i passió per assolir tot el que ens havíem proposat en pactar l’Estatut”, posa en valor dues idees-força manllevades del més potent filòsof viu i del millor assagista que mai no parirem: “la materia de inte- ligencia y pasión” còpula d’antagònics exposada per Euge- nio Trías en la seva Proposició ontològica a Los límites del mundo (Ariel, desembre 1985); “pactar”, la il·lusió de Vicens Vives gravada a Notícia de Catalunya (Destino, 1954): “el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar la reali- tat de la vida social i establir la més estreta responsabilitat individual i col·lectiva en el tractament de la cosa pública”. Escolta-ho, Sepharad i Lavínia! En l’exemplar oficial del text de l’Estatut he anat esborrant

(en llapis

els incisos i algun apartadet sencer declarats

inconstitucionals. D’obra d’enderroc “rien de rien”. Com a màxim: el corporativisme centralista dels jutges ensenyant l’orella i, en definitiva, fent-nos saber el migrat catàleg de conflictes que xafen polls, que ens encenen passions (a et- nocèntrics separadors vs separatistes retroalimentant-se i als persistents federalitzants que com Sísif pugem i baixem

la pedra del nostre projecte multipolar Viles - Barcelona -

Madrid- Brussel·les - G 20).

Per pura pulsió d’amor propi el TC ha dictat sentència - “el

honor calderoniano”

Però la sorruda presidenta, la labo-

ralista lleonesa María Emilia Casas (n.1950), prou que ja ha

entrat en el quadre d’honor dels nostres còmplices amics en “l’encaix del catalanisme dins la pluralitat hispànica”:

com Besterio, com Fdo.de los Rios, com Azaña; com Enri- que Barón, com Joaquín Almúnia; com ZP, com el gran Pé-

rez Rubalcava, com el gallec Camacho, com la superministra Salgado. La nòmina de conflictes ja sabem que és contumaç i limita- da: (a) la carrega patològica de l’equívoc “nació” - motiu de paranoies i de deliris de grandesa. Som una “nacionalitat”? Doncs, com Europa -troballa d’Ortega- i Espanya -tesi d’An- selmo Carretero- també som una “nació de nacions” -enginy de Lluís Armet: com un fractal, expressem com a element

la complexitat del conjunt + (b) la por al monolingüisme

catalanesc perquè “qui mal fa malpensa”; per la qual cosa no

la podem predicar com a “preferent” a la vida pública, sinó

de “vehicular” (constitucionalitzant la immersió escolar!).

Si sempre, tothora l’empréssim, prou que hi accediria: tant

com a preferent, que com a radical igualació social -com tant bé argumentava el catedràtic Pere Martí al notari(o) César

Martín

+ (c) la regulació dels poders financers públics (im-

postos municipals i pastís federal) i privats (caixes) - quanta lucidesa / visió la de CP! en confederar-se amb Múrcia i Gra- nada amb seu madrilenya

)

Fotogrames de vilanies

i Gra- nada amb seu madrilenya ) Fotogrames de vilanies Fonxo Blanc Professor de l’Eugeni d’Ors

Fonxo Blanc

Professor de l’Eugeni d’Ors

D’obra d’enderroc “rien de rien”. Com a màxim: el corporativisme centralista dels jutges ensenyant l’orella

Pere Esteve; que intenti fer-

li entendre que no tenia cap

mena de sentit que s’hagués convidat aquell matrimoni

a un acte oficial; que només

hi eren convocats la senyo- ra de l’alcalde, els regidors, el secretari de l’ajuntament

i els periodistes

esmerçar-hi esforços, Gra- mona seguirà explicant amb vehemència la seva particu- lar versió dels fets abans de reconèixer que va ser víc-

És inútil

tima d’una enganyifa i no demanarà mai disculpes per

haver escampat a tort i a dret

una poca-soltada. Tampoc servirà de res pu- blicar la seqüència de fotos

de l’acte (es pot veure al web del 3d8). A ell no el conven- ceré, però tal vegada als lec- tors d’aquest setmanari sí.

Carles Querol Rovira Alcalde i regidor de Sant Sadurní (1979-1998)

Sentit comú, responsabilitat…, desgràcies

Les desgràcies són sempre

desgràcies vinguin com vinguin. Que a l’estació de Castelldefels hi hagi un pas subterrani no treu grave- tat a l’accident de tren de la revetlla de St. Joan. Dotze morts són molts morts. Però moltes vegades sembla que busquem l’infortuni i no fem res per evitar-lo. En el cas de Castelldefels és prou evident, creuar les vies per on s’ha de fer. Aquests dies de revetlles

Continua a la pàgina següent >>