You are on page 1of 13

EDITORIAL Fa unes dècades, els i les amants del progrés descrivien el segle XXI com aquell que començaria

enviant persones a Júpiter, però també com l’era del coneixement, aquell en què la tecnologia permetria que elements i aparells electrònics lliuressin de feina les persones, les quals podrien gaudir de més hores d’oci i treballar unes jornades (completes) d’unes vint hores setmanals. Les màquines farien la resta. En plena primavera del 2008, a aquests/es il·luminats/des els/les hi xiulen les orelles tot veient com des de la Unió Europea comença a prosperar una directiva segons la qual es permetrà (i creieu-nos que, si es permet, és perquè es vol aplicar) jornades laborals d’entre 60 i 65 hores setmanals, segons la feina. La societat del coneixement, doncs, beneficia sobretot a uns pocs i unes poques, tal com porta ocorrent des de fa segles amb les diverses societats que s’han anat succeint. El sindicalisme nacional i de classe, però, no es quedarà amb els braços plegats i lluitarà pels drets laborals de les classes treballadores, contra aquesta directiva i contra totes les injustícies que calgui. Per tal de fer-hi front, aquests darrers mesos han estat plens d’accions de mobilització i formació, dos dels pilars fonamentals sobre els quals es basa la nostra estratègia.

2

Un greu retrocés en els nostres drets laborals

NO a la Directiva de les 65h!
Espai Jove de la Intersindical-CSC
A principis del mes de juny passat, els ministres de Treball de la Unió Europea (UE) van aprovar una Directiva segons la qual els treballadors i les treballadoes podran treballar fins a 60 hores setmanals, 5 més en el cas d’alguns col·lectius que realitzen guàrdies. Fins ara, el límit es trobava en 48 hores i aquesta modificació suposa un atac més als drets laborals i socials de les classes treballadores europees. I és que, segons expliquen, aquest canvi només s’aplicaria si així ho acorden l’empresari/ària i el contractat o la contractada, tot i que precisament aquest fet vulnera els principis de negociació col·lectiva que permeten una situació de força a les persones treballadores que ara es pot desmantellar i deixar en total indefensió l’individu, davant un/a superior amb evidents facilitats a l’hora de pressionar en la negociació. De la mateixa manera, aquesta directiva encara s’ha d’aprovar pel Parlament Europeu, el que permetria que els diversos governs dels estats membres puguessin començar a regular amb aquest límit. També se’ns diu que no és necessari que cada país actuï en aquesta línia i que es poden mantenir les jornades màximes de 35 o 40 hores, malgrat que a ningú se li escapa que, en etapa de recessió i amb l’amenaça permanent de les empreses de fer el salt a aquells estats amb governs més dòcils i amb regulacions més laxes, la temptació de flexibilitzar la legislació serà evident. Amb aquesta directiva, doncs, la Unió Europea fa un pas més cap a una unió d’estats guiats per la doctrina neoliberal que tant poc ens convé com a classe treballadora. Tanmateix, l’Espai Jove i el conjunt del sindicalisme nacional i de classe plantarem cara a aquesta mesura, malgrat les dificultats evidents de poder incidir en un organisme tan llunyà i tan poc democràtic, i seguirem lluitant per la implantació d’una jornada laboral de 35 hores als Països Catalans.

3

Europa ens retalla drets laborals
David Soriano, portaveu de l’Espai Jove
Que la construcció de la Unió Europea només responia a fer d’aquesta un nou ens liberal, per aplicar al conjunts dels estats que conformen la Unió les receptes neoliberals, ja ho sabíem totes i els ministres de treball de la Unió Europea ens ho han tornat a recordar. Després de moltes hores de negociació, segons diuen, aquests senyors (desconec si hi havia alguna senyora entre ells) van decidir aprovar una nova directiva europea, la que entre altres coses amplia la jornada laboral a 60 hores setmanals, i 65 hores comptant hores de guàrdia. Juntament amb Alemanya, un dels màxims impulsors d’aquesta directiva ha estat l’Estat francès. Les treballadores d’aquest estat, entre elles els i les treballadores nord catalanes han vist com en poc temps la seva jornada laboral passava de les 35 hores setmanals a veure com el seu president era un dels més bel·ligerants a l’hora d’impulsar aquesta nova directiva. per la patronal. Sembla que les dirigents europees desconeguin que, a l’hora d’imposar condicions de treball, l’assalariada no parteix mai amb la mateixa posició de força que l’empresària, i encara menys en moments de crisi econòmica com la que estem vivint en l’actualitat. En aquests moments ens podem trobar en què certs governs no partidaris amb el contingut d’aquesta directiva es vegin pressionats per les multinacionals i amenaçats amb deslocalitzacions si no s’amplien les jornades laborals, augmentant així encara més el poder d’aquestes empreses i desacreditant encara més, si és pot, la credibilitat de les institucions democràtiques de tall liberal. Una altra situació també seria que aquests governs no atenguessin les peticions de les multinacionals i aquestes marxessin a estats de la Unió que sí apliquessin la normativa tal com està redactada, creant en el si de la Unió Europea un creixent “dumping social” entre estats, cosa que crec poc probable, ja que pocs seran els estats que no cedeixin davant del poder del capital.

“Aquesta ampliació de la jornada laboral acabaria amb un terç de llocs de feina que existeixen en l’actualitat”
Segons s’ha pogut llegir, la delegació espanyola ha estat de les que s’ha mostrat més en contra d’aquesta nova directiva; però, a l’hora de les votacions, el seu vot no ha estat prou negatiu i s’ha quedat amb un blanc. Això sí, els diaris afins al govern socialista (només socialista de nom) s’han esforçat en remarcar la contrarietat del govern espanyol envers la nova directiva europea. Entre els governs “contrariats” i els acèrrims defensors han pactat un redactat en el que sembla realment que ens vulguin prendre el pèl, on s’hi diu que la treballadora que treballi més de 48 hores a la setmana ho farà de forma voluntària i mai obligada

Segons hem pogut llegir en certs articles i declaracions contaries a aquesta directiva, aquesta ampliació de la jornada laboral acabaria amb un terç de llocs de feina que existeixen en l’actualitat. Si a tot això li sumem la llei que ja tenen precuinada la patronal espanyola, amb l’estat i els sindicats espanyols, que permetrà endarrerir l’edat de jubilació de les treballadores i treballadors, només ens pot abocar a més precarietat laboral i més atur crònic.

4
Aquesta nova directiva representa un atac als drets de les classes populars per part de la Unió Europea, i un clar retrocés en matèria de legislació laboral que deixa entreveure quin és el fulla de ruta de les nostres governants en matèria de relacions laborals: la completa liberalització del mercat de treball. M’agradaria fer un petit apunt sobre el paper dels mitjans de comunicació en tot aquest afer, ja que mentre criminalitzen a governs de l’altra banda de l’oceà perquè nacionalitzen i posen al servei de l’estat i la seva població els mitjans de producció, regularitzant cada cop més les relacions laborals, normalitzen i ens fan creure que el procés europeu de privatització i desregularització del mercat de treball és el més normal i l’única praxis econòmica existent. Aquesta construcció europea no és la que ens convé com a treballadores i treballadors, en el procés del referèndum per al tractat de la constitució europea ja ho vam dir i ara ho tornem a repetir, i fem una crida a aquelles organitzacions que es diuen d’esquerres i defensores de les classes treballadores que van demanar el vot afirmatiu pel tractat europeu perquè reflexionin i uneixin els seus esforços amb els i les que diem que una nova construcció d’Europa és la que ens convé. I, si no ho fan, que deixin caure les seves mascares, es deixin d’hipocresies, d’enganyar i desmobilitzar al conjunt de les treballadores i treballadors. Davant d’aquest panorama cal que des de certs sectors del sindicalisme no oficial agafem el brau per les banyes i articulem amb el resta de la societat civil una resposta a aquestes agressions cap els nostres drets.

5

Els Països Catalans, lliures de transgènics!
Espai Jove de la Intersindical-CSC
Des de ja fa uns anys, la societat catalana ha mostrat el seu desacord amb l’extensió dels aliments transgènics (s’hi han pronunciat en aquesta línia organitzacions i persones de l’àmbit del consum, la producció, l’ecologisme o la cooperació internacional). Ja fa més de 5 anys que van començar les reivindicacions, sobretot promogudes per l’Assemblea Pagesa de Catalunya, els quals són els impulsors de la Plataforma Som lo que Sembrem. Així mateix, la Campanya de Solidaritat amb Josep Pàmies també s’integra en aquest nou esforç de lluita per la nostra terra i els nostres aliments. El passat 2 de març es va fer la presentació de la Plataforma a Lleida, la qual vol donar suport a una Iniciativa Legislativa Popular pet tal d’aconseguir aturar el cultiu i desenvolupament d’aliments transgènics en l’àmbit territorial català i alhora garantir un etiquetatge exhaustiu dels productes que en contenen matèries primeres. La proposta de llei per a la prohibició del cultiu de productes agrícoles modificats genèticament inclou diferents línies d’intervenció com són la prohibició de cultius transgènics, la declaració de Catalunya com a zona lliure de transgènics, l’etiquetatge clar dels aliments que en el seu procés de producció utilitzen transgènics i els que no, moratòria en el desenvolupament de transgènics a les nostres terres i investigació dels seus efectes. La Campanya, de la qual l’Espai Jove també vol col·laborar i us convida a consultar la informació que hi trobareu a la seva pàgina (www.somloquesembrem. org), va començar amb un procés de recollida de signatures mitjançant el qual se’n volen aconseguir 500.000, tot i que les necessàries per tal que es discuteixi la Llei al Parlament en són únicament 50.000. D’aquesta manera, però, es podrà mesurar el recolzament que té la proposta entre la ciutadania catalana. Seguidament, durant els mesos de recollida de signatures, es farà un procés de sensibilització arreu del territori, amb el suport d’una exposició itinerant anomenada “la Carrossa som lo que sembrem”. Des de la plataforma i la col·laboració dels fedetaris i fedetàries s’estan organitzant xerrades arreu del territori, alhora que s’està participant en diverses fires tot fent recollida de signatures. Des de l’Espai Jove, us animem a participar d’aquesta ILP tot signant els fulls de suport que ja podeu trobar , a la secretaria de la Seu confederal de la IntersindicalCSC. Pensem que no es tracta únicament d’una oposició als transgènics, sinó que, entre d’altres coses, és la defensa de les varietats pròpies com un dels nostres patrimonis culturals més importants, és la última possibilitat de l’agricultura i l‘alimentació ecològica a Catalunya, és la defensa d’una petita pagesia, vital per l’equilibri territorial i la seguretat alimentària del nostre petit país. Els esforços d’informació i sensibilització es dirigiran especialmental al consum, incloent les qüestions de salut, consum crític, etiquetatge, dret de decidir, repercussions dels transgènics en l’alimentació ecològica, etc; però també a la pagesia, dirigit especialment a la campanya de sembra 2008, on s’hi inclouria la qüestió de les repercussions de l’agricultura transgènica i de solidaritat, dirigida a desenvolupar accions de solidaritat per pal·liar les mesures repressives contra activistes del moviment, com ara Josep Pàmies, amb una condemna de 6 mesos de presó i despeses judcials de 15.000€ per una acció de protesta.

Moviments socials

6

La formació i la reivindicació, prioritats
Espai Jove de la Intersindical-CSC
Des del març passat, les setmanes que s’han anat succeint han suposat per a l’Espai Jove una època en què s’ha donat una importància cabdal a les jornades de formació i debat i a la mobilització. Eren eixos estratègicament claus que s’havia marcat en el seu moment aquest Secretariat i que havia avalat la darrera Assemblea i això s’ha notat més clar que mai darrerament. En alguns casos, com en el de l’1 de maig, la cita és ja clàssica, tot i que enguany se li ha donat major pes i rellevància que altres vegades. En altres casos, s’han organitzat xerrades sobre temàtiques ben diverses, en la línia de la jornada sobre habitatge de la que ja se’n va parlar en la darrera Enclusa. Finalment, també s’ha participat en esdeveniments organitzats per altres entitats, però que aquí no tenim espai per comentar-los tots. Estem parlant de la xerrada “Dona i treball” (7-03-08), de l’Assemblea de Joves de Les Corts; la xerrada “Com condiciona l’IEES al futur laboral dels estudiants?” (705-08), organitzada pel SEPC; la xerrada sobre “Jovent, ETT i precarietat” (9-05-08), també de l’Assemblea de Joves de Les Corts; i una xerrada formativa laboral (15-05-08), organitzada per Maulets. Finalment, també s’ha participat en algunes mobilitzacions plurals al carrer, com les manifestacions en favor de la llibertat del Franki o en contra del transvassament de l’Ebre. Us deixem amb informació d’aquells esdeveniments organitzats per l’Espai Jove.

Espai Jove

7

Transgènics no, gràcies!
Els transgènics i el seu impacte a Catalunya fou el tema central de la xerrada que l’Espai Jove va realitzar el passat dia 14 d’abril, a la seu del sindicat. En ella, un representant de la campanya Som lo que sembrem va argumentar el motiu pel qual cal oposar-se als aliments genèticament modificats i va presentar la Iniciativa Legislativa Popular mitjançant la qual es pretén declarar Catalunya territori lliure de transgènics, la qual gaudeix del suport de l’Espai Jove. Podeu trobar informació d’ambdues qüestions a la pàgina 5 d’aquesta Enclusa digital. L’acte va començar amb el passi de la pel·lícula “Transxgènia”, on s’hi analitza l’impacte dels transgènics en la pagesia i la salut i s’hi expliquen les característiques principals. Posteriorment, va tenir lloc una xerrada on s’aprofundí en aquests elements i que va desembocar en un debat final. Una de les qüestions principals fou la dificultat de garantir que els camps llaurats amb llavors genèticament modificades no contaminin camps propers de cultiu natural, així com en l’alimentació dels animals en la ramaderia o en el procés posterior de tractament dels aliments. Aquestes dificultats són les que han provocat que a estats com Alemanya hagin decidit prohibir de facto els transgènics, ja que, per evitar contaminacions involuntàries, no en permeten camps que es trobin a menys d’un quilòmetre d’un camp de conreu natural, el que els converteix en inviables econòmicament. De la mateixa manera, s’ha recordat que hi ha diversos municipis catalans que ja s’han posicionat en contra d’aquests cultius, així com alguns països i estats europeus. Un altre dels arguments esgrimits ha estat la manca d’estudi previ sobre els efectes en la salut humana, ja que alguns anàlisis en demostren efectes secundaris no esperats.

8

Mobilitzacions de l’1 de maig
La diada de les Treballadores i dels Treballadors fou, un any més, la data central de les reivindicacions de l’Espai Jove. Com en altres ocasions, la mobilització començà uns dies abans de l’1 de maig, amb l’organització d’alguns esdeveniments que havien d’enfortir i donar més rellevància a una diada que any rere any, malauradament, té més motius per existir. Durant la tarda del divendres, 25 d’abril, l’estàtua en homenatge al polític i advocat Francesc Layret, situada a la plaça de Goya de Barcelona, va ser l’espai escollit per la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) i per l’Espai Jove de la Intersindical-CSC per tal d’homenatjar el qui fou un ferm defensor del moviment obrer català, fins al seu assassinat, l’any 1920. Aquest acte serví, uns dies abans de la Diada dels Treballadors i les Treballadores, per tal de reivindicar les idees d’una persona que se situà sempre al costat de la gent humil i la nació catalana. A l’inici de l’homenatge, el secretari d’Organització de l’Espai Jove, Roger Bujons, va recordar la figura de Francesc Layret, del qual en destacà la tenacitat amb la que defensà la classe obrera i treballadora, tant de la Unió de Rabassaires com de la CNT de llavors, així com denuncià que la seva mort fou causada per uns pistoleristes a sou de la patronal i del govern civil, els qual van quedar impunes. El segon en intervenir fou Oriol Sánchez, portaveu de la CAJEI, el qual destacà que els joves són un dels col·lectius més afectats per la precarietat, més explotats i més indefensos davant el capitalisme. Per tal de donar la volta a aquesta situació, Oriol Sánchez advocà per la construcció d’un sindicalisme nacional i de classe que lluiti per la independència i el socialisme dels Països Catalans i, citant Francesc Layret, va apostar perquè els obrers i les obreres lluitin també per aconseguir el poder polític, com a únic camí per tal de canviar la situació actual del món laboral. Finalment, David Soriano, portaveu de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, va coincidir en la necessitat d’un fort i majoritari sindicat nacional i de classe i en una major col·laboració entre els agents socials, polítics i sindicals independentistes d’aquest país. David Soriano, que va qualificar CCOO i UGT com a “els bufons neoliberals del sistema”, va apostar per l’exercici d’un sindicalisme sociopolític que pretengui alterar la correlació de forces capital-treball, amb clara filosofia de crear un contrapoder al sistema establert. L’acte va acabar amb el cant dels Segadors i la Internacional i amb una ofrena floral a l’estàtua en honor a Francesc Layret. Aquell mateix vespre, tingué lloc a l’Ateneu Independentista i Popular la Torna l’acte “Treball, País, Dignitat”, on s’hi va fer un repàs d’algunes de les lluites que més ressò han tingut darrerament. Per començar, un representant del Comitè de Descansos de TMB va analitzar com s’havia desenvolupat la mobilització

9
per reclamar dos dies de descans per als conductors d’autobusos de Barcelona i en va destacar que aquesta havia estat “ofensiva, unitària i assambleària”. Així, tot i que els dos sindicats majoritaris treballaven per impedir-ne l’èxit, 2.000 persones es mobilitzaren en la primera de les manifestacions, quan l’empresa disposa de 3.000 empleades i empleats. De la mateixa manera, destacà el suport extern rebut, malgrat els intents de boicot de la directiva, i va afirmar que “a la gent cal ferli pena; però a l’empresari cal fer-li por”. Per la seva banda, el membre de la plataforma “NO a la MAT” va afirmar que la seva és una lluita amb visió global i que fa 15 anys que dura, ja que la línia havia de passar inicialment per Euskal Herria i per la Vall d’Aran, malgrat que per diversos motius es van desestimar aquests traçats. Igualment, va argumentar que no s’ha demostrat la necessitat de la infraestructura i va apostar per reforçar i aprofitar les ofertes energètiques actuals (sobretot les renovables), reforçar l’estalvi amb una nova cultura de l’energia i tancar les centrals nuclears i les tèrmiques. Finalment, la representant de la campanya pel Dret al propi cos va defensar el dret de les dones a l’avortament i va denunciar la manipulació informativa que està patint la seva causa, ja que els mitjans volen centrar el debat en el cas de les clíniques, quan l’important és el dret en si de poder decidir amb dignitat si es vol avortar, per la Seguretat Social. De la mateixa manera, va criticar que no s’arxivessin les autoinculpacions lliurades a la Justícia i va reivindicar que l’avortament desaparegués del codi penal, la regulació de l’objecció de consciència dels metges i les metgesses (actualment, a Navarra no es pot avortar enlloc, sota cap supòsit) i l’educació sexual des de petites i petits, per evitar haver de recórrer a aquest extrem. L’acte va acabar amb un sopar a la mateixa Torna. Finalment, l’1 de maig va tenir lloc la clàssica manifestació reivindicativa, que va començar a plaça d’Universitat i acabà al final de la rambla de Canaletes. 500 persones s’aplegaren darrera la pancarta amb el lema “La seva riquesa és la nostra pobresa”, que denunciava la política econòmica actual, que busca l’enriquiment fàcil de les empreses i perjudica les persones treballadores. Posterioment, la secretària confederal de la Intersindical-CSC va denunciar en un parlament l’actual “dèficit social” i “la mentida de la moderació salarial” com a vareta per acabar amb tots els mals i va sentenciar que “l’única alternativa al desastre del neoliberalisme passa pels treballadors i treballadores, que són els únics que creen riquesa”. Per altra banda, un cop acabat l’àpat popular, Roger Gili, exportaveu de l’Espai Jove i representant d’aquest al secretariat del CNJC, va recordar la feina del SOC i va afirmar que “des del sindicalisme hem de seguir dibuixant un futur de llibertat per a Catalunya”. Així mateix, Roger Bujons, secretari d’organització de l’Espai Jove, va destacar que “els joves són els que més pateixen la crisi econòmica, els contractes temporals o el mileurisme i que per aquest motiu el seu repte cap el futur és molt més gran” i també va tenir un record per Franki. Així mateix, l’Espai Jove va donar suport i participà a la manifestació unitària d’aquella tarda, sota el lema “Construïm la solidaritat amb els moviments socials i les lluites obreres” i aquest 1 de maig va gaudir també d’actes i mobilitzacions organitzades per la Intersindical-CSC a altres espais del país, com Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Perpinyà.

10

Escola de formació Maria Mercè Marçal
L’Espai Jove de la Intersindical-CSC va realitzar el passat dissabte, 14 de març, l’escola de formació Maria Mercè Marçal, com cada primavera. Enguany va tenir lloc a Martorell i va comptar amb xerrades i debats sobre temes molt diversos, començant per una conferència sobre la integració laboral de les persones nouvingudes, a càrrec d’Albert Parés, advocat expert en temes d’immigració. El ponent va explicar les claus sobre el procés que ha de realitzar la persona immigrada per tal d’obtenir els papers, amb especial atenció a qüestions relacionades amb el món laboral, exemplificant les explicacions amb experiències que com a professional en la matèria ha gestionat. Després del dinar, la jornada va seguir amb un taller sobre formació laboral bàsica realitzat per Agurne Gaubeka, secretària d’Acció Sindical de l’Espai Jove, i que va centrar-se en la darrera reforma laboral i el paper que hi van tenir en les negociacions el govern, la patronal i els grans sindicats espanyols, destacant les renúncies del partit de govern (teòricament d’esquerres) així com de les organitzacions de treballadors i treballadores que hi van participar. De la mateixa manera, s’hi va debatre llargament sobre el paper del sindicalisme a l’actualitat, els seus reptes, alternatives i especificats, en el cas català. La següent xerrada va córrer a càrrec de Doly López, sindicalista colombiana que va explicar l’evolució i la situació de les organitzacions de treballadors i treballadores en el seu país, el número 1 del món en assassinats de sindicalistes, el que demostra les dificultats i repressió que pateixen per tal de poder reclamar i defensar els drets de les persones treballadores. Tanmateix, i malgrat les inclemències, s’hi han aconseguit algunes victòries i actualment la principal reivindicació és la de poder defensar els drets laborals amb garanties i sense temors, així com reclamar un mínim de serveis socials que anys de governs de dretes han obviat. Finalment, l’escola de formació la van tancar el portaveu de l’Espai Jove, David Soriano, que va reclamar que la veu dels joves sigui escoltada en el sindicalisme, i la secretària confederal de la Intersindical-CSC, Isabel Pallarès, que va fer referència al proper congrés del sindicat, organització a la qual cal sumar-hi molta gent i fer que el jovent en sigui una de les parts més dinàmiques.

11

Treball i patriarcat
El passat dissabte, 28 de juny, va tenir lloc a la seu de la Intersindical-CSC una xerrada organitzada per l’Espai Jove sobre la influència del patriarcat en els drets socials i laborals de les dones i de les persones del col·lectiu LGTB, així com les dificultats i desigualtats que han de patir en l’àmbit personal i del treball. Igualment, s’hi han detallat algunes de les possibilitats per millorar aquesta situació. La xerrada s’ha articulat en tres blocs, el primer dels quals ha tingut com a conferenciant Sylviane Dahan, membre actiu del moviment feminista, que ha explicat el paper de les dones en els diversos processos històrics de transformació social, així com l’evolució que ha patit el feminisme, sobretot arran del maig del 68. Així, Sylviane ha explicat que les dones han tingut un paper capdavanter i d’avantguarda en la majoria de les revolucions realitzades, tot i que ràpidament han estat relegades a un paper secundari, pels líders masculins. Igualment, ha reivindicat els espais no mixtos per a organitzar-se les dones elles soles. Per altra banda, Lourdes Ríos, experta en temes de gènere, ha fet un anàlisi de la situació de les dones a la societat, amb una presència minvada en llocs dirigents dels governs (sobretot en càrrecs superiors, per sota dels ministeris), empreses i organitzacions diverses, i amb dificultats per compaginar la vida laboral, personal i, a vegades, també militant. De la mateixa manera, ha valorat les mesures preses des dels diferents governs i ha criticat que els plans d’igualtat de les empreses no s’hagin de negociar amb els treballadors i treballadores d’aquestes (són un mer pla organitzat i aprovat per la direcció) i ha carregat contra les solucions basades en la “conciliació” de la vida personal amb la professional, ja que perpetuen la situació de desigultat i el fet que sigui la dona qui s’hagi d’encarregar de les tasques de la llar, i ha afirmat que ella prefereix parlar de mesures basades en la “corresponsabilitat”. Finalment, en Gerard Coll, sociòleg investigador, ha analitzat un estudi que està realitzant sobre els membres del col·lectiu LGTB i les relacions entre el patriarcat que manté relegada la dona amb el que no accepta aquelles relacions no basades en la unió d’un home i una dona. Així, per exemple, ha explicat que s’accepta més una dona amb actituds masculines (ja que en teoria aquestes són les bones, aquelles que és normal imitar), que no pas un home amb actituds femenines. De la mateixa manera, ha explicat el paper clau d’una educació basada en el respecte i amb un professorat preparat per corregir comportaments homòfobs, per tal d’eradicar aquesta xacra de la societat. El contingut complet d’aquesta xerrada, així com el de la xerrada sobre habitatge del febrer passat, el podreu llegir ben aviat en una guia gratuïta que editarà l’Espai Jove.

12

50

anys de SOC

anys de sindicalisme nacional i de classe

David Soriano, portaveu de l’Espai Jove
El sindicalisme nacional estem de commemoració, ja que es compleixen 50 anys de la creació del SOC, Solidaritat d’Obrers de Catalunya, l’embrió del que avui dia és la Intersindical-CSC. El SOC, en un principi, representà un catalanisme moderat d’arrels socialcristianes, però a partir dels anys 60, amb l’entrada de gent provinent d’organitzacions com HOAC, JOC i d’altres de col·lectius anarcosindicalistes, es perfilà com un sindicat clarament situat a l’esquerra. A partir d’aquest moment, el SOC es converteix en el primer sindicat clandestí al Principat, durant tota la dècada dels 60. Tanmateix, a partir de llavors, tensions internes i una forta repressió policial, sumat a la manca de suport per part de formacions de l’esquerra independentista o nacional, a diferència d’altres nacions sense estat de l’Estat espanyol, fan que el sindicalisme nacional i de classe perdi considerablement la força que havia ostentat durant la dècada dels 60.

comunicació i de la gran majoria de la població catalana, però, des del sindicalisme nacional i de classe, cal reivindicar la memòria del SOC, la dels seus dirigents com Porter i Moix o Xavier Cassassas, però també d’aquelles que han fet possible amb la seva lluita anònima que avui puguem està parlant de la Intersindical-CSC, i que avui aquesta comenci a ser una veritable alternativa a les grans sindicals d’obediència estatal, convertint-se en una veritable eina de defensa dels drets de la classe treballadora catalana. En parlar de sindicalisme nacional i de classe no podem obviar que abans del SOC, als Països Catalans, al Principat per ser més exactes, va existir un primer intent de vertebrar un sindicalisme d’obediència catalana involucrat en l’emancipació de la classe treballadora, el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), que va ser aquest el referent que des de principis de segle fins a la dictadura feixista va ocupar l’espai del sindicalisme nacional i de classe. Des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, volem reivindicar davant d’aquelles que ens neguen l’existència, negant-nos la nostra història, que venim de lluny i, malgrat molesti a algunes, estem aquí per guanyar i fer realitat els nostres objectius, els mateixos del CADCI, del SOC, dels Cassassas, Layret i, per que no dir-ho, dels Seguí i Nin, i de totes aquelles que ens donen legitimitat i són per nosaltres un exemple a seguir de lluita i dignitat.

“El SOC es converteix en el primer sindicat clandestí al Principat, durant tota la dècada dels 60”
Tot i això, la voluntat i la creença que la nostra nació i la seva classe treballadora necessita d’un sindicalisme propi per a la millor defensa de les seves classes populars i cap a la independència dels Països Catalans, fa que l’any 1990, després d’una llarga travessa de reestructuracions, fusions i escissions, neix el que avui dia coneixem com a Intersindical-CSC. Som conscient que aquests 50 anys de SOC passaran desapercebuts a ulls dels grans mitjans de

13
Noms propis

XAVIER CASASSAS
“La nostra alternativa electoral És l’alternativA sindical, senzillament: cohesionar als treballadors de Catalunya que creguin sincerament en la necessitat d’un sindicalisme nacional, democràtic en la seva Vida interna i realment independent de grups exteriors al propi sindicat” Espai Jove de la Intersindical-CSC
Xavier Casassas i Miralles (Barcelona, 1935-1992), fundador de Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya (a partir de 1961, Solidaritat d’Obrers de Catalunya), és una de les figures oblidades del sindicalisme al nostre país i fou un ferm defensor de la necessitat d’una estructura sindical pròpia com a única vàlida per defensar els interessos de classe i de nació. Des de ben jove ja va mostrar les seves inquietuds, tant en l’àmbit nacional com sindical. Amb només 16 anys és detingut, per primer cop, acusat d’haver realitzat pintades i d’agressió a la força pública, durant la vaga general dels tramvies de Barcelona, l’any 1951. En anys posteriors, serà també detingut per haver participat en la impressió i distribució de material contrari a l’augment de preus dels tramvies. Malgrat haver treballat en altres sectors, aviat entra a treballar en el sector de la banca i de caixes d’estalvis. És arrel d’entrar a formar part de la Caixa d’estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, l’any 1958, que funda la primera organització sindical nacional i de classe al nostre país, la SOC (Solidaritat d’Obrers de Catalunya), tenint com a referent l’organització basca ELA. Des dels inicis, la SOC va marcar la catalanitat de l’organització, fet que va comportar que des de sindicats com CC.OO i USO, els que tenien més incidència en aquells anys, critiquessin enèrgicament per aquest fet a Casassas i a la SOC. En la dècada dels 60, amb Xavier Casassas com a Secretari General, és una gran època de la SOC, que s’havia anat estructurant en estalvi, banca, metall, ensenyament, etc., a partir de les diverses organitzacions i persones que van entrar a formar-ne part (anarcosindicalistes, nacionalistes, organitzacions cristianes obreres, etc.). Davant la forta repressió de l’any 1969, Xavier Casassas s’exilia uns mesos, fet que ho aprofita per aprofundir en les relacions internacionals de la SOC i per participar o col·laborar en organismes internacionals, com per exemple en estudis per l’OIT o en la Confederació Mundial del Treball. L’any 1983, deixa pas a les noves fornades de joves sindicalistes, passant a una segona línia del sindicalisme nacional i de classe, just en el procés de transformació de la SOC a la CSTC (Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya). Tot i així, davant les fortes crisis de finals dels 80, torna a participar en òrgans de la Confederació Sindical de Catalunya (CSC), les noves sigles de la SOC desprès de diversos canvis, portant endavant la reconstrucció del sindicalisme català. En l’àmbit polític, la primera experiència és entrar a forma part, l’any 1955, d’Unió Democràtica de Catalunya, que abandona a principis dels 60, i posteriorment passarà al Partit Socialista de Catalunya- Reagrupament . Es va presentar a diverses eleccions, entre elles a procuradors a Corts l’any 1971, per treballar en la democratització del país. Finalment, cap a l’any 1983, entra a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya. També participa, en diferents etapes, en la vida cultural i en l’associacionisme d’àmbits diversos, des de l’escoltisme fins al veïnal, mostrant-se sempre com una persona activa en tots en aquells àmbits on participava. Morí prematurament l’any 1992, amb només 57 anys, una gran majoria d’ells destinats al servei del sindicalisme nacional i de classe.