You are on page 1of 3

L'ltim dia abans de dem, Eduard Mrquez

Considerem que no s aquest el lloc ms adient ni tampoc som nosaltres les persones ms preparades per a fer-ho... per a tractar de determinar qu sentn per un gnere tan heterclit i tan poc donat a restriccions i a cenyir-se a normatives o fronteres com s el de la novella. Potser nhi haur prou amb dir que s el gnere caracteritzat precisament per la seva manca de caracteritzaci, per la seva constant i mutable ductilitat, per la seva inclassificable classificaci. La novella, ms que definir-la per all que s o per all que hauria dsser, segurament caldria provar de definir-la per exclusi, per all que no s: una novella no s una pea teatral, no s una narraci, no s una poesia, no s un assaig, no s un article periodstic, no s un diari ntim, un dietari ni unes memries... Res ms cert: no ho s..., per alhora ho s, o ho pot sser! Millor dit: paradoxalment, no ho s perqu ho s, o ho pot sser, tot alhora! Una realitat que suposa, ensems, la major grandesa i el major risc daquest gnere. Grandesa quan lautor posa aquesta miscellnia a l servei de lobra, al servei de largument, quan el fons condiciona o determina en el millor dels casos, converteix en ineluctable la forma. Risc, misria o experiment fallit, quan lautor pretn servir-se de la forma per a fer-se veure, per a lluir-se, per a pater, per a demostrar al mn sencer la seva (terica i forada) genialitat. En sntesi, quan la forma esdev frmula, quan lartifici simposa a la naturalitat i, sobretot, a la creativitat; quan es confon personalitat amb impostura. Per fortuna si ms no, segons el nostre parer sembla que els inicis del XXI han comportat (de manera definitiva?) la superaci dels innecessaris excessos formals dels anys 60, 70 i 80 del segle passat. Aquells tan hiperblics excessos que no tan sols no servien el fons sin que, massa sovint, el destruen o el negaven. Que convertiren la literatura en una pea daparador, en una joia dorfebre, en un oripell sense nima i amb el cor frgil com el cristall. En un art circense on feia la impressi que lnic que importa va era el ms difcil encara. Amb L'ltim dia abans de dem, Editorial Empries, 2011, Eduard Mrquez ens ofereix una mostra de les virtuts dun encaix escaient entre el fons i la forma, entre all que hom pretn narrar i la manera que sha escollit per narrarla. O, ms exactament, lnica manera en que el seu autor ha cregut que aquella histria sha de narrar. Tot i amb algun detall discutible, sembla evident que en el cas present largument escollit no noms requeria, sin que gaireb exigia lestil miniaturista i discontinu en el qual ens s presentada. La fora, limpacte, latractiu i la tensi de lobra no hauria reeixit a assolir els elevats nivells que abasta si shagus optat per una altre tipus de presentaci. Segurament hauria estat suficient una concepci molt ms lineal i convencional, menys estructurada, si largument fos tamb molt ms bsic o esquemtic, fonamentat nicament i exclusiva en un sol punt, en aquest enigmtic dem al qual es refereix el ttol; si aquest leif motive inicial shagus convertit no pas en leix inicitic i nuclear que el centra i justifica, sin tan sols en el high-concept per a expressarho en termes cinematogrfics que serveix de simple excusa de lobra Donat que, per sort, els objectius de la novella sn ms amplis i ambiciosos, que pretenen reflectir no tan sols un fet en concret, sin la vida sencera del seu protagonista i, el que s ms important, del seu temps. Dun temps, duns dies i unes hores, per tamb uns llocs i uns espais, que van deixar petja a tota una generaci. A aquella generaci que, amb anys dendarreriment, tast el sabor agredol de la clebre trilogia sexe, drogues i Rock and Roll. Una trilogia que sovint esdevingu una trada o, el que encara fou pitjor, una mena de santssima (per devastadora) Trinitat. Lautor dEl silenci dels arbres partint duna ancdota o incident inicial que, per ms que ho pugui semblar dentrada, no s tant la que ens fa explcita al pargraf inicial del llibre (623 grams. Torno les cendres a la urna.) sin el casual i sorprenent rencontre amb un antic company descola ens presenta una precisa radiografia espiritual no tan sols dun personatge i la seva famlia, ans el de tota una poca. Duna poca i dun espai, en realitat: la Barcelona dels anys 70 i 80 del seg le passat. Una poca, la de la infncia i la joventut dels que ara ron den la cinquantena, que sens fa tan propera i tan llunyana alhora. Una poca venturosament superada, de sofriment, impotncia, frustraci, dinhibici, de prohibicions i restriccions, que va marcar amb foc i sang no tan sols el passat, sin tamb el present i potser el futur dels que la visqueren. Una poca i un espai que sn, visiblement, les de lautor en aquest sentit, les referncies de caire autobiogrfic ens semblen palpables (dolorosament palpables, gosarem dir) mes tamb les de tota una generaci que a hores dara est en la seva plenitud. O que, per a sser ms exactes, que ho hauria destar per que, en alguns casos, ni ho ha estat ni ho estar mai precisament perqu encara pateix els nefastos efectes duna educaci anihiladora i incoherent agressivament incoherent, ens atrevirem a afirmar que no tan sols tallava les ales de la iniciativa i esclafava la personalitat, sin que, com un Faust falsament cristi, exigia el sacrifici de

lnima (i del cos) com a torna de la ms humiliant i injusta submissi, del ms demolidor i irreversible sacrifici. Aquella moral dels esclaus nietzschiana que tenia lobjectiu de convertir-te no tan sols en servidor de les tradicions, sin tamb en serf del pitjor de tu mateix. Mrquez configura aquest retrat duna poca i un espai o dun temps i un pas, per a expressar-ho en termes ms nostrats (que en general acaben essent els ms universals) mitjanant una precisa tcnica calidoscpica, conformada per tot un seguit de petites peces dun trencaclosques. Unes peces, minscules en unes ocasions, ms extenses en daltres, disperses i diverses que, de manera progressiva, van creant la imatge del fresc que vol dibuixar amb les seves paraules. O, ms aviat, que vol dibuixar, car la tcnica literria daquest llibre s molt ms deutora de les minimalistes pinzellades dels impressionistes que no pas dels esbossos fets amb tinta o carb. Ms que no pas un contorn o un perfil, el que ens llega s un sentiment, una impressi, un esperit. Amb els seus retalls de mots, amb aquestes seves fotografies en paraules bastides amb parracs desats al calaix dels temps, ens ofereix uns vvids tasts de vida, de successives experincies que configuren, per alluvi, per paulatina sedimentaci, una existncia. En aquest sentit, entenem que no podrien sser ms explcites ni significatives algunes de les comparacions incloses a les pgines 87 (La claror de la lluna, un rastre groc) i 88 (la llum dels fanals, una cascada de miralls minsculs, espurnejants , la platja somple de forats), per sobretot aquella, de nou pg. 87, a les llampades calidoscpiques del far! Sens dubte, si combinem les llampades calidoscpiques amb la cascada de miralls minsculs, espurnejants obtindrem la ms exacta metfora del llibre que comentem. Si no temssim sser agosarats, asseverarem que malgrat la impressi general de tragdia, de dolorosa, quasi incomportable experincia, que tenyeix la majoria de les pgines de la novella, la sensaci final no s tan dramtica com esperanada. O, si ms no, duna certa esperana: si hi posem de la nostra part, encara hi pot haver llum a laltre extrem del tnel. Mrquez ens forneix flaixos de llum almenys de claror enmig de la tenebra. Potser perqu, no sn els records, en realitat, fugaos espais de claror al bell mig de la boira espessa i abissal de la desmemria? Entre daltres raons perqu, segurament, tampoc la vida no s menys per tampoc menys, i aix s el que li dna (o li pot dar) el seu sentit que una successi ininterrompuda dinstants calidoscpics experimentats a latzar. I el que fa amb encert lautor de L'ltim dia abans de dem s oferir-nos, amb un estil rpid, flut, dialogant (que ens impedeix deixar el llibre una volta iniciat), una selecci daquests instants, alguns de determinants, daltres ms circumstancials, que configuren el retrat, i tamb el relat, duna vida. Duna vida i dunes vides. I ho fa no pas amb una narraci de tipus descriptiu, sin ms aviat auditiva o teatral, basada ms en el so, en la paraula, que no pas en lenumeraci desdeveniments. Ms que no pas a una acumulaci descenes, assistim a tot un seguit de converses, de dilegs, gaireb de caire radiofnic, caats al vol, per atzar, que van teixint a pedaos la trama de la histria. Una histria que configura una ben recomanable novella, a la qual, si hagussim de remarcar -hi algun punt fluix o discutible seria la innecessria i inexplicable almenys segons i segons el nostre parer reiteraci de lescena (pg. 32, 52, 76, 108 i 136) de lhermano Estruch oferint uns hstia als alumnes de lescola religiosa. Potser brinda alguna clau oculta, algun giny literari essencial i secret que sens escapa? Potser el dun xic dafecte i de dolor enmig del patiment? Acabarem amb una mostra que considerem ben escaient del savoir faire literari de lautor, una esplndida, sinttica i suggeridora miniatura en prosa: Sento que la Nora plora al b any. Pico a la porta. Nora? Qu e et passa res? La veu de la No ra marrib a feble. No. Deixam en p au. Obro la porta a po c a po c i entro. No es plora per no res. La Nora, dins la ban yera, seixuga les llgrimes amb la m plena d e sab. Vaja, ja ha parlat lexpert en plors. No s qu dir-li. Ho sento. Perdonam. Reculo. Tan co la po rta. L'ltim dia abans de dem, Eduard Mrquez, pg. 58 dimecres, 20 de juliol del mmxi Xavier Serrahima 2o11 www.racodelaparaula.cat

Informaci sobre els drets