HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

.............................................. L’Idealisme alemany: ... 78 16..................2.........................................................2................................................................2............................................... 77 16........ L’Enciclopèdia: ............. 80 17....................2................................ Fichte i Kant: ..............................2............................. 62 12....... 68 14..................................................... 70 15.......2...........3............................. 67 14.............. Les idees complexes: ..........................................................................3...................... 68 14.................. 64 13. 70 15..2... La religió de Hume: .......................................... 74 16..................................3........................................................................ 79 17........................................................................... Thomas Hobbes ....... Vida i obres: ..................................2.............. Les Passions i la Llibertat: ....................................2........................................ 80 17.. 67 14.................1...................................................... La Il·lustració a Anglaterra.. Conclusions a Fichte: .................... 73 16...................................... Raó i sentiment ......................................... Crítica a la Metafísica: ............................................ 81 17.................2...................................................................3............................ 77 16.1.................................................... 80 17.............................4.............................................1........ 65 13........................................................................................ Factors polítics i socials .............. Introducció: .....................................................1.........8.............................................................................................................2...........................1.............................................................................................. Introducció social i cultural........................................ Introducció al Filòsof: ...................................................................... Thomas Hobbes: .............. 74 16.................................................................. 65 13..................1.......................................................................................................... 81 17............................... La moral de Hume: ....................................................................... La difusió del pensament il·lustrat: ....1......... 68 14...................................................................... Fichte: ............................................ Els tipus de coneixement: ......................................... 66 14..................................1... Crítica: ........... 81 17........3............ 67 14...................... 81 Història de la Filosofia.............................................. 65 13....................................2................. la Política i l’Estat de Fichte: .. 75 16..................1......................4.....................................................................4............1....................................... 64 13....4................................9.... La Il·lustració a Alemanya:................2.... 69 14........2................................5.................. 80 17.10............. Conclusions: .........................2.......................................6............................................................................................ 73 16................... L’empirisme.....................................4..........4............. Factors culturals........................................................................................................................................................5....................11....................... Crítica a la Religió: .................... Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: ............................ Corporeisme i Mecanicisme: .......................2................................. 73 16.............................1.3............................4................................................................................... 75 16..........8........1....................................................................................... 71 15................................................... La Il·lustració a França: . 73 16............................................................. El criticisme de Kant: ................................................... Teoria de l’Estat en Hobbes: .............4...1...................9....3.............. Teoria del coneixement: .........5......4.................... 78 16...5.....................2.................. David Hume: .................................................7... 64 13................................1.4.....................6........................2.5................................................... 74 16............... La llei moral: l’imperatiu categòric: ..................................... Les impressions i les idees: ..........................................................................................3.....................................................................3..........................................................................2.............2........................................................1................ 78 16.......3..................................... Introducció socio-política: ....4....................................1................................................................... Els judicis científics: ...... 71 15.................................. 77 16.................................................................. La Il·lustració a Anglaterra: ......... 67 14...................................3..... L’ànima i el cos: ......................3.............. Introducció: .............. Kant ..................................... La Moral de Fichte: ................................. La negació de les idees universals: ................. El Nominalisme: ......................................... 67 14.......................................................... 64 13.. Els judicis analítics i sintètics: .....4................................... Introducció: ............................... 67 14........................... 70 15............................. Un escèptic moderat: .......................................... Els principis de l’autonomia moral: ...........4.......... 70 15......... La causalitat: ..6............. 73 16.............................................5..................................................................... 64 13................................. La raó il·lustrada: ................................................................ 70 15...... 72 16............ Els postulats de la raó pràctica: ........................................ 76 16...... 73 16..3.......................................................................................2... Algunes conclusions: ..................................................................4.......1.. 71 15..1........................................................................................... La crítica de la raó pura: ............................................. El concepte de Filosofia a Hobbes: ... França i Alemanya ................. 67 14............................ El Dret................................................................................................. El segon Fichte: .........1........................ Les regles de la moral provisional: ......................................................................................................................................................................2..........1...........2..................................................................................................... 63 13....................... El problema de la metafísica: .............................................4.......... 69 15.................................................................................................................12....... La Matèria i l’Esperit.............................................................. 75 16.............. 71 15............................................................................................................................... La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: ..................3........................................ Teoria ètica: ...5.................................................................3.......................................................................... 71 15.................. .......................................................... La utilització teòrica i pràctica de la raó: ........................................................... El Dret Natural: ........

.....4..............................................................................................................3............................. Introducció al Positivisme: ............................................ Ludwig Feuerbach: ................................ Charles Fourier (1772 – 1837):.. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ..............................................................2..... Introducció al personatge: ............... 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: .............................2........ 83 17......................................................... Claude Henri de Saint-Simon: ........ La crítica a l’esquerra hegeliana: ............................................ 85 18....................................11. La dialèctica de Hegel: ........ El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: ............................................... El treball com alienació: .......................3.... Introducció: .... 99 21.............4.....................................................3..............................................................3.............................................4...........................................................3...............................1.................................1........................... 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ..7............................... Marx i el Marxisme:....4.................. 92 19.............. 103 22...............................................................................5......................6.............................. 95 20......................1..................................................................................................... 84 17................................................2.. Conclusions a Schelling: ........... 89 19.................... 84 17........................................... 91 19............................................... Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: ................... 99 21........................................................................ 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ................................................... La fenomenologia: .. 84 17.............................. Què és la dialèctica: ......................... 98 21.......5.1.............................................17...............3..........................1...................................................................... 88 19................... 102 22..... Idealisme dialèctic: .......... 100 21.....................................................................................................4............................................3...................... La crítica cap els economistes clàssics: ............4........................................................2...................................................... Hegel:..................................2................................... 92 19......1.....9....................................................................................................3...... Les categories de la dialèctica:................................. Karl Marx:....4..............6..........................4................................................ 84 17.......7.......................................................................................................... 97 21.....................................................................2........................................ 82 17..... Introducció històrica: ............................................5.2............................................. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: .............1....................................................... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:....... Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: .................. 97 21...1...................... El Positivisme a França: Auguste Comte: .................................................................................. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ................................................... La crítica cap els socialistes utòpics: ....... 97 21..3.........4...................... 102 22....................................................................3...............10...................................................1.......................... 100 21.......................................................................................5......... 82 17....5........................... 97 21.....................................................1................................................ 90 19........................................... Freud:....................1....... La mort de Déu i l’Anticrist: ....................................................................... 90 19................................. 88 19................................................................................... 87 19...... Schelling: vida i obres: ..........................2................. Crítica a Hegel: .............. La crisi ideològica europea: ...................................... 103 Història de la Filosofia........................ 86 18............... Algunes conclusions: .......... 83 17......2.............................. 92 19....................................... L’arribada del comunisme:......3.................................................................................................................6........8....... Introducció biogràfica: .................... Comte i els idealistes: .....................................3.................................................. 93 19...... 93 19.................................................................... Vida i Obres: .................................................................................................... Vida i Obres: ...................5................. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): .................................. El Positivisme: .............................3....... 99 21......................................................................................... 91 19......................................................... 98 21................................................................4. 96 21..................5................3......................... 100 21.................2............1............................................................ 101 22......................... 102 22................................................3..2.....................1.............3........................... 82 17....................1................7................... Introducció biogràfica: ....... 88 19........................................................ La dreta i l’esquerra hegeliana: .......................................... 102 22.......... Introducció a Husserl: ........... 86 18............................... 83 17..............................................................................................................................4.... 93 19............................................ 94 20..1.............................4.1..... 86 18....... Els tres estadis:...................... 83 17......2....... 90 19....................................................................... 86 18............ 88 19...... La crítica a la religió: ....................................... 82 17...................................................................... La Fenomenologia: ...................................... 88 19..3...........1..1..2.............................. Nietzsche: .......................4............................... Interpretació de la cultura: psicologia social: ......... Segona denúncia: Feuerbach..........4.........................................................1.................. 86 18....................2.........4....4.................................... 91 19.......................................3..........3...1............................................... 1a Etapa: Principis fichteans: ................2.......................................................... 96 20........................................4.............................................................. El súper home i la voluntat de poder: .........3................. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: ........ Els socialistes utòpics: ...................................................................... Reacció contra Hegel: ...........................3....... La nova moral: ............................................. ........................................ 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: ....3................ La lluita de classes: ..................4... El Capital:................................ 95 20.................... La crítica a Hegel: .............. 95 20.....3...............................................................................2..........................

..................3.................3.......... 107 23.......................................................................... 110 23................... Introducció al pensador: ............ ..................3. Els esdeveniments del 98: ....... La reducció eidètica: ..............5.......... 109 23.............................................. 118 28...............4.............2............................ 107 23.................................. Popper: Racionalisme Crític: ............... 116 27...3.............................................................................2............... L’Existencialisme: .................... (W II): ..................................................... La verificabilitat de les proposicions: .......................6...... 115 26....................... El Moviment Analític: .......................... 103 22.2..................2.... 107 23......................................................... Desenvolupament del Moviment Analític: ... 118 28............................ 104 22................................... La vida i els seus atributs: ............1.........2.............1.........7.............................................7. ........................... L’existència: ........... 112 24................. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": .............................................4.....................................3.................................................................2.....................................3............8.............................. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: .............................. (W I): . 103 22......2....................................................1................... Context científic: ................................................................................................................................................... Teoria dels Jocs del Llenguatge: .................. L'Existencialisme..... 116 26................................................................. Introducció al corrent de pensament: ................ 111 23........3................. 107 23..................................................................................................1................................................................................... El "Tractatus"....... Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ...................2............................................................................................................... Kuhn: Les revolucions científiques: .. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ............................. 110 23............................5................ 108 23.................................................................................................. Raó vital: raciovitalisme: ............22.......... 104 22......3..............................4............................................8........ un Humanisme: .......... Espanya entre els segles XIX i XX: ........... El mètode fenomenològic: ..... El món...................................3.................................................................2................. Feyerabend: Anarquisme metodològic: ................................... 113 25.........................................................................................................................1......................... 119 Història de la Filosofia.....................................................4............................ 111 23......................6...........................................................................4. 112 24............................4..................................... 106 23........ La preocupació per l’ésser:.............. 107 23................ 117 28..........3........................................ 115 26.2............... 111 24..... 104 22.......................................................................... El concepte de l’ésser en Sartre: ........... espai obert: .... La filosofia com a ciència:...............................................4.................... L'anàlisi de ñes proposicions científiques: ................................................ 118 28..........4.........1......................................................................... L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN.................................................................................. La filosofia com a teràpia del llenguatge: .... Karl R................................................................................1... 104 22............................2..................2....... Llibertat i responsabilitat.............................................4...5........................ L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: ................................. 112 25.............. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN....... 115 26......... Lakatos: programes d’investigació científica: .... 106 23........9....................... L'Atomisme lògic de Russell: ............................................ Una nova teoria del coneixement: ............1......................................6......................................................................... 106 23............... Introducció: ........... 104 22........................ El món compartit: .......................... 110 23....... 105 23..............7..................... La fenomenologia com a doctrina: .............................3....................................... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ................................................... La reducció egològica: ......3...................... El subjecte transcendental:............. Algunes conclusions: .............................................................................3...............................2.............................................................................. 113 26...................2...................... Raó històrica: Concepte de generació ......1.... 113 25.......................1.................................................................... 109 23..........4............. Ortega y Gasset: El concepte de vida: ............... La reducció existencial: ............2... 109 23..........2...... El Perspectivisme .. Marti Heidegger: .1............................ 112 24........................................................................ 113 25.1........................... 118 28.4................................ 118 28....................................................... L’existència autèntica: ................. 106 23.2....................................................................... 109 23.................. 117 27..............................................1.....2.........................................................................4............1..........................................3....................................................................1....... Jean-Paul Sartre: ....................... Anàlisi de la llibertat: ................... 110 23...................................................... 104 22........ El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: ........................5.......... La funció de la filosofia: ....................................................................... 106 23.......4..................................7...........................................2..................................... L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ..... 108 23..2.....................7................................................................. Teories del llenguatge: .............................. 108 23.........1..... 117 27...........................................1.......................................

Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses. .És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. o La natura i la recerca del principi de les coses: .La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. o Durant el segle VI a. Filosofia.Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. 1. . a la Jònia..C. o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1.La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta.C. ciència en general) o El mite (la mitologia): . en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil. . la filosofia s’ocuparà de la natura. és a dir. o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia). aviat. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals. .. comerciant i mariner. la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. Aquesta forma de pensar.. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o. . És a dir.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. és a dir.2.En aquest context neix el món clàssic (arts. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses.C.. . 1 . però ja cap al segle V a. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia. com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses.C. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis.I en aquest entorn multicultural i multireligiós. més aviat. .Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa.El poble grec. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats..Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos). . en general. la pregunta per l’essència de les coses.Homer i Hesíode recopilen els mites. 1.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. més aviat.Aquesta relació comercial. fins a la primera meitat del segle V a. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic. però ja a les acaballes del segle VII a. .C.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i. a les illes i costes de l’Àsia Menor. .Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals.Aquest pensament implica un dinamisme o. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home.Cap al segle VII a. . sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. . filosofia. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: . creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars. que només es poden percebre per la raó i. o La societat presocràtica: . .També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . esdevé el Cosmos.1.3. es va estendre per la costa mediterrània. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat.C.

Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores.5. • Per a aconseguir el coneixement. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. Ara bé. o Així doncs. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. allò que no és.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. Parmènides diu que només la raó.1. i no hi ha res que estigui aturat. En observar la natura. sense atendre als enganys dels sentits. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. Espera que la informació que li proporcionen aquests. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. tindrà caràcter de coneixement. pensador del segle XIX. els números no són només una realitat simbòlica. la qual cosa provoca el devenir constant. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. malgrat tot. el coneixement. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. o millor. Heràclit i Parmènides: o Introducció . la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. per la filosofia cristiana.2. no va escriure res.Poc a poc. mitjançant la utilització de la raó. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. encara que no es quedarà en la lluita. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. El fet de no voler escriure i altres trets. és. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. . així ho fan pensar. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. sinó que tenien entitat real. ni tan sols no pot ser pensat. la validesa dels sentits.4. Sorgeixen els models pluralistes. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. 1. . serà perfectament endreçada per la raó. 1. aquest moviment està endreçat pel logos. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. Pitàgores. d’entrada. la natura és harmònica i proporcionada. La natura és doncs. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes.C. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. hi ha una correspondència entre les coses i els números. és el que veuen els sentits. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. • A la natura tot està en moviment. • Aquest moviment continu és aparent. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic.4. 1. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. - Filosofia. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser. el coneixement de la natura. posteriorment. • Més endavant. 2 . Només un discurs basat en la realitat que és.1. la llei del canvi. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. Hegel. o Pels pitagòrics. entitat que només podem aprehendre per la raó.4.

o diu que no val la pena parlar de Leucip. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes.2. és a dir. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. a tota la concepció moderna de la ciència. 3 . La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. No tenen massa valor històric ni filosòfic. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. Mentre el primer uneix els elements diferents. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions.1. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. el segon s’encarrega de separar-los. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. sobre tot. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. 1. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. Ara bé. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. • La realitat s’explica a partir dels àtoms. la natura prové d’un únic ens. a Leucip i Demòcrit. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell.6. La realitat. en general. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. sinó de molts. èter. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. Filosofia. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. • Se sap molt poc de Leucip. que ja no partien d’un únic principi. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics.1. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. ni tan sols el seu origen segur.6. foc i terra.6. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. es barregen en proporcions diferents. 1.

C.C.C. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.C. 540 a. 460 a. 550 a. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 540 a.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a.C.C. 610 a. terra i foc Dues forces contràries: amor.C.C. 532 a. aire.C. 4 . 490 a.C. 500 a. 460 a. 490 a.c.

aristòcrates. o millor. les arts. bé ho ha de fer també. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger.1. sense que importés el contingut del discurs. en Sòcrates. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. Tots els habitants. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir.2. Els sofistes i Sòcrates: 2. sobre lleis naturals falses. 2. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. i el resultat ha estat la victòria. socials i polítics.1. Atenes. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. els mestres del saber. o El que ha funcionat en període de guerra.3. o I a arrel d’aquest canvi. Creuen que l’educació és un factor molt important. A partir d’aquest moment. malgrat la inferioritat tècnica i militar. I durant el seu govern. és sotmesa al principi de la isonomia. Filosofia. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). 2. • Amb el temps. magnífics oradors. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. el mitjà va perdre de vista la finalitat. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. o Governa Pericles. encara més. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. Els sofistes eren els savis.3. sinó més aviat el saber i. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. el qual. 2. quan una persona diu un sofisma. sense contingut. o El secret d’aquest triomf el trobem. en els assumptes de la polis). guerrers. 5 . potser. En aquest temps.3. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. fonamentades.2. s’hi enfronta clarament. diuen. per aprendre a defensar les seves opcions. interessats en la política. està produint un discurs buit. 2. és a dir. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. igualtat de tots davant la llei. capaços amb la paraula. la capacitat de convèncer. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer.. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. en temps de pau.2. o Paral·lelament als sofistes. Atenes és el centre cultural del món occidental. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. • A diferència dels savis tradicionals. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). • Avui en dia. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes.C. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. els mestres del saber. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes.

La major part del que sabem d’ell.4. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. La seva missió era sobre tot educadora. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. 6 .3. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. sinó aquell qui els té més útils. o millor dit. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. volen discutir i distingir amb claredat. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. en un principi. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. 2. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat.3. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat.3. 2. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. la pura llei del més fort. • De mica en mica. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. Protàgores). és a dir. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. resulta que moltes lleis. per lo tant. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. precisament. Amb el pas dels anys. En una frase.5.6. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. una mena de filosofia de la llei de la selva. és gràcies a Plató. O sigui que de lleis naturals. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. són durament criticades. Ja no hi ha bens absoluts. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. és a dir. • De la mateixa manera que segles més tard.3. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. immòbils i quasi divines. Aquesta idea la recolzaven. no només amb el seu saber. • Per acabar. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. res de res. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. ni de bon tros. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. i això és greu. quasi d’origen diví. entre els sofistes. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. susceptibles de ser canviades en quan convingui. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. hereva del pensament presocràtic. 2.2. ni tampoc maldat absoluta. el compartir posicions. doncs. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. és que estem parlant de lleis fetes per homes i. Ara bé. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. • No cal. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). i els posen al servei del triomf personal. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. del pacte polític.3. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. hem utilitzat el terme actitud expressament. potser el saber tampoc ho és. Es fixen en la natura. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. • Filosofia. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals.

com tots els sofistes. es va veure obligat a abandonar la ciutat. un retòric. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. no hi seria en lloc. Va ser. La persona enginyosa i perspicaç. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. o millor. no existeix ni el ser. camí de Sicília. no existeix de fet. De • Filosofia. Aleshores. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. l’ordre entre les relacions humanes. i més concretament. • Protàgores. • Es diu que va morir als 109 anys. pot adoptar formes molt diverses. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. l’individu. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. Va estar varies vegades a Atenes. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. ni el no ser. sinó paraules. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. ha de néixer del no ser o bé del ser. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. podria ser etern (mai ha nascut) i. aquesta. l’individu en societat. I això el porta a un agnosticisme radical. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. i les coses pensades són obra de la imaginació. Conclusió.7. No l’interessa la teologia. dit. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. segons Plató. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. res no existeix. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. la sensació de la qual pot ser diferent. acusat d’ateu. és a dir. • El fragment anònim llegit ara.3. El no ser és evident. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. no és el ser. Ja hem vist que per Protàgores. • Segons Platò. en conseqüència infinit. 7 . és que no existeix. ofegat. és a dir.2. Però si ha nascut d’alguna cosa. sobre tot. però al final. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. i si ha nascut del ser. Va morir als 70 anys. és a dir. molt pagat en sí mateix. si el pensem. la justícia. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. el mateix Protàgores. i aleshores si no hi és en lloc. sinó tal persona concreta i tal altra. 2n Si hi ha quelcom que existeix. • A Protàgores només li interessen els afers humans. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. si aquest existís. el ser. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. • Per a Protàgores. També una altra obra titulada Sobre els Déus. és diferent en cada persona. la veritat ens arriba a través de la sensació i. i si així fos. Ara bé. i això és una incoherència. pel que fa al ser. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona.C. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. El que transmetem en comunicar. ja que si existís. ni el no ser. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. No en va.

existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. és a través de les paraules escrites de altres persones. i als altres. Es calcula. quan deien estar en possessió de la saviesa i. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. no sabent res. Si ens fixem amb detall. Sòcrates: 2. • Plató és.4. per aquesta raó. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. la comunitat a on viu. . existeix documentació. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. en funció d’un mateix. 8 Filosofia. reconeixent una total ignorància de tot. De pare escultor i mare llevadora. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir.1. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. A més.4. és a dir.• • • 2. està en disposició de saber. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. 2. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. Per a Gòrgies. mai de forma directa. i això és un tret comú. Aquell qui reconeix la seva ignorància. tot és fals. 2. o va conèixer a Anaxàgores. sinó la de ignorant. es pensa que ho sap tot. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. que va néixer cap al 470 a.4. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. tan absurd que és. poder ensenyar al poble. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. amb diferència.2.4. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. però mai pot ser un estímul a la investigació. Sòcrates. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. sempre. Sòcrates no va escriure res. per a Gòrgies. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. la filosofia. ja que de les circumstàncies de la seva mort. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. o va ser deixeble. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. doncs. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. El savi és aquell qui sap que no sap res. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris.C. Un escrit comunica una idea o una doctrina. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. El saber sofista és un no saber. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. La professió de Sòcrates no és la de savi. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. a ell i a la seva família. però. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. no aquell qui. la activitat filosòfica. les seves virtuts i limitacions. o ho va dir com a exercici de retòrica.3.

i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. La maièutica: • Queda clar. no s’ha de confondre amb viure bé). és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. d’això. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates.• 2.4. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. que és el saber. • En aquest sentit. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. no és pas cap ciència.4. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. la revelació és una part fonamental.7. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. ja que en el pensament cristià. però. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. Avui diríem que era la veu de la consciència. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. sobre tot. • No obstant. El saber es troba en la recerca d’un mateix. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. 2. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. a Sòcrates li preocupa. • Recordem. la virtut i la justícia. 2. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. sinó que el referma en el seu vessant social. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. Certament. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. s’arriba a una conclusió universal. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina.4. escollint el plaer més gran. I per aquesta raó. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. • Al diàleg Gòrgies de Plató. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. • Ara bé. en un mètode inductiu. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. efímer i incomplet. és a dir. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. però sempre en sortim beneficiats. 9 Filosofia.6. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. • Així doncs. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. el saber és virtut i la ignorància és maldat. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. 2. • Amb Sòcrates.5. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. a nivell de relacions humanes franques.4.4. allunyat de l’individualisme. precisament. I aquest sentit col·lectiu. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. • Per a Sòcrates. sobretot. per a alliberar l’ésser humà. . que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. en íntima relació. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. és a dir. doncs. per contra. a partir de cert número de casos particulars. • Ara bé. la ironia no sol ser el millor camí. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. és a dir. definicions vàlides de forma universal.

tal i com es feia amb alguns grans homes. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. 10 . amb una majoria més folgada. Filosofia. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. Amés. no tem a la mort. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. • Aleshores. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. sota cap concepte. es va sol·licitar la pena de mort.2. a deixar-la de fer. no es podia desdir d’aquesta manera. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. i ara. i que no estava disposat. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa.4. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. durant els quals. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina.8. • Ben al contrari. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. afegeix.

va fundar la Acadèmia Per motius legals. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant.3. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. líriques i tràgiques.C. o Pel que fa a les obres de Plató. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. va ser segrestat i venut com esclau. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. . Polític. Un text no té valor per sí mateix. o Amb l’arribada de la democràcia. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. o Va morir l’any 347 a. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. el va convidar a participar en la vida política. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. Lleis 3. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. juntament amb els d’Aristòtil. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. entre els que hi tenia amics i familiars. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. Banquet. En resum. En algun dels seus textos. Així doncs. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que.1. avui en dia. no escrites. República I. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. El règim dels Trenta Tirans. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg.3. En un principi. als 81 anys. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. Sofista. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. Però en poc temps. o En un dels seus viatges. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. la va fundar com una associació religiosa. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. Recordem que Sòcrates deia el mateix. sovint brutal i sempre arbitrària. Plató afirma que un text ha de ser. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. Plató: 3. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. amb un parell de tirans. o Després de la mort d’en Sòcrates. Plató va viatjar bastant. només. Però va ser durant la democràcia. a través d’un amic seu. una ajuda a la memòria. precisament. o Quan finalment va arribar a Atenes.2. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. de família noble. o A més. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. quan Sòcrates rep la condemna a mort. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. sempre acabava tenint problemes amb ells. encara discutim.C. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. 3. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. El va rescatar un amic seu.

ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. En Plató. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. Filosofia. segons l’autor. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. o A la primera etapa. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. Certament. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. Significa una justificació de la divisió i organització social. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. amb les idees platòniques. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. Sòcrates. d’acord amb això. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. el bé. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. Mite dels metalls La República (L. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. 3. Això passa. L’Apologia és un exemple clar. s’accedeix per intuïció. o Per al filòsof atenès. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia. la bellesa. però també contra la retòrica buida. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat.5. en l’explicació mítica. a les quals. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. s’han de buscar altres formes d’expressió. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. 12 . Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. una manera de veure nítida però difícilment expressable. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. no obstant.4. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. el coneixement i la virtut. I en altres diàlegs d’aquesta època. 3. Mite a no escriure. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. per exemple. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. no passa això en absolut.3. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis.6. Per això.

8. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. 3. l’ètica. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. 13 . anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. Recordar una cosa ens permet. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. precisament. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. la teoria de les idees apareix.8. més aviat. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer.7.8. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. Si estudiem la realitat canviant de la natura. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. La ciència. en la seva etapa de joventut. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. doncs. Però cal detallar-ho més. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. 3.2. Les idees són causa de les coses naturals. Però aquests records estan adormits. el nostre coneixement serà canviant. directament. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències.1. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. enllaçant records. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. Platò escrivia en forma de diàleg fugint.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. Així doncs. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. La Teoria de les Idees: 3. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. són les idees les causes de la realitat sensible. I mica en mica. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. de virtut. 3. Les idees són criteris de judicis. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles. de valor. recordar la resta. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. Filosofia.Mite de la Caverna La República (L. de la rigidesa d’un text. la política o la teoria dels coneixement. o millor dit. Com a tal. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. Tal és l’afirmació de Plató. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record.

• Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. és a dir. és a dir. doncs. eterna i immutable. la idea d’arbre. però d’acord a la realitat exposada. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. un veritable coneixement. abstracte com les idees perfectes de Platò. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. de bondat. la idea de bé és la idea més important. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. és a dir. es troba en un món paral·lel. els dos móns -l’ideal i el real-. un món ideal. Ara bé. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real.8. de persona. • Les idees no són materials.9. L’ésser de Parmènides. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real).9. de cara a la filosofia posterior. 3. a la República. 14 . • El món real és. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. sobre tot. El responsable és el demiurg. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes.1. de la no existència d’un saber universal. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. estable i immòbil. no canviants.3. precisament. Existeix una jerarquia entre les idees. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. doncs. a la filosofia medieval. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. mentre que al diàleg Sofista. encara que tampoc són purs conceptes mentals. una representació maldestre del món perfecte de les idees. • Aquest tema vol dir. Per exemple. la pèrdua moral dels sofistes. Imaginació. La Teoria del Coneixement: 3. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. Idees de tipus valors: la idea de justícia. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). no és un coneixement fix. És en realitat un món modèlic. En conseqüència. per Platò. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. o opinió no fonamentada amb un raonament. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). de bellesa. Recordem que aquests ens parlaven. No és.3. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. així. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. de bé. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. Per exemple. Platò l’anomena intel·ligència. • El fet de crear un món d’idees. el món de les Idees no canviants. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. però també la idea de bellesa. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. la geometria. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. implica també que. D’Heràclit. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. únic i immòbil i. també. també hi ha dos tipus de coneixement. Aristòtil s’ho preguntarà i. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. d’idees o conceptes perfectes i eterns. la idea de persona. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. • La realitat.

Allà pren un cos terrestre. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. Un altre mite. Coneixement dialèctic.10. Ara bé. Per a Platò.3. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. la ira.3. L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. • Cal. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. Aquesta es caracteritza. bell i bo. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. les passions nobles com el coratge o valor. • De vegades. I això és una constant en la filosofia grega. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. seran els governants. Compara l’ànima humana a un carro alat. per un decidit dualisme. 3. empresonada en un cos terrestre i sense ales. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat.2. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. Si l’auriga controla la parella de cavalls. lleig i dolent. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. l’ètica platò- Filosofia.9. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. 3. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. li serà possible.10. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. 15 . l’altre negre.10. en tornar. Aquesta ànima caiguda. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. es troba estranya i fora del seu element.10. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. amb la seva teoria del coneixement. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. els desitjos més baixos. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom. 3. l’ànima anirà recordant. Doncs bé. • Aquest oblit no és total. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. perdent també les ales. Plató ens planteja. el del carro alat. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. aquest és el seu lloc i casa seva. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. l’instin de conservació.2. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. simbolitzada pel carro alat. doncs. l’esperança. Antropologia platònica: 3. Les sensacions ens reforcen els records.1. • L’ànima. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. fer renéixer les ales. Però.9. i això és el que s’anomena la reminiscència. o teoria de les idees. viu i es mou en el món de les idees. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament.3. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. precisament. cau al món de les coses. també. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. la sexualitat. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. 3. les co ses del món real).

expressa les idees de l’autor. El cos és físic i mortal. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. 3. la fortalesa i la temperança. Ara bé. és intel·ligible i perfecta. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. Aquesta és una visió dualista. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. 3. Filosofia. només temporalment. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. a l’intel·ligible. Com un fragment que aspira a la totalitat. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. infravalorat. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. al que té forma única i no es pot descompondre. És un impuls cap a la plena realització humana.10. ha estat expulsada. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. L’amor és. d’altra banda. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. a la immortalitat. Agató L’amor és un desig de rebre. tal i com ja hem vist. Comença pels cossos. com un pilot i la nau que governa. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. I és que. matèria caduca i menyspreable. com ja hem vist. 79e). Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa.5. • Ara bé.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia.4. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. segons Plató. El mite de la recerca de la meitat. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. Dit d’una altra manera. acaba amb les idees. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. sensible i imperfecte. L’ànima. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals.10. és immortal. però si es perfecciona. 16 Virtuts . Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. 80b).

C.C. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. en va copiar algun títol: Banquet. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. El passeig. fill de Filip. o Va morir als 62 anys.1. sobre tot. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. 4. Polític. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. . Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. Aristòtil: 4. en morir Plató. sinó que fins i tot. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. es comença a viure un moviment independentista. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. a que eren apunts de treball. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola.4. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. la seva ciutat natal. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. en forma de diàlegs.C.. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. amb diferent títol. el concepte d’idees – números. Aristòtil abandona Atenes. Però cal comprendre que això és degut.C. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. o El Liceu practicava la comunitat de vida. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. Va romandre fins la mort del mestre. o L’any 336 a. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. o Als apunts. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. o Al llarg d’aquesta etapa. era metge a la cort dels reis de Macedònia. avui en dia. Sofista. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies.C. ja rei de Macedònia. o L’any 347 a. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. 4. però després s’allunyà del pensament del mestre. Aristòtil va recórrer. tota la vida lligat a la cort macedònia. sota el domini macedoni. Però dels pocs diàlegs que queden. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. Sens dubte.2. El seu pare. ciència en general i filosofia. l’amistat que l’unia a Alexandre. i per això es van dir escrits exotèrics. o L’any 323 a. igual que l’Acadèmia platònica. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. 17 Filosofia. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. víctima d’una malaltia d’estómac.2. En un principi Aristòtil era molt platònic. concretament. però hi havia un estricte ordre de classes establert. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. i literàriament molt rics. Aristòtil va tornar a Estagira. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. Va escriure d’altres que. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. o L’any 342 a.1. S’acusa a Aristòtil. són apunts de les classes que Aristòtil donava. encara que això no és del tot clar. seguint la tradició del seu mestre. Nicòmac. rei de Macedònia. el gran conqueridor. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. De l’ànima (Fedó). d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis.

és autònoma respecte a la filosofia. és a dir. Per una banda. • En una segona explicació.3. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. estudi de la natura Sobre el cel. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. estudi de l’Univers Meteorològics. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. i com a tal. idees de sociologia. La filosofia. al segle I a. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. com el de qualsevol persona. Virtut i Ciència estan íntimament unides. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. Amb això. és una de les seves parts. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. sobre les causes. investigacions meteorològiques Història dels animals. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. I com a tal. Per a Aristòtil. En resum. 18 . Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. en conseqüència. resum de les dues anteriors Política. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. Però no només a nivell de definició. la filosofia és teologia.2. Ara bé. l’ésser transcendent. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. Felicitat. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. Amb aquest principi. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. o La pretensió d’Aristòtil.2. del raonament sobre el que és probable Metafísica.• 4. sobre la definició. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. Fins i tot. la ciència no és la recerca de la Felicitat. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. Història i Literatura 4. que és la mateixa felicitat. és l’estudi del ser en tant que és. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. política i jurídiques Les Constitucions. segons Plató. la filosofia passa a ser una ciència més. Així doncs. la divisió i la demostració Tòpics. va anar evolucionant. zoologia sistemàtica De l’ànima. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. o La filosofia ja no és només teologia. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. arriba al bé. de forma definitiva. l’ésser humà. a través de la ciència del ser. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. però qualsevol Filosofia. molt més planera. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. el primer motor immòbil. per exemple. és la ciència de la vida moral.C. una ciència més. la filosofia té com a objecte d’estudi. • En una primera explicació. però no la única ni la més important. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. La Filosofia és. significacions i modes de l’ésser Física. Ara bé. Però per una altra banda. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. autònoma com la resta. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. l’ètica.

El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. és a dir. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. definir l’ésser aristotèlic. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. definir aquesta existència. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. i de l’altra. el moviment és la llei de l’Univers. en aquest cas. la forma. és a dir. s’havien ja enfrontat a aquest problema. un infant esdevé adult. Per Heràclit. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. és immutable. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. Podríem dir que són els vestits d’una persona. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. Així doncs. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. de que un accident no estigui associat a una substància.4. etc. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. per exemple de la taula a on esteu escrivint.4. 4. Tot el que existeix és substància.2. • En els individus concrets. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. Caldrà doncs. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. • La substància és l’essència de les coses. el component físic. ser en tant que existeix. Les estacions se succeeixen. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. veritables protagonistes del món natural. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. la pluja al sol. De tot individu concret. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. I això és impossible. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. . és a dir.4. Plató ens presenta el món sensible. Per a Aristòtil. • Recordem com Heràclit i Parmènides. per posar un exemple. No hi ha possibilitat. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. en definitiva el per què de l’existència. a més. l’accident. Aquests dos components només són separables teòricament. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. tal i com deia Parmènides. Aristòtil el defineix com a substància. o millor dit. allò que diem quan definim una cosa. Que estudiï. aquesta taula i no una altra. la nit dóna pas al dia. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. incorruptible i etern. Per contra.4. en un 19 Filosofia. la matèria. i l’essència o forma. l’objecte no perd la seva identitat. tots i cada un dels éssers existents. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. allò que fa que sigui el que és. És la ciència de les ciències. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions.4. Aviat. Per Parmènides. però que si falta. Però no és la summa dels seus components.1. 4. perquè del no-ser no en pot sortir res. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra.3. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. i deia que en realitat res no canvia. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. o la pissarra.

apareixen i desapareixen. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. Dit d’una altra forma. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps.4.4. Però també ha observat l’autor. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. procés d’abstracció. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). després un gos adult i després envellirà. o una porta. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. la fusta no constitueix cap substància. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. però té la potencialitat de ser una taula. perquè és impossi- Filosofia. tampoc no és res. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. i aquest n’és un bon exemple. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. Ara bé. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. en altres paraules. Si no. part de dos mons irreconciliables. no estem parlant del mateix. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. Però la matèria per ella mateixa. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. 4. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. que aquestes substàncies es transformen. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. Sense forma. és a dir. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. Segles més tard.4. En la realitat. ni mai arribarà a ser un gos. 20 . El gos en primer lloc va ser un cadell. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. i no. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. però sí ho és en potència. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme.5. però pot arribar a ser-ho. O l’arbre és arbre en acte. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). sense essència. si dic que una llavor ni és. i del que sabem. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. La fusta és en potència una taula. o una cadira. Veiem per què. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). • Aleshores. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. la llavor respecte l’arbre. morirà i desapareixerà. La llavor no és un arbre en acte. podem dir amb tota certesa que no és un arbre.4. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. com deia Plató. • Aquest important matis. no pot provenir de la no existència.

I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. Aristòtil considera que la més important és la causa final. que la natura no fa res en va. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa.4. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. Per a Aristòtil. • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta.4. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana.6. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. Causa final. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. • Però tornant a Aristòtil. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. causa eficient. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. 4. Per a ell. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. La causa eficient és l’artista. a la pregunta de perquè plou. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. la natura sencera té una finalitat determinada. El bé suprem és la felicitat. orientada a unes finalitats. és a dir. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. causa formal. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. El plantejament és eminentment pràctic. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. temes molt lligats en el pensament filosòfic. • Actualment. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. l’ètica té una dimensió teleològica. O el concepte de causa que entenem avui en dia. Causa material. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. És a dir. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. Ara bé. 21 . Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. La Filosofia Primera o Metafísica és. o També cal fer esment dels escrits de lògica. i causa final.5. • És a dir. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. com ja ens ha explicar l’autor. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. és a dir. la més important. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. • Les seves qualitats essencials. Pragmàtic com és. Si la causa final. • L’executor o impulsor. ble utilitzar un llenguatge únic. • L’objectiu perseguit o finalitat. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. Causa formal. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. sinó harmònic i complementari. Causa eficient. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement.

sinó una immensa classe mitja.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. Filosofia. Aristòtil defensarà la moderació. No hi hagi rics ni pobres. o En política. com en ètica. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. 22 .

va provocar una difusió de la cultura i. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. la iniciativa política. però. 23 . I sota aquest panorama. cap a Pèrsia i la India. ja no té sentit. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques.2.C. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. Gràcies a això. Alexandre. aquest empeny d’Alexandre. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut.1. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. no obstant. aquestes van perdre. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. 5. havia estat proper a la família real macedònia. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. amb certes prestacions. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. havia perdut. La realitat fou ben diferent. cap a Egipte. sobre tot. fins passats uns quaranta anys. Filosofia.2. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. Però per a bé o per a malament.C. la part persa. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). Com sol passar. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. la cosa no es va anar calmant. iniciaren revoltes. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. perd iniciativa i perd autoestima.1. i cap al Sud. Esperançats davant la mort de l’emperador. nascut a Estagira. A partir d’ara. com hem avançat abans.1.5. és a dir. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. i els escèptics. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. ja que no en và. parlem concretament dels epicuris. El ciutadà de la Polis. perdut el seu model polític i social. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. del idioma grec. Recordem com Aristòtil. La part grega va caure l’any 148 a. els estoics. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). va morir de malària l’any 323 a. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. Uns i altres continuaven lluitant i. per raons òbvies la seva independència política i social. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. Es torna més apàtic. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. La part persa el 133.C. els grecs no van perdre el temps. I la part egípcia l’any 31 a. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. o societats de classe mitja. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. 5. i no va poder veure el seu somni fet realitat. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. Eren com una autonomia. La part grega. Això no vol dir que hi hagués pau.1. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. qui de mica en mica. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. 5. i la part egípcia. Durant el regnat d’Alexandre Magne. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable.

C) va ser el fundador d’aquesta escola. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. l’escola hedonista i l’escola cínica. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. les quals les veurem el proper dia. estoïcisme i escepticisme–. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural.C. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. i d’aquí ve el nom de cínics.2. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. Filosofia. recordem hedoné = plaer. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural.C) a Atenes. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. 24 . un dels més vells deixebles de Sòcrates. precisament El Jardí. • L’escola d’Epicur. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec.2. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist.3.) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos. 5. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia.2. El Jardí. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató.1. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades. que es va dir. Però hem de tenir en compte. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a. Gos en grec és kinos. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. i la capacitat de suprimir totes les necessitats.3. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur.i reien de l’orgull dels atenesos. Defensaven el màxim autocontrol. 5. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme.1. Quan aquest fou condemnat. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. es trobava totalment perdut.C. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. Són l’escola de Mègara. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). 5. 5. • Tot i així. 5. degut a la situació social i política. També deixeble de Sòcrates.C).Les tres escoles tenen com a precursors. però sempre sota control de la persona).3. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos.). • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res.2. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. a la recerca de la felicitat.

Però compte!.2. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). dormir. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. El destí no està definit. com aquell. la mort no existeix. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. La Física: La física d’Epicur parla. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. és a dir. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. nosaltres ja no hi som. com no. A través d’aquest senzill principi. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. • Per a alliberar-nos de les torbacions. relació fonamental entre els epicureistes. i quan ella és Present. I com que no hi ha destinació prèvia. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. aconsella evitar la política. la física i l’ètica. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. no es preocupen dels afers humans. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. 5. I en concret. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. ben emprat. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. sinó que el fem nosaltres pas a pas. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. Qualsevol coneixement. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. etc). mentre hi hagi adquisició de coneixements. en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. quin paper hi juguen els déus.Partint d’aquest principi. errada a errada i encert a encert. Si és així. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. i encara que així sigui. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. per a fer el primer pas. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. i en un segon moment. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. En virtut d’això. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. 25 • . Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant.3. la seva filosofia serà summament pragmàtica. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. menjar. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. Quasi no importa quin. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. així com els plaers desmesurats i efímers.

. 26 . al igual que els epicuris. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). vida i sentit. microcosmos dins del macrocosmos. Per als estoics.C. I també. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. Un cop mort Zenó. també té una raó de ser. És la millor pauta ètica. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. ja que el que succeeix Filosofia. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. enfrontat al judici. tot el que ens passa a nosaltres. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. En l’acceptació de l’ordre còsmic. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. I el fet de que el cosmos és la divinitat. a diferència dels cínics. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. Els estoics. els quals van presentar al jove Sòcrates. En virtut d’això. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. Haurem de distingir. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. Zenó adquirí gran reputació aviat. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. que rebutjaven tot contacte amb la política. Posteriorment. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta.C. la qual dirigeix i regeix. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. Sembla ser que en un dels viatges comercials. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. Es tractava dels cínics. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. I en conseqüència. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. van recalar a Atenes. Cap a l’any 300 a. i els seus oients. Epictet o Marc Aureli. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. qui establiran les bases de la doctrina estoica. No hi ha res subjecte de l’atzar. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. quan Zenó tenia vint i pico anys. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte.• • • tors. Física: Tal i com és l’Univers estoic. fins i tot de la classe més poderosa. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. física i ètica. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. la família del qual es dedicava al comerç. d’una física panteista. és la filosofia estoica i. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. Parlem doncs. I també al igual que els epicuris. la seva ètica. doncs. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). els megàrics i altres escoles menors. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. a diferència dels epicuris. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. I encara que sembli una paradoxa. de Cleantes i Crisip. la pena de mort i la mateixa mort. immersos en la crisi d’identitat. sobretot. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. Zenó. eren de totes les classes socials. és a dir els estoics.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. I no es tracta d’un camí fàcil. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. és adir. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. però va passar la major part de la seva vida a Roma. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. De la tranquil·litat de l’ànima. De la clemència i altres tractats de ciència i de física. un gran escriptor i un bon filòsof.C. tots som part de Déu. al gènere humà en la seva globalitat. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. De la felicitat. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. De la constància del savi. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. barreja de diversos corrents.C. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. i alhora religiós. i com a conseqüència.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. Va néixer a Còrdova. – 65 d. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. I el seu objectiu no és l’altre savi. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. concretament de la filosofia estoica. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. i mentre som esclaus de les nostres passions. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. Filosofia. o millor dit. no podem ser lliures ni feliços. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. 30 . Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. així com les lluites de gladiadors. Va ser un gran orador.

1. • Al segle IV. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec.1. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. Filosofia Medieval: Patrística: 6. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars).6. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca.C. fins l’any 510 a.2. IV i III a.i va donar pas a l’Imperi. • Els esclaus arribats d’Orient. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. Aquest contacte íntim. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. El judaisme i el cristianis- Filosofia. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. • Sant Agustí. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions. Així. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. l’imperi es parteix en dos. conscient del seu poder. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. Parlem dels segles V. Era l’època de la Roma Imperial. quan l’exèrcit.C.1. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). Mai més es tornaran a juntar. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. el cristianisme. d’un inicis tolerants. La religió oficial. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. 31 . massa freda i distant no captivava les ments del poble. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. Introducció històrica: 6. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. posteriorment. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. • En aquest segle III.C. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu.1. • És en aquest ambient confús i distès.C. El segle II a. Però a finals de l’època republicana. serà el segle d’or de l’imperi romà. i sense necessitat de cap ingerència externa. Cultural i conceptualment eren molt diferents. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma.

permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. En mig d’un allau de religions i propostes morals. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. un esclau valia tant com un patrici. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. adaptar el llenguatge filosòfic grec. Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. mentre que el cristià és enemic de l’error. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. llenguatge del pensament per excel·lència. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. als pobres i esclaus. sinó que a més. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. especialment. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. de manera que a nivell filosòfic. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. i una nova ètica (visió de la moral). per a ells. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. una nova teologia (visió de déu).2. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. 32 . a la nova realitat religiosa i moral. hi havia molta veritat cristiana. però un déu únic és intolerable. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. doncs. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). als dèbils. donant una nova cosmovisió (visió del món). nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. i això era inadmissible pels romans. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. herètiques. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. el temps és lineal i no cíclic. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. tot s’acabaria.3. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. • Els cristians menyspreaven les castes socials. I no només això. Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. El filòsof era amic de l’error. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. base fonamental de la cultura romana. Pel pensament cristià.1.6. 6. Calia. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. tret fonamental. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. en conseqüència. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. Un déu més no importa. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. un Déu que és alhora tres. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. alhora. calia diferenciar-se bé de la resta.

afirmarà el pensador africà. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. extrets de les filosofies imperants. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món.6. • En la seva etapa cristiana. i el món medieval. de nivell inferior. Com molts dels seus contemporanis. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. • Fruit d’aquesta preocupació. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. alhora. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. Defensaven un dualisme molt rígid. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana.1. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. Si m’equivoco és que existeixo. desapareixent. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. • Agustí. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. 6. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. a on obrí una escola.3. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient.3. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. neixent. • En la seva obra Confessions.3. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. • La seva obra està a cavall entre el món antic. es va fer adepte de l’escepticisme. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme.2. . Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. La raó 33 Filosofia. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. L’aparició del pensament cristià. 6. fresc. siderats amb el paper de la raó. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. jove. en el que crea la realitat des del no-res. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. a l’Àfrica romana. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. es va convertir al cristianisme. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible.

La realitat és contingent (és a dir. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. al menys amb els coneixements de l’època. el no ésser no prové de Déu. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). Agustí explica la concepció trinitària de Déu. aquest amor a les veritats abolutes. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. més que ser el reflex d’una idea de Déu. • El món. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. • Sobre el temps. O al revés. el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. sobre tot un autor anomenat Plotí.3. 6. però sí temps. En conseqüència. 6. Això és una descarada platonització del cristianisme. en una relació íntima i que no s’ha de separar. l’ésser humà estaria condemnat. ni el passat són realitats. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. són també models perfectes de creació. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. 34 . que en el cas de Plató rauen al món de les idees. precisament. hereva del platonisme. també va crear el temps. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). mentre que la realitat és creada i tindrà un final. No obstant. creu per entendre. • L’explicació del temps segons Agustí. de Plató i els neoplatònics. una cristianització de Plató. és la absoluta mancança. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. la que lliga l’ànima al temps. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. A partir d’aquestes idees.4. • Agustí també parlarà del temps. sinó que va ser creada per Déu. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. és quan Déu cera tota la realitat. en certa manera. apareix el mal. té voluntat i recorda.3. compost d’ànima immortal i cos mortal. I és aquesta última capacitat de recordar. O millor dit. a on conflueixen raó i fe. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. Les idees de Déu. no necessària). La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. i ni el futur. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. I degut al pecat original.3. • Explicant les característiques de l’ànima. és a dir. en l’últim lloc de la jerarquia. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). Si Déu és Déu Pare. és creació seva. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. tancada i dominada pel cos. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. acabarà dient que només existeix el present. la fe és la via segura. les coses dolentes i el mal en general. dirà Agustí). Déu no està sotmès al temps. Després venen els cossos i els objectes. home pragmàtic. i el futur amb Filosofia. ja que Agustí. Al final de tot. sap que el mal és una realitat al món.ajuda a tenir fe i no és incompatible. a on a dalt de tot s’hi està Déu. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. • L’ànima no ha existit sempre. el mal no és ésser. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. l’única que garanteix arribar a la fita. Fill i Esperit Sant. El passat només existeix en funció del record del present. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. i cerquen la veritat eterna). Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. és a dir. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. segons Sant Agustí. i si no fos per la gràcia divina. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag).

i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. • Es tracta d’una visió lineal de la història. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. oposada a la visió cíclica dels grecs.el present. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. doncs. És a dir. • Parlant precisament sobre la llibertat. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. sobre el lliure albir. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. no és la formulació en sí. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. Quan aquesta va caure. Filosofia. és a dir.3. ¿Com podem considerar-nos. s’ha de sotmetre a l’Església. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. és a dir. mentre que la ciutat terrenal. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. a més. i es va convertir en la obra més important del filòsof. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. I no es pot veure quins seran els elegits. la bona. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. i la ciutat de la foscor terrenal. L’ànima. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. Amb la gràcia divina. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. és l’Església. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. • En resposta a aquesta argumentació. és a dir. que quan Agustí parla de les dues ciutats. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. la dolenta. Si l’Estat vol ser bo. però. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. El liberum arbitrium o lliure albir. és l’Estat. I a partir del seu plantejament. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. 6. serà el tema de la llibertat humana.5. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. el liberum arbitrium esdevé libertas. la felicitat. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal.. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. • La importància d’aquesta idea. en conseqüència. Degut a la tendència natural cap al mal. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. • Cal deixar ben palès. 35 . simbolitzada per Roma o Babilònia. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. • Al nostre món. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. El Bé suprem s’identifica amb Déu.

ja que al darrera de la resposta. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. la part no continental de l’imperi. assistirem al naixement d’escoles i universitats. i segle a segle. i s’adopti un punt de vista més històric. les illes britàniques. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. Al pas dels segles. Joan Escot creu en les veritats revelades. després de la desfeta. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. 7. aquest fou també un dels temes més recurrents. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe.1. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. o més purament filosòfic. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). La cultura romana. 36 Filosofia. i la creació que ens arribarà de la modernitat. però al llarg d’aquests 1000 anys. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. Diríem que. La qüestió no era simple. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. Això vol dir que. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. és a dir. depenent de l’època i la situació. Del món terrenal. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. bé de d’Aristòtil. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. en canvi. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals.7. Ara bé. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. El terme ésser humà ho és. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. Però a aquesta etapa de 1000 anys. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. Per contra. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme.1. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. En un sentit més filosòfic. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs.2. • En aquest context. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. sí força variat i interessant. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. L’Islam.1. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. no es van veure tan durament afectades i colpejades. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. i gràcies a la cultura islàmica. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. carregada de foscor i obscurantisme. . Introducció històrica: Fins no fa gaire. es van mantenir més estables que al continent europeu. i gràcies a la observació hom podia aprendre. Però en filosofia. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. autor irlandès. d’alguna manera. el món celestial tenia les característiques contràries. de la mà dels neoplatònics primer. • En qualsevol cas. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. Però a mida que avancen els segles. En aquest llar període. A Occident. • En caure l’imperi Romà. Al llarg del seu ensenyament. a la Gàl·lia.1. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó.

la veritat. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. podem establir una idea universal o genèrica. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. estem utilitzant un concepte universal.2. L’Escolàstica: 7. Es tracta doncs. o també anomenat el de “sic et non”. • Per a aconseguir-ho. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. A partir de cada cas particular. • Filosofia. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. perquè afirma l’existència real de les idees. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. o cavall. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. ja que identifica Déu amb la natura. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. mitjançant arguments. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. Així doncs. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes.2. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. 37 . doncs. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. La seva visió de la natura és quasi panteista.7. Així doncs. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna.2. Cada un dels homes. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. Però la cosa ve de més antic. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent.2. Aquesta forma social i política va configurar el món. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. Quina és. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. • Cada vegada que utilitzem el terme home. o qualsevol altre d’aquest tipus. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. qualsevol la tenia al seu abast. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. Aquesta ja la tenien. i és més. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques.1. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. els escolàstics no buscaran. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. 7. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen.

• Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. Tret d’un període d’exili a Itàlia. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. ho demostrem amb les proves que hi trobem.3. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). 38 . allò pensat ja existeix. 7.7. Però entrat el nou segle XI. Durant els segles IX i X. Tradicionalment. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). ni en la realitat. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. Va ingressar en el monestir de Bec. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. Sant Anselm de Canterbury: 7. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. el primer ésser (o l’últim. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. defensaven la importància de la raó per a entendre. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. Són dos temes diferents. Aquesta. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. • Uns posaven l’accent en la fe. Això implica que pel fet de tenir una idea. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. en la seva negació. que existeix. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. Va passar de monjo a pare prior i a abat. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. és adir. 7. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és.2. O és així. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta.3. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració.3.2. i després. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. Ni en la seva ment. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. o no hi ha res. • Fins i tot els ateus reconeixen. Ara bé. I altres. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. de qualsevol ésser finit o infinit. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia.3. Sant Anselm de Canterbury. Tot existeix en virtut de quelcom. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. sinó del mateix ser. Filosofia. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. Ara bé. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot.1. que no hi pot haver res de més gran que Déu. Els universals no tenen cap realitat al darrera. però no pas l’únic. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu.

l’ésser humà és lliure. van causar un fort impacte. mentre que els seus detractors. sinó més aviat tot el contrari.7. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. doncs. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. de la possibilitat d’una doble veritat. matemàtic i polític. • La fe és el punt de partida.3. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana.3. els conceptes no ens parlen de la realitat. i després intentem de demostrar-la. perquè se’l coneix. una veritat filosòfica i una veritat teològica. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. Però no en té prou. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. com la realitat s’explica a priori. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. • En canvi. 7. • En conseqüència. No es tracta d’un defecte o una limitació. jutge.3. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. però està condicionat a viure en un món que. En cas contrari. sinó també de la voluntat. Uns les van defensar amb força. i el creient ho farà a través d’uns altres. sinó que creu per a comprendre.4. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. L’islam: 7. 39 • Filosofia. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge.1. • La llibertat. Va ser a més. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. Déu no escriu. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. la paraula divina és la mesura de les coses. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. és regit per Déu. Formen una parella perfecta: raó i fe. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. Però és una llibertat condicionada. és el model de la realitat. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi.4. La seva defensa aferrissada de la filosofia. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. en conseqüència. És a dir. el va fer caure en desgràcia. No hi ha. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). . primer tenim la idea. ni marca el destí de cada ésser particular. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. a més de ser desterrat de la seva ciutat.4. • Ha rebut el sobrenom del comentador. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. 7. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. també argumentaren amb força. La lògica i el món han d’estar d’acord. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. pensament i realitat. són més semblants a la realitat existent. metge. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. globalment. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. sobretot. el que ja sabem amb la fe. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. només n’hi ha una de veritat. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes.

de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. Aquest punt final és la veritat. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. i una altra de ben diferent és la fe. Ningú no és la causa de sí mateix. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. I un dels representants més importants. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions. ni altres religions. Déu no és una veritat evident. • Seguint el pensament aristotèlic.5. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. Aquest Primer Motor és Déu. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. empíric i científic característic d’Aristòtil. 7. ni de que aquest es mostra de manera evident. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. 7. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. La fe implica un salt mortal sense xarxa. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. Tot i així. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). ja que totes les veritats provenen de Déu.2. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. Però Tomàs. tot el que és mogut. • I és tant així. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. • La seva obra filosòfica és molt extensa. li van arribar a través de diverses fonts. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. Una cosa és el coneixement racional. • S’aplica el principi de causalitat.5. és la fe qui té la veritat.5. Així doncs la raó ens dóna un camí. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. Tomàs respondrà que no. En segon lloc. ja que si ho fos. les quals. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. 7. un risc ja que. D’alguna manera direm que està unint. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. aquell aire realista. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades). I tal i com ens diu Aristòtil. deixa de ser fe. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. per primera vegada fe i raó.1. no hi hauria ni ateus. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. Sens dubte. ho és per alguna cosa. al qual només hi podrem accedir a través de la fe.5. si una fe és demostrada. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. 40 . es rebutja recórrer a un procés infinit. Tomàs contestarà que en principi. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment.7.

Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. Aquesta realitat necessària és Déu. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació.mateix. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. Es tracta. A més. és a dir. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. tot té la seva raó de ser. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. VII) Beda el Venerable (s. les pot transgredir. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. en la seva imperfecció s’equivoca i opta.5. i tot obeeix a un guió establert. de vegades. la seva existència depèn d’altres éssers. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. l’ésser humà. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. 7. Tant és així. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. hi ha un camí dibuixat. Per tant. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. i això és impossible. Tomàs.4. 41 . rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. evidentment de Déu.

És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. En altres nivells. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. és a dir. per força una crisi ideològica. arribarà a haver 3 Papes alhora. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. la mort del pensament medieval. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. en favor de la modernitat. cau feta miques. uns i altres estar per sobre l’altre. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament.1. . per Ell.2. d’una crisi en tota regla: política. social. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. o Per Guillem d’Occam. i això no pot ser. cosa que.3. Ja el fundador. ho és perquè Déu així ho vol. sinó tan sols la seva Divina voluntat. o Parlem. la qual implica. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. Les transicions són. només ho seran mitjançant la fe. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. No existeix el mal natural. o Estem els segles XIV i part del XV. a més de provocar un important cisma. és perquè Déu així ho vol i. Les castes. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. per rematar l’Escolàstica. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. O potser de forma més estricta. l’experiència té un paper important en el coneixement. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. El que és dolent. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. I tal és el cas que ens ocupa. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. el llinatge ja no és important. o En definitiva. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. En un moment del segle. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. econòmica i religiosa. doncs. és més. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. 8. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. i degut a qüestions d’ordre polític. però el canvi és com la confluència de dos rius. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. 8. la decadència del període anterior. Estem parlant de la fi d’una llarga època. el gran crític de l’Escolàstica. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). va deixant de ser feudal. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. Occam defensa que si una cosa és dolenta. no hi ha res dolent per naturalesa. sinó lleis divines. però no podem establir una separació dràstica. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. ens cal parlar del moment de transició. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. a més. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi.8. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. presentar la figura de Guillem d’Occam. Degut al cisma al sí de l’Església. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. o Ens cal. sovint. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. no hi ha coses dolentes ni bones. Els Parlaments.

sinó tan sols després de l’experiència. 8. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. i és potència de voluntat i d’enteniment. ja que són les úniques que podem conèixer. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. Això implica. 8. més semblant a la nostra física. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. En no ser il·limitat. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. universals. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. Déu no té aquest problema. D’aquí el nom de nominalisme. per força que som lliures. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. si no són necessaris. a posteriori. són símbols o signes de les coses reals. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic).2. Acabem de crear un concepte universal. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. diu Occam.tes que ens rodegen. • Ara bé. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. no convencionals i.3. doncs. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. 8. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom.1. • Malgrat aquesta obligació. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. Més tard. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. o amb algun dels dos en desacord.3. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. El mal és. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem.3. no necessita els conceptes universals i. Si utilitzem l’experiència de forma correcta. Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica. per tant.3. ni tampoc en el moment de creació de Déu. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. és a dir.3. Ara bé. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). • Si això és així. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). 43 . En realitat són noms que substitueixen les coses reals. si veiem un objecte similar. Occam. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. biologia. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. fer quelcom que Déu no vol. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. 8.4.

3. i sobretot des de la universitat de París. passa pel filtre de la nostra creació. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. Filosofia. 44 . la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. si parteix d’una observació individual.4. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. Haurem creat un universal. de la nostra consciència. acompanya sempre a l’objecte mogut). en conseqüència. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. que la ciència. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum.8. però no tenim cap més alternativa. • Tenim una dependència total de Déu. 8. o revelació divina.5. Occam també veu amb clarividència. Ciència no equival a saviesa. etc. Això implica que la fe està per sobre la raó. la implicació de que l’agent motor. • Occam posa la ciència al seu lloc. • El perill de la subjectivitat de la ciència. I si aquesta revelació no és prou clara. utilització i interpretació dels signes. qualsevol proposició humana. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. el pas de la potència a l’acte. i el primer pas per un coneixement veritablement científic. I. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. però a més. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. No és coneixement ple sobre la realitat. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). caldrà seguir els dictats de la consciència. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. que es podran predicar d’altres objectes similars.

fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. hom parla del període de la revolució científica. passes endavant. hermètiques i metafísiques. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. 45 Filosofia. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. És a dir. No només suposa la producció de noves teories científiques. El nou savi actuarà. a esquenes de les institucions. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. de forma seriosa. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats.1. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. s’uneixen ciència i tècnica. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. aviat es convertirà en col·lisió. laboratoris. Aquesta unió. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. per al bo i per al dolent. I aquesta autonomia. La revolució científica: trets generals: 9. a l’astròleg. i passes endarrera. la tradició hermètica. En termes filosòfics.2. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. La revolució científica crea al científic experimental modern. Com tots els canvis importants. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. L’estructura del món queda alterada per primera vegada. sinó que té alts i baixos. implica tres passes endavant i una enrera. o dit d’una altra manera. És més.1. d’algunes idees del neoplatonisme. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. al mag i. sovint. . gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. No es tracta d’obscurs laboratoris. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. 9. a l’humanista.1. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. Renaixement i Revolució Científica: 9. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. aquest nou tipus de saber. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. canvia el mètode social de fer ciència.9. sinó d’anar publicant els descobriments. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. o millor. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. congressos internacionals.1. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. la ciència i llur relacions canviaran notablement. La nova ciència no ha d’oblidar que. les concepcions sobre l’ésser humà. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. l’alquímia. Però potser el més important. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. es declara impotent per a trobar-les.

que per altra banda resultaria molt llarga. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. A partir de l’ús del nou instrument. per exemple. doncs malgrat la relació és el fet important. el coneixement podia créixer de forma exponencial. Cal doncs. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. sinó. invenció d’aparells mecànics molt limitats. i ja no només una ajuda a la força bruta. Per primera vegada.2.3. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9.1. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. per a evitar l’engany dels nostres sentits. • Navegació.5. 9.1. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. 46 .1. Però el segle XVII. i sovint irregular.9. 9. en aquest aspecte. per una lenta. En el sorgir del nou científic. com d’ús exclusiu per a la ciència. • Arquitectura. • Màquines bèl·liques. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic. Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. Aquest nou saber.1. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. aquesta no va ser exempta de polèmica. • Enginyeria de mines. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. sinó d’entendre que aquests nous instruments. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement.4. tant d’aplicació pràctica. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. • Balística. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Potser la gènesi no és allò d’important. En aquest sentit. com hem dit abans. Als nostres dies. L’Edat Medieval es va caracteritzar. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. Les cartes personals. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació.

no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. juntament amb un exemplar de la seva obra. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. precisament. i fruit dels seus estudis d’astronomia. Amb aquestes dades complementàries. i uns títols honorífics. filosòfic i social. causarà una forta polèmica. Però Copèrnic és un home honest. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. De Revolutionibus. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. al Papa. però. en construeix un pel seu compte. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. a on va estar durant 18 anys de la seva vida.9. I escriu una carta de presentació. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. Ben aviat. en deixar el centre de l’univers. També ben aviat. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. i també gira sobre sí mateixa. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. científics i eclesiàstics.3. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers.2. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. Galileu Galilei: 9. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). L’astronomia era una ciència tan desastrosa. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. • La forma perfecta és l’esfera. L’ésser humà copernicà. i el moviment perfecte és el circular. I tot i així. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. 47 Filosofia. Dels neoplatònics recollirà. polonès de naixement. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. Els planetes no es mouen per sí mateixos. queda desplaçat també l’ésser humà. sinó que son moguts per esferes transparents. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. a més d’altres disciplines associades. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. uniforme i perpetu. és a dir. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. que calia intervenir-hi. juntament amb l’aigua. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar.3. Pisa. • El moviment dels cossos celestes és circular. molt de moda entre els humanistes. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. Vista aquesta petita llista. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. a més d’una espècie de culte al Sol. curiós i eficaç. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. que difícilment serà creguda. . El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. però alhora més pragmàtic. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. • La Terra. en paraules de l’autor. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics.1. però continua sent un univers tancat. 9. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. formen una esfera única. És més gran que l’univers de Ptolomeu. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova.2. Això li va donar una gran fama. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. i l’envia.

malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. En només cinc dies. sobre tot. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. És a dir. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. L’enfrontament amb l’Església té. Però anys més tard. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. Quan finalment va arribar a Roma. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. Per altra banda. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. contraries a la ciència i. com pels protestants. 9. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. Galileu dirà. de la mateixa manera que la Terra. Els protestants.3. per a poder aprendre les coses del món. • La Lluna té muntanyes i valls. doncs. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. en defensa de la seva teoria. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. L’any 1616. és a dir. Galileu escriurà una obra. A mida que es va fent gran. a casa seva. Una cosa és interpretar amb llibertat.2. els planetes i la Terra.4. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. perillosament herètiques. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. 9. i la Inquisició es va mosquejar molt. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. deien uns. La implicació de la descoberta posa en dubte. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu.9. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. una arrel hermenèutica. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). són trets clarament moderns. Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. Pel que fa a l’Església catòlica. Primer a casa d’un amic. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. d’interpretació de la Bíblia. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. I com va sentir a dir a un cardenal. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. les van declarar absurdes. 48 . una vegada més. tot sol. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques.3. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia.3. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. (1632). Filosofia.3. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. i no pas com és el cel. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. irresponsabilitat amb la ciència. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. la forma de fer de Galileu (la metodologia). i després. deien uns altres.

Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). òptica i molts altres camp del que ara en diem física. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. la física o la matemàtica–. • La ciència copernicana. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. les lleis de la qual. sinó també pel seu pensament filosòfic. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. Isaac Newton: 9. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. es poden aprendre a través de la observació.2. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. no tan les seves teories. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. Va morir l’any 1727.1.4. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. En excloure l’ésser humà. sumat a l’esgotament. El pensament de Galileu. Davant aquest dilema. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. . cosa per la que estava especialment dotat. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. A partir d’aquest moment. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. Newton és important. Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament.4. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. És a dir. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. • La ciència.4. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. Es va interessar també per la química. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. la Il·lustració francesa. però no les seves causes. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. No obstant. Aristòtil). o Kant. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. Newton ja no va produir més pensament nou. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. Com tants altres. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. 9. 49 Filosofia. en conseqüència a aquesta segona característica. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). el deixessin publicar en pau els seus descobriments. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. sinó d’experiències raonades i raonables. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable.9. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. A Cambridge va estudiar matemàtiques. Potser degut a aquest fet. per força. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. cosa que la transformarà en un principi o teoria. Isaac Newton va néixer l’any 1642. la ciència esdevé física i això implica.

les quals. fora de la tutela de l’Església. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. filosofia i ciències físiques com la òptica. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge.9. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. • Gran avanç en els estudis anatòmics. sinó funcions. Filosofia. En definitiva.5. fora del àmbit universitari estaven. sobretot d’astronomia. la dinàmica dels cossos i altres. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta. 50 . • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. també.

l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià.3. poesia. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. En aquest sentit. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. estudiat a fons. sota aquest nou paradigma. 10. s’ha considerat en excés als autors estudiats. I només en aquest sentit. i un gust artístic exquisit. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats.2. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud.1. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. veiem com aquests parlen d’una nova era. i que en realitat. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. doncs. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. doncs. En efecte. artístiques i ètiques per a expressar-se. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. Però la veritat és que. conreant les èpoques clàssiques. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. L’època Humanista es caracteritza. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. . retòrics. textos atribuïts a autors clàssics. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. Interpretat així. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. a la filosofia. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. en l’àmbit de l’estudi. se’ls van colar. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. amb les lletres. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. una exaltació de la vida mundana. En aquestes lectures. però transcendeix a la vida de la societat i. Així doncs. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. L’humanisme. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. un retorn a certes idees paganes. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. història i filosofia moral. quan en realitat eren autors medievals. Renaixement i Humanisme: 10. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. En un sentit purament filosòfic. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. En conclusió. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. històrics i de filosofia moral. per a considerar-lo una nova etapa cultural.10. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. Sota aquest concepte. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. Ara bé. Per una altra banda. un marcat sensualisme. no presenta diferències substancials suficients. històrica i filosòfica. en conseqüència. 10. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. Sobre tot. Es tracta. Un d’ells. llegint les obres dels autors Humanistes. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. retòrica. els estudis van avançar de tal manera.

D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. D’alguna manera. 10. I amb aquestes premisses. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. però. o obres en grec directament. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. Filosofia. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. a on es parlava. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. i amb això. I en realitat. en realitat. i els plaers de l’esperit. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. sobretot. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. i poc en nosaltres mateixos. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). una de les figures més interessants d’aquest segle. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. i no com una finalitat en sí mateixa. Valla. impregnada d’aristotelisme. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a.10. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. neoplatòniques i cristianes.C. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. renaixentista. és conreant les arts lliberals. no ens ha d’estranyar. entre altres coses.4. totes barrejades. La realitat és un món ideal i inabastable. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. Per error. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. Plató. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic.C. Aquest fet. no van encertar res. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. distingirà clarament entre els plaers del cos. Per a Petrarca. però. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. quan en realitat. profeta anterior a Hermes. Per a Petrarca. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. el filòsof pagà. o millor dit. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. és una encarnació del pensament de l’esperit. representa el saber en estat pur.5. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. la fita que aconseguir. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. Però Plató es manté verge. considerant aquests últims més elevats. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. La forma d’arribar a aquesta saviesa. I com a bon humanista. Aquesta preferència no serà. L’herència de la filosofia àrab. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. doncs. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. Pensadors humanistes posteriors. Això s’explica. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). 52 . L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). una constant de l’Humanisme. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. perquè el Renaixement és. però.

Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. que estan ontològicament determinats. Ficino. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. És doncs. ja que la poètica. I amb la càbala. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. Marsilio Ficino va ser el seu director. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. i més tard sacerdot. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. encara que ell pensava que era el mateix. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. de vegades. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV.10. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. per ser una barreja. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. També va introduir a Aristòtil. Va ser pensador i filòsof. I també va patir persecució i desventures. L’Humanisme: barreja de corrents. precisament. En aquest sentit. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. i ens trobem ja a meitats de segle. El segle XV avança. difícil d’harmonitzar. Com altres humanistes. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. novament. Fruit d’aquest error. Tradueix les obres de Plató. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. La pretensió d’aquest autor és. reconciliar la religió amb la filosofia. En realitat és una màgia molt platònica. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers.6. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. Precisament per la seva manca de límits comparables. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. 10. Si Ficino era curiós. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. . el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions.7. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala.

El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història.10. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. I alhora una confiança absoluta en la fe. com ens ha dit Pico de la Miràndola. ja que en realitat. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). i en conseqüència. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. Filosofia. Però Montaigne diu que. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. estoïcisme i escepticisme) van passar. sota qualsevol circumstància. pràcticament desapercebudes. cal dir sempre sí a la vida. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. 54 . La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual.8. la filosofia hel·lenística (epicureisme. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. en qualsevol cas.

però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. i precisament per haver-se quedat sol. cap al clergue i cap a l’Església. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. en conseqüència. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. un retorn al passat més pur. de tot l’ésser humà. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. Cal doncs. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. un postís. es va esvair. és una lectura agradable i refrescant. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. Erasme va gaudir d’una certa fama que. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. • Les Escriptures són la única font de veritat. així com alguns costums adquirits per l’Església. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. en conseqüència. Lutero és un personatge força important. Per a Erasme. 11. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres.1. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. Prou de fer elucubracions sobre la natura. Es tracta de dur una vida cristiana. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. 55 Filosofia. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa.1. Aquesta obra va tenir molt èxit i. i corrents contemporànies com l’existencialisme.1. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses.1. En general. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. no entra en el conflicte. Erasme va fer algunes crítiques. no amb la subtilesa d’Erasme. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). 11. Renaixement. Erasme el va criticar. avançant algunes de les tesis de Lutero. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. sense complicacions lògiques ni metafísiques. amb un to irònic o transcendent. Tota la tradició cristiana és. amb molta cura. No cal posar en judici les nostres obres. . tret d’Ockham. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó.2. en conseqüència. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. Religió i Política: 11. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. Però en realitat. en morir l’any 1536. I en aquest sentit. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar.11. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. Déu i l’ésser humà. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. Cal. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. la política.

1. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort.3. Lutero. ens permet veure que aquesta reacció. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. si Déu ens salva. 1564. va lliurar la nova església als prínceps. Convençut. I. 56 . que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu.2. serà per pura voluntat gratuïta. Però això últim se li va escapar de les mans. en conseqüència. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. en la religió de l’Estat. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. A Ginebra. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres.11. Com tantes altres vegades en el món de la religió. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). qui afirma que el capitalisme prové. I que com a tal. cosa que la va convertir. Una de les raons que dóna. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. certament. Filosofia. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església.3.3. nascuda a finals de l’Edat Medieval. a més. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica. A més el seu missatge inicialment alliberador. I això Lutero tampoc ho havia volgut. És tal la predestinació de la que ens parla. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. Concloent aquesta introducció. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. Les tesis de Calvino. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. aviat va tenir un gran èxit. Lutero. i no només l’ésser humà. Així doncs. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. aviat. Els calvinistes creien. 11. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. a més. El terme. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. creada per Ignasi de Loyola. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. Max Weber. I també com Lutero. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. precisament. aleshores. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. Renaixement i Política: 11. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. 11.1. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. Calvino. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. a més. És inútil tot allò que fem a la vida. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra.

del que hauria de ser. però a la pràctica tendeix a ser dolent. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. o capaces de submergir-se a l’oceà. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. És a dir. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. 11. Certament. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. fins a pintor i inventor. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. el governant que descriu Maquiavel no és. com Nicolàs de Cusa o Ficino. traduït per habilitat. i una altra ben diferent.4.3. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política.2. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. Ara bé. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista.1. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. és eliminar llibertats personals. Moro es basarà en Plató. 57 Filosofia. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. .11. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. A la illa d’Utopia. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. Ja Plató. el governant ideal. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. o millor dit. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. el que hauria de ser. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust.4. En definitiva. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. ni de lluny. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. un lloc que no hi és. A la illa d’Utopia. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. Tot i així. passant per filòsof. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. allò que no hi és enlloc.

• Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert.2. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. Al final d’aquest procés. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. Es pot arribar a dir. en aquest cas. una funció més propera a la màgia pitagòrica. alhora. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. Bruno avançarà en aquest camí mirant. o tant per heretge. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. Més greu va ser el procés obert el 1576. un dels més complexos. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. 58 . Anglaterra i Alemanya. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. sempre. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. Bruno va viatjar per França.4. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. És a dir. • Bruno. la mitologia egípcia. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. Filosofia. La matemàtica té en Bruno. també. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. 11. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. un dels finals més representatius del renaixement. representa un dels cims del renaixement i. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. Així doncs. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. doncs. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. És millor una petita certesa que una gran mentida. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. Va ser ordenat sacerdot el 1572. és bona.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

) són secundaries. però a Descartes. A més. dóna pas al món de les quantitats. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. sinó que és també. i ell.La dependència de Déu no porta. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. pes. el cos humà. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. etc. aquest no pot mentir-me. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. sabor. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. els apetits. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. El món de qualitats. 62 . bressol de l’ésser humà. doncs. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. Ara bé. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. mentre que la res extensae pertany al món material. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. La resta de propietats (color. O millor encara. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments.4. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. La Natura ja no és la mare. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. els animals. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme.7. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. a la possibilitat pràctica de transformar el món. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. A partir de Descartes. Déu és esperit. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. sense utilitzar cap component màgic. • Un cop establerts aquests principis. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. 12. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. 12.8. herència d’Aristòtil. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. • Filosofia. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. El món és doncs. el model mateix de la realitat. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. • Així doncs. A més. matèria en moviment. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual.4. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. No hi ha pèrdua ni degradació.

Descartes identifica virtut i raó. i dels preceptes de la religió. i en conseqüència la veritat. fa lliure a l’ésser humà. ja que. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. • Filosofia. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. 12.9. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. Tercera regla: o regla de l’esforç personal. Descartes escriu el Tractat de l’home. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat.4. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. La raó. un seguit de normes morals. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia.Per a donar resposta. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. en lloc d’obeir a forces alienes. 63 . • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó.

el racionalisme cartesià l’impressiona positivament.1. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. • Al final de la seva vida. I per sobre de tot. així com el pensament de Francis Bacon. sobre tot a les Illes Britàniques. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. o Al continent. la ciència i la política. Thomas Hobbes: 13. A Itàlia va conèixer a Galileu. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. I qui més l’influencia és en Galileu. Thomas Hobbes 13.1. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. Són temps de canvis polítics. creu. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. al llarg de tot el XVIII. o A finals del XVII i. • Va morir als 91 anys. 13. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. com d’altres a la seva època. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques. sobretot. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. al desembre de 1679. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. És a dir. • Per contra.2. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. com per exemple un arbre 64 Filosofia.2. i pel que fa a la política. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. es contrari al d’Aristòtil.2. Tampoc de la Història. • Segons Hobbes. • El concepte de filosofia en Hobbes. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. . • En una carta al comte de Devonshire. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. • Hobbes va ser un gran pensador polític. L’empirisme. però la noblesa a les illes. al revés del que fa la noblesa del continent. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. o El model empirista de la ciència. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. participa en el comerç. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. • Va fer els estudis superiors a Oxford. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13.13. D’aquesta manera. mica en mica. les seves causes i llur propietats. els sentits són previs al coneixement (a priori). • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època.2. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics.

però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. totes les qualitats dels cossos.5. només ens expressen el significat de les paraules. més val que s’ho estalviï. l’ús d’aquestes també ho serà. És més. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil.• • • Naturals animats.2. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. De Homine. son en realitat causades pel moviment d’aquests. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). en la mesura en que són observacions subjectives. • El bé és quelcom relatiu i. • Per a fer-ho. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai.2. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. entès com moviment físic. amb Hobbes. Gràcies a aquesta ordenació. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. Així van néixer els noms. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica.4.2. les definicions expressaven l’essència de les coses. 13. Les dues obres principals de Hobbes. no hi ha espai per a la llibertat. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. si les paraules són arbitràries. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. el mal també. Les definicions. en conseqüència. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. ni tan sols pels valors morals.3. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). és a dir. com per exemple. De Cive. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. • Artificials. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). 65 . L’ésser humà i l’Estat). Els cossos. com per exemple. l’ésser humà. Sobretot en aquelles obres. però ara. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. doncs. l’Estat. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. capaços de portarnos records de coses passades. • Per a Hobbes. no ha de ser objecte de la Filosofia. 13. Hobbes també presenta la següent divisió. • L’estudi del moviment. 13. inventats per l’home. mesurable. és a dir.

Si això no fos així. cada persona és diferent a una altra. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. doncs. • L’Estat de Hobbes és. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. cosa que no hi ha en el regne animal. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. El dret a la vida i a conservar-la. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). les persones correm el risc de perdre els nostres bens. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. cosa que no passa entre els éssers humans. • La raó. Entre els éssers humans no. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. La justícia neix de convencions entre els éssers humans. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. • Per a Hobbes. • Si les coses segueixen així. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. n’hi ha un que no ho és. Els éssers humans sí. A més. no s’evitarien les guerres. fins i tot l’Església.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. 2 • Filosofia. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. tret del monarca. enveges. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. els éssers humans estan en guerra permanent. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. 66 . Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. ja que aviat. Això no treu que el seu corporeisme. si es porta a l’extrem. és un àtom d’egoisme. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions. encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. • Els animals no s’acusen entre sí. Això és nova causa de discòrdies i guerres.2. Però no el comportament raonable com a valor moral. Tots els poders li estan sotmesos. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. Però ja no és per comandament diví. L’ésser humà sí. sinó una raó freda i lògica). (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). la nostra vida. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. • Tothom té dret a tot. Homo homini lupus2. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. odis. sinó per un pacte social. • Els animals no troben defectes a llur societats. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. o el que és pitjor. • També el van acusar d’ateu. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. doncs. No hi ha. 13.6. • Els animals no tenen el do de la paraula.

o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular.14. l’àlgebra i la geometria. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. la veritat de las quals les coneixem a priori. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. A més. o Si pensem en el color vermell. Afirma que es fa a base de sensacions. les percepcions s’associen amb les idees. Els tipus de coneixement: o Segons Hume. o Segons Hume. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. passions. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes.3. ja que només es diferència per la força en que la sentim.4. però no raonaments que ens donin veritats.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten.Qüestions de fet. La causalitat: Filosofia. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. o la idea de dolç i amarg. Si de cas. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat. o pensem en quelcom dolç o amarg.1. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. en les ciències empíriques. 14. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals.2. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits. 14. o En primer lloc sempre apareix la impressió. Així doncs. per força la idea ha de fer referència sempre.Relacions d’idees. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. David Hume: 14. i després sorgeix la idea. se divideixen en dos grans classes: .Relació de causa i efecte. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. 14. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits.Percepcions de tipus impressions (sensacions. la filosofia moral i polítiques. Sovint les proves no són més que probabilitats. Quan recordem una impressió. emocions) . 67 . Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot. no ho podem fer en abstracte. la raó només pot fer càlculs matemàtics. A més. sinó sempre associat a una idea semblant.5. ens cal comprovar-ho a posteriori. quan podem afirmar la validesa d’una.Semblança. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. . apareix a la nostra ment una idea.Contingut de temps o lloc.6. 14. . . totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley. Així doncs. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. sinó que es queda en les aparences. o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen. La idea depèn de la percepció. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. Són relacions. 14. a allò de particular i mai a res universal. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. El contingut de la ment són percepcions que.

l’ambició.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. o Si recordem que les idees provenen de les impressions. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. la pietat. a més. l’enveja. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . una absència de coacció externa. Hume distingeix dos tipus de passions: . Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . La Matèria i l’Esperit. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte.L’existència d’un jo és també objecte de creença. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. subjectives. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. i el que ell denomina “aquella persona particular.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. o I en aquest aspecte. Filosofia. I que sempre ens ha passat així. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra.9. s’està referint al seu concepte de jo. no pot conduir la voluntat. El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. No podem inferir d’una impressió. . i totes les que se’n deriven. La raó. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . o fins i tot del jo corporal.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. però no és correcte aquesta acusació. i clarament Déu està més enllà. sinó de creences. 14. el temor. Si de cas. la tristesa.Hume dubte. la vanitat. l’existència d’un objecte. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. també. Però en realitat sempre estem condicionats. per exemple el desig. o Hume parla força sobre les passions. i per aquesta raó. . sigui internament o externament.Només captem un seguit d’impressions i idees. l’alegria. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. la humilitat. l’amor. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. el concepte de llibertat és una quimera. o Hume va ser acusat d’ateu. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts.7. És a dir. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu.14. les generositats. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. Més aviat el defineix com una casualitat. Exemple de l’arbre.8. o Per a Hume. l’aversió. l’odi. una quimera. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. la malignitat. Kant dirà coses diametralment oposades.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. . ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. de l’existència del jo com a ens real. 14. 68 . El costum fan que pensem que existeix la substància jo. . o Fidel al seu empirisme extrem. les accions i sentiments de la qual. l’esperança. la desesperació o la tranquil·litat. i després una altra. o Fins i tot Déu queda afectat.

I amb això. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. 14. És un sentiment particular de plaer i dolor.Tampoc té res a veure amb la moral. 69 . La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. és a dir. ja que la virtut provoca un plaer especial. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. va ser objecte de les seves reflexions. les matemàtiques. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica. és un poble irracional (mancat de raó) 14. .La religió té un fonament instintiu. quan no una clara aversió. i el vici provoca un dolor particular. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. La moral suscita passions i promou o impedeix accions.11.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. però també afegeix que un poble sense cap religió.La religió es basa en la fe. Però Hume nega aquesta postura dient: . Com a molt.10. . Hume també defineix vici i virtut. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà.La moral és un sentiment. o En conseqüència. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu.Però també explica. . - Filosofia. Però la religió. I amb això es diferencien de les idees.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral.La religió no té un fonament racional.L’estètica en el gust. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees. són objecte de constatació. . la raó col·labora amb les passions orientant-les. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. . Sense dubte valora negativament la religió. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. però no de demostració. que pot ser aprehès per la raó. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . I això no ho pot fer la raó. els altres objecte de la ment). i això ho valorava com un tret positiu. A més. Tampoc ho pot fer amb la moral. .Les ciències empíriques es basen en l’experiència. o Pel que fa a les ciències abstractes. però és un sentiment d’un tipus especial. . La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà.La moral es basa en el sentiment. la resta de ciències abstractes. . No hi ha cap connexió entre ètica i religió.

sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic. No és una possessió. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió.15. o Prejudicis morals. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. o Tiranies polítiques.Malgrat la seva popularitat. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. És a dir. o les idees innates dels racionalistes. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics.1. sinó una manera de fer. Però la qüestió esdevé aleshores. aprendre com funciona. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. o Relacions deshumanitzants. França i Alemanya 15. sinó una forma d’adquisició. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. ja que malgrat l’empirisme anglès. . però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. Acceptació d’una vida més enllà de la mort.1. no es tracta d’un moviment compacte. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. de definicions. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. millor encara. 70 Filosofia. és a dir. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. La Il·lustració a Anglaterra. la raó tracta les veritats eternes. sinó que. partint de l’experiència. de la ma dels il·lustrats. autocontemplativa. Spinoza o Leibniz. ens trobem davant una raó empírica. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar.1. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. la raó és una cosa bastant més modesta. 15.3. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. o Supersticions religioses. . 15. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. però. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió.1. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. • La filosofia ja no és una activitat passiva. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. 15. Però al llarg del segle XVIII. • En resum. pedagògics i polítics i mica en mica.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica.2. Així doncs. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. Es tracten temes filosòfics.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . . La raó no es limita a analitzar i desfer. Spinoza o Leibniz.1. . Déu crea i governa el món. • La Il·lustració.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions .

o La Il·lustració anglesa. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. les cartes i els assaigs.5. un dret racional. 15. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. • Quan es va publicar el primer volum. si de cas.3. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. i el sistema científic de Newton. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana.15. o En aquest aspecte. És a dir.1. però no contra Déu. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. o millor encara. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus.1. per poder oferir-lo a les generacions futures. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. sobre tot. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. alguns autors van parlar. segons el qual "El rei regna. però també ens parla d’un dret natural. l’Enciclopèdia Francesa. a on les lleis són conformes a la raó. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. 71 . no obstant. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. la maçoneria. 15. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. sobre tot.2. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. una mica a la ombra de la Il·lustració de França.1. Políticament. i aleshores deixen de ser misteris. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. o se sap què són. va haver una forta reacció negativa per part de l’església.4. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. • Fruit d’aquests corrents. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. • Filosofia. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. erudit i retòric. un ideal iusnaturalista. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. El Dret Natural: • En el seu procés crític. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. En definitiva. La Il·lustració a França: 15. va desenvolupar el seu discurs al voltant. Malgrat això es va publicar sencera. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari.2. Es tractava d’un corrent burgès i. 15. o Recordem. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. amb el que també deixen de ser misteris. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França.

reforçaran el paper de la moral. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. alguns autors faran una simplificació de la religió. i així de forma continuada. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. És a dir. anys després. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. i la il·lustració francesa i anglesa. la moral kantiana. no és tant en els temes.15. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. la qual cosa permetrà. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. Filosofia. abans. limitant-la a un decàleg de moral. 72 . Newton. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva.4. o Degut a aquesta polèmica interna. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. l’heretarà Kant. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. Spinoza. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se.

que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol.1. o Entre 1732-40. filosofia. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó.1. dirigit per F. tant bé com precursor del romanticisme. s’encarregaria de l’educació del jove. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. també. ingressa a l’escola de l’Hospital. ja d’adult. 16. La instrucció que allí va rebre. però amb el temps. Entre els seus estudis hi ha teologia. d’una religiositat pietista. oracions i pràctiques pietistes. socials i culturals. a les afores de la ciutat.2. París es va convertir en el centre cultural. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). com els nous valors de la realitat. Kant 16. Albert Schultz. van tenir conflictes contínuament. els seus dogmes i ritus. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. o Entre 1746-55. • Les diverses potències. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. De fet. pels voltants de Königsberg. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. • El període romàntic es caracteritza. 73 . Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. • Les guerres napoleòniques. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. establint nous enemics i noves aliances. el podem catalogar com a il·lustrat. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. governades per reis absoluts. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. per un retorn a la religió positiva. La seva mare. o Entre 1730-32. 16. 16. matemàtiques i ciències naturals.3. Per contra. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. Filosofia. per aquesta raó. o Entre 1740-46. en front de la raó il·lustrada. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff.1.16. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. de imaginació i de passió. Kant no va anar mai a l’església. La Il·lustració és un exemple clar. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre.2. • Les aspiracions imperials de Napoleó. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. influint enormement en el seu caràcter moral futur. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se.1. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat.1. Com a tret força remarcable. o El 1738 mor la seva mare. assisteix al Collegium Fridericianum. 16. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. capital del ducat de Prussià. plena de pregàries. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. a Königsberg. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. Al costat de les potències clàssiques.

càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II.16. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. de criticar la mateixa raó. l’anomenen rector de la universitat. el valor de coneixement que aporta l’experiència. Kant llegeix a Leibniz y Hume. se n’ocupa de tenir cura d’ell. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. o El 1803. o El 1786. inaugurat per Descartes. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. obscurantismes i supersticions. no tot coneixement s’esgota en ella. Durant aquest període. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. etc. 74 . o El 1770. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. Teoria del coneixement: 16. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. donant classes de física.3. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. o El 1790. Kant es va debilitant mica en mica. o El 1772. Aquest últim influirà notablement en Kant. A partir d’aquest moment. Kant es retira de l’activitat docent. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric.). Publica Metafísica dels Costums. segons el filòsof. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. la responsable de tots els mals del passat.1. o El 1800. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial.3. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. matemàtiques. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. ciències naturals. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. cosmologia i teologia. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. o 1755: el 12 de juny. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. ja sigui científicament o metafísicament. o El 1797. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. Wasianski.3. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. rebutjant. Un deixeble seu. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. així. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. geografia. alliberant-se de tots els dogmes. ja que sinó. 16. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. o El 1794.2. o El 1788. publica Crítica del Judici. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures.

En aquests tipus de judicis.3. caldrà que ens posem d’acord. és a dir.3. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. 16. haurà de ser universal i necessari. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. fonamentalment del coneixement científic. no podrà ser d’una altra manera. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). Caldrà saber.5. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències. és a dir. Els judicis analítics. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. és a dir. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. Per exemple. prèviament. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff). la raó deslligada de l’experiència. 75 . és a dir. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. Es tracta de judicis explicatius. És a dir. A més es tracta de judicis a priori. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident.3. No podem concebre un triangle sense tres angles. citant a Hume. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. no amplien el nostre coneixement. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. • Per a Kant. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). doncs. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. la pilota és rodona. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. en conseqüència. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. 16. Un triangle té tres angles. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. a més. la seva validesa és independent de l’experiència. així com l’establiment de llur límits. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. • Però Kant.3.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. • A la Crítica de la raó pura. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics.) Filosofia. • En el seu ús pràctic. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. • Sabem i donem com a cert.4. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. en els seus diferents usos. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. (Recordem l’exemple del triangle. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. És a dir.

ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. un vegetal. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. prèviament. i aquesta es la seva originalitat. • Aleshores. etc. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. que es tracta d’un judici sintètic a priori. és a dir. podrem descriure fenomènicament el que veiem. Kant la va anomenar extensió. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. per ser extensius. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. A més. Els judicis sintètic són extensius. L’ésser humà. Fins aquí. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. Kant els va anomenar noümens. A més. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. A la filosofia anterior (Aristòtil. només amb pensar en el subjecte pilota. Descartes). Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. Per exemple: la pilota (A) és blava (B). perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i.3. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. Als objectes en sí (sense nosaltres). Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. Kant no negava la seva existència. aquest tipus de judicis són a posteriori. Això és el que fa l’enteniment.Els judicis sintètics (A és B). sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. per sí mateixa no aporta coneixement. i sintètics a posteriori. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà. si és vertebrat. Són aquells. però no podem dir que estem coneixent el que veiem. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. és caòtic (no està endreçat). El predicat blava no es dedueix directament. és a dir. no és un subjecte passiu. Tomàs d’Aquino. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència.6. l’aportació de Kant no és massa original. quan aprèn. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. el predicat (B) dels quals. l’enteniment i la raó. no està contingut en la noció de subjecte (A). amplien els nostres coneixements.). i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). 76 • . • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. l’objecte tal i com el veiem. Només podem conèixer el fenomen. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). A aquesta propietat. que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. 16. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat.

Aquesta ètica no assenyala continguts. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. i mitjançant el deure. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar.• res de la sensibilitat. Anteriors a la seva. Podem pensar en elles. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. sinó en la mateixa raó.2. independentment a altres consideracions. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. en conseqüència. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món). • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat. o inclinacions. perquè la fi última de l’ésser humà. ni ens diu que hem de fer. . valors) i mostrar el que cal fer. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. són el límit del nostre coneixement. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. l’acció moral. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. els límits del nostre coneixement. 16. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. Així doncs. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. precisament. Kant respondrà negativament. 16. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona.4. És la que vol fer Kant.4. no del ser. El deure és actuar per respecte a la llei moral. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. la raó és capaç de determinar la voluntat i. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material. • Ètica formal. 77 Filosofia. per respecte a la llei moral. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. La metafísica no és possible com a ciència. a la vegada. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res.1. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. sinó a l’àmbit de la raó. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. fins.4. no fonamentada en els sentiments. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. Teoria ètica: 16. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat.

com a legisladora universal. Obra de tal manera. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne).5. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. • Segons Kant. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. d‘obligacions o ordres. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. en necessitem més d’una. 16. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. com pel que fa a qualsevol altra. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. Una llei pràctica. Representen l’acció necessària en sí mateixa. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. que prenguis a la humanitat. Filosofia. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. Les constitucions polítiques. És un fet de la raó. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent.4. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. • La llibertat. • Per a Kant. universal i necessària. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur.4. 78 • . Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. mai mitjans per a arribar a. 16. Per això l’ànima és immortal. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. Però Déu pot ser pensat. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Però no ens dóna temps amb una vida. i no des de fora. La religió prové de la moralitat i no al revés.4. • L’existència de Déu. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei.3. Sense llibertat no hi ha acció moral. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. per a ser-ho.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. encara que mai conegut. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. és a dir. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives.4. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. • Externs: la voluntat de Déu. sense relació amb els resultats o finalitats. sinó pel deure. tant pel que fa a la teva persona. i com la voluntat és autònoma. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional.

Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura .16. o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: .Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia. 79 . Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa. Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.5. s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental.Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica .

allò no-jo. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). i així s’obre la porta al Panteisme. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. el subjecte transcendental. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. Fonaments del dret natural. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. tot essent generador de la realitat. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. deixeble de Kant.. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. . però sense explicar-la. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. a més. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. Discursos a la nació alemanya. les condicions a priori (l’espai i el temps). La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. Certament. en Idealisme absolut en Hegel. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. es van acabar aviat. a la perfecció. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. Així. A través d’autors posteriors. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. Allò que en Kant era transcendental. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. se’n vanagloriava. 17. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. sinó que més aviat.1. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. això no el va avergonyir mai. No obstant. Els seus nous plantejaments en metafísica. finalment. És una etapa en la que. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. se sent feliç i realitzat.2. en Idealisme objectiu amb Schelling i. que representa el nucli del procés del coneixement. finalment. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). es converteixen en allò que és absolut. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. L’Idealisme alemany: 17. posteriorment. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte.1. els principis del criticisme kantià. Va estudiar gràcies a un mecenes. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. 80 Filosofia. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. Per a Schelling.17. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant.2. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. Fonaments de la doctrina de la ciència. 17.

• Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. • L’Estat és per a Fichte. • Una accentuació del discurs místic i religiós. un no jo que està dins del jo. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. sinó posat a sí mateix.2.2. però d’una altra manera. és a dir. alhora. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint.17. Això li va passar quan. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. 17. la del no jo és l’antítesi. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. però d’una altra manera. Però és una “resta de coses”. L’Estat neix.2. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. l’èxit de les primeres publicacions. I per aquesta raó. ni de lluny. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. aleshores A sempre és igual a A. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. . Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. 17. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. La persona sàvia serà aquella qui. després de ser expulsat de la universitat. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. Dit d’altra manera: A = A. la inactivitat. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement).2. El Dret. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. L’existència del jo és la tesi. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. alhora. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa. no només farà avançar el saber. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. L’objecte és un obstacle a superar i. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora.3. És a dir. doncs. 17. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. permet la realització de l’acte moral. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. I en realitat. en conseqüència. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. No hi ha res pensable fora del jo. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. El vici màxim és. la mandra. ja que “mai ens acabarem el no jo”. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. D’aquesta manera queda clar.4. En una paraula: autocreació. diu Fichte. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços.2. no posat per no res ni ningú. estava fent un altre pensament. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés.5. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. tal i com ja va intuir Kant. La salvació no arribarà del malmès poble francès. l’existència de pobres o paràsits.

17. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. Filosofia i religió. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte.2. Sistema de l’idealisme transcendental. Sobre l’ànima del món. i degut a la publicació d’una obra. És més. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. o Ben aviat. Aquesta primera etapa. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. o Fase de la filosofia de la identitat. el va substituir. i quan a aquest el van fer fora.3. 17. per contra. d’un esperit inconscient. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. o El pensament de Schelling té una evolució important. entre d’altres. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. . Introducció a la filosofia de la mitologia. o Període d’Idealisme transcendental. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. entre els seus oients. però els kantians es van equivocar. Schelling.1. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. Es tracta. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. Exposició del meu sistema.3. estava Kierkegaard. però. Filosofia de l’art. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. En definitiva. Per contra. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca.3. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. 17. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. afirma que la Natura és una realitat objectiva. sobretot. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme.3. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. 17. o Període de la filosofia de la naturalesa. En aquests moments. la Natura és una intel·ligència inconscient. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. ja que només el jo té consciència. Schelling tenia 25 anys d’edat. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. Idees per a una filosofia de la naturalesa. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). Amb aquesta premissa. Però en fer-ho. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. que en la conversió de la segona etapa. Al final d’aquesta etapa. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia.3.

• El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana.7. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. els canvis de Schelling. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. Déu és l’antecedent. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix.4. En definitiva. cosa que no havia acceptat mai Fichte. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. però no tot és Déu. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. creu. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. 17. en concret. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. la que comença a fer-se ara. hem de perdre la teòrica. i la resta de coses són el conseqüent.3. tota la realitat és raó i la raó ho és tot.• 17. de la realitat absoluta. sinó més aviat d’integrar-les. Schelling considera Déu com a persona. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. A més. Però aquest és un judici massa dur i gens just. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació.3.3. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. • Per a Schelling. certament està entrant en una concepció panteista. Però Déu no és pur esperit. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. • La filosofia positiva és. 17. Per contra. és una persona especial. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. 17. El mal és sempre derrotat per les forces positives. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. són revelació de Déu. la ciència dels conceptes absoluts. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. Però aquesta acceptació. perdem la pràctica. no obstant. 83 . sinó també Naturalesa. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. i si volem tenir-la teòrica.3. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. Ara bé. en canvi. o en l’objecte. I per aquesta raó. És un intent de mediació entre raó i llibertat. serà a condició que tot està en Déu. més el recargolament final. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. sembla que si volem tenir certesa pràctica. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. Després. O millor encara. Filosofia.6. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. de seguir i d’entendre.5. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. així com un principi positiu i racional. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses.

capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. • La realitat és contradictòria. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. 17. Neoplatonisme. són sinònims. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. per tant. 17. arribar a manifestar la realitat. aquell començar i no acabar. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. només és possible per mitjà de la filosofia. tant els positius com els negatius. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. Els esdeveniments no són irracionals. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. que mitjançant un mètode adient. d’abstracció. 17. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. anys més tard i en una Història de la Filosofia. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. la dialèctica.5. 17. . és a dir. Escolàstica i Mística. La filosofia. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. Hegel. dins el procés històric.5. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen).4. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. en diem). Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica.2. és a dir. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. és a dir. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. sota el regnat de Frederic el Gran. com a solució o com a síntesi. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. La dialèctica esdevé alhora una ciència. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. no són caòtics. un continu moviment. com les fites necessàries d’un procés continu. oposició de contraris. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. precisament. i superació dels mateixos. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. de la història i de la cultura humana. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. • Seguint aquests autors. en l’Estat. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. és dialèctica.1. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant).5.

Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. és condició prèvia de la consciència humana. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. o Filosofia. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. la vida infinita en procés de desenvolupament. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. És el que és. del seu propi esdevenir. 85 . com un desenvolupament de l’Esperit. 17. Li en direm la tesi. És la síntesi. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. És el moment de l’antítesi. o superació. però alhora superat. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. l’ésser torna a ser ell mateix. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. és subjectivitat i objectivitat alhora. enfrontada a l’Esperit. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. De resultes del segon moment.5. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. però torna enriquit de l’experiència.3. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. • L’Esperit és la identitat en la diferència. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). Aquesta. i veu la Natura com una manifestació objectiva. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. en el que l’ésser és i no és alhora. però encara no és el que podrà ser.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix.

No obstant això. pulsió. 18. 18.1. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. Però és un dolor de naixement. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. Com a representació és quelcom fenomenològic. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà.3. als existencialistes). o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. Copenhaguen. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. és quelcom real. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. La seva filosofia parla de l’existència i. com a conseqüència. sobretot de les naturals. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). Reacció contra Hegel: 18. tanmateix. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. • Va ser crític amb l’Església com a institució. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. i per tant. o En un principi. De caràcter turmentat i melancòlic.3. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. i d’algunes idees del pensament indi. dolor.1. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. deixeble de Kant. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. Tota en un sentit global i històric. 86 . la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. Va acusar Filosofia. irreal. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. El procés d’abstracció que fa la raó. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. o La voluntat és passió. Com a voluntat. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. arremetent contra la passivitat. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. Aquesta idea no és nova. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. sentiment. el món com a representació de la voluntat.2. Sobretot a través de Fichte. Quan el pensador alemany va morir. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. així. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. 18. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. sinó per força ha de partir de l’experiència. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín.18. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. i filosofia a Berlín. en canvi.

el jo únic i absolut. Filosofia. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. la singularitat de cada cosa. subjectiva i única. porta a l’angoixa. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi. de cada consciència i de cada vida. per buida. que no està determinat per res ni per ningú.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. quedar-nos en algun dels estadis. o saltar d’un a l’altre extrem. fet que li produeix angoixa i desesperació. És una actitud que. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. L’ésser humà concret. contraposa la individualitat dels detalls. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. • L’única cosa que realment existeix. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà.2. Els individus podem passar d’un estadi a un altre. 18. tot i que en aquest cas. de carn i ossos. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. és l’individu. 87 . irrepetible. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. • Enfront de la raó universal de Hegel. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. reacciona amb una afirmació de la consciència individual. Enfront del panteisme del tot. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència.3. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa.

ni de bon tros. per a alguns. totalment. al més vell estil de la Grècia clàssica. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. però per a arribar-hi. Els salts no acostumen a funcionar. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. a Fichte i Schelling. si més no. el marxisme. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. l’economia política anglesa i el socialisme francès. no és producte d’una aparició casual. 19. hem hagut de conèixer. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. i que encara quedava molt per superar. sinó l’ésser humà qui crea Déu. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. ja que. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. corpori i sensible. de Hegel. rau en la vida i no en el pensament escrit. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. 88 . En resum. convertint-se.3. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. sense que ens ho mani ningú. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. en realitat. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. o Pel que fa als aspectes religiosos. A més. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. L’esquerra. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. i no en el concepte d’Humanitat. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX.1. doncs. en conseqüència. sense haver passat per Kant. Fourier i Proudhon. Concretament es referia a la filosofia alemanya. de la natura i les causes naturals. Així doncs.1. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. l’últim dels gran savis enciclopèdics. d’amics de Déu. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. Lògicament. per sí mateix. en amics els uns amb els altres. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana.3. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. dirà Feuerbach. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. un retorn a la natura. i fins arribar a Marx. Poc després. 19. per contra. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. bàsicament. ens ha calgut saber abans. Les conclusi- Filosofia. en especulació buida. ciència de l’ésser humà. Ens cal arribar a Marx. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. Els representants més importants són Saint-Simon. amb les conseqüències que això implica. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses.2. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. Marx ha estat.19. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. 19. És a dir: la religió ha de ser. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. deia que no s’havia arribat. 19. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. La veritat. I per a arribar a aquest. rau en l’ésser humà. o el pensament de Marx. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. els quals. Cal.

• Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. o Etapa de la civilització. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. • A França. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. en concret. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. la incapacitat i la intriga. 89 . gens estable. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. i a on la propietat privada no existís. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes.3. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. I en concret. com la crisi del període politeista. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. o Etapa dels bàrbars. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. la època moderna és crítica. Aquest pla està fet per la Providència. ens cal descobrir la nostra atracció natural. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. les seves idees van propugnar una societat més justa. els articles pateixen un augment de preu. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. Filosofia. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). però no pas de valor. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. en contra del que pensaven els Il·lustrats. tant les físiques com les morals. Tanmateix. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. arribarà de la ma de la ciència. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. 19. La nova època orgànica està per arribar i. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. Per a Fourier. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. Però no es tracta d’una successió lineal. no crítica). Només així s’arribarà a la felicitat. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. a cadascú segons les seves obres.2.600 persones que en dirà falanges.

a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals.4. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. Karl Marx va freqüentar. És a dir.19. Karl Marx: 19. Per a evitar la monotonia. però.3. i sota lleis antisemites. com a mínim. premsa radical burgesa. a on ja hi treballava un amic seu. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. En realitat. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. més austera de costums. Però a Bonn. • Gràcies als falansteris. ell advocat i ella mestressa de casa. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. fill de pares jueus. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. Cal canviar la ordenació de la societat. al comunisme. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. 90 . però no van funcionar i es van acabar desfent. ja que aquests. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. alhora. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. pacifistes i mutualistes. 19. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. En un viatge a París. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori. molt més que les anteriors. Durant aquest període. Això no obstant.1. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. a Berlín. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. Els anys 1816 i 1817. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. o Filosofia. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. també. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. Fruit d’aquests estudis. Aquesta edat perdurarà en el temps. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. sinó contra el fet de que uns pocs. Tancada la porta de la docència. Marx es va dedicar al periodisme. Però aquest amic va caure en desgràcia. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. encara que després va encetar el seu propi camí. i per aquesta raó. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. Alemanya. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. i també aviat va ser prohibida la seva edició. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur.3. Un cop obtinguda la llicenciatura. I el valor de les seves idees resideix.4. segons Fourier. però la solució no rau en el comunisme. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier.

o Història. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. o Política. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. i Marx les vol unir. 19. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). és a dir la constitució. estudiós d’economia. o Sociologia. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. Però a més. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. Hegel interpreta el món com a ideologia. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. l’Estat. A Londres. l’ésser humà i la història.Al llarg de tota aquesta època. especialment.4. o Les idees de l’esquerra hegeliana. a Feuerbach. Cal fer quelcom més. el seu sistema: és a dir. Va tornar a França. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. entre d’altres. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. va acabar a Londres. 19. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. aleshores. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. la dialèctica. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. a través de La Sagrada Família. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon.3. i van lluitar per una democràcia radical. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). El mateix any 1845 apareix La sagrada família. a Colònia. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. No n’hi ha suficient en parlar. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics.2. tot això resultava insuficient per a Marx. Filosofia. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. Marx i Engels ataquen. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. ha de ser també una creació de l’ésser humà.4. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. No obstant. 19. però no el van deixar quedar-se. I és aquesta la raó per la que. Era l’agost de l’any 1849. tot criticant a Hegel. a Anglaterra. i.4. 91 .4. precisament. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894.

19. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. és generadora de desigualtat social. i malgrat l’acord inicial. és un invent social. per què l’ésser humà crea la religió.. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva.5. sinó que cal combatre les seves arrels. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. arreu. I això és una alienació. conclou Marx. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. En opinió de Marx. segons ells mateixos reconeixeran. un invent de l’Estat. del tot. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament. Davant d’aquesta desviació utòpica. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. l’ésser social determina la consciència i no al revés. Però no ens diuen les causes. 92 . El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. com si fos un cos inorgànic. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans. segons Marx.. En paraules de Marx: . el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. a judici de Marx. de forma científica. o Mode de producció antic. una extensió del propi cos.6.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. o més aviat. Per contra. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. s’adona que veu. l’emancipació del mateix.4. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric.la religió és l’opi del poble. és a dir. La religió és un invent de l’ésser humà. La religió.4. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. sinó el lament d’un poble oprimit. homes i dones descontents i alienats. humanitzant la natura i fent del món a on viu.7.4. doncs. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats. Però també en aquest cas. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. 19. les lleis del desenvolupament del capitalisme. sinó de l’ésser humà en societat. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. Cal entendre.. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. reduir l’essència religiosa a essència humana.. amb el que això impedeix. Marx i Engels exposaran. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa. però no de l’ésser humà aïllat. Fourier i Proudhon. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. La creació de la religió obeeix. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. 19. Filosofia. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. segons el qual. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. o Mode de producció feudal. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans.

19. opressors i oprimits. doncs. 19. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista.o Mode de producció burgès. les mercaderies són per a Marx. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. per exemple.9. La plusvàlua. barons i serfs. amb grans canvis socials.4. sinó una relació entre persones (entre productors. dues classes socials: burgesia i proletariat. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. Aquestes lluites han acabat. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. en resum. En termes de la dialèctica hegeliana. És a dir. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. L’essència de la història per a Marx és doncs. les 4 primeres hores de treball. i el capitalista la compra. Al Capital. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. En conseqüència. És a dir. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. Ara bé. sinó que a més.8. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. l’equivalència que es fa per a poder determinar. a més. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. la relació entre opressors i oprimits. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. el comerç.4. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). Filosofia. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. en tots els casos. És a dir. unitats de quantitat de treball per a produir-les. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. i justament per les lleis de la dialèctica. • El valor de canvi. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. 19. patricis i plebeus. I per a Marx. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. Per aquesta raó. 93 .10. per exemple.4. Com s’ha arribat. ja que ha diferenciat amb tota claredat. Entès així. en 4 hores. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista.

És del tot necessari posar Marx. el critiquen. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. Engels. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. 94 . La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. La dialèctica. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. Prohibició i abolició del treball infantil. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. El lema d’aquesta nova societat. • Sistema d’impostos fortament progressiu. • Abolició del dret d’herència. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. En realitat. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. • Centralització dels mitjans de transport. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis.4. • Llei de compenetració entre els oposats. 19. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. influït pels nous corrents positivistes. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. però. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. • Treball igualitari per a tots. segons Engels. dogmàtic i estàtic. I per a Engels. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. Filosofia. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat.11. sense conèixer-lo. • Instauració de plans col·lectius de producció. és la teoria de tot l’Univers. ni Marx ni Engels. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. • Llei de la negació de la negació. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. mentre que per a Engels.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. Mitjançant la qual. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. Al llarg d’aquesta transició.

95 Filosofia. En química a Pasteur entre d’altres. la qual explicarà l’evolució humana. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. 20. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. Estadi Teològic: en aquest estadi. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. o de la torre Eiffel a París. Autor francès. per la sociologia. de forma fulgurant el perfil de la societat. En definitiva. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. des de certs punts de vista. ja que assistim. No així a altres parts del món. Maxwell i Hertz. o Va néixer a Montpellier.2. Procés d’industrialització. Herbert Spencer (1820 – 1903). S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat. Molts i grans avenços científics i tècnics. Estadi Metafísic: en aquest estadi. i amb l’ajuda dels estudis fets. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. Aquesta necessitat el va portar. A França. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. el modus operandi de les ciències naturals. o Malgrat això. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. Neixen noves ciutats. o En un dels seus escrits. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. El Positivisme: 20. a postular la seva teoria dels tres estadis. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. I totes les ciències han d’agafar com a model. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. anys després (1822). que ens durà a una societat de benestar generalitzat. també. col·lectiva i individual. John Stuart Mill (1806 – 1873). fruit dels punts anteriors. la cultura. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. confiança cega en la ciència. Gran interès. només les ciències ens donen coneixement.1. la política i la interpretació de la història. catòlica i monàrquica. i les velles creixen en grandària. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. És a dir. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. Un cert messianisme en alguns autors.20. el representant més important del pensament positivista. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. o Els descobriments científics han anat canviant. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. fill d’una família modesta. Tret d’alguna excepció. política i filosòfica. En física a Faraday. . Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. Autors anglesos. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). o Els positivistes veuen. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. absència de tota crítica.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

• Però malgrat tota aquesta càrrega. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. ni estructura. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. o més aviat. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. no té treva. El súper home no és. però alhora de la generositat i de l’individualisme. i al revés. La moral ha estat sempre. 21.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme).7. una moral. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. de la democràcia i del socialisme. 21. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals.1. A més. cap als aristocràtics i bells. La moral dels esclaus: la moral dels febles. cal que ells recuperin els seus instints. qualsevol fórmula moral. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. dels dèbils.5. I ho fa.6. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). en nom dels principis dionisíacs. com ho van pretendre els nazis.1. I això ho fa especialment. una raça. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. No és un ésser exclusivament dominador. • Nietzsche. és a dir. instrument de dominació. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. No hi ha sentit. • Torna. I amb aquesta postura. • Fruit d’aquesta desfeta. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. tot allò acomodat. dels derrotats. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. sinó un etern retorn de tot i de tots. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. Són teories massa humanes (per limitades). El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. pels dèbils. ara és el moment del súper home. sinó la mort de Déu.1. l’altre li sembla excessivament pessimista. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. doncs. És la moral de l’orgull. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida. Segons Nietzsche. Ha pres partit pels perdedors. segons l’autor. 99 . o una ètnia. és a dir. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. Si l’un era massa humà. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. Filosofia. és molt crític amb l’Església. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). no serà dolent. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). a més. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. Cal recuperar-los. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. • Però amb el decurs del temps. ni ordre. precisament. l’autor anunciarà la mort de Déu. 21. És la moral dels ressentits.

• L’any 1938. sense ordre ni lògica. així com l’existència d’un món ocult. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia.• 21. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. són les aportacions més importants del pensador. L’any següent ja va morir. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació.1. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència. Filosofia. No obstant això. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. activitat aquesta última. Freud: 21. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. els actes fallits i les neurosi. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. la font de tota l’energia psíquica. superjo. va viure la major part de la seva vida a Viena. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors).2. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. però mai de passat. els nazis es van annexionar Àustria.2. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. alhora. però els ho impedeix la censura. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. Aquí rauen els instints. sinó d’instàncies de la personalitat que són. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. La vida mai fa vista enrera. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. És la part més primitiva de l’ésser humà i. que penetra més enllà de la consciència. segons l’autor. Per tal de poder escapar a la censura. A aquest projecte. jo. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi.2. segons l’autor.2. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. • Els fonaments filosòfics de Freud. 21. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. té raons biològiques. 100 . És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. tres subjectes en un: allò. subconscient. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. La primera definició.

3. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. El superjo és la instància ètica de la personalitat. Comprén i aplica les normes. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. precisament. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. que l’individu les interioritza i les fa seves. Seguirà. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social.2. Filosofia. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. doncs. però es va enfortint al llarg de la vida. o la convivència–. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup.l’individu sent malestar. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. 101 . El jo representa la racionalitat. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. En la infància ñes feble i petit. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. Eros i l’instint de mort. no són plenament satisfactòries. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. 21. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. Thànatos. Controlo i supervisa el jo.

és a dir. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. pel sentit d’una humanitat autèntica. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees.. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. bombes amb gasos verinosos. o Entrat el segle XX. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic... nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. (. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes. homosexuals. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. E.) Les veritables lluites del nostre temps. (... eslaus.) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. La desconfiança en la raó.2. perdem el sentit de la història o. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. alhora. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. • Si la raó ja no ens guia. La Fenomenologia: 22.) 22. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. més aviat perdem el sentit de la vida. L’existència humana ha passat a un segon pla.1. Les millores en els camps de la medecina. 22.. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. i està deshumanitzant l’ésser humà. deficients mentals. Nosaltres. els homes d’avui.1.. Filosofia. 102 . A la seva vegada. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. del jo. els comunismes i els capitalismes salvatges. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. etc. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. o A nivell social. gitanos. l’estructura política d’Europa també canvia.2. o Husserl va anar madurant les seves tesis. Per l’autor. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. bombes atòmiques.22. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. amb això.) com a lluites entre filosofies. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. (.. les úniques significatives. fruit de l’etapa positivista.

o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. no necessita d’hipòtesi per a treballar. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural.3. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. sota aquest prisma. Filosofia. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. Influenciats pels descobriments de Freud. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. La filosofia però. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. No va assolir el seu objectiu. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. 22. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època.4. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. sinó al món logicoobjectiu. La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència.5. 22. Més tard va ser parcialment rehabilitat. Fichte o Hegel. Va morir l’any 1938 a Friburg.4. La consciència és intencional. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. Més tard va treballar a la de Gottinga i. 103 . Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat.1. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). 22. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. un filòsof francès. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . • Recordem que no fa tants segles. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. • La filosofia esdevindrà. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. és consciència d’alguna cosa.22..

a on el jo justifica i constitueix les essències. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. no poden universalitzar els seus principis. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. . davant l’essència. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. de saber fonamental i definitiu. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. I en aquest sentit. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. sense cap impediment. les quals. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. de pressupòsits o idees preconcebudes. L’essència es descobreix immediatament. o 104 Filosofia. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos).1. però no de la raó de les ciències particulars.3. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura.7. és una anàlisi del món intel·ligible. quelcom que succeeix a la consciència. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien.7. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme.6. justifica la importància d’aquest corrent. 22. en basar-se en fets. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas.7. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. El món de la consciència no és el món dels fets. Certament. l’objecte. És a dir. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. és a dir. qui. el món que ens envolta és pur fenomen.7. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis.2. 22. sinó que es correspon a una nova realitat. també es constitueix a sí mateix. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional.22. reducció eidètica i reducció egològica. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. és a dir. 22. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències.8. 22. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. regida pel principi de la raó. La meva consciència ha de trobar-se nua. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. • En definitiva. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. Alhora que estableix l’objecte. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. És a dir. 22.

I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. 105 . perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà.22. Filosofia.9. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. responsabilitat sobre el seu propi ésser. o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències.

els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. o Vistos aquests trets generals. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. considera l’ésser humà un ésser finit. Filosofia. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. i ho és en la mesura que fa filosofia.2. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. passant pel pessimisme de Schopenhauer. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes.23. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. o L’existencialisme. Pel que fa a l’art. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. A més.2. genera incertesa i risc.1. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa.2. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. L’Existencialisme: 23. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). o Com a trets generals. L’existència no és una essència. • Cal fer esment també que la fenomenologia. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. i Simone de Beauvoir. als horrors de la guerra.1. 23. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. Marti Heidegger: 23. L’existència és quelcom impossible de deduir. 106 . sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres.2. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. no és l’exemple de cap teoria. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. i el món sense Déu. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. i serà allò que decideixi de ser. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. però. Camus. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. Cada persona és una potencialitat indeterminada. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. que ha estat llençat al món. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. amb el que.

107 . L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra.1. completa el cicle des de l’ésser-aquí. en haver de construir el propi ésser. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana.3. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. pura disponibilitat o maneig d’ús. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals.2. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. enganyosa i impersonal. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta. Es tracta d’un moment certament tràgic. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles.4. 23. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. • Conèixer és veure l’objecte. Per tant. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser.2.3. allò que tractem en el nostre viure diari. són producte d’una metafísica. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. a fer-se el seu propi ésser. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. alhora. per l’autor. és un món de l’ésser amb d’altres. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. L’ésser humà és projecte. és a dir. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. per tant el món és compartit. a través de l’ésser-en-el-món. • A més d’ocupar-se de les coses. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. Quan • Filosofia. ja que pel seu estudi partirà. Jean-Paul Sartre: 23. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. però si supera aquesta situació. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. És més. El món és obert.5. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser.3. 23. El món.2. aleshores portarà una existència inautèntica. És. la raó de ser de l’ésser humà. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. per acabar en l’ésser-en-la-mort. És el que l’autor anomena existència autèntica. En el món poden aparèixer altres éssers i. sinó cal estudiar l’ésser humà. moment que. 23. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. doncs. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. • L’existència rau. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta.23. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència.

• Sartre va morir l’any 1980. qui les dóna una significació instrumental. Per a Sartre. la tasca de la filosofia haurà de ser. El ser i el no res (1943).3. no té essència o naturalesa. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. 23. • La consciència. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. Però la consciència no és fenomènica. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. diu l’autor. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. influència de Heidegger.2. • En les dues últimes dècades de la seva vida. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. el no-res. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment.3. La consciència és la que dóna sentit al món. d’assaig. descriure l’aparença. La nàusea (1939). com a fenomen de l’ésser. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. segons l’autor. L’edat de la raó (1945) i altres. sinó que ho és l’ésser. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. En obres de teatre. a la vegada. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. Les mans brutes (1948) i altres. una cosa incognoscible en sí mateixa. o Va fer conferències.4. ja que és pura relació ésser humà-món. revela l’ésser tal com és. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. Només les coses són ésser i. I en filosofia. és intencional. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. la consciència. o Una gran producció filosòfica. L’ésser humà és pura llibertat. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. aleshores adquireixen un valor. es manifesten a la consciència. les converteix en objectes. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. tan necessària per entendre l’ésser humà. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. no té objectiu ni està determinat. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. com a tals. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. i per això. havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. de teatre. Els comunistes i la pau (1952). • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). és a dir. Les mosques (1943). és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent.23. és a dir. allò que no és. l’aparença és l’essència mateixa. allò que és objectiu. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. 23. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques.3. les objectiva. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. en aquest sentit no tenen valor. En obres de divulgació política.3. es descobreix existint. . l’aparença. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. sense sentit. Llibertat i responsabilitat. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència.

ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. afirma Sartre. en comptes de ser una molsa. I per això l’ésser humà.4. és inconformitat. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. i un cop assolida. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. De totes maneres.4. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. L'Existencialisme. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. atès que és un ésser-per-si-mateix. és reacció. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. 23. és una passió inútil. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. accelerada a la segona meitat. és un ésser que no és. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. un fong o una coliflor. de les coses.3. • La llibertat és creativa. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. La llibertat és dinàmica. no només m’hi veig afectat jo. després de la mort del pensament burgès. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. precisament. i el seu sentiment més característic és la nàusea. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. Espanya pateix una profunda transformació. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. A la dècada dels cinquanta. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. L'Existencialisme. • De totes maneres. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme.6. com en els plantejaments intel·lectuals.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. • L’ésser humà. fet que representa una Filosofia. és un projecte que es viu subjectivament. més que acció. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. és pura subjectivitat originaria i irreductible. mai no és actualitat. l’ésser humà és pura possibilitat de ser.5. en tant que existència. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme. per tant. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. que no té essència. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història.23. 23.3. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. és l’únic Humanisme possible. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. • La llibertat és l’essència de la condició humana. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. inacabada. L’ésser humà és un absurd. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. 109 . defensar-la davant de qualsevol amenaça.l’any 1898. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. La llibertat és futur. Constitueix el seu únic valor fonamental. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. L’ésser humà és l’únic que existeix. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. • L’ésser humà és al món sense cap determinació. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. tant en l’organització política.1. 23. després dels esdeveniments del Maig-68 francès.

23.4.4. 23.3. amb el qual el meu jo forma unitat. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. Filosofia. No està prefixada. • L'Idealisme. afirma ORTEGA. exposades en gran mesura a través de la premsa. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". UNAMUNO. en solitud. És imprevista. avenç cap a les formes modernes de govern. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. ocupar-se per endavant. és un problema que no podem transferir. membre de la generació del 98. MARAGALL. • Les seves idees. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. • La vida és una cosa que ens ve donada. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. GANlVET. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. • El Racionalisme.4. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. entre temes que ens afecten. pura possibilitat. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. és quelcom que s’ha de resoldre.4. Aquest conjunt és el món. doncs. és a dir. 23. gustos i disgustos. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. social i internacional. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. 23. pero. És trobar-se entre coses. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. JOSÉ ORTEGA y GASSET. encara no és pero cal fer-la en el temps. Per primera vegada. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. És. així. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món.4. més endavant. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. de la literatura i d’altres camps del saber. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. 110 . i. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. la vida és. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". alhora.5. VALLE-INCLÁN. preocupar-se. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. MACHADO. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament.2. sinó que és futurició.

8. • Així. el lloc on el jo es realitza. El "penso. per tant.4. Totes les perspectives són igualment vertaderes i.6. Es formen. és una cosa tancada. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. resultés sempre idèntica és un concepte absurd.4. vista des de qualsevol punt. abandona la vida i que el Vitalisme. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. organitzades. ORTEGA entén que el Racionalisme. pero alhora oberta i amb prou espai interior. en preferir la mobilitat de l’existència.• 23. que emana d’un fer-se temporal. substituïda per la "raó vital".7. per mitja d’ella. la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. concepte. 23. constitueixen la realitat total. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. 111 . renuncia a la veritat i imposa el relativisme. amb capacitat per descobrir veritats eternes. d’aquesta manera. en pretendre la veritat. Filosofia. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. La veritat és individual i històrica. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. i podent convertir. un jo pur i transparent. En conseqüència. una realitat que. Per això. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". igual que la dels pobles o èpoques. de la dels pobles i de les èpoques.4. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. tots dos mutilen igualment la realitat. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. segons ORTEGA. Per tant. El Perspectivisme • No existeix. 23. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. també a una modificació de la vida individual. En això consisteix la racionalitat. La raó històrica és logos.

que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura.). MAX KARL PLANCK (18581947). Així. per a la comprensió dels fets. o A partir del 1929. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). en la fonamentació de les matemàtiques. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. de la física quàntica. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic.24.2. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. afirmen el Realisme del sentit comú que. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. l'Idealisme s’havia refugiat. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. • La Filosofia Analítica. Introducció: o La crisi oberta. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. o En contra de l'Idealisme. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. que amb el seu principi d’incertesa. 24. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. El Moviment Analític: 24. que va tenir el suport de RUSSELL. els Estats Units. del 1903. etc. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955).1. 24. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. el lògic. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. 112 . o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. Suècia o Àustria. de la física atòmica. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. on. a finals del segle XIX. Té lloc en països com Anglaterra.3. company i amic a la Universitat de Cambridge. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. malgrat la seva tradició empirista. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. i WERNER HEISENBERG (1901-1976).

"podrem anar al camp". L'Atomisme lògic de Russell: o B.constitueixen el sense sentit del llenguatge. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. que són així un reflex de les coses físiques individuals. com a última instancia. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. Déu. 113 . L. El "Tractatus". WITTGENSTEIN li retreu que. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. no pot ser expressat: el metafísic. de més eticopràctica. RUSSELL i G. Tanmateix. i la resta -sentiments. W I.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que.. Per tant. buides. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. precisament. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món.25. ideal i científic. per tant. Filosofia. Amb aquestes dades. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. (W I): • B. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. En definitiva. componen fets. o B. En lògica. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. passant per SCHOPENHAUER.. Per tant. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. o Paral·lelament. FREGE i de B. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. perquè solament pot expressar fets. com a tal. E. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. 25. tanmateix. per tant. o Ara bé. MOORE. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes.2. després de conèixer l’obra de G.. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE.2. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. RUSSELL. objectes físics individuals. les proposicions són tautològiques i. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B.1. podrem accedir a la realitat. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). la realitat esta constituïda per àtoms. no podrem anar al camp". o L. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. és a dir. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. • El propòsit subjacent en l’obra de L.1. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. doncs. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. o El llenguatge és el límit del nostre món. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. 25. ètica. RUSSELL. que treballaven sobre aquesta qüestió. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. o L. 25. L.

construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. Per a eII. La lògica no descriu el món. L. Les primeres constitueixen la ciència natural total. atesa la seva transcendentalitat. ens diuen com pensem. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. si aquesta proposició és veritable. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. El pensament és intencional. Tanmateix. que són els més normatius i necessaris. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". paper que ara duen a terme les ciències naturals. Quan pensem. S’ocupa de saber com es desenvolupen. com se’ns presenta el món. si volem saber si una proposició és o no és lògica. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. avaluen i canvien les teories científiques. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. L. mostra com estan les coses en el món. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. D’acord amb això. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. un cop acabat el llibre. D'aquesta manera. en realitat. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. és condició necessària per descriure’l. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". 4 Així doncs. també coneguda com epistemologia. Per això. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. s’hi refereixen. Filosofia. els objectes. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. el que fem. establim una correlació biunívoca noms-objectes. WITTGENSTEIN. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. La lògica. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. són proposicions sense sentit. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. la filosofia ja no és una teoria. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. és a dir. els noms. perquè els seus principis. L. Tanmateix. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. Per tant.• • Per tant. 114 . doncs. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. Connectem. La proposició figura o representa la realitat.

WITTGENSTEIN. que es diferencien.1. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. és a dir. Segons aquesta concepció. saludem. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. L. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. ni una definició que els englobi tots.26. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. Investigacions filosòfiques. sinó que també donem ordres. agraïm. SANT AGUSTÍ. l’anomenada W II. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. 26. L. El llenguatge és. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. . WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. no solament anomenem objectes. 26. relatem esdeveniments. les paraules tenen el significat que algú els dóna. formem i comprovem hipòtesis. Obria així una nova etapa. traduïm d’un llenguatge a un altre.1. ja que. aleshores. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. esporàdicament. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. descrivim objectes. totes són uniformes. sinó que abans de tot això. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. l’objecte que anomena. només. És a dir. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. En tota practica lingüística. En definitiva. • Les paraules presenten nombroses funcions. S’hi va doctorar i. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. de concebre el món. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres.1. perquè contínuament l’estem recreant. etc. fem conjectures. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. en aparença. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. per tant. El 1929 va tornar a Cambridge. alhora que feia classes de filosofia. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. fem i expliquem acudits. amb el llenguatge. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. així. No obstant això. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. jardiner i. en realitat. malparlem. del context o de les situacions que volem descriure. el llenguatge és una manera de fer. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. per contra. 115 Filosofia. • Per tant. si volem elaborar una teoria del significat. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. fins i tot d’escultor i arquitecte. inventem histories. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. ara present en SANT AGUSTÍ. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. supliquem. com un joc i. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. és una forma de vida. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora.

26. tants com enfrontaments tenim amb les coses. Aquestes regles no són fixes. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. "jo". Hi ha molts llenguatges amb significat. si volem determinar el significat de les paraules. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". exigeix el seguiment d’unes regles. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades.3. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge.1. • En tant que parlants. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. • Si analitzem així el llenguatge. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. WITTGENSTEIN proposa. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia.2. L. igual que qualsevol joc. • Tota activitat lingüística. La filosofia és una teràpia del llenguatge. analitzar les regles que en determinen el funcionament. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. 26.1. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. per determinar el sentit de les proposicions. Si fem servir malament les paraules. quan parlem el llenguatge. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. per intentar captar l’essència de les coses. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. hem de parlar el de cada dia. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. • Els problemes lingüístics. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. més o menys convencionals. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. L. • Per tant. constitueix una activitat. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. En aquests casos. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. Filosofia. bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". en primer lloc. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. alhora. "coneixement". fer-los desaparèixer del tot. que el fan possible. hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. com tot joc. 116 . "objecte". hem de tenir en compte. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. • Com a conclusió. però. com a objectiu de l’activitat filosòfica. els sense sentit.

catedràtic de la universitat de Viena. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. En els segons. la seva veritat es verifica per ella mateixa. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922.2. que siguin falsables. Així. o Per a uns. solament les proposicions empíriques són verificables i. Finalment. 27. i els enunciats sobre fets. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. quan una proposició té sentit i és científica. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. o Com a conseqüència. M.27. D’aquesta manera. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. o La lògica. estan mancats de valor. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. protocol·làries. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. Amb el triomf del nazisme. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. Per tant. SCHLICK. Segons altres. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. o Tanmateix. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. els de les ciències empíriques. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. solament en elles és possible determinar-ne el significat. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. bo i prenent com a model la física. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. a priori i transcendent. els condueix a un empirisme dogmàtic. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. Les proposicions de la ciència són. En els primers. mitjançant un simbolisme adient. 117 . els de la lògica i les matemàtiques. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. Són filòsofs científics i logicistes. per tant. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. La teoria referencial del significat. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. doncs. quan és verificable en principi. 27. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència.1. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. basada en fets. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. la forma del llenguatge. en definitiva. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". registrables. són positivistes lògics. així. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. no són científiques. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. que és implícita en els neopositivistes. Filosofia. com que no descriuen fets. va sorgir el Cercle de Viena. Per contra.

la comunitat científica la que elabora la ciència normal. van posar les bases per a una "nova ciència". Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. el dels objectes físics. provisionalment. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. alhora.2. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. FEYERABEND. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. Karl R. T. La racionalitat científica és provisional.2. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. Així. com a crítica al dogmatisme neopositivista. durant un quant temps. Quan les anomalies subverteixen la tradició. K. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. sinó a teories cada cop més versemblants. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. IMRE LA- Filosofia. 28. KARL R. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. temporal. en tots tres i en ells s’esgota la realitat.28. o Per a POPPER. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. per així. mentre que la verificació és. una nova teoria de la racionalitat. Amb una actitud racionalista i realista. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. Així. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. tot recolzant en POPPER. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. I. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma.2.1. van anar sorgint les primeres reaccions. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. amb HUME. Cal destacar. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. des dels problemes històrics. 28. 28. derivar cap a estudis més filosòfics. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. sempre. tan sols permet considerar-la. entre d’altres. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva.2. o A La misèria de d’historicisme (1945).i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. altres filòsofs. KUHN. 28. d’origen austríac. LAKATOS i P. 118 . va desenvolupar. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. doncs. S. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. en diàleg crític amb el seu mestre. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S.1. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. o POPPER. Tot ésser humà viu. El fonament de la racionalitat és la crítica. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. És. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. d’un mode incommensurable de veure el món. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. o En L'univers obert.

• Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. Per a FEYERABEND.28.2. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. aventura noves prediccions. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. competint entre elles. Parafrasejant KANT. Per tant. Amb totes dues histories. Per tant. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. • Per tant. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. ha estat considerat un anarquista epistemològic. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. psicològics. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . en aquest context. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. 119 . • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. va estudiar física i astronomia. Només el liberalisme i el pluralisme. Filosofia. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. però es va dedicar a la lògica formal. Tanmateix. FEYERABEND va néixer l’any 1924. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. com volia LAKATOS. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. etc. com a mínim. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. econòmics.3.