PART 1: INTRODUCCIÓ A LA MACROECONOMIA • • • 1.1 El mercat agregat 1.2 Les principals variables de la macroeconomia: la renda nacional, la inflació i l’atur 1.

3 Comptabilitat nacional: mesurament de la renda nacional

En aquesta primera part introductòria a la macroeconomia: Agregació magnitud microeconòmiques (consumidors, empreses...) macroeconomia (són dades, estretament relacionada amb la realitat). 

Aquestes dades macroeconòmiques (agregats degudament quantificats)  Plantegen qüestions que es tractaran de solucionar mitjançant les polítiques del govern. Atur, inflació (deflació), cicle, creixement... (Comptabilitat Nacional). PART II: RENDA I DESPESA, DINER I ECONOMIES OBERTES • • • 2.1 Renda i despesa: el model de 45º. 2.2 Diner: el sistema monetari i el sistema financer. 2.3 Economies obertes: la balança de pagaments, el comerç internacional, els tipus de canvi i el mercat de divises.

En aquesta segona part: S’explicaran aspectes d’economia monetària i economia internacional: com es crea el diner, com funcionen les finances, el comerç internacional... Farem un supòsit d’economia tancada. PART III: EL MODEL DE DEMANDA AGREGADA I OFERTA AGREGADA • • • • • • • 3.1 3.2 3.3 3.4 3.5 3.6 3.7 La demanda agregada Política fiscal i política monetària El mercat de treball i l’atur L’oferta agregada. El curt i llarg termini La inflació. L’alternativa entre atur i inflació Estabilització i política anticíclica Creixement econòmic

En aquesta tercera part: És una unió de la primera i segona part. Determinarem la producció, la renda nacional. Sabrem què s’ha de fer per aconseguir els objectius de la macroeconomia: plena ocupació, estabilització econòmica, estabilitat de preus, creixement a llarg termini... Objectes d’estudi de l’economia: – – – – Sistema de preus: consumidor/demanda, empresa/oferta, mercat/intercanvi. Diner: economia monetària. Comerç exterior: comerç internacional. Nivell d’activitat: producció a l’economia: cicle creixement.

TEMA O: INTRODUCCIÓ A LA MACROECONOMIA • L’economia com un tot

La inflació o l’atur, entre d’altres, són fenòmens econòmics que afecten al conjunt de l’economia. En canvi, adquirir un automòbil implica al comprador, al venedor i, en definitiva, al mercat que aplega la transacció. En un cas, l’èmfasi recau en els aspectes agregats; en l’altre en els aspectes individuals. En definitiva, la microeconomia s’interessa per l’estudi dels mercats específics (considera les “parts”) i per la pressa de decisions individuals i la macroeconomia analitza l’economia com un tot (considera globalment). ¿Què estudia la macroeconomia? Els resultats de les economies nacionals i les polítiques que utilitzen els governs per tractar de millorar-los. La macroeconomia ha d’utilitzar indicadors específics. Macroeconòmicament, s’utilitza l’agregació. Implica sumar les variables econòmiques individuals per determinar els totals relatius al conjunt de l’economia. Però aquesta suma resulta complexa, per això els agregats macroeconòmics solen expressar-se en valors monetaris. • La Gran Depressió i J. M. Keynes

La Gran Depressió s’inicià en 1929 i es prolongà durant els anys trenta. Fou una època fonamental per a la macroeconomia moderna: el seu objectiu principal seria precisament evitar que un cop més es produís una cosa semblant a la Gran Depressió. La crisis començà a l’agost de 1929 amb un lleu descens de la producció agregada, contribuint al crac de la borsa de l’octubre de 1929. En conseqüència, va pujar la taxa d’atur (al voltant del 25%) i la producció agregada va baixar enormement. La Gran Depressió provocà un esforç entre els economistes per intentar entendre què és el que estava passant i què es podia fer per solucionar-lo. En 1936, la teoria econòmica va canviar dràsticament amb la publicació de l’obra del britànic John Maynard Keynes, Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner. El conjunt de l’obra es donà lloc al naixement de les polítiques macroeconòmiques i microeconòmiques actuals. La comptabilitat nacional, al igual que la pròpia macroeconomia, deu el seu naixement a la Gran Depressió. Keynes s’oposà a l’ús de conceptes de producció agregada i el nivell agregat de preus (sistema de preus). Keynes proposà tenir en compte l’economia com un tot: la renda nacional i els seus components. Els governs no han d’esperar a que l’economia s’autoreguli: s’han d’aplicar polítiques monetàries i fiscals per

És a dir. ¿Què diu la Teoria General de Keynes? Com s’ha dit. una despesa molt gran que creés treball (encara que creés dèficit). La població tindria menys ingressos i per tant. en 1936 apareixen dues opcions molt diferents (vs): – Sistema preus: oferta de treball. L’oferta és superior a la demanda. . en conseqüència. Cal fer una política macroeconòmica. incrementant) la renda nacional. La recuperació econòmica requeria una expansió fiscal agressiva. S’havia de retornar al salari inicial baixant els salaris. En una situació d’anormalitat (l’economia estava en crisis) això no funciona. continuaria a l’economia. la política monetària no era massa efectiva en condicions de recessió. • Model del sistema de preus: Hi ha atur: Ot > Dt La Gran Depressió era un desajustament entre l’oferta i la demanda de treball. Això provocaria que les empreses produïssin menys i l’atur.fer que l’economia torni a la producció potencial desprès de que s’hagi desplaçat la corba de demanda agregada. manipulant (en aquest cas. demanda de treball i preus (salari). Trampa de liquiditat: situació en la que la política monetària és inútil ja que el tipus d’interès nominal ha arribat al seu nivell mínim (límit cero). consumirien menys.

L’estat que emet el deute no té més remei que generar dèficit (ja que gasta més del que ingressa). el C o la I. En conclusió. Inversió pública. la única solució era augmentar la inversió (I). per a que l’estalvi internacional em compri el deute. Com augmentar la despesa pública? • Recordar: Impostos (T): ingressos obtinguts per l’estat a través de la recaptació fiscal. l’anàlisi es sustenta en la renda nacional. en conseqüència la producció i finalment baixaria l’atur (es crearia ocupació). per posar fi a la Gran Depressió i iniciar la recuperació. El govern ha d’endeutar-se. sinònim). desprès la renda nacional. Recordar: Renda Nacional (RN o Y): els ingressos que s’originen en la producció de béns i serveis subministrats pels residents en el país. Com el govern s’assegura de que li compraran el deute? Necessita que es compleixin els següents dos punts: . Inversió (I): béns comprats per persones i empreses per augmentar el seu estoc de capital. Consum (C): béns i serveis comprats pels consumidors. Augmentar el consum de les famílies (C) en una situació de recessió era difícil. Despesa Pública (DP): béns i serveis comprats per l’estat. La inversió pública era susceptible d’augmentar a través de la despesa pública (o despesa pressupostària. Keynes també posà de manifest que la inversió (I) es desdobla en dos: – – Inversió privada. emetent deute públic. Els recursos els obté de l’endeutament. Estalvi (E): renda del país menys la despesa en consum (privat i públic).– Economia com un tot: RN (renda nacional) que es desdobla en Consum (C) i Inversió (I). cal augmentar. Per tant. Els ingressos venen donats pels impostos i la despesa a través de la despesa pública (DP). La Renda Nacional (RN) està composada per dos grups importants: Famílies (C + E) + Empresa (C + I)  E = I En aquest cas. per tant. Augmentaria la inversió (I).

Que el país que emet el deute tingui credibilitat (serà capaç de retornar els interessos al comprador del deute). al igual que la producció (Q). V: velocitat de circulació dels diners.– – Amb un tipus d’interès competitiu (que sigui una mica més alt dels que hi ha al mercat actualment). P: el nivell de preus. Això vol dir que es deixa al Banc Central que fixi una taxa de creixement constant de l’oferta monetària. si el govern vol monetitzar el deute i Q i V romanen més aviat constants? Només té com a única solució augmentar M (massa monetària). QP: producció nacional valorada monetàriament. el país que està en crisis i emet el deute. les vegades que un euro canvia de mans durant un dia. amb aquest augment de l’oferta monetària. A curt termini. per tant. la velocitat de circulació (V): per exemple. amb una major rendibilitat. Donada l’equació quantitativa: QP = MV Q: la producció. es suposa constant i que no variarà molt d’un dia per l’altre. l’economia es desestabilitza (perquè la quantitat de diners en circulació altera el preu de les coses). M: quantitat de diners que hi ha a l’economia. En conseqüència. Això és . és a dir. ha de finançar-se ells mateixos el deute (autofinançament): monetitzant el deute. perquè aquest deute suposa un major risc pel país comprador: no saben si els hi tornaran els interessos del deute o no. a si mateixos es compren el deute. quantitat de béns i serveis que es produeixen en l’economia en un període determinat (normalment un any). independentment de les fluctuacions de l’economia. No obstant això. inflació. genera un augment continuat del nivell de preus (P). ¿Què vol dir monetitzar el deute? La política monetària (la “norma” monetarista) ens diu que el PIB creixerà de manera constant si l’oferta monetària creix també de forma constant. Què passa si l’estalvi internacional no vol comprar aquest deute públic? • Si l’estalvi no vol comprar aquest deute públic pel risc que genera. És a dir. Què passa. per a que es mantingui la igualtat (QP = MV).

fer pronòstics. amb aquestes. reformar el mercat laboral.. TEMA 1: EL MERCAT AGREGAT. . a llarg termini era factible elegir un objectiu de baixa desocupació a costa d’una inflació tolerable. sense tenir ni majors ni menors discrepàncies derivada de que es té coneixement. Exemple: què faríem nosaltres per baixar la taxa d’atur a l’economia: creació de llocs de treball. És a dir. Macroeconomia. Cadascú tindria la seva pròpia opinió.. A partir d’unes teories es poden fer lleis per.l’anomenada disjuntiva atur/inflació. religiós i cultural juguen un paper important. S’aplica la mesura en funció de les connotacions de cadascú. És a dir. • La teoria econòmica S’entén per teoria econòmica cada una de les hipòtesis que pretenen explicar els aspectes de la realitat econòmica. pretén l’explicació d’un determinat fenomen econòmic que permet posteriorment fer un anàlisi (causa – efecte). baixar el nivell salarial per l’excés d’oferta. EL CONEIXEMENT ECONÒMIC • L’anàlisi positiva i l’anàlisi normativa La posada en pràctica de polítiques macroeconòmiques també està subjecte a les implicacions de l’anàlisi positiva i l’anàlisi normativa. dades i degut a la naturalesa del problema plantejat. és un estudi objectiu per saber les conseqüències econòmiques d’un programa concret. Exemple: la taxa d’atur a l’economia es d’un 15%. L’anàlisi normativa. i per tant. L’anàlisi positiva. es mou en el món dels judicis de valor. En la teoria econòmica es distingeixen dos enfocaments diferents: – – Microeconomia. les connotacions personals de tipus filosòfic.

Consum (C): béns i serveis comprats pels consumidors.• Definició d’agregats macroeconòmics i interrelació Els agregats macroeconòmics són magnituds que sumen dades de diferents mercats de béns i serveis: factors de producció. Despesa agregada (DA): despesa per l’adquisició de béns i serveis en el conjunt de l’economia. Tenir en compte que és diferent de demanda agregada (dA). Principals agents macroeconòmics: Renda Nacional (RN o Y): ingressos que s’originen en la producció de béns i serveis subministrats pels residents en el país. És a dir. Inversió (I): béns comprats per persones i empreses per augmentar el seu estoc de capital. conductes dels agents econòmics. És tràfic de béns (fluxe real). Deute Públic (DE): per deute públic s'entén al conjunt de deutes que manté un estat enfront dels particulars o un altre país. serveis i actius comprats a altres països. Balança comercial. Exportacions netes (XN): diferència entre el volum total d’importacions i el volum total d’exportacions. Producte Interior Brut (PIB): quantitat de tots els béns i serveis produïts per l’economia en el decurs d’un període determinat (normalment un any). Importacions (IMP): béns. Renda disponible : renda que disposen els consumidors sumades les transferències rebudes de l’estat i deduït dels impostos pagats.. Despesa Pública (DP): béns i serveis comprats per l’estat. . Estalvi (E): renda del país menys la despesa en consum (privat i públic).. RN (total ingressos) – T + S. Exportacions (EXP): béns. Subsidis i transferències (S): pagaments de l’estat a famílies i empreses que no s’efectuen a canvi de béns i serveis. serveis i actius venuts a altres països. actius financers. Impostos (T): ingressos obtinguts per l’estat a través de la recaptació fiscal.

– . És a dir. Per tant. Una magnitud real ve donada pel nombre d’unitats físiques. per exemple. volen comprar més cotxes). • – PIB real i PIB nominal El PIB real és el valor total dels béns i serveis finals produïts a l’economia en un any. econòmicament ens interessa. Per tant. Importa més que importa.Sortides netes de capital (SNC): és la diferència entre els actius que els nacionals compren a l’estranger i els actius que els estrangers compren als nacionals. El saldo de la balança comercial és negatiu. El PIB nominal és el valor total de béns i serveis finals produïts a l’economia durant un any suposant vigents els preus de l’any en què es realitza la producció. un agregat nominal no ha estat ajustat pels canvis en els preus. El saldo de la balança comercial és positiu. sortida de capital).000 cotxes més (incrementa la producció perquè incrementa el consum de les famílies. que es denomina comunament període base. – – Els preus corrents són els preus que regeixen cada període (cada any). Preus corrents (termes nominals) i preus constants (termes reals) Macroeconòmicament. suposant que els preus no haguessin canviat en relació a un altre any que té la consideració d’un any base. produir 2. Exporta més que importa. Una magnitud monetària o nominal ve donada pel producte de la quantitat (Q) pel preu (P): Q x P. Si X < M  dèficit comercial. SNC és negatiu. És el fluxe monetari (circulació de diners. Si X > M  superàvit comercial. no que ara el preu dels cotxes sigui més car i es mantingui la producció. Els preus constants són els preus d’un període determinat. any base) – – – Els agregats macroeconòmics solen expressar-se en valors nominals i en valors reals. mentre que un agregat real és el que ha estat corregit pels canvis que experimenten els preus. Valors nominals (preus corrents) i valors reals (preus constants. Exemple: 10Kg de patates. SNC és positiu.

producció) 4€ 10 € 3 (nº unitats.Exemple: Any t Bé A Preu del bé A Bé B Preu del bé B 5 (nº unitats. ja que han augmentat el preu dels béns A i B: el preu del bé A ha passat de 4 a 5 € i el preu del bé B ha passat de 10 a 12 €. el número d’unitats produïdes a l’economia. el número d’unitats produïdes a l’economia. producció) 5€ 12 € 5 (nº unitats. la producció real (és a dir. hi ha hagut un augment de preus (inflació). És a dir. . Any t + 3: – – PIB nominal: 7 x 2 + 5 x 8 = 14 + 40 = 54 €. producció) Any t + 2 7 (nº unitats. producció) Any t + 1 5 (nº unitats. producció) Anàlisi de la taula: Any t: – – PIB nominal: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €. hi ha hagut un augment de la quantitat. Augmenta el benestar de la gent: es compra més de A i de B. El PIB nominal ha augmentat també (de 61 a 95 €) degut a l’augment de la quantitat produïda dels dos béns. Amb respecte a l’any anterior (t + 1). producció) 2€ 8€ 5 (nº unitats. Any t + 1: – – PIB nominal: 5 x 5 + 3 x 12 = 25 + 36 = 61 €. la producció real (és a dir. el PIB real) ha augmentat: el bé A passa de se 5 a 7 unitats i el bé B passa de 3 a 5 unitats. PIB real: 7 unitats del bé A + 5 unitats del bé B = 7A + 5B. PIB real: 5 unitats del bé A + 3 unitats del bé B = 5A + 3B. Però el PIB nominal ha augmentat de 50 a 61 €. perquè els preus de A i de B s’han mantingut. Amb respecte l’any anterior (t). producció) Any t + 3 7 (nº unitats. És a dir. PIB real: 7 unitats del bé A + 5 unitats del bé B = 7A + 5B. PIB real: 5 unitats del bé A + 3 unitats del bé B = 5A + 3B. producció) 5€ 12 € 3 (nº unitats. el PIB real) es manté: 5 unitats del bé A i 3 unitats del bé B. Any t + 2: – – PIB nominal: 7 x 5 + 5 x 12 = 35 + 60 = 95 €.

el número d’unitats produïdes a l’economia. Preus constants: 5 x 4 + 3 x 10 = 50 €. que és l’any de referència).. estadísticament no tindria sentit i seria difícil interpretar els resultats. el PIB real) es manté amb respecte l’any anterior. hi ha hagut un descens dels preus (deflació). però tenint en compte que els preus no han variat. Això es fa perquè les magnituds s’expressen millor les dades en unitats monetàries que en unitats físiques: durant l’any seria impossible portar el còmput de tots els béns que es produeixen a l’economia i expressar-los a una taula. per tant. expressarem els resultats en PIB a preus corrents (preus de cada any) i PIB a preus constants (preus de l’any base. Els preus corrents i constants de l’any t coincideixen. Any t + 2: Preus corrents: 7 x 5 + 5 x 12 = 35 + 60 = 95 €.. evitem el posar: 5A + 3B. Continuant amb l’exemple anterior: Any t: Preus corrents: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €. . però el model es complica quan s’afegeixen molts béns. Any t + 1: Preus corrents: 5 x 5 + 3 x 12 = 25 + 36 = 61 €. Evolució de quantitats i preus. la producció real (és a dir. Preus constants: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €. gràcies a expressar les magnituds monetàriament. És a dir. Continuant amb el mateix exemple i tenint en compte les mateixes dades. ja que prenem com a referència els preus d’aquest mateix any i. A l’exemple anterior sí perquè només hi ha dos béns (A i B). que són els preus de l’any base (t) i així els mantindrem en els diferents anys.Amb respecte a l’any anterior (t + 2). El PIB nominal ha baixat (de 95 a 54 €) degut al descens dels preus: el preu del bé A passa de 5 a 2 € i el preu del bé B passa de 12 a 8 €. Preus constants: 7 x 4 + 5 x 10 = 28 + 50 = 78 €. Continuen produint-se 7 unitats del bé A i 5 unitats del bé B. Prenem 4 € com a preu del bé A i 10 € com a preu del bé B. Any t + 3: Preus corrents: 7 x 2 + 5 x 8 = 14 + 40 = 54 €. han de coincidir. És a dir.

p: nivell general de preus. ja que considerem o estudiem mercat a mercat per separat. Les finalitats que es prenen assolir són: la plena ocupació. En aquest cas parlarem d’equilibri parcial. índex general de preus. l’estabilitat de preus. Demanda: tota demanda (consum nacional). l’oferta agregada i la demanda agregada. el mercat agregat el configuren una oferta “total” i una demanda “total”. El mercat agregat Sabem que: – Els mercats específics caracteritzen l’àmbit microeconòmic. Recordar que una teoria es divideix en: – – – • Definicions. perquè en realitat no existeix). un únic mercat però sense que cap mercat individual perdi la seva identitat.Preus constants: 7 x 4 + 5 x 10 = 28 + 50 = 78 €. La determinació de la renda nacional d’equilibri és el punt de referència de l’anàlisi macroeconòmica. Implicacions. Supòsits. per tant. L’economia com un tot implica. . – Per tant. es consideren tots els mercats conjuntament. l’estabilització cíclica. En aquest cas parlarem d’equilibri general. El mercat agregat caracteritza la macroeconomia. És a dir. la visualització imaginativa d’un mercat entès operativament com l’agregació del conjunt de l’activitat del país (ens ho imaginem. És a dir: – – – Oferta: tota l’oferta.

el gràfic fa referència al curt termini. L’oferta agregada (oA): quantitat que el conjunt d’empreses estan disposades a produir al país donat el nivell de preus. Amb aquest supòsit. ¿Com es fonamenta aquest equilibri? Mitjançant la interacció de l’oferta i la demanda. és a dir. DA: allò que es compra: compra de béns i serveis efectiva a un nivell de preus determinat. guarden relació amb el nivell de preus: – – El conjunt de les empreses del país estan disposades a augmentar la producció si el nivell de preus augmenta. a curt termini. el volum de producció no afecta al nivell de preus. Ve donada pel total de despeses en consum. La demanda agregada (dA): quantitat que potencialment es compraria (disposat a comprar) donat els diferents preus. És a dir. . L’oferta té pendent positiu i la demanda pendent negatiu. PIB: allò que es produeix. ceteris paribus. inversió. El conjunt de consumidors estan disposats a augmentar les compres si el nivell de preus baixa. el nivell de preus ve donat i la producció pot prendre qualsevol volum. L’encreuament entre les dues línies determina el punt d’intersecció. la capacitat d’ajustament d’oferta i demanda al llarg temps: En aquest cas. l’equilibri macroeconòmic: determina el volum de renda nacional (producció) i el nivell de preus. L’oferta i la demanda agregada. Té a veure amb la producció nacional. La corba d’oferta agregada és perfectament elàstica. Els gràfics següents mostren aquesta determinació de l’equilibri macroeconòmic.l’equilibri exterior i el creixement. És a dir. despesa pública i exportacions netes.

el gràfic fa referència al mig termini. La corba d’oferta té pendent positiu. donada l’oferta. es pot fer tant polítiques de dA (variant la demanda) i polítiques de oA (variant l’oferta). La oA (oferta agregada) és rígida i la dA (demanda agregada) fixa el preu. En una situació en crisi i a curt termini. La determinació de la renda nacional i del nivell de preus d’equilibri. El nivell de preus. Això vol dir que la producció depèn només de l’oferta agregada. És el lapsus temporal en què l’oferta agregada passa de ser horitzontal a vertical. està en funció de la demanda agregada. Per tant. el gràfic fa referència al llarg termini. La corba d’oferta agregada és perfectament inelàstica. . En aquest cas. podríem augmentar la producció: augmentaria el treball i disminuiria l’atur. En aquest cas. Amb aquest supòsit.l’equilibri macroeconòmic està en funció de la demanda agregada i d’aquesta depèn la producció d’equilibri. creant inflació o deflació. respon tant a canvis de l’oferta com de la demanda. tots els recursos disponibles estan ocupats (es determina la producció potencial). per tant. l’economia opera a plena capacitat i.

Macroeconòmicament. apareix també la política canviària. Depenen del govern i del conjunt d’autoritats econòmiques i financeres. es duu a terme mitjançant un organisme autònom i independent del govern que. sistemes mitjançant els quals s’intercanvia moneda nacional per divises. • La política macroeconòmica És el conjunt de mesures i actuacions que tenen per finalitat incidir sobre l’economia com un tot. fonament de la competència. El referent és la balança de pagaments. – – . les polítiques governamentals actives són adequades. la qual cosa porta a instrumentar. la política econòmica adient. L’Estat actua quan hi ha fallades del mercat (provisions béns públics. A les economies modernes.. en particular. normalment durant un any. redistribució dels resultats del mercat. s’accepta que no sempre les decisions individuals provoquen resultats globals òptims. el mercat lliure determina assignacions eficients. junt amb la política comercial. Hi ha quatre polítiques macroeconòmiques importants: – Política monetària: fa referència al control de l’oferta de diner: bitllets. Les actuacions sobre els components de l’oferta i de la demanda agregades són rellevants per assolir les finalitats perseguides: plena ocupació. és a dir. Exemple: crac de l’any 1929 i la Gran Depressió.). etc. a l’estabilitat i al creixement. en situacions conjunturals adverses on la iniciativa privada és inoperant i impotent. que registra les transaccions realitzades i els seus pagaments.. Política comercial i canviària: conjunt de mesures que el govern adopta per ordenar les relacions econòmiques internacionals.En cada situació. en cada cas. És a dir. recau en el Banc Central. Els ingressos depenen bàsicament del sistema impositiu i les despeses són les compres directes de béns i serveis i els pagaments corresponents a transferències i subsidis. Política fiscal: en relació amb la determinació del pressupost estatal. El pressupost és el conjunt d’ingressos i despeses del govern. monedes i altres instruments del sistema bancari. que va posar de manifest la necessitat de fer polítiques governamentals en l’àmbit macroeconòmic. l’encreuament oportú de l’oferta i demanda agregades determina l’equilibri macroeconòmic. Microeconòmicament. efectes externs. Ja que el comerç exterior implica l’ús de monedes d’altres països. potenciació d’igualtat d’oportunitats. com a autoritat monetària.

recauen en: el mercat laboral. el sistema bancari. Altre exemple: PIB t = 90 PIB t-1 = 105 .. Per tant. PIB real: el valor total dels béns i serveis finals produïts en l’economia durant un any. l’educació.14 (14 %). comunicacions i transports.– Polítiques estructurals: actuacions que incideixen en l’estructura establerta i en el marc institucional. la salut. Exemple: PIB t = 120 PIB t-1 = 105 tc (taxa de creixement) = 120 – 105 / 105 = 15 / 105 = 0. a partir dels canvis legals pertinents. l’ordenament financer. l’impuls tecnològic. calculat utilitzant els preus d’un any base. – Taxa de creixement de l’any t: És la fórmula per determinar el creixement d’una magnitud. la taxa de creixement de l’any t és d’un 14%.. • Evolució dels agregats macroeconòmics Recordar: – PIB nominal: el valor total dels béns i serveis finals produïts en l’economia durant un any. Aquestes actuacions afecten a modificacions organitzatives que. calculat utilitzant els preus corrents de l’any en que es genera la producció.

Mesuraments de la taxa de creixement: – – – Taxa intertrimestral Taxa interanual Taxa anual Taxa de creixement intertrimestral de l’any t: I PIB (al llarg del temps) 1% II -0. la taxa de creixement (decreixement en aquest cas) de l’any t és d’un -14%. IV  Són els quatre trimestres de l’any. Per exemple.0’14 (-14%).3% significa que l’economia ha tingut un decreixement durant el segon trimestre d’aquest any t. Taxa de creixement intertrimestral de l’any t+1: I PIB (al llarg del temps) 1.50%. Taxa de creixement interanual: Comparació del primer trimestre de l’any t amb el primer trimestre de l’any t + 1 (mateix trimestre d’anys diferents).3% III 0% IV 2% I. En aquest cas. mentre que al segon trimestre de l’any següent (t+1) el PIB va caure un -2%. II. La comparació entre dos taxes trimestrals (siguin les dos taxes del mateix any o de l’altre) torna a ser intertrimestral. el -0. II. per trimestres). IX són els quatre trimestres de l’any.tc = 90 – 105 / 105 = -15 / 105 = . Altre exemple: . III. Exemple: al segon trimestre de l’any t el PIB va caure un -0.3%. Taxa de creixement anual: Taxa de creixement de tot el període (anual): 1 + (-0’3) + 0 + 2 = 2’7 / 4 (trimestres) = 0’68 % és la taxa de creixement anual.5% II -2% III -1% IV 3% De la mateixa manera que a l’any anterior t  I. Per tant. Cadascú d’aquests valors (xifres) ens mostren la taxa de creixement intertrimestral del PIB d’una economia al llarg del temps (en aquest cas. III. seria: 1’5 (de l’any t+1) – 1 (de l’any t) / 1 (de l’any t) = 0.

.Taxes de creixement trimestrals del Japó durant els anys 2008 i 2009: I PIB (llarg temps) 1. tc anual 2009: (-3’5) + 1’3 + 0’3 + 1’1 / 4 (trimestres) = .(-1’35) / (-1’35) = 1’15 / (-1’35) = -0’92 % és la taxa interanual (entre 2008 i 2009). tc anual 2008: 1’4 + (-2’1) + (-2) + (-2’7) / 4 (trimestres) = -5’4 / 4 = 1’35% és la taxa de creixement anual de l’any 2008.4 -2’1 -2 -2’7 -3’5 II III IV I II 1’3 III 0’3 IV 1’1 Els quatre primers trimestres fan referència al 2008 i la resta al 2009. tc interanual = .0’8 / 4 = -0’2% és la taxa de creixement anual de l’any 2009.0’2 .

nivell de preus). A aquestes qüestions es poden afegir altres dos: – – Dèficit comercial (es busca l’equilibri de la balança de pagaments). En l’àmbit macroeconòmic està íntimament relacionat amb el factor treball. Caracteritza una situació macroeconòmica perjudicial. Inflació (o deflació. • Tipus d’atur Hi ha dos tipus d’atur principals: – L’atur voluntari: quan els treballadors abandonen els llocs de feina perquè no accepten el salari vigent. L’atur fa referència a les persones que busquen feina de manera activa. Es busca la estabilització de preus. Està al voltant del 19 – 20% de la població activa. Atur Un objectiu macroeconòmic important és la plena ocupació. de tots els recursos disponibles a l’economia (no vol dir que treballin tots). Dèficit fiscal (es busca l’equilibri pressupostari).  1. però momentàniament no troben treball. La plena ocupació significa la utilització. sense malbarataments.TEMA 2: QÜESTIONS DE MACROECONOMÍA Aquestes qüestions són: – – – – L’atur (ocupació. es busca la plena ocupació). És el gran problema de l’economia espanyola enfront d’altres països de l’entorn (UE). . Cicles (estabilització). personal i social molt delicada. Es busca la estabilització de la economia. Aquella situació on la gent vol treballar i no troba feina als preus (salaris) de mercat. Nivell de vida i creixement econòmic.

4) Atur residual: persones que per diferents problemes (físics. ja que acaben de finalitzar els estudis. en certes èpoques de l’any hi ha feines que no es poden desenvolupar plenament (agricultura. Taxa d’atur = persones en atur / població activa x 100 (s’expressa en %) . És a dir. plena ocupació no significa que treballi tothom)... Òbviament. mentals. Atur friccional + atur estructural = atur natural. encara que l’objectiu de la política d’ocupació es la taxa d’atur igual a zero. la gent es queda sense feina per un canvi tecnològic (necessiten un nou aprenentatge o reciclatge). se sap que aquest requeriment és teòric. Plena ocupació = població activa – atur natural • Mesuraments: la taxa d’atur i altres indicadors El nivell d’aturats existents és un indicador important per avaluar l’estat d’una economia. turisme. per alteracions importants de la demanda de treball i per l’existència de dificultats de mobilitat geogràfica.). augmenta en conjuntures contractives i disminueix en conjuntures expansives. L’atur natural és qualsevol atur que hi ha en una economia que està en plena ocupació (com hem dit abans.. el que sorgeix abans de trobar la primera feina (situació de la gent que no ha treballat mai.. 2) Atur estructural: apareix per motius de canvi tecnològic. la macroeconomia s’interessa per l’atur involuntari. 5) Atur cíclic: motivat per les fluctuacions de l’economia. És un indicador d’ineficiència..) tenen limitacions pel que fa a les oportunitats de trobar feina (persones discapacitades). etc. que presenta diferents aspectes i matisos: 1) Atur friccional: originat pel trànsit d’un lloc de feina a un altre o. Existeix un nivell de desocupació compatible amb el volum de producció “normal” de l’economia. construcció. 3) Atur estacional: per l’estació.. el volum d’atur és un indicador rellevant de la situació del mercat de treball.). normalment.– L’atur involuntari: són les persones disposades a treballar al nivell de salaris vigent i que no troben feina.

A més de la població de menys de 16 anys. es tenen en compte altres indicadors. S’ha de tenir en compte: – Població civil (designada també com població adulta): nombre de persones disponibles per a una ocupació. Població inactiva: és una part de la població civil que ni treballen ni busquen activament treball. es consideren també les persones que integren les forces armades. s’ha de tenir en compte certes precisions abans de tot. empresonats.. – – Exemple gràfic d’una estructura de població imaginària (dades) i càlcul de diversos indicadors: Taxa d’atur = Aturats / Població activa x 100 = 50 / 450 = 11’11 %  Indicador ineficiència. Per la comparació cronològica i la harmonització de resultats. Població activa = població civil – població inactiva ó població ocupada + població en atur. Són les següents: Població civil = població total – persones de menys de 16 anys. És un grup heterogeni. .. on destaca (dins d’aquesta població inactiva) els treballadors desanimats: aturats que no busquen feina activament. El treball domèstic no es computa com a “treball” en les estadístiques oficials.A més de la taxa d’atur.

Existeixen aturats fraudulents. Incorporació de la dona al món laboral. la producció és la mateixa). Normalment. Taxa ocupació = Població ocupada / Població total x 100 ó Població ocupada / Població civil x 100 = 400 / 1000 = 40 % ó 400 / 800 = 50 %  Indicador de la distribució funcional de la població. ja que segons els procediments de càlcul. La subocupació no es configura com atur. si un l’expressem per mitjà de la població total. però els altres dos també treballen aquesta terra (per tant. però els seus serveis o la seva capacitat resten infrautilitzats. la taxa d’activitat es presenta per mitjà de la població civil i el % de la població activa per mitjà de la població total. Existeix atur encobert: són persones que estan ocupades. Desajustament del nombre de la població activa com a conseqüència de la incorporació dels immigrants.Taxa activitat = Població activa / Població total x 100 ó Població activa / Població civil x 100 = 450 / 1000 = 45 % ó 450 / 800 = 56’ 25 %  Indicador d’eficiència. Per exemple. per sota de les seves capacitats i coneixements. treballen encara que no és necessari. • Versemblança de la taxa d’atur (problemes estructurals de l’atur) El nombre de treballadors aturats a una economia és objecte de controvèrsies. Per exemple. – – – Hi ha una alta taxa d’atur juvenil. però quan es presenten els dos indicadors alhora. Computen com a població inactiva. una família d’agricultors que té una petita propietat i tres fills. Amb un dels fills ja està el treball necessari per cuidar la terra. en aquesta franja d’edat. l’altre l’expressem per mitjà de la població civil. Coincideix amb la taxa d’activitat. % població activa = Població activa / Població total x 100 ó Població activa / Població civil x 100 = 450 / 1000 = 45 % ó 450 / 800 = 56’ 25 %  Indicador d’eficiència. És a dir. Subocupació: realitzen tasques redundants. – – – – . que són aquells que reben subsidi realitzen alguna feina. un llicenciat universitari que treballa d’escombraire. Els treballadors desanimats no s’inclouen en la població activa. no es té una mesura precisa del nombre de persones que efectivament o realment estan buscant treball i no el troben. Són aquells treballadors que no busquen feina activament.

2) L’edat dels aturats. és d’interès la relació entre ocupació i producció. va observar que les apujades i abaixades de la taxa d’atur són similars a les fluctuacions a llarg termini del PIB real. Això es fa perquè amb aquest incentiu es busca que sigui més productiu i en conseqüència s’evitaria l’absentisme laboral. És a dir. però cada cop es té més en compte: 1) La durada de la desocupació (individualment considerada). les empreses. . Okun (1929 – 1979). F. economista assessor del president J. degut a la major dificultat per retrobar feina per par dels d’edat laboral avançada. 3) Llei d’Okun: El tresorejament de treball respon a conductes relacionades amb l’evolució del nivell d’activitat econòmica. en comptes d’atendre a suspensions temporals mantenen els treballadors en nòmina sense gairebé activitat. amb la intenció de fidelitzar al treballador. Kennedy. en què s’acumula major nombre d’aturats i que podien prescindir de treballadors. etc. no ho fan degut als costos de formació superiors que suposen llogar nous treballadors.El problema de l’atur rau en la quantia de la gent sense feina. en aquells treballs que són més flexibles i que poden acomiadar la gent. recerca. majors que els que suposarien mantenir al treballador (antic). Amb aquesta denominació es fa referència a una mena d’atur encobert que s’origina quan les empreses mantenen treballadors en nòmina sense ser ocasionalment necessaris. La raó d’aquest comportament empresarial rau en els costos de formació. 2) Salaris d’ineficiència: Fa referència al fet de que moltes vegades es paguen salaris per sobre dels preus (salaris) de mercat d’equilibri. Les empreses durant les fases contractives del cicle. • Tres aspectes importants a tenir en compte 1) Tresorejament (atesoramiento) de treball: Combatre la desocupació i propiciar l’ocupació és un objectiu prioritari de la política macroeconòmica.

És a dir. ocasionalment. Una pujada temporal pot compensar-se també amb una abaixada temporal.se l’existència d’inflació. La taxa d’inflació és la taxa en què augmenta el nivell de preus. Va anunciar una llei que porta el seu nom. ja que el nivell de preus es mantindrà constant. els preus d’alguns béns pugen mentre que altres baixen. • Conseqüències de la inflació Són remarcables tres tipus de repercussions: 1) Altera les funcions del diner. Els preus habitualment pugen (inflació). L’anàlisi de l’economia com un tot s’interessa pels dos fenòmens. Assolir l’estabilitat de preus és un objectiu important de la política macroeconòmica. en conseqüència. Si PIB  PROPORCIONALMENT ATUR MENYS QUE Si PIB  ATUR MÉS QUE  2. Fins i tot. Preus i inflació El preu és allò que es dóna a canvi d’un bé o servei. també el nivell de preus. distorsiona la significació del diner (el funcionament dels preus): disminueix la seva capacitat com a . per exemple: l’ocupació creix a la meitat del que ho fa la producció quan l’economia s’expandeix i es redueix el doble quan l’economia es contrau. Si en el conjunt de l’economia. No qualsevol fenomen d’alça de preus pot considerar. si bé és més freqüent la inflació. És a dir. Si l’economia empitjora (disminueix el PIB)  l’ocupació decreix (atur) més de pressa que la producció (més que proporcionalment).se com a inflació. L’agregació de tots els preus de l’economia fixa el nivell general de preus o nivell de preus. si només el nivell de preus puja transitòriament. Tan sols hi ha inflació si l’apujada del nivell de preus és persistent. tampoc hi ha inflació en sentit estricte. Els preus varien i. que diu el següent: Si l’economia millora (augmenta el PIB)  l’ocupació augmenta més a poc a poc que la producció (menys que proporcionalment). no pot afirmar. poden abaixar-se (deflació). les fluctuacions de la producció (PIB) acostumen a estar correlacionades amb més intensitat que d’altres variables amb l’atur (òbviament en sentit invers).

3) La hiperinflació: de caràcter excepcional i més preocupant. Es distingeixen tres classes d’inflació: 1) La inflació moderada: taxes anuals d’inflació d’un dígit. les experiències reals corresponen a èpoques de guerra o de grans trasbalsaments. els pronòstics pel futur esdevenen incerts. hi ha distorsions en els mecanismes d’assignació dels recursos. la intensitat de la inflació és diferent. fins i tot.dipòsit de valor. la inflació augmenta el risc. comporta un perjudici pels prestamistes (els retorns tenen menys poder adquisitiu: hauran d’imposar un tipus d’interès més alt per fer front a l’apujada de la inflació). insatisfactori com a unitat de compte i. 2) En la perspectiva individual. fins i tot. 3) En el conjunt de l’economia. tres dígits. perd utilitat com a mitjà de canvi. “Soroll en el sistema de preus”: als agents que participen en el mercat se’ls fa més difícil interpretar la informació que transmeten els preus. • Causes d’inflació: 1) Inflació de costos: augmenten els costos de producció (augment del preu del petroli. Els preus relatius perden coordinació. es fan més canviants. 2) La inflació galopant: taxes de dos i.. • Classes d’inflació: Segons sigui l’augment del nivell de preus. els mercats financers perden contingut i la població tendeix a acaparar béns i a adquirir actius reals (sistema de troc: canvi d’un bé per un altre). En les economies modernes es conviu amb inflacions moderades. La competitivitat surt perjudicada amb efectes negatius sobre producció i l’ocupació. També perjudica i afecta negativament a les persones que reben renta fixa (comporta una disminució real dels ingressos): lloguers d’un immoble. la gent manté diner en efectiu i concerta contractes a llarg termini nominats monetàriament. Malgrat l’augment del nivell de preus. A més. el preu final és major. Distorsiona les relacions financeres. pensions. . per exemple). és a dir. El preu dels productes que arriben als consumidors són majors.. La inflació comporta un augment del cost de la vida. rendes d’un actiu financer. El funcionament de l’economia resulta distorsionat: el valor del diner disminueix amb rapidesa.

Q  Quantitat de béns i serveis produïts a l’economia. Per tant. sempre hi ha un desfàs que pot fer que hi hagin desequilibris. P  El nivell general de preus. En aquest marc. que canviïn les preferències. etc. es suposa que V i Q es mantenen constants. Per tant: M x V = PIB nominal I.2) Inflació de demanda: els desitjos de compra en el seu conjunt superen la capacitat productiva de l’economia. el ritme de creixement d’aquests agregats és molt ràpid (superant a l’oferta). és obvi la interrelació entre P i M. però un cop es tenen que continuar augmentar treballadors o maquinària. Per tant. un augment dels salaris portarà a una puja de preus. Al començament si que augmenten l’oferta. una i l’altra estan enllaçades. inversió. V  Velocitat de circulació (ritme amb el que el diner canvia de mans). origina el que es coneix com a espiral inflacionista. La demanda. de tal manera que a l’augmentar la quantitat de diner augmenta el nivell general de preus (per a que es mantingui la igualtat). una puja dels preus de consum gairebé origina en conseqüència una de puja de salaris (per mantenir el poder adquisitiu d’abans) i. igualment.). • La teoria quantitativa del diner Per aquesta teoria es fa servir “l’equació del canvi” o “l’equació quantitativa” establerta per Fisher. consum... es comença a dubtar: hi ha incertesa amb la demanda (pot caure bruscament. La importància d’aquesta interrelació (que succeeix a les economies actuals). representant per k (una constant) el quocient 1/V: PIB nominal = M / k . Si augmenta la quantitat demandada  augmenta el preu. Les decisions d’augmentar la producció per equiparar la demanda és decisió única de l’empresari. l’oferta monetària és un factor inflacionista. A la pràctica. Segons l’expressió: MxV=PxQ Recordar: M  quantitat de diner en circulació (oferta monetària). El producte de P x Q equival al PIB nominal. En realitat.

2) Indexar: indicar en termes (valors) monetaris quantitats reals. un índex de preus mesura el cost d’adquisició d’una cistella representativa de la compra d’un determinat any en relació de la mateixa cistella d’un any anterior o any base. doncs. com el que té en compte “tots” els béns que composen el PIB i que es coneix com a deflactor del PIB. que és el que es coneix com a Índex de Preus al Consum (IPC). afectaran de manera proporcional en el PIB nominal tant una variació de M o de k. la taxa d’inflació indica. expressant – la així en termes reals (es depura de la influència del preu). Per tant.se en un moment anterior. habitatge. • Taxa d’inflació L’índex de preus s’utilitza per calcular la taxa d’inflació.. La taxa d’inflació mesura la variació percentual de l’IPC en el decurs d’un any. És . L’índex de referència és l’Índex de Preus al consum (IPC). La cistella recull un conjunt de béns i serveis representatius. Un índex de preus pren com a referència un conjunt específic de béns o altres variables. En conclusió.Això vol dir que es guarda una relació proporcional. Aquesta mesura implica saber quant s’ha de pagar en el moment present pel mateix conjunt de béns que va adquirir. És a dir. la variació del cost de la vida. S’utilitza per compensar (tant des del punt de vista econòmic com social) les conseqüències de la inflació. així com un consumidor també representatiu.. • Mesurament de la inflació (índex de preus) Mesurar l’evolució del nivell de preus és molt important. la teoria quantitativa del diner diu que el nivell general de preus varia directament i proporcionalment amb la variació de la quantitat de l’oferta monetària a l’economia. També hi ha d’altres índexs de preus. transport. vestit. En el cas de béns de consum són les despeses ordinàries d’una família: alimentació. l’índex esdevé una ponderació del conjunt de béns que el composen. El més freqüent és tenir en compte els béns de consum corrents. A cada bé se li assigna una importància relativa (un pes). Fonamenta la determinació dels índexs de preus. ja sigui per: 1) Deflactar: indicar en termes reals quantitats registrades en valors monetaris. Deflactar consisteix en dividir una quantitat nominal per l’índex de preus.

La taxa d’interès real es defineix com: Exemple: Taxa d’interès nominal: 5 %. El deflactor del PIB d’un any determinat s’obté: També el deflactor del PIB és un indicador versemblant del cost de la vida. però en aquest cas podrà comprar una mica menys que a l’any anterior.5 €). . tant el deflactor del PIB com l’IPC mostren una evolució similar de la inflació. • Inflació i taxa d’interès: efecte Fisher La forma en què la inflació afecta a la taxa d’interès rau en la distinció entre taxa d’interès nominal i taxa d’interès real.5 %. Altre exemple: Si la mateixa persona té 100 €. Per tant. En el decurs d’un any. la taxa d’interès nominal és un 5 % i. amb la qual cosa la seva capacitat de compra baixa en 5 unitats (110 € en front els 105 € que tindrà al final de l’any  105 € . la taxa d’inflació és d’un 10%. Té 100 € i al final de l’any tindrà 105 €. Haurà augmentat la seva capacitat de compra en 5 unitats. a més. Si es tenen en compte períodes llargs de temps. Altre exemple: Si una persona té 100 € i la taxa d’interès nominal és un 5 %. la taxa d’interès real és: 5 % .habitual utilitzar aquest procediment en el cas del PIB. aquests 100 € es transformaran a final d’any en 105 € (si la taxa d’inflació és igual a zero).110 € = .10 % = . Taxa d’inflació: 10%. perquè la taxa d’inflació és d’un 10 % (els preus s’hauran apujat de 100 a 110 €.

la inflació comença a créixer. mesurant l’eix vertical les taxes d’inflació i a l’horitzontal les d’atur. com mostra el gràfic següent: D’aquesta interrelació se n’extreuen conclusions variades: 1) La relació inversa entre atur i inflació.5 %. per l’època estudiada. va elaborar un gràfic en un pla de coordenades. • Relació entre inflació i atur: la corba de Phillips La disjuntiva usual entre inflació i atur s’analitza específicament a través del que s’anomena corba de Phillips. 2) Amb inflació zero la taxa d’atur corresponent mostra un cert valor.El rendiment del diner (taxa d’interès nominal) és inferior a la taxa d’inflació. al voltant del 5. . que Phillips va fixar. L’economista neozelandès A. Phillips. per no perdre poder adquisitiu s’ha de pujar la taxa d’interès nominal. W. S’observa que per sota d’un cert nivell d’atur els preus deixen de ser estables i a taxes d’atur inferior. Per tant.

3) Aquest volum d’atur, coexistint amb inflació zero, se’l considerà com la taxa d’atur natural. En aquest cas, es fa servir el terme NAIRU: és un acrònim derivat de l’expressió anglesa NonAccelerating Inflation Rate of Unemployment (Taxa d’atur no acceleradora de la inflació). Recordar: Taxa d’interès real = taxa d’interès nominal – taxa d’inflació. Per tant: Taxa d’interès nominal = taxa d’interès real + taxa d’inflació. Trampa de liquiditat: Si el tipus d’interès és molt baix  el diner tendeix a mantenir – se líquid (perd velocitat de circulació). Situació que es produeix en el mercat monetari quan els tipus d'interès estan molt baixos i els inversors decideixen guardar el seu diner i no invertir.

 3. Els dèficits comercials Les compres de béns i serveis que un país realitza a altres països són importacions, mentre que les vendes de béns i serveis del país a l’exterior són exportacions. El registre d’unes i altres defineix la balança comercial, que pot estar equilibrada o desequilibrada. En el primer cas, importacions i exportacions són iguals. En l’altre cas, pot succeir dos casos: – – Que les exportacions superin les importacions (X > M): superàvit comercial. Que les importacions superin les exportacions (M > X): dèficit comercial. Aquest cas és bastant freqüent.

En el cas espanyol, el dèficit comercial és secular (encara que en termes relatius ha millorat en relació amb l’evolució del PIB). L’obertura a l’exterior de l’economia espanyola ha anat augmentant des del “Plan de Estabilización” del 1959, en què es liberalitzen les importacions. L’ingrés a la CEE l’any 1986 i l’adopció de l’euro han reforçat la tendència. De fet, la zona euro representa més del 60% de les relacions comercials espanyoles amb l’exterior. Espanya exporta principalment producte tecnològic de grau mitjà: els sectors característics són els de semimanufacturats, béns d’equip i automòbils. S’importen productes energètics i matèries primeres. També s’importen béns de consum i automòbils (augment comerç intraindustrial). • Comerç internacional

Teòricament, l’equilibri de la balança comercial és un resultat desitjable. Habitualment, però, es registren desequilibris; les situacions de dèficit comercial són les que presenten normalment una problemàtica més complicada. ¿Quin és el paper dels governs? Procuren evitar aquestes situacions o, en qualsevol cas, minimitzar els efectes perjudicials que puguin suposar en el funcionament de l’economia. Per fer-ho, utilitzen diferents instruments i mesures que caracteritzen la política comercial. Per què hi ha comerç internacional? És beneficiós o perjudicial participar en el comerç exterior? Quines són les orientacions per impulsar o frenar les transaccions internacionals de béns i serveis? Es pretén donar resposta a aquestes preguntes, indagar les causes del tràfic exterior dels béns i serveis. • Avantatge absolut i avantatge comparatiu

David Hume (segle XVIII) va ser un dels primers pensadors que va destacar la naturalesa compensadora que suposa el comerç exterior. Mitjançant el comerç lliure es mitiguen els desequilibris o les desigualtats entre els països a partir de les dotacions de recursos, habilitats, condicions climàtiques, etc. Adam Smith sintetitza aquesta idea en el principi de l’avantatge absolut. Si un tipus de país disposa d’un tipus de recursos i un altre d’uns tipus diferent, l’intercanvi mutu els beneficiarà a tots dos. En canvi, la qüestió no és tant evident si cadascun dels països produeix tots dos productes. David Ricardo va explicar que el comerç continua sent eficient si cadascun dels béns es produeix a cada país atenent els diferents nivells d’eficàcia. És a dir, si es dóna avantatge comparatiu, perquè cada país s’especialitzarà en la producció i en l’exportació de béns que pot produir a un cost relativament més baix i importarà aquells que produeix amb costos relativament més elevats. L’especialització farà més profitosos els intercanvis (els preus de tots dos béns seran més petits que si ambdós els produís cada país) i, en definitiva, augmentarà el benestar dels que participen en el comerç (disposaran de tots dos béns a costos comparativament menors). • Un exemple

David Ricardo va posar l’exemple del comerç entre Anglaterra i Portugal. Tots dos països produeixen teixit i vi. Un país i l’altre són iguals d’eficients en la producció de teixit, però Portugal ho és el triple en la producció de vi. Així, amb una hora de treball Anglaterra produeix 3 metres de teixit o 1 litre de vi i Portugal, 3 metres de teixit o 3 litres de vi, com mostren les línies A i P dels gràfics adjunts:

Son les línies representatives de les corbes de possibilitats de producció i tenen forma rectilínia perquè per simplicitat se suposen rendiments constants. Sense comerç, cada país pot situar-se en qualsevol punt de la línia respectiva i obtenir les quantitats de teixit i de vi desitjables. En a, per exemple, Anglaterra obté a’ metres de teixit i a” litres de vi, i en b, Portugal b’ metres de teixit i b” litres de vi. Per tant, mentre que a Portugal per 1 litre de vi s’obté 1 metre de teixit, a Anglaterra per aconseguir 1 litre de vi s’han de lliurar 3 metres de teixit. Per tant, el teixit és més barat a Anglaterra i comparativament el vi ho és més a Portugal. D’aquesta manera, si els països s’obren al comerç, Anglaterra comprarà vi a Portugal a canvi de teixits i Portugal teixits a Anglaterra a canvi de vi. Per tant, l’existència d’avantatge comparatiu afavoreix l’existència de comerç encara que cada país pugui produir originàriament cada país pugui produir cadascun dels béns objecte de tràfic. • Els guanys del comerç

Les exportacions modificaran les corbes d’oferta i també ho faran els preus de cada bé. A la llarga, s’originarà un mercat únic i una única relació de preus i es consolidarà l’especialització. Però, el resultat és beneficiós per a tots dos països? Si es combinen els dos gràfics anteriors, se n’obté un de nou (la posició de Portugal capgirada).

Les superfícies de color blau mostren les produccions que poden obtenir. En el punt x. També el consum de vi passa de a” fins a”c des de 0a”. augmentarà el consum de teixits passant de b’ a b’c des de 0b’ i el de vi en b” fins a b”c en relació amb 0b”. A la superfície groga.se a cada país sense comerç. A i P. A mesura que el tràfic exterior esdevé atractiu perquè un o altre bé es relativament més barat en un país o en l’altre. Anglaterra augmentarà el consum de teixits passant de a’ fins a’c en relació amb la quantitat inicial 0a’. el comerç lliure reporta guanys (els guanys del comerç) a cadascun dels països. cada país . a l’interior de la superfície groga. Per això. Només ho son aquells que es troben en el tram de la línia que travessa la superfície groga. Portugal. • Dos indicadors: taxa de cobertura i relació real d’intercanvi El comerç beneficia tots dos països. però no necessàriament amb la mateixa proporció. No obstant. per exemple. que mostra una relació de preus constants en una posició intermèdia entre els que representen les línies de possibilitats de producció. les possibilitats de comerç estan determinades per la línea X. no tots els punts de la línia X són situacions avantatjoses.

És a dir. Pot importar més per unitat exportada. Si la línia X coincidís amb la línia A.s’esforçarà per situar – se en aquell punt que li permeti augmentar els guanys relatius. Si TC és més baix que 100  les exportacions són inferiors a les importacions (dèficit comercial). Pot importar menys per unitat exportada. O sigui. a la quantitat de béns importats que poden obtenir. Si la tendència és que la RRI baixi  és un canvi desfavorable. Si la tendència és que la RRI augmenti  és un canvi favorable. Si la línia X coincidís amb la línia P. ens hem de fixar o estar en funció dels preus possibles d’acord amb la línia X de possibilitats de comerç. Amb allò que el país ven pot pagar allò que compra. tots els guanys del comerç serien per a Portugal. Es representa percentualment (%). ha de pagar més per les importacions.se per unitat de productes exportats. Si la línea X de possibilitats de comerç s’apropa a A  beneficiarà a Portugal. . Per això. per tant. els intercanvis només es duran a terme a l’espai entre les línies A i P. Amb allò que el país ven no pot pagar allò que compra. tots els guanys del comerç serien per a Anglaterra. – La taxa de cobertura (TC): indica la proporció d’importacions d’un país que poden finançar-se amb el valor de les exportacions (per període de temps). Així. La fórmula és: – La relació real d’intercanvi (RRI): és el quocient entre l’índex de preus de les exportacions i l’índex de preus de les importacions. Si la línea X de possibilitats de comerç s’apropa a P  beneficiarà a Anglaterra. Si TC és més alt que 100  les exportacions són superiors a les importacions (superàvit comercial). fa referència.

Els arguments que defensen el proteccionisme. Regulació del comerç – • Mentre que la pràctica del lliure comerç comporta una política passiva. • – Les barreres aranzelàries poden ser: Els aranzels: . La realitat és que els governs tendeixen a tutelar l’ordenació dels intercanvis. Són els propis de les barreres al comerç. que poden ser aranzelàries (afecten els preus) i no aranzelàries (afecten a les quantitats de les importacions). ens diuen que s’utilitzen com a la necessitat de protegir les indústries naixents davant de la competència estrangera. El proteccionisme. com a respostes de polítiques comercialment agressives (deslleials) de l’exterior. etc. és a dir. El conjunt d’accions que pren el govern en relació amb les importacions i exportacions s’anomena política comercial. les relatives a la llibertat de comerç. aquests indicadors serveixen per mesurar quantitativament els guanys del comerç internacional. eixamplen el mercat i es defensen els interessos dels consumidors. és a dir. ens mostren que sorgeix l’especialització. Hi ha dues orientacions de tipus contrari que tenen relació o amb la incentivació del comerç o amb l’obstaculització: – El lliure canvi. a la pràctica han sorgit històricament posicionaments contraris.La fórmula és: En conclusió. la restricció del comerç. l’establiment de restriccions és una política activa que dissenya els instruments pertinents. la possibilitat de modificar la RRI a favor de països que produeixen i exporten una part important del comerç mundial d’alguna mercaderia. pel que suposa la disponibilitat de productes i l’abaratiment de preus. • Política comercial Malgrat els avantatges del lliure comerç. Els arguments que defensen el lliure canvi. incrementen la competència i la innovació.

despeses  es genera superàvit Si les despeses i els ingressos coincideixen hi ha un pressupost equilibrat. Si els ingressos superen les pressupostari o superàvit fiscal. • El pressupost És l’enumeració que fa el govern dels objectius i possibilitats per afrontarlos.  4. – • Els impostos de duanes. per partides. Les barreres no aranzelàries: aquelles que afecten directament a les quantitats importades o altres pràctiques més sofisticades (barreres tecnològiques d’uns determinats tipus de béns si no es compleixen requisits en relació a les normes de seguretat industrial o de qualitat. la política antidumping. 2) Aranzels ad valorem: s’augmenta el preu dels productes importants mitjançant un % sobre el preu total. En el primer cas es tenen en compte els contingents o quotes d’importació: determinen el límit quantitatiu que es pot importar d’un bé determinat durant un període concret. • Ingressos Els impostos són la font principal de finançament de l’activitat governamental...1) Aranzels específics: s’augmenta el preu dels productes importants per unitat de producte. quan realitza les seves funcions de tipus econòmic i social. avaluats monetàriament. Aquestes accions són polítiques de defensa (joc net) i no apel·lacions al proteccionisme. El sector públic: dèficits pressupostaris i deute públic: ingressos i despesa pública L’Estat. realitza despeses i obté ingressos. de les despeses i dels ingressos esperats durant un període establert de temps (normalment un any). El dumping implica vendes ocasionals a preus inferiors als costos reals de producció. Hi ha un altre tipus de pràctica.). La seva estructura formal és l’estimació. . L’Estat pot acudir també a altres fonts de finançament. El pressupost és el registre comptable dels ingressos i de les despeses de l’Estat. Si les despeses superen els ingressos  es genera dèficit pressupostari o dèficit fiscal.

en la mesura que aquestes superin aquells. Ocasionalment. Aquest procediment s’anomena senyoratge. En conclusió. És a dir. La despesa pública és la destinada a l’adquisició de béns i serveis. com a conseqüència de l’evolució de l’economia: els dèficits cíclics. Les transferències són pagaments que l’Estat realitza per atendre finalitats de caire social. . la diferència entre els ingressos i les despeses. Igualment són transferències les aportacions a organismes internacionals i donacions a altres països.El deute públic és també un instrument important de finançament estatal. • Despesa La despesa estatal inclou dos apartats. i afecta l’activitat econòmica de la mateixa manera que l’afecten la compra de béns i serveis per part del sector privat. augmenten els ingressos fiscals. l’Estat pot recórrer a l’emissió de diner per disposar d’ingressos per sufragar la seva despesa. • El dèficit: efectiu. que es redueixen quan l’economia travessa una fase de poca activitat (contracció). També les subvencions i ajuts adreçats a les empreses i els particulars. No obstant això. té una desviació. ja sigui mitjançant la venda de béns reals o transferint activitats productives a través de privatitzacions. la diferència entre ingressos i despeses sovint difereix de l’establerta en el pressupost. el dèficit efectiu és el registre nominal de la diferència entre ingressos i despeses corrents que recull el pressupost anual. determina el dèficit del pressupost o dèficit efectiu. Aquesta possibilitat és objecte de rebuig pels seus efectes inflacionistes. en referència a la potestat que els senyors feudals tenien d’emetre moneda. és el dèficit que el govern registra quan fa el pressupost. També pot obtenir ingressos a través de la venda d’actius. com per exemple els subsidis d’atur. la despesa pública (directa) i el pagament de transferències. cíclic i estructural Un cop establert el pressupost. Es fonamenta al crèdit que el govern demana a particulars i institucions privades. Quan l’economia està en expansió.

El dèficit de plena ocupació o dèficit estructural és el tercer tipus de dèficit. però a partir d’un determinat nivell de tipus impositiu (si és molt alt). el dèficit efectiu equival a cb’. Ens mostra que si s’augmenta el tipus d’interès de mica en mica. com el Y1. Fa referència al dèficit que faria falta per a que no hi haguessin aturats a l’economia. Per un nivell de renda inferior. que amb relació al de plena ocupació indica una diferència equivalent a ca’. ab. El gràfic següent mostra la interrelació entre aquests tipus de dèficit: Es suposa l’evolució dels ingressos fiscals (línia T) i un volum de despesa determinat (DP). Recordar la corba de Laffer: És un gràfic que relaciona la recaptació tributària amb el tipus impositiu. perquè . Per una renda de plena ocupació (Yp). el dèficit efectiu és superior al de plena ocupació i la diferència és dèficit cíclic. en la mesura que la política fiscal és un instrument important per reequilibrar l’economia. la diferència entre el nivell d’ingressos i despeses pressupostàries. la recaptació també augmenta. la recaptació comença a abaixar – se. En aquest cas. determina el dèficit de plena ocupació.

sovint genera dèficits fiscals (pressió per recaptar i pagar els deutes). • L’efecte expulsió El fet d’acceptar el dèficit expansiu com a mesura per remuntar les recessions i combatre l’atur. L’efecte expulsió (crowding – out) sorgeix quan l’aplicació d’una política fiscal expansiva provoca un augment de la taxa d’interès i això desincentiva la demanda d’inversió (l’Estat expulsa a la inversió privada al apujar els tipus d’interès). En canvi. l’autoritat econòmica cal que intervingui de manera persistent i adoptar les mesures i els instruments adients a la situació. En les fases contractores. contribueix a incentivar la situació econòmica.es redueix el consum en béns i serveis per part dels agents econòmics. En el cas dels dèficits bessons trobem el cas a l’inrevés. Per assolir la plena ocupació. amb la qual cosa s’incrementa la recaptació fiscal i disminueix la despesa pública. disminueixen els impostos que s’han de pagar i s’incrementen els subsidis d’atur i. altres actuacions que les que es deriven d’aplicar instruments reglats. si es consideren els dèficits estructurals. • Dèficit i naturalesa de la política fiscal (estabilitzadors automàtics) En situacions en què es produeixen dèficits cíclics. i en conseqüència. En les fases expansives l’impost de la renda augmenta i les prestacions de desocupació disminueixen. la política fiscal es passiva. . no cal que el govern dugui a terme. l’existència de dèficits fiscals provoca l’aparició de dèficits comercials. en general. com els estabilitzadors automàtics: són instruments (com l’impost sobre la renda o els subsidis d’atur) que redueixen l’amplitud de les fluctuacions de l’economia (ajuden a estabilitzar el dèficit) sense necessitat d’un canvi deliberat de política fiscal. És a dir. la recaptació mitjançant els impostos també es reduirà. fa que augmentin les crítiques degut a les tensions inflacionistes que pugui generar i sobre els efectes que provoca sobre la inversió privada. la política fiscal esdevé activa i discrecional. tot plegat. és a dir. s’observa que els països que sistemàticament tenen dèficits comercials (el govern s’endeuta). • Els “dèficits bessons” Normalment.

Com es produeix (quina és la causa)? Per finançar el dèficit pressupostari. al seu torn.  5. la política macroeconòmica persegueix l’estabilització de l’economia. Una moneda apreciada. No obstant això. Constatat el fenomen. no és tant la quantia absoluta del deute com la seva consideració relativa el que es té en compte. que consisteix en el fet que el deute que emet el govern és adquirit pel Banc Central. Tanmateix. • El deute públic Els dèficits pressupostaris no liquidats determinen (si es van acumulant) el deute públic. el qual emet. És a dir. i els títols emesos resten en propietat de particulars i institucions privades. motiva que augmentin les importacions i es redueixin les exportacions. si la taxa de creixement del PIB és més ràpida que la de l’augment del deute. L’avantatge d’aquest indicador es que ens indica la recaptació tributària “potencial” que pot aconseguir el país. i fa moviments oscil·latoris que reben el nom de cicles econòmics (o fluctuacions econòmiques). generant en conseqüència dèficits comercials. Els mercats financers són els punts de referència per a la col·locació del deute. s’ofereix amb taxes d’interès elevades. l’indicador convencional de referència és la relació entre la quantia del deute i el volum de producció del país. moneda. perquè esdevingui atractiu. el coeficient disminuirà encara que el deute augmenti en termes absoluts. a vegades s’utilitza el que es coneix com a monetització. el coeficient deute – PIB. el país emet deute que. . El deute emès es finança a través de l’apel·lació que l’Estat fa al mercat. tant pel que fa al seu funcionament com pel que pot suposar vers la solvència nacional. és a dir. El coeficient deute – PIB mostra així la capacitat del govern per poder liquidar el deute. • Mesurament del deute En termes generals. Per aquest motiu. apreciant.se la moneda nacional (incentiva l’entrada de capitals). un deute públic d’elevada quantia esdevé una càrrega per a l’economia. El cicle econòmic L’activitat econòmica es manifesta en períodes d’expansió i de contracció. evidentment.

• Cicles reals i cicles financers Els cicles s’originen arran de canvis en un sentit o altre dels volums de producció i ocupació. caracteritzats per factors de temporada: augment de les vendes al detall pels volts de Nadal. no pot existir sobreproducció perquè si l’ingrés total de l’economia equival al valor tota dels béns i serveis produïts. Kondratieff: major durada temporal (de 50 i 60 anys). Kitchin: curta durada. • – Classes de cicles Juglar: moviments de durada mitjana (de 10 a 12 anys). Són moviments interanuals. menys activitat en la indústria de la construcció a l’hivern. s’ha d’afegir el que es designa com a variacions estacionals. L’anàlisi moderna de la naturalesa cíclica de l’economia té la seva arrencada en el període de l’economia clàssica amb el rerefons de la Revolució Industrial. Els cicles reals fan referència a l’economia com un tot. al voltant de 40 mesos de durada. s’evidencia la coexistència de fluctuacions i activitat econòmica. o sigui l’estalvi. és igual a la inversió. – – Aquests tres classes de cicles són referents genèrics per a l’anàlisi d’aquests tipus de fenòmens. L’anàlisi de l’economia clàssica té en compte principalment el llarg termini. llarga i curta. També s’ha de tenir en compte la consideració de cicles específics. els cicles financers fan referència a l’evolució financera. el més conegut dels quals és el cicle d’estocs o d’inventari (derivats de la problemàtica relativa als volums d’emmagatzematge en les empreses). Coneguts com a cicles Juglar o cicles comercials.• La llei de Say Sigui quin sigui el sistema d’organització de l’economia. En síntesi: l’oferta crea la seva pròpia demanda. És a dir. A efectes pràctics. fonamentant – se amb el que es coneix com a llei de Say: “la mera circumstància de la creació d’un producte obre immediatament un mercat per a altres”. la part dels ingressos no aplicats al consum. i llavors la demanda agregada s’iguala a l’oferta agregada. L’augment de la producció fa que augmenti els salaris dels treballadors i en conseqüència s’augmenta la demanda. serveixen per significar moviments cíclics de durada mitjana. . En realitat. etc.

la producció real no pot augmentar ateses les possibilitats de l’economia a curt termini (la capacitat de l’economia és la que és. de vegades es té en compte. A efectes pràctics. l’activitat és escassa). i un límit inferior o sòl. • Les fases del cicle Les pujades i baixades del nivell d’activitat dibuixa una trajectòria oscil·lant que es representa amb l’evolució del PIB. el punt inferior. que és l’avanç del cicle o punt mínim (sòl. en relació amb la situació que. en general. depressió (III) i recuperació (IV). a partir de distingir entre producció potencial i producció efectiva. el cicle ve determinat per fases expansives i contractores. en termes tendencials.El més important d’aquesta comparació és que gairebé sempre el cicle financer anticipa al cicle real. situació per sota de la qual no és usual que la renda real pugui baixar (el nivell d’inactivitat no és absolut). La línia TS indica la tendència secular o l’evolució del PIB en el decurs del temps. recessió (II). es considera normal respecte de la producció. a. que és el cim o punt màxim (sostre. l’economia entra en recessió quan es registra un descens de la taxa del creixement del PIB durant dos trimestres consecutius. segons sigui la intensitat i la durada. • Intensitat i durada del cicle: producció potencial i producció efectiva Les fluctuacions del nivell d’activitat. molta activitat). que segons se situen al damunt o al dessota marquen les convencionals fases del cicle: prosperitat (I). poden ser “grans” o “reduïdes”. . principalment en els moviments baixistes. i el punt superior. En la mesura que. En el límit superior o sostre. La escletxa de producció serveix per avaluar l’abast de la distorsió. no s’amplia d’un dia per l’altre). c. Al seu voltant hi ha trajectòries d’expansió i de contracció.

• Causes de les fluctuacions L’anàlisi actual del nivell de producció i ocupació. per tant. L’escletxa expansiva  origina sobreutilització dels recursos i. La producció efectiva (PIB efectiu o producció conjuntural) és el nivell d’activitat que efectivament registra l’economia. i les explicacions rauen en les pertorbacions que pateix el nivell d’activitat o taxa natural de producció. La intensitat i durada del cicle estan en funció de la magnitud. ja que una – . Exemple: la incidència de les taques solars i en correlació. L’escletxa contractora  comporta un desaprofitament dels recursos i. l’existència de subconsum (oscil·lacions cícliques on es mostra que ocasionalment el consum s’endarrereix a la producció. el que hi ha. de l’escletxa de producció. pren com a referència l’economia com un tot. Factors endògens: tenen en compte els que s’originen en el si de l’evolució de l’economia. que reaccionen diferent als successos econòmics. Fa referència a les percepcions psicològiques (influeixen en el comportament dels agents. difícils de controlar.La producció potencial (PIB potencial o producció de plena ocupació) és el nivell màxim d’activitat que pot donar – se i mantenir – se a l’economia. • – Factors exògens i factors endògens Factors exògens: incidència d’elements aliens al funcionament de l’economia. i la política d’estabilització de preus consisteix a reconduir – la a la situació de normalitat. correntment. socials i polítics). L’escletxa de producció es mesura per la diferència entre producció efectiva i producció potencial en un moment determinat del temps (habitualment s’expressa en %). els cataclismes que experimenta l’astre solar sobre la producció agrícola. Escletxa de producció = producció efectiva – producció potencial PIB efectiu > PIB potencial  escletxa expansiva = escletxa de producció positiva PIB efectiu < PIB potencial  escletxa contractora = escletxa de Tant una escletxa com l’altra són un problema. desocupació. en cada cas. Les explicacions addueixen raons d’excepcionalitat. inflació.

part significativa de la renda s’estalvia). educació. de les condicions del crèdit. Si la producció creix més de pressa que la població  el nivell de vida augmenta i l’economia en conjunt prospera. que és l’indicador convencional que es fa servir per reflectir el creixement econòmic. Creixement econòmic Fa referència o és un procés a llarg termini. El creixement econòmic és una cursa entre l’augment de la producció i el creixement de la població. compensar o. En els dos darrers segles. la sobreinversió (augments o disminucions sobtades de la inversió). La successió de fases de prosperitat i de depressió és consubstancial a l’evolució mateixa de l’economia. • Política anticíclica L’ús dels models de predicció serveix per orientar el contingut. d’altres el rebutgen. • La productivitat Des del darrer terç del segle XIX el nivell de vida dels països industrialitzats ha experimentat una transformació radical: millores sanitàries. el cicle és una realitat. Però les fluctuacions continuen sent un problema. el nivell de vida dels països industrialitzats ha millorat enormement. Les diferents teories sobre els cicles econòmics condicionen l’abast d’aquest tipus de polítiques anticícliques: alguns reclamen l’intervencionisme públic.  6. les afirmacions contundents sobre l’eficàcia de polítiques anticícliques específiques són arriscades. El creixement econòmic ha estat important degut principalment a l’augment continuat de la productivitat mitjana del treball. En conclusió. transports i comunicacions. influències monetàries. en relació amb l’eficàcia i els resultats de les polítiques fiscal i monetària i també sobre les actuacions reglades o discrecionals. minimitzar els efectes de les pertorbacions que origina la discrepància entre renda efectiva i renda potencial. la naturalesa i l’abast de la política anticíclica o d’estabilització. esperança de vida. etc. atès l’increment del PIB real per càpita. el creixement econòmic és l’objectiu a desenvolupar. si més no. on es remarquen les conseqüències dels canvis de la quantitat de diner. La productivitat és la quantitat de producció obtinguda per unitat de factor productiu emprat per obtenir – la. les taxes d’interès sobre l’evolució de l’economia. etc. L’objectiu és reconduir. Si s’accepta que el benestar material millora quan augmenta el nivell de vida. El PIB real per càpita s’expressa . Amb ones d’amplitud de durada llarga o curta i de més o menys intensitat.

Com més pugui produir la gent. es pot concloure que a llarg termini els augments de la producció per càpita es deuen principalment als augments de la productivitat mitjana del treball. PIB real per càpita = Q / PO Q representa la producció. Com s’ha dit abans. És versemblant.ho. PO la x PO / PT població ocupada i PT la població total. Així. Per aconseguir. que és diferent el pes relatiu de cadascuna d’aquestes dues fonts de creixement. • Determinants de la productivitat . – Cal adonar-se. La renda per càpita o PIB per càpita és la relació que hi ha entre el PIB d’un país i la seva quantitat d’habitants.com el producte de la productivitat mitjana del treball (Q / PO) per la proporció de la població ocupada (PO / PT). la taxa de creixement ve determinada per l’expressió: Taxa de creixement = (PIB real any t + 1 – PIB real any t) / (PIB real any t) Ens mostra l’evolució d’any mitjançant la productivitat. per l’explosió de la natalitat. En els darrers temps s’han experimentat canvis importants com a conseqüència de la incorporació de la dona al treball i. La taxa de creixement està condicionada per l’augment que pugui experimentar la productivitat del treball i/o la proporció de població ocupada. en alguns casos. evolució que es mostra El creixement econòmic referenciat pel PIB real per càpita (quantitat de béns i serveis que pot consumir cada persona) depèn de la quantitat que es pot produir cada treballador i del nombre de persones que estan treballant. suposar una certa estabilitat en la població ocupada. l’evolució del PIB és l’indicador convencional del creixement econòmic. s’ha de dividir el PIB del país entre la població d’aquest. però. La proporció de població ocupada és probable que tingui un pes menor a llarg termini. S’utilitza també per veure si el país està desenvolupat o subdesenvolupat. – darrere l’altre. més podrà consumir. s’aplica la fórmula següent: PIB (renda per càpita) = RN / POB És a dir.

Els empresaris creen noves empreses. Són els béns produïts destinats a produir altres béns.se.1) El capital físic. Cal tenir en compte que el capital està subjecte a la llei dels rendiments decreixents. encara que van tenir més importància al passat que a l’actualitat. Cal trobar. però. La conscienciació social ens fa preguntar si. Un altre factor a tenir en compte és la capacitat emprenedora. Els treballadors produeixen més i millor. com les instal·lacions o la maquinària.). el consumisme. nous productes i serveis. El capital físic fa que els treballadors siguin més productius. doncs. El progrés tecnològic es defineix com els mitjans tècnics de què es disposa per produir béns i serveis. la contaminació i la destrucció del medi constitueixen problemes. els abusos productius. Contribueix també a la .. introdueixen avenços tecnològics als processos de producció. si la Q de treball i altres factors es mantenen constants. Establir uns “drets de propietat” ben definits (normes clares per decidir la titularitat de cada recurs i la manera com pot utilitzar. com la terra i els recursos naturals. cada unitat addicional de capital físic per treballador provoca increments de la productivitat cada cop més reduïts. 3) La tecnologia. etc. és correcte dipositar una confiança il·limitada en el creixement econòmic. És a dir. La innovació tecnològica tenia tradicionalment utilització sectorial. perquè la productivitat dels treballadors depèn en gran mesura de les persones que decideixen el que s’ha de produir i com s’ha de produir. • Entorn polèmic El creixement de l’economia comporta major abundància de béns i serveis. No obstant això.. Fa referència a les millores en el treball originades per l’educació i els coneixements que tenen i adquireixen els treballadors. pel que fa a la disponibilitat i abundor relativa. un creixement òptim. Hi ha d’altres factors. La major disponibilitat de béns i serveis és una força principal que a llarg termini incideix sobre aquesta millora. la malversació de recursos. s’utilitzen en el mateix sector i s’expandeix a la resta. de debò. • Guanys i costos Entre els avantatges obvis del creixement econòmic es troba la millora del nivell de vida. les noves tecnologies. l’experiència ens diu que la inestabilitat és perjudicial pel creixement. També el marc jurídic i clima polític tenen un paper important en el creixement. 2) El capital humà. Pel que fa al clima polític. El creixement també condiciona en positiu la qualitat i el nivell de vida. La tecnologia exerceix una gran influència sobre el creixement.

sacrifici del present per al futur.. la renda (PIB) per càpita. • Creixement i desenvolupament En termes generals. i el desenvolupament. per bé que les vol fer compatibles amb la maduresa. la suma a aquest resultat de canvis estructurals. el sacrifici que la societat ha d’assumir en termes de disponibilitat actuals enfront les futures: sacrifici de temps de lleure a favor d’una major ocupació. El creixement sostingut no renuncia ni a la productivitat ni a la tecnologia. Comporta però. genèricament. sacrifici de consum a favor de la inversió.. hi ha límits al creixement (el planeta és un sistema de terra i recursos finits). que es calculava mitjançant el quocient entre renda nacional i la població del mateix país. etc. un estat d’enteniment econòmic i ecològic. En termes estrictament economistes. estrés. no al desenvolupament. el creixement és l’augment de la renda per càpita.). S’han d’imputar. contaminació. Pel que fa als límits (és possible el creixement il·limitat?) es planteja un creixement sostingut. ... compassió i saviesa. Per tant. Es creix quantitativament i hi ha desenvolupament quan alguna cosa es fa qualitativament millor.redistribució de la renda (“toca més pastís si és més gran”) i el poder i la imatge nacionals en surten beneficiats en la mesura que ho fa la producció. els costos socials (pol·lució.) i costos individuals (urbanització. es fa servir per diferenciar entre creixement i desenvolupament. o sigui. una sèrie de costos. sacrifici de la qualitat del medi per una major producció.

renda i despesa El model del flux circular de la renda (tema 1) constata una identitat macroeconòmica rellevant.TEMA 3: LES DADES MACROECONÒMIQUES Recordar: Atur Inflació (deflació) Dèficit comercial Dèficit fiscal Cicles (producció i ocupació) Renda nacional (RN) = Polítiques d’estabilització Política fiscal Política monetària Polítiques comercials i canviària Creixement Polítiques de creixement Polítiques estructural s  Producció. la qual cosa estableix l’Ingrés nacional. Les retribucions percebudes per les famílies els permeten la compra de béns i serveis produïts i configuren la Despesa Nacional. El conjunt de béns i serveis produïts per les empreses determina la Producció Nacional. Per obtenir aquesta producció. Producció Nacional = Ingrés Nacional = Despesa Pública . les empreses retribueixen a les famílies els serveis que presten en tant que factors productius.

l’Ingrés Nacional amb RN o Y (Renda Nacional) i la Despesa Nacional amb DA (Despesa Agregada). En l’exemple.Es designa el Producte Nacional amb PIB (Producte Interior Brut). de béns i serveis utilitzats com a factors en les etapes productives o de béns i serveis definitivament acabats pel que fa al procés de producció. el blat computaria tres vegades (el collit pel pagès. El càlcul del valor afegit evita aquesta triple computació. respectivament. un moliner fa farina i un forner fa pa. un pagès conrea blat. segons es tracti. • Enfocament de la producció (PIB) El PIB és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en el país durant un període de temps determinat (normalment un any). el manufacturat pel moliner i l’elaborat pel forner). El Valor Afegit és l’instrument adequat per determinar el PIB segons l’enfocament de la producció: és el valor de la producció final menys el valor dels béns adquirits per l’empresa. i sense tenir en compte el valor afegit. a efectes d’agregació. Posa de manifest que no es tenen en compte per al càlcul del PIB els béns intermedis: amb això s’eviten les dobles computacions o més en el seu càlcul. en la Renda o en la Despesa. S’obté restant del valor de les vendes del productor les compres relatives a un productor o un altre. Es distingeix així entre productes intermedis i productes finals. És a dir: PIB = suma del Valor Afegit de totes les empreses de l’economia. perquè posa de manifest que. És a dir: PIB = RN = DA A partir d’aquesta triple identitat. l’anàlisi del nivell d’activitat d’una economia pot realitzar-se segons l’èmfasi en la Producció. mentre que el blat és producte . Exemple de càlcul del Valor Afegit: El valor afegit és el valor final menys el valor dels béns adquirits.

Aquest enfocament té en compte: 1) Els salaris pagats per les empreses del país al factor treball que ha contribuït a la producció. resultant de la diferència entre el valor del producte final i el dels factors productius adquirits. L’empresa C compra la producció de la B que. establert per la diferència entre els ingressos de les vendes i els RN = suma de salaris. L’accepció de valor afegit a nivell agregat correspon a la suma de tots i cadascun dels valors afegits del conjunt d’empreses que operen en el país i origina la producció nacional. és producte intermedi per al moliner.final per al pagès. en què el producte final de la primera és intermedi per a la segona. A. lloguers i beneficis. que és producte final per a aquest. Ateses aquestes interrelacions. la ven per 18. manufacturada de nou. 2) Els interessos pagats a qui ha prestat el seu estalvi a les empreses per materialitzar els programes d’inversió. interessos. costos relatius al pagament de salaris. Aquesta producció la compra l’empresa B (i que indica la fletxa). És a dir: . interessos i lloguers. i és inferior al total de transaccions. i al seu torn. Té una producció de 10 que correspon al seu valor afegit. Empreses Valor de factors productius Compres interempresa A B C 10 5 3 18 Valor afegit 25 Vendes interempresa 43 Valor total vendes 0 10 10 15 15 Valor de producció 18 L’empresa A fa servir factors productius per valor de 10 unitats i no compra res a la resta. és intermedi per a la tercera. i igualment la farina. 3) El lloguer dels propietaris de terrenys i immobles que els han arrendat a les empreses per dur a terme la seva funció. 4) Els beneficis que obtenen les empreses fruit de la seva activitat. que la manufactura i la ven per 15. B i C. és intermedi per al forner. N’obté un valor afegit de 5. sent final per a aquesta. el quadre adjunt mostra el càlcul del valor afegit en el cas de tres empreses. • Enfocament de la renda (RN o Y) La RN és la suma dels ingressos de tots els factors que intervenen en el procés de producció. equivalent al valor dels béns i serveis produïts.

afegits a la pròpia del sector privat. l’agregat més emblemàtic en la comptabilitat nacional. pot assumir. despeses en consum i despeses en inversió.  La comptabilitat nacional La comptabilitat nacional és l’instrument que transforma xifres. . dades i estadístiques en informació.Sector privat + sector públic + sector exterior: economia oberta.Sector privat + sector públic: economia tancada. tenen a veure amb el càlcul del PIB i dels seus components. Per tant: DA = C + I Ara bé. La consideració així del sector públic i del sector exterior. El PIB és el valor de mercat del conjunt de béns i serveis finals produïts pel conjunt de factors residents al país en el decurs d’un període de temps determinat. normalment. Les precisions a tenir en compte són: . també s’ha de tenir en compte el govern i les relacions exteriors. Una informació que reflecteix en cada moment l’estat de l’economia i constitueix l’estructura formal dels models macroeconòmics. Per tant. • Definicions i regles contables La determinació de les magnituds comptables nacionals es fa mitjançant un conjunt de definicions i regles d’acceptació convencional que. i les compres i les vendes a l’estranger constitueixen importacions (M) i exportacions (X).• Enfocament de la despesa (DA) La DA ve establerta per la totalitat de pagaments realitzats per adquirir béns i serveis. la suma dels dos components. provoca que l’expressió anterior quedi de la manera següent: DA = C + I + DP + (X – M) Si es té en compte: . El nucli de la comptabilitat nacional és la triple identitat entre el PIB. En termes generals. El govern gestiona la despesa pública (DP). conjuntament amb les famílies i les empreses. determina la despesa de l’economia o despesa agregada. la RN i la DA.se que les famílies adquireixen béns de consum (C) i les empreses béns d’inversió (I). El Producte Interior Brut és habitualment el referent en l’actualitat.

No pot emmagatzemar-se i es consumeix en el lloc i en el moment en què s’adquireix: metge. La suma total de despeses d’aquestes tres categories defineix la inversió total. automòbil. però. per l’envelliment tecnològic (obsolescència) o quan es fa necessari disposar de quantitats addicionals per a reposicions (amortitzacions). La inversió neta és la que resulta de deduir les amortitzacions de la inversió bruta.. les puntualitzacions següents: . la distinció entre magnituds brutes i magnituds netes la determina el volum d’amortitzacions. També s’han de tenir en compte. 2) Béns no duradors: són els d’ús immediat produïts en l’economia durant un exercici comptable.).. Exemple: noves plantes (instal·lacions). Consum Se’n Són els béns i serveis adquirits per les economies domèstiques. 3) La variació d’existències: l’augment o la disminució d’estocs de les empreses.. amb la finalitat de mantenir útil l’aparell productiu. S’han de tenir en compte. Es tenen en compte tres tipus de especificacions: 1) La inversió en béns d’equip (o inversió en capital fix): és la compra de nous béns de capital per les empreses. ja sigui per la utilització (depreciació). certes matisacions: Els béns de capital estan subjectes a un procés de desgast.. És a dir. És a dir.se en el futur.  Inversió o formació (interior) bruta de capital Són els béns que s’adquireixen per utilitzar. el vestit. inversió neta = inversió bruta – amortitzacions.... 3) Serveis: el treball realitzat per individus i empreses. El concepte d’amortització és important i distingeix la inversió bruta de la inversió neta. perruquer. Poden emmagatzemar-se però amb una durada inferior als tres anys. 2) La inversió en construcció: compra de nous habitatges per part de les famílies. a efectes de registre. consideren tres tipus d’especificacions: 1) Béns duradors: tenen utilitat en el decurs del temps (es poden emmagatzemar amb una durabilitat mitjana d’uns tres anys): electrodomèstics. Exemple: aliments. béns d’equip (maquinària.. Es distingeix la que realitza el sector privat i la que realitza el sector públic.

etc. se les considera com a serveis. A efectes de comptabilitat nacional. Les transferències o pagament de transferències no afecten el PIB. Exemple: despesa relativa a l’equip militar. la despesa pública directa o despesa exhaustiva. en conseqüència. ja que són reassignacions de la renda existent sense implicar comprar béns i serveis per part de l’Estat. doncs. però els serveis relatius a l’habitatge es computen com una part del consum.  Exportacions netes En una economia oberta.se el bé intermedi com una inversió en existències i. distingir entre compres de l’estat i despesa pública. Constitueix. les despeses en formació. és rellevant el còmput de les exportacions i les importacions. La comptabilitat nacional defineix com a inversió la compra de béns d’equip. Els béns intermedis no entren a formar part del càlcul del PIB. Despesa pública – –  Són els béns i serveis que compren les administracions públiques. En particular. Quan aquests béns intermedis en estoc es venen en un període futur. s’exceptuen els béns intermedis produïts i que no s’han venut en el decurs de l’exercici comptable (considerant. que també contribueix a l’augment de la producció en el futur.. Des del punt de vista del registre.  Preus de mercat . en la mesura que contribueixen a la producció de nous béns. el seu valor minora l’estoc d’existències i disminueix el PIB de tal període. L’Estat afronta també els interessos del deute públic. ja que a més de l’adquisició de béns i serveis. o també designada com compres de l’estat. En canvi. forma part del PIB.– La comptabilitat nacional considera la compra de nous habitatges com a inversió. el terme exportacions netes es defineix com la diferència entre el valor del que s’exporta i del que s’ha importat. la realització d’obra pública i les remuneracions que perceben els funcionaris. aprenentatge. Encara que l’Estat realitza més despeses. tot plegat. No obstant això. que tampoc es corresponen amb compres de béns i serveis. ja que el seu valor està inclòs en el valor del bé final corresponent (el valor afegit és el referent comptable). part de la despesa nacional s’utilitza per comprar a l’exterior i part dels béns i serveis produïts es venen a l’estranger. les transferències als individus en forma de pensions i prestacions socials. inclou les transferències i els interessos de deute. és necessari. La despesa pública sempre és major.

en contrast amb variables estoc com la riquesa nacional. dues matisacions: El preu de mercat de béns i serveis inclou habitualment el recàrrec tributari propi de la imposició indirecta (IVA). en conseqüència. però no un augment de la renda de l’economia. valor de las instal·lacions. la disponibilitat de capital.La comptabilitat nacional utilitza preus de mercat per calcular el valor total dels diferents béns i serveis. La segona matisació fa referència amb les limitacions a que està subjecte la comptabilitat nacional. maquinària. És a dir. determina un indicador adequat per expressar la quantia del PIB. edificis. té en compte només la producció corrent de cadascun d’aquests i. s’ha de deduir dels registres comptables la quantia de l’impost percebut (i afegir. exercici per exercici.se. els béns usats poden considerar. aquesta producció no forma part del PIB. un contrast. i la seva venda és una transferència d’aquest actiu. l’any). Els registres comptables es concreten en el període temporal de referència i el còmput corresponent es fixa quan els béns produïts (any de producció).. no s’hi inclouen les transferències d’articles de segona mà. Per conèixer el preus de producció..  Àmbit geogràfic Convé tenir en compte que els béns que entren a formar part del PIB són produïts per factors de producció residents en el país. El PIB és una variable flux. És a dir. que es valora d’acord amb el seu cost de producció. però si va a una bugaderia a rentar la roba. els subsidis). És a dir: PIB a preus de mercat – Impostos indirectes = PIB a cost de factors..se com un actiu. però. Per tant. Les úniques activitats que no són de mercat i formen part del PIB són: els autoconsums en el sector agrari i ramader. pels articles de consum. el pagament corresponent s’inclou en el PIB. el consum públic (educació..  Béns usats (béns de segona mà) Els registres a la comptabilitat nacional corresponen al “període temporal de referència” (habitualment. S’han de fer. Per exemple: si algú fa la bugada a casa seva. . És a dir. i no quan són consumits. sanitat. i l’agregat resultat es designa com a PIB a cost de factors (a preus bàsics). La valoració dels béns i serveis a preus de mercat (valor dinerari que els atorguen). els càlculs corresponents exclouen totes aquelles transaccions que no passen pel mercat. El valor dels béns produïts en el país per empreses de capital estranger o els treballadors immigrants es té en compte per al càlcul del PIB nacional. aquest recàrrec es computa en el càlcul del PIB i determina la quantia de l’import total.). El resultat obtingut defineix el PIB a preus de mercat. si escau.

amortitzacions PRODUCTE NACIONAL NET a cost de fels factors = RENDA NACIONAL . Si a aquesta magnitud. En la comptabilitat nacional. que deduint. s’obté la renda personal.impost de societats + transferències + beneficis no distribuïts . i deduint-ne mercat l’impost sobre la renda i els pagaments a la Seguretat Social s’arriba finalment a la renda disponible. s’obté el PIB a cost dels factors.En canvi. els produïts a l’interior i consumits a l’estranger. que és la necessària per adquirir els béns i els serveis i. si se’ls dedueix i se sumen.se les amortitzacions. s’obté el PIB a preus de mercat. el PNN a cost dels factors s’equipara a la renda DESPESA FINAL TOTAL nacional. defineix el PNN a cost dels factors. els subsidis. si escau. El quocient entre + subsidis renda disponible i població dóna la renda per càpita.  Del PIB a la Renda Disponible La suma de totes les despeses d’una economia defineix la despesa final total. el valor de la producció d’empreses nacionals localitzades a l’estranger no computa. sumant-hi les transferències. com que aquests preus estan gravats pels impostos indirectes. Però. que indica el valor de la despesa final dels béns i serveis que són produïts domèsticament segons els preus de venda.restant-ne l’impost de societats. restant-ne els beneficis no distribuïts i les cotitzacions PRODUCTE INTERIOR BRUT a preus de empresarials a la Seguretat Social. s’hi resten les importacions. importacions Coneguda la renda nacional i. a més a més. es determina el PNB a cost dels factors.cotitzacions empresarials a la Seguretat Social RENDA PERSONAL .impostos La renda disponibilitat dels individus per al consum i l’estalvi. Sumant a aquest agregat les rendes netes de l’estranger. indirectes disponible estructura la . PRODUCTE INTERIOR BRUT a cost dels factors + rendes netes de l’estranger PRODUCTE NACIONAL BRUT a cost dels factors .

ja que eludeixen els registres comptables per evitar el pagament d’impostos i altres taxes. però que no tenen registre. bricolatge. aquests indicadors? Les estadístiques de la producció nacional no inclouen un seguit d’activitats ben evidents en les economies actuals.• Renda nacional i benestar Els agregats de la comptabilitat nacional són objecte de polèmica pel que fa a la versemblança. la contaminació. Què expliquen i què amaguen. renda i despesa? Les estimacions del PIB o de la renda nacional no s’han d’entendre. domèstic. Exemple: les drogues. Tampoc es computen a la renda nacional les satisfaccions del lleure. no s’anota l’economia submergida. de debò. les conseqüències de la degradació del medi ambient. Quina és. que són béns que es produeixen i es distribueixen.. Són transaccions legítimes. feines voluntàries.. en sentit estricte.. tampoc s’incorporen les produccions il·legals. els nivells de qualitat de vida.. però il·legals. la utilitat d’aquests càlculs macroeconòmics sobre producció. En segon lloc. doncs. com a indicadors . En primer lloc.

sumant-li els impostos indirectes. pel costat de l’oferta. El PIB a cost dels factors determina el preu de “fàbrica” que. els preus es ponderen per la seva importància específica. Consisteix a dividir la variable monetària per un índex de preus. el mesurament de la variació d’una cistella de béns o d’altres variables entre dos períodes diferents de temps. la qual cosa equival a deflactar-les. • Deflactors i índexs de preus Deflactar és el procediment que converteix les variables nominals o monetàries en variables reals.  Agregats nominals i reals Amb caràcter general. És a dir. Un índex de preus és un indicador (expressat en nombre índex) de com ha variat el preu mitjà d’un conjunt de béns durant un període de temps determinat. a preus constants (PIB real). la variació conjunta de volums i preus.del benestar nacional. pel costat de la demanda. Mostra la variació dels preus de consum elegits com a representatius en el si d’una cistella d’un consumidor igualment representatiu. Aquest índex es fa servir habitualment per mesurar la inflació. El PIB s’expressa en termes nominals o en termes reals. les xifres estadístiques que reporten els comptes nacionals aporten dades numèriques de referència i sèries cronològiques per a estudis comparatius i per a la presa de decisions de política econòmica. La mútua comparació dels agregats esdevé distorsionada. mesurar-les en termes dels preus d’un any determinat (que es considera any base). el PIB a cost dels factors reflecteix la producció. . Per homogeneïtzar les comparacions cal una correcció adequada. determina el preu de “venda” en tant que PIB a preus de mercat. La determinació d’agregats reals considera tan sols la modificació de la quantitat. amb diferències importants. Es calcula de la manera següent: Índex de preus any corrent = (cost cistella any corrent / cost cistella any base) x 100 L’índex de preus més usual és l’índex de Preus al Consum o IPC. Aquesta diferenciació obeeix al fet de referenciar el PIB segons els preus corrents de cada període (PIB nominal) o segons els preus d’un període determinat és a dir. i el PIB a preus de mercat. Tot i les imperfeccions i les deficiències. Normalment. Les estadístiques de la comptabilitat nacional que s’expressen nominalment es “recalculen” en termes reals. la dels agregats nominals. És a dir.

○ 2) Variació de volums: PIB real o PIB a preus constants Són magnituds reals: P any base x Q de cadascun dels diferents béns. és a dir: I = DA – C E = RN – C Com que DA = RN  I = E. i l’estalvi. ○ 3) Variació de preus: índex de preus Per determinar els valors del PIB real s’ha considerat fix el preu de l’any base. el deflactor del PIB de l’any base és igual a 100. • El deflactor del PIB Deflactor del PIB = [PIB nominal / PIB real] x 100 Tenint en compte que el càlcul es fa sempre sobre el mateix any. que reflecteix la variació mitjana dels preus de consum).  La relació estalvi – inversió La inversió (I) és la part de la despesa agregada (DA) no aplicada al consum (C). RND = C + E PIB = RN = DA DA = C + I + DP + XN RND = RN – (T + S) RN = C + E (punt vista ingressos) DA = C + I (punt vista gastos. indiquen la variació del nivell mitjà de preus de l’economia (a diferència de l’IPC. Referits al PIB. Així. i segon. és a dir: P corrent x Q constants (any base). (E) la renda nacional (RN) no consumida. • ○ Variació de les quantitats i/o dels preus 1) Variació conjunta de volums i preus: PIB nominal o PIB a preus corrents Són magnituds monetàries (nominals): P x Q de cadascun dels diferents béns. el deflactor dels altres anys reflecteix la variació del nivell agregat de preus que incorpora el PIB nominal.Els deflactors també són índexs de preus. i s’han acoblat a cada període les produccions respectives. És a dir. despesa) RN = DA . amb el deflactor calculem la variació del PIB tenint en compte la variació quantitativa i no dinerària. És a dir. s’agafen com a referència les quantitats produïdes a l’any base i indica com varien els preus.

Ei = Ep + Eg. es registra un dèficit comercial i s’experimenta necessitat de finançament i origina l’entrada de capitals (Ek). L’estalvi exterior està relacionat amb les exportacions (X) i les importacions (M). recordant que la renda disponible és el resultat de restar dels ingressos totals el pagament d’impostos (T) i. L’estalvi exterior depèn de si s’ha de rebre finançament pel dèficit comercial o concedir-ne pel superàvit de la balança comercial (es deixa a l’exterior). no monetari. És la part de la renda que els consumidors no apliquen al consum més els beneficis que les empreses no distribueixen. Sorgeix com a conseqüència de la diferència entre renda disponible (RND) i despesa en consum. És a dir. b) Si les compres del país superen les vendes de béns i serveis. la balança comercial experimenta un superàvit.És a dir • Estalvi privat. L’estalvi privat ve donat pel que realitzen les famílies i les empreses. La relació d’estalvi – inversió s’expressa segons la fórmula següent: E = [Ep + Eg + Eex] = I Ep = estalvi privat. si escau. Eg = Estalvi públic. Sortida neta de capital fa referència a capital en forma de recursos: béns i serveis. La diferència entre exportacions i importacions defineix el terme exportacions netes (XN). Sk > Ek Si hi ha capacitat de finançament  hi ha SNC M Superàvit X> (increment de les exportacions) comercial (es deixen recursos a l’exterior) . La suma de l’estalvi privat i l’estalvi públic determinen l’estalvi intern (Ei). públic i exterior La relació estalvi – inversió té caràcter general. en el sentit que: a) Si les vendes nacionals són superiors a les compres a l’estranger. la suma de subsidis i transferències estatals (S). La diferència entre sortides i entrades de capitals defineix la sortida neta de capitals (SNC). implica capacitat de finançament i origina la sortida de capitals (Sk). L’estalvi públic és la diferència entre els ingressos fiscals que s’obtenen mitjançant la pressió tributària (impostos) i la despesa pública (DP) en compra de béns i serveis per part de l’Estat i el pagament de transferències i subsidis.

Pot incrementar exportacions. La igualtat entre exportacions i importacions fixa l’equilibri del sector exterior (X = M). a l’inrevés. Sortida de capitals. s’obté un superàvit. és a dir. Si: Ei (estalvi intern = privat + públic) > I  El país té capacitat de finançament (superàvit comercial). Ha de demanar finançament a l’exterior: ha d’incrementar . Ei (estalvi intern = privat + públic) < I  El país té necessitat de finançament (dèficit comercial). Quan el volum de despesa d’un sector supera el volum d’ingressos s’origina un dèficit.Ek > Sk Si hi ha necessitat de finançament  X < M Dèficit ( increment de les importacions) i superàvitscomercial • Interrelació sectorial: dèficits La igualtat entre estalvi i inversió (E = I) estableix l’equilibri del sector privat. La igualtat entre ingressos i despeses estatals determina l’equilibri del sector públic (T = DP + S). quan la renda obtinguda és superior a la despesa realitzada.

estrictament.Com a mitjà de canvi. el diner és un actiu que conserva el valor al llarg del temps. comporta un valor alt en relació amb el pes. És a dir. sovint el Banc Central. 3. que depèn del govern... ha de ser de difícil falsificació. • Les funcions del diner són les següents: 1. És a dir. diner bancari i pseudodiner El diner.Ha de ser genèric i de fàcil acceptació. el diner bancari. es concreta en bitllets i monedes.Ha de ser divisible. equival que alhora sigui mitjà de pagament. Pot guardar-se o emmagatzemar-se.Ha de ser transportable i manejable amb facilitat. qui el rep té la certesa que. . • Diner legal. 3.Pe raons òbvies.ECONOMIA MONETÀRIA I ECONOMIA INTERNACIONAL TEMA 4: EL DINER I ELS BANCS • El diner i les seves funcions El diner és un instrument que permet alliberar els deutes.. els preus els expressem en diners.Com a dipòsit o reserva de valor. És a dir. • Els requisits que ha de complir el diner són els següents: 1. un tercer també l’acceptarà. És a dir. El diner és la unitat en què s’indiquen els preus.. 4. la qual cosa permet comparar el valor dels diversos béns. És a dir. 2. i els xecs i documents de crèdit.. desprès. També es fan servir per a finalitats equivalents els xecs bancaris. si el diner només tingués un valor gran quedaria inservible per a transaccions de quantia reduïda.. permet o facilita els intercanvis. Els bitllets els emet l’autoritat monetària. Les monedes són emeses pel Departament del Tresor.Serveix d’unitat de compte o mesura de valor.. 2. es permet l’adquisició de béns i serveis en el futur. Serveix per efectuar qualsevol pagament de manera immediata (és l’actiu més líquid). Els bitllets i les monedes caracteritzen el diner legal.

Aquests instruments evolucionen per canvis en les pràctiques comercials. Per ser-ho. Conjuntament amb el diner legal i el diner bancari existeixen altres instruments que compleixen unes funcions del diner o altres. encara que serveixen com a mitjà de pagament. però estrictament no són un mitjà de canvi.Els xecs responen als dipòsits dineraris que el públic en general diposita a la banca. RESUM EN FORMA D’ESQUEMA DINER LEGAL (El que emet l’autoritat monetària) Bitllets (efectiu) Monedes DINER BANCARI (xecs bancaris) Oferta monetària: legal + PSEUDODINER (instruments que poden arribar a servir com a diner) Quasidiner (dipòsits a Substitutius del diner (diner magnètic: targetes DINER efectiu de contingut ple fraccionari signe paper . en els hàbits financers o senzillament per modes. És el que s’anomena pseudodiner. Les targetes de crèdit (diner magnètic). s’han de convertir en dipòsits a la vista o bé en efectiu. però no totes. Sota la denominació genèrica del pseudodiner es diferencia entre quasidiner (dipòsits a termini) i substitutius del diner (targetes de crèdit). ni tan sols són dipòsit de valor. Els dipòsits a termini compleixen la funció de dipòsit de valor.

convertible inconvertible MERCADERIA • El sistema bancari LEGAL BANCARI Pel que fa a la manera com el diner flueix en l’economia.. El banc central Abans. de la mateixa manera que la banca subministra crèdits al públic. 2.. tots els sistemes bancaris actuals es regeixen segons tres institucions bàsiques: – – – • El banc central. vigilància dels tipus de canvi. El banc central es caracteritza per: 1. desprès monopolitzaren el privilegi d’emissió de bitllets i.). i això. 4. servei del deute públic. Però en general. La cambra de compensació. L’organització difereix segons el país. legals i polítics.. control i manteniment de reserves. • La banca comercial .).. La banca comercial. l’organització bancària té un paper remarcable.. també la banca.Operar en els mercats de divises (pagaments i cobraments a l’exterior.).Supervisar el sistema financer (regulació. en principi. 3. Responen a la funció de ser banc de bancs. 5. Son peces indispensables per al funcionament del sistema bancari. per motius històrics. els bancs centrals eren institucions privades.Executar la política monetària: control i seguiment de l’oferta monetària i dels nivells de solvència i liquiditat. passaren a ser corporacions de dret públic. És a dir. ha de poder apel·lar al recurs del préstec.. en situacions determinades. finalment.Ser banquer del govern (tresoreria de l’estat. inspecció i disciplina d’entitats bancàries.Evacuar consultes (assessorament i informació al govern). ho proporciona el banc central.

més enllà dels recursos propis. Els bancs. Tenen sentit. són entitats financeres que fan a la pràctica funcions semblants a la dels bancs. que són els diners que els individus dipositen als bancs i caixes d’estalvis. • Regulació: garanties vs. el . Per mitjà de sumes dels saldos deutors i creditors s’obtenen les diferències corresponents. pànics bancaris El negoci bancari consisteix a recaptar dipòsits del públic en general i concedir préstecs i crèdits amb un diferencial de taxes d’interès. Dipòsits. per tant. doncs. La funció de la cambra de compensació consisteix en el fet que. i per això reben una retribució lleugerament superior a la dels dipòsits a la vista. en què s’han de retornar amb una determinada taxa d’interès. l’existència de diversos bancs i caixes. òbviament. Amb els crèdits (que poden anar-se utilitzant en el decurs del temps pactat) i els préstecs (es rep íntegrament a l’inici) es deixen fons dineraris dels bancs i caixes a favor dels particulars per un temps determinat. tant de tipus privat com públic i. Els dipòsits a la vista o comptes corrents són utilitzables sense restricció a petició de l’interessat. s’estructuren en dipòsits a la vista i dipòsits a termini. en el si d’un sistema de banca múltiple. però la diversitat bancària és molt àmplia. La diferència és que són entitats fundacionals. al final d’un període determinat (habitualment. els bancs reben dipòsits i atorguen crèdits i préstecs. Els dipòsits. realitzen la seva activitat emprant. crèdit i préstecs En general. Les caixes d’estalvis. encara que amb un cert decantament vers el préstec hipotecari. tots els xecs subscrits pels clients d’uns bancs i dipositats en uns altres són compensats amb els xecs subscrits pels clients d’aquests bancs i dipositats en aquells. és a dir. • La cambra de compensació La cambra de compensació respon al mecanisme de liquidació i ajustament dels deutes entre bancs i caixes sorgits com a conseqüència de les transaccions.Són la resta d’entitats que constitueixen el conjunt de bancs i caixes. al final del dia). Genèricament es fa referència a la banca comercial en el sentit de banca de dipòsits. Dels dipòsits a termini no es pot disposar fins el termini temporal del compromís pactat. no tenen socis.

Un nombre considerable de dipositants volen retirar els seus fons per por que l’entitat faci fallida. en casos d’insolvència i fins un màxim estipulat. Fons de garantia de dipòsits. de fet. Es regula així el coeficient de reserves. R: les reserves. Oferta monetària = diner legal + dipòsits a la vista . És a dir: Rs = R / Dv Rs: indica el coeficient de reserves. Dv: els dipòsits. per tant. l’efectiu que els clients han dipositat en el sistema bancari. Les regulacions usuals en aquest sentit són les següents: – Reserves mínimes. per tant. Això és així perquè es té la percepció que ni tots els clients ni de sobte demanaran el total dels seus dipòsits. L’oferta de diner – • L’oferta monetària és la quantitat total de diner existent a l’economia. Es considera diner tant l’efectiu a mans del públic com els dipòsits a la vista. que és un percentatge que s’aplica al total de dipòsits i ve determinat. L’autoritat monetària. pel quocient entre reserves totals i dipòsits totals. Es produeixen en aquestes situacions pànics bancaris. minimitzen els pànics bancaris. No obstant. que en les economies modernes recau en el banc central. ha ocorregut en moments històrics propis de crisis econòmiques profundes i de llarga durada. L’obertura d’entitats bancàries està subjecta a autorització. Assegura. Al coeficient de reserves també se’l sol denominar coeficient de caixa. És un sector regulat. exerceix funcions de tutela i introdueix garanties per prevenir les conseqüències de situacions d’aquest tipus. ja que els depositants saben que els seus fons estan protegits en el cas que el banc faci fallida. tot garantint als dipositants que se’ls tornarà una part en cas de fallida del banc dipositari.diner de tercers. El banc central exigeix una sèrie de requisits per a l’exercici de la professió bancària: l’honorabilitat personal. els dipòsits. – Autorització i capital reglamentari. existeix la possibilitat que això pugui succeir i. És a dir. la quantia del capital reglamentari. Es un organisme regulat oficialment que garanteix. L’autoritat monetària obliga la banca a mantenir una part dels fons dipositats pels clients en forma de reserves.

és important conèixer. Però. ja sigui perquè detreuen de la circulació diner legal atresorat a les caixes fortes. 4) Els bancs mantenen com a garantia de solvència (i de manera legal) unes reserves mínimes o coeficient de caixa. el volum de diner legal és inferior a l’oferta monetària. resultaria que si no existissin els bancs el volum d’efectiu en mans del públic seria igual a l’oferta monetària. com es crea (i es destrueix) el diner bancari. en les economies actuals. Suposem un model senzill en el que se suposa: 1) Hi ha un sistema de diversos bancs (banca múltiple). l’oferta de diner en rep les conseqüències. Per tant.En la mesura que l’oferta de diner ve donada per la suma de l’efectiu en mans del públic i els dipòsits a la vista en poder de la banca. BANC A Actiu Efectiu 100 100 Actiu Reserves 10 Crèdits 90 100 BANC B Actiu Efectiu 90 90 Actiu Reserves 9 Crèdits 81 90 BANC C Actiu Efectiu 81 81 Passiu 81 Dipòsits 81 Passiu 90 Dipòsits 90 Passiu 90 Dipòsits 90 Passiu 100 Dipòsits 100 Passiu 100 Dipòsits 100 . El diner bancari L’oferta monetària està composta per diner legal i diner bancari. ja sigui per la transformació de dipòsits en crèdits. 3) Els bancs tan sols atorguen crèdits als clients. més enllà del procés emissor de diner legal per part de l’autoritat monetària. 2) El públic en general només disposa d’efectiu que pot dipositar a la vista sense meritar interessos. com que els bancs existeixen. És a dir. l’oferta monetària equivaldria a la totalitat del diner legal emès.

al començament l’oferta monetària estava composta tan sols per les 100 unitats monetàries (de diner legal) que l’individu diposita a la banca. El procés es repeteix successivament. el diposita al banc B. 9 unitats com a reserves. novament l’oferta monetària s’incrementa addicionalment en aquestes 81 unitats. La interrelació entre dipòsits i crèdits explica el procés de creació de diner bancari. doncs. Passa. el banc A mantindrà 10 unitats com a reserves i 90 unitats en crèdits. Com a conseqüència. un individu disposa de 100 unitats monetàries de diner efectiu (diner legal) decideix dipositar-lo al banc A. que. de 190 a 271 unitats i així successivament. aquell precisament de 90 unitats monetàries i aquest de 81 (al aplicar el coeficient de reserves per part del banc B). el banc haurà de proveir “reserves” per valor de 0. segons l’exemple anterior si: R = 100 rs = 0.1. s’estableix que el total de dipòsits a la vista (Dv) ve donat per: Dv = R (volum total possible de Per tant. Per tant. Les reserves mínimes es fixen en un 10%. per cada unitat monetària dipositada. com a efectiu. aquest banc registre un passiu de 90 unitats monetàries com a dipòsits. o sigui. davant de les 100 unitats inicials. l’oferta monetària suma 190. l’oferta monetària augmenta en 90 unitats monetàries addicionals. Com a conseqüència. Per tant. És a dir. Aquest crèdit. amb un dipòsit a la vista de 100 unitats. ara. Després del segon dipòsit i segon crèdit. estarà en disposició d’atorgar crèdits per valor de 81 unitats monetàries. . i restarà lliure per atorgar crèdits per valor de 0. Designant per rs el coeficient de reserves (o de caixa). aquest banc registre un passiu equivalent a aquestes 100 unitats monetàries.1 Crèdits 72. en mantenir-ne el 10%. Efectivament.000 unitats monetàries. el qual afecta l’oferta monetària. Arran d’aquest dipòsit i el consegüent crèdit a la segona persona. al seu torn. amb el banc C i següents. i un actiu amb l’ingrés equivalent.Actiu Reserves 8.10 (10%) Dv = 1.9 unitats. el rep una altra persona que. com a dipòsits.9 81 Passiu 81 Dipòsits 81 En el marc del model.

Per tant: Si augmenta rs  baixa el multiplicador monetari (creació de diner menor) Base monetària El resultat anterior és important pel que fa al control de l’oferta monetària per part de l’autoritat corresponent. el diner legal. amb un volum de reserves de 100 unitats monetàries.000 unitats monetàries. Dv = (1 / rs) R Aquesta expressió indica la variació que poden experimentar els dipòsits a la vista quan varien les reserves segons el quocient 1/r s. el total format per l’efectiu en mans del públic i les reserves bancàries.Ja que  rs = R / Dv  0. amb 100 unitats de diner legal (efectiu) es poden crear 900 unitats de diner bancari. el coeficient de reserves condiciona la creació (destrucció) de diner bancari. Un coeficient de reserves del 10% fixa el multiplicador a 10 (=1/0. és a dir.900 unitats monetàries. el multiplicador monetari). en tant que emissor. determina un volum total de dipòsits de 1. És a dir. És a dir. la suma de l’efectiu en mans del públic (diner legal en circulació) i les reserves bancàries. formant les 1. Aquest quocient rep el nom de multiplicador monetari. el multiplicador puja a 20 (=1/0. ja que indica la proporció en què varien els dipòsits en variar les reserves. amb el mateix volum de reserves. És a dir. És la quantitat total de dipòsits que hi pot haver a l’economia.000 unitats de OM (oferta monetària) = 100 (diner legal) + 900 (diner bancari) = 1. com: resulta que rs = R / Dv. rep el nom de base monetària la xifra que està sota el control de l’autoritat monetària. .1 (10%) = 100 / Dv  Dv = 1.000. per tant.05) i. justament en proporció inversa. En aquest sentit. rs. amb una expansió de diner bancari (crèdit) de 900 unitats monetàries.000 (OM). L’autoritat fixa el coeficient de reserves o coeficient de caixa (i. 5%. El multiplicador monetari Definit el coeficient de reserves. el total de dipòsits ascendeix a 2.000 amb una expansió de diner bancari de 1. L’autoritat monetària controla. Si el coeficient de reserves es rebaixa a la meitat.1) que.

Es defineix el coeficient d’efectiu com la proporció entre la quantitat d’efectiu i el volum de dipòsits. La BM sovint se la designa com a diner d’alta potència. Fins ara cal recordar: Crèdit Efectiu Dipòsits Reserves . El multiplicador monetari (1/rs) no té en compte això i. És a dir. Ef = efectiu total (del sistema). La base monetària és el referent per determinar l’oferta monetària. incorpora una manca de realisme important. les vegades que l’OM (capacitat per a fer servir el diner) supera el manteniment del diner (BM). la potencialització del diner no utilitzat. Dv = import dels dipòsits a la vista. diner bancari) i BM (efectiu + reserves). en el sentit de mantenir un determinat nivell de liquiditat d’acord amb els hàbits i costums. no tot l’efectiu disponible es transforma en dipòsit. per tant. És a dir. diner legal + dipòsits. que és la conducta habitual dels individus.La base monetària (BM) no és equivalent a l’oferta monetària (OM). BM = efectiu + reserves Coeficient d’efectiu El diner legal (efectiu) es reparteix entre recursos en mans del públic i dipòsits a la banca. Cal distingir entre OM (efectiu en mans del públic. el quocient OM/BM mostra la quantitat de diner de què pot disposar-se per unitat de base monetària. ef = Ef / Dv ef = coeficient d’efectiu.

OM

BM 1/ Multiplicador A partir de les igualtats següents: ef = E / Dv  Ef = ef x Dv rs = R / Dv  R = rs x Dv OM = Ef + Dv BM = Ef + R Substituint aquests valors en el quocient OM / BM: OM / BM = (Ef + Dv) / (Ef + R) = (ef x Dv + Dv) / (ef x Dv + R) = (ef x Dv + Dv) / (ef x Dv + rs x Dv) = (1 + ef) / (ef + rs) MULTIPLICADOR DEL Pot expressar-se com: OM = [(1 + ef) / (ef + rs)] Aquesta fórmula ens indica que l’oferta monetària és proporcional a la base monetària condicionada pel coeficient d’efectiu i pel coeficient de reserves. El quocient (1+ef) / (ef + rs) es coneix amb el nom de multiplicador del diner, que té en compte rs i ef, per tant, és més realista que el multiplicador monetari (1 / rs) que només té en compte rs. Exemple: Si la gent vol mantenir un 40% d’efectiu sobre el total tenint en compte: BM = 100, rs = 10% i per tant ef = 40 %.

OM = [(1 + ef) / (ef + rs)] x BM  OM = [(1 + 0,4) / (0,4 + 0,10)] x 100 = 280 És a dir, el multiplicador del diner es xifra en 2,8 i l’oferta monetària en 280 unitats. Cal observar que, en una hipotètica comparació respecte al multiplicador monetari (1/rs = 1/0,1), aquest es xifraria en 10 i l’oferta monetària en 1.000. Control de l’oferta monetària L’autoritat monetària té el control de l’oferta de diner, i aquest control configura la política monetària. En les economies modernes, aquestes mesures les pren el banc central, com a entitat autònoma i independent del Govern. A l’edat mitjana, el senyor feudal tenia el dret d’encunyar moneda. En l’actualitat, quan el Govern, al marge de l’autoritat monetària, emet diner per disposar de més recursos dineraris, es diu que hi ha senyoratge. La impressió de diner pel Govern augmenta l’oferta monetària i origina sovint inflació. Quan el banc central emet diner (ja que té el monopoli d’emissió) modifica l’oferta de diner legal, té el control directe. No obstant, normalment la política monetària l’exerceix de manera indirecta, alterant la base monetària o bé la relació entre reserves i dipòsits. Aquestes actuacions es concreten en tres instruments principals: – Operacions de mercat obert. Són compres i vendes de bons de l’Estat (títols de Deute Públic) per part del banc central. Quan es realitzen compres, l’efectiu que en comporta l’import augmenta la base monetària i, en conseqüència, l’oferta monetària. Si es produeix una venda de bons, l’efectiu que ingressa el banc central redueix la base monetària i així l’oferta de diner. Coeficient de reserves. Per imperatiu legal el banc central pot establir el coeficient mínim obligatori, és evident que qualsevol augment de les reserves exigides redueix el multiplicador de diner i l’oferta monetària. Taxa de descompte. És la taxa d’interès que cobra el banc central quan atorga els préstecs a la banca. Normalment, la banca demanda crèdits al banc central per fer front a necessitats temporals de reserves.

Mesuraments de l’oferta de diner: els agregats monetaris Per al seguiment de l’oferta de diner, l’autoritat monetària se serveix del que es coneix com a agregats monetaris. Aquests agregats es designen amb la lletra “M”. Els agregats monetaris més usuals són M1, M2, M3. Conceptualment també es té en compte l’agregat M0, representatiu de la base monetària.

M0 = BM (efectiu + M1 = OM (efectiu + dipòsits Dipòsits a la vista fa referència a xecs, talons... M1 es considera com l’oferta monetària. M2 = M1 + dipòsits Dipòsits d’estalvi fa referència a les típiques llibretes d’estalvi; és a dir, la persona ha d’anar personalment al banc o caixa a treure el diner en efectiu. Permeten la realització de transferències i la domiciliació de pagaments, en moneda nacional. M3 = M2 + dipòsits a Aquest agregat es coneix com a disponibilitats líquides. Dipòsits a termini fa referència a aquest tipus de dipòsit on no es poden treure els diners fins a la data pactada, sinó hi ha una penalització; ja que el banc dóna rendibilitat precisament si es mantenen els diners durant el temps pactat. Són els pagarés del crèdit oficial, emprèstits del sistema bancari i actius líquids en moneda estrangera. • La demanda de diner

El diner, és a dir, les monedes, els bitllets i els dipòsits a la vista, formen part de la riquesa o patrimoni d’una persona, junt amb els actius reals (immobles, equips, obres d’art...) i els actius financers (accions, obligacions, dipòsits d’estalvi...).

El fet que la gent mantingui diner líquid a la seva estructura patrimonial comporta un cost d’oportunitat: allò a que potencialment es renuncia per la rendibilitat que aquests diners donarien si es dipositessin al banc (a un producte financer) segons una taxa d’interès determinada. Per això es diu que la taxa d’interès és el cost d’oportunitat de mantenir diner líquid. No obstant, es manté diner líquid. Es necessita per realitzar transaccions. Igualment es vol disposar de diner en efectiu com a precaució si es produeix algun imprevist. També es té diner per aprofitar les oportunitats de negoci que puguin presentar-se; és a dir, per una conducta especulativa. Aquestes tres motivacions o circumstàncies establertes per Keynes són les que permeten explicar funcionalment de què depèn la demanda de diner: – – Motiu transaccions. Motiu precaució.

que és invariant respecte al canvi del nivell de preus. Aquesta doble apreciació subratlla aspectes monetaris importants: – Neutralitat del diner. Si augmenta la quantitat de béns i serveis que desitja adquirir. el seu valor està condicionat per la variació del nivell general de preus.se. atesa la major quantia del cost d’oportunitat (la rendibilitat que li poden donar al banc). que el diner és un “bé d’utilitat indirecta”. més gran haurà de ser la quantitat d’efectiu disponible. . – Per tant. La doctrina clàssica s’interessa només per variables reals. la demanda de diner augmenta en proporció directa a la renda nominal. Es té en compte. defensen. però. Demanda nominal i demanda real de diner L’expressió anterior considera la demanda nominal de diner i. amb l’argument que. La taxa d’interès: la taxa d’interès és el preu del diner. la demanda de diner (DM) és una funció (f) de la renda nominal (RNN) en sentit positiu (+) i de la taxa d’interès en sentit negatiu (-). a llarg termini. l’oferta monetària no influeix en les variables reals. així doncs és rellevant la demanda real de diner. la quantia demandada depèn principalment de les variables següents: – La renda: com més renda es tingui. Si la taxa d’interès és alta. La funció de demanda de diner (condicionants de la demanda de diner) A partir dels tres motius anteriors assenyalats. mantenir diner líquid en aquestes circumstàncies implica pèrdues o ingressos potencials reduïts. pot formular.– Motiu especulació. Els clàssics. la gent serà més reticent a mantenir diner líquid. La funció de demanda de diner es defineix com el producte de la renda per la funció de la taxa d’interès. En conseqüència.se com: DM = f (RNN. + És a dir. per tant. i)  DM = RNN f (i). no es demanda per ell mateix sinó per la seva capacitat de compra o poder adquisitiu. Si la taxa d’interès és baixa. A una taxa d’interès relativament elevada es demana menys diners que a una taxa baixa. és a dir. f(i). major es la possibilitat de compra.

s’està lliure d’il·lusió monetària. La demanda real de diner pot semblar una cosa abstracta. És útil per a determinats anàlisis. en abaixar – se (pujar. augmentarà la necessitat de tenir diner efectiu per aquesta quantia. augmenta (disminueix) la quantitat demandada de diner. la variació del preu nominal d’un bé té sentit en si mateixa. amb 1 € es pot comprar un entrepà de formatge. El diner emprat per a aquesta transacció equival a un entrepà. però es mantindrà la relació inversa entre demanda de diner i taxa d’interès. – Les conclusions són les següents: – – La demanda nominal augmenta en proporció al nivell de preus. i tampoc no canvien la resta de variables reals (taxa d’interès. M. el diner no és neutral. i a l’horitzontal.per tant. Per exemple. les corbes es desplaçaran paral·lelament a la dreta o a l’esquerra. Fa referència a la creença que les xifres expressades en preus són rellevants i. Representació gràfica A l’eix vertical es representa la taxa d’interès . si es té en compte la demanda real de diner. el diner influeix significativament en l’economia.se) la taxa d’interès. Si la renda varia i augmenta o disminueix. de tal manera que si el preu es duplica. en conseqüència. Les corbes tenen pendent negatiu per la relació inversa entre demanda de diner i taxa d’interès. però la capacitat adquisitiva del diner disponible continuarà sent un entrepà. 2 €. . la demanda nominal de diner serà de 2 € i la demanda real es concreta en l’entrepà (els preus s’han duplicat perquè s’ha duplicat la quantitat de diner. però la producció física és la mateixa i les rendes reals no varien). No obstant. el diner s’ha d’associar al seu ús. la quantia nominal de diner. Saldos reals. la neutralitat del diner. ja que si varien els preus i es mantenen constants la resta de variables. els individus no alteren la seva conducta. Ara bé. La demanda real no varia quan ho fa el nivell de preus. a curt termini. És a dir. renda i riquesa). Suposem que la renda es manté constant. però és inservible per comprendre el món actual on. – Il·lusió monetària. cada corba mostra que. Donat un nivell de renda determinat. Quan es té en compte la demanda real de diner es diu que es tracta d’una demanda de saldos reals. Per tant.

Real DR  DM / P Si augmenta R (renda)  augmenta Q de diner (però sí que hi ha variació de ti. Si augmenta ti (P. associada a P o nivell general de preus. nivell preus)  no traslladarà cap a la dreta la corba de demanda. Distinció entre valors nominals i valors reals – Demanda nominal de diner: la renda disponible (RN) determina la demanda de diner (DMN). menys Q de diners es demanden. augmenta la renda nominal. invariable al tipus d’interès (ti). Si els preus (P) pugen. nivell preus)  augmenta la demanda de diner nominal. Si augmenta ti (P. Disminueix Q demandada de diners Disminució de la renda. Pel mateix tipus d’interès. augmenta la renda nominal ( RN) i la demanda nominal de diner ( DN). Demanda real de diner: la renda disponible (RNR = RNN / P) determina la demanda real de diner (DMR). P implica RNN i RNR no experimenta modificació.Puja la taxa d’interès Augment de la renda. Per tant. Pel mateix i. es demanden més diners. Si els preus pugen (P). – Nominal DM  M x P Si augmenta R (renda)  augmenta Q de diner (la gent vol més diner líquid). .

s’hauria aplicat per una despesa igual a 4 unitats. suposant V constant. El cambrer el dóna de canvi a un altre client que. Degut a la relació entre taxa d’interès i demanda de diner. l’utilitza per comprar el bitllet d’autobús. sobresurten les teories següents. és igual a multiplicar les unitats físiques produïdes (Q) pel nivell de preus (P). el quiosquer el gasta al bar prenent-se un cafè. Entre altres. en relació amb la demanda real de diner. . resulta que: QP = MV De l’expressió anterior es dedueix: V = QP / M La velocitat de circulació del diner permet formular la demanda de diner (M/P) com un multiplicador de la producció real. equivalentment. Indica la quantitat de saldos reals que desitja mantenir el públic en general (M/P) és proporcional a la renda real Q. etc. es manifesten a través de canvis en la velocitat de circulació. La despesa agregada (DA) d’un període concret és igual a la quantitat de diner (M) multiplicat pel nombre mitjà de “voltes” en què gasta cada unitat monetària. Per exemple. Si aquest euro fos el diner existent. L’expressió anterior és una altra forma d’expressar la demanda de diner. la demanda real de diner manté una relació proporcional amb la producció o.Teoria de la demanda de diner Les relacions entre variables que estableix la funció de demanda de diner són objecte de diferents enfocaments teòrics. la velocitat de circulació (V). 1) Teoria de la velocitat de circulació del diner La velocitat de circulació fa referència al fet que cada unitat monetària de l’economia és susceptible de ser “gastada” diverses vegades en el transcurs d’un temps determinat. en termes nominals. ja que: M/P o DMR (real) = (1/V) Q Explica. l’euro que una persona fa servir per comprar el diari. És a dir: DA = MV Ja que DA equival a la producció nacional (PIB) que. l’expressió anterior també posa en relleu que les variacions en la taxa d’interès. amb la despesa agregada. al seu torn. o sigui.

PQ = MV PQ  demanda de diner. la qual cosa té el “cost” que implica mantenir-lo en Si el tipus d’interès baixa (i)  puja la M/P (demanda real de diner) i baixa . Teoria basada en les transaccions Aquesta teoria té en compte el diner com a mitjà de canvi o de pagament (en lloc de considerar-ho com a dipòsit de valor). perquè configura el volum de la cartera (disponibilitat). mentre que el preu dels bons pot pujar o baixar. Baixa M/P (demanda real de diner). Cal tenir en compte quan es té com a dipòsit de valor (M2 i M3). Es remarca el paper del diner en les transaccions. Un augment de la riquesa incrementa la demanda de diner perquè suposa un major volum de cartera (disponibilitat) d’actius. Si la rendibilitat dels bons és molt alta (i la taxa d’inflació es redueix). i que multiplicar la producció real (Q) pel nivell de preus (P) expressa la demanda de diner. w) On: σ: rendiment esperat dels bons (-). la gent invertirà en bons i no preferirà tenir diner líquid (baixarà la demanda de diner). MV = oferta monetària. malgrat que sigui l’actiu que menor rendibilitat ofereix en relació amb la resta. w: riquesa (+). És a dir. Teoria de cartera (disponibilitat) d’actius El risc i el rendiment del diner (i d’altres actius financers) són els punts d’atenció de la teoria de cartera per explicar la demanda de diner. Els individus el necessiten per realitzar transaccions. diner circula menys. De la V (velocitat de circulació): hem de tenir més diners a la butxaca perquè el(M) l’equació quantitativa es desprèn que la quantitat de diner multiplicada per la velocitat de circulació (V) equival a l’oferta monetària.Si el tipus d’interès puja (i)  la DM (demanda de diner) baixa i augmenta la velocitat de circulació (V). π*. π*: taxa esperada d’inflació (-). que es compon de diner i d’altres actius. La gent demana diner per fer compres. Es formula una funció de demanda de diner que té com a variables: DM = f (σ. El punt d’arrencada d’aquesta teoria és la riquesa total. En aquest marc suposem que el diner ofereix un rendiment segur. en aquest cas té en compte l’agregat monetari M1.

3) La disponibilitat d’efectiu no origina interessos. No perceps interès. L’efectiu retirat té un cost: la pèrdua d’interessos que deixen de percebre. cal conèixer la quantitat retirada i les vegades que s’acudeix al banc per fer-ho. el que es deixa de percebre (si la taxa d’interès vigent és i) és igual al producte del saldo mitjà d’efectiu per la taxa d’interès. Cost = el que deixes de guanyar per no tenir el diner invertit en actius financers. És a dir: COST SALDO MITJÀ D’EFECTIU: (Y/2N) És el cost de mantenir diner líquid. Benefici = poder fer transaccions al El model s’estructura a partir de les particularitats següents: 1) Per disposar d’efectiu cal anar a retirar-lo al banc. És a dir: SALDO MITJÀ D’EFECTIU: (Y/N) / 2 = El saldo mitjà és la quantitat òptima de diners en efectiu que convé tenir. Es calcula dividint la quantitat retirada (Y) per les vegades que es va al banc (N) dividit per dos. 2) Per avaluar el cost. és l’objectiu del model que van plantejar els economistes W. el cost d’oportunitat del diner. en efectiu. cues. Tot plegat origina uns costos addicionals. Baumol i J. 4) Retira fons comporta temps. Tobin. La mitjana dels saldos disposats es determina tenint en compte les quanties en relació amb els viatges requerits per cada reemborsament. despeses de transport. no hi ha rendiment. També proporciona un benefici: la disponibilitat immediata per realitzar els pagaments. CA. El model Baumol – Tobin Aquest model es proposa determinar la quantia òptima d’efectiu que cal mantenir tenint en compte la interrelació entre el cost i el benefici de disposar de diner líquid.forma líquida i el “benefici” que comporta la seva comoditat per fer les transaccions. etc. incomoditats. que Diner líquid .

Si són N vegades. el cost de retirada d’efectiu del banc és elevat (menys vegades la persona al banc i més gran serà la quantitat que retiri cada la taxa d’interès (preu del diner) és relativament baixa. El mínim exigeix que la primera derivada de la funció s’iguali a zero. Aquesta dependència es manifesta en el sentit que augmentarà la demanda de diner: – – – • Quan Quan anirà cop). L’equilibri monetari . del cost de retirar fons del banc (CA) i de la taxa d’interès (i).iY / 2N2 + CA = 0. CA = iY / 2N2  N2 = iY /2CA. segons el model Baumol – Tobin depèn de la quantitat d’efectiu de què vol disposar la gent (Y). es tracta de que aquest cost sigui el mínim possible. En definitiva: dCT / dN = 0 N= iY2CA Substituint aquest resultat que optimitza N en l’expressió relativa al saldo mitjà d’efectiu: (Y / 2N). els costos addicionals per aquest motiu seran CAN. COST TOTAL: iY / 2N + CAN Òbviament. Quan la quantitat d’efectiu de què es vol disposar és més gran.augmentaran segons les vegades que es va al banc. a l’expressió anterior formulada en termes de N. s’ha de complir que: Operant i fent els càlculs: dCT / dN = . s’estableix finalment que la demanda de diner (DM) és: DM = YCA2i En conclusió.

Desplaçaments de l’equilibri Les variacions de l’oferta i la demanda alteren l’equilibri monetari. M = RN f (i) És una expressió que indica que la taxa d’interès fa viable que el públic tingui una quantitat de diner igual a l’oferta monetària existent.Quan l’oferta monetària és igual a la demanda de diner s’assoleix l’equilibri monetari. ve representada per una línia vertical que arrenca de l’eix horitzontal d’acord amb la quantitat de diner existent a l’economia. La corba de demanda. . L’encreuament determinar un equilibri amb una taxa d’interès (ie). ja que els individus mantenen menys diner líquid com més elevada sigui la taxa d’interès. L’equilibri és una situació on la quantitat de l’actiu adquirit es manté disponible. L’equilibri monetari ve determinat per l’encreuament de les corbes d’oferta i demanda. Això és un equilibri d’estoc. Gràficament: En l’eix vertical es representa la taxa d’interès (i) i a l’eix horitzontal la quantitat de diner (M = oferta monetària existent). formada segons les actuacions de les autoritats monetàries. La demanda de diner pressuposa mantenir-lo en existències: no implica el consum d’aquest. en contrast amb l’equilibri dels mercats de béns i serveis. que correspon a un determinat nivell de renda nominal. l’equilibri ve determinat per la igualtat: M = DM I com que DM = RN f (i). Per tant. La demanda de diner (DM) depèn dels hàbits del públic pel que fa a la tinença d’efectiu. té pendent negatiu. La corba d’oferta és independent de la taxa d’interès. i l’oferta. pot retornar al mercat. Aquest equilibri és equilibri d’estoc. segons la quantitat de diner. que constitueix un equilibri de fluxos. L’oferta monetària (OM) equival a la quantitat de diner existent (M). La demanda varia en funció de la renda.

la corba de demanda es desplaçaria cap a l’esquerra i. En conclusió. per tant. si la renda augmenta. Equilibri de cartera . la taxa d’interès disminuiria. la corba de demanda es desplaça cap a la dreta (DM1) i. la taxa d’interès augmenta (i1). De la mateixa manera. la corba es desplaçaria cap a l’esquerra. si augmenta la corba d’oferta (de diner) es desplaça cap a la dreta. un augment de la renda nominal provoca una pujada de la taxa d’interès. en cas de que la renda disminueixi. disminueix. augmentaria. en conseqüència. i la taxa d’interès. en conseqüència. en cas de que l’oferta monetària es redueixi. Hi ha major quantitat de diner a l’economia.Com es veu al gràfic. en conseqüència. Com es veu al gràfic. En conclusió. en conseqüència. es demanden més diners. i la taxa d’interès. Cal que la taxa d’interès augmenti per disminuir la quantitat de diner que volen tenir els individus (sinó hi hauria excés de demanda). la taxa d’interès disminueix i es mantenen més diners en forma líquida i. un augment de l’oferta monetària comporta una reducció de la taxa d’interès. De la mateixa manera.

La taxa d’interès d’equilibri és la que iguala la quantitat de diner disponible amb la que es desitja mantenir en efectiu. Com és un equilibri d’estoc, qualsevol altra taxa d’interès alterarà l’equilibri degut als reajustaments dels individus respecte a la tinença de diner líquid. Si la taxa d’interès és més baixa que la d’equilibri, sorgirà un excés de demanda: es desitjarà mantenir una quantitat més gran de l’estoc disponible i, per tant, es vendran actius financers. Si la taxa d’interès és més alta que la d’equilibri, sorgirà un excés d’oferta: es voldrà mantenir en efectiu menys diner del disponible, i s’adquiriran actius financers. Així doncs, és important la relació entre la taxa d’interès i el preu dels altres actius financers. La relació entre el preu dels bons i la taxa d’interès és de sentit invers, és a dir, quan baixa la taxa d’interès puja el preu dels bons i a l’inrevés. En el supòsit que el total de la riquesa (Rq) només pot mantenir-se entre diner (M) i bons (B), un cop s’estableix la quantitat de diner d’equilibri (M*) quedarà fixada la quantia en què es materialitza la resta de la riquesa. Rq = M* + B On B = Rq – M*, amb la qual cosa s’estableix un equilibri de cartera, ja que la taxa d’interès determina la quantitat demandada de diner d’equilibri. Quan no s’aconsegueix aquesta taxa d’interès, s’aniran produint excessos d’oferta o de demanda. Com es restablirà l’equilibri? Variant la tinença de bons (variació de cartera), d’acord amb els diferents nivells de la taxa d’interès. En el cas d’excés de demanda, l’escassetat de saldos monetaris farà que empreses i consumidors venguin bons; el preu dels bons baixarà i la taxa d’interès pujarà, cosa que comportarà la igualtat entre demanda i oferta. En el cas d’excés d’oferta, l’existència de saldos monetaris sobrers repercutirà en la compra de bons; el preu dels bons puja i es redueix la taxa d’interès, que pressionarà l’oferta fins que s’iguali a la demanda. En realitat, un excés de demanda de diner implica un excés d’oferta de bons, i a l’inrevés, perquè tota la riquesa està compresa entre bons i diner. Això és vàlid des del costat de la demanda (Rdq = dB + dM) com des de l’oferta (Roq = oB + oM). És a dir, en equilibri: dB + dM = oB + oM ó dB – oB = oM - dM

Per tant:

– –

Si dB > oB (excés de demanda de bons), resultarà oM > dM (excés d’oferta de diner). Si dB < oB (excés d’oferta de bons), resultarà oM < dM (excés de demanda de diner).

En definitiva, quan es dóna una situació d’equilibri, hi ha equiparació entre oferta i demanda monetàries, el públic no procedirà a nous ajustaments i, en conseqüència, restarà inalterada la cartera entre diners i bons. Hi ha equilibri de cartera. Taxa d’interès vs. oferta monetària Si es modifica la taxa d’interès, en conseqüència es modifica la quantitat de diner existent a l’economia (M) i a l’inrevés. Gràficament:

És a dir: - Si augmenta el tipus d’interès  baixa M - Si disminueix el tipus d’interès  augmenta M - Si augmenta M  disminueix el tipus d’interès A la taxa d’interès a què s’estableix l’equilibri monetari, la tinença de diner i - Si disminueix M  augmenta el de bons per part dels individus es mantindrà estable, llevat que es tipus d’interès produeixin canvis en les conductes o en la resta de variables. L’equilibri és un resultat desitjable, i en la mesura en que s’originen pertorbacions, l’autoritat monetària, és a dir, el banc central, pren mesures per restablir l’equilibri. Entre les diferents funcions del banc central es troba el control de l’oferta de diner i la fixació de les taxes d’interès. Com es veu al gràfic, no pot fixar simultàniament la taxa d’interès i la quantitat de diner, sinó que en modificar una en conseqüència es modifica l’altra alhora. El banc central i les operacions de mercat obert L’actuació del banc central per aconseguir l’objectiu de la taxa d’interès es concreta en operacions de mercat obert: compra – venda de deute públic a curt termini per modificar la base monetària i, en definitiva, l’oferta de diner.

Si l’objectiu és fixar una taxa d’interès més alta que l’establerta a l’equilibri inicial, el banc central ven deute, la qual cosa provoca una disminució de la base monetària que, via multiplicador, redueix l’oferta monetària (agafa diners i deixa títols de deute). Al contrari si l’objectiu és establir una taxa d’interès més baixa que l’existent al mercat (deixa diners i agafa títols de deute): el banc central compra deute i així augmenta la base monetària que, igualment a través del multiplicador monetari, comporta un increment de l’oferta de diner. Una operació de mercat obert de compra és una injecció de diner al sistema i una operació de mercat obert de venda és un drenatge al sistema. Si el banc central incrementa la base monetària en 25 unitats monetàries: BANC CENTRAL Actiu Compra deute + 25 Passiu Augment base + 25 BANC COMERCIAL Actiu Venda deute – 25 Reserves + 25 Passiu

Si el banc central disminueix la base monetària en 25 unitats monetàries: BANC CENTRAL Actiu Venda deute - 25 Passiu Disminució base - 25 BANC COMERCIAL Actiu Compra deute + 25 Reserves - 25 Passiu

són els més propers a aquesta accepció. generant eficiència a l’economia. més enllà dels recursos propis. La vehiculació (relació) de l’estalvi a la inversió és la funció primordial del sistema financer. Es tracta d’un mercat organitzat. Com que els que estalvien no són els mateixos que els que inverteixen. l’existència del sistema financer fa viable la interrelació. La inversió empresarial és degut als requeriments de fons addicionals. L’estalvi de les famílies és la part de renda no gastada (l’efectiu que no s’aplica a les necessitats corrents). També contribueix a reduir el risc.TEMA 5: DEL DINER A LES FINANCES • El sistema financer Els fluxos dineraris en els mercats financers són el resultat de les decisions d’estalvi per part de les famílies i dels requeriments d’inversió per part de les empreses. El sistema financer contribueix a minimitzar els costos de transacció. redueix les despeses que es generen en negociar i dur a terme els contractes. Facilita la liquiditat. Actius financers . L’actiu més líquid és el diner. i els actius financers. hi ha una gamma d’opcions suficients per poder diversificar el risc.

Contracte on una persona o entitat lliura una determinada quantitat de diner a una altra per un temps acordat. El propietari d’aquest actiu és el prestamista. Si una empresa decideix ampliar el seu capital i emet noves accions també es creen actius financers. l’anàlisi econòmica acostuma a referir-se conjuntament a títols de deute i accions sota la denominació genèrica de bons. Són bàsicament obligacions que emeten les empreses i deute públic emès per l’Estat. no obstant. Per exemple. leasing. També s’han de considerar els agents de borsa. els principals actius financers són: – – Dipòsits bancaris. Els intermediaris financers creen nous i diferents actius. col·locació d’accions). Títols representatius d’alíquota del capital social d’una empresa. Transformen i.En l’àmbit financer qui disposa d’estalvi o el diposita en el sistema bancari o bé el col·loca en l’adquisició d’actius financers. És un títol de propietat sobre l’empresa. en fer-ho. es diu que hi ha intermediació. Efectiu que el públic en general diposita a la banca.. si no hi ha transformació. La concessió d’un préstec també suposa la creació d’un actiu financer. el banc. o sigui.. donades garanties suficients i percebent una compensació. De manera genèrica. – – Dipòsits bancaris i préstecs s’integren en el sistema bancari. el client que rep els fons. vendes a termini. diner líquid en compte corrent en hipoteques). També són actius financers les emissions de títols de deute (obligacions. quan es transformen dipòsits a la vista en crèdits a les empreses es corre el risc que resultin impagats. assumeixen riscs. Intermediaris financers Els intermediaris financers faciliten la connexió entre estalviadors i inversors. Qui desitja fons o en demana dels bancs o emet títols al mercat. títols de deute i accions en l’àmbit financer. Quan la transforma (per exemple. i el prestatari. És un actiu financer per al propietari i un passiu per a l’empresa. Quan un individu diposita part del seu efectiu en una entitat bancària es genera un actiu financer en forma de dipòsit (a la vista o a termini). Des de bancs a fons d’inversió. des de companyies d’assegurances a fons de pensions. deute públic). Es distingeix. en funció de si la vehiculació de l’estalvi a la inversió pot transformar o no la naturalesa del fons objecte d’aquesta interrelació. Títols de deute. El venedor està obligat a pagar un interès anual al titular del títol i a retornar-li el principal en una data establerta. es tracta de mediació (per exemple. les companyies de factoring. . Préstecs. Accions.

en els mercats de capitals es negocien amb actius financers a llarg termini (accions. 4) Profunditat: nombre d’operacions.. L’eficàcia del mercat (un cop establerts els requisits) dependrà del nivell en què s’aconsegueixen aquestes condicions: 1) Amplitud: quantitat d’actius diferents negociables. crèdits.. leasing. Minimitzar els terminis per a la concreció de les transaccions. També cal tenir en compte el mercat de . Per la seva banda. els mercats financers es divideixen en mercats de crèdit i mercat de capitals.. en el segon. un mercat financer ha de satisfer els requisits següents: 1) 2) 3) 4) 5) Possibilitar els contactes entre els agents que hi intervenen. Genèricament. els intermediaris financers en funció del risc i segons la diversitat i complexitat dels tipus d’actius. Especificar el mecanisme de determinació dels preus. 3) Llibertat: facilitats per accedir-hi. En cadascun d’aquests mercats es distingeixen les accepcions relatives a mercat primari i mercat secundari. préstecs.. a termini. En el primer es creen els actius.). les borses de valors són els mercats secundaris de capitals més emblemàtics. deute públic. Mercats financers Els mercats financers venen determinats per la naturalesa dels actius i pel tipus d’operacions....). 5) Flexibilitat: capacitat de reacció davant canvis sobtats dels preus. Reduir els costos d’intermediació i mediació entre la formalització i la liquidació dels contractes. pagarés d’empresa. obligacions. Els mercats secundaris generen liquiditat. així com la significació i abast de les funcions d’intermediació o de mediació. En general.) o a la mediació (accions i títols de deute). El mercat de capitals. els actius financers es divideixen atenent a la intermediació (dipòsits a la vista. En els mercats de diner es fa transacció amb actius a curt termini (lletres del tresor. es divideixen en mercat de diner i mercat de capitals pròpiament dit. es divideixen en bancaris (bancs i caixes) i no bancaris (societats d’assegurances. Subministrar pautes per proporcionar liquiditat als actius.D’aquesta manera. els actius creats o emesos es “negocien”.. empreses de factoring. Cada mercat té particularitats pròpies que el distingeixen dels altres: de negociació. Degut a aquesta diferenciació.). 2) Transparència: possibilitat de disposar d’informació amb rapidesa i barator. de liquidació i garanties. les figures típiques de la mediació són els comissionistes (brokers). comerciants (dealers) i la modalitat d’aquests últims que té l’obligació d’oferir contrapartida (market – makers).

En termes generals. Un distingeix els mercats. Futurs Un contracte de futur és una compra – venda ajornada en el temps. les funcions. Els futurs es realitzen en mercats organitzats i els actius estan perfectament definits. la supervisió. Al principi s’utilitzaren amb caràcter defensiu (mecanisme de cobertura). el seu perfeccionament més tard els hi dóna caràcter ofensiu (mecanisme d’especulació). que possibiliten la realització de contractes sobre futurs i opcions. Mercat primari Mercats finance rs Mercats de crèdit Mercat de capitals Mercat de diner (c/t) Mercat de capitals (ll/t) Mercat secundari Mercat primari Mercat secundari Futurs Mercat de derivat Opcions Regulació financera La regulació.derivats. existeixen dos sistemes organitzatius. la naturalesa del producte i la data del compliment. Una cambra de compensació garanteix el compliment. l’altre. . Els instruments més característics d’aquests mercats són els futurs i les opcions. En aquests mecanismes es contracten des de matèries primeres fins a divises i des d’índexs borsaris fins a taxes d’interès. el control i el seguiment d’operacions creditícies i financeres respon a un ordenament jurídic específic. Els productes derivats Futurs Els productes derivats Opcions Opció de compra o CALL (comprador optimista i venedor pessimista) Opció de venda o PUT (comprador pessimista i Un derivat és un producte financer. Són contractes que obliguen les parts a comprar i vendre certa quantitat d’actiu a un preu i a una data futura preestablerts. Els derivats s’utilitzen com a transaccions que contribueixen a reduir el risc d’operacions comercials i financeres. pactant en el moment del compromís el preu. tanmateix.

l’evolució dels preus . en aquest moment. El comprador. El venedor del derivat. després d’un mes. l’eix vertical reflecteix els resultats (guanys per damunt del punt d’intersecció i pèrdues per sota). El venedor hi guanya. Les seves expectatives de futur són negatives i confia que els preus s’abaixin. Gràficament: opció compradora (figura I) i venedora (figura II). plata. Hi ha dos opcions possibles. El venedor. el mercat ha pressionat el preu a la baixa fins a 80 €. és pessimista. per contra. Ven..) i energia (petroli).. òbviament: 1) El preu puja. liquida l’operació a 80 € i rebentne 100 €. S’han confirmat les expectatives negatives. Per exemple. En cadascuna de les figures. En haver liquidat el contracte perd la diferència. Les seves expectatives de futur són positives i entén que el preu del producte derivat pujarà. metalls (or. Va vendre el producte al preu de 100 € per lliurar-lo a un mes. hi perd. Liquidar l’operació suposa una pèrdua de 20 €. Per tant. Però en aquest moment el preu de mercat és de 110 €. 10 €. L’encert del pronòstic determina el resultat.. El cas d’un inversor optimista i un altre de pessimista. Guanya 20 €. també poden ser actius financers (taxes d’interès. Compra.). 2) El preu baixa. en canvi. El comprador observa una conducta optimista. ha de lliurar un producte derivat a un preu de 100 € quan disposar-lo a termini comporta pagar 110 €. compra un derivat a un preu de 100 € i al cap d’un més el preu és de 110 €.Els futurs poden ser productes físics: agrícoles (blat. El comprador del futur guanya.. Si liquida l’operació obté un benefici de 10 €. divises i índexs borsaris). s’ha equivocat i recull una pèrdua. Operativa Es poden realitzar futurs de compra i de venda. Per tant. el preu de mercat ha baixat fins a 80 €. cafè. Rep un derivat que s’havia compromès a pagar a 100 € al cap d’un mes quan. que era optimista. Lliura un derivat del qual va obtenir un compromís que li pagarien 100 € i en realitzar l’entrega. i l’eix horitzontal.

L’emissor (venedor del call) obté la prima. Si puja fins a 120 €. previ pèrdua de la prima. Durant el període vigència. En aquest supòsit. es compra un call per valor de 100 € i es paga una prima de 2 € a l’emissor. Si no disposés de l’actiu de referència en el moment de la liquidació. la cotització pot pujar o baixar. Diferències entre futurs i opcions: Un futur implica obligació per a cadascuna de les parts. El comprador gaudeix del dret d’utilitzar o no l’opció. el guany ascendeix a 18 € (20 € de benefici – 2 € per la prima). el venedor contrau l’obligació de complir allò pactat. Hi ha dos tipus d’opcions: Opció de compra o CALL Els adquirents d’opcions de compres o calls són els que tenen expectatives alcistes. perdria 18 €. En les opcions. el venedor té igualment l’obligació de compliment. el risc màxim és la pèrdua de la prima o preu de l’opció. cap a la dreta des del punt d’intersecció. pot fer-se o no. . s’emparaula una compra o una venda que.(augments. Per tant. Si el comprador del call erra en el pronòstic optimista i el mercat baixa. la prima és el preu de l’opció. tant el comprador com el venedor tenen l’obligació de satisfer el compromís. el titular rebrà a 100 € una acció que a la borsa cotitza a 120 €. al qual s’ha de restar la prima pagada. Opcions Una opció és un contracte que atorga el dret de comprar o vendre a un preu establert i durant un període determinat. és a dir. És a dir. De fet. una opció implica una obligació per al venedor i un dret per al comprador. quan es realitza un futur. hauria d’adquirir-lo per 120 € quan prèviament s’havia compromès a 100 €. Per exemple. i per això cobra la prima. En el cas de les opcions. És a dir. cap a l’esquerra). Obté un benefici de 20 €. per la qual cosa paga una prima. i disminucions. però el comprador pot renunciar-hi. llavors renunciarà al call i no tindrà pèrdues en la liquidació llevat del pagament de la prima de 2 € a l’emissor. els 20 € de la pèrdua efectiva menys els 2 € de cobrament de la prima. ingressa 2 €. a partir de realitzar “una paga i senyal”.

perdrà com a màxim la prima (guanya). per exemple a 80 €. hi sortirà guanyant. o sigui. amb aquesta percepció. El guany és la diferència entre aquest resultat i la prima. el comprador del put renunciarà a l’opció i afrontarà una pèrdua de 2 €. La figura I fa referència al titular o comprador del put. Pot guanyar molt. CALL (OPCIÓ COMPRA) PUT (OPCIÓ VENDA) . en canvi. però pot tenir pèrdues il·limitades. que és l’import de la prima que s’emborsa l’emissor. 18 €. Per tant. Com a mínim guanyarà la prima (perd). El titular només arrisca perdre la prima pactada. Optimista. l’instrument adient és l’opció de venda o put. Si. Comprador. el dret a vendre (al preu actual). Pessimista. a la de l’emissor o venedor. El punt d’intersecció entre la trajectòria del preu i els guanys o pèrdues potencials està situat més a la dreta del preu pactat com a conseqüència de l’import de la prima. mentre que les possibilitats de guany són il·limitades en la mesura que el preu de l’actiu vagi baixant en el mercat. Venedor. L’emissor.La figura I fa referència al titular o comprador del call i la figura II a l’emissor o venedor. Pagarà a l’emissor una prima de 2 € i pactarà un preu per valor de 100 €. o sigui. Opcions de venda o PUT Si la percepció sobre el mercat és baixista. percebrà 100 € per una acció per la qual el mercat tan sols paga 80 €. Com a mínim guanyarà la prima (perd). adquireix un put. cobra la prima. Si el mercat evoluciona en el sentit contrari i el preu puja. efectivament. ja que exercint el dret. Resum: Comprador. decideix assegurar-se que podrà vendre al preu present. el titular o comprador del put considera que els preus evolucionaran cap avall en el futur pròxim i. l’acció baixa. Ara. és a dir. i la figura II. Pessimista. realitzant el put.

del 10 % (i = 0. El valor actual És important conèixer el valor actual en el decurs del temps d’una quantitat de diner determinada. • L’anàlisi financera Els actius financers no satisfan necessitats immediates. Perdrà com a màxim la prima (guanya). en el segon cas (valor actual). El risc és una característica inseparable dels mercats financers. per exemple. La seguretat respon a factors extraeconòmics de tipus politicoinstitucional. i la taxa de descompte. La seva adquisició obeeix a la creença que en el futur augmentarà de valor. en concret la quantitat de diner que avui seria necessària per obtenir una determinada quantitat de diner en el futur a la taxa d’interès vigent. El futur és incert per naturalesa. La taxa de descompte. equivalent a la taxa d’interès. on es conjuga seguretat i rendibilitat. s’anomena així perquè la possibilitat d’obtenir interessos redueix el valor actual de la quantitat futura. La taxa d’interès interactua en el primer cas (valor final).10). I el valor actual és allò que en el present suposa una magnitud futura. El gràfic següent s’anomena línia del temps. les operacions financeres estan subjectes al risc. de la mateixa manera que es coneix el valor final d’una inversió realitzada en el present. Per exemple. El valor final és el que tindrà una magnitud determinada en el decurs del temps. el valor final de 100 € al cap d’un any (n = 1) equival a 110 € ( = 100 ( 1 + . les transaccions reals “al present”. Optimista. la rendibilitat escau en propietat a l’anàlisi financera: a més rendibilitat més risc. amb una taxa d’interès.Venedor. fa referència al càlcul del valor actual i valor final: VALOR ACTUAL 1 / (1 + i)n (1 + i)n t t+n VALOR FINAL Per exemple. Les operacions financeres atenen “al futur”. un títol mobiliari.

És a dir.9 ( = 100 / (1 + 0. perquè risc i temps suporten la valoració dels actius financers. justament per minimitzar el risc. Risc financer El valor actual. disminueix també el rendiment. En el primer opera. una operació necessària en tota anàlisi financera. El risc financer no es pot eludir. si la taxa baixa al 2%. per tant. L’avaluació del risc és. incorpora risc financer o. té un preu de 200 € ( = 10 / 0. sent la taxa d’interès del 5%. Per exemple. si es diversifica (diversificació) la cartera d’actius és possible obtenir una rendibilitat mitjana. r el rendiment o ingressos anuals i i la taxa d’interès. Per exemple. en estar condicionat a la incertesa inherent al futur pel que fa a quantitats i a taxes de descompte. el preu de l’actiu baixa a 100 € 8 = 10/0. i en el segon. un títol de renda fixa que rendeix 10 € anuals. doncs. Els preus borsaris El càlcul del rendiment consisteix a dividir els ingressos que reporta l’actiu pel preu (expressat percentualment). L’aversió al risc es concreta en la subscripció d’assegurances. el . perquè la reticència al risc fa que s’apreciï més subscriure una pòlissa que cercar un mecànic que arregli el cotxe al preu més baix possible un cop ha succeït l’accident. La valoració dels actius financers Com a operació. el rendiment és 10% ( = 8/80 x 100). i el valor actual de 100 € futurs equival avui a 90. el que és el mateix. Si la taxa d’interès puja el 10%.05). En diversificar distribueix un risc gran en riscos més petits no relacionats entre si. l’avaluació del risc no pot desentendre’s del factor temps.0. la incertesa que afecta els possibles guanys o pèrdues dels resultats futurs. la taxa de descompte. Sent p el preu de l’actiu. el risc no desapareixeria totalment. es compleix que p=r/i Per exemple. un actiu financer genera uns ingressos anuals de 8 € i el preu d’aquest actiu és de 80. Tot i així. A mesura que minora el risc.10)). La més estesa i acreditada és l’acceptació formal de la dita “no posis tots els ous al mateix cistell”. la taxa d’interès.1).10)). Diversificació Al sistema financer es prioritza més la minimització del risc per damunt de la maximització de beneficis. però sí s’intenta minimitzar-lo. un empresari dóna entrada a altres accionistes davant la realització d’un projecte d’inversió.

l’evolució de les cotitzacions segueix un “passeig aleatori” (ramdom walk). Aquesta nova informació és impredictible. En conseqüència. Es coneix amb el nom de la teoria del mercat eficient. Anàlisi aleatòria (no anàlisi). Les cotitzacions de mercat són en tot moment preus raonables. no hi ha cap sobrevaloració ni infravaloració. les fluctuacions de les cotitzacions també són impredictibles. Analitzant les tècniques estadístiques ens diu que es situa al voltant de 8 – 9 anys. durada i disponibilitat. Anàlisi tècnica. Com que les tres comencen amb la lletra “d”. Té com a finalitat conèixer l’empresa i les seves possibilitats de futur (potencial d’obtenció de beneficis). l’anàlisi de les recurrències estadístiques posa en relleu altres pautes que cal tenir en compte en les inversions d’aquest tipus. Per tant. Les cotitzacions de les accions tan sols han de variar en resposta a la publicació de nova informació. la consideració conjunta és el que s’anomena la regla de les 3D’s: diversificació. 3) Anàlisi aleatòria (teoria del mercat eficient): considera equiparable l’anàlisi conscienciosa a elegir aleatòriament la cartera penjant a la paret les pàgines de cotitzacions borsàries del diari i llançar-los dards. 1) Anàlisi fonamental: consisteix a determinar el “valor intrínsec” de l’empresa mitjançant l’estudi de l’estructura patrimonial i la incidència que exerceix l’entorn. La regla de les 3D La diversificació és la conducta adequada per minimitzar el risc. el preu dels bons varia inversament a la quantia de la taxa d’interès. la persona no haurà perdut període poder adquisitiu. El creixement borsari (11% de promig de rendiment anual) és més gran que l’evolució del cost de la vida (IPC) i durant aquest període temporal (8 – 9 anys). La durada de la inversió pondera un comportament parsimoniós que fa referència que a llarg termini la borsa sempre creix. argumenta que les cotitzacions dels actius sempre incorporen i reflecteixen tota la informació pública disponible. Tècniques d’anàlisi Hi ha tres tipus de tècniques d’anàlisi: – – – Anàlisi fonamental. . No obstant.preu puja a 500 € ( = 10 / 0. 2) Anàlisi tècnica: es té en compte la interacció de l’oferta i la demanda en un context en què influeixen factors tant racionals com irracionals. Es posa èmfasi en la durada de la inversió i en la disponibilitat de fons. Té com a objectiu estudiar l’evolució de les cotitzacions i els volums de contractació. Seriosament. Es planteja donar resposta a quant temps fa falta per a què la persona pugui garantir un rendiment d’una inversió individualitzada en el conjunt d’inversions.02).

És a dir. El sector exterior també contribueix a l’estalvi quan el país registra un flux net de capitals procedents de l’exterior. E = [Y – T + S – C] + [T – S – DP] i. I = Y – C – DP. E = Y – C – DP expressió que indica l’estalvi nacional és igual a restar de la renda el consum privat i la despesa pública. L’Estat també estalvia quan obté un saldo pressupostari positiu. ja que recull la interacció entre fluxos d’estalvi i d’inversió. L’estalvi es forma quan les famílies no apliquen al consum la totalitat de la seva renda. . d’altres se’n serveixen per invertir. o sigui. Aquesta expressió és igual a l’anterior. és a dir. que es compleix tant a l’economia tancada com a l’economia oberta. L’estalvi així format determina l’oferta de fons prestables. En conseqüència. • El mercat de préstecs El mercat de préstecs sintetitza el sistema financer.La disponibilitat de fons fa referència amb el nombre de sessions diàries que tanquen a l’alça o a la baixa. Eg = T – S – DP. La identitat estalvi – inversió. és gairebé del 50%. on importacions i exportacions són igual a zero. estat i inversors estrangers per dur a terme projectes d’inversió. la inversió és igual a la renda menys el consum privat menys la despesa pública. L’estalvi nacional (E). amb la qual cosa es demostra que E = I. resulta que Y = C + I + DP i. és igual a la suma de l’estalvi privat (Ep) i l’estalvi públic (Eg) quan es produeix arran d’un superàvit pressupostari. Donada l’equació bàsica Y = C + I + DP + (X – M). és a dir. superàvit. famílies (per finançar compra de béns duradors). i l’estalvi públic és la diferència entre ingressos (T) i la suma de transferències (S) i despesa pública (DP). Dels recursos que uns estalvien. per tant. una vegada més L’estalvi finança la inversió. El flux d’estalvi equival al d’inversió. sessions diàries que tanquin a l’alça o a la baixa. Els comptes nacionals posen de manifest la identitat estalvi – inversió. 1) Economia tancada. Les dades estadístiques sobre la probabilitat d’una possibilitat o l’altra. La demanda de fons prestables fa referència als requeriments d’empreses. on YD = Y – T + S). L’estalvi privat és igual a la renda disponible menys el consum (Ep = YD – C. per la seva banda.

i si la balança comercial és deficitària (X < M).2) Economia oberta. En tots els casos. quan el saldo de la balança comercial és positiu (X > M) una part de l’estalvi nacional finança la inversió exterior (l’excés d’exportacions sobre importacions). l’estalvi finança la inversió. i la manera com s’assignen els fons estalviats als diferents projectes d’inversió és a través del mecanisme de l’oferta i la demanda en el mercat de fons prestables. D’aquesta manera. I = Y – C – DP – (X – M) amb la qual cosa la identitat estalvi – inversió incorpora el resultat de la sortida neta de capitals (SNC) i es compleix E = I + SNC. Els fons prestables Recordar: DINER DM = OM FINANCES DFp = OFp i E I = i L’apropament de l’estalvi a la inversió fins a assolir la igualtat segueix un procés entre els que disposen de fons (prestamistes) i els que els . part de la inversió nacional és finançada per l’estalvi extern (l’excés d’importacions sobre exportacions). per tant. En aquesta situació les exportacions i les importacions no són iguals a zero i.

no demanaran diner. Com més baixa sigui la taxa d’interès. i una demanda. existeix una oferta. Com a mercat. Quan s’igualen oferta i demanda. En el model simplificat es suposa l’existència d’un mercat únic de tots els que volen prestar diner i tots els que en demanen. Taxa d’interès i demanda de fons prestables tenen. el preu del diner o taxa d’interès. S’estructura així el mercat de préstecs o de fons prestables. L’existència de desajustos entre estalvi i inversió fa que actuïn les forces de mercat. un cost d’oportunitat: allò a què es renuncia avui per un demà més abundós. la taxa d’interès. o sigui. L’estalvi té. per tant. o sigui. o sigui. La dualitat entre el sacrifici d’estalviar i el “premi” que potencialment poden rebre els fons no consumits. a la taxa d’interès vigent. La demanda de fons prestables (I) Les empreses demanen diner fins que el rendiment esperat de la inversió iguala el cost d’obtenir-lo. Si el rendiment és inferior. com a mínim. l’oferta dels préstecs dels estalviadors. L’oferta de fons prestables (E) L’estalviador sacrifica consum o despesa corrent per un major consum o despesa futura. es determina un equilibri que fixa a la vegada el volum de préstec i el preu que reben els prestamistes i que paguen els prestataris. la representació gràfica és una línia de pendent negatiu. El diner estalviat és susceptible de rendir. influeix en la propensió a estalviar.requereixen (prestataris). doncs. . una relació inversa. major serà la quantitat demandada de fons per invertir (el cost d’inversió és més reduït respecte del rendiment esperat). la demanda de fons per part dels inversors.

El model del mercat de préstecs. i els inversors. l’estalvi i la taxa d’interès es mouen en el mateix sentit.5) i un volum de préstecs (al gràfic F = 250). just en la proporció en què els estalviadors resten compensats pel sacrifici d’estalviar. Dues teories de la taxa d’interès d’equilibri del diner i les finances? No. gràficament és una línia de pendent positiu. Per tant. DF i OF. per la seva banda. En conseqüència. també il·lustra com la taxa d’interès es forma com a conseqüència de l’oferta de fons que . L’equilibri: la taxa d’interès La intersecció de les dues línies. Aquesta taxa d’interès d’equilibri és la taxa d’interès en la qual el volum de préstecs oferts iguala el volum de préstecs demanats. La determinació de la taxa d’interès a través de l’oferta i de la demanda de diner caracteritza la teoria de la preferència per la liquiditat. establerta pels keynesians. Justament al contrari si la taxa d’interès és baixa. l’estalvi s’ha vehiculat a la inversió. Només hi ha una taxa d’interès i la seva interacció és òbvia. i l’estalvi augmentarà. A través del mercat de préstecs. pels rendiments nets esperats. La teoria explica que la taxa d’interès d’equilibri satisfà les preferències dels individus respecte de la tinença d’efectiu d’acord amb la quantitat de diner emesa per l’autoritat monetària. determina un punt d’encreuament que equilibra l’oferta i la demanda de fons prestables a una taxa d’interès (al gràfic i = 7.Una taxa d’interès alta compensa el cost.

alteració que influirà en la renda real i en l’estalvi. Aquesta dualitat posa en relleu dos processos de determinació de la taxa d’interès. teoria de la preferència de la liquiditat) com el mercat de préstecs (figura II. per tant.ofereixen els estalviadors i la demanda que realitzen els prestamistes per dur a terme els seus projectes d’inversió a través de la teoria de fons prestables. pròpia del mercat de diner. altera l’equilibri en el mercat de préstecs. és una relació lògica. tant el mercat de diner (figura I. d’altra banda. teoria dels fons prestables) estan en equilibri. i baixa el tipus d’interès de ie a i1 (figura I). en el mercat de préstecs. perquè la modificació de la taxa d’interès alterarà la inversió. la corba d’oferta de fons prestables (Of) es desplaça cap a la dreta i provoca una baixada de la taxa d’interès en aquest mercat (figura II). Es compleix. originant un nou equilibri en tots dos mercats. Augmenta la inversió i. de nou. Curt termini En els gràfics següents. l’augment desplaça cap a la dreta la corba de la demanda monetària (DM). Qualsevol modificació de la taxa d’interès altera aquesta situació inicial: en el mercat de diner. segons es consideri el curt termini o el llarg termini. també augmenta l’estalvi. en la mesura que s’originaran ajustaments d’oferta monetària per satisfer el desig de diner líquid d’acord amb la demanda monetària establerta. la identitat estalvi – inversió. Aquesta baixada farà que augmenti la inversió (per l’abaratiment del preu del diner. Si el banc central augmenta l’oferta monetària. Llarg termini . L’alteració de l’equilibri en el mercat de diner repercuteix en el mercat de préstecs. Per tant. aquest augment repercuteix en més producció real. Les teories no entren en conflicte. que és un incentiu per a dur a terme nous projectes) i. això sí. i es produirà de nou la igualtat estalvi – inversió.

per tant. la igualtat estalvi – inversió. La producció potencial és la que correspon a llarg termini: es produeix el nivell de plena capacitat. En el mercat de préstecs. . La balança de pagaments Les relacions internacionals al món actual són evidents i l’economia oberta s’imposa a l’economia tancada (absència de comerç o autarquia). Degut al comerç internacional. s’utilitzen tots els recursos disponibles. A llarg termini. la igualtat estalvi – inversió. manera continuada. la taxa d’interès d’equilibri del mercat de préstecs. Fa referència a la comptabilització de les transaccions al llarg d’un període (un any) entre els residents del país i els residents de la resta del món. les variacions de l’oferta monetària influeixen en la taxa d’interès. de De de no En definitiva. l’economia no pot moure’s d’aquest volum producció. A llarg termini el diner és neutral i les variacions d’oferta monetària no tenen efectes reals sobre l’economia. El registre comptable de les transaccions corresponents als moviments de béns i serveis i als moviments de capitals constitueix la balança de pagaments. determina. a través de la interrelació entre l’oferta i la demanda de fons prestables. però és la taxa d’interès financera la que condiciona la taxa d’interès monetària. Perquè? L’explicació rau en la producció potencial. que garanteix la producció potencial. determinant l’equilibri macroeconòmic. es requereixen diferents monedes per dur a terme els intercanvis. TEMA 6: DE LES FINANCES AL COMERÇ EXTERIOR • 1.Es dóna també la mateixa taxa d’interès. es compleix pel nivell de producció potencial.

Exportacions Pagaments a. Superàvit: quan les transaccions de crèdit superen les de dèbit (capacitat de finançament). i així la balança sempre està equilibrada (el que es compra es paga i el que es ven es cobra). Importacions . com les importacions.La “partida doble” és el mètode comptable que s’utilitza. S’hi afegeix una quarta partida residual: errors i omissions. Balança de béns (balança a. el saldo global de la balança de pagaments és zero. el compte de capital i el compte financer. Dèficit: quan les transaccions de dèbit superen les de crèdit (necessitat de finançament). cal tenir en compte: – – – – Crèdit: qualsevol partida subministradora de divises. Qualsevol transacció s’anota dues vegades amb un valor equivalent (com a ingrés o pagament). • Estructura de la balança de pagaments La balança de pagaments està formada per tres subbalances: el compte corrent. BALANÇA DE PAGAMENTS Ingressos 1. Compte corrent a. Exportacions b. per definició. malgrat el desequilibri entre exportacions i importacions. En definitiva. Dèbit: qualsevol partida que disminueix les divises del país. Al fer el registre. com les exportacions. Importacions b.

Rebudes c. Transferències corrents: són moviments sense contrapartida. Operacions de serveis: inclou el turisme. l’adquisició i venda d’actius no produïts. Errors i omissions Balança de pagaments (1 + 2 + 3 + 4) El compte corrent (CC) Registra els moviments de béns. b. . serveis. Es tenen en compte les d’origen privat (donacions a l’estranger) com les d’origen públic (subvencions de la UE als països membres). royaltys. rendes i transferències. Està format. etc. les assegurances. Balança de serveis c. Balança de rendes d. els viatges. per les transferències de capital. No inclou ni assegurances ni nòlits). Pagades 2. Inversió directa. Variació de reserves d’or i actius 3. els transports. Inversió de cartera. Altres inversions. Pagades d. b i c) Augment de reserves (d) 4. Compte financer Variació passius (a. El compte de capital (CK) És la segona subbalança de la balança de pagaments. lloguers i beneficis. d’una banda. Es registren també els ajuts al desenvolupament del Tercer Món. Rebudes d. Compte de capital a. del capital. FMI. Balança de transferències c. c. culturals i recreatius. b i c) Disminució de reserves (d) Variació d’actius (a. els fons regionals de cohesió i desenvolupament de la UE. i de l’altra. d. Suma total ingressos Suma total pagaments – – – Pel càlcul numèric del compte corrent: – La balança comercial: cal sumar exportacions més importacions. etc. Les transferències de capital són moviments sense contrapartida: condonacions de deute. És a dir: – Operacions de mercaderies (o balança comercial): fan referència al comerç de béns (importacions i exportacions).comercial) b. També inclou els serveis personals. Operacions de rendes: inclouen les rendes del treball.

Són els moviments dels residents que volen invertir a l’exterior. Format per les inversions a llarg termini dels residents nacionals fetes a l’exterior i les inversions a llarg termini de l’exterior fetes al país. Variació de reserves. etc. Al compte de capital. L’inversor pretén mantenir una rendibilitat a llarg termini. etc. moviments dels no residents que inverteixen en el país i les sortides de reserves. Format per les inversions a curt termini dels residents nacionals fetes a l’exterior i les inversions a curt termini de l’exterior fetes al país. Generalment no suposen un control i només es vol obtenir una rendibilitat. ve donat pels recursos disponibles per realitzar inversions i. Inversions en cartera: són actius financers negociables com els títols de deute. Registra les modificacions en els actius oficials del país (divises. d’una banda. reserves en el FMI i també or monetari). – – – Cal adonar-se que: . D’acord amb la normativa. etc. terrenys. El compte financer (CF) Es registren les operacions de moviments d’actius en forma d’inversió i en forma de reserves oficials. i de l’altra. edificis.L’adquisició i venda d’actius no produït són actius físics com la terra o els recursos de subsòl. patents. el compte financer recull el canvi d’actius del país a l’exterior i dels actius estrangers al país. augmentar el capital físic). Altres inversions. marques. i actius intangibles: drets d’autor. es considera que la inversió és directa quan es compren més del 10% de les accions d’una empresa. accions. Són els préstecs d’operacions comercials i financeres a curt i llarg termini i dipòsits a l’estranger o de l’estranger. És a dir. doncs. Format per altres inversions a la resta del món i altres inversions al país per part de la resta del món. es registra el capital financer. si convé. Tipus d’operacions que recull: – Inversions directes: inversions que pretenen adquirir el control sobre empreses. així com l’entrada de reserves. En aquest compte és important matissar o distingir entre capital físic (format per recursos líquids per a l’adquisició de l’altre) i capital financer (format per actius financers. És un compte de reserves o divises que serveix per compensar i donar informació sobre la solvència del país.

En suposar per simplicitat nul·la la partida d’errors i omissions. els increments dels actius del país a l’exterior i les reduccions dels estrangers al país són dèbits: suposen pagaments (sortides) de capital. 2) Un dèbit en aquest compte equival a una entrada (increment de reserves). Tot i així. i així quadrar el resultat de la balança de pagaments. Capacitat o necessitat de finançament – • Segons el saldo de la balança comercial. les disminucions dels actius del país a l’exterior i els augments dels estrangers al país són crèdits: suposen ingressos (entrades) de capital. És a dir. Comptablement. com l’exportació de béns. el saldo negatiu del compte corrent és compensat per un saldo en conjunt positiu dels comptes de capital financer. Serveix com a partida de tancament comptable entre les diferències totals d’ingressos i pagaments i els valors d’operacions no registrades.1) Un crèdit en aquest compte correspon a una sortida (decrement de reserves). Errors i omissions És una anotació de caràcter residual degut a la complexitat de càlcul i les dificultats d’obtenir determinades dades estadístiques. al saldo de la suma del compte de capital i del compte financer. sobretot els sortides de capital. Un altre exemple podria ser quant es gasten els estrangers al país o els nacionals a l’estranger. • La lògica de la balança de pagaments La balança de pagaments té comptablement saldo zero. el compte corrent per si sol no és revelador de la situació de dèbit o crèdit de l’economia respecte de la resta del món: s’ha de considerar conjuntament el saldo del compte corrent i el saldo del compte de capital. però de signe contrari. Comptablement. la suma de cadascun dels comptes és igual a zero i la balança de pagaments resta equilibrada. És a dir. La consideració conjunta del compte corrent i del compte de capital es compensa pel resultat del compte financer. un saldo de zero implica que han de quedar compensats els pagaments i els cobraments dels drets i obligacions respectius. A partir de l’expressió general (CC + CK + CF = 0) pot formular. La lògica d’aquest equilibri es troba en la interrelació entre els diferents comptes o balances sectorials. CC + CK + CF = O – El saldo del compte corrent ha de ser igual.se: . l’economia nacional pot requerir (necessitat) o oferir (capacitat) finançament. com la importació de béns.

Aquesta funció la duu a terme el banc central.[CK + CF] Per tant. Es proveeix capacitat de finançament. el país s’ha endeutat amb la resta del món per la quantia del dèficit i. – En tots els casos. globalment. el banc central és el referent obligatori per a la compra o la venda de divises. el saldo de la balança de pagaments ha de ser igual a la variació neta de reserves.CC + CK = . Pel que fa al compte corrent és obvi que: CC = . el compte financer (CF) actua com a contrapartida finançadora del compte corrent (CC) i del compte de capital (CK). • Liquidacions oficials Les liquidacions oficials (la variació compensatòria de reserves) són la partida que ens indica els resultats monetaris de les relacions exteriors. La consideració conjunta del compte corrent i del compte de capital emmarca les situacions de préstec o de crèdit de l’economia nacional en relació amb la resta del món. millora la posició creditora del país vers el món. La resta del món s’ha endeutat amb el país en la mesura en què divises i reserves d’or estan creixent. la capacitat o necessitat de finançament ve donada pels comptes de capital i financer. a partir de que. – Quan la balança presenta superàvit: les divises estan augmentant i. per tant. En el segon cas (CC + CK < 0): – Es reben préstecs de la resta del món anotats al compte financer (increment d’inversió al país per part de l’estranger. préstecs rebuts de l’exterior o disminució de divises). disminueixen les reserves. per tant. Provoca necessitat de finançament.CF És a dir. Si la suma de CC + CK és > 0  superàvit (sortides de capital) Si la suma de CC + CK és < 0  dèficit (entrades de capital) En el primer cas (CC + CK > 0): – Comporta préstecs a la resta del món anotats al compte financer (inversió a l’exterior. naturalment. Quan la balança presenta dèficit: les divises estan disminuint i. concessió de préstecs o augment de divises). .

en canvi. els importadors determinen la demanda de divises i l’oferta de moneda nacional. Els importadors del país demanden divises a canvi de moneda nacional per pagar les compres a l’exterior. Els ingressos augmenten la renda nacional i els pagaments la redueixen. un superàvit pot significar. i els exportadors. etc. l’oferta de divises i la demanda de moneda nacional. és una qüestió d’oportunitat lligada a les circumstàncies de lloc i temps. és evident que quan s’importen béns d’un altre país s’està contribuint. Si es vol valorar l’intercanvi.Liquidacions oficials = CC + CK + Saldo del compte financer exclòs el BC • La balança de pagaments i la renda nacional Els moviments de béns i de capitals repercuteixen en la renda nacional. Pel que fa al compte de capitals. En relació a les partides de rendes. s’ha d’establir l’equivalència entre les . Succeeix semblant amb les transferències corrents. Un saldo deficitari en el compte corrent pot tenir apreciacions positives si comporta una major eficàcia productiva. en forma de retribució als factors productius. i els pagaments que afecten els no residents. Passa el contrari quan s’exporten béns a un altre país. cada preu s’expressa en la unitat monetària nacional. ni saldos favorables o desfavorables.). alhora. les transferències sense contrapartida vers l’exterior no modifiquen la renda nacional. • 2. a l’economia d’aquell país i. un empitjorament del nivell de vida (infrautilització dels recursos. En definitiva. • Expressió del tipus de canvi En les transaccions exteriors. L’intercanvi d’una moneda per una altra determina el tipus de canvi (preu al qual es realitzen les transaccions exteriors). Els importadors estrangers demanen moneda nacional a canvi de divises per pagar les compres de béns i serveis al país. reduint la renda nacional pròpia. Els estrangers necessiten moneda nacional i els nacionals moneda estrangera. Pel que fa a la balança comercial. la disminueixen. El tipus de canvi Les importacions es paguen amb moneda del país venedor i les exportacions es cobren amb moneda nacional. tant les de capital com les de treball rebudes pels residents del país augmenten la renda. A priori no hi ha ni partides bones o dolentes. Tenen els mateixos efectes l’exportació i la importació de serveis.

Per tant. en el cas dels flexibles. es referiria a la quantitat d’euros per dòlar (per als tenidors de dòlars). 2) Unitat de moneda nacional per unitats de moneda estrangera. Aquesta informació dels preus la determina el tipus de canvi. .25 $ (DÒLAR/EURO). és el tipus de canvi real. Des d’aquesta perspectiva. El sistema de tipus de canvi fix fa referència al valor de la moneda nacional respecte a la resta del món s’estableix reglamentàriament: està fixat per l’autoritat econòmica del país.80€ per 1$. Si la paritat és 1. Lliurement a través del mercat. el tipus de canvi pot expressar-se de dues maneres: 1) Unitats de moneda estrangera per unitat de moneda nacional. té en compte els preus monetaris. En aquest sentit es defineix el tipus de canvi nominal.monedes. ordinàriament el banc central.25 $ (DÒLAR/EURO). És a dir. el tipus de canvi es referiria a la quantitat de dòlars a canvi d’un euro (per als que disposen euros). la utilització habitual és la de tipus de canvis nominals. per decisió autoritària en el cas dels canvis fixos. significa que s’obtenen 1. que és el preu d’una moneda en relació amb una altra. Al món real . – El sistema de tipus de canvi flexible fa referència al valor de la moneda nacional en relació amb la resta de monedes mundials.25$ per 1€. implica que es lliuren 0. 0. • Modalitats i sistemes de tipus de canvi El tipus de canvi estableix el preu d’una moneda en relació amb una altra. Com es tracta d’una equivalència entre monedes. Fluctuacions del tipus de canvi – • Els països que adopten el sistema de tipus de canvi flexible estan subjectes a les fluctuacions que experimenten el valor de les monedes. però no és factible aconseguir-ho permanentment. Si la paritat és 1. i està determinat. efectivament pel mercat: d’acord amb els requeriments dels participants en les transaccions exteriors. Expressa la relació en què una persona pot intercanviar béns i serveis del país per béns i serveis d’un altre. Per tant. fa referència al poder adquisitiu. Tot i així. Els països que fan servir el tipus de canvi fix pretenen obviar les fluctuacions. l’equivalència de monedes afecta els preus relatius dels béns i serveis produïts al país en comparació amb els produïts als altres.80€ (EURO/DÒLAR).25$ per 1€. Expressa la relació en què una persona pot intercanviar la moneda del país per la d’un altre. els tipus de canvi varien en el decurs del temps. Si són l’euro i el dòlar. significa que s’obtenen 1. En aquest cas.

les variacions que puguin experimentar determinen apreciacions i depreciacions. es passa a una nova paritat: 1. Quan succeeix l’apreciació i els nacionals poden adquirir més moneda estrangera per unitat de moneda nacional: – – Augmenten les importacions.Les pujades i baixades del tipus de canvi tenen els mateixos efectes en el sistema. La moneda nacional es fa “forta” i. Tenen les següents implicacions: – El tipus de canvi s’aprecia si la moneda nacional guanya valor en relació amb les monedes de la resta del món. perquè en tenir més valor la moneda del país.20$ = 1€. serveis i actius a l’estranger. • Apreciació i depreciació En el sistema de tipus de canvi flexible. En conseqüència: l’apreciació de la moneda nacional empitjora la balança comercial: augmenten les importacions i disminueixen les exportacions. ja que – – . en l’intercanvi. El tipus de canvi es deprecia si la moneda nacional perd valor en relació amb les monedes de la resta del món. La moneda nacional es fa “dèbil” i. La depreciació de la moneda nacional estableix un tipus de canvi més alt. per tant. les exportacions disminueixen. L’apreciació de la moneda nacional estableix un tipus de canvi més baix. s’obté menys moneda estrangera per unitat de moneda nacional. Els estrangers redueixen les compres al país i. Exemple: a partir de l’equivalència 1$ = 1€. s’obté més moneda estrangera per unitat de moneda nacional. però s’anomenen diferent. ja que disminueix la quantitat de moneda nacional necessària per disposar d’una unitat de moneda estrangera. en l’intercanvi. ja que amb els mateixos euros poden adquirir-se més béns. es passa a una nova paritat: 0. les compres per part dels estrangers esdevenen relativament encarides. Exemple: a partir de l’equivalència 1$ = 1€.80$ = 1€.

augmenta la quantitat de moneda nacional necessària per disposar d’una unitat de moneda estrangera. nacional es fa més es fa més forta) dèbil) APRECIAC DEPRECIA IÓ (la CIÓ (la moneda moneda L’apreciació o depreciació nacional funció del nacional està en mercat es fa més i demanda). El tipus de canvi es revalua o devalua quan l’autoritat competent decideix apujar o abaixar el tipus de canvi mitjançant procediments reglamentats. perquè en la nova paritat els béns. serveis i actius nacionals resulten relativament abaratits . Els efectes sobre l’economia són els mateixos que en les situacions anteriors. – • Revaluació i devaluació En el cas de sistemes de tipus de canvi fix. RESUM EN FORMA D’ESQUEMA SISTEMA TIPUS DE CANVI FIX SISTEMA TIPUS DE CANVI FLEXIBLE REVALUA DEVALUAC CIÓ IÓ (la (la Es revalua o devalua pel moneda ho decideix el moneda Decret. ja que amb els mateixos euros poden adquirir-se menys béns. En conseqüència: la depreciació de la moneda nacional millora la balança comercial: augmenten les exportacions i disminueixen les importacions. nacional govern. en obtenir els estrangers més unitats de moneda del país per unitat de la seva pròpia moneda. Augmenten les exportacions. serveis i actius a l’estranger. Una revaluació empitjora la balança de pagaments i una devaluació la millora. les fluctuacions del tipus de canvi determinen revaluacions i devaluacions. més es fa (oferta forta) dèbil) . Quan succeeix la depreciació i els nacionals poden adquirir menys moneda estrangera per unitat de moneda nacional: – – Disminueixen les importacions.

SNK > 0 (Sortida de capital) Balança pagaments (?  no es sap) Poden augmentar les reserves Capacitat de finançament • • • • • • • • .25$ = 1€ • • • • Augmenten M Disminueixen X Empitjora la BC I si M > X  Dèficit comercial Per tant. SNK < 0 (Entrada capital) Balança pagaments (?  no es sap) Poden disminuir les reserves Necessitat de finançament Exemple: 0.8$ = 1€ • • • • Augmenten X Disminueixen M Millora la BC I si X > M  Superàvit comercial Per tant.TIPUS DE CANVI (Quantitat de moneda estrangera que s’obté per unitat de moneda nacional) UE i USA 1$=1€ Revaluació €  tipus de canvi fix  Devaluació $ Apreciació €  tipus de canvi flexible  Depreciació $ Moned a forta Moned a dèbil Exemple: 1.

sobretot a llarg termini. Si la paritat nominal vigent és 1€ per 1. es confirma que el tipus de canvi real és 2. la fórmula anterior es reescriu de la manera següent: . el tipus de canvi real ve determinat per (1. si bé se suposa que no varien ni els preus dels béns nacionals ni els preus dels estrangers. doncs.= (Reestablir l’equilibri en el tipus de • Tipus de canvi i nivell de preus L’anàlisi econòmica té en compte habitualment tipus de canvis nominals. Per conèixer l’equivalència entre el valor d’un bé (o cistella) de béns nacionals o el valor del mateix bé (o cistella) estrangera. el mesurament del tipus de canvi real no es fa bé per bé o cistella per cistella. amb 5€ s’obtenen 6$. El poder adquisitiu de l’euro és el doble que el del dòlar (el preu dels ous americans és la meitat del dels ous europeus). Indica la relació en què s’intercanvien els béns i serveis d’un país pels béns i serveis d’un altre. els residents podrien comprar als EUA no una sinó 2 dotzenes d’ous. La paritat s’estableix en funció del valor de les monedes respectives. s’ha d’utilitzar el tipus de canvi nominal per convertir els preus respectius en moneda comuna. Així. A efectes operatius. Però la capacitat d’un país per competir en els mercats internacionals depèn dels diferents nivells dels preus dels béns nacionals en relació amb els béns dels altres països.20 x 5) / 3 = 2. sinó que es tenen en compte índexs de preus (habitualment l’índex de preus al consum). Suposar els preus constants no és realista. Tipus de canvi real = tipus de canvi nominal x preu del bé produït al país / preu del bé produït a l’estranger Si apliquem la fórmula a l’exemple anterior. Per tant. 2. Efectivament.83€). • El tipus de canvi real Parlem de tipus de canvi real quan s’abandona el supòsit de la constància dels preus. Per exemple: – Una dotzena d’ous a la UE es ven per 5€ i als EUA per 3$.20$ (1$ = 0. El tipus de canvi real és.

TCN és el tipus de canvi nominal. IPP és l’índex de preus dels béns nacionals. l’aplicació de la fórmula del tipus de canvi real dóna com a resultat justament 1. l’expressió “paritat del poder adquisitiu” vol dir que una unitat de moneda ha de tenir el mateix valor adquisitiu a tos els països. si als EUA o a UE.TCR = (TCN x IPP) / IPE – – – – On On On On TCR és el tipus de canvi real. La teoria rau en l’acceptació de la “llei d’un sol preu”. s’obté la relació unitària. Dividint els dos preus entre ells (3/5). és a dir. 1€ = 0. El tipus de canvi nominal hauria de xifrar-se a la paritat 0. sota el supòsit de costos de transport relativament baixos. s’obté TCR = (0. La paritat del poder adquisitiu és el tipus de canvi nominal que faria que una cistella de béns costés el mateix a cada país. La teoria de la paritat del poder adquisitiu (PPA) analitza aquesta qüestió i determina com una unitat monetària permet la compra de la mateixa quantitat de béns a tots els països. Com que TCR = (TCN x IPP) / IPE. D’acord amb aquest tipus de canvi nominal. • La paritat del poder adquisitiu Pel que fa a la interrelació entre tipus de canvis nominals i reals.6$ per 1€. és rellevant la paritat del poder adquisitiu. El tipus de canvi real indicaria el preu d’una cistella de béns i serveis disponibles a l’interior del país en relació amb una cistella de béns i serveis disponibles a l’estranger. El fet que el poder adquisitiu sigui equivalent a tots els mercats implica que el tipus de canvi real a llarg termini sigui igual a 1.6 x 5)/3 = 1. “Paritat” fa referència a igualtat i “poder adquisitiu” fa referència al valor del diner. indica on comparativament són més barats els ous. hauria de complir-se l’equivalència adquisitiva entre el preu europeu (5€) i el preu americà (3$). el preu d’un bé comerciable en els mercats internacionals ha de ser el mateix a tots els països.6$. IPE és l’índex de preus dels béns estrangers. Si continuem amb l’exemple anterior: A la UE una dotzena d’ous val 5€ i als EUA 3$. En l’exemple. . segons la qual.

de 3$ la dotzena.5 dotzenes. Tampoc es comercien béns com edificis. els preus monetaris dels països poden variar i patir processos inflacionistes (o deflacionistes). Per poder remeiar-ho. l’autoritat econòmica americana pot depreciar (devaluar) el dòlar d’acord amb la taxa d’inflació. que continuen canviant 1€ per 1. és difícil comercialitzar el servei que fa un sastre o un perruquer. Per tant. la versemblança de la qual és rellevant a llarg termini. No obstant això. a 3. és a dir. en definitiva. un model senzill de determinació dels tipus de canvi. etc. mostra imprecisions per circumstàncies habituals del món real i que no es tenen en compte en la formulació teòrica: a curt termini. etc. menys aplicació teòrica de la PPA en la determinació del tipus de canvi en qüestió. Com més gran és el pes dels béns i serveis que no es comercialitzen. En apujar-se el preu. els tipus de canvi no s’ajusten per garantir que una moneda tingui el mateix valor real a tots els països. terra agrícola. 6$ = 5€. Si els USA. Hi ha també béns que son comerciables però que no són substitutius perfectes (ja sigui per canvis en els gustos de la gent. els europeus. La inflació origina dèficit comercial. • Versemblança de la PPA La teoria de la paritat del poder adquisitiu constitueix. 1$ = 0.). i empitjora així la balança comercial americana. amb aquestes unitats de dòlars s’adquirirà menys quantitat d’ous. amb la depreciació (devaluació) de la moneda nacional es contraresten els efectes sobre la balança comercial originats per la inflació. preferència a certes marques. les vendes americanes d’ous a l’exterior disminueixen (baixen les X). tenen una inflació del 30%. En comptes de 2 dotzenes. per exemple. si es que ho són.9 $. No tots els béns poden comercialitzar-se fàcilment en els mercats internacionals. No es poden exportar pels costos de transport que suposen. els preus dels ous pugen.20$ (el tipus de canvi no s’ha modificat. .• Inflació (deflació) i la PPA Establerta una paritat.83€). com per exemple un automòbil. Els efectes són els contraris en el cas de la deflació. És a dir. els europeus només podran comprar 1. obtindran els mateixos dòlars que abans de la inflació. Davant la puja del preu. Per exemple.

encara que és útil per a l’anàlisi dels tipus de canvi. és a dir. caixes i cases de canvi). per a les seves compres a l’exterior. La paritat admet dues expressions. o subministrar crèdits a curt termini per al finançament dels intercanvis. la demanda de divises respon a l’oferta de moneda nacional. ofereixen divises per disposar de moneda nacional. Per tant. els individus que necessiten divises i els que volen desprendrese’n acudeixen a entitats especialitzades (bancs. demanen divisa a canvi de moneda nacional. Els exportadors. La quantitat de moneda nacional intercanviada per divises s’indica a l’eix horitzontal. les intercanvien per moneda nacional. hi ha la concurrència de diversos participants. sinó que es deixa que sigui lliurament l’oferta i la demanda els determinants de la paritat. però l’enfocament teòric fa una simplificació: els compradors de divises són els importadors i els venedors de divises. i el preu de la divisa. el tipus de canvi. s’està en el marc del sistema de tipus de canvi flexible. o sigui. però la utilitzada usualment és la que indica la quantitat de moneda estrangera que s’obté per unitat de moneda nacional. • 3. Les paguen i les cobren. La funció principal dels mercats de divises consisteix a facilitar monedes i transferir fons (poder adquisitiu) d’un país a un altre. com a resultat de les vendes a l’estranger (en el supòsit que cobrin en divises). i l’oferta de divises. • El mercat de divises: enfocament teòric Per a la determinació del tipus de canvi dels sistemes flexibles. els béns no estandarditzats tenen difícil l’aplicació de la llei d’un sol preu i resta malmesa la versemblança de la PPA. a la demanda de moneda nacional. Tipus de canvi flexible Quan el tipus de canvi no es fixa per decret. En el món real. els exportadors. TC Tipus de canvi: quantitat de divisa per unitat de moneda nacional Quantitat de moneda nacional (moneda nacional a canvi de moneda estrangera) 0 MN . a l’eix vertical. – – Els importadors. Es compren i es venen divises que es paguen i es cobren amb moneda nacional.En conseqüència.

Passa al contrari si la moneda nacional es deprecia. és a dir. costa menys comprar divises. la moneda perd valor. el preu puja. I en aquest context. • Oferta de divises / demanda de moneda nacional Disposen de divises els exportadors. Si la moneda nacional s’aprecia. i és menor la quantitat demanada d’oferta nacional: disminueix la quantitat demanada de moneda nacional. i fa falta lliurar més divises a canvi: disminueixen les vendes a l’exterior. augmentarà també l’oferta de moneda nacional per adquirir l’increment de divises. la interacció entre compradors (importadors que necessiten divises) i venedors (exportadors que disposen de divises) descriu el funcionament del mercat. La variació del tipus de canvi condiciona directament la seva activitat. augmentarà la importació de béns i serveis. per tant. l’eix vertical registra la quantitat de dòlars per euro.Per exemple. Amb major poder adquisitiu per part dels nacionals. • L’equilibri En el mercat de divises s’intercanvia moneda nacional per moneda estrangera. Si la moneda nacional val més. demanda de divises) . la quantitat d’euros que es canvien per dòlars. Si es registra una depreciació. • Demanda de divises / oferta de moneda nacional Els importadors demanen moneda estrangera i ofereixen a canvi moneda nacional. TC o (oferta moneda nacional. Els exportadors disposen de menys divises per intercanviar. Augmentarà la demanda de divises per afrontar l’augment de compres a l’exterior i. El preu baixa. la corba d’oferta del mercat (demanda de divises) té pendent positiu. s’aprecia. preu i quantitat varien en sentit contrari i la corba de demanda del mercat (oferta de divises) té pendent negatiu. les importacions. és a dir. si els residents europeus desitgen adquirir dòlars. El preu i la quantitat varien en el mateix sentit i. Augmenten les vendes a l’exterior i els exportadors disposen de més divises: incrementa la quantitat demanda de moneda nacional. en conseqüència. S’estableix un equilibri que té com a resultat el tipus de canvi que fixa la paritat entre les divises implicades i la quantitat intercanviada de moneda nacional. Tant si la moneda nacional s’aprecia com si es deprecia. i l’eix horitzontal. fruit de les vendes de béns nacionals a l’exterior.

TC* d (oferta de divises. En sentit contrari si la taxa estrangera baixa. En sentit contrari si disminueixen les preferències. En sentit contrari si la taxa nacional baixa. en moneda nacional (MN). que és el valor d’equivalència. També la modificació de la taxa d’interès real del país i dels països on es relaciona: condicionen el rendiment de les inversions quan el nivell de risc se suposa que és invariable. augmenta l’oferta de moneda nacional per disposar de divises i fer així les compres a l’exterior. Si la taxa nacional puja. i es determina així el tipus de canvi (TC*). augmentarà la inversió exterior. entre la quantitat oferta per adquirir divises i la quantitat demanada per desprendre-se’n. Si augmenten les preferències pels béns estrangers. demanda de moneda nacional) 0 MN L’equilibri s’estableix en el punt d’encreuament entre oferta i demanda. la qual cosa requerirà més oferta de moneda nacional per obtenir divisa. 1) Oferta (de moneda nacional a canvi de divises) – – La influència principal que modifica l’oferta són els canvis dels nacionals pel que fa a les preferències de béns estrangers. Si la taxa estrangera puja. augmenta l’oferta de moneda nacional per disposar de més liquiditat atesa la menor rendibilitat. oTC TC+ o o+ TC* TCMNMN* MN+ MN d . • Desplaçaments de l’equilibri Diferents factors influeixen en l’oferta i la demanda del mercat de divises i ocasionen modificacions de l’equilibri.

I. (Al revés si hi ha una taxa d’interès real alta al país o una taxa d’interès real baixa a l’exterior). augmenten les compres al país i. per tant. la quantia de la renda dels estrangers. Si augmenta la renda dels estrangers. – 1) Demanda (de moneda nacional a canvi de divises) Els mateixos factors. Al revés si disminueix l’oferta de moneda nacional.d d+ . ja que els exportadors en disposen de més quantitat per canviar-les per moneda nacional. (Al revés si la renda dels estrangers baixa). afecten a la demanda: – – – Les preferències dels estrangers pels béns nacionals. Al revés si el desplaçament es cap a l’esquerra. Més preferència pels béns nacionals augmenta la demanda de moneda nacional a canvi de divises per fer compres a l’interior. Una taxa d’interès real baixa domèsticament o una taxa d’interès real alta a l’exterior disminueix la demanda de moneda nacional. o TC+ TC* TC- d. En conseqüència. (Al revés si hi ha menys preferència pels béns nacionals). augmentarà la demanda del mercat de divises. però en sentit contrari. en definitiva. l’augment de l’oferta de moneda nacional per comprar divises disminueix la paritat entre la moneda estrangera i la moneda nacional.– Si es desplaça a la dreta: el tipus de canvi baixa i la quantia de moneda nacional intercanviada per divises augmenta. Una taxa d’interès més atractiva (o una taxa dels països exteriors més adversa). i es registra una depreciació del tipus de canvi.

D’entrada. els residents intercanvien euros per dòlars. els residents americans intercanvien dòlars per euros i configuren un mercat de divises on es compren i es venen euros. En el mercat de béns europeu: . La “lògica” del mercat de divises • El desequilibri entre oferta i demanda de divises provoca l’aparició d’excés d’oferta o d’excés de demanda en el mercat. que es paguen i es cobren en euros. Configuren un mercat de divises on es compren i es venen dòlars. Per la seva banda. Se suposa que l’economia europea afronta conjuntures diferents i en un cas. el tipus de canvi puja i augmenta el canvi de monedes. 1 euro es canvia per 1 dòlar (1€ = 1$) i 1 dòlar per 1 euro (1$ = 1€). Per tant. En aquests casos.80€). les forces de mercat actuen en sentit reequilibrador. i en l’altre cas. l’augment de la demanda de divises per moneda nacional augmenta la paritat. l’euro s’aprecia. es produiran diferents conseqüències que afectaran al mercat de béns i els mercats financers. es deprecia. en una situació de comerç bilateral entre la UE i els USA.25$ (paritat euro/dòlar 0. L’excés de demanda: fa pressionar a l’alça el preu de la moneda nacional. Cap a l’esquerra. Per exemple. – – L’excés d’oferta: fa pressionar a la baixa el preu de la moneda nacional. el tipus de canvi baixa i es canvien menys monedes. • Apreciació de l’euro (depreciació del dòlar) Si la paritat dòlar/euro passa a 1.MN- MN* MN+ MN – – – Cap a la dreta.

La balança comercial UE millora i.83$ (paritat euro/dòlar 1. A la vegada.20€). En canvi. ja que la disminució d’importacions prem a la baixa la demanda de dòlars. Resultat: en el mercat europeu de divises augmenta l’oferta i disminueix la demanda de moneda nacional. Resultat: l’oferta de dòlars per euros disminueix i en el mercat americà de divises s’origina un excés de demanda. En el mercat europeu de béns: – La depreciació de l’euro fomenta les exportacions i redueix les importacions. en canviar-los. per tant. augmenta la demanda de dòlars i. l’apreciació de l’euro ha encarit els productes europeus. La balança comercial UE empitjora i la balança comercial EUA millora. augmenta la demanda de dòlars. per tant. En el mercat europeu de divises hi ha un excés d’oferta. també augmenta l’oferta d’euros necessari per disposar-ne. Resultat: el mercat europeu de divises reflecteix un excés de demanda. En el mercat de divises europeu: – – La millora comercial disminueix l’oferta d’euros. es produiran diferents conseqüències que afectaran al mercat de béns i els mercats financers. En el mercat de divises europeu: – Com els residents UE incrementen les compres de béns i serveis americans.– L’apreciació de l’euro augmenta les importacions i disminueix les exportacions. augmenta la demanda d’euros perquè els exportadors disposen de més dòlars en incrementar-se les vendes als americans. la balança comercial EUA empitjora. l’apreciació de l’euro deprimeix les exportacions i la demanda d’euros disminueix. – – En el mercat americà: – L’increment d’importacions europees augmenta les exportacions americanes. contràriament. S’obtenen més euros i. A més. – . Depreciació de l’euro (apreciació del dòlar) – – • Si la paritat dòlar/euro passa a 0. són necessaris menys euros. les importacions dels americans disminueixen i.

L’increment d’importacions europees necessita més euros i. Els efectes de desequilibri comercial sobre els mercats de divises posen en marxa els mecanismes reequilibradors de les “forces del mercat”. provocant la disminució de la demanda de dòlars. en ser menors les importacions de béns europeus. per tant. el superàvit comercial provoca una sortida neta de capitals positiva. Posa de manifest que l’existència de dèficit comercial provoca una sortida neta de capitals negativa i. RESUM EN FORMA DE TAULA UE Apreciació € Mercat de béns Mercat financer Dèficit Excés d’oferta EUA Depreciació $ Superàvit Excés demanda UE Depreciació € Superàvit Excés demanda EUA Apreciació $ Dèficit Excés oferta – – La identitat bàsica de la macroeconomia de l’economia oberta que estableix l’equivalència entre les exportacions netes (XN) i les sortides de capital (SNC).En el mercat americà: – Registra els efectes contraris. A més. Resultat: en el mercat americà de divises hi ha un excés d’oferta. augmenta l’oferta de dòlars per aconseguir-los. disminueix l’oferta d’euros. per contra. Moviments de béns Apreciació € / Depreciació $ Apreciació € / Depreciació $ XN < 0 XN > 0 XN > 0 XN < 0 Mercat de divises o€ > d€ d$ > o$ Reequilibri excés d’oferta € demanda $ excés d€ > o€ o$ > d$ Reequilibri excés demanda € d’oferta $ excés • Apreciació SNC > 0 i depreciació del tipus de canvi: anàlisi gràfica SNC < 0 SNC < 0 SNC > 0 Augment d€ i o$ Augment o$ i d€ Augment o€ i d$ Augment d$ i o€ .

– A l’inrevés: .Apreciació Depreciació € (Apreciació O€ $) TC 1.25$ = 1€ 1$ = 1€ € TC (Depreciació XN > 0 d€ > o € $) O€ XN < 0 o€ > d€ 1$ = 1€ 0.83$ = 1 € 0 TC d€ € O$ 0 TC 1.20€ = 1$ d€ € O$ 1$ = 1€ 0.80€ = 1$ 1$ = 1€ XN > 0 d$ > o $ d$ XN < 0 o$ > d$ 0 d$ $ 0 $ RESUM EN FORMA D’ESQUEMA APRECIACIÓ € ↑M↑d$↑o€ ↓X  ↓ o $  ↓ d € XN < 0 i o € > d € (excés oferta) DEPRECIACIÓ € ↓M↓d$↓o€ ↑X↑o$↑d€ XN > 0 i d € > o € (excés demanda) DEPRECIACIÓ $ ↓M ↓d€ ↓o$ ↑X ↑o€ ↑d$ XN > 0 i d $ > o $ (excés demanda) APRECIACIÓ $ ↑M ↑d€ ↑o$ ↓X  ↓ o €  ↓ d $ XN < 0 i o $ > d $ (excés oferta) – L’apreciació de l’euro provoca dèficit a la balança comercial europea (XN < 0) i excés d’oferta d’euros necessaris per canviar-los per dòlars (o € > d €). La depreciació del dòlar provoca superàvit a la balança comercial americana (XN > 0) i excés de demanda de dòlars per canviar-los per euros (d $ > o $).

no hi ha incentiu a curt termini per traspassar fluxos d’un país a l’altre.80€.916 $. s’hi sumem els guanys de l’apreciació de l’euro. també comparativament el rendiment inicial de 1. L’apreciació del dòlar origina dèficit a la balança comercial americana (XN < 0) i excés d’oferta de dòlars per canviar-los per euros (o $ > d $). succeeix que. TC afecta al NP (TC real.20 euros per dòlar. Per realitzar les transaccions oportunes fan falta divises. inferiors a 1. en haver invertit en el mercat europeu i convertit en dòlars el resultat. s’obté 1. el capital internacional comprarà actius UE. Pot succeir. PPA) i al i (paritat de les taxes d’interès.03 dòlars en cas d’haver invertit en el mercat americà. Pàgina 276. respecte de la inversió en el país que al 3% reporta 1. És a dir. el determina el tipus de canvi. Si l’euro es deprecia a la paritat 1$=1. fruit de la depreciació de l’euro. al cap de l’any. en convertir els rendiments obtinguts en el mercat europeu al canvi de 1. Si el tipus de canvi és estable i la taxa d’interès és igual entre dos països. Si l’euro s’aprecia a la paritat 1$=0.20€.03$. Tipus de canvi i taxa d’interès – • Les taxes d’interès són diferents a cada país i origina moviments internacionals de capitals que cerquen els avantatges pels diferencials que puguin proporcionar. Els resultats anteriors responen a factors d’inestabilitat financera internacional que podrien minimitzar-se en la mesura que fos possible assolir la paritat de les taxes d’interès. sense diferencial de risc. . la interrelació entre aquest i la taxa d’interès posa en relleu el que es coneix com a paritat d’interessos i excés de reacció. el resultat és negatiu. a la major rendibilitat associada a la taxa d’interès (10% vs. que es produeixi una apreciació de l’euro (depreciació del dòlar) o una depreciació de l’euro (apreciació del dòlar). succeeix que.03. És a dir. però. els guanys totals són de 0. el preu de les quals. Malgrat el diferencial d’interessos favorable al mercat europeu.– La depreciació de l’euro genera superàvit a la balança comercial europea (XN > 0) i excés de demanda d’euros per disposar de dòlars (d € > o €). 3%). si el tipus de canvi es manté estable a la paritat 1$=1€ i la taxa d’interès UE és 10% i la EUA 3%. excés de reacció o overshooting) Exemple PPA a EUA i UE amb el preu d’una dotzena d’ous (a EUA 3$ i a UE 5 €).375$.

aquesta relació estableix un “equilibri institucional”. TC TCin TC* TCso d 0 X o A l’eix horitzontal es representa la quantitat de moneda nacional que s’ha d’intercanviar per dòlars. Si l’autoritat competent fixa una paritat segons la qual per 10 unitats de moneda nacional (X) pot disposar-se d’1 dòlar. . en el cas concret del sistema de canvis fix. totes les transaccions internacionals que requereixen divises es realitzen d’acord amb la paritat decretada. la teoria de la paritat del poder adquisitiu (PPA) explica el que es coneix com a excés de reacció (overshooting). • Anàlisi gràfica Els importadors (o nacionals que volen invertir o prestar a l’exterior) són els demandants de divises. i a l’eix vertical. o sigui. Aquest canvi regulat sovint es designa per “canvi oficial”. i el banc central ha de disposar de l’estoc suficient de divises per poder respondre les sol·licituds. Ministeri d’Hisenda) defineix el sistema de canvi fix. decretant una devaluació (si hi ha dèficits comercials excessius) o una revaluació (per millorar la competitivitat interna i el benestar relatius dels consumidors).Degut a l’existència de diferents taxes d’interès. el perquè de la irregularitat de les fluctuacions del tipus de canvi entre curt i llarg termini. D’aquesta manera. al contrari que el tipus de canvi flexible. • 4. • Infravaloració i sobrevaloració Les necessitats de l’economia poden forçar a modificar la paritat. Tipus de canvi fix La fixació del tipus de canvi per part de les autoritats competents (banc central. és el que estableix la quantitat de moneda nacional que es requereix per 1 unitat de moneda estrangera. Les divises s’obtenen a canvi de moneda nacional. Per tant. el tipus de canvi que. L’adopció del sistema de tipus de canvi fix implica expressar-lo en termes de la quantitat de moneda nacional per unitat de moneda estrangera. la paritat ve donada per l’expressió 10X = 1$.

exportacions augmentaran. Això porta a les autoritats econòmiques a replantejar-ne la vigència. Per exemple: Devaluació  20X = 1$. una venda massiva d’actius nominats en moneda nacional. Els residents del país poden adquirir amb la mateixa moneda el doble de dòlars: augmenten les importacions i disminueixen les exportacions. els residents americans. el país produeix per si mateix allò que abans comprava a l’exterior. En la mesura que els canvis de política canviària són previsibles. “Atacs especulatius”: Un tipus de canvi sobrevalorat condueix a dèficits comercials. els països competidors responen fent el mateix. Hi haurà una millora de la balança comercial. hi haurà més importacions i menys exportacions. Es dobla el preu dels dòlars i la demanda d’aquesta moneda baixarà. tant per part dels residents del país com dels agents financers internacionals. a l’espera de la devaluació. però empitjora relativament la dels veïns.– – Mitjançant la devaluació. augmentaran les compres al país. En millorar la balança comercial i l’economia. es fixa un tipus de canvi pel damunt del de referència institucional (TCin). i es posa en pràctica el que es coneix com a polítiques d’empobriment del veí. Tenen com a resultat una disminució important del volum de comerç mundial i empitjora el benestar col·lectiu. ja que disminuiran les importacions de productes americans per l’encariment relatiu de preus. Si es decideix revaluar. que doblen el seu poder adquisitiu. Arriba un moment que no hi ha altre remei que adoptar una política canviària oposada i devaluar la moneda. i s’experimenta una infravaloració. el tipus de canvi estarà sobrevalorat (TCso). En canvi. a de devaluar. Millora la seva economia. Al devaluar. i aquesta anticipació eixampla encara més l’abast del problema: els atacs acaben de manera ràpida amb un tipus de canvi sobrevalorat. La balança comercial registrarà dèficit. Revaluació  5X = 1$. les importacions disminuiran i les Mitjançant la revaluació. • Gestió del tipus de canvi oficial . És a dir. sorgeixen atacs especulatius. “Empobriment del veí”: Un tipus de canvi infravalorat afavoreix la balança comercial via reducció d’importacions. S’anticipen.

a compres d’actius del país per part d’estrangers (ANE). que s’expressa a través del terme exportacions netes (XN): és la diferència entre exportacions (X) i importacions (M). Es tracta d’assegurar la permanència de la paritat. Segon. Si hi ha sobrevaloració: – Hi ha excés de demanda: força al banc central a “quadrar” les reserves existents amb les sol·licituds de divises que requereix l’augment d’importacions propiciat per la sobrevaloració. Sortida de capitals – entrada de capitals [AEN – ANE] = Sortida neta de capitals (SNC) Sortida de capitals = entrada de capitals [AEN = ANE] = equilibri (SNC = 0) Sortida de capitals > entrada de capitals [AEN > ANE] = sortida (SNC > 0) Sortida de capitals < entrada de capitals [AEN < ANE] = entrada (SNC < 0) . Les sortides són la compra d’actius estrangers per part de residents nacionals (AEN). racionar l’adquisició de divises. al contrari. Moviments de béns i de capitals • Les relacions econòmiques amb la resta del món són a través de béns i serveis (moviments internacionals de béns) i els finançaments respectius (moviments internacionals de capitals). 5. Els moviments de béns estructuren la balança comercial (X i M). Primer s’ha de limitar les transaccions exteriors (obstaculitzant les importacions). Si hi ha infravaloració: – Hi ha excés d’oferta de divises: augmenten les reserves en poder del banc central.Si hi ha sobrevaloració. les entrades. redefinir el tipus de canvi devaluant la moneda nacional (quan no hi ha altre remei). Tercer. Exportacions – importacions [X – M] = Exportacions netes (XN) Exportacions = importacions [X = M] = equilibri comercial (XN = 0) Exportacions > importacions [X > M] = superàvit comercial (XN > 0) Exportacions < importacions [X < M] = dèficit comercial (XN < 0) Els moviments de capital s’expressen amb el terme sortida neta de capitals (SNC): és la diferència entre sortides i entrades de capital. ja que reporta increments de les reserves del banc central. Si hi ha infravaloració. la demanda de moneda nacional canviada per divises és inferior a l’oferta.

El saldo de les XN repercuteix en la SNC. La despesa agregada (DA) és igual a la suma de la despesa en C + I + DP + XN. ja que és evident que el que es compra es paga i el que es ven es cobra. És a dir: E = I + XN o . ja que RN – C és l’estalvi privat. podem escriure: RN – C – DP = I + XN – El primer membre és l’estalvi nacional (E). degut a la triple identitat DA = PIB = RN. s’entén que les importacions equivalen a la despesa de les famílies. Es compleix la igualtat entre exportacions netes i sortides netes de capital: XN = SNC Implica que el saldo de la balança comercial ha de correspondre a la sortida neta de capitals. poden definir-se com la diferència entre la producció (PIB) i la despesa interior en béns i serveis nacionals (C + I + DP). És a dir: DA = C + I + DP + XN i. podem dir: Si la producció és > a la despesa interior. XN = DA – (C + I + DP) Les exportacions netes (XN). L’equilibri de les relacions econòmiques internacionals implica l’equivalència entre moviments de béns i moviments de capitals. definit per la diferència entre la renda (RN) i la suma de consum (C) més els impostos pagats (T). el país exporta la diferència i les exportacions netes són positives. L’expressió anterior defineix la identitat bàsica de la comptabilitat nacional en l’economia oberta. Ja que DA = PIB = RN. i DP és l’estalvi públic. Si la producció és < a la despesa interior. el país importa la diferència i les exportacions netes són negatives. donat pels impostos (T) menys la despesa pública (DP pròpiament dita). de les empreses i del govern en béns i serveis estrangers. I d’aquesta manera.• Exportacions netes i sortides netes de capital Els resultats anteriors estan relacionats. Dins les XN. per tant.

. Quan la inversió és superior a l’estalvi es demanen préstecs a l’estranger. en el marc de l’economia oberta és possible que un país resti influït per la conjuntura internacional i la taxa d’interès en el país sigui la que es determina en els mercats financers mundials. La inversió exterior neta indica el diferencial entre l’estalvi interior i la inversió interior. els canvis que experimenta la relació estalvi – inversió (E – I) repercuteixen en la balança comercial (XN) ja que l’excés d’estalvi permet atorgar préstecs o bé sol·licitar crèdits en relació amb els volums exportats i importats de béns i serveis. farà o no rendible l’execució de determinats projectes d’inversió al país. I. La relació estalvi – inversió i les exportacions netes • Quan l’economia està oberta a l’exterior. hi ha entrades netes de capital i dèficit comercial. Si E > I  XN > 0 i SNC > 0 (Els residents nacionals estan prestant a l’exterior). suposant la perfecta mobilitat de capitals. La inversió. E = I  XN = 0 i SNC = 0 També es dedueixen les implicacions següents: – – – Quan l’estalvi és superior a la inversió. segons el signe del diferencial. es redueix l’estalvi nacional. els moviments de béns i capitals estan equilibrats.E – I = XN És l’expressió coneguda com inversió exterior neta i es correspon amb la sortida neta de capital (E – I = SNC). La taxa d’interès mundial és el referent. Si E < I  XN < 0 i SNC < 0 (Els residents nacionals reben préstecs de l’estranger). Ara bé. L’estalvi depèn de la política fiscal (mitjançant T i DP). La balança comercial té saldo zero i no hi ha sortides netes de capitals. per la seva banda. hi ha sortides netes de capital i l’economia experimenta un superàvit en la balança comercial. L’estalvi (a l’economia tancada) depèn de la política fiscal. en comparació amb la taxa d’interès nacional. Si els impostos baixen o si la despesa pública augmenta. depèn principalment de la taxa d’interès. determina la sortida de capital o l’entrada de capitals. Si l’estalvi és igual a la inversió. Per a incrementar l’estalvi nacional seria tot al contrari.

E < I.La inversió depèn del i (interès nacional (iN) i interès mundial (iM)). ja que XN > 0. les variacions de la taxa d’interès mundial alteren el resultat de la balança comercial. sorgirà una diferència en la relació E – I. ja que és independent de la taxa d’interès mundial. per tant. – És a dir. i la corba d’estalvi és una línia vertical. en conseqüència. ja que XN < 0. la igualtat estalvi – inversió (E – I) ve determinada pel punt d’encreuament. E > I. la inversió disminuirà i. la qual cosa provocarà dèficit comercial. Gràficament: La corba d’inversió té pendent negatiu: si augmenta el tipus d’interès disminueix la quantia de la inversió. la qual cosa provocarà superàvit comercial. La situació d’equilibri de la relació estalvi – inversió també comporta l’equilibri de la balança comercial (XN = 0). Dins l’economia oberta. La taxa d’interès d’equilibri implica la igualtat entre la taxa d’interès nacional (iN) i la taxa d’interès mundial (iM). que farà variar el volum d’inversió i. D’acord amb el gràfic. la balança comercial també rep les conseqüències de les polítiques econòmiques. per tant. Si la taxa d’interès mundial baixa (i-M). – Si la taxa d’interès mundial puja (i+M). la inversió augmentarà i. En el gràfic següent observem variacions en la taxa d’interès mundial. ja que es modifica la .

i es registra superàvit comercial. Si les mesures econòmiques. llavors E > I. en la taxa d’interès mundial. l’estalvi supera la inversió i es registra un superàvit comercial. Quan el desplaçament és a l’esquerra. 2) Si afecten a la inversió: Pel que fa als efectes de polítiques econòmiques que afecten la inversió. En aquest cas. en reduir l’estalvi. repercuteixen en la balança comercial en sentit contrari. es registra dèficit comercial. E < I i. les mesures econòmiques aplicades poden afectar a l’estalvi o a la inversió.relació estalvi – inversió. el volum d’estalvi és més petit que el de la inversió i s’origina un dèficit comercial. desplacen la corba a l’esquerra. A l’inrevés si la política econòmica empeny cap a la dreta la corba d’estalvi. per tant. si augmenta i desplaça cap a la dreta la corba. Així doncs. . perquè la inversió disminueix. 1) Si afecten a l’estalvi: Els canvis que la política econòmica provoca sobre l’estalvi.

divideix la gràfica en dues parts. XN = 0. i a l’inrevés si el tipus de canvi és alt. i la línia vertical. A l’esquerra. quan el tipus de canvi vagi pujant. és a dir. E = I. augmentaran les exportacions. es correspon amb SNC = 0 i. que arrenca d’un volum de comerç en què XN = 0. i quan el tipus de canvi es redueixi. per tant. valors positius (XN > 0). els béns nacionals esdevenen abaratits respecte dels estrangers. Amb la línia vertical s’identifica la relació E – I. augmentaran les importacions. vertical perquè ni l’estalvi ni la inversió depenen del tipus de canvi real. Propicia el superàvit comercial La línia XN té pendent negatiu. L’equilibri de la balança comercial. valors negatius (XN < 0) i. Si es té en compte l’equilibri de la balança comercial. per tant. a la dreta. Propicia el dèficit comercial Si es redueix el TCR  augmenten les X (XN > 0). les exportacions netes i la relació E – I La relació entre tipus de canvi real i exportacions netes dibuixa una gràfica de pendent negatiu. Si augmenta el TCR  augmenten les M (XN < 0). perquè. dèficits comercials. que reflecteixen superàvits comercials.• El tipus de canvi. La línia és indicativa de l’oferta . a un tipus de canvi baix.

provocant una disminució del tipus de canvi real (TC -R) i augmenten les exportacions netes (XN > 0). La línia XN pot identificar-se com la demanda de moneda nacional necessària per comprar béns nacionals. en el punt d’intersecció la quantitat oferta de moneda nacional per la inversió exterior neta és igual a la quantitat demandada de moneda nacional per l’exportació neta de béns i serveis. El gràfic anterior ens mostra una política econòmica que modifica el volum d’estalvi o d’inversió. augmenta el tipus de canvi (TC+R). 2) Si augmenten l’estalvi i/o disminueix la inversió. i es compleix E = I i X = M. . Si l’aplicació d’una política comercial fan variar el volum d’exportacions i/o d’importacions. El gràfic. la línia E – I es desplaça a l’esquerra. El tipus de canvi real d’equilibri explica que la quantitat de moneda nacional oferta (sortida de capitals) és igual a la quantitat de moneda nacional demandada (entrada de capitals). per compres i inversions a l’estranger. la corba XN es desplaça. L’aplicació de polítiques econòmiques farà variar el tipus de canvi real d’equilibri en la mesura que resti afectada la relació estalvi – inversió o les exportacions netes. il·lustra la relació entre oferta i demanda de moneda nacional en relació als intercanvis comercials. El punt d’encreuament de la línia E – I i la corba XN determina el tipus de canvi real d’equilibri (TC*R). provocant un augment del tipus de canvi real (TC+R) i disminueixen les exportacions netes (XN < 0). doncs. 1) Si disminueix l’estalvi i/o incrementa la inversió. És a dir. la línia E – I es desplaça cap a la dreta.de moneda nacional que s’intercanvia per divises. donant com a resultat el gràfic següent: 1) Si augmenten les exportacions i/o disminueixen les importacions.

2) Si disminueixen les exportacions i/o augmenten les importacions. És a dir. disminueix el tipus de canvi (TC -R). El model de 45º 2. . La quantitat total de béns i serveis finals que els agents econòmics estan disposats a comprar a cada nivell de preus durant un període determinat defineix la demanda agregada (dA). En canvi. El model IS – LM 3. TEMA 7: DETERMINACIÓ DE LA RENDA NACIONAL • • • • 1. Per a estudiar la demanda es té en compte la relació amb la despesa. El model de 45º (despesa agregada – renda nacional) Entesa l’economia en el seu conjunt com un mercat. allò realment comprat a un nivell de preus establert és la despesa agregada (DA). en qualsevol punt de la bisectriu es compleix la igualtat entre DA i Y. El resultat és important. Però ni en un cas ni en l’altre la política econòmica aplicada no afecta la balança comercial. l’equilibri macroeconòmic ve donat per la interrelació entre la demanda agregada i l’oferta agregada. La línia de 45º reflecteix l’equivalència entre la magnitud d’ordenades (DA) i la que es representa en abscisses (Y). El model oA – dA 1. però no afecten el resultat de la balança comercial. El model de 45º és un gràfic per mostrar relacions entre despesa i renda. d’igualtat (equilibri) o de desigualtat (desequilibri). ja que posa en relleu que les polítiques econòmiques comercials restrictives (mesures proteccionistes) només pugen el tipus de canvi. diferenciant demanda agregada i despesa agregada.

DA = C + I + DP + XN Depèn de la renda: C. DP. També l’estalvi i els impostos. L’evolució depèn dels canvis que experimenten les variables que la componen. És a dir. la successió d’equilibris relatius a cada punt de la bisectriu compleix la identitat bàsica de la macroeconomia: DA = PIB = RN L’encreuament de la línia DA amb la de 45º rep el nom de creu keynesiana. • La corba de despesa agregada La relació entre despesa i renda dibuixa la corba de despesa agregada. M. els agents econòmics gasten o empren DA. Les importacions. O també el comportament de les variables poden dependre d’altres factors diferents de la renda (variables exògenes. PIB. E i T (Variables endògenes) No depèn de la renda: I. La despesa pública. RN. volum o nivell de despesa coincident amb la producció de l’economia. el comportament es determina “dins” el model): – – – El consum.DA DA2 DA1 Despesa = Producció = Renda DA1 = Y1 DA2 = Y2 45º 0 Y1 Y2 Y Quan s’assoleix l’equilibri. el comportament s’estableix “fora” del model): – – – La inversió. Les exportacions. l’obtenció de la qual comporta la retribució als factors que intervenen per obtenir-la i determinen la renda nacional. El comportament de certes variables depèn de la renda (variables endògenes. X (Variables exògenes) .

Canvis de política econòmica recondueixen la despesa pública (DP) o modificacions de la renda dels estrangers repercuteixen en els volums d’exportació (X). la producció efectiva < producció potencial). Gràfic de la pàgina 352. Una renda per sobre l’equilibri és una situació inflacionista. impostos i importacions depenen de la renda nacional. qualsevol increment dels ingressos repercuteix en proporció més intensa en la despesa agregada i la corba és comparativament més inclinada.• Desplaçament (variables exògenes) i inclinació (variables endògenes) Al considerar variables endògenes i exògenes cal distingir gràficament entre desplaçaments i inclinació (pendent) de la corba de despesa agregada. – Exemple de desplaçament (variables exògenes): un canvi de la taxa d’interès o les expectatives empresarials influeix en la inversió (I). impostos o en importacions. Cap a dalt si els canvis impliquen més inversió. Una renda per sota l’equilibri és una renda de subocupació (és una escletxa recessiva. hi ha un excés d’activitat. Cal aplicar mesures restrictives. La inclinació és deguda a canvis de les variables endògenes. No s’aprofiten tots els recursos. 45º DA* DA Despesa (DA) Variables endògenes – – – • – – – . despesa pública o exportacions. Els desplaçaments són deguts a canvis de les variables exògenes. Gràfic de la pàgina 353. Dependència feble: menys inclinada. Cap a baix. Equilibri Les variables endògenes descriuen una línia de pendent positiu amb més o menys inclinació segons la intensitat de la dependència amb la renda. En sentit contrari si la dependència és més feble. La suma vertical dels comportaments de variables endògenes i exògenes determina la corba de despesa agregada. si els canvis d’aquests agregats disminueixen. Consum. Exemple d’inclinació (variables endògenes): si una gran quantitat de renda (i la dependència és elevada) es destina en consum. Dependència alta: més inclinada. d’acord amb la quantia específica de cadascuna. Les variables exògenes descriuen una línia horitzontal a l’eix d’abscisses.

de la I. de la DP i de les XN. A partir d’un punt determinat. Té pendent positiu. ja que no es depèn íntegrament cada unitat addicional de renda. =C+E+T 3) En equilibri DA = Y. ja que fins i tot amb renda zero hi ha un nivell de despesa: l’imprescindible per a la supervivència. s’aplica al C. la corba de despesa agregada intercepta la línia de 45º i. es compleix DA = Y i. Determinació analítica – – • La despesa agregada ve determinada per la quantitat total de béns que adquireixen consumidors. l’expressió anterior pot reescriure’s de la forma següent: Y = C + I + DP + XN • L’enfocament entrades – sortides La relació entre despesa i renda també pot analitzar-se a través de l’enfocament entrades – sortides.Variables exògenes 0 Y* Y La determinació gràfica posa en relleu les propietats següents: – La corba DA és més aplanada que la línia de 45º perquè la despesa és menor. govern i estrangers. la despesa (DA) és igual a la renda (Y) obtinguda per la participació en la producció. Si més no. És a dir: DA = C + I + DP + XN En equilibri. entesa com la totalitat dels ingressos DA = E al + DP + XN i Y percebuts. C i+ I pagament de T. en establir-se l’equivalència entre despesa i producció. Es fonamenta de la manera següent: 1) La DA és igual a la suma del C. empreses. DA = Y Per tant: I si reordenem: I + DP + X = E + T + M És a dir: ENTRADES = SORTIDES DA = Y . per tant. La corba arrenca d’un cert punt de l’eix vertical. 2) La renda nacional (Y). atès el nivell de preus. es determina un equilibri. una part s’estalvia.

La renda d’equilibri és el resultat tant de la igualtat entre DA i Y com de la d’entrades i sortides. en conseqüència. • Despesa autònoma i multiplicador És corrent. Són les variables exògenes. La seva representació és una línia ascendent. la DP i les XN.Gràficament (pàgina 355): – – – – DA = C + I + DP + XN. També les importacions (M). Un cop determinada la despesa autònoma. és rellevant conèixer-ne la influència sobre la renda nacional: és a dir. l’equilibri (equivalent a l’obtingut per mitjà de l’encreuament entre la corba de DA i la línia de 45º). Són les variables endògenes. es tenen en compte les exportacions netes (XN). operativament. agrupar en un sol terme els diferents agregats que no depenen directament de la renda (vénen determinats fora del model). conèixer les repercussions sobre el nivell d’activitat dels canvis que puguin experimentar els seus components (la I. El punt d’intersecció entre ambdues línies estableix la igualtat i. Sortides = E + T + M. Entrades = I + DP + X. DP i genèricament XN (però en concret són les exportacions). La seva representació és una línia horitzontal. Aquests agregats són la inversió (I) i la despesa pública (DP). Aquestes repercussions s’analitzen des de dos punts de vista diferents: . però en aquest cas. per qüestions operatives. Exemple de la pàgina 355. És a dir: Y = C + [I + DP + XN]  Y DAA inclou les variables exògenes: I. que orienten determinades polítiques econòmiques).

és una versió simplificada) En termes unitaris respecte de la renda nacional determina les expressions: ∆ Y = [1 / (1 – c)] x ∆ DAA  [1 / (1 – c)] és el multiplicador de la despesa autònoma ∆ Y = [1 / (1 – c)] x ∆ I  [1 / (1 – c)] és el multiplicador de la inversió On ∆ Y és la variació que experimenta la renda en variar la despesa agregada (∆ DAA) o la inversió (∆ I) i el terme [1/ (1-c)] té un significat especial. En aquest cas. En els dos casos.1) La repercussió que té la despesa autònoma sobre l’economia. De l’altra banda: El terme [1/ (1-c)] rep el nom de multiplicador i es designa amb la lletra k [k = 1/(1 – c)]. Qualsevol augment de la despesa autònoma o d’algun dels seus components eleva el nivell de la renda d’equilibri. per exemple. Com ∆ DAA? O ∆ la I mitjançant política monetària. Per exemple. D’una banda. per tant. la despesa en consum (∆ C). de manera significativa. major la repercussió sobre la renda nacional. només varia la inversió (∆ I). la variació que experimenta el consum quan la renda varia en una unitat. fruit d’aquesta variació. cal remarcar que: Com més gran és la propensió marginal a consumir. en 100 unitats monetàries. es complirà per tant: ∆ DAA  ∆ Y. es modificarà la renda nacional (∆ Y) i en conseqüència. ∆ Y = ∆ C + ∆ DAA i ∆ Y = ∆ C + ∆ I (famílies (C) + empreses (I). més alt serà el multiplicador i. la renda d’equilibri augmentarà fins a 500 unitats (100 x 5). El quocient és la propensió marginal a consumir. c és el nom que es dona al quocient ∆ C / ∆ Y. major és el multiplicador. En constatar que l’augment de la renda nacional és un múltiple de l’augment de la despesa autònoma. El valor del multiplicador depèn de la propensió marginal a consumir: com més gran sigui. És a dir. . si el multiplicador és 5. És a dir. si la despesa autònoma (o la inversió) augmenta. La despesa autònoma és la que varia (∆ DAA). un augment de la despesa autònoma provoca un desplaçament de la renda. 2) La repercussió que exclusivament representa la inversió. és a dir. o ∆ DP mitjançant política fiscal o ∆ X mitjançant política comercial. És el multiplicador de la despesa autònoma (si fa referència a la despesa autònoma) i si es fa referència a la inversió és el multiplicador de la inversió.

Les transferències i els subsidis. en particular. Les influències indirectes modifiquen la renda disponible. En augmentar la despesa s’incrementa la producció. que augmenta quan es reben subsidis i transferències i disminueix si hi ha un tipus impositiu elevat. servint-se dels impostos i de la despesa pública. d’una banda. i l’equivalent increment de renda repercuteix en un consum més elevat. és rellevant tenir en compte que: 1) La despesa agregada pot definir-se com la suma de la despesa en consum i la despesa autònoma: DA = C + DAA 2) El consum és una part de la renda. Gràfic de la pàgina 357. la despesa agregada. Exemple de la pàgina 358 (mirar el quadre). Política fiscal: mitjançant impostos i despesa pública (transferències i subsidis). Política fiscal expansiva: es redueixen impostos i/o augmenta la despesa pública. – – La despesa pública té influència directa sobre la despesa agregada. de l’altra. Política fiscal restrictiva: s’augmenten els impostos i/o es redueix la despesa pública. . posa en relleu les implicacions de la política fiscal. S’apliquen per frenar l’excés d’expansió conjuntural i. via despesa autònoma. més les transferències i subsidis (S). són importants les implicacions de l’efecte multiplicador. La política fiscal pretén estabilitzar l’economia. S’apliquen per afrontar situacions conjunturals recessives. i els impostos. augmentarà la capacitat productiva de l’economia. de la renda disponible: C = cYD 3) La renda disponible ve C = c (Y – T + S) la renda pròpiament dita (Y). més pròpiament. que de nou impacta en la despesa i així successivament. l’afecten indirectament. Per analitzar les implicacions de la política fiscal en la relació despesa – renda. d’acord amb la propensió marginal a consumir  (C = cY) i. determinada per menys els impostos (T). en explicar la interrelació entre despesa i renda. per combatre la inflació. que al seu torn repercutirà sobre la renda d’equilibri.Per a l’anàlisi macroeconòmic. • Despesa agregada i política fiscal El model de 45º. El funcionament del multiplicador ens diu que. en augmentar. modificació que repercuteix en el consum.

per aquesta via. L’estalvi és la renda no consumida. autònoma induïda per l’import de Modifica la propensió marginal a consumir: c vs. 1) La propensió a estalviar indica la quantitat de renda que s’aplica a l’estalvi o.4) Com que els impostos (T) són una part proporcional de la renda (Y). Les variables originen filtracions i són l’estalvi. k. Augmenta la despesa transferències i subsidis. Recordar: – La c = ∆ C / ∆ Y. Les filtracions i els multiplicadors Les variables relatives a determinades conductes que redueixen part de la renda destinada a consum disminueixen la quantia del multiplicador. el multiplicador). és igual a 1 / (1 – c). la propensió marginal a estalviar és l’augment que experimenta l’estalvi en augmentar la renda en una unitat. . resulta que k també és igual a 1/e. Exemple de la pàgina 360. si t indica aquesta proporció (t és la propensió marginal a tributar): T = tY Substituint en l’expressió de la despesa agregada (DA): DA = c [Y – (tY) + S] + DAA I reordenant: DA = c (1 – t) Y + [cS + DAA] El resultat indica que la política fiscal afecta la despesa agregada en els aspectes següents: – – – • Augmenta la despesa autònoma en la quantia de la despesa pública. els impostos i les importacions. c (1 – t) (i. Com la renda disponible es distribueix entre consum i estalvi: Propensió marginal a consumir (c) + Propensió marginal a estalviar (e) = 1 Atès que l’expressió anterior pot escriure’s e = 1 – c i que el multiplicador. en termes incrementals.

els impostos i les importacions. • 2.– La e = ∆ E / ∆ Y. El model IS – LM (sector real – sector monetari) . i desagregant les exportacions netes amb la finalitat de considerar independentment les importacions. Exemple de la pàgina 361. que reflecteix la propensió marginal a importar (M = mY). 2) La propensió a importar és la relació entre la variació de les importacions i la variació de la renda. En termes marginals és l’increment de l’impost arran de l’augment de la renda en una unitat (∆ T / ∆ Y). L’efecte de l’impost sobre el multiplicador s’obté a partir de la relació entre renda (Y) i despesa agregada quan es té en compte el sector públic. Com que: Y = c (1 – t) Y + DAA Resulta que: ∆ Y = [ 1 / (1 – c ( 1 – t))] x DAA On ara el multiplicador ve definit per 1 / (1 – c (1 – t)). Exemple de la pàgina 362. obtenim que: 1 / (1 – c) + m és el multiplicador condicionat per les importacions Exemple a la pàgina 362. i s’explicita el paper dels impostos (política fiscal). que evolucionen en relació amb la renda segons el factor m. El seu efecte sobre el multiplicador es determina de la manera següent: A partir de l’expressió general  Y = DA = C + DAA = cYD + DAA. determina el multiplicador global: k = 1 / [1 – c (1 – t) + m] Com més grans són aquestes propensions. Equival a l’increment que experimenten les importacions com a conseqüència d’incrementar la renda en una unitat (∆M / ∆Y). La consideració conjunta dels efectes filtradors de l’estalvi. majors seran els efectes de les filtracions i menors les conseqüències multiplicatives de la despesa autònoma sobre la renda d’equilibri. 1) La propensió a tributar o a pagar impostos indica l’augment de càrrega tributària quan augmenta la renda.

es compleix que: Y = C + I + DP. Expressa la condició d’equilibri en el sector real (mercat de béns): allò que desitgen invertir les empreses és igual a allò que desitgen estalviar les famílies. obtenim: . • L’equilibri del sector real (mercat de béns) El model de 45º explica l’equilibri per l’equivalència entre la renda o producció (Y) i la despesa agregada (DA). IS fa referència a la igualtat entre inversió (I) i estalvi (S). i la variació de Y depèn endògenament de la variació de C. Expressa la condició d’equilibri en el sector monetari (mercats financers): és la taxa d’interès a la qual els individus estan disposats a tenir aquella quantitat de diner que és igual a l’oferta monetària existent en l’economia. També. El model IS – LM amplia aquesta simplificació en introduir els aspectes relatius al diner (però continua suposant constant el nivell de preus). LM fa referència a la igualtat entre la demanda de diner (L) i l’oferta de diner (M). si es trenca el supòsit de la constància de la quantitat de diner. La inversió depèn en sentit contrari de la taxa d’interès. resulta que la taxa d’interès (i) també influeix en la determinació de la despesa agregada. ja que I i DP són variables exògenes. El model IS – LM s’endinsa en l’anàlisi de l’equilibri simultani en el sector real i en el sector monetari de l’economia. ja que la variació de la inversió respon a modificacions de la taxa d’interès. El model de 45º suposa constants la quantitat de diner i el nivell de preus. La inversió depèn en sentit contrari de la taxa d’interès. si aquestes augmenten haurà d’augmentar la producció. a partir dels components de la despesa agregada i obviant el sector exterior. Pot formular – se que: I = I (Y. la possibilitat d’augmentar la inversió està condicionada per l’evolució de les vendes. La inversió depèn directament de la producció. La inversió depèn directament de la producció.El model despesa – renda (model 45º) no té en compte ni les variacions monetàries ni les del nivell de preus. Doncs bé. És a dir: Y = DA. on. i) +Si aquesta expressió s’introdueix en la igualtat Y = DA.

i en el nou equilibri el volum de producció és menor. La corba IS és representativa de diverses situacions d’equilibri en el sector real (mercat de béns). Exemple al gràfic de la pàgina 366. inversió i despesa pública. Quan baixen les taxes d’interès. la corba IS es desplaçarà en un sentit o altre. Una reducció dels impostos trasllada la corba IS a la dreta. originant un augment de la demanda de béns. YD = Y – T. els impostos (T) o la despesa pública (DP). o sigui. en anar descendint per la corba. perquè. Variacions de la taxa d’interès fan que s’obtinguin diferents punts. El menor volum d’inversió repercuteix en una reducció més gran de la renda a través de l’efecte multiplicador. es compleix finalment que: Y = C (Y – T) + [I (Y. En cada punt es compleix la igualtat entre estalvi i inversió. L’equilibri s’obté donada una determinada taxa d’interès (i*). la unió dels quals dibuixa la corba IS. més baixa és la renda o producció d’equilibri. Últim gràfic de la pàgina 365. Els resultats es poden representar gràficament. La corba IS indica que. per exemple. i)] + DP I si es té en compte que el consum efectiu està relacionat amb la renda disponible. Y*. Y. Segon gràfic de la pàgina 365. també augmenta l’estalvi. representativa de diverses situacions d’equilibri en el sector real (mercat de béns). atesa la taxa d’interès (i). Si varien. menys impostos pagats. A més. La intersecció de la línia indicativa de la despesa agregada amb la recta de 45º determina el nivell de renda d’equilibri. i)] + DP El segon membre són els components de la despesa agregada en funció dels factors d’influència: consum. T. la renda augmenta i. Si la taxa d’interès puja. a l’eix vertical es representa la taxa d’interès i a l’horitzontal la renda. • Desplaçaments La corba IS s’obté en el supòsit que els valors de les variables exògenes restin donats. la producció augmenta i implica un augment de la inversió. pagar menys impostos augmenta les possibilitats de consumir. En cas contrari si hi ha un augment dels impostos. A través del multiplicador. l’augment de la demanda de béns repercuteix . Gràfic de la pàgina 365. la inversió disminuirà i la corba DA es desplaçarà cap a baix. com més alta és la taxa d’interès. per tant.Y = C + [I (Y.

M. Y. La demanda de diner (DMR) és una funció decreixent de la taxa d’interès. A l’eix horitzontal. on YR = Y/P i iR = i/P.en un augment de la renda d’equilibri. és una funció decreixent de la taxa d’interès (com mostra el pendent negatiu de la corba IS). L’encreuament determina la taxa d’interès d’equilibri. atesa la taxa d’interès. A través del multiplicador. ja que és més gran la capacitat de compra del govern. – L’equilibri determinat respon a un determinat nivell de renda. És a dir: M/P = f (YR. M = f (Y. L’oferta expressa la quantitat nominal de diner. l’augment de la demanda de béns fa que la producció creixi: el nivell de producció d’equilibri és més alt. tenint en compte el nivell de renda. La renda o producció. com l’anàlisi de l’equilibri en el mercat de béns es realitza en termes de renda real. la major capacitat de compra repercuteix en un augment de la demanda. dividint les magnituds nominals pel nivell de preus (P). iR). La demanda és una funció de la renda nacional nominal. • L’equilibri del sector monetari (mercats financers) El mercat de diner posa en relleu que la interrelació entre l’oferta monetària i la demanda de diner determina la taxa d’interès d’equilibri. L’expressió posa de manifest la igualtat entre l’oferta monetària real i la demanda real de diner. per tant. Gràficament (pàgina 368): – – – A l’eix vertical es representa la taxa d’interès (i). la corba IS es desplaça cap a la dreta. i de la taxa d’interès nominal. relatiu a la quantitat de diner real de l’economia. Formalment. per homogeneïtzar-ho també cal expressar la relació anterior en termes reals. Si la renda varia també ho farà la demanda de diner. Si la despesa pública augmenta. i la corba DMR es desplaçarà cap . L’oferta monetària (OMR) ve donada per una línia vertical corresponent al valor M/P. la quantitat de diner real (M/P). i. I. i) Ara bé. En sentit contrari si hi ha una reducció de la despesa pública.

els desplaçaments de la corba LM responen tan sols a modificacions de la quantitat de diner nominal. si augmenta la renda. El sector real i el sector monetari • La consideració conjunta de les relacions IS i LM posa de manifest el model IS – LM. major és la demanda de diner i. el nou equilibri es troba amb una taxa d’interès més alta. la variació de la quantitat de diner nominal (M) o la variació del nivell de preus (P) implica desplaçaments de la corba. configurant un nou equilibri en el sector monetari: l’oferta monetària i la demanda de diner estableix en cada ocasió la taxa d’interès d’equilibri. amb pendent negatiu. obtenim la línia LM. Obtinguda una corba LM per una relació concreta M/P. En el segon gràfic de la pàgina 368: – – A l’eix vertical continua representant-se la taxa d’interès (i). Exemple d’augment de la renda a la pàgina 367. – Si la quantitat de diner nominal augmenta (augmenta l’oferta monetària). Els equilibris obtinguts pressuposen que la renda (nominal) és una funció decreixent de la taxa d’interès. (Mirar segon gràfic de la pàgina 368). la taxa d’interès d’equilibri puja. representa en els seus punts situacions d’equilibri en el sector real. La corba IS. la corba LM es desplaça cap a baix. • Desplaçaments Cada corba LM correspon a un nivell determinat de diner nominal com de nivell de preus. A l’eix horitzontal ara representem la renda (Y). Si la corba de demanda de diner es desplaça cap a la dreta. . Com el nivell de preus se suposa constant. Unint tots els punts. com més alta és la renda.a dalt o cap a baix segons que la variació de la renda sigui d’augment o de disminució. més alta la taxa d’interès d’equilibri. La corba LM té pendent positiu. Al contrari si l’oferta monetària disminueix. La línia LM és expressiva de l’equilibri del sector monetari i que indica que. La modificació a l’alça de l’oferta monetària provoca un descens de la taxa d’interès d’equilibri per a qualsevol nivell de renda. El desplaçament provoca un descens de la taxa d’interès d’equilibri. en conseqüència. Exemple al gràfic de la pàgina 369. Tornem a veure que.

El model oA – dA (oferta agregada – demanda agregada) L’anàlisi de la renda nacional mitjançant aquest model pressuposa considerar l’economia com un tot.La corba LM. Ja que la corba IS reflecteix el sector real de l’economia i la corba LM el sector monetari. com al planteig microeconòmic. Gràficament (pàgina 369). amb pendent positiu. on. – – • La relació d’oferta agregada recull la influència de la producció en el nivell de preus. IS T pugen Desplaçame nt esquerra Desplaçame nt dreta Desplaçame nt dreta Desplaçame nt esquerra No desplaçame nt No desplaçame nt LM No desplaçame nt No desplaçame nt No desplaçame nt No desplaçame nt Desplaçame nt dreta Desplaçame nt esquerra Y Baixa i Baixa T baixen Puja Puja DP augmenta Puja Puja DP baixa Baixa Baixa OM expansió OM contracció Puja Baixa Baixa Puja • 3. L’oferta i la demanda es presenten a través de lligar el nivell de preus i la renda o producció nacional. La corba dA . però en aquest cas referides al conjunt de l’economia. en el sentit de restar equilibrats alhora tant el mercat de béns com el mercat financer. l’encreuament d’una corba i l’altra determina la taxa d’interès d’equilibri (i*) i la renda d’equilibri (Y*). indica igualment en cadascun dels seus punts situacions d’equilibri en el sector monetari. Els equilibris obtinguts impliquen que la taxa d’interès és una funció creixent de la renda (real). el punt d’encreuament determina l’equilibri “global” de l’economia. El model abandona les restriccions dels models de 45º i IS – LM. La relació de demanda agregada atén la influència del nivell de preus sobre la producció. s’entrelliguen l’oferta i la demanda. No se suposa constant ni la quantitat de diner ni el nivell de preus.

s’obtenen desplaçaments de la línia de despesa agregada per a cada nivell de preus. la I. Pel que fa al consum (C): – Quan varia el nivell de preus. A partir de la renda d’equilibri. obtenim la línia dA. la corba de la demanda agregada. quan els preus baixen o pugen. llevat de la despesa pública. la DP i les XN. es disposa relativament de més o menys diner líquid. dA és la quantitat de producció nacional que es demanda a cada preu. Però si es trenca el supòsit de la constància dels preus i el nivell de preus varia. – Al segon gràfic es representen aquests canvis en els preus. entenent que els preus van variant contínuament. el nivell de preus influeix en cada agregat. El perquè és així rau en el comportament dels diferents components de la demanda agregada en resposta a la variació dels preus.La despesa agregada (DA) està relacionada amb la demanda agregada (dA). la línia de despesa agregada es desplaça cap a baix: disminueix la demanda dels diferents components de la despesa agregada. El nivell de preus es considera constant. Gràficament (pàgina 374): – Al primer gràfic hi ha la determinació de la renda nacional segons el model de 45º. Ara bé: DA és la quantitat de producció nacional que s’adquireix a un nivell de preus determinat. La producció (Y) és la suma del C. La intercepció amb la línia dels 45º determina la renda o producció d’equilibri. que resta fixada per la política econòmica del govern. és a dir. varia també el poder adquisitiu: com les compres es realitzen amb diner. • Pendent de la corba (de dA) Té pendent negatiu: els canvis en la producció són de sentit contrari als del nivell de preus. La demanda de . unint tots els punts. A l’eix vertical es presenta el nivell de preus i a l’horitzontal la renda o producció. Per cada nivell de preus obtenim la renda nacional corresponent i. La relació entre DA i dA fonamenta un procediment per determinar la demanda agregada (dA) a partir d’aquella. establerta per un volum de despesa agregada amb cert volum de nivell de preus: – – Si els preus augmenten.

Si els interessos són baixos. . arran de la baixada de preus. fa incrementar les vendes a l’exterior i. la qual cosa fomenta la inversió i augmenta la demanda agregada per l’efecte taxa interès. també afecten en la demanda agregada i provoquen desplaçaments. empeny els inversors nacionals a invertir a l’estranger. És a dir. Si el nivell de preus és baix. es necessita major quantitat d’efectiu i la taxa d’interès puja. Augmenten les exportacions i es redueixen les importacions. via efecte tipus de canvi. Si els preus són baixos es necessita menys efectiu per a les transaccions. – – Pel que fa a les exportacions netes (XN): – La variació que experimenta la taxa d’interès com a conseqüència de la variació del nivell de preus modifica el flux de béns i serveis cap a l’exterior.consum està subjecte a l’efecte riquesa o saldos reals i varia en sentit contrari a la variació del nivell de preus. l’efecte taxa d’interès i l’efecte tipus de canvi expliquen el perquè del pendent negatiu de la corba de demanda agregada. Una taxa d’interès més baixa. Les exportacions netes augmenten: el resultat de la disminució de preus. La conversió de moneda nacional augmenta l’oferta monetària en el mercat de divises i deprecia el tipus de canvi. • Desplaçaments de la corba Gràfic de la pàgina 376. per tant. Si els preus són alts. un descens del nivell de preus redueix la taxa d’interès. – – – L’efecte riquesa. els estrangers poden comprar més barat al país. les empreses inverteixen més i la inversió es desanima quan els interessos pugen. prem a la baixa la taxa d’interès. augmenta la demanda agregada. La demanda agregada respon a variacions dels preus amb moviments en el si de la mateixa corba. En conseqüència. Pel que fa a la inversió (I): – – – Cal tenir en compte que el nivell de preus és un dels determinants de la demanda de diner. En tots dos casos afecta a la inversió. i contràriament si els preus són alts. Però si varien altres factors diferents del nivell de preus.

• La corba oA L’oferta agregada indica la quantitat de producció nacional a cada nivell de preus. Per tant. Pel que fa al mercat de treball. que ha provocat un augment de l’ocupació. Els desplaçaments de la demanda agregada responen principalment a com s’orientin les polítiques fiscal i monetària. l’augment o disminució de treball repercuteix en augments o disminucions de la producció. el salari real disminueix i la quantitat demanda de treball augmenta. A l’eix vertical es representa la producció i a l’eix horitzontal el treball. . El segon gràfic: – L’augment de la quantitat de treball repercuteix en la funció de producció agregada augmentant la producció. es defineix com una relació entre producció i treball. cal fixar-se en la funció de producció en relació als factors productius utilitzats i el volum de producció obtingut. Pel que fa a la funció agregada de producció. La reducció o l’augment del salari real fa que les empreses contractin més o menys treball. se suposa l’existència de salaris rígids. òbviament. Per a la determinació de la corba. El primer gràfic de la pàgina 378: – – – Indica la corba de demanda de treball (dt) en funció del salari real. I. El tercer gràfic: – A l’eix vertical s’anota el nivell de preus i a l’eix horitzontal la producció. repercuteix en un increment de la producció. Si el nivell de preus puja. La pujada del nivell de preus. i quan es desplaça cap a l’esquerra disminueix la producció.Si dA es desplaça cap a la dreta augmenta la producció a cada nivell de preus. 2) La política tributària afecta la demanda agregada a través dels seus efectes sobre el consum i la inversió. A més: 1) La despesa pública incideix sobre la demanda agregada. la determinació de la corba arrenca de la consideració del mercat de treball i de la funció agregada de producció. A l’eix vertical es representa el salari real (s/P) i a l’eix horitzontal la quantitat de treball (t).

Per tant i tenint en compte la conducta anterior. també baixa el preu del producte. si el nivell de preus baixa.– La línia que uneix els punts respectius dibuixa una trajectòria creixent i defineix la corba d’oferta agregada (oA). 1) Primera explicació: la rigidesa dels salaris – L’obtenció d’una unitat addicional de producte es du a terme sempre que el preu de la unitat venuda sigui superior o igual al cost de la seva producció. la variació imprevista farà que algunes empreses operin a preus més alts dels que la conjuntura imposa. – – La rigidesa dels salaris propicia el pendent positiu de la corba d’oferta agregada a curt termini. Reduiran les vendes i minvarà la producció. – Preus més baixos repercuteixen en disminucions de la producció i la corba d’oferta agregada a curt termini té pendent positiu. Aquest supòsit només és factible a curt termini. i per tant: La corba obtinguda és la corba d’oferta agregada a curt termini.. Cal destacar: – – La deducció de la corba està condicionada pels supòsits del model: la rigidesa dels salaris nominals. Els preus no s’ajusten de manera immediata als canvis de situació econòmica.). i s’observa que el nivell de preus i producció varien en el mateix sentit. Així. a curt termini no s’observa aquesta flexibilitat degut a les imperfeccions del mercat. temps de formació de venedors. 1) Segona explicació: la rigidesa dels preus – Si les empreses han establert els seus projectes de futur en funció d’un nivell de preus determinat. en la mesura que el benefici disminueix també disminueix el volum de producció. 1) Tercera explicació: la teoria de les percepcions errònies . • Pendent de la corba A llarg termini suposem que preus i salaris són flexibles. qualsevol variació dels preus farà variar els projectes programats (despeses en imprimir nous catàlegs. la qual cosa explica el perquè de la relació positiva entre nivell de preus i producció agregada.. Al contrari si el nivell de preus puja.

indueixen a disminuir els preus enfront de percepcions baixistes i pujar-los en percepcions alcistes. les apujades o . 1) Amb el factor capital succeeix el mateix que amb el factor treball.. la formació d’expectatives. Els factors d’influència són els que condicionen el procés productiu. Exemples de factors que condicionen el procés productiu: 1) Pel que fa al factor treball: – Una major disponibilitat desplaça la corba cap a la dreta i una reducció cap a l’esquerra. En conseqüència. 3) La tecnologia origina desplaçaments cap a la dreta degut als avenços tecnològics i un empitjorament tecnològic desplaçaria la corba cap a l’esquerra. la corba d’oferta agregada té pendent positiu.– Davant la baixada del preu d’alguns productes. també condicionen l’oferta agregada a curt termini. • Desplaçaments de la corba El pendent positiu de la corba d’oferta agregada a curt termini mostra que quan el nivell de preus puja també puja la producció. indueixen a disminuir els preus enfront de percepcions baixistes i pujar-los vers percepcions alcistes. Però l’oferta també rep influència d’altres factors diferents del nivell de preus. a l’esquerra provoquen descensos de Els desplaçaments cap a la dreta provoquen augments de la quantitat oferta. – – Els desplaçaments cap producció a cada preu. Aquesta relació es mostra a través de moviments en el si de la corba. Un augment del capital físic o el capital humà desplaça la corba cap a la dreta i les reduccions cap a l’esquerra. 5) També hi influeixen en els desplaçaments abaixades dels preus dels factors. 2) Els recursos naturals actuen en el mateix sentit que els anteriors factors. Gràfic de la pàgina 380. Al contrari si el nivell de preus baixa. si les empreses estimen que s’està produint una baixada de tots el preus.. 4) Els estats d’ànim. Si les empreses estimen una baixa de tots els preus.

augmentar els costos de producció) redueix la quantitat que les empreses estan disposades a oferir a cada preu. Redueix la producció i augmenta el nivell de preus: l’economia entra en estanflació. Les forces del mercat garanteixen. (Gràfic de la pàgina 381). són totalment flexibles. un cop assolit i en absència de pertorbacions persistents. el capital. ... Expressa la relació entre el nivell de preus i la producció agregada quan tots els preus. L’equilibri macroeconòmic L’anàlisi es fa a través de la interrelació entre la demanda agregada i l’oferta agregada a curt termini. – – • – 1) Desplaçaments de l’oferta (primer gràfic de la pàgina 385): – Una pertorbació d’oferta negativa (per exemple. es determina alhora l’equilibri a curt termini del nivell de preus (P*) i l’equilibri a curt termini de la producció agregada (Y*). incloent-hi els salaris nominals. i aquesta quantitat és independent de quin sigui el nivell de preus existent. Gràficament (pàgina 383). l’encreuament d’una i altra determinen l’equilibri de l’economia: tot allò que es vol adquirir és igual al total del que es desitja produir. Pertorbacions d’oferta i de demanda Els esdeveniments del món de la realitat originen desplaçaments o de la corba d’oferta agregada a curt termini o bé de la demanda agregada. els recursos naturals i la tecnologia existents a l’economia determinen la quantitat total oferta de béns i serveis. – • – – És a dir. ús de tecnologia adequat. l’equilibri del mercat macroeconòmic a curt termini. La corba d’oferta agregada té forma vertical i la producció resulta inalterada tant davant de processos inflacionistes (apujades del nivell de preus) com de processos deflacionistes (abaixades del nivell de preus). les variacions del nivell de preus no alteren la producció a llarg termini. És a dir. ja que a llarg termini la producció s’obté amb plena utilització dels recursos productius disponibles.• – – L’oferta agregada a llarg termini (preus i salaris nominals són flexibles) A llarg termini s’han corregit les imperfeccions del mercat que condicionaven l’oferta agregada a curt termini. – A llarg termini el treball.

• Pel costat de l’oferta És diferent a les polítiques de demanda.– Una pertorbació d’oferta positiva (per exemple. escurçar la intensitat de les fases contractores i minorar l’acceleració de les fases expansives. . La política macroeconòmica tracta d’estabilitzar el cicle. Polítiques macroeconòmiques – • El model oA – dA és adequat per a l’anàlisi de les fluctuacions econòmiques: és a dir. sol provocar conflictes socials. millora de les condicions productives) incrementa la producció a cada preu. Cal impulsar la formació professional i l’educació als diferents nivells. Tendeix a accelerar l’activitat amb pressions inflacionistes. les variacions de la producció i de l’ocupació a curt termini en el si de l’economia com un tot. Una pertorbació positiva de la demanda millora conjuntament el volum de producció i el nivell de preus. En sentit contrari. • Pel costat de la demanda Les polítiques de demanda són principalment mesures fiscals i monetàries: augmentar la despesa pública. Implica més producció a un nivell de preus més baix: comparativament s’assoleix una situació òptima. i. reduir els impostos o aplicar una expansió monetària són els instruments per combatre les disminucions d’activitat que experimenten les economies a curt termini. Els resultats en pro de l’estabilització cíclica s’observen a llarg termini i els instruments són més complicats. 1) Desplaçaments de la demanda (segon gràfic de la pàgina 385): – Una pertorbació negativa de la demanda disminueix al mateix temps la producció i el nivell de preus. a més a més. permet analitzar la instrumentació de polítiques de demanda i de polítiques d’oferta. són pràctiques per frenar conjuntures excessivament accelerades. Segons la situació. en especial. Tendeix a originar una situació recessiva. el mercat de treball. tant pel costat de la demanda com pel costat de l’oferta. Perquè millorar l’eficàcia productiva afecta al funcionament dels mercats dels factors productius i. Les polítiques d’oferta han de incidir sobre l’estructura productiva.

2 La inversió 8. En canvi. o sigui. Requereix recursos.1 El consum 8.3 La despesa pública 8. TEMA 8: COMPONENTS DE LA DEMANDA AGREGADA • • • • • – – 8. és rellevant per les seves implicacions en la despesa quotidiana. etc. . Les pertorbacions positives són desitjables: – Conjuntures amb més producció i nivell de preus més baix gaudeixen de plena acceptació.4 Les exportacions netes 8. estanflació. no existeixen polítiques d’oferta que desplacin en la direcció adequada la corba d’oferta agregada a curt termini. Per tant. comunicacions i transports. imaginació i temps. demanda agregada A curt termini. les pertorbacions negatives d’oferta: – Originen efectes particularment greus: atur i inflació. impulsar la innovació tecnològica.1 El consum És el component més important de la (aproximadament 2/3 de la renda nacional).Modernitzar el sistema d’infraestructures.

i els paràmetres a i c. posicionament de l’individu i familiars vers l’estalvi. S’expressa mitjançant la fórmula següent: C = a + c Y o C = a + c YD – – • – – – on C és el consum. etc. la disponibilitat de béns duradors. La funció de consum Expressa una relació lineal entre consum i renda. El consum obeeix tant a motius psicològics (posició social. Com que la renda disponible està determinada per la diferència entre ingressos totals o renda pròpiament dita (Y) i els impostos (T). designat habitualment com consum autònom) i propensió marginal a consumir. la funció de consum agregada indica la mateixa relació. la renda.) i motius econòmics: les influències més remarcables són els ingressos.. les condicions del crèdit. entès com a renda pròpiament dita o com a renda disponible. la distribució de la renda. és rellevant per la seva influència en el creixement econòmic. és a dir. la conducta del consumir individualment Macroeconòmicament. i es fa servir la mateixa expressió formal. qualitat de vida. atenent el consum i la renda del conjunt de l’economia. més transferències i subsidis). la despesa en consum relativa a una renda zero (nivell bàsic de consum indispensable per a la supervivència. la riquesa. respectivament.– – A llarg termini. Hi ha altres factors com: el nivell de preus.. Y la renda i YD la renda disponible. a efectes pràctics i un cop deduïdes transferències i subvencions. amb una doble consideració: la renda pròpiament dita (totalitat dels ingressos) i la renda disponible (totalitat dels ingressos menys pagaments d’impostos. – – La funció reflecteix considerat. la renda disponible (YD) són les variables més rellevants per determinar la funció de consum. La de major rellevància és el nivell d’ingrés. La renda (Y) i més pròpiament. podem reescriure la funció com: C = a + c (Y – T) – • Propensions .

es compleix l’anterior: la propensió marginal no coincideix amb la propensió mitjana i aquesta decreix en augmentar la renda. La propensió marginal a consumir indica l’increment que experimenta el consum quan augmenta la renda en una unitat. c = 0. Es suposa una relació lineal: la funció de consum és una línia recta que arrenca d’un determinat nivell de l’eix vertical. El pendent de la recta ve donat per la propensió marginal a consumir (∆C/∆YD). – – – – • – – – Representació gràfica (pàgina 396) El consum a l’eix vertical. la propensió mitjana disminueix a mesura que augmenta la renda. c = 1. A curt termini. – . equivalent al consum autònom en resposta a un volum zero de renda disponible. si no es disposa de renda per consumir s’acudeix al préstec o a la disminució d’actius. La propensió mitjana al consum és el quocient entre consum i renda. Si tota la renda disponible s’aplica al consum. des del punt de vista individual. propensió marginal i propensió mitjana coincideix i el consum és proporcional a la renda. La propensió marginal al consum no coincideix amb la propensió mitjana. Propensió marginal al consum  c = ∆C/∆YD Propensió mitjana al consum  c = C /YD – – Què s’observa en aquest context: – Suposem que a és positiu. La propensió marginal al consum té valors entre 0 i 1 (0 < c < 1). i si no s’hi destina res. De fet. ja que. La renda disponible a l’eix horitzontal. encara que la consideració del curt o del llarg termini té un paper determinant. A llarg termini.– L’anàlisi de la relació entre consum i renda es fa a través de la propensió marginal a consumir i de la propensió mitjana al consum. en canvi. A la pràctica. una part de la renda va a parar al consum i la resta s’estalvia.

L’estalvi té la consideració de bé de luxe: augmenta més que proporcionalment quan augmenta la renda. Té l’expressió convencional  C = a + c YD. etc. La propensió mitjana és decreixent. contràriament a la funció de consum a llarg termini (Clt). és raonable suposar que els consumidors s’hi anticiparan. sinó que es manté constant durant llargs períodes de temps. suposant la resta de variables constants.– – Mostra la relació entre renda disponible i consum. Aquest punt de vista s’oposa al que defensaven els economistes clàssics. – – . Cap a baix i a la dreta si la variable que canvia condiciona a la baixa la renda disponible (els consumidors gastaran menys). i aquesta decreix en augmentar la renda. 3) La propensió mitjana al consum disminueix relativament quan augmenta la renda. Si canvia alguna d’aquestes altres variables. Exemples de desplaçaments: si s’espera una apujada del nivell de preus. la funció de consum es desplaçarà (segon gràfic de la pàgina 396). Influiran. la gent augmenta el consum quan augmenta la renda. Per resoldre aquesta discrepància es plantegen dues funcions de consum: a curt termini i a llarg termini (gràfic de la pàgina 398). La funció de consum a curt termini (Cct): s’ajusta a les prescripcions keynesianes. en el consum autònom. Curt termini i llarg termini Keynes va exposar tres conjectures que definien el consum en funció de la renda corrent o actual. a curt termini. ja que aquests argumentaven que les variacions de la taxa d’interès incidien en l’estalvi i aquest en el consum. la propensió marginal no coincideix amb la propensió mitjana. però en una quantitat menor: l’altra part la nodreix l’estalvi. És a dir. en tots dos casos. els previsibles canvis de riquesa que generen certes expectatives que afecten la relació existent entre renda disponible i consum. Si canvien les condicions del crèdit els potencials compradors de béns duradors actuaran en conseqüència. 2) En termes generals. Si la variable experimenta expectatives de creixement de la renda cap a dalt i a l’esquerra (els consumidors gastaran més). 1) La taxa d’interès no exerceix una influència determinant en el consum. – • – • – Mesuraments estadístics Contrapunt a la funció de consum keynesiana: la propensió mitjana a consumir no disminueix en augmentar la renda.

S’expressa com  C = c YD.. herència. La propensió marginal i la propensió mitjana coincideixen i el consum és proporcional a la renda. Propostes de comptabilització Dues propostes remarcables: la hipòtesi del cicle vital i la hipòtesi de la renda permanent. La renda permanent té com a característica la persistència. es desitja mantenir en termes relatius el nivell de consum. es procedeix al desestalvi). o sigui. i la taxa d’interès i l’evolució dels ingressos. En canvi. tenint un paper important les decisions sobre estalvi i endeutament. • – L’estalvi És el contrapunt al consum: és la part de la renda no consumida. Es planteja que la renda varia en el decurs del “cicle vital” de la gent i l’estalvi permet traslladar renda de les èpoques en què se’n disposa abundantment (durant els anys de treball) a d’altres en què escasseja (un cop la persona s’ha jubilat. la renda transitòria és ocasional (premi de loteria. Totes dues consideren la interrelació entre el consum i les variables que l’influeixen des d’una perspectiva temporal. la certesa de la seva quantia actualitzada en el decurs de la vida. • – – 1) La hipòtesi del cicle vital – – Es fonamenta en el fet que s’estalvia durant la vida activa i es desestalvia a la jubilació.). Es fixa en el fet que la renda que va percebent la gent experimenta canvis aleatoris i temporals d’un període a l’altre. Conscientment o inconscientment. .. El consumidor racional pren les decisions òptimes d’acord amb els ingressos actuals i els que espera rebre en el futur (renda transitòria). – 1) La hipòtesi de la renda permanent – – – – Es basa en el fet que s’estalvia a les fases cícliques expansives per compensar les fases cícliques recessives. de l’altra.– La funció de consum a llarg termini (Clt): la propensió mitjana és constant. d’una banda.

de quantia equivalent al consum autònom (a). 8. una part de la renda s’estalvia i l’evolució gràfica de l’estalvi és positiva. per tant. – El primer paràmetre (-a) és el desestalvi. A partir d’aquest punt. – Gràficament (pàgina 404): – – La corba d’estalvi comença en un punt negatiu de l’eix vertical (-a). ja que la que realitza l’Estat configura l’agregat relatiu a la despesa pública (DP). l’estalvi (E). És el requeriment de recursos necessaris per afrontar el consum quan la renda és zero.– La funció d’estalvi mostra la relació entre estalvi i renda. És l’increment que experimenta l’estalvi quan la renda augmenta en una unitat (∆E/∆Y). Una de les característiques de la despesa en inversió és la variabilitat en el decurs del cicle econòmic. Es fa referència a l’estalvi nacional (E) com la suma de l’estalvi privat (Ep) i l’estalvi públic (Eg). senzillament. Els paràmetres a i e són rellevants. la identitat estalvi – inversió pot formular. i s’expressa com: E = -a + eY E representa l’estalvi i Y la renda nacional. El creixement de les • – – – . L’estalvi té un desplegament negatiu fins que la renda obtinguda és suficient per costejar la despesa en consum. determina l’estalvi nacional o.2 La inversió Després del consum. La inversió és la relativa al sector privat. El segon paràmetre (e) és la propensió marginal a estalviar.se com: Y – C – DP = I – El terme Y – C – DP és la renda un cop satisfetes les demandes de consumidors i estat i. sol ser el component més important de la demanda agregada. Varia entre zero i u i la suma amb la propensió marginal a consumir és igual a la unitat. E = Ep + Eg = (Y – T – C) + (T – DP) i. en conseqüència.

Per tant. 2) Inversió en existències o en estocs: béns que emmagatzemen les empreses i que inclouen les matèries primeres. la taxa d’interès real (taxa d’interès nominal – inflació). la inversió no inclou la despesa aplicada a l’adquisició de títols mobiliaris o. A l’eix horitzontal es representa el volum d’inversió (I). El signe negatiu indica la dependència de sentit contrari entre totes dues variables: una disminució de la taxa d’interès real augmenta la inversió. maquinària i estructures que compren les empreses per utilitzar-les per la producció.. en general. la inversió neta és la que resta un cop deduïda la depreciació (ocasionada pel desgast físic per l’ús o per l’envelliment tecnològic). la producció o la renda. actius financers. Més concretament. 3) Inversió en construcció: la construcció o compra de nou habitatge.. – – La inversió és un flux en contrast amb el capital. ja que l’interès afecta el cost del capital. els semielaborats i els béns acabats. i la seva disminució condiciona les recessions. • – La funció d’inversió Les decisions d’inversió depenen de diferents factors: les expectatives sobre el futur de l’economia. també ho fa el cost de capital i. (-) on I representa la inversió i i la taxa d’interès real. si la taxa d’interès disminueix. La variable més important que condiciona la inversió és la taxa d’interès. – – . la facilitat o restricció del crèdit). La inversió bruta defineix la inversió total. la pressió tributària. Gràficament (pàgina 408): – – A l’eix vertical es representa la taxa d’interès real (i). que té la consideració d’estoc. La inversió neta és la que correspon a la variació de l’estoc de capital (béns físics. en conseqüència. el grau de disponibilitat de fons (és a dir.inversions empeny les expansions. Es diferencien tres categories de despesa d’inversió: – 1) Inversió en béns d’equip: instal·lacions. la inversió és més rendible. Cal distingir entre inversió bruta i inversió neta. La relació entre la inversió i la taxa d’interès defineix la funció d’inversió: I = f (i).

la variació del volum respectiu esdevé menys que proporcional a la variació de la taxa d’interès real: la corba d’inversió és més aviat inelàstica. Un desplaçament cap a la dreta (expectatives favorables. La variació de la taxa d’interès afecta el volum. reducció d’impostos. i determina l’estoc de capital. Inversió en béns d’equip (o inversió en capital fix) Les empreses necessiten disposar d’instal·lacions i maquinària per dur a terme el procés de producció. amb el cost del finançament dels fons empleats (siguin propis o manllevats). És la inversió en béns d’equip o inversió en capital fix. L’augment de la producció depèn de la productivitat marginal del capital i el cost de la taxa d’interès. – – • – – – • – – – – – . Primer gràfic de la pàgina 409. Aquesta inversió està subjecta a la influència de la política monetària (taxa d’interès i condicions del crèdit) i de la política fiscal (impostos sobre beneficis i deduccions per inversions). Tant en les expansions com en les recessions. La productivitat marginal del capital és l’augment de producció per utilitzar una unitat més d’aquest factor. facilitat creditícia) augmenta la inversió a cada taxa d’interès. La influència de la resta de factors que la poden condicionar són desplaçaments. més producció.• – Canvis i desplaçaments La modificació de la taxa d’interès real implica canvis en el volum d’inversió en el si de la corba. El cost de la taxa d’interès (d’ús del capital) és la despesa en interessos relativa a aplicar la producció aquesta unitat més. l’ingrés generat pel futur augment de la producció. Segon gràfic de la pàgina 409. Al contrari un desplaçament cap a l’esquerra. Rendiment i cost Per validar un projecte d’inversió en termes de rendibilitat comporta enfrontar el rendiment: és a dir. A l’empresa li compensa augmentar l’estoc de capital (continuar invertint) fins que el valor de la producció obtinguda afegint-hi una unitat més de capital sigui igual al cost d’utilitzar-lo.

i una abaixa el disminueix. Inversió en existències Les empreses mantenen existències o estocs per diferents motius: satisfer de manera immediata la demanda. l’augment de l’estoc de capital (K). 3) El valor dels béns de capital es modifica segons varia el nivell general de preus. la taxa de benefici resultant (Bk) estableix la conveniència de dur a terme la inversió i. la qual cosa comporta un cost financer. La variació de l’estoc de capital depèn positivament de la productivitat marginal del capital i negativament del cost de capital. 2) Els béns de capital són béns duradors i estan subjectes a desgast en el decurs del temps.. La inversió en existències depèn de la taxa d’interès real. La inversió augmenta per millores en la productivitat marginal del capital (per exemple. major durada i resistència dels equips). es tenen en estoc primeres matèries per reduir costos en fer-se compres a l’engròs. La variació del nivell de preus dels béns de capital fluctua amb el de la resta de béns de l’economia. Mantenir existències implica tenir diner immobilitzat. innovacions tecnològiques). perquè el cost del capital disminueix (per exemple. Una apujada augmenta implícitament el valor monetari. Les existències garanteixen la continuïtat de la producció i eviten interrupcions per respondre a les vendes. • – La decisió d’invertir Avaluats per unitat de capital rendiments (Rk) i costos (Ck).El benefici empresarial és la diferència entre els ingressos que reporta el rendiment de la inversió (Rk) i els costos corresponents (Ck). l’empresa fa la inversió i augmenta l’estoc de capital. – El càlcul del cost té en compte tres components: 1) El cost de finançament: els interessos dels fons aplicats a la inversió si provenen de préstec o el cost d’oportunitat dels fons propis. Quan la productivitat marginal del capital és superior al cost del capital. per tant. reducció de la taxa d’interès real) i a causa de despeses de reposició menors (per exemple. – – – • – – – .. i la taxa d’inflació és el referent a tenir en compte.

La comptabilitat nacional considera la construcció d’habitatge com a despesa en inversió (la inversió que realitzen les empreses constructores). Cal distingir entre la inversió en habitatge (noves construccions període a període) i l’estoc de capital en habitatge (acumulació per la diferència entre els habitatges construïts en cada període i els no venuts o llogats).– – La taxa d’interès real mesura el cost d’oportunitat de mantenir existències. que disminueix en una fase contractora. . La corba d’oferta (oH) és vertical d’acord amb els habitatges existents. • – – – – Gràficament (pàgina 416): – – A l’eix vertical el preu relatiu i a l’eix horitzontal l’estoc de capital en habitatge. Si la taxa d’interès és alta. el volum d’existències variarà i la inversió aplicada a aquesta finalitat també. En una fase expansiva. mantenir existències esdevé més onerós. • – – – Les existències i el cicle econòmic Segons el signe de la conjuntura. La inversió en existències pot ser excessiva si les vendes són inesperadament baixes (a una fase recessiva) o bé si les empreses acumulen voluntàriament estocs (a una fase expansiva). La venda als usuaris té la consideració de transferència de propietat: la inversió en habitatge és la relativa a les noves edificacions i no la transmissió dels habitatges construïts en períodes anteriors. augmenta la inversió en existències. Inversió en habitatge L’habitatge és un bé durador: el seu ús s’estén durant un període llarg de temps. motiu pel qual les empreses tendeixen a reduir-les i optimitzen el volum d’existències.

La corba de demanda (dH) té pendent negatiu perquè l’adquisició resta condicionada pel preu, que la incentiva si és baix o la desincentiva si és relativament alt. Desplaçaments de la demanda Diferents variables influeixen en la disposició per demanar nou habitatge, influències que afecten la corba de demanda i la desplacen en un sentit o altre. Els desplaçaments de la demanda alteren el preu del mercat i els nous preus influeixen sobre la inversió en construcció. Si el preu d’equilibri és més alt hi haurà més inversió en construcció. Al contrari si és més baix.

• –

Variables que influeixen: 1) La població: si la població augmenta, la demanda experimenta un desplaçament expansiu que eleva el preu d’equilibri. 2) El nivell de renda. A major disponibilitat de recursos, més facilitat per adquirir habitatge. – – – La variable més influent és la taxa d’interès. La seva quantia encareix o abarateix el finançament per realitzar les adquisicions. La inversió és baixa si les taxes d’interès hipotecari són altes i disminueix sensiblement en les fases cícliques recessives. Si la taxa d’interès és alta  la retenció de la demanda implica abaixada del preu d’equilibri i, en conseqüència, un descens de la inversió en la construcció d’habitatges. Si la taxa d’interès és baixa  la corba de demanda experimenta un desplaçament expansiu, augmenta el preu d’equilibri i les empreses constructores fan més inversió en la construcció de nous habitatges. Un altre factor és el règim tributari aplicable. Un tractament fiscal favorable repercutirà en un desplaçament de la demanda, que al seu torn, comportarà més inversió per a la construcció de nous habitatges.

Gràficament (pàgina 419): – Qualsevol desplaçament cap a dalt i a la dreta de la corba de demanda (dH+) augmenta el preu de mercat i, en conseqüència, augmenta la inversió en construcció. Al contrari si la corba de demanda es desplaça cap a baix i a l’esquerra (dH-): baixa el preu i la inversió. 8.3 La despesa pública

Fa referència a la despesa que realitza l’Estat i es concreta en dos aspectes: despesa directa o

1) La despesa pública pròpiament dita: exhaustiva. Àmbit de la política econòmica.

2) El pagament de transferències. Àmbit de la política social. La despesa pública pròpiament dita: – Es concreta en l’adquisició de béns i serveis (obra pública, ensenyament, nòmines de funcionaris...). Hi influeix directament, de la mateixa manera que ho fa la inversió privada. Les transferències són lliuraments unilaterals de tipus assistencial a les famílies i les empreses: pensions, subsidis d’atur, subvencions a famílies i empreses, etc. No computen en la determinació de la demanda agregada, ja que no s’utilitzen directament per a comprar de béns i serveis. L’afecten indirectament, ja que, en augmentar la renda disponible dels que les reben, l’agregat que aplega les conseqüències és el consum.

• – –

El multiplicador del pagament de transferències Si els particulars reben transferències i subsidis de l’Estat, la renda disponible augmenta en la quantia percebuda. Qualsevol augment de la renda disponible repercutirà relativament en el consum. En conseqüència, la despesa pública aplicada en transferències afecta indirectament la renda nacional d’equilibri: la variable que n’aplega les conseqüències és el consum. És a dir, la despesa pública afecta directament la renda nacional d’equilibri a través del multiplicador, i la despesa pública en transferències incideix en la renda nacional de manera indirecta a través de la variació que experimenta el consum condicionat per la propensió marginal a consumir. El multiplicador de pagament de transferències (kpt) = c / (1 – c)

Com c (propensió marginal a consumir) és inferior a la unitat, el multiplicador de les transferències és més petit que el multiplicador de la inversió (kpt < k). Exemple a la pàgina 424. • Deute públic i deute fiscal

– –

La política fiscal basada en la despesa pública té efectes directes sobre l’economia. La política fiscal basada en mesures tributàries (impostos) té efectes indirectes sobre l’economia: els efectes els perceben les famílies i les empreses, que experimenten canvis en la renda disponible i en la quantia dels beneficis. L’anàlisi econòmica considera els efectes de la variació d’impostos, a partir de dues teories contraposades. Teoria tradicional del deute públic L’enfocament sosté que una baixada d’impostos afecta l’economia a curt termini a través de la despesa en consum. Com que l’estalvi disminueix, a llarg termini es redueix l’estoc de capital, pressionant a la baixa la producció i, en definitiva, el creixement econòmic.

– • – –

Si disminueixen els T En conclusió, la reducció dels impostos provocaria: – – • – – – A curt termini un augment del consum. A llarg termini una reducció del PIB. La teoria de l’equivalència ricardiana

A curt termini un augment de C. Disminueix E

Disminueix I (disminueix Sk) Augmenta i (entrada Sk), provoca dèficit comercial

Disminu eix PIB

Segons aquesta teoria, una baixa d’impostos no afecta el consum. Per tant, els efectes que té sobre l’economia són irrellevants. Els consumidors són previsors i si avui baixen els impostos i augmenta el deute, en el futur aquest s’haurà de retornar i, en conseqüència, decideixen augmentar l’estalvi. Deute nominal i deute real La percepció del deute no és la mateixa segons que es tingui en compte la seva valoració a preus corrents o a preus constants. El deute nominal incorpora els canvis del nivell de preus (inflació), mentre que el deute real els eludeix. Formalment: Deute real (DER) = deute nominal (DEN) / nivell de preus (P)

• – –

El deute nominal acostuma a sobrevalorar la quantia, mentre que les que tenen en compte la segona sovint impliquen infravaloració.

4 Les exportacions netes Les exportacions netes (XN) venen determinades per la diferència entre exportacions i importacions. Exemple a la pàgina 431. pot endeutar-se i. disposar de més ingressos fiscals apujant els impostos. Les exportacions incentiven la producció i les importacions impliquen disminucions de la renda. – Un augment de despesa pública acompanyat d’un increment compensatori d’impostos reporta. el govern pot augmentar l’oferta monetària (genera inflació). Les importacions tendeixen a augmentar quan incrementa la renda nacional. si s’incrementa la despesa pública també s’han d’incrementar els impostos en la mateixa quantitat.– • – En fases expansives es considera el deute nominal i en fases recessives el deute real (apareix en menor quantia). però superior a la renda d’equilibri inicial. el pendent de la nova corba de despesa agregada esdevé més aplanat. Si el país participa en el comerç internacional es produeixen repercussions en la despesa agregada que modifiquen la renda nacional. Ara. El multiplicador del pressupost equilibrat és igual a 1 (multiplicador unitari). El pressupost equilibrat implica que la despesa pública i els impostos varien en la mateixa quantia. malgrat tot. ∆Y = (1 – c) / ( 1 – c) x ∆DP • – – 8. i la renda nacional augmenta. El pressupost equilibrat Per finançar la despesa pública. per acabar. Sector exterior i renda d’equilibri – – • . – Gràficament (pàgina 431) – L’aplicació d’una política fiscal que incrementa alhora despesa pública i impostos en la mateixa quantia incrementa la despesa i desplacen paral·lelament la corba de DA d’equilibri inicial. Determina una renda d’equilibri inferior. És a dir. Saldo de la balança comercial: X (exportacions) – M (importacions). amb la pujada d’impostos es canvia la propensió marginal a tributar i per tant. un nivell superior de renda nacional.

Però l’augment consegüent de la propensió a importar resitua la despesa agregada.– – – Les exportacions són variable exògena (depenen de la renda dels estrangers). determina la línia – – L’evolució decreixent de la funció d’exportacions netes implica que els efectes de l’economia oberta presenten una corba de despesa agregada més aplanada: fa disminuir les conseqüències multiplicatives dels moviments autònoms induïts sobre la renda nacional. Les importacions afecten la despesa agregada en sentit contrari a través de canvis en la propensió marginal a importar (alteració del pendent). Les exportacions (variable exògena) tenen un desplegament horitzontal segons el volum exportat (depenen de la renda dels estrangers). dèficit o equilibri. L’augment d’exportacions repercuteix en la renda domèstica. superàvit. La funció d’exportacions netes El signe positiu. Conjunt de factors que influencien exportacions i importacions (i en conseqüència. Les importacions (variable endògena) creixen amb la renda. o sigui. Gràficament (pàgina 433): – – Les exportacions desplacen cap a dalt o cap a baix la corba de despesa agregada segons augmentin o disminueixin. defecte o equivalència entre el valor d’allò que s’exporta i d’allò que s’importa. negatiu o nul. – • – Gràficament (pàgina 434): – – – La trajectòria de la funció d’exportacions netes decreix a mesura que augmenta la renda nacional. La diferència entre ambdues magnituds d’exportacions netes. la línia d’exportacions netes): 1) Nivell de renda . de manera que es redueix comparativament la renda o producció nacional. Les importacions són variable endògena (depenen de la renda dels nacionals). amb un volum major de renda. i el seu increment expandeix les importacions. XN ( = X – M). L’augment d’exportacions desplaça la corba de despesa. indica l’excés.

augmentaran les seves importacions que. – • – – – Gràficament (pàgina 436): – Un canvi dels gustos a favor dels productes estrangers desplaça cap a baix la funció d’exportacions netes i la nova línia és més inclinada: minora la despesa agregada. augmenten les importacions. El planteig és diferent si varia la renda dels estrangers: si aquesta augmenta. en definitiva. Canvis en els gustos Si canvien les preferències també ho fan les propensions a gastar dels nacionals i dels estrangers i. ja que les importacions superen les exportacions. En cas contrari si la renda dels països estrangers creix majorment que la del país: la funció millora i augmenten les exportacions nacionals. la funció d’exportacions netes disminueix. A més. Al contrari. Gràficament (pàgina 435): – – – – La relació entre dèficit o superàvit comercials i renda nacional es representen gràficament. La funció d’exportacions netes es desplaçarà de manera ascendent i la despesa agregada incrementarà (més renda nacional).– – Si la renda augmenta. A l’eix d’ordenades: la funció d’exportacions netes. A l’eix d’abscisses: la renda. els volums d’importacions i exportacions respectius. Si la renda pròpia augmenta en major quantia que la dels estrangers. per cada nova unitat de renda disponible una part més gran s’aplica a adquirir-los. s’eleven les importacions per a tots els nivells de renda i disminueix la despesa nacional. els estrangers en compraran més i augmentaran les exportacions. implicaran més exportacions nacionals. Si es dóna un decantament a favor de productes de l’exterior. Els preus relatius – • . El gràfic d’exportacions netes es desplaçarà cap a dalt i eixampla les possibilitats de producció sense perill de dèficit comercial (segon gràfic de la pàgina 435). es modifica la propensió marginal a importar: en preferir els béns de fora. en conseqüència. una reducció de la renda estrangera depara un nivell menor d’exportacions netes en tots els nivells de renda nacional. Si els gustos canvien a favor dels productes nacionals.

per exemple. en abaratir. • – – La inflació Els preus relatius estan condicionats pels processos inflacionistes: repercuteix sobre importacions i exportacions. El tipus de canvi La despesa nacional rep les influències del tipus de canvi. Segons que la moneda nacional s’apreciï o es depreciï.– – – La competència influeix en el volum. Els preus relatius determinen l’avantatge comparatiu. Disminueixen les exportacions i augmenten les importacions. els preus domèstics estaran encarits respecte dels estrangers: es desplaçarà cap a baix la funció d’exportacions netes. ja que mesura el preu amb què una moneda es canvia per una altra. Quan la taxa d’inflació és més elevada que la de l’exterior. La funció d’exportacions netes girarà cap a baix. és obvi que es revelaran més atractius per als compradors nacionals: farà augmentar les importacions i. els preus dels béns estrangers s’abarateixen relativament. per tant. davant de canvis en la renda. s’alteraran les facilitats per importar o exportar. • – – – – Si augmenta el tipus de canvi  es redueixen les exportacions netes (els béns nacionals són més cars) • El model Mundell – Fleming . A més a més. la moneda nacional s’afebleix i augmenten les exportacions i es redueixen les importacions. composició i direcció del comerç internacional. ja que disminuiran les exportacions. també la propensió marginal a importar. Si.se els preus exteriors també disminueixen les exportacions. ja que en els mercats internacionals els béns domèstics esdevindran comparativament encarits: encara serà més pronunciat el descens de la funció d’exportacions netes: augmenten les importacions i disminueixen les exportacions alhora. – Una abaixada relativa dels preus exteriors multiplicarà la reducció de la despesa nacional i. Si hi ha una apreciació de la moneda nacional: la moneda nacional esdevé forta i els béns domèstics seran menys demanats pels estrangers. baixarà la renda. Si hi ha una depreciació.

El model explica les causes de les fluctuacions de la renda d’equilibri a través de desplaçaments de la corba de demanda agregada i suposa la constància del nivell general de preus. Segon gràfic: – – A l’eix d’ordenades la DA. de la mateixa manera que el model IS – LM serveix per a aquest tipus d’anàlisi en el cas d’una economia tancada. en aquest cas es tracta de la taxa d’interès mundial (iM). . La demanda d’inversió (I) depèn negativament de la taxa d’interès. El model permet la perfecta mobilitat de capitals: implica la consideració d’una economia “influenciable” per la conjuntura mundial. Les exportacions netes (XN) depenen negativament del tipus de canvi (tc). Si el tipus de canvi s’aprecia. on T són els impostos). La corba IS (MF) Es fonamenta en els components de la renda o producció d’equilibri (Y). la quantitat de moneda estrangera per unitat de moneda nacional. A l’eix d’abscisses la renda. els béns mundials s’abarateixen en comparació amb els nacionals.– El model és d’utilitat per analitzar la interdependència entre el mercat de béns i el mercat de divises. La despesa pública (DP). o sigui. Y = C (Y – T) + I (iM) + DP + XN (tc) – – • – – – – – La interrelació dels gràfics (pàgina 438) mostra l’obtenció de la corba: Primer gràfic: – – – A l’eix d’ordenades el tc. i es redueixen les exportacions i s’incrementen les importacions. A l’eix d’abscisses les XN. La demanda de consum (C) depèn positivament de la renda disponible (Y – T.

• – – La corba LM (MF) L’equilibri del sector monetari de l’economia ve donat per la igualtat entre l’oferta monetària i la demanda de diner.– Amb l’estructura del model de 45º. S’obtenen un conjunt de punts la unió dels quals dibuixa la corba IS (MF). La relació entre el tipus de canvi i la renda nacional és de sentit contrari: com més alt és el tipus de canvi. ja que no influeix ni en l’oferta monetària ni en la demanda de diner. representativa de la quantia de la taxa d’interès mundial. és una línia vertical. Aplega els efectes dels dos gràfics anteriors: l’augment del tipus de canvi i. més baix és el nivell de renda. – – – • – . Gràfic de la pàgina 439. Aquest equilibri s’estableix independentment del tipus de canvi. mostra que la reducció de les exportacions netes desplaça cap a baix la línia de despesa agregada i disminueix la renda d’equilibri. que reflecteix la relació entre el tipus de canvi i la renda nacional. M / P = f (iM. L’equilibri a l’economia oberta La consideració conjunta de les relacions IS (MF) i LM (MF) configura l’equilibri de l’economia en el mercat de béns i en el mercat de diner. Tercer gràfic: – – – – A l’eix d’ordenades el tc. Establerta la renda d’equilibri (Y*). A l’eix d’abscisses la renda. la disminució de la renda nacional. en aquest cas és la taxa mundial (iM). en no dependre del tipus de canvi. L’oferta monetària es l’oferta de saldos monetaris reals: M/P (quantitat de diner del sistema / nivell general de preus). de l’altra. La demanda de diner respon a la dependència en sentit positiu de la relació amb la renda (Y) i negativament pel que fa a la taxa d’interès. iM. Y) – La renda d’equilibri s’obté en el punt d’encreuament entre la corba LM convencional i la línia horitzontal. la determinació de la corba LM (MF).

segons sigui de tipus expansiu o contractor. Gràfic de la pàgina 440. Si varia la política monetària.– El punt d’encreuament entre ambdues corbes determina la renda d’equilibri i el tipus de canvi d’equilibri. la corba LM (MF) es desplaçarà: s’abaixa el tipus de canvi en cas d’expansió i s’apuja quan s’apliquen mesures restrictives. la corba IS (MF) es desplaçarà cap a dalt o cap a baix. del nivell de preus i de la taxa d’interès mundial. com a instruments de política monetària. i d’altra banda. les relatives a la despesa agregada i als impostos. El resultat serà l’augment o la disminució del tipus de canvi. Gràfic de la pàgina 440. Si varia la política fiscal. – – – – . els canvis de la quantitat de diner. El model Mundell – Fleming dóna respostes als canvis que experimenta la renda nacional i al tipus de canvi segons les variacions que experimenten les variables de referència: per una banda. Gràfic de la pàgina 440. com a instruments de la política fiscal. d’acord amb una taxa d’interès constant i igual al nivell de la taxa d’interès mundial. Els canvis impliquen desplaçaments de les corbes.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful