You are on page 1of 4

ANA ARAGONS PEIDRO BACALL AMB GUARNICI DE VERDURES.

TEXT 1
Li truque a La Mari ngels per dir-li que em sap greu, per no podr anar a sopar amb ella perqu em trobe molt malament: com no vaig a trobar-me aix, amb el refredat que porte a sobre! S que s enfadar i m ho retraur durant algun temps, perqu ella s de les persones que, si se li trenquen els plans, no ho perdona, per no tinc cap altra opci. Vaig a la cuina a fer-me un suc de taronja, diuen que s bonssim per als refredats. Amb el got a la m, vaig al despatx i engegue lordinador. Escriur un poc i em relaxar una estona. Poc a poc, a mesura que va fent-se de nit, note que vaig trobant-me millor. I pense que potser anir a visitar la Mari ngels. Li truque per dir-li-ho. Ella proposa de veure una pellcula a sa casa, la fan aquesta nit per la tele. Ambdues hem vist El resplandor milers de vegades, per no sen cansem mai. Em vist, surt de casa i puge a l autobs que em portar a casa de la meva amiga. Que lent que passa el temps quan desitges arribar a un lloc! El bus recorre els carrers de Barcelona detenint-se a cada parada. A dintre tan sols hi estem jo i un jove que porta uns auriculars. Ja s nit tancada, i els carrers tan sols estan illuminats per la llum dbil dels fanals. De sobte, l autobs es det. Hi ha un embs . A fora pampalluguegen llums grogues i blaves. Hi puja un policia: -Hi ha hagut un accident. L embs durar una bona estona, estem socorrent els ferits. El que em faltava. Sn les onze de la nit, i torne a estar marejada. El jove surt del bus, i jo seguix el seu exemple. Marque el nmero de la Mari ngels, li trucar per dir-li que arribar tard a sa casa. No l agafa. Amb el mbil a l orella, comence a passejar-me per la calada. Em gire, i veig com el policia d abans sost el mbil de la meva amiga, que sona incessant. Em dirigix cap al policia. No faig cas de la cinta blanca i roja que impedeix el pas del pblic, i em plante davant de l home. Tinc la respiraci accelerada i els ulls plorosos. El meu mareig va en augment. Veig el cotxe de la meva amiga, destrossat. Veig tamb com els metges fiquen una llitera que t a sobre un home inconscient a una ambulncia. Lagent m agafa d un bra i em duu, a poc a poc, a la vorera, on m asseu. Treu una botella d aigua de no s on i em fa beure. Em pren les meves dades personals. -De qu la coneixies? -rem amigues des de petites. L agent em diu que no m he de preocupar de res, i que em portar a casa amb cotxe. Jo li dic que no es moleste, que em trobe b, que puc tornar a casa sola. Sc el centre d unes mirades compassives. Comence a caminar cap a ma casa, amb ganes de que tot siga una broma i la Mari ngels no estiga morta de deb. Les llgrimes em recorren les galtes. Camine rpid. Vull allunyar-me del lloc de l accident el ms rpid possible. No pot ser veritat el que est passant.

Arribe a casa i tanque la porta. M assec a la taula de la cuina i, mentre em bec una tnica, alg truca al timbre. No s qui s, ni tampoc m importa. Obric i alg entra a casa. Aquesta persona em tomba al llit i em fa una infusi, i jo m adorm profundament.

TEXT 2
Oh, Mari ngels, encara no puc acceptar que ten hages anat! Quin greu! Com t estime encara! Tu estaves enfadada perqu la Raquel t havia dit que no podia sortir amb tu, que estava malalta. M agradava quan t enfadaves. Les teves celles s arquejaven formant una ve, i la teva cara adoptava una expressi entranya, d indiferncia total. Desprs estaves contenta. La Raquel havia trucat, dient-te que es trobava un poc millor i vindria a visitar-nos i a veure una pellcula. Les teves celles ja no tenien forma de ve, per tu seguies mrria, i jo no sabia per qu. -Qu et passa, ngels? -Qu? -Et trobe estranya. Ests enfadada amb mi? -No. -I amb la Raquel? Bingo. Havia encertat. -Deixam, Juli... -Thas barallat amb ella? -No...no s, em dona la sensaci de que la canse. -Qu vols dir? -Que n est farta i no vol saber-ne res de mi...no ho s, potser s que fa tants anys que en coneixem que jo l avorrix. -A la Raquel li caus b, jo ho s. Em va dirigir una mirada severa. -Si li caigus b, no rebutjaria cada ocasi de sortir amb mi, quan li truque per telfon. Es que... a sobre que li truque, sempre posa una excusa! El dia que deixe de preocupar-me per ella, es quedar ms sola que la una, perqu jo ho s, que no t ms amigues. -I llavors per qu penses que ve a veuret, tot i que est malalta? - Perqu vol veuret a tu. Aquestes paraules havien sigut tot just un murmuri, prcticament inaudible, per jo les havia escoltat. -Perqu vol veurem a mi?

-S, Juli, s!-Va deixar el ganivet amb que pelava la carabasseta amb violncia a sobre del banc de la cuina. Estava cuinant bacall amb guarnici de verdures. Era el meu plat preferit.- S que t agrada, la Raquel. Noms fa falta veure com us mireu, i el cas que li fas...-les seves paraules estaven plenes d amargura, i la seva veu dola s havia tornat estrident, lletja. -Qu dius, ngels? Et penses que surt amb la Raquel amb les teves esquenes? s clar que em preocupe per ella! Som amics des de ben petits! -Juli, va, deixam. Quan vinga la Raquel...-es va quedar un instant parada, sense dir res....fes el que vulgues. Anir a fer un tomb.-Ella tenia els ulls plorosos. Sabia que no la detindria, que ms valia deixar-la anar. No es podia discutir amb la Mari ngels. Quin gran error, deixar-la anar! La Raquel no venia. Jo ja m estava preparant el discurs des de feia una estona. No sabia com dir-li el que la Mari ngels pensava de nosaltres. El Resplandor ja estava ben avanada quan van trucar per telfon. Era la policia. Desprs tot va anar molt rpid. Vaig crrer sense parar fins el lloc de l accident. Anava mig despullat: en bata i sabates d anar per casa. Tenia els ulls rojos, injectats en sang. La gent em mirava, una mica estranyada, una mica atemorida davant d aquell home que semblava un boig. Em va atendre el mateix policia que m havia trucat. Em va explicar tot el succet amb calma. Em van fer algunes preguntes, per jo no podia contestar, estava m atordit. El guarda em ig digu que torns a casa, que l endem ja es solucionaria tot. Fins que em va preguntar si coneixia una tal Raquel Gerani, que tamb havia estat atesa pel municipal. Es va oferir de dur-me a casa. Jo em vaig negar i ell em va mirar amb preocupaci. Vaig comenar a caminar. Per, cap a on? No volia tornar a casa de la Mari ngels i meva, tot em recordaria a ella. Em posaria malalt. Els meus pares vivien a Bossst, i no volia anar a casa de cap amic. Hauria d explicar els successos, i no volia dir en veu alta que la Mari ngels estava morta, era com acceptar-ho, i jo no ho acceptava. Aix que vaig caminar fins on vivia la Raquel. Ella sabia el de l accident, i em feia por que fes qualsevol barbaritat. Vaig empentar la porta d entrada al seu pis. No estava tancada. La vaig trobar asseguda a la taula de la cuina, bevent una tnica. Quina cara ms espantada! Quins ulls ms buits! La vaig agafar pels braos , la vaig tombar al llit, vestida i tot, i la vaig tapar amb una manta. Tenia les marques de les llgrimes a les galtes. Li vaig preparar una infusi. Quan es va adormir, jo em vaig asseure a la taula de la cuina. Em vaig posar el cap entre els braos. Va ser la nit ms llarga de la meva vida. No volia que arribs el mat, i torns a trucar la policia i...jo qu sabia, el que passaria. Mai m havia passat res semblant. I com vaig plorar per tu, Mari ngels, pel que t estime i pel que encara t enyore!

TEXT 3
De vegades cometem errors. Tots en cometem. Errors estpids, dels quals desprs ens en penedim, per ja no podem tornar enrere. Com el meu.

No s on sc. Tot es negre i espais al meu voltant. . Estic surant, no tinc els peus recolzats a ningun lloc. Tanmateix, no s com, us puc veure als dos. Vaig sortir a desintoxicar-me. No podia fer-me la idea de que la Raquel sorts amb el Juli, era impossible. Vaig agafar el cotxe i vaig comenar a conduir pels carrers de Barcelona. No sabia qu feia. Parava als semfors, recorria la mateixa avinguda dues-centes mil vegades, per no sabia per on anava, cap on anava. Tenia el cap ple de pensaments rancorosos. Ple de rbia dirigida cap a ells dos, la Raquel i el Juli, i de tan absorta que estava, que em vaig saltar un stop. I vaig xocar contra un cotxe. Em va desplaar uns quants metres enll. El cap em va colpejar contra el volant violentament i vaig quedar inconscient. Quan em vaig despertar, tot just podia parlar. Veia moltes llums, molta gent, molt soroll, molt embolic. Vaig veure a la Raquel asseguda a la vorera, i com ficaven al conductor que havia impactat al meu cotxe a l ambulncia. Quan vaig arribar a l hospital, escoltava rumors, i entre ells, deien que l altre conductor ferit estava en coma, mig mort. Llavors men vaig e la bogeria que havia coms, per ja no tenia temps de penedir-men i , abans de que men volguera adonar, ja em trobava a aquest lloc, negre i solitari. Quin greu, que les meves paraules cap a en Juli hagen sigut tant menyspreables! I que arribs a pensar de ells dos amb tanta malcia! Per qu ara s que en realitat vaig ser jo, la que em vaig muntar una fantasia dintre de mi, la imaginaci em va jugar una mala passada i em va fer veure un fet que no estava passant. Com m agradaria tornar a viure, tot i que fos tan sols per demanar-vos perd als dos! Juli, t estime. Men penedix molt del que the dit. Em fa llstima pensar en tu, i en totes les males passades que t he fet. Fins i tot sent llstima quan pense que no he pogut acabar el bacall amb guarnici de verdures que estava fent per a tu! I Raquel, pobra Raquel: sc jo la que t he deixat de banda! Fins sempre.