IMATGE

IES Baix Penedès

UNITAT 6: (índex0)

L'ENFOCAMENT SELECTIU
1. Els elements òptics 1.1. Les lents: elements òptics 1.2. Els focus i la distància focal 1.3. El pla de l'objecte 1.4. El pla de la imatge o el pla focal 1.5. La construcció de la imatge 2. Els objectius 3. Les càmeres: diferents tipus 4. El diafragma 5. La velocitat d'obturació 6. Correlacions entre la velocitat d'obturació i el diafragma 7. La profunditat de camp 8. Les pel·lícules negatives en blanc i negre 9. Els filtres de blanc i negre

1. ELS ELEMENTS ÒPTICS
Coneixem la lent com aquell objecte refringent limitat per dues cares, que no són paral·leles i una de les quals, almenys, és corba. Les càmeres fotogràfiques poden anar proveïdes d'una lent simple o composta; en aquest darrer cas, es tracta d'un sistema òptic format per la successió de diverses lents simples al llarg d'un eix. Aquest sistema òptic és el que anomenem objectiu.

1

IMATGE

IES Baix Penedès

En una lent hi podem distingir els següents elements: • Centres de curvatures: Són els centres de les esferes que corresponen a les cares corbes que formen la lent. • Centre òptic: És el punt interior de la lent a través del qual passen tots els raigs òptics sense desviar-se. • Eix òptic: És aquell que passa pel centre òptic i els centres de curvatura. • Eix secundari: És aquell que solament passa pel centre òptic. • Focus: Són els punts on van a parar els raigs de llum després d'incidir paral·lelament a l'eix principal. • Distància focal: És la distància entre el centre òptic i el focus. • Pla del objecte: És un dels plans que conté l'objecte a representar. El poder de curvatura de la llum depèn del seu índex de refracció i de la inclinació de les corbes de la seva superfície. Així doncs, quan més gran és el poder de desviació de la llum d'una lent, més curta és la seva distància focal i, per tant, quan més curta és aquesta distància focal, direm que la lent és més potent. En fotografia, aquesta magnitud s'expressa en mil·límetres; en òptica es fa per diòptries. La diòptria equival a la recíproca de la distància focal expressada en metres. Si la potència d'una lent ens ve donada per diòptries, podem obtenir la seva distància focal dividint 1000 mm. entre el nombre de diòptries. A diferència d'un estenop, una lent enfoca un únic pla; és el que anomenem enfocament selectiu. Aquest, ens permetrà d'enfocar altres objectes situats en el mateix pla, però no altres plans del mateix objecte. Una imatge no està formada realment per punts, sinó pel que anomenem cercles de confusió. Una lent o conjunt de lents donen millor qualitat si els cercles són més petits i s'assemblen més a punts. Si el pla focal avança o retrocedeix respecte d'una posició de millor enfocament, els punts augmenten de diàmetre i es converteixen en cercles de confusió. Hi ha un marge que es pot considerar acceptable, pel davant i pel darrera, entre els punts del focus i els cercles de confusió, i que s'anomena profunditat de focus.

2

IMATGE

IES Baix Penedès

2. EL OBJECTIUS
Les lents pateixen diferents tipus d'aberracions motivades per la pròpia llum i pel seu comportament òptic. Aquestes aberracions poden originar alteracions en els colors, en les perspectives i en la nitidesa de la imatge. Els efectes en la perspectiva ens venen determinats per la incapacitat de poder representar línies i angles completament rectes, ja que l'objectiu els tradueix automàticament a corbes i angles aguts o obtusos. Existeixen òptiques especials per a solucionar aquests problemes i d'altres per poder incrementar intencionadament els efectes produïts. La superfície circula projectada per un objectiu, dins de la qual s'obté el major grau de definició i d'il·luminació uniforme, s'anomena cobertura d'un objectiu. Aquest concepte, juntament amb la distància focal, ens permet de regular un altre paràmetre, que és l'angle visual. Diem que l'angle visual és aquell que té el vèrtex en el propi objectiu i passa pels extrems de la imatge inclosos en els límits de cobertura. L'angle visual i la distància focal ens permeten de dividir els objectius en normals, angulars i teleobjectius. Parlem d'un objectiu normal quan la distància focal coincideix aproximadament amb el diàmetre de cobertura. Aquests tipus d'objectius cobreixen un angle visual d'aproximadament 50º, semblant al de la visió humana. Un angular té una distància focal menor, i l'angle visual oscil·la entre els 50º i els 180º. Finalment els teleobjectius tenen una distància focal major i l'angle visual és inferior als 50º.

OBJECTIUS NORMALS
Tenen una longitud focal igual o gairebé igual al diàmetre de la pel·lícula amb la que s'utilitzen. Així, l'objectiu normal per al format de 35 mm té una longitud focal de 50 mm.; en el format de 6x6 cm., aquest valor està comprés entre 75 i 85 mm.; i entre 135 i 165 mm. en el cas d'una càmera de 9x12 cm. L'objectiu normal és el centre de l'espectre de longituds focals, i deu el seu nom al fet de que cobreix un angle aproximadament igual al del ull humà. Aquest objectiu s'adquireix habitualment quan es compra la càmera, i és útil en fotografia de tipus general.

3

IMATGE

IES Baix Penedès

OBJECTIUS GRAN ANGULAR
Tenen una longitud focal menor que els normals. En el format de 35 mm. freqüentment s'usen les focals de 35, 28, 24 i 20 mm. Per sota d'aquest valor, quasi tots els objectius projecten una imatge circular molt deformada, que rep el nom <<d'ull de peix>>. Els gran angulars cobreixen un angle més obert que els normals. Augmenta menys la imatge i donen sensació de profunditat, ja que separen molt el fons del primer pla. Les seves òptiques són d'utilitat en fotografia de paisatge i sempre que vulguem reproduir panoràmiques extenses. Freqüentment s'utilitzen en espais reduïts, on amb altres objectius no tindríem la cobertura suficient. Els <<ulls de peix>> deformen la imatge, i generalment s'utilitzen per crear efectes gràfics especials. Molts autors fotografien persones amb el gran angular i des de molt a prop; d'aquesta manera s'aconsegueix donar una sensació d'immediates que comunica molta força a la imatge.

TELEOBJECTIU
Els teleobjectius tenen una longitud focal superior a la dels objectius normals. En el format de 35 mm. són teles d'ús comú els de 85, 105, 135, 200, 300, 400, 500, 600, 1.000, 1.200 mm. El tele estreny l'angle de visió i amplia la imatge, que sembla més propera. Quan més gran és la longitud focal, més petit és l'angle de cobertura i per tant, més gran l'augment. A més, aquests objectius tenen la propietat d'aplanar o comprimir la perspectiva, doncs redueixen la diferència aparent de format entre els objectes del primer pla i el fons, donen una sensació de que tant uns com els altres estan molt a prop. Aquestes òptiques s'utilitzen per ampliar al subjecte, sobretot quan és impossible apropar-se a ell. Habitualment s'utilitzen en la fotografia de la natura, l'esportiva i d'espectacles, i a les persones que se les vol sorprendre sense ser vistos. Els més curts són molt valorats en retrat, perquè creen una perspectiva afavoridora; per exemple, el de 105 és un dels més utilitzats en retrat de cares. L'objectiu és el principal instrument de control de la

4

IMATGE

IES Baix Penedès

perspectiva. S'anomena així al format relatiu amb que es reprodueixen els objectes del primer pla i del fons. Si provem de fotografiar una mateixa escena amb diferents objectius, allunyant o apropant la càmera de manera que el subjecte del primer pla no canviï de format, comprovarem que els objectes del fons adquireixen dimensions molt diferents. Els objectius gran angulars magnifiquen el primer pla i la distància entre aquest i el fons; els teles desplacen l'atenció cap el fons i redueixen la distància aparent al primer pla.

OBJECTIUS ZOOM
Són de longitud focal variable dins de certs límits. Una gamma habitual de focals és la compresa entre 35 i 135 mm.; tenir un objectiu així, és com tenir-ne un de 35 mm, un de 135, i tots els intermedis. A més, molts zooms tenen una posició anomenada macro que permet fotografiar a distàncies molt curtes. A pesar de l'enorme flexibilitat que proporcionen, no són la resposta a totes les necessitats. Gairebé sempre són més grans i menys lluminosos que els equivalents de focal fixa, i deixant a part els models de més qualitat, també rendeixen imatges menys nítides.

OBJECTIUS D'ENFOCAMENT AUTOMÀTIC
S'enfoquen mitjançant un circuit electrònic incorporat en el cos de la càmera. Per utilitzarlos, s'enquadra de manera que un punt marcat en el visor quedi sobre l'element de l'escena que volem enfocar; quan polsem el disparador, l'objectiu gira automàticament fins a enfocar l'element triat amb la màxima nitidesa. Com gairebé totes les coses automàtiques, aquest mecanisme té les seves limitacions. Si el punt d'enfocament està darrera d'un objecte voluminós o pròxim a la càmera, el dispositiu podria equivocar-se i enfocar aquest objecte en lloc de l'altre; a més, molts funcionen malament en condicions de baix contrast o d'un intens contrallum. Però gairebé totes les càmeres amb enfocament automàtic, en circumstàncies especials, també es poden utilitzar manualment.

OBJECTIUS ESPECIALS
Hi han molt objectius especials. Els macros, per exemple, estan dissenyats per a fotografies a curta distància. Un veritable macro ha de tenir una distància d'enfocament mínima, suficient per reproduir l'objecte a format natural. Si, per exemple, fotografiem un clip de subjectar papers, la imatge del negatiu tindrà el mateix format que l'objecte. Gairebé tots els objectius macro tenen longituds focals compreses entre 50 i 100 mm. i poden utilitzar-se

5

IMATGE

IES Baix Penedès

exactament igual que un objectiu normal de la mateixa mesura, encara que són menys lluminosos. En certes aplicacions científiques i mèdiques s'utilitzen uns objectius que incorporen un flasch en forma d'anell. En arquitectura, i sempre que sigui necessari controlar la perspectiva, s'utilitzen objectius descentrables, proveïts d'un mecanisme que desplaça l'òptica horitzontal i verticalment. També n'hi han que estan corregits especialment per a reproduir objectes plans, com quadres o imatges impreses.

3. LES CÀMERES. DIFERENTS TIPUS
LA CÀMERA

6

IMATGE

IES Baix Penedès

Podem trobar una gran diversitat de cambres fotogràfiques en el mercat, des de compactes d'un sol ús fins a sofisticadíssimes càmeres reflex amb sistema A.P.S. Entre d'altres coses, podem distingir les càmeres pel tipus de rodet que duen i pel sistema de visor que tenen. Si el que fem és una classificació segons el tipus de visor, les podem dividir en rèflex, compactes, càmeres d'estudi i càmeres de fotografia instantània. La diferència entre les primeres i les segones és que les càmeres reflex mostren la imatge tal i com apareix sobre la pantalla d'enquadrament. Les no rèflex tenen visors d'observació directa.

CÀMERES RÈFLEX D'UN SOL OBJECTIU
El visor presenta la mateixa imatge que capta l'objectiu. La imatge formada per aquest es reflexa en un mirall cap el visor. Quan s'acciona el disparador, l'espill gira cap amunt a fi de deixar lliure el pas de la llum cap a l'interior del cos, l'obturador i la pel·lícula, situada en la part posterior. El visor inclou un prisma que inverteix lateralment la imatge formada pel objectiu i la presenta correctament orientada en una pantalla de vidre esmerilat. Gairebé totes les càmeres rèflex d'un sol objectiu accepten pel·lícules de 35 mm. Alguns models professionals, pocs i cars, utilitzen pel·lícula en rotlle i formen negatius més grans, gairebé sempre de 6x6 cm. La principal avantatge de les càmeres rèflex d'un sol objectiu és la seva flexibilitat. Ja que el fotògraf veu el mateix que es registrarà en la pel·lícula, no hi ha errada de paral.latge; són d'òptica intercanviable i es pot treballar gairebé amb qualsevol tipus d'objectiu. Generalment porten un fotòmetre incorporat en el visor. Aquesta flexibilitat ha fet de la rèflex d'un sol objectiu de 35 mm. que sigui el tipus de càmera més utilitzada. Però no per això deixa de tenir inconvenients. El més gran és l'augment de pes i volum amb relació a l'òptica del visor reflex; a més, el va i ve de l'espill augmenta el soroll del clic i el risc de moure la càmera. Hi ha un altra variant d'aquestes càmeres utilitzada bàsicament per professionals que fa servir formats de negatius més grans.

CÀMERES REFLEX OBJECTIUS

DE

DOS

Tal com diu el seu nom, té dos objectius. Un d'ells serveix per veure, enfocar i enquadrar la imatge, i l'altre per prendre la foto. El primer està muntat sobre el segon, en la part frontal de la

7

IMATGE

IES Baix Penedès

càmera. S'anomena reflex perquè la imatge formada per l'objectiu superior es reflexa en un espill a fi de que es projecti cara amunt en el vidre esmerilat. Aquestes càmeres solen utilitzar pel·lícula en rotlle i la mida del seu negatiu sol ésser de 6x6. Les principals avantatges de la càmeres rèflex de dos objectius són la senzillesa, la resistència i el silenci de funcionament. El negatiu, relativament gran, produeix ampliacions més nítides i detallades. Com que la pantalla de visor està en la part superior de la càmera és molt còmoda d'utilitzar a nivell de la cintura, o en el terra. També es pot col·locar invertida per sobre el cap. En quan als inconvenients, podem destacar-ne dos: errada del paral.latge, que impossibilita gairebé la fotografia a distàncies curtes, i la manca de flexibilitat, ja que són càmeres poc manejables. Molt pocs models d'aquests tipus disposen d'objectius intercanviables, el què, sens dubte, limita la seva utilitat.

CÀMERES COMPACTES
S'examina el subjecte a través d'una obertura proveïda d'una lent senzilla i forma una imatge semblant a la que recollirà l'objectiu. La llum procedent del subjecte segueix trajectòries independents tan quan arriba a l'objectiu com al visor, ja que els dos dispositius ocupen plans lleugerament diferents. Això significa que hi ha un error de paral.latge i que la imatge del visor és lleugerament diferent de la que capta l'objectiu, sobretot en els primers plans. Els models més sofisticats disposen de mecanismes que compensen l'error de paral.latge en totes les distàncies, a part de les més curtes. Els principals inconvenients de les càmeres de visor són el fet de no admetre objectius i que resulten difícils de manipular amb les lents d'apropament. Les seves principals avantatges són el format i el pes reduïts, el funcionament silenciós i la comoditat d'utilització. Les millors càmeres d'aquest tipus poden tenir un visor òptic o un telèmetre incorporat en el visor, per poder mesurar amb certa precisió la distància entre la imatge i l'objectiu. Si la imatge està desenfocada, la veurem doble. La primera càmera de 35 mm que va tenir un gran èxit en el mercat, va ser una Leica, que era un model de visor amb telèmetre. Encara que el seu preu sigui molt elevat, hi han molts professionals que la segueixen utilitzant.

8

IMATGE

IES Baix Penedès

CÀMERES INSTANTÀNIES
Com el seu nom indica, proporcionen una fotografia instantània. Pràcticament, la gran i única avantatge que tenen és que permeten de veure la fotografia en breus moments. La majoria tenen un sistema de visor directe.

CÀMERES D'ESTUDI
A simple vista, per la seva forma sembla que ni hagin evolucionat gaire des d'aquelles grans càmeres de primers de segle, però no és així. Una de les seves característiques fonamentals és la molla que li dona un aspecte d'acordió. Aquesta molla uneix l'objectiu, situat en la part de davant, amb una pantalla d'enquadrament situada a la part del darrera. Aquest disseny té els seus orígens en els primers temps de la fotografia. Encara que senzilla, és tracta d'una càmera molt flexible, que no ha sigut igualada per cap altre format. L'objectiu projecta una imatge invertida en la placa de vidre esmerilat situada en la part posterior, que serveix per compondre i enfocar. Per a prendre una fotografia s'insereix una fulla de pel·lícula davant del vidre esmerilat. En aquestes càmeres s'utilitza pel·lícula en fulles, de 10x12 o més. L'obtenció d'un negatiu gran proporciona nitidesa i detall, encara que potser l'avantatge més gran d'aquesta càmera d'estudi sigui la facilitat amb que permet composar la imatge, enfocar i controlar la

9

IMATGE

IES Baix Penedès

perspectiva. És ideal per fotografia especialitzada en la publicitat, l'arquitectura i la indústria. Permeten fer operacions fotogràfiques com ara descentraments i basculacions, que no és possible fer amb cap altra càmera. L'inconvenient principal és el format. La càmera d'estudi tan sols es pot utilitzar amb trípode i el seu maneig és lent. Ja que la imatge projectada en el vidre esmerilat és dèbil, s'haurà d'utilitzar un drap fosc (negre) que cobreixi la part posterior de la càmera i les espatlles del fotògraf. Tal volta sigui aquest l'aspecte més característic d'aquest equip des de la seva aparició en el segle XIX.

LA CÀMERA DIGITAL
En una càmera digital, el CCD (dispositiu acoblat a la càrrega) és una matriu bidimensional dels receptors fotosensibles, cada un dels quals donarà lloc a un píxel en la imatge final. Aquest CCD sol ésser més petit que el rectangle d'un negatiu de 35 mm., però tot i això, compte amb mils i fins milions d'elements sensibles. Aquest dispositiu va muntat sobre el pla focal i s'exposa igual que en una càmera corrent. La llum que travessa l'objectiu s'enfoca al CCD, i aquest la transforma en una matriu de píxels. Les dades de la imatge s'emmagatzemen en una memòria digital incorporada a la càmera o es transmeten a un dispositiu d'emmagatzemament extern. La resolució d'una càmera digital ens ve determinada pel nombre d'elements del CCD. És difícil fabricar CCD amb milions d'elements fotosensibles i, per tant, les càmeres digitals capaces de formar imatges d'un milió de punts o més són, molt més cares que les convencionals de pel·lícula.

PARTS DE LA CÀMERA
Una càmera regulable té set components bàsics: visor, mecanisme d'enfocament, diafragma ajustable, objectiu, cos i mecanisme de subjecció i arrossegament de la pel·lícula. 1. Flasch incorporat. 2. Selector del modes d'exposició. 3. Botó per la obertura de la tapa del darrera. 4. Polsador d'alliberació de l'objectiu. 5. Selector del modes d'enfocament (manual, automàtic o automàtic amb seguiment de l'objecte) 6. L'objectiu. 7. Disparador. 8. Comandament de velocitats. 9. Respatller o tapa del darrera. 10. Botó de rebobinat. 11. Receptacle per la pila. 12. Rosca pel trípode. 13. Bandinelles de l'obturador.

10

IMATGE

IES Baix Penedès

14. Visor. 15. Anell d'enfocament 16. Anell d'obertura. 17. Plafó indicador. 18. Sabata d'accessoris 19. Autodisparador.

EL VISOR
Permet al fotògraf estudiar al subjecte abans de prendre una imatge. Aquest dispositiu projecta una representació en miniatura de la imatge final. En algunes càmeres és un dispositiu òptic independent, freqüentment ubicat en la part superior del cos. Com que el visor i l'objectiu ocupen diferents plans, no registren al subjecte de la mateixa manera; la diferència que hi ha entre el que capta l'objectiu i el que veu l'ull en el visor s'anomena l'efecte de paral.latge, i és més pronunciat quan fotografiem subjectes pròxims a la càmera. En algunes càmeres es resolt el problema incorporant al visor un dispositiu de correcció del paral.latge. Quan s'ajusta el mecanisme d'enfocament, el visor s'inclina per compensar la diferència de punts de vista. En altres models, amb les càmeres rèflex s'elimina completament, combinant el visor amb l'objectiu; primer s'examina el subjecte utilitzant el mateix objectiu que s'encarregarà de registrar-lo, i el paral.latge desapareix completament.

EL MECANISME D'ENFOCAMENT
Apropa l'objectiu al subjecte o l'allunya d'ell, al mateix temps que l'allunya de la pel·lícula o l'apropa a ella. Aquest mecanisme s'acciona amb un anell. La imatge ben enfocada apareix nítida i clara i, mal enfocada, borrosa i esvanida. Hi han dos dispositius que determinen l'enfocament correcta: el telèmetre i el cristall esmerilat. • El telèmetre: És un mecanisme òptic que registre dues imatges, una directa, observada a través del visor i l'altra reflexada per un espill i un prisma; quan accionem l'anell d'enfocament, el prisma gira i, quan l'enfocament és correcta, superposa exactament les imatges reflexada i directa.

11

IMATGE

IES Baix Penedès

Vidre esmerilat: en el que es projecta la imatge formada per l'objectiu. Quan girem l'anell per enfocar, veurem la mateixa imatge que recull l'objectiu i podrem determinar amb tota precisió la nitidesa de la imatge.

AJUSTAR L'EXPOSICIÓ
Anomenem exposició correcta la que fa arribar a la pel·lícula la quantitat de llum idònia. D'un negatiu que ha rebut massa llum en diem que està sobrexposat, i subexposat si no ha rebut la llum suficient. En cap d'aquests casos s'obtindran resultats satisfactoris. Determinem l'exposició de la càmera amb dos comandaments: l'anell d'obertures i el disc de velocitats d'exposició. El valor correcta es calcula amb un exposímetre. En alguns models de càmera ja ve incorporat; en cas contrari, n'haurem d'utilitzar un de manual. Sigui com sigui, ha d'estar correctament ajustat al valor ISO de sensibilitat de la pel·lícula per a obtenir resultats correctes.

DIAFRAGMA: CONTROL DE LA INTENSITAT LLUMINOSA
L'obertura de diafragma controla la intensitat de la llum que travessa l'objectiu. Les obertures grans deixen passar molta més llum, contràriament a les petites. Les dimensions d'obertures de diafragma venen expressades pels números f; l'escala més usual és la següent: 1,4 2 2,8 4 5,6 8 11 16 22 Aquests números són el resultat de dividir la longitud focal de l'objectiu entre el diàmetre real de l'obertura; aquesta escala s'utilitza perquè s'ha comprovat que cada valor f determina sempre la mateixa
12

IMATGE

IES Baix Penedès

exposició, sigui quin sigui l'objectiu. Per tant, un teleobjectiu obert a f2 deixa passar exactament la mateixa quantitat de llum que un gran angular obert també a f2. Com que es tracte de fraccions, els valors f més elevats corresponen a obertures més reduïdes: f16 indica una obertura de diafragma molt més petita que f4. Quan es canvia l'obertura d'un valor f al següent o a l'anterior es diu que l'exposició s'ha ajustat en un diafragma. La sèrie de números f és tal que, cada valor duplica la intensitat lluminosa o la redueix a la meitat. Així, quan es canvia d'una obertura qualsevol a la immediatament inferior (de f4 a f5,6, per exemple), la llum que arriba a la pel·lícula es redueix a la meitat; i a l'inrevés: quan es passa a la immediatament superior (de f8 a f5,6), la llum es multiplica per dos. És el mecanisme que permet regular l'entrada de llum d'un objectiu. Actualment els diafragmes més usuals són els anomenats d'iris, el funcionament del quals, s'assembla molt al comportament de l'ull humà. Es tracta d'un cercle compost de petites làmines pivotant que té la possibilitat d'eixamplar-se o contraure's segons vulguem. Segons l'obertura que en fem, estarem definint una o altra profunditat de camp, de tal forma que quan més tancat estigui el diafragma, més profunditat de camp tindrem, i quan més obert estigui, menys en tindrem. En les càmeres de prioritat al diafragma, aquest s'ajusta mitjançant l'anella de control. En les càmeres de prioritat a l'obturador, estem fixant l'obertura indirectament en escollir una determinada velocitat.

VELOCITAT D'OBTURACIÓ: CONTROL DE L'EXPOSICIÓ
Regula l'exposició de la pel·lícula a la llum, obrint o tancant un mecanisme a diferents velocitats. El que fa és determinar el temps en que la llum entrarà en la càmera i afectarà a la pel·lícula.

13

IMATGE

IES Baix Penedès

Disposem d'una escala estandarditzada que ens determina la velocitat d'obturació i en la que, cada un dels valors expressats, representa la meitat de l'anterior i el doble del següent. Encara que es tracta de fraccions de segon i per tant hauria d'escriure's 1/fracció, solament s'escriu en número del divisor. L'escala més usual de velocitats és la següent: 1 2 4 8 15 30 60 125 250 500 1000 En realitat, aquests números són fraccions de segon, de manera que, una exposició de 30 indica que l'obturador roman obert durant 1/30 segons. Igual que el diafragma, els números més elevats corresponen a temps d'exposició més curts. L'escala de velocitats d'obturació és tal que, cada pas divideix per dos o duplica el temps d'exposició, del següent o de l'anterior. Per exemple, al passar de 30 a 60, la quantitat de llum que arriba a la pel·lícula es redueix a la meitat, perquè l'obturador resta obert la meitat del temps. Així mateix, quan passem de 500 a 250, aquesta quantitat es duplica. En gairebé totes les càmeres, l'escala d'exposició té valors de més de mig segon; aquests valors més alts s'indiquen com 4s (4 segons) o 2s (2 segons). A més, sol haver-hi una exposició anomenada B que manté obert l'obturador mentre el disparador està pressionat; és a dir: l'obturador s'obre quan polsem el disparador, i es tanca de nou quan el deixem anar. La lletra B és la inicial de Bulb, bombeta -aquesta posició s'utilitza en ocasions per crear efectes especials amb flasch-. Com ja hem observat, les escales de velocitats i les obertures de diafragma corren paral·leles. En les dues, cada cop que saltem d'un valor al següent o a l'anterior, es divideix

14

IMATGE

IES Baix Penedès

per dos o es duplica la quantitat de llum que arriba a la pel·lícula. Per suposat , no es tracta d'una coincidència; aquestes escales s'han graduat d'aquesta manera que facilitin el control de l'exposició, actuant indistintament sobre el temps o sobre l'obertura. Les velocitats d'obturació elevades, contribueixen a la nitidesa de la imatge, a reduir els petits moviments de la càmera i aturar el moviment del subjecte. En algunes ocasions, el desenfocament de les accions de la imatge poden ajudar-nos a crear sensacions de moviment. Hi han dos tipus bàsics d'obturadors: de pla focal i de làmines. • Obturador de pla focal: Està muntat en el cos de la càmera just davant la pel·lícula, en un pla situat immediatament davant del pla d'enfocament o zona en la que la imatge projectada per l'objectiu aconsegueix la màxima nitidesa. En gairebé tots els models consta de dus bandinelles entre les que hi ha una obertura d'amplada regulable. Aquesta obertura es desplaça davant la pel·lícula i l'exposa a mesura que avança. • L'obturador de bandinelles: està situat dins l'objectiu i és un mecanisme format per vàries bandinelles metàl·liques superposades que, quan s'obren, delimiten un orifici circular que deixa passar la llum. En els dos tipus d'obturador podem ajustar el temps que transcorrerà entre l'obturador i el tancament.

LLEI DE LA RECIPROCITAT:
CORRELACIONS ENTRE LA VELOCITAT D'OBTURACIÓ I EL DIAFRAGMA El principi bàsic del control de l'exposició s'anomena llei de la reciprocitat. Significa simplement que, tot canvi fet en una de les variables que controlen l'exposició es compensa actuant sobre l'altre. Dit d'una altra manera: les velocitat d'obturació i les obertures de diafragma són intercanviables. Per suposat, aquestes variables són intercanviables des del punt de vista de l'exposició. En efecte: diferents combinacions d'obertura i velocitat produeixen la mateixa exposició, però no la mateixa imatge. Quan canviem la velocitat, per exemple, canvia la forma en

15

IMATGE

IES Baix Penedès

que es registren els subjectes mòbils, perquè la velocitat d'obturació afecta a la representació de l'acció. Un altre aspecte important de la imatge és el grau de nitidesa amb que es reprodueixen els objectes a mesura que s'allunyen, des del primer pla cap al fons, una propietat que s'anomena <<profunditat de camp>> i que depèn de l'obertura del diafragma.

Veiem una aplicació pràctica de la llei de la reciprocitat: imaginem que l'exposímetre ens indica que la combinació per a obtenir una imatge correcta és una velocitat d'obturació de 1/60 i una obertura de diafragma f/8. Si canviem la velocitat a 1/125, reduirà la meitat el temps durant el qual la llum arriba a la pel·lícula i, per tant, l'exposició; però podem compensar aquesta reducció passant l'obertura de f/8 a f/5,6 per a duplicar la intensitat de la llum. En resum: una exposició de 1/125 i f/5,6 equival a una altra de 1/60 i f/8. Els canvis es poden portar més lluny: si la velocitat s'eleva fins 1/250, haurem de compensar multiplicant de nou l'obertura, que passarà a f/4. Si actuem al revés i s'augmenta el temps d'exposició a 1/30, es compensa tancant el diafragma a f/11 per a reduir la intensitat lluminosa a la meitat. La taula recull una sèrie de combinacions d'obertures i velocitats equivalent. Quan es treballa amb un exposímetre manual, la sèrie de valors equivalents és obvia, perquè en gairebé tots els instruments aquests valors apareixen simultàniament. Pel contrari, els exposímetres incorporats a la càmera els presenten d'un en un; però inclòs en aquest cas s'obté la mateixa sèrie canviant els valors de velocitat i obertura.

16

IMATGE

IES Baix Penedès

VALORS D'EXPOSICIÓ EQUIVALENTS
Reproducció de subjectes mòbils Velocitat d'obturació Obertura Nitidesa general (profunditat de camp)

Borrosos

nítids

1/8 1/15 1/30 1/60 1/125 1/250 1/500 1/1.000 1/2.000

f/22 f/16 f/11 f/8 f/5,6 f/4 f/2,8 f/2 f/1,4

gran

petita

S'ha ideat una variable anomenada valor d'exposició (EV), que denota el conjunt de totes les combinacions d'obertura i velocitat que produeix una exposició correcta amb una intensitat lluminosa determinada. Així, la combinació de f/2,8 i 1/60 correspon a EV9. Totes les combinacions equivalents -des de f/1,4 i 1/250 fins f/22 i 1 segon- són també EV9. El valor d'exposició 10 agrupa totes les combinacions d'obertures i velocitats vàlides si la intensitat de la il·luminació augmentés un diafragma: des de f/2,8 i 1/125 fins f/22 i 1/2. La figura ens il·lustra gràficament la gamma habitual de valors d'exposició. Les línies diagonals tallen tots els valors d'obertura i velocitat que corresponen a un valor d'exposició determinat. La diagonal correspon a EV 12, per exemple, parteix de l'angle superior dret, que representa la combinació de f/1,4 i 1/2.000. Si seguim aquesta línia cap a l'esquerra i cap avall, comprovarem que primer talla el punt corresponen a una obertura de f/2 i una velocitat de 1/1.000 (que, segons la llei de la reciprocitat, equival a l'exposició anterior). Al llarg de la mateixa línia hi han altres combinacions equivalents, que acaben en f/32 i 1/4. L'escala de valors d'exposició gairebé no s'utilitza en els equips de fotogràfics moderns, però si per descriure les característiques dels sistemes d'exposició programats. Per interpretar la imatge amb una o altra correlació ho haurem de fer segons dos factors: la profunditat de camp i la nitidesa de la imatge, si aquesta té objectes en moviment. Així

17

IMATGE

IES Baix Penedès

doncs, si el que volem és enfocar molts plans, sacrificant la congelació de moviment dels elements dinàmics optarem per una velocitat gran i una obertura petita (15-22). Si, contràriament a això, volem l'enfocament selectiu d'un sol pla, sacrificant així la profunditat de camp, la tria haurà de ser la d'una velocitat petita i una obertura gran (1000-2,8). Aquesta decisió és vital i l'hem de tenir sempre present segons el resultat que vulguem aconseguir.

REGISTRE DEL MOVIMENT
La velocitat d'obturació afecta a la manera en que la càmera reprodueix el moviment. Si fotografien un objecte en moviment amb una velocitat molt baixa, aquell disposarà, durant l'exposició, de temps suficient perquè la seva imatge es desplaci sobre la pel·lícula, és a dir, quedarà borrós. Si la velocitat d'obturació és suficientment elevada, aquest fenomen és inapreciable i el subjecte es reprodueix amb nitidesa. Per tant, la velocitat d'obturació permet determinar el grau d'embotornament dels subjectes mòbils. També hi han altres factors que influeixen en la representació del moviment: la velocitat del subjecte, la seva proximitat a la càmera i la direcció més o menys transversal o perpendicular del desplaçament. La velocitat d'obturació determina la influència del moviment de la càmera en la imatge final. Si la càmera es mou durant una exposició llarga, l'escena es desplaçarà al llarg de la pel·lícula i es reproduirà difuminada. Les velocitats més grans neutralitzen aquest efecte. Segons una regla ja tradicional, no s'hauria de disparar amb la càmera en la ma a una velocitat inferior a la longitud focal de l'objecte. Per tant, amb un objectiu normal (50 mm.) no s'hauria de treballar a velocitats inferiors a 1/60 o 1/50. Amb un teleobjectiu moderat (135 mm. per exemple), la velocitat mínima seria de 1/125. La velocitat d'obturació permet crear efectes especials. Els valors més elevats detenen el moviment i eviten els esfumats, encara que aquest efecte no és necessàriament perjudicial. Moltes vegades constitueix un mitjà excel·lent de representar el moviment. El grau de esfumat es controla amb la velocitat ( en general s'ha de treballar amb valors de 1/30 o menys). Una altra tècnica relacionada amb el moviment es l'escombrat, que consisteix en seguir al subjecte amb la càmera, de manera que conservi la seva posició en el visor. Com que no es desplaça en relació a la pel·lícula, no es difumina, però si que es mou el fons. El resultat sol ser una convincent sensació de moviment. Per a obtenir bons resultats amb l'escombrat s'ha de practicar molt; el millor és iniciar el moviment abans de disparar i continuar-lo després.

18

IMATGE

IES Baix Penedès

NITIDESA
La imatge està enfocada quan es veu nítida en el visor. Per facilitar aquesta operació, la pantalla de cristall esmerilat de gairebé totes les càmeres de 35 mm., incorpora un o varis dispositius d'enfocament. La lent de Fresnel, formada per una sèrie de cercles concèntrics en relleu, il·lumina els costats de la pantalla. La zona central acostuma portar un telèmetre d'imatge partida o una retícula de microsprismes o una combinació de les dues. El telèmetre d'imatge partida és un dispositiu format per dos petits prismes: té la propietat de formar una imatge dividida per la meitat quan el subjecte està desenfocat. Quan l'enfocament és correcta, les dues meitats es fonen en una sola imatge. Alguns telèmetres formen dues imatges superposades en lloc d'una partida <<aquestes dues imatges es veuen lleugerament separades quan l'enfocament és incorrecta i, alineades, quan és correcta. La retícula de microprismes és una zona de la pantalla d'enfocament formada per nombrosos prismes molt petits que exageren el desenfocament de la imatge, i es fan invisibles quan el subjecte està ben enfocat.

La càmera tan sols pot enfocar a una distància determinada. Si enfoquem a una distància de 2m., tan sols es reproduiran amb una nitidesa perfecta els objectes situats a aquesta distància . La nitidesa disminueix a mesura que el subjecte s'allunya del pla d'enfocament, i pot quedar reduït a una taca irreconeixible. Els objectes situats prop del pla d'enfocament, presenten un grau de difusió tan baix, que a tots els efectes pràctics es poden considerar nítids; podem dir que estan dins de la profunditat de camp de l'objectiu.

PROFUNDITAT DE CAMP
L'obertura afecta a la profunditat de camp. S'entén per profunditat de camp la zona de nitidesa de la imatge, es a dir, la part situada per davant i per darrera del pla d'enfocament, on els objectes es reprodueixen amb la mateixa nitidesa que si estiguessin en aquest pla. Les obertures petites (com f/22 o f/32 determinen una profunditat de camp molt gran, al contrari que les grans (com f/2 o f/4). La figura il·lustra les diferents profunditats de camp de dues fotografies preses des de la mateixa posició i amb l'objectiu enfocat en el mateix punt, però amb obertures diferents. En la pràctica, aquesta zona de nitidesa aparent es controla modificant l'obertura. Imaginem que enfoquem a un subjecte situat a 2,5 m. Amb una obertura petita, com la f/32, tot el que estigui situat entre 1,2m i l'infinit es reproduirà amb una nitidesa acceptable. Si el diafragma s'obre a f/16, disminueix la profunditat de camp i amb l'enfocament encara més ajustat a

19

IMATGE

IES Baix Penedès

2,5 m, tot el que estigui situat entre 1,5 m. i 5,5 m. es reproduirà amb molta nitidesa. A f/4, la zona de nitidesa es redueix a l'espai comprés entre 2,1 i 2,7 m. La distància des de la càmera al subjecte afecta a la profunditat de camp. Si s'enfoca un subjecte mes proper a la càmera, sense modificar l'obertura, la profunditat de camp disminueix. I a l'inrevés: si enfoquem un subjecte més allunyat, augmenta. Però hem de tenir en compte que, la distància al subjecte està bàsicament determinada per la composició o per la zona buida que vulguem deixar en el seu entorn; poques vegades es manipula aquesta variant tan sols per influir en la profunditat de camp. La longitud focal de l'objectiu afecta a la profunditat de camp. Si tenim diferents objectius, observarem que porten gravades distintes referències de profunditat de camp per les mateixes obertures. Els objectius gran angular tenen una profunditat de camp considerable, mentre que el marge d'enfocament en els teleobjectius és molt més reduït. En ocasions, l'elecció de l'objectiu ens ve donada per consideracions de profunditat de camp. Hi ha dues maneres de determinar l'embargadura de la profunditat de camp. Gairebé tots els objectius porten gravada una escala de profunditat de camp que assenyalen l'espai situat per davant i per darrera del punt d'enfocament que es reproduirà amb nitidesa. L'escala proporciona indicacions en forma de distàncies, però el fotògraf haurà d'imaginar el resultat. Per facilitar aquesta operació, moltes càmeres reflex d'un sol objectiu disposen d'un botó de previsualització de la profunditat de camp que presenta en el visor una imatge molt pròxima a la definitiva. La funció d'aquest botó es la de tancar el diafragma fins el valor que hem triat; naturalment, la imatge del visor s'enfosqueix bastant en obertures petites, i a vegades costa veure-la bé. La profunditat de camp és un dels controls creatius de la càmeres regulables. En algunes ocasions, ens convé disposar de molta profunditat de camp. Quan es vol establir una relació visual entre un objecte situat en el primer pla i un altre situat en el fons, és precís que la profunditat de camp sigui suficient per a reproduir els dos amb nitidesa. Altres vegades ens interessarà limitar aquesta profunditat. Per a fotografiar a una persona situada davant d'un fons confús, el millor serà treballar amb una profunditat de camp molt reduïda amb la finalitat de desenfocar-lo i concentrar l'atenció en el subjecte. Per tal d'aconseguir la màxima profunditat de camp d'una imatge, podem seguir aquests passos: 1. Enfocar l'objecte més proper que es vulgui obtenir amb una nitidesa acceptable i anotarhi la distància de l'escala de distàncies. 2. Enfocar l'objecte més allunyat que es vulgui que també acompleixi les mateixes característiques i anotar-hi també la distància.
20

IMATGE

IES Baix Penedès

3. Enfocar de forma que les dues distàncies quedin dins els límits de la profunditat de camp. Ajustar fins que trobem la màxima obertura en les quals les marques quedin incloses. 4. A partir d'aquest punt i sempre reduint l'obertura, encara podríem obtenir més profunditat de camp. L'enfocament d'un primeríssim pla ha provocat l'anul·lació total de la profunditat de camp. • En l'enfocament al primer pla, els elements dels darrers termes queden reduïts a esfèrules de confusió. • En l'enfocament del darrer pla, els elements del primer terme queden traduïts a un lleuger ombrejar de la imatge. • L'enfocament a un pla intermedi i amb un diafragma petit, podem aconseguir que el primer i el darrer pla tinguin una nitidesa acceptable. • Quan el subjecte es troba lluny de la càmera, el nombre de plans obtinguts amb relativa nitidesa, és més gran. • Quan el subjecte es situa a prop de l'objectiu, la profunditat de camp és més petita i, per tant, el nombre de plans que és possible d'enfocar, també és menor.

DESCÀRREGA DE LA PEL·LÍCULA
Quan s'acaba el rodet, el comptador d'exposicions de la càmera ha d'indicar 24 0 36; a més, ja no podrem moure la palanca d'arrossegament de la pel·lícula. No haurem de forçar mai la palanca, ja que correm el risc de treure la tira de pel·lícula del xassís, factor que ens impediria obrir-la fora de la cambra fosca. Habitualment, la pel·lícula es rebobina fins tornar-la a carregar de nou al xassís. Traurem el xassís de la càmera en un lloc que no estigui massa il·luminat, i col·locarem una pel·lícula nova. Per rebobinar, gairebé tots els models porten un botó o una palanca que, quan els pressionem, desembraga les rodes dentades d'arrossegament i deixen que la pel·lícula es desplaci cap enrera. A continuació, girarem la maneta en la direcció indicada per la fletxa fins superar una lleugera resistència que trobem al final i que, ens indica que, la pel·lícula s'ha desenganxat del rodet receptor i ha entrat en el xassís. Si no s'ha de revelar immediatament, la guardarem en la caixa original i la conservarem en un lloc fresc i sec. Alguns fotògrafs prefereixen que sobresurti una mica de pel·lícula del xassís. Per això, hem de deixar de rebobinar immediatament després de percebre que la cua s'ha desenganxat del rodet receptor. Aquest sistema és útil per rebobinar una pel·lícula abans d'acabar-la i tornarla a carregar en un altre moment. En aquest cas es convenient anotar amb un llapis gras i en l'extrem que sobresurt, el número d'exposicions que ja s'han pres. Si utilitzem aquest recurs, ens haurem d'acostumar a rebobinar completament les pel·lícules acabades, a fi d'evitar d'exposar una pel·lícula dues vegades.

ÚS DE L'EXPOSÍMETRE
Hi han exposímetres incorporats a la càmera i d'ltres manuals. Sigui quin sigui el seu disseny, tots serveixen pel mateix: determinar els valors d'exposició (obertura i velocitat) adequats per a registrar en la pel·lícula una imatge utilitzable.

21

IMATGE

IES Baix Penedès

Els exposímetres es dissenyen per mesurar la llum reflectida o la incident. El tipus de llum reflectida s'orienta cap el subjecte per mesurar la quantitat de llum que reflexa cap a la càmera. El de llum incident es col·loca davant del subjecte i dirigit cap a la font lluminosa. Gairebé tots els que estan incorporats a la càmera són de llum reflectida, i per poder treuren partit, s'han de conèixer les seves peculiaritats. Un exposímetre de llum reflectida espera tenir davant seu un subjecte de tons gris mig; el concepte de gris mig sembla informal i aproximat, però es tracta d'un patró fotogràfic definit amb exactitud: es tracta d'una tonalitat que reflexa el 18% de la llum que rep. Per fer lectures molt exactes podem adquirir en les botigues de fotografia una cartolina gris amb una reflectància del 18% i dirigir cap a ella l'exposímetre. Si hem triat aquest patró és perquè la major part dels subjectes s'aproximen al gris mig i reflecteixen més o menys el 18% de la llum que reflecteixen. Si l'exposímetre s'equivoca es gairebé sempre perquè no rep tan sols llum reflexa. És a dir, per estar orientada cap alguna font lluminosa en lloc de rebre exclusivament la llum de l'objecte.

EL PROBLEMA DEL CONTRALLUM
Diem que un subjecte està a contrallum si la font lluminosa que té pel darrera és tan intensa o més que la que té pel davant. L'exposímetre espera rebre tan sols la llum reflectida, però rep sobretot llum incident, i <<pensa>> que la lluminositat més gran és la llum reflexa pel subjecte. El resultat final és la subexposició: el subjecte queda molt fosc, inclòs reduït a una simple situeta. Hi han diferents maneres de tractar els contrallums. Generalment, el que es pretén és que l'exposímetre únicament rebi la llum reflectida pel subjecte. Si el contrallum és provocat per una zona molt ample de cel, la solució és orientar l'exposímetre cap avall. Una altra opció és apropar-se molt al subjecte; quan això és impossible, podem obtenir bons resultats dirigint l'instrument cap algun objecte proper semblant al subjecte i exposat a la mateixa llum. Un substitut còmode del subjecte és una cartolina gris; si no en tenim, podem utilitzar la ma, però realitzant algunes correccions. Si el subjecte té la pell fosca, mesurarem el darrera de la ma i tancarem un diafragma; si té la pell clara, mesurarem el palmell i obrirem un diafragma. Un cop ajustada l'exposició, enquadrarem de nou al subjecte i farem la foto.

22

IMATGE

IES Baix Penedès

No tots els exposímetres de llum reflectida reaccionen de la mateixa manera als contrallums. Els instruments incorporats a la càmera varien segons la part d'escena que mesurin. Hi ha tres tipus bàsics: • Lectura mitjana: que mesuren la pantalla completa del visor. • Preponderància central: que donen més importància a la llum de la zona central, però sense eliminar completament els costats. • Puntuals: que tan sols mesuren un petit cercle situat al centre del visor. En situacions de contrallum, els que donen millors resultats són els instruments de lectura puntual i de preponderància central.

MODES D'EXPOSICIÓ
Gairebé totes les càmeres actuals amb exposímetre incorporat admeten tres modes d'exposició: manual, automàtica i programada. • En el mode manual, el fotògraf selecciona la velocitat d'obturació i l'obertura. En el visor sol haver-hi un indicador, connectat a l'exposímetre, que ens indica si la combinació d'obertura i velocitat triada produirà una exposició correcta. Si l'indicador assenyala sub o sobreexposició, en tindrem prou en ajustar la velocitat o l'obertura fins que el resultat sigui correcta. Aquesta forma d'exposició proporciona un màxim control, però també dona peu a cometre errades. En el mode automàtic, el fotògraf tria la velocitat o l'obertura i, automàticament, la càmera ajusta l'altra. Aquesta modalitat admet dues variants: en l'opció de prioritat de l'obertura, s'ajusta aquesta i la càmera determina la velocitat correcta. En prioritat a la velocitat, la càmera ajusta automàticament l'obertura.. Teòricament, el mètode de prioritat a la velocitat és el més adequat en fotografia d'acció, doncs ens permet triar temps d'exposició curts amb la finalitat de congelar el moviment. La prioritat a l'obertura és l'opció idònia en totes les situacions en les que el control de la profunditat de camp prioritzi sobre la reproducció del moviment. En la pràctica, els dos sistemes són bastant flexibles per adaptar-se a qualsevol situació. En el mode programat, la càmera selecciona l'obertura i la velocitat basant-se en una taula emmagatzemada internament en format electrònic. Un cop ajustada la sensibilitat de la pel·lícula, el programa mesura l'exposició i tria una combinació d'obertura i velocitat. Moltes càmeres automàtiques contenen diferents programes ajustats a situacions distintes de presa; uns prioritzen la profunditat de camp per a fotografiar natures mortes, o treballem amb màxima velocitat en les preses d'acció.

23

IMATGE

IES Baix Penedès

UTILITZACIÓ DE LA CÀMERA
1. Comprovarem que no hi hagi pel·lícula en la càmera, girant la maneta de rebobinat en la direcció de la fletxa. Si podem donar diferents voltes sense esforç, és que la càmera esta buida, i es pot obrir sense perill. 2. Ens col·locarem en un lloc amb poca llum o a l'ombra; obrirem el respatller i tirarem el comandament de rebobinat. Traurem el xassís de la càmera i el col·locarem en el buit de la part esquerra de la càmera. 3. Arrossegarem el comandament de rebobinat per a subjectar el xassís; tirarem de la cua de la pel·lícula i l'enganxarem en la ranura del rodet receptor. 4. Ens hem d'assegurar que les dents d'arrossegament situats junt al rodet, encaixin en les perforacions dels costats. 5. Tancarem el respatller i accionarem la maneta de rebobinat en la direcció de la fletxa amb la finalitat de tensar la pel·lícula. 6. Dispararem dues o tres vegades per a comprovar si la pel·lícula avança; el comandament de rebobinat ha de girar cap enrera. 7. Ens hem d'assegurar de que el selector de sensibilitats estigui ajustat al valor ISO de la pel·lícula que acabem de carregar. 8. Accionarem l'exposímetre i ajustarem l'obertura. 9. Ajustarem la velocitat d'obturació. Tant l'obertura, com la velocitat, s'han de triar en funció de la lectura de llum reflectida de l'exposímetre de la càmera. 10. Enfocarem el subjecte. 11. Polsarem suaument el disparador. 12. Accionarem la palanca d'arrossegament fins el fons. 13. Quan s'acabi el rodet, anirem en compte de no forçar la palanca d'arrossegament i no treure la pel·lícula del xassís. La palanca oferirà bastant resistència i el marcador d'exposicions indicarà 24 o 36. 14. Pressionarem el botó de rebobinat (sol estar en la base de la càmera) per desembragar les rodes dentades d'arrossegament. 15. Girarem la maneta de rebobinat. Quan estigui gairebé del tot rebobinada, notarem una lleugera resistència; continuarem girant per introduir tota la pel·lícula en el xassís. 16. Ens col·locarem en un lloc amb poca llum o a l'ombra, obrirem el respatller i traurem el xassís.

ELS FILTRES DE BLANC I NEGRE
Un filtre no és més que una peça -generalment de color- de vidre, plàstic o gelatina, de qualitat òptica, que munta sobre l'objectiu de la càmera, amb la finalitat de modificar les qualitats de la llum abans que arribi a la pel·lícula.

24

IMATGE

IES Baix Penedès

Els filtres augmenten les possibilitats de control de la imatge i permeten fer coses som augmentar el contrast del núvols en relació amb el cel, eliminar reflexes de superfícies brillants o reduir la profunditat de camp en escenes amb una llum molt intensa (quan en condicions normals hauríem de tancar molt el diafragma i acceptar una profunditat de camp molt gran). Cada modificació d'aquest tipus requereix un filtre diferent.

TIPUS DE FILTRES FILTRES DE CONTRAST
Els filtres de contrast modifiquen la reproducció dels colors en blanc i negre: com es reprodueix una poma vermella? en gris clar o en gris fosc? Amb els filtres de contrast és fàcil determinar-ho, al marge de les qualitats de la pel·lícula. Els filtres de contrast sempre estan colorats, i el resultat que produeixen és molt fàcil de predir: deixen passar la llum del seu color i filtren en major o menor grau les llums de tots els altres colors. Així, un filtre vermell, deixa passar quasi exclusivament llum vermella (és per aquest motiu que veurem vermell). Si col·loquem un filtre vermell per a fotografiar un parell de pomes, una vermella i una altra verda, la llum reflexada per la primera travessarà el filtre en molta més quantitat que l'altra. En la imatge final, el fruit vermell es reproduirà en un to més clar que el normal, mentre que el verd semblarà més fosc. Per tant, podem modificar l'enunciat del comportament dels filtres de contrast amb el següent: un filtre colorat aclareix els objectes del seu color i enfosqueix tots els altres tons dels colors complementaris. Aquests filtres ens permeten controlar amb molta precisió la reproducció dels colors en la imatge monocromàtica final, encara que, generalment, s'utilitzen de forma molt previsible. Un a aplicació comú és fer que els núvols es retallin amb més claredat respecta al cel. Quan fotografiem una escena sense filtre i amb molts núvols, el resultat final sol ser una massa difusa indiferenciada. Un filtre groc mitjà augmenta el contrast entre el cel i els núvols, doncs enfosqueix el blau sense a penes afectar el blanc, i així destaca més. El resultat encara és més vistos amb un filtre taronja i adquireix caràcter teatral amb el vermell, que reprodueix el cel amb un to gairebé negre. El filtre taronja s'utilitza molt per a fotografiar paisatges amb grans extensions d'aigua. Si volem que l'espuma blanca de les ones que trenquen a la platja destaqui amb claredat, ho aconseguirem amb aquest filtre. En escenes amb cel, el filtre blau produeix un resultat oposat al groc: aclareix el blau i d'aquesta manera, redueix el contrast amb els núvols. S'utilitza sobre tot per accentuar la sensació de boirina.

25

IMATGE

IES Baix Penedès

COLOR DEL FILTRE

TONS ENFOSQUITS

• • • •

vermell i taronja blau verd groc

   

blaus i verds groc, taronja i vermell blau, taronja i vermell blau

En col·locar un filtre, cal tenir present de fer les correccions d'obertures de diafragmes que siguin necessàries.

FILTRES ULTRAVIOLETA I DE CEL
Són molt especialitzats. Els ultravioletes o UV bloquegen la radiació ultravioleta i, quan es fotografia en color, els de cel redueixen l'excés de blau i donen més calidesa a les ombres. Però gairebé tots els fotògrafs els utilitzen per altres finalitats: protegir l'objectiu. Es molt aconsellable tenir-ne sempre un de col·locat a l'objectiu. Els dos són de vidre òptic pràcticament transparent i no modifiquen l'exposició, ja que la quantitat de llum que absorbeixen és insignificant. No obliguen a fer cap ajustament i, a canvi, protegeixen la lent externa de l'objectiu: de la pols, la humitat, la sorreta i les rascades. És molt més barat comprar un filtre nou que un objectiu. Les funcions reals d'aquests objectius són les següents: L' UV bloqueja la llum ultravioleta i, d'aquesta manera, aclareix la boirina. El seu efecte és molt apreciable en fotografia aèria i de paisatges distants i a grans altituds, ja que la radiació ultravioleta és més intensa en les capes altes de l'atmosfera. La pel·lícula respon a aquestes radiacions, ja que enfoca les imatges que forma en un punt lleugerament separat de la llum visible; EL RESULTAT ÉS UNA DÈBIL IMATGE FANTASMA que difumina l'escena. El filtre UV absorbeix la radiació, de manera que la pel·lícula tan sols registra la imatge visible. L'efecte de filtre de cel o skylight tan sols és apreciable en color. Les imatges fotografiades a la ombra, en dies molt clars, tenen un tint blavós desagradable, producte del reflexa de la llum del cel. Aquest filtre absorbeix l'excés de blau i augmenta la calidesa del resultat. En blanc i negre aquest efecte és inapreciable, i el filtre tan sols serveix per a protegir l'objectiu.

FILTRE POLARITZADOR
Absorbeix els reflexes que es formen en certes superfícies brillants. En efecte, aquestes superfícies, al mateix temps que reflecteixen la llum, la polaritzen, és a dir, que la obliguen a vibrar en un sol pla (sense entrar en detalls de quina manera). Amb el filtre polaritzador es determina el pla de vibració de la llum que arriba fins a la pel·lícula. A part d'això, aquest filtre és neutre, i es pot utilitzar en pel·lícules a color.

26

IMATGE

IES Baix Penedès

És un accessori útil per a fotografiar aparadors i vitrines. Per ajustar-lo, es gira fins reduir al màxim o eliminar completament els reflexes. També redueix la brillantor de l'aigua i de superfícies no metàl·liques i retalla, amb molta nitidesa, els núvols contra el cel (és la única manera de ressaltar els núvols quan treballem amb color). Si volem recrear els cels exagerats, propis de les pel·lícules de por, combinarem un filtre vermell amb un de polaritzador. El filtre polaritzador és una mica més complicat d'utilitzar que els altres. La direcció de polarització depèn de l'angle format per la càmera, el subjecte i la font lluminosa i, per tant, hem d'ajustar el filtre cada cop que canviem la posició de la càmera. La quantitat de llum que absorbeix el filtre depèn de la marca (s'ha de calcular l'ajust d'exposició necessari en les instruccions).

FILTRES NEUTRES
Són com les ulleres de sol de la càmera. Redueixen la lluminositat sense alterar la reproducció dels colors. Són d'utilitat quan volem limitar la profunditat de camp o difuminar un subjecte mòbil, i la llum ambiental és excessiva. En aquestes situacions, els filtres neutres absorbeixen part de la llum i permeten obrir el diafragma o perllongar el temps d'exposició. Es comercialitzen amb diferents densitats, des d'una fracció de diafragma fins a varis diafragmes. Filtres de correcció Compensen diferències entre el tipus de font lluminosa per a la que s'ha formulat la pel·lícula i la font real utilitzada per exposar. S'utilitzen quasi exclusivament amb materials en color. Les pel·lícules en color ajustades a la llum natural, tenen un to groguenc quan s'utilitzen amb llum d'incandescència: aquesta deficiència es corregeix amb un filtre blavós. La llum fluorescent projecte un matís verdós, que també es corregeix amb un altre filtre. Hi han desenes de filtres d'aquest tipus per ajustar tota classe de fonts i pel·lícules. Els filtres de correcció gairebé mai s'utilitzen en blanc i negre, encara que anirien bé per reproduir els colors amb precisió. Gairebé totes les pel·lícules en blanc i negre estan equilibrades per llum natural. Amb llum d'incandescència, que és més vermella, els objectes vermells es reprodueixen més clars del normal, i més foscos els verds. Es pot corregir amb un filtre verd clar, però pràcticament no es fa mai. A més, l'inconvenient d'afegir un altre filtre, és que ens obligaria perllongar l'exposició més de que és habitual amb aquesta classe de llum.

ACCESSORIS PER A LES CAMBRES DE FOTOGRAFIAR
A més dels filtres, hi han altres accessoris que milloren o faciliten el maneig de la càmera i els seus objectius. No són imprescindibles, però ajuden, sobretot, quan volem treballar en condicions d'exigència més grans.

27

IMATGE

IES Baix Penedès

TRÍPODE
És un suport plegable de tres potes que serveix per a mantenir la càmera perfectament quieta durant l'exposició. Per a obtenir imatges nítides amb temps d'exposició llargs, és imprescindible mantenir la càmera perfectament quieta mentre l'obturador està obert, o quan utilitzem teleobjectius, o quan no tenim suficients mans per a subjectar les llums i la càmera. (El trípode ens ajudarà a solucionar aquestes dificultats). Hi han moltes classes de trípodes:  Trípode d'estudi: gran i sòlid  Trípode de butxaca  Trípode de pinça  Monopodi: suport d'uns sola pota extensible

DISPARADOR I MOTORS
Disparador: Es tracta d'un cable flexible, proveït d'un polsador en un extrem, i en l'altre, un connector que s'adhereix al disparador de la càmera, i permet accionar-lo sense transmetre vibracions. És imprescindible per accionar una càmera muntada en un trípode o en algunes modalitats de fotografia amb flasch. El motor: Arrossega automàticament la pel·lícula i carrega l'obturador després de cada exposició. Segons els models, tiren fins 8 exposicions per segon. Quan es fotografien esdeveniments esportius o d'un altre tipus, dominats per moviments ràpids, el motor ens ajuda a concentrar-nos millor en la presa. A pesar de la seva utilitat presenten molts inconvenients: es car, pesat i sorollós.

ACCESSORIS PER AL VISOR
D'utilitat quan treballem amb la càmera muntada en un trípode o amb una posició més incòmode. Moltes càmeres disposen de visors intercanviables que presenten una visió millor de l'escena a nivell de la cintura, per sobre el cap..., o que presenten una imatge ampliada. També són comunes les pantalles d'enfocament intercanviables. Algunes marques disposen de vàries desenes de models amb els més variats telèmetres de microprismes o d'imatge partida, amb retícules, amb una superfície mate completament llisa, amb línies

28

IMATGE

IES Baix Penedès

de referència per a treballs d'arquitectura o de reproducció, etc. Generalment, tant sols les càmeres més cares disposen de visors intercanviables. Les lents per l'ocular estan entre els accessoris més comuns. Si portem ulleres i ens molesten, tenim les lents per l'ocular per a fotografiar, tenim lents complementàries. També existeix una orella de goma per l'ocular; és una peça de cautxú que evita l'entrada de llum en el visor i facilita la composició de l'escena.

FUNDES, BOSSES I CORRETGES
Tots aquest articles serveixen per a protegir i facilitar el seu transport.

PEL·LÍCULA
Gairebé totes les pel·lícules de 35 mm. es comercialitzen en rodets de 24 o 36 exposicions; el preu és més econòmic en els més llargs, però els de 24 tomes són més fàcils de manejar en el laboratori. En qualsevol cas, l'aspecte més important de la pel·lícula és la sensibilitat.

SENSIBILITAT DE LA PEL·LÍCULA
La pel·lícula es caracteritza per la seva sensibilitat a la llum o velocitat. Aquesta sensibilitat s'expressa en una escala de valors ISO, sigla que correspon a l'Organització Internacional de Normalització. El valor ISO ha substituït a l'ASA (Associació d'Estats-Units de Normalització) com a norma de determinació de la rapidesa de les pel·lícules; però l'únic canvi visible és el nom, ja que els valors numèrics són iguals en les dues escales. Per tant, encara que una càmera o un exposímetre estiguin graduats en números ASA, funcionaran perfectament amb sensibilitats

29

IMATGE

IES Baix Penedès

ISO. Aquests instruments i les pel·lícules també poden portar un valor DIN (Deutsche Industrie Norm), molt utilitzat a Europa. En l'escala ISO, com més elevat és el número, tant més sensible és la pel·lícula. Els fotògrafs parlen de materials ràpids, ja que freqüentment s'exposen a una velocitat d'obturació més elevada que els lents, que tenen valors ISO inferiors i menor sensibilitat. La sensibilitat es combina amb les condicions d'il·luminació, amb la finalitat de determinar els valors d'obertura i velocitat adequats per exposar correctament el negatiu. Una pel·lícula, amb un valor ISO doble que una altra, té exactament el doble de sensibilitat i, per tant, necessita la meitat de llum per quedar ben exposada. Per exemple: una pel·lícula de 400 ISO ha de rebre la meitat d'exposició que una altra de 200; en la pràctica això significa que, amb la primera, haurem de reduir l'obertura o augmentar la velocitat exactament en un pas de l'escala corresponent. De la mateixa manera, un material de 100 ISO necessitarà el doble de llum (un diafragma més) que una altra de 200. Les sensibilitats s'agrupen en vàries categories:  Lentes (25 a 50 ISO).  Mitges (100 a 200 ISO).  Ràpides (400 a 500 ISO).  Molt ràpides (1.000 o més). En general, la il·luminació dèbil obliga a utilitzar pel·lícules ràpides, mentre que, les més lentes, tan sols s'han d'utilitzar amb intensitats lluminoses relativament altes. El millor per començar a treballa amb fotografia, es utilitzar una pel·lícula ràpida en blanc i negre, ja que facilita el treball amb la major part de condicions lluminoses comuns en interiors i exteriors. A més, en les pel·lícules més sensibles, és més fàcil que no es notin els errors d'exposició que amb les lentes. El primer que haurem de fer després de carregar-la a la càmera, serà ajustar l'exposímetre. Gairebé tots els equips tenen un comandament graduat en valors ISO (o ASA) que es gira fins el valor correcta. En els models més moderns, la sensibilitat s'ajusta automàticament gràcies al codi DX del xassís. Els xassís amb aquest codi porten gravat un motiu de quadres negres i platejats que representa el valor ISO. Una sèrie de contactes
30

IMATGE

IES Baix Penedès

diminuts, muntats en el cos, transformen aquest codi en el valor de sensibilitat corresponen i el transmeten al exposímetre. La principal avantatge d'aquest mecanisme és que evita els errors derivats del descuit d'ajustar la sensibilitat quan es canvia la pel·lícula. Però si és impossible anular aquest automatisme, també ho serà forçar la pel·lícula quan hem de revelar i utilitzar pel·lícula a metres. Convé llegir les instruccions que acompanyen a la pel·lícula i guarda-les. Conté informació sobre l'exposició amb diferents tipus de llum i, moltes vegades, suggeriments de revelat.

PEL·LÍCULA PER METRES
Es poden comprar llaunes de varis metres i carregar personalment el xassís. La major part de pel·lícules de 35 mm. es comercialitzen en rotlles de 35 m. (100 peus), equivalent a vint rodets de 36 exposicions. Aquest material es carrega amb un aparell especial que passa la pel·lícula des del rodet gran a l'interior d'un xassís reutilitzable. El carregador té dues càmeres, una gran, per al material a detall i una altra de petita, per al xassís. Un cop col·locat el rotllo en l'aparell, i el xassís, ja podem carregar a la llum. També podem realitzar aquesta operació sense l'aparell; de manera manual, però dins el laboratori i sense llum.

CÀRREGA D'UNA CÀMERA DE 35 MM
Convé carregar la pel·lícula en un lloc amb poca llum, o posar-nos d'esquena al sol a fi de que la càmera quedi a l'ombra. Primer comprovarem que no hi ha pel·lícula en la càmera: girarem la maneta de rebobinat en la direcció assenyalada; si no ofereix resistència, la càmera està buida. Un cop obert el respatller, evitarem tocar la placa de pressió i les bandinelles del obturador. En quasi tots els models, el xassís s'encaixa en una càmera situada en el costat esquerra i es tira de la cua de la pel·lícula fins enganxar-la en una bobina receptora. Fet això, tensarem una mica la cua amb la palanca d'arrossegament i comprovarem si les dents del mecanisme de tracció estan enganxades en les perforacions. Tancarem el cos i girarem suaument la maneta de rebobinat en la direcció de la fletxa, a fi de que la pel·lícula quedi ben tensa. A continuació, tirarem un parell de fotos en buit per tenir la seguretat de fer la primera exposició en una zona de la pel·lícula no exposada. Quan tirem aquestes dues fotografies, comprovarem si la maneta de rebobinat gira; si és així, la pel·lícula està ben carregada. En cas contrari, obrirem el cos i veurem què és el que ha passat.

31

IMATGE

IES Baix Penedès

LA PEL·LÍCULA
Quan prenem una fotografia, la pel·lícula s'exposa a la llum i es forma en ella una imatge latent invisible, que es fa visible durant el revelat. A més de fer-se visible, aquesta operació transforma la imatge en un negatiu permanent a partir del que obtindrem les còpies negatives. Per raons diverses, el revelat del negatiu és l'operació fotogràfica més transcendental. Les errades en el revelat són difícil o impossibles de corregir. L'únic que podem fer davant un mal negatiu, és repetir la foto (si encara en tenim oportunitat) o tirar-lo. No hi ha res que substitueixi un bon negatiu, ben exposat i ben revelat.

PROPIETATS FOTOSENSIBLES DE LA PEL·LÍCULA
La pel·lícula registra gràcies a la seva sensibilitat, la llum. El resultat final depèn de varis factors: estructura, sensibilitat, gra, sensibilitat espectral i contrast. Estructura de la pel·lícula L'estructura de la pel.lícula en blanc i negre consta de quatre capes bàsiques. La capa fotogràficament activa es denomina emulsió, i és una suspensió de sals de plata sensibles (halurs cristal·lins) en gelatina transparent. L'emulsió està recoberta per una substància resistent a l'abrasió que la protegeix de les rascades. Les dues capes es recolzen en una base de plàstic transparent, que en els materials moderns sol ésser d'acetat de cel·lulosa. La cara posterior, es revesteix amb una capa antihalo que té per objectiu evitar que els raigs lluminosos es reflecteixin i exposin l'emulsió del darrera.

REACCIÓ DE LA PEL·LÍCULA A LA LLUM
El principal ingredient de la pel·lícula fotogràfica és la sal de plata sensible a la llum que hi ha en l'emulsió. Les sals de plata són una mescla d'halurs cristal·lins, entre els que hi ha clorurs, iodurs i bromurs de plata. Durant l'exposició, part dels ions de plata d'aquests cristalls, afectats per la llum, es converteixen selectivament en àtoms de plata metàl·lica. Contràriament, cap dels ions dels cristalls que no han rebut
32

IMATGE

IES Baix Penedès

llum, es converteix en plata. El grau d'exposició -la quantitat de llum que arriba a l'emulsió- determina el nombre de cristalls convertits en plata metàl·lica. Tan sols pocs dels ions dels cristalls d'halur exposats a la llum es transformen en àtom s de plata metàl·lica. En aquest moment, la imatge de la pel·lícula és invisible i s'anomena imatge latent. El nombre d'ions de plata transformats en metall no és suficient per formar una imatge visible. Però aquest pocs àtoms permeten al revelador <<identificar>> els cristalls exposat a la llum i transformar, en plata metàl·lica, la resta dels ions. Per tant, el revelat amplifica l'efecte de l'exposició i fa visible la imatge latent. El revelador no afecta als cristall de plata no exposats, que no contenen àtoms metàl·lics, doncs contenen tan sols ions i no àtoms de metall reconeixibles per aquell. Durant el fixat, els cristalls no exposats s'eliminen de l'emulsió. En aquesta fase, la imatge no tan sols és visible gràcies a l'acció del revelador, sinó també permanent, perquè el fixador ha eliminat els cristalls no exposat encara sensibles a la llum.

CARACTERÍSTIQUES DE LA PEL·LÍCULA
Sensibilitat La sensibilitat de les pel·lícules en blanc i negre es diferència, primordialment, pel format dels cristalls de plata de l'emulsió. En general, quan més grans són els cristalls, tant més sensible (o ràpida) és la pel·lícula. Podem dir-ho d'una altra manera, quan més sensible sigui aquesta, tant més grans seran els cristalls que contenen l'emulsió. Per tant, l'augment de sensibilitat no és gratuït. Com la substància que registra la imatge els cristalls de plata- és de textura més gruixuda, la capacitat per registrar el detall serà més petita que en una emulsió lenta. Les pel·lícules ràpides no donen tanta nitidesa com les lentes. Per aquesta mateixa raó, les ampliacions obtingudes a partir d'elles presenten una textura granular característica. La prominència del gra depèn del grau d'ampliació i del

33

IMATGE

IES Baix Penedès

format dels cristalls sensibles. El més important és saber que el que es guanya en sensibilitat es perd en capacitat per captar el detall. Sensibilitat espectral Gairebé totes les pel·lícules en blanc i negre són pancromàtiques, que significa que la seva sensibilitat als colors és semblant a la de l'ull humà. Les sals de plata són sensibles tan sols a la llum blava, però quan es combinen amb compostos sensibilitzadors responen també al vermell i al verd. Alguns materials també contenen sensibilitzadors per a la llum infraroja, què és visible. Aquestes emulsions, denominades pel·lícules infraroges, són d'utilitat quan hi ha molta boirina -que no dispersa la radiació infraroja tant com la visible- i per crear efectes especials; també té aplicacions científiques. Gradació del to Gairebé totes les pel·lícules s'han formulat de manera que entre el blanc i el negre reprodueixin el major nombre de tons intermedis (grisos). Però també hi han materials que produeixen l'efecte contrari. Aquestes pel·lícules d'alt contrast, que gairebé sempre s'han de revelar amb productes especials, registren tan sols els blancs i negres purs, sense grisos. Són útils per reproduir originals de línia (per exemple, un text), ja que en aquests casos els grisos degraden el resultat. També s'utilitzen per a crear efectes gràfics especials. Quan amb elles es reprodueixen escenes normals de to continu, eliminen els grisos i creen motius amb tan sols blanc i negre.

COMPOSTOS I INSTRUMENT BÀSICS DE REVELAT
PRODUCTES QUÍMICS
Per revelar les pel·lícules haurem d'utilitzar els següents compostos químics: revelador, bany d'atur, fixador, eliminador d'hiposulfit i agent humectant. Aquests productes es comercialitzen en forma de pols o de líquid i s'han de mesclar o diluir abans d'utilitzar-los. Per no escurçar innecessàriament la seva vida, els guardarem el revelador en ampolles de vidre de color ambre fosc o en una altre classe de recipient opac, com per exemple, ampolles de molla, en les que podem treure l'aire, i que són específiques de laboratori.

REVELADOR
Avui en dia es comercialitzen nombrosos reveladors líquids i en pols. Normalment consten d'un element revelador i d'altres components que milloren el seu funcionament. L'agent revelador redueix els ions de plata dels halurs exposats, a plata metàl·lica, i els converteix en cristalls en visibles. Com que actua molt poc a poc, tot bon revelador necessita d'un activador alcalí que acceleri la reacció (aquest compost alcalí és el que confereix al revelador el característic tacte lleugerament sabonós). També s'afegeix a la formulació un

34

IMATGE

IES Baix Penedès

conservant, que frena l'oxidació per l'aire i un retardador que inhibeix la formació de vel per transformació d'ions de plata no exposats en àtoms de plata metàl·lica. De tots aquests compostos, els més importants sónn: el revelador i l'activador. El revelador és el que forma la imatge, i és l'encarregat de diferenciar els halurs de plata exposats i sense exposar. Però és tan lent que, per si sol, tardaria vàries hores o varis dies en formar la imatge; per reduir aquest temps a alguns minuts no hi ha més remei que incorporar un activador a la mescla. La concentració de revelador és important. Alguns, es mesclen al valor recomanat i es tiren després de la seva utilització. Altres preparats admeten varies utilitzacions, normalment incorporant després de cada una, certa quantitat de substàncies de farcit, que no són res més que revelador nou. A més, cada revelador té un determinat període de validesa, després del que no s'hauria d'utilitzar-se: hem de llegir les instruccions del producte.

BANY D'ATUR
Hi ha dos tipus de bany d'atur d'ús comú. Un és simplement aigua, que dilueix el revelador i interromp la seva acció. L'altre, és una solució àcida dèbil que el neutralitza químicament. El primer és el més utilitzat. S'han de consultar les instruccions de la pel·lícula per esbrinar si s'ha d'utilitzar bany d'atur àcid. Tirarem la solució després de cert nombre d'usos.

FIXADOR
Aquesta solució estabilitza i fixa la imatge fotogràfica eliminant de l'emulsió els halurs de plata no exposats. El nom correcta del compost utilitzat amb aquesta finalitat és tiosulfat sòdic, però tradicionalment rep el nom erroni de hiposulfit sòdic, a vegades abreviat com <<hipo>>. S'utilitza varies vegades, fins que s'esgota; el grau d'esgotament es comprova amb unes solucions especials.

AGENT ELIMINADOR D'HIPOSULFIT
Aquesta solució augmenta la solubilitat de l'hiposulfit en l'aigua i d'aquesta manera escurça el temps de rentat dels negatius. La duració depèn del tipus; normalment, els que es presenten en forma de líquid es dilueixen, s'utilitzen una vegada i es tiren.

AGENT HUMECTANT
Aquesta solució afavoreix el assecat uniforme del negatiu i inhibeix la formació de les taques que deixen les gotes d'aigua quan s'evapora. Una marca coneguda es Phote-Floe, de

35

IMATGE

IES Baix Penedès

Kodak. Es pot utilitzar vàries vegades, però és més aconsellable tirar-lo després de cada sessió de revelat.

EQUIP BÀSIC
Qualsevol laboratori ben equipat ha de tenir una sèrie d'instruments essencials. El material ha de ser de bona qualitat i resistent a la corrosió, fet de plàstic, d'acer inoxidable i o de vidre.

TANC I ESPIRALS REVELAT

DE

La pel·lícula es munta en una espiral, i aquesta es col·loca dins d'un tanc especial per revelar-la. Les espirals i els tancs de plàstic són més econòmics que els d'acer inoxidable i, en general, més fàcils d'utilitzar. A pesar de tot, els altres són més resistents i duradors. Dels dos materials podem trobar models per a una o vàries espirals.

OBRIDOR DE XASSÍS I TISORES
L'obrellaunes serveix per obrir alguns envasos de productes químics i els xassís de les pel·lícules. Necessitarem les tisores per tallar la cua de la pel·lícula abans d'enrotllar-la a l'espiral, i per separar en tires els negatius revelats.

TERMÒMETRE I CRONÒMETRE
El termòmetre s'utilitza per a comprovar la temperatura dels banys. El rellotge serveix per ajustar els temps de tractament dels diferents productes. El millor és utilitzar un cronòmetre de laboratori, però també ens pot servir qualsevol rellotge amb secundera.

PINCES D'ESCÓRRER I PENJAR
Abans de penjar la pel·lícula a assecar, utilitzarem les pinces d'escórrer o una esponja neta per eliminar l'accés d'aigua dels dos costats de la pel·lícula. Hi ha assecadors elèctrics especials per a fotografia. També podem deixar la pel·lícula penjada en un lloc net i sense corrents durant una hora aproximadament.

ARXIVADORS PER A NEGATIUS

36

IMATGE

IES Baix Penedès

Els negatius tallats en tires es guardes en sobres de <<celofan>> o plàstic.

REVELAT DE PEL·LÍCULES
Tenint en compte la importància que té, el revelat és una de les operacions més senzilles i sistemàtiques de la fotografia. El secret del bon revelat radica en la regularitat i en tenir cura.

PREPARACIÓ DELS PRODUCTES QUÍMICS
El primer pas del revelat és preparar els productes químics d'acord amb les instruccions del producte. Utilitzarem tan sols recipients adequats, generalment provetes de vidre o de plàstic, mai de metall. Hem de tenir compte de no contaminar uns preparats amb els altres.

ORGANITZACIÓ DE L'EQUIP
És important col·locar totes les coses de manera que siguin fàcils de localitzar a les fosques. Gairebé tots els laboratoris s'organitzen en dues zones: una seca i una humida. La pel·lícula i els instruments necessaris per a revelar es col·loquen en el costat sec, on no hi ha d'haver cap producte químic, a fi d'evitar qualsevol risc d'esquitxades i taques. En el costat sec també hi col·locarem l'obridor, el xassís amb la pel·lícula exposada, les tisores, l'espiral i el tanc de revelat. El costat humit es reserva pel termòmetre, el revelador i els demés banys químics.

CÀRREGA DE LA PEL·LÍCULA
Després d'apagar les llums del laboratori, traurem la pel·lícula del seu xassís: es carrega a l'espiral, es col·loca a l'interior del tanc de revelat i es tanca bé, amb la seva tapa opaca, a la llum. Abans de tocar la pel·lícula, ens hem d'assegurar que tenim les

37

IMATGE

IES Baix Penedès

mans netes i seques, i que també ho estiguin el tanc i les espirals . Procurarem tocar tan sols pels costats, a fi de no deixar les empremtes dels dits. La pel·lícula s'ha de carregar correctament en l'espiral, sense que quedi cap volta quedi fora de la seva ranura i en contacte amb les altres voltes, ja que faríem malbé l'emulsió.

REVELAT I FIXAT DE LA IMATGE
La pel·lícula es revela tractant-la amb una sèrie de banys químics que acaben amb un rentat a fons amb aigua; tot aquest procés es fa dins del tanc. La primera solució és el revelador; a aquest tractament seguiran d'altres que tenen per objectiu detenir l'acció del revelador i fixar la imatge per fer-la permanent i insensible a la llum. S'ha de controlar amb exactitud el temps i la temperatura i ajustar als valors recomanats pel fabricant. Si la combinació del temps i la temperatura no és correcta, la imatge quedarà sobre o subvelada, dificultant l'obtenció de positius a partir d'ella. Quan finalitzi el temps de revelat, l'eliminarem per l'orifici de la tapa del tanc; tirarem el bany d'atur. Passat el temps necessari, es repeteix la operació anterior: es tira el bany d'atur i s'omple el tanc de fixador, sempre amb la tapa ben tancada. Un cop passat el temps de l'atur, es pot obrir el tanc i aplicar els següents tractaments i rentats en aigua, sense la tapa: la pel·lícula ja no és sensible a la llum. Per assegurar un revelat uniforme haurem d'agitar la pel·lícula i el revelador dins del tanc. En els models d'acer inoxidable, es tanca l'obertura petita de la tapa i es posa el tanc boca avall i boca amunt a raó de tres vegades cada 5 o 6 segons. Els models de plàstic porten una vareta o un termòmetre que serveix per moure l'espiral, i que es gira a raó de tres revolucions cada 5 o 6 segons. En qualsevol cas, el tanc s'ha d'agitar, sense interrupció, durant els 30 minuts següents després d'haver posat el revelador. A continuació, s'agita durant 5 segons cada mig minut. L'agitació durant el revelat afecta el resultat final, i per això és tan important fixar una tècnica regular. Durant les tres fases següents, l'agitació no és tan important, encara que no ens hem oblidar, a fi de garantir un tractament uniforme. Un cop acabats tots els tractaments i el rentat final amb aigua, traurem l'espiral del tanc, i amb molt de compte, n'extraurem la pel·lícula. S'elimina l'excés d'aigua de les dues cares amb una esponja o unes pinces d'escórrer i es penja a assecar.

CONSERVACIÓ DELS NEGATIUS
Quan la pel·lícula ja està seca, és recomanable tallar-la a tires de 5 o 6 negatius, i guardar-los en un arxivador especial. S'han de tractar amb molt de compte, ja que els negatius espatllats són inútils. S'han de protegir de les ratlladures, que posteriorment, en el positivat, es convertiran en línies negres. També s'han de mantenir plans a fi de que les còpies siguin nítides. I el lloc on

38

IMATGE

IES Baix Penedès

es conservin ha d'estar relativament fresc i sec, per a evitar la formació de taques d'origen químic.

REVELAT DE LA PEL·LÍCULA
1. Prepararem les solucions que necessitarem (revelador, bany d'atur, fixador i agent humectant) en el costat humit del laboratori i amb la llum encesa. Seguirem les instruccions de l'envàs. 2. Mantindrem els productes a una temperatura de 20º. Col·locarem les ampolles amb les preparacions en una cubeta al bany maria i regularem la temperatura a 20º. 3. Organitzarem l'equip en el costat sec de laboratori, de manera que puguem localitzar totes les peces en la foscor: obrellaunes pel xassís, espiral, tanc de revelat amb les dues tapes i tisores). 4. Ajustarem el cronòmetre al temps indicat en els instruccions de la pel·lícula. 5. Apagarem el llum i obrirem el xassís amb l'obrellaunes. Traurem la pel·lícula del xassís i tallarem transversalment l'extrem de la cua de manera que quedi quadrat. 6. Subjectarem l'espiral amb una ma i mantindrem la pel·lícula entre els dits índex i polze de l'altra. Inserirem la cua en l'espiral. 7. Amb un moviment oscil·latori de va i bé de l'espiral, i amb molt de compte, inserirem tot el negatiu a l'espiral. Hens hem d'assegurar que la pel·lícula es manté en tot moment dins de la ranura de l'espiral, i que no hi ha contacta entre les voltes. 8. Col·locarem totes les espirals en l'eix de càrrega i les inserirem en el tanc. Roscarem totalment la tapa. 9. Tirarem el revelador en el tanc a través de la petita obertura de la tapa, i tancarem bé. Posarem en cronòmetre en marxa i ja podem encendre la llum. 10. Colpejarem amb suavitat el tanc contra la taula a fi d'eliminar les bombolles de la superfície de l'emulsió. 11. Agitarem el tanc invertint-lo amb la finalitat de que el revelador banyi per igual tota la pel·lícula. S'ha d'agitar contínuament durant els 30 primers segons i a continuació, 5 segons cada mig minut durant la resta del revelat. 12. Si estem revelant diferents rodets, pujarem i baixarem el conjunt de les espirals per eliminar les bombolles. A continuació, col·locarem la tapa amb el seu tancament petit ben premut, i encendrem la llum 13. Quan s'acosti el final del temps de revelat, obrirem la tapa petita del tanc i tirarem el revelador. No obriu la tapa gran. Començarem a tirar el bany d'atur uns 10 segons abans de que s'esgoti el temps, de manera que un cop acabat no quedi res de

39

IMATGE

IES Baix Penedès

revelador. 14. Omplirem el tanc amb bany d'atur a través de l'obertura petita. Agitarem. No s'ha d'obrir la tapa gran. 15. Quan s'acabi el temps prescrit, tornarem el bany d'atur al seu recipient. No podem obrir el tanc. 16. Omplirem el tanc amb el fixador, sempre per l'obertura petita. Ajustarem el cronòmetre a 2-4 minuts i el posarem en funcionament. 17. Agitarem el tanc com quan revelaven: 30 segons al principi i després 5 segons cada mig minut. 18. Quan hagi passat el temps prescrit, obrirem la tapa i abocarem el fixador en el seu recipient. Podem obrir tranquil·lament la tapa gran del tanc, ja que la pel·lícula no és sensible a la llum. 19. Rentarem la pel·lícula en aigua corrent a 20º C durant uns 30 segons per eliminar l'accés de fixador. 20. Rentarem la pel·lícula durant 5 minuts en aigua corrent a 20ºC. 21. Submergirem la pel·lícula durant 30 segons en un agent humectant. No és necessari agitar. 22. Traurem l'espiral del tanc i, amb compte, n'extraurem la pel·lícula. Eliminarem l'accés d'aigua de les dues cares amb unes pinces d'escórrer. (Ens hem d'assegurar que estiguin netes a fi de no ratllar la pel·lícula. 23. Penjarem la pel·lícula a assecar, en un lloc net i sense pols. Si la pengem, subjectarem un pes en l'extrem inferior per evitar que es cargoli. 24. Guardarem els negatius en el seu arxivador.

EL CONTRAST
El contrast del negatiu, és a dir, la gamma de tons que conté, es pot controlar modificant el temps de revelat. Quan haguem revelat alguns rodets, tal volta observem que el revelat no és satisfactori. Si les imatges estan sempre sobrerevelades i excessivament contrastades, provarem de reduir el temps recomanat en un 25 %. Si c ontràriament, estan subrevelades i planes, augmentarem el temps de revelat entre un 25 i un 50%. El temps recomanat en les instruccions de la pel·lícula és tan sols un punt de partida i, probablement, necessitarem ajustar-lo dos o tres vegades

40

IMATGE

IES Baix Penedès

abans de començar a obtenir resultats que sempre siguin satisfactoris. Es manipula temps de revelat per a controlar el contrast dels negatius que, en definitiva, determina el de les còpies. Per a obtenir sempre bons negatius -i bones còpies- hem d'aprendre a ajustar amb exactitud la tècnica de revelat a les particularitats del nostre equip, a la nostra forma de fotografiar i als materials.

41

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful