LA PESCA
La pesca amb canya
C om a qualsevol poble lligat al mar, la pesca sempre ha estat present a Premià,
des dels temps més remots. L’home va descobrir ben aviat que el mar era una
font inesgotable d’aliment i va començar a enginyar tota una sèrie d’estris i sistemes
de pesca per capturar el peix que passava prop de la vora. Hams, fitores i trampes van
ser els estris més elementals utilitzats per pescar des de la costa. Després, gràcies a la
invenció de la xarxa i, sobretot, a partir de la construcció d’embarcacions, la captu-
ra del peix es va poder estendre més enllà de les costes, mar endins. I la pesca va es-
devenir un ofici i una indústria important.
Les comunitats humanes que van viure en les nostres contrades abans de l’edat mit-
jana no ens han deixat gaires traces de les seves activitats pesqueres. Al poblat ibèric
de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt) s’hi han trobat hams, generalment de bron-
ze, i restes dels peixos capturats aleshores, que daten del segle IV abans de Crist. Els
romans també van explotar el nostre litoral. A la vil·la romana descoberta a l’Horta
Ferrerons, s’hi ha trobat un fragment d’un gran ham de bronze, del segle V dC, i pei-
xos gravats en peces de ceràmica, del segle II dC. Aquests elements permeten deduir
que, efectivament, a la zona de Premià es pescava des de temps remots.
Restes d’hams i de peixos de més de dos mil anys d’antiguitat.
-78-
Un dels sistemes més elementals de pesca que s’ha practicat des de sempre a les platges i ro-
quissars de Premià és la pesca amb canya. Quan arriba el bon temps –tot i que hi ha qui
pesca tot l’any– una legió de pescadors afeccionats planta les canyes a les platges i entre les
roques del passeig, sobretot de matinada i al capvespre, quan el sol encara no és fort i el peix
està més actiu. Avui dia es considera una modalitat de pesca esportiva però antigament més
d’un àpat i de dos deurien dependre de l’habilitat i la sort del pescador de canya. “El pesca-
dor de canya en gasta més que no en guanya”, diu la dita. Però, a Premià de Mar, els nois del
poble i els pescadors natius funcionaven a l’inrevés de la dita; és a dir, sovint en treien pro-
fit, d’aquesta activitat, com a mínim en forma de coneixements i experiències. Vegem-ne un
exemple, a través del testimoni d’un antic practicant d’aquest sistema ancestral de pesca:
“Recordem un operari i veí del carrer Àngel Guimerà, en Pallarès, gran aficionat a
la pesca amb canya, a qui entre els anys 1956 a 58 li portàvem plom vell, que ell fo-
nia i n’omplia uns motlles per a fer ploms per pescar. Un cop fets, ens en donava uns
quants, segons el plom aportat. En Pallarès ens ensenyà a fer el nus per lligar l’ham,
a fer les cametes i la manera més fàcil de posar-les i treure-les, a escollir les millors
canyes ‘mascles’ dels torrents, i tot un seguit de maneres d’arranjar les canyes per pes-
car, amb boia i popera , o a ’l’arrossegai’, amb tres o quatre hams i una popera a la
punta. També ens feu, en el seu taller, els primers arpons per a caçar pops.
Anàvem a un torrent a cercar una canya mascle bona. La canya mascle és la que no fa
‘plumero’ i acostuma a tenir els espais entre nusos més llargs que la canya femella. L’è-
-79-
poca de collir-la eren els mesos de gener i febrer, quan està madura. Un cop collida es
pelava de fullaraca i de grop, i amb un drap de cotó, s’untava amb oli d’oliva i es dei-
xava assecar a l’ombra. Un cop seca, al cap d’un mes, se li feien els lligams de protecció.
En el cimerol o punta de la canya es cobrien uns cinc centímetres amb un fil prim de
cànem, ben enrrotllat i tibat, amb un nus d’estrenyiment, a fi d’evitar que s’obrís. A
baix s’hi col·locava una anella feta amb un retall de tub de llautó, que servia d’acabat
i també de protecció. Després s’aparellava amb un fil de ‘nailon’ recuperat i desembu-
llat, dels que la mar tornava, amb una longitud d’una vegada i mitja la llargada de la
canya; és a dir, que mai no superés dues vegades la llargada de la canya. A l’extrem del
fil s’hi feia una baga on s’hi penjaven, a gust de cadascú, les cametes amb els hams. Amb
aquesta canya pescàvem a ‘l’arrossegai’, que consistia a posar l’esquer a l’ham o hams,
amb uns petits ploms, llençar-lo a l’aigua i caminar a poc a poc, seguint la costa.

La pesca amb boia era més tranquil·la i es feia en llocs concrets com les Roques d’en
Pons, la Descàrrega, davant del Pla de l’Os, i altres racons que cadascú sabia. La
canya era un pèl més gruixuda, i en la baga del fil hi passàvem una cameta amb
una boia, dues o tres poperes petites, i una de grossa a l’extrem, sense esquer. L’es-
quer era pasta de pescar que ens fèiem nosaltres amb arengades trinxades, farina
i oli brut de la paella de fregir peix, tot ben pastat, fins que tingués una consis-
tència semblant a la plastilina. Es feia una bola que es posava a les poperes i ja es-
tava a punt. Recordem una pasta feta amb unes llaunes grans d’anxoves, que ens
regalava en Cisa dels transports, inflades i pudentes, que a més d’empudegar la ca- La platja va i ve, però la pesca amb canya es manté.
sa en fer la pasta, ens donava un resultat extraordinari. Amb aquesta pasta pescà-
rem a dojo; tot era tirar i treure un peix darrera l’altre.
(HISTÒRIA ONOMÀSTICA DE PREMIÀ DE MAR, J. GÓMEZ I F. LÓPEZ)

-80- -81-
Malgrat els materials sofisticats amb què es fabriquen les canyes de pescar modernes, A Premià de Mar, un dels llocs preferits dels pescadors de canya eren les desaparegu-
el principi bàsic d’aquests sistema de pesca continua sent el mateix des de fa cente- des Roques d’en Pons. Molta gent es pregunta d’on els ve el nom, a aquestes roques.
nars d’anys: un fil amb un ham subjectat a l’extrem d’una canya. I ara per ara, no hi Oralment hem recollit una explicació que té més de llegenda que de fet documentat.
ha res que substitueixi l’habilitat i els coneixements del pescador, la majoria dels Diu que a començament del segle XX, quan es van posar de moda els banys de mar,
quals venen de lluny. El poeta Mas i Abril recull la tradició de fer-se un mateix la la minyona d’una família d’estiuejants es va anar a banyar a aquest indret i se li va que-
canya de pescar en un dels seus poemes dedicat al pescador de canya, del qual en re- dar el peu atrapat entre les roques. La noia va demanar auxili i un tal senyor Pons que
produïm uns fragments: passava per allà la va ajudar a treure el peu de l’esvoranc. Des d’aleshores se les coneix
com les Roques d’en Pons. És possible... Però, segurament, corren altres explicacions
Quin xicot de la marina Lligo el cordill a la canya sobre l’origen d’aquest topònim que algun dia valdria la pena investigar.
no s’ha sentit pescador? posant-hi un pel excel·lent
Jo, com els altres, hi queia, i amb un ham de mitja mosca Sempre s’ha dit que les Roques d’en Pons van quedar soterrades quan es va construir
també a aquesta afició. cap a la sorra corrent. el port, l’any 1972. Però en Joan Lloveras, pescador ja jubilat, ens diu que va ser la
Cap el torrent de can Boba Primera feina que em toca Renfe qui primer les va malmetre, abocant tones de roques a la platja per reforçar la
me’n anava un dematí. és la de l’esquer cercar; via del tren i protegir-la dels temporals. La construcció del port les va acabar de tapar.
Escullo una canya dreta uns cucs prims que a la bromera
i amb un cimerol ben fi. se solen sempre trobar..
Amb un ganivet de ferro Amb tota cura procuro
i del tot desmanegat recobrir l’ham amb un cuc
repelava aquella canya i el tiro amb mes pobres forces
que era una preciositat. tan mar endintre com puc.
(...) I la santa paciència ma companyona sigué,
esperant una i altra hora
aquell peixet que no ve...
(DE CARA A MAR, 1930)
Les Roques d’en Pons, actualment soterrades pel port.

-82- -83-
 Pescadors d’ofici

Des de l’època visigòtica fins prop del segle XVIII gairebé no hi ha dades de l’activitat
pesquera a la nostra costa. Sabem, però, que a l’edat mitjana els pescadors estaven sot-
mesos al domini dels senyors feudals i dels monestirs. També hi havia poblacions que
estaven sota la jurisdicció del rei, propietari formal del mar. Com en el cas de la pa-
gesia, aquesta relació de vassallatge dels pescadors es traduïa en tributs que tenien l’o-
bligació de satisfer. Això volia dir haver de sortir a pescar per proveir la taula del sen-
yor feudal amb una part de les captures. O haver de pagar l’anomenat “delme del
peix”, una mena d’impost que equivalia a la desena part dels guanys obtinguts amb la
venda del peix. Aquesta situació es va mantenir vigent fins que es van derogar els pri-
vilegis feudals sobre les pesqueres l’any 1817. Com aquell que diu, fa quatre dies!

A més del vassallatge feudal, els pescadors de la nostra costa, i els de tota aquesta banda del
Mediterrani, van haver de suportar els continus atacs dels pirates. La por a les ràtzies dels
pirates moros, que assaltaven els nuclis poblats i s’enduien presoners per vendre’ls com a
esclaus al nord d’Àfrica, feia que la majoria de la població visqués a l’interior, lluny de la
costa. La pirateria va ser una veritable plaga, no només per a la pesca, sinó per a les activi- Un xabec pirata perseguint una presa? (Torre de St. Jaume, Premià de Dalt).
tats marítimes en general, fins més enllà del segon terç del segle XVIII. Es tenen notícies
d’un atac de pirates davant de Mataró el 1762, en què una barca de Sitges, empaitada per
una embarcació de moros algerians, es va haver de refugiar a la platja. I l’any 1778 el go-
vernador de Girona va comunicar unes ordres als batlles i regidors de les poblacions de la
costa que obligaven a tothom que descobrís embarcacions de moros o en tingués notícia,
a donar el corresponent avís, sota la multa de vint-i-cinc lliures en cas d’incompliment.

-84- -85-
Cap a finals del segle XVIII la pirateria va anar de baixa definitivament i la gent va co-
mençar a perdre la por a establir-se prop de la costa. La pesca tenia aleshores molta
importància a tota la província marítima de Mataró, a la qual pertanyia Premià. Des
de molt antic, la pesca havia contribuït al desenvolupament dels nuclis urbans cos-
taners, que havien estat –i alguns encara ho eren– senzills barris de pescadors dels
pobles “de munt” o “de dalt”. Aquests pescadors, agrupats en gremis, serien els prin-
cipals impulsors dels processos d’independència de les poblacions de mar.

En aquesta època –primera meitat del segle XVIII– Premià encara era un sol munici-
pi. Hi ha documents en què els habitants del veïnat de mar demanen erigir-se en pa-
rròquia autònoma de la de dalt. Però aquesta no accedeix si no obté una primícia
sobre la pesca, la principal activitat dels premianencs de mar. Per tant, segurament,
la divisió entre els premianencs de dalt i de mar ja era anterior a la data en què es va
fer oficial, el 1836. La separació de parròquies es va produir uns quants anys des-
prés, el 1841.

Les primeres dades sobre el nombre de premianencs dedicats a la pesca provenen del
cadastre del 1728. Aquell any hi havia enregistrats a Premià 29 pescadors, que re-
presentaven gairebé el 16% de la població treballadora. La pesca era la segona acti-
vitat professional, molt per sota de la pagesia que ocupava el 57% de la població ac-
tiva i era el grup social més important a Premià. Molts pescadors, però, tenien un Els pescadors, impulsors de la independència dels barris de mar.
petit tros de terra, on generalment hi conreaven vinyes, que no exigeixen tanta de-
dicació com altres conreus. D’aquesta manera podien compaginar la feina del camp
amb la pesca.

-86- -87-
Curiosament, en el cadastre del 1736 s’observa que la gent de mar censada a Premià va dis-
minuir en relació al cadastre anterior: del 16% van passar a ser només el 9% dels treballa-
dors censats. Aquesta brusca disminució del nombre de pescadors i mariners s’atribueix a
diverses causes. Una és la possibilitat que molts pescadors s’haguessin posat a treballar la
terra a jornal, en un temps favorable per al conreu de la vinya. Una altra podria ser, preci-
sament, les incursions dels pirates barbarescos que, com hem dit abans, van sovintejar a la
nostra costa fins a la segona meitat del segle XVIII. I una tercera causa podrien ser les con-
tínues lleves de gent mar per lluitar a la marina reial, en les guerres contra Anglaterra.

L’any 1751 el rei Carles III va decretar les Ordenanzas de Matrícula que regulaven el
reclutament de la marineria per al servei de les naus reials. Aquestes ordenances obli-
gaven a tots els membres dels gremis de mar –o “gremios de mareantes”, com també
se’n deien– a estar inscrits a la Matrícula i a servir a l’Armada del Rei. Aquest servei
es decidia per sorteig entre tots els matriculats.

Premià pertanyia a la província marítima de Mataró, que comprenia el tros de costa

que va de Montgat fins a Tossa. Els inspectors de la Matrícula passaven les revistes
generals de matrícules en què hi consignaven el nombre i situació de la gent de mar
i de mestrança –mestres d’aixa, calafats, etc.– que hi havia a cadascuna de les pro-
víncies marítimes de Catalunya. Gràcies a una d’aquestes inspeccions, feta el 1754,
s’ha pogut saber que Premià tenia 65 homes de mar censats: 41 mariners i 24 pa- La sempre feixuga tasca de la treta a força de braços.
trons, tots ells de barques de pesca. En canvi, no hi consten patrons d’embarcacions
comercials, potser perquè no n’hi havia cap. Tampoc no hi figura cap mestrança o
petit taller dedicat a la construcció d’embarcacions. I la revista de l’any 1765 ens diu
que a Premià hi havia 46 mariners, 24 patrons i 5 nois.

-88- -89-
Un inspector de matrícules, Manuel de Zaldive, responsable de la revista general del
1773 i funcionari molt competent en la seva feina, va deixar escrit un reglament amb
tota una sèrie de disposicions per al bon funcionament de la matrícula i una nor-
mativa per al règim dels gremis de la gent de mar a tota la província. És un docu-
ment molt valuós per conèixer alguns costums i pràctiques propis de la marineria, la
navegació i la pesca durant el segle XVIII a la nostra costa.
Al reglament de Zaldive s’hi contempla l’activitat de la pesca a la província maríti-
ma de Mataró d’una manera molt minuciosa. S’hi expressen els diversos arts o siste-
mes de pesca que es feien servir a totes les platges. També s’hi descriuen els ormeigs
i les seves característiques principals, la manera d’utilitzar-los i l’època apropiada. I
s’hi consignen les penes a què s’exposaven aquells que pesquessin amb arts prohibits
o ho fessin fora de temporada.
El palangre i els sardinals eren, segons l’esmentat reglament, dos dels arts de pesca
més corrents a la nostra costa cap a l’últim quart del segle XVIII. El palangre és un
art molt antic que consisteix en un fil molt llarg del qual penja un enfilall d’hams.
Requeria un llagut de seixanta quintars, amb un patró, tres homes i un minyó. Els
guanys obtinguts amb la venda del peix, un cop deduït l’import de l’esquer i les
despeses de ribatge –si n’hi havia–, es repartien segons el tradicional sistema de
parts. Una quarta part era per l’art, és a dir, pel seu propietari; i les tres parts res-
tants s’havien de repartir entre el patró i la gent a parts iguals. Al minyó se li havia
de donar allò que mereixés “por su cuerpo y trabajo”. El sistema de les parts encara
es manté vigent.
-90-
La pesca de sardinals va ser l’ofici de mar més important de la comarca fins a la ge-
neralització de les teranyines a partir de la guerra civil. Els sardinals eren unes xar-
xes que es feien servir per a pescar sardina i seitó, aprofitant els moviments migra-
toris d’aquests peixos. El reglament del segle XVIII establia que podien utilitzar-se
des de la posta de sol fins a l’alba, però sense calar mai la xarxa al fons. Només po-
dien usar-se en qualsevol hora del dia d’octubre a gener. Era un sistema de pesca
molt profitós, tant per l’abastament local com per a l’exportació que en feien a
França. Els guanys dels sardinals s’havien de distribuir aplicant-ne dues part a l’art,
una altra a l’embarcació i la resta a parts iguals entre el patró, els dos o tres homes
que portés i el noi.
A banda d’aquests dos arts, també s’utilitzaven l’aixàvega, el bolitx, la trainya, la sol-
ta, les nanses, les batudes i la fitora. Molts d’aquests arts de pesca han arribat gaire-
bé intactes fins als nostres dies. La pesca artesanal és un art i un ofici que ha passat
de pares a fills, generació darrera una altra, des dels temps més remots. La introduc-
ció del motor i l’invent de les portes per mantenir la boca de la xarxa oberta va im-
posar la pesca de ròssec, que es va estendre per tot arreu. Abans que s’inventessin les
portes es pescava amb dues barques, cadascuna de les quals estirava una de les cames
de l’art perquè s’arrossegués obert pel fons. A l’època de la vela, totes dues barques,
aparellades amb vela llatina, havien de navegar alhora i perfectament sincronitzades.
Això dóna una idea de la perícia que havien de tenir aquells patrons. La pesca a ròs-
sec practicada amb embarcacions cada cop més potents va convertir aquesta activi-
tat en una autèntica indústria que ho ha capgirat tot. Però aquest ja és un salt mas-
sa gran en el temps i no volem anar tan lluny.
-91-

Avarar i traure eren el pa de cada dia dels pescadors.
-92-
El naixement d’un poble
Com ja s’ha dit i és prou conegut, Premià de Mar va néixer com a barri de mar del
poble de Sant Pere de Premià. Primer es van aixecar unes quantes barraques de pes-
cadors, per a guardar-hi els estris de pesca. I a poc a poc va anar creixent un nucli ur-
bà. Can Batlle va ser una de les primeres cases que s’hi van construir, juntament amb
can Manent i una altra que es trobava davant del desaparegut Bellamar. Can Batlle
data del 1626 i actualment és l’edificació més antiga de Premià de Mar. Can Manent
és del 1634 i està situada als terrenys aleshores coneguts com la Barraca d’en Roig.
Tenia vinyes que anaven des de la façana fins al mar. També tenia tarongers, com els
que es podien trobar al llarg de tota la vall premianenca.
Can Manent va ser parada de diligència en el recorregut que es feia de Barcelona a
Perpinyà. I a partir del 1687 va tenir dret a fleca, taverna i fonda; és a dir que feia les
funcions d’una posta de carretera i atenia viatgers i cavalleries. Les activitats econò-
miques de la família Manent van incloure el transport, ja que tenien carro, amb el
qual van col·laborar aportant pedres a la construcció de la línia del ferrocarril entre
Barcelona i Mataró. La família Manent, una de les més antigues de Premià, amb
arrels al poble des de fa 500 anys, va tenir una importància cabdal en la indepen-
dència del barri de mar de Premià. Els Manent van donar els terrenys on s’hi van
construir l’Església i l’Ajuntament, pals de paller del nou municipi de Premià de
Mar, independent des del 1836.
-93-
L’economista i agrònom britànic Arthur Young, en el seu Viatge a Catalunya del
1787, descriu així el paisatge que va veure en passar per Premià:
Molts vaixells i xarxes de pesca, amb fileres de bones cases blanques a la vora del
mar. I, mentre els homes són a pescar, les dones s’afanyen fent punta.
I el Diccionario Geográfico Universal del 1832 en fa aquesta referència:
en dos. Però aquesta no es faria efectiva fins al 1836, any de la constitució del primer
Ajuntament de Premià de Mar. I el 1841 tindria lloc la separació religiosa de les dues pa-
rròquies. Premià de Mar s’havia convertit, ara sí, en un municipi del tot independent.
Ara, la presència de gent de mar en el nou municipi era aclaparadora. En el cens de
l’any 1875 hi havia registrats 170 mariners i 85 pilots, que constituïen prop del 62%
de la població treballadora. Els pagesos, en canvi, no arribaven al 7%.

La Industria de Premiá de Abajo es la navegación y la pesca; con este objeto salen

cada año muchas barcas hacia Francia.

La pesca i la navegació formen part, doncs, de l’essència marinera de Premià de Mar i

del seu origen com a municipi independent. El barri de mar de Premià va anar crei-
xent gràcies a la pesca i al comerç de cabotatge. Després s’hi afegiria l’empenta econò-
mica del comerç amb Amèrica, a l’època daurada de la navegació a vela. I l’impuls de-
finitiu el donaria la industrialització, amb la instal·lació de diverses fàbriques i l’arriba-
da del ferrocarril. Aquest procés va fer que al barri de mar de Premià es visqués una vi-
da més activa, vinculada al comerç i a la indústria, força diferent del concepte tradi-
cional agrari que es vivia a les zones de dalt. Això va fer que la gent de mar volgués de-
cidir els seus afers pel seu compte i es va anar estenent un sentiment segregacionista.

En conseqüència, l’any 1826, un tal José Vallespí, en nom de vint-i-sis veïns, “así terres-
tres como marítimos del vecindario de San Cristóbal de Premià, llamado de Mar, hoy parte
integrante de Sant Pedro de Premià, llamado de Dalt”, demanava la partició del municipi La pesca i la indústria van fer créixer el barri de mar de Premià.

-94- -95-
 Les cases de pescadors
L’origen mariner de Premià de Mar també va definir la fisonomia del poble, l’aspec-
te dels carrers del nucli antic, que són semblants als d’altres viles marineres del Ma-
resme. A partir del segles XVII i XVIII, al llarg de la costa de Llevant, es van anar cons-
truint els pobles de mar. Una renglera de cases encarades a mar, amb un hortet al da-
vant i algunes acàcies. Al darrera, l’eixida o badiu, amb un llimoner, un mandariner
o un taronger. Al fons, el safareig per rentar la roba i la comuna. N’hi havia que te-
nien pou i altres treien l’aigua dels pous que hi havia al mig de molts carrers. Les ca-
ses, de façanes blanques i parets de tàpia, s’arrengleraven una al costat de l’altra. Te-
nien les entrades amples per poder entrar-hi els estris de pesca i en algunes, fins i tot,
la barca; i una porta de fusta massissa amb un forrellat que la tancava del tot i una
cadena per deixar-la mig oberta però sense accés. A la part superior de la façana hi
havia una sola finestra, més aviat petita. I tant portes com finestres tenien dintells de
pedra, i en molts casos estaven rematades per una franja blava que les emmarcava.
S’anomenaven “cases de cos”. Un cos correspon a una amplada de cinc metres de fa-
çana per un fondària indeterminada, depenent del terreny.
A baix, a l’entrada, s’hi guardaven els estris de pesca; i en dies de mal temps s’hi feien
nanses, s’hi reparaven ralls i xarxes, i s’hi preparaven els aparells per a la pesca. A la
planta baixa, passada l’entrada, hi havia l’escala per anar al pis de dalt i el sotaescala,
de vegades rebost, de vegades estufa per guardar-hi el llevat del pa. Després venia la
cuina menjador amb la pastera, i a continuació, sota la campana, el forn, la llar i els
fogons. A sota de la finestra, de cara l’eixida, la pica de rentar plats, amb una aixeta
-96-
proveïda sovint per un dipòsit d’aigua de mina. Al pis de dalt hi havia tres habita-
cions, la del davant o alcova, composta de l’espai per al matrimoni i una separació
destinada al nadó; l’habitació del mig amb el tinell, aprofitant la volta d’escala que
servia per a guardar-hi trastos, i l’habitació del darrera.
S’ha conservat un inventari dels béns d’un pescador premianenc, fet el 13 de setembre de
1721, que dóna idea de la senzillesa i austeritat amb què vivien els pescadors al segle XVIII.
INVENTARI DELS BÉNS DE SALVADOR ESTIBALT,
PESCADOR DE PREMIÀ, FET EL 13 DE SETEMBRE DE 1721
A l’entrada de la casa
5 nances noves, 30 palangres de mitja qualitat, 15 de mitja bordera i 15 de menuts, 3 sirgues
i una orsera de cànem, 3 peces de sardinals, un de darrera qualitat i dos de mitja qualitat.
En la cuina de la casa
1 olla de ferro usada, 1 caldera usada, 1 pastera usada, 1 sort de plats de terra, 1 sort de
culleres de fusta i olles de terra.
En el celler
1 cup amb son brescat de fusta tot nou, 1 altre cup xic, 4 bótes de 7 càrregues, 3 bótes de 5
càrregues, 1 bóta de 3 càrregues.
En lo “aposento” del damunt de l’entrada
1 caixa amb: 4 tovalles, 4 eixugamans, 4 coixineres, 4 tovalloles, 2 vànoves, 1 flassada, tot
usat, 1 cofre, 2 llits usats amb ses màrfegues, 12 rams de fil de cànem, 1 gambetó, 1 capot
i unes calces, tot usat.
-97-
 La devoció a Sant Cristòfol No se sap exactament quan Sant Cristòfol va ser adoptat com a patró del primitiu
barri de mar de Premià, el futur Premià de Mar. Però sí que se sap que aquest barri
va aixecar una església pròpia a fi de complir les obligacions religioses dins del seu
Rememorar la relació dels premianencs amb el mar i no aturar-nos davant de la por- nucli urbà. Mossèn Josep Sanabre en un escrit titulat “Erecció en Parròquia Indepen-
talada de l’església parroquial de Sant Cristòfol seria passar de llarg per un dels apa- dent de Sant Cristòfol de Premià de Mar, 7 de juliol de 1841”, fa referència a un do-
radors més importants de la nostra història marinera. La portalada de l’església és cument que indica el següent: “que la primera pedra de l’Església de Sant Cristòfol fou
una síntesi dels orígens de Premià de Mar com a poble de pescadors i un símbol del col·locada el 15 de desembre de 1798, que el 10 de juliol de 1820, fetes les obres fins a
procés cap a la independència municipal. les trones, fou autoritzada com a capella pública i s’hi va celebrar la primera missa, i que
el 7 de juliol de 1841 es va segregar de Sant Pere”.
Tradicionalment, la devoció dels pescadors i mariners de Premià s’ha repartit entre Sant
Cristòfol i la Mare de Déu de la Cisa, als quals s’encomanaven en cas de perill. El sant que L’actual església substitueix una antiga capella de finals del segle XVII que hi havia en
ajuda el Nen Jesús a passar el riu, patró de camins i de viatgers i advocat contra les pestes uns terrenys propietat de Can Manent, i que aquesta família va donar per a cons-
–que moltes vegades venien per mar–, és també el protector dels mariners. Aquesta devo- truir-hi la parròquia i l’Ajuntament del nou municipi. Els principals impulsors van
ció que els homes de mar han sentit sempre per aquest sant queda reflectida en els diver- ser-ne els pescadors i mariners agrupats en el Gremio de Mareantes, desitjosos de re-
sos goigs que se li han dedicat. Els Goigs a llaor del gloriós màrtir Sant Cristòfol, escrits per gir els seus propis destins.
en Francesc Mas i Abril el 1951, resumits aquí en dues estrofes, en són un bon exemple:
D’aquella antiga capella només se n’ha conservat la portalada, l’element més impor-
Empreneu, joiós, la via Com empès per una flama tant del nostre temple. Està feta de granit, del tipus “ull de serp”, que probablement
a l’espatlla un Nin rosset. creix el poble més que abans. prové de l’antiga pedrera de la Cisa, i és d’estil Barroc. Els muntants estan decorats
Feu la ruta per migdia I teixits dóna de fama, amb elements de la flora i fauna marina, fruit del fort arrelament de l’activitat pes-
amb la càrrega, alegret. bons pilots i capitans. quera en aquest bocí de costa. A la llinda que uneix les pilastres laterals hi ha repre-
Tan bon punt al poble entràveu Fan al món la volta entera sentada una escena de pesca, amb una barca de vela llatina i uns pescadors amb ba-
van negar-se uns pescadors... recordant el Nin xamós, rretina. A la part superior hi ha la imatge de Sant Cristòfol, emmarcada per una ca-
I el primer miracle obràreu, i la imatge vostra, austera, pella amb una ornamentació força ufanosa que fa la impressió que la imatge és d’u-
Sant Cristòfol gloriós! Sant Cristòfol gloriós! na factura diferent a la de la resta del portal.

-98- -99-
És una peça singular dins del seu gènere, que denota una certa identificació entre els
elements de la pesca i el culte. Es podria dir que és una mena de portalada votiva, ja
que s’hi representen el Sant, les barques i els fruits que la mar ens ofereix, en una me-
na de simbiosi entre la pregaria i el goig d’obtenir els béns necessaris per a la subsis-
tència, material i espiritual.

Durant la guerra civil l’església de Sant Cristòfol va ser parcialment enderrocada i la

portalada, que uns premianencs havien pogut rescatar de la destrucció, va anar a pa-
rar al Museu Marítim de Barcelona, on la van instal·lar com a portal en un dels seus
murs. L’any 1950, amb motiu de la reconstrucció del temple, se’n va demanar la de-
volució, però va caldre negociar amb diversos bisbes i presidents de la Diputació,
perquè n’oferien una còpia en pedra artificial. Finalment, però, la portalada es va po-
der recuperar i va ser col·locada de nou al lloc on havia estat sempre, a l’entrada de
la parròquia de Sant Cristòfol. I qui se’n va quedar una còpia, com a mostra d’art
d’inspiració marinera, va ser el Museu Marítim de Barcelona.

El 1950 la portalada de l’església va tornar al seu lloc original.

-100- -101-
Detall d’una escena de pesca a la llinda de la portalada.

Adorns que relacionen el culte amb l’ofici dels fidels.

-102- -103-
 La vida i la mort al mar
Les històries i llegendes de la mar ens diuen que “la mar et dóna i la mar et pren“,
que és generosa i gasiva, i que té dues germanes: la vida i la mort. La mar és font de
vida i de subsistència per a pescadors i mariners. Però cada any cobra el seu tribut i
s’emporta algú. Diuen que és una mena de sacrifici al déu Posidó, que recluta àni-
mes per servir-lo en el seu palau.
En la història dels pescadors i mariners de Premià abunden les tempestes, els nau-
fragis i els casos de companys ofegats i desapareguts. Hi ha també la llegenda que diu
que cada any, el dia del nostre patró, Sant Cristòfol, el mar es cobra una vida com a
contribució, ja sigui mariner, pescador o banyista...
Sens dubte, la desgràcia marítima que ha deixat més empremta en la memòria popu-
lar és el temporal del 1911, que va causar una gran quantitat de pèrdues en homes i
embarcacions. Gairebé totes les poblacions del Maresme van resultar-ne afectades.
La matinada del 31 de gener del 1911, els pescadors van sortir a la mar sense cap in-
dici que fes presagiar el mal temps. Cap a mig matí, el cel es va començar a tapar i
es va tornar d’un negre que feia esgarrifar. De seguida, una violenta tempesta va cau-
re sobre la flota pesquera. Unes cinquanta barques de Pineda, Calella i Sant Pol van
trobar refugi a la platja d’aquesta població. Però la majoria de les embarcacions va
ser arrossegada cap a Barcelona, on van intentar buscar refugi. Però les obres de pro-
longació del disc de l’est, feien impossible l’entrada a port amb vents del nord i de
-104-
l’est. Entre l’extrem de l’espigó i les platges de Ponent es creava una maregassa creua-
da que empenyia les barques cap al delta del Llobregat. El temporal va durar fins
l’endemà. Malgrat els esforços del bot de la Sociedad Española de Salvamento de Náu-
fragos i dels remolcadors del port de Barcelona, que van salvar molts pescadors, no es
va poder evitar el desastre i moltes barques van acabar destrossades al peu de Mont-
juïc. Durant els dies posteriors al temporal, la platja de Can Tunis es va omplir de
cadàvers i de restes de les embarcacions.
Els pescadors de Premià de Mar Pau Lloveras i el seu fill Josep –l’avi i el pare de Joan
Lloveras– que anaven a bord d’una barca petita, van tenir la sort de ser rescatats per
un dels remolcadors. A casa seva ja els donaven per morts. En canvi, dels sis tripu-
lants d’una barca de Vilassar, amb la qual s’havien trobat en començar el temporal,
se’n van ofegar cinc. El sisè es va salvar perquè es va fer un salvavides improvisat, em-
bolicant-se amb els barnois, que són els rosaris de suros petits que van enfilats en una
corda i fixats a la part alta de les peces de sardinals. Aquell dia fatídic Vilassar de Mar
va perdre nou pescadors.
Un altre pescador premianenc, en Pere Cisa, conegut com “Pere Pescador”, també va
viure el temporal del 1911 i n’explicava l’experiència en una entrevista de l’any 1976:
“Era un dia normal, un xic gris, però no semblava que acabaria en gran tempes-
ta. Un cop aparellada la barca, jo i el meu pare ens fèiem a la mar. A l’arribar
a mig camí, un cop de vent ens va fer encallar i la barca va engolir unes quinze
portadores d’aigua, que anàrem traient. A l’arribar al lloc, calàrem les xarxes i el
pare i jo ens vàrem posar a dormir. Entremig dels somnis sentíem els altres pesca-
-105-
 dors com cridaven: mira, fulano ja lleva; en Pepet se’n va! Les veus ens varen des-
pertar, i veient el cel molt encapotat, recollim tot seguit les xarxes i, arranjant els
aparells, ens encaminem cap a terra. La mar era molt moguda; millor dit, alça-
da, i plovia amb pluja de tempesta. El patró anava consultant la brúixola i mi-
rant per sota la vela cap al lloc on crèiem que hi havia la costa. No es veia res a
quatre passes. Feia més de dues hores que navegàvem quan, entremig de les veles,
veiérem mig borrós el far de la nostra costa, el cim del Montcabrer. La visió ens
donà ànims i distensionà un xic els nostres nervis; ja érem prop de casa i, encara
que llunyana, era la nostra costa . L’avi, el patró, donà ordre de plegar veles i de
arriar el màstil, feina que vàrem fer tot seguit amb penes i treballs. Costejàvem,
cercant la sortida; i així arribàrem enfront del Pla de l’Os, on tot el poble espe-
rava a fi de donar ajut a la seva gent si tornava. Enfilàrem cap a la platja i es
pot dir que sortírem d’una estirada. Des de la platja, a resguard, veiérem moltes
barca de Vilassar i del Masnou. Totes cercaven port o varadero i dues se n’anaren
a Barcelona on es varen ofegar”.
Al Maresme, el balanç de víctimes del temporal del 1911 va ser esgarrifós: 34 morts
i 13 embarcacions perdudes. Cal afegir-hi el 11 morts de Badalona i els 24 de la Bar-
celoneta, que va ser la zona més castigada. En aquest barri barceloní s’hi van produir
situacions dramàtiques, com la d’una família que va perdre el pare i quatre fills, i una
altra que va perdre vuit membres.
La premsa es va fer ressò del sinistre durant un parell de mesos. I ja des de l’endemà
del temporal es va posar en marxa una campanya per recaptar diners per a les famí-
lies dels afectats. Amb aquest objectiu es va editar una postal recordatori de “La nit
-106-
terrible”, amb un dibuix al·lusiu d’un gran dramatisme i una petita estrofa que ex-
pressa la fatalitat amb què es va viure el desastre, en uns temps convulsos i de gran
conflictivitat social, com els que afectaven el món obrer a començament del segle XX:
De fills de les nostres platges
¡oh mar, bé te n’has dragat!
En les lluites de la pàtria
tu també en vols prendre part.
Al llarg del temps, tant a Premià com a tota la costa hem viscut naufragis i pèrdues de
pescadors. L’últim que recordem era un dels pescadors més populars de Premià de Mar,
en Bartomeu Morales, que el 16 de desembre del 2003 va desaparèixer quan feinejava
a 9 milles de la costa. Al cap de dinou dies d’incertesa i després d’una recerca infruc-
tuosa, el seu cos sense vida apareixia a la costa de Mallorca. La pèrdua d’aquest veterà
home de mar va ser molt sentida i Premià de Mar li va donar l’últim adéu en un fu-
neral multitudinari i emocionat. Una vegada més el mar s’havia cobrat el seu tribut.
-107-
 Bartomeu Morales i Martí Mateu, Peix-Peix, l’any 1980.

Bartomeu Morales, cridat pel mar de ben jovenet.

-108- -109-
 Una nissaga de pescadors

Una de les famílies de pescadors més conegudes de Premià de Mar, i al mateix temps
una de les més antigues de la població, és la família Lloveras. Trobem el seu nom en
època reculada, quan l’actual carrer Marina era el carrer de Can Lloveras i el carrer
Mossèn Josep Paradeda es deia carrer Joan Lloveras.

Abans de ser pescadors, els Lloveras van ser forners. El Forn Lloveras ha estat el nego-
ci familiar des del 1838. Ens explica en Joan Lloveras que el seu avi Pau, que tenia un
cap privilegiat pels números, va arrendar el forn als de Can Margenat per anar a fer
de gerent de l’empresa química Cros de Badalona. Però sembla que l’home se sentia
com un ocell engabiat i un bon dia va deixar la feina i es va dedicar a la pesca amb
una barca de vela llatina. El seu fill Josep també va compaginar la fleca i la pesca. I a
en Joan, el cuquet de la mar el va picar de ben jovenet. En plena classe, al col·legi La
Salle, els ulls li fugien de la pissarra fins a les palmeres del pati. Per la manera com el
vent movia les palmes sabia si el dia era bo per anar a la llagosta amb el pare. Més d’u-
na vegada l’impacte d’un “borrador” al cap, llençat amb punteria des de la taula del
professor, l’havia fet tornar de cop a l’ensopida realitat de l’aula. A 13 anys va decidir
que aprenia més amb l’avi i el pare a la barca que a l’escola i es va fer pescador.

En Joan Lloveras encara va pescar a vela, fins que cap allà a l’any 48 van instal·lar a
la barca un motor Trias de benzina, de 5 cavalls de potència, i van anar a la llagosta
i a sardinals. Primer navegaven a vela i a motor, fins que un dia la van desarborar i
van cremar el pal al forn. Als anys 60 van canviar el motor de benzina per un dies- Pau Lloveras, pescador i forner, a principis del segle XX.

-110- -111-
 Moltes jornades de pesca davant la proa de la Carmen.

Bateig de l’Elvira, d’en Bagà, i de la Carmen, d’en Lloveras.

-112- -113-
sel de 9 cavalls i després per un de 40. Els Lloveras van tenir diverses barques: la Car-
men, el San Antonio –que es va incendiar a causa d’una fuita de benzina, sort que
duien la Carmen a remolc i va servir de bot salvavides–, la Josefa, la Carmen II, i la
Bellamar, un nom amb un fort regust premianenc.
El pas de la vela al motor era inevitable i en les fotos més recents, dels anys 50 ençà, gai-
rebé no s’hi veu cap barca arborada. El motor va alliberar els pescadors de la dependèn-
cia del vent i de feixugues jornades de boga en què calia anar i tornar dels caladors a rem.
També els va permetre arribar més lluny i, en definitiva, treure-li més suc al negoci. Tot
i això hi ha un fet a destacar i és que una bona part dels pescadors premianencs com-
paginaven la pesca amb una altra feina, primer a l’hort i després a la indústria. En el cens
del 1906 a Premià de Mar només hi consta inscrit com a pescador en Josep Cisa i Ca-
salins. I en el del 1916 hi torna a aparèixer un sol pescador, en Joan Cisa i Argimón, que
llavors tenia 70 anys. És evident que hi havia més pescadors al poble, però són els únics
censats, segurament perquè eren els que vivien oficialment de la pesca.
ningú han viscut de cara al mar. A més dels esmentats Joan Lloveras i Bartomeu Mora-
les, recordem en Raimon i en Joan Font, Joan Morales, Joan Casanovas, Manuel Mont-
guilot, Andreu Dulce, Miquel Pons, Pere Surós, Ramon Pla, Alfonso Bagà, Tomàs i Jo-
sep Bagà, Pere Cisa, Jaume Cusell, Josep López, Pere Conesa, Josep Mach, Sebastià Tu-
dela, Martí Mateu, Manuel García, Josep Lloses, Josep M. Escoda, Miquel Moya, Josep
Serra, Francesc Pons, Santos Roca, Miquel Gómez, Ismael Tribes... i molts altres. Tots
aquests pescadors d’ofici, censats o no sota aquest epígraf professional, van ser –i alguns
encara en són– els dipositaris d’una cultura i d’una tradició que es remunta a molts se-
gles enrera. Quan l’últim se’n vagi, tot aquest patrimoni s’haurà perdut per sempre.

El fet que la majoria de pescadors tinguessin un peu a terra i un altre a mar servia per-
què, en cas de crisi o de baixada de feina en un o altre sector, sempre disposessin d’un
mitjà de subsistència a què agafar-se. Així, després de la guerra, famílies com els Llo-
veras, Morales, Cisa, Pla, Nadal... compaginaven la pesca amb les feines al forn fami-
liar, a la Bóvila, a Can Sanpere, a la plaça de vendre o a la foneria de Can Roura.

Seguint el fil de la memòria i de les imatges que acompanyen aquest text, volem recor-
dar les moltes famílies de pescadors –tot i el perill d’oblidar-ne alguna– que amb el seu
esforç i el seu treball han mantingut viva la tradició marinera de Premià. Ells més que Quina bellesa de línies, la de les barques de vela!

-114- -115-
Les veles serveixen de tendals per fer menys feixuga la feina.

L’avi Bagà, el dia... del Domund?

-116- -117-
Les últimes barques de vela. Els germans Morales, a la dreta, amb en Miquel Gómez, els anys 70.

Comença a arribar el motor. Pescadors treballant. La nansa del mig és un viver de llagostes.

-118- -119-
 Pere Surós, pescador artesanal, el 1957.

El desaparegut Hostal del Varadero, l’any 1954.

-120- -121-
Miquel Moya, Pere Surós, Martí Pons i Josep Serra, el 1957. La Josefa d’en Joan Lloveras torna de pescar, l’agost del 1955.

-122- -123-
Desmallant, un dia d’abril del 1959.
Pescadors de Premià amb uns de Calella que venien cada estiu.

-124- -125-
Manuel Montguilot i la Juanita, una Almera de 18 pams. Miquel Pons i Jaume Cusell.

-126- -127-
 Joan Lloveras, Josep López i
Rodolfo Torres, Rodri.

Miquel Pons, Quela.

Manuel Márquez, Manolo.

En Pere Surós remulla el peix acabat de pescar. 1957.

-128- -129-
 Adéu a la pesca artesanal
Com en el cas dels negocis de platja –banys, lloguer de casetes i tendals, xiringuitos,
etc.– el vaivé de la sorra també va afectar els pescadors, que es van veure obligats a can-
viar sovint d’ubicació, buscant un bocí de platja prou ample per posar-hi les barques i
poder-hi treballar. Hi va haver pescadors a la platja del Pla de l’Os i al davant de la Des-
càrrega. I un cop construït el port, alguns hi van amarrar les barques i altres es van que-
dar en una petita platja que hi havia a l’entrada. Però aquest espai estava afectat per l’am-
pliació del port i els pescadors van ser requerits a traure les embarcacions. Una bona part
de les barques es van quedar allà abandonades, podrint-se a la sorra o mig enfonsades.
De fet, la pesca a prop de la costa havia anat de baixa en els últims anys. Les agressions
causades al fons marí per la pesca de ròssec, l’extracció de sorra per regenerar les platges,
arrabassant els ous, les cries i els caus de moltes espècies, la destrucció dels prats d’algues,
la contaminació, etc., van acabar amb el peix que vivia arran de platja. La pesca artesanal
va deixar de tenir al·licients, els pescadors que quedaven es van dedicar a altres oficis i les
barques van quedar abandonades. Encara se’n poden veure algunes en estat agònic a di-
verses platges del Maresme. A Premià de Mar ja no en queden. Un final molt trist per a
una relació tan estreta com la que existia entre els pescadors, la platja i la mar més pro-
pera, i que s’havia mantingut en perfecte equilibri i harmonia durant centenars d’anys.
Però abans que la pèrdua de les platges, qui primer va alterar l’hàbitat dels pescadors va ser
el tren. El ferrocarril –dèiem en capítol dedicat a la platja– va ocupar l’espai que tradicio-
nalment havia estat dedicat a les feines nàutiques i on els pescadors hi tenien les barques.
-130-
Per això les picabaralles entre la companyia del ferrocarril i els pescadors van ser constants.
Quan hi havia temporal, els pescadors traslladaven les barques a tocar de les cases. Però la
línia fèrria era una barrera difícil de superar i més quan la companyia va començar a aixe-
car murs de separació entre la platja i la via. A començament del segle passat els pescadors
hissaven banderes negres a les antenes i pals de les barques en senyal de protesta per la
construcció del mur del ferrocarril. En alguns llocs, com a Sant Pol, els pescadors envaïen
les vies sistemàticament cada vegada que hi havia mal temps. I quan el temporal s’enduia
part de la via, la companyia es venjava del poble suspenent el servei de tren durant uns
quants mesos. Finalment va guanyar el mar, menjant-se unes magnífiques platges que du-
rant molts anys s’havien mantingut al mateix nivell de les cases. La platja va quedar en-
clotada en diversos punts i la barrera va esdevenir definitivament insuperable.
El tren, la pèrdua de les platges, la davallada de les captures i la industrialització de
la pesca van comportar la progressiva desaparició dels pescadors artesanals. L’arriba-
da del turisme, que va capgirar l’economia i el sistema de vida dels pobles costaners,
va acabar de netejar les platges de barques. La platja, o el que en quedava, s’havia con-
vertit en un immens solàrium.
-131-
La via del tren va alterar l’hàbitat dels pescadors. Els pescadors canviaven de lloc en funció de la sorra.

-132- -133-
Temporal de llevant de l’any 1964. L’últim reducte dels pescadors a la platja.

Les barques a recer de les onades. Un cementiri de barques ja desaparegut.

-134- -135-