Renou Nº 68 SUMARI 3

ARTICUL AUTOR PAG.

PORTADA Cim de Penyagolosa 1

PUBLICITAT Publicitat Diputacio CS 2
SUMARI Ferrando 3
PRESENTACIO Ferrando 4
EDITORIAL Gonzalo Romero Casaña 5
BASES PREMI OBRA LLITERARIA Redaccio 6
ACTIVITATS C.V. Ferrando 7/8
RES DIGNITATS DEL LLINAGE BORJA
TR José Vicente Gómez Bayarri 9/10
CASTELL D’ARTANA Joan Benet Rodríg. i Manzanares 11/12
JOANOT MARTORELL, EN LA CELEBRACIO DEL Juli Moreno Moreno 13 a 15
600 ANIVERSARI DEL SEU NAIXIMENT
GRAMATICA VALENCIANA Josep Mª. Guinot i Galán 16
CAL PREGAR, SEMPRE Manuel Casaña Taroncher 17
CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES Federico Bonillo Vigo 18 a 20
VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ
I DE LES MENTIRES DE LO CATALÀ (III)
2ona part
DENUNCIA. EL MONUMENT A Xavier Gimeno i Alonso 21
JAUME I EN VILARREAL
ENTREVISTA A D.ENRIQUE DE DIEGO Vicent Meneu Buchón 22/23
HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA Josep Boronat Gisbert 24
EL MANUSCRITO 1324 DE LA BIBLIOT. NACIONAL Ricardo García Moya 25/26
HUMOR VALENCIÀ Redaccio/ Alberto Guallart 26
NOTES D’ETNOL.VALENC. GELATS I REFRESCS. (I) Agusti Galbis Cordova 27 a 29
DEL “FI DE SEMANA” AL “CAP DE SETMANA” Manuel Gimeno Juan 30/31
LES ANTIGUES ARMES DE LA CIUTAT I Pere Martí i Martínez 32/33
REGNE DE VALENCIA
LLEGAT DEL PARE GUINOT. UN CONTE Josep Mª. Guinot i Galán 34
LLEGAT DEL PARE GUINOT. EN DEFENSA DE Josep Mª. Guinot i Galán 35
LES NORMES DE CASTELLO
LA FONÈTICA EN EL TRIÀNGUL Joan Benet Rodríg. i Manzanares 36
VALENCIÀ/ CASTELLÀ/ CATALÀ
II APLEC VALENCIANISTE Juli Moreno Moreno 37/38
CRONICA DEL II APLEC VALENCIANISTE Xavier Gimeno i Alonso 39
MISCELANEA: REMEIS CASOLANS / REFRANS C.Luis/ Carles Ros 40
PINTURA VALENCIANA/PASSATEMPS Ferrando/ José Luís Cortés 41
GASTRONOMIA/SOLUCIO ALS PAS SATEMPS Mª Lidón García / J.L.C. 42
PUBLICITAT Publicitat Ajtt. CS 43
CONTRAPORTADA :Defengam lo nostre Redaccio 44
4 PRESENTACIO Renou

Associacio Cultural “CARDONA VIVES” Carrer d’Enmig, 23, 9e, 27ª – 12001 Castello. Regne de Valencia
Telefon (contestador) i Fax: 964 200 468. Apartat Correus: 545 (12080, Castelló).

RENOU Nº 68 COMENTARIS:
NOVEMBRE 2010

P
ocs comentaris despres d’un periodo de descans com es el vacacional
de l’estiu en el que cada u sol anar al seu aire. A pesar d’aixo, la Cardona
Revista cultural gratuïta. Vives en colaboracio del Rogle Constanti Llombart, organisarem per
Publicacio quatrimestral. segon any un “Aplec Valencianiste”. En esta ocasio varem pujar al pic del
Penyagolosa (1.813 m). La perspectiva que se veu des d’alli es difícil d’expli-
EDITA:
car per la grandiositat. Alli u se sent molt chicotet per lo que imposa la natu-
Associacio Cultural ralea viva en unes dimensions infinites. Alli se veuen naixer els nuvols. En con-
“Cardona Vives” dicions especials es divisen les Illes Columbretes i la vista seguix alvançant per
Director: casi tota la provincia de Castello i bona part de la de Valencia i Terol. Se veuen
serres, pics, mesetes, precipicis, valls, barrancs, pobles, masos...
Gonzalo Romero Casaña
Pero lo mes important es l’ambient que se viu de convivencia en una jor-
Coordinador: nada en la que se te l’oportunitat de parlar dels nostres problemas i de con-
Fernando Masip Loras viure en persones que sense apenes coneixer-mos, s’obrin en manifestacio
Consell assesor i montage: espontanea de confraternitat. En este numero de Renou es parla del signifi-
cat del II Aplec Valencianiste de forma molt acertada.
José Luís Cortés
Ferrando
Eliseo Forcada
Domingo Gimeno
Javier Gimeno
Vicent Meneu
Fernando Puig
Enrique Sanchis
Impressio:
“Color Impres”
Redaccio i administracio:
Carrer d’En Mig, 23, 9e, 27ª
12001 CASTELLO
Tfn.i Fax: 964 200 468 ¿PER QUÉ ES IMPORTANT FER-SE SOCI DE
www.cardonavives.com “CARDONA VIVES”?
Deposit Llegal: * Esta associacio preten preservar els valors culturals i historics del nostre
CS-1-1987 poble. No nos mou atra cosa que el propi amor per les costums valencianes,
NOTES: des d’Alacant fins Castello passant per Valencia, com un conjunt de pobles que
formen l’actual Comunitat Valenciana, abans Regne de Valencia.
*Esta revista esta escrita seguint * Per nomes 25,- euros a l’any (menors de 30 anys, 10,-¤) , pots:
les Normes d’El Puig. · Estar informat, a traves de nostra revista RENOU, de la problematica actual
*L’Associacio Cultural “Cardona social del nostre territori, aixina com de la cultura historica valenciana.
· Assistir a les conferencies, sobre diverses materies, organisades per la nostra entitat.
Vives”, no subscriu, necessaria- · Prendre part de les excursions que periodicament fem a diferents punts del
ment, el contingut dels articuls Regne de Valencia.
publicats en RENOU. · Participar en qualsevol acte que puntualment organice la Cardona Vives (cur-
sets cultura, concursos, entrega de premis de C.V.,...).
*Revista patrocinada per
FER-SE SOCI DE CARDONA VIVES ES DEFENDRE
l’Ajuntament de Castello. ELS VALORS VALENCIANS DE CASTELLÓ

PORTADA: PENYAGOLOSA, cim magic de Castelló. 1813 m. Regne de Valencia.

El Penyagolosa es el pic mes alt de Castelló, i “cim senyera del Regne de Valencia”, segons consta en una
placa en el seu cormo. En el seu cim, vertiç geodesic important, s’ajunten els termens de Villahermosa del Río,
Vistabella del Maestrat i Chodos.
 Renou EDITORIAL 5

EDITORIAL Gonzalo Romero Casaña

President de la “A.C. Cardona Vives”

F
a uns dies celebrarem el II Aplec Valencianiste
organisat per la Cardona Vives, enguany anarem
al Cim de la Llengua Valenciana, el Penyagolosa,
montanya emblemàtica de la nostra terra des de la que
en dies de claror se divisa gran part del Regne de
Valéncia. Fon un dia festiu alegre de fraternitat i de
coneiximent de companyers que militen, que senten,
que volen ad este territori nostre i a lo que li dona la
categoría de ser un àmbit geogràfic sobre el cual se
produix una manifestacio cultural, històrica, econòmi-
ca, llingüística, i emocional que ens fa un poble diferent
i únic.
Recordarem lo que fon l’any anterior, aquell dia en
Fredes, en el Tossal del Rei, el I Aplec Valencianista
organisat per la nostra associació, com mos banyarem
en la ploguda que va
caure; i que bonico va
ser aquell jorn, acudi-
rem gent que no ens
coneixiem fins ad eixe
dia, atres ya teniem la
sort de coneixermos;
parlarem en sinceritat,
dialogarem, raonarem,
com aixina va passar
este últim mes de
setembre, i acabarem
el dia en un somriure,
en un cansanci sà de
veres, havent consta-
tat una vegada més la
bona gent que hi ha en D. Gonzalo Romero, president de C.V. Nit entrega premis Fadrins-C.V..
el nostre moviment. Foto: J. J. Gómez
No estiguerem tots...
Manolo que pujà com una fona al cim del Tossal del Rei,
no va poder fer-ho de igual manera al Penyagolosa.
Encara que crec que d’alguna forma ell, Agustín, Vicent,
o Mariví allí es trobaven entre mosatros. Al pujar a lo més
amunt del nostre històric Regne, i poder arborar la
Senyera de tots els valencians, des de Sant Rafel del Riu
fins al Pilar de la Horadada, la sensació era que entre els
núvols que envoltaven la “fita senyera del poble meu”,
estaven ells fruin d’eixa jornada en la que sense cap de
dubte estaven presents.
Lo ben cert es que tal vegada l’aire d’estes fites sen-
yeres del nostre poble com són el Tossal del Rei, i el
Penyagolosa representa eixe alé que pense li fa falta al
valencianisme valencià, o simplement ad eixe movi-
ment ans aludit en el que podriem englobar a una
immensa majoria de la gent del nostre poble, que se
sent valenciana, que pensa i creu en que tenim una
llengua valenciana pròpia, unes raïls històriques, cultu-
rals, econòmiques i humanes que ens identifiquen...i
estes persones, esta gent nostra pense que es a la que
tenim que donar a coneixer el nostre mensage, la nos-
tra ideologia d’amor a la terra.
Eixa es una de les claus de la nostra lluita arribar als
nostres, no pensar que està tot fet i que si u agarra un
camí, o parla d’una manera o atra es per convenciment
en lo que diu o tria; tal
vegada no haja tingut la
oportunitat de descubrir
eixe camí pel cual
mosatros caminem des
de fa ya temps, i que es
un camí que a pesar de
les dificultats plena als
que per ell anem d’un
enorme orgull, i una
gran sensació de digni-
tat.
La descalificació per
no acceptar matissos
dins de la pluralitat de
tot pensament, l’atac
personal o la infamia
solen calificar a la per-
fecció ad aquells que
aixina van per la vida; el parlar, el mostrar discrepàn-
cies, el ensenyar a qui no sap, l’amabilitat, el escoltar
raons i raonaments, el voldre entendre i compendre la
visió del que no es exactament com mosatros, son nor-
mes bàsiques per a manpendre el camí cap a la victò-
ria d’un poble i un ser que debem defendre i promou-
re, i també actituts que califiquen ad eixa immensa
majoria d’un poble que deu despertar per a conquistar
un futur que és nostre, permetent-mos aixina continuar
sent lo que som.

Renou
LOTERIA DE NADAL
Recordem que, per al Sorteig de Nadal, la
Cardona Vives té el numero
Nº: 84.794 ficat a la venta en els
següents establiments:
* IBERCAJA. Banc. Avinguda Rei En Jaume, 3.
* SNELA. Centre d’estetica i salud.
Carrer Major, 35, 1er.
* ZPTS. Venda de sabates. Carrer Ruiz
Zorrilla, 31.
* Encarrecs: Podeu tocar al nostre tele-
fon 964 200 468 i deixar el mensage.
 6 PREMI OBRA LLITERARIA
PREMI DE L´ASSOCIACIO CULTURAL CARDONA VIVES A LA
MILLOR OBRA SOBRE TEMATICA VALENCIANA (VII EDICIO)
TEMA LLIURE, DOTAT EN 300 EUROS. AL MILLOR TREBALL, EN PROSA, SOBRE CULTURA,
HISTORIA, LLENGUA, COSTUMS I/O TRADICIO DEL POBLE VALENCIÀ.
BAS ES
1.- Els treballs que concursen al Premi hauran
d´estar escrits en valencià (Normes d’El Puig) o
en castellà, si be se priorisarà, a igualtat de con-
dicions, als escrits en Llengua Valenciana.
2.- Es condicio precisa que siguen inedits, escrits en
paper DIN A-4, a dos espais; les pagines estaran
unides entre si i numerades. Els eixemplars es pre-
sentaran per duplicat.
3.- Seran admesos treballs fins el 15 d’abril de 2011,
a les 20 hores i hauran de ser presentats o remi-
tits a la Secretaría de l’Associacio Cardona Vives,
Carrer d’En Mig, nº 23, piso 9, porta 27 de Castello
de la Plana (C.P.12001). Tel/Fax: 964 20 04 68 (con-
testador) o, millor, a l ’apart at de cor reus n º 545
(12080, Castello).
4.- Els treballs no aniran firmats, pero portaran un
lema que es repetira en l´exterior d´un sobre tan-
cat, dins del qual es fara constar el nom, llinages,
D.N.I., telefon i domicili de l’autor.
5.- La Junta Directiva de l’Associacio Cultural
“Cardona Vives”, constituira un Jurat que s’enca-
rregara del desenroll del nomenat concurs. En tot
cas, la resolucio del Jurat, sera inapelable.
6.- El treball premiat no sera tornat, respectant la
propietat intelectual de l´autor qui, no obstant,
cedira els drets d´una primera edicio a
l’Associacio Cultural Cardona Vives i de la traduc-
Renou
Renou
cio a Llengua Valenciana en el cas que estiguera
escrit en castellà. Si en el determini d´un any el
treball no fora publicat, l´autor podra editar-lo a
les seues expenses, quedant obligat a comunicar-
ho abans del començ de l´impressio i, en ser
publicat, fer entrega de vint eixemplars a
l’Associacio Cultural Cardona Vives. Els treballs no
premiats, podran ser retirats pels respectius autors
fins el 30 de juliol de 2011.
7.- El Premi en metalic es rebra per part del premiat
en l’acte que se celebrara en juny de 2011, a les
21,30 hores, en el lloc i data que oportunament
se fara saber, junt a la celebracio de l’entrega de
Premis Fadrí-Cardona Vives 2011.
8.- El treball presentat anira obligadament acompa-
nyat pel soport informatic corresponent (CD, DVD,
Disquet, etc)
9.- Els autors que presenten treballs al present
Concurs, acataran les resenyades condicions.
10.- Per a tot lo que no s´haja previst en les condi-
cions abans nomenades, la Junta Directiva de
l’Associacio Cultural Cardona Vives podra determi-
nar lo que considere oportu.
Castello de la Plana,
Acort de la J.D. Set de juny de 2010.
La Junta Directiva de l’Associacio Cultural
“Cardona Vives”.
R edacci o
 Renou
ACTIVITATS DE LA CARDONA VIVES
Orde cronologic d’algunes activitats
organisades o en participacio de l’Associacio Cardona Vives
* 11-06. Despedirem el curs en la celebracio del XIII
Sopar/Entrega de Premis Fadrins C.V. que resultà molt
important sobretot pel nivell dels premiats i de les per-
sones que nos acompanyaren.
* 18-09. Celebracio del II Aplec Valencianiste. En est
any pujarem a l’emblematic pic de Penyagolosa, si be,
abans d’aixo, tinguerem un primer contacte en Adzeneta
per a una practica molt comuna en el Regne de
Valencia: almorzar. Assistiren persones diverses en pla
particular pero tambe algunes perteneixents a entitats
culturals d’importancia com ARV, Plataforma Jovenil,
II Aplec Valencianiste.Penyagolosa.
Almorzar en Adzeneta.Foto: Dom.Gimeno
II Aplec Valencianiste. Penyagolosa.
Ascênsio al pic. Foto: Dom.Gimeno
II Aplec Valencianiste. Penyagolosa.
Coronacio del pic. Foto: Dom.Gimeno
ACTIVITATS 7
Valencia Universitaria, Patronat de la RACV, Rat Penat,
Rogle, Cardona Vives i pot ser em deixe alguna per lo
que li demane disculpes.
* 01-10. Presentacio del cartell del 9 d’octubre en La
Llar (Alfafar), organisat per Accio Regne de Valencia
(ARV) per a promocionar el dia gran dels valencians i se
titularà “La festa dels valencians” que sera usat per la
Coordinadora a partir de la data anunciada.
* 08-10. El nostre President, Gonzalo Romero, en el
programa local “Pueblo a Pueblo” (abans del programa
de César Vidal ‘Es la Noche’), de 19 a 20 h., va ser
(continua a la pagina següent...)
II Aplec Valencianiste.Penyagolosa.
Almorzar em Adzeneta. Foto: Dom.Gimeno
IIAplec Valencianiste.Charla comunitaria
despres de dinar. Foto:Dom.Gimeno
II Aplec Valencianiste. Penyagolosa.
Coronacio del pic. Foto: Dom.Gimeno
 8 ACTIVITATS
ACTIVITATS DE LA CARDONA VIVES
(...de la pag. anterior)
entrevistat per Paco Bellido i Joan Giner de EsRadio
(92.5 FM Castello). Dita enrevista se desenrollà parlant,
sobretot, de la Cardona Vives.
* 08-10. Assistencia de membres de la Cardona Vives
a la celebracio del Te Deum, presidit per la Senyera de
Lo Rat Penat, en el Monasteri de Sta. Maria d´El Puig,
on la Regina dels Jocs Florals, acompanyada per la
seua Cort d’Amor realisà una ofrena floral a la Mare de
Deu d’El Puig, Patrona del Regne de Valencia. A conti-
nuacio, va tindre lloc el tradicional Sopar de Sant Donís
en el Restaurant Huerto de Santa Maria. En el transcurs
del sopar el President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i
Mollà, donà la tradicional cridà del 9 d’Octubre. Com ya
es costum, en el Sopar va tindre lloc el sorteig d´obres
d´art i numerosos regals i les dones foren obsequiades
en la tradicional Mocadorà.
Cartell "9 d'Octubre. Dia Nacional Valencià"
Membres de C.V. en el sopar de Sant Donis.
“Huerto de Sta.Mª d’El Puig. Foto: Salomé Pradas
Excursio C.V. a Valldigna.
Detall de l'ornamentacio en l'entrada a l'Iglesia.
Renou
* 24-10. Excursio a un dels llocs mes emblematics del
Regne de Valencia: el Real Monasteri de Santa María de
la Valldigna. Joya historica del patrimoni arquitectonic
valencià, es un dels monuments religiosos de major inte-
rés historic-artistic del Regne de Valencia. Está sent reha-
bilitat per la Generalitat Valenciana, havent-se transfor-
mat ya en un element cultural de primera magnitud.
* Com es normal en principi de curs, hem establit ya el
corresponent calendari d’actes per a la temporada
2010-2011 que seran, si Deu vol, en les dates
següents:
Conferencies: 18-11-10; 27-01-11; 24-02-11; 28-04-11.
Excursions: 24-10-10; 30-01-11; 10-04-11.
Assamblea General: 13-01-11.
Curset Cultura Valenciana: Els 4 divendres de maig.
Entrega Premis Fadri-C.V. 03-06-11.
Membres de C.V. en el Te Deum del Monasteri de Sta. Mª d’El
Puig junt a la Regina Roseta Esteve. Foto: Salomé Pradas
Excursio C.V. a Valldigna.
El grup en l'entrada al Monasteri.
Excursio C.V. a Valldigna.
Profusio de bells arcs en l'interior del Monasteri.
 Renou
TRES DIGNITATS DEL
LLINAGE BORJA
D
e tots els llinages valencians el dels Borja ocupa un
lloc preeminent dins del Regne de Valencia per la
influencia que eixerciren en la Historia de la
Humanitat i especialment en la Historia de l’Esglesia en
els segles XV i XVI i pels juis de valor sobre les controver-
tides personalitats d’alguns dels membres de la dita fami-
lia. Esta dinastia valenciana donà a la Cristiandat dos
papes- Calixt III i Aleixandre VI-, un sant – Sant Francesc
de Borja-, al voltant d’una dotzena de cardenals i nume-
rosos nomenaments politics. Enguay celebrem el 500
Aniversari del naiximent en 1510 del sant valencià.
Alguns personages historics han segut maltractats
injustament per la Historia a lo llarc dels segles. Un eixem-
ple es la familia dels Borja. Les modernes investigacions i
les opinions de grans amics contemporanis i admiradors
dels papes Calixt III i Aleixandre VI, - aixi
com de Cesar i de Lucrecia Borja, - que
van ser figures eminents del
Renaiximent poden servir-nos per a
valorar en major rigor el paper que van
eixercir els Borja valencians. Entre les
personalitats que opinaren sobre la
labor que van desenrollar menciona-
rem als humanistes Lorenzo Valla,
Eneas Silvio i Maquiavelo, als pintors
Pinturicchio i Leonardo da Vinci, els
Sant Francesc de Borja Duc de Gandia
cardenals Bessarione i Farnese, - futur
Pau III - o el mateix rei de França Lluis
XII. El Diplomatarium dels Borja, i atres estudis recents,
sense dubte, poden ajudar-nos a coneixer millor els ava-
tars religiosos, politics, diplomatics i culturals d’este ilus-
trissim llinage.
A l’analisar la genealogia de la familia dels Borja tres
son els membres que han conseguit major popularitat i
notorietat dins de la historia de la Cristiandat: Alfons de
Borja -Calixt III- Roderic de Borja -Aleixandre VI- i Sant
Francesc de Borja.
Dins del mon de la cultura, Alfons de Borja fon consi-
derat per Eneas Silvio com “un lletrat excelentissim”. De
Roderic de Borja es destaca la gran labor de gran mece-
nes del Renaiximent italià i els seus enamoriscaments
amorosos, i de Francesc de Borja la seua santitat i la seua
labor d’expansio de la Companyia de Jesus.
El 28 d’octubre de 1510 va naixer en Gandia Francesc
de Borja i Arago, hereu directe del ducat, bisnet d’un papa
Renou
“Se puede afirmar sin posibilidad de error, que los idiomas hablados en el Reino de
Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista de Jaime I”.
(A. Ubieto) (D. de V. 6-2-05)
HISTORIA 9
José Vicente Gómez Bayarri
Academic de Numero de la RACV
de Roma i d’un rei d’Espanya. Els seus pares foren Joan
de Borja, III Duc de Gandia i sa mare Joana d’Arago i
Gurrea. El llinage va fer que el jove cavaller Borja fora un
personage de ranc en la Cort i en l’eixercit imperial de
Carles I.
Quan nomes tenia 10 anys va morir sa mare. Les
Guerres de les Germanies valencianes feren que es des-
plaçara a Denia i des del seu port es va embarcar en son
pare, el virrei de Valencia i atres nobles valencians cap a
la poblacio de Peniscola i prosseguir cami de Saragossa,
on fon acollit per l’arquebisbe de la ciutat, germa de sa
mare, i conseqüentment tio seu.
La seua acurada i completa formacio li va facultar per
a eixercitar-se com a poeta -fon amic del toledà Garcilaso
de la Vega- i va compondre obres musicals -Una missa
polifonica i el gran drama o Misteri de la
Resurreccio del Senyor-.
En 1539 moria l’emperatriu Isabel i
fon nomenats Francesc i Eleonor, mar-
quesos de Llombay, per a presidir la
comitiva de cavallers, dames, clergues i
servidors que portarien el cadaver de la
Reina des de la ciutat imperial de
Toledo a la Capilla Real de la catedral
de Granada on reposaven els Reis
Catolics. Este fet luctuos marcarà la
seua vida religiosa, encara que ya era
home de profunds sentiments espiri-
tuals.
Als 19 anys Francesc de Borja es casà en la portugue-
sa Eleonor de Castro. Als 29 va morir la Reina i eixe mateix
any fon designat virrei de Catalunya, desenrollant una
fecunda labor durant els quatre anys que va ocupar el
carrec. Entre uns atres motius, fon la mort de son pare
en 1542 en la ciutat de Gandia lo que va influir en que
abandonara el carrec de virrei de Catalunya i tornara a la
ciutat ducal.
En 1546 moria la seua esposa, la duquessa de
Gandia. Francesc de Borja contava en 36 anys i se troba-
va en plena madurea humana, intelectual, politica i espi-
ritual.
Ya abandonat el carrec de virrei va decidir viure en
Gandia. En esta ciutat va incrementar les seues inquietuts
religioses i complia en els deures que lligaven a un llinage
a uns subdits i a una terra.
(continua a la pagina següent...)
10 HISTORIA
TRES DIGNITATS DEL LLINAGE BORJA (...de la pag. anterior)
Sent ya el IV Duc de Gandia a la mort de son pare
assegurà la continuitat de tots els membres que havien
servit al seu progenitor; va reedificar l’Hospital dels pobres
i pelegrins; es preocupà per la situacio dels moriscs i pels
perills que suponien les incursions barbaresques; va erigir
a Llombay un convent de dominics, i fundà en Gandia el
Colege de la Companyia en 1546, sent el primer del mon
que va obtindre la denominacio d’Universitat per privilegi
del papa Pau III i de l’emperador Carles I d’Espanya.
Despres d’assistir a les Corts celebrades en Monzon
convocades per l’Emperador, a on va acudir com un dels
grans consellers de l’hereu, el futur Felip II, al tornar va
escriure una íntima missiva a Ignasi de
Loyola en la que li comunicava la deci-
sio mes transcendental de la seua vida:
la intencio d’ingressar en la Companyia
de Jesus (1547). La resposta no es va
fer esperar i el fundador de la
Companyia en una bellissima carta li
recomanava, entre atres assunts, que
realisara el doctorat en teologia.
En 1550 deixà el palau ducal i la
seua ciutat i es va dirigir a Roma acom-
panyat del seu segon fill, don Joan de Patriarca Juan de Ribera.
Borja, nou jesuites del colege de “Expulsio del moriscs”
Gandia i un grup de cavallers i servi-
dors. La partida ha segut immortalisada per Goya en un
gran llenç que es pot contemplar en la catedral de
Valencia.
Abraçada la professio religiosa, despres dels estudis per-
tinents, va a celebrar la primera missa cantada. El pontifex
Julio III va concedir jubileu plenari als fidels assistents.
Posteriorment començarà un llarc cami de predica-
cions, de catequesis i d’estendre i consolidar la
Companyia per tot el territori peninsular, part d’Europa i
per les terres d’Ultramar. Ignasi de Loyola li nomenarà
comissari General de la Companyia per a Espanya i les
Indies, en la funcio de vigilar i acreixer l’espiritualitat indi-
vidual i colectiva dels jesuites i potenciar la fundacio de
coleges i les missions.
Renou
Renou
Francesc de Borja i Aragó havia passat de virrei a jesui-
ta i s’havia doctorat en Teologia.
En 1571 l’ambaixada papal entrava en Catalunya. En
nom de Felip II li va rebre el llegat don Ferran de Borja,
sext fill del III General de l’Orde dels jesuites que porta-
va una carta personal del Monarca, datada en l’Escorial.
De Barcelona es va dirigir a Valencia. Ací li esperava una
impressionant comitiva de cavallers del Regne al capda-
vant de la qual cavalcava don Carles de Borja, V Duc de
Gandia, que va baixar del cavall, se va agenollar en terra
i besà la ma de son pare. Despres va descansar en el
colege de la Companyia. Posteriorment vingue a visitar-
lo don Juan de Ribera, Patriarca,
arquebisbe i virrei de Valencia que li va
pregar que predicara en la catedral
Valentina.
Les negociacions per a formar la
Lliga Santa, constituida per Espanya,
Estats Pontificis i la Republica de
Venecia derrotaren als turcs en la bata-
lla naval de Lepanto l’any 1571.
El 30 de setembre de 1572 va expi-
rar. Estava a punt de complir els 62
anys d’edat. Va ser soterrat en “Il
Gesú”, esglesia mare de la Companyia
de Jesus, al costat del fundador i pri-
mer General de l’Orde, Sant Ignasi de Loyola i del segon
General el teolec pare Laínez. Fon beatificat en 1624 pel
papa Urbà VIII i canonisat en 1671 per Clemente X.
Sorpren als estudiosos de la figura de Francesc de
Borja la prolifica i preclara descendencia de personalitats
ilustres del Sant Duc.
La Historia guarda memoria de l’universal e ilustre lli-
nage dels Borja valencians que proporcionaren a la
Humanitat numeroses personalitats de la vida religiosa,
social i nobiliaria, ostentaren dignitats i eixerciren alts
carrecs de ranc politic, diplomatic o militar i algunes d’e-
lles foren distinguides figures del mon de la cultura o
mecenes renaixentistes.
 Renou
CASTELL D’ARTANA
E
l castell d’Artana es troba en la Plana Baixa de
Castelló, en el Regne de Valéncia (hui comunitat
Valenciana). El municipi d’Artana es troba en les estri-
bacions de la Serra d’Espadà i conta en uns escassos 2.000
habitants.
El Castell està ubicat en mitat de la jurisdicció dels cas-
tells d’Onda i d’Eslida, alçant-se en el Vall d’Artana, a la dreta
de la Rambla del mateix nom, en la conca mija del riu Ahín
o Eslida en ple Parc Natural de la Serra d’Espadà, la qual
està poblada pel pi blanc, carrasques, surers, oliveres, garro-
feres...
El poblat d’Artana fon fundat ‘oficialment’ pels romans en
el nom primigeni de “Arctàlia”, encara que existixen numero-
sos antecedents confirmats d’assentaments humans ya en
el Mesolític. En l’época romana Artana fon una important
villa d’Edetània, baix la seua denominació romana de
‘Arctàlia”. Durant l’época de dominació musulmana fon un
lloc pràcticament despoblat, constituint a soles un chicotet
núcleu de població.
El castell d’Artana, té als seus peus el caixco urbà del
poble d’Artana, com sol ocórrer en multitut de castells. Està
ubicat sobre un assentament iber-romà, en un lloc privilegiat
en lo alt d’una lloma d’una altura de 341 metros, situada al
nort de la població. La seua construcció està en una situa-
ció estratègic-militar com porta d’accés a la Serra d’Espadà.
És un castell que posseïx una arquitectura Migeval, sent
del tipo montano en una planta rectangular, del qual en l’ac-
tualitat a soles queden unes ruïnes, puix fon dinamitat
durant les Guerres Carlistes. Entre les seues ruïnes trobem
alguns indicis de diferents basaments de numeroses cons-
truccions i les més diverses hipòtesis sobre construccions
Vestigis del Castell d’Artana
Renou
Ausias March: en el segle XVI se feren tres edicions (1543, 1545, 1560) de les
seues obres en Barcelona, les tres duen un gros llistat de "mots obscurs", ademes en
1555 se va imprentar una edicio en castella per Joan de Resa en la que inclou un
"Diccionario Valenciano-Castellano".
COLABORACIO 11
Joan Benet Rodríguez i Manzanares
auxiliars. El seu interior alberga un aljup envoltonat de format
octogonal.
El castell d’Artana té un orige controvertit, puix uns histo-
riadors afirmen que té un orige romà, uns atres pel contrari
aposten per atribuir-li un orige islàmic i uns atres prenen una
postura que fa a dos bandes, dient que fon construït pels
àraps, pero sobre unes ruïnes d’una fortificació romana. De
totes maneres, a on tots pareixen coincidir sense cap dis-
cussió, és en que independentment de quí fora el construc-
tor original, en posterioritat ad eixe dubte, fon ampliat pels
àraps.
El castell d’Artana, no obstant i a pesar del seu estat de
ruïna, conte en numerosos elements arquitectònics desta-
cables. A saber.
La Torre de l’Homenage, també nomenada Torre dels
Escipions.
Existix certa controvèrsia sobre el nom que fon utilisat
primer per a designar-la, puix dependrà de qué teoria de
construcció decidixques admetre. Esta torre es d’orige
romà, té planta octogonal i molt possiblement posseïra un
remat mudéixar, puix es coneix que fon transformada pels
musulmans, encara que de tota ella a soles queda en peu
la seua mitat inferior.
La Torre del Principal
Es troba en la part central del castell pero en la seua
banda nort. La seua composició es sòlida, sent ademés un
dels elements més antics del castell.
Els seus llançols amurallats
El de la seua banda nort presenta part del seu almenat i
mostra les troneres en les almenes situades a ras de l’adarve.
Arc de ferradura
(continua a la pagina següent...)
12 COLABORACIO
CASTELL D’ARTANA (...de la pag. anterior)
El de la seua banda sur presenta un greu deteriorament.
Este llançol estava relacionat en l’aljup exterior del castell i
en l’accés a la fortificació.
Sobre el llançol de la seua banda est, Forcada nos diu,
“Esta muralla disponia de gran altura i quedava emmarcada
entre les torres cantoneres i una central degudament rees-
tructurades en altura”
L’Aljup del pati d’Armes
Este aljup és soterràneu i presenta dos sales adossades
en cobertes apuntades.
Es pensa que el castell contà en torres auxiliars en diferents
punts de la Serra, i com es pot observar in situ, ademés d’al-
guns llançols almenats, també conserva alguns restos de
torres i una gran torre en un dels extrems.
El castell tingué en orige un us defensiu, encara que en
el pas dels anys, fon convertint-se en morada de famílies
d’alt ranc social. Açò es coneix gràcies als diversos restos
trobats en el seu interior, com, finestres germinades en els
armes del senyoriu, atauriques àraps, restos de perfectes
entaulellats com un pis realisat en paviment en cresoletes
hexagonals o uns alicers en estreles, hexàgons regulars,
estreles de huit puntes, rectànguls i hexàgons allargats en
quadros, etc. Els restos de ceràmica es conserven en el
Museu Nacional de Ceràmica Valenciana.
La Torre de l’Homenage, del Principal, aljups i dependèn-
cies de tot tipo pregonen el poder dels seus senyors, sent a
partir de la Quaresma de 1238 en la conquista cristiana per
part de Jaume I d’esta plaça, i posteriorment en 1241 quan
el monarca estigué personalment en el castell, quan fon
dotat de noblea i el mateix fon adquirint gran potència, lux i
alt nivell d’importància, indicant el lux del periodo en que els
senyors regentaven el castell.
Posteriorment seria propietat dels Moncada i després
donat a Guillem Romeu, posteriorment pertanygué també a
Arcada del Castell d’Artana
Renou
En el 1094 El Cid conquistaría Valencia aunque tras su muerte los árabes la recon-
quistarían hasta que el 9 de Octubre de 1238, Jaime I la incorporaría a la Corona de
Aragón.D. de V. (Cartas al director)
Renou
les famílies de Boïl, Vilanova i Xérica, per a acabar incre-
mentant les possessions dels ducs de Vilafermosa.
Com tota la Serra d’Espadà, Artana sofrí les revoltes
morisques del sigle XVI i en l’expulsió d’estos en 1609
quedà pràcticament despoblada, i en allò també el cas-
tell. La repoblació en cristians es realisà a partir de l’any
1611.
La fortalea arribà en prou bon estat d’habitabilitat fins a
les Guerres Carlistes, quan el general Borso di Carminati,
ordenà la seua voladura, dinamitant el castell i convertint-lo
en les ruïnes que han aplegat fins als nostres dies.
En l’actualitat es troba baix la protecció de la
Declaració Genèrica del Decret de 22 d’abril de 1949, i la
Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol i de
Protecció dels Castells Espanyols, estant en l’Inventari de
Protecció del Patrimoni Cultural Europeu, en la Secció de
Monuments d’Arquitectura Militar de 1968, com edifici de
tipologia de castell migeval. El castell d’Artana fon decla-
rat Ben d’Interés Cultural per la Conselleria de Cultura,
Educació i Deport en categoria de Monument, la qual ho
inscrigué en el Registre de Bens d’Interés Cultural (BIC)
del Patrimoni Històric Espanyol.
Per als amants del senderisme, el camí nomenat PR-CV-
137 que va des d’Artana a Eslida, en un recorregut de 11,2
quilómetros, passa junt al Castell d’Artana, podent combi-
nar aixina, vida sana i cultura en una mateixa activitat.
Com última apreciació, convidar a tots els que lligen
este artícul a visitar el Castell d’Artana, el qual és visible
des de molta distància abans d’aplegar ad ell, i encara
que en l’actualitat a soles siguen unes ruïnes, estant junt
ad elles, es pot u fer una idea aproximada de la grandea
de la seua época d’esplendor. Ademés, les vistes a la
Serra d’Espadà i al poble d’Artana són tot un lux, aixina
com també ho és l’aire net i pur que es pot respirar des
de les immediacions del castell.
Antonera en l’arc de ferradura
 Renou OPINIO 13

JOANOT MARTORELL, EN LA CELEBRACIO DEL 600

ANIVERSARI DEL SEU NAIXIMENT Juli Moreno Moreno
l present any, fon declarat per les institucions Martorell, yayo de Joanot, que fora elevat a ranc de

E valencianes com any Joanot Martorell, un home-

nage al nostre noveliste mes universal que es
celebra en motiu del 600 aniversari del seu natalici i
dels 550 anys de l’edicio del Tirant lo Blanch, la seua
novela. Congressos, exposicions i alguna mostra, mes
ludica i festiva, intentaran no sols recordar la figura i
l’obra del nostre cavaller, tambe permetran coneixer
mes i millor la societat en la que va viure i que, sense
ningun dubte, reflexà en la seua novela, aquella
Valencia, empori del Mediterraneu, la del segle d’Or de
les nostres lletres, la Valencia que
possibilità l’expansio i l’esplendor del
regnat del Magnanim...
Joanot Martorell hui es ya un per-
sonage prou ben conegut, son molts
els estudis realisats tant biografics
com sobre la seua produccio llitera-
ria1, i si fins a ben poc encara es
mantenia que havia naixcut en
Gandia, hui s’afirma, sense massa
possibilitat d’error, que ho va fer en
Valencia ciutat en 1410. Aixo si, la
seu familia, que pertanyia a la mijana
noblea, estava totalment lligada a la Ilustracio alegorica
de Tirant lo Blanch
ciutat Ducal des de l’epoca de la
conquista cristiana. Alguns investiga-
dors, com sempre, sense parar-se
massa a profundisar en el tema lliguen el llinage en
Catalunya, com si en aquella epoca existira eixa entitat
politica i social; mes be es possible que procediren d’al-
gun comtat situat al nort del riu de la Senia i que, des-
pres de quatre generacions valencianes documenta-
des, aparega el nostre Martorell. La seua familia la tro-
bem eixercint els maxims carrecs en Gandia i la seua
comarca entre 1342 i 1399, i especialment vinculats a
la cort d’Alfons el Vell, lo que li valgue a Guillem
noble, sent armat cavaller en 1374, alhora que mem-
bre de les Corts. Pareix que en decaure el poder
d’Alfons el Vell, Guillem i Francesc Martorell -yayo i pare
de Joanot- es traslladen al Cap i Casal (sería sobre
1399 i domiciliats segurament en l’ambit jurisdiccional
de la parroquia de St. Bertomeu) a on es posen al ser-
vici de Marti l’Huma, coincidint el seu regnat en el
moment de major esplendor dels Martorell, que inclus
seran prestamistes del propi rei. Esta situacio acabarà
en la mort de Francesc, i Joanot haura de posar-se al
cap de la familia –nou germans- i fer
front a molts deutes, no sent un
administrador massa bo de la propia
facenda, la qual cosa li comportarà
gran numero de problemes a lo llarc
de la seua intensa vida. Duels, “car-
tes de batalla”2, reptes, desafius...,
inclus en el seu cunyat Ausias March
tingue problemes al no poder fer front
a la dot que la seua germana Isabel
havia d’aportar al matrimoni, tot lo
qual marcarà la seua biografia.
Joanot Martorell gojà d’una solida
formacio, la propia d’un cavaller en
qüestions d’armes, equitacio... pero
tambe en la part mes cortesana, i
sense dubte en l’intelectual, puix es
de supondre que tenía a l’abast la famosa biblioteca
dels Mercader, familia de la que era membre sa mare
Damiata Abelló. Tot aço anira perfilant la seua perso-
nalitat, que es complementarà en l’esperit d’aventura i
en els grans viages i tambe litigis en que participarà, i
en els quals fara amistats ben importants i es curtirà
com a cavaller –acompanya al Magnanim en la segona
(continua a la pagina següent...)

Renou

Sàpien tots com yo, Felip Bricet, pellicer... per pacte special me aferme ab vós, En
Johan Sànxez, ... a apendre de legir e scriure de letra e scriptura de lengua valenciana en
pla o al romans, en tal forma e manera que yo sàpia scriure e legir libres... Et yo, En Joan
Sànxez,… promet a vòs, En Felip Bricet, et al notari dessús scrit, stipulant e reebent, que
yo us ensenyaré de legir e scriure lengua plana valenciana en tal forma que vós, per vós mateix,
porets legir e scriure vostres libres...
1414, Octubre, 26
(“Nom Històric de la Llengua Valenciana”.)
(Testimonis arreplegats per A. Vila Francés i A. Vila Moreno.)
14 OPINIO Renou

JOANOT MARTORELL, EN LA CELEBRACIO DEL 600 ANIVERSARI DEL... (...de la pag. anterior)

campanya belica italiana, en la que com a conseqüen- a on començarà a donar forma al seu Tirant, i a on
cia perdria a son pare, que el feu hereu universal, enca- coneixerà a personages com l’infant Ferran de Portugal
ra que en detriment del primogenit, Galcera, en qui arri- -a qui cita en el prolec i li dedica el Tirant- o el princip
bà a un pacte sobre l’herencia. El caracter del nostre de Viana, Carles d’Arago; l’amistat que li brindaran, o la
biografiat era vigoros i belicos, aixina ho demostra la seguritat de la cort, en el segon cas, li proporcionaran
seua actutut puix la major part dels problemes de rela- la tranquilitat per a afrontar l’escritura de la seua gran
cio, familiars, les accions que entenia eren ofensives... novela.
tot ho volia solucionar per mig del duel, a traves de les
denominades “cartes de batalla”. D’estes, ne va escriu- L’ultima etapa de la vida de Joanot està es centra en
re moltes, entre elles destaquen les que dirigi a qui diferents missions diplomatiques en favor del seu seny-
anava per a cunyat seu, or el princip de Viana que el
Joan de Montpalau, per portaren a posicionar-se
deshonrar a sa germana enfront de Joan II, monarca
Damiata i no casar-se en que contava en el recolza-
ella, o a Perot Mercader... ment del Regne de Valen-
estos litigis i alguns viages cia. A la mort prematura de
motivats per estes obses- Carles de Viana pergue el
sions l’obligaren a que favor en la cort i, segura-
demanara emprestits i que ment, tornà a Valencia. Es
posara en perill ya no els te noticia de que ya en el
bens personals sino la pro- Cap i Casal, de nou la
pia posicio de la familia, penuria protagonisarà els
que arribarà practicament a seus ultims anys d’existen-
la ruïna en haver-se de des- Campament Cavallers cia, i nomes gracies a Martí
prendre de totes les pos- Joan De Galba, que actuà
sessions que tenien. Esta circumstancia, el feu ingres- com a benefactor i prestamiste, no moriria en la mes
sar com assalariat en l’eixercit, pero les penuires no s’a- absoluta miseria. De fet en 1464, poc abans de morir,
cabarien –arribà a estar en preso per diferents pleits i entregà la seua novela, practicament acabada, en
punibles accions3- i la seu sort no canviaria fins a que penyora per un prestec que Galba li havia fet. Joanot
viajà a la cort napolitana del Magnanim a on obtindrà el moriria, en casi tota seguritat, en la ciutat de Valencia
carrec de cambrer real, lo qual implicava ser el respon- en 1465, als 55 anys.
sable de missions diplomatiques d’alta responsabilitat.
Sera una epoca en la que viajarà inclus a Cons- Tirant lo Blanch, l’obra de Martorell, es una novela
tantinopla, de nou a Anglaterra, etc.; temps en que universal i la primera narracio lliteraria realista conce-
conviura en una cort, l’ambient de la qual favoria el des- buda de manera moderna, en una mentalitat que s’ins-
enroll cultural i especialment lliterari. No hem d’oblidar pira en fets vixcuts pel propi autor. El passat mes de
als seus contemporaneus Ausias March, Jordi de Sant setembre l’estudi d’esta novela ha segut el centre d’un
Jordi, Andreu Febrer ... ya que sera aci, en est ambient, congrés internacional organisat per l’Institucio Alfons El

(continua a la pagina següent...)

Renou
 Renou OPINIO 15
JOANOT MARTORELL, EN LA CELEBRACIO DEL 600 ANIVERSARI DEL... (...de la pag. anterior)

Magnanim, depenent de la Diputacio de Valencia, en
motiu de complir-se els 520 anys de la seua edicio.
Com diu el mateix programa del congrés “La novela de
Joanot Martorell i l’Europa del segle XV”, el 20 de
novembre de 1490, l’editor Nicolau Spindeler va con-
cloure, en la ciutat de Valencia, l’impressio de la pri-
mera edició de la novela Tirant lo Blanch,
novela que Joanot començà a redactar
en giner de 1460 i va concloure sobre
1465. Molts experts son els qui conside-
ren que l’ordenacio en capituls i la pre-
paracio per a donar-la a l’estampa fon
obra de Martí Joan de Galba, podent
inclus haver reelaborat algun capitul.
Esta novela cavalleresca trenca en el
mon fantastic que suponien els llibres de
cavalleria, perque des dels protagonistes
fins als païsages, passant pels mateixos
fets que se relaten resulten proxims al
llector, quan no reals i creïbles. El Tirant
lo Blanch s’ha convertit en un classic uni-
versal que conta en lloances de grans
personalitats de la lliteratura universal, i
dels que nomes citarém a Cervantes (que
el salva en la seua obra El Quixot, en el
capitul en que li cremen els llibres de
cavalleries al “ingenioso hidalgo de la
Mancha”), Damaso Alonso, o tambe
Vargas Llosa, que no dubtà en calificar
l’obra de Martorell de “novela de caballe-
ría, fantástica, histórica, militar, social,
erótica, psicológica: todas esas cosas a Alegoria Cavallers
la vez i ninguna de ellas exclusivamente,
ni más ni menos que la realidad...”, a lo que cabria afe-
gir que es, a mes, un relat casi autobiografic i una nove-
la d’amor.
El relat comença en Anglaterra, es un passeig pel
Mediterraneu, passant pel Nort d’Africa fins arribar a
Constantinopla i regres a la Bretanya a on seran soter-
rats els cossos del protagoniste Tirant i de la seua
amada Carmesina. Viages, noves terres i cultures, intri-
gues, espirit de creuada, batalles, amor, amistat, valor
cavalleresc, ingenis, noblea, vassallage, llibertat, honra-
da paraula, intrigues de palau, “celestines” de l’amor...
tot aixo es pot trobar en la llectura del Tirant.
El Tirant lo Blanch es ademes el gran monument a la
Llengua Valenciana, eixa que alguns s’obstinen en
negar -just els mateixos que des de la
seua condicio manipuladora alteren el
titul de l’obra com si els assistira el dret a
canviar l’historia, l’ortografia o la voluntat
de l’autor-. La llengua valenciana està
ben present, no sols en el lexic, sino en el
prolec i en el colofo a on es vol fer cons-
tancia de quína es la llengua amprada per
l’autor. Pero aço pot ser motiu d’una nova
cita en els llectors de Renou, que espe-
rem abordar en un futur numero de la
revista.
Notes
1. Aixina ho afirma un dels seus biografs i
estudiosos. “En estos ultimos años la biografia
de Joanot se ha visto enriquecida de manera
extraordinaria con nuevas aportaciones y ha
pasado de ser casi un desconocido [a ser el] al
escritor europeo más documentado”. Joanot
Martorell. Villalmanzo, Jesús. Ed. Ajuntament de
Valencia, 2009. p.9
2. Es tracta d’escrits -lletres, cartes- que se
lliuraven mutuament dos cavallers rivals en el fi
de posar solucio a un agravi, el qual tenía com a
possible causa l’intent d’homicidi o la seua con-
sumacio, la difamacio, litigis i apropiacio de bens, promesa de
matrimoni trencada, el rapte, l’adulteri, etc. Estes cartes que
comminaven a “una batalla a ultrança”, aço es a un enfronta-
ment a mort, solien tindre sempre una estructura similar i usaven
un to solemne, notarial, producte del seu caracter juridic. Joanot
es autor d’un bon grapat d’elles i per diferents motius, lo qual ha
generat mes d’un estudi tant del contingut com de l’estil.
3. Villalmanzo, J. o.cit. pp. 35, 36.

Renou

VOCABULARI VALENCIÀ-CASTELLÀ any 1555 (impresio de l’actual segle),

prologat per l’escritor i politic Salvador Guinot i Vilar (Castello, 1866-1944), l’autor de
l’edicio original fon Joan de Resa –pseudonim de l’Honorat Joan- (Regne de Valencia,
segle XVI) el qual feu este VOCABULARIO VALENCIANO-CASTELLANO, per a la millor
comprensio dels castellans de les obres d’Ausias March, que varen ser publicades en Valladolid
l’any 1555, en Llengua Valenciana, de les quals este “Vocabulario” formà part.
16 LLENGUA VALENCIANA
APUNTS DE GRAMATICA
VALENCIANA (...continuacio)
El predicat verbal
Està format per un verp (no
copulatiu) en modo personal
(indicatiu, subjuntiu imperatiu,
condicional).
Per a indicar que el subjecte
existix, es pot usar el verp “ser”,
pero es preferible usar els verps
existir o estar per a indicar exis-
tencia: Actualment en conte de
dir “abans d’Abraham yo hi era:, es diu “ans d’Abraham
yo ya estava o yo existia”.
El verp predicat expressa una activitat o modo de
ser: tu cantaves, ell creixia. Sempre que es presenta el
verp en modo personal hi ha una oracio, en la que
entren les paraules que se relacionen ab ell.
Les dos parts essencials de l’oracio son: el subjecte
i el predicat. Oracio simple es la que consta d’un sol
subjecte i d’un sol predicat; quan l’oracio te dos sub-
jectes o dos predicats es diu composta.
Renou
Renou
D. Josep Mª Guinot i Galán
Academic de numero de la RACV
Fundador de “Cardona Vives”
Omissio del subjecte
El subjecte s’omet facilment en els casos següents:
Quan es tracta d’un pronom personal de primera o
segona persona, el qual facilment se sobreenten, per la
desinencia del verp: vullc descansar; tens que vindre;
anem a casa; vingau tots els dies.
Quan el subjecte es conegut, perque ya s’ha expres-
sat en oracions anteriors: Vicenta ya ha vingut, ha
almorzat i està estudiant.
En els verps impersonals i unipersonals: es diu, plou,
trona.
L’omissio del predicat verbal te lloc en oracions com-
postes si està ya expressat en una oracio simple, i en
la composta s’enten facilment: Miquel va al café i al
cine.
L’omissio del verp copulatiu es possible per a donar
rapidea i energia al llenguage, com en adagis o sen-
tencies i en interrogacions i exclamacions:tu fora, i yo
dins!; ¿tu absolt?
(continuarà en el numero següent...)
 Renou
CAL PREGAR, SEMPRE
P
regar, prega u si té costum, quan va a dormir,
quan se desperta o quan li abellix, és dir: abans
de mamprendre un viage, de passar un examen o
per a demanar qualsevol favor a Deu o a un sant, a fi
que intercedixquen per ell. I, generalment, els precs se
fan en l’idioma que se li han ensenyat. Si li varen
ensenyar el “parenostre” en castellà resarà el “padre-
nuestro” sense per això deixar de parlar com sempre ho
fa en valencià. No perque se li va ensenyar la doctrina
cristiana en l’idioma espanyol deixarà de ser manco
valencià que si li l’hagueren ensenyat –com calia- en
son idioma natiu.
Aixina també els cants litúrgics. Els salms que se
canten en l’esglèsia per a tindre contents a Jesucrist, a
la Verge i a tots els sants se
cantaven adés, en llatí i en cas-
tellà, pero poquetes voltes en
valencià puix pareixia que si ho
feya algú podria ser denunciat.
Pero el cas és que tot prec
naixcut del cor no reivindica
més que el sentiment i l’espe-
rança en la seua fe. No dema-
na ni vol abanderar atra cosa
més. Pero d’un temps cap ací,
note que els càntics de l’esglè-
sia valenciana i les misses que
se diuen en “valencià” s’estan Celebracio d’una missa dominical en
catalanisant, imposant-los als assistència de números public
chiquets i majors un llenguage
que no és el d’ells ni manco els dels seus pares ni
yayos. I això sí que està mal fet. I, clar la gent que açò
sent o somriu o s’indigna o se queda muda, per no par-
ticipar en l’engany en el que cada dia més tant els polí-
tics com l’esglèsia nos estan embolicant -per ignoràn-
cia o pel seu propi interés. Per això, és per lo que m’he
posat content: escoltant, fa uns dumenges en Les
(Lleida), cantar en aranés. I és que, alguns capellans
aranesos, refusant la lletra dels missals que els donen
que estan editats en català, publiquen fullets en ara-
nés idioma de la vall d’Aran.
Tinc en les meues mans un d’ells i escolte en delí-
cia cóm canta en la missa este poble aranés –que
també és català- en son propi idioma sense fer cas a
Renou
Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de europa, de
cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos.
Ramón Menéndez Pidal (1869-1968)
COLABORACIO 17
Manuel Casaña Taroncher
cap imposició de president ni de arquebisbe d’aquella
comunitat demostrant que el gall aranés no és manco
valent que el pollastre català. I aixina –rient-se de les
imposicions separatistes i imperialistes- cantaven en
castellà eixe conegut “Saber que vendrás”. “En este
mundo que Cristo nos da, hacemos la ofrenda del pan
/ El pan de nuestro trabajo sin fin /el vino de nuestro
cantar. / Traigo ente Ti nuestra justa inquietud, / amar
la justicia y la paz. /Saber que vendrás, / saber que
estarás, / partiendo a los pobres tu pan.” I, després,
d’este cant mesclaven en la seua pròpia llengua un i
atre càntic com éste de “Només Deu és gran” (Sonque
Diu ei gran)- Jo pensaua qu’er òme /ere gran peth sòn
poder / gran peth sòn saber / gran per son valor. / Jo
pensaua qu’eth mond / ere
gran e m’enganhè, donc gran
sonque n’ei Diu.” Per això afe-
gien: “Puja enquià eth Cèu / e
atau veiràs / com ei petit eth
nòste mond / puja enquià eth
Cèu e atau veiras / com un
joguet que es pòt trencar…”
Per tot açò que els dic me
resulten més simpàtics estos
aranesos. Cada volta que els
escoltava parlar est estiu sen-
tia com si una traca d’esclafits
en la cara s’en duyen els inde-
pendentistes catalans. Per la
mateixa raó que Catalunya vol
tindre llibertat per a parlar en català, la Vall d’Aran
proclama el seu dret per a expressar-se en aranés. I
aixina ho fa i en les seues escoles s’ensenya sa llen-
gua nativa i no l’invent fabrià. En canvi, mentrimen-
tres, ací en Valéncia, l’escola adoctrina el català. Són
molts els que callen, i, per lo tant, cada dia, per eixe
motiu el valencià anirà desapareguent. Per a evitar-
ho hi hauria que tindre present sempre que en
Valéncia només caldria ensenyar el castellà per ser
l’idioma d’Espanya i el valencià per ser la llengua
valenciana, eixa que, com va dir el notari Carlos Ros,
és “entre les Lengues, la més dolça, emphàtica, sen-
tenciosa, aguda, graciosa, breu i significativa.” Aixina
siga.
18 OPINIO Renou

CHICOTET ESTUDI COMPARATIU Federico Bonillo Vigo

DE LES VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ
I DE LES MENTIRES DE LO CATALÀ (III) 2ona part
Continuant en ad este repas de veritats i metires, hui parlare de tradicions tipiques valencianes: folclor, danses,
balls, musica, festes i jocs. Primer… vorem lo valencià.

“Les Festes del Corpus” del Corpus, per mig de la bula “Transiturus hoc mundo”,
estenent-la per tota la cristiandat. La seua celebracio queda

D
’estes festes no vaig a referir-me al seu aspecte teo-
logic-dogmatic, ni tampoc al lliturgic de la festivitat
del Corpus Christi. Vullc arreplegar açi nacosa que no
es principal, sino mes be accesori en ad esta data en que
l’adage popular ya diu “Que relluix mes que el sol”, com
ataüllant els arcans profunts de sa realitat ontologica sobre-
natural. A banda l’aspecte religios, generacions i genera-
cions de valencians hem vixcut, potser des de els mateixos
anys de la nostra chiquea, acompanyats de sos pares o
yayos, l’emocio d’esta sense par festa del Corpus en la nos-
tra terra, en lo nostre Regne de Valencia. Ad este aspecte
huma, material, multicolor i sorollos de la festa -a voltes
bullanguer-, mes mai, irreverent, es on radica la transcen-
dencia res despreciable, puix es tracta d’una tradicio que es
precis conservar “per fe i valencianisme”, tant pel valor divi
de les coses humanes, aixina com per una ben entesa
valenciania. Historicament ha segut i es considerada una
“Festa Gran” des de l’ultim terç del sigle XIV hasda finals del
sigle XIX, puix grans foren els reis i regines, papes i eclesias-
tics i personages ilustres que estigueren açi i mes grans
foren i son les dones i homens -el poble valencià- que ompli
de vida i grandea ad esta festa. Durant este peirodo, la fama
i el renom de les nostres Roques i la festa del Corpus s’es-
tengue tant dins com fora de les nostres fronteres.
Fon en l’any 1263 quan el Papa Urba IV institui la festa
fixada en lo primer dijous raerre l’octava de Pentecostes,
motiu per lo qual no te una data fixa i la seua celebracio varia
entre el 21 de maig i el 24 de juny (en l’actualitat es cele-
bra el dumenge següent) celebrant-se des d’eixos moments
una provesso, pero de les nomenades claustrals per fer-ho
dins de les iglesies. Dita bula va ser confirmada posterior-
ment pel Papa Clement V en lo Concili General de Vienne en
1311 i pel Papa Joan XXII en 1317. En tot allo, la festivitat
del Corpus es converti junt ab la Pascua i la Nativitat en el
tercer dels grans acontenyiments lliturgics de l’any. Per a
enaltir dita festa el llavors bisbe de Valencia entre els anys
(1348-1355) Hugo de Fenollet, es qui el 4 de Juny de 1355
promou d’acort ab el capitul catedralici, los jurats de la ciu-
tat, el justicia i els prohomens de Valencia, la creacio d’una
provesso que recorregueraels carrers de la ciutat. Manà que
en la festa del Corpus Christi una “general e solemnial pro-
cesso sia feta, en la cual sien e vajen tots los clergues e reli-
giosos e encara totes les gents de la dita ciutat”
La crida i anunci d’esta primera provesso, consta en lo
Manual del Consell, dispost pels jurats el 8 d’agost de 1416.
En dit prego s’establia tambe el recorregut de la mateixa,
aixina com que debia iniciar-se en la catedral. Ad esta pri-
(continua en pag. següent...)

Festivitat del Corpus. Cavallets Festivitat del Corpus. Jagants

Renou

DV,, 29-2-04,,p.4
María Consuelo denunciaba “la manipulaciones desvergonzadas de la histo-
ria” tras mencionar pasajes de libros históricos, citas e investigaciones realizada que
certifican el origen de la Lengua Valenciana y el dialecto posterior, el catalán.
 Renou
CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES...
mera provesso com a tal durà un any, ya que en 1356 faltà
el bisbe Hugo de Fenollet i davant l’amenaça belica ab el rei
castellà Pere el Cruel, es va decidir suspendre-la, acordant-
se que la festivitat es celebrara alternativament en una
parroquia de la ciutat
En l’any 1372 sent bisbe de la diocesis el Cardenal
Jaume d’Arago, net del Rei Jaume-II i cosi germà de Pere El
Cerimonios, es quan de nou resorgix i escomença a pendre
auge i solemnitat, afegint-se la musica ab instruments de
l’epoca, aixina com balls o danses de les quals hui encara
perduren algunes. Tambe s’afegixen els gremis que existien
ab les seues banderes i portant una bujia de huit onçes cada
persona pertanyent a cada gremi.
Tal fon l’esplendor de les provessons del Corpus que es
tenen noticies que en l’any 1401 Blanca d’Arago fa que es
repetixca. El Rei Marti l’Humà i la Regina Joana de Sicilia
acudixen a presenciar-la, posteriorment en 1414 durant la
coronacio del Rei d’Arago Ferran d’Antequera, desija que ad
esta es represente en Saragossa, en 1415 es el Papa Luna
qui assistix a la mateixa, en 1427 es solicitada pel Rei
Alfons El Magnanim, en 1466 la presencia el Rei Joan-II
d’Arago, els Reis Catolics en 1481, posteriorment en 1501
la Regina Joana de Napols, novament en 1528 l’Emperador
Carles-V, en giner de 1585 per Felip-II, en 1612 pel Rei
Felip-III ab motiu de les seues bodes reals, el Princip
d’Angulema heu fa en 1815, Ferran-VII en 1827, la Regina
Isabel-II ab lo seu fill el futur Alfons-XII en 1858, en 1888 la
presencià Alfons-XIII i de nou finalment en l’any 1893 ab
motiu del primer Congres Eucaristic Nacional. Ab la procla-
macio de la II Republica, “l’esquerra” obliga a que la festa es
llimite novament a celebracio dins de les iglesies, fent-se
aixina des de 1931 a 1935, pero acabada la guerra civil, els
ajuntaments de “la victoriosa dreta” la centraren nomes en
la seua part religiosa, estant represetada per les Banderoles,
Festivitat del Corpus. Nabnos o Cabuts
Renou
....la nostra llengua, la qual des de lo sigle XIII ha vingut anomenantse ab lo
nom generich de llemosina y mes tart de valenciana; sens que may los escriptors clas-
sichs valencians l’haguen baptejada ab lo nom de catalana.
(Gaetà Huguet i Breva)
OPINIO 19
(...de la pag. anterior)
els Jagants, els Nanos, els Cirialots, els Apostols i els
Evangelistes i algun que atre personage mes. Finalment es
a partir de la decada dels 50 i 60, quan un grup de valen-
cians que se resistien a la perdua de la tradicio de la pro-
vesso, encarnen els personages ans nomenats, formant el
Grup de Mecha i a continuacio l’Associacio d’Amics del
Corpus de la ciutat de Valencia, reprenguent l’esplendor que
la Provesso del Corpus tingue en los seus inicis.
“Les Roques”
Lligat a la festivitat del Corpus, pero no des d’el seu inici,
puix n’hi ha historiadors com M. Carbonares, que les daten
alla per l’any 1373, ab motiu de l’entrada en Valencia de
l’Infanta Na Marta d’Armagnac, muller de l’Infant En Joan -
primer duc de Girona- on ixqueren ya algunes roques. Atres
historiadors les daten en 1392, puix en eixe any vingueren a
la nostra ciutat de Valencia els reis Joan-I el Caçador i Na
Violante, i es sap que per a tal ocasio, ficaren alguns
“Entremesos”, aixina com tambe consta que tragueren
varios d’ells a l’entrada del Rei Marti l’Humà (tan volgut pels
valencians) en l’any 1409 i que per tal circumstancia se
tigueren que eixamplar alguns carrers, com el conegut hasda
ara de Caballers, segons conta el ilustre cronista de la ciu-
tat, En Carreres Zacares, representant l’Historia de Tristan.
Entre totes ad estes dates, podriem fixar, d’una manera
certa, l’any 1413 com la data de l’invencio de les Roques,
en la qual la ciutat volgue afalagar al seu nou rei -elegit en
Casp-, Ferran-I d’Antequera, en sa primera visita a Valencia.
Per a obsequiar-lo determinà el Consell que es construiren
tres carros triunfants, grans i majestuosos, simbolisant,
<<…l’u, la divisa del Rei, l’atre, les Set Cadires i el tercer
Les Set Edats. Varen ser construides per En Joan Oliver,
(continua en pag. següent...)
Provesso Corpus. La Moma
 Renou OPINIO
CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES...
autor tambe de les Roques de L’Hort o del Verger, de la Roda
o Torres i de la Visio, que veeren sent Domingo i sent
Francesch>> (sic).
Des de 1417, ya es parla de les Roques per a la festa del
Corpus en els Manuals del Consell i d’eixa manera coneixem
els noms de moltes d’elles, com: “Parais Terrenal, Sant Vicent
Martir, Sant Jordi, Maria del Zebedeo, La Salutacio de l’Angel,
L’Adoracio dels Reis, Sant Jeroni, L’Infern, Lo sepulcre del
Redentor, L’Apocalipsis, El Descendiment de
la Creu, Lo Juï Final, Lo Sacrifici d’Isaac,
Sant Sebastia, Sant Joan Batiste, Santa
Susana, Santa Elena i atres mes….
Dir, que en lo desenroll de la provesso
del Corpus i les Roques, n’hi han aspectes
molt significatius i representatius de la
nostra particularitat diferenciadora d’a-
quells que diuen que som: si no germans,
si cosins germans, i es que en ad eixe des-
enroll ans nomenat, n’hi ha unes diferen-
cies molt importants, tant per lo nom que
prenen els actes, aixina com per les arraïls.
M’explique: Dins de tota la distribucio de la
desfilada de la provesso i les Roques, esta
el nomenat Ball dels Nanos i Els Jagants,
aixina com la dansa de La Moma i los
Momos, que per a escomençar en català Provesso Corpus. La Custodia
es nomenen “Cap Grosos i Gegants i lo
atre no te traduccio equivalent
en català” i perque tant la
dansa com lo ball, estan con-
siderats, junt ab la Muixeran-
ga, uns dels balls i dansa mes
antics del nostre folclore.
L’aparicio d’ells es remonata
al igual que la constatacio de
l’oficialitat de la provesso del
Corpus com de les Roques,
entre l’any 1372 i la primera
decada del 1400. Dir tambe,
que els jagants foren fets o Provesso Corpus. Roca de Sant Vicent Ferrer
construits a image o semblan-
Renou
“Fem inoblidables els seus grans moments”
C/ Juan Pablo II, 33 - 12003 Castelló Reserves Tel. 964280302-637568604
Tel.964 280302-637568604
e-mail:info@celebritylledo.com
www.celebritylledo.com
20
(...de la pag. anterior)
ça dels de Toledo -que curios, no a image i semblança dels
de catalunya-. El significat dels Nanos i Jagants, es que totes
les persones (alts i baixos, grans i chicotets) adoren a Nostre
Senyor (en particular els Jagants, 4 parelles que representen
als quatre continents coneguts hasda eixe moment -Europa,
Asia, America i Africa-, adherint-se tots a l’Eucaristia; afegint-
se en l’actualitat una parella mes -per l’atre continent- vestits
en l’indumentaria tipica valenciana i que han segut donats
per la falla Na Jordana) i la Moma era la
representacio de la Virtut, front a els Momos,
que eren els Set Pecats Capitals.
Reminiscencies de la Moma la troben en
cançons tipiques nostres, puix era una dona
vestida de blanc, la cara tapada per una
careta i un tul blanc, guants blancs i en lo
cap portava una corona de llauto i de flors
blanques. Be, es de supondre que de ploure
no es banyaria molt, pero tots sabeu quel
carácter valencià que li trau sorna i com se
sol dir -punta a casi tot- , li fica a una canço
valenciana el nom de “Es chopa hasda la
Moma” en clara alusio ad aquella. Dir que
tots eixos balls anaven acompanyats musi-
calment per Dolçaines i Tabalets. Per
arrematar este chicotet i breu repàs, un
detall mes de l’importancia i transcendencia
com a una difrencia mes entre lo Valencià i
lo català. La provesso esco-
mença ab el repic especial per
a tal acte de les campanes
des d’El Micalet i la mateixa
propiament dita ho fa ab “La
Senyera de lo Regne de
Valencia”, flanquejada per
“Les Banderoles o Estan-
darts” de la ciutat i son por-
tades per tres Reis d’Armes
vestits ab cotes de seda i
gorgueres de tela al coll,
peluques i barbes blanques i
els seus caps van coronats.
Restaurant ~ Salons per a convits
C/ Juan Pablo II, 33 • 12003 CASTELLÓ
 Renou DENUNCIA 21

EL MONUMENT A JAUME I EN VILARREAL Xavier Gimeno i Alonso

urant l´estiu passat vaig llegir una opinio publi- reconeiximent del poble de Vilarreal al seu rei i funda-

D cada en la seccio de “Cartas al Director” del

periodic “Mediterráneo” (19.7.2010), titulada
“Jaime I ha sido abandonado a su suerte en Villarreal”,
a on l´autor, un tal “Vilarrealenc”, es queixava del tras-
llat del monument a Jaume I del centre de la ciutat
(plaça Major) a un atre emplaçament.
Despres d´anar a Vilarreal i vore´l, vaig estar parlant
en un regidor de l´ajuntament de Vilarreal, comentant-
li que allo em pareixia molt malament, diguent-me que
en l´actual lloc, despres d´arreglar-lo tot, quedarà molt
be.
L´ajuntament de Vilarreal decidi fer unes obres en la
mateixa plaça Major per a un aparcament soterrani i
llevà el monument, guardant-lo en un almagasen.
Despres d´acabades les obres es donaren conter que
el monument no podia estar en el seu lloc pel pes, cosa
que s´havera pogut previndre abans de les obres.
El monument en qüestio es obra de l´escultor vila-
rrealenc, Vicent Llorens Poy, i ha estat durant mes de
trentacins anys presidint la plaça Major de Vilarreal. Un
monument majestuos i impressionant, i en lletres d´or
es podia llegir “Jaume I. Fundador de Vila-real”, com a
dor. L´associacio Cardona Vives concedi l´any 2008 a
Vicent Llorens Poy un premi “Fadrí”, concretament el
“Vinatea”, com a reconeiximent a tota la seua llavor.
Parlant en l´escultor sobre el monument nos digué que
estava prou disgustat per tot lo que havia ocorregut.
Tinc que dir, que durant un temps, es pensà, per part
de l´ajuntament, retallar-lo, cosa que era una barbari-
tat i que gracies a Deu no es portà a terme.
Fa pocs dies, vaig tornar a Vilarreal per a vore una
atra volta el monument i fer unes fotos del mateix, i
veent tot allo em vaig quedar de pedra, com l´escultu-
ra. Pareix que a Jaume I l´han deixat abandonat en un
descampat (podeu vore les fotos), les lletres d´or han
desaparegut, tinc entes que furtades, i el puny de l´es-
pasa està trencat.
Vallgue el meu articul per a denunciar tal desgavell.
¿Com es possible que s´hage fet eixa barbaritat? ¿Com
es possible eixa falta de respecte al seu fundador i a
l´historia de Vilarreal?
Tinc que dir que no soc de Vilarreal, pero qualsevol
acte en contra de nostra cultura i historia valenciana
m´afecta, siga a on siga.

Antic emplaçament monument Actual emplaçament monument

al rei Jaume I en el centro de Vilarreal al rei Jaume I en les afores de Vilarreal

Renou

Ya antes de la Era Cristiana cartagineses y romanos enzarzados estaban en sus

Guerras Púnicas y Sagunto que aliada era de Roma sitiada fue por los cartagineses
y abandonada por Roma. Tras ocho meses de asedio los seguntinos dieron la primera
lección histórica de morir matando antes que rendirse a sus invasores.
D. de V. (Cartas al director
22 ENTREVISTA Renou

ENTREVISTA A D. ENRIQUE DE
DIEGO VILLAGRÁN Vicent Meneu Buchón
Buenas tardes, estamos con D. Enrique de Diego, persona muy apreciada por la Asociación Cultural Cardona
Vives de Castellón, que le concedió el año 2009 el premio “Fadri-Cardona Vives” a la “Prensa Independent”.
D. Enrique de Diego es licenciado en Ciencias de la Información por la Universidad Complutense de Madrid,
nacido en Segovia en 1956. Es articulista, ensayista y escritor. Ha estado ocupando diversos cargos en medios
de prensa, como el periódico ABC, el desaparecido Diario Ya, ha sido subdirector de la Revista Época. En la
actualidad es columnista en prensa escrita y digital, y dirige un programa de actualidad y debate en Radio
Intereconomía. Es presidente de la Plataforma de las Clases Medias, que intenta cambiar el actual sistema polí-
tico y el ineficiente sistema económico considerado como “Estado del bienestar”. Ha escrito diversos libros
como: “Islam, visión crítica”, “El último rabino” o “ZP en el país de las maravillas”. Primero de todo gracias por
atendernos.

P- Como periodista. Los periodistas tuvieron mucho
respaldo social a raíz del 23F cuando dijeron que
gracias a ellos se había difundido lo que pasaba en
el Congreso y la gente se enteró de lo que era un
golpe de estado en directo, pero hoy en día notamos
que ahora a los periodistas les falta
garra, vemos unas respuestas en las
ruedas de prensa y unas contestaciones
que nos dejan a los ciudadanos aboba-
dos. ¿Dónde están los primeros espa-
das del periodismo en esas ruedas de
prensa?
R- Bueno, demostraré en un libro que
tiene que salir pronto, que los periodis-
tas no informaron bien del 23F, el perio-
dismo en España se ha degradado com-
pletamente no sólo como una cuestión
de responsabilidad personal sino por-
que el periodismo depende del poder
político y ha dejado de ser un contrapo-
der, las televisiones y las radios son por
D. Enrique De Diego
concesión administrativa y se renuevan
cada cierto tiempo y por lo tanto forman
parte de una francachela de poder político, poder
mediático, poder económico,… entonces los perio-
distas son como una coartada más, la publicidad ins-
titucional que es una de las fuentes de financiación
fundamentales de los medios ahora mismo también
se da sin criterios objetivos mediante el favor o no, o
sea, que el periodismo en España ha muerto, la
gente tiene que recuperar en ámbitos de sociedad
civil su capacidad de comunicación, esa es la situa-
ción en la que estamos.
P- ¿Es difícil llegar o incluso convencer
como periodista a la mayoría de la socie-
dad?
R- No, la mayoría de la sociedad ahora
mismo tiene un consenso general, sabe
que las cosas van mal, sabe que hay
problemas en el sistema y está muy dis-
puesta a sumarse a esa línea, que es
una línea que puede ver cualquiera, o
sea que el periodista no es nadie distin-
to al resto de gente común ni yo tengo
nada más interesante que decir que
como nos enseñaba mi abuela Sergia,
que en gloria esté, que era el puro senti-
do común, la única cuestión es que se
dedica a entretener y a manipular a la
gente, entonces eso genera una incomu-
nicación.
P- ¿Considera Vd. que la sociedad está suficiente for-
mada y es consciente de la responsabilidad que tiene
a la hora de emitir su voto o de elegir a los dirigen-
(continua en pag. següent...)

Renou

“Valencia ha tenido siempre una propia personalidad histórica y un movi-

miento literario y artístico peculiar. Y tiene el derecho a conservarlo...Vayan con esta
líneas mis férvidos deseos de que mantengan sus derechos”.
Claudio Sánchez Albornoz (30.8.1987, Las Provincias)
 Renou ENTREVISTA 23
ENTREVISTA A D. ENRIQUE DE DIEGO VILLAGRÁN (...de la pag. anterior)

tes que la van a conducir?
R- En contra de lo que aquí el papanatismo demo-
crático ha establecido, la democracia no se basa en
que el pueblo siempre acierta sino que el pueblo
siempre se equivoca, por eso hay elecciones cada
cuatro años porque si acertara ya sería para toda la
vida. La participación de la gente ha sido cercenada
en buena medida y la representatividad, no tenemos
representantes, tenemos unos personajes a los que
votamos y con los que luego no podemos tener rela-
ción porque su puesto depende mucho más de su
populocracia, de sus jerarcas, que de la decisión de
la gente, todo esto ha llevado a
una eliminación, en buena medi-
da, que también la gente ha
interiorizado, de pérdida de la
responsabilidad personal, la
palabra más proscrita en nuestra
sociedad es responsabilidad, la
gente no es responsable, no se
considera responsable, vea Vd.
por ejemplo el hecho de que
esta nación ha producido un pre-
sidente del gobierno tan incapaz
y tan incompetente como D. Enrique De Diego.
Fadri 2009 a la Prensa Independent
Zapatero y no ha venido de
Marte, le han votado once millo-
nes de personas dentro de unas siglas históricamen-
te nefastas, pero bueno, al menos con una trayecto-
ria como el PSOE, es decir, que, probablemente el
PSOE desaparezca después de ese gesto de irres-
ponsabilidad colectiva de la nación española.
P- ¿Como forma de medio de comunicación de
masas, las televisiones, sobre todo las públicas, con-
sidera Vd. que son instrumentos de manipulación a
favor del poder?
R. Sí, llevas toda la razón en la pregunta, son meros
instrumentos de propaganda del poder político, del
cacique y por supuesto se establecen tiempos pasa-
dos para la mayor gloria del líder que es el que les
paga. La otra cuestión de fondo, que también tiene
que empezar a plantearse la gente, es que no pode-
mos sostener estos aparatos de propaganda que nos
arruinan, que no funcionan mediante la competencia
sino mediante el expolio.
P- ¿Deben los poderes públicos contribuir a la infor-
mación de la sociedad o sólo a su distracción?
R- Los poderes públicos, en el sentido democrático,
deben ser siempre limitados ahora mismo se dedican
a distraer a la gente y a engañarla, ha llegado el
momento de que los restos de la sociedad civil, que
son muy escasos en España, tomen el liderazgo, es
difícil pero hay que intentarlo aunque sea por instin-
to de supervivencia, por nuestros
hijos y por nuestros nietos.
Castellón es de los pocos sitios
en España en los que queda
sociedad civil y me gustaría que
en un momento dado diera el do
de pecho.
P- ¿Es dócil la sociedad a la
manipulación del poder?
R- Sí, es dócil. La manipulación
se interpreta a través del siste-
ma educativo, de los medios de
comunicación, también del cine,
del arte, porque todo está sub-
vencionado y por tanto está con-
trolado por el poder político de tal manera que quién
se opone, a veces, al despilfarro, las satrapías, los
cacicatos,… pues queda en una posición de margi-
nado, y si siente, aparentemente, como la inmensa
mayoría y está a favor del sentido común se abrirá
paso.
Muchas gracias D. Enrique de Diego por habernos
atendido y deseamos que la situación mejore.
Yo, por la Cardona Vives siempre lo que sea, primero
porque es muy loable en su labor en defensa de la
cultura valenciana y porque es la única que me ha
dado un premio en toda mi vida y además fue por la
independencia en la función periodística con lo cual
estoy muy orgulloso y muy agradecido.

Renou

Crit.,, pag. 20.

“Llengua polida (la Llengua Valenciana), dolça i bonica” de la que diu
Menéndez i Pidal: “Ya fue clásica antes de que entrara el Renacimiento en España”,
i a la que li dedicà un dia estes paraules el mateixissim Cervantes: “Graciosa len-
gua con quien solo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable.”
(“El Crit de la Llengua”. Josep Alminyana i Vallés.)
24 LLENGUA VALENCIANA
HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA.
(DEL SEU LLIBRE “POMELL DE VALENCIANITAT”)
MANIOBRES FRAUDULENTES
“Intellectuals”... si afavorixen la catalanitat
E
l segon testimoni d’intelectuals valencians que pre-
senta es el d’un català, el tortosí Cristòfol Despuig.
D’ell sí que transcriu un bon tros de dialec novelesc
de 1557, replegant la llegenda de les don-
zelles. Sent català, ¿qué tenia que dir?
Aixina i tot, reconeix que es una llegenda,
una invenció. Pero la amolla. Seguim com-
provant el solit fonament d’este retorci-
ment d’idees.
Del tercer, fra Gaspar Antist (1550),
que escriu en castellà la Vida de San
Vicente Ferrer, i en ella diu que Sant
Vicent predicava en català, no podem
creure lo que està en contradicció en els escrits contem-
poraneus del sant, que afirmen clarissimament que en
“sua valentina ac materna lingua fuerit semper locutus”,
que va parlar sempre la seua materna llengua valencia-
na, cosa que assegura el mateix S.G. (pp. 147-148).
¿On estan eixos “intelectuals” valencians? Yo no els veig.
¿Per qué a estos tres, casi desconeguts, els calificà
Renou
Renou
Josep Boronat Gisbert
(...continuació)
com a “intelectuals”?
Es molt facil posar adjectius, encara que vinguen
amples, molt amples, si son de la corda propia. Es molt
facil dir “tots” admeten, “tots” expliquen tal cosa, enca-
ra que tal cosa ni la nomenen, ni son tots.
Ni son tots. Perque oblida a alguns que ell mateix
cita en atre lloc: que el catala tortosi
Amiguet, en este sigle (1502) traduix a
Flisco “ex italico sermone in valentinum”
(p.35); que el catala gironi Eiximenis edita
en Barcelona en 1507 i en 1523 dos tra-
duccions “en lengua valenciana” i “en nos-
tra lengua vulgar valenciana” (p. 37); i que
el catala Bonllavi edita en Valencia (1521)
el “Blanquerna” de Ramon Llull, “traduit” i
“estampat en llengua valenciana” (p. 37).
Pensant-ho be, lo unic que s’aprecia clarament de tot
aço, es lo desmanyotat de la seua afirmacio, tan a con-
trapel de l’evidencia.
Els que, sense forçar les coses, podem calificar d’in-
telectuals, en el sigle XVI, com en el XV, donen un nom
a la nostra llengua: “llengua valenciana”.
(Continuarà en el numero següent...)
 Renou
EL MANUSCRITO 1324 DE LA BIBLIOTECA
NACIONAL DE MADRID Ricardo García Moya
E
l manuscrito 1324 de la Biblioteca Nacional de
Madrid (desconocido, creo, por el Constitucional y
el Congreso) fue inìciado en mayo de 1693 por
Juan de Ayala, un gramático experto en lenguas sagra-
das y romances. Con caligrafia barroca, Ayala cita el idio-
ma del Reino, recordando que “la lengua valenciana
tiene muchísimos vocablos moriscos, de que hago largos
índices en obra aparte” (BNM. Ms.1324, f. 227, r).
Constituye otro de los innumerables reconocimientos del
idioma valenciano y su riqueza léxica por parte de cientí-
ficos del lenguaje -no políticos ni jueces- antes de 1861
cuando Milá i Fontanals ideó la argucia de llamar dialec-
to catalán al idioma valenciano.
Los largos indices de léxico valenciano han desapare-
cido y el manuscrito está
inconcluso (sólo hasta la dic-
ción coracina), pero basta para
constatar que muchas palabras
brotaron entre el Cenia y el
Segura antes de ser prestadas
al castellano, o capturadas por
el catalán. Una de las que
recoge es la relativa al “con-
ducto de aguas llovedizas, voz
“albelló” en lengua valencia-
na”. De procedencia árabe
generó variables humildes Biblioteca Nacional de madrid
como arbelló y arbellonets
(juego que se practicaba en las calles de Valencia).
Lamentablemente, pese a que arbelló figuraba en dic-
cionarios como el de Escrig (1887) Y Fullana (1921), la
inmersión lo suprimió -como a tantos otros- para forzar
la política unidad de la lengua.
Ayala respetaba el origen valenciano de vocablos; por
el contrario, el Institut d’Estudis Catalans los captura o
censura. La praxis del IEC consiste, grosso modo, en dic-
taminar que un sustantivo como baladre es murciano,
aragonés, almeriense y catalán (Corominas: Diccionario
Etimológico, 1987), es decir, no existe en valenciano. No
obstante, uno de los primeros documentos donde surge
baladre no fue escrito en Murcia, Zaragoza, Almería o
Barcelona, sino en la Valencia del siglo XV y por un
Jaume Roig amante de la lengua valenciana de los de
Renou
El nombre de nuestra lengua es Llengua Valenciana y no hay otra definición cien-
tífica. (Luis Aracil. 1997)
OPINIO 25
Paterna, Torrent y Soterna. Ayala también recurre a
Jaume Roig como fuente léxica en su ensayo etimológi-
co (que no otra cosa es el manuscrito 1324). Al analizar
brete, dice: “Jaume Roig, poeta valenciano, usa la pala-
bra brell por lo mismo que laço o trampa en que cae la
caça.” Y reproduce versos de Roig en valenciano del
Siglo de Oro: “En lo filat/laços e brell” (f. 126 r) Los
miembros de/ Congreso podrian comprobar que el clási-
co articulo lo -usado por Roig y vivo en lengua valencia-
na- también lo liquidó la cientifica inmersión en pro de la
unidad de la lengua.
Ayala aborda la homonimia de léxico peninsular:
“Cadira, lo mismo que silla. Voz antigua en el castellano
y así Juan de Mena dixo: “En gran cadira de ver, le die-
ron asentamiento”. De donde
quedó en la lengua velenciana,
que conserva muchisimos
vocablos que fueron antigua-
mente nuestros de que hice
recopilación en obrilla especial
deste asunto” (f.142). La koiné
lingüística medieval permitía a
Juan de Ayala atribuir origen
castellano a cadira (curiosa
corrupción de cathedra) y de
ser un Milá i Fontanals. hubiera
reivindicado la unidad de las
lenguas castellana y valencia-
na, pues infinidad de palabras (conquesta, finestra,
nafrar, dues, flama, ome, farina, dona, altre, ferida, pre-
sent, fusta, tot, ferro princep, aquest. fora, etc.) apare-
cen en documentos toledanos, sorianos y leoneses ante-
riores a 1238.
EI filólogo narra pormenores: “Çandia, voz arábiga que
significa melón de agua. En Valencia hay observancia de
que no se vendan hasta que entra el mes de octubre, alli
les llaman melones de Argel” (f. 196). Efectivamente,
meló de Argel (sin apóstrofo) equivalía en idioma valen-
ciano a la corrupción catalana sindria que ahora imponen
como cultismo. En el manuscrito, Ayala nos devuelve
vocablos: “Cencerrada, aunque en su sonido es castella-
(continua en pag. següent...)
26 HUMOR VALENCIÀ Renou

Si al rei li diuen Joan Carles,

Ilustracio d’Albert Guallart

a la reina li diuen Sofia

i té tres fills.
¿Quans anys tinc yo?
Voste té 44 anys.

Molt be. ¿Com ho saps?

Perque tinc un cosi que té 22 i es

la mitat de “gilipolles” que voste

Renou

“Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua,
la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y
vocabulario propios”
Salvador de Madariaga

Renou EL MANUSCRITO 1324 DE LA BIBLIOTECA...

(...de la pag. anterior)
no, no lo es porque neció en el Reyno de Valencia” (f.
153). Cuenta que entre los valencianos, “cuando una
mujer se casa por tercera o cuarta vez, la gente acos-
tumbra darles chasco la noche de boda, haciendo ruido
por las calles con sartenes y cencerros, de donde tomó
eI nombre de cencerrada”.
Actualmente constituye un enigma el origen de cen-
cerro, aunque documentos valencianos del XV muestran
la variable con vocal abierta sancerro. Pero lo interesan-
te es que el sonar cencerros (tintinnabulorum) a viudas
casadas en segundas o terceras nupcias fue costumbre
en los siglos III y IV, entre el Edicto de Milán y el hundi-
miento del Imperio. Quizá los mozárabes valencianos, o
los valencianos que habian aceptado el islamismo, con-
servaron una jocosa tradición que no contravenía dog-
mas coránicos.
El manuscrito también incluye nombres botánicos:
“Albornios o madroños del latino arbutum, y en valencia-
no se Ilaman por el mismo origen alborsos” (f. 43). EI
erudito Ayala derivaba la lengua valenciana del latin y
árabe (no del catalán, claro); así, al enumerar viviendas
como hacienda. heredad, granja, cortijo y cigarral, men-
ciona la raíz arábiga de la alquería del Reino de Valencia
(f. 184). Lamentablemente, ahora es tal la manipulación
(como denunció LAS PROVINCIAS), que hasta las alque-
rías que rodean Alicante, Orihuela y Valencia son llama-
das masías por los inmersores.
 Renou
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA
GELATS I REFRESCS. (I) Agustí Galbis Cordova
E
ls gelats i refrescs o begudes gelades, han
segut i son caracteristics de l’etnologia valen-
ciana. Per aixo, Rafael Espantaleón y Manuel
de Juana, en “Bar y cafetería: Manual profesional”
escriuen que “En España fueron los valencianos los
que introdujeron el consumo de helado en todo el
país, junto a sus tradicionales preparaciones de hor-
chata, agua de cebada y limón granizado” .
Considere interessant, vore a traves de cites o fites
historiques, el protagonisme dels valencians en el
tema de que tractem. Anirem des d’epoques recents
a epoques anteriors.
I es interessant saber que la primera fabrica de
gel artificial d’Espanya, es montà
en el nº 113 del carrer de la Mar
de la ciutat de Valencia. Antonio
Aucejo, en “La física y la química
aplicadas en la Universitat de
Valencia” nos conta que fon
Francisco de Paula Rojas qui “en
1 863 diseña y monta la primera
fábrica de hielo de Valencia que,
por cierto, fue también la primera
de España”.
Pero les fabriques de gel subs-
tituiren i foren la principal causa
de mort d’una activitat anterior
Interior d’un pou de neu o nevera natural
consistent en arreplegar, conser-
var i distribuir gel i neu naturals.
En relacio ad esta activitat, Horacio Capel Saez, en
“Una actividad desaparecida de las montañas medi-
terráneas: el comercio de la nieve” afirma que “En la
región valenciana la nieve gozó de una extraordina-
ria popularidad. Posiblemente sólo en las regiones
del sur de Italia -en estrecha relación, por otra parte,
con Valencia- se conoció una popularidad tan gran-
de…Fue en la ciudad de Valencia donde posible-
mente se alcanzó el más elevado consumo por habi-
tante de toda España”.
Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780
o 1781), havia escrit que “som os par ticu larm ent e
Renou
Rafael Espantaleón y Manuel de Juana, en “Bar y cafetería: Manual profesio-
nal” escriuen que “En España fueron los valencianos los que introdujeron el consu-
mo de helado en todo el país, junto a sus tradicionales preparaciones de horchata, agua
de cebada y limón granizado”.
COLABORACIO 27
l o s v a l e n c i a n o s m u y a p a s i o n a d o s a l f r í o, c o m o q u e
s e c o ns u m e n r e gu l a rm e nt e a l a ñ o 1 6 m i l c a r ga s d e
n ieve”. L’extensio i popularisacio de les begudes
gelades en Valencia, sorprenia als forasters. Jean
François Peyron en “Nouveau voyage en Espagne fait
en 1777 & 1778”, parlava de l’excelent us que es
fea en Valencia del gel, estranyant-se de que l’ultim
dels treballadors valencians, prenguera tots els dies
el seu got d’aigua gelada: “On fait à Valence un très-
grand usage de la glace, le dernier des laboureurs
boit presque tous les jours de l’année son v err e
d ’eau g lac ée”. I no era d’estranyar perque Pere
Jacint Morlà, (ca. 1605 – ca. 1656), fea sigle i mig
ya havia escrit en “Dècimes a la
festa que feren los 41 cavallers
de Montesa en lo temple a la
Purissima Concepció”, que “…en
este temps que corre, tot
és… a i g u a d e n e u y confits,
comedies, bous y porrats”.
L’activitat relacionada en el
fret natural, aplegà a una impor-
tancia tal, que fon objecte d’im-
posicio d’imposts. L’any 1620,
s’estipulà en relacio al gel que “si
aixi com fins ara se ha usat e
acostumat portar neu per a refre-
dar, se volgues introduir por tar g el
pera el dit efecte, se haja de
pagar lo mateix o consemblant dret que per cada
carrega de neu”. Les Corts de 1604 havien acordat
“que cada car r ega d e ne u que entrara en la present
Ciutat y demes ciutats, viles y llochs del present
Regne, y arrabals de aquelles y de aquells se hajen
de pagar vint sous”. Est impost fon conegut com a
“gabellot de la neu”.
Si continuem arrere, a l’any 1597, resulta que
“Hieronymo Cortes, natural de la Ciudad de
Valencia”, nos posa en coneiximent en el seu “Libro
(...continua a la pagina següent)
28 COLABORACIO Renou

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA. GELATS I REFRESCS (I) (...de la pag. anterior)

de phisonomia natural y varios secretos de naturale-
za”, que en la Valencia del XVI, no a soles es gele-
ven les begudes sino que es coneixia ¡com congelar-
les! Nos ho descobrix en la part del llibre sobre el
“Secreto de vna redoma que estando llena de agua
y puesta boca abaxo no se derrame”. En acabant
d’explicar com fer-ho en neu i sal, nos conta que el
“Duque de Gandia, Don Francisco de Borja que este
en el cielo, pues embio vna redoma llena de agu a
elada por el verano al señor Patriarcha don Iuan de
Ribera Arçobispo de Valencia: el qual en recompen-
sa de tan curioso secreto, le embio otra redoma
llena de v ino elado, que fue mayor marauilla”. Este
fet tingue que succeir entre l’any
1569, en que Joan de Ribera fon
nomenat arquebisbe de Valencia, i
l’any 1595, en que muigue
Francesc de Borja, VI duc de
Gandia.
Dificilment sera casualitat, que
la primera monografía europea
sobre l’us de la neu titulada
“Tractado de la nieue y del vso
della”, fora escrita en 1569 pel
mege valencià, Francisco Franco,
naixcut en Xativa cap a l’any 1515 Part exterior d’un pou de neu o nevera natural “Y también en este año, Don
i provablement descendent de
judeus conversos (“Los conversos y la inquisición
sevillana” de Juan Gil). L’obra la publicà quan residia
en Sevilla i en ella, el valencià s’estranya de que en
eixa ciutat no es conega l’us de la neu: “Es cosa
estraña ver en Sevilla como se tracta entre todas
personas de la nieve como cosa tan nueva para esta
ciudad porque los naturales no solo no han gozado
del beneficio de la nieve…”. En relacio als beneficis
que es podien obtindre de l’us de la neu, Franco es
referix tant a l’us curatiu del fret, com al plaer que
podia donar en moments de calor: “No ay que dub-
dar sino que la beuida fria agrada mucho…No ay
cosa que se yguale al consuelo que da un vaso de
agua fria al que tiene sed. E quando no es fria no la
beuemos…”. Sense dubte, en Xativa, ciutat natal
del nostre valencià, l’us de la neu en estiu, havia de
ser popular.
La data de 1546 o 1549 es tambe important per
a entendre la relacio dels valencians en l’historia de
l’us del fret natural. Diverses fonts nos parlen d’un
“invent” del valencià Lluis de Castellvi. Ho vorem en
cites dels s. XVIII i del XVII.
En el s. XVIII, Sir John Talbot Dillon, en “Travels
through Spain…” (1781) nos diu que “The method
of cooling water, and preserving in the celers or
caves, was first introduced into Spain at Valencia, by
Don Lewis Castelvi...”, es dir que el metodo de gelar
aigua i mantindre la neu en caves fon introduit pel
valencià Lluis de Castellvi des de Valencia a tota
Espanya. El valencià Pasqual Esclapers, en
“Resumen historial de la funda-
cion i antiguedad de la ciudad
de Valencia…” (1738), escriu
per a l’any 1549 que “Inventa
Don Luis Castelví el modo de
guardar la nieve, i resfriar el
agua”. El franciscà de Madrit,
Álvarez de la Fuente publicà
l’any 1729 el llibre “Succession
pontificia: epitome historial de
las vidas, hechos”, a on refe-
rint-se a l’any 1549 escriu que
L u is d e C a st elv i, Vale n ci an o,
inventó el enfriar bebidas con la Nieve, discurriendo
el artificio de los Pozos, para conservarla desde el
Invierno hasta el Verano”.
Si parlem de cites del s.XVII, Rodrigo Méndez
Silva, (ca.1600-1670), en “Población General de
España”, escriu que “En el mismo año 1546 se viò
en España el primer coche y D. Lu is de Cast elv i,
Valen cian o, inventò enfriar las bebidas con nieves y
los poços para conservarla”. El valencià Gaspar
Escolano, l’any 1610-1611, nos conta en el llib.8
cap. 28 de la seua “Historia de Valencia, que fon el
valencià Lluis de Castellvi, qui l’any 1549, ideà la
forma sistemàtica de guardar la neu per a traure-li
partit. Nos diu: “A este caballero le debe España el
uso de guardar la nieve en casas en las sierr as
(continua en pag. següent...)

Renou

Es interessant saber que la primera fabrica de gel artificial d’Espanya, es montà

en el nº 113 del carrer de la Mar de la ciutat de Valencia. Antonio Aucejo, en “La físi-
ca y la química aplicadas en la Universitat de Valencia” nos conta que fon Francisco
de Paula Rojas qui “en 1863 diseña y monta la primera fábrica de hielo de Valencia
que, por cierto, fue también la primera de España”.
 Renou COLABORACIO 29

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA. GELATS I REFRESCS (I) (...de la pag. anterior)

donde cae, y el modo de enfriar el agua con ella.
Porque no conociendo generalmente otro medio
para eso que el del salitre, fue el primero que puso
en plática en la ciudad de Valencia el manejo de la
nieve: que ha sido (demás de único regalo) singular
ahorro de modorrias, tabardillos, calenturas pesti-
lentes…de donde nos quedó a los Valencianos lla-
marle a este caballero D. Luis de la Nieve”.
Pero es segur que el “invent” de Lluis de Castellvi
consistí en perfeccionar i donar a coneixer en uns
atres llocs una técnica preexistent. Si be es cert,
que l’immensa majoria de les construccions relacio-
nades en pous de neu que nos han aplegat son pos-
teriors a mitant del XVI, algunes de
les actuacions d’eixe moment
podrien haver consistit en fer
“casas en las sierras” o “cases”
sobre pous preexistents. La deno-
minacio de “casa de neu”, la tro-
bem en el “Llibre de memories
d’en Miquel Aznar”, demostrant-se
lo pronte que entraren estes cons-
truccions en el trafic comercial.
Llegim: “Item, en lo any 1582
comprí huna casa de n eu en terme
de Cosentayna…Item en lo any
1583 a 25 de abril comprí tres Nevera de Castro. Sigle XVIII.
Alfondeguilla (Castello)
case s d e n eu plenes…en lo terme
de Agres…”. Sent que les denomi-
nacions populars que ha sobrevixcut son “clot de
neu”, “pou de neu”, “cava de neu”, “nevera”, o
“nevero”, es dificil dubtar de que es tracta de deno-
minacions anteriors a “ casas en las sier ras”, o
“ cases d e n eu ”.
Que previament a “l’invent” de Lluis de Castellvi ya
era conegut tant el sistema de conservar la neu com el
de gelar begudes, es un fet facilment demostrable.
Pero fruir del fret de gelats i begudes era considerada
una costum no adecuada, extremada i viciosa. Pedro
Mexía, (1497-1551), l’any 1547, en “Diálogos o colo-
quios”, referint-se a temps passats diu que “no había
los extremos de agora, ni las invenciones de los sali-
tres, ni nieves, ni los pozos ni sótanos buscados en los
infiernos…”. L’eclesiastic Antonio de Guevara, (1480-
1545) en el “Libro primero de las epistolas familiares”
(1539), el considera un vici quan diu que els romans
foren vençuts “con vicios u deleytes dellos” citant entre
eixos vicis “enfriar con nieue el beber”. Podria ser que
haguera vist eixe “vici” entre els valencians, sent que
havia estat en Valencia d’inquisidor l’any 1525. En
1530, Luis Lobera de Ávila (1480?-1551), en
“Vanquete de nobles caballeros” (1530) no considera
adequat gelar la beguda, lo que comprovem perque
escriu que la beguda que es servix en taula “…ha de
ser fría e no enfriada a la nieve, ni agua de nieve…”.
Per lo vist, no seria estrany que els valencians jugarem
en eixa epoca un important paper en el canvi de men-
talitat en quant a que el beure fresc
passara a ser considerat d’un vici a
un plaer. Hem de tindre en conte que
en el XVIII, els meges de l’epoca
encara estaven pegant-li voltes a si
beure fresc era bo o roin per a la
salut. Per aixo Félix Fermín Eguía y
Arrieta, en “Escrito phisico politico:
las utilidades y daños que trae la
agua fria…” (1752), escriu que diuen
que “Fulana y fulano ha practicado y
bebido Orchata helada, Agua de
limón y todas las demas bebidas y no
les ha hecho novedad…”
Tornant a l’ambit valencià, en el
s XV, Jaume Roig en “Lo Spill”, nos
parla de que “ Ffey a fer fr esch / molt çitronat”,
poguent-se referir a l’us medicinal del fret quan diu
que “moltes madrines / mil medeçines / menescha-
lies / he burleries / unten he faxen / sovint desfaxen
/ r efr eden, guasten”. Sanchis Sivera en “Vida íntima
de los valencianos en la época foral” sospita que
“…el uso de los helados fue en Valencia muy gene-
ral y de variadas clases, según la materia que servía
para su confección”.
Hem comprovat que els valencians hem destacat
historicament en relacio a l’us del fret. En el proxim arti-
cul estudiarem si es tracta d’una caracteristica etnolo-
gica importada pels “conquistadors” de Jaume I o be
era part de la cultura dels descendents dels iberorro-
mans valencians en que es trobà Jaume I.

Renou

Si continuem arrere, a l’any 1597, resulta que “Hieronymo Cortes, natural de

la Ciudad de Valencia”, nos posa en coneiximent en el seu “Libro de phisonomia
natural y varios secretos de naturaleza”, que en la Valencia del XVI, no a soles es
geleven les begudes sino que es coneixia ¡com congelar-les!
30 LLENGUA VALENCIANA
DEL “FI DE SEMANA” AL “CAP DE SETMANA”
(EN POC DE TEMPS) Manuel Gimeno Juan
D
el proces de substitucio de llengua s’ha parlat
moltes vegades, pero no sera mai prou si el poble
valencià no pren consciencia de fins a quin punt
estem davant d’una situacio realment greu. Des de fa
molts anys nos trobem immersos en un proces que
podria supondre la desaparicio de la llengua autoctona a
mans de dos forces antagoniques, que be per desplaça-
ment (el castellà), en un cas, o be per absorcio-assimi-
lacio, acabant en substitucio (el català), en l’atre,
podrien arribar a conseguir-ho. S’ha vengut actuant des
de plataformes politiques, culturals (escoles, universi-
tat…), mass media (prensa, radio, televisio, etc), favori-
des per la politica cultural clarament
antivalenciana d’aquelles institucions
que haurien d’estar lluitant per la recu-
peracio del nostre patrimoni cultural i
fan, precisament, tot lo contrari. Ara,
com yo tambe pense que val mes un
eixemple que mil paraules, entrare en
l’analisis de l’expressio “cap de setma-
na”, perque considere que estem
davant d’una expressio que servix per-
fectament d’eixemple per a explicar el
proces de substitucio al que he fet Seu de l’Academia Valenciana de la
referencia abans. I tambe perque he Llengua ¿De quina llengua? Redaccio
pogut constatar que hi ha prou valen-
cians que venen usant este “neologisme” en els ultims
anys, sense saber massa be com i per qué l’han adop-
tat. En este cas, com en molts atres, tiren ma d’una
expressio borda, absolutament desconeguda en terres
valencianes i que no te cabuda en un corpus llingüistic
que tinga com a objectiu la recuperacio del valencià mes
genuï, d’aquell valencià que trobem en la tradicio classi-
Renou
Renou
ca i que encara podem escoltar vivissim en moltes
comarques valencianes. Si analisem un poc la qüestio
vorem com en valencià el substantiu “cap” vol dir, entre
atres coses, principi d’un periodo de temps : “Cap d’Any
” (= primer dia de l’any, començament de l’any). Pero
vejam que diu tambe el Diccionari Català-Valencià-Balear
(vol. 2, pag. 945), quan fa referencia al “Cap de setma-
na”: “el dissabte, el dia que acaba la setmana de treball
(Cat.)”. Aci vullc remarcar que quan a continuacio d’una
expressio, definicio, etc, en el DCVB es posa entre paren-
tesis una regio o una zona geografica determinada vol
indicar que es nomes en eixa zona a on s’usa l’esmen-
tada expressio. Per tant, l’expressio
“cap de setmana” la dona exclusiva-
ment per a Catalunya (Cat.), excloent a
Valencia i Balears. Significatiu. Pero per
si la definicio del DCVB no es prou clara
vejam lo que diu el DIEC ( Diccionari de
l’Institut d’Estudis Catalans) a l’hora de
definir el “cap de setmana”: “temps de
lleure entre el dia que acaba la setma-
na de treball i el de reprendre’l, gene-
ralment dissabte i diumenge”. Aci no
caben dubtes. Dic aço perque per als
jueus el primer dia de la semana no es
el dilluns sino el dissabte i en este cas
per a fer referencia al dissabte si que seria correcte utili-
sar l’expressio “cap de setmana” perque estariem refe-
rint-nos al primer dia de la semana. Pero aço ocorre en
el mon dels hebreus i en este mon nostre occidental, i
mentres no es demostre lo contrari, el primer dia de la
(continua en pag. següent...)
 Renou
DEL “FI DE SEMANA” AL “CAP DE SETMANA” (EN POC TEMPS)
semana es el dilluns. Ara, seguint en el DCVB (vol. 5,
pag. 845) llegim FI: “el punt o moment en que una cosa
acaba o cessa; l’ultima part d’una cosa” (etim.: del llati
fine) Aci i no en un atre apartat està la resposta. L’ultima
part de la semana, aquella en la que no es treballa (hui
es considera, generalment, el dissabte i el dumenge),
nomes es pot dir en valencià com ho hem dit sempre: fi
de semana.
Tambe crec interessant vore quins han segut els resul-
tats (equivalents a esta mateixa expressio) que presen-
ten la major part de les llengues de la familia romanica,
entre les que es troba el valencià, per tal d’obrir el camp
d’analisis i situar-nos en un context mes ample. Anirem
des de l’Europa oriental a l’occidental.
Romanés: sfâr it de s pt mân (sfâr it = part final
d’una cosa, d’un periodo de temps).
Romanche/Rumantsch (Suissa): fin d’eivna.
Italià : fine settimana.
Sart : codiàna de chida (codiana,
en sart, vol dir ultima part d’un per-
iodo de temps).
Franco-provençal:: fin de semana
(savoyard). Esta llengua es parla en
França, Suissa i Italia. Provençal: fin
de setmana/ dimenjada (la Provença
es una de les gran arees de parla
occitana).
Occità: dimenjada.
Frances: fin de semaine.
Seu de l’Academia Valenciana de la Llengua
Català: cap de setmana. ¿De quina llengua? Redaccio
Valencià: fi de sem ana.
Mallorqui: fi de semana/setmana
Castellà:: fin de semana.
Gallec: fin de semana.
Portugues: fim de semana.
Com podem comprovar, nou dels resultats, entre els
que es troba el valencià, son coincidents en l’estructura
i l’etimologia (italià, franco-provençal, provençal, frances,
valencià, mallorqui, castellà, gallec i portugues), dos a
miges (el romanche suis, que manté tambe el substan-
tiu “fin” en la seua estructura; i el romanés que usa una
paraula d’etimologia diferent –sfâr it- pero que, de totes
les maneres, te el sentit de “part final d’un periodo de
temps”), u d’estructura totalment diferent als anteriors
(el sart, pero en el que “codiana” vol dir tambe “ultima
part d’un periodo de temps), u que no te res a vore en
els atres (occità) i, finalment, el català, al que ya he fet
referencia.
A mi m’agradaria que, a partir d’aço, tots els
“insignes” filolecs i intelectuals d’Universitats, de
Conselleries de Cultura, d’AVLL’s, etc., explicaren per qué
hem de canviar “fi de semana” per “cap de setmana” i
que ho feren fonamentant la seua afirmacio en criteris
LLENGUA VALENCIANA 31
(...de la pag. anterior)
filologics que pogueren convencer-nos als valencians. Es
evident que no ho faran, perque no hi cap rao d’indole
filologica (en clau valenciana) que ho puga justificar.
L’unica explicacio es que com en Catalunya es hui
expressio quasi normal i acceptada per l’Institut d’Estudis
Catalans, aci hem d’introduir-la siga com siga, posant
una peça mes en el proces de substitucio llingüistica al
que he fet mencio al principi d’est escrit.
Este proces que des de fa molts anys ha vengut subs-
tituint paraules genuïnes (algunes d’elles reconegudes en
els ultims temps per l’AVLL, pero en la boca chicoteta,
sense fer cap força a l’hora de donar-los de nou carta de
naturalea) com deport (per esport), jui (per judici), llanda
(per llauna), llavar (per rentar), murta (per murtra), servici
(per servei) i vacacions (per vacances), per posar nomes
uns eixemples. Aço ha creat una gran confusio entre els
valencians, fent que molts d’ells hagen acabat engolint-se
l’esc. Pero la realitat es que no tots
combreguem en el pensament unic,
en el dogma, que es allo que susten-
ta eixe proces. Per aixo tinc l’espe-
rança de que cada dia en sigam mes
caminant per la senda de la reivindi-
cacio d’un marc a on tinguen cabuda
el debat, la critica, l’intercanvi de
totes les idees… tot allo de lo que hui
estem orfens. I defengam esta filoso-
fia convençuts de que el cami cap a
la veritat nos ha de fer mes lliures. Dit
aço, estic convençut de que per a
acostar-nos ad eixa veritat, ad eixa
realitat historica valenciana, no hi ha
mes remei, en la kafkiana situacio actual, que qüestionar
molts dels plantejaments que se nos presenten (el dubte
es el principi de la sabiduria), contrastar l’informacio que
nos arriba, anar a les fonts, etc. En resum interessar-nos
de veres per la genuïna i multisecular cultura nostra. Pero
es evident que hi ha massa valencians que no volen ente-
rar-se d’esta realitat historica autoctona i viuen, sense
saber-ho, entre barrons: no raonen, no intercanvien idees
ni pensaments, son els que tenen sempre a punt l’expres-
sio “aixo es així i punt”, no dubten mai (¡com poden dub-
tar ells!) i tot lo valencià per ad ells no te cap de valor si no
està impregnat de la consegüent catalanitat. Pero deixa-
riem esta breu descripcio de la societat valenciana a miges
si no diguerem que, per un atre cantó, hi ha tambe molts
atres valencians que no mostren cap d’interes per la cul-
tura de la seua terra, per la llengua autoctona, per la seua
identitat, perque passats mes de trenta anys des de l’inici
del conflicte identitari ells seguixen tan feliços, com si res
haguera passat (i, normalment, parlant nomes en caste-
llà). Quina llastima. Tant els uns, com els atres, no saben
lo que es perden.
32 COLABORACIO
LES ANTIGUES ARMES DE LA CIUTAT I
REGNE DE VALÉNCIA
C
ert i sabut és per tots, que la conquista del Regne
de Valéncia (que no a soles de la ciutat) per part
de Jaume I “Lo Conquistador”, supongué la nova
inclusió d’un vell territori als seus dominis, supongué
ademés, l’anexió d’una nova realitat política i social al
món cristià de l’época, d’una cultura distinta i particular
a les del seu voltant, idiosincràsia que en poc de temps,
descollaria donant un Segle d’Or a la lliteratura univer-
sal, d’una personalitat ben be definida que separà i dife-
rencià (contra voluntat de nobles aragonesos i catalans)
de les atres de la seua corona.
Per això, al rei En Jaume, se li considerà
el creador del “nou” regne cristià de
Valéncia, i per açò, des d’un primer moment,
este monarca donà: furs, pesos, moneda,
mides, fronteres, eixèrcit, bisbat, privilegis,
òrguens i institucions pròpies... marcant aixi-
na les bases per a que els seus successors
pogueren posteriorment desenrollar totes i
cadascuna d’estes singularitats pròpies i
intransferibles.
Hui, tractats d’història i pseudo doctes
professors i intelectuals de branques varies,
diluïen, confonen, tergiversen, manquen i Primitiu escut heraldica
coarten esta rica realitat. Tant és aixina, que
per eixemple, se nega o se fuig parlar clar i Ciutat-fortalea sobre aigua
net de les primitives i genuïnes armes de la
corona d’Aragó. D’aquelles que contemporàneament
(en el seu moment) representaven a la Casa Real
d’Aragó, als seus dominis, als seus reis, aquelles que se
reproduïen sistemàticament en còdexs, sagells, mone-
des, escuts, cintes, banderes, penons, mapes, porto-
lans, frescs... i que per proximitat temporal al seu fet,
nos podien donar la “garantia” de la seua fidelitat al seu
original, sense erros anacrònics que posteriorment, i en
el córrer del temps, casi inevitablement se produiran
sense remissió.
Com dia el títul d’este artícul, volia tractar sobre això,
les armes antigues de la ciutat i regne de Valéncia, que
pareix ser són un d’eixos tabús sense explicació que lle-
Renou
Hoja del lunes de Valencia. 26-6-78
Pi i Margall, català, diu: “Subsiste en España no solo la diversidad de leyes
sino de idiomas. Se habla todavia en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallor-
quín y en valenciano”
(Hoja del lunes de Valencia. 26-6-78)
Renou
Pere Martí Martínez
vat de quatre ratolins de biblioteca (com sempre), pareix
que donen urticària al gros de la comunitat científica.
Se desconeix en exactitut qui va ser el promotor d’es-
te escut, encara que se sospita en certa llògica que
poguera haver segut el propi rei En Jaume qui establira
est emblema per a distinguir la seua nova adquisició
real. I dic en certa llògica, perque si donà com dia llínies
abans: furs, pesos, moneda, mides, fronteres, eixèrcit,
bisbat, privilegis, institucions i un cos jurídic complet...
separant del tot el Regne de Valéncia del d’Aragó,
Mallorca o del comtat de Barcelona, no és
d’estranyar que poguera haver donat un
emblema distintiu al seu nou territori; inde-
pendentment dels seus pals d’or i grana,
que eren d’Aragó i per tant comuns a tots
els territoris baix domini del sobirà aragonés.
Se sap i documentat està, que hi ha un
pergamí datat el 27 de maig de 1312 en
l’archiu de la Sèu de Valéncia, firmat pel
Justícia de lo Criminal i dirigit al Comú de la
ciutat de Gènova, a on se pot observar un
sagell de la ciutat i regne de Valéncia, a on
apareix representada una ciutat fortifica-
da/amurallada sobre ones d’aigua i la lle-
valenciana. genda: “sigillum curie et Concilii Valenciae”.
Est emblema, tindria la seua correspon-
dència, en un atre document localisat en
l’Archiu Municipal de la ciutat de Valéncia (AMV), a on
trobem una orde dictada pel Consell de la ciutat de 10
de març de 1377, a on se reconeixia explícitament que
si be també s’utilisaven antigament les armes reals de
Jaume I (dos pals rojos sobre or), s’havia fet us d’uns
sagells en els que figuraven “senyals d’edificis a forma
duna Ciutat”. (AMV. Manuals dels Consells i stabliments
1375-1383 Nº 17 – Sig -A-)
El document en qüestió nos diu: “...lo dit Consell
pensan que los sagells de les corts dels ordinaris de la
dita Ciutat no havia covinents en encara deguts senyals
com en cascu daquells hagues senyals de edificis a
(continua en pag. següent...)
 Renou COLABORACIO 33

LES ANTIGUES ARMES DE LA CIUTAT I REGNE DE VALÉNCIA (...de la pag. anterior)

forma de una Ciutat...” Lo curiós d’açò, és que en vegada d’anar desaparei-

En realitat, el document lo que nos dona a entendre,
és una orde per la qual lo Consell de la ciutat vol modi-
ficar els antics sagells del Cap i Casal (ciutat amuralla-
da sobre ones d’aigua) per l’escut real de la Casa
d’Aragó.
Un atre vestigi, que segons alguns resulta prou
incert, ho trobem en les brancalades de la porta ogival
nomenada dels Apòstols de la Sèu de Valéncia (1354-
1362), a on apareixen els escuts d’Aragó, dels Borja,
dels Centelles, del “supost” bisbe Jazpert de Botonach,
de la família Mercader, i de la família Escrivà entre uns
atres. L’heràldica del bisbe Jazpert de Botonach, prou
semblant en la representació a la ciutat amurallada
sobre aigües, ha fet a molts investigadors creure o pen-
sar que es podria tractar de l’antiga representació de la
ciutat de Valéncia. Atres estudiosos pel
contrari, consideren que es tracta d’un
escut de llinage.
Independentment d’esta anècdota,
cal dir; que l’extensió de l’heràldica de
la ciutat amurallada sobre aigües es va
produir en tot el regne, i moltes viles i
ciutats des del nort fins al sur, l’afegi-
ren en els seus blasons, interpretant-la Monedes antigues del Regne de
al seu modo i potser per açò se gene- Valencia
rà la proliferació de torres, castells,
torrellons, arcs i muralles en moltíssimes adargues, com
per eixemple les de: Alacant, Almenara, Gandia,
Oropesa, Xixona, Guadalest, Massalfassar, Dénia,
Castalla, Serra, Vilamarchant, Ondara, Ibi, Morella, Elda,
Benissa, Calp, Sogorp, Petrer, Ontinyent, Alcoy, Castelló,
etc. Per tant, podem comprovar com la conexió a lo llarc
i ample de nostra geografia entre el Cap i Casal, i el res-
tant de localitats regnícoles era significativa i prou evi-
dent.
És a partir de 1377, quan començà a paréixer l’es-
cut de cairó (romboidal) coronat per la gràcia real que el
rei Pere II “Lo Cerimoniós” otorgà a la Ciutat i Regne de
Valéncia. I és llavors quan els dos elements heràldics es
combinen, alternant-se i coexistint casi de forma sim-
biòtica. En una normalitat sorprenent.
xent l’heràldica de la ciutat amurallada sobre aigües en
pro del cairó coronat, trobem com persistix en el temps
este primigeni “signum”. Sent utilisat en multitut d’oca-
sions per a representar a la ciutat i al regne indistinta-
ment durant els segles XVI, XVII, i XVIII. Recordem que:
“...la dita Ciutat és cap de Regne Majorment...” i per
tant, les armes de la ciutat (de Valéncia) i del regne (de
Valéncia) son coincidents.
Resulta molt intrigant comprovar com l’emperador
Carles V o heraldistes de renom i formació reconeguda,
artistes coneixedors de les armes reals i dels distints
blasons dels territoris europeus, sabedors de les formes
i cromatismes d’escuts tant d’orient com d’occident,
hòmens de cort i hòmens ilustrats, lliterats, cartógrafs,
cronistes, etc. preferiren recobrar una heràldica antiga i
pràcticament en “desús”... a una atra
vigent, ¿o potser no? ¿Podria ser que
la ciutat amurallada sobre aigües...
també estiguera vigent?
Els motius exactes i els perqués de
tot açò, hui en dia se desconeixen,
podem elucubrar en aspectes estètics,
ornamentals, per motius d’antiguetat,
de volences del barroquisme... o
podem pensar en hòmens pràctics,
que volent reflexar en claritat lo que
volien, fugien de l’aspecte extern i de l’apariència amfi-
bologica que patix l’escut aragonés, per ser molts els
estats que tenien i compartien dites armes, al temps de
tindre també, diversos significats heràldics diferents.
Moltes han segut les obres impreses, gravats,
sagells, blasons, banderes, talles, ilustracions... que
han reproduït estes armes antigues i valencianes. I
moltes d’estes obres han segut mapes i cartes geo-
gràfiques que se varen imprimir, difonent-se la major
part d’ells fora de les nostres fronteres, per tal raó,
actualment encara continuen sent majorment obres
desconegudes per a estudiosos, heraldistes i historia-
dors, desconeixent en eixe cas concret, quin blasó o
escut encapçalava o tenia l’honra de representar a la
nostra nació.

Renou

“Una lengua, en buena parte, también es literatura, éste es un hecho univer-

salmente admitido. Lo cierto es que la gran literatura de la época de oro, siglos XIV y
XV, se desarrolla en la Valencia clásica y no en otro sitio. La literatura en catalán se
produjo en una época más tardía...”
Gustavo Villapalos-Rector Universidad Complutense de Madrid
(10.12.1987, Las Provincias)
34 LLEGAT DEL PARE GUINOT
UN CONTE.
L’ESTUDIANT SENYORET
E
ls estudiants d’abans eren uns senyorets: quan ana
ven a casa a final de curs, salvo rares excepcions,
no acostumaven a treballar.
Era igual que foren estudiants de capella que de
bachiller o universitaris, tots eren lo mateix de senyorets,
per no dir de malfainers. Veen treballar a sos pares i ger-
mans i no s’agarraven a ajudar-los “ni a duro el pam”.
Hi havia un poble en un vall de la Serra d’Espadà
famos per la seua industria i comerç d’espart.
La Materia prima la portaven de la provin-
cia d’Albacete i de Murcia, pero en el poble la
manufacturaven, fabricant una especie de
cordells, que es dient fiscars, llata o pleita,
per a estores i forrar els carros, cabarços,
saries i, sobre tot, espartins o cofins, per a la
extraccio de l’oli o del vi en els molins.
La confeccio dels espartins era l’ocupacio
principal de la poblacio femenina que, sens
eixir de casa ni descuidar les faenes domesti-
ques, podia traure’s un modest jornal.
Els espartins els confeccionaven a estall i
quan els portaven a l’almagacen, la faena era
per als “amos” que tenien que pesar l’espart
Un espartiner
que s’enduyen les treballadores i el que torna
ven confeccionat, secar els espartins al sol,
carrejar-los de casa a la costera i de la costera a casa, fer
pileres d’espartins, per a que caberen en el menor lloc
possible, enfardar-los de deu en deu o de dotze en dotze,
i atres faenes complementaries.
Es dir, que en casa dels espartiners no faltava mai
faena, i a ella, com a industria generalment familiar,
s’aplicaven tots els de casa, pares i fills.
Hi havia un espartiner, que li dien Miquel de Roseta.
Este tenia fills i filles, molt treballadors que ajudaven en
tot.
Pero en en tenia u que estudiava per a mege. Primer
Renou
DEL GRAO DE CASTELLÓN
Vicente y Juani
Paseo Buena vista, 31 - Tel.s 964 06 43 56 - 654 41 45 74
12100 GRAO - CASTELLÓN
Renou
D. Josep Mª Guinot i Galán
Academic de numero de la RACV
Fundador de “Cardona Vives”
va fer el bachiller al costat de son tio frare, i mes tart estu-
dià medicina en la Facultat de Valencia.
Este estudiant, quan anava al poble en les vacacions
d’estiu, se negava a treballar en les faenes de l’industria
de son pare, pretextant que ell era estudiant, no com els
atres, que havien de seguir en el comerç.
Els germans l’increpaven dient-li:¡ quina barra tens,
veus lo que estém fent tots i tu ahi parat mirant com
nosatros treballem.!
¿Que tú no eres un home com nosatros?.
Com no hi havia forma de convencer-lo per a
que s’agarrara a treballar, el tio Miquel va
acudir al cabo de la guardia civil que era amic
de casa i vivia prop d’alli, en el quartel, per a
que li fera reflexions, a vore si a ell li fea mes
cas.
I aixina va ser: el guardia li va fer vore que
ell estudiava gracies a que els seus germans
se sacrificaven per ell, per a que ell puguera
estudiar, i lo menys que podia fer era ajudar-
los en estiu, quan no tenia atre que fer.
Per fi l’estudiant senyoret va accedir a car-
rejar espartins, a fer pileres d’espartins, a
agranar la sala, a carregar els “camions” i,
encara que de mala gana, d’aquell dia en
avant va donar producte a casa.
El pare, content de l’exit del cabo de la Guardia Civil,
per a celebrar-ho, aquell dia el va convidar a dinar.
Van fer una paella d’arroç en conill i pollastre, i quan
se disponien a dinar, el pare va dir: ¡ Tots drets i en la forca
en la ma, que vaig a fer un parlament!.
Quan estaven tots en orde, drets i en la cullera de fusta
en la ma, va declamar estos versets:
(continua en pag. següent...)
 Renou
EN DEFENSA DE LES
“NORMES DE CASTELLO”
ls que fan carrecs a les anomenades “Normes ortográ-
E fiques de Castelló de l´any 1932” solen fonamentar
les seues objeccions en els punts següents:
1. Fon un erro adoptar per a la llengua valenciana la nor-
mativa catalana en casi la seua totalitat, quan la fonetica de
les dos llengües es tan diferent.
2. Fon un desacert i un empobriment renunciar a la Y
grega, tan tradicional i tan apta per a distinguir la Y conso-
nant de la I vocal.
3. Fon una renuncia perjudicial eliminar la CH, tan tradi-
cional, com util per a descarregar a la XE, que fa tantes fun-
cions.
4. Fon una desorientacio completa, la con-
fusio que la base 13 de dites normes introdui
sobre la pronunciacio de les palatals, obligant-
nos a dir meche, feche, formache i, per atre
costat, punxa i marxa (en XE de aixi) en conte
de fege, mege, formage, puncha i marcha,
que és com es pronuncia en Castello.
5. Fon la introduccio d´una complicacio
innecessaria, la de les consonants duplicades
(L.L) o digrafs ab lletres que ningú pronuncia;
a vegades ni els mateixos catalans, i a voltes
ni son etimologiques (setmana, redemptor,
espatles, metge, platja, etc…)
Pero no seria just que els “critics” no reco- Portada del llibre “Les Bases les posen en practica, tenint el crit de “amb les
negueren la part positiva de les normes i dels Ortografiques del 32 i les d’El normes de Castello” com una consigna per a
seus autors. En primer lloc, el merit de voler Puig, comparades”
acabar en l’anarquia ortografica reinant
(Veja´s per eixemple l´ortografia vacilant i contradictoria, del
per atra part molt meritori, “Capolls Mustigats”, del patrici
castellonenc Dn. Salvador Guinot, reeditat recentment per la
Caixa d’Aforros de Castello, én un prolec en catala de Dn.
Casimir Melià). En segon lloc, el significat que té que aquells
homens respectables se sentaren per a legislar en materia
d´ortografia i fonetica, sens admitir a cegues l´ortografia
catalana, creent-se en dret i autoritat per a fer modifica-
cions, encara que no en feren moltes. I en tercer lloc, la
humiltat de que nos donaren eixemple al dir que redactaven
unes normes provisionals (“fins que novelles generacions les
perfeccionen”), i ademes que eren purament ortografiques
Renou UN CONTE. L’ESTUDIANT SENYORET
(...de la pag. anterior)
Feu tots el rogle ben ample
que a tots vos ho vull contar
un negoci d’importancia
de gran prosperitat
Va naixer el Deu del cel
LLEGAT DEL PARE GUINOT 35
D. Josep Mª Guinot i Galán
Academic de numero de la RACV
Fundador de “Cardona Vives”
lo que suposa que no eren suficients per a una normalisacio
total, que ells no intentaven fer, perque no tenien intencio de
tocar ni la gramatica ni el vocabulari valencià.
I prova d´aixo es que en el preambul i en el text de les
“normes” s´escriu en valencià, amprant paraules com: hui,
seus, eixe, nosatres, este, obtindre, vore, naixer, aci, orige,
estilisacio, afeblixca, etc…
Es cert que aquells antepassats nostres, que signaren les
“normes”, tenien idees diverses sobre la llengua nostra, pero
tots estaven d´acort en que es podia cultivar a nivell llitera-
ri, i estaven en contra de lo que el Sr. Revest dia “la barce-
lonisació” de la llengua. En Gayetà Huguet,
Salvador Guinot, Dn. Lluis Revest, tots abun-
den en la mateixa idea, i si ara vixqueren pro-
testarien com en la seua epoca de que se sus-
tituixca “per escrit” la llengua de Castello per la
de Barcelona, i de que ningu cumplixca les
normes ortografiques que ells van firmar.
En l´actualitat se blasona de normalisar
“amb les normes de Castello”, pero i, ademes
de que unes normes ortografiques no normali-
sen ni la gramatica ni el vocabulari, els que ho
diuen, començant pel Conseller de Cultura de
la Generalitat, i continuant pels organismes ofi-
cials, l´escola i els escritors dels periodics, no
soterrar lentament la llengua del poble de
Castello, relegant-la a un ambit purament
coloquial i impedint que se perfeccione, com a instrument
de cultura, en nivell lliterari, en el qual suplanten la nostra
dolça llengua castellonenca pel catala mes descarat de
Barcelona.
Diuen que defenen les “normes de Castello”. Aixo vol-
driem, que fora veritat. ¿Per qué no les seguix ningu? En tal
de que conservaren la morfologia, la sintaxis, el vocabulari
valencià, passariem per una ortografia obsoleta, én tants
defectes, si en lo demes no patira la llengua, perque, en
ultim terme, l´ortografia no és més que un vestit, algo
accessori, i én un vestit vell, apedaçat i én esgarros encara
es pot anar per dins de casa.
en pesebre i animals
per a redimir a l’home
que en aquell temps va pecar,
sa mare com a “prudenta”
en ofici el va posar.
Sabem que el que no treballa
no te dret per a menjar.
36 OPINIO
LA FONÈTICA EN EL Joan Benet Rodríguez i Manzanares
TRIÀNGUL VALENCIÀ-CASTELLÀ-CATALÀ
L
a llingüística diu que una de les coses que més
arrailà té cada llengua és la seua fonètica, i que
esta és l’última cosa que aplega a canviar en
una llengua en els intents de ser absorbida per atra.
És dir. En totes les llengües del món, hi ha transva-
saments o aportacions d’una llengua a una atra , lo
que es denomina ‘préstams llingüístics’, a banda
dels consabuts estrangerismes, modismes i els
argots propis o de moda d’una época o entorn geo-
gràfic.
En totes les époques de la vida i en totes les llen-
gües, estos préstams llingüístics i unes atres situa-
cions nomenades, s’han donat en molta facilitat i a
voltes en més cantitat de lo que seria convenient,
puix en moltes ocasions la paraula que una llengua
pren com a préstam d’una atra, estrangerisme,
modisme... acaba per substituir
per sancer a la paraula autòctona
i patrimonial.
En valencià, per eixemple, s’ha
pres el terme ‘fútbol’ com una
forma més entre les paraules
valencianes, pero tots sabem que
el terme fútbol deriva del terme
anglés, ‘football’, que es podria
traduir lliteralment per ‘baló peu’, Panoràmica de Chirivella.
i lo que hem fet els valencià-par- (Oficialisat pel catalanisme “Xirivella”)
lants ha segut ‘valencianisar’ el
terme anglés adoptant-lo a la fonètica valenciana,
puix realment en anglés la ‘a’ de la sílaba ‘ball’
sonaria més o manco com una ‘o’ a l’oït nostre, i
ademés en anglés sonaria com si fora una ‘o’ ober-
ta o en cert grau d’obertura, pero en valencià hem
obviat eixa obertura i la ‘o’, de nostra paraula, ‘fút-
bol’ sona com una ‘o’ tancada.
Este procés d’adaptació de paraules alienes a la
llengua a i la fonètica de la llengua que rep eixes
aportacions, és una pràctica que realisen totes les
llengües, puix en moltes ocasions la fonètica d’algu-
nes de les llengües estrangeres poden ser inclús difi-
cultoses de pronunciar pels parlants de les llengües
que les reben, com passa en les aportacions de
paraules àraps, llatines (encara siga una llengua
morta), angleses o de qualsevol atra procedència de
fonètica molt diferenciada.
Pero en el nostre valencià, i a pesar de que estem
patint una catalanisació cada volta més forta, la fonèti-
ca seguint sent la fonètica valenciana, puix a pesar
d’escriure ya molts anys, ‘Xirivella’ en ‘X’ catalana, no
hi ha cap valencià-parlant que no pronuncie, ‘Chirivella’
en ‘Ch’ com toca fer-ho, i a pesar de que els catalans i
Renou
el pancatalanistes a través dels mijos de comunicació
que utilisen la veu, nos martafallen en la pronunciació
catalana més radical, no hi ha cap valencià-parlant de
breçol que parle com ells, seguint utilisant la caracte-
rística pronunciació i fonètica valenciana, i quines no
som valencià-parlants de breçol, com és el meu cas,
intentem imitar i conseguir eixa pronunciació valencia-
na, deixant tots els esforços de catalanisació que es
vagen a pastar fanc.
Pero lo que no ha conseguit el català, ho ha conse-
guit el castellà, puix el castellà ha conseguit introduir
dins de la fonètica valenciana, el so de la ‘j’ (jota) com
es pronuncia en castellà, i molts valencià-parlants
inclús els de breçol, utilisen el so de jota castellana en
paraules com ‘pijo’, ‘jarcha’ i moltes atres, puix en
valencià el so de jota castellana no existix com tal, i
totes les paraules que utilisen la
jota en valencià, es pronuncien
com a, ‘ll’, ‘g’ o ‘ch’. Eixemples:
Joan, sonaria més o manco com
‘ll’, encara que a voltes puga aple-
gar a sonar com una ‘y’ o com una
‘ch’. Plaja, sonaria com una ‘g’,
encara que també pot aplegar a
sonar com una ‘ch’. Jota, que
sona com una ‘ch’.Pero en cap
cas la ‘j’ ha sonat mai com una ‘j’
castellana.
En això tenim que el castellà (i com he dit
abans és la meua llengua mare), s’ha clavat tant
dins de la llengua valenciana, que ha aplegat inclús
a modificar la seua fonètica que com he dit al prin-
cipi d’este artícul és lo últim que aplega a canviar en
un procés d’absorció o be en un procés d’assimila-
ció d’una llengua per una atra.
Llingüísticament parlant, el moviment valencia-
niste veu en qui viu entre el nort de Castelló i el sur
de França un perill tan gran com el propi dimoni,
pero no hem de perdre de vista, i em pareix que aixi-
na ha segut, que el perill que emana de la meseta
espanyola per a la llengua valenciana és tan o més
gran que el perill de més allà del nort de Castellò.
I no oblidem que igual que per a paraules com a
‘récort’ que és un anglicisme, tenim una paraula
patrimonial, que és ‘marca’, per a paraules com
‘pijo’ tenim ‘senyoret’ o ‘cregut’. I utilisant les nos-
tres paraules patrimonials, conseguirem tindre un
valencià més dolç i alluntat de qualsevol atra llengua
que puga ser un perill per a la nostra dolça llengua
valenciana, sense tindre que fer filigranes llingüísti-
ques, que a voltes no seria lo més desijable.
 Renou OPINIO 37

II APLEC VALENCIANISTE. Juli Moreno Moreno

UNA CRONICA EN REFLEXIONS
er segon any consecutiu un grup d’ilusionats i propiciar un futur ple de dignitat i inconfoniblement

P conscienciats valencians hem participat en la

convocatoria i crida que, oportunament, feu la
Cardona Vives. La cita del II Aplec Valencianiste es
valencià.
Alli jovens i atres que no ho erem tant, homens i
dones, lliberals i conservadors, nacionalistes valen-
fixà per al 18 de setembre del present any en un cians junt en atres que no ho son, pero tots units per
emblematic parage de les terres del Maestrat, el l’amor a la Patria Valenciana, nos trobàrem per a
Penyagolosa. Una trentena de persones fruirme, alli, contrastar punts de vista i per a fruir d’un maravellos
d’un dia en el qual la metereologia no fon la millor espai de la naturalea que mou a la contemplacio i de
companyera, pero tampoc arribà a pertorbar el pro- manera especial a la reflexio, eixa que haurem de
grama traçat. canalisar a través d’associacions culturals en un pri-
Per a molts esta era ya la segona volta que nos mer moment, puix des d’elles es poden marcar pau-
trobavem en similars circumstancies, i no podia fal- tes, es pot adquirir compromis i sobre tot perque, des
tar el recòrt especial per ad d’elles, es poden realisar els
aquells que l’any passat nos estudis i accions per a fona-
acompanyaren i que ya no ho mentar mes i millor la nostra
podran fer mes, recòrt que historia, per a coneixer-la,
es feu extensiu per ad atres aixina com les nostres mani-
valencianistes que tambe festacions culturals i l’ex-
nos han deixat, pero que, en pressio mes genuïna que nos
qualsevol cas, confiem siguen identifica i particularisa com
sempre els guies d’un cami a poble: la llengua valencia-
que volem caminar en lliber- na. Pero cert es que elles a
tat i ple de pau, en busca de soles no son suficients per a
l’enaltiment dels valors que influir en esta societat que
nos fan poble. vertiginosament alvança i
L’ascensio al Panyagolosa Penyagolosa, vista de llunt canvia a un ritme casi frene-
resultà gratificant, trobar-se tic, com el restant del mon.
dalt d’este cim emblematic Hui eixa influencia requerix
del nostre territori, des del que s’albiren les terres del d’unes atres vies d’accio i d’actuacio, i necessita
nort del nostre Regne, tan carregades de cultura, de recolzament popular, per aixo ara, mes que mai,
tradicions, d’espiritualitat, de misteri…, per a poder entenc que es necessari crear una corrent d’opinio
alçar la nostra veu i fer patent la nostra presencia, alhora que es necessari crear o consolidar estructu-
llançant un mensage reivindicatiu valencianiste, fon res d’accio i d’intervencio en la societat, sorgides
totalment satisfactori. Els qui creem en una Valencia d’ella mateixa, i que han de cobrir necessariament
desacomplexada voliem, des d’una altura de 1813 atres espais entre els quals està el politic. Una
m, escampar als quatre vents que som valencians, estructura politica d’ambit nacional valencià es fa
que som un poble en un glorios passat, en una iden- imprescindible, una estructura que ha de ser demo-
titat forjada durant segles i que volem contribuir a cratica i sense supeditacions a organisacions estatals

(continua en pag. següent...)

Renou

Llegarían las tribus de los bárbaros del norte hasta que en el año 711 serían
expulsados por los árabes que aquí quedarían creando los sistemas de riegos y para
bien distribuir las aguas en el año 960 tiempos del rey moro Abderramán III funda-
ría el primer Tribunal de Justicia en el mundo conocido, el Tribunal de les Aigües con
los Síndics Chirivella, Mislata, Mestalla, Cuart, Benager – Faitanar, Favara,
Rascanya y Fornos. (D. de V. Cartas al director)
38 OPINIO Renou

II APLEC VALENCIANISTE. UNA CRONICA EN REFLEXIONS (...de la pag. anterior)

que, fins ara, lo unic que han demostrat es el menys- cismes innecessaris, puix tots ells no fan mes que
preu per Valencia, pels valencians i valencianes, somoure els nostres fonaments i impedir el nostre
retardant o inclus negant-nos proyectes que son alvanç.
imprescindibles o que significarien un impuls per al Fem que esta fita siga alguna cosa mes que un
progrés d’este, el nostre poble. encontre d’opinions o inclus de reivindicacions, fem
No podem, i entenc que no debem, perdre mes que siga un punt d’unio de les nostres forces i de
temps ocupant-nos de coordinacio de les nos-
retrucar i aclarir tantes i tres accions, un vehicul
tan diverses manipula- que nos proporcione
cions i com alli, en St. major unio i coneiximent
Joan de Penyagolosa, entre nosatres, en defini-
ara i aci estem per a tiva un mosaic de con-
autoafirmar-nos en lo trasts que nos faça man-
que creem i pensem, tindre la flama viva del
per a expressar el nostre nostre valencianisme i
desig de seguir ferms en nos prepare per a pro-
mantindre la nostra yectar-lo adequadament
identitat, la que nos fa a la societat valenciana
poble valencià, i per a en general.
actuar en esta llinia I com diu el poema
sense desmai. fem-nos forts i sigam
Celebrem que esta ferms en els nostres
jornada festiva, en ami- Penyagolosa, vista de prop plantejaments i reivindi-
gables conversacions i cacions:
debats, puga ser un atre
inici que nos conduixca a donar sentit i impuls ad “Penyagolosa, jegant de pedra:
este moviment tantes voltes trencat, tantes voltes La teua testa, plena de neu.
paralisat, tantes voltes desprestigiat, tantes voltes
traicionat o desviat del seu objectiu fonamental i que Penyagolosa, Penyagolosa,
yo, personalment, entenc ha de ser el de despertar a la tempesta, al sol i al vent,
les consciencies valencianes, perque, nomes aixina, fita senyera del meu poble.”
sent capaços de valorar lo que hem segut i som, con-
seguirém el reconeiximent internacional de la nostra Cançons del meu poble. M. Roza
Patria Valenciana. Es puix necessari conrear entre els
valencians i valencianes el sentit d’orgull de pertan-
yença ad esta nacionalitat que volem contribuir a Hui es fa mes necessari que mai l’unio entre nosa-
reconstruir i consolidar. tres, i lo que es mes important la coordinacio entre
Treballem sense hipocresies i apartem rapidament les nostres accions. I sapiam que tot aixo nomes
als qui vinguen a generar confusions, terceres vies i depen de nosatres.

Renou

M. de Viciana, Rafel: “Alabanças de las Lenguas Hebrea, Griega, Latina,

Castellana y Valenciana”. Facsímil de les llibreries “París – Valencia”; pàg. 18.
“Hame parescido consagrar esta Obra a Vuestras Señorias [Senado de
Valencia], como à padres de la Republica Valenciana, a quien por todo derecho, favo-
recer y acrecentar la honra de la propia patria pertenece, suplicandoles me perdonen
por haber vertido esta Obra de Valenciana en Castellana,…”1574. Valencia.
(“Nom Històric de la Llengua Valenciana”.)
(Testimonis arreplegats per A. Vila Francés i A. Vila Moreno.)
 Renou COLABORACIO 39

CRONICA DEL II APLEC Xavier Gimeno i Alonso

VALENCIANISTE
A pesar d’haver eixit ya esta cronica en la pagina web de Cardona Vives, la tornem a traure perque
reflexa de manera molt precissa el devindre d’una jornada molt important per al valencianisme que
aci se plasma de forma permenorisada.

C
omençà el dia reunint-nos tots junts en que està de vigilancia de tot allo (una caseta i una
Atzaneta en Casa Ramón per a almorzar (pri- antena per a cridar per si n´hi ha alguna emergen-
mer lloc de trobada), sent vora trenta perso- cia).
nes i almorzant per a agarrar forces davant la puja-
da al Penyagolosa. Despres mamprenguerem la ruta Despres la baixada fon mes llaugera, alguns bai-
pujant cap a Vistabella del Maestrat i dirigint-nos a xaren pel Barranc de la Pegunta fins a Sant Joan
Sant Joan de Penyagolosa (segon lloc de trobada), (tercer lloc de trobada), a on dinarem dins de l´hos-
entrarem per una pista forestal, passant el control tageria, ya que es posà a ploure en eixe moment,
de la Generalitat Valenciana qui volgué demanà el menjar
i aparcant els vehiculs a la casolà que el fan molt bo. A
mateixa falda del Penya - l´hora del cafe demanarem
golosa. el tipic cremaet. Una volta
acabat el dinar, el president
A partir d´eixe moment de nostra associacio,
nos disposarem a la pujada, Gonzalo Romero, dirigi unes
cadascu com pogué i al seu paraules a tot el grup, recor-
ritme, la pujada fon interes- dant, primer de tot, als
sant, veent pel cami i salu- amics valencianistes i exce-
dant a gent diversa que bai- lents persones que nos han
xava del cim. El massiç del deixat des del I Aplec
Penyagolosa te una alçaria (Manolo Soler, que estigué
de 1.814 metros, sent el l´any passant fent-nos com-
segon mes alt del Regne de Penyagolosa panyia en Fredes, Vicent
Valencia despres del Cerro Martín-Villalba, Marivi
Calderón en el Raco Ferrandis i Agusti Franch) i
d´Ademus. Una volta arribats al punt mes alt despres de parlar Gonzalo es feu un rogle per a que
poguerem fruir de tot el paisage, no tot lo desijat ya parlaren els representants d´entitats i atres particu-
que el dia estava un poc emboirat (en dies clars es lars que nos han acompanyat enguany. Molt agra-
pot vore fins a Les Columbretes). En el cim n´hi ha dable fon la presencia dels representants d´entitats
un altar dedicat a la Mare de Deu del Lledo i una jovenils. Durant el rogle d´opinio cadascu comentà
escultura de la lledonera, una placa en llati i valen- les seues opinions, mantenint-se un chicotet debat
cià, una atra del Centre Excursioniste de Castello sobre punts de vista diferents que sempre son enri-
mig trencada i una atra a on es pot llegir les prime- quidors. Quan donarem per acabat el dia nos des-
res lletres de la canço al Penyagolosa “Penyagolosa, pedirem fins al següent Aplec. Destacar que ha
jagant de pedra…”. Tot el grup que pujà es reuni segut un dia entranyable, de convivencia valencia-
per a fer-nos unes fotos en lo mes alt junt a nostra nista i de germanor. ¡Fins ad un atre any!
Real Senyera. Parlarem en la chica de la Generalitat

Renou

Clar, venía de Barcelona un dia: <Mireu: A un boniato com yo ya li han fet un

carrer, li han fet un homenage i es tota una autoritat>. Eixe agravi comparatiu va fer
que molts seguiren el cami del boniato. (Lluis Aracil. 1997)
40 MISCELANEA Renou

REMEIS CASOLANS. Remeis de m’agüela Carmen Luís Ordiñaga

1) PER A LES ALMO- gol. En crema es fan friccions en la zona endolorida,
RRANES notant-se un gran consol.
Es bullen durant 10
minuts, en un litro i 4) PER AL CABELL
mig d´aigua, 100 Un broll de vinagre de poma en l´ultim rento del
grams de fulles de cabell dona lluentor al mateix, desembolica el monyo i
mora d’albarzer, s´afig prevenix el contagi de polls.
quant l´aigua està
freda, en el bidet a 5) PER A L´HIPERTENSIO
mitan d´aigua i es fan En un got mesclar un parell de fulles de jolivert marta-
banys, assentat durant fallades i el suc d´una llima. Es pren en deju i es de
15 o 30 minuts. gran ajuda per a nivellar la tensio.

2) PER A LES ANGINES 6) PER A L´ACNE

Es couen 12 figues ben cuites, es colen i s´afig un
poc de mel i suc de mija llima, es mescla tot ben
batut i despres es beu abans de gitar-se.
3) PER ALS DOLORS MUSCULARS
Barrejar 250 ml. d´oli d´armela i 25 ml. d´oli d´espi-
Apliquem una pasta feta en bicarbonat mesclada en
vinagre de sidra de poma, durant 10 minuts i despres
rentem la zona en aigua fresca.
7) PER A LA GINGIVITIS
Glopejar pel mati i per la nit en aigua i una cullereta
de vinagre de poma.

Renou

REFRANS Carlos Ros

No trates ab gent ociosa, perque es
cosa perillosa.
No vixques pera mentjar, mentja sols
pera passar.
No vulles mal als amichs, que ho sòn
de tos enemichs.
Not alabes de fer mal,perques un vici
infernal.
Nostìes molt en la plaça, nit burles
daquell qui passa.
Nos conéis lhome perdùt, sinos quant es abatùt.
No dies mal de ta mare, ques afrontar à ton pare.
No vulles al menor may menysprear, perquet pot en sòn
lloch aprofitar.
No mires coses profanes, ni oixques paraules vanes.
Ningun home pot saber, sinos Dèu, lo que ha de ser.
No vullgues may arguir, ab qui no sap resumir.
Ni missa, ni cebada estorben llarga jornada.

Renou

Especialitat en carn a la brasa

Tombet de corder “lechal”
Tapes variades
Sopars d’empresa
Dinars de negocis
 Renou PINTURA VALENCIANA/PASSATEMPS 41
PINTURA VALENCIANA VICENT TRAVER CALZADA

Mural de Traver Calzada
en la Diputacio de Castello
Renou PASSATEMPS
HORISONTALS
1 . Q u a n c a u e n , a p a r e i x l a c a l va . E l
d e s od or a n t d e l mu s ic . 2 . Tr e b a l l
h a b i tu a l o es p ec i a l i t at d e c ad a u p e r
a g u a n y a r s e l a v i d a . N i n g u n a v e g a da .
3 . Fo r ç e s a e r e e s b r i t a n i q u e s .
Moviment convulsiu del aparat respira-
tori. Limits de nosatros. 4. De Deu, en
llatí. Dos vegades vibrant. La triple A.
5. Especialistes en vins (una vocal
canviada). Articul neutre. 6. Sexta de
la escala musical. Primera vocal. Igual
q ue l’ a n te r i or. Es t an e scol t a nt (a
m i g e s ) . 7 . C u a tr e c e n t s c i n q u a n ta
r o m a n s . D o s c e n t s ro m a n s m es .
Manteca de porc derretida. 8. L’an-
trada i l’exida de l’ala. Se moria sense
tindre la m. Veu militar. 9. La vibrant.
Al reves, excavacio en terra per a bus-
N
aix el 13 de Març de 1945 en Burriana. En 1962 estudia dibuix en
l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló. De 1963 a 1968 cursa Estudis
Oficials de Pintura, Gravat i Professorat en l’Escola Superior de Belles
Arts de San Carles de Valencia i despres Estudis Oficials d’Escultura en el
mateix centre i en l’Escola de Belles Arts de San Fernando en Madrit.
Medalla d’or en l’Exposicio Nacional de Sogorp. Medalla de plata en la “ II
Setmana d’Art” de Burriana. I Premi d’Art Universitari de Valencia. I Premi de
Dibuix, Accésit de Gravat de la Direccio General de Belles Arts. Reb la Creu
de “Alfonso X el Sabio”, entre atres. Amplia els seus estudis en París, becat
per la Fundación d’Art Castellblanch. En 1970 fixa residencia i taller propi en
Burriana, dedicant-se a l’estudi i activitat de pintor, escultor i gravador. La
seua obra está representada en l’Hispanic Society de N. York , Museu San
Pío V de Valencia, Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, Palau de la
Diputacio de Castello, Ajuntament de Burriana, entre atres. Recentment ha
finalisat els murals que decoren el Hall del Palau de la Diputacio de Castello.
Ferrando
ENCREUAT
car minerals,. Segon vocal. 10. Aparat
p e r a c o n t r o l a r l ’ a u d i ci o . José Luís Cortés Lloréns
VERTICALS
1. Fara cordells. 2. En femeni, que te
molt de treball. Ultima vocal. 3. Que te
el llavi inferior eixit. Preposicio llatina.
Natural de Laconia. 4. L’eco no te final.
Natural de Laconia.
5. Un decimetro cubic. Chiquet menu-
det. 6. Consonant en angul recte. Un
poc menys que la ballena pero mes
que el galfi. 7. Un mensage movil. Punt
c a r d i n a l . N o t a m u s i c a l p e r f u m a da .
Segon vocal. 8. Primera vocal. La
mateixa vocal. Lo que pon la gallina.
Sense casa ni telefon. 9. Acaba. Atra
consonant vibrant. 10. Simbol de l’am-
peri. Donar-li sao. Carabassa escolar.

Renou PASSATEMPS ENREDRALLENGÜES/ACROSTIC

ENREDRALLENGÜES ACROSTIC

Ordena les lletres d’estes Utilisant la primera lletra corresponent a la

paraules per a trobar toponims definicio donada, se podra llegir el llinage d’un
de pobles del Regne de botanic que naix en Valencia en 1745 i mor en
Valenciá. Madrit en 1804.

DEFINICIONS
RAFALAF _______ 1. Cap gros.
ROCATARJA _________ 2. Insecte que fa mel.
3. Femella del bou.
IEDULCA _______ 4. Quart mes de l’any.
CONOFAM ________ 5. En llenguage infantil, dormir.
6. Representacio mental.
LANASOL _______ 7. De la tribu de Levi.
NAERQUE _______ 8. Que ven loteria.
9. Fusta negra preciosa.
ERVIV _____ 10. Recipient per al sabo.
42 GASTRONOMIA VALENCIANA Renou

LA CUINA Mª Lidón García LA BODEGA José Luís Cortés

VALENCIANA VINS DE LA TERRA
SEPIA ESTOFADA
Per a quatre persones: En estos moments
la modernisacio de
Ingredients: les bodegues, aixi-
na com els coneixi-
- 750 gr. sepia. ments dels eno-
- 50 gr. pinyons. lecs, fa que els vins
- 100 gr. de tomata. actuals tinguen
- 1 Kg. de sebes. una calitat en
- 2 fulles de llorer. alguns casos molt
- 1 culleraeta de notable.
pimentó. Els que tenim alguns anys recordem aquelles tavernes a
- 2 tasses d’oli d’oliva. on els tonells estaven a la vista del consumidor i este
- Sal. mateix se fea la mescla.
“Posam’en un quart del abocaet, un atre quart del blanc i
Elaboració. mig litro del negre”
L’enolec era el client i ell mateixa se fea la mescla.
En una caçola fonda de fanc, se posa la sepia neta a Esta costum si no s’ha perdut del tot poquet li falta.
trossos menuts a foc lent. Quan es comença a dorar- Ara tot te ho donen fet, nomes tens que eligir la marca i el
se s’afig la tomata picada i els pinyons. Se meneja i se preu.
tira el pimentó, la seba tallada en tires i el llorer. Se La nostalgia nos fa recordar aquells temps i aquells vins en
proba i se sala al gust. Se mante al foc aproximada- moltes ocasions “cabuts” que mos acompanyaven en les
ment una hora. Se deixe reposar uns minuts i a la festes, aquelles festes populars (pareix que tornen a agar-
taula. rar força) pero sense aquell vi, en vells tonells, aixo si,
ensofrats en la corresponent mecha per a que no se “pica-
Nota: Se pot elegir un poc de vi blanc al gust de cada u. ren”. Pense en tristor que eixos temps no tornaran.

SOLUCIO ALS PASSATEMPS Renou

SOLUCIO A SOLUCIO A L’ENCREUAT SOLUCIO A L’ACROSTIC

L’ENREDRALLENGÜES

ALFAFAR

CATARROJA

CAUDIEL

MONCOFA

SOLLANA

REQUENA

VIVER

Renou
…. en el preambul i en el text de les "normes" s´escriu en valencià, amprant paraules
com: hui, seus, eixe, nosatres, este, obtindre, vore, naixer, aci, orige, estilisacio, afeblix-
ca, etc…