DIGUEM NO

Declaració de l’Associació per les Noves Bases de Manresa sobre el

projecte de constitució europea

Des de Catalunya hem de dir "no" a l’actual projecte de constitució europea. I a fe que ens
sap greu, perquè els catalans sempre hem estat europeistes i ho continuem essent. Però
aquesta, si no es modifica substancialment, no pot ser la nostra constitució. Perquè consagra
l’Europa dels estats contra l’Europa de les nacions. Perquè ignora els drets dels pobles i
l’existència de les nacions sense estat. Perquè no deixa cap escletxa per a un reconeixement
especial de llengües no estatals, encara que, com la nostra, siguin bastant més parlades que
moltes llengües estatals. Perquè deixa blindada la intangibilitat de les fronteres dels estats
actuals. Per això els grans partits espanyols se senten satisfets, malgrat una certa pèrdua de
pes polític d’Espanya: com ha dit el president del govern espanyol, aquesta constitució "no
podrà ser mai invocada per justificar aventures disgregadores". No és que res d’això ens
sorprengui, perquè tot feia preveure el triomf dels criteris estatalistes francoespanyols; però
als catalans ens costa desenganyar-nos.

Algú potser podria pensar de bona fe que aquesta negació dels drets dels pobles té atenuants.
Però s’equivoca. És veritat que en el preàmbul s’esmenten "els pobles d’Europa" i que en
l’article 3 es parla de respecte a "la seva diversitat cultural i lingüística", però la comparació
amb tots els altres passatges deixa ben clar que aquests "pobles" són els actuals estats i que
aquesta "diversitat" és la dels actuals estats. És veritat també que s’invoca el principi de
subsidiarietat, però aquest s’acaba a la frontera dels estats: tot allò que no és competència
de la Unió és competència dels estats membres o dels ens als quals aquests la reconeguin.
Finalment, és veritat que es manté el Comitè de les Regions, però aquest és un organisme
purament consultiu, que tracta de manera igualitària realitats subestatals clarament
diferents, i que no té res a veure amb les nacions sense estat, que en bastants casos són
transfrontereres. D’altra banda, les regions, per no poder, no poden ni adreçar-se al Tribunal
de Justícia Europeu.

El reconeixement dels drets dels pobles (de les nacions sense estat) és, sens dubte, la gran
assignatura pendent d’Europa. Aquesta constitució tracta cinquanta milions d’europeus, el
deu per cent de la població, com a ciutadans de segona. És un document clarament regressiu
en relació, per exemple, amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, que
reconeixia el dret d’autodeterminació de tots els pobles. Representa la mort política de
Catalunya. És, sens dubte, l’agressió jurídica més forta que ha rebut el nostre país d’ençà
dels Decrets de Nova Planta (l’agressió franquista va ser severa, però tots sabíem que seria
transitòria).
Està clar que l’Europa dissenyada per aquest projecte de constitució no ens ajudarà a
resoldre cap dels problemes de les nacions sense estat, que són pur afer intern dels estats
membres. Frustra definitivament les aspiracions de tot el catalanisme polític: no és casual
que ni una de les propostes significatives de la Convenció Catalana hagi estat acollida.

Per això no s’entén que partits nacionalistes catalans vacil—lin o fins i tot ja anunciïn el "sí" en
el referèndum. Les nacions europees sense estat, per poc que siguin conseqüents, no poden
votar positivament aquesta constitució. Ni tan sols poden optar per l’abstenció, que potser
escauria si volguessin mostrar desinterès. Han de promoure, com a gest internacionalment
visible, un vot diferencial negatiu, pel menyspreu de què és objecte el deu per cent dels
ciutadans europeus. I Catalunya, la més perceptible de les nacions europees sense estat,
hauria de ser el gran referent del "no"; perquè els catalans som europeistes, però creiem que
una altra Europa és possible, una Europa més democràtica, respectuosa dels drets dels
pobles. Perquè volem ser europeus, però no europeus de segona, "diguem no".

Barcelona, juliol de 2003