HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

.................................... Conclusions: .................................................. 65 13.3...................................................... .. 64 13....................................2.......... Corporeisme i Mecanicisme: ......1..................................................................3.................................................................................................................................................................................................2......................................... Els judicis científics: ........................... Introducció socio-política: ........................................................................................... Introducció: .......................................................6............4................................2..........4...................................................... 67 14.............................. Factors culturals..................2...............1...3.................................3........................................................................................................ 71 15.9.....................................................................4.......................2................................................................................ 70 15........................................................................................................................................... La negació de les idees universals: .................................... França i Alemanya ... Teoria del coneixement: ...................................12............... 65 13........................................................................ 77 16................................................................... Introducció: ...............................................................................................................2.......................................................................4..... Els judicis analítics i sintètics: ................................... El Nominalisme: .2.. 75 16................ 81 17................. 70 15................... 63 13...1.......2.. Teoria de l’Estat en Hobbes: ........................................................................ La Moral de Fichte: ..... 80 17...........................................................2........................... Teoria ètica: ............................. Kant ............................. 71 15............................................................. El concepte de Filosofia a Hobbes: ...................................................................................4.....................3........................................ Les idees complexes: ........................... 81 17................... La llei moral: l’imperatiu categòric: ...................5.......... L’Idealisme alemany: ............................................................................................3............................................................ 73 16..............11.... Les regles de la moral provisional: .........3................................................. 68 14.................................. 80 17................3.................... La Il·lustració a Anglaterra. La moral de Hume: ..............................4..... 80 17......4.....................4...................... Els postulats de la raó pràctica: ............................................................... 64 13.................................................................................. La causalitat: ............................................................ David Hume: .. 74 16................. 75 16........................................1................................1.......................................3.................... 78 16........................ Conclusions a Fichte: ... 67 14................................ 77 16.............................................. L’empirisme....4....................... 73 16....2..........7....... 67 14..........................................2..5....... Les Passions i la Llibertat: ...........................1.................... La utilització teòrica i pràctica de la raó: .......................................... Algunes conclusions: ............................ 68 14............................................................................................................ Els tipus de coneixement: .................................................................................................................................3.......... Introducció al Filòsof: .3.......................... El criticisme de Kant: .................. La Il·lustració a França: ...............................8.............................................................................1......................1.........................................................................5...............................3................................................ 77 16...................................................... Thomas Hobbes: .............................................................................................................................6.......................5...... La religió de Hume: ... 65 13........... El Dret Natural: ............................ Fichte i Kant: ......................................... Crítica: .... 76 16.............2.............................................................................................................. 69 14............................. La crítica de la raó pura: ........ Factors polítics i socials .... 71 15....................... La difusió del pensament il·lustrat: ...4..............1........... El problema de la metafísica: ......................... 67 14.2.................................................................4.................................................4.........................5...... 67 14....................................... El segon Fichte: ................................................8..... El Dret..................................................................................2.10................................... Un escèptic moderat: .... Introducció: ......... 66 14............................... 71 15..... 74 16................................................................................... 73 16.............................................. Crítica a la Metafísica: ........................................................ 80 17....1............... 73 16....................... Introducció social i cultural....................................................................... 64 13. La Matèria i l’Esperit......................1................. 70 15.................... La raó il·lustrada: ..............................................................................................4......................................5................................................................................................3..............4.............................................2.................1..1......... Crítica a la Religió: ....1................3... L’ànima i el cos: ............................................... 70 15................................................ 78 16..1................. 70 15...... Les impressions i les idees: ...........1....................... 73 16.......................................................................... 81 Història de la Filosofia.... 64 13............................................................2.............. la Política i l’Estat de Fichte: ............5......... 75 16...................2............................. L’Enciclopèdia: ...... 68 14...............4....................................................................................... Vida i obres: .......... Raó i sentiment ..........................2...................................2......................................... 62 12.................................................................... 79 17.................................. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: ...........9..........1.......................... La Il·lustració a Anglaterra: .................................................. 73 16.................................................... 64 13.... 67 14............................................3.........................................6. 67 14............................... 81 17.................................................................. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: ....................................................................................... 71 15..................................................................................................... La Il·lustració a Alemanya:..... Els principis de l’autonomia moral: ...........2..................................2............... 74 16...1.......1.......................................................................1.. Fichte: ..................... 78 16. Thomas Hobbes .............2...............2............ 72 16........................................... 69 15..........

.... 103 22...4...................................... 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ............... 93 19..... 84 17.. 92 19..... El treball com alienació: ....................................4..... La crítica a Hegel: .................1................................................. 82 17................5............................................. 90 19.......................................... La Fenomenologia: ....................................3............................................................. 103 Història de la Filosofia..............3........4....................................................... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: ..................................................................2........................ 90 19............................................................... Conclusions a Schelling: ...4....4.......................................................................... 88 19.. Introducció a Husserl: ............ 88 19.................... 83 17.. Comte i els idealistes: ... La dialèctica de Hegel: ....... Introducció: ......................... Claude Henri de Saint-Simon: ......... 102 22....................................................... 83 17.. 88 19.........................................................1.............. 97 21..........................2................ 84 17.......................... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:.............................................................................. Algunes conclusions: ............. Crítica a Hegel: ...............................................4........................................ 91 19...............................................7.... La nova moral: .. La fenomenologia: ..........1...........................................................................................2... 83 17....................3... 84 17........................4.......................................................................................................................................1....................................2..................... Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ......... 88 19................................................... 92 19.................... 98 21......................... 86 18.....................................4....................5.................................................. 86 18..............................................2...5........... Les categories de la dialèctica:...3....2............................... Hegel:...............................2.............1............ 89 19..........................................7.................3.......11............................................................3.................................. La lluita de classes: .................................3...........5... 82 17........... Introducció històrica: .....9.................................... El Positivisme: ........ 93 19........... 1a Etapa: Principis fichteans: ............................ La dreta i l’esquerra hegeliana: .................................................................. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ............ 91 19...............................................................................................3.......8........................ 96 20....................... 95 20.................................. Charles Fourier (1772 – 1837):..........................................1....................................................... Marx i el Marxisme:....3........................ Ludwig Feuerbach: ............................4......3.......................................... La crisi ideològica europea: ........................................ Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ............ La crítica cap els socialistes utòpics: .................................... 94 20................ 91 19.......................................................................... 102 22.....................4.... Nietzsche: .....1....................... 101 22.........................................................................................................................................................................5............................................ El súper home i la voluntat de poder: ........................ 99 21....4..............................4............................................................................5.............................2............................1.................... 97 21......6.... 97 21...3.................. 100 21.................................................................................................... 95 20......................... 93 19................ El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: ............................................ 86 18........................................................4...3.............................................................2.....2..........................1...... 83 17.......1........................................................ 102 22................................................................................................................................. 96 21................................ Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: ...............................1................. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ............................................... Introducció biogràfica: ...........................4.1.................. 82 17.........................................................................................3....... Reacció contra Hegel: ............... El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: ........ 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: .......................................2........ Segona denúncia: Feuerbach................................................. Karl Marx:............ La crítica a l’esquerra hegeliana: .............................................6. 88 19........ 95 20........................................................................................ La mort de Déu i l’Anticrist: .............................................17........ ...................5...... 98 21.... Vida i Obres: ..................................... 85 18..1......................................................................................................3......................................3..................................................................................................................... 92 19...........................................................................................................................1......3. 82 17................... La crítica cap els economistes clàssics: .....2......................................................................................1.................. 90 19......................................... Freud:............................................. Què és la dialèctica: .........................................1....4........................ El Positivisme a França: Auguste Comte: .......................3............................................ Schelling: vida i obres: ........... Interpretació de la cultura: psicologia social: ............4.................................. 99 21................................................1............4.....................................................................10...... Els tres estadis:.................................1................................ 86 18....................................1.......... L’arribada del comunisme:...................... 99 21.......... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ...................... 102 22.........................3.................................2............3............... Introducció al personatge: ....................................................................... La crítica a la religió: ............ 86 18....................... Els socialistes utòpics: ...3.. 100 21..................................................................... Introducció al Positivisme: ....... 87 19............................. 100 21.........................................................................................................................................3...............................................................................2........................................ Introducció biogràfica: ......... Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: .....................................................................................................................3.........................3....................6.......... El Capital:. 97 21......... 84 17...........4....2..........7..... Vida i Obres: .................1........................................ Idealisme dialèctic: .................................................................2..........

....................................................................................... Feyerabend: Anarquisme metodològic: ....................................................................................4..2....... 109 23...........................................................................4................... 113 25. Kuhn: Les revolucions científiques: ...................................................... 104 22................................... 106 23..................................... La verificabilitat de les proposicions: ............................................................. 115 26.................................................... 112 24.................. 108 23. 104 22................... 103 22........ L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN.......................................22............. 116 27............ Espanya entre els segles XIX i XX: ..........................6........... L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: ............... Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ..................................... L’existència autèntica: ...............2..........4............................2......................................... 111 24....................................................... Raó vital: raciovitalisme: .........................................................................................4......... 113 26.................2..........................................7. La reducció egològica: ......................1........ El subjecte transcendental:.............................................3.1............ Lakatos: programes d’investigació científica: ...... Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN...............8. 108 23.................................................4.........4.......... La reducció eidètica: ......................................................1...... Introducció al corrent de pensament: ...........................1........ L'Atomisme lògic de Russell: .3..............................................................................................2.................................................... La reducció existencial: ...............................................5......3....... 104 22............................................................................................. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": . Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: .........................4........... 118 28...................................2....................................3. 113 25.............. Popper: Racionalisme Crític: .................. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: ................................. La funció de la filosofia: . 112 25........................................... La preocupació per l’ésser:.....................................................4.......3.......................................................................... 109 23. 117 27.........3............2.................................... El món...............1.................................................. 110 23..................... 107 23..............2....................................2........... 111 23.........3. 117 27....................2......................................................... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ............2....................... 110 23.................. 118 28.................. Una nova teoria del coneixement: .................6................................................................................................. 117 28....................... 112 24...................3......................5.............2...........................2.............. Marti Heidegger: ............................ L'anàlisi de ñes proposicions científiques: ............................3............. (W II): ................ Teories del llenguatge: ................................7................................1..........................................................................................3.5........... Teoria dels Jocs del Llenguatge: ...........2.........................................................................................3.............................................1..................... El Perspectivisme ................5......................................... (W I): .................................................................................... 115 26....... 119 Història de la Filosofia............... Anàlisi de la llibertat: .......................................................1....................... L’existència: ...... Llibertat i responsabilitat.....................................2.......................................................... L'Existencialisme............................ 106 23..2.........................................................................................1.....9............... Els esdeveniments del 98: ......... 109 23....................................... Introducció: .............................. 115 26.............................. 107 23....................................... 116 26..1. 118 28............................................................ 111 23................................................................... Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ....................8............................................... 106 23...............................1.7....1............ El concepte de l’ésser en Sartre: ............................ 107 23........................................................................................... Ortega y Gasset: El concepte de vida: ................4.......................................................... La vida i els seus atributs: .......................... ..1...... 104 22.......................................................... Context científic: ...............4.................................... L’Existencialisme: ............................................. Raó històrica: Concepte de generació .........3........................... 107 23........................................... 107 23..................7.............1........................... 109 23........................... ....................2.................................................... Introducció al pensador: .......... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ..........................7.................................................................2... Jean-Paul Sartre: ........................ 108 23................................................................ 118 28...1..........3................. El "Tractatus"..................... 110 23......................................... un Humanisme: .. espai obert: ................. 106 23......................4.. 112 24......................................... Karl R................. 103 22................................. Algunes conclusions: ................................................... 104 22.4. La filosofia com a teràpia del llenguatge: .............................................................2.................................................... La filosofia com a ciència:...........................3.................................................1................. 110 23.............. 106 23................. La fenomenologia com a doctrina: ............ 105 23........................ El Moviment Analític: ...................... 113 25. El mètode fenomenològic: ................................................................2.........4.... 118 28.1...................................... Desenvolupament del Moviment Analític: ... El món compartit: ... 104 22.....6............................................................................................

esdevé el Cosmos.. . més aviat. que només es poden percebre per la raó i. És a dir. . l’home es va explicant l’entorn que l’envolta. .Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals. . aviat. 1 .Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). o La societat presocràtica: .Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. Filosofia. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home.Aquesta relació comercial.I en aquest entorn multicultural i multireligiós.C. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real. és a dir.També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis.En aquest context neix el món clàssic (arts. és a dir.Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa. 1. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos). però ja cap al segle V a.1.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o.C. . sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses.C.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. .Homer i Hesíode recopilen els mites. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i. a les illes i costes de l’Àsia Menor. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil.La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna.Cap al segle VII a.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. o La natura i la recerca del principi de les coses: .És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. . Aquesta forma de pensar. ciència en general) o El mite (la mitologia): . Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses. a la Jònia. en general. 1. . comerciant i mariner. més aviat.Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia. .. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. la filosofia s’ocuparà de la natura. .C. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: . Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals.. .3. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats. la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. la pregunta per l’essència de les coses. .El poble grec. filosofia.C. o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència. fins a la primera meitat del segle V a.Aquest pensament implica un dinamisme o. o Durant el segle VI a. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses.. Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates. es va estendre per la costa mediterrània.C. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. però ja a les acaballes del segle VII a. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars. o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia).. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic.2. . el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat.

que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores.4.Poc a poc. d’entrada.C. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. sinó que tenien entitat real. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. el coneixement. Hegel. entitat que només podem aprehendre per la raó. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser. posteriorment. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió.4. la llei del canvi. hi ha una correspondència entre les coses i els números. • A la natura tot està en moviment. En observar la natura. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. els números no són només una realitat simbòlica. o Pels pitagòrics.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. El fet de no voler escriure i altres trets. 2 . • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa.1.4. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. sense atendre als enganys dels sentits. Pitàgores. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. i no hi ha res que estigui aturat. no va escriure res. • Més endavant. serà perfectament endreçada per la raó. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. • Per a aconseguir el coneixement. és el que veuen els sentits.2. així ho fan pensar. Espera que la informació que li proporcionen aquests. la validesa dels sentits. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. Ara bé. Parmènides diu que només la raó.1. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. malgrat tot. encara que no es quedarà en la lluita. o Així doncs. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. la qual cosa provoca el devenir constant.5. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. pensador del segle XIX. allò que no és. Sorgeixen els models pluralistes. ni tan sols no pot ser pensat. aquest moviment està endreçat pel logos. és. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. Només un discurs basat en la realitat que és. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. mitjançant la utilització de la raó. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. 1. tindrà caràcter de coneixement. 1. 1. la natura és harmònica i proporcionada. Heràclit i Parmènides: o Introducció . - Filosofia. el coneixement de la natura. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. per la filosofia cristiana. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. • Aquest moviment continu és aparent. o millor. . . L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. La natura és doncs.

que ja no partien d’un únic principi. sobre tot.6. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. ni tan sols el seu origen segur. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps.6. o diu que no val la pena parlar de Leucip. Mentre el primer uneix els elements diferents. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. el segon s’encarrega de separar-los. 1. es barregen en proporcions diferents. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. Ara bé. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes.1. No tenen massa valor històric ni filosòfic. foc i terra. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. a tota la concepció moderna de la ciència. èter. Filosofia.6. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat.2. • La realitat s’explica a partir dels àtoms.1. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. La realitat. en general. és a dir. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. sinó de molts. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions. la natura prové d’un únic ens. 1. • Se sap molt poc de Leucip. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. 3 . Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. a Leucip i Demòcrit. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics.

c. aire. 610 a.C. terra i foc Dues forces contràries: amor.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a. 532 a. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 500 a. 490 a. 540 a. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.C.C. 540 a.C.C. 460 a.C. 460 a. 550 a.C. 4 .C.C. 490 a.C.

bé ho ha de fer també.C. s’hi enfronta clarament. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. A partir d’aquest moment. els mestres del saber. sense contingut. 5 . Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. les arts. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. Atenes és el centre cultural del món occidental. en Sòcrates. Tots els habitants. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. malgrat la inferioritat tècnica i militar. o El secret d’aquest triomf el trobem. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. diuen. Creuen que l’educació és un factor molt important. o El que ha funcionat en període de guerra. en els assumptes de la polis). • A diferència dels savis tradicionals. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles.2. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes.1. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. el mitjà va perdre de vista la finalitat. 2. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. interessats en la política. els mestres del saber. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. sinó més aviat el saber i. En aquest temps. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. fonamentades. o Governa Pericles. 2. sense que importés el contingut del discurs. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). capaços amb la paraula. en temps de pau. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. igualtat de tots davant la llei. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. Atenes. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. 2.2. 2.. quan una persona diu un sofisma. • Avui en dia. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. o millor. guerrers. encara més. potser. és a dir. i el resultat ha estat la victòria. o Paral·lelament als sofistes. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. • Amb el temps. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. socials i polítics. o I a arrel d’aquest canvi. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica.1. aristòcrates. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. el qual. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. està produint un discurs buit. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. per aprendre a defensar les seves opcions.3. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. Els sofistes i Sòcrates: 2. és sotmesa al principi de la isonomia. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. magnífics oradors. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts.3.2. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions.3. sobre lleis naturals falses. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. Filosofia. Els sofistes eren els savis. I durant el seu govern. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. la capacitat de convèncer.

3. i això és greu. Amb el pas dels anys. • De mica en mica. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat.3. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. La major part del que sabem d’ell. potser el saber tampoc ho és. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. • No cal. Es fixen en la natura.5. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. Aquesta idea la recolzaven. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. 2. no només amb el seu saber. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien.2. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. susceptibles de ser canviades en quan convingui. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius.3. precisament. per lo tant. sinó aquell qui els té més útils. la pura llei del més fort. resulta que moltes lleis.3. és que estem parlant de lleis fetes per homes i. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes.6. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. 2. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. i els posen al servei del triomf personal. el compartir posicions. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. O sigui que de lleis naturals. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). immòbils i quasi divines. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. és gràcies a Plató. ni tampoc maldat absoluta. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal. és a dir. res de res. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries).4. Ja no hi ha bens absoluts. ni de bon tros.3. hem utilitzat el terme actitud expressament. del pacte polític. La seva missió era sobre tot educadora. entre els sofistes. una mena de filosofia de la llei de la selva. 6 . o millor dit. Ara bé. en un principi. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. 2. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. • Per acabar. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. són durament criticades. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. doncs. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. és a dir. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. volen discutir i distingir amb claredat. En una frase. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. quasi d’origen diví. Protàgores). • De la mateixa manera que segles més tard. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. hereva del pensament presocràtic. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. • Filosofia.

2. Conclusió. ja que si existís. i més concretament. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. és que no existeix. és a dir. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. si aquest existís. es va veure obligat a abandonar la ciutat. si el pensem. sinó paraules. dit. • A Protàgores només li interessen els afers humans. aquesta. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. • Es diu que va morir als 109 anys. pot adoptar formes molt diverses. i si ha nascut del ser. Aleshores. No l’interessa la teologia. i si així fos. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. 2n Si hi ha quelcom que existeix. no existeix de fet. El que transmetem en comunicar. l’individu en societat. en conseqüència infinit. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. ha de néixer del no ser o bé del ser. és diferent en cada persona. un retòric. pel que fa al ser. I això el porta a un agnosticisme radical. Ara bé. • Per a Protàgores. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. Va ser. és a dir. camí de Sicília. acusat d’ateu. la justícia. • Segons Platò. o millor. no hi seria en lloc. és a dir. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos.3. Però si ha nascut d’alguna cosa. També una altra obra titulada Sobre els Déus. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. sobre tot. i aleshores si no hi és en lloc. ni el no ser. De • Filosofia. la sensació de la qual pot ser diferent. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. Ja hem vist que per Protàgores. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. l’ordre entre les relacions humanes. com tots els sofistes. • El fragment anònim llegit ara. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. i això és una incoherència. ofegat. Va morir als 70 anys. 7 . sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. molt pagat en sí mateix. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. la veritat ens arriba a través de la sensació i. La persona enginyosa i perspicaç. sinó tal persona concreta i tal altra. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. no és el ser.7. res no existeix. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. No en va. el ser. no existeix ni el ser. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar.C. el mateix Protàgores. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. l’individu. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. ni el no ser. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. • Protàgores. Va estar varies vegades a Atenes. però al final. El no ser és evident. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. segons Plató. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. i les coses pensades són obra de la imaginació. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. podria ser etern (mai ha nascut) i. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria.

El savi és aquell qui sap que no sap res. mai de forma directa. El saber sofista és un no saber. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. i als altres. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. o va conèixer a Anaxàgores. Sòcrates no va escriure res. les seves virtuts i limitacions. Per a Gòrgies. reconeixent una total ignorància de tot. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió. que va néixer cap al 470 a.4. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. està en disposició de saber. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. però. quan deien estar en possessió de la saviesa i. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. la activitat filosòfica. amb diferència. De pare escultor i mare llevadora. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu.4.2. Un escrit comunica una idea o una doctrina. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. sinó la de ignorant. La professió de Sòcrates no és la de savi. per aquesta raó. 2. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. doncs. en funció d’un mateix. o ho va dir com a exercici de retòrica. Sòcrates: 2. sempre. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. • Plató és.4. però mai pot ser un estímul a la investigació. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. es pensa que ho sap tot. és a través de les paraules escrites de altres persones. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. per a Gòrgies. ja que de les circumstàncies de la seva mort. i això és un tret comú. la comunitat a on viu.4. existeix documentació. 2. A més.1. . Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. tan absurd que és. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. tot és fals. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. Aquell qui reconeix la seva ignorància. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. Sòcrates.C. 8 Filosofia. no aquell qui. poder ensenyar al poble. la filosofia. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. Si ens fixem amb detall. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà.3. no sabent res. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. o va ser deixeble. és a dir.• • • 2. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. a ell i a la seva família. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. Es calcula.

La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina. 2. . El saber es troba en la recerca d’un mateix. Avui diríem que era la veu de la consciència. en íntima relació. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. ja que en el pensament cristià. 9 Filosofia. la ironia no sol ser el millor camí. d’això. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates. per a alliberar l’ésser humà. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. La maièutica: • Queda clar. doncs. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. a Sòcrates li preocupa. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. és a dir. escollint el plaer més gran. la revelació és una part fonamental. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. no s’ha de confondre amb viure bé). efímer i incomplet. sinó que el referma en el seu vessant social. però. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. definicions vàlides de forma universal. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida.4. no és pas cap ciència.5. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. s’arriba a una conclusió universal. la virtut i la justícia. • Al diàleg Gòrgies de Plató. La persona no virtuosa escull el plaer del moment.7. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida.6. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. • No obstant. I aquest sentit col·lectiu. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. • Ara bé. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom.4.4. que és el saber. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. 2. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. a nivell de relacions humanes franques. • Ara bé. el saber és virtut i la ignorància és maldat. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. I per aquesta raó. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. • Per a Sòcrates. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. • Recordem. a partir de cert número de casos particulars. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. és a dir. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. • En aquest sentit. allunyat de l’individualisme. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. però sempre en sortim beneficiats. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. sobre tot.4. en un mètode inductiu. Certament. • Amb Sòcrates. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. precisament. per contra. sobretot. • Així doncs. és a dir.• 2. 2. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten.4. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats.

els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. • Aleshores. no es podia desdir d’aquesta manera. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. • Ben al contrari. tal i com es feia amb alguns grans homes. afegeix.8. durant els quals. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. Amés. no tem a la mort. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. 10 . • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. i que no estava disposat. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. es va sol·licitar la pena de mort. amb una majoria més folgada. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. i ara. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. a deixar-la de fer. sota cap concepte. Filosofia. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria.2. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte.4.

de família noble. o En un dels seus viatges. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral.C. no escrites. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. una ajuda a la memòria. En algun dels seus textos.3. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. 3. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. va ser segrestat i venut com esclau. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. o Després de la mort d’en Sòcrates. Plató va viatjar bastant. va fundar la Acadèmia Per motius legals. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. El va rescatar un amic seu. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. la va fundar com una associació religiosa. precisament. amb un parell de tirans. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. Així doncs. Però va ser durant la democràcia. En un principi. el va convidar a participar en la vida política. juntament amb els d’Aristòtil. només. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. El règim dels Trenta Tirans. Plató afirma que un text ha de ser. o Va morir l’any 347 a. o Pel que fa a les obres de Plató. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. quan Sòcrates rep la condemna a mort. sovint brutal i sempre arbitrària. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. Banquet. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. o Quan finalment va arribar a Atenes. Un text no té valor per sí mateix. República I. líriques i tràgiques. Sofista. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega.3. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. Recordem que Sòcrates deia el mateix. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual.2. avui en dia. o Amb l’arribada de la democràcia. encara discutim. En resum.1. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. a través d’un amic seu. Plató: 3. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. o A més. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. . No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. entre els que hi tenia amics i familiars.C. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. Però en poc temps. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. Lleis 3. Polític. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. sempre acabava tenint problemes amb ells. als 81 anys.

o Per al filòsof atenès. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. el coneixement i la virtut. segons l’autor. Mite dels metalls La República (L.4. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. no obstant. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. d’acord amb això. Sòcrates. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. L’Apologia és un exemple clar. no passa això en absolut. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. o A la primera etapa. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. 3. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. I en altres diàlegs d’aquesta època. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. s’han de buscar altres formes d’expressió. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. En Plató. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. 3. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. per exemple. 12 . Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia.3. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. el bé. però també contra la retòrica buida. Filosofia. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. Significa una justificació de la divisió i organització social. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. una manera de veure nítida però difícilment expressable. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. la bellesa. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu.5. Per això. Certament. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. s’accedeix per intuïció. amb les idees platòniques. en l’explicació mítica.6. Mite a no escriure. Això passa. a les quals.

8. Les idees són causa de les coses naturals. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. Recordar una cosa ens permet. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. de la rigidesa d’un text. en la seva etapa de joventut. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. el nostre coneixement serà canviant.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. 3.Mite de la Caverna La República (L. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. 3. enllaçant records. doncs. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa. Si estudiem la realitat canviant de la natura.1. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. de virtut. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. recordar la resta. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. de valor. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades.2. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. Però cal detallar-ho més. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. I mica en mica. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. Filosofia.8. directament. 3.8. La ciència. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. precisament. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències. la política o la teoria dels coneixement. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. més aviat. Les idees són criteris de judicis. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. La Teoria de les Idees: 3. Però aquests records estan adormits. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. la teoria de les idees apareix. 13 . Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més.7. Com a tal. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record. o millor dit. són les idees les causes de la realitat sensible. l’ètica. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. Tal és l’afirmació de Plató. Així doncs.

• Les idees no són materials. també. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. d’idees o conceptes perfectes i eterns. és a dir. de la no existència d’un saber universal. implica també que. Ara bé. D’Heràclit. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. el món de les Idees no canviants. els dos móns -l’ideal i el real-. també hi ha dos tipus de coneixement. així. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. sobre tot.3. Per exemple. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. o opinió no fonamentada amb un raonament. és a dir. • La realitat. Aristòtil s’ho preguntarà i. de bellesa. de cara a la filosofia posterior. mentre que al diàleg Sofista. la geometria. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió.8. Idees de tipus valors: la idea de justícia. no és un coneixement fix. encara que tampoc són purs conceptes mentals. és a dir. La Teoria del Coneixement: 3. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. 14 . de persona. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. de bé.1. Per exemple. No és.9. • Aquest tema vol dir. la idea de bé és la idea més important. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). Recordem que aquests ens parlaven. Existeix una jerarquia entre les idees. • El món real és. eterna i immutable. precisament. Imaginació. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. una representació maldestre del món perfecte de les idees. a la filosofia medieval. Platò l’anomena intel·ligència. a la República. de bondat. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. únic i immòbil i. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. la pèrdua moral dels sofistes. però d’acord a la realitat exposada. abstracte com les idees perfectes de Platò. la idea d’arbre. un veritable coneixement. un món ideal. • El fet de crear un món d’idees. la idea de persona. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. 3. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. El responsable és el demiurg. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques.3. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. estable i immòbil. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. per Platò. doncs.9. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. En conseqüència. no canviants. L’ésser de Parmènides. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. es troba en un món paral·lel. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. doncs. però també la idea de bellesa. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. És en realitat un món modèlic.

L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. fer renéixer les ales. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. o teoria de les idees. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. lleig i dolent. Per a Platò. • L’ànima. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. es troba estranya i fora del seu element. Doncs bé. la ira. les passions nobles com el coratge o valor. el del carro alat. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. els desitjos més baixos. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. l’esperança. 3. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. aquest és el seu lloc i casa seva. simbolitzada pel carro alat. Allà pren un cos terrestre.3. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. doncs. Si l’auriga controla la parella de cavalls. perdent també les ales. • Cal. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva.1.10. Però.3. 3. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. Coneixement dialèctic. l’ètica platò- Filosofia. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. 3. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. empresonada en un cos terrestre i sense ales.2. Ara bé.10. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. Antropologia platònica: 3. 15 . també.9. Aquesta es caracteritza. amb la seva teoria del coneixement. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. l’ànima anirà recordant. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. l’altre negre. la sexualitat. li serà possible.10. I això és una constant en la filosofia grega. les co ses del món real). o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. en tornar. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. i això és el que s’anomena la reminiscència. l’instin de conservació. • Aquest oblit no és total. seran els governants.3. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. per un decidit dualisme. precisament. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà.10.2. Compara l’ànima humana a un carro alat. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. Un altre mite. 3. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom. Aquesta ànima caiguda. cau al món de les coses. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. bell i bo. • De vegades. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. Plató ens planteja. viu i es mou en el món de les idees. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. Les sensacions ens reforcen els records.9. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que.

Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. és intel·ligible i perfecta. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. L’amor és. 80b). El cos és físic i mortal. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. 16 Virtuts . • Ara bé. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. a la immortalitat. matèria caduca i menyspreable. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. infravalorat. tal i com ja hem vist. El mite de la recerca de la meitat. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. Agató L’amor és un desig de rebre. acaba amb les idees. només temporalment. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. però si es perfecciona.4. 79e). és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. Ara bé. I és que. Filosofia. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. la fortalesa i la temperança. Comença pels cossos. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. com un pilot i la nau que governa.5. a l’intel·ligible. al que té forma única i no es pot descompondre. Dit d’una altra manera.10. és immortal. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. ha estat expulsada. L’ànima. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. Aquesta és una visió dualista. 3. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. sensible i imperfecte. expressa les idees de l’autor. 3.10. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. d’altra banda.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. segons Plató. És un impuls cap a la plena realització humana. Com un fragment que aspira a la totalitat. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. com ja hem vist. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos.

o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. Però cal comprendre que això és degut. .4. l’amistat que l’unia a Alexandre. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. Sens dubte. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. o Va morir als 62 anys. la seva ciutat natal. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. Va romandre fins la mort del mestre. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. i per això es van dir escrits exotèrics. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. o El Liceu practicava la comunitat de vida. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. Polític. però després s’allunyà del pensament del mestre. 17 Filosofia. igual que l’Acadèmia platònica. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna.1. Aristòtil: 4.2. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. Sofista. fill de Filip.C. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. víctima d’una malaltia d’estómac. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat. ja rei de Macedònia. era metge a la cort dels reis de Macedònia. Aristòtil va recórrer. en forma de diàlegs. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici.C. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. o L’any 336 a. 4. o L’any 342 a. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. el concepte d’idees – números. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. Aristòtil va tornar a Estagira. ciència en general i filosofia. S’acusa a Aristòtil. es comença a viure un moviment independentista. En un principi Aristòtil era molt platònic. avui en dia. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. sota el domini macedoni. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. en morir Plató. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies).1. o L’any 347 a. seguint la tradició del seu mestre.C. Va escriure d’altres que. però hi havia un estricte ordre de classes establert. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. 4. o Als apunts. El passeig. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire.C. Però dels pocs diàlegs que queden. el gran conqueridor. i literàriament molt rics. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. són apunts de les classes que Aristòtil donava. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. Aristòtil abandona Atenes.. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. sobre tot. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. sinó que fins i tot. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. concretament. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. encara que això no és del tot clar. De l’ànima (Fedó).2. o L’any 323 a. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. amb diferent títol. El seu pare. a que eren apunts de treball. en va copiar algun títol: Banquet. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. rei de Macedònia. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. o Al llarg d’aquesta etapa. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. tota la vida lligat a la cort macedònia. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció.C. Nicòmac.

Felicitat. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. Però no només a nivell de definició. idees de sociologia. sobre les causes. 18 . Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit.2. l’ésser humà. Per una banda. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. Història i Literatura 4. la filosofia té com a objecte d’estudi. la ciència no és la recerca de la Felicitat. investigacions meteorològiques Història dels animals. resum de les dues anteriors Política. és l’estudi del ser en tant que és. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. Amb això. la divisió i la demostració Tòpics. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. estudi de l’Univers Meteorològics. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. al segle I a. el primer motor immòbil. Fins i tot. Però per una altra banda.C. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. l’ètica. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). La Filosofia és. arriba al bé. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. política i jurídiques Les Constitucions. • En una primera explicació. Ara bé. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. és a dir. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. del raonament sobre el que és probable Metafísica. és autònoma respecte a la filosofia. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. Així doncs. segons Plató. o La pretensió d’Aristòtil. per exemple. • En una segona explicació. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. significacions i modes de l’ésser Física. En resum. de forma definitiva. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser.• 4. sobre la definició. Per a Aristòtil.3. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. però qualsevol Filosofia. Ara bé. una ciència més. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. o La filosofia ja no és només teologia. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. en conseqüència. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. la filosofia és teologia. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. i com a tal. Virtut i Ciència estan íntimament unides. a través de la ciència del ser. molt més planera. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. és la ciència de la vida moral. zoologia sistemàtica De l’ànima. estudi de la natura Sobre el cel. autònoma com la resta. La filosofia. és una de les seves parts. va anar evolucionant. la filosofia passa a ser una ciència més. Amb aquest principi. que és la mateixa felicitat. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. però no la única ni la més important. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. com el de qualsevol persona. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. I com a tal.2. l’ésser transcendent. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral.

Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. Les estacions se succeeixen. i de l’altra. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. Tot el que existeix és substància.3. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. aquesta taula i no una altra. un infant esdevé adult. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. l’objecte no perd la seva identitat.4. Per Heràclit. De tot individu concret. Aquests dos components només són separables teòricament. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. a més. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. és a dir. ser en tant que existeix. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. o la pissarra. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. o millor dit. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés.4. Que estudiï. . i deia que en realitat res no canvia. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. Però no és la summa dels seus components. i l’essència o forma. tal i com deia Parmènides. • La substància és l’essència de les coses. la pluja al sol. per posar un exemple. etc. el moviment és la llei de l’Univers. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. veritables protagonistes del món natural. Així doncs. definir l’ésser aristotèlic. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions.2. en definitiva el per què de l’existència. Aristòtil el defineix com a substància. la nit dóna pas al dia. Aviat. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. És la ciència de les ciències. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. Podríem dir que són els vestits d’una persona. No hi ha possibilitat. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. Caldrà doncs. és immutable. perquè del no-ser no en pot sortir res. Per a Aristòtil. en un 19 Filosofia. 4. però que si falta. de que un accident no estigui associat a una substància. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. és a dir. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. 4. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada.1. la forma. I això és impossible. és a dir. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. Plató ens presenta el món sensible. la matèria.4. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. Per Parmènides. tots i cada un dels éssers existents. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. Per contra. l’accident. el component físic. • En els individus concrets. allò que diem quan definim una cosa. s’havien ja enfrontat a aquest problema. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. definir aquesta existència. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses.4. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. allò que fa que sigui el que és. en aquest cas.4. per exemple de la taula a on esteu escrivint. • Recordem com Heràclit i Parmènides. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. incorruptible i etern. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica.

sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. • Aleshores. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. la fusta no constitueix cap substància. Veiem per què. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. procés d’abstracció. part de dos mons irreconciliables. Segles més tard. • Aquest important matis. o una cadira. La llavor no és un arbre en acte. Si no. la llavor respecte l’arbre. no pot provenir de la no existència. 20 . apareixen i desapareixen. O l’arbre és arbre en acte.4. és a dir. Però també ha observat l’autor. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. Però la matèria per ella mateixa. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. Sense forma. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). després un gos adult i després envellirà. i no. i aquest n’és un bon exemple. perquè és impossi- Filosofia. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. si dic que una llavor ni és. Dit d’una altra forma. però pot arribar a ser-ho. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. 4. La fusta és en potència una taula.5. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. però té la potencialitat de ser una taula. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. Ara bé. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. en altres paraules. o una porta. ni mai arribarà a ser un gos. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. El gos en primer lloc va ser un cadell. com deia Plató. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions.4. tampoc no és res. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari.4. Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. i del que sabem. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees.4. no estem parlant del mateix. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. que aquestes substàncies es transformen. sense essència. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. morirà i desapareixerà. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). però sí ho és en potència. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. En la realitat. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix.

la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. • És a dir. • L’executor o impulsor. • Actualment. La causa eficient és l’artista. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. Causa formal. Per a Aristòtil. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. • L’objectiu perseguit o finalitat.4. Causa material. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser.6. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement.4. la natura sencera té una finalitat determinada. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. a la pregunta de perquè plou. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. Ara bé. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. causa eficient. és a dir. Si la causa final. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. causa formal. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. ble utilitzar un llenguatge únic. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. Causa final. Causa eficient. temes molt lligats en el pensament filosòfic. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. Aristòtil considera que la més important és la causa final. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). El plantejament és eminentment pràctic. o També cal fer esment dels escrits de lògica. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. 4. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. sinó harmònic i complementari. El bé suprem és la felicitat. 21 . tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. O el concepte de causa que entenem avui en dia. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. La Filosofia Primera o Metafísica és. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. la més important. Per a ell. És a dir. Pragmàtic com és. i causa final. • Però tornant a Aristòtil. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. orientada a unes finalitats. és a dir. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. l’ètica té una dimensió teleològica. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. que la natura no fa res en va. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos.5. • Les seves qualitats essencials. com ja ens ha explicar l’autor. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material.

No hi hagi rics ni pobres. o En política. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. sinó una immensa classe mitja. Aristòtil defensarà la moderació. 22 . com en ètica.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. Filosofia.

nascut a Estagira. 5. Durant el regnat d’Alexandre Magne. amb certes prestacions. La part grega va caure l’any 148 a. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. va morir de malària l’any 323 a. perdut el seu model polític i social. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. A partir d’ara. I la part egípcia l’any 31 a. i els escèptics. havia perdut. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. aquestes van perdre. I sota aquest panorama. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú.C. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. Gràcies a això. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. ja no té sentit.C. els grecs no van perdre el temps. els estoics. la part persa.1. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. la iniciativa política. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. aquest empeny d’Alexandre. 5. Filosofia. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. perd iniciativa i perd autoestima. La part grega. iniciaren revoltes. Com sol passar. La realitat fou ben diferent. Recordem com Aristòtil. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. El ciutadà de la Polis.C. és a dir.2. 5. Però per a bé o per a malament. i cap al Sud.5. o societats de classe mitja. però. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut.1. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. cap a Pèrsia i la India. no obstant. Uns i altres continuaven lluitant i. i la part egípcia. com hem avançat abans. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. Això no vol dir que hi hagués pau.1. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. i no va poder veure el seu somni fet realitat. Eren com una autonomia. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. la cosa no es va anar calmant.2. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. cap a Egipte. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. sobre tot. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. La part persa el 133. fins passats uns quaranta anys. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. qui de mica en mica. 23 . va provocar una difusió de la cultura i. ja que no en và. per raons òbvies la seva independència política i social. parlem concretament dels epicuris. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. havia estat proper a la família real macedònia. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. Esperançats davant la mort de l’emperador. del idioma grec.1. Alexandre. Es torna més apàtic. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec.

Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural. estoïcisme i escepticisme–. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades. Quan aquest fou condemnat. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. i d’aquí ve el nom de cínics.C.2. Gos en grec és kinos. recordem hedoné = plaer. a la recerca de la felicitat. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. 5. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. es trobava totalment perdut. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. 5.3. Defensaven el màxim autocontrol.3.Les tres escoles tenen com a precursors. que es va dir. També deixeble de Sòcrates. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres.C) va ser el fundador d’aquesta escola.2. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res. • Tot i així. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. un dels més vells deixebles de Sòcrates. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. les quals les veurem el proper dia. El Jardí. degut a la situació social i política. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar.1. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a. i la capacitat de suprimir totes les necessitats. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. buscava el que és més natural per a l’ésser humà.2. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a.C. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). precisament El Jardí. 5. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. 24 . Són l’escola de Mègara. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. 5. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. Filosofia. l’escola hedonista i l’escola cínica.).) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos.C). • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa.2. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. però sempre sota control de la persona). 5.C) a Atenes.i reien de l’orgull dels atenesos.1. • L’escola d’Epicur.3. Però hem de tenir en compte. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal.

errada a errada i encert a encert. dormir. quin paper hi juguen els déus. en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. Però compte!. menjar. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. aconsella evitar la política. A través d’aquest senzill principi. així com els plaers desmesurats i efímers. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. com aquell. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. i quan ella és Present. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells.2. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. El destí no està definit. i en un segon moment.3. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. Qualsevol coneixement. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. i encara que així sigui. • Per a alliberar-nos de les torbacions. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. no es preocupen dels afers humans. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. En virtut d’això. ben emprat. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. la seva filosofia serà summament pragmàtica. 5. Si és així. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. per a fer el primer pas. Quasi no importa quin. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions).Partint d’aquest principi. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. La Física: La física d’Epicur parla. 25 • . nosaltres ja no hi som. la mort no existeix. etc). Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. la física i l’ètica. mentre hi hagi adquisició de coneixements. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. com no. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. relació fonamental entre els epicureistes. I en concret. sinó que el fem nosaltres pas a pas. I com que no hi ha destinació prèvia. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. és a dir.

Un cop mort Zenó. En virtut d’això. Epictet o Marc Aureli. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. Sembla ser que en un dels viatges comercials. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. És la millor pauta ètica. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics.C. Per als estoics. la família del qual es dedicava al comerç. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. ja que el que succeeix Filosofia. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. I també al igual que els epicuris. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. al igual que els epicuris. 26 . és la filosofia estoica i. fins i tot de la classe més poderosa. microcosmos dins del macrocosmos. de Cleantes i Crisip. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta.C. la seva ètica. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. quan Zenó tenia vint i pico anys. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. En l’acceptació de l’ordre còsmic. a diferència dels epicuris. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. Els estoics. els quals van presentar al jove Sòcrates. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. els megàrics i altres escoles menors. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. Zenó adquirí gran reputació aviat. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. I també. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. tot el que ens passa a nosaltres. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. qui establiran les bases de la doctrina estoica. enfrontat al judici. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. Zenó. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. Parlem doncs. eren de totes les classes socials. I encara que sembli una paradoxa. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. que rebutjaven tot contacte amb la política. la qual dirigeix i regeix. a diferència dels cínics. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. van recalar a Atenes. la pena de mort i la mateixa mort. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol.• • • tors. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. doncs. Haurem de distingir. vida i sentit. és a dir els estoics. I en conseqüència. Es tractava dels cínics. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. Posteriorment. Física: Tal i com és l’Univers estoic. també té una raó de ser. immersos en la crisi d’identitat. I el fet de que el cosmos és la divinitat. d’una física panteista. i els seus oients. Cap a l’any 300 a. física i ètica. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. sobretot. No hi ha res subjecte de l’atzar..

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. De la constància del savi. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. De la tranquil·litat de l’ànima. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. I el seu objectiu no és l’altre savi. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. i mentre som esclaus de les nostres passions. i com a conseqüència. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. Va néixer a Còrdova. 30 .C. I no es tracta d’un camí fàcil. però va passar la major part de la seva vida a Roma. – 65 d. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. De la clemència i altres tractats de ciència i de física. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. així com les lluites de gladiadors. un gran escriptor i un bon filòsof. Va ser un gran orador.C. i alhora religiós. Filosofia. tots som part de Déu. o millor dit. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. concretament de la filosofia estoica. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. al gènere humà en la seva globalitat. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. De la felicitat. no podem ser lliures ni feliços. és adir. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida. barreja de diversos corrents. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants.) és un nom propi dins la història de la filosofia i.

Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi.1. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes.2. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6.1. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. d’un inicis tolerants. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. Parlem dels segles V. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol.C. Filosofia Medieval: Patrística: 6. fins l’any 510 a. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. • Els esclaus arribats d’Orient. Introducció històrica: 6. Però a finals de l’època republicana. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. l’imperi es parteix en dos. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma.i va donar pas a l’Imperi. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. Mai més es tornaran a juntar. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. 31 . • Al segle IV. La religió oficial. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. El judaisme i el cristianis- Filosofia. El segle II a. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. Aquest contacte íntim. i sense necessitat de cap ingerència externa. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts.6.C. el cristianisme. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. posteriorment. massa freda i distant no captivava les ments del poble. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). • Sant Agustí. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. Així. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. IV i III a. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. quan l’exèrcit.1. conscient del seu poder. • És en aquest ambient confús i distès. • En aquest segle III.C. Era l’època de la Roma Imperial. serà el segle d’or de l’imperi romà. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions.C. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions. Cultural i conceptualment eren molt diferents.1.

per a ells. Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. en conseqüència. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. • Els cristians menyspreaven les castes socials. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). donant una nova cosmovisió (visió del món). Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia.6. però un déu únic és intolerable. hi havia molta veritat cristiana. el temps és lineal i no cíclic. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. Calia. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. Pel pensament cristià. I no només això. als pobres i esclaus. És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). tot s’acabaria. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. El filòsof era amic de l’error. als dèbils. una nova teologia (visió de déu). i això era inadmissible pels romans. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. En mig d’un allau de religions i propostes morals.3. un Déu que és alhora tres. calia diferenciar-se bé de la resta. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. Un déu més no importa. llenguatge del pensament per excel·lència. i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. de manera que a nivell filosòfic. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. especialment. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. 6. a la nova realitat religiosa i moral. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. 32 . • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. un esclau valia tant com un patrici. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa.1. mentre que el cristià és enemic de l’error.2. base fonamental de la cultura romana. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. adaptar el llenguatge filosòfic grec. sinó que a més. tret fonamental. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. i una nova ètica (visió de la moral). i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. doncs. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. herètiques. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. alhora. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà.

neixent. 6. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. • Fruit d’aquesta preocupació. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. Si m’equivoco és que existeixo. de nivell inferior. afirmarà el pensador africà. La raó 33 Filosofia. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. siderats amb el paper de la raó. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. desapareixent. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. fresc. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible.2.3. Com molts dels seus contemporanis. . • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. • En la seva etapa cristiana. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. Defensaven un dualisme molt rígid.1.3.6. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. • La seva obra està a cavall entre el món antic. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints. es va convertir al cristianisme. • En la seva obra Confessions. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. i el món medieval.3. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. a l’Àfrica romana. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. alhora. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. a on obrí una escola. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. jove. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. es va fer adepte de l’escepticisme. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. 6. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. extrets de les filosofies imperants. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. en el que crea la realitat des del no-res. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. • Agustí. L’aparició del pensament cristià.

mentre que la realitat és creada i tindrà un final. 6. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. compost d’ànima immortal i cos mortal. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). també va crear el temps. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. sap que el mal és una realitat al món. Això és una descarada platonització del cristianisme. No obstant. i ni el futur. I degut al pecat original. A partir d’aquestes idees. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. en una relació íntima i que no s’ha de separar. El passat només existeix en funció del record del present. • Sobre el temps. és quan Déu cera tota la realitat.3. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). home pragmàtic. en certa manera. les coses dolentes i el mal en general. a on conflueixen raó i fe. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. acabarà dient que només existeix el present. Si Déu és Déu Pare. Després venen els cossos i els objectes. és a dir. i el futur amb Filosofia. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. té voluntat i recorda. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). sobre tot un autor anomenat Plotí. de Plató i els neoplatònics. l’ésser humà estaria condemnat. és la absoluta mancança. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. segons Sant Agustí. més que ser el reflex d’una idea de Déu. • Agustí també parlarà del temps. la que lliga l’ànima al temps. En conseqüència. Al final de tot. sinó que va ser creada per Déu. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. una cristianització de Plató. • Explicant les característiques de l’ànima. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. el no ésser no prové de Déu. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. ja que Agustí. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). a on a dalt de tot s’hi està Déu. O millor dit. la fe és la via segura. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. hereva del platonisme. són també models perfectes de creació. Déu no està sotmès al temps. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. • El món. l’única que garanteix arribar a la fita. La realitat és contingent (és a dir. el mal no és ésser. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. apareix el mal. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. I és aquesta última capacitat de recordar. és a dir. en l’últim lloc de la jerarquia. creu per entendre. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació.3.ajuda a tenir fe i no és incompatible. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. tancada i dominada pel cos.3. Agustí explica la concepció trinitària de Déu. precisament. però sí temps. dirà Agustí). és creació seva. • L’explicació del temps segons Agustí. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. i cerquen la veritat eterna). Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. i si no fos per la gràcia divina. no necessària). • L’ànima no ha existit sempre. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes.4. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. Les idees de Déu. ni el passat són realitats. aquest amor a les veritats abolutes. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món. 34 . 6. Fill i Esperit Sant. O al revés. al menys amb els coneixements de l’època. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu.

Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. I no es pot veure quins seran els elegits. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. però. doncs. El Bé suprem s’identifica amb Déu.el present. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. • Parlant precisament sobre la llibertat. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. és l’Església. • La importància d’aquesta idea. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. que quan Agustí parla de les dues ciutats. en conseqüència. serà el tema de la llibertat humana. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. la felicitat. oposada a la visió cíclica dels grecs. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. Quan aquesta va caure. És a dir. no és la formulació en sí. Si l’Estat vol ser bo. Amb la gràcia divina. la bona. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. ¿Com podem considerar-nos. Filosofia. sobre el lliure albir. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. mentre que la ciutat terrenal. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. és l’Estat. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. és a dir. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma.. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. a més. el liberum arbitrium esdevé libertas.5. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. és a dir. • Cal deixar ben palès. • Es tracta d’una visió lineal de la història. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. 35 . simbolitzada per Roma o Babilònia. la dolenta. 6. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. • Al nostre món. s’ha de sotmetre a l’Església. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. El liberum arbitrium o lliure albir. i es va convertir en la obra més important del filòsof. és a dir. i la ciutat de la foscor terrenal. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. • A mesura que aquesta obra es va anar completant.3. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. I a partir del seu plantejament. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. Degut a la tendència natural cap al mal. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. L’ànima. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. • En resposta a aquesta argumentació. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església.

bé de d’Aristòtil. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. En aquest llar període. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. Del món terrenal. • En caure l’imperi Romà. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. L’Islam.1. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval.7. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. . les illes britàniques.1. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. Per contra. es van mantenir més estables que al continent europeu. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. A Occident. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. Introducció històrica: Fins no fa gaire. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. El terme ésser humà ho és. i s’adopti un punt de vista més històric. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. • En qualsevol cas. Però a mida que avancen els segles. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal.1. ja que al darrera de la resposta. Però a aquesta etapa de 1000 anys. és a dir. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. la part no continental de l’imperi. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. depenent de l’època i la situació. Diríem que. En un sentit més filosòfic. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme.1. Al pas dels segles. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. autor irlandès. 7. no es van veure tan durament afectades i colpejades. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. d’alguna manera. i la creació que ens arribarà de la modernitat. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil.2. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. Però en filosofia. 36 Filosofia. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. • En aquest context. el món celestial tenia les característiques contràries. i gràcies a la observació hom podia aprendre. i gràcies a la cultura islàmica. a la Gàl·lia. de la mà dels neoplatònics primer. Ara bé. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). en canvi. després de la desfeta. sí força variat i interessant. però al llarg d’aquests 1000 anys. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). La cultura romana. assistirem al naixement d’escoles i universitats. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. carregada de foscor i obscurantisme. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. La qüestió no era simple. Això vol dir que. Al llarg del seu ensenyament. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. o més purament filosòfic. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. aquest fou també un dels temes més recurrents. Joan Escot creu en les veritats revelades. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. i segle a segle.

I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. doncs. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. 37 . • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. ja que identifica Déu amb la natura. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. mitjançant arguments. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. qualsevol la tenia al seu abast. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. estem utilitzant un concepte universal. A partir de cada cas particular. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques.2. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. Aquesta ja la tenien.2.2. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. els escolàstics no buscaran. Cada un dels homes. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. la veritat. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. La seva visió de la natura és quasi panteista. i és més. Però la cosa ve de més antic. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars.2. • Per a aconseguir-ho. perquè afirma l’existència real de les idees. 7. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. Es tracta doncs.1. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. o també anomenat el de “sic et non”. o cavall. Aquesta forma social i política va configurar el món.7. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. Quina és. • Filosofia. o qualsevol altre d’aquest tipus. Així doncs. podem establir una idea universal o genèrica. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. Així doncs. • Cada vegada que utilitzem el terme home. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. L’Escolàstica: 7.

Són dos temes diferents. Ara bé. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. 38 . L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. Sant Anselm de Canterbury: 7. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves.7. el primer ésser (o l’últim. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. ni en la realitat. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. Això implica que pel fet de tenir una idea. que no hi pot haver res de més gran que Déu. ho demostrem amb les proves que hi trobem. • Uns posaven l’accent en la fe.3. Però entrat el nou segle XI. defensaven la importància de la raó per a entendre. Sant Anselm de Canterbury.1. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia.3.2. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. de qualsevol ésser finit o infinit. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. que existeix. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. Ni en la seva ment. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. Aquesta. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. 7. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. Va ingressar en el monestir de Bec. Tret d’un període d’exili a Itàlia. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat.3. I altres. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. 7. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. i després. Va passar de monjo a pare prior i a abat. sinó del mateix ser. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. O és així. Tradicionalment. és adir. Filosofia. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. allò pensat ja existeix. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). Durant els segles IX i X. en la seva negació.2. Els universals no tenen cap realitat al darrera. Ara bé. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. Tot existeix en virtut de quelcom.3. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. o no hi ha res. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. però no pas l’únic. • Fins i tot els ateus reconeixen.

perquè se’l coneix. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. sinó més aviat tot el contrari. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. • La llibertat. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. els conceptes no ens parlen de la realitat. • En conseqüència. és regit per Déu. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors.3. 7. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. a més de ser desterrat de la seva ciutat. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. matemàtic i polític. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. mentre que els seus detractors. en conseqüència. jutge. el que ja sabem amb la fe. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. només n’hi ha una de veritat. i el creient ho farà a través d’uns altres. Però és una llibertat condicionada. En cas contrari.4. No es tracta d’un defecte o una limitació. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. . Déu no escriu. • La fe és el punt de partida. Va ser a més. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. sinó que creu per a comprendre. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana. És a dir. L’islam: 7. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular.4. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. i després intentem de demostrar-la. • Ha rebut el sobrenom del comentador. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. ni marca el destí de cada ésser particular. són més semblants a la realitat existent. van causar un fort impacte. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. No hi ha. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal.3. la paraula divina és la mesura de les coses. una veritat filosòfica i una veritat teològica. doncs. La seva defensa aferrissada de la filosofia. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà.1. però està condicionat a viure en un món que. és el model de la realitat. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes. primer tenim la idea. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. pensament i realitat. sinó també de la voluntat. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. 7. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. Però no en té prou. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. l’ésser humà és lliure. globalment. • En canvi. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme.4. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. metge. de la possibilitat d’una doble veritat. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge.3. 39 • Filosofia.7. el va fer caure en desgràcia. també argumentaren amb força. Formen una parella perfecta: raó i fe. La lògica i el món han d’estar d’acord. com la realitat s’explica a priori. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. Uns les van defensar amb força. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. sobretot. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment.

Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. D’alguna manera direm que està unint. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. I un dels representants més importants. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. no hi hauria ni ateus. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. i una altra de ben diferent és la fe. La fe implica un salt mortal sense xarxa. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu.3. 7. Tomàs respondrà que no. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. • La seva obra filosòfica és molt extensa. ja que si ho fos. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. és la fe qui té la veritat. I tal i com ens diu Aristòtil. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. ni altres religions. li van arribar a través de diverses fonts. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades). A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. En segon lloc. Sens dubte. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). 7. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó.5.1. Així doncs la raó ens dóna un camí. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat.5. es rebutja recórrer a un procés infinit.7. 40 . Déu no és una veritat evident. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. un risc ja que. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. • Seguint el pensament aristotèlic. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. Una cosa és el coneixement racional. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). Tot i així. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. ja que totes les veritats provenen de Déu. empíric i científic característic d’Aristòtil. ho és per alguna cosa. Però Tomàs. Aquest Primer Motor és Déu. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe.2. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. si una fe és demostrada.5. les quals. tot el que és mogut. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. Tomàs contestarà que en principi. 7. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. ni de que aquest es mostra de manera evident.5. Aquest punt final és la veritat. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. Ningú no és la causa de sí mateix. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. deixa de ser fe. • I és tant així. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. • S’aplica el principi de causalitat. aquell aire realista. per primera vegada fe i raó.

Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. A més. tot té la seva raó de ser. Tomàs. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). i això és impossible. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–.mateix. de vegades. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques. l’ésser humà. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació. és a dir. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. Per tant. Es tracta. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. Tant és així. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. VII) Beda el Venerable (s. i tot obeeix a un guió establert. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. evidentment de Déu. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. 41 . assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. la seva existència depèn d’altres éssers. les pot transgredir. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu.5.4. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. hi ha un camí dibuixat. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. Aquesta realitat necessària és Déu. 7.

presentar la figura de Guillem d’Occam. a més de provocar un important cisma. el gran crític de l’Escolàstica. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. o Ens cal. 8. és més. per força una crisi ideològica. uns i altres estar per sobre l’altre. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. sinó lleis divines. cau feta miques. per rematar l’Escolàstica. . Els Parlaments. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. és a dir. Occam defensa que si una cosa és dolenta. és perquè Déu així ho vol i. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. I tal és el cas que ens ocupa. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. En un moment del segle. o Estem els segles XIV i part del XV. no hi ha res dolent per naturalesa. el llinatge ja no és important. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. a més. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8.3. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. Ja el fundador. però no podem establir una separació dràstica. l’experiència té un paper important en el coneixement. la mort del pensament medieval. i això no pot ser. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana.1. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. la qual implica. d’una crisi en tota regla: política. Les castes. En altres nivells. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. o Parlem. social. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. però el canvi és com la confluència de dos rius. sovint. la decadència del període anterior. per Ell. cosa que. va deixant de ser feudal. arribarà a haver 3 Papes alhora. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. o En definitiva. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. no hi ha coses dolentes ni bones. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam.2. en favor de la modernitat. O potser de forma més estricta. El que és dolent. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. sinó tan sols la seva Divina voluntat. i degut a qüestions d’ordre polític. econòmica i religiosa. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. 8. ens cal parlar del moment de transició. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. Les transicions són. només ho seran mitjançant la fe. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. doncs. Degut al cisma al sí de l’Església. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. No existeix el mal natural. o Per Guillem d’Occam. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell.8. Estem parlant de la fi d’una llarga època. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. ho és perquè Déu així ho vol. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents.

Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. Déu no té aquest problema. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). Occam. • Malgrat aquesta obligació. per tant. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals.2. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. Si utilitzem l’experiència de forma correcta. doncs. • Si això és així. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. a posteriori. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. Ara bé. per força que som lliures. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques.3. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives.3. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. universals. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. sinó tan sols després de l’experiència. En realitat són noms que substitueixen les coses reals. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. diu Occam. D’aquí el nom de nominalisme. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. 8. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. Més tard. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). Racionalment només podem parlar de les coses concretes. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. 8. és a dir. Acabem de crear un concepte universal. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. són símbols o signes de les coses reals. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. Això implica. i és potència de voluntat i d’enteniment. si no són necessaris.3. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. 8. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. o amb algun dels dos en desacord. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. • Ara bé. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. ja que són les úniques que podem conèixer. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. 43 . no convencionals i. ni tampoc en el moment de creació de Déu. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica. El mal és.tes que ens rodegen. fer quelcom que Déu no vol. En no ser il·limitat. 8. més semblant a la nostra física. biologia. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic). no necessita els conceptes universals i. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals.3.4.3. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. si veiem un objecte similar.

si parteix d’una observació individual. Ciència no equival a saviesa. I si aquesta revelació no és prou clara. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. la implicació de que l’agent motor. o revelació divina. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. i el primer pas per un coneixement veritablement científic. Occam també veu amb clarividència. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum.4. però no tenim cap més alternativa.8. Filosofia. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. de la nostra consciència. I. però a més. qualsevol proposició humana. caldrà seguir els dictats de la consciència. • Occam posa la ciència al seu lloc. 8. • Tenim una dependència total de Déu. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). el pas de la potència a l’acte.3. passa pel filtre de la nostra creació. Això implica que la fe està per sobre la raó. utilització i interpretació dels signes. No és coneixement ple sobre la realitat. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. en conseqüència. i sobretot des de la universitat de París.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat.5. que es podran predicar d’altres objectes similars. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. acompanya sempre a l’objecte mogut). Haurem creat un universal. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. etc. 44 . Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. que la ciència. • El perill de la subjectivitat de la ciència.

L’estructura del món queda alterada per primera vegada. És més. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. implica tres passes endavant i una enrera. passes endavant. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. 9. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. La nova ciència no ha d’oblidar que. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. o dit d’una altra manera. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. a esquenes de les institucions. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber.2. al mag i. o millor. No es tracta d’obscurs laboratoris. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. laboratoris. sinó d’anar publicant els descobriments. hom parla del període de la revolució científica. a l’humanista. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies.1. es declara impotent per a trobar-les. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). l’alquímia. Com tots els canvis importants. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. la ciència i llur relacions canviaran notablement.9. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. La revolució científica crea al científic experimental modern. Aquesta unió. Renaixement i Revolució Científica: 9. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. canvia el mètode social de fer ciència. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. . Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. Però potser el més important. sovint. i passes endarrera. d’algunes idees del neoplatonisme. la tradició hermètica. les concepcions sobre l’ésser humà. hermètiques i metafísiques.1. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. de forma seriosa. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. El nou savi actuarà. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. És a dir. En termes filosòfics. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. La revolució científica: trets generals: 9. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. s’uneixen ciència i tècnica. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. I aquesta autonomia. aquest nou tipus de saber. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. sinó perquè al contrari que la ciència medieval.1. congressos internacionals. 45 Filosofia. a l’astròleg. aviat es convertirà en col·lisió. sinó que té alts i baixos.1. per al bo i per al dolent. No només suposa la producció de noves teories científiques. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors.

El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. per una lenta. en aquest aspecte. • Enginyeria de mines. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà.2. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. Als nostres dies. En aquest sentit.1. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories.9. 46 . L’Edat Medieval es va caracteritzar. per a evitar l’engany dels nostres sentits. 9. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. Aquest nou saber. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. i sovint irregular. • Màquines bèl·liques. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat. que per altra banda resultaria molt llarga. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. com hem dit abans. aquesta no va ser exempta de polèmica. invenció d’aparells mecànics molt limitats. el coneixement podia créixer de forma exponencial.3. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. sinó. Potser la gènesi no és allò d’important. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. i ja no només una ajuda a la força bruta. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. En el sorgir del nou científic. tant d’aplicació pràctica.5.4. sinó d’entendre que aquests nous instruments. Les cartes personals.2. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. Cal doncs.1. • Navegació. doncs malgrat la relació és el fet important. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs.1. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. 9. • Arquitectura. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9. per exemple. A partir de l’ús del nou instrument. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. com d’ús exclusiu per a la ciència. Però el segle XVII. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així.1. • Balística. Per primera vegada. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic.

formen una esfera única. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. uniforme i perpetu. . que calia intervenir-hi. I escriu una carta de presentació. en deixar el centre de l’univers.3. polonès de naixement. i l’envia. a on va estar durant 18 anys de la seva vida.1. Vista aquesta petita llista. Amb aquestes dades complementàries. • La forma perfecta és l’esfera. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. juntament amb un exemplar de la seva obra.2. queda desplaçat també l’ésser humà. • La Terra. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. molt de moda entre els humanistes. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. De Revolutionibus. i també gira sobre sí mateixa. Galileu Galilei: 9. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. Dels neoplatònics recollirà. L’ésser humà copernicà. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. 9.2. Pisa. I tot i així. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. però. curiós i eficaç. al Papa. en construeix un pel seu compte. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. que difícilment serà creguda. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. Però Copèrnic és un home honest. sinó que son moguts per esferes transparents. precisament. Els planetes no es mouen per sí mateixos. És més gran que l’univers de Ptolomeu. però alhora més pragmàtic. Això li va donar una gran fama. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. a més d’altres disciplines associades. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. i fruit dels seus estudis d’astronomia. en paraules de l’autor. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica.3. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. és a dir. i uns títols honorífics. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). causarà una forta polèmica. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. a més d’una espècie de culte al Sol. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. • El moviment dels cossos celestes és circular. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. científics i eclesiàstics. filosòfic i social. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. També ben aviat.9. però continua sent un univers tancat. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. juntament amb l’aigua. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. 47 Filosofia. Ben aviat. i el moviment perfecte és el circular. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra.

Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. • La Lluna té muntanyes i valls. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. els planetes i la Terra. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. d’interpretació de la Bíblia. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia.3. una vegada més. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia.2. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. les van declarar absurdes. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. 9. 9. Però anys més tard. contraries a la ciència i. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. Galileu dirà. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. irresponsabilitat amb la ciència. i la Inquisició es va mosquejar molt. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. i no pas com és el cel.3. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. en defensa de la seva teoria. Quan finalment va arribar a Roma. Galileu escriurà una obra. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. És a dir. En només cinc dies. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. i després. Els protestants. és a dir. Primer a casa d’un amic. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. Pel que fa a l’Església catòlica. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. Una cosa és interpretar amb llibertat. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. com pels protestants. de la mateixa manera que la Terra. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. 48 . Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. una arrel hermenèutica. Per altra banda. I com va sentir a dir a un cardenal.3. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. deien uns. a casa seva. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. sobre tot. Filosofia. A mida que es va fent gran. per a poder aprendre les coses del món. L’any 1616. deien uns altres. (1632).3. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. tot sol.9. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. L’enfrontament amb l’Església té. perillosament herètiques. La implicació de la descoberta posa en dubte. doncs. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). la forma de fer de Galileu (la metodologia). són trets clarament moderns.4.

El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. la física o la matemàtica–. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. sumat a l’esgotament. . El pensament de Galileu. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. Es va interessar també per la química. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. • La ciència copernicana.4.2. cosa que la transformarà en un principi o teoria. Isaac Newton va néixer l’any 1642. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. Isaac Newton: 9.4. 9. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. la Il·lustració francesa. Aristòtil). Davant aquest dilema. la ciència esdevé física i això implica. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. Potser degut a aquest fet. no tan les seves teories. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. En excloure l’ésser humà. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. No obstant. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. És a dir. Newton és important.1. sinó d’experiències raonades i raonables. • La ciència. en conseqüència a aquesta segona característica. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642).4. o Kant. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. Newton ja no va produir més pensament nou. 49 Filosofia. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. A partir d’aquest moment. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. les lleis de la qual. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. per força. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. Va morir l’any 1727. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. es poden aprendre a través de la observació. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen.9. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. però no les seves causes. A Cambridge va estudiar matemàtiques. Com tants altres. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. cosa per la que estava especialment dotat. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. sinó també pel seu pensament filosòfic. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). amb el que va arribar a tenir una gran amistat. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència.

la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. sobretot d’astronomia. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. fora del àmbit universitari estaven. filosofia i ciències físiques com la òptica. Filosofia. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. sinó funcions. En definitiva. també. 50 . les quals.9. la dinàmica dels cossos i altres. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta.5. • Gran avanç en els estudis anatòmics. fora de la tutela de l’Església. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència.

el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. Per una altra banda. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. Renaixement i Humanisme: 10. Així doncs. retòrica. i que en realitat. L’època Humanista es caracteritza. un retorn a certes idees paganes. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. en conseqüència. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular.1. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. amb les lletres. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. poesia. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. i un gust artístic exquisit. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. els estudis van avançar de tal manera. 10. un marcat sensualisme. a la filosofia. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. Ara bé. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. estudiat a fons. sota aquest nou paradigma. història i filosofia moral. se’ls van colar. s’ha considerat en excés als autors estudiats. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. En un sentit purament filosòfic. històrica i filosòfica. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. doncs. Però la veritat és que. llegint les obres dels autors Humanistes. veiem com aquests parlen d’una nova era. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. però transcendeix a la vida de la societat i. En aquest sentit. Sobre tot. Un d’ells. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia.10. 10. una exaltació de la vida mundana.3. no presenta diferències substancials suficients. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics.2. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. històrics i de filosofia moral. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. En efecte. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. I només en aquest sentit. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. textos atribuïts a autors clàssics. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. Sota aquest concepte. retòrics. per a considerar-lo una nova etapa cultural. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. en l’àmbit de l’estudi. . En aquestes lectures. doncs. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. quan en realitat eren autors medievals. conreant les èpoques clàssiques. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. En conclusió. artístiques i ètiques per a expressar-se. Es tracta. L’humanisme. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. Interpretat així. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem.

D’alguna manera. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament.C. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. considerant aquests últims més elevats. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. però. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. totes barrejades. però. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. no van encertar res. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. Filosofia. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. una de les figures més interessants d’aquest segle. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. la fita que aconseguir. doncs. I amb aquestes premisses. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. representa el saber en estat pur. perquè el Renaixement és. entre altres coses. La forma d’arribar a aquesta saviesa. Per a Petrarca. però. i no com una finalitat en sí mateixa. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. I en realitat. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. Valla. o millor dit. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. i poc en nosaltres mateixos. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. 10. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. Per error.4. no ens ha d’estranyar. distingirà clarament entre els plaers del cos. Plató. Per a Petrarca. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. quan en realitat. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. el filòsof pagà. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. profeta anterior a Hermes. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. és conreant les arts lliberals. o obres en grec directament. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics.5. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. Pensadors humanistes posteriors. a on es parlava. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. I com a bon humanista. Però Plató es manté verge. Això s’explica. en realitat. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). La realitat és un món ideal i inabastable. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. sobretot. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època.C. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals.10. i els plaers de l’esperit. renaixentista. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. impregnada d’aristotelisme. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. Aquesta preferència no serà. L’herència de la filosofia àrab. neoplatòniques i cristianes. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. 52 . i amb això. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. una constant de l’Humanisme. és una encarnació del pensament de l’esperit. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. Aquest fet.

Ficino. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. Va ser pensador i filòsof. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. 10. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. Si Ficino era curiós. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. Tradueix les obres de Plató. difícil d’harmonitzar. el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. per ser una barreja. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. I amb la càbala. ja que la poètica. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494).7. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. reconciliar la religió amb la filosofia. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. de vegades. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. La pretensió d’aquest autor és. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. El segle XV avança. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. Precisament per la seva manca de límits comparables. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia.6. que estan ontològicament determinats. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. precisament. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. I també va patir persecució i desventures. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. novament. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. També va introduir a Aristòtil. i més tard sacerdot. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. Com altres humanistes. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. encara que ell pensava que era el mateix. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. En realitat és una màgia molt platònica.10. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. i ens trobem ja a meitats de segle. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. En aquest sentit. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. És doncs. Marsilio Ficino va ser el seu director. L’Humanisme: barreja de corrents. Fruit d’aquest error. . L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista.

La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. pràcticament desapercebudes. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV.10. ja que en realitat. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. sota qualsevol circumstància. com ens ha dit Pico de la Miràndola. la filosofia hel·lenística (epicureisme. Però Montaigne diu que. I alhora una confiança absoluta en la fe. 54 . Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. cal dir sempre sí a la vida.8. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. en qualsevol cas. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. estoïcisme i escepticisme) van passar. i en conseqüència. Filosofia. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida.

Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. 11. 55 Filosofia. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica.1. no entra en el conflicte. 11. Cal. Lutero és un personatge força important. és una lectura agradable i refrescant. en conseqüència. en morir l’any 1536. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. • Les Escriptures són la única font de veritat. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. En general. Erasme el va criticar. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. Erasme va gaudir d’una certa fama que. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. un retorn al passat més pur. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Déu i l’ésser humà. No cal posar en judici les nostres obres. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. Religió i Política: 11. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. en conseqüència. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. avançant algunes de les tesis de Lutero. . i precisament per haver-se quedat sol. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. de tot l’ésser humà. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. amb molta cura.1. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. amb un to irònic o transcendent. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. no amb la subtilesa d’Erasme. Prou de fer elucubracions sobre la natura. Però en realitat. tret d’Ockham. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. cap al clergue i cap a l’Església.2. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). Per a Erasme. Cal doncs. Aquesta obra va tenir molt èxit i. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. un postís. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. es va esvair. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. Es tracta de dur una vida cristiana.1. Renaixement. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. i corrents contemporànies com l’existencialisme. sense complicacions lògiques ni metafísiques. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. en conseqüència. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). Tota la tradició cristiana és. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. així com alguns costums adquirits per l’Església. I en aquest sentit.11. la política. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. Erasme va fer algunes crítiques.1. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià.

qui afirma que el capitalisme prové. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. creada per Ignasi de Loyola.3. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. en la religió de l’Estat. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. I que com a tal. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. Lutero. Així doncs. si Déu ens salva. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. a més. certament. precisament. serà per pura voluntat gratuïta. ens permet veure que aquesta reacció. 56 . cosa que la va convertir. en conseqüència. És inútil tot allò que fem a la vida. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona.2. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica.11. Filosofia. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. I també com Lutero.3.1. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. nascuda a finals de l’Edat Medieval. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades.1. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. 11. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. I això Lutero tampoc ho havia volgut. Renaixement i Política: 11. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. aleshores. Les tesis de Calvino. Concloent aquesta introducció. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. Però això últim se li va escapar de les mans. va lliurar la nova església als prínceps. 11. i no només l’ésser humà. A Ginebra. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. Com tantes altres vegades en el món de la religió. El terme. que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. Lutero. A més el seu missatge inicialment alliberador. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. Convençut. a més. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. I. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. a més. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. Els calvinistes creien. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. aviat. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. Una de les raons que dóna. aviat va tenir un gran èxit. És tal la predestinació de la que ens parla. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. Calvino. 1564. Max Weber.3.

com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. és eliminar llibertats personals. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. És a dir.2. Tot i així. però a la pràctica tendeix a ser dolent. Certament.3. Ja Plató. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. Moro es basarà en Plató. el governant que descriu Maquiavel no és. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. fins a pintor i inventor. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. el governant ideal. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. del que hauria de ser. 57 Filosofia. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. passant per filòsof. com Nicolàs de Cusa o Ficino.11. ni de lluny. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. el que hauria de ser. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món.4. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. A la illa d’Utopia. un lloc que no hi és. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. però eliminar l’atzar quan parlem de persones.1. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. traduït per habilitat. 11. En definitiva. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. . o capaces de submergir-se a l’oceà.4. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. i una altra ben diferent. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. o millor dit. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. allò que no hi és enlloc. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. A la illa d’Utopia. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. Ara bé. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser.

Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. també.4. en aquest cas. un dels finals més representatius del renaixement. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. la mitologia egípcia. doncs.2. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. La matemàtica té en Bruno. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. Bruno avançarà en aquest camí mirant. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. Filosofia. Anglaterra i Alemanya. És millor una petita certesa que una gran mentida. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. o tant per heretge. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. un dels més complexos. És a dir. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. sempre. Més greu va ser el procés obert el 1576. Bruno va viatjar per França. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. Així doncs. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. en l’àmbit de la filosofia renaixentista.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. una funció més propera a la màgia pitagòrica. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. alhora. és bona. 58 . Va ser ordenat sacerdot el 1572. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. • Bruno. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. 11. Al final d’aquest procés. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. representa un dels cims del renaixement i. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. Es pot arribar a dir.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

La Natura ja no és la mare. • Filosofia. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes.) són secundaries. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. pes. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae.4. 12. etc. els apetits. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. A més.4. El món és doncs. dóna pas al món de les quantitats. 12. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. a la possibilitat pràctica de transformar el món. aquest no pot mentir-me. • Així doncs. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. mentre que la res extensae pertany al món material. i ell. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. Déu és esperit. el model mateix de la realitat.La dependència de Déu no porta. Ara bé. El món de qualitats. matèria en moviment. • Un cop establerts aquests principis. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. herència d’Aristòtil. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. el cos humà. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. bressol de l’ésser humà. La resta de propietats (color. sinó que és també. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments.7. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta.8. els animals. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. sense utilitzar cap component màgic. però a Descartes. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. A partir de Descartes. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. No hi ha pèrdua ni degradació. 62 . suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. O millor encara. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. sabor. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. doncs. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. A més.

• La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. i dels preceptes de la religió. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. i en conseqüència la veritat. 63 . en lloc d’obeir a forces alienes. fa lliure a l’ésser humà. Descartes identifica virtut i raó. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. Tercera regla: o regla de l’esforç personal.9. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat. • Filosofia. La raó.4. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. ja que.Per a donar resposta. 12. un seguit de normes morals. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. Descartes escriu el Tractat de l’home. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general.

de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. al revés del que fa la noblesa del continent. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra.2. A Itàlia va conèixer a Galileu. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. • Al final de la seva vida.2. i pel que fa a la política. com per exemple un arbre 64 Filosofia. I qui més l’influencia és en Galileu. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. • Per contra. Thomas Hobbes 13. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. I per sobre de tot.2.2. L’empirisme. les seves causes i llur propietats. És a dir. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. 13. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. • El concepte de filosofia en Hobbes. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. o Al continent. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. o A finals del XVII i. la ciència i la política. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. • En una carta al comte de Devonshire. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. al llarg de tot el XVIII. al desembre de 1679. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. • Va fer els estudis superiors a Oxford. • Hobbes va ser un gran pensador polític. mica en mica. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. . com d’altres a la seva època. Thomas Hobbes: 13. sobre tot a les Illes Britàniques. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques. però la noblesa a les illes. es contrari al d’Aristòtil. Són temps de canvis polítics. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament. Tampoc de la Història. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. així com el pensament de Francis Bacon.1. els sentits són previs al coneixement (a priori). participa en el comerç. creu. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. sobretot. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. • Va morir als 91 anys.1. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. o El model empirista de la ciència. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea.13. D’aquesta manera. • Segons Hobbes.

• • • Naturals animats. • El bé és quelcom relatiu i. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). Les definicions. • Per a fer-ho. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. 13. És més. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. Els cossos. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). entès com moviment físic.3. Sobretot en aquelles obres. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. el mal també. ni tan sols pels valors morals. amb Hobbes. totes les qualitats dels cossos. Gràcies a aquesta ordenació.2. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. és a dir.4. 13. en la mesura en que són observacions subjectives. De Cive. si les paraules són arbitràries.5. mesurable. com per exemple. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. son en realitat causades pel moviment d’aquests. no hi ha espai per a la llibertat. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. les definicions expressaven l’essència de les coses. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres. l’ésser humà. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. Així van néixer els noms. inventats per l’home. l’ús d’aquestes també ho serà.2. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. però ara. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. 65 . només ens expressen el significat de les paraules. més val que s’ho estalviï. • Artificials. L’ésser humà i l’Estat). • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. doncs. en conseqüència. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. • L’estudi del moviment. • Per a Hobbes.2. De Homine. Hobbes també presenta la següent divisió. com per exemple. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). capaços de portarnos records de coses passades. Les dues obres principals de Hobbes. 13. l’Estat. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. és a dir. no ha de ser objecte de la Filosofia.

66 . encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. • Els animals no tenen el do de la paraula. A més.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. • La raó. enveges. sinó una raó freda i lògica). • També el van acusar d’ateu. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. • L’Estat de Hobbes és. la nostra vida. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort).6. cosa que no hi ha en el regne animal. Això no treu que el seu corporeisme. • Els animals no s’acusen entre sí. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions. Però no el comportament raonable com a valor moral. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. Entre els éssers humans no. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. 2 • Filosofia. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. si es porta a l’extrem. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles).2. no s’evitarien les guerres. Però ja no és per comandament diví. La justícia neix de convencions entre els éssers humans. doncs. ja que aviat. No hi ha. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. és un àtom d’egoisme. • Els animals no troben defectes a llur societats. n’hi ha un que no ho és. cada persona és diferent a una altra. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. Si això no fos així. Això és nova causa de discòrdies i guerres. les persones correm el risc de perdre els nostres bens. Tots els poders li estan sotmesos. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. fins i tot l’Església. tret del monarca. cosa que no passa entre els éssers humans. • Per a Hobbes. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. 13. sinó per un pacte social. o el que és pitjor. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. • Si les coses segueixen així. L’ésser humà sí. El dret a la vida i a conservar-la. Homo homini lupus2. doncs. els éssers humans estan en guerra permanent. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. • Tothom té dret a tot. Els éssers humans sí. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. odis.

en les ciències empíriques.14. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. les percepcions s’associen amb les idees. .Semblança. 14. sinó sempre associat a una idea semblant. La causalitat: Filosofia. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen. o En primer lloc sempre apareix la impressió. Així doncs. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home.Qüestions de fet. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits.Relació de causa i efecte. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. Els tipus de coneixement: o Segons Hume. o Segons Hume. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular. A més. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. la veritat de las quals les coneixem a priori.1.5. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. se divideixen en dos grans classes: . Són relacions. Si de cas. David Hume: 14. però no raonaments que ens donin veritats. Així doncs. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. quan podem afirmar la validesa d’una. no ho podem fer en abstracte. la filosofia moral i polítiques. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes. A més. . emocions) . a allò de particular i mai a res universal. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . o Si pensem en el color vermell.Relacions d’idees. passions. sinó que es queda en les aparences. 14. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. Quan recordem una impressió.2. l’àlgebra i la geometria. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley. 14. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. 67 .Percepcions de tipus impressions (sensacions. Sovint les proves no són més que probabilitats. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: .3. o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. Afirma que es fa a base de sensacions. . Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. o pensem en quelcom dolç o amarg. ja que només es diferència per la força en que la sentim.Contingut de temps o lloc. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. apareix a la nostra ment una idea. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat.6.4. per força la idea ha de fer referència sempre. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. 14. i després sorgeix la idea. La idea depèn de la percepció.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. o la idea de dolç i amarg. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot. El contingut de la ment són percepcions que. la raó només pot fer càlculs matemàtics. 14. ens cal comprovar-ho a posteriori.

i totes les que se’n deriven. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana. la desesperació o la tranquil·litat. ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. l’enveja. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. o Fidel al seu empirisme extrem. . l’alegria. les generositats. 14. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. No podem inferir d’una impressió.Hume dubte. les accions i sentiments de la qual. . o Si recordem que les idees provenen de les impressions. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. a més. o Fins i tot Déu queda afectat. Més aviat el defineix com una casualitat. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . . s’està referint al seu concepte de jo. el temor. la tristesa. l’aversió. 68 . La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. i després una altra. la pietat. l’odi. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. subjectives. o fins i tot del jo corporal. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . És a dir.8. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. no pot conduir la voluntat. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. La Matèria i l’Esperit.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. la vanitat. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. o Hume parla força sobre les passions. també. o I en aquest aspecte. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. I que sempre ens ha passat així. la humilitat.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. 14. sigui internament o externament. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. una quimera. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. Hume distingeix dos tipus de passions: . però no és correcte aquesta acusació.14. Kant dirà coses diametralment oposades.L’existència d’un jo és també objecte de creença. la malignitat.Només captem un seguit d’impressions i idees. l’existència d’un objecte. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. Si de cas. per exemple el desig. una absència de coacció externa. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. i el que ell denomina “aquella persona particular. l’esperança. de l’existència del jo com a ens real. Però en realitat sempre estem condicionats. el concepte de llibertat és una quimera. Filosofia.9. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. sinó de creences. l’amor. . sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. i clarament Déu està més enllà. i per aquesta raó. La raó. o Per a Hume. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. Exemple de l’arbre.7. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. l’ambició. o Hume va ser acusat d’ateu. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: .Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. El costum fan que pensem que existeix la substància jo.

o En conseqüència. però no de demostració. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. que pot ser aprehès per la raó.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral.La religió té un fonament instintiu. És un sentiment particular de plaer i dolor. No hi ha cap connexió entre ètica i religió. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. la raó col·labora amb les passions orientant-les.Tampoc té res a veure amb la moral. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. va ser objecte de les seves reflexions. i el vici provoca un dolor particular. A més. Sense dubte valora negativament la religió. . i això ho valorava com un tret positiu. és a dir. Però la religió. Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees.Les ciències empíriques es basen en l’experiència. els altres objecte de la ment). ja que la virtut provoca un plaer especial. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. .11. Però Hume nega aquesta postura dient: . l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. Com a molt. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. però també afegeix que un poble sense cap religió. - Filosofia. . La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. Tampoc ho pot fer amb la moral. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica. 69 .La moral es basa en el sentiment.La religió no té un fonament racional. Hume també defineix vici i virtut. . Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. 14. . La moral suscita passions i promou o impedeix accions. quan no una clara aversió.10. .L’estètica en el gust.La moral és un sentiment. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. però és un sentiment d’un tipus especial. o Pel que fa a les ciències abstractes. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. les matemàtiques. . la resta de ciències abstractes. I això no ho pot fer la raó.Però també explica.La religió es basa en la fe. I amb això. I amb això es diferencien de les idees. són objecte de constatació. . Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. és un poble irracional (mancat de raó) 14.

Malgrat la seva popularitat. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . La raó no es limita a analitzar i desfer. o Tiranies polítiques. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. autocontemplativa.15. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. partint de l’experiència. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. . tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. Spinoza o Leibniz. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. però. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen.1. Crítica a la Metafísica: • Així doncs.1. • En resum. millor encara. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. 15. Es tracten temes filosòfics. • La Il·lustració.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. aprendre com funciona. Acceptació d’una vida més enllà de la mort.2. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. La Il·lustració a Anglaterra. Però sempre parlant del que en deien la religió positiva.1. o les idees innates dels racionalistes. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. Així doncs. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. No és una possessió. o Relacions deshumanitzants. Spinoza o Leibniz. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. o Prejudicis morals. ja que malgrat l’empirisme anglès. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. o Supersticions religioses.1. . ens trobem davant una raó empírica. Però la qüestió esdevé aleshores. Déu crea i governa el món. la raó tracta les veritats eternes. . Però al llarg del segle XVIII. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. pedagògics i polítics i mica en mica. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. • La filosofia ja no és una activitat passiva. 70 Filosofia. 15. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. la raó és una cosa bastant més modesta. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. sinó que.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. sinó una forma d’adquisició. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. de la ma dels il·lustrats. . 15. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. és a dir. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII.1. França i Alemanya 15. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. de definicions.3. sinó una manera de fer. És a dir. no es tracta d’un moviment compacte. aquelles que ens fan participar de l’essència divina.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions .

• Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. 15.2. o En aquest aspecte. sobre tot. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari. És a dir. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió.1.5. un dret racional. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. 15.1. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. o millor encara. l’Enciclopèdia Francesa. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. però també ens parla d’un dret natural. El Dret Natural: • En el seu procés crític. a on les lleis són conformes a la raó. si de cas. 15. i el sistema científic de Newton. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. un ideal iusnaturalista. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. 71 .15. no obstant. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. • Filosofia. En definitiva. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. La Il·lustració a França: 15. però no contra Déu. o La Il·lustració anglesa. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. o Recordem. la maçoneria. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. Políticament. • Quan es va publicar el primer volum. alguns autors van parlar. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. per poder oferir-lo a les generacions futures. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó.4. • Fruit d’aquests corrents. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. amb el que també deixen de ser misteris. o se sap què són. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. erudit i retòric. segons el qual "El rei regna.3. sobre tot. les cartes i els assaigs. Malgrat això es va publicar sencera. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble. Es tractava d’un corrent burgès i. va desenvolupar el seu discurs al voltant. i aleshores deixen de ser misteris.2.1. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant.

Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. 72 . l’heretarà Kant. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. limitant-la a un decàleg de moral. i la il·lustració francesa i anglesa. Spinoza. anys després. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. reforçaran el paper de la moral. o Degut a aquesta polèmica interna. i així de forma continuada. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. Filosofia. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. És a dir. abans. la moral kantiana. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. Newton.15. alguns autors faran una simplificació de la religió. no és tant en els temes.4. la qual cosa permetrà. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres.

• A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. Per contra. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. socials i culturals. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. capital del ducat de Prussià. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. 16. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. o El 1738 mor la seva mare. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. però amb el temps. o Entre 1746-55. ingressa a l’escola de l’Hospital. pels voltants de Königsberg. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. 16. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. o Entre 1740-46.1. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. • El període romàntic es caracteritza. • Les aspiracions imperials de Napoleó.1. d’una religiositat pietista. a Königsberg. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). a les afores de la ciutat. o Entre 1732-40. ja d’adult. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. Kant 16. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. establint nous enemics i noves aliances. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. Al costat de les potències clàssiques. oracions i pràctiques pietistes. plena de pregàries. el podem catalogar com a il·lustrat. Entre els seus estudis hi ha teologia. Filosofia. per aquesta raó.1. • Les guerres napoleòniques. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. de imaginació i de passió. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. La seva mare. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. per un retorn a la religió positiva. 16. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. 16. van tenir conflictes contínuament. governades per reis absoluts. filosofia. tant bé com precursor del romanticisme. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. Kant no va anar mai a l’església. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. La instrucció que allí va rebre. també. De fet. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. La Il·lustració és un exemple clar. assisteix al Collegium Fridericianum. Albert Schultz. París es va convertir en el centre cultural. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. influint enormement en el seu caràcter moral futur. Com a tret força remarcable.16. els seus dogmes i ritus. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. com els nous valors de la realitat. o Entre 1730-32. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments.3. matemàtiques i ciències naturals. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars.1. dirigit per F.1. 73 .2.2. en front de la raó il·lustrada. • Les diverses potències. s’encarregaria de l’educació del jove.

segons el filòsof. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. Aquest últim influirà notablement en Kant. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. Wasianski.2. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. cosmologia i teologia. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. l’anomenen rector de la universitat. o El 1803. ciències naturals. publica Crítica del Judici.3. no tot coneixement s’esgota en ella. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. inaugurat per Descartes. o El 1772.3. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. així. se n’ocupa de tenir cura d’ell. o El 1790. 74 . ja sigui científicament o metafísicament. o El 1770. donant classes de física. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. etc. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. alliberant-se de tots els dogmes. obscurantismes i supersticions. o El 1797.1.16. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. ja que sinó. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures. 16. matemàtiques. de criticar la mateixa raó. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. geografia. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. Kant llegeix a Leibniz y Hume. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. Un deixeble seu. o El 1786. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. Kant es retira de l’activitat docent. o El 1788. Kant es va debilitant mica en mica. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. A partir d’aquest moment.3. Teoria del coneixement: 16. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. o 1755: el 12 de juny. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. rebutjant.). la responsable de tots els mals del passat. o El 1794. el valor de coneixement que aporta l’experiència. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. o El 1800. Publica Metafísica dels Costums. Durant aquest període.

4. és a dir.) Filosofia. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. prèviament. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. doncs. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura. és a dir. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. fonamentalment del coneixement científic. Per exemple. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. • A la Crítica de la raó pura. citant a Hume. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. Es tracta de judicis explicatius. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff). És a dir. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. és a dir. a més. haurà de ser universal i necessari. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. no amplien el nostre coneixement. • En el seu ús pràctic. • Sabem i donem com a cert. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. en conseqüència. Caldrà saber. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). • Per a Kant. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement.5. 16. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. caldrà que ens posem d’acord. la pilota és rodona. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura.3. Un triangle té tres angles. No podem concebre un triangle sense tres angles. en els seus diferents usos. és a dir. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic.3. 16.3. així com l’establiment de llur límits. la seva validesa és independent de l’experiència. 75 . la raó deslligada de l’experiència. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. no podrà ser d’una altra manera. A més es tracta de judicis a priori. • Però Kant. És a dir. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència.3. En aquests tipus de judicis. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. Els judicis analítics. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. (Recordem l’exemple del triangle.

ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. i sintètics a posteriori. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. no és un subjecte passiu. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. prèviament. • Aleshores. Són aquells. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. l’objecte tal i com el veiem. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. amplien els nostres coneixements. Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. A més. L’ésser humà. Als objectes en sí (sense nosaltres). un vegetal. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar.Els judicis sintètics (A és B). El predicat blava no es dedueix directament. etc. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. és caòtic (no està endreçat). Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. si és vertebrat. A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. Kant no negava la seva existència. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà. A més. A aquesta propietat. i aquesta es la seva originalitat. podrem descriure fenomènicament el que veiem. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. Això és el que fa l’enteniment. però no podem dir que estem coneixent el que veiem. només amb pensar en el subjecte pilota. Kant els va anomenar noümens. Descartes). Els judicis sintètic són extensius. aquest tipus de judicis són a posteriori. Només podem conèixer el fenomen. Tomàs d’Aquino. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. 16. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. que es tracta d’un judici sintètic a priori. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. Per exemple: la pilota (A) és blava (B). L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. per sí mateixa no aporta coneixement. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. el predicat (B) dels quals. és a dir. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). Kant la va anomenar extensió. quan aprèn. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. Fins aquí. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal.). per ser extensius. A la filosofia anterior (Aristòtil. és a dir. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. no està contingut en la noció de subjecte (A). 76 • . L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. l’aportació de Kant no és massa original.6. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. l’enteniment i la raó. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat).3. que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura.

perquè la fi última de l’ésser humà. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. els límits del nostre coneixement. Aquesta ètica no assenyala continguts. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes. no fonamentada en els sentiments. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). • Ètica formal. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. El deure és actuar per respecte a la llei moral. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. i mitjançant el deure. sinó en la mateixa raó. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. fins. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. precisament. són el límit del nostre coneixement. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. sinó a l’àmbit de la raó. la raó és capaç de determinar la voluntat i. o inclinacions. independentment a altres consideracions. És la que vol fer Kant. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món). La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. l’acció moral. Kant respondrà negativament. Així doncs. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. 16. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. valors) i mostrar el que cal fer. . • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat. Podem pensar en elles. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. a la vegada. per respecte a la llei moral. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. La metafísica no és possible com a ciència. ni ens diu que hem de fer. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar.4. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. no del ser. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. Anteriors a la seva. en conseqüència. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume).2. 77 Filosofia. Teoria ètica: 16. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material.• res de la sensibilitat. 16. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física.4.1.4.

• Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. i com la voluntat és autònoma. La religió prové de la moralitat i no al revés. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Representen l’acció necessària en sí mateixa. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. i no des de fora.4. per a ser-ho. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). • Per a Kant. Filosofia. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. encara que mai conegut. que prenguis a la humanitat. sense relació amb els resultats o finalitats. • La llibertat. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral.4.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. • Segons Kant. sinó pel deure. tant pel que fa a la teva persona. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma.5. • L’existència de Déu. Les constitucions polítiques. Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món.4. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). és a dir. Però Déu pot ser pensat. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. d‘obligacions o ordres. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. Per això l’ànima és immortal. mai mitjans per a arribar a. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. universal i necessària. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. És un fet de la raó. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. Obra de tal manera. Una llei pràctica. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. Però no ens dóna temps amb una vida. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes.4. com pel que fa a qualsevol altra. en necessitem més d’una. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. 16. 78 • . només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. Sense llibertat no hi ha acció moral. • Externs: la voluntat de Déu. 16. com a legisladora universal.3.

5. o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: . Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.16. s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental.Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia. 79 . Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura .Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica .

i així s’obre la porta al Panteisme. Fonaments del dret natural. en Idealisme objectiu amb Schelling i. se’n vanagloriava.2. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem).17. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. Allò que en Kant era transcendental. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència.1. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). Els seus nous plantejaments en metafísica. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. Fonaments de la doctrina de la ciència. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. que representa el nucli del procés del coneixement. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. 80 Filosofia. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. en Idealisme absolut en Hegel. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. No obstant. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. finalment. És una etapa en la que. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. a més. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. L’Idealisme alemany: 17. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. les condicions a priori (l’espai i el temps). en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. Va estudiar gràcies a un mecenes. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. Certament. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. Per a Schelling. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates.. el subjecte transcendental. això no el va avergonyir mai. es van acabar aviat. deixeble de Kant. 17. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. . finalment. a la perfecció. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes.2.1. allò no-jo. A través d’autors posteriors. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. se sent feliç i realitzat. posteriorment. els principis del criticisme kantià. Així. tot essent generador de la realitat. sinó que més aviat. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. 17. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. però sense explicar-la. Discursos a la nació alemanya. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. es converteixen en allò que és absolut.

després de ser expulsat de la universitat. En una paraula: autocreació. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. L’Estat neix. alhora. la del no jo és l’antítesi. • Una accentuació del discurs místic i religiós. Això li va passar quan. un no jo que està dins del jo. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. no només farà avançar el saber. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. 17.2. estava fent un altre pensament. La salvació no arribarà del malmès poble francès. la inactivitat. l’existència de pobres o paràsits. L’objecte és un obstacle a superar i. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. sinó posat a sí mateix. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. L’existència del jo és la tesi. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. alhora.4. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. . que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. diu Fichte. la mandra. 17. ni de lluny. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. La persona sàvia serà aquella qui.5. El vici màxim és. I per aquesta raó. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. l’èxit de les primeres publicacions. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. és a dir. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. Però és una “resta de coses”. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. però d’una altra manera. aleshores A sempre és igual a A.2. D’aquesta manera queda clar. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir.2. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. I en realitat. 17. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. però d’una altra manera. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. • L’Estat és per a Fichte. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. tal i com ja va intuir Kant. en conseqüència. És a dir. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. No hi ha res pensable fora del jo. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir.17. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. no posat per no res ni ningú.2. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. El Dret.2. permet la realització de l’acte moral. ja que “mai ens acabarem el no jo”. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. Dit d’altra manera: A = A. doncs. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa.3.

Aquesta primera etapa. Per contra. 17. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. . Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. Idees per a una filosofia de la naturalesa. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. Sobre l’ànima del món. Filosofia i religió. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. Introducció a la filosofia de la mitologia. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. És més. estava Kierkegaard. 17. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. Sistema de l’idealisme transcendental. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió.3. i degut a la publicació d’una obra. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. entre els seus oients. entre d’altres. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. o Ben aviat. el va substituir. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. sobretot. o El pensament de Schelling té una evolució important.1. En aquests moments.3.3. 17. però. Filosofia de l’art. o Període d’Idealisme transcendental. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. i quan a aquest el van fer fora. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. per contra.3. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. o Període de la filosofia de la naturalesa.17. Es tracta. Schelling tenia 25 anys d’edat. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte.2. Schelling. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. la Natura és una intel·ligència inconscient. que en la conversió de la segona etapa. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. Exposició del meu sistema. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. Però en fer-ho. Al final d’aquesta etapa. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. o Fase de la filosofia de la identitat. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. Amb aquesta premissa. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. afirma que la Natura és una realitat objectiva. ja que només el jo té consciència.3. En definitiva. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. però els kantians es van equivocar. d’un esperit inconscient.

Filosofia. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. són revelació de Déu. no obstant. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. Però aquesta acceptació.3. 17. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix.4. serà a condició que tot està en Déu. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. sembla que si volem tenir certesa pràctica. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. 83 . O millor encara. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. 17. sinó més aviat d’integrar-les. 17. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. El mal és sempre derrotat per les forces positives. • Per a Schelling. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. o en l’objecte. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. hem de perdre la teòrica. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. És un intent de mediació entre raó i llibertat. perdem la pràctica. en concret. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. creu. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. certament està entrant en una concepció panteista. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. Déu és l’antecedent. la que comença a fer-se ara. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. la ciència dels conceptes absoluts. Ara bé.3. sinó també Naturalesa. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. de la realitat absoluta. cosa que no havia acceptat mai Fichte. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. I per aquesta raó. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. és una persona especial. de seguir i d’entendre. i si volem tenir-la teòrica. els canvis de Schelling. Però aquest és un judici massa dur i gens just. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. i la resta de coses són el conseqüent. • La filosofia positiva és. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. Però Déu no és pur esperit.7.• 17. Schelling considera Déu com a persona. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. Per contra. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. més el recargolament final. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses. en canvi.6. En definitiva. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). Després. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen.5. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació. però no tot és Déu. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. A més.3.3. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa. així com un principi positiu i racional.

. per tant. d’abstracció. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. precisament. que mitjançant un mètode adient. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. Escolàstica i Mística. com a solució o com a síntesi. arribar a manifestar la realitat. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. sota el regnat de Frederic el Gran. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. en diem). són sinònims. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. en l’Estat. • Seguint aquests autors. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. La filosofia. 17. oposició de contraris. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. 17. un continu moviment. tant els positius com els negatius. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut.5. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. Els esdeveniments no són irracionals. és dialèctica. 17. Neoplatonisme. dins el procés històric. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. és a dir. la dialèctica. i superació dels mateixos. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. 17. anys més tard i en una Història de la Filosofia. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix.5. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant).• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut.4. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. només és possible per mitjà de la filosofia. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. és a dir. de la història i de la cultura humana. • La realitat és contradictòria. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. no són caòtics.1. La dialèctica esdevé alhora una ciència. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. com les fites necessàries d’un procés continu. és a dir. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. aquell començar i no acabar.2. Hegel.5.

La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. De resultes del segon moment. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. És el moment de l’antítesi. però alhora superat. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. del seu propi esdevenir. és subjectivitat i objectivitat alhora. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. és condició prèvia de la consciència humana.5. o Filosofia. 17. o superació. Li en direm la tesi. Aquesta. i veu la Natura com una manifestació objectiva. però torna enriquit de l’experiència. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. en el que l’ésser és i no és alhora. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació.3. enfrontada a l’Esperit. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. la vida infinita en procés de desenvolupament. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. però encara no és el que podrà ser. És el que és. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). 85 . o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. • L’Esperit és la identitat en la diferència. l’ésser torna a ser ell mateix. com un desenvolupament de l’Esperit. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. És la síntesi. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior.

Reacció contra Hegel: 18. Sobretot a través de Fichte.1. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. Però és un dolor de naixement. 18. • Va ser crític amb l’Església com a institució.3. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. Aquesta idea no és nova. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte.1. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. als existencialistes). 18. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. Quan el pensador alemany va morir. el món com a representació de la voluntat. és quelcom real. La seva filosofia parla de l’existència i. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). 86 . i d’algunes idees del pensament indi. Copenhaguen. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. en canvi. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. Com a voluntat. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. Va acusar Filosofia. o La voluntat és passió. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. deixeble de Kant. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes.2. sinó per força ha de partir de l’experiència. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. Com a representació és quelcom fenomenològic. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. El procés d’abstracció que fa la raó. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). irreal. De caràcter turmentat i melancòlic. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. 18. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. o En un principi. així. tanmateix. sobretot de les naturals. sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. dolor. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars.3. i per tant. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret.18. sentiment. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. i filosofia a Berlín. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. arremetent contra la passivitat. pulsió. Tota en un sentit global i històric. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. No obstant això. com a conseqüència.

la singularitat de cada cosa. • L’única cosa que realment existeix. porta a l’angoixa. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. Enfront del panteisme del tot. És una actitud que. subjectiva i única. tot i que en aquest cas. és l’individu. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. o saltar d’un a l’altre extrem. el jo únic i absolut. per buida. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. 18. Filosofia. L’ésser humà concret. 87 . fet que li produeix angoixa i desesperació. Els individus podem passar d’un estadi a un altre. de cada consciència i de cada vida. de carn i ossos. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor.3. reacciona amb una afirmació de la consciència individual. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. irrepetible. • Enfront de la raó universal de Hegel. quedar-nos en algun dels estadis. que no està determinat per res ni per ningú. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi.2. contraposa la individualitat dels detalls.

19. Els representants més importants són Saint-Simon. d’amics de Déu. La veritat. I per a arribar a aquest. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. o Pel que fa als aspectes religiosos. i no en el concepte d’Humanitat. dirà Feuerbach. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. però per a arribar-hi. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. 19. Lògicament. o el pensament de Marx. sinó l’ésser humà qui crea Déu. És a dir: la religió ha de ser. i que encara quedava molt per superar. per contra.2. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. els quals. a Fichte i Schelling. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. Fourier i Proudhon.3. amb les conseqüències que això implica. rau en la vida i no en el pensament escrit. un retorn a la natura. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. sense haver passat per Kant. L’esquerra. hem hagut de conèixer. 19. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. l’últim dels gran savis enciclopèdics. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. de la natura i les causes naturals. ja que. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. l’economia política anglesa i el socialisme francès. Els salts no acostumen a funcionar. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. En resum. per a alguns. i fins arribar a Marx. corpori i sensible. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. al més vell estil de la Grècia clàssica. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. 19. per sí mateix. Cal. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. sense que ens ho mani ningú. 88 . Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics.3.1. en realitat. Concretament es referia a la filosofia alemanya. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. A més. en especulació buida. Ens cal arribar a Marx. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades.1. rau en l’ésser humà. si més no. bàsicament. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. Les conclusi- Filosofia. deia que no s’havia arribat. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. en amics els uns amb els altres. de Hegel. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. ens ha calgut saber abans. el marxisme. convertint-se. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. en conseqüència. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. totalment. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. doncs. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. Marx ha estat. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. ciència de l’ésser humà. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada.19. ni de bon tros. no és producte d’una aparició casual. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. Així doncs. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. Poc després. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià.

2. però no pas de valor. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. no crítica). • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. Però no es tracta d’una successió lineal. les seves idees van propugnar una societat més justa. • A França. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. Tanmateix. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. en concret. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. la incapacitat i la intriga. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. Filosofia. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. Per a Fourier. • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. o Etapa de la civilització. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. I en concret. Aquest pla està fet per la Providència. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). en contra del que pensaven els Il·lustrats. 19. gens estable. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier.3. Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme.600 persones que en dirà falanges. ens cal descobrir la nostra atracció natural. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. la època moderna és crítica. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. a cadascú segons les seves obres. com la crisi del període politeista. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. o Etapa dels bàrbars. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. 89 . sinó que està sotmesa a períodes de creixement. els articles pateixen un augment de preu. tant les físiques com les morals. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç. arribarà de la ma de la ciència. La nova època orgànica està per arribar i. i a on la propietat privada no existís. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. Només així s’arribarà a la felicitat.

Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. Karl Marx va freqüentar. ja que aquests. En un viatge a París. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori. i per aquesta raó. Alemanya. Els anys 1816 i 1817. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. al comunisme. Marx es va dedicar al periodisme. pacifistes i mutualistes. però la solució no rau en el comunisme. Tancada la porta de la docència. • Gràcies als falansteris. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. Però a Bonn. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia.3.3. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. Això no obstant. segons Fourier.4. o Filosofia. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. premsa radical burgesa. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. fill de pares jueus. i també aviat va ser prohibida la seva edició. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. a on ja hi treballava un amic seu. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. Aquesta edat perdurarà en el temps. com a mínim. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. encara que després va encetar el seu propi camí. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. Fruit d’aquests estudis. més austera de costums. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. Karl Marx: 19. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. Cal canviar la ordenació de la societat. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn.1. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. però no van funcionar i es van acabar desfent. ell advocat i ella mestressa de casa. i sota lleis antisemites. 90 . Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. Durant aquest període. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. a Berlín. també. alhora. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i.4. I el valor de les seves idees resideix. sinó contra el fet de que uns pocs. Però aquest amic va caure en desgràcia. però. És a dir. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. Un cop obtinguda la llicenciatura. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. 19.19. molt més que les anteriors. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. En realitat. Per a evitar la monotonia. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les.

o Història. No n’hi ha suficient en parlar. I és aquesta la raó per la que. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià.4. ha de ser també una creació de l’ésser humà. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. Hegel interpreta el món com a ideologia.Al llarg de tota aquesta època. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx.4. a Anglaterra. Filosofia. Va tornar a França. va acabar a Londres. 91 . però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. a Feuerbach. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. aleshores. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894.3. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. A Londres. o Les idees de l’esquerra hegeliana. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). 19. precisament. el seu sistema: és a dir. especialment. la dialèctica. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Cal fer quelcom més. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. a través de La Sagrada Família. Era l’agost de l’any 1849. No obstant. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. i van lluitar per una democràcia radical. estudiós d’economia. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. és a dir la constitució. i Marx les vol unir. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. 19. o Política. l’Estat.4. i. l’ésser humà i la història. però no el van deixar quedar-se. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel.4. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa.2. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. Marx i Engels ataquen. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. 19. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. o Sociologia. a Colònia. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. entre d’altres. tot criticant a Hegel. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. Però a més. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. tot això resultava insuficient per a Marx. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista.

l’emancipació del mateix. La creació de la religió obeeix. de forma científica. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa. Per contra. o Mode de producció feudal. Però no ens diuen les causes. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris.6. humanitzant la natura i fent del món a on viu. segons el qual. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. l’ésser social determina la consciència i no al revés. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. En opinió de Marx. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. reduir l’essència religiosa a essència humana. Fourier i Proudhon. Marx i Engels exposaran. per què l’ésser humà crea la religió. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament. La religió.4. conclou Marx. i malgrat l’acord inicial. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. En paraules de Marx: .. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió.7. sinó de l’ésser humà en societat. s’adona que veu. arreu. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans.5. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada.4. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. és a dir. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. 19. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia.. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. homes i dones descontents i alienats. amb el que això impedeix. un invent de l’Estat. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. doncs. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. sinó que cal combatre les seves arrels. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. 19. però no de l’ésser humà aïllat. 19. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. o Mode de producció antic. o més aviat. les lleis del desenvolupament del capitalisme. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats. Filosofia. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans. Cal entendre.. segons Marx. a judici de Marx.4. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. sinó el lament d’un poble oprimit. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. com si fos un cos inorgànic. és generadora de desigualtat social. és un invent social.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. del tot. una extensió del propi cos.. I això és una alienació. segons ells mateixos reconeixeran. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). 92 . Davant d’aquesta desviació utòpica.la religió és l’opi del poble. Però també en aquest cas. La religió és un invent de l’ésser humà.

És a dir. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). És a dir. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes.10. a més. el comerç. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. doncs. Filosofia. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. Aquestes lluites han acabat.o Mode de producció burgès. per exemple.4. per exemple. i el capitalista la compra. unitats de quantitat de treball per a produir-les.9. 19.4. I per a Marx. en resum. Entès així. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. les mercaderies són per a Marx. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. Ara bé. sinó que a més.4. Com s’ha arribat. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. barons i serfs. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. 93 . la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. Per aquesta raó. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. Al Capital. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. • El valor de canvi. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. en 4 hores. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. L’essència de la història per a Marx és doncs. amb grans canvis socials. en tots els casos. la relació entre opressors i oprimits. 19. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. En conseqüència. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. les 4 primeres hores de treball. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta.8. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. 19. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força. És a dir. ja que ha diferenciat amb tota claredat. dues classes socials: burgesia i proletariat. l’equivalència que es fa per a poder determinar. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. i justament per les lleis de la dialèctica. La plusvàlua. sinó una relació entre persones (entre productors. opressors i oprimits. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. En termes de la dialèctica hegeliana. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. patricis i plebeus.

influït pels nous corrents positivistes.4. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. mentre que per a Engels. És del tot necessari posar Marx. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. • Llei de compenetració entre els oposats. I per a Engels. • Llei de la negació de la negació. però. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. dogmàtic i estàtic. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. Filosofia. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. Mitjançant la qual. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. 19. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. • Treball igualitari per a tots. Al llarg d’aquesta transició. • Instauració de plans col·lectius de producció. En realitat. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. El lema d’aquesta nova societat. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. sense conèixer-lo. ni Marx ni Engels. • Centralització dels mitjans de transport. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. és la teoria de tot l’Univers. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. segons Engels. Prohibició i abolició del treball infantil. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. Engels. 94 . la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. La dialèctica. el critiquen.11. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. • Sistema d’impostos fortament progressiu. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. • Abolició del dret d’herència. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències.

95 Filosofia. I totes les ciències han d’agafar com a model. catòlica i monàrquica. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. . John Stuart Mill (1806 – 1873). igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. Maxwell i Hertz. o Els positivistes veuen. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. la cultura.2. Tret d’alguna excepció. Procés d’industrialització. de forma fulgurant el perfil de la societat. només les ciències ens donen coneixement. i les velles creixen en grandària. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. El Positivisme: 20. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. Neixen noves ciutats. col·lectiva i individual. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin.20. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. fruit dels punts anteriors. absència de tota crítica. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). No així a altres parts del món. Aquesta necessitat el va portar. i amb l’ajuda dels estudis fets. també. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. o de la torre Eiffel a París. En física a Faraday. a postular la seva teoria dels tres estadis. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. En definitiva. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. Autors anglesos. Estadi Teològic: en aquest estadi. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. En química a Pasteur entre d’altres. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. Molts i grans avenços científics i tècnics. el modus operandi de les ciències naturals. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. confiança cega en la ciència. Herbert Spencer (1820 – 1903). des de certs punts de vista. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. per la sociologia. política i filosòfica.1. anys després (1822). o En un dels seus escrits. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. el representant més important del pensament positivista. que ens durà a una societat de benestar generalitzat. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. la qual explicarà l’evolució humana. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. Autor francès. o Malgrat això. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. ja que assistim. o Va néixer a Montpellier. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. la política i la interpretació de la història. fill d’una família modesta. Un cert messianisme en alguns autors. És a dir. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. A França. Estadi Metafísic: en aquest estadi. o Els descobriments científics han anat canviant. 20. Gran interès. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

La moral dels esclaus: la moral dels febles.6. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). I ho fa. sinó la mort de Déu. A més. i al revés. 21. És la moral de l’orgull. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). o més aviat. ni ordre. No hi ha sentit. cal que ells recuperin els seus instints. una raça. a més. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. dels dèbils. una moral. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus.1. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. Filosofia.1. no serà dolent. doncs. 21. Si l’un era massa humà. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. o una ètnia. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. cap als aristocràtics i bells. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. de la democràcia i del socialisme. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). ara és el moment del súper home. però alhora de la generositat i de l’individualisme. l’autor anunciarà la mort de Déu. El súper home no és. qualsevol fórmula moral. l’altre li sembla excessivament pessimista. és a dir. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. Cal recuperar-los. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. 99 . sinó un etern retorn de tot i de tots. És la moral dels ressentits. precisament. I amb aquesta postura. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. dels derrotats. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. • Fruit d’aquesta desfeta. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. Són teories massa humanes (per limitades). Ha pres partit pels perdedors. • Però amb el decurs del temps. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. tot allò acomodat. no té treva. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. No és un ésser exclusivament dominador. • Però malgrat tota aquesta càrrega. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. • Nietzsche. en nom dels principis dionisíacs. pels dèbils. La moral ha estat sempre. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. és molt crític amb l’Església. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. com ho van pretendre els nazis. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. • Torna. Segons Nietzsche. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. és a dir. ni estructura. segons l’autor.5. I això ho fa especialment. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer.7. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals.1. 21. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. instrument de dominació.

que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses.2. Filosofia. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi.• 21. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. Freud: 21. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. Aquí rauen els instints. així com l’existència d’un món ocult. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. • L’any 1938. sinó d’instàncies de la personalitat que són. són les aportacions més importants del pensador. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. sense ordre ni lògica. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. la font de tota l’energia psíquica. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. Per tal de poder escapar a la censura. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. A aquest projecte.2. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. segons l’autor. La vida mai fa vista enrera. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. superjo. jo. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. És la part més primitiva de l’ésser humà i. els actes fallits i les neurosi. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. però els ho impedeix la censura. activitat aquesta última. No obstant això. subconscient.2. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. tres subjectes en un: allò. segons l’autor. alhora. 21. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. • Els fonaments filosòfics de Freud. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia.1. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. L’any següent ja va morir. té raons biològiques. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat.2. va viure la major part de la seva vida a Viena. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. La primera definició. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. però mai de passat. 100 . que penetra més enllà de la consciència. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. els nazis es van annexionar Àustria. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa.

• En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. Seguirà. que l’individu les interioritza i les fa seves. precisament. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. 21. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. 101 . la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. Filosofia. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Controlo i supervisa el jo. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. Comprén i aplica les normes. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació.2. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. L’allò no té cap contacte amb el món exterior.l’individu sent malestar. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. Eros i l’instint de mort. El superjo és la instància ètica de la personalitat. El jo representa la racionalitat. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives.3. o la convivència–. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. Thànatos. però es va enfortint al llarg de la vida. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. no són plenament satisfactòries. En la infància ñes feble i petit. doncs. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements.

22. l’estructura política d’Europa també canvia. etc. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. les úniques significatives. (. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. o Entrat el segle XX. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. perdem el sentit de la història o. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber.2.2. La Fenomenologia: 22. deficients mentals. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. alhora. 102 . o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. més aviat perdem el sentit de la vida. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–.) com a lluites entre filosofies. pel sentit d’una humanitat autèntica.22. E.1. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. (. o Husserl va anar madurant les seves tesis..) 22. Filosofia. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució.. fruit de l’etapa positivista. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. Les millores en els camps de la medecina. bombes amb gasos verinosos. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees. L’existència humana ha passat a un segon pla.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i. homosexuals.. • Si la raó ja no ens guia.) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. bombes atòmiques. Per l’autor... Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial.1.. del jo. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar.. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. gitanos. o A nivell social. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). Nosaltres. els comunismes i els capitalismes salvatges. és a dir. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. els homes d’avui. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. La desconfiança en la raó. amb això. A la seva vegada. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. i està deshumanitzant l’ésser humà.) Les veritables lluites del nostre temps. eslaus.. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. (.

a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. un filòsof francès. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII.5. sota aquest prisma. sinó al món logicoobjectiu. 22. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. 103 . i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència.22. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana.. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. és consciència d’alguna cosa. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. Més tard va ser parcialment rehabilitat. Influenciats pels descobriments de Freud. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. • Recordem que no fa tants segles. La consciència és intencional. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides.4. no necessita d’hipòtesi per a treballar. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. Fichte o Hegel. No va assolir el seu objectiu. Més tard va treballar a la de Gottinga i. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. 22. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. Filosofia. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte.1. 22. Va morir l’any 1938 a Friburg. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència. La filosofia però. • La filosofia esdevindrà. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató.3.4. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement.

sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. quelcom que succeeix a la consciència. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. de saber fonamental i definitiu. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). 22.7. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. És a dir. sinó que es correspon a una nova realitat. és una anàlisi del món intel·ligible. regida pel principi de la raó. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. • En definitiva. La meva consciència ha de trobar-se nua. I en aquest sentit. el món que ens envolta és pur fenomen. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. davant l’essència.22.2. no poden universalitzar els seus principis. 22. L’essència es descobreix immediatament. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos).8.7. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. El món de la consciència no és el món dels fets. 22. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. reducció eidètica i reducció egològica. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien.6. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. l’objecte.3.7. sense cap impediment. però no de la raó de les ciències particulars. . 22. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. és a dir. també es constitueix a sí mateix. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. Alhora que estableix l’objecte.7. Certament. justifica la importància d’aquest corrent. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. qui. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. 22. a on el jo justifica i constitueix les essències. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura. en basar-se en fets. les quals. és a dir. És a dir. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen.1. de pressupòsits o idees preconcebudes. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. o 104 Filosofia.

9. responsabilitat sobre el seu propi ésser. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. 105 . o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. Filosofia. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador.22. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències.

juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. o Vistos aquests trets generals. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23.2. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. i serà allò que decideixi de ser. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. considera l’ésser humà un ésser finit.23. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera.2. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia.2. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. • Cal fer esment també que la fenomenologia. però. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. o Com a trets generals.1. L’existència no és una essència. i ho és en la mesura que fa filosofia. 23. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. passant pel pessimisme de Schopenhauer. genera incertesa i risc. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. que ha estat llençat al món. no és l’exemple de cap teoria. L’Existencialisme: 23. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. 106 .2. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. i Simone de Beauvoir. Pel que fa a l’art. i el món sense Déu. Marti Heidegger: 23. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. amb el que. A més. o L’existencialisme. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. Filosofia. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. als horrors de la guerra. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. L’existència és quelcom impossible de deduir. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. Cada persona és una potencialitat indeterminada. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres.1. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. Camus.

Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. El món. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. És el que l’autor anomena existència autèntica. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. la raó de ser de l’ésser humà. 107 . Quan • Filosofia. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. enganyosa i impersonal. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta.4. • L’existència rau. per tant el món és compartit. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser.3. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència.23. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. 23. ja que pel seu estudi partirà. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. sinó cal estudiar l’ésser humà. a fer-se el seu propi ésser. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. per acabar en l’ésser-en-la-mort.5. pura disponibilitat o maneig d’ús. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser.2.3. • A més d’ocupar-se de les coses. completa el cicle des de l’ésser-aquí. però si supera aquesta situació. El món és obert. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. És. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra. doncs. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. són producte d’una metafísica. allò que tractem en el nostre viure diari. per l’autor. alhora. És més. moment que. L’ésser humà és projecte. Per tant. Es tracta d’un moment certament tràgic. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. és un món de l’ésser amb d’altres. és a dir. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser.3. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. Jean-Paul Sartre: 23. 23. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. En el món poden aparèixer altres éssers i.2. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. a través de l’ésser-en-el-món.1. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. • Conèixer és veure l’objecte. 23. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món.2. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. en haver de construir el propi ésser. aleshores portarà una existència inautèntica. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme.

es descobreix existint. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. com a fenomen de l’ésser. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. o Va fer conferències.2. havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. és a dir. de teatre. allò que és objectiu. influència de Heidegger. Les mosques (1943). tan necessària per entendre l’ésser humà. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. les objectiva. d’assaig. com a tals. la consciència. Només les coses són ésser i. l’aparença és l’essència mateixa. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. revela l’ésser tal com és. es manifesten a la consciència. 23. La consciència és la que dóna sentit al món. Llibertat i responsabilitat. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. la tasca de la filosofia haurà de ser. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. a la vegada. les converteix en objectes. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. Les mans brutes (1948) i altres. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. En obres de teatre. I en filosofia. En obres de divulgació política. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i.4. • En les dues últimes dècades de la seva vida. El ser i el no res (1943). L’ésser humà és pura llibertat. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença.3. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. el no-res. ja que és pura relació ésser humà-món. • Sartre va morir l’any 1980.3. Però la consciència no és fenomènica.3. descriure l’aparença. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. en aquest sentit no tenen valor. no té essència o naturalesa. aleshores adquireixen un valor. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). L’edat de la raó (1945) i altres. segons l’autor.23. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. o Una gran producció filosòfica. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. i per això. La nàusea (1939). una cosa incognoscible en sí mateixa. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. allò que no és. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. sense sentit. no té objectiu ni està determinat. sinó que ho és l’ésser. és a dir. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. 23. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. • La consciència. qui les dóna una significació instrumental. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. Els comunistes i la pau (1952). és intencional. . l’aparença. diu l’autor. Per a Sartre.3.

més que acció. • La llibertat és l’essència de la condició humana. A la dècada dels cinquanta. és un projecte que es viu subjectivament. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. i un cop assolida. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. Espanya pateix una profunda transformació. L’ésser humà és l’únic que existeix. atès que és un ésser-per-si-mateix. I per això l’ésser humà. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. 109 . Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. defensar-la davant de qualsevol amenaça.4. L'Existencialisme. després de la mort del pensament burgès. 23. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. un fong o una coliflor. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà.l’any 1898. • La llibertat és creativa.4. afirma Sartre. en tant que existència. De totes maneres. 23. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. accelerada a la segona meitat. • L’ésser humà és al món sense cap determinació. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics.23. és un ésser que no és. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. és inconformitat. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. i el seu sentiment més característic és la nàusea. en comptes de ser una molsa. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. La llibertat és futur. inacabada. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. és l’únic Humanisme possible. Constitueix el seu únic valor fonamental. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. no només m’hi veig afectat jo. per tant. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. • L’ésser humà. és pura subjectivitat originaria i irreductible.3. La llibertat és dinàmica. de les coses. és una passió inútil.1. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. que no té essència. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. L'Existencialisme. L’ésser humà és un absurd.3. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). tant en l’organització política. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. 23. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. mai no és actualitat. fet que representa una Filosofia. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat.5. és reacció.6. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. com en els plantejaments intel·lectuals. • De totes maneres. precisament. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i.

és un problema que no podem transferir. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. preocupar-se. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. més endavant. alhora. No està prefixada. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. amb el qual el meu jo forma unitat. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. avenç cap a les formes modernes de govern.4. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. 23. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica.23. JOSÉ ORTEGA y GASSET. • La vida és una cosa que ens ve donada. entre temes que ens afecten. 23. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. ocupar-se per endavant. pura possibilitat. VALLE-INCLÁN. És trobar-se entre coses. És. MARAGALL. social i internacional. És imprevista. és quelcom que s’ha de resoldre. gustos i disgustos. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. Filosofia. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. és a dir. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. i. exposades en gran mesura a través de la premsa. MACHADO. la vida és. afirma ORTEGA. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". GANlVET. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. 23. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo.3.4. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. pero. • Les seves idees. UNAMUNO. 110 .4. en solitud.4. encara no és pero cal fer-la en el temps. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. • El Racionalisme. membre de la generació del 98. sinó que és futurició. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. doncs.5. de la literatura i d’altres camps del saber. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. • L'Idealisme. Aquest conjunt és el món. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. així. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. Per primera vegada.4.2.

4. El "penso. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. és una cosa tancada. segons ORTEGA. tots dos mutilen igualment la realitat. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. un jo pur i transparent. vista des de qualsevol punt. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. El Perspectivisme • No existeix. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. La veritat és individual i històrica. amb capacitat per descobrir veritats eternes. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". 23. Per tant. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta.• 23. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. constitueixen la realitat total. el lloc on el jo es realitza. Es formen. de la dels pobles i de les èpoques.4. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. una realitat que. 23.8. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. en preferir la mobilitat de l’existència. 111 . grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. concepte. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. d’aquesta manera. Per això. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. ORTEGA entén que el Racionalisme. abandona la vida i que el Vitalisme. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. En conseqüència. organitzades. per mitja d’ella. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana.7. també a una modificació de la vida individual. per tant. pero alhora oberta i amb prou espai interior. En això consisteix la racionalitat. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. • Així. La raó històrica és logos. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. substituïda per la "raó vital". i podent convertir. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. Filosofia. igual que la dels pobles o èpoques. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme.6. que emana d’un fer-se temporal.4. en pretendre la veritat. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual.

Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic.24. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. malgrat la seva tradició empirista. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. els Estats Units. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. 24.). va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). per a la comprensió dels fets. l'Idealisme s’havia refugiat.3. company i amic a la Universitat de Cambridge. que va tenir el suport de RUSSELL. Introducció: o La crisi oberta. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. 24. 112 . o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). Així. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. afirmen el Realisme del sentit comú que. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. o A partir del 1929. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. Té lloc en països com Anglaterra. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. El Moviment Analític: 24. en la fonamentació de les matemàtiques. Suècia o Àustria. etc. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. el lògic. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. del 1903. a finals del segle XIX. MAX KARL PLANCK (18581947). amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal.2. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. o En contra de l'Idealisme. que amb el seu principi d’incertesa. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. de la física quàntica.1. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. • La Filosofia Analítica. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. de la física atòmica. on.

RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. no pot ser expressat: el metafísic. El "Tractatus". L. per tant. Filosofia. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. les proposicions són tautològiques i.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. podrem accedir a la realitat. precisament. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. FREGE i de B. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. "podrem anar al camp". La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. de més eticopràctica. ètica. o L. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. tanmateix. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B.2. L'Atomisme lògic de Russell: o B. perquè solament pot expressar fets. que són així un reflex de les coses físiques individuals. En definitiva. o L. o Paral·lelament... aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. E. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. W I. no podrem anar al camp". que treballaven sobre aquesta qüestió. L. després de conèixer l’obra de G.1. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. o B. • El propòsit subjacent en l’obra de L. Déu. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. ideal i científic. En lògica. o Ara bé. Amb aquestes dades. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. objectes físics individuals. 25. Per tant.2. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. MOORE. Per tant. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. és a dir. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. Tanmateix.constitueixen el sense sentit del llenguatge. RUSSELL i G. o El llenguatge és el límit del nostre món. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. doncs. RUSSELL. la realitat esta constituïda per àtoms. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou".1. 25. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). i la resta -sentiments. 25. RUSSELL.. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. (W I): • B. 113 .25. com a tal. WITTGENSTEIN li retreu que. buides. com a última instancia. componen fets. per tant. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. passant per SCHOPENHAUER. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat).

és a dir. mostra com estan les coses en el món. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. L. La proposició figura o representa la realitat. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. que són els més normatius i necessaris. s’hi refereixen. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. La lògica no descriu el món. establim una correlació biunívoca noms-objectes. Per tant. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. L. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. el que fem. El pensament és intencional. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". si aquesta proposició és veritable. ens diuen com pensem. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. La lògica. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. són proposicions sense sentit. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". en realitat. D'aquesta manera. paper que ara duen a terme les ciències naturals. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. Quan pensem. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. avaluen i canvien les teories científiques. un cop acabat el llibre. Per a eII. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. L. si volem saber si una proposició és o no és lògica. la filosofia ja no és una teoria. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. doncs. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat.• • Per tant. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. WITTGENSTEIN. Les primeres constitueixen la ciència natural total. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. S’ocupa de saber com es desenvolupen. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. també coneguda com epistemologia. perquè els seus principis. és condició necessària per descriure’l. Tanmateix. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. 114 . Per això. D’acord amb això. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. 4 Així doncs. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. com se’ns presenta el món. Filosofia. els noms. Tanmateix. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. els objectes. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. Connectem. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. atesa la seva transcendentalitat.

El 1929 va tornar a Cambridge. del context o de les situacions que volem descriure. Investigacions filosòfiques. • Les paraules presenten nombroses funcions. (W II): • Després d’escriure el Tractatus.1. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. relatem esdeveniments. ara present en SANT AGUSTÍ. fem i expliquem acudits.1. el llenguatge és una manera de fer. El llenguatge és. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. perquè contínuament l’estem recreant.1. sinó que abans de tot això. formem i comprovem hipòtesis. S’hi va doctorar i. 115 Filosofia. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. fem conjectures. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. En tota practica lingüística. ja que. . en realitat. les paraules tenen el significat que algú els dóna. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. amb el llenguatge. no solament anomenem objectes. com un joc i.26. per tant. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. que es diferencien. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. Segons aquesta concepció. saludem. de concebre el món. l’anomenada W II. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. malparlem. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. WITTGENSTEIN. per contra. sinó que també donem ordres. si volem elaborar una teoria del significat. • Per tant. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. és a dir. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. totes són uniformes. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. només. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. ni una definició que els englobi tots. És a dir. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. descrivim objectes. L. SANT AGUSTÍ. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. etc. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. fins i tot d’escultor i arquitecte. jardiner i. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. esporàdicament. 26. alhora que feia classes de filosofia. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. Obria així una nova etapa. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. en aparença. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. L. 26. En definitiva. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. agraïm. No obstant això. així. l’objecte que anomena. traduïm d’un llenguatge a un altre. és una forma de vida. supliquem. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. inventem histories. aleshores.

com a objectiu de l’activitat filosòfica. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia.1.1.26. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". • Si analitzem així el llenguatge. "coneixement". hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. si volem determinar el significat de les paraules. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir.2. per intentar captar l’essència de les coses. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. "objecte". l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". que el fan possible. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. • Tota activitat lingüística. com tot joc. En aquests casos. • En tant que parlants. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. fer-los desaparèixer del tot. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. Aquestes regles no són fixes. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. Hi ha molts llenguatges amb significat. en primer lloc. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. quan parlem el llenguatge. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. analitzar les regles que en determinen el funcionament. "jo". però. L. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge. igual que qualsevol joc. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. hem de tenir en compte. • Els problemes lingüístics. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. L. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. • Per tant. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. Si fem servir malament les paraules. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. Filosofia. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. tants com enfrontaments tenim amb les coses. 26. alhora. • Com a conclusió. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. hem de parlar el de cada dia.3. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. 116 . pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. per determinar el sentit de les proposicions. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. WITTGENSTEIN proposa. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. els sense sentit. constitueix una activitat. exigeix el seguiment d’unes regles. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. La filosofia és una teràpia del llenguatge. més o menys convencionals.

Així. 27. la forma del llenguatge. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. com que no descriuen fets. la seva veritat es verifica per ella mateixa. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. SCHLICK. que és implícita en els neopositivistes. doncs.27. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. protocol·làries. M. els de les ciències empíriques. En els primers. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. va sorgir el Cercle de Viena. quan una proposició té sentit i és científica. Segons altres. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. En els segons. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. solament en elles és possible determinar-ne el significat. o Com a conseqüència. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. quan és verificable en principi. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. 27. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. que siguin falsables. els de la lògica i les matemàtiques. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. Filosofia. Finalment. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. o Tanmateix. Per tant. bo i prenent com a model la física. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. Les proposicions de la ciència són. per tant. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. Amb el triomf del nazisme. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. solament les proposicions empíriques són verificables i. a priori i transcendent. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. Són filòsofs científics i logicistes. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. en definitiva. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. mitjançant un simbolisme adient. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. basada en fets. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. i els enunciats sobre fets. 117 . són positivistes lògics. registrables. o La lògica. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. estan mancats de valor. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. catedràtic de la universitat de Viena. o Per a uns. els condueix a un empirisme dogmàtic. així. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat.2. Per contra.1. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. D’aquesta manera. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. no són científiques. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. La teoria referencial del significat.

amb HUME. derivar cap a estudis més filosòfics.28. tan sols permet considerar-la. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. tot recolzant en POPPER. 28. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. Així. S. 28. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. com a crítica al dogmatisme neopositivista. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria.2. 28. sempre. Quan les anomalies subverteixen la tradició. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. El fonament de la racionalitat és la crítica. des dels problemes històrics. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. 118 . entre d’altres. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. va desenvolupar. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica.1.1. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta.2. una nova teoria de la racionalitat. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. KUHN. 28. en diàleg crític amb el seu mestre. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. alhora. mentre que la verificació és. K. Cal destacar. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. La racionalitat científica és provisional. van anar sorgint les primeres reaccions. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. van posar les bases per a una "nova ciència". KARL R. I. temporal. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. durant un quant temps. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). T. o POPPER.2. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. Així. d’origen austríac. o Per a POPPER. Tot ésser humà viu. o En L'univers obert. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. LAKATOS i P. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. FEYERABEND. IMRE LA- Filosofia. provisionalment. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. altres filòsofs. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. sinó a teories cada cop més versemblants. per així. d’un mode incommensurable de veure el món. És. Karl R. el dels objectes físics. cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. Amb una actitud racionalista i realista. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. o A La misèria de d’historicisme (1945). doncs.2.

va estudiar física i astronomia. Per tant. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. • Per tant. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. FEYERABEND va néixer l’any 1924. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . Amb totes dues histories. psicològics. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. Per a FEYERABEND. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història.2. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. econòmics. com volia LAKATOS. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. etc. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. però es va dedicar a la lògica formal. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. Filosofia. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. Per tant. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. Parafrasejant KANT. en aquest context. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. competint entre elles. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura.3. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric.28. Només el liberalisme i el pluralisme. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. Tanmateix. ha estat considerat un anarquista epistemològic. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. aventura noves prediccions. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. 119 . com a mínim. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful