P. 1
Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres (1914-1945), Josep Pich Mitjana

Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres (1914-1945), Josep Pich Mitjana

|Views: 690|Likes:
Llibre/manual històric sobre els capítols més importants del segle XX. Escrit per l'acadèmic Josep Pich en el marc de la assignatura Història Contemporània I de la UPF (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona).
Llibre/manual històric sobre els capítols més importants del segle XX. Escrit per l'acadèmic Josep Pich en el marc de la assignatura Història Contemporània I de la UPF (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona).

More info:

Published by: Josep Andreu Palacios Caballero on Jul 09, 2011
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

05/12/2014

pdf

text

original

Josep Pich Mitjana Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres (1914-1945

)

Col·lecció Perspectives

Josep Pich Mitjana www.upf.edu/huma/professors/jpich.htm

Foto: Raquel Crisóstomo Gálvez

Josep Pich Mitjana va nèixer a Manresa, al 1967. És llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1991), en Dret per la UNED (2005) i doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític. Actualment és professor d'Història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra.

Especialista en història del moviment catalanista, tant de la seva vessant política com de la cultural, va obtenir ex aequo el premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans del 2001 amb l’estudi Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista i el XXI premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana del 2004 amb el treball Almirall i el federalisme intransigent.

Ha editat les memòries de l’advocat, periodista i dirigent republicà federal barcelonès Conrad Roure (1841-1928), Recuerdos de mi larga vida, 6 toms, Vic, Eumo-IUHJVV, 1994-1999 i és un dels editors de Antoni Saumell Soler. Miscel·lània in Memoriam (2007), www.upf.edu/huma/saumell.

Ha participat en la publicació d’obres col·lectives com Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani, 1808-1975 (1998), La Diputació revolucionària, 1868-1874 (2003), Figuras de la Gloriosa. Aproximación biográfica al Sexenio Democrático (2006), Cuba: de Colonia a república (2006) i Una relació difícil. Catalunya i l’Espanya Moderna (2007).

Ha publicat El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894) (2002), Almirall i el Diari Català (2003), Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) (2004), Valentí Almirall i el federalisme intransigent (2006), Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893-1894 (2008, en prensa) i diversos articles a revistes especialitzades.

Les seves línees de recerca actuals són: la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al Marroc (la guerra de Melilla de 1893).

Diseño de la colección: Raquel Crisóstomo Gálvez

Josep Pich Mitjana Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres (1914-1945)

amb la col·laboració de

Josep Pich Mitjana Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres (1914-1945)

Pròleg d’Enric Ucelay - Da Cal

Aquesta obra està sotmesa a les condicions d’una llicència Creative Commons. Pot redistribuir, copiar i reutilitzar aquest llibre sempre i quan no ho faci amb fins comercials i citant els seus autors. Per a una còpia completa de la llicència visiti la web: http://creativecommons.org/licenses/bync-sa/2.5/es/legalcode.ca. Aquesta és una publicació gratuïta. La còpia d’aquesta obra ha de respectar el fet que algunes de les imatges emprades tenen alguns drets de reproducció reservats que s’indiquen als crètis finals del llibre.

Edició: Óscar González Camaño Disseny i muntatge: Raquel Crisóstomo Gálvez Cerca i edició de materials gràfics i continguts: Julia Nuño de la Rosa García i Mariona Lloret Rodà Edidió digital: wwww.upf.edu/usid/fhuma/ebook.pdf ISBN: 978-84-691-8499-8 Agraïments per la seva col·laboració a la USQUID d’Humanitats i a econtents (www.econtents. net) Ramon Trias Fargas, 25-27 08005, Barcelona www.upf.edu/usid/fhuma Primera edició: desembre de 2008

Amb el suport de: Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca. www.gencat.cat Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. www.upf.edu/fhuma Aquesta obra va rebre un ajut en la convocatòria DILL-2008 per l’edició i la difusió de llibres de text o manuals universitaris i llibres cientificotècnics, en suport paper o en suport electrònic, escrits en llengua catalana.

Índex
La Primera Guerra Mundial

La reconstrucció d’Europa

Les Revolucions Russes

El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

Els feixismes

L’estat espanyol: reformisme, dictadura i guerra

La Segona Guerra Mundial

Conclusions

La Primera Guerra Mundial

· Capítol 1 ·

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

«En mitjà de tant horror, la humanitat traïda,/ Desposseïda, profanada, desheretada,/ Alça la seva protesta davant dels jutges del món,/ Una protesta que és també una profecia.../ Què serà del futur de l’home? Com contestar a la seva ruda pregunta a l’hora/ En què el remolí de la rebel•lió colpegi la terra?/ Què serà del rei i els regnes,/ De tots aquells que els donaren forma,/ Quan aquest món de terror contesti a Déu,/ Després d’un silenci de centúries?» Edwin Markham, 1899 a B. W. Tuchman, 2007, 416

«La paraula que millor caracteritzava la vida a l’imperi [alemany] fins l’assassinat a Sarajevo el 1914 és, m’atreveixo a dir, “tranquil•litat”. No era la calma abans de la turmenta ni la calma de la inactivitat, era més bé una sensació de seguretat. Una por com la que avui coneixem i hem conegut durant anys i com el que s’ha apoderat de la majoria de la humanitat ens era llavors desconegut. Per això les notícies que arribaven de Sarajevo ens colpejaren de forma tan inesperada, caigueren del cel com un llamp i de cop alteraren el nostre despreocupat món» Records al 1980 de Werner Wachsmuth, nascut el 1900 i des de 1946 a 1969 director de l’hospital universitari en Würzburg a R. Bessel, a J. Jackson, 2002, 136

Després del període revolucionari que s’inicià amb la Revolució Francesa de 1789 i finalitzà amb la derrota de Napoleó el 1815, Europa va viure un període de relativa estabilitat en les relacions internacionals de les principals potències. Després de 25 anys (1789-1815) en els quals les principals potències havien lluitat per l’hegemonia europea i mundial, començà un període d’equilibri de poders, en què els conflictes no es van internacionalitzar, excepte la guerra de Crimea (1854-1855) i les guerres de Prússia amb Dinamarca (1864), amb Àustria (1866) i amb França (1870). Alguns autors afirmen que els orígens de la Primera Guerra Mundial estan units a la formació de l’imperi alemany1, i a l’entrada en crisi del sistema d’aliances creat per Bismarck. Aquest es començà a desestabilitzar el 1893, en establir-se l’aliança franco-russa, i es va desestabilitzar totalment quan els britànics establiren una aliança amb els francesos, el 1904. Començava la pau armada, un període caracteritzat amb una cursa armamentística que culminà l’agost de 1914, amb l’inici de la Primera Guerra Mundial2.

En paraules de Hobsbawm, amb la Primera Guerra Mundial finalitzava el segle XIX. Aquest s’havia caracteritzat a l’àmbit polític institucional pel triomf dels règims parlamentaris liberals, tant amb una forma de govern monàrquica com republicana, sobre l’Antic Règim vinculat a l’absolutisme il•lustrat. Els demòcrates i la primavera dels pobles (1848) fracassaren, però els grans moviments nacionalistes impulsat pel romanticisme triomfaren amb la creació del Regne d’Itàlia, com un Piemont gran, és a dir, una monarquia unitària, el 1860, i d’Alemanya, el 1870, com un imperi liderat per Prússia. El Reich era una federació de monarquies i de ciutats lliures. A l’economia es consolidà la industrialització primer a la Gran Bretanya, el taller del món en expressió novament de Hobsbawm i, durant un ampli període, el banc del món, i posteriorment als first comers (Prússia, França, Bèlgica), mentre que al terreny cultural començava a universalitzar-se l’ensenyament. La disminució de l’analfabetisme va permetre el sorgiment dels mass media, que ajudaven a crear l’opinió pública. En canvi, el segle XX curt (entre 1917/1918, inici de la revolució soviètica russa i fi de la Primera Guerra Mundial i 1991, amb la desaparició de la URSS) es caracteritzaria a l’àmbit polític pel sorgiment i consolidació d’alternatives dictatorials d’extrema esquerra (el comunisme rus)3 i d’extrema dreta (el feixisme italià i el nazisme alemany)4 al sistema polític i institucional demòcrata liberal; en l’econòmic es consolidà un període d’innovacions industrials: fonts energètiques (el carbó és substituït pel petroli), ús massiu d’electricitat (des de la il•luminació als electrodomèstics), noves formes d’organització del treball (el taylorisme i la seva variant fordiana). També és el moment de la consolidació dels EUA com a potència hegemònica, on el dòlar i Wall Street gradualment substitueix la lliura esterlina i la city de Londres, mentre que a la cultura es es desenvolupen les avantguardes artístiques.

Durant la darrera dècada del segle XIX i la primera del segle XX s’havia especulat sobre la guerra que enfrontaria les prin1 J. H. Morrow, Jr., 2008, 27-32 2 M. Stürmer, 2003, 77-82 i 143-146. Vegeu també D. Stevenson, a J. Jackson, 2002, 25-30 3 Vegeu tema 3 4 Vegeu tema 5

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

cipals potències europees, però ningú es podia imaginar com podria ser un conflicte bèl•lic entre les potències més industrialitzades del món. Les antigues elits eren conscients que una guerra amb potències que tinguessin una gran capacitat científica, tecnològica i industrial podia comportar la mútua anihilació. Justament el que esperaven que passés els socialistes més radicals, com Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin.

Des del Congrés de Viena, les elits polítiques de les principals potències europees compartien la idea que la guerra portava la revolució i aquesta conduïa cap a la guerra. També existien xarxes financeres, industrials i, fins i tot, socials que interconnectaven els bàndols més enfrontats. Quan no estaven encegats pels discursos nacionalistes estatals de base racial, els principals dirigents polítics sabien que els possibles guanys d’una guerra entre el països més desenvolupats no eren equiparables al que cada contendent podia perdre. Des d’una perspectiva lògica, la possibilitat de guerra semblava absurda, però l’absurditat es transformà en realitat1.

Bona part de la historiografia va culpar l’imperi alemany de ser el responsable de l’inici de la guerra en impulsar una política internacional expansiva, amb la Weltpolitik, és a dir, la política mundial de Guillem II. L’emperador, com molts imperialistes alemanys, volia que la força intel•lectual, científica, tècnica, industrial, militar i demogràfica alemanya es reflectís en el seu estatus de gran potència. Per intentar aconseguir-ho els alemanys començaren a construir una gran flota de guerra que molts historiadors consideren que era tota una provocació per als britànics. Aquests decidiren que el perill més gran a la seva hegemonia mundial no eren els russos que amenaçaven l’Índia britànica, ni els francesos que compatien pel domini d’Àfrica, sinó els alemanys. En aquestes circumstàncies, van trencar la seva política aïllacionista i s’aliaren amb els francesos: sorgia l’Entesa que potencialment superava àmpliament el sistema d’aliances establert per Bismarck que havia quedat reduït a l’aliança dels imperis alemanys i austrohongarès i el regne de Itàlia2.

La guerra era possible i podia comportar la revenja dels francesos, que feia dècades que la desitjaven i la preparaven3; la possibilitat que els russos aconseguissin la sortida a aigües calentes i l’ocupació d’Istambul la capital mítica dels tsars (cèsars) i pels britànics la destrucció del rival més temible. L’imperi alemany estava en inferioritat, però es tractava del segon estat més industrialitzat del món, capdavanter en amplis camps científics i tècnics, comptaven amb un gran exèrcit, una marina poderosa i la millor artilleria del món. Les guerres imperialistes havien estat amb pobles que no tenien ni la capacitat tècnica, ni l’organitzativa per vèncer les grans potències imperialistes, però els agricultors d’orígens neerlandesos Bóers, sense massa capacitat tècnica, havien tingut tres anys contra les cordes a l’imperi britànic, i els russos havien patit una revolució després de perdre la guerra amb els japonesos, el 1904-19054. Molts europeus pensaven que una guerra entre països desenvolupats i habitats per la raça/races superiors (el racisme era àmpliament difós entre la societat europea del període) era impensable perquè els costos materials i humans de la guerra eren senzillament inimaginables. Aviat van poder comprovar què implicava una guerra entre els països més industrialitzats del món5.

El nou imperialisme sorgit al darrer terç del segle XIX estava vinculat a un visió del món racista. L’imperialisme responia a motius econòmics, tot i que la major part de les colònies no eren rendibles, i també a conviccions religioses, morals, racials i geoestratègiques. Els especialistes en geopolítica parlaven del gran joc, inicialment entre britànics i russos, que tenia com a premi l’hegemonia mundial. L’objectiu últim de totes les grans potències era l’hegemonia, és a dir, el domini, directament o indirecta, del món.

Els alemanys aspiraven ser la potència hegemònica substituint els britànics. Aquesta era la potència més compromesa en l’expansió ultramarina i amb l’imperi més gran del planeta. Eren prou hàbils per saber que quan els pobles colonitzats es desenvolupaven havien d’acceptar que tinguessin un
1 M. Stürmer, 2003, 170 2 M. Stürmer, 2003, 119-140 i 146-151; J. H. Morrow, Jr., 2008, 40-50 3 B. W. Tuchman, 2007, 181-237 4 Vegeu P. W. Schoeder a T. C. W. Blanning, 2002, 219-244. Sobre els orígens de la guerra J. H. Morrow, Jr., 2008, 21-27 5 Vegeu A. G. Hopkins a T. C. W. Blanning, 2002, 261-278

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

autogovern cada cop més gran. D’aquesta manera sorgí la Commonwealth i els dominis (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica) que tenien un autogovern, o la utilització de les elits indígenes per controlar la població.

L’era de l’imperialisme competitiu, des del darrer terç del segle XIX obligà als britànics a esforçar-se més que en el passat. Diverses crisis en zones de món distants i desconegudes pels europeus van generar conflictes que van portar gairebé a la guerra a britànics i francesos. Els esforços dels britànics no es limitaven a conservar l’imperi, sinó també en aprofitar les oportunitats per a engrandir-lo. Aquestes circumstàncies canviants són el que alguns autors anomenen nou imperialisme desvinculat de la concepció leninista que el veia com una crisi del capitalisme avançat. No es tracta de negar la importància de l’economia en les polítiques imperialistes, però el nou imperialisme era un fenomen més ampli i també estava vinculat a canvis tecnològics, a l’ampliació dels actors polítics (amb els processos de democratització als principals règims parlamentari liberals), l’increment de les persones alfabetitzades vinculades a les ideologies de dominació, amb un discurs racista a totes les potències imperialistes, i en el cas britànic al desenvolupament d’una gran capacitat financera (ja no eren el taller, però encara eren el banc del món). Si els britànics volien estabilitat internacional era perquè els permetia mantenir l’hegemonia mundial, una hegemonia que veien perillar pel creixement alemany, tant de la seva armada com de la seva economia, tant la productiva com la financera1.

La major part de la historiografia sobre la Primera Guerra Mundial ha defensat que el sistema polític institucional de l’imperi alemany era massa autoritari, perquè el canceller –cap del govern– depenia exclusivament de la confiança de l’emperador. Aquest era la font principal del poder, malgrat que al Reich existia un Constitució, el sistema social i educatiu més desenvolupat d’Europa i un moviment obrer liderat pels socialdemòcrates (SPD), referent del socialisme mundial. Es considera que el sistema polític dificultava o impedia l’evolució d’Alemanya cap una societat més democràtica. Tanmateix, si s’estudien els sistemes polític institucional dels estats europeus durant les darreres dècades del segle XIX i la primera del XX i es comparen amb l’alemany hi ha diferències, però no tan profundes com per ser motiu d’una guerra. Eren estructuralment diferents els imperis britànic i alemany? És cert que el monarca britànic no controlava al Parlament, però la societat britànica era més classista/patrícia que l’Alemanya. L’aristocràcia hi jugava un paper molt rellevant i, de fet, unes 200 famílies, amb una gran endogàmia entre elles, havien estat governant l’imperi durant moltes generacions. A principis del segle XX, la societat i la política britànica començava a obrir-se a les classes mitjanes, en un procés evolutiu que aniria canviant les prerrogatives de l’aristocràcia2.

La idea que la Primera Guerra Mundial enfrontava als defensors de la llibertat, el parlamentarisme i els pobles oprimits en contra d’uns imperis centrals que defensaven els privilegis irracionals de l’Antic Règim és una visió sorgida durant la guerra com a producte de la propaganda mobilitzadora de l’aliança victoriosa que havia de cercar algun ideal que els donés superioritat moral sobre els rivals. No obstant, algú pot afirmar que els imperis rus, on el Parlament –Duma– exercia un poder simbòlic, que era una de les autocràcies més grans del món, o els britànics, francesos, belgues o italians eren partidaris de la llibertat i dels pobles oprimits en els seus respectius dominis colonials. Els belgues i els seus aliats consideraven uns bàrbars als alemanys per com havien conquerit i destruït el seu país. La devastació era ben real, però el seu patiment estava molt lluny del que ells mateixos havien infringit als congolesos, on en poques dècades havia mort la meitat de la seva població. Això sí en nom de la civilització i el progrés: haurien portat la llum al cor de les tenebres.

La culpabilitat o la responsabilitat de l’inici de la guerra encara és un estigma que assenyala als alemanys, tal com establiria el Tractat de Versalles i acabà acceptant una bona part de la historiografia alemanya. És innegable que els ale1 J. H. Morrow, Jr., 2008, 32-40 2 B. W. Tuchman, 2007, 17-75 i 361-414. Sobre l’impacte de la guerra en la societat europea vegeu R. Bessel, a J. Jackson, 2002, 137-150

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

manys en tingueren bona part de la responsabilitat, però no la tingueren també la resta de grans potències?1 L’historiador alemany Michel Stürmer considera que la guerra potser s’inicià perquè, «després de tot el que s’havia aconseguit, al geni dels europeus només li quedava una cosa per fer, autodestruir-se»2.

La Primera Guerra Mundial va ser en expressió de Hopkins una autèntica guerra dels móns entre vells i nous imperis, la industrialització i el desenvolupament tecnològic havia possibilitat que canviés la concepció de l’espai i del temps, fins al punt que ja es perfilava, com explicava Keynes, el que ara coneixem com a globalització. «Enfrontats al desafiament dels vehicles de motor, les màquines voladores, la telefonia i les transmissions sense cable, els escriptors de ciència ficció tenien que inventar un univers nou i encara més estrany, si volien avançar-se a la realitat. Els constructors europeus d’imperis seguiren amb el seu desafiament a la imaginació fent que la realitat continués en moviment: la guerra de 19141918 va fer que es redistribuïssin diferents zones del món [...] L’ímpetu que existia després de l’ambiciós imperialisme del segle dinou de cap manera havia esgotat la seva trajectòria el 1914»3.

La desmesura orgullosa (Hibris) de l’Europa de la belle époque troba la seva Nèmesi, és a dir, a la justícia divina que es reflectia en la venjança. Totes les potències esperaven que s’iniciés la Gran Guerra europea, com a mínim des de la darrera dècada del segle XIX, però «arribà d’una forma molt diferent a la que havien previst tots els estats majors i les cancelleries diplomàtiques. Per altra banda, amb tota la seva destrucció, la guerra va promoure també l’obra d’emancipació de la dona –encara que de la forma més brutal [les dones van haver de substituir laboralment als homes que anaven a combatre, en oficis pels que es pensava que no estaven capacitades]–, la democratització i el sorgiment de noves nacions. I de la guerra total sorgí igualment [...] el totalitarisme modern. Però la tragèdia d’Europa fou també, al centre d’Europa, la tragèdia d’Alemanya»4. Per a Lenin la guerra era una oportunitat per a la revolució mundial. Per tant, parlava de guerra civil europea que veia com una lluita de classes entre la burgesia i el proletariat. La revolució mundial no es consolidà, però sí que ho feu a la Rússia bolxevic5. En certa manera, la Primera Guerra Mundial i la seva culminació: la segona6 van ser, en bona part tot, guerres civils europees que impulsaren una nova primavera dels pobles, noves i velles formes d’imperialisme i l’embrió de l’europeïsme que acabà de concretar-se amb la Unió Europea, però aquesta és una altra història.

La guerra iniciada l’agost de 1914 va ser molt més mortífera que qualsevol dels conflictes que havien enfrontat a les principals potències occidentals en el passat, per aquest motiu l’anomenaren la Gran Guerra. En certa manera, el conflicte que s’inicià el 1914 perdurà fins al 19457, donat que bona part de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial tingueren molta importància en el període d’entreguerres i van contribuir a establir les causes que van portar al segon gran conflicte bèl•lic mundial.

La Gran Guerra va ser d’una duresa extraordinària, ja que només en la guerra van morir més de 9 milions de persones, mentre que entre 11 i 13 milions van quedar mutilades o amb ferides molt greus. Els soldats morien a un promig de 5500 diaris, mentre que centenars de milers de persones patien problemes alimentaris. Va ser un conflicte on es va utilitzar per primera vegada armes de destrucció massiva (gasos químics) i també es produí un dels primers genocidis contemporanis: el de més d’un milió d’armenis súbdits de l’imperi turc. La Primera Guerra Mundial va ser la darrera guerra clàssica, on la major part de les baixes van ser al front i entre militars. El 80% dels morts eren soldats i el 20% civils, mentre que a la Segona Guerra Mundial els morts van ser un 50% militars i la resta civils, mentre que en els conflictes de la segona meitat del segle XX el 80% dels morts són civils. Per tant, les dades ens indiquen que en els conflictes actuals el principal objectiu és la població civil.
1 J. H. Morrow, Jr., 2008, 88-95 2 M. Stürmer, 2003, 18-19 3 A. G. Hopkins a T. C. W. Blanning, 2002, 278. Sobre l’imperialisme europeu vegeu també R. Chandavarkar, a J. Jackson, 2002, 158-167 4 M. Stürmer, 2003, 19 5 Vegeu tema 3 6 Vegeu tema 7 7 O en algun àmbit, si es vol, fins al 1991

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Malgrat la magnitud de la guerra, aquesta va tenir menys importància que una de les grans pandèmies de la història contemporània: la grip espanyola de 1918/1919. La taxa de mortalitat que va generar la pandèmia no es coneix amb seguretat, però s’estima que va matar entre el 2’5 i el 5% de la població de la terra. Possiblement, matà a 25 milions de persones les primeres 25 setmanes. No hi ha cap pandèmia contemporània que se li pugui comparar, donat que en poc més d’un any matà entre 50 i 100 milions de persones. Els primers casos es registraren a França des d’on passà a Espanya, però a França la premsa estava sota censura militar i no va publicar cap notícia de la pandèmia, mentre que Espanya, país neutral, va començar a informar sobre la malaltia. D’aquí que se l’anomenés grip espanyola. Els grans moviments de tropes van facilitar la difusió de la malaltia. De fet, diversos equips científics han aconseguit la gesta de reconstruir per primera vegada un virus extingit: el de la grip espanyola de 19181 i se’l vincula amb una soca de grip d’origen aviar2. Es tracta d’un període molt interessant, però com diu la maledicció xinesa: us desitjo que visqueu anys interessants. La belle époque «A Goodbye to all that»3 «La nova època semblava inscriure’s per complert a l’àmbit de l’economia. Amb la major celeritat i potència avançaven els problemes econòmics fins als primers llocs de la consideració general» Hjalmar Schacht, 1954, 101-102 «Veiem a Alemanya una nació que té un paper dirigent a les ciències naturals i a les lletres, i tots nosaltres hem aprés i seguim aprenent dels científics alemanys» Times, agost de 1914, M. Stürmer, 2003, 17-18 El quart de segle que precedí a la Primera Guerra Mundial va ser, en paraules de Barbara W. Tuchman, una època molt menys bella del que molts creuen, marcada per profunds contrastos. A l’àmbit social, fins i tot a les democràcies liberals hi havia una gran diferència classista, i a la mateixa Europa hi havia zones que vivien gairebé com l’Àntic Règim des de les Hurdes (a Càceres) als pagesos hongaresos que es trobaven gairebé en una situació de servitud i amb moltes zones on predominava la societat agrària tradicional. Era una Europa convulsionada pels canvis econòmics (vinculats a la industrialització), polítics, amb la consolidació dels règims parlamentàrio-liberals, culturals, amb els mass media, socials, amb la consolidació de les classes mitjanes i del moviment obrer, on es desenvoluparen des d’opcions polítiques i sindicals reformistes a les radicals, tant en l’àmbit autoritari com en el llibertari. Aquests, coneguts com anarquistes, eren partidaris de difondre els seus ideals a través de la violència terrorista. Aquesta Europa convivia amb una altra convençuda que el món era bell i globalitzat per obra i gràcia de l’imperialisme basant-se en la supremacia racial dels pobles blancs. La major part dels socialistes seguien la via reformista que encapçalava la social democràcia alemanya –SPD–, els laboristes britànics o la segona internacional4. Tanmateix també hi havia un socialisme revolucionari que no dubtava d’utilitzar les tàctiques terroristes, tant des de la perspectiva autoritària, com de l’antiautoritària (els anarquistes). Des de la primera vessant, l’exiliat Lenin permetia que una part dels seus bolxevics recaptessin fons amb atracaments i altres activitats delictives, com les que protagonitzava al Caucas el grup liderat pel jove Iosiv Djugashvili, que més tard seria conegut com Stalin5.
1 Science, 6 de febrer de 2004 i 5 d’octubre de 2005 2 M.W. Ireland, 1928; S.D. Collins, W.H. Frost, M. Gover i E. Sydenstricker, 1930; D. Thomson i R. Thomson, 1934; F.M. Burnet, E. Clark, 1942; N. Johnson, 2006 3 Títol de les memòries de Robert Ranke Graves 4 B. W. Tuchman, 2007, 415-473 5 Vegeu tema 3

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

A les darreres dècades del segle XIX i a la primera del XX, eren una de les tendències dels socialistes antiautoritaris, també coneguts com a llibertaris o anarquistes, els principals defensors de la utilització de la violència terrorista, o propaganda pel fet, per intentar imposar la seva visió del món. La manera de pensar i actuar dels terroristes anarquistes inspirà una novel•la magnífica: L’agent secret del polonès britanitzat Joseph Conrad. La visió d’una societat sense Estat, ni govern, ni llei, ni propietat, ni Déu, on la humanitat seria lliure, a través de la iniciativa violenta de petits grups integrats per il•luminats violents. Aquestes creences van aconseguir constituir una xarxa terrorista no jerarquitzada que va terroritzar bona part de la societat occidental. Aconseguiren assassinar a sis caps d’Estats o de govern: l’emperadriu austrohongaresa Sissi el 1898; al president d’EUA McKinley el 1901 o al president liberal del Consell de ministres espanyol, José Canalejas. A més de grans atemptats contra grups socials (el del Liceu), grups religiosos (la processó de Corpus de Barcelona, el 6 de juny de 1896), nobles (un dels oncles del tsar Nicolau II) i multitud de temptatives fracassades contra caps d’Estat i de govern de tota Europa, des de diverses temptatives fallides contra Alfons XIII al Kàiser1. J. M. Keynes afirmava que a la belle époque la major part de la població dels països occidentals acceptava les regles del joc, malgrat que les seves condicions de treball fossin dures. Era complicat, però fins als països més classistes, com Gran Bretanya, hi havia una certa meritocràcia que possibilitava que joves brillants, com David Lloyd George, arribessin a dirigir partits, a exercir el poder i, a la final de la seva trajectòria pública, eren ennoblits. La qualitat de vida als països desenvolupats era cada cop millor. Havien aconseguit un mercat gairebé global. Els que tenien recursos podien viatjar amb relativa rapidesa a gairebé qualsevol punt del planeta, sense necessitat ni tan sols de passaports. Per molts occidentals aquest era el món normal que, en tot cas, milloraria. Tanmateix, hi havia núvols a l’horitzó que es concretaven en tensions entre les potències imperialistes, en el sorgiment i la consolidació de dues aliances enfrontades que es trobaven en plena cursa d’armament, durant la pau armada (1905-1914) que portava a un discurs racial vinculat tant als rivals com als pobles dels països no occidentals, és a dir, els no blancs, considerats inferiors, però «la vida social i econòmica, el procés d’internacionalització de la qual estava, en la pràctica, gairebé acabat», és a dir, el món estava gairebé globalitzat, però s’apropava una lluita per l’hegemonia. Aquesta era real, però també ho eren el xoc de nacionalismes i de concepcions del món dels països que encapçalaven les aliances enfrontades, encara que de vegades eren més semblants que el que la propagada de l’aliança vencedora –l’Entesa– defensava. A l’àmbit econòmic, l’equilibri de forces va quedar esmicolat pel desenvolupament alemany. Alemanya tenia la població més nombrosa de l’Europa occidental i havia estat un poble d’emigrants, fins que amb l’inici del desenvolupament industrial va començar a intercanviar productes semi manufacturats (ferro, acer) i industrials per matèries primeres (aliments). Els agricultors alemanys exigien aranzels per protegir la seva producció, però «Alemanya es veia en la necessitat d’importar blat i obtenir les divises necessàries d’importacions industrials». La indústria alemanya va començar a competir amb èxit amb la resta de països industrialitzats2. Políticament, l’imperi havia sorgit de la victòria de Prússia sobre França, fins al punt que va ser al saló del miralls de Versalles, on els diferents prínceps i monarques alemanys van coronar al rei de Prússia, Guillem I, emperador3. El nou Reich era una federació de monarquies, on els patriotismes locals eren molt forts, tot i que no eren antitètics amb un nacionalisme alemany molt arrelat, on l’emperador delegava l’exercici del poder en Bismarck que va passar de cap de govern de Prússia a canceller d’Alemanya. Pel líder conservador britànic, el tory Benjamí Disraeli (foto), la derrota de França, a la guerra amb els prussians (1870) i el sorgiment de l’imperi alemany serien la revolució alemanya. El dirigent Tory considerava que els britànics havien comés un terrible error en haver tolerat el naixement de l’imperi alemany, perquè es tractava d’un país que
1 B. W. Tuchman, 2007, 77-128 2 Hjalmar Schacht, 1954, 103-104 i M. Stürmer, 2003, 53-63 3 M. Stürmer, 2003, 23-34

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

potencialment els podia disputar la hegemonia mundial. El també conservador Bismarck n’era conscient i al llarg de la seva vida política cercà establir un nou equilibri de poder amb Gran Bretanya1. Aquesta era la potència hegemònica mundial, mentre que els alemanys ho eren a Europa; un pacte implícit que passava per no disputar la superioritat naval als britànics, alhora que a Europa establí una sèrie d’aliances per aïllar França. Bismarck volia evitar el revengisme francès per la derrota de 1870 i aconseguí una certa estabilitat amb la triple aliança integrada pels imperis alemanys, austro-hongarès i el regne d’Itàlia, mentre que els francesos començaven a posar els fonaments de l’Entesa amb l’aliança estratègica amb la Rússia tsarista, el 1894. Aquesta aliança és un dels exemples més clars del realisme polític2, pel qual la III República francesa no va tenir cap inconvenient en aliar-se amb una de les principals autocràcies del món. Els súbdits alemanys o austro-hongaresos gaudien de moltes més llibertats que els russos, on feia poques dècades que s’havia abolit la servitud. En aquest període els britànics mantenien una política exterior basada en el que anomenaven l’esplèndid aïllament. Alemanya aviat va ser un dels països més industrialitzats del món, alhora que el seu desenvolupament generà una baixa conflictivitat social per la tasca dels anomenats socialistes de càtedra com l’economista Schmoller. El 1908 hi havia a Alemanya 13 milions de persones amb assegurances en cas de malaltia i 24 milions per prevenir els accidents. A mesura que es consolidava un estat social, dins del políticament arcaic imperi alemany «s’anaven llimant i desapareixien les rudeses i injustícies d’aquell primer període industrial, guanyaven importància les paraules dels reformadors socials burgesos»3. Paradoxalment, el reformisme evolucionista de Schacht no anava deslligat de fortes conviccions monàrquiques i autoritàries que el portaren a ser ministre de Hitler durant una dècada4. El successor de Bismarck a la cancelleria del Reich, el general von Caprivi, havia assenyalat la posició d’Alemanya amb les següents paraules: «No ens queda altra remei que exportar homes o mercaderies»5. Les xifres migratòries alemanyes canviaren radicalment. El 1854 va ser l’any que emigraren més alemanys: un quart de milió. Els problemes dels agricultors «tampoc l’haguessin pogut canviar les barreres duaneres. Emigració o exportació industrial es transformaren en problemes decisius. Alemanya elegí el segon d’aquests camins. Ha pagat el creixement de la seva població amb el perill d’un conflicte amb l’estranger. Alemanya ha guanyat econòmicament el seu lloc en la part corresponent del mercat mundial. Però Alemanya no ha estat capaç de superar el perill polític que comportava aquesta acció. Que aquesta lluita no fou portada per Alemanya sempre amb els mitjans més adequats ens ho han demostrat les conseqüències de dues guerres mundials. Tanmateix, s’ha aconseguit un objectiu que, malgrat tots els errors i tots els patiments, ja no és possible eliminar del món: el fet que avui en dia s’assenta en el cor d’Europa un poble de 66 milions d’alemanys amb un valor polític que no pot ser silenciat per ningú»6. Per molts economistes alemanys la millor manera de garantir la subsistència dels treballadors era a través de polítiques econòmiques proteccionistes, tot i que aquestes van contribuir a l’apropament d’interessos entre russos i francesos. No confiaven en el lliure mercat, sinó en la concentració industrial. Schacht, però, era partidari de «la idea dels trusts industrials contra la forma usual dels cartels. El cartel representa la unió d’empreses industrials que fabriquen productes similars i se unien horitzontalment amb la finalitat de mantenir el més elevat possible el preu dels seus productes. Per al contrari els trusts engloben aquelles empreses que comprenen en un sentit vertical, l’obtenció i la manufacturació de la mateixa matèria primera fins al producte acabat [...] la concentració vertical de la producció tenia, en primer lloc, per objectiu la disminució de costos de producció i l’increment del consum. La disminució dels costos de producció permetia preus més baixos en el mercat i provocava, consegüentment, un increment del consum. Aquest era, a fi de comptes, l’objectiu que es persegueix amb qualsevol tipus de producció. “El cartel és morfina; el trust, elixir de vida”»7. El desenvolupament econòmic Alemany es reflectí en el canvi estructural del Reich, donat que de 1870 a 1910 la població alemanya havia passat de 40 a 60 milions d’habitants, és a dir, un increment d’un 52% de la població, mentre que
1 M. Stürmer, 2003, 37-161 2 Vegeu tema 2 3 Hjalmar Schacht, 1954, 101-102 4 Vegeu temes 2 i 5 5 M. Stürmer, 2003, 123-150. 6 Hjalmar Schacht, 1954, 103-104 7 Hjalmar Schacht, 1954, 105-106

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

l’augment de la població britànica, a la metròpoli, havia estat d’un 37%, i la de França un 8%. Els sous a la paradigmàtica empresa Krupp, una de les empreses siderúrgiques més importants del món, en paraules de William Manchester eren els armers d’Alemanya1; els sous dels seus treballadors, sota un règim patriarcal duríssim que impedia qualsevol mena de sindicació «havien augmentat des de 1880 en gairebé un 100 per 100». El consum de sucre s’incrementà en un 300% i el de cotó es duplicà. L’agricultura va incrementar la seva producció per la utilització de productes químics que possibilitaren que el 1912 «colliren: 21 doppelzentner [unitat de pes equivalent a 100 kilograms] per hectàrea a Alemanya, mentre que a França i Àustria-Hongria nomes foren de 14». A les quatre dècades anteriors a l’inici de la Gran Guerra, la producció de carbó es multiplicà per set2. La industrialització i la política dels contractes comercials a llarg termini aconseguí una dràstica reducció de l’emigració a partir de 1890. Però, per altra banda, sorgí un nou problema: «la influència creixent d’Alemanya en els mercats mundials provocà l’enemistat dels països industrials més antics, que se sentien amenaçats. Això es refereix, en primer lloc, a Anglaterra. Front a aquest nou perill existia una compensació: iniciar activitats colonials. El canvi amb què s’enfrontava Alemanya quan l’augment de la població exigia un desenvolupament industrial, no el comprengué ja amb claredat el vell Bismarck, perquè pertanyia a un temps en què els pobles europeus encara no s’enfrontaven amb problemes d’alimentació. A això es deu segurament que Bismarck no donés suport a les activitats colonials fins molt tard [...] El rendiment administratiu i econòmic dels alemanys en les nostres colònies ha estat reconegut pels experts estrangers. Malgrat haver perdut dues guerres mundials, la fama dels alemanys perdura encara entre els indígenes, tot i tenint en compte que les colònies estigueren només durant 25 anys en el nostre poder [...] durant dues dècades havia canviat fonamentalment la situació d’Europa. Alemanya s’havia convertit en una potència política i econòmica, Anglaterra havia sortit de la seva splendid isolation de l’època victoriana i treballava, teixint una espessa xarxa d’aliances dirigides totes elles contra el Reich. Fabulosos emprèstits francesos treballaven a Rússia per a sufragar les despeses dels preparatius bèl•lics del tsar. Alemanya, en canvi, es va veure en una isolation que era de tot menys “splendid”»3. Les empreses alemanyes no comptaven amb un gran imperi colonial, tot i que la Welpolitik aconseguí colònies a Àfrica, Àsia i Oceania. L’imperi colonial alemany no era comparable amb el francès i molt menys amb el britànic. Consegüentment, els industrials alemanys van potenciar el marketing dels seus productes que basaven en una molt bona relació de la qualitat/preu i el desenvolupament d’un servei als clients basat en el coneixement del llenguatge del país, la puntualitat i la fiabilitat. Les grans empreses invertien en millorar tant la seva tecnologia com el seu capital humà. Els empresaris alemanys entenien els mecanismes de l’economia d’escala, és a dir, que amb l’increment de la producció els costos per unitat es redueixen. La fusió d’investigació de base científica i aplicació tècnica era l’element que caracteritzava les indústries alemanyes. Els problemes inicials de capitals s’havien solucionat amb la creació d’un important sistema financer4. Georg von Siemmens, el fundador del Deutsche Bank, havia treballat a Teheran quan era jove, el 1868. Schacht estava convençut que aquesta experiència era la que explicava que donés tanta importància a les inversions a l’imperi otomà, les quals generaren uns vincles que expliquen l’aliança que portarà als turcs a lluitar amb els imperis centrals durant la Primera Guerra Mundial. A la segona meitat del segle XIX, un grup de banquers aconseguiren que Berlín «assolís al món sencer un lloc que el col•locava en situació similar a Londres, Nova York i París. La borsa de Berlín adquirí fama internacional gràcies a aquests
1 Es molt recomanable la lectura de W. Manchester, 1969 2 Hjalmar Schacht, 1954, 139-141. Sobre l’economia d’abans de la guerra vegeu H. James, a J. Jackson, 2002, 61-66 3 Hjalmar Schacht, 1954, 139-141 4 M. Stürmer, 2003, 152-153

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

homes; les seves fluctuacions eren estudiades amb la mateixa atenció que les altres borses mundials». Un dels economistes més prestigiosos del període d’entreguerres assegurava que no s’ha de menystenir «la importància de la Borsa en l’economia sencera d’un país». Malgrat assegurar que era contrari a l’especulació defensava la necessitat de mantenir un sistema financer borsàtil. A mesura que s’anaven desenvolupant les relacions comercials i econòmiques alemanyes amb la resta del món, els bancs alemanys obriren sucursals a l’estranger. Les relacions amb l’imperi turc eren molt estretes. El 1913, Schacht va impulsar la creació de la Societat Germano-Turca. L’economia alemanya no era únicament exportadora, donat que el Reich «importava més de la Gran Bretanya que França o els Estats Units de NordAmèrica. Pel que respecte al tràfic de tonelatge pel, el port d’Hamburg figurava l’any 1910 en segon lloc, després de Nova York»1. Abans de la Primera Guerra Mundial, els banquers alemanys mantenien bones relacions amb els nord-americans. Schacht recordava que la primera vegada que va viatjar als EUA el que més l’impressionà, molt més que les cascades del Niàgara o la casa Blanca va ser la setmana que va treballar a la banca Morgan, en un edifici de poques plantes de Wall Street, que posteriorment va ser substituït per un gratacels. L’organització del treball dels nordamericans era molt diferent a l’alemanya. Del Great Game a l’Einkreisung La «lluita per l’existència» i la pau armada «Veig com creixen les ombres per qualsevol part on dirigeixo la mirada. Les veig quan al cap vespre camino pels estridents carrers de Berlín; quan contemplo la insolència de la nostra riquesa convertida en bogeria; quan escolto la buidesa d’unes paraules que sobreïxen força o escolto com parlen d’exclusivitat pseudogermànica [...] una època no està lliure de preocupacions perquè l’oficial està radiant i l’agregat ple d’esperances. Des de fa dècades Alemanya no ha viscut un període tan preocupant com aquest». Walter Rathenau durant el període de la pau armada M. Stürmer, 2003, 166-167 «I si, després d’atacar Turquia, es comencen a desestabilitzar els Balcans?; i si un enfrontament balcànic provoca hostilitats entre els dos blocs de potències i una guerra a Europa? Se’ns pot fer carregar amb la responsabilitat d’haver apropat el fòsfor al polvorí». Giovanni Giolitti, primer ministre italià l’abril de 1911, quan s’apoderaren de Trípoli i Cirenàica a J. H. Morrow, Jr., 2008, 79 «Hem de deixar de banda totes les acusacions contra el agressor [...] només l’èxit justifica la guerra». Von Moltke, el jove, el 1913 a B. W. Tuchman, 2006, 59 La Weltpolitik i la construcció de la flota de guerra alemanya tingueren bona part de culpa de la decisió britànica de trencar el seu aïllament internacional i cercar aliats. Guillem II, nét de l’emperadriu Victòria, volia un imperi equiparable als dels seus cosins, els emperadors britànic, Jordi V, i el rus, Nicolau II. Els successors de Bismarck, que no tenien la seva capacitat, volien, com l’emperador, «una economia mundial i una política mundial i, amb això, un prestigi mundial; però es trobaven molt allunyats d’una estratègia de projecció de poder global: ni la visió ni les forces arribaven per això [és a dir, per la disputa real de la hegemonia]. Tanmateix, el que no era més que un conjunt de nervioses actuacions sense direcció fixa, es comprengué i es mal interpretà a Londres i París [com també a Sant Petersburg] com un pla mestre»2. Van haver-hi intents de limitar els armaments de les principals potències, però després de la creació de l’aliança de francesos,
1 Hjalmar Schacht, 1954, 139-141. 2 M. Stürmer, 2003, 155-156. Vegeu també B. W. Tuchman, 2007, 303-360.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

russos i britànics, el que passà va ser tot el contrari, és a dir, les principals potències impulsaren els seus pressupostos bèl•lics i la indústria armamentista: començava la cursa d’armaments1. Durant la cursa d’armaments de la pau armada van haver-hi diversos conflictes internacionals que haurien pogut iniciar el conflicte que finalment s’inicià amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo. Les principals crisis van ser dos conflictes al Marroc i les dues guerres balcàniques2. Els conflictes internacionals al Marroc començaren el 1905; els francesos estaven decidits a establir el seu domini sobre l’imperi marroquí, però el kàiser envià una petita secció de la seva nova flota a Tànger per recordar-los que no podien actuar unilateralment. Des de la perspectiva alemanya era un bon moment per una guerra contra França, malgrat l’aliança amb els britànics. Els russos havien estat derrotats pels japonesos i es trobaven en plena revolució3. A més, els francesos havien estat durant un segle rivals dels britànics, el 1898-1899. Aquesta rivalitat portà als francesos a donar suport als bòers quan aquests lluitaven contra els britànics. Consegüentment, els francesos temien que s’haguessin d’enfrontar sols contra els alemanys. En aquestes circumstàncies sabien que no tan sols no guanyarien, sinó que seria molt possible que es repetís la humiliació de 1870. Per tant, cediren i solucionaren el conflicte amb la conferència internacional d’Algeciras4. A Algeciras les principals potències imperialistes arribaren un acord: la major part de Marroc passaria a ser un protectorat de França, com Tunísia, mentre que la zona de l’estret seria un protectorat espanyol. Satisfeien parcialment les reivindicacions dels africanistes espanyols5 i aconseguien que els francesos no controlessin l’estret. Els britànics no aconseguien el control de Tetuan, però aquesta ciutat i el seu port passaven a ser una ciutat lliure. Alemanya era compensada amb territoris a l’Àfrica central que li cedien els francesos. Els alemanys i els espanyols van ser els grans perjudicats de la conferència d’Algeciras. El protectorat del Rif implicà 15 anys de conflictes com la matança del Barranco del Lobo, la setmana tràgica, la creació de la Legión i el desastre d’Annual. Per Alemanya implicà que es tanqués la seva finestra d’oportunitat, és a dir, al 1905 tenia una clara possibilitat de vèncer els seus rival que ja no tornarien a tenir, donat que «a Londres el secretari d’Estat del Foreign Office, sir Eye Crowe, escrivia un memoràndum darrera un altre sobre els plans de poder mundial alemanys. El 1907, Londres i Sant Petersburg posaren fi a la seva llarga rivalitat». Aquesta havia portat als geopolítics a parlar del Great Game, les teories que asseguraven que el control el cor del planeta –l’Índia britànica–, que era amenaçada pels russos, atorgava l’hegemonia6. Els dirigents britànics ja no estaven en condicions d’actuar de jutges dels conflictes internacionals, com havien fet durant bona part del segle XIX, a partir de la seva gran superioritat marítima i econòmica. En aquestes circumstàncies, decidiren integrar-se en l’aliança que consideraven que beneficiava més els seus interessos. L’aliança de britànics, francesos i russos era potencialment superior a la que encapçalava Alemanya, però els britànics «posaven en perill aquell imperi que en darrer terme pretenien preservar. Per a Anglaterra, igual que per a Alemanya, es dibuixava la tragèdia». De fet, el desastre planava per la major part d’Europa, i a través de les aliances i dels imperis colonials de les principals potències, sobre una bona part del món7. El 1907, la Triple Entesa integrada per la III República francesa i les seves colònies i els imperis britànic i rus era la plasmació del malson de Bismarck: una aliança que pràcticament deixava aïllada a Alemanya. L’Entesa aplicà als alemanys una aliança com la que el vell canceller havia establert contra França durant dècades. Bismarck, però, volia mantenir un equilibri que li permetia mantenir l’hegemonia continental. Quan el Kàiser i els polítics alemanys s’adonaren que l’Entesa era una realitat denunciaren l’Einkreisung, és a dir, el setge. L’historiador britànic Taylor assegurava que els alemanys consideraven als seus aliats elements prescindibles i optaren per no fer concessions. En aquesta avinentesa, l’únic aliat fiable del Reich era l’imperi austrohongarès perquè els necessitaven encara més que els alemanys a ells. També tenien inversions a Turquia, que es desballestava i es trobava en plena decadència, mentre que els italians eren uns aliats poc fiables.
1 B. W. Tuchman, 2007, 239-301, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 69-75. 2 J. H. Morrow, Jr., 2008, 50-88 3 Vegeu tema 5 4 Eloy Martin Corrales (ed.), 2007 5 Vegeu tema 6 6 M. Stürmer, 2003, 156. 7 M. Stürmer, 2003, 155.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Ho havien estat dels francesos per expulsar els austríacs de les seves possessions del nord d’Itàlia (Milà i Venècia), i no dubtaren en aliar-se amb els alemanys per ocupar els estats pontificis que es trobaven sota protecció francesa, el 1870, i tampoc dubtaren en envair el 1911 a Líbia i les illes del Dodecanès, territoris turcs. Per tant, era molt possible, tal com va passar, que si hi havia una guerra europea participessin en el bàndol que consideressin que tenia més probabilitats de guanyar. El diplomàtic i historiador nord-americà G. F. Kennan (1904-2005) va estudiar la crisi de l’ordre internacional establert per Bismarck i assegurava que des de la dècada del darrer terç del segle XIX existia un projecte franco-rus que pretenia destruir l’ordre establert per Bismarck el 1870, de la mateixa manera amb que el canceller alemany havia aconseguit crear el Reich, amb la força de les armes. Els francesos volien destruir l’imperi alemany i recuperar Alsàcia i Lorena, mentre que els russos pretenien desfer l’imperi austro-hongarès i ocupar els Dardanes, és a dir, el control d’Istanbul que tornaria a ser Constanible. L’Entesa significava la fi de l’equilibri, donat que aquesta aliança era més forta que la dels imperis centrals. Els alemanys i els austro-hongaresos veien perillar el seu món, es sentien acorralats i optaren per incrementar la cursa d’armaments. Les principals potències destinaren una bona part del seu pressupost al desenvolupament i la construcció d’armament. Hi ha qui diu que si vols pau preparat per la guerra [«si vis pacem para bellum», Vegecio]. Els britànics van donar un salt qualitatiu en la cursa d’armaments, quan van botar el seu primer Dreadnought, el 1906. Era el nom d’un cuirassat que se’l considerà tan innovador que s’utilitzà per designar els nous cuirassats. Els antics eren molt inferiors a aquests nous vaixells que portaven únicament canons de repetició de gran calibre, podien navegar a gran velocitat i comptaven amb un gran blindatge. Tanmateix, al cap de pocs anys ja construïen els Super-Dreadnought que per decisió del Lord de l’Almirallat, Winston Churchill, estaven dotats dels canons més grans que mai s’haguessin utilitzat en un vaixell de guerra i per primera vegada utilitzaven motors d’explosió –és a dir, utilitzaven petroli– enlloc de carbó. Churchill havia encertat en substituir el carbó pel petroli en els vaixells més moderns de la flota britànica, la qual cosa els donava més autonomia, alleugeria el seu pes i els possibilitava incrementar els canons i la velocitat de la nau. El petroli, però, passava a ser una matèria primera prioritària. Una de les principals zones petrolíferes del món era i és el golf pèrsic, on els britànics controlaven Kuwait i eren veïns de l’imperi turc que cercava finançament i protecció en els alemanys. Aquests també construïren els seus Dreadnought, però mantingueren la propulsió per carbó, la seva artilleria era d’un calibre menor i no podien seguir el ritme de producció dels britànics. L’alemany Tirpitz cercà una alternativa en el desenvolupament dels submarins que els permetrien tenir alguna possibilitat de combatre amb èxit contra una marina molt superior. La segona crisi del Marroc es va produir el 1911, al mateix temps que els italians ocupaven Líbia. Els francesos establien el seu protectorat al Marroc, però el mateix Kàiser havia visitat Tànger el 1905 i havia assegurat que no toleraria que Marroc passés a ser dominat per una única potència, el protectorat espanyol no canviava que la major part del Marroc passava a control francès. Els alemanys enviaren un vaixell de guerra al port d’Agadir. El 1911 la situació internacional era molt diferent a la de 1905. L’Entesa tenia avantatge sobre els imperis centrals, però finalment es solucionà la crisi diplomàticament. Alemanya acceptà el protectorat francès al Marroc, amb el petit territori rifeny en mans espanyoles, mentre se’ls tornava a compensar amb més territoris del Congo francès, al centre d’Àfrica. El 1912, el ministre de la guerra britànic lord Haldane negocià un possible tractat de limitació mútua de les flotes. Era una proposta intel•ligent per la qual els britànics conservaven bona part de la seva supremacia naval, però reconeixien l’ascens d’Alemanya a potència mundial. En aquestes circumstàncies, el kàiser i l’almirall Tírpitz cometeren un error gravíssim en no acceptar l’acord. Possiblement, era la darrera oportunitat per la pau, però havien invertit massa per tornar endarrere, després de dues dècades de rearmament1. Si els alemanys realment tenien un pla per aconseguir l’hegemonia no era viable. Fins i tot, els historiadors alemanys que no accepten que el Reich fos l’únic culpable d’iniciar la guerra accepten que quan l’estratègia alemanya d’aconseguir la
1 M. Stürmer, 2003, 158.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

igualtat naval amb els britànics va fracassar haurien d’haver retornat a la prudència bismarckiana. Aquesta era la via defensada per l’industrial, milionari i polític liberal Walther Rathenau1 quan defensava limitar els pressupostos de defensa a partir d’un acord amb la Gran Bretanya o, fins i tot, fer-ho unilateralment per frenar la cursa d’armament i allunyar la possibilitat de guerra. El periodista i escriptor britànic Norman Angeli va escriure el 1910 La gran il•lusió, on defensava la creació d’una Commonwealth pels països de l’Europa continental que basada en el lliure comerç acabés amb la tensió generada per la pau armada. L’influent Kurt Riezer, el 1912, assegurava que un conflicte entre potències desenvolupades es guanyaria a través de les respectives potències industrials, però que els costos serien tan grans que era molt millor evitar-la. Tanmateix, el principal pacifista a Alemanya era Walther Rathenau. Aquest era fill del fundador d’AEG. Era un tecnòcrata i un visionari humanista, un patriota prussià i un convençut pacifista, un alemany de religió jueva declarat antisionista. Rathenau preveia que els sistemes elèctrics permetrien comunicar ràpidament tot el planeta acabant de consolidar la globalització començada amb els nous mitjans de transport, especialment els trens i els vaixells de vapor. Entre les paradoxes de Rathenau no era la menor la seva admiració pel Reich, alhora que menyspreava el sistema polític alemany. Volia ser acceptat per la societat alemanya del seu període i pel mateix Kàiser, però estava convençut que el futur passava per una comunitat internacional integrada per una xarxa de democràcies industrialitzades, tot i que la forma de govern podria ser tan republicana com monàrquica, que formarien juntes una Europa Unida. Els seus plantejaments polítics s’inspiraven en els sistemes de distribució elèctrica, no tan sols era propietari de la companyia també era enginyer electroquímic. Els seus plantejaments eren antagònics als de Bernhardi i ens mostren la complexitat del Reich2. Era cert que els alemanys feia dècades que preparaven la guerra, com també ho feien els seus rivals francesos i britànics. L’Estat Major alemany tenia una gran autonomia, fins i tot del Kàiser que tenia el control directe de l’armada, però no de l’exèrcit. L’Estat Major estava integrat per l’elit dels militars alemanys. L’aliança franco-russa implicà que comencessin a preparar una possible guerra en dos fronts: a l’oest amb els francesos i a l’est amb els russos. Des de 1894 la suma dels exèrcits francès i rus era molt superior a l’alemany, fins i tot si s’afegien els austro-hongaresos. Els alemanys comptaven amb dos elements en els quals superaven a tots els seus rivals: artilleria (els canons fabricats per Krupp tenien una merescuda fama) i l’organització, en mans de l’Estat Major. Els britànics no tenien un Estat Major equiparable, confiaven en individus molt brillants com el mariscal Lord Kitchner o Winston Churchill i els seus respectius equips. Era una manera d’actuar que els havia servit per controlar el seu immens imperi i que facilitava que es prenguessin ràpidament les decisions. Aquest sistema podia ser útil per conflictes limitats i/o colonials, però no amb una guerra amb la segona economia mundial i amb el millor exèrcit del món. Quant als seus rivals francesos i russos, només cal comparar com aplicaren els seus respectius plans de guerra. L’alemany, el pla Schlieffen, fracassà però després d’haver ocupat gairebé tota Bèlgica i d’haver arribat a les portes de París, mentre que el pla 17 francès3 va ser un desastre, mentre que els russos fracassaren a la seva ofensiva sobre Prússia per manca d’una organització militar moderna i eficient. Els britànics també havien desenvolupat els seus propis plans de guerra que passaven per evitar que els alemanys derrotessin ràpidament als francesos com el 1870, per aquest motiu tenien decidit enviar un exèrcit que lluités amb els francesos4. El Pla Schlieffen estava formulat des de 1905. El general comte Alfred von Schlieffen (1833-1913), honoríficament ascendit a mariscal el 1911, estava jubilat des de 1906. Sobre el seu pla hi ha opinions diverses, des de considerar-lo magnífic i culpar el seu mal funcionament a les modificacions introduïdes pels seus successors a l’Estat major, especialment von Moltke, als que ho consideren un producte de la tecnocràcia basat en un sobreesforç que conduïa a la derrota. Els prussians primer i, més tard, els alemanys eren partidaris de la batalla decisiva, és a dir, de destruir al gruix de les tropes enemigues en una única batalla, encara que les baixes pròpies fossin altíssimes. Era el que havien fet a Sadowa (1866) o Sedan (1870). El que Schlieffen havia programat, fins al darrer detall: moviment de tropes i trens, horaris... es basava en la certesa que els francesos es mobilitzarien ràpidament, però els russos amb lentitud. Aquest era el primer error, donat que els russos havien reformat el seu exèrcit des de la derrota de 1904-1905 i també es mobilitzaren ràpid5. La guerra havia de començar amb una ofensiva llampec a través de Bèlgica. Tenien firmat un acord de neutralitat amb Bèlgica, però
1 Vegeu tema 2. 2 M. Stürmer, 2003, 165-169 3 Sobre el Pla 17 i la planificació de la guerra dels francesos vegeu B. Tuchman, 2006, 61-79 4 B. Tuchman, 2006, 81-93 5 B. Tuchman, 2006, 95-109

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

aquests detalls diplomàtics no importaven als militars de l’Estat Major alemany. L’objectiu no era Bèlgica i se’ls donaria l’oportunitat de no combatre si deixaven passar els exèrcits alemanys i els lliuraven les principals fortificacions. Si no ho feien senzillament els destruirien. Ho van fer, però els belgues resistiren més del previst (uns pocs dies més). L’objectiu era evitar les defenses que els francesos havien construït a la frontera durant dècades. De fet, els francesos i els seus aliats coneixien perfectament gran part del Pla Schlieffen, però consideraven que no tenien suficients tropes com per a frenar l’ofensiva que llançarien sobre Alsàcia, en direcció al Ruhr, mentre els russos atacaven Berlín. Un pla tan ambiciós com el formulat per Schlieffen necessitava moltes tropes i pensaven que no era viable. S’equivocaven i no van fer res per a contrarestar-lo. L’objectiu de l’ofensiva era París i derrotar al gruix de l’exèrcit francès en un nou Sedan que els obligaria a capitular, la qual cosa els permetria traslladar la major part de les seves tropes cap a l’est i derrotar als russos1. A l’est els alemanys únicament tenien fortificada la ciutat de Posen. Els seus plantejaments eren esperar que els russos no es mobilitzessin de pressa i/o que centressin la seva ofensiva contra els austrohongaresos. Confiaven que els obstacles naturals dificultessin l’ofensiva russa, mentre que la tàctica alemanya seria defensiva. El pla era resistir fins que arribessin les tropes de l’oest, després d’haver derrotat als francesos. L’Estat Major tenia una gran autonomia des que un triomf militar va permetre el naixement del Reich i aquesta autonomia s’amplia al llarg de la guerra, fins que pràcticament tot el poder es concentrà de facto a les seves mans. La guerra no era inevitable. És cert que els alemanys estaven assetjats, que es sentien acorralats i que en gran part la decisió d’iniciar a la guerra estava en mans de tecnòcrates militars, l’Estat Major. No obstant, la tercera república francesa es va trobar en una situació semblant, entre 1871 i 1894, a la qual es trobava Alemanya entre 1907 i 1914, i amb una situació de relativa igualtat, a partir de l’aliança amb Rússia, entre 1894 i 1904 i no va haver-hi guerra, malgrat que els imperialistes francesos impulsaren una política exterior molt agressiva que els portà a conquerir una bona part d’Àfrica i la Indoxina francesa. Va haver-hi un període de relativa distensió entre 1912 i 1913, quan semblava que britànics i alemanys podien aconseguir un acord que possibilités la pau. Aquesta distensió arribà en un període de crisi internacional, amb dues guerres balcàniques que implicaren la pràctica desaparició de Turquia de la península balcànica, excepte el territori dels voltants d’Istambul. A la primera guerra el gran derrotat va ser l’imperi turc i els beneficiats els petits estats balcànics: Sèrvia, Bulgària, Romania i Grècia. Va ser el moment en què crearen Albània. La segona guerra va enfrontar els vencedors pel control de Macedònia i el turcs aprofitaren l’oportunitat per recuperar una petita part del que havia estat el seu territori. Els grans perdedors d’aquesta van ser els búlgars. Aquestes guerres podien haver estat el precipitant de la Gran Guerra europea que tothom esperava. De fet, els servis estaven aliats amb els russos que eren una de les grans potències de l’Entesa, mentre que els austrohongaresos feia poc que s’havien annexionat Bòsnia, el 1908, tot i que feia dècades, des de 1878, que estava sota el seu control. Durant el període de 1878 a 1908, Bòsnia legalment seguia sota sobirania turca, però els austrohongaresos aprofitaren la revolució dels joves turcs que transformaren l’imperi otomà en turc. Els austrohongaresos s’annexionaren Bòsnia per evitar que els turcs els reclamessin el territori. Els turcs tenien molt bones relacions amb l’imperi alemany. A més, Itàlia exercia de potència dominant a la zona i aviat establí un protectorat sobre Albània2. Britànics i alemanys arribaren a acords per repartir-se les colònies portugueses i estabilitzar el que quedava de l’imperi turc, perquè ni a britànics ni alemanys els interessava que els russos tinguessin via lliure al Mediterrani. La base del pacte
1 B. W. Tuchman, 2006, 49-60 2 Sobre la situació dels principals contendents abans de 1914 vegeu M. Howard, 2003, 9-27

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

era simple i clara: el mar per als britànics, la terra per als alemanys. El sistema d’aliances que inicià la Primera Guerra Mundial l’agost de 1914 podia haver decidit solucionar el conflicte de manera diplomàtica, com al Marroc el 1905 i el 1911, o amb una guerra limitada als Balcans, com el 1912 i 1913. La guerra no era inevitable. El que la diplomàcia i, en darrera instància, els principals dirigents de les dues aliances enfrontades van evitar durant les dues guerres balcàniques no va servir perquè, poc temps després, decidissin que havia arribat al moment de posar a prova les seves forces, malgrat que tots estaven convençuts que si esclatava la guerra seria breu. Era inimaginable una guerra llarga entre les potències industrialitzades, perquè tothom sabia que amb les innovacions científiques i tècniques, tant el cost econòmic com l’humà portaria a la pràctica anihilació dels contendents. A l’agost de 1913, la Cambra de diputats i el Senat francesos votaren un increment del servei militar obligatori de dos a tres anys. Era la resposta a l’increment de tropes de l’exèrcit alemany el mes anterior. L’extensió del servei militar obligatori era una mesura impopular i no evitava que l’exèrcit francès estigués en inferioritat numèrica respecte al del Reich. Les eleccions generals de la primavera de 1914 tornaren a donar una gran majoria als radicals-socialistes de centre esquerra i els socialistes, en el bloc des gauches que tenia com a lema electoral retornar al servei militar obligatori de dos anys. També s’imposaren els defensors de la pau. De fet, el Congrés de diputats francesos tenia una majoria de diputats favorables a la pau, malgrat que els anys de la pau armada havien generat una tempesta que començaria a descarregar l’estiu de 19141. Els pacifistes com Rathenau poden ser vistos com una mena de Cassandra, que sap tot el que passarà però no pot ni evitar el conflicte ni salvar la seva vida. Es desenvolupava el pessimisme polític amb discursos pesudocientífics basats en el darwinisme i el racisme ètnic-cultural. Només faltava una guspira que fes esclatar el polvorí. Un incident que posés en marxa la complicada xarxa diplomàtica que podia porta a una guerra entre les principals potències europees que en afegir els seus respectius imperis es transformaria en mundial. Sarajevo 28 de juny de 1914. L’inici del compte enrere «Qualsevol condemnada tonteria als Balcans, provocarà una guerra europea»

Bismarck, 1898 a W. L. Shirer, 1973, 111.

«Si jo no ho hagués fet [l’assassinat] els alemanys haurien trobat una altra excusa»

G. Princip.

«No tinc cap dubte que Anglaterra, Rússia i França han acordat entre elles –coneixent que els nostres tractats ens obligaven a donar suport a Àustria– per utilitzar el conflicte àustro-servi com un pretext per lliurar una guerra d’anihilació contra nosaltres [...] [L’acord amb] el vell i honorable emperador austríac ha estat aprofitat per crear una situació que ha donat a Anglaterra l’excusa que ella ha estat cercant per anihilar-nos amb l’espúria aparença de justícia amb el pretext que ella està ajudant a França i mantenint la ben coneguda Balança de Poders, és a dir, utilitzant a tots els estats europeus per al seu propi benefici en contra nostra» Guillem II, nit del 30 al 31 de juliol de 1914, M. Balfour, 1968, 350-351. Durant els anys que van de 1904 a 1914 van haver-hi diversos incidents internacionals que podien haver originat una guerra entre les principals potències europees, però, finalment, la guerra començà per un incident relativament poc important. L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i la seva muller. Era l’hereu al tron austro-hongarès, tot i que s’havia vist
1 W. L. Shirer, 1973, 110. Vegeu també B. W. Tuchman, 2007, 439-446 i 465-471

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

obligat a renunciar que els seus fills el succeïssin, donat que es va casar amb una noble txeca, és a dir, eslava, la comtessa Sofia Chotek. Era nebot de l’emperador Francesc Josep, el creador de l’imperi austro-hongarès, el 1867, abans era l’imperi austríac. Era vidu de l’emperadriu Sissi, assassinada per un anarquista el 1898. El seu únic fill s’havia suïcidat i el seu nebot, Francesc Ferran no era massa popular entre els nacionalistes austíacs i hongaresos, donat que volia ampliar el pacte (foedus que és la base del federalisme) als pobles eslaus de l’imperi. Aquests estaven tant sota control austríac, txecs i eslovens, com hongarès, eslovacs i croates, mentre que l’emperador controlava l’annexionada Bòsnia. Aquests plantejaments no molestaven únicament els defensors del statu quo a Àustria-Hongria, sinó també els nacionalistes servis que volien formar un gran estat eslau que aplegués tots els eslaus dels Balcans, és a dir, crear Iugoslàvia (etimològicament vol dir Eslaus del Sud) a partir de l’engrandiment de Sèrvia1. El viatge a Sarajevo va estar mal preparat. Francesc Ferran i la seva dona van visitar la ciutat per presenciar unes maniobres militars. Era el primer viatge oficial a un territori que havia estat annexionat el 1908. Publicaren el recorregut que seguiria l’arxiduc, i perquè els súbdits bosnians el poguessin veure millor aniria amb un cotxe descapotable. La data era una veritable provació: el 28 de juny. Era el dia que els servis recordaven la derrota en la batalla de Kosovo contra els turcs, és a dir, es tractava de la diada nacional tant dels servis com dels paneslavistes. El ministre servi d’afers exteriors va avisar a Viena que era una imprudència enviar l’arxiduc a Sarajevo. L’organització Mlada Bosna, la Jove Bòsnia (vinculada a la societat secreta partidària de la gran Sèrvia: La Mà Negre dirigida pel coronel Dragutin Dimitrievitx, Apis) va enviar set terroristes a matar a l’hereu del tron. Els van situar al llarg del recorregut amb l’objectiu d’assassinar-lo. El primer terrorista llançà una bomba contra el cotxe, però fallà. Al segon intent no fracassaren. Un estudiant universitari, Gavrilo Princip, va pujar al cotxe i disparà de molt a prop contra l’arxiduc -que hauria dit no és res, mentre es moria- i la seva muller, Sofia. Per entendre l’inici de la Primera Guerra Mundial s’hauria de començar pels terroristes i continuar pels que van planificar d’una manera tan nefasta la visita de l’hereu del tron imperial a Sarajevo2. Pel que fa als terroristes de Mlada Bosna, tots, excepte un que escapà a Montenegre, van ser detinguts, jutjats i declarats culpables. Cinc dels participants, entre ells l’autor material dels assassinats, en ser menors d’edat, no se’ls va aplicar la pena de mort. Un dels assassins (Danilo Ilic) i quatre dels còmplices majors d’edat van ser condemnats a mort; tres van ser executats. Dels joves presos, Princip va morir a la presó de tuberculosi, com dos més dels seus companys. En canvi, dos sobrevisqueren; un era Vaso Cubrilovic (18971990) va ser professor universitari d’història a Belgrad, conseller del monarca, diverses vegades ministre amb Tito; autor de dos memoràndums un titulat Expulsió dels albanesos, 1937, i l’altre Com resoldre el problema de les minories a Iugoslàvia, on defensava la neteja ètnica per solucionar el problema de les nacionalitats3. També sobrevisqué Cvjeko Popovic que posteriorment va ser conservador de la secció etnogràfica del museus de Belgrad. La mort de l’arxiduc no va causar molta consternació a Viena. El vell emperador sembla que no estava massa trist, donat que ho atribuïa a la providència. També li agradava que el nou hereu fos el seu nebot-nét Carles. A Francesc Ferran i a la seva dona els van enterrar amb un funeral modest per un hereu al tron imperial dels Habsburg. L’assassinat, però, generà indignació nacional i va haver-hi manifestacions i disturbis antiservis en diverses ciutats.
1 B. W. Tuchman, 2006, 113-114 2 M. Coffey, 2001. Vegeu també M. Howard, 2003, 29-44 3 M. Coffey, 2001. Vegeu també M. Howard, 2003, 29-44

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

La notícia de l’assassinat no va tenir massa ressò a França, donat que la relativa calma de la política interior francesa es va veure pertorbada per un assassinat: la dona del dirigent radical-socialista Caillaux matà a Gaston Calmette, el director de Le Figaro. Aquest era un dels principals diaris conservadors de França. Des del gener de 1914, havia iniciat una campanya contra Caillaux: l’acusava de voler establir un impost directe sobre els ingressos, mesura que els conservadors consideraven un robatori amb violència, i de ser progermànic. El quart poder francès havia demostrat que podia crear i destruir carreres polítiques. La campanya contra Caillaux era especialment virulenta i no respectava cap norma. La seva dona el 16 de març de 1914 es dirigí a la direcció del diari i assassinà el seu director. El judici començà al juliol i les notícies que es publicaven sobre el crim passionel eren seguides amb molta més atenció per l’opinió pública francesa que la informació que arribava sobre les tensions diplomàtiques generades per l’assassinat de l’arxiduc austro-hongarès Francesc Ferran, el 28 de juny de 19141. L’assassinat de Francesc Ferran inicià el procés que al cap de sis setmanes implicaria l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Els austro-hongaresos, amb prous motius, culpaven al govern servi d’haver organitzat l’atemptat i estaven disposats a acabar amb la intervenció sèrvia en els pobles eslaus vinculats a l’imperi Habsburg. Eren conscients que difícilment podrien resistir una altra derrota militar com la de 1866, precisament contra Prússia. Berlín tampoc sentia massa la pèrdua de l’arxiduc, perquè el consideraven proeslau i inicialment pensaven que era un incident suportable. No obstant, Viena interpretà l’assassinat com un atemptat contra la monarquia Habsburg i volien demostrar que encara eren una potència forta que no es trobava en decadència. Berlín no podia córrer el risc de perdre el seu darrer aliat fiable, donat que era molt poc probable que Itàlia participés en una guerra contra les potències que controlaven el Mediterrani. Àustro-Hongria volia que Sèrvia deixés d’interferir en els seus assumptes i, fins i tot, estaven disposats a declarar-los la guerra. Els servis volien evitar l’enfrontament, però en cas de guerra comptaven amb l’aliança russa. Aquests havien modernitzat el seu exèrcit, fins al punt que era equiparable en armaments a l’alemany. L’escalada que portà a la declaració de la guerra era possible, però ni era automàtica, ni inevitable. Cada potència havia de decidir si compliria els pactes que havia subscrit i amb quins objectius2. El 7 de juliol, el govern austrohongarès optava per la guerra amb Sèrvia, però volien que semblés que eren els servis els que la declaraven. Únicament el primer ministre hongarès3, el comte István Tisza (1861-1918), hi estava en contra, perquè si començava la guerra els hongaresos eren els que es trobaven al costat de la frontera russa, però també, i sembla que va ser l’únic que va entendre que una guerra entre Àustria-Hongria i Sèrvia podia transformar-se en un conflicte europeu. La major part de la historiografia afirmava que els austríacs van ser gairebé arrossegats a la guerra per la prepotència de l’Estat Major alemany, però la iniciativa en la crisi amb Sèrvia era dels joves diplomàtics austrohongaresos que formaven part del consell del ministre d’Exteriors, el comte Leopold Berchtold (1863-1942), que estava influït pel cap de l’Estat Major de l’exèrcit àustro-hongarès, mariscal Franz Conrad von Hötzendorff (foto). Els falcons eren partidaris d’una acció enèrgica contra Sèrvia, que els deixés les mans lliures per a controlar els Balcans. Finalment, Viena va decidir enviar un ultimàtum inacceptable a Belgrad, després d’informar als alemanys. Pensaven que els russos no estaven a punt per entrar en guerra. L’ultimàtum exigia que oficials austríacs intervinguessin en les investigacions sèrvies sobre possibles implicats en l’atemptat de Sarajevo, així com també en el procés i el càstig dels culpables d’haver participat en la conspiració. El document es va lliurar el 23 de juliol, amb l’exigència de respondre en 48 hores. La situació es complicà per causa de les mobilitzacions: Àustria-Hongria mobilitzà lentament el seu exèrcit; trigarien unes tres setmanes en estar preparats per una guerra contra Sèrvia. La decisió dels austrohongaresos comptava amb el suport de Berlín, però no sabien, perquè no coneixien el pla Schlieffen, que en cas de guerra s’haurien d’enfrontar sols amb els russos. En canvi, els italians, durant dècades aliats d’alemanys i austrohongaresos optaren per esperar i veure com es desenvolupava la crisi i, si hi havia guerra, l’inici del conflicte. Quan van entrar en guerra ho van fer per egoisme nacional i contra els seus antics aliats. Quan estaven convençuts que l’Entesa guanyaria la guerra i després de pactar àmplies compensacions territorials. Itàlia acabà la guerra en la coalició vencedora, però els costos de la seva participació en el conflicte bèl•lic superaren els suposats beneficis. D’altra banda, els servis sol•licitaren l’ajuda de Sant Petersburg que respongué amb la mobilització del seu exèrcit. Els russos iniciaren la mobilització en secret, com també els servis que temien un atac austríac, per bé que intentaven aconseguir una sortida
1 Sobre la trajectòria política de Caillaux al període d’entreguerres vegeu W. L. Shirer, 1973, 158-159. 2 M. Stürmer, 2003, 173-174. 3 Hi havia dos governs el de l’imperi d’Àustria i el del regne d’Hongria

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

negociada a la crisi i acceptaven la major part de les exigències de l’últimàtum austrohongarès. L’assassinat de l’hereu era un incident menor en comparació amb les dues guerres balcàniques, però el sistema d’aliances estava en funcionament. L’Estat Major alemany pensava que Viena hauria de llançar una ràpida ofensiva sobre Belgrad, abans que els russos estiguessin mobilitzats. De fet, un dels problemes d’Alemanya era la gran autonomia del seu Estat Major. El 28 de juliol mentre que el canceller intentava evitar la mobilització de l’exèrcit austrohongarès, el cap de l’Estat major alemany, Moltke, aconsellava al seu homòleg de l’imperi Habsburg que mobilitzés les seves tropes. El mateix kàiser pensava que la resposta del govern de Belgrad era una victòria de Viena, alhora que el ministre d’Exteriors feia que el vell emperador signés el darrer ultimàtum a Sèrvia, quan feia un més exacte de l’assassinat de Francesc Ferran. Els motius de les presses del comte Berchtold eren evitar una sortida negociada de la crisi. Volien la guerra, però limitada a Sèrvia, amb l’esperança que fos curta i exemplificant. Pensaven que els russos trigarien molt a mobilitzar-se i que s’ho pensarien abans d’atacar-los, perquè comptaven amb el suport de Berlín. El que no sabien a Viena era que l’Estat Major alemany havia aprofitat l’incident per preparar la seva pròpia guerra en dos fronts, contra França i Rússia, mentre que aquests tenien bona part del seu exèrcit mobilitzat per acabar amb l’imperi Habsburg i, si era possible, ocupar l’estret dels Dardanels que encara posseïa el decadent imperi turc. Àustria-Hongria i Sèrvia es declaraven la guerra el 30 de juliol de 1914. El dia següent els alemanys enviaren un ultimàtum a Rússia, on li demanaven que desmobilitzessin les seves tropes que començaven a concentrar a les fronteres dels imperis alemany i austro-hongarès; en no rebre resposta els alemanys ordenaren la mobilització general i li declararen la guerra a Rússia; Sant Petersburg va demanar als francesos que complissin els acords de l’Entesa, mentre els alemanys enviaven un ultimàtum a París, on els exigien que es desmobilitzessin i els lliuressin les places fortes de Toul i Verdun, la qual cosa garantiria que no entrarien en guerra. Els alemanys sabien que la proposta era inacceptable. Els francesos (foto) respongueren que actuarien segons els seus propis interessos i ordenaren la mobilització general. Francesos i alemanys es declaraven la guerra el 3 d’agost. Els alemanys declaraven la guerra a França i Rússia i ho comunicaven als seus aliats àustro-hongaresos. De cop i volta, els Balcans, l’origen de l’incident, havien passat a ser un escenari bèl•lic secundari. Esperaven que els austrohongaresos oblidessin Sèrvia i enviessin les seves tropes a combatre als russos, perquè el gruix de les tropes alemanyes es centraria en l’atac a França. Els austrohongaresos van declarar la guerra a Sèrvia, però van ser els alemanys els que la transformaren en la Gran Guerra en enfrontar-se a francesos i russos. Els alemanys i els austro-hongaresos volien la guerra, però no eren els únics. El 13 de juliol un fanàtic nacionalista francès assassinà a Jean Jaurès, mentre es trobava en un cafè a París. La diplomàcia que durant la dues guerres balcàniques havia actuat com a moderadora de les discrepàncies entre les grans potències no actuà de la mateixa manera. Inicialment, perquè es va considerar l’assassinat de Sarajevo un incident menor. Posteriorment, perquè la visió global –estratègica– del que volia dir la Gran Guerra va quedar eclipsada pels interessos tàctics dels contendents. Viena i Berlín es necessitaven mútuament, mentre que Belgrad tenia el suport de Sant Petersburg i aquests comptaven amb París. Si no complien els pactes l’Entesa es desintegraria i es trencaria el setge sobre l’imperi alemany. Per tant, els dos bàndols pensaven que els seus rivals no arribarien a les darreres conseqüències, perquè hi havia massa en joc. Tots es pensaven que la posició dels seus rivals era un farol. No ho era. L’única incògnita era saber quina seria l’actitud de Gran Bretanya. De fet, el principal problema britànic a l’estiu de 1914 era Irlanda, on estava a punt d’esclatar una guerra civil entre els autonomistes i els unionistes. Per tant, durant bona part de la crisi diplomàtica que portà a l’inici de la Primera Guerra Mundial els britànics no actuaren. Possiblement, estaven disposats a mantenir-se neutrals, sempre que els imperis centrals, és a dir, Alemanya no guanyés la guerra com havia

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

passat el 1870. Els militars eren conscients que un atac ràpid i efectiu alemany contra París hauria de passar per Bèlgica per evitar les defenses que havien construït els francesos durant dècades. Per tant, si els alemanys respectaven la neutralitat belga estaven disposats a seguir l’actitud italiana. Tanmateix, el 4 d’agost els alemanys atacaven Bèlgica i els britànics decidien entrar en guerra; actuaven per motius geopolítics, però guanyaren la primera batalla propagandística quan el canceller alemany Bethmann-Holweg li digué a l’ambaixador britànic que feien la guerra a un poble germà (germànic) i els la declaraven per un tros de paper, és a dir, el tractat que garantia la neutralitat belga. La premsa britànica va convèncer a l’opinió pública que anaven a la guerra perquè respectaven la legalitat internacional, tot i que possiblement el motiu real era que defensaven la seva hegemonia mundial. De fet, optaren per l’aliança amb els seus enemics francesos, quan els alemanys començaren a construir una flota de guerra que rivalitzava amb la britànica. Aquests no lluitaven amb els francesos per respectar la legalitat internacional, sinó perquè la victòria conjunta amb francesos i russos sobre els imperis centrals seria un mal menor que els permetria acabar amb el rival més perillós en la disputa per l’hegemonia1. Quins eren els objectius dels contendents? Tots els bel•ligerants pensaven que obtindrien guanys de la guerra, però sembla que podem afirmar que el principal responsable de l’inici de la guerra entre les principals potències europees va ser Alemanya o si es prefereix el seu Estat Major. Els historiadors alemanys que defensen la culpabilitat alemanya es basen en la teoria de la fugida endavant i en els mòbils de guerra d’Alemanya, vinculats a la política internacional expansionista, la Weltpolitik. La teoria de la fugida endavant atribueix la guerra als problemes interiors del país. La guerra exaltà el sentiment nacionalista i hauria tingut com a finalitat impedir que els socialistes –SPD– arribessin al poder, ja que eren la força política més important amb 110 diputats, un milió d’afiliats i un centenar de diaris. La guerra tindria com objectiu defensar l’estructura política i social tradicional del imperi, davant de pretensions demòcrates. Els alemanys volien que els Estats veïns estiguessin governats per grups d’aristòcrates locals. Els mòbils expansius alemanys tindrien la finalitat d’assegurar el progrés econòmic sense canvis socials. Quant a la importància de l’expansionisme en política exterior, la política mundial alemanya, el que sembla més clar és que aquests objectius es combinaven i que els alemanys consideraven la guerra inevitable. Des del setembre de 1914, començaren a publicar els objectius de guerra dels alemanys. «Aquests somnis de poder no havien provocat la guerra. Passà més bé que la guerra necessitava un sentit de que li mancava la crisi de juliol de 1914. Les potències ho trobaren en dos factors: en el sentit d’una guerra que acabaria amb totes les guerres i en la conquesta». Entre els objectius de guerra alemanys hi havia la voluntat d’ampliar la seva frontera cap a l’est. A més, de crear un estat polonès, monàrquic i supeditat als alemanys que garantís la frontera prussiana de possibles atacs russos. A l’oest estaven interessant en el port d’Ambers i els jaciments francesos de ferro de Longwy-Briey, que haurien de garantir el subministrament de matèries primeres per la seva indústria2. Els objectius de la resta de bel•ligerants estaven molt lluny de resultar altruistes. Els francesos somiaven en destruir l’imperi alemany, recuperar Alsàcia i Lorena, l’annexió del Sarre i el Ruhr i aconseguir l’hegemonia continental. Els russos pretenien destruir l’imperi dels Habsburg, crear estats eslaus que estiguessin sota el seu tutela, com Sèrvia i acabar amb l’imperi turc, la qual cosa els permetria ocupar els Dardanels, transformar Istambul en Constantinoble i, fins i tot, alliberar Jerusalem. Els britànics pretenien desfer-se del seu principal competidor, Alemanya, per mantenir l’hegemonia, alhora que no els interessava que els seus aliats, francesos i russos, sortissin massa enfortits de la guerra. Els aliats de l’Entesa es van comprometre a no signar la pau per separat. Després de l’entrada en guerra de l’imperi turc acordaren entre ells el seu repartiment. Als russos els garantiren els Dardanels, mentre que francesos i britànics es repartien el fèrtil creixent del Pròxim Orient. El cas paradigmàtic és el d’Itàlia. Durant dècades havien estat membres de la triple aliança amb els imperis alemany i austrohongarès, però quan el govern es va convèncer que els seus antics enemics guanyarien la guerra negociaren amb les potencies de l’Entesa la seva part del botí, en el Tractat secret de Londres de 1915. Els prometeren territoris als Balcans, a Àfrica i al Pròxim Orient. La major part de la població italiana era contrària a la guerra, però el govern de Roma va entrar en conflicte amb els seus antics aliats per egoisme nacional. Ho pagaren molt car3.
1 Sobre l’activitat diplomàtica a París i Londres vegeu B. W. Tuchman, 2006, 129-186 2 M. Stürmer, 2003, 185-186 3 M. Howard, 2003, 73-74

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Totes les grans potències creien que el conflicte seria breu, donat que cap tenia suficients recursos per lluitar molt temps contra potències industrialitzades. Els imperis centrals no eren els zulús de Sud-Àfrica, amb gran esperit combatiu, però armats gairebé únicament amb llances, o els bòxers xinesos. Els britànics van necessitar Déu i ajuda per guanyar als Bòers (els colons d’orígens holandesos) de Sud-àfrica; Rússia havia estat derrotada per la potència emergent japonesa el 1905, i totes les guerres que havien participat francesos o alemanys des de 1870 eren amb pobles que no tenien una capacitat industrial i militar equiparable a la seva. Ara era diferent: s’enfrontaven la major part de les potències més industrialitzades amb exèrcits de milions d’homes, imperis colonials. Els imperis britànics, francès, belga i rus volien dir: Canadà, i les possessions britàniques i franceses a Amèrica, la major part d’Àfrica, des del Caire al Cab passant pel Congo, i una gran part d’Àsia, especialment l’Índia britànica i la Indoxina francesa. Era inimaginable una guerra llarga, però durà 1.564 dies i va ser el conflicte bèl•lic més car materialment, econòmicament i humanament de la història contemporània, fins aquell moment. Fins al darrer instant, els principals dirigents europeus van poder parar la guerra, alhora que mobilitzaven els seus exèrcits i aprovaven pressupostos de guerra. La tensió havia augmentat durant la pau armada, amb la cursa d’armaments, l’existència de dues grans aliances i els canvis fronterers. Els turcs havien controlat durant un llarg període els Balcans i amb la seva expulsió es consolidaven estats, especialment Sèrvia, enfrontat amb l’imperi austrohongarès. Els servis comptaven amb l’aliança amb Rússia, aliada amb els francesos, mentre que Viena depenia dels seus poderosos veïns alemanys, perquè els italians eren poc de fiar. L’assassinat de l’hereu del tron era un incident que va permetre que les seves diplomàcies i els seus respectius Estats Majors avaluessin si era el moment idoni per una guerra que podia canviar l’equilibri de poders a Europa i al món. Així com també anihilar grans potències i l’ordre dels principis establerts fins aquell moment. Després de sis setmanes d’intenses negociacions els dos bàndols van arribar al convenciment que havia arribat l’hora, en expressió de Carl von Clausewitz, de passar a la darrera forma de la diplomàcia: la guerra. Tots estaven convençuts que si hi havia guerra seria breu i poc costosa. S’equivocaven. «[Lluitarien] fins tombar el rival» L’evolució dels armaments, de les tàctiques i de la política dels contendents «[Recordava] l’home que li han volat una mà i té el monyó encara sense curar, i el del costat, amb el braç cercenat i un forat a l’esquena en el que bé hi cabria un puny [...] homes sense cara, sense ulls, sense membres; homes gairebé desbudellats; homes amb els cos truncat per monyons que mouen amb espasmes [...] [un home] que, una vegada lliure dels seus embenatges, tan complicats com nombrosos, només mostrava un parell de forats plans farcits de gasa en lloc de nas i dos penjalls informes per llavis» La infermera Vera Brittain a J. H. Morrow, Jr., 2008, 348-349. «L’Estat Major, el 1914, estava preparat per a la guerra de 1870, i el 1940, per a la guerra de 1914» Guy la Chambre, ministre de l’aire, 1938-1940 a W. L. Shirer, 1973. Ni l’aliança dels imperis centrals, ni l’Entesa intentaren aturar la guerra o negociar una pau, sense vencedors ni vençuts. Ambdós bàndols volien guanyar i posaren tots els mitjans científics, tecnològics i industrials per aconseguir-ho. Per tant, potenciaren la millora dels armaments en tots els àmbits. L’artilleria incrementà el seu calibre i precisió, fins arribar a llançar una concentració d’obusos com mai s’havia vist. En aquest àmbit la superioritat era dels alemanys i dels seus canons Krupp, però els dels seus rivals no eren massa inferiors. Quant a canons navals l’avantatge estava del costat britànic. Es van començar a utilitzar massivament les metralladores que aviat demostraren que eren una arma molt útil per tàctiques defensives, si es combinaven amb trinxeres construïdes sota direcció d’enginyers militars i protegides per filferro de pues, mentre que els militars tradicionals encara confiaven en la cavalleria i en les càrregues d’infanteria a la baioneta. Una de les imatges que quedà gravada a tots els combatents era quan els ordenaven sortir de les trinxeres, amb la baioneta calada per llançar-se contra les trinxeres rivals, on els disparaven amb metralladores. Si els enemics estaven ben fortificats, era pràcticament impossible trencar les defenses rivals; una situació que va permetre una certa estabilitat dels fronts especialment l’occidental, on no es van produir canvis significatius, fins al darrer any de la guerra.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Per consolidar o destruir les trinxeres s’inventaren els morters de trinxera, els llança flames, i la primera arma de destrucció massiva utilitzada àmpliament: l’armament químic. Els primers en utilitzar-lo van ser els francesos en usar granades lacrimògenes. Els alemanys milloraren la tècnica i començaren a utilitzar productes químics letals, els seus rivals van fer el mateix. Únicament un 3% dels combatents moriren per la utilització dels gasos, però en molts casos l’objectiu no era matar, sinó causar grans ferides –destrucció de gran part de la capacitat pulmonar, grans cremades o pèrdua de la visió–. Els alemanys utilitzaren clor a Ypres (l’abril de 1915), poc efectiu i impossible de controlar; els britànics protestaren, alhora que començaven a desenvolupar el seu armament químic. El 1915 els mateixos britànics que asseguraven que l’armament químic era una arma covarda van ser els primers d’utilitzar-lo massivament llançant-ne150 tones, el setembre de 1915. Els francesos començaren a utilitzar fosgeno, mentre que els alemanys decidiren barrejar-lo amb clor. Tanmateix, l’arma química més efectiva va ser el gas mostassa que començaren a produir els alemanys i que utilitzaren per primera vegada a la tercera batalla d’Ypres, el juliol de 1917. Era una arma no letal donat que estava pensada per incapacitar els combatents enemics. Al final de la guerra els que produïren més tones de gasos tòxics van ser els alemanys amb més de 69.000 tones, mentre que els francesos n’elaboraren més de 37.000 i els britànics més de 25.0001. L’única arma afectiva contra les trinxeres, el fortins, els filferros de pues i les metralladores eren els carros de combat, anomenats tanks pels seus inventors britànics. De fet, els tancs eren una de les armes secretes que es desenvoluparen a càrrec del pressupost de l’armada. Eren una iniciativa del Lord de l’almirallat britànic, Winston Churchill, fins al punt que van arribar a ser coneguts entre els experts militars britànics com la bogeria de Winston. No s’ha d’oblidar que Churchill era un oficial de cavalleria i que era conscient que el període de les càrregues havia finalitzat. De fet, Churchill havia participat en la darrera càrrega de la cavalleria britànica a Omdurman, el 1898. En certa manera, els tancs reinventaven la cavalleria, però pels seus orígens vinculats a la flota originàriament eren coneguts com landship (vaixells de terra). Durant l’etapa de desenvolupament de la nova arma, per mantenir el secret, explicaren als treballadors que els construïen que es tractaven de transports d’aigua mòbils per les tropes del Pròxim Orient per aquest motiu els anomenaren tancs [d’aigua mòbils]. El primer carro de combat va ser un Mark I britànic conduït per un capità de la Royal Navy, el setembre de 1916, a la batalla del Somme. L’impacte en els alemanys fou molt gran, però els britànics no van saber aprofitar l’avantatge que havien aconseguit. Els alemanys gairebé no els desenvoluparen, donat que només van utilitzar tancs capturats i un model de fabricació pròpia del qual només en van poder desenvolupar 20 unitats. La primera vegada que s’utilitzaren massivament els tancs va ser a la batalla de Cambrai, el novembre de 19172. Els avions al principi de la guerra eren molt primitius. Eren poc més que un motor amb una estructura de fusta mig tapada amb tela. S’utilitzaven únicament per missions d’observació i per destruir els globus captius que utilitzaven els observadors d’artilleria. Aviat començaren a adaptar-se als bombardejos, llançant bombes sobre les tropes enemigues, i pel combat aeri. Roland Garrós va ser el primer en desenvolupar una metralladora que disparés a través de l’hèlix, amb la qual cosa començava l’aviació de caça, és a dir, amb l’objectiu de destruir als avions enemics. Durant segles, l’elit dels militars eren les unitats de cavalleria, però amb qualsevol càrrega de cavalleria contra un rival ben armat era pràcticament un suïcidi. Per tant, el prestigiós cos de cavalleria havia quedat reduït a funcions de transportar proveïments, municions i artilleria; al front oriental encara s’utilitzava per missions d’exploració. Els aristòcrates que formaven part dels cossos de cavalleria trobaren una alternativa en l’aviació de caça. Als militars educats en les tàctiques tradicionals els costava molt canviar la seva mentalitat. Durant la guerra, continuaven
1 D. Winter, 1978; R. Harris i J. Paxman, 2002, S. Bull, 2003. 2 G. Forty, 2006

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

preparant la infanteria per combatre a baioneta. Els va costar assimilar els canvis tècnics vinculats a la millora de l’armament. Les noves armes i tàctiques convivien en oficials que havien estat educats en un món que les afrontes a l’honor dels cavallers es solucionaven amb duels. Aquesta mentalitat es reflectia en el manteniment d’uniformes molt poc pensats per la guerra de trinxeres. De fet, els exèrcits descobriren la utilitat del camuflatge per preservar les seves tropes, però no tothom ho veia igual: von Richthofen va pintar el seu avió de vermell, quan va rebre l’ordre de pintar els avions de la seva esquadrilla. El que redactà l’ordre entenia que els pintarien de camuflatge, però l’antic oficial de cavalleria resultava poc cavallerós intentar aconseguir avantatge a través de l’ocultació. En el cas de l’exèrcit francès va resultar molt difícil convèncer els oficials que els tradicionals pantalons vermells no eren els més idonis per passar desapercebuts. Els que deien que els pantalons vermells eren l’honor de França no eren conscients que el camuflatge podia salvar la vida a milers de combatents que amb la roba que portaven eren un blanc molt clar pels franctiradors. Cal tenir present que després de la Primera Guerra Mundial hi havia militars que pensaven que els carros de combat no eren útils per la guerra moderna que mai podrien substituir la cavalleria i que com a molt servien per protegir a les unitats d’infanteria. La flota de combat alemanya, que era en bona part responsable que els britànics entressin en l’Entesa i que comencés el període de la pau armada, va estar gran part de la guerra tancada als ports de Kiel i Wilhelmshaven. Els creuers alemanys que es trobaven fora dels ports quan va començar la guerra van ser perseguits i enfonsats pels britànics, excepte el dos que aconseguiren arribar a Constinoble i ajudaren al govern turc a entrar en guerra1. De fet només va haver-hi una veritable batalla naval la de Skagerrak o de Jutlandia, entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1916, tot i que no va ser decisiva. Els aliats de l’entesa imposaren i mantingueren el bloqueig naval als imperis centrals. La Royal Navy establí un bloqueig marítim allunyat, fora de l’abast dels creuers alemanys que estaven propulsats per carbó i, per tant, tenien menys autonomia i velocitat que els seus rivals britànics. Els alemanys replicaren amb la potenciació de la lluita submarina i la utilització de mines2. Davant del bloqueig que deixava sense subministres als imperis centrals, els alemanys aviat deixaren de diferenciar entre vaixells de l’Entesa i neutrals i el 1915 enfonsaren, possiblement per error, el transatlàntic Lusitania que anava de Liverpool a Nova York, en el qual moriren centenars de nord-americans. Aquest enfonsament afavorí als que volien que EUA declarés la guerra als imperis centrals, però no ho van fer fins al 1917. Els motius de l’entrada en guerra dels EUA van ser la guerra submarina, però també els seus interessos financers i un incident diplomàtic del qual ja en parlarem. Els problemes de subministrament posaren a britànics i alemanys contra les cordes. Es trobaren que els faltaven elements químics per continuar la producció de municions. Van solucionar els seus problemes amb enginy i la utilització de la seva capacitat científica i tecnològica. Els dos homes que solucionaren dos dels principals problemes de producció d’armaments eren químics jueus. D’una banda, Chaim Weizmann (Bielorússia 1874-Israel 1952) va aconseguir produir cordita a través de la fermentació del blat de moro3. De l’altra, els alemanys tenien problemes per aconseguir salitre que extreien del guano sud-americà. Ho solucionaren amb el procés Haber-Bosch per a l’obtenció de nitrogen de l’aire. L’home que va permetre mantenir l’esforç bèl•lic alemany era un dels que més havia defensat la pau: Walter Rathenau4. El futur ministre d’Assumptes Exteriors de la República de Weimar, assassinat per terroristes d’extrema dreta, va ser el primer «en plantejar el problema del subministrament de matèries primeres. Només llavors es posà en marxa l’aparell burocràtic que servia al subministrament de matèries primeres i aliments. La terrible paraula “Racionament” ja no tornaria a abandonar els nostres diccionaris. A partir de 1914 sempre hi ha hagut alguna cosa que hem tingut que racionar: or, divises, metalls, sucre, cautxú... sempre alguna cosa»5. El Reichstag ja només es reunia per autoritzar crèdits de guerra, que per raons formals seguien requerint la forma de llei. Amb els crèdits, els alemanys dirigien un torrent de paper moneda a la fabricació d’armament. Aquests emprèstits, pràcticament l’única inversió durant els anys de guerra, serien reintegrats sempre que el Reich guanyés, i no ho serien si
1 Winston Churchill era Lord de l’almirallat i ho explica detalladament a La crisis mundial, 1911-1918, 1944. Vegeu també B. W. Tuchman, 2006, 189217. 2 Sobre els inicis de la guerra en el mar M. Howard, 2003, 63-65; B. W. Tuchman, 2006, 407-425; J. H. Morrow, Jr., 2008, 133-140) 3 Vegeu tema 2 4 M. Stürmer, 2003, 183-184 5 Hjalmar Schacht, 1954, 143

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

no ho era»1. Durant els primers mesos de guerra, no eren observables els canvis en l’economia, però la política financera es va haver d’adaptar a les necessitats bèl•liques i no va ser «fins a finals del primer any de guerra quan ens enfrontàrem amb nous problemes greus. Començant la preocupació per les matèries primeres i els aliments, preocupació que no cessà»2, fins a la fi del conflicte. L’economista Schacht va estar mobilitzat durant els primers mesos de la guerra i participà en l’ocupació de Bèlgica. Va poder observar els efectes del racionament i com cada cop eren més freqüents «les llargues cues front a les tendes, els aparadors mal il•luminats, els crits de les venedores de diaris, el ressò popular de les noves batalles, els avançaments i les retirades»3. També començaven les desavinences diplomàtiques entre alemanys i austrohongaresos4. Malgrat les grans reserves de carbó d’Alemanya la seva distribució cada cop era més dificultosa, donat que tots els miners joves havien estat mobilitzats i no hi havia diners per mantenir la plena operativitat de les mines. A més, les demandes militars tenien prioritat. Per tant, a Berlín es podia veure «persones que tremolaven de fred, per tot arreu hi havia gent equipada amb motxilles i maletes que havien intentat trobar aliments als voltants de la capital». Els anys de la gran depressió els alemanys havien tingut problemes econòmics, però en aquell període «el carbó era abundant; el que faltava era el diner. Ara passava el contrari». Tenien diners, però mancaven els productes com a conseqüència del bloqueig5. Els problemes de subministrament es transformaren en misèria que hauria estat «el preludi d’un profund canvi en tota l’estructura social d’Alemanya». Els aliats de l’Entesa incrementaren els impostos, però també necessitaren emprèstits, sobretot nord-americans; un dels motius que explica la llarga duració de la guerra és que els dos bàndols trobaren la manera de finançar-la. El conflicte no es limitava a devorar homes. També necessitava una gran quantitat de capitals i la total mobilització, tant política com econòmica o social dels contendents. «Arruïnà la vida burgesa, donà més poder als militars del que mai abans havien tingut, idiotitzà el discurs públic, provocà inflació –tot l’or havia estat aplegat a principis d’agost de 1914 i lliurat patriòticament–, augmentà les deutes de l’Estat [de tots els contendents] més enllà de tota possibilitat de liquidar-les algun dia, acabà amb totes les patents i tots els drets de propietat en terra enemiga, destruí les classes mitjanes i va fer que s’imposés una economia dirigida que ho abraçava tot». La duresa de la guerra comportà que el 27 de gener de 1916 introduïssin la Llei del Servei Militar obligatori a tot el Regne Unit, excepte Irlanda i el gradual esgotament de les potències contendents6.

1 M. Stürmer, 2003, 184 2 Hjalmar Schacht, 1954, 143 3 Hjalmar Schacht, 1954, 156. 4 J. H. Morrow, Jr., 2008, 252-260 5 Hjalmar Schacht, 1954, 156. 6 M. Stürmer, 2003, 185, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 146-160, 239-249, 342-383, 459-492.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

La sortida diplomàtica no era possible, perquè el cost de la guerra era tan elevat que l’única possible compensació de les pèrdues passava per la victòria. Per tant, la guerra havia de mantenir-se fins a l’extenuació total d’un dels dos bàndols. Enlloc de negociar una sortida diplomàtica al conflicte els dos bàndols enviaren els seus diplomàtics i els seus financers a intentar cercar aliats que els ajudessin a guanyar la guerra, amb promeses de grans guanys que únicament es podrien aconseguir amb la destrucció de l’aliança rival1. La guerra també afectà a la cultura. La guerra propagandística prolífica la guanyà l’aliança de l’Entesa que van fer creure a bona part del món que aquella seria la darrera guerra, perquè enfrontava els partidaris de la llibertat, tant dels individus com dels pobles amb els de l’autocràcia. Els van convèncer que amb la victòria de la democràcia liberal ja no tindrien sentit les guerres. S’hauria arribat a la fi de la història. Era propaganda, però milers de joves se la creien i van donar la seva vida per a transformarla en una realitat. Els canons d’agost La guerre de trente ans de notre siècle L’entusiasme inicial: la Union sacrée i la Burgfriede «Les llums s’apaguen a tota Europa. No les tornarem a veure enceses abans de morir» Edward Grey, ministre d’Assumptes Exteriors de la Gran Bretanya. «[La guerra s’hauria iniciat i] no es tractava d’idees, gairebé no es tractaven tampoc de les petites regions frontereres; no ho sé explicar d’una altra manera si no és per aquest excés de força, com una tràgica conseqüència d’una dinàmica interna que s’havia acumulat en aquests quaranta anys de pau i que volia descarregar-se violentament» Stefan Zweig a M. Stürmer, 2003, 172. «Ja no conec cap partit, només conec alemanys»

Guillem II el 1914 a M. Stürmer, 2003, 192.

Inicialment, la guerra tenia la seva pròpia lògica i racionalitat que no és la mateixa que la dels períodes de pau, però també hi havia caos, incompetència i curtesa de mires. L’Estat Major austro-hongarès va prioritzar la guerra contra Sèrvia, quan el perill més gran eren les tropes russes que es concentraven a les seves fronteres. Nicolau II va dir que mobilitzava les tropes, perquè «el poble ho vol així». Es referia a la histèria paneslavista generada pels seus propis ministres. Els russos havien modernitzat el seu exèrcit, però una dècada abans no havien pogut guanyar els japonesos que havien copiat l’organització de l’exèrcit alemany. Ara s’enfrontarien amb l’original i la derrota comportaria una nova revolució. El canceller alemany Theibald von Bethmann Hollweg sabia que la guerra era un «salt a les tenebres», però l’Estat Major alemany era conscient que havien perdut la cursa d’armaments en la construcció de vaixells i que la seva avantatge militar al continent era cada cop menor. El mateix Kàiser estava convençut que la guerra es limitaria als Balcans i, com a molt a l’est, amb Rússia, però quan va prendre consciència que seria una guerra en dos fronts (cosa que l’Estat Major sempre havia sabut) va intentar aturar-la. Ja era massa tard. Els que podien decidir ja ho havien fet i no era el Kàiser, sinó el seu Estat Major, encapçalat pel general von Moltke, qui prenia les decisions. Ja no hi hauria marxa enrere2. Començaren a tronar els canons d’agost. El que encara no s’imaginaven les multituds entusiastes dels dos bàndols era la magnitud de la tragèdia3.
1 M. Stürmer, 2003, 187. 2 M. Stürmer, 2003, 171 3 M. Howard, 2003, 45-51 i J. H. Morrow, Jr., 2008, 97-103

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

A l’agost, França sabia que la major part de les forces de l’exèrcit més poderós del món els atacarien. També eren conscients que no estaven sols. Els russos havien mobilitzat un poderós exèrcit a l’est a les fronteres dels imperis alemany i austro-hongarès. Els britànics entraven en guerra, però el seu exèrcit era integrat per professionals voluntaris i el seu nombre era molt reduït en comparació als altres contendents. Els alemanys portaven dècades planificant l’atac. Era el pla Schlieffen. De la mateixa manera que els francesos tenien elaborat el pla 17. Tanmateix, els nacionalistes radicals francesos no sabien com respondrien les classes populars franceses. El govern tenia una llista, anomenada carnet B, amb 2.501 dirigents d’esquerra i pacifistes que havien de ser detinguts en cas de guerra perquè no dificultessin la mobilització; un dels integrants de la llista era el jove d’extrema esquerra: Pierre Laval1. No van intentar boicotejar la mobilització i el 80% dels homes que estaven a la llista es van integrar a l’exèrcit francès com a voluntaris. Els temors del govern, però, estaven fonamentats: els nacionalistes havien assassinat al principal dirigent socialista: Jean Jaurès i els internacionalistes asseguraven que convocarien una vaga general si començava el conflicte bèl•lic. Tanmateix, començava la guerra que feia dècades que desitjaven la major part dels francesos i amb uns aliats suficientment forts com per confiar en la victòria. El govern presidit per René Viviani (foto) s’equivocà en la valoració de la resposta del moviment obrer francès. S’imposaren els sentiments patriòtics i de revenja que havien inculcat durant generacions els professor i bona part dels polítics francesos. El llavors tinent Charles de Gaulle recordava que l’Estat Major havia calculat que el 13% dels reservistes es negarien a incorporar-se a l’exèrcit, però en realitat van ser menys de l’1’5%; els centres de reclutament es van veure sobrepassats per l’onada patriòtica que es reflectí en 350.000 voluntaris, fins i tot, 300 desertors d’abans de la guerra es presentaren per participar en la lluita contra els odiats alemanys. No només no augmentaren els problemes polítics, sinó tot el contrari: s’uniren la gran majoria de les forces polítiques franceses, amb l’objectiu comú de derrotar els alemanys. El president Raymond Poincaré va fer una crida a la unitat nacional, quan llegí la proclamació de guerra, davant de la cambra de diputats, el 4 d’agost. La unitat nacional francesa va ser anomenada «Union sacrée», tot i que era molt més que la crida del president francès. La unitat responia a la realitat que la immensa majoria dels francesos de totes les tendències polítiques i de tots els grups socials volien la guerra amb els alemanys; un historiador francès assegurà que «els primers dies de 1914 es compten entre els més gloriosos que el nostre país mai havia viscut... Aquest esperit d’unió que sorgí des del principi, salvà al país... Donat que fou la República qui ho feu possible, es mereix la gratitud dels patriotes»2. El patriotisme va permetre que els francesos aguantessin els atacs alemanys. El 28 d’agost de 1914, la idea d’Union sacrée es concretà en el primer govern d’unitat nacional de les potències enfrontades en la Primera Guerra Mundial. El govern continuava presidit pel radical Viviani, però en l’executiu hi tenien representants totes les forces polítiques parlamentàries franceses. El fervor patriòtic també afectà als parlamentaris que aprovaren la declaració de guerra i acceptaren una suspensió fàctica del funcionament del poder legislatiu. Les normes les establiria el govern d’unitat nacional, a través de decrets, alhora que hi havia l’acord tàcit que calia deixar fer als professionals, és a dir, als militars. Els militars francesos, molts de dretes, encara estaven avergonyits de les derrotes de Sedan o de Metz. Possiblement, no hi ha res que uneixi tant com l’odi cap a un rival comú. Aquest mecanisme funcionà tant a França com a Alemanya, ambdós dels principals pobles europeus es detestaven profundament i havien decidit solucionar les seves divergències per la força de les armes. Els dos bàndols ho pagaren molt car. Una vegada iniciada la guerra, francesos i britànics impulsaren governs de concentració nacional que governaven a través de decrets. Alemanya era governada per una dictadura militar. La monarquia constitucional era una aparença, fins i tot el kàiser hauria quedat reduït a «la funció de concedir condecoracions, pronunciar emotius discursos i exercir el paper de notari de l’Estat». A Alemanya tampoc hi havia activitat política, perquè les principals formacions polítiques declararen la burgfrieden, la treva política, mentre durés la guerra. La censura oficial sobre els mitjans de comunicació –especialment la premsa– i l’autocensura per evitar ser tatxat de traïdor no afectava únicament al Reich, sinó a tots els contendents, però les classes dirigents alemanyes esperaven que la guerra i la victòria sobre els aliats de l’Entesa ofegués les reformes polítiques que reclamaven els demòcrates i els socialdemòcrates del SPD, abans de la guerra. Els països contundents no buscaven solucions diplomàtiques al conflicte, sinó la victòria militar.
1 Durant la dècada dels trenta era d’extrema dreta i va ser destacat col•laboracionista, durant l’ocupació de França pels nazis 2 J. Madaule a W. L. Shirer, 1973, 114

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

A finals d’agost, era evident que l’Estat Major alemany era molt superior al francès. Aquest portava tants anys com els alemanys preparat la guerra, però no van ser capaços de prendre la iniciativa i la seva tàctica d’ofensiva a ultrança es demostrà nefasta. Els principals exèrcits francesos i el cos expedicionari britànic patiren una sèrie de derrotes encara més dures que les de la guerra franco-prussiana. Tanmateix, l’aplicació del Pla Schlieffen no va ser exacte. Moltke es va veure obligat a reduir en vuit divisions les tropes inicialment previstes. Tampoc van poder preveure que els belgues resistissin tant. Els francesos mostraren tanta capacitat de combat com els joves que estaven en ple servei militar. L’exèrcit en moviment era tan gran, que van haver-hi alguns problemes d’organització: algunes columnes es molestaren les unes a les altres; comandants sense experiència cometeren errors, tampoc coneixien exhaustivament el terreny pel qual passaven. Els belgues destruïen les vies de trens, mentre que els exèrcits francesos havien estat derrotats, però no anihilats i rebien l’ajuda del cos expedicionari britànic. Aquest era un exèrcit reduït per la magnitud de l’ofensiva, però de tropes professionals molt ben entrenades1. Davant de l’ofensiva russa a l’est, amb exèrcits russos que lluitaven a Prússia, Moltke decidí retirar dues divisions de l’oest del lloc on es trobaven les tropes britàniques que eren de les millor unitats que tenien els aliats de l’Entesa. El cap de les tropes franceses, general Joffre, atacà les tropes alemanyes que havien arribat al riu Marne. El setembre el govern fugí a Bordeus, però finalment van poder contenir l’ofensiva alemanya. Era l’inici de la batalla del Marne, a començaments de setembre del 1914, van aturar els alemanys i els va fer retrocedir. Hi van participar fins a dos milions d’homes i era la batalla en què s’havien utilitzat més combatents de la història fins aquell moment. Francesos i anglesos no explotaren el seu èxit i deixaren que els alemanys es repleguessin i organitzessin les seves defenses. En tot cas, era evident que no seria una guerra ràpida. A l’octubre de 1914 començava una nova gran batalla a l’altra punta del front, tocant al mar, a Yprès. Pels francesos va ser un miracle, ja que s’havien plantejat abandonar París per continuar resistint a l’interior. Sense l’ofensiva russa sobre Prússia els alemanys haurien pogut com a mínim assetjar París, però l’esperit combatiu dels francesos era gran. Havien perdut l’elit del seu exèrcit intentant aplicar l’ofensiva a ultrança, sense posar en perill el sistema defensiu alemany, ni frenar l’ofensiva que es dirigia cap a París. Quan l’ofensiva quedà aturada va començar la cursa cap al mar per veure quin territori controlaven els alemanys i quin quedava en mans de l’Entesa: franco-belga-britànica. La Grand Strategy alemanya havia fracassat. Els alemanys havien guanyat una batalla rere l’altra, però cap de decisiva. Els dos bàndols havien perdut les seves millors tropes i començaven a construir defenses que els permetessin conservar els seus respectius territoris. La guerra seria llarga i d’abast mundial2. Començava la guerra de trinxeres3. «Això no és una guerra és un homicidi» La guerra de trinxeres «Això no és una guerra és un homicidi» Caporal George Matheson, primer batalló, Cameron Highlanders, Cos Expedicionari Britànic, Ypres, 11 de novembre de 1914 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 97. «Què estem fent en aquesta guerra? Pel meu grup ja han passat varis centenars de homes i com a mínim la meitat d’ells han acabat en los camps de batalla, morts o ferits. Què trauran a la fi de la guerra? […] El meu any i mig de servei militar, amb gairebé un any al front, he evitat pensar en allò, perquè la tasca de cap de grup exigeix una estricta disciplina, i això significa, per sobre de tot, no deixar que els soldats pensin lliurement per ells mateixos. Però aquestes són les coses en les que hem de pensar» D. Os’kin (1892-1934), 15 d’abril de 1915. Va ser comissari militar durant la revolució russa. Citat per O. Figes, 2000, 312
1 W. L. Shirer, 1973, 116-119, B. W. Tuchman, 2006, 219-406 i 427-490, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 103 2 D. Stevenson, a J. Jackson, 2002, 30-33 3 M. Howard, 2003, 53-54

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Els alemanys havien perdut la iniciativa que havia de permetre una guerra ràpida. Des de finals de 1914 les tàctiques defensives s’imposaren a les ofensives. Des d’Ypres fins al Chemin des Dames, de Verdun al Vosgos milions de soldats dels dos bàndols cavaren i construïren un amplíssim sistemes de trinxeres i de fortificacions defensives defensades amb filferro de pues, artilleria i especialment metralladores que permetien que pocs homes poguessin defensar una gran extensió de territori. L’única arma efectiva contra les metralladores eren els tancs, però aquests només eren un projecte quan començà la guerra. Els dos bàndols enfrontats estaven separats per terra de ningú entre les trinxeres escalonades que dividien els territoris controlaven. Els soldats començaren a patir no només els atacs dels enemics i les millores constants dels armaments, sinó també d’altres més primigenis: la pluja, el fang, la manca de qualsevol mena de comoditat, els paràsits, les malalties, les infeccions i la por. L’ofensiva russa sobre Prússia evità la fortificació de Posen, però quedà frenada pels accidents naturals: llacs, rius i pantans prussians, i per la defensa alemanya. Els russos s’enfrontaven amb unitats de reservistes. Les millors tropes de l’exèrcit alemany es trobaven al front occidental. Els reservistes no eren joves, però tenien un gran esperit combatiu, ja que lluitaven per defensar les seves cases i famílies. Els alemanys només eren superiors als russos en coneixement del territori i en organització militar. Van reincorporar al servei actiu a l’antic cap de l’Estat Major: Hindenburg i li enviaren com a cap de l’Estat Major de l’exèrcit de l’est, un general que havia destacat en l’ofensiva sobre Bèlgica: Ludendorff. Ambdós planificaren la defensa. Van aconseguir que els russos llancessin el seu atac en un terreny pantanós, on bona part de l’artilleria s’enfonsava i aconseguiren cercar-los. Milers de russos van ser fets presoners. Els russos comptaven amb un exèrcit amb armament i equipament comparable a l’alemany, però estaven preparats per una guerra curta. A més, l’exèrcit rus tenia problemes d’adaptació a les tàctiques militars modernes: confiaven en la utilització de càrregues massives d’infanteria a la baioneta i ràpids atacs de cavalleria, i encara eren més greus els problemes d’organització, donat que a l’exèrcit rus li mancava audàcia, precisió tàctica, el coneixement dels moviments de les tropes enemigues i la mobilitat. En canvi, els alemanys dominaven tots els àmbits citats, com es posà de manifest a Tannenberg, on els alemanys es trobaven en inferioritat de soldats i d’armament, però dirigides pels generals Hindenburg i Ludendorff. Els russos tingueren 70.000 baixes i 100.000 presoners, mentre que els alemanys perderen 15.000 homes. El general rus Samsonov es suïcidà davant la magnitud de la derrota. Als dies següents perderen 70.000 homes més durant la retirada. Si els russos haguessin tingut un bon servei de comunicacions i de reconeixement de les tropes enemigues haurien evitat la derrota... i, potser, haurien obligat als alemanys a demanar la pau, perquè haurien pogut avançar cap a Berlín. Consegüentment, no es tractava d’un problema de velocitat de la mobilització –havia estat ràpida–, ni d’entrenament de les tropes –comptaven amb bons soldats– ni d’armament, sinó d’organització i tàctiques inadequades per la guerra moderna1. Després del breu període de guerra de moviment que finalitzà al Marne i a Tannenberg, els imperis centrals van adoptar una tàctica defensiva que els va donar bons resultats. Els alemanys ocupaven Bèlgica i una part del nord de França. A l’est, un exèrcit inferior, tant en tropes com en material bèl•lic, havia protagonitzat una sorprenent victòria de la mà dels generals Hindenburg i Ludendorff que, a finals de 1914, ja eren herois nacionals. Els russos fracassaren en l’ofensiva sobre Prússia, però, en canvi, s’imposaren als austrohongaresos en l’ofensiva llançada a Galitzia. Les batalles de Krasnik, 23 d’agost, i Komarów, entre el 26 d’agost i el 2 de setembre, van ser victòries austrohongareses, mentre que Rawa, entre el 2 i l’11 de setembre, i el setge de Przemysl, entre el 24 de setembre de 1914 i el 22 de març de 1915, van ser victòries russes, però amb grans pèrdues per als dos bàndols. Les baixes i els presoners eren centenars de milers en els dos exèrcits, i la guerra acabava de començar. Els austríacs van poder frenar l’ofensiva russa amb l’arribada de tropes alemanyes que van ser retirades del front occidental. Després d’uns quants mesos de guerra de moviments, el front oriental s’estabilitzà i també es construïren trinxeres per separar els territoris controlats per ambdós bàndols. Les derrotes i la possibilitat d’una rebel•lió de les nacionalitats eslaves de l’imperi Habsburg inquietava tant a Viena com a Berlín.
1 L. Trotski, 1985, 41-53; O. Figes, 2000, 292-320; R. Service, 2000, 43-45; M. Howard, 2003, 54-58; J. Meyer, 2007, 79-82

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

«Qui es recorda avui dels armenis?» L’entrada en guerra de l’imperi turc i el genocidi armeni «No hi ha dubte que s’ha progressat considerablement quant a l’eficiència [de l’exèrcit otomà], i que serà molt superior al que existia abans de la guerra dels Balcans. El continu entrenament... i el temps que ha transcorregut per a l’organització deliberada de la mobilització i els ajustaments administratius són elements de pes per a que les forces turques siguin considerades com un factor... a ser pres en molt de compte» Informe de l’agregat militar britànic a Constantinoble, 1914, sobre les reformes militars d’Enver a Hew Strachan, 2004, 109. «Qui es recorda avui dels armenis?» A. Hitler.

L’imperi turc va entrar en guerra el novembre de 1914 quan els alemanys aconseguiren que dos creuers de guerra arribessin a Istambul. Aquests dos vaixells protegien la capital turca d’un possible atac, alhora que tenien a Istambul a l’abast dels seus canons. El govern turc estava en mans d’un grup nacionalista: els Joves Turcs, que tenien els seus propis objectius de guerra. Pensaven que la guerra seria l’oportunitat per acabar amb la crisi secular, alhora que impulsaria un procés de regeneració modernitzadora. El soldà d’Istambul era una autoritat religiosa molt important entre els musulmans, donat que era el senyor de les tres ciutats santes: la Meca, Medina i Jerusalem. Els alemanys pensaven que una declaració de yihad podia revoltar els pobles islàmics del nord d’Àfrica, sota domini colonial francès, o a la població musulmana de l’Índia britànica. Tanmateix, els pobles àrabs musulmans no respongueren massivament a la crida a la guerra santa d’un soldà turc, fins al punt que un important xerif, el de la Meca, s’alià amb els britànics1. Els alemanys també volien tallar el canal de Sues, però pels turcs el seu principal escenari bèl•lic era el Càucas, donat que el seu objectiu era reconstruir un imperi turc-mongol amb els territoris que ocupaven bona part de la Rússia asiàtica2. El 25 d’abril de 1915, l’elit armènia de Constanible va ser arrestada, deportada i assassinada. És l’inici del genocidi del poble armeni otomà dut a terme de forma premeditada i seguint ordres del govern dels Joves Turcs. El govern turc estava en mans de joves nacionalistes que veien en la guerra la possibilitat d’acabar amb minories que portaven temps revoltant-se. Més d’un milió de persones, gairebé la meitat de la població armènia de Turquia, va ser liquidada. El procés que culminà amb el genocidi tenia precedents com les matances hamadianes de 1894-1896 o les d’Adana de 1909, però no tenien la magnitud que adquirí l’intent de solució final del problema armeni, arran de l’entrada en guerra de Turquia. Existia una rebel•lió armènia que lluitava per la independència i comptava amb l’ajuda russa, però també hi havia unitats de militars armènies dins l’exèrcit turc. Aquestes van ser desarmades i integrades en batallons de treball. La premsa va informar des del seu inici del genocidi armeni. Durant l’etapa inicial de la guerra el govern d’Istambul ordenà als pobles armenis que abandonessin la zona de conflicte i es traslladessin a Mesopotàmia, alhora que donaven ordres perquè les caravanes de desplaçats no arribessin al seu destí. Sense cap mena de protecció, els armenis van ser massacrats per les malalties, pels bandolers o pels kurds que els assaltaven per robar-los i per esclavitzar-ne dones i nens. Va ser un veritable genocidi de més d’un milió de persones. Des de la perspectiva dels joves turcs era la manera d’acabar definitivament amb el problema armeni3. Els aliats de l’Entesa sabien que els turcs mataven als homes en edat militar, mentre que la resta de població era obligada a allunyar-se del Caucas, on actuaven els rebels armenis cap a Mesopotàmia. També sabien que les deportacions massives de població civil eren marxes de la mort. Entre les poblacions dels territoris pels que havien de passar les caravanes dels armenis va circular al rumor que si els assaltaven, saquejaven i massacraven les autoritats no feien res. El resultat va ser que la major part dels armenis mai van arribar a Mesopotàmia. En escasses ocasions, les poblacions i les autoritats locals els defensaren, i molts moriren per la duresa de la marxa. Els que sobrevisqueren eren exiliats dins de l’imperi turc que havien perdut la major
1 Vegeu tema 2 2 M. Howard, 2003, 135-138; Hew Strachan, 2004, 101-130, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 127-133 3 Vegeu tema 2

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

part dels seus familiars i tot els seus béns, donat que el govern turc els expropià amb la llei de propietaris absents. El 1915, els governs i la premsa de l’Entesa afirmava que la deportació i matança dels armenis eren crims contra la humanitat i la civilització. L’opinió pública occidental estava escandalitzada. L’Illustración de París dedicà un titular de primera pàgina a denunciar l’extermini dels armenis pels turcs. Les notícies arribaven a través de missioners i diplomàtics dels països neutrals com l’ambaixador nordamericà Henry Morghentau que denuncià que el govern turc aprofitava la guerra per a destruir la raça armènia. El govern turc, però, es negà a reconèixer l’existència del genocidi, donat que haurien estat crims comesos per elements incontrolats durant un període de guerra. Per tant, no es tractaria d’un genocidi preparat i dirigit pel govern. Actualment el codi penal turc prohibeix parlar de genocidi armeni als seus ciutadans i si ho fan poden ser empresonats per difamar a la seva nació. Tanmateix, el Parlament europeu ha exigit a Turquia, el 1987 i el 2002, que el reconegui. El mateix Hitler, quan li qüestionaven que l’opinió pública alemanya no els permetria un genocidi contra els jueus, replicava: “qui recorda als armenis?”. A principis de 2007 un nacionalista turc assassinà al periodista turc d’ascendència armènia Hrant Dink, perquè exigia que Turquia reconegués el genocidi armeni. L’assassí va ser fotografiat amb una bandera turca pels policies que l’havien detingut com si fos un heroi. L’Entesa va perdre Istambul, però guanyà Tokio i, posteriorment, Roma. El govern japonès tenia una aliança amb els britànics des de 1902. El govern japonès va considerar que podia treure molt profit d’una guerra on podien subministrar productes industrials i aliments als aliats de l’Entesa. A més, podien ocupar bona part de les colònies alemanyes a Àsia i Oceania, sense un gran esforç bèl•lic. No es van equivocar. A finals de 1914, ja havien conquerit el port de Shandong a Xina1 i els arxipèlags de les Carolines i les Marianes, alhora que la seva economia sortia molt beneficiada de l’entrada en guerra. La gran guerra fou beneficiosa per al Japó, però pel conjunt de la humanitat va ser com si els humans s’haguessin llançat de cap al infern2. «Això no és una guerra: això és la fi del món» 1915 «Això no és una guerra: això és la fi del món».

Soldat hindú al front occidental citat per J. H. Morrow, Jr., 2008, 171.

«Utilitzarem la baioneta i el kukri [un tipus d’arma blanca], i la sang corria amb tanta abundància que ni tan sols érem capaços de reconèixer als nostres per la cara. Tot el terra estava cobert de sang; havia muntanyes de caps, i alguns soldats els faltaven les cames. A d’altres, els havien tallat les mans o tret els ulls» Soldat hindú ferit a Neuve Chapelle, març de 1915 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 173. «Només he de sobreviure unes hores més per complir els vint. Espero aconseguir-ho, perquè sé que mai compliré els vint-i-un» Soldat francès, juny de 1915 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 171. Amb l’entrada en guerra de Turquia els russos estaven convençuts que Istambul tornaria a ser Constantinoble3. Winston Churchill era partidari de colpejar els imperis centrals pel seu punt més dèbil: l’imperi turc. A més, Istambul era l’única capital enemiga a la qual es podia arribar amb vaixell. De fet, els aliats de l’Entesa haurien pogut aconseguir que Grècia s’afegís a la coalició el 1915, però els russos ho evitaren perquè no volien compartir amb els grecs el botí que esperaven obtenir de la desfeta final de l’imperi turc. Si els turcs no havien pogut imposar-se a les petites nacions balcàniques era
1 Vegeu tema 2 2 J. H. Morrow, Jr., 2008, 160-170. 3 J. H. Morrow, Jr., 2008, 260-263.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

improbable que poguessin resistir als exèrcits de les principals potències i a la millor marina del món. No obstant, els turcs entraven en guerra amb l’assessorament i el suport logístic alemany. Aquests sabien que un dels objectius més temptadors eren els Dardanels. Per tant, potenciaren la seva fortificació i especialment la península de Gallípoli; un destacament sota comandament del major Kress von Kressenstein es dirigí al canal de Sues, però el seu atac no va agafar als britànics desprevinguts. Aquests també sabien que els alemanys intentarien taller el canal de Sues. Els alemanys fracassaren perquè no convenceren els seus aliats turcs que centressin els seus esforços a Sues, enlloc del desastrós intent de conquerir el Caucas, on es congelà tot un exèrcit turc1. Duff Cooper trobava normal que els seus amics s’allistessin voluntaris a lluitar per l’imperi britànic, mentre ell treballava al Foreign Office i es relacionava amb l’aristocràcia política britànica. L’home que, durant el període d’entreguerres, arribà a ser Lord de l’almirallat i un dels principals defensors del rearmament britànic i d’una política exterior realista, intentava justificar-se dient que era més útil al ministeri. No era un bon argument per algú que sempre es va oposar a limitar la producció d’armaments, que era contrari a la prohibició de la utilització d’armament químic, que considerava que els britànics s’havien equivocat en criticar la invasió italiana d’Etiopia i que era un imperialista convençut. Recordava que a la primavera de 1915 «la vida era encara alegre i despreocupada. La raó és a més evident. Contínuament arribaven i marxaven contingents militars. Si algú mereixia unes hores de descans i d’alegria eren els soldats»2. El 1915 va ser un any nefast pels aliats de l’Entesa. L’entrada en guerra de l’imperi turc comportà la impossibilitat de francesos i britànics d’abastir amb facilitat els russos. Els ports del mar de Barentz estaven dins de l’abast de la flota alemanya i quedaven bloquejats pel gel a l’hivern, on la temperatura mitja és de 16 graus negatius. L’alternativa era Vladivostok, però per arribar a Moscou havien de passar pels 9.288 kilòmetres del transsiberià i, des de Moscou havien d’enviar-ho als diferents fronts europeus i de Caucas, a milers de kilòmetres de la ciutat russa. Al front occidental els alemanys es mantenien a la defensiva3. El nou cap de l’Estat Major, von Falkenhayn, ordenà a les seves tropes que fortifiquessin les defenses amb la construcció de trinxeres i fortins que els permetessin resistir els atacats d’enemics molt superiors en nombre. Els alemanys tenien mobilitzats 4.357.934 homes dels que 2.618.158 es trobaven als camps de batalla, tenien la iniciativa en el front oriental i ocuparen ciutats com Varsòvia o Brest-Litovsk4. Gal·lípoli i el Lusitania «No els estic dient que ataquin: els estic ordenant que morin» Tinent coronel Mustafa Kemal, futur Kemal Atatürk, el 25 d’abril de 1915, a Gallípoli a J. H. Morrow, Jr., 2008, 171. «Para Nova Zelanda, com per Austràlia, fou a Gallípoli on les nostres joves nacions es van fer grans. Cap alegria podem sentir als camps de la matança de Gallípoli» Helen Clarck, primera ministra nova zelandesa el 1995, «Aniversari de la batalla i matança que forjà a Austràlia com a nació», La Vanguardia, 26 d’abril de 2005. «Forjaren una llegenda. Els que aquí combateren canviaren per sempre la manera de veure el món dels seus compatriotes. Ens han llegat un sentit durador d’identitat nacional. Pot ser que perdessin la batalla, però la nostra nació nasqué amb el seu sacrifici» John Howard, primer ministre d’Austràlia a «Aniversari de la batalla i matança que forjà a Austràlia com a nació», La Vanguardia, 26 d’abril de 2005. Per ajudar els russos i permetre la comunicació dels aliats de l’Entesa en el front de l’Est impulsaren la conquesta dels
1 M. Howard, 2003, 59-62. 2 Duff Cooper, 1954, 68 3 M. Howard, 2003, 79-84. 4 J. H. Morrow, Jr., 2008, 173-202.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Dardanels amb un atac de la flota aliada, fonamentalment vaixells britànics i francesos, i un desembarcament a la península de Gal·lípoli que si tenia èxit els permetria ocupar Istambul. Tanmateix, els aliats de l’Entesa fracassaren en el seu intent. Els vaixells xocaren amb els cinturons de mines defensives, mentre que el previsible atac a Gal·lípoli es trobà amb una defensa duríssima. Gal·lípoli va ser l’inútil i dolorosíssim intent dels aliats per llançar-se sobre Constantinoble. Fou una de les grans i absurdes matances de la Primera Guerra Mundial i fou la primera vegada que australians i nova zelandesos lluitaren sota les seves banderes nacionals. La batalla naval començà el febrer de 1915. El 25 d’abril un exèrcit de 200.000 homes desembarcà en una platja dels Dardanels, anomenada Platja V, en un desnivell conegut com la cova ANZAC (Australia New Zealand Army Corps), perquè aquestes tropes van ser les primeres a desembarcar. Era la primera gran operació bèl•lica amfíbia. L’objectiu inicial dels ANZACS era ocupar la muntanya d’Achi Baba. Encara que els turcs esperaven el desembarcament, no sabien on es produiria i les primeres unitats havien d’ocupar els punts més alts que permetrien facilitar el desembarcament de la resta de les tropes. En ple atac, els oficials britànics van decidir aturar l’ofensiva per prendre el te de les cinc. Quan van voler reaccionar els turcs havien fortificat el cim. L’error va provocar la pèrdua de l’avantatge. La pèssima coordinació va permetre als turcs atrinxerar-se i que comencés una batalla de trinxeres1. Els ANZACS i les tropes franco-britàniques no van poder vèncer l’obstinada resistència turca i finalitzà el gener de 1916 amb la retirada de les tropes de l’Entesa, amb més de mig milió de baixes, gairebé a parts iguals. Va ser una derrota humiliant que li costà el càrrec a Winston Churchill2. Aquest defensà una estratègia brillant, però amb una lamentable aplicació pràctica. Churchill va ser el cap de turc i acabà, durant una temporada, com a comandant britànic, a les trinxeres de Flandes, fins que va ser recuperat per al govern de concentració nacional com a ministre d’Armament3. El maig de 1915, en l’etapa inicial de la batalla de Gal·lípoli, el submarí alemany U-20 va enfonsar el transatlàntic Lusitania. Van morir 1.200 passatgers, entre ells 128 nordamericans. L’enfonsament va ser utilitzat per la propaganda bèl•lica dels aliats de l’Entesa com un exemple de la barbàrie dels alemanys. Aquests, però, asseguraven que s’havien equivocat i és que, de fet, durant l’inici de la guerra el vaixell havia estat utilitzat com a mercant (que eren un dels objectius dels submarins). Va retornar a la seva funció de transatlàntic, però no van modificar la Jane’s Fighting Ships que servia per identificar els vaixells de guerra4. Quant a les crítiques de salvatgisme per la guerra submarina els alemanys asseguraven que els britànics eren més salvatges, perquè amb el bloqueig naval volien matar de fam a tota la població dels imperis centrals. El conservador Duff Cooper assegura que quan es va saber la notícia de l’enfonsament del vaixell, «tant a Amèrica com a la Gran Bretanya s’aixecaren moltes veus demanant insistentment que els Estats Units declaressin la guerra a Alemanya. Per aquells dies estàvem molt curts de munició que rebíem d’Amèrica i el punt de vista oficial britànic era que l’entrada d’Amèrica a la guerra representaria un greu desastre. Jo no estic segur que el punt vista oficial fos encertat»5. Els EUA i el
1 Vegeu la pel•lícula Gallípoli. 2 M. Coffey, 2001. 3 Vegeu tema 2, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 203-217. 4 M. Coffey, 2001. 5 Duff Cooper, 1954, 69-70. Vegeu també M. Howard, 2003, 67-73.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Japó subministraven recursos materials i financers a l’Entesa, alhora que Japonesos i nord-americans mantenien un clara rivalitat per el predomini en el Pacífic1. L’entrada en guerra d’Itàlia i el paorós cop a la consciència moderna: L’ofensiva en contra de Sèrvia El 1915, es celebrà la conferència de Londres entre els aliats de l’Entesa. Aquests es comprometien a acceptar que Itàlia s’annexionés els territoris de Trento, Triestre, Ístria, Dalmàcia i l’expansió de les seves colònies a Àfrica i al Pròxim Orient. El maig, Itàlia declarava la guerra a l’imperi austrohongarès. Els italians entraven en guerra per egoisme nacional, perquè pensaven que els seus antics aliats no podrien resistir gaire i obtindrien amplis territoris. Els aliats de l’Entesa «els prometeren més illes de les que tenia la Mediterrània, i afegiren el Tirol meridional, de Trento al pas del Brennero. D’altra banda, a Roma va haver-hi molta vaselina i cap pregunta compromesa». Els italians pagaren molt car l’egoisme nacional del govern que els va portar a entrar en guerra per criteris basats en polítiques exteriors realistes2. En una guerra de llarga duració era evident que els integrants de l’Entesa tenien més població i recursos que els imperis centrals. Semblava que la guerra duraria poc i que els aliats de l’Entesa la guanyarien. En aquestes circumstàncies, els italians es van decidir a participar-hi. Els seus càlculs van resultar erronis, malgrat que els imperis centrals van perdre la guerra, però al cap de tres anys. Moriren quasi mig milió d’italians3. L’entrada en guerra d’Itàlia no va poder evitar que el nou cap de l’Estat Major alemany, Erich von Falkenhayn, decidís que els imperis centrals intentessin tancar el front dels Balcans amb una gran ofensiva de tropes alemanyes, austrohonga- reses i búlgares contra Sèrvia. Els aliats de l’Entesa estaven en plena batalla de Gal·lípoli i s’havien afegit a l’aliança Itàlia i Romania. Per tant, semblava que els imperis centrals serien aviat derrotats, però a Gal·lípoli els turcs resistien. Els imperis centrals sota comandament del mariscal alemany August von Mackensen (1849-1945) llançaren una ofensiva contra Sèrvia. Aquesta va ser possible per l’entrada en guerra de Bulgària, el setembre de 1915, amb la promesa que recuperaria els territoris macedonis que havia perdut en la segona guerra balcànica (1913). A l’octubre començava l’ofensiva combinada dels exèrcits dels imperis centrals i búlgars contra una Sèrvia que es va col•lapsar. Els atacants ocuparen Belgrad i «s’abatia sobre Servia la més formidable força militar mai llançada fins llavors en la seva contra. Els austro-hongaresos i els alemanys envestiren pel nord i els búlgars per l’est. En només dos dies van caure sobre Belgrad més de 50.000 projectils d’artilleria [...] foren els aviadors aliats els que advertiren a Belgrad que les tropes àustro-alemanyes es concentraven a Voivodina per a atacar [...] Belgrad implorà el 1915 a París i Londres l’enviament de tropes per a salvar Sèrvia. “On estan els aliats?... Què esperen?... Arribaran a temps?” preguntaven a Gaziel els servis en el seu ensorrament. Mai arribaren. Austríacs, hongaresos i búlgars s’abalançaren amb fúria sobre Sèrvia i se la repartiren [...] Belgrad demanava el 1915 als aliats: 200.000 soldats [...] arribaran?». No, no van arribar i «en només un mes la Sèrvia gran s’ha vist anihilada, destruïda, esborrada del mapa»4. L’ajuda aliada no arribà perquè estava compromesa a Gal·lípoli i en la guerra de trinxeres del front occidental (Flandes i el nord de França). Especialment dura va ser la retirada sèrvia cap Albània, on els esperava un flota italiana; uns 200.000 homes i dones, la
1 J. H. Morrow, Jr., 2008, 263-269 i 502. 2 M. Stürmer, 2003, 188. 3 J. H. Morrow, Jr., 2008, 218-220 i 249-252. 4 La Vanguardia, l’11 d’abril de 1999. Durant el conflicte de Kosovo en què l’OTAN bombardejà Sèrvia i els expulsà de Kosovo.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

meitat civils, moriren víctimes de la fam, del fred i les ràtzies albaneses. Els aliats de l’Entesa parlaven del Golgota [lloc on la tradició assegura que crucificaren a Jesucrist] servi. Durant l’enfonsament de Sèrvia, l’exèrcit demanà als civils que no fugissin, perquè el tancament de les fronteres a les masses de refugiats aguditzà la crisi. El desembre les restes de l’exèrcit servi arribaven a l’Adriàtic, des d’on la flota italiana els traslladà a Corfú i a Còrsega. L’ofensiva no es limità a ocupar tota Sèrvia, també ocuparen Montenegre i Albània. Va ser una de les principals victòries dels imperis centrals en la Primera Guerra Mundial. El front dels Balcans quedava gairebé tancat. Excepte a Grècia que formalment es mantenia neutral, encara que estava molt vinculada a l’Entesa. «Qui no treballa no menja»1 La guerra de desgast 1916 «Albert Ballin es troba entre els grans empresaris de serietat reconeguda que donaren tot el que pogueren. Quan el vaig visitar al seu despatx d’Hamburg, en 1916 [...] –Ja ho veurà vostè [...] triomfarà la sensatesa del comerciant. La bogeria destructora de la guerra només pot ser compensada per una tasca econòmica de conjunt. Durant la guerra es concentren els sentiments d’odi i de venjança, però una vegada hagi passat aquesta prova, tornaran a tenir veu i vot els comerciants. Els polítics no poden ser tan bojos com per eternitzar la misèria d’una guerra. Balin estava en un error. Els polítics continuaren amb les seves bogeries i els comerciants es quedaren sense veu ni vot» Hjalmar Schacht, 1954, 157 «Si no perdem la guerra, serà que l’hem guanyat» Von Falkenhayn, abans de la batalla de Verdun, 1916 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 281. «El que donaria per estar a França...! Allà, un vius com un cavaller i mor com un home, i aquí vius com un porc i mors com un gos» Fuseller del 25 de Lancashire a Àfrica oriental a J. H. Morrow, Jr., 2008, 281. Von Moltke, després del relatiu fracàs en l’aplicació del pla Schlieffen, va ser substituït pel general Erich von Falkenhayn. Aquest estava enfrontat amb el podríem anomenar l’estranya parella que formaven el noble i relativament vell Hindenburg i el plebeu Ludendorff, un dels generals més joves de l’exèrcit alemany. Ambdós eren herois nacionals des de la victòria de Tannenberg i defensaven que els imperis centrals centressin les seves ofensives en el front de l’est. En canvi, Falkenhayn era partidari d’utilitzar una nova tàctica militar: la guerra de desgast. Aquesta consistia en cercar el punt central del sistema de defenses enemic, la zona on concentrava més tropes i que es veuria obligat a defensar a qualsevol preu i atacar amb l’objectiu d’esgotar les reserves militars dels rivals, alhora que generà un nombre de baixes tan gran que obligués als aliats de l’Entesa a negociar la pau. Aquesta tàctica es va dur a terme en dues de les accions més sagnants de la guerra, i tal vegada de la història: les batalles de Verdun i del Somme. Els alemanys, de la mà del general Falkenhayn, passaren de la idea d’una guerra ràpida a una altra de desgast: es tractava de dessagnar l’enemic, encara que no se li guanyés terreny, fins a obligar-lo a rendir-se per la seva debilitat. Falkenhayn dissenyà una estratègia d’atacar França en un o dos punts que fossin en què els francesos estiguessin obligats a utilitzar totes les seves reserves militars i a resistir. El lloc on es va assajar aquesta tàctica va ser Verdun, la batalla començava el febrer i va durar fins al desembre de 1916. Verdun era un punt fortificat emblemàtic pels francesos que havia estat decisiu en la batalla del Marne. Els alemanys utilitzaren la seva artilleria per bombardejar constantment. Els francesos van confiar-ne la defensa al general Philippe Pétain que era un dels pocs especialistes en guerra defensiva. El resultat va ser una matança amb unes 750.000 baixes, repartides meitat per meitat; uns 250.000 morts i mig milió de ferits.
1 Hindenburg, 1916 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 367.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

A la primavera de 1916, en plena batalla de Verdun, l’Estat Major alemany va prendre per complet el control de la socie-tat i l’economia alemanyes amb la Vaterländische Hilfsdienstgesetz, la llei patriòtica de servei social, sorgida de l’acord entre la direcció de l’exèrcit, l’Estat Major, i els sindicats. Aquesta normativa establia que la direcció de l’exèrcit podia obligar a complir el servei en l’economia militar a qualsevol persona, home o dona. La direcció de les empreses es posà sota control militar. D’altra banda, es concedí una considerable capacitat dels sindicats a les empreses. Es crearen consells d’empresa com elements de control per incrementar la producció bèl•lica, sense interferències sindicals. Els consells d’empreses tenien influència en la direcció i havien de ser consultats quan es tractava de les condicions de treball1. La guerra de desgast afectava a la capacitat de resistència dels dos bàndols enfrontats tant als integrants de l’Entesa com als imperis centrals. A l’estiu de 1916 els aliats de l’Entesa recuperaven la iniciativa, tant al front de l’est on el general Brusílov dirigia, a Galitzia, la darrera ofensiva victoriosa de les tropes russes a la Primera Guerra Mundial. Aquesta s’inicià el juny i finalitzà al setembre de 1916. Durant l’ofensiva planejada a Galitzia, les tropes russes penetraren 65 kilòmetres en un front de 20km. Aconseguiren trencar el sistema defensiu austrohongarès per dues innovacions de Brusílov: l’intens i precís, però breu bombardeig previ a l’assalt de les defenses austrohongareses i l’ús de tropes de xoc per atacar els punts febles de les defenses rivals per obrir pas a la resta de les tropes. Les seves teories militars es basaven en el sentit comú: preparar l’atac amb un curós coneixement de les defenses enemigues, utilitzar l’aviació per observar-les, ocultar les seves tropes per aprofitar l’efecte sorpresa i aprofitar l’artilleria per destruir les metralladores i el filferro de pues, però en no allargar el bombardeig no va donar temps als defensors a enviar reserves2. Les propostes de Brusílov eren heterodoxes: no comptava amb una gran superioritat de combatents i armaments ni pretenia debilitar les defenses amb un llarguíssim bombardeig amb artilleria pesada. L’Estat Major rus li va permetre dur a terme l’ofensiva que proposava, però sense donar-li ple suport: no acceptaren un increment de la pressió de la resta de fronts que hauria pogut col•lapsar les defenses dels imperis centrals. No obstant, Brusilov va estar a punt de guanyar la guerra a l’est. Va obligar a Falkenhayn a convèncer al seu homòleg austrohongarès, el general i cap d’Estat Major Conrad von Hötzendorf que traslladés tropes del front italià a Galitzia, alhora que el cap de l’Estat Major alemany suspenia l’atac a Verdun per enviar tropes cap a l’est. Al setembre de 1916 el front tornava a estar estabilitzat. Els russos havien tingut mig milió de baixes, però les dels imperis centrals eren molts superiors, ja que arribaven a un milió i mig d’austrohongaresos i 350.000 alemanys. Les baixes dels imperis centrals inclouen als morts, els ferits i 400.000 presoners3. L’ofensiva russa coincidia amb l’increment de la pressió dels italians al front d’Isonzo, mentre al front occidental on els britànics planejaven el que hauria d’haver estat la batalla decisiva al Somme, el juliol de 1916. Els anglesos confiaven que seria la batalla decisiva o que, en el seu defecte, sotmetrien a un desgast tan gran a l’exèrcit alemany que es veuria obligat a sol•licitar la pau. El pla consistia en llençar un assalt en massa de la infanteria per trencar les defenses alemanyes i tornar a la guerra de moviments. Els britànics mai havien tingut un exèrcit tan nombrós de britànics del Regne Unit (és a dir, blancs), donat que al principi de la guerra bona part de les tropes britàniques eren indis. La preparació de l’ofensiva va implicar la utilització de gairebé 1.500 canons que van disparar un milió i mig de projectils. L’1 de juliol aturaren el bombardeig i iniciaren l’ofensiva de la infanteria en un front de 40km. d’amplada.
1 M. Stürmer, 2003, 193. 2 M. Howard, 2003, 99-100. 3 J. H. Morrow, Jr., 2008, 306-313.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

L’artilleria no havia acabat amb el filferro de pues i els alemanys aguantaven als refugis subterranis dels que van sortir per a disparar les seves metralladores sobre la infanteria que avançava. El soldats britànics havien de travessar un paisatge lunar portant tot l’equipament a sobre i amb la possibilitat de rebre un bombardeig amb armes químiques. Centenars de metralladores alemanyes van tenir blancs molt fàcils entre la multitud de britànics que avançaven. El primer dia d’ofensiva únicament s’apoderaren de dos pobles belgues i un fortí alemany al preu de 20.000 anglesos morts i 35.000 ferits. En nou dies de combat aconseguiren que els alemanys retrocedissin de dos a tres kilòmetres1. El Somme havia plegat l’exèrcit de terra britànic més gran de la història i també va ser la batalla en què van morir més britànics, fins al punt que a la Segona Guerra Mundial Churchill sempre recordava als seus generals que no es podien permetre un segon Somme. El resultat de la batalla va ser que els britànics aconseguiren que els alemanys retrocedissin uns 10 kilòmetres en un front de 40 kilòmetres. Durant aquesta batalla, els britànics utilitzaren per primera vegada els tancs. Aquests eren molt lents, tenien una capacitat més defensiva que ofensiva i eren vulnerables a l’artilleria pesada alemanya, però el seu efecte psicològic va ser molt gran. Aconseguiren trencar les defenses alemanyes, però les tropes del Regne Unit no van saber aprofitar la sorpresa inicial i els alemanys van refer el seu sistema defensiu. El cost de la batalla va ser de més d’un milió de baixes que es repartien a mitges els bàndols. La guerra continuava militarment empatada. Els imperis centrals van estar molt a prop de ser derrotats el 1916, però demostraren tenir una capacitat de resistència que sobrepassava els càlculs lògics. Havien aguantat ofensives duríssima en tres fronts: l’occidental (Verdun i Somme), l’est (l’ofensiva Brusílov), Itàlia2, alhora que el conflicte perdurava a l’Àfrica Oriental Alemanya (on el general Paul von Lettow-Vorbeck, amb uns 3.000 alemanys i 11.000 nadius va resistir tota la guerra enfront d’un exèrcit d’uns 300.000 britànics i les tropes colonials belgues i portugueses. Els alemanys no tenien tropes per lluitar amb les grans potències colonials a europees a Àfrica, excepte a l’Àfrica Oriental, on van aconseguir èxits sorprenents, com a la batalla de Tanga el 1914, on venceren a un exèrcit vuit vegades superior, al Pròxim Orient i al Càucas (amb la rebel•lió àrab iniciada el 1916 i els fracassos als intents d’ocupar Mesopotàmia. Els britànics van ser derrotats a les batalles de Kut, desembre de 1915 a l’abril de 1916, Wadi o Dujaila). També es mantenia el bloqueig naval i la guerra al mar3. L’esforç militar comportà una economia de guerra, a tots els contendents, amb un endeutament molt gran, inflació i intervencionisme econòmic4. En aquestes circumstàncies, els grans magnats alemanys començaven a dubtar de les possibilitats de guanyar la guerra. A finals de 1916, es va desistir de la idea de ruptura del front i del somni de la batalla decisiva, però es mantingué la guerra de desgast amb l’esperança d’esgotar els recursos en armes i homes del rival. La guerra estava militarment empatada, però era evident que els aliats de l’Entesa tenien més recursos que els imperis centrals. En aquesta situació desesperada el Kàiser va anomenar cap d’Estat Major a Hindenburg, i Ludendorff el seu assistent personal. Els dos generals passaven a ser els dictadors de facto d’Alemanya. El general Ludendorff era extraordinàriament brillant i von Hindenburg tenia l’experiència d’haver estat cap d’Estat Major abans que el substituís von Moltke. Les iniciatives acostumaven a ser de l’assistent que va formular les bases de la guerra total: 1. La guerra afecta a tot el territori dels bel•ligerants. Per tant, la població i l’activitat civil eren també objectius militars. Aquests cada vegada estaven més a l’abast d’una aviació que era molt primitiva quan començà la guerra, però que ja era una arma temible. 2. Implicació de la població civil en la guerra. 3. Utilització de la guerra psicològica, tant amb l’objectiu de desanimar al contrincant i aconseguí disminuir el seu esperit combatiu, com amb l’increment del consens nacional, a través del control dels mass media. 4. Mobilització i coordinació de totes les forces productives amb l’objectiu de guanyar la guerra. 5. Utilització dels coneixements científics i tecnològics al servei de l’esforç militar.
1 M. Howard, 2003, 97-99, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 292-306. 2 Isozo. Vegeu J. H. Morrow, Jr., 2008, 314-316. 3 Sobre la guerra a les colònies vegeu M. Howard, 2003, 65-67. 4 H. James, a J. Jackson, 2002, 66-68 i M. Howard, 2003, 85-94. Sobre la guerra a les colònies i al front turc vegeu J. H. Morrow, Jr., 2008, 140-145, 220227, 316-329 i 433-442

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Aquestes premisses s’aplicaren durant la Segona Guerra Mundial. La direcció de Hindenburg i Ludendorff va permetre guanyar la guerra a l’est, però cometeren l’error de possibilitar l’entrada en el conflicte dels EUA, cosa que els costà la derrota. Hitler va voler anomenar a Ludendorff mariscal el 1935 però aquest es va negar a acceptar el títol d’un home que considerava execrable i que enfonsaria Alemanya en els abismes del deshonor. En una situació semblant a la dels alemanys es trobaven els britànics quan substituïren al president del govern d’unitat nacional presidit pel liberal Herbert Henry Asquith pel també liberal David Lloyd George, el mes de desembre de l’any 1916. Després d’abandonar Asquith el càrrec de primer Ministre, l’elitista grup amb què es relacionava Duff Cooper discutia «si havia patit molt amb la seva derrota. Era massa gran, massa “a l’antic model romà”, per a rebel•lar debilitat alguna o mostrar emoció i algú expressà la seva opinió que després d’haver ocupat aquell càrrec durant deu anys l’home s’alegrava i necessitava poder descansar i que, per tant, la derrota política no l’havia afectat vivament. “Ximpleries”, exclamà [el polític liberal Augustine] Birell [ocupava el ministeri encarregat de dirigir Irlanda (1907-1916) i tenia setanta anys], “doncs clar que li ha afectat. Sé el molt que vaig patir jo mateix quan em tiraren del ruc [és a dir, del ministeri per l’aixecament de Pasqua de Dublín], per tant m’imagino perfectament el que ell patí quan va caure de l’elefant”»1. A Itàlia i França les crisis governamentals arribaren el 1917. A Itàlia, després del desastre de Caporetto, el president del Consell de govern Paolo Boselli va ser substituït per Vittorio Emanuele Orlando, l’octubre de 1917. A França, en plena crisi per la rebel•lió de les tropes que es negaven a combatre per la nefasta ofensiva del camí de les Dames, a l’hivern de 1917, substituïren com a president del consell de ministres a Paul Painléve per Georges Clemenceau, alhora que Rússia es trobava en plena revolució soviètica. La crisi havia arribat un any abans als imperis britànic i alemany. A aquest darrer es van veure obligats a recórrer als dos dels generals més brillants de l’exèrcit alemany per a intentar guanyar la guerra i els donaren poders pràcticament dictatorials2. La guerra al mar. Les morts d’Enric Granados i Lord Horatio Kitchener La gran flota de guerra del Kàiser amb els dreadnought i els creuers van servir de poc. Al principi de la guerra la flota britànica havia caçat uns pocs creuers alemanys que estaven fora dels seus ports. Des d’aquell moment la flota alemanya es limità a protegir les seves costes i a potenciar la guerra submarina. L’única gran batalla naval va ser la de Jutlàndia XX. La batalla començà el maig del 1916, quan una gran flota alemanya va sortir en busca de la britànica, amb la intenció d’ajudar a trencar el bloqueig i d’obrir-se pas cap a l’Atlàntic. Van trobar una gran flota dels britànics i s’hi van enfrontar. El resultat va ser desastrós per als anglesos que van perdre molts més vaixells -112.000 tones, per 61.000 els alemanys- i, en vides humanes van morir 6.000 mariners, per 2.500 els alemanys. Pels anglesos era una decepció, ja que esperaven que la seva superioritat es manifestaria en el mar esclafant la flota alemanya. Els dos bàndols van assegurar que havien vençut, ja que els britànics van afirmar, i era cert, que els alemanys no havien trencat el bloqueig, mentre que els alemanys asseguraven que els britànics havien perdut més vaixells i havien tingut més baixes, i també era cert. No obstant, els alemanys no van tornar a cercar una gran batalla naval. La guerra al mar es basava en el bloqueig britànic i la guerra submarina alemanya. En submergibles la iniciativa era dels alemanys, però els aliats de l’Entesa també els utilitzaven per destruir vaixells. Van ser els submarins alemanys els que més van atacar vaixells civils i cada cop era més freqüent que ho fessin sense avís previ i sense intentar salvar als mariners i als passatgers civils. Per tant, els aliats de l’Entesa els acusaven de dur a terme una guerra submarina indiscriminada. A tall d’exemple, el Sussex va ser torpedejat el 24 de març de 1916, hi va morir el compositor català Enric Granados. En quatre anys de guerra els alemanys van enfonsar més de 2.000 vaixells anglesos i van matar més de 12.000 mariners, mentre que els aliats van destruir més de 200 submarins alemanys i perderen uns 2.500 homes. Les pèrdues aliades només van minvar el 1917, quan els anglesos van organitzar els vaixells en combois, en què els mercats estaven armats i protegits per vaixells de guerra. En aquestes circumstàncies, els alemanys anunciaren que portarien a terme una guerra submarina indiscriminada. Aquest anunci va ser utilitzat pels nord-americans per a justifi1 Duff Cooper, 1954, 80 2 Sobre la situació de la guerra al 1916 vegeu J. H. Morrow, Jr., 2008, 383-394, 474-492 i 577-595

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

car la seva entrada en guerra, però la realitat era que els submarins alemanys ja eren poc eficaços i no van poder evitar l’arribada massiva de subministraments i de tropes nord-americanes al front occidental1. Un dels èxits més importants de la guerra en el mar dels alemanys l’aconseguiren amb la mina que enfonsà el creuer cuirassat Hampshire, el 5 de juny de 1916, quan es dirigia al port rus d’Arjangelsk. Només sobrevisqueren 12 dels seus 650 tripulants. Aquest vaixell transportava a Lord Horatio Kitchener (1850-1916), el secretari d’Estat de la Guerra i principal responsable de l’exèrcit britànic. El que havia estat el seu col•lega de govern, Churchill, s’havia vist obligat a dimitir pel fracàs de Gal·lípoli (havia recuperat la seva condició de militar i lluitava a les trinxeres de Flandes) i la direcció de la guerra de Kitchener rebia duríssimes crítiques. El cos del mariscal de camp i ministre de la guerra, Kitchener (foto), i de tots els seus assistents mai van ser trobats. El ministre de municions, David Lloyd George, havia d’acompanyar al mariscal, però finalment no hi va anar. Aviat començaren a circular teories sobre una possible conspiració per a eliminar a Kitchener. La seva mort hauria estat convenient a Londres, que es trobava amb el problema que no el podien destituir perquè era un heroi nacional que havia participat en algunes de les principals epopeies colonials britàniques com la guerra contra el Mahdi, havia dirigit la segona guerra contra els bóers i havia estat comandant en camp de les tropes britàniques a l’Índia, entre 1902 i 1909, i cònsul-general [és a dir, cap colonial] britànic a Egipte, entre 1911 i 1914. Era tan popular que utilitzaven la seva cara per demanar als britànics que s’allistessin voluntàriament a l’exèrcit. Possiblement, l’única sortida per un personatge de la rellevància de Kitchener (pels seus reiterats èxits militar havia estat reconegut com baró, posteriorment, vescomte i finalment comte. Havia rebut gairebé totes les condecoracions britàniques) era una mort heroica en acte de servei. El substitut de Kitchener en el ministeri de la guerra fou David Lloyd George que a finals d’any substituïa a Asquith com a primer ministre. L’opinió pública britànica considerà la mort de Kitchener que es negava a tenir un Estat Major general com l’alemany com un desastre que havia perjudicat als britànics i a la victòria de l’Entesa, però molts militars que estaven a les seves ordres el veien gairebé com una relíquia incapaç d’adaptar-se a la guerra moderna. Després de la guerra, els partidaris de les teories conspiratives asseguraren que un agent alemany d’orígens bóers, Fritz Joubert Duquesne (1877-1956) hauria informat a un submarí alemany de la trajectòria del vaixell. Més polèmica va ser una poesia de Lord Alfred Douglas [la parella d’Òscar Wilde per la que va ser acusat, jutjat i empresonat per sodomia], un fervent racista que traduí a l’anglès els Protocols dels savis de Sió, on afirmava que els sionistes i Churchill estaven al darrera de l’eliminació de Kitchener. Churchill apel•là als jutjats i aconseguí que empresonessin Douglas sis mesos per libel criminal. També va haver-hi la teoria que el vaixell no hauria estat enfonsat per una mina, sinó per una bomba col•locada per terroristes irlandesos que volien venjar-se d’un irlandès unitarista (Kitchener era irlandès) i de la repressió de la rebel•lió de Pasqua2. «A land fit for heroes» La revolució bolxevic i l’entrada en guerra dels EUA L’any decisiu: 1917 «És el meu deure comunicar que, en aquest moment, l’imperi rus està governat per llunàtics» Maurice Paléologue, ambaixador francès al seu Ministre d’Exteriors, el 14 de gener de 1914, a J. H. Morrow, Jr., 2008, 395. «[17 de maig de 1917] el Govern necessita més homes per a l’Exèrcit i tots els que treballem al Foreign Office serem sotmesos a un examen mèdic. Crec que es veuran obligats a prescindir d’alguns de nosaltres. En aquest cas, jo seré un dels primers, donat que sóc dels més joves, solter i crec estar perfectament sa. La idea em diverteix. En realitat desitjo un canvi.
1 M. Howard, 2003, 124-126 i J. H. Morrow, Jr., 2008, 442-451 i 561-567 2 Vegeu tema 2

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Sempre he desitjat anar a la guerra, encara que ara menys que al principi. Desitjo gaudir de les experiències i de les aventures de que han gaudit els meus companys. No temo a la mort malgrat que estimo la vida i no m’agradaria gens morir. No crec que arribi a ser un bon oficial. El que més temo és el disgust que patirà la meva mare. No sé com dir-s’ho. [A la seva amiga Diana li explicà que s’havia allistat no pel fet de] morir per al país o lluitar contra els alemanys [no era] el que m’impulsava a allistar-me a l’Exèrcit, sinó el sentiment de que jo no havia estat convidat a una reunió en la que hi participaven tots els altres» Duff Cooper, 1954, 83-84. Després de tres hiverns de guerra, la situació es trobava gairebé en empat estratègic. Cap dels dos bàndols podia anihilar a l’altre, però dos esdeveniments capgiraren el conflicte: la revolució russa i l’entrada en guerra dels EUA1. Després de la revolució soviètica russa de febrer de 1917, el govern aconsellà al Kàiser que pronunciés un missatge per Pasqua al poble alemany, on li garantís que després d’un període de privacions, amb la victòria arribarien també reformes polítiques. Aquestes es concretarien en la revisió del dret electoral prussià basat en l’existència de tres classes d’electors, que des de 1849 unia el pes del vot al pagament d’impostos i d’aquesta manera privilegiava als rics. «Era la versió alemanya de a land fit for heroes, que s’oferí en la mateixa època als britànics, una vegada s’hagués vençut a l’enemic»2. L’enfonsament del front intern rus amb una revolució soviètica i democràtica, acabà amb el règim dels tsars, alhora que sorgia una nova elit política. Aquesta no van poder complir els principals desitjos de les classes populars russes: la millora dels subministraments –pa– i la fi de la guerra –pau–3. En aquestes circumstàncies, l’Estat Major alemany estava en mans d’Hindenburg i Ludendorff, els quals ajudaren a Lenin a travessar Alemanya. Lenin arribà a Petrograd l’abril de 1917. Els alemanys esperaven que iniciés una revolució que servís per debilitar als soviètics que a través dels diferents governs provisionals de Lvov, primer, i Kerensky, posteriorment, havien mantingut a Rússia en la guerra. Des de la perspectiva dels alemanys, si Lenin arribava al poder no seria negatiu, perquè es veuria obligat a signar la pau amb Alemanya. Aconseguiren ambdós objectius: debilitar l’exèrcit rus i negociar un Tractat molt favorable als seus interessos amb el govern de Lenin; els primers mesos de 1918 les tropes dels imperis centrals derrotaren Romania i ocuparen una bona part de l’antic imperi rus europeu, des de Finlàndia al Càucas. Rússia estava pràcticament fora de la guerra i amb molt poca capacitat defensiva davant dels exèrcits dels imperis centrals4. El juliol de 1917 el Parlament alemany va debatre per primera vegada l’evolució del conflicte. El diputat del Zentrum Erzberger va ser el responsable d’informar sobre la situació en què es trobaven els fronts de la guerra, els dubtes que existien a Viena sobre les possibilitats de victòria, els riscs que implicava la guerra submarina il•limitada i la importància de la declaració de guerra dels EUA. Per primera vegada des de l’inici de la guerra, el Parlament alemany establí condicions per autoritzar nous crèdits de guerra. Aquestes incloïen una proposta de pau aprovada pel Parlament, on es mostraven partidaris d’una «pau sense annexions ni contribucions». Aquesta resolució havia estat impulsada per una coalició de centre esquerres, amb partits com el Zentrum i el SPD que prefigurava les aliances que governaren en la República de Weimar. La treva política, com el patriotisme, començava a esquerdar-se després de tres anys d’esforç bèl•lic. El canceller von Bethmann Hollweg es va veure obligat a dimitir perquè era mal vist per l’Estat Major. El nou canceller fou Georg Michaelis que va ocupar el càrrec entre juliol i octubre de 1917. Era el primer cap de govern del Reich que no era noble. El substituí el comte Georg von Hertling que mantingué la cancelleria fins al setembre de 1918. Els dos darrers cancellers estaven sota el control de Hindenburg i Ludendorff. El primer era el cap de l’Estat Major, mentre que el segon era el seu adjunt, tot i que va ser Ludendorff qui va teoritzar sobre la guerra total, un dels defensors de la guerra submarina indiscriminada que facilità l’entrada en guerra dels EUA, l’impulsor de les ofensives a l’Est, de la negociació de la pau de Brest Litovsk i de les darreres ofensives alemanyes al front occidental. La revolució soviètica va afavorir els interessos dels imperis centrals. En canvi, la diplomàcia alemanya es va mostrar poc
1 Sobre l’entrada en guerra d’EUA vegeu M. Howard, 2003, 101-105 i J. H. Morrow, Jr., 2008, 492-502 2 M. Stürmer, 2003, 190-191 3 Vegeu tema 3 4 Vegeu mapa del Power Point; el tema 3, i M. Howard, 2003, 127-129 i J. H. Morrow, Jr., 2008, 426-429 i 451-459.

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

hàbil en la seva política amb l’única gran potència que restava fora de la guerra: els Estats Units. Era obvi que els nordamericans no eren neutrals. Havien venut a crèdit i finançat els integrants de l’Entesa, fins al punt que hi havia importants grups de pressió vinculats a la indústria armamentística i al sistema financer que volien l’entrada en guerra per garantir que cobrarien els préstecs que havien donat. També és cert que hi havia qui volia entrar en guerra per lluitar per la llibertat i la democràcia. No obstant, no s’ha d’oblidar que la major part dels nord-americans eren aïllacionistes1, n’hi havia molts d’orígens alemanys i austrohongaresos i el mateix president Wilson havia estat reelegit prometent que mantindria el país fora de la guerra. No obstant, van ser els mateixos alemanys els que van facilitar molt les coses als partidaris que EUA participessin en la guerra, amb la declaració de la guerra submarina total i amb el telegrama Zimmermann. Gran part de la historiografia explica l’entrada en guerra dels EUA com una reacció a la declaració alemanya de la guerra submarina sense restriccions2. Parcialment, és veritat. També ho és que Wilson era un idealista que estava disposat a utilitzar la força per imposar la seva ideologia3, i que hi havia grups de pressió molt importants que volien que EUA entrés en guerra, però en el canvi de l’opinió pública nord-americana hi tingué molt a veure la falta d’habilitat de la diplomàcia alemanya4. Els aliats de l’Entesa coneixien el codi xifrat que utilitzava l’imperi alemany des que el creuer alemany Magdeburg va encallar en la costa russa i una bomba va matar l’encarregat de les transmissions, sense donar-li temps a destruir el llibre dels codis. Els russos van trobar el llibre de codis i el van enviar als anglesos. Aquests van aconseguir desxifrar-lo, quan van descobrir un altre llibre de codis en l’equipatge d’un agent alemany que intentava que Pèrsia es sumés a la guerra al costat dels imperis centrals. Al gener de 1917, els britànics po- dien desxifrar els missatges codificats que enviaven els alemanys i així s’assabentaren de la comunicació diplomàtica que coneixem com telegrama Zimmermann. Aquest va ser enviat el 16 de gener de 1917 per Arthur Zimmermann, secretari d’Afers Exteriors alemany, a l’ambaixador alemany a Mèxic, Heinrich von Eckardt5. El telegrama deia: «Ens proposem començar el primer de febrer la guerra submarina sense restriccions. Malgrat això, ens esforçarem per mantenir als Estats Units d’Amèrica neutrals. En cas de no tenir èxit, proposem una aliança amb Mèxic sobre les següents bases: fer la guerra junts, fer la pau junts, ajuda financera abundant i l’enteniment per la nostra part que Mèxic reconquerirà el territori perdut a Nou Mèxic, Texas i Arizona. Cal informar de tot això al president (de Mèxic) el més secretament possible tan aviat com la guerra amb els Estats Units d’Amèrica estigui a punt d’esclatar. Suggereixo també que el President de Mèxic consideri la possibilitat de convidar al Japó, a iniciativa pròpia, a adherir-se immediatament a aquest pla i, al mateix temps, oferir la seva mediació entre Japó i nosaltres. Li prego que també faci notar al President que la utilització despietada dels nostres submarins, ofereix la perspectiva d’obligar Anglaterra a fer les paus en pocs mesos»6. Quan el telegrama es va fer públic, Zimmermann podia haver negat la seva veracitat i assegurar que es tractava d’una fabulació dels aliats de l’Entesa, però en un dels disbarats diplomàtics més grans de la història va reconèixer dues vegades públicament la seva veracitat: el 3 i el 29 de març de 1917, va assegurar que havia enviat el telegrama per una via que considerava segura, que malgrat la imminent guerra submarina total confiava que els EUA es mantindrien neutrals i que el telegrama no tindria cap efecte. Wilson havia estat un dels principals defensors, conjuntament amb el papa Benet XV, d’aconseguir una pau sense vencedors ni vençuts. Wilson, que era un home de principis, es va indignar amb la proposta de la diplomàcia nord-americana a Mèxic7 per a l’idealisme liberal nord-americà començava a ser necessari democratitzar als alemanys amb la seva participació a la guerra, tal com havien fet a diversos països llatinoamericans des d’Haití a Nicaragua. El telegrama Zimmermann va facilitar molt la seva tasca als grups de pressió favorables a la guerra. Aquests utilitzaren tots els mitjans de comunicació que controlaven per incrementar la indignació del poble nord-americà, alhora que denunciaven la guerra submarina indiscriminada com un tipus de guerra inacceptable.
1 Vegeu tema 4 2 M. Howard, 2003, 107-113 3 Vegeu tema 2 4 B. W. Tuchman, 1960 5 B. W. Tuchman, 1960 6 B. W. Tuchman, 1960 7 M. Howard, 2003, 113-118

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

El 6 d’abril, els EUA declaraven la guerra a l’imperi alemany1. Immediatament, començaren a enviar ingents quantitat de subministres als seus aliats, però la seva contribució en homes no va ser decisiva, perquè en temps de pau els nord-americans tenien un exèrcit relativament reduït i mobilitzar un exèrcit de 4.300.000 homes i instruir-los no era fàcil. Els objectius de guerra dels nordamericans van ser formulats per Wilson el desembre de 1917 en el document dels 14 punts de Wilson2. «La guerra és una lluita entre dos Weltanschauungen [cosmovisions]: la germànica i l’anglosaxona. Una ha de vèncer, i l’altre, morir»3 «Molt típic de l’Exèrcit francès: [els oficials] donen ordres sense preguntar-se tan sols si és possible acatar-les. I ningú no pot posar-les en dubte. Tinc per mi que, sinó hi ha manera de sotmetre-les a debat, o resulta obligat que siguin possibles, o es fa necessari que qui les rebin siguin molt menys intel•ligents que els qui les donen» Caporal A. Bavour, 370 Regiment, 170 Companyia, 170 Divisió, 10 de gener de 1917 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 395. «Només hi ha una cosa clara: Europa haurà d’entendre’s si no vol acabar ensorrant-se; i donat que el primer és impossible, únicament es pot pensar en el segon» Anotació al diari de Kurt Riezler, ministre d’Assumptes Exteriors i secretari del canceller Bethmann Hollweg, el 3 d’octubre de 1917 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 395. L’estiu i l’hivern de 1917, es posà de manifest que molts dels principals caps militars de l’Entesa no havien après gran cosa en 3 anys de duríssims combats; estaven molt lluny de tenir la capacitat tàctica demostrada per Hindenburg i Ludendorff que amb molts menys recursos, tant humans com materials, encara tenien la possibilitats de guanyar la guerra, o de no perdre-la. El 1917, la iniciativa en el front occidental era de l’Entesa el general francès Robert Georges Nivelle (1856-1924), conegut per les tropes com el «carnisser». L’èxit que havia obtingut la contraofensiva que havia dirigit a Verdun per recuperar els territoris que havien ocupat els alemanys en l’inici de la batalla implicà que el designessin com a cap de l’exèrcit francès que atacaria a la zona del Camí de les Dames, a la Picardia, una regió francesa limítrof amb Flandes. La batalla començà a l’abril i finalitzà l’octubre de 1917. Els francesos comptaven amb 68 divisions i superioritat en material bèl•lic; els alemanys tenien 41 divisions, amb problemes de subministrament, però el responsable de la defensa era Ludendorff que tenia una vàlua militar demostrada. Els aliats creien que els alemanys, després de Verdun i del Somme al front occidental i de l’ofensiva Brusílov a l’oriental no els restaven forces. Per tant, acordaren llançar ofensives sistemàtiques i generals a la primavera i l’estiu del 1917, en la línia de les tesis de Falkenhayn sobre la guerra de desgast4. El responsable de l’ofensiva de les tropes franceses era el general Nivelle. Milers dels seus soldats van morir, per això molts el van desobeir i per primera vegada en tota la guerra al front occidental es van negar a sortir de les trinxeres5. Ludendorff va endevinar la tàctica de Nivelle, però l’Estat Major alemany actuà amb lògica i va retirar les seves forces a les posicions més fortificades i, per tant, més fàcils de defensar. L’ofensiva aliada va resultar un fracàs6.
1 B. W. Tuchman, 1960. 2 Vegeu tema 2 3 El Kàiser Guillem II a Houston Stewart Chamberlain, 9 de gener de 1917 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 395. 4 M. Howard, 2003, 119-124 5 M. Coffey, 2001 6 J. H. Morrow, Jr., 2008, 396-413

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

El resultat de la batalla de Camí de les dames es concretà en motins de soldats, la destitució de Nivelle, que va ser reemplaçat per Pétain i l’execució d’alguns dels vaguistes que es negaven a obeir les ordres, pràcticament suïcides. Els afusellaments de soldats francesos inspiraren l’argument de la pel•lícula: Paths of Glory [Camins de Glòria], dirigida per Staley Kubrik el 1957. La pel•lícula és una demostració de l’absurditat de la guerra i dels valors considerats immutables pels militars. Possiblement, és una de les millors pel•lícules antibèl•liques de la història. La realitat, però, sovint supera la ficció. Els executats no van ser tres, sinó oficialment 75 per amotinament en plena «ofensiva suïcida del general Nivelle: 170.000 homes moriren en quinze dies. La revisió del paper dels soldats executats per ser traïdors i covards il•lustra la reinterpretació constant de la història. Els errors de comandament del general Neville conduïren a un atac que no tenia cap possibilitat d’èxit perquè atacaven línies molt ben fortificades pels alemanys. La insistència resultà desmoralitzant i un germen de rebel•lions internes. En 68 divisions es registraren 250 casos de sedició i prop de 30.000 amotinats. La necessitat de donar exemple originà l’afusellament d’oficialment 75 soldats de les 629 condemnes a mort dictades pels consells de guerra. La xifra d’afusellats és incerta ja que molts historiadors estimen que va ser superior, perquè van haver-hi moltes execucions sense judici previ sobre el mateix camp de batalla. Durant decennis, els agricultors de la Picardia han trobat restes humanes en les terres del Camí de les Dames. Cal tenir present que als morts en combat els acostumaven a enterrar en cementiris i no al costat d’una cuneta. Els motins dels soldats francesos de 1917 han estat una ferida oberta en la memòria col•lectiva francesa. Jospin, com a cap de govern, va donar el primer pas, i el conservador Nicolas Sarkozy ha aprofitat el 90 aniversari de l’armistici per culminar la iniciativa de Jospin en restituir l’honor i la memòria dels soldats francesos executats per suposats actes de traïció i covardia. El substitut de Neville, Pétain, entenia que en comptes de grans ofensives la tàctica hauria de basar-se en atacs limitats que acceleressin el desgast de l’exèrcit alemany. Un dels objectius era el front d’Yprès i iniciaren la tercera batalla d’Yprès. Aquesta començà, el setembre de 1917, amb un preatac en què els aliats van disparar 3 milions i mig de projectils, sense aconseguir gaires resultats, perquè la major part de les tropes alemanyes estaven fora de l’abast de l’artilleria. Entre l’octubre i el novembre de 1917, els britànics van assumir el pes de les operacions, però el general britànic Haig no havia aprés dels errors de Neville, ni dels comesos a la batalla del Somme. Aquests errors els repetiren en els combats que es van desenvolupar entorn del poblet de Passchendaele, convertit en un mar de fang, on els cavalls s’enfonsaven amb les seves càrregues i els canons no trobaven terreny sòlid on assentar-se. Aquest mes de combats va costar entre 325.000 i 440.000 baixes, entre morts i ferits, dels aliats de l’Entesa, fonamentalment britànics, i unes 260.000 als alemanys. L’ofensiva ni va servir per guanyar terreny, ni tenia sentit en termes de desgast de l’enemic, perquè els aliats s’havien desgastat molt més; els alemanys recuperaren Passchendaele en un dia, el primer d’abril del 1918. A finals de 1917, els aliats de l’Entesa encara tenien la iniciativa i a la primera batalla de Cambrai, entre el novembre i el desembre, ja era evident la superioritat material, ja que els britànics utilitzaren per primera vegada els tancs massivament: van utilitzar 476 carros de combat Mark IV, i comptaven amb una amplíssima superioritat aèria amb 14 esquadrilles. Malgrat tot, els dos bàndols van tenir unes 45.000 baixes i els alemanys aconseguiren destruir cent tancs1. A finals de 1917, entre octubre i novembre, es produïren dos esdeveniments favorables als imperis centrals. D’una banda,
1 M. Howard, 2003, 129-132, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 414-426

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

l’enfonsament del front rus, amb la revolució soviètica, i la fi de la guerra a l’est, tant amb Rússia com amb Romania. De l’altra, la derrota italiana a Caporetto1. Aquesta batalla va començar a l’octubre i va durar fins el novembre. El 1917 els imperis centrals experimentaren una nova tàctica bèl•lica que consistia en utilitzar petits grups de soldats, com el batalló que comandava el llavors jove oficial Erwin Rommel, perquè trenquessin la línia del front enemic en una distància d’un o dos kilòmetres, quan normalment les ofensives es desenvolupaven amb fronts d’una amplada d’entre 20-60km. Les tropes àustro-hongareses, reforçades amb efectius alemanys, van aplicar la nova tàctica i van sorprendre l’exèrcit italià. La victòria dels imperis centrals va ser una de les més importants de la guerra. Els italians tingueren unes 31.000 baixes, però 275.000 soldats van ser capturats i una xifra semblant van desertar. Els exèrcit italians es van desbandar. Si els imperis centrals haguessin tingut més tropes haurien pogut forçar la rendició d’Itàlia, però els aliats els van enviar 5 divisions perquè es reorganitzessin2. Els imperis centrals avançaren més de 100 kilòmetres cap a Venècia, però els italians van poder reorganitzar les seves defenses en el riu Piave. Els aliats de l’Entesa els enviaren tropes per ajudar a mantenir estable el front italià i van organitzar una conferència a Ravenna per parlar sobre els problemes militars dels italians, on el monarca assegurà als aliats que podrien mantenir la línia defensiva al riu Piave. Els sagnants resultats de la batalla van ser descrits per Hemingway a A Farewell to Arms, un adéu a les armes. Els italians es van poder recuperar de la derrota de Caporetto amb la victòria de Vittoiro Veneto a finals de 1918, quan capturaren 300.000 austrohongaresos. En síntesi, el 1917 es va arribar al zenit de la Primera Guerra Mundial3. De la guerra imperialista a la guerra de religions polítiques La victòria dels imperis centrals al front de l’est i les darreres ofensives 1918 «[La guerra estava militarment empatada i l’esperança d’alguns financers alemanys era que finalitzés amb un] amarg fracàs dels polítics, fins al punt de donar ocasió a l’economia de fer prevaldre els dictats de la raó, hagués pogut convertirse en realitat. El que fracassessin aquestes esperances es va deure a la interferència d’una tercera potència, no europea, en la lluita. Els Estats Units llançaren al principi el seu potencial econòmic, més tard els seus exèrcits, decidiren d’aquesta forma la guerra a favor dels Aliats» Hjalmar Schacht, 1954, 175. «Rússia en la seva totalitat, no és més que un munt grandiós de cucs» General Max Hoffmann, Brest-Litovsk, febrer de 1918 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 519. «Va, cabrons! No em digueu que teníeu pensat viure per sempre» Daniel J. Daley, sergent d’artilleria del cos d’infanteria de marina d’EUA, bosc de Belleau, 6 de juny de 1918 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 519
1 Caporetto actualment és un poble eslovè anomenat Kobarid 2 M. Howard, 2003, 133-135 i J. H. Morrow, Jr., 2008, 430-433 3 Sobre la situació de la guerra al 1917 vegeu J. H. Morrow, Jr., 2008, 504-518

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

«Els meus homes mai es retiren: o avancen, o moren» Wylliam Hayward, coronel al cap del 369 regiment d’infanteria de la 93 Divisió als voltants del bosc de Belleau, 6 de juny de 1918 a J. H. Morrow, Jr., 2008, 519. A principis de 1918, la situació encara no era nefasta per als imperis centrals, fins al punt que guanyaren la guerra al front oriental. Des de l’arribada al poder dels bolxevics, les tropes dels imperis centrals havien ocupat grans extensions de territori sense trobar pràcticament resistència. L’enfonsament de l’exèrcit rus comportà el col•lapse de l’exèrcit romanès. Els romanesos signaren un armistici amb els imperis centrals el desembre de 1917 i la pau amb el Tractat de Bucarest el maig de 1918 que anul•là l’aliança victoriosa1. Finalment, el govern que encapçalava Lenin signà la Pau de Brest Litovsk, el març de 1918. Aquesta establia un «vast tauler d’estats dèbils dels que els alemanys es veien com els seus amos»2. Aquests estats eren Finlàndia, les repúbliques bàltiques, Polònia i Ucraïna. No obstant, pels bolxevics la pau amb Alemanya era el preu que havien de pagar per consolidar-se en el poder, alhora que esperaven que s’estengués la revolució social a la resta d’Europa i especialment a Alemanya, amb unes classes populars que es trobaven en una situació molt semblants a les russes abans de la revolució. Cal tenir present que Alemanya havia portat la iniciativa de la guerra, malgrat el sever bloqueig imposat per l’Entesa3. En tot cas, el maig de 1918 els imperis centrals havien guanyat la guerra a l’est. Després de gairebé quatre anys de guerra, el conflicte deixava de tenir dos fronts principals. No obstant, la lluita continuava a l’altre front principal, l’occidental, com també als Balcans i al nord d’Itàlia, però eren fronts secundaris, al mar i les restes de l’exèrcit colonial alemany combatien a l’Àfrica oriental. A la primavera de 1918, l’Estat Major alemany comptava amb més d’un milió de soldats que havien combatut al front oriental per llançar una darrera ofensiva abans que arribessin el gruix de les forces nord-americanes. Aquests havien començat a formar un gran exèrcit, que tenia previst estar plenament operatiu a principis de 1919. Quan la major part de les tropes nord-americanes arribaren a Europa la guerra ja s’havia acabat. Això no vol dir que la contribució nord-americana no fos important. La gran capacitat tant industrial com els excedents alimentaris dels EUA van permetre que les tropes de l’Entesa estiguessin molt ben equipades, mentre que les dels imperis centrals cada cop tenien més problemes de subministrament. També van poder enviar soldats de refresc. L’Estat Major alemany era plenament conscient que quan arribessin el gruix de les tropes nord-americanes no tindrien res a fer. En el millor dels casos, si l’ofensiva que iniciaven a la primavera-estiu de 1918 tenia èxit podrien negociar un armistici relativament favorable als seus interessos. Tanmateix, la guerra havia estat massa dura i costosa perquè no hi haguessin ni vencedors ni vençuts4. A Berlín encara hi havia militars que encara confiaven que la seva flota podria evitar l’arribada massiva de tropes nordamericanes. L’Estat Major alemany encara confiava que una darrera ofensiva al front occidental els podria portar a aconseguir la victòria o una posició de força en les negociacions de pau. S’equivocaven. Woodrow Wilson es presentava com el defensor de la democràcia i dels pobles oprimits, mentre que la Rússia bolxevic dirigida per Lenin impulsava la revolució social a escala europea i planetària. Lenin formalment havia sortit de la guerra amb el Tractat de Brest Litovsk, però de facto impulsava la guerra entre les classes oprimides contra els seus opressors, o si és prefereix entre el proletariat i la burgesia. La «Gran Guerra d’Europa s’havia transformat en una guerra mundial; la guerra de les nacions [de fet, dels grans imperis] passava a ser una guerra de les noves religions [polítiques]»5. L’objectiu, però, era el mateix que el del Great Game: l’hegemonia mundial. Els 14 punts de Wilson contenien una garantia de continuïtat per l’estat nacional alemany, i d’aquesta manera es convertí
1 Vegeu tema 2 2 M. Stürmer, 2003, 189. Vegeu tema 3 3 M. Howard, 2003, 139-153 i J. H. Morrow, Jr., 2008, 553-555 4 J. H. Morrow, Jr., 2008, 519-539 5 M. Stürmer, 2003, 191

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

en el ferment de la descomposició de l’esforç militar alemany»1. Els alemanys sabien que els francesos no volien únicament vèncer, sinó que el seu darrer objectiu era destruir la unificació alemanya2. Els 14 punts obrien la porta al dret a l’autodeterminació dels pobles, que generaria multitud de conflictes que no es podien preveure a finals de 1917 i principis de 1918. No obstant, la major part del Reich estava poblat per pobles germànics que volien continuar formant part d’Alemanya, encara que aquesta fos una República amb un sistema polític i institucional democràtic. L’enfonsament dels imperis centrals La revolució espartaquista «[El recluta nord-americà Arthur Yensen buscava records de la guerra l’11 de novembre al front del Mosa i va trobar] un casc alemany. Tanmateix, se’n va desfer immediatament al veure que l’interior estava ple de sang i de cervell. Entre d’altres coses, va poder veure una cama amb els genitals penjant d’un extrem, un cap sense cos, un estómac escampat sobre l’herba, i embolicats en les rames d’un arbre proper, els intestins, i per últim un soldat nord-americà xafant-li la cara fins destrossar-li a un alemany mort» J. H. Morrow, Jr., 2008, 603-604. «El periòdic porta ara tanta vergonya, desastre i ensorrament, coses anteriorment considerades impossibles, que jo, ple fins a rebentar de tot això, em limito a acceptar-ho sordament, gairebé no llegeixo ja [...] Després de tot el que veig i sento, sóc de l’opinió que Alemanya sencera se n’anirà al diable si no s’acaba aviat amb aquest No-Consell d’Obrers i Soldats, aquesta dictadura de la insensatesa i la ignorància. Tinc posades les meves esperances en qualsevol general de l’Exèrcit que retorni del front» El professor universitari alemany de religió jueva Víctor Klemperer, a Richard J. Evans, 2005, 183. L’embargament contra els imperis centrals va ser una arma temible. En quatre anys de guerra les condicions de vida del Reich, com també passava amb els seus aliats, havien canviat radicalment. La situació d’Alemanya a finals de 1918 era molt semblant a la russa a principis de 1917. La major part dels alemanys patien fam, fred i misèria. Les circumstàncies empitjoraren, com en la resta del planeta, amb la pandèmia de grip de 1918. Aquesta va delmar a la població dels països neutrals, però va ser encara molt més dura –encara que la premsa no en digués res– amb els països com Alemanya. Centenars de milers de persones moriren. La major part de població feia molt temps que intentava aconseguir la victòria amb un esforç voluntarista, tant en treball com en esforç financer i de privacions diverses, des d’aliments a calefacció, perquè els exèrcits alemanys guanyessin la guerra. La inflació afectava el sistema financer alemany. Els preus «s’havien congelat per ordre superior. Els salaris i les rendes només estaven equilibrades sobre el paper. La moneda havia perdut aproximadament dos terços del seu valor, i per altra banda gairebé no hi havia res que comprar. La fam va empènyer a la gent del camp a l’”acaparament” [d’aliments], en una tornada a l’economia primitiva d’intercanvi. Tothom acumulava tant com podia malgrat les prohibicions. Totes les matèries primeres i tots els productes agraris es racionaren severament. El deute de l’Estat agafà dimensions amenaçadores. Les capes mitjanes havien canviat els seus ingressos per emprèstits de guerra que no tenien la menor possibilitat de cobrar si no arribava la victòria. Si es produïa la derrota l’ensorrament social era inevitable»3. La misèria i el sobreesforç de la població treballadora alemanya era el caldo de cultiu idoni per la propaganda que no paraven de generar els bolxevics russos i els socialistes radicals alemanys. Aquests estaven dirigits per Karl Liebknecht (1871-1919) i comptaven amb teòrics com Rosa Luxemburg (1870-1919). L’estat de setge instaurat per les autoritats alemanyes mantenia una aparença de normalitat, però el malestar era real, fins al punt que una vaga espontània al gener de 1918 va aturar la producció d’armaments. El sector majoritari del SPD estava a favor de la guerra i els socialdemòcrates controlaven els sindicats, però aquests ja no controlaven a uns obrers que, com els russos un any abans, tenien reivindicacions simples: subministraments –pa i carbó– i pau. Els principals dirigents revolucionaris estaven aplegats a la USPD, és a dir, el Partit Socialdemòcrata independent. La major part d’aquest s’agrupà en el moviment espartaquista d’on sorgí el comunisme alemany, el Partit Comunista Alemany (KPD). En aquestes circumstàncies, la societat alemanya havia canviat radicalment, «les antigues estructures de classe s’esmicolaren; les dones s’incorporaren al servei
1 M. Stürmer, 2003, 190-191 2 Vegeu tema 2 3 M. Stürmer, 2003, 191-192. Vegeu tema 2

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

obligatori per a fer el treball dels homes. En aquest terreny [...], només es podia parlar d’emancipació amb una ironia ferotge. Es van perdre els patrons del que era just i injust. L’Estat exigia béns i sang en una proporció que no hagués pogut somiar cap tirà del passat»1. Abans que s’enfonsés el front interior alemany van fracassar les darreres ofensives al front occidental. Amb l’arribada de les tropes de l’est, Hindenburg i Ludendorff van retornar a les velles teories de la batalla decisiva, com si la guerra hagués començant de nou. Els fronts que s’havien mantingut estables des de finals de 1914 tornaren a entrar en moviment. El març de 1918, l’ofensiva alemanya trencà el front de l’Entesa i avançà 60 kilòmetres fins a tornar a arribar al Marne. L’agost de 1918 els alemanys tornaven a arribar al mateix punt que havien conquerit amb el pla Schlieffen, però estaven extenuats, famolencs i amb manca de subministraments. Van poder mantenir l’ofensiva, amb greus pèrdues, fins al juliol. El comandant en cap de les forces aliades de l’Entesa, el mariscal Foch, un nacionalista radical francès convençut de les tesis de l’ofensiva a ultrança va poder començar el contraatac, sense necessitat d’acumular prèviament tropes. Els alemanys no tenien reserves ni material per frenar els exèrcits de l’Entesa que comptaven amb una gran superioritat material. Les tropes dels EUA començaven a arribar en grans quantitats i, fins i tot, els italians estaven en condicions d’enviar tropes de reforç al front francès. Al setembre, els alemanys controlaven la major part de Bèlgica i importants territoris del nord de França, però no estaven en condicions de resistir els exèrcits que els atacaven2. A l’agost, Hindenburg i Ludendorff declararen a la ciutat belga de Spa que la continuació de la guerra no tenia sentit. Al setembre reclamaren que el Parlament formés un nou govern que sol•licités immediatament un alto el foc, tot i que per «regla general un alto el foc era i és un assumpte que correspon als militars; però el general volia alliberar-se [de la responsabilitat de demanar-ho]. Tanmateix, la formació del govern pel Reichstag es desenvolupava a un ritme cansí. En lloc de fer canceller a un dels seus, la qual cosa hagués ofert una senyal, els partits de la majoria demanaren al príncep Max von Baden, un home de tendència liberal però sense experiència en política i un aristòcrata amb xacres, que assumís la cancelleria. La situació encara no podia qualificar-se de derrota i per tant, podia oferir encara una sortida. Una reforma enèrgica i visible a l’interior, que de fet va tenir lloc i en el termini d’uns pocs dies va introduir una monarquia constitucional seguint el model de Westminster [la Gran Bretanya], junt amb una oferta de pau valenta cap a l’exterior i un alto el foc simultani al front: això hagués portat també els aliats a reflexionar, més encara tenint en compte que a Rússia s’havia desencadenat la guerra civil i l’esperança de Lenin, la revolució alemanya, hauria de ser un malson per als occidentals»3. En aquestes circumstàncies, arribaven notícies que els aliats dels alemanys començaven a flaquejar. El setembre, Bulgària també sol•licità l’armistici, un mes més tard l’imperi turc i després de la victòria italiana a Vittorio Veneto, Àustria-Hongria. Ludendorff optà per exiliarse a Suècia, mentre Hindenburg es quedà a Alemanya, però l’Estat Major retornava tot el poder als civils. No volien ser responsables del que era inevitable: la derrota. S’acumulaven els símptomes que el final de la guerra es trobava molt a prop4. El mateix dia que Àustria-Hongria sol•licitava l’armistici, es rebel•laren els mariners de l’armada alemanya. Al final del conflicte la flota tornà a ser decisiva per la «ceguesa de l’Almirallat. Els almiralls volien llançar a la “flamant arma”, que havia passat [gran part] de la guerra als ports, a un darrer combat heroic contra els britànics. Tanmateix, les tripulacions no mostraren cap intenció de sacrificar-se per l’orgull de l’Almirallat, de manera que van fer vaga i començaren a amotinar-se»5. Les cèl•lules de l’Spartakus-Bund s’havien infiltrat en les tripulacions dels grans vaixells de guerra que hissaren la bandera roja. Com un regueró de pólvora es va estendre la revolució per tota Alemanya. Els Consells d’Obrers i de Soldats sorgiren de cop a tot arreu i s’apoderaren de les administracions públiques locals6. La disciplina militar «no es sostenia ja. Es formaren consells de treballadors i soldats que arrencaren les xarreteres als oficials. Els predicadors de la revolució agafaren el tren i propagaren el missatge de que la guerra era passat i la revolució el futur»7.
1 M. Stürmer, 2003, 192 2 M. Howard, 2003, 153-155, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 539-553 3 M. Stürmer, 2003, 195-196 4 J. H. Morrow, Jr., 2008, 555-561 i 572-577 5 M. Stürmer, 2003, 196 6 Hjalmar Schacht, 1954, 164-166 7 M. Stürmer, 2003, 196; M. Howard, 2003, 156-162

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

En aquestes circumstàncies, els alemanys ja no estaven en condicions de negociar res. La insubordinació militar i la creació de soviets «anaven acompanyats d’accions criminals i botins». El Berlín dels primers dies de novembre de 1918 es preparava per a la guerra civil. Els filats de filferro amb pues impedien la lliure circulació pels carrers; arreu s’aixecaven barricades amb cotxes i tramvies bolcats, mentre que als carrers es sentien trets i els civils es refugiaren a les seves llars: «semblava com si ja ningú tingués cap poder. La canalla armada, lluint mocadors vermells, estava disposada a prendre’l pel seu compte»1. El 9 de novembre de 1918, el príncep Max Von Baden anuncià l’abdicació de l’emperador, abans que aquest s’hagués decidit fer-ho per ell mateix. El kàiser es va trobar davant d’un fet consumat. El seu Estat Major el va convèncer que acceptés aquell fet que ja no permetia una tornada enrere. «Era cert que ja no cabia una rectificació? Hindenburg aconsellà a l’emperador en aquest sentit, i es diu que en el seu llit de mort va sentir remordiments per la seva acció. No hi ha dubte de que, des del seu punt de vista subjectiu, creia obrar certerament quan aconsellà a l’emperador que abdiqués. Quinze anys més tard [1933], davant l’aspecte que oferia Alemanya sense monarca, va reconèixer amargament el seu error»2. Aquesta era la visió d’un monàrquic, però per bona part de la historiografia alemanya el kàiser desertà i marxà a l’exili holandès. Alemanya havia deixat de ser un imperi i una federació de monarquies. De fet, encara no se sabia si continuaria existint un estat alemany, però si perdurava seria una República, però també estava clar amb quin sistema polític institucional tindria, és a dir, si seria una República democràtica o soviètica, i amb quin tipus de vertebració territorial, federalista o centralista. El fundador del Partit Democràtic alemany3 i futur ministre de Hitler, Hjalmar Schacht, recordava que «vaig veure passar els primers camions carregats d’activistes rojos armats fins a les dents. Fou aquesta una escena que m’impressionà. La gent caminava per les voreres capcota i per complert desinteressada del que succeïa entorn seu. Gairebé no semblava donar-se compte de res. Els revolucionaris rojos cridaven i esgrimien els seus fusells»4. El canceller i príncep Max von Baden va traspassar el govern al cap del SPD Friedrich Ebert. El dirigent espartaquista Karl Liebknecht havia estat empresonat des de l’inici de la guerra perquè era contrari a la treva política i a la participació dels socialdemòcrates en els governs d’unitat nacional. En aquestes circumstàncies, el govern d’Ebert va promulgar una amnistia que implicà el seu alliberament. En sortir de la presó, Liebknecht va fer una crida a establir una república socialista alemanya, alhora que el socialdemòcrata Philipp Scheidemann anunciava que Alemanya seria una república amb un sistema polític democràtic i parlamentari. L’ 11 de novembre de 1918 entrava en vigor l’armistici al front occidental5. Els monàrquics conservadors com Stresemann (foto) o Schacht sabien que «ningú pot oposar-se que les esquerres pugin ara al poder. Però això ens obliga a crear un partit burgès d’esquerres amb la finalitat d’evitar que els socialistes ells sols dominin totes les posicions. Un partit burgès d’esquerres –repetí Stresemann–. Sí, tal vegada sigui la solució»6. Els monàrquics conservadors eren conscients que, seguint les paraules de Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo, si volien que tot seguís tal com estava, era necessari que tot canviés. Malgrat que el mateix Schacht reconeixia que havia parlat amb Stresemann de la creació del partit demòcrata (DPP) no l’acceptaren en la seva direcció, donat que des del 1907 havia estat parlamentari dels nacionals liberals. Per tant, va ser un dels fundadors del Partit Popular Alemany (DVP) que aplegava al que restava del Partit Nacional Liberal. El novembre de 1918 els impulsors del DDP es reuniren a la vivenda de Berlín del doctor Theodor Vogelstein, però «des d’un principi comprenguérem que, per a la fundació d’un partit, era necessària la col•laboració de la Premsa. Però quina premsa? Convocàrem al doctor Wolff, de Berliner Tageblatt» i també aconseguiren el suport del Frankfurter Zeitung. Aquests van estar d’acord en ser el portaveu de la nova formació política que hauria de ser «un partit polític esquerranista-burgès. Comptant amb el suport d’aquests periòdics, el nostre projecte era ja més esperançador». Theodore Wolff redactà el manifest fundacional. El diputat lliurepensador Fischbeck s’uní al grup i assumí el càrrec de President del Comitè
1 Hjalmar Schacht, 1954, 164-165 2 Hjalmar Schacht, 1954, 164-165 3 Vegeu tema 2 4 Hjalmar Schacht, 1954, 165 5 Vegeu tema 2, i J. H. Morrow, Jr., 2008, 599-604 i sobre la situació del darrer any de la guerra, 604-618 6 Hjalmar Schacht, 1954, 166

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

Executiu. L’esborrany del programa formulat pel doctor Paul Nathan va merèixer l’aprovació dels impulsors de la nova formació política que tindria una gran influència a la República de Weimar, com a formació política de centre esquerra. El primer escrit polític del DDP el redactà Schacht. Schacht era monàrquic i va ser ministre de Hitler, però era conscient que una cosa era el sistema polític i institucional democràtic, que no compartia, i una altra la forma de govern, monarquia o república. En tot cas, les memòries de Schacht deixen molt clar que constituïren el DDP únicament i exclusiva per evitar una excessiva radicalització de la República alemanya. El govern es trobava aquells dies en mans del Consell de Representants del Poble, al qual amb el SPD d’Ebert i Scheidemann, també hi col•laboraven els socialistes del USPD, o independents, d’Hasse i Dittmann. Els independents estaven molt influïts pels socialistes més radicals, que aviat serien coneguts com comunistes. Aquests, però, a finals de 1918 eren coneguts com el grup spartakus, és a dir, espartaquistes i el seu principal dirigent era Liebknecht (foto). Els espartaquistes controlaven part dels mariners que s’havien rebel•lat a Kiel. El novembre, el Consell de Representants del Poble convocà eleccions a l’Assemblea Constituent que havia de transformar el Reich en una República parlamentària i democràtica. Aquesta decisió va ser ratificada, entre el desembre, per l’”Assemblea Nacional dels Consells d’Obrers i de Soldats”, és a dir, per la reunió dels soviets alemanys. El SPD tenia per objectiu transformar l’imperi en una veritable República, democràtica i federal. Consegüentment, volien impedir la consolidació dels soviets i el possible inici d’una revolució soviètica com la iniciada a Rússia un any abans. L’USPD es dividí en dos grups: un es tornà a integrar al SPD, mentre que els altres es fusionaren amb els espartaquistes, el gener de 1919. La fusió d’espartaquistes i de la tendència més radical del USPD constituïren el Partit Comunista Alemany, el KPD. Aquests estaven enfrontats amb el SPD perquè defensaven models de societat diferents. Els socialdemòcrates volien un Estat social de dret, republicà i federal, mentre que els comunistes volien un república, però soviètica que seguís la via bolxevic russa que encapçalava Lenin, amb les correccions teòriques establertes per Rosa Luxemburg. Durant el Nadal, van rebel•lar-se les divisions de mariners del poble i des de Kiel es dirigiren a Berlín, on van haver-hi seriosos incidents. Els comunistes eren dirigits per Liebknecht i Ledebour, mentre que el socialdemòcrates eren liderats pel ministre de defensa Noske amb el suport de l’Estat Major alemany. En aquesta avinentesa, s’accentuaren les paradoxes, donat que «antics oficials [d’ideologia nacionalista d’extrema dreta] i batallons de treballadors socialdemòcrates lluitaren espatlla amb espatlla contra l’amenaça bolxevic»1. Els socialdemòcrates mobilitzaren els seus partidaris per frenar els mariners armats, tant els uns com els altres eren revolucionaris, però no volien la mateixa revolució, mentre que els primers volien un Estat social de dret, els segons volien un Estat soviètic. Els militars contrarevolucionaris i les classes benestants van veure en els socialdemòcrates un mal menor. Ebert va fer una crida als seus partidaris perquè expulsessin de la «Wilhemstrasse als grups del Spartakus que no paraven en les seves manifestacions hostils [al govern]. Una immensa multitud creuava la Wilhemstrasse. Obrers, petits burgesos... tots aquells que eren afins als sindicats i a l’ordre propugnat per Ebert. De cop, sorgí de la Mohrenstrasse el grup d’espartaquistes. S’encaminaren en angle recte cap els sindicalistes i començaren les discussions i les lluites. Del grup dels espartaquistes sorgí un objecte pels aires que fou a caure al mig del grup dels sindicalistes [...] es tractava d’una bomba de mà. L’explosió apaivagà els ànims. Els del grup Spartakus es retiraren, mentre que els membres del Partit d’Ebert s’agruparen en torn a un d’ells que jeia a terra. Havia mort; la metralla de la bomba de mà havia destrossat el seu
1 Hjalmar Schacht, 1954, 174

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

cos». No va ser l’únic mort1. L’èxit electoral dels socialdemòcrates i de les noves formacions polítiques burgeses com el DDP no avortaren la possibilitat que els revolucionaris intentessin imposar els seus punts de vista per la força de les armes. Es mantenia la lluita pel poder entre socialdemòcrates, socialistes independents i espartaquistes. El SPD comptava amb el suport de la direcció de l’exèrcit que impulsà l’organització dels Freikorps, els cossos lliures, integrats per nacionalistes i militants d’extrema dreta disposats a lluitar amb els socialdemòcrates per impedir que una revolució comunista triomfés. Al març de 1919, a Berlín moriren 1.200 persones, entre elles, els dirigents espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. La revolució espartaquista i la breu guerra civil alemanya poden ser vistes més com un «ensorrament que una revolució. Molt del que passava en aquell desolat escenari tenia l’aspecte d’una revolució, i no faltaven les banderes roges i la retòrica revolucionària. Arreu sorgiren consells de treballadors i soldats. Però el que volien era la majoria de les vegades coses tan raonables i discretes com treball i pa. No existí cap ràbia pels quatre anys de patiments, ni execucions massives ni tribunals revolucionaris. En lloc d’això, hi havia un gran cansament i confusió, una sensació de manca de sentit que ho agafava tot en una nació que els seus déus [és a dir, els seus dirigents començant pel kàiser] havien estat enderrocats i els seus ideals destruïts, el seu respecte [...] s’havia ofegat en sang, derrota i empobriment. El que els comunistes oferien [...] no només va fer esgarrifar a la burgesia, sinó també als sindicats i els socialdemòcrates»2. La revolució espartaquista va ser derrotada per una aliança entre l’executiu socialdemòcrata de Berlín i el que restava de l’Estat Major a Kassel, entre el govern de «comissaris del poble» dirigits per Ebert i la direcció de l’exèrcit que es trobava al castell dels prínceps Wilhelshöhe a Kassel. L’Estat Major era dirigit pel general Groener. Aquest volia frenar els revolucionaris i els socialdemòcrates necessitaven als militars per frenar la revolució i la guerra civil que preparaven els espartaquistes. La base de l’acord era que el govern dels Comissaris del Poble reconeixia l’autoritat militar de l’Estat Major i aquests defensaven al govern del Reich que encapçalava Ebert3. L’Estat Major alemany va fer tot el possible per organitzar la tornada a Alemanya de les tropes que encara ocupaven les repúbliques bàltiques, bona part de la Rússia blanca, Polònia, Ucraïna, part del nord d’Itàlia i França, Hongria i Bèlgica. El govern socialdemòcrata havia perdut en gran part el control del país. Al front occidental, la retirada de les tropes anava acompanyada de l’ocupació per tropes britàniques, franceses i belgues, que ocuparen la Renània. Alguns alemanys van veure l’ocupació com un fre a la revolució espartaquista. Ebert implantà el govern del Consell dels Comissaris del Poble. El nom era revolucionari, però la seva revolució no era ni soviètica ni bolxevic. L’objectiu era transformar el Reich en una República, social, democràtica i federal. Comptaven amb el suport dels militars perquè els consideraven un mal menor. A més, els socialdemòcrates assumien la responsabilitat de signar la pau i acceptar l’ocupació d’una part del territori alemany. En aquell període, Hindenburg ja assegurava que els exèrcits alemanys no haurien estat derrotats en els camps de batalla, malgrat que no era cert, sinó per l’enfonsament del front intern. Eren els orígens de la teoria de la punyalada per l’esquena que assumiren, com una mena de dogma de fe, totes les opcions polítiques de dreta i/o nacionalistes alemanyes.
1 Hjalmar Schacht, 1954, 174 2 M. Stürmer, 2003, 201 3 M. Stürmer, 2003, 202-203

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

L’aliança implícita entre el govern o Consell de Comissaris del Poble del SPD i l’Estat Major va poder frenar la revolució comunista. La guerra civil va ser breu i relativament incruenta. Va ser possible perquè Ebert controlava el principal partit de l’esquerra democràtica, el SPD, on s’havia integrat una part dels radicals del USPD. La major part dels sindicats donaren suport a Ebert i l’aliança amb els militars. En aquestes circumstàncies, els sindicats reformista i els elements més lúcids dels empresaris acordaren la Zentralarbeitsgemeinschaft (Unió Central de treballadors) que conduí les reivindicacions de la major part del moviment obrer alemany a la reivindicació de millores salarials i laborals: amb l’aprovació de la jornada de 8 hores, la consolidació dels consells d’empresa i el salari mínim. En canvi, els socialdemòcrates garantien el respecte a la propietat privada, tot i que podia ser intervinguda i expropiada per l’Estat, i la no nacionalització de les finances, dels béns de producció ni de les terres. Els militars, els monàrquics i els conservadors acceptaren que el Reich es transformés una República. A més, l’aliança victoriosa volia evitar que la revolució social s’estengués i necessitaven un govern que signés el tractat de pau que acabés finalment amb la guerra. La revolució va ser frenada per l’acord entre el govern socialdemòcrata i els sindicats reformistes amb la direcció dels militars i dels empresaris. Aquest pacte implícit passava per retornar els soldats que es trobaven a l’estranger a Alemanya, desmobilitzar l’exèrcit, transformar la indústria bèl•lica en civil, negociar una pau acceptable i donar al nou règim republicà una constitució liberal-democràtica. El Consell de Comissaris del Poble estava integrat per sis Comissaris, és a dir, ministres presidits per Ebert provenien del SPD i del USPD. Acordaren que en dos mesos es celebrarien eleccions a l’Assemblea Nacional, que hauria d’establir la constitució de la futura república. Es celebraren les eleccions el gener de 1919 i els partits del centre esquerra obtingueren tres quarta parts dels vots. Els partits més forts eren els socialdemòcrates (SPD), el nou nat Partit Democràtic (DDP) que impulsava Schacht i altres liberals i el partit dels catòlics del Zentrum, mentre que el principal partit de dretes liberals de l’imperi, els nacional liberals, es transformà en el Partit Popular alemany (DVP) liderats per Stresemann. Els conservadors de dretes i nacionalistes transformaren el Partit Conservador alemany en el Partit Popular Nacional alemany (DVNP). Els comunistes del KPD es negaren a participar en les eleccions, perquè optaren per la lluita armada. Perderen. Van haver-hi prolongats combats a Berlín entre tropes partidàries del govern, milícies socialdemòcrates i freikorps que s’enfrontaven amb les tropes i les milícies espartaquistes. Els diputats es reuniren a Weimar perquè no es podia garantir la seva seguretat a Berlín. A principis de 1919 la revolució espartaquista havia estat derrotada i els seus principals dirigents assassinats. Sota la direcció dels socialdemòcrates naixia la República de Weimar1. Els historiadors més crítics amb la visió romàntica de la revolució espartaquista expliquen que «les tropes comunistes de la guerra civil foren derrotades. Karl Libknecht i Rosa Luxemburg, fundadors del KPD, el partit comunista alemany, foren apressats i afusellats. Quedà el mite de “Karl und Rosa”. La república dels consells [soviètica] de Múnic s’inicià amb l’assassinat de Kurt Eisner [dirigent socialista revolucionari pel reaccionari comte Anton de Arcon-Valley] i finalitzà, després que els seus partidaris haguessin disparat i matat a innocents professors [...] que havien pres com ostatges» i continuà amb la represàlia dels militars en contra dels revolucionaris2. La major part dels alemanys, amb més o menys convenciment, volien que el Reich es transformés en una democràcia occidental. La seva consolidació podia garantir la recuperació d’Europa i un llarg període de pau mundial. La pau definitiva s’havia d’establir a París, però els vencedors imposaren el tractat de Pau que el govern socialdemòcrata es va veure obligat a acceptar a Versalles. Era un diktat, és a dir, una imposició. Aquesta era una base molt feble per a evitar el revengisme alemany, la recuperació econòmica i un llarg període de pau internacional. Però en realitat es fou una treva de vint anys. Ha arribat el moment d’honrar a tots els morts sense excepció A tall de conclusió «Allà morí una multitud,/ i d’entre tots, els millors,/ per una gossa anyosa de dents gastats,/ per una civilització descomposta» El poeta nord-americà Ezra Pound, Hugh Selwyn Mauberley. Aquest abandonarà la seva nacionalitat per la italiana per
1 Vegeu tema 2 2 M. Stürmer, 2003, 205

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

l’admiració que sentia pel feixisme a J. H. Morrow, Jr., 2008, 636. «Ha arribat el moment d’honrar a tots els morts sense excepció [...] en un acte celebrat a Fort Douaumont, escenari central de la batalla de Verdun [...] Avui acull una necròpolis de 130.000 tombes, en les quals estan enterrats francesos i alemanys que no pogueren ser identificats [...] A l’acte de Verdun participaren, entre d’altres, el príncep Carles d’Anglaterra –acompanyat per la seva esposa, Camilla–; el gran duc Enric de Luxemburg; el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso; el president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, i el president del Bundesrat –Cambra baixa alemanya–, Peter Müller, en representació de l’absent cancellera Àngela Merkel [...] En aquest mateix lloc, el 1984, François Mitterand i Helmut Kohl segellaren l’amistat franco-alemanya donant-se la mà» Lluís Uría, «Sarkozy honra en Verdún la memoria de los 675 soldados franceses fusilados durante la Gran Guerra por deserción o amotinamiento. Ni traïdores ni cobardes», La Vanguardia, 12 de novembre de 2008 Els contendents estaven convençuts que la guerra seria dura però ràpida. La millora en els transports, amb la utilització de la força del vapor (trens i vaixells) i la introducció dels motors d’explosió (cotxes, camions, alguns vaixells i els primers avions), permetien pensar que hi hauria grans moviments de tropes i que la guerra la decidiria una batalla decisiva. Era inimaginable una guerra llarga que impliqués la mobilització humana, industrial, científica i tecnològica dels Estats més grans del món. Aquest era el pitjor escenari possible, perquè fins i tot els vencedors perdrien. És el que va passar, amb l’excepció dels EUA i del Japó. Els nipons participaren en combats en escenaris bèl•lics molt poc rellevants, on les operacions militars havien acabat a finals de 1914 i es dedicaren la resta de la guerra a comerciar amb els seus aliats, mentre que els nord-americans participaren en la guerra el darrer any, el conflicte estava molt lluny del seu territori i els va permetre consolidar-se com l’economia hegemònica. Encara que les xifres de mort són inexactes es calcula que el nombre mínim s’aproparia a uns 9’3 milions dels que 3’6 corresponien a les potències centrals i 5’7 a l’Entesa i les potències associades: 2’3 milions de russos, 2 milions d’alemanys, 1’9 milions de francesos, 1 d’austrohongaresos, entre 800900.000 britànics, 450.000 italians i 126.000 nord-americans. La violència utilitzada pels contendents superava tot el que es coneixia fins aquell moment. Per exemple, a França moriren el 16’8% dels homes mobilitzats i a Alemanya el 15’4%. Percentatges que s’incrementen en les tropes que realment combateren, donat que no tots els soldats van ser enviats al front. Proporcionalment, el país amb més pèrdues va ser Sèrvia, donat que moriren 125.000 soldats i 650.000 civils, el 15% de la població, mentre que França, Gran Bretanya i Alemanya n’havien perdut entre el 2 i el 3%. Quant els turcs les xifres no són clares, però s’estima que dels 2’8 milions de homes mobilitzats 770.000 moriren, més de la meitat de malalties; un terç dels combatents deixà vídues. Aquestes eren 525.000 a Alemanya, 600.000 a França, 240.000 al Regne Unit i 200.000 a Itàlia. Els orfes de guerra superaren el milió a Alemanya, els 760.000 a França, els 350.000 a la Gran Bretanya i els 300.000 a Itàlia. La guerra implica grans migracions internes. De vegades, per processos de neteja ètnica vinculats a canvis fronteres. Els principals escenaris bèl•lics havien quedat inutilitzats per les trinxeres i pel material utilitzat, especialment, quan s’havia fet servir armament químic. Les principals batalles havien estat a Europa als fronts occidental, oriental, balcànic i italià, però la guerra també es desenvolupà amb poca intensitat a l’Extrem Orient, Oceania, Àfrica i al Pròxim Orient. La fi de la guerra coincidí amb una important crisi de subsistències a Europa, que depenia de l’ajuda alimentària nord-americana, i una pandèmia: la grip espanyola que va ser especialment dura amb la població de la Índia. «Entre 1914 i 1919, els humans havien provocat una catàstrofe de proporcions epidèmiques contra ells mateixos que anomenaren la Gran Guerra i que conclogué en mig d’una epidèmia de proporcions catastròfiques»1. Les reaccions dels ex-combatents van ser diverses, però es poden sintetitzar en les obres de dos autors alemanys. El 1933, Erich Maria Remarque va escriure Sense novetat en el front, un veritable best seller d’un pacifista i antibel•licista convençut. Mostra la història d’un grup de joves alemanys que comença la guerra amb entusiasme patriòtic, inculcat en gran part a l’escola. Al llarg de la novel•la descobreixen que la guerra no és heroica, que no saben per què lluiten realment. Al final el
1 J. H. Morrow, Jr., 2008, 615-618

Capítol 1 · La Primera Guerra Mundial

tol 7 · LA segona

protagonista mor per la bala d’un franctirador francès, quan la guerra està a punt d’acabar, en un dia, en què es considera que no ha passat res. La visió de la guerra de l’exoficial Ernst Jünger a Tempestats d’acer és radicalment diferent. Es tracta dels records d’un oficial d’infanteria, reiteradament ferit i condecorat pel seu valor que troba sentit a la vida en la guerra, on l’heroisme es quotidià i els homes convivien contínuament amb la possibilitat de morir o de patir gravíssimes ferides. Els artistes que visqueren la guerra no l’oblidaren, i aquesta quedà reflectida en novel•les, obres de teatre o pintures/gravats1, com les de l’antic artiller alemany Otto Dix2. L’aniversari de l’armistici de la Gran Guerra, l’11 de novembre, és festa nacional a França. A diferència del que succeí a la Segona Guerra Mundial, França va dur a terme un esforç de guerra extraordinari. En nombres absoluts moriren més alemanys que francesos, però en relatius l’esforç de guerra dels gals va ser superior. D’aquí el desig oficial francès de recordar els episodis més heroics com Verdun. El diari Le Monde, el 1998, en plena celebració del vuitanta aniversari de la fi de la guerra, recordà el gran impacte que tingué aquest conflicte bèl•lic en la disminució de les peculiaritats regionals franceses. La guerra va ser, en paraules de Graham Wallas, «quatre anys del més intens i heroic esforç que ha pogut dur a terme mai el gènere humà». Quan la lluita va finalitzar, les il•lusions i els objectius que havien portat a la guerra feia temps que havien quedat sepultats a les trinxeres. En paraules, de Barbara W. Tuchman, «l’únic benefici que aconseguí la humanitat fou comprovar dolorosament la magnitud dels seus propis defectes». La belle époque i la hegemonia inqüestionable d’Europa en el món occidental finalitzava. Havia estat un període de «poder i passió; de riquesa, opulència i bellesa, però també amb llòbregues masmorres. Els que en ell habitaren [en la belle époque] ho feren comparant-ho amb èpoques posteriors, amb major esperança i més seguretat en ells mateixos; amb major magnificència, extravagància i dispendi; amb més alegria, descuit i plaer en la relació social; també amb més injustícia i hipocresia, més misèries i falsedats, però amb més dignitat en el treball i major gaudiment en el natural. El Vell Món havia perdut molt des de llavors, malgrat el que hagués guanyat»3. Totes les guerres són absurdes, però una guerra que podia destruir el món occidental era irracional. La guerra va acabar amb la belle époque, amb un imperi relativament recent (el Reich) i tres dels més antics: el rus, l’Habsburg i el turc. Impulsà una veritable primavera dels pobles, amb estats que han arribat als nostres dies4. Va ser una de les principals causes del sorgiment i consolidació de la revolució soviètica russa5, de la consolidació de la dictadura bolxevic i de la formulació de les tesis feixistes. El vell món del primer parlamentarisme liberal, moria. Ja no era una lluita entre el liberalisme i l’Antic Règim, entre la república i la monarquia o entre lliurecanvisme i proteccionisme. Ara es tractava d’un període on la democràcia parlamentària liberal, en totes les seves variants, s’enfrontava a alternatives a la totalitat des de l’extrema esquerra, amb el comunisme rus, a l’extrema dreta, amb el feixisme. El que pels propagandistes de l’aliança victoriosa hauria d’haver estat el triomf de la democràcia es transformà en la seva crisi. L’economia de mercat va haver de buscar alternatives que xocaven amb els dogmes liberals i passaven per l’intervencionisme estatal, com va formular Keynes, o Roosevelt en l’àmbit polític. La Gran Guerra comportà la fi del segle XIX i l’inici del període d’entreguerres que finalitzà en la Segona Guerra Mundial.
1 El gravat de la dreta és de Dix i es titula Hora de menjar a les trinxeres, 1923-24. 2 J. H. Morrow, Jr., 2008, 683-688 3 B. W. Tuchman, 2007, 475 4 Vegeu el tema 2. 5 Vegeu el tema 3

Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

· Capítol 2 ·

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

«Crec que qualsevol conflicte bèl•lic que es produeixi en el futur serà degut a què el poble alemany, que ha donat proves de ser un dels més enèrgics i poderosos del món, envoltat per diversos petits estats, molts d’ells formats per gents que mai han tingut un govern estable i que a més inclouen grans masses d’alemanys ansiosos d’unir-se, decideixi passar novament a l’acció» D. Lloyd George, The truth about the Peace Treaties, 622

«[el 25 de maig de 1919, el primer ministre italià Orlando escrivia a Lloyd George que] no m’és possible mirar cap endavant sense témer per al futur de l’Europa continental; les ànsies revengistes alemanyes s’han de considerar junt al context de la posició russa (...) Creu que el nou ordre descansarà sobre bases fermes?» R. Butler, 1980, 175

El 1919, Europa experimentà un procés equivalent a una descolonització interna. Els imperis plurinacionals i multiculturals austro-hongarès, turc i rus i, en menor mesura, l’alemany es van veure obligats a cedir territoris a nous Estats que sorgien a partir del principi de l’autodeterminació dels pobles que té com a base la idea que els pobles tenen el dret a decidir el seu futur. La primavera dels pobles de 1919 culminà el procés iniciat el 1776 amb la revolució nord-americana, teoritzat pels revolucionaris que participaren a la revolució francesa i aplicat pels revolucionaris liberals al llarg del segle XIX, però fins a finals de la Primera Guerra Mundial, tant l’Europa central i de l’est, com el Pròxim Orient estaven dominats per quatre imperis: l’austro-hongarès, el turc, el rus i l’alemany (dirigit per Prússia). Els quatre eren, més o menys, autocràtics: a Alemanya hi havia parlament, amb el partit socialdemòcrata més gran del món (el SPD), però el govern no era responsable davant del poder legislatiu, sinó del kàiser. A l’imperi dual austro-hongarès o a la Rússia tsarista els parlaments existents no tenien massa rellevància. El primer encara estava governat per l’emperador Francesc Josep I (marit de Sissi). L’emperador havia arribat a un acord amb la noblesa hongaresa que donà estabilitat a l’imperi. Existia un important parlament hongarès, però en el sistema austro-hongarès el cap d’estat jugava un rol bàsic. Quant a l’imperi rus tenia un parlament, Duma, des de 1905, però ni tenia Constitució, ni posseïa autonomia legislativa1. Els joves turcs havien impulsat una revolució que havia acabat amb l’imperi otomà que es transformà en l’imperi turc, però dels quatre imperis era amb diferència el més decadent2.

La propaganda de la coalició victoriosa afirmava que la Primera Guerra Mundial seria la darrera guerra, ja que s’enfrontaven als defensors de la tirania i de l’autocràcia vinculada a l’Antic Règim (els imperis centrals), amb els partidaris de la llibertat i de la democràcia (l’entesa). Cal tenir present que entre els integrants de la coalició vencedora hi havia l’imperi rus, on els seus súbdits tenien menys llibertats que els alemanys o els austro-hongaresos. També s’ha de tenir present que britànics, francesos i belgues no eren precisament magnànims amb els seus colons. La coalició vencedora volia alliberar les nacions oprimides pels imperis centrals3, però no deia res de les nacionalitats oprimides pels vencedors a Europa, com Irlanda, ni de les colònies que reivindicaven la seva independència com els pobles àrabs, sota protecció de britànics i francesos, o l’Índia.

Darrera del suposat altruisme dels vencedors hi havia la preocupació per constituir estats coixí per aïllar els dos perills més grans del període d’entreguerres: el militarisme alemany i la revolució bolxevic. Tanmateix, durant l’inici de la Primera Guerra Mundial, els acords secrets entre els integrants de la coalició victoriosa no eren gens altruistes, sinó que es repartien descaradament Europa. Rússia volia els estrets i Istambul. Gran Bretanya i França es repartien les colònies alemanyes i àmplies possessions de l’imperi turc, mentre que el cas d’Itàlia és un exemple paradigmàtic de política exterior realista. Entraven en guerra el 1915, amb la major part de l’opinió pública en contra i traint als seus aliats durant tres dècades, perquè consideraven que els imperis centrals tenien la guerra perduda i que obtindrien una part de l’imperi turc, el Tirol i la costa Dàlmata.

La diplomàcia tradicional basada en una concepció «geopolítica» (una disciplina que a finals del segle XIX identificava els Estats com organismes vius, amb unes relacions exteriors vinculades a la geografia) basada en les teories «realistes»
1 Vegeu tema 3 2 E. Kedourie, Historia del mundo moderno, XII, 1980, 207-210. Sobre la situació d’Europa abans de la Primera Guerra Mundial vegeu J. M. Keynes, 1987, 13-23 3 Vegeu els 14 punts de Wilson

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

sobre política exterior. Conceben els Estats com a subjectes unitaris en lluita per aconseguir la millora de la seva quota de poder, element bàsic de tota política exterior. Aquesta situació va canviar quan EUA van entrar en guerra i el president Wilson va enunciar els objectius dels nord-americans en catorze punts1. Wilson anunciava en el primer punt la fi de la diplomàcia secreta, donat que la diplomàcia hauria de ser sempre oberta i s’hauria de desenvolupar davant de la publicitat de tot el món. El darrer era el desig de crear una unió general de nacions, establint una seguretat mútua.

Volia acabar amb les polítiques exteriors realistes basades en l’egoisme nacional de les principals potències, en un món que encara era multipolar. Els britànics havien gaudit d’un llarg període d’hegemonia mundial, però des de la fi de les guerres napoleòniques (1815) les relacions exteriors havien estat vinculades a un equilibri de poders entre les principals potències que s’havia desequilibrat definitivament el 1914. Després de la guerra calia reconstruir-lo a la conferència de pau de París, inaugurada el 18 de gener de 1919. No ho aconseguiren i al cap de vint anys la coneguda com la gran guerra deixava de ser-ho perquè començava la segona, que la superaria en magnitud.

El missatge de Wilson dirigit al Congrés dels EUA el gener de 1918, conegut com els 14 punts de Wilson, reivindicà la llibertat de navegació per tots els mars (2on punt), de comerç, fins on fos possible (3er); la reducció d’armaments (4at); la magnànima renúncia a les colònies (5è); l’evacuació dels territoris que ocupaven els imperis centrals (6è a 8è i 11è); per Itàlia, establia la rectificació de les fronteres a partir de la línia de separació que les nacionalitats circumscriuen clarament (9è). Quant a les nacionalitats oprimides es referia només a les dels imperis centrals, donat que els pobles dels imperis d’Àustria-Hongria i Turc havien de tenir oportunitat de desenvolupament autònom i l’estret del Dardanels han de romandre oberts permanentment al lliure pas, sota garantia internacional, dels vaixells de totes les nacions (10è i 12è). Respecte als Balcans, Sèrvia hauria de tenir un accés lliure al mar i les relacions entre els estats balcànics s’haurien de fomentar en el trànsit amical, mentre que les fronteres respondrien a les línees fonamentalment històriques de pertinença i nacionalitat comunes; cal donar garanties internacionals que assegurin la independència política i econòmica, així com la intangibilitat territorial dels diferents estats balcànics (11è); es reconstruiria un estat polonès, que comprengui totes les regions habitades per població indiscutiblement polonesa, amb accés al mar; la independència política i econòmica, i la intangibilitat territorial del nou estat quedarà garantida pel tractat internacional (13è).

Pretenia establir una comunitat internacional que possibilités la solució de conflictes pacíficament. No formulà cap principi genèric sobre l’autodeterminació dels pobles o de les nacionalitats oprimides (que és com van ser entesos els seus punts per les nacionalitats oprimides dels vencedors). Però es deduïa el principi de la justícia per tots els pobles i nacionalitats, el dret de tots els pobles a gaudir de la llibertat i de la seguretat. Wilson volia imposar el seu idealisme als seus aliats partidaris d’una política exterior realista, però el seu principal problema era l’aïllacionisme nord-americà. El nacionalisme liberal nord-americà es basava en la premissa formulada pel president Monroe: Amèrica pels americans, tot i que la interpretaven com Amèrica pels nord-americans, mantenint una política exterior aïllada dels problemes de la resta del món, especialment de la decadent Europa2.

El final de la guerra

«No hauríem de deixar ben clar al govern alemany que no estem d’acord sobre els catorze punts que proposen per a la pau?» D. Lloyd George, primer ministre i dirigent liberal britànic. R. Butler, 1980, 162

«Quan la victòria d’un sol és massa gran no sol engendrar una pau equitativa. La victòria de molts obliga a buscar aproximacions de justícia a les que cadascú pot posar a prova els recursos del seu enginy particular» G. Clemenceau, 1930, 191-192
1 Vegeu tema 1 2 R. Butler, Historia del mundo moderno, XII, 1980, 162-164

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Els 14 punts de Wilson són fonamentals no únicament perquè implicaren l’entrada en guerra dels EUA, sinó perquè els alemanys acordaren l’armistici, el novembre de 1918 a partir de l’acceptació d’aquests, malgrat que el primer ministre britànic els volia notificar que l’armistici no es basaria en els 14 punts. No ho van fer perquè els nord-americans els asseguraren que si es negaven a acceptar el programa del president Wilson... signarien la pau per separat amb Alemanya, però acceptaren que els modifiquessin; un armistici implica la fi de les hostilitats bèl•liques, és a dir, la fi dels combats, però no la pau. Aquesta s’aconsegueix quan els contendents signen un tractat de pau. Es pot signar un armistici i posteriorment no acordar un tractat de pau? Sí1.

Els armisticis que serviren per a finalitzar la guerra van ser els següents: 1. Imperis centrals amb la Rússia bolxevic que es concretà amb el Tractat de Brest-Litovsk de 3 de març de 1918

2. Imperis centrals amb Romania, el 9 de desembre de 1917 i el Tractat de Bucarest, el 7 de maig de 1918. Anul•lat per l’armistici signat per Alemanya amb la coalició vencedora. 3. 4. 5. 6. Entesa amb Bulgària, el 29 de setembre de 1918. Entesa amb l’Imperi Turc el 30 d’octubre de 1918. Entesa amb Àustria-Hongria, el 4 de novembre de 1918. Entesa amb Alemanya, l’11 de novembre de 1918.

Els aliats de l’entesa no es limitaren a obligar als alemanys a acceptar els punts de Wilson. També els establiren unes condicions bèl•liques molt dures com l’alliberament de tots els territoris que encara ocupaven; la cessió de la riba esquerra del Rin; la concentració de les tropes alemanyes que haurien de començar a destruir el seu armament, la concentració de la flota en un port britànic (abans d’entregar-los els enfonsaren), el lliurament de la flota mercant.

L’armistici no va ser una negociació, sinó una imposició. Els alemanys necessitaven signar la pau perquè havia començat una revolució social, l’espartaquista, al seu territori i es trobaven en una situació molt semblant a la russa un any abans. Els vencedors també necessitaven la pau perquè les seves tropes estaven esgotades, després de més de quatre anys de duríssima guerra... i tampoc els interessava que la revolució comunista s’estengués a Alemanya. El govern socialdemòcrata alemany acceptà les exigències dels vencedors perquè no tenien alternativa. El dilema era clar: o acceptar l’armistici amb les condicions de l’aliança victoriosa o continuar la guerra.

Els segles XIX i XX tenen en comú que s’inicien amb cimeres diplomàtiques que fundaren un nou ordre polític. D’una banda, el Congrés de Viena, reunit entre 1814 i 1815. De l’altra, la conferència de pau de París de 1919 que culminà el 28 de juny de 1919, amb la signatura del Tractat de Versalles que establia la pau entre la coalició vencedora i Alemanya (més tard, es signaren diferents tractats de pau amb els països de la coalició derrotada), i també implicà la creació de la Societat de Nacions (SdN). El pes de la història era evident.

A París, milers de delegats representaven els 27 estats que de la coalició victoriosa i els dominis (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica), l’Índia britànica i alguns països neutrals també van ser convidats a assistir-hi2. Aquests havien d’establir els diferents tractats de pau amb cadascuna de les potències que integraven l’aliança perdedora, dins de la pauta de negociació establerta pels catorze punts de Wilson. En canvi, els grans absents eren els russos que es trobaven en plena guerra civil i els vencedors no es decidiren a reconèixer al govern bolxevic ni als blancs, malgrat que els ajudaven militarment3.

1 Hi ha un exemple paradigmàtic: Corea del Nord. Aquests signaren un armistici, però no el posterior tractat de pau... Per tant, les dues Corees continuen formalment en guerra, després que hagin passat més de mig segle de la fi del conflicte bèl•lic, un dels més durs de la guerra freda. 2 Vegeu diapositiva 19 del Power Point i imatge 4 del llibre de M. MacMillan 3 Vegeu tema 3 i M. MacMillan, 2005, 97-120

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Inicialment, la conferència de pau de París hauria d’haver estat un preliminar de les conferències de pau amb els perdedors1. Tanmateix, la dificultat de les negociacions entre els vencedors implicà que la conferència preliminar es transformés en la principal... i no es tingués en compte l’opinió dels perdedors. Per tant, la conferència de Pau de París tenia una diferència molt substancial amb el seu precedent de 1814-1815: l’absència dels vençuts. Aquests no van poder canviar ni una coma, o acceptaven el respectiu tractat o l’aliança vencedora reiniciava la guerra. En canvi, a Viena vencedors i vençuts negociaren els tractats de pau, els canvis fronterers i un sistema de relacions internacionals multipolar que, amb modificacions, va permetre un llarg període d’estabilitat entre les principals potències.

Els problemes, però, amb què van haver d’enfrontar-se els negociadors de la Pau de Viena eren més senzills que els discutits a París. A Viena el pes de l’opinió pública era nul a diferència de la pressió que exercia el quart poder sobre els negociadors que es trobaven a la capital francesa. Els Estats que enviaren representacions a París superaven àmpliament als que anaren a Viena. Aquest es centrà a Europa, mentre que les decisions del de 1919 afectaven a tot el planeta. A més, el Congrés de la capital austríaca arribava en el període final de la revolució francesa, mentre que el de 1919 la revolució russa estava en plena ebullició. Els bolxevics lluitaven per mantenir el poder que havien aconseguit un any i escaig abans, alhora que es trobaven en plena guerra civil. La revolució mundial era una possibilitat amb vagues generals a París, Lyon, Brussel•les, Glasgow, Sant Francisco o Winnipeg2.

Els participants en la conferència de París de 1919 havien d’establir: 1. Canvis fronterers i la creació de nous Estats a Europa, tal com va passar al Congrés de Viena, però també havien de prendre decisions que afectaven al Pròxim Orient, Àfrica, Àsia i Oceania. 2. Autodeterminació era la paraula de moda (inspirada en els 14 punts de Wilson i els escrits de Lenin), però servia de poc quan s’enfrontaven reivindicacions nacionalistes, en territoris plurinacionals i multiculturals. Nacionalitat vol dir nació sense Estat. Els partidaris de l’Estat simple –centralitzat– volien que cada nacionalitat tingués un Estat. No obstant, es podia aplicar aquest criteri en territoris plurinacionals i multiculturals?3 El secretari d’Estat nord-americà, Lansing qüestionava el principi d’autodeterminació i es preguntava «quan el president parla d’“autodeterminació”, en què pensa? Es refereix a una raça, un territori o una comunitat? [...] Infondrà esperances que mai podran complir-se. Em temo que costarà milers de vides. Forçosament acabarà desacreditada i diran que fou el somni d’un idealista que no es donà compte del perill, fins que ja era massa tard per a detenir als que intentaven convertir el principi en una realitat»4. El seu col•lega italià, Sonnino, assegurava que «no hi ha dubte que la guerra havia sorgit l’efecte d’exacerbar el sentiment de nacionalitat... Tal vegada els Estats Units el fomentà al plantejar els principis de manera tan clara»5. En canvi, el primer ministre britànic tenia la seva pròpia visió de l’autodeterminació dels pobles que integraven l’imperi britànic. Era partidari de l’autodeterminació de tots els territoris britànics mentre continuessin units a la Commonwealth; compartissin moneda, política exterior i defensa.

3. Amplis territoris europeus es trobaven en una situació de crisi de subsistències i depenien dels aliments que enviaven els EUA, a través de la United States Food Administration que dirigia Herbert C. Hoover6.
1 Vegeu Power Point 3a diapositiva. Keynes, 1987, 24-39 2 Vegeu imatges del Power Point i M. MacMillan, 2005, 23-24 3 Una possible alternativa és l’estat compost, és a dir, la federació que reconeix la diversitat cultural dels seus integrants. Tanmateix, el problema de les nacionalitats s’accentua quan estats plurinacionals i multiculturals optaren per una organització política d’estat simple, amb una vertebració territorial centralitzada i amb vocació d’uniformització lingüística i cultural. 4 Lansing a M. MacMillan, 2005, 39 5 S. Sonnino a M. MacMillan, 2005, 41 6 Vegeu Power Point, tema 2 diapositiva 11. M. MacMillan, 94-95

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

4. La conferència havia d’establir els tractats de pau amb els països que havien perdut la guerra. Alemanya hauria de pagar unes àmplies reparacions de guerra per haver-la iniciat. 5. La resta dels vençuts no plantejava greus problemes, no se’ls podien exigir grans reparacions econòmiques, perquè els imperis austrohongarès i turc havien desaparegut, i Bulgària era una potència menor. 6. Els principals negociadors representaven els interessos dels seus països. Aquests tenien sistemes polítics democràtics i, per tant, havien de tenir en compte les respectives opinions públiques... o ho pagarien a les eleccions.

La conferència de pau de París implicà una ruptura amb els seus precedents diplomàtics, com el Congrés de Viena1, que enfurismà als alemanys que qualificaren de diktat (imposició) el Tractat de Versalles. Ho era.

Els nord-americans es pensaven que podrien imposar els seus criteris amb el procediment de la pressió econòmica, donat que «Europa està arruïnada econòmicament i els seus governs ho estan moralment. La mera insinuació d’una retirada dels Estats Units (...) provocaria la caiguda de tots els governs d’Europa sense excepció, i una revolució a tots els països europeus amb una sola possible excepció»2. Aquesta opinió també era compartida per Keynes, però quan realment començaren les negociacions s’adonaren que no seria tan simple... Wilson tenia veu i vot, però el primer ministre britànic i el cap de govern francès també3.

Els protagonistes d’una pau inestable: Wilson, Clemenceau i Lloyd George

«Arreu, anem a modificar les fronteres i canviar les sobiranies nacionals. No hi ha res que impliqui més perills, ja que aquests canvis són contraris a llargues costums, canvien la vida mateixa de les poblacions [...] Cal evitar donar als nostres mateixos enemics la impressió d’injustícia. Jo no temo pas que en el futur les guerres siguin preparades per complots secrets dels governs, sinó més aviat als conflictes creats per el malcontentament de les poblacions. Si nosaltres mateixos som injustos. Aquest malestar és inevitable» Woodrow Wilson, 23 de març de 1919

«[quan algú senyalà que els mandats haurien de comptar amb] el consentiment i els desigs dels afectats, les blanques galtes d’Orlando tremolaven a causa del riure i els seus ulls inflats s’ompliren de llàgrimes d’hilaritat» M. MacMillan, 2005, 542

L’economia, la conjuntura històrica del període, les ideologies... són importants per entendre el que va passar a París el 1919, però també els individus que lluiten pels seus interessos nacionals i per les seves creences o conviccions, més o menys generoses. El 1919, a París els tres homes més poderosos eren: Wilson, Lloyd George i Clemenceau. Els tres grans pretenien: 1. 2. 3. Reconstruir i recuperar una Europa molt debilitada per la guerra. Obtenir reparacions de guerra d’Alemanya. Frenar una possible revolució mundial que tenia el seu focus a Rússia.

4. Establir un nou equilibri de poders, després de la desaparició dels imperis i d’una veritable primavera dels pobles, amb el sorgiment de multitud d’estats al centre i l’Est d’Europa (Finlàndia, les repúbliques bàltiques, Polònia, Txecoslovàquia i el que serà Iugoslàvia) i canvis fronterers a Àfrica i Oceania, mentre a Àsia es consolida Japó com a potència imperialista amb interessos a Xina (Shandong) i la descomposició de l’imperi turc implicà el sorgiment dels protectorats britànics de Palestina, Jordània i Irak; les colònies franceses de Síria i Líban, i el sorgiment de la Turquia moderna i d’Aràbia saudí.
1 Vegeu power point 4a diapositiva 2 M. MacMillan, 2005, 38 3 Vegeu les fotografies 1 i 2 del llibre de M. MacMillan, 2005

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Wilson volia que «la pau fos signada simultàniament amb Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia»1, però aviat s’adonaren que no seria possible. Els representants de l’aliança victoriosa esperaven que tots poguessin participar a les reunions, però com també va passar a Viena, aviat les negociacions es centraren en les reunions de les cinc principals potències vencedores (França, Gran Bretanya, EUA, Itàlia i Japó) que cercaven l’aprovació dels representants de la resta d’Estats i dels dominis britànics (canadencs, australians, nou zelandesos o australians enviaren les seves pròpies representacions) de l’aliança. Posteriorment, les reunions es centraren en els coneguts com els quatre grans: França, Gran Bretanya, EUA i Itàlia. Aquests decidiren establir el Consell dels quatre, on les reunions es limitessin als principals representants de les potències abans esmentades: el cap de govern francès Georges B. Clemenceau (1841-1929), el president d’EUA Woodrow Wilson (1856-1924), els primers ministres britànic David Lloyd George (1863-1945) i italià Vittorio E. Orlando (1860-1952)2.

Els quatre grans estaven en el zenit de les seves carreres polítiques. Wilson era el que feia més temps que estava en el càrrec, des de 1912 i el seu mandat finalitzava a principis de 1921; els restants havien estat nomenats pels seus càrrecs per vicissituds de la primera guerra mundial, entre finals de 1916 i 1917. Els quatre eren polítics liberals, però de tendències diferents. Wilson era demòcrata3, Clemenceau radical, Lloyd George liberal i Orlando nacionalista.

Wilson era professor universitari i un dirigent polític amb una personalitat complicada. Tenia detractors com Theodore Roosevelt que el veia com «l’oportunista menys sincer i insensible que hem tingut a la presidència»4. En canvi, els seus admiradors asseguraven que era un idealista; amb mal caràcter i tossut. Durant el seu viatge a Europa, posà de manifest que no es volia deixar manipular, ni concebia cap vincle d’amistat especial amb els britànics. El seu idealisme internacionalista implicava un fort desig d’intervencionisme, amb la utilització de la violència, si ho considerava necessari. Què pensar d’un dirigent que utilitzava el «llenguatge més noble de la Bíblia i, malgrat això, era tan despietat amb els que el contrariaven? Que estimava la democràcia, però menyspreava a la major part dels polítics de l’oposició [republicana]; que volia servir a la humanitat, però que tenia tan poques relacions personals [...] Wilson volia poder i volia fer grans obres»5. Tanmateix, era conscient que problemes tan importants com els que es discutien a París no es podien resoldre immediatament.

Els principals consellers de Wilson eren el coronel Edward House; un texà ric que realment no era coronel, donat que era un títol honorari. També comptava amb el secretari d’Estat Lansing, tot i que Wilson confiava en House, però del seu secretari d’estat pensava que «no tenia imaginació, ni capacitat constructiva, i molt poca veritable capacitat del tipus que sigui»6.

Clemenceau era el paradigma del realisme polític. També pensava que «la força és acceptable. Coneixia molt bé els EUA perquè hi va residir força temps a la dècada de 1860 i es va casar amb una nord-americana. Clemenceau tenia 78 anys, tothom el coneixia com el tigre, ja que durant la seva joventut es dedicava a la premsa política i quan les discussions passaven al pla personal no dubtava a desafiar en duel als seus rivals7. Durant la guerra, els francesos recorrien al vell tigre quan tenien problemes de disciplina a l’exèrcit ja que en restablia l’ordre. Era realista conscient que en una negociació s’ha de cedir el que no es considera essencial per aconseguir els objectius bàsics. Va demanar un vot de confiança al
1 R. Butler, 1980, 166 2 Sobre els tres grans vegeu M. MacMillan, 2005, 29-82; sobre els reunions les pp. 85-96 i 339-345 i la imatge 12 3 Vegeu tema 4 4 MacMillan, 2005, 33 5 M. MacMillan, 2005, 33 6 El coronel House a M. MacMillan, 2005, 32 7 Vegeu imatge del petit journal

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

parlament francès, els assegurà que les negociacions serien difícils i que no explicaria les principals reivindicacions franceses públicament. El parlament li donà el vot de confiança per 398 vots a 931.

El seu principal assessor era el ministre d’exteriors Stéphen Pichon. Aquest era «un home afable, mandrós i indecís que rebia les seves instruccions tots els matins i ni en somnis hauria pensat en desobeir [a Clemenceau. Aquest va preguntar un dia] Qui és Pichon? El seu ministre d’Exteriors. Ah, sí. Me n’havia oblidat». El seu grup íntim d’assessors eren el seu ajudant i general Henri Mordacq, el crític André Tardieu i l’industrial Louis Loucher. Evitava al president de la República Raymond Poincaré i al comandant suprem de les tropes aliades, el mariscal Foch2. Va ser el president de la República qui el trià com a cap de govern el 1917 perquè malgrat que ambdós es detestaven els unia el patriotisme, així com l’odi i el temor a Alemanya. Clemenceau deia de Poincaré que «hi ha dues coses totalment inútils en el món. Una és l’apèndix i l’altre Poincaré!».

Durant la Conferència de Pau, els aliats de França s’exasperaren per la intransigència i l’afany de venjança francesa. No obstant, el punt de vista dels francesos resulta més comprensible si es té en compte que cap dels vencedors havia patit la guerra com França. Només cal veure que a totes les ciutats, viles o pobles per petits que siguin hi ha monuments als caiguts per França; hi ha llarguíssimes llistes de morts a la Primera Guerra Mundial, uns pocs de la segona i alguns de les guerres de descolonització. La Primera Guerra Mundial va ser la gran guerra dels francesos3. Una quarta part dels homes d’entre 18 i 30 anys va morir, un total de més d’un 1,3 milions morts i més de 2,6 milions de ferits sobre una població de 40 milions. Les principals mines de carbó havien estat inundades; la zona més industrialitzada de França destruïda. Els nacionalistes radicals francesos (com el mariscal Ferdinand Foch)4 consideraven que Clemenceau hauria estat massa tou durant les negociacions, fins al punt que atemptaren contra la seva vida.

A Lloyd George, el més jove dels tres grans, el comparaven a Napoleó. Era d’orígens humils i se’l consideraven encantador i un gran orador. Els seus rivals reconeixien que «passés el que passés a la conferència, per molt ocupat i preocupat que estigués a causa de les més greus responsabilitats del seu càrrec, era segur que el senyor Lloyd George es trobava en plena forma»5. Churchill admirava del seu col•lega de govern que «la seva responsabilitat i bona fortuna no hi havia en ell cap mostra de pompositat ni aires de superioritat». No obstant, l’elit britànica no oblidava ni els seus orígens humils, ni que no fos anglès, com gran part dels negociadors britànics més rellevants: el bòer Smuts o l’australià Billy Hugues. Així, l’economista J.M. Keynes que era un dels membres de la delegació britànica d’assessors econòmics descrivia al seu primer ministre com una «extraordinària figura del nostre temps, aquesta sirena, aquest bard amb peus de boc, aquest visitant semihumà que ha arribat a la nostra era procedent de la màgia turmentada i els boscos embruixats de l’antiguitat cèltica». Si Clemenceau era el tigre, Lloyd George seria el bruixot6.

El primer ministre britànic, però, arribava a París amb gran part de la feina feta, donat que «si haguéssiu dit al poble britànic fa dotze mesos que hauria obtingut el que té ara, s’hauria rigut de vosaltres. Els alemanys han lliurat la seva marina de guerra i la seva marina mercant, i han renunciat a les seves colònies. Un dels nostres principals competidors comercials ha quedat greument incapacitat (...) Ha estat un èxit gens menyspreable»7. A més, la revolució russa havia acabat amb una de les principals amenaces a l’Índia britànica. No obstant, el polític liberal era un imperialista sui generis que no dubtava en engrandir l’imperi del que se n’enorgullia, però no era partidari d’un Estat centralitzat.

Els principals consellers britànics eren A. Balfour, ministre d’assumptes exteriors, i el seu cap de l’estat major i reconegut cínic H. Wilson, també hi tenia un paper rellevant el llavors ministre liberal i expert en temes bèl•lics, Winston Churchill.
1 M. MacMillan, 2005, 64 2 M. MacMillan, 2005, 58 3 La segona és un altra història. Vegeu el tema 7 4 Vegeu imatge 9 de M. MacMillan, 2005 5 El conservador Lord Robert Cecil a M. MacMillan, 2005, 42 6 Wilson a M. MacMillan, 2005, 69 7 Wilson a M. MacMillan, 2005, 74

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Lloyd George havia de tenir en compte a l’oposició dins del seu partit, la dels conservadors que controlaven bona part del govern de coalició nacional, així com els representants dels mandants i de l’Índia britànica que defensaven els seus propis interessos.

Wilson aviat s’adonà que Lloyd George no era un home de principis i «hagués preferit tractar amb algun individu menys esmunyedís que L. G., perquè sempre està contemporitzant i fent concessions»1. L’opinió de Clemenceau sobre Lloyd George era que resultava més divertit que Wilson, però també més falsa, ambdós tenien elements comuns, donat que havien començat les seves respectives carreres polítiques com a radicals, és a dir, de tarannà progressista, ambdós eren eficients, però també eren diferents: «Clemenceau era un intel•lectual i Lloyd George no ho era. Clemenceau era racional; Lloyd George era intuïtiu. Clemenceau tenia els gustos i els valors d’un cavaller del segle XVIII; Lloyd George era resoltament de classe mitjana»2.

Keynes creia que si haguessin aplicat els 14 punts de Wilson haurien establert unes bases sòlides per la pau a Europa i al món... No una mena de treva de 20 anys. Culpava a Wilson de no haver utilitzat plenament la capacitat de pressió econòmica dels nord-americans. El president dels EUA entenia els 14 punts com un contracte que l’obligava i no hauria fet res que no fos honorable. Els seus interlocutors se n’adonaren i transformaren el punts en una mena de text bíblic que interpretaven segons els seus interessos. Aquests norma només afectaven als perdedors o la culminació del cinisme: els mandats de la SdN. Convenceren a Wilson que francesos, britànics, belgues, italians o polonesos (amb la ciutat de Gdansk/Danzing nom en polonès i alemany) no s’annexionaven territoris i colònies alemanyes, sinó que gestionaven mandats de la SdN, o que les reparacions de guerra que haurien de pagar els alemanys només respondria als danys causats a la població civil3.

Després dels tractats de pau, Wilson intentà que EUA ratifiqués el Tractat de Versalles que implicava l’ingrés a la SdN, amb una campanya per tota la federació que la seva salut no va poder resistir4. Va rebre el premi Nòbel de la Pau. Lloyd George va perdre el control del govern britànic el 1922 i el Partit Liberal entrà en crisi; Clemenceau era molt respectat pels francesos, però no va poder guanyar les eleccions presidencials de 1920 i Orlando va ser substituït com a Primer ministre el 1919. Va jugar un paper rellevant en la caiguda del règim feixista italià, després de la Segona Guerra Mundial.

Les expectatives generades per la conferència de pau eren molt grans i també el risc de patir decepcions. Era molt difícil trobar un punt d’acord entre: - L’idealisme internacionalista liberal de Wilson tenia com objectius: 1. Crear un organisme internacional que aplegués a tots els Estats amb l’objectiu d’establir una seguretat mútua. Aquest organisme rebria el nom de Societat de Nacions. 2. Evitar les guerres amb les negociacions públiques a la SdN, a través de l’existència d’una comunitat internacional forta. 3. Establir un període de pau perdurable basat en l’autodeterminació dels pobles i en el lliure comerç. 4. Aconseguir que les potències colonials europees alliberessin als pobles que colonitzaven per voluntat pròpia. 5. Impulsar la democràcia arreu del món.

- El realisme polític de Clemenceau tenia com objectius: 1. Garantir la seguretat de França, a través del debilitament d’Alemanya: recuperació dels territoris perduts el 1870, específicament Alsàcia i Lorena; revenja del Tractat de pau de Frankfurt de 1871; impulsar la disgregació d’Alemanya amb un estat independent a la ribera esquerra del Rin (Renània) i la constitució d’un Estat polonès antialemany. 2. 3. 4. Mantenir l’aliança victoriosa. Incrementar l’imperi francès. Obtenir reparacions de guerra dels alemanys.

- El pragmatisme de Lloyd George tenia com objectius: 1. Mantenir l’hegemonia política britànica.
1 Wilson a M. MacMillan, 2005, 72 2 M. MacMillan, 2005, 63 3 Vegeu explicació a l’apartat de la SdN. Keynes, 1987, 37-39 4 Vegeu tema 4

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

2. 3.

Solucionar el deute de guerra per condonació1 o per indemnització dels alemanys. Restablir una política d’equilibri de poders a l’Europa continental.

- Les reivindicacions d’Orlando es fonamentaven en: 1. El compliment dels pactes secrets de Londres de 1915, malgrat que anaven en contra dels 14 punts de Wilson: territoris irredents al Tirol, la costa eslovena i Dalmàcia; amplis territoris a Anatòlia de l’imperi turc; ampliació de l’imperi italià a Àfrica 2. Obtenir reparacions de guerra dels alemanys.

La manera d’actuar dels quatre grans tampoc era el mateixa. El Wilson era acusat pels seus col•legues europeus de seguir la diplomàcia espectacle basada, en gran part, en l’opinió pública dels EUA. Era un dels principals defensors de l’idealisme polític partidari de l’intervencionisme d’una comunitat internacional que impedís la utilització de la guerra per a resoldre conflictes i defensés la llibertat de mercat econòmica i la democràcia política. El president nord-americà volia imposar els seus principis i garantir el pagament dels deutes.

La resta de grans volien assegurar els seus guanys: els anglesos, mandats i colònies que havien estat d’Alemany (Namíbia per a Sud-àfrica, Nova Guinea per Austràlia i Samoa per a Nova Zelanda) i compensacions econòmiques que els permetessin deslliurar-se de les deutes que havien contret durant el conflicte; els francesos, tot el que servís per estrangular Alemanya i potenciar el seu imperi; els italians, la costa de Dalmàcia i els japonesos les illes alemanyes del Pacífic al nord de l’Equador (Carolines i Palaos, que els alemanys havien comprat a Espanya el 1899) i substituir als alemanys en la seva esfera d’influència a Xina.

El president del govern francès era un polític de la vella escola, és a dir, dels partidaris de la diplomàcia secreta –que pretenia abolir Wilson– i pel seu tarannà personal tenia una certa tendència a l’autoritarisme. Lloyd George era un pragmàtic que vetllava pels interessos de l’imperi britànic. Cercava l’equilibri entre l’idealisme de Wilson i el realisme de Clemenceau, sense oblidar els objectius del Regne Unit i de la Commonwealth. Tenia una gran capacitat per intentar cercar pactes quan les posicions eren contraposades.

Orlando era el que tenia menys pes específic dels quatre. Era un representant sicilià paradigmàtic de la política italiana, amb els seus pactes, martingales, patronatge i xarxes clientelars. El govern italià havia decidit participar en la guerra per egoisme nacional i aconseguir guanys sense massa pèrdues humanes ni materials. Però s’equivocaren. Els italians eren els menys desenvolupats dels quatre grans. Sortien de la guerra amb un deute de 700 milions de lliures. Durant la guerra, patiren la segona inflació més alta, després de Rússia, i l’exèrcit va ser totalment vençut a Caporetto el 1917. Havien tingut més de mig milió de morts i mig milió més de ferits. Els guanys de la guerra eren molt pocs pels italians que parlaven de pau mutilada i de la possibilitat que comencés una revolució social2.

El segon personatge amb més pes de la delegació italiana era Sonnino, de 70 anys. Coneixia què havien acordat a Londres el 1915, perquè havia estat el negociador. Tenia un sentit de superioritat que el feia desagradable; era rígid i partidari de la diplomàcia, realista, que Wilson volia suprimir. Clemenceau l’acusà de ser massa fidel al mètode italià que tenia com a gran mestre a Maquiavel i no presentar solucions clares. Aconseguí, junt amb Orlando, que en paraules de Lord Cecil, Itàlia no tingués ni un amic a l’Europa continental; malgrat tot tenien unes relativament bones relacions amb els britànics.

Els italians mostraren una extraordinària cobdícia quan eren els més dèbils dels quatre grans. Les tàctiques italianes irritaven els seus aliats. Orlando es va equivocar en no adonar-se que Wilson era un home de principis i que el món i la diplomàcia de 1919 no eren els d’abans de la guerra. Les exigències territorials italianes implicaven tres escenaris de les negociacions: Àfrica, el Pròxim Orient i Europa, però el problema que generà l’abandonament de les negociacions per part italiana era una petita població: Fiume. Aquesta va ser ocupada per un contingent de milicians italians d’extrema
1 Vegeu imatges 37-38 del Power Point 2 M. MacMillan, 2005, 347-348

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

dreta, encapçalats pel poeta futurista i heroi de guerra italià, Gabriele d’Annunzio. A més, va haver-hi un xoc de personalitats entre Wilson i Sonnino. Orlando tenia la tendència d’interpretar la política des de la seva perspectiva personal. Finalment, les decisions que es concretaren en els tractats de pau sorgiren majoritàriament dels coneguts com els tres grans: Wilson, Lloyd George i Clemenceau.

La creació de la Societat de Nacions: entre l’intent de crear un nou ordre i un gran experiment

«Viatjàvem a París, no només per a liquidar la guerra, sinó per a fundar un nou ordre a Europa. No estàvem preparant la Pau a seques, sinó la Pau Eterna. Ens envoltava l’aura d’alguna missió divina. Havíem d’estar alerta i ser severs, justos, ascètics. Perquè ens concentraven en fer coses grans, permanents i nobles» Harold Nicolson a M. MacMillan, 2005, 124

«Si després de fundar la Societat de Nacions cometem la estupidesa de permetre que Alemanya instrueixi i armi un gran exèrcit i torni a convertir-se en una amenaça per al món, tindrem merescuda la sort que aquesta bogeria faci caure sobre nosaltres» Comentari d’House a M. MacMillan, 2005, 224

A instàncies de Wilson, el primer tema que es discutí va ser el de la constitució de la Societat de Nacions. Wilson volia impulsar una comunitat internacional basada en la defensa de l’economia de mercat, els drets civils i la democràcia. El Covenant (pacte) per la fundació de la SdN constituïa la part inicial de cadascun dels tractats de pau i quan el primer d’ells –el de Versalles– entrà en vigor el 10 de gener de 1920 comportà l’establiment de la pau entre la coalició victoriosa amb Alemanya i la constitució de la SdN. No obstant, Wilson no va poder aconseguir que els EUA aprovessin el Tractat de Versalles i, per tant, quedaren al marge de la institució. Sense la presència dels EUA i amb Alemanya i Rússia inicialment fora de la SdN era difícil que aquesta tingués viabilitat. Tanmateix, fou el precedent directe de l’ONU.

Pels joves idealistes de la delegació nord-americana el principal culpable dels problemes entre els Estats i dels conflictes bèl•lics seria l’antiga diplomàcia basada en els acords secrets. Aquests portarien a guerres injustes i a conferències de pau on les velles potències europees creaven fronteres arbitràriament. En canvi, la Conferència de Pau de París i la SdN acabarien amb aquest desgavell... impulsarien el triomf de la democràcia i de la pau mundial, dins de l’àmbit de l’economia de mercat i del respecte dels drets de l’home.

La constitució de la SdN va ser un esdeveniment molt important en l’àmbit diplomàtic i en el dret públic internacional. Era una aposta de futur que no reeixí. El mateix Wilson presidí la comissió responsable de constituir la SdN. Era el principal projecte del president, però era un somni que també compartien molt europeus. Lloyd George amb el suport a la SdN aconseguia que Wilson estigués content, alhora que satisfeia als seus electors que eren favorables als 14 punts. En canvi, Clemenceau i els seus diplomàtics pensaven que l’objectiu principal de la conferència de pau era establir un tractat de pau amb Alemanya, però no s’oposaven directament a la constitució de la SdN per no contrariar a Wilson.

El president d’EUA tenia clares les idees generals, però no sabia com concretar-les. Va ser un britànic, de fet un bòer, el general Smuts, qui va redactar el primer pla organitzatiu de la SdN. Havia estat un general bòer que havia lluitat en contra dels britànics per la independència del seu poble. Durant la guerra, Smuts va ser un fidel aliat i ocupava el ministeri d’exterior sud-africà. Agradà a Wilson perquè era idealista, amb desig de millorar el món. També s’adonà que la SdN podia ser útil a l’imperi britànic, plurinacional i multicultural. Smuts comptà amb l’ajuda de Lord Cecil. Clemenceau va anomenar a dos experts en lleis: el professor Larnaude i Léon Bourgeois, antic cap de govern francès. Els francesos volien que

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

la SdN fos una aliança militar que els defensés dels alemanys. Aquests els havien atacat dues vegades en 40 anys. Tanmateix, ni nord-americans ni britànics compartien els seus plantejaments. Cecil els comunicà que si la SdN no sortia bé impulsarien una aliança entre Gran Bretanya i EUA1.

El febrer de 1919, ja tenien redactat l’esborrany de 26 articles per constituir la SdN. Aquest contenia les línies principals de la nova institució: una assamblea general per tots els Estats que s’hi integressin, un secretariat i un consell executiu, amb els 5 grans (EUA, l’imperi britànic, França, Itàlia i Japó), però en no ingressar els EUA quedaren reduïts a 4. No tindria exèrcit, ni capacitat d’establir arbitratges obligatoris, però els seus integrants es comprometien a respectar la independència dels països integrants i els seus límits fronterers. Establiren que la majoria de decisions s’haurien de prendre per majoria absoluta; constituirien un tribunal de justícia internacional i una organització del treball internacional (OIT)2.

La SdN era un organisme eficaç per discutir temes com el control sanitari, les drogues i altres problemes com el desarmament o l’arbitratge de dos països que no estiguessin disposats a anar a la guerra pel conflicte que els enfrontava, però no servia per resoldre els conflictes i disputes entre estats quan una potència volia impulsar una política exterior agressiva sense respectar la legalitat internacional, perquè no tenia una capacitat punitiva real. Wilson exigia que es respectés la doctrina Monroe i no va aconseguir que els EUA ratifiquessin el tractat pel que tant havia treballat. A més, la SdN es constituïa amb una altra paradoxa, la nova institució internacional es creà en el covenant que es trobava al primer capítol del Tractat de Versalles, que establia la pau amb Alemanya. Per tant, tots els països que ratificaven el Tractat de Versalles acceptaven la creació de la SdN i podien ingressar-hi.

La primera tasca de la SdN va ser resoldre una de les principals discrepàncies entre Wilson i els seus aliats. El nord-americà era antiimperialista i un dels seus punts demanava a les potències colonials que alliberessin els pobles colonitzats. Tanmateix, els aliats no tan sols no estaven disposats a alliberar a les seves colònies, sinó que es volien repartir les alemanyes i bona part dels territoris de l’imperi turc. Trobaren una solució de compromís acceptable pels principis de Wilson. Posaren els territoris colonials alemanys i les zones de l’antic imperi turc sota la jurisdicció de la SdN, però aquesta no tenia mitjans per gestionar uns territoris que encara no estarien capacitats per ser independents. Per tant, la SdN designaria diferents mandats perquè exercissin la seva tutela; a la pràctica no es diferenciaven de la manera que gestionaven la resta de colònies.

Wilson quedà convençut que havien iniciat la liquidació dels grans imperis, quan de facto els imperis britànic i francès s’engrandien. El convenceren que les nacionalitats europees del centre i est d’Europa tenien capacitat d’autogovernarse, mentre que, en paraules de Wilson, «els pobles que s’han quedat sols a causa de la descomposició de Rússia, Àustria i Turquia no estan, en la seva major part, preparats políticament; molts d’ells són o bé incapaços o deficients en la capacitat d’autogovernar-se». Van establir tres tipus de mandats: els A per les nacions com les dels Pròxim Orient que estarien gairebé preparades per autogovernar-se, B on la potència mandatària s’encarregaria de la gestió del mandat i C per territoris limítrofes amb la potència mandatària que administrarien el mandat com si es tractés del seu mateix territori.

La SdN va generar un funcionariat que començà a generar tota una producció per justificar la seva existència. Va ser un moment de potenciació del dret públic internacional que potser tenia utilitat teòrica, però sense massa pragmatisme3. La
1 M. MacMillan, 2005, 127-135 2 J .L. Brierly, i P. A. Reynolds, 1980, 188-189 i 200 3 Vegeu text de J. Albiñana, 1992 al dossier del tema

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

SdN va estar vinculada a les principals conferències internacionals del període d’entreguerres. El protocol de Ginebra de 1925 establia un arbitratge obligatori de la SdN sobre els conflictes internacionals, però aquesta normativa no va servir per frenar les polítiques exteriors agressives de les potències totalitàries dels trenta. La SdN va ser molt més que un precedent de l’ONU, perquè la vinculació entre els dos organismes internacionals és molt directa. De fet, l’ONU substituí a la SdN, amb una estructura organitzativa una mica modificada.

La pau amb Alemanya: entre el realisme i l’idealisme El Diktat de Versalles

«Une paix trop dure pour ce qu’elle a de dur» [una pau massa dura perquè duri] J. Bainville, 1939, 250

«Algú havia de pagar. Si Alemanya no podia pagar, volia dir que haurien de pagar els contribuents britànics. Els que havien de pagar eren els que havien causat la pèrdua» Lloyd George a M. MacMillan, 2005, 234

Des de l’estiu de 1918 els comandaments de l’exèrcit alemany sabien que havien perdut la guerra. Després de la guerra de trinxeres els fronts havien recuperat la mobilitat i l’exèrcit alemany estava en retirada. A més, hi havia problemes de subministres d’aliments i estava a punt de començar una revolució. En aquestes circumstàncies, la situació política d’Alemanya canvià radicalment. Primer, transformaren l’imperi en una monarquia parlamentària, amb una modificació de la constitució i, posteriorment, abdicà el Kàiser, i cedien el govern als socialdemòcrates1. Tenien la guerra perduda, però la major part dels ciutadans alemanys havien vist com les seves tropes portaven la iniciativa des de 1914 a 1918 i quan signaren l’armistici les tropes de la coalició vencedora no havien ocupat militarment el país i estaven molt lluny de Berlín.

El govern alemany s’acollí als 14 punts de Wilson per aconseguir un tractat de pau tan favorable com fos possible. L’armistici els obligà a renunciar a tots els territoris ocupats, a Alsàcia i Lorena, a acceptar l’ocupació de tota la Renània i l’establiment de tres caps de pont a la ribera oriental del Rin. També van haver de lliurar la major part del seu armament, la flota de guerra (69 vaixells) i els submarins. Els deixaren conservar 25.000 metralladores... perquè es poguessin defensar del perill bolxevic.

Les negociacions de pau no van ser únicament francesos, uns nord-americans partidaris d’una pau justa i uns britànics conciliadors. La veritat era que les principals potències de l’aliança victoriosa assumien que Alsàcia i Lorena retornarien a França, sense tenir en compte el que pensessin els seus habitants. Estaven d’acord que els alemanys havien de pagar per les destruccions que havien causat. També hi havia consens que havien de trobar els mecanismes que evitessin que Alemanya tingués la capacitat d’iniciar una altra guerra. Existia força unanimitat en culpar-los d’haver-la començat en envair Bèlgica. A més, els alemanys no havien estat massa generosos en els tractats de Brest-Litovsk , amb Rússia, i de Bucarest, amb Romania. Per tant, els vencedors estaven d’acord que els alemanys havien de ser castigats, amb la pèrdua de territoris i amb el pagament de reparacions de guerra, alhora que cercaven la manera que Alemanya deixés de ser un potencial problema per a la pau internacional2.

Els vencedors coincidien en què els alemanys quedessin desarmats, amb una flota mercant molt minvada i els seus rius controlats per la comunitat internacional. També establiren l’ocupació militar de la riba esquerra del Rin i els obligaren a pagar una compensació econòmica important, però els vencedors no tenien clar quant podien pagar. També hi havia
1 Vegeu tema 1 2 M. MacMillan, 2005, 211-212

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

acord en què perdrien totes les seves colònies i alguns territoris a Europa que passarien a França, Polònia, Lituània i Bèlgica. No obstant, els francesos somiaven en destruir la unitat alemanya i tornar a crear diferents estats alemanys com abans de 1870, encara que anés contra la voluntat dels mateixos alemanys. No ho aconseguiren, perquè anava frontalment en contra de l’idealisme de Wilson.

Els aliats no acabaren de redactar el Tractat fins l’abril de 1919. Quan arribaren a un acord l’enviaren al govern socialdemòcrata alemany perquè el signés, sense cap modificació. Si es negaven, reiniciaren la guerra. Cal tenir present que els alemanys havien lliurat tota la seva flota de guerra, gran part de la seva marina mercant, havien destruït o lliurat tot el seu armament pesant i havien desmobilitzat a la major part del seu exèrcit. El govern i totes les formacions polítiques alemanyes ho consideraren un Diktat, és a dir, imposició. Els alemanys de totes les tendències pensaven que els vencedors no havien respectat els 14 punts. Van haver manifestacions que exigien que els apliquessin únicament els 14 punts1. Es formà un ressentiment que aviat van aprofitar els partits nacionalistes, especialment els d’extrema dreta.

El juny de 1919, quan aspirava l’ultimàtum dels vencedors, el govern alemany decidí que era millor signar un mal tractat de pau que acceptar que la situació en què es trobava Renània (ocupada per tropes franceses, una bona part eren soldats colonials senegalesos) s’ampliés a la resta de la República de Weimar. La delegació alemanya estava encapçalada pel comte Ulrich Brockdorff-Rantzau, ministre d’Assumptes Exteriors. L’arribada de la delegació alemanya a París generà moltíssima expectació. Aquest assegurà que el Tractat es podria sintetitzar en una frase: L’Allemagne renonce à son existence. Era cert que el tractat era una imposició, però no implicava la supressió d’Alemanya, tal com havien defensat personatges de la talla del mariscal Ferdinand Foch, el cap militar de l’aliança victoriosa.

El dia de l’assignatura del Tractat fou el 28 de juny, al saló dels miralls, és a dir, al mateix lloc on els alemanys havien coronat emperador a Guillem I. Tothom era conscient que era un esdeveniment històric. Les entrades per assistir-hi eren molt cotitzades; els jardins de Versalles estaven ocupats per una gran multitud que celebrava la firma de la pau... i la victòria. La conferència continuà fins al gener de 1920, perquè calia establir els tractats de pau amb la resta d’aliats dels alemanys. Tanmateix, el 28 de juny finalitzà l’etapa més important de la conferència, fins al punt que Wilson i Lloyd George retornaren als seus països2.

Les reaccions van ser diverses i majoritàriament negatives, tot i que el futur secretari d’Estat nord-americà John Foster Dulles pensés que el Tractat era bastant just3. En canvi, no agradava als francesos més revengistes –els falcons–, com el mariscal Foch considerava que el Tractat era massa benigne amb Alemanya, donat que aquesta encara era potencialment un perill per França i va defensar públicament que haurien d’establir la frontera al Rin4.

La nova República mantenia la capacitat industrial alemanya intacta i una població superior a la francesa... Però Europa es podia permetre la possibilitat de destruir la capacitat econòmica alemanya?5 Clemenceau, que no era precisament un idealista partidari d’una pau justa –els coloms–, responia als seus crítics que li hauria agradat veure’ls negociant la pau. Reconeixia que el Tractat no era una meravella i argumentava «però i la guerra? Ha estat una meravella? Han fet falta quatre anys i no sé quantes nacions per acabar amb Alemanya. (...) I França ha sortit viva, amb el seu territori reconstruït, el seu imperi colonial engrandit; Alemanya trencada, desarmada i sota l’amenaça dels nostres canons»6. Tanmateix, i d’això era del que es queixaven els falcons, Alemanya també n’hauria sortit viva.

1 M. MacMillan, 2005, 342-345 i imatge 26 2 M. MacMillan, 2005, 569-597 i imatges 25, 27, 28, 29 i 30. Imatges 26 a 32 del Power Point 3 M. MacMillan, 2005, 249 4 M. MacMillan, 2005. 569 5 De fet, quan es tornà a repetir la possibilitat, el 1945, no tan sols no destruïren el que quedava d’Alemanya (vegeu tema 7), sinó que establiren els mecanismes, perquè la seva economia s’integrés a la resta d’Europa occidental i n’exercís de motor. 6 J. Martet, 1929

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

L’opinió dels alemanys era diferent a la dels francesos. El geògraf A. Hettner assegurava que era una «pau terrible; no es tracta de conciliació com ens volia fer creure Wilson, és un dels pitjors decrets, i en comparació, Brest-Litovsk i els projectes més bojos dels nostres patrioters durant la guerra només eren un joc de nens». El comte i ambaixador Bernhard K. H. von Bülow (1849-1929) assegurava que «mai s’infligí a un poble, amb major brutalitat, una pau tan aclaparadora i tan ignomiosa com al poble alemany la pau vergonyosa de Versalles. (...) Una pau sense negociacions prèvies, una pau promulgada com la de Versalles té tan poc de pau com de transferència de propietat el que un bandit tombi a un desgraciat i l’obligui a lliurar el seu moneder»1.

Lenin assegurava que la pau de Versalles era «infame, imposada pels repúbliques “democràtiques” de Nord-amèrica i França i per la “lliure” Anglaterra [ha] donat un servei extremadament útil a la humanitat, en desemmascarar al mateix temps als colies de la ploma a sou de l’imperialisme i als filisteus reaccionaris –encara que s’anomenin pacifistes i socialistes–, que entonaven lloes al “wilsonianisme” i tractaven de fer veure que la pau i les reformes són possibles sota l’imperialisme. Desenes de milions de cadàvers i de mutilats, víctimes de la guerra (...), i per sobre d’aquests dos “tractats de pau” fan obrir amb una rapidesa desconeguda fins ara, els ulls a milions i desenes de milions d’homes atemorits, oprimits, embadocats i enganyats per la burgesia. Degut a la ruïna mundial, que, per llargues i dures que siguin les vicissituds que a travessi, no podrà acabar sinó amb la revolució proletària i la seva victòria»2.

Ulrich Brockdorff-Rantzau no va tenir més remei que signar el Tractat, malgrat que hi estava en contra. Posteriorment, va ser el primer ambaixador a la URSS, fins a la seva mort el 1928. Va contribuir a millorar les relacions entre alemanys i soviètics que des de principis de la dècada del vint començaren a col•laborar amb l’objectiu compartit per alemanys i soviètics de canviar un nou ordre mundial que pretenia aïllar-los i que tant els uns com els altres detestaven. Cal tenir present el principi polític –de l’escola realista– que assegura que els enemics dels meus enemics són els meus amics.

El Tractat establia les pèrdues territorials, l’ocupació temporal de la Renània, la desmilitarització d’Alemanya amb un exèrcit sense armament pesat, ni flota i reduït a 100.000 homes3, i el reconeixement de la culpabilitat d’haver iniciat la guerra. Aquesta comportava l’establiment de reparacions econòmiques per les destruccions de béns civil, tot i que la quantitat a pagar s’establiria, posteriorment, en conferències internacionals4.

La majoria de les 440 clàusules del Tractat van ser oblidades, però les que fan referència a la culpabilitat d’Alemanya en l’inici de la guerra: Art. 231: «els governs aliats i associats, i els seus pobles respectius afirmen –i Alemanya reconeix– que Alemanya i els seus aliats són els responsables dels danys i perjudicis patits pels governs aliats i associats, i els seus pobles
1 Bülow, 1931 2 Lenin, 1920. Sobre la situació de Rússia al 1920 vegeu el tema corresponent 3 Vegeu imatge 59 del Power Point 4 M. MacMillan, 2005, 217-233

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

respectius, com a conseqüència d’una guerra imposada per l’agressió d’Alemanya i els seus aliats» i els que feien referència a les reparacions eren considerades ignominioses pels alemanys1. Sempre s’ha dit que l’article 231 havia estat el punt decisiu per la humiliació que imposava a Alemanya. Però el problema anava més enllà de la humiliació: si els alemanys eren els culpables, s’entenia que ells l’havien de pagar. L’article 232 deia que era evident que en aquell moment els alemanys no tenien recursos per a fer front a les seves responsa¬bilitats, però havien d’acceptar que pagarien reparacions. L’article 233 establia que una comissió interaliada fixaria l’import de les reparacions de guerra, i el 235 que, mentrestant, pagarien entre 1919 i 1921 l’equivalent de 20.000 milions de marcs i les despeses dels exèrcits d’ocupació de la riba esquerra del Rin2. El problema de les reparacions afectà el període d’entreguerres, donat que primer negociaren per establir-les, després per cobrar-les, amb l’ocupació del Ruhr el 1923, posteriorment, per reduir-les i finalment condonaren el seu pagament... el 1933, quan el canceller era Hitler.

La nova democràcia va néixer amb una espasa de Damocles que hipotecava el seu futur: les reparacions. Els partits de dretes i els nazis en particular ho utilitzaren políticament, perquè hi havia consens entre els alemanys que la pau de Versalles era injusta. Des del moment de signar els tractats, Keynes denuncià les conseqüències econòmiques desastroses d’una pau nefasta. El llibre de l’economista va ser un best seller a Alemanya i contribuí a què al món anglosaxó sorgís una opinió crítica amb el tractat i amb els francesos3. Keynes era un brillant economista amb una perspectiva del món elitista, integrant del selecte cercle de Bloomsbury, i convençut de la seva superioritat moral sobre els estadistes que negociaven els tractats de pau. Establí que Alemanya únicament podia pagar 2.000 milions de lliures esterlines4, una quantitat superior portaria a la desesperació i possiblement a la revolució a Alemanya.

A l’àmbit econòmic, el criteri nord-americà era determinat, ja que la Gran Bretanya devia 4.700 milions de dòlars i França 4.000 als EUA, a més França devia 3.000 milions de dòlars als britànics. Si els nord-americans no condonaven el deute dels seus aliats, aquests volien obligar a pagar als alemanys unes quantitats, que encara que no es reflectissin en el Tractat, fluctuaven entre els 44.000 milions de lliures esterlines (220.000 milions de dòlars) i els 4.400 milions (22.000 milions de dòlars) que suggerien els nord-americans. Aplicar unes reparacions d’aquesta magnitud implicaria, en paraules de Lloyd George, que, durant dues generacions, els treballadors alemanys serien els nostres esclaus. El primer ministre britànic sabia que l’única manera que tindrien els alemanys per poder pagar passaria per desenvolupar al màxim la seva indústria, la qual cosa perjudicaria molt les manufactures britàniques. Per tant, era conscient que Alemanya no podia pagar el que li exigien tant els francesos com els britànics.

El 1921 els aliats havien acordat la part del botí –reparacions– que els corresponia i exigiren a Alemanya 132.000 milions de marcs or, 6.600 milions de lliures esterlines, 33.000 milions de dòlars, una mica més del triple del que Keynes havia establert5. El que realment van pagar fluctua entre 67.676 milions de marcs or (aproximadament 3.300 milions de lliures o 15.500 milions de dòlars), segons els alemanys, o 21.807 milions, segons els vencedors.

Keynes assegurava que el Tractat no incloïa cap disposició per aconseguir la rehabilitació econòmica d’Europa; res per col•locar els imperis centrals, derrotats, entre bons veïns; res per donar estabilitat als nous Estats d’Europa; res per aixecar Rússia, ni per promoure la solidaritat econòmica entre els aliats. A París no s’aconseguí cap acord per restaurar la desorganitzada hisenda de França i Itàlia, ni per concordar els sistemes [monetaris i econòmics] del vell [la city de Londres i la lliura esterlina] i el nou [Wall Street i el dòlar] món. El consell dels quatre no prestà atenció a aquests problemes. És un fet sorprenent, que tenint el problema econòmic fonamental d’una Europa famolenca i desfeta davant dels seus ulls, aquesta fos l’única qüestió sobre la que va ser impossible despertar l’interès dels quatre grans. Les reparacions eren l’única incursió al camp econòmic, des de tots els punts de vista excepte el del futur econòmic dels Estats el destí dels quals tenien a les seves mans6.
1 R. Butler, 1980, 171 2 J. M. Keynes, 1987, 99-146 3 M. MacMillan, 2005, 592 4 10.000 milions de dòlars. Exactament 2.120 milions de lliures vegeu J. M. Keynes, 1987, 89 5 R. Butler, 1980, 178; M. MacMillan, 2005, 234-250 i 593; Keynes, 1987, 40-146 i xifres del Power Point 6 J. M. Keynes, 1987, 147

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

La crisi de la postguerra i la inflació

Amb els armisticis arribà la pau, però més de quatre anys de guerra van ser que suficients perquè tots els contendents –i també els neutrals– es veiessin afectat per una greu crisi econòmica: la crisi de la postguerra. Aquesta afectà a totes les economies de mercat amb diversa intensitat. Tots els contendents es van trobar amb el problema d’haver de passar d’una economia orientada a la producció bèl•lica, amb un gran intervencionisme estatal, a una economia de mercat normal. Calia retornar a la producció civil i reconstruir un mercat financer que la guerra havia transformat radicalment. Abans de la guerra, els estats que necessitaven diners tenien com a referència Londres i la borsa de la City, mentre que la divisa internacional era la lliura esterlina. Els britànics eren el banc del món. Després de la guerra, tots els integrants de la coalició victoriosa estaven endeutats amb els nord-americans que posseïen el sistema financer més fort. Per tant, el dòlar començà a substituir a la lliure en els intercanvis internacionals. A més, els nord-americans havien incrementat la seva quota de mercat, és a dir que tenien la producció més important del món; sortien de la guerra amb l’hegemonia econòmica mundial, però encara no estaven disposats a exercir la política pel seu tradicional aïllacionisme i perquè els imperis britànic i francès encara tenien un pes molt considerable.

La guerra també havia produït canvis socials, donat que implicà la introducció massiva de la mà d’obra femenina en el mercat laboral. Les dones van haver de substituir als homes, que eren mobilitzats per anar a lluitar, en feines que fins aquell moment s’havien considerat exclusivament masculines. Finalitzat l’enfrontament els resultava molt difícil obtenir crèdit per a finançar la reconstrucció i reactivar el comerç.

Els més afectats per la crisi eren els perdedors, els que continuaven en guerra, com Turquia o Rússia1 o les zones on s’havien desenvolupat les principals batalles, especialment, a Bèlgica i al nord de França, on es desenvolupà un lucratiu turisme vinculat als principals escenaris bèl•lics, quan encara eren ben visibles els efectes de la guerra.

El sorgiments de nous Estats al centre i est d’Europa va fracturar els antics mercats interiors i dificultaren la circulació de béns i mercaderies pel centre i l’est del continent. Des de tota Europa enviaven informes a París on es descrivia que arreu hi havia milions d’aturats, problemes alimentaris i mal nutrició infantil. El demòcrata Wilson va imposar a Hoover com a coordinador de l’ajuda alimentària dels aliats que era fonamentalment nord-americana. La guerra va permetre als EUA augmentar la seva capacitat industrial en substituir les manufactures europees, ja que aquests centraven la seva producció en l’esforç bèl•lic2. L’ajuda a l’aliança vencedora també finançà l’esforç bèl•lic dels vencedors3. Aquest va ser un dels motius que va portar als nord-americans a entrar en guerra , doncs no es podien permetre que l’Entesa perdés la guerra si volien cobrar els préstecs. De fet, aquesta visió era compartida pels aïllacionistes nord-americans, la majoria conservadors, que no entenien perquè el poble dels EUA havia d’anar a lluitar per a defensar els imperis dels europeus –britànics i francesos–, els préstecs dels banquers i les inversions a crèdit d’alguns industrials. Durant el període d’entreguerres, els aïllacionistes imposaren una legislació que impedia acordar crèdits o vendre armament a països en guerra4.

Durant la guerra i postguerra sorgí un mal nou: la inflació. El patró or (que vinculava el valor de les mercaderies a una determinada quantitat d’or) i el predomini financer britànic havien permès una llarga etapa d’estabilitat monetària. Durant la guerra, els contendents començaren a experimentar un procés inflacionista. Aquest tenia dues funcions. D’una banda, va permetre finançar una part de l’esforç bèl•lic. De l’altra, a la postguerra, contribuí al desendeutament dels Estats i de les indústries que es reconstruïen. Tanmateix, la inflació té una vessant negativa. Afeblí els vincles entre governs i governats. Els afectats acusaren els seus governs de no fer res per mantenir l’estabilitat monetària. Als països on la crisi era més dura es van donar processos d’hiperinflació que implicaven pràcticament la mort del diner5.
1 Vegeu la situació de la Rússia bolxevic al tema 3 2 Vegeu estadístiques del Power Point del tema 4 3 Vegeu quadre del deute 4 Una normativa vigent fins que Roosevelt aconseguí derogar-la poc abans que els EUA entressin a la segona guerra mundial (vegeu tema 4) 5 Vegeu el tema 4

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Els estats vençuts van ser els més colpejats per la crisi. Arreu, els governs utilitzaven polítiques econòmiques errònies per combatre els processos inflacionaris. S’ha de tenir en compte que no disposaven d’indicadors estadístics fiables, ni de precedents, ni de teories econòmiques adequades. Començaren a desenvolupar-se les teories que argumenten que la inflació és un fenomen d’origen monetari. Per tant, donen rellevància al rol de les institucions d’emissió de diners encarregades de proveir de diner líquid als agents econòmics. Els Bancs centrals passaren a ser fonamentals en la lluita contra la inflació amb l’objectiu de restaurar la confiança en la moneda.

Europa occidental no recuperà els nivells de producció d’abans de la guerra fins el 1925. La crisi afavorí que sorgissin noves opcions polítiques d’extrema dreta com el feixisme italià1. Nombrosos governs europeus van recórrer a l’endeutament, al dèficit pressupostari i als controls comercials i mesures proteccionistes per a intentar sortir de la crisi. La recuperació arribà a impulsada pel creixement econòmic dels EUA, però la recuperació econòmica europea era fràgil i depenia del sistema financer nord-americà que entrà en crisi l’octubre de 19292.

LA RECONSTRUCCIÓ D’EUROPA I EL NOU MAPA DEL MÓN

«El 31 de maig [1919], en sortir del Consell dels Quatre [Wilson] anuncià, amb gran astorament dels francesos que “si els experts volen seguir-me, els explicaré l’assumpte”. Els quatre grans i els seus experts gatejaren als voltants d’enorme mapa estès al terra. Orlando, irritat donà un cop de cap a un nord-americà per apartar-lo del seu camí» M. MacMillan, 2005, 318

«La realitat és que dues aliances massa incompatibles estant lluitant pel domini d’Europa central: una aliança nord-sud, entre Alemanya, Àustria i Itàlia; una altra aliança est-oest entre França, Txecoslovàquia i Polònia» Lord d’Abernon, agost de 1922 citat per R. Butler, 1980, 176

El principi de l’autodeterminació dels pobles va entusiasmar tots els partidaris de les nacionalitats oprimides d’Europa i de la resta del món. El projecte de Wilson semblava clar i just: cada nacionalitat un Estat simple (centralitzat) on no fos possible un Estat compost (federal). Els problemes començaren aviat, perquè els límits de les diferents nacionalitats europees no eren clars. A tota Europa hi ha pocs territoris habitats per una única nacionalitat; moltes de les nacionalitats que sorgiren de la conferència de pau de París es comprometeren a respectar els drets de les minories nacionals que quedaven incloses en els seus territoris, però adoptaren una organització política centralitzada i el respecte a les minories va ser en molts casos paper mullat. Algunes nacionalitats oprimides (polonesos, txecs, servis...) passaren a ser opressores de les nacionalitats que quedaren als seus territoris. Els tractats de pau generaren una veritable primavera dels pobles que canvià el mapa d’Europa3 i del Pròxim Orient4, però no es solucionà el problema de les nacionalitats, ni a Europa ni a la resta del món.

Hi ha historiadors que veuen el procés de sorgiment de nous estats com una miniaturització dels odis, és a dir, els nous estats no solucionaren el problema de les nacionalitats perquè eren plurinacionals i multiculturals amb una estructura política centralitzada5, i mantenien les rivalitats de les antigues potències imperials amb l’objectiu d’incrementar les seves respectives esferes d’influències.

Els canvis fronterers no es limitaren a Europa. Les antigues colònies d’Alemanya van ser ocupades, formalment com a mandats de la SdN, pels principals imperis vencedors: el britànic, amb els seus dominis, i el francès6. Al Pròxim Orient no
1 Vegeu el tema 5 2 M. MacMillan, 2005, 96 3 Vegeu imatges 72 i 54 del Power Point 4 Vegeu imatge 42 i 54 del Power Point 5 Vegeu imatge 73 del power point 6 Vegeu imatge 67 del power point

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

compliren les promeses britàniques de constituir una nació àrab, i es crearen mandats de la SdN que es transformaren en l’embrió de tots els Estats actuals del Pròxim Orient: Palestina, Liban, Síria, Jordània i Iraq. A més, el Japó consolidava el seu incipient imperi i reiterava la seva vocació imperialista orientada cap a Xina.

Els tractats de pau es van signar en castells francesos. El primer va ser el de Versalles. Posteriorment, es van signar els de Saint Germain-en-Laye amb Àustria, el 10 de setembre de 1919, el de Trianon amb Hongria, el 4 de juny de 1920; el de Neuilly amb Bulgària, el 27 de novembre de 1920, i el de Sèvres amb Turquia, el 10 d’agost de 1920, tot i que no arribà a aplicar-se i va ser substituït pel Tractat de Laussana. El principal objectiu de la conferència de pau de París (excepte per Wilson) era establir la pau amb Alemanya, amb unes condicions que l’impedissin tornar a ser un perill per a la comunitat internacional. Amb la paradoxa que els alemanys no van ser els més perjudicats dels perdedors.

Els alemanys van perdre totes les seves colònies, el 80% de la seva flota; el 48% de la producció de ferro; el 16% de la producció de carbó; el 13% del territori europeu: Alsàcia i Lorena passaven a mans franceses1, Eupen i Malmedy a Bèlgica; el nord de Schleswig a Dinamarca; l’oest de Prússia i Posen, i una part de l’alta Silèsia2 al voltant de Pless passava a Polònia; la ciutat portuària de Danzing era declarada ciutat lliure sota mandat de la SdN, però gestionada per la nova Polònia, i la zona de Memel era cedida al nou estat lituà3.

La guerra i les reduccions territorials implicaren la pèrdua del 12% de la població. A més tota la zona del Rin, on els nacionalistes radicals francesos volien crear a Renània un Estat coixí. A més, aquest territori ocupat militarment pels francesos havia d’estar desmilitaritzat. L’ocupació militar de la Renània es va mantenir fins al 1926 i el replegament conjuntament amb el Sarre, on es celebrà un plebiscit per saber si els seus habitants volien tornar a ser alemanys, no va finalitzar fins a 1930. A més, s’ocupà el Ruhr, la zona més industrialitzada d’Alemanya, entre 1923 i 19244. Els principals rius alemanys van ser internacionalitzats. Van passar de 540.787 kilòmetres quadrats i gairebé 68 milions d’habitants, abans de la primera guerra mundial, a 467.302 kilòmetres quadrats i una mica més de 59 milions d’habitants5.

El càstig era duríssim, però com sabia el mariscal Foch i els falcons més durs dels francesos Alemanya encara estava viva, eren el país més gran, amb més població i més industrialitzat de l’Europa occidental. Estaven desarmats, però conservaven les fàbriques que podien produir nou armament, els enginyers per projectar noves armes i els militars disposats a entrenar-se amb armes de joguina. No podien destruir la seva potencialitat econòmica si volien que paguessin les reparacions de guerra. En canvi, els aliats d’Alemanya sortiren de la conferència de pau de París més malparats que Alemanya. Àustria-Hongria havia deixat d’existir. Els havien aplicat el principi de les nacionalitats i el realisme polític per enfortir els aliats dels vencedors, especialment: Polònia, Txecoslovàquia, Romania i el Regne dels servis, els croats i els eslovens.
1 Vegeu imatges 61-65 del Power Point 2 Vegeu imatge 68 del Power Point 3 Vegeu imatge 61 del Power Point 4 Vegeu tema 4 5 Vegeu mapa de la diapositiva 66 del Power Point

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Els perdedors a Europa: Àustria, Hongria i Bulgària

Les noves Àustria i Hongria havien quedat reduïdes a la mínima expressió, ja no eren estats plurinacionals i multiculturals, sinó veritables estats-nació, que es trobaven amb un petit mercat interior insuficient perquè es poguessin desenvolupar econòmicament, amb les vies de comunicació desestructurades. Els austríacs són un poble germànic i una bona part de la seva població es plantejà integrar-se a Alemanya, mentre que els hongaresos es trobaven que tenien grans minories nacionals a Romania, al Regne dels servis, croats i eslovens i a Txecoslovàquia. Estats que intentaren assimilar als seus ciutadans de nacionalitat hongaresa.

Quant a Bulgària, no hi havia massa problemes de nacionalitats i ja havien tingut prou càstig després de tres guerres seguides: les dues balcàniques i la Primera Guerra Mundial1. L’imperi turc, que tenia amplis territoris en tres continents: Àsia (gairebé tot el Pròxim Orient), Àfrica (bona part del Nord d’Àfrica) i Europa (els Balcans), va quedar reduit a la península d’Anatòlia i a la ciutat d’Istambul, amb l’estret dels Dardanels internacionalitzat. El tractat de Sèvres encara reduïa més el seu territori, però la guerra no finalitzà amb el tractat i després d’una guerra civil, de conquerir els territoris dels armenis i dels kurds, d’una guerra amb els grecs i d’un procés de neteja ètnica de la costa d’Anatòlia, on expulsaren a poblacions gregues que existien feia centenars d’anys. Finalment, la comunitat internacional acceptà les fronteres de l’actual Turquia.

Les comissions territorials que establien les noves fronteres europees partien de la premissa que Àustro-hongria desapareixeria. El que era just per Àustria i Hongria segons el principi de l’autodeterminació dels pobles no concordava amb el que necessitaven per ser estats viables econòmicament, però aquesta qüestió no interessava a cap dels negociadors que es trobaven tan atrafegats a la capital francesa. La descomposició de l’imperi Habsburg generava un problema addicional, donat que la major part dels territoris d’un dels principals rivals es transformaren en nou estats aliats que no podien assumir reparacions de guerra, mentre que les noves Àustria i Hongria eren Estat molt petits i amb economies totalment destructurades2.

La coalició vencedora estava disposada a ser més generosa amb Àustria que amb Hongria. Els mateixos italians que presentaven als austríacs com els seus principals enemics, tampoc mantenien una posició inamovible, donat que el seu objectiu era el Tirol i si els austríacs no protestaven... Estaven disposats a establir una associació econòmica amb la nova Àustria que estava governada pels socialdemòcrates. Àustria sortia dels tractats massa petita i pobre per ser una amenaça per ningú. Tanmateix, un dels problemes pels vencedors era que els austríacs utilitzessin el dret a l’autodeterminació per sol•licitar l’annexió a la nova Alemanya. Els francesos i els italians volien garantir la independència austríaca. Els hongaresos, davant de la magnitud de la derrota, deixaren que els bolxevics arribessin al poder i estaven enfrontats amb la major part dels seus veïns. Els negociadors van decidir castigar durament als hongaresos3.

Àustria

«No menys de les dos cinquenes parts del nostre poble estaran sotmeses a la dominació estrangera [en referència a les minories germàniques a Txcoslovàquia i Polònia], sense cap plebiscit i en contra de la seva voluntat indiscutible, amb el que es veuran privades al seu dret a l’autodeterminació» El ministre d’exteriors i dirigent social demòcrata Otto Bauer M. MacMillan, 2005, 313

«El temor a la crisis de subsistències i l’atur i la sobtada contracció del camp [...] feren que gairebé tot el món pensés en l’Anschluss [és a dir, l’annexió a Alemanya] com a única solució possible» Renner a M. MacMillan, 2005, 313

L’emperador Carles, successor de Francesc Josep, va abandonar pacíficament el tron el novembre de 1918, però sense renunciar als seus títols, per tal que el govern austro-hongarès pogués sol•licitar l’armistici. Es va exiliar a Portugal i va intentar que el regent del regne d’Hongria, l’almirall Horthy, el reconegués monarca, però aquest es negà. El problema de l’almirall-regent finalitzà quan Carles morí a Madeira de grip el 1922. En canvi, l’emperadriu Zita va morir el març de 1989.
1 Vegeu imatge 44 del Power Point 2 M. MacMillan, 2005, 308 3 M. MacMillan, 2005, 309

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

El setembre de 1919 els representants austríacs signaven el tractat de pau en una breu cerimònia al castell reial francès de Saint-Germain-en-Laye1. Era l’acta de defunció del gran imperi dels Habsburgs que havia sobreviscut entre el segle XIII i finals de 1918. L’imperi austro-hongarès deixà d’existir i dels seus territoris sorgiren els nous estats d’Àustria, d’Hongria (que finalment aconseguien la independència, però en unes circumstàncies que els nacionalistes hongaresos haurien preferit la continuïtat de l’imperi...) i de Txecoslovàquia, alhora que parts substancials del seu territori passaven a formar part de Polònia, Romania i el Regne dels servis, croats i eslovens (Iugoslàvia). A més, grans minories de ciutadans austro-hongaresos de cultura germànica passaven a Polònia i, especialment, a la nova Txecoslovàquia, on ocupaven una zona geogràfica molt concreta, eren uns 3 milions i els coneixien com sudets.

La nova Àustria2 va ser comparada amb un orfe estrany i deforme, amb un cos minúscul i un cap grandiós: Viena. Aquesta havia passat de ser la capital d’un imperi de 50 milions d’habitants a encapçalar un estat de 6,5 milions, gairebé la meitat vivien a la capital, que es trobava en crisi i amb milers d’aturats. Els socialdemòcrates governaven a Viena però no tenien massa capacitat per a actuar. Els austríacs eren conscients que un petit Estat centreeuropeu, sense sortida al mar i amb mercat intern totalment desestructurat no era viable. Això sí, la nova Àustria no era un Estat multicultural ni plurinacional. Els austríacs de cultura germànica veien més possibilitats de viabilitat si s’integraven a la federació helvètica o a la nova república federal Alemanya, fins al punt que el novembre de 1918 el parlament austríac sol•licità l’annexió a Alemanya. Aquesta alternativa era un malson per als negociadors, italians i especialment francesos que no volien que Alemanya sortís engrandida i enfortida de les negociacions de pau, fins que trobaren una alternativa assumible per Wilson: establiren en el tractat de Saint Germain que si els austríacs volien canviar les seves fronteres haurien de comptar amb l’aprovació de la SdN. Per tant, Àustria mai podria sol•licitar la seva integració a Alemanya perquè els francesos o els italians ho vetarien. En canvi, no van posar a l’exemperador Carles entre la llista de criminals de guerra, ni establiren cap tipus de reparació de guerra.

De les eleccions de 1919 en va sortir un govern de coalició entre socialdemòcrates i cristians-socials. Aquests controlaren el govern des de 1920, mentre que la capital estava regida pels socialdemòcrates. Per tant, hi havia dualitat de poders entre el govern conservador d’orientació catòlica i la capital que era coneguda com Viena la roja. La nova Àustria no produïa suficients aliments per al sosteniment dels seus habitants i les seves indústries estaven en crisi. Hi havia un atur considerable i els homes que es reintegraven al lloc de treball en desallotjaven les dones que els havien ocupat durant la guerra. Cal tenir en compte que de 8,3 milions de mobilitzats per l’imperi austro-hongarès més de la meitat moriren, desaparegueren o van patir ferides greus. La crisi de la postguerra va ser especialment dures a Àustria, on s’ajuntava la crisi econòmica amb una crisi de valors. Havien passat a ser un gran imperi, catòlic i un dels països més desenvolupats d’Europa a una República, democràtica, laica i inviable econòmicament, donat que la major part de les fàbriques de l’antiga Àustro-hongria es trobaven a la nova Txecoslovàquia.

A la nova Àustria existia una gran dicotomia entre el camp, rural i catòlic, i la ciutat: Viena, una de els grans ciutats europees, on els socialdemòcrates impulsaren polítiques socials de millores de l’habitatge dels obrers. Els socialdemòcrates eren republicans partidaris d’una democràcia social que ajudés als més desvalguts. Aquestes polítiques que es troben en la base de l’estat social que teoritzarà Beveridge eren molt mal vistes pels conservadors de dins i de fora d’Àustria. Les polítiques socials de l’Ajuntament de Viena, propietari de gran part dels pisos llogats a preus baixos, l’enfrontaren amb els propietaris que tendiren cap opcions polítiques d’extrema dreta. Cal no oblidar que Hitler era austríac i que Viena era un dels principals centres d’antisemitisme, abans de la guerra.

El juliol de 1927 van ser absolts tres militants d’extrema dreta que estaven acusats d’haver matat un nen i un socialdemòcrata. La decisió es prenia després que els socialdemòcrates haguessin tornat a guanyar les eleccions municipals i indignà als socialdemòcrates que es manifestaren, la policia els reprimí i una multitud incendià el palau de justícia. Aquests esdeveniments amb 85 treballadors morts i centenars de ferits són coneguts com el divendres sagnant. La radicalització política dels austríacs cada vegada era més gran i la gran depressió dels anys trenta, iniciada a el 29, va empitjorar la situació política. El govern conservador modificà la constitució perquè el president tingués la facultat de governar per decret. Els socialdemòcrates van tenir uns resultats favorables a les eleccions del 1930 i la tensió política s’incrementà.

1 Vegeu imatge 39 del power point 2 Vegeu imatge 40 del power point

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

El maig del 1932 va pujar al poder el canceller Dollfuss. El govern provocà als socialdemòcrates i el 1934 esclatà una guerra civil que guanyaren els partidaris de Dollfuss. Aquest establí la dictadura, però el seu referent no era Hitler, sinó Mussolini. Mussolini volia tenir Àustria sota la seva esfera d’influència. En canvi, Hitler impulsava la incorporació d’Àustria a l’Alemanya nazi. Dollfus dirigia un feixisme a l’austríaca que barrejava la dictadura amb un fort catolicisme; un projecte que molestava molt els nazis austríacs que protagonitzaren un cop d’estat el 1934, en què assassinaren a Dollfuss. Tanmateix, fracassaren perquè els italians mobilitzaren el seu exèrcit i impediren l’annexió d’Àustria a Alemanya. Seria còmic si no fos tan tràgic.

El substitut de Dollfus va ser el canceller Schuschnigg, fins que el febrer del 1938 Hitler l’exigí que legalitzés i alliberés els presos del NSDAP austríac, entre els que hi havia els assassins de Dollfuss i que nomenés ministre de l’Interior el cap dels nazis austríacs, Seyss-Inquart. La comunitat internacional no va reaccionar i ningú va recordar l’article 88 del tractat de Saint Germain. Schuschnigg volia convocar un plebiscit per saber si la població estava en favor o en contra de la unió amb Alemanya, però Hitler li impedí. Pocs dies després dimitia Goëring li va donar la seva paraula d’honor que no li passaria res. El canceller austríac va estar empresonat en un camp de concentració 7 anys. Hitler entrà triomfalment a Àustria. Les multituds l’aclamaven com un alliberador i ningú –ni la SdN ni cap potència– va moure un dit per reclamar que es respectés la legalitat internacional que es trobava vigent. Després, de la segona guerra mundial Àustria recuperà la seva independència i Renner presidia un govern socialdemòcrata.

Hongria

«Els hongaresos no són els nostres amics són els nostres enemics» Clemenceau a M. MacMillan, 2005, 327

«S’ha parlat de sufocar la revolució a Hongria. No veig perquè hauríem de fer-ho: hi ha pocs països tan necessitats d’una revolució. Avui mateix he tingut una conversa amb algú que ha visitat Hongria i la coneix bé; m’ha dit que aquell país té el pitjor sistema de propietat de la terra d’Europa. Els seus camperols estan tan oprimits com a l’Edat Mitjana, i el dret feudal encara està vigent» Lloyd George a M. MacMillan, 2005, 320-321

El cas d’Hongria és possiblement el més espectacular. Budapest era una capital moderna, però la Hongria rural es trobava en ple Antic Règim a principis del segle XX. La servitud havia estat abolida el 1848, però els nobles conservaven la propietat de la terra i tractaven als seus camperols com a serfs. Les grans famílies nobles parlaven entre ells en francès o en llatí i amb moltes dificultats l’hongarès, la llengua dels plebeus. D’aquestes famílies provenien els dirigents hongaresos com Mihály Károlyi que dirigia el govern des de l’octubre de 1918. Confiava que Wilson protegiria la Hongria independent. Recordaren –quan ja era massa tard– l’existència d’un estat compost que funcionava: Suïssa. Els hongaresos començaren a parlar de descentralitzar Hongria i respectar a les minories nacionals, però els vencedors tenien altres plans1.

Hongria no comptava amb cap simpatia, especialment, quan es va saber a París que Bela Kun havia proclamat la República soviètica d’Hongria, el març de 1919. Els hongaresos van ser els grans sacrificats per satisfer les reivindicacions territorials dels seus veïns, especialment Txecoslovàquia, el Regne dels servis, croats i eslovens i Romania. Als francesos els interessava reforçar aquests països perquè fossin un contrapoder d’Alemanya i molts dels negociadors pensaven que els magiars eren un poble bàrbar i despòtic que durant segles havien oprimit d’altres nacionalitats i
1 M. MacMillan, 2005, 320-323

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

que, per tant, havien de ser castigats. Era evident que els vencedors preferien els austríacs que els hongaresos, donat que en els sis primers mesos de 1919 Àustria va rebre 288.000 tones d’aliments i roba, mentre que a Hongria n’enviaren 635 tones.

El tractat de Trianon establia que Hongria perdia dos terceres parts del seu territori i de la seva població: es quedava amb 93.000 kilòmetres quadrats. Romania en va rebre 103.000. Els territoris que rebien els romanesos eren la Transilvània, on uns 65.000km. quadrats estaven habitats per romanesos, però els 38.000 restants estaven poblats majoritàriament per hongaresos1. El criteri determinant era que volien premiar a un aliat que havia estat derrotat a la guerra i que potencialment els podia servir per a frenar l’expansionisme soviètic.

L’Hongria d’abans de la guerra tenia uns 18 milions d’habitants, el nou Estat 7,5, quan els hongaresos de l’imperi Habsburg eren uns 10 milions. Els Tractats deixaren 1,5 milions d’hongaresos a Romania, 1 milió a Txecoslovàquia i centenars de milers al Regne dels servis, croats i eslovens, sense que es tingués en compte el seu criteri sobre on volien viure. El mercat intern i la xarxa de transports va quedar desestructurada. A l’imperi Habsburg, Hongria tenia una economia agrària i amb el tractat de pau perdien el 84% de la producció de fusta, el 83% de la de mineral de ferro i el 48% de les terres de conreu. A més, els hongaresos haurien de pagar reparacions de guerra.

El 1867 refundaren l’imperi. Era el naixement d’Àustro-hongria. Austríacs i hongaresos eren les dues principals nacionalitats de l’imperi, que dividiren en dos territoris l’imperi d’Àustria i el regne d’Hongria, on els hongaresos gaudien d’una àmplia autonomia, alhora que negaren tots els drets a les minories nacionals que es trobaven al seu territori. Els antics oprimits eren els opressors de tota una sèrie de nacionalitats. Aquestes constituïren nous Estats (Polònia i Txecoslovàquia) o van ser annexionats per d’altres (Romania i Sèrvia), on els hongaresos tornaven a ser una minoria nacional perseguida.

Károlyi encapçalava la nova República hongaresa, assegurava que establirien un sistema democràtic i que lluitarien contra el bolxevisme. Tanmateix, els vencedors no confiaven en els hongaresos i preferien potenciar els seus veïns com a Estats que poguessin frenar l’expansionisme bolxevic. Quan el govern hongarès va començar a ser conscient del que implicaria la pau, comunicaren als negociadors de París que si no canviaven les condicions del tractat que els volien imposar hi hauria una revolució a Hongria. Per tant, no van fer gran cosa per a evitar la revolució comunista que encapçalava Bela Kun. Károlyi es quedà a viure a França i morí a la costa blava, el 1955. Hongria va ser el primer país on va caure el sistema polític democràtic a Europa.

El març de 1919 Bela Kun, de Transilvània, d’orígens jueus i idees radicals, s’havia fet comunista arran de la revolució soviètica. Retornà a Hongria per impulsar la revolució. La policia l’havia detingut, però quan el govern va rebre l’ultimàtum dels vencedors, els socialistes aliats de Károlyi van anar a veure a Kun a la presó per alliberar-lo i lliurar-li el poder. Així triomfava la revolució soviètica, pacíficament. Senzillament no hi havia cap partit democràtic que estigués disposat a signar la pau que havien elaborat els vencedors. Era una revolució més nacionalista que comunista. Els vencedors van enviar una delegació per establir contacte amb Kun, estaven preocupats per la possibilitat que la revolució bolxevic s’estengués per tota Europa. Els comunistes hongaresos detingueren a milers de persones, en la seva versió del terror roig; circulaven rumors que l’exèrcit roig hongarès ocuparia Viena, mentre a Rússia continuava la guerra civil i els comunistes bavaresos proclamaven la República soviètica de Baviera2.

A Hongria els militars contrarevolucionaris començaven a preparar la seva versió dels exèrcits blancs i que també estaven dirigits per un almirall. Horthy era el darrer cap de la marina de guerra austro-hongaresa. Bela Kun va mantenir el poder durant 133 dies, en què socialitzà les fàbriques, nacionalitzà les terres i les vivendes, impulsà un ambiciós programa educatiu, anul•là els títols nobiliaris, prohibí l’alcohol, fins i tot, intentà homogeneïtzar els cementiris. En canvi, no va poder frenar la inflació, ni l’escassetat d’aliments, i la nova administració era corrupta. Per tant, la guerra civil era probable. No
1 Vegeu imatge 89 del power point 2 M. MacMillan, 2005, 326-329

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

obstant, després d’una setmana de la visita dels representants de la conferència de pau de París, l’abril de 1919, l’exèrcit romanès envaïa Hongria i al cap d’uns dies els seguien els txecs. Kun deixà el discurs revolucionari i apel•là al nacionalisme hongarès. Els italians no van dubtar en vendre armes als hongaresos i aquests frenaren la invasió, però els militars conservadors optaren per deixar de lluitar i Kun s’exilià a la Rússia bolxevic, on va ser una de les víctimes de les purgues de Stalin1.

Horthy encapçalava un exèrcit a l’oest d’Hongria, que no es va enfrontar als romanesos. Quan finalment els romanesos, els txecs i els servis es retiraren a les fronteres establertes al tractat de Trianon, ja no existia la República Soviètica d’Hongria, sinó una monarquia sense rei, encapçalada per un almirall sense flota. La realitat gairebé sempre supera la ficció, els aliats volien signar la pau i es trobaren un govern contrarevolucionari disposat a ferho. Els contrarevolucionaris proclamaren el regne d’Hongria, on el cap d’estat seria el regent Horthy. Encara que Horthy sempre ho va negar, és possible que pensés que havia arribat el moment de restaurar una dinastia hongaresa al tron de Sant Esteve.

Ser regent volia dir que era el cap d’estat i que manava l’exèrcit, nomenava i destituïa al cap de govern, podia dissoldre les càmeres i vetar les seves lleis, però no li va fer falta fer-ho. Horthy no s’ocupava de la tasca executiva diària, però la influïa quan ho considerava convenient i l’única diferència amb un monarca era que no podia crear títols nobiliaris, ni exercir els drets de patronat sobre l’església catòlica. Quan assolí el poder substituí el terror roig de Kun pel blanc que duien a terme bandes d’incontrol•lats... que no eren perseguits per les forces d’ordre públic hongareses. Aquests grups assassinaren entre cinc i sis mil persones, la major part jueus.

Horthy envià al comte Albert Apponyi a signat el tractat de Trianon. Es queixà de la duresa de tractat i reivindicà el principi d’autodeterminació dels pobles per als hongaresos, mostrà una mapa etnogràfic que confirmava les seves paraules. Els vencedors reconeixien que els hongaresos tenien raó, però no canviaren el tractat de Trianon. Aquest passà a ser pels hongaresos sinònim de la crueltat dels vencedors i tenien el desig gairebé universal d’anul•lar les seves disposicions2.

Horthy va confiar el govern al conservador comte Bethlen. Formalment, Hongria era una monarquia parlamentària, on els hongaresos podien votar opcions polítiques de dretes o d’extrema dreta, i governava qui decidia el regent. La noblesa continuava manant als seus latifundis i era antibolxevic. Finalment, fou acceptat per la comunitat internacional: Hongria ingressava a la SdN, el 1922. L’economia hongaresa fonamentalment agrària es va començar a recuperar, fins a la gran depressió. Bethlen va dimitir el 1931 i, després d’un període de certa inestabilitat governamental, Horthy va donar el govern a Gömbös, un militar d’extrema dreta, favorable als nazis.

L’aliança amb els nazis li va permetre sol•licitar a Hitler que exercís d’àrbitre de les disputes territorials que tenien els hongaresos amb els seus veïns. Hitler decidí que els romanesos els retornessin una part de Transilvània i quan ocupà Iugoslàvia també els en cedí una part. Hongria era un dels països satèl•lits de l’Alemanya nazi. Horthy, però, que era anticomunista i contrarevolucionari, no era nazi. Quan ja era clar que els nazis perdrien la guerra, Horthy negocià amb els soviètics, però es negà a trair als seus aliats alemanys, com havien fet finesos i romanesos. Va passar els darrers mesos de la guerra en un camp de concentració i finalment acabà els seus dies a Portugal, com el monarca Habsburg. Hongria tornà a les fronteres actuals que són les fixades pel Tractat de Trianon.

Bulgària

«[Els búlgars] es fan càrrec que cometeren un “crim”, com ho anomenà el president del Govern, però una vegada admès aquest fet, semblen pensar que no hi ha més a parlar de l’assumpte i, sembla, que no arriben a comprendre per quin motiu hi ha rancor o ressentiment en contra de Bulgària entre els aliats, o perquè hi ha alguna cosa que impedeixi que Bulgària torni a la seva posició d’abans de la guerra, la de “Nena Mimada dels Balcans”» Representant nord-americà a Sofia a M. MacMillan, 2005, 187
1 M. MacMillan, 2005, 332 2 M. MacMillan, 2005, 333-335

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

«Bulgària mai hauria entrat en guerra si s’hagués donat compte de que això representaria xocar amb Anglaterra i les grans potències» Cap del govern búlgar a M. MacMillan, 2005, 187

La situació de Bulgària no era bona, però va sortir de la conferència de pau de París menys perjudicada que la resta dels integrants de la coalició perdedora, fins i tot va estar a punt de recuperar alguns dels territoris que havia perdut a la segona guerra balcànica1. Els búlgars havien aconseguit una autonomia amplíssima de l’imperi otomà el 1878 i ocupaven gran part dels Balcans. Van perdre territoris en benefici de Sèrvia i de Grècia. Van entrar en guerra al costat dels imperis centrals.

Els negociadors no tenien massa clar en què consistia ser búlgar. La major part dels búlgars eren cristians ortodoxos, però també n’hi havia de musulmans (entre el segle XIV i 1870 havien estat sota domini otomà). Ètnicament no era segur que fossin eslaus o un poble asiàtic vinculat als mongols. Tampoc tenien grans diferències amb els servis i els búlgars. Finalment, va perdre la major part de Macedònia, la sortida cap a l’Egeu per Tràcia; unes terres que els aliats van acabar lliurant als grecs, deixant Bulgària aïllada al mar Negre, mentre la Dobrudja passava a Romania. Les pèrdues eren entorn a un 10% del seu territori, però produïen el 20% de tot el seu blat2. També establiren la reducció de l’exèrcit a 20.000 homes i el pagament d’unes reparacions de 90 milions de lliures que no van poder pagar.

Bulgària era un país relativament homogeni, amb un 85-90% de búlgars i un 10% de turcs; un 85% de la població eren cristians ortodoxes i un 15% de musulmans. Era un estat agrari i rural. La terra estava ben repartida, tot i que els camperols eren pobres. Als búlgars els han comparat amb els prussians, japonesos i escocesos, donat que eren treballadors, estalviadors, taciturns i tossuts. Al començar la segona guerra mundial la major part de Bulgària estava sense electrificar, però el seu sistema educatiu era el millor dels Balcans.

Políticament, era un país inestable. Després de la guerra, era una monarquia parlamentària. El sistema polític era democràtic i el principal partit polític era un partit camperol dirigit pel republicà Aleksandar Stambolijski3. Aquest impulsà la reforma agrària i millores socials. El Tractat de pau de Neuilly signat el novembre de 1920 comportà el desarmament búlgar; el govern substituí el servei militar per un servei de treball. Aquest establia que els homes havien de treballar 8 mesos per l’estat i fins als 40 anys havien de dedicar 21 dies a treballar per l’estat, cada any. El dirigent republicà aconseguí establir bones relacions amb els seus veïns, ingressà de bona fe a la SdN i impulsà una internacional verda en contraposició a la roja dels bolxevics. El 1923 un grup d’exmilitars, conservadors i terroristes de l’ORIM van fer caure el govern agrarista i van assassinar, li tallaren la mà amb la qual havia signat l’acord de cooperació antiterrorista amb el Regne dels servis, croats i eslovens4.

Els comunistes intentaren un cop d’estat, però fracassaren. Entre 1923 i 1934, Bulgària va viure una gran inestabilitat política. El maig de 1934 hi va haver un cop d’estat de militars que proposaven un programa de renovació social. El rei Boris, del que els seus súbdits pensava que tenia les seves capacitats mentals limitades5, entrà en l’esfera d’influència d’Hitler, va encapçalar un cop d’estat el gener del 1935 i, fins a la seva mort el 1943 va governar a través d’homes de palla. Hitler pressionà als romanesos perquè tornessin una part de Dobrujna als búlgars. Aquests participaren en l’ocupació de Iugoslàvia, però no en la invasió de la URSS. El rei Boris morí, possiblement assassinat pels nazis; el va substituir el seu fill Simó que tenia pocs anys. Després de l’ocupació/alliberament de Bulgària pels soviètics s’exilià a Espanya, on residí gairebé cinc dècades. Els búlgars van poder conservar part de la Dobrujna. Simó no va abdicar. Després de la caiguda del bloc de l’Estat, tornà a Bulgària on encapçala un dels principals partits polítics partidaris de transformar la República búlgara en una monarquia parlamentària.
1 M. MacMillan, 2005, 184-191 2 Vegeu imatge 44 del power point 3 M. MacMillan, 2005, 186 4 M. MacMillan, 2005, 190-191 5 M. MacMillan, 2005, 186

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Una nova primavera dels pobles. Els grans beneficiats dels canvis fronterers

«M’omple de desesperació veure com nacions petites, quan gairebé no han sortit a la llum de la llibertat, comencen a oprimir altres races diferents de la seva» Lloyd George a M. MacMillan, 2005, 287

«Les “nacions submergides” estan aflorant a la superfície i quant apareixen, es llancen al coll d’algú. Són com els mosquits... Sanguinaris des de que neixen» El tinent coronel Tasker Bliss a M. MacMillan, 2005, 91

Els vencedors van acceptar els Estats que sorgiren de la descomposició de l’imperi rus europeu, amb l’excepció d’Ucraïna. Reconegueren la independència de Finlàndia, Letònia, Estònia, Lituània1 i de Polònia. Aquesta, mereix un estudi detallat, perquè era la principal nacionalitat europea; el nacionalisme polonès havia reivindicat un estat polonès des de feia més d’un segle. Els imperis rus, austríac i alemany havien acabat amb la independència polonesa i aquests van veure els seus drets nacionals negats. A més, els polonesos jugaren als dos bàndols, donat que la Legió polonesa lluità amb els imperis centrals contra els russos i a Brest-Litovsk s’establia la creació del regne de Polònia, supeditat a Alemanya, alhora que un dels 14 punts de Wilson era la creació de la república polonesa amb sortida al mar. Els francesos volien una gran Polònia que els servis com a contrapès d’Alemanya i de la Rússia bolxevic. La nova Polònia era un estat plurinacional i multicultural, però amb organització política d’Estat simple, és a dir, centralista. Els antics oprimits, la nacionalitat polonesa, es transformaren en opressors de les diferents nacionalitats que integraven el territori polonès2.

Se n’han anat! Llibertat! Independència! El nostre estat propi! La parada de la independència polonesa Polònia

«És impossible expressar tota l’excitació i l’entusiasme febril que s’apoderaren de la societat polonesa en aquell moment. Després de cent vint anys, els cordons es trancaren. Se n’han anat! Llibertat! Independència! El nostre estat propi!» Un polític polonès a M. MacMillan, 2005, 267

«Senyors, tots anàvem en el mateix tramvia vermell, però mentre que jo vaig baixar a la parada de la Independència polonesa, vostès volen seguir viatjant fins a l’estació del Socialisme. Els desitjo bon viatge... però tinguin l’amabilitat d’anomenar-me senyor!» Pilsudski als seus antics camarades revolucionaris a M. MacMillan, 2005, 267

Polònia va ser un dels grans vencedors de la guerra. Els polonesos eren la nacionalitat, és a dir, nació sense Estat més important d’Europa. L’Estat polonès es reconstituí el 1918, després de 128 anys d’haver desaparegut dels mapes polítics. El període d’esplendor de la Polònia històrica eren els segles XVI-XVII. També va haver-hi un període en què els polonesos tutelaven Moldàvia i Rússia. La decadència i la desaparició es concretà en tres repartiments: 1772, 1792, 1795, entre
1 Vegeu imatge 71 del Power Point 2 Vegeu imatge 54, 72 i 74 del power point

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Rússia, Àustria i Alemanya1. Els polonesos havien lluitat per recuperar la independència. La colònia de polonesos emigrats o exiliats a tot el món occidental aconseguí que l’opinió pública de la coalició vencedora veiés positivament les reivindicacions poloneses, malgrat que aquests havien lluitat als dos bàndols a la guerra. La Legió polonesa de Josef Pilsudski fou aliada dels imperis centrals. També existia un Comitè Nacional Polonès a París vinculat a l’Entesa. Els imperis centrals constituïren el regne de Polònia el 1916; l’existència de Polònia va ser reconeguda per Rússia a la Pau de Brest-Litovsk, el març de 1918, alhora que el 13è. punt dels 14 de Wilson garantia la creació d’una república polonesa amb sortida al mar2.

Els tres homes que van impulsar la creació de l’estat polonès eren diferents, però reflectien les vessants del nacionalisme polonès. L’intel•lectual format, pianista i resident a l’exili Ignacy Jan Paderewski (1860-1941), nascut a una població actualment ucraïnesa. Estava vinculat al nacionalisme polonès pacífic. Roman Dmowski (1864-1939), un dels fundadors del Partit Nacional Democràtic. I Józef Pilsudski (1867-1935), el revolucionari partidari de la lluita armada que no havia dubtat en ser un terrorista a la Rússia tsarista, va escapar diverses vegades de la policia tsarista simulant que estava boig, per obtenir finançament seguia els mateixos mètodes que Stalin al Càucas: el crim organitzat i encapçalà un exèrcit al costat dels imperis centrals. Va néixer a l’actual Lituània. Era un nacionalista que tenia com objectiu el ressorgiment de Polònia. Per tant, no dubtà en integrar-se als grups revolucionaris més radicals, a posar-se al servei de Japó durant la guerra russo-japonesa de 1904-1905 o a servir a Àustria-Hongria durant la Primera Guerra Mundial3.

Els negociadors de París intentaven decidir les fronteres de Polònia, malgrat que els polonesos discrepaven dels seus límits4. D’una banda, els maximalistes reclamaven les fronteres del període de màxima expansió. De l’altra, els minimalistes es centraven en els territoris habitats majoritàriament per polonesos. Tanmateix, els negociadors intentaven posar ordre. En canvi, als territoris que constituïren la nova Polònia les aliances canviaven ràpid, les decisions es prenien per la força de les armes i els patriotes moltes vegades no es diferenciaven dels bandolers. Aquest era l’ambient que dominava Pilsudski. Havia acabat la guerra tancat a una presó alemanya, perquè no havia acceptat que els alemanys dirigissin la Legió polonesa. Va ser alliberat el novembre de 1918 i es dirigí a Varsòvia per establir les fronteres del nou Estat, no a través de la raó, sinó per la raó de la força. «Polònia mateixa era un somni i no una realitat. Tenia pocs amics, però molts enemics, i li mancaven fronteres definides clarament, govern, exèrcit, burocràcia. Durant els tres anys següents Pilsudski va fer un país»5, alhora que s’enfrontava amb tots els seus veïns.

En sortir de la presó, Pilsudski va reorganitzar la Legió polonesa, una de les poques unitats militars organitzades a l’est d’Europa. Substituí les autoritats d’ocupació alemanyes en nom de Polònia i proclamà la independència. Molts polonesos visqueren una alegria indescriptible, però encara havien d’establir les fronteres. Aquestes les decidien els estadistes de París... i les armes de l’embrió de l’exèrcit polonès que encapçalava Pilsudski. Aquest tenia molts rivals. Els conservadors recordaven que havia estat un revolucionari socialista; als demòcrata liberals no els agradava l’ús de la violència. Aquests estaven encapçalats per Roman Dmowski, enfrontat amb Pilsudski. En acabar la guerra Polònia tenia potencialment dos governs, un a París i l’altre a Varsòvia, dos líders polítics rivals... i un músic prestigiós que presentava la cara més amable del nacionalisme polonès.

Dmowski era partidari de la democratització de Polònia, però a París defensà la creació d’una gran Polònia que servís de contrapès a una possible recuperació d’Alemanya i a l’expansionisme bolxevic. No obstant, una gran Polònia implicaria que es tractaria d’un estat plurinacional i multicultural, on el 40% de la població no seria de polonesa. Els polonesos reclamaven que els apliquessin el dret a l’autodeterminació, però no estaven disposats a tolerar que les minories nacionals tinguessin la capacitat de exercir-lo. Tanmateix, Pilsudski es plantejà una federació amb lituans i/o ucraïnesos. Per Dmowski els lituans eren una tribu i seria millor per a ells que es transformessin en polonesos6.

Pilsudski necessitava que la representació polonesa a París actués unificadament. Per tant, acordaren que Paderewski seria el president d’un govern de coalició, fora de Polònia, i representaria els interessos polonesos a la Conferència de pau amb Dmowski, mentre que Pilsudski seria el cap d’Estat i comandant suprem de les forces armades. El pianista i el polític demòcrata intentaren aconseguir el màxim de territoris possibles, mentre que Pilsudski utilitzava la darrera forma
1 Vegeu imatge 76 i 82 del power point 2 Vegeu imatge 80 del power point 3 M. MacMillan, 2005, 266-267 4 M. MacMillan, 2005, 270-290 5 M. MacMillan, 2005, 266 6 M. MacMillan, 2005, 268-269 i 284

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

de la diplomàcia: la guerra. Els polonesos tenien l’estranya virtut d’irritar fins i tot al seus aliats per la seva prepotència. Els aliats victoriosos enviaren una delegació militar a Polònia on destacava un jove coronel es deia Charles de Gaulle1.

S’imposà la via dura i militar de Pilsudski que, entre 1918 i 1920, va encapçalar el nou exèrcit polonès en 6 guerres, alhora que s’imposava a l’oposició democràtica de Dmowski i als seus antics camarades revolucionaris que veien en bons ulls l’annexió de la nova Polònia a la Rússia bolxevic. Va ser el primer cap d’Estat de Polònia, i de facto dictador, entre 1918 i 1922. A més, el 1920, es va autoanomenar mariscal de l’exèrcit polonès. Durant aquests anys, «La guerra havia destruït fins al 10% de la riquesa de Polònia» Gran part de la nova Polònia estava arruïnada. També havien d’unificar les economies, els sistemes legals i les burocràcies dels territoris que passaven a integrar Polònia.

Les fronteres de la República polonesa que s’aprovaren a París i confirmaren sis guerres amb els seus veïns, entre 1918 i 1920, implicaren que tinguessin una sortida al mar amb la ciutat lliure de Danzig/Gdansk vinculada a la SdN, però sota control polonès. Dels alemanys obtingueren territoris de l’oest de Prússia, Posen i una part de Silèsia. De l’antic imperi austrohongarès obtingueren la Galítzia occidental. De Rússia provenien la major part dels territoris: la zona de Varsòvia, la Galítzia oriental (territoris ucraïnesos), Vilna (lituans) i bona part de la Rússia Blanca (línia Curzon), després de la guerra russo-polonesa de 1920. El Tractat de Riga de 18 de març de 1921 va establir la frontera polonesa molt més a l’est del que havien acordat a París i sumà 4 milions d’ucraïnesos, 2 milions de jueus i 1 milió de bielorussos a la minories nacionals2.

Keynes considerava que Polònia era inviable econòmicament. Durant més d’un segle, els polonesos havien viscut com a súbdits de tres imperis que no els reconeixien cap dret. La zona polonesa que provenia de Prússia era moderna i industrialitzada, amb mines de carbó i un agricultura de mercat. La zona austríaca, la Galitzia, no era tan avançada: agrària, amb una minoria de jueus dedicats al comerç. La noblesa polonesa d’aquests territoris s’havia integrat a l’imperi austríac. Tanmateix, la major part de Polònia i dels seus dirigents provenien de la part russa. Aquesta estava dividida en dues zones. D’una banda, la “Polònia del congrés”, creada pel congrés de Viena, que era com un regne polonès adjunt a la corona russa, mentre que les zones de l’est havien estat administrades com a províncies russes i els polonesos convivien amb bielorussos i ucraïnesos. La Polònia que provenia de Rússia era la més endarrerida, amb una economia basada en una agricultura tradicional i un elevat analfabetisme.

Polònia es constituí com a República el novembre de 1918. El nou estat sorgia com una estat-nació amb una estructura política centralitzada i amb voluntat d’uniformisme cultural, malgrat que es tractava d’un estat plurinacional i multicultural. A la República polonesa hi havia un 70% de polonesos, un 15% d’ucraïnesos i rutenians, un 8% de jueus, un 4% d’alemanys (pròspers, instal•lats sobretot a Silèsia) i un 4% de bielorussos, a més de russos, lituans, txecs, entre d’altres nacionalitats. En religió, un 65 % eren catòlics, un 10% catòlics grecs (uniates, ucraïnesos), un 10% ortodoxes i un 10% de jueus.

Els soviètics van estar a punt de guanyar la guerra russo-polonesa, de 1920, però, finalment, la frontera es va desplaçar 250 km. cap a l’est i els polonesos ocuparen Vilna, amb la Pau de Riga.

Els problemes amb què es trobà Pilsudski eren molt grans en tots els àmbits. La República era una democràcia. Després del traumàtic renaixement la pau interior va durar poc perquè l’epidèmia de guerres, entre 1918 i 1920, va ser succeïda
1 M. MacMillan, 2005, 272-274 2 M. MacMillan, 2005, 289

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

per la inestabilitat econòmica. La inflació generà que el 1925 el marc polonès fos reemplaçat per l’zloty, a raó d’1 zloty per cada 1.800.000 marcs; l’any següent l’zloty se n’anava en orris. El 1926 hi havia a Polònia 26 partits polítics polonesos i 36 de les diverses minories nacionals, que representaven una tercera part de la població total. Pilsudski decidí imposar l’ordre amb el seu peculiar estil. Organitzà un cop d’estat, ocupant militarment Varsòvia. Van haver-hi uns 300 morts i de facto exercí de dictador fins la seva mort, encara que aparentment Polònia era una República parlamentària. El governant tenia el reconeixement de part de patriotes, part dels socialistes, que el veien com un dels seus, i part dels conservadors que el consideraven un mal menor que havia frenat la revolució.

El 1935, Pilsudski impulsà un canvi constitucional per transformar Polònia en una República presidencialista, però el mariscal no va poder presentar-se a les eleccions perquè morí. Polònia mantenia una aliança amb francesos i britànics, però estava enfrontada amb els txecoslovacs, per Testxen, amb els lituans, per Vilna, amb els soviètics, per una franja de territori de 240 kilòmetres d’ample de territori bielorús i ucraïnès, i amb els alemanys, per els territoris de l’oest de Prússia, Posen i el port de Danzing/Gdänsk. Aquests darrers es començaren a rearmar ràpidament de la mà d’Hitler.

Txecoslovàquia

«De tota la gent que vam veure en el nostre viatge, els txecs semblaven tenir la major capacitat i el major sentit comú, la millor organització i els millors líders» Missió d’ajuda nord-americana a M. MacMillan, 2005, 291 «[L’excepció que confirmava la regla era Lloyd George, que a diferència de la resta d’estadistes anomenava a Benes com] el petit xacal francès» M. MacMillan, 2005, 291

A París els negociadors apreciaven els txecs. Els polonesos eren «gallards i valerosos, però molt poc raonables; els romanesos, encantadors i intel•ligents, però, per desgràcia, falsos; els iugoslaus, bé, bastant balcànics. Els txecs eren agradablement occidentals». Els eslovacs també tenien el cor guanyat als francesos, donat que Milan Stefànik era un conegut astròleg que s’havia nacionalitzat a França per lluitar a la guerra. A més les tropes de la Legió Txeca jugaren un paper emarcable a la guerra civil russa lluitant amb els blancs, però sota comandament de l’aliança victoriosa a la Primera Guerra Mundial1. Els francesos volien una Txecoslovàquia forta que pogués unir-se a Polònia i al Regne dels servis, croats i eslovens per bloquejar als alemanys i a Rússia.

Txecoslovàquia era una zona avançada, amb una indústria potent, un nivell cultural elevat, modernitzada, que en independitzar-se no va haver de fer més que augmentar la seva producció de cereals i disminuir les importacions, que tenia una important població urbana ben preparada i un bon desenvolupament cultural. Va poder mantenir, a més, la democràcia, sota la gestió inicial de l’home que era l’heroi i artífex de la independència, Masaryk, que va ser el primer president de la república, governada per coalicions dels principals partits.

La nova Txecoslovàquia era un dels pocs Estats de nova creació econòmicament viable, donat que a Txèquia (o si es prefereix Bohèmia i Moràvia) era on es trobava la major part de la indústria de l’imperi austro-hongarès; era un estat que podia resistir una invasió perquè el 77% era muntanyós. El capital humà també era elevat, la població estava escolaritzada i era bilingüe, donat que dominaven la seva respectiva llengua materna i l’alemany. De tots els països sorgits a la conferència de Pau va ser l’únic que va poder mantenir el sistema polític institucional democràtic fins al pacte de Munic de 1938, quan els principals líders de les democràcies europees negociaren amb els dictadors d’Alemanya i Itàlia, sobre el futur del país, sense que aquest hi pogués participar2.

El taló d’Aquil•les del nou estat txecoslovac era la seva vertebració territorial, ja que es tractava d’un estat plurinacional i optaren per un estat simple centralitzat. La nova nació estava formada de quatre parts. Les dues primeres, Bohèmia i Moràvia, havien estat unides a l’imperi com un regne i havien aconseguit un desenvolupament industrial. Comptaven amb una població lletrada i amb una gran consciència nacionalista. Mentre que Eslovàquia, ètnicament i lingüística afí,
1 Vegeu tema 3 2 Vegeu tema 5

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

havia estat separada dels txecs mil anys, unida als hongaresos, amb escassa autonomia; era catòlica d’una manera més primitiva, agrària i més endarrerida. Hi predominava una població camperola poc lletrada, que no s’havia vist afectada per la campanya de magiarització lingüística i s’havia aproximat als txecs per tal de preservar la cultura i la llengua.

Rutènia era una zona petita i pobra, poblada de camperols que parlaven diversos dialectes ucraïnesos, barrejats amb hongaresos i jueus que es dedicaven al comerç. Els rutens van veure que Ucraïna tenia poques possibilitats de subsistir; intentaren independitzar-se, però el negociadors de París no pensaven que l’estat rutè fos viable. Per tant, els acabarien per afegir a Polònia, Romania o Txecoslovàquia. Els rutens arribaren a un acord amb els txecs que els garantien que tindrien autonomia a la nova Txecoslovàquia.

Els txecs i els eslovacs són tant ètnicament –eslaus– com lingüísticament i religiosa afins. Les llengües txeca i eslovaca són similars; la religió predominant és el cristianisme catòlic, però mentre a Eslovàquia el catolicisme tenia un gran pes entre una societat rural i endarrerida, tenia menys capacitat d’influència en la urbana i industrial Txèquia. La realitat era que no hi havia precedents històrics de l’existència d’un Estat txecoslovac. Els txecs feia segles que estaven sota domini dels Habsburg i tota la població coneixia l’alemany, mentre que els eslovacs eren una societat menys desenvolupada i estaven sota el control d’Hongria. Els impulsors del nou estat eren els dirigents nacionalistes txecs: Masaryk i Benes. Aquests s’havien compromès amb els eslovacs, en el pacte de Pittsburg de 1918, i amb els aliats victoriosos a constituir una nova Suïssa, però alhora de la veritat constituïren una Txèquia gran1.

L’Assemblea constituent que establí la primera constitució txecoslovaca estava integrada per 201 diputats txecs i 69 diputats eslovacs. La nova Txecoslovàquia tenia uns 14 milions d’habitants: 9 milions eren txecs i eslovacs, però també hi havia uns 3 milions de sudets de cultura germànica, 700.000 hongaresos i uns 600.000 rutens, ucraïnesos catòlics, poblacions poloneses i gitanes. Els negociadors txecs a París s’havien compromès a respectar les seves minories que tindrien escoles en les seves respectives llengües, llibertat de culte i representació proporcional al parlament. Tanmateix, la nova Txecoslovàquia era un Estat centralista.

La Constitució identificava la nació txecoslovaca com la creadora i la constituent de l’Estat. El primer problema era que només els txecs creien en la nació txecoslovaca. Els eslovacs reclamaven l’autonomia que els hi havien promès, però els txecs els consideraven una part endarrerida de la nació txeca2. Els idiomes oficials eren el txec i l’eslovac. La constitució limitava –i a la pràctica impossibilitava– l’autonomia eslovaca i rutena.

Els camperols eslovacs es van veure beneficiats per la reforma agrària que va desposseir els terratinents hongaresos, però les indústries de Txèquia van destruir les existents a Eslovàquia que es mantenien amb la protecció hongaresa. D’altra banda, els eslovacs van haver rebre força funcionaris txecs. Els eslovacs esperaven, d’acord amb un document signat per emigrants txecs i eslovacs a Pittsburgh el 1918, que se’ls donaria una autonomia àmplia, mentre que els txecs estaven preocupats pels intents hongaresos de recuperar Eslovàquia i per la necessitat de modernitzar els eslovacs. Els txecs estaven convençuts que els eslovacs no estaven preparats per autogovernar-se. A més, la constitució era un document superior a l’acord de Pittsburgh que, va ser signat per una associació americano-eslovaca que no va ser legalitzada als Estats Units fins a 1919.

Txecoslovàquia va estar implicada en la guerra civil russa, amb la Legió txeca3. Participaren en la invasió d’Hongria que enderrocà el règim bolxevic de Bela Kun i tingueren un enfrontament amb Polònia per Testxen que solucionà una comissió interaliada especial. Arran d’aquest enfrontament, era poc probable que els nous estat polonès i txec fossin aliats, tal com esperaven els francesos4.

El catolicisme estava molt implantat a Eslovàquia i els seus principals dirigents dels eslovacs eren sacerdots. El pare Hlinka comunicà als negociadors de París que no li agradava el projecte d’Estat txecoslovac, fins al punt que hauria arribat a la conclusió que en comparació als txecs els hongaresos no eren tan dolent. Argumentava que els eslovacs havien conviscut
1 M. MacMillan, 2005, 293-299 2 Criteri que no compartien la major part dels eslovacs, fins al punt que Txèquia i Eslovàquia són dos estats independents actualment. 3 Vegeu tema 3 4 M. MacMillan, 2005, 301-304

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

amb els magiars un mil•lenni, que tots els seus rius i vies de comunicació els vinculaven a Hongria, mentre que els Carpats els separaven dels txecs que, a més, no serien veritables catòlics. La moderna i laica Txèquia no agradava als sacerdots eslovacs que no limitaven la seva tasca a l’àmbit espiritual, sinó que tenien pretensions que el seu regne fos d’aquest món. Hlinka formà i dirigí el partit populista eslovac, el més important d’Eslovàquia. Abans de morir va veure com el 1938 l’associació eslovaca que havia negociat amb els txecs a Pittsburgh portava a Bratislava l’acord que havien signat 20 anys abans. Hlinka reclamà que els txecs el complissin, i els atorguessin autonomia. Però morí el 1938, un any després que Masaryk, i fou substituït per un altre sacerdot: Tiso1.

El centralisme polític i la política de tarannà uniformitzador de l’administració txeca estava en la base de la debilitat txecoslovaca. Els sudets2 eren majoritaris a la zona frontera amb Alemanya i es sentien perseguits i marginats per les autoritats txeques, malgrat que aquestes compliren bona part dels seus compromisos. Permetien que els sudets utilitzessin l’alemany. Existien escoles, universitats i premsa en alemany, però Txecoslovàquia era un estat eslau i els sudets no el sentien com a propi. A més, als anys 30 la depressió econòmica va afectar greument als sudets i l’amenaça nazi va començar a jugar sobre aquesta minoria. Aquesta buscava algú que els tregués de la crisi i els alliberés de l’opressió txeca; trobaren al defensor dels seus interessos en Hitler, qui estava disposat a anar a la guerra amb Txecoslovàquia.

A la Conferència de Munic francesos i britànics es desentengueren dels txecs i acceptaren que Alemanya s’annexionés el territori dels sudets a canvi de la garantia de la independència txecoslovaca3. L’octubre de 1938, l’exèrcit nazi entrava al territori dels sudets. Aquests estaven eufòrics perquè finalitzava l’opressió txeca. Hitler va declarar que no volia txecs al seu imperi, alhora que signà dues declaracions de no agressió amb francesos i britànics. Possiblement, Hitler no volia txecs al seu imperi, però sí que volia les fàbriques Skoda i les indústries txeques. Així, signà l’ordre secreta de liquidar Txecoslovàquia.

En aquests circumstàncies, finalment, els txecs decidiren complir el pacte de Pittsburgh i donar autonomia als eslovacs. Era massa tard. Hitler va veure l’oportunitat d’aconseguir el seu objectiu: ocupar Txèquia. Sense vulnerar, totalment, el que havia acordat a Munic, el dirigent nazi va negociar amb Tiso la independència d’Eslovàquia. El sacerdot va proclamar la independència i Hitler anuncià que unia Txèquia al seu imperi. El 16 de març de 1939, les tropes alemanyes ocupaven Txèquia, sense trobar resistència i constituïen el protectorat de Bohèmia i Moràvia.

L’Eslovàquia independent va ser un dels aliats més fidels de l’Alemanya nazi, tot i que molts eslovacs no eren partidaris de Tiso ni dels nazis. Aquests van lliurar el control de Rutènia als hongaresos, i el 1944 els soviètics la incorporaren a Ucraïna. Aquests reconstruïren Txecoslovàquia sota la protecció de Stalin. Tiso va ser executat per traïció el 1946; la Txecoslovàquia controlada pels soviètics era diferent a la de 1919: Rutènia s’incorporà a Ucraïna; la població de cultura germànica va ser expulsada, en un procés de neteja ètnica; Benes era el president de la República i intentà que el seu país quedés fora de l’àmbit d’influència de l’estalinisme, però morí el 1948, després de presenciar el cop d’estat que donava tot el control de l’Estat als comunistes txecs que mataren a Jan Masaryk, el fill del dirigent nacionalista txec. Després de la caiguda del taló d’acer, Txecoslovàquia va deixar d’existir l’1 de gener de 1993 quan, pacíficament, els txecs i els eslovacs decidiren crear els seus propis estats4.

Romania

«Romania necessitava el suport moral dels Aliats, si volien que continués sent el que havia estat fins llavors... Un agluti1 M. MacMillan, 2005, 305-306 2 Vegeu mapa del Power Point del tema 5 3 Vegeu el tema 5 4 M. MacMillan , 2005, 306

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

nant d’Europa contra el bolxevisme» Bratianu a M. MacMillan, 2005, 174

«[La reina Maria de Romania a un oficial nord-americà] anomeni-ho robar si vol. O qualsevol altra cosa que vulgui. Penso que tenim tot el dret del món a fer el que vulguem fer [amb els territoris conquerits amb els tractats de pau]» M. MacMillan, 2005, 333

Els romanesos reivindicaren el seu lloc entre els vencedors, tot i que havien signat un armistici i un Tractat de pau amb els alemanys quan aquests s’imposaren en la guerra a l’est. No obstant, Romania va ser un dels Estats més beneficiats pels negociadors de París. Els romanesos van duplicar el seu territori i incrementar la seva població. Les seves reivindicacions es basaven en el dret a l’autodeterminació i es fonamentaven en el realisme polític. Els seus objectius eren ocupar Transilvània i el Banat hongaresos, la Bucovina austríaca i la Besaràvia russa, zones on els romanesos no eren la nacionalitat majoritària. Els romanesos havien pagat un altíssim preu humà per la seva participació a la gran guerra. No obstant, sabien que tenien un element que els afavoria i l’utilitzaren exitosament: si ampliaven els seus territoris, passarien a ser una potència regional important que podria exercir d’Estat tap contra l’expansionisme de la Rússia bolxevic. Entre els fervents defensors de potenciar Romania hi havia la major part dels negociadors francesos i personatges com el mariscal Foch.

Els romanesos estaven representats a París pel primer ministre Bratianu, arrogant i prepotent. En canvi, el seu portaveu Take Ionescu era ben considerat i els seus interessos es van veure molt beneficiats per l’activitat de la reina Maria. La mateixa reina assegurava que durant la guerra havia estat una mena de bandera dels romanesos, i ho era. Maria era d’orígens britànics, néta de la reina Victòria, i va utilitzar els seus orígens per aconseguir el favor del Regne Unit, alhora que reforçava l’aliança amb els sectors més durs del nacionalisme francès, concretament amb el mariscal Foch. La seva personalitat era compatible amb el tigre Clemenceau, que la comparà amb una lleona, i amb Lloyd George que la trobava molt intel•ligent; era incompatible amb Wilson.

Romania havia estat envaïda pels otomans entre els segles XVI i XIX. La societat estava afectada pel mateix mal que devorava l’imperi: la corrupció. Gairebé tot estava en venda, des de càrrecs a passaports. Això llastrava la potencialitat d’un país amb terres fèrtils, bon clima i grans jaciments de petroli. En canvi, les infraestructures i l’educació eren nefastes. La manera d’actuar en una societat corrupta és la intriga conspirativa. Per tant, els representants romanesos a París veien intrigues a tot arreu, fins al punt d’assegurar que el Consell Suprem estava dominat pels bolxevics o per sinistres forces capitalistes. En aquest període, s’identificava el capitalisme pervers amb els jueus. Si als búlgars els comparaven amb els prussians o amb els escocesos, els romanesos serien els napolitans de l’Europa central.

Els romanesos aconseguiren transformar el seu país en un dels més grans del centre d’Europa. La seva superfície i la seva població es duplicaren. La nova Romania era un estat plurinacional i multicultural, però optaren per la forma d’estat simple centralista i per imposar polítiques d’uniformització cultural. Les minories nacionals eren tractades com intruses i no tenien cap dret.

La mà que no es pot tallar s’ha de besar Els dervitxes giratoris El Regne dels servis, croats i eslovens/Iugoslàvia

«Déu meu, Déu meu! Itàlia o Iugoslàvia? La rossa o la morena?» Clemenceau a M. MacMillan, 2005, 358

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

«Faria falta una monografia extensíssima, per donar cabuda a tots els tipus de falsificacions de mapes a què donà lloc la Conferència de Pau... Fou als Balcans on l’ús d’aquest procés arribà al seu apogeu més brillant» Expert nord-americà a M. MacMillan, 2005, 167

Els negociadors de París s’havien compromès a independitzar Polònia i donar a Sèrbia una sortida al mar, que es podia aconseguir a través de Bòsnia. Els italians volien la costa balcànica, però eren territoris poblats majoritàriament per eslovens, que estaven sota jurisdicció austríaca, i croats que eren regits pels hongaresos. L’alternativa dels negociadors era potenciar Sèrvia –la rossa– o Itàlia –la morena–. Aquests estaven entre els quatre grans que negociaven el futur del món, però eren els més dèbils dels quatre i els seus negociadors no van convèncer Wilson. En canvi, Sèrvia tenia molt bona premsa entre els vencedors. Els servis havien estat conquerits militarment el 1915 pels austro-hongaresos, alemanys i búlgars i els seus aliats no havien fet gran cosa per evitar-ho1. La derrota sèrvia havia estat comparada pels vencedors amb la crucifixió de Crist i a París circulava el convenciment que calia compensar-los.

Els pobles balcànics, a més, no eren només els eslaus del sud: servis, montenegrins, croates, bosnians, eslovens, i macedonis. També hi havia grecs, romanesos, búlgars, albanesos, comerciants jueus, les poblacions italianes de la costa dàlmata, descendents de colons alemanys, turcs del sud i gitanos. Tots formaven part de la realitat balcànica, però la nacionalitat més forta era la sèrvia. Aquesta era un país rural, la capital, Belgrad, únicament tenia 20.000 habitants. El romanticisme impulsà el sorgiment del nacionalisme. Els mestres jugaren un paper important en ensenyar que vivien en l’imperi otomà, que en realitat eren servis i que algun dia tots els servis viurien en un Estat unificat.

Els nacionalistes servis que van assassinar a l’arxiduc Francesc Ferran somiaven en crear un Estat que aplegués tots els pobles eslaus dels Balcans, és a dir, eren partidaris de crear Iugoslàvia que etimològicament vol dir: la unió dels eslaus del sud. Tanmateix, existien elements que els diferenciaven. Per començar la història. El mateixos montenegrins eren l’únic poble servi que no havia estat conquerit pels otomans, i només tenia 200.000 habitants2. Els servis eren el principal poble eslau dels Balcans; eren cristians ortodoxos, d’alfabet ciríl•lic. Havien aconseguit independitzar-se dels otomans gràcies als austríacs, però Rússia havia estat la seva referència. Els croats i eslovens eren catòlics. Havien format part de l’imperi dels Habsburg i en ser territoris fronterers havien gaudit de període amb àmplia autonomia. Eslovènia estava sota l’administració d’Àustria i Croàcia d’Hongria. Croats i eslovens utilitzaven l’alfabet llatí i eren molt més pro occidentals que els servis. El triomf de la revolució bolxevic allunyà el perill del paneslavisme i la possibilitat de crear un Estat fort que estabilitzés els Balcans.

1 Vegeu tema 1 2 M. MacMillan, 2005, 162-165

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Els italians estaven preocupats per la possibilitat que es consolidés el Regne dels servis, croats i eslovens, tal com representants d’aquests pobles havien acordat a Corfú el juliol de 1918. El cap d’estat seria el monarca de Sèrvia. Establiren que el nou regne garantiria les especificitats culturals, religiosos i lingüístiques dels tres territoris; acordaren que una Assemblea constituent determinaria la constitució interna de l’estat, però no discutiren si el nou país seria una federació o centralista, com pretenien els servis.

Els Balcans resultaven massa complexos per la major part dels estadistes reunits a París, però tots sabien que la inestabilitat balcànica era perillosa per mantenir la pau. Els principals pobles balcànics eren dúctils; havien aprés a sobreviure en situacions complexes. Havien sobreviscut al llarg domini otomà. Els seus estadistes fluctuaven entre el culte al guerrer i al conspirador malfiat.

El desembre de 1918, el príncep Alexandre de Sèrvia proclamà la constitució del Regne dels servis, croats i eslovens. Els no servis preferien que el nou regne s’anomenés Iugoslàvia perquè implicava una unió entre iguals, mentre que l’adoptat era un llistat encapçalat per Sèrvia. Els unitaris recordaven que tots eren eslaus, i que parlaven llengües d’arrel eslava, però les diferències eren molt considerables. El nou Regne triplicava l’extensió i la població de la Sèrvia d’abans de la guerra. No obstant, les solucions simples no sempre són les millors per solucionar una realitat complexa. Un punt en comú era la llengua, ja que dels 12 milions d’habitants del nou Estat, 9 parlaven serbocroat, 1 eslovè, mig milió hongarès, mig milió alemany i mig milió albanès i d’altres minories que sumaven mig milió parlaven turc, romanès, entre d’altres. Les diferències s’incrementaven a l’àmbit religiós i cultural. 5,5 milions eren ortodoxos, 4,7 catòlics, 1,3 musulmans i uns milers de jueus. Ètnicament majoritàriament eren eslaus del sud, però dividits en un 39% de serbis, 24% de croats, 8’5% d’eslovens, i un 12% de bosnians i macedonis. A més, un 17% de la població eren de nacionalitats no eslaves amb importants minories d’hongaresos, alemanys, turcs, albanesos, italians i gitanos.

La delegació dels eslaus del sud a París reflectia la realitat dels Balcans; estava integrada per servis, croats, eslovens, bosnians i montenegrins. Eren cent persones. Entre els polítics hi havia monàrquics i republicans. Confessionalment eren ortodoxes, catòlics i musulmans. Els ciutadans servis havien lluitat amb l’Entesa, i els d’Austro-Hongria –croats i eslovens– amb els imperis centrals. Les línies divisòries que travessaven els Balcans: la del nord cristià (eslovens, croates, montenegrins i servis) i el sud musulmà (bosnians i albanesos), i la d’oest, catolicisme, i l’est, ortodoxes. Els eslovens i els croates estaven preocupats per l’expansionisme italià i temien que aquests es quedessin els principals ports i centres de comunicació, mentre que els servis estaven predisposats a canviar els territoris de Dalmàcia (croates) o Istria (eslovens) per més territoris al nord (hongaresos) i l’est (romanesos). A París, els polítics utilitzaven un llenguatge florit, carregat de bones intencions i molt idealista, però per sota les paraules s’imposava la realpolitik1.

El cap de la delegació era un vell servi: Nikola Pasic. Era de l’escola de Clemenceau i el consideraven un dels estadistes més astuts i tenaços del sud d’Europa i possiblement implicat en la conxorxa que culminà en l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran. Havia dedicat la seva vida a dues coses, mantenir el poder i Sèrvia. La resta de pobles eslaus l’importaven poc. Si s’unien a Sèrvia seria sota les condicions que els imposessin i sota líders servis. Pasic es molestà molt quan l’informaren que el seu segon seria un croata, Ante Trumbic. Servis i croates s’irritaven i es detestaven mútuament.

Els britànics asseguraven que els servis ho veien tot senzill, mentre que pels croates tot era complicat. Els croats i altres pobles balcànics també optaren per mètodes senzills com el genocidi o la neteja ètnica per acabar amb la complexitat de les nacionalitats balcàniques. Aquestes passaven d’oprimits a opressors.

Pasic volia una Sèrvia gran. Trumbic volia crear un estat federal on els diferents pobles eslaus dels Balcans gaudissin d’autonomia i considerava que els servis eren semi bàrbars. Els croates es plantejaren crear el seu propi Estat, però no tenien un exèrcit que els donés suport. Pasic afirmà que la Declaració de Corfú era purament propagandística i que Sèrvia anava a controlar qualsevol nou Estat que es formés. Els croates i eslovens que no estiguessin d’acord podien emigrar. A més, els servis comptaven amb un element bàsic en la negociació: l’exèrcit, i estaven disposats a utilitzar-lo.

1 M. MacMillan, 2005, 153-170

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

La delegació dels eslaus a París deixava veure que el Regne seria un Estat compost. Inicialment, els federalistes eren partidaris de constituir Iugoslàvia. La segona nacionalitat sud eslava en importància eren els croats. La major part de Croàcia havia gaudit d’autonomia dins l’imperi dels Habsburg. Els orígens de Croàcia eren la guerra i la frontera. Des de 1522, els Habsburg acolliren eslaus que fugien dels otomans. Per tant, els croats podien ser complexos, però durant segles havien estat una terra de soldats, gairebé independents a canvi de tenir una gran part de la població organitzada en milícies que defensaven el territori. Croàcia estava dividida en 3 territoris: els que s’havien constituït com a colònies militars de frontera, l’Eslavònia (organitzada gairebé com a Estat independent) i Dalmàcia amb unes classes benestants italianitzades. Els croates volien un Estat compost, tant dins de la mateixa Croàcia com amb la resta de pobles eslaus del sud. Temien que els italians s’annexionessin Dalmàcia i que els serbis els imposessin un Estat centralitzat. Inicialment, els iugoslavistes eren els croats, i temien més als italians que als serbis. Aviat van començar a canviar d’opinió.

Els eslovens van sortir millor parat que els croats, perquè parlen una llengua diferent al serbocroat, la qual cosa dificultava que els imposessin funcionaris de fora. Ells, en canvi, acostumaven a ser políglotes: coneixien el serbocroat i l’alemany. El seu mercat estava integrat al del centre d’Europa i la seva població tenia una formació superior a la resta dels pobles eslaus del sud.

Quant a la resta i les altres nacionalitats comptaven poc o res. Els bosnians parlen serbocroat, però en ser musulmans se’ls considerà uns serbis a cristianitzar. Montenegre estava habitat per serbis que havien evitat la conquesta otomana i l’únic que els diferenciava de la resta de serbis era que havien estat dirigits per una casa reial diferent; els albanesos que habitaven a Kosovo eren vistos com emigrants que vivien al bressol de la independència Sèrbia. Les nacionalitats no eslaves tenien com alternativa assimilar-se o emigrar. Els serbis havien triplicat la superfície del seu regne i la seva població; podien constituir un Estat compost tal com volien croats i eslovens i ser generosos o amb les altres minories nacionals o impulsar la centralització assimiladora. Aquesta comportava que les restants nacionalitats eslaves i les altres minories nacionals es fessin serbis. No ho aconseguiren i ho pagaren molt car.

La realpolitik que impulsaven francesos i britànics cercava crear Estats grans que serbissin per contrarestar un possible ressorgiment d’Alemanya i l’expansionisme soviètic. Als britànics els era indiferent el que passés als Balcans, sempre que els seus interessos comercials no en sortissin perjudicats. Els francesos creien que els alemanys intentarien venjar-se i necessitarien tots els aliats possibles per evitar-ho. Els nord-americans pensaven que havien d’exercir d’intermediaris i guiar-se pel criteri de l’autodeterminació dels pobles. El problema era que a la major part d’Europa els territoris eren plurinacionals i multiculturals.

Els serbis amb el seu rei Alexandre van ser hàbils. Eren menys de la meitat de la població del nou país, però transformaren a l’exèrcit serbi en l’exèrcit del Regne, cada vegada era més impopular en territori croata. Les noves fronteres integraven a minories nacionals molestes i a veïns ressentits. De facto, Sèrbia s’havia annexionat Eslovènia, Croàcia, Montenegre, Bòsnia, part del Banat hongarès, parts de Macedònia, de Albània i de Bulgària. El país era tres vegades més gran que l’antiga Sèrbia, però els serbis no eren ni la meitat de la població i la resta tenien un element aglutinador: l’odi als serbis. Era poc probable que el nou Regne es consolidés.

L’opinió que tenien els croats dels serbis començà a canviar quan aquests desmobilitzaren les seves unitats militars, perquè havien lluitat amb l’exèrcit austro-hongarès i les substituïren per tropes sèrbies. El desembre de 1918 ja hi havia xocs entre croats i les tropes sèrbies a Zagreb. Alexandre no convocà immediatament l’Assemblea Constituent perquè la delegació de París negociava les fronteres. Van fer creure als croates que tindrien l’autonomia que havien gaudit amb els Habsburg, elegiren un croata com a ministre d’exteriors i l’enviaren a negociar les fronteres del nou Estat, alhora que suprimien les unitats militars croates i impulsaven una administració fonamentada en la Sèrbia pels serbis.

El 1920 elegiren l’Assemblea constituent. No es discutia la forma de govern, seria una monarquia en mans de la dinastia servia, però sí que era fonamental si l’estat seria federal o unitari1. Els nacionalistes servis, com Pasic, minimitzaven les diferències i les atribuïen al llarg període d’opressió dels altres pobles eslaus en mans d’austríacs, hongaresos o otomans... i el que calia seria recuperar les essències eslaves que identificaven amb les sèrvies. Els croates no assistiren a les reunions perquè no es complien els compromisos de Corfú. Els bosnians es donaven per satisfets amb què els deixessin mantenir la seva religió i que els prometessin una reforma agrària, mentre que els eslovens de facto ja tenien autonomia; el nou Estat necessitava administradors i funcionaris qualificats i els eslovens ho estaven. Per tant, acabaren per imposar una Constitució unitària, amb promeses de descentralització administrativa en el futur, però amb els croates en contra. La nova constitució unitària complia els desitjos del nacionalisme servi radical. Estaven sembrant vents i era previsible que
1 És a dir, si el Regne dels servis, croats i eslovens seria un Estat nou o una Sèrvia gran.

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

recollissin tempestats. El mateix Alexandre va jurar la constitució centralista el juny de 1921, l’aniversari de la batalla de Kosovo, en què els servis van perdre la independència en mans dels otomans... i l’aniversari de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran.

Els servis no eren els alliberadors dels eslaus del sud, com somiaven els assassins de la mà negra, sinó els opressors d’eslovens, croats, bosnians, albanesos kosovars, macedonis i hongaresos. Gairebé tota la burocràcia estava a les seves mans i impulsaren un procés d’uniformització cultural i lingüística. L’Estat tenia una economia agrària i per desenvoluparse necessitava una estabilitat política que no gaudiren. La situació empitjorà amb el crack del 29.

La principal força política croata era populista i estava encapçalada per Radic. A més, els macedonis comptaven amb un dels grups terroristes més importants del període: l’ORIM. Aquests es finançaven a través del crim organitzat. Els croats intentaren organitzar un congrés de minories nacionals oprimides i cercaren acords amb l’ORIM i la tercera internacional. La inestabilitat política del Regne es posà de manifest en el fet que entre 1918 i 1928 hi van haver 23 governs diferents sempre en mans dels servis, excepte en una ocasió. El 1928 un nacionalista servi assassinà a Radic i a son germà. Davant de la inestabilitat política el rei Alexandre impulsà un cop d’Estat, el gener de 1929.

El monarca decidí rebatejar l’Estat com Iugoslàvia, nom que identificava els federalistes, alhora que impulsava un règim dictatorial i centralista. El 1931 va elaborar una carta atorgada que establia que Iugoslàvia era un Estat unitari, semi parlamentari –realment dictatorial–, amb un partit únic que es deia Partit Nacional Iugoslau, alhora que Iugoslàvia s’identificava amb Sèrvia. En temps de relativa prosperitat el Regne havia estat inestable, però amb els anys de la depressió els nacionalistes croats es convencien de la necessitat de la lluita armada, mentre que l’ORIM macedoni tenia una llarga experiència terrorista. Els croats finançaren terroristes perquè assassinessin al rei durant una visita a França, el 1934. La mort d’Alexandre deixava el país sota el regnat d’un menor, Pere II, amb la regència del príncep Pau. Aquest va intentar modernitzar el país i atorgà una àmplia autonomia als croats i a parts de Bòsnia. Era massa tard. Gran part dels no servis ja no eren partidaris de Iugoslàvia sinó de la independència.

Els nacionalistes croats i macedonis cada cop defensaven opcions polítiques més dretanes. Trobaren suport i armament en els règims feixistes. L’ORIM deixà de ser la principal organització terrorista en ser superada pels ustashis croats. Els nacionalistes servis d’extrema dreta, que també tenien experiència terrorista, organitzaren els txenics. Els ustashis dirigits per Ante Pavelic eren feixistes, antiservis que volien alliberar Croàcia amb la lluita armada. Els ustashis compartien amb els seus rivals servis txenics una visió simple del món. Creien que per solucionar els problemes només calia anihilar a l’oponent. Aconseguiren que els croats defensessin la idea simple d’una gran Croàcia centralitzada que s’annexionés Eslovènia i Bòsnia i les uniformitzés culturalment.

El 1941, el príncep Pau era conscient que Iugoslàvia estava envoltada de potències feixistes i que els terroristes cada cop tenien més força. Sol•licità ingressar a l’Eix per intentar subsistir, però els militar servis no ho entengueren i protagonitzaren un cop d’Estat que el substituí pel rei Pere II. Hitler decidí solucionar el problema balcànic amb la ocupació de Iugoslàvia i Grècia. Començaren l’ofensiva l’abril de 1941 i proclamaren la independència de Croàcia. Els croates d’extrema dreta van ser un dels aliats més fidels de Hitler i els antics opressors servis passaren a ser reprimits. Els italians obtingueren part de Dalmàcia, d’Eslovènia, i Kosovo passava a Albània; els croats eren compensats amb la independència i amb Bòsnia, els alemanys es quedaven part d’Eslovènia i ocupaven Sèrvia; Bulgària s’annexionava Macedònia i Hongria la Vojvodina.

Els ustashis van exterminar milers de servis i impulsaren un procés de neteja ètnica als territoris croats i bosnians. Els nacionalistes txenics lluitaven per la independència sèrvia i mataven a tants ustashis –i, en el seu defecte, croats– com podien, alhora que sorgia un gran exèrcit guerriller comunista que matava als ocupants feixistes, als ustashis i els txenics. La guerra va ser molt dura, però finalment guanyaren els guerrillers comunistes encapçalats pel croat Josif Broz Tito, que

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

aconseguí ajuntar de nou a Iugoslàvia, amb un Estat de partit únic i amb una vertebració territorial federal que els seus hereus no van ser capaços de conservar. Especialment quan un antic dirigent comunista, Milosevic, abraçà de nou la bandera del nacionalisme servi, però aquesta és una altra història.

La igualtat racial Les llavors de futures discòrdies L’imperialisme japonès

«Naturalment, el que realment tenim de dolent és que la nostra pell és groga. Si fos tan blanca com la vostra, el món sencer s’alegraria que haguéssim posat fi a la inexorable agressió russa [el 1905]» Comentari d’un estadista japonès a un diplomàtic alemany a M. MacMillan, 2005, 399

«Pot ser que estigui bé [la proposta d’igualtat racial] però abans d’acceptar-ho, em fotria al Sena o entraria al Folies Bergères despullat [...] El problema es troba en què si aquesta Comissió l’aprovés, sens dubte plantejaria la qüestió de la raça en tot el món» El coronel texà House a M. MacMillan, 2005, 408

Entre els cinc grans, l’únic estat que no era democràtic era Japó. Era l’única potència vencedora que no tenia a la seva delegació a cap membre destacat del govern. Els japonesos no enviaren el seu primer ministre, perquè es trobava en una posició política precària, ni al ministre d’Assumptes Exterior, que estava malalt. La delegació estava encapçalada pels diplomàtics Makino i Chinda, tot i que el principal representant no es reunia amb ningú, es tractava del príncep Saionji. Aquest era un pes pesat de la política japonesa; que enviessin a Saionji volia dir que Japó es prenia seriosament la Conferència de pau. El príncep intervenia molt poc en la tasca dels diplomàtics i es dedicava a facilitar la seva activitat per mitjà d’entrevistes extraoficials. Tenia 70 anys. Havia nascut al Japó quan aquest es trobava en ple feudalisme; era membre d’una de les famílies més nobles. Havia viscut la transformació d’un Estat de samurais, a un de les principals potències mundials que havia derrotat a Rússia i impulsava una política exterior imperialista amb una de les flotes de guerra més poderoses del món1.

Els japonesos havien viscut tancats des del segle XVI, en què només deixaven entrar un vaixell holandès a l’any per comerciar; aquest era l’únic vincle que tenia el Japó amb la resta del món, fins que el 1853 el comodor nord-americà Perry els demostrà la seva debilitat. Els nord-americans volien comerciar amb els japonesos i els van fer una oferta que no van poder rebutjar: o obrien els ports o la flota nord-americana els destruiria. Els japonesos s‘adonaren que no tan sols que no eren superiors als que creien bàrbars, sinó que els pobles blancs els consideraven inferiors. Per tant, un dels seus objectius era aconseguir la igualtat racial, és a dir, que els consideressin una potència imperialista en peu d’igualtat amb les nacions blanques.

El príncep havia lluitat a favor de l’emperador Meiji i en contra dels senyors feudals2. Va escandalitzar a la cort quan es va presentar amb el cabell tallat i vestit a l’occidental. El lema dels modernitzadors del Japó era: enriquir la nació i enfortir l’exèrcit. Si volien modernitzar el país havien d’imitar els països més desenvolupats. Escolliren a Gran Bretanya com a model de la seva flora de guerra; a Prússia com a referent de l’exèrcit i de Constitució; a Estats Units com a paradigma financer, i l’objectiu dels seus productes seria el mercat mundial. Saionji sortí a veure món als 21 anys, visqué a París una dècada. Per tant, va poder presenciar la derrota francesa davant dels prussians, la comuna de París i el naixement de la III República francesa. Enviaren al vell príncep pel seu innegable pes polític i perquè tenia contactes molt rellevants a la capital francesa.

La delegació japonesa era distingida, però es mantenia en un prudent segon pla. Els seus negociadors no sabien massa
1 M. MacMillan, 2005, 393-411 2 Vegeu l’últim samurai

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

anglès i es limitaven a defensar els temes del seu interès específic. Els britànics apreciaven que sabessin esperar, mentre que els nord-americans els trobaven silenciosos, freds i vigilants. Els japonesos havien vençut els russos el 1905, però durant la guerra la seva economia va arribar al límit. En canvi, durant la gran guerra havien tingut poques pèrdues perquè s’havien limitat a ocupar les possessions alemanyes d’Oceania al nord de l’equador i el port de Shandong.

Japó pretenia ser el líder asiàtic. La població japonesa s’havia incrementat un 45% els darrers anys, però eren conscients de la seva vulnerabilitat. La solució que proposaven els nacionalistes era crear un imperi com el de les principals potències europees. Havien aconseguit Corea i la illa de Formosa –l’actual Taiwan– i tenien interessos a Manxúria, però sobre la resta de Xina les principals potències imperialistes tenien les seves respectives àrees d’influència. Els japonesos tenien com objectiu ocupar l’alemanya. Sabien que necessitaven aliats. Quan començà la primera guerra mundial molts oficials de l’exèrcit de terra havien estat formats a Alemanya, mentre que la marina mantenia bons vincles amb Gran Bretanya. Optaren per l’Entesa no perquè consideraven que era l’aliança que els podia donar més guanys amb menys pèrdues, és a dir, realpolitik. Els objectius bèl•lics eren ocupar Shandong i la seva península a Xina i tres arxipèlags d’Oceania. La campanya militar havia finalitzat el novembre de 1914. La resta de la guerra serví perquè els industrials japonesos guanyessin mercats. La marina mercant es doblà, com les exportacions a EUA i Gran Bretanya, a Xina es quadruplicaven i a Rússia es sextuplicaven.

La guerra havia estat molt beneficiosa per Japó, en territoris, però sobretot en creixement econòmic. Aquest no havia beneficiat a tothom per igual; el 1918 van haver-hi motins pel preu de l’arròs que van fer caure el govern. El nou executiu volia aconseguir mantenir el que havien guanyat, però sense alarmar a la resta de les grans potències. La delegació japonesa tenia tres objectius clars: 1. Incloure una clàusula sobre la igualtat racial en el pacte de la SdN. 2. Controlar les illes del nord del Pacífic.

3. Substituir als alemanys en la concessió de Shandong.

Aconseguiren les reivindicacions territorials, però a canvi de renunciar a la clàusula sobre la igualtat racial.

Els japonesos tenien un acord naval amb els britànics d’abans de la guerra. Mantenien bones relacions amb les potències imperialistes amb interessos a Àsia: britànics, francesos i holandesos; havien vençut els xinesos i russos; l’imperi japonès començava a ser una realitat a Corea i Taiwan, alhora que tenien una àrea d’influència considerable a Manxúria i a Xina, on ocupava el lloc deixat pels alemanys i una clara expansió cap Oceania amb els tres arxipèlags anhelats.

El principal rival dels japonesos eren els nord-americans. Els EUA de la mà de Theodore Roosevelt impulsaren les Relacions Exteriors basades en la teoria que en negociar haurien de parlar fluixet i portar un gran garrot: la navy. Tenien la tercera flota de guerra més gran del món abans de la guerra i després de la destrucció de l’alemanya eren la segona. L’imperialisme interior nord-americà, és a dir, el de la conquesta del far west es basava en la teoria del destí manifest: que el destí del poble nord-americà era conquerir aquells territoris. Després de l’arribada al Pacífic la conquesta del llunyà oest continuà amb: Hawaii, Guam... i les Filipines. A més, l’obertura del canal de Panamà facilità les comunicacions i els plantejaments defensius es basaven en tenir dues grans flotes. D’una banda, la tradicional que es trobava l’Atlàntic. De l’altra, la nova que es començava a constituir al Pacífic amb base a Pearl Harbor. Havien estat els nord-americans els que havien frenat la intervenció japonesa a Sibèria; els japonesos no estaven interessat en alliberar els russos de la dictadura bolxevic, sinó en l’annexió de territoris o en l’obtenció d’àrees d’influència.

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Les reivindicacions territorials japoneses preocuparen a Wilson, ja què suposaven una amenaça pel control nord-americà del Pacífic. El president volia impulsar la civilització occidental, el progrés i la democràcia... encara que fos a canonades. La premsa populista de mà de Hearst (molt més conegut com ciutadà Kane1) parlava del perill groc2, mentre que a la premsa japonesa passava el mateix, però al revés en denunciar el perill blanc, especialment nord-americà. Wilson va cedir poques vegades a París, malgrat que britànics i francesos utilitzessin el seu dogmatisme idealista a favor dels seu interessos. No obstant, amb els japonesos va pactar, malgrat que l’acord anava en contra dels seus principis. Els japonesos aconseguiren el que no havia cap dels altres negociadors, posar a Wilson entre l’espasa i la paret. Els japonesos volien territoris on no hi havia cap habitant japonès, objectius purament imperialistes. Els arxipèlags del Pacífic eren assumibles seguint la via amb què els australians i nova zelandesos es quedaven les possessions alemanyes al sud de l’equador. No obstant, Shandong era una altra cosa. Aquest port i la seva península eren el Hong Kong alemany. Els alemanys havien aconseguit la cessió d’un port que havien transformat en un dels més importants de Xina. No obstant, pràcticament tota la població era xinesa i Xina era un dels estats que havia lluitat en la coalició victoriosa. Per tant, els xinesos reclamaven el port i amb l’aplicació del principi de l’autodeterminació dels pobles, però va anar a parar a mans japoneses3.

Per què? Perquè Wilson es va veure obligat a cedir. Així, Japó substituí Alemanya com a potència imperialista amb esfera d’influència a Xina. El preu era aconseguir que els japonesos retiressin la seva proposta d’incloure la clàusula d’igualtat racial a la SdN. No era acceptable per les grans potències occidentals perquè, malgrat el que digués la propaganda, eren potències racistes. Els dominis britànics –Austràlia i Nova Zelanda– i els EUA veien la igualtat racial com la possibilitat que els grocs –xinesos i japonesos– migressin massivament als dominis blancs dels britànics i la costa est del Pacífic nordamericana. Els australians ho havien deixat molt clar no hi haurien límits pels immigrants blancs, però establirien quotes molt rigorosos pels grocs. Era el mateix que aplicaven a un dels Estats més poderosos de la federació nord-americana: Califòrnia4.

A més, els grans imperis que havien sobreviscut a la Primera Guerra Mundial: el britànic (a bona part d’Àfrica: Egipte, Sudan, Nigèria... o a Àsia: la immensa Índia), el francès (a bona part d’Àfrica: Argèlia, la major part de Marroc, Tunísia, Mauritània, Senegal, Madagascar... o a Àsia, la Indotxina: Vietnam, Laos i Camboïa), l’holandès (les índies holandeses: l’actual Indonèsia), el belga (el Congo), el portuguès (Angola i Moçambic) o l’italià (Líbia i Somàlia) ni aplicaven, ni estaven disposats a aplicar la igualtat racial; un altra cosa eren els dominis britànics (Sud-àfrica, Austràlia...) que eren gairebé independents i tenien les seves pròpies colònies, en forma de mandats de la SdN5.

Wilson era un polític demòcrata, sudista i WASP. Cal tenir present que durant molt temps als estats del sud dels EUA, els blancs, racistes i conservadors eren demòcrates. Això no vol dir que tots els demòcrates fossin racistes conservadors. No obstant, els que ho eren tenien una gran influència al Partit Demòcrata6. De fet, Wilson, el profeta de la democràcia armada (per aquest motiu els neo-con són wilsonians) i de l’autodeterminació dels pobles era un sincer admirador del Ku-Kux-Klan, tal com reflectia la pel•lícula El naixement d’una Nació. Per tant, de la possibilitat que els japonesos vetessin la creació de la SdN si no s’acceptava la clàusula de la igualtat racial o com a mínim les seves reivindicacions territorials Wilson optà per acceptar que es quedessin Shandong i aconseguí una SdN sense igualtat racial.

L’exclusió de la clàusula d’igualtat racial acabà de convèncer als japonesos que les grans nacions imperialistes blanques mai els tractarien com uns iguals. De fet, els japonesos i els xinesos eren molt racistes. Possiblement, el taló d’Aquil•les xinès era el gran complex de superioritat. Consideraven a la resta del món bàrbars i es tancaren dins del seu imperi. Quan van voler reaccionar ja era massa tard i els bàrbars dominaven Xina i havien de veure com en alguns locals europeus a Xina penjaven rètols on es prohibia l’entrada als gossos i als xinesos. Al poble xinès li costà recuperar la seva autoestima i visió de l’ordre universal7.

Al 1920 els xinesos radicals constituïen el Partit Comunista xinès. La major part dels seus dirigents, com Mao Zedong o
1 Orson Welles es va inspirar en la biografia del magnat de la premsa per a filmar la seva pel•lícula sobre el quart poder 2 Vegeu imatge Power Point 3 M. MacMillan, 2005, 412-438 4 M. MacMillan, 2005, 405-411 5 A Sud-àfrica no tan sols no estaven disposats a imposar la igualtat racial, sinó que impulsaren la segregació racial legalitzada: l’Apartheid. Aquests tenien el seu referent en la legislació Jim Crow dels Estats del sud dels EUA (vegeu tema 4) 6 I la mantingueren fins que FDR intentà que el seu partit seguís la línia marcada amb el New Deal (vegeu tema 5) 7 Ho estan aconseguint ara, amb una economia de mercat i un règim polític dictatorial

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Txu En-lai, havien participat en les protestes pel lliurament de Shandong als japonesos. Aquests tampoc estaven totalment satisfets. Quan el vell príncep Saionji tornà al Japó el va rebre una manifestació que protestava perquè no havien aconseguit la clàusula sobre la igualtat racial. En l’informe oficial a l’emperador, el príncep es disculpà per no haver aconseguit tots els objectius, però assegurà que el prestigi del Japó s’havia incrementat. Les principals potències ja no els veien com uns outsiders, sinó com una potència emergent. La victòria dels republicans a les eleccions presidencials de 1920 implicà que arribessin al poder els partidaris de restringir l’emigració als EUA per criteris racials1, alhora que entre els occidentals començava a circular la idea que Japó era la Prússia groga.

Al període d’entreguerres, molts japonesos estaven convençuts que ells eren el poble escollit per dirigir Àsia i vèncer els blancs. Aquest convenciment entre els radicals i la seguretat dels moderats que els grans imperis blancs els toleraven però els consideraven inferiors comportà que, en el període d’entreguerres, Japó s’allunyés de la col•laboració entre les principals potències occidentals i optessin per una política imperialista cada cop més agressiva2 que els portà a atacar la Xina i, el 1941, els EUA.

La descomposició de l’imperi turc

«[Asseguraven que el seu objectiu era] l’emancipació total i definitiva dels pobles durant tant temps oprimits pels turcs i la instauració de governs i d’administracions nacionals que rebin la seva autoritat de la iniciativa i la lliure elecció de les poblacions indígenes» Declaració dels governs francès i anglès, escrita en àrab, perquè s’insurreccionessin contra els Turcs a M. MacMillan, 2005, 486 «No podeu transformar una miríade de tribus en un conjunt viable» Picot, a M. MacMillan, 2005, 486

L’hora de l’imperi turc arribà amb el Tractat de pau de Sèvres. Wilson estava convençut que calia alliberar una sèrie de nacionalitats que havien estat oprimides pels turcs, com els armenis. Tanmateix, no estava disposat a enviar tropes per garantir la seva independència. També es deixà convèncer que les principals nacions àrabs encara no estaven preparades per la independència i que haurien de ser tutelades, a través de mandats britànics i francesos. Els italians tenien àmplies reivindicacions sobre la costa d’Anatòlia. Tanmateix, els problemes dels vencedors començaren quan els nacionalistes turcs es negaren a acceptar el tractat encapçalats pel general Mustafa Kemal (1881-1938), un dels herois turcs de la guerra. Els turcs estaven disposats a defensar les seves fronteres ètniques i de passada acabar amb la independència armènia, l’autonomia kurda i enfrontar-se amb els grecs que eren els únics disposats a lluitar perquè es complís la legalitat internacional establerta al tractat de Sèvres.

L’imperi turc que entrà a la Primera Guerra Mundial era un malalt terminal. Les dues guerres balcàniques els havien gairebé expulsat d’Europa, els italians s’havien apoderat de Líbia i de les illes del Dodecanès, el 1911, però els turcs encara controlaven tota la península d’Anatòlia i el fèrtil creixent del Pròxim Orient incloent-hi les tres ciutats més sagrades de l’islam: la Meca, Medina i Jerusalem. Aquesta era ciutat santa per dues religions monoteistes més: cristianisme i judaïsme. El sultà i califa d’Istambul havia perdut capacitat política, però encara era la principal autoritat religiosa del món islàmic.

L’entrada en guerra implicà que el sultà i califa Mehmet V llancés una crida a la guerra santa, la yihad, contra els infidels de l’Entesa3. Tanmateix, el califa era un turc, és a dir, era mongol, mentre que les tres ciutats santes es trobaven en el territori àrab de l’imperi turc. Els britànics temien els efectes que la yihad podia tenir a les seves colònies i a les franceses. Van decidir actuar i comptaren amb els serveis d’un dels seus experts del servei d’intel•ligència sobre el món àrab: Thomas Edward Lawrence, més conegut com Lawrence d’Aràbia. L’alt comissari britànic a Egipte, Sir Henry McMahon, envià a Lawrence perquè intentés establir una aliança amb el xerif Hussein ibn Alí del llinatge quraixita, la tribu del profeta Mahoma i senyor de La Meca, per intentar trobar un lideratge àrab capaç de netrualitzar la crida a la yihad. Hussein ibn Alí és
1 Vegeu tema 4 2 MacMillan, 2005, 410 i 414 3 Vegeu tema 1

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

el fundador de la dinastia Haiximita que dominava el territori del Hedjaz1. Entre juliol de 1915 i gener de 1916 va negociar, a través de cartes amb propostes, ofertes, reivindicacions i contraofertes amb el representant britànic McMahon.

El xerif es presentava com a cap de la nació àrab, en nom de la qual reclamà la independència respecte els turcs de gairebé la totalitat del Pròxim Orient habitat per àrabs. A les negociacions les dues parts no van posar totes les cartes sobre la taula. Per a Hussein ibn Ali la nació àrab era una monarquia hereditària, on ell i els seus descendents governarien sobre uns súbdits que no gaudirien de cap sobirania i tindrien els drets establerts per l’Alcorà. En canvi, els britànics no li deien que al mateix temps que cercaven el suport de la nació àrab, havien acordat amb els francesos, el maig de 1916, el repartiment del creixent fèrtil del Pròxim Orient en forma de mandats. A més, els britànics cercaven el suport dels jueus. N’hi havia al Pròxim Orient, però eren una minoria marginada i pobre. En canvi, les poblacions jueves als dos bàndols enfrontats a la primera guerra mundial eren considerables. No era cap secret que els sionistes volien un Estat i tenien els seus ulls fixats en el territori turc de les antics regnes de Judea i Israel; el país que els àrabs anomenen Palestina. També havien acordat amb els russos la conquesta dels Dardanels, Istambul, que tornaria ser Constatinopla, i la ciutat santa del cristianisme: Jerusalem; els grecs recuperarien la costa d’Anatòlia, habitada pels grecs, i els italians també volien un bocí de l’imperi turc.

Els àrabs del Hedjaz es van insurreccionar, amb Hussein i Lawrence2. Els xerif de La Meca somiava en crear l’Aràbia Haiximita, però un altra dinastia àrab, els Saud, planejaven la creació de l’Aràbia saudí. La revolució soviètica estroncà els projectes russos al Pròxim Orient. En canvi, començaren a adquirir viabilitat els dels sionistes. Aquests tenien capacitat d’influència amb els britànics, a través d’un químic jueu: Chaim Weizmann (Bielorússia 1874-Israel 1952), destacat dirigent sionista.

Els britànics tenien un acord poc definit amb els àrabs de l’Heraz; acords relativament concrets sobre el Pròxim Orient, però secrets, amb francesos, russos, grecs i italians. Podien arribar a un acord amb els sionistes per cercar el suport de la important comunitat jueva. Els britànics sabien que no podrien complir tot el que havien pactat. Quan haguessin acabat amb els imperis centrals intentarien obtenir un bocí rellevant del Pròxim Orient per l’imperi, mentre que la resta haurien d’imposar les seves reclamacions amb la raó de la força.

El ministre d’exteriors britànics va fer un breu declaració, el 2 de novembre de 1917, coneguda com declaració Balfour, en la qual el Foreign Office comunicava que: «El govern de Sa Majestat considera favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu i esmerçarà els seus millors esforços a dur a terme aquest objectiu amb el ben entès que hom no farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, o els drets i l’estatut polític de que gaudeixen els jueus en qualsevol altre país». El que volia dir Balfour era que en el futur protectorat britànic de Palestina, els britànic permetrien l’arribada d’immigrants jueus3.

La por a la yihad havia estat un avançament de les tesis sobre el “xoc de civilitzacions”. Durant les converses de pau, els relativament poc integristes cristians anglicans es proposaren tornar a consagrar com a catedral cristiana la mesquita de Santa Sofia d’Istambul. Els britànics i els seus aliats veien l’imperi turc com una potència decadent que havia de ser reduïda a la mínima expressió. Molts dels aliats veien en la Grècia encapçalada per Venizelos un Estat que podria ocupar bona part del territori de l’imperi turc. Els grecs estaven molt predisposats a lluitar amb uns turcs derrotats4.

Mustafà Kemal, Atatürk El naixement de la Turquia contemporània

«No es troba cap cas a Europa, Àsia o Àfrica en el qual la instauració del domini turc en un país no hagi anat seguida d’una
1 Vegeu imatge 116 del Power Point 2 Vegeu tema 1 3 Sobre Balfour vegeu M. MacMillan, 2005, 517-520 4 Sobre la situació de Grècia i Albània vegeu M. MacMillan, 2005, 441-462

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

disminució de la prosperitat material i una caiguda del nivell cultural; i tampoc es troba cap cas en la qual retirada del domini turc no hagi anat seguida d’un creixement de la prosperitat material i una pujada del nivell cultural. Ni entre els musulmans de Síria, Aràbia i Àfrica ha fet el turc altre cosa que no sigui destruir on sigui que hagi vençut» Clemenceau a M. MacMillan, 2005, 539 «Si no tenim armes amb les quals lluitar, lluitarem amb les dents i les ungles [...] Hem de posar-nos les sabates del camperol, hem de retirar-nos a les muntanyes, hem de defensar al país fins a la darrera pedra. Si la voluntat de Deu vol que siguem derrotats, hem de fotre foc a totes les nostres llars, totes les nostres propietats; hem d’arrasar el país i deixar-lo convertit en un desert» Atatürk a M. MacMillan, 2005, 541

Constantinopla havia estat la capital de l’imperi romà d’orient fins que va ser destruït pels turcs otomans, un poble musulmà d’orígens mongols, el 1453. Havien transformat l’antiga capital romana en la seva capital; una ciutat dividida en dues meitats: una a Europa i l’altra a Àsia. Els turcs otomans havien constituït un gran imperi des del segle XV a principis del XX, però ja al segle XIX estaven en decadència i es parlava de l’imperi otomà com el malalt d’Europa. El malalt tenia una salut precària que l’havia dut a perdre el control de Grècia, Argel, Bulgària, Sèrvia, Transilvània, Romania, grans territoris d’Ucraïna, Egipte, Tunísia, Bòsnia, Líbia i les illes del Dodecanès, el 1911, i després de les dues guerres balcàniques, 19121913, la major part dels Balcans. En els anys que precediren la Primera Guerra Mundial, l’imperi havia perdut 1.100.750 kilòmetres quadrats de territori1. Tanmateix, l’imperi turc, ja no otomà després de la revolució dels joves turcs, encara controlava la península d’Anatòlia, l’estret dels Dardanels que dóna accés al mar Negre i la major part del Pròxim Orient.

L’exèrcit turc havia mostrat les seves mancances a les guerres balcàniques i havia estat incapaç d’evitar que els italians s’apoderessin del darrer gran territori que els quedava al nord d’Àfrica: Líbia. Per tant, els aliats de l’Entesa pensaven que els turcs serien fàcilment vençuts. S’equivocaven. Els turcs fracassaren en el seu intent d’ocupar el Càucas i insurreccionar els pobles mongols d’Àsia (cinc de les antigues repúbliques soviètiques que actualment són Estats independents i Mongòlia); tampoc aconseguiren tallar el canal de Sues, però aconseguiren resistir a Gal•lípoli i a Mesopotàmia, l’actual Iraq.

Els dirigents turcs eren conscients que perdrien les restes de l’imperi, però confiaven que els principis de Wilson els permetrien constituir un estat-nació, centralitzat turc, a la península d’Anatòlia i a Tràcia. Els joves turcs que havien dirigit la guerra i eren responsables del genocidi armeni fugiren en un vaixell de guerra alemany. El nou govern provisional sol•licità immediatament l’armistici als aliats de l’Entesa i començaren a negociar amb els britànics. L’armistici va ser negociat pel ministre de marina i heroi de guerra turc: Hussein Rauf i entrà un vigència l’octubre de 1918. Els turcs estaven satisfets perquè mantenien el control dels territoris poblats majoritàriament per turcs, mentre que els diferents territoris àrabs estaven en mans dels britànics, dels seus aliats principalment els Haiximites i de les tropes índies que ocupaven gran part de Mesopotàmia2.

Va haver-hi una forta discussió entre britànics i francesos per la negociació de l’armistici amb Turquia. Els francesos acusaven als britànics de no tenir-los en compte i aquests els replicaven que eren els que havien destinat més tropes a vèncer els turcs3.

Turquia era encara una monarquia. El nou sultà i califa era Memet VI. Com a sultà i califa la seva autoritat era la de cap d’Estat, però també era una de les principals autoritats religioses musulmanes. Era indecís i el seu govern estava molt lluny de poder obligar als integrants de l’imperi a complir les seves ordres.

L’armistici establia que l’aliança victoriosa no ocuparia Istambul, però aquesta, de facto, estava en mans de l’Entesa. La ciutat estava plena de refugiats: turcs que fugien dels Balcans i de les noves nacions àrabs, súbdits dels tsars russos que fugien de les guerres civils, armenis que cercaven seguretat a la capital. Hi havia uns 100.000 exiliats que dormien al carrer de la capital turca; els únics que prosperaven eren els que es dedicaven al mercat negre i els delinqüents; els grecs esperaven que la ciutat passés a ser seva. Hi havia rumors, fundats, que els cristians volien reconvertir la mesquita de Santa
1 Vegeu imatge Power Point 2 M. MacMillan, 2005, 464-466 3 M. MacMillan, 2005, 473

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Sofia a la seva antiga funció de catedral cristiana. Els vencedors dividiren extraoficialment la capital en esferes d’influència i s’encarregaren de l’administració, controlaven la policia local, la justícia i censuraven la premsa. Quan, el març de 1920, l’aliança victoriosa anuncià que ocupaven Istambul... Ningú notà la diferència1.

Els vencedors no es limitaren a ocupar la capital, els francesos ocuparen la zona al voltant d’Alexendreta (l’Iskenderun actual) i es comportaven com solien fer-ho a les seves colònies; els anglesos també hi enviaren tropes però generaren menys incidents amb la població civil. El govern de Sultà, pràcticament una figura decorativa, estava desmoralitzat i cedia a les pretensions dels ocupants, fins al punt que acceptaren signar el tractat de Sèvres que transformava Turquia en una monarquia, desarmada, amb sobirania sobre una part d’Anatòlia que no arribaria a ser ni una potència de tercera fila. Pels nacionalitats com Kemal acceptar el tractat era un traïció a la nació turca. S’apropava una revolució nacionalista turca.

L’aliança victoriosa atribuïa els seus problemes per vèncer els turcs a la bona direcció dels alemanys, i pensava que havia arribat el moment d’acabar definitivament amb el malalt otomà. L’únic problema era que francesos i britànics no estaven disposats a enviar grans contingents militars perquè es complís la legalitat internacional, tot i que trobaren als grecs molt predisposats a fer la feina bruta. No semblaven donar-li importància al fet que els turcs fossin molts més que els grecs i que comptaven amb militars que no eren precisament incompetents2.

Els guanyadors de la guerra entenien que els turcs perdrien tots els territoris habitats per àrabs que pertanyien al seu imperi. També constituirien un Estat armeni i al sud una autonomia kurda, alhora que internacionalitzarien els estrets que comuniquen el Mediterrani amb el mar Negre, tots aquests acords i territoris haurien d’estar tutelats per alguna potència. Van acabar de posar-se d’acord en la Conferència de Sant Remo, l’abril de 19203.

El tractat de Sèvres era dur, els turcs quedaven reduïts a una part d’Anatòlia envoltats de territoris hostils: una Grècia que ocupava gairebé tots els seus territoris europeus i la costa d’Anatòlia als voltants de Smirna (Izmir pels turcs); una zona d’influència italiana al voltant d’Adàlia que hauria d’ocupar el sud d’Anatòlia; una de francesa que ocupava Adana i protegiria l’autonomia kurda, i un gran estat armeni que constituïen com a compensació per al genocidi que no havien pogut evitar, finalment una imprecisa frontera amb les nacions àrabs constituïdes en protectorats francesos (Síria) i britànics (Mesopotàmia)4.

Francesos i britànics havien estat aliats, però amb la fi de la guerra havien tornat les tensions entre les dues grans potències. Els nord-americans no volien enviar tropes fora del seu hemisferi d’influència (Amèrica i el Pacífic). Els italians volien, però no podien –van acabar col•laborant amb els nacionalistes turcs a canvi de concessions econòmiques a la nova Turquia–5. Els nacionalistes turcs estaven disposats a reescriure tot el tractat... amb la raó de les armes. Ho aconseguiren. La realpolitik s’imposà als acords negociats a París, que cal no oblidar que distaven molt de poder ser qualificat com a justos.
1 M. MacMillan, 2005, 550-551 2 M. MacMillan, 2005, 536-540 3 M. MacMillan, 2005, 551 i imatge 133 del Power Point 4 Vegeu imatges 44, 74, 103 i 105 del Power Point. M. MacMillan, 2005, 533-565 5 M. MacMillan, 2005, 534-535 i 542-543 i 550

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

En síntesi, els vencedors volien fer amb Turquia el mateix que amb Hongria, és a dir, reduir-la a la mínima expressió, però els turcs eren un poble més nombrós que l’hongarès i comptaven amb un dirigent polític i militar, un nacionalista competent i revolucionari, com Pilsudski, que volia modernitzar i regenerar Turquia... a qualsevol preu. L’armistici implicava el desarmament de l’exèrcit turc, però un dels seus generals més prestigiosos i heroi de guerra s’hi oposà, Mustafà Kemal, més conegut pel nom que va prendre quan governava dictatorialment la nova Turquia: Atatürk, “pare de tots els turcs”. Era un home complex, començant pel seu físic; era turc d’ètnia mongol, però amb els ulls blaus. Havia nascut a Salònica. Havia optat per la carrera militar. Tenia gran capacitat intel•lectual, era un fill de la il•lustració francesa i de la manera d’entendre la vida dels militars. Era nacionalista i un revolucionari liberal. Va ser membre de diverses societats secretes que volien modernitzar políticament (amb un sistema polític institucional com els dels països desenvolupats), jurídicament (amb un sistema jurídic modern), socialment (amb la fi de la corrupció i l’arbitrarietat o amb el reconeixement dels drets femenins), religiosament (era partidari del laïcisme) i culturalment (amb l’impuls d’una educació reglamentada i uniformitzada que acabés amb l’analfabetisme i la confiança de la ciència). Obtingué èxits militar molt rellevants a Gal•lípoli. Era un heroi de guerra popular. Admirava occident i creia que per acabar amb la decadència turca calia impulsar un procés de modernització que tingués com a referent l’Estat nació francès. Per tant, calia oblidar l’imperi i crear una nació turca moderna i uniformitzada culturalment1.

El 19 de maig de 1919, l’actual festa nacional turca, el general Kemal es rebel•lava contra el govern del sultà i iniciava un moviment nacionalista per alliberar Turquia de la invasió grega, contra el nou Estat armeni i les tropes italianes i franceses que es trobaven a Anatòlia. Els grecs arribaren a avançar 400km. dins de territori turc, però els turcs no es rendien i les tropes gregues cada cop estaven més lluny dels seus punts de proveïment. A més, el 1921, després de dos anys exiliat, tornà el rei Constantí2. El dirigent nacionalista grec va ser apartat de la direcció política del país i els militars que li eren partidaris purgats. La desorganització grega afavoria als turcs. Finalment, l’estiu de 1922 arribà el contraatac turc. Les ordres d’Atatürk eren arribar a la costa mediterrània. El setembre conquerien Esmirna i incendiaven la ciutat. Els observadors internacionals ho qualificaren d’incident desagradable, eufemisme que volia dir matança de civils. Les grans potències abandonaren els grecs perquè no estaven disposats a anar a la guerra amb Turquia; una guerra de la qual no en traurien res. L’exèrcit grec es retirava i amb ells bona part de la població civil grega3 4.

El 1919 molt pocs sabien qui era Mustafà Kemal (1881-1938), però quatre anys després havia guanyat la guerra civil amb els partidaris del sultà, expulsat els grecs que intentaven que es complís el tractat de Sèvres... i de passada a les comunitats gregues que habitaven Anatòlia desde feia segles molts. S’annexionà la major part de l’Estat armeni i l’autonomia kurda. Aconseguí una rectificació de la frontera amb Síria. Establí les fronteres de la Turquia actual amb les armes, fet que va ser el primer gran fracàs de l’idealisme internacionalista que havia impulsat la creació de la SdN i la demostració que, en les Relacions Internacionals, predominava la realpolitik. Atatürk havia aconseguit l’aliança de la Rússia bolxevic, que davant l’aïllament internacional i la possibilitat d’acabar amb la independència d’Armènia, Geòrgia i Azerbaijan no dubtà en enviar armament als nacionalistes turcs. Aquests humiliaren les grans potències imperialistes, que no havien aconseguit imposar la legalitat internacional. Els nord-americans havien tornat al seu aïllacionisme i estaven desinteressat del que passés fora de l’esfera d’influència.

Atatürk va ser un dictador sui generis, fins al dia de la seva mort el 10 de novembre de 1938. Els turcs sabien molt bé que si francesos o britànics enviaven els seus exèrcits els derrotarien, però amb una gran despesa, tant per les tropes que haurien de mobilitzar com per les baixes, donat que els turcs eren un país molt poblat i disposat a lluitar. A més, aquest s’havien aliat amb la Rússia bolxevic i podien desestabilitzar les noves colònies (o si es prefereix mandats de la SdN) de francesos i britànics del Pròxim Orient. En aquests circumstàncies, part dels vencedors de la primera guerra mundial renegociaren el Tractat de pau de Sèvres. Aquest cop amb els turcs. Les negociacions van ser a Laussana entre 1922 i 1923. Atatürk hi envià un dels seus homes de confiança: el general Ismet. Aquest acabà amb la capacitat nerviosa de Lord Curzon que intentava salvar les aparences. El nou tractat era diferent dels anteriors perquè en paraules de Curzon «fins ara
1 M. MacMillan, 2005, 466-479 2 Vegeu imatge 108 del Power Point 3 Imatges 109 i 110 del Power Point 4 De fet, un dels motius que dificulten l’entrada de Turquia a la UE és l’enfrontament que tenen amb els grecs

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

hem dictat els nostres tractats de pau. Ara estem negociant un amb l’enemic que té un exèrcit, mentre nosaltres no en tenim cap, la qual cosa és inaudita»1.

El nou govern de la nova República laica turca no tenia cap interès en acontentar a les potències vencedores, tal com havia fet el govern del sultà i el tractaren a patacades. Ara, en canvi, la postura del govern turc era nítida. Volien la pau, però no a qualsevol preu. Si els volien aplicar la legalitat de Sèvres que els envaïssin i assumissin el risc de desestabilitzar tot el Pròxim Orient i indirectament beneficiar als soviètics. Finalment, signaren el Tractat de Laussana de 1923 que anul•lava el de Sèvres i reconeixia la República turca amb pràcticament les fronteres actuals2. Els vencedors de la Primera Guerra Mundial renunciaven a les reparacions de guerra i legalitzaven un procés de neteja ètnica que implicà que gairebé un milió i mig de grecs fossin expulsats d’uns territoris que posseïen, de manera documentada, molt abans de l’inici de l’era cristiana, i una mica menys de mig milió de turcs fossin expulsats de Grècia. Quan el general Ismet tornà a Turquia va ser rebut com un heroi nacional.

La neteja ètnica en la Història Contemporània és un procés més habitual del que agrada reconèixer; afecta a població civil i la comunitat internacional no fa res per evitar-ho. És una de les vies per establir Estats simples i culturalment uniformitzats quan existeix algun Estat on enviar la minoria que no es deixa o que els centralitzadors no volen assimilar (perquè consideren que són racialment i/o culturalment inassimilables). Van haver-hi grans processos de neteja ètnica al centre i est d’Europa orquestrats pels estalinistes. També n’hi van haver durant el procés de descolonització, per exemple, quan la Índia es dividí en Índia i Pakistan.

El problema kurd i el cinisme amb els armenis

«Qui es recorda avui dels armenis?» A. Hitler

«És veritat que en els albors del segle XX, a cinc dies de París s’han comès impunement atrocitats que cobreixen d’horror un país... fins al punt que un no pot imaginar res pitjor en temps de la més fonda barbàrie» Clemenceau a M. MacMillan, 2005, 477

Va ser en aquest període quan sorgí el problema kurd; una nacionalitat dividida entre Turquia, Iraq, Iran i Síria. Els kurds tenien una societat de clans armats, sempre als límits de la legalitat. De fet, van participar en l’extermini armeni atacant les columnes de deportats. Ningú es molestà a preservar l’autonomia kurda. El 1927 el ministre d’Exteriors turc assegurà a l’ambaixador britànic que els kurds acabarien per assimilar-se i que si organitzaven un moviment nacionalista acabarien com els armenis o els grecs. El problema kurd no ha estat solucionat i actualment el PKK està en guerra amb Turquia. El problema dels kurds, per tant, és ben present.

Un dels exemples més vergonyosos del cinisme de la comunitat internacional és l’armeni. Tots els grans estadistes reunits a París havien considerat inadmissible el genocidi turc del poble armeni. Lloyd George va prometre als armenis que mai tornarien sota domini turc, però l’exèrcit turc i la Rússia soviètica es repartiren el seu territori, mentre que la comunitat internacional no movia ni un dit per evitar-ho. La part soviètica d’Armènia va poder independitzar-se després de la caiguda del bloc soviètic. Els turcs consideren delicte, que implica presó, acusar-los d’haver comès aquest genocidi. El problema entre Turquia i Armènia ha estat utilitzat per dificultar l’ingrés de Turquia a la Unió Europea3.
1 Sobre George Curzon vegeu M. MacMillan, 2005, 546-549 i sobre la conferència de pau de Laussana pp, 562-564 2 Vegeu imatge 24 de M. MacMillan, 2005 3 Tot i que per a molts turcs la veritable dificultat de l’entrada a la UE es que aquesta comportaria l’ingrés de 90 milions de musulmans –majoritàriament d’ètnia mongola, no són àrabs– a una UE que es proclama laica, però que realment seria un club de cristians.

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Atatürk va ser dictador de la República turca des de 1922 fins a la seva mort, tot i que el seu objectiu era utilitzar la dictadura, autoritària i nacionalista, per modernitzar i regenerar ràpidament el seu país. Volia que la nova Turquia s’assemblés tan com fos possible a la tercera República francesa, un Estat centralista i uniformitzat cultural, laic, amb drets civils i sense analfabetisme. Va ser un dictador atípic. Podia ser despietat quan ho considerava necessari. Va acabar amb la independència d’armenis i kurds, va negar la seva existència i impulsà un procés d’assimilació agressiva. Els kurds van passar a ser anomenats turcs de les muntanyes i els prohibiren des de la utilització pública de la llengua a qualsevol acte folklòric, però no va permetre que els exterminessin. El genocidi no deixa de ser una opció pels que decideixen simplificar els problemes.

Atatürk i la modernització de Turquia

El mateix Atatürk no escapava a forces paradoxes. Va executar els turcs que considerava traïdors, encara que haguessin estat col•laboradors seus. El dictador estava convençut que la política, l’economia, la societat o la cultura occidental eren superiors. Calia copiar-les i a la manera militar, és a dir, a través d’ordres d’execució immediata i sense rèplica possible, tot i que l’objectiu era aconseguir que Turquia fos la primera democràcia veritable del Pròxim Orient. El dictador era i és molt popular entre els turcs. També decidí que la capital seria a Ankara, per dificultar un possible atac dels enemics. Aboliren el califat i establiren el monolingüisme públic del turc. No van tolerar la utilització del kurd fins el 1991.

Decidí que eren un Estat-nació centralitzat i amb una única llengua, el turc. Per tant, suprimí els alfabet àrab i persa i els substituí pel llatí. Va ordenar l’educació obligatòria. Malgrat que encapçalava una dictadura de partit únic va ordenar que es redactés una Constitució que transformés Turquia en una República democràtica parlamentària, que elaboressin codis civils i penals que respectessin els drets civils i humans. Per tant, Turquia era un estat laic. No va dubtar en dirigir l’economia, malgrat que esperava que el seu país s’integrés a l’economia de mercat.

Els seus subordinats sabien que l’havien d’obeir sempre, excepte les ordres que donava en les seves freqüents borratxeres nocturnes. Va promulgar la igualtat entre sexes i Turquia és l’estat de població musulmana on les dones gaudeixen de més drets. També va decidir que els turcs havien de vestir i tenir els costums occidentals. Així, prohibí la roba tradicional turca, els obligà a que s’afaitessin i es tallessin els cabells a l’occidental i prohibí que la ràdio programés música tradicional turca. El 1930 decidí que havia de començar el multipartidisme i va crear el partit de l’oposició elegint els seus dirigents, però quan el desafiaren els il•legalitzà. Esperava que, quan morís, Turquia fos una veritable democràcia i que l’exèrcit vetllés pel respecte a la Constitució i el sistema instaurat per ell. La Turquia creada per Atatürk no va participar en la Segona Guerra Mundial. Es va alinear amb occident durant la guerra freda i els que qüestionen l’ordre creat per Atatürk són els islamistes moderats i la nacionalitat més important del Pròxim Orient: els kurds que ni van acceptar ni accepten que siguin turcs de les muntanyes.

El negociador turc del Tractat de Laussana el general Ismet va ser el successor d’Atatürk quan aquest morí el 1938 de cirrosi hepàtica. El 70 aniversari del Tractat de Laussana, el 1993, el fill d’Ismet i el nét de Curzon van posar junts una corona a la tomba d’Atatürk. Quin és el paper del pare de tots els turcs, des d’una perspectiva històrica? El d’un heroi que va lluitar per modernitzar el seu poble? O un dictador, autoritari i alcohòlic, culpable de crims de guerra i contra la humanitat? O ambdós? Per als turcs laics és el referent inqüestionable, per als turcs religiosos moderats els fundador de la Turquia contemporània, per als islamites radicals un ateu, per als grecs, armenis i kurds un genocida.

Estan armant un embolic terrible La darrera victòria de l’imperialisme del segle XIX El repartiment de les nacions àrabs: la qüestió Síria, Egipte, Jordània i Iraq

«Per Déu, no diguem als musulmans que han de pensar! Reconeguem el que pensa! Sóc totalment incapaç de veure perquè Déu o qualsevol altre poder posaria objeccions al que li diguéssim al musulmà el que hauria de pensar»

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Conversa entre Montagu i Balfour a M. MacMillan, 2005, 479

«Estan armant un embolic tan terrible en el Pròxim Orient que estic convençuda que serà molt pitjor del que era abans de la guerra... exceptuant Mesopotàmia (Irak), que pot que aconseguim sostenir en mig del caos general. És com un mal són on veus amb anticipació totes les coses horribles que van a succeir i no pots fer res per a impedir-les» G. Bell a M. MacMillan, 2005, 503

Els negociadors de París no s’ocuparen de l’imperi turc fins al gener de 1919, durant la discussió sobre les colònies alemanyes i la seva transformació en mandats de la SdN gestionats per les potències vencedores. L’imperi turc era un dels llocs on es considerava que eren necessaris els mandats. Els turcs haurien governat tan malament les nacionalitats que integraven el seu imperi que havien de perdre el control sobre els seus territoris àrabs: Síria, Mesopotàmia, Palestina i Aràbia. Els àrabs eren considerats civilitzats, però encara no estarien organitzats per ser independents i necessitarien el tutelatge dels països occidentals.

Francesos i britànics havien començat a negociar el repartiment del Pròxim Orient el 1916, acord Sykes-Picot. Aquest establia que els territoris dels actuals Síria, Liban i Mossul i Jordània tindrien caps àrabs locals però sota el protectorat de França. Palestina seria controlada per la comunitat internacional i els britànics es quedarien Mesopotàmia. No van parlar de la península aràbiga perquè devien pensar que no valia la pena conquerir un immens desert. No sabien que sota la sorra aràbiga es on hi ha de reserves de petroli més grans del món1. Finalment, havien estat els britànics els que havien ocupat aquells territoris; arribaren a un acord amb els francesos per repartir-se els mandats de la SdN. Aquests dividien la nació àrab en quatre mandats que es transformaren en cinc (Palestina, Jordània i Irak –britànics– Síria i Líban –francesos–) i deixaren als àrabs un Estat independent a Aràbia, tot i que encara no se sabia si seria Haiximita o Saudí.

Abans de la guerra el principal port d’exportació de petroli era Bakú, la ciutat russa del Càucas. Però després del triomf de la revolució havia quedat dins les fronteres de la Rússia bolxevic. En aquestes circumstàncies, cada cop tenia més importància el petroli que arribava de Mossul, que es trobava en un nou estat anomenat Iraq que havia constituït la SdN com a mandat britànic.

Els britànics havien enviat a lluitar contra l’imperi turc a mig milió de soldats no per altruisme, sinó perquè n’esperaven obtenir grans beneficis per a l’imperi. Lloyd George era conscient que la major part de les tropes que es trobaven a l’imperi turc eren britàniques. Era conscient que per conservar l’aliança amb França els hauria de cedir algun territori, però serien els que decidissin els britànics. Volia tenir bones relacions amb el sionisme i ho podia aconseguir si els prometia una pàtria a Palestina, mentre els britànics es quedaven la part més suculenta del botí. Deixaven que els aliats francesos i nord-americans participessin en l’extracció del petroli del nou mandat d’Iraq, sota domini britànic. El repartiment del Pròxim Orient va ser la darrera victòria de l’imperialisme del segle XIX, perquè els nord-americans van decidir no intervenir, alhora que britànics i francesos van ser prou hàbils per no mostrar els seus objectius imperialistes que presentaven com a vocació civilitzadora i col•laboració amb la SdN. A més, el nacionalisme àrab encara no tenia la força del turc2.

Britànics i francesos, però, havien atiat el sentiment nacionalista àrab. Havien invocat al nacionalisme àrab i una vegada vençuts els turcs seria difícil que aquest desaparegués. Lawrence d’Aràbia havia creat expectatives, com a mínim entre els quraixita encapçalats per Hussein ibn Alí. Aquest era el xerif de la Meca i cap de l’Hedjaz. Hussein estava més interessat en la prosperitat de la seva família que en l’autodeterminació dels àrabs3. Envià a la conferència de Pau de París un dels
1 M. MacMillan, 2005, 482-483 2 M. MacMillan, 2005, 480-513 3 M. MacMilan, 2005, 487

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

seus fills: Feisal, que col•laborava amb Lawrewnce. Aquest ja era una llegenda viva. Coneixia molt bé l’àrab i havia demostrat el seu valor durant la guerra. No era cert que ell sol hagués aconseguit la rebel•lió àrab. Era una persona que podia ser antipàtica, amb pocs amics, però selectes –un era Churchill– i culte. Va contribuir a crear el seu mite quan va escriure la crònica de la rebel•lió àrab, Els set pilars de la saviesa.

Un dels problemes del nacionalisme àrab era que els seus impulsors eren monàrquics, la dinastia Haiximita, que estaven molt lluny de qualsevol tipus de liberalisme, alhora que des del principi barrejaven política amb religió i amb interessos familiars. Per tant, els objectius de la nació àrab serien, en realitat, els d’una família disposada a dividir als àrabs en diverses nacions musulmanes, sempre que estiguessin encapçalades pels fills d’Hussein, que per alguna cosa era membre de la tribu del profeta. Els seus principals rivals al món àrab ho eren també per motius dinàstics i religiosos. Es tractava dels Saud. Per tant la nova Aràbia i/o les nacions àrabs serien monarquies molt properes a l’absolutisme i confessionalment islàmiques. Quedava per veure si relativament tolerants com els Haiximites o totalment integristes com els Saud.

Els britànics van portar a Lawrence a París i eren la potència imperialista que ocupava militarment el territori àrab del Pròxim Orient. Els francesos pràcticament no tenien tropes a Síria. La millor de les opcions britàniques passava per aconseguir que els francesos es quedessin amb el Líban i que s’encarreguessin d’obligar als turcs a complir el Tractat de Sèvres i que assumissin els protectorats del sud d’Anatòlia, Kurdistan i Armènia.

Lawrence va anar a París, on molestà els francesos perquè es vestia d’àrab i defensava que el seu amic Feisal, suposadament l’alliberador de Damasc, hauria de ser el monarca de Síria, amb unes fronteres més grans que les actuals. Els britànics el convenceren que acceptés ser el monarca de Síria, amb Líban, però com a domini francès. Els francesos eren centralistes i el centralisme veritable és jeràrquic i contrari a les formes d’autogovern que sobrepassin l’administració més bàsica. Acceptaren que Feisal podia ser el seu home a Síria, com a figura decorativa/representativa, i li donaren la Legió d’honor. El maig de 1920 el Congrés siri el nomenà rei i proclamà que el nou regne incloïa Líban i Palestina. Feisal organitzà un altre Congrés a Damasc, on suposats representants mesopotàmics proclamaren la independència i anomenaren monarca al germà del rei de Síria Abdullah. Els francesos utilitzaren els mitjans que els havien de permetre conquerir la major part del nord d’Àfrica: enviaren l’exèrcit i especialment la Legió Estrangera, una unitat d’elit que s’havia constituït amb la flor i la nata del criminalitat internacional que imposava la grandeur francesa i la civilització a sang i foc1.

Els únics que preguntaven què volien els àrabs van ser els nord-americans. Wilson creà una comissió amb Henry King i Charles Crane que es passaren l’estiu de 1919 viatjant per les antigues províncies turques de Síria i Palestina per conèixer l’opinió de la població. La major part de la població àrab volia que si es creava un Estat siri englobés el Líban (una opinió que no compartien els cristians libanesos) i Palestina. L’informe no es publicà fins al 1922 i assegurava que hi hauria grans possibilitats de pau i progrés en la zona si s’actuava amb franquesa. No era l’actitud que seguirien britànics i francesos que l’abril de 1920, a la conferència de Sant Remo2, en la qual acordaren les condicions del Tractat de Sèvres, britànics i francesos s’autoconcediren els mandats de Palestina i Mesopotàmia, el primers, i el de Síria, els segons, confirmats per la SdN. Els francesos el 1925, segregaren el Líban de Síria per intentar crear un país cristià (maronita) al Pròxim Orient, però el que aconseguiren era un altre estat plurinacional i multicultural amb cristians maronites, que havien estat uns fidels aliats contra els partidaris de Feisal, i altres esglésies cristianes, drusos (els hereus de la terrible secta dels assassins), els sunnites i els xiïtes.

La qüestió síria que afectava als territoris de Síria, Líban i Palestina va enfrontar britànics i francesos. En canvi, el territori que amb poc rigor històric anomenaven Mesopotàmia, és a dir, els territoris de les províncies turques de Bassora, Bagdad i Mossul va generar poca discussió. Els francesos havien acceptat, des de 1916, que els britànics controlarien Bassora, veïna de la seva possessió de Kuwait, i la zona de Bagdad, i Clemenceau havia cedit a Lloyd George Mossul, sempre que els francesos rebessin una part de les seves reserves de petroli. Per tant, acordaren constituir la Turkish Petroleum Company. Els francesos n’obtindrien una quarta part i deixarien construir els oleoductes que travessarien Síria, aconseguiren
1 Sobre les discussions a París vegeu M. MacMillan, 2005, 491-494 i 508-511 2 Vegeu imatge del Power Point

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

que capitalistes nord-americans hi invertissin a canvi d’una quarta part i els britànics es quedarien les dues quartes parts restants. Els àrabs i els kurds serien la mà d’obra. Al final la companyia es constituí amb el nom d’Irak Petroleum Company. Aquest era un exemple de la vella diplomàcia realista.

Els motius que van portar als britànics a constituir Iraq no poden qualificar-se de desinteressats. Volien protegir els seus pous petrolífers a Kuwait, alhora que els experts van explicar a Lloyd George que el jaciment petrolífer més important del món s’estenia fins a Mossul i més enllà; s’equivocaven però no massa, no era el primer sinó el segon, el primer es troba a l’Aràbia Saudí. A més, per motius estratègics havien de controlar la zona de Mossul per garantir la seguretat del importantíssim petroli que ja extreien de Kuwait. Els britànics eren conscients que el petroli era la nova matèria prima bàsica. Es van recordar del seu aliat Hussein perquè els enviés un dels seus fills per ocupar la corona d’Iraq, sota protecció britànica.

El mateix Wilson defensà que Bassora, Bagdad i Mossul serien una sola unitat sota domini britànic. Oblidà la seva teoria de l’autodeterminació perquè la història, la religió i la geografia separaven els habitants d’aquelles tres províncies turques que passarien a ser conegudes com Iraq. Es podria veure el que van fer a Iraq: ajuntar a les tres províncies turques i esperar que constituïssin una nació.

L’incipient nacionalisme àrab somiava en la gran Aràbia que inclogués part del nord d’Àfrica i no en un sèrie d’Estats independents. El nacionalisme àrab començava a ser fort a Síria i a Egipte, on esclatà una insurrecció durant la primavera de 1919. Els egipcis eren conscients de ser un poble àrab que habitava un dels territoris amb més història de la civilització humana. Per tant, no comprenien per què no els haurien d’aplicar el criteri de l’autodeterminació dels pobles que havia defensat Wilson1. La insurrecció egípcia implicà pocs morts; impulsada per Sad Zaglul. Aquest era el govern que protegien els britànics des del darrer terç del segle XIX. Els britànics temeren una rebel•lió egípcia i convidaren a Zaglul a participar a les negociacions de París, on aconseguí convèncer els britànics que els egipcis ja tenien capacitat per autogovernar-se. El 1922 els britànics concediren la independència a Egipte a canvi del seu ingrés a la Commonwealth, mantenien el control de la política exterior egípcia i del canal de Sues. Zaglul va ser primer ministre el 1924. L’exemple egipci va ser el primer triomf dels moviments descolonitzadors, encara que amb la tutel•la dels britànics. Cal tenir present que l’imperialisme britànic acceptava que els territoris del seu imperi es desenvolupaven i quan això passava els incrementaven la capacitat d’autogovern. No era el model seguit per altres potències imperialistes.

Els britànics no volien colònies i protectorats que els resultessin deficitaris. Si havien de mantenir controlat el territori amb un gran exèrcit no obtindrien guanys i hi hauria protestes dels antiimperialistes britànics. Per tant, eren contraris a les administracions colonials centralitzades i basades únicament en la força militar. L’objectiu a Iraq era «alguna administració amb institucions àrabs que puguem deixar sense perill mentre movem els fils; alguna cosa que no costi massa, que el laborisme pugui acceptar per estar d’acord amb els seus principis, però amb el que els nostres interessos econòmics i polítics estiguin segurs»2.

Pels àrabs 1920 va ser un any nefast: perderen el control de Palestina, Síria, Líban i Mesopotàmia. També hi havia problemes entre els àrabs xiites i els sunites. Els xiites, kurds i àrabs sunnites es rebel•laren i van ser reprimits per l’aviació britànica que utilitzà gasos químics. El responsable, ministre de colònies, era Winston. Van utilitzar l’aviació i armament prohibit perquè l’exèrcit britànic era reduït i davant del conflicte a Iraq es trobaren, en paraules de Churchill, sense ni un soldat. En aquestes circumstàncies, la solució més ràpida i barata era trobar un governant àrab que els agraís la corona, però no qüestionés els seus interessos estratègics (l’explotació dels recursos petrolífers d’Iraq). Tenien a la persona adequada: Feisal, l’Haiximita. Quedava el petit problema que Feisal havia fet anomenar al seu germà Abdullah rei de Mesopotàmia.

Al Caire el març de 1921, Churchill, llavors dirigent liberal, trobà una solució bona pels britànics i els haiximites (negativa per les esperances dels nacionalistes àrabs) proclamà a Feisal rei d’Iraq i al seu destronat germà Abdullah, li crearen de pressa i corrents un regne: Transjordània, és a dir, l’actual Jordània que és l’únic Estat que encara conserva la dinastia Haiximita, perquè Abdullah-ibn-Hussein (1882-1951) va demostrar que era un bon governant. Unes eleccions
1 M. MacMillan, 2005, 496-505 2 Alt càrrec del Departament de l’Índia britànica a M. MacMillan, 2005, 500

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

confirmaren que el poble d’Iraq volia a Feisal de rei, amb el 96% dels vots. Els britànics situaren a Bell com a principal conseller de Feisal. Bell va preparar la cerimònia de coronació, l’agost de 1921, i establí el cerimonial de la nova monarquia. Quedà sorprès de veure que havien aconseguit pacificar el país i aconseguir la unitat d’Iraq per primera vegada a la història1. Feisal resultà menys dòcil del que esperaven els britànics i pressionà per aconseguir la independència. Ho aconseguí el 1932 quan Iraq ingressà a la SdN. Morí el 1934, un any després moria Lawrence. Va ser succeït pel seu fill que morí el 1939. El nou rei d’Iraq va ser el nét de Feisal i besnét de Hussein.

Els francesos obtingueren uns aliats molt fidels amb els maronites del Líban, però no entre els àrabs, no van poder pacificar Síria i mai recuperaren el que van invertir en el país. Els britànics sortiren relativament ben parats dels seus dominis a Iraq i Jordània, però a Palestina caigueren en un d’aquells vespers que normalment evitaven. El món àrab es sentí traït pels occidentals malgrat que es tractava d’un dels efectes col•laterals de la política exterior realista.

Què serà dels habitants del país? Palestina i la llar nacional jueva

«Els palestins estan molt enfadats a causa de la declaració Balfour. Estan convençuts que els líders sionistes desitgen i pensen crear una comunitat clarament jueva i creuen que, si el sionisme resulta un èxit, perdran el seu país encara que es protegeixin els seus drets religiosos i polítics» Servei d’intel•ligència nord-americà el 1917 a M. MacMillan, 2005, 525

«La terra sense gent... per a la gent sense terra» Lema sionista a M. MacMillan, 2005, 525

El febrer de 1919, Chaim Weizmann visità el Consell Suprem que negociava la pau a París en representació dels sionistes per defensar la creació d’una llar nacional jueva a Palestina, territori que els sionistes asseguraven que estava poc poblat2. Una de les bases de l’antisemitisme tenia els seus orígens en la religió –se’ls acusava d’haver assassinat a Jesucrist–, pel seu crim els jueus haurien deixat de ser el poble elegit per a transformar-se en el poble apàtrida maleït, però també hi havia vessant racista en identificar-los com semites. També se’ls menyspreava pel seu internacionalisme, de fet, acusaven als jueus d’estar darrera de tots el moviment internacionalistes.

A finals del segle XIX, Theodor Herzl (1860-1904) va crear el sionisme, que tenia per objectiu aconseguir una pàtria jueva on fossin majoritaris. Herzl era un periodista austríac enviat a París per cobrir el judici al capità de l’Estat major de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus (1859-1935). Aquest va ser acusat de ser un espia dels alemanys el 1894 i un consell de guerra el condemnà a ser degradat públicament i empresonat a l’illa de l’infern, a la Guaiana francesa. Efectivament, hi havia un traïdor a l’estat major francès, però no era Dreyfus, era membre d’un grup social que canviava de pàtria amb relativa facilitat, la noblesa. Es tractava del comandant d’orígens hongaresos Ferdinand Walsin Esterházy. Per què van acusar a Dreyfus? Perquè els militars necessitaven trobar un culpable i entre els grups antisemites
1 M. MacMillan, 2005, 512 2 Sobre Weizmann i el sionisme vegeu M. MacMillan, 2005, 514-517

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

de la laica França era evident que si s’havia de buscar un traïdor haurien de començar pels jueus. Van haver-hi actes d’antisemitisme als carrers de París, es van falsificar proves i es condemnà a Dreyfus a degradació humiliant i a condemna perpètua a una illa on enviaven als criminals més perillosos (finalment va ser absolt).

L’antisemitisme irracional que Herzl havia vist a França el portà a intentar trobar una solució al problema jueu. Si havien condemnat a Dreyfus per ser jueu el problema es solucionaria quan tinguessin la seva pròpia nació. Es plantejaren diverses opcions. Tanmateix, els sionistes que inicialment eren molt pocs establiren vincles amb els turcs perquè els deixessin emigrar a les bíbliques Judea i Samaria, on hi havia una petita minoria de jueus que sempre hi havia residit. L’objectiu de Weizmann era aconseguir que els britànics donessin suport a les reivindicacions sionistes. Ho aconseguí. Va convèncer Churchill, Sykes, Scott, Balfour i Lloyd George. En canvi, tenia en contra a Curzon i al britànic jueu Montagu. Els sionistes presentaren les seves reclamacions sobre Palestina a la conferència de Pau, però els francesos presentaren als ciutadans francesos Spire i Lévy, que es declararen francesos per sobre de qualsevol altre cosa, i s’oposaren a les reivindicacions sionistes.

El 1917, la declaració Balfour obria la porta al retorn dels jueus a Palestina quan aquests hi establissin el protectorat. L’objectiu dels britànics era aconseguir el suport del sionisme internacional i ho aconseguiren. Els sionistes organitzaren una unitat de l’exèrcit per alliberar Palestina del domini turc. Eren part dels fuseller reials, però tothom els coneixia per la Legió jueva que encapçalava el sionista radical rus Vladimir Jabotinsky. Els britànics no tenien previst crear un Estat jueu a Palestina, donat que llar nacional no és sinònim d’Estat. No obstant, si hi havia una comunitat cristina al Líban que vivia bé amb els seus veïns àrabs i drusos, per què no podia haver-hi una comunitat jueva que visqués amb els àrabs a Palestina? Els britànics aconseguiren que Feisal reconegués que Palestina no formava part de la nova Síria, alhora que signés un acord (1919) amb Weizmann on acceptava la presència dels jueus a Palestina.

Els sionistes partidaris de la lluita armada, com Jabotinsky, volien proclamar immediatament la independència d’un Estat jueu a Palestina, malgrat que gairebé no hi havia població jueva. Els sionistes prudents com Weizmann sabien que havien de crear les bases que possibilitessin a mitjà termini la independència d’una Palestina jueva; un dels primers passos, va ser la Universitat Hebrea, inaugurada per Balfour i Weizmann el 1925. Els jueus li va mostrar una gran gratitud, mentre que els àrabs portaven dol i tancaren els seus comerços en senyal de protesta.

El 1918 Weizmann visità Palestina amb un grup sionista que es comportà com una mena de govern en gestació. Weizmann tornà a entrevistar-se amb Feisal i li hauria dit que no donava massa importància ni al territori, ni als habitants de Palestina que ni considerava àrabs. Per Weizmann no hi hauria d’haver enfrontament, perquè la baixa densitat de població a Palestina permetria que hi poguessin viure tant jueus com àrabs. Weizmann i Feisal signaren un segon acord, on els sionistes es comprometien a ajudar-lo a crear l’Estat àrab i el monarca Haiximita es comprometia a facilitar l’emigració dels jueus a Palestina. Sabia que el paper que signava era paper mullat, però preferia mantenir bones relacions amb els jueus mentre fos possible.

Els sionistes afirmaven que la migració massiva de jueus a Palestina implicaria el progrés del territori i aquest també beneficiaria els àrabs. De fet, els primers sionistes que emigraren van començar a posar dificultats als funcionaris colonials anglesos. Aquests estaven acostumats a tractar amb natius, on els rols eren clars: els britànics eren superiors. En canvi, els sionistes eren pocs, però ben organitzats, cultes i occidentals. Els antics integrants de la Legió jueva començaren a organitzar un exèrcit clandestí. Curzon estava convençut que el mandat sobre Palestina seria conflictiu i que el més prudent seria desfer-se’n tan aviat com fos possible. Els sionistes reivindicaren que Palestina fos rebatejada com «Eretz Israel [Terra d’Israel]». Va ser Churchill qui el 1922 decidí dividir el mandat sobre Palestina en dos, a partir del riu Jordà, del Mediterrani al jordà seria Palestina, mentre que del jordà a la frontera d’Iraq hi hauria Transjordània.

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

El sionisme aconseguí crear el que fins llavors no existia; els habitants dels antics territoris turcs començaren a prendre consciència que eren palestins. Va començar a sorgir una opinió pública palestina organitzada que va aprendre a fer sentir la seva veu a través de cartes de protesta que presentaven a la comunitat internacional i a utilitzar el llenguatge de l’autodeterminació dels pobles. Els palestins prengueren consciència del problema sionista i s’hi oposaren. A partir de 1920, les autoritats britàniques van haver d’enfrontar-se a brots esporàdics de violència palestina contra els emigrants jueus1.

L’emigració jueva va ser constant durant el període d’entreguerres2. El 1936 els àrabs pensaven que no podien tolerar l’arribada de més jueus i intentaren expulsar-los. No obstant, els sionistes no eren pacifistes i es preparaven per la guerra. Eren menys, estaven més organitzats i ben armats. Va haver-hi una veritable guerra àrabo-isrelí que obligà als britànics a enviar més recursos militars i incrementar la seva despesa a Palestina. Van poder apaivagar el conflicte i el 1939 publicaren el llibre blanc que limitava la immigració jueva quan estava apunt de començar la Segona Guerra Mundial i la comunitat jueva europea buscava un refugi més que mai, donat l’ascens del nazisme. La possibilitat de crear Israel i una nova onada d’immigrants jueus arribà després de la Segona Guerra Mundial, per intentar trobar una compensació per l’Holocaust.

El rei d’Aràbia i el sorgiment de l’Aràbia saudita

Les negociacions entre Hussein i McMahon, el governador d’Egipte, havien estat secretes i, per tant, no vàlides des de la perspectiva wilsoniana. Els britànics havien promès ajuda militar i la independència als àrabs que s’insurreccionessin contra els turcs. Els britànics havien deixat clar que controlarien Kuwait i les províncies de Bassora i Bagdad, mentre que els francesos ocuparien la costa de Síria. Per tant, Hussein-ibn-Alí podia esperar que bé el seu regne inclouria les tres ciutats santes, podia somiar en ser el nou califa i en controlar Damasc i la zona de Mossul, amb petroli i kurds; l’única ciutat àrab important a la qual havien renunciat era Bagdad. No obstant, aquests no eren els plantejaments que a les negociacions de pau defensaren britànics i francesos. De fet, els britànics sabien que si s’havia decidit a donar-los suport era perquè els guanys podien ser extraordinaris, perquè sabia que els turcs s’estaven plantejant substituir-los com xerif de La Meca i necessitava armament davant de l’amenaça d’Ibn Saud que estava unint a les tribus de l’interior d’Aràbia per qüestionar el predomini d’Hussein i els Haiximites. El 1916, Hussein es rebel•là en contra dels turcs i es proclamà rei dels àrabs.

Atatürk acabà amb el califat d’Istambul i Hussein ho aprofità per proclamar-se Califa, amb el que pensava potenciar el seu objectiu d’arribar a ser el rei dels àrabs. No obstant, el que aconseguí va ser que el sultà del Nedj Abd-el-Aziz-ibn-Saud (1880-1953) li declarés la guerra pel control de la monarquia d’un hipotètic regne que aplegués a tots els àrabs. Ibn Saud era el cap d’una secta minoritària i integrista: els Wahabites, el grup religiós del qual prové Ossama Bin Laden. El 1926, Ibn Saud es proclama rei d’Hedjaz i del Nedj, base del que posteriorment va ser conegut, quan van començar a reconèixer als seus veïns originàriament volien conquerir tots els territoris àrabs, com Aràbia saudí i senyor de les dues principals ciutats santes de l’Islam: la Meca i Medina.

Guanyaren els Saud i fundaren l’Aràbia Saudita, és a dir, l’Aràbia dels Saud; un Estat integrista musulmà. La legislació saudita es basa en l’aplicació de l’Alcorà. La justícia és molt simple: als lladres els tallen les mans; als adúlters els lapiden, les dones estan supeditades als homes, tot i que els darrers anys ha millorat la seva situació. És un Estat que finançia els moviments integristes islàmics, però que no ha estat entre la llista d’objectius dels occidentals. Quan s’adonaren que el seu regne no podria abraçar tots els àrabs i que era impossible que ocupessin Jerusalem, Damasc o Bagdad van arribar a acord amb els occidentals que, de fet, l’únic que volien era petroli. El saudites proporcionen petroli al món occidental i a canvi són considerats aliats, fins al punt que tenen negocis amb la família Bush. Això no deu tenir res a veure amb què la pàtria de Bin Laden i de la dels suïcides que es llançaren contra les torres bessones no estigués entre la llista d’objectius dels nord-americans. De fet, els Saud són aquells simpàtics prínceps que envaeixen pacíficament, talonari en mà,
1 Vegeu imatge del Power Point 2 Vegeu estadística del Power Point

Capítol 2 · Els tractats de pau i la reconstrucció d’Europa

tol 7 · LA segona

Marbella i la costa del sol. Són una família que integra a milers de persones que saquegen les arques d’Aràbia, donat que és una possessió familiar, alhora que són els guardians de la Meca i Medina.

El balanç de la Conferència de París

Aviat va ser un tòpic afirmar que la Conferència de pau de París va ser un fracàs i causa directa de la Segona Guerra Mundial. Cal tenir present que els tres grans tenien un poder limitat, ja que la guerra no havia finalitzat ni a Rússia, ni a Turquia, no tenien la capacitat d’imposar la seva voluntat política, perquè la major part de la població i dels soldats ja no volien més guerra... A més, les potències de segon i tercer ordre també tenien els seus propis interessos.

El poder implica la voluntat d’imposar-ho, costa diners i vides. Després de la guerra, aquesta voluntat era molt minoritària entre els que havien sobreviscut a la gran guerra. Ningú estava disposat a anar a lluitar contra els turcs per mantenir la independència d’Armènia o l’autonomia del Kurdistan, ni tan sols per vèncer els bolxevics soviètics. Els soldats volien que els desmobilitzessin; els contribuents deixar de pagar la cara maquinària militar, i els empresaris retornar a la normalitat econòmica. La tasca de sis mesos de negociacions es concretaren en: 1. Els tractats de pau que els vencedors imposaren als perdedors: Alemanya, Àustria, Hongria, Bulgària i Turquia.

2. La creació de la SdN. Aquesta reflectia l’idealisme de Wilson en imposar com a condició la creació d’un organisme internacional on els estats poguessin solucionar les seves discrepàncies de manera diplomàtica. 3. Establiren noves fronteres en el centre i est d’Europa i el proper Orient, on s’imposaren els criteris del realisme polític. Els italians intentaren bloquejar la creació del Regne dels servis, croats i eslovens perquè tenien reivindicacions territorials als Balcans (malgrat que únicament hi havia una petita minoria d’orígens italians) i perquè no volien que els creessin un veí fort al costat de casa. Britànics i francesos acordaren discretament dividir el Pròxim Orient i es repartiren les colònies alemanyes a Àfrica. Australians, nova zelandesos (membres de la Commonwealth) i japonesos es repartiren les colònies alemanyes a Oceania. Els japonesos es quedaren Shandong a Xina. 4. Els japonesos no aconseguiren que s’acordés la igualtat racial, donat que britànic i francesos mantenien règims de segregació racial a les seves colònies, mentre que els EUA, als Estats del sud on predominaven els demòcrates estaven vigents les lleis Jim Crow1.

El sistema de Versalles es demostrà fràgil, ja que no durà més de 15 anys. Els nord-americans sortien enfortits de la guerra, eren la primera potència econòmica, tant industrial com financera, però encara no tenien –i possiblement no volien– l’hegemonia política, que no assumiran fins a la Segona Guerra Mundial. La major part dels polítics nord-americans eren aïllacionistes. El món que sortia de la guerra encara era multipolar. L’idealisme internacionalista de Wilson que somiava un món pacífic basat en un sistema polític democràtic no passava de desitjos... Mentre que Wilson volia que els seus aliats renunciessin a les seves possessions colonials, les potències europees les incrementaren.

1 Vegeu tema 4

Les Revolucions Russes

· Capítol 3 ·

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Stalin, el Vozd (el cabdill) i la NPE

«No es un filósofo, ni un escritor, ni un orador…Stalin monopoliza el poder no por méritos propios, sino gracias a la existencia de un aparato impersonal. No ha sido él quien ha creado ese aparato, sino el aparato que lo ha creado a él» L. Trotski, Stalin. Una biografia, 1941

El 21 de gener del 1924 moria Lenin. Els dirigents bolxevics eren plenament conscients que no calia esperar, a curt termini, que la revolució s’internacionalitzés. Per tant, la lògica geopolítica impulsava les tesis del socialisme en un únic país i la necessitat de mantenir la NPE, és a dir, les tesis que defensava Stalin: Iosiv Djugashvili, fill d’un sabater, alcohòlic i violent, i d’una mestressa de casa que es guanyava la vida com a dona de la neteja. Eren de Gori, a 50 kilòmetres de la capital de Geòrgia Tiflis. Només van tenir un fill i la mare l’adorava, tot i que ambdós progenitors el colpejaren violentament durant la seva infància.

Les biografies oficials asseguren que Iosiv havia nascut el desembre de 1879, tot i que molt probablement va néixer l’any abans (els motius que el portaren a falsificar la seva data de naixement no són clars, però possiblement responien a algun objectiu, com entrar al Seminari o evitar el servei militar...). El 1887 va emmalaltir de verola i la malaltia li deixà cicatrius per tot el cos. El seu pare va abandonar la família i les condicions de vida del jove Iosiv eren molt precàries, però en l’escola primària mostrà la seva intel·ligència. Aconsellaren a la mare que l’ingressés en el Seminari, l’única via perquè pogués tenir estudis superiors. Durant la seva infància i adolescència, Iosiv tenia dues vessants. D’una banda, era el solista de la coral de l’església i un estudiant modèlic que destacà com a poeta romàntic. De l’altra, era un noi extremadament violent que malgrat les seves mancances físiques participava permanentment en les lluites juvenils i que no parava fins a ser el cap de la seva banda. Durant aquests anys, una malaltia i l’atropellament d’un carro li deixaren el braç esquerra més curt que el dret. Mentre estudiava al seminari començà a introduir-se en política i el 1898 optà pels social-demòcrates1.

El 1899 abandonà el seminari quan únicament li faltava aprovar l’examen final (tenia la formació d’un sacerdot ortodox georgià, amb una gran formació en dogmàtica, en liturgia i en rituals...que li serien molt útils com a dirigent polític). Optà per integrar-se en la vida conspirativa i clandestina dels revolucionaris professionals. Quan va llegir Què fer? optà pel bolxevisme, alhora que encapçalava un grup de revolucionaris violents, els sosistes. Aquests no es limitaven a l’activisme polític, donat que van ser responsables d’alguns dels atemptats i dels robatoris més violents del Caucas. Iosiv era conegut com Soso, Koba o Beso. Tenia molt èxit amb les dones. Es casà dues vegades i tingué tres fills reconeguts. Entre els revolucionaris professionals Iosiv era singular perquè era un revolucionari pràctic –dels que dirigien atemptats, robatoris, sabotatges...-, però també un intel·lectual que escrivia sobre el marxisme i les nacionalitats. Va ser ditingut diverses vegades per l’Ojrana, empresonat i desterrat a Sibèria, també va estar breus períodes a l’exili, sota la protecció de Lenin. Iosiv era el principal dirigent bolxevic al Caucas, però el 1912, amb l’escissió definitiva entre bolxevics i menxevics, fou elegit com un dels integrants del Comitè Central; era un dels dirigents bolxevics que no es trobaven a l’exili. Va ser el primer director de Pravda, el portaveu dels bolxevics, i es posà el pseudònim Stalin (acer)2.

El 1923, Stalin aconseguí marginar Trotski en retirar-li la base del seu poder com a comissari de Guerra. Zinoviev i Kamenev van comprendre que Stalin no estava disposat a mantenir el triumvirat que havia vençut a Trotski. El 1925, Zinoviev i Kamenev, que encapçalaven el sector esquerrà del Partit, també van ser derrotats. El 1927 fracassà l’intent de recuperar el poder de l’oposició esquerrana encapçalada pels tres marginats. Stalin formà una nova Troika amb Bujarin i Rikov del sector dretà del bolxevisme. També tenia els seus propis partidaris com Molotov. Aquest era l’únic home, que en funció dels seus càrrecs, negocià amb tota la jerarquia comunista començant per Lenin, però també amb els dirigents nazis més importants i amb els principals dirigents de les democràcies. Era conegut com cul de pedra. Sempre va ser un partidari d’Stalin, fins i tot durant el període de la destalinització.

1 S. Sebag Montefiore, 2004, i del mateix autor, 2007; R. Service, 2006 2 S. Sebag Montefiore, 2004 i 2007; R. Service, 2006; R. Overy, 2006, 39-51

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Entre 1924 i 1928, els grans defensors de l’economia mixta soviètica eren Stalin i Bujarin, però molts dirigents comunistes de les organitzacions territorials del PCUS eren partidaris d’acabar amb la NPE perquè temien que la llibertat de mercat acabés amb la dictadura i amb el monopoli del poder dels bolxevics. No els agradava la possibilitat que haguessin de rendir comptes a un camperolat hostil. Recordaven molt bé què feien els camperols insurreccionats i els verds amb els bolxevics que capturaven durant la guerra civil1. El creador de l’Exèrcit roig va perdre tots els seus càrrecs entre 1925 i 1926, el 1927 l’expulsaren, conjuntament amb Zinoviev, del PCUS.

A la dècada dels vint es mantenia la dictadura política col·legiada iniciada per Lenin i les discrepàncies polítiques entre els bolxevics no es pagaven amb la vida, com a la dècada dels trenta, durant els anys del terror, quan gran part de l’antiga direcció bolxevic va ser eliminada pels stalinistes des de Kamenev, primer cap d’Estat de la Rússia bolxevic, a Zinoviev, primer líder de la tercera internacional, a Trotski que va ser assassinat per ordre de Stalin per un comunista català: Ramon Mercader, el 1940, a Mèxic.

Entre 1924 i 1932 aproximadament, Stalin controlava al poder amb l’ajuda dels seus partidaris (Sergo, Molotov, Voroshilov, Kirov...) i el sector dretà, plenament partidari de mantenir la NPE, amb Rikov –el cap del govern-, Tomski –responsable dels sindicats- i Bujarin. Aquest havia polemitzat molt durament amb Trotski. Era amic personal de Stalin i amic íntim de la segona dona del dictador, la joveníssima Nàdia (1901-1932). L’estimava molt i es va casar amb ell quan tenia disset anys. Possiblement, va suïcidar-se perquè tenia greus problemes psicològics i perquè no estava d’acord amb la guerra contra el camperolat, tot i que oficialment no existia, impulsada pel seu marit. La guerra contra els camperols comportà una gran crisi de subsistències que afectà principalment a Ucraïna; un país que havia intentat independitzar-se durant la revolució, on els nacionalistes, els blancs, els anarquistes i els verds havien tingut molta força durant la guerra civil i on els camperols no havien acceptat massa bé el procés de deskulakització. Stalin va quedar molt afectat pel suïcidi de la seva dona, era gairebé una traïció per ell i molts membres del seu cercle íntim ho pagaren molt car, quan començà el gran terror, per exemple Bujarin, amb el qual havia tingut discrepàncies polítiques, però possiblement també el culpava d’haver influït políticament a Nàdia2.

Nikolai Bujarin era fill d’un mestre d’escola llicenciat en matemàtiques que li va donar una bona educació. El 1906 s’incorporà als bolxevics i es va convertir en un revolucionari professional a la vegada que estudiava economia. Va ser detingut i s’exilià a Viena fins al 1914, i posteriorment residí a Lausanne, Estocolm i Oslo, on completà la seva formació intel·lectual. Lenin l’apreciava molt, però era conscient que no era un revolucionari pràctic. Per tant, no va ser un dels protagonistes del cop d’est d’octubre i, posteriorment, va dedicar-se a l’adoctrinament i al periodisme polític. Durant aquesta etapa va escriure amb Preobrazhensky, L’ABC del comunisme. El llibre cabdal de l’extrema esquerra bolxevic defensora del comunisme de guerra, però amb la NPE i la crisi de subsistències. Bujarin es passà al sector dretà del bolxevisme i s’enfrontarà amb èxit amb Trotski, Zinoviev i Kamenev. Defensava l’aliança entre obrers i camperols. Era partidari que els camperols s’enriquissin i controlessin les seves explotacions agràries. Entre 1924 i 1928 va governar Rússia conjuntament amb Stalin, fins que aquest arribà a la conclusió que calia acabar amb la NPE, planificar l’economia i impulsar un rapidíssim procés d’industrialització a la URSS. Stalin imposà els seus criteris i Bujarin va perdre rellevància, tot i això va mantenir la seva fidelitat al partit, fins i tot quan començà l’eliminació dels antics dirigents i sabia que era un dels que serien suprimits. Fou jutjat el 1938 i, tot i que acceptà haver comés cap crim, fou executat. El seu vell amic Stalin ordenà l’empresonament de la seva família.

El 1926, Stalin sintetitzà les doctrines de Lenin a Fonaments de leninisme. Els bolxevics ja s’identificaven com marxistes leninistes, però el gran impulsor del leninisme era Stalin. Aquest amb una àmplia formació teològica simplificà al màxim les teories de Lenin i les imposà com una doctrina dogmàtica. Per tant, no hi hauria discussió crítica, sinó creença basada en la fe. Pels bolxevics el leninisme era el seu catecisme. Podríem dir que Lenin era el gran dirigent que hauria revelat la veritat i Stalin, des de la secretaria general del partit, el seu profeta. Durant aquests anys, Stalin és el primum inter pares, però altres dirigents tenien un pes significatiu com Bujarin, Rikov i Tomski. Kalinin era el cap d’estat i els estalinistes ocupaven llocs claus del partit i del govern.
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 15 2 Trobareu una detalladíssima explicació a S. Sebag Montefiore, 2004, especialment a les pp. XXI-XLI, 70-72, i 83-99, així com a detalls biogràfics de tots els dirigents soviètics del període estalinià

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

L’organització del partit únic i l’aparell político institucional de l’Estat estaven cada cop més fusionats, però era el partit qui controlava l’estat soviètic. Stalin, el gener de 1926, va explicar que «el Partido ejerce la dictadura del proletariado… En este sentido el Partido toma el poder, el Partido gobierna el país… Esto no quiere decir que el Partido pueda identificarse con los soviéticos, con el poder estatal. El partido es el núcleo de ese poder, pero no puede identificarse con el poder estatal»1.

Un país on es matava per la poesia i es tancava en manicomis als científics crítics. Els enginyers d’ànimes i els científics

«Vivimos sin sentir el país bajo nuestros pies,/ nuestras voces a diez pasos no se oyen./ Y cuando osamos hablar a medias,/ al montañés del Kremlin siempre evocamos./ Sus gordos dedos son sebosos gusanos/ y sus seguras palabras, pesadas pesas./ De sus mostachos se carcajean las cucarachas,/ y relucen las cañas de sus botas./ Una taifa de pescozudos jefes le rodea,/ con los hombrecillos juega a los favores…» O. Mandelstam

Els bolxevics, des de la seva arribada al poder, estaven convençuts que era possible crear una nova humanitat que seria la que viuria en la nova societat comunista. No obstant, les corrents culturals «de la era de Stalin no fueron necesariamente una respuesta a lo que deseaban obtener los campesinos, sino más bien una expresión de las tensiones psíquicas y mentales y de los valores de los funcionarios y dirigentes de un aparato de Estado en pleno crecimiento en medio de una civilización rural todavía arcaica y en conflicto con ella»2. Els bolxevics impulsaren unes noves morals i ètiques que no tinguessin res a veure amb les burgeses. El mateix Lenin assegurava que «nuestra ética es un instrumento para destruir la vieja sociedad de explotadores; una lucha por la consolidación y la realización del Comunismo es la base de la ética comunista»3.

L’educació era considerada bàsica i els coneixements estaven intrínsecament vinculats a la ideologia. El Partit estava per sobre la família. Les analogies eren freqüents i Stalin era comparat amb el pare... El Vozd era un autodidacta que llegia febrilment i la resta dels jerarques bolxevics seguien el seu model. Stalin respectava molt el món de la cultura perquè, des de la seva perspectiva, eren enginyers d’ànimes. No obstant, per Stalin tot estava subordinat a les directrius polítiques. El mateix Stalin era un intel·lectual capaç de sintetitzar les obres complertes de Lenin i d’establir el criteris del leninisme com a dogmes ahistòrics. Coneixia molt bé les doctrines marxistes, era capaç de mantenir un debat intel·lectual teòric al màxim nivell, alhora que era un bon coneixedor de la cultura. Amb la seva persuasió aconseguí que Gorki tornés a la URSS i si li semblava que la tasca d’algun intel·lectual era genial el protegia, però els que no responien a les exigències doctrinals del partit –les seves- foren purgats i suprimits. Stalin va ser amic personal del poeta Demian Bedni que tenia accés directe al dictador; li agradava l’obra dels literats M. Bulgakov, d’I. Ehrensburg, del director S. Eisenstein; entre els crítics com O. Madelstam quan l’anaven arrestar va escriure: aïllar, però conservar... Sobre B. Pasternak va impedir que el suprimissin perquè viu als núvols. El novel·lista dels cosacs i de la col·lectivització M. Sholojov li va escriure cartes sobre les requises de gra que li haurien pogut costar com a mínim la detenció... Si Stalin no hagués considerat que era un literat útil per a la revolució4.

Durant les vacances, Stalin es reunia amb Zhdanov per parlar i estudiar, especialment d’història. El 1931, va intervenir personalment en una discussió a l’Acadèmia de la Història per imposar les tesis del que posteriorment seria conegut com a realisme socialista a l’àmbit literari. Stalin imposà als acadèmics soviètics que «en adelante, la historia no sería lo que dijeran los archivos, sino lo que decretara el Partido». Fins i tot, amb Zhdanov corregien els manuals d’història escolars5.

1 R. Overy, 2004, 171-214 2 M. Lewin, 1987, 395-396. Vegeu també R. Overy, 2004, 283-322 3 R. Overy, 2004, 323-326 4 Vegeu S. Sebag Montefiore, 2007, 50-52, 77-86 5 S. Sebag Montefiore, 2004, 127-130

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Quan finalitzà el Gran Terror reescrigueren la història dels darrers anys de la Rússia tsarista i dels primers de la soviètica. «Resultó ser un documento sin probable precedente. Desvergonzadamente […] No quiero decir que falsificaron sencillamente algunos hechos o que dieran una nueva interpretación a los acontecimientos. Quiero decir que, deliberadamente, se pasó por alto la historia, expurgando acontecimientos e inventando hechos»1. Substituiren el teòricament objectivisme del materialisme històric per una història falsejada i narrativa que cercava el compromís comú en la construcció del socialisme soviètic. Desenvolupava un patriotisme nacionalista rus, cada cop més evident, malgrat que la URSS era un dels estats més plurinacionals i multiculturals, amb la paradoxa que es decleraven internacionalistes i anti nacionalistes2.

Durant el període estalinià impulsaren una veritable revolució cultural basada en la desconfiança de tot el que venia de l’exterior i exaltació de tota la producció cultural i científica soviètica. Els científics, tant socials com humanístics, i també els literats tenien molta importància en un país on un poema podia costar la vida, però quan arribaven a la conclusió que els científics eren valuosos se’ls enviava a camps de concentració especials, perquè poguessin continuar el seu treball... empresonats3.

Els comunistes dissidents com Víctor Serge admiraven Gorki; no únicament per la seva trajectòria literària, sinó també com a socialista. La veritat era que Stalin transformà a Gorki en el símbol viu de la nova literatura soviètica… i al novel·lista li agradava el poder real sobre la intel·lectualitat soviètica del període, alhora que era amic dels principals txequistes i havia visitat, el 1928, el camp de concentració que va servir de model al sistema de gulags, però el deixar-se seduir per l’estalinisme ho pagà molt car.

Quan el poeta Osip Mandelshtam (1898-1938) comentava que la poesia era més respectada a Rússia que en qualsevol altre lloc del món donat que la gent era assassinada per la poesia, tenia raó, com va poder comprovar personalment quan va escriure un poema en el qual criticava Stalin. Era motiu més que suficient perquè els txequistes l’executessin, però Stalin decidí conservar-lo perquè el considerava un geni... No va poder sobreviure gaire temps en la deportació. Cal no oblidar que el Vozd havia estat un brillant i reconegut poeta durant la seva joventut i que donava molta importància a la literatura, tanta que potenciava als que considerava bons pels interessos de la revolució, marginava els que considerava genis, però es mostraven crítics, i deixava que el NKVD eliminés als considerats contrarevolucionaris4.

Els científics que s’atrevien a portar la contrària al que establien les acadèmies de ciències soviètiques eren internats en centres de salut mental, on se’ls pretenia tornar-los a la normalitat tractant-los com a malalts mentals i, de vegades, amb l’aplicació d’electro shocks5. Els biòlegs i els genetistes soviètics havien d’acceptar dogmàticament les tesis de Lyssenko que demostrarien que la ciència burgesa de Darwin i dels millors genetistes occidentals estava equivocada. Stalin va establir que Lyssenko era un geni perquè hauria demostrat que l’herència genètica no era més que la concentració d’influències del medi exterior, assimilades pels organismes en les posteriors generacions. Era una tesi científica que s’adequava als criteris polítics bolxevics. Es cert que els éssers vius s’adapten al medi... i que evolucionen els seus gens en un procés lentíssim, però Lyssenko assegurava que es podien canviar els gens de les plantes i els animals en pocs anys, només calia canviar les condicions exterior perquè canviessin els gens. Construir un món nou, una societat i una cultures noves, una humanitat nova i, naturalment, noves espècies de plantes i animals. El problema és que Lyssenko estava equivocat, no es poden canviar els gens d’una planta per exposar-lo a temperatures extremes. El vell mètode empíric ho demostrà ràpidament, però l’empirisme no servia a la URSS d’Stalin. Lyssenko tenia raó perquè el Vozd ho havia dit. Va ser considerat heroi de la URSS i membre de l’Acadèmia de Ciències fins al 1964.
1 V. Kravtxenko, 1953, 279-280 2 R. Overy, 2004, 641 3 J. Meyer, 2007, 229-249. Vegeu la comparació de les revolucions culturals estalinista i nazi a R. Overy, 2004, 409-451 4 S. Sebag Montefiore, 2004, 180 i següents 5 Zhores i Roy A. Medvedev, Locos a la fuerza, Destino, 1973

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Els veritables científics asseguraven que les teories de Lyssenko eren una barreja de voluntarisme, mentires i màgia. El deliri lissenkenista que podríem veure com l’aplicació de les tesis estalinistes a la biologia és «la consecuencia y también la solución imaginarias de un problema político real [millorar la producció agrària i ramadera amb la millota de les llavors i dels animals] mal planteado»1. Als estalinistes els agradava assegurar que la ciència soviètica, en tots els àmbits del saber, era objectiva, però quan els científics occidentals els intentaven demostrar que estaven equivocats o observaven que els experiments fracassaven no ho podien admetre, donat que anar contra els dogmes de les Acadèmies implicava ser ingressat en un sanatori mental o en un dels gulags destinats a científics2. També hi havia caps especials –sharaska- per tècnics d’elit.

El debat sobre la planificació de l’economia La supressió de la NPE i la construcció de la utopia d’Stalin

«Al ver todo nuestro aparato, nuestro sistema de dirección, nuestra burocracia, nuestro increíble desorden con todas las formalidades posibles, estoy literalmente horrorizado» F. Dzerzhinski. Citat per J. Meyer, 2007, 172

La NPE havia permès acabar amb la crisi de subsistències, superar la producció agrària de 1914 i recuperar la capacitat industrial d’abans de la guerra, però també havia generat el sorgiment de nous grups socials, els nepmen, que s’havien enriquit amb l’activitat econòmica privada i alguna sotragada econòmica que responia als cicles de creixement i crisi típics de les economies de mercat. El sector dretà del partit, encapçalat per Bujarin, defensava que calia mantenir el creixement de la NPE a partir del desenvolupament d’una economia mixta que encara era bàsicament agrària. El sector dretà dels bolxevics era partidari de mantenir la llibertat econòmica, sense introduir cap canvi polític. Stalin estava més influït pel sector dels bolxevics que defensaven que la definitiva industrialització de la URSS únicament s’aconseguiria amb la total planificació de l’economia. L’objectiu era que en una dècada la URSS passés de ser un país fonamentalment rural i amb una economia bàsicament agrària, encara que pròspera, a una superpotència urbana i industrial. Per a aconseguir el que alguns historiadors han anomenat el gran salt endavant de l’economia soviètica volien que els recursos del sector privat de l’economia que havia creat la NPE fossin socialitzats i que els recursos humans i econòmics que es dedicaven al sector primari passessin a la indústria. Stalin i els seus partidaris estaven disposats a utilitzar qualsevol mitjà per aconseguir el seu objectiu. Pensaven que una dècada de patiments i milions de morts, detinguts i desplaçats eren un preu petit si aconseguien consolidar el socialisme en un sol país: la URSS, i posar les bases per un món millor, on no hi hauria ni explotats ni explotadors. Tanmateix, el preu era que el suposat paradís del proletariat es transformà en tot el contrari per als treballadors soviètics. Iniciaven la planificació centralitzada i dels plans quinquennals3.

L’elaboració del nou model econòmic: la planificació centralitzada tenia com a únic precedent el comunisme de guerra. Implicà un fortíssim control central a la indústria, la militarització del treball, l’establiment del monopoli estatal sobre el comerç dels cereals i les requises per obtenir aliments. Per alguns bolxevics aquesta política econòmica no respondria a una economia socialista, sinó a una economia de guerra. No obstant, la NPE tampoc responia al que els dirigents comunistes desitjaven, sinó a la situació de crisi socio-econòmica i a la crisi de subsistències en què es trobava el país. Aquesta sorgia de l’empirisme amb què afrontaven els problemes econòmics, però també polítics, socials i culturals la direcció bolxevic que primer encapçalava Lenin i, posteriorment, Stalin. A més, el sector més esquerrà dels bolxevics veien el comunisme de guerra com un accelerador de la revolució que havia contribuït a destruir les diferències socials i impulsar l’igualitarisme. Trostski i els seus partidaris havien defensat la militarització del treball, la planificació de l’economia i la
1 D. Lecourt, 1978. Power Point imatge 226 2 Alexandr Solzhenitsyn, El primer cercle 3 Trobareu una comparació entre l’evolució de l’economia estalinista i la nazi a R. Overy, 2004, 453-502

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

industrialització accelerada. Però, el debat sobre la industrialització soviètica l’inicià F. Dzherzhinski, el 1925. El cap de l’OGPU era una barreja John E. Hoover, d’inquisidor i de Robespierre, perquè no utilitzava el seu poder per beneficiar-se personalment. Aquest presentà un informe al tercer Congrés dels Soviets, on remarcava que la producció industrial estava estancada i que es trobava molt per sota de la de 1913; subratllava la misèria en què es trobava el poble soviètic; la contradicció entre les necessitats del consum i la manca de mercaderies. Les seves dades establien que el consum s’havia reduït a la meitat i en alguns articles de primera necessita en dos terços1.

Durant els anys de la NPE, alguns economistes bolxevics començaren a posar les bases de la planificació econòmica centralitzada de l’economia soviètica vinculats al Gosplan constituït per Lenin, és a dir, la Comissió d’estat per a l’electrificació de Rússia, que dirigia l’enginyer Gleb Krjijanovsky. Aquests tenien grans il·lusions productivistes que concretaren en els projectes de grans centrals elèctriques que permetrien una transformació global de l’economia, d’acord amb una visió del marxisme deformada per la sobrevaloració atorgada al progrés tecnològic. Sorgia una tecnocràcia soviètica que comptava amb el beneplàcit de Lenin, quan assegurà que el comunisme era els soviets més electrificació. Entre 1921 i 1928, un conjunt de tecnòcrates van dur a terme el Gosplan i aconseguiren èxits remarcables en l’electrificació de la nova URSS, alhora que començaven a teoritzar sobre la planificació de tota l’economia soviètica. Economistes com Bazarov defensaven la planificació, però cercaven combinar el desenvolupament de l’economia socialista a partir de la potenciació estatal de l’economia productiva, alhora que es millorava el benestar dels treballadors. Vladimir Grosman que va ser perseguit pels estalinistes perquè havia defensat que en lloc de paràmetres absoluts de producció econòmica haurien de tenir en compte la qualitat de la producció i del treball, a través de la productivitat. Pels partidaris de Stalin l’únic important era incrementar la producció, sense tenir en compte la productivitat.

No tots els tecnòcrates soviètics eren partidaris de la planificació econòmica. Txaianov que defensava que la visió de l’economia de les famílies camperoles amb petites propietats o vinculads als MIR, les col·lectivitats agràries tradicionals russes, no seguien la mateixa lògica que les empreses capitalistes o dels agricultors que havien vinculat tota la seva producció a l’economia de mercat. Precisament, un dels principals economistes d’aquell període era Nikolai Kondratiev, l’autor de la teoria dels cicles llargs de l’economia de mercat. Aquest defensà la teoria que l’economia mundial es movia, al menys des de finals del segle XVIII, d’acord amb uns ritmes que depenien de les onades d’inversió i que marcaven cicles de creixement i de crisi d’uns cinquanta anys. Kondratiev era un dels defensors del manteniment de la NPE i de la privitització de sectors econòmics que estaven controlats per l’Estat. Quan va començar la planificació va ser purgat; un dels seus deixebles va poder continuar la seva recerca perquè s’exilià a EUA: Leontiev, que va desenvolupar estudis sobre les taules de relacions interindustrials, i va ser un dels primers premis Nòbel d’economia.

Alguns dels millors economistes soviètics no reduïen el desenvolupament econòmic a l’impuls de la producció, a través de la total socialització de tots els mitjans de producció, la seva direcció centralitzada i el canvi tecnològic. Defensaven que calia tenir en compte criteris qualitatius en la producció, la millora de la productivitat i de les condicions de vida dels treballadors que és el que havia aconseguit la NPE. No obstant, s’imposà el criteri que calia accelerar la industrialització de la URSS a qualsevol preu, sense tenir en compte les condicions de vida i la duresa del treball, tant dels proletaris com dels agricultors soviètics.

El referent dels impulsors de la planificació de l’economia soviètica, amb Stalin al cap, eren el Gosplan, el comunisme de guerra i les propostes de Trotski de militarització del treball i d’acceleració de la industrialització de la URSS. Això sí, en nom d’un món futur on no hi haurien opressors, ni oprimits, quan la URSS seria el paradís del proletariat, per aconseguirho estaven disposats a transformar la vida de milions d’obrers i sobretot dels camperols soviètics en un infern, amb la utilització del terrorisme d’estat en gran escala, a través de l’antiga Txeca, que el 1922 passà a nomenar-se GPU (Administració Política d’Estat) i el 1923 OGPU (Administració Unificada Política d’Estat) i al cap d’una dècada, el 1934, NKVD (Comissariat del Poble per Assumptes Interns). Aquests transformaren els antics camps de concentració en els temibles
1 A. Erlich, The Soviet Industrialization. Debate: 1924-1928, Harvard, 1967; J. Meyer, 2007, 171-173

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

gulags que van arribar a ser un veritable arxipèlag, on es tractava de reeducar els presos a través dels treballs forçosos. Per tant, milions de soviètics treballaren com a mà d’obra esclava, i centenars de milers moriren per la duresa tant del treball com del tracte, en nom d’un món on no hi haurien “opressors ni opimits”1.

El 1927 els assessors de Stalin li asseguraren que la modernització de l’agricultura soviètica necessitava de 250.000 tractors, i un gran increment de maquinària implicava desenvolupar jaciments petrolífers i refineries, així com centrals elèctriques, per tal de subministrar l’energia necessària. També volien potenciar la indústria pesada perquè existia la voluntat d’incrementar la capacitat de defensa de la URSS. Stalin decí acabar amb la NPE. No ho va consultar amb el politburó, on hi havia molts integrants del sector dretà del partit que li havia donat suport des de 1924. Aquest integrava a dirigents bolxevics molt importants, alguns dels quals eren amics personals del secretari general. Per a entendre aquesta decisió cal tenir present que el 1913 Rússia havia produït 81,6 milions de tones de cereals, mentre que el 1926 la producció havia estat de 76,6, l’any següent de 73,3 i el 1928 de 71,72. La reducció de la producció de cereals implicà que els bolxevics cerquessin solucions radicals. Aquestes aplicaren la planificació econòmica i la col·lectivització de l’agricultura, conjuntament amb una accentuació de la repressió que es mantingué fins la mort d’Stalin el 1953.

Els dirigents bolxevics asseguraren que els mals resultats agraris es devien a una vaga de kulaks, però els motius reals eren la manca de maquinària, d’adobs i la variabilitat del clima. En aquestes circumstàncies, el gener de 1928, durant un viatge als Urals i Sibèria que havien programat per intentar trobar solucions a la disminució dels enviaments de gra a la ciutat, Stalin va prendre la decisió d’acabar amb la NPE. Cal tenir present que la disminució dels enviaments del gra no es devia a una vaga, o la tasca d’especuladors, sinó a una mala collita. El secretari general del PCUS, que fins aquell moment havia estat un del principals defensors de la NPE, va reimplantar els mètodes del comunisme de guerra, que estaven inspirats en l’economia de guerra alemanya i inicià el desmantellament de la NPE, entre 1928 i 19303. Cap govern havia implantat unes mesures econòmiques tan dures en temps de pau.

Stalin ordenà a les organitzacions del partit de tota la URSS que obtinguessin gra d’on fos. Tornaren a utilitzar les requises del temps del comunisme de guerra utilitzat en plena guerra civil. Alguns dirigents bolxevics podien pensar que les requises serien temporals, fins a la propera bona collita, on es tornarien a respectar els criteris de la NPE aprovats pel partit. Tanmateix, aquest no era el plantejament d’Stalin que ja havia reduït l’oposició esquerrana a la marginalitat. En aquestes circumstàncies, anuncià la necessitat de socialitzar tota l’agricultura, és a dir, amb la supressió de les explotacions privades i de les cooperatives no controlades per l’estat. Aquests haurien d’integra-se, en teoria, voluntàriament en grans koljozy i sovjozy. Aquelles col·lectivitats agràries que detestaven la major part dels camperols soviètics, alhora que donava la consigna de suprimir els Kulaks.

Stalin va decidir que calia forçar els camperols a que entressin en la col·lectivització, però la força i el terrorisme d’estat, a través dels txequistes, servirien també en termes més generals per a sotmetre amples capes de la població a unes condicions de treball i d’explotació duríssimes. El terror va ser utilitzat per la modificació violenta de les condicions de vida i de treball de milions de persones. També va ser un mitjà pel reforçament de les pitjors formes de submissió social, fins arribar al treball esclau de milions d’empresonats als gulags. Des d’un bon principi, el terrorisme d’estat a gran escala i la coerció violenta dels treballadors soviètics seria el mecanisme utilitzat per impulsar la virada de la política econòmica que implicà la planificació de l’economia soviètica i la seva industrialització en una dècada. No quedava cap dubte, Stalin encapçalava un dictadura sobre el proletariat. Es podria dir que volia aplicar allò que deien els absolutistes il·lustrats: tot per al poble, però sense el poble.

Stalin havia lluitat contra el sector esquerrà del partit, però una vegada derrotats, es sentia molt més a gust amb les tesis radicals que amb les moderades.
1 J. Meyer, 2007, 250-254 2 M. Lewin, 1985, 131 3 R. Service, 2000, 170

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

La direcció bolxevic estava integrada per un grup molt reduït de jerarques que vivien gairebé tots al Kremlin, encapçalats per un Stalin que quan volia podia ser fascinant i encantador, alhora que ho sabia tot dels seus companys en la direcció del PCUS. A més, molts dels dirigents del partit eren realment membres d’unes poques famílies entre les quals començava a desenvolupar-se una certa endogàmia. No obstant, la família bolxevic integrada per un petit grup de dirigents idealistes i despietats, va quedar molt malmesa quan també els afectà el terror: les purgues. Aquestes afectaren a bona part de la direcció històrica dels bolxevics, a molts dels principals repressors, a amics íntims i familiars del Vozd.

El mateix Stalin va explicar que la tasca essencial del plans quinquennals era transformar la URSS en un país industrialitzat, alhora que pretenien eliminar totalment els elements capitalistes, aplicar les formes socialistes d’economia i crear una base econòmica per la supressió de les classes socials a la URSS que possibilités la construcció d’una societat socialista. Els plans quinquennals també haurien d’ajudar a constituir una indústria que col·laborés a reequipar i reorganitzar, sobre premisses socialistes, no únicament la indústria, sinó també els transports i l’agricultura. A l’àmbit agrari, volien passar d’una economia rural parcel·lada, a la col·lectivitzada. Finalment, volien crear les condicions tècniques per incrementar al màxim la capacitat de defensa del país per poder organitzar una resposta vigorosa a totes les temptatives d’agressió armada de l’exterior o d’on provinguessin1. Els tres plans quinquennals que es van desenvolupar entre 1928 i el 1941, quan començà la invasió nazi, van permetre un gran creixement de la producció, alhora que es restringia el consum, és a dir, la producció va ser destina a grans infraestructures i a inversió industrial2.

La fi de la uravnilovka –igualització- i el gran salt endavant El primer pla quinquennal (1928-1932)

«Rebajar el ritmo significa quedarse atrás […] ¡Y a los remolones hay que derrotarlos! Y no queremos que nos derroten a nosotros… La historia de la viaja Rusia consistió… en ser derrotada… por su atraso» Stalin, 1931. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 23

Els plans es mesuraven per anys agrícoles i es prenien períodes de cinc anys, perquè eren els que convenien per a dur a terme les grans obres infraestructurals i per obtenir estimacions mitges de collita damunt de les quals basar-los. El primer pla global quinquennal havia d’anar de l’1 d’octubre del 1928 al 30 de setembre del 1933, però el donaren per finalitzat el 1932, perquè haurien aconseguit tots els objectius. No obstant, les condicions de vida dels treballadors eren molt pitjors que en els anys de la NPE, la repressió i el terror s’aplicaven amb més intensitat que durant la guerra civil i la URSS patia una nova crisi de subsistències. Els primers desertors ho explicaven, però al món occidental resultava difícil de creure que un Estat que deia haver establert la dictadura del proletariat pogués exercir una dictadura tan dura sobre els treballadors. Els partits comunistes asseguraven que tot eren mentides dels partidaris del capitalisme. La URSS es va industrialitzar en una dècada, però a quin preu?

La direcció bolxevic i el Vozd eren «el motor de una revolución enorme y terrible: debían construir rápidamente el socialismo y abolir el capitalismo. Su programa industrial, el plan quinquenal, debía hacer de Rusia una gran potencia que no volviera a ser humillada nunca más por Occidente; su guerra en las zonas rurales acabaría para siempre con el enemigo interno, y volverían los valores de 1917»3.

Els impulsors del primer pla quinquennal van concretar els seus objectius en un treball d’unes dos mil pàgines. Posava les bases de la centralització de totes les decisions econòmiques, alhora que impulsava la plena socialització de tots els mitjans de producció. Els planificadors dividiren l’economia per sectors: energia, indústria, agricultura; es plantejaren els problemes socials, comercials i de treball que deduïen que generaria la seva implementació i estudiaren la seva aplicació a les principals zones de la URSS. Pretenien aconseguir unes taxes molt altes de creixement per la indústria, a la vegada
1 Stalin, 1938 2 G. Ofer, 1987. Trobareu una comparació de la construcció de la utopia, tant d’Stalin com d’Hitler a R. Overy, 2004, 259-283 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 23; J. Meyer, 2007, 174-176 i 221-229

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

que un gran augment en la construcció d’habitatges, del salari dels obrers i dels ingressos dels camperols. A tall d’exemple, volien que la renda per càpita nacional soviètica es doblés.

Les directrius teòriques del pla no haurien d’haver perjudicat a ningú i beneficiat a tothom, però cal tenir molt clar que la teoria no és el mateix que la pràctica. Els bolxevics estaven convençuts que l’objectiu era bo i per aconseguir-lo estaven disposats a utilitzar qualsevol mitjà. Quan començà el pla havien de crear els instruments per convertir en realitat les directrius que prèviament havien elaborat. El pla implicava treure recursos del camp per potenciar la industrialització. Volien que els agricultors voluntàriament s’integressin en els koljozy. A l’àmbit industrial, el primer Pla Quinquennal es centrà en el desenvolupament de la siderúrgia i de la indústria pesada.

Els objectius imposats als treballadors eren gairebé irrealitzables; un gran augment de la producció de carbó, un increment del 200% de la producció de ferro i un 335% de la d’electricitat. La justificació d’aquestes demandes era que si la industrialització no era ràpida la URSS no es podria defensar d’una invasió dels països capitalistes. El símbol i la clau de la industrialització soviètica impulsada pels plans quinquennals era Magnitogorsk, on es va contruir el complex siderúrgic més gran d’Europa.

L’Estat tornava a tenir el monopoli del comerç de tots els productes. Les empreses privades van ser nacionalitzades. La iniciativa privada, amb la finalitat de fer negocis, va ser abolida. Invertiren en infraestructures, fàbriques i mines, alhora que els planificadors, que es trobaven a Moscou, fixaven objectius de producció per tot el sector públic, des de les granges col·lectives a les mines passant per les noves indústries. Per tant, el procés de planificació de l’economia estava plenament centralitzat de dalt a baix. La propaganda deia que sempre s’aconseguien els objectius i, fins i tot, es superaven, fins al punt d’avançar finalització del pla quinquennal per haver-los aconseguit tots. No era cert, però quan no els aconseguien no ho atribuïen a que s’havien equivocat alhora de planificar, sinó als sabotejadors que ho haurien impedit. Moscou lluitava contra el sabotatge intern a través dels txequistes. El 1929, l’aparell repressiu va donar un salt qualitatiu, i els camps de concentració es transformaren en camps de treball forçat.

Stalin i els seus partidaris entenien la planificació de l’economia com la industrialització ràpida, en una dècada, d’un país que era fonamentalment rural i agrari. El canvi en el model econòmic afectà a tots els àmbits de la vida soviètica, des del partit fins a la cultura, passant per la societat o l’educació. Els bolxevics no dubtaren en utilitzar tots els mitjans possibles, com la repressió i la supressió de tots els que s’hi oposessin, incloent-hi els membres del partit. Començà el procés de marginació del sector dretà del PCUS que encapçalava Bujarin. Aquests, el 1929, van haver de reconèixer que les seves opinions sobre economia estaven equivocades. A més, el crash de Wall Street, l’octubre de 1929, i l’inici de la gran depressió semblaven que donava la raó a Stalin que s’hauria avançat gairebé dos anys a l’inici de la principal crisi de l’economia de mercat.

El 4 de gener de 1931, Stalin explicava en la primera conferència federal de treballadors industrials que «nos preguntan si no podrían bajar un poco las candencias, moderar el paso. No, camaradas, no se puede ¡No se pueden reducir las candencias! Tanto como lo permiten las fuerzas y los medios, al contrario hay que acelerar […] Frenar es retrasarse. Los que se atrasan son derrotados. No queremos ser derrotados»1.

El juny de 1931 Stalin pronucià un discurs a la conferència de funcionaris econòmics que afectà profundament a la indústria soviètica. El Vozd defensà el que aviat seria conegut com els sis punts. Els més rellevants eren «un estricto ajuste de cuentas, una dirección más centralizada de las empresas, una rígida responsabilidad por los fracasos y el despilfarro y una diferencia de gran alcance en los sueldos y los jornales. Un honrado error de juicio o un imprudente experimeto técnico era castigado con el destierro o con la cárcel, como sabotaje»2. Durant els anys del Gran Terror, el sabotatge implicava
1 J. Meyer, 2007, 223 2 V. Kravtxenko, 1953, 76

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

l’execució o, amb fortuna, una dècada de treballs forçats als gulags.

El jove enginyer Kravtxenko, membre del partit i comunista convençut, confiava en el pla quinquennal, però considerava que no tenien en compte les condicions de treball i la qualitat de vida dels obrers.

El gener de 1933, Stalin presentà davant del ple del Comité Central un document que posava de manifest l’èxit del pla quinquennal. Havien construït fàbriques de tractors, potenciat la producció d’electricitat, de carbó, d’acer i de petroli. Havien aixecat ciutats industrials del no res. Havien acabat les obres de la presa i de la central hidroelèctrica del Dnipier, el ferrocarril turc-siberià i el juliol finalitzaven les obres del Belomor, el canal, de 227 kilòmetres de llarg, que unia els mars Bàltic amb el Blanc. Aquestes grans infraestructures, especialment el canal, les havien construït els condemnats a treballs forçats; una mà d’obra que es trobava en una situació molt propera a l’esclavitud. Les dificultats per complir els objectius del pla no eren assunides pels planificadors, sinó que les atribuïen a la tasca dels sabotejadors que identificaven com a enemics del poble. El discurs triomfalista, fonamentat en les grans xifres de creixement macroecònomic, coincidí amb la crisi de subsistències –de la qual negaven la seva existència- i la guerra contra el camperolat kulak. A l’estiu de 1933, els principals dirigents bolxevics estaven esgotats, després de cinc anys en els que havien derrotat la tendència dretana del partit, esclafat als camperols i introduït la planificació de l’economia amb els plans quinquennals1.

La utilització del voluntarisme arribà a extrems aberrants, com escurçar els terminis. El primer pla quinquennal va ser reduït un any. També incrementaven els objectius previstos fins a la irracionalitat: la versió òptima del primer pla preveia produir 10 milions de tones anuals de ferro, el 1930 incrementaren l’objectiu a 17 tones, finalment en produïren set. Sobre una base voluntarista pressionaren el naixent proletariat soviètic al qual obligaven a treballar en unes condicions que haurien estat considerades inacceptables pels sindicals dels principals països industrialitzats. Aconseguiren èxits en la implantació de la indústria pesada que explica la capacitat de producció bèl·lica soviètica durant la Segona Guerra Mundial. No obstant, el preu va ser sacrificar l’agricultura, el consum i la qualitat de vida de diverses generacions de soviètics. No es va aconseguir arribar als creixements de productivitat que preveien els planificadors, però incrementaren la producció a través de l’augment del nombre de treballadors i de l’esforç. En nom de la fi de l’opressió, oprimien. En nom del proletariat, l’explotaven. En nom d’un futur idíl·lic, condemnaren a milions de soviètics a una vida extraordinàriament dura.

Els plans quinquennals, entre 1928 i 1952, no van ser resultat de coordinar les iniciatives dels diferents àmbits productius, sinó la decisió d’un grup de planificadors que de manera centralitzada imposaven els seus criteris, més voluntaristes que tecnòcrates. Era una imposició de dalt a baix. Els planificadors seguien una estratègia de creixement establerta pel Vozd i els seus experts econòmics que es centraven en la indústria de béns d’equipaments; una vegada establert el pla, l’autoritat central imposava jeràrquicament les tasques a les autoritats que les havien de dur a terme i aquestes les imposaven als productors. El funcionament responia a una visió gairebé militar de l’economia. Gairebé en tots els casos, es sobreestimaven les capacitats reals de producció i per aconseguir els objectius bàsics pressionaven als productors, a través de l’adoctrinament i la repressió, i renunciaven als objectius secundaris, els que haurien possibilitat la millora de les condicions de vida dels treballadors2.

El gran salt endavant de l’economia soviètica va ser un èxit o un fracàs? Si es considera únicament les principals xifres macroeconòmiques hauríem d’afirmar que haurien estat un dels principals èxits de l’enginyeria social amb creixements del 20% anual, quan l’economia de mercat es trobava al mig de la gran depressió. Els intel·lectuals occidentals del període d’entreguerres estaven enlluernats amb el rapidíssim progrés de la indústria soviètica, i en minimitzaven els costos socials i ecològics. El comunista heterodox G. Orwell [Blair] ja explicava a la seva faula Rebel·lió a la granja que els bolxevics havien aconseguit que els animals de la seva granja –els treballadors1 S. Sebag Montefiore, 2004, 106 2 E. Zaleski, 1962 i 1984

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

aconseguissin una producció molt més elevada que l’obtinguda a les altres granges dels homes –els estats capitalistes-, amb unes condicions de treball i de vida molt més dures que les de qualsevol estat industrialitzat. Per aquest motiu el llibre d’Orwell acaba quan el ruc observa una reunió de porcs i grangers –comunistes i capitalistes- i no es capaç de diferenciar-los.

Historiadors han comparat l’inici de la planificació i el procés de col·lectivització del camp soviètic amb una nova guerra civil: “En el siglo XX, los conquistados fueron la mayoría de los habitantes de la nación. Se vieron obligados a cambiar toda su modalidad de vida, a olvidar sus costumbres y derechos inmemoriales. No fue una guerra civil. Fue […] una guerra contra la nación emprendida por Stalin y el Partido Comunista de la URSS, y de esta guerra salió victorioso»1.

La construcció del Tsar roig Lenin ha desaparegut fa molt de temps. Visca l’estalinisme! Què hi puc fer? La gent necessita un déu

«Cuando el escritor Mijail Sholojov criticó la alabanza al líder, Stalin respondió con una sonrisa socarrona: “¿Qué le voy a hacer? La gente necesita un dios”» S. Sebag Montefiore, 2004, 129

El 21 de desembre, la jerarquia bolxevic celebrà el 50è aniversari del Vozd. El sector dretà havia estat derrotat i la major part de la jerarquia del partit participava, amb entusiasme, en el procés de planificació de l’economia i de socialització total dels mitjans de producció. La direcció bolxevic va regalar a Stalin un article a Pravda, on el reconeixien com a Vodz, és a dir, com el cabdill, que legítimament succeïa a Lenin. A finals de 1929, finalitzava el procés de successió. El primum inter pares era Stalin. Aquest els replicà que «no debéis abrigar la menor duda, camaradas, estoy dispuesto a dedicar a la causa de la clase trabajadora… todas mis fuerzas, todas mis capacidades, y, si es necesario, toda mi sangre, hasta la última gota […] Vuestras felicitaciones las pongo a la cuenta del gran Partido… que me engendró y me crió a su imagen y semejanza»2. Stalin havia guanyat la pugna per la successió de Lenin, perquè havia estat pragmàtic i pactista, però una vegada reconegut com a Vozd ja no hi haurien compromisos3.

Kravtxenko recordava perfectament que la darrera vegada que va escoltar públicament un discurs d’un rival d’Stalin va ser el 1929, quan «un “Viejo bolchevique” de los más eminentes, Christian Rakovsky, llegó a nuestra fábrica y habló en un mitin de masas. Fue casi la última vez que un enemigo de Stalin pudo hablar al pueblo […] intuimos que había una lucha por el poder y que Stalin ganaba. Algunos parecieron simpatizar con Rakovsky […] A la mañana siguiente, los obreros que mostraron una actitud amistosa haci él fueron llamados por la G.P.U.» Van ser identificats com a possibles opositors, però encara no van ser detinguts ni purgats, encara perduraven, en paraules de la poetessa Ajmatova, els anys vegetals4.

Durant els anys vegetals, l’OGPU es dedicava principalment al control de la població. El règim impulsà els estudis tècnics i en tots els centres educatius, com també a les fàbriques i a tota l’administració pública hi havia Departaments especials vinculats a l’OGPU. Aquests tenien una xarxa d’informadors i elaboraven dossiers de tots els membres que estaven sota el seu control. Tothom sabia que les parets escoltaven. En aquestes circumstàncies, el govern soviètic decidí que «debían intensificar la guerra en las zonas rurales y que literalmente tenían que “liquidar a los kulaks como clase”. Movilizaron a una policia secreta [l’OGPU] en la que la brutalidad organizada, el pillaje más cruel y el fanatismo ideológico rivalizarían para acabar con la vida de millones de personas. La fidelidad del círculo de Stalin sería fatídicamente puesta prueba por los rigores de la colectivización pues todos ellos serían juzgados por su actuación en esta crisis definitiva. El veneno vertido durante aquellos meses vulneraría las amistades de Stalin, incluso su matrimonio, iniciando un proceso que culminaría en las cámaras de tortura de 1937»5.

1 A. B. Ulman, 1973, 341-342 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 29 3 R. Overy, 2004, 112-128 4 V. Kravtxenko, 1953, 55 5 S. Sebag Montefiore, 2004, 24

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Començava a consolidar-se el culte a la personalitat del nou líder, Stalin, alhora que la generació d’estalinistes que eren molt joves quan començà la revolució, com Lazar Moisevich Kaganovitx (1893) es consolidaven en la direcció soviètica. Kaganovitx era conegut com Lazar de ferro. Provenia d’una família molt pobre de jueus ortodoxes. Lenin va veure en ell un projecte de dirigent bolxevic que sintetitzava l’experiència proletària real amb l’activitat intel·lectual. Va ser rellevant durant la guerra civil i en l’aplicació del terror. Aviat va estar sota la protecció de Stalin que malgrat ser un reconegut antisemita el protegí de les crítiques, alhora que exercia gairebé de tutor intel·lectual. Per Kaganovitx Stalin no era el primum inter pares, sinó el seu referent. Per tant, el tractava amb una deferència que no era habitual en altres estalinistes que reconeixien la superioritat de Vozd, però que mantenien una certa capacitat crítica com Sergo, Mikoian; el mateix Molotov deia de Kaganovitx que era estalinista al 200%. Els bolxevics veien la revolució francesa com un precedent de la seva revolució i admiraven als jacobins. Kaganovitx no tenia dubtes. Stalin seria el Robespierre soviètic, al que es negava a tutejar. Quan a Stalin li recordava el tracte de camarada li replicava: «¿Llamó usted alguna vez de tú a Lenin?»1.

L’estiu de 1930 la collita va ser relativament bona i el XVIè Congrés del Partit acceptava a Stalin com a líder indiscutible, alhora que aquest començava a posar les bases de les futures purgues del partit. Organitzà la celebració de judicis amanyats i s’inventà conspiracions organitzades per elements subversius. Accelerà la col·lectivització i la industrialització. Ordenà a Molotov, que era el cap del govern, que publiqués un decret on anunciés que tots els que sabotegessin la col·lectivització agrària i el pla quinquennal serien executats... Encara no ho van dur a terme, però començaven a plantejar-s’ho. També començà a atacar al sector dretà del partit, especialment als comunistes dubtosos Rikov, Piatakov i Briajunov. També bromejà amb Molotov que hauria d’afusellar a dos o tres dotzenes de sabotejadors de la direcció del partit2.

En aquell període, l’antiga Txeca es deia OGPU. El polonès de família noble que l’havia dirigit des de la seva fundació, F. Dzerzhinski havia mort per causes naturals el 1926. Stalin va dir d’ell que era un cavaller del proletariat totalment lliurat a la tasca revolucionària. Havia estat substituït per un personatge singular V. Menzhinski (1874-1934); un altre noble d’orígens polonesos impulsà les primeres purgues el 1930-1931. Entre d’altres, Stalin va impulsar una conspiració fictícia en la qual estaria implicat el cap d’estat Kalinin i un altra, sobre un possible intent de cop d’Estat del general Tujatxevski. El 1930, ambdós aconseguiren mantenir els seus càrrecs. Kalinin va entendre que la seva funció com a cap d’estat de la URSS era simbòlica... i va sobreviure a les grans purgues. No obstant, el general, heroi de guerra va ser purgat i executat el 1937... Pels mateixos motius que se li havien imputat el 1930.

Entre 1930-1933, les primeres purgues tenien com a objectiu expulsar del PCUS militants que consideressin que no tenien mèrits per continuar la seva militància. «Serían “exmiembros” del Partido, lo cual es muy diferente de ser “no miembros” del Partido. El ciudadano ex miembro del Partido es una persona que ha sido expulsada. Desde entonces se desconfía de él, es eliminado de posibles ascensos, considerado como “enemigo potencial del pueblo” en tiempo de crisis»3.

1 S. Sebag Montefiore, 2004, 45 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 36-37 3 V. Kravtxenko, 1953, 132-133

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Les purgues encara eren molt limitades, possiblement perquè Stalin, que encara era un primum inter pares, pensava que encara no era el moment de purgar a fons el partit i la societat soviètica. No obstant, aconseguí que Molotov substituís a Rikov com a cap del Consell dels Comissaris del Poble i que Sergo entrés en el Politburó i assumís la direcció del Consell Suprem d’Economia, és a dir, que s’encarragués de la direcció del pla quinquennal. Sergo era «el bulldozer ideal para imponer la industrialización en el país. Los nuevos nombramientos y el agresivo empujón que se dio para acabar el plan [quinquennal] en cuatro años desencadenaron una serie de interminables trifulcas»1. Després de la seva mort, Menzhinski va ser substituït per G. Yagoda2, quan aquest va caure en desgràcia el 1938 se’l culpà entre d’altres assassinats reals de ser el responsable de la mort del literat Màxim Gorki i la del mateix Menzhinski.

El culte a la personalitat d’Stalin cada cop era més fort, però també cap a la resta dels principals dirigents bolxevics. A tall d’exemple, els escolars s’intercanvien els cromos amb les imatges dels principals dirigents com si fossin jugadors de fútbol. El mateix Stalin acceptava que posessin el seu nom a explotacions agràries col·lectives o a un admirador que li sol·licità que li deixes canviar el seu nom pel d’Stalin. Malgrat el que pugui semblar, Stalin era extremadament popular, abans, durant i després del gran terror. Ningú atemptà mai contra ell, que durant amplis període estava relativament poc protegit, fins i tot, al 1935 va voler estrenar personalment el metro de Moscou... Kaganovitx havia estat el responsable de l’obra i estava aterroritzat... no l’havien avisat i temia per la seguretat del Vozd (un dels principals estalinistes no s’hauria pogut perdonar que li hagués passat alguna cosa al seu mestre). Stalin va voler viatjar amb la resta de moscovites. Començaven a crear la imatge d’Stalin com a pare del poble soviètic. No obstant, Stalin era capaç de barrejar un gran cinisme, amb sincera preocupació pel poble, fins al punt de preocupar-se per la qualitat del sabó. No oblidava mai, però, que el seu objectiu era consolidar la revolució... a qualsevol preu3.

Lenin establí la dictadura sobre el poble soviètic, on el dictador era un primum inter pares que governava amb el suport d’una elit revolucionària que assumia parcel·les de poder i amb el temps desenvoluparen les seves pròpies clienteles polítiques. El primer dictador soviètic va fer aprovar al Congrés dels soviets el manifest del poble oprimit i explotat; una declaració d’intencions que exercí de Constitució fins que redactaren la primera Constitució, en la qual crearen la URSS. Entrà en vigència el 1924, quan ja havien finalitzat les guerres civils, la crisi de subsistències i es començava a consolidar la NPE. Stalin demostrà el seu magisteri tàctic en sobreviure a l’intent d’apartar-lo del poder del mateix Lenin; en ser capaç de formar una Troika amb Zinoviev i Kamenev per vècer a Trotski, i tot seguit canviar d’aliances i governar conjuntament amb Bujarin i Rikov per margainar els seus antics aliats. Quan els seus partidaris: Molotov, Sergo, Kagnovitx, Kirov... van ser prou forts impulsà la planificació de l’economia, la guerra agrària i, després de l’obscur assassinat de Sergei Kirov impulsà una sèrie de purgues que afectaren a tota la societat soviètica i al PCUS. El príncep georgià que admirava a Ivan el terrible, a Gengis Khan i l’emperador August va deixar de ser el primus inter pares, el Vozd (cabdill) per a ser l’inqüestionable Jozyain (l’amo). Per a molts soviètics era un nou tsar, el tsar roig.

La Constitució més democràtica del món

«La democracia verdadera significa no una rendición impotente ante camarillas, sino la sumisión a un líder que haya elegido el propio pueblo» M. Weber citat per R. Overy, 2004, 93

Stalin va decidir canviar la Constitució de Lenin per la seva, aprovada el 19364. Era un text que consolidava la URSS, l’embrió de la pàtria del proletariat, com un Estat federal, on les diferents repúbliques tenien garantit el dret a l’autodeterminació... Malgrat que l’estructura política i institucional, real, de la URSS era de les més centralitzades i jeràrquiques del món5, on,
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 39 2 Sobre Genrij Enoch, àlias Yagoda. Vegeu S. Sebag Montefiore, 2004, 79-80 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 157-158, 169-173. Vegeu els cartells propagandístics soviètics del Power Point, com la imatge 229 i R. Overy, 2004, 137170, 386-407 4 Podeu llegir-la als materials complementaris 5 Vegeu a la imatge 225 del Power Point l’esquema de l’estructura del sistema polític i institucional soviètic

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

de facto, el partit marcava les directrius de l’estat1. També desenvoluparen una legalitat que no respectava cap dret individual, sinó que el seu objectiu era la consolidació del règim2.

El drets dels ciutadans soviètics que garantia la Constitució no eren reals, mentre que gradualment agafava volada el culte a la personalitat del dictador, entre els seus partidaris i la major part dels comunistes occidentals, fins i tot per intel·lectuals amb escrits molt laudatòries. Aquestes lloances eren formulades quan més d’un milió de persones estaven condemnades a treballs forçats i les condicions laborals dels obrers soviètics eren les pitjors de tots els països industrialitzats. El poeta francès Aragon assegurava que «dentro del vasto tesoro de la cultura humana, ¿no ocupa el primer lugar la nueva constitución estaliniana, por delante de las obras excelsas de la fantasía, por encima de Shakaspeare, Rimbaud Goethe, Pushkin?»3.

Cal trencar l’espinada del camperolat (Stalin i Molotov) La tverdost -la duresa bolxevic- i la deskulakització (1928-1932)

«¡Terror masivo contra los kulaks!... ¡A muerte con ellos!» Lenin durant la guerra civil. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 23

«Yo mismo tome parte en ello registrando de arriba abajo las zonas rurales en busca de grano escondido… He vaciado las artesas de los viejos, haciendo oídos sordos al llanto de los niños y los lamentos de las mujeres… Estaba convencido de estar llevando a cabo la gran transformación del campo que era necesaria» Records de joventut de L. Kopelev. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 26

La introducció de la planificació econòmica generà manca d’aliments. Les memòries indiquen que el maig de 1929 en els mercats ja no hi havien reserves. La població feia llargues cues per a intentar obtenir aliments. Van suprimir el lliure comerç dels excedents d’aliments i reintroduiren els canets de racionament, però no els que permetien comprar carn... perquè no en tenien. Les botigues es van torna a buidar i només tenien alguns aliments. Durant el primer semestre de 1929, va haver-hi 150 disturbis camperols. A principis de juny les milícies bolxevics s’enfrontaven a les multituds que assaltaven les botigues per intentar aconseguir menjar, alhora que per aconseguir aliments optaren pel vell mètode i «están azotando a los mujiks [camperols pobres] de nuevo»4.

La col·lectivització agrària va ser la segona fase de la guerra contra els camperols, després del parèntesi de la NPE. «La resistencia de los campesinos, mucho más activa de lo que se creyó durante mucho tiempo, llevó al Estado a utilizar todos los métodos represivos. El resultado fue la tan anhelada colectivización, un desastre demográfico de tamaño mayúsculo y la creación definitiva y amplia del Gulag, condición sine qua non para las grandes oleadas ulteriores de una represión que no se limitaría ya a los campesinos»5.

El 27 desembre del 1929, Stalin anuncià el que semblava impossible que els camperols ara s’estaven apressant a integrar-s’hi. En dos mesos havien quadruplicat el nombre de famílies integrades al sector col·lectivitzat. Els dirigents provincials van ésser animats a promoure aquest moviment i, com que sabien que serien jutjats pels resultats que aconseguissin, s’hi van llençar amb un entusiasme ferotge. Van enviar 180.000 propagandistes a explicar els avantatges d’entrar en un koljozy. Els
1 Vegeu R. Overy, 2004, 99-100 2 R. Overy, 2004, 345-356 3 L’intel·lectual comunista francès L. Aragon, a Commune, agost de 1936. Vegeu també com l’aprovació de la Constitució per referéndum popular –era inimaginable votar en contra- va ser utilitzat per a potenciar el culte a la personalitat del dictador vegeu imatge 224 del Power Point 4 J. Meyer, 2007, 175-176 5 Memòries d’I. I. Schitz. Citat per J. Meyer, 2007, 179

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

dirigents locals sabien prou bé com se les gastava el Vozd. Per tant, no dubtaren en utilitzar la violència per convèncer als petits propietaris i a les comunitats Mir que s’havien de sumar a les grans granges col·lectives. Els testimonis expliquen que «toda negativa a entrar en el colectivo es castigada severamente. Hace poco, un visitante vio en Tula un mar de cabezas de mujiks en la plaza: los parientes despedían a 500 campesinos que eran enviados a trabajos forzados al norte; allá están “allanando” los bosques gracias a lo barata que es la mano de obra. En otros lugares están fusilando a la gente, despojándola de sus bienes, apropiándose del ganado. Desesperados, los campesinos han comenzado a sacrificar el ganado»1.

Les dades parlen soles: el juliol de 1927 hi havia 14.800 koljozy que ocupaven aproximadament 1% de la superfície conreada i la seva producció era un 0’8% dels cereals exportats per la URSS. Durant els primers mesos, del pla quinquennal, el juliol de 1928, havien passat a 33.300 ocupaven el 2,3 % de les zones conreades i aportaven el 1,7% del blat exportat. Al cap d’un any, hi havia 57.000 granges col·lectives que ocupaven 4,9% de la superfície i produïen el 3,9% de les exportacions.

El procés de transformació del camp soviètic resultava massa lent per Stalin i els seus partidaris, i el febrer de 1930, el Sovnarkom publicà un decret on es prohibia l’existència dels kulaks. Aquests eren entre 5 i 7 milions de persones i aplegaven als camperols més qualificats. Els dividiren en tres categories: la 1a eren els considerats enemics del poble. Aquests havien de ser suprimits amb execucions sumàries. La 2a eren els considerats hostils que haurien de ser reeducats als gulags, amb condemnes que implicaven treballs forçats. Les duríssimes condicions laborals comportaren la mort de molts dels detinguts. La 3a eren els menys perillosos que haurien de ser deportats, molts d’aquests no van sobreviure al viatge i/o a la duresa dels territoris que havien de repoblar. El procés va acabar per afectar entre cinc i set milions de persones, malgrat que ni els mateixos bolxevics tenien massa clar què era un kulak.

El 1928, quan començà el pla quinquennal el 82,4% de la producció industrial era del sector públic que també controlava el 76,4% del comerç detallista. En canvi, l’estat soviètic únicament controlava el 3,3% de la producció agrària. El 1937, quan finalitzava el segon pla quinquennal l’estat controlava tot el comerç, el 99,8% de la producció industrial i el 98,5 de l’agrària2.

L’escriptor soviètic Vasili Grossman, d’orígens jueus, afirmava que realment el concepte kulak no designava als camperols rics, sinó que era un mena d’ens metafísic que inventà la direcció bolxevic per motius ideològics. Crearen un boc expiatori: els kulaks eren un enemic condemnat a desaparèixer. Els identificats com a kulak no podien ingressar a les granges col·lectives, ni treballar a les fàbriques, ni tan sols fer el servei militar, fins i tot els nens orfes dels kulaks no eren recollits pel sistema assistencial soviètic.

Abans del decret de 1930, els dirigents bolxevics establiren que eren kulaks tots els que es negaven a entrar als koljozy i també els que s’oposaven al poder soviètic. Establiren un sistema de quotes, tal com van tornar a fer durant el Gran Terror. Establiren que eren kulaks entre el 5 i el 7% dels camperols de tota la URSS. Les autoritats locals rebien l’ordre de detenir a una determinada quota de kulaks: les llistes no eren de persones, sinó el % que estimaven que haurien de ser kulaks. Les autoritats locals sempre tendien a ampliar els objectius que els arribaven de Moscou perquè no els acusessin de sabotejadors. Per tant, van haver-hi zones on el procés de deskulakització afectà entre el 15 i el 20% dels camperols, mentre que en d’altres regions, on no hi havia cap pagès ric, les autoritats locals detingueren mujiks per a complir la quota3.

El procés de selecció per establir qui era kulak i de quina de les tres categories començava quan arribaven les ordres de Moscou. Posteriorment, la direcció regional donava a conèixer el pla, el nombre de kulaks per arrestar i els districtes. Als districtes dividien les xifres entre els diversos soviets rurals i eren aquests els que elaboraven les llistes amb les persones que es detendrien i la categoria: «Esas listas servían para arrestar, pero ¿quién las confeccionaba? Una troika, tres personas decidían quien debía vivir, quién debía morir. Claro, muchas cosas entraban en juego: dinero, historias de faldas, venganzas personales»4.
1 Memòries d’I. I. Schitz. Citat per J. Meyer, 2007, 176 2 G. M. Sorokin, 1961, 102 3 J. Meyer, 2007, 180-183 4 Novel·la de V. Grossman. Citat per J. Meyer, 2007, 181-182

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

El procés de deskulakització va ser descrit per Grossman. Aquest explicava a les seves novel·les que abans d’arrestar als kulaks els incrementaren els impostos. Van pagar tot els que van poder. «Creían que, de pagar, el Estado tendría piedad.» D’altres s’adonaren que el poder soviètic havia decidit suprimir-los. Per tant, mataren el seu bestiar, destil·laven el seu gra per menjar i beure tant com els fos possible, perquè «la vida había terminado para ellos.» Primer l’OGPU arrestà els pares de família i els que havien lluitat a la guerra civil amb els blancs. Tot el primer contingent va ser afusellat. Els que van ser arrestats posteriorment els van tenir dos o tres mesos a la presó, després els enviaren a migracions especials. Quan arrestaven als pares, deixaven a la resta de la família. Els funcionaris aixecaven inventari dels béns dels kulaks que passaven a ser propietat de l’Estat, mentre que la família n’havia de tenir cura. A principis, de 1930 arrestaren a les famílies dels homes que havien estat empresonats anteriorment. L’OGPU estava desbordada per la magnitud de la població que estaven detenint. Per tant, els van reforçar amb militants dels pobles que deskulakitzaven. Els que detenien eren «gente de todos conocida, parecían atontados, embrujados. Ahí está que amenazan a sus víctimas, tratan a los niños de los kulaks de “hijos de perra”. Gritan “¡Chupasangre!” […] Consideran a esos campesinos como ganado, como puercos»1.

L’enemic estava marcat i molts camperols van col·laborar gustosament amb l’OGPU. «Había de todo entre nosotros: los que creían, los que hacían sus propios negocios, los que ejecutaban las órdenes, aquellos, los más numerosos, que hubieran matado a sus padres para cumplir las órdenes. Los más inmundos eran los que hacían sus negocios, vertiendo la sangre y hablando muy fuerte de conciencia política, mientras ajustaban cuentas personales y saqueaban […] Apurabamos la salida de las familias kulaks para que no quedara un solo kulak a la hora de las próximas siembras y que la vida tomara un nuevo curso. Decíamos: ¡Es la primavera del koljós! No había instrucciones para la expulsión: en nuestro pueblo se fueron a pie. Era horrible verlos. Marchaban en columnas, se volvían para ver sus casitas, aún impregnados por el calor del hogar. ¡Cómo sufrieron! […] Las mujeres lloraban, sin atreverse a gritar […] En las cabeceras de distrito, las cárceles eran insuficientes»2.

Els camperols crítics passaven a ser considerats kulaks, mentre que els voluntaris que col·laboraven amb l’OGPU hi havia molts joves ideològicament fanàtics, però també criminals que aprofitaven la impunitat per a perseguir als «deskulakizados, desnudos, los golpeaban, organizaban orgías en sus casas, los obligaban a cavar su sepultura, devestían a sus mujeres y las violaban»3.

El març de 1930, Stalin publicava l’article L’eufòria [o ebris] de l’èxit, on prevenia contra els abusos que havien dut a estendre la col·lectivització a zones que no eren adequades per a la producció a gran escala amenaçant els camperols amb represàlies polítiques. A molts llocs es considerava que el que no volia integrar-se a un koljozy era un kulak, amb tot el que implicava. També aplicaren mesures de coerció als pagesos pobres i a les cooperatives per obligar-los a sol·licitar el seu ingrés a les granges col·lectives, com tallar-los la possibilitat de regar o no deixar que compressin maquinària. Stalin va cedir quan Sergo (un dels homes amb més pes polític entre els bolxevics) i Kalinin (el cap d’estat) van visitar Ucraïna i van veure els efectes de la deskulakització. Stalin era el Vozd, però la resta de dirigents bolxevics podien deposar-lo si arribaven aliar-se. En aquestes circumstàncies, publicà l’article on s’atribuïa l’èxit de la col·lectivització, alhora que culpava dels error a les autoritats locals4. Però les presses, alguns dirigents tenien la consigna de col·lectivitzar-ho tot en dos dies o tornar el carnet del partit, implicaren que cometessin errors. La premsa parlava d’èxit dels koljozy, mentre a les granges col·lectives hi havia un desconcert total5.

La de 1930, però, va ser la darrera collita bona quan dues terceres parts de les terres conreades encara no estaven en mans del planificadors. Posteriorment, la producció agrària i ramadera es reduí. Els motius eren clars. Els camperols tornaren a insurreccionar-se contra les requises, però la situació era molt diferent a la de la guerra civil. Els bolxevics s’havien consolidat i la OGPU s’havia enfortit en comparació a l’antiga Txeca. Aviat s’adonaren que era impossible la lluita armada... Només els quedava la resistència pacífica. Per tant, els camperols disminuïren la seva productivitat i molts sacrificaren al seu bestiar o l’intentaven vendre abans que els hi requisessin. «Han quedado completamente arruinados. Han tenido que abandonar sus tierras y sus casas»6.

Per què mataren a gran part de la cabanya ramadera soviètica? No hi ha una única explicació. Hi ha qui ho veu com un acte de desesperació dels camperols que preferien matar i menjar-se el seu bestiar que transformar-lo en col·lectiu. També hi ha historiadors que expliquen que portar el ramat al koljozy era contraproduent perquè et podien identificar com un camperol ric, és a dir, un kulak. Per tant, molts camperols van
1 V. Grossman. Citat per J. Meyer, 2007, 179-180 2 Íbid.,182 3 J. Meyer, 2007, 194 4 S. Sebag Montefiore, 2004, 32 5 V. Grossman. Citat per J. Meyer, 2007, 183-180 6 Memòries d’I. I. Schitz. Citat per J. Meyer, 2007, 176-177

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

veure l’ingrés al koljozy com un retorn a la servitud. Els nobles i l’església haurien estat substituïts pels funcionaris bolxevics i pel partit. Optaren per treballar el mínim possible. En aquestes circumstàncies, molts, optaren per atipar-se perquè preveien que s’aproximaven temps difícils... Encertaven. Uns 26 milions de caps de bestiar van ser sacrificats i gairebé 15,5 milions de cavalls. El Sovnarkom va reaccionar amb un decret, el 16 de gener de 1930, que s’establia la confiscació de tots els béns dels kulaks que tant sols matessin a un dels seus animals. Si els camperols actuaven d’aquesta manera perquè pensaven que el govern que col·lectivitzava les seves terres els alimentaria, s’equivocaven... No tan sols es tornava a l’ambient de la guerra civil, sinó que s’apropava una nova crisi de subsistències1.

La reducció dràstica dels ramats implicà manca d’adobs naturals per la terra. La collita de 1931 va tornar a ser dolenta –van tardar molt en recuperar els nivells agraris de 1930-. Al 1937, quan gairebé s’havien col·lectivitzat totes les terres i ja no existien kulaks, les famílies camperoles s’havien reduït d’uns 25 milions a 20. Alguns historiadors asseguren que més de cinc milions i mig de famílies havien estat deportades i/o havien passat a formar part del nou proletariat industrial. Durant el procés, moltes de les famílies deportades moriren. De fet, un dels grans problemes de la URSS, fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, era que la seva agricultura no podia compatir amb l’agricultura de mercat dels països capitalistes. La propaganda soviètica mostrava grans camps de blat que eren conreats i segats per pagesos altament motivats i molt ben equipats. Els pagesos dels cartells eren joves i grassos... Però la propaganda no reflectia la realitat.

La realitat no havia d’espatllar els magnífics projectes de Stalin i els seus partidaris. Necessitaven mantenir les exportacions agràries, malgrat la reducció de la producció, per poder comprar la maquinària que els possibilitaria aconseguir els seus objectius del pla quinquennal a l’àmbit de la indústria. Per tant, decidiren mantenir les requises. Tanmateix, no acabaven de fiar-se de l’exèrcit, perquè els soldat majoritàriament provenien del camp. Per tant, decidiren utilitzar els komsomols, les joventuts del partit comunista; eren joves molt adoctrinades que confiaven plenament en les consignes del Partit. 25.000 van ser designats plenipotenciaris; un d’ells era el jove V. Kravtxenko2. Els van informar que hi havia una vaga de camperols que anava en contra dels objectius del pla quinquennal, de la industrialització de la URSS i, en síntesi, de la revolució. Havien d’aplicar el decret de deskulakització, però no se’ls donà instruccions per diferenciar els camperols rics del pobres. No se’ls imposà límits alhora d’utilitzar la violència. Els deixaren molt clars els objectius i no els hi digueren res sobre els mitjans que haurien d’utilitzar per a aconseguirlos. Havien de requisar gra, alhora que haurien d’impulsar la col·lectivització i la deskulakització. No importava com ho aconseguissin, donat que estaven plenament convençuts que la fi justificava els mitjans.

El comunista heterodox Víctor Serge (extxequista durant la guerra civil) ho va explicar i sintetitzar molt bé, encara que durant dècades els comunistes ortodoxes asseguraven que el que deia era mentida. «Es lo que llaman la liquidación de los kulaks como clase ¿Se sabrá alguna vez que desorganización de la agricultura resultó de ello? Los campesinos, antes de entregar su ganado al koljós, lo matan, venden la carne y se hacen botas con el cuero. Con la destrucción del ganado, el país pasa de la escasez al hambre»3.

El nou cap del Consell de Comissaris del poble, Molotov va supervisar personalment als esquadrons de la mort que acabaven amb els kulaks de la 1a categoria, els camps de concentració i els vagons de trens. Molts camperols pobres s’oposaven a la planificació de l’economia... i van ser considerats sub-kulaks. Durant l’any 1930-1931, prop de 1.680.000 persones van ser deportades a l’est i al nord del país. Les mesures estaven inspirades en el període de la guerra civil i perquè no faltés res van haver-hi més de 2.200 sublevacions camperoles, en què hi participaren uns 800.000 camperols. Dirigents bolxevics com Kaganovitx i Mikoian dirigiren personalment brigades de l’OGPU, que amb trens blindats es desplaçaven per tot el país per acabar amb les rebel·lions a sang i foc4.
1 S. Sebag Montefiore, 26 2 V. Kravtxenko, Yo escogí la libertad, 1953 3 V. Serge. Citat per J. Meyer, 2007, 191 4 S. Sebag Montefiore, 2004, 25

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

El decret de deskulakització implicà que la repressió de l’OGPU s’incrementés i que els gulags s’omplissin amb mà d’obra en condicions d’esclavitud, que tornessin les execucions massives, com en la guerra civil, i s’accelerés la col·lectivització del camp soviètic. El juliol de 1931, el 67,8% de la superfície conreada eren koljozy que produïen el 57,2% de les exportacions. Quan finalitzà el primer pla quinquennal, el 1932, hi havia 211.000 koljozy que ocupaven el 77,7% de la superfície i produïen el 61,5% de les exportacions de cereals. Durant el segon pla quinquennal, el 1937, es va culminar el procés de deskulakització i de nacionalització de tota la propietat agrària1.

Quan el procés de deskulakització pràcticament ja havia finalitzat, quan gairebé tota la terra de conreu havia estat col·lectivitzada i algunes zones de la URSS es trobaven en plena crisi de subsistències, les requises continuaven.

El Vozd respectava i escoltava els consells d’uns pocs literats. Aquests tenien una capacitat d’influència –i de poder real-. Stalin els considerava enginyers d’ànimes i Sholojov estava entre el grup dels elegits. L’autor del Don de plàcides aigües va entendre perfectament l’estirada d’orelles d’Stalin. No protestà més i va escriure Terres roturades, una apol·logia de la col·lectivització, quan la URSS estava en plena crisi de subsistències2. La novel·la, però, agradà a Stalin que el mantingué entre el grup selecte de literats i quan Yezhov va començar a investigar-lo, en ple Gran Terror (perquè era un dels amants de la seva dona), Stalin va frenar la investigació i va obligar-lo a demanar-li discupes3.

La guerra contra el camperolat iniciada el 1928 amb el procés de col·lectivització de les terres i la reintroducció de les requises d’aliments, accentuada amb el decret deskulakització, a principis de 1930, i culminada amb la crisi de subsistències de 1932-1933 finalitzà amb la victòria d’Stalin i els seus partidaris. Aconseguiren col·lectivitzar totalment el camp soviètic, acabar amb les rebel·lions pageses, aconseguir una gran quantitat de mà d’obra no qualificada per treballar en la industrialització; un nou proletariat que no es queixava per les males condicions laborals, la duresa del treball o la precarietat de l’habitatge... El preu havia estat que la gran majoria dels camperols veiessin les granges col·lectives estatals com una nova forma de servitud, als funcionaris del partit com la nova noblesa i a Stalin com el nou tsar... Això sí, el tsar roig. Algunes paraules sobre els mitjans utilitzats: uns dos milions de camperols havien estat deportats, milers executats únicament per la seva condició social, i milions torturats per aconseguir els objectius de les requises. Paradoxes de la història: en nom del poble torturaven al poble soviètic.

Durant aquest període, els principals dirigents de la URSS com el cap d’Estat Kalinin, el cap de Govern Molotov o el Secretari general del partit Stalin van rebre multitud de cartes, molt explícites, per denunciar la guerra contra els camperols. Aquestes s’han conservat en els magnífics arxius soviètics. Són consultables des de 1991 i els investigadors han trobat cartes de comunistes indignats dirigides al mateix Stalin, on l’amenaçaven de mort a ell i a tot el Comitè Central. No espantaren ni a Stalin ni al Comitè Central. El que aconseguiren va ser que el Vozd es convencés que calia, d’una vegada, trencar l’espinada al camperolat.

El mateix Stalin li explicà a Churchill el 1942 que el procés de deskulakització va ser el període més difícil de la seva vida, pitjor que el Gran Terror i, fins i tot, que la invasió nazi. També li hauria assegurat que no tenia res personal contra els camperols, però quan els hi deien: «”Toma es tractor”, él contestaba: “Prefiero mi jumento”. Uno pierde todo el día argumentando. Y cuando ha terminado de demostrarle que la agricultura moderna debe mecanizarse a toda costa, aquél se rasca la nuca y dice: “Tengo que consultarlo con mi mujer”. Y entonces las mujeres […] olvídelo. Tuvimos que colectivizar. Y como ellos estaban en contra […] Sí, una decena de millones quizá [de muertos]»4. Stalin li assegurà que havia estat una lluita terrible, que «duró cuatro años. Fue absolutamente necesario… Era inútil discutir con ellos. Algunos habían sido recolocados en la zona norte del país…»5.
1 M. Lavigne, 1979 2 J. Meyer, 2007, 186 3 S. Sebag Montefiore, 2004 4 Conversa entre Stalin i Churchill, 1942. Citat per J. Meyer, 2007, 179-180 5 S. Sebag Montefiore, 2004, 74

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Tanmateix, no explicà a Churchill què van fer amb alguns dels grups de camperols deportats a noves àrees de repoblament. A tall d’exemple, el maig de 1933, van deportar camperols per ser elements retardats, a la illa de Nazarí, al riu Ob. Eren desterrats i se suposava que colonitzarien la terra i la conrearien. Eren 6.114 pagesos. Els van transportar gairebé com si es tractés de bestiar i els donaren molt pocs aliments. Durant el viatge, moriren entre 35 i 40 persones cada dia. Per tant, a la illa únicament hi arribaren els sans. La illa era un lloc despoblat i sense cap assentament humà. Els havien deportat per ser camperols retardats i els deixaren sols en una illa sense cap eina... i sense menjar. El comboi arribà el 19 de maig de 1933 i el dia següent va caure la primera nevada. El clima a Sibèria és extremadament dur i aquells pobres camperols, que ni tan sols havien estat acusats de ser kulaks, «estaban atrapados. Ni siquiera eran capaces de encender fuego para paliar el frío. Comenzaron a morir más y más personas… El primer día enterraron 295 […] Fue sólo el cuarto o quinto día después de la llegada del convoy a la isla cuando las autoridades enviaron un poco de harina por barco, realmente nada más que unas cuantas libras por persona.» Al cap de tres mesos, gairebé quatre mil del 6.114 colons havien mort i la resta sobrevisqueren menjant la carn dels morts... Els supervivents van ser detinguts acusats de canibalisme1. Van haver-hi actes de canibalisme en les dues grans crisis de subsistència, la de 1921-1922, i la de 1932-1933, i també durant la Segona Guerra Mundial.

L’aliança entre popes i kulaks. La guerra contra la religió

«En apariencia, el triunfo ha sido total, pero ¿y en lo interno? Para mayor triunfo, ayer, en el día de Navidad, por la mañana se podía ver cómo en el monasterio Strasnoi tumbaban con un martillo los restos del ornamento religioso del campanario…» Memòries d’I. I. Schitz. Citat per J. Meyer, 2007, 189

El 1922, durant la primera crisi de subsistències, va haver-hi una primera campanya destinada a obtenir fons de l’església i centrada en la qual havia estat l’església oficial de la Rússia tsarista: l’ortodoxa. No obstant, Stalin i els seus partidaris aprofitaren la guerra agrària i el procés de deskulakització per impulsar l’ateisme militant. El 1929, els bolxevics iniciaren una campanya contra totes les religions: ortodoxes, catòlics, jueus, musulmans, buddhistes... Totes les religions eren considerades com l’opi del poble. Per tant, confiscaren edificis religiosos de les diferents esglésies cristianes, sinagogues, temples budistes i musulmans per transformar-los en graners, bodegues o presons2.

L’ateisme dels bolxevics no era cap secret. Eren militament ateus i asseguraven que les religions eren la subestructura ideològica que ajudava als poderosos a controlar la infraestructura que era fonamentalment econòmica. Sobre les religions, tots els principals dirigents bolxevics tenien el mateix punt de vista. No obstant, amb la NPE el partit havia atenuat el seu ateisme i va permetre que la població soviètica mantingués les seves pràctiques religioses. L’antic seminarista Stalin era un ateu, però admirava els rituals i l’organització de l’església. El 1928, durant la NPE, el Vozd moderà molt el seu discurs i afirmava que declarar la guerra a la religió no era un dels objectius dels bolxevics, sinó una frase anarquista. Els cristians i, fins i tot, els sacerdots podien ingressar en el partit, si estaven disposats a complir les tasques que els encomenessin3.

En començar la planificació, el Secretari general del PCUS canvià radicialment de discurs: la guerra a la religió deixà de ser una consigna anarquista per ser plenament bolxevic. Aquests començaren a afirmar que les esglésies eren centres kulaks i a denunciar l’existència d’una aliança entre religiosos i kulaks. Els bolxevics havien organitzat la Lliga dels militants sense Déu, una associació molt vinculada al partit que impulsà un pla quinquennal per liquidar la religió. També modificaren la Constitució de 1924 per dificultar les pràctiques religioses. A les ciutats donaren noves funcions als edificis religiosos o els destruïren, alhora que utilitzaren objectes de culte requisats en carnestoltes populars per burlar-se de la religió. Tanmateix, al camp no es limitaren a destruir les esglésies i els convents, sinó que perseguiren els religiosos de manera violenta i sistemàtica. Els comunistes que s’havien casat per l’església eren expulsats del partit.
1 A. Applebaum, 2005, 115 2 R. Overy, 2004, 327-336 3 J. Meyer, 2007, 188-189

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Entre 1929 i 1932 van ser foses totes les campanes de la URSS per produir carburadors i el règim celebrava les victòries en la lluita contra la religió, ho anomenaven front religiós. Les esglésies van ser considerades empreses privades i sotmeses al procés de deskulakització. La majoria dels sacerdots van ser deportats. La resta tenien prohibit el seu ingrés als koljozy i havien de pagar uns impostos molt superiors als seus ingressos. Quan, finalment, no podien complir les seves obligacions fiscals els declaraven enemics del poble, acusació que implicava l’execució, la deportació i, en el millor dels casos, la presó. Les famílies dels religiosos, si volien sobreviure es veien obligats a divorciar-se i a renegar públicament de qualsevol creença religiosa.

Els estudis sobre els religiosos executats es centren únicament en l’església ortodoxa i són del període 1918-1939 i estableixen que 42.000 popes i 40.000 monjos i monges van ser assassinats. A mitjans dels anys trenta, atenuaren la persecució religiosa i el 1935, el 57% de la població reconeixia que tenia creences religioses. Stalin impulsava l’ateisme, però tolerava les activitats religioses. Els ortodoxes intentaren guanyar-se el beneplàcit del nou tsar i aclamaren a Stalin com l’elegit de Déu1.

Sabem que estan morint milions de persones. És una desgràcia, però el gloriós futur de la Unió Soviètica ho justificarà. Holodomor (“morir de fam”). La crisi de subsistències 1932-1933

«La muerte de un hombre es una tragedia; la desaparición de millones de hombres es una estadística» Comentari d’Stalin a Churchill citat per J. Meyer, 2007, 197

Mentre les condicions laborals s’endurien i bona part del camp rus patia una nova crisi de subsistències, els dirigents soviètics «viajaban en trenes privados, protegidos por soldados de la OGPU, con destino a la Riviera soviética: las dachas y las casas de reposo que el Politburó tenía en el sur estaban diseminadas por una zona que se extendía desde Crimea por el oeste hasta el balneario georgiano de Borzhomi por el este»2.

L’escassetat de la collita de 1931 i la reducció dràstica de la cabanya ramadera soviètica no implicà una modificació dels paràmetres de creixement econòmic que havien establert els planificadors. Stalin i la jerarquia soviètica no modificaren l’ordre de requisar aliments als camperols... Encara que aquests no tinguessin mitjans per subsistir. Mantingueren les exportacions d’aliments per comprar maquinària, quan en àmplies zones de la URSS començava una crisi de subsistències com la de 1921, especialment dura a Ucraïna3, donat que els bolxevics haurien utilitzat la fam per vèncer la resistència camperola i castigar les àrees més rebels com Ucraïna, -la República amb l’agricultura més important de la URSS, però amb una important oposició que anava des dels independentistes als anarquistes-, les zones cosques del Don i el Kuban (on els blancs havien organitzat l’exèrcit del sud) i el Càucas occidental4.

Un jove radical nord-americà, Fred Beal, que viatjava per la URSS es va trobar un poble ucraïnès on tota la població havia mort de fam, excepte una dona que estava boja. Va informar del que havia vist a Petrovski, màxim responsable comunista d’Ucraïna que li hauria dit «sabemos que están muriendo millones de personas. Es una desgracia, pero el glorioso futuro de la Unión Soviética lo justificará». Malgrat la gravetat de la situació, el 6 de juny de 1932, el cap del Consell de Comissaris del Poble, Molotov, i Stalin asseguraren que «no puede tolerarse ningún tipo de desviación en lo tocante a la cantidad de grano que debe entregarse y los plazos establecidos.» El Politburó del partit comunista ucraïnès sol·licità que es declarés l’estat d’emergència, però per Stalin i la direcció soviètica la fam era tasca
1 Malgrat que en privat el cap de l’església ortodoxa reconeixia que esperaven el «día del triunfo de Cristo» (Bisbe metropolità Sergei, 1936 a R. Overy, 2004, 336). 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 53-64 3 Alguns historiadors fins i tot parlen de genocidi contra el poble ucraïnès 4 J. Meyer, 2007, 197-202

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

d’agents antisoviètics i Kaganovitx hauria assegurat que havien donat a Ucraïna més del que mereixia i es negaren oficialment a acceptar que hi havia ciutadans soviètics que morien de fam1.

No pot deixar indiferent veure com un dels vells bolxevics, Kalinin, un antic obrer industrial acusava de cínics als que volien iniciar una campanya de recollida d’aliments per intentar pal·liar la crisi de subsistències; un home que molts soviètics consideraven com el seu pare no va fer res per intentar salvar la vida a milions de persones... i no va deixar que altres ho fessin. La poetessa Nadezha Mandelstam explicava com podien actuar d’aquesta manera els bolxevics, tant els estalinistes com els que no ho eren. La poetessa coneixia a molts vells bolxevics que no volien acceptar la responsabilitat del que feien els estalinistes, però «¿cómo pueden hacerlo? Al fin y al cabo fueron aquellas gentes de los años veinte las que demolieron los viejos valores e inventaron nuevas fórmulas… para justificar aquel experimento sin precedentes: No puede hacerse una tortilla sin cascar los huevos. Cada nueva muerte era disculpada con el pretexto de que estábamos construyendo un “nuevo” mundo extraordinario»2.

Els dirigents ucraïnesos estaven desesperats perquè centenars de milers de ciutadans soviètics morien de fam3 i els principals dirigents de la URSS els acusaven d’inventar-s’ho, malgrat sabien perfectament què passava a les zones amb crisi de subsistències. Aquesta no afectà de la mateixa manera a tota la URSS. Van haver-hi amplíssims territoris, com la major part de la República Socialista Soviètica Russa, la més gran de la URSS, que no van patir la crisi. Per tant, és molt possible que els dirigents bolxevics utilitzessin la fam com un mitjà per trencar l’espinada al camperolat més rebel i de passada acabar amb les reivindicacions nacionalistes d’ucraïnesos i caucasians. Stalin pensava que els ucraïnesos tenien massa autonomia i, en ple terror, el 1937, va decidir que un dels joves valors de l’estalinisme: Nikita Jrushtxov dirigiria el partit a Ucraïna. Hi ha historiadors que asseguren que la crisi de subsistències provocada per aconseguir diners per continuar el ràpid procés d’industrialització provocà entre quatre i deu milions de morts. «Los campesinos habían sido siempre los enemigos de los bolcheviques»4.

Les estadístiques mostren com amb la introducció de la col·lectivització i la planificació de l’economia els soviètics començaren a reduir la natalitat i s’incrementava lleugerament la mortalitat. No obstant, amb l’inici de la crisi de subsistències la natalitat cau en picat i el creixement de la mortalitat és tan gran que el creixement vegetatiu de la població és negatiu. Les dades del quadre són estadístiques oficials, dades que no els beneficiaven en absolut. Per tant, possiblement no reflecteixen totes les defuncions. El demògraf francès A. Blum a Naître, vivre et mourir en URSS, 1917-1991 demostra que van haver-hi sis milions de defuncions degudes a la crisi de subsistències5; una bona part ucraïnesos. Estadístiques demogràfiques soviètiques desclassificades amb la política de transparència (xifres en milers):

Any 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936

Naixements 1184 1139 1081 1023 975 982 471 571 759 895

Morts 523 496 539 536 515 668 1850 483 342 361

Creixement Vegetatiu 661 643 542 487 460 314 -1379 88 417 534

1 S. Sebag Montefiore, 2004, 67 i 73-74 2 N. Mandelstam, Contra tota esperanza. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 68 3 Vegeu imatges del Power Point 4 S. Sebag Montefiore, 2004, 68 5 A. Blum, 1994, 94-107; J. Meyer, 2007, 194, 202-206

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

La mortalitat que reflecteixen les xifres oficials és innegable i aquesta es centrà en uns determinats territoris. A zones d’Ucraïna i del Caucas moriren més del 25% de la població, mentre que territoris veïns com la República soviètica de Moldàvia, la de Kalmikia, o els territoris russos del sud que depenien de Kursk o de Voronezh no van perdre població1. Possiblement, l’explicació és que el Politburó, encapçalat per Stalin, utilitzà la fam per castigar els camperols de les zones més rebels. També cal tenir present que el règim soviètic sempre havia negat l’existència de la crisi de subsistències de 1932; utilitzaven un argument que semblava irrebatible: com seria possible que centenars de milers, possiblement milions de soviètics morissin quan la URSS exportava aliments? La resposta era que Stalin i tota la direcció bolxevic utilitzaren la fam per trencar l’espinada al camperolat, per posar al seu lloc als ucraïnesos que haurien seguit una política massa autònoma de Moscou i per consolidar el poder bolxevic. Assoliren els seus objectius, però a quin preu? Molts bolxevics acceptaven que la fi, justificava els mitjans (matar de fam a més del 20% dels ucraïnesos, en àmplies zones d’Ucraïna, així com també a centenars de milers –potser milions- de soviètics d’altres repúbliques, especialment al sud de Rússia i al Càucas, on havia actuat l’exèrcit de Denikin durant la guerra civil). Els testimonis de la gran crisi de subsistències han quedat en grans obres de literatura com El príncep groc de Vasili Barka, on la «psicofisología del hambre y el canibalismo se hacen realidad. Niños, ancianos, jóvenes… Los verdugos ni siquiera son verdugos, sino sirvientes: víctimas de la inhumanidad erigida como principio del poder. El príncipe amarillo no es un “libro de terror” destinado a asustar a los pequeñoburgueses, sino la vida y la muerte sin maquillaje del hombre en la época de la edificación de los koljoses, es la verdad del siglo XX». El novel·lista Vasili Grossman va reflectir la duresa del període en dues novel·les d’estil extraordinàriament realista: Vida i destí i Tot passà acabades d’escriure el 1962 i el 1963 respectivament. Els texts de Grossman són ficticis, però el que explica no: la duresa criminal del procés de deskulakització i la crisis de subsitència ucraïnesa, testimonis del cònsul de la Itàlia feixista a Ucraïna, les memòries del desertor V. Kravtxenko o del comunista renegat Lev Kopolev.. Molts acadèmics, però, justificaven la col·lectivització de les terres estaliniana a la dècada dels vuitanta del segle XX, quan el sistema soviètic estava a punt de col·lapsar-se. Els mateixos dirigents bolxevics reconeixien que no van tenir cap més remei que imposar la col·lectivització violentament des del mateix Stalin a Kalinin. La violencia del poder bolxevic en contra dels camperols va ser molt hàbilment utilitzada per la propaganda soviètica que acusava als que denunciaven la guerra contra els camperols de ser agents feixistes, criats del capitalisme, contrarevolucionaris i, en síntesi, enemics del poble. No era poble, però, els deskularitzats o els morts de fam? Què és el veritablement substancial?: els morts de fam per la crisi de subsistència orquestrada i negada pel govern de la URSS siguin entre dos i set milions... o que un govern decidís matar de fam a milions de persones, en nom de la consolidació d’una revolució que hauria d’instaurar el socialisme i acabar amb els opressors? Aquesta fi justificava els mitjans: terrorisme d’estat a gran escala i la fam com a mitjà per trencar l’espinada al camperolat. Una acció molt hàbil! El XVII Congrés del PCUS i Sergei Kirov «[Kirov i Stalin eren] como un par de hermanos iguales, se gastaban bromas uno a otro, se contaban chistes verdes, y ser reían […] Grandes amigos, hermanos, que se necesitaban mutuamente» Artiom Sergeiev, fill adoptiu d’Stalin. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 98 L’abril de 1934, organitzen el XVII Congrés, que anomenaren el de la victòria. Havien aconseguit l’objectiu de socialitzar tots els mitjans de producció i planificar tota l’activitat econòmica. La guerra agrària i la crisis de subsistències havien finalitzat. A més, els estalinistes s’havien imposat a la resta de tendències del partit, tant a l’esquerra com a la dreta. Els 1.966 delegats es trobaren a Moscou procedents de tota la URSS. El Congrés era l’òrgan suprem del partit, en teoria havia d’elegir el Comitè Central, que governés en el seu nom fins al proper Congrés, generalment al cap de quatre anys. Però el 1934 el Congrés no era més que una «pantomima triunfalista, supervisada por Stalin y Kaganovich […] Parece que unos cuantos organizaron una conjura y mantuvieron reuniones secretas en casas de amigos con el fin de discutir su destitución»2.
1 Vegeu mapa power point 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 114-115

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Els períodes congressuals eren un moment de trobada entre la direcció del partit i els dirigents de províncies, que podien ser molt poderosos com Kirov, un dels pocs amics personals d’Stalin i cap del partit a Leningrad i amb els quals començaven a escalar en l’organització del partit. No obstant, la vella guàrdia de la qual Stalin era l’exemple paradigmàtic s’havia format en el món de les conspiracions; tots els grans dirigents bolxevics tenien les seves pròpies clienteles polítiques i les seves respectives àrees d’influència. Per exemple, Sergo era responsable de la indústria pesada i, en contra de les consignes d’Stalin, no havia deixat que purguessin als responsables econòmics que estaven sota la seva autoritat, però Sergo començava a tenir problemes cardíacs1. Sergo i Kirov eren amic íntims, i ambdós ho eren d’Stalin, tan íntims que la filla d’Stalin els tenia més estimació que a molts familiars, i el Vozd obligava a Kirov a que passés les vacances amb ell2. No obstant, els dirigents estalinistes que veien a Stalin com a successor de Lenin i com un primum inter pares, no compartien l’adoració que li dedicaven els més joves; un culte a la personalitat que el mateix Stalin no havia seguit amb el seu admirat Lenin. En tot cas, molts dels dirigents provincials i bona part dels principals dirigents estalinistes pensaven que Stalin acumulava massa poder i que calia reformar l’OGPU perquè la repressió hauria anat massa lluny; una cosa era la propaganda, però els dirigents bolxevics sabien que les execucions de kulaks, les deportacions massives, el milió de presos que estaven en règim de treballs forçats als gulags i la crisi de subsistències no eren propaganda antisoviètica. No ho criticaven... La repressió havia estat un mitjà que els havia ajudat aconseguir l’objectiu de consolidar el poder soviètic. Tanmateix, Stalin ja tenia més de cinquanta anys, una edat molt considerable des de la perspectiva dels bolxevics i que era l’edat que el Lenin havia establert per començar a pensar en la retirada. Stalin pensava que seria un Congrés plàcid i una pantomima, tal com havien estat tots els congressos des de la consolidació de la dictadura. La major part dels congressistes eren estalinistes... Però entre els partidaris del Vozd també n’hi havia de crítics. Aquests començaren a pensar que el possible substitut podria ser Kirov. Aquest va informar immediatament a Stalin que l’havien proposat que li disputés la secretaria general a Stalin i que naturalment s’havia negat. No obstant, en el Congrés va haver-hi un vot de càstig contra Stalin, donat que Kirov hauria estat més votat que el seu amic... i màxim dirigent. Stalin mantingué la secretaria del partit, però Kirov també va ser anomenat secretari. Per tant, quedava clar que l’havien designat successor, sense comptar amb l’opinió del Vozd. Van cometre un error molt greu i els que el coneixien íntimament ho haurien d’haver sabut. Stalin era un apassionat de la història, fins al punt que es llegia els manuals escolars i els reescrivia. Mai havia ocultat la seva admiració pel tsar que va constituir l’imperi rus: Ivan, el terrible. Aquest no va dubtar en cimentar el seu poder amb l’eliminació dels principals nobles, boiards, i fins i tot els familiars que se li oposaven... tot i que Stalin pensava que les creences cristianes d’Ivan i el temor al foc etern haurien limitat la purga de nobles i familiar que ell hauria fet més àmplia. Per tant, en unes circumstàncies equivalents es podria preveure com reaccionaria Stalin3.

Després del Congrés, Stalin demanà a Kirov que passés a exercir les seves responsabilitats a Moscou. Es negà per les tasques que havia de dur a terme a Leningrad. Possiblement, la seva actitud molestà al Vozd. Ambdós sabien que una manera de limitar el poder d’un dirigent bolxevic era a través d’un ascens que l’apartés de la seva clientela i dels àmbits que realment controlava. Kirov sabia que els dirigents que li eren fidels es trobaven a Leningrad, mentre que a Moscou confiava amb Sergo Ordzhonikidze. Aquest era en els anys trenta el darrer «vell bolxevic» amb el suficient prestigi com per poder desafiar Stalin. Era un notori estalinista. Havia estat el seu braç executor en la conquesta de Geòrgia i l’havia ajudat a derrotar a l’oposició, tant d’esquerres com de dretes, en la dècada dels vint. El nomenaren comissari responsable d’Indústria pesada durant els inicis de la planficació de l’economia soviètica. Stalin i Sergo eren amic íntims, vivien al mateix edifici i s’escrivien notes amb molta familiaritat, fins al punt que es tractaven com a germans, el Vozd amb el paper de gran i Sergo com el petit, però sense cap mena de servilisme4. L’1 de desembre de 1934 assassinaren a Kirov, havia estat amb Stalin a Moscou el 28 de novembre, el Vozd amb persona l’acompanya al tren. Quan es dirigia al seu despatx, algú –possiblement agents del NKVD, entretingueren al seu guardaespatlles i un jove anomenat Leonid Nikolaev li disparà un tret al cap. Va intentar suïcidar-se, però el guardaespatlles de Kirov al va
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 108-110 2 A tall d’exemple, vegeu S. Sebag Montefiore, 2004, 64-65 i 126-130 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 115-118

4 S. Sebag Montefiore, 2007, 469 i del mateix autor, 2004, 14, 21-27, 30-35, 38-43, 47, 54-56, 58-61, 71, 75, 90, 92, 99, 105, 107-110, 116-117, 130-133

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

obstant, l’assassinat del dirigent bolxevic de Leningrad i secretari del partit resulta molt estrany. Va ser molt estrany que Stalin, només rebre la notícia comuniqués al Politburó que era un atemptat organitzat per Zinoviev i que els opositors bolxevics havien iniciat una campanya terrorista. El mateix Stalin va decidir encapçalar la investigació i es traslladà personalment a Leningrad. No va poder interrogar al guardaespatlles perquè morí en un estranyíssim accident, mentre el transportaven els seus companys del NKVD, però de Moscou, a l’interrogatori amb el Vozd. Aquest parlà àmpliament amb l’assassí i ordenà la seva immediata execució i la de tots els presumptament implicats i de tots els seus familiars. El desembre de 1934 havien estat afusellades 6.501 persones que havien tingut algun vincle amb l’assassinat del dirigent de Leningrad. El NKVD no va poder demostrar la vinculació de l’assassinat de Kirov amb el Centre de Moscou, l’oposició bolxevic d’esquerres que encapçalaven Zinoviev i Kamenev. El Vozd «no tenía un plan concreto acerca del Gran Terror que avecinaba, sólo creía que el Partido debía ser aterrorizado. Oportunista y suspicaz, Stalin avanzó hacia su objetivo dando rodeos.» Havia posat a Zinoviev i Kamenev en el seu objectiu. El gran terror encara no havia començat i semblava impossible que dos dels homes que havien dirigit la Rússia bolxevic entre 1922 i 1925 (antics membres de Poliburó i que havien estat, el primer, un dels fundadors i primer dirigent de la tercera internacional, i, el segon, el primer cap d’Estat de la Rússia bolxevic) poguessin ser executats. Stalin no actuava fins que sabia que podia aconseguir els objectius. Per tant, primer havia de demostrar que entre els principals dirigents bolxevic hi havien enemics del poble, com els que havien perseguit i executat, amb intensitats diverses, des de la guerra civil. A mitjans de gener de 1935, el NKVD va convèncer a un pres perquè impliqués a Zinoviev i Kamenev en l’assassinat de Kirov. Ambdós van ser condemnats a deu i cinc anys de presó, respectivament, com a impulsors intel·lectuals de l’assassinat del dirigent bolxevic de Leningrad. Stalin va distribuir una circular secreta, on defensava que els opositors bolxevic havien de ser tractats igual que els guàrdies blancs i que els seus membres havien de ser detinguts i aïllats. La NKVD de Yagoda va complir l’ordre i una multitud d’opositors, el torrent Kirov, van ser detingunt... Però encara no s’havia decidit a eliminar-los1. El gran beneficiat de l’assassinat era el mateix Vozd, tot i que declarés que m’he quedat orfe. Va ser enterrat amb tots els honors i Kirov, Sergo va depositar la seva urna a la muralla del Kremlin on enterraven als principals dirigents revolucionaris. Just quan estava a punt de començar el període del gran terror, Stalin afirmà que la vida és més alegre camarades. La vida és millor2. L’ascens dels joves estalinistes La transformació de l’OGPU en el NKVD «[El 1934, Stalin volia purgar l’OGPU dels que s’equivocaven en l’aplicació dels mètodes deductius que utiltzaven per a descubrir als contrarevolucionaris] castigádlos á todos, sean quien sean, sin mirar sus caras [quan l’informaren que havia desertat un mariner les seves ordres a Pagoda van ser extremadament expeditives] Infórmeseme de inmediato de que 1) los miembros de la familia del marinero han sido detenidos, y de que 2) si no es así, quien es el responsable del error [de no detenerlos] en nuestros propios órganos, y de si el culpable ha sido castigado por esta traición a la Pátria». S. Sebag Montefiore, 2004, 130

El 25 de gener de 1935, moria Valerian Kuibishev, de 47 anys, el responsable econòmic que havia introduït la planificació de l’economia i dirigit el primer pla quinquennal. Era alcohòlic, però el seu fill estava convençut que Yagoda, el cap del NKVD, l’havia enverinat. Des de la mort de Kirov, començà «una fase de criminalidad tan perversa y de gangsterismo tan descarado que todas las muertes de personajes destacados resultan sospechosas». En aquestes circumstàncies, començà l’ascens de dos dels joves valors de l’estalinisme i, en certa manera, protegits per Kaganovitx: Jrustxov i Yezhov. El primer s’encarregà de substituir al mateix Kaganovitx en la direcció de Moscou, mentre que el segon va ser el designat per asumir, gradualment, la direcció del principal aparell repressiu soviètic: la NKVD3.
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 154; J. Meyer, 2007, 254-256
2 S. Sebag Montefiore, 2004, 133 i 137-154 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 159-160

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

L’OGPU, l’antiga Txeca, es transformà en el NKVD. Aquest estava controlat pel govern que encapçalava Molotov. El 1935, Stalin havia reintroduït el grau de mariscal a l’exèrcit. El primer era un dels principals amics d’Stalin: Voroshilov –aquell que detestava els especialistes militars que li enviava Trotski durant la guerra civil, possiblement perquè li posaven de manifest les seves mancances com a militar- i creat un nivell equivalent pels txequistes, el de general-comissari. L’odiat i temut Yagoda va ser el primer general comissari del NKVD. També l’anomenaren responsable d’un comissariat, però gradualment va perdre el control del NKVD que passava a ser dirigit N. Yezhov. Aquest, nascut el 1895, era un dels joves estalinistes. Físicament de constitució fràgil, era un treballador obsessiu i bisexual. Molts dirigents bolxevics pensaren que la substitució de Yagoda per Yezhov implicaria la fi del terror... Estaven molt equivocats el terror tot just acabava de començar1. El jove Yezhov començà a mostrar als optimistes que s’equivocaven amb el cas del Kremlin en contra d’un dels integrants de la família d’Stalin i un de la vella guàrdia bolxevic: Abel Yenukidze. Aquest era georgià, coneixia Stalin del període de clandestinitat; va participar activament en la revolució d’octubre; era el secretari del Comitè executiu central i, durant molts anys, gairebé un membre més de la família del Vozd –l’anomenaven oncle Abel-. Va intentar mantenir bones relacions amb les diferents tendències del partit i era un bon vivant, però aquest no era el seu problema, sinó la seva relació amb Nàdia, la dona del dictador. Aquest li atribuïa haver-la desviat políticament... La iniciativa de castigar a Yenukidze no era de Yezhov, sinó del Vozd2.

Els que veien a Yezhov com algú més pacífic que Yagoda no es van adonar que en totes les feines que li havien assignat anteriorment, havia treballat febrilment i obsessivament per aconseguir els objectius que li marcava Stalin. Per tant, el Vozd situava davant del principal aparell repressiu del règim a algú que sabia que duria a terme no tan sols el que li ordenés, sinó el que li suggerís. Yezhov no era l’únic que actuava d’aquesta manera, al Caucas un antic menxevic que havia sobreviscut per la protecció de Sergo, primer, i Lakoba, posteriorment... Als que havia traït per a posar-se sota la protecció directa d’Stalin: Laurenti Bèria que començava a ser un dels principals dirigents del partit i responsable del NKVD al Càucas. Encara que ningú li ordenés va tenir cura de la mare d’Stalin, Keke, fins a la seva mort. Aquesta considerava a Bèria com un fill. Després de la mort de Keke, Stalin va decidir promocionar la carrera de Bèria al NKVD, on aviat demostrà que tenia el perfil adient per a ocupar el càrrec durant un llarg període. Va ser el responsable de l’assassinat de tota la família del seu antic protector... Als fills de Lakoba els hauria matat personalment. Al Càucas, d’on provenia Stalin, els familiars tenien l’obligació de venjar als seus morts. Aquest, possiblement, era un dels motius pels quals quan queia un dirigent soviètic la repressió s’estenia a tot el seu cercle íntim. Tant treballes tant menges Els inicis de l’Arxipèlag Gulag «Durante los años treinta arrestaban al azar. Muchísimas personas fueron víctimas de la falsa y extraña teoría según la cual la lucha de clases se activaría en la medida en que se fuera fortaleciendo el socialismo. Los profesores, burócratas del PC, militares, ingenieros, obreros y campesinos que llenaron las cárceles no poseían ninguna virtud, aparte, quizá, de su honradez personal o su inocencia, cualidades todas que sólo sirven para debilitar la firmeza moral de los presos. No eran enemigos del poder, ni criminales de rango estatal, y morían sin entender cuál había sido su falta. Morían de hambre y de frío». Shalámov, El último combate del mayor Pugachov. Citat per J. Meyer, 2007, 282 Durant els inicis del que seran els gulags eren uns pocs camps de concentració situals nord i algunes illes del mar Blanc. Gulag és l’acrònim de Direcció General de Camps [Glávnoe Upravlenie Lagueréi]. Formaven part de les institucions penals de la Unió Soviètica i arribaren a la seva màxima expansió durant l’estalinisme, especialment des de l’inici del procés de deskulakització i les purgues de la dècada dels trenta. Posteriorment, la duresa dels treballs forçats i del tracte que rebien els presos s’atenuà, però els gulags no van ser suprimits fins la fi de la URSS. La paraula Gulag no denominava únicament l’administració dels camps de concentració soviètic, sinó també al sistema soviètic de treballs forçats en si mateix, en
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 160-167

2 S. Sebag Montefiore, 2004, 165-172 i 174

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

totes les seves formes i varietats: camps de treball, de càstig, de criminals i polítics, de dones, de nens o de trànsit. O fins i tot més, s’ha utilitzat per a identificar al sistema repressiu soviètic, és a dir, al conjunt de procediments que aplicaven als presoners, tant comuns com polítics. Els gulags també van ser coneguts com la trituradora de carn per les detencions, els interrogatoris, el transport en vehicles de bestiar, el treball forçós, la destrucció de famílies, els anys perduts en l’exili, les morts prematures i innecessàries1. Els gulags van ser coneguts pel gran públic occidental després de la publicació d’Arxipèlag Gulag (1973) del cinetífic i literat –premi Nòbel (autor d’Un dia a la vida d’Ivan Denisovitx)- Alexandr Solzhenitsyn, que ha mort recentment amb el reconeixement de la seva vàlua per part de bona part de la societat russa, tot i que durant molt temps després de la caiguda de la URSS, encara era considerat un intel·lectual molest2. Va ser Solzhenitshyn qui va comparar els dispersos camps de concentració amb una sèrie d’illes, és a dir, amb un arxipèlag. A Occident la existència dels gulags era coneguda pels experts –sovietòlegs-, però la major part de la població pensaven que una bona part del que explicaven antics contrarevolucionaris, a finals de la dècada dels vint, i posteriorment els desertors, durant la guerra freda era propaganda antisoviètica exagerada per serveis secrets com la CIA. Les primeres protestes occidentals contra la utilització massiva de presos en règim de treball forçats. Va ser dels sindicats... que temien la competència deslleial soviètica al reduir els costos de producció amb la utilització de mà d’obra en una situació equiparable a l’esclavitud. Els dirigents soviètics temien un boicot econòmic occidental i ordenaren que s’ocultessin als treballadors forçats dedicats a activitats industrials3. És cert que els serveis secrets occidentals difonien els relats sobre els gulags perquè eren propaganda antisoviètica, com també ho és que els soviètics utilitzaven els partits comunistes occidentals per a negar la seva veracitat, assegurar que la URSS era la pàtria del proletariat... Tanmateix, els arxius soviètics semblen demostrar que els desertors de la guerra freda no tendien a exagerar i que és cert l’axioma que diu que no hi ha millor propaganda que la que explica la realitat. Durant la dècada dels vint, la Txeca començà a plantejar la possibilitat que de crear camps de concentració on els presos haguessin treballar. Els presos dedicats a treballs forçats eren uns pocs centenars el 1923 i cap al 1925 no passaven de 6000. Els presos dels primers camps de concentració per a presos condemnats a treballs forçats eren tant polítics com comuns. En la transformació dels camps de concentració en gulags va tenir-hi molt a veure un antic pres: Naftali A. Frenkel, donat que trobà la manera que els camps de concentració fossin rentables. La seva proposta arribà quan Stalin estava a punt d’iniciar el procés de deskulakització i la planificació de l’economia. L’objectiu era detenir i reeducar a centenars de milers de persones i, des de la lògica d’Stalin i els seus partidaris, la millor manera que tenien aquests presos de contribuir a la creació de l’estat socialista, on en el futur no hi hauria opressors era amb la seva capacitat de treball. La motivació dels presos era la subsistència, donat que les regles dels gulags eren extraordinàriament simples: la quantitat de menjar estava vinculada a la capacitat de treball del pres4. El mateix Yagoda, quan encara no era el cap de l’OGPU va exposar el punt de vista dels txequistes. No necessitaven més presons, sinó camps de treballs forçats, donat que «es posible y absolutamente necesario sacar 10.000 presos de centros de confinamiento de en la república rusa, cuyo trabajo podría estar mejor organizado y ser mejor utilizado. Obviamente, la política soviética no permitirá la construcción de nuevas prisiones. Nadie dará dinero para ello, Por otra parte, la construcción de grandes campos, campos que harán un uso racional del trabajo es una cuestión diferente. Tenemos muchas dificultades para atraer trabajadores al norte. Si enviamos muchos miles de presos allí, podemos explotar los recursos del norte…la experiencia de Solovski [illa al mar del Nord], muestra lo que puede hacerse en esta área.» El 1927, l’OGPU controlava uns 30.000 presos, un 10% de la població reclusa, però la fi de NPE també implicà un canvi radical en el sistema repressiu soviètic i en el desenvolupament dels gulags. Entre 1928 i 1929, els presos sota la jurisdicció de l’OGPU passaren de 30.000 a 300.0005.

1 Anne Applebaum, 2005; J. Meyer, 2007, 276-284 2 Vegeu les notícies publicades per la premsa amb motiu de la seva mort 3 A. Applebaum, 2005, 101-103. Vegeu una comparació entre els camps de concentració soviètics i els alemanys a R. Overy, 2004, 675-717 4 A. Applebaum, 2005, 67-99 5 A. Applebaum, 2005, 94-95

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

El Politburó i el mateix Stalin no estaven al marge de la transformació del sistema dels camps de concentració soviètic des de 1929, quan incrementaren la duresa del sistema penitenciari soviètic. A tall d’exemple, el 1931, el mateix Stalin escrivia en un esborrany: «1. ¿Quién puede llevar a cabo detenciones? 2. ¿Qué hacer con los antiguos militares blancos de nuestras fábricas industriales? 3. Las cárceles deben ser vaciadas de presos [Pretendía que los condenaran más aprisa para que hicieran sitio a los kulaks] 4. ¿Qué hacer con los distintos grupos de presos? 5. Permitir… las deportaciones: Ucrania 145.000; N. del Cáucaso 71.000; bajo Volga 50.000 (¡qué barbaridad!); Bielorrusia 42.000… Sibèria Occidental 50.000; Sibèria Oriental 30.000… Y sigue sumando hasta llegar a un total de 418.000 desterrados. Mientras tanto, va sumando a mano los puds de grano y de pan en pedazos de papel, como un tendero de pueblo que administra todo un imperio»1. L’estiu de 1931, la crisi de subsistències començava a ser una realitat. El politburó suavitzà la campanya en contra dels especialistes industrials que no aconseguien els objectius marcats pel pla quinquennal, però mantingueren la intensitat de la guerra contra les camperols. L’OGPU i els plenipotenciaris del partit, majoritari komsomols –de les joventuts- van recórrer a la utilització de la violència per aconseguir complir els objectius de les requises de gra. Més de dos milions de persones van ser deportades a Sibèria o Kazajstan; el 1930, els gulags eren camps de concentració per a presos polítics i comuns obligats a complir condemna en règim de treballs forçats... A la pràctica era mà d’obra esclava que sota el control de l’OGPU era dedicada a obtenir matèries primeres, a treballar en la tala de boscos o la construcció d’infraestructures faraòniques... que es cobraven milers de vides. El 1930, hi havia 179.000 persones que treballaven com esclaus als gulags, el 1935 eren gairebé un milió. Amb la mort de Menzhinski, el 1934, el nou cap de l’OGPU era Yagoda, i Berman era responsable dels gulags, és a dir, dels camps de concentració on els presos estaven condemnats a treballs forçats. Ambdós van ser felicitats per Stalin i Voroshilov quan inaguraren el Belomor, el canal de 227 kilòmetres que comunicava el mar Bàltic amb el Blanc. L’obra l’havien iniciat al desembre de 1931 i la finalitzaren al juliol de 1933, hi treballaren 170.000 presos dels que 25 moriren2. La construcció del canal del mar Blanc va ser remarcable per diversos motius, per «el caos abrumador, por la precipitación y por su importancia para Stalin. Pero la retórica utilzada para referirse al proyecto fue única: el canal del mar Blanco era el primero, el último y el único proyecto del Gulag que se expuso a la luz de la propaganda soviética tanto en el ámbito nacional como en el internacional. Y el hombre elegido para explicar, promover y justificar el canal ante la Unión Soviética y el resto del mundo no fue otro que Máximo Gorki». La propaganda arribà als cinemes amb la pel·lícula Presoners un dels actors que figurava com un dels presos que havia contruit el canal cantava: «Sí, fui un cruel bandido/ robaba al pueblo, odiaba trabajar,/ mi vida era negra como la noche,/ pero entonces me llevaron al canal./ Ahora todo lo pasado parece una pesadilla./ Es como si hubiera vuelto a nacer./ Quiero trabaja y vivir y cantar.» L’objectiu de la major part dels presos dels gulags era sobreviure. Les condicions de vida dels presos dels gulags no eren les que mostrava la pel·lícula. La realitat era molt més dura, com posa de manifest l’altíssima taxa de mortalitat dels empresonats als gulags3. Del naixent arxipèlag del gulags aviat es va fer famós el nom de Kolima. Aquesta zona a l’extrem de Sibèria va ser descrita com un riu, una cordillera, una regió i una metàfora. Era una zona molt rica en minerals, però possiblement és la regió més inhòspita de Rússia, donat que les temperatures a l’hivern eren de menys de quaranta-cinc graus sota zero. Les taxes de mortalitat dels presoners eren altíssimes. Stalin en persona estava molt interessat en enviar presos condemnats a treballs forçats a Kolima, molts d’ells enginyers, perquè hi havia importants jaciments d’or4.
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 46 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 106: A. Applebaum, 2005, 104-112. Vegeu la imatge 215 del Power Point 3 A. Applebaum, 2005, 108-110 4 A. Applebaum, 2005, 123-129

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

El pragmatisme d’Stalin implicà que molt aviat s’adonés de la importància del treball forçat, en règim d’esclavitud, per accelerar les grans obres infraestructurals i també l’activitat industrial dels presos. Hi ha qui pensa que les campanyes contra els especialistes industrials no estarien motivades en lluitar contra possibles sabotatges (inexistents) que servissin per a justificar possibles errors dels planificadors, sinó en conseguir mà d’obra qualificada per als gulags, fins al punt que «numerosas pruebas […] sugieren que los arrestos masivos de finales de la década de 1930 y de la década de 1940 pudieron ser realizados con el fin de satisfacer el deseo de Stalin de trabajo esclavo, y no (como siempre se ha creído) para castigar a sus potenciales o presuntos enemigos»1. A partir de 1929, el nombre de presos dels gulags va créixer de manera exponencial a la de la repressió. L’OGPU tenia camps de treballs forçats per a tot el país que duien a terme obres infraestructurals tant o més grans que el canal del nord. Els camps de treball forçat arribaren a transformar-se en un dels motor de la industrialització de la URSS durant el període conegut com el gran terror i, posteriorment, en plena Segona Guerra Mundial2.

La taxa de mortalitat més alta dels empresonats en camps de concentració va ser durant la crisi de subsistències de 1921-1922. El nombre més gran de presos tancats als gulags van ser durant la dècada que seguí a la fi de la Segona Guerra Mundial. Però, en la història dels gulags, 1937, «marca una verdadera línea divisoria, pues fue el año en que los campos soviéticos dejaron de ser prisiones administradas temporalmente con displicencia donde la gente moría por accidente [per manca d’aliments, per les males condicions climàtiques, per manca de recursos…], y pasaron a convertirse en verdaderos campos de exterminio donde los prisioneros eran obligados a trabajar hasta la muerte, o eran asesinados, en un número que no tenía precedentes en el pasado.» De fet, el període àlgid de l’arxipèlag Gulag són els anys que van de 1939 a 1953. Amb la mort d’Stalin van ser gradualment reformats i es reduí el seu nombre, però continuaren existint fins que el 1986 Gorbatxev va decidir amnistiar a tots els presos polítics soviètics... quan la URSS estava a punt de deixar d’existir. Oficialment, entre 1934 i 1947, 964.000 persones moriren als camps de treballs forçats, però no es pot quantificar el patiment3. Kravtxenko exagerà les xifres dels empresonats als gulags, a Yo elegí la libertad, quan assegurava que eren quinze milions quan, en realitat, eren un milió vuit-cents vuitanta mil. El desertor exegerà, però és substancialment diferent que en lloc de quinze milions siguessin, únicament, més d’un milio vuit-cents mil, el 1938, i que superessin els dos-milions i mig, el 1950? El que és poc discutible, és l’afirmació que «estas cifras colosales ni siquiera resumen la tragedia. Son elevadas, pero frías. Su misma inmensidad las hace un poco irreales. Hay que pensar en las víctimas, no en términos tan impersonales, sino considerándolas individuos. Hay que recordar que cada ser de aquellas multitudes tenía parientes, amigos y dependientes que compartieron sus sufrimientos; cada uno tenía esperanzas, planes, realizaciones logradas
1 A. Applebaum, 2005, 99 2 A. Applebaum, 2005, 113-152 3 A. Applebaum, 2005, 132-134 i 413-560. Vegeu també les xifres aproximades dels presos dels camps i colònies Gulag entre 1930 i 1953, pp. 576-580 i J. Meyer, 2007, 290-296

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

que quedaron en nada. Para el historiador del mañana, para el sociólogo del presente, son estadísticas; pero para mi, que viví entre ellos, los números tienen cuerpo, mente y alma, todo lo cual fue injuriado, ultrajado y humillado»1. El món occidental va descobrir el gran arxipèlag gulag gràcies a l’obra literària del matemàtic Solzhenitsin. A la seva novel·la El primer cercle descrivia la vida en una sharashka, les presons privilegiades per als tècnics i els especialistes. Solzhenitsin obtingué la inspiració literària de la seva pròpia experiència. Era un jove i brillant matemàtic que, en les seves cartes personals, es mostrà crític amb Stalin. El detingueren, el jutjaren i l’enviaren a una sharashka. Els estalinistes aprengueren que executar a tècnics i científics era una gran pèrdua de capital humà. Per tant, els tancaven en camps de concentració on els seus treballs forçats consistien en desenvolar les seves respectives recerques. El 2006 la televisió russa va emetre un serial de la novel·la del matemàtic i premi Nobel del literatura. Aquestes sèries han generat una certa polèmica en la premsa russa, perquè consideren que sèries de televisió com la inspirada en l’obra de Solzhenitsin humanitzen a Stalin, i ho contraposen amb la «ridiculización del dictador, una práctica que ha servido “como método de superar la herencia de miedo al poder”. Ahora Stalin reaparece “grande, poderoso, bondadoso”, y eso gracias a los seriales basados en obras de antiestalinistas reconocidos como Vladimir Axiónov, Anatoli Ribakov o Solzhenitssin. Al mostrar [a Stalin] como un ser que cada noche cambia de dormitorio por miedo al sistema de seguridad. El dictador aparece como un prisionero más del Gulag que el mismo ha creado. Los matices desaparecen y el espectador contempla “una película respetable” en la que incluso se desenmascara a un espía norteamericano. “Un tema muy actual”»2. El triomf de la voluntat L’estajanovisme i els plans quinquennals «De nuevo, como en 1914, los partidos del imperialismo belicoso, los partidos de la guerra y la venganza se están colocando en primer término. Está muy claro que las cosas van camino de una nueva guerra». I. Stalin, informe al XVII Congrés del PCUS, 1934 a R. Overy, 2004, 503 Una de les formes en què l’estat va voler fer front a la crisi va ésser estimular l’estajanovisme, un moviment desenrotllat a finals del 1935, durant el segon plan quinquennal (1934-1937), que es basava en l’exaltació dels herois de la producció que superaven les taxes de treball assignades. També van declarar que havien aconseguit tots els objectius molt abans que passessin els cinc anys del pla. El nom de l’estajanovisme prové d’un miner ucraïnès, Stajanov, que va arrancar una quantitat molt superior de carbó a l’assignada. Les autoritats van veure la possibilitat d’incrementar la producció a través del voluntarisme, la qual cosa xocava amb els criteris teòricament científics de l’economia estalinista que estaria fonamentada en els criteris marxistes. Els plans quinquennals establien quotes de producció a assolir als obrers per a cobrar el sou mínim. La introducció de l’estajanovisme implicava que els suposats herois del treball aconseguien millores en el sou, en l’habitatge, en l’educació dels fills, durant les vacances... però el convenciment dels planificadors que es podia aconseguir superar els objectius, que ja eren maximalistes, amb la força de voluntat dels treballadors era contraproduent. No explicaven que els suposats herois del treball aconseguien els seus rècords en unes condicions òptimes que no gaudien la major part dels treballadors. A tall d’exemple, no és el mateix treballar a la mina amb un martell hidràulic, en una gran veta de carbó, que amb un pic manual i en una zona amb poc mineral... No obstant, aquests detalls no eren considerats pels planificadors.

1 V. Kravtxenko, 1953, 279 2 Vegeu El País, 19 de Febrer de 2006. Cal tenir present que Vladimir Putin es va formar al KGB soviètic i que, en conseqüència, és un txequista

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Els avantatges que aquests herois obtenien van estimular a molts treballadors a entrar en el moviment, però les conseqüències de l’estajanovisme van ser nefastes per a la major dels obrers soviètics i també pels gerents. Els rècords també servien per a corregir a l’alça els objectius de producció de la resta dels obrers, donat que el govern va voler compensar les quantitats que destinaven als estajanovistes amb l’augmentant de les quotes de producció dels treballadors comuns i dels estajanovistes que haurien de produir entre un 14 i un 50% més que la resta. La majoria no aconseguien els objectius, però culpaven als gerents i als tècnics. La majoria es trobaven amb reduccions salarials perquè no arribaven a la quota de producció. Els estalinistes aplicaven el lema: tant treballes tant cobres. Mentre que bona part de les inversions anaven destinades a construir una important indústria bèl·lica que garantís la seguretat de la URSS1. De fet, aconseguiren transformar a la URSS en una gran potència militar equiparable a Alemanya2. «Llegaron órdenes tajantes para revisar las “normas de producción” en las cuales se basaban los jornales, elevándoles de un 10 al 20 por 100. Pero sólo era una medida indirecta para elevar del 10 al 20 por 100 el trabajo por el mismo salario. En mi instalación [Kravtxenko dirigia una fàbrica], de 1500 obreros, unos 200 fueron calificados de stakhanovistas o magnates de la velocidad. Para los otros la revisión de las tareas significó, sencillamente, una seria reducción de sus jornales. El comportamiento general era callado, hosco e inconfundible. Para añadir el insulto a la injuria, la nueva tarea debía ser presentada y aceptada por los “propios” obreros, no sólo “voluntaria”, sino entusiasticamente. La farsa se desarrolló en una serie de asambleas. Primero se celebró una reunión de jefes técnicos del Sindicato obrero y de “activistas” del Partido. Suya era la responsabilidad de educar a las masas de obreros par una comprensión y “aceptación” de la tarea […] Al final se leyó una resolución proponiendo un aumento vertical en las tareas, lo cual fue aprobado “unánimemente”». Els obrers no podien arribar als objectius de producció i havien d’allargar al màxim les seves jornades laborals voluntàriament, per un sou de subsistències i amb una qualitat de vida mínima. Els gerents que no podien aconseguir els objectius o bé intentaven incrementar la producció a qualsevol preu amb un increment de les possibilitats d’accidents laborals, d’una producció defectuosa o d’ambdues coses. També podien falsificar els llibres per a intentar demostrar que havien aconseguit els objectius. No obstant, des de la perspectiva dels planificadors els obrers que reiteradament no aconseguien les quotes mínimes eren ineficients i/o sabotejadors i el mateix raonament es podia aplicar als gerents que dirigien fàbriques amb una producció defectuosa, amb massa accidents o que falsificaven les xifres de producció3. Les purgues eren periòdiques i els que no eren executats els enviaven un llarg període als gulags, on als presos també es veien obligats a seguir les consignes estajanovistes... per aconseguir reduccions de condemna i beneficis penitenciaris. Tot plegat va crear disfuncions. Van descobrir que no era tan fàcil suplir als quadres tècnics que periòdicament eren purgats... i que els substituts tenien pitjor qualitat, donat que la formació d’un tècnic implica anys d’estudi, mentre que l’experiència només s’obté amb anys de treball. El terror va interferir amb l’economia. Quan, fins i tot els magnífics indicadors macroeconòmics començaren a davallar, el mateix Stalin s’adonà que calia reduir, que no suprimir, la repressió. Aquest plantejament implicà la substitució de Yezhov per Bèria. El 15 de gener de 1939, introduïren la carta de treball per a conventir els ganduls i els desorganitzadors de la producció. La premsa soviètica ho presentà com una mostra de lleialtat del proletriat amb la pàtria socialista, tot i que «la cartilla de trabajo se convirtió para la tropa de obreros en lo que el carnet del Partido para los comunistas. Un trabajador no podía abandonar su empleo sin una anotación inscrita en la cartilla que le autorizara a ello. No podía obtener ningún otro trabajo, a menos que en su cartilla no figurase la baja del último lugar en que estuvo empleado. También se anotaba en el referido documento toda reprimenda o castigo u otros pecados. De este modo se le condenaba a llevar consigo siempre el peso de todo su pasado, dondequiera que fuese […] Siguiendo la moda soviética, se obligó a las víctimas a aceptar sus nuevas cadenas, no sólo de “buena gana”, sino “con entusiasmo” […] Una vez que se amarró a los obreros a sus máquinas y que se implantó más trabajo por el mismo jornal, nos hallamos listos para la próxima y más humilde prueba de la dignidad del trabajo bajo la dictadura del proletariado. Primero se descadenó una tormenta de propaganda chillona y vigorosa sobre el tema de la haranganería y retraso […] La nueva ley estipulaba que todo obrero que llegara al trabajo con un retraso de veinte minutos debía ser denunciado automáticamente al fiscal local. Se le debía juzgar y, si se le consideraba culpable, condenarlo a prisión o a trabajos forzados […] el decreto mandaba detener y castigar a las autoridades que dejaran de informar o protegieran a los “criminales” holgazanes. Solamente las enfermedades graves, confirmadas por los médicos de la fábrica, o la muerte de algún miembro de la familia, se aceptaban como prueba de inocencia»4. Durant la guerra freda, alguns economistes occidentals acceptaven que «a Rússia no sigui possible prosseguir una política tendent a aconseguir taxes d’inversió altes i creixents si no és sota el domini d’una dictadura cruel i “omnipotent”, és
1 Com podeu observar en els cartells de la imatge 230 i 238 del Power Point 2 Vegeu R. Overy, 2004, 503-543 3 V. Kravtxenko, 1953, 181-198 4 V. Kravtxenko, 1953, 286-288. Sobre l’evolució de la legislació laboral i la vida a les fàbriques vegeu R. Overy, 2004, 368-386

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

certament un axioma inqüestionable», però es preguntaven si la política d’invertir en béns d’equipament i infraestructures, alhora que es restringia el consum no respondria a vèncer a l’economia de mercat, sinó a consolidar el règim polític dictatorial bolxevic, donat que «una política que incrementi ràpidament els nivells de consum pot salvar, a curt termini, les dificultats polítiques, però el més probable és que també acabi creant problemes greus [...] una oferta abundant de béns de consum crea un clima de relaxació que no convé als règims dictatorials. Així, un cop que s’hagi reduït la tensió i la tibantor existent en aquest aspecte, el problema de la llibertat política ha de sorgir de manera quasi inevitable»1. L’economia soviètica va créixer entre 1928 i 1940 a un ritme que fluctuava entre el 4 i el 6% anual. «No es tan vertiginoso como lo que proclama la propaganda, pero resulta notable. En 1860, el producto nacional bruto estadounidense y el ruso eran iguales. En 1913, el estadounidense era 2,5 veces superior; en 1928 cuatro veces más. En 1940, Estados Unidos “pesan” un poco más del doble que la URSS. La Gran Depresión norteamericana tiene algo que ver, pero tambien el salto soviético»2. Els plans quinquennals responien a uns criteris d’excepcionalitat bèl·lica, com el comunisme de guerra, però sense guerra. Ocultaven el voluntarisme amb una màscara de tecnocràcia. Els objectius de millorar la renda per càpita i la qualitat de vida dels treballadors es quedaren en bones intencions, com el desig d’acabar amb l’opressió. Els documents que establien els plans quinquennals eren més propaganda que realitat. Amb l’efecte pervers que si no s’aconseguien els objectius no eren per errades del sistema o per equivocacions dels planificadors, sino per la tasca dels sabotejadors que calia reprimir. A més, l’economia planificada superats els anys de l’estalinisme i la brutal destrucció de la URSS durant la Segona Guerra Mundial no era capaç de seguir el ritme de creixement econòmic de les economies de mercat. Inicialment, els creixements de la producció industrial es van fer a costa del consum, però amb la manca de generació del sistema soviètic va arribar un moment que ni tan sols amb el manteniment dels sacrificis dels treballadors podien mantenir el ritme de creixement econòmic i tecnològic dels països desenvolupats d’economia de mercat. Els bolxevics som gent d’una classe especial (Stalin) Els inicis del Gran Terror «Esta religión –o ciencia, como la llamaban sus adeptos- reviste al hombre de una autoridad divina… Durante los años veinte, mucha gente establecía un paralelismo con la victoria del cristianismo y creían que aquella nueva religión duraría mil años.» N. Mandelstam, Contra tota esperanza. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 69

1 A. Gerschenkron, 1962 2 J. Meyer, 2007, 223

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

L’existència del terror és un fet que ningú negà, ni la historiografia marxista més ortodoxa. Com és innegable que Stalin i els seus partidaris l’exerciren sense cap mena de mala consciència, convençuts que ho feien pel bé del sistema i per a consolidar la revolució. Els principals dirigents bolxevics intervenien en els processos, procuraven que les penes fossin dures i que signaren milers i milers de penes de mort. El rècord d’Stalin va ser el 12 de desembre del 1938, quan en signà més de tres mil en un sol dia. Li portaven volums enquadernats amb els nom1. El que era una novetat era que Stalin no es limitava a perseguir els enemics, sinó que va decidir purgar el partit, l’exèrcit, i, fins i tot, el principal aparell repressor, l’antiga Txeca. Lenin havia acabat amb les faccions organitzades dins del partit, però continuaven existint-hi tendències i els vells bolxevics mantenien un cert esperit crític. El secretari general i els seus partidaris decidiren eliminar totes les discussions i les discrepàncies internes. Els bolxevics havien aplicat el terror contra els seus rivals polítics, des dels anarquistes als tsaristes, als grups socials que volien eliminar, des de la burgesia als kulaks i els seus partidaris, però no contra els bolxevics crítics. Stalin va impulsar un salt qualitatiu i per primera vegada utilitzà l’antiga Txeca (NKVD) contra els seus rivals en el partit. Inventaran el mite de la doble cara de l’enemic identificat amb els capitalistes, però també amb els comunistes crítics amb l’estalinisme, tant el que denominaven oposició d’esquerra (liderada per Trotski, Zinoviev i Kamenev) com el desviacionisme de dreta (encapçalat per Bujarin, Rikov i Tomski). Si per a molts coetanis i una part de la historiografia, el bolxevisme soviètic era una mena de religió política en la qual Stalin creà tota una sèrie de dogmes, el leninisme, que s’havien d’acceptar acríticament i ahistòricament. El Partit no s’equivocava mai –com moltes de les religions que defensen haver rebut la veritat-. «Ayer, un jefe […] asegurava que el Partido no se equivocaba nunca. Hoy resulta que los mejores escritores, los capataces, los poetas y los trabajadores de choque le denunciaban en los periódicos y la radio, como espía fascista, un traidor miserable, un abominable criminal. Había confesado, al día siguiente lo fusilaban. Enseguida los pequeños alumnos agarraban sus libros de texto y se apresuraban a pinchar su retrato con sus plumas de acero […] Yo no entendía nada. Si el Partido no se equivocaba, si esos jefes eran traidores, ¿cómo creerles cuando decían que el Partido no se equivocaba nunca?»2. Entre la intel·lectualitat hi havia una gran fascinació pel comunismo, donat que era l’única fe oferida, amb excepció de l’antiga fe negada, és a dir, el cristianisme3. Les persones profundament religioses es senten obligats a dur a terme una tasca pastoral per a convertir als pagans, però a les persones que més detesta un fanàtic religiós són als heretges, és a dir, els que coneixen la veritat però no l’accepten totalment. Per tant, era una qüestió de temps i que les circumstàncies fossin adients, perquè Stalin i els seus purguessin el Partit d’heretges, descreguts i dels que s’havien afiliat al partit únicament per interès. A principis dels anys vint, el Secretari general del Partit havia dit que entre un 57 i un 80 per cent dels militants bolxevic eren analfabets polítics. Les purgues afectaren al 70% dels membres i candidats del Comitè Central del PCUS, a milers de militants bolxevics i també a milers de ciutadans que no complien les expectatives dels plans quinquennals. No eren cap secret i la majoria del poble soviètic no estava en absolut aterroritzat. Confiaven amb els sus dirigents i especialment el Vozd. El mateix Stalin era conscient que ocupava la imatge del tsar en l’imaginari de bona part de les classes populars soviètiques. El NKVD tampoc amagava la seva tasca. Els seus integrants es consideraven l’elit del bolxevisme i publicaven cartells que mostraven les purgues com a necessàries. A tall d’exemple, un mostra al poble soviètic treballador com el flux sanguini del que calia expulsar els elements nocius, mentre que un altre representa al NKVD com un llamp que fulminava a un burgès contrarevolucionari4. Lenin havia utilitzat el terror durant la guerra civil. Stalin i els seus partidaris l’havien exèrcit, però el reintroduïren en un període de pau per crear una disciplina social i, possiblement, per a incentivar el procés d’industrialització; els estalinistes asseguraven que els fracassos en els objectius de creixement econòmic es devien a conspiracions i sabotatges: perseguiren i empresonaren a gran part dels enginyers, per exemple, a l’atribuir-los que sabotejaven les obres. Ara bé, també afirmaven que no hi havia crisis de subsistències a Ucraïna, quan sabien perfectament que milions de soviètics passaven fam. És molt possible que sabessin que els plans no es complien per errades en la planificació, manca de mà d’obra qualificada, falta de les eines necessàries... Però al detenir a suposats sabotejadors mataven tres ocells d’un tret: tenien un cap de turc que els permetia justificar les seves errades, alhora que motivaven a la resta –que no volien ser detinguts- i, si no els executaven, aconseguien mà d’obra qualificada per als gulags.
1 Vegeu el power point. Vegeu la comparació entre els estats de terror estalinista i el nazi a R. Overy, 2004, 215-257 2 Y. Orlov, Particules de vie, 1993. J. Meyer, 2007, 267-269 3 Y. Orlov, Particules de vie, 1993. J. Meyer, 2007, 267 4 Vegeu power point

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

El Gran Terror començà gradualment des de la mort de Kirov. Els que pensaren que amb unes 6000 execucions, milers de detinguts i l’empresonament de Kamenev i Zonoviev ja era suficient, s’equivocaren. A la fi de l’estiu de 1935, Stalin decidí reobrir el cas Kirov. Kamenev i Zonoviev tornaren a ser interrogats. El NKVD va detenir a un antic trotskista, Valentí Olberg, que confesà que Trotski també hauria estat implicat en l’assassinat de Kirov. Va haver-hi un altre onada de detencions. Yagoda encara no era qüestionat, era l’únic comissari general del NKVD, però l’estrella ascendent de l’antiga txeca era Yezhov. Que no hi hagi pietat! Esclafem a aquestes criatures respugnants! El Vodz (cabdill) es transforma en Jozyain (amo) L’inici dels judicis espectacle de Moscou (agost de 1936) «El enemigo es pérfido. Al enemigo pérfido no se le puede tener piedad. El pueblo entero se ha levantado como un solo hombre al saber de aquel abominable crimen. El pueblo se estremece de ira. Como acusador público, uno mi voz indignada al rumor de millones de hombres… ¡Reclamo la pena de muerte para esos perros rabiosos, para todos, hasta el último!». A. Vishinski. Citat per J. Meyer, 2007, 258 Finalment, Stalin decidí que calia purgar expeditivament el partit i començà amb els seus antics aliats: Zinoviev i Kamenev. Si executaven a dos membres de l’elit del bolxevisme, a dos dels principals boiards en l’analogia de Stalin de comparar-se amb Ivan el Terrible, el missatge era molt clar: la purga no exceptuaria a ningú. Havien tornat a interrogar a Zinoviev i Kamenev. Yagoda encara era el màxim responsable del NKVD. El mateix Stalin i Voroshilov en representació del Politburó els haurien garantit que salvarien la seva vida, i la dels seus familiars, si es declaraven culpables en judici públic, on denunciarien l’existència d’un grup d’opositors terroristes que s’anomenava Centre Unificat Trotskista-zinovietista. El fins llavors fidel Yagoda, màxim responsable del NKVD entre 1934 i 1936, va cometre un greu error no es va mostrar entusiasta en la persecució dels suposats terroristes que encapçalarien Trotski i Zoniev. Stalin escrivia notes durant les reunions, com Lenin, moltes es conserven. El 16 d’agost de 1936, estava furiós amb Yagoda i la nota no deixa dubtes de com es prenien les decisions a la URSS: El faig fora? Sí, el faig fora! Parlar amb Yezhov1. El mateix Vozd va tenir cura de tots els detalls del judici. El fiscal general de la URSS era Andrei Vishinski. Aquest havia estat un important dirigent menxevic durant els anys de la revolució i podia ser purgat en qualsevol moment, si no comptava amb algú que el protegís... i la millor protecció possible era la d’Stalin. Vishinski li va ser absolutament fidel, va convertir-se en un dels personatges més reconeixibles de l’estalinisme, perquè els judicis que començaren amb el de Zinoviev i Kamenev va ser retransmesos i comentats a escala planetària... i va sobreviure. Ara sabem que bona part de les crítiques que llançava als acusats eren notes de les suggerències del Jozyain, mentre preparaven el judici. Quan aquest es celebrà, Stalin no era Moscou, però l’informaven de tot el que passava detalladament. L’encarregat que es seguís el guió era Yezhov, encara que formalment Yagoda, encara era el principal cap del NKVD2. El judici era en contra de Zinoviev, Kamenev i altres 14 acusats de dirigí el suposat centre terrorista que actuaria a tota la URSS. Els acusaren de multitud de delictes, tot i que la majoria no haurien passat de projectes o haurien fracassat. El centre estaria dirigit a l’estranger per Trotski i a l’interior de la URSS per Zinoviev i Kamenev. Haurien estat els responsables de l’assassinat de Kirov i de preparar el d’Stalin. Zinoviev i Kamenev, com la resta dels implicats, compliren la seva part del pacte i es declararen culpables. El tribunal els condemnà a mort; un dels acusats al sentir la sentència cridà: Visca la causa de Marx, Engels, Lenin i Stalin! Alguns dels acusats pensaven que si havien de morir que la seva mort servís per a consolidar la revolució. Per a Stalin el rellevant era deixar ben clar que ningú quedaria al marge de la purga, alhora que necessitava escenificar un judici perquè no se’ls pogués acusar d’actuar arbitràriament.
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 183-184 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 184-185

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Els va sortir molt bé, donat que l’ambaixador nord-americà, que no era massa intel·ligent, no trobava que fos excepcional executar a uns terroristes que s’havien confessat culpables de multitud de crims. Malgrat que alguns periodistes van poder demostrar que algunes de les històries que s’explicaven de conspiracions a l’estranger senzillament eren impossibles. L’Associació Jurídica Internacional va defensar la legalitat del judici, donat que «juzgamos absolutamente injustificada la afirmación según la cual el proceso habría sido sumario o ilegal. Se ofrecieron abogados a los acusados y en la URSS todo abogado es independiente del Gobierno; pero los acusados preferieron defenderse ellos mismos […] Afirmamos categóricamente que los acusados han sido condenados de manera perfectamente legal. Ha sido plenamente demostrado que estaban en relaciones con la Gestapo. Han merecido perfectamente la pena capital»1. En canvi, molts a la URSS no es creien les confessions i «hasta que salí de Rusia años más tarde, no descubrí que los extranjeros, en particular los americanos “liberales”, habían creído a ciegas en el macabro engaño, y que una empresa productora de películas ¡había filmado una basada en la presunción de que los cuentos de hadas de la NKVD eran verdad!»2. Stalin va donar l’ordre que no s’acceptessin apel·lacions. Sergo i Kaganovitx van pressionar personalment a Bedni, poeta amic d’Stalin, perquè escrivís un versos sobre el judici. No volia, però al final va escriure el poema: Què no hi hagi pietat publicat al Pravda encapçalat pel titular: Escalfem aquestes criatures repugnants! S’ha de fotre un tret als gossos rabiosos. Ho feren. L’execució era un tret a la nuca. Kamenev, el primer cap d’Estat de la Rússia soviètica i cunyat de Trotski, l’home que intentà moderar a Lenin durant els primer dies de la revolució es portà dignament, però Zinoviev. El demagog que en el període del terror de la guerra civil s’havia mostrat partidari de matar a deu milions de russos va suplicar fins al darrer moment que no el matessin. Els assassins de la NKVD van extreure les bales i hi van gravar els noms dels dirigents bolxevics que havien matat. Yegoda les conservà com un record... No sabia que aviat seguiria el camí dels dirigents que havia vist executar i que les bales les heretaria Yezhov, tot i que no les conservaria massa temps. El seu substitut seria Beria3. Durant el primer procés de Moscou, la fiscalia de la mà de Vishinski, que era la veu del seu amo (Jozyain) va implicar en la conspiració terrorista a alguns caps militars i a alguns del principals dirigents bolxevics del sector dretà, com Radek, Rikov, Tomski i Bujarin. Vishinki anuncià que quan tinguessin més proves hi haurien més processos. Tomski no va voler esperar i es suïcidà. El suïcidi era considerat una manera bolxevic d’expressar la seva protesta. Yezhov, Kaganovitx i Sergo informaren a Stalin que havia deixat una carta on es declarava innocent de totes les acusacions, però que estaven convençuts que ho havia fet al descobrir-se que era un integrant del centre trotskista-zinovietista. Rikov era un altre dels bolxevics històrics i el succesor de Lenin com a cap del Consell de comissaris del poble. Radek era periodista i havia estat en el cercle íntim d’Stalin, mentre que Bujarin es trobava al Pamir. Sabia perfectament què volia dir estar implicat i li hauria estat facilíssim desertar. S’anomenava desertors als ciutadans soviètics que decidien exiliar-se. El símil militar no podia ser més adequat perquè la pena per deserció era la capital. Possiblement, Stalin volia que el seu antic amic íntim fugís i poder elaborar una faula sobre una conspiració del sector esquerrà del comunisme, encapçalat per Trotski, i del dretà encapçalat per Bujarin. No obstant, no s’ha d’oblidar quan parlem dels principals dirigents bolxevics que eren persones que ho havien abandonat tot per a integrar-se en la lluita revolucionària que havien tingut altíssims càrrecs en el procés de constitució i consolidació de la Unió Soviètica i que havien repetit reiteradament que estaven disposats a morir per la revolució. El nou Jozyain havia deixat de ser el primum inter pares i els donaria la possibilitat de demostrar si eren homes amb principis. Bujarin els tenia. Per tant, tornà a Moscou per a defensar la seva innocència i durant gairebé dos anys podríem dir que Stalin i Bujarin jugaren a un peculiar joc del gat i el ratolí, fins que el Jozyain arribà a la conclusió que havia arribat el moment d’acabar amb un dels principals boiards4. La intervenció soviètica a la guerra civil espanyola i el terror El juliol de 1936 començava la guerra civil espanyola. El govern legítimament constituït va haver d’enfrontar-se amb un cop d’estat d’una part rellevant de l’exèrcit. Aquests comptaren amb el suport de les principals potències feixistes i de partidaris de l’extrema dreta de tot el món. El govern republicà rebé l’ajuda dels antifeixistes, en bona part controlats per la tercera internacional. La Societat de Nacions imposà l’embargament d’armes als bàndols enfrontats, però aquesta mesurà perjudicava més al govern republicà que no podia comprar legalment armes a la major part dels estats democràtics, que als autoanomenats nacionals, donat que les potències feixistes no respectaven l’embargament. Aquest implicà
1 J. Meyer, 2007, 269 2 V. Kravtxenko, 1953, 219 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 185-192 4 S. Sebag Montefiore, 2004, 193-194

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

que el govern republicà cada cop tingués més dependència de l’ajuda soviètica, tant d’armes com d’assessors. La propaganda, dins i fora, de la URSS parlava de la desinteressada ajuda soviètica al poble espanyol. L’ajuda era rellevant, però no desinteressada el govern pagà les armes enviades amb bona part de les reserves d’or del banc d’Espanya, alhora que els soviètics cada cop tenien més influència en l’evolució tant de la guerra com de la política en el bàndol republicà1. L’inici del gran terror coincidí amb la decisió d’Stalin d’intervenir en la guerra civil espanyola. El 15 d’octubre de 1936, començaven a arribar el primers tancs, avions i assessors militars soviètics. Alguns historiadors han vist la guerra civil espanyola com una preparació de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, és possible que per Stalin més que l’assaig d’una nova guerra mundial, els esdeveniments espanyols li recordessin la guerra civil russa. A més, els assessors enviats a Espanya no eren únicament especialistes militars: també envià a molts txequistes que continuaren les seves purgues contra els comunistes heterodoxes, tan d’esquerres com d’altres tendències, contra els anarquistes... En definitiva, tots els que no estiguessin d’acord amb els criteris de la tercera internacional que eren els formulats per Stalin. De fet, la implicació a la guerra civil espanyola accentuà les purgues a la URSS. Possiblement, el que interessava a Stalin no era que triomfés la revolució a Espanya, sinó que la guerra durés el màxim possible, «manteniendo entretenido a Hitler sin ofender a las potencias occidentales […] Es más se comportó como un perfecto “chalán”. Stalin estafó varios cientos millones de dólares a los republicanos españoles poniendo a buen recaudo [una bona part de] sus reservas de oro y luego obligándolos engañosamente a pagar unos precios desorbitados por las armas que vendía», mentre la propaganda estalinista explicava als soviètics que la intervenció en la guerra civil espanyola era totalment desinteressada i respondria als desitjos d’ajudar als proletaris espanyols en la lluita en contra dels feixistes. Stalin dirigí «la conquista efectiva de la República por parte del NKVD, objetivo en el que se vio enzarzado en una verdadera lucha con los troskistas [més aviat amb els comunistes heterodoxos del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI]. Emprendió la eliminación de éstos junto con la de sus propios hombres. Los diplomáticos, periodistas y militares soviéticos destinados a España dedicaron buena parte de su tiempo a denunciarse los unos a los otros, además de combatir a los fascistas»2. Stalin no oblidava als seus antics rivals polítics i Andreu Nin que havia residit gairebé una dècada a la URSS, on va ser secretari de Troski i tingué als càrrecs a la internacional va ser detingut i executat per agents del NKVD. Tanmateix, la propaganda estalinista tornà a ser molt efectiva a l’acusar als partidaris del POUM de ser feixistes encoberts i enemics del poble. A tall d’exemple, quan els partidaris del POUM escrivien als carrers de Barcelona: on és Andreu Nin? Els del PSUC escrivien a sota: a Burgos o Berlín. El faig fora? Sí, el faig fora! Parlar amb Yezhov El segon judici de Moscou i la caiguda de Yagoda (setembre de 1936juny 1937) «Y en plena tormenta, a través del lamento del herido por el rayo y de los gestos del doliente, la prensa y la radio anunciaron la adopción formal de la “Constitución más democrática del mundo” en noviembre de 1936» V. Kravtxenko, 1953, 202 El 25 de setembre de 1936, Stalin amb el suport directe de Zhdanov i indirecte dels principals estalinistes, com Sergo o Kaganovitx, Stalin va decidir substituir a Yegoda, que feia temps que no era prou eficient en la purga, tant dels partidaris de Zinoviev i Trotski com del mateix NKVD. Entre mitjans de 1936 i 1937, un breu però intens període, Yezhov que tenia poc més de 40 anys va ser el segon home més poderós de la URSS3. En aquestes circumstàncies, un altre dels amic íntims d’Stalin, Lakoba, es negà a deixar Abjasia, on era pràcticament l’amo, per a integrar-se a la burocràcia de Moscou. També reclamava que Abjasia fos una de les repúbliques de la URSS. Possiblement, a Stalin no li agradà les respostes del seu vell amic; uns anys abans no haurien tingut conseqüències, però
1 Vegeu l’apartat dedicat a la guerra civil espanyola en aquest llibre electrònic i els cartells de propaganda estalinista del Power Point com els de la imatge 229 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 192; J. Meyer, 2007, 313-315 3 J. Meyer, 2007, 260-261

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

en paraules de la poetessa Ajmatova havien començat els anys carnívors, on portar la contrària a Stalin es pagava amb la vida. Beria, el seu antic protegit, el va convidar a sopar i Lakoba va morir d’un atac al cor. Tothom sabia que Beria era un expert en la utilització dels verins... Però no es limitaren només a Lakoba, sinó que suprimiren a tota la seva família directa i indirecta1. Ser membre de la família del Jozyain, un dels seus amics íntims, un bolxevic amb un historial gairebé modèlic o un estalinista de soca arrel no era suficient per quedar al marge de la purga. El missatge era claríssim qualsevol ciutadà de la Unió Soviètica que qualsevol ciutadà de la Unió Soviètica que hagués pecat, és a dir, no estigués d’acord amb les consignes bolxevics per acció o omissió, directament o indirectament. La paranoia arribà a uns límits difícils de superar i l’onada repressiva cada cop va afectar a més persones per les seves activitat polítiques passades, per la seva nacionalitat, religió, pels seus criteris polítics, als treballadors poc eficients i als bolxevics crítics, com eren gairebé tots els de la vella guàrdia que havien iniciat la seva trajectòria política durant el tsarisme. Però també estalinistes com Sergo, el bolxevic perfecte de Lenin, el príncep conqueridor de Georgia quan era conegut com el cul d’Stalin. L’home que Djusghvili s’apreciava com un germà petit. Sergo tenia una salut precària. No havia pogut evitar que finalment la purga afectés alguns dels seus principals col·laboradors en el sector de la indústria pesada que eren el fonament dels plans quinquennals i del procés d’industrialització soviètic. El segon gran judici mediàtic era contra Piatakov, un dels homes de confiança de Sergo en el procés industrialitzador de la URSS, Radek i d’altres opositors. Sergo utilitzà el mateix mitjà de protesta que Nàdia o Tomski, es suïcidà. No obstant, era un dirigent massa rellevant per a reconèixer que s’havia suïcidat. Per tant, comunicaren oficialment que la mort es devia a un atac de cor, mentre Bujarin que encara vivia al Kremlin no parava d’escriure a tots els dirigents soviètics, que el tractaven com un apestat, per reiterar la seva innocència2. Kravtxenko que estava entre la clientela de Sergo, que el protegia, recordava molt bé que quan li comunicaren la mort del dirigent bolxevic: «Me quedé petrificado, sin habla. Sentí que las lágrimas resbalaban por mis mejillas. Había perdido a un amigo y a un protector [els que l’havien implicat en un procés de purga els faltà temps per a trucar-lo i dir-li:] ¡Vaya tragedia! Tu patrono de Moscú ha muerto. Es fácil que muy pronto tengamos “un rato de charla” sobre “esto y aquello”, ¿eh?»3. El Jozyain preparà el segon judici públic de Moscou en contra de dirigents bolxevics, entre el 23 i el 30 de gener de 1937. Els jutjats eren 17. El periodista i dirigent Radek va donar una lliçó d’humor negre quan assegurà durant el judici que no l’havien torturat i que, en tot cas, havia estat ell qui havia torturat als interrogadors en negarse a col·laborar i assegurà que: en el nostre país hi ha semitrotskistes, trotskistes quarterons, i vuiterons, gent que ens ajudà sense tenir coneixement de l’organització terrorista, però simpatitzant amb nosaltres. La declaració de Radek era claríssima i si es combina amb les acusacions de Vishinski, que entre altres coses els acusà d’haver perdut la fe, «se resuelve el misterio del carácter absurdamente indiscriminado del Gran Terror. Los que no tuvieran una fe ciega debían morir». Radek possiblement havia pactat la seva intervenció a canvi de salvar la vida. Piatakov no va tenir tanta sort. Bujarin el va descriure com un cadàver que encara vivia. Aquest i 13 acusats més van ser condemnats a mort4. «La “purga” adquirió nueva furia. Los procesos de Radek, Sokolnikov, Piatakov y los otros viejos bolcheviques estaban en su apogeo en Moscú. Durante siete días la prensa dedicó sus columnas a detallar las “confesiones” de aquellos hombres. Después vinieron las inevitables sentencias y ejecuciones. En nuestra fábrica, como en cada establecimiento y fábrica del país, se convocó un mitin en masa para saludar la destrucción de aquellos saboteadores, espías, “perros salvajes”». Els bolxevics organitzaren una gran concentració de masses a Moscou, 200.000 persones, malgrat que la temperatura era de menys vint-i-sis graus per a explicitar el suport al partit i a Stalin. A les concentracions de tota la URSS hi anaren «millares de obreros, hombres y mujeres levantaron el puño. La banda atacó La Internacional. Rojas colgaduras […] proclamaban la gloria de la “vida feliz” de aquellas masas agotadas por el trabajo, mal alimentadas y apáticas; de aquellas masas aba1 S. Sebag Montefiore, 2004, 196-197 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 197-213; V. Kravtxenko, 1953, 223-227 3 V. Kravtxenko, 1953, 222 4 S. Sebag Montefiore, 2004, 205; J. Meyer, 2007, 270-271

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

tidas […] Finalmente, se completó el rito y la gente volvió a su casa o a su trabajo. No estaba convencida ni interesada»1. No obstant, Stalin va quedar tan satisfet que va permetre que Radek –del seu vell amic devia pensar que havia actuat molt bé- i alguns dels jutjats sobrevisquessin. Va premiar a Yezhov amb el càrrec de general-comissari i un pis al Kremlin2. Yezhov havia substituït a Yagoda per a impulsar la persecució d’antics dirigents bolxevics, però també per a purgar als desafectes del partit, la societat i el NKVD. El petit Yezhov no va fallar al seu mestre. Va impulsar la repressió a tots els àmbits de la societat i també a l’interior de l’antiga Txeca. El NKVD es transformà en una mena de secta secreta d’executors dedicats en cos i ànima a lluitar contra els contrarevolucionaris. Va purgar als antics homes de Yagoda. Els antics repressors es transformaren de cop i volta en víctimes. Yezhov el va enviar a investigar a províncies, però quan van ser el tren els detingueren. 3000 agents del NKVD van ser executats. Yezhov es sentia tan fort que fins i tot va atacar al que fins no feia massa havia ocupat el seu càrrec de gran inquisidor. Va dir els seus homes, els que s’havien lliurat de la purga i acabaven d’executar a bona part dels seus companys, que Yagoda de ser un espia alemany... des de 1907. També els anuncià que s’intensificaria la purga i que caurien víctimes innocents, però més valia que aquests paguessin que s’escapés un sol espia. Dos generals comissaris del NKVD eren massa. L’abril de 1937, Yezhov va acusar a Yagoda de intentar enverinar-lo. El Politburó va ordenar que el detinguessin. La seva de conqueridor va quedar demostrada per la gran quantitat de roba femenina i objectes eròtics que trobaren al seu pis, també els va ser fàcil demostrar que era corrupte. També l’acusaren de multitud d’assassinats. Alguns eren invitats, però la majoria no. El gran inquisidor estava a punt de tastar la seva medicina. A la URSS del terror era relativament fàcil passar de botxí a víctima. En el cas de Yagoda era evident que havia abusat del poder... Com també feien la major part dels jerarques soviètics; una tradició que continuaren els seus successors tant Yezhov com Beria que va ser el que es va mantenir més anys en el càrrec... Però ambdós acabaren de la mateixa manera que el seu predecessor. Yagoda sabia perfectament com funcionava i que feien els interrogadors del NKVD. Per tant, va col·laborar i acceptà implicar a més dirigents bolxevics perquè continuessin els judicis espectacle. Les seves confessions implicaven a Rikov, a Abel Yanukidze, i al mariscal i cap de l’Estat major de l’Exèrcit soviètic Tujatxevski. Sabia que era qüestió de temps, de poc temps, perquè l’executessin i potser algú guardés la bala amb el seu nom. Yagoda hauria dit al seus interrogadors que podien escriure en l’informe que enviarien a Yezhov que creia que al final Déu devia existir. De Stalin no hauria merescut més que gratitud pels meus lleials serveis; de Déu mereixeria el càstig més sever per haver violat els seus manaments milers de vegades. Mira on estic i jutja per tu mateix. La caiguda de Yagoda va comportar la d’altres caps rellevants del NKVD com Matvei Berman, el director dels gulags entre 1932 i 1937, i l’hongarès Pauker responsable de la seguretat d’Stalin durant dècades. Stalin va concedir a Pauker i a Yenukidze, ambdós del seu cercle íntim, que els executessin, sense mostrar-los prèviament en un judici espectacle, el primer a l’agost i el segon al desembre de 1937. M’he dedicat en cos i ànima a la pàtria i al camarada Stalin La purga de l’exèrcit (maig de 1937-finals de 1938/juny de 1941) «Sin el terror, en lugar de un solo Vlásov (el general que aceptó luchar contra los alemanes, contra los soviéticos), ¿Cuántos habrían dado el salto?» El txequista Sudaplatov. Citat per J. Meyer, 2007, 270 El següent judici espectacle era contra la cúpula de l’Exèrcit Roig. Stalin tenia comptes pendents amb el millor mariscal de la URSS, Tujatxevski. Es detesaven des dels anys de la guerra civil i de la guerra de Polònia quan, segons els historiadors militars, on la incompetència militar d’Stalin comportà que el mariscal no pogués entrar a Varsòvia i, possiblement, guanyar la guerra amb els polonesos. A més, l’Exèrcit Roig havia estat creat per Trotski i molts dels principals oficials havien col·laborat amb el considerat pitjor enemic del règim. Stalin havia intentat diverses vegades imputar algun delicte al mariscal i purgar l’exèrcit de la mà dels seus mariscals de confiança, especialment, Voroshilov i també Budoionni. No obstant, ambdós militars estaven força lluny de la capacitat tècnica de Tujatxevski. Aquests i els seus col·laboradors eren bons militars i Stalin ho sabia, però també era conscient que potencialment tenien la capacitat d’enderrocar-lo. No va voler arriscar-se. Aprofità les imputacions de Yagoda i els informes subministrats pels nazis sobre una conspiració de
1 V. Kravtxenko, 1953, 219 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 205

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

militars soviètics que estarien preparant un cop d’estat per establir una dictadura militar encapçalada per Tujatxevski. La filtració nazi era interessada. Volien que el NKVD massacrés la direcció de l’exèrcit roig, però aquesta ja feia temps que estava entre la llista d’objectius d’Stalin. La purga de la cúpula de l’exèrcit, tal com esperaven els alemanys, va limitar moltíssim la capacitat de comprensió estratègica i de resposta tàctica de l’Exèrcit Roig; un exèrcit molt poderós, però molt mal dirigit. Si sens permet el símil, la purga de l’exèrcit el transformà en un gegant gairebé sense cervell. Stalin suprimí un potencial perill per al règim que encapçalava, però gran part dels problemes de l’Exèrcit Roig quan s’inicià la segona guerra mundial eren precisament per la manca d’una direcció militar competent. La purga de l’exèrcit no va ser dura pels oficials executats i empresonats, sinó perquè implicà pèrdues de milions d’homes, durant els dos primers anys de la guerra entre els nazis i els soviètics... i gairebé implicà la derrota de la URSS en la Segona Guerra Mundial1. Stalin anomenava a Tujatxevski Napoleonik. Kaganovitx també desconfiava del mariscal, malgrat que havia utilitzat gasos químics per a esclafar algunes rebel·lions de camperols. Era el comissari adjunt de la guerra. Va ser destituït l’11 de maig i detingut el 22 del mateix mes de 1937. Quan el destituïren, li donaren el comandament de les tropes del Volga, però Stalin li hauria donat un copet a l’esquena, mentre li assegurava que aviat tornaria a Moscou. Era cert. Tornà detingut. El cap de dos dies de la destitució de Tujatxevski i una mica abans de la seva detenció moria la mare d’Stalin. En aquesta avinentesa, Yezhov i el mariscal, Voroshilov van ser responsables de la detenció de pràcticament tot l’Estat Major soviètic. Tujatxevski heroi de les guerres civils, de la guerra de Polònia i de la URSS va ser torturat. Yezhov que cada cop era més poderós aconseguí que confessés que Yanukidze l’havia integrat a l’oposició terrorista i que era un agent alemany... A la seva confessió hi ha restes de sang. El NKVD sota la direcció de Yezhov no dubtava en utilitzar la tortura per aconseguir les declaracions que desitjaven. Stalin en persona va explicar als principals generals de l’exèrcit roig que no havien estat detinguts, alguns van ser detinguts durant aquesta reunió de l’1 de juny de 1937, que esperava que ningú dubtés que hi havia una conspiració político-militar. Tujatxevski formava part del grup de conspiradors que encapçalaven Trotski, Bujarin, Rikov, Yenukidze, Yagoda i Rudzutak. A més, el mariscal i Yenukidze serien espies alemanys, donat que ambdós tenien debilitat per les dones hi haurien estat reclutats per una espia alemanya anomenada Josephine Heinze. Cap dels generals que havia sobreviscut a la purga s’atreví a qüestionar res. L’Exèrcit Roig ja era l’Exèrcit d’Stalin, però a un preu altíssim, com es veuria al cap de quatre anys de la purga. L’11 de juny de 1937, el Tribunal Suprem soviètic anomenà un tribunal militar especial que jutjà i condemnà ràpidament els acusats. Els jutges estaven terroritzats, donat que sabien que aviat els podia passar el mateix i, en alguns casos, la premonició va ser real. Els militars van ser executats els 12 de juny de 1937. Stalin sempre estava interessat en saber exactament com morien i què deien els grans dirigents bolxevics, tant polítics com militars, perquè posaven de manifest com eren realment. Tujatxevski digué que s’havia dedicat en cos i ànima a la pàtria i al camarada Stalin. Sol·licità clemència, però en paraules d’Ajmatova eren els anys carnívors2. No es va conformar amb l’execució de Tujatxevski. A l’exèrcit la purga no l’impulsava Yezhov, sinó el mariscal i membre del Politburó Voroshilov. Aquest comptà amb l’ajuda d’un altre dels estalinistes més fervents Lev Mejlis. Havia estat secretari d’Stalin i des de 1930 era l’editor de Pravda. El 1937 li donaren la missió de purgar l’exèrcit. El nomenaren comissari adjunt de Defensa, el càrrec que ocupava Tujatxevski i cap del departament polític del comissariat de Defensa. Va ser un inquisidor implacable, fins al punt que el mateix Stalin es burlava del seu rigor... Durant el gran terror, 35.000 oficials van ser eliminats de l’exèrcit al ser executats o empresonats als gulags. Entre els executats hi havia tres dels cinc mariscals soviètics; 13 dels 15 generals responsables d’Estat Major; 52 dels 85 generals que encapçalaven cossos d’Exèrcit; 110 dels 195 generals de divisió; 186 dels 408 generals de brigada i els 11, és a dir tots, els comissaris de defensa. Aquests canvis en la direcció de l’Exèrcit Soviètic implicaren que es canviés l’estratègia desenvolupada per a frenar un hipotètic atac alemany. Es passà d’una concepció defensiva a una d’ofensiva. Els soviètics tenien bons carros de combat, però al principi de la guerra no els utilitzaven correctament, fins al punt que malgrat que els tancs soviètics normalment eren millors que els alemanys no hi havia manera que poguessin frenar-los, perquè els alemanys atacaven amb grans concentracions de tancs, mentre que els soviètics els utiltzaven en petits grups per a protegir la infanteria. El gran defensor d’utilitzar grans unitats de tancs i de la mecanització de l’exèrcit era Tujatxevski, però no podia aportar els seus coneixements perquè l’havien executat el juny de 19373. Els resultats de la feina de Mejlis i del NKVD a l’Exèrcit Roig van ser devastadors. Després del procés a Tujatxevski va haverhi tota una cascada de processos a militars. Els oficials detinguts i torturats pel NKVD implicaven a altres militars per
1 Vegeu el tema dedicat a la guerra a l’est en la Segona Guerra Mundial i J. Meyer, 2007, 261-263 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 217-2 3 A. Lozano, Operación Barbarroja, Inédita, 2006, 107-121; C. Pleshakov, La locura de Stalin, Paidós, 2007, 34

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

intentar salvar les seves vides, la de les seves famílies o per acabar amb les tortures. Les purgues disminuïren amb la substitució de Yezhov per Beria, però amb menor intensitat continuaren fins a l’inici de la segona guerra mundial, el juny de 1941. La possibilitat de ser purgats era una amenaça molt real per a tots els oficials soviètics durant la Segona Guerra Mundial. Entre l’època d’herois i la màquina de picar carn: L’ordre núm. 00447: la mort per quotes i les llistes de noms enquadernades. El terror i el jazz s’estenen per la societat soviètica. Les primeres eleccions democràtiques (juliol de 1937-octubre de 1938) «La histeria alcanzó a tal punto entre los hombres del Partido, que se acostaban vestidos “por si acaso”. Igual que casi todo el mundo, yo tenía preparado un maletín con las cosas más indispensables para la cárcel: ropa interior, calcetines, pañuelos y una manta» V. Kravtxenko, 1953, 202 Una de les funcions del terror era evitar qualsevol crítica o qualsevol dissidència. Les aberracions dels processos i de les purgues de dirigents tenien el seu fonament en la necessitat de donar al procés una justificació com acte de defensa de la revolució, cosa que obligava a exagerar els crims dels acusats. Per a resultar autènticament paralitzador, a més, aquest terror havia d’ésser irracional i extrem perquè tothom l’acceptés sense rebel·lar-se. A partir del 2 de juliol de 1937, Stalin i els principals dirigents bolxevics signaren ordres als caps regionals del partit que establien quotes amb les xifres aproximades de persones que havien de ser executades o empresonades, entre vuit i deu anys, en els camps de concentració. La primera llista, elaborada per Yezhov i el seu ajudant Frinovski, va ser presentada al politburó el 30 de juliol de 1937. Aquest l’aprovà i ordenà a les províncies quotes de persones a executar i a deportar als gulags. A més, els familiars dels considerats culpables, en una de les dues categories, serien deportats. La primera ordre, la núm. 00447, establia que 72.950 individus havien de ser executats i 259.450 detinguts. Les quotes establien nombres, però els noms dels que anirien a parar a la categoria 1, execució, o a la 2, empresonament als gulags, els decidien els caps regionals1. Aquests no tan sols no rebutjaren col·laborar amb la carnisseria que iniciaven des de Moscou, sinó que ho van veure com una oportunitat per demostrar la seva fidelitat al règim... i liquidar als seus rivals. Per tant, no només complien les quotes sinó que les sobrepassaven. Stalin, Yezhov i la resta de jerarques soviètics havien passat tots els límits inimaginables amb l’establiment de quotes de persones a executar i empresonar posaren en marxa una veritable màquina d’empassar carn humana que, de tant en tant, també devorava als botxins. Les matances també es centraren en nacionalitats considerades perilloses, especialment, els soviètics de nacionalitat polonesa i alemanya, que s’emportaren la pitjor part, però també afectà a coreans, búlgars, macedonis, kurds, grecs, finesos, estonis, iranís, letons, xinesos i romanesos. L’únic país satèl·lit que tenia la URSS a la dècada dels trenta era Mongòlia i imitaren el model soviètic a l’assassinar al 4% de la seva població2. Els acusats eren jutjats per procediment sumaríssim, és a dir, el mateix que s’utilitza en temps de guerra, per tribunals revolucionaris, normalment troikas. Volien mantenir una aparença de legalitat i uns pocs, a través d’influències, aconseguiren que els declaressin innocents3. La petita quota dels considerats innocents no variava les estadístiques perquè els acusats superaven àmpliament les quotes assignades. L’acusació podia arribar per atzar, per enveja, per les
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 225; A. Applebaum, 2005, 132-134 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 226. Vegeu R. Overy, 2004, 607-653 3 V. Kravtxenko, Yo escogí la libertad, 1953, 202-222

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

opinions i la militància política de les darreres dècades, tan la pròpia, com la dels familiars propers o un comentari desafortunat podien implicar l’execució o la condemna a una dècada de treballs forçat als gulags i la deportació de tota la família a les més inhòspites zones de repoblament de Sibèria. Les xifres dels afectats pel gran terror són difícils de concretar. Segons els arxius soviètics desclassificats als anys 90 del segle XX, les xifres de les purgues del NKVD són:

Robert Conquest assegura que les xifres van ser manipulades a la baixa pel KGB i que la xifra d’execucions s’hauria de multiplicar per 2’5. Segons ell, els casos investigats pel Departament de Seguretat Estatal de NKVD havien estat:

Les estimacions de Conquest sobre les execucions són que uns 247.000 van ser executats en l’operació ètnica contra minories nacionals considerades potencialment perilloses; 436.000 per les troikes que jutjaven als detinguts per a complir les quotes establertes pels repressors i uns 41.000 militars condemnats a mort per tribunals militars. En síntesi, les darreres estimacions estableixen que la combinació dels afectats per les quotes i la persecució de nacionalitats considerades potencialment perilloses implicaren aproximadament entre un milió i mig i un milió set-cents mil detinguts i unes 700.000 execucions1. També cal tenir en compte que milions de persones van ser deportades (a llocs de repoblament inhòspits) i centenars de milers enviades a complir llargues condemnes de treballs forçats als gulags, que estaven molt lluny de ser centres de reeducació2 i, en realitat, eren centres des d’on impulsaven grans infraestructures, l’obtenció de matèries primeres i producció industrials amb presos reduïts a condició d’esclavitud.

Entre octubre de 1936 i novembre de 1938 s’estima que:

L’objectiu era acabar d’una vegada per totes amb els enemics del règim i amb qualsevol persona que consideressin impossible educar o reeducar amb els criteris estalinistes. L’excusa era la de sempre: era necessari per a consolidar la revolució i construir un món sense opressors. El cert era que el suposat paradís del proletariat era un lloc on la vida valia molt poc, amb grans diferències socials, però que amb certa fluïdesa es podia passar de botxí a víctima. Els que ho dirigien eren un nucli reduït de revolucionaris convençuts encapçalat per un Stalin que estava convençut que la fi justificava qualsevol mitjà i aquest cop el mitjà era molt expeditiu. Aquesta mena de «solución final [però no contra un grup ètnic determinat, sinó per criteris doctrinals] consistía en una matanza que resultaba lógica desde el punto de vista de la fe y del idealismo del bolchevismo, religión [doctrina política] basada en la destrucción de las clases sociales. El principio de ordenar asesinatos como si fueran cuotas industriales del plan quinquenal entraba, por lo tanto, dentro de lo natural. Los detalles no importaban […] estaríamos aquí ante un “democidio”, ante una lucha de clases que derivaba en puro canibalismo»3. Ara bé, cal ser molt cínic, per no utilitzar altres paraules menys acadèmiques, per a intentar justificar a un règim que establia previsions de suposats traïdors i ordenava la seva execució, sense que haguessin fet res, com si es tractés d’un objectiu més del pla quinquennal. Volien acabar amb tota l’oposició al estalinisme al partit i a la societat. Accelerar la industrialització, sense acceptar cap mena de crítica, a partir d’un criteris voluntaristes antimarxistes, donat
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 227 2 A. Applebaum, 2005 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 225

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

que basaven la transformació revolucionària en les seves creences i no en les condicions objectives de l’economia. No obstant, és un error creure que la major part de la població estava aterrida. Malgrat la magnitud de la repressió no va afectar a la major part dels soviètics, especialment, els russos que eren la majoria. Sabien que el NKVD detenia persones, però bona part de la població soviètica era jove i educada per l’escola soviètica que estava profundament polititzada. Des de ben petits els ensenyaven que el partit estava per sobre de la família que construïen un món nou i millor. El culte a la personalitat havia generat la imatge d’Stalin com un gran pare. Aquest, de vegades, era sever, però estaven convençuts que amb motiu. No hi havia cap mena de crítica, ni possibilitat de contrastar la informació.. La propaganda presentava a un poble soviètic content, fort, ben alimentat, amb un exèrcit cada cop més fort. Els txequistes eren vistos com l’elit dels bolxevics, com a veritables herois, amb una funció específica, purgar els elements improductius i defensar al règim dels enemics. Els grans dirigents executats havien confessat en judicis públics. Sabien que els gulags cada cop eren més grans, que molta població havia estat detinguda i posteriorment executada o deportada. No obstant, la major part dels soviètics pensaven que alguna cosa haurien fet i que Stalin els protegia. De fet, molts col·laboraren gustosament en la purga, donat que les autoritats soviètiques reberen un allau de denúncies, moltes enviades al mateix Stalin que ho veia com un element positiu, però «habitualmente aquellas cartas envenenadas eran fruto de la manía persecutoria propia de una caza de brujas, de una maldad caníbal o de un ambición totalmente amoral.» També hi havia cartes dels fanàtics que consideraven que compilen el seu deure quan denunciaven a les autoritats, a amics o familiars perquè s’haurien desviat de la línia marcada pel partit1. En plena repressió del Gran Terror, també eren els temps del Jazz a la URSS amb musicals com Volga-volga, estrenat el 1938. Kaganovitx va impulsar, de manera planificada, com no podia ser d’altra manera a la URSS dels anys trenta, que es constituïssin grups de Jazz a les estacions de tota la URSS. Les notícies, els espectacles i les pel·lícules que veien els soviètics eren alegres i/o amb un argument absolutament maniqueu. Molts dels joves d’aquell període no experimentaren cap temor, i no únicament els fills dels dirigents, en no oblidar que ningú estava exceptuat de la possibilitat de ser purgat. Molts joves soviètics pensaven que els anys abans de la segona guerra mundial van ser «una época de grandes esperanzas y de alegría por el futuro. Estabamos siempre animados y contentos. Fue inaugurado el nuevo metro con sus grandes lámparas de araña, el gigantesco hotel Moskva [durant dècades el més gran del món i derruït no fa massa temps] […] ¡Sí, fue una época de héroes! No teniamos miedo entonces. Nuestra vida era plena. Recuerdo caras sonrientes y escaladas de montañas, o pilotos heroicos. No todo el mundo vivía bajo la opresión. Como niños que éramos, sabíamos que lo primero que había que hacer era fortalecer al pueblo, crear un Hombre Nuevo, y educar a la gente. En la escuela aprendíamos a utilizar diferentes herramientas, y nos llevaban al campo para que ayudáramos en la cosecha. Nadie nos pagaba por ello. Era nuestra obligación»2. El 12 de desembre de 1937, els soviètics votaven en les primeres eleccions democràtiques a la URSS, sota la Constitució de 1936. Exercien el dret a elegir als membres del Soviet Suprem per mitjà de votació secreta. L’aparell propagandístic soviètic va ser utilitzat a fons, a través de cartells i els mitjans de comunicació: premsa, ràdio i cinema. Només existia una versió: l’estalinista que amb un gran cinisme parlaven de democràcia, quan a la URSS es trobava en l’època del Gran Terror i qualsevol crítica al règim, fins i tot des d’una òptica bolxevic, implicava ser purgat. La propaganda deia «¡Agrupaso entorno al Partido! ¡Votad por la feliz vida socialista! ¡Qué nadie deje de hacer uso de su privilegio en la votación secreta! ¡La Constitución más democrática! ¡Viva nuestro querido Jefe y Maestro, cmarada Stalin! Todo parecía una burla a mis propios sufrimientos [però no dels milions de soviètics que confiaven en el règim i en el seu cap i mestre] […] Ni que decir tiene que nadie tomó en serio las “elecciones”. Igual que los mítines de masas y las resoluciones, todo era un rito que los hombres debían realizar, con miedo, con hastío, mientras los agitadores y la radio repetían temas manoseados. Entonces se llevaron a cabo nuevas detenciones […] El 12 de diciembre pasé largas horas en una “cola” de la ciudad, y por fin recibía la “papeleta secreta”. Contenía una sola lista de nombres redactados por el Partido. Ni siquiera había espacio para votar “si” o “no” ni para inscribir otros nombres. Nos dijeron que si no estábamos de acuerdo con algún nombre de los que figuraban en la lista, teníamos derecho a borrarlo. En la cabina cerrada plegué la papeleta y la introduje en la urna. Entre los cinco mil votantes de nuestra fábrica, probablemente ni uno se atrevió a borrar un solo nombre. La prensa pregonó a los cuatro vientos aquella unánime aprovación de la “vida feliz”. El día de las elecciones fue fiesta; un día de reuniones y
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 247 2 El fill de Mikoian i N. Andreiev. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 258. Vegeu els cartells soviètics del Power Point

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

agasajos. Gershgorn [del NKVD] celebró la ocasión […] y se mostró excepcionalmente brutal en sus interrogatorios.» Va participar el 96’8% de l’electorat1. Després d’un interrogatori especialment dur i violent del NKVD quan el van deixar tornar a casa hi tenia un retrat d’Stalin, Kravtxenko explica que «descolgué el retrato del Jefe de la pared, lenta, deliberadamente, como si estuviera ejecutando un rito difícil, pero terriblemente importante. Con delicadeza, no con alivio, sino con aflicción, lo rompí en trozos […] los llevé al retrete del vestíbulo, los arrojé a la taza y tire la cadena. Escuché el gorgotear del agua y comprendí que nunca, nunca, volvería a sentir lo mismo por el Partido, el Jefe y la Causa […] Trabajaría para el Gobierno, aceptaría los cometidos más importantes del Partido, pronunciaría discursos… pero todo sería una estrategia, comedia, mientras esperaba pacientemente una oportunidad para escapar. ¡Escapar! No pensaba en ello como el fin de la lucha, sino como una probabilidad para comenzarla de buena fe». Ho aconseguí, durant la Segona Guerra Mundial, l’enviaren com a tècnic a la cambra de comerç soviètica a EUA. Desertà el 1943, quan la guerra freda encara no era una realitat. El seu llibre biogràfic va ser publicat, en anglès, el 1946 i va crear una gran polèmica sobre la seva veracitat. El 1949, va denunciar als tribunals francesos els que el difamaven i guanyà el judici. Kravtxenko, nascut el 1905, va morir d’un tret al cap, el 1966. Oficialment es va dir que era un suïcidi, però el seu fill sempre ha assegurat que va ser executat per KGB2. El 1937, Stalin va tenir l’habilitat política de pràcticament desaparèixer de l’escena pública durant el període del gran terror. Molts pensaven que no sabia el que Yezhov i els joves estalinistes duien a terme. No obstant, el vell Stalin estava informat i autoritzava tot el que Yezhov i el NKVD feien amb les quotes de represaliats i amb la persecució de minories nacionals. A tall d’exemple, Stalin de vegades escrivia comentaris als informes que li presentava Yezhov, on exigia que s’incrementés la tortura vers un determinat presoner. A les seves notes, de vegades, escrivia: picar, picar i picar, se li han d’apretar els cargols perquè ens informi o on està? En una presó o en un hotel? El 1937, Stalin havia recuperat l’esperit del terror roig que instauraren durant la guerra civil. «El resurgimiento antibolchevique que se había producido en Alemania era más que real, y la guerra civil española establecía una nueva pauta para la comisión de actos de brutalidad y de traición. Los desastres económicos eran palpables: los papeles de Molotov revelan que, incluso en 1937, seguía reinado el hambre y continuaban produciéndose casos de canibalismo. La corrupción de los “grandes” era un hecho notorio», Yagoda es dedicava a negocis immobiliaris i al tràfic de diamants. Stalin havia reintroduït els càrrecs del tsarisme, com el de mariscal, però les jerarquies del règim, per exemple les dones i les amants, mostraven una riquesa sumptuosa que recordava el tsarisme. Stalin es comparava amb grans monarques, però evitava i odiava l’ostentació. La purga hauria d’acabar amb els contrarevolucionaris i recuperar l’esperit revolucionari dels bolxevics quan arribaren al poder i el defensaren durant la guerra civil3. Mentre els caps provincials complien les quotes anònimes calculades per Yezhov i ampliades pels buròcrates regionals del partit. Perseguien a persones per formar part de determinades nacionalitat considerades potencialment perilloses. Stalin i la cúpula de l’estat soviètic també es dedicaren, a través del NKVD, a ordenar l’execució de persones que sabien perfectament qui eren. Yezhov visitava cada dia a Stalin durant un any i mig, entre 1937 i 1938. Quan aquest caigué en desgràcia havien estat detinguts i executats cinc dels quinze membres del politburó, 98 dels 139 integrants del Comitè Central i 1.108 dels 1.966 delegats del XVII Congrés. A més, Yezhov periòdicament li portava llistes enquadernades amb els noms de persones i la nota: sol·licito aprovació per a condemnar-los a tots i incloure’ls en la primera categoria, és a dir, executar-los. La majoria de les llistes van ser signades per Stalin, Molotov, Kaganovitx i Mikoian. El rècord va ser el 12 de novembre de 1938 en el que Stalin i Molotov signaren l’execució de 3.167 persones. Es limitaven a escriure a la primera pàgina: A favor, VMN, Vishka. La pràctica, atenuada, de signar execucions presentades pel cap del NKVD, quan el gran terror ja havia finalitzat i Yezhov havia estat substituït per Beria4.

Molotov recordava que quan els arribaven les llistes de detinguts ho discutien, el grupet de confiança de Stalin, i prenien
1 V. Kravtxenko, 1953, 249 i aseguraba que totes les seves experiències electorals no tenien res de democràtiques, pp. 282-283. Vegeu també R. Overy, 2004, 93-95 2 V. Kravtxenko, 1953, 252 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 227-228 4 Vegeu les imatges de les llistes enquadernades a la imatge 222 del power point i S. Sebag Montefiore, 2004, 245

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

una decisió. Les presses estaven a l’ordre del dia. No s’entretenien en els detalls. Assumia que en les 39.000 execucions signades pels membres del politburó havien comès algun error, que quantificava en una xifra imprecisa d’un o dos cada deu, és a dir, entre un deu i un vint per cent i ho justificava, com sempre, per la necessitat de consolidar la revolució... A Stalin li agradava dir que els fills no havien de pagar pels pecats dels pares, però la realitat era que la repressió afectava a tota la família dels condemnats. Li agradava jugar amb els que sabia que serien purgats. Els cas més espectacular és Bujarin que tot i estar mercat com a membre d’un grup opositor terrorista vivia molt a prop i tenia accés al dictador. Tanmateix, n’hi van haver d’altres no tant rellevants als que primer tranquil·litzava i, posteriorment, signava la seva execució. Alguns havien treballat el cercle íntim d’Stalin com Kanner, que havia estat el seu secretari als anys vint, però l’executaren perquè era un col·laborador de Yagoda. El mateix comissari de Justícia, N. Krilenko, que havia signat multitud de penes capital sol·licità la protecció del Vozd, però no l’obtingué i va ser executat. El poder sobre la vida i la mort dels soviètics estava en mans d’Stalin, però no únicament. Yezhov va ser l’organitzador del Gran Terror (ser familiar o haver estat amic seu tampoc garantia que no els efectes la repressió)1 i comptà amb la col·laboració entusiasta de Molotov, Kaganovitx i Vorosilov, però tots els dirigents estalinistes, fins i tot els joves com Jrustxov tenien aquesta capacitat i participaren, més o menys, activament en les purgues2. Però ningú estava exceptuat de ser purgat, el NKVD cercà informació de tothom, fins i tot d’Stalin que hauria dit a Jrustxov, quan aquest es queixà que l’investigaven, li replicà que els homes de Yezhov també cercaven proves contra el mateix Vozd. Possiblement Stalin volia tranquil·litzar a Jrustxov, però sí que era cert que el NKVD investigava als principals dirigents de la URSS com Molotov, Voroshilov i Kaganovitx, alhora que detingueren i executaren a membres del politburó com Rudzutak. Els exemples eren esfereïdors, el mariscal Budoionni amic íntim d’Stalin, des dels anys de les guerres civil, va arrestar personalment a la seva dona. El seu amic Stalin li hauria dit que havia de ser valent, i li pregunta si es pensava que no ho sentia quan descobria que en el seu cercle més íntim hi havia enemics del poble. No eren únicament paraules com li passa a Svanidze membre de la família d’Stalin, que va caure en desgràcia perquè la seva activitat diplomàtica l’hauria europeïtzat massa... L’acusaren de ser un espia alemany3, però la família d’Stalin va quedar especialment afectada amb l’arribada de Beria4. Les purgues també implicaren que la llibertat sexual que imperava des dels anys vint s’havia acabat. La nova moralitat estaliniana afectava tots els àmbits i el sentimental també5. Els dirigents comunistes que sobrevisqueren el Gran Terror, com D. Lazourquina, membre del partit des dels seus inicis el 1902, explicaren, durant el procés de desestalinització, que el 1937: «camaradas, yo corrí la suerte de muchos. Ocupaba un puesto de dirección en el Comité Regional del Partido en Leningrado y, naturalmente, fui arrestado también [...], sentí un inmenso terror no por mí mismo sino por el Partido. No podía comprender por qué motivo se arrestaba a los viejos bolcheviques [...] Ni al instante, ni durante dos años y medio de prisión, ni cuando se me envió luego deportado a un campo, había acusado entonces a Stalin... Apreciaba a Stalin, sabía que él había poseído grandes méritos antes de 1934 y lo defendía [...] El gran mal causado por Stalin no estaba solamente en el hecho de que muchos de nuestros mejores miembros hubieran desaparecido, sino en que reinaba la arbitrariedad, en que se fusilaba sin juicio, en que inocentes eran arrojados a la prisión... Toda la atmósfera creada entonces en el Partido era contraria al espíritu de Lenin, era una disonancia»6. Hi ha un debat historiogràfic entre els que sostenen, com R. Conquest o J. Meyer7, que Stalin i el seu cercel de confiança són els responsables del Gran Terror i els revisionistes que asseguren que la magnitud del Gran Terror es va deure a la pressió dels joves buròcrates i els caps de partit provincials. Ara bé, les dues tesis no són antagòniques sembla clar que el terror no havia estat únicament dictat des de dalt, per Stalin, Yezhov i els integrants del politburó, sinó que també els quadres entremitjos van veure en el terror la possibilitat de promocionar de pressa... Si aconseguien imputar als seus caps o possibles rivals. Els jerarques estalinistes iniciaren el procés, però van tenir molts partidaris entre els que havien de complir les ordres que van anar molt més lluny del que els exigien, ambdues tesis són complementàries. La responsabilitat del gran terror és tant de la direcció bolxevic, amb Stalin al cap, de Yezhov i el seu remodelat NKVD d’on
1 Vegeu S. Sebag Montefiore, 2004, 235-239 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 229-233 i 252-255 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 271-272 4 pp. 293-298 5 Vegeu S. Sebag Montefiore, 2004, 239-241 6 Testimoni de D. Lazourquina, membre del partit des de 1902, al XXII Congrés del PCUS, a Cahiers du communisme, desembre de 1961 7 J. Meyer, 2007, 271-273

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

havia purgat a la major part dels antics txequistes i dels milers d’oficials i buròcrates del PCUS que ordenaren i mataren a milers de persones de manera entusiasta. Generalment mataren a més persones de les que establia la quota que era vista com una xifra mínima. La fi del Gran Terror El darrer dels grans processos contra la direcció bolxevic i Beria substitueix a Yezhov «Somos culpables de haber llegado demasiado lejos. Todos cometimos errores… Pero ganamos la Segunda Guerra Mundial» Kaganovitx. Citat per S. Sebag Montefiore, 2004, 255 El físicament fràgil Yezhov estava perdent el control. Havia estat el principal inquisidor durant el Gran Terror. Havia complert la missió que li havia encomanat Stalin amb una activitat febril i malaltissa. En el seu cas, afirmar que tenia les mans tacades de sang no era una metàfora. Cada cop estava més alcoholitzat i era un alcohòlic extremadament perillós. Durant les borratxeres afirmava que tenia el politburó totalment a les seves mans. Era cert, però era el segon home més poderós de la URSS, però de Jozyain només n’hi havia un i com sabien els membres de la direcció del partit Stalin ho sabia tot de tothom, a través del seu gabinet privat que dirigia A. Poskrebishev. Aquest era pràcticament desconegut per a tothom, però tenia més poder que la major part dels dirigents soviètics1. Entre el 1 i el 13 de març de 1938, es celebrà el tercer i darrer judici contra el bloc antisoviètic d’elements de dretes i trotskistes. Els principals encausats eren Bujarin, Rikov i Yagoda. Aquests reconegueren haver participat en l’assassinat de Kirov i Gorki, entre d’altres. Bujarin va ser l’únic dels acusats que aprofità el judici per a demostrar la seva intel·ligència i utilitzà el judici per a denunciar les maquinacions d’Stalin i Yezhov. «Nikolái Krestinski lo negó todo. Había sido el secretario de Comité Central en tiempos de Lenin, responsable de finanzas, de relaciones Exteriores […] después de una noche de presiones, Krestinski se “portó bien” […] En cuanto Bujarin usó la tribuna del proceso para mandar un mensaje apenas críptico, de hecho muy claro […] Con mucha dignidad, se defendió y ganó la batalla frente a la posterioridad. Boris Kamkov, viejo SR de izquierdas había sido sacado de la cárcel para confirmar que desde 1918, con Bujarin, habían fraguado un complot para matar a Lenin. No se prestó al juego»2. Des del procés contra Zinoviev i Kamenev, Bujarin sabia que tenia moltes possibilitats que l’executessin. Va intentar demostrar a Stalin que li era més útil viu que mort. Ambdós es coneixien molt bé. Possiblement, Stalin hauria preferit que Stalin desertés... per acabar amb ell de la mateixa manera que ho va fer amb Trotski. Però Bujarin havia dedicat la seva vida a la revolució i el partit. S’havien cansat de dir i escriure que si calia moririen per les seves idees: a Bujarin li arribava l’hora de la veritat. Compartia amb Stalin la premissa que el partit sempre té raó, que els homes [Stalin] s’equivoquen, però que el partit, tard o d’hora el rehabilitaria com a dirigent de la revolució d’octubre i com a teòric del comunisme. Sabia que la seva decisió implicaria l’empresonament de la seva família. La seva darrera dona era molt més jove que Bujarin i tenien un nen molt petit. Aquesta obsessió per la seva futura rehabilitació el portà a obligar a la seva jove dona a que s’aprengués de memòria la carta que hauria de presentar al partit quan comencés el procés de desestalinització. La vidua de Bujarin, Anna Larina tenia 24 anys. Beria aconseguí salvar-li la vida, però es passà 20 anys en camps de concentració. El fill que havia tingut amb Bujarin, Yuri, tenia onze mesos i no tornà a veure’l fins al 19563. L’anomenat procés de vint-i-un va ser l’únic judici espectacle que no va respondre al guió elaborat per Stalin. La resistència de Krestinski, Kamkov i, especialment, Bujarin «espantó a los organizadores de los procesos teatrales, verdaderos “autos de fe”, y convenció a Stalin de no organizar más procesos públicos»4. El Tribunal, però, va considerar als acusats culpables i Yezhov en persona va supervisar les execucions. En el cas de Yagoda va ordenar que l’apallissessin abans d’executar-lo.
1 S. Sebag Montefiore, 2004, 31 i ss. 2 J. Meyer, 2007, 264-265 3 S. Sebag Montefiore, 274-275 i 290 4 J. Meyer, 2007, 265

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Yezhov pretenia organitzar un quart procés en contra dels suposats espies polonesos de la tercera internacional. Tanmateix, aquest judici no es va arribar a celebrar mai. Stalin va decidir atenuar el terror perquè era conscient que era possible una nova guerra mundial. L’Alemanya d’Hitler estava en plena cursa armamentística, mentre l’economia soviètica es trobava en crisi, perquè no podien seguir important tecnologia en les mateixes proporcions que abans, alhora que ja no hi havien nous desplaçaments de població del camp a la ciutat, perquè s’havia acabat el procés de deskulakització. Aquest havia permès incrementar la mà d’obra no qualificada i perquè gran part dels inversions es destinaven a la producció d’armaments. A més, les purgues de tècnics havien acabat per limitar la capacitat productiva soviètica. La crisi generada per la repressió en la capacitat productiva soviètica implicà una nova purga política dels dirigents estalinistes. El desembre del 1938, Stalin va decidir substituir l’home que estava al front del NKVD, Yezhov per Lavrenti Beria. Aquest, que no era precisament un tou, es va apressar a dir al congrés del partit de març del 1939 que era un error atribuir totes les errades del sistema productiu a sabotejadors o enemics del poble, quan alguns d’aquests problemes eren senzillament el resultat de la incompetència dels responsables. L’onada de terror a les indústries va anar minvant aleshores. Els processos espectacle de Moscou va ser àmpliament seguits i comentats per corresponsals de tot el món, però no haurien entès que «eran una fachada normal, un escaparate detrás del cual se aplicaban los horrores verdaderos, hasta formar verdaderas montañas. Los procesos públicos comprendían a unas cuantas docenas de víctimas cuidadosamente elegidas y seleccionadas. La “purga” comprendía cientos de miles […] de personas que eran distribuidas rápidamente: éstas a la cárcel; aquéllas, al destierro; las otras, a batallones de trabajos forzados; las más, a morir»1. El pragmatisme de Stalin el portà a adonar-se que les purgues estaven directament vinculades als problemes econòmics que començava a patir la URSS, alhora que es començava a plantejar la substitució de Yezhov que era potencialment molt més perillós per la seva integritat física que tots els suposats opositors terroristes que havien condemnat a mort en els processos de Moscou. Va ser anomenat comissari de transports fluvials. Tenia lògica perquè el NKVD havia construït molts dels canals navegables de la URSS amb els presos dels gulags. Tanmateix, Yezhov seguia el mateix camí que havia seguit el seu antecessor al càrrec, donat que al mateix temps que formalment tenia més responsabilitats. Era un comissari del poble i l’únic general-comissari del NKVD, però també començava a ser obvi que en l’aparell repressor soviètic cada cop hi tenia més responsabilitat Beria. Yezhov es va donar compte que Stalin estava fent el mateix que prèviament amb Yagoda... S’incrementà el seu alcoholisme i, fins i tot, s’hauria plantejat assassinar al Jozyain, però llavors ja no controlava el NKVD i estava a punt de ser purgat per Beria, personalment. Existeix una fotografia d’ambdós abraçats i somrients del Congrés de 1934, quan eren dos joves estalinistes en ascens. S. Sebag Montefiore els ha qualificat dels dos monstres més depravats de la cort d’Stalin i assegura que Yezhov era un fanàtic ambiciós, afable, propens a tot tipus de malalties i resultava agradable per a tota la direcció bolxevic fins que l’ascendiren a màxim cap del NKVD i es transformà en l’assassí més despietat d’Stalin. Beria no tenia manies, era un home capaç i intel·ligent amb àmplia experiència al NKVD del Càucas. Va tenir cura de la mare d’Stalin fins a la mort d’aquesta, el 1937. Al 1938, Stalin el cridà a Moscou perquè succeís a Yezhov en la direcció del NKVD. Aquest intentà evitar-ho, però no tenia la capacitat organitzativa del seu mestre i dedicà als darrers mesos de la seva vida a una bacanal de sexe i borratxeres (totes ells detalladament documentades). Beria el va executar personalment2. Stalin tornava a tenir temps per a la formulació de la seva doctrina i el setembre de 1938 i publicava Materialisme històric i dialecte, mentre Beria gradualment substituïa a Yezhov. Així, va ser el georgià, el que organitzà i presencià les execucions, el 24 de febrer i el 16 de març de 1939, de 413 presos importants. Entre els executats hi havia tres membres del politburó. Beria proposà a Stalin que havia arribat el moment de frenar les purgues...massives. Quan Mejlis sol·licità permís per continuar la carnisseria d’oficials per falta de lleialtat revolucionària, però els temps començaven a canviar. La resposta no va ser afirmativa, com era la norma des del maig de 1937, sinó que li proposaren que canviés les propostes d’execució... per reprimendes oficials. Van començar a culpar a Yezhov, que sabia que era qüestió de temps que el purguessin, de tots els excessos. S’acabava la purga massiva com es posà de manifest en el XVIII Congrés del PCUS i començava la selectiva. És molt probable que Stalin li demanés a Beria que organitzés l’assassinat de Trotski3. Les purgues van afectar també a bona part de la intel·lectualitat soviètica com Anna Gorenko nascuda el 1889 en una
1 V. Kravtxenko, 1953, 201 2 Trobareu l’explicació del procés de substitució de Yezhov per Beria a S. Sebag Montefiore, 2004, 277-291 3 S. Sebag Montefiore, 2004, 301-

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

família acomodada. Volia fer poesia i escrivia amb el pseudònim d’Anna Ajmatova. Va conèixer el poeta Lev Gumilev als 14 anys i s’hi va casar. Eren dos poetes brillants. Ell partidari de la monarquia i ella de tendències revolucionàries i molt promiscua, el dirigent bolxevic Zhdanov l’anomenava la monja puta. Va tenir un fill amb Gumilev i es varen divorciar el 1918. Gumilev va ser detingut i executat per la Txeca de Petrograd el 1921. És el poeta que Màxim Gorki intentà salvar, fins al punt que aconseguí l’ordre d’alliberament de Lenin, però quan arribà a l’antiga capital dels tsar ja l’havien afusellat. Aquesta execució va ser el precipitant que decidí a Gorki a marxar de Rússia... i a no tronar fins al 1928, sota la protecció d’Stalin. Pel que quedava de la intelligenzia de la futura Leningrad la mort de Gumilev hauria comportat la fi de la revolució. Ajmatova, en certa manera la vídua, continuà vivint a la URSS. Respectada entre els intel·lectuals, la seva poesia no agradava als dirigents bolxevics que la marginaren, entre 1925 i 1940. A la purga de 1934 van detenir i executar al seu nou marit, mentre que el seu fill, Lev Gumilev, començava un calvari de presons, alliberaments, camps de concentració, que no finalitzà ni amb la guerra, en la qual lluità en l’Exèrcit Roig. No quedarà lliure fins al 1956, després d’a la vora de vint anys de persecucions i presó sense motiu, durant la desestalinització les autoritats soviètiques reconegueren que no era culpable dels suposats delictes que se li havien imputat, és a dir, 22 anys de persecucions, amb llargs períodes de presó i de treball forçats al gulag... per l’únic delicte de ser fill de dos poetes desafectes al règim. La qualitat literària d’Ajmatova serà reconeguda a l’estranger, com les dels seus amics els Mandelstam, però a la URSS eren marginats; un dels principals poemes de Ajmatova, Rèquiem, es publicarà a Alemanya, el 1963... i es publicarà per primera vegada legalment a la URSS, el 1983, quan l’estat soviètic estava en la seva darrera etapa. Tanmateix, el poema va ser escrit entre 1935 i 1940, durant els anys del terror previs a la invasió nazi de la Unió Soviètica. Hauria començat a escriure’l un dia que feia cua per a poder visitar al seu fill empresonat i un altra dona, que sabia que era una important poetessa, li preguntà si podria descriure la situació en que es trobaven. Ho va fer. En l’epíleg, conscient de la seva importància literària, deia que si mai li volien erigir un monument a Petrograd ho fessin a les portes de la presó «on m’estava 300 hores dreta/esperant al davant dels forrellats de ferro./ Perquè, temo, en la pau de la mort, oblidar/ les rodes del sinistre, paorós, furgó negre./I oblidar l’escarritx de la porta odiosa/ i l’udol de la vella, com d’animal ferit»1. El successor d’Stalin recordava que durant el període del Gran Terror si algú li portava la contrària «podía haber hecho lo que hubiera querido con él, podía haberlo destruido, podía haberlo dispuesto todo para hacerlo desaparecer de la faz de la tierra… ya me entiende.» Tenien poder sobre la vida i la mort de la major part dels soviètics, però sabien que qualsevol dia podien ser purgats. El mateix Jrushtxov hauria preguntat a Stalin: Creus que puc estar segur...que demà no em traslladaran d’aquest despatx a la cel·la d’una presó?2. Després de la mort de Stalin, el Comitè Central del Partit dirigit per Jrustxov i els estalinistes més oberturistes començaren el procés conegut com desestalinització, fins al punt que durant el XVII Congrés del partit el secretari general criticà el culte a la personalitat que es desenvolupà a la URSS, i digué als atònits congressistes que lloar a una persona i transformar-la en un superhome resultava aliè a l’esperit del marxismeleninisme [tot i que el concepte de leninisme també va ser creat per Stalin]. Stalin creà el concepte d’enemic del poble. Aquest terme va permetre l’ús de la repressió més cruel contra tot aquell que manifestés el seu desacord de qualsevol manera; les confessions s’obtenien per mitjà de l’aplicació de pressions físiques contra l’acusat. Van reconèixer que, dels 139 membres i candidats del Comitè Central del Partit, 98, és a dir, el 70 per cent va ser arrestats i afusellats, la majoria d’ells entre 1937 i 1938. La mateixa sort que tingueren la major part dels delegats al XVII Congrés del Partit. El mateix PCUS a l’examinar els casos d’alguns dels suposats espies i sabotejadors van arribar a la conclusió que van ser inventats3. La URSS d’Stalin i el camí cap a la Segona Guerra Mundial Les potències feixistes començaven a ser un perill més que potencial per la Unió Soviètica. Stalin cercà l’aliança amb les potències Occidentals, però aquestes no confiaven en el dictador soviètic. A la guerra civil espanyola s’evidencià que els alemanys es rearmaven acceleradament, que el seu armament era de molta fiabilitat i d’una gran qualitat tecnològica. També era evident que les potències feixistes tenien una política exterior molt agressiva com havien posat de manifest els italians a Abissínia atacada i conquerida sense que la comunitat internacional ho impedís; havien tolerat la intervenció de les tropes feixistes a la guerra civil espanyola; l’annexió d’Àustria i quan arribà la crisi dels sudets, la població germànica
1 Ajmatova, Rèquiem 2 S. Sebag Montefiore, 2004, 229-233 i 239 3 N. Jrushtxov, informe al XX Congrés del PCUS, 24 de febrer de 1936

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

que vivia a Txecoslovàquia tornaren a cedir a la conferència de Múnic. Aquesta conferència aplegà als dirigents dels dos principals règims liberals democràtics europeus, França i Gran Bretanya, amb els líders dels dos principals règims feixistes, Alemanya i Itàlia, marginaren als txecoslovacs i als soviètics. El gran vencedor de la crisi de Munic va ser Hitler. Aquest aconseguia el territori dels sudets a canvi de garantir la independència de Txecoslovàquia. Hitler no va complir el seu compromís i ocupà Txequia (Bohèmia i Moràvia) i transformà Eslovàquia en un Estat satèl·lit del seu Reich. A principis de 1939, era evident que hi hauria una nova guerra mundial1. Stalin estava convençut que hi hauria guerra, però l’interessava que quan aquesta comencés la Unió Soviètica estigués tant preparada com fos possible. En aquestes circumstàncies, va ser quan decidí acabar amb la purga d’oficials i recuperarne alguns dels que havien estat purgats i empresonats. El material bèl·lic soviètic i les tropes tenien capacitat combativa com es posà de manifest amb els combats amb els japonesos a Mongòlia. L’exèrcit de terra japonès tenia un gran esperit combatiu, però estava poc mecanitzat i els seus tancs no estaven a l’alçada dels soviètics... No era el cas d’Alemanya. Stalin arribà a la conclusió que seria bo cercar una aliança amb Alemanya, malgrat que la tercera internacional havia impulsat la creació de coalicions amb els socialistes i els partits progressistes, els fronts populars, per intentar impedir que els feixistes arribessin al poder. No obstant, si arribaven a un acord, es podrien repartir l’est d’Europa i l’aliança únicament seria conjuntural, perquè tard o d’hora acabarien enfrontant-se, però Stalin preferia que fos tard, quan haguessin pogut formar uns quants milers d’oficials i, si era possible, amb els seus enemics debilitats, en una possible confrontació entre els nazis i les potències democràtiques. Aquestes, des de la perspectiva d’Stalin, eren tant rivals de la URSS, com les potències feixistes. A més, una guerra imperialista entre les principals potències burgeses tornaria a posar les bases de la guerra civil europea, en terminologia de Lenin, i l’impuls de la revolució fora de les fronteres soviètiques. El primer que necessitava Stalin era canviar la política exterior soviètica i ho va fer expeditivament. El 3 de maig de 1939, Molotov, i els dos principals caps de l’aparell repressiu, en aquell moment, Beria i Malenkov comunicaren la destitució del Comissari d’Assumptes Exteriors, M. Litvinov. Aquest era un defensor de la pau europea, a través de la «seguretat col·lectiva». Molotov assumí els càrrecs de cap de Comissaris del poble i el de Comissaris d’Assumptes exteriors. Stalin sortia del període del Gran Terror «más paranoico de lo que ya estaba y también más seguro de si mismo». Molotov establí negociacions amb els alemanys i a l’agost signaven el tractat de no agressió amb Alemanya, conegut com tractat Ribbentrop-Molotov, amb unes clàusules secretes, on alemanys i soviètics es repartien tot l’Est d’Europa. La tercera internacional donà l’ordre dels seus afiliats de no perjudicar el pacte amb l’Alemanya nazi... deixant perplexos als comunistes d’Europa Occidental. Els nazis llançaven la seva guerra llampec contra els polonesos. La Segona Guerra Mundial començava. Els alemanys venceren els poloneos amb menys de tres mesos i es quedaren la meitat del territori polonès i una part de Lituània... Mentre els soviètics es quedaven la resta de Polònia, la major part de Lituània, Estònia i Letònia. Els soviètics també atacaren Finlàndia, però el petit i molt motivat exèrcit polonès va poder resistir les envestides soviètiques. Haurien estat derrotats, però la possibilitat que els britànics i els francesos ajudessin als finlandesos implicà que signessin la pau... però a canvi de rectificacions frontereres. També pressionaren als romanesos perquè els cedissin territoris, alhora que signaven un tractat de neutralitat amb el japó, el 1941. La política realista d’Stalin semblava que hauria beneficiat els interessos soviètics, però els canvis fronterers implicaren canvis en l’estratègia militar soviètica que resultaren nefastos2. El canvi de la concepció operativa de l’Exèrcit Roig resultà nefasta, donat que prescindiren de tota la planificació prèvia per a frenar un possible atac alemany. Aquesta era fonamentalment defensiva, en la línia de defensar el socialisme en un únic país, però Stalin pensava que hauria arribat el moment d’expandir la revolució. La línia Stalin englobava tota una sèrie de fortificacions que seguien la frontera de 1939. Les adquisicions territorials que obtingueren els soviètics entre 1939 i 1941: mitja Polònia, els països bàltics, la Carèlia finlandesa i part de Romania, desplaçaren les fronteres soviètiques centenars de quilòmetres a l’oest. Stalin considerava aquests territoris com a part de la URSS. Per tant, a mitjans de 1940, ordenà que es desplacessin set exèrcits als territoris que acabaven d’ocupar. També decidiren canviar d’estratègia de la defensiva a una d’ofensiva que passava per la possibilitat d’un atac preventiu, a partir de 1942, o, si Hitler atacava primer, basar la defensa en un contraatac des d’Ucraïna que envoltés a l’exèrcit invasor. Els nazis intentaren justificar el seu atac a
1 Vegeu els Power Point i els temes dels feixismes i de la guerra civil espanyola 2 Vegeu el power point i el tema de la Segona Guerra Mundial

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

la URSS davant de la població alemanya per la possibilitat de l’atac preventiu soviètic. La realitat era que els soviètics col·laboraren amb els alemanys des de l’agost de 1939 al juny de 19411. Els alemanys no tenien cap motiu objectiu per atacar la URSS que els subministrava grans quantitats d’aliments i de petroli. Els darrer trens amb mercaderies cap Alemanya passaren la frontera el mateix dia que els alemanys llançaven l’operació barbaroja, és a dir, la invasió de la Unió Soviètica. Stalin estava tan segur que els alemanys no l’atacarien abans d’haver vençut als britànics i potser als nord-americans que es negà a creure la multitud d’avisos que anunciaven l’atac alemany. Per tant, és el màxim responsable de la sorpresa incial que aconseguí l’ofensiva dels nazis i dels seus aliats. Churchill era un anti comunista convençut, però compartia amb Stalin el seu pragmatisme. Per tant, negocià amb els soviètics l’aliança que acabà guanyant la Segona Guerra Mundial. Aquesta integrà a nord-americans, soviètics i britànics2. El general De Gaulle assegurava que els objectius de la URSS, a la Segona Guerra Mundial, eren: «unificar a los eslavos, aniquilar a los germanos, expansionarse a Asia, llegar a mares abiertos: he aquí los sueños de la patria, los objetivos del dictador. Dos eran las condiciones previas para conseguirlo: modernizar el país y convertirlo en una gran potencia, es decir, en una potencia industrial, y resultar vencedor en caso de guerra mundial. La primera condición ya se había cumplido, pagando un precio demasiado caro en sufrimientos y en pérdidas de vidas humanas. Cuando yo lo conocí, estaba apunto de cumplir la segunda condición en medio de un paisaje de tumbas y ruinas. Por suerte para él, tenía un pueblo tan lleno de vida y tan paciente que ni la más severa esclavitud era capaz de paralizarlo; un país tan sobrado en riquezas el subsuelo que ni el derroche más extremo podía agotarlo; unos aliados sin los cuales no habría vencido al enemigo, y ellos tampoco sin su concurso»3. Els soviètics pagaren un preu altíssim amb homes i destruccions en la victòria sobre el nazisme i Stalin estava disposat a aconseguir estats aliats de la URSS que reproduïssin el règim polític soviètic, com Mongòlia. Els seus aliats pensaven que«por lo que a Rusia se refiere es un animal torpe y hambriento desde hace tiempo. Hoy no se le puede impedir comer, máxime teniendo en cuenta que es una de las víctimas más gravemente afectadas. De lo que se trata es que no se lo coma todo. Yo me esfuerzo para contener a Stalin, que a pesar de su voraz apetito, no es un hombre carente de realismo»4. A tall de conclusió

1 A. Lozano, Operación Barbarroja, 2006, 121; C. Pleshakov, La locura de Stalin, 2007, 77 i P. Schmidt, Europa entre bastidores, 2005, 601 2 Vegeu el power point i el tema sobre la Segona Guerra Mundial 3 Ch. de Gaulle, 1944, Memorias de guerra 4 W. Churchill, novembre de 1945. Citat per Ch. de Gaulle, Memorias de guerra

Capítol 3 · Les Revolucions Russes

tol 7 · LA segona

Stalin va ser un dirigent molt interessat per l’estudi de la història, tot i que només n’agafava els exemples que l’interessaven per a confirmar els seus plantejaments i rebutjava la resta. El que Stalin volia era consolidar la revolució i per aconseguirho estava disposat a utilitzar qualsevol mitjà. Aquests mitjans portaren a perpeturar un poder despòtic en la millor tradició russa, però no la de Nicolau II, ni tan sols del tsar il·lustrat, Pere el Gran, sinó en la d’Ivan el terrible. Això sí, una versió de Ivan millorada i perfeccionada. Lenin s’hauria horroritzat del despotisme i per la magnitud del terror imposat per Stalin, tant a la societat soviètica com en el partit. La vídua de Lenin, Kruputskaia, assegurava que si Lenin hagués viscut durant l’estalinisme hauria acabat en un gulag. Possiblement, cap dels candidats que tingueren possibilitats de succeir a Lenin no hauria imposat mesures tan despòtiques i dràstiques. Tanmateix, Stalin aconseguí els seus objectius a l’industrialitzar la URSS en una dècada, una industrialització que els va permetre sobreviure a l’atac alemany i impulsar la revolució fora de les fronteres de la URSS; aconseguí acabar amb l’analfabetisme, alhora que impulsaven el sorgiment de tota una generació de tècnics i enginyers que van permetre que la Unió Soviètica pogués desenvolupar la seva pròpia tecnologia i transformar-se en una superpotència equivalent als EUA. Els dirigents que governaven la URSS eren una petita elit que estava completament d’acord amb el Vozd. Va anar més allà del que havia fet Lenin, però aquest era l’autor de les teories favorables a constituir un partit basat en l’elit dels revolucionaris. De fet, les idees de Lenin sobre la dictadura, el terror, el centralisme, la jerarquia o el lideratge eren plenament compartides per Stalin. Lenin havia iniciat el camí del terror amb la creació de la Txeca, els camps de treball forçats, polítiques i ideològiques. Lenin despreciava la llibertat: llibertat per a fer què? Va legitimar l’arbitrarietat legislativa, alhora que havia ordentat dissoldre l’Assemblea Constituent, legítimament elegida, únicament perquè no podia controlar-la; va prohibir les eleccions multipartidistes lliures, acabà amb la lliberta sindical i instaurà la dictadura; una màxima política afirma que tot el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament. Tot plegat, ajuda a comprendre perquè Stalin s’autoanomenava deixeble de Lenin, perquè va impulsar la creació del leninisme i no acceptava que ni els estalinistes més fanàtics el comparessin amb el creador del bolxevisme. La seva admiració per Lenin era tan gran que va establir al seu testament que el momifiquessin i el posessin al costat de Lenin al mausoleu de la plaça roja. Això no obstant, és molt poc probable que Lenin hagués utilitzat el terror contra els seus companys de partit; s’hauria horroritzat pels mètodes utilitzats pels txequistes i per la magnitud del gran terror. En el camí de la dictadura, Stalin superà àmpliament a Lenin, el seu mestre, fins al punt que el georgià va aconseguir l’honor de ser un dels principals carnissers de la història contemporània. Tanmateix, en l’actualitat georgians i russos es detesten pels problemes fronterers d’Ossetia del sud i Abjasia que reflecteixen el desig dels georgians d’integrar-se a Occident amb la seva sol·licitud d’ingrés a l’OTAN. Tanmateix, molts georgians admiren al seu paisà Djushvili perquè aconseguí governar la URSS des dels anys vint fins a la seva mort, i molts russos tant d’extrema esquerra, com els que enyoren els temps de la URSS, però també d’extrema dreta. Aquests admiren a Stalin perquè el veuen com el tsar més poderós de la història; una mena de reencarnació, corregida i incrementada d’Ivan el terrible.

El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

· Capítol 4 ·

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

La propaganda de l’entesa durant la Primera Guerra Mundial havia remarcat el caràcter democràtic de la seva lluita enfront dels imperis centrals que presentaven com tiranies anacròniques. El bàndol que s’imposà a la Primera Guerra Mundial no deia res de l’Imperi rus, on els seus integrants tenien molta menys llibertat que els súbdits alemanys o austro-hongaresos, ni dels imperis colonials francès o britànic, ni de les nacionalitats oprimides que formaven part de les potències vencedores com els irlandesos. Tanmateix, els nous estats sorgits a Europa arran de la fi de la Primera Guerra Mundial es dotaren d’un sistema polític i institucional democràtic.

dels Servis, croats i eslovens.

Semblava que la primavera dels pobles era una veritable revolució democràtica que impulsava també al republicanisme. Cal tenir present que al 1914 a Europa hi havia disset monarquies i tres repúbliques. Al 1919 el mapa d’Europa havia canviat substancialment amb el manteniment d’alguns estats com els que no van participar a la guerra: Espanya, Holanda, Suïssa; canvis fronterers a: França, Itàlia, Bèlgica, Romania, Alemanya; i el sorgiment de nous Estats com Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia, Àustria, Hongria, el Regne

A l’Europa que sortia de la Primera Guerra Mundial hi havia tretze monarquies i tretze repúbliques, i tant la major part de les monarquies com de les repúbliques tenien sistemes polítics parlamentàrio-liberals. No obstant, el procés democratitzador es frustrà amb rapidesa a la major part dels països de nova formació. De fet, els països amb una llarga tradició de règims polítics demo-liberals tampoc pogueren evitar la inestabilitat política, alhora que començaven a consolidar-se dues alternatives totalitàries a la democràcia parlamentàrio-liberal, tant amb una forma de govern monàrquica o republicana, com amb una vertebració territorial centralitzada o descentralitzada.

Des de l’extrema esquerra, és consolidava el règim polític comunista soviètic a la URSS, especialment amb la consolidació al poder de Stalin. Des de l’extrema dreta, s’instaurà el feixisme a Itàlia el 1922, tot i que la versió més totalitària del feixisme es començà a implantar el 1933, quan Hitler i els nazis començaren a governar Alemanya.

L’inici del període d’entreguerres es caracteritza pel procés inflacionari sorgit a la Primera Guerra Mundial. Nouschi afirma que la inflació era un mal nou, tot i que durant la guerra exercí la funció de permetre el finançament dels bel•ligerants, donat que la inflació es caracteritza per una pujada generalitzada dels preus i una pèrdua del valor de la moneda. Aquesta va ser negativa, perquè va desorientar a la població dels països industrialitzats que estava acostumada a l’estabilitat monetària del patró or d’abans de la guerra. La inflació arruïnà als rendistes i els estalviadors, alhora que debilitava els vincles entre els ciutadans i els governs als que acusaven de no fer res per a preservar el poder adquisitiu de les respectives monedes nacionals. Als països més afectats per la guerra, com la Rússia soviètica i Alemanya, patiren el nou tipus d’inflació més dur: la hiperinflació.

Durant els inicis de la dècada dels anys vint, els problemes polítics, econòmics i socials, van afectar més als vençuts que els vencedors i tingueren més rellevància en els principals escenaris bèl•lics que a la reraguarda. A diferència del que somiaven els idealistes liberals, com Wilson, la victòria de l’entesa no comportà el triomf de la democràcia, ans al contrari. El període d’entreguerres implicà una etapa de debilitament del sistema democràtic per pretensions nacionalistes frustrades, sorgiments de nous règims polítics i de dirigents polítics carismàtics, així com per la crisi política, social i econòmica dels primers anys de la postguerra. Durant el període d’entreguerres, la crisi econòmica es desenvolupà en dos períodes: durant la desmobilització, entre 1919 i 1924, i l’encara més greu iniciada a l’octubre de 1929.

Durant la crisi de la postguerra, els governs afectats per processos inflacionistes no van desenvolupar polítiques econòmiques adequades per a frenar la inflació, donat que ni existien precedents històrics1, ni tan sols indicadors estadístics fiables. La inflació contribuí al desballestament dels valors que havien caracteritzat a les societats europees abans de la guerra, amb un procés més accentuat entre els perdedors. Els que contribuïren a frenar processos hiperinflacionistes con el president del Banc central alemany, H. Schacht, van ser considerats bruixots de l’economia i, a França, R. Poincaré a l’aconseguir una certa estabilitat monetària, accedí a la categoria d’heroi nacional.
1 El patró or i la hegemonia econòmica i financera britànica havien generat un llarg període d’estabilitat monetària.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

La crisi de la postguerra facilità el debilitament de la democràcia i que aquesta fos substituïda per règims dictatorials a alguns dels nous estats com Hongria, entre els perdedors, o la Itàlia feixista, entre els vencedors, i fins i tot entre els que no havien participat en la guerra, com Espanya. A principis de la dècada dels vint, davant de la crisi política, econòmica i social alguns països, especialment de l’arc mediterrani i de l’Europa oriental bascularen cap a règims dictatorials que fluctuaren des de les típiques dictadures, militars i de tarannà conservador, als nous règims que evolucionaven vers el totalitarisme, tant vers el comunisme soviètic defensat per l’extrema esquerra, com el feixisme impulsat per l’extrema dreta.

Causes de la fragilitat del sistema democràtic

No hi ha una única causa que expliqui la debilitat del sistema polític democràtic en el període d’entreguerres, sinó diverses causes que ens ajuden a comprendre el que va passar. La primera d’elles és la herència de la Primera Guerra Mundial i les dificultats de la postguerra, que té conseqüències directes de la guerra com les pèrdues de capital humà, les destruccions, les transformacions econòmiques dels contendents que es van veure obligats a assumir polítiques econòmiques intervencionistes i a dedicar l’activitat econòmica gairebé totalment a la producció bèl•lica, i l’endeutament dels Estats que participaren en la guerra. De fet, tots els integrants del bàndol vencedor acabaren endeutats amb els EUA.

Alguns dels nous Estats, especialment entre els vençuts, no eren viables econòmicament per la gran reducció del seu mercat intern com Àustria o Hongria. Tots els contendents van haver d’enfrontar-se a problemes semblants alhora de la desmobilització: la reconversió de les indústries de guerra a l’activitat civil, la creació de llocs de treball i en definitiva s’enfrontaven al difícil retorn a la normalitat.

La guerra transformà les relacions econòmiques, tant en la producció com en el comerç i en les finances, on Europa va perdre rellevància a favor dels nord-americans. A més, la guerra no havia resolt les principals tensions de la preguerra com les rivalitats imperialistes, la lluita pel control dels mercats o les tensions socials als països més desenvolupats.

Per altra banda, quedaren tota una sèrie de conflictes sense tancar com la guerra civil a Rússia que finalitzà entre 1921 i 1922, el naixement de la Turquia moderna, després d’una llarga i cruenta guerra amb els grecs; la independència d’Irlanda, després d’una guerra terrorista i de guerrilles entre irlandesos i britànics, a la que va seguir una guerra civil entre irlandesos, o a Espanya que no havia participat a la Primera Guerra Mundial, però que també estava en guerra al Riff, entre 1909/1912 i 1925, amb el desastre d’Annual, el 1921.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

També foren definitius els problemes sorgits en els tractats de Pau negociats a París entre els vencedors i imposats als perdedors. Els alemanys afirmaven que el tractat de Versalles era un diktat, és a dir, una imposició. A més, la guerra impulsà la constitució de governs d’unitat nacional que exercien el poder gairebé de manera dictatorial. Els soldats dels dos bàndols obeïen les ordres sense qüestionar-les. Per tant, el retorn a la normalitat parlamentària no agradava els que s’havien acostumat a que els problemes es solucionessin de manera expeditiva, tal com feien les dictadures, especialment les que evolucionaven cap al totalitarisme.

La guerra també impulsà el canvi de les mentalitats dels contendents. Els soldats s’havien acostumat a un cert igualitarisme formal, però amb una gran jerarquia i a una disciplina extraordinàriament rigorosa que implicava judicis sumaríssims i afusellaments dels considerats culpables pels seus companys. Els que havien participat a la guerra sabien que al front la vida valia molt poc i que no podien subsistir individualment. De fet, alguns soldats reaccionaren i defensaren el pacifisme i els drets humans, però, d’altres, recordaven el nacionalisme d’estat formulat per tots els exèrcits i el què havien après al front: uns valors que responien més a una societat totalitària que a una de democràtica.

La primavera dels pobles que seguí a la finalització de la Primera Guerra Mundial no va acabar amb el problema de les nacionalitats, sinó que s’exacerbà per dos motius. D’una banda, existia el nacionalisme irredentista que clamava per territoris que havien perdut o que no havien aconseguit. De l’altra, les nacionalitats que continuaven oprimides, tant en els vells com els nous estats que malgrat ser plurinacionals i multiculturals optaren per una vertebració territorial centralitzada i culturalment uniformitzada: Polònia, el Regne dels Servis, croats i eslovens, Txecoslovàquia o Romania.

Sorgiren alternatives, tant comunista –URSS– com feixista –Itàlia–, a la forma de govern democràtica amb un sistema polític institucional parlamentàrio-liberal.

El fracàs de la Societat de Nacions (SdN) per a garantir el Dret Públic internacional i l’equilibri internacional de les potències. La SdN inicià la seva activitat el 1920 amb l’inconvenient que els nord-americans, malgrat que la SdN era una iniciativa del president dels EUA W. Wilson, se’n mantingueren al marge. La SdN comptava amb un Consell permanent amb dret a vet, alhora que constituïren el Tribunal Internacional de l’Haia per arbitrar els conflictes internacionals i l’Oficina Internacional del Treball (OIT) per a impulsar una legislació laboral més justa. La SdN va posar de manifest que les polítiques de desarmament i apaivagament no servien per a frenar la política exterior agressiva de països com Japó, que ocupa Manxúria [Manxukuo] el 1931 i començà una llarga guerra amb Xina el 1937; Itàlia, que envaí sense declaració prèvia de guerra a Abissínia (Etiòpia) el 1935; la intervenció de les potències feixistes i de la URSS a la guerra civil espanyola, i especialment la política exterior de l’Alemanya nazi amb l’Anchluss –l’anexió– d’Àustria, el març de 1938, malgrat que vulnerava la legalitat internacional; l’annexió dels sudets – després de la conferència de Munich – l’1 d’octubre de 1938 i la posterior ocupació de Txèquia, el 15 de març de 1939.

Transformacions socials que generaven resistències entre els partidaris de la societat tradicional que veien com a símptomes de decadència l’ampliació dels drets de les dones, un cert període de disbauxa sexual, després de la duresa de la guerra, o les avantguardes artístiques.

Els vencedors imposaren la seva pau als vençuts i els alemanys es sentiren humiliats pel tractat de Versalles. No obstant, després de la Gran guerra els que havien sobreviscut i les noves generacions pensaven que de la guerra en sorgiria un món nou i proclamaven que mai més tornaria haver-hi un conflicte com la Primera Guerra Mundial: s’equivocaven.

Els bojos anys vint

Després de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, l’11 de novembre de 1918, i dels diferents tractats de pau, la major part d’Europa es trobava esgotada. Alguns estadistes com W. Churchill van entendre que la Primera Guerra Mundial havia estat una guerra civil europea equiparable a la guerra civil nord-americana. Tanmateix, la major part dels dirigents polítics europeus no van poder/voler comprendre que els perdedors del conflicte havien estat els europeus, donat que havien perdut la supremacia econòmica i financera mundial a favor dels nord-americans, alhora que començaven a consolidar-se potències com Japó.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

L’imperi alemany s’havia transformat en la República de Weimar; una república democràtica i federal sorgida sota la direcció dels socialdemòcrates, però on la major part de la població se sentia humiliada pel Tractat de pau de Versalles; havien patit el duríssim procés hiperinflacionista de 1923, i la davallada dels valors morals identificats amb l’imperi. Durant els primers anys de la postguerra, els alemanys havien fluctuat entre els intents de revolucions soviètiques dels espartaquistes/ comunistes i els intents contrarevolucionaris dels ultranacionalistes, alhora que es consolidava un ampli sentiment revengista basat en el mite de la punyalada per l’esquena, alhora que es desenvolupaven les avantguardes artístiques i Berlín es transformava en el principal centre cultural del món. Pintors com George Grosz reflectiren en els seus quadres la situació en què es trobava la República de Weimar.

Els primers anys de la postguerra no van ser massa pacífics, donat que continuava la guerra civil a Rússia i el conflicte amb Polònia finalitzarà el 1921. També hi havia conflictes armats entre: turcs i grecs, britànics i irlandesos i espanyols i rifenys; els feixistes arribaren al poder a Itàlia el 1922 amb una demostració de força a la marxa sobre Roma. Als EUA són els anys del gangsterisme i de la consolidació de la màfia, alhora que comencen a mitificar la delinqüència organitzada i als pistolers. A Barcelona els pistolers iniciaren una guerra social entre els terroristes vinculats a l’anarquisme i els de la patronal/govern; una violència que culminà amb l’assassinat del cap del govern espanyol, el conservador Eduardo Dato per pistolers anarquistes a causa de la tolerància del govern amb la guerra social.

La duresa del conflicte bèl•lic insensibilitzà a bona part de la població occidental de les notícies que informaven de les crisis de subsistències que mataren a milions de persones de fam a la Rússia soviètica o a l’Índia britànica, alhora que les poblacions de les grans potències no estaven interessades en intervenir en guerres com les citades anteriorment.

La guerra impulsà un gran progrés tècnic que durant el conflicte s’utilitzà per a millorar la capacitat de matar dels diferents contendents, com les millores en els sectors químics i en els motors d’explosió, en l’aviació. Després del conflicte algunes de les innovacions tècniques s’aplicaren a la vida civil1. Inicialment, l’aviació civil es basava en el transport de mercadaries i de correu per la seva perillositat. La primera línea aèria va ser la que unia Toulouse amb Casablanca, el 1919. Aquest any s’inaugurà també la línia París-Londres amb avions que podien transportar un màxim de catorze passatgers, mentre que el vol durava dues hores i vint minuts. Els alemanys potenciaren el transport públic aeri amb dirigibles. Començaren a sorgir les primeres companyies aèries.

Els herois del període eren els aviadors que cada cop s’atrevien a dur a terme viatges més llargs, en etapes. Ross i Smith van pilotar un avió des de Londres a Port-Darwin; Read va anar de Terranova a Lisboa, amb una parada a les Açores, mentre que Alcock i Brown anaren de Terranova a Irlanda. Aquests darrers aconseguiren la primera travessia de l’Atlàntic sense parades. El 1926, Ramon Franco aconseguí volar de Palos a Buenos Aires, però la principal gesta va ser la del jove pilot de vint-i-cinc anys Charles Lindbergh, quan al 1927 amb el seu avió l’Spirit of St. Louis volà sense escales de Nova York a París. Lindbergh va ser un dels primers herois mundials i la seva proesa es va difondre per les ràdios de tot el món. L’aviació i la millora en les vies i els mitjans de comunicació van canviar la concepció de l’espai. A tall d’exemple, en la dècada dels vint, l’aviació comercial passà d’un nombre insignificant de passatgers a transportar-ne centenars. El 1930, les companyies àrees nord-americanes transportaren 163.000 passatgers, les alemanyes 124.000, les canadenques 95.000, les franceses 55.000 i les britàniques 35.000.

Les comunicacions progressaren amb l’automatització del telèfon, la millora de la telefotografia i sobretot la difusió de la ràdio. Als països occidentals s’instal•laren estacions radiofòniques i es popularitzaren els aparells de ràdio. El 1920 gairebé no hi havia ràdios, moltes eren construïdes pels seus propietaris, però el 1930 ja n’existien uns tretze milions. Les companyies dedicades a la radiodifusió aviat desenvoluparen diferents tipus de programes de notícies, musicals, culturals i les ràdio novel•les que enganxaren a generacions de radio oients durant el període d’entreguerres. Les companyies aviat van descobrir la seva viabilitat en el màrqueting comercial i, posteriorment, com a instrument de propaganda política. Durant el període d’entreguerres, la ràdio va substituir a la premsa com a principal mass media.
1 A tall d’exemple, començava l’aviació comercial. Un exemple és la biografia d’Howard Hugues que va inspirar la pel•lícula L’aviador, 2004, de Martin Scorsese. Hi ha una àmplia biografia sobre l’excèntric bilionari, pilot i productor nord-americà podeu consultar: Barlett, D.L. i Steele, J. B., 1979, reeditat el 2003; Brown P.H. i Broeske, P. H., 1996; Hack, R., 2002, Drosnin, M., 2004 o Marrett, G.J., 2004.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El conflicte bèl•lic també havia millorat l’organització del treball i els mètodes de producció. Per tant, les noves indústries civils havien incrementat la seva capacitat de produir i, en conseqüència, necessitaven que cresqués el consum. Les empreses no dubtaren en utilitzar la publicitat de tot tipus i produir nous aparells, especialment els vinculats a l’electricitat, com els electrodomèstics1, però també aparells per l’esbarjo, béns de consum o automòbils. A més, la producció començava a estandaritzar-se. Aviat, els països industrialitzats superaven la producció d’abans de la guerra, alhora que a algunes zones dels EUA començava a desenvolupar-se la societat del consum.

Durant el període d’entreguerres, l’electrificació era un clar indicador de modernització. Els electrodomèstics només tenien mercat on les cases estaven electrificades, però també s’electrificaven les fàbriques, els ferrocarrils o les soldadures. Als països desenvolupats també començaven a introduir-se nous materials com l’ebonita que substituïa a la porcellana, la baquelita per la fusta o els productes sintètics, alhora que es difonien metalls com el crom, el vanadi i especialment l’alumini. Aquests s’utilitzaven des de l’àmbit sanitari, que també havia millorat per l’experiència bèl•lica, al disseny o l’arquitectura, on el grup de la Bauhause impulsava el funcionalisme i la utilització del metall des de les estructures dels edificis al mobiliari. A l’art era un període d’avantguardes des del dadaisme al surrealisme, passant per l’expressionisme. No obstant, una de les principals transformacions va ser a la música, fins al punt que a la generació d’entreguerres dels països occidentals se l’anomena la generació del Jazz, donat que «cada época tiene su música. Esto es más claro que el agua. Es el síntoma más exacto para unificar una generación precisa. La actual, la de los mozos de veinte años, la del jazz (...) Tímido ensayo de universalismo»2; una música dels negres nordamericans que reflectia les ganes de viure dels que havien sobreviscut. La música des del Jazz passant pel charleston, el tango o la rumba, músiques difoses per la ràdio marcaven un canvi de costums que es reflectia especialment a les dones. La guerra comportà que moltes dones s’integressin en el mercat laboral en feines que eren considerades masculines, mentre començaven a veure reconeguts els seus drets polítics, per exemple als EUA, i a rebre una educació equiparable a la dels homes. La dona dels anys vint queda reflectida en el dibuix de Betty Boop, una jove amb una estètica radicalment diferent, tant en la manera de vestir-se tradicional amb vestits llargs que no deixaven veure cap part de l’anatomia femenina, com en la forma de comportar-se.

L’impacte dels processos inflacionaris va canviar la concepció de l’estalvi, donat que molts occidentals havien vist com s’incrementava el preu dels béns i serveis, mentre disminuïa la seva capacitat adquisitiva. Per tant, estaven més predisposats a la inversió i al consum, alhora que s’incrementava la capacitat productiva i els béns de consum cada cop eren més diversos. En aquestes circumstàncies, es van difondre les ventes a crèdit i les poblacions dels països més industrialitzats començaren a endeutar-se per a consumir, la qual cosa era una novetat sense precedents. El consum basat en el crèdit i la publicitat es va començar a generalitzar a les parts més desenvolupades dels EUA. Entre el 1920 i el 1929 les vendes a terminis es quintuplicaren i l’any del crac de la borsa de Wall Street la major part d’electrodomèstics i els automòbils es compraven a crèdit. L’objectiu de les empreses era conquerir el mercat propi i posteriorment ocupar els exteriors amb la potenciació de les empreses multinacionals, que actualment són anomenades transnacionals.

Durant els anys de la postguerra, va créixer i es desenvolupà la indústria automobilística. Abans de la guerra els cotxes eren considerats un objecte de luxe. No obstant, el 1927 Ford anuncià que ja havien aconseguit vendre 15 milions del
1 Ràdios, ventiladors, aspiradores, planxes, estufes; al 1925, les primeres rentadores, el 1926, les primeres màquines per eixugar, el 1927 les neveres; i al 1939 les afaitadores. 2 S. Vinardell, «La generación del jazz», La Vanguardia, 6 de septiembre de 1929.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Ford T, tot i que el principal fabricants de cotxes nord-americà era General Motors. El 1920 hi havia uns 14 milions de cotxes, mentre que el 1930 n’hi havia uns 35 milions. L’increment del parc automobilístic comportava la necessitat de construir carreteres, alhora que impulsava la producció de petroli, la seva distribució en gasolineres i la necessitat de senyalitzacions destinades als conductors. La difusió dels automòbils incrementà la capacitat de mobilitat; un canvi que afectà a la concepció urbana al possibilitar la creació de les urbanitzacions residencials.

La ciència també millorà. A la medicina començava a desenvolupar-se la insulina, les primeres vacunes antituberculoses i, el 1928, Fleming descobrí la penicil•lina, encara que no començarà a utilitzar-se fins al cap d’uns anys. L’experiència bèl•lica havia millorat les tècniques quirúrgiques i el tractament dels traumatismes. Els psicòlegs aprofundeixen en l’estudi de la personalitat, de la motivació o d’interrelació entre grups. Els físics estudiaven la llum, l’electricitat, la mecànica ondulatòria, la mecànica quàntica i la física atòmica. A l’àmbit intel•lectual el positivisme evolucionista amb la seva creença en el progrés lineal, autosostingut i acumulatiu va ser substituït per l’individualisme, entre vitalista i extravagant. És l’època de l’Art Decó i del sorgiment d’un nou tipus d’indústria, la de l’esbarjo. Aquesta tindrà com a referent el cinema d’Hollywood. Als països més desenvolupats es reduí l’analfabetisme, la qual cosa facilità la consolidació de l’opinió pública, i els mass media com a quart poder1.

El 1929, després d’una dècada de pau, semblava que la prosperitat, el consumisme i la societat de masses es consolidaven al món occidental. Els indicadors de la producció mundial tant de matèries primeres i d’aliments com industrials eren un 20% i un 25%, respectivament superiors a les xifres d’abans de la guerra. Els EUA tenien la hegemonia econòmica i financera, mentre que l’American way of life era el model a seguir pels països occidentals.

Durant el període de desenvoluament econòmic de la dècada de vint, la conflictivitat social era mínima en els països occidentals. Els obrers comptaven amb un dia de descans setmanal que començava a ampliar-se amb la tarda dels dissabtes. Les jornades laborals de 44 hores eren cada cop eren més freqüents i la vella reivindicació de les 40 hores semblava una fita assumible, alhora que començaven a introduir-se les vacances pagades. L’economia de mercat basada en el consumisme semblava que es consolidava, però existien les alternatives del comunisme soviètic i del feixisme que esperaven la seva oportunitat. Aquesta arribà amb la crisi de la borsa de Wall Street, l’octubre de 1929, i la posterior depressió econòmica que limità dràsticament el comerç internacional, una crisi deflacionista2 que generava stocks i atur. El cercle viciós de la depressió de la dècada dels trenta assolà l’economia nord-americana des d’on es difongué a les principals economies de mercat. La nova crisi tornà a debilitar al règim democràtic, els països capitalistes es van veure obligats a acceptar l’intervencionisme econòmic estatal, alhora que semblava que el món evolucionaria cap al totalitarisme.

La importància dels EUA en la fràgil prosperitat dels anys 20

La readaptació d’una economia de guerra a una de pau no va ser senzilla i es va complicar amb la crisi de la postguerra acompanyada d’un procés inflacionista. A mitjans de 1924, la crisi havia finalitzat i la substituí un període d’expansió econòmica, però en un marc de relatiu desordre monetari en el que confluïren la crisi del patró or, amb l’absència d’un sistema monetari internacional que controlés els efectes de les polítiques econòmiques proteccionistes. A més, la Primera Guerra Mundial modificà l’equilibri del capitalisme mundial al consolidar l’hegemonia econòmica i financera nordamericana, tot i que els EUA eren aïllacionistes políticament i no volien substituir a les potències imperialistes europees a Àfrica i Àsia. A l’àmbit financer el dòlar nord-americà començà a ser utilitzat com a divisa de referència en lloc de la lliura esterlina, mentre que Wall Street substituïa a la City de Londres com a borsa de referència. Els EUA es consolidaven com a principal prestamista mundial, alhora que les reserves nord-americanes d’or es triplicaren entre 1913 i 1923.
1 Pot ser il•lustrativa la biografia de William Randolph Hearst. Vegeu Hearst, W.R. Jr., 1991, D. Nasaw, 200 i Procter, B.H., 1998 i 2007. 2 Baixada dels preus per la disminució de la circulació dels diners.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

A partir de 1924 semblava que la crisi generada per la Primera Guerra Mundial havia finalitzat i s’entrava en un nou període de desenvolupament i progrés. El creixement econòmic anava vinculat a les millores tecnològiques conegudes com a segona revolució industrial, amb el procés d’electrificació i els aparells elèctrics, els motors d’explosió i la seva aplicació als transports com l’automoció, l’aviació i el transport marítim entre d’altres. Aquests canvis impulsaren l’inici del que coneixem com societat del consum, l’ampliació del mercat i el creixement urbà.

Les transformacions industrials comportaren canvis en l’organització del treball amb la seva racionalització, a través del taylorisme1 i una de les seves variants, el fordisme. Aquesta forma de producció resultava rentable sempre que el producte es pogués vendre a baix preu i amb una demanda que cobrís l’oferta. Per tant, les innovacions tecnològiques i d’organització del treball comportaren l’ampliació del mercat, alhora que es produïa un procés de concentració industrial que generava monopolis, com la Standard Oil de Rockefeller. Les lleis antitrust i antimonopoli nord-americanes no van poder evitar la formació d’oligopolis, com la United Steel corporation que controlava el 60% de la producció d’acer nord-americà. Per a Bertrand Russell el règim polític dels EUA no era una democràcia, sinó una plutocràcia, és a dir, la forma de govern regida pels més rics.

A la dècada dels vint va haver-hi profundes transformacions en les condicions de vida dels nord-americans blancs i d’orígens anglosaxons que residien a les zones més industrialitzades i urbanes d’EUA; un dels principals canvis estava vinculat a la producció i venda d’automòbils que es va desenvolupar de manera espectacular, donat que el 1921 hi havia un milió i mig d’automòbils i el 1929 gairebé cinc milions tres-cents mil. Aquesta motorització de la societat nord-americana implicà que a les zones més desenvolupades cada cop es caminava menys, però es viatjava més. Canvià l’urbanisme, donat que els propietaris de cotxes deixaren de viure als centres de les ciutats per a residir als suburbis. Un dels grans impulsors de la indústria de l’automòbil va ser Henry Ford amb el model T. El cotxe passà d’un objecte de luxe a convertir-se en una necessitat. Ford va ser un innovador en l’organització del treball, en la gestió i en la direcció empresarial2, però políticament era molt conservador i antisemita com posa de manifest el seu llibre El judío internacional: un problema del mundo, un llibre que els nazis consideraven exemplar, alhora que col•laboraren a la seva traducció i difusió3.

La qualitat de vida dels nord-americans canvià amb la progressiva electrificació de les cases, a les zones més urbanes i industrialitzades de la federació. No solament per la generalització de l’enllumenat públic i privat, sinó per la difusió de la planxa elèctrica, l’aspirador, la nevera, la ràdio4 i altres avenços tecnològics. La concepció de les distàncies canviaren amb el sorgiment i consolidació dels transports vinculats als motors d’explosió, tant terrestres com marítimes i aèries. També canvià el que podria anomenar-se indústria cultural, i les relacions de gènere. Canvià la imatge de la dona, amb la noia de cabell curt, vestit recte i de faldilla curta i esportiva, l’anteriorment citada Betty Boop, i els costums amb nous balls com el charleston, de 1923 a 1926, que era considerat un ball de negres i la rumba d’importació cubana. La passió pel ball l’estimulà la venda de gramòfons i ràdios, alhora que organitzaren maratons de ball, les primeres al 1923.

A l’àmbit musical són els anys del jazz. Aquest és originari del sud, de New Orleans, però va començar a difondre’s a Chicago des d’on l’exportaren a la resta del món, fins al punt que va ser un dels elements que carataritzà la societat del període d’entreguerres, tant dins com fora d’EUA. Van sorgir els grans clàssics de la música nord-americana com Gershwin i la seva Rapsòdia in blue, alhora que la indústria vinculada a la música començava a ser un negoci important que venia milions de cançons d’Irving Berlin o de Cole Porter. També començava a difondre’s la cultura entre les classes populars amb revistes com Reader’s Digest que resumia llibres, o amb la venda de llibres per correu. Durant la dècada dels vint, el principal autor de best-sellers era Sinclair Lewis, que guanyarà el Nobel de literatura al reflectir la desil•lusió que generà la Primera Guerra Mundial amb novel•les realistes com Main Street, Babbitt, Arroswith, i Elmer Gantry5.

També començava la cultura/negoci del lleure amb la introducció de nous jocs com un joc xinès, el Mah-jong, mentre que el 1924 començaven a difondre’s els mots encreuats. És el moment en què comencen nous tipus de concursos com Miss America, a Atlantic City el 1921, per a allargar la temporada turística a setembre. L’elecció de la noia més guapa de
1 El treball en cadena. 2 Vegeu Ford, 1991. 3 Sobre les transformacions en la vida dels nord-americans vegeu D.M. Kennedy, 2005, 34-68. 4 Al 1928 als EUA hi havia set milions i mig de ràdios, però el 70% de les llars nord-americanes encara no tenien aquest aparell. Per tant, el mercat estava lluny d’estar saturat. 5 La darrera era una dura crítica als predicadors que comercialitzaven la religió. Bosch, 2005, 407-408.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Nord-amèrica generà l’escàndol d’una bona part de la societat dels EUA, alhora que es consolidava la industria dels somnis a Hollywood. Van triar la localitat californiana per establir-hi la indústria cinematogràfica perquè garantia 350 dies de sol a l’any i el preu dels terrenys era baix.

El cinema era un invent europeu dels gemans Lumière però va ser a Califòrnia on s’industrialitzà, alhora que constituïren la primera productora important, la United Artists. Els grans actors del període eren Charles Chaplin, Gloria Swanson, els actors còmics Buster Keaton i Harol Lloyd, i el galant Rodolfo Valentino. Era l’inici de la Metro-Goldwyn-Mayer la productora que marcà més que cap altra productora els mites de la època daurada d’Hollywood. Els seus principals impulsors van ser Irving Thalberg, cap de producció, i Louis B. Mayer, cap de l’estudi. El lleó del logotip de la MGM va ser ideat per Howard Dietz, el director de publicitat de la companyia, s’inspirà en el lema de la Universitat de Columbia que diu Roar, Lion, Roar i afegí al cap del lleó el lema: Ars Gratia Arti (l’art per l’art mateix). És a dir, el cinema com a art sense cap finalitat pràctica i basat en crear un món de fantasia que possibilités als espectadors evadir-se de la realitat.

Als EUA també començaren a desenvolupar-se tota una sèrie d’indústries vinculades al consum i al lleure. No obstant, el sector agrari, que era molt rellevant en l’economia nord-americana i fonamental en la major parts dels Estats del centre i del sud de la federació, estava en crisi. La producció agrària nord-americana i la millora dels transports van ser un dels elements de la crisi del sector agrari europeu a finals del segle XIX. L’agricultura nord-americana arribà al seu zenit durant la Primera Guerra Mundial, perquè els agricultors dels EUA abastien als contendents i els preus dels aliments eren elevats. El creixement de la demanda implicà l’increment dels preus dels productes agraris, l’impuls de la mecanització i de l’extensió de les terres conreades. Aquesta bonança del sector agrari finalitzà de cop el 1920-1921 per les polítiques deflacionistes de la Reserva Federal1, però especialment per la reducció de la demanda europea. Per tant, la crisi del sector primari nord-americà començà a principis de la dècada dels vint i perdurà fins a la Segona Guerra Mundial2.

A la crisi del sector agrari s’hi afegí la crisi de la postguerra per la reconversió de la indústria bèl•lica en civil. L’atur arribà al 20% el 1920 i els salaris es reduïren un 20%. Els sindicats perderen capacitat de mobilització, mentre s’incrementava el poder dels empresaris. Excepte al sector primari, la crisi de la postguerra començà a superar-se a mitjans de 1922 i de 1923 a 1929 l’economia industrial i financera nord-americana va créixer a un ritme espectacular. La indústria als EUA es va desenvolupar quantitativament i qualitativament. L’atur industrial va desaparèixer, mentre els salaris creixien, un 15% aproximadament, i els preus es mantenien estables; les alces salarials no eren proporcionals a l’increment de la productivitat i els beneficis empresarials eren molt elevats. A l’àmbit financer el dòlar començava a ser la moneda de referència dels intercanvis comercials internacionals i la borsa de Wall Street la predominant en els països amb economies de mercat.

Durant els anys de la prosperity, començà a desenvolupar-se el nou capitalisme que aplicava les noves tecnologies i la direcció científica per a produir de manera massiva i estandaritzada, amb una bona qualitat i preus competitius. Aquest increment de l’oferta només es podia mantenir si també es desenvolupava la demanda i sorgia el capitalisme del benestar o societat del consum. No obstant, els agricultors, els estats de la federació amb la seva economia vinculada al sector primari i les minories ètniques dels EUA quedaren al marge de la prosperity, que es desenvolupava a les ciutats i entre la població d’orígens anglosaxons i de religió protestant3.

La prosperity, conservadorisme i els roaring twenties

«I don’t know much about Americanism, but it’s a damn good word with which to carry an election». [No sé massa sobre Americanisme, però és una condemnada bona paraula per a guanyar una elecció]4.
1 El Banc central nord-americà. 2 Bosch, 2005, 385-386. 3 Bosch, 2005, 386-39. 4 Atribuït a W.G. Harding.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

L’hegemonia econòmico-financera i el predomini com a referència socio-cultural dels nord-americans no anava acompanyada de l’hegemonia político-militar. La major part dels nord-americans eren aïllacionistes, és a dir, pensaven que havien de centrar els seus esforços a Amèrica que era com també denominen als EUA i prescindir de l’evolució político/ militar de la resta del planeta. Eren partidaris de mantenir una despesa militar baixa, en temps de pau. Per tant, l’exèrcit quedava reduït al mínim i l’utilitzaven únicament per a controlar els països llatinoamericans que entenien que estaven sota la seva esfera d’influència. Per tant, volien comerciar amb tothom, però sense intervenir en l’evolució política o en els conflictes militars1.

Després que els alemanys signessin l’Armistici el novembre de 1918, Wilson va anar a París a intentar posar les bases d’una pau duradora. Tanmateix, la major part dels senadors republicans i una bona part dels demòcrates eren aïllacionistes i l’aprovació del Senat és una condició sine qua non perquè els EUA pugui signar un tractat internacional. El Pacte que establia la creació de la SdN era la primera part del Tractat de Versalles que implicava signar la pau amb Alemanya. Per tant, aprovar el Tractat de pau comportava acceptar la SdN. Els senadors republicans no oblidaven que Wilson, president demòcrata, no havia designat a cap senador republicà per a participar a les negociacions entre els vencedors a París, el 1919, de les que sorgiren els diferents tractats de pau. El senador republicà Henry Cabot Lodge va organitzar l’oposició a la proposta de Wilson d’integrar els EUA a la Societat de Nacions. Wilson va rebre el premi Nobel de la pau, el 1919, i es negà a acceptar que els EUA no signessin el Tractat de Versalles i, en conseqüència, no s’integressin a la SdN, donat que era la culminació de la seva carrera política. Per tant, malgrat les advertències dels seus metges que eren conscients de la precarietat de la salut del president, inicià una esgotadora gira nacional per a mobilitzar a l’opinó pública nord-americana a favor de l’aprovació del Tractat. Sabia que amb el suport de l’opinió pública podia pressionar als senadors perquè votessin l’aprovació Tractat. Semblava que ho aconseguiria quan, el 25 de setembre del 1919, va tenir un atac d’apoplèxia del que no es va recuperar totalment. El seu cercle, començant per la seva segona muller Edith Bolling Galt2, ocultaren la incapacitació del president per evitar que el substituís el vicepresident, que era una veritable nul•litat.

Les dones aconseguiren els drets polítics amb l’esmena XIX. Les eleccions presidencials eren el 1920 i Wilson mantingué el ple exercici del càrrec fins que el substituí Harding el 1921.

Els demòcrates van presentar com a candidat a la presidència James Cox, i duia com a candidat a vice-president Franklin Delano Roosevelt. S’enfrontaven al republicà W. G. Harding. Aquest, abans de la seva nominació, va afirmar que els Estats Units necessitava: «not heroics, but healing; not nostrums, but normalcy; not revolution, but restoration; not agitation, but adjustment; not surgery, but serenity; not the dramatic, but the dispassionate; not experiment, but equipoise; not submergence in internationality, but sustainment in triumphant nationality...»3 [no heroisme, sinó recuperació; no panacees, sinó normalitat; no revolució, sinó restauració; no agitació, sinó adaptació; no cirurgia, sinó serenitat; no dramatisme, sinó desapassionament; no experiments, sinó equilibri; no submergir-se en l’internacionalisme, sinó sostenir-se en la triomfant nacionalitat...].

En canvi, els candidats demòcrates defensaven l’aprovació del Tractat de Versalles i la integració dels EUA a la SdN. Des de la perspectiva de l’escriptor nord-americà Irving Stone, el ticket demòcrata era superior al republicà integrat per Warren Harding i Calvin Coolidge, però guanyaren els republicans per 60.36 % dels vots a 34.19%, amb la promesa de return to normality [...] not submergence in internationality, but sustainment in triumphant nationality... Per tant, s’oposaren a la ratificació del Tractat de Versalles i a la integració d’EUA a la SdN.

Wilson envià una carta a la Societat de Nacions el 25 de setembre de 1919 on assegurava que: I can predict with absolute certainty that within another generation there will be another world war if the nations of the world do not concert the method by which to prevent it [puc predir amb tota certesa que en una generació hi tornarà a haver una altra guerra mundial, si les nacions del món no troben conjuntament el mètodes per a prevenir-la]. Va perdre la poca salut que li quedava en l’intent que el seu país acceptés el tractat de pau de Versalles i s’integrés a la SdN. Quan finalitzà el seu mandat es retirà a la seva confortable llar de Washington, on morí el 3 de febrer de 1924.
1 Vegeu Bosch, 2005, 383-408. 2 http://www.whitehouse.gov/history/firstladies/ew28-2.html. Va publicar les seves memòries el 1939 i reconeixia que exerci de facto de presidenta del Estats Units, entre setembre de 1919 i març de 1921. 3 http://www.whitehouse.gov/history/presidents/wh29.html.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Durant la dècada dels vint, els Estats Units gaudiren d’un període de prosperitat desequilibrada, donat que el sector agrari estava en crisi, mentre que el desenvolupament es centrava en les noves indústries dedicades als electrodomèstics, l’esbarjo, l’automoció o la química. S’incrementà la desigualtat entre les àrees rurals i les urbanes, alhora que s’accentuava la migració del camp cap a les ciutats. La victòria electoral d’Harding inaugurava un període de predomini dels republicans que controlaren la presidència dels EUA entre 1921 i 1933.

Warren G. Harding (1920-1923) havia nascut a Marion, Ohio, el 1865, estava divorciat i vinculat a la premsa conservadora, membre de l’església baptista. Era un bon orador; desenvolupà la seva carrera política a Ohio, fins que va ser elegit Senador, el 1914. El 1920, va aconseguir que el nomenessin candidat a la presidència, i guanyà les eleccions amb un impressionat 60% del vot popular. A més, els republicans controlaven tant el Congrés com el Senat. Des de la presidència, impulsà tota una sèrie de lleis que eliminaren les normatives intervencionistes promulgades durant la guerra i rebaixà dràsticament els impostos, estabilitzà el pressupost general de la federació, impulsà el proteccionisme econòmic i limità la possibilitat d’immigrar legalment als EUA.

El 1923, havia finalitzat la depressió de la postguerra i es consolidava una nova etapa de prosperitat. La premsa aclamava a Harding com l’estadista que havia complert la seva promesa electoral de less government in business and more business in government, és a dir, una disminució de l’intervencionisme del govern federal sobre les iniciatives econòmiques privades i una gestió empresarial del govern. No obstant, no tot eren lloances, donat que aviat circularen rumors que els amics del president utilitzaven els seus càrrecs oficials per enriquir-se. La política dels republicans d’afavorir les grans empreses comportà que s’acusés a l’Administració de corrupció.

L’escàndol més important va ser el de Teapot Dome, quan privatitzaren una reserva de petroli que era propietat de la federació. Harding es queixava dels seus amics, que no el deixaven dormir tranquil•lament. Un dels membres més íntegres de l’administració de Harding era el republicà progressista i futur president, Herbert Hoover que ocupava la secretaria de comerç. Aquest recordava que Harding estava preocupat pels escàndols sobre corrupció que afectaven a la seva administració. Unes preocupacions que acabaren amb la seva vida, tingué un atac de cor, a Sant Francisco, a l’agost de 19231. El substituí en la presidència el seu vicepresident.

A Calvin Coolidge (1923-1929) a dos quarts de tres de la matinada del 3 d’agost de 1923, l’informaren que era el nou president dels EUA. Va jurar el càrrec sobre la Bíblia familiar i davant del seu pare que exercí de notari. El demòcrata i admirador de Coolige Alfred E. Smith afirmava que es distingia més pel seu caràcter que per aconseguir fites heroiques i his great task was to restore the dignity and prestige of the Presidency when it had reached the lowest ebb in our history ... in a time of extravagance and waste... [la seva gran tasca va ser restaurar la dignitat i el prestigi de la Presidència, quan havia arribat a la consideració més baixa de la història nordamericana... en un temps de extravagància i de malversament dels recursos...].

Nascut a Plymouth, Vermont, el juliol de 1872. Era fill d’una família de botiguers. Es llicencià en Dret i desenvolupà la seva carrera política a Massachussets, fins que els republicans el nomenaren candidat a la vicepresidència. Després de substituir a Harding, Coolidge mostrà la seva determinació de recuperar la honorabilitat de l’administració/govern nord-americana, a través de la recuperació dels valors morals que defensaven els republicans, alhora que el seu mandat coincidí amb l’etapa de creixement econòmic de la dècada dels vint. Aquest beneficià a una bona part de la població nord-americana, especialment la d’orígens anglosaxons, de religió protestant i urbana. No va voler que l’administració regulés de cap manera el creixement econòmic, també es negà a intervenir en la crisi que afectava a la producció agrària i a algunes indústries que havien quedat al marge del desenvolupament econòmic. El seu liberalisme no intervencionista en un període de creixement comportà que s’incrementés la seva popularitat. El 1924 es parlava de la Coolidge prosperity. Per tant, els republicans l’elegiren com a candidat a la presidència i guanyà les eleccions amb un 54% del vot popular.

Al seu primer discurs presidencial, després de guanyar les eleccions, afirmà que els Estats Units havien aconseguit a state of contentment seldom before seen [un estat de satisfacció amb molt pocs precedents]. Coolidge va escriure que el hombre que construye una fàbrica, levanta un templo [y] el hombre que presta servicios en ella tiene que rendirle culto allí. El seu
1 http://www.whitehouse.gov/ history/presidents/wh29.html; Bosch, 2005, 385; Kennedy, 2005, 32, 58, 72-75, 253 i 259.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

objectiu era mantenir l’stato quo. Per tant, va vetar dues vegades lleis que volien ajudar els grangers en crisi i impedí que es posés en funcionament una central elèctrica federal al riu Tennesseee, malgrat que era una zona econòmicament en crisi, per a impedir que l’Administració frenés la iniciativa privada. Per a molts nord-americans, l’encert de Coolidge havia estat recuperar la credibilitat de l’Administració i reduir al mínim l’intervencionsime del govern federal, tal com volien els homes de negocis i els que rebien els beneficis dels feliços anys vint. Durant la gestió de les administracions republicanes, l’empresa comercial era molt més que un negoci per a enriquir-se, donat que l’activitat empreserial se convirtió en la luz piloto de colegios, universidades, periódicos e, incluso, de las distintas iglesias. Muchos creyentes convencidos continuaban leyendo The man nobody knows, el best seller de Bruce Barton sobre Jesucristo en el que el autor aseguraba, entre otras cosas, que de haber vivido [a la dècada dels anys 20 a EUA] Jesús hubiera sido un ejecutivo publicitario, sugerencia que debió de sorprender en gran medida a aquellos a quienes se había enseñado que, en tal supuesto, el Salvador más bien andaría metido en el negocio de la construcción1.

En aquestes circumstàncies, Coolidge era l’home ideal, donat que la seva premissa era el laissez faire i limitar l’activitat del govern. Afirmava que el temps era or i podia ser extraordinàriament concís quan li preguntaven alguna cosa, donat que es limitava a contestar amb un sí o un no. Tanmateix, tenia un cert sentit de l’humor – es deixà fotografiar amb un barret de vaquer o amb les típiques plomes dels indis nord-americans – que barrejava amb el seu laconisme.

El mandat de Coolidge es va distingir per coincidir amb l’apogeu d’Al Capone, el procés dels integristes cristians contra l’evolucionisme, la persecució contra el moviment obrer nord-america amb l’execució de Sacco i Vanzetti i el desastre especulatiu de les terres de Florida, un precedent del crac borsari de 1929. No obstant, Coolidge era honest, frugal i callat, possiblement perquè no tenia res a dir. Quan decidí que no es presentaria a la reelecció es limità a afirmar que I do not choose to run for President in 19282.

En aquest clima de predomini del republicanisme conservador es va començar a desenvolupar l’economia especulativa. El primer avís del que implicava una economia basada en un creixement especulatiu va arribar als primers anys vint amb l’especulació de terres a Florida. La millora dels transports i de les comunicacions comportà que molts habitants del nord dels EUA volguessin comprar terrenys a Florida, inicialment barats. No obstant, Florida a la dècada dels vint era un territori majoritàriament sense urbanitzar i amb molt poques infraestructures. Això no va impedir que es posessin en venda multitud de finques que en moltes ocasions estaven al mig d’un pantà o s’assegurava que eren davant del mar quan estaven 25 quilòmetres terra endins, fins i tot anunciaven que es trobaven al costat de pròsperes ciutats que no existien. Els compradors de les parcel•les no havien estat mai a Florida. Pagaven un avançament per la propietat i revenien l’opció de compra amb un benefici considerable. El creixement especulatiu dels terrenys va ser espectacular, fins que al 1926 van haver-hi dos huracans que van matar 400 persones i destruïren una bona part de Florida. Tanmateix, la tragèdia pels especuladors va ser que els mitjans de comunicació van difondre àmpliament la catàstrofe. Aquesta notícia implicà que molts dels que estaven interessats a anar a viure a Florida pensessin que ja no era una bona idea. Per tant, deixaren de comprar terrenys i el preu de les parcel•les va caure en picat, alhora que arruïnava a molts especuladors. Hauria pogut estar un avís de la necessitat de controlar el creixement econòmic especulatiu, quan aquest es centrà en els valors de la borsa de Wall Street, però els republicans confiaven en la capacitat d’autoregulació del mercat i aquest s’autoregulà, quan s’inicià una de les principals crisis de l’economia de mercat3.

El 1928, els nord-americans elegiren president a Herbert Hoover (1929-1933), la seva elecció semblava que garantiria la consolidació de la prosperitat, alhora que Hoover ho considerava un privilegi. Tanmateix, als pocs mesos de l’inici del seu mandat presidencial començà la crisi de Wall Street, que es transformà en la depressió dels any trenta, la crisi més dura que hagi patit l’economia de mercat4.

Hoover provenia d’una família de quàquers5. Era un veritable model de self made man, donat que havia fet una fortuna amb el seu treball d’enginyer en una gran empresa nord-americana. Va néixer a Iowa el 1874, però va créixer a
1 Manchester, 1976, 55. 2 Comunicat a la premsa de 2 d’agost de 1927. Abans de morir, el gener de 1933, en plena depressió econòmica hauria dit I feel I no longer fit in with these times [em sembla que jo ja no encaixo amb aquests temps] http://www.whitehouse.gov/history/ presidents/ cc30.html; Kennedy, 2005, 32, 54-59, 75, 88, 91, 186, 409 i 898. 3 J. K. Galbraith, 1993, 27-33. 4 Sobre els inicis del mandat d’Hoover vegeu D. M. Kennedy, 2005, 69-70 i A. Bosch, 2005, 409-412. 5 Ells s’autoanomenen Societat Religiosa d’Amics. Són una petita tendència protestant que predica la igualtat espiritual, el misticisme i la honestedat.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Oregón. Va estudiar enginyeria a la Universitat d’Stanford. El 1900 treballava a Xina, quan esclatà la revolta dels Bòxers, on mostrà un valor personal considerable al lluitar a les trinxeres. Després de guanyar una fortuna amb el seu esforç personal, havia dedicat les seves energies a tasques humanitàries com aconseguir que els nord-americans que es trobaven a Europa quan esclatà la Primera Guerra Mundial tornessin a EUA o coordinà l’enviament d’aliments i d’ajuda pels més desvalguts a Bèlgica i a la Rússia soviètica. Finalment, es dedicà a la política vinculant-se als republicans progressistes, que eren molt més d’esquerres que els demòcrates del sud, i va ser Secretari de Comerç1 durant els mandats de Harding i Coolidge. La seva gestió política va ser exemplar. De fet, era dels pocs membres de l’Administració dels governs republicans que mai va estar vinculat en casos de corrupció, ni en cap escàndol2.

Harding, Coolidge i Hoover comptaren com a Secretari del Tresor, entre 1921 i 1932, amb Andrew W. Mellon (1855-1937), el responsable de negociar amb Gran Bretanya (1923) i França (1926) el pagament dels deutes que tenien amb els nordamericans. De fet, era un dels integrants d’una família d’orígens irlandesos que havia arribat a ser de les més riques i influents dels EUA. Residien a Pittsburgh, on Richard B. Mellon, el germà d’Andrew dirigia el Mellon and sons Bank, des d’on impulsaren la Gulf Oil Corporation. Al 1920 canviaren el nom del banc per Mellon National Bank, alhora que dirigien un dels principals grups financers del Estats Units. Mellon compartia la teoria d’un altre magnat nord-americà, Pierre du Pont, que era necessari reduir els impostos que gravaven les principals rendes perquè poguessin acumular el capital necessari per a la inversió. Eren partidaris que l’Administració intervingués el mínim possible i, per tant, si es disminuïa el volum de l’administració també es podien reduir els impostos que haurien de pagar la classe treballadora i no la classe productiva, que identificava amb els empresaris, perquè els pobres sempre serien pobres i únicament els rics tindrien la capacitat de generar riquesa. Du Pont formulà la teoria, però Mellon la va dur a la pràctica amb la llei fiscal de 1926 que reduïa els impostos que pagaven les rendes més elevades entre un 50 i un 25%, mentre que entre les rendes més baixes la reducció era entre un 4 i un 3%. Un Senador afirmà Mellón obté una reducció d’impostos més gran, ell sol que tots els contribuents de Nebraska3. L’Administració republicana volia ajudar les rendes més altes perquè estaven convençuts que generaven riquesa, alhora que majoritàriament donaven suport econòmic i electoral als republicans4.

La de Hoover era una utopia sintetitzada en el lema electoral “un pollastre a cada cassola i dos cotxes a cada garatge” que obtingué una amplíssim suport popular, amb la victòria de Hoover amb un 58% del vot popular i el triomf en 45 Estats.

Malgrat les desigualtats a la Nord-amèrica dels anys vint no hi ha protesta social en gran escala: vivien en un món feliç o, com a mínim, s’ho creien. Aquest món feliç ha quedat reflectit en l’estereotip del somni nord-americà basat en la creença que tothom tindrà l’oportunitat d’aconseguir els seus objectius. No obstant, milions de nord-americans es van despertar de cop l’octubre de 1929, quan començà el malson de la depressió dels trenta. No obstant, aquest món feliç amb relativament poca conflictivitat social i amb un sindicalisme molt debilitat tenia una part fosca, on no arribava el somni d’acabar amb la pobresa, ni podien esperar en gaudir del capitalisme del benestar.

La part fosca del somni nord-americà Come, listen, all you girls and boys, I’m just from Tuckahoe; I’m going to sing a little song, My name’s Jim Crow. Chorus: Wheel about, and turn about, and do just so; Every time I wheel about, I jump Jim Crow I went down to the river, I didn’t mean to stay, But there I saw so many girls, I couldn’t get away, I’m roaring on the fiddle, and down in old Virginia, They say I play the scientific, like master Paganini, I cut so many monkey shines, I dance the galoppade; And when I’m done, I rest my head, on shovel, hoe or spade. I met Miss Dina Scrub one day, I give her such a buss [kiss]; And then she turn and slap my face, and make a mighty fuss. The other gals are going to fight, I told them wait a bit; I’d have them all, just one by one, as I thought fit. I whip the lion of the west, I eat the alligator;
1 Càrrec equivalent a ministre en l’Administració nord-americana. 2 http://www.whitehouse.gov/history/ presidents/hh31.html i hoover.archives.gov/ info/; vegeu també Kennedy, 2005, 70-97. 3 Vegeu D.M. Kennedy, 2005, 78-82, 112-113 i 321. 4 Una política fiscal semblant a la que aplicà G. W. Bush durant el seu primer mandat presidencial.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

I put more water in my mouth, then boil ten loads of potatoes. The way they bake the hoe cake [corn bread cooked on open fire on metal implement such as a hoe], Virginia never tire; They put the dough upon the foot, and stick them in the fire. Cançó i ball anomenat Salta Jim Crow, de 1828, que caricaturitzava als afroamericans i donà nom a la normativa de segregació racial que impulsaren alguns Estats del sud dels EUA.

El retorn a la normalitat de Harding comportà no signar el Tractat de Versalles i que els nord-americans no entressin a la Societat de Nacions, però també el retorn immediat de les tropes que es trobaven a Europa. Així com una política econòmica proteccionista que pujà els aranzels dels productes agrícoles i la limitació de la immigració. Els republicans tenien un discurs americanista, és a dir, basat en el nacionalisme aïllacionista nord-americà fonamentat en la doctrina Monroe1 que s’identificava amb el lema cent per cent nord-americà. Restringiren la immigració perquè l’etapa de terres barates, que impulsà la conquesta del far west havia finalitzat. Entre 1907 i l’inici de la Primera Guerra Mundial havien immigrat als Estats Units més de 860.000 europeus. No obstant, el 1921, els republicans imposaren una de llei de quotes, que establia una xifra màxima variable d’immigrants legals anuals. El 1921 era de 356.000 i al cap de tres anys a 163.000. A més, les quotes variaven per nacionalitat i afectaven especialment els que no eren WASP, és a dir, blancs, anglosaxons i protestants2. Els motius eren explícitament racistes, donat que consideraven que els immigrants que no eren nòrdics/caucàsics no s’adaptaven bé a la societat dels EUA. Per tant, dificultaren l’entrada d’europeus de l’est, que identificaven amb el comunisme, però també la de jueus, donat que a l’est d’Europa hi havia una important comunitat jueva, alhora que reduïen les quotes dels europeus de procedència llatina i de religió catòlica, excepte els irlandesos perquè eren un grup de pressió molt important, i gairebé prohibiren la immigració legal d’africans, amb quotes que no passaven de cent immigrants per cada país africà i també de xinesos. Acceptaven 2200 russos i 3800 italians per any. En canvi, la quota dels irlandesos era de 28.000, la dels britànics de 34.000 i la dels alemanys de 51.0003.

Els immigrats de la primera dècada del segle XX eren majoritàriament diferents als WASP per la seva religió, llengües i costums. Alguns WASP es començaren a plantejar la impossibilitat de la societat nord-americana d’integrar-los. Aquestes circumstàncies impulsaren la llei de quotes d’immigrants i el resorgiment d’organitzacions racistes que defensaven la supremacia blanca/WASP. Especialment rellevant va ser la refundació del Ku Klux Klan (KKK) el 1915 per William Simmons, un professor d’història del sud. Originàriament, el KKK el constituïren després de la guerra civil, un grup de militars confederats que inicialment buscaven diversió, però s’adonaren que les disfresses que utilitzaven espantaven als antics esclaus alliberats i començaren a defensar la supremacia dels blancs al sud dels EUA, amb actes terroristes contra l’administració yankee4 i la població negra. Finalment el govern federal els perseguí fins que es dissolgueren. No obstant, en plena Primera Guerra Mundial, Simmons va decidir reorganitzar el KKK. Aquesta organització mantenia el seu prestigi entre els blancs dixis5, tal com es pot observar en la pel•lícula de 1915, El naixement d’una nació. L’home del Klan de D. W. Griffith, que és una veritable fita de la història del cinema, tot i que el seu argument és racista i favorable al KKK. Aquest mantenia els objectius supremacistes – defensar la supremacia dels blancs WASP –, però ja no era únicament contra els negres, sinó també contra els immigrants que no eren WASP, els jueus, els catòlics o els hispans. Tenien ritus i paraules que responien al rituals de les associacions secretes amb un procés d’iniciació i amb una gran jerarquia interna, com la francmaçoneria. El guionista de la pel•lícula de Griffith era Thomas Dixon, l’autor de The Leopard’s Spots, on es lloava als integrants del KKK i el mateix president W. Wilson s’hauria mostrat impressionat per la qüalitat i el rigor històric de la pel•lícula de Griffith. La pel•lícula, les novel•les i l’opinió dels polítics més rellevants del sud facilitaren la difusió del KKK. Aquest, durant la dècada dels vint, arribà a tenir entre quatre i cinc milions de membres. El Klan era una organització nacional, amb grups a Canadà, i amb fins lucratius, donat que per ser acceptat calia comprar les disfresses i pagar
1 Amèrica pels [nord]americans. 2 Sobre els WASP vegeu J. Alsop, 1987, 16-18. 3 Bosch, 2005, 396-398. 4 Que era com identificaven als estadounidencs del nord. 5 Nom que identifica als descendents dels antics confederats.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

una quota d’iniciació. Simmons va ser substituït en la direcció del Klan pel gran dragó del regne d’Indiana i antic dentista, Evans, que al 1923 deia que eren cinc milions, tot i que segurament eren un quatre milions i mig. Influïen molt al Partit Demòcrata, on no podien imposar un candidat totalment racista a les presidencials, però tenien suficient poder com per a vetar un candidat que no els agradés. A Indiana controlaven pràcticament tos els càrrecs públics, però a partir de la crisi de 1929 el seu poder va disminuir, tot i que no va desaparèixer, fins al punt que impediren que es legislés una llei federal contra els linxaments1.

Als EUA perdurava un fort racisme contra els que no eren WASP, especialment amb la població afroamericana que vivia als estats del sud2. Els perdedors de la guerra civil, els confederats, van recuperar gradualment la seva capacitat d’autogovern dins de la federació. Aquests desenvoluparen legislacions d’àmbit estatal que legalitzava la segregació racial als estats d’Alabama, Arizona, Arkanses, Florida, Georgia, Kentucky, Louisiana, Maryland, Mississippi, Missouri, Nou Mèxic, Carolina del Nord i del Sud, Oklahoma, Virginia Oriental, Virginia Occidental, Texas i Wyoming. Aquestes lleis eren conegudes com lleis Jim Crow i consistien en legislació estatal3 i local promulgades als estats del sud dels EUA i vigents entre 1876 i 1965. Es basaven en la premissa separats però iguals, base de l’apartheid, és a dir, la segregació racial entre blancs i afroamericans on les lleis Jim Crow eren vigents. El Tribunal Suprem nord-americà les considerà constitucionals fins a la dècada dels seixantes, quan decidiren que eren inconstitucionals. De fet, la normativa segregacionista implicava que els afroamericans sempre es trobaven en una situació d’inferioritat respecte als blancs, WASP. La legislació Jim Crow arribà a la seva perfecció al 1930 quan implicaven segregació, però també que els negres no podien votar4.

El període Jim Crow és la etapa en què s’aplica aquesta normativa segregacionista als estats del sud de la federació nord-americana. Les lleis més importants segregaven a la població blanca de l’afroamericana a les escoles, als transports, als barris i als edificis, als espais públics com parcs, a les biblioteques, als restaurants i als bars, als lavabos5, als esports com el beisbol, al lleure com el teatre, a l’òpera, al cinema o a la pesca, al navegar o al nedar, als banys públics i als armaris per deixar-hi les coses, als telèfons públics, als hospitals, a les institucions assistencial. També impedien que els negres poguessin tutelar o adoptar nens blancs, els matrimonis interracials i, fins i tot, multava la difusió d’arguments o normatives contraries a les lleis segregacionistes. Els estats amb normativa Jim Crow finançaren la segregació racial escolar, fins al 1954, quan el Tribunal Suprem la declarà inconstitucional arran del cas Brown contra Junta d’Educació. A més, aquestes normatives segregacionistes generalment impedien que els afroamericans poguessin exercir els seus drets polítics, especialment, el de votar, fins a mitjans de la dècada dels seixanta amb la The National Voting Rights Act de 19656.

Els governs republicans impulsaven una visió del liberalisme basat en la llibertat d’empresa, la iniciativa individual i la mínima intervenció governamental en gairebé tots els àmbits i especialment l’econòmic. Aquests van ser un període molt dur per als sindicats nord-americans, tant pels moderats com pels radicals. El principal sindicat dels obrers de tarannà revolucionari era la Industrial Workers of the World7, fundat a Chicago el juny de 1905, però les grans empreses com la Ford o la United Steel Corporation impedien que els seus treballadors es sindiquessin o, en tot cas, organitzaven sindicats vinculats a l’empresa. Aquests eren coneguts com a sindicats grocs. No obstant, el sindicalisme nord-americà reformista, que ni estava d’acord amb els radicals Wobblies ni amb els sindicats d’empresa, tenia com a referent l’American Federation of Labor (AFL) fundada a Columbus, Ohio el 1886 per Samuel Gompers que presidí el sindicat fins a la seva mort el 19248; un dels sindicats integrats a l’AFL
1 Chalmers, 1965; Newton i Newton Moore, 1991; Axelrod, 1997; Wade, 1998; Dray, 2003. 2 L’origen de la guerra civil nord-americana, 1861-1865, era el problema del manteniment de l’esclavitud a una part de la federació. Aquesta implicava diferències de política econòmica i de models de societat que no van poder resoldre’s de manera pacífica. 3 Les lleis per a tota la federació s’anomenen legislació federal o nacional. 4 Kennedy, 2005, 40-41. 5 Hi havia lavabos per a blancs i, d’altres, pitjors, per als negres. 6 Haws, R., (ed), 1978;. Barnes, C. A., 1983; Ayers, E. L., 1992; Gaines, K., 1996; Litwack, L. F., 1998; Smith, J. D., 2002; Medley, K.W., 2003; Campbell, N., 2003, Harvey F., 2004, i Klarman, M. J., 2004 7 IWW o the Wobblies. Entre els seus dirigents comptaven amb Big Bill Haywood, Daniel De Leon, Eugene V. Debs, Thomas J Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, coneguda com Mare Jones, William Trautmann, Vincent Saint John o Ralph Chaplin. Vegeu Dubofsky, Melvyn, 2000 i Flank, L., 2007. 8 Una escissió de la AFL va ser el Congress of Industrial Organizations, CIO a la dècada dels trenta.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

era la United Mine Workers of America dirigida per John L. Lewis, 1880-1969, va ser un dels principals dirigents del sindicalisme nord-americà1. L’AFL organitzava als treballadors qualificats. La dècada dels vint a EUA es caracteritzà per la debilitat sindical. Durant els mandats republicans, els treballadors sindicats passaren de més de cinc a menys de tres milions2.

L’odi a l’estranger i el temor a la revolució social es barrejaren en uns dramàtics esdeveniments de 1920. El grup que dirigia el dirigent anarco-comunista Luigi Galleani havia comès alguns atemptats a EUA i dos dels integrants del grup de Galleani eren Nicola Sacco (1891-1927) i Bartolomeo Vanzetti (1888-1927), immigrants italians i anarquistes. L’activitat terrorista/revolucionària requeria capital i possiblement el grup de Galleani va estar implicat en l’atracament d’una fàbrica de sabates on assassinaren l’oficinista encarregat de les nòmines i un guàrdia de seguretat i obtingueren un botí de 15.766’5 $ de la fàbrica Slater-Morrill Shoe Company de South Braintree, Estat de Massachussetts, el 15 d’abril de 1920. Sacco treballava en la confecció de sabates, mentre que Vanzetti era un venedor de peix. Dos dies abans de la seva detenció, el 5 de maig de 1920, l’impressor Andrea Salsedo, un altre membre del grup de Galleani s’hauria suïcidat en saltar del catorzè pis de l’oficina del FBI a Nova York3.

Van detenir a Sacco i a Vanzetti i els van acusar de l’atracament a la fàbrica de sabates, sense proves, però com que eren estrangers i vinculats a un grup anarquista que havia comés atemptats a EUA no podien esperar que els tractessin amb massa magnanimitat. Tanmateix, el judici va dividir a la societat nord-americana entre els que pensaven que no es podia condemnar a dues persones sense proves que demostressin la seva culpabilitat i els que volien un judici exemplar en contra d’uns immigrats llatins i, a més, revolucionaris. La defensa va aportar una multitud de testimonis per a intentar demostrar que no havien participat en l’atracament, mentre que el jutge va fer tot el que va poder perquè els condemnessin, fins al punt que el jutge Webster Thayer va dir al tribunal: this man, (Vanzetti) although he may not have actually committed the crime attributed to him, is nevertheless culpable, because he is the enemy of our existing institutions [aquest home, (Vanzetti) encara que pugui no haver comès el crim que se li atribueix, és tanmateix culpable, perquè és enemic de les nostres institucions vigents]4.

El jurat dictaminà que eren culpables i que havien de ser executats. Les apel•lacions van durar set anys i va haver peticions de tot el món que sol•licitaven que no els executessin. Un home, Celestino Madeiros, va confessar que era l’autor de l’atracament i dels assassinats. Finalment, el 1927, el governador de Masachussets, davant les peticions d’indult, va nomenar un comitè de dos professors i un jutge retirat perquè decidissin si havien d’executar-los. Aquests decidiren que el veredicte era just i els electrocutaren el 23 d’agost del 1927. La notícia va commocionar l’opinió pública internacional amb manifestacions de protesta a diversos països i a París van atacar l’ambaixada nord-americana. El darrer missatge de Sacco al seu fill Dante deia: en comptes de plorar, fill, sigues fort. Però recorda sempre, en mig de la felicitat, de no valer-te solament per a tu. Ajuda els perseguits i les víctimes, perquè són els teus millors amics. El vuitantè aniversari de l’execució de Sacco i Vanzetti reactivà el debat amb un nou llibre i un documental. El peridosita Bruce Watson a Sacco i Vanzetti. Els homes, els assassins i el judici de la humanitat, reconstrueix el període i el judici; assegura que el fanatisme d’un jutge i d’un fiscal, la indiferència de masses nord-americans i la moral dubtosa de molts testimonis portaren a una negació de la justícia. En canvi, per al documentalista Peter Miller el fonamental no seria que Sacco i Vanzetti fossin innocents o culpables, sinó que sigues possible que es celebrés un judici tant injust, en un país que sempre ha estat orgullós del seu sistema jurídic basat en l’imperi de la llei. En canvi, R. K. Landers a The Wall Street Journal critica als que defensen a Sacco i Vanzetti i assegura que el primer va ser l’autor material del delicte i l’altre l’encobrí. Possiblement, el judici a Sacco i Vanzetti va ser un judici al terrorisme anarquista que intentava instaurar-se als EUA i per alguns nord-americans és un precedent del que passa en l’actualitat. El periodista Richard Barlow de The Boston Globe assegura que se ha cerrado un círculo. Ahora, como entonces una decisión estadounidense ha soliviantado al mundo. En la era del jazz, bastaron dos muertes, no los muchos miles de una guerra, para inflamar a la opinión. Pero hay algo en común entre nuestra era y entonces: el caso Sacco y Vanzetti ardió bajo la materia combustible del terrorismo y de la resultante fobia a la immigración5.
1 Vegeu l’autobiografia de Samuel Gompers, 1925 [reeditada el 1984]; Foner, Ph. S., 1955; Dubofsky, M. i Van Tine, W., 1992, i McCartin, J. A., 1997 i sobre John Lewellyn Lewis W. Manchester, 1976, 247-257. 2 Bosch, 2005, 381-396. 3 Aquest episodi va servir de base a l’obra de teatre de Dario Fo, mort accidental d’un anarquista. 4 Els partidaris de salvar la vida a Sacco i Vanzetti li cremaren la casa. Vegeu fotografia a La Vanguardia, 24 d’agost de 2007. Vegeu Avrich, P., 1991; Newby, R., 2002; Bortman, E., 2005 i A. Bosch, 2005, 393-396. 5 E. Val, “Un libro reaviva la polémica ejecución de los anarquistas Sacco y Vanzetti hace 80 años. Cuando EE.UU. ya indignaba al mundo”, La Vanguardia, 24 d’agost de 2007, 4.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

L’anomenada llei seca que prohibia la venda i el consum de begudes alcohòliques als EUA era una esmena a la Constitució nord-americana, la divuitena, aprovada el 19 de desembre de 1917, tot i que entrà en vigor el 16 de gener de 1920. Aquesta estava dividida en tres seccions: Secció 1a. Un any després de la ratificació d’aquest article quedaran prohibits la manufactura, la venda, el transport, la importació i la exportació de licors intoxicants per a ser usats com a beguda dins dels Estats Units i de tot el territori sotmès a la seva jurisdicció. Secció 2a. El Congrés i els diversos Estats tindran poder concurrent per a posar en vigor aquest article per a mitjà de la legislació adequada. Secció 3a. Aquest article no entrarà en vigor si no és ratificat com esmena de la Constitució per les legislatures dels Estats, segons disposa la Constitució, dins dels sets anys a partit de la data en què el Congrés el sotmeti a la consideració dels Estats.

Després del descens del consum d’alcohol per l’activitat de grups feministes i religiosos contra l’alcoholisme a mitjans del segle XIX; el consum tornà a incrementar-se en la primera dècada del segle XX en ple procés d’urbanització i de creixement econòmic. La iniciativa de prohibir el consum d’alcohol a tota la federació sorgí en bona part dels lobbies, grups de pressió, femenins/feministes i els vinculats a les esglésies cristianes. A finals del segle XIX, els grups antialcohòlics atacaven els saloons, que també eren centres de reunió política i de sociabilitat, i destruïen les begudes. Els grups de contraris a la venda i el consum de begudes alcohòliques argumentaven que eren nocives per la salut, perjudicaven l’estabilitat i els recursos familiars. Per tant, asseguraven que la prohibició milloraria la salut, hi haurien menys crisis familiars i impulsaria el progrés social1.

Els lobbies garantien vots i recursos econòmics als candidats que defensaven les seves propostes; les dones acabaven d’aconseguir el dret del sufragi i els grups cristians tenien una força considerable. Per tant, molts polítics, tant republicans com demòcrates començaren a defensar els arguments dels prohibicionistes, fins que s’aprovà la divuitena esmena de la constitució nord-americana. Aquests lobbies van celebrar l’entrada en vigor de l’esmena constitucional com el feliç any sec. Molt polítics del període afirmaven que la prohibició, que era com anomenaven a l’esmena divuitena, era un gran experiment econòmic i social. Tanmateix, aviat s’adonaren que estava abocat al fracàs, donat que els nord-americans mantenien el consum de begudes alcohòliques, però al ser il•legals eren de pitjor qualitat i molt més cares. A tall d’exemple, a Nova York, abans de la prohibició hi havia uns quinze mil bars legals, però durant la dècada dels vint en van obrir més de trenta mil il•legals, anomenats speakeasies. Al cap de set anys de prohibició no tan sols no s’havia reduït l’alcoholisme, sinó que les morts vinculades al consum d’alcohol es multiplicaren per sis en relació a les d’abans de l’entrada en vigor de la divuitena esmena. De fet, la llei seca va iniciar un període d’esplendor per al crim organitzat nord-americà en general i la màfia en particular. Aquests passaren de ser organitzacions precàries, els gangs o bandes, a transformar-se en veritables multinacionals del crim2.

El contraban i la producció il•legal d’alcohol generava grans fortunes i aviat van adquirir fama personatges com Jim Colosimo, Diamond Jim, el cap de la delinqüència de Chicago, fins que un dels seus guardaespatlles, Johnny Torrio, el va assassinar. Aquest va heretar els negocis del seu antic cap i va integrar a la seva banda al delinqüent més famós del període, Al Capone. El 1925, l’alta sinistralitat del gremi va convèncer a Torrio que era prudent jubilar-se i cedí el seu negoci de contraban d’alcohol a Capone. Aquest intentà monopolitzar el negoci i a la seva banda li atribuïren uns 400 assassinats, tot i que són recordats, especialment, per la matança del dia de Sant Valentí, quan van posar fora de circulació als seus rivals irlandesos. El cinema va immortalitzar aquests personatges, especialment Al Capone, amb pel•lícules com la de Howard Hawks: Scarface, el terror del hampa, 1932, o de Brian de Palma, Els intocables d’Eliott Ness, 19903.

El gran experiment de la prohibició va ser un fracàs i la divuitena esmena va ser derogada, el 1933, en plena depressió econòmica. Tanmateix, el crim organitzat i la màfia ja eren grans multinacionals que podien impulsar ciutats on imposar la seva llei, com a Las Vegas. Siegel va ser jubilat –assassinat– el 1947, perquè obstaculitzava la carrera de La Voz Frank Sinatra. Guanyà un Òscar pel seu paper a D’aquí a l’eternitat, que aconseguí després que els mafiosos amenacessin al productor. De fet, la veu d’Amèrica era la veu de la màfia4. L’autor nord-americà d’orígens italians Mario Puzo va descriure magistralment la consolidació del crim organitzat italo-nord-americà a The godfather. No obstant, la realitat acostuma a superar la ficció, donat que un dels guardaespatlles d’Al Capone, Joe Bonanno va morir el maig de 2002, amb 97 anys. Aquest mafiós tenia un perfil biogràfic que recorda a Vito Corleone, donat que durant 30 anys la família Bonanno va ser una de les cinc grans
1 Sobre la prohibició vegeu S. Barrows, R. Room i J. Verhey (eds.), 1987; S. Barrows i R. Room (eds.), 1991; Tyrrell, I., 1991; J S. Blocker, D. M. Fahey, i I. R. Tyrrell (eds.), 2003. 2 Bosch, 2005, 398-407. 3 Vegeu Schoenberg, R. J., 1992; Kobler, J., 2003, Iorizzo, L., 2003, Pasley, F. D., 2004 i Sifakis, C., 2005. 4 Vegeu A. Summers i R. Swan, 2005 i A. Robinson, “La voz... del hampa”, La Vanguardia, 9 de maig de 2005, p. 39.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

famílies mafioses que controlaven el crim organitzat a Nova York. Joe Bonanno, conegut com Joe Bananes, mai va fer ostentació de la seva fortuna; anava molt en compte que no poguessin demostrar que vulnerava la llei i la policia únicament el va poder detenir en una ocasió per portar les pistoles a Al Capone.

Durant més de 30 anys d’activitat delictiva a Nova York ningú va ser capaç d’inculpar-lo en cap crim, tot i que se li atribuïa haver ordenat desenes d’assassinats i accidents, i exclamava: ¡que me detengan si incumplo una ley! ¡Pero primero que lo demuestren!. Finalment, es jubilà perquè no el jubilessin a la manera mafiosa i invertí la seva fortuna en negocis legals que el van fer legalment multimillonari, donat que era un magnat dels productes lactis, amb grans inversions immobiliàries a Califòrnia, Arizona i Canada, tot i que la fiscalía de Arizona sospechaba que Bonnanno seguía al frente de un clan mafioso. Durant el seu funeral, el seu fill Salvatore Bonanno assegurà que els valors i els principis del seu pare haurien estat els mateixos si hubiera estado al frente de la mafia o de General Motors, mentre que els seus amics asseguraven que tenia bon caràcter, algo nada despreciable en su trabajo. Como decía Al Capone, “con una sonrisa se llega lejos, pero más lejos aún con una sonrisa y una pistola”1.

La dècada dels vint a EUA, és un període en què l’integrisme o fonamentalisme religiós cristià, vinculat a les esglésies protestants tingué un dels seus períodes àlgids. El 1919, constituïren l’Associació mundial de fonamentalistes cristians, fundada pel ministre baptista William Bell Riley (1861-1947) de Minnesota, conegut com el Grand Old Man of Fundamentalism, editava la publicació The Christian Fundamentalist. Els integristes/fonamentalistes cristians sostenien i encara defensen una interpretació literal dels textos de la Biblia. Riley afirmava que the first and most important reason for its elimination is in the unquestioned fact that evolution is not a science; it is a hypothesis only, a speculation2. En canvi, l’explicació de la creació de l’home i la dona de l’Antic Testament era una veritat revelada pel creador que no es podia qüestionar. El 1924, els fonamentalistes cristians impulsaren l’Anti-Evolution League of America encapçalada pel predicador J. W. Porter de Kentucky, mentre que el secretari era T.T. Martin de Mississippi que editava la publicació The Conflict. El 1925, Gerald Burton Winrod (1900-1957) un antisemita confés va fundar The Defenders of the Christian Faith, per a oposar-se a l’ensenyament de les teories de Darwin, alhora que defensaven la segregació racial i la prohibició de la venda i el consum de begudes alcohòliques3.

A partir de la lectura del gènesi els integristes/fonamentalistes cristians van impulsar la prohibició de l’ensenyament de la teoria de l’evolució de Darwin. Cinc Estats del sud van aprovar legislacions antievolucionistes, un d’aquests estats era Tennesseee, on el legislador John Washington Butler manifestà that it shall be unlawful for any teacher in any of the Universities, Normals and all other public schools of the State which are supported in whole or in part by the public school funds of the State, to teach any theory that denies the story of the Divine Creation of man as taught in the Bible, and to teach instead that man has descended from a lower order of animals4. Per tant, la normativa antievolucionista de Tennesseee era coneguda com Butler Act. L’American Civil Liberties Union s’oferí a defensar qualsevol professor que fos denunciat per vulnerar la Butler Act, que havia estat aprovada el 13 de març de 1925.

Durant molts anys, les teories de Darwin no es van ensenyar a alguns Estats nord-americans, fins que aquesta normativa va ser abolida pel Tribunal Suprem, el 1968; la Butler Act va ser revocada a Tennesseee el 19675.

Els fonamentalistes cristians protestants van perdre rellevància a la dècada dels seixanta del segle XX. El Tribunal Suprem, finalment, garantí la llibertat de càtedra. No obstant, els antics antievolucionistes en l’actualitat defensen les teories creacionistes. Els més intel•ligents no qüestionen l’evolució i parlen d’una direcció divina de l’evolució. Tanmateix, en l’actualitat el fonamentalisme cristià protestant està en un dels seus períodes àlgids. És un dels lobbies de pressió més forts vinculats al Partit Republicà nord-americà.

Actualment els fonamentalistes/integristes són coneguts com a cristians renascuts. Aquests han passat a controlar alguns consells escolars que han suprimit les teories evolucionistes dels programes escolars, on no han pogut fer-ho pretenen que els professors de biologia expliquen les teories de Darwin i les creacionistes. Els més radicals es neguen fins i tot a
1 J. Del Pino, “Un padrino de la vieja escuela. Fallece en su cama a los 97 años Joe Bananas, un mafioso mítico”, El País, 13 de maig de 2002, a la contraportada. 2 «La primera i més important raó per la eliminació [de les teories de Darwin de l’ensenyament nord-americà] es troba en la inqüestionable fet que l’evolució no és una ciència; és únicament una hipòtesi, una especulació.» 3 Juhnke, J. 1975, i Numbers, R., 2006. 4 «Que serà il•legal per a qualsevol professor universitari, de magisteri o de les públiques de l’Estat o de les escoles públiques finançades totalment o parcialment per l’Estat, ensenyar qualsevol teoria que negui la història de la Divina Creació de l’home que l’ensenyada per la Bíblia, i ensenyar, en canvi, que l’home prové d’un ordre inferior d’animals». 5 Vegeu les memòries de Scopes, J., 1967, així com de Camp, L. S., 1968, i Larson, E. J. 1997 i 2004.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

a escolaritzar els seus fills perquè no els expliquin res que vagi contra l’ensenyament de la Biblia. Els creacionistes més obtusos segueixen en la línea de l’Anti-Evolution League of America i acaben d’obrir el Museu del creacionisme, a Petersburg, Kentucky, on expliquen ”científicamente” que Dios “creà el món en sis dies i té únicament entre 6.000 i 10.000 anys d’antiguitat”. L’actual fonamentalista cristià té més influència que durant el període d’entre guerres, donat que en l’actualitat l’ex president G. W. Bush és un cristià renascut.

La crisi de Wall Street

La prosperitat nord-americana de la dècada dels vint tenia punts febles, com el sector primari que estava en crisi des de la fi de la Primera Guerra Mundial. També estaven estancades algunes indústries com el tèxtil vinculat al cotó i la llana, les sabates i la pell, així com la producció de carbó i petroli. Havien reduït l’atur vinculat a les activitats econòmiques estacionals, però s’incrementava l’atur generat per les millores tecnològiques. A més, el desenvolupament econòmic no afavorí de la mateixa manera a tots els territoris de la federació. El creixement es polaritzava havia beneficiat la costa del pacífic, parts del sud i els grans llacs, però no havia afavorit la Nordamèrica rural i la zona tradicionalment industrial restava estancada. Semblava que el procés d’electrificació vinculat a la difusió dels electrodomèstics, el desenvolupament de nous mitjans de finançament a través d’accions, el control científic dels excedents, l’increment del sector terciari, la tendència a l’estabilitat dels preus, mentre els salaris creixien auguraven un període de gran prosperitat. Però la distribució de la riquesa era molt desigual. La política fiscal de rebaixar impostos impulsada pel secretari del Tresor Andrew Mellon, un dels homes més rics dels Estats Units, va afavorir la concentració de riquesa, alhora que els republicans ajudaven a les grans empreses. A més, el sindicalisme nord-americà estava en plena crisi. Aquesta es reflectia en sectors industrials com el de l’acer, on els empresaris no havien permès que s’introduïssin els sindicats, i els treballadors es veien subjectes a unes condicions laborals molt dures, com la jornada de dotze hores.

La balança del comerç exterior dels EUA era negativa, alhora que estava vinculada al seu predomini financer. Els Estats Units sortiren de la Primera Guerra Mundial com a creditor dels països més industrialitzats, la qual cosa els obligava a importar dels seus deutors més del que els exportava per tal que aquests tinguessin superàvits que els permetessin pagar el deute. De fet, els nord-americans van ajudar a sortir als europeus i, especialment als alemanys, de la crisi de la postguerra amb nous préstecs. Per tant, el sistema financer de les principals economies de mercat cada cop depenia més de les finances nord-americanes, malgrat que políticament mantenien l’aïllacionisme. Tanmateix, un dels punts dèbils de l’economia nord-americana era la importància de l’especulació. Aquesta es basa en la confiança del mercat, però quan aquesta desapareix la crisi pot ser especialment greu, tal com havia posat de manifest la crisi dels terrenys de Florida. Aquesta no tan sols no va servir d’exemple, sinó que el punt àlgid de l’especulació es desenvolupà a la borsa, especialment a la Wall Street de New York, però també al Stock Exchange de Chicago o al Curb Exchange1 de Nova York.

Una de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser la millora de les tècniques de producció massiva que incrementaren una mitjana d’un 40% per hora el rendiment dels treballadors. L’increment de la producció i de la productivitat requeria un increment equiparable del consum, amb l’increment dels salaris. Tanmateix, els sous no s’incrementaren al mateix ritme que la productivitat i la producció. En el año dorado de 1929, los economistas de Brookings calcularon que para atender a las necesidades más esenciales, una familia necesitaba contar con una renta anual de 2.000 dólares, más de lo que ganaban el 60% de las familias norteamericanas. La capacitat de compra dels consumidors no era equiparable al de la producció. No obstant, els economistes de la dècada dels vint asseguraven que no era un problema.

A la Borsa, per a invertir-hi és necessari tenir capital. Durant la dècada dels vint, la borsa de Wall Street no estava regulada; imperava la llei de l’oferta i la demanda. Entre 1928 i 1929 no hi havia cap mercat financer que donés uns rendiments més elevats que Wall Street i la major part del creixement era especulatiu, és a dir, prescindien dels resultats econòmics de l’empresa, els seus valors creixien per la confiança del mercat. John Kenneth Galbraith explicava detalladament com
1 Actualment anomenat American Stock Exchange una borsa on cotitzen els valors de les mitjanes i de les petites empreses.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

funcionava l’especulació borsària sense cap control. Organitzaven veritables piràmides especulatives a partir d’investment trusts societats/fons d’inversió. A més, es podia jugar a crèdit a través de broker’s loans, és a dir, préstecs dels canvistes. A la pràctica gairebé ningú comprava l’acció, sinó una opció de compra amb diners que s’obtenia a curt termini i a un alt tipus d’interès. Els brokers obtenien els diners dels bancs que d’aquesta manera veien créixer els seus beneficis, però quedaven vinculats a l’evolució de la borsa. El sistema únicament podia funcionar mentre s’incrementés constantment el valor de les accions1.

Els guanys de Wall Street eren tan elevats que van atreure els capitals nord-americans i també els d’especuladors de fora dels EUA. Aquests sabien que algun dia les accions baixarien, però estaven convençuts que els llestos es salvarien i podrien vendre quan encara la borsa estigués a l’alça. El problema és que els senyals de la crisi, mai no són prou clars. A més, els que podien intervenir en la borsa de Wall Street, com la Reserva Federal nord-americana (el banc central) van actuar amb poca intensitat, donat que podien haver apujat el preu del diner per dificultar l’onada especulativa, però s’havien d’enfrontar als interessos dels que estaven guanyant molt diners i a la possibilitat que els culpessin d’haver estroncat un període de creixement econòmic2. Tampoc hi havia precedents, donat que la Reserva Federal havia estat constituïda el 1907 i la major part dels polítics nord-americans eren contraris a regular el mercat. A més, fins al setembre de 1929 es continuava especulant encara que els tipus d’interès dels prestecs eren molt elevats. Hi ha el mite que tothom especulava i no és cert, però sí que era veritat que la borsa de Wall Street havia adquirit un paper central en l’economia nord-americana3.

Les onades especulatives només duren mentre s’inverteix diner, sinó la maquinària financera s’atura i ha de basar-se en els beneficis empresarials reals. No seria un problema, si les compres d’accions haguessin estat al comptat, però la major part de l’especulació era a crèdit amb l’esperança que es podria retornar i obtenir guanys amb el benefici de la venda de les accions. La borsa de Wall Street va permetre que els especuladors guanyessin grans fortunes en poc temps. No hi havia cap negoci que donés uns beneficis tan elevats. Per tant, els industrials també invertien a la borsa, en lloc de reinvertir en les seves empreses. Finalment, l’octubre de 1929 van començar a aparèixer dificultats per a vendre les accions fins que els dies que van del dijous 24 al dimarts 29 d’octubre del 1929 es van perdre milers de milions de dòlars, milers d’especuladors van arruïnar-se i començà una de les principals crisis financeres i econòmiques dels països amb economies de mercat4.

El 23 d’octubre la borsa de Wall Street tancà amb pèrdues i s’apropava el final del mes quan els especuladors venien les seves accions per pagar els préstecs. Els inversos encara confiaven que trobarien compradors per a les seves accions. No obstant, el dijous negre, el 24 d’octubre uns 13 milions de títols van canviar de mans, el mercat s’autoregulava sense cap límit, és a dir, l’acció en venda disminuïa de valor fins que algú la comprava5. Si la confiança és fonamental pel creixement especulatiu, el pànic financer pot implicar grans pèrdues econòmiques dels inversors. La policia va envoltar Wall Street per evitar incidents. Tanmateix, semblava que els grans banquers, com Morgan, i la Reserva Federal intervindrien per frenar la crisi6.

La premsa va intentar restaurar la confiança dels inversors. El divendres i el dissabte aconseguiren un cert equilibri, mentre que els inversors esperaven que la borsa es recuperés. El Times assegurava que els bancs intervindrien per a impedir que els valors continuessin baixant. E. M. Stevens, president del Continental Illinois Bank, assegurà que res en l’actual situació dels negocis justifica el menor nervisosisme. El president Hoover assegurà que els elements més importants de
1 Galbraith, 1993, 43-48 i 68-90 i Heffer, 1982, 25-34. 2 Galbraith, 1993, 49-67. 3 Galbraith, 1993, 91-113. 4 Heffer, 1982, 36-49; Bosch, 2005, 412-415. 5 Actualment, malgrat el neoliberalisme, hi ha lleis que regulen el funcionament de les borses de valors i si una acció perd una part substancial del seu valor, en un dia es suspèn la seva cotització, per a evitar casos de pànic financer. Els pànics financers continuen existint com es va tornar a posar de manifest amb la davallada. 6 Galbraith, 1993, 114-131; Heffer, 1982, 49-51.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

l’economia de la nació –la producció i distribució de béns de consum- s’assenten sobre bases fermes i pròsperes. El director d’Associated Gas and Electric, H. C. Hopson pensava que la situació de la borsa era beneficiosa pels interessos de l’activitat econòmica haver eleminat al tipus de l’especulador trampós del mercat de valors de Wall Street. Una companyia d’inversions de Boston va posar un anunci al Wall Street Journal exclamant F-E-R-M-S tots! Penseu amb calma és el correcte. Atenció a les paraules dels més grans banquers d’Amèrica! L’única nota discordant va ser la del governador de Nova York, el demòcrata F.D. Roosevelt que criticà la febre especulativa que havia afectat la borsa de Wall Street. Aquell diumenge els analistes i comentaristes més qualificats de la premsa nord-americana asseguraven que donats els bons preus de les accions, hi hauria milers de comandes de compra esperant el dilluns, que farien pujar els preus ràpidament. Però el dilluns van tornar a baixar les accions, tot i que encara amb moderació. Els banquers van tornar a reunir se, però per a dir, aquesta vegada, que ells no tenien cap interès en mantenir un determinat nivell de cotitzacions al mercat, sinó solament en garantir que les operacions compra/venda fossin ordenades. La veritat és que no podien fer res contra el pànic financer quan els especuladors intenten que les pèrdues els afectin el mínim possible1.

El dimarts 29 es produí el desastre, amb vendes de més de 16 milions de títols i una pèrdua de 43 punts. Si la setmana anterior havien caigut els que hi havien posat alguns estalvis, ara afectava als experts. Galbraith assegura que va ser el dia més devastador de la història de Borsa de Nova York. El volum de contractació va ser superior que el dijous negre i els preus van caure en picat. Les pèrdues encara haurien estat més greus de no haverse recuperat mínimament al final de la sessió. Els principals magnats, així com les autoritats econòmiques i polítiques intentaven recuperar la confiança del mercat2. Alguns dies semblava que es recuperava el mercat i les cotitzacions tornaven a pujar una mica, per a tornar a desplomar-se seguidament. L’índex de cotitzacions, que el 23 d’octubre estava a 413, a la fi de l’any 1929 havia caigut a 275 i el 8 de juliol del 1932 arribava a 58’46. Cada 100 dòlars d’accions que s’haguessin comprat abans del desastre, al cap de tres anys en valien 14. Per tant, les accions havien perdut el 86% del seu valor.

La premsa catalana explicava que alguns valors van perdre més de seixanta punts i les estimacions apuntaven a unes pèrdues de deu milions de dòlars en un dia, mentre los más importantes banqueros trataron de sostener la situación, pero pronto vieron que eran inútiles sus esfuerzos. A tall d’exemple, unes accions d’una fàbrica de tabacs passaren de 113 a 4 dòlars, una reducció del 97’5% del seu valor que ocasionà el suïcidi del president del consell d’administració de la companyia3, tot i que Galbraith assegura que l’onada de suïcidis que hauria seguit a la caiguda de valors de Wall Street era un mite4, però alguns inversors i empresaris van suïcidar-se. Galbraith assegura que els efectes del crac sobre l’increment de les estafes econòmiques, vinculades a empreses i negocis afectats per la crisi financera, va ser més significatiu que el de suïcidis5.

Galbraith en el seu estudi sobre el crac de 1929 analitzà els esdeveniments que portaren a la fallida de la Borsa de Wall Street, alhora que estudia els mecanismes que alimentaren el creixement econòmic especulatiu nord-americà entre 1926 i 1929. L’objectiu del llibre era evitar que la història es repetís i que la il•lusió per l’enriquiment ràpid iniciés una nova depressió econòmica. L’activitat especulativa no era una mena de joc financer practicat per la major part dels nordamericans, sinó que l’impulsaren una petita minoria d’inversors/especuladors que amb les seves activitats financeres haurien contribuït a l’inici d’una les crisis més importants de l’economia de mercat.

1 Galbraith, 1993, 131-137. 2 Galbraith, 1993, 138-154. 3 Vegeu La Vanguardia, 30 d’octubre i 1 de novembre de 1929. 4 Van haver-hi còmics que feien broma sobre els suïcides que queien dels gratacels. 5 Galbraith, 1993, 155-162.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

No hi ha consens en assegurar que la fallida de la Borsa de Wall Street fos la causa directa de la gran depressió de la dècada dels trenta. Tanmateix, Galbraith reconeix que «es más fácil explicar el crack de la Bolsa que la depresión subsiguiente», però sí que estableix els orígens de la crisi en l’onada especulativa que havia afectat a l’economia nord-americana, així com també en els problemes de l’economia productiva nord-americana per la manca d’inversió, els alts tipus d’interès, la pèssima distribució de la renda, la deficient estructura de les societats anònimes i dels bancs nord-americans, el dèficit de la balança de pagaments, i a la negativa a intervenir/regular l’activitat econòmica del govern nord-americà.

Les conseqüències no es limitaren a una crisi econòmica, sinó que tingueren implicacions socials, culturals i polítiques, amb la crisi més gran que hagin patit les institucions polítiques liberal democràtiques.

La Gran Depressió de la dècada dels anys 30

Sabe, el único problema del capitalismo son los capitalistas; son demasiado codiciosos. Herbert Hoover a Mark Sullivan citat per D. M. Kennedy, 2005, 69.

Des d’una perspectiva antagònica a la de Galbraith, el Nobel d’economia i principal teòric del neoliberalisme Milton Friedman reconeix que la depressió econòmica que començà el 1929 va ser una catàstrofe sense precedents a la història dels EUA. La renda monetària dels Estats Units es reduí a la meitat abans que la crisi econòmica arribés al seu punt àlgid al 1933. La producció total de la federació disminuí un terç, i l’atur arribà a la xifra sense precedents del 25% de la població activa. Per la resta de les economies de mercat la crisi no va ser més suau, donat que a mesura que s’internacionalitzaven els efectes de la gran depressió, la producció baixava, l’atur s’incrementava, mentre la fam i la misèria s’estenien.

La crisi econòmica contribuí a l’arribada al poder de Hitler i els nazis a Alemanya, mentre al Japó enfortia als militaristes imperialistes i contribuí a desestabilitzar Xina, tant políticament com econòmicament. A l’àmbit de les mentalitats, la depressió va convèncer a la major part de la població que el capitalisme era un sistema econòmic inestable que patiria crisis cada cop més greus, alhora que molts intel•lectuals i economistes rellevants defensaven que l’Estat havia d’intervenir més activament en la regulació de la societat i especialment de l’economia. Aquesta intervenció hauria de compensar la inestabilitat motivada per la plena llibertat econòmica a la cerca dels màxims beneficis possibles.

El Banc Central nord-americà, la Reserva Federal va ser constituïda el 1913 i començà a funcionar el 1914. Pels neoliberals la crisi de les finances nord-americanes es va deure a un error del govern federal al no regular correctament el flux monetari i el valor dels diners, a través del tipus d’interès1.

El president Hoover per la seva trajectòria com a brillant enginyer, per la seva experiència a la crisi de la postguerra de la que va ser l’artífex de la ràpida recuperació nord-americana, i pels seus coneixement del mercat mundial semblava la persona idònia per treure els EUA de la crisi. No obstant, la gran depressió era diferent a les crisis econòmiques anteriors,
1 Friedman, 1983, 105-131.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

com la de la postguerra, i els mecanismes econòmics que havien funcionat anteriorment no eren aplicables en una situació de la que no hi havia precedents. Hoover a les seves memòries va intentar justificar la seva tasca i la de la seva administració, alhora que sempre va menystenir al seu successor, F.D. Roosevelt, i els mecanismes que utilitzar per a intentar sortir de la crisi, el New Deal (Nou Tracte), que si no acabaren amb la gran depressió, com a mínim ajudaren a apaivagar els seus efectes a la política, a la societat i a l’economia nord-americanes.

Un dels màxims experts en la gran depressió, l’expresident Hoover, dividia l’evolució de la crisi econòmica en sis fases. Totes les etapes, excepte la darrera, finalitzaren amb una lleu recuperació que semblava indicar que la crisi tocava a la seva fi per a tornar a reinciar-se amb la caiguda de tots els indicadors econòmics: atur, finances, producció industrial, matèries primeres, aliments, sous... alhora que s’incrementaven els stocks.

La primera fase aniria d’octubre de 1929 a abril de 1931. Va ser una etapa de reajustament econòmic relativament lleugera, equiparable a la de 1921. L’atur era d’uns dos milions de persones, un milió més del que es podia considerar normal. A principis de 1931, l’economia nord-americana ja no estava afectada per l’especulació i es començava a recuperar. No obstant, els afectà la crisi financera d’Europa central.

La segona fase, entre l’abril i el juliol de 1931, l’economia nord-americana tornà a entrar en fallida. Hoover i la seva administració intentaren frenar el pànic econòmic i quan semblava que ho aconseguirien els hauria afectat la crisi britànica de l’agost de 1931, quan abandonaren el patró d’or, i suspengueren el pagament de la major part dels deutes amb els nord-americans, l’exemple britànic va ser imitat per molts països.

La tercera fase, entre agost i novembre de 1931, accentuà encara més la crisi econòmica nord-americana, donat que l’atur s’incrementà a quatre milions (tres milions més del que es podria considerar acceptable per l’economia dels EUA), els preus agraris caigueren en picat, va haver-hi una nova onada de tancaments de bancs i tant els inversors nord-americans com els estrangers que tenien reserves d’or als Estats Units començaren a retirar-les per atresorar-les.

La quarta fase, aniria de desembre de 1931 a octubre de 1932, Hoover i la seva administració mantingueren el patró or, però no aconseguien que l’economia nord-americana sortís de la crisi, donat que l’atur arribà als set milions i la major part dels agricultors i ramaders estaven, tal com reconeixia el mateix Hoover, en la misèria. Els republicans pensaven, i tenien raó, que els demòcrates no col•laboraren plenament amb els intents de recuperació econòmica, perquè sabien que la crisi els podia ajudar a recuperar la presidència.

De fet, la cinquena fase, la més dura, començà amb les eleccions presidencials que guanyà F.D. Roosevelt el 5 de novembre de 1932 i es desenvolupà durant el febrer de 1933, motivada per la negativa de Roosevelt a col•laborar amb l’administració d’Hoover. Aquesta situació generà un pànic financer que arribà a col•lapsar les finances i el sistema bancari nord-americà.

La sisena fase, s’inicià el febrer de 1933 amb l’administració Roosevelt i el New Deal. Aquest cercava un repartiment de la riquesa més equitatiu, estendre una certa seguretat entre els nord-americans als que l’administració intentaria ajudar amb una intervenció activa del govern als àmbits econòmic i social.

Hoover reconeixia que l’economia nord-americana tenia problemes, com un creixement econòmic basat en la indústria i els serveis en detriment del sector primari; un arribada excessiva de capitals després de la guerra que hauria impulsat excessivament la construcció i les infraestructures; un mal sistema bancari que no va estar ben dirigit per la Reserva Federal, però l’anàlisi d’Hoover té un punt dèbil, donat que estava convençut que la recuperació nord-americana es va veure frenada per la crisi que hauria arribat d’Europa. Primer,

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

de l’est d’Europa i, posteriorment, de la decisió britànica, que seguiren molts països, d’abandonar el patró or i d’incomplir els pagaments del deute amb els nord-americans. En canvi, Roosevelt i els demòcrates defensaven que la responsabilitat de la gran depressió no era exògena, sinó endògena, és a dir, no venia de fora, sinó dels problemes de l’economia nord-americana. Opinió compartida pel principal teòric del monetarisme i del neoliberalisme, Milton Friedman, un dels principals crítics del New Deal1.

La interpretació de les causes de la gran depressió és complicada i ni hi ha diverses: la de Hoover i els republicans, la de Roosevelt i els partidaris del New Deal, els economistes emperistes, els partidaris de la nova economia, els economistes marxistes o els neoliberals. Les que prioritzen els factors psicològics vinculats a les emocions: confiança en el mercat, eufòria financera, pànic borsari. Asseguren que amb la crisi s’entraria en un cercle viciós que cal trencar per passar a un cercle virtuós que impulsi el creixement. Hi han els que cerquen criteris basats en les decisions de les institucions, el progrés social, les innovacions, l’evolució de les institucions polítiques o les fluctuacions monetàries; un altra perspectiva és la dels que posen de manifest els desequilibris que caracteritzen el sistema capitalista per la sobreproducció de béns, sobreinversió o sobrecapitalització o la influència del sistema financer en l’economia productiva. També s’explica la crisi des de les teories marxistes sobre els límits del capitalisme2, des del punt de vista de Keynes i els seus seguidors partidaris que defensen un increment de l’intervencionisme estatal en l’economia o dels ultraliberals com Hayek o Mises que no dubten en afirmar que en un mercat totalment lliure no hi haurien crisis econòmiques. Tampoc es pot negar la importància del comerç internacional vinculat a elements estabilitzadors, és a dir, una divisa i un mercat financer de referència. Abans de la Primera Guerra Mundial, l’estabilitzador eren els britànics, després de la Segona Guerra Mundial, els nord-americans, però el període d’entreguerres va ser un període de transició en l’hegemonia finacera mundial3.

La primera mesura econòmica de Hoover contra la crisi econòmica responia a les teories de Keynes: la reducció d’impostos, tan individuals com corporatius per a enfortir la capacitat de compra dels nord-americans, la recuperació de les inversions i la restauració de la confiança del mercat. També organitzà una sèrie de reunions amb els principals empresaris i/o magnats nord-americans per intentar cercar una solució a la crisi econòmica4.

El president Hoover pensava que el govern havia d’intervenir, però per cercar la cooperació necessària entre els principals actors econòmics i socials per a sortir de la crisi, però sense limitar la llibertat econòmica. A tall d’exemple, el 6 de desembre de 1929 va reunir 400 industrials als que assegurà que l’esforç i l’acció era la millor manera de sortir de la crisi. Davant l’increment de l’atur era partidari d’impulsar les obres, l’activitat constructiva, el manteniment del treball i la millora de les instal•lacions fabrils, per aconseguir l’abaratiment de la producció i fomentar la demanda. Hoover va dir el que els empresaris volien sentir, alhora que aquests s’haurien compromès a mantenir els salaris dels treballadors. Aquestes propostes inicialment tranquil•litzaren a molts nordamericans.

Les conseqüències de la fallida financera convergiren amb la crisi del sector primari nord-americà, que portaven gairebé una dècada amb problemes econòmics. Els negocis de tot tipus també van ressentir-se de la situació. Primer, afectà als bancs. Aquests eren un dels punts dèbils de l’economia nord-americana, donat que el sistema bancari d’EUA estava constituït per uns 25.000 bancs que operaven amb 52 règims reguladors diferents. Tanmateix, només 751 bancs tenien sucursals, donat que més de 24.000 únicament tenien una oficina5. Tenien relativament poc capital i havien especulat amb els estalvis dels seus clients a la borsa. Per tant, uns 5000 van fer fallida, amb uns 3000 milions de dipòsits desapareguts. A més, unes 100.000 empreses van suspendre pagaments, amb uns 3000 milions de deutes que no pagarien. Per tant, no s’arruïnaren únicament els especuladors, sinó també molts estalviadors. Moltes indústries es van veure obligades a plegar.
1 Vegeu Friedman, 1983, 127. 2 Tendència a la monopolització i al col•lapse del sistema per la concentració de la riquesa en poques mans i a la pauperització de la major part de la població. 3 Vegeu Haffer, 1982, 57-83. 4 Galbraith, 1993, 164-170. 5 Kennedy, 2005, 92-97.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

En aquestes circumstàncies, s’incrementà l’atur i es reduí el consum. Els industrials nord-americans intentaren sortir de la crisi, amb les mesures que s’aplicaven i encara s’apliquen en les crisis conjunturals: una reducció de costos, amb millores tecnològiques i reducció de sous, que impulsés una increment de la producció. Esperaven que la millora de l’oferta acabés per reactivar l’activitat econòmica. No obstant, l’increment de l’oferta no finciona quan es redueix la demanda pel creixement de l’atur i la disminució dels sous. La conseqüència va ser el creixement dels stocks i un procés deflacionista.

Pels ultraliberals Hoover va ser un intervencionista, gairebé un precedent dels seguidors del New Deal, mentre que Roosevelt i els seus partidaris el presentaven com un do-nothing (no fer res). De fet, Hoover per la seva formació com enginyer sabia que no hi ha cap mecanisme que s’arregli sol, però per convicció ideològica estava convençut que el sistema polític nord-americà es basava en l’individualisme –el rugged individualism [l’individualisme fort]–, que es reflectiria en la llibertat econòmica dels empresaris. Hoover havia escrit un petit llibre titulat American Individualism, on defensava la iniciativa individual i criticava a la massa, donat que «la massa únicament té sensacions; no té una ment pròpia capaç de projectar. La massa és crèdula, anihila, consumeix, abomina i delira, però mai construeix»1. Per tant, Hoover intentà aconseguir la cooperació voluntària i la coordinació de les forces productives nord-americanes, alhora que intentava sortir de la crisi amb una reducció dels costos, tal com defensen una bona part dels economistes liberals, però el que havia estat suficient en d’altres crisis conjunturals, com la de 1921, no va servir per acabar amb la gran depressió, una crisi estructural de l’economia de mercat2.

Davant de la gran depressió, l’administració republicana d’Hoover estava dividida en dues grans tendències. D’una banda, els liquidacionistes encapçalats pel magnat i secretari del Tresor, Andrew Mellon. Aquests eren partidaris de no fes res, eren els veritables do-nothing, donat que confiaven que el mercat s’autoregularia. La formula de Melon per solucionar la crisi era liquidar el treball, liquidar les accions, liquidar als agricultors, liquidar el sector immobiliari. De l’altra, la major part de l’administració Hoover i el mateix president pensaven que havien intentar limitar els efectes de la crisi, però a través de la coordinació voluntària, és a dir, sense imposar res, amb l’objectiu que el mercat recuperés la confiança. Per tant, el president organitzà reunions amb els dirigents empresarials i sindicals. El resultat va ser la National Business Survey Conference, que va deixar de reunir-se el 1931. Creà la Societat Financera de Reconstrucció (Reconstruction Finance Corporation).

Davant de la persistent crisi del sector agrari impulsaren l’Institut Federal Agrícola que intentà constituir cooperatives i companyies d’estabilització dels preus agraris, que queien en picat, però no ho aconseguiren. També constituïren la Companyia Nacional de Crèdit, l’octubre de 1931, però les seves iniciatives fracassaren.

Intentaren mitigar el problema de l’atur amb mesures basades en la cooperació voluntària que tampoc funcionaren com el President’s Emergency Committee for Employment, el 1930, i la President’s Organization on Unemployement Relief, el 1931. A finals de 1931 era evident que la cooperació i la coordinació dels principals actors econòmics i socials no era suficient per sortir de la crisi. En aquestes circumstàncies, el president impulsà el crèdit amb mesures que alguns autors han presentat com el New Deal de Hoover. Aquest aconseguí que el Congrés, controlat pels demòcrates, aprovés les seves iniciatives que cercaven, tal com defensen els economistes liberals, impulsar el finançament dels empresaris perquè aquests puguessin reduir els costos i incrementar l’oferta. Tanmateix, s’incrementaren els stocks i no es reactivà el consum3. Hi ha qui afirma que el New Deal de Roosevelt seria: simples continuaciones del New Deal de Hoover de 1932. Es cierto que Hoover no habría aceptado la ley de seguridad social, pero Roosevelt no la asumió hasta 19354.

No obstant, l’intervencionisme d’Hoover tenia una diferència capital amb el que impulsà Roosevelt, donat que el president republicà mai qüestionà la plena llibertat de mercat. A tall d’exemple, es va negar a posar en marxa una central
1 Manchester, 1976, 56-57 i Heffer, 1982, 84-111. 2 La visió dels republicans en Kennedy, 2005, 77-86 i la dels demòcrates en Manchester, 1976, 49-61. 3 Heffer, 1982, 104-111 i Kennedy, 2005, 86-112. 4 Heffer, 1982, 110; Kennedy, 2005, 112-136.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

hidroelèctrica a la conca del Tennessee, que estava construïda des de 1919, per a no perjudicar la iniciativa privada. En canvi, l’administració Roosevelt no es limità a posar en marxà la central hidroelèctrica anteriorment citada, sinó que impulsarà un pla de desenvolupament de tota la vall del Tennessee, d’iniciativa pública. Aquesta era una transformació copernicana per a la mentalitat que predomina als EUA. Roosevelt intentà que la seva administració dirigís i, de vegades, controlés l’activitat econòmica nord-americana. A més, impulsà un segon New Deal que introduí el welfare state als EUA.

Hoover no era un do nothing, com Mellon, i encara que historiadors brillants, però vinculats amb els republicans, assegurin que hauria posat les bases del New Deal no és cert. Els historiadors propers als demòcrates, en canvi, recorden que Hoover insistió en el hecho de que tenían que ser los particulares y los municipios quienes se encargasen de facilitar asistencia a los menesterosos.

Als EUA, la borsa va baixar entre l’octubre de 1929 i el primer trimestre de 1933; la producció industrial de 1929 es reduí gairebé a la meitat entre mitjans de 1932 i principis de 1933.

El preu de les matèries primeres i dels productes agraris van perdre més de la meitat del seu valor, i el comerç exterior mundial va quedar limitat a una tercera part per la magnitud de la depressió i perquè els països industrialitzats optaren per polítiques econòmiques proteccionistes1.

Durant la dècada dels trenta, la immigració deixà de ser un problema pels nord-americans, donat que l’emigració superà a la immigració. Milers de nord-americans sol•licitaren a l’AMTORG, l’oficina comercial de la Unió Soviètica a Nova York la possibilitat d’emigrar a la URSS2.

Els nivells de producció i renda anteriors a la crisi, així com la desaparició de l’atur i els salaris, no es van recuperar fins als anys quaranta, és a dir, fins a la Segona Guerra Mundial. La crisi va ser molt dura per les classes mitjanes que van veure com desapareixia el somni consumista pels milions d’aturats i de treballadors als que reduïren dràsticament els seus sous.

Els desposseïts de les classes mitjanes es sumaven als agricultors que ja feia molt temps que estaven arruïnats i que amb l’intent de sortir de la crisi amb un augment de la producció de les seves finques, a partir de la seva iniciativa individual, aconseguiren tot el contrari, donat que l’augment de la producció incrementà la davallada dels preus dels productes agraris... i provocà una crisi ecològica, sense precedents3 als EUA, vinculada al procés de desforestació, l’extensió i la sobreexplotació dels conreus. Aconseguiren acabar amb la fertilitat de milions d’hectàrees, contribuïren a un període de sequera sense precedents que provocà turmentes de pols que afectaren a bona part del centre-oest de la federació.

Hoover possiblement era el millor dels presidents republicans de la dècada dels vint per la seva formació intel•lectual i pel seu humanitarisme, com es posà de manifest amb l’organització de les campanyes d’ajuda a Bèlgica i a Rússia. Però no s’ha d’oblidar que era un model de «self made man» que a través dels seus mèrits i del seu esforç havia sortit d’una posició social molt modesta per a arribar a la presidència dels EUA. Compartia, com la major part de la societat nordamericana, els principis de l’individualisme basats en l’ètica protestant lligats a la idea que els homes s’havien d’esforçar i no esperar passivament a ser ajudats o, en paraules de la saviesa popular, ajuda’t a tu mateix i Déu t’ajudarà o que una de les frases més cèlebre del president demòcrata J.F. Kennedy diu: no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país. Per tant, davant de la crisi, els que estaven formats en l’humanitarisme d’orígens protestants volien que cadascú trobés la sortida als seus problemes econòmics pel seu esforç individual.
1 Vegeu les gràfiques del dossier i Haffer, 1982, p. 54. 2 Manchester, 1976, 75. 3 Si es tallen els arbres, plou menys i les pluges erosionen més el terreny.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El candidat republicà a governador de Nova Jersey assegurà que l’excés de prosperitat implica alguna cosa que anihila la fibra moral del poble. El banquer J.P. Morgan pensava que: si se destruye la clase ociosa, se destruye la civilización. Por clase ociosa entiendo a todas las familias que tienen un sirviente, o sea, vinticinco o treinta millones de hogares.

És estrany que un dels banquers i financers més poderosos del món no sabés que a EUA només hi havia dos milions de persones que es dediquessin al servei domèstic, però en aquell període els industrials i els financers havien passat d’una de las más elevadas posiciones de influjo y poder que hayan ocupado jamás en nuestra historia, a una de las más bajas1.

Els principis de l’individualisme basats en l’ètica protestant eren relativament propers a les tesis del darwinisme social, és a dir, que les crisis sanejaven l’economia dels més ineptes i més dèbils, alhora que beneficiaven als més hàbils i en aquest sentit serien positives. A tall d’exemple, el do-nothing/ liquidacionista, secretari del tresor i magnat Andrew Mellon pensava que la crisi: purgará la podedumbre que infecta el sistema. El elevado coste de vida y el excesivo nivel de vida bajarán. La gente trabajará más, llevará una vida más moral Los valores encontrarán un nivel de reajuste y la gente emprendedora se hará con aquellos que rechacen los menos competentes [...] Hay demasiadas propiedades en Estados Unidos que no conocen ni el nombre de su propietario2.

No notaren la crisi magnats com Rockefeller, Morgan o Mellon... Ni les empreses d’anticonceptius, amb un benefici de 250 milions de dòlars anuals circunstancia que la juventud de entonces tuvo buen cuidado de olvidar una vez sus miembros se hubieron convertido en padres3, ni els cinemes, ni les tabaqueres, cada año aumentaba el número de fumadores, ninguno de los cuales imaginaba siquiera que podía tratarse de un hábito nocivo para la salud4, ni algunes empreses que comercialitzaven electrodomèstics, ni els directius dels bancs que van poder mantenir la seva activitat, però eren les excepcions que confirmaven la regla.

Alguns financers/especuladors van acabar a la presó per falsificar els llibres dels comptes i sostreure capitals de les seves respectives empreses/negocis com els banquers J.W. Harriman i S. Singer del Banc d’Amèrica, H. Hopson president de Associated Gas & Electric Company o el president de la borsa de Wall Street i agent de canvi i borsa, Richard Whitney.

La crisi va ser especialment dura per a les classes mitjanes i pels aturats. No obstant, Hoover, i els que pensaven com ell, tant republicans com demòcrates, estaven convençuts que donar assistència als pobres implicaria que els salaris baixessin fins a nivells de subsistència i que els únics que se n’aprofitarien serien els ganduls. Les condicions per aconseguir assistència pública eren duríssimes: no tenir béns mobles ni immobles en propietat, ni assegurances, ni estalvis, ni parents que no fossin indigents5. Per tant, el suposat New Deal de Hoover de 1932 donava crèdit als que consideraven sectors productius com els banquers o els ramaders, però no ajudaren ni als aturats, aproximadament el 25% de la població activa, ni als agricultors. Aquests perderen la confiança en l’administració que encapçalava Hoover i començaren a utilitzar el seu nom pera designar els efectes de la crisi. Així doncs, hooveritzar era utilitzat com a sinònim d’economitzar. Les noves barriades de barraques construïdes pels que ho havien perdut tot eren anomenades hoovervilles; els que no tenien llençols ni mantes i els substituïen per fulls de diaris que anomenaven hooverblankets, quan havien d’utilitzar sabates trencades o les substituïen per parracs les anomenaven hoovershoes, i així tots els estris que havien d’utilitzar els que ho havien perdut tot.

Es va incrementar el nombre d’infants sense escolaritzar, hi havia mestres que gairebé no cobraven6 i s’incrementaren
1 Manchester, 1976, 88-89. 2 Haffer, 1982, 105. 3 Manchester, 1976, 70. 4 Manchester, 1976, 70. 5 Manchester, 1976, 80. 6 A Chicago només els pagaren cinc mesos del curs de 1932.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

problemes de desnutrició, tant al camp com a les ciutats, malgrat l’existència d’excedents de producció agrària que no es podien posar a la venda perquè el seu preu era excessivament baix1. No obstant, per a molts nord-americans els resultava vergonyós reconèixer que estaven a l’atur i ocultaven la seva pobresa.

La gran depressió commocionà l’ordre polític i social mundial. A tall d’exemple, la situació econòmica alemanya era semblant a la nord-americana i el gener de 1933 Hitler arribava al poder. En canvi, als EUA el sistema polítitc i institucional resistí. La crisi impulsà la gran reforma de Roosevelt, però no una revolució. No obstant, van haver-hi les condicions necessàries perquè es desenvolupés un canvi revolucionari. Els agricultors d’Ohio tallaren carreteres i impedien que els aliments arribessin a les ciutats, quan els recordaven que era il•legal replicaren que seguien la tradició de la revolució nord-americana. A Nova York, el març de 1930, milers de pobres assaltaren dos camions carregats de pa. A Detroit una manifestació d’obrers de la Ford aplegà uns tres mil manifestants. La policia els va dissoldre amb la utilització a trets amb quatre morts i uns cinquanta ferits. A l’enterrement es van concentrar uns quaranta mil treballadors i molts cantaren la internacional, i encara eren més perillosos els que començaven a desenvolupar un discurs d’extrema dreta populista proper a les tesis feixistes.

No obstant, l’incident més greu va ser la marxa dels veterans de guerra a Washington. El 1921 el Congrés nord-americà aprovà una llei de compensacions per als soldats nord-americans que havien lluitat a la Primera Guerra Mundial. Era un mena de pla de pensions que se’ls abonaria als 25 anys, és a dir el 1946, quan els lliurarien l’aportació inicial –uns 400 dólars –més els interessos –uns 600 dólars–. Molts dels aturats eren veterans de guerra i pensaven que segurament el 1946 no podrien cobrar-los perquè no tenien mitjans per subsistir. Per tant, reclamaven que els paguessin els diners que constituïen el fons. El govern no va cedir. En la seva desesperació, els veterans de Portland van decidir iniciar una marxa cap a Washington, tocant un tambor i portant una bandera, com havien fet quan els van mobilitzar per anar a lluitar a la Primera Guerra Mundial. Inicialment, eren uns 250, sense diners per pagar-se els bitllets de tren. Abans que d’altres es sumessin a la marxa se’ls exigia que demostressin que eren veterans de guerra i que juressin respectar la Constitució dels Estats Units i fidelitat a la bandera. Les companyies de trens els deixaren viatjar en els vagons del bestiar. Alguns viatjaven amb les seves famílies, remarcaven que eren patriotes, que no qüestionaven la legalitat vigent als EUA i subsistien de la caritat pública. A finals de maig de 1932, quan arribaren a Washington eren entre 15.000 i 20.000 i constituïren una nova hooverville. L’administració d’Hoover va témer que la capital no pogués controlar als manifestants, que no havien protagonitzat cap acte violent ni havien fet cap reivindicació política, i mobilitzaren l’exèrcit perquè ajudés a la policia. L’exèrcit nord-americà era reduït i el cap de l’Estat major era el general Douglas MacArthur. Aquest era un militar viculat amb el republicanisme més conservador i com era habitual en ell va decidir actuar pel seu compte. Hoover volia evitar que els veterans generessin incidents en la capital, però MacArthur els volia dissoldre i va planificar l’operació amb els seus ajudants, els llavors comandants Patton, tant o més autoritari que el seu cap, i Eisenhower, el més moderat i assenyat dels tres il•lustres militars. L’exèrcit dels EUA va dissoldre violentament als veterans. L’acció dels militars no beneficiava a Hoover, donat que ja havia començat el procés electoral i es presentava a la reelecció, però va haver de donar suport al cap de l’Estat Major. MacArthur assegurà que l’actuació de l’exèrcit i de la policia hauria evitat que els veterans posessin en perill les institucions nord-americanes. Els policies mataren a dos veterans i en ferien a dos més. Posteriorment, els militars atacaren el campament amb un centenar de víctimes de les que dos eren nadons. L’espectacle era observat per membres de les classes benestants de la capital nord-americana des dels seus iots2.

El novembre de 1932, Hoover era derrotat a les eleccions per F. D. Roosevelt amb mes de 22.800.000 vots per als demòcrates (57%) i uns 15.700.000 vots per als republicans (40% i la victòria en 6 estats). Havia finalitzat l’era dels governs conservador dels republicans i començava el predomini dels demòcrates i del New Deal. Aquests impulsaren una etapa de reformes que possiblement evitaren que les institucions nord-americanes entressin en crisi, donat que les opcions
1 Manchester, 1976, 82-85. 2 Vegeu una detallada descripció del crític estiu de 1932 a Washington a Manchester, 1976, 13-61.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

revolucionàries ni eren massa fortes ni molt organitzades, però l’extrema dreta populista nord-americana, que són anomenats radicals i de vegades els barregen amb opcions progressistes, sí que tenia una força considerable. Els progressistes començaven a emmirallar-se en l’exemple soviètic: esos pícaros rusos [...] han tenido grandes ideas [...] imagínense tan sólo un país en que todo el mundo acude al trabajo. El demòcrata i racista governador de Mississippi Th. G. Balbo assegurava que es tornava una mica rojillo i el també governador F.B. Olson afirmava que Minnesota era un estat d’esquerres, però el perill més gran per a les institucions polítiques nord-americanes venia de l’extrema dreta. Aquests crearen l’Associació Feixista nord-americana i l’ordre dels camises negres, també existia la Legió Americana, els camises blanques, els camises platejades, els camises caqui, i diverses associacions conservadores d’agricultors que bloquejaven carreteres, alhora que impedien que s’excutessin les hipoteques i els minute men1. Preguntaren al popular i populista governador de Louisiana, Huey P. Long, que governava el seu estat de manera dictatorial, si es desenvoluparia el feixisme a EUA i va respondre que clar que sí; però aquí se l’anomenarà antifeixisme.

El rector de la Universitat de Columbia entre 1902 i 1945, premi Nobel de la pau, el 1931, i amb 34 títols honoraris, el filòsof i pedagog Dr. Nicholas M. Butler explicà als seus alumnes que els règims totalitaris generaven hombres más inteligentes, más esforzados y más valientes que los formados al socaire de un sistema electoral, i el senador republicà David A. Redd assegurava que si alguna vez este país ha necesitado un Mussolini, es ahora2.

La cultura nord-americana durant els anys de la gran depressió

Els col•legis es regien per un sistema educatiu que no tenia en compte les emocions infantils. Era freqüent que les classes hi haguessin gravats de Juli Cèsar o de les runes de Pompeia. La majoria de cursos escolars, com en l’actualitat, solien iniciar-se amb el jurament de fidelitat a la bandera i una pregària que s’ajustava als paràmetres del cristianisme protestant. A la dècada dels trenta els mestres nord-americans tenien prohibit explicar res de la Unió Soviètica. A la capital de la federació, Washington, els mapes deixaven en blanc el territori de la URSS, com les zones inexplorades d’Àfrica. Mentre que únicament uns 35.000 estudiants cursaven estudis superiors.

A principis de la dècada dels trenta semblava impossible que ningú pogués superar la marca de A. Piccard que havia arribat els 16.450 metres amb el seu globus, o la immersió de W. Beebe de 670 metres. En canvi, no es va donar gaire importància al fet que a la Universitat de Cambridge, sir James Chadwick havia descobert el neutró que era la clau que obria el camp de la física atòmica, mentre que es considerva que l’urani ¡era un mineral tan seguro, tan inofensivo! A nadie se les ocurriría pensar que pudiera acarrear la muerte o tan siquiera una enfermedad3.

Als Estats Units, l’activitat cultural en el període de la depressió tenia dues vessants molt diferenciades. D’una banda, la evasió dels problemes d’un període de crisi, a través del cinema, la ràdio, la mùsica i, fins i tot, alguns jocs. De l’altra, hi havia els intel•lectuals que volien denunciar i conscienciar de la situació en què es trobaven els Estats Units. La necessitat d’esbarjo impulsà la difusió d’un joc que tradicionalment es jugava a les parròquies catòliques: el bingo, es difonien les pinball i es creaven els primers minigolfs.

Els anys de la depressió, van ser l’edat daurada del cinema de Hollywood que funcionava com una veritable fàbrica de somnis. Les grans productores com la Paramount, la Warner, la Fox i la Metro-Goldwyn-Mayer impulsaren l’star-system i produïren una gran quantitat de pel•lícules que pels nord-americans eren un mitjà d’evasió. El cinema era la gran distracció familiar nord-americana, donat que cada setmana gairebé 85 milions de nord-americans anaven al cine. El pressupost anual mitjà de les famílies dels EUA dedicat al cinema era de 25 dòlars, una quantitat molt considerable durant la depressió. Els Estats Units comptaven amb uns disset mil cinemes, és a dir, n’hi havia més que bancs, eren el doble que el nombre total de tots els hotels de la federació i tres vegades més que els grans magatzems.

Cada empresari de cinema exhibia entre 100 i 400 pel•lícules l’any. No tenien temps per a seleccionar-les, però existia el Codi Hays d’autocensura implantat el 1930. Aquest establia des del que podien durar els petons fins al que podien ensenyar les actrius, sense contravenir el que la societat nord-americana del període considerava moral i púdic. Hays va comptar amb l’ajuda del jesuïta Daniel A. Lord i del publicista Martin Quingley. Posteriorment, la indústria del cinema constituí el Departament Nacional d’Autocensura. A la moralitat dels integristes protestants, el 1934, s’hi sumà la «Catholic League of Decency» que tenia per objectiu controlar que a les pel•lícules els petons no fossin més llargs i la defensa
1 Milicia que encara existeix en l’actualitat. 2 Manchester, 1976, 114-119. 3 Manchester, 1976, 137 i 395-405.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

de la moral. Per tant, el llenguatge de les pel•lícules nord-americanes estava blanqueado con Rinso i afectava, fins i tot, als títols. A tall d’exemple Infidelity es transformà en Fidelity o Good Girls Go to Paris Too en Good Girls Go to Paris.

Durant els inicis de la depressió, els cinc artistes més coneguts eren Marie Dressler, Janet Gaynor, Joan Crawford, Charles Farrel i Greta Garbo. El 1932, començaven les seves carreres artístiques Irene Dunne i Claudette Colbert. Ginger Rogers era una corista del grup de Busby Berkeley. El 1933 començarien les seves carreres com actors Nelson Eddy i Fred Astaire, mentre que Shirley Temple començava la seva carrera artística amb quatre anys, en una sèrie de curts cinematogràfics titulats baby Burlesk1. També consolidaren les seves carreres cinematogràfiques Lionel Barrymore, John Gilbert, Clark Gable, James Stewart, Spencer Tracy, Katherine Hepburn, els germans Marx o els molt joves Judy Garland i Mickey Rooney.

La principal productora era la Metro-Goldwyn-Mayer, donat que el seu període més rentable va ser entre 1932 i 1933, quan produïren films com Gran Hotel amb Greta Garbo, John i Lionel Barrymore i Joan Crawford, Tarzan dels micos, Sopar a les vuit, La reina Cristina de Suècia, Freaks. La parada dels monstres. El 1935, dos actors secundaris iniciaven el seu regnat en els musicals: Fred Astaire i Ginger Rogers, a l’eclipsar a Dolores del Río i Gene Raymond a Flyind down to Rio, mentre que triomfava als cinemes la primera pel•lícula en color Becky Sharp, adaptació de la novel•la de William Thackeray La fira de las vanitats2.

Durant els anys de la depressió, la indústria del cinema es consolidà amb la introducció del so i gradualment del color. És el moment en el qual sorgeixen els gèneres cinematogràfics: musicals, westerns, el cinema negre, les comèdies o les pel•lícules romàntiques. Els nord-americans gaudiren de pel•lícules com Mutiny on the Bounty, Little Miss Marker, Captain January i els films d’intriga d’Alfred Hitchcock. Van ser notables èxits Anna Karenina, Una nit a l’òpera dels germans Marx, David Copperfield, Ninotchka, El mag d’Oz i el 1939 la super producció més cara del període: El que el vent s’endugué. La seva filmació va costar gairebé 4.000.000 de dòlars i n’ingressaren uns 9.300.000. Malgrat la crisi, la indústria dels somnis de Hollywood es consolidà com a una veritable fàbrica de somnis. El 1932 introduïen el color a les pel•lícules de la factoria Disney, mentre que el 1937 posaven en patalla el primer llarg metratge: Blanca neus i els set nans. Als cinemes milloraren els projectors i predominaven els programes dobles, les sessions continues els dissabtes i els curts seleccionats, o les dish nights, en què es menjava al cinema, o les Bank nights, on el cinema nocturn s’acompanyava de sortejos. Gore Vidal assegurava que les pel•lícules exhibides entre 1931 i 1945 tingueren una influència decisiva en els que arribaren a la majoria d’edat en aquell període definit com era “postgunterbergiana [en referència a la impremta] i preapocalíptica [és a dir, d’abans de la Segona Guerra Mundial]3.

El segon gran mecanisme d’esbarjo familiar era la ràdio que substituí al diari com a principal mitjà de comunicació, la ràdio permetia informar, distreure i dinfondre noves cançons. Per tant, el 1935, crearan el hit parade i unes màquines per escoltar música en llocs públics anomenades juke box. A la ràdio triomfaven Jack Benny, The Lone Ranger (el llanero solitario) i Orson Welles amb La guerra dels móns programa de ràdio que terroritzà a milers de nord-americans que cregueren que la terra era envaïda per extraterrestres.

La ràdio com el cinema també estava subjecta a una forta autocensura de les emissores. Entre els músics Benny Godman compartia habitació amb Tommy Dorsey, mentre tocava en bandes de Nova York i Jazz a la ràdio (Manchester, 1976, 136). De fet, excepte els que actuaven «en películas sonoras, casi todos los artistas pasaron por malos trances. En el espacio de cuatro años, el músico de jazz Eddie Condon sólo consiguió realizar cuatro grabaciones»4.

El 1935 començà una nova música anomenada swing, que caracteritzà la segona meitat de la dècada dels trenta. El Swing s’imposà. Goodman, Artie Shaw, Glenn Miller i Tommy Dorsey eren els ídols musicals de la joventut nord-americana. Spyke Jones era el músic preferit dels nens, Kay Kyser predominava entre les classes mitjanes; Guy Lombardo, Wayne
1 W. Manchester, 1976, 136. 2 Manchester, 1976, 188 i 227. 3 Manchester, 1976, 229-232. 4 Manchester, 1976, 71.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

King i Vicent Lopez eren els predilectes dels més grans, i Carnigie Hall dels intel•lectuals, amb el swing resorgia la indústria discogràfica1.

Quant a la literatura, el 1933 el principal best-seller era el llibre de Hervey Allen, Anthony Adverse, en competència amb l’Ulisses de James Joyce, després del procés U.S. versus One Book Called Ullysses. El jutge de Manhattan John M. Woolsey invalidà la prohibició de vendre el llibre de Joyce als Estats Units. L’Ulisses era un llibre que no es podia vendre als Estats Units perquè l’havien acusat d’obscenitat, mentre que la sentència anteriorment citada assegurava que era un llibre sincer escrit amb honradesa [...] no observo en lloc la visió lasciva d’home sensual. L’escriptor Ernest Hemingway adquiria celebritat més que pels seus llibres per haver pescat, amb canya i sense estar lligat, un peix espasa de 210 quilos2.

A l’àmbit de la novel•la els lectors volien estímul i evasió. Són els anys en què La bona terra de Pearl S. Buck, on explicava la història d’una família xinesa, que esdevé un best-seller i el Nobel de literatura. Els Nobels de literatura d’aquests anys són Thomas Mann, Sinclair Lewis, Erik Axel Karlfeldt, John Galsworthy, Ivan Bunin, Luigi Pirandello, Eugene O’Neill, Roger Martin du Gard, Pearl S. Buck i Frans Eemil Sillanpaä probablement una de les millors sèries de literats guanyadors del premi instaurat per l’inventor de la dinamita. Tres dels Nobels de literatura del període eren nord-americans: Sinclair Lewis, un autor que va ser un ferm partidari de FDR i molt vinculat amb el New Deal, el realista Eugene O’Neill i l’escriptora Pearl S. Buck. No obstant, un dels grans best-seller del període va ser el llibre de Margaret Mitchell, Allò que el vent s’endugué; una novel•la històrica, amb una dosi de romanticisme que mitificava el sud, abans de la guerra civil: publicada el 1936 tenia més de mil pàgines i se’n van vendre un milió d’exemplar en sis mesos, un èxit sense producció, que es repetí amb la pel•lícula el 1939.

Els literats més coneguts del període eren George Bernard Shaw, R. Kipling, George M. Cohan i John Galsworthy, alhora que començaven a fer-se un nom William Faulkner, Christopher Morley, Aldous Huxley, John Dos Passos, Robinson Jeffers, T. S. Stribling, Hendrik Willen van Loon, James M. Barrie, Charles Nordhoff i James Norman Hall, entre d’altres.

Quant a l’activitat cultural de dicada a la conscienciació són remarcables alguns llibres d’autors com Thomas Wolfe i Of the time and the river. A Legend of Man’s Hunger in His Youth (1935). O un best-seller la novel•la de denúnica social de John Steinbeck, El raïm de la ira. Aquesta filmada en una memorable pel•lícula de John Ford i explica la història d’uns camperols d’Oklahoma, que eren coneguts com okies, que perden les seves terres per la persistent crisi, la sequera i les tempestes de pols que els obliguen a emigrar a California, on les grans companyies agràries els exploten i els tracten de la mateixa manera que tractaven a molts afroamericans al sud, però el okies eren blancs, anglosaxons, protestants... i pobres. Sorgí un nou gènere literari que reflecteix el pessimisme dels anys de la depressió, la novel•la negra amb obres de la magnitud de Collita roja de Dashiell Hammet, El carter sempre truca dues vegades de Raymond Chandler o Oi que maten els cavalls d’Horace McCoy. Algunes pel•lícules no cercaven l’evasió sinó la conscienciació dels espectadors. Aquestes eren minoritàries però possiblement són dels millors de la història del cinema, com Temps moderns o El Gran dictador de Charles Chaplin o algunes de les pel•lícules de King Vidor.

El New Deal també transformà la cultura nord-americana. Per iniciativa d’Eleanor Roosevelt, H. Hopkins impulsà projectes per donar feina a milers d’artistes, músics, actors i escriptors. Hopkins ho justificà a la seva peculiar manera: diablos ellos tienen que comer como las otras personas. Va haver-hi quatre grans projectes: el projecte federal de les Arts va donar feina a pintors i escultors perquè ensenyessin a les escoles rurals. Encarregà muralistes que pintessin les oficines de correus amb morals de la vida comú nord-americana. Per altra banda, el projecte Federal de Teatre va financiar companyies de teatre que representaren les obres de Sheakespeare i adaptacions de Sinclair Lewis. El 1935, l’any de l’assassinat de Long, representaven una obra de teatre sobre l’arribada a la presidència dels Estats Units d’un dictador feixista que havia estat escrita i on actuava Lewis. Aquest projecte portà diversió gratuïta per tota Nord-americà des d’obres de teatre clàssiques a les de rabiosa actualitat, passat per vodevils i espectacles de putxinel•lis, amb uns 30 milions d’espectadors, fins a l’abolició del programa el 19393.
1 Manchester, 1976, 228-229. 2 Manchester, 1976, 188. 3 Vegeu la pel•lícula de Tim Robbins, Abajo el telón,1999.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El projecte Federal d’Escriptors va ser el més conegut del WPA i era conegut com el Federal Uno van escriure guies de tots els estats de la federació, alhora que iniciaven un immens fons d’històries orals per recordar la cultura popular des del folklore als records de les famílies dels ex-esclaus i les guies de la WPA de estados y caminos [...] el nuevo folclore, a medias sentimental y a medias comercial [...] las interminables documentaciones de los desposeídos de la vida nortemaricana [...] [va ser] un extraordinario autoexamen nacional»1.

Franklin Delano Roosevelt i el New Deal

Franklin D. Roosevelt es una persona altamente impresionable, que carece de una firme comprensión de las cuestiones públicas y sin convecciones muy fuertes […] Es un hombre cordial con muchos impulsos filantrópicos, pero no es el peligrosos enemigo de nada. Está demasiado ansioso por complacer […] no es ningún cruzado. No es una tribuna del pueblo. No es un enemigo de los privilegios atrincherados. Es un hombre agradable a quien, a pesar de no tener ninguna calificación relevante para el cargo, le gustaría mucho ser presidente2.

El país necesita y, a menos que yo confunda su temperamento, el país exige una experimentación audaz y persistente. Es de sentido común escoger un método y probarlo; si falla, admitirlo con franqueza y probar otro. Pero, sobre todo, probar algo. F.D. Roosevelt, discurs a la Universitat Oglethorpe, 22 de maig de 19323.

L’home que va derrotar Hoover a les eleccions de novembre del 1932, Franklin Delano Roosevelt (FDR), era d’una família de patricis, equiparable a les de l’aristocràcia europea. Va néixer el gener de 1882 a Hyde Park, Nova York. La seva família tenia prestigi social, recursos econòmics i influència política; un cosí llunyà, Theodore Roosevelt, havia estat un dels polítics més carismàtics del seu període i un dels presidents més apreciats. FDR va estudiar la secundària a Groton, Massachusetts, i els estudis superiors a Harvard, on obtingué la titulació d’Arts Bachelor, i dret a Columbia; tenia una memòria prodigiosa i va començar la seva carrera política amb els demòcrates, el 1910, en front del seu cosí Teddy. No obstant, Theodore era un republicà progressista; una tendència del republicanisme que estava a l’esquerra de la major part dels demòcrates. De fet, estava en contra de les directrius dels republicans conservadors i va intentar crear un tercer partit, el progressista, amb el que es va presentar a les eleccions presidencials. No va recuperar la presidència, però la seva participació a les eleccions els hi costà la presidència als republicans. Les eleccions les guanyà W. Wilson que curiosament oferí la subsecretaria de Marina al jove Franklin D. Roosevelt; un càrrec que prèviament havia exercit Theodore. És casà amb una de les seves cosines –que era neboda de Theodore. Aquest la va acompanyar fins l’altar- Eleanor, el 1905, que tenia una fortuna d’un milió de dòlars. Eren rics sense arribar a les fortunes de magnats com els Vanderbilt, Rockefeller, Carnegie, Du Pont, Mellon o Morgan4.

Va ser enviat a Europa el 1918 per controlar el transport de tropes nord-americanes i va poder visitar les trinxeres quan encara no havia finalitzat la guerra. Durant les negociacions dels tractats a París, va ser un dels assessors de Wilson i un defensor de l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions. El 1920 l’elegiren com a candidat a la vicepresidència dels EUA, mentre que el candidat a la presidència era J. Cox. Van perdre les eleccions i Roosevelt tornà a exercir l’advocacia. Tanmateix, el 1924, amb 39 anys, va emmalaltir de polio que li paralitzà ambdues cames; malgrat que era un discapacitat que no podia caminar, ho ocultava. No es deixava fotografiar en la cadira de rodes. Sempre va intentar recuperar la mobilitat de les cames, a traves de la gimnàstica i la natació, fins al punt d’arribar a tenir una força considerable en el tronc superior, però no podia caminar.

La polio va ser un cop dur, però també li va donar la imatge –amb una base real– d’un home que lluitava contra la malaltia i les dificultats, cosa que havia de venir-li molt bé per a atreure’s la simpatia dels nord-americans durant els anys de la
1 Kennedy, 2005, 309-312 2 El periodista Walter Lippmann, 1931; citat per Kennedy, 2005, 134. 3 Citat per Kennedy, 2005, 137. 4 Manchester, 1976, 100-101 i 175-176; Alsop, 1987, 21-62.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

depressió. Durant els primers onze anys de matrimoni, tingueren sis fills. Després de garantir la descendència, Eleanor es dedicà a les obres socials. Van tenir problemes perquè FDR tenia força èxit entre les senyores, però finalment no es divorciaren; un divorci hauria pogut perjudicar la seva carrera política. El 1924 retornà a l’activitat política i el 1928 l’elegiren governador de Nova York. Durant les seves campanyes polítiques utilitzava un mecanisme metàl•lic que li permetia aguantar-se dret, i caminar amb dificultats amb unes crosses, però amb un gran esforç i amb dolors considerables1.

FDR va acceptar presentar-se com governador de Nova York, a proposta d’un dels seus principals rivals en el Partit Demòcrata, Al Smith, que el volia apartar de la cursa de les primàries dels demòcrates a les eleccions presidencials. Roosevelt acceptà la proposta de governar Nova York perquè pensava que el període de prosperitat de l’era republicana continuaria i en conseqüència, Hoover mantindria la presidència.

Roosevelt no estava preparat per afrontar la gran depressió. Nova York va ser un dels Estats més afectats, però reaccionà ràpid i creà el Servei Temporal d’Ajudes Urgents (Temporary Emergency Relief Administration), on començà a col•laborar amb un dels pocs homes que comptava amb la seva confiança: Harry L. Hopkins. Cap altre estat nord-americà comptava amb un departament d’assistència social, fins que establiren al de Nova York2.

La gran depressió tornava a obrir les portes de les presidència als demòcrates i FDR es començà a plantejar la possibilitat de presentar-se a les primàries del Partit Demòcrata per ser-ne el candidat a les eleccions presidencials. El beneficiava que reconeguessin que havia estat un dels polítics que havia actuat amb més decisió i humanitarisme per intentar atenuar els afectes de la crisi a Nova York. Era un gran orador i va treure profit de la ràdio. El 7 d’abril de 1932 va pronunciar un discurs radiat a tota la federació on criticà a l’adminitració de Hoover per ajudar a les empreses i els bancs i oblidar als que patien més durament la crisi, els treballadors i els aturats3.

El Partit Demòcrata estava dividit entre el sector liberal que encapçalava Roosevelt i els demòcrates conservadors que dirigia l’economista J. Raskob, executiu de Du Pont, alhora que presidia el Comitè Nacional Demòcrata; pretenia que els demòcrates no centressin les seves propostes polítiques en la crisi econòmica, sinó en la supressió de la prohibició de produir i consumir begudes alcohòliques. Roosevelt disputà la nominació demòcrata a Al Smith, l’home que l’havia proposat com a governador de Nova York. Aconseguí el suport del sud i designà a John Nance Garner de Texas com a candidat a la vicepresidència. el dirigent de Louisiana Huey Long parlà apassionadament a favor de Roosevelt, tot i que posteriorment va ser el seu principal rival polític. Després que li comuniquessin que era el candidat dels demòcrates volà d’Albany a Chicago per pronunciar el seu discurs d’acceptació de la nominació on afirmà que: els prometo a vostès, em prometo a mi mateix, traçar un New Deal4. Possiblement, era una síntesi dels lemes dels polítics que més l’havien influït: l’Square Deal, de Theodore Roosevelt, i la New Freedom de W. Wilson5.

Era l’home adequat per aquell moment, donat que era simpàtic, sempre somreia i era un bon orador que aviat descobrí el poder dels mass media, especialment la ràdio, on els oients no veien la seva discapacitat. Per a preparar el seu programa i la campanya electoral Roosevelt s’envoltà d’un brain trust6, però molts progressistes/radicals nord-americans no veien diferències significatives entre Roosevelt i Hoover. A més, el sector dretà dels demòcrates el pressionava perquè moderés les seves propostes polítiques. El candidat a la vicepresidència, el texà Garner li va dir que si anava massa lluny amb “idees malsanes, ens enviaran a la merda”. Roosevelt no va anar massa lluny; els seus discursos eren ambigus, de vegades,
1 Alsop, 1987, 63-80. 2 Manchester, 1976, 56. 3 Manchester, 1976, 94. 4 Es pot traduir com Nou Tracte, Pacte o Nova política; es una expressió que s’utilitza en els jocs de cartes i vol dir que s’han de repartir les cartes de nou. 5 Manchester, 1976, 95-100; Alsop, 1987, 80-93. 6 Cervells de confiança, és a dir, un equip d’intel•lectuals.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

contradictoris, però políticament brillants. Va arribar a l’extrem que, no volent perdre cap vot, va agafar dos discursos sobre aranzels, un de proteccionista i un altre de lliurecanvista i els va refondre en un de sol, davant l’estupefacció dels seus assessors. També va començar a configurar el seu equip amb alguns professors universitaris, el general Hugh S. Ironpants Johnson i el seu cercle de confiança.

La campanya negativa de l’Administració republicana no podia amagar que no havien pogut treure al país de la gran depressió i que Roosevelt era el candidat del canvi. Guanyà en 42 dels 48 estats, amb 472 sufragis electorals, per 59 de Hoover. Era la victòria més àmplia des que Lincoln havia vençut a MacClellan el 1864. Les eleccions presidencials van ser el 18 de novembre de 1932 però FDR no ocuparia la presidència fins el 4 de març: quedaven gairebé quatre mesos i tenía la corazonada de que Hoover trataría de vincularle de un modo u otro a la desprestigiada política de la Administración saliente; y no le faltaba razón1.

El zenit de la crisi

Entre la seva victòria a les eleccions presidencials el 18 de novembre de 1932 i la seva presa de possessió el 4 de març de 1933, Roosevelt no volia intervenir en la política nord-americana, donat que «yo no puedo decirle al presidente lo que puede o lo que no puede hacer. En lo que al gobierno federal se refiere, soy un ciudadano más2.

Roosevelt era el president electe, però Hoover ocuparia la presidència en funcions durant gairebé quatre mesos. Aquesta regla va ser canviada per la vigèsima esmena constitucional, el 1937. Aquesta estableix que el nou president assumeix el càrrec el 20 gener de l’any següent a l’elecció presidencial. Durant aquest període d’interregne, de tres mesos i mig, la situació de la federació era crítica. L’administració republicana intentà que Roosevelt donés suport a la seva política econòmica, malgrat que aquesta no havia pogut treure als EUA de la crisi i molts nord-americans començaven a qüestionar els sistema político institucional, tant des de l’extrema dreta com de l’extrema esquerra.

En aquestes circumstàncies, Roosevelt semblava un irresponsable perquè afirmava que no començaria a actuar fins que ocupés la presidència. Els seus rivals, tant republicans com demòcrates o els radicals, el descrivien com un ximple amb bona imatge i optimista que sempre deia magnífic i excel•lent. Un dels membres del govern de Hoover hauria afirmat que ara tenim posat al nostre amic [Roosevelt] en un forat del que no podrà sortir. Els mercats i els inversors, amb financers tan dignes de confiança com Wiggin o Mellon, esperaven les primeres declaracions del nou president per a saber si hi haurien realment canvis, és a dir, en què consistiria el New Deal. Però Roosevelt va optar pel silenci, mentre Hoover en el seu últim missatge com a president dels EUA va defensar les decisions de la seva administració per a sortir de la crisi, com la necessitat d’incrementar els impostos, que els països que estaven endeutats amb els EUA, especialment els europeus paguessin els seus deutes, i reiterà, tal com defensà tota la seva vida, que «hem erigit un sistema individualista. La base del sistema nord-americà està en què hem de permetre el lliure joc de les forces socials i econòmiques.» Si el New Deal era alguna cosa més que retòrica, Roosevelt no hi podia estar d’acord3.

La desconfiança dels mercats va afectar al sistema financer nord-americà que es començà a col•lapsar, donat que els que encara tenien recursos començaren a vendre les seves accions, a atresorar metalls preciosos i a retirar els seus estalvis dels bancs. Hoover va escriure una carta a Roosevelt que aquest qualificà d’insolent, on li deia que el país estava atemorit davant de les mesures que podia adoptar la nova administració demòcrata i en nom de la pàtria i de la confiança del mercat li sol•licitava que prometés públicament que no canviaria la política econòmica de l’administració republicana.

1 Manchester, 1976, 102-109. 2 Manchester, 1976, 138. 3 Manchester, 1976, 138-139.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Roosevelt mantingué el seu silenci. El 14 de febrer de 1933, el sistema bancari nord-americà es començà a col•lapsar, quan la direcció de la Union Guardian Trust Company de Detroit, Michigan comunicà al governador de l’estat que estava a punt de declarar-se en fallida. Era el banc més important de l’estat. Si s’enfonsava arrossegaria la resta de bancs de l’estat per a evitar-ho sol•licitaren al governador una moratòria bancària i aquest decretà el tancament per vacances dels 550 bancs de Michigan, alhora que baixaven els valors immobiliaris a tota la federació.

Mentre la crisi s’accentuava i tornava a centrar-se en el mercat financer, donat que el silenci de Roosevelt començava a inquietar als financers/inversors. La inquietud era econòmica, però també política, donat que el 15 de febrer de 1933 un antic paleta que es trobava a l’atur intentà matar a Roosevelt, però es va confondre i assassinà al seu acompanyant, l’alcalde de Chicago, Anton Cermak que morí al cap d’uns dies a causa de les ferides. Roosevelt mostrà un gran valor personal, fins al punt que un dels seus col•laboradors assegurava que no tenia nervis, pel seu gran autocontrol i mantingué el seu silenci1.

Des de l’octubre de 1929 al febrer de 1933 havien tancat 5.500 bancs nord-americans, però davant de les notícies intranquil•litzadores que arribaven de Michigan el mercat financer i bancari nord-americà començà una crisi sense precedents, que superava àmpliament a les dates fatídiques de l’octubre de 1929. Els estalviadors que tenien l’experiència prèvia del tancament de més de 5000 bancs, amb la pèrdua de la major part dels dipòsits que havien de protegir, optaren per retirar els seus estalvis, a un ritme de vint milions de dòlars diaris, alhora que atresoraven metalls preciosos. La moneda nord-americana encara estava vinculada al patró or i les reserves públiques d’aquest metall preciós queien en picat.

A mitjans de febrer de 1933, després de més de tres anys de crisi econòmica, els EUA patiren un pànic bancari, mentre que la borsa queia als seus mínims històrics. A principis de 1933, els 18.569 bancs nord-americans guardaven 41.000 milions de dòlars dels estalvis dels nord-americans, però únicament comptaven amb uns 6.000 milions de dòlars en efectiu. Per tant, els banquers es van veure obligats a vendre les accions i els valors que havien comprat els bancs per aconseguir líquid, però l’increment de l’oferta implicà que el seu valor es reduís a mínims històrics, mentre hi havia cues als bancs per retirar els estalvis.

Després de perdre les eleccions, Hoover i molts dels grans financers nord-americans veien a Roosevelt com una mena d’estaquirot que hauria parlat del New Deal com a retòrica electoral. Inicialment, el president republicà intentà guiar al nou president electe i possiblement desconfiava de la capacitat intel•lectual de Roosevelt. Però, a mesura que mantenia el seu silenci, després de sobreviure a un intent d’assassinat, d’haver-se iniciat la fallida del sector bancari i del mercat de valors, Hoover hauria començat a afirmar que el seu successor estava boig. Aquesta era l’opinió d’algú que havia portat als Estats Units a una situació de crisi política, econòmica i social sense precedents, tot i que per als neoliberals Hoover hauria estat un president massa intervencionista i no hauria confiat en la capacitat d’autoregulació del mercat nordamericà.

L’actitud de Roosevelt no era la d’un boig, sinó la d’un polític experimentat que sabia que com més desprestigiat sortís Hoover i la seva administració de la Casa Blanca, més fàcil seria que s’aprovessin les reformes que presentés el seu govern. Tanmateix, era evident que arribaria a la presidència amb una situació de fallida financera i que necessitaria un secretari del tresor eficaç. L’home que designà perquè treiés als Estats Units de la pitjor crisi financera de la seva història era William H. Woodin, un fabricant de material ferroviari que únicament era conegut per ser l’autor d’una cançó infantil que deia: Let us be like bluebirds / Happy all day long / Forgetting all our troubles / In a sunny song2. Havia estat vinculat al republicanisme, tenia una salut fràgil, i era el principal contribuent de la campanya presidencial de FDR.

La situació era crítica, donat que era evident que es podia arribar a la fallida del sistema financer nord-americà. Durant aquesta crisi sense precedents, quin era el gran tema de debat polític als EUA? L’establiment d’una nova esmena constitucional que tornés a legalitzar la producció i venda de begudes alcohòliques. Es podria pensar que la crisi era tan greu que volien poder emborratxar-se, sense incomplir la legalitat vigent.
1 Kennedy, 2005, 150-151. 2 Manchester, 1976, 142-143.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El 20 de febrer, en plena discussió sobre l’abolició de la llei seca, el governador de Maryland seguí l’exemple de Michigan i decretà el tancament per vacances dels més de 200 bancs del seu estat. El 26 de febrer els bancs d’Indianàpolis, Ohio i Kentucky només permetien retirar el 5% dels estalvis. El 27 de febrer les vacances bancàries arribaven a Pensilvània. El dimecres 1 de març els governadors de 17 estats decretaven el tancament dels bancs dels seus respectius estats. Les vacances bancàries afectava a 21 estats i al districte de Colúmbia. La Reserva Federal perdia les seves reserves d’or, van lliurar 226 milions de dòlars d’or en una setmana i no tenien líquid per pagar la nòmina dels treballadors de l’administració federal, ni les obligacions a curt termini. Per tant, estaven en una situació de fallida. En aquestes circumstàncies, es feia evident el que vol dir la saviesa popular quan assegura que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. A tall d’exemple, el Baltimore Sun en comentar la crisi assegurà: la vida [...] estarà plena, com abans, de coses agradables i desgradables, però amb l’avantatge que tindran alguna cosa de la qual parlar. El president de la cambra de comerç de Baltimore no veia cap motiu perquè els negocis canviessin els seu rumb habitual, alhora que hisenda recordà que al cap de dues setmanes haurien de pagar l’impost de la renda.

Quan finalment estava a punt de ser investit president, Woodin l’informà que la Reserva Federal li havia suggerit que establissin un període de vacances per a tot el sistema bancari nord-americà, donat que els EUA estaven en una situació de fallida del sistema financer tant públic com a privat. El 3 de març de 1933 tancaven els bancs de Nova York i la borsa de Wall Street, el cor financer dels EUA havia deixat de bategar. La crisi havia tocat fons1.

En aquestes circumstàncies, el 4 de març, Roosevelt va pronunciar el seu discurs d’investidura on va exposar el seu pla de reformes. El nou president criticava directament a Hoover, l’Administració republicana i els financers que els havien donat suport.

Aquests canvis passaven per acabar amb l’atur, donat que no es un problema insoluble si nos enfrontamos a él con juicio y arrojo. Anunciava que la nova administració es centraria en els problemes més immediats, com la fallida de les finances i els problemes interns nord-americans, sense renunciar a recomponer el mercado mundial mediante un reajuste econòmico internacional, però les mesures que aplicarien per sortir de la gran depressió a EUA no es limitaven a l’àmbit de la federació. Volien recuperar l’esperit dels pioners per impulsar una recuperació econòmica perdurable.

Roosevelt recuperava l’internacionalisme de Wilson que l’havia portat a defensar la creació de la SdN, donat que la depressió posava de manifest la interdependència dels pobles. Defensava la necessitat de disciplina i d’agermanament de tots els nord-americans com el que sorgia en temps de guerra. No considerava que per sortir de la crisi haguessin de canviar el sistema polític i institucional nord-americà.

Amb el seu discurs, carregat d’optimisme, Roosevelt volia recuperar la confiança dels nord-americans, però era conscient que el país exigia acción y acción immediata contra la gran depressió, alhora que per primera vegada un president dels Estats Units parlava d’una millor administració de la riquesa, d’aplicar a la recuperació valors socials más nobles que el mero beneficio económico i la lluita contra l’atur. Es començava a evidenciar que el New Deal seria alguna cosa més que retòrica. 450.000 persones van escriure cartes per felicitar a Roosevelt pel seu discurs.

Roosevelt no seguia un pla preconcebut, sinó que era un empirista que es basava en la improvisació. En un dels seus discursos electorals havia assegurat que calia triar un mètode per a sortir de la crisi i si fallava provar-ne un altre, però sense deixar d’experimentar fins a aconseguir-ho. Els cent primers dies del mandat de Roosevelt van ser frenètics. Començaren per solucionar el desgavell del sistema financer nord-americà amb mètodes molt heterodoxos. Recuperaren la llei Trading with Enemy Act del 6 d’octubre de 1917, que continuava vigent, perquè permetia que el govern provisionalment controlés tot el comerç nord-americà i fins i tot censurar la correspondència, alhora que els permetia incautar els béns dels enemics de la federació. Decretaren el tancament de tots els bancs i les borses de valors durant quatre dies. Woodin exclamà que havien tocat fons, donat que els nord-americans s’havien quedat gairebé sense moneda i començaven a utilitzar monedes locals, segells, divises estrangeres o permutes per a l’activitat comercial.

1 Manchester, 1976, 138-147.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

En quatre dies havien de reconstruir el sistema financer nord-americà i recuperar la confiança dels estalviadors. L’administració nord-americana actuà de la mateixa manera que en una fallida industrial i nomenaren conservadors per a controlar tots els bancs de la federació, mai la banca nord-americana havia estat tan controlada. Emeteren 2.000 milions de dòlars en paper moneda amb la cobertura dels actius bancaris i establiren penes de presó pels que atresoressin metalls preciosos, però aquestes penes no podien aplicar-se de manera retroactiva. Per tant, havien d’aconseguir que els estalviadors tornessin els diners als bancs i recuperar la circulació monetària normal. El 8 de març anunciaren que la Reseva Federal publicaria les llistes de tots els que havien retirat or des de l’1 de febrer de 1933, si no el tornaven a dipositar al banc abans d’una setmana. La mesura funcionà i asseguraren que informarien dels que havien retirat les seves reserves d’or els darrer dos anys. Aquests també retornaren els diners als bancs per por que assaltessin els seus domicilis.

El 9 de març de 1933 promulgaren la Llei Bancària d’Emergència, la primera llei del New Deal, amb mesures molt heterodoxes, però el sistema financer nord-americà tornava a funcionar. Al cap d’una setmana, 13.500 bancs, el 75% dels bancs nord-americans, i les borses de valors finalitzaren les «vacances», alhora que la Reserva Federal recuperava 300 milions de dòlars or, el pitjor havia passat. Quan Woodin lliura el projecte de llei al secretari del Congrés li va dir the finished bill was handed to the clerks [...] My name’s Bill, and i finished, too [Woddin va fer un joc de paraules, donat que en anglès Bill és l’abreviatura de William, però també significa llei, tot i que no va mentir, donat que va morir al 1934]1.

En aquestes circumstàncies, Roosevelt possiblement hauria pogut fer aprovar una llei de plens poders com la que Hitler havia fet aprovar a Alemanya, però Roosevelt no volia destruir el sistema polític nord-americà, sinó reformar-lo per transformar-lo en una federació on el creixement ja no seria l’objectiu prioritari, sinó aconseguir una distribució més justa de la distribució de la riquesa i garantir la seguretat dels nord-americans en tots els àmbits2.

El primer New Deal: els Cent Dies

¿Filosofia? ¿Filosofia? Sóc cristià i demòcrata, això és tot. Resposta de Roosevelt a la pregunta: Quina és la seva Filosofia?.

FDR volia mantenir un contacte directe amb les classes populars nord-americanes. Sabia que la major part dels diaris nord-americans estaven en mans de conservadors vinculats al republicanisme o del sector dretà dels demòcrates. Per aquest motiu decidí establir un llaç directe amb el poble nord-americà a través de la ràdio, on fins i tot va tenir un programa, les Xerrades a la vora del foc. A la primera roda de premsa, que va ser un altre èxit de Roosevelt, va deixar molt clar que era un gran comunicador i que el seu estil seria molt diferent al de Hoover.

Roosevelt i el seu govern impulsaren una veritable allau normativa per intentar pal•liar els efectes de la depressió. El 10 de març, Roosevelt envià al Congrés la segona mesura d’emergència, l’Acta sobre Economia, en la qual sol•licitava poder reduir el pressupost federal en 500 milions de dòlars, amb l’eliminació d’organismes governamentals, reducció de funcionaris, tant civils com militars, i de la meitat dels que s’havia acordat pagar als veterans de la Primera Guerra Mundial. Aquest projecte despertà reticències entre els demòcrates i el va poder aprovar gràcies al suport dels conservadors. El 20 de març promulgaven la Llei de Recaptacions de Cervesa i Vi, que anunciava la fi de la llei seca, alhora que els bevedors contribuirien a sanejar les arques de la federació. En dues setmanes, havien acabat amb la crisi bancària, reduït dràsticament la despesa federal i obtingut una nova font de recursos3.
1 Manchester, 1976, 152. 2 Vegeu Manchester, 1973, 138-156; Kennedy, 2005. 137-174. 3 Kennedy, 2005, 175-177.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El 16 març envià el seu projecte agrari al Congrés que intentava recuperar l’equilibri entre el sectors agrari i l’industrial, i millorar el poder adquisitiu dels agricultors. Els ingressos desla agricultors havien baixat un 60% durant el mandat d’Hoover i el president de la conservadora Federació d’Assumptes Agraris havia afirmat que «a menos que se haga algo por los agricultores norteamericanos tendremos una revolución en el campo en doce meses.» Finalment aprovaren l’Administració d’Ajustament Agrari [Agricultural Adjustament Administration (AAA)], el 12 de maig de 1933. Per aconseguir-ho Roosevelt juxtaposà dos propostes contradictòries. D’una banda, el president de la AAA era George Peek partidari de polítiques econòmiques proteccionistes que no limitessin la producció agrària i partidari de subvencionar les exportacions, tot i que generessin «dumping» a l’exterior, és a dir, vendre productes per sota del preu de cost; una política que perjudicava als agricultors de fora dels EUA. Les iniciatives de Peek xocaven amb les iniciatives del secretari d’agricultura H. Wallace, un republicà progressista, que volia reduir la producció agrària nord-americana perquè s’incrementessin els preus dels productes agraris, però també amb el secretari d’Estat, Cordell Hull que veia com el dumping agrari dificultava la possibilitat d’establir acords comercials amb altres estats1.

La AAA subvencionava els agricultors, alhora que finançava la reducció de cultius i de ramats per frenar la caiguda dels preus dels aliments. La sequera i l’erosió que afectà el centre del país per la sobreexplotació agrària, va ajudar a reduir la producció i pujar els preus agraris, però un milió de camperols van deixar les seves terres per la sequera i la mecanització, alhora que molts agricultors cobraven els subsidis que donava el govern per deixar la terra sense conrear. Després hi va una devaluació del dòlar per lluitar contra la deflació, que generà moltes crítiques entre els conservadors2.

El 21 de març sol•licità al Congrés una legislació per ajudar als aturats. Proposà la formació del Cossos Civils de Preservació Ambiental [Civilian Conservation Corps, CCC] organisme que donaria feina a 250.000 joves que es dedicaren a plantar arbres, controlar les inundacions i a l’embelliment de les ciutats. El CCC va ser eliminat el 1942, en plena etapa bèl•lica, després d’haver donat feina entre 1933 i 1942 a més de tres milions de joves. També sol•licità la creació de l’Administració Federal d’Assistència en casos d’Emergència [Federal Emergency Relief Administration, FERA] per coordinar i ajudar amb recursos federals als aturats. Eren els inicis dels serveis de benestar social nord-americà. La FERA estava presidida per un dels homes de confiança de Roosevelt: Harry L. Hopkins3. La formació d’Hopkins era d’assistent social, però comptava amb la confiança de Roosevelt. Alguns polítics nord-americans qüestionaven la viabilitat a llarg termini d’establir un pla d’assistència social pels EUA, però Hopkins replicà: Senador, la gent no menja a llarg termini, sinó que ho fa cada dia4.

Roosevelt pretenia mantenir l’equilibri pressupostari, alhora que impulsava mesures que intentaven acabar o mitigar la crisi econòmica. Els republicans progressistes el pressionaven perquè impulsés un programa d’obres públiques que reduís l’atur. El 10 d’abril sol•licità al Congrés la creació de l’Autoritat de la Vall del Tennessee [Tennesse Valley Authority, TVA] una corporació pública amb l’objectiu de posar en funcionament la central hidroelèctrica de Muscle Shoals, però també hauria de construir preses a la llarg de la vall del Tennessee per a controlar les inundacions, impulsar l’agricultura de regadiu i produir electricitat, fertilitzants, lluitar contra l’erosió del sol i la desforestació i aconseguir que més de mil quilòmetres del riu fossin navegables. Tornava a ser una iniciativa heterodoxa i completament revolucionària als EUA, perquè per primera vegada la iniciativa pública suplia la privada. Quan un dels consellers de Rooselvelt li preguntà què respondria quan li preguntessin sobre la filosofia política a la qual responia la TVA el president li va respondre: els diré que no és carn ni peix, però que, sigui una cosa o l’altra, tindrà un sabor esplèndid per a la gent de la vall del Tennessee. Si funcionava pensaven aplicar iniciatives similars a la resta de la federació. De fet, posteriorment, intentaren impulsar iniciatives públiques com la TVA, en altres zones de la federació, però no aconseguiren que el Congrés les aprovés. Cal tenir present que el riu Tennesseee travessa set dels estats dels EUA, que al 1933 eren els estats més empobrits i sotsdesenvolupats de la federació5.

1 D. M. Kennedy, 2005, 177-182 i 249-261 i A. Bosch, 2005, 420-421. 2 Kennedy, 2005, 165. 3 Sobre la col•laboració i l’amistat entre Roosevelt i Hopkins, vegeu Sherwood, R., 1950; Kennedy, 2005, 182-186. 4 Manchester, 1976, 165; Bosch, 2005, 421. 5 Kennedy, 2005, 186-188.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El 12 de maig aprovaren l’Acta d’Emergència sobre Hipoteques Rurals per a frenar el problema dels agricultors que perdien les seves terres perquè no podien retornar els crèdits. La nova normativa establia que el govern federal assumia els pagaments si demostrava que realment no tenia cap recurs per a pagar. El 27 de maig aprovaren l’Acta de Veritat sobre els valors que per primera vegada regulava el mercat financer nord-americà, tant la manera de cotitzar els valors, com l’activitat de les entitats financeres. Aquestes estarien obligades, donat que abans no ho feien, a establir un registre dels nous valors i a publicar la seva situació econòmica real. La nova normativa establia que totes les noves ofertes de valors havien d’anar acompanyades de tota la informació o els responsables en respondrien penalment. L’1 de juny aprovaven l’Acta sobre Préstecs a propietaris de cases que ajudava a finançar les hipoteques de les vivendes familiars, per ajudar a les famílies que no tenien prous recursos per comprar una vivenda.

No obstant, una de les principals iniciatives de primer New Deal va ser l’intent de regular l’activitat industrial del país. De fet, l’administració de Roosevelt no ho tenia previst, però el senador d’Alabama H. Black va proposar reduir la jornada laboral a trenta hores per reduir l’atur1. L’administració Roosevelt sabia que la proposta de Black era inconstitucional, però no volien que se’ls acusés de no fer el màxim possible per a reduir l’atur. Per tant, de ese esfuerzo apresurado, caótico, incialmente defensivo, y finalmente contemporizador, surgí la proposta de Roosevelt al Congrés el 17 de maig en què sol•licitava la creació de la Llei de Recuperació Industrial Nacional [National Industrial Recovery Act (NIRA)]. La llei, aprovada el 16 de juny, tenia tres elements essencials: la regulació federal de les hores màximes de treball i dels salaris mínims en diverses indústries; el dret dels treballadors industrials a sindicar-se, i a negociar col•lectivament amb els empresaris, en contra de les teories individualistes tradicionals. Aquesta norma creava l’Administració de Recuperació Nacional [National Recovery Administration (NRA)] per controlar la producció de sectors industrials sencers, alhora que regularia els preus i els salaris. També sancionava el control del govern federal sobre la iniciativa privada empresarial. Anava en contra de la tradició empresarial nord-americana i dels principis doctrinals que amb tant fervor havia defensat Hoover... i que són compartits per la major part dels republicans i dels demòcrates nord-americans, fins al punt que el Tribunal Suprem nordamericà la declarà inconstitucional2.

La nova llei també creava l’Administració d’Obres Públiques [Public Works Administration (PWA)] per a impulsar les obres públiques amb un pressupost inicial de 3.300 milions de dòlars. La iniciativa pública arribà a donar feina a quatre milions de nord-americans. El 16 de juny, en un darrer esforç d’activitat legislativa del Congrés aprovaren la Llei de Bancs Glass-Steagall que separava les inversions comercials de les bancàries i establia una assegurança federal per als dipòsits bancaris, la Llei de crèdit agrari i un projecte de regulació de les vies fèrries3. A més, el dia d’acció de gràcies, el novembre de 1933, els EUA reconegueren oficialment a la Unió Soviètica i intercanviaren ambaixadors.

El juliol, Roosevelt anuncià que Estats Units abandonaria el patró or amb el que boicotejava la viabilitat de la Conferència Econòmica Mundial de Londres per a intentar recuperar l’estabilitat econòmica internacional. No obstant, la lògica del programa de recuperació formulat en el primer New Deal era fonamentalment inflacionària, en un context de deflació; la inflació i el patró or eren incompatibles. Però malgrat l’entusiasme de l’administració que encapçalava Roosevelt la depressió seguía cerniéndose oscuramente sobre la tierra4.

El 1933 el Producte Interior Brut s’havia reduït a la meitat del de 1929. Pràcticament no hi havia inversions industrials i les línies de muntatge produïen un terç de la producció de 1929. L’atur afectava a una quarta part de la mà d’obra nordamericana, uns tretze milions de treballadors5. L’ajuda social només era un pal•liatiu.

Hopkins es va convèncer que la Depressió era una catàstrofe social i que per a intentar apaivagar-la calia impulsar la constitució de la Civil Works Administration, CWA, que depenia de l’Administració d’Obres Públiques. Les diferents institucions creades pel New Deal havien generat una gran burocràcia governamental, però també impulsà veritables canvis en la Nord Amèrica rural, agrària, racista i sotsdesenvolupada.
1 Amb uns plantejaments semblants a la reforma laboral francesa que va establir la jornada de 35 hores impulsada pel govern socialista francès de Lionel Jospin entre 1998 i 2002. 2 Sobre la NRA, vegeu Kennedy, 2005, 220-234. 3 Kennedy, 2005, 188-200; Bosch, 2005, 422-423. 4 Kennedy, 2005, 193-203; Alsop, 1987, 94-105; la visió demòcrata a Manchester, 1976, 155-175. 5 Kennedy, 2005, 201-220, 235-249 i 303-312, explica l’estudi sobre la crisi de Lorena Hickock, iniciat el juliol de 1933 per ordre de Harry Hopkins i com els seus resultats afectaren l’activitat social de l’administració i impulsaren el segon New Deal.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Però el principal organisme sorgit de la Llei d’Assignacions a l’Assistència va ser la Works Progress Administration, que el 1939 passà a denominar-se Works Projects Administrations; tant l’una com l’altra WPA que es basava en la premisa política nord-americana que tota la política és local. L’administració Roosevelt va utilitzar la WPA para crear esos caudillos locales que a su vez apoyaran sus proyectos nacionales1.

Després de la derrota del president i candidat republicà, encara hi havia un Hoover molt important als Estats Units: J. Edgar Hoover, el director del Federal Bureau of Investigations (FBI). Roosevelt ordenà al cap del FBI que integrés a la policia federal els membres del Prohibition Bureau, que tinguessin controlats als grups subversius, tant els d’esquerres com els nous grups feixistes, i que lluitessin contra el crim organitzat. Molts pensaven que amb la fi de la prohibició disminuiria l’activitat delictiva, però molts dels antics contrabandistes de licors es reconvertiren en atracadors de bancs. Amb l’agreujant que, després de la gran depressió i del que s’havia publicat dels principals dirigents de les finances nordamericanes, molts ciutadans els admiraven i els veien com una mena de Robin Hood, tot i que no repartien els seus botins entre els pobres. Durant els mandats de Roosevelt, hi havia molts nord-americans partidaris de l’acció directa, tant dels gàngsters com de la policia. Hoover anava d’una punta a l’altra de la federació per a elaborar les llistes d’enemics públics, els que arribaven al número 1 eren autèntiques celebritats com Pretty boy Floyd, Baby Face Nelson, Ma Barker, Machine Gun Kelly, i la parella Bonnie [Parker] i Clide [Barrow], molts d’ells van servir de base a novel•les i pel•lícules de cinema2.

El maig de 1933, John Maynard Keynes visità a FDR i li aconsellà una política econòmica basada en deficit spending, malgrat que Roosevelt no era un keynesià, sinó un empirista. L’assistència federal ajudava a sobreviure a divuit milions de nord-americans i era bàsica en estats com Arkansas, Mississippi o Carolina del Sud, però la depressió econòmica continuava. Els empresaris començaven a impulsar l’oposició contra el New Deal, mentre que l’administració demòcrata regulava Wall Street amb la creació de la Securities and Exchange Comission que encapçalava el senador demòcrata i antic especulador en borsa Joseph P. Kennedy, el fundador del clan Kennedy, el presidente se atuvo a la recomendación de Moley, quien sostenía la teoría de que conociendo Kennedy “todos los agujeros”, sabría también cómo taponarlos3.

El taló d’Aquil•les del New Deal era el sistema jurídic nord-americà i especialment el Tribunal Suprem, en funcions de legislador negatiu, alhora que controlat pels conservadors. El 1934, els jutges de primera instància estaven facultats per a efectuar accions d’interdictecontra les lleis federals i únicament el 28% de la judicatura era demòcrata. No obstat, a la llarga totes les querelles haurien de ser resoltes pel Tribunal Suprem que estava integrat per jutges que tenien una edat mitjana de setanta-vuit anys i un tarannà marcadament conservador. Hasta entonces todos los presidentes que gobernaron con autoridad habían terminado por topar, tarde o temprano, con el supremo órgano judicial. El Tribunal Suprem anul•là bona part de la legislació del primer New Deal, especialment la NIRA. Roosevelt reaccionà amb un intent de reforma del Tribunal Suprem. Aquest acabà avortat, però a canvi de conservar íntegrament tot el segon New Deal que introduïa l’Estat del benestar, welfare state, als Estats Units i amb la designació per part del president de nous jutges, els demòcrates acabaren per controlar el zenit de la magistratura nord-americana4.

El 1934, el secretari del tresor Woodin dimití per problemes de salut. Roosevelt tornà a mostrar la seva originalitat perquè el substituí per Henry Morgenthau, Jr. (1891-1967). Aquest provenia d’una família de religió jueva de Nova York. El seu pare era un magnat de la construcció i diplomàtic. Els cercles socials i l’educació que va rebre eren semblants als de Roosevelt, al que va conèixer el 1913 quan treballava per l’administració demòcrata. Durant el mandat de FDR com a governador de Nova York el va elegir perquè s’ocupés de l’agricultura i de les polítiques de conservació de la natura de l’estat. Durant el primer govern de Roosevelt, Morgenthau s’ocupà de presidir la Federal Farm Board, creada per Hoover el 1929, a través de l’Agricultural Marketing Act, per a estabilitzar els preus i promoure la venda de productes agraris. L’elecció de Morgenthau com a Secretari del Tresor molestà molt als conservadors.

Tot i que era partidari de l’ortodòxia econòmica i s’oposava a un excessiu intervencionisme governamental en l’economia, era partidari dels pressupostos equilibrats, de la estabilitat monetària, de la reducció del deute públic i de la necessitat de reactivar la inversió privada. S’oposà a pagar el fons de pensions als veterans de la Primera Guerra Mundial, fins que el Congrés aconseguí que els paguessin
1 Kennedy, 2005, 307. 2 Manchester, 1976, 181-183. 3 Manchester, 1976, 183-185. 4 Manchester, 1976, 185; Bosch, 2005, 431-432.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

el 1936, perquè comportà una despesa de 2200 milions de dòlars. En política econòmica, Roosevelt introduí el pressupost doble, un pressupost equilibrat per a l’administració i un altre d’emergència per les agències/programes que havia creat el New Deal com la CCC, l’AAA, la WPA o la PWA. La defensa de Morgenthau de l’estabilitat monetària no estava renyida amb la vocació d’introduir reformes importants, sempre que es trobés la manera de finançar-les. Així doncs, va ser un dels principals defensors de la introducció de la seguretat social als EUA. No ocultava les crítiques a la vessant més intervencionista del New Deal, però era absolutament fidel a FDR i ocupà la Secretaria del Tresor, un dels ministeris més importants de l’administració nord-americana, fins al 19451.

El New Deal, més que generar desenvolupament, és a dir, acabar amb la crisi econòmica i generar riquesa, cercava una millor distribució de la riquesa i donar seguretat en tots els àmbit, des de l’econòmic al social, a tots els nord-americans2. Les mesures de l’administració Roosevelt no tragueren al país de la crisi, però alleugeraren la tensió revolucionària que existia a finals de 1932, quan els agricultors d’Iowa no deixaven entrar aliments a Sioux City i es començava a parlar obertament de la necessitat d’implantar una dictadura a EUA. Tanmateix, la crisi encara era molt dura. Els sindicats començaren a reaccionar amb l’organització d’unes 330 organitzacions de self help, on s’intercanviaven productes o serveis a bestreta, és a dir, per altres productes o serveis, sense la utilització de diners3.

Els demòcrates van ser derrotats pels republicans a les eleccions pel control del govern de Califòrnia. Els demòcrates presentaven com a candidat independent/ socialista a un prestigiós escriptor Upton Sinclair. Aquest publicà I, Governator of California, and How I Ended Poverty: A true Story of Future. El seu lema era l’anagrama EPIC, és a dir: End Poverty in California, però els republicans replicaren que EPIC volia dir Empty Promises in California, acusaren a Sinclair de ser un diablo rojo, assumiren l’anomenat Pla Townsend per a pagar una pensió de 200 dòlars a tots els que tinguessin més de seixanta anys. Els republicans de California cantaven: Onward, Townsend soldiers, / Marching as to war, / With the Townsend banner / Going on before i guanyaren les eleccions. Però no tots els candidats radicals van ser derrotats, donat que guanyaren a Washington, a Winsconsin, a Minnesota, i l’alcaldia de Nova York va ser per a Fiorello la Guardia. De fet, els que encapçalaven les crítiques al New Deal era el sector conservador dels demòcrates dirigits per Al Smith, J.J. Raskob i l’excandidat presidencial J. W. Davis. Aquests organitzaren la Lliga de la Llibertat que comptà amb el suport de tots els conservadors nord-americans, tant republicans com demòcrates, així com dels financers i els inversors en borsa. Roosevelt li comentà al seu amic Bullitt que la Lliga Nord-americana de la Llibertat, en realitat es deia Club de “no ho puc suportar”4.

El reconeixement de la URSS responia més a motius econòmics, la possibilitat de negociar amb els soviètics, que a criteris polítics. L’administració demòcrata buscava recursos i per a guardar les formes van aconseguir que Stalin els prometés, sense donar-los cap garantia de compliment, indemnitzacions per les pèrdues dels ciutadans nord-americans durant la revolució i que finalitzaria la persecució per motius religiosos. Quant a Amèrica Llatina impulsaren la política de bon veïnatge que substituïa la del gran garrot que havia establer l’altre president Roosevelt, en Theodor.

A finals de 1933, FDR assegurà que cap Estat tenia dret a intervenir en els assumptes interns o externs d’un altre Estat. Confirmaren les paraules amb els fets, donat que renunciaren a l’esmena Platt que possibilitava la intervenció permanent dels nord-americans en la política cubana. Retiraren als marines que ocupaven Haití, alhora que es comprometeren a iniciar el procés per acordar la independència de les Filipines. També pagaren més a Panamà per la utilització del canal. Quant a Europa, no estaven preocupats per la debilitat de la democràcia o per les polítiques exteriors agressives de les potències feixistes i la seva política exterior era essencialment aïllacionista i de no intervenir en els conflictes bèl•lics internacionals, com la guerra civil espanyola.

Per a garantir el manteniment de les tesis aïllacionistes aprovaren les lleis de neutralitat, l’agost de 19355, que reflectien l’opinió dels polítics com el senador per Minnesota Thomas Schall que el 1935 sintetitzà el seu punt de vista sobre la política internacional nord-americana en l’exclamació al dimoni amb Europa i la resta de les nacions!6.
1 Zelizer, 2000. 2 Kennedy, 2005, 435-454 i 921-926, és mostra molt crític, com a bon republicà, en el balanç del New Deal. 3 Bosch, 2005, 423-428. 4 En referència a tot el que feia Roosevelt i la seva administració]. Manchester, 1976, 193-200; Kennedy, 2005, 262-263 i 275-278. 5 W. Manchester, 1976, 208. 6 Kennedy, 2005, 455.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El segon New Deal

Desde el fondo de su corazón él quiere [que la gente] sea tan feliz como él. Está escandalizado por el hambre y el desempleo, como si fueran afrentas personales en un mundo que él está seguro de que puede hacer mucho mejor, completamente distinto, de lo que ha sido. Opinió de Raymond Moley sobre Roosevelt1.

A Roosevelt, per a consolidar les reformes del New Deal i aconseguir que la política econòmica l’establís el govern, li calia aconseguir un ampli suport social i aquest era l’àmbit d’actuació de Harry Hopkins. El front que formaven els seus opositors era considerable des del sector dretà dels demòcrates, passant per la major part dels republicans, així com els empresaris, els financers i els partidaris de l’individualisme nord-americà fonamentat en la màxima llibertat possible.

Les alternatives a l’administració demòcrata no eren únicament el republicanisme partidari de la llibertat de mercat, religiosament integrista i socialment conservador, sinó també els sectors polítics populistes que recordaven que el New Deal no havia acabat amb la crisi. Després de donar suport a Roosevelt el 1932, l’antic governador i senador de Louisiana Huey Long pensava que era l’home adequat per treure als Estats Units de la depressió, amb un discurs populista i autoritari que recordava alguna de les propostes del feixisme europeu. El gener de 1934 constituí la Societat Compartim la Nostra Riquesa (Share Our Wealth Society), hi havia arribat a pactes amb el metge de Califòrnia Francis Townsend, que pensava que es podia sortir de la crisi si s’establia un pla de pensions pels majors de seixanta anys que anomenava Old Age Revolving Pensions, i amb el religiós catòlic, d’orígens canadencs, antisemita i primer ràdio predicador amb capacitat per arribar a gairebé tots els estats de la federació, pare Charles Coughlin2. Roosevelt considerava que els dos homes més perillosos de Nord-amèrica no es trobaven a llistes de Hoover, ja que es tractarien del senador demòcrata Huey Long, que començava a organitzar la seva pròpia força política, i el general Douglas MacArthur que estava vinculat al sector més autoritari del republicanisme3.

Entre 1934 i 1935 centenars de milers de treballadors van deixar l’AFL per fundar el Comitè d’Organització Industrial, CIO, que no era un sindicat d’oficis, sinó de fàbrica, és a dir, que unia tots els diversos treballadors d’una mateixa fàbrica, sense tenir en compte el seu ofici. Però l’amenaça més gran venia de la combativitat obrera, que va inventar, per exemple, un nou tipus de vaga, l’assentada al lloc de treball, que permetia de controlar la situació, impedia la utilització d’esquirols i generava molta més unió col·lectiva que els piquets. El 1936 hi va haver 48 vagues d’assentada.

El 1937 van arribar a 477 assentades. Malgrat la resistència de les grans companyies tradicionals, els empresaris van haver d’acabar acceptant que era millor tractar amb els sindicats que haver d’enfrontar-se a vagues salvatges. FDR comptava amb el suport d’alguns empresaris, però la majoria el consideraven un traïdor a la seva classe social. Per tant, optà per imposar el National Labor Relations Board que va conduir els sindicats, inclosa la CIO, cap a la negociació de contractes col•lectius, i a reduir al mínim les vagues4.

Al 1934 la situació econòmica millorà lleugerament, però la crisi continuava. Les classes populars i els agricultors mostraven clarament el seu malestar amb vagues, destrucció de documents hipotecaris, organització de piquets que impedien l’execució de les hipoteques i amenaces als que intentaven cobrar els crèdits.

A les eleccions de 1934, els republicans guanyaren a Califòrnia, amb un discurs força populista, però els demòcrates
1 Citat per. Kennedy, 2005, 297. 2 Kennedy, 2005, 278-286; Manchester, 1976, 208-214. 3 Alsop, 1987, 105-106; Kennedy, 2005, 263-264 i 274-275. 4 Sobre el radicalisme d’esquerres a Estats Units, vegeu Kennedy, 2005, 270-274 i 351-388; Manchester, 1976, 247-258 i 292-312; Bosch, 2005, 435436.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

consolidaren les seves majories al Congrés i al Senat. És molt infreqüent que el mateix partit controli la presidència i el Parlament nord-americà. A més, molts dels congressistes i dels senadors demòcrates eren del sector més esquerrà del partit1. Aquest canvi polític era un factor que el pragmàtic Roosevelt va tenir en compte, com també Hopkins.

La victòria dels demòcrates a les eleccions parlamentàries de 1934 va permetre a l’administració demòcrata impulsar el segon New Deal i FDR va desplegar davant dels nord-americans la visió del futur.

El pla de reformes socials de Roosevelt-Hopkins tenia tres direccions: establir l’assistència als treballadors, l’assegurança d’atur i un sistema de pensions a la vellesa. Els homes del segon New Deal eren noves incorporacions, la major part del brain trust que havia impulsat la primera onada de reformes que xocaren amb el Tribunal Suprem van dimitir per motius de salut per fracassos polítics, per discrepar amb l’ambigüitat de Roosevelt. Els que mantingueren la seva influència van ser els homes de confiança del president, H. Hopkins o Henry Morgenthau, Jr., que ja havien estat membres de l’equip de Roosevelt quan governava l’estat de Nova York. Tanmateix, els que impulsaren el segon New Deal eren els considerats com new dealers eren els joves talents que s’havien incorporat a l’administració demòcrata de la mà de Fèlix Frankfurter.

Els seus representants més significatius eren dos joves i brillants advocats que no es suportaven i que pertanyien a grups minoritaris: el jueu Benjamin V. Cohen i el catòlic Thomas G. Corcoran2. Ambdós posseïen idees pròpies, capacitat executiva, alhora que Cohen era un gran estratega legislatiu, mentre que Corcoran dominava la tàctica política. Arribaren a Washington per a treballar en l’administració demòcrata que elaborava el primer New Deal, però el 1935 es transformaren en els principals assessors de Roosevelt.

El segon New Deal consistí en quatre grans novetats que van ser veritables terratrèmols, tan polítics com socio-econòmics. La primera va ser la Llei Wagner-Connery de Relacions Laborals que creava una Junta Federal de Relacions laborals (National Labor Relations Board)3. Aquesta no era una iniciativa del president i els seus assessors, sinó del Senador Robert F. Wagner. Era una norma que regulava les negociacions col•lectives en les empreses i potenciava als sindicats. Per tant, xocà amb l’individualisme nord-americà i amb els interessos de la major part dels empresaris. FDR va impedir que s’aprovés, fins que s’adonà que mai comptaria amb el suport de la major part dels empresaris/financers i dels conservadors nordamericans. El president necessitava suport polític i social que podia aconseguir d’un nou sindicalisme reformista que tenia molt present que van estar a punt de ser anihilats durant els mandats republicans i que s’havien pogut recuperar per la Llei Wagner. Aquesta era una mostra més del pragmatisme de Roosevelt.

El 14 d’agost de 1935, aprovaren una iniciativa impulsada per Henry Morgenthau, Jr., la Social Security Act que constituïa la Seguretat Social nord-americana, que tant detestava Friedman. Volien establir un sistema d’assegurances senzill que paguessin tant els empresaris com els obrers. No agradava ni als sectors esquerrans que consideraven que només havien de pagar els empresaris, ni a la patronal que ho considerava un nou atac a la llibertat empresarial. Tanmateix, permetia establir una garantia de pensions de vellesa que es va mantenir durant més de sis dècades. Aquesta va ser la norma del New Deal que va tenir més rellevància, donat que el seu llegat perdurà i cambió la forma de la textura de la vida norteamericana a l’establir una assegurança d’atur i pensions de vellesa4.

La tercera norma va ser obra de Cohen i Corcoran amb col•laboració amb el líder demòcrata del Congrés, Sam Rayburn. La Llei de Holding de Societats, la Holding Company Act, per acabar amb los grandes holdings, poco funcionales, que habían sido creados, sin otro objetivo que ganar dinero con la venta inicial de existencias a precios excesivos5, encara va enemistar més a Roosevelt amb els empresaris, tot i que la llei únicament afectava a les empreses privades de serveis públics al decretar la seva extinción [...] [si no] acreditaban su utilidad para las comunidades respectivas6.

Finalment, aprovaren la Llei de Banca que establí una nova regulació per a la Reserva Federal, en què la Junta de la Reserva Federal es transformava en un organisme independent i deixava d’estar controlada per les Reserves Federals dels diferents Estats, especialment, la de Nova York. Aquesta norma enfrontà l’administració demòcrata amb el senador de Virginia Carter Glass que havia estat l’impulsor de la primera norma sobre la Reserva Federal.
1 Kennedy, 2005, 264-266. 2 Manchester, 1976, 201-202. 3 Manchester, 1976, 205; Kennedy, 2005, 350-352. 4 Kennedy, 2005, 313-330. 5 Alsop, 1987, 109 6 Manchester, 1976, 203.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

El segon New Deal també estava integrat per la Llei de Conservació del terra; la creació de la Junta de Recursos Naturals; la Llei d’Electrificació del medi rural, que va possibilitar l’electrificació d’un milió de famílies camperoles; la llei GuffeySnyder sobre el carbó que substituí a la NRA –declarada inconstitucional– en el sector miner i l’Administració Federal de la Joventut (National Youth Administration) que buscava llocs de treball als fills de les famílies acollides a l’assistència social federal1, alhora que impulsà la transformació del sistema fiscal. Pels conservadors, la major part dels empresaris i els financers Roosevelt era un traïdor i gairebé un socialista, mentre que president replicà amb una campaña antiempresarial2.

La crisi va ser especialment dura entre els afroamericans, donat que tradicionalment ocupaven els llocs de treball menys qualificats o, en condicions de segregació racial, treballaven per la subsistència als camps del sud. Els empresaris els utilitzaven com esquirols i no tenien el suport de l’administració demòcrata perquè tradicionalment votaven als republicans (Lincoln era republicà i gairebé tots els estats del sud amb lleis Jim Crow estaven sota control demòcrata). A més, la població blanca començà a ocupar els llocs de treball més mal pagats i l’atur entre els negres nord-americans superà el cinquanta per cent. També augmentà el racisme i els linxaments, sense que les autoritats ni estatals ni federals ho impedissin3.

Durant la depressió, molts negres del sud emigraren cap al nord per viure de les ajudes federals i en zones on no hi havia segregació racial.

Roosevelt i l’administració demòcrata apaivagaren les possibilitats de revolució, reformaren i consolidaren les institucions polítiques nord-americanes, però la crisi no finalitzà fins al inici de la Segona Guerra Mundial, quan la demanda de producció bèl•lica reanimà la indústria, i liquidà l’atur.

Va estar en perill la democràcia nord-americana?

Els ultra/neoliberals, els integristes religiosos, els empresaris i els especuladors pensaven i pensen que el Roosevelt i el New Deal eren una amenaça per les institucions nord-americanes. Tanmateix, Roosevelt i els seus partidaris reformaren el sistema polític i institucional nord-americà i intentaren consolidar el Welfare state a EUA, amb polítiques que després de la Segona Guerra Mundial s’introduïren i consolidaren a Europa occidental. Tanmateix, la democràcia nord-americana hauria estat en perill si hagués esclat una revolució social motivada per la crisi; una possibilitat que Roosevelt i les seves reformes avortaren, o amb l’arribada d’un dictador militar d’idees reaccionàries, com el general Douglas MacArthur, o amb l’establiment d’un règim populista/ feixista als Estats Units. Aquesta possibilitat es troba en l’argument d’una obra de teatre i de tres novel•les: la de Sinclair Lewis, primer representada al teatre i després transformada en novel•la, It can’t happen here; la de John Dos Passos, Number One i la de Robert Penn Warren, All the King’s men, inspirades en la vida d’un personatge singular: el polític de Louisiana Huey Pierce Long (1893-1935)4.

La seva biografia sembla treta d’un llibre de ficció. Era un red neck, és a dir, un WASP pobre nascut a Winn Parish, Louisiana un dels estats més sotsdesenvolups dels EUA a principis del segle XX. A Louisiana pràcticament no hi havia indústries,
1 Manchester, 1976, 204-205. 2 Kennedy, 2005, 336-343. 3 Kennedy, 2005, 258-259. 4 Manchester, 1976, 214;. Bosch, 2005, 428-431.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

ni gaires infraestructures, mentre que la taxa d’analfabetisme era altíssima. Era un estat del sud profund, on la segregació racial era molt present, tot i que la major part de la població tenia en comú la seva pobresa. Les principals comunitats eren els WASP, la major part no gaudien de la segregació perquè eren red neck, nuques vermelles, camperols pobres que ni tenien transport públic, ni escoles, ni hospitals. També hi havia els cajun, mestissos que conservaven la cultura francesa dels primers colonitzadors, tot i que els més marginats eren els pocs indígenes que havien sobreviscut al procés de colonització i els afroamericans descendents d’esclaus.

El jove Long va néixer en una cabanya de troncs, sense cap comoditat, possiblement la seva joventut s’aproximaria a la del personatge literari de Huckelberry Finn. L’únic que el diferenciava de la resta de camperols blancs del sud, gairebé indigents, era la seva intel•ligència i una gran capacitat oratòria. Davant de la duresa de l’activitat agrària va optar per guanyar-se la vida com a venedor ambulant. Guanyà prous diners per a poder estudiar. Es matriculà a la Universitat de Tulane de Nova Orleans i en vuit mesos va aprovar tres cursos de dret. Aviat va ser un advocat prestigiós que va deixar admirat al president del Tribunal Suprem W.H. Taft quan es va presentar a defensar la constitucionalitat d’una llei sobre textos escolars del seu estat, davant el principal òrgan judicial dels EUA sense portar ni un paper, quan li preguntaren on portava la normativa contestà que al cap. La seva capacitat de memorització era prodigiosa1.

Va iniciar la seva carrera política, com la major part dels polítics del sud dels Estats Units, amb el patrocini d’una empresa amb grans inversions a Louisiana, la Standard Oil de Nelson Rockefelller. Era la manera com funcionava la política al sud, però el que difencià a Long de gairebé tots els polítics corruptes del sud va ser la seva activitat política. L’elegiren governador del seu estat el 1928, quan Roosevelt va ser elegit pel mateix càrrec a l’estat de Nova York, però Louisiana era un estat sotsdesenvolupat, amb uns polítics controlats per les grans empreses que provenien dels estats més desenvolupats de la federació. Louisiana únicament comptava amb cinquanta kilòmetres de carreteres asfaltades, no tenia ponts sobre els rius més importants, hi havia pocs hospitals que, a més, no cobrien les necessitats mèdiques de la major part de la població que no podia pagar els tractaments mèdics. A més, una gran part de la població era analfabeta i aproximadament la meitat de la població infantil no estava escolaritzada.

Huey Long era capaç de parlar com un advocat davant del Tribunal Suprem i com un camperol amb els red neck i els cajun, el que no era previsible és el que va fer quan aconseguir el càrrec de governador. El populisme de Long no era únicament retòrica. En plena crisi econòmica, va impulsar una política reformista que acabà amb el predomini de les grans empreses en el seu estat, amb el canvi del sistema impositiu que estava basat en impostos indirectes sobre el consum per un basat en impostos directes sobre el capital. Per tant, els pobres pagaven menys impostos, i l’estat millorà el seu finançament; legislà a favor dels deutors perquè no perdessin les seves terres i/o les seves vivendes; impulsà l’alfabetització tant d’uns 175.000 adults, com els que estaven en edat escolar, fins al punt que establí un sistema de transport gratuït que els traslladés els escolars de les seves cases a les escoles, alhora que els proporcionaven el material escolar gratuïtament. També impulsà un programa d’obres públiques que reduí l’atur al seu estat, alhora que construïen 4000 kilòmetres de carreteres asfaltades, 9600 de camins de grava i dotze ponts.

Era l’únic dirigent sudista demòcrata que tractava amb una certa consideració als negres del seu estat, sense modificar les lleis Jim Crow, però la seva actitud molestà als principals segregacionistes del sud.

El revers de la moneda era que entenia la política d’una manera molt autoritària i exercia el govern de Louisiana pràcticament com un dictador. El seu lema electoral era cada home un rei, però cap amb corona. El seus partidaris l’anomenaven Kingfish, que és el nom d’un ocell pescador, però aplicat a Huey Long volia dir cap o cabdill. Entre 1928 i 1935, Huey Long era l’amo de Louisiana. Els pocs que el criticaven vivien en la clandestinitat i armats. Els seus mètodes eren plenament autoritaris/dictatorials. Controlava les forces d’ordre públic, les milícies estatals, el sistema judicial, l’escolar2, les finances, la hisenda i naturalment tots els càrrecs polítics. Quan l’oratòria no era suficient no dubtava en utilitzar la violència; davant d’unes mobilitzacions en contra seva a Nova Orleans va mobilitzar les milícies de l’estat i les va dirigir personalment quan ocuparen la ciutat. Va declarar a la premsa que havia intentat negociar, però com que no havia donat resultat m’he convertit en dinamiter. Els faré volar pels aires. El 1935 aconseguí un veritable record Guiness legislatiu quan el Parlament
1 Kennedy, 2005, 286-288; Manchester, 1976, 214-215. 2 Anava a les escoles per a comprovar que ensenyaven.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

de Louisiana aprovà 44 projectes de llei en 22 minuts. Tanmateix, Louisiana se li havia quedat petita. El 1932 havia donat suport a Roosevelt i decidí fer el salt a la política nacional com a senador de Louisiana, sense afluixar el control que tenia sobre el seu estat1.

La peculiar oratòria de Huey Long aviat el va transformar en un personatge molt popular en tota la federació, perquè protagonitzà moltes editorials i dibuixos humorístics. Roosevelt el considerava el rival polític més temible per a poder consolidar les seves reformes, però també per a les institucions polítiques nord-americanes.

El 1932 havia donat suport a Roosevelt, com també el pare Coughlin, però el 1935 havia anunciat que es presentaria a les eleccions presidencials. Huey Long era demòcrata i el candidat dels demòcrates seria Roosevelt, però el polític de Louisiana estava disposat a crear un tercer partit, com ja havia passat alguna altra vegada, tal com havia fet Theodor Roosevelt al constituir el Partit Progressista. Aquest no havia quallat, però va permetre que els demòcrates de Wilson recuperessin la presidència.

Huey Long es volia presentar a les eleccions presidencials de 1936 perquè creia que el New Deal no havia acabat amb la crisi, i es considerava la persona adequada per aconseguir que els EUA sortissin de la depressió. Va començar aviat la seva peculiar campanya electoral, perquè havia de crear un tercer partit d’àmbit federal. Començà a burlar-se de tots els membres de l’administració demòcrata començant per Roosevelt al que acusava de mentider, i publicà My first days in the White House, on assegurava que FDR seria el seu secretari de marina. Havia estat sots-secretari de marina en els governs de Wilson2.

El senador Long posà les base d’un moviment populista on convergiren tant el defensor de les pensions Townsend, com el molt més perillós pare Coughlin, el ràdio predicador catòlic defensava un ideari peculiar, donat que «si col•loqueu en doble columna unes quantes cites de Hitler i altres del pare Coughlin veureu que és impossible distingirles, inclòs l’antisemitisme». De fet, els discurs antisemita i filo feixista del religiós catòlic tenia forces partidaris als Estats Units.

L’aliança amb el clergue aficionat a la política donava a Huey Long la possibilitat d’utilitzar una xarxa de ràdios que cobria tota la federació des d’on començà a difondre el seu programa polític que es basava en compartir la nostra riquesa. Aquest consistia en limitar les fortunes a cinc milions de dòlars, així com els ingressos anuals màxims en un milió i els mínims en dos mil; aprovar el pla de pensions pels majors de seixanta anys que defensava Townsend; pagar totalment el fons de pensió als veterans de la Primera Guerra Mundial; establir uns preus màxims pels aliments de primera necessitat; subvencionar amb sis mil dòlars a totes les famílies nordamericanes perquè compressin una casa, una ràdio, una rentadora i un cotxe. A més, difonien el seu projecte polític amb una cançó que es va difondre a tota la federació des de les emissores de Coughlin.

Huey Long va explicar al seu biògraf Forrest Davis que es proposava il•legalitzar els Partits Demòcrata i Republicà i governar quatre mandats, és a dir, setze anys, com a dictador d’aquest país. El 1935, les enquestes preveien que podia obtenir entre 4 i 6 milions de vots a les eleccions presidencials de novembre de 1936. No es podien conèixer els seus resultats electorals, però si eren bons, encara que no guanyés era previsible que perjudiquessin la reelecció de Roosevelt3. El polític de Louisiana estava convençut que la major part de segon New Deal era una rèplica a les seves propostes de Seguretat Social, de millorar la distribució de la riquesa i de controlar/limitar la riquesa dels empresaris i dels financers. No era cert, però el juliol de 1935 assegurava que Roosevelt li copiava els discursos sobre la distribució de la riquesa que jo escrivia als catorze. Així que ell té ara el talent de quan jo portava pantalons curts4.
1 W. Manchester, 1976, 217-218. 2 Manchester, 1976, 219. 3 Kennedy, 2005, 291-294; Manchester, 1976, 221-222. 4 Kennedy, 2005, 291-295; Manchester, 1976, 221-222.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

Des que era governador de Louisiana, Huey Long tenia el seu propi sistema de seguretat, però tenia el pressentiment que atemptarien contra la seva vida. El 8 de setembre es trobava a Baton Rouge, la capital de Louisiana, i quan sortia del parlament estatal, un jove metge, Carl Austin Weiss, que estava convençut que Huey Long instauraria una dictadura feixista als Estats Units li disparà un tret. Al cap de dos dies, Long va morir i les seves darreres paraules van ser Déu, no em deixis morir! Tinc tant a fer!1.

Durant l’enterrament, l’ofrenes florals cobriren una extensió de més d’una hectàrea i unes dues-centes cinquanta mil persones hi assistiren.

A les eleccions de 1936, es presentà el partit d’extrema dreta que havia començat a constituir Huey Long, el Union Party, però no obtingueren uns bons resultats electorals2, perquè les mesures del segon New Deal donaren un considerable coixí electoral a Roosevelt i perquè havien escapçat la seva direcció. Huey Long va ser un dels pocs homes que, si hagués pogut dur a terme els seus projectes polítics, hauria pogut canviar radicalment el sistema polític i institucional nord-americà, en la línia que seguiren molts països llatinoamericans de la dècada dels trenta del segle XX. Però: Digueu-me per què han matat Huey Long?

La consolidació de Roosevelt i la fi de la crisi

Els crítics del New Deal comparteixen el mateix criteri de Hitler, tot i que aquest no era precisament un defensor del lliure mercat, ni de la llibertat en cap àmbit. Hitler tenia raó quan afirmava que nombrosos nord-americans importants havien criticat durament el New Deal, tant el primer com el segon, i podia haver citat des de l’expresident Hoover, al magnat de la premsa Hearst o a la majoria dels principals empresaris i financers nord-americans.

L’oposició a Roosevelt controlava la major part de la premsa, estava molt ben finançada i comptava amb l’aparell organitzatiu del Partit Republicà i el suport dels demòcrates conservadors. No obstant, no pogueren evitar la reelecció de Roosevelt el 1936, tot i que els sondejos anunciaren que perdria les eleccions que l’enfrontaven al candidat republicà Alf Landon, el Coolidge de Kanses.

Els rivals de Roosevelt eren molt poderosos, però el president mantenia la comunicació directa amb els nord-americans a través de la ràdio, amb el seu programa Xerrades a la vora del foc, i amb la correspondència que li dirigien, un allau de cartes diari, que contestaven des de la Casa Blanca. A més, els dos New Deals havien canviat radicalment l’equilibri de forces als EUA.

El 1936, la major part dels mitjans de comunicació atacaven Roosevelt i la seva administració com contrària a la forma de vida i a les institucions polítiques dels EUA. Però els demòcrates comptaven amb quatre milions de propietaris de vivendes que no havien perdut el seu habitatge per la intervenció de la Corporació de Préstecs a Propietaris de Vivendes, molts milions d’estalviadors agraïts per la normativa que assegurava els seus diners amb la Corporació Federal d’Assegurances dels Depòsits. A més, com a mínim el 7% treballava per algun organisme federal, milions de persones sobrevivien amb les ajudes federals; els agricultors havien vist com després d’una dècada de crisi recuperaven poder adquisitiu i els afroamericans com les institucions federals els pagaven el mateix sou que als blancs. També van ser les primeres eleccions en què els sindicats, agraïts per la llei de relacions laborals, donaren suport als demòcrates3.

La victòria de Roosevelt va ser espectacular. Després del triomf electoral de 1936, FDR va intentar reformar el Tribunal Suprem. Aquest estava controlat pels conservadors. La lluita per a reformar el Tribunal Suprem es barrejà amb l’intent de
1 Kennedy, 2005, 336; Manchester, 1976, 223. 2 Kennedy, 2005, 342. 3 Manchester, 1976, 236-247 i 263-276; J. Alsop, 1987, 110-117 i D.M. Kennedy, 2005, 336-344.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

transformar el Partit Demòcrata en el partit dels new dealers, alhora que volia purgar l’ala més conservadora, majoritària al sud. Tanmateix, els demòcrates surenys mantingueren el control dins dels seus respectius estats i no dubtaren en aliarse amb els republicans per a debilitar a Roosevelt i frenar gran part de les reformes socials que proposava el govern com la llei antilinxaments, alhora que la crisi econòmica tornava a accentuar-se a la segona meitat de 19371.

La manca d’inversió privada no es podia substituir per la pública i la situació econòmica dels Estats Units tornà a ser crítica. La situació era paradoxal, donat que sense la gran depressió no hauria estat possible que establissin les reformes polítiques i socials que impulsà l’administració demòcrata, però si la crisi era massa intensa podia acabar amb el sistema polític democràtic que es trobava en una situació molt precària a Europa per la força de les dictadures i dels règims totalitaris, tant de dretes com d’esquerres.

A finals de 1937, FDR estava en una situació semblant a la de Hoover durant els inicis de la gran depressió. No obstant, Roosevelt sobrevisqué políticament, acabà amb la crisi i recuperà plenament el seu prestigi... amb la participació dels EUA a la Segona Guerra Mundial2 de Roosevelt.

La victòria de Roosevelt sobre el Tribunal Suprem, la crisi econòmica de 1937 i la reforma del Partit Demòcrata tingueren un cost altíssim, donat que frenaren la legislació reformista i podien haver impedit que FDR es presentés a la tercera reelecció, però l’inici de la Segona Guerra Mundial, amb l’agressió japonesa a Xina el 1937 i l’alemanya a Polònia el setembre de 1939, reactivà l’economia i el president recuperà la iniciativa amb la gradual supressió de les lleis de neutralitat3.

El triomf dels alemanys a França implicà que els republicans no elegissin a un candidat aïllacionista per a les eleccions presidencials de 1940, perquè era evident que un aïllacionisme extrem resultaria poc menys que suïcida pels EUA. Per tant, quedaven fora de la pugna els dos principals candidats republicans, els senadors R. Taft i A. Vandemberg. No obstant, el que no era previsible era que elegissin com a candidat a Wendell Willkie, un antic demòcrata, contrari al New Deal amb poca experiència política. Per tant, facilitaren la tercera victòria a les eleccions presidencials de Roosevelt que havia iniciat un procés d’aliança amb l’imperi britànic... Tot i que els nord-americans continuaven venent tant ferro vell com petroli als japonesos. Roosevelt va designar com a vicepresident al seu secretari d’agricultura, Henry Wallace, un ex republicà progressista que s’havia afiliat al Partit Demòcrata el 1936. Cal tenir present que els republicans progressistes, el sector del republicanisme que havia encapçalat el seu parent Theodore, havien estat uns aliats més fiables de FDR que els demòcrates que controlaven el Sud, un dels principals bastions dels demòcrates nord-americans.

FDR sabia que els nord-americans no volien participar en la guerra, però com estadista era plenament conscient que els EUA, tard o d’hora, hi participarien. Sabia prou bé que hi haurien suficients incidents com per justificar l’entrada en guerra dels Estats Units. El que possiblement no sabia, encara que els nord-americans tenien desxifrat el codi de transmissions dels militars japonesos, era que l’incident seria l’atac a Pearl Harbor4.

Entre 1940 i desembre de 1941, Roosevelt anuncià que serien l’arsenal de la democràcia i la producció bèl•lica tornà a posar la indústria nord-americana a ple rendiment5. Amb l’entrada en guerra dels EUA, finalitzà el New Deal i el substituí el Dr. Win the War. L’atur desaparegué, els salaris s’incrementaren i la producció industrial arribà a quotes de producció i de productivitat inimaginables6. Un creixement econòmic sense precedents vinculat a la carnisseria més gran de la història de la humanitat7.
1 Manchester, 1976, 258- 263; Alsop, 1987, 121-158; Kennedy, 2005, 389-433. 2 Manchester, 1976, 282-292 i 312-327: Bosch, 2005, 438-444). La guerra comportà la fi de les reformes del New Deal, alhora que l’estabilització i consolidació de les polítiques liberals (per als nord-americans liberal és equivalent a progressistes. 3 Per un relat de les disputes entre aïllacionistes i internacionalistes sobre la política exterior nord-americana en el període d’entreguerres, vegeu Manchester, 1976, 328-340, 358-389 i 405-412; Kennedy, 2005, 455-538; Bosch, 2005, 445-448. 4 Manchester, 1976, 469-486. 5 Manchester, 1976, 412-453; Bosch, 2005, 448-453. 6 Manchester, 1976, 538-553; Kennedy, 2005, 538-628 i 757-771. 7 Bosch, 2005, 453-466; Kennedy, 2005, 628-1008.

Capítol 4 · El període d’entreguerres, la crisi de 1929 i la Gran Depressió

tol 7 · LA se-

La Segona Guerra Mundial acabà amb la gran depressió, però tal com va veure el sociòleg Gunnar Myrdal: no ha habido desde la Reconstrucción más razones para anticipar cambios fundamentales en las relaciones raciales norteamericanas, cambios que implicarán un desarrollo en dirección a los ideales norteamericanos1. Si Estats Units lluitava per la democràcia i contra el racisme que defensaven les potències feixistes, haurien d’aplicar el què deien defensar a les normes de segregació racial que afectaven als negres a tots els estats del sud de la federació o plantejar-se si podia consentir-se que les autoritats nord-americanes, sense cap queixa del poder judicial, tanquessin a ciutadans nord-americans d’orígens japonesos en camps de concentració.

Per tant, si por un lado la guerra había comenzado a sacar a Jim Crow del escenario de la historia norteamericana, también estaba haciendo entrar a otro personaje mítico en él: Rosie la Remachadora, és a dir, a les dones que treballaven a la indústria bèl•lica en feines que abans de la guerra hi havia el convenciment que eren únicament per a homes. Les eleccions parlamentàries del 3 de novembre de 1942, implicaren els resorgir del republicanisme, ja que obtingueren una àmplia victòria i destacà el nou governador de Nova York, el republicà Thomas E. Dewey2.

L’últim objectiu polític de Roosevelt era que les seves reformes liberals, en la línea del seu parent Theodore i del seu antic cap Woodrow Wilson no quedessin avortades per la victòria d’un candidat conservador. FDR era conscient que el ritme de treball i de tensió que implicava ser el president dels Estats Units durant una guerra de la magnitud de la Segona Guerra Mundial era més del podia suportar la seva fràgil salut. Era poc probable que iniciessin una campanya molt dura contra el cap de les forces armades en temps de guerra en una guerra que la major part dels nord-americans havien arribat al convenciment que era necessària i justa i al 1944 era evident que guanyarien.

Per tant, FDR sabia que si es presentava guanyaria les eleccions i que possiblement no finalitzaria el seu quart mandat. Per tant, anuncià que es presentaria i elegí com a vicepresident a un senador poc conegut, Harry S. Truman. Truman tenia el perfil que buscava Roosevelt, donat que era fidel al Partit Demòcrata i plenament identificat amb les reformes que havien impulsat les administracions que havia encapçalat FDR. Roosevelt va guanyar per les presidencials per quarta vegada.

L’home que s’enfrontà a l’individualisme nord-americà, l’empirista que imposà un nou tracte, que passava per una distribució de la riquesa més justa i per garantir la seguretat dels nord-americans a través de la creació del welfare state a EUA. Tanmateix, quatre anys després de la seva mort, una enquesta a Filadèlfia donava un 42% de persones que el triaven com el personatge més important de la història nord-americana, el segon era Lincoln amb 8’5% i el tercer Washington amb 5’1%. El 2000, la revista Time considerà a FDR un dels líders del segle XX per haver tret als EUA de desesperació econòmica de la gran depressió, revolucionar the American Way of life i per la seva contribució a la defensa del sistema polític democràtic3.

1 G. Myrdal, An American Dilema, 1941; citat per Kennedy, 2005, 876. 2 Manchester, 1976, 453-462 i 553-563; Kennedy, 2005, 876-926; Bosch, 2005, 466-476. 3 http://www.time.com/time/time100/leaders/profile/fdr.html

Els feixismes

· Capítol 5 ·

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

La naturalesa del feixisme
S’ha dit que el feixisme era: 1. la darrera etapa del capitalisme burgès (visió marxista).

2. producte d’un seguit de reaccions i evolucions, com si fossin les seves característiques originals. En realitat, moltes de les seves característiques serien cobertures legitimado¬res que mai no es van posar en pràctica, i per tant, el feixisme genèric no hauria existit mai. S’hauria d’estudiar el feixisme italià, el nazisme alemany el franquisme espanyol, etc. 3. una manifestació típica i tòpica dels sistemes totalitaris del segle XX, especialment del període d’entreguerres.

Què és el feixisme?

Per a R. O. Paxton no es pot entendre el feixisme estudiant únicament al seu màxim dirigent, donat que desvia l’atenció de les persones, grups i institucions que els ajudaren a arribar al poder. Tampoc s’hauria d’estudiar-lo a partir dels seus programes doctrinals perquè el feixisme era una innovació política que apel•lava a les emocions, a través de cerimònies rituals, amb gran simbolisme i molta retòrica. El feixisme no es recolzaria en un sistema filosòfic, sinó en sentiments populars sobre races dominants (cas d’Alemanya), sobre la sort nacional injusta (cas d’Itàlia), el suposat destí providencial imperial (España unidad de destino universal y por el imperio hacia Dios), o el dret a imposar-se sobre pobles suposadament inferiors, a partir d’una interpretació esbiaixada del darwinisme (tots els moviments feixistes).

El concepte de veritat feixista seria absolut si es llegeixen els seus escrits doctrinals, però a la pràctica els feixistes la consideraven des d’una perspectiva totalment relativista. Consideraven que era veritat absoluta tot el que possibilitava que el nou home i dona feixistes poguessin dominar els altres i fer triomfar al poble suposadament superior en la lluita darwiniana per l’existència. En conseqüència, per als feixistes la fi justifica la utilització de qualsevol mitjà. Per als feixistes la veracitat de la seva doctrina es basa en la unió gairebé mística entre el poble i el seu cabdill.

Així, es poden trobar al feixisme unes característiques comunes que vagin més enllà de l’estètica? Per començar, el sorgiment del feixisme està molt vinculat a la transformació de les mentalitats i de les doctrines polítiques impulsades per l’impacte de la primera Guerra Mundial. Molts dels soldats esperaven que la societat canviés substancialment. Durant el període d’entreguerres, eren molts els enlluernats per la revolució soviètica que es presentava com un alternativa a la totalitat al sistema polític parlamentari/democràtic i a l’economia de mercat. Durant els primers anys de la postguerra, la revolució mundial no era una teoria política, sinó una possibilitat real, ja que a tota Europa van haver-hi provatures revolucionàries. Fracassaren totes, excepte el cas de Rússia que es transformà en la República Socialista Federal Soviètica Russa (RSFSR), amb el sorgiment al 1921de la URSS. No obstant, els moviments revolucionaris van mobilitzar als seus adversaris i molts pensaven que les velles solucions liberals/conservadores, més o menys reformistes, no servien com alternativa al nou model soviètic, sinó que es necessitava una opció política contrarevolucionària, però que comptés amb una àmplia base social: el feixisme. La crisi de la democràcia liberal, afegida a l’amenaça d’una revolució de caire socialista, va fer reaccionar una bona part de la societat europea-occidental. Aquests impulsaren una sèrie de moviments político-socials que coneixem amb el nom de feixisme. Es presentava com una tercera via política, entre el capitalisme liberal i la nova societat comunista que començava a desenvolupar-se a la URSS, on per a consolidar-se en el poder van haver de guanyar una duríssima guerra civil i imposar una dictadura que evolucionava cap el totalitarisme.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

El feixisme genèric adoptarà el nom del feixisme italià perquè és el primer moviment feixista que arriba al poder; un moviment polític que inicialment no estava vinculat als horrors del bolxevisme1, alhora que superaria al capitalisme perquè es presentava com una opció nacionalista unificadora, on no hi hauria divisions entre privilegiats i oprimits, sinó camarades de la mateixa nació. Així, el principal dirigent del feixisme britànic, Sir Oswald Mosley (1896-1980), va ser elegit parlamentari al 1918. Va ser diputat pels laboristes, fins que va decidir estudiar el feixisme italià i després d’un viatge a Itàlia constituí la Unió Britànica de Feixistes. Mosley va arribar a ser amic íntim de Goebbels i conegut de Hitler. A la postguerra constituí el Moviment per la Unió defensor de la unitat europea i de la limitació de la immigració. No va tornar a tenir càrrecs polítics, però l’elegiren rector de la Universitat de Glasgow.

Els feixistes intentaven que els seus partidaris estiguessin en permanent mobilització. Això només es pot aconseguir amb una política exterior agressiva fonamentada en una pretesa superioritat per motius suposadament racials i/o culturals. Els feixistes argumentaven que enriquirien la nació amb els guanys que els proporcionaria l’imperi, que donaria oportunitats de fer fortuna als «conquistadores» i benestar a tots els que integressin els pobles dirigits pels feixistes. Pels feixistes, l’Estat ha de ser totalitari, amb un sol nucli dirigent i un sol cap: duce, führer, conducator o caudillo. Aquest era el líder carismàtic, un home d’excepció que encarna les virtuts de la raça i que no ha de justificar el seu poder ni per dret diví, ni per l’elecció: és el que s’anomena el cesarisme. Un totalitarisme que no es limita a la política, sinó que implica intervenir en tots els àmbits: la societat, l’educació, la cultura, la religió o l’economia.

Un altre element fonamental del feixisme és el seu interclassisme. Pels feixistes ser membre de ple dret de la seva nació és una categoria superior a ser empresari o treballador, ric o pobre. El què importa és que tothom treballi per produir pel conjunt de la nació que, com més rica sigui, més poderosa serà i tindrà més béns per a repartir entre els seus integrants. Qui s’oposi a tots o alguns d’aquests objectius és considerat un criminal. Pels feixistes l’Estat/nació està per sobre dels interessos dels diferents grups socials i ha de solucionar de manera inapel•lable els conflictes que sorgeixin.

Econòmicament, eren proteccionistes i tendien a l’autarquia per estar preparats per la guerra, en uns Estats que tenen com objectiu una política exterior agressiva que busca constituir grans imperis i esclavitzar els pobles considerats inferiors.

Característiques generals del feixisme

1. El moment històric del seu sorgiment: Període d’entreguerres, moment d’inestabilitat/crisi econòmica i feblesa de la democràcia. 2. Ideologia contradictòria: es tractava de moviments de masses que recullen el desencant social en períodes de crisi, però paradoxalment defensaven l’individualisme, la força de voluntat i l’heroisme. Mussolini per exemple, afirmava que «els homes són els fems de la història». 3. L’exaltació del líder com autoritat indiscutible que implica cabdillatge i govern elitista. El líder era considerat el guia, el salvador i el conductor de la nació. Recolzat per una èlit escollida per ell, aquesta assegurava la continuïtat del règim. L’Estat Totalitari admitia únicament discrepancies dins del propi partit i també es toleraven bromes/crítiques cap els dirigents, excepte vers al cabdill. 4. La ideologia era substituïda per unes pautes de conductes: gust al risc, patriotisme, heroisme, culte a la força, al cos, a la joventut, i a la violència. 5. Concepció totalitaria de l’Estat que es concretava en una administració centralista i uniformitzadora.

6. L’organització de l’Estat feixista és basava en el Partit Únic, el qual ha d’organitzar i mobilitzar les masses apel•lant el sentiment nacional. El partit una vegada aconseguit el poder voldrà imposar un model d’Estat totalitari, on l’únic nucli dirigent imposarà les directrius polítiques, el seu model sòcio-econòmic i la manera de pensar: ein Volk, ein Reich, ein
1 La guerra de classes implicarà la persecució dels burgesos i alguns grups vinculats al tsarisme com els cosacs seran gairebé exterminats, alhora que
creaven els primers camps de concentració per a presos polítics, tant d’esquerres –no bolxevics- com de dretes.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

7.

El partit feixista es caracteritza per la fe cega vers el cap.

8. Són partidaris de l’intervencionisme estatal en l’economia: sovint es basa l’Estat en el proteccionisme de tarannà autàrquic i l’economia es planifica per a la guerra. 9. La política exterior és agressiva i megalòmana.

10. El feixisme es forma a l’entorn d’un nacionalisme estatal excloent i en alguns casos racista, però també en la línia de la filosofia vitalista.

El feixisme Italià. L’era de Mussolini.
Les conseqüències de la participació italiana a la Primera Guerra Mundial

El govern italià va entrar en guerra per egoisme nacional, en contra de l’opinió de la major part dels italians i per enfrontant-se als seus antics aliats de la Triple Aliança. Entraven en guerra amb l’entesa perquè pensaven que la guerra seria curta. Amb els pactes secrets de Londres de 1915, Itàlia s’havia assegurat amplis beneficis territorials quan finalitzés el conflicte bèl•lic. No obstant, la Primera Guerra Mundial ni va ser curta, ni poc costosa. Gairebé mig milió d’italians moriren en combat i mig milió més quedaren mutilats. La batalla de Caporetto (1917) va ser un desastre. Itàlia va sortir escaldada de la primera Guerra Mundial; malgrat estar en el bàndol vencedor, les seves aspiracions no es van veure complides, i es parlava de la victòria mutilata1.

Al finalitzar la guerra la situació interna italiana era precària. El Tractat de Versalles no havia portat els beneficis esperats. L’Estat es trobava gairebé en fallida, donat que la lira durant el conflicte havia perdut bona part del seu valor, mentre que el cost de la vida s’havia incrementat en un 450%. Faltaven les matèries primeres i la indústria tenia problemes per a reconvertir la producció bèl•lica en civil i per a absorbir la mà d’obra, donat que desmobilitzaven als soldats. Hi havien problemes socials com la reivindicació de la terra pels treballadors: els homes del sud es trobaren, en tornar de la guerra, sense feina i sense la terra que els havien promès.

El sentiment de frustració nacional era latent a tot el país. La monarquia de Víctor Manel III (1869-1947), amb un règim parlamentari, democràtic i liberal no va poder evitar la situació caòtica que es va viure durant els anys de la postguerra. A això s’hi afegia l’endeutament amb nord-americans i britànics, així com la crisi econòmica i social. Cap grup social es sentia satisfet i les classes benestants estaven atemorides per la possibilitat d’una revolució comunista que seguís l’exemple rus. Les tensions socials, vinculades a la conflictivitat laboral i agrària, van posar en entredit el govern i la monarquia. És durant aquesta etapa que comença a consolidar-se el feixisme, una alternativa política violenta que vol ser una resposta als moviments revolucionaris d’esquerres, tant socialistes, com comunistes, anarquistes.

Els primers enfrontaments començaren al camp, amb les ocupacions de finques a la província de Roma, l’agost del 1919. Al setembre del 1920, els treballadors ocupen les fàbriques mentre la CGL decideix de no participar en actes revolucionaris per la presa del poder. Però vist des de la perspectiva de la gent d’ordre, semblava que la revolució era imminent. L’ocupació era la resposta dels obrers al tancament patronal: mig milió de treballadors ocupen les fàbriques, hissen banderes vermelles i intenten de gestionar les empreses. Els empresaris temen que s’iniciï una revolució social, però la major part dels socialistes són socialdemòcrates i volen reformes, especialment laborals. Giolitti aconsegueix amb concessions acabar amb l’ocupació de fàbriques. Molts dels conflictes laborals, tant urbans com rurals, acaben amb la utilització de la violència.

En aquestes circumstàncies, la tradicional vàlvula que permetia alleugerir les crisis italianes era l’emigració als EUA, però es va veure obturada, quan els governs nord-americans, controlats pel partit republicà, establiren quotes d’immigrants.
1 R.J.B. Bosworth, 2003, 121-166

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

Benito Mussolini (1883-1945)

No es posible bosquejar un retrato de Mussolini sin bosquejar también un retrato del pueblo italiano. Sus virtudes y sus defectos no son solo suyos, son en realidad las cualidades y los defectos de todos los italianos. Curzio Malaparte1 , Muss. Il Grande imbecille, 1999, 67 [Citat per R.J.B. Bosworth, 2003, 9].

Mussolini va ser el principal dirigent i ideòleg del feixisme italià. Nascut al 1883 a Predappio, a la Romagna, era fill d’un ferrer socialista. Pel jove Mussolini no hi hauria res més gratificant que la seva vocació política. Llegí molt i assegurava que els autors que més l’havien influït eren: K. Marx, F. Nietzsche, G. Sorel i W. Pareto, és a dir, el principals teòrics del marxisme, del vitalisme, de l’anarquisme violent i un dels principals economistes liberals italians. De les seves lectures, extreia idees esquemàtiques i sumàries2.

L’any 1904 l’indult als desertors va permetre que tornés a Itàlia i va haver de fer el servei militar. Exercirà després el magisteri a primària i de professor de francès, mentre continuà dedicant-se a la política, el sindicalisme i el periodisme polític socialista. A partir de 1909, es dedicà plenament al periodisme i a l’activisme polític, fins al punt que l’arresten i l’empresonen. Al 1908 i el 1909, l’arresten dues vegades per la seva activitat sindicalista, i al 1911 el condemnen a un any de presó per participar en una manifestació en contra de la guerra amb l’imperi otomà pel control de Líbia3. Al 1910 va tenir la seva primera filla amb la seva companya sentimental Rachelle Guidi (1890-1979) amb qui es casarà pel civil al 1915 i amb la que tindrà dos filles i tres fills4 . En aquesta etapa, Mussolini destacà per la seva faceta de periodista polític i dirigent del socialisme maximalista italià del socialisme italià5. Al 1912, va ser nomenat director d’Avanti, el diari oficial del PSI, que s’oposava a la participació italiana a la primera Guerra Mundial. Fins aquell moment Mussolini sempre s’havia mostrat com un pacifista, fins al punt que l’havien empresonat per protestar contra la guerra amb l’imperi otomà. Inicialment, va denunciar el caràcter imperialista del conflicte i s’oposava a la guerra. Però al cap d’un mes canvià d’opinió pels possibles beneficis que els italians podrien obtenir del conflicte bèl•lic si lluitaven al bàndol que guanyés, i després de la batalla del Marne semblava que els aliats guanyarien ràpidament. Per tant, Mussolini començà a defensar la neutralitat activa. Així doncs, el 18 d’octubre es preguntava: ¿volem ser, com homes i com socialistes, els espectadors inerts d’aquest drama grandiós? O pel contrari ¿volem ser, en alguna mesura i en cert sentit, els protagonistes? La seva actitud va ser reprovada per la direcció socialista i dimití de la direcció d’Avanti, alhora que aconseguia que li financessin el nou diari Il Popolo d’Italia, on defensarà obertament la participació italiana en la guerra al costat dels aliats/entesa.

La Primera Guerra Mundial implica que la ideologia de Mussolini evolucioni del radicalisme socialista cap a nous posicionaments ideològics. No obstant, sempre va ser un individualista assedegat d’acció. Era elitista, nacionalista i els plantejaments doctrinals quedaven subordinats a la possible realització de les seves ambicions polítiques, que passaven per aprofitar les oportunitats favorables.

Mussolini pensava que la guerra podia potenciar les seves ambicions polítiques i els interessos nacionals italians. Per defensar els seus criteris polítics fundà el Fascio d’Azione Populare que inicialment es situava al centre esquerra amb un discurs bel•licista i populista.

1 Malaparte va ser un feixista radical i, posteriorment, optà pel comunisme. 2 R.J.B. Bosworth, 2003, 29-85. 3 R.J.B. Bosworth, 2003, 85-95. 4 Aquest darrer va morir el 2006, mai es va interessar per la política i era un conegut pianista de Jazz. Estava casat amb Ana Maria Scicolone, germana petita de Sofia Loren, amb la que va tenir dues filles; una és la política d’extrema dreta Alexandra Mussolini. 5 R.J.B. Bosworth, 2003, 97-120.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

Quan Itàlia finalment entrà en el conflicte bèl•lic, Mussolini serà mobilitzat a l’agost de 1915. Per mèrits de guerra l’ascendiran a caporal, però durant unes maniobres militars li explota un morter1 i el llicencien2.

El jove Benito hauria pogut ser el Lenin italià i optà per ser el Mussolini de l’extrema dreta italiana: el creador i màxim dirigent del feixisme italià. Durant molt temps, els seus partidaris el consideraven infalible. De fet, durant la seva dictadura, es pintà a tots els pobles d’Itàlia que Mussolini sempre té raó i un dels principals intel•lectuals vinculat al feixisme italià Giovanni Gentile (1875-1944), ministre d’Instrucció i filòsof, assegurava que el feixisme era «pensament en moviment, és cultura; amb la seva moral i el seu estil que només permet realitzar-se a l’individu per mitjà d’una adhesió i identificació plena amb la col•lectivitat.»

Els Fasci di combattimento, els esquadristes i el Partit Nacional Feixista italià (PNF)

A la fi de la guerra, els francesos ja no subvencionaven a Mussolini i al PSI el consideraven un traïdor. En aquestes circumstàncies funda els Fasci di combattimento, a Milà el 23 de març de 1919, un moviment nacionalista, antiliberal i antisocialista. La nova organització aplegava una amplia varietat de tendències: veterans de guerra, futuristes3 com Marinetti, i fins i tot ex-anarcosindicalistes. No obstant, la figura més remarcable era l’heroi de guerra i poeta futurista Gabriele d’Annunzio (1863-1938), que va crear un petit exèrcit i ocupà pel seu compte la petita població de Fiume4 entre el 12 d’octubre de 1919 i el 12 de novembre de 1920, quan l’exèrcit italià finalitzà l’ocupació amb un breu bombardeig.

Durant un any, el nombre més gran de baixes estigueren vinculades a les malalties venèries. D’Annunzio, il comandante, desenvolupà gran part de la mitologia feixista: els mítings vehements, llargs i amb molta gestualitat; els records de l’imperi romà, mentre que els voluntaris que encapçalà utilitzaven camises negres i adoptaven la bandera amb la calavera i les tíbies creuades5 i, fins i tot, el crit de guerra del feixisme italià: A noi! Eia! Eia! Alalà! Mussolini defensarà des d’Il Popolo d’Italia l’ocupació de Fiume. Mussolini i D’Annuzio s’havien conegut el juny de 1919 i el dirigent del fascio visità Fiume, però les seves relacions estaven marcades per la rivalitat6.

El 9 d’octubre de 1919 organitzen a Florència el primer Congrés dels Fasci di combattimento i decideixen presentar una candidatura a les eleccions municipals amb els seus principals dirigents a Milà, el 16 de novembre de 1919. La candidatura l’encapçalava Mussolini i comptava amb el futurista F. T. Marinetti i el director d’orquestra Toscanini, però no aconseguiren cap regidor i únicament 4.795 vots dels 275.000 que van anar a votar. L’Avanti es permetrà bromejar i publicaran una notícia breu on deien «ahir es va trobar un cadàver en descomposició; sembla que és el de B. Mussolini.» El 18 de novembre el detenen per possessió il•legal d’armes i l’alliberen per la intervenció d’un senador liberal. El desembre de 1919 semblava que Mussolini estava políticament acabat, donat que el sector esquerrà s’escindí dels Fasci, i en l’extrema dreta estava eclipsat per d’Annunzio, fins i tot es plantejava deixar la política, però al cap de tres anys era primer ministre i començava a establir les bases de la seva dictadura7.

Entre el 24 i el 25 de maig de 1920 celebren el 2on Congrés dels Fasci di combattimento a Milà. En menys de dos anys els feixistes passen d’uns pocs centenars de membres a 148.000 militants amb una organització paramilitar. Mussolini va jugar fort, donat que les seves forces reals no eren molt nombroses i, de vegades, no controlava totalment el moviment feixista, però analitzà correctament la situació política i social de la Itàlia del període. La gent d’ordre estava inquieta, dividida i atemorida davant de l’activitat de socialistes i revolucionaris. Molts pensaven que els vells polítics no sabien

1 Li farà quaranta ferides i escriurà que havia estat «el moment més bell de la meva vida». 2 R.J.B. Bosworth, 2003, 133-144. 3 El futurisme era un moviment avantguardista que defensava la destrucció de la societat per a crear un ordre i un home nous. 4 Els italians la reclamaven a les converses de pau de París, però que es va decidir que formaria part del regne dels Servis, croats i eslovens. 5 La bandera pirata i la del feixisme italià. 6 Sobre els orígens dels rituals feixistes vegeu R.J.B. Bosworth, 2003, 167. 7 R.J.B. Bosworth, 2003, 145-166

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

com actuar davant dels revolucionaris i el creixement del feixisme era vist com un mal menor.

Mussolini era un bon polític i s’alià amb Giolitti en contra d’Annunzio. Giolitti, el principal representant de la vella política, possiblement pensava que utilitzava a Mussolini per a tornar a la normalitat, però la realitat va ser que Mussolini utilitzà a Giolitti per a arribar al poder. Mussolini havia defensat a Il Popolo d’Italia el pacte d’Itàlia amb el regne dels Servis, Croats i Eslovens signat per Giolitti, en el qual Fiume quedava com a ciutat lliure. El 28 de març de 1921, va desfilar amb els camises negres durant el funeral de les víctimes de l’atemptat dels terroristes anarquistes al teatre Diana. L’aproximació entre Giolitti i Mussolini es posà de manifest a les eleccions generals del 15 de maig de 1921 quan els fasci s’integraren a les llistes del Bloc nacional, coalició electoral que encapçalà Giolitti. Els feixistes obtingueren 35 escons de 429 diputats i Mussolini va ser un dels elegits1.

Els fasci ja eren el principal grup de l’extrema dreta parlamentària, però no semblava que poguessin ser una alternativa real de govern. Els fasci es presentaven com una alternativa que feia front tant a l’ofensiva revolucionària, com a la debilitat de la democràcia incapaç de frenar aquelles accions. Els feixistes afirmaven que eren una alternativa de poder i ho feren saber al cap d’Estat, és a dir, al monarca. Actuaren amb contundència i utilitzaren sovint la violència. Mussolini tornà a jugar fort i aprofitant-se de la seva immunitat parlamentària va transformar els seus fasci en un grup terrorista. Els camises negres van protagonitzar nombroses agressions en contra dels seus rivals polítics, especialment en contra de socialistes, comunistes i anarquistes. Aquesta etapa és coneguda com l’esquadrisme, quan els feixistes al 1921, destruïren 85 cooperatives agràries, 59 cambres de treball, 53 sindicats agraris, 25 centres socialistes i dissolgueren 64 ajuntaments amb la utilització de la violència coercitiva.

El 2 de juliol Mussolini proposà als socialistes, en un article al Popolo d’Italia, un pacte de pacificació per la fi de la violència esquadrista, que signaren el 2 d’agost. No obstant, la violència no cessà totalment, perquè l’execució de l’acord depenia de la voluntat dels diferents dirigents feixistes locals. En aquest període, els grups d’esquadristes feixistes tenien una àmplia autonomia, tot i acceptar la direcció de Mussolini. Aquest encara no era il duce i la seva autoritat era qüestionada per algun dirigent feixista com Dino Grandi, però Mussolini replicà «si el fascismo no me sigue, nadie puede obligarme a seguir al fascismo. El hombre que ha fundado y dirigido un movimiento y le ha dado todas sus energías tiene derecho a realizar, por medio de un análisis de miles de cuestiones locales, una síntesis general de todo el panorama político y moral»2. Aquestes divergències van ser superades en el tercer Congrés dels Fasci di combattimento, el 7 de novembre de 1921, quan funden el Partito Nazionale Fascista amb un programa relativament moderat i de dretes. Mussolini adoptà una estratègia oportunista, quan decidí abandonar el seu discurs republicà per a guanyar-se la confiança no només dels grans propietaris agraris i industrials, sinó la de la pròpia monarquia. Per tant, el nou partit feixista, es presentava com un partit monàrquic, partidari de l’economia de mercat, del lliurecanvisme i antisocialista.

Els revolucionaris mantingueren un ambient de confrontació social a Itàlia que era l’ambient que desitjaven la major part dels camises negres feixistes, donat que la violència era un element fonamental de la seva manera d’entendre la política. Entre el 3 d’agost i el 5 de setembre de 1922, les esquadres feixistes ocupen Milà, Gènova, Livorno, Parma, Bolzano i Trento, després d’enfrontar-se amb revolucionaris i socialistes, davant de la passivitat de les forces d’ordre públic. Mentre les seves esquadres ocupen ciutats i s’enfronten violentament amb els seus rivals polítics d’esquerra, Mussolini modera el seu discurs polític i el 20 de setembre declarava que volien renovar Itàlia sense posar en perill la monarquia, però alhora parla de revolució feixista.

La revolució feixista i la marxa sobre Roma

Mussolini moderava el seu discurs polític, alhora que les seves esquadres tornaven a enfrontar-se amb els revolucionaris als carrers d’Itàlia i, fins i tot, es permetien ocupar ciutats senceres, sense que intervinguessin les forces d’ordre públic.
1 R.J.B. Bosworth, 2003, 167-191 2 R.J.B. Bosworth, 2003, 181

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

Els feixistes prepararen un ambiciós cop de mà per apoderar-se del govern. El 24 d’octubre, Mussolini passà revista a quaranta mil camises negres a Nàpols i afirmà el dret dels feixistes a governar Itàlia.

Després d’haver ocupat diverses ciutats, els feixistes començaren a preparar una acció semblant, però sobre Roma que aviat va ser coneguda com marxa sobre Roma. Aquesta pot ser vista com una mena de cop d’Estat a la italiana, o com un frau. Entre el 27 i el 31 d’octubre de 1922, la revolució feixista culminà amb la marxa sobre Roma organitzada per un grup de camises negres provinents de diverses zones d’Itàlia que havien de convergir a la capital guiats pels quadriviri: Italo Balbo, Cesare Maria de Vecchi, Emilio de Bono i Michele Bianchi, mentre que Mussolini es quedava a Milà. El nombre dels camises negres que marxaren sobre Roma fluctua entre 30.000 i 100.000 civils desarmats que es dirigiren a la capital italiana sota una pluja torrencial. Arriben a Roma morts de gana, cansats i molls. Haurien pogut ser fàcilment dissolts pels soldats ben armats que defensaven la capital. Mussolini no va intervenir directament en la marxa, perquè no volia sortir-ne malparat si les coses no sortien bé. A Milà, negociava amb els monàrquics i quan l’asseguraren que el rei no deixaria que el govern establís l’estat d’excepció, decidí anar a Roma en tren. El va rebre el monarca que l’encarregà de formar un govern constitucional amb totes les forces polítiques de centre i de dreta.

Al cap de poc, els feixistes havien arribat a Roma i havien destrossat les redaccions d’Il Mondo, Il Paese, Monopolo, La Epoca i Azione que les comunicacions telefòniques estaven tallades, mentre que «ocuparon varias estaciones en los alrededores de Roma y las autoridades militares ocuparon todas las salidas de Roma con ametralladoras y autos blindados», però els soldats no van rebre l’ordre d’actuar i es difonia la notícia que el Monarca hauria demanat a Mussolini que formés govern.

Què havia passat? L’amenaça feixista no era greu, però el cap del govern era un vellet, Facta, que li demanà al rei que signés l’estat de setge, que hauria obligat a l’exèrcit a aturar la demostració de força feixista. El 27 d’octubre semblava que el monarca signaria, però el 28 es negà a fer-ho, donat que li arribaren rumors que els feixistes negociaven substituir-lo pel seu germà. Facta dimití i el 29 d’octubre el monarca demanà a Mussolini que constituís un govern de coalició, alhora que encapçalava, ara sí, els seus camises negres que tenien com a un dels seus crits de guerra: me ne frego! (se me’n fot!).

Els inicis de la Itàlia feixista i l’assassinat de Matteotti

L’intel•lectual liberal i filòsof B. Crocce assegurava que el feixisme es tractava d’un nou tipus de govern, o des de la perspectiva de Crocce de desgovern, que identificava com onagrocracia: el govern exèrcit pels rucs salvatges.

Mussolini encapçalà un govern de coalició, on integrà a totes les formacions polítiques de centre i dreta italianes. Era un govern de concentració nacional d’orientació dretana amb l’objectiu de restablir la pau social: una pau social que els destacaments de camises negres havien contribuït molt a la seva alteració.

El poder legislatiu italià era bicameral. Els feixistes tenien 35 diputats al Parlament, però la principal formació política eren els socialistes, mentre que Mussolini havia de comptar amb el suport dels demòcrata cristians i centristes que tenien 190 diputats. Al Senat els feixistes no tenien cap representant. No obstant, Mussolini no estava preocupat per l’aritmètica parlamentària i obtingué la confiança de la cambra amb 316 vots afirmatius.

Al seu discurs d’acceptació de la Presidència del Consell de Ministres començà a mostrar el seu estil de govern marcadament dictatorial i de tarannà xulesc, tal com reflectí el seu discurs conegut com el del bivac1. També dirà que comptava amb 300.000 joves armats i que podia castigar totes les opcions polítiques que havien difamat i intentat enfangar el feixisme, donat que podria dissoldre el Parlament i constituir un Govern integrat exclusivament per feixistes. Potevo:
1 Vegeu la cita que encapçala aquest apartat

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

ma non ho, almeno in questo primo tempo, voluto. (Podria, però no he, com a mínim inicialment, volgut)1.

El 24 de novembre li atorguen plens poders per restablir l’ordre, quan Mussolini havia arribat al poder violant l’ordre establert. L’11 de desembre constituí el gran Consell del feixisme, com a direcció del partit, però amb influència en la direcció de l’Estat. El gran Consell es reunirà per primer cop el 15 de desembre. Mussolini s’afanyarà a legitimar la base real del seu poder polític a l’institucionalitzar les seves esquadres de camises negres que, el 13 de gener de 1923, transforma en Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale. Per tant, els camises negres passen a formar part de les forces de seguretat de l’Estat que han de restablir l’ordre, tot i que l’ordre dels camises negres es basava en el me ne frego! i en la persecució dels seus rivals polítics.

Una de les primeres iniciatives legislatives de Mussolini va ser el canvi de llei electoral. Presentà la proposta de llei el 9 de juny i el Parlament l’aprovà el 21 de juliol. La nova llei establia un sistema que garantiria una majoria parlamentària àmplia a la formació política més votada, donat que el guanyador de les eleccions obtindria 2/3 dels diputats, mentre que el 1/3 restant se’l repartirien la resta de formacions polítiques de manera proporcional. La reforma de la llei electoral va ésser aprovada per 235 vots afirmatius. Malgrat la dialèctica de Mussolini, inicialment respectava les regles polítiques. El seu govern era monàrquic, políticament de dretes, no tolerava moviments de protesta, no intervenia en economia.

Mussolini aviat mostrà que el seu govern impulsaria una política exterior agressiva i aconseguí un reguitzell d’èxits internacionals que consolidaren el seu prestigi. Aquests començaren a la conferència de Lausana de juliol de 1924, en la que la comunitat internacional va reconèixer el domini italià sobre les illes del Dodecanès que havien estat de sobirania otomana, en l’actualitat gregues. Posteriorment, el conflicte fronterer entre Grècia i Albània, que estava sota la protecció d’Itàlia, que hauria de solucionar la Societat de Nacions i ho va fer a favor de les reivindicacions italianes, després que aquests ocupessin la illa de Corfú. El 27 de gener de 1924, signà el tractat de Roma entre Itàlia i el Regne dels Servis Croats i eslovens que reconeixia que Fiume era italiana i va ser annexionada el 16 de febrer de 1924. El 7 de febrer de 1924 va establir relacions diplomàtiques amb la URSS, i un acord amb els britànics va permetre que els italians ampliessin les seves possessions a Somàlia. De fet, els èxits en política exterior van ser possibles pel suport de la diplomàcia britànica que, durant molt temps, simpatitzà amb el govern de Mussolini.

La pau social -establerta per les esquadres de camises negres integrades a les milícies-, les iniciatives socials i els èxits diplomàtics donaren prestigi i popularitat a Mussolini. Aquest coneixia la importància dels mass media per a influir a l’opinió pública i començaren a retransmetre per ràdio els seus discursos polítics des de principis de 1924. En aquestes circumstàncies, convocà eleccions amb la pràctica seguretat que obtindria una amplíssima majoria.

El 6 d’abril de 1924, els feixistes es presentaren a les eleccions conjuntament amb la major part de les formacions polítiques que integraven el govern de coalició en la Llista Nacional, que popularment era coneguda com el Listone. Mussolini moderà el seu discurs polític i fins i tot criticà els feixistes més violents. La seva candidatura obtingué el 60,1% dels vots i 356 diputats, els partits centristes integrats al govern, però que no anaven a la Llista Nacional presentaren una coalició electoral coneguda com Lista bis que obtingué el 4,8% dels vots i 19 representants. Per tant, els feixistes i els seus aliats havien aconseguit el 64,9% dels vots, 375 parlamentaris dels que 275 eren membres del PNF i entre els altres 100 hi havia representants del liberalisme italià.

Durant el procés electoral els partits opositors van veure com la llibertat d’expressió quedava molt limitada per la impunitat en que actuaven les esquadres de camises negres. Aquests tornaren a utilitzar la violència contra els opositors del govern que encapçalava Mussolini, malgrat les crítiques d’aquest. El 1924, els feixistes no necessitaven la violència per a guanyar les eleccions, però molts dels camises negres no sabien fer política d’un altre manera.

El 30 de maig de 1924, un dels diputats socialistes, Giacomo Matteotti va denunciar al Parlament la precarietat en què es trobava l’oposició, la limitació de les llibertats d’expressió i reunió, i la impunitat amb que actuaven les escuadres de
1 R.J.B. Bosworth, 2003, 193-217.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

camises negres que coaccionaven als opositors. La conclusió de Matteotti era que les eleccions de l’abril no eren vàlides. Les crítiques molestaren a Mussolini i l’11 de juny, un grup de feixistes segrestaven al diputat socialista al mig de Roma i posteriorment l’assassinaren. Possiblement, Mussolini no ho hauria ordenat, però els que ho van fer eren feixistes, vinculats al cap del PNF i pensaven que el que feien responia a la voluntat de Mussolini que havia dit que «als provocadors com Matteotti només se’ls pot contestar a trets de pistola». Aquesta afirmació era típica de l’oratòria xulesca i demagògica de Mussolini, però pels camises negres que s’havien format en els anys de plom de l’esquadrisme, era la seva manera de fer política.

La peculiaritat del cas Matteotti va ser que un dels assassins de Matteotti anés a informar a Mussolini de l’assassinat del dirigent socialista. En aquestes circumstàncies, Mussolini podia respectar la legalitat vigent i enfrontar-se als seus partidaris més fidels o acceptar que aquests de vegades s’extralimitaven. Pel dirigent dels fasci no hi havia dubte, calia ajudar als seus camises negres i acceptar la complicitat en l’assassinat: va ordenar que fessin circular el rumor que Matteotti s’havia exiliat.

Un altre element sorprenent del cas Matteotti és que la policia italiana va detenir a l’assassí i va estar empresonat dos anys. Després van pagar el seu silenci, tot i que assegurava als seus coneguts que Mussolini ho sabia tot. La indignació per il delitto Matteotti implicà que els diputats de l’oposició es retiressin, però al no fer cap acció política com transformar-se en contraparlament, com proposaren els diputats comunistes, no afectaren el poder de Mussolini i els seus partidaris.

En aquestes circumstàncies, Mussolini podia intentar arribar a un acord amb l’oposició, retornar al sistema parlamentari liberal i trencar els seus vincles amb les esquadres més violentes de camises negres o aplicar el lema dels feixistes italians: me ne frego! i evolucionar cap a la dictadura. Aquesta darrera va ser l’opció de Mussolini.

La concepció de l’Estat de Mussolini

La doctrina feixista desenvolupada pel mateix Mussolini es fonamentava en una conceptualització de l’Estat centralista i uniformitzadora. Considerava que sense Estat no hi ha nació, sinó «agregats humans», que l’Estat és un terme absolut, mentre que els individus i els grups socials són termes relatius, és a dir, que els individus i els grups socials estarien supeditats a la voluntat estatal; una voluntat que els feixistes volien totalitària perquè volien intervenir en la política, les relacions laborals, la societat, la cultura i l’economia.

Pels feixistes l’Estat era l’encarnació jurídica de la Nació i un sistema de jerarquies, és a dir, una estructura política piramidal, on el cap no importa la índole del origen que el Estado invoque y por el cual legitima su privilegio de creador de un sistema de jerárquico: puede ser Dios, y se forma el Estado teocrático; puede ser un hombre solo, la descendencia de una familia, o un grupo de individuos, y se constituye el Estado monárquico o aristocrático (...) o el pueblo, a través del mecanismo del sufragio, y estamos en el Estado demo-constitucional de la era capitalista.

El feixisme italià tenia un tarannà totalitari, era centralista, culturalment uniformitzador i imperialista, però originàriament el racisme no era un dels pilars de la seva doctrina.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

En referència a l’activitat dels principals financers, empresaris i homes de negocis italians que durant molt temps, fins a 1943, no van haver de preocupar-se gaire del suposat intervencionisme econòmic del feixisme italià, en el sectors econòmicament més pròspers.

La dictadura i la feixistització d’Itàlia: «creure, obeir, combatre»

Davant de la indecisió de l’oposició, Mussolini que ja és per la major part dels italians il duce, pronuncia un discurs al Parlament el 3 de gener de 1925, on assumeix tota la responsabilitat històrica, política i moral de la situació que havia portat a l’assassinat de Matteotti.

L’actitud de l’oposició preocupava poc a Mussolini que incrementà la censura, mentre gradualment transformaven Itàlia en un Estat feixista1. El procés d’implantació del feixisme d’Itàlia no va ser resultat d’un programa doctrinal definit. El seu punt de partida era un programa negatiu: sabien el que combatien: la democràcia, el parlamentarisme, el socialisme, el comunisme, la conflictivitat laboral i els seus objectius finals: crear un gran Estat italià que recuperés l’esplendor de l’imperi romà, sense conflictes socials, ni misèria, ni analfabetisme. No obstant, no havien pensat en els mitjans per a aconseguir els seus objectius. Per tant, aniran transformant gradualment les institucions de la monarquia parlamentària italiana en una monarquia feixista, amb un dictador que concentrava la iniciativa executiva i legislativa. D. Mack Smith (1989 i 1993) argumenta que el feixisme italià no era una doctrina, sinó un mètode per la conquesta del poder, sense coherència programàtica.

Com diria Dino Grandi, al feixisme dels primers temps hi havia quelcom per tothom, cosa que explica la seva flexibilitat i el seu èxit. Mussolini afirmava que tenia horror dels dogmes, no hi podria haver un dogma al partit feixista, tot i que van convèncer a molts italians que Mussolini “sempre tenia raó”.

El procés de transformació d’Itàlia en un règim polític feixista havia començat el 1922. L’Estat feixista volia enquadrar a tota la població dins de la seva concepció de societat totalitària. Per tant, crearen un moviment associatiu que enquadrava els italians des del naixement. Així, els nou nats passaven a formar part de l’Obra de la mare i el nen; els infants de 6 a 8 anys eren Fills de la Lloba i dels 8 als 14 els nens eren Balilles2 i les nenes Petites italianes; entre els 14 i els 17, els adolescents passaven a ser Vanguardistes i començaven a rebre instrucció militar. Quan arribaven a la majoria d’edat podien entrar a les milícies i al Partit Nacional Feixista, mentre que les adolescents entre els 14 i els 17 eren Joves Italianes. Finalment, entre els 17 i els 21 anys nois i noies s’integraven als Joves Feixistes, les joventuts del PNF. A finals de 1937, totes aquestes associacions van ser substituïdes per la GIL (Gioventú Italiana del Littorio) que tenia per lema creure, obeir, combatre. El GIL depenia de la secretaria general del PNF i tenia com objectiu controlar i formar a tota la població italiana entre els 6 i els 21 anys, quan arribaven a la majoria d’edat, en una preparació doctrinal, esportiva i paramilitar. Els joves que estudiaven a la Universitat els enquadraven al GUF (Grups Universitaris Feixistes), mentre que els esdeveniments culturals i esportius els organitzava l’Opera Nazionale Dopolavoro (Obra Nacional de després del treball).

El 1923 Giovanni Gentile, l’antic deixeble de Crocce, impulsà una reforma escolar que accentuava l’orientació vers un ensenyament idealista que potenciava les Humanitats, mentre que els coneixements tècnics eren menyspreats. A les escoles primàries, gradualment, s’uniformitzaren els manuals i els mestres i a partir de 1933, havien d’anar a classe amb l’uniforme feixista.
1 R.J.B. Bosworth, 2003, 219-242. 2 Nom que la llegenda donava al nen que hauria iniciat l’aixecament patriòtic dels genovesos contra els austríacs el 1746.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

El 24 de desembre de 1925, Mussolini es va fer nomenar cap del govern, mentre que abans era president del consell de ministres, i li donen la possibilitat de concentrar tot el poder executiu a les seves mans. El 31 de gener de 1926, el Parlament aprovà una llei que atorgava a Mussolini la possibilitat de legislar sense comptar amb el Parlament, que gradualment es transformava en un òrgan consultiu. El 25 de juny de 1928, promulgaren una nova llei que permetia a l’executiu nomenar tots els funcionaris i càrrecs locals i provincials. Per tant, es suprimien les eleccions locals i provincials.

La transformació del Parlament culminà el maig de 1928 amb la llei sobre el gran Consell del Feixisme. Aquesta comportava que el PNF controlés més al legislatiu, donat que els membres del gran Consell elegeixen als candidats a parlamentaris d’una llista de mil noms presentada per les corporacions i les agrupacions del PNF. La nova llei electoral de 1929, implicava que a les eleccions generals es presentava una única llista amb 400 candidats elegits pel gran Consell del feixisme, tants com diputats, i els electors haurien de limitar-se acceptar-los o rebutjar-los. La nova llei la va legislar personalment Mussolini i ni tan sols va consultar al Parlament: Mussolini argumentava que la discussió parlamentària no era l’estil feixista.

Els poders executiu i el legislatiu estaven en mans de Mussolini. El Parlament era una caricatura, fins al punt que els diputats s’aixecaven quan Mussolini entrava o sortia, votaven per aclamació, aplaudien tot el que deia i fins i tot cantaven els himnes feixistes durant les sessions parlamentàries1.

El règim polític evolucionà cap una dictadura que concentrà tot el poder en el dictador que, a més, utilitzà els intents d’assassinar-lo per accelerar la implantació del feixisme a l’Estat. Possiblement alguns d’aquests atemptats van ser provocats per agents feixistes infiltrats entre els opositors, però van arribar a ferir lleument al dictador. L’octubre del 1926, l’atemptat contra Mussolini a Bolonya va donar lloc a la promulgació de la llei de defensa de l’Estat, amb la què va reintroduir la pena de mort i va suprimir tots els partits polítics, fins i tot els que li havien donat suport, excepte el PNF.

Alhora, ordenava el tancament de la premsa independent i creava tribunals especials per a la defensa de l’Estat integrats per oficials de la milícia feixista per jutjar els delictes polítics, perquè consideraven que la justícia ordinària era massa lenta. L’OVRA era la policia política, però la repressió va ser molt inferior a la d’altres dictadures del període, tant de dretes, com d’esquerres. A Itàlia entre 1927 i 1934 hi ha uns 15.000 deportats, uns 10.000 desterrats i uns 5000 empresonats per motius polítics, un dels més coneguts el dirigent i teòric comunista Antonio Gramsci. Dels presos polítics set de les penes eren a perpetuïtat i 29 van ser condemnats a mort.

Els feixistes volien crear un sistema polític nou, on il duce tenia un gran pes específic. No obstant, els ras, els principals dirigents feixistes tenien una autonomia considerable: Italo Balbo, Cesare Maria de Vecchi, Emilio de Bono, Michele Bianchi, Alfredo Rocco, Giovanni Gentile o els secretaris del partit Augusto Turati i Achille Starace, entre d’altres.

Al 1927, els feixistes instauraren un nou calendari i instauraren l’Era feixista, que començava el 28 d’octubre de 1922 amb la marxa sobre Roma.

El poder judicial tampoc va poder evitar l’ombra del feixisme. Els tribunals no tenien jurisdicció quan les detencions eren per motius polítics. Al 1927, el procurador general de la Cort de Cassació argumentava que la justícia no era independent, sinó que depenia de la política i que els magistrats havien d’aplicar les lleis interpretant-les d’acord amb l’esperit del règim2.

Inicialment Mussolini i els feixistes impulsen una política econòmica de liberalisme ortodox, tot i defensar l’Estat corporatiu. La idea fonamental dels feixistes a l’àmbit econòmic era la corporació, una entitat que havia d’englobar empresaris,
1 R.J.B. Bosworth, 2003, 243-262 2 P. Gichonnet, 1981, 69.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

treballadors i tècnics. Ja des de 1922 diuen que el Consell nacional de les corporacions havia de ser l’instrument que regulés la vida econòmica i les relacions de treball. L’Estat feixista es definia com un estat corporatiu i desenvolupà una nova organització sindical basada en la col•laboració entre les classes, mentre que l’Estat ordenava jurídicament el mercat de treball, a través de les corporacions.

Establiren lleis sobre les relacions col•lectives del treball i sobre sindicats, alhora que reconeixen únicament dues organitzacions sindicals: la patronal -amb la Confindustria –plenament vinculada al règim feixista-, i el sindicat de treballadors feixista1. Prohibeixen les vagues, perquè els conflictes els havia de solucionar l’Estat i aprovaren una legislació corporativista, però el Consell Nacional de Corporacions no va establir la seva organització definitiva fins al 1934.

L’any 1925, al mateix temps que començava la dictadura, la política econòmica liberal havia arribat als seu límits per la crisi econòmica, els desequilibris monetaris i les restriccions comercials. Els feixistes opten per una política d’intervenció de l’Estat a favor de la gran empresa a la que gairebé li garantien els beneficis. Els sectors dominants de la Confindustria, que no eren exportadors -ciment, siderúrgia, indústria elèctrica-, volien estabilitat monetària i Mussolini impulsa la batalla de la lira a la quota novanta2.

La revaluació va estimular l’entrada de capitals nord-americans i va afavorir els processos de concentració i fusió empresarial que beneficiaren a industrials com Gino Olivetti i Alberto Pirelli, dos fervents feixistes. L’estabilització monetària es presentà com una victòria del règim. Les indústries perjudicades per aquesta política financera revaloradora -les exportadores, com la de l’automòbil-, eren compensades amb reduccions dels impostos, alhora que els garantien el preu de l’energia i els ajudaven a pagar les préstecs contrets a l’estranger. També els garantien que no hi hauria conflictivitat laboral i que els treballadors acceptarien salaris moderats.

Al 1925 s’estableixen el pacte del palau Vidoni, pel qual la Confindustria reconeix les corporacions feixistes com els únics representants dels treballadors com a únic interlocutor vàlid, alhora que s’anul•laven els acords dels empresaris amb altres formacions sindicals que no van ser il•legitzades, però que no tenien capacitat de negociació. Alguns feixistes realment pensaven que podrien controlar l’economia, a través dels sindicats, però la Confindustria aconseguí que a l’abril de 1926, Alfredo Rocco, ministre de Justícia (1925-1932) aprovés la llei Rocco que prohibia la vagues i establia el corporativisme3 que era la base de l’Estat feixista italià. Rocco explicava que el seu objectiu era «transformar radicalment l’esperit i el caràcter del poble italià. Així Itàlia, després de segles d’indisciplina i d’ociositat, tornaria a ser, de nou una gran nació militar i guerrera.»

El corporativisme i la regulació de l’àmbit laboral es concretarà el 21 d’abril de 1927 en la Carta del Lavoro4. No obstant, primer la publicaren a la Gazzeta ufficiale, com una mena de manifest de 30 punts sense força legal, on la idea principal era que les forces econòmiques subordinessin els seus interessos al desenvolupament econòmic italià. Per tant, establia l’intervencionisme governamental de l’Estat feixista. La Carta del Lavoro establia que: 1. La nació italiana era un organisme que tindria vida i mitjans d’acció superiors als dels individus dividits o agrupats que la integraven. La presentaven com una unitat moral, política i econòmica que es realitzaria en l’Estat feixista. 2. El treball era un deure social. Per aquesta raó estava tutelat per l’Estat. Des del punt de vista nacional, el conjunt de la producció seria unitari; les seves finalitats es resumien en el benestar dels individus i el desenvolupament de les potencialitats nacionals. 3. L’organització sindical o professional era lliure, però únicament el sindicat legalment reconegut i sotmès al control de l’Estat, el feixista, tenia dret a representar legalment a tota la categoria de patrons o de treballadors queel constituïen, a tutelar els seus interessos davant de l’Estat i a estipular contractes col·lectius de treball.
1 El desembre de 1923 signen el pacte del Palau Chigi, on estableixen la col•laboració dels empresaris amb el règim feixista i el compromís de l’Estat de no crear una nova organització patronal, és a dir, una corporació d’empresaris. 2 90 lires per lliura esterlina que havia arribat a un canvi de 153 lires per cada lliura. 3 Les corporacions són associacions creades per l’Estat. Per exemple, els col•legis professionals –metges, advocats...- són corporacions que funcionen en l’actualitat. 4 Servirà d’inspiració – gairebé és una traducció – al Fuero del Trabajo, una de les lleis fonamentals de l’Espanya franquista.

Capítol 5 · Els feixismes

tol 7 · LA segona

4. El contracte col·lectiu expressaria la solidaritat dels diversos factors de la producció, mitjançant la conciliació dels interes¬sos contraposats dels patrons i dels treballadors, i la seva subordinació als interessos superiors de la producció nacional. 5. La magistratura del treball era l’òrgan amb el qual l’Estat intervenia per arranjar les controvèrsies del treball.

6. Les corporacions constituïen l’organització unitària de les forces de producció i representarien integralment els seus interessos. 7. L’Estat corporatiu considerava la iniciativa privada en l’àmbit de la producció com el medi més eficaç i útil per l’interès de la nació. El responsable de l’empresa era el responsable davant de l’Estat de l’organització de la producció. 8. La intervenció de l’Estat en la producció econòmica es verifica solament quan falti o sigui insuficient la iniciativa privada, o quan estiguin en joc interessos polítics de l’Estat.

En canvi, la Carta del Lavoro prohibia la conflictivitat laboral i establia que en cas de conflicte, l’Estat l’arbitraria i el dictamen seria d’obligat compliment per ambdues parts. La Carta del Lavoro amb les seves garanties a la empresa privada, no qüestionava el paper predominant de la iniciativa privada i de la patronal en l’economia italiana. Al 1928, aquests forçaren la dimissió del líder sindicalista feixista Rossoni. En compensació les corporacions van intentar d’obtenir que s’establissin síndics de fàbrica, però els industrials van argumentar que no podien fer-se responsables del ritme de la producció si es minava la seva autoritat a l’empresa. L’Estat feixista no qüestionà la iniciativa privada, ni la propietat dels mitjans de producció, però intentà mantenir la cohesió social amb mesures populistes i alguna reforma laboral.

L’11 de febrer de 1929, el govern feixista italià aconseguí un dels seus èxits més rellevants, quan signaren un concordat conegut com els Pactes de Laterà, que finalitzava el llarg contenciós entre Itàlia i l’església catòlica1. La qüestió romana sorgí amb la unificació italiana, al 1870, quan el Piamont del rei Víctor Manel II i el seu primer ministre Cavour, acabaren amb els Estats Pontificis.

Durant el procés d’unificació italiana, Pius IX2 convocà el Concili Vaticà I per aprovar el dogma de la infal•libilitat Papal, que intentava reforçar l’autoritat dels successors de Sant Pere. El nou Estat italià va promulgar la Llei de Garanties sobre les prerrogatives del Sobirà Pontífex i de la Santa Seu i de les relacions de l’Estat amb l’Església, el 13 de maig de 1871. Aquesta establia la inviolabilitat de la persona del Papa, la seva immunitat davant dels tribunals italians, la protecció penal contra les injúries públiques contra el Pontífex, la llibertat de correspondència i de culte del Vaticà. També reconeixia el tracte de sobirà al Papa, el dret de legació, és a dir, a rebre i enviar ambaixadors, la immunitat diplomàtica, la utilització dels principals edificis papals i una considerable renda anual.

No obstant, l