You are on page 1of 7

IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina.

Seminari de clàssiques

ELS DÉUS OLÍMPICS

A l’Àsia Menor -Iazilikaia, Xantos (Lícia)- ja en el segon mil·leni hi ha exemples d’un


col·lectiu de 12 déus. Els grecs van reunir igualment les divinitats més importants en una
societat de dotze, els habitants de l’Olimp, un nombre fix amb alguns noms variables. La
selecció que apareix al fris del Partenó és la més habitual.

1. Zeus
Etimologia indoeuropea amb exemples a moltes llengües: Dyaus pitar, Diespiter-Iuppiter,
Tues-day, deus, dies, 
(bon temps). Déu del cel lluminós, del dia, del temps
atmosfèric, de les tempestes, del llamp i del tro (Sèmele), de la pluja i del cel ennuvolat.
Segons la Teogonia d’Hesíode, Zeus amb l’ajuda dels seus germans -la tercera generació de
déus- es va imposar als Titans amb Cronos al capdavant, tal com aquest havia destronat
Úranos, tot establint l’ordre universal. La sobirania
( ), per tant, és un àmbit
que li pertoca. També la victòria, la justícia, l’hostatgia (
), el jurament
( ) i la súplica (
) són a la seva esfera. La
llista de fills engendrats de deesses i mortals és impressionant en quantitat i qualitat, així com
les astúcies i metamorfosis utilitzades per aconseguir el seu objectiu. En les seves
representacions es caracteritza pels llamps i l’àguila. El Jocs atlètics en honor a Zeus Olímpic
constituïen un dels primers festivals panhel·lènics.

2. Hera
Germana i esposa de Zeus. A Homer, on consuma el matrimoni amb Zeus per enganyar-lo,
apareix més com a model de gelosia i de baralles conjugals que d’afecte. Com a arquetip del

1
IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina. Seminari de clàssiques

matrimoni consumat, Hera és la deessa dels casaments. Té una relació única amb el temple:
els més antics i millors li estan dedicats. Els festivals en honor a la deessa revelen que no es
tractaven d’alegres festes de matrimoni, sinó de profundes crisis on l’ordre establert es trenca
i la deessa intenta desaparèixer.

3. Posidó
Fill de Cronos, com els dos anteriors. És el déu del mar, de la tempesta, caracteritzat pel
trident (protector de pescadors i mariners), però també és el déu dels terratrèmols. Se li
ofereixen grans sacrificis de toros, però és el cavall l’animal amb qui té més lligams.
S’enfronta a altres déus en conteses, sempre perdudes, pel domini de ciutats: amb Atena per
Atenes, amb Hèlios per Corint, per Naxos amb Dionís, per Egina amb Zeus i per Delfos amb
Apol·lo. Tampoc no aconsegueix evitar la tornada d’Odisseu a Ítaca, sinó només endarrerir-
la.

4. Atena
És de filla de Metis i Zeus, el qual la va infantar del propi cap després de devorar la seva
mare. Íntimament lligada per nom i esfera d’influència a Atenes, d’on probablement
procedeix el seu nom. És deessa de la ciutat i de la ciutadella, on sovint es troba el seu
temple, no només a Atenes, sinó també a Argos, Esparta o Troia. Com a deessa de la guerra i
de la victòria, porta casc i llança i el seu emblema i armadura és l’ègida, la pell d’una cabra
monstruosa 
, que ella mateixa va matar i escorxar, i que els artistes van convertir en
un cap de gòrgona. També és una deessa de les arts manuals –va ajudar Odisseu a construir el
cavalls de Troia-, a qui s’atribueixen nombrosos invents: el vaixell, els estreps, el carro. No
és d’estranyar, doncs, que al festival de les Panatenees la ciutat li regali un 
.
L’olivera, que va plantar a l’Acròpolis quan es va enfrontar amb Posidó per la possessió de la
ciutat, i l’òliba, símbol de saviesa, són figures que la caracteritzen.

5. Apol.lo
Figura sincrètica en la qual conflueixen tres components diferents. D’una banda, un déu jove,
relacionat amb les reunions tribals, l’organització social en fratries i la iniciació dels joves a
l’edat adulta, d’origen dòric i grec del NW; el seu animal és el dofí. D’una altra, un déu

2
IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina. Seminari de clàssiques

guaridor creto-minoic (aspecte més tard recollit pel seu fill Asclepi), la ira del qual és
apaivagada pel pean, el seu himne cultual, és a dir, per l’acció de dansa, música (lira) i cant
(purificació d’Orestes). En aquest context hem d’entendre la seva faceta de purificador i
d’emissor d’oracles críptics: coneix el futur, però també el passat i, per tant, és l’únic que pot
prescriure com expiar un miasma. El darrer component és una divinitat sirio-hitita, un
guardià, caracteritzat per l’arc i les fletxes, amb les quals envia la pesta, i associat al cérvol.
És un déu perillós i venjador (càstig dels fills de Níobe), que persegueix la 
sense
pietat (cf. Laios i Èdip).
Que d’aquests elements emergís una figura unificada és fruit, més que en el cas d’altres déus,
al poder de la poesia. En efecte, aquest déu novell –no apareix a les tauletes micèniques- que
a Homer lluita en el bàndol troià es va convertir en el més grec dels déus i el seu santuari de
Delfos (i Delos, en l’àmbit jònic-àtic) va esdevenir un dels centres panhel·lènics més
importants.

6. Àrtemis
El seu origen cal buscar-lo probablement a l’Àsia Menor, a Lícia o Lídia. És filla de Zeus i de
Leto, i germana bessona d’Apol.lo, a qui ajuda a néixer tot just després de ser infantada ella
mateixa. Precisament la seva influència en els parts és decisiva bé com a destructora bé com a
salvadora, i per això està connectada amb Ilitia. La senyora dels animals
( ), de la natura salvatge, dels boscos, dels peixos de
l’aigua, de lleons, cabres, cérvols i llebres passa el temps amb el seu acompanyament de
nimfes a la muntanya caçant, ballant o cantant. És verge i es manté, per tant, allunyada de
qualsevol tracte sexual. En aquest sentit la seva figura s’oposa a Afrodita (cf. Fedra i Hipòlit).
Amb el seu culte, de caire més individual que el de la majoria dels déus, de sempre s’han
relacionat els sacrificis humans (sacrifici d’Ifigenia o d’Orestes) especialment abans de la
guerra, activitat que s’equipara a la caça. És també una divinitat implacable, com el seu
germà Apol.lo, amb qui participa en la mort dels Niòbides.

7. Afrodita
La seva esfera d’activitat és la consumació joiosa de la sexualitat, i per molt impietós que
pugui semblar als ulls de la tradició cristiana, la sensibilitat moderna pot apreciar com en

3
IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina. Seminari de clàssiques

l’experiència de l’amor l’estimat i fins i tot el món sencer apareix transfigurat i intensificat
alegrement. Afrodita és, per tant, una gran deessa dominadora d’un poder enorme. Malgrat
que és evident una relació estreta amb la fenícia Ishtar-Astarté i amb Xipre, com succeeix en
d’altres divinitats gregues el seu nom i el seu origen són foscos: no es troba a les tauletes en
lineal B, però el temple micènic de Pafos (Xipre) és del segle XII aC, molt anterior a
l’arribada del moviment colonitzador fenici a l’illa (s. IX aC). La deessa és molt familiar a
l’èpica (Judici de Paris, protecció al combat de Paris i Enees, adulteri amb Ares). Però mentre
que a la Ilíada i a l’Odissea apareix com a filla de Zeus i Dione, a la Teogonia d’Hesíode
neix de la sang i dels genitals d’Úranos tallats pel seu fill Cronos: la primera diferenciació
còsmica, la separació de la terra i del cel, també va fer emergir el poder de la unió. Pel que fa
a la iconografia, la figura despullada oriental va ser substituïda a la primera part del s. VII aC
per la representació habitual de la deessa amb túnica llarga i sumptuosa i la corona
().

8. Hermes
El trickster diví, l’enganyador, és una figura sempre canviant, però el seu nom remet a un sol
fenomen: 
és un munt de pedres, un monument aixecat com a forma primària de
demarcació. Tothom que passa afegeix una pedra a la pila i així anuncia la seva presència.
Una altra forma de demarcació territorial, més antiga que l’home, és l’exhibició fàl·lica,
reemplaçada simbòlicament per pedres erectes o estaques. En aquest sentit, els munts de
pedres i el fal·lus apotropaic sempre han anat junts. El pilar de pedra amb un membrum uirile,
normalment erecte i un cap amb barba va ser introduït a Atenes al 520 aC per Pisístrat. En la
transformació, sorprenent, d’un monument d’aquesta mena en un déu olímpic va intervenir la
poesia narrativa, que va combinar el motiu del trickster civilitzador i el rol èpic del missatger
dels déus.
La pedra limítrof inamovible està envoltada de contes sobre la transgressió dels límits i el
trencament de tabús a través del qual s’estableix un nou ordre (inventor del foc, de la lira, de
la flauta, del sacrifici). Com a déu dels límits i de la seva transgressió, Hermes és el patró de
pastors, lladres, heralds i tombes, perquè la frontera més misteriosa que creua Hermes és la
dels vius i la dels morts, els qual acompanya fins a lliurar-los a Caront. El seu símbol, el

4
IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina. Seminari de clàssiques

 o caduceu, la imatge de dues serps copulant, és una importació de la


tradició del Proper Orient.

9. Demèter
Tal com assenyala el seu nom, és una mare, però el tipus de mare que representa és un
misteri. Sigui com sigui, els cereals són al centre del seu poder. La seva filla Persèfone, o
simplement 
, està tan íntimament associada a Demèter que sovint són anomenades com
Les dues deesses. Les dues facetes de Persèfone, filla jove de la deessa dels cereals i Senyora
dels morts, estan relacionats en el mite responsable gairebé exclusivament de definir els trets
de Demèter. Mentre Persèfone està collint flors amb unes noies de la seva edat, la terra s’obre
i apareix Hades conduint els cavalls i el carro, que agafarà la donzella i se’n tornarà al món
dels morts. La mare la busca per tot el món sense èxit i en el decurs d’aquest viatge errant
arriba a Eleusis on institueix els Misteris i fa a mans de Triptòlem el blat. L’aflicció de
Demèter provoca un capgirament de la vida normal: els bous feien solcs en va, res no
germinava ni creixia. La raça humana està en perill i els déus estan a punt de perdre els seus
honors si Demèter no s’apaivaga, per la qual cosa Hades ha de cedir. Ara bé, Persèfone ha
menjat la magrana i està lligada al món dels morts, de manera que hi haurà de restar un terç
de l’any.

10. Dionís
Dionís es pot definir aparentment i d’una manera simple com el déu del vi, que calma totes
les preocupacions i desgràcies de cada dia, i de l’èxtasi per intoxicació, entesa com la irrupció
de quelcom diví. Però l’experiència de Dionís va bastant més enllà del alcohol i en pot ser
totalment independent: la bogeria esdevé una finalitat en ella mateixa. 
, paraula
relacionada amb i, denota frenesí com a experiència d’un
poder mental intens, no com a desvariejaments producte de la il·lusió. Aquest èxtasi no
s’aconsegueix individualment, sinó que és un fenomen de masses que s’escampa gairebé com
una infecció. Qui es rendeix a Dionís abandona la seva identitat quotidiana i enfolleix.
Símbol extern i instrument d’aquesta transformació és la màscara, element que amb els
coturns caracteritza els actors dels festivals tràgics.

5
IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina. Seminari de clàssiques

És un déu antic testimoniat en lineal B però amb connexions evidents amb l’Àsia Menor. El
primer element de  conté el nom de Zeus, però el segon és d’origen no
grec; Sèmele, la seva mare,  , nom alternatiu del déu,
 la branca sagrada, i ditirambe, l’himne cultual, són manifestament
paraules no gregues. De totes maneres les llegendes sobre la resistència a l’establiment del
seu culte (cf. Les Bacants d’Eurípides) no revelen una realitat històrica, sinó que Dionís és en
essència el déu que arriba, que marxa i torna per exigir el seu culte, en definitiva, el déu de
l’epifania (cf. el mite d’Ariadna o el dels pirates tirrens). Dionís és acompanyat per un seguici
de mènades , sempre vestides, i de sàtirs barbuts, barreja de trets humans i animals, amb el
seu fal·lus sovint erecte, cua de cavall i potes de cabra. A partir del segle Vè especialment,
Dionís és associat amb una atmosfera eròtica: vi i sexe aniran des d’ara plegats.

11. Hefest
Hefest, com el seu nom, no és grec. La seva ciutat, Hefèsties, era la capital de l’illa de
Lemnos, de població no hel·lènica fins al s. VIè, que els grecs anomenaven Tirsens.
Va ser la importància de l’ofici de ferrer en l’Edat de Bronze i a l’inici de l’Edat de Ferro
que va connectar estretament aquest déu amb les organitzacions polítiques i religioses. Les
ciutats gregues, de totes maneres, relegaven els oficis artesans a un lloc secundari a favor de
la  del guerrer. Només a Atenes Hefest ocupa una posició rellevant en la
mitologia i el culte: com a resultat de la curiosa trobada amb Atena esdevé de facto el pare
del primer rei, Erictoni, i per això avantpassat dels atenesos. D’acord amb això, a les
Apatúries, el festival de les fratries d’Atenes, el déu rebia un sacrifici. El temple d’Hefest, del
450 aC, situat a un turó sobre l’àgora davant l’Acròpolis d’Atena, era el més important de la
ciutat després del Partenó.
A l’èpica es distingeix dels altres Olímpics per la íntima associació amb el seu element, el
foc. Un altre tret el diferencia de la perfecció dels altres habitants de l’Olimp, la coixesa,
sobre la qual hi ha explicacions realistes i mitològiques: els poders especials estan marcats
per un signe especial. Hefest va ser engendrat per Hera sense intervenció masculina, però el
resultat va ser tan decebedor que la deessa el va llançar dels cel en un atac d’ira. A la Ilíada
Hefest pren la forma del coper Ganimedes i vessa el vi sobre els déus, els quals se’n burlen; a
l’Odissea, enganyat per la seva esposa Afrodita i el seu amant Ares, prepara un parany per

6
IES Mercè Rodoreda Ferran Cortina. Seminari de clàssiques

capturar els adúlters in fraganti: una xarxa invisible els immobilitza al llit davant de la vista i
les rialles dels altres déus. Especialment famós és el passatge iliàdic (XIX) on fabrica les
noves armes per a Aquil·les. A Hesíode Hefest col·labora amb Atena per crear i guarnir
Pandora, càstig amagat per als homes.
12. Ares
Sembla que Ares és un antic abstracte que significa guerra. A Homer ares s’utilitza per
batalla, però al mateix temps Ares és un guerrer armat, el carro del qual és acompanyat per
 i 
Al combat és esclafador, insadollable i destructiu. A la Ilíada,
Ares contrasta negativament amb Atena de forma repetida. Hi ha pocs mites pròpiament
d’Ares, el més important dels quals és el de la fundació de Tebes, on el seu fill és el drac mort
per Cadmos, el qual es reconcilia amb Ares i es casa amb Harmonia, fruit adúlter de la seva
relació amb Afrodita. Els exèrcits en guerra naturalment dedicaven de tant en tant sacrificis a
Ares, però el déu era adorat en un temple a molt pocs llocs.