Manual per combatre

rumors i estereotips
sobre diversitat cultural a
Barcelona

DOCUMENT PROVISIONAL DE TREBALL

1
Continguts:
Centre d’Estudis Africans (CEA)
amb el suport de:
Direcció del Programa d’Immigració i Diàleg Intercultural de l’Ajuntament de
Barcelona

ÍNDEX

Presentació.................................................................... pàg. 3
Estructura del manual..................................................... pàg. 4
Llistat de rumors............................................................ pàg. 4

Rumors

1. Arribada d’immigrants.......................................... pàg. 5

2. Sistema de Benestar........................................... pàg. 10
3. Impostos.............................................................. pàg. 13
4. Comerç................................................................ pàg. 15
5. Sistema sanitari................................................... pàg. 18
6. Identitat................................................................ pàg. 23
7. Convivència i civisme........................................... pàg. 27
8. Habitatge............................................................. pàg. 29
9. Sistema educatiu................................................. pàg. 32
10. Espai públic......................................................... pàg. 37
11. Treball i formació................................................. pàg. 41
12. Integració............................................................ pàg. 46

Glossari de termes claus................................................ pàg. 51

2
 PRESENTACIÓ

En els últims anys, l’augment de la diversitat sociocultural de la ciutat ha

generat un augment en la creació de rumors i estereotips que deriven, en la
majoria dels casos, en prejudicis i actituds discriminatòries.

Aquesta realitat va ser posada de manifest i assenyalada com a un dels

principals factors que dificultaven la convivència en la diversitat durant tot
procés participatiu d’elaboració del Pla Barcelona Interculturalitat.
Per la seva importància, es van incloure com a línies d’acció estratègica l’eix 8
“Rumors i estereotips: De l’estereotip al coneixement i concretament la
mesura 8.3 :

“Disseny d’una estratègia de ciutat contra els rumors negatius i sense

fonament que dificulten la convivència en la diversitat, a partir del treball
en xarxa amb diferents actors i entitats socials, promovent la figura de
“l’agent actiu antirumors”

Aquesta mesura també recull com a exemple pràctic “ Impulsar la Xarxa

antirumors utilitzant i difonent diversos materials com ara el “Manual
contra rumors i topics”.

El document de treball “Manual per combatre rumors i estereotips sobre

diversitat cultural a Barcelona” és una eina pràctica i entenedora a partir de la
qual es desenvoluparan diferents estratègies d’acció i comunicació
específiques per rebatre i combatre la formació de rumors i estereotips sobre
diversitat cultural a la ciutat.

Es tracta d’un document provisional, que ha de ser revisat i actualitzat de forma

periòdica, i és amb aquesta finalitat que es posa a disposició de totes les
persones i entitats que vulguin utilitzar-lo i contribuir a la seva construcció.

3
Estructura del Manual

El Manual s’articula entorn a 12 rumors, que detallem a continuació sense cap

jerarquia ni ordre establert.

Cada rumor es tracta desenvolupant una escena que recull converses i

situacions quotidianes relacionades amb la temàtica del rumor. La narració està
contextualitzada a Barcelona i protagonitzada per dos personatges: la Rosita i
la Blanca (una dona gran i la noia peruana que la cuida).
Al final de cada narració, hi ha un destacat d’informacions anomenat “Sabies
que...” on es recullen dades estadístiques i oficials que aporten informació
complementària respecte a la invalidesa del rumor tractat.

Llistat de rumors
1.Rumor : Arribada d’immigrants. “Ens estan envaint”
2.Rumor : Sistema de Benestar. “Copen els ajuts socials”
3.Rumor : Impostos. “No paguen impostos”
4.Rumor : Comerç. “Reben ajuts per obrir comerços, no els inspeccionen”
5.Rumor : Sistema sanitari. “Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les
urgències”
6.Rumor : Identitat. “Estem perdent la identitat”
7.Rumor : Convivència i civisme. “No coneixen les normes, són incívics”
8.Rumor : Habitatge. “Viuen apinyats i baixen el nivell dels pisos”
9.Rumor : Sistema educatiu. “Baixen el nivell de les escoles”
10.Rumor : Espai públic. “Sobreocupen i fan mal ús de l’espai públic”
11.Rumor : Treball i formació. “No tenen formació. Prenen treball”
12.Rumor : Integració. “Són una càrrega i no es volen integrar”

4
 RUMORS

1. Rumor: ARRIBADA D’IMMIGRANTS. «Ens estan envaint»

Escenari: a casa de la Rosita, a la sala d’estar, comenten una notícia que la

Rosita llegeix al diari. Hi ha la Rosita, la Blanca (la noia peruana que la cuida),
la Maria, que és veïna, i la filla de la Maria. Podria sortir una imatge de la classe
de català de la Blanca amb gent diversa parlant sobre diferents maneres
d’immigrar.

La Rosita llegeix el diari i es fixa en una notícia sobre l’arribada d’una pastera a
les costes andaluses. Pensa: «no paren d’arribar; a aquest pas, hi haurà més
gent de fora que d’aquí».

En aquell moment arriba la Blanca, una noia peruana que la cuida durant el dia.
Repassa la notícia i se’n recorda que a l’escola on estudia català s’hi ha
incorporat un nou alumne senegalès, qui ha explicat el seu viatge i com alguns
dels companys van morir pel camí. Des de Canàries va arribar a Barcelona i viu
amb uns parents. Ell es mostra sorprès de no trobar més paisans seus a
Barcelona, tal com esperava. La professora comenta que malgrat les
aparences no han arribat tants africans a la ciutat. Explica que l’any 2006
arribaren 30.000 persones a les Canàries i en canvi la població estrangera a
Espanya va augmentar en 636.000 persones. De fet, la nacionalitat
subsahariana més representada al padró municipal de Barcelona és la
nigeriana; persones que no arriben en «cayucos» sinó que, com la majoria
d’immigrats, ho fan en avió, com la mateixa Blanca i la majoria de companys de
classe.

La Blanca li pregunta: «Quina situació hi havia a Barcelona quan vostè va

arribar de Múrcia?» La Rosita recorda el panorama de l’Estació de França i la
munió de persones que baixaven dels trens provinents del sud d’Espanya, en el
famós «Sevillano». Hi havia altres trens amb sobrenoms, com el «Shanghai»,
que tenia origen a La Corunya, o el «Botejara», que sortia de Badajoz.1 En
realitat, entre les dècades dels 50 i 70, Barcelona va acollir un nombre molt
significatiu d’immigrats i va passar de 1.289.187 persones a 1.754.713, quasi
mig milió d’habitants més.

1
El Museu d’Història de la Immigració de Catalunya ha muntat una exposició permanent sobre aquests
viatges amb el nom Sevillano-Barcelona-Término. http://www.mhic.net/

5
En aquell moment truquen a la porta. És la Maria, la veïna del pis del costat,
que escolta els comentaris de la Blanca i s’afegeix a la conversa: «D’acord, no
n’han arribat tants i ara amb la crisi no n’entren tants, però tenen molts fills i
això en un futur serà com una invasió encoberta», diu.

A la Maria, l’acompanya la seva filla, la Núria, que és llevadora. Explica que

està contenta perquè l’especialitat de llevadora s’estava perdent però que havia
revifat els darrers 15 anys perquè les dones d’origen estranger tenien fills i
també perquè augmentaven les mares d’origen autòcton.
Catalunya ja fa temps que manifesta una baixa natalitat. Com afirma la
demògrafa Anna Cabré2: «Catalunya va ser, juntament amb algunes regions
hongareses, un dels pocs llocs on la fecunditat va començar a baixar als
voltants de 1850, i no únicament a la zona urbana de Barcelona, sinó també a
les àrees rurals». En una altra publicació3, afirma que l’arribada d’immigrats és
una constant en la història de Barcelona i Catalunya en els darrers segles, i que
ha format part del sistema català de reproducció. «De manera sistemàtica, la
constitució de cada nova generació de catalans és fruit tant de la reproducció
biològica com de la incorporació substancial i permanent de persones
nascudes fora, és a dir, d’immigrants.» Així doncs, la immigració ha permès
optimar el nombre de fills, reduint-los aproximadament al que necessita la
perpetuació de les famílies. «Objectiu extraeconòmic al qual es reconeix,
tanmateix, un valor indiscutible».

La Núria afegeix, però, que cada vegada sent més comentaris de les mares
joves nouvingudes que afirmen voler tenir menys fills que les seves mares. De
fet, segons la Conselleria de Salut de la Generalitat, la menor arribada de
persones migrants ha fet disminuir per primera vegada en la darrera dècada el
nombre de nadons. El 2009, van néixer 87.000 infants, mentre que el 2008 van
ser 89.327. A més d’això, la taxa de natalitat de les dones immigrants també
comença a disminuir i una de les causes assenyalades pels experts és la crisi
econòmica actual.

La Núria remarca que «és important que es mantingui el ritme de naixements

perquè serem una de les poblacions més envellides d’Europa».

2
CABRÉ, Anna. «Les migracions a Catalunya, 1900-2000». A: ROQUEM, A. (ed.) Els moviments humans
en el Mediterrani Occidental. Barcelona: Institut Català d’Estudis Mediterranis,
1990
3
El sistema català de reproducció. Barcelona, Ed. Proa, 1999

6
Entre totes arriben a la conclusió que si vénen persones immigrades és perquè
hi ha un efecte crida i que un factor important és la situació econòmica. De fet,
quan ha aparegut la crisi, han baixat les xifres d’arribada de nous immigrants, i
també han disminuït els reagrupaments familiars.

«Potser és veritat», comenta la Maria, «a l’escala han marxat dues famílies.

Una de marroquina que ha anat a Holanda perquè hi té parents i una
d’equatoriana que ha tornat al seu país, amb la intenció d’emigrar des d’allà als
Estats Units. També en conec d’altres que han decidit quedar-se perquè ja
tenen una vida feta aquí.»

Això mostra com les persones migrants van on hi ha oportunitats de millorar les
seves condicions, ja que en temps de crisi moltes que es queden sense feina
es mouen de nou. O el que és el mateix, aquesta disminució de la immigració
demostra que no vénen pels serveis i les facilitats que ofereix la societat
receptora, sinó principalment en busca de treball.

Parlant, parlant es fa tard i la Rosita i la Blanca han de sortir, que avui tenen
molts encàrrecs per fer. El primer és anar a l’oficina del districte per informar-se
sobre un programa d’activitat física per a gent gran.

7
 Sabies que

La natalitat als països d’origen de les persones immigrades ha disminuït en les

darreres dècades. Per exemple, al Marroc, la fecunditat per dona ha passat de
7,3 fills el 1975 a 2,4 el 2005.4

L’any 2008, va augmentar la fecunditat a Espanya, que es va situar en 1,46 fills

per dona en edat de procrear, el valor més alt registrat en les dues últimes
dècades. L’augment de la fecunditat es deu a la immigració ja que, segons
l’Institut Nacional d'Estadística (INE), el mateix 2008, un de cada cinc
infantaments (20,7%) va arribar de mare estrangera, el valor més elevat des de
1990. A la ciutat de Barcelona, l’any 2009, en el 32,3 % dels naixements com a
mínim, el pare o la mare eren de nacionalitat estrangera.

D’una altra banda, segons els demògrafs, aquest augment continuat de la

natalitat a Catalunya està en un punt d’inflexió i el 2009 ja es registra un
descens de la natalitat d’un 3,8% respecte al 2008.5

Segons les projeccions del Ministeri de Sanitat espanyol, el 2050, els majors de
65 anys seran 16,3 milions —amb un percentatge de la població (33,25%) que
en tot el planeta només superarà el Japó. De fet, la immigració ajuda a
rejovenir la població local. Així, la meitat de la població estrangera a Barcelona
pertany al grup de 25 a 39 anys, i una mitjana d’edat de 31,9 anys. Només el
2,1% del residents d’origen immigrant té més de 65 anys, quan, en el conjunt
de la ciutat, la població de més de 65 anys és el 21% del total de residents.

L’any 2009 es confirma un important canvi de tendència en l’evolució de la

població estrangera a Barcelona. Després de 10 anys de creixements
continuats en què la població estrangera ha passat de 74.019 en 2001 a
294.908 en 2009, el nombre de residents baixa substancialment.

El nombre de residents d’origen estranger ha disminuït durant l’any 2009

en 10.286 persones, i se situa en 284.632, el 17,6% del total de residents a
Barcelona. Tots els districtes de la ciutat superen en 2010 l’11% de residents
de nacionalitat estrangera.

4
Youssef Courbage i Emmanuel Todd, Le rendez-vous des civilisations, Seuil, Paris, 2007.
5
Corbella, J. «Los nacimientos bajan en Catalunya por primera vez en 13 años», La Vanguardia, 11 maig
2010. http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100511/53924546533/los-nacimientos-
bajan-en-catalunya-por-primera-vez-en-13-anos-clinic.html

8
Es confirma la distribució gradual de la població estrangera entre tots els
districtes de la ciutat a mesura que es van assentant a la ciutat. El districte
amb més població és l’Eixample (46.823), seguit de Ciutat Vella (41.281),
Sants-Montjuïc (35.015) i Sant Martí (34.948).

Tots els districtes perden residents estrangers, tot i que mantenen les
xifres per sobre de l’11%. Territorialment, les disminucions es concentren a
l’Eixample, Nou Barris i Ciutat Vella. Aquest últim ha passat de tenir el 21%
de tots els residents estrangers l’any 2001 al 14,5% el 2010.

Nou Barris ha estat el districte que ha experimentat un creixement de la

població estrangera més important durant el període 2000 a 2010, en
incrementar-se un 446%. Sant Martí (amb un increment del 397,9%) i Sant
Andreu (amb un 371%) també han tingut creixements molt per sobre del de la
mitjana de la ciutat.

Des del 2008, els italians se situen com a nacionalitat més nombrosa, seguits
pels equatorians, pakistanesos, bolivians, peruans i xinesos.

Per sexe, el 52,5% són homes i el 47,5%, dones. Els grups amb índex de
masculinitat més acusat són els de l’Àsia Central (73%) i l’Àfrica subsahariana
(72%). En canvi, el grup amb una presència femenina més gran és el de
l’Amèrica Central (el 57% són dones).6

6
Informe Estadístic núm. 27. «La població estrangera a Barcelona». Gener 2010. Elaborat pel
Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona.
http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/pobest/index.htm

9
2. Rumor: SISTEMA DE BENESTAR. «Copen els ajuts socials»

Escenari: sala d’espera de l’oficina del districte. Força gent d’edat, gènere i
origen diferents, tant treballadors com gent que espera. Hi ha gent que espera
per a Serveis Socials (que és al mateix edifici). La Rosita i la Blanca estan
assegudes conversant amb gent que s’espera.

Quan arriben a l’oficina del districte, la sala d’espera és quasi plena. Hi ha gent
tant per demanar informació com per als Serveis Socials, que és al mateix
edifici. La Rosita i la Blanca seuen i l’home del costat li comenta a la Rosita:
«Mira la sala, plena d’estrangers; clar, com que ells reben tots els ajuts. I a
més, en època de crisi, com que sembla que són més pobres, tots els ajuts van
cap ells.»

Una senyora, amb accent estranger, es queixa que la seva néta s’ha quedat
sense beca de menjador a l’escola perquè diu que les donen a famílies que
acaben d’arribar. Ella porta trenta anys vivint a Barcelona i està d’acord que els
ajuts vagin prioritàriament a la gent que porta més temps vivint aquí.

La Rosita els pregunta : «Vostès saben com funciona el sistema per a adjudicar
les beques de menjador? Estan segurs que beneficia els estrangers? A mi
m’estranya molt que les administracions públiques vulguin beneficiar uns en
contra d’altres. Quina raó poden tenir per a fer-ho?»

Davant la pregunta, cap dels dos sap què respondre i la Rosita afegeix: «Potser
ens creiem tot el que ens diuen i, en tot cas, caldria demanar als responsables
que ens informin de com funciona el sistema. No podem acusar les persones
que sol·liciten els ajuts ni els professionals; en tot cas, cal demanar que el
sistema funcioni millor”.

Per sort, el nostre sistema sanitari és universal i està fonamentat en el respecte

als drets humans, que reconeix el dret a accedir a les prestacions a qualsevol
persona, sense discriminació per edat, gènere, condició física o origen
nacional; tal i com estableixen diferents lleis democràtiques (veure quadre
adjunt Sabies que).

A més, per accedir a les prestacions cal complir una sèrie de requisits que
tenen a veure amb la situació econòmica, l’edat, el nombre de persones a
càrrec, el temps de residència al municipi o trobar-se en condicions de vida
greu: d’infància en risc, gent gran en situació de dependència, famílies
monoparentals sense ingressos, situacions d’exclusió social, joves en risc, etc.
És a dir, s’accedeix als ajuts segons les condicions com a persona. No hi ha
cap prestació específica assignada a estrangers. Cal dir que les ajudes i
prestacions estan subjectes a condicions específiques d’accés com, per
exemple, disposar de permís de residència; per això, els sense papers només

10
poden accedir als ajuts d’emergència. Ara bé, com a drets humans universals,
el nostre sistema garanteix a tothom l’atenció sanitària i l’educació, un cop
s’han empadronat en el municipi de residència. Cal dir que, en temps de crisi,
les persones immigrades en pateixen de forma especialment acusada les
conseqüències, ja que moltes d’elles no tenen una xarxa familiar o social que
els doni un cop de mà per superar les mancances que les afecten. I és
important remarcar que moltes d’elles desconeixen els mecanismes i circuits
establerts i no acudeixen als centres de serveis socials per manca d’informació.

I no hem d’oblidar que els estrangers han contribuït, amb el pagament

d’impostos, al desenvolupament del sistema de benestar. Els seus salaris i la
despesa que fan són dels principals factors que han contribuït a l’augment del
consum i, per tant, de la recaptació d’IVA. La immigració va ser fonamental per
mantenir les taxes de creixement econòmic molt per damunt de la mitjana
europea i serà necessària per a superar la crisi actual.

Les seves aportacions també contribueixen a l’atenció de col·lectius

desafavorits que no són estrangers. De fet, la gran despesa en serveis socials
s’aplica en les prestacions on els veïns i veïnes d’origen estranger estan menys
representats, com les vinculades a la Llei de dependència i a la gent gran. A
Barcelona, només el 2,6% de la població estrangera té més de 65 anys, davant
de més d’un 22% a la ciutat de Barcelona el 2007. En realitat, el dèficit del
sistema de benestar espanyol ha estat cobert per l’arribada d’homes i, sobretot,
dones estrangeres que han col·laborat en tenir cura de la gent gran, infants i
malalts, i fer les tasques domèstiques. La Rosita diu: «Gràcies a la Blanca, jo
puc venir i estic acompanyada, i no necessito viure en una residència, perquè
jo vull estar a casa meva mentre pugui.»

11
 Sabies que

El 2009 hi ha hagut un total de 18.976 immigrants atesos al Servei d’Atenció a

Immigrants, Estrangers i Refugiats (SAIER) de Barcelona, quasi 2.000 menys
que el 2008.

L’any 2009, el total d’usuaris de nacionalitat estrangera dels serveis socials de

Barcelona va ser de 15.085. Són un 5,3 % d’un total de 284.632, dada que
demostra que la immensa majoria dels residents estrangers de la ciutat no són
usuaris dels serveis socials i, per tant, no signifiquen cap col·lapse pels
recursos.

La Llei de serveis socials catalana (Llei 12/2007, d’11 d’octubre) estableix la

universalitat com a primer principi rector del sistema. Es concreta de la manera
següent: «Els poders públics han de garantir a tothom el dret d’accés als
serveis socials i llur ús efectiu en condicions d’igualtat, equitat i justícia
redistributiva. Aquest principi no exclou, però, que l’accés sigui subjectiu i la
universalització pugui estar condicionada al fet que els usuaris compleixin
determinats requisits i paguin una contraprestació econòmica per assegurar la
corresponsabilitat entre els usuaris i les administracions públiques i la
sostenibilitat del sistema.»

En la mateixa línia, la Llei sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la

seva integració social (Llei 4/200, d’11 de gener), afirma que «Els estrangers
residents tindran dret als serveis i a les prestacions socials, tant als generals i
bàsics com als específics, en les mateixes condicions que els espanyols. Els
estrangers, sigui quina sigui la seva situació administrativa, tenen dret als
serveis i prestacions socials bàsics», art. 14, 2 i 3.

12
3. Rumor: IMPOSTOS. «No paguen impostos»

Escenari: sala d’espera d’una oficina de l’Agència Tributària. La Rosita i la

Blanca seuen a esperar el seu torn. Taules amb gent d’edat, gènere i
procedència diversa sent atesa. En una taula, un tècnic atén un noi senegalès.
Diàleg entre ells dos i un senyor autòcton.

En sortir de l’oficina del districte, la Rosita i la Blanca van a la delegació de

l’Agència Tributària per lliurar la declaració de la renda de la Rosita. Mentre
esperen el seu torn, escolten la conversa de la persona que atenen davant seu.
El tècnic d’Hisenda està explicant a un noi els tràmits per presentar la
declaració de la renda. El jove, d’origen senegalès, comenta que al seu país el
sistema és diferent.

El noi fa preguntes entorn al pagament d’impostos que hi ha establert a

Espanya. El tècnic li explica que tenim la sort de gaudir d’un estat de benestar
que ens dóna dret a rebre assistència sanitària, a l’educació i a ajuts socials,
com ara l’atur o el suport a la dependència. Però, a fi que tothom tingui accés a
aquests serveis i prestacions, tots els ciutadans i ciutadanes, siguem espanyols
o estrangers, tenim el deure de pagar impostos. No hi ha establerta cap
diferència en funció de l’origen de les persones. També li explica que es tracta
d’un sistema gradual, de manera que qui guanya més paga més i a la inversa.

En aquell moment, un senyor que seu a prop d’allà exclama en veu alta: «No
cal que t’hi escarrassis, noi! Ja se sap que les persones de fora no volen pagar
impostos però, en canvi, coneixen tots els seus drets i s’emporten tots els
ajuts!»

El tècnic d’Hisenda li contesta: «Potser sí que hi ha gent que abusa d’aquests

drets, i no pas només entre les persones immigrades! Però no podem
penalitzar tot un col·lectiu per només uns quants, igual que no diem que tots els
catalans no paguen impostos perquè n’hi hagi alguns que no ho facin. I, a més,
l’Administració inverteix cada cop més en sistemes de control i inspecció.»

Mentre la Rosita i la Blanca comenten entre elles la professionalitat i la

resposta encertada del tècnic, els toca el torn. La tècnica que les atén se’n
recorda de seguida de la Blanca, que la setmana passada li va lliurar la seva
declaració de la renda, i s’alegra de veure-la. Aquest cop vénen a lliurar la
documentació de la Rosita. Mentre la tècnica revisa els papers que li lliura la
Rosita, comenta: «Si la Blanca l’ha ajudat a preparar la declaració, de ben
segur que no hi falta res. Ja és tota una especialista!»

13
 Sabies que

El 12,7% dels treballadors i treballadores afiliats a la Seguretat Social a

Barcelona són estrangers. Aquesta xifra supera el promig de l’Estat espanyol
(10,6%).7

La majoria d’aquests treballadors i treballadores són joves en edat de treballar.

La seva aportació a les arques públiques de l’Estat és molt considerable. De
fet, el creixement econòmic que ha viscut Catalunya en els darrers anys no
hauria estat possible sense l’aportació de les persones immigrades. I,
actualment, són el col·lectiu que més pateix els efectes de la crisi econòmica.

El nostre sistema atorga drets a l’atur i a les pensions a aquelles persones que
hagin cotitzat a la Seguretat Social i hagin pagat els seus impostos,
independentment del seu origen.

Els treballadors i treballadores estrangers, per tal de renovar els permisos de

treball, han de presentar els certificats d’estar al dia de les cotitzacions a la
Seguretat Social i dels pagaments a Hisenda.

7
Observatori del Treball (setembre 2009). Nota informativa. Afiliació estrangera a la Seguretat Social.
Agost 2009.

14
4. Rumor: COMERÇ. «Reben ajuts per obrir comerços, no els
inspeccionen»

Escenaris: Botiga de queviures. La Rosita i la Blanca compren. El propietari

(un senyor pakistanès) parla amb un senyor autòcton (president de l’associació
de comerciants). Dona pakistanesa a la caixa. Altres clients d’edat, gènere i
procedència diversa.
*Incloure una imatge de carrer amb comerços i serveis, alguns identificats com
d’immigrants estrangers, d’altres que no, i d’altres de la resta d’Espanya. «Es
venen productes de Galícia».

Quan surten de l’oficina de l’Agència Tributària, la Rosita i la Blanca van cap a

casa. Abans de pujar entren, com cada dia, a comprar quatre coses a la botiga
del Muhammad, un noi d’origen pakistanès que, fa uns mesos, ha obert un
comerç de queviures a sota de casa. En poc temps, s’ha guanyat l’estima dels
veïns i veïnes per la seva simpatia i atenció cap als clients.

Se’l troben parlant amb l’Antoni, el president de l’associació de comerciants del

barri, que li està ensenyant la guia Com obrir un comerç a Barcelona.8 El
Muhammad ja coneixia la guia perquè n’hi havia portat una còpia la Damaris,
una senyora dominicana propietària de la perruqueria del costat.

Amb l’Antoni, comenten la normativa d’horaris comercials; per això li lliura la

Guia bàsica de normativa comercial.9 En Muhammad li comenta que obre els
diumenges i festius fins a la nit no perquè vulgui sinó perquè aquests dies i a
aquestes hores ve gent a comprar: «Vénen persones que surten tard de
treballar o que han oblidat algun producte en la compra del súper. També
vénen molts joves que, en broma, em diuen Apu i al meu establiment,
Badulaque, com als Simpsons. Les clientes més fidels són senyores grans, que
viuen a prop i no poden carregar gaire pes. A vegades, el meu cosí petit les
acompanya a casa amb la compra; fa de noi dels encàrrecs que es diu a
Catalunya.»

També pregunta si hi ha cap servei on informar-se per canviar el rètol de la

porta i posar-lo en català per complir amb la normativa. L’Antoni li diu que
s’adreci al l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l'Ajuntament de
Barcelona on l’informaran de tot. També afirma que algunes persones li han dit

8
Iniciativa de la Confederació de Comerç de Catalunya, del Consell de Gremis de Comerç, Serveis i
Turisme de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona http://www.confecom.cat/serveiling/wp-
content/uploads/2008/06/art_guia-prac-comera-bcn.pdf
9
Confederació de Comerç de Catalunya, editada en diferents idiomes
http://www.confecom.cat/serveiling/?page_id=189

15
que pel fet de ser estranger, rebrà ajudes, però que ell no s’ho creu, i li
pregunta a l’Antoni. La resposta és negativa. Com a nou comerciant i
empresari, en Muhammad es beneficiarà del mateix suport que qualsevol altre,
ja sigui espanyol o estranger, perquè no hi ha ajuts específics de les
administracions públiques per a comerciants de nacionalitat estrangera.

Un altre tema que comenten és el de la importància que l’activitat del comerç

es correspongui amb el que consta a la llicència. El Muhammad creu que en el
seu cas és així, però que ho mirarà per estar-ne segur i que li farà saber a
l’Antoni en cas de dubte.
Abans de marxar, l’Antoni li explica els avantatges de formar part de
l’associació, de la qual altres comerciants nouvinguts ja en formen part.
Comenten l’experiència positiva del passat Nadal quan alguns comerciants
nouvinguts es resistien en un principi a col·laborar en l’enllumenat del carrer,
però després es van adonar dels beneficis comercials que això suposava
perquè hi havia més clients, i s’hi van apuntar. El Muhammad li comenta que el
seu oncle, que porta dotze anys a Barcelona, és membre de la junta de
l’associació de comerciants del seu barri i ja ho fa.

De camí cap a casa, la Rosita i la Blanca van a prendre un refresc al bar de

tota la vida, que des de fa dos mesos està regentat per un matrimoni xinès. A
l’entrar, la Rosita saluda en Pere i en Joan, dos avis que comenten com ha
canviat al carrer i quina sort que el bar l’han agafat en Lu i la Yufen, perquè
l’antiga propietària, la Maria, s’ha jubilat; si no, l’haurien tancat i no tindrien on
fer la «partida».

«Has vist, Rosita? Qui ens ho havia de dir que seria una família xinesa qui es
quedaria amb el bar de la Maria! És curiós com molts comerciants estrangers
fan el mateix que els d’aquí; mostren tenir l’esperit botiguer. Per a ells, el
comerç és més que el lloc de treball. És casa seva i l’espai de vida familiar.»

Al principi, en Pere es molestava perquè no sabien fer el cafè, ni les tapes, i es

queixava molt sovint; però l’altre dia ell mateix els va explicar com havien de fer
la truita de patates o què era un cigaló. En Joan també els ha recomanat que
s’apuntin a cursos sobre cuina i hostaleria.

16
 Sabies que

La normativa general d’horaris comercials estableix l’obertura de dilluns a

dissabte entre les 7 i les 22 hores, amb un màxim de 12 hores al dia i 72 hores
a la setmana. Tanmateix, hi ha algunes excepcions com els comerços
d’alimentació de menys de 150 m2, que poden obrir tots els dies excepte els
festius de tancament obligatori (el 25 de desembre, l’1 de gener, l’1 de maig i
l’11 de setembre) i sense limitació d’horari.10

A Catalunya es pot etiquetar en català, castellà o en qualsevol altra llengua de

la Unió Europea. Pel que fa als rètols de caràcter fix dels establiments, tant
interiors com exteriors, han de ser redactats com a mínim en català.

Les petites empreses creades per autònoms suposen més de la meitat del teixit
empresarial de l’Estat espanyol. Negocis creats per l’esperit emprenedor
d’individus que, en una part significativa, són immigrats arribats d’altres països.
En concret, fins a 198.000 autònoms són de nacionalitat estrangera, la qual
cosa suposa l’equivalent a l’11% de la població estrangera segons les últimes
dades del Ministeri de Treball i Immigració recollits per l’Associació Nacional
d’Empresaris i Professionals Autònoms (ASNEPA). Del conjunt de la UE,
procedeixen 108.179 autònoms, mentre que, hi ha 89.446 treballadors
independents extracomunitaris. Per comunitats autònomes, Catalunya
concentra 38.000 afiliats estrangers; la Comunitat de Madrid, 33.441; mentre
que Andalusia compta amb 27.000 autònoms, la mateixa xifra que els
autònoms residents només a Barcelona. Ara bé, ASNEPA va alertar que,
durant l’any 2009, més de 18.000 autònoms estrangers van tancar els seus
negocis.

Més de la meitat dels barcelonins tria les botigues de barri o especialitzades

per comprar aliments, roba i calçat, parament de la llar, i oci i cultura, en
detriment dels centres comercials i els grans magatzems. Aquest fet es veu
afavorit per l’increment del comerç de proximitat, en molts casos regentat per
persones nouvingudes.11

Existeix la figura jurídica de «l’ajut a la família» que entén que els membres de
la família en edat laboral poden fer feines en el negoci familiar per tirar-lo
endavant, sense necessitat de formalitzar un contracte i sempre que convisquin
junts en el mateix habitatge. És una figura habitual en establiments d’hostaleria
on el cònjuge o els fills donen un cop de mà.

10
Llei 8/2004, de 23 de desembre, d’horaris comercials i Llei 17/2005, de 27 de desembre, de
modificació de la Llei 8/2004.
11
Enquesta d’opinió «Òmnibus Municipal» de l’Ajuntament de Barcelona, juny 2009.

17
5. Rumor. SISTEMA SANITARI. «Abusen dels serveis sanitaris i
col·lapsen les urgències»

Escenari: sala d’espera del CAP. La Rosita i la Blanca assegudes mentre

esperen el torn. Xerren amb altres pacients, com una amiga de la Rosita a qui
acompanya un noi equatorià que la cuida. Infermera que crida un pacient.
Senyora amb mocador amb carro de neteja. Taulell d’informació amb
treballadors/ores de diversos orígens i diàleg amb un noi d’origen africà sobre
tema urgències.

A la tarda, la Rosita ha d’anar al CAP a recollir unes anàlisis de sang.

L’acompanya la Blanca. Quan arriben al CAP, la Blanca saluda la seva cosina
Juana que treballa a la recepció. Com que arriben d’hora, s’asseuen a la sala
d’espera, on hi troben la Conxita, una veïna de la Rosita de tota la vida.
L’acompanya el Manuel, un noi equatorià que en té cura des que la seva vista
ha empitjorat molt. Quan la infermera surt a cridar un pacient, comenta:

—Conxita, un altre cop la tenim per aquí? Què li passa?

—Sí, filla, estic una mica refredada i li ho volia comentar a la doctora.

—Doncs la doctora avui no hi és. La substitueix el doctor Raimundo. Aviat la

cridarem.

Quan la infermera marxa, la Conxita diu en veu baixa a la Rosita:

—Com ha dit que es deia el doctor?

La Rosita li respon:

—Sí, dona, és aquell noi tan atent i ben plantat que sovint substitueix la
doctora!

—Aquell que no és d’aquí?! Ai, senyor! No me’n refio. D’on l’ha degut treure, el
títol de metge?!

Un senyor que seu a la vora i les escolta s’afegeix a la conversa i comenta:

—Doncs és un doctor molt reconegut. L’altre dia el vaig veure a la tele catalana
en un programa on parlaven d’això de la grip A. I vaig quedar impressionat del
seu català!

18
Surten dues dones amb mocador de la consulta, una jove i una altra més gran.
Ara els toca el torn a la Rosita i la Blanca. Com que només han de recollir unes
anàlisis acaben de seguida, quan surten es troben amb una metgessa que
coneix la Rosita i aprofita per comentar-li. «Hola, doctora Bofarull. Hem vist
sortir una senyora gran com jo amb mocador. Sembla que cada vegada hi ha
més estrangers que vénen a beneficiar-se del nostre sistema sanitari.»

La metgessa li respon: «En realitat, aquesta senyora porta vivint 30 anys a

Barcelona. S’ha fet gran aquí i avui l’acompanya la seva filla. A més, ha de
saber, Sra. Rosita, que les persones grans estrangeres són molt poques, i en
realitat atenem més estrangers de la Unió Europea que vénen a curar-se per la
qualitat del nostre sistema sanitari, que no d’altres continents, de la mateixa
manera que nosaltres ens beneficiem dels ajuts com els del Fons Social
Europeu per a construir equipaments i carreteres. I és veritat que hi ha turisme
sanitari, però és privat i per a persones d’un alt poder adquisitiu, que no vénen
als CAP.»

En marxar, s’acomiaden de la cosina de la Blanca, que és al taulell de recepció

explicant a un noi estranger que ha de demanar hora per veure el metge, que
no pot venir directament pensant que l’atendran de seguida. L’ajuda una
mediadora intercultural del CAP. El noi es queixa que des que treballa
descarregant camions a Mercabarna, li fa mal l’esquena. Diu que aquest matí
ha anat a urgències de l’hospital però allà l’han informat que ha d’anar al CAP.
La mediadora li explica que les urgències són per casos greus perquè sinó el
servei es col·lapsa i això és un problema per la gent que realment necessita
atenció urgent. Li diu que en el seu cas ha de demanar cita amb el metge de
capçalera qui, si ho creu convenient, l’enviarà a l’especialista. El noi afirma que
no ho sabia, que al seu país quan estàs malalt vas directament a l’hospital. Els
agraeix l’explicació i s’acomiada després que la Juana li dóna hora amb el seu
metge.

A la cua, una persona es queixa que fa molt que s’espera i que l’atenció al noi
estranger ha durat molta estona a causa de la traducció i la mediació. Una
auxiliar des de darrera del mostrador demana paciència i explica : «És veritat
que la traducció sembla que alenteix el servei, però pensi que sense mediació
encara seria més llarg perquè no ens entendríem, trigaríem més en
diagnosticar, establir el tractament i estar segurs que el pacient ho ha comprès i
que pugui explicar-se millor, a fi d’evitar riscos per a la seva salut. Tot això
suposa un benefici per al bon funcionament del sistema sanitari, el fa més
eficient i, per tant, s’aprofiten millor els recursos.» Afegeix que, a mesura que
les persones nouvingudes coneguin el sistema i també la llengua, la necessitat
de traducció anirà desapareixent.

19
En sortir, la Blanca saluda la Liubov, una noia russa que vivia al seu barri.

—Hola, Liubov, què fa per aquí?

—Hola, Blanca, ara visc en aquest barri! El meu home, l’Oriol, i jo portem el
nostre fill petit a la visita de la pediatra. Ens toca començar amb el menjar sòlid
del nen i n’hem d’estar informats tots dos!

La sala d’espera de Pediatria està animada. Hi ha una munió d’infants que

juguen. La Rosita, en veure l’animació, comenta: «Quina sort que tenim. Fa
pocs anys, aquesta sala era quasi buida i era una mica trist. Ara, amb tants
infants, sembla que hi ha més vida.»

20
 Sabies que

Tota persona estrangera empadronada al municipi on resideix té dret a

l’assistència sanitària en les mateixes condicions que els nacionals.
Segons el Decret 55/1990 i el Decret 178/1991, tenen accés a l’assistència
sanitària pública:
- Les persones que cotitzen a la Seguretat Social.
- Les persones que no cotitzen a la Seguretat Social, tenen recursos econòmics
i paguen una quota econòmica periòdica de 87,34 € al mes.
- Les persones que demostren no tenir prou recursos econòmics.
L’atenció sanitària d’urgència i tota l’assistència als menors de 18 anys i a les
dones embarassades està garantida per a qualsevol ciutadà estranger
independentment de la seva situació administrativa, segons el que estableix
l’art. 12 de la Llei orgànica 2/2009, d’11 de desembre sobre drets i llibertats
dels estrangers i la seva integració social. El marc legal internacional de drets
universals també garanteix el dret a la sanitat de tota persona independentment
de la seva nacionalitat.12. Segons el Servei Català de Salut, el 17,1% del total
de targetes sanitàries emeses a Barcelona l’any 2008 eren per a persones de
nacionalitat estrangera, percentatge similar al pes que tenen en la població
total.

Cal tenir en compte que es tracta de població jove i amb pocs problemes de
salut.
Segons el Departament de Salut de la Generalitat, l’any 2006, el total de la
despesa sanitària de la població estrangera representava el 4,3% del
pressupost total, mentre que la població estrangera era quasi el 13% del total
dels habitants de Catalunya.

Al mateix temps, les dades confirmen que, a Catalunya, els immigrants van al
metge la meitat que els autòctons i que el consum farmacèutic dels pacients de
nacionalitat espanyola és un 41% més elevat que els dels estrangers. I, en la
mateixa línia, trobem que la despesa sanitària dels immigrants a Catalunya és
la meitat de la mitjana catalana. Les mateixes fonts indiquen que el cost de
l’atenció a urgències dels pacients estrangers és entre el 10 i 17% menor que
el de l’atenció a pacients espanyols.13

12
Art. 25 Declaració Universal del Drets Humans; art. 12 Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials
i Culturals; art. 3 del Conveni per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà respecte a
les aplicacions de la biologia i la medicina; arts. 28, 43 i 45 de la Convenció Internacional sobre la
protecció dels drets dels treballadors immigrants i les seves famílies.

13
Immigració i salut: estat de salut, necessitat i utilització dels serveis d’atenció primària. Secretaria per
la Immigració, Generalitat de Catalunya, 2008.

21
Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la
població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del
total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu
a l’àrea d’influència de l’hospital.

El 15,6% de metges col·legiats a Barcelona el 2009 eren estrangers, i aquell

any van suposar el 57% de les noves incorporacions.14 Els metges estrangers
supleixen la manca d’especialistes i de personal de baixa o de vacances.
Catalunya pateix dèficit sobretot de metges de família, anestesistes,
ginecòlegs, pediatres i psiquiatres, i també d’infermeres.
Els nous i noves professionals sanitaris suposen també un relleu generacional
(la suplència equilibrada dels que es jubilen o moren pels acabats d’incorporar
al sistema). L’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya
ofereix un programa d’acollida i formació als professionals sanitaris
estrangers.15

14
Dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB)
15
Institut d’Estudis de la Salut, Generalitat de Catalunya:
http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2008/80723programadacollidadeprofessiona
lsestrangers.jsp

22
6. Rumor: IDENTITAT. «Estem perdent la identitat»

Escenari: sala del centre cívic. Durant el col·loqui posterior a la pel·lícula. La

Rosita i la Blanca seuen al públic. Hi ha gent diversa en edat i procedència. Un
cartell a la paret anuncia l’acte i es veu el títol de la pel·lícula que s’ha projectat
avui. Hi pot haver cartells d’altres activitats del centre cívic que promouen la
convivència i la interculturalitat.

Aquella tarda, la Rosita i la Blanca van al centre cívic del barri on fan cinefòrum
un cop a la setmana. A la Rosita li agrada molt anar-hi perquè les pel·lícules
sempre són interessants i els debats que es fan després són ben animats i
entretinguts. De vegades, com avui, la Blanca l’acompanya. La pel·lícula
programada per avui es titula El buen nombre i és la història d’una família hindú
emigrada de Calcuta a Nova York. Narra com aquesta família intenta
incorporar-se a la nova societat sense oblidar les seves arrels. Tot i que els
pares enyoren la família i la cultura de l’Índia, estan orgullosos de les
oportunitats que els seus sacrificis ofereixen a la seva descendència.

En acabar la pel·lícula, s’obre un col·loqui perquè els assistents puguin opinar i

dir-hi la seva. Avui, la dinamitzadora del debat és la Mireia, veïna del barri que
treballa en cinema i que ha col·laborat en la realització de l’última pel·lícula de
la directora peruana-catalana Claudia Llosa, candidata als Oscars de l’any
2010. Parla de les dificultats que les famílies immigrants passen quan
s’incorporen en una nova societat. Demana als assistents quins paral·lelismes
poden fer amb la realitat que viu actualment Barcelona amb l’arribada
d’immigrants de països diversos.

En Pere demana la paraula: «El problema actual amb la immigració és que es

produeix de manera massificada i que, a diferència del que succeeix a la
pel·lícula, on els protagonistes s’esforcen per integrar-se a la societat que els
acull, aquí alguns nouvinguts no es volen integrar i formen guetos.» Una altra
veïna, la Ramona, hi està d’acord: «ara no és com abans, quan al barri es
coneixia tothom. Ara tinc por d’anar per segons quins carrers perquè són plens
de gent diferent i no fan les coses com nosaltres.»

La Rosita no s’està de dir-hi la seva: «Recordo quan vaig arribar a Catalunya

als 13 anys provinent d’un poble de Múrcia. Els meus pares van haver de
deixar casa i família i van emigrar a Barcelona buscant una vida millor. Els
primers temps van ser durs, vam viure uns anys en unes barraques a Montjuïc
perquè no en teníem prou per llogar un pis. També recordo les dificultats a

23
l’escola, perquè no hi havia anat mai i els companys de la classe es reien de
mi. A casa, els pares mantenien la llengua, els costums i les maneres de fer
murcianes, però es van anar adaptant i ara jo i els meus fills ens sentim
catalans.»

«I a més», continua la Rosita, «llavors també era difícil, perquè era el temps de
la dictadura franquista i les polítiques públiques no donaven resposta a les
necessitats de la població. Si arribaves a l’Estació de França i no tenies feina,
casa o algú que t’esperés, t’enviaven de tornada cap el poble. Un dels aspectes
que sí que afavorien el procés d’adaptació és que tots érem espanyols, teníem
el mateix estatus jurídic. Ara, en democràcia, tenim la sort que els recursos
públics, com els d’acollida, permeten que les persones nouvingudes s’adaptin
en millors condicions.»

En Josep també explica la seva experiència: «Quan la situació econòmica aquí

era molt complicada i es necessitava mà d’obra a Europa, vaig emigrar de
manera irregular a Bèlgica als anys 60 i, com d’altres espanyols, vaig ser un
sense papers. Amb el que vaig estalviar malvivint a Bèlgica vaig poder tornar i
començar el meu negoci a Barcelona. Com a tot arreu, hi havia gent acollidora i
d’altra que no ho era tant. Per això em sap greu que sovint es culpi als
nouvinguts de tots els problemes.»

La Susanna li respon: «Però el que passa actualment és diferent. Ve massa

gent i aviat a les escoles no es parlarà el català ni se celebraran les nostres
tradicions.»

La Mireia, la moderadora, respon i pregunta si creuen que els costums que ara
tenim són els mateixos que tenien els nostres pares o els nostres avis. Ella
creu que la cultura catalana, com qualsevol altra, és viva i està en constant
evolució. «Si bé no és fàcil, perquè persones de diferents orígens i condicions
han d’aprendre a conviure. La diversitat és riquesa i també complexitat, perquè
tothom ha d’adaptar-se a un nou entorn de vida.»

«Tanmateix, la situació no és nova, la nostra llengua, les nostres tradicions i

tarannà s’han creat durant segles a partir del contacte amb altres cultures que
han anat aportant el seu gra de sorra: els torrons són d’origen àrab; el garrotí,
un pal flamenc proper a la rumba, va néixer a Lleida i és una barreja d’estils
musicals de diferents orígens; el Futbol Club Barcelona va ser fundat per un
senyor suís. Aquests són alguns dels molts exemples que es podrien recollir
per demostrar com el desenvolupament de la ciutat i el país és resultat de les
aportacions de les persones immigrades i els seus descendents.»

«Jo crec», finalitza la Mireia, «que la majoria de persones que arriben a

Catalunya intentaran aprendre la llengua i els hàbits de la societat que les acull,
però també hi aportaran les seves particularitats. José Montilla, l’actual
president de la Generalitat, és un exemple de català d’origen immigrant que ha

24
arribat a assumir responsabilitats polítiques i participar activament en la
construcció del país. Per cert, és l’únic president d’una comunitat autònoma
que no ha nascut a la comunitat que presideix. Hauríem de deixar de veure la
immigració com una amenaça i considerar-la una oportunitat. El mestissatge és
una riquesa i permet aprendre i conèixer altres realitats.»

«D’acord», diu la Susanna, «és veritat que la nostra cultura ha rebut múltiples
influències. Però, els pares i mares d’origen estranger, què transmeten als seus
infants?, aquests valors del mestissatge o el tancament en si mateixos?»

La Blanca intervé : «No es pot generalitzar, ni parlar de totes les famílies

immigrants com un grup homogeni! Igual que no totes les famílies catalanes
són iguals. De totes maneres, crec i entenc que algunes famílies immigrades
tenen dubtes sobre què han de transmetre als infants i què no. Els pares i
mares volen el millor per als seus fills, perquè en part ha estat per ells que han
emigrat: perquè puguin estudiar, viure en millors condicions i tinguin més
oportunitats. I sí, al principi tenen la intenció que els infants es comportin com al
país d’origen, perquè és el que els pares coneixen. A més, sovint també
pensen en el retorn. Amb el temps, però, veuen que els fills i filles s’adapten i
es fan d’aquí.»

Per tant, no els beneficia el restringir les seves relacions al propi col·lectiu i
viure aïllats de la realitat que els envolta, perquè és impossible. Els nois i noies
també viuen aquest debat. Per això és tan important que els nostres infants
vegin que la societat d’acollida reconeix i valora la cultura d’origen de la família
i fa visibles els punts en comú, perquè així els serà més fàcil apropar les dues
cultures. Si les percep allunyades, ho viurà com un conflicte, tindrà dificultats
d’inclusió aquí i també de relació amb la família.

Mentre la discussió al centre cívic continua, a la Rosita se li fa tard i marxa cap

a casa. La Blanca també ha de marxar perquè avui hi ha reunió de la seva
comunitat de veïns.

25
 Sabies que

Malauradament, en qualsevol procés migratori, hi ha un percentatge de

«clandestins». Per exemple, l’agregat laboral d’Espanya a Brussel·les
assenyalava en un informe de l’1 de gener del 1962 que: «La emigración
clandestina española en Bélgica sigue aumentando de un modo alarmante, ya
que un 60% al menos de nuestros compatriotas que llegan a este país viene al
margen del Convenio (Acuerdo Hispano-Belga de Emigración de 1956)» citat
per Ana Fernández a Mineros, sirvientas y militantes, Madrid, Fundación 1º de
Mayo, 2006.

Són molts els exemples de com la cultura catalana evoluciona i es renova a

partir d’aportacions de catalans i catalanes d’origen immigrat:

En gastronomia la mona de Pasqua té un origen àrab. El nom prové de la

«munna», terme àrab que significa «provisió de la boca», i era un regal que els
moriscs feien als seus senyors.

En literatura, l’escriptora Najat el Hachmi d’origen marroquí va guanyar el premi

de les Lletres Catalanes Ramon Llull de novel·la del 2008, amb L’últim
patriarca.

En música els exemples són múltiples:

Les havaneres són el testimoni de la marxa a Cuba durant el segle XIX de

nombrosos mariners catalans que buscaven com guanyar-se la vida i tornaven
carregats de rom, tabac, ritmes i cançons. A l’igual que la rumba flamenca,
també anomenada catalana, és hereva directa de la guaracha cubana. I va ser
en Gato Pérez, d’origen argentí, qui als anys setanta participa en un nou impuls
del gènere, a partir de la tradició rumbera barcelonina.

O en Pep Ventura, renovador de la sardana al segle XIX, que va néixer a Alcalà

la Real (Jaén), on la banda principal de música pertany a l’Associació Musical
Pep Ventura http://ampepventura.com/. El seu pare era de Figueres, ciutat on
va néixer l’any 1952 Kiko Veneno, un dels renovadors del flamenc modern, «fill
de militar i pagesa», i que sol comentar sobre ell mateix: «aquest andalús
profund es veu obligat de tant en tant a defensar la seva terra d’origen i
combatre els prejudicis que envolten Catalunya i els catalans».
http://www.kikoveneno.net/htdocs/a_inicio.htm
*Per a conèixer les iniciatives pel diàleg intercultural de la ciutat, consulteu la
web municipal de Barcelona diàleg intercultural
http://www.bcn.cat/novaciutadania/arees/ca/dialeg/programes.html.

26
7. Rumor: CONVIVÈNCIA I CIVISME. «No coneixen les normes, són
incívics»

Escenari: reunió de la comunitat de veïns i veïnes a l’edifici de la Blanca. Gent

diversa en edat, gènere i procedència de peu a l’entrada de l’edifici. Imatge del
president de l’escala mentre dóna un fullet de l’Ajuntament sobre convivència i
civisme a una nova veïna, una noia jove amb mocador.

Quan la Blanca arriba a casa seva, es troba que la reunió de la comunitat de

veïns ja ha començat a l’entrada de l’edifici. Ella hi assisteix com a propietària
ja que comprà el pis fa tres anys. A part dels propietaris, també es convida els
llogaters a les reunions quan els propietaris no poden assistir-hi. D’aquesta
manera tothom se sent part de la comunitat i es poden tractar temes comuns
com el manteniment de l’edifici o darrerament la instal·lació de la TDT.

La decisió de convidar els llogaters la van prendre arran de l’assessorament

dels tècnics de l’Ajuntament que els van ajudar a renovar la junta de la
comunitat. A l’escala hi viuen persones de diferents condicions i indrets del
món. Alguns d’ells, malgrat ser propietaris, no coneixien què significava ser
secretari o tresorer d’una comunitat de veïns. Amb el suport de l’Ajuntament,
han pogut aprendre i assumir responsabilitats en el bon funcionament de la
comunitat. D’aquesta manera, s’ha millorat la comunicació i la transmissió
d’informació sobre les decisions de la comunitat que afecten tothom, com ara
les relacionades amb el pagament de les quotes d’escala.

La Blanca reconeix que, des que participen més veïns i veïnes a les reunions
de l’escala, es coneixen més entre ells. Ara se saluden i hi ha més respecte.
També han incorporat una pràctica de benvinguda. A cada nou veí, vingui de
l’estat o de l’estranger, se l’acull explicant-li els drets i deures envers la
comunitat i l’edifici, fet que suposa un esforç extra per als veïns i veïnes perquè
hi ha força mobilitat i alguns pisos canvien sovint de llogaters.

Avui participa en la reunió una nova veïna. El Sr. Ortega, president de l’escala,
li presenta els veïns i veïnes que formen la junta i l’informa de diverses
qüestions com ara la decisió que han pres aquest any de pintar l’escala, fet que
suposarà un augment de la quota que es paga de comunitat. Per acabar, li
ofereix un fullet de l’Ajuntament on s’expliquen les normes generals de
convivència i civisme, és a dir, el marc de drets i deures de veïnatge.

El document comença afirmant que totes les persones que resideixen o

treballen a l’edifici (com ara els comerciants) són membres de la comunitat de
veïns, encara que no siguin propietaris. I tenen l’obligació de respectar certes
pautes de comportament basades en la bona educació i marcades per les
ordenances municipals, com la de civisme.

27
Per exemple, cal tenir una cura especial en les activitats quotidianes que pugin
ocasionar molèsties als veïns i veïnes. Així, cal evitar estendre la roba sense
escórrer o vigilar el nivell de sorolls a partir de les deu de la nit, tot evitant
aquells que puguin pertorbar el descans dels veïns, com poden ser el volum de
la música o de la televisió. On viu la Blanca, havien tingut problemes per
actituds incíviques d’alguns veïns i veïnes, tant d’origen espanyol com
estranger; algun cop fins i tot van haver de trucar la Guàrdia Urbana. El
conflicte només es va resoldre quan s’hi van implicar la resta de veïns i veïnes,
fruit de la major comunicació i confiança que hi havia a l’escala. Abans, alguns
deien: «Com vols que els digui res si no els conec i no parlen castellà ni
català?» Però ara tothom fa un esforç, i es nota.

La Blanca entén que les normes són necessàries, però s’adona que la
convivència veïnal es fonamenta també en l’ajuda mútua, en compartir
responsabilitats i en el coneixement mutu i la relació entre el veïnat.

Sabies que

Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de de

l’Ordenança de Convivència eren per estranger residents a Barcelona.

L’Ajuntament ofereix assessorament per a la formació i gestió de les comunitats

de veïns a través del servei de suport a l’organització de comunitats de veïns i
veïnes.

També hi ha editada la Guia de suport per a l’organització de les comunitats de

veïns i veïnes (Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat, Ajuntament de
Barcelona). Es pot descarregar en format PDF:
http://w3.bcn.es/fitxers/civisme/guiacatalavincles.695.pdf

Per a més informació, podeu consultar la web sobre civisme de l’Ajuntament

http://w3.bcn.es/V28/Home/V28HomeLinkPl/0,3047,10062992_10222299_1,00.
html, trucar al 010 o visitar les Oficines d’Atenció al Ciutadà dels districtes.

28
8. Rumor: HABITATGE. «Viuen apinyats i baixen el nivell dels pisos»

Escenari: final de la reunió de veïns i veïnes a l’edifici de la Blanca. Encara a

l’entrada. Grups petits de veïns i veïnes. En un grup, la Blanca, la Núria
(autòctona) i la Yamila (la nova veïna marroquina amb mocador). Diàleg entre
elles.

Durant la reunió de la comunitat de veïns, un dels assistents comenta que té la

impressió que el llogater d’un dels pisos està rellogant habitacions. Els presents
recorden els problemes que van tenir fa un temps amb un altre llogater que es
va quedar sense feina i que es dedicava a rellogar habitacions sense el permís
del propietari. En alguna ocasió, havia arribat a llogar habitacions a famílies
senceres. A més, les persones rellogades sovint ho feien per poc temps, fet
que suposava un moviment continu de veïns i veïnes. Aquesta situació va
provocar problemes de convivència amb el veïnat, de soroll i d’higiene. Un dels
presents recorda com la denúncia que la comunitat de veïns va fer a
l’Ajuntament, que va respondre oferint un Servei de Mediació, va ajudar a
resoldre el problema. Comenten que, en cas que es repeteixi la situació,
podrien tornar a demanar la intervenció d’aquest servei municipal.

Abans d’acabar, la Carmela anuncia que: «El proper cap de setmana, organitzo
una festa d’aniversari a casa meva i he convidat un grup d’amics a sopar. Els
que vulguin estan convidats a una copa.» Entre tots acorden que la festa hauria
d’acabar abans de mitjanit.

Un altre dels conflictes veïnals que es van tractar durant la intervenció del
Servei de Mediació va ser el de les molèsties ocasionades per les trobades
familiars i festives que s’organitzaven a l’edifici. Es va acordar que des d’aquell
moment s’informaria prèviament a la comunitat de la celebració de festes i que
se’n negociaria conjuntament la durada. La Yamila, una veïna d’origen
marroquí que fa poc que viu a l’edifici, es mostra gratament sorpresa per la
mesura: «On vivia abans, les coses eren ben diferents. Un cop que celebràvem
al meu pis la Festa del Xai amb alguns familiars, un veí amb qui no havia parlat
mai va trucar la policia denunciant el soroll. Ah! i accepto la invitació per
dissabte; hi passaré una estona.»

En acabar la reunió, la Blanca es queda xerrant una estona amb la Núria i la

Yamila: «Gràcies, Núria, per haver fet de cangur de la meva filla la setmana
passada quan vaig haver de sortir més tard de la feina.»

La Núria li diu que: «De res, dona, estic encantada de fer-ho sempre que ho
necessitis. Per cert, al meu home li van agradar molt les empanades peruanes
que ens vas fer.»

«Quan vaig arribar a Europa», comenta la Blanca, «em va sobtar el ritme de

vida que hi ha aquí. Es viu molt de pressa i amb poc temps per estar a casa.»

29
«A mi», afegeix la Yamila, «encara em sorprèn que aquí les visites a les cases
s’acordin amb antelació. En canvi, al meu país, les portes de casa són sempre
obertes i la gent ens visita sense cap raó especial, pica la porta i entra encara
que només sigui per saludar.»

La Núria els explica que a Catalunya ens agrada estar avisats de les visites per
poder tenir la llar «presentable» pel que fa a ordre i neteja, com a acte de
respecte al convidat.

La Yamila expressa com n’està de contenta d’haver vingut a viure en una

comunitat tan ben avinguda. Explica que els ha costat molt trobar un propietari
que els volgués llogar el pis, només pel fet de ser marroquins. La Blanca i la
Núria li comenten que aquí no sempre ha estat així i que ha calgut esforç i
molta voluntat per part de tots els veïns i veïnes. Li expliquen que hi va haver
un temps que alguns propietaris no volien llogar els pisos a estrangers perquè
no se’n refiaven i creien que no els pagarien el lloguer o que els farien malbé
els pisos. Fins i tot es deia que el fet de llogar o vendre a estrangers faria
baixar el valor dels pisos. Però aquesta opinió ha canviat, sobretot de les bones
experiències que han tingut amb llogaters estrangers i també gràcies a
l’assessorament de l’Oficina d’Habitatge del districte, així com del programa
Avalloguer de la Generalitat, un sistema de cobertura a propietaris/es davant de
possibles impagaments dels llogaters.

«Jo i la meva família», afirma la Blanca, «hem de fer-nos entendre i fer un

esforç per comprendre i adaptar-nos als costums locals, perquè la convivència
és adaptació mútua entre antics i nous veïns».

Abans d’acomiadar-se, totes tres reconeixen que, en tot cas, la convivència

veïnal no és fàcil, que és responsabilitat de tothom i que cal tenir-ne cura de
manera permanent.

30
 Sabies que

La Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge a Catalunya,

estableix que són utilitzacions anòmales d’un habitatge la desocupació
permanent, la sobreocupació, així com l’infrahabitatge.

El punt e) de l’article 3 defineix l’habitatge sobreocupat com «aquell en què

s’allotgen un nombre excessiu de persones, en consideració als serveis de
l’habitatge i als estàndards de superfície per persones fixats a Catalunya com a
condicions d’habitabilitat. Se n’exceptuen les unitats de convivència vinculades
per llaços de parentiu, si l’excés d’ocupació no comporta incompliments
manifestos de les condicions exigibles de salubritat i higiene ni genera
problemes greus de convivència amb l’entorn».

La mitjana d’ocupació de les llars de Barcelona és de 2,5 persones. De les

655.023 llars de la ciutat, només a 26.534 hi viuen més de 5 persones, sense
tenir en compte la superfície. Sobre el total d’habitatges a la ciutat de
Barcelona, només el 0,16% es poden considerar sobreempadronats (no es pot
diferenciar si són estrangers o no, ja que aquesta dada no es recull a les bases
de dades). D’altra banda, en 197.038 habitatges, hi viu només una persona.

http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/tpob/llars/a2009/estruct_llars/t1.htm

Al 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i

lloguer eren de població estrangera, segons les dades del Patronat Municipal
d’Habitatge de Barcelona.

Per a informació sobre Avalloguer de la Generalitat, consulteu

http://www.gencat.cat/especial/habitatge/cat/avalloguer.htm.

A cada districte de la ciutat, hi ha una Oficina d’Habitatge on ofereixen

informació integral, des d’ajuts a la rehabilitació fins a suport en temes com la
sobreocupació o l’infrahabitatge.

31
9. Rumor: SISTEMA EDUCATIU. «Baixen el nivell de les escoles»

Escenari: sala d’estar de casa de la Rosita. Família dinant a taula: Rosita, fills i
nétes (una d’elles és adoptada d’Etiòpia). Diàleg entre ells sobre el sistema
educatiu i la immigració.

Com quasi cada diumenge, la Rosita té els seus fills i famílies a dinar a casa. El
fill gran, que és separat, avui ha vingut amb les seves filles de 8 i 10 anys; el
segon fa quatre anys que va adoptar una nena d’Etiòpia, que ara en té 7; i el
petit té dos nens de 2 i 5 anys.

Quan seuen a taula, la Rosita pregunta a les seves nétes grans com els va a
l’escola. Vol saber si estan contentes amb el nou centre on estudien. Una
d’elles posa mala cara i explica:

«M’agradava més l’escola on anàvem el curs passat i trobo a faltar les meves
amigues, especialment la Janice, una noia filipina que era la meva millor
amiga».

Abans vivien al mateix barri que la Rosita i anaven a un centre públic. Però els
seus pares van decidir canviar de barri perquè estaven descontents amb
l’escola i amb el veïnat. Estaven preocupats per l’alt percentatge d’estudiants
nouvinguts que en pocs anys havien arribat a l’escola i temien que aquest fet
perjudiqués l’educació de les seves filles. Ara viuen en un altre barri i van a una
escola concertada.

El seu pare, l’Enric, respon:

«Estic molt content amb la nova escola i una de les coses que més m’agraden
és que el percentatge d’alumnes estrangers és baix. No culpo de la situació als
mateixos immigrants sinó al fet que es concentrin en poques escoles.»

Un altre dels fills, el Ramon, es mostra disconforme. La seva filla va a l’escola

on anaven abans les filles del seu germà i no n’està descontent.

«Tot i que és cert que el nombre d’estrangers és elevat, considero que la

direcció i el professorat està fent un bon treball adaptant-se a les condicions de
l’escola, que són un reflex de la realitat del barri i del món global en què vivim.
Des del meu punt de vista, el fet que hi hagi diversitat a l’escola és positiu ja
que suposa un enriquiment tant per als alumnes com per als pares, que
d’aquesta manera tenim l’oportunitat de relacionar-nos amb persones de
diferents cultures i aprendre els uns dels altres. També considero que l’escola
és fonamental per a la promoció de la convivència i l’aprenentatge de viure amb
persones i grups diferents. Penso que canviar els fills d’escola perquè hi ha un
índex alt d’immigrants estrangers suposa aïllar-los de la realitat, a més de

32
deixar-los sense la possibilitat d’enriquir-se i aprendre a conviure. Aquesta
experiència de conviure en diversitat els serà molt útil en el futur, mentre que
els infants que han crescut en un entorn monocultural ho tindran més complicat
per adaptar-se a un món plural.»

El Ramon continua dient:

«Reconec que hi ha molta feina a fer, però que és una tasca lenta i que cal
implicació i esforç per part de tothom. A més, les dades desmenteixen que la
presència de nouvinguts provoqui un descens en el nivell d’educació de les
escoles. Potser, el percentatge d’alumnes estrangers en algunes escoles és
molt elevat, però la solució no és treure’n els estudiants autòctons sinó que cal
una bona gestió en la distribució dels nouvinguts a les diverses escoles del
barri i de la ciutat. Les xifres actuals a la nostra escola no es corresponen amb
el pes real del fet immigratori al barri i un dels obstacles és que, en alguns
barris com el nostre, hi ha poques escoles concertades i les que hi ha tenen
pocs alumnes estrangers».

La seva dona, la Clara, intervé:

«L’escola del barri on ensenyo té més del 40% d’alumnes nouvinguts. És un

fenomen complex i difícil. Hi ha mestres i pares que es queixen, però considero
que és millor fer-hi alguna cosa en lloc de marxar del barri o que quedar-se en
la queixa. A la meva escola, han hagut de canviar el funcionament i la
metodologia i els resultats comencen a ser positius. Com totes les escoles
públiques, tenim el que se’n diu «matrícula viva», que vol dir que durant tot el
curs poden incorporar-se alumnes nous, tant autòctons com nouvinguts, i que
alguns també poden marxar abans que acabi el curs. Un dels recursos amb
què comptem per gestionar aquesta arribada d’alumnes estrangers són les
aules d’acollida. Aquestes suposen un complement a l’aprenentatge de la
classe, en especial de la llengua catalana, i faciliten la integració d’aquests
alumnes al centre, perquè el que volem és que sigui el conjunt de la comunitat
educativa la que sigui acollidora.»

«I, per cert, pel que fa a la llengua, els alumnes aprenen català molt més ràpid
del que la gent es pensa, molts en menys de 6 mesos.»

El Lluís, el fill petit de la Rosita, que viu en un altre barri, afegeix:

«A l’escola dels meus fills, hi ha força diversitat i el percentatge d’alumnes

nouvinguts es correspon amb el de la realitat del barri. He llegit al blog de
l’escola que els mestres reben formació intercultural. També hi ha pares i
mares implicats. Una de les comissions de l’AMPA s’encarrega de l’acollida de
famílies nouvingudes i té també un rol de mediació. Una cosa que ha funcionat
molt bé és incloure famílies nouvingudes a la junta de l’AMPA, ja que això els fa
sentir inclosos i reconeguts.»

33
La seva dona, la Claudia, completa l’explicació:

«I des de la comissió d’acollida de l’AMPA de l’escola s’organitzen festes i

xerrades de les diferents cultures presents al centre, fan sortides perquè els
pares i mares ens coneguem, i ajuden en la resolució de conflictes que puguin
sorgir. També tenen un grup de conversa en català per al qual reben una
subvenció de l’Ajuntament i en el qual participo de manera voluntària. També
sabem que hi ha escoles que desenvolupen experiències com els projectes
d’acompanyament a famílies nouvingudes: a una família autòctona li és
assignada una família nouvinguda i l’acompanyen durant tot el curs.»

La conversa sobre les escoles continua durant una bona estona a la taula de la
Rosita. Quan acaben de dinar, la Rosita s’adona que s’ha quedat sense cafè.
Per sort, la botiga d’en Muhammad deu estar oberta i la Rosita demana a un
dels seus fills que baixi a comprar un paquet de cafè.16

16
Per a més informació sobre horaris comercials, aneu al quadre «Sabies que» del rumor 4 sobre
comerç.

34
 Sabies que

El Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) ha estat creat pel Govern de

la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per gestionar de
manera conjunta l’educació a la ciutat de Barcelona. El Consorci és
responsable de l’escolarització, planificació i desenvolupament dels
serveis i programes d’innovació educativa.
http://www.edubcn.cat/ca/el_consorci

Al curs 2008-09 hi havia a la ciutat 204 aules d’acollida, de les quals 178 (87%)
eren a centres públics i 26 (13%) a centres concertats i privats.

La Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Ensenyament Secundari de

Catalunya (FAPAES) té publicada la guia Ajudem les famílies nouvingudes.
Llibret de suport a les AMPA per a l’acollida i integració de famílies d’alumnes
nouvinguts. Aquesta guia promou el treball conjunt de les AMPA amb l’escola,
especialment en el moment de l’arribada de famílies nouvingudes que és clau
per garantir l’èxit posterior. Posa èmfasi en promoure la participació activa de
les famílies nouvingudes a les AMPA i fa un recull de bones pràctiques. La
trobareu en aquesta adreça:
http://www.fapaes.net/pdf/LlibretImmigracioobert.pdf

A Catalunya, el percentatge d’alumnes immigrants a les escoles el curs 2009-

2010 és del 12,9%. Prop del 85% estan inscrits en centres públics, el 15% en
centres concertats i menys de l’1% en centres privats no concertats.17. A
Barcelona ciutat, el curs 2008-09 el 74% del l’alumnat estranger anava a
centres públics, mentre que el 67% de l’alumnat de nacionalitat espanyola ho
feia a centres concertats i privats.

Pel curs 2010-2011, només el 15,5 % d’alumnes amb beques-menjador són de

nacionalitat estrangera, segons ha fet públic el Consorci d’Educació de
Barcelona.

Segons dades del Departament d’Educació, per primer cop en vuit anys el
saldo d’alumnes nouvinguts als centres educatius catalans és negatiu: n’arriben
menys i el nombre dels que marxen és superior. És el resultat de l’impacte de
la crisi econòmica en el col·lectiu d’immigrants; n’arriben menys, alguns
treballadors sense feina i les seves famílies estan tornant als seus països

17
Informe «Datos y Cifras. Curso escolar 2009-2010», Secretaria General Tècnica del Ministeri
d’Educació, 2009, http://www.educacion.es/mecd/estadisticas/educativas/dcce/Datos_Cifras_web.pdf.

35
d’origen, i pel que fa al reagrupament familiar, ha baixat de manera
significativa, exactament un 26,2% en passar de 6.234 sol·licituds l’any 2008 a
4.603 l’any 2009.

El Síndic de Greuges alertava en un informe presentat el 2008 de l’elevat nivell

de segregació escolar als centres educatius catalans. Segons l’informe i
contrari a l’opinió general, la desigualtat en la distribució dels alumnes
estrangers en molts barris és superior a la segregació urbana; dins d’una
mateixa zona hi ha centres amb una elevada presència d’estrangers i d’altres
amb un percentatge molt baix.18

18
Síndic de Greuges, «La segregació escolar a Catalunya», Informe Extraordinari, maig 2008,
http://www.sindic.cat/site/unitFiles/2266/segregacio_escolar_web.pdf

36
10. Rumor: ESPAI PÚBLIC. «Sobreocupen i fan mal ús de l’espai públic»

Escenaris: Dos moments d’un dia de la Rosita i la Blanca. Al matí seuen a la

plaça en tornar de la compra i xerren amb unes amigues de la Rosita. A la
tarda, la Rosita va a buscar la seva néta a l’escola i van una estona a la
mateixa plaça. Les acompanya la Blanca.

Imatges de la plaça al matí: Avis/àvies asseguts en bancs. Mare (dona amb

mocador) amb nen petit jugant. Treballadors (diferents orígens) fent cafè en
una terrassa. Gent creuant la plaça amb bosses de la compra o carteres de
feina. Bicicleta creuant la plaça. Furgonetes descarregant. Persona (autòctona)
passejant el gos deslligat i no recollint dejecció. Un venedor ambulant. Una
persona demanant. Treballadors del servei de neteja regant la plaça. Grup
divers de joves xerrant. Noia que passa fent fúting. Persona deixant bossa
d’escombraries a la vora del contenidor.

Al migdia de dimarts, tornant de la compra, la Rosita i la Blanca seuen una

estona a la plaça i xerren amb un grup d’amigues. Els agrada trobar-se a
aquella hora perquè diuen que s’hi està tranquil, comparat amb altres moments
del dia; tot i que en, aquell moment, hi ha una mica de soroll perquè passa per
la plaça el servei de neteja i també hi ha un parell de furgonetes descarregant.
Les amigues, alçant la veu, comenten la calçotada popular del dia anterior a la
plaça i com s’ho van passar de bé. La Rosita li pregunta a la Blanca què va fer
ella diumenge. Aquesta li explica que, com molts diumenges, es va trobar amb
un grup de famílies peruanes en un parc de la ciutat.

La Montse, la filla d’una de les amigues li pregunta a la Blanca: «Com és que

no us trobeu a casa, enlloc del parc? Ara els parcs i places estan envaïts per
gent de fora i la gent d’aquí no en pot gaudir.»

La Blanca comenta: «Els nostres pisos generalment són petits i algunes de les
meves amigues no tenen casa pròpia perquè treballen com a internes. A més,
tenim permís de l’Ajuntament. És important deixar-ho tot net abans de marxar i
així ho fem, també tenim cura de no fer massa soroll. Em sembla que així és
com ha de ser.»

La Montse comenta que a ella no li sembla bé que s’hi facin tantes coses al
carrer, perquè de vegades no es pot ni passar, hi ha molt de soroll i els carrers
s’embruten molt. «Els carrers són llocs de pas i cada cop és més complicat
caminar-hi. Al parc de davant de casa meva hi ha sempre un grup de joves
jugant al voleibol. Abans creuava sense problemes però ara he de donar la
volta al parc perquè no em fa gràcia passar pel mig d’un grup d’homes estranys
i a més amb risc de rebre una pilotada».

37
Algunes no hi estan gens d’acord. Diuen que els carrers no són només llocs de
pas, sinó de trobada i de relació social. «Mira com ens agrada a nosaltres
trobar-nos a la plaça i fer petar la xerrada. No fa tant, trèiem les cadires a la
porta de casa», comenta una. «El que passa és que avui en dia la gent va molt
atabalada i no té temps per parar a relacionar-se amb els altres. Molta gent
només aneu de casa a la feina o a consumir en lloc tancats.»

La Blanca hi està d’acord: «Al meu país hi ha molta vida al carrer, potser també
perquè el clima hi ajuda. Sempre hi sona música, joves i grans s’hi troben per
fer-hi activitats, esports, festes, o simplement per estar i relacionar-se.»

—Però, no hi ha conflictes per aquest ús intensiu de l’espai públic? —li

pregunta la Rosita.

La Blanca explica: «D’alguna manera hi ha una autoregulació social i quan hi

ha un conflicte aquest s’aborda directament per les parts implicades. No avisem
de seguida les administracions. Pel que m’ha semblat, aquí es recorre amb
més facilitat a trucar a la policia».

«Tens raó», diu la Rocio. «Sempre han estat els veïns i veïnes els
responsables de fer un bon ús i tenir cura de l’espai públic. És clar que les
administracions públiques tenen una responsabilitat i el deure de vetllar per un
bon ús i pel manteniment dels espais públics, però és feina de tothom com a
ciutadans i ciutadanes. L’altre dia vaig llegir un article en què parlaven
especialistes sobre aquest tema. Me’n recordo que un acadèmic basc,
anomenat Mikel Aramburu, deia que «allò que defineix l’espai públic és el lliure
accés... El principi és que tothom té dret a accedir i fer ús de l’espai públic
d’una ciutat, amb la condició, això sí, que ningú se l’apropiï».19

La Blanca va recordar de cop que ella també havia llegit el mateix article a
classe de català:

«Sí, és cert! I recordo que també un geògraf català deia que l’espai públic és
l’altra casa que tenim tots. És una casa compartida... Hem de compartir l’espai
públic admetent que hi ha usos diversos i buscar una convivència... crear un
cert esperit de tolerància i de negociació, de diàleg, els uns amb els altres».20

La Rosita i la Blanca s’acomiaden fins l’endemà i van cap a casa a fer el dinar.

19
Aramburu, M. (2009). «Convivència intercultural a l’espai públic urbà», a Barcelona societat, Revista
de coneixement i anàlisi social, núm. 16, Ajuntament de Barcelona, pp.62-70.
20
Entrevista al geògraf urbanista Jordi Borja al programa «Tot un món» de TV3 (15/7/2008):
http://www.tv3.cat/videos/321159

38
A la tarda...

Imatge de la plaça a la tarda: grups de mares i pares (d’orígens diversos,

alguns barrejats, d’altres en grups) xerrant mentre vigilen els fills que juguen.
Nens i nenes de diverses edats, jugant a la pilota, dibuixant amb guixos a terra,
saltant a la corda, corrents, amb monopatins... Alguns pares i mares seuen a
les terrasses. Gent que passa. Una persona que passeja el gos lligat i que
recull dejecció. Algun avi sol en un banc. Un parell de guàrdies urbans
passejant. Festa d’aniversari a la plaça. Una moto creuant.

A la tarda, la Rosita recull la seva néta de l’escola. L’acompanya la Blanca i

totes van una estona al parc. Quan no ha passat gaire temps, la néta li demana
a la Rosita d’anar cap a casa; la Rosita comenta a la Blanca: «Els nens d’avui
en dia prefereixen tancar-se sols a casa a veure la televisió o a jugar amb
l’ordinador en lloc de jugar amb altres nens a la plaça. Jo recordo que quan
érem petits ens estàvem al carrer fins que es feia fosc i les mares ens cridaven
per anar a sopar».

«A molts llocs del meu país encara és així», li contesta la Blanca. «També
perquè hi ha més nens i joves al carrer que a Barcelona i els horaris de les
escoles són diferents. Encara que també creix l’ús de videojocs i de l’Internet.»

En una part de la plaça, un grup està celebrant un aniversari infantil.

Una mare els comenta: «Els districtes volen promoure l’ús familiar de les
places. Només cal anar a inscriure’s a la seu del districte. També es promouen
activitats familiars als patis de les escoles al llarg de la setmana.»

La Rosita saluda un jove veí de l’escala que passa per la plaça i que li diu que
va una estona al gimnàs. La Blanca comenta que al seu home també li agrada
molt anar al gimnàs, però que en quedar-se sense feina i haver de reduir
costos s’ha donat de baixa. «Ara es troba amb un grup d’amics que estan en
situació similar per fer exercici en un parc», diu. Una mare (nouvinguda) li
pregunta si han mirat al centre cívic del barri perquè de vegades ofereixen
activitats esportives a preus econòmics. Diu que ella hi va a fer ioga des de fa
temps. La Blanca, agraïda per la informació, diu que ja li comentarà al seu
home.

Comença a fer-se tard, i la Rosita crida la néta per tornar cap a casa.

39
 Sabies que

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa diverses iniciatives per fomentar un ús

adequat i cívic de l’espai públic, com és el Pla per a la promoció del civisme,
que proposa un canvi d’hàbits entre la ciutadania i sensibilitzar sobre la cura de
l’entorn com a compromís ciutadà. També promou instruments per al foment
del civisme com el Banc de Recursos Cívics, que recull les propostes
d’activitats per a la promoció del civisme per part d’associacions, empreses de
serveis i administracions públiques: http://recursoscivics.net/. Podeu fer arribar
els vostres comentaris, opinions i suggeriments a l’Observatori Permanent per
a la Convivència de l’Ajuntament de Barcelona a través de la seva pàgina web:
http://w3.bcn.es/V28/Home/V28HomeLinkPl/0,3047,10062992_10231805_1,00.
html
En aquesta web també trobareu informació sobre què heu de fer si voleu
formar part de la Xarxa Ciutadana pel Civisme.

Segons les dades de l’Ajuntament de Barcelona, durant l’any 2008, només el

9,7% de les sancions (de circulació, ordenances municipals, de convivència,
neteja i salut) van ser imposades a persones d’origen estranger .

40
11. Rumor: TREBALL. «No tenen formació. Prenen treball»

Escenari: classe de català de la Blanca. Estudiants immigrants d’orígens

diversos conversant. Professora autòctona. Pòsters a les parets amb
informació sobre el Consorci per a la Normalització Lingüística; sobre el tema
de convalidació estudis; tauler d’anuncis de feina (ofertes de treballs poc
qualificats; anuncis de gent que s’ofereix i on consten nivell d’estudis alt, ex.:
«Llicenciat en Matemàtiques s’ofereix per a classes de repàs»).

Avui la Blanca arriba tard a la classe de català. Quan entra a l’aula, la mestra li
pregunta si es troba bé ja que no fa gaire bona cara.

«Estic molt preocupada», diu la Blanca, «perquè al meu home el van

acomiadar ahir de la feina. Treballava en la construcció des que va arribar per
reagrupament familiar ara fa menys d’un any. El seu permís de residència està
a punt de caducar i tenim por que amb les dificultats actuals per trobar feina es
quedi en situació irregular. A més, com que no ha treballat un any sencer, no té
dret a la prestació d’atur.»

Altres companys a la classe estan en la mateixa situació. Fins i tot la mestra,

que és de nacionalitat espanyola, explica un cas proper, el del seu germà que
també fa mesos que està a l’atur. De totes maneres, tots coincideixen en què la
crisi econòmica actual afecta particularment el col·lectiu immigrat. L’any 2009,
han perdut la feina un de cada cinc estrangers a l’Estat espanyol, i la xifra de
desocupats arriba ja al 27,5% pel que fa als immigrants enfront el 17% del
global de tot l’Estat.21

Una companya argentina comenta que alguns dels seus amics, davant aquesta
situació, han tornat als seus països d’origen. Un noi marroquí explica que el
seu germà ha marxat a provar sort a Holanda, on hi tenen família.

Altres companys expliquen que en quedar-se sense feina s’han vist obligats a
treballar en l’economia submergida.

En Jonatan explica:

«Em van fer fora de l’empresa de construcció on treballava però la mateixa

empresa em va oferir continuar treballant per a ells sense contracte i, donat que
no tenia una altra alternativa i he de mantenir dona i fills, no m’hi vaig poder
negar. Ara el meu salari és bastant inferior i a més no estic donat d’alta a la

21
Adecco (2009), «Los inmigrantes no desplazan a los españoles de sus puestos de trabajo durante la
crisis».

41
Seguretat Social, amb la qual cosa també perilla el meu permís de treball i
residència.»

La Blanca respon:

«Almenys jo tinc feina i amb el que guanyo, que no és gaire, ens dóna per
sobreviure, tot i que ja ens estem plantejant de rellogar una habitació del pis on
vivim amb el meu home i la seva mare. Estic agraïda a la senyora Rosita per la
feina i pel fet d’estar assegurada. Quan vaig arribar, només trobava feines per
hora en el servei domèstic i no tenia contracte. Alguns dels meus compatriotes
es troben en aquesta situació, que treballen sense contracte o s’han de pagar
ells la Seguretat Social.»

La mestra aprofita el debat per destacar:

«És cert que gent autòctona no contracta legalment treballadors i treballadores

estrangers i s’aprofiten de la situació d’indefensió en que es troben. És a dir, en
la situació d’irregularitat de les persones estrangeres també tenen
responsabilitats les persones que ofereixen treball sense contracte, ni
respecten els drets laborals. Jo mateixa he de confessar que no tinc
contractada la senyora que dos cops per setmana neteja casa meva. No
oblidem tampoc que vivim en un país on l’economia no registrada, altrament
dita submergida, està estesa per diferents sectors des de fa dècades, molt
abans de l’arribada d’immigrants estrangers.»

«D’altra banda, cal reconèixer que sense el paper fonamental de les persones
immigrades, el creixement econòmic que ha experimentat Catalunya abans de
la crisi no hauria estat possible. Realitzen feines que els autòctons no volen fer,
per la seva duresa i per estar mal pagades, i sense les quals no seria possible
la conciliació laboral i familiar de què tant es parla. També la societat catalana
es beneficia del nivell de formació, dels seus coneixements i de la seva
experiència laboral en els seus països d’origen. A més, gràcies a què també
consumeixen i que són emprenedors han facilitat la creació de llocs de treball
per la població espanyola.»

—Per cert, Blanca, quin nivell de formació té el teu home?, perquè potser això
l’ajudaria a trobar feina.

La Blanca respon:

«És llicenciat en matemàtiques per una universitat peruana, però això no li

serveix de gran cosa perquè convalidar els estudis és molt complicat. Ja ho va
intentar quan va arribar, però després de fer moltes voltes i gastar diners en
diverses gestions vam desistir.»

Aquest problema el comparteixen també altres companys i companyes de

classe, com la Fàtima:

42
«Tinc el títol d’infermera però he optat per estudiar la diplomatura de nou
perquè em sortia més a compte que esperar que em convalidessin els estudis.
Actualment compagino els estudis a la Universitat de Barcelona amb una feina
de secretària».

La mestra tanca la conversa intentant aixecar l’ànim:

«Quan s’està a l’atur és un bon moment per formar-se i ampliar estudis.

Diverses institucions públiques ofereixen cursos de formació ocupacional i si
esteu interessats podeu recollir informació i portar-la el proper dia a classe.
Malgrat que les persones en situació irregular no poden accedir-hi.»

En aquesta línia en Florian reforça la recomanació de la mestra:

«Estic fent un curs de soldador perquè m’han dit que hi ha feina en aquest
camp. A Romania era el gerent d’una empresa de tallers mecànics, però aquí
no tinc més remei que treballar del que trobo, com tothom, ja siguis espanyol o
estranger. Fa poc vaig llegir al diari els resultats d’un estudi que constatava que
el 40% dels immigrants enquestats tenien professions de coll blanc als seus
països d’origen i que un cop aquí la xifra baixava al 16%.22 Crec que és una
llàstima que no hi hagi més treballadors estrangers en posicions elevades a les
empreses ja que això els permetria exercir més influència tant en el món laboral
com en la societat. També seria positiu per al jovent d’origen estranger perquè
d’aquesta manera tindrien models de conducta i veurien que és realista ser
ambiciós en el camp professional.»

La classe s’acaba i els estudiants s’acomiaden fins al proper dia de classe. La

Blanca marxa cap a casa de la Rosita que l’espera per anar a comprar.

22
Samper, S. i Moreno, R. (2009). «Trajectòries sociolaborals de la població immigrada. Factors
explicatius», Informes Breus, núm. 24, Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

43
 Sabies que

Estadísticament, les persones immigrades tenen més formació que les

autòctones, però fan feines menys qualificades.
A Barcelona un 30,6% de població estrangera té estudis superiors
(diplomatura, llicenciatura o doctorat), mentre que el percentatge que la mitjana
de la ciutat té és del 22,6%. Pel que fa a estudis secundaris obligatoris i no
obligatoris, els percentatges se situen en termes força similars, al voltant del
40,2% d’estrangers i el 42% en conjunt. I pel que fa a estudis primaris, el 26%
dels estrangers quan el percentatge del total de la ciutat és del 23,2% i només
el 2,3% dels estrangers no té estudis, mentre la mitjana de la ciutat és del
12,1%.

La Generalitat, el Ministeri d'Educació, l'Obra Social "la Caixa" i l'Associació

Atlàntida han creat el SARU (Servei d’Acompanyament per al Reconeixement
Universitari), que té com a objectiu assessorar i acompanyar les persones amb
estudis acadèmics estrangers per tal d’aconseguir el seu reconeixement i
afavorir la seva inserció laboral.
http://www20.gencat.cat

L’estudi Perdent Oportunitats. El problema de la subocupació de la immigració

a Catalunya, assenyala que el 42,9% dels immigrants que arriben a Catalunya
són treballadors qualificats que ocupen llocs de treball per sota de la seva
formació acadèmica i professional. Els autors de l’estudi remarquen que: «No
plantejar-se el potencial de valorar el capital humà de la immigració suposa
perdre una oportunitat per millorar la competitivitat de l’economia» (Ros et al.,
2008). 23

Els emprenedors estrangers van constituir el 20% de les 750 empreses que
van néixer el 2007 a Barcelona sota el paraigua de Barcelona Activa
(Ajuntament de Barcelona) i que van donar ocupació a unes 1.500 persones
(2,1 treballadors de mitjana). Aquest percentatge és totalment extrapolable a la
realitat econòmica general de la Ciutat Comtal i al seu nivell de creació
d'empreses. De fet, Barcelona, per la qualitat de vida, la seva diversitat
sociocultural i econòmica, és una ciutat que atreu talent emprenedor
internacionalment, tant per fundar una empresa com en el camp de la recerca
científica. L’Ajuntament afavoreix aquest dinamisme a través de programes
com Do it in Barcelona http://doitinbcn.barcelonactiva.cat/portal/web/do-it-in-
barcelona/inici

23
Ros, A., Guillemat, E. i Argall, X. (2008). «Perdent oportunitats. El problema de la subocupació de la
immigració a Catalunya», Col·lecció Estratègia, núm. 8, Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i UOC.
http://development.bcn2000.es/Usuarios/43B94/archivos/EVE/PERDENT_OPORTUNITATS.pdf

44
Els immigrants no desplacen els autòctons dels seus llocs de treball, segons
afirma un estudi realitzat per l’empresa Adecco amb les dades extretes de
l’enquesta EPA del tercer trimestre de l’any 2009. L’estudi exposa com el total
d’ocupats ha patit un descens del 7,3% en un any, que es tradueix en un 6,9%
per als espanyols i un 9,3% per als estrangers.24

L’evolució del nombre d’aturats registrats a les OTG (Oficines de Treball de la

Generalitat) de la ciutat de Barcelona mostra que en el període 2006-2010 s’ha
produït un increment de l’atur del
71,5% entre els nacionals, i del 236,5% entre les persones estrangeres.

Segons les dades de l’enquesta EPA del tercer trimestre de l’any 2009, el
19,6% dels estrangers demandants de feina han tornat al seu país d’origen.
S’assenyala la crisi econòmica com la causa principal d’aquesta marxa.25

24
Adecco (2009). Los inmigrantes no desplazan a los españoles de sus puestos de trabajo durante la
crisis. http://www.adecco.es/_data/NotasPrensa/pdf/184.pdf
25
Dades extretes de l’enquesta EPA, Tercer trimestre de 2009, INE:
http://www.ine.es/daco/daco42/daco4211/epa0309.pdf

45
12. Rumor: INTEGRACIÓ. «Són una càrrega i no es volen integrar»

Escenari: sala d’estar de la Rosita, amb la Blanca i la veïna. També es podrien

trobar a la porta de casa al carrer i mostrar imatge del seu carrer amb
comerços i gent diversa.

Quan la Blanca arriba a casa de la Rosita, aquesta li pregunta com li ha anat la

classe. «Estic molt contenta que aprenguis català, no com d’altres que porten
temps aquí i no el volen parlar».

La Blanca li comenta: «Conèixer diferents llengües és molt important pel plaer

d’aprendre i per viure en un món com l’actual, on les persones que parlen més
d’un idioma tenen més oportunitats. L’altre dia vaig escoltar a les notícies que
el sistema educatiu reforça cada vegada més l’anglès, és a dir, que caminem
cap a un sistema trilingüe».

«Malgrat el que es pugui pensar, jo, com que parlo castellà, una llengua llatina
que també és oficial a Catalunya, ho he tingut més fàcil per aprendre català.
Però és veritat que no tothom que arriba té interès en conèixer el català; això
depèn de cadascú. Hi ha persones més obertes i més tancades. També
l’experiència personal i com has estat acollit és molt important. No es pot
generalitzar.»

«I també és un tema d’horaris laborals i mobilitat. Si em quedo sense feina aquí

aniré a cercar-ne a un altre municipi o a un altre país, i moltes persones pensen
que el castellà és més útil. Però quan arriba la família, els infants creixen i
parlen català. I sobretot per millorar o trobar feina és molt important, el ventall
d’oportunitats és més ampli».

A la Blanca, li agrada que li parlin en català, malgrat que no tothom ho fa. En

algunes botigues, en algunes dependències públiques o alguns veïns s’adrecen
a ella sempre en castellà. «Sé que ho fan sense mala intenció, pensant que pel
meu aspecte físic no els entendré, però si em parlessin en català, com ho fa
vostè, Rosita, l’aprendria més fàcilment.»

Com gairebé cada dia, truca a la porta la Maria. S’incorpora a la conversa

afirmant que: «El món canvia molt ràpidament, l’altre dia vaig escoltar a la ràdio
que a Barcelona es parlen més de 200 llengües. No sé on anirem a parar! Si no
potenciem el català com a llengua de tothom, no ens entendrem. A més, hi ha
gent estrangera que no vol integrar-se, que vol mantenir els seus costums com
si seguissin al seu país.»

La Blanca respon: «Per una part, intentem mantenir els costums, però també
n’incorporem alguns d’aquí. Per exemple, en la gastronomia... a mi m’agrada
fer canelons o escudella».
46
La Maria afegeix: «De fet, tothom que migra intenta mantenir la seva cultura i al
mateix temps incorporar nous costums per adaptar-se.»

«I ho fas sense adonar-te’n», diu la Blanca. «A mi, al meu poble al Perú em

diuen “la de Barcelona”, perquè sense adonar-me’n he incorporat costums
d’aquí. A vegades, fins i tot faig broma sobre mi mateixa i els estereotips sobre
els costums catalans. Per exemple, ara m’he acostumat que cadascú es paga
el que ha consumit i anar pagant rondes no és gaire habitual. I jo allà explico
que visc a Barcelona, la capital de Catalunya, i quan ho dic me’n sento
orgullosa. És curiós, però, que quan porto allà uns dies i ja he vist els meus,
tinc ganes de tornar a Barcelona.»

«I molts cops, he d’intentar desmuntar els rumors i tòpics que circulen entre
parents i coneguts sobre la societat catalana: què si sou tancats, freds,
distants... Però jo els responc que haver-la conegut a vostè m’ha fet canviar
d’opinió, i ja no penso el mateix. Perquè de vegades s’opina sense conèixer la
realitat».

La Rosita, agraïda, continua: «Jo tinc parents a l’Argentina que van marxar
després de la guerra i sempre han dit que van ser ben acollits, van tenir família
allà i van prosperar. Potser alguns de vosaltres que arribeu ara sou parents que
ens retorneu la visita. I també tinc un cosí que viu a Tetuan, al Marroc, i a ell
mai no l’han obligat a aprendre àrab o a fer-se musulmà. A més, jo que sempre
he estat curiosa, amb ganes de viatjar i conèixer món, però que les
circumstàncies de la vida no m’ho han permès, ara estic feliç de comptar amb
aquesta oportunitat sense moure’m de casa, perquè tu m’apropes a terres
llunyanes!»

La Blanca tanca la conversa dient: «Jo crec que ens adaptem a partir del que
som. Per exemple, aquesta tarda he d’anar a l’associació de veïns perquè un
grup de peruans participem en el carnestoltes d’aquest any i ho fem aportant
vestits i idees de com ho organitzem allà. Crec que aquest intercanvi —jo
incorporo costums d’aquí i ofereixo el que sé—, és la riquesa cultural que
connecta Barcelona amb el món, i els catalans també ho fan. Volen que els
seus fills visquin aquesta diversitat d’orígens, ja que cada vegada hi ha més
matrimonis mixtos entre catalans i persones d’origen estranger. D’això me’n
vaig adonar quan vaig saber que una companya de classe de català, la
Xuejing, ensenya mandarí a nenes d’origen xinès adoptades per famílies
catalanes».

«De fet, diu la Rosita, cal respectar les cultures d’origen de les persones que
arriben i que tinguin possibilitats d’adaptar-les a casa nostra.»

47
«És clar que sí, Sra. Rosita», afirma la Blanca, «sovint penso sobre què podria
o què seria interessant adaptar de la meva cultura aquí, i és un tema recurrent
de conversa amb altres compatriotes. Quan et dónes a conèixer i s’aprecia la
teva cultura, et fan entrar ganes de conèixer la de l’altre. Penso que és un camí
de dos sentits...»

La Rosita pren la bossa de la compra i diu: «El que és cert és que tot aquest
procés costarà temps, però ara, Blanca, anem a cal Muhammad, que hem de
comprar per fer el dinar.» Les dues marxen agafades del braç, donant-se
suport mútuament, un recolzament que les ha unit per sempre.

48
 Sabies que

Segons les dades estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona de gener de l’any

2010, el 28,2% dels matrimonis a Barcelona van ser mixtos (un/a estranger
amb un/a nacional), una xifra superior a la dels matrimonis formats per dos
cònjuges estrangers, el 9%.

Cada any creix el nombre d’alumnes estrangers que estudien català. Segons el
Consorci per a la Normalització Lingüística de Barcelona
(http://cpnl.cat/xarxa/cnlbarcelona/), l’any 2009, 40.088 persones han estudiat
català a la ciutat de Barcelona, un 9% més que el 2008. El 72% eren persones
nascudes a l’estranger.

- Al nivell bàsic, el 89,09% de les inscripcions pertanyen a persones nascudes

a l’estranger i un 10,12% són espanyols nascuts fora de Catalunya.
- El percentatge d’inscripcions de nascuts a l’estranger al nivell elemental és el
66,08%, 5,47 punts més que al 2008 i 20,67 punts més que al 2005.
- Als nivells intermedi, suficiència i superior el percentatge de nascuts a
l’estranger és el 18,96%, 3,23 punts més que al 2008 i 8 punts més que al
2005.

Hi són presents 168 nacionalitats. I la distribució de procedències indica que les

persones originàries d’Amèrica del Sud representen el 50,86% de les
inscripcions a acolliment i augmenten mig punt les inscripcions dels procedents
de l’Àsia i de l’Àfrica. Sobretot del Pakistan, la Xina, el Marroc i el Senegal.

La incidència dels plans d'acolliment lingüístic per a persones immigrants es fa

evident en les xifres, perquè més de 3.000 dels 4.800 cursos són dels nivells
inicials i bàsics. El curs 2008-2009 s’hi van apuntar 79.061 persones, gairebé
un 16% més que en el curs anterior. El col·lectiu llatinoamericà representa el
46% del total d’alumnat estranger, i l’africà el 26%.

Altres eines d’ensenyament i difusió del català són les 1.656 parelles de
voluntariat lingüístic que s’han constituït a la ciutat l’any 2009, un 17% més que
l’any 2008. A més, els 40.626 usuaris de la plataforma Parla.cat, procedeixen
de 91 països.

49
«Els resultats de les enquestes entre 2005 i 2007 apunten que augmenten els
casos d‘estrangers que es relacionen igual amb gent d‘aquí que del seu país
d‘origen o fins i tot més amb gent d‘aquí que del país d‘origen, mentre que
disminueix el nombre d‘estrangers que es relacionen principalment amb gent
del seu país d’origen» p. 25.26

26
Sarai Samper, Raquel Moreno (d-CAS, Col·lectiu d‘Analistes Socials) Integració i Interculturalitat:
Anàlisi de les trajectòries migratòries i de la integració subjectiva de la població estrangera extra -
comunitària a la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2009

50
 GLOSSARI DE TERMES CLAU

- Rumor:

m. o f. [LC] Notícia que corre de boca en boca. (Diccionari de la Llengua

Catalana, Institut d’Estudis Catalans)

Els rumors són declaracions sobre persones, grups, fets o institucions, que es
difonen d’una persona a una altra sense que se’n demostri la veracitat, que
tenen credibilitat no perquè hi hagi proves directes que les sostinguin sinó
perquè hi ha gent que les creu (Sunstein, 2010).27

A la base dels rumors hi ha la desinformació, ja que sovint estan relacionats

amb temes dels quals no en tenim un coneixement directe.

Al mateix temps, els rumors són una forma de gestionar ansietats i incerteses
mitjançant la generació i circulació de declaracions que ens ajuden a explicar i
entendre situacions d’incertesa, a reduir ansietats, i a justificar comportaments.
(Rosnow & Foster, 2005).28

Els rumors neixen i es propaguen en situacions d’ambigüitat, incertesa o

amenaça, que creen en les persones una necessitat psicològica d’entendre i
explicar la situació. Si una empresa anuncia que rebaixarà la plantilla però no
dóna més informació, això crea entre els treballadors una angoixa que pot
donar lloc al sorgiment de rumors que ajuden a reduir l’ansietat: «Diuen que
faran fora els treballadors que fa menys temps que són a l’empresa»; «diuen
que prejubilaran gent».

27
Sunstein, C.R. (2010). Rumorología. Barcelona: Debate.
28
Rosnow, R.L. & Foster, E.K. (2005). Rumor and Gossip Research, Psychological Science Agenda, 19 (4),
http://www.apa.org/science/about/psa/2005/04/gossip.aspx

51
- Tòpic:

Fa referència a una expressió o idea molt utilitzada de manera trivial o vulgar.

Es tracta d’una idea estereotipada o d’un lloc comú que de tant fer-los servir
perden el seu valor.

Els tòpics poden considerar-se com un vici del llenguatge davant el seu ús
gastat. Qui els fa servir mostra pocs recursos expressius i la seva preferència
per la còpia d’expressions ja conegudes: «El futbol és així» (davant un partit on
l’equip que ha jugat millor ha perdut). Els tòpics també es fan sevir per a
dissimular la veritat o per a simplificar una idea. Així doncs, el seu ús en
societat té un caràcter superficial, a l’igual que en medicina, on el tòpic és
aquell medicament d’aplicació externa i local.

Els rumors i els tòpics s’alimenten dels estereotips i dels prejudicis, al temps
que poden crear-ne de nous.

- Estereotip:

[SOCIOL] Conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les
normes o els patrons culturals prèviament establerts. (Diccionari de la Llengua
Catalana, Institut d’Estudis Catalans)

Atribució generalitzada de determinades característiques d’alguns membres

d’un grup al seu conjunt. S’atribueixen qualitats a una persona com a membre
d’un grup i no se’l jutja des de la seva individualitat. (Myers, 1995)29

Els estereotips no són ni positius ni negatius en ells mateixos. Són imatges

mentals simplificades de realitats complexes. Normalment no s’adquireixen per
experiència directa sinó a través de la informació que rebem de diversos
mitjans (amistats, família, veïns, companys de feina, mitjans de comunicació,
etc.). Sovint assumim com a pròpia aquesta informació sense qüestionar-la.

29
Myers, D. (1995) Psicología social. Mèxic: McGraw-Hill.

52
Els estereotips existeixen en tots els grups socials. Mentre considerem el grup
al qual pertanyem com a heterogeni, tendim a veure els altres grups com a
homogenis. D’aquesta manera, quan membres d’altres grups defineixen els
catalans com a garrepes, tancats i malfiats, tendim a desmentir-ho i a contestar
amb un «no es pot generalitzar». En canvi, acceptem més fàcilment idees que
s’associen a conceptes com el de persona immigrada (pobre, sense estudis,
amb creences anacròniques) sense tenir en compte la gran heterogeneïtat
existent entre la població immigrada.

Com que formen part de l’àmbit de les creences i les percepcions subjectives,
els estereotips són molt difícils de desmuntar.

- Prejudici:

[PSIC/SOCIOL] Actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en

formes d’antipatia o de simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats,
idees, etc. (Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana)

Actitud hostil i desconfiada envers alguna persona que pertany a un col·lectiu,

simplement a causa de la seva pertinença a aquest grup. (Allport, 1954)30

Els estereotips són a la base dels prejudicis. Les imatges negatives que es
tenen d’un grup de persones condueixen a emetre judicis negatius sobre elles
sense verificació prèvia i sense fonamentar-se en una experiència directa o
real. A més, les actituds negatives que es mantenen amb un determinat grup es
fan extensibles a cadascun dels seus membres. Si es tenen prejudicis sobre la
manera de conduir de les dones, en creuar-se amb una conductora que comet
alguna equivocació al volant, es dirà «dona havia de ser!», incloent-hi
d’aquesta manera totes les dones.

Com els estereotips, els prejudicis es poden observar en tots els grups socials,
així com en tots els àmbits i activitats.

Les desigualtats socials també són a la base dels prejudicis. S’acostumen a

aplicar des de la societat majoritària als grups minoritaris, i s’utilitzen per
justificar comportaments o actituds de discriminació.
30
Allport, G. (1954). The nature of prejudice. Cambridge Mss: Addison-Wesley.

53
-L’enfocament interculturalista31

Per treballar els tòpics i rumors, és imprescindible posar l’atenció sobre les
relacions que s’estableixen entre els ciutadans. Això suposa la interacció
positiva, el diàleg i el coneixement mutu, per poder abordar millor les
complexitats que planteja la diversitat. Davant el multiculturalisme, la
interculturalitat comparteix la seva preocupació per la diferència, però se’n
distancia en tant que valora la individualitat com a base per a l’expressió de la
diferència, i no només la comunitat o grup cultural de procedència.

Concretament, es poden identificar tres principis sobre els quals se sustenta

l’enfocament interculturalista:

• Principi d’igualtat. El primer principi parteix de la premissa que, per avançar

en la interculturalitat, és imprescindible que prèviament hi hagi un context de
respecte a uns valors fonamentals i democràtics i de promoció de la igualtat
real dels drets i deures i d’oportunitats socials de tots els ciutadans i
ciutadanes. Per tant, avançar cap un interculturalisme real exigeix, en
primer lloc, l’existència de polítiques ambicioses a favor de l’equitat i contra
les situacions d’exclusió i discriminació, especialment les relacionades amb
l’origen i diferències culturals dels ciutadans.

• Principi de reconeixement de la diversitat. El segon principi fa referència a la

necessitat de reconèixer, valorar i respectar la diversitat entesa en un sentit
ampli. Però aquest principi va més enllà de la simple contemplació o
tolerància passiva, i posa l’accent en la necessitat de fer un esforç per
aprofitar les oportunitats que es deriven de la diversitat sociocultural.
Oportunitats vinculades a l’enriquiment cultural però també a l’àmbit
econòmic i social.

• Principi d’interacció positiva. El tercer principi és el que defineix pròpiament

l’enfocament interculturalista i el que el diferencia d’altres plantejaments
com el multiculturalista. Es tracta del principi d’interacció positiva o d’unitat
en la diversitat. A partir del reconeixement de les diferències cal posar
l’èmfasi en els aspectes comuns i compartits que ens uneixen a tots els

31
Pla Barcelona Interculturalitat. Ajuntament de Barcelona, 2010

54
ciutadans i ciutadanes. La convivència es treballa en la quotidianitat i per
això és important que paral·lelament a les polítiques socials i de promoció
de la igualtat de drets i deures, estimulem el contacte, el coneixement mutu i
el diàleg com a via per reforçar aquesta esfera comuna i un sentiment de
pertinença que és el ciment de la cohesió. La convivència intercultural ha de
ser viscuda amb normalitat per part de tothom i en totes les esferes socials i
urbanes.

55