BVALLEM?

Després d’unes llargues vacances, ens retrobem amb els fi-

dels bvalladors amb els quals ens havíem compromès a bvallar el
passat mes de juny. I no us penseu pas que no tinguéssim ganes
d’acudir al nostre compromís quadrimestral, però, igual com a la
festa major, no sempre pots ballar amb qui et ve de gust.
Impacients, doncs, per retrobar-vos, ens hem posat de vint-i-
un botó i hem tret de l’armari peces que ens escaiguin per atreure
la vostra atenció: la bella història de Demèter i la seva filla Per-
sèfone, a qui hem d’agrair, cada any, l’arribada de la primavera;
les sensacions derivades de l’ofici d’escriptor; el record per a un
vallenc que malauradament ja no podrà acudir al nostre envelat
particular que és BValls de Lletres; un plany i un agraïment del
nostre cinèfil preferit; un viatge ple d’història a Flandes; les re-
comanacions per triar un bon lector de llibres electrònics; el dolç
retret d’un lector apassionat a una escriptora l’obra de la qual no el
deixa dormir; impressions després de lectures escollides; emocions
i sentiments creats o recreats…
Esperem que aquest bvall, com tots els que hem tingut el pla-
er de compartir amb vosaltres, us resulti agradable i us faci més
suportable el gran Ball a què hem d’assistir tots plegats: un atur
implacable i una situació econòmica molt complicada. Un pano-
rama depriment fins i tot abans que es faci pública la sentència
del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i que fa que ens sentim
directament afectats —estafats, vaja— per la ‘gestió’ [sic] del Pa-
lau de la Música. Ens sentim enganyats i ofesos personalment pel
Millet, però també pels nombrosos millets que circulen per les
nostres administracions —des de les més llunyanes, a la remota
Europa, passant per les de peatge obligatori de Madrid i fins a les
més properes, a Valls mateix—, uns millets que es creuen amb el
dret d’assignar-se sous milionaris (més dietes, més complements
de responsabilitat, més…) per una gestió, en el millor dels casos,
mediocre.
I aquesta vegada, per acabar-ho d’adobar, ens haurem de fer
passar el mal humor nosaltres sols perquè l’enyoradíssim Rubianes
no ens podrà alliberar de les nostres més que justificades emocions
primàries —diga-li ‘emocions primàries’ o diga-li ‘mala llet’— grà-
cies als seus espectacles purificadors, uns espectacles als quals as-
sistíem convençuts d’experimentar-hi la merescuda catarsi.
L’única cosa que ens consola és la seguretat que, allà on sigui,
els seus improperis i el seu llenguatge provocador (com es deu
fer per deixar anar tants renecs i no resultar groller?) faran passar
una bona estona a la resta de genials descreguts que comparteixin
l’eternitat amb ell, l’actor “galaicocatalà” que només tenia fe en
les propietats guaridores de l’humor i que ens va ensenyar a riure
per no plorar.