You are on page 1of 8

Hi havia una vegada, una mare que n’estava tipa del seu fill.

Sempre deixava l’habitació


molt desordenada.
La mare sabia que era molt important que l’habitació estigués ordenada però, el nen
no. I li volia demostrar que l’ordre era fonamental, així que va tenir una molt bona idea.

Aquella nit, el nen havia anat a una discoteca amb altres nens, així que la mare ho va
aprofitar per entrar a la seva habitació,i treure li tota la roba dels armaris. La va
escampar per tota l’habitació. També va agafar totes les joguines i les va llançar per
l’habitació.
Va llançar patates, bolígrafs i els estoigs pel terra.
Quan el nen va arribar, la mare estava dormint.. El nen, al entrar a la seva habitació, va
començar a cridar desesperadament. La mare és va aixecar de sobte.

-Què passa fill?-va dir riguent la mare.

- Mamà, qui m’ha fet això!!!-va dir plorant el fill.

-Jo ho he fet, per ensenyar-te que l’habitació ha d’estar ordenada –li va dir enfadada la
mare.

-Bé, comença a recollir aquesta porqueria mama!!!-va dir el nen molt content.

-Ho faràs tu, ets un nen de 14 anys i has d’aprendre a netejar la teva habitació. Ja pots
començar! -va dir la mare amb un to amenaçador.

-Em perdones mama? -va dir una mica trist.

-Sí, però igualment has de netejar l’habitació -va dir la mare.

Des d’aquell dia, el nen va aprendre la lliçó i mai més va tornar a deixar l’habitació
desordenada.

Alfonso Sánchez
Vaig trobar aquella sabata; era vella, gastada. Vaig imaginar que hauria de ser d’un
home gran. Ai! que estrany que és veure una sabata tan vella. La vaig collir i feia una
pudor horrible. Quin fàstic! Potser no era d´un avi, i era d’un noi que li agradava molt
caminar.

En aquell moment no sabia què fer. I si li havien tret? Com podria saber de de qui era la
sabata? El primer que vaig fer va ser preguntar a tota la gent del poble, però no va servir
de res, era impossible trobar el propietari. Quan ja m´havia donat per vençut vaig veure
un rètol penjat en un fanal que deia el següent: “Perduda sabata esportiva molt vella,
però d´alt valor sentimental“ amb un número de telèfon mòbil. Així doncs vaig trucar.
Era d’un senyor gran que justament havia marxat cap a França. Ostres, quina mala sort!
vaig pensar. Aquell pobre home estava tant i tant trist per la pèrdua d´aquella vella
sabata que no me’n vaig poder estar. Vaig agafat el primer avió que sortia de Girona cap
a París i em vaig adreçar a l´hotel on s´allotjaba.

Quan em va veure amb aquella ranyosa sabata a les mans, semblava que li portés un
gran obsequi. Fins i tot va plorar d´alegria. Em va explicar que era tant valuosa perquè
amb ella havia fet més de setanta viatges arreu del món.

Tot l´esforç que vaig fer havia servit de molt. Hi havia una persona que en aquell
moment semblava la més feliç de la Terra.

Ves per on, resultà que aquell avi, portava sabates velles però era molt ric i em va
recompensar donant-me una petita caixa amb una còpia d´or de la sabata que havia
perdut. Ens vam fer grans amics i ara, quan viatja arreu del món, m´envia una postal
des de cada país que visita.

Óscar Sagrera Cózar


Era un dia com qualsevol altra, la Marta una nena de 10 anys estava espantada perquè
havia d’anar a casa la seva àvia i per entrar a casa de l’àvia, havia de passar per unes
escales. El problema no era que estigués espantada per culpa de l’àvia, el problema
eren les escales. Tenia por a les escales perquè de petita va caure i es va obrir el cap.
La Marta estava a punt de pujar les escales però de cop, va caure per un forat. Quan es
va aixecar de la caiguda, va veure que allò no era casa de l’àvia. Ella estava al país de la
fantasia. La Marta anava caminant sense saber per on anava, de cop dóna un cop amb
una formiga. La formiga es va presentar:

-Hola em dic Quantum. La Marta també es va presentar:


-Hola jo em dic Marta.

La Marta li va preguntar on estava i perquè. La formiga Quantum li va dir que estava al


país de la fantasia i que hi era perquè la reina del país de la fantasia va fer un túnel a
sobre per venjar-se dels humans.

-I perquè ho va fer? Va dir la Marta.


- No ho sé, però si que sé com parar-la, va dir la formiga Quantum.
-Vinga segueix-me. Va dir la formiga Quantum.

Varen arribar a un lloc ple de formigues treballant. Allò era una sala on es veia tota la
gent que passava per les escales.
En Quantum va remenar una mica els botons, i de cop es va obrir una porta molt gran, i
d’allà va sortir una màquina voladora molt gran. En Quantum va pujar a la màquina i va
anar a parar la reina. En Quantum va arribar just a temps. La reina estava a punt de
deixar anar un exercit de formigues per tota la ciutat. En Quantum va agafar a la reina i
la va lligar.
La Marta va mirar que passava, i va veure un portal cap a la casa de la seva àvia, hi va
entrar i es va trobar dins de casa de la seva àvia. Des d’aquell dia, ja no li va fer por
pujar les escales.

Pol Ovide i Figueras


Quan vaig entrar a l’habitació , vaig veure tot remenat. Algú havia entrat a la meva
habitació. Vaig preguntar a la mare si havia estat ella, però em va dir que no. Després
em vaig posar molt nerviosa i no vaig parar de pensar: “m’hauran robat alguna cosa”.

Llavors vaig veure que no tenia el meu diari SECRET, on deia ben gran TOP SECRET i
llavors vaig pensar que en allà hi havia tots els meus secrets i les meves coses personals.
Vaig preguntar per casa i ningú el tenia. Mentre pensava qui m’ho podia haver agafat
vaig anar endraçant l’habitació i vaig veure que em van agafar la cartera i vaig dir:
“això no pot ser”.Vaig marxar per després anar a la plaça a pensar, ja que en aquest lloc
està prohibit cridar i em vaig trobar amb uns paisatges molt macos i em podia concenrar
molt. Vaig pensar:qui em voldria agafar la cartera, podria ser l’Elsa però l’Elsa no em
pot agafar el meu diari perquè si no m’estaria trucant tota l’estona perquè s’en riuria de
les meves coses personals. Així que el que em podria haver agafar el meu diari i la
cartera podria ser el meu germa en Joan. Li vaig preguntar a en Joan i em va dir que no,
(em va fer molta vergonya perquè estava amb un amig seu que va a la meva classe).
Després va venir la meva mare i em va tornar la cartera perquè va anar a comprar i la
seva cartera li havia deixat a en Joan.

Jo em trobava molt millor perquè nomès em faltava el diari. Tres dies després vaig
trovar el meu diari secret sota el llit amb una nota que deia: “la propera vegada serà
molt pitjor, endreça la teva habitació. Signat: lateva mare”. Llavors la mare en va
explicar tot i li vaig dir que no ho torneria fer mai més.

LUCIA PIÑAS
Hi havia una vegada una nena que vivia amb el seu aví, la nena es deia Alícia.

L'Alícia, era una nena molt alegre i amable, però tenia molta por als fantasmes,
monstres, bruixes...

Un dia mentre l'Alícia anava cap a l'escola uns nens li van dir que hi havia un camí molt
misteriós i perillós, a prop d'on vivia l'Alícia, deien que allà hi vivia una bruixa molt
dolenta.

Els nens li van començar a dir que tenia molta por de passar per tot el camí.

L'Alícia deia que no tenia por d'anar al camí encantat. Després els nens li van dir, que un
dia anés tota sola per aquell camí.

-Doncs val- va dir l'Alícia.

-D'acord- van dir tots a l'hora.

Ja era el dia d'anar cap el camí encantat.

L'Alícia va entrar dins el camí, però mai va tornar a sortir.

Diuen que ara l'Alícia entra als somnis dels nens que es porten malament.

MARIA MARTIL BELTRÁN


El meu amic i jo
Aquell matí, quan vaig entrar a la meva habitació vaig trobar totes les coses
desordenades, i també duia al cap que algú m’espiava. De sobté vaig tenir una idea i era
la següent: com que era famós i tenia moltes admiradores i molts admiradors, podria ser
un d’ells.
Vaig trucar al meu amic Guillem per sortir, a fer un passeig, i al cap d’una estona ens
vam trobar a la Plaça Plaçeta Plaçona. Ens ho vam passar molt bé, però la sort em va
abandonar. Quan vaig entrar a casa meva vaig veure un lladre sortir per la finestra i jo i
en Guillem vam començar a perseguir-lo, però era tan ràpid que ens vam caure a terra
de cansats que estàvem.

-Truca a la policía, ràpid!- em va dir en Guillem.


-No!- vull que nomes ho sepiguem nosaltres, perquè sinó perdederé la meva
populartitat.
-Estàs boig!?-em va dir amb una mirada amb ganes de que truqués a la policia.
-Es veritat vaig a trucar- i ràpid va ser tal com vaig dir.

En 3 minuts va venir la policia.

-El reconeix per alguna característica?- em van preguntar.


-No! Anava tapat amb unes vendes i una capa negre.
-Podria ser que fos el que cada mati et ve a robar?- em va preguntar. (En Guillem es
detectiu)
-El lladre va obrir la mateixa finestra per la que ha entrat, per això hi ha aquell pal allà
fora, va fer palanca, perquè seria especialista.

Va aprofitar que no hi havia ningú i va sortir-se a fora i va agafar el pal, i el va cargolar i


va entrar i quan va vindre tothom ell va fer com el lladre va sortir ràpidament i va
llençar el pal.

-Ha sortit escalant per la fusta. Rapid inspector aneu amb els vostres agents a trobar el
lladre, que potser ara esta fent altres milagres!!

El cotxe es va allunyar i va veure al costat del banc de la ciutat i van veure al tal home
amb vendes a punt d’atracar-ho, el van agafar i cap a la presó!

-Felicitats Guillem, com sempre resols els casos com si fossin de petits!!.

ALBERT FERNÁNDEZ
Un dia quan vaig entrar a casa vaig veure la roba desordenada. Segurament devia de ser
el meu home, jo l’esperava fins que no vaig aguantar mes i vaig sortir de casa.

Al cap de dos hores vaig tornar i estava tot desordenat. La roba de l’armari a fora, dels
calaixos també no hi havia cap calaix amb roba. Quan va arribar el meu home, en Frank,
li vaig preguntar si ell havia estat a casa i ho havia desordenat tot i em va dir que no.

Vaig trucar a la meva mare i em va dir que no. La meva filla Ari, segurament havia estat
ella perquè té les claus de casa. La vaig trucar però tampoc. Que estrany, ningú de la
família havia estat. Era molt estrany! Va passar una setmana i cada dia lo mateix is e’m
va acudir una idea per descobrir qui ho feia. Però no sabia on comparo i li vaig preguntar
a en Frank on es compraven les càmeres de vigilància. Ell no ho sabia i em va preguntar
perquè la volia. Perquè cada dia la roba esta desordenada.

Per fi en vaig trobar una però valia moltíssim, mes de 10.000 euros. Quan la vaig muntar
me'n vaig anar i quan vaig tornar la vaig veure i era un noi que no coneixia i es diu el
lladre que desordena la roba.

Sílvia Herrero
Estava a casa, em preguntava què tenia aquell camí que em feia tanta por. A la nit quan
vaig anar a sopar li vaig preguntar al meu pare si ell també li feia por aquell camí. Però
quan li vaig preguntar em va dir:

- Mira filleta meva sé que no estàs acostumada a aquet poble on acabem d’arribar però
tranquil·la, aquell camí no té res de dolent. M’en vaig anar a la habitació a mirar les
fotos que tenia dels meus amics de l’altre poble, i ja està!!! Era la foto que sortia amb
la meva primera amiga que vaig tenir.

- Ja ja ja .Vaig començar a riure, vaig anar a dir-li al meu pare i el meu pare em va dir.

- Ah si, t’haig de dir una cosa, filla del meu cor.

- Diguem pare.

- La teva amiga acaba de morir.

Em van caure les llàgrimes i me’n vaig anar amb la bicicleta i vaig passar per aquell
camí, vaig veure l’àvia de la nena i em va dir:

- Maca, no ploris no passa res, ella sempre seguirà en el teu cor. Em va donar un
braçalet de colors amb una foto de la Silvia, la meva primera amiga, i quan vaig arribar
a casa la vaig posar a la calaixera i cada nit somiava que veia els seus ulls brillants al
meu davant.

- QUE MACA ES L’AMISTAT !!!!!!!

CLÀUDIA FÀBREGA