P. 1
L'Univers i El Sistema Solar

L'Univers i El Sistema Solar

|Views: 124|Likes:

More info:

Published by: Conxita Ricarte Fillola on Feb 02, 2011
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PPS, PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

07/14/2015

pdf

text

original

IES MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN Departament de Ciències

L’Univers i el Sistema Solar

1. L’Univers 2. Els estels 3. Els planetes del Sistema Solar 4. Altres components del Sistema Solar

Introducció
Els éssers humans han intentat, sempre, explicar-se com és l’Univers. Avui dia s’ha pogut veure la Terra des de l’espai S’ha arribat a la Lluna

I s’han enviat sondes per a explorar l’espai

L’Univers. Idees Antigues i Actuals
Teoríes sobre l’Univers

Teoria Geocèntrica Se suposa que la Terra està quieta al centre de l’Univers i tot gira al voltant seu

Teoria Heliocèntrica Al centre està el Sol i els planetes i la Terra giren al seu voltant Copèrnic i Galilei, autors de la teoria

Les Constel·lacions

 Es coneixen des de fa milers d’anys  Cada cultura les interpreta de manera diferent  Generalment les històries de cada constel·lació van associades a la mitologia  Tenen valor cultural, però NO científic

La Óssa Major

 En altres cultures hi veuen un carro, una paella o uns bous  És útil per trobar l‘Óssa Menor, que indica el Nord

Com que estan tan lluny, sembla que estiguin totes les estrelles al mateix pla, però no té perquè ser així. De fet, acostumen a estar molt lluny unes de les altres, dins de la mateixa constel·lació

Orió: el caçador

És una constel·lació d’hivern molt famosa i fàcil de reconèixer pel seu cinturó

Unitats de mesura de l’Univers
Per mesurar les enormes distàncies de l’Univers utilitzem dues unitats

La UA, Unitat Astronòmica, que és la distància que hi ha entre el Sol i la Terra

L’any llum, que és la distància que recorre la llum en un any. A 300.000 km/s, en un any recorre…

9.460.800.000.000 km!!! (= 63.072 UA)

1. L’Univers

Fons de l’Univers

L’Univers
L’Univers està format per tota la matèria i energia que existeix: – La matèria, tant la que forma els cossos celestes i totes les coses i éssers que coneixem, com es troba dispersa per l’espai. – L’energia, com per exemple les radiacions lluminoses, el calor, els raigs X, etc.

Nebulosa d’Orió

L’origen de l’Univers
• Els científics creuen que l’Univers es va originar arran d’una gran explosió (Big Bang) que va tenir lloc fa uns 15 000 milions d’anys. • Al començament, tota la matèria i l’energia que constitueixen l’Univers haurien estat reunides en un punt molt petit i dens. • Després d’una gran explosió, la matèria s’anà expandint en totes direccions en forma de gas i de pols que, en refredar-se i condensar-se, va originar els primers estels. • La teoria del Big Bang encara no explica com es va formar el primer punt que va originar l’Univers.

L’expansió de l’Univers

La matèria de l’Univers s’expandeix en totes direccions de manera semblant a un globus que s’infla.

La composició de l’Univers
Els cossos celestes (= astres) que formen l’Univers són: – Estrelles. – Planetes. – Satèl·lits. – Cometes. – Meteorits.

A part dels astres, a l’Univers també hi ha grans quantitats de gas i pols dispersos, així com de “matèria fosca”, no detectable amb els instruments actuals. Malgrat tots aquests elements, la major part de l’Univers és buit, no hi ha matèria.

A causa de les enormes distàncies que hi ha entre les estrelles, la tempe-ratura mitjana de Galàxia d’Andromeda l’Univers és de -270 ºC.

La composició de l’Univers
Els estels s’agrupen en milers de milions i formen galàxies.

Galàxia del cavall

Galàxia d’Andromeda

Les galàxies s’agrupen formant cúmuls galàctics.

A l’Univers es formen galàxies noves

Altres es fusionen.

Nebuloses

Nebulosa d’Orió

Nebuloses

Nebulosa planetària NGC 6302. Es troba a 4.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació de l’Escorpí.

A més d’estels, a l’Univers hi ha altres cossos, com els forats negres.

Forat negre a la constel·lació de Virgo

Dibuix d’un forat negre

A l’Univers també hi trobem cossos planetaris (planetes, satèl·lits, cometes o asteroides) que giren al voltant d’alguns estels.

Cinturó de Kuiper

Les galàxies estan formades per milers de milions d’estrelles

L’espai que hi ha entre les estrelles són núvols enormes de pols i gas, anomenats nebuloses, amb infinitat de formes

L’Univers està format per milers de milions de galàxies, separades entre elles per espais inmensament grans o hi ha el buit. Una d’aquestes galàxies és la nostra, la Via Làctia.

La Via Làctia
• La Via Làctia és una galàxia espiral, formada per més de 100 000 milions d’estels, on es troba el sistema solar.

La Via Làctia pertany a un cúmul de més de 20 galàxies anomenat Grup Local.

El cúmul globular es troba al centre de la Via Làctia

Vista des de la Terra, té aquesta forma. En un fons negre sembla una mena de camí blanc, com de llet, i si ho ajuntem amb la mitologia obtenim el nom de Via Làctia

A un dels braços de la Via Làctia hi ha una estrella que anomenem Sol i que conforma el nostre Sistema Solar

La Via Làctia
Vostè es troba aquí… (més o menys)

La Via Làctia és una galàxia espiral i té més de 100.000 milions d’estrelles. El seu diàmetre mesura uns 100.000 anys llum.

2. Els estels

Galàxia de la formiga

Constel·lació d’Orió

Com són els estels
• Els estels són cossos esfèrics i lluminosos que es formen per la concentració de núvols de pols interestel·lar i de gas. • Aquests astres són constituïts per gasos a temperatures molt elevades.

• Els estels tenen colors diferents. Segons la seva temperatura són blaus, blancs, vermells, grocs, etc. • Tant la brillantor com la temperatura depenen de la seva massa.

Nan vermell

L’evolució dels estels
La vida dels estels passa per diverses fases:

L’evolució dels estels
La vida dels estels passa per diverses fases: Formació d’un estel

• Si l’estel és de dimensió mitjana, com el Sol, a mesura que gasti el seu combustible, s’anirà expandint i la seva brillantor augmentarà, fins a convertir-se en un gegant vermell.

Nan blanc

Quan s’esgoti tot el seu combustible, es contraurà i es convertirà en un nan blanc i acabarà la vida sent un cos mort i fred, anomenat nan negre.

• Si l’estel és gran i dens (cinc vegades la massa del Sol) donarà lloc a un super gegant vermell, que acabarà la seva vida com a supernova.

Restes de supernova

• Si es tracta d’un estel molt gran i molt dens, després d’haver-se convertit en supernova, el seu nucli central es col·lapsarà i produirà un objecte de gran densitat anomenat forat negre.

Un estel anomenat Sol
• El Sol és un estel que es troba, aproximadament, a la meitat de la seva vida. És una esfera gasosa enorme formada per hidrogen i heli, la seva mida és 100 vegades superior al diàmetre de la Terra.

El Sol gira sobre si mateix en el sentit contrari al de les busques del rellotge i també es desplaça girant al voltant del centre de la galàxia a uns 20 km per segon.

Estructura del Sol

El Sol - Taques i protuberàncies solars

Les protuberàncies solars són projeccions de gas de més de 10.000 km d’alçada. Una taca solar és una zona que té una temperatura inferior a la resta de la superfície del Sol. Pot ser molt extensa, fins a 50.000 km de diàmetre.

Bucles i espícules que es formen a la cromosfera

Les comparacions són odioses...

El Sol és molt gran? Depèn amb què el comparem, sí…

SOL

Diàmetre del Sol: 1.392.000 km

Diàmetre de la Terra: 12.700 km

Planetes del Sistema Solar

Les comparacions són odioses...

El Sol és molt gran? Depèn amb què el comparem, no… Conclusió: el nostre Sol és una estrella molt normaleta…

Aquesta és l’estrella més gran coneguda

SOL

3. Els planetes del Sistema Solar

El Sistema Solar - Planetes

Plutó es considera un plutoide

El sistema solar està format per una estrella central, el Sol, i una gran quantitat de cossos celestes que giren al seu voltant: planetes, plutoides, planetes nans, satèl·lits, asteroides, cometes i meteorits.

Planetes exteriors Planetes interiors

El Sistema Solar - Planetes

Cinturó d’asteroides

SOL

Els planetes giren al voltant del Sol seguint un recorregut anomenat òrbita. Aquesta òrbita té una forma el·líptica, gairebé circular i no és compartida amb cap altre cos. Els planetes interiors són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els planetes exteriors són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

El Sistema Solar - Planetes

Les òrbites dels planetes no estan a igual distancia unes d’altres.

El Sistema Solar
3 5

2

4 6 7 8 9

1

El Sistema Solar
3. Venus 5. Mart

4. Terra 2. Mercuri 6. Júpiter 1. Sol 7. Saturn 8. Urà 9. Neptú

El Sistema Solar: planetes interiors

Els planetes interiors, també anomenats terrestres, són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Tots són rocallosos, de dimensions relativament petites i tenen pocs satèlits: Mart en té dos i la Terra, un; Mercuri i Venus no en tenen.

Venus Mercuri

Una ullada al planeta Mart
Tot i que la mida que té és la meitat de la mida de la Terra, és el planeta del Sistema Solar que més s’hi assembla. La seva atmosfera és poc densa i a vegades apareixen núvols molt extensos i casquets polars. Diferents missions no tripulades han captat imatges espectaculars del planeta. Hi ha indicis de que Mart, en èpoques passades, tenia aigua abundant que, en algunes zones, va modelar el paisatge de forma característica.

Valles Marineris. Imatge obtinguda pel Viking 1 el 22 de febrer de 1980

Una ullada al planeta Mart

Una ullada al planeta Mart
El Mont Olimp és un enorme volcà situat a la regió de Tharsis. Té 600 km de diàmetre i el cim s’alça 24 km per damunt les planes adjacents. La imatge de l’esquerra va ser obtinguda pel Viking 1 el 22 de juny de 1978.

Una ullada al planeta Mart

Detall de la superfície de Mart. Imatge obtinguda pel Mars Pathfinder el 08.09.99

Una ullada al planeta Mart

Pol Nord de Mart a l’estiu. Imatge del Mars Global Surveyor

Una ullada al planeta Mart

Posta de sol en la zona del cràter Gusev. La distància mitjana de Mart al Sol és de 228 milions de km, raó per la qual el disc solar es veu més petit que des de la Terra. Imatge captada pel Mars Spirit el 19.05.05.

El Sistema Solar: planetes exteriors

Els quatre planetes exteriors, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, són els més grans del Sistema Solar. Tot i que tenen un nucli sòlid, són considerats planetes gasosos.

Una ullada a Júpiter

Júpiter és un planeta gasós, principalment format per hidrogen i heli. És tan immens que podria englobar tots els altres planetes del Sistema Solar. Té 17 satèl·lits.

Imatge de Júpiter obtinguda per la sonda Cassini el 29.12.00 durant la seva màxima aproximació al planeta, a uns 10 milions de km.

Imatge de la gran taca vermella de Júpiter, obtinguda pel Voyager 1 el 25.02.79 des d’una distància de 9,2 milions de km.

Jupiter i Io

Jupiter i Ganimedes

Una ullada a Saturn
Saturn és un planeta gasós, de composició semblant a la de Júpiter. El caracteritza el sistema d’anells. Té 18 satèl·lits.

Imatge de Saturn captada per la sonda Cassini el 09.05.07

Imatge captada per la sonda Voyager 2 el 04.08.98 a una distància de 21 milions de km.

Estacions de Saturn

Una ullada a Urà
Urà és quatre vegades més gran que la Terra i, com Saturn, també té anells. Té 15 satèl·lits.

Imatge d’Urà i els seus anells captada amb el telescopi Hubble el 14.08.07

Anells d’Urà

Neptú és molt semblant a Urà i, com ell, també té anells. Té 8 satèl·lits.

Una ullada a Neptú

Imatge de Neptú captada per la sonda Voyager 2 el 20.08.89

Anells de Neptú fotografiats per la sonda Voyager 2 el 24.09.89

Neptú, l’atmosfera de gas metà li dóna el seu color característic.

• Els planetes nans comparteixen algunes característiques amb els planetes principals (forma esfèrica, gravetat pròpia…), però tenen algunes diferències (poden compartir òrbita, no tenen una òrbita el·líptica…).

4. Altres components del Sistema Solar

Els satèl·lits són cossos més petits que els planetes, al voltant dels quals giren. Com els planetes, reben la llum del Sol. La majoria dels satèl·lits són esfèrics, com ara la Lluna, tot i que també n’hi ha d’irregulars.

Els satèl·lits
La Lluna, l’únic satèl·lit de la Terra, és un astre esfèric.

Phobos, un dels dos satèl·lits de Mart, és un astre irregular.

Els cometes
Cometa Ikeya Seki fotografiat l’any 1966

Els cometes són cossos celestes que des-criuen òrbites molt el·líptiques i regulars al voltant d’una estrella. Els cometres estan formats per un nucli, d’uns quants quilòmetres de diàmetre, constituït principalment per gel i pols i també per metà i amoníac en estat sòlid. Es caracteritzen per presentar una cua lluminosa, que pot arribar a tenir milions de quilòmetres de longitud. La cua és formada per materials del cometa que s’evaporen en acostar-se al Sol. Cada vegada que passen a prop d’una estrella, els cometes perden una petita part de la seva massa.

Els cometes

El cometa Halley és un cometa anomenat de període curt, perquè passa per la Terra cada 76 anys.

Els asteroides
Els asteroides són uns cossos rocallosos o metàl·lics, relativa-ment petits i de forma irregular. La majoria tenen una mida que oscil·la entre poc més de 600 km i 10 km. La majoria es troben entre Mart i Júpiter i formen el cinturó d’asteroides. S’ha calculat que aquest cinturó està format per desenes de milers d’asteroides.
Cinturó d’asteroides

Els meteorits són fragments d’asteroides o restes de cometes que viatgen a gran velo-citat per l’espai, seguint trajectòries difícils de determinar. La seva mida és molt variable, des d’un gra de sorra fins a metres de diàmetre (excepcionalment km). Tots els planetes i satèl·lits reben periòdicament els seus impactes. A la Terra, els més petits es desfan en entrar en contacte amb l’atmosfera: quan això passa, deixen una estela lluminosa coneguda com a estrella fugaç. Els més grans poden arribar a impactar a la superfície i formar cràters.

Els meteorits

Cràter Copèrnic, de 93 km de diàmetre, a la Lluna. Imatge obtinguda per l’Apolo XVII (1972)

Cràter Victòria, de 800 m de diàmetre, a Mart. Imatge obtinguda pel Mars Reconnaissance Orbiter el 06.10.06

Meteorits

L’any 1980 els científics nord-americans Walter i Luís Álvarez van suggerir que, fa uns 65 milions d’anys, la topada d’un meteorit d’uns 10 km de diàmetre amb la Terra, a una velocitat d’uns 88.000 km/h, va ser la causa d’una extinció massiva d’espècies animals i vegetals al final del periode Cretàcic, degut al canvi climàtic provocat per les partícules en suspensió projectades cap a l’atmosfera després de la topada, que van impedir que el Sol escalfés durant mesos la superfície de la Terra.

Aquesta teoria es va reforçar quan es va trobar un cràter provocat per l’impacte d’un enorme meteòrit a Chicxulub, localitat de la península del Yucatán, a Mèxic.

You're Reading a Free Preview

Download
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->