Hi havia una vegada un nen que estava sol en una sala blanca i

immensa. De sobte li va caure un mico del sostre, juntament amb

un planeta Terra. La veritaté s que ni el nen ni el mico sabien on
eren:

-Saps on som?-Va preguntar el nen.

-Només sé que estem tu i jo en una sala blanca.- va respodre el

mico.

-Ah, d’acord.

El mico va pensar que si picava la Terra potser li donaria aliment. I

així va ser. El nen el va imitar. Després, el nen ho va tornar a
provar. Li va caure una destral.

El nen va començar a picar, i a picar, i a picar, i la Terra vinga a

donar-li aliment i més aliment, fins que la Terra va petar:

-S’ha acabat.!- Va dir el nen.

-I totés culpa teva!-Va acusar-lo el mico.

-No et suporto!

-Ets un destructor!

Al final, es van posar a fer guerra de biberons i va guanyar el mico.

I amb raó.

Magalí Penalba
Hi havia una vegada un mono que va caure del cel, després va
caure una pilota que semblava el planeta terra, al cap de molt poca
estona va caure un bebè . Quan va caure el bebè, el mono amb la
mà va donar un cop a la pilota. De sobte va caure un plàtan. El
bebè quan va veure què havia fet el mico, el va voler imitar i va
caure un biberó.

El bebè va pensar:

- Que divertit! Ara podré beure tanta llet com vulgui.

I va tornar a donar un cop a la pilota i va passar el mateix, però ara

va caure un estri que semblava prehistòric. El mico se’l mirava amb
cara espantada i de cop va veure com el bebè no s’ho va pensar ni
dues vegades i va començar a donar cops, i més cops i anaven
caient biberons fins que la pilota va explotar.

Però encara quedava un biberó i va caure sobre el mico i ell es va

desmaiar.

Jo crec que això vol dir que demanem massa i la terra explotarà i no
ens podrà donar més però acabaran rebent els animals.

Lena Boix i Torrà

Hi havia una vegada un planeta que es deia Terra on hi vivien
unes persones que es deien humans. Però no només hi vivien
els humans també hi vivien els animals. Però quina diferència
entre tots dos. Els humans demanen a la terra, els animals
també però molt més poc. Els humans demanem, demanem,
damanem i al final ens quedarem sense res. Els pobres
animals peteixen per culpa nostra. I això ha de canviar perquè
si no patirem perquè no hi haura res i després ens penadirem
del que vam fer.

I la Terra, la pobre Terra perderia el seu verdor i la seva

claror i els nuvols blancs es convertirien en gris, i l’aigua blava
com el cel, es tornaria de color negre, un negre que quan el
mires et desanimes.

I al final .... la Terra farà ...... BBBBBUUMMMM!!!!!!!!!

Espero que no, perquè sinó quina esgarifança només de
pensar-ho.

A mi em sembla que per això encara queda, però es millor

prevenir que després curar.

LUCIA PIÑAS
Hi havia una vegada, un mico que tenia ulls verds, orelles molt grans i un nas
també bastant gros, i un bebè que tenia ulls blaus, una cara rodona, una boca
gran sense dents, unes orelles petites, la pell molt blanca, poc cabell i era molt
violent.

De sobte, es va sentir un soroll; havia caigut del cel una bola del món de
plàstic. El mico va descobrir una cosa, cada vegada que la picaves et queia la
cosa que desitjaves, al mico li va caure un plàtan. El bebè va comprovar-ho i li
va caure un biberó. El bebè estava molt content.

El bebè va pensar que si demanava un pal aniria molt més ràpid, li va caure el
pal. Es va posar a picar, picar i picar amb molta ràbia i no paraven de caure
biberons.

El mico semblava molt preocupat

perquè el planeta estava a punt
d’explotar, en canvi el bebè
somreia, com si li agradés el que
estava veient. El mico estava molt
nerviós fins que PATAPLUM!!!!!!!!!
La Terra va explotar com un
globus.

De sobtes, va sentir un soroll; era

un biberó i, va donar la casualitat
que va caure a sobre el cap del mico i es va quedar inconscient.

Jo crec, que aquest curtmetratge representa que els animals son els que
sempre sofreixen i que les persones sempre guanyem.

ALFONSO SÁNCHEZ
Un dia, un nadó i un mico de la mateixa edat, es van trobar en una mateixa sala. El
mico, era una mica especial, sabia parlar!
Tota la sala era buida, només hi havia ells i una bola del món.
El nen va sentir que el mico deia:
- Si us plau, si us plau, terra, alimenta’m!

Tot seguit, va caure un plàtan i el mico va acariciar a la bola del món, i es va menjar
el plàtan. Després, el nen, va sentir enveja del mico, i va intentar demanar menjar
com havia fet el mico. Però ell, no en sabia, de parlar. Així que va començar a
donar-li copets a la bola del món.
Immediatament, va caure un biberó a davant del nen, també, va caure una destral.
El nen es va tornar boig d’alegria. El mico se’l mirava amb curiositat.
Al cap d’uns minuts, el mico va veure al nen donant cops contínuament amb el
martell que havia caigut abans, de la mateixa bola del món.

El mico li deia:
- Para, para, has de cuidar al món!!!

Però el nen passava totalment d’ell i tornava a donar cops a la bola del món, que
anava deixant anar biberons bojament.
- Para, para! Faràs malbé la terra, l’has de cuidar, ella ens alimenta a tots!

El nen no parava, no li feia cas al mico. Fins que, quan tota la sala estava plena de
biberons plens de llet, el nen, seguia donant-li cops a la bola del món, i al final, la
bola del món va explotar davant del nen i del mico.
-T’havia avisat! – va somicar el mico.-Ara qui ens alimentarà?

El nen, no l’escoltava, estava massa ocupat bevent tota aquella llet que havia
aconseguit.

Al veure que el nen passava d’ell, el mico, va posar una cara de “Terminator” que
espantava. El nen es va tapar la cara!
El mico va agafar tots els biberons sense encetar i els va rebotir contra el terra.
Estava realment enfadat. Va dir:
- Si no hagués estat per la teva avarícia, tindríem el menjar just quan el
necessitàvem.- El mico va sospirar.
Quina ràbia!

AIDA COLL
Avui quan m'he aixecat he vist a un mico molt misteriós, que menjava un
plàtan. He tingut molta enveja al pensar que ja era l'hora de berenar.

-Jo vull la meva llet de cada dia- vaig dir abans.

De sobte ha caigut un inflable que representava la bola del món.

I després també ha caigut una mena d'arma de pedra.

Jo com que tenia gana em vaig tornar mig boig, i vaig començar a picar amb
l'arma la terra inflable.

Van començar a caure biberons i plàtans.

Cada vegada que donava cops queien més i més biberons, i més i més plàtans.

Al final l'inflable va petar.

I al meu amic li va caure, un biberó-bomba al cap. Es va morir.

I vaig saber que les armes poden matar i destruir el Món.

També penso que les armes, no es mouen soles. Som les persones que les que
les utilitzem.

M'agradaria que les armes no existissin.

MARIA MARTIL BELTRÁN